L’autobús 76 serpenteja pels camins costeruts del barri més pobre de Barcelona, fins a l’Institut Escola Ferrer i Guàrdia. És un bloc de maons de quatre pisos, al carrer del Pedraforca, en un punt elevat de Ciutat Meridiana; hi estudien, cada dia, gairebé mig miler de criatures. El camí és cansat, si es fa a peu, perquè hi ha força desnivell i l’entramat urbanístic és anàrquic, com si fos pensat perquè la gent no s’hi trobés. Aquest curs, l’escola fa quaranta anys. Ciutat Meridiana no en té gaire més: fins el 1963 era un serrat de turonets on s’estenia la quadra de Vallbona. La proximitat del riu Besòs i l’obaga feien la terra molt humida, però, amb la urbanització desfermada i les fortes onades migratòries de la segona meitat del segle XX, es va convertir en un terreny idoni per a l’especulació immobiliària. Ara hi viuen onze mil persones.

El barri sempre ha anat amb l’aigua al coll, equipant-se amb una sabata i una espardenya mentre en creixia exponencialment la població. Quan hi van construir l’escola Ferrer i Guàrdia, Ciutat Meridiana encara continuava a mitges: amb prou feines el clavegueram arribava a tot arreu, hi passaven molt pocs autobusos i el metro encara hi era embrionari. La lluita dels veïns, com un plugim persistent, ha fet millorar l’espai públic, la connectivitat i els recursos, i les coses han canviat força, però els problemes s’arrosseguen sempre, com una llosa, i molts encara tenen la sensació que s’han de reivindicar sempre contra l’abandonament de les institucions; que, si deixessin d’insistir que existeixen, Barcelona se n’oblidaria.

Aquesta mateixa sensació la tenen molts mestres. Al Ferrer i Guàrdia, el dia a dia del centre no té res a veure amb els discursos oficials ni amb les taules d’Excel del Departament d’Educació. Sovint, la relació amb l’administració és complicada perquè la veu dels mestres es perd en la immensitat. “Ens arriba el material que ells volen, no el que nosaltres demanem. Ningú no ens pregunta què ens va bé i què no ens va bé”, explica Clara González, una de les responsables de l’aula d’acollida. Reben una gran pantalla per a cada aula, micròfons nous, unes taules circulars que dibuixen un trencaclosques i que, de fet, són útils, però que no les trien els mestres. “Benvingudes les pissarres, però no vam demanar pissarres, vam demanar mestres!” Amb les formacions contínues passa si fa no fa igual. És un detall logístic, però que il·lustra molt bé una manera de fer: una mirada institucional que, de vegades de bona fe, de vegades per arrogància, mira d’imposar solucions sense comprovar abans si encaixen amb les necessitats.

Clara González (fotografia: Adiva Koenigsberg). Una de les aules de sisè de primària (fotografia: Adiva Koenigsberg).

El director, Toni Camacho, procura prendre-s’ho amb paciència i perspectiva. Fa quinze anys que treballa al Ferrer i Guàrdia i diu que les coses han evolucionat, malgrat tot: vora tres quarts dels alumnes depenen d’uns ajuts –per a materials, menjador, sortides o colònies– que abans no rebien i aquests últims anys han començat a rebre. El problema, considera, és més aviat estructural, d’un pressupost insuficient per a l’ensenyament. “Necessitaríem cinc o sis mestres més, però, no ens podem enganyar, el pressupost és el que és. Ara, si vas a la Vall d’Hebron o a qualsevol lloc, de fet, et diran això mateix”, constata. El matís és que, en centres com el seu, hi detecta un cert desbordament, sobretot a les aules d’acollida. Durant el curs es van incorporant alumnes nous i els ritmes s’acceleren. Roser Ribalta, que també en té cura, hi posa xifres: “Ara tinc trenta alumnes i només demà me n’arriben quatre més.”

Roser Ribalta amb dos alumnes (fotografia: Adiva Koenigsberg). Capses amb material nou que acaba d'arribar, i que encara no saben on posaran (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Cada any és una cursa damunt un cavall que sempre corre el risc de desbocar-se. “El departament sempre ens parla d’èxit educatiu. Definim-lo, jo no sé què és. M’ho demano de debò: què és, l’èxit educatiu, en una escola així?”, diu la cap d’estudis, Lluïsa Selma. “Èxit” sembla una paraula marciana davant la realitat dels alumnes. Un informe recent va identificar que, allí, gairebé el 80% tenen “necessitats específiques de suport educatiu”. González creu que manca realisme: centres com el Ferrer i Guàrdia s’han de mesurar amb termòmetres diferents, perquè, a la pràctica, també tenen funcions diferents. Per a poder ensenyar amb normalitat, s’ha d’excavar una muntanya molt alta de problemes de salut mental. A la Zona Nord –Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró–, els intents de suïcidi tripliquen la taxa de la ciutat, i hi ha el doble de veïns que declaren “un malestar emocional intens” –un 56% de les dones i un 44% dels homes. L’escola n’és un mirall. “Aquí fem serveis socials. Ensenyem, però dediquem molta part de la nostra jornada a fer de psicòlegs. Necessitaríem terapeutes, infermeres, psicòlegs especialitzats…”, diu.

Les condicions materials de la majoria de famílies són molt precàries. Ciutat Meridiana és el barri barceloní amb la renda més baixa, de vora deu mil euros anuals. Un terç de la població prové de fora de l’estat espanyol, gairebé tota de països pobres. Un 65% dels alumnes de la Zona Nord es troben en “situació de vulnerabilitat social”. La conducta de la canalla a l’aula reverbera allò que viuen a fora. Un dels dies que ens trobem, González ve d’una reunió amb tres alumnes de deu anys que han tingut problemes els últims dies. Una es recupera d’una malaltia molt greu que li va fer perillar la vida el curs passat; una altra, tan petita, gairebé ha de fer de mare dels seus germans; un altre es passa el dia tot sol a casa. “Hem parlat, han pogut explicar com se sentien, han pogut posar paraules a allò que els passava i ens hem emocionat. És una catarsi constant”, diu.

Lluïsa Selma, la cap d’estudis (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Amb la crisi del 2008, van perdre la casa tants veïns que de Ciutat Meridiana se’n va popularitzar el malnom de Vila Desnonaments. Les dificultats d’habitatge perduren. Famílies senceres viuen rellogades en habitacions o es troben obligades a ocupar il·legalment pisos que els bancs van confiscar durant les hores pitjors del malson financer. Les associacions de veïns clamen perquè la situació encara continua, amb desnonaments cada setmana. Tot sovint, els “okupes” demonitzats pels mitjans i pels discursos populistes són famílies que no tenen alternativa, amb canalla que ha d’anar a l’escola. González recorda el cas d’una família molt nombrosa que el curs passat va viure en una caravana. “No sé com hi podien viure”, diu. Ara, finalment, han trobat un pis de lloguer. “No hi ha cap explicació cultural: vivien com nòmades, simplement, perquè no es podien permetre un habitatge.” No són dades tangencials a la qüestió educativa: la inestabilitat travessa la vida de molts alumnes i això dificulta tant l’arrelament com la continuïtat dels estudis.

Va tot lligat. És el barri amb la xifra més alta de treballadors de baixa qualificació, un 25%. Dels joves, el 44% no tenen estudis postobligatoris. Per a combatre l’abandonament escolar, aquest curs, quatre escoles de la zona s’han convertit en instituts escola. Però les solucions sempre arriben a mitges, i a costa de carregar més pes damunt d’esquenes exhaustes. El Ferrer i Guàrdia integra ara primer i segon d’ESO, però de moment el canvi s’ha fet sense ampliar infrastructures. D’entrada, han hagut de renunciar al laboratori. Aviat els habilitaran un edifici extern on, fa vora cinquanta anys, s’hi havia d’instal·lar l’escola Mestre Morera, però el lloc era massa ombrívol i massa humit. Hi van acabar fent un centre d’educació especial, Sant Joan de la Creu, que ara traslladaran. La logística no serà fàcil: la cap d’estudis ha d’organitzar tots els horaris en virtut d’això, per evitar tant com pugui els desplaçaments innecessaris el mateix dia. No es doblaran serveis; no hi haurà dues aules d’acollida; no hi haurà dues direccions.

El dit de González assenyala l’edifici de Sant Joan de la Creu, just damunt del camp de futbol, amb dues lones blaves en dues finestres (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Els mestres treballen per procurar que aquesta asfíxia de l’exterior no traspassi els maons de l’escola. A fora, l’entorn és gris i deslluït; a dins, l’ambient és prou alegre: en mil detalls es palpa de seguida la mà dels adults perquè hi hagi color i optimisme. En una paret hi ha dibuixada la part del darrere de l’escola, amb el pati enfonsat a baix, tot pintat de tons vius i nens feliços. En una altra hi ha retrats de cada alumne de sisè somrient d’orella a orella, amb el cap mig badat i, de dins, els en surt tot allò que són i que els agrada. Es veu de seguida que les mestres s’hi esllomen. Criden l’atenció quan cal, però són afectuoses, coneixen les famílies de tothom, separen un moment un nen de la fila per demanar-li com està la mare. Passar temps al centre hi conrea un vincle molt especial. Selma recorda que, al principi, comptava els dies per anar-se’n, fins que va arribar la data: “Llavors me’n vaig adonar. No me’n volia anar. Volia estar-me aquí.” Després de dir-ho fa un sospir llarg. “No vivim instal·lats en la queixa. Si hi visquéssim, no seríem aquí. Ens estimem aquest lloc. Però estic enfadada. I jo no era així”, diu.

Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Els fonaments de l’edifici són, en realitat, l’esforç d’aquests mestres. La insuficiència de recursos i les dificultats socioeconòmiques del barri creen un buit educatiu profund que s’omple només amb la imaginació que hi posen, i amb la llengua i la cultura. Organitzen una iniciativa rere una altra. “S’estima allò que es respecta; es respecta allò que es coneix; es coneix allò que ens ensenyen a descobrir i compartir”, fa un cartell que presideix una aula. Una de les obsessions és que els alumnes, molts immigrants o fills d’immigrants, tinguin un espai per a explicar les seves tradicions familiars als companys. A classe de dansa, per exemple, la Iúlia n’ensenya una d’ucraïnesa. La resta la ballen tot seguint-ne les instruccions. “És la manera que es facin seves les tradicions d’aquí. En aquests contextos multiculturals, reivindicar el català és reivindicar les seves llengües maternes”, diu González. Dessota el cartell hi ha unes inscripcions en panjabi. Han rebut la visita d’unes mares que els n’han ensenyat.

