Vinc d’una família treballadora de perdedors de la guerra espanyola –l’avi patern empresonat pels franquistes, el matern de la lleva del biberó i supervivent de la batalla de l’Ebre. Vaig créixer en un barri obrer de Girona, totes les etapes educatives les vaig cursar al sistema públic, i malgrat que (per sort) no em vaig socialitzar mai en els espais polítics d’esquerres, sempre he votat els partits d’aquesta banda de l’arc parlamentari, tant a Catalunya com a Noruega. Els meus antecedents són clars.

Tot i això, com ja deveu haver deduït els que em llegiu amb regularitat, fa temps que visc un trencament total amb la forma que l’esquerra ha pres durant el segle XXI. Alguns m’han acusat de conservador, i diu la saviesa popular que ens fem més de dretes amb l’edat, però de fet no és així: els estudis indiquen que la majoria de la gent manté les coordenades ideològiques durant tota la vida. Ho hem vist a les últimes eleccions als Estats Units, en què els més grans de 65 anys van votar Kamala Harris i Donald Trump a parts iguals, mentre que fins no fa gaire eren el sector d’edat que més votava els republicans. Per què? Molt fàcil, ara entre els jubilats hi ha els hippies dels seixanta, els lluitadors contra la guerra del Vietnam i les dones que van fer la revolució sexual.

Quan miro l’esquerra postmoderna tinc clar que no sóc jo qui ha canviat, sinó que són ells. Fa uns vint-i-cinc anys el poder va comprar els sindicats, va aniquilar els moviments antiglobalitzadors i va debilitar molt l’ecologisme, i el relleu el van agafar una colla d’acadèmics de bar de facultat de ciències socials que regurgitaven lectures mal païdes de Michel Foucault, Edward Said i Judith Butler. Nanos de classe alta amb un discurs de canviar el món, però que només aspiraven a una plaça de professor associat, una cadira en un observatori o una subvenció. La lluita va passar del carrer a les aules universitàries, i les idees van començar a girar.

Recordo molt bé el moment en què vaig caure del cavall i vaig entendre que aquest món era perillós. Fa més d’una dècada vaig cursar un màster en línia d’humanitats, i en una de les assignatures ens van fer llegir un text en què es defensava que els occidentals no podem criticar la mutilació genital femenina perquè cal respectar les tradicions africanes. Em vaig quedar de pasta de moniato, perquè tots tenim límits morals, i això d’arrencar un tros del cos de les nenes és un dels meus. Ho vaig plantejar al fòrum, i la sorpresa va ser encara més gran quan tothom va defensar el text, i de retruc aquesta pràctica execrable (i moltes de les participants es definien com a feministes!).

Aquest famós respecte cultural –una idea paternalista que fossilitza els elements més retrògrads de les societats alienes– ho ha empastifat tot. La trajectòria de la meva família permet deduir que a casa sempre hem estat anticlericals, i fins als noranta tota l’esquerra tenia clar que, com deia Marx, la religió és l’opi del poble (completem la cita: “l’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és l’exigència de la seva felicitat real”). De sobte, però, el respecte religiós es va convertir en un bé suprem, i des de llavors veiem com els anomenats progressistes defensen algunes formes evidents d’opressió contra les dones i les minories, perquè es veu que lluitar contra la superstició és una forma d’opressió colonialista.

Potser el moment més detestable va tenir lloc després de la massacre de Charlie Hebdo, quan van sortir aquests acadèmics de fireta a dir que, en el fons, els dibuixants francesos s’ho mereixen. Meravellós, gent d’esquerres aplaudint el delicte de blasfèmia, amb pena de mort executada sumàriament, i dins de les fronteres europees. L’equivalent a casa nostra va ser la reacció després dels atemptats del 2017, quan la consigna de la gent benpensant va ser que “el problema de veritat és la islamofòbia”. Escolteu, no. El problema és que uns joves amb una ideologia totalitària ens han omplert un carrer de cadàvers. Quedarà per a la infàmia del nostre país el moment en què vam donar el micròfon a la germana d’un dels assassins.

La llista de tares que ha acumulat el món progressista és llarguíssima. El rebuig a la ciència, amb l’expansió del moviment contra els vaccins; la justificació de la censura de llibres i discursos, quan abans aquesta pràctica es considerava de dretes; la manera com només es pot grimpar proclamant que una idea o una persona és “problemàtica” i cal que sigui expulsada; els atacs contra les feministes de la segona onada; l’adopció d’un llenguatge hermètic que només es podia usar amb propietat pagant màsters de sis mil euros. Un món resclosit en què calia comprar tots i cadascun dels dogmes, o paties una excomunicació pública. En el cas català cal afegir-hi el supremacisme espanyol d’aquests espais polítics, obsedits amb l’anàlisi dels cognoms però que no ha vist mai cap mena d’opressió cultural contra els catalans. Es veu que allò d’obligar els pares a posar als fills un nom en una altra llengua no tenia cap mena d’importància.

Dit això, aquesta esquerra ha perdut la guerra i ara mateix està trinxada. El poble els ha rebutjat amb contundència, i els canvis sòcio-polítics duran a una gran retallada de les subvencions que reben, el seu mode de vida. Abans aquesta combinació de dogmatisme i hipocresia em feia enfadar, ara em fan llàstima –o riure quan veig que alguns ja comencen a descartar idees per mirar de sobreviure.

I aquí és on em toca deixar anar un mea culpa. Els de la meva corda hem passat tant de temps criticant el nostre bàndol –i creieu-me que s’ho mereixien– que no hem fet res mentre la dreta més retrògrada conqueria els governs, les empreses tecnofeudals i la ment dels adolescents. Ni tan sols ens podem complaure a dir que ja havíem previst que passaria, perquè hi ha poques coses més estèrils que anar de Cassandra per la vida. La feinada de reconstrucció és tan gran que no sé ni per on hem de començar, però un dia o altre ens tocarà d’engegar-la.

Arriben a les llibreries dos llibres de dos periodistes singulars. Per una banda, Albert Molins Renter, nascut a Barcelona el 1969, fill d’una casa més o menys acomodada, però acostumada a pencar de valent, cap de la secció de societat del diari La Vanguardia i apassionat de la gastronomia en hores lliures, que són totes les que pot, com prova el bloc que va mantenir durant anys, Homo gastronomicus, elogiat per Ferran Adrià mateix, i el seu llibre més personal, Comer sin pedir permiso. Per una altra, Salvador Garcia-Arbós, nat a Besalú set anys abans, orgullós fill de casa pagesa, enginyer tècnic agrícola esdevingut periodista, ofici en què s’ha ocupat, segons confessió pròpia, d’agricultura, d’economia, de política, municipal i parlamentària, de religió, de cultura jueva, de còmics i de Tintín, de música i d’esports de regional, i d’etnobotànica. En l’esfera del menjar, ha fet de crític gastronòmic, d’inspector de guies i es defineix com a caníbal gastronòmic i gastropredicador. No sé pas si mai s’han assegut a taula, no sé pas si ho farien, però, com deia, acaben de publicar sengles llibres que fan rumiar i fomenten la sobretaula, i que estan units pel fil roig de la reivindicació, sense prendre precaucions, d’una catalanitat tenallada per un cosmopolitisme mal entès, per un provincianisme de la darrera moda o un autoodi propi d’acomplexats. I això que, com veurem el llibre de l’un divergeix obertament del que l’altre defensa amb passió.

La cuina que torna

Comencem aquest Mirador, per exemple, entaulats al Gelida, amb un volum titulat, sense buscar-hi tres peus al gat, Esmorzar de forquilla (Cossetània) i signat per Molins en tant que impulsor de l’aplicació Esmorzarpp, que vol servir de brúixola dels nobles practicants del desdejuni de cassola. De fet, el llibre va més enllà del receptari, que també ho és, per esdevenir una recopilació teòrica sobre un àpat singular esdevingut espai de resistència de la cuina catalana tradicional. Primera lliçó apresa de l’autor, l’esmorzar de forquilla no s’ha de contraposar al brunch, com hem fet manta vegada a l’hora d’abordar la qüestió. Contraposar és començar a perdre, i l’esmorzar de forquilla vol la pilota, i no pas situar el catenaccio, si se’m permet la paràbola futbolística, adient si pensem que no ens hem mogut d’un museu no oficial del Futbol Club Barcelona com és l’establiment dels Llopart. Segona constatació, l’esmorzar de forquilla no desapareix, sinó que té una salut robusta i pròspera, feta de nobles practicants que l’han convertit en això que s’anomena trending topic, matraca d’Instagram, militància patriòtica i final de jornada ciclista. De fet, aquesta resistència ha convertit l’esmorzar de forquilla en el reservori de la catalanitat gastronòmica. D’una cuina nacional feta de fricandó, d’ànec amb peres (i naps), de romescos i coques de recapte, que, no s’hi val a badar, han de ser ben fetes.

