Acció Cultural del País Valencià s’ha personat com a acusació popular en el cas de les víctimes mortals per la gota freda de l’octubre passat que instrueix la jutgessa del número 3 de Catarroja. És una instrucció complexa que serà llarga perquè, entre més coses, hi ha una xifra molt gran de morts. En parlem amb Manolo Mata, que és l’advocat que representa l’entitat. Mata, militant del PSPV, té una llarga experiència com a lletrat, però també coneix amb profunditat la cuina del poder i de la gestió. Ha estat regidor a l’Ajuntament de València, diputat a les Corts i síndic del grup socialista entre el 2015 i el 2022.

En aquesta entrevista, que fem al seu despatx del centre de València, parla de la complexitat de la instrucció, però també de la importància d’arribar a saber la veritat. Pensa que els fets que es van fent públics dia a dia assenyalen el president Mazón, i que encara hi ha moltes altres veus que no romandran callades.

—Per què vàreu acceptar d’exercir l’acusació popular en aquesta causa?
—Em va cridar Anna Oliver i li vaig dir que no m’agradaria dur víctimes perquè en aquesta qüestió l’acusació popular tenia molt a dir i dur moltes iniciatives. Quan ens assabentàrem que Podem i Vox ja s’havien personat, que la fiança era assequible, de 6.000 euros, ràpidament demanàrem la personació i es va admetre. És un dels assumptes més importants del país d’ençà que treballe d’advocat, fa més de quaranta anys.

—La jutgessa ha posat l’èmfasi a separar les víctimes dels danys materials. Això és una bona estratègia?
—El problema de les macrocauses és que, a vegades, d’un fil n’estires un altre i hi ha una dispersió brutal. I ací sí que sabíem que hi havia pèrdues de vides humanes, lesions i danys materials. La jutgessa parteix d’un principi que és assumible: les morts eren evitables i els danys materials, potser no. Hi ha més vies per a reclamar la responsabilitat patrimonial. Crec que és una decisió molt encertada perquè cenyeix l’objecte d’investigació i es limita a les persones que hi van participar.

—Això evitarà que la causa s’eternitze, o també serà una instrucció llarga?
—Serà llarga, segur. Només amb el testimoni dels familiars de les 227 víctimes, que explicaran què va passar. Tots hem accedit al sumari i hem vist que són relats aterridors. És una situació tan greu! I tots haurien de participar-hi. Els forenses, els informes de la policia, la Guàrdia Civil, la policia local sobre la trobada dels cossos… Hi ha moltes coses que en una instrucció han d’estar perfectament. Serà llarg, segur, però no serà infinit.

—Responent que ell no era al centre de coordinació d’emergències de l’Eliana, dirigint el CECOPI, el president Mazón s’allunya del centre de la diana?
—Hem vist tres Mazons. El primer era el que estava “noquejat”, com va dir Feijóo i el va definir perfectament, que va ser el del matí dels dies 30, 31, que deia: pobra gent, ha estat un drama, molt bé la participació del govern d’Espanya… Però això li va durar vint-i-quatre hores. Ell va pensar que l’única manera d’exculpar-se políticament era mantenir dues tesis que, a més, eren contradictòries: una era “jo he estat perfectament informat des del minut u, i hem fet el que havíem de fer”. Però quan la jutgessa diu: “Si vostè n’estava informat, i ha fet el que havia de fer, i ho ha fet quan ja no tenia sentit, perquè podia haver-ho fet a primera hora del matí, a migdia, o a la vesprada, però ho va fer a les vuit i onze minuts –vuit i dotze, diu la jutgessa–, ha arribat tard, i per tant pot ser responsable de les pèrdues humanes”, fixa la seua defensa política i judicial en un altre àmbit.

—En el de dir que ell no era membre del CECOPI…
—Diu: “Jo sabia coses, però jo no hi pintava res, jo no hi era…” La veritat és que no hi ha cap llei, ni cap ordre expressa en la llei d’emergències o en altres àmbits sobre la responsabilitat del president de la Generalitat, a banda de dir, genèricament, que és la primera autoritat del país i la que ha d’exercir l’alta direcció de totes les polítiques del Consell. I si recordeu la participació de Camps a Gürtel, es veu que hi havia una trama per les conselleries, però el president no va firmar cap paper. I jo crec que aquesta és la seua defensa judicial.

—És una bona defensa?
—No és una bona defensa. Són massa hores, hi ha massa informació. La tasca dels mitjans de comunicació ha estat espectacular, perquè la jutgessa ha demanat un informe molt exhaustiu de la Conselleria d’Emergències sobre què va passar eixe dia, un informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, té les dades d’AEMET, i tot allò que es va publicar i dir en els mitjans de comunicació. I ja tenim un fum de realitats. I la realitat és que la consellera Salomé Pradas, en el compte personal de X va dir a les dues i vint de la vesprada que vigilaven molt atentament el barranc del Poio, i que la gent havia d’allunyar-se de les riberes. Sabem que una connexió d’À Punt a les tres i deu amb el centre d’emergències, el subdirector general d’Emergències deia que el compromís de la Generalitat era vigilar les riberes del barranc del Poio i del Magre. Sabem que els brigadistes forestals estigueren allí mirant com venia l’aigua del barranc i en un moment determinat els ordenaren que es retiraren. Totes aquestes coses no poden ser alienes al que fa el president de la Generalitat. Hauríem d’investigar coses de la geolocalització del seu mòbil, les telefonades: no les que ell diu que va fer i que va rebre entre les tres de la vesprada i les vuit del vespre, sinó durant tot el dia. És d’una irresponsabilitat manifesta i un menfotisme inexplicable. Jo crec que pot tenir responsabilitats penals.

—Amb el temporal que vivim aquests dies, hem vist un canvi d’actitud del president, una exhibició de recursos i de mesures que no sé si és una autoinculpació.
—Jo crec que sí. La situació era molt complexa, a veure què feia aquests dies. O passava de tot i desapareixia, o encapçalava les operacions. Ell es fixa molt en el llenguatge i totes les piulades diuen “Mazón acompanya no sé qui” o “Mazón va amb no sé qui”, però el cas és que el president de la Generalitat és el president de tots els valencians; per tant, el responsable màxim i ho demostra.

—Això podria desmuntar en part la seua estratègia defensiva?
—L’estratègia defensiva era doble. D’una banda, deia que les agències estatals no els donaven informació i, en conseqüència, no sabia com reaccionar; i, d’una altra, que ell no encapçalava les emergències. Doncs, això que passa aquests dies ho desmunta tot, perquè la informació és exactament la mateixa, les mateixes agències, amb una diferència essencial, que és que s’han mobilitzat els recursos de la Generalitat. Tot el que no es va fer, s’ha fet ara.

—I parlant d’informació, hem sabut que entraven milers de telefonades al 112 provinents dels pobles de l’Horta Sud inundant-se, mentre el CECOPI estava reunit i que, segons la vice-presidenta Susana Camarero, ningú no en va informar.
—És incomprensible que ningú advertira que el 112 estava col·lapsat. És incomprensible que, essent allí la consellera d’Emergències, el secretari autonòmic d’Emergències, el director general d’Emergències, el subdirector general d’Emergències, que eren al capdavant del 112, no entraren a la reunió del CECOPI i no digueren què passava.

—La jutgessa té elements per a demanar al president que diga on va estar entre les 18.00 i les 20.28?
—No al president directament, però jo, per exemple, demanaré a la policia autonòmica els informes de treball dels policies i escortes del president durant tot el dia per a saber on eren, i les seues despeses de dinar. Hi ha mitjans tècnics per a saber on era el seu mòbil. Ara ens diuen de la Generalitat que ell no tenia mòbil personal. Molta gent el té, i és un 650 no sé què. Hi ha moltes proves indiciàries que es poden demanar sense implicar-lo a ell, fins que la jutgessa tinga clar que es pot encausar el president de la Generalitat i que, per tant, hi ha d’haver una resolució motivada al TSJ, que és el que prendria la decisió.

—Segons la llei d’emergències, el comandament únic és de la consellera responsable d’emergències, però com a responsable últim de totes les decisions, el president en seria el responsable?
—Qui és amo governa. En totes les crisis que jo he viscut mentre vaig tenir una certa participació en el Botànic, i en la vida política, quan hi ha una crisi d’aquesta magnitud, la persona que més mana és la que vol estar informada de tot. I els altres deixen en les seues mans la darrera decisió. El problema del poder és eixe. És teoria política dels clàssics: la soledat del poder i l’última decisió. Això jo ho he viscut amb Pérez Casado, quan volia desallotjar la Malva-rosa, o el 1982 quan hi hagué la pantanada, i cent mil persones de les Riberes es van moure per a fugir de l’avinguda de l’aigua. Hi ha unes errades brutals, en aquest cas, perquè, per exemple, la llei d’emergències diu que el cap de les emergències passa a ser el cap de totes les policies municipals. Què hauria passat si tots els ajuntaments hagueren tingut tota la informació i els seus policies locals, amb megàfons, hagueren avisat? Hi ha municipis que tenen un whatsapp ciutadà. Si algú dóna l’ordre que la gent puge al primer pis, que no baixe al soterrani, que s’obliden dels cotxes, s’haurien salvat moltíssimes vides. I crec que eixa espera a la darrera decisió, en estar aïllat en el poder s’ha produït segur, perquè jo crec que el missatge no s’emet fins que el president de la Generalitat no dóna el vist-i-plau de l’emissió i del contingut. I ho fa cinc hores tard. Perquè una altra qüestió que s’haurà de veure és per què no es va reunir el CECOPI dies abans, com en la dana del 2019, que és el paradigma de com es gestiona una dana.

—Salomé Pradas ja no és aforada, i el president, sí. Sembla lògic pensar que voldran descarregar sobre ella tota la responsabilitat com a directora de l’emergència.
—En teoria, sí. Però jo he conegut molt Ximo Puig i Mónica Oltra com a vice-presidenta, i és impensable que els seus subordinats prengueren decisions d’eixa envergadura sense que ells prengueren la decisió final. Qualsevol dirigent en una guerra, en una crisi climàtica, vol alçar la bandera, i és la soledat de la darrera decisió que et deia. Però eixa soledat no vol dir que estiga aïllat en un despatx del palau sense saber què passa. Hi ha els mitjans de comunicació, les piulades de la gent, la ràdio, per saber permanentment què passa.

—Tot això que heu dit fins ara s’entén molt bé, però al final s’ha de concretar en un sumari. Serà possible fer-ho?
—Jo crec que sí. Perquè van arribant testimonis, gent que hi era. Si el que pensa fer Mazón és descarregar les culpes en Salomé Pradas; Salomé Pradas descarregar-les en el secretari autonòmic; el secretari autonòmic, en el director general; i el director general, en el subdirector general; i el subdirector general, en els tècnics…

—Arribem al maquinista de l’accident del metro.
—És el maquinista de l’accident del metro. El metro n’és un exemple. Jo vaig estar en la instrucció del metro i patírem moltíssim, perquè la jutgessa creia que la culpa era del maquinista i ens ho negava tot, i en els interrogatoris quasi totes les peguntes de les acusacions deia que eren capcioses i inútils… Va tenir una paralització d’uns anys i quan Évole va demostrar que era una situació insostenible, que mereixia una investigació, s’arribà a unes certes condemnes tal vegada simbòliques. Però sí que hi havia una relació entre l’activitat administrativa i el resultat penal de les morts. Ara és un cas molt semblant, amb la diferència que la jutgessa té una tesi i eixa tesi és la que intentarà esbrinar per on puga. Ja anem veient declaracions en mitjans periodístics del cap de bombers del consorci, del cap dels brigadistes forestals. Tenim els whatsapps que enviava el tècnic d’AEMET als seus companys des del CECOPI. I hi ha una dada molt sorprenent. Per què no hi ha les gravacions del CECOPI? És inversemblant que oficialment no es gravaren les reunions, però també dic que on hi ha trenta persones és molt probable que una que hi va entrar telemàticament, ho gravara en el seu despatx. I si això isquera, també aportaria molta llum. Costarà més o menys, però jo crec que la veritat eixirà a la llum.

—Una de les coses que van sorprendre la setmana passada és eixa difusió de la fotografia del president arribant a les 20.28. Heu demanat una inspecció ocular de les instal·lacions de l’Eliana.
—Jo he demanat una visita de les instal·lacions. La llei preveu que una comissió judicial puga fer inspecció ocular. Les parts i el jutge van prenent nota de les coses que hi ha i com estan. Jo crec que en aquest cas tot se centra en el war room. Seria la sala de màquines de tota l’emergència, localitzada a l’Eliana, en un carrer concret i en unes instal·lacions concretes. I seria molt bon punt de partida saber si hi ha més despatxos, on es reuneix el CECOPI, què són eixes pantalles de plasma que veiem en tots els reportatges i què hi ha, la informació en temps real d’AEMET, o de la confederació hidrogràfica, on són les càmeres en totes les dependències, saber com funciona realment el 112. Jo crec que la inspecció ocular o fins i tot una reconstrucció del que va passar en eixes hores dramàtiques seria molt pertinent. S’ha demanat i estem pendents que la jutgessa ens diga que sí o que no.

—Això inclou també una revisió de les càmeres de seguretat, per si s’havia canviat de l’horari d’estiu al d’hivern?
—Sí, i tant. L’informe que envia el cap de seguretat de les instal·lacions, i el firma el subdirector general d’emergències, ens diu que hi ha càmeres dins i fora. A mi m’han dit que hi ha dos accessos. Que hi ha una porta principal i una porta lateral. Aquestes càmeres, manualment s’estabilitzen, el canvi d’horari va ser el cap de setmana del 25 d’octubre i es va canviar, diuen ells, i que el desfasament que hi havia quan ens envien les imatges era de tres segons. Ells no neguen que el president arribara a les 20.28. Però en qualsevol cas, fóra abans o després, què feia entre les cinc i mitja o sis menys quart fins a les vuit i mitja que va arribar? Què va fer? Amb qui va parlar? Perquè sembla que hi ha una telefonada a les 19.43 amb Salomé Pradas i que, dos minuts després, Pradas diu als tècnics que s’ha d’enviar el missatge. Hi ha molta gent que deu pensar: per què m’he de carregar la culpa jo podent dir la veritat? I confiem esbrinar la veritat.

