The Washington Post · Cat Zakrzewski i Amanda Coletta

Calgary, província d’Alberta, Canadà. El president dels Estats Units, Donald Trump, ha estat rebut amb els braços oberts en la seva visita el Canadà amb motiu de la cimera del grup dels set (G-7) d’aquesta setmana per una minoria –petita però sorollosa– que està entusiasmada amb la seva proposta de convertir-los en l’estat número 51.

Les paraules de Trump sobre una hipotètica annexió del Canadà als Estats Units han suscitat un torrent d’indignació entre la gran majoria de canadencs. L’antagonisme de Trump envers el Canadà fins i tot ha causat un repunt en les manifestacions públiques de patriotisme canadenc, un fet relativament inusual al país. Al centre de la ciutat de Calgary, les botigues de records han registrat un augment de les vendes de productes amb la insígnia de la bandera canadenca.

Però els plans expansionistes del president nord-americà també han impulsat el moviment Make Alberta Great Again (“Tornem a fer Alberta gran”), que ha guanyat adeptes entre alguns habitants d’aquesta província de l’oest del Canadà, frustrats d’anys ençà per un govern progressista a què acusen d’impedir el creixement de la indústria petroliera i gasística, que constitueix el motor econòmic de la regió. Per a aquests canadencs, les paraules de Trump sobre convertir el Canadà en l’estat número 51 dels EUA no són una provocació sinó una oportunitat per a reduir imposts, facilitar l’accés a les armes de foc i, més en general, acostar la província als ideals del somni americà.

En el centre de cúrling Red Deer, uns cent cinquanta quilòmetres al nord de Calgary, centenars de residents d’Alberta es reuniren dissabte de la setmana passada per a aïrar les seves frustracions amb el govern central a Òttawa, en un esdeveniment organitzat pel mitjà conservador Rebel News. Molts assistents es presentaren a la reunió tot lluint gorres negres o vermelles amb el lema Make Alberta Great Again; a l’aparcament del local, ple de gom a gom, les banderes de la província onejaven amb força a les camionetes dels assistents. Quan un participant reivindicà la creació del cinquanta-unè estat dels Estats Units, la majoria d’assistents aplaudiren.

Jacob Fraser, un dels participants, diu que les insinuacions de Trump sobre annexionar part del Canadà –o, alternativament, el país sencer– l’han emocionat. L’home, de trenta-set anys, veu la unió amb els Estats Units com una oportunitat per a reforçar la llibertat d’expressió al Canadà, relaxar les restriccions sobre la tinença d’armes de foc i estimular l’emprenedoria.

“Estem molt vinculats als Estats Units, i com a habitants d’Alberta, en particular, som molt més compatibles amb la visió nord-americana que no amb la visió que preval avui dia al Canadà”, afirma. “Per mi i per molta gent dels meus cercles, som en un moment històric esperançador i emocionant.”

A escala canadenca, l’opinió de Fraser és clarament minoritària. L’oposició a Trump, de fet, contribuí decisivament a la victòria del liberal Mark Carney en les eleccions presidencials de l’abril. El resultat fou una inversió total d’allò que predicaven els sondatges pocs mesos abans, quan coincidien a situar els conservadors més d’una desena de punts per davant dels liberals.

Prop d’un 15% dels canadencs donen suport a la unió amb els Estats Units, segons un sondatge de YouGov. Aquest percentatge és lleugerament superior a les anomenades províncies de les praderes, incloent-hi Alberta –coneguda informalment com “la Texas del Canadà”–, on alguns diuen tenir més coses en comú amb els republicans dels Estats Units que no pas amb els seus compatriotes a la resta del Canadà.

Els habitants d’Alberta que donen suport a la unió amb els Estats Units formen part d’un grup més ampli de canadencs que se senten alienats pel govern central a Òttawa. Shawn Harvey, un camioner de cinquanta-dos anys que viu a Edmonton i treballa per al sector petrolier, presumeix del seu suport a la unió amb els Estats Units amb una samarreta d’hoquei vermella, blanca i blava amb el número 51 i l’eslògan “Drill, baby, drill” (“Perfora, nena, perfora”), que Trump ha adoptat de manera molt entusiasta.

Harvey explica que ha parlat amb advocats d’immigració sobre la possibilitat de sol·licitar asil polític als Estats Units, i que està disposat a arribar a un acord amb qualsevol nord-americà progressista que vulgui traslladar-se al Canadà per fugir del segon govern Trump.

“Canviaria el meu lloc pel seu sense dubtar-ho”, explica Harvey en declaracions en un establiment de Montana, una cadena canadenca de restaurants de barbacoa. “Cremaria el meu passaport canadenc i me n’aniria als Estats Units. No hi tindria cap problema.”

