Una de les promeses que Donald Trump ha fet en el discurs de presa de possessió ha estat la de canviar el nom del golf de Mèxic per “golf d’Amèrica”. La pregunta és si ho pot fer i la resposta la trobareu en aquesta Pissarreta de Vicent Partal.
Segons la tradició, els dirigents mundials no solen assistir a la presa de possessió presidencial dels Estats Units. Però l’assistència a la cerimònia d’investidura del president Donald Trump ha inclòs un bon grapat de dirigents estrangers, entre els quals hi ha hagut uns quants populistes d’extrema dreta destacats.
Ha estat el cas del president argentí, Javier Milei, o la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que fa poc va visitar Mar-a-Lago i fou elogiada per Trump com “una dona fantàstica”. Meloni és la dirigent europea de més nivell que hi ha participat.
La llista de convidats incloïa polítics de dretes que comparteixen algunes de les idees polítiques de Trump. Entre els quals, l’ex-primer ministre britànic Boris Johnson i el promotor del Brexit Nigel Farage, com també Tino Chrupalla, codirigent d’Alternativa per Alemanya (AfD), el partit d’extrema dreta alemany avalat per Elon Musk, i la diputada d’AfD Beatrix von Storch, néta del ministre de Finances d’Adolf Hitler. També ha fet el viatge a Washington Éric Zemmour, el polític francès xenòfob condemnat per incitació a l’odi.
El sistema de recerca i universitats català se situa en la vintena posició mundial en el rànquing d’investigadors més citats internacionalment, per damunt de països com ara Irlanda, Noruega i Finlàndia. Així es desprèn, segons el Departament de Recerca i Universitats, de les dades presentades en l’informe Clarivate Highly Cited Researchers 2024.
La llista inclou 6.886 investigadors, 38 dels quals són adscrits a universitats i centres de recerca catalans, un 0,55% del total i un 38% dels de l’estat espanyol. A més, Catalunya presenta una relació de 4,81 autors més citats per milió d’habitants, xifra que situa el país en 16a posició d’aquest rànquing concret, per davant del conjunt de l’Estat que apareix al lloc 29.
També, segons el Departament, l’informe explicita que en relació amb el gènere es registra un increment “significatiu” de les investigadores catalanes incloses en el rànquing d’autors més citats respecte de l’any anterior. Del 14% del 2023 s’ha passat al 22% en el darrer informe, xifra superior al 14% de l’Estat que també apareix en aquest recull.
Finalment, l’estudi recull que els investigadors catalans gaudeixen d’un impacte “especialment influent” en camps com la Neurociència i el comportament (2,6% del total mundial), Ciències socials (2%), Medicina clínica (1,6%), Ciència de plantes i animals (1,5%) o medi i ecologia (1,4%), entre d’altres.
Avui comença la segona etapa del mandat de Donald Trump, al capdavant de l’economia més poderosa del món. La recança sobre què pot fer a partir d’ara és més que justificada. És un personatge imprevisible i viu en un planeta que no és el nostre. Els darrers dies de campanya afirmava, sobre les tempestes violentes que sacsegen els cinc continents del seu món: “No és per cap escalfament climàtic, perquè en certs moments la temperatura comença a baixar una mica, com avui…”. Unes declaracions que exemplifiquen quin és el seu pensament i que pressuposen un perill seriós per als esforços mundials per a frenar el canvi climàtic.
Però malauradament no és l’únic risc. Fa uns dies, l’economista americà Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia 2001, alertava sobre la seva particular visió del poder, que no dubtava a qualificar de “llei de la selva”. Parlant sobre Els camins de la llibertat, el seu darrer assaig, explicava que el nou president americà menyspreava “els principis de cooperació i del dret internacional” i privilegiava “un enfocament transaccional que augmenta els riscos d’inestabilitat econòmica i política”. En entrevistes a uns quants mitjans ha exposat les grans línies del llibre i els temors que hi reflecteix.
Per exemple, destaca l’ascens dels monopolis i el perill que representa la col·lusió entre el poder polític i les grans fortunes. El nomenament d’Elon Musk, patró de X i una de les grans fortunes de la tecnologia, com a secretari per l’Eficàcia Governamental (aprimar l’estructura de l’estat federal) il·lustra, segons el premi Nobel, una veritable captura de la llibertat política per part de la concentració de riquesa. També li fa por que la desregulació promesa per Trump, especialment en el sector financer i mediambiental, alimenti noves crisis.
I toca terra. Per Stiglitz, aquest model desregulat ja es tradueix en la vida quotidiana dels americans, obligats a tractar amb assegurances de salut molt deficients, amb serveis monopolistes poc fiables i, sobretot, amb una desinformació creixent. Els gegants del món digital, renunciant a moderar els continguts que difonen a les seves xarxes, no fan sinó accentuar aquest repugnant desafiament democràtic.
El pensament de Stiglitz, òbviament, és als antípodes de Trump. I la visió que té de la situació que pot crear és més semblant a la que tenim a Europa que no pas a la de molts americans que l’han votat. Al marge de la pujada dels aranzels, de la baixada d’imposts (que afavorirà sobretot els més rics) i de les deportacions en massa de treballadors immigrants, que són les mesures que s’apunten com més properes en el calendari (si bé ja veurem com les materialitza), n’hi ha dues més en el seu programa que són bombes de rellotgeria, i que ja esmenta Stiglitz. Són la desregulació financera i l’aposta decidida pel petroli, el gas i el carbó, en contra dels esforços mundials en la lluita pel clima.
Perquè resulta que, en el seu planeta hi ha, sobretot, rics. Però rics de veritat. Em va fer gràcia una notícia que va sortir poc després de l’elecció de Trump, al novembre, que venia a dir que, segons l’índex de Bloomberg, la fortuna dels deu homes més rics del planeta havia augmentar de 63.500 milions de dòlars els tres dies posteriors a l’elecció de Trump. L’home més ric del món, Elon Musk, tot sol, va guanyar aquells dies 26.500 milions. I els propietaris d’Amazon i Oracle, Jeff Bezos i Larry Ellison, per posar dos exemples, també es trobaven entre els qui més s’havien beneficiat immediatament –amb xifres milmilionàries– de l’anunci del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. Aquests guanys s’expliquen per un augment del valor de les accions nord-americanes, en resposta al programa de Trump que afavoreix la baixada d’imposts i una reducció de la reglamentació. Que barat que els ha sortit patrocinar a Trump!
Em sembla necessari insistir que és particularment important la desregulació que fa referència a la banca. Entre més coses, perquè ja en tenim experiència. Els grans banquers americans no estan d’acord amb les reserves que estan obligats a mantenir per precaució, després del sotrac de la gran crisi. Són diners que podrien fer treballar i la seva retenció els fa “perdre” molts guanys. Han perdut totalment la memòria d’aquells dies del 2008 en què demanaven l’ajut del govern i fins i tot, si calia, la nacionalització d’entitats per a salvar els vaixells (i els colls). L’ambició desmesurada és el millor remei per a fer oblidar els mals records, i ara alguns banquers americans ja fa temps que critiquen la regulació que han de suportar, per “excessiva”.
La temptativa de Trump, en la seva primera etapa, d’alleugerir la regulació que s’havia posat en marxa el 2010 va desembocar en els problemes financers d’uns quants bancs regionals el 2023. Trump ha après la lliçó d’aquella crisi, de la qual, amb el seu retoc a la baixa de 2018, havia estat el facilitador? Sembla que no. Però el fet més preocupant és que una desregulació més ampla faria més competitius els bancs americans i la reticència a l’enquadrament actual del risc bancari podria estendre’s també a Europa i a tot arreu. “Qualsevol intent de desregulació financera de la pròxima administració nord-americana augmentaria el risc que algun dia hi hagi una crisi financera”, va advertir dimecres de la setmana passada el governador del Banc Central francès, François Villeroy de Galhau.
Quant al clima, no cal insistir en la importància que té el fet que els Estats Units es retirin de l’Acord Climàtic de París, la qual cosa pot passar, probablement, els primers dies de la nova administració, com va prometre Trump. I això passarà quan fa tot just dues setmanes que es va saber que el 2024 havia estat l’any més calorós mai registrat al món. Les temperatures no tan sols van superar les de 2023, l’any més càlid anterior, sinó que també van superar, per primera vegada, l’objectiu fixat en l’Acord de París de limitar l’escalfament global a 1,5 graus per sobre dels nivells preindustrials.
En realitat, Trump no s’ha amagat mai de dir que és un gran partidari dels combustibles fòssils, i tornarà a afavorir l’explotació petroliera i gasística del país en nom de la seva “independència energètica”. Segons The New York Times, va fer aquesta promesa fa pocs mesos a uns quants magnats del petroli en canvi de mil milions de dòlars de donacions a la seva campanya. I sembla que va fer igual amb el carbó. Segons un estudi publicat a la web especialitzada anglesa Carbon Brief, la política de Trump emetrà a l’atmosfera uns 4.000 milions de tones de CO₂ addicionals fins el 2030, i això que els Estats Units ja són el segon emissor mundial anual, darrere de la Xina. Alhora, també podria blocar la construcció de parcs eòlics a la mar. Els té fòbia, tal com s’ha ventat nombroses vegades. De fet, les cotitzacions de les accions dels fabricants de molins han caigut a la borsa a causa dels temors de cancel·lació de molts projectes.