—Ho heu comentat al principi. Una de les eixides que ha tingut el president Mazón és culpar de tot el govern espanyol i l’apagada informativa d’AEMET i la confederació. L’anàlisi del comportament d’aquestes agències també la tindreu en compte?
—Sí, però parlem d’una agència que fa prediccions, AEMET. Tu, com a responsable polític, has de pensar què passarà si es compleixen les prediccions, i si erren per defecte ho has de tenir previst, també. I la confederació sí que ha de controlar els cabals dels rius, però la vigilància dels barrancs és competència de la Generalitat Valenciana. A més, hi ha dues persones que ho diuen en dos moments clau. El subdirector general d’Emergències que diu: “Ara la nostra tasca és controlar els barrancs.” Perquè ell sabia que si plovia dalt, l’aigua havia de baixar fortíssima baix. I jo, per cert, vaig ser el primer sorprès quan vaig descobrir que el barranc del Poio acabava en l’Albufera, no ho havia pensat mai, la veritat. Però els tècnics hi són, i l’administració autonòmica té un pressupost de 31.500 milions d’euros. Té enginyers, meteoròlegs, tota mena de professionals que poden alertar i advertir. No es pot culpar qui fa la predicció. Hi ha uns estatus que sols s’entenen entre ells, per exemple, quan diuen: el llindar superarà els 180 litres. Això pot ser que arribe a 500, o a 800, però està protocol·litzat que amb més de 180 ja exigeix un nivell de protecció X. Quasi ningú no ho sap, però el mes de setembre els governs anteriors –i si el Botànic ho feia, el PP supose que també– tenien reunions per a estudiar què podia passar al setembre i a l’octubre. Perquè hi havia el risc climatològic més greu que podria tenir el país. Ja es tenia una certa previsió.

—A l’estiu va haver-hi el canvi a la Conselleria d’Interior.
—Jo crec que aquest govern pensava que Emergències era una qüestió menor, i Vox la va reivindicar perquè anava amb els bous. Volien Emergències per tenir els bous. I en l’any que governaren no feren res. Ni els protocols ni res. I després, a una persona que havia demostrat la seua inutilitat en una conselleria important, com Medi Ambient, l’envien a Emergències. I es troba amb l’emergència més gran que ha tingut aquest país.

—Quins delictes es podrien imputar?
—Crec que són homicidis imprudents. Hi ha una qüestió tècnica que fa convertir els homicidis imprudents en homicidis, que és el dol eventual, però és una qüestió teòrica molt rebuscada. Crec que no té discussió que serien homicidis imprudents i lesions greus per imprudència greu. I ací hi ha el límit sobre què és una imprudència lleu o una de greu, perquè el delicte baixa moltíssim. I serà per on girarà la instrucció. Si hi ha un responsable. Ara ACPV està determinada a saber la veritat, i busquem la veritat, com siga. I quan la tinguem, veurem si és possible que hi haja responsables. I si hi ha responsables, que vagen a judici. Són passos. I som en el primer.

—Us ha sorprès la manera com s’expressa la jutgessa en les seues resolucions? Les persones que no sabem de dret les llegim i ens sembla que les entenem.
—És el que diu la llei, que els jutges s’han d’expressar d’una manera que l’administrat puga entendre-ho clarament. Són resolucions amb molta concreció. No perd folis i folis marejant ni fent referències a la doctrina o a la jurisprudència, sinó que parla un llenguatge molt pla, escriu molt bé, frases curtes, molt ben puntuades, en què la idea central sempre és molt clara i transmet allò que qualsevol persona normal entendria quan analitza la situació. I eixa és una clau. Ella des del primer moment va demanar a A3 Media, Mediaset, À Punt i a totes les cadenes de televisió que tenien entrevistes a persones, connexions en directe, i, és clar, veure això, fa feredat, perquè veus companys rodejats d’aigua i des de l’estudi que els diuen: vés a espai… Això ella ho dóna com un element més de les dificultats que hi havia eixe dia des de primera hora del matí.

—Teniu una carrera política llarga i en aquesta entrevista heu parlat de la proximitat a les institucions. A parer vostre, i a desgrat de Zaplana i de Gürtel, tenim davant la crisi institucional més greu al País Valencià?
—Mires pel retrovisor i veus que hi ha un president de la Generalitat condemnat; un altre que en teoria era temporal, Olivas, condemnat; un altre ha estat en molts procediments judicials… Però, en aquest cas, és una crisi perquè són massa persones. Ja no parlem de diners, ni d’un edifici molt lleig que tota la vida estarà ací. Parlem de 227 persones que han mort i que pot implicar 30.000 o 40.000 persones del seu àmbit, familiars, amics, concentrades en poblacions molt concretes. I això és una crisi perquè té transcendència nacional i internacional. El PP té un problema molt greu, perquè les enquestes diuen que es perd la confiança en el PP. I els monstres de l’extrema dreta van creixent. I van creixent tot i que ells mai en la vida no haurien resolt eixa qüestió, no sols per la seua inutilitat, sinó, perquè en teoria no creuen en aquestes coses del canvi climàtic o les pluges de tanta intensitat. Però és insostenible tenir un president a qui la gent no creu, i els votants del PP estan indignats amb allò que va fer Mazón. I té mala solució, perquè si el PP no dóna resposta i els intents d’una moció de censura no tenen viabilitat, perquè no tens la majoria, pot ser molt vistós el debat parlamentari i deixar-lo en ridícul. I quan no hi ha resposta, algú ha de convocar eleccions.

—Vàreu ser síndic socialista a les Corts. Quan veieu les sessions de control al president Mazón i el seu comportament amb l’oposició, que són els representants de la ciutadania, què penseu?
—Les sessions de control són cada vegada més l’espill on es mira el president de la Generalitat. I ara, amb aquests talls de vint segons, trenta segons que es reprodueixen en les xarxes socials, el derrotaran, perquè la gent torna a traure que ell a les set era allí, després diu que a les vuit i mitja… Són eixos detalls que consten i estan publicats i van eixint.

The Washington Post · Michael E. Miller

Sydney, Austràlia. La multitud s’aglomera, un matí de febrer, davant un gran concessionari de BYD en un centre comercial de Sydney. Un a un, els curiosos repassen els vehicles de la marca, lluents i perfectament arrenglerats en llargues fileres. Mentrestant, un petit robot els va duent ampolles d’aigua amb el logotip de la marca.

Un d’aquests compradors, Vanessa Farrer, explica que ja ha pagat un dels vehicles, un SUV híbrid endollable que costa uns 29.000 euros, i confia que li arribi d’ací a una setmana.

El seu marit, Liam Flood, diu que ha restat tan impressionat pel vehicle que ara vol provar la Shark, la nova camioneta híbrida endollable de BYD. Després de donar-hi una volta, Flood en paga els 36.000 dòlars que costa immediatament.

La parella contrasta la situació a Austràlia, on els vehicles elèctrics xinesos són com més va més populars, amb la dels Estats Units, on ni tan sols són a la venda. “No crec pas que canviï, ara que Trump ha tornat la presidència”, diu Flood.

Tant Trump com el seu predecessor, Joe Biden, han adoptat una estratègia de línia dura contra els vehicles elèctrics xinesos, que aquests darrers anys han guanyat terreny al mercat internacional a passes de gegant: l’any passat, de fet, BYD va fabricar més cotxes elèctrics que no Tesla. Com a president, Biden en blocà la importació als Estats Units tot imposant un aranzel d’un 100% –l’equivalent a doblar-ne el preu– als vehicles de la marca. Justificà la mesura apel·lant a la necessitat de protegir els fabricants d’automòbils nord-americans de la “competència deslleial” de les marques xineses, que acusà d’haver rebut suport indegut de Pequín.

Trump, que en el primer mandat presidencial ja impulsà una guerra comercial amb la Xina, també ha promès de salvar la indústria automobilística nord-americana –per exemple, a còpia de revocar els incentius fiscals aprovats per Biden a la compra de vehicles elèctrics. Així mateix, ha imposat aranzels addicionals d’un 10% sobre totes les importacions xineses, que aquesta setmana ha doblat fins al 20%.

Liam Flood (dreta) es fa una fotografia amb la seva dona, Vanessa (esquerra), després de comprar un vehicle elèctric de BYD (fotografia: Mridula Amin/The Washington Post).

Però a Austràlia, un país sense una indústria automobilística pròpia que necessiti protecció, de vehicles elèctrics xinesos se’n veuen per tot arreu. Prop d’un terç dels que es venen al país, de fet, són d’origen xinès: si s’hi inclouen els de Tesla fabricats a la Xina, aquesta xifra augmenta fins a dos terços.

BYD, en particular, és una de les marques xineses que ha esdevingut més popular al país, amb vendes que hi van augmentar d’un 65% l’any passat, segons David Smitherman, conseller delegat del distribuïdor australià de la marca.

Gairebé un vehicle elèctric de cada quatre venut a Austràlia el 2024 va ser un BYD. Enguany es preveu que aquestes vendes es doblaran, cosa que la convertiria en la marca de vehicles elèctrics més venuda del país, per davant de Tesla i tot.

Però l’èxit de BYD a Austràlia ha deixat en una situació complicada el govern australià, que forma part de la xarxa d’intercanvi d’intel·ligència Five Eyes, juntament amb els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit i Nova Zelanda.

Més enllà de protegir els seus fabricants de vehicles elèctrics d’allò que repetidament titllà de competència deslleial xinesa, el govern de Biden també es referí sovint a la proliferació de vehicles elèctrics xinesos com un problema de seguretat nacional: la majoria d’aquests vehicles tenen connexió a internet, i Washington sovint havia mostrat preocupació per la possibilitat que això permetés a Pequín d’accedir a les dades dels conductors. Sobre això, el govern de Trump té una posició semblant.

Poc abans de deixar la presidència, Biden va blocar la importació de programari automobilístic xinès per al 2029 –cosa que, a efectes pràctics, prohibeix la importació de vehicles xinesos als Estats Units– per por que Pequín pogués fer-lo servir per espiar els conductors nord-americans.

Funcionaris dels departaments de Justícia i Comerç dels EUA informaren els seus homòlegs australians d’aquesta decisió l’octubre passat, tot instant-los a fer com ells. Cànberra, tanmateix, evità de pronunciar-s’hi, segons que explica un funcionari del govern nord-americà.

El Ministeri d’Interior australià, responsable de la ciberseguretat al país, declarà en un comunicat: “Seguim de prop l’evolució d’aquesta qüestió als Estats Units, i col·laborem activament amb el govern nord-americà per a aprofundir les implicacions de qualsevol proposta en matèria de regulació.”

Façana del consolat xinès a Sydney (fotografia: Mridula Amin/The Washington Post).

Alguns analistes han demanat a Cànberra que segueixi les passes de Washington, tot acusant el govern de prioritzar els vehicles elèctrics barats –i les relacions amb Pequín– a la seguretat nacional.

“Hi ha un risc crucial en matèria de seguretat nacional que no podem negligir”, explica Justin Bassi, director executiu de l’Institut Australià de Política Estratègica, un laboratori d’idees que propugna una posició de línia dura en les relacions amb la Xina.

Funcionaris del Ministeri d’Interior australià han advertit al parlament que hi ha la possibilitat que els vehicles xinesos amb connexió a internet recullin dades de viatges dels usuaris i enregistraments d’àudio.

El client és qui tria

L’esfondrament de la indústria automobilística australiana, ara fa una dècada, implica que el país hi té molt menys a perdre amb l’arribada dels vehicles xinesos que no pas alguns altres països occidentals.

“Com més competitiu sigui el panorama automobilístic mundial, millor per a nosaltres”, diu Huw McKay, economista i professor visitant de la Universitat Nacional d’Austràlia a Canberra. “Tot això acaba afavorint el client, que és qui tria”.

La popularitat dels models xinesos ha fet que els vehicles elèctrics superin el 10% de les vendes de cotxes nous a Austràlia, i es preveu que aquesta xifra es duplicarà d’ací al 2027. Això pot ajudar a frenar la contaminació atmosfèrica en un país acostumat a les camionetes, que consumeixen molta gasolina, i en què el transport és responsable de més d’una cinquena part de les emissions.

Detall d’un vehicle de BYD circulant per Sydney (fotografia: Mridula Amin/The Washington Post).

“Per als australians, les subvencions del govern xinès als fabricants d’automòbils no són cap problema, ans al contrari: si Pequín vol invertir els diners dels seus contribuents a abaratir-nos els seus vehicles elèctrics als australians, els diem que moltes gràcies”, ironitza McKay.

BYD ven sis models a Austràlia. Un és el Dolphin, un utilitari que, segons la marca, és el primer vehicle elèctric que es ven per menys de 30.000 dòlars australians (uns 18.000 euros) al país.

Aquests darrers anys, l’hegemonia que Tesla ha tingut fins fa poc al mercat australià sembla haver-se’n començat a ressentir. Les vendes de la marca al país van baixar d’un 17% l’any passat: si aquesta tendència continua, BYD superarà Tesla en vendes a final d’any.

Un usuari mostra l’aplicació de BYD al seu telèfon mòbil. Li serveix per a comprovar el nivell de càrrega de la bateria a distància, o bé d’encendre l’aire condicionat per a refredar el vehicle abans no hi entri, entre més funcionalitats (fotografia: Mridula Amin/The Washington Post).

Les vendes de dos fabricants xinesos més, MG i GWM, també van augmentar a Austràlia l’any passat, tot i romandre a una distància considerable tant de Tesla com de BYD. El fabricant alemany BMW també va duplicar-hi les vendes de vehicles elèctrics, i les de les sud-coreanes Hyundai i Kia van augmentar a un ritme més baix.

David Crockett, que té un canal de YouTube dedicat a BYD, explica que els seguidors nord-americans sovint estan astorats en saber els preus dels models a Austràlia. Alguns, fins i tot, li expliquen que volen provar de comprar un BYD a Mèxic i fer-lo passar per la frontera cap als Estats Units.

