Aquest 2025 se celebren dos-cents anys dels Tres Tombs, una de les festes per excel·lència de Sant Antoni. Per reivindicar el bicentenari, s’han preparat tota mena d’activitats que volen retre homenatge als cavalls i els carruatges, els veritables protagonistes d’aquestes festes.

La celebració commemora la santificació de sant Antoni Abat (protector dels animals) amb una tradicional desfilada de carruatges, cavalls i a vegades ases que recorren les ciutats del país. Una de les cavalcades més destacades és la de Barcelona, però se’n fan a molts més indrets, entre els quals, Igualada, Martorell, Taradell o Valls.

Andreu Bernadàs, president de la Federació Catalana dels Tres Tombs i de la Federació Tres Tombs de Sant Antoni de Barcelona, recorda que la d’enguany és una celebració que va més enllà del bicentenari. Certament, els traginers i els cavalls han estat protagonistes de la nostra història d’ençà de fa molt més de dos-cents anys: “El 16 de gener de 1825 es va anunciar que l’endemà hi hauria una cavalcada amb honor a Sant Antoni al costat de l’Escola Pia, però nosaltres entenem que el món del cavall ve de més enllà, perquè el cavall i el carruatge han estat un element imprescindible en l’evolució de la humanitat des de fa dotze milions d’anys”, explica Bernadàs. Amb aquest bicentenari, doncs, es vol aprofitar l’avinentesa per reivindicar una part cabdal de la nostra història. 

Les dates clau de les festes de Sant Antoni que no us podeu deixar perdre

Barcelona, capital catalana dels Tres Tombs

Enguany, Barcelona és la capital catalana dels Tres Tombs. Les activitats de celebració s’han allargat una setmana, fins demà, 18 de gener, quan es farà l’acte de cloenda. També es tancarà la setmana de festes amb un carro gran, que ha d’arribar fins a les portes de Barcelona. Aquest serà el dia més important dels Tres Tombs: a les 10.00 es farà la descoberta de la catifa elaborada per la Federació Catalana de Catifaires; a les 10.45 començarà la cavalcada, que anirà de l’avinguda del Paral·lel fins a la plaça de Josep Puig i Cadafalch; i a les 11.15 es farà la benedicció dels animals a l’Escola Pia de Sant Antoni. A la rua de Barcelona, també s’hi trobaran carruatges per a persones amb discapacitats psíquiques o físiques.

Però això no és tot. Avui mateix, la Federació Catalana dels Tres Tombs anirà a la missa de Montserrat per fer una activitat conjunta per a celebrar el bicentenari dels Tres Tombs i el mil·lenari de l’Abadia de Montserrat alhora. A banda, el 3 de maig s’organitzarà la trobada nacional de la Federació Catalana de Tres Tombs a Barcelona, en què es reuniran més de setanta pobles, vuitanta carros i carruatge i 200 èquids. I el primer cap de setmana de juny es farà una trobada de figures i carros a l’abadia i una jornada de portes obertes de les instal·lacions de la guàrdia urbana, al carrer de Wellington. 

Sant Antoni, “per avant”!

L’origen de la festa dels Tres Tombs

Els Tres Tombs és una festa que té l’origen en el gran pes que tenien gremis de tots aquells que treballaven amb els cavalls i animals de transport: els traginers, els bastaixos, els portadors de mules… Com que Sant Antoni era el patró dels animals, el 17 de gener era l’únic dia de tot l’any que els animals no treballaven i tenien farratge doble. Així, els treballadors dels gremis aprofitaven aquest dia per anar a la benedicció que els feia el mossèn a l’església. Bernadàs explica que va ser just després del 1714 quan van començar a fer tres voltes a la plaça: una pels animals, una per la salut dels vilatans i una tercera per les collites del camp. I d’aquí va néixer la tradició.

Aquesta és una festa en què destaca el rol primordial dels carruatges i els cavalls. “El carruatge és la base fonamental de tot el moviment que hi ha hagut fins a l’any 1900”, subratlla Bernadàs. S’acostuma a associar els cavalls i carruatges amb una vida rural o de camp, però també van ser fonamentals per al desenvolupament de les grans urbs. “La distribució que fem avui dia amb les mercaderies no és sinó una còpia del que fèiem amb els cavalls abans”, detalla. Per exemple, Hostafrancs és un barri de Barcelona que va néixer arran del transport de mercaderies amb cavalls: “Les muralles per a entrar a Barcelona tenien uns horaris de tancament, i hi havia carros que es quedaven a les muralles exteriors amb les mercaderies a passar-hi la nit. L’espai on dormien abans d’arribar a les portes de la ciutat era això que avui coneixem com a Hostafrancs”, relata Bernadàs. 

Una vuitantena d’organitzacions ecologistes de tot arreu dels Països Catalans preparen la gènesi d’un moviment de desobediència civil amb la voluntat d’encapçalar mobilitzacions multitudinàries que incloguin actes de sabotatge contra empreses o infrastructures. Després de dues reunions preparatòries, el 25 de gener s’anunciarà el naixement d’aquest nou col·lectiu i la primera gran acció de sabotatge, prevista per final d’abril i que durarà més d’un dia. La intenció, segons que expliquen a VilaWeb alguns dels impulsors, és que els múltiples col·lectius ecologistes del país apleguin forces per constituir un moviment potent, mobilitzador i capaç de tenir un impacte mediàtic i esperançador, que superi les limitacions clàssiques de les organitzacions ecologistes.

Les àvies que han portat el govern suís al TEDH pel canvi climàtic: “Les dones grans no aguantem les onades de calor”

Aquest darrer any i mig representants d’organitzacions com ara Zeroport, GOB Mallorca, Ecologistes en Acció, Aturem Hard Rock, Stop JJOO, la Campanya Contra el Quart Cinturó i Stop Creuers a Tarragona, entre moltes entitats més, s’han reunit per repensar el moviment ecologista. “Som a punt d’arribar a el col·lapse climàtic, cal començar a fer coses amb efecte i canviar la forma de la lluita ecologista fins ara”, diu aquesta veu impulsora, que ara com ara demana de no publicar el seu nom. En la primera d’aquestes reunions àmplies, que es va fer a Gelida l’estiu del 2023, es van diagnosticar els problemes del moviment ecologista, i a la segona–aquest juny, a Vila-seca– es van posar les bases d’aquest salt endavant que es presentarà el 25 de gener.

Fins ara, van considerar, el moviment ecologista estava molt atomitzat en moltes lluites locals i petites, que sovint tendien a articular-se en l’àmbit jurídic, amb recursos per a mirar d’aturar projectes perjudicials per al medi. Això feia que tot sovint fossin lluites pesades, lentes, i amb poques victòries més enllà d’una hipotètica resolució judicial satisfactòria. I, de retruc, que hi hagués poca participació ciutadana i, especialment, de joves. En canvi, la idea era fer convergir aquestes lluites locals en un moviment ampli que facilités la comunicació i l’intercanvi de coneixements tant entre les diferents organitzacions ecologistes com amb més moviments socials, com ara el moviment per l’habitatge digne.

El col·lectiu Terraferida atura l’activitat després de vuit anys d’activisme

“Volem sortir de localisme amb mobilitzacions grosses i cridaneres”, explica aquesta impulsora. Que assenyali un problema concret i l’exploti tenint molt en compte la campanya comunicativa perquè hi hagi adhesions al moviment ecologista i que com més vagi s’hi involucri més gent. Per això, procuraran abaixar el nivell de dificultat dels conceptes que s’exposen perquè siguin comprensibles en una societat que molt sovint se sent perduda en els argumentaris farcits de conceptes de química o geologia.