I fem memòria. Abans de les eleccions, el mes de juliol, setze guanyadors del Nobel d’rconomia van fer pública una carta en què manifestaven els riscs que guanyés Donald Trump. Deien això: “Si bé cadascun de nosaltres té punts de vista diferents sobre els detalls de les polítiques econòmiques, tots estem d’acord que l’agenda econòmica de Joe Biden és molt superior a la de Donald Trump. Creiem que un segon mandat de Trump tindria un impacte negatiu en la posició econòmica dels Estats Units al món i un efecte desestabilitzador en l’economia interna dels EUA. Molts nord-americans estan preocupats per la inflació, que ha disminuït força de pressa. Amb raó, hi ha la preocupació que Donald Trump revitalitzi aquesta inflació, amb els seus pressupostos fiscals totalment irresponsables.” Que els americans no llegeixen gaire els premis Nobel ha quedat ben clar…
Dos mesos després de guanyar les eleccions presidencials del novembre passat, Donald Trump ha pres possessió aquesta tarda com a quaranta-setè president dels Estats Units, en una cerimònia que s’ha hagut de traslladar a l’interior del Capitoli dels Estats Units per l’episodi de fred excepcional que fa avui a Washington D.C.
Retorn triomfal a la Casa Blanca: les claus de la presa de possessió de Trump
Trump ha ofert un discurs d’inauguració extremadament agressiu i violent, en què ha promès canvis radicals en el funcionament del govern i la societat nord-americans des del seu primer dia al càrrec. El magnat ha promès que posaria fi a la “traïció horrible” amb què “l’establishment radical i corrupte” ha “drenat el poder i riquesa de la nostra nació”. “Tot això canviarà avui mateix”, ha dit. Trump ha continuat tot detallant la bateria d’ordres executives que signarà el primer dia com a president per a revertir l’obra de govern del seu predecessor, incloent-hi la declaració de l’emergència nacional a la frontera sud i la deportació de milions d’immigrants irregulars, la fi immediata dels programes governamentals de promoció de la diversitat racial i de gènere, la fi dels programes ambientals aprovats pel govern Biden i l’augment de l’extracció de petroli i gas i, fins i tot, la promesa de canviar el nom del golf de Mèxic a “golf d’Amèrica” i de “recuperar” el Canal de Panamà, sense detallar com. “És el dia de l’alliberament […] El futur és nostre” ha sentenciat.
Una volta acabat el discurs, després del primer dinar oficial com a president, Donald Trump passarà revista a les tropes i comandarà la tradicional processó militar de la presa de possessió. La jornada acabarà amb una cerimònia al Despatx Oval.
Seguiu en directe la cerimònia. Les hores d’actualització corresponen a les de la costa est dels Estats Units, des d’on VilaWeb segueix la cerimònia:
El tinent de batlle d’Economia de Barcelona, Jordi Valls, ha anunciat que el govern municipal del batlle, Jaume Collboni, ha decidit de prorrogar el pressupost per al 2025 per la manca d’acord amb Barcelona en Comú.
“El govern es planta i dóna per tancada la negociació dels pressupostos” després de cinc mesos de negociació i més de trenta reunions amb ERC i els Comuns, ha dit Valls en una conferència de premsa al consistori.
La setmana passada, el govern va presentar la seva proposta de pressupost, que va rebre el vist-i-plau d’ERC quan va incorporar-hi unes quantes de les seves demandes, però els Comuns havien dit que, per obtenir el seu suport als comptes, s’havia de garantir el 30% d’habitatge protegit, continuar estenent el model de superilles i crear una òptica i una funerària públiques.
La batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, se sotmetrà a una qüestió de confiança. Aquest matí, ha anunciat, en un missatge a X, que ho faria si els grups de l’oposició li tombaven el pressupost, com finalment han fet. Aliança Catalana compta només amb 6 regidors dels 17 que conformen el ple. Els principals grups de l’oposició, Junts i ERC, ja havien anunciat que no li donarien suport.
Ara, els partits tenen 30 dies per a teixir un govern alternatiu i, si no ho fan, els comptes s’aprovaran automàticament. Orriols acusa l’oposició de deixar Ripoll “sense pressupost i, per tant, sense viabilitat”. Assegura que té “l’esperança i certesa que” els grups de l’oposició “no s’avindran i que, si ho fan, hi haurà un guirigall ingovernable”.
Donald Trump torna avui a la Casa Blanca. Aquesta tarda ha pres possessió com a quaranta-setè president dels Estats Units. La cerimònia ha culminat la rehabilitació política del magnat, que fa tot just quatre anys semblava que tenia un peu i mig fora de la política nord-americana, després del seu paper en la insurrecció fallida al Capitoli. Un dels elements de l’acte que més ha cridat l’atenció ha estat la Bíblia que ha fet servir.
Retorn triomfal a la Casa Blanca: les claus de la presa de possessió de Trump
Generalment, els presidents electes juren el càrrec amb una mà sobre el llibre. Sense anar més lluny, el 2017, Trump va jurar el càrrec amb una mà sobre la Bíblia amb què Abraham Lincoln va prendre possessió el 1861, i amb una altra mà en una segona Bíblia que li havia regalat la seva mare. Enguany, tal com va explicar el seu equip divendres passat, ha repetit.
Ara bé, el magnat també ha aprofitat aquesta presa de possessió per a fer negoci. Concretament, ha editat una edició especial de la Bíblia Déu salvi Amèrica (God Bless the USA Bible), una versió adaptada de la Bíblia del rei Jaume, que barreja simbolisme ultranacionalista nord-americà i celebra els suposats valors tradicionals i conservadors dels Estats Units. Malgrat que Trump no ha participat en l’elaboració d’aquest llibre, sí que hi ha donat suport explícit, cosa que, segons que explica The Washington Post, li ha representat uns ingressos de 300.000 dòlars. Així doncs, aquestes darreres hores, Trump ha esperonat la venda d’aquesta Bíblia de la presa de possessió a la seva botiga oficial, que té un cost de 69,99 dòlars.
A més, també se’n venen unes altres edicions especials. Per exemple, una edició especial de camuflatge, en què la portada imita els colors de l’uniforme de camuflatge de l’exèrcit nord-americà, que val 84,99 dòlars, o una altra exclusiva signada pel president electe que costa 1.000 dòlars.
“Quan hi ha un gran canvi moral, quan hi ha un canvi de valors, aquest és un espai per a la literatura. I anava a les llibreries buscant una novel·la heterosexual del desig masculí, que s’interrogués sobre les coses del feminisme, i em faltava. Per això la vaig escriure, perquè necessitem parlar-ne i perquè penso que és una conversa que està poc sobre la taula. I vaig buscar això, un espai d’intimitat on tenir aquesta conversa que em sembla necessària.” Així situa l’escriptor Arià Paco (Igualada, 1993) la seva novel·la Teoria del joc, que és la guanyadora del desè premi Llibres Anagrama i que arribarà a les llibreries a final de març.
Arià Paco és doctor en filosofia per la Universitat d’Arizona. Potser per això el jurat també ha considerat que és una novel·la d’idees. Però aquesta no és la seva opera prima, ja té dues novel·les publicades. El 2022 va guanyar el premi Roc Boronat amb Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam) i el 2020 havia debutat amb Mentir a les mosques (Publicacions de la UAB).
El tema de l’amor masculí és rabiosament contemporani. Com ha explicat Jordi Puntí, un dels membres del jurat: “És una novel·la esplèndida sobre l’amor al segle XXI i sobretot sobre la mirada masculina a l’amor al segle XXI, a través d’una mena de tríada que a mesura que vas llegint el llibre va agafant cos: l’amor, el sexe i el desig entremig. I aquests elements, a mesura que provoquen tensions en el personatge principal respecte dels personatges secundaris que són gairebé tots femenins, és on la novel·la es converteix en una reflexió masculina sobre l’amor a l’època del Me Too i a l’època del No és no. I això fa que les reaccions del personatge en el lector et provoquin la incomoditat de veure cap a on anirem, si més no a mi me l’ha provocat com a lector masculí. I això sempre és bo, que les novel·les et provoquin incomoditat i que et facin pensar.”