“Què poden espiar?”

Al principi, Farrer era escèptica sobre la qualitat dels BYD. Però aleshores recordà el cas dels vehicles japonesos, als anys vuitanta, i els vehicles sud-coreans, als anys noranta –que tot i fer arrufar celles en un primer moment també demostraren ser de bona qualitat. “Quan vaig veure els models, vaig pensar que la història es repetia, que tot era qüestió de prejudicis”, afirma.

Farrer, d’una altra banda, no està preocupada per la possibilitat que el seu cotxe l’espiï. “Què poden espiar?”, diu.

Flood (dreta) i Farrer (esquerra) condueixen la seva camioneta BYD nova per Sydney (fotografia: Mridula Amin/The Washington Post).

James Robinson, portaveu de BYD a Austràlia, no vol fer comentaris sobre la qüestió de l’espionatge. Smitherman, el representant de la distribuïdora local, insisteix que no hi cap risc que les dades recollides pels vehicles de la marca caiguin en mans del govern xinès. “Totes les nostres dades s’emmagatzemen a Austràlia, i complim la legislació vigent sobre privadesa”, afirma.

Però Bassi, el director del laboratori d’idees, insisteix que el govern australià no es pren la qüestió de l’espionatge prou seriosament. L’investigador demana que Austràlia, els Estats Units i més aliats tinguin un enfocament unificat per a mantenir la tecnologia xinesa fora de sectors estratègics com ara la indústria automobilística, la sanitat o bé els serveis públics.

Si més no, afegeix, Cànberra ha de tenir una visió més àmplia sobre la qüestió de l’espionatge xinès: amb decisions concretes –com ara prohibir la construcció de la xarxa 5G de Huawei, l’any 2018, o bé retirar les càmeres de seguretat xineses de les oficines del parlament, l’any 2023– ja no n’hi ha prou.

“Hem de deixar d’abordar el problema cas per cas, perquè és evident que aquesta estratègia no funciona –explica–. La tecnologia avança més de pressa que no poden avançar els governs.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

A la cantonada entre la rambla de Catalunya i el carrer de Còrsega, a Barcelona, es destaca la floristeria Maria Ponsà Flors. Fa més d’un segle –per a ser exactes, cent vint-i-set anys– que és una referència a la ciutat. Ho és per les flors que tenen, per la manera com les mostren i també per la manera com les despatxen. Surts d’allà una mica tocant el cel, pel tracte que et donen. Ara aquest lloc emblemàtic s’ha convertit en alguna cosa més.

Maria Ponsà Santolari, que regenta la botiga, fundada per la seva rebestia i que van continuar els seus pares, ha aconseguit un fet insòlit: que els barcelonins s’aturin a mirar una buguenvíl·lia. Que deixin d’anar atrafegats i surtin del seu món interior per prendre consciència d’una buguenvíl·lia, que ara tot just comença a florir, i que fa vint anys Maria Ponsà va plantar a l’escocell de la surera que té al davant de la botiga. Els vianants s’hi aturen atrets pels cartells amb frases que et toquen el cap, com no matar mosques a canonades, i de seguida entren a signar perquè es trobi una solució i la formosa planta pugui continuar vivint, fent companyia a l’asfalt de Barcelona. Maria Ponsà aclareix sempre que signar no va contra l’ajuntament, sinó a favor de la buguenvíl·lia.

De moment, s’hi han adherit més de 26.000 persones. L’entusiasme per signar creix i fa lluir la millor cara de la ciutat. Maria Ponsà i la seva companya Carla Mateu van aturar la brigada de parcs i jardins. Amb ganes de resoldre el problema causat pel vent, van demanar ajut a l’ajuntament per trobar una solució que protegís els vianants i la planta, perquè la buguenvíl·lia s’havia enfonsat trenta centímetres. I es van trobar amb una resposta expeditiva, que no atenia la seva demanda. Al final els van convèncer que no la tallessin. Ara, mentre creix la sensibilitat dels veïns, esperen la resposta de l’ajuntament. Sembla clar que la solució és una pèrgola, fàcil de desmuntar, si convé. Sant Jordi seria un bon moment perquè tot estigués resolt.

—Què li va passar a la buguenvíl·lia?
—El 7 de desembre hi va haver una ventada i la buguenvíl·lia va baixar uns 30 centímetres. Perill no n’hi havia, perquè una buguenvíl·lia no és una palmera ni un arbre i cedeix molt a poc a poc, però té punxes. Per precaució, vam avisar l’ajuntament, perquè l’encerclés. El dilluns següent, ens trobem de sorpresa que vénen a tallar-la. La volien deixar a un metre de terra, de manera que hauria desaparegut tota la buguenvíl·lia. Possiblement no s’hauria mort perquè és una de les plantes més resilients i més fortes que hi ha, però s’hauria perdut tot això que veus.

—I vàreu dir que no es tallava?
—Va ser la meva companya, la Clara Mateu, que va dir que m’esperessin. I no es va tallar.

—I així va començar la lluita per la buguenvíl·lia.
—Quan una cosa la trobo injusta, o que no té raó de ser, intento lluitar. La lluita no és contra ningú, saps? És a favor, a favor de la planta i del sentit comú.

—Ara continua amenaçada?
—Hi ha hagut molt rebombori mediàtic. Els clients mateixos o gent que passava feien les fotocòpies i demanaven per signar. La signatura no ha estat contra l’ajuntament, sinó sempre perquè salvem la buguenvíl·lia. Hem presentat un projecte de posar-hi una pèrgola. Si no els agrada, el podem canviar. Una persona d’aquí, de Barcelona, s’ha ofert a fer el projecte de la pèrgola i assumir-ne el cost. L’ajuntament ha d’assumir l’encàrrec a cost d’un euro. Si volen un altre disseny, també es pot fer. És important que diguin ells per on s’ha de punxar, perquè per sota passa l’electricitat. És molt fàcil trobar una manera d’arreglar-ho. A la normativa, hi ha un epígraf que es diu “Petits paisatges urbans”, que inclou la possibilitat que l’ajuntament protegeixi aquesta planta per a generacions futures, que aquesta planta sigui viva per als nostres fills i per als que vindran. Una buguenvíl·lia pot viure molts anys.

—Quants anys té aquesta buguenvíl·lia?
—Ara ha fet vint-i-cinc anys.

—La vàreu plantar vosaltres?
—Sí, quan l’ajuntament tenia el projecte “Plantes als escocells”. Jo vaig veure una planta petitona, que no la volia ningú i que totes les seves germanes eren ufanoses. La vaig plantar, gairebé sense cap esperança, a l’escocell. Pensava que no se’n sortiria i mira si se n’ha sortit.

—Ara espereu que s’aprovi la pèrgola?
—Esperem a parlar amb algú de l’ajuntament que pugui tenir el criteri i l’autoritat per a trobar que en el sistema burocràtic es pugui posar una estructura del tipus que vulguin, però que sigui sòlida i autoportable, per si cal moure-la. Una buguenvíl·lia pot viure unes quantes generacions. Al Japó en vaig veure una de tres-cents anys.

—Vàreu dir que tallar la buguenvíl·lia era matar mosques a canonades.
—Ens agraden les solucions assenyades i tallar-la no ho era gens.

—La burocràcia se’ns menja?
—A vegades, aquestes coses diferents es veuen com un problema. Com les encaixem? Com ho posem? Jo em poso en el seu lloc i puc entendre aquesta sensació, però no és cap problema. És una joia. Potser sí, que és difícil d’encaixar, però s’ha de buscar la manera. Si els papers passen per davant del desig dels ciutadans, això no funciona. Jo no parlo per mi, en aquest moment parlo en nom de 26.000 persones que han firmat, en un mes i mig.  La gent passa, entra, pregunta i signa.

—Vàreu néixer gairebé aquí. Quants anys fa que teniu aquesta floristeria?
—És la floristeria més antiga de tot l’estat, té cent vint-i-set anys. Tota la vida de la nostra família ha girat entorn de la floristeria. M’agrada dir que tenim converses vegetals. “Com trasplantarem això?” “Les violetes aquest any les posem en aquest camp o les canviem?” “Això ho deixem reposar.” Les flors m’ho han donat tot. M’han donat vida, m’han donat consciència, m’han donat amor desinteressat. Les flors ho donen tot sense demanar res d’una manera molt senzilla. Les flors m’han donat una lliçó de vida.

—Es valora igual la flor ara que abans? Hi ha una manera diferent de sentir-les?
—Nosaltres tenim una sort tremenda de tenir uns clients molt fidels. Si els preguntes què volen, sempre em contesten: “El que tu vulguis, tu ja ens coneixes, tu fes…” Però sí, tot ha canviat molt, tot es demana per internet.

—Durant la covid va ser molt dur?
—Vaig patir perquè no podíem obrir la botiga, però va ser bonic. Una merla va fer un niu a la buguenvíl·lia, i una de les filletes entrava a la botiga i se’ns posava al damunt. Després, quan la gent va poder sortir, va ser bonic perquè la gent comprava flors no per regalar sinó per a ells mateixos. Les flors són aquell típic regal de quan no se sap què regalar. Però atenció! Una flor pot canviar-te l’energia d’un dia. Aquesta és la importància de la flor i no de qualsevol flor. Cada persona necessita una energia, potser un dia necessita una flor i un altre dia una de diferent. No viuríem sense flors.

—Què és millor, regalar un ram de flors o una planta? A vegades regalem plantes i al cap de pocs dies es mor.
—L’aspecte més important d’una florista, d’una persona que treballa amb flors i plantes, és que assessori, que expliqui com s’han de cuidar. Nosaltres tenim aquest telèfon que hi ha als cartells, que també és per a assessorar qualsevol que hagi comprat una planta a qualsevol lloc i que la tingui malament. Perquè la gent, de vegades, compra una planta i no sap com cuidar-la. De vegades, no sap ni com es diu. Et diuen: “Tinc una planta a casa que està molt malament.” “Verda.” “Quant temps fa que la teniu?” Diuen, per exemple, “tres anys”. I dius: “Molt bé, fantàstic, no?” Pobra, fa tres anys que és al mateix test i no menja?

—Ens oblidem que les plantes necessiten aliment?
—Les plantes també s’alimenten. I no estem acostumats a donar-los gaire menjar. Tenen una dieta molt específica. A unes els agrada el ferro, a les altres els agrada més el coure. Les terres són diferents. Unes han de ser més compactades, unes altres més poroses… Poden demanar-m’ho, encara que no l’hagin comprada aquí.

—Quines és la planta més regalada?
—Les plantes són molt importants perquè tenen vida, et poden donar flors. És molt important, ja et dic, canviar-les de test, regar-les, donar-los menjar i beure. No sé quina és la que és regala més.

—I amb un ram de flors, que regalem?
—Amb un ram de flors la gent regala moltes coses i n’explica també moltes. Són petits escrits florals. Hi ha un client nostre, que havia estat molt amic d’en Miquel Martí Pol, que em demana: “Maria, em pots escriure una carta d’amor per la meva dona?”

—Sabeu escriure amb les flors?
—Intento explicar amb flors el que aquest senyor vol comunicar. Hi ha flors que donen consol quan es mor una persona, flors que donen alegria, flors per a demanar perdó. Els rams de flors sempre són diferents segons per qui són.

—M’heu deixat intrigada, amb això de flors per a demanar perdó.
—Una vegada va venir un client i em va dir que volia unes roses vermelles per demanar perdó a una persona. Jo, que hi tenia molta confiança, en el client, li vaig dir: “No, jo no venc cap flor ni cap rosa per a demanar perdó.” Primer vés i li demanes perdó i després vés i li portes la rosa vermella. Això de triar la flor depèn de com ets tu i també de com és la persona a qui la vols regalar. Ara ja està una miqueta més de moda el coneixement intuïtiu, perquè abans tot era molt racional.

Durant tot l'any, quan Maria Ponsà no hi és, de la buguenvíl·la en té cura Clara Mateu. Maria Ponsà abraçant-se amb Carme Piera, que quan ella no hi és l'ajuda a tenir cura de la buguenvíl·la.

Dissabte serà 8 de març. Un altre dia en què tornarem a entonar la necessària-però-esgotadora premissa que diu que en realitat cada dia és 8-M o ho hauria de ser. Un any més, un dia més, al peu del canó, defensant mínims que continuen incomplint-se, recordant que qualsevol xifra de feminicidis o de qualsevol violència contra les dones que no sigui zero és una xifra tacada de vergonya, de fracàs social; una ignomínia. Abordarem la defensa feminista –que no és res més que defensa dels drets humans–, des de tots els àmbits de la vida, perquè la violència contra nosaltres, la silenciosa i imperceptible i la més evident, és a tot arreu: a dins les llars, a l’àmbit laboral, als jutjats, a la medicina, als carrerons públics, a l’esport… Tornarem al carrer, tornem a alçar la veu i, qui dia passa, any empeny i una altra vegada haurem fet una volta al sol i tornarà a ser 8 de març, i així, fins quan? Quina sensació tan tediosa d’història de lluita inacabable que sembla no tenir un horitzó definitiu i irreversible de triomf.

La militància feminista, com qualsevol militància, és una manera de viure, d’entendre el món, però també és una condemna ideològica. D’una banda, ens reafirma en la nostra autoimatge i ens acarona i ens calma la consciència perquè és militant que fem alguna cosa per la societat i ho celebrem internament; militar ens fa sentir que fem el que és just, ens sentim mínimament útils, d’esquerres i decents com a éssers humans que actuen, que no callen, però alhora ens atrapa en l’eterna sensació de cansament per manca de resultats, ens condemna a concloure que militar, que lluitar per causes que semblen impossibles, igual que viure, és un resoldre per no estar mai resolts. Aquell enganxós sentiment de constatar que no avancem gaire, però que de cap manera podem rendir-nos, perquè això suposaria retrocedir i més ara, avui, amb l’auge de l’extrema dreta creixent a tants països, també al nostre.