La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg). La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg).

A final de gener, Ribalta i González organitzen un claustre especial per a parlar de la immersió lingüística, on es reuneixen tots els mestres del Ferrer i Guàrdia. Han elaborat una enquesta interna sobre els usos del català i celebren que, entre col·legues, hi ha prou consciència: de quaranta-set docents que són, trenta-tres parlen sempre exclusivament en català; deu més parlen sobretot català però fan servir de vegades el castellà, especialment en situacions de conflicte, i tan sols un el fa servir sempre. El desafiament que detecten és claríssim: aconseguir que els alumnes els responguin, també, en català. El to és amable, però les conclusions són rotundes: “Ser més ‘lingüísticament exigents’ i parlar sempre català a l’aula, en tots els espais del centre.”

Aquest recurs de l’intercanvi cultural ha estat durant molts anys la recepta per a preservar el català en el sistema educatiu d’un dels barris del país on menys es parla. En part és mèrit d’una mestra ja jubilada, Noemí Rocabert, que durant molts anys va ser directora de l’escola Mestre Morera. Una vegada van fer una activitat conjunta totes dues escoles i Camacho recorda amb fascinació com, a l’autocar, els alumnes de Mestre Morera corejaven cançons en català. Rocabert repeteix que tot ha estat sempre una tasca col·lectiva, però la resta reconeixen que ha estat inspiradora. És l’encarregada de tancar el claustre especial sobre llengua. “Tota la vida, des que era jove, he tingut una idea al cap: això també és Catalunya. Quan els parlem en català els donem el nostre patrimoni perquè el facin seu i en tinguin cura. No deixeu de parlar-los mai en català”, els diu. Uns quants caps assenteixen.

Costarà de navegar la mar dels anys vinents. Però, contra el pessimisme estatístic, contra la fredor alarmant de les xifres –lingüístiques, econòmiques, educatives–, la persistència i la força de la voluntat poden obrir camí.

Una colla de nens juguen a futbol a l’hora del pati (fotografia: Adiva Koenigsberg).

L’autobús 76 serpenteja pels camins costeruts del barri més pobre de Barcelona, fins a l’Institut Escola Ferrer i Guàrdia. És un bloc de maons de quatre pisos, al carrer del Pedraforca, en un punt elevat de Ciutat Meridiana; hi estudien, cada dia, gairebé mig miler de criatures. El camí és cansat, si es fa a peu, perquè hi ha força desnivell i l’entramat urbanístic és anàrquic, com si fos pensat perquè la gent no s’hi trobés. Aquest curs, l’escola fa quaranta anys. Ciutat Meridiana no en té gaire més: fins el 1963 era un serrat de turonets on s’estenia la quadra de Vallbona. La proximitat del riu Besòs i l’obaga feien la terra molt humida, però, amb la urbanització desfermada i les fortes onades migratòries de la segona meitat del segle XX, es va convertir en un terreny idoni per a l’especulació immobiliària. Ara hi viuen onze mil persones.

El barri sempre ha anat amb l’aigua al coll, equipant-se amb una sabata i una espardenya mentre en creixia exponencialment la població. Quan hi van construir l’escola Ferrer i Guàrdia, Ciutat Meridiana encara continuava a mitges: amb prou feines el clavegueram arribava a tot arreu, hi passaven molt pocs autobusos i el metro encara hi era embrionari. La lluita dels veïns, com un plugim persistent, ha fet millorar l’espai públic, la connectivitat i els recursos, i les coses han canviat força, però els problemes s’arrosseguen sempre, com una llosa, i molts encara tenen la sensació que s’han de reivindicar sempre contra l’abandonament de les institucions; que, si deixessin d’insistir que existeixen, Barcelona se n’oblidaria.

Aquesta mateixa sensació la tenen molts mestres. Al Ferrer i Guàrdia, el dia a dia del centre no té res a veure amb els discursos oficials ni amb les taules d’Excel del Departament d’Educació. Sovint, la relació amb l’administració és complicada perquè la veu dels mestres es perd en la immensitat. “Ens arriba el material que ells volen, no el que nosaltres demanem. Ningú no ens pregunta què ens va bé i què no ens va bé”, explica Clara González, una de les responsables de l’aula d’acollida. Reben una gran pantalla per a cada aula, micròfons nous, unes taules circulars que dibuixen un trencaclosques i que, de fet, són útils, però que no les trien els mestres. “Benvingudes les pissarres, però no vam demanar pissarres, vam demanar mestres!” Amb les formacions contínues passa si fa no fa igual. És un detall logístic, però que il·lustra molt bé una manera de fer: una mirada institucional que, de vegades de bona fe, de vegades per arrogància, mira d’imposar solucions sense comprovar abans si encaixen amb les necessitats.

Clara González (fotografia: Adiva Koenigsberg). Una de les aules de sisè de primària (fotografia: Adiva Koenigsberg).

El director, Toni Camacho, procura prendre-s’ho amb paciència i perspectiva. Fa quinze anys que treballa al Ferrer i Guàrdia i diu que les coses han evolucionat, malgrat tot: vora tres quarts dels alumnes depenen d’uns ajuts –per a materials, menjador, sortides o colònies– que abans no rebien i aquests últims anys han començat a rebre. El problema, considera, és més aviat estructural, d’un pressupost insuficient per a l’ensenyament. “Necessitaríem cinc o sis mestres més, però, no ens podem enganyar, el pressupost és el que és. Ara, si vas a la Vall d’Hebron o a qualsevol lloc, de fet, et diran això mateix”, constata. El matís és que, en centres com el seu, hi detecta un cert desbordament, sobretot a les aules d’acollida. Durant el curs es van incorporant alumnes nous i els ritmes s’acceleren. Roser Ribalta, que també en té cura, hi posa xifres: “Ara tinc trenta alumnes i només demà me n’arriben quatre més.”

Roser Ribalta amb dos alumnes (fotografia: Adiva Koenigsberg). Capses amb material nou que acaba d'arribar, i que encara no saben on posaran (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Cada any és una cursa damunt un cavall que sempre corre el risc de desbocar-se. “El departament sempre ens parla d’èxit educatiu. Definim-lo, jo no sé què és. M’ho demano de debò: què és, l’èxit educatiu, en una escola així?”, diu la cap d’estudis, Lluïsa Selma. “Èxit” sembla una paraula marciana davant la realitat dels alumnes. Un informe recent va identificar que, allí, gairebé el 80% tenen “necessitats específiques de suport educatiu”. González creu que manca realisme: centres com el Ferrer i Guàrdia s’han de mesurar amb termòmetres diferents, perquè, a la pràctica, també tenen funcions diferents. Per a poder ensenyar amb normalitat, s’ha d’excavar una muntanya molt alta de problemes de salut mental. A la Zona Nord –Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró–, els intents de suïcidi tripliquen la taxa de la ciutat, i hi ha el doble de veïns que declaren “un malestar emocional intens” –un 56% de les dones i un 44% dels homes. L’escola n’és un mirall. “Aquí fem serveis socials. Ensenyem, però dediquem molta part de la nostra jornada a fer de psicòlegs. Necessitaríem terapeutes, infermeres, psicòlegs especialitzats…”, diu.

Les condicions materials de la majoria de famílies són molt precàries. Ciutat Meridiana és el barri barceloní amb la renda més baixa, de vora deu mil euros anuals. Un terç de la població prové de fora de l’estat espanyol, gairebé tota de països pobres. Un 65% dels alumnes de la Zona Nord es troben en “situació de vulnerabilitat social”. La conducta de la canalla a l’aula reverbera allò que viuen a fora. Un dels dies que ens trobem, González ve d’una reunió amb tres alumnes de deu anys que han tingut problemes els últims dies. Una es recupera d’una malaltia molt greu que li va fer perillar la vida el curs passat; una altra, tan petita, gairebé ha de fer de mare dels seus germans; un altre es passa el dia tot sol a casa. “Hem parlat, han pogut explicar com se sentien, han pogut posar paraules a allò que els passava i ens hem emocionat. És una catarsi constant”, diu.

Lluïsa Selma, la cap d’estudis (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Amb la crisi del 2008, van perdre la casa tants veïns que de Ciutat Meridiana se’n va popularitzar el malnom de Vila Desnonaments. Les dificultats d’habitatge perduren. Famílies senceres viuen rellogades en habitacions o es troben obligades a ocupar il·legalment pisos que els bancs van confiscar durant les hores pitjors del malson financer. Les associacions de veïns clamen perquè la situació encara continua, amb desnonaments cada setmana. Tot sovint, els “okupes” demonitzats pels mitjans i pels discursos populistes són famílies que no tenen alternativa, amb canalla que ha d’anar a l’escola. González recorda el cas d’una família molt nombrosa que el curs passat va viure en una caravana. “No sé com hi podien viure”, diu. Ara, finalment, han trobat un pis de lloguer. “No hi ha cap explicació cultural: vivien com nòmades, simplement, perquè no es podien permetre un habitatge.” No són dades tangencials a la qüestió educativa: la inestabilitat travessa la vida de molts alumnes i això dificulta tant l’arrelament com la continuïtat dels estudis.