Tot i haver esdevingut, en el nostre temps, un signe d’identitat culinari, l’esmorzar de forquilla, com aclareix el llibre, és patrimoni civilitzatori compartit, fruit de la necessitat de fer un àpat a mig matí que permetés aguantar la gana fins a l’hora de dinar, i arriar amb una jornada feixuga de feina davant. El feien els pagesos, els obrers i els venedors de plaça, gent que matinava de valent i a qui la gana feia acte de presència quan ja feia estona que eren llevats. El nom, fins i tot, sembla francès, o bé prové de l’alemany, i el ritual d’avui, canonitzat al volum, requereix entaular-se i fer servir els coberts, fet que elimina de l’equació l’entrepà menjat d’una mossegada a peu dret, que no podria ser considerat mai un ver esmorzar de forquilla. El menú fa dècades que fou establert a les fondes de sisos, amb menuts i carns poc nobles en abundància, amb cassola preeminent –no és territori d’olles i, per tant, no hi busquem ni escudelles ni potatges ni bullits–, i, en ports de mar, amb presència de suquets i plats de peix d’aprofitament, amb una notable varietat segons la temporada, que es pot acompanyar d’amanida per a fer baixar, i mai postres, tret de la grana de capellà o postres de músic, que ve a ser el mateix. Ara bé, és en el territori del beure on comença a haver-hi problemes. Molins confessa la seva animadversió, literal, pel porró, que diu que deu venir del fet que no sap beure a galet.

L’art de saber beure a galet

Aquí és on apareix la Història galàctica del porró (Vibop), de Garcia-Arbós, a contradir-lo.  Un llibre que es podria haver titulat, com faig jo amb aquest article –amb el benentès del copyright registrat per Pep Antoni Roig–, “Teoria poètica”. “Beure amb porró és fàcil com nedar, en sap tothom. Si n’aprens aviat, de nadó, surt de manera natural, si ho fas tard i agafes por, t’ofegues. Beure xumant, a morro, a xupamorro, a xarrup, a popet, al xum o com en vulgueu dir, és contrari a la cultura del porró. És fastigós. Beure amb porró és net, per no dir pur. És promiscu, però sense tocaments ni sense intercanvi de fluids. No és un acte sexual. I això que n’hi ha que proclamen el porró com un objecte fàl·lic, i n’hi ha que no s’hi havien fixat mai, tot i que el troben sexi. El porró ha estat i serà una forma cordial, ecològica i econòmica de compartir”, escriu d’entrada a l’apologia porronaire. Un volum on hi és tot, en poques pàgines, que no saps per on començar: hi ha etimologia i hi ha història documentada des del segle XIV; hi ha creació artesana, disseny i vidre i hi ha ciència emparentada amb comptar titius; hi ha unitat de mesura i hi ha innovació… I, sobretot, hi ha una història cultural del porró. Amb apologetes, com Pablo Picasso, Joan Miró, Josep Pla (“Ja ningú no berena ni es veuen passar els núvols sota la corba que fa el raig del porró”), Salvador Dalí, Bigas Luna… i aquell polític catalanista i republicà, Joaquim Riera i Bertran, que arribaria a batlle de Girona que deia que “l’ús del porró prova’ls hábits de moderació en la beguda y ensems lo genial econòmich dels catalans”. I detractors, entre els quals, destaquen Alexandre Dumas, el baró de Maldà o George Orwell, amb una desafortunada comparació amb les gibrelletes d’hospital de vidre, aplanades i sense l’orgull xiroi del porró. Fos com fos, el soldat del POUM Eric Arthur Blair va demanar un got quan li van passar el porró a la trinxera. I és que, com apunta el doctor Miquel Berga, no va deixar d’actuar com el noi educat a Eton que era.

Tot i que, com apunta Josep Roca, el porró no és l’instrument més adequat per a beure i apreciar un bon vi –potser sí vins de l’any, escumosos joves, vinets d’agulla, cervesa o moscatells fresquets–, i més aviat representa l’enyorança i l’hospitalitat, el porró va ser usat de manera habitual a les cases fins ben bé els Jocs Olímpics, quan el país es va revestir de la modernor. Perquè, malgrat que els porrons van arribar a Manhattan amb Montse Guillén i Antoni Miralda, el porró va esdevenir símbol d’una catalanor passada de moda, que calia escombrar. Ai de qui pogués ser identificat amb el porró i la barretina! Els primers a desertar del porró van ser els nous-rics, els senyorets i els qui volien oblidar que, si avui eren senyors, és perquè ahir eren pastors. Després va venir la classe mitjana, que tot ho copia, i ja la vam tenir. Ara mateix, tenim el porró arraconat a la comparsa del vi de postres, potser amb la grana o d’altres dolços, però, com escriu Garcia-Arbós: “És perfecte per a començar un àpat, per a alegrar un aperitiu i entrar a taula amb ganes de sobretaula.” També un esmorzar de forquilla, i només cal que mirem al nostre voltant –insisteixo, som entaulats al Gelida–, on corren els porrons de vi de Gandesa. “El dia que es prengui consciència que el got fomenta l’individualisme i l’egoisme, tornarà el porró”, pràcticament conclou l’encíclica. Només podem dir-hi: amén. I alçad ben alt el porró, és clar.

Com m’agrada aquest país més meu! Com m’apassiona aquesta terra que, generació rere generació i contra tots els obstacles, s’alça quan volen silenciar la nostra veu i posa a lloc els enterramorts.

El conseller Rovira, el president Mazón i tots els seus sequaços es pensaven que ens tenien atrapats. Amb un somriure hipòcrita parlaven de “exercici de llibertat” mentre preparaven un parany pensat no per a la llibertat sinó per fer desaparèixer el català de les aules. I quin disgust s’han endut quan han vist la reacció de la gent! Quin bac els han clavat els pares i mares dels nostres xiquets! Ni tan sols han tingut el pobre consol de proclamar que ens havien derrotat en conjunt sumant, com tenien preparat, el resultat de les comarques on es parla castellà de sempre –com si en un partit de futbol un equip volgués sumar els gols que es fan al camp del costat. Ni això: un 50,53% ha votat a favor del català en el còmput global, una xifra que significa en realitat un impressionant 68% a les comarques valencianes que parlen i fan escola en català, allà on anava dirigida la maleïda consulta, allà on aquest personal ens volia ferir, fer mal.

I quina bellesa, quina emoció contemplar el mapa dels resultats! A l’Alt Maestrat, un 94,71% dels pares han dit ben alt que el valencià, el nostre català, és la llengua en què volem que aprenguen els nostres xiquets. Als Ports, un 93,20% i al Comtat, un 87,63%. Un 80% i un 85% a les dues Riberes. Un 79% a la Safor, un 77% a la Vall d’Albaida i un 76% a l’Alcoià i un 71% a la Marina Alta. Fins i tot –la gran sorpresa!– als Serrans, terra tradicionalment castellanoparlant i exempta per llei de l’ensenyament en català, la majoria han dit ara que no, que no volen continuar ignorant la llengua que ens fa valencians, i han votat pel català també.

Lamentablement, alguns mitjans mandrosos han comprat la propaganda del conseller i ens venen dòcilment que el català “ha guanyat pels pèls”, tot i que la realitat és que fins i tot a València i a Alacant-Elx, on el procés de substitució lingüística és molt més agressiu, les xifres són negatives en conjunt, però amb les primeres dades indicant també que el català s’ha imposat a les escoles públiques, i que si no ha guanyat en el còmput global és pel pes de les concertades. A la ciutat d’Alacant mateix ens trobem amb un 94% de les famílies a favor del català al Joaquín Sorolla, un 86% a l’Enric Valor, un 82% a Sant Gabriel, un 76% al Rabassa, un 66% a l’Azorín, un 60% al Benalúa, un 55% al Sant Blai i també al Palmeral… Poca broma: contra la propaganda aberrant de l’esquerra espanyolista, vet ací que els fills del poble, els que vénen de les classes treballadores, han triat majoritàriament la llengua pròpia fins i tot a la ciutat on l’espanyolisme vol trencar-nos amb més obsessió i duresa.

I això ho explique sense fer servir les xifres –sempre opinables– sobre l’abstenció. Que en aquest cas semblaria més raonable que mai ajuntar-les-hi. Perquè hi ha un 42% de pares que no han anat a votar, ni després de llegir les malèvoles cartetes del consell, que volien omplir-los el cap de pardals. No podem especular amb el significat de l’abstenció, és evident, però sí que es pot apuntar que l’abstenció d’aquests pares és la prova fefaent que no s’han cregut la fantasia apocalíptica del Consell, tot allò que l’educació dels seus fills perillava i que calia anar a les urnes a defensar el castellà. I, alerta, que si comptàssem que és evident que els abstencionistes no qüestionen l’educació que reben avui, la cosa pren proporcions èpiques. Car hauran votat pel castellà tan sols el 28% de les famílies valencianes, i això incloent-hi les comarques castellanoparlants i tot.

Eixes, eixes, són les xifres que avui fan mal als espanyoladors. El senyor Rovira es pensava que podria ensibornar-nos amb la seua consulta parany, que aconseguiria dividir-nos, que podria vestir de “llibertat” allò que no és sinó un intent de genocidi cultural. Però ha xocat contra una muralla feta de gent, feta de pares i fills. No ens enganyem, tampoc: és evident que el conseller Rovira i la gentola que l’envolta no s’hi conformaran i cercaran de manera rabiosa noves maneres d’atacar-nos, crearan nous obstacles, inventaran nous paranys, començant per l’aplicació mateixa d’això que s’ha votat. Però de moment s’han estavellat, s’han pegat un bon bac i més val que ho celebrem, això, sense manies ni prevencions.