Dissabte serà 8 de març, i una altra vegada sortirem al carrer, tot i que personalment, com a dona, el que realment em vindria de gust és alimentar el meu plaer, el meu gaudi i no pas vestir-me, un dia més, de dona reivindicativa. El que realment voldria fer dissabte és quedar amb les amigues, les tietes, les àvies, amb dones desconegudes, no per alçar pancartes, sinó per celebrar-nos, per aplaudir-nos, per cuidar-nos mentre riem, mengem o fem qualsevol cosa que no impliqui productivitat capitalista, que no impliqui sentir-nos ofegades, com habitualment. M’agradaria que qualsevol dona tingués dret de vaga sense ser penalitzada en cap sentit, ni a casa, ni laboralment, però no per anar a la trinxera –que ja prou que hi som cada dia a la trinxera–, sinó per fer el que li plagui: la dutxa llarga que no es pot permetre gaire sovint, la lectura d’un llibre que té pendent de fa mesos, anar al teatre o a nedar al mar, passejar per la muntanya, o fotre’s un Daiquiri sense sentir el pes de la culpa que solem arrossegar.

Sabeu què trobo que seria realment revolucionari aquest 8 de març, i també els dels anys vinents? Que fóssiu els homes els qui sortíssiu al carrer, els qui us escarrasséssiu a pensar els lemes feministes i enginyosos de les pancartes, qui anéssiu a la manifestació amb els vostres amics, amb els vostres pares, avis, oncles, amb les vostres criatures. M’agradaria que féssiu vostre aquest dia, que prenguéssiu el relleu de la lluita, aquest 8-M, que fóssiu vosaltres els qui us queixéssiu, els qui demanéssiu festa a la feina per sortir a defensar-nos, a reivindicar-nos, a cridar per nosaltres que ja n’hi ha prou, mentre nosaltres abracem la llibertat de fer el que ens plagui. Potser, així, ocupant, ni que sigui per un dia, el nostre lloc, el 9 de març, el 10 de març i la resta de l’any, davant el següent titular d’assetjament, d’assassinat d’una dona en mans del seu ex, entendríeu la trista i frustrant sensació de desgast i abatiment, sentiríeu que, si no anem tots alhora, que fins que la causa del feminisme no sigui també la vostra causa principal, tota lluita quedarà curta.

Per a aquest 8-M, demano que reclamem el gaudi perdut. Com diu l’humorista Ali Wong: “Com a dona, necessito més coses. No només vull el mateix sou que els homes, també vull el mateix plaer al qual ells tenen dret. Però, és clar, seria una amenaça que un gruix massa gran de dones prenguessin consciència que mereixen aquest plaer, perquè això suposaria que la gran majoria de dones deixarien d’estar disponibles per als seus marits, deixarien de fer-los la vida més fàcil.” En un dels seus monòlegs, Wong deixa anar la següent pregunta: “Sabeu quin èxit tindria jo si tingués una esposa, una dona afectuosa, amorosa i devota sempre al meu costat?”

Aquest 8-M proposo que siguem la millor versió de nosaltres mateixes, la que dóna amor, la que fa avançar el món, la que escolta, la que atén, la que cuida, la que s’anticipa, però no per entregar tota aquesta cura a un home, a una família, sinó a nosaltres mateixes. I que l’estela d’aquest comportament es perllongui la resta de dies de l’any.

The Washington Post · Kasha Patel, Helena Andrews-Dyer

[Advertència: aquest article conté informació important del setè episodi –i de la resta de la primera temporada– de la sèrie Paradise.]

Per ser una sèrie que s’anomena Paradise, la trama és lluny de ser idíl·lica.

La història comença amb l’assassinat d’un president. A priori sembla un cas policíac, però un canvi de guió inesperat revela que els personatges viuen en un món postapocalíptic. No és fins l’episodi setè de la sèrie, estrenat la setmana passada, que es revela la rècula de catàstrofes que va empènyer els personatges a traslladar-se sota terra: l’explosió d’un supervolcà, seguida d’un tsunami de gran magnitud, l’esclat d’una guerra nuclear i uns quants desastres més que tot aquest caos relega a un segon pla.

“L’obsessió amb la mortalitat és part de la condició humana”, diu Dan Fogelman, creador de la sèrie. “La mortalitat plana sobre les nostres vides en tota moment. I la mortalitat del món? No hi ha res més transcendental que això.”

Però fins a quin punt és possible que les catàstrofes que apareixen a la sèrie passin a la vida real? Heus ací què n’opinen els científics.

Què hauria de passar perquè hi hagués un “tsunami global”?

L’anomenat “supervolcà” de la sèrie entra en erupció sota la capa de gel de l’Antàrtida, i desencadena un “tsunami global” que envia onades de 90 metres d’alçària a tot el món. Les onades del tsunami, que es desplacen a gran velocitat, arrasen en qüestió d’hores les costes del planeta, de l’Antàrtida fins al pol nord. Tot allò que jagui per sota dels 90 metres d’elevació queda sota l’aigua en un tres i no res.

Crear un tsunami capaç de generar onades de 90 metres d’altura és difícil, però no pas impossible: a la vida real, de fet, ja ha passat, segons Sam Purkis, investigador en ciències atmosfèriques i marines de la Universitat de Miami. Tot depèn de com potent sigui l’erupció inicial: l’aigua és pesada de moure, afegeix, per la qual cosa caldria un detonant extremadament potent.

El 2022, el volcà submarí Hunga Tonga-Hunga Ha’apai generà onades de fins a 85 metres d’alçària quan entrà en erupció. Purkis i els seus col·legues calcularen aleshores que la força de l’erupció havia arribat a les 15 megatones –l’equivalent a 15 milions de tones de TNT, aproximadament, o bé a l’assaig nuclear més potent dut a terme per l’exèrcit dels Estats Units.

El volcà Hunga Tonga-Hunga Ha’apai, diu Purkis, es troba a la profunditat ideal per a desplaçar grans quantitats d’aigua. Encara que les onades en el punt original de l’erupció arribaren als 85 metres, l’impacte en altres punts va ser molt més reduït: a les costes del Perú, per exemple, les onades del tsunami no superaren els dos metres d’altura. Així i tot, aquestes onades més petites també van tenir efectes mortals.

Però l’erupció d’un volcà a l’Antàrtida, explica, no crearia cap tsunami: el volcà es trobaria en terra ferma i, per tant, no hi hauria aigua a desplaçar.

Sí que seria possible que el volcà, en entrar en erupció, fes caure el gel de l’Antàrtida a l’oceà, i això desencadenés una esllavissada submarina que podria acabar produint un tsunami. Va passar a Alaska l’any 1964, quan un terratrèmol de magnitud 9,2 –un dels més forts d’ençà que se’n tenen registres– desencadenà una esllavissada submarina que desfermà onades de gairebé 70 metres d’altura. Els efectes del tsunami van sentir-se en punts tan allunyats com Mèxic, Xile i Nova Zelanda.

Una altra possibilitat, diu Purkis, és que l’erupció del volcà creï una onada de pressió atmosfèrica que empenyi l’aigua cap avall i la faci ressorgir en altres punts del planeta. Després de l’erupció del Hunga-Tonga, Purkis detectà un tsunami a Miami causat per la pressió atmosfèrica. Ara, les onades d’aquest tsunami foren minúscules, de tan sols uns pocs mil·límetres.

Però sí que tenim un exemple històric d’un tsunami que desfermà onades de gran altura a milers de quilòmetres del punt d’origen: l’asteroide que causà l’extinció dels dinosaures.

En impactar contra la superfície terrestre, l’asteroide de Chicxulub desplaçà una quantitat d’aigua prou gran per a generar, segons les simulacions, onades de gairebé un quilòmetre d’alçària en totes les direccions.

Perquè hi hagi un tsunami global, doncs, caldria que un asteroide de gairebé mil milions de tones impactés contra la Terra. En aquest cas, ironitza Purkis, “el tsunami seria l’últim dels teus problemes”.

Existeixen de debò els “supervolcans”? Com en seria una erupció?

La sèrie fa referència tant a un “supervolcà” com a una “megacaldera en massa”, dos termes informals sense validesa científica. L’erupció de la sèrie sembla desencadenar un seguit de catàstrofes, incloent-hi el tsunami esmentat, i els científics que hi apareixen afirmen que el volcà ha erupcionat molt més de pressa que no preveien.

Encara que els supervolcans no són una categoria científica, les “erupcions supervolcàniques” són reals, i tenen repercussions globals. Al sistema volcànic de Yellowstone, per exemple, va haver-hi erupcions supervolcàniques fa tan sols 630.000 anys; i a la rodalia de Nàpols se’n registrà una altra fa tan sols uns 39.000 anys.

Una erupció es considera supervolcànica quan el volcà expulsa a l’aire mil quilòmetres cúbics, pel cap baix, de material. L’expulsió de cendra, que pot ser transportada pel vent  una distància llarga, és especialment perillosa perquè pot causar problemes respiratoris. Les erupcions també emeten molt diòxid de sofre, que quan arriba a l’atmosfera fa de capa protectora contra la llum solar i, de retruc, pot reduir la temperatura a la superfície.

Aquestes erupcions, que es produeixen en volcans terrestres, són especialment potents a causa del magma, ric en diòxid de silici, que s’hi troba a sota. El magma ric en diòxid de silici és molt enganxós i difícil de moure, cosa que dificulta la sortida de gasos a la superfície. El gas, atrapat, acumula pressió fins que finalment es despressuritza i explota violentament, com una llauna de refresc després de ser agitada.

L’Antàrtida té uns quants volcans, però no n’hi ha cap que hagi produït mai una erupció supervolcànica, segons que explica Jamie Farrell, sismòleg en cap de l’Observatori Volcànic de Yellowstone i investigador de la Universitat de Utah. Una gran erupció de grans dimensions al subsol antàrtic, tanmateix, podria fondre grans quantitats de gel, cosa que podria fer augmentar el nivell de la mar. Com Purkis, Farrell diu que tampoc no està segur que una erupció supervolcànica a l’Antàrtida pogués desencadenar un tsunami de la magnitud del de Paradise.

Atesa la lentitud del moviment del magma, els científics probablement tindrien notícia d’una erupció supervolcànica amb setmanes, o fins i tot mesos, d’antelació. A Yellowstone, Farrell i els seus col·legues monitoren regularment l’activitat sísmica, les deformacions del sòl i la quantitat i tipus de gasos que n’emanen –tres factors que, amb tota probabilitat, canviarien dràsticament en les setmanes immediatament anteriors a una gran erupció.

Tot això, tanmateix, és pura especulació, atès que al sistema de Yellowstone no s’ha registrat mai cap erupció supervolcànica. Si avui n’hi hagués una, diu Farrell, “realment no hi hauria gran cosa a fer per a mitigar-la, més enllà d’advertir el públic i evacuar la població de la rodalia”.

La humanitat podria sobreviure a aquesta mena de catàstrofes?

Els científics tenen pistes que indiquen que els humans, en el curs de la història, han aconseguit d’adaptar-se a catàstrofes naturals sense precedents. L’arqueologia indica que els humans van canviar radicalment la seva dieta després d’una erupció supervolcànica a Indonèsia, fa uns 74.000 anys: en compte de caçar mamífers, passaren a menjar més peix. També van haver d’aprendre a sobreviure en condicions molt àrides.

Encara que l’erupció del volcà Tonga, l’any 2022, va deixar uns quants morts, la xifra de víctimes –menys d’una desena– va ser molt inferior a la d’erupcions volcàniques del passat. Segons Purkis, aquesta diferència es pot atribuir a la millora en la preparació i la previsió, com també al fet que, en el moment de l’erupció, a la zona hi havia molts menys turistes que no és habitual.

A la sèrie, les catàstrofes naturals no són l’únic factor que empenyen els protagonistes cap a un paradís artificial: les accions d’uns altres humans, de fet, tenen un paper tant o més important en aquest trasllat cap al subsol.

Fogelman i l’equip de producció de Paradise van consultar uns quants científics a l’hora d’elaborar la seqüència de la fi del món que apareix a la sèrie. És una cascada d’esdeveniments, començant per una catàstrofe climàtica, el trencament de la cooperació internacional i, en darrera instància, una guerra nuclear.

“Al començament del projecte vam tenir converses molt morboses”, diu Fogelman. Tots els experts consultats sobre el projecte van propugnar versions semblants d’un mateix escenari: un efecte dòmino de catàstrofes, amb les males decisions de la humanitat com a primera fitxa a caure.

Els temes apocalíptics més ombrívols de la sèrie són poc habituals per a Fogelman, que es defineix com a optimista per naturalesa i que diu que continua creient que la gent és intrínsecament bona.

“Hi ha raons per a l’esperança en aquests moments, per més que costin de veure –diu Fogelman–. Estic en el mateix estat de por morbosa que tenim tots. Però repeteixo que la humanitat és bona: que som brillants, que continuem essent capaços de resoldre problemes, com la crisi climàtica, abans no passi res de realment terrible.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Ho dic d’entrada, que, després, capaç sóc d’embolicar-me amb qui sap què i oblidar-me’n: és un llibre preciós. Feia temps que no em passava, això de no poder parar de llegir. He tingut la sort, a més a més, de trobar les hores (un viatge amb tren) i l’espai (vagó de silenci) que m’han permès la immersió gairebé sense interrupcions en el món que crea Auður Ava Ólafsdóttir a Edèn (Club Editor). I de romandre-hi encara. Que això fan els grans llibres: que t’hi quedes i ells també; que se’t queden a dins.

No té grandiloqüències, aquesta novel·la, ni enigmes per resoldre ni girs sorprenents ni secrets de família ni escenes trepidants. La seva mateixa existència, i la petjada que deixa, ja ens mostren que per a tractar temes amb fondària no cal pompa. I el goig d’anar passant les pàgines, i d’assaborir-les, de riure, de vegades, també, de xalar i de no voler fer res més que no sigui llegir, continuar llegint aviam si creixen els plançons de bedolls, aviam com creixen, és una altra prova del poder de la literatura (que va molt, molt més enllà de les fórmules de manual per a mantenir l’atenció, que compta amb aquest intangible que no sempre es pot explicar però que emociona tant, quan hi topes).