A la conferència de premsa també hi ha intervingut Imma Monsó, també membre del jurat, que ha relatat: “Aquest llibre tracta de com l’Ernest, personatge clau de la novel·la, viu les primeres trobades amoroses, especifico amb dones, i la gràcia o la desgràcia és que en cap moment, ni tan sols en els moments més tòrrids, perd de vista el seu particular procés de desconstrucció de la masculinitat. De manera que el veiem follant, el veiem follant molt, però el veiem també constantment a l’aguait per detectar els seus tips masclistes. El veiem preocupat per no abusar dels privilegis masculins heretats, i el veiem, en definitiva, enfrontant-se amb perplexitat (i aquest punt és important) al fet que aquestes idees sobre el comportament ideal de l’home desconstruït no acaben de quadrar ni amb els impulsos dionisíacs i desenfrenats que ell manifesta al llit i, cosa interessant, tampoc amb els desitjos que manifesten elles.”
Segons Monsó, la idea central de la novel·la és la idea de la culpa: “Sovint les relacions actuals dels joves, especialment els més compromesos amb els valors del feminisme, com és el cas de l’Ernest, s’assemblen força a un entramat de codis units per un concepte que sona més a pedagogisme que a erotisme, i que porta per nom ‘responsabilitat afectiva’. Un concepte que, quan l’Ernest li esmenta a una noia que acaba de conèixer, la Jaqui, ella li respon que això sona com un condó de sentiments. En aquestes circumstàncies no és estrany que aparegui aquest monstre tan familiar com sinistre que és la culpa, i que per a mi és el gran eix de la novel·la.”
I continua: “La culpa és un tema sempre interessant no sols perquè sempre ha estat inscrit en la tradició cultural occidental sinó perquè en aquest cas es tracta d’una culpa masculina relacionada amb el sexe, cosa força innovadora, però també femenina, perquè també elles de vegades se senten culpables pel mateix. I això m’ha interessat particularment perquè aquesta culpa contrasta molt amb la llibertat que s’agafava a la generació anterior és a dir, la meva en l’amor i en el sexe.”
Jordi Puntí també ha apuntat: “Precisament, ho comentàvem amb la Mita Casacuberta, que també és membre del jurat, que a tots dos la novel·la ens havia fet pensar en Vals, de Francesc Trabal, on al personatge central li agrada, sobretot, enamorar-se. I més enllà d’això, tinc ganes que el llibre ja sigui al carrer per veure com llegeixen la novel·la els joves.”
En aquesta desena edició s’han presentat 73 originals. El guardó té una dotació de 12.000 euros i el jurat ha triat Teoria del joc per unanimitat.
L’asemblea general extraordinària de l’ANC ha aprovat el full de ruta de l’entitat per als anys 2025 i 2026. Els socis han rebutjat totes les esmenes que s’havien portat a votació i, per tant, el document inicial no ha sofert cap canvi. Els socis han avalat el nou document amb el 83% dels vots a favor.
El sector crític amb la direcció de Lluís Llach havia pressionat per fer alguns canvis substancials en el text i de forma d’alguns dels punts del document, però no van aconseguir de convèncer els associats.
Amb les esmenes, es va fer palès que el debat intern era més viu que mai, que hi havia diversitat d’estratègies i, sobretot, que hi havia dos corrents principals dins l’ANC: l’afí al president Llach i el sector crític amb la direcció.
El procés participatiu del full de ruta va començar a la tardor, quan es van recollir aportacions prèvies de les assemblees de base. El document estratègic de l’entitat es presentarà el dissabte 25 de gener a les 11.30 en un acte polític a l’Ateneu Barcelonès.
Què diu el full de ruta?El full de ruta de l’ANC, de vint-i-cinc pàgines, parteix de la premissa que la independència és urgent i inajornable i assenyala la necessitat de regenerar el lideratge independentista, recuperar la credibilitat institucional i revertir la desmobilització de les bases, i fa una crida a construir un moviment resilient, entre més qüestions.
El document es divideix en quatre apartats: impuls cap a la independència, front de la societat civil, front institucional i polític i front internacional. En el primer cas, es considera que la via unilateral és l’única opció viable per a fer efectiva la República Catalana, que la repressió és part inherent del procés, que s’han de desplegar accions per a soscavar els pilars de l’estat espanyol i que s’ha de prioritzar la defensa del català i la cultura catalana com a eines de mobilització.
En l’àmbit de societat civil, l’ANC proposa campanyes de denúncia de l’espoliació fiscal i la minorització del català; estructures que permetin de sostenir la sobirania catalana; formacions per a preparar la població per a una defensa activa en cas de conflicte i mecanismes de solidaritat amb els represaliats.
En l’àmbit del front institucional i polític, el full de ruta explica que es treballarà per regenerar el lideratge polític i establir una agenda que prioritzi la independència; que els ajuntaments es potenciaran com a instruments de sobirania i insisteix en la necessitat de tenir polítics compromesos amb la unilateralitat i de preparar les institucions per afrontar la repressió espanyola.
En el front internacional, s’explica que se cercaran aliances amb unes altres nacions i moviments d’autodeterminació i el suport de governs i organitzacions internacionals i que es potenciarà el paper de les assemblees exteriors.
La secretària general i portaveu d’ERC, Elisenda Alamany, ha donat per tancat el debat sobre el pressupost del 2025 i ha explicat que el seu partit ja havia fet saber al PSC que no hi negociaria. “És un tema tancat”, ha dit. Alamany ha argumentat que, entre sobirania fiscal i uns nous comptes per a enguany, ERC prioritzava la primera opció. De fet, la secretària general ha insistit que el no al pressupost es mantindria encara que el president de la Generalitat, Salvador Illa, premés l’accelerador pel finançament singular.
Sobre el pressupost de l’estat espanyol, Alamany ha constatat que Pedro Sánchez encara no havia fet cap proposta ni s’havia obert el debat, i ha garantit que ERC seria “sempre exigent”.
En la XXI Nit d’Escola Valenciana, que es farà dissabte a Benimodo (Ribera Alta), l’entitat recordarà les víctimes de la gota freda del 29 d’octubre. L’esdeveniment, que aplega anualment activistes, representants institucionals i personalitats valencianes per retre homenatge a les persones, col·lectius i entitats que treballen cada dia per la normalització del català, era previst que es fes el 23 de nombre, però la Ribera Alta va ser una de les comarques afectades per la catàstrofe i es va ajornar.
“En aquell moment, vam decidir posar tota la nostra atenció en acompanyar les persones i els municipis afectats, mostrar-los el nostre suport i solidaritat en temps tan dolents i incerts”, ha dit Alexandra Usó, la presidenta d’Escola Valenciana. Juntament amb el batlle de Benimodo, Paco Teruel, han avançat alguns detalls més de l’acte, que es farà l’auditori Casa de Cultura i començarà a les 18.00.
En l’acte de dissabte, en què l’entitat guardonarà el poeta Marc Granell, l’Espai Joan Fuster i la Bressola, s’hi farà una acció de record a les víctimes de la gota freda. La Nit esdevindrà, a més, l’escenari de presentació del calendari de les Trobades d’Escola Valenciana 2025, que recorreran el país amb el lema “En valencià, lliures i amb orgull”. També es farà un homenatge a Vicent Andrés Estellés i Didín Puig, figures destacades del municipi, la comarca i el país. Els periodistes Sònia Bosch Bivià i Rafa Miragal Ramón presentaran la gala, que comptarà amb l’actuació de Xiomara Abelló.
L’accés és gratuït, però cal fer una reserva a la web d’Escola Valenciana. A més a més, diumenge a les 9.00 hi haurà una visita cultural guiada des d’Alginet fins a Carles i Benimodo, organitzada pel col·lectiu el Camí del País Valencià. Per a participar en l’activitat, també cal emplenar un formulari d’inscripció.
Trenta-nou veïns han estat desallotjats de matinada per la presència de gas en un edifici de Tarragona. El 112 ha rebut un avís a les 00.12 perquè s’havia activat una alarma de gas al carrer de Menorca. Fins al lloc s’han desplaçat tres dotacions, que han fet tasques de ventilació i mesures amb el detector. Tres dels veïns han estat atesos pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).
Aquesta nit al c/Menorca de Tarragona, hem activat 3 dotacions de #bomberscat per acudir a l'avís d'una alarma de gas (avís 00.12h @112). Realitzem tasques de ventilació i mesures amb el detector.
39 veïns han hagut de ser evacuats, tres d'ells han estat atesos pel @semgencat
— Bombers (@bomberscat) January 20, 2025
Ara:
The Washington Post · Gerry Shih, Shira Rubin i Miriam Berger
Jerusalem. Després de quinze mesos de guerra, aquest matí ha entrat en vigor un alto-el-foc a la franja de Gaza, que ha obert pas a un dia molt emotiu en què Hamàs ha alliberat els primers 3 ostatges israelians dels 33 d’aquesta primera fase: 3 dones que havien estat en captivitat durant 471 dies.
En contrapartida, Israel ha alliberat, però ja ben entrada la nit, 90 presoners palestins –tots dones i infants– a la presó d’Ofer, a Cisjordània.