Va tot lligat. És el barri amb la xifra més alta de treballadors de baixa qualificació, un 25%. Dels joves, el 44% no tenen estudis postobligatoris. Per a combatre l’abandonament escolar, aquest curs, quatre escoles de la zona s’han convertit en instituts escola. Però les solucions sempre arriben a mitges, i a costa de carregar més pes damunt d’esquenes exhaustes. El Ferrer i Guàrdia integra ara primer i segon d’ESO, però de moment el canvi s’ha fet sense ampliar infrastructures. D’entrada, han hagut de renunciar al laboratori. Aviat els habilitaran un edifici extern on, fa vora cinquanta anys, s’hi havia d’instal·lar l’escola Mestre Morera, però el lloc era massa ombrívol i massa humit. Hi van acabar fent un centre d’educació especial, Sant Joan de la Creu, que ara traslladaran. La logística no serà fàcil: la cap d’estudis ha d’organitzar tots els horaris en virtut d’això, per evitar tant com pugui els desplaçaments innecessaris el mateix dia. No es doblaran serveis; no hi haurà dues aules d’acollida; no hi haurà dues direccions.

El dit de González assenyala l’edifici de Sant Joan de la Creu, just damunt del camp de futbol, amb dues lones blaves en dues finestres (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Els mestres treballen per procurar que aquesta asfíxia de l’exterior no traspassi els maons de l’escola. A fora, l’entorn és gris i deslluït; a dins, l’ambient és prou alegre: en mil detalls es palpa de seguida la mà dels adults perquè hi hagi color i optimisme. En una paret hi ha dibuixada la part del darrere de l’escola, amb el pati enfonsat a baix, tot pintat de tons vius i nens feliços. En una altra hi ha retrats de cada alumne de sisè somrient d’orella a orella, amb el cap mig badat i, de dins, els en surt tot allò que són i que els agrada. Es veu de seguida que les mestres s’hi esllomen. Criden l’atenció quan cal, però són afectuoses, coneixen les famílies de tothom, separen un moment un nen de la fila per demanar-li com està la mare. Passar temps al centre hi conrea un vincle molt especial. Selma recorda que, al principi, comptava els dies per anar-se’n, fins que va arribar la data: “Llavors me’n vaig adonar. No me’n volia anar. Volia estar-me aquí.” Després de dir-ho fa un sospir llarg. “No vivim instal·lats en la queixa. Si hi visquéssim, no seríem aquí. Ens estimem aquest lloc. Però estic enfadada. I jo no era així”, diu.

Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Els fonaments de l’edifici són, en realitat, l’esforç d’aquests mestres. La insuficiència de recursos i les dificultats socioeconòmiques del barri creen un buit educatiu profund que s’omple només amb la imaginació que hi posen, i amb la llengua i la cultura. Organitzen una iniciativa rere una altra. “S’estima allò que es respecta; es respecta allò que es coneix; es coneix allò que ens ensenyen a descobrir i compartir”, fa un cartell que presideix una aula. Una de les obsessions és que els alumnes, molts immigrants o fills d’immigrants, tinguin un espai per a explicar les seves tradicions familiars als companys. A classe de dansa, per exemple, la Iúlia n’ensenya una d’ucraïnesa. La resta la ballen tot seguint-ne les instruccions. “És la manera que es facin seves les tradicions d’aquí. En aquests contextos multiculturals, reivindicar el català és reivindicar les seves llengües maternes”, diu González. Dessota el cartell hi ha unes inscripcions en panjabi. Han rebut la visita d’unes mares que els n’han ensenyat.

La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg). La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg).

A final de gener, Ribalta i González organitzen un claustre especial per a parlar de la immersió lingüística, on es reuneixen tots els mestres del Ferrer i Guàrdia. Han elaborat una enquesta interna sobre els usos del català i celebren que, entre col·legues, hi ha prou consciència: de quaranta-set docents que són, trenta-tres parlen sempre exclusivament en català; deu més parlen sobretot català però fan servir de vegades el castellà, especialment en situacions de conflicte, i tan sols un el fa servir sempre. El desafiament que detecten és claríssim: aconseguir que els alumnes els responguin, també, en català. El to és amable, però les conclusions són rotundes: “Ser més ‘lingüísticament exigents’ i parlar sempre català a l’aula, en tots els espais del centre.”

Aquest recurs de l’intercanvi cultural ha estat durant molts anys la recepta per a preservar el català en el sistema educatiu d’un dels barris del país on menys es parla. En part és mèrit d’una mestra ja jubilada, Noemí Rocabert, que durant molts anys va ser directora de l’escola Mestre Morera. Una vegada van fer una activitat conjunta totes dues escoles i Camacho recorda amb fascinació com, a l’autocar, els alumnes de Mestre Morera corejaven cançons en català. Rocabert repeteix que tot ha estat sempre una tasca col·lectiva, però la resta reconeixen que ha estat inspiradora. És l’encarregada de tancar el claustre especial sobre llengua. “Tota la vida, des que era jove, he tingut una idea al cap: això també és Catalunya. Quan els parlem en català els donem el nostre patrimoni perquè el facin seu i en tinguin cura. No deixeu de parlar-los mai en català”, els diu. Uns quants caps assenteixen.

Costarà de navegar la mar dels anys vinents. Però, contra el pessimisme estatístic, contra la fredor alarmant de les xifres –lingüístiques, econòmiques, educatives–, la persistència i la força de la voluntat poden obrir camí.

Una colla de nens juguen a futbol a l’hora del pati (fotografia: Adiva Koenigsberg).

The Washington Post · Anthony Faiola i Stefano Pitrelli

Ciutat del Vaticà. A la seva autobiografia, el papa Francesc reflexiona sobre la vida després d’una hipotètica retirada, seguint els passos del seu predecessor. El pontífex s’imagina a si mateix retirant-se de la Santa Seu i traslladant-se la Basílica de Santa Maria la Major de Roma, on confessaria i donaria la comunió als malalts, no pas com a papa emèrit, sinó com a “simple bisbe de Roma emèrit”.

Però, en el mateix llibre, el papa aclareix que tan sols es retirarà en cas que tingui problemes de salut extremadament greus. “Alguns confien que, tard o d’hora, potser després d’una estada a l’hospital, faci un anunci d’aquesta mena, però no hi ha cap perill que això passi”, escriu.

Ara que l’argentí, de 88 anys, afronta la crisi de salut més greu del seu papat, les especulacions públiques i privades sobre si el pontífex hauria de jubilar-se –provinents tant de dins com de fora de l’Església– han tornat al centre del debat, i amb més força que mai.

En alguns casos, aquestes especulacions sembla que reflecteixen una preocupació genuïna per la salut del papa i el futur de l’Església, evident en el nivell inusual de detall de les actualitzacions diàries de salut que n’ofereix el Vaticà. Però alguns comentaris, especialment dels crítics de Francesc, també destaquen per l’absència de la deferència i el respecte institucional que tradicionalment s’ha concedit a la figura del pontífex.

Si bé el precedent de Benet XVI ofereix a Francesc una via que, d’altra manera, segurament no hauria considerat, l’opció de retirar-se també presenta interrogants importants, tant al pontífex com a l’opinió pública. Quin és el moment adequat perquè un papa faci un pas al costat, si és que n’hi ha un? I si la jubilació –una circumstància que, abans del papa Benet, feia sis segles que no es veia a la Santa Seu– esdevé la norma, en compte de l’excepció, quin perill hi ha de desprestigiar la institució?

Un papa no pot ser obligat a jubilar-se, però el dret canònic li permet de renunciar voluntàriament al càrrec. A 85 anys, Benet XVI va decidir de jubilar-se tot al·legant una manca de força mental i física –encara que l’Església que dirigia també s’enfrontava a acusacions de corrupció, problemes financers i una crisi reputacional derivada de la gestió dels abusos sexuals comesos per clergues.

Francesc ha elogiat la decisió del seu predecessor, encara que s’ha referit al papat com una feina ad vitam; és a dir, per a tota la vida. El pontífex ha reconegut haver redactat una carta de renúncia, però ha insistit que tan sols hi recorreria en cas d’incapacitat.

Aquestes dues darreres setmanes, en què el papa ha romàs ingressat a causa d’una malaltia respiratòria “complexa”, tant el Vaticà com els metges del pontífex han provat repetidament d’allunyar els fantasmes de la incapacitat: les actualitzacions diàries sobre el seu estat de salut, de fet, sovint han remarcat que el pontífex havia passat part del dia treballant.

Divendres proppassat, el Vaticà informà que el papa havia sofert un “broncospasme aïllat”, o estrenyiment de les vies respiratòries, cosa que li havia causat “vòmits amb inhalació” i “un empitjorament sobtat de [la seva] condició respiratòria”. Però Francesc, segons que informà la Santa Seu, romangué en alerta en tot moment.

Un funcionari del Vaticà, que parla amb la condició d’anonimat per poder tractar l’estat de salut del papa, explica que el flux d’oxigen de Francesc es troba ara al nivell més alt d’ençà que fou hospitalitzat. Diu que sembla que el pontífex va responent al tractament, però encara caldran 24 hores més per a determinar de manera conclusiva si s’ha recuperat favorablement de l’episodi.

Fins ara, el Vaticà ha ofert un nivell de detall inaudit sobre l’estat de salut i el tractament del papa. Durant segles, la Santa Seu ha acostumat a fer mans i mànigues per protegir la informació de salut dels pontífexs, en un intent de projectar estabilitat i reduir possibles especulacions públiques. Les actualitzacions sobre el papa s’han fet a instàncies de Francesc mateix, que ha expressat la voluntat de mantenir informat el públic i combatre la desinformació sobre el seu estat de salut.

Els alts clergues han parlat amb una franquesa inusual sobre la salut del papa. “Hem de ser una mica realistes, tenint en compte com ell és […], la cosa no pinta bé”, deia el cardenal de Nova York, Timothy Dola, aquest passat cap de setmana.

Mentre el Vaticà ha fet oracions nocturnes pel pontífex a la plaça de Sant Pere, alguns crítics de Francesc han començat a pressionar públicament per triar un nou papa. “Els catòlics han de negar-se a acceptar un heretge públic com a papa”, proclamà un article d’opinió publicat fa poc al portal catòlic nord-americà LifeSite News. Un dels signants de l’article era el bisbe conservador de Texas, Joseph Strickland, a qui Francesc destituí l’any 2023.

Fins i tot, en cas que el pontífex acabi superant la malaltia, el procés de recuperació d’una pneumònia pot ser llarg i extenuant. A més, els seus metges han advertit que el pontífex continuaria sofrint dels problemes respiratoris que ja tenia abans de ser ingressat, i que arrossegaria seqüeles fins i tot encara que es recuperés.