El plantejament d’Edèn és senzill: una lingüista islandesa compra una casa i la repara i s’hi instal·la. Per viure lluny de Reykjavík. Per plantar-hi un bosc de bedolls. En aquella terra volcànica i sacsejada pel vent i la intempèrie, un petit bosc reparador. I deixa la universitat (per… coses); i continua corregint (la causticitat literària de la correctora: un altre punt molt a favor); i observa els canvis, i també els modela. S’ha especialitzat en llengües en risc d’extinció, i d’això parla la novel·la: de llengües, de cultures, de vides o paisatges en perill de desaparició. D’aquesta pèrdua col·lectiva que marca el nostre temps. I d’aquest amor, també. D’aquest amor particular per les paraules i pels mons que les paraules representen. Les singularitats que contenen. Matisos i mirades i universos dins d’un mot.

La novel·la sencera ho destil·la, això: que són les llengües i que són alhora les paraules que estimes perquè sí, perquè et recorden jo què sé, perquè te les deia qui sé jo, pel que sigui. La protagonista s’hi fixa sempre, en els mots, i li marquen rumbs i te’ls explica (quin treball esplèndid i fluid, per cert, la traducció, aquí: parlar d’Edèn és també, per força, parlar del torsimany Macià Riutort i de la revisió que hi ha sumat Núria Martínez-Vernis: gràcies fortes i tanco parèntesi). Per això sabem, per exemple, que, antigament, les dones del districte de Jiangyong, a la Xina meridional, “parlaven una llengua, el nü shū, que només entenien elles, incomprensible per als pares, marits i fills. Aquesta llengua s’escrivia en versos de set ideogrames que feien màximes, com ara: ‘Amb una germana al costat ningú no desespera’” (quantes coses no descriu, quantes històries no explica, l’existència i la forma del nü shū!). O que hi ha llocs a la Terra on no té sentit escriure “cau la nit”, perquè no cau mai, sinó que arriba amb una lentitud de dies (perquè també les expressions que no hi són ens parlen del món que ha creat una llengua). O que “en islandès tenim més de cent paraules per anomenar les borrasques, segons d’on bufa el vent i segons si és sec o humit, fred o tebi”.

Al petit poble d’aquesta història hi ha una botiga on la gent porta coses que ja no fa servir. Allà els llibres es col·loquen primer a la prestatgeria de vendes, a un preu assequible. Si no atreuen ningú, passen a la caixa de llibres que es regalen. Si allà tampoc no fan sort, tornen a ser, ai, pasta de paper. La protagonista hi va duent patracols de gramàtica, actes de congressos de lingüística, coses així i assumint que tindran un destí tirant a fosc. Però resulta que no i que, contra tot pronòstic, es venen:

“—La Gerður, la caixera del banc, ha comprat La genealogia de la llengua, i la Fríður, la del supermercat Kjörbúðin, el recull d’assajos La gramàtica no té per què ser avorrida. I just abans que tu entressis he venut a l’Elínborg K. La meva llengua. Una declaració d’amor“, li diu el peculiar botiguer, amb flegma característica.

És un capítol tendre i deixa pòsit. La dona que, a la secció de lactis del supermercat, s’acosta a la veïna lingüista i li diu que la seva paraula preferida és ljúfsár, ‘amarg i agradable’; l’home que s’afegeix a la conversa i postula slabb, ‘neu bruta mig fosa’: “La gent em diu paraules per saber la meva opinió, sovint són paraules que estimen d’una manera especial però que se senten poc.”

Paraules que estimen.

(Arran d’això he recordat que també hi ha un mot, a Cerdanya, per anomenar la neu bruta de fang i mig fosa, he volat a remenar el diccionari i sí: barloc! Ja trobaré la manera d’escriure’l en alguna banda.)

No sé si és perquè l’islandès també viu en aquest temps les seves amenaces (encara que tenen estat, són tot just tres-cents mil parlants), però hi he vist, en aquest llibre, un retrat de coses que, a la nostra manera, fem aquí: aquest amor de llengua expressat així, estimant paraules encara que se sentin poc, o perquè se senten poc, però estimant-les; aquestes ganes de tornar-les a pronunciar, de sentir-les pronunciar, de parlar-ne, de compartir-les. Cadascú té la seva, o les seves, i per motius diferents. Jo m’estimo àpit, trumfa, nyas.

I sí: igual com un roure centenari es pot salvar del foc perquè la gent decideix unir forces i embolicar-lo amb una manta ignífuga (quina imatge tan poderosa i bella!), l’edèn pot rebrotar en un camp de lava. Sigui d’arbres o de mots, si hi ha qui el planti, i malgrat l’adversitat, pot rebrotar.

En aquesta curiosa època que ens ha tocat de viure fa la impressió que la ignorància ha esdevingut una expressió artística i la desmemòria, una ciència. Ho dic pel senyor Mariano Rajoy, ex-president del govern espanyol i compareixent, ahir, davant la “comissió Catalunya” del parlament llur.

M punt Rajoy ha perfeccionat una tècnica que tal vegada hauria de figurar als manuals de ciència política contemporània: governar sense assabentar-se de res. O, encara millor: erigir el no saber, la ignorància més completa, en mètode de govern. Amb ell assistim certament a un fenomen curiós. Si haguéssem de fer cas de què diu tindríem un home que ocupà la presidència del govern espanyol durant set anys, que desplegà tot l’aparell de l’estat contra Catalunya, que activà les clavegueres policíaques i els recursos judicials, però que ara se’ns presenta amb la candidesa d’un infant. “Jo no en sabia res, de l’operació Catalunya” diu. Si ens el creguéssem, que no és el cas, hauríem d’imaginar-lo passejant melangiós i capficat pels jardins de la Moncloa mentre al seu voltant els ministeris, les secretaries d’estat i els directors generals maquinaven brutes, brutíssimes operacions d’estat. Seria un prodigi d’absència present.

De fet, a la compareixença d’ahir, Rajoy semblava que no es coneixia ni a ell mateix: era la personificació del pur no-res administratiu. Un espectre de si mateix que negava la seua substància. “Jo no vaig ordenar res…”. “Jo no vaig saber res…”. “Jo no vaig participar en res…”. Talment com si el seu govern s’autopilotàs.

I, és clar, si ens el creguéssem, resultaria que l’operació Catalunya –un desplegament minuciós de recursos estatals per a fabricar proves contra polítics independentistes, avui més que documentat– va aparèixer per generació espontània. Va ser un autèntic miracle administratiu. Un albat polític, una criatura que va nàixer, va créixer i va morir sense que ningú la batejàs. Sense pare ni mare. Sense director ni responsable. És colossal, la barra que hi posa.

És evident que aquesta estratègia del no saber és una comèdia que té un avantatge evident: la irresponsabilitat total. Si no saps res, no pots ser responsable de res. No cal ser molt llest per a entendre això. Però la pregunta immediatament posterior ha de ser a què es dedicava aleshores el president del govern espanyol, en plena crisi per la independència de Catalunya? Si el senyor Rajoy no sabia res d’allò que Espanya feia per evitar-la, aleshores a què es dedicava exactament aquells dies? Quines eren les seues ocupacions durant aquelles jornades tan i tan intenses? Feia mots encreuats mentre els seus subordinats organitzaven “operacions d’estat”? La imatge és tan ridícula com inquietant.

I encara és més inquietant comprovar que aquest estil de governar sembla que s’ha estès com una taca d’oli. La millor defensa és no saber, no recordar, no haver participat, l’art de la desmemòria institucional. Una pràctica que converteix la democràcia en una espècie de joc d’ombres xineses, en què les responsabilitats es dilueixen en un teatre d’aparences. I no cal anar a Espanya: ací tenim el senyor Mazón per a confirmar l’actualitat de la invenció rajoiana.

El cas Rajoy, doncs, més enllà de ser una broma o una demostració sideral de cinisme, és paradigmàtic d’una nova concepció de l’estat espanyol. Ara ens volen vendre que un estat és un organisme que funciona per generació espontània, on els esdeveniments succeeixen sense causa ni responsable, on les accions naixen òrfenes de paternitat política. Ara ens volen fer creure que hi ha un estat màgic on el president no és sinó un espectador privilegiat que observa, perplex, com els seus subordinats prenen decisions sense consultar-li-les. I això malgrat les víctimes ben reals, el rastre deixat pels seus crims i les conseqüències ben tangibles que va tenir la martingala il·legal que van organitzar. I, home, una cosa és que una sessió puga semblar fins i tot distreta –en termes diguem-ne cinematogràfics–, però per ací no hi hauríem de passar.

 

PS1. La Caixa diuen que ha tornat a Barcelona. Tot allò que havia d’explicar sobre aquest tema ho vaig deixar escrit el gener del 2024: “Que no tornen mai, ni la Caixa ni el Sabadell ni els altres”.

PS2. L’extrema dreta –no tan sols l’alemanya, sinó també totes les nostres– va saltar com una fera després de l’atemptat a Mannheim, on van morir dues persones. Van fer el seu habitual i espectacular desplegament de violència retòrica a les xarxes socials assenyalant els immigrants i barrejant naps amb cols, com fan sempre. Però ara es veu que l’autor de l’atemptat, finalment, era un dels seus: un ultradretà. I com han reaccionat a Alemanya o a Catalunya els qui cridaven tant el dia que va passar allò? Doncs esborrant piulades corrents i de pressa i fent veure que no havien dit res d’allò que van dir ni tenien res a dir sobre el fet que un dels seus assassine dues persones. Però, per sort, els periodistes hi som per a documentar-ho i explicar-ho als lectors, com ho fa Pol Baraza en aquest magnífic article.

PS3. Manolo Mata, que va ser síndic a les Corts dels socialistes valencians porta ara la denúncia que Acció Cultural del País Valencià ha fet contra el president Mazón per la gestió de la gota freda. En aquesta entrevista d’Esperança Camps parla de la complexitat de la instrucció, però també de la importància d’arribar a saber la veritat, i afirma que els fets que es van fent públics dia a dia assenyalen cada volta més clarament el president de la Generalitat.

PS4. A la cantonada entre la rambla de Catalunya i el carrer de Còrsega, a Barcelona, es destaca la floristeria Maria Ponsà Flors. Fa vint anys, Ponsà va plantar una buguenvíl·lia a l’escocell de la surera que té al davant de la botiga, i el cas és que ara la planta, que molta gent admira, perilla i 26.000 persones s’han reunit per salvar-la, en un gest que és una història periodística emocionant i bella, que ens reconforta, recordant-nos que la humanitat continua viva: “La lluita de més de 26.000 persones per salvar la buguenvíl·lia de la rambla de Catalunya, la millor cara de Barcelona”.

PS5. Els mitjans de comunicació vivim una època convulsa que ens amenaça l’existència. Són, de fet, moltes amenaces combinades que fan que cada dia rebem males notícies sobre tal o tal mitjà. A VilaWeb creiem en la fortalesa que ens donen els subscriptors i en la responsabilitat de ser veu de la comunitat que ens sustenta. Però necessitem que els qui encara no en sou us en feu. En aquesta pàgina us expliquem quins avantatges rebreu en canvi de la vostra aportació, però recordeu que la principal és que garantireu que els Països Catalans tinguen un diari nacional, rigorós, professional i potent.

A vegades passen coses tan excepcionals com que, en tan sols dos mesos, quatre teatres de Barcelona programin obres d’un mateix autor. En un país com el nostre, en què la cultura no és precisament una prioritat, això és una anomalia i, quan passa, cal celebrar-ho. Per això, avui entrevistem al dramaturg i director Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977), que d’ençà del gener ha tingut a la cartellera Jo, travesti!, a la Villarroel, La majordoma, al Heartbreak Hotel –la segona part d’El tríptic de l’Epifania, que va començar el 2021 amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc–, El principi d’Arquimedes, que s’ha reestrenat després de tretze anys a l’Espai Texas, i Sicalíptiques, al Teatre Musical de Gràcia i que farà ronda per diferents teatres de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya. A més a més, aquests mesos també s’ha presentat El principi d’Arquimedes a Colòmbia –és la seva obra més traduïda i representada internacionalment–, Nerium Park a Madrid i El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc a Grècia.

El principi d’Arquimedes es pot veure a l’Espai Texas fins el 27 d’abril, i La majordoma s’ha reprogramat al Heartbreak Hotel del 2 al 27 de setembre. A més, estrenarà El monstre al festival Grec d’enguany, i el 2026, la tercera part d’El tríptic de l’Epifania, L’esguerrat.

—En poc més d’un mes s’han programat a Barcelona quatre obres vostres, una de les quals, El principi d’Arquimedes, també s’ha fet a Colòmbia, i una altra, Nerium Park, a Madrid. És l’any de Josep Maria Miró?
—No, això és una d’aquelles coses que cal explicar bé: de la mateixa manera que et coincideixen quatre estrenes en dos mesos, a vegades pots estar dos o tres anys sense estrenar al teu país. És fruit de la casualitat. El text de La majordoma, per exemple, vaig escriure’l el 2020. Va caure en diverses mans, però no s’ha estrenat fins ara. No ha estat fàcil d’aixecar, el projecte, ni tampoc va ser-ho en el seu moment El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc [a partir d’ara, abreujat com El cos]. La nostra professió és tan estranya i tan difícil, que de cop i volta et coincideixen coses.

—És una cosa excepcional, doncs?
—Estrenar i escriure teatre sempre és excepcional, perquè és una professió de resistència.