La inspiració en els Alçaments de la Terra

Aquests darrers anys el moviment ecologista ha fet un pas endavant a tot el món esperonat per les evidències que el canvi climàtic va de veres. De l’aparició d’activistes carismàtics, com ara Greta Thunberg, impulsora del moviment juvenil Fridays for Future, a les accions directes d’End Fossil i Extinction Rebellion. Ara, si hi ha un moviment que ha inspirat clarament la reformulació que vol emprendre l’ecologisme català són els Alçaments de la Terra (Soulèvements de la Terre, en l’original en francès), un moviment aparegut el 2021, després del confinament, que ha posat en escac el govern francès. De fet, Gérald Darmanin, antic ministre d’Interior, ara ministre de Justícia, va arribar a catalogar-ne les accions d’ecoterrorisme i va voler il·legalitzar el grup, però el Consell d’Estat va anul·lar el decret de dissolució per la manca de proporcionalitat entre les accions dels Alçaments de la Terra i la il·legalització.

Els Alçaments de la Terra combinen les protestes festives en què participen infants i gent gran amb accions de sabotatge per a inutilitzar maquinària per a infrastructures contra el medi, que causen pèrdues de milions d’euros. Neix a partir de la constatació que solament amb un moviment radical que assenyali i combati els responsables de la crisi climàtica s’hi podrà plantar cara. Per això, programen amb antelació accions multitudinàries per a aturar obres clau, com ara la lluita contra els “megaembassaments” destinats a garantir la disponibilitat d’aigua per a la indústria agrícola. El març del 2023 més de 25.000 manifestants es van aplegar a Sainte-Soline per sabotar un megaembassament i van ser repel·lits per 3.500 policies, que van causar més de 200 ferits.

Detinguts 22 activistes ambientals per llançar pintura a quadres i edificis i tallar carreteres i aeroports

Va ser arran d’aquests enfrontaments que el govern francès va anunciar la intenció d’il·legalitzar els Alçaments de la Terra, amb l’efecte, de retruc, d’augmentar el prestigi social del moviment i les mostres de suport. Però, en paral·lel, també va es va accentuar la criminalització del moviment ecologista, amb detencions i peticions de penes de presó.

Per això, l’ecologisme català assumeix que, en certa manera, aquestes accions hauran d’anar acompanyades d’una certa clandestinitat i una cultura antirrepressiva per no exposar-se tant a l’acció penal quan engeguin les accions de sabotatge.

Els creadors del film Casa en flames, un dels que han aconseguit més espectadors de la història del cinema català, preparen per a 3Cat la comèdia de situació La casa nostra. El director Dani de la Orden i el guionista Eduard Solà encapçalen aquest projecte, que es defineix com una comèdia romàntica sobre la convivència de pares, fills i amics sota un mateix sostre.

Comptarà amb aparicions de famosos del món de la comunicació, les xarxes socials i el cinema, que interpretaran personatges secundaris amb aparicions esporàdiques. A més, la música del panorama musical català hi tindrà un paper destacat.

L’última sèrie de comèdia de situació de producció pròpia a TV3 va ser 13 anys i un dia, que es va acabar d’emetre el 2009. La casa nostra és dirigida per Dani de la Orden i Oriol Pérez, i creada per Dani de la Orden, Eduard Sola i Oriol Capel. És una producció de 3Cat en col·laboració amb Playtime Movies i Sábado Películas.

Tema: tardor o hivern - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha anunciat que el servei de metro fins a València Sud es reactivarà la primera quinzena de febrer. A més, es posarà en funcionament un nou intercanviador metro-autobús, que connectarà aquesta parada de metro amb Paiporta i Picanya.

Mazón ho ha avançat durant una visita a les obres de rehabilitació del conjunt de vies d’accés i vies auxiliars de València Sud, i també de les instal·lacions de Metrovalència. Ha estat acompanyat pel conseller de Medi Ambient, Infrastructures i Territori, Vicente Martínez Mus. “Les línies 1, 2 i 7 arribaran a València Sud les primeres setmanes de febrer”, ha dit.  A banda aquesta mesura, que permetrà d’augmentar la freqüència actual, ha afirmat que es milloraria el servei de l’autobús llançadora de franc, que connectarà la parada de València Sud amb Paiporta i Picanya.

Ha remarcat que les obres de rehabilitació progressen a bon ritme, i ha agraït l’esforç i la dedicació de l’equip humà i tècnic de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana per reobrir tota la xarxa en un temps rècord. “Ja som a prop del 80% de la recuperació del metro, que arribarà gairebé al 90% quan la parada de València Sud sigui operativa, a principi de febrer”, ha subratllat. També ha destacat la recuperació del 100% del tramvia.

El director de cinema nord-americà David Lynch s’ha mort avui a setanta-vuit anys. Havia estat nominat tres vegades als premis Oscar com a millor director. “És amb profunda pena que nosaltres, la seva família, anunciem la mort de l’home i de l’artista David Lynch. Agrairem una mica de privadesa en aquest moment. Hi ha un gran forat al món ara que ja no és amb nosaltres. Però, com deia ell, ‘Mantingueu l’ull en el dònut i no en el forat'”, ha dit la família en un comunicat. I ha afegit aquesta frase: “És un dia preciós amb un sol daurat i amb tot el cel blau.”

David Lynch ha estat un dels representants del corrent surrealista dins el cinema. Els seus films sempre portaven cap a un món de somnis, un món de misteri, un món surrealista. Entre les obres més reconegudes es destaca la sèrie Twin Peaks i films com ara Vellut blau o Mulholland Drive.

Un sensesostre de vint-i-sis anys ha aparegut mort al parc de la Ciutadella. Segons han informat fonts dels Mossos d’Esquadra, els fets van tenir lloc el 14 de gener i el cos no presentava indicis de criminalitat. Fins al punt es van desplaçar efectius del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) que no van poder fer res per salvar la vida del jove. La Comunitat Negra Africana i Afrodescendent de Catalunya (CNAACAT) ha denunciat el cas en considerar que la mort es podia haver evitat. Ha indicat que el jove sofria problemes de salut previs i que havia estat expulsat d’un centre de la Zona Franca on vivia. Alhora, ha afirmat que rebia tractament mèdic a l’Hospital del Mar.

Segons l’entitat, tot i que el centre sanitari “era coneixedor del delicat estat de salut en què es trobava no van alertar els Serveis Socials”. La CNAACAT ha considerat que aquest la mort d’aquest jove és un exemple del “maltractament institucional i la discriminació sistemàtica” que afecta les persones migrants en general i les d’origen negroafricà “de forma més severa”.

La primera moció de censura contra el govern del primer ministre François Bayrou no ha tirat endavant. Presentada per la França Insubmisa, ha provocat una fractura dins de l’esquerra, ja que els socialistes, socis del Nou Front Popular (NFP), hi han votat en contra, mentre que solament hi han votat a favor comunistes i ecologistes.

Segons ha detallat la presidenta de l’Assemblea francesa Yaël Braun-Pivet, ha confirmat que la moció de censura només ha comptat amb el suport de 131 diputats, lluny de la majoria de 289 necessària per enderrocar el primer ministre i també lluny dels 191 diputats que conformen les files de l’NFP. El Partit Socialista havia avançat prèviament que no s’afegiria a la iniciativa contra Bayrou, tot i que també va matisar que s’hi podria afegir en un futur segons el tarannà del govern. L’executiu s’ha fixat la reforma de les pensions com un dels objectius principals i els socialistes formen part de les converses.

Aquests fets no han assegut bé a la França Insubmisa. En paraules de la màxima dirigent parlamentària de LFI, Mathilde Panot, els socialistes s’han convertit en “l’assegurança de vida del sistema i les tropes suplementàries del macronisme”. El Partit Socialista compta amb seixanta-sis diputats, dels quals solament vuit han donat suport a la moció de censura.