“És poc probable que el papa que surti d’un episodi respiratori tan greu i agut sigui el mateix papa que teníem abans”, diu Andrea Trovè, especialista en malalties respiratòries romà, que no ha tractat el pontífex però que n’ha seguit atentament les actualitzacions de salut d’ençà que fou ingressat.

Abans de l’hospitalització, Francesc ja arrossegava problemes de mobilitat que sovint l’obligaven a utilitzar una cadira de rodes. A voltes, quan li faltava l’aire o es trobava malament, el pontífex fins i tot havia demanat a tercers que llegissin passatges en el seu nom en actes públics. Delegar més responsabilitats en tercers ha estat frustrant per a un papa que considera la interacció amb els fidels una part clau de la seva missió, especialment en un any jubilar catòlic que ha atret milions de peregrins a Roma.

La majoria dels alts càrrecs eclesiàstics que s’han pronunciat sobre la qüestió aquests darrers dies han descartat la possibilitat que Francesc dimiteixi.

En declaracions a The Washington Post, l’arquebisbe Vincenzo Paglia, president de l’Acadèmia Pontifícia per a la Vida, diu: “Pel que en sé, el papa tan sols acceptaria [retirar-se] en un cas extrem. No és una tria fàcil.”

Uns altres cardenals han considerat obertament la possibilitat que el papa es retiri, unes especulacions que alguns dels seus homòlegs han titllat d’impròpies i prematures.

El cardenal Francesco Coccopalmerio, president emèrit dels Consells Pontificis per als Textos Legislatius, explicà dijous passat al Corriere della Sera: “Crec que la idea [de renunciar] és espontània. Crec que seria desitjable que el papa digués: ‘He donat molt de mi i ara necessito uns anys de descans’. Això és concebible”. Coccopalmerio ha assegurat que va votar per Francesc en el darrer conclave.

El cardenal Gianfranco Ravasi, per la seva banda, ha expressat una opinió semblant: “Si [Francesc] té cap dificultat seriosa per a exercir el seu servei, prendrà una decisió. Ell decidirà, per descomptat”, va dir la setmana passada, també al Corriere della Sera.

Durant anys, Francesc ha estat el blanc de les crítiques i els atacs dels sectors més conservadors de l’Església, i alguns dels aliats més pròxims del papa han suggerit que els seus crítics podrien alimentar les especulacions sobre una possible renúncia.

“Alguns grups han pressionat perquè faci un pas al costat”, deia la setmana passada el cardenal Víctor Manuel, Tucho, Fernández, un dels aliats més lleials i poderosos de Francesc, al diari argentí La Nación. “Ja ho han fet unes quantes vegades aquests darrers anys: perquè la renúncia sigui vàlida, la decisió tan sols pot correspondre al papa.”

Les autoritats vaticanes s’han vist obligades a comentar les informacions aparegudes en la premsa italiana, incloent-hi el diari italià Il Fatto Quotidiano, sobre una suposada “campanya Biden” en què els aliats del pontífex –inspirats en l’exemple de l’ex-president dels Estats Units– haurien provat de convèncer-lo perquè es retirés. El Vaticà també ha hagut de desmentir un seguit d’informacions falses sobre el pontífex aquests darrers dies, incloent-hi l’afirmació que Francesc ja era mort.

Sobre la possibilitat d’una campanya concertada per a defenestrar el pontífex, el cardenal Pietro Parolin, número dos del papa, digué al Corriere della Sera: “Honestament, he de dir que no sé si existeixen aquestes maniobres i, en qualsevol cas, provo de mantenir-me’n al marge […] D’altra banda, crec que és força habitual que en aquesta mena de situacions es facin comentaris inapropiats. Per descomptat, no és la primera vegada que això passa. Però  no crec que hi hagi cap moviment en particular, i fins ara no n’he sentit res.”

Alguns dels crítics tradicionalistes del pontífex han demanat que Francesc continuï com a papa, i han advertit que una nova retirada podria establir un precedent perillós. “Un no baixa de la creu”, digué a Il Messaggero el cardenal Gerhard Ludwig Müller, crític de Francesc i vell aliat de Benet. En la mateixa entrevista, Müller afegia que no havia acabat mai d’entendre la decisió de Benet de jubilar-se.

Alguns estudiosos veuen una possible renúncia de Francesc com un perill gran per al papat. Si els papes comencen a renunciar a la tradició de perseverar fins a la mort, el càrrec vitalici de Vicari de Crist podria començar a semblar menys sagrat. La figura de Benet com a papa retirat, d’altra banda, sovint s’ha interpretat com una font de confusió per al papat de Francesc. L’argentí ha assegurat que evitaria el títol de “papa emèrit” i que, si es retirava, viuria fora de la Ciutat del Vaticà. Però el primer papa llatinoamericà, conegut per les seves decisions trencadores i mediàtiques, continuarà essent una figura amenaçadora per a qualsevol possible successor.

Fins i tot, hi ha la possibilitat que els possibles successors de Francesc hagin de conviure amb més d’un papa retirat a la vegada. “Podria haver-hi dos papes emèrits, o fins i tot tres, vius alhora”, diu Roberto Regoli, professor de Patrimoni Cultural de l’Església a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. “La confusió podria ser molt gran: cada catòlic podria triar seguir el papa que li fes més el pes.”

Francesc ha posat un llistó molt alt per a una hipotètica jubilació, sense especificar exactament què l’empenyeria a prendre aquesta decisió. En una reunió l’any 2023 amb companys jesuïtes a la República Democràtica del Congo, Francesc lloà com a valenta la decisió de Benet de fer un pas al costat. Però també en digué: “Això no significa, de cap manera, que cregui que la renúncia s’hagi de convertir en una tendència entre els pontífexs.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La mascletada va arribar ahir a l’Ajuntament de València un parell d’hores abans de l’hora prevista. La va disparar a Madrid el dirigent de Vox, Santiago Abascal, quan va decidir de suspendre temporalment de militància el seu número u, Juan Manuel Badenas. El motiu és la investigació sobre la presumpta adjudicació irregular d’un contracte de la regidoria d’Ocupació que dirigeix una consultoria on treballa el marit de la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

La denúncia la va posar Compromís davant la Fiscalia Anticorrupció i Vox va investigar Badenas internament. Ara el partit l’ha suspès de militància i l’ha inhabilitat per a exercir càrrec o funció dins el partit o representant-lo.

Per tant, Badenas ha deixat de ser, de facto, tinent de batlle de l’Ajuntament de València. Tot i que el Partit Popular ha volgut llevar importància aquest afer i en les declaracions públiques diuen que no hi ha cap crisi de govern ni pensen a desfer la coalició amb Vox que permet a María José Català de governar, l’aritmètica és molt tossuda, perquè la majoria depèn d’un vot.

A la bancada de la dreta, el Partit Popular té tretze regidors i Vox, quatre. A l’altra banda, hi ha els nou regidors de Compromís i els set del PSPV. Per tant, disset a setze. Si Badenas manté l’acta de regidor i passa al grup de no adscrits, Català perd la majoria absoluta.

Hi ha un altre factor a tenir en compte. Juan Manuel Badenas és la parella sentimental de Cecilia Herrera, també regidora de Vox. Sempre que hi ha hagut alguna polèmica en la majoria governant, Herrero ha fet costat a Badenas, fins i tot contra el criteri dels altres dos regidors de Vox.

Va ser molt polèmic el fet que el cap de setmana següent a la gota freda, la parella va celebrar una escapada romàntica als Ports i la va esbombar a bastament a les xarxes socials. A la ciutat de València van morir disset persones per la barrancada. Aquest fet, o bé alguns altres, com ara autoproclamar-se vice-batlle de la ciutat han originat tensió amb la batllessa que, per tal de mantenir la majoria, sempre ha mirat de llevar-hi importància públicament.

Via de negociació amb Vox

Juan Carlos Caballero, el número dos de María José Català, ha dit que en cap moment no pensen a trencar l’aliança de govern amb Vox, ans al contrari, que han obert una via de negociació amb la direcció espanyola. “Volem garantir l’estabilitat del consistori i que els ciutadans no es troben afectats per les decisions que prenen els partits”, va dir.

Compromís demana que l’expulsen del govern

Papi Robles, la portaveu de Compromís al consistori, ha dit que la situació és de crisi de govern municipal. “És claríssim que Vox va dur la corrupció dins les institucions i que la senyora Català és la principal responsable d’haver obert les portes de l’Ajuntament de València, del govern de l’Ajuntament de València, a Vox.” Robles ha recordat que aquesta és la institució més gran que Vox governa a tot el país. La regidora ha acusat María José Català de no tenir capacitat per a prendre unes decisions que a parer seu haurien de ser contundents.

Borja Sanjuan, portaveu del grup municipal socialista ha culpat Català de deixar l’ajuntament en una situació d’inestabilitat. Ha dit també que, per decència política, el govern havia d’estar en minoria. “No pot mantenir ni un segon més com a tinent de batlle d’aquesta ciutat el senyor Badenas. María José Català va decidir d’unir-se i lligar el destí d’aquesta ciutat a l’extrema dreta i a un personatge a qui l’extrema dreta considera massa indigne per a fer part de les seues llistes.”

El futur de María José Català

A la batllessa de València, aquesta crisi li explota quan el seu nom sona cada volta amb més força per a substituir el president Carlos Mazón, acorralat pel seu comportament el dia de la gota freda del 29 d’octubre. Cada volta hi ha més veus de dins i fora del PP que demanen que el president faça un pas al costat i deixe la presidència de la Generalitat. María José Català és diputada a les Corts i d’ençà del primer dia el seu nom ha sonat amb més o menys força com a substituta. A desgrat d’això, ella sempre ha dit que sols aspira a ser batllessa de la ciutat. Aquests darrers dies el to de la defensa del president ha anat baixant i en unes declaracions que va fer ahir mateix van ser molt fredes i es van limitar a dir que Mazón treballa per a la reconstrucció del país.