Les províncies occidentals d’Alberta i Saskatchewan –on hi ha gran part de la riquesa mineral del Canadà, incloent-hi grans reserves de petroli, gas natural, potassa i urani– han estat, durant anys, els focus principals de descontentament envers el govern central del país. Les difidències amb Òttawa augmentaren després de les eleccions generals del 2019, en què els liberals del primer ministre d’aleshores, Justin Trudeau, no aconseguiren representació a la província, però obtingueren prou escons a la resta del país per a formar govern.

A les eleccions generals d’enguany, els liberals van obtenir tan sols el 28% dels vots a Alberta. La capacitat de Carney –que es crià a Edmonton– de seduir els votants de les províncies de les praderes serà un dels primers grans envits del nou primer ministre canadenc.

El govern d’Alberta, mentrestant, medita d’organitzar un referèndum l’any vinent per a demanar als votants si volen escindir-se del Canadà. Els sondatges coincideixen a mostrar que el suport dels votants de la província al separatisme és limitat, però el govern provincial aprovà fa poc una llei que facilitava l’organització de referèndums sobre qüestions d’abast constitucional.

Duane Bratt –professor de ciències polítiques de la Universitat Mount Royal de Calgary– explica que, ara com ara, una hipotètica escissió d’Alberta del Canadà continua essent molt improbable. Fins i tot en cas que els electors votessin a favor d’escindir-se del Canadà, Alberta difícilment passaria a formar part dels Estats Units a curt termini, atès que la hipotètica annexió de la província als EUA és una qüestió controvertida fins i tot entre el moviment separatista.

“Per què hauríem de bescanviar un amo per un altre amo?”, es demana Art Matsui, un resident de Calgary de seixanta-vuit anys que començà a donar suport a la independència d’Alberta l’any 2020, en protesta per les restriccions aprovades per Òttawa per fer front a la pandèmia de la covid-19.

Les possibilitats que els Estats Units annexionin el Canadà, o cap de les seves províncies, són escasses. Tots dos països han aprovat mesures constitucionals destinades a impedir la pèrdua de territori; en el cas concret del Canadà, resulta probable que la resta de províncies impedeixin a Alberta d’escindir-se. En el cas dels Estats Units, qualsevol admissió d’un nou estat a la unió hauria de passar primer pel Congrés.

No és del tot clar per què Trump s’ha obsessionat de cop i volta amb la idea d’annexionar el Canadà. Un funcionari de la Casa Blanca, que accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat per tractar informació confidencial sobre el procés de presa de decisions del president nord-americà, explica que la idea de convertir el Canadà en el cinquanta-unè estat dels Estats Units sembla haver sorgit espontàniament de la ment de Trump, però que el president tracta la idea amb seriositat i està convençut que l’annexió beneficiaria tant els nord-americans com els canadencs.

La visita de Trump al Canadà d’aquesta setmana no ha fet sinó intensificar el debat sobre la relació entre els Estats Units i el Canadà –i, de retruc, el rebuig de la gran majoria de canadencs a les propostes del president nord-americà.

A les botigues de queviures, els productes produïts al Canadà es marquen amb un adhesiu especial, un sistema adoptat després de la formació d’un moviment de protesta que pretén boicotar els productes provinents dels Estats Units.

A Local Laundry, una botiga de roba de Calgary que fabrica els seus productes exclusivament al país, la venda de samarretes amb la paraula “Canadenc” i més productes patriòtics s’ha disparat. La xifra de vendes ha crescut d’un 100% respecte de l’any passat, i va pel camí d’aconseguir el seu millor any de vendes, segons que explica Connor Curran, gerent i fundador.

“Ha estat com un tsunami”, diu Curran. “Gent de tot el país ve a comprar ací amb ganes de mostrar el seu suport als productes canadencs.”

Process Color Print, una empresa amb seu a Calgary que es dedica a fabricar banderes, també ha viscut en carn pròpia els efectes de la polarització del debat polític. Al febrer, després dels primers comentaris de Trump sobre la possibilitat d’annexionar el Canadà, l’empresa registrà un augment en les vendes de banderes canadenques. Candice Mauro, gerent de l’empresa, explica que molts residents de la ciutat han decidit de penjar la bandera canadenca a casa seva d’ençà de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, en una mostra d’orgull patriòtic.

“El negoci és en auge”, presumeix Mauro, que afegeix que l’augment de la demanda ha obligat els treballadors de la divisió de banderes de l’empresa a fer hores extres.