Que ho celebrem perquè darrere les xifres fredes s’amaga una cosa molt important: que hi ha una generació de pares, de trenta anys de mitjana, que té clar què significa ser valencià i vol ser-ho i que ho siguen els seus fills durant les dècades vinents. I perquè el país ha tornat a demostrar que és capaç d’organitzar-se aula a aula i escola a escola, de manera molt autogestionada, anant més enllà de les organitzacions que ens defensen a tots. I perquè aquestes organitzacions –Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Famílies pel Valencià, Plataforma per la Llengua i totes les altres– han sabut ser el far magnífic, la guia, que ha explicat a cada col·lectiu de cada classe, de cada escola, què havien de fer.

Sí! M’agrada molt el meu País Valencià. I tant com m’agrada.

 

PS1. He fet una Pissarreta explicant això de les xifres. Hem d’analitzar les dades molt més en concret, escola a escola, però ara com ara les grans xifres les trobareu en aquest vídeo.

PS2. Núria Cerveró, una de les portaveus de Famílies pel Valencià, ha respost a les preguntes de Laura Escartí sobre què cal fer d’ara endavant: “Estarem a l’aguait en cada centre educatiu perquè es respecte la voluntat de les famílies”.

PS3. Com cada dijous, ahir La tertúlia proscrita analitzà totes les notícies de la setmana política, aquesta setmana amb Josep Costa, Antonio Baños, Josep Sala i Cullell i Txell Partal. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. L’advocat de Gonzalo Boye va ensorrar ahir el castell de cartes contra ell en una intervenció memorable que ens reconta Josep Nualart Casulleras en aquesta crònica.

Dimecres, la Directa va destapar un cas més d’infiltració policíaca en moviments socials catalans. En aquest cas, era una noia de Madrid que es presentava amb el sobrenom de Belén Hammad Gómez i amb la història que el seu pare era palestí. Gràcies a aquesta carta de presentació, va entrar a la comunitat palestina catalana i, des d’allà, es va moure per diferents espais anticolonials i de lluita no violenta, entre els quals, un taller de Novact, que la va acostar al Casal Popular 3 Voltes Rebel, a Nou Barris (Barcelona). Allà va teixir xarxes de confiança política que li van donar accés a Endavant-OSAN, una de les organitzacions estratègiques que marca el pols de l’Esquerra Independentista. El 2020 se’n va anar de Catalunya amb l’argument d’un canvi de feina i de tornar amb la seva mare, que deia que estava malalta. La revelació dels altres infiltrats destapats per la Directa va fer que alguns dels qui havien estat companys de militància de la noia aixequessin la cella i comencessin a buscar-ne el rastre. Ara la seva identitat secreta ha estat exposada i, fins i tot, té una pàgina a la Viquipèdia amb el seu nom real.

De tot plegat, n’hem parlat amb dues representants d’alguns dels espais que va parasitar: Sara Soler, membre d’Endavant-OSAN a Nou Barris, i Melani Barbero, del Casal 3 Voltes Rebel.

Soler (esquerra) i Barbero (dreta) reben VilaWeb al Casal 3 Voltes Rebel, on es va infiltrar l’agent.

—Què us va fer sospitar que la vostra companya en realitat era una policia?
—Melani Barbero [M. B.]: Feia un temps que ja no era sòcia del casal ni era a Endavant. Arran del documentari Infiltrats, vam veure uns patrons comuns que ens van fer pensar que hi havia alguna cosa no quadrava.

—Quins eren aquests patrons?
—Sara Soler [S. S.]: Després d’anar-se’n, va mantenir contacte amb nosaltres, però molt intermitentment. L’excusa que va posar quan se’n va anar va ser per coses de la feina, però també que tenia un familiar malalt, igual que en altres casos d’infiltració.

—La diferència amb els altres és que ells van tallar en sec el contacte i van desaparèixer, en canvi, ella sí que el va mantenir.
—M. B.: Molt puntual. Avui en parlàvem amb companyes de la comunitat palestina, sí que va reprendre algun contacte, el 2023. Fa gairebé dos anys que no.

—Se’n va anar deixant amics o gent amb qui tingués una relació propera i que pogués tenir interès per com li anava?
—S. S.: Al Casal 3 Voltes Rebel no havia fet gaire amistat. Amb algunes de les companyes sí que hi havia parlat una mica, i després d’anar-se’n hi va continuar parlant una temporada, però la intensitat va anar disminuint fins que només hi parlava intermitentment. Alguna vegada havia dit que tornaria a Barcelona perquè havia de visitar algun familiar, però no va arribar a quedar amb ningú.

—I en aquests intercanvis de missatges preguntava coses de l’àmbit més polític o de mobilització, o era purament personal?
—S. S.: Era absolutament personal. Era una persona que semblava molt simpàtica, que es preocupava molt per la resta, sempre amb paraules molt afectuoses… No feia sospitar.

—Quina personalitat mostrava?
—M. B.: Aquests dies hem estat recordant coses i al final rèiem, perquè era la militant perfecta. Molt seriosa, molt responsable, portava sempre la feina feta, proactiva, col·laboradora sempre que calien mans… Un perfil de persona que tothom vol tenir a la seva organització. Això, pel que fa a la militància. Jo no vaig tenir gaire relació personal amb ella, però la gent que la tenia més a prop deia que era molt bona amiga, molt assertiva, molt acollidora, convidava la gent a parlar i explicar les seves vivències… molt companya.

—Era molt amigable, però dèieu que no va teixir relacions d’amistat profundes.
—M. B.: Era molt freqüent veure-la amb les coses de la feina de militància, però en els espais més lúdics o d’oci no acostumava a venir. Per exemple, quan feien algun vermut més social al Casal, menys polític, ella no venia. No tenia aquesta relació més lúdico-festiva.

—Sabíeu res de la seva vida personal?
—S. S.: No en parlava gaire. Venia de Sants, passant l’Hospitalet. Deia que vivia allà, però havia arribat al Casal 3 Voltes Rebel de Nou Barris a partir de la formació que va fer amb Novact, en la qual va teixir relació amb persones del casal. Va començar a militar aquí perquè deia que se sentia més còmoda perquè ja hi coneixia gent. Però no explicava gaire la seva vida, era una mica reservada.

—Com heu passat de la sospita que és una infiltrada a la verificació?
—M . B.: Teníem una companya que va començar a estirar el fil. Quan va trobar alguna cosa ho va passar a les companyes de la Directa, que són les qui han fet tot el procés d’investigació.

—Com va estirar el fil?
—M. B.: Amb alguna foto que teníem… Una recerca mitjançant les fotos, no el nom. I apareixia en uns altres espais.

—Fotografies amb policies?
—M. B.: No podem entrar gaire en això. No sabem si tot plegat acabarà amb una querella i ens agradaria deixar-ho, que tota la investigació l’ha feta la Directa.

—Teniu por que ella faci servir contra vosaltres la informació que va extreure?
—M. B.: No en aquest sentit. És perquè, si finalment decidim posar una querella, no volem que hi hagi res en el procediment que ens pugui complicar el procés. No és per la informació que hagi pogut trobar ella. Aquí poca cosa podia trobar, no ens amaguem. Sempre tenim la porta oberta i tot el que es fa és obert al carrer. No hi ha res a amagar.

—Voleu combatre-ho judicialment?
—M. B.: M’agradaria trobar responsabilitats polítiques. Tenim la sensació que hem d’estar justificant per què se’ns ha ficat una infiltrada a casa, com si féssim res dolent. És molt pervers. Som un espai obert, organitzat, que fa vida al barri i per al barri, i no hi ha res que justifiqui que ens fiquin aquesta persona. Ens agradaria trobar els mecanismes per a poder-ho denunciar legalment i que no quedi així, perquè ja n’hi ha hagut molts.

—Va començar la infiltració al moviment palestí i va arribar fins al casal i Endavant. Què creieu que buscava?
—S. S.: Era un moment previ a la sentència del procés, una escalada de la conflictivitat al carrer de tot el moviment independentista. Suposo que buscava informació de les nostres companyes, ella mateixa va participar en manifestacions. A Urquinaona, va anar amb mi a l’aeroport, i al tall que es va fer a la Jonquera. Però tampoc ha passat res a cap companya. Entenem que només volia una informació. Va venir, la va extreure i se’n va anar. Com deia la Melani, a Endavant no tenim res a amagar i estem tranquil·les.

—Dèieu abans que era una militant perfecta, molt propositiva i tot plegat. Però també ho era en el debat ideològic o només per a complir la feina?
—S. S.: No debatia gaire. Simplement, venia sempre amb tots els documents llegits, però era una persona que no intervenia ni es posava en treball de comissions.
—M. B.: Estava molt predisposada a fer totes les formacions que s’oferien. Tot i que acabés d’aterrar, volia fer qualsevol formació que es proposés.
—S. S.: A Endavant, també. Malgrat que feia molt poc que havia arribat, insistia molt a anar a l’assemblea nacional.

—I així podia llegir els documents interns.
—S. S.: Sí.

—Ella era nascuda a Madrid. Parlava català?
—M. B.: Molt poc. Se li veia l’esforç de parlar-lo, i la vergonya aquesta quan saps que no ho domines.