La substitució de Mazón per Català haurà de tenir el vist-i-plau de Vox perquè a les Corts el PP tampoc no hi té majoria absoluta. És potser per això que no vol tancar cap porta a la negociació i que ahir, en saber que el partit havia suspès Badenas, va obrir ràpidament una via de diàleg amb Santiago Abascal.

En aquest espectacle grotesc que anomenem política ferroviària espanyola, els sindicats han decidit d’interpretar el paper més lamentable que ens puguem imaginar: el de guardians zelosos d’un centralisme ranci que, en aquest terreny com en pocs altres, fa un mal evident i indiscutible als ciutadans. Mentre els usuaris de Rodalia encara hem de suportar un servei que s’assembla més a una sessió de masoquisme que no a un transport públic del segle XXI, els comitès generals d’empresa de Renfe i Adif, amb una sincronització digna de les millors comparses carnavalesques, han anunciat una vaga que sols es pot qualificar de capritx corporativista. Per protestar per l’enèsima proposta de cessió –que ja veurem com caram acaba– de Rodalia a la Generalitat de Catalunya.

Els primers anys del postfranquisme va fer una certa fortuna un eslògan posat en circulació pels ultres més cridaners que deia que “Espanya” solament podia ser una i no cinquanta-una –crec recordar que específicament eren cinquanta-una per allò de les provincias que conformaven un estat que n’acabava de perdre una, la del Sàhara Occidental, que equivalia a la meitat del seu territori. I a València, durant molts anys, entre les llargues vies del revolt d’entrada a la ciutat, va sobreviure una pintada, feta encara amb quitrà, que adaptava significativament l’eslògan i el convertia en “Renfe, una i no cinquanta-una”. Segons que sembla, dècades després hi hem tornat i la cosa no deixa de ser tan significativa com decebedora.

Perquè, mentre els passatgers de Sitges i Cunit –per a posar dos exemples–, aquest cap de setmana romanien abandonats com nàufrags a les andanes, es veu que els sindicats es preocupaven no pas per aquesta gent, no pas pels usuaris del servei i tot allò que han d’aguantar, sinó per la més que hipotètica amenaça que implica un traspàs que tothom veu clar que podria millorar el servei i evitar a la població el desgavell constant i insultant que pateix. La lògica sindical resulta tan perversa, en aquest cas, que faria riure si no fes plorar: defensem els treballadors fent que els usuaris patesquen encara més. Tenim davant un sindicalisme mutant que ha substituït la solidaritat de classe per la defensa corporativa de privilegis gremials. I del nacionalisme espanyol.

La història ens ofereix, ofereix als sindicalistes de Renfe i Adif, un espill incòmode on mirar-se. A final del segle XIX, quan el moviment obrer es començava a articular, els sindicats nasqueren com a instruments de defensa col·lectiva dels treballadors contra l’explotació capitalista. I Pablo Iglesias, el venerat fundador del PSOE i la UGT, va arribar a dir que el sindicat era l’arma dels qui no tenien armes. La frase està bé, però et porta inevitablement a preguntar què passa quan aquesta arma es dispara contra els interessos generals de la població treballadora.

Això que veiem avui –i em sap greu dir-ho d’aquesta manera tan directa– s’assembla més al corporativisme franquista, a aquell sistema que suposadament integrava empresaris i treballadors en una única estructura vertical al servei de l’“interès nacional”. Perquè, convocant aquesta vaga, els sindicats SEMAF, CCOO, UGT, CGT i SF semblen més preocupats per mantenir l’status quo burocràtic que no pas per assegurar un servei digne per a la classe treballadora. I per a qui siga que utilitza cada dia aquests trens, convertits en eina diària de terror i maltractament ciutadà.

Si, com deia aquell savi, la política no són sinó interessos disfressats d’idees, ací els interessos són transparents com l’aigua: mantenir les cadenes de comandament, les estructures de poder i els petits o grans privilegis que se’n deriven en cada cas. I l’Espanya una i no cinquanta-una. I això, que ho disfressaran com ho vulguen disfressar, a banda de ser una vergonya és, també, una traïció a l’essència històrica del moviment sindical.

 

PS1. Avui a les 14.00 s’acabarà la polèmica consulta sobre la llengua a l’escola promoguda pel govern de Carlos Mazón. Si la mateixa consulta ja era un desficaci intolerable, el reguitzell d’entrebancs, errors, dificultats i reclamacions que l’ha acompanyada l’ha convertida en un caos. Laura Escartí ens en fa el resum i ens explica què pot passar d’ara endavant. Perquè encara falta una darrera astracanada per veure: ningú no sap quan donaran els resultats ni com.

PS2. La salut del papa Francesc s’ha complicat molt aquestes darreres hores. Però abans de saber-ho ja us havíem preparat dues peces periodístiques especials. D’una banda, aquest article d’Anthony Faiola i Stefano Pitrelli sobre la polèmica respecte de si hauria de dimitir o no. I, d’una altra banda, una entrevista amb Vicenç Lozano, segurament el vaticanista català més expert: “El papa Francesc és una pedra a la sabata per al feixisme actual”.

PS3. Poder gestionar-se i decidir per si sol quan s’acosta la vellesa és el desig de molta gent. Amb aquest propòsit fa uns quants anys que s’ha difós el concepte de cohabitatge sènior, un moviment cooperatiu nascut a Dinamarca als anys seixanta que evita la soledat de casa o l’alternativa de les residències per a proposar un habitatge cooperatiu. Alba Tebar ens explica el model, parlant amb els grups pioners en aquest model que ja són presents tant al Principat com al País Valencià: “Volem demostrar que es pot viure d’una altra manera”.

Poder gestionar-se i decidir per si sol quan s’acosta la vellesa és el desig de molta gent gran. No haver de dependre de ningú, o “no ser una càrrega”, com diuen molts. Certament, és possible un envelliment alternatiu, que defuig les residències –que sovint ofereixen als usuaris unes condicions poc amables i angoixants– o la soledat de restar a casa. Amb aquest propòsit fa uns quants anys que s’ha difós el concepte de cohabitatge sènior, un moviment cooperatiu nascut a Dinamarca als anys seixanta.

Tanmateix, a casa nostra no s’ha desenvolupat gaire, perquè hi ha moltes traves a aquest model alternatiu d’habitatge i de vida. Ni a les Illes ni al País Valencià, actualment, no hi ha cap cohabitatge per a gent gran en funcionament. Però no és pas per manca de demanda o de ganes, sinó pels obstacles burocràtics, administratius i de finançament a què s’ha de fer front.

Ara sembla que ens trobem en un punt d’inflexió, perquè hi ha uns quants projectes en fase de construcció molt avançada i amb previsió d’entrar en funcionament l’any que ve, tant a Catalunya com al País Valencià. Parlem amb alguns experts i actors implicats per fer una radiografia de l’estat del moviment del cohabitatge per a gent gran al país.

Quan nosaltres siguem vells

Retrat del cohabitatge sènior als Països Catalans

Hi ha un registre que situa en un mapa de l’estat espanyol totes les iniciatives de cohabitatge sènior existents. Tanmateix, el mapa no és actualitzat, perquè hi apareixen molts projectes que no s’han materialitzat. Per exemple, trobem a Mallorca l’associació sense ànim de lucre Plegats, que volia ser pionera en el cohabitatge sènior a les Illes, però que és inactiva; o la Cooperativa Sènior 50/70, que s’havia d’instal·lar entre Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès, però que tampoc no s’ha fet efectiva, ara com ara. També hi trobem Alicante Convivencia, una cooperativa que té el terreny comprat i que actualment es troba en fase de consolidació, amb 26 sòcies de les 35 previstes. O el projecte Cohabitatge Vacaciones Permanentes, a Alfara de la Baronia (Camp de Morvedre). Ens expliquen que tenen el terreny comprat, però poc més, i que, per tant, encara necessiten dos o tres anys perquè esdevingui una realitat.

Aquest mapa el va elaborar fa pocs anys Movicoma, que estudia l’auge, el desenvolupament i l’impacte del moviment d’habitatge col·laboratiu de gent gran a l’estat espanyol. N’és un dels creadors Daniel López, professor de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, que el 2013 va començar a estudiar el fenomen del cohabitatge i de l’envelliment.

Al mapa hi surt un cohabitatge sènior actualment en fase de convivència. A Santa Oliva (Baix Penedès) hi trobem la Muralleta, probablement el cohabitatge sènior més conegut i pioner dels Països Catalans. La idea va néixer l’any 2000 amb sis socis inicials, i d’ençà del 2012 hi ha una dotzena d’habitatges actius. Els membres de la Muralleta han declinat de parlar amb VilaWeb a causa d’uns problemes que té el grup de convivència. Més enllà d’aquesta iniciativa, la resta de projectes d’habitatge cooperatiu per a gent gran encara són en fase de construcció.

Segons un estudi fet fa deu anys a gent de més de seixanta-cinc anys de l’estat espanyol, la majoria consideraven poc o gens probable viure en una residència en el futur. I més del 40% sospesa d’anar a viure en habitatges col·laboratius. Tanmateix, la realitat xoca amb el desig d’aquest gruix de població. Principalment, perquè l’administració pública encara no reconeix aquests habitatges. “Fins que l’administració pública no defensi fermament aquesta iniciativa, és molt complicat de tirar-ho endavant”, explica Marta Pi, doctora en antropologia, que acaba de publicar Cuidar-se en comunitat. Una aproximació a les llars col·laboratives per a persones grans (UB, 2025).

Resistir, un exemple de les dificultats de crear cohabitatge sènior

Ara per ara, la majoria d’iniciatives en fase més avançada de construcció són privades, tot i ser cooperatives. N’és un exemple la cooperativa Resistir, a València. El 2015, un  grup d’amics amb interessos comuns es va començar a constituir en cohabitatge, però els obstacles administratius i econòmics han fet que encara no hagin culminat el procés, deu anys després. Rosa Crespo, una de les sòcies, explica que la idea era vendre els pisos que tenen, per fer diners, comprar un solar i edificar la llar col·laborativa. Però els preus eren molt alts i finalment van comprar un solar petit a Godella (Horta Nord).