De fet, Mauro explica que la venda de banderes ha augmentat d’un 30% en les setmanes transcorregudes d’ençà de les eleccions de l’abril. Tanmateix, la bandera més venuda no ha estat pas la del Canadà sinó la de la província d’Alberta, de color blau ultramar.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

El futur del diputat Vicenç Vidal dins el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol es decidirà en dues assemblees clau: la de Més per Mallorca, prevista per al 26 de juny, i la de Més per Menorca, que es farà el 5 de juliol. Els dos partits que conformen la federació sobiranista illenca optarien per traslladar a la militància la decisió sobre si el seu diputat ha de passar al grup mixt.

Urtasun diu que continuen les converses per a evitar que Compromís trenqui amb Sumar

Més per Menorca ja ha anunciat que la seva executiva proposarà a l’assemblea que Vidal faci el pas cap al grup mixt. Consideren que l’actuació del president espanyol, Pedro Sánchez, davant els casos de corrupció que esquitxen el PSOE ha estat “decebedora i insuficient”. A més, el partit menorquinista lamenta la manca d’avenços en l’agenda pròpia i es mostra crític amb els intents de Sumar d’implantar-se a les Illes, un moviment que consideren que vulnera l’acord de coalició. Tot i aquesta posició, Més per Menorca defensa que el diputat continuï donant suport a la majoria progressista del congrés i garanteixi que no prosperi cap alternativa de dreta o extrema dreta, però avisen que “amb corrupció no hi ha progrés democràtic possible” i que cal actuar amb coherència.

Pel que fa a Més per Mallorca, l’executiva va decidir ajornar la decisió una setmana perquè no hi havia prou consens. Fonts del partit han confirmat que la militància es reunirà el 26 de juny en assemblea extraordinària per discutir la sortida de Vidal de Sumar. Mentrestant, les joventuts de la formació, Mallorca Nova, han demanat al diputat que actuï amb independència i exigeixi a Sánchez una veritable agenda balear: “Ja n’hi ha prou de molles de pa.”

El debat de les Illes arriba en paral·lel al de Més Compromís, que aquest dilluns obrirà també una consulta interna per decidir si manté el vincle amb Sumar. La pressió sobre el projecte que encapçala Yolanda Díaz, cada vegada més qüestionat pels seus socis territorials, no para de créixer.

Aquest matí, s’han tancat vint mesos de treball intens amb un acte espectacular, pel nombre de participants i per la qualitat dels qui hi han intervingut. Durant aquest període d’anàlisis i debats profunds, s’ha estudiat a fons com afavorir la innovació, la internacionalització i la sostenibilitat de les nostres empreses, tres pilars imprescindibles perquè Catalunya pugui afrontar amb garanties els principals envits econòmics, socials i ambientals dels anys vinents.

Sis anys després de l’anterior congrés, aquest matí, el Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) ha clausurat el IV Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya. Aquest sexenni no ha estat un període qualsevol. La societat ha viscut esdeveniments molt intensos i dolorosos que han generat canvis econòmics importants, la qual cosa obligava els professionals catalans de l’economia a fer una nova reflexió envers el futur de la nostra economia i de les nostres empreses.

Com és lògic, és impossible sintetitzar en uns pocs paràgrafs les aportacions fetes en les 219 contribucions (99 ponències i 120 comunicacions), dividides en deu eixos temàtics. Per cert, l’eix de “sostenibilitat mediambiental” és el que ha rebut més contribucions, concretament, 41, seguit del de la “musculatura del sistema empresarial català”, amb 30. A l’altre extrem, trobem la “contribució dels professionals de l’economia” i “els determinants del context macroeconòmic”, amb catorze cadascun. Segons el comitè científic, totes presenten una qualitat alta.

Les contribucions han estat fetes per 414 autors diferents, la vinculació variada dels quals diu molt de l’ampli ventall representat i dels diferents punts de vista socials, atès que aporten una visió molt global del tema exposat. Així, 180 dels autors estan vinculats a la universitat, 56 a l’administració, 81 a l’empresa, 73 a serveis d’estudis i associacions socioeconòmiques i 24 a unes altres entitats.

He parlat amb la persona que tenia una visió més global de tota la feina feta, el president del comitè científic del congrés, el doctor Martí Parellada, que ha presentat les conclusions durant l’acte final. M’ha destacat, en primer lloc, la idiosincràsia del congrés, amb el qual “el Col·legi es projecta al conjunt de la societat i s’endinsa en aquells punts vinculats més directament al coneixement dels aspectes econòmics i socials”. I continua: “És un fòrum, ara com ara únic, en què acadèmics, treballadors de l’administració, professionals i de més sectors aporten les seves contribucions al debat general. Impulsar que cada vegada hi hagi més participants amb contribucions de qualitat, més enllà del cens de col·legiats, és la millor garantia de la importància del CEC en el conjunt de la societat catalana.”

El fet és que, d’ençà de final de febrer, els components que han treballat els deu eixos que conformen el congrés han anat fent, l’un darrere l’altre, sengles actes públics per a analitzar qüestions com l’efecte de la globalització i el context macroeconòmic, l’estructura empresarial, el capital humà, les polítiques públiques, la innovació, les finances, les infrastructures, la transició energètica, la sostenibilitat ambiental i el futur de la professió d’economista… fins a arribar a l’acte final d’avui.

De les conclusions que ha presentat Martí Parellada, m’ha agradat la cita prèvia, on feia un recordatori dels congressos anteriors. Jo també crec que convé no perdre de vista d’on venim i la tasca que ha fet històricament el CEC. En concret, ha recordat: “Cadascun dels quatre congressos són fruit, sobretot, de les circumstàncies en les quals es van desenvolupar, la qual cosa va condicionar l’objecte de les respectives contribucions presentades.”

En efecte, el primer congrés, que es va fer l’any 1979, es va desenvolupar en l’etapa pre-estatutària, amb la Generalitat de Catalunya acabada de restablir. El segon, l’any 1988, poc després de la incorporació de l’economia espanyola a la Unió Europea actual; el tercer, l’any 2018, en un moment d’una intensitat política a casa nostra molt accentuada; i el quart, en una nova circumstància en què els consensos bàsics internacionals s’han posat en qüestió, per l’aparició de nous desafiaments, com la intel·ligència artificial.

“No és difícil comprovar com cada context condiciona l’objecte de les contribucions presentades en cadascun d’ells, i com en els tres últims, en particular, vénen condicionades per les orientacions de la nostra economia, i que, al seu torn, també vénen condicionades per les que ha anat establint la Unió Europea”, ha afegit.

De tot el contingut (que trobareu aviat a la web del Col·legi), voldria destacar l’últim dels eixos (el desè), que és el que toca la part més humana del temari, atès que fa referència a la tasca que han de fer els economistes, d’acord amb tot allò que s’ha exposat en els nou eixos anteriors. Una tasca que no és pas fàcil. Així, s’ha posat en relleu que, en totes les àrees tractades al congrés, com ara, la digitalització, la sostenibilitat, els canvis normatius, la qualitat institucional i la innovació organitzativa, el paper que ha d’assumir l’economista, com a professional, va un pas més enllà del d’un simple tècnic format en finances o d’un analista de dades i s’ha d’encaminar cap a un professional amb mirada global, vocació pública i responsabilitat transversal.

En definitiva, les diferents contribucions presentades dissenyen un perfil que combina competències analítiques amb criteri ètic, capacitat per a encapçalar canvis i, tal com s’assenyala, una gran sensibilitat enfront dels desafiaments socials i ambientals. Per a respondre a aquest envit, cal fer un esforç compartit entre universitats, col·legis professionals, empreses i administració pública. Com he comentat abans, no és fàcil, la tasca que es demana a l’economista, precisament, pel seu rol transversal a la societat, que l’obliga a superar multitud d’entrebancs que unes professions més lineals no es troben mai pel camí.

Finalment, Carles Puig de Travy, degà del CEC, ha exposat que Catalunya necessitava afrontar urgentment grans envits, com ara, la reforma de l’administració pública, un nou sistema de finançament, la crisi de l’habitatge i l’aposta per infrastructures clau com el corredor mediterrani i l’aeroport de Barcelona. Abans d’acabar, també ha traslladat als assistents la necessitat d’impulsar un nou model econòmic i energètic, amb una indústria innovadora i tecnificada.

No voldria acabar sense fer també meva la consideració que ha fet Martí Parellada, dirigida al Col·legi. “Hauríem de contemplar la possibilitat que el congrés es fes amb una freqüència i regularitat més elevada que no pas la que s’ha registrat fins ara. Recordem que, entre el primer congrés i el segon, van transcórrer nou anys, entre el segon i el tercer, trenta anys, i entre el tercer i l’actual, set anys més. Qualsevol avenç en aquest sentit seria molt benvingut per a tots.” I també molt bo per a la societat catalana, atès el ritme accelerat dels canvis existents a l’entorn, afegeixo jo.