—Aquesta també és la diferència remarcable amb els altres casos que han sortit, que els policies eren dels Països Catalans. En aquest cas, era directament madrilenya.
—S. S.: Per a nosaltres no era cap sorpresa, perquè no se n’amagava, deia que venia de Madrid. Però el fet que fos palestina i milités en moviments palestins li va obrir les portes perquè no en desconfiéssim i també li obríssim les portes. Va aparèixer en un moment d’alta conflictivitat, en què molta gent va entrar a militar a l’esquerra independentista. No era estrany que qualsevol persona amb una mínima sensibilitat política volgués començar a organitzar-se. Havia passat uns anys abans amb els CDR, que hi anava absolutament tothom, fos com fos. Era normal, no era una cosa estranya.

—Es definia com a independentista, com a mínim?
—M. B.: No vaig tenir en cap moment aquest nivell de conversa amb ella. Només us podem dir que era present a les reunions, a l’organització, i que anava a les activitats al carrer i manifestacions. Entre nosaltres no ens ho hem preguntat, però si ets allà, t’ho pressuposen.

—Dins aquest rol propositiu, proposava accions de desobediència o sabotatge?
—S. S.: No proposava mai res, però sempre ho feia tot. Sempre estava disposada a fer qualsevol cosa. No era la persona que proposaria fer una barricada, però si hi havia companys fent-ne, ella hi era.

—Què heu pogut descobrir de la seva vida real? És veritat que el seu pare és palestí?
—S. S.: No ho sabem…
—M. B.: És una informació que no tenim. Per les gestions i l’organització que hem fet aquests dies amb la comunitat palestina, hem mirat d’estirar una mica més el fil, però no ens consta.

—Si ho fos, creieu que li podria haver sabut greu rebregar així l’herència palestina per a fer una infiltració policíaca?
—M. B.: És el que hem estat parlant entre nosaltres tots aquests dies. Si al final és veritat que aquesta dona té família a Gaza, què deuen pensar-ne ara mateix? És molt fort. Les companyes de la comunitat palestina hi han tingut una relació radicalment diferent que nosaltres. El nostre espai era molt polititzat i de molta militància, en canvi, per a elles, i en paraules textuals, era com rebre una germana. No els calia explicar gaires coses, al final és una lluita comuna, del mateix país d’origen, dones, joves… La rebuda era amb els braços oberts. Molta interacció a cases, amb la família… Compartien coses molt més privades. Aquí no tenia aquesta complicitat tan íntima. Per a elles l’impacte ha estat molt més fort que no pas per a nosaltres.

—Com ho han rebut?
—M. B.: Encara ho paeixen. Nosaltres tenim més aviat ràbia, elles estan en xoc.

—No en volen parlar?
—M. B.: Ara mateix tenen un ritme diferent. Necessiten més temps per a fer un treball intern i ens han demanat de fer-lo, però d’aquí a unes setmanes, quan estiguin una mica més tranquil·les.

—Saber que la policia ha pogut entrar dins les vostres organitzacions us fa canviar la manera com esteu oberts?
—M. B.: En un principi, impacta. Però hi poses cor i hi poses cap i t’adones que justament cerquen això. Hi ha aquesta resistència de dir, potser ara em fa més por o sóc una mica més curosa en segons quines rebudes, però no deixarem que això passi. El casal és un espai obert, un espai per al barri i des del barri que aglutina moltes organitzacions i persones amb sensibilitats polítiques diferents, però amb objectius comuns. Aquest projecte no es pot desenvolupar des de la por i la suspicàcia. No pots fer xarxa, així. Tot i que ara tinguem aquest neguit, continuarem funcionant de la mateixa manera.

—I a Endavant, que és una organització molt diferent d’un casal?
—S. S.: Ens caldrà mirar quins mecanismes interns tenim i com posar aquestes barreres perquè no torni a passar, però hem d’assumir que, si ho volen, pot tornar a passar. Aquesta por no ens ha de frenar, hem de mantenir la nostra acció política i continuar endavant amb l’organització i tot el moviment. Però ara sabem què és, sabem com han entrat i quines errades hem comès. Podem millorar tot això i construir coses noves.

—Quines errades heu identificat?
—S. S.: [S’ho pensa.] Això ho haurien de dir les persones que porten la lluita antirepressiva. Al final, milito al nucli local i hi pot entrar qualsevol persona si passa el procés de pre-militància.
—M. B.: El fet que ella vingués de la comunitat palestina ja era com un aval d’entrada. Hem de reconèixer que no posem gaire filtre, perquè és un espai obert. Hi ha gent que treu el cap a una activitat oberta, un concert, una exposició, i arrela; hi ha gent que ve un cop el mes; i n’hi ha que ve dos cops l’any. Aquest flux de gent diferent ja és normal, no podem posar gaires filtres.

—Sabeu què fa ara?
—S. S.: Qualsevol persona, sabent-ne el nom real, pot fer una cerca a Google i segur que en troba alguna cosa. Que la gent ho miri, si ho vol saber.

—Sabeu si encara és a Madrid o si l’han destinada a algun altre lloc?
—S. S.: No ho sabem.

Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea han aprovat l’instrument de 150.000 milions d’euros en préstecs per a despesa militar dins el pla per a rearmar Europa la dècada vinent. També han establert les prioritats en les compres militars, en un nou pas per a respondre a l’actual situació geopolítica marcada pel conflicte a Ucraïna i el viratge dels EUA de Donald Trump.

En les conclusions sobre defensa, han donat suport al full de ruta de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que preveu d’accelerar immediatament la despesa en defensa. La mesura més destacada és una proposta per a crear un instrument de préstecs als estats membres amb el suport del pressupost comunitari, però amb el pes principal sobre els pressuposts estatals. Això inclou activar de manera coordinada la clàusula de flexibilització perquè la inversió en defensa no computi en el dèficit.

El pla també preveu flexibilitzar les partides de cohesió per a destinar fons a la despesa militar i insta el Banc Europeu d’Inversions (BEI) a continuar adaptant les seves regles per a finançar projectes militars. A més, els dirigents europeus han identificat per primera vegada una llista “d’àmbits prioritaris” per a reforçar les capacitats militars de la UE, en coherència amb l’OTAN i basant-se en les lliçons apreses a Ucraïna. En aquesta llista destaquen la defensa antiaèria, els sistemes d’artilleria –incloent-hi capacitats d’atac de precisió profunda–, míssils, municions, drons i sistemes contra avions no tripulats.

Unes altres prioritats inclouen inversions en facilitadors estratègics, mobilitat militar, protecció d’infrastructures crítiques, ciberseguretat, intel·ligència artificial i guerra electrònica.

El text de conclusions de la cimera subratlla la necessitat de protegir les fronteres terrestres, marítimes i aèries de la UE i posa l’accent en el flanc oriental. No obstant això, a petició de l’estat espanyol i Itàlia, també inclou una menció a les amenaces provinents del flanc sud.

El RCD Espanyol ha començat avui els actes de celebració del cent vint-i-cinquè aniversari del club, en un acte institucional en què han assistit el director general del club, Mao Ye, el director esportiu, Fran Garagarza, l’entrenador del primer equip masculí, Manolo González, i els quatre capitans, Puado, Cabrera, Sergi Gómez i Joan García.

A més, també hi han estat presents ex-presidents del club, com Joan Collet i Dani Sánchez, i grans jugadors del club, com Tommy N’Kono, Toni Jiménez o Javi Márquez.

A més, l’Espanyol ha presentat el logotip commemoratiu de l’aniversari, dissenyat per Carlos Belmar i inspirat en el modernisme, estil artístic que dominava en l’època en què va ser fundat el club.

El resultat de la consulta sobre la llengua a les escoles del País Valencià ha significat un bac important per al conseller d’Educació, José Antonio Rovira, i el president Carlos Mazón. Ni fent totes les trampes amb la presentació de les dades no han pogut evitar la derrota de l’opció pel castellà. I si ens fixem en les dades detalladament, com fa Vicent Partal en aquesta Pissarreta, la patacada és monumental.

La principal trampa que prova de fer el conseller Rovira és barrejar les dades de les comarques històricament castellanoparlants –on no es fan classes en català– amb les de les comarques històricament catalanoparlants. Això li fa dir que un 50,5% de les famílies ha optat per l’ensenyament en català, però la xifra en realitat s’enfila a prop del 70% si es tenen en compte les comarques catalanoparlants i prou. Allà on els alumnes són ensenyats en català, per tant, les famílies volen que siga així.

[MAPA] La trampa de Rovira: les comarques valencianoparlants donen un sí rotund a la llengua

Amb les dades actuals, i pendents del recompte en detall, hi ha dues excepcions, precisament, a les dues grans àrees metropolitanes, València i Alacant-Elx. Però fins i tot ací les xifres que apareixen, molt probablement, seran positives quan es donen per separat les escoles concertades i les públiques. Amb una victòria també del català als centres públics.

Les xifres, a més, aporten tres elements molt positius sobre la voluntat dels valencians.

El primer és que aquestes dades corresponen al vot de pares que ronden els trenta anys. Tenint en compte que en dotze comarques els partidaris del català superen el 70%, això assegura un coixí per a la llengua clar en les pròximes dècades.