—No deixa de ser sorprenent que coincideixi en el mateix moment, entre el gener i ara. Podria ser que també fos fruit d’una manca de comunicació i que els mateixos teatres de la ciutat no estiguin pendents del que fan els uns i els altres?
—Jo, travesti! és una reposició. Es va estrenar al Grec del 2023, l’any passat va fer temporada al Brossa i ara la Villarroel l’ha recollit un altre cop i l’espai que ens va donar va ser aquest mes, i ha anat molt bé. A l’abril ens n’anirem a Montreal! Alhora, tornar a fer El principi d’Arquimedes, després de gairebé una dècada, és una cosa excepcional. Als autors, a vegades, ens demanen molta immediatesa. Justament avui parlava amb un bon amic, l’autor uruguaià Sergio Blanco, sobre com és de bonic que el teu país et torni a revisitar. Això és una cosa excepcional: si t’hi pares a pensar, en els últims anys, quants espectacles, quants textos catalans has vist a la cartellera que es tornin a revisitar? Hem vist Desig, de Benet i Jornet, que va ser a la sala gran del TNC, però va caldre que passessin trenta anys i que l’autor ja no hi fos. Es va tornar a fer un segon muntatge d’El mètode Grönholm [de Jordi Galceran] amb direcció de Sergi Belbel, però van haver de passar uns disset anys. En canvi, hi ha espectacles de Yasmina Reza, d’irlandesos, com la Dansa d’agost [de Brian Friel], La reina de la bellesa de Leenane [de Martin McDonagh] o 4d òptic de l’argentí Javier Daulte que hem vist un munt de vegades. Hem revisitat més texts contemporanis d’altres països que no de casa. Per això, que tornem a fer un text que té quinze anys de vida, com El principi d’Arquimedes, em sembla una notícia important, perquè vol dir que els autors tenim capacitat de convertir-nos en repertori. Al mateix temps, per mi era important no tornar-lo a fer jo, perquè ja el vaig dirigir i em semblava més interessant que el trànsit també expliqués alguna cosa d’un relleu generacional. Tornar a fer un text et posa en un lloc molt fràgil, perquè et fa qüestionar quina és la resistència del text amb el temps.

—En aquest cas, ha estat Leo Granados qui ha dirigit El principi d’Arquimedes. Va ser ell, qui va proposar-ho?
—Amb en Leo ens coneixem de fa uns quants anys. Vaig conèixer-lo quan ell en tenia divuit, en una classe magistral a Vic, i després vam coincidir en un curs que vaig fer a la Sala Beckett. D’ençà d’aleshores, sempre hem tingut vincle. Ell sempre m’ha anat llegint, cosa que és poc habitual, perquè a vegades els directors i els actors d’aquí llegeixen més texts de fora que no pas el que es cuina a casa. Un dia em va dir: “M’encantaria dirigir un text teu.” Això em va emocionar. Llavors, quan el Texas va proposar-me de recuperar El principi d’Arquimedes, vaig preguntar a en Leo si li agradaria dirigir-lo, i aquí ens tens.

—Dieu que, en general, els directors i actors llegeixen poc el que es fa aquí…
—A vegades faig broma amb altres autors. Els dic: “Els directors d’aquest país us truquen?” I diuen: “No”. A alguns sí, però molt pocs. En canvi, trobem molts directors que estan molt al cas de què s’estrena al món i dels èxits que hi ha. Jo tinc un parell de directors o tres que sí que em pregunten què escric, però no és habitual, és una anomalia. La cosa normal seria que sabéssim què es cou a casa, preguntar als autors si treballen en texts nous, saber quins texts es premien… És a dir, que estiguéssim connectats.

—I per què creieu que no s’hi està prou?
—És generalitzat, i té a veure amb una cosa que jo pensava que ja teníem superada: la valoració de la nostra dramatúrgia. Està ben considerada, però, en canvi, encara ens costa de trobar aquestes afinitats amb els directors. N’hi ha, però les dinàmiques encara no estan naturalitzades.

—Per tant, quin és el procés que seguiu des que acabeu d’escriure un text fins que s’interpreta? L’heu de moure gaire?
—En el cas d’El cos, igual que en el de La majordoma, venia premiat amb un premi important com el Born. El vaig enviar a diversos teatres que em semblava que podien ser possibles interlocutors –per exemple, sento que estic més vinculat a un teatre públic o a un teatre més petit, vull dir, que els meus interlocutors no són tants. Alhora, hi va haver una cosa crucial, que va ser que en Pere Arquillué se’l va llegir i va dir: “Ho vull fer.” Això va facilitar-ho tot, però va tenir diversos nos. Igual que amb La majordoma, que a tothom li agrada molt, però del 2020 al 2025 han passat cinc anys abans no s’ha estrenat. Espero que amb el tercer [L’esguerrat] sigui més fàcil.

—És curiós, perquè amb la bona rebuda que va tenir i els premis que va guanyar El cos, sembla que hauria de ser fàcil de voler representar aquests textos als teatres.
—En aquesta professió sempre es comença de zero. Cada cop que faig un espectacle amb el públic, m’encanta, perquè em posa en un lloc en què tot allò que he fet abans no importa. Això sempre em sembla fascinant. Ara bé: començar de zero dins del sector no m’ho sembla. És a dir, que tingui les mateixes dificultats que quan vaig sortir de l’Institut del Teatre, en què em pensava que fer un text m’ajudaria a ser més llegit i veure que això és molt difícil, no és bo. Artísticament, sí, perquè en cada espectacle et tires a la piscina, però dins la professió, quan ja tens un cert recorregut, esperes si més no que et tractin amb una certa professionalitat: que es reuneixin amb mi, que em llegeixin i tenir-ne un retorn. Mira, fa pocs dies vaig tenir una reunió amb un director artístic d’un teatre públic de Madrid que ha rebut uns quants projectes meus, però no m’han contestat mai. És tan fàcil com dir que no i explicar-me el perquè! Tenir la sensació que us heu llegit el material que us he passat. Em deia: “Et tenim molt ben considerat.” Doncs jo no m’hi sento, és una mica de ghosting professional. Si no et llegeixen, com et programaran? Quin serà el criteri? La meva carta de presentació és allò que escric. És un sector complicat, però cadascú ha de fer la seva feina.

—Comenteu que us sentiu més a prop dels teatres públics. Així i tot, darrerament estreneu en teatres privats. És més difícil que us programin als públics?
—No, no m’agradaria entrar en aquesta dinàmica, perquè depèn de la sensibilitat, dels criteris… Depèn de moltes coses. Ara comentava tot això, però, per exemple, quan vaig saber que s’obria el Heartbreak Hotel, vaig passar el text de La majordoma que tenia aparcat d’ençà del 2020 a l’Àlex Rigola [director del Heartbreak Hotel], perquè vaig pensar que la sala li aniria molt bé, al text. L’Àlex ha creat una sala amb un format molt particular i, amb el poc temps que fa que està oberta, hi ha la sensació que ofereix una determinada qualitat en relació amb la interpretació, a la proximitat, als materials escollits… I això també genera un públic molt concret. La programació és molt clara, s’entén –hi ha llocs en què és molt difícil d’entendre-la. La missió dels teatres, sobretot els públics, és tenir una filosofia i unes coordenades molt clares sobre què ha de fer i de quina manera s’ha de relacionar amb el patrimoni, amb la tradició, amb els directors, amb la nova creació… L’Àlex ha creat una línia molt concreta, igual que el Texas o igual que la Flyhard. Es tracta de dir quina mena de teatre fas i amb quin de públic i nova creació dialogues. En el teatre públic i privat et trobes de tot, per això no m’agradaria generalitzar.

—Amb El cos us vau estrenar en els monòlegs. Fins llavors, què us en privava?
—El cos arriba en un moment molt concret que és d’estar completament sol durant el confinament, però no tenia especial fascinació per escriure monòlegs. Tinc la sensació que un monòleg és la cosa més complicada, perquè penso que has de tenir l’instrument una mica afinat i saber per què el vols escriure. És que em sembla una cosa molt concreta! És un material que no és gens fàcil. Quan vaig fer El cos, de cop vaig tenir clar que allò havia de ser un monòleg i com havia de ser. Quan va arribar, vaig pensar que em venia de gust que fos un tríptic: un primer que fos sense gènere, un per actriu i un per actor, i els tres pensats per a grans intèrprets. Aquest tríptic [titulat El tríptic de l’Epifania] el volia lliurar a tres grans intèrprets, a la meva llengua i al teatre del meu país. Jo escric molt pensant en el meu país, i El cos –que encara aquesta setmana s’ha fet a Atenes– és el text més local que he escrit. Per això em sorprèn que es faci a Grècia. També es farà al Brasil l’any que ve i hi ha una possible producció a Mèxic. És molt local i, en canvi, dialoga amb llocs molt diferents, però jo no he escrit mai pensant que el meu text es faci a fora.

—Sobre això, El principi d’Arquimedes va ser la vostra primera obra més internacional: s’ha traduït a desenes de llengües i s’ha interpretat a tot el món. En algun moment us ha fet por que tota la vostra carrera es reduís a aquesta obra?
—Ara acabem de publicar amb Punta de Vista dos volums de quinze obres traduïdes al castellà. En el pròleg –que també em van fer escriure a mi–, parlo d’això que dius. Quan vaig escriure Gang bang (obert fins a l’hora de l’àngelus), vaig ser “el polèmic autor de Gang bang“, i pensava que sempre més ho seria. Llavors, quan vaig estrenar El principi d’Arquimedes, “el polèmic autor de Gang bang” va desaparèixer, i vaig convertir-me en “l’autor d’El principi d’Arquimedes“. Per això, després va venir Nerium Park, La travessia, Temps salvatge, El cos… Sempre he intentat moure la meva escriptura. Per exemple: després de la gran producció que va ser Temps salvatge, el següent que escric és El cos, d’un sol actor. I, quan acabi El tríptic de l’Epifania, segurament no escriuré cap més monòleg. Vull dir que sempre intento canviar. Fins i tot després d’El cos hi ha uns certs canvis estilístics importants: més essencialistes, més trencadors amb la realitat, etc. Quan vaig fer Temps salvatge, algú em va dir: “Després de fer una sala gran al TNC, què et queda?” Vaig dir-li: “Em queda tot.” Perquè em queda continuar dialogant amb els teatres del meu país, em queda continuar creixent… Un munt de coses! Per a mi, una sala gran no és una meta, no ho ha estat mai. El meu objectiu és escriure teatre.

—Una cosa que sí que manteniu és la capacitat de proposar debats que la societat encara no ha fet seus, i forjar en l’obscuritat dels individus.
—No hi acabo d’estar d’acord. Sí, parlem d’obscuritat, però el meu teatre és profundament lluminós. Pot semblar que hi hagi temàtiques obscures, però sempre és una foscor que busca la llum. La majoria d’aquestes obres reclamen trobar uns mecanismes ètics per tal de viure individualment i col·lectivament. Per exemple, la mort del jove de disset anys a El cos porta a un espai de revisió i reflexió dins aquella comunitat. Serà millor, aquella comunitat? No ho sé, però en tot cas la mort d’un jove activa aquesta possibilitat de regeneració. El teatre és política o no és. La cultura és política o no és. No hi ha res més ideològic, que no vol dir dogmàtic, que fer cultura. Per això, quan escric teatre, no acostumo a donar respostes, però sí que incito al debat. No hi ha res que em generi més satisfacció que el debat després d’una funció. Si jo tingués les respostes, potser no faria teatre.

—Aquests clarobscurs es fan molt més evidents a Jo, travesti! o Sicalíptiques.
—Sí, són obres molt lluminoses, però també hi ha obscuritat a dins. L’art i el món del transformisme ha estat invisibilitzat, les violències hi han estat, han passat moltes coses, en aquest sentit. Jo, travesti! és una carta d’amor al meu amic Roberto G. Alonso i una manera de dignificar materials que semblen de segona i que la cultura expulsa. Jo, travesti! dialoga amb Camila Sosa, amb Víctor Català, amb Sergio Blanco, amb la Rambla de les Floristes de Sagarra… Situem el món del transformisme com un llegat, i amb Sicalíptiques passa una mica igual: el llegat que tenim dels cuplets és enorme, i moltes vegades se n’ha explicat només la part frívola. Teníem clar que l’obra havia de reivindicar el cuplet i el Paral·lel com la porta d’entrada de la modernitat a Barcelona i a Catalunya. Amb la construcció del Paral·lel parlem, per primer cop, de la cultura de masses, de feminisme, d’ideologia… Hi havia cuplets claríssimament polítics!

Contra la Copa Amèrica i els polítics de torn: Glòria Ribera revifa el cuplet

—Una altra cosa que es repeteix en les vostres obres és la violència: cossos mutilats, agredits, canviants… Què us n’interessa, de la violència? I del cos?
—És que la vida és violenta. Néixer és un acte violent, i morir també. La violència ha estat molt present en la meva obra, però el desig també. Violència i desig ens mobilitzen, ens immobilitzen, ens fan mal i poden tenir unes conseqüències enormes sobre nosaltres mateixos i sobre els altres. Per exemple, El cos parla del cos que voldries tenir, el mutilat, el cos agredit… Però també parla del cos en un actor, que no és mai matèria sinó una convenció escènica. Ha de ser un cos que canviï. Xavier Albertí un cop em va dir: “Què passarà el dia que et demanin de fer El cos amb cinc actors?”, i li vaig respondre: “Doncs que no els en donaré els drets.” És una obra en què un actor o una actriu ha de passar per tota aquesta experiència, i si ho fan amb cinc actors és una convenció conservadora per a aquesta obra, perquè és dir: “personatge i actor és igual a realitat”. Jo proposo que el cos de l’actor sigui un únic canal perquè hi entri un noi de disset anys, una dona de cinquanta, un vell de setanta… En el cas de La majordoma, per exemple, és un personatge en present en dues franges d’edat diferents, amb trenta anys pel mig. Per tant, també demana que l’actriu no sigui un sinònim de realitat, perquè no ho pot ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt: proposar algunes coses que no es veuen al muntatge i que l’espectador ha de configurar al seu cervell. Normalment, amb la violència i amb el desig, l’espectador sempre anirà més lluny que jo.

—Alguna vegada heu dirigit les vostres obres, però no sempre. Es fa molt evident en El tríptic de l’Epifania: El cos va dirigir-lo Xavier Albertí; La majordoma, vós; i L’esguerrat és previst que el dirigeixi algú altre. De què depèn?
—Xavier Albertí és un còmplice meravellós. I hi ha un tòpic que m’agradaria trencar que és la dificultat d’entesa entre el director i l’autor. En Xavier és una persona molt estimulant, perquè té un nivell intel·lectual molt brillant i és capaç de portar-te a llocs que jo sol no hi arribaria. Amb en Leo, per exemple, m’ha passat igual. Si jo hagués tornat a dirigir El principi d’Arquimedes hauria estat més conservador. I, en canvi, ell va ser el primer que em va dir: “Hem de reescriure l’escena final.” Això és meravellós. Pel que fa a La majordoma, jo tenia ganes d’afrontar-m’hi… Era la meva primera direcció d’un monòleg, en tenia ganes, perquè jo no em dirigeixo sempre, i cada vegada menys. Però amb La majordoma em venia de gust, i ha estat meravellós.