L’alto-el-foc original era previst per a les 8.30 del matí (hora local), però s’ha endarrerit perquè Hamàs no havia lliurat a temps els noms de les ostatges als mitjancers, i perquè Israel ha fet atacs de darrera hora contra instal·lacions del grup armat.
Finalment, les armes han emmudit. Quan Israel ha anunciat que l’alto-el-foc començaria a les 11.15, els palestins han començat tot de celebracions a Gaza, i els israelians s’han aplegat a la plaça de Tel-Aviv coneguda com a “plaça dels Ostatges” per esperar el retorn de les tres primeres: Roni Gonen (24 anys), Emily Tehila Damari (28 anys) i Doron Steinbrecher (31 anys).
En total, 33 ostatges israelians, la major part, presumptament vius, seran alliberats gradualment cada 7 dies aquests 42 dies vinents, segons el primer tram de l’acord d’alto-el-foc. Si les negociacions per a la segona fase, més complexa políticament, tenen èxit en les setmanes vinents i la treva es manté, és previst que s’alliberin 64 ostatges més. No se sap amb certesa quants dels ostatges restants són vius i morts.
Imatges en directe emeses per la cadena Aljazeera han mostrat una escena caòtica aquesta tarda a la plaça de Saraya, un terreny en runes, a la ciutat de Gaza. Treballadors del Comitè Internacional de la Creu Roja, encarregats de la transferència dels ostatges, han arribat per recollir les tres israelianes retingudes per Hamàs. Centenars de civils palestins han envoltat els vehicles i s’han enfilat als rètols publicitaris per presenciar el moment del lliurament, mentre combatents d’Hamàs amb fusells d’assalt provaven de controlar la multitud.
Poc després de les cinc de la tarda, els milicians han obert les portes d’una furgoneta blanca, han fet un gest de victòria amb el polze aixecat i han conduït les ostatges israelianes als vehicles de la Creu Roja que les esperaven, cosa que ha causat celebracions intenses a la plaça, segons les imatges. Les ostatges han estat conduïdes cap a la frontera amb Israel, on han estat rebudes per les forces de seguretat israelianes poc després de la posta de sol.
Cap a les sis de la tarda, centenars d’israelians s’han congregat a la plaça dels Ostatges a Tel-Aviv per seguir les emissions en pantalles gegants. La multitud ha esclatat en crits d’alegria, aplaudiments i abraçades cada vegada que es feia una actualització: el moment en què les dones eren lliurades a les Forces de Defensa d’Israel, quan es reunien amb les seves famílies i quan es confirmava que es trobaven en un “bon estat” de salut després d’una revisió mèdica preliminar.
Més enllà de l’avaluació mèdica inicial, avui s’ha sabut poca cosa sobre l’estat de les tres dones o les lesions i traumes que poden haver sofert. Una captura de pantalla d’Emily Tehila Damari en una videotrucada amb la seva família, publicada per les forces israelianes, la mostra amb un jersei verd, somrient al costat de la seva mare, i aixecant una mà amb tan sols tres dits, probablement a causa de les ferides sofertes durant el segrest.
“Després de quatre-cents setanta-un dies, l’Emily és finalment a casa”, ha dit Mandy, la seva mare, en un comunicat publicat pel Fòrum d’Ostatges i Famílies Desaparegudes, que representa la majoria de famílies d’ostatges. “Mentre el malson de l’Emily a Gaza ha acabat, per a massa famílies més l’espera impossible continua.”
A la xarxa X, el primer ministre, Benjamin Netanyahu, ha celebrat el retorn de les ostatges amb aquestes paraules: “Romi, Doron i Emily: una nació sencera us abraça; benvingudes a casa.”
Tot i que l’alto-el-foc ha començat sense grans contratemps, Netanyahu i l’administració entrant de Donald Trump han subratllat aquests darrers dies que aquesta pausa en els combats era solament temporal, mentre definien les condicions per a reprendre la guerra.
D’ençà que es va anunciar l’acord d’alto-el-foc dimecres passat, Netanyahu ha estat sotmès a una gran pressió per part dels socis de coalició d’extrema dreta, que han criticat que la treva permetia que Hamàs i els seus combatents es mantinguessin forts a Gaza. El dirigent israelià ha insinuat que podria tornar a llançar operacions militars al territori palestí per “acabar la feina”.
En un discurs pronunciat ahir a la nit, la vigília de l’alto-el-foc, Netanyahu va afirmar que els objectius del que ell anomenava la “Guerra de Resurrecció” d’Israel a Gaza continuaven intactes: recuperar tots els ostatges, eliminar les capacitats militars i de govern d’Hamàs i garantir que Gaza no torni a ser una amenaça per a Israel.
Tot i la devastació a Gaza, amb gran part del territori arrasat pels bombardaments i gairebé 47.000 morts segons el Ministeri de Salut de Gaza –que no distingeix entre civils i combatents–, els sectors més durs d’Israel han instat Netanyahu a imposar càstigs encara més durs a Hamàs i a Gaza.
Dissabte, l’ex-ministre de Seguretat israelià, Itamar Ben Gvir, que va abandonar el govern per protestar contra l’alto-el-foc però que ha promès de tornar si es reprenien els combats, va instar el primer ministre a recuperar els ostatges restants “mitjançant l’ús de la força, tallant el subministrament de combustible i aturant l’ajuda humanitària, no pas amb rendicions”.
Mentrestant, Hamàs ha adoptat un to conciliador i ha promès de mantenir l’alto-el-foc. També ha procurat projectar una imatge de força militar i popularitat intactes a Gaza i ha presentat el moment com una victòria.
Durant el dia, combatents de l’ala militar, les Brigades Izz ad-Din al-Qassam, vestits amb uniformes impecables i amb kalàixnikovs, han desfilat triomfalment pels carrers en runes de l’enclavament amb una caravana de tot terrenys. Al vespre, les brigades han difós un vídeo de propaganda que mostrava els combatents lliurant bosses de regal i certificats en paper a les tres ostatges israelianes abans d’alliberar-les davant una multitud a la plaça de Saraya.
El portaveu de les brigades, Abu Obaida, ha aparegut a la televisió per exaltar les que ha anomenat “batalles llegendàries” contra les forces israelianes i ha promès que la milícia respectaria l’acord.
En un discurs emès per Aljazeera, Abu Obaida ha acusat Netanyahu d’haver prolongat la guerra i ha instat els mitjancers de l’alto-el-foc, inclosos els Estats Units, Catar i Egipte, a ajudar a evitar que l’acord es trenqués prematurament. “Estem compromesos amb l’èxit de tots els termes i fases de l’acord per a evitar el vessament de sang del nostre poble”, ha dit Abu Obaida. “I demanem a tots els intermediaris que obliguin l’enemic a complir-lo.”
A la ciutat de Beitunia (Cisjordània), fora de la presó d’Ofer, famílies palestines han onejat banderes, han repartit dolços i s’han agrupat al voltant de fogueres improvisades mentre esperaven l’alliberament dels seus familiars, que no ha arribat fins ben tard. Segons el Club de Presoners Palestins, la llista dels 90 detinguts que havien de ser alliberats avui incloïa 69 dones i 21 infants. Mentre la multitud s’aplegava, les forces israelianes han disparat gas lacrimogen fora de la presó per dispersar-la.
Solament presoners procedents de la Cisjordània ocupada i de Jerusalem Est, i no pas de Gaza, s’havien d’alliberar avui. Funcionaris israelians han informat que havien augmentat la presència de seguretat a Cisjordània per evitar aldarulls o celebracions després de l’alliberament dels presoners.
Khowla al-Kawasmi, de cinquanta-tres anys, va conduir més de dues hores provinent de la ciutat d’Hebron, a Cisjordània, per esperar l’alliberament de la seva filla, Ayat Mahfouz, de trenta-tres anys. Ayat va ser arrestada el 14 de juliol, acusada d’haver intentat d’apunyalar un soldat a la ciutat vella d’Hebron, una acusació que la seva mare nega. Quan Ayat era jove, segons que explica Kawasmi, va perdre un ull quan les forces israelianes li van disparar un projectil de gas lacrimogen.
“Estem contents; no esperàvem que l’alliberessin”, diu Kawasmi. Però afegeix: “La nostra felicitat es barreja amb amargor per la guerra. Ni el teu enemic ni el teu amic voldrien veure aquest vessament de sang.”
Entre la multitud aplegada a la plaça dels Ostatges a Tel-Aviv, Gil Dickman, un israelià el cosí del qual, Carmel Gat, va ser segrestat el 7 d’octubre de 2023, també descrivia aquest dia d’emocions oposades. Segons una avaluació militar israeliana, Gat era entre els sis ostatges assassinats pels segrestadors a final d’agost, després d’haver-se trencat les negociacions d’alto-el-foc.
En una reunió amb Netanyahu aquest mes, juntament amb més famílies d’ostatges, el primer ministre va dir a Dickman que l’acord tancat la setmana passada era el mateix que havia estat promogut per l’administració Biden i ofert a Israel i Hamàs a principi de mes. Dickman es va demanar per què no s’havia tancat abans.