Un conseller Rovira cofoi no concreta si es respectarà l’opció triada per les famílies

El segon és que, segons les xifres preliminars, hi ha més partidaris encara del català entre les famílies que tenen xiquets més menuts, cosa que insinua un creixement de la demanda.

I el tercer és una gran sorpresa. A les comarques històricament castellanoparlants no es fan classes en català i, tanmateix, als Serrans la majoria de les famílies en reclamen (un 51%) i en quatre comarques més també és la llengua preferida per més del 30% de les famílies.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha engegat una campanya per recollir donatius per destinar-los a la Bressola, la xarxa d’escoles catalanes de Catalunya Nord. Els donatius es poden fer a través d’aquest enllaç.

A mitjan gener, la Bressola va avisar que tenia problemes econòmics i que si no es resolen, a partir del mes de maig no podran pagar els salaris. El president de la Bressola, Guillem Nivet, atribueix la delicada situació a la inflació, però també a la manca d’aportacions rebudes de l’administració de fa anys.

Davant d’aquesta situació, l’ANC anima els socis i simpatitzats de l’entitat i tots els catalans a “aportar el seu granet de sorra per mantenir viva la llengua catalana a la Catalunya Nord.” L’ANC ha explicat que també participarà en la manifestació de suport del 15 de març.

La xarxa d’escoles immersives a Catalunya Nord té actualment 1.100 alumnes de 750 famílies, que paguen quotes segons els seus ingressos, i 110 treballadors. Al gener, el president, Guillem Nivet, va explicar que, si la situació no canviava, l’entitat s’abocaria a una “ruptura de liquiditat” que implicaria que no poguessin pagar els salaris a partir del maig.

Si això passa, l’escola es veurà obligada a demanar a les famílies que augmentin les seves aportacions i, possiblement, a tancar algun centres d’ensenyament immersiu en català que tenen repartits per Perpinyà, Nyils, Prada, el Soler, Sant Esteve, Pesillà i Canet de Rosselló.

Hi ha més entitats que han donat suport a la Bressola, com ara Òmnium Cultural, el 20 de gener, va aconseguir de recaptar 50.478 euros per pal·liar la mala economia de la xarxa d’escoles. L’Associació Catalana de Municipis (ACM) ha animat els ajuntaments catalans a aprovar mocions de suport a l’entitat amb aportacions econòmiques concretes, i un grup d’eurodiputats ha fet una crida urgent al Consell d’Europa per tal que pressionin les autoritats de l’estat francès i salvin les escoles la Bressola. Fins i tot el president del Barça, Joan Laporta, va fer una crida fa un mes a solidaritzar-se amb la Bressola.

La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat un acord amb l’homòloga mexicana, Claudia Sheinbaum, per mantenir tots els productes inclosos en el tractat de lliure comerç nord-americà exempts d’aranzels almenys fins al 2 d’abril.

“He fet això com un favor i com una mostra de respecte per la presidenta Sheinbaum”, ha declarat Trump, destacant la seva “molt bona relació” amb la mandatària mexicana. Segons el president nord-americà, tots dos governs estan treballant intensament per abordar assumptes pendents a la frontera, especialment en matèria d’immigració i tràfic de drogues.

Trump ha agraït la cooperació de Sheinbaum, una volta que la Casa Blanca anunciés una pròrroga aranzelària limitada als automòbils i que també afectava el Canadà. Tanmateix, els gravàmens imposats a aquest país dimarts es mantenen vigents.

Claudia Sheinbaum ha expressat el seu agraïment a Trump després de la seva “excel·lent i respectuosa trucada”. A través del seu compte a X, la presidenta mexicana ha assenyalat que tots dos coincideixen que la seva cooperació ha donat “resultats sense precedents” dins d’un marc de respecte a les sobiranies de cada país.

Muchas gracias al presidente Donald Trump. Tuvimos una excelente y respetuosa llamada en la que coincidimos en que nuestro trabajo y colaboración han dado resultados sin precedentes, en el marco de respeto a nuestras soberanías. Continuaremos trabajando juntos, particularmente en… pic.twitter.com/JzD9jkm8tz

— Claudia Sheinbaum Pardo (@Claudiashein) March 6, 2025

Sheinbaum, que ha endarrerit la seva conferència de premsa diària per mantenir la conversa telefònica amb Trump, ha afirmat que espera que els dos països continuïn treballant plegats, especialment en qüestions de migració i seguretat. En aquest sentit, ha subratllat la importància de combatre també el tràfic d’armes dels Estats Units cap a Mèxic.

a càrrec de Míriam Soler membre del Consell Municipal de les Dones. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

L’estratègia obscura d’incriminació contra Gonzalo Boye que durant anys van anar teixint la policia espanyola, la fiscalia i la jutgessa d’instrucció María Tardón ha quedat exposada de manera clara, precisa i rotunda avui a la seu de l’Audiència espanyola de San Fernando de Henares, als afores de Madrid, per l’advocat Eduardo García Peña. El lletrat defensor de Boye ha fet una exposició brillant i memorable durant dues hores –en què ha deixat bocabadat tothom que hi havia a la sala, tret del sempre hieràtic magistrat Félix Guevara– del seu informe final en el macrojudici per narcotràfic i emblanquiment de diners que va començar fa gairebé tres mesos. Boye encara una petició de pena, confirmada per la fiscalia, de nou anys i nou mesos de presó per l’acusació d’haver falsificat uns documents mercantils per encobrir l’origen il·lícit de nou-cents mil euros que van intervenir a un empresari, Manuel González Rubio, i a la seva família a l’aeroport de Madrid el febrer del 2017.

García Peña no tan sols ha desactivat tots els paranys incriminatoris contra Boye que ha anat posant la fiscalia durant aquest judici, a partir, sobretot i pràcticament de manera exclusiva, del testimoni de l’única agent de la UDEF que ha comparegut, la inspectora número 127.263, i de la declaració d’un dels acusats, Manuel Puentes Saavedra. També ha exposat de manera nítida l’ànim incriminatori amb què unes quantes institucions de l’estat espanyol van voler involucrar Boye en aquesta macrocausa per narcotràfic d’ençà del 2019, un any molt decisiu en el procés d’independència a Catalunya en general i en alguns dels defensats per Boye, en particular, començant pel president Carles Puigdemont.

L’any del judici, del Tsunami i Urquinaona, de les protestes contra la sentència, de l’entrada dels exiliats a l’eurocambra, de l’espionatge amb Pegasus i de la reactivació de les euroordres, el 2019 també fou l’any en què la fiscalia i una jutgessa íntimament vinculada amb la dreta espanyola i l’estat profund, van engegar la maquinària contra Boye. De tot aquest context, que és imprescindible per entendre la causa, García Peña no n’ha parlat pas, perquè no tocava fer-ho en un informe que exposava tots els arguments jurídics que l’exculpen dels delictes que se li imputen; però surava en l’ambient, es llegia entre línies, era la pregunta constant on anava a parar constantment l’advocat i que tothom sabia però ningú no formulava: per què van voler inculpar Gonzalo Boye si no hi havia cap prova sòlida contra ell?

És la pregunta que es desprèn de tota la intervenció de García Peña, molt especialment en la primera part del seu informe, quan ha explicat la manera com la policia va escorcollar el seu despatx i el seu domicili l’octubre del 2019, just una setmana després de la sentència contra el procés: tenien ordre d’intervenir les comunicacions i la documentació que estiguessin relacionades amb una suposada trama d’emblanquiment de diners, però es van endur tots els correus electrònics que tenia desats Gonzalo Boye d’ençà del 2010, i es van quedar el seu mòbil i tots els missatges que hi tenia d’ençà del 2008: una dècada de comunicacions professionals (i personals) amb clients i amb altres advocats en desenes de causes judicials…

García Peña ha demanat per això, de nou, la nul·litat de la causa, per vulneració del secret professional. I, també, per vulneració del dret de la defensa. Perquè la policia també va intervenir uns documents que tant ell com el seu col·lega de despatx van elaborar conjuntament amb Boye per a poder defensar-se del més que segur encausament de què seria víctima; perquè van saber uns mesos abans dels escorcolls, el juliol del 2019, que un dels acusats que aleshores era a la presó, Puentes Saavedra, va declarar voluntàriament davant de la jutgessa Tardón per a canviar la seva declaració inicial i  incriminar directament Gonzalo Boye. Quaranta-vuit hores després en van acordar la sortida en llibertat incondicional amb un informe favorable de la fiscalia.

La policia va entrar al despatx i a la casa de Boye amb una ordre de la jutgessa Tardón que es fonamentava en la declaració de Puentes Saavedra. D’aquells escorcolls, la jutgessa en va aconseguir l’accés integral de totes les comunicacions de Boye. No li va caldre l’autorització d’infectar els seus dispositius amb Pegasus ni cap altre programari espia. L’advocat de Boye ha recordat sentències recents del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre casos semblants d’intervenció dels telèfons i les comunicacions d’advocats quan no ha estat prou motivades, segons les quals hi ha hagut una vulneració del dret de la vida privada que recull el Conveni Europeu dels Drets Humans.

Això hauria de comportar, també, la nul·litat de la causa contra Boye. Però García Peña ha anat més enllà, quan ha fet notar que la jutgessa Tardón va prendre decisions que no li corresponien i que li van fer perdre l’aparença d’imparcialitat que se li ha d’exigir: en comptes d’encarregar a la policia que, de totes les comunicacions intervingudes a Boye, en seleccionés aquelles que podien ser d’interès per a la causa, va decidir de fer-ho ella, de llegir tots els correus i missatges de l’advocat, absolutament tots, i de fer-ne ella la selecció. I ho va fer de tal manera que va deixar a l’abast de totes les parts informació cabdal de la seva estratègia de defensa, accessible a altres acusats, començant per Puentes Saavedra.

García Peña ho explicava escandalitzat: “Tota la resta de la informació del mòbil de Gonzalo Boye la jutgessa va decidir que restés en una caixa forta del jutjat central 3 [de l’Audiència espanyola]. Fins quan? Ad eternum”.

L’advocat de Boye ha recordat també les proves que han aportat al judici per a demostrar que Puentes Saavedra va rebre la visita d’agents de policia a la presó, “i que estava desesperat”, poc temps abans que demanés de declarar contra Boye i que acabés sortint de la presó. I ha assenyalat les contradiccions entre les diferents declaracions de Puentes Saavedra durant el procediment i que s’han anat ajustant a les novetats que anaven apareixent, per mirar de no entrar en contradicció. I, tanmateix, ho va fer, quan va mentir sobre unes suposades reunions al despatx de Boye amb el presumpte capitost de la trama de la droga, José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco; perquè en el judici s’ha demostrat que ni tan sols era a Madrid els dies de les reunions.

Per això ha estat dur amb els fiscals, que, malgrat la inconsistència de la declaració de Puentes Saavedra, van demanar al tribunal que valorés d’aplicar-li un atenuant per delació. “Si la fiscalia considerava que diu la veritat, jugant-se-la davant de cinquanta perillosos narcotraficants, li hauria hagut d’aplicar directament l’atenuant; però si creu que menteix o en té dubtes, la seva declaració no es pot tenir en compte.”

El tribunal deixarà el judici vist per a sentència el 19 de març vinent, quan acabaran d’intervenir els pocs advocats que encara no han tingut temps de fer-ho. I s’obrirà un període de deliberació en què Guevara haurà de decidir si remata tota la causa construïda contra Boye o si, al contrari, l’atura a temps.

 

El Banc Central Europeu (BCE) ha tornat a reduir els tipus d’interès en 0,25 punts, situant el tipus de referència en el 2,5%. La rebaixa anunciada avui és la sisena que es produeix consecutivament en els últims nou mesos, i situa el preu del diner en el seu nivell més baix des del febrer del 2023.

Coincidint amb l’anunci dels tipus, l’organisme monetari també ha actualitzat les seves previsions econòmiques per a l’eurozona, que durant els darrers mesos ha mostrat un creixement feble i que ara es veu amenaçada pels nous aranzels dels Estats Units. En aquest sentit, l’organisme ha revisat a la baixa les perspectives per al 2025 i preveu una millora del PIB del 0,9%, dues dècimes menys respecte a les anteriors estimacions.

A banda de la rebaixa del tipus d’interès de referència –des del setembre del 2024 s’utilitza el que s’aplica a les entitats que dipositen diners al banc central– també s’han reduït en un quart de punts els altres dos tipus. En aquest sentit, el tipus d’interès bàsic baixa fins al 2,65%, mentre que el tipus per als préstecs immediats passa al 2,9%. Els canvis, segons informa l’entitat, començaran a tenir efecte a partir del pròxim 12 de març.

L’anunci d’avui confirma el que algunes veus del consell de govern de l’entitat ja havien anticipat, entre elles el governador del Banc Central de Grècia, Yannis Stournaras. En una entrevista recent, el dirigent hel·lè havia sostingut que el modus operandi de l’entitat continuaria basant-se a procedir gradualment per fer front a “l’elevada incertesa” i havia apuntat que es produirien rebaixes “de 0,25 punts cada vegada” per acabar situant el preu del diner “més a prop del 2%” a finals del 2025.

La rebaixa dels tipus, a més, pretén de donar un impuls a l’economia de l’eurozona, la qual ha experimentat un creixement feble durant els últims mesos. Segons les últimes dades recollides per l’Eurostat, el PIB de la zona euro va tancar el quart trimestre amb un creixement pla (0%), marcada en bona part per les caigudes d’Alemanya (-0,2%), França (-0,1%) i l’estancament d’Itàlia (0%).

La inflació continua evolucionant d’acord amb les previsions del BCE, que ja va avisar d’un lleu repunt de la taxa entre els últims mesos del 2024 i els primers del 2025. L’última actualització de l’Eurostat va apuntar que la inflació interanual a l’eurozona durant el mes de febrer va caure una dècima i es va situar en el 2,4%, deixant enrere quatre mesos consecutius a l’alça i apropant-se novament a l’objectiu del 2%.

Escola Valenciana celebra els resultats favorables per al català en la consulta sobre la llengua base als centres educatius, però denuncia “la irresponsabilitat de la Conselleria d’Educació per haver forçat un procés innecessari i perjudicial per a la cohesió educativa i social.” Segons que ha informat el conseller José Antonio Rovira, el català s’ha imposat al castellà en el conjunt del País Valencià, amb un 50,53% dels vots.

“Aquest resultat és fruit de la implicació i mobilització de milers de persones que han defensat la nostra llengua i cultura enfront d’aquest nou atac de la dreta i la ultradreta, i per això volem felicitar a tota la comunitat educativa, famílies, alumnat i personal docent que han fet possible aquest èxit”, han dit.

No obstant això, Escola Valenciana considera que aquesta consulta mai s’hauria d’haver fet. “La defensa del valencià i la seua presència als centres educatius ha estat un objectiu ja consolidat durant dècades i aquest procés ha generat divisió i tensió innecessària en la societat”, han dit. És per això que insisteixen a demanar la dimissió del conseller Rovira, “per la seua incapacitat i ineptitud en la gestió d’aquest afer, així com per la seua manca de sensibilitat cap a la comunitat educativa.”

Per a Alexandra Usó, presidenta de l’entitat, aquesta consulta i els seus resultats evidencien la necessitat de polítiques urgents de protecció de la llengua minoritzada i no lleis que pretenen arraconar el català. A més, ha recordat que el procés de votació ha estat ple d’errades i problemes, sense garanties democràtiques ni de transparència.

L’entitat considera que la consulta ha evidenciat la forta oposició de les comunitats educatives a les mesures impulsades per la Conselleria d’Educació. En aquest sentit, han assegurat que continuaran treballant per a garantir els drets lingüístics de l’alumnat i recorden la possibilitat de fer ús del recurs d’alçada que han posat a disposició de les famílies davant les possibles incidències provocades per la consulta. Tanmateix, l’entitat continuarà donant suport legal als equips directius, claustres de docents, AFES i consells escolars que ho necessiten.

“Era absolutament innecessària”

Per part seua, Acció Cultural del País Valencià també demana la dimissió del conseller. “Assenyalem que l’únic que demostra aquesta consulta és que no hi havia una demanda social per fer-la. En totes les comarques valencianoparlants, que era on es corria el risc de perdre l’educació en valencià, les famílies han votat majoritàriament a favor de la nostra llengua. En canvi, els pocs resultats a favor del castellà no impliquen més que disrupcions i problemes a l’escola”, han dit.

A més a més, assenyalen la tardança en fer públics els resultats de la consulta. “Si en unes eleccions generals o autonòmiques, fetes amb papereta física, els resultats es saben amb immediatesa; en una consulta telemàtica que va finalitzar dimarts a migdia no es poden rebre quasi dos dies després. Aquesta situació evidencia que totes les mancances i tots els problemes que s’han produït durant la consulta s’han allargat per aconseguir els resultats. A més a més, s’han emprat molts recursos de la comunitat educativa i dels centres en una qüestió que era absolutament innecessària”, han dit.

Així, reiteren que aquests recursos s’haurien de destinar als centres afectats per la gota freda, que encara no han pogut recuperar la normalitat. “En contraposició, ha tractat de crear un conflicte on no existia i l’assimilació espanyolista que es pretenia ha sigut un fracàs”, han conclòs.

La xarxa esclata d’alegria pels resultats del català en la consulta de Rovira: “Ens fan lluitar per salvar-lo”

Les famílies celebren l’èxit

D’una altra banda, Famílies pel Valencià ha celebrat l’èxit del català en la consulta sobre la llengua base i ho atribueixen a la mobilització popular dels darrers mesos. “Considerem que aquests resultats demostren que la societat valenciana s’estima la seua llengua malgrat els intents per part del govern valencià d’arraconar-la”, han dit. Amb tot, exigeixen més presència del català a les aules i li demanen al conseller que canvie la seua política lingüística, que considera el català com una imposició. “Considerem aquest resultat com una esmena a la totalitat a les polítiques contra el valencià de la conselleria i creiem que aquestes dades els haurien de fer reflexionar”, han conclòs. Per a acabar, han felicitat tota la comunitat educativa i, especialment, les famílies, pels resultats i per la campanya en defensa de la llengua.

Els dirigents de la Unió Europea es reuneixen avui a Brussel·les per parlar del suport a Ucraïna i el reforç de la defensa del bloc amb un pla per a rearmar Europa arran del distanciament dels Estats Units amb la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca.