—Qui dirigirà i protagonitzarà L’esguerrat? Ja ho teniu decidit?
—Té algun pretendent. Ja ho veurem, no sé què passarà, però en tot cas em semblava bonic que fossin tres viatges diferents, tres actors diferents i tres directors diferents.

El president francès, Emmanuel Macron, ha considerat Rússia una “amenaça” per a Europa en un discurs televisat adreçat a la nació la vigília de la cimera dels caps dels vint-i-set a Brussel·les per abordar el canvi d’escena a la guerra d’Ucraïna. L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca ha suposat un terrabastall en les relacions internacionals, també en aquest conflicte, i el president de l’estat francès ha aprofitat el discurs per reiterar que la pau que busca l’administració nord-americana “no pot ser a qualsevol preu”. Un missatge de suport explícit al president ucraïnès, Volodímir Zelenski, després de l’esbroncada que Trump li va fer davant dels mitjans de comunicació que va trencar tots els estàndards del protocol internacional.

“La pau no pot ser la capitulació d’Ucraïna, no pot ser el seu col·lapse o un alto el foc que seria massa fràgil”, ha assegurat Macron, tot fent referència a l’incompliment rus dels Acords de Minsk. “Avui, ja no podem creure la paraula de Rússia”, ha insistit. “Ucraïna té dret a la pau i a la seguretat per ella mateixa i aquest és el nostre interès i aquest és l’interès de la seguretat del continent europeu”, ha afegit.

El nou panorama internacional, que aborda demà la reunió extraordinària de la UE, posa sobre la taula el debat sobre si Europa ha d’incrementar la despesa en defensa per no dependre d’aliats externs, després d’haver criticat Trump que, per exemple, organismes com l’OTAN reben molts més fons dels EUA que de cap altre soci.

En aquest context, i amb el benentès que, a parer de Macron, ningú pot dir amb certesa si Vladímir Putin aturarà a Ucraïna l’afany expansionista, el president de la república francesa s’ha mostrat partidari d’augmentar la despesa en defensa, per bé que ha volgut deixar clar que aquest increment pressupostari no suposarà una pujada d’impostos. Arran de la petició del guanyador de les eleccions a Alemanya, Friedrich Merz, s’ha mostrat disposat a negociar la possibilitat que l’arsenal nuclear francès, única potència dels vint-i-set que disposa d’aquest armament, pugui ser utilitzat com a eina de dissuasió per Europa. Això sí, ha subratllat que la sobirania sobre l’arsenal serà sempre francesa.

Menja't la sardina! - Lloc: Pati del C.C.Calisay

a càrrec del Seràfics - Lloc: Pati del C.C.Calisay

La Generalitat Valenciana ja ha enviat a la jutgessa de Catarroja, que investiga els fets del 29 d’octubre, l’informe que va sol·licitar sobre els recessos en la reunió del CECOPI ordenats per la consellera de Justícia i Interior d’aleshores, Salomé Pradas. En aquest informe, la Generalitat reconeix que va haver-hi un moment en què es va produir “un període de treball exclusivament presencial”, però nega que hi hagués cap recés ni talls en la connexió telemàtica amb els membres del CECOPI.

En concret, va ser una pausa d’una hora en un dels moments clau, quan el telèfon d’emergències 112 rebia 1.439 trucades per la crescuda de rius i barrancs. L’informe ha estat redactat pel director general d’Emergències i Extinció d’Incendis, Alberto Martín Moratilla, que assegura que “en aquest període es valoraren pels tècnics presents en el CECOPI les possibilitats de comunicació a través dels mitjans massius a la població.”

En l’informe, Martín Moratilla reconeix que també es va valorar la possibilitat d’enviar un missatge Es-Alert en relació amb el risc que es trenqués la presa de Forata, que es preveia en un termini de tres hores. Finalment, explica que l’alerta s’envià quan reben la trucada del secretari d’Estat de Medi Ambient, Hugo Morán, sobre el perill imminent de la presa.

La consellera d’Interior, Núria Parlon, ha anunciat unes quantes mesures per a augmentar la seguretat a l’autopista AP-7, arran de l’augment de la sinistralitat en aquesta via en les darreres hores.

Amplien la denúncia per la inseguretat de la AP-7 després dels recents episodis d’accidents i talls

Concretament, ha dit que s’implementaria la velocitat variable en un tram d’uns 150 quilòmetres entre Maçanet de la Selva i el Vendrell. També ha anunciat que es farien obres de millora en carrils complementaris i d’incorporació, s’hi instal·larien sis nous radars i s’hi farien més controls. A més, s’ha mostrat partidària que hi hagués més presència dels mossos en els controls a les carreteres.

En la mateixa línia, ha anunciat que hi hauria “campanyes segmentades per diferents col·lectius i nous cicles formatius per a conductors professionals”.

Finalment, ha explicat que s’introduiria un nou sistema predictiu d’accidents basat en tecnologia d’intel·ligència artificial. “Volem anticipar-nos als accidents que hi pugui haver”, ha manifestat del Vendrell estant, on ha participat en la junta de seguretat local.

L’ex-ministre de l’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz ha comparegut en la comissió d’investigació del congrés espanyol sobre l’operació Catalunya, la guerra bruta del seu executiu contra l’independentisme. Fernández Díaz ha negat “rotundament” que hi hagués cap estratègia dissenyada, amb actes il·legals, per a posar fi al procés i ha assegurat que no tenia “cap dubte” que era “un invent” arran d’una declaració davant un tribunal de l’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo.

A més, ha negat que ell ordenés espiar cap adversari polític, ni independentistes catalans ni de Podem. “Li puc assegurar que durant el meu mandat al ministeri jo no vaig sentir mai parlar d’operació Catalunya, mai”, ha defensat.  I sobre l’espionatge, ha dit: “En cas que fos veritat, jo aquesta ordre no la vaig donar. Quin interès polític podria tenir?”, s’ha demanat, i ha afegit que si cap policia havia fet cap pràctica il·legal, que responguessin ells.

La dirigent de Podem Ione Belarra ha dit que Fernández Díaz havia mentit dues vegades, en la policia patriòtica i el cas Kitchen. Va negar que tenia relació amb l’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo, i posteriorment van sortir uns àudios a El País en què es revelava que s’havien reunit durant més d’una hora amb Villarejo i el cap de tota la trama, Eugenio Pino. I que organitzaven una estratègia sobre quan presentar una denúncia contra la família Pujol i davant de quin jutge.

[VÍDEO] Jorge Fernández Díaz: “M. Rajoy suposo que és Mariano Rajoy”

Fernández Díaz ha dit que havia saludat Villarejo un parell de vegades en actes institucions i que els àudios filtrats de les converses amb Villarejo per a presentar denúncies contra la família Pujol amb connivència de l’Audiència espanyol estaven “manipulats”. “No cal arribar a la intel·ligència artificial per saber les meravelles que es poden fer amb uns àudios”, ha dit.

Fernández Díaz ha volgut explicar els àudios en què conversava amb el director de l’Oficina Antifrau d’aleshores, Daniel de Alfonso, i en què ell deia: “La fiscalia t’ho afina”. Segons que ha dit, no és veritat que ell i De Alfonso conspiressin “per destruir el sistema sanitari català”, com es va dir aleshores, i que no deia “t’ho afina” sinó “en fi”. “Els convido que demanin a la comissaria general de policia científica el dictamen que va fer per a acreditar que aquelles cintes estaven manipulades”, ha dit, i ha defensat que no conspirava pas “per destruir el sistema sanitari català” sinó que parlava “d’un cas de corrupció” per una denúncia de la CUP sobre corrupció al sistema sanitari català.

El document, que es considera l’inici de l’operació Catalunya, recull com Fernández Díaz diu que negarà fins i tot sota tortura que la reunió hagi existit. Segons el ministre, “potser aquest àudio era d’una altra reunió”, i defensa “la transcripció judicial diu que no hi ha proves” de la comissió de cap delicte.

Podeu recuperar tot seguit la compareixença a la comissió d’investigació:

El Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del País Valencià ha refusat de suspendre cautelarment l’execució de l’acord del consell d’administració de l’Autoritat Portuària de València (APV) que aprovava el projecte d’ampliació nord del port de València. D’aquesta manera, ha desestimat la petició presentada el 27 de gener per Acció Ecologista-Agró. Fa un any, ja va fer igual amb la de l’entitat Per l’Horta.

Sense entrar en el fons de la qüestió, argumenta que la petició es basa exclusivament en un dictamen pericial que ha estat discutit per l’administració demandada i que el tribunal haurà de valorar una vegada s’hagin fet els aclariments ja plantejats i contrastant-lo amb la resta de proves.

Els magistrats remarquen la “complexitat indubtable” del cas, exemplificada pel cost de l’obra, amb un pressupost base superior als 660 milions d’euros. A més, afirmen que la valoració del dictamen pericial s’haurà de fer més endavant, però que en relació amb la conveniència de la suspensió cautelar, o no, aquest informe aporta poc o gens a la sala perquè tracta qüestions de fons.

Finalment, destaquen les conseqüències econòmiques que tindria una suspensió cautelar del projecte, a partir d’un informe tècnic signat pel cap de domini públic de l’autoritat portuària.

El consell d’administració de l’Autoritat Portuària de València (APV) va aprovar el plec que recull les condicions jurídiques i econòmiques per a licitar les obres de l’ampliació nord del port de València el 22 de desembre de 2023. El govern espanyol destinarà 656,7 milions d’euros (xifra sense IVA) a una operació total público-privada de més de 1.600 milions d’euros. Construiran una terminal de 5 milions de TEU de capacitat, que amplien els 7,5 milions de TEU que ja té el port de València ara mateix.

La fiscalia ha demanat al jutjat de Barcelona que investiga l’espionatge amb Pegasus contra l’ex-eurodiputat d’ERC Jordi Solé que insti el govern espanyol a autoritzar la declaració com a imputada de l’ex-directora del CNI Paz Esteban. Concretament, ha demanat que li permetin de revelar informació reservada dels serveis secrets.

Avenç decisiu en el Catalangate: encausats tres directius de NSO en el cas Van den Eynde

El jutjat d’instrucció 24 de Barcelona va citar-la com a investigada per a aclarir el paper dels serveis secrets en l’espionatge del Catalangate. Esteban, investigada en tres causes judicials diferents pels atacs contra mòbils d’ERC amb Pegasus, ja va declarar com imputada davant el jutge que indaga l’ex-president català Pere Aragonès. En aquella compareixença, va evitar donar informació sobre l’assumpte escudant-se en què la llei de secrets oficials li impedeix de fer-ho.

Ara, en l’informe, el fiscal de delictes informàtics, Roberto Valverde, sol·licita a la magistrada que expedeixi un nou suplicatori al consell de ministres espanyols per a “habilitar” la declaració d’Esteban com a investigada. A més, argumenta que l’Audiència de Barcelona ha defensat “taxativament” la necessitat d’imputar-la pel Catalangate.

Segons que diu el fiscal, la declaració d’Esteban ha de ser autoritzada expressament pel consell de ministres, perquè no solament és reservada la informació que el CNI classifica com a secreta, sinó també aquelles dades que poden conduir “indirectament” a saber les seves activitats, organització, estructura interna, mitjans i procediments, personal, instal·lacions, bases i centres de dades.

La jutgessa instructora ja va demanar la desclassificació de la informació relativa a l’ús de Pegasus en el mòbil de Solé, així com en el telèfon d’Andreu Van Den Eynde, advocat del dirigent d’ERC Oriol Junqueras. El govern va respondre que no li constava que fossin espiats pel CNI.

En opinió del fiscal, la desclassificació que va demanar la magistrada no cobreix de cap manera la declaració d’Esteban, que continua obligada pel secret que afecta les activitats del CNI, i per això creu necessari dirigir un nou suplicatori al govern per a permetre que l’ex-directora sigui interrogada “sense incórrer en l’incompliment de l’obligació imposada per la llei”.

A més de la causa oberta per l’espionatge a Aragonès, en la qual ja va declarar com investigada, l’Audiència de Barcelona ha ordenat imputar a Esteban en altres dos procediments oberts per l’espionatge amb Pegasus: el de Solé i el dels diputats republicans Josep Maria Jové i Diana Riba.

L’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz, que compareix avui en la comissió d’investigació de l’operació Catalunya del congrés espanyol, ha assenyalat que l’ex-president Mariano Rajoy era la persona que hi havia darrere de “M. Rajoy“, el nom que apareix en la comptabilitat B del Partit Popular (PP) dels papers de Luis Bárcenas. Fernández Díaz és la primera personalitat del PP que ho reconeix.

“M.Rajoy suposo que és Mariano Rajoy”, ha dit Fernández Díaz en resposta a una pregunta a la secretària general de Podem, Ione Belarra. Belarra, aprofitant que Fernández Díaz ha publicat recentment un llibre sobre aparicions marianes –anomenat El tiempo de María–, li ha demanat si podia “aclarir l’aparició mariana de M. Rajoy que apareix als papers de Bárcenas”. Rajoy ha evitat de parlar-ne en la seva compareixença, que s’ha fet abans de la de Fernández.

Rajoy ho nega tot | Crònica de les evasives de l’ex-president del govern espanyol 

“Si em pregunta qui és M. Rajoy, no cal ser doctor en ciències polítiques”, li ha respost Fernández Díaz. Belarra s’ha mostrat sorpresa per la resposta: “Això penso jo, però ningú no ho reconeix. Me n’alegro que ho reconegui algú del PP”. Fernández Díaz ha insistit: “Si la pregunta simplement és si crec que M. Rajoy es refereix a Mariano Rajoy, raonablement, penso això”.