Com que no tenien prou diners per a construir, van haver de confiar en un inversor que es va oferir a edificar i a llogar-los els pisos després. Crespo no està gens tranquil·la amb l’evolució dels fets: “No tenim cap contracte encara, i l’edifici ja gairebé és fet. No sabem quant pagarem i no sabem si ho podrem assumir, si ens demana molts diners.” Crespo diu que l’inversor els ha insinuat que haurien de pagar entre 1.500 euros i 2.000 per habitatge. Tan sols els consola que l’ajuntament del poble els va prometre que els atorgava llicència de construcció amb la condició que s’hi fes un cohabitatge. Resistir és una cooperativa de vuitanta persones, i a l’edifici, que en principi s’hi podrà anar a viure d’ací a un any, hi conviuran 21 socis, malgrat que tenen interessats en llista d’espera. “Tenim un altre grup dins Resistir que negocia amb l’Ajuntament del Port de Sagunt, que els ha promès que els donaria un terreny”, afegeix Crespo.

Resistir és la cooperativa per a gent gran en una fase més avançada de construcció al País Valencià. S’ha intentat d’impulsar molts més projectes, però la falta de finançament o d’ajudes per l’administració pública han fet que molts acabessin fracassant. “Les administracions de València o de Castelló hi posen molts entrebancs. La Generalitat va oferir cinc o sis solars, però els jubilats que ens volíem associar sobrepassàvem l’IPREM [Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples, un índex de referència per a la concessió d’ajuts i subvencions], i no ens ho donaven”, diu Crespo. José Téllez, responsable de comunicació de l’entitat Sostre Cívic, que promou l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús a Catalunya, ho contextualitza: “Quan hi ha cessió de terreny, tots els habitatges han de ser definits de protecció oficial perquè són habitatges fets sobre sòl públic. En el cas de la gent gran, moltes vegades no compleixen aquestes condicions de protecció oficial perquè tenen una propietat o bé pensions altes”, explica.

Per què és tan difícil de materialitzar el cohabitatge per a gent gran?

“Els Països Catalans no són pioners en aquesta matèria”, admet López. Les llars col·laboratives de gent gran al nostre país són un fenomen molt recent, comparat amb el nord d’Europa. Ara, això no vol dir necessàriament que anem endarrerits en comparació amb el conjunt d’Europa: a Dinamarca hi ha molts projectes de cohabitatge sènior, però a Anglaterra, per exemple, gairebé no n’hi ha cap.

En tot cas, és important d’analitzar quins fenòmens en dificulten l’aplicació, atès que no és per falta de demanda. Un primer obstacle és la lentitud burocràtica: les traves que hi posa l’administració fan que el procés d’entrar a viure a un habitatge alternatiu d’aquesta mena s’allarguin. I poden sorgir moltes dificultats: “Al cap dels anys poden passar moltes coses i les vides canvien. En determinades etapes de crisi que hem viscut, com la covid, molta gent gran, que és el sostén de la família, es va retirar perquè els diners que havien destinat al seu projecte vital de vellesa els van fer servir per ajudar la família”, explica Pi.

L’antropòloga també destaca les dificultats que poden sorgir amb motiu de certs problemes associats a la vellesa: “La gestió de la demència és una línia vermella”, diu. Explica que allà on hi ha casos de persones amb demència, costa de saber trobar els límits i la manera de gestionar-ho, “perquè moltes vegades no saben o no tenen les eines per cuidar-se adequadament”.

Però si hi ha un factor clau que fa desdir molta gent d’afegir-se a aquests projectes és el cost de les despeses associades. La majoria de projectes cooperatius, doncs, van endavant amb finançament privat. Si hi ha una cooperativa sòlida al darrere, com Sostre Cívic, és més fàcil d’obtenir el crèdit necessari, però fins i tot ells tenen dificultats: “En general, la banca tradicional no dóna crèdit a aquests projectes, perquè no concorden amb els seus valors polítics i socials”, diu Téllez. A més, cal garantir a les entitats bancàries que hi haurà relleu generacional. La seva cooperativa, on hi ha gent de totes les edats, és més atractiva perquè els bancs s’atreveixin a donar-los fiançament: “Hi ha gent a la cooperativa que quan arribi a 55 anys tindrà la necessitat de canviar d’habitatge i anar-se’n a un de fet exclusivament per a gent gran, amb serveis de cures associats. I això en garanteix la viabilitat futura”, detalla Téllez.

Tot plegat ajuda a entendre que formar part d’un cohabitatge de gent gran al país tan sols s’ho pot permetre qui té una bona salut econòmica. Això implica una certa elitització del fenomen, segons López. “El cohabitatge en molts casos és més econòmic que una residència privada. Però, així i tot, has de tenir un cert capital inicial. A banda, has de pagar les mensualitats per a l’ús de l’espai. Segons cada cohabitatge, segons els serveis que tingui, segons què tinguin contractat, la quota pot ser més alta o més baixa. La Muralleta, de primer, tenia una quota molt baixa, però perquè només compartien despeses d’electricitat i poques coses més”, detalla. “Hi ha un procés d’elitització: com més va menys accessible és, i, a banda, han d’anar a un lloc on construir sigui més econòmic”, subratlla López. Certament, el cost elevat dels solars on construir també és descoratjador. Normalment, cal cercar llocs allunyats de les ciutats, perquè són més barats, però molta gent gran que té familiars o amics a les ciutats, perden l’interès si implica que se n’hauran d’allunyar.

Amb tot, López creu que cal una forta defensa de les polítiques públiques i que els municipis facilitin la construcció d’aquesta mena d’habitatges. Així esdevindria una opció realment accessible a tothom, sense que barreres econòmiques.

El futur del cohabitatge sènior

Tot i les dificultats, aquests darrers anys les llars col·laboratives han tingut una expansió considerable. Hi ha hagut un avenç amb la compra del sòl per part de l’administració. Per exemple, Can 70, situat a Barcelona, serà el primer habitatge cooperatiu sènior que es construirà sobre sòl públic als Països Catalans, i que és gestionat per Sostre Cívic. És un cas pioner: el maig del 2021, l’Ajuntament de Barcelona va cedir un solar al barri de Sarrià per a aquesta cooperativa, en virtut d’un conveni amb unes quantes entitats d’habitatge social i cooperatives d’habitatge. Ara són en règim de cessió d’ús, és a dir, que per accedir a un dels habitatges l’interessat fa una aportació de capital social que és retornable en cas de baixa. Les inscripcions encara hi són obertes: hi ha 10 habitatges convencionals i 29 en unitats d’agregació. És previst que la fase de convivència comenci el 2027, segons Téllez.

Sostre Cívic gestiona la construcció de més projectes de cohabitatge destinats a gent gran a Catalunya. D’una banda, hi ha Walden XXI, situat a Sant Feliu de Guíxols i construït amb finançament privat en un antic hotel. Es transformarà en 31 apartaments comunitaris, i s’hi preveu l’entrada l’any que ve. D’una altra banda, també gestionen el projecte de Solterra, a Sant Hilari Sacalm, construït sobre un antic hotel amb finançament privat. Hi haurà 30 habitatges i s’hi entrarà a viure, previsiblement, el 2027.

“Sostre Cívic és capdavanter en el model cooperatiu d’habitatge, però el seu valor central és precisament l’habitatge, i el factor de la vellesa, de l’edat, és secundari”, detalla López. Cal –diu– analitzar el fenomen del cohabitatge de gent gran a partir d’un altre prisma: generalment, no és gent que té dificultats d’habitatge, sinó gent que vol o necessita una altra mena d’habitatge. “Busquen alternatives a la vida en un domicili habitual o en una residència”, explica López. Per això remarca que l’habitatge cooperatiu és tan sols una de les alternatives que té la gent gran, en què l’objectiu principal és l’alternativa a l’envelliment, no l’habitatge: “És més una voluntat de model de vida, no de necessitat.”

“Vivim en un moment d’estancament. Ha pujat molt el nombre de grups de gent que té projectes en desenvolupament, però això no es tradueix en una construcció real de tots aquests habitatges”, explica. Les causes, tal com hem explicat, són l’elevat cost de construcció i de compra del sòl. De totes maneres, considera que, a llarg termini, l’habitatge cooperatiu es normalitzarà i que, per tant, esdevindrà un model de futur que les administracions no veuran amb tant de recel. Així, doncs, el creixement d’entitats com Sostre Cívic, o la normalització de projectes cooperatius com Resistirem, a València, o la Muralleta, a Tarragona, han d’aplanar el terreny perquè l’administració reconegui la necessitat social del cohabitatge i ofereixi models alternatius a l’envelliment. Pi fa un avís: “Cal pensar l’habitatge d’una altra manera, sobretot amb la situació que vivim actualment. Els baby-boomers comencen a arribar a la jubilació, i no els donem alternatives.”

Què vol dir viure en un cohabitatge per a gent gran?

Les llars col·laboratives per a gent gran són una manera d’envellir alternativa, fora de les propostes pre-establertes. Es tracta d’encarar aquesta etapa de la vida en comunitat, de manera autogestionada, col·laborativa, i basada en el suport mutu i en la participació activa. És a dir, proposa una resposta col·lectiva per a fer front a la solitud i l’aïllament quan ens fem grans. Bàsicament, es tracta de gestionar la vellesa i ser-ne protagonistes, resumeix Téllez.

Pi ha estudiat a fons els habitatges cooperatius, visitant, per exemple, la gent de la Muralleta. I explica que viure en comunitat no vol dir haver d’estar amb gent les 24 hores del dia, però sí que implica una certa responsabilitat i sentit social: “Hi ha un espai privat i un espai comunitari. Les cures tenen una importància cabdal, i no tan sols de la dependència, sinó les cures emocionals –puntualitza–. Una de les meves entrevistades em deia que la cura per a ella era que, quan estava malalta, algú li preparés un brou o una truita.” L’antropòloga diu que hi ha una frase que ha sentit especialment entre la gent gran: “No vull ser una càrrega familiar. He decidit tota la meva vida què fer, i també vull decidir-ho ara, en el final de la meva vida.” En aquesta línia, Téllez afegeix: “Hi ha molta gent que no vol acabar en una residència, on els parlen com si fossin nens petits.”