“Durant tot aquest període, i l’última setmana, us heu mantingut al nostre costat”, ha agraït el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, que ha estat qüestionat per l’administració Trump. De cara a les converses sobre el rearmament, el primer ministre polonès, Donald Tusk, ha demanat per ara més tropes de l’OTAN a la frontera de Polònia amb Rússia, mentre que el president francès, Emmanuel Macron, ha obert la porta a utilitzar el seu arsenal nuclear com a eina dissuasiva europea.

Tant el primer ministre polonès, com altres dirigents europeus, han defensat el manteniment de l’aliança amb els Estats Units malgrat el gir polític de Donald Trump envers Europa. “Encara que des de l’altra banda no sempre es donen senyals d’interès, hem de fer la nostra feina i ser un aliat fiable per al país i per la resta de membres de l’OTAN”, ha sostingut Tusk abans de la cimera extraordinària a Brussel·les sobre la guerra a Ucraïna.

Hongria inclús ha defensat adoptar la mateixa estratègia que els Estats Units i “mantenir un diàleg directe amb Rússia” per assolir “un alto-el-foc i una pau sostenible a Ucraïna”.

Sánchez trucarà la setmana vinent a tots els grups parlamentaris excepte Vox per parlar de la situació a Ucraïna

Risc de divisió

Juntament amb Eslovàquia, el primer ministre hongarès Viktor Orbán ha amenaçat de trencar la unitat que es vol mostrar a la cimera d’avui.

Abans de la reunió, l’alta representant de la UE, Kaja Kallas, s’ha limitat a assenyalar que des del Consell Europeu, on seuen els caps d’estat i de govern de la UE, es treballarà per la unitat i que, “si no és possible, que Hongria parli per si mateixa”.

En referència a aquesta discussió, el primer ministre luxemburguès, Luc Frieden, ha dit que “si un o dos països [en referència a Hongria i Eslovàquia] no comparteixen la mateixa visió, la resta han de continuar tirant endavant en la mesura del possible”. “És moment perquè Europa actuï, i crec que molts estats membres compartim la visió que necessitem més defensa”, ha sostingut.

Troben el cos del conegut pirotècnic Pedro Luis Sirvent, que havia desaparegut després d’una explosió i el posterior incendi en l’empresa pirotècnica Hermanos Sirvent, de Fontcalent, al terme municipal d’Alacant. Hi ha quatre ferits, un dels quals greus, que ha estat traslladat amb helicòpter a l’Hospital La Fe de València.

Segons que han informat fonts de la policia local i espanyola a l’agència Efe, la deflagració s’ha produït a les 11.25 a la pirotècnia en circumstàncies que encara s’investiguen. Entre els ferits, un és en estat greu amb cremades de tercer grau, mentre que els altres tres han patit ferides lleus.

L’explosió ha provocat un incendi. El perímetre de seguretat s’ha ampliat a causa de l’elevada quantitat de pólvora emmagatzemada a les instal·lacions. Segons el batlle, Luis Barcala, la policia local ha estat el primer cos d’emergència que ha arribat al lloc dels fets i els agents han extret els ferits de dins del local.

A més dels bombers, fins al lloc s’hi han desplaçat un helicòpter medicalitzat, unes quantes ambulàncies i la policia. Davant la gravetat de la situació, el Centre de Coordinació d’Emergències ha activat la Situació 0 del Pla Territorial d’Emergències del País Valencià (PTECV). Al mateix temps, Adif ha informat la Generalitat Valenciana de la suspensió temporal de la línia de tren AVE propera, seguint la petició del Consorci Provincial de Bombers.

La ronda Litoral de Barcelona és tallada al Morrot en direcció Llobregat per un accident amb quatre vehicles implicats, segons que ha informat la Guàrdia Urbana. L’accident ha tingut lloc al quilòmetre 12,5 i una persona ha resultat ferida lleu. Hi ha retencions de nou kilòmetres des de Sant Adrià de Besòs. Es fan desviaments de trànsit per la sortida 20.

Podeu consultar l’estat del trànsit.

Tallada la ronda Litoral/B-10 al Morrot en sentit Llobregat per un accident. Hi ha retencions de 9 km des de Sant Adrià de Besòs. pic.twitter.com/mb0ihc0prp

— Trànsit (@transit) March 6, 2025

Un estudi ha permès d’observar per primera vegada com les neurones que conformen el cervell humà emmagatzemen els records. L’estudi, publicat a Cell Reports, ha estat encapçalat pel coordinador del grup de recerca en mecanismes neuronals de percepció i memòria de l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar, el doctor Rodrigo Quiroga. Els investigadors han certificat que els records són capaços de distingir objectes i persones independentment del seu context, i això permet d’establir relacions superiors i abstractes, cosa que constitueix la base de la intel·ligència humana. L’Hospital del Mar ha dit que era la primera vegada que un estudi era capaç d’observar aquest comportament de les neurones en humans.

Fins ara, els treballs fets amb animals mostraven grans diferències en la codificació de conceptes quan es canviava el context. Per exemple, les neurones responien de manera molt diferent si una rata trobava un objecte en un lloc o en un altre. Per tant, es creia que aquests records s’emmagatzemaven en grups diferents de neurones.

Ara l’estudi encapçalat pel doctor Quiroga ha permès d’obtenir “respostes sorprenents”, que contradiuen les publicacions fetes fins al moment, perquè conclou que les respostes neuronals a un concepte determinat són les mateixes encara que es canviï el context, per exemple, quan es recorda haver vist algú en un lloc o en un altre. “El principi bàsic de codificació neuronal en humans és l’oposat al que s’ha vist fins ara en altres espècies, i d’això es deriven conseqüències importants”, apunta.

El treball ha comptat amb dades de nou pacients de centres de l’Argentina i el Regne Unit amb epilèpsia refractària al tractament a qui s’havien implantat elèctrodes per a controlar el funcionament de determinats grups de neurones de manera individual. Això ha permès d’obtenir registres precisos de les seves respostes, a diferència d’estudis anteriors, basats en imatges de ressonància magnètica, sense capacitat de diferenciar neurones individuals.

Als pacients els explicaven dues històries, protagonitzades per la mateixa persona, en diferents contextos amb suport d’imatges. Gràcies al monitoratge, es va comprovar quins grups de neurones s’activaven. Concretament, es va comprovar que la resposta davant la imatge de la persona era la mateixa, activava el mateix grup de neurones, en totes dues històries. A més, es va comprovar que, quan els pacients explicaven ells la història, uns segons abans de referir-se al protagonista, aquestes neurones s’activaven en tots dos casos i de la mateixa manera.

Quiroga ha explicat que els records es guardaven d’una manera molt més abstracta en els humans que no pas en uns altres animals. Per tot plegat, ha dit que aquesta podia ser la “base de la intel·ligència humana”. “Aquest fet ens permet de fer associacions i inferències molt més abstractes i complexes que no pas si fóssim forçats a pensar en cada concepte en un context concret determinat”, assegura. És a dir, els humans poden descontextualitzar els seus records per crear un pensament més abstracte.

Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll i dirigent del partit d’extrema dreta Aliança Catalana, va trigar poca estona a reaccionar a l’atropellament multitudinari de dilluns a Mannheim, a Alemanya, que va deixar dos morts i onze ferits. Orriols va fer un piulet dient que els governs i parlaments, en lloc de tancar mesquites i fer deportacions massives, legislaven contra la gent que denuncia i prova de combatre els atemptats en territori europeu, com el que es va cometre en la ciutat alemanya. “No riurem, no…”, digué.

El piulet anava acompanyat d’una fotografia d’una cama mutilada al mig de carrer i donava per entès que l’atac l’havia comès un musulmà o algun altre immigrant. El missatge de la dirigent d’Aliança va córrer durant hores a la xarxa. El missatge que va voler transmetre Orriols va calar i molta gent es creia –i encara ara es creu– que qui conduïa el Ford Fiesta que va envestir una multitud de gent a la plaça central de Mannheim era un immigrant.

El piulet va tenir milers d’interaccions, però ja no el trobareu a X perquè Orriols, hàbilment, l’ha eliminat. El que explicava era senzillament fals i el dia d’avui no ho ha rectificat ni desmentit.

L’atacant no té la pell fosca ni és immigrant. Es diu Alexander Scheuermann, té quaranta anys, és alemany i té vinculació amb els moviments d’extrema dreta alemanys, d’acord amb una investigació d’EXIF – Research & Analyse, una plataforma de recerca independent i antifeixista que indaga en el panorama d’ultradreta i neonazi d’Alemanya. Scheuermann també arrossega problemes de salut mental.

La policia de Mannheim, que d’un bon començament va avisar que molta gent difonia informació falsa sobre l’atac a les xarxes, ja té coneixement dels vincles de l’atacant amb l’extrema dreta. Ara és centrada a investigar quin és el mòbil de l’atropellament, que podria haver estat molt greu si no hagués estat per l’actuació d’un taxista d’origen pakistanès anomenat Azfal Muhammad, que ho va impedir. “Des de la parada en què esperava clients, va veure venir el vehicle que atropellava la gent, va engegar el taxi i es va estavellar contra ell per aturar-lo”, explica Seini, taxista i company de Muhammad, a l’agència EFE.

Captura de pantalla del piulet que ha eliminat Orriols.

La desinformació que ha emprat Orriols no és cap cas aïllat. Forma part d’un fenomen general i no és pas cap casualitat. Perquè a l’estat espanyol, per exemple, Vox també ha assenyalat que l’atropellament fou culpa de la immigració. I a Alemanya, dirigents i perfils relacionats amb Alternativa per Alemanya (AfD) –partit amb el qual Aliança Catalana manté una estreta relació– també han difós tota mena de falsedats. I fins i tot han pagat perquè les publicacions tinguessin més ressò.

L’extrema dreta ha manipulat l’atropellament, ha estat l’altaveu de notícies falses i ha alimentat els discursos d’odi contra els immigrants tot difonent fotografies de presumptes autors i documents d’identitats falsos, entre més informació. Han fet servir una desgràcia humana per treure’n rèdit polític.

Els dirigents d’extrema dreta ara poden excusar-se dient va ser un error o una confusió, però la qüestió és que poca estona després de l’atropellament ningú no tenia cap mena d’informació fiable que confirmés que el conductor era immigrant, ni tan sols els mitjans locals.

Aliança Catalana abraça l’extrema dreta més radical del Parlament Europeu

Més falsedats

Jorge Buxadé, eurodiputat de Vox, va fer un piulet afirmant que l’autor de l’atac era un saudita que s’encarregava de portar més saudites a Europa. “L’enemic és a dins, i alguns els han deixat entrar i els paguen el viatge, manutenció i dietes d’hotel”, digué. Això que explica Buxadé és completament fals i encara no ha eliminat el piulet ni ha demanat disculpes.

Captura de pantalla del piulet de Jorge Buxadé.

Hi ha més membres d’Aliança Catalana que han alimentat els discursos d’odi. Orriols a banda, s’hi ha referit Rosa Maria Soberana, diputada al parlament. Soberana va repiular dos piulets que assenyalaven la immigració. Un és una resposta al piulet d’Orriols, ara ja eliminat. “Les polítiques valentes”, diu, impliquen regular la immigració, deportar delinqüents i tancar mesquites salafistes.

L’altre piulet, amb to de befa, es pregunta si sobren cotxes o “sobren conductors de la mitja lluna”. El símbol de la mitja lluna, sovint acompanyat d’una estrella, és un emblema històricament associat a l’islam i a uns quants països de majoria musulmana. En aquest context, té clarament una connotació despectiva i assenyala que els musulmans poden haver causat l’atac.

Captura de pantalla dels piulets que ha compartit la diputada Rosa Maria Soberana.
Captura de pantalla dels piulets repiulats per la diputada Rosa Maria Soberana.

Així mateix, molts comptes vinculats a Alternativa per a Alemanya (AfD), entre els quals el de la secció local de Hannover, han difós un fotomuntatge amb documents d’identitat que suposadament pertanyien al presumpte autor i una suposada comunicació interna de la policia que indicava que l’atacant era un home de “pell fosca”, tal com recull el diari Tagesspiegel. L’autor que assenyalaven tenia un nom en àrab i era immigrant.

Aquesta informació va córrer com un regueró de pólvora per les xarxes socials. Hi ha perfils que fins i tot van patrocinar algunes de les publicacions per a tenir més visibilitat. Hores després, la informació fou eliminada, però ja havia tingut milers d’interaccions i visualitzacions.

L’atacant: alemany i d’extrema dreta

L’autor de l’atac, Alexander Scheuermann, havia viscut a la ciutat de Ludwigshafen, a l’estat de Renània-Palatina. Segons EXIF, formava part de l’anomenat Ring Bund, un grup de l’espectre dels ciutadans del Reich, encapçalat per neonazis, que nega la legitimitat de la República Federal d’Alemanya. Aquest grup mantenia contacte amb traficants d’armes, com Bernd Zimmermann i Alexander Reichl, condemnats per delictes relacionats amb la venda il·lícita d’armament.

El gener de 2020, durant una batuda, la policia va trobar a casa de Zimmermann una llista manuscrita amb noms d’armes com Kalàixnikov AK-47 i granades de mà. L’anàlisi dels telèfons va revelar que tant ell com Reichl planejaven uns quants projectes polítics, alguns relacionats amb la Patriotische Alternative, una organització afí a l’AfD. Reichl fou condemnat el 31 de maig de 2022 a quatre anys i tres mesos de presó per haver participat en el negoci de les armes.

En una llista confiscada a Zimmermann l’any 2018, Alexander Scheuermann hi apareixia identificat amb el número 000415 i es detallaven algunes de les seves habilitats, com ara que era jardiner paisatgista i boxador, que tenia permís d’armes i que dominava l’anglès.

El 3 d’octubre de 2018 Scheuermann va participar en una manifestació d’extrema dreta a Berlín, organitzada pel partit neofeixista NPD i amb la presència de Sebastian Schmidtke, dirigent del partit.

Scheuermann, en una manifestació neonazi a Berlín (fotografia: EXIF).

El grup neonazi Ring Bund, de què formava part l’atacant de Mannheim, es va fundar el desembre del 2016 i operava en la clandestinitat. Tal com relata EXIT, els integrants es comunicaven entre ells amb sobrenoms i feien servir canals xifrats, com ProtonMail. Ideològicament, són antisemites radicals i pensen que la globalització és un pla deliberat controlat per una elit financera mundial. “Aquesta teoria conspirativa, coneguda per Zionist Occupied Government (ZOG), és àmpliament difosa en cercles neonazis”, detalla EXIT.

Segons EXIT, els fets revelen que l’atac podria tenir una motivació política. Si més no –diuen–, fins el 2018 Scheuermann tenia connexions amb grups neonazis i les publicacions a les xarxes socials també indiquen que tenia un perfil extremista.

La policia, coneixedora de la vinculació amb l’extrema dreta

La policia de Mannheim de moment no ha pogut confirmar que l’atac tingui una motivació política. Tot amb tot, destaca que els investigadors són coneixedors de la vinculació de Scheuermann amb moviments d’extrema dreta.

A partir d’uns quants registres mèdics i la declaració d’un gran nombre de testimonis, també s’ha pogut comprovar que Scheuermann fa temps que té una malaltia mental. Havia estat regularment sota tractament mèdic i psiquiàtric i l’any passat fou hospitalitzat, explica la policia i la fiscalia de Mannheim en un comunicat conjunt.

Així mateix, la policia explica que l’any 2018 difonia discursos extremistes a les xarxes socials i fou multat per haver utilitzat símbols d’organitzacions neonazis. Però els serveis d’intel·ligència no hi van detectar cap amenaça extremista. “Entre les proves examinades fins ara, no se n’han trobat que assenyalin que el sospitós tingui opinions extremistes”, expliquen.

Un altre focus de la investigació de l’oficina de la policia criminal de l’estat de Baden-Württemberg, que opera a partir del Centre de Seguretat Estatal i Antiterrorista (SAT BW), són les activitats, contactes, amics i connexions que Scheuermann tenia en les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria.

El Ford Fiesta que va fer servir Scheuermann (fotografia: EFE / EPA / Ronald Wittek). Un altre atac manipulat per l’extrema dreta

Aquests darrers mesos, hi ha hagut dos atacs més a Alemanya amb atropellaments multitudinaris. El primer fou el 20 de desembre en un mercat de Nadal de Magdeburg, en què l’atacant va fer servir el mateix modus operandi que a Mannheim: un atropellament múltiple amb un cotxe. En aquest cas, hi van morir sis persones.

L’autor de l’atac fou Taleb al-Abdulmohsen. El fet que l’home fos saudita va fer pensar que havia estat un atemptat de caràcter gihadista, però hi va haver un canvi sobtat de guió. Taleb al-Abdulmohsen era un saudita antiislamista confés, conegut a Alemanya pel seu activisme contrari a aquesta religió. Aquest fet va tombar totes les teories conspiratives que l’extrema dreta, inclosos també Aliança Catalana i Vox, havia difós per tots els canals contra els immigrants.

L’autor va declarar en una entrevista al diari Frankfurter Allgemeine Zeitung que era ateu i contrari a l’islam i explicà la seva activitat ajudant dones de l’Aràbia Saudita a rebre asil polític en uns quants països del món. Segons la policia alemanya, al-Abdulmohsen s’havia anat radicalitzant i en les comunicacions i xarxes socials criticava violentament la política d’immigració d’Alemanya i el fet que s’hi permetés l’entrada de musulmans. També havia lloat unes quantes vegades el partit d’extrema dreta AfD.

El segon atac fou a mitjan febrer, quan un cotxe també va xocar deliberadament contra una multitud que participava en una manifestació sindical a Munic, durant la setmana de la conferència de seguretat. En aquest cas, hi va haver trenta-nou ferits i una mare i una filla van morir dos dies després a l’hospital a causa de les ferides.

L’autor, un ciutadà afganès de vint-i-quatre anys, fou detingut a l’instant. En l’interrogatori va reconèixer que havia envestit deliberadament la manifestació de treballadors públics convocada pel sindicat Verdi i va dir que l’atac tenia una “explicació religiosa”.

Les lliçons profundes de l’atemptat de Magdeburg | Editorial de Vicent Partal