“Sentim un dolor enorme perquè la Carmel no hi sigui, perquè es va perdre l’oportunitat de portar-la a ella i als altres cinc ostatges de tornada”, diu. “Però plorem llàgrimes d’alegria quan veiem les cares de l’Emily, la Romy i la Doron, sabent que ja són amb les seves mares”, afegeix.
Rubin ha informat de Tel-Aviv estant i Berger de Beitunia etant, a la Cisjordània ocupada. Sufian Taha, a Beitunia; Mohamad El Chamaa, a Beirut; Hajar Harb, a Londres, i Hazem Balousha, a Toronto, també han contribuït en aquest informe.
Els XIX premis Ovidi han fet avui al teatre Serrano de Gandia (Safor) una emotiva gala de lliurament de les millors obres de la música en català del País Valencià, dedicada al poeta Vicent Andrés Estellés, amb presència de la seua filla, Carmina Andrés Lorente, i en record a les víctimes de la gota freda que assolà les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel-Requena el 29 d’octubre passat.
Enguany ha estat un any rècord de produccions de música en llengua pròpia, i el jurat ha valorat 267 obres. De fet, han estat els premis Ovidi més repartits de la història, i solament Miquel Gil ha aconseguit més d’un guardó: millor disc de folk per Viatger i millor videoclip. Borja Penalba ha guanyat en la categoria de millor disc de cançó per Giròvag, Pep de la Tona en mestissatge per El temps de la calor, i Atlàntic en pop per Desnivell positiu. La resta de guardonats han estat Vaire pel millor disc de rock, Palmer en hip-hop i electrònica, De Paper en música familiar i Quinto en millor disc revelació.
La millor cançó ha estat “Emili Baró”, de Malifeta, i Andreu Valor ha estat guardonat per la millor versió musical d’Estellés, amb la cançó “Documentals”. Els millors arranjaments o producció han estat per a Trib Reial, i la millor lletra per a Sociologia Animal, amb la cançó “Corredor del Mediterrani”.
A més, Mara Aranda, que juntament amb Efrén López van ser els principals integrants i fundadors de l’Ham de Foc, ha recollit el premi honorífic a la trajectòria artística, i Germà Alcayde ha rebut el premi al suport a la música en valencià per la tasca al capdavant del portal Música en Valencià.
Amb les víctimes de la gota fredaConduïda per l’actriu Marina Alegre, la gala dels premis Ovidi en un teatre ple de gom a gom, ha tingut un record continuat per a les víctimes de la gota freda. El Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) va haver d’ajornar la cerimònia de lliurament de guardons per la catàstrofe. Amb “El cant dels ocells”, de Pau Casals, interpretat per Maria Pons, s’ha encès la flama d’una emotiva vesprada que ha tingut de fil conductor l’obra d’Estellés.
Alegre ha encetat la nit amb un fragment de l’obra teatral Coral Romput, i hi ha hagut unes quantes actuacions de la cantant Esther, que, amb el seu grup, ha musicat uns quants poemes de l’autor de Burjassot. Un dels moments de la nit ha estat el lliurament del premi a la millor adaptació musical d’Estellés, convocat enguany de manera extraordinària i al qual concorrien les vuitanta-sis cançons que s’han fet de poemes d’Estellés tan sols aquest darrer any. El guardó l’ha lliurat la filla del poeta, Carmina Andrés Lorente, a Andreu Valor.
Per al lliurament dels premis, a més dels membres del jurat, format enguany per Amàlia Garrigós, Carla González, Josep Vicent Frechina, Quim Vilarnau, Vicent Xavier Contrí i Xavier Aliaga en l’apartat musical, i per Cèsar Amiguet, Lina Vila, Víctor Serna en el visual, el COM ha volgut incloure figures destacades de la cultura, com ara el poeta Josep Piera, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Vicent Torrent, fundador i ànima del grup Al Tall; l’actor i director teatral Ximo Vidal (Pluja Teatre), la cantant Eva Dénia i Pere Camps, director del festival de cançó d’autor Barnasants.
El discurs del president del COMEl desastre natural de la gota freda, també polític per la gestió de la catàstrofe, ha centrat bona part del discurs del president del COM, Jesús Barranco, que ha recordat la campanya que el col·lectiu ha encapçalat per ajudar els músics damnificats i provar d’assolir l’objectiu de cobrir, almenys, la quarta part del valor de les pèrdues materials en instruments i equipaments, que és calcula que són més de dos-cents quinze mil euros tan sols entre l’inventari que s’ha fet d’associats al COM (gairebé dos-cents artistes).
“Ha quedat demostrada, una vegada més, la vitalitat, la diversitat i l’originalitat d’una escena musical que és el batec del nostre poble, ni més ni menys. Una combinació admirable de talent nou i talent vell”, ha dit. Ha assenyalat que els artistes que feien servir la llengua pròpia mereixien més presència en l’entorn mediàtic, i ha considerat que haurien de constituir un actiu estratègic en qualsevol política cultural pensada en clau valenciana. “Negligir això és gravíssim, i estem farts de negligències gravíssimes”, ha denunciat.
Esther i el seu grup han tancat l’acte cantant la cèlebre cançó “M’aclame a tu”, que Ovidi Montllor va fer a partir de dos poemes de Vicent Andrés Estellés.
El Consell de la República Catalana ha anunciat eleccions a la presidència i això sembla que ha revifat un organisme que era al punt per a cantar-li les absoltes –com jo mateix havia fet fa unes quantes setmanes. Sol passar.
Dos candidats, Toni Comín i Jordi Domingo, ja han anunciat la seua intenció de competir. I, segons les meues fonts, un tercer candidat es presentarà aquesta setmana, acotxat per algunes seccions locals del Consell. No es pot descartar que hi haja algun candidat més al final, però tampoc no sembla que hi haja d’haver més sorpreses.
Serà molt interessant veure què proposen els diferents candidats. Jordi Domingo ja ha estat entrevistat ací, a VilaWeb; també entrevistarem Toni Comín aquesta setmana i la nostra intenció seria entrevistar el tercer candidat si finalment es proclama. En el moment de confusió evident que viu aquesta institució, qualsevol clarificació serà benvinguda.
Però més enllà dels noms, crec que tots hem de ser conscients que allò que importa en realitat és el projecte. Allò que importa de debò és si es pot reflotar i rellançar la que, de fet, és l’única institució nascuda de la legalitat creada el 27 d’octubre de 2017, arran de la proclamació de la independència de Catalunya pel parlament.
I en aquesta línia és decisiu no perdre de vista aquest fet primordial, que en realitat n’és el fonament i hauria de ser la guia de tota la seua acció. El Consell de la República té, pel seu naixement, aquesta marca única, que el converteix en un instrument privilegiat per a la nació catalana, únic i irrepetible, si se’l sap conduir bé i si s’ocupa del que s’ha d’ocupar.
Perquè el Consell no és, no hauria de ser, una organització antirepressiva –encara que el fet de ser fora de l’estat espanyol li faça jugar un paper clau en aquest terreny que no ha de descuidar.
Perquè tampoc no és un moviment polític de masses, com l’ANC, i encara menys un partit –tot i que el nombre d’afiliats, si mai arribem a saber quin és de veritat, li dóna molta força, evidentment.
Perquè no solament és un instrument d’internacionalització –encara que ho hauria de ser de manera privilegiada, com a representació del conjunt de l’independentisme, com a govern provisional, per dir-ho en la formulació diplomàtica clàssica, una mica a l’estil de l’Administració Central Tibetana a l’Índia.
De fet, el Consell de la República Catalana té en el Congrés d’Estònia un precedent històric clau, el significat del qual vam explicar en aquest article publicat a VilaWeb l’any 2018. I també té en el precedent estonià del “passaport Rumessen” una tasca fonamental d’autoorganització de la nació, que vam explicar en aquest altre article de l’any 2021 i que dissortadament, tot i que es va començar a fer, ha acabat bastant arraconat.
En definitiva, la peça clau que dóna, o donaria, un sentit i una importància al Consell de la República és ser l’eina d’autoorganització dels catalans nacionals, al marge dels estats espanyol i francès. Solament això. Qualsevol altra cosa el fa irrellevant o innecessari.
I la sort és que és en aquest terreny precisament on hi ha molt de camp per a córrer. Especialment, gràcies a les possibilitats de la tecnologia del segle XXI, possibilitats que els estonians haurien volgut tenir a l’abast en el seu moment. De fet, la creació de la identitat digital i la capacitat per a convocar eleccions i referèndums –dues coses que el Consell ja ha fet servir, però fins ara de manera tímida i a vegades desconcertant– són els elements decisius sobre els quals podria assentar-se –i hauria de fer-ho– el futur, no solament de la institució, sinó fins i tot del país o, si més no, del moviment independentista.