Les cooperatives, i no tan sols les que són exclusives per a gent gran, es vinculen molt amb el territori on són: amb el barri, si és en un entorn de ciutat, o amb el poble, si és un entorn més rural. Amb tot, són dinàmiques que trenquen una forta tendència individualista de la societat, tal com explica Pi.

Crespo, que es va unir a Resistir amb 62 anys i ara en té 70, diu que té pressa i moltes ganes d’anar a viure en comunitat. I conclou amb una reflexió: “M’agrada la idea de compartir tot allò que pugui: una xerrada, un dinar… Hem de canviar com a societat, i compartir més, perquè els recursos no són infinits. I amb la cooperativa volem demostrar que es pot viure d’una altra manera.”

Avui, a les 14.00, s’acaba el termini per a participar en la consulta sobre la llengua base a l’ensenyament, que obligava les famílies a triar entre el català i el castellà, amb una forta oposició de la comunitat educativa. El procés va començar fa tot just una setmana, el 25 de febrer, i ha estat marcat per un grapat d’incidències i problemes que n’han dificultat la participació. A més a més, la Conselleria d’Educació va enviar dues cartes pressionant les famílies perquè votassen, cosa que va despertar les crítiques d’associacions i sindicats, que han qualificat aquesta consulta de poc democràtica.

Pocs dies abans de començar la consulta, el conseller José Antonio Rovira va enviar la primera missiva a les famílies, en què els demanava que hi votassen. Els recordava que les famílies ja havien participat en unes altres consultes educatives, com la de la jornada lectiva, i defensava que la decisió sobre la llengua havia de recaure directament en elles. Sostenia que l’anomenada llei de “llibertat educativa” havia estat motivada per la preocupació del descens del català i deia que pretenia de revertir-ho amb un canvi de paradigma: “De la imposició a la promoció.” Deia: “Queda fermament demostrada la voluntat de defensar que som una comunitat bilingüe amb un llegat cultural inqüestionable.”.

Així, adduïa que, a les zones catalanoparlants, l’ús de català i castellà en l’ensenyament no superaria el 20% de diferència, independentment de la llengua base triada. A les zones castellanoparlants, assegurava, també es podrien establir grups amb el català com a llengua base si les famílies ho sol·licitaven. Finalment, remarcava que la continuïtat del banc de llibres, l’atenció als alumnes amb necessitats especials i les activitats extraescolars estaven garantides. La confederació d’associacions de mares i parles d’alumnes del País Valencià Gonzalo Anaya va qualificar la carta del conseller de “manipuladora i esbiaixada”.

La indignació va créixer quan, dissabte passat, el conseller va enviar una segona carta a les famílies. Novament, exercia pressió perquè participassen en la consulta. “No obliden que la llengua base que s’assignarà als diferents grups de col·legis i instituts s’establirà en funció del que voten les famílies”, deia el text. A més de tot això, prèviament al començament de la consulta, alguns centres educatius van denunciar pressions de la conselleria perquè no es posicionassen, i els inspectors van arribar a retirar cartells de les famílies a favor de la llengua pròpia.

Els creadors valencians s’aboquen a favor de la llengua en la consulta: “Sí al valencià, sempre, i ara més que mai”

Els problemes per a votar

La consulta sobre la llengua va començar amb mal peu d’ençà del primer moment. A primera hora del dia 25, les famílies es van trobar amb dificultats perquè la pàgina web no carregava bé o, una vegada emès el vot, no es registrava. La consulta no tan sols incloïa la pregunta sobre la llengua base, sinó que també demanava informació addicional per a resoldre problemes futurs, com la possibilitat que hi hagués més sol·licituds d’una de les dues llengües en un centre concret que no pas places. Per a aquesta qüestió, entre més, es tenia en compte si el centre era de la mateixa àrea d’influència o en una àrea limítrofa, uns conceptes que van confondre algunes famílies. A més, si s’entrava a la plataforma per votar-hi amb mòbil, l’opció del català quedava oculta.

Tot just ahir, Famílies pel Valencià també va denunciar que moltes famílies no podien exercir el seu dret de vot en la consulta tot i tenir totes les dades correctes. Va concretar que això passava, sobretot, en famílies que tenien xiquets en acollida o amb fins d’adopció. Aquestes famílies criticaven la falta d’informació de la conselleria perquè no hi havia cap referència en l’ordre als procediments que havien de seguir per poder participar de la consulta.

Les famílies amb NIE tampoc no eren reconegudes pel sistema i denunciaven que, o bé no havien pogut exercir el dret de vot, o bé havien tingut moltes dificultats per a completar el procés. A més, segons que ha denunciat el sindicat STEPV, la Direcció General d’Ordenació i Política Lingüística va enviar ahir al matí un missatge als centres educatius, mitjançant la plataforma ITACA, en què deia que, si el document identificatiu real, fóra DNI o NIE, no coincidia amb el del cens definitiu, no es podia modificar, però sí que es podia forçar la plataforma per manipular el número identificatiu perquè coincidís amb el del cens. “Aquest fet és gravíssim i totalment il·legal, perquè si s’ha tancat el termini d’esmenes al cens, ja no es pot votar si les dades no són correctes i, per tant, es vulnera la mateixa norma que regula la consulta”, assenyalava el sindicat.

Famílies pel Valencià va dir que les primeres vint-i-quatre hores de la votació ja havia rebut centenars de queixes, i va criticar “l’opacitat” de la conselleria durant tot el procediment. Arran del desgavell format, l’associació, juntament amb la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, va encetar una campanya de reclamacions pels errors en la consulta. Segons que han dit, ja s’han interposat més de cent reclamacions a la Direcció General d’Ordenació.

Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”

Vaga d’estudiants ajornada

El Sindicat d’Estudiants i el SEPC havien convocat una convocat una vaga d’estudiats avui contra la consulta. La consideren “una maniobra antidemocràtica i absolutament segregadora”, que només pretén marginar el català, però la suspensió de les classes a causa del temporal n’ha provocat la desconvocatòria.

Quins són els municipis que suspenen les classes a cusa de l’emergència per les inundacions al País Valencià?

Quan se sabran els resultats de la consulta?

L’ordre emesa per la Conselleria d’Educació per al desenvolupament de la consulta detalla que, una vegada acabat el termini de votació, el sistema d’informació ITACA generarà una llista d’alumnes amb la relació de la llengua triada. Aquestes llistes es publicaran en els taulers d’anuncis situats a l’interior de cada centre educatiu. Segons el text, es publicaran “en la data indicada en l’annex d’aquesta ordre”. Però aquesta informació no apareix en l’annex. VilaWeb ha consultat fonts de la conselleria, que no n’han sabut donar una resposta concreta. Han dit que farien públiques les dades de participació dimecres o dijous d’aquesta setmana.

 

El partit de futbol de primera divisió entre el Vila-real i l’Espanyol, que havia de disputar-se aquest vespre, ha estat ajornat a conseqüència de les alertes per fortes pluges i inundacions decretades a bona part del País Valencià.

En els prolegòmens del partit, previst a les 21.00, els delegats de tots dos equips i representants dels dos clubs, juntament amb el col·legiat encarregat de dirigir-lo, José Luis Munuera Montero, han mantingut una reunió per analitzar la situació i buscar possibles alternatives. Així, seguint les recomanacions de l’Aemet, han decidit de cancel·lar el partit.

Ara, els clubs i la lliga de futbol professional cercaran una nova data per a jugar el partit.

Encara que a Vila-real (Plana Baixa) les pluges no han causat danys greus, les precipitacions han causat que unes quantes carreteres de la zona hagin estat tallades.

Gràcies. pic.twitter.com/RptmKHLdzm

— RCD Espanyol de Barcelona (@RCDEspanyol) March 3, 2025

‘Cafè pels més cafeteros’ és el nom que el duet mataroní The Tyets ha triat per al seu tercer disc d’estudi, un treball que arribarà a totes les plataformes digitals el 4 d’abril. L’entorn dels artistes afirma que en aquest nou treball discogràfic, Xavier Coca i Oriol de Ramon exploren noves sonoritats, que han treballat amb productors del país però també de fora. Sobre això, la mateixa font assegura que el viatge que els dos artistes van fer a Miami ara fa un any té un pes important en aquest nou disc.

The Tyets: “Si has parlat tota la vida en català, no et venguis per quatre m’agrades”

El treball s’acompanyarà d’un nou directe que ja té cites al festival Strenes de Girona (26 i 27 ‘abril), al Satèl·lit Fest d’Inca (17 de maig), al Nits de Vivers de València (31 de maig) o al Cabró Rock de Vic (14 de juny).

El president dels EUA, Donald Trump, ha avisat que imposarà aranzels a les importacions agrícoles a partir del 2 d’abril. A través d’un missatge a la seva xarxa social, Truth Social, ha anunciat als “grans agricultors” del país la mesura. “Prepareu-vos per vendre molts productes agrícoles dins dels Estats Units. Els aranzels s’aplicaran als productes externs el 2 d’abril. Divertiu-vos!”, ha escrit Trump.

El republicà manté, així, l’amenaça de gravar els productes importats als EUA amb aranzels per potenciar la producció interna, una amenaça que ha rebut crítiques de bona part dels socis comercials del món, que alhora han advertit amb mesures similars per als productes americans.

El PSOE i Junts consideren imminent el pacte per la transferència de les competències d’immigració, segons han indicat a l’ACN fonts d’ambdós partits. Els socialistes no descarten que l’acord es pugui signar en les hores vinents, perquè afirmen que “està molt fet”, mentre que Junts no dóna més detalls que la confirmació de la imminència.

Les negociacions entre ambdues formacions s’han encarrilat els darrers dies -després d’haver estat a punt de trencar-se- arran de la decisió dels juntaires de retirar la proposició no de llei per la qüestió de confiança a Pedro Sánchez. El president espanyol havia advertit en unes quantes ocasions que no s’hi sotmetria, i l’enfrontament amenaçava de crear un sisme insalvable entre ambdues formacions.

Després de la intervenció del mediador internacional entre els dos partits, el salvadoreny Francisco Galindo, tot demanant a Junts que retirés la proposició no de llei per evitar la ruptura entre els dos partits, els de Carles Puigdemont van decidir de fer “un últim esforç”, que ara es podria traduir en la transferència de les competències en matèria d’immigració.