El president francès, Emmanuel Macron, va convocar eleccions anticipades el passat estiu motivat pels bons resultats de l’extrema dreta de Rassemblement National a les eleccions europees. Aquells comicis legislatius van deixar un parlament àmpliament fraccionat en què cap bloc no gaudeix d’una majoria que li permeti governar el país. Tot i la victòria de l’NFP, el president Macron va nomenar inicialment com a primer ministre Michel Barnier, que amb prou feines va durar tres mesos al càrrec a causa d’una moció de censura. Poc després va nomenar Bayrou, un altre polític afí a la postura de Macron i a qui des de l’esquerra van vaticinar també un breu camí al govern, encara que ha sobreviscut a una primera moció de censura.

a càrrec de Núria Massuet. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’Europol no ha inclòs l’independentisme català l’informe d’enguany sobre el terrorisme a la Unió Europea, després de la polèmica d’ara fa un any, quan l’estat espanyol va assenyalar tant el moviment d’alliberament català com el basc.

En el report del 2023 es deia de l’independentisme català i basc: “Són els més actius i violents en l’escena separatista espanyola. Els seus relats combinen el separatisme amb visions d’extrema esquerra, que se centren en missatges en contra de l’estat espanyol i les seves institucions, però també uns altres temes, com ara el capitalisme”, sense precisar noms dels grups ni actes comesos. Sobre això, l’Europol va admetre que les dades de l’informe les recollien i les comunicaven els estats membres, en compte de l’agència policíaca de la UE. “El marc normatiu de cada estat membre és diferent i li toca a cada estat membre de definir els fets que ens comuniquen, no tots són terroristes”, va respondre.

Això va causar una polèmica amb l’independentisme i que posteriorment el govern espanyol enviés una carta demanant formalment la retirada de les al·lusions a l’independentisme català dins l’apartat de terrorisme, perquè Carles Puigdemont havia assenyalat que per a negociar la investidura de Pedro Sánchez era imprescindible el reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme. Puigdemont va dir que no es podia començar una negociació amb qui demanava a l’Europol que tractés els independentistes de terroristes.

Tot i no canviar-ho en aquell moment, la polèmica va forçar l’Europol a introduir canvis, amb nous filtres abans de la publicació de l’informe, com ara la revisió per part d’un grup d’experts i la verificació del contingut per part dels estats. Aquesta vegada, tal com a remarcat la diputada d’ERC Diana Riba, “la notícia és que, enguany, ja no hi figura l’independentisme català”.

L'@Europol ha presentat avui el seu informe anual sobre la situació del terrorisme a la Unió Europea i la notícia és que, enguany, ja NO hi figura l'independentisme català.

Aquí trobareu l'informe complet:https://t.co/VaA5ugaQKs pic.twitter.com/5TpRbw6kIZ

— Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) January 16, 2025

La primera ministra de Dinamarca, Mette Frederiksen, ha mantingut una reunió amb els caps dels partits polítics del parlament danès en què ha detallat els afers abordats amb el president electe dels Estats Units, Donald Trump, en una conversa telefònica ahir i ha explicat que s’havia negat a retirar les seves amenaces contra Grenlàndia.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què tothom parla de sobte de Grenlàndia?

La reunió s’ha convocat d’urgència sota “confidencialitat estricta”. Al final, Frederiksen ha comparegut davant els mitjans de comunicació per confirmar la negativa de Trump a retractar-se de les seves aspiracions expansionistes a costa de l’illa. “La part nord-americana ha suggerit que, lamentablement, pot sorgir una situació en què col·laborem menys amb els nord-americans en l’àmbit econòmic”, ha anunciat la primera ministra de Dinamarca, que ha subratllat que Copenhaguen no volia cap conflicte comercial amb Washington.

Alhora, la primera ministra danesa ha informat que durant la conversa va aprofitar per convidar Trump a Dinamarca per abordar en persona tots aquests assumptes, tot i que ha subratllat que, de moment, no era previst que el futur president nord-americà hi anés. Frederiksen i Trump van mantenir ahir una conversa telefònica de només quaranta-cinc minuts en què van abordar les tensions respecte de Grenlàndia.

Trump, que ja va oferir de comprar Grenlàndia durant el primer mandat, va tornar a agitar el debat a final de l’any passat i més recentment ha dit que no descartava fins i tot de recórrer a mesures de pressió militar o econòmica per a controlar tant l’illa, pertanyent a Dinamarca, com el canal de Panamà. De fet, Trump, que prendrà possessió oficialment dilluns, la setmana passada va enviar el seu fill Donald Trump Jr. a Grenlàndia. El primer ministre grenlandès, Múte Egede, per la seva banda, ha dit que l’illa no era pas en venda, encara que sí que ha deixat la porta oberta a una cooperació més gran amb els Estats Units.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Abozeb Hamoud Ramadan lives in one of the poorest neighborhoods of Qamishli, in a mud house. We see him sitting under an old blanket, alone, head bowed, unable to lift his head. His body is here, but his mind is far from the warmth of this room. He doesn’t speak unless we ask him questions. He is pale and very thin. He’s only thirty-one years old but looks much older. He gazes at the door and the light coming through the window, looks at the sky with tears in his eyes. He walks very slowly, unable to put his full feet on the ground, walking only on his toes. He vividly recalls where his body was burned, how they pulled out his teeth with electric pliers, and every drop of acid spray that burned his skin. Sometimes, we cannot believe what people tell us unless we see it with our own eyes.

Ramadan is one of the thousands of prisoners of the notorious Sednaya prison under Syria’s former regime. He was imprisoned from 2018 until the regime collapsed on December 8, 2024, after serving five years of mandatory military service in the city of Daraa (the epicenter of Syria’s 2011 uprising). In 2017, he had begun working in the capital, Damascus, but one night, while returning home, he was detained at a checkpoint.

I never imagined that a human being could be so monstrous and savage toward another. When I saw videos and photos of Sednaya prison after the regime fell, I thought they were exaggerated. I cannot fathom how these people endured so many years in that hell. The words I’ve transcribed do not capture the full catastrophe and suffering I’ve witnessed and felt. Writing this is difficult, and reading it will be, too. But it must be done.

—How were you detained, and why?
—The police called my name. They told me I was being summoned for reserve military service. I served for about three months, but then I fled. That’s when they arrested me.

—Where did you go after fleeing military service?
—I hid in an abandoned house in a suburb of Damascus for three days. I was still wearing my military uniform. I ate scraps from the trash. One night, they caught me and took me to the prison of the Palestine Branch (notorious in Syria for its torture methods). I spent a month there before they sent me to Sednaya’s hell.

—What was the prison like?
—Ten of us shared a tiny cell. There wasn’t space to lie down or stand up. We slept sitting. We used the same bucket for urinating and eating. The conditions were harsh. Sometimes we slept on corpses. I was detained there for six years. I never went outside, not even once. I didn’t see the sun during all those years. For seven months, I showered only once, with cold water.

—What food were you given?
—Half a piece of dry bread in the morning; half a boiled potato and a spoonful of wheat at noon; and another piece of dry bread in the evening.

—What torture methods did they use?
—They made us sit on a half-wooden, half-metal chair to electrocute us. They sprayed us with acid to burn us. They used barrels of acid to dispose of corpses. They pulled out teeth and nails with electric pliers. They beat us all over, especially on the knees. We were not allowed to lift our heads or look at their faces; we only saw their military boots. They burned women with acid after stripping them. They executed people and brought us the corpses. We were forced to sleep on the dead. We had only one blanket: we would lie on half and cover ourselves with the other half.

—…
—And there was psychological torture, too.

—Were you tortured?
—Yes, severely. When you enter Sednaya, you’re welcomed with 200 baton blows to your feet. That’s their greeting. If you lift your head, you get 250 blows. If you eat someone else’s food, it’s 500 blows. The worst torture I endured was when they burned my tongue with cigarettes and coals from water pipes [hookahs] for speaking Kurdish.

—What? They burned your tongue?
—I didn’t know there were surveillance cameras in the cell; they could also hear us. I asked something from my Kurdish cellmate, and they overheard me. They came and took me away. They beat me. They burned my body and my tongue.

—What happened when the regime fell?
—Two days before the regime fell, they came to our cell and called out two numbers. In Sednaya, we didn’t have names, only numbers. I was number 125. They announced that number 105 and another would be saying their goodbyes to the world in two days—they would be executed. They usually gave us food through a small hatch under the door. They only opened the entire door when they were taking someone to their death. When they opened the door after the regime’s fall, we thought they were coming to execute us. The door was wide open. They told us that the dog Bashar had fled and that we were free.

—What did you do?
—We walked out into the prison yard, crying and shouting. Some of us couldn’t walk because our feet had been beaten days earlier. Some of us stood still for half an hour, unable to believe it. We thought it was a joke or that someone important had come to inspect the cells. Then a man approached and asked why we weren’t moving. People took us to the city, gave us clothes and food. Those who didn’t know where to go were taken to a hospital.

—How did you contact your family?
—I was lucky I didn’t lose my memory [cries]. I remembered my name. I didn’t know my family’s phone number. I spent one night in a park. Then a family helped me. They recorded a video and posted it on Facebook. A friend of my brother, who lives in Germany, recognized me. He called my brother and told him I had been released. I took a bus to al-Hasakah, and then a family brought me here. My brother said he wouldn’t have recognized me if he had seen me on the street.

—How do you feel now?
—I still can’t believe I’m out, that I’m free. I think one day I’ll wake up and realize this freedom was just a dream. I still can’t put my feet on the ground because they were beaten so badly over the years. I was beaten 250 times for eating half a piece of bread from my cellmate. In prison, we would pretend to cook lavish meals and smoke as part of our gestures. Now I don’t even feel like eating or smoking.

—Are you receiving treatment?
—No. First, I need dental reconstruction. They broke and pulled out my teeth in prison.

—Did you paint this?
—I painted this. It’s the girl I loved but never married. She was Christian, and I am Muslim, so our families didn’t allow it. I don’t know anything about her now. The other paintings depict how they tortured us.

Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes

—Do you go out in the sun?
—I can’t stand sunlight for more than ten minutes. It gives me headaches.

—What are you thinking about now?
—That they’ll open the door and take me to my death. I remember the moment they opened the door for the last time when I thought it was my turn to die. Instead, they told us we were free.

—What do you want to do in the future?
—I want to leave the country. I don’t want to stay in this corner of the world. I’d rather be on another planet than here. If I stay here, I won’t improve. One day, I’ll wake up and realize this was all a dream and that I’m still in Sednaya.

Abozeb Hamoud Ramadan viu en un dels barris més pobres de la ciutat de Qamixlo, en una casa de fang. El veiem assegut sota una manta vella. Sol, capcot, sense poder aixecar el cap. El cos és ací, però el cap és molt lluny de l’escalfor d’aquesta cambra. No parla si no li fem preguntes. Està pàl·lid i molt prim. Té tan sols trenta-un any, però sembla que en tingui molts més. Mira la porta i la llum que entra per la finestra, mira el cel amb llàgrimes als ulls. Camina molt lentament i no pot posar els dos peus sencers a terra, només les puntes dels dits. Recorda perfectament on té les cremades al cos. Recorda com li van arrencar les dents amb pinces elèctriques i recorda cada gota d’esprai d’àcid que li cremava la pell. A vegades no ens creiem allò que ens expliquen si no ho veiem amb els nostres ulls.

Ramadan és un dels milers de presoners de la terrible presó de Sednaia, de l’antic règim de Síria. Va estar empresonat del 2018 fins a l’esfondrament del règim, el 8 de desembre de 2024, després de passar cinc anys al servei militar obligatori a la ciutat de Daraa (epicentre de l’aixecament de Síria del 2011). El 2017 havia començat a treballar a la capital, Damasc, però una nit, quan tornava a casa, va ser detingut en un punt de control.

No m’havia imaginat mai que un ésser humà pogués ser tan monstruós i salvatge amb un altre ésser humà. Quan vaig veure vídeos i fotos de la presó de Sednaia, després de la caiguda del règim, pensava que eren exageracions. No puc imaginar com aquesta gent va passar tants i tants anys en aquell infern. Les paraules que he transcrit no descriuen tota la catàstrofe i el patiment que he sentit i he vist. És difícil d’escriure i serà difícil de llegir. Però cal fer-ho.

—Com us van detenir i per què?
—La policia em va cridar pel meu nom. Després em van dir que em reclamaven per al servei militar de reserva. Vaig servir uns tres mesos, però en acabat vaig fugir. Llavors em van detenir.

—On vau anar quan vau fugir del servei militar?
—Em vaig amagar en una casa abandonada en un suburbi de Damasc. Vaig estar-hi tres dies. Portava la roba militar. Menjava restes d’escombraries. Una nit em van detenir i em van portar a la presó de la Divisió de Palestina (molt famosa a Síria pel sistema de tortura que tenia). Vaig passar-hi un mes. Després em van enviar a l’infern de Sednaia.

—Com era la presó?
—Deu persones compartíem una cel·la molt petita. No hi havia espai per a estirar-se ni per a aixecar-se. Dormíem asseguts. Al mateix cubell que fèiem servir per orinar, hi menjàvem. La situació a la presó era molt dura. De vegades dormíem sobre cadàvers. Vaig estar-hi detingut sis anys. No vaig sortir fora ni una vegada. No vaig veure el sol durant aquests anys. Recordo que, durant set mesos, em vaig dutxar només una vegada, amb aigua freda.

—Què us donaven de menjar?
—El menjar era mig tros de pa sec al matí; mitja patata bullida i una cullera de blat al migdia; i un altre tros de pa sec al vespre.

—Quin sistema de tortura feien servir?
—Ens feien seure en una cadira mig de fusta, mig de metall per electritzar-nos; ens tiraven esprai d’àcid per cremar-nos i barrils d’àcid per desfer-se de cadàvers; arrencaven dents i ungles amb pinces elèctriques; ens bastonejaven tot el cos, especialment els genolls; no ens permetien d’aixecar el cap ni de mirar-los la cara, només vèiem les botes militars; cremaven les dones amb àcid després de despullar-les; executaven persones i ens portaven cadàvers; ens trobàvem obligats a dormir sobre els cadàvers; teníem només una manta: ens tombàvem sobre la meitat i ens cobríem amb l’altra meitat.

—…
—A més de la tortura psicològica.

—Us van torturar?
—Sí, molt. Quan entres a Sednaia, et reben amb 200 cops de bastó als peus. És el sistema de benvinguda. Si aixeques el cap, te’n claven 250. Si menges el menjar dels altres, són 500. La pitjor tortura que em van fer va ser quan em van cremar la llengua amb cigarrets i carbó dels narguils [pipes d’aigua] per haver parlat kurd.

—Què dieu? Us van cremar la llengua?
—No sabia que a la cel·la hi havia càmeres de vigilància; a més, ens sentien. Vaig demanar una cosa al meu company kurd i em van sentir. Van venir i se’m van endur. Em van pegar. Em van cremar el cos i la llengua.

—Què vau fer quan va caure el règim?
—Dos dies abans de la caiguda del règim, van venir a la cel·la i van cridar dos números. A Sednaia, no teníem noms, tan sols números. Ens identificaven amb números. El meu número era el 125. Van dir que el número 105 i un altre s’acomiadarien del món després de dos dies. Que els executarien. Normalment ens donaven el menjar per una finestreta petita per sota la porta. Obrien la porta sencera només per portar-nos a la mort. Quan van obrir la porta amb la caiguda del règim, vam pensar que ens executarien. La porta era oberta de bat a bat. Ens van dir que el gos Baixar havia fugit i que érem lliures.

—Què vau fer?
—Vam sortir a la plaça de la presó, mentre tots cridaven i ploraven. Alguns no podíem caminar perquè ens havien pegat als peus dies abans. Uns ens vam quedar aturats mitja hora, no ens ho crèiem. Vam pensar que era broma o que algú important havia vingut per escorcollar les cel·les. Després, un home se’ns va acostar i ens va demanar per què no caminàvem. Una gent ens va dur a la ciutat, uns altres ens van donar roba i menjar. Els qui no sabien on anar o què fer, els duien a un hospital.

—Com us vau comunicar amb la família?
—Vaig tenir sort, perquè no vaig perdre la memòria [plora]. Recordava el meu nom. No sabia el número de la meva família. Vaig passar una nit al parc. Després una família em va ajudar; van enregistrar un vídeo i el van publicar a Facebook. Un amic del meu germà que viu a Alemanya em va reconèixer. Aleshores va trucar al meu germà i li va dir que havia sortit de la presó. Vaig venir amb autobús fins a la ciutat d’al-Hasakah; després una família em va dur fins aquí. El meu germà em va dir que no m’hauria reconegut si m’hagués vist al carrer.

—Com us sentiu ara?
—Encara no em puc creure que n’hagi sortit, que sigui fora. Penso que algun dia em despertaré i veuré que aquesta llibertat ha estat un somni. Encara no puc tocar terra amb els peus perquè em van pegar molt durant aquests anys. Em van pegar 250 cops per haver menjat mig tros de pa del meu company. A la presó, amb gestos, fèiem veure que cuinàvem molt i que ens atipàvem molt, a més del moviment de fumar. Ara no em ve de gust ni menjar ni fumar.

—Rebeu tractament?
—No. Primer necessito una reconstrucció dental. Em van arrencar i trencar dents, a la presó.

—Això que veig ho heu pintat?
—He pintat això. És la noia que estimava, però no m’hi vaig casar. Ella era cristiana i jo musulmà, de manera que les famílies no ens ho permetien. No en sé res ara. Les altres pintures són de com ens torturaven.

—Sortiu a prendre el sol?
—No aguanto la llum del sol més de deu minuts. Em fa mal de cap.

—En què penseu ara?
—Que obriran la porta i em portaran a la mort. Recordo el moment en què van obrir la porta per últim cop, quan vaig pensar que ja era el meu torn de morir. I, en canvi, ens van dir que érem lliures.

—Què voleu fer, en el futur?
—Vull sortir del país. No vull estar en aquest racó de món. Prefereixo estar en un altre planeta que no pas aquí. Si continuo aquí no milloraré. Algun dia em despertaré i veuré que tot això era un somni i que encara sóc a Sednaia.

Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes Dibuixos d'Abozed Hamoud Ramadan que mostren les tortures sofertes

La xifra de pèrdues humanes de la gota freda del 29 d’octubre no té precedents en la història recent d’Europa. És un nombre esfereïdor: 224 morts i tres desapareguts. Aquest afegitó a la frase, la dels “tres desapareguts” fa, potser, encara més dolorosa la xifra perquè de seguida evoca la incertesa de les famílies i una sensació de provisionalitat, de món aturat i de parèntesi. Setanta-vuit dies després, quan les famílies que ja han rebut els cossos dels seus parents se n’han pogut acomiadar i han començat el dol, i han fet els papers i comencen a veure el futur sense aquells que l’aigua els va arrabassar, els familiars dels desapareguts encara esperen una telefonada que els diga que han trobat el cos.

Qui són els tres desapareguts

Elisabet Gil Martínez, de trenta-vuit anys, mare de dos fills menors, de Xest. Va desaparèixer quan circulava amb cotxe amb la seua mare Elvira Martínez, de seixanta-quatre anys, de Xest, fins a l’hotel La Carreta, a la A-3, on totes dues treballaven de cambreres de pis. Anaven amb un Ford Focus de color negre. Abans de perdre-li la pista, Elisabet va enviar uns vídeos al seu cap per a explicar-li que era molt complicat d’arribar a l’hotel. El cos de la mare el van trobar deu dies després a molts quilòmetres de distància. Del d’Elisabet no se’n sap res, i el cotxe tampoc no l’han trobat.

Francisco Ruiz Martínez, Paco, de seixanta-quatre anys, de Montserrat. Va desaparèixer poc abans que sonàs l’alarma de les 8.11. Portava els dos néts a casa de Saray, la filla: Ruth, de cinc anys, i Alejandro, de deu. Tots tres van estar dues hores dalt el sostre d’un petit Kia que va quedar encastat entre un arbre i un fanal al polígon de Montserrat. Paco va desaparèixer i els xiquets es van salvar. Saray Ruiz, que va participar en la darrera manifestació per a demanar la dimissió de Carlos Mazón, explica que els dies són llargs, sense notícies, i que les úniques telefonades que rep són les del tinent de la Guàrdia Civil de Montserrat, que li diu que continuen cercant.

Francisco Javier Vicent Fas, Javi, va desaparèixer a Pedralba, als Serrans, on passava la setmana a la segona residència, en una zona lluny del centre, a prop del barranc. La seua dona, Susana Vidal, s’havia quedat a València, a casa. Dos dies després de la barrancada, els equips de rescat van trobar la seua filla Susana, de trenta anys, que tenia una discapacitat intel·lectual, a la platja del Mareny Blau, a setanta quilòmetres de distància. Tot fa pensar que va recórrer seixanta quilòmetres del Túria fins a la desembocadura, i desenes de quilòmetres més per la mar. Susana Vidal, va poder enterrar el cos de la seua xiqueta, però espera amb una pena infinita que, per fi, li diguen que han trobat el del seu marit.

La Guàrdia Civil, l’únic contacte

Com la resta de parents que esperen notícies, l’únic contacte que tenen és el de la Guàrdia Civil de les seues localitats que els informa de la cerca. Alguna vegada els diuen que han trobat unes restes, però després resulta que no són humanes. Cap institució política no se’ls ha adreçat.

La recerca dels cossos depèn de la direcció de l’Emergència. A la delegació del govern espanyol diuen que depèn de la Conselleria d’Emergències, que dirigeix Juan Carlos Valderrama, i des del seu departament afirmen que, com que qui fa l’operació són l’UME i la Guàrdia Civil, depèn de la delegació del govern espanyol.

I a la delegació, que recorden que encara som en període d’emergència, no donen el nombre exacte d’efectius que fan aquestes tasques de recerca. Donen la xifra de 9.000 que són els que continuen sobre el terreny. Les zones on es fa la recerca són tres, immenses: el barranc de Torrent fins a l’Albufera; el riu Túria, de Pedralba fins a la mar; i el riu Magre, de Montserrat fins a la confluència amb el Xúquer i la desembocadura a la mar. La quantitat de residus que encara hi ha i l’estat en què es troben tant el barranc com les vores dels rius, compliquen moltíssim la cerca.

El 29 de gener

El fet que no s’hagen trobat els cossos de les tres persones desaparegudes fa que sengles famílies visquen en una situació d’incertesa administrativa. A banda de no poder començar el dol, tampoc no poden fer gestions relacionades amb la gota freda, com ara demanar la indemnització de 72.000 euros que els correspondria per la mort del parent perquè no tenen certificat de defunció o, si és el cas, donar de baixa un vehicle sinistrat.

Teòricament, encara que no troben els cossos, el 29 de gener, quan farà tres mesos de la riuada, tots tres seran donats per morts. Ho permet l’article 193 del codi civil espanyol, que redueix el termini habitual de deu anys a tres mesos, quan la desaparició és a causa d’un sinistre com aquest de la gota freda.

A desgrat d’això, els diners o la paperassa és la darrera cosa en què pensen els familiars dels desapareguts que viuen les vint-i-quatre hores pendents del telèfon. Tan sols demanen a les autoritats que, per molt de temps que passe, no deixen de cercar-los.

La querella de les 137 famílies

L’entitat SOS desapareguts prepara una querella a la qual s’han adherit 137 famílies de víctimes mortals tant del País Valencià com de Castella – la Manxa, que també rebé, de manera més localitzada, els efectes de la gota freda. La presentaran a l’Audiència espanyola contra la Generalitat, el govern espanyol i els ajuntaments afectats. Segons que ha explicat el president d’aquesta organització, l’equip jurídic treballa per denunciar les administracions per l’omissió del deure, negligència i homicidi imprudent. Ha lamentat també que les administracions es passen les culpes les unes a les altres, perquè és indiscutible que les morts són a conseqüència de les riuades, no de la gota freda, que era prevista i anunciada.

No puc sinó alegrar-me pel fet que s’haja aconseguit un alto-el-foc a Gaza després de quinze mesos d’una de les guerres més horroroses que podem recordar. Si aquest acord significa, aconsegueix, el retorn d’una part dels ostatges d’Hamàs i la fi dels atacs israelians sobre Gaza, ni que siga per un període de temps finit, benvingut siga. Dit això, hi ha massa preguntes en l’aire per a poder-nos permetre de ser optimistes. Sobretot perquè les preguntes que hi ha sense resposta són les preguntes clau.

Qui governarà Gaza?, per exemple. Hamàs, com fins ara? I qui dirigirà la reconstrucció? Hamàs? Què se’n farà, de les noves instal·lacions militars israelianes que hi ha dins Gaza? Els israelians desballestaran els corredors i les bases que han instal·lat per a partir la franja en trossos? I si tornen els desplaçats, on viuran, on dormiran? I d’on eixiran els diners, moltíssims diners, necessaris per a reconstruir ni que siga mínimament un territori, la franja de Gaza, que ha estat reduït a runa, literalment?

I, sobretot, la gran pregunta: Israel cooperarà lleialment per a fer efectiu aquest acord i que supere la fase primera, o l’obstaculitzarà així que Trump ja estiga a la Casa Blanca, dilluns vinent? Dit d’una manera més explícita: això és un pacte polític oportunista o bé un canvi real de pensament, d’estratègia i de visió de futur dels dos actors?

Aquesta desconfiança que mostre avui –i que mostra tanta gent– no és perquè sí, ni fruit del caprici. I encara menys de les ganes. És el fruit, sobretot, del fet que no hi ha cap resposta creïble –o, més ben dit, cap resposta esperançadora– a la pregunta clau: per què ara? Per quin motiu ara sí que s’ha arribat a aquest acord?

Perquè aquest acord, aquest mateix acord, es va presentar el mes de maig i va ser assumit per l’ONU, però no va ser aplicat. El mateix pla. I presentat pels mateixos actors internacionals –un Catar que guanya cada dia més pes polític al món, Egipte i els Estats Units. Redactat igual i amb la mateixa metodologia per a resoldre el conflicte. Per què aleshores no i ara sí?

En públic, l’administració Biden havia acusat sempre Hamàs del rebuig al pla, però, a mesura que passava el temps i la seua impaciència es feia més visible, ha anat explicant a poc a poc que Israel, concretament el govern d’extrema dreta que dóna suport a Netanyahu, ha estat el principal entrebanc per a arribar a bon port.

De fet, Itamar Ben Gvir, el ministre de Seguretat Nacional i portaestendard de l’extrema dreta al govern, presumia públicament dimarts d’haver impedit l’acord durant mesos amenaçant Netanyahu d’abandonar el govern. I és evident que, com ha escrit Ben Caspit al diari Ma’ariv, “si Hamàs ha acceptat aquest acord ara, hauria acceptat el mateix acord a l’agost si li l’haguessen ofert”.

Per què aleshores no es va oferir, no el va oferir Israel, i ara sí? Què ha fet canviar els israelians?

Tot indica que l’únic factor diferent, l’única cosa que ha canviat, ha estat l’esforç conjunt, aquesta vegada, de Biden i Trump –el seu gran valedor i imminent president dels Estats Units. El treball incansable del secretari d’estat americà, Antony Blinken, ha anat acompanyat aquesta vegada per una frenètica ronda de l’empresari i enviat personal de Trump, Steve Witkoff. I aquesta és l’única diferència visible i raonable que pot explicar per què Netanyahu diu que sí avui a allò que ha dit que no repetidament tots aquests mesos.

Però ara la pregunta és si així, amb la pressa del calendari polític nord-americà com a única raó, es pot aconseguir una pau real, una pau que responga a les preguntes complicadíssimes, que no respon, sobre el futur de Gaza, sobre l’estat de Palestina i sobre la relació amb l’estat d’Israel. I l’única resposta possible a aquesta pregunta és que no.

M’agradaria molt equivocar-me, però, fins i tot després d’aquest alto-el-foc, és molt improbable que hi haja una pau real. Perquè una pau real reclama entrar a fons en les grans qüestions i resoldre un seguit de grans problemes que amb el pacte presentat ara, simplement, ni es toquen.

Durant molts períodes de la meva vida m’he trobat soterrada pel que podem anomenar depressions. Les causes han estat diverses: dols perinatals, ansietat crònica que augmentava amb contratemps circumstancials, estrès laboral, problemes econòmics, maltractaments i un llarg seguit d’etcèteres que, lamentablement, no són un cas particular meu, sinó que són problemàtiques socials molt comunes. La depressió ha anat traient el cap, però jo sempre m’he negat a prendre antidepressius. Em creen contradiccions, i aquí les deixo per escrit.

Tenint en compte la meva personalitat, i atenent la mirada de la gent que m’envolta i els comentaris que m’han fet a vegades, podríem dir que sóc una d’aquelles persones a qui l’entorn considera forta, lluitadora, incansable, tenaç, apassionada i de la qual ningú sospitaria que pot estar travessant una depressió.

Una vegada, vaig comentar a un amic que creia que estava deprimida. Ell s’havia enganxat a les pastilles per a dormir i xerràvem sobre el tema. Sense la química, el meu amic no aconseguia ni agafar el son, ni alçar el dia. Em va contestar que li semblava impossible que allò meu fos depressió, que se’m veia bé, que, a diferència d’ell, jo feia reunions, aixecava projectes, duia els nens a escola, criava, treballava sense descans dins i fora de casa i, a més a més, somreia mentre que ell no sortia de casa. Aquella vegada va ser la primera ocasió en què vaig pronunciar una frase que, després, he repetit durant els darrers anys, en veu alta i cap a mi mateixa, com una lletania: “Estic deprimida, però en realitat faig veure que no perquè no em puc permetre tenir una depressió.” La meva condició de treballadora autònoma m’ha tatuat a la pell un convenciment: “Jo sóc la meva salut. Jo puc treballar i guanyar diners si estic sana físicament i mental.” Si em poso malalta, ja sigui per qüestions psiquiàtriques o d’altra mena, no puc treballar i, per tant, no puc guanyar diners. Aquest precepte, perniciós però cert, m’ha tenallat sempre i ha afegit una pressió extra al meu caràcter, cosa que ha fet que gairebé no hagi agafat mai baixes laborals. Amb aquestes circumstàncies, i amb l’autoexigència perillosa que professo sobre mi mateixa, he hagut de desestimar moltes vegades la possibilitat d’aturar-me, de reconèixer que no estic bé. Tant és així que, per culpa de no haver volgut admetre que havia tocat fons, que necessitava ajuda, he patit atacs d’ansietat demolidors, fins al punt d’acabar, en una ocasió, telefonant a un d’aquells telèfons d’ajuda per a persones que es volen suïcidar. No volia matar-me, no volia morir, només volia fer-me mal perquè la vida feia mesos que em sobrepassava, que m’ofegava, i de cop tot es va fer fosc i estret i ja no em quedaven eines, ni positivitat, ni esperança de creure que podia sortir-me’n. Volia fer-me mal físicament perquè em duguessin a un hospital, perquè algú fes el que jo no m’atrevia a fer: aturar-me. Obligar-me a reconèixer que em calia ajuda i que no sempre ho podem tot, ni ho hem de poder tot. Aquella nit tenebrosament freda d’estiu, un home que no sabré mai qui és, un àngel de la guarda, va contestar la meva trucada i em va convèncer que viure valia la pena i que havia de fer un replantejament vital. Va ser conversant amb ell, entre sanglots, que vaig adonar-me que aquell mal físic que jo em volia causar a mi mateixa era el darrer mal que em quedava per autoinfligir-me, perquè de mal psicològic, feia anys que me’n feia, sobrepassant tots els límits, i a més consentia que d’altres me’n fessin. L’endemà d’aquella terrible nit, d’aquella trucada, vaig acabar a les urgències d’un hospital psiquiàtric i, per primera vegada, vaig “rendir-me” i vaig dir a la meva psicòloga que em receptés antidepressius. Com us deia a l’inici de l’article, sempre m’he negat a prendre’n. I això ha estat bo en alguns moments, i no tan bo en d’altres. Me’n puc sortir sense pastilles, he considerat sempre. He invertit molts diners que he tret d’altres bandes per a fer sessions amb psicòlegs de tota mena, i sí, m’ha anat bé. Però sempre he sentit una enveja estranya d’aquells qui, amb pastilles, aconseguien mitigar el seu dolor anímic, l’angoixa, l’ansietat. Sóc massa tossuda i no m’agraden els camins ràpids. I també aquest era un dels motius pels quals no volia medicar-me, perquè sospitava que l’ús que fem dels antidepressius és un abús. El més
curiós del cas és que el dia que vaig demanar de prendre’n la psicòloga m’ho va
desaconsellar per altres motius que ara no fan al cas.

Justament, fa un parell de dies, al programa Més 324, el catedràtic de farmacologia de la UAB Joan Ramon Laporte confirmava les meves sospites. Laporte, entrevistat per Marina Romero, assegurava que més del 70% dels psiquiatres que diagnostiquen depressions com a malaltia són finançats per laboratoris farmacèutics que tenen, precisament, l’objectiu de generar socialment la necessitat de prendre antidepressius. Un altre motiu que m’ha fet reticent a aquesta mena de pastilles és el fet que medicar-se amb ansiolítics esdevé, massa sovint, el camí forçadament accelerat i trampós per a la cura de tots els mals; un camí que és símptoma dels temps en què vivim: el mateix que ens porta a la depressió –la pressa, la immediatesa, la necessitat d’estar sempre bé– és, alhora, la manera arriscada com volem resoldre els malestars, els dolors, els traumes, els contratemps. Ràpid. Més ràpid. De pressa. Ja. No ha de ser pas bo voler tapar i sanar amb presses mals que volen calma, serenor i temps. També en va parlar, d’això, el farmacòleg Laporte al Més 324. Comentava que, fa uns anys, un dol que durés més de tres mesos havia de ser medicalitzat, i que actualment aquesta franja de temps s’ha reduït perillosament a quinze dies. Partint d’aquest fet, convé de preguntar-nos si confonem la depressió com a malaltia psiquiàtrica amb malestars o dolors espirituals circumstancials. Evidentment que hi ha casos en què és necessari medicar-se i és clar que ajuda l’ús de les pastilles, però què amaguen rere tanta medicalització dels malestars socials i qui se’n beneficia? No deu ser que també hi ha, rere de tot plegat, una baixa tolerància a tot allò que cou, que punxa, que incomoda, que neguiteja? Com apuntava Laporte, qui en treu rèdit són les farmacèutiques i aquells qui ens volen sedats perquè no sigui que ens adonem que, en el fons, els nostres grans problemes són violències socials estructurals.

La contradicció que em generen els antidepressius és la següent: són una
rendició o una solució? Potser, mirant enrere, penso que si no m’hi hagués resistit
tant, si me n’hagués pres abans, no hauria arribat a fer aquella trucada
d’emergència. Però, d’altra banda, continuo pensant que prefereixo fer només
teràpia per baixar als inferns personals, conèixer d’on vénen els mals i treballar-los
lentament, per més que sigui tortuós. Sovint, en relació amb aquest tema, em demano fins a quin punt volem la vida massa còmoda. Assumim realment que viure no vol dir estar sempre bé, que viure és conflicte, és batalla, és dies d’estar una mica més amunt i dies d’estar decaigut? L’esperança i la il·lusió van i vénen. Pretendre la felicitat absoluta vint-i-quatre hores el dia els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any és una trampa que, a banda de depressió, genera consumisme, alienació i desconcert.

El passat 13 de gener, amb motiu del Dia Mundial contra la Depressió, es van fer públiques dades esfereïdores: en els darrers tres anys, l’ús d’antidepressius en menors de quinze anys ha augmentat d’un 250%. Més d’un milió de persones van consumir antidepressius el 2023. Si ho detallem, veiem que les noies, les dones, la gent gran i les persones que viuen en situacions socials desfavorables són les més afectades. Aquestes dades demostren que calen millores urgents en la sanitat pública, especialment en l’àmbit de la psiquiatria. Els professionals de sector de la salut mental asseguren que, si hi hagués més psicòlegs i psiquiatres, el nombre de persones medicalitzades es reduiria.

Sigui com sigui, és important que entenguem que tot plegat és el retrat d’un malestar social que ens va devorant. Com més injustícies socials tolerem, com més drets fonamentals deixem que ens retallin, com menys combatents ens mostrem, més depressió, més malestar i més malaltia. Els antidepressius estan molt bé per a casos clarament clínics, però també cal recordar que hi ha uns altres antidepressius que tenen a veure amb la vida a la qual hem renunciat. La vida pausada, la vida espiritual, la vida que no ens deixen portar. Cal que recuperem temps per a nosaltres mateixos, temps que hem de treure del laboral. Cal que, a estones, ens permetem viure sense produir, que ens obliguem a fer esport, a gaudir de la natura, a veure’ns amb els amics, a no fer res de tot allò que impliqui perpetrar aquest model vital que ens va matant a poc a poc.

No se sap gaire bé què esperava el PP ni Adolfo Vilafranca quan es va presentar a les eleccions al Consell Insular de Menorca, que, com les altres institucions més grans de les Illes, va ser pres per la dreta. Podria semblar evident que volien guanyar, però alguns moviments que ha fet el partit van en línia contrària. Almanco, tenint en compte que la número quatre de la llista, Elvira Capó, i el número cinc, José Manuel Morales, ni tan sols van prendre possessió del càrrec, una cosa estranya si tens en compte que et presentes a unes eleccions per formar un govern.

Tampoc no sabem si esperava estabilitat o no. Potser volia recollir el vot d’un partit ofegat com Ciutadans, amb la presència de Morales mateix, i de l’extrema dreta, incloent a la llista Joan Pons Torres, president de Sa Fundació, elogiador de Meloni, obertament homòfob i, sobretot, profundament anticatalanista. No sabem si esperava que les coses li fossin fàcils, però la realitat ha estat molt clara: el seu govern ha estat molt inestable.

Gonellista, secessionista i homòfob: així és el nou conseller de Cultura del Consell Insular de Menorca

Si una cosa no s’esperava l’oposició, de cap manera, eren les formes amb què Vilafranca governaria tot aquest temps. Al PSIB ho veuen clar: la portaveu del partit al consell –i ex-presidenta–, Susana Mora, diu que “té unes formes despòtiques, autoritàries i gens institucionals de governar”. Paraules semblants li adreça Noemí Garcia, portaveu de Més per Menorca, que considera que “l’autoritarisme, la traïció, la mentida i el joc emocional” defineixen la manera de governar de Vilafranca.

Perquè, tant si esperava una cosa com una altra, la realitat és molt clara: igual que al govern de les Illes, el PP es troba en minoria. I igual que al govern de Marga Prohens, l’avinentesa amb Vox va durar uns instants del mandat. Això significa una necessitat imperiosa de cercar aliances. Però, a diferència del govern de Prohens, Vilafranca no ha volgut intentar d’acostar-se a l’esquerra.

Aprovació grotesca del pressupost

Una bona prova d’aquesta falta d’acostament està en els dos pressuposts del mandat. El primer era impossible d’aprovar, perquè no tenia el suport de l’única consellera de Vox a la cambra, Maite de Medrano –que, tot sigui dit, sí que va entrar en el seu equip de govern, per bé que la van destituir per inactivitat i desavinences clares en el nomenament d’un càrrec. I el segon, perquè el va tirar endavant de manera grotesca: aprofitant l’absència de dos consellers del PSIB quan va convocar el ple.

“No m’agrada parlar amb aquests conceptes, perquè sembla que faig una crítica poc constructiva, però és que és així. És un equip de govern que no està acostumat –ni en vol aprendre– a crear l’espai per a debatre i arribar a acords”, diu Garcia. I afegeix: “Aquest president no està acostumat que hi hagi gent que opini i proposi opcions alternatives.” Diu també que desprestigia l’esquerra de manera constant. “Ens reunim perquè el protocol ho marca, no hi ha cap intenció d’acostament. No va fer ni un whatsapp ni una telefonada per a comentar per on aniria el pressupost”, cosa que sí que va fer amb Vox.

Tampoc no es va acostar a l’esquerra quan havia de governar amb el pressupost de Mora prorrogat, tot i que era una bona oportunitat per a fer-ho. “És un escàndol –diu l’ex-presidenta–. No baixa del pedestal. És un autoritarisme absolut, en comptes de demostrar humilitat, que tots ens podem trobar en situació de minoria.”

És per això que l’oposició diu que no té lleialtat institucional, que hauria de ser inherent a qualsevol representant polític de les Illes, tant del govern com dels consells insulars. A Ciutadella, per exemple, l’esquerra tenia majoria absoluta per a aprovar el pressupost i va decidir d’ajornar-lo fins aquest mes, perquè al debat hi poguessin assistir els regidors del PP que feien vacances. Això no passa al govern insular, cosa que demostra una inestabilitat absoluta.

Propaganda

Vilafranca penja d’un fil. Però s’hi aferra com si fos incapaç de trencar-lo. Encara que tot caigui pel seu pes, de moment manté el càrrec. I ho fa a còpia d’anuncis i promeses que s’allunyen de la realitat. Un exemple clar és que ara el partit ha moderat el discurs entorn de la sostenibilitat. En el darrer pressupost les paraules hi són, però el fons no.

En primer lloc, perquè el pacte de l’esquerra li va deixar aprovada la llei de reserva de la biosfera, amb tot de mesures per a desenvolupar, com ara la diversificació econòmica per a no dependre tant del turisme. On és tot això?, es demanen tant el PSIB com Més. “Es posen tots els ous al paner del turisme”, diu Mora, que crítica que el finançament obtingut per a desenvolupar-la sorgeix de l’impost de turisme sostenible, és a dir, que es treuen doblers d’un recurs de què ja es disposava. Garcia recorda els sis milions d’euros que el consell ha decidit de destinar a la promoció turística.

Una de les altres eines de la llei és poder limitar l’entrada de cotxes a l’illa. I aquest és, de moment, un dels grans fracassos de Vilafranca. Menorca ho tenia tot preparat, després de Formentera, per a aplicar una mesura cabdal per a frenar la sobrecàrrega d’un territori limitat. Mallorca i Eivissa li hauran passat al davant. “És un escàndol que unes illes tan complexes ja tenguin la feina feta i nosaltres no hàgim fet res”, diu Mora. Durant el darrer mandat ja es va deixar fet un estudi previ, però els resultats no van agradar. Se suposa que n’hi ha un de nou en marxa, però Garcia ja preveu que n’encarregaran més i més fins que el resultat s’adeqüi al que ells volen.

Cada habitant de les Illes té un cotxe pel fet d’haver-hi nascut

En relació amb la llei de la biosfera, tampoc no hi ha cap intenció de posar ordre al litoral de l’illa. Ho va proposar Més per Menorca, però la resposta, amb menyspreu, va ser contundent: “Què és que hem d’ordenar?” Garcia critica la falta de planificació i de mesures reals: “Quan ho vius en primera persona, participant en reunions, veus que fan fum de coses molt lògiques. Em preocupa moltíssim.”

Pla territorial i habitatge

La reforma del pla territorial també es basa en el turisme. A l’illa hi ha el debat de la saturació, però quan es parla de canvis al PTI és per afavorir-la encara més. “Potser resol algunes coses, però els residents també hem de viure bé, no demanam res extraterrestre”, diu Garcia.

De fet, en qüestió d’habitatge, la promesa de Vilafranca és d’augmentar densitats i fer més construccions plurifamiliars. Encara que sigui una mesura, a priori, que podria anar bé –si es fa de bracet amb els ajuntaments–, el consell tampoc no ha atacat el problema d’arrel. “No pots limitar-te a dir que augmentaràs densitats o que limitaràs les places turístiques en zones turístiques. Perquè això no fa res per a l’habitatge; has de fer polítiques valentes”, diu Mora, tot recordant que, des que el govern de les Illes va aprovar la llei d’habitatge en el darrer pacte de progrés, Menorca té la facultat de pressupostar construcció i no se n’ha fet res. Cap previsió ni a curt termini, ni a mitjà ni a llarg.

Més polèmiques

A banda el nomenament de Pons com a conseller de Cultura, a Vilafranca li ha pesat el discurs ambigu en relació amb Vox. Primer dient que no hi governarien, després fent-los entrar al govern i, finalment, destituint-ne la consellera d’extrema dreta, que va assetjar laboralment al seu número dos de l’àrea d’Habitatge. Un pacte de quatre mesos que no ha dut sinó a la inestabilitat, com al Consolat de Mar.

La destitució de la directora insular de projectes sostenibles i cooperació, Marta Febrer, per haver fet una festa d’aniversari a les instal·lacions públiques del Llatzaret tampoc no hi ha ajudat. Sobretot, perquè, tot i que va dir que s’havia actuat de manera directa i Vilafranca va titllar d’intolerable el comportament de Febrer, no la va acomiadar fins que l’oposició no va filtrar a la premsa els fets que ja sabia el president.

I avui que és la vigília de la Diada del Poble de Menorca, el dia de Sant Antoni, també és molt aclaridor d’exposar què ha succeït aquests dos anys per a entendre el parer del govern. L’any passat es va decidir d’eliminar la referència a la diada al cartell de Sant Antoni, malgrat que durant dècades governs de PP i l’esquerra l’han fet servir sense cap inconvenient. Enguany es repeteix la fórmula: “Dia de Menorca”. L’objectiu, defugir de la catalanitat de la data, en què es commemora la conquesta de l’illa per part d’Alfons III el Liberal, fet que va representar la incorporació de l’illa a la corona d’Aragó, l’expulsió dels musulmans i la repoblació amb gent provinent del Principat.

El PP elimina la referència a la Diada del Poble de Menorca en el cartell de Sant Antoni

Enguany hi ha hagut una polèmica afegida: l’elecció de l’ex-president del consell Joan Huguet com a conferenciant del ple de la diada. La seva falta de neutralitat política és, per al PSIB, una falta de respecte a la institucionalitzat: “És l’únic president de la història del consell que ho és per un acte de transfuguisme.”

No sabem com celebrarà Vilafranca la Diada de Menorca, però sí que ha suspès durant el mandat. Fons europeus perduts, cap pla d’adaptació al canvi climàtic, cas omís del transport públic, manca de voluntat de reconvertir el camp ni de defensar els nous sectors productius, unes formes i un fons molt millorables, molta paràlisi i, sobretot, cap intenció de pactar. El fil no s’ha romput, ara com ara, però no és pas segur que no es rompi abans de les eleccions.