Perquè al capdavall el dilema és molt simple: o s’apuntala la monarquia corrupta i degenerada de Felipe VI i tot allò que representa, o es comença a explorar què significa bastir una república democràtica de persones lliures al segle XXI, emparats en la tecnologia i en la democràcia radical.
I amb un Consell de la República funcionant a ple rendiment en l’espai lliure europeu, l’autogovern de Catalunya ja no es podria definir mai més com un procés vinculat i derivat exclusivament de la institucionalització espanyola. Ans al contrari, proclamaríem internacionalment una legalitat confrontada a la d’aquells que administren encara el nostre territori, gràcies a l’ús que van fer –i fan– de la violència.
Deixeu-me aclarir, finalment, perquè no hi haja equívocs, que tot això que explique ja era en les beceroles del Consell, tal com va explicar molt bé el president Puigdemont en aquesta entrevista feta a Brussel·les l’11 de desembre de 2018. Potser hem perdut massa anys en dubtes i giragonses, però per a fer les coses bé sempre hi som a temps.
PS1. Allò tan pesat que Lenin definia com a social-xovinisme ha tornat a escena arran de la cerimònia de lliurament dels premis Gaudí. Txell Partal en parla, amb contundència, en aquest article: I si ho deixem estar, això de xarnegos i burgesos?
PS2. Parlant d’això, avui us oferim un article de Xavier Ferré, amb la col·laboració de Ferran Lupescu, que avisa de com les llibreries s’omplin desvergonyidament de pamflets històrics espanyolistes. El gaudireu segur: Cinc minuts d’immersió en l’espanyoleria: història, consens i nacionalització.
PS3. Continuem parlant de llengua: el conseller José Antonio Rovira tira endavant amb la consulta sobre la llengua vehicular de l’ensenyament a les escoles, que ha posat en peu de guerra tota la comunitat educativa. Laura Escartí ha parlat amb la portaveu de Famílies pel Valencià, Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”.
PS4. Donald Trump avui prendrà possessió del càrrec de president dels Estats Units. Blai Avià ens explica des d’aquell país les claus de la cerimònia que podrem viure en directe. Retorn triomfal a la Casa Blanca: les claus de la presa de possessió de Trump.
PS5. Xavier Montanyà ens parla en la seua columna setmanal del darrer llibre de Samir Naïr, Europa encadenada. Un llibre que exposa a la llum pública moltes de les incongruències internes, externes i de funcionament de la UE per a definir l’estat de paràlisi europea actual en un món en plena ebullició: Europa, captiva i paralitzada pel neoliberalisme mundial.
PS6. Tot això, i molt més, us ho podem oferir en obert i lliurement gràcies a la generositat dels vint-i-cinc mil subscriptors de VilaWeb. Si encara no sou subscriptors, i podeu fer-vos-en, us demanem que ens ajudeu clicant ací.
Antoni Cañete (Barcelona, 1963), president de la PIMEC d’ençà del 2021, coneix bé l’organització i el seu àmbit de competència. Hi és vinculat des del 2005, aleshores com a secretari general. També és vice-president de la patronal de les petites i mitjanes empreses europees. Hàbil en el relat, es mostra infatigable en la conversa, encara que la fem cap al tard. Desborda energia, combativitat, convenciment i un to conciliador.
Està convençut que alguna cosa fem malament. Farceix el discurs amb dades, que sovint són com petits punyals que es claven a la ment, de tan dures com són a l’hora de descriure la realitat. Les repeteix amablement sempre que pot, però no per això deixen de ser contundents. 7 documents de cada 10 que demana l’administració ja els té. Les petites i mitjanes empreses dediquen 42 hores el mes a omplir papers per fer tràmits administratius. L’estat espanyol és per sota de Turquia respecte de la productivitat. Dels 4.000 milions d’euros que la Generalitat destina a polítiques laborals, el 90% són a polítiques passives i tan sols el 10% actives. Té molt clar que moltes coses no es fan bé, però està convençut que el motor per a canviar-les és l’exigència de la societat civil. Li preocupa el problema del finançament català, produït pel dèficit fiscal. Creu que no pot ser que Catalunya sigui el segon territori en aportació i el catorzè (el penúltim) a rebre. Li agrada el model alemany dels Länder, en què l’ordinalitat no es perd mai.
—Com veieu a la PIMEC la nova regulació de la jornada laboral?
—La gent no està preocupada per la jornada laboral, la gent està preocupada pel salari. És un tema que s’ha posat a la societat com a debat, possiblement sense que hi fos com a debat principal. La gent està preocupada pel salari i el cost de la vida i no les hores de feina. Dic això per centrar i marcar el tema. Siguis treballador, empresari o autònom, ningú està en contra de treballar menys i guanyar més. Tothom vol treballar menys i guanyar més, per tant, som davant una proposta populista, i prendre una mesura com aquesta de baixar de quaranta hores a trenta-set hores i mitja setmanals hem d’entrar-hi en profunditat, perquè tindrà unes conseqüències i n’hem de parlar.
—Fem-ho.
—Hem de saber que, aquests darrers anys s’ha doblat l’absentisme i que això repercuteix sobretot a la petita i mitjana empresa. Per tant, si tenim el doble de gent en absentisme i, a més, moltes menys hores per a poder cobrir les obligacions que tens, això repercuteix en la capacitat que té l’empresa de poder donar resposta i n’afecta la competitivitat. Però a part d’això, cal fixar-se en el fet que en aquest país hem guanyat en PIB, hem crescut del 3,1%, però ho hem fet a força de suor. Hem posat més gent a treballar i això ha fet que hàgim crescut en PIB, però no en productivitat, que és la veritable causa que tenim pendent.
—Això es pot canviar?
—Si guanyéssim en productivitat, i no només laboral, sinó també de recursos i tinguéssim un absentisme que fos l’adequat o el natural, seria diferent. I no dic que l’absentisme sigui únicament un problema de treballadors. És un problema de tots, també dels empresaris o de les empreses i del sistema: si triguen molt a fer una prova, si no hi ha un control concret de la baixa, si hi ha un abús o si no posem les condicions perquè d’alguna manera no n’hi hagi.
—Què faríeu?
—Hi ha uns indicadors que si els corregim serien més fàcils de poder assumir. No és el mateix una gran empresa que té mil treballadors que una petita empresa o un comerç que té deu, cinc, tres o menys treballadors. Mentre la gran empresa té una capacitat d’organització, en una petita empresa la situació és més complicada de gestionar. Una proposta com aquesta hauria de tenir en compte la dimensió de l’empresa i el sector d’activitat. Hi ha sectors d’activitat que, per les seves pròpies característiques, tenen marge i capacitat d’organització per a assumir-ho. Això ja passa en la negociació col·lectiva. Hi ha molts sectors i empreses que són per sota de les trenta-set hores i mitja. Però, en canvi, hi ha sectors que no ho poden fer.
—Algun exemple?
—Quan va venir la vice-presidenta, ens vam reunir amb diferents sectors i va veure, per exemple, que les farmàcies tenen l’obligació funcional de dispensar medicaments i, si no ho fan, cometen un delicte. Si a sobre hi afegim que el maldecap principal de les farmàcies, com de moltes empreses més, és trobar gent que estigui capacitada, tot es complica. Vam fer un estudi que deia que per baixar de 40 a 37,5 hores, només en la província de Barcelona, es necessitarien més de 600 treballadors. Un altre cas són les empreses de neteja, que el 90% és mà d’obra, o de seguretat. Hi ha una qüestió funcional. I això vol dir que una mesura com aquesta necessitaria una transitorietat i una sectorització. Si anem a comerços que tenen 2 treballadors o 3, el problema és que tu no pots tancar el comerç i, per tant, normalment el que passa és que l’autònom –que ja el tenim a 55 hores de mitjana, i nosaltres reclamem que en siguin 40– encara hauria de fer més hores.
—Podeu concretar més?
—Proposem que es tracti en la negociació col·lectiva, perquè allà on es donin les circumstàncies perquè es pugui aplicar s’apliqui i es puguin posar mesures o indicadors que permetin dir que quan en un sector baixi l’absentisme, per exemple, d’un 12% a un 5%, s’apliqui directament la reducció. Jo preferiria tenir una plantilla per a poder fer la feina que no la gent que està de baixa. Prefereixo 37,5 hores amb una presència més gran d’activitat. Però s’ha de vigilar que a les petites i mitjanes empreses això no els impliqui una pèrdua de competitivitat. És clar, si només fem que tinguin 37,5 hores les grans i 40 les petites, el problema és que ningú voldrà anar a treballar en una petita.
—Però què creieu que passarà?
—El reial decret és molt dur per intentar tenir una negociació. Ara hi haurà un tràmit parlamentari i tot i que hi ha partits que diuen que no votaran a favor d’aquesta mesura, això de dir als teus votants que estàs en contra que treballin menys i cobrin més podria portar erròniament els partits a fer mesures populistes. Val la pena que hi hagi un debat serè i que no ens fem un tret al peu. Seria bo que una tramitació parlamentària fes que posem els accents on han de ser.