El president del parlament, Josep Rull, s’ha reunit amb el nou president del Consell de la República, Jordi Domingo, al parlament per a parlar sobre l’enfocament del projecte que encapçala Domingo. “Compartim la necessitat d’enfortir la nació i cohesionar-la amb el projecte d’independència com a element aglutinador”, ha dit Rull en un piulet.

Rebo el nou president del @ConsellRep, @JordiDomingoGM, amb qui parlem de la nova etapa del Consell i de l’enfocament del projecte davant els reptes actuals.

Compartim la necessitat d’enfortir la nació i cohesionar-la amb el projecte d’independència com a element aglutinador. pic.twitter.com/qi4QPzxxCL

— Josep Rull i Andreu (@joseprull) March 3, 2025

Fa una setmana, Domingo va reunir-se amb el president Carles Puigdemont per a tractar de la nova etapa al Consell. Puigdemont expressà el seu suport a Domingo en la nova etapa i que ha destacat la importància de consolidar el Consell de la República com un espai de coordinació i acció política de l’independentisme.

Jordi Domingo s’adreça als adherits: “Hem de fer del Consell una estructura operativa i participativa”

La plataforma ciutadana SOS Vivienda Formentera ha denunciat davant el consell dos casos de lloguers d’infrahabitatges a l’illa. Segons que explica IB3, les autoritats han obert dos expedients i els propietaris es podrien enfrontar a sancions de fins a 400.000 euros.

Un dels habitatges denunciats és a la costa nord de l’Illa, ben a prop de la cala en Baster. Es tracta d’una caseta de fusta sense aigua corrent ni electricitat. L’altre és a la zona del Cap, en direcció a la cala Saona. Es tracta d’una construcció semblant a un corral que no té ni finestres ni ventilació.

Els preus de luxe ofeguen el mercat d’habitatge a les Illes: ja no es fan pisos assequibles

Arran de l’augment del preu de l’habitatge a les Illes, els casos de lloguers il·legals d’infrahabitatges han incrementat en els darrers mesos, així com el d’altres alternatives residencials com autocaravanes o vaixells.

Canta amb nosaltres les cançons del carnaval arenyenc - Lloc: Inici al pati del Calisay

a càrrec de Mercè Boher - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La CUP ha proposat la creació d’una prova perquè els alumnes de quart de l’ESO acreditin la competència lingüística en català. La mesura forma part d’un pla de xoc per a aconseguir que s’apliqui la immersió lingüística “de debò” a les escoles.

Els resultats de català i castellà a quart d’ESO són els més baixos d’aquests darrers deu anys

Ho ha explicat la portaveu del secretariat nacional, Susanna Moreno, que ha definit la proposta com un sistema d’acreditació que alhora funcioni com a diagnòstic sociolingüístic. “L’objectiu de la proposta és que tot l’alumnat que passa per l’educació obligatòria acabi amb un nivell C1 de català”, ha afegit.

D’ençà del curs 2007-2008, el sistema actual atorga el títol a tots els alumnes que aproven l’ESO al Principat, sense necessitat de superar cap prova. Moreno ha sostingut que aquest sistema no funciona perquè “avui dia la immersió lingüística no s’aplica”.

Per això, la mesura proposada per la CUP preveu d’abastar els nivells B1, B2 i C1 del Marc Comú Europeu de Referència, i que les proves siguin de gestió externa als centres educatius per garantir la professionalitat del procés.

El pla de xoc en què s’inclou la mesura, titulat “Garantim el dret al català, apliquem la immersió de debò”, s’ha concebut, segons la diputada al Parlament Pilar Castillejo, com un conjunt de mesures “àmplies” i “complementàries” amb les quals “enfortir el sistema educatiu”.

Entre les mesures, destaquen la proposta de tornar a les tres hores lectives de llengua catalana en l’ESO i batxillerat, la reducció de ràtios professor-alumnes, la creació d’un sistema de beques per a fomentar els estudis de filologia catalana i la catalanització de la formació professional mitjançant la formació i sensibilització del professorat.

A més, el text insta el govern a no acatar l’ordre del Tribunal Suprem espanyol que fixa que almenys un 25% de les hores lectives siguin en llengua castellana, ja que la considera profundament antidemocràtica.

La formació ha justificat aquestes mesures per la “situació d’emergència lingüística” en la que es troba la llengua i que, a parer seu, es deu a les ofensives judicials i polítiques de l’estat i a la negligència i inoperància dels governs autonòmics.

L’Ajuntament de València ha suspès la mascletà de demà a la plaça de l’Ajuntament, que havia de disparar la pirotècnia Drac, de Villena, per les condicions meteorològiques.

L’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) ha establert per a demà l’avís carabassa per precipitacions de 30 litres per metre quadrat en una hora i 100 litres en dotze hores en les comarques del centre i sud del País Valencià. A més, hi ha avís groc per precipitacions de 20 litres en una hora i de 60 litres en dotze hores en les comarques litorals del centre.

Aquesta serà la primera vegada que se suspèn una mascletà dins el cicle actual de trets a la plaça de l’Ajuntament de les Falles 2025, que es fan de l’1 al 19 de març.

Anora, la dramèdia sobre una treballadora sexual que es casa amb el fill malcriat d’un oligarca rus, ha estat el film més destacat als premis d’Oscar; tota una sorpresa perquè, de tots els nominats, és el que ha tingut una recaptació en taquilla més baixa. S’ha imposat a The Brutalist, Conclave i Emilia Pérez, altres films amb més nominacions, però que s’han vist superats per Anora, que n’ha rebut cinc, entre ells el de millor film i millor actriu protagonista, per a Mikey Madison. L’ha seguida The Brutalist, que ha rebut tres guardons, d’entre els quals el de millor actor protagonista per a Adrien Brody, que en va guanyar un altre fa vint-i-dos anys amb El pianista.

Kieran Culkin (A Real Pain) ha estat reconegut com a millor actor secundari pel seu paper d’un home inquiet en una ruta per Polònia amb el seu cosí. Zoe Saldaña (Emilia Pérez) ha estat guardonada com a millor actriu secundària, un dels dos únics premis del film –l’altre ha estat el de millor cançó, que arribava a la cerimònia amb dotze nominacions i tacada per la revelació dels piulets xenòfobs de la seva actriu protagonista, Karla Sofía Gascón.

I’m Still Here, un drama familiar ambientat durant la dictadura militar del Brasil, ha estat escollit millor film internacional, el primer Oscar de la història per a una producció brasilera. Flow, una aventura fantàstica de Letònia sobre un gat que lluita per sobreviure a una inundació, ha estat guardonada com a millor film d’animació, superant candidates com The Wild Robot i Inside Out 2.

No other land, un retrat de la política de desallotjaments del govern israelià contra els palestins a Cisjordània, ha estat reconeguda com a millor film documentari, tot i que ha tingut grans dificultats per a aconseguir distribució. El film ha estat dirigit per un col·lectiu d’activistes israelians i palestins.

Vegeu a continuació tots els guanyadors dels premis Oscars.

Millor film

• Anora
• The Brutalist
• A Complete Unknown
• Conclave
• Dune: Part Two
• Emilia Pérez
• I’m Still Here
• Nickel Boys
• The Substance
• Wicked

Millor direcció

• Sean Baker, per Anora
• Brady Corbet, per The Brutalist
• James Mangold, per A Complete Unknown
• Jacques Audiard, per Emilia Pérez
• Coralie Fargeat, per The Substance

Millor actor protagonista

• Adrien Brody, per The Brutalist
• Timothée Chalamet, per A Complete Unknown
• Colman Domingo, per Sing Sing
• Ralph Fiennes, per Conclave
• Sebastian Stan, per The Apprentice

Millor actriu protagonista

• Cynthia Erivo, per Wicked
• Karla Sofía Gascón, per Emilia Pérez
• Mikey Madison, per Anora
• Demi Moore, per The Substance
• Fernanda Torres, per I’m Still Here

Millor actor secundari

• Yura Borisov, per Anora
• Kieran Culkin, per A Real Pain
• Edward Norton, per A Complete Unknown
• Guy Pearce, per The Brutalist
• Jeremy Strong, per The Apprentice

Millor actriu secundària

• Monica Barbaro, per A Complete Unknown
• Ariana Grande, per Wicked
• Felicity Jones, per The Brutalist
• Isabella Rossellini, per Conclave
• Zoe Saldaña, per Emilia Pérez

Millor guió adaptat

• A Complete Unknown
• Conclave
• Emilia Pérez
• Nickel Boys
• Sing Sing

Millor guió original

• Anora
• The Brutalist
• A Real Pain
• September 5
• The Substance

Millor curtmetratge d’animació

• Beautiful Men
• In the Shadow of the Cypress
• Magic Candies
• Wander to Wonder
• Yuck!

Millor disseny de vestuari

• A Complete Unknown
• Conclave
• Gladiator II
• Nosferatu
• Wicked

Millor film d’animació

• Flow
• Inside Out 2
• Memoir of a Snail
• Wallace & Gromit: Vengeance Most Fowl
• The Wild Robot

Millor film internacional

• I’m Still Here
• The Girl with the Needle
• Emilia Pérez
• The Seed of the Sacred Fig
• Flow

Millor banda sonora

• The Brutalist
• Conclave
• Emilia Pérez
• Wicked
• The Wild Robot

Millor cançó original

• “El Mal”, de Emilia Pérez
• “The Journey”, de The Six Triple Eight
• “Like a Bird”, de Sing Sing
• “Mi Camino”, de Emilia Pérez
• “Never Too Late”, de Elton John: Never Too Late

Millor disseny de producció

• The Brutalist
• Conclave
• Dune: Part Two
• Nosferatu
• Wicked

Millor so

• A Complete Unknown
• Dune: Part Two
• Emilia Pérez
• Wicked
• The Wild Robot

Millors efectes visuals

• Alien: Romulus
• Better Man
• Dune: Part Two
• Kingdom of the Planet of the Apes
• Wicked

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora: