La trobada entre Carles Puigdemont (Junts) i Oriol Junqueras (ERC) exigiria una anàlisi de conjuntura per a redefinir el seu paper dins l’estratègia per a arribar a la independència de Catalunya. Però aquest paper electrònic i els seus soferts lectors no resistirien tanta martingala. Per tant, serem breus i concisos: s’hi han ajuntat les mancances personals respectives –falta d’audàcia, resignació acomplexada, retorn a la zona de confort– amb la inoperància dels seus partits per estirar el carro de la independència. Som de ple al bell mig del pantà autonomista. Puigdemont s’arrecera en un Junts més pujolista que mai, en un país on la seva majoria humana pateix tots els mals de la humanitat, mentre Junqueras s’erigeix en atlant d’escaiola de l’enderroc polític d’una Esquerra que ha perdut definitivament el compàs que els feia somiar a “eixamplar la base”; Junts lluirà Puigdemont com a mostra de bijuteria per a badocs mentre s’accepten les polítiques més reaccionàries de la patronal i Esquerra ballarà amb Junqueras tantes danses de capgrossos, o de bastons, com calgui per mantenir l’aparença que remenen les cireres o que poden repartir sinecures a populistes de Santa Coloma.

Qui gosaria, doncs, confiar que aquestes formacions en decadència reconquistessin, d’aquí a tres anys, la majoria al parlament? Ningú amb tres dits de front, és clar. Vol dir que el moviment ha de renunciar a aconseguir la majoria al parlament? De cap manera. Allò que toca és tornar a engrescar la gent amb una represa que sàpiga combinar, audaçment i indestriablement, necessitat de la independència amb necessitats de la majoria social. Que sàpiga lligar la base particular –les comarques, federades entre si–, on es reprodueixen explotació econòmica i opressió política colonials, amb la cúpula general –el país que volem, el país que ja anem fent. Que organitzi la gent amb consciència del poder propi, noves formes de lluita, i una xarxa fèrria que garantirà el sosteniment de la república catalana l’endemà de la proclamació de la independència. I que, aleshores, arrossegarà partits, entitats i espais de resistència per fer néixer un moviment d’alliberament nacional majoritari a la societat i al parlament. Llavors, la gent haurà deixat de ser una força auxiliar dels polítics, perquè serà ella, mobilitzada i autoorganitzada, la que contindrà la política a fer, ara i aquí, per tenir una nació lliure.

I és una llàstima que aquests polítics i els seus partits no entenguin, doncs, que, en comptes d’esperar que la gent torni a ells, com si no fóssim en temps històric de la independència (com havíem estat en temps de la revolució industrial, de la Renaixença, o del catalanisme polític), s’haurien de resignar, voluntàriament, a ser forces auxiliars del moviment, a participar en la creació activa, honesta, desinteressada del moviment d’alliberament nacional que ens ajunti, ens englobi, i ens obri el camí cap a la independència. Sí, és una veritable llàstima, perquè Carles Puigdemont, en concret, era cridat a poder-ho ser, amb l’audàcia que li ha mancat, sense excusar-se en la petitesa històrica dels seus, la mesquinesa dels altres, i la ceguesa política de bona part del moviment mateix.

El conseller José Antonio Rovira continua endavant amb la consulta sobre la llengua vehicular de l’ensenyament a les escoles, que ha posat en peu de guerra tota la comunitat educativa. La seua intenció és fer-la a final de mes. Famílies pel Valencià és un col·lectiu que va sorgir arran de la necessitat de fer front a l’anomenada llei de “llibertat educativa”, també coneguda com a llei Rovira. Han treballat sense descans per conscienciar les famílies de marcar “sí” al català en la consulta: han creat grups de treball i han fet xerrades informatives per tots els indrets del País Valencià. En parlem amb una de les portaveus, Núria Cerveró. És enginyera forestal, viu al barri del Cabanyal de València i té un xiquet de nou anys. La lluita per la llengua i pel futur del seu fill van ser els motius que la van moure a impulsar la iniciativa.

—Com viviu aquestes setmanes de recta final abans de la consulta?
—Molt intenses. Estem desbordades de tantíssimes xerrades. Només aquesta setmana, en tenim més de quaranta programades a tot el País Valencià. Cada dia hi ha quatre, cinc, sis xerrades en molts llocs del territori i estem molt contentes. És clar, això també implica molt d’esgotament. Ho donem tot.

—La conselleria no va tardar a rebutjar les més de quatre mil al·legacions que es van presentar contra la consulta. Com valoreu la seua actuació?
—La valorem de manera nefasta, ha sigut com burlar-se de tota la població. Aquestes al·legacions han vingut de la comunitat educativa, de molta part de la població implicada, de professorat, de pares, de mares preocupades. El dia 26 de desembre llançaren que ja es podien fer les al·legacions, en plenes vacances de Nadal, quan tot el món té el cap en unes altres coses. Tot i això, més de quatre mil al·legacions. És moltíssim per a aquest procés. Devien contestar-les una per una, perquè totes no eren pel mateix motiu. Nosaltres, des de Famílies pel Valencià, proposàrem cinc models diferents d’al·legacions, però hi havia molts missatges diferents. No n’han fet gens de cas. És molt preocupant que no escolten la comunitat educativa i que facen com si no haguera passat res.

—Ja fa mesos que funcioneu com a col·lectiu, com heu incidit en les famílies? Com han funcionat les xerrades?
—Molt bé, perquè hem fet i encara fem la feina que hauria de fer la conselleria. Aquesta llei, de la qual estem totalment en contra, posa el focus d’elecció en les famílies, quan l’haurien de tenir la comunitat educativa, el professorat, els pedagogs, els lingüistes, que són els que entenen. Les famílies poden entendre-ho més o menys, però no és la seua feina. L’educació és un dels pilars fonamentals en la vida dels nostres xiquets, volem l’opinió dels experts. Quan ho traslladem a les famílies, estan molt interessades. Totes aquestes xerrades serveixen per a informar de què és la llei, perquè la conselleria no ho fa. Et diu que votes en una consulta i no et dóna la informació. Ningú ho sap. Les xerrades es fan molt llargues perquè hi ha molts dubtes a resoldre. Ens hem trobat equips directius que no en sabien res. I et parle de la setmana passada. Hi ha una desconeixença absoluta.

—Quin sol ser el perfil de les famílies que acudeixen a les xerrades?
—En la gran majoria de xerrades el perfil és de gent convençuda sobre la llengua, conscienciada sobre l’educació dels seus fills i filles, i que sap que el més important és que siguen bilingües i que coneguen la llengua del territori en què viuen, siguen castellanoparlants o valencianoparlants. Tenim moltes famílies valencianoparlants, però també moltes que no ho són. Tenim també moltes famílies estrangeres. L’altre dia, en acabar una xerrada, una mare es va acostar i em va dir: “Moltes gràcies, si no arribe a venir, hauria votat castellà; sóc d’Albacete i no m’imaginava que això seria així” [en castellà]. Només per aquestes famílies, ja val la pena tot l’esforç. Si estàs preocupada per l’educació, votaràs allò que més convé als teus fills, i és votar sí al valencià.

—Us ha costat més arribar a famílies de fora del territori?
—Sí, és més complicat que hi acudisquen. Però hi són, tot i que són la minoria. I també és molt important perquè totes les famílies que vénen es converteixen en activistes. Sempre diem que l’important és fer un treball de formigueta. A la porta de l’escola, al parc, a la veïna que et trobes, anar informant. També fem servir els grups de WhatsApp de les escoles; hi enviem informació que hem fet en diferents idiomes. I arriba molt. L’altre dia, en una xerrada, una mare russa es va emocionar quan li vam mostrar que teníem material fet en rus. Tot això també fa que s’hi involucren.

—Quins són els dubtes més freqüents?
—Els dubtes normalment es repeteixen i són, per exemple: “Haurem de votar cada any?” No, no s’ha de votar cada any. El que votes ja comptarà per a tota l’educació, sempre que et mantingues al mateix centre educatiu. En el moment que canvies de centre, marcaràs l’opció en la matrícula. Però ja no tornarem a votar, això és una mesura extraordinària. També tenen molts dubtes sobre què passarà si, per exemple, un grup de tercer de primària té de llengua base el valencià i un altre el castellà. Què passarà quan s’hagen de mesclar els grups? No podran. Què passarà pedagògicament? Això és una cosa terrible i que afecta moltes famílies. Parlem de problemes molt greus, i és molt perillós.

—Ningú us garanteix que…
—Ningú et garanteix res, anirem totalment a cegues. Vaig triar l’escola del meu fill perquè tenia un ensenyament immersiu en valencià. Però les famílies que entren el curs vinent, no ho sabran. Abans podies triar segons el teu criteri com a família, segons el projecte lingüístic del centre. Aquesta llibertat que volen vendre, ja hi era. Ara no hi haurà llibertat. En la votació, ningú no t’ho garanteix. Pot ser que tu tries com a llengua base el valencià i que siga la més votada, però que no càpiguen eixos alumnes en una classe. L’exemple d’abans, tercer de primària, hi ha dues classes. En cada classe, hi caben vint-i-cinc alumnes, és la ràtio. Posem que aquesta escola arriba al màxim, són cinquanta alumnes. Si hi ha trenta-set famílies que voten valencià i tretze que voten castellà, en aquest cas, la llei diu que hi haurà una línia en valencià i una en castellà, tot i que ha guanyat la de valencià. Bé, aquestes trenta-set famílies no caben en una classe. De vint-i-cinc a trenta-set, eixes famílies que sobren, tant sí com no han de moure’s a la de castellà. Obligatòriament. Això passarà. Preguntàrem a la conselleria: qui decideix qui se’n va? Han tret un criteri que segrega totalment l’alumnat. Si tens família nombrosa o monoparental, si tens germans al centre i si és en la teua àrea d’influència, tens uns punts perquè es respecte la teua elecció. El meu fill és fill únic, no som ni monoparentals, ni família nombrosa, ni és zona d’influència, zero punts. Podria passar que jo trie valencià, que guanye valencià i que l’obliguen a passar-se al castellà.

—…
—A més a més, hi ha molts centres que, tot i que guanye el valencià, perdran percentatge en valencià. De fet, això ja passa aquest curs, perquè la llei ja s’aplica. Hi ha famílies que han entrat a centres perquè sabien que l’infantil tenia un 90% en valencià i un 10% en anglès, que era un programa experimental, que funcionava molt i molt bé, i quan ha començat el curs la direcció del centre ha dit: “Disculpeu, però això no es fa, es fa només un 65% perquè ens hi obliguen. Perquè la llei diu que els programes experimentals en valencià queden anul·lats aquest curs.” Per sorpresa –sorpresa entre cometes–, els programes experimentals en anglès no els han anul·lats. Aquesta llei anteposa els idiomes estrangers al nostre. És una persecució absoluta cap a una llengua i és crear un conflicte que no hi és. Ací conviuen dues llengües i és una riquesa que tenim, és un avantatge per als nostres fills que els farà més capaços. És demostrat que tenim moltíssima sort de ser bilingües i, en canvi, no ho aprofitem.

—Com argumenteu la importància de marcar “sí” al català?
—Moltes famílies al principi es pensen que açò és tornar a les antigues línies, que és tot en valencià o tot en castellà, i no. Són uns percentatges. Si marquem el valencià, en garantim almenys un 50%. A infantil és un 65%, però va baixant. Informes de la Universitat de València, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, indiquen que en una llengua minoritzada com la nostra, l’únic que garanteix que els xiquets siguen competents de manera oral i escrita en acabar l’educació obligatòria és un mínim d’un 50% de llengua vehicular en valencià. I això és el que et garanteix marcar el valencià. A més, hi ha tots els avantatges que té d’integració social quan els ensenyes a respectar la llengua d’un territori. A casa pots parlar-la o no, però ací es parla. I ací som moltíssimes les famílies que la parlem. Per tant, és per respecte a la comunitat on vius, a la gent del teu voltant. Quan tu ensenyes aquests valors tan importants a les criatures, en el futur seran persones adultes respectuoses amb els immigrants, amb la gent que ve refugiada d’uns altres països. A part, els obri portes laboralment, socialment i acadèmicament. Inclús hi ha estudis que diuen que ser bilingüe estimula àrees del cervell no lingüístiques. Tot són avantatges. Ningú no es qüestiona l’ensenyament en anglès. Els instituts ja vehiculen assignatures en anglès i en francès. Per què es qüestiona el valencià, que és la nostra llengua?

—Què passarà amb les comarques castellanoparlants?
—Directament els condemnen a ser ciutadans de segona. No els donen ni l’opció. És molt perillós això que fan. Acabem de tancar xerrades en eixes zones. Però aquesta llei desmotiva molt les famílies de les zones castellanoparlants perquè, d’una banda, diu que també triaran, però, d’una altra, deixa clar que ho faran tot en castellà. Només hi ha una puntualització en l’article 8 que ve a dir que si hi ha prou famílies que volen valencià, ja veurem com ho farem. Però prou famílies, quantes són? No ho diu ningú, hi ha un buit. Es dóna per sabut que en aquestes zones ja directament és en castellà. Per tant, aquestes famílies, quina llibertat tenen?

Alexandra Usó: “Al govern valencià no li interessa de tenir una ciutadania formada”

—Us heu trobat situacions incòmodes o desagradables en les xerrades?
—En una xerrada, només començar, una persona que clarament entenia el valencià va voler que fera la xerrada en castellà simplement pel fet de molestar. Aquestes situacions incòmodes passen. No passa res, jo sóc bilingüe i la xerrada la puc fer en castellà sense cap problema. És més, volem arribar a tot el món i al final volem que als nostres fills no els passe el que aquesta persona intentava fer creure que li passava, que és que no entenia la llengua.

—Creieu que la tasca divulgativa que heu fet en favor de la llengua donarà fruits?
—Creiem que sí, i molts. Hem de posar en valor la feina que fan totes les famílies arreu del País Valencià. És al·lucinant l’esforç. Tenim representants de totes les comarques valencianoparlants. Fa goig veure totes les coses que es fan alhora. S’ha demostrat que quan ens toquen la llengua, el poble es desperta. I també que no ens han pogut tombar. No han pogut, i no podran. Així que poden intentar-ho tant com vulguen, però no podran perquè hi serem.

—Què us diuen les famílies?
—Ens diuen sobretot gràcies. Gràcies, gràcies, gràcies, és el que més sentim. Totes les famílies ens donen moltíssim les gràcies per fer la feina, torne a dir, que hauria de fer la conselleria, que és informar realment en què consisteix la votació. I estan molt agraïdes perquè lluitem pel benestar dels seus xiquets i xiquetes i perquè tinguen un futur millor.

—Com es veu la qüestió de la consulta als centres educatius danyats per la gota freda?
—Es veu molt malament, amb molta ràbia, com una incompetència més del senyor Rovira. Si no han patit prou amb la gestió, una cosa més. Era necessari continuar amb això? Era necessari continuar desenvolupant una llei que té moltíssims grups de la comunitat educativa en contra? Per què continuen endavant? És una cosa que no s’explica. Era necessari amb tot el que passen els municipis afectats per la DANA? Els és igual.

El conseller que abandona les escoles sota el fang es diu José Antonio Rovira

—Els xiquets mateixos també han estat protagonistes de les vostres campanyes. Entenen què passa amb tot això de la consulta?
—El que no entenen és per què persegueixen una llengua, perquè són pura innocència. Es pregunten: “Per què no podem parlar la nostra llengua, per què no podem estudiar en valencià si volem?” Entenen que es lluite per la llengua, que es facen totes aquestes reivindicacions, però els més menuts no acaben d’entendre per què. “Si no fem res malament, si és la meua llengua, si jo m’expresse així, per què no puc parlar-la?” Els adolescents ja tenen més consciència i reivindiquen amb més força i actitud.

—Què espereu que passe després de la consulta?
—Ens encantaria tant que no es fera, però està claríssim que es farà. Què esperem? Que faça el menor mal possible. Perquè, de mal, en farà, encara que guanye el valencià. I, per descomptat, prendrem accions, això continua. La consulta és una ordre que desenvolupa la llei, que s’ha recorregut al Tribunal Constitucional, i el recurs està acceptat. Encara tenim l’esperança. Sempre continuarem fent accions contra la llei Rovira, perquè no té cap mena de trellat, no l’entén ningú. És crear un conflicte on no n’hi havia cap, és anar contra els drets dels ciutadans, contra l’Estatut d’Autonomia, contra la constitució espanyola, contra la llei d’ús i ensenyament del valencià, és anar contra tot. Tota la comunitat educativa, les famílies, els professors, els afectats, que són els xiquets i les xiquetes, tothom està en contra d’aquesta llei. És un desgavell de principi a fi. Ho ha rebut la conselleria, ho ha rebut el conseller, però fa cas omís i continua. Continua perseguint una llengua que no sabem si sap parlar, però, això segur, no parla mai.

Joaquim Dolz: “Els defensors de la llei Rovira no volen saber res del valencià, i és terrible”

Més de dos mesos després de la victòria a les eleccions presidencials del novembre, Donald Trump prendrà possessió aquesta tarda com a quaranta-setè president dels Estats Units. La cerimònia culminarà la rehabilitació política del magnat, que fa tot just quatre anys semblà tenir un peu i mig fora de la política nord-americana després del seu paper en la insurrecció fallida al Capitoli.

D’insurrecte a president: com els Estats Units han perdonat Trump per un cop d’estat fallit

Trump, de setanta-vuit anys, esdevindrà la persona més vella a assumir el càrrec de president en la història dels Estats Units: Biden, que també arribà al càrrec a setanta-vuit anys, era cinc mesos més jove que no és Trump ara quan prengué possessió el 2021. El magnat és també el primer president en gairebé cent cinquanta anys a ser investit en dos mandats no consecutius.

A continuació, us expliquem tot allò que heu de saber per a seguir la cerimònia.

A quina hora serà la presa de possessió?

Trump prendrà possessió com a nou president dels Estats Units exactament a les sis de la tarda (hora catalana), el moment en què jurarà formalment el càrrec i serà oficialment investit com a tal. La cerimònia podrà seguir-se en directe al canal de YouTube de la cadena nord-americana CNN.

Generalment, els presidents electes juren el càrrec amb una mà a la Bíblia: el 2017, per exemple, Trump va jurar el càrrec amb una mà sobre la Bíblia amb què Abraham Lincoln va prendre possessió el 1861, i amb una altra mà en una segona Bíblia que li havia regalat la seva mare. Enguany, el president electe ha aprofitat l’avinentesa per esperonar la venda d’una edició especial de la Bíblia de la presa de possessió a la seva botiga oficial, amb un cost de 69,99 dòlars.

Després d’haver jurat el càrrec, Trump pronunciarà un discurs d’investidura davant els assistents a la cerimònia, que inclouen partidaris del president, mandataris estrangers i alts càrrecs del govern sortint i entrant. Una volta acabat el discurs, després del primer dinar oficial com a president, passarà revista a les tropes i comandarà la tradicional processó militar de la presa de possessió. La jornada conclourà amb una cerimònia al Despatx Oval.

On es farà la cerimònia?

Com és costum, la cerimònia s’havia de fer davant l’ala oest del Capitoli, la seu del poder judicial dels Estats Units, a Washington. Però l’episodi de fred polar que s’espera avui la ciutat, amb temperatures que poden caure per sota dels deu graus sota zero, ha obligat les autoritats a canviar de plans. Divendres, Trump anuncià que la cerimònia es faria a l’interior, sota la gran cúpula que corona el Capitoli.

La darrera i única vegada que una presa de possessió no es va fer a l’exterior, també a causa del fred, va ser el 1985, fa exactament quaranta anys, amb Ronald Reagan de president electe.

Qui hi assistirà?

A la cerimònia, hi assistiran tots els predecessors en vida de Trump a la presidència (Bill Clinton, George W. Bush, Barack Obama i Joe Biden), com també alts càrrecs del govern sortint –incloent-hi Kamala Harris, la vice-presidenta sortint i rival demòcrata de Trump a les eleccions presidencials. Fa quatre anys, Trump no va assistir pas a la presa de possessió de Joe Biden.

La llista de mandataris estrangers convidats a la presa de possessió de Trump inclou les primeres espases de l’extrema dreta mundial, com ara el president argentí, Javier Milei, i la primera ministra italiana, Giorgia Meloni. En el cas d’alguns països europeus, Trump ha optat per convidar-ne el polític d’extrema dreta més influent, en compte del president o primer ministre. És el cas de França, d’on l’ultradretà Éric Zemmour ha estat convidat en substitució d’Emmanuel Macron, o bé Espanya, d’on Santiago Abascal ocuparà el lloc que generalment es reservaria per a Pedro Sánchez. Keir Starmer, el primer ministre britànic, tampoc no hi ha estat convidat, a diferència del dirigent ultradretà Nigel Farage. Tampoc no és previst que hi assisteixin autoritats intergovernamentals, com ara Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, ni cap dels alts representants de l’OTAN.

Abans del trasllat de la cerimònia dins el Capitoli, en una sala amb capacitat per a unes sis-centes persones, les autoritats hi esperaven uns dos-cents cinquanta mil assistents. La popularitat de la cerimònia de presa de possessió és una de les grans fixacions de Trump, que el 2017 ja va presumir –falsament– d’haver organitzat la investidura amb més assistents de la història.

Qui la paga?

Trump ha recaptat la xifra rècord de 170 milions de dòlars per finançar la cerimònia, gairebé el triple que no els 61 milions que Biden recaptà per a la seva –restringida per la pandèmia– el 2021.

Els grans gegants tecnològics, antics arxienemics del president, han mostrat una generositat especial amb Trump; un símptoma d’un acostament més ampli entre el sector privat i l’equip del magnat.

Google, Amazon, Microsoft i Meta han donat un milió de dòlars cadascú al fons de la presa de possessió; Sam Altman, l’executiu en cap d’OpenAI, i Tim Cook, l’executiu en cap d’Apple, hi han aportat un milió dels seus propis diners. Microsoft ha doblat la quantitat de diners amb què sol contribuir a les investidures presidencials, i Google l’ha triplicat. Mark Zuckerberg, executiu en cap de Meta, i Jeff Bezos, executiu en cap d’Amazon, seran presents la cerimònia, a què també assistirà l’executiu en cap de TikTok, que Trump rescatà ahir de la prohibició als Estats Units.

“Tothom vol ser amic meu”: Trump, amo i senyor dels Estats Units

Companyies del sector de l’automòbil, com ara Ford i General Motors, i el sector farmacèutic, com ara Pfizer, també figuren entre els donants principals a la presa de possessió. En total, el volum de donacions, que s’espera que continuarà creixent aquestes darreres hores, és pràcticament el doble que els 106 milions de dòlars que el magnat recaptà per a la seva primera investidura, l’any 2017.

Quins artistes hi participaran?

A diferència del 2017, en què a Trump li costà de trobar artistes disposats a participar en la presa de possessió, la cerimònia d’enguany serà farcida d’estrelles, com ara la cantant de pop Carrie Underwood i el cantant de country Lee Greenwood, particularment popular entre els partidaris del president. A més, el cantant d’òpera Christopher Macchio serà l’encarregat de cantar l’himne dels Estats Units. També hi participaran els Village People, que tocaran una de les cançons preferides de Trump: ni més ni menys que “YMCA”, l’èxit disco del 1978.

Hi haurà protestes?

El 2017, Trump va prendre possessió entre grans manifestacions a Washington, en una jornada tensa en què la policia va acabar detenint més de dos-cents activistes anti-Trump. L’endemà, prop de quatre milions de persones van participar en manifestacions contra la seva presidència per tots els Estats Units, incloent-hi més de mig milió a Washington.

Tot i que enguany també s’han convocat manifestacions contra la presa de possessió a la capital, és previst que les protestes apleguin molts menys manifestants –unes poques desenes de milers, a tot estirar– i tinguin un impacte mediàtic molt més reduït que no pas ara fa vuit anys.

La contraofensiva política espanyolista al Principat en comporta, és clar, una d’ideològica. No haver culminat la proclamació de la República Catalana l’octubre del 2017 ha anat deixatant una reorganització d’agents socials, econòmics, culturals –acadèmics i mediàtics– i polítics en llocs de direcció de la vida del país. Alguns retrocessos potser es podrien haver evitat, però el que no hauria de palesar-se és un reflux en el combat intel·lectual.

L’influx espanyolitzador compta amb el relat historiogràfic com a funció directiva fonamental. Socialitzar, projectar un marc polític i simbòlic –sentimental, per què no dir-ho– entre altres connacionals ha estat secularment, i és, un fet modulat segons conjuntures de poder –espanyol i autonòmic– a l’ús. Mancomunar una “comunitat imaginada” en termes d’historicitat és un objectiu primigeni en la formació i continuïtat de qualsevol estat que es vulgui nacional. I, en aquest sentit, el projecte de “estat nacional” espanyol no és un projecte acabat perquè no compta amb el consens d’historiadors de països ibèrics que aposten per un relat nacional alternatiu adscrit a les seves respectives comunitats nacionals. Som davant d’Espanya com a nació inventada, i, doncs, el projecte final és legitimar una nació hegemònica (l’anhelat model francès) per regularitzar una situació de dependència política vers les nacions peninsulars sense estat.

Les fotos adjuntes de Ferran Lupescu testimonien, a l’atzar i a tall d’exemple (n’hi ha molts més) els títols d’una sèrie d’estudis historiogràfics exposats en una llibreria cèntrica de Barcelona (què es visibilitza i no es visibilitza en un establiment cultural?): el politòleg Alan Barroso, Patria digna: la España que intentaban robarnos (9a edició!); el medievalista Rafael Sanchez Saus, Historia de la nación espanyola: una huella milenaria: de Tartesos a la Constitución de Cádiz; l’arquitecte Javier Rubio Donzé, España contra su leyenda negra: textos, agravios y discursos (3a edició); els periodistes Iñaki Ellakuria i Pablo Planas, Puigdemont: el integrista que pudo romper España; l’analista argentí Marcelo Gullo Omodeo, Madre patria (18a edició!); l’acadèmic José Maria Marco (que del PSOE passà a Vox), Historia patriótica de España (3a edició); Los historiadores hablan: entrevistas sobre historia e hispanismo; l’economista anglès Michael Reid, España.

Fotografia: Ferran Lupescu. Fotografia: Ferran Lupescu. Fotografia: Ferran Lupescu. Fotografia: Ferran Lupescu.

És tan sols un exemple –amb independència dels corrents metodològics (la metodologia és, en part, ideologia) a què cada autor esmentat pot adscriure’s– de l’ofensiva ideològica a què em referia adés. Pel títol d’alguns volums ens podem fer una idea de quines són les matèries que més criden l’atenció a aquests historiadors: des de la història mil·lenària d’una nació hipotètica, la tendència emergent desmitificadora de l’“Espanya negra”; l’al·lusió a la màtria (“Madre España”), fins a una interpretació historicopolítica, com a mínim esbiaixada, del president Puigdemont com a “integrista” (Ellakuria està vinculat a El Mundo i a La Vanguardia). O aqueixa coberta de Patria digna, que ja ho diu tot: el franquisme segrestà l’espanyolitat i la identificà amb la cosa carca, però en realitat la Nació Espanyola és patrimoni del poble, és un paradigma de modernitat i de democràcia avançada que ens enorgulleix perquè som els més guapos, etc., etc. En conjunt, l’elenc de referències aportat és significatiu pel que fa a la motivació política de la història, car el fil històric és indestriable de la lluita pel poder: voler aconseguir que cada “ciutadà espanyol”, també català, segons l’orientació dels casos esmentats, participi d’un denominador comú –d’un relat identificador– a l’hora de tenir una imatge i una concepció dels episodis i conjuntures bàsics que han constituït el “seu” país i la seva entitat com a subjecte polític: la seva entitat com a ciutadà.

Dit això, i per acabar, voldria afegir dues postil·les. La primera: algú hauria d’elaborar un balanç historiogràfic detallat de la tipologia “Història d’Espanya” tot i delimitar-ne la personalitat ideològica de l’autor en qüestió, matriu historiogràfica a què pertany (com se’n “tradueix” el codi polític en clau de fil narratiu) i context cultural-polític en què apareix l’obra o el projecte. És una recerca efectuada en algunes ocasions, però restringida en àmbits educatius a l’hora de denunciar l’absència de la “Història de Catalunya” (i dels catalans) com a matèria. Ben segur que si es dugués a terme aquesta línia de treball hom podria concloure que el fil conductor de la gran majoria de treballs entorn de la història dels espanyols vindria aconduïda pel nacionalisme –i patriotisme– d’estat, és a dir, pel nacionalisme espanyol. Ja se sap. Perquè, segons l’estat, el que cal són ciutadans identificats amb una nació. Cal “fabricar”, doncs, espanyolitat; cal “fabricar” espanyols. Per aquest motiu, una història d’Espanya comprèn, en una dimensió o una altra, un patriotisme difús.

La segona qüestió comporta establir una anàlisi comparativa entre, d’una banda, obres que fan referència a la història de la societat espanyola, i, de l’altra, la línia de publicació/difusió de la història de Catalunya. Deixant de banda la dimensió poblacional –variable condicionant però no determinant–, allò que cal tenir en compte és la intencionalitat d’aquesta divulgació. La intencionalitat de nacionalitzar la societat del nostre país; o bé consentir la nacionalització a la contra que ens “proposi” l’estat espanyol. En aquest ordre de coses, en el fet de difondre la història del Principat, del País Valencià o de les Illes, trobo a faltar prou compromís de la universitat –el vincle entre universitat i país, binomi comú als anys cinquanta-setanta, per exemple al País Valencià– i de l’acadèmia, per bé que, com sempre, calgui fer excepcions. El cas és, però, que a hores d’ara no comptem –o només ho hem de fer limitadament– amb un consens nacional d’una historicitat –amb un comú denominador de la història canònica dels catalans. Podem dir que la història del país no és hegemònica entre la població, i, en canvi, podem assegurar que té més difusió (si més no, quant a política editorial i estratègia intel·lectual-discursiva) la història d’Espanya. No seria d’utilitat pública endegar una nacionalització historiogràfica dels catalans? Veiem com aquesta qüestió és un vèrtex on el treball polític i intel·lectual arriben a coincidir. Cal, doncs, permetre que el coneixement de la historicitat catalana esdevinguí, només, objecte de currículum, circumscrit a cercles reduïts? O bé ha d’esdevenir objectiu de qualsevol estratègia política i institucional que tingui com a propòsit socialitzar i projectar la nació catalana?

La nacionalització en qüestió ve fonamentada en la unitat narrativa, en la codificació d’un relat, en la disposició de les seqüències explicatives bàsiques que ens han organitzat i ens organitzen com a Poble (dimensió intel·lectual i política) i Pàtria (memòria generacional dels avantpassats). Ambdós factors, condició nacional i projecció d’una memòria del passat, són a la base de la catalanitat. I és que, sota l’espanyolització historiogràfica, hi trobem l’espanyolitat; i a l’arrel de la catalanització historiogràfica desespanyolitzada, hi trobem la catalanitat.

L’exemple bibliogràfic adduït repeteixo, és un cas a l’atzar, però no deixa de revelar un símptoma; un símptoma de “colonització de l’enemic intern”? Tal vegada és aquesta la intencionalitat darrera de la socialització d’un model historiogràfic espanyol (i, és clar, francès): assegurar aquella “mentalitat de sucursal” denunciada per Fuster i pel tou d’una crítica del país que entre els anys cinquanta i començament dels setanta establí un “cànon” de narrativa sociològica catalana. Crec que caldrà recuperar-ne l’herència i demanar-ne la continuïtat. És per això que la disposició d’un “front intel·lectual” (com, per exemple, representà la Revista de Catalunya, ara que se n’ha commemorat el centenari) que treballi –en registre complementari– entorn de l’anàlisi de la “nova” narrativa historiogràfica espanyola i de la seva dimensió civil, i, que, simultàniament, confegeixi una narrativa nacional de país, no hauria de ser un objectiu secundari. Ans al contrari: és una qüestió de disputa d’hegemonia cultural-política.

El moviment d’alliberament nacional, com a moviment civil de reconstrucció nacional en una de les seves etapes originàries, estableix la lluita ideològica i cultural com a pilar descolonitzador fonamental. En les circumstàncies de reflux parcial en què aquest moviment es troba actualment, organitzar el “front intel·lectual” hauria de ser historiogràficament peremptori (per tot el que hem dit) per a contrarestar un dels flancs del nacionalisme interclassista espanyol. Hi ha en joc el model de memòria nacional.

 

[Text de Xavier Ferré i Trill amb la col·laboració de Ferran Lupescu.]

La idea fundacional d’una Europa unida per enfortir el benestar comú mitjançant polítiques socials i comercials solidàries va ser un somni que no s’ha fet realitat. Més aviat, com que la Unió Europea s’ha lliura voluntàriament al neoliberalisme salvatge, ha passat la contrària. En perjudici d’una Europa social i democràtica, creixen les desigualtats i la desocupació, augmenten de manera alarmant els populismes neofeixistes i l’extrema dreta tradicional, la xenofòbia i les mesures repressives contra els immigrants. Europa pot ser en un forat negre sense sortida, analitza i explica rigorosament Sami Naïr, però, malgrat tot, a Europa encadenada ens proposa nous camins de futur per a reorientar la UE i situar-la en un món geopolíticament en transició.

Sami Naïr (Algèria, 1946) és un fervent europeista que fa molts anys que treballa per una Europa unida, social i solidària. És, o ha estat analista, eurodiputat, catedràtic de ciències polítiques i assessor de governs, com ara el del socialista francès Lionel Jospin (1997-99). Com a culminació de la seva trajectòria, a l’assaig Europa encadenada exposa a la llum pública moltes de les incongruències internes, externes i de funcionament de la UE per definir l’estat de paràlisi europea actual en un món en plena ebullició. De fet, el neoliberalisme ens ha portat el neofeixisme, segons ell.

El catedràtic i especialista europeu Sami Naïr.

El dèficit democràtic fundacional

El Banc Central Europeu i la Comissió Europea, dues institucions nascudes al marge de la voluntat popular, manen per damunt del Parlament Europeu, que sí que prové de la sobirania directa, però, en el fons, no té gaire capacitat legislativa. S’inverteixen així els papers del dret constitucional, diu Naïr. Es pot parlar de dèficit democràtic, gairebé d’aberració institucional. És la crua realitat, que sembla que no volem veure. La que s’amaga, en realitat, darrere la disfressa i la il·lusió col·lectiva de l’Europa com a far i model de democràcia mundial.

Creix l’euroescepticisme perquè el tomb radical i submís al neoliberalisme, que, paradoxalment, van impulsar sobretot els socialistes francesos amb Jacques Delors, ha causat l’abandonament progressiu de polítiques socials comunes i solidàries, en el terreny de l’habitatge, la sanitat, l’educació i el treball, en detriment del benestar i el progrés de les classes mitjanes baixes i populars, per afavorir a les elits locals i transnacionals del capital i els negocis. La qual cosa, sens dubte, és indestriable del creixement de les opcions populistes i neofeixistes, que ja tenen un poder important, directe o indirecte, en molts governs i instàncies europees. La tendència és clarament a l’alça.

El parlament podria ser una tapadora per a justificar la voluntat popular i actuar en contra del progrés social i cultural dels estats nació d’Europa. Fa molts anys, d’ençà de les mesures de Jacques Delors, que el continent s’ha rendit al neoliberalisme salvatge. Curiosament, tal com subratlla l’autor, Brussel·les és, després de Washington, la segona ciutat del món en nombre de lobbies i grups de pressió, i això afavoreix l’augment de la corrupció organitzada.

Manifestants d’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (fotografia: Martin Divisek).

Traïció a la idea original de la Unió

Després de la Segona Guerra Mundial, les classes dirigents i les elits europees es van veure obligades a reorganitzar-se, ara ja sense violència, i amb la presència afegida d’un tercer, els EUA, que havia estat important en la derrota nazi-feixista. Tots es van unir per evitar les lluites sagnants entre si i per formar un bloc capitalista i liberal enfront de l’URSS. El projecte dels “pares fundadors”, remarca l’autor, ometia, deliberadament, el deure de consultar a les poblacions sobre els aspectes socials i polítics d’un projecte “comú” en què serien involucrades.

Més tard, l’enfonsament del bloc soviètic causà canvis: el tomb ultraliberal de l’economia i l’ampliació de la UE cap als països de l’est. “Es declinava la construcció política democràtica en favor d’un enfocament de la Unió Europea estrictament tecnocràtic i econòmic, destinat a estendre el mercat envers l’est. L’Europa resultant és un cos sense cap, fruit, en realitat, de la seva condició de ser gresol i vector de la globalització neoliberal”, reflexiona Sami Naïr.

Hi va haver, doncs, una inversió radical en la construcció europea. Un pas imperceptible i pacífic en la forma, però violent en el fons, diu Naïr. El pas del liberalisme democràtic al neoliberalisme autoritari, encapçalat per tecnocràcies que escapen del control democràtic. Va sorgir la tercera via de Tony Blair, el “social-liberalisme”, oposat al conservadorisme i a la socialdemocràcia, per adaptar el “socialisme” ni més ni menys que al capital financer contemporani. Les crisis econòmiques posteriors del capital financer, en especial la del 2008, van fer que la construcció d’Europa acabés, de fet i de dret, únicament en mans de les forces conservadores europees.

El gran fracàs de l’esquerra

En tots aquests anys hi ha hagut un gran fracàs de l’esquerra. No obstant això, la irrupció en escena de noves formes de mobilització política i social, la crisi del capitalisme, i alguns avenços de renovació que han fet els sectors més dinàmics de la socialdemocràcia, permeten pensar que hi ha algun camí de futur per a Europa, mentre la dreta i l’extrema dreta s’uneixen com més va més.

Hi ha la qüestió molt important dels fluxos migratoris, que l’autor, com a especialista, analitza en profunditat, i critica la política migratòria europea actual, basada en l’externalització del control i la repressió. Advoca per un canvi de rumb. En compte de créixer cap a l’est, Europa hauria d’enfortir els seus lligams amb l’Àfrica (que tindrà, anys a venir, un creixement demogràfic espectacular, més que la Xina i l’Índia) i amb el sud de la Mediterrània, i fomentar projectes de col·laboració macroeconòmics sòlids per equilibrar i humanitzar les migracions amb una lògica sostenible que afavoreixi tothom.

També hi ha la guerra d’Ucraïna, i un entorn geopolític canviant, en què els estats membres de la UE, incapaços de posar-se d’acord en matèria de defensa, han tendit a refugiar-se a l’OTAN, que, sens dubte, “demanarà un preu més alt del que Europa ha pagat des de la fi de la Segona Guerra Mundial, en termes de submissió i dependència”. Sens dubte, per ell, aquest és, més que no pas l’econòmic, el baròmetre del gran fracàs d’Europa.

Naïr defuig el qualificatiu d’euroescèptic, prefereix ser “eurorealista”, atès que la raó política pràctica, que no vol confondre amb la de l’estat, és la veritablement útil per a la història, més enllà de retòriques emfàtiques i utòpiques. S’oposa a allò que anomena “el pensament únic europeu”, el que creu que Europa navega a velocitat de creuer, sense voler veure que els vèrtexs fan aigües. “Cal fer sonar la sirena del vaixell quan va a la deriva, tornar a port i emprendre, sota un so renaixent, una travessia més segura per als seus habitants”, diu.

El desafiament dels fluxos migratoris és decisiu per al futur d’Europa.

Pot renéixer una Europa pel benestar dels ciutadans?

En tots aquests anys, constata l’autor, el gran assoliment de la UE ha estat convertir-se en una àrea de caça de la mercantilització mundial. Ja sembla irreversible la idea d’un conjunt europeu centrat en la competència entre territoris, el desmantellament del sostre social, el dúmping generalitzat i la lliure circulació de capitals. En conseqüència, l’estancament econòmic, social i polític envaeix tot Europa. “La globalització neoliberal és avui nociva i perillosa”, diu Naïr.

La major part de ciutadans no cauen en la demagògia antieuropea, però hi ha grans dosis d’insatisfacció i decepció. Les protestes sorgeixen a tot arreu: jupetins grocs, agricultors, ecologistes, dones, treballadors, joves, etc. Com també les victòries dels populistes antieuropeus –a Itàlia i alguns països de l’est. Les classes mitjanes i treballadores constaten, amb amargor, que tan sols resta l’esquelet de les conquestes socials tradicionalment defensades pels seus estats nació. La “globalització feliç” que ens van vendre als anys noranta ha causat un seguit de revoltes, conflictes, revolucions i explosions d’identitat que ja són característiques de la nostra època.

Les elits europees s’han abocat tan intensament a l’obsessió pel negoci que, segons l’autor, s’han desconnectat de la realitat. Són ben lluny del dia a dia dels seus conciutadans i no semblen tenir cap més interès que la preservació.

Manifestació dels jupetins grocs a París (fotografia: Benoit Tessier).

Com revertir la situació

Naïr pensa que caldria, en primer lloc, atrevir-se a obrir el debat sobre la reforma dels tractats, per tornar a situar el bé comú i el model social al cor de la política comunitària, amb prou força per a fer front al mercat ultraliberal. Aquest debat és indispensable per rellançar Europa. És una necessitat per superar-se i reorientar-se. Les proves del fracàs són greus.

L’assaig en constata algunes. No hi ha acord sobre una política exterior comuna. No hi ha acord sobre la reforma de l’euro. No hi ha acord sobre el vot per majoria qualificada. No hi ha acord sobre una Europa de diverses velocitats al voltant d’un nucli dur. No hi ha acord sobre l’autonomia i la sobirania europea, cosa que dificulta una defensa comuna, la majoria dels socis prefereixen refugiar-se sota les ales de l’OTAN. No hi ha acord sobre les relacions amb el sud mundial. No hi ha acord sobre les migracions, més enllà de les contraproduents mesures repressives. No hi ha acord sobre la reforma de la política agrícola comuna (PAC). Ni sobre l’augment del pressupost de la Unió, ni sobre els terminis i continguts de la transició energètica, ni sobre l’ús de l’energia nuclear civil, ni sobre la reforma de la unió monetària…

Hi ha, per contra, un mal acord, insatisfactori per als socis, fet amb presses per la ingerència russa a Ucraïna: l’ampliació cap als territoris de l’est. Una idea que, de fet, tan sols satisfà els EUA.

El gran desafiament, segons ell, com insisteix en tot l’assaig, és la dimensió social en la formació de la identitat europea: posar els ciutadans al centre del projecte general. Per exemple, sobre la qüestió important de la creació de llocs de feina per als joves, la UE no ha proposat res per a avui ni per al futur. Com pot incidir en el pla macroeconòmic en la creació de llocs de feina si ha afavorit la desindustrialització i les deslocalitzacions?, es demana Naïr. Si ha censurat les subvencions públiques a empreses privades estatals que fracassen per culpa del lliure comerç, però, en canvi, creen molts llocs de feina? Com pot respondre a la necessitat d’inversió enorme en energies de baixes emissions de carboni i en més mesures de transició energètica, quan, al mateix temps, s’aplica l’austeritat pressupostària?

A l’assaig, hi ha molts bons exemples i argumentacions que demostren la conclusió que la UE és molt lluny de posar solucions als temes candents. És clar que la qüestió social, la creació de feina no precària, la innovació i la investigació no són les preocupacions principals de l’Europa neoliberal, tal com s’ha construït. La Unió Europea no defensa els seus treballadors, assalariats, ni classes mitjanes i populars.

Malauradament, tan sols hi ha una “veritat especulativa” que no crea feina, que no funciona amb inversors que en creïn, sinó amb accionistes rendistes, que sempre volen més benefici, els tentacles dels quals privatitzen, com en el model nord-americà, sectors de serveis que són essencials, com ara les pensions, els hospitals i les universitats. És per això que Sami Naïr conclou que el sistema no dóna més de si. Cal debatre i elaborar un nou projecte polític que no dubti a l’hora de qüestionar i replantejar el model econòmic anterior i, fins i tot, rebutjar-lo, si és necessari. Cal alliberar Europa de les cadenes neoliberals. Cal un renaixement. La UE representa una Europa que no pot respondre ni fer front als desafiaments de futur del món.

Aquest dissabte, el guionista de Casa en flames, Eduard Sola, va fer un dels discursos més aplaudits dels premis Gaudí. No vinc a criticar Eduard Sola, comparteixo bona part del discurs que fa, alguna cosa hem fet bé quan els fills i néts d’immigrants d’Espanya tenen el català de llengua pròpia. Un altre dubte és si encara ho fem bé en vista de les enquestes actuals sobre els usos de la llengua. Però això és un altre tema, que avui no tractaré. Si de cas un altre dia.

El que em preocupa del discurs de Sola, i en general de la gala dels Gaudí, o del debat que s’ha generat a posteriori a la xarxa, és aquesta imatge de catalanitat que es vol vendre. Aquesta imatge que hi ha dues catalanitats. Els catalans que defensem la nostra llengua i cultura, que som tots plegats una colla de rics, que vivim envoltats de diners, i que tenim cinquanta propietats. I llavors la classe treballadora, que defensa el bilingüisme, que tots tenen avis immigrants i que la burgesia ha maltractat de valent. De debò creieu que Catalunya és això? Potser no visc en aquest país, però la meva realitat en difereix dràsticament.

Al meu entorn crec que tan sols dues persones es podria considerar que vénen de la burgesia catalana, tal com l’entenem. Un dels quals té pares, avis i besavis, tots, nascuts a Catalunya. Ell, nascut a Barcelona, a Pedralbes, per a ser exactes. I sempre explica el mateix: fins que no va fer divuit anys no va parlar mai català fora de l’assignatura a l’escola. Mai. De fet, la seva família sempre ha viscut amb estranyesa que parli amb la seva parella en català. En canvi, ella, la parella, és allò que molts en dirien xarnega. Sincerament, jo no l’hi considero pas, si de cas ho van ser els seus avis. No crec que tres generacions més tard encara hàgim de definir-nos pels avantpassats. Però una vegada més, me’n vaig del tema. El que volia dir és que ella, malgrat tenir els quatre avis que van haver d’emigrar dels seus pobles natals per buscar una oportunitat a Catalunya, és qui ha portat el català a la família burgesa catalana de tota la vida. És a qui demanen amb curiositat com es diu això o allò en català. És la referent lingüística. Per què? Perquè va tenir uns pares que malgrat que s’havien conegut parlant en castellà van tenir clar des del minut u que volien parlar en català a les seves filles, i van apostar per canviar la llengua amb què es comunicaven entre ells. I em direu, és una història entre moltes, però no ho crec pas.

No tinc casa a la Costa Brava, i, per tant, confessaré que tampoc és que conegui al detall tot el que hi passa. Però quan l’he visitada, sovint m’he trobat amb la dona de casa bona de Barcelona parlant als seus fills en castellà malgrat tenir els vuit cognoms catalans. Això és perquè parlar en castellà, en certs moments de la nostra història recent, cal recordar que ha estat una imposició. I si volies prosperar dins un règim dictatorial com el franquisme, t’havies d’oblidar del català i de la seva cultura. Per això, en aquest país, molta de la burgesia –tampoc tinc gaire clar a què hem de dir burgesia actualment, posats a dir– ha renunciat per complet i de fa generacions a la nostra llengua i cultura.

Això que dic no és pas nou. En ple franquisme ja hi va haver aquest debat. Ja es va voler imposar aquesta idea de catalanitat igual a classe benestant, burgesa. Per sort, historiadors com Josep Termes i Josep Fontana van demostrar que no era cert, que el catalanisme era un moviment popular. Tal com es va tornar a demostrar el Primer d’Octubre. No recordo que aquell dia ningú ens demanés pels nostres orígens. Encara més, penseu de veritat que no hi havia analfabets i pobres catalans, que no havien emigrat d’enlloc? De veritat penseu que no existeix la gent que no arriba a final de mes amb vuit cognoms catalans? Que poc que coneixem la realitat del nostre país.

I això no és una cosa exclusiva de Catalunya. Posem-hi el cas del meu avi. Nou germans. Van arribar al País Valencià de molt petits. De tots els germans, els homes han parlat sempre en català a les seves respectives famílies. En canvi, les germanes, totes en castellà. A veure si endevineu qui es va casar amb gent amb diners i qui amb gent de classe treballadora? Correcte, els qui van aprendre la llengua i van estimar els seus fills en català són aquells que es van enamorar de dones de classe treballadora.

Per tant, i si ho deixem estar, això de xarnegos i burgesos? Tots som catalans, i tots plegats som una barreja magnífica. Això sí, em nego que, per barrejar-nos, hàgim de renunciar a la llengua del país. Em nego a pensar que maltractar el català i desprestigiar-lo és la solució de res. I és que estic convençuda que, com deia Eduard Sola, durant els anys seixanta vam fer alguna cosa bé. I va ser que allò que ens unia i allò que ens hauria d’unir sempre és el català. No ho oblidem!

The Washington Post · Anant Gupta

Nova Delhi, Índia. La mort d’un ciutadà indi que treballava per a l’exèrcit rus a Ucraïna ha fet reviure el debat sobre l’ús que fa el Kremlin de ciutadans estrangers al front, de nord-coreans a cubans, que de retruc complica les relacions –fins ara fluides– entre Nova Delhi i Moscou.

Gairebé un centenar d’indis han estat atrets a Rússia aquests darrers anys, sovint sota promeses falses de feina o estudis, per acabar essent obligats a servir a l’exèrcit, segons que explica el govern indi i confirmen en entrevistes amb The Washington Post familiars d’homes enviats a lluitar per Rússia a Ucraïna. Aquest mes, Binil Babu –un electricista de trenta-dos anys originari de l’estat indi de Kerala– es va convertir en el desè indi, pel cap baix, a morir a la guerra, un fet que ha suscitat una resposta contundent per part de les autoritats índies.

“El Ministeri d’Afers Estrangers de l’Índia fa saber que el cas ha estat abordat, de manera enèrgica i contundent, amb les autoritats russes a Moscou i amb l’ambaixada russa a Nova Delhi”, informà el govern indi en un comunicat. “També hem reiterat la necessitat que es doni d’alta [de l’exèrcit rus] la resta de ciutadans indis que hi serveixen, tan aviat com sigui possible”, afegí.

Moscou, que ha negat cap responsabilitat en el cas, ha promès d’alliberar qualsevol ciutadà indi que lluiti a les seves forces armades. “El govern rus no ha participat en cap moment en campanyes encobertes, i menys encara en operacions fraudulentes, per a reclutar ciutadans indis perquè fessin el servei militar a Rússia”, declarà l’ambaixada russa a Nova Delhi l’agost passat.

“És molt dolorós veure indis innocents que continuen atrapats en aquest conflicte”, lamenta Ashwin Mangukiya, el fill del qual va ser el primer indi a morir en el conflicte. “El govern indi no ha fet prou per a perseguir els agents que s’aprofiten de la ignorància de la gent per a atreure’ls a feines perilloses.”

Les famílies dels indis reclutats a l’exèrcit rus expliquen que la majoria han estat estafats per agències d’ocupació fraudulentes, que insten els indis a viatjar a Rússia amb la promesa d’un sou alt per llocs de feina poc qualificats, com ara xofer i ajudant de cuina.

Dos indis atrets a Rússia sota aquest pretext expliquen a The Washington Post que, quan van arribar al front ucraïnès, les autoritats els van fer signar documents en rus –una llengua que ni parlen ni saben llegir– i els van confiscar els passaports. Poc després, diuen, van ser obligats a lluitar com a soldats a l’exèrcit rus, tot i haver rebut molt poca formació militar.

L’any passat, després de la mort d’uns quants ciutadans indis al front, el govern indi va abordar la qüestió amb els seus homòlegs russos i va negociar amb èxit l’alliberament de desenes d’indis obligats a servir a l’exèrcit rus a Ucraïna. En una reunió amb Putin al Kremlin el juliol passat, el primer ministre Narendra Modi exigí l’alliberament immediat dels indis que havien estat “enganyats” per lluitar al conflicte.

No obstant això, alguns indis continuen al front. El mes passat, en resposta d’una pregunta parlamentària, un representant del govern indi va confirmar que dinou ciutadans indis continuaven servint a l’exèrcit rus.

La qüestió del reclutament de ciutadans indis ha esdevingut un motiu de certa de tensió en la relació entre tots dos països, que aquests darrers anys han ampliat considerablement els seus vincles econòmics i militars. El comerç entre l’Índia i Rússia ha augmentat significativament d’ençà de la invasió d’Ucraïna, cosa que ha ajudat el Kremlin a capejar els efectes de les sancions occidentals. L’Índia és ara el segon país que importa més cru rus, després de la Xina, amb un volum estimat d’importacions de 46.000 milions de dòlars durant l’últim any fiscal, segons dades del Ministeri de Comerç indi.

Babu feia mesos que suplicava a l’ambaixada índia a Moscou que l’ajudessin a trencar el contracte amb l’exèrcit rus per a poder tornar a casa, segons que ha informat el diari Indian Express.

El seu gendre, Saneesh Scaria, explica a The Washington Post que l’ambaixada índia a Moscou havia demanat a Babu que informés el seu comandant que Modi havia cancel·lat el seu contracte amb l’exèrcit rus, però que el comandant li respongué que no se’n podia anar del front fins que no hagués passat l’any que li restava de contracte.

Fa gairebé un any, l’Oficina Central d’Investigacions índia va encetar una investigació per tràfic de persones que implicava dinou ciutadans indis, pel cap baix, i unes quantes empreses a què el govern acusava d’atreure treballadors indis a Rússia per reclutar-los a l’exèrcit.

Més enllà de treballadors en actiu, la investigació del govern també revelà que alguns agents cercaven específicament estudiants “amb la promesa de ser admesos en universitats privades russes de prestigi dubtós”.

El maig de l’any passat, les autoritats índies van arrestar quatre persones pels delictes de frau, tràfic de persones i conspiració criminal. Tanmateix, els sospitosos van ser alliberats sota fiança poc després, i d’aleshores ençà no es tenen més notícies sobre el progrés del cas.

“Ens ho han pres tot”, lamenta el pare de Hemil Mangukiya, que va ser reclutat a l’exèrcit rus com a ajudant de logística però que va acabar morint al front, en combat contra les forces ucraïneses. I afegeix: “El govern ha de fer alguna cosa.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Nova situació de censura i catalanofòbia en un camp de futbol. Abans de començar el partit entre el Sant Andreu i l’Andratx, a la localitat mallorquina, l’àrbitre ha obligat els afeccionats de l’equip barceloní que s’hi havien desplaçat a retirar una estelada i una bandera de Palestina. El club mateix ho ha denunciat a les xarxes, i ha dit que l’àrbitre no volia símbols de “motius polítics”.

“Un altre de tants impediments amb què es troba l’afició quadribarrada en desplaçar-se i defensar els valors del club”, ha lamentat la Federació de Penyes de la Unió Esportiva Sant Andreu.

L’àrbitre ha indicat a l’afició del Sant Andreu que retirés del mur una estelada i una bandera de Palestina abans de començar el partit perquè no volia símbols de “motius polítics”. pic.twitter.com/8Ri9psD52v

— Unió Esportiva Sant Andreu (@uesantandreu) January 19, 2025

Amb l’ambient caldejat, els afeccionats del Sant Andreu han començat a cantar “Puta Espanya”, i de seguida han rebut la rèplica dels seguidors de l’equip local, que els han cridat: “Moriràs espanyol” i “Ets espanyol, t’agradi o no t’agradi”, en castellà.

L’àrbitre ha indicat a l’afició del Sant Andreu que retirés del mur una estelada i una bandera de Palestina abans de començar el partit perquè no volia símbols de “motius polítics”. pic.twitter.com/8Ri9psD52v

— Unió Esportiva Sant Andreu (@uesantandreu) January 19, 2025

Grup Tres panys de Moià - Lloc: Teatre dels Seràfics

Consort de violes de gamba de Girona & Maike Burgdorf (llaüt) - Lloc: Convent dels Frares Caputxins

Lloc: Edifici Xifré

Festa de la reutilització i reciclatge - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Dos films, El 47 de Marcel Barrena i Casa en flames de Dani de la Orden, que han fet saltar les xifres d’espectadors i tots els rècords d’assistència als cinemes, que ens han demostrat que es pot fer mainstream en llengua catalana, que expliquen històries ben diferents però molt humanes –i que, ves per on, tenen en comú la presència de l’actriu Clara Segura– han arribat a la XVII edició dels Premis Gaudí han arribat a la cita com a favorits, amb divuit i catorze nominacions respectivament. La pugna amable entre la història de Manolo Vital, el conductor d’autobús que va portar l’autobús cap al barri de Torre Baró, mancat de serveis i dignitat, i la de la família de classe alta i realitat disfuncional que es reuneix per darrera vegada a la casa de Cadaqués abans de vendre-la, ha marcat les darreres setmanes en el món cultural. I s’ha resolt amb una nit de victòria incontestable del 47, millor film del 2024, en què l’Acadèmia del Cinema Català ha volgut mantenir el gust pel cinema independent amb el reconeixement a Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, directors de Segundo premio, el film sobre el grup musical andalús Los Planetas.

La victòria d’Eduard Ferández i Emma Vilarasau

El lliurament de premis ha començat, després d’una arrencada musical i una presentació de to menor a càrrec dels actors Paula Malia i Marc Clotet, dirigits per Daniel Anglès, amb el premi a la millor actriu secundària. I ho ha fet donant un premi a cadascun dels dos films. Per a Segura, que al 47 es posava en la pell de la Carme Vila, l’exmonja que es va arremangar per alfabetitzar i ensenyar català als nens i veïns, i que va acompanyar la lluita del seu home. L’actriu amb més Gaudís, que no ha pogut ser a la gala, perquè tenia un bolo a Tàrrega, ha volgut compartir el guardó, que ha recollit Zoe Bonafonte –la filla de Vital i Vila a la ficció– amb l’Associació de Veïns de Torre Baró. I, com si es volgués compensar, el millor actor secundari ha estat per Enric Auquer, el fill narcisista i emmarat de Casa en flames, que en rebre el premi ha recordat que aquest divendres està previst el desallotjament de la Casa Orsola –convocatòria a la qual s’han sumat diversos premiats–, i que ha tornat a pujar a l’escenari, com a protagonista del Príncep, Gaudí al millor curtmetratge. Un premi lliurat per Barrena i De la Orden, que han demostrat els seus dots d’esgrimistes en un duel ple de pulles i sarcasmes creuats, a propòsit dels respectius films. L’aparent empat inicial s’ha trencat aviat, amb un autobús urbà de Barcelona a tota velocitat.

Eduard Fernández, l’actor amb més premis Gaudí, ha recollit el guardó amb l’accent del seu Vital, un dels personatges que més alegries li ha portat, que ha recordat que el 47 parla de la dignitat dels humils. “Hem de ser radicals”, ha recordat que li va dir el bisbe Pere Casaldàliga, un dels seus personatges, mentre s’afegia a la reivindicació per l’habitatge. Si la millor interpretació masculina era inapel·lable, la femenina també. I aquesta ha estat per a Emma Vilarasau, la mare de la família protagonista de Casa en flames, tota una gran dama del teatre que fins ara s’havia prodigat poc al cinema, i que ha volgut agrair a de la Orden que donés protagonisme a una dona de més de seixanta anys amb problemes i vida pròpies.

L’actriu Laura Weissmahr ha estat rebut el Gaudí a la millor interpretació novella per haver interpretat la protagonista de Salve Maria, de Mar Coll, film que també ha rebut el premi al millor guió adaptat per Coll i Valentina Viso, grans amigues des de la infantesa, que prenen com a punt de partida la novel·la Les mares no, de Katixa Agirre. Per part seva, el guionista Eduard Sola s’ha emportat el premi al millor guió original pel text de Casa en flames,  però sobretot s’ha posat el públic a la butxaca recordant que la seva família no té res a veure amb les del film, que el seu avi era un immigrant analfabet i ell es dedica a escriure gràcies al progrés social col·lectiu: “Enviem a la merda els xenòfobs, acollim els que venen de fora i veurem com d’aquí a uns anys escriuran grans històries catalanes”.

Un any esplèndid

Pel que fa a la gala en si, un dels moments destacats de la nit, ha estat la disrupció reivindicativa-política de l’actor Pep Ambrós, liderant lluites i trencant el discurs triomfalista, que ha fet fora als presentadors, fins que ha passat el relleu a l’actriu i presentadora Marta Torné, que ha convertit la gala en el programa Eufòria, amb Muskha i Julieta a l’escenari, encarregades d’anunciar el Gaudí a la millor música original, que ha guanyat Maria Arnal per Polvo Serán, de Carles Marqués Marcet, que també ha rebut els de millor direcció artística, millor muntatge i millor film en llengua no catalana. Pel que fa a la resta dels apartats tècnics, el 47 s’ha emportat els Gaudí a millor maquillatge i perruqueria, el millor vestuari, efectes visuals i direcció de producció, per la recreació de la Barcelona del postfranquisme, i la millor direcció de fotografia per a Segundo Premio, que també ha vist reconegut el seu so.

El 47 també s’ha emportat el premi especial del públic, Anatomia d’una caiguda el de la millor film europeu, mentre Diari de de la meva sextorsió, de Patricia Franquesa, ha guanyat el Gaudí al millor documental i Papallones negres, el millor film d’animació, categoria que enguany tenia quatre nominats, i que ha tornat a recollir el productor Edmond Roch –ja en té vuit. Un lugar común, de la debutant Celia Giraldo, formada a l’ESCAC, ha estat reconeguda en la categoria de direcció novella.

Ginestà ha posat músic al moment del record als desapareguts el darrer any, entre els quals Anna Pérez Pagès, Fermí Reixach, Teresa Gimpera o Rosa Regàs. I les notes de Bach han servit per introduir el Gaudí d’Honor Miquel Porter i Moix al productor i distribuidor Paco Poch, el primer d’aquests professionals que rep el guardó d’homenatge.

Un any brillant pel cinema català, l’ha definit Judith Collell, presidenta de l’Acadèmia, que ha recordat que s’ha assolit el repte d’omplir les sales de cinema en català. “Hem de continuar demostrant que el nostre cinema és bo i divers”, ha assegurat, abans de no defugir un tema que ha tocat de prop la institució, amb les acusacions contra el director Eduard Cortés: l’assetjament i l’abús sexual. Enguany, a més, la junta que ha regit l’Acadèmia els darrers quatre anys, fineix el seu mandat.

En marxa la gran nit del cinema català: la gala de lliurament dels XVII premis Gaudí, que reconeixen els millors films del 2024 en 24 categories. Sempre n’hi havia hagut 25, però per primera vegada no hi haurà Gaudí al millor film per a televisió. En canvi, la categoria de millor film d’animació, que alguns anys havia estat deserta, enguany té 4 nominats. L’acte, organitzat per l’Acadèmia del Cinema Català i dirigit per Daniel Anglès, es fa a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona i té de mestres de cerimònia els actors Paula Malia i Marc Clotet. També hi ha una convidada especial: l’actriu còmica Judit Martín.

Si no us en voleu perdre cap detall, podeu seguir en directe la gala ací:

Els dos grans fenòmens cinematogràfics de l’any, El 47 i Casa en flames, arriben a la cita com a favorits, amb divuit i catorze nominacions respectivament. Tots dos han batut tots els rècords possibles: El 47 és el film en català més vist d’aquests darrers quaranta anys, fita que mesos abans també havia aconseguit Casa en flames. El 47, escrit i dirigit per Marcel Barrena, també s’ha convertit en el que acumula més nominacions de la història dels premis: és nominat tant en les categories tècniques, com ara so, vestuari, direcció d’art i efectes visuals, com en les d’interpretació i millor film. Polvo serán, Segundo premio i Salve Maria els segueixen en el rànquing de títols més nominats.

Quatre anys després d’haver deixat el càrrec, enmig d’una insurrecció fallida que per un moment semblà d’amenaçar-ne la carrera política, Donald Trump prendrà possessió demà com a nou president dels Estats Units. El 2017, la seva inauguració fou rebuda per bona part del país –i de la resta del món– amb un cert sentit d’ultratge, una mena d’accident històric inadmissible que va fer saltar les alarmes i va esperonar l’oposició, política i social, a fer grans proclames de resistència. Enguany, tanmateix, el sentiment que sembla prevaldre entre les forces anti-Trump és la resignació: lluny de ser una aberració, Trump ha esdevingut, ras i curt, una part més de la política nord-americana. És la victòria definitiva d’una figura que, en tan sols una dècada, ha aconseguit de reconfigurar la política nord-americana en la seva imatge, i que ara encara el càrrec més poderós del món amb menys traves que mai.

Majories a la cambra alta i la cambra baixa

Trump encetarà el segon mandat com a president amb el control simultani de la presidència i de totes dues cambres del congrés –la Cambra de Representants i el senat–, l’anomenada trifecta. Tot i que pocs sondatges pre-electorals van predir aquesta situació, el fet que un president arribi al càrrec amb majories a la cambra baixa i la cambra alta no és pas inusual, ni de bon tros: els cinc presidents anteriors a Trump, de fet, també van tenir majories a la Cambra de Representants i el senat en els seus primers mandats. En aquesta llista, s’hi inclou Trump mateix, que va encetar el primer mandat a la Casa Blanca amb majories en totes dues cambres.

L’estretor de la majoria a la Cambra de Representants fa difícil de pensar que Trump podrà reunir prou suport per a aprovar cap de les prioritats de l’ala més radical dels republicans, incloent-hi la il·legalització de l’avortament en l’àmbit nacional o bé l’aprovació de retallades dràstiques en el pressupost. Però sí que sembla més factible que Trump pugui reunir prou suport –tant del seu propi partit com dels diputats demòcrates més moderats– per a impulsar dues de les seves promeses electorals: la pròrroga de la rebaixa d’imposts que aprovà com a president el 2017, i que caduca l’any vinent, i l’enduriment de les restriccions a la immigració, particularment a la frontera sud dels Estats Units. El precedent de Biden, que en els seus primers dos anys com a president va aconseguir d’aprovar unes quantes de les seves prioritats legislatives tot i disposar d’una majoria molt magra a la cambra baixa, sembla jugar a favor de Trump, més encara si es té en compte que la influència que el nou president dels Estats Units exerceix sobre el seu partit –que, a diferència del seu primer mandat, ha estat purgat de qualsevol detractor de pes– és substantivament més gran que no la que exercia Biden.

Al senat, Trump disposarà d’una majoria de sis seients, un coixí significatiu que servirà a curt termini per a garantir l’aprovació dels alts càrrecs que Trump ha nomenat per al seu gabinet. Si el partit del president disposa de majoria al senat, aquest procés sol ser relativament plàcid: els legisladors del seu partit hi voten a favor, i els candidats són confirmats als càrrecs respectius. Tanmateix, el fanatisme d’algunes de les figures que Trump ha nomenat per al seu nou gabinet ha fet saltar les alarmes fins i tot entre els qui resten de l’ala moderada del partit republicà. De fet, el president es veié obligat a retirar a final de novembre el nomenament com a fiscal general de Matt Gaetz –un cadell ultratrumpista que ha estat investigat per tràfic sexual i falsificació documental, entre més acusacions– després d’haver-se fet evident que no reuniria el suport de prou senadors republicans per a confirmar-ne la tria.

El de Gaetz ha estat l’únic cas en què Trump s’ha doblegat. Si el 2017 encara podia haver-n’hi algun dubte, a hores d’ara és evident que tots els camins al Partit Republicà comencen i acaben en Trump, i que qualsevol que gosi plantar-li cara s’arrisca a ser defenestrat del partit i de la vida política. Això explica per què, tot i els renecs d’alguns dels senadors més veterans del partit, la resta de nomenaments de Trump han passat per la cambra alta amb menys rebombori que no podia semblar fa poques setmanes. El fet que Pete Hegseth, un ex-presentador de televisió acusat de violació, hagi superat amb èxit les primeres etapes del procés de confirmació per al càrrec de secretari de Defensa dels Estats Units sembla un bon presagi per als altres candidats més controvertits de Trump. Segurament cap nominat, en aquest sentit, ha resultat més divisiu que Robert F. Kennedy Jr., un reconegut activista antivaccins i promotor de teories conspiranoiques a qui el president ha nomenat com a director del Departament de Salut, de què depenen organismes com ara el Centre per la Prevenció i Control de Malalties (CDC) i les agències que s’encarreguen de la regulació farmacològica i alimentària. Un altre cas sonat és el de Tulsi Gabbard, que tot i haver estat acusada de ser una agent del govern rus ha estat nomenada per al càrrec de directora d’Intel·ligència, que coordina la feina d’agències com ara l’FBI i la CIA.

La lleialtat com a filosofia de govern

Durant el seu primer mandat, Trump sovint prioritzà l’experiència a l’afinitat política a l’hora de nomenar càrrecs–fos per decisió conscient o bé, senzillament, perquè en aquell moment el magnat encara era un figura relativament nouvinguda en la política nord-americana, sense experiència de servei públic i amb un moviment polític a mig construir.

En aquella primera legislatura, aquests alts càrrecs sovint feren de contrapès dels impulsos més despòtics del president. Jeff Sessions, fiscal general durant la primera meitat del govern de Trump, fou acomiadat després d’haver-se negat a interferir en la trama sobre suposada ingerència russa en les eleccions presidencials del 2016. Mark Esper, el secretari de Defensa, va haver de persuadir el president perquè no ordenés l’ús d’armes de foc per a dispersar els manifestants que sortiren als carrers de Washington i més ciutats nord-americanes, la primavera del 2020, per protestar contra la desigualtat racial.

Però el 2025 no és el 2017, i Trump, amb una legislatura a les espatlles, ha après la lliçó: envoltar-se no de professionals contrastats, sinó de súbdits que s’encarregaran de dur a terme el seu programa polític fins a les últimes conseqüències –per més que la lleialtat al president pugui entrar en conflicte amb les prerrogatives de l’estat de dret.

Sense traves, també als jutjats

Aquesta preferència per la servitud s’estén més enllà de les altes esferes del poder legislatiu. A diferència del 2017, Trump encara el segon mandat amb una “supermajoria” conservadora al Tribunal Suprem, que ja ha demostrat que no serà un obstacle per a les aspiracions del magnat: l’any passat, sense anar més lluny, els magistrats del tribunal van resoldre que els presidents disposaven d’immunitat parcial pels actes comesos al càrrec, una decisió molt controvertida que, a efectes pràctics, descartà la possibilitat que Trump pogués ser mai condemnat pel seu paper en la insurrecció al Capitoli.

Sis magistrats dels nou del Tribunal Suprem han estat nomenats per presidents republicans; d’aquests, tres van ser nomenats per Trump durant el primer mandat. Si els dos magistrats de més edat del bloc conservador, Clarence Thomas i Samuel Alito, decideixen de retirar-se aquesta legislatura –cosa perfectament concebible, atès que tots dos passen de la setantena–, Trump tindria l’oportunitat de triar-ne els substituts, amb la qual cosa esdevindria el responsable del nomenament de més de la meitat dels magistrats del tribunal, que solen ocupar el càrrec durant dècades.

“Tothom vol ser amic meu”

El sector privat tampoc no ha trigat a afegir-se a la festa trumpista. Els grans gegants tecnològics, històricament progressistes i un dels grans enemics de Trump durant la seva primera legislatura, no han dubtat a llançar-se als braços del president d’ençà de les eleccions del novembre. De fet, aquestes darreres setmanes, Trump s’ha reunit a la seva residència de Florida amb Mark Zuckerberg, el director general de Meta; Jeff Bezos, el d’Amazon; i Sundar Pichai, el de Google, entre més noms. “En el meu primer mandat, tothom m’atacava tota l’estona. En aquest mandat, tothom vol ser amic meu”, resumí Trump en declaracions a la premsa al desembre.

Aquest desglaç, certament, no sembla haver tingut cap efecte moderador en el discurs del president electe, que s’ha passat les setmanes prèvies a la investidura tot enllestint els preparatius per a l’autoanomenada “campanya de deportacions més gran de la història”, amb què ha promès d’expulsar del país milions d’immigrants irregulars; també ha suggerit, en una mena d’exercici de nostàlgia per l’imperialisme del segle XIX, que els Estats Units podrien prendre el control de Grenlàndia i el canal de Panamà, si calgués per la força. És més, ha estat Trump que ha exercit un efecte radicalitzador en el discurs del sector privat: Zuckerberg, per exemple, va lamentar fa poc que les companyies tecnològiques necessitaven més “energia masculina” i reivindicà una cultura empresarial que celebrés una mica més l’agressivitat. Meta, precisament, és una de les desenes de grans empreses que han retallat els programes de promoció de la diversitat d’ençà de les eleccions presidencials.

Fatiga i resignació

L’any 2017, Trump venia d’haver causat una sorpresa històrica a les eleccions del novembre anterior; per a l’oposició, el fet que hagués guanyat els comicis tot i obtenir menys vots que Hillary Clinton semblava afegir un punt més de coentor a la sensació general d’injúria. Vuit anys després, Trump arriba a la presidència com a cara visible d’un moviment polític plenament consolidat, amb una base de suport com més va més àmplia. El president electe no tan sols és l’amo i senyor del Partit Republicà; sinó que també obtingué més de dos milions més de vots a les eleccions que no pas Kamala Harris.

En retrospectiva, els temors sobre possibles esclats de violència si el resultat de les eleccions hagués estat molt ajustat –tal com preveien els sondatges– semblen gairebé còmics. La victòria de Trump fou evident la mateixa nit de les eleccions, cosa que va aplanar el camí per a una transició de poder absolutament plàcida i va desactivar cap intent d’oposició organitzada. Més d’un milió de manifestants van sortir als carrers de Washington l’any 2017 per protestar contra la investidura de Trump –mobilització que continua essent la més multitudinària de la història dels Estats Units. Enguany, és previst que la xifra d’assistents a les manifestacions anti-Trump sigui dràsticament més baixa. Molts activistes i votants demòcrates expressen un cert sentiment de fatiga i resignació d’ençà de la victòria de Trump, la constatació que el president electe potser no és l’accident històric que semblava ara fa vuit anys sinó un element més en el gran teatre de la política nord-americana.

“Hem protestat, hem votat, hem fet campanya… I per a què?”, es demana Sandra Gray, una fidel votant demòcrata que fa anys que resideix a Carolina del Nord, un estat frontissa que va decantar-se per Trump a les eleccions. “Al capdavall, Trump ha tornat a guanyar, i amb encara més suport. No veig com podem sortir del forat on ens hem posat, com a país”, afegeix.

Thomas Pope, estudiant originari de l’estat d’Ohio, es fa ressò d’un sentiment semblant. “El 2017, era temptador pensar que Trump era una excepció. Ara és un president que ha guanyat les eleccions per segona vegada, i que tornarà a la Casa Blanca amb més suport que mai. Ens pot semblar més bé o més malament, però és la realitat.”

The Washington Post · Susannah George

Dos jutges destacats del Tribunal Suprem de l’Iran han estat assassinats, i un tercer, ferit, en un tiroteig al centre de Teheran, segons que han informat els mitjans de comunicació estatals iranians. Tot i que s’ha revelat poca informació sobre l’atacant, és sabut que un dels jutges assassinats –pel cap baix– portava casos de pena de mort d’activistes i membres de l’oposició.

Els atacs violents com aquest són molt atípics a l’Iran, un país on els serveis de seguretat estatals mantenen un control ferri sobre la resta de la societat. Imatges enregistrades ahir al matí a l’exterior de l’edifici del Tribunal Suprem mostraven els carrers completament acordonats i atapeïts d’agents de l’ordre a la recerca de proves.

“A les deu d’aquest matí, un individu ha entrat a la sala dels jutges del poder judicial amb una pistola i ha disparat contra els jutges del tribunal”, declarà Asghar Jahangir, portaveu del poder judicial iranià, en una declaració escrita llegida ahir a la televisió iraniana.

Els mitjans de comunicació iranians han facilitat molt poca informació sobre l’atacant, que va suïcidar-se abans de ser detingut. Tanmateix, algunes informacions preliminars apunten que l’home no tenia relació amb cap dels casos que eren pendents de vista judicial ahir al tribunal.

Els assassinats han estat identificats com a Muhàmmad Moghiseh i Ali Razini, dos jutges de prestigi i de trajectòria dilatada en el sistema judicial iranià. El portaveu del poder judicial els descrigué com a “homes valents i experimentats” que “exercien unes responsabilitats crucials en la jurisdicció que investigava els casos de seguretat”.

El poder judicial informà que tots dos homes ja havien estat víctimes d’atacs a causa de la seva feina com a jutges. “Havien estat l’objectiu dels enemics de l’Islam i de la República Islàmica a causa dels seus serveis indispensables en casos clau”, declarà Jahangir. Segons que explicà, Razini va ser víctima d’un intent d’assassinat l’any 1999, després del qual va ser visitat a l’hospital pel líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei.

L’altre jutge assassinat, Moghiseh, havia ocupat diversos càrrecs de perfil alt en el sistema judicial iranià, incloent-hi el de fiscal adjunt a la temuda presó d’Evin i el de supervisor penitenciari en dues presons més. El jutge també havia fet de director d’un tribunal que s’ocupa dels casos relacionats amb les vulneracions del codi d’indumentària femení, segons que ha informat el diari iranià Tejarat.

El 2019, Moghiseh va ser inclòs a la llista de sancions dels Estats Units pel seu paper en la repressió de la llibertat d’expressió i reunió al país.

“[Moghiseh] és conegut per haver sentenciat desenes de periodistes i internautes a llargues penes de presó per delictes d’expressió. En un cas, va condemnar vuit usuaris de Facebook a una pena conjunta de cent vint-i-set anys de presó pels delictes de publicitat contra el règim i insults a la religió”, explicà el Departament del Tresor dels Estats Units quan inclogué Moghiseh a la llista, l’any 2019.

No és clar com va fer-s’ho l’atacant per poder entrar al tribunal, molt vigilat i custodiat estrictament. El Tribunal Suprem de l’Iran és al centre de Teheran, a poques illes del Gran Basar i dels palaus governamentals.

Encara que, històricament parlant, aquesta mena d’atacs són poc freqüents al país, aquest darrer any hi ha hagut uns quants tiroteigs contra personalitats de renom a l’Iran. Tant el setembre com l’octubre i el desembre passats, per exemple, hi va haver tiroteigs contra imams en diferents parts del país.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Veni, vidi, vixi (Viena Editorial) són les memòries d’infància i joventut del periodista i professor universitari Salvador Alsius. A diferència de la frase de referència de Juli Cèsar en llatí, ell no parla d’arribar, veure i vèncer (vici); sinó d’arribar, veure i viure (vixi). A partir de la seva pròpia història, Alsius fa el retrat de tota una època (1948-1983), una època grisa i opressiva en molts moments, especialment marcada per la religió, sobretot en el seu cas. Unes memòries que són un plat combinat en què es poden trobar anècdotes, records dolços i amargs i referents culturals i de la vida quotidiana que poden interpel·lar molta gent. Parlem de tot plegat amb ell, que va encarnar maneres de fer i pensar ben diferents durant aquesta etapa. Qui ho havia de dir, que el candidat a capellà es convertiria en membre fundador d’una comuna? El periodista reconeix que té un punt anarquista i contrahegemònic, però ha sabut viure en la utopia sense esdevenir un marginat.

—Us va sobtar que a la contracoberta de les vostres memòries etiquetessin la vostra família de burgesa. Com la descriuríeu?
—Els meus pares es van casar grans, a trenta-cinc anys. La meva mare s’havia quedat tenint cura dels meus avis materns i va continuar fent-ho ja casada. Per tant, vaig néixer en el context d’una família formada pels dos avis, el pare i la mare. Després van morir tots quatre en cinc anys. Tenint en compte que el meu avi era notari, el meu pare farmacèutic i vivíem al passeig de Gràcia, com podia negar que era una família burgesa? Però a casa la xocolata anava racionada i la meva germana i jo discutíem pels trossets de formatge que ens deixava l’àvia. Econòmicament, anàvem més aviat justos, però proveníem o vivíem en el context de la burgesia.

—No acabeu de treure l’entrellat de la ideologia del vostre pare. Per què?
—La meva família materna era clarament de dretes i molt religiosa. El meu avi es va amagar dels rojos durant la guerra. Però, en el cas del meu pare, tinc dubtes. Sé que durant la guerra es va incorporar a la rereguarda de les files franquistes com a farmacèutic, i fins i tot tinc record d’alguna vegada que l’havia vist aixecar el braç –en un acte feixista al castell de Montjuïc, on penso que potser s’hi va veure obligat. Però, en canvi, les seves lectures eren les d’una persona amb idees relativament progressistes: Ciervo, de confessió cristiana, però progressista; crec que també Cuadernos para el diálogo… Tenia unes inquietuds que em fan pensar que no era un fatxa. I era de família catalanista, a diferència de la família de la meva mare. Ells eren de Terrassa i Banyoles, i, de fet, el meu besavi va descobrir la mandíbula de Banyoles.

—Parleu d’una infància feliç, però en una època grisa, molt marcada per la religió.
—En aquella època de postguerra perllongada en què vaig créixer un factor indubtable era la formació religiosa i moral estricta i asfixiant. El pitjor record que tinc de la meva infància és com n’arribava a ser, d’opressor, el factor moral. D’adolescent, a l’habitació no hi tenia un pòster del Kubala, sinó un Crist i una làmina de Sant Lluís Gonzaga mirant una calavera. Ara això és inimaginable…

“D’adolescent, a l’habitació no hi tenia un pòster del Kubala, sinó un Crist”

—Abans heu esmentat que en un període de tan sols cinc anys es van morir els vostres avis materns i els vostres pares. Quan teníeu quinze anys el pare es va morir als vostres braços. Dieu que va ser el moment en què vau deixar de ser un nen. Dos anys després, es va morir la mare. Com va ser passar per tot això en plena adolescència?
—Ho vius com pots i ara penso que encara ens n’hem sortit prou bé, la meva germana i jo. No em sento marcat o no sóc capaç de discernir quins aspectes de la meva vida han quedat configurats per això. És com si la quota de dissort ja l’hagués pagada en aquella època i després he tingut la sort de tenir una vida molt satisfactòria. Sí que de vegades recordo el meu pare, que va morir als meus braços, o també com vaig veure agonitzar la meva mare, dient “què en serà, d’aquesta xiqueta?”, en referència a la meva germana. Però la meva vida no ha estat amargada per això.

—Segurament us va forçar a créixer de pressa.
—Això sí. Fins i tot en el període entre la mort del meu pare i la de la meva mare vaig tenir la sensació de ser l’homenet de casa. Això va dificultar la meva adaptació quan ens van adoptar els oncles, que tenien set nens petits i esperaven el vuitè. Per una banda, els devia tota la gratitud, però, per una altra, estava acostumat a anar a la meva. De sobte tenien a casa un galifardeu que contestava, que arribava tard a sopar… I van saltar espurnes!

—Uns quants anys després vau decidir de fer el noviciat. Per què?
—No em trobava còmode al col·legi de jesuïtes, però vaig passar a formar part de la congregació mariana, que era com un cau religiós. Va acabar influint molt en mi un capellà, Jordi Ginestà, determinant perquè sentís la vocació religiosa. A El minuto heroico: yo también dejé el Opus Dei, docusèrie de Mònica Terribas, les dones expliquen que tenien aquesta sensació que Déu et parla. Jo sentia una cosa semblant, salvant totes les distàncies. Aquesta mena de formulacions religioses arriben a fer una mena de rentada de cervell increïble. I en el cas dels jesuïtes eren els exercicis de Sant Ignasi de Loiola, que són un tractat de persuasió com pocs, que entra per la via de la por a l’infern. La meva mare va morir alleugerida en aquest sentit, perquè tan religiosa com era, que el seu fill volgués ser capellà era una gran satisfacció.

“Per a la meva mare, que el seu fill volgués ser capellà era una gran satisfacció”

—Implicava un seguit de sacrificis molt grans per a qualsevol, i més tan jove. És per això que ho vau deixar?
—Vaig estudiar periodisme a l’Escola de Periodisme de l’Església, però d’eclesiàstica en tenia poc, allò era una cova de gent d’esquerres i polititzada. I era la primera vegada que tenia companyes en una aula, i ho vaig deixar córrer al cap de pocs mesos. Però he mantingut el respecte per la gent autènticament creient. No em fan gràcia els gags que els poden ofendre. Tot i que racionalment penso que les religions han fet molt de mal a la humanitat, pel que tenen d’aniquilador de la raó. Sóc una persona de mentalitat científica, és una de les raons per les quals estic arrenglerat amb els defensors de la intel·ligència artificial.

—En quin aspecte?
—Quan es posen barreres a la intel·ligència artificial en nom de l’humanisme o de la consciència de la humanitat, veus que, si rasques, què hi ha darrere d’aquesta consciència? L’ànima. I com que sóc materialista, ateu i monista, penso que si som realment fets de matèria, energia, informació i atzar, no s’ha de posar cap límit a la intel·ligència artificial. “I si les màquines agafen consciència?” En podem dir consciència o capacitats que ara només atribuïm a la humanitat i que no necessàriament han de ser exclusives nostres. Dir que les màquines no podran competir mai amb nosaltres és una veneració de l’ego humà. En definitiva, vaig passar de ser un fervorós creient a un no-creient radical.

—No heu trobat a faltar mai Déu?
—Quan veus que hi ha gent que té la sort de creure i com els consola. Potser com a mena de reacció a aquells anys que vaig ser tan disciplinat sempre he tingut un cert rampell anarquistoide, de no acabar de creure’m l’autoritat de ningú o de posar sempre en qüestió les coses, sobretot si vénen del poder.

—Fa cinquanta anys que viviu en una comuna; és a dir, tres parelles sota un mateix sostre, després també amb sis fills en total. Com es passa de voler ser capellà a acabar optant per aquest estil de vida?
—Quan deixo de creure són principis dels setanta, encara amb molt de reflux del maig francès. Tot el que era contracultural era ben assumit pels joves. Érem un grup d’universitaris que vam fer un seminari sobre l’experiència de les comunes de Berlín. I sis persones vam pensar “i si ho provem?”. Vam provar l’invent de viure en una comuna i ens ha funcionat tota la vida.

—Com esteu organitzats i quina creieu que és la clau de l’èxit?
—Uns altres grups s’autoimposaven un model ideal i l’aplicaven de manera radical, i allò petava. Deien “a partir de demà, amor lliure!”. O fins i tot feien torns! Avui el Josep amb la Rosa, demà, el Josep amb la Maria… Imagina’t, si havies de consultar la pissarra sobre amb qui havies de fregar i la pissarra sobre amb qui te n’havies d’anar al llit l’endemà! Nosaltres, malgrat que les parelles poguessin ser més obertes o tancades, vam fixar aquest esquema de tres parelles, cadascuna amb la seva habitació. I en l’aspecte econòmic, el “tot és de tothom!” implica un guirigall d’ús de les coses. Nosaltres hem arribat molt lluny en això, fins al punt que tenim els béns completament fusionats, però ha estat progressiu. Vam començar amb una bossa comuna, com en els pisos d’estudiants. Després fèiem aportacions en proporció a allò que guanyàvem. Però després, sense forçar res –que aquesta és la clau– ens vam trobar que els nostres béns eren completament compartits. I ens vam fer una casa pensada per a viure-hi plegats.

—La gent us deia “això petarà quan sigueu més grans”, “això petarà quan tingueu fills”, i no ha passat mai.
—Hem tingut conflictes, però cap no ha suposat un trencament. I el tema de tenir fills ha estat determinant, però en positiu. En diem filles, perquè de sis, cinc són dones, i ens vam avançar a la CUP en això de parlar en femení. Han estat un ciment molt important per al grup. Ara travessem la prova d’aguantar-nos les manies de l’edat, però quan els dilluns a la tarda ve tothom, l’ambient que es crea amb els fills i els néts ens fa adonar que maco que és això que hem aconseguit. Quan parlem de tribu, la gent se’ns imagina amb llança, però és el concepte que més ens serveix per a explicar el que vivim. El concepte de “comuna” molta gent no l’acaba d’entendre, i ara a més les filles han marxat i no han reproduït el model. Però quan hi som tots, som vint-i-nou. Érem trenta, però un dels membres fundadors va morir.

“Quan parlem de tribu, la gent se’ns imagina amb llança, però és el concepte que més ens serveix per a explicar el que vivim”

—Ara hi viviu cinc membres, però mentre els fills eren petits vau arribar a conviure dotze persones. Això té molts avantatges: nens que creixen amb més referents adults, criança compartida, una vellesa que s’enfronta sense la por de la soledat…
—La llar de iaios ja la tenim muntada i alguns amics se’ns han posat en llista d’espera! [Riu.] I sí, durant molts anys érem dotze a taula, i en cert moment van anar apareixent els xicots de les filles.

—Els crítics del poliamor us dirien que la clau del vostre èxit ha estat la monogàmia, que amb l’amor lliure el model de convivència hauria saltat pels aires.
—A mi no m’ha tocat viure això del poliamor, però pot estar bé! Nosaltres teníem el context cultural que teníem. I cal dir que una de les persones que forma part del grup és la meva germana! [Riu.] Una altra clau és que ens hem organitzat molt, també el futur, i per això fa anys que vam instal·lar un ascensor.

—Volia acabar demanant-vos per la qüestió periodística, que també apareix en les memòries, tot i que no parleu de TV3 perquè ja hi vau dedicar un llibre concret. Vau passar pel Diari de Barcelona, El Periódico, el Món…
—Parlo dels primers anys de professió en una època una mica heroica del periodisme, en ple franquisme, quan te la jugaves. A vegades deixava el cotxe aparcat i feia el gest de saludar algú, com si em miressin des del balcó, perquè era conscient que podia sortir una quadrilla i fotre’m una pallissa, havia tingut amenaces de cossos parapolicials.

“Podia sortir una quadrilla i fotre’m una pallissa, havia tingut amenaces de cossos parapolicials”

—Entre totes les històries que expliqueu, m’ha cridat l’atenció que us infiltréssiu en la secta del Palmar de Troya.
—Ho vaig fer amb un mètode sobre què després he fet reflexionar molt els alumnes: fins a quin punt es pot permetre o no la dissimulació de la identitat, fer-te passar per algú que no és periodista. Entrar a l’habitació del Dalí moribund per a fer-li unes fotos disfressat de metge és l’exemple que es posa del que seria reprovable. Però també s’han fet grans reportatges amb dissimulació d’identitat, com ara El transmiserià, en què Carles Sentís es va infiltrar en un autocar que portava treballadors de Múrcia a Barcelona. Això del Palmar de Troya tractava d’unes suposades noves aparicions de la Mare de Déu en un poble a prop de Sevilla, i hi havia sospites que era una cosa una mica mafiosa. Hi vaig anar acompanyat de la meva dona, la Lluïsa. Ens vam fer passar per peregrins, vam veure situacions de fanatisme religiós, el reportatge va tenir un èxit considerable. També em vaig presentar a un examen de medecina per demostrar que hi havia gent que, cobrant, es presentava a exàmens per uns altres.

—Com veieu l’ètica periodística en l’era del pescaclics?
—El clickbait és una plaga. “Se n’anirà del Barça per un afer sexual.” Em nego a entrar-hi i m’indigna… Jo sempre m’inventava títols suggestius. Ho has de fer perquè la gent llegeixi un reportatge avorrit sobre les eleccions al Col·legi de Metges, per exemple, però això és una cosa honesta, una altra cosa és el pescaclics. Encara sóc dels ingenus que creu que s’ha de defensar el territori del periodisme i posar la frontera amb tres territoris limítrofs: la publicitat, la propaganda política i l’entreteniment. És preocupant que els límits del periodisme amb aquestes zones siguin cada vegada més borrosos.

“El clickbait és una plaga”

—Amb TV3 a vegades us enfadeu, també?
—No tant des d’aquest punt de vista. De TV3 em preocupa més la temptació d’abaixar la guàrdia amb el tema de la llengua, però no perquè en alguna sèrie es parli castellà, sinó per la qualitat i la cura. I em poso nerviós de veure com els textos periodístics són fets amb molt poc sentit de l’oralitat a la televisió i la ràdio. Es redacta amb mentalitat de text escrit i després es llegeix. Quin sentit té fer servir, en llenguatge oral, el present dels titulars de premsa? “Un camió s’estavella a…” Si va ser ahir a la nit! És un present que admetem en premsa, però no en l’oralitat. O posar el complement circumstancial de temps després del verb. Ningú no diu: “Un quilo de rovellons he comprat avui al mercat de la Boqueria.” Però és una batalla perduda…

La imatge del Renault Espace conduït pel president Carles Puigdemont, acompanyat d’Oriol Junqueras, sortint de l’aparcament de la Casa de la República, a Waterloo, amb la matrícula “1-O 2017” no és solament una anècdota. També expressava el sentit de la reunió entre tots dos dirigents tan bon punt han recuperat la presidència de Junts i d’ERC, respectivament: el retorn i la possible rehabilitació i normalització política de tots dos és possible durant aquest 2025. Però això dependrà sobretot de la validació de la llei d’amnistia –boicotada pel poder judicial espanyol– per part del Tribunal Constitucional. No és clar quan serà, això, i les especulacions que ha fet córrer el tribunal mateix van de l’estiu a la tardor. Però allò que és clar és que ara el PSOE pot dir, més que mai, que té el bou agafat per les banyes, sobretot d’ençà de la recusació aquesta setmana del magistrat ultraconservador José María Macías, el més hostil contra l’amnistia.

La decisió del ple del TC d’apartar-lo allunya la possibilitat d’un cop intern a l’estil del 2010 amb l’estatut, i fa que els socialistes es puguin presentar davant Junts com a garants del compliment de l’amnistia, en un moment complex en les relacions entre tots dos partits. Però hi ha una variable jurídica més enllà del TC que no cal desdenyar: el Suprem té cartes (mig) amagades per a mirar d’impedir una amnistia que per a Puigdemont i Junqueras encara és molt incerta.

Com Sánchez ha controlat el TC

Que José María Macías fos recusat era pràcticament inevitable; poques vegades hi ha hagut causes d’abstenció tan clares com les d’aquest magistrat ungit pel PP per a la missió de rebentar l’amnistia com a nou magistrat del TC després d’anys de servei com a vocal obertament antiindependentista al Consell General del Poder Judicial; tan sols uns quants mesos abans de ser nomenat magistrat havia subscrit un dictamen del CGPJ que criticava amb duresa la llei d’amnistia i la qualificava de pacte polític “per a satisfer interessos partidistes” i permetre la investidura de Sánchez. Era tan evident que legalment incomplia l’article sobre les causes d’abstenció per manca d’imparcialitat que recull la llei orgànica del poder judicial que s’hauria d’haver abstingut ell mateix, com ja va fer fa uns quants mesos abans l’ex-ministre socialista Juan Carlos Campo.

Ara, Macías és un peó del PP, i s’hi ha resistit fins al final, fins que el ple –amb el vot contrari dels magistrats conservadors– n’ha aprovat la recusació que demanava la fiscalia general de l’estat espanyol. Per tant, ara hi ha dos dels dotze magistrats del TC fora de les deliberacions sobre l’amnistia: Macías i Campo, l’un del sector anomenat progressista i l’altre, del conservador. A priori, sis vots a favor i quatre en contra de la constitucionalitat de l’amnistia. Un control del TC sobre la llei clau de la legislatura (i més lleis decisives que hi acabin arribant) que Pedro Sánchez ha anat treballant aquests darrers anys que ha presidit el govern espanyol i que ha anat teixint una majoria parlamentària precària, enmig d’una guerra pel control de l’anomenat tribunal de garanties en què ha aconseguit de capgirar la majoria amb el recanvi de magistrats afins al PP per uns altres de més arrenglerats amb el PSOE.

El parany de la qüestió d’inconstitucionalitat

Amb això, i amb les recusacions de magistrats per a la deliberació sobre l’amnistia esbandides, el Tribunal Constitucional no hauria de trigar a entrar en matèria. Haurà de resoldre si la llei s’adequa a la constitució espanyola i respondre a una qüestió d’inconstitucionalitat que el Tribunal Suprem espanyol va presentar al TC d’una manera molt calculada; perquè ho va fer sobre un cas per desordres públics en les protestes contra la sentència del 2019 a Girona, de tal manera que els exiliats i els ex-presos polítics hagin de restar fora d’aquest procediment i no hi puguin dir la seva ni vincular la resposta del TC al seu cas directament.

El Suprem fa servir aquest cas particular, poc conegut, per carregar amb fúria contra l’amnistia, per qualificar de colpistes els dirigents del Primer d’Octubre i per introduir les seves consideracions sobre la llei, que diu que és contrària a principis constitucionals, com ara el dret d’igualtat davant la llei i el principi de seguretat jurídica. Quan el TC resolgui aquesta qüestió d’inconstitucionalitat, per més que avali la llei, el Suprem podrà continuar dient que, resolts els dubtes d’adequació a la constitució espanyola, el text no és aplicable al delicte de malversació i continuaran negant l’amnistia als ex-presos polítics condemnats per aquest delicte –Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull– i als exiliats –Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig.

El segrest dels exiliats al Suprem

Perquè el TC es pronunciï sobre els seus casos concrets caldrà que resolgui els recursos d’empara de tots set per vulneració de drets fonamentals per part del Suprem i que es tramitin de manera simultània al recurs d’inconstitucionalitat sobre la llei. No tots es tramiten encara, perquè el TC de moment tan sols té damunt la taula els recursos d’empara dels ex-presos polítics; en canvi, els expedients dels exiliats continuen retinguts pel Tribunal Suprem, que resta pendent de resoldre els recursos d’apel·lació que Puigdemont, Comín i Puig van presentar contra la decisió del jutge instructor Pablo Llarena de no amnistiar-los, que contravenia el sentit i la literalitat de la llei.

Fins que el Suprem no resolgui en apel·lació els recursos, tots tres exiliats no podran anar al Constitucional en empara. Però sí que pot ser que el recurs d’empara que sí que han pogut presentar Junqueras, Romeva, Bassa i Turull vagi fent via i que el tribunal resolgui si més no sobre les mesures cautelars que han demanat. Aquest pot ser el primer moment que el TC es pronunciï sobre l’amnistia, quan decideixi si aixeca la inhabilitació als condemnats per malversació per l’1-O de manera cautelar. Seria una decisió que afectaria en tot cas els ex-presos, no pas els exiliats. El TC podria prendre una decisió semblant, de concedir unes cautelars, quan li arribessin els recursos d’empara de Puigdemont, Comín i Puig.

Però ara per ara el cas és retingut pel Suprem, i una decisió del TC sobre els ex-presos no l’obligaria pas a procedir de la mateixa manera amb els exiliats, segons fonts jurídiques consultades per VilaWeb; s’hi hauria de sentir al·ludit, però no hi estaria obligat. La situació dels exiliats depèn del Suprem, que controla els ritmes polítics, com ha anat fent d’ençà del 2017. No se sentirà al·ludit per cap decisió que prengui el TC en relació amb els ex-presos polítics, i tan sols deixarà anar els exiliats al Constitucional quan li vingui de gust.

La qüestió clau: les cautelars

I quan això passi, el TC haurà d’aplicar als exiliats la mateixa doctrina que hagi aplicat als condemnats per malversació, per exemple pel que fa a la concessió d’unes possibles mesures cautelars. Seria aleshores quan aquest TC que ja no tindrà el magistrat Macías per a participar en les deliberacions i que tindrà una majoria de sis a quatre presumptament a favor de l’amnistia haurà de dir si obliga el Suprem a aixecar l’ordre de detenció estatal que pesa encara sobre Puigdemont, Comín i Puig si considera que, mentre no resol els recursos d’empara per la no-aplicació de l’amnistia per part del Suprem, cal que els permetin la llibertat de moviments personals i el ple i lliure exercici de la seva activitat política perquè no sofreixin vulneracions irreversibles dels seus drets. Ací el Suprem no tindria marge per a negar-s’hi.

En canvi, quan el TC hagi pres la decisió definitiva, quan resolgui el recurs d’empara i, suposadament, sigui favorable; quan digui que els condemnats i els perseguits per la malversació del Primer d’Octubre han de ser amnistiats, el Suprem encara té un (o més d’un) roc a la faixa. Perquè ja va deixar dit en una resolució contrària a l’amnistia que, en cas que el TC la validés en el cas de la malversació, es reservava el dret de presentar una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE pels dubtes sobre la compatibilitat amb el dret de la Unió. I així, per més que el TJUE acabés llançant a la paperera la hipotètica pre-judicial, hauria allargat encara més l’agonia judicial dels ex-presos i els exiliats.

El PSOE pot presentar a Junts una credencial: no solament s’ha aprovat l’amnistia, sinó que la batalla decisiva al TC és controlada; però la guerra amb el Suprem encara és oberta, i la darrera batalla encara no s’ha lliurat.

L’anunci que els xinesos de CATL, primer fabricant mundial de bateries, van fer durant l’any passat, en què fixaven el preu de les seves bateries LFP en 56 dòlars el kWh, va agafar per sorpresa a analistes i experts. Una rebaixa del 60% que ha causat un efecte en cadena, un veritable terratrèmol al món energètic, atès que de cop fa econòmicament factibles productes que fins ara es pensaven inviables. Un preu que, d’una altra banda, trigarà a arribar a Occident i del qual de moment tan sols es beneficiarà la Xina. Una recompensa a dècades d’haver optat decididament per l’electrificació, amb el desenvolupament de la indústria i la cadena de subministrament de matèries primeres necessàries per a fer-la possible. Mentre a Occident el pes de l’electricitat al mix energètic és ancorat al 20% des de fa una dècada, a la Xina l’electricitat guanya deu punts percentuals per dècada, nou vegades més de pressa que a la resta del món, i ja ha arribat al 30%. Els experts comencen a fer notar que la Xina pot esdevenir el primer “electrostat” al món, en contraposició als “petrostats” tradicionals, amb els EUA al capdavant. Fet que tindrà conseqüències molt significatives a escala geopolítica. La transició energètica s’accelera i redefineix els lideratges mundials.

Relacions Xina-EUA, un enfrontament entre un electrostat i un petrostat?

A final de desembre, als analistes energètics occidentals els va esclatar el cap: al concurs més gran de bateries estacionàries mai fet a la Xina, 16 GWh orientats a la xarxa elèctrica, es van fer ofertes amb preus entre 60 dòlars el kWh i 82, amb una mitjana de 66 dòlars el kWh. Al preu hi havia inclòs tant el cost de les bateries (de química LFP) com tota l’electrònica de control i seguretat, el disseny i construcció, com també el manteniment durant vint anys. Les noves bateries estacionàries es construiran ràpidament, entre el 2025 i el 2026. Un mes abans, al novembre, també es va fer un concurs de 10 GWh i aquesta setmana s’han sabut les ofertes guanyadores dels diversos lots, amb preus que van dels 61 dòlars el kWh als 74.

Ara per ara, aquests preus solament són possibles a la Xina. El gegant asiàtic duu una política de creixement sense precedents dels anys noranta ençà. El front principal ha estat l’energètic (tota l’economia en depèn) i la visió de la Xina ha estat, primer, augmentar la producció d’electricitat amb totes les tecnologies possibles (incloent-hi carbó i nuclear) per no aturar el creixement, però alhora planificar-ne la substitució pel que han de ser les tecnologies dominadores del futur: solar, eòlica i bateries. Per aconseguir-ho, aquestes darreres dècades ha creat de zero una cadena de subministrament de matèries primeres tan curta com ha estat possible (amb moltes mines al país, per exemple) i ha creat clústers industrials al seu voltant per escurçar la cadena encara més. Cosa que li ha permès de compartir els recursos humans fàcilment i prendre decisions a escala política i tècnica de manera resolutiva i ràpida. Els fruits d’aquesta política comencen a veure’s clarament en comparació amb Europa i l’Amèrica del Nord: la Xina convoca concursos públics energètics d’unes dimensions inimaginables a Occident, amb preus un 40% més barats que els nostres.

Cada dia són més comunes les bateries a les plantes solars i eòliques (fotografia: LG).

Els analistes comencen a veure clarament que les fonts renovables són solament un primer pas necessari del pla xinès per a situar-se com a primera potència econòmica, política i militar indiscutible. L’electricitat, com a forma d’energia principal, més barata i generada al país, permet de desenvolupar tota una economia de nova factura basada en tres eixos: mobilitat elèctrica, intel·ligència artificial i robotització. En contraposició, els EUA i Europa es comporten com a petrostats, segons alguns analistes: la seva economia encara depèn dels combustibles fòssils, amb tecnologies antigues que no donen més de si i que són més cares que les basades en l’electricitat, cosa que els produeix un desavantatge estructural. El cas paradigmàtic és Alemanya i, per extensió, Europa. Per una banda, la seva indústria té grans maldecaps per haver-ho apostat tot al gas rus. Per una altra, la seva potent indústria automobilística, que ha menystingut el vehicle elèctric, és escombrada de la Xina, el primer mercat mundial automobilístic i d’on els fabricants alemanys treien els beneficis. Les marques xineses elèctriques, que ofereixen vehicles més econòmics i d’una qualitat equivalent, comencen a encapçalar els rànquings de venda al gegant asiàtic.

Mentrestant, als EUA, el president Trump es mostra defensor dels combustibles fòssils i contrari a les renovables, i això pot significar l’alentiment de l’electrificació a la primera potència mundial. L’enfrontament geopolític amb la Xina, que té l’objectiu de tornar a ser la primera potència, es redibuixa com la lluita de dos models tecnològics i econòmics contraposats: electrificació a partir de renovables enfront de combustibles fòssils. Hi ha molts elements que marcaran aquest enfrontament, però l’abaratiment sobtat de les bateries a la Xina tindrà un seguit de conseqüències, segons els experts, que tot seguit repassem. Marcaran la tendència al món energètic aquest 2025 i més enllà.

La incipient indústria occidental de bateries i vehicles elèctrics, en perill

La primera víctima de l’abaratiment de les bateries xineses és el sector de bateries occidental. Ara per ara, no poden competir amb aquests preus. Cal considerar que els nous aranzels europeus als vehicles elèctrics no inclouen les bateries estacionàries per a projectes energètics, les que van adreçades a centrals renovables, a la xarxa elèctrica i a les cases. Als EUA, els aranzels a les bateries estacionàries han passat enguany del 7,5% al 25%, però no tenen cap efecte pràctic. Les bateries de Tesla es mouen en el rang dels 100-120 dòlars per kWh i el preu genèric de fabricants occidentals és en els 135-160 dòlars. Com apunten els analistes, encara que hi posessin un aranzel del 100%, que en doblaria el preu, les bateries xineses continuarien essent més barates.

La sueca Northvolt, l’esperança europea en la fabricació de bateries a gran escala, ha entrat en fallida fa poc.

En aquest context cal entendre la declaració de fallida recent de la gran esperança europea en el món de les bateries, els suecs de NorthVolt. El seu fundador i director general ha plegat, i els copropietaris i clients, entre els quals hi ha el grup VW, Scania i BMW, han decidit de nomenar un nou director general i contribuir-hi econòmicament per mantenir l’empresa, sempre que es reestructuri. Els grans fabricants automobilístics europeus volen empreses de bateries europees, però ara per ara això vol dir que les hauran de pagar més cares, cosa que fa els seus vehicles menys competitius contra els xinesos. És per això que els europeus no tenen cap més opció que jugar a dues bandes, tancar acords amb fabricants com CATL i contribuir a l’expansió del domini xinès. Els EUA, per la seva banda, vira cap a fabricants de bateries sud-coreans i japonesos, que són dins la seva àrea de lliure comerç, però que també tenen uns preus més alts que no pas els xinesos.

Aprofitament màxim de renovables: tancar el taüt dels combustibles fòssils

També hi ha guanyadors. Amb unes bateries tan barates, l’electrificació es pot accelerar a Occident, no solament a la Xina. L’energia solar i eòlica creixen vertiginosament. Durant el 2025 superaran l’energia nuclear, i els darrers estudis mostren que superaran al petroli el 2031. L’energia solar serà capaç de proporcionar la meitat de tot el consum energètic (no solament l’electricitat) al món d’ací a poc més d’una dècada, el 2036, segons que diuen alguns estudis. Tanmateix, per a l’expansió de les energies renovables hi ha un coll d’ampolla com més va més greu: la xarxa elèctrica. Dissenyada per a una producció concentrada en grans centrals, no era pensada per a una generació elèctrica distribuïda amb infinitats de plantes solars i eòliques. En molts països, hi ha segments de la xarxa elèctrica saturats, que no admeten més electricitat.

Les estacions de càrrega per a vehicles implantaran com més vagi més bateries estacionàries de gran capacitat (fotografia: CATL).

L’element que endarrereix l’actualització de la xarxa elèctrica és la fabricació de transformadors, segons els experts. La manufactura és força artesanal. Els transformadors es fan específicament per a cada projecte, no en sèrie i a gran escala. La Xina fa tres dècades que construeix i expandeix la seva xarxa elèctrica a una velocitat de vertigen, dins el pla de modernització del país. Això vol dir que té la mà trencada a fer transformadors i supera en capacitat de fabricació qualsevol país. En contrast, a Europa i els EUA fa dècades que es va construir la xarxa elèctrica i fins ara solament calia mantenir-la. El resultat és que amb l’expansió renovable els fabricants occidentals de transformadors no donen l’abast. El sector necessita ampliar-se i no hi ha prou professionals.

La manca de transformadors no solament perjudica les plantes solars i eòliques. També hi ha dificultats creixents per a instal·lar punts de càrrega d’alta potència a les estacions de serveis de les carreteres. La xarxa no pot subministrar prou potència, especialment per als nous carregadors d’1 MW, necessaris per als camions elèctrics, i cal ampliar-la. Tots aquests inconvenients es poden mitigar amb grans bateries estacionàries. Per una banda, es poden situar a les centrals solars i eòliques mateixes, un fet com més va més comú. Si en un moment la xarxa està saturada, l’electricitat produïda que no es pot evacuar (i que fins ara es perdia) s’emmagatzema a les bateries i serà injectada a la xarxa elèctrica quan els transformadors no tinguin tanta càrrega. Així s’aprofita al màxim la producció renovable i es pot disminuir la producció elèctrica de les centrals de gas. Amb l’abaratiment de les bateries, aquesta tendència s’accentuarà més.

Respecte dels punts de càrrega a les estacions de servei de carretera, s’hi poden posar grans bateries en forma de contenidors estàndard, que s’aniran carregant a poc a poc (especialment durant la nit) mentre no hi arribin noves línies d’alta tensió. Durant el dia ajuden la xarxa elèctrica a donar la potència requerida per a carregar cotxes, furgonetes i camions. A conseqüència d’això, els analistes preveuen que s’accelerarà l’electrificació del transport. Especialment dels camions, que consumeixen el 25% de tota la benzina. El consum de combustibles fòssils pot començar a disminuir notablement gràcies a l’expansió de les bateries barates.

La Xina ja ha començat l’electrificació del transport marítim a les rutes regionals. Comença l’electrificació del transport marítim?

Els experts apunten que amb unes bateries tan econòmiques esdevé factible electrificar el transport marítim en rutes fins de 2.500 quilòmetres. Així, els trajectes en vaixells elèctrics en rutes regionals serien més econòmics que els moguts per petroli, sense necessitat de subvencions. Això pot tenir un gran impacte, amb el començament de l’electrificació del trànsit de mercaderies d’àrees com la mar del Nord, la Bàltica, la Mediterrània, la Groga, la de la Xina i el Japó o les dues costes dels EUA. Ara per ara és inviable electrificar el transport marítim intercontinental, però una vegada els contenidors arriben als grans ports, s’han de repartir regionalment. A més, un transport marítim abaratit i no contaminant podria ajudar a descongestionar la carretera i les vies ferroviàries. Al nostre país, els ports de València, Tarragona i Barcelona tenen una activitat destacada en les rutes marines regionals. Caldrà que es comencin a preparar per a aquesta nova fase d’electrificació i no perdre competitivitat.

Explosió de la intel·ligència artificial i robotització

Amb l’emergència de la IA, el sector tecnològic es troba immers en la cerca, gairebé desesperada, de subministrament elèctric, especialment als EUA. Fins ara, les grans companyies nord-americanes han promogut grans parcs solars i eòlics i han arribat a acords de compra de tota la seva producció. Tanmateix, la variabilitat de les fonts renovables ha fet que també tanquessin acords amb centrals de gas i, fins i tot, amb el sector nuclear. Però, tal com apunten els analistes, l’única tecnologia que pot oferir-li el volum d’energia que necessita el sector tecnològic, a la velocitat requerida (a molt curt termini) i a un cost competitiu són les renovables. Les bateries estabilitzen el subministrament renovable i el fan constant les vint-i-quatre hores del dia.

La Xina i els EUA són a la cursa per a encapçalar la intel·ligència artificial i els robots humanoides (fotografia: Unitree).

El sector tecnològic és una de les àrees on hi ha l’enfrontament més directe entre la Xina i els EUA. Els primers han esdevingut la primera potència en energies renovables. Els segons, en els xips necessaris per a la intel·ligència artificial. De fet, als EUA es discuteix la legislació que vol prohibir la venda de xips d’IA a determinats països per motius de seguretat nacional, amb la Xina i Rússia com a objectius principals. El gegant asiàtic, per la seva banda, intenta de desenvolupar apressadament xips d’IA equiparables als nord-americans, tot i que tecnològicament és uns quants anys endarrerit. En cas que els EUA aprovin la nova legislació sota la presidència Trump, la Xina podria prendre represàlies en el sector energètic i dificultar l’accés a l’energia de les empreses tecnològiques dels EUA. La Xina podria ser el país que encapçalés la IA i la robotització, gràcies a una energia més barata, encara que no tingués els millors xips.

Al nou bar Migrat, al xamfrà del carrer de la Diputació amb el d’Urgell, a Barcelona, obert fa tot just poques setmanes, hi ha un quadre que representa un mas. És el mas Migrat de Gelida, a l’Alt Penedès, on va néixer Joan Llopart. És l’home que va obrir per primera vegada la porta del bar Gelida, un dels establiments més històrics de la ciutat. El fet és que el Migrat és un fill del Gelida: el va obrir a final del 2024 el net del fundador, Gerard Llopart Prades, actual propietari del negoci, que va començar l’any 1946 com un petit celler on despatxar vins de les bótes. Un destí que semblava marcat pels seus orígens en aquesta vila vinícola, no debades, “l’altre” Gelida, el centenari celler del carrer de Vallespir, a Sants, també fa referència al poble dels fundadors, la família Falgueras. Però, tot i la novetat, l’essència del Gelida, que continua funcionant amb l’èxit de sempre, es manté al Migrat. I també la seva carta. Com fa dir a un dels seus personatges Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa, “si volem que tot continuï com és, cal que tot canviï”. I si en l’original és una demostració de cinisme de classe, en el cas del Gelida-Migrat, és una declaració d’intencions. Tripes, cap i pota, fricandó, bacallà a la llauna… Els plats de sempre, en dos espais, l’un, com aquell qui diu, davant de l’altre.

Tot, per complir el somni d’un veí, el senyor Vicenç Bosch, que allà on ara hi ha el Migrat hi havia tingut el seu propi negoci, la casa de menjars la Palmera. Tancat de feia anys, Bosch era un client fidel del Gelida i estava entossudit a vendre’l als seus amos, poc convençut dels diversos negocis que hi havia hagut al local. Finalment, va arribar l’acord i Gerard Llopart ha obert un establiment que defineix com una extensió del Gelida, pensat per servir-hi els mateixos plats i no perdre els clients que s’espanten quan hi ha cua o enviar els que no hi caben als menjadors de la casa mare. Com que tot no podia ser tan bonic, el senyor Bosch es va morir poc abans de l’obertura del Migrat. Però tranquil, sabent que l’havia deixat en bones mans. En unes mans amigues.

Tres generacions de la família Llopart

El Gelida creix, però el cert és com ens explica la tercera generació, l’original era un celler on despatxaven vi –especialment del Penedès– i begudes, on aviat van posar una barra sota les bótes de Gandesa i Priorat que encara ocupen un espai propi al menjador principal i serveixen el vi a doll i omplen els porrons i les ampolles de whisky reaprofitades, i un petit recambró on es van començar a despatxar els primers plats, quan l’avi Joan es va casar amb la Ramona Figueras, que treballava a la vaqueria veïna, tot un caràcter. Plegats van ampliar el negoci adquirint la carboneria del costat, que anava quedant fora de temps pels canvis en la forma de consumir energia. El Gelida podia semblar un museu d’una cuina i d’un temps passat, de l’hostaleria d’abans del brunch, de l’autenticitat dels restaurants decorats austerament i amb practicitat, amb un gust que ara en diríem vintage. Un local en perill d’extinció que fa una cuina que ja no es troba enlloc. O això diuen. Però el cas és que cals Llopart no és pas una relíquia, sinó un establiment viu, que cada dia obre de bon matí fins a primera hora de la nit, i té una clientela fixa. I un receptari invariable, tot i que amb actualitzacions de qualitat en els productes, d’ençà que l’àvia Ramona es va posar als fogons, i que avui alimenta també el Migrat, i els restaurants que han obert antics treballadors de la casa, com el Santornemi o el Bo de Bernat.

Gerard Llopart es va posar al capdavant del Gelida l’any 2016. El seu pare, Albert Llopart Figueras, que havia portat el negoci amb la seva germana Maite i el seu cunyat Josep –germà de la seva dona–, d’ençà que els avis s’havien retirat amb els vuitanta fets, finalment es va jubilar. Però el seu destí era ben lluny de la barra. Com el pare, va estudiar enginyeria industrial, però a diferència d’ell, que es va fer càrrec amb la seva germana del bar familiar, va decidir fer la seva i va trobar feina ben lluny de casa. De fet, treballava a Lima, la capital del Perú, quan va decidir fer un cop de cap i continuar el negoci familiar, que el seu pare es resistia a traspassar. “Volia algú que ho mantingués tot igual, i això és molt difícil, perquè quan deixes un local en perds el control”, explica l’actual propietari. Finalment, entre les possibilitats d’establir-se a Amèrica, on era una peça important d’una empresa catalana establerta al país andí, o tornar a casa, va preferir la segona opció. Albert Llopart, instal·lat ara a Can Migrat de Gelida, treu el cap pràcticament cada dia pel bar, però pot estar tranquil.

Allunyats de la moda i ben vius

El seu fill no ha tocat res de les parets, ni ha canviat la carta del restaurant on s’han escarrassat tres generacions. El retrat del president Macià continua a lloc, i les truites fetes al moment, el peix del dia, l’ensaladilla, els macarrons o els flams, presents. Cuina popular catalana, ben feta i casolana. “Al Gelida no anem lligats a les modes. Hem procurat ser molt fidels a la tradició, canviar el mínim possible, i si apareix alguna novetat als plats del dia, són més cosa del cuiner que no pas meva”, ens comenta Gerard Llopart, que també ha tingut cura de mantenir uns preus atractius per a tota mena de butxaques, malgrat els augments necessaris per l’increment de costs. Una novetat que va portar la pandèmia és que van començar a oferir la possibilitat d’emportar-se els plats del Gelida a casa, un servei que abans de la covid només oferien a clients molt fidels i en comptades ocasions. Ara és una possibilitat més, si no hi ha taula al Gelida o al Migrat, que disposa de cuina pròpia i plats elaborats al primer establiment, i ofereix pràcticament tota l’oferta de la casa mare al segon. De moment no preveuen que hi hagi cap diferència entre l’un i l’altre, quant a l’oferta gastronòmica, però Llopart tampoc no tanca la porta a alguna petita distinció, més enllà del nom i la ubicació.

Al matí, esmorzars de forquilla, el torn dels jubilats, dels estudiants o els autònoms. A la una, arriba la pissarra dels plats del dia, que completen una llista de més d’una trentena de plats amb uns preus ajustadíssims. El personal, potser més masculí que femení –però això sí que sembla que comença a canviar–, va dels treballadors de granota blau maó fins a emprenedors d’armilla encoixinada. A la taula de la cuina, on es poden encabir fins a una dotzena de persones i que és l’única per a la qual s’agafen reserves, ja se sent tabola d’un aniversari. A l’hora de dinar arribaran els joves, que han fet del Gelida el seu feu. Els turistes, més aviat l’excepció, tot i que hi destaquen els xinesos, atrets per la recomanació entusiasta al seu país. Mentre al menjador comença el bullici i de la cuina no paren de sortir guisats, a la barra es preparen els cafès, tallats i cigalons. Entre les ampolles, no hi falten els espirituosos d’última fornada, però el que té més solera és l’estomacal Bonet.

Si aquest pretèrit univers de cellers, de vaqueries, de carboneries, de petits tallers, de l’antiga fàbrica Damm –més antiga que la que es proclama com a tal– és part de la història de la ciutat, al Gelida hom pot fer un altre tipus de recorregut històric: el que va del Barça de les Cinc Copes –Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra, Flotats, Bosch, Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, amb el míster Daučík i el massatgista Àngel Mur pare presideixen el Gelida– fins a l’equip actual, passant per Johan Cruyff jugador i tècnic, l’equip que va guanyar la Recopa de Basilea, el Dream Team o l’equip etern de Pep Guardiola. El vincle entre el Gelida i el Futbol Club Barcelona és tan estret que va ser seu de la Penya Barcelonista Cinc Copes, una de les més veteranes de l’entitat. El barcelonisme continua al Migrat, on ja hi han penjat pòsters i fotografies que els han regalat la clientela. Uns clients que, moltes vegades, ja són part de la família del Gelida, a qui els cambrers anomenen pel nom –i viceversa– i han acompanyat la vida d’un restaurant de gairebé vuitanta anys que, en el fons, tot i les novetats, no ha volgut canviar res.