El nom de M. Rajoy apareix en els anomenats papers de Bárcenas, una sèrie de documents manuscrits per l’ex-tresorer del PP, Luis Bárcenas, en els quals es detallen pagaments en negre a dirigents del partit provinents d’una caixa B finançada per donacions d’empreses.

Segons aquests documents, M. Rajoy hauria rebut uns quants pagaments en sobres durant els anys en què Mariano Rajoy era ministre i posteriorment dirigents del PP. Tot i això, l’ex-president espanyol sempre ha negat qualsevol vinculació amb aquests fets i mai s’ha pogut provar jurídicament que fos ell qui apareixia en els papers.

Mariano Rajoy no sabia res de l’operació Catalunya. No té res a veure amb la creació de proves falses per a desacreditar els dirigents independentistes. No va ordenar que el seu ministre d’Interior i mà dreta durant gran part de la seva carrera política, Jorge Fernández Díaz, maquinés per filtrar informes falsos a mitjans de comunicació, ni tan sols ho sabia. No va facilitar que el seu cap de gabinet, Jorge Moragas, convertís la xicota de Jordi Pujol Ferrussola en una confident per mirar de treure draps bruts sobre la família Pujol. I no va amenaçar els dirigents de la Banca Privada d’Andorra (BPA) ni el govern andorrà perquè li donessin informació bancària sobre polítics independentistes, ni va fer caure el banc perquè no ho van fer. Aquest és el relat que ha volgut vendre en la seva compareixença a la comissió d’investigació de l’operació Catalunya, que es fa al congrés espanyol.

Rajoy era un dels noms destacats de la llista de compareixents, però no hi ha hagut cap sorpresa i no s’ha mogut del guió que segueix de fa anys, negant-ho tot. Darrerament, no és habitual poder escoltar en públic qui va ser president del govern espanyol entre el 2011 i el 2018, tot i que fa poques setmanes va presentar el seu llibre en un espai amable com El Hormiguero. Sabedor que l’audiència d’avui no seria tan amable, hi ha arribat acompanyat d’una quinzena de diputats del PP que l’aplaudien amb cops a la taula i escridassaven els altres diputats quan el collaven, i ha exhibit el seu to característic, un equilibrisme entre les evasives i la retranca gallega marca de la casa. Malgrat la pressió, Rajoy ha sostingut la tesi de la ignorància i la negació dels fets, i no ha tingut problemes per a sortir a l’atac contra els diputats que més l’irritaven, com Gabriel Rufián, a qui ha titllat d’irresponsable per, suposadament, haver empès Puigdemont a proclamar la independència amb l’històric piulet de “les 155 monedes de plata”. O el socialista Manuel Arribas, que l’ha tret de polleguera fins al punt que Rajoy li ha contestat que era “un maleducat, ofensiu i mentider”. “Representa que jo he de saber què feien 100.000 policies, i l’actual president del govern no sabia què feia el seu ministre de Transports, que a més era el segon del Partit Socialista. Expliqui això i deixi d’insultar-me”, li ha dit.

“No tinc cap coneixement de l’existència d’una denominada operació Catalunya.” “No tinc coneixement de cap trama parapolicíaca ni de les presumptes irregularitats que s’investiguen.” “No em va arribar cap nota informativa de Fernández-Díaz sobre la iniciativa de posar en marxa una activitat delictiva.” “No recordo que Fernández Díaz em digués que es reuniria amb el senyor Pujol.” “Aquesta senyora que ha citat [Victòria Álvarez] no sé ni qui és.” “Mai he conegut l’informe PISA [acrònim de Pablo Iglesias Societat Anònima, sobre un suposat finançament irregular de Podem], que no és ni un informe oficial ni va signat per ningú.” “No puc convertir-me en un comentarista d’allò que fan o no fan els altres, encara menys, d’esdeveniments que no em consten.” Rajoy ho ha negat tot, i ha explicitat que ell duia preparats uns temes –per què es va reunir amb el cap de govern andorrà Toni Martí i què n’opina de la comissió rogatòria que va demanar la jutgessa andorrana que l’ha encausat–, i ha demanat que li preguntessin sobre això. Fins i tot, s’ha permès treure el seu darrer llibre per a recordar alguns episodis del seu mandat, com ara una reunió amb Puigdemont per a reclamar-li la convocatòria d’un referèndum d’independència. Segons Rajoy, ell ja li va dir que no hi havia cap possibilitat que autoritzés un referèndum, i Puigdemont li hauria contestat que ja ho sabia, perquè a més no tindria poder per a fer-ho.

Rajoy ha donat el tomb al concepte “operació Catalunya” i ha dit que, en tot cas, l’operació que hi va haver va ser el procés d’independència: “No hi ha hagut cap operació Catalunya, més enllà del fet que uns dirigents polítics que van acabar condemnats, que van fer moltes coses. Aquesta és l’operació Catalunya, és l’intent de liquidar una nació amb cinc segles d’història.” En un mateix sentit, ha dit que el seu paper davant de l’Operació Catalunya va ser desarticular-la políticament amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, i ha venut que ell va intentar evitar-ne l’aplicació fins al final, però que no li va quedar cap més opció: “Vaig fer tots els intents perquè no es declarés la independència, perquè si la declarava havia de posar en marxa l’article 155 de la constitució espanyola. Si no ho hagués fet, hauria estat un irresponsable.”

Rajoy ha jugat a fer-se l’orni, i ha recordat les múltiples investigacions judicials que havien afectat el PP per a desacreditar l’existència de la policia patriòtica. “Si és una policia del PP, que malament la fem anar”, ha dit. També ha dit que, d’investigacions judicials per corrupció a Catalunya, n’hi havia hagut sempre, i que no es podien atribuir a la mà del PP des del govern espanyol.

Què feia Rajoy a Andorra?

Mariano Rajoy i els seus ministres Cristobal Montoro i Jorge Fernández Díaz estan encausats a Andorra per un delicte contra la sobirania nacional, arran de les pressions als responsables de la BPA per a aconseguir els suposats comptes bancaris d’Artur Mas, Oriol Junqueras i la família Pujol, amb l’amenaça del tancament del banc andorrà i de la seva filial espanyola, Banco Madrid, cosa que finalment es va produir. Aquest estiu, l’Audiència de Madrid va negar l’ajut judicial que li va demanar la justícia andorrana en forma de comissió rogatòria, amb l’argument que no concretava una exposició dels fets i ni oferia una descripció individualitzada dels fets atribuïts a cada querellat. I ha estat aquesta resposta judicial espanyola la que ha fet servir Rajoy per, un cop més, fer veure que allò no era cosa seva. “Aquella querella ha estat liquidada”, ha dit.

Rajoy ha posat en qüestió la legitimitat de la querella pel fet que s’hagués presentat el 2019, quatre anys després dels fets, i que l’hagués presentada l’Institut de Drets Humans d’Andorra, que ha relacionat amb l’independentisme català. I també ha negat qualsevol amenaça, i ha justificat la relació estreta del seu govern amb l’andorrà no pas per a extorquir-los, sinó amb la voluntat d’ajudar-los a treure’s la llufa de ser un paradís fiscal.

“L’objectiu del meu viatge a Andorra va ser signar un conveni per a evitar la doble imposició i lluitar contra el frau fiscal”, ha dit sobre la visita que hi va fer el 2015, la primera de la història d’un president del govern espanyol. “L’origen va ser un sopar a Madrid amb el cap de govern d’Andorra, perquè Andorra tenia interès que es deixés de dir que era un paradís fiscal. Vam signar acords similars amb altres estats”, s’ha justificat. Ja llavors, el viatge va despertar moltes suspicàcies sobre la possible relació amb el cas Pujol, i l’esfondrament posterior de la BPA no li juga a favor. Tot i això, també ha negat haver tingut cap relació amb el lliurament d’informació bancària falsa a les autoritats dels EUA, que van intervenir la BPA i en van provocar el col·lapse. “En aquella època, jo ni sabia què era el FinCEN”, ha dit sobre l’organisme nord-americà, i ha negat que fos possible que “per un paper que els pugui enviar un policia espanyol li donin tota la credibilitat”.

Final agre i una hora més tard del que era previst

Rajoy ha anat esquivant amb prou habilitat les preguntes dels diputats, però la intervenció del socialista Manuel Arribas l’ha enervat profundament i l’ha fet sortir a l’atac amb acusacions sobre la suposada corrupció del govern de Pedro Sánchez. La darrera intervenció pertocava al PP, en veu de Rafael Hernando, el seu escuder al congrés espanyol durant la presidència, que li ha fet un massatge públic i li ha permès de justificar-se i lloar el seu llegat. Però quan ha acabat, Rajoy encara ha tingut temps de recordar-se dels socialistes i li ha retret que hagin “perdut la dignitat, que és l’última cosa que algú pot perdre”, en paraules seves.

La intervenció de Rajoy s’ha allargat més del previst, fins al punt que ha mogut la compareixença del seu ministre Fernández Díaz, que estava citat a les 13.00 i no ha començat a parlar fins a les 14.30.

El president d’Egipte, Abdel Fattah al-Sisi, assegura que hi ha consens entre els països àrabs sobre el pla de reconstrucció per a Gaza. Després d’una cimera de la Lliga Àrab al Caire, Al-Sisi ha defensat en un missatge a X que el seu pla permetria “als palestins quedar-se a la seva terra sense desplaçaments”, en contraposició al pla del president dels Estats Units, Donald Trump, de convertir Gaza en una “ribera del Pròxim Orient”. 

Al-Sisi espera de negociar amb Trump la reconstrucció de la franja i arribar a una “solució justa de la qüestió palestina” i “l’estabilitat a la regió”.

Segons que informen mitjans àrabs, el pla egipci preveu una primera fase que implicaria desminar la franja, proporcionar uns 200.000 habitatges prefabricats temporals per allotjar 1,5 milions de palestins i restaurar uns 60.000 habitatges parcialment destruïts per acollir unes 360.000 persones més. 

La segona fase seria més llarga i es dedicaria a la construcció d’infrastructures essencials.

El Caire calcula que aquesta reconstrucció costarà uns 53.000 milions de dòlars i durarà uns cinc anys. També preveu un fons sota supervisió internacional per a gestionar els ajuts.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha reiterat davant el congrés nord-americà la seva voluntat de controlar el canal de Panamà i Grenlàndia. “Necessitem Grenlàndia. Crec que ho aconseguirem. D’una manera o una altra, ho aconseguirem”, ha dit en el seu primer discurs davant el senat i la cambra de representants en el seu segon mandat.

Durant la intervenció, el dirigent nord-americà ha dit que respectava el dret de l’illa –ara com ara dependent de Dinamarca–, però ha afegit que li “donaria la benvinguda” per raons de seguretat nacional i per “fer-los rics”. “Treballem amb totes les parts implicades per mirar d’aconseguir-ho”, ha reiterat. Novament, ha insistit que volia “recuperar” el canal de Panamà i ha elogiat Marco Rubio, que encapçala el Departament d’Estat: “Bona sort, Marco”, ha dit Trump, que n’ha fet broma dient: “Ara ja sabem qui culpar si alguna cosa va malament”, tot i que ha afegit que Rubio faria “una feina fantàstica”.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què tothom parla de sobte de Grenlàndia?

Trump ha justificat la imposició d’aranzels a uns altres països, i els ha justificat dient que tornarien “a fer rics els Estats Units”. “Les noves taxes tenen com a objectiu fer que els Estats Units tornin a ser rics i grans. Això ja passa, i passarà força de pressa”, ha declarat, tot i que ha admès que ocasionaran “algunes pertorbacions petites”. “No ens importen. No seran gaires”, ha promès. Ha admès que hi podia “haver un petit període d’ajustament” per l’aplicació d’aranzels als productes agrícoles estrangers i ha demanat paciència als agricultors nord-americans. També ha demanat que no es consumeixin productes estrangers perquè “poden ser molt bruts i repugnants quan arriben, i perjudiquen els nostres agricultors”.

Aquestes declaracions arriben després de l’entrada en vigor d’aranzels del 25% a Mèxic i el Canadà, i de l’increment dels aranzels a la Xina del 10% al 20%. Aquests dos darrers països han anunciat represàlies, i Trump ha contraatacat dient que els imposaria aranzels recíprocs. “Uns altres països han fet servir aranzels en contra nostra durant dècades, i ara ens toca a nosaltres. És recíproc, d’anada i tornada. Allò que ens imposin com a impost, ho gravarem”, ha dit, incloent-hi ací la Unió Europea.

“El país ha deixat de ser woke“

Trump ha celebrat que els Estats Units havien “deixat de ser woke” –una desqualificació conservadora contra els activistes en favor de la igualtat i els drets cívics–, i ha presumit de les seves polítiques contra la diversitat i la inclusió, la immigració irregular i les retallades en despesa pública.

Ha destacat que havia prohibit que els homes competissin “en esports femenins” –en referència a l’exclusió de les dones trans–, que havia impulsat mesures perquè “només hi hagi dos sexes” i que protegia els menors eliminant “el suport a la ideologia de gènere i d’equitat radical”. A més, ha demanat al congrés que criminalitzi les operacions d’afirmació de gènere en menors: “Vull que el congrés aprovi una llei que prohibeixi i penalitzi permanentment els canvis de sexe en nens i posi fi per sempre a la mentida que qualsevol nen pot estar atrapat en un cos equivocat”.

En un discurs d’una hora i quaranta minuts, ha destacat les ordres executives que havia signat fins ara i ha indicat al congrés com havia d’implementar la seva agenda legislativa. Ha demanat retalls fiscals per a “tothom”, finançar l’escut antimíssils Cúpula Daurada i derogar la llei de Joe Biden que destina 52.700 milions de dòlars als semiconductors.

D’altra banda, ha elogiat la tasca d’Elon Musk al capdavant del Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), n’ha destacat “l’ofensiva sense precedents” contra els estrangers en situació irregular i ha promès: “Redescobrirem el poder imparable de l’esperit nord-americà”. “Compatriotes nord-americans, prepareu-vos per a un futur increïble, perquè l’era daurada dels Estats Units tot just comença. Serà com mai s’ha vist. Gràcies, que Déu us beneeixi i que Déu beneeixi els Estats Units”, ha clos, ovacionat pels republicans.