—Heu dit que allò que preocupa la gent és el salari, encara més amb la inflació que hi ha.
—Quan hi va haver una inflació pràcticament de dos dígits, moltes institucions i organitzacions, sobretot en l’àmbit econòmic i empresarial, deien que no podien apujar de dos dígits el salari. I jo deia des de la PIMEC que, amb una inflació com la que hi havia, i amb un augment com el d’aquell moment amb el preu de l’energia i les matèries primeres tan important, no podíem dir a la gent que no li podíem apujar el sou. Perquè la gent ha d’arribar a final de mes i ha de poder fer front a aquesta inflació. Llavors vam dir que els sous s’havien d’augmentar, però paral·lelament dèiem i diem que això ha de venir acompanyat d’indicadors de productivitat. I no parlo de productivitat laboral sinó productivitat dels recursos.
—Conclusió?
—Hem de fer que les nostres empreses tinguin la capacitat de poder pagar més bons salaris i ser més resilients, però per això hem d’entrar en el factor productivitat. No pot ser que siguem el segon país amb menys productivitat d’Europa, després de Turquia. Alguna cosa no fem bé, perquè si tinguéssim bona productivitat segurament podríem tenir més bons salaris i la gent tindria una capacitat de compra més gran. El que estira la nostra economia és el consum.
—Sou molt crítics amb la burocràcia com a factor que minva la productivitat. Les dades que presenteu són esfereïdores.
—Ens agrada explicar les coses amb dades i, a partir d’aquí, trobar solucions. Hi ha un excés de burocràcia a Europa, a Espanya i especialment a Catalunya, que encara hem estat capaços d’augmentar-la. Les dades reals ens diuen que de cada 10 papers que ens demana l’administració, 7 ja els té; que les petites i mitjanes empreses dediquen quasi 42 hores cada mes per omplir papers i que quan li demanem alguna cosa a l’administració, que hauria de donar la resposta en 30 o 60 dies, tarda de mitjana 166 dies. Això afecta la productivitat i la competitivitat. Si en comptes de dedicar hores a omplir papers ens dediquéssim a poder produir millor, tot seria diferent. Alguna cosa no fem bé. Mentre la Xina fabrica i els Estats Units innoven, a Europa creem normes. Europa fa molta regulació i molta norma. Espanya fa molta norma, però a més a més el problema és que fem lleis que no serveixen o que no complim, que encara és pitjor. Però si analitzem Catalunya, encara tenim tendència a regular més. I, per tant, tenim documentat que a Europa fa unes 300-400 normes, Espanya en fa 600 i Catalunya, de 700 a 1.000. Ens ho hem de fer mirar. Ara, a Europa, des de Catalunya hem aportat que s’hagin pres unes mesures pensant en petit.
—Lluitar contra la morositat és una de les vostres croades, si em permeteu aquesta paraula.
—En el tema de la morositat vam aconseguir una cosa extraordinària: que hi hagi un reglament aprovat per la Comissió Europea. Ara aquest reglament, per fer-lo efectiu, ha de passar pel Parlament Europeu, on hi va haver l’oposició de països que tenen resolta la morositat, com ara França i Alemanya, i van parar la votació perquè van començar a sortir molts interessos de grans corporacions i de països. Però finalment es va fer la votació en l’últim ple del mandat anterior i es va guanyar. Per tant, la Comissió Europea ja ha aprovat aquest reglament i ara falta el Consell d’Estats, on estem pendents que s’aprovi. Però hi ha una gran oposició per part d’Alemanya i d’alguns països més. Hem de tenir una visió d’Europa. Quan llegim l’informe Draghi, amb què estem absolutament d’acord, Europa ha de fer una aposta important perquè no tenim cap empresa innovadora o tecnològica fins les deu primeres mundials, per tant, perdem algun tren. Estem totalment d’acord amb l’informe quan diu que Europa no pot legislar-se per directives europees, perquè triga molt a poder implantar-les. Perquè no les adapten o no les implanten o perquè quan les implanten fan trampa.
—Com s’ha de funcionar?
—S’ha de funcionar per reglaments en què no pots canviar ni una coma i és immediat implantar-lo. El reglament que treballem obliga a crear una entitat que controli els pagaments. Les empreses hauran de pagar els interessos de demora de forma automàtica i aquest organisme haurà de controlar i sancionar qui compleixi. Aquí, el conte canvia. Si tu dius has de pagar quan toca, si no, pagaràs amb interessos de demora, que són 8% més el preu dels diners, gairebé un 11%, tot canvia. Ningú voldrà pagar un 11%, perquè per fer això te’n vas al banc i et finances, que és el que haurien de fer en comptes de demorar el pagament. Si no, el que faig és finançar-me a través del meu proveïdor i això és una perversió. En el sector privat hi ha una anomalia, la mitjana ens enganya. Les petites empreses paguen bé, són les grans que paguen malament, perquè tenen una posició de domini. Com que no passa res… Llavors les grans empreses es beneficien a costa de les petites. Com he dit abans, és una perversió. Aquell que té més capacitat de finançament utilitza la posició de domini per finançar-se a través de les petites empreses. Això fa que les nostres petites empreses siguin més febles i no creixin. Jo no entenc que qui pot pagar no ho faci; això ens distorsiona l’economia.
—Aquí les dades també fan mal, la morositat fa tancar moltes petites i mitjanes empreses.
—Sí, la presidenta Von der Leyen va dir que a Europa tancava una de cada quatre empreses per aquest problema. En el cas d’Espanya, per als nostres nivells, és una de cada tres. La liquiditat és l’oxigen de les empreses. O sigui, pots haver venut molt, però si no tens liquiditat i no pots pagar els treballadors, mors.
—I ara l’altre gran problema endèmic: la manca de formació i preparació d’un gruix important de treballadors.
—En un moment de canvi com el que vivim, només els països que treballin en el coneixement i creïn talent i el retinguin seran els que lideraran tots aquests canvis. La formació és un element absolutament estratègic. El problema que tenim és que el nostre sistema no té ben estructurada la formació. Fem un esforç amb sistemes formatius que no s’ajusten a la demanda i es converteixen en despesa i no en inversió. Per tant, tenim el sistema invertit. Hauríem de tenir un sistema de demanda, perquè permetria que la gent que estudiés trobés feina. Un altre problema que tenim és d’orientació. Els itineraris formatius actuals són molt complexos i necessitem situar la persona al centre de quins són els seus interessos, les seves capacitats, les seves habilitats, per poder donar-li el camí que li permeti cobrir les seves expectatives o voluntats o necessitats. El sistema d’orientació és un tema que hauríem de treballar amb molta més profunditat. I un tercer punt és que no pots formar només dins del centre, que és una part fonamental, però hi ha d’haver l’ecoformació, que és l’experiència, que és la pràctica.
—Hi ha la formació dual.
—El sistema dual, que l’han posat com a sistema universal a Alemanya, està molt bé, perquè hi ha moltes empreses mitjanes i grans. Però el problema que tenim és que som un país de pimes i sobretot de microempreses de menys de deu treballadors. Per tant, proposar un sistema universal de formació dual amb el país que tenim és una utopia. Ho podem dir, però tenim una dificultat a l’hora d’implantar-lo.
—I què proposeu?
—Això que dic no és un eslògan: hauríem de reconèixer l’empresa com a entitat formativa.
—Hi ha molts recels sobre la formació; hi ha qui la veu com una forma d’explotació, potser per com es fa o potser perquè no s’entén.
—No hi ha explotació, hi ha participació. Lògicament, parlo d’una formació que no és producció. Amb una formació dual, tens una persona que ha de fer una sèrie d’activitats com si fos en una aula. Per tant, aquí l’empresa hi ha de posar recursos humans i materials. Això li representa un cost, però que pot assumir perquè fa una inversió. Però si no es reconeix el paper de l’empresa, tornem al mateix lloc. Una gran empresa no té cap inconvenient per a muntar un centre de formació perquè té la capacitat, l’economia i els professionals per a fer-ho. Però en una empresa de dos treballadors i mig, si li dius que en dediqui un a formar i que a més a més hi posi recursos quan realment quan no en té, tot es complica. Nosaltres fem propostes possibilistes. Entre unes quantes empreses hem fet una proposta i treballem un projecte pilot que funciona força bé. En aquest cas, hem de mancomunar el tutor. Ho fem amb el sector d’instal·ladors elèctrics. El tema de la formació per la PIMEC és molt important i fem moltes accions. En aquest sentit, també ens preocupa que la universitat tingui un problema d’oferta i demanda i un problema de governança, aquí realment toquem l’os.
—Què voleu dir?
—La universitat, com moltes institucions més, té un problema de governança. Moltes vegades els rectors tenen poc marge de maniobra. Li vénen capítols, com el tema salarial, o el capítol de recursos que té per al manteniment mateix. I, per tant, no té possibilitat de gestionar, i això és un problema.
—Què demaneu a la universitat?
—Hem de tenir més permeabilitat de la transferència del coneixement. Penso que és una qüestió que ens hem de demanar totes dues parts, la universitat i les empreses. Sempre es pensa que la transferència del coneixement és de la universitat a l’empresa o a la societat, però també n’hi ha d’haver en l’altre sentit. S’han de crear les condicions perquè aquesta permeabilitat es pugui produir. Nosaltres hem fet un projecte que no existeix en cap més lloc del món amb la UOC i n’estem molt contents. Mitjançant el big data, analitzem totes les ofertes de feina de totes les professions. Som capaços de dir quina és la necessitat que té avui el mercat.
—I quina és?
—Ens hem quedat molt sorpresos perquè mentre pensàvem que, per exemple, un instal·lador elèctric necessitava saber passar un cable per un tub i connectar i coses així, les empreses diuen que necessiten persones que sàpiguen treballar en equip, que arribin puntuals, que d’alguna manera puguin entendre-ho quan els donen alguna instrucció. Ens adonem que les competències soft per a la incorporació al món laboral són tant o més importants que les competències més tècniques. Aquest baròmetre ens diu que necessitem gent amb actitud més que amb aptitud, que també. Perquè si tens coneixements i no tens bona actitud, no funciona. L’actitud ens pot permetre que la gent agafi l’aptitud, el coneixement. Però si tens coneixement i no tens bona actitud, segurament no serviràs. Tot canvia molt de pressa i es necessita gent amb una actitud propositiva i capacitat per a fer el canvi.
—Falta molta gent en tots els àmbits, l’altre dia deien vint mil infermeres, abans dèieu farmacèutics, instal·ladors…
—Falta moltíssima gent. En el sector sanitari tenim unes necessitats molt importants, entre més qüestions perquè molta gent se l’emporten de fora, països com ara el Regne Unit. Però, de gent formada, en falta a tot arreu. Quan preguntem a les empreses que ens diguin quin és el seu primer problema, sempre diuen: trobar gent. I quan et diuen això tenint una quota d’atur del 9% a Catalunya i de l’11% a Espanya…
—I de joves més…
—Sí, i si parlem de més grans de quaranta-cinc anys, encara més, perquè la xifra es duplica i triplica. Això vol dir que falla el sistema. Explicaré una cosa que és la primera vegada que explico i que té una transcendència important. Quan vaig entrar de president a la PIMEC, Catalunya es gastava 4.000 milions d’euros en polítiques laborals actives i passives. O sigui, del pressupost, el 83% era per a polítiques passives i el 14% per a polítiques actives. Després de quatre anys, això ha empitjorat. Ara en polítiques passives es gasta el 90% i només el 10% en actives. Entenem que si algú no treballa, ha de poder menjar. Però caldria fer més polítiques actives, que és donar una formació perquè la gent vagi a treballar. D’això parlem nosaltres. Pots donar peix perquè la gent mengi, però el que és realment important és donar una canya de pescar. Conduïm contra direcció, per tant, hem de generar mecanismes sense tenir cap mena de rubor per a anar en la direcció correcta. Insisteixo que, a qui ho necessita, se li ha de donar, però hem de donar la formació perquè la gent pugui tenir una oportunitat i una ocupabilitat. Hem d’exigir que això canviï.
—Els grans obstacles per a canviar les coses que hem enumerat fa temps que han estat diagnosticats, com ara el de la formació i tots els que hem dit, i no sembli que avanci gaire. Us veig amb molta energia, però és aclaparador com estem d’encallats en els grans temes de transformació.
—Mira, deixa’m que t’ho digui d’una altra manera. Tenim una bona notícia i una de dolenta.
—Comencem per la bona.
—Sabem quins problemes tenim, i això és molt important.
—La dolenta?
—La dolenta és que no fem res per canviar-ho. Hem de tenir una acció pro-activa i la societat civil ha de fer un paper. Lògicament, hi ha uns responsables, que són els governs, però hi ha una societat civil que ha de ser més exigent. D’alguna manera, en el diàleg social hem de mirar de plantejar que s’han de crear polítiques que puguin permetre que la gent tingui canyes de pescar, que tinguem un país amb capacitat de crear riquesa, que aquesta riquesa sigui compartida. Al president de la Generalitat, li agrada molt parlar de la riquesa compartida, sí, però hem de crear les condicions per a crear la riquesa. I, lògicament, la riquesa s’ha de compartir. Nosaltres, des de la PIMEC, conjuntament amb més organitzacions, hem constituït per primera vegada una confederació perquè les petites i mitjanes empreses tinguin veu pròpia a l’estat. Això és una de les grans anomalies. Ara fa cinquanta anys que podríem parlar en termes relatius de democràcia. Ara, si durant cinquanta anys el motor de l’economia, que són les petites i mitjanes empreses –un 99,8%, amb un 70% d’ocupació i més del 60% del PIB–, no han tingut veu pròpia en l’àmbit estatal per a poder parlar dels seus problemes i les seves solucions vol dir que Espanya no ha acabat la seva transició democràtica.
—Exacte, amb això i amb moltes coses…
—A mi em pertoca parlar de l’àmbit econòmic i empresarial. La partida es juga en l’àmbit econòmic i empresarial. I quan Espanya i Catalunya tenen les empreses més petites no és perquè siguem pitjors, és perquè no tenim les condicions que permetin aquesta competitivitat o productivitat que parlàvem abans. Perquè hi ha gent que té una posició de domini i es queda al marge. S’ha de legislar pensant realment en una economia que permeti de créixer horitzontalment. Això ens farà més resilients, farà que hi hagi més bones condicions laborals i més capacitat d’inversió en la innovació. També voldria dir en forma de denúncia que veig moltes institucions i organismes que parlen que s’ha de guanyar dimensió, però de tots aquests ningú diu que el que hem de fer és cobrar a temps, tenir competitivitat en la compra pública, que és el primer contractador que hi ha al país, i una fiscalitat justa.
—En això últim sí que s’ha guanyat una batalla, la de reduir l’impost de societats de les microempreses i petites empreses.
—Una de les coses de què em sento molt orgullós és haver aconseguit per a les microempreses i per a les petites la reducció al 20% de l’impost de societats. La gent no és conscient de la importància d’això. La fiscalitat ha de ser justa i moltes empreses percentualment pagaven més que no pas una gran corporació. Hi ha empreses grans que tenen l’índex de pagament inferior al de la botiga que tenim al costat. Això és injust. Tot això que dic és de sentit comú, però ja se sap que és el menys comú dels sentits.
—Vau participar en l’acte per la qüestió del FLA. L’acumulació del dèficit fiscal clama al cel. Us preocupa?
—El finançament és una de les qüestions que també vam posar damunt la taula. Un acord sobre la transferència de Renfe està molt bé, és bo i necessari, però no és la prioritat que actualment tenim al país.
—Quina és, per vosaltres?
—Per nosaltres, el finançament és un element absolutament fonamental. La prioritat és tenir aquelles condicions que ens permetin que no es perdin les inversions, ni la capacitat per a donar resposta a les transformacions que hi ha a la societat. I, òbviament, el finançament ens condiciona d’una manera directa. També és una qüestió de concepte. Hem de tenir un finançament i unes administracions que siguin tractores, no extractores. I, és clar, nosaltres som el tercer territori –segon, depèn com es miri– que aportem i passem a ser el catorzè que rebem, de quinze, perquè n’hi ha dos que tenen un règim diferent del que tenim nosaltres. Els alemanys van aprovar per constitució que el Land no podia perdre la posició d’ordinalitat que tenia. Si ets el tercer, ets solidari, lògicament, i ha de ser així, però no deixes de ser el tercer en cap cas, perquè fas de tractor dels altres Länder. El que no pot ser és que a tu, que ets en una posició i fas una mena d’acció determinada, et facin extracció o vagis a una altra posició. Dit això, també reclamem una gestió dels recursos públics absolutament eficaç i eficient, perquè, per exemple, hem reduït les hores lectives del professorat. No hem millorat la qualitat del que ens han donat. Aquest esforç d’incorporar dos mil professors més al sistema vull que tingui un resultat. És la millor inversió que podem fer, però hem de ser exigents amb els diners públics.
—L’acumulació de tants anys de dèficit fiscal ha desgastat molt el país.
—Molt, perquè això et deixa en un cert desavantatge en algunes de les inversions que s’haurien de fer i no es fan. Veiem pressupostos que s’han pressupostat 15 vegades i no s’han executat mai, per tant, ja no només és el que tens de finançament, sinó els compromisos i les no-execucions. Llavors, quan comparem execucions d’allò que s’ha posat en un pressupost, veiem unes diferències d’alguns que són al 100% i uns altres que som al 30% o al 40% o al 60%. Penso que hem de ser molt més exigents.