Moments de la història de la música - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Tribunal Administratiu de Montpeller ha confirmat que els ajuntaments de Catalunya Nord no poden utilitzar el català en els consells municipals. Aquesta nova resolució afecta el Sindicat Intercomunal per a la Promoció de les Llengües Occitana i Catalana (SIOCAT), que havia modificat el seu reglament intern per permetre que els seus membres poguessin intervenir en català.

El president del SIOCAT, Pere Manzanares, ha dit que aquesta decisió no era cap sorpresa, perquè continuava la línia marcada per sentències anteriors tant del mateix tribunal de Montpeller com del Tribunal Administratiu d’Apel·lació de Tolosa. Amb tot, ha confirmat que el sindicat continuarà explorant les vies legals per a defensar el dret d’emprar el català.

L’argument del tribunal és que, segons la jurisprudència del Consell d’Estat i del Consell Constitucional francesos, no es pot fer servir cap llengua minoritzada quan s’exerceix un càrrec públic si no es garanteix la traducció simultània. No obstant això, Manzanares considera que aquesta exigència és absurda en el cas del SIOCAT: “Tots els membres entenem el francès i podem expressar-nos en català o occità sense problemes de comprensió.” Davant d’aquesta nova negativa judicial, el SIOCAT estudia de presentar un recurs davant el Tribunal Administratiu d’Apel·lació de Tolosa i, si calgués, arribar fins al Consell d’Estat francès o al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg.

Per a Manzanares, la decisió no pot desvincular-se del context ideològic francès, clarament advers a la pluralitat lingüística: “Tot i que la justícia i la política són teòricament independents, hi ha una interpenetració evident entre les dues esferes. Aquesta prohibició és l’expressió d’una ideologia dominant que rebutja l’ús públic de les llengües regionals.”

Lloc: Local de la vocalia

El debat d’orientació política al Consell General ha acabat avui amb una fotografia de continuïtat: poques discrepàncies fortes, absència de grans anuncis i una majoria parlamentària que ha mantingut el to moderat. El cap de govern, Xavier Espot, ha aprofitat l’avinentesa per reivindicar el seu model de centralitat i de consens, mentre que l’oposició ha denunciat la manca de projecte del govern i la inacció amb els principals desafiaments del país, com ara, l’habitatge, la fiscalitat i el futur acord amb la Unió Europea.

Entre les propostes que s’han sotmès a votació, destaca el rebuig de la iniciativa del Partit Socialdemòcrata (PS) perquè Andorra reconegui l’estat palestí. Segons Demòcrates, ara mateix no es donen les condicions per a fer aquest pas, i han argumentat la necessitat que hi hagi un procés de pau estable abans d’avançar cap al reconeixement diplomàtic. En canvi, s’ha aprovat de manera unànime un pla integral de suport per a les persones cuidadores informals, amb la voluntat de reconèixer i acompanyar millor la tasca que fan fora del circuit professionalitzat. També ha tirat endavant el reforç de l’atenció domiciliària i una proposta per desplegar ajudes socials més precises per a persones en situació de vulnerabilitat, promoguda per Andorra Endavant.

Un dels punts que ha tornat a dominar el debat ha estat la crisi d’accés a l’habitatge, especialment davant l’escenari de liberalització del mercat prevista per al 2027. El PS ha tornat a reclamar que es diferenciï entre petits i grans tenidors per aplicar polítiques més justes, definint com a grans aquells que tenen més de cinc immobles. Judith Casal, presidenta del grup, ha defensat que no es pot tractar igual qui fa negoci que qui simplement complementa la renda. Demòcrates s’hi han oposat, tot dient que a Andorra no hi ha fons especulatius ni grans empreses que acaparin pisos, i que les mesures han de ser equilibrades per no desincentivar la inversió privada.

Concòrdia, per la seva banda, ha posat el focus en la necessitat de reservar una part del parc públic d’habitatge a persones de més de seixanta-cinc anys i ha proposat millores en el sistema de registre i seguiment dels usuaris dels serveis socials.

El model fiscal ha generat més tensió. Espot ha acusat Concòrdia de voler augmentar els impostos de manera encoberta i ha advertit contra els efectes que tindria una pujada generalitzada de la pressió fiscal. En resposta, Cerni Escalé ha dit que el sistema actual és injust i que les bonificacions a l’impost de societats i l’IRPF afavoreixen les rendes més altes. El PS ha reconegut obertament la seva aposta per apujar impostos a les rendes altes, mentre que Andorra Endavant ha tornat a posar l’accent en la necessitat de baixar-los i de limitar les ajudes socials només a qui demostri voluntat d’incorporar-se al mercat laboral.

Europa, en el centre del desacord polític

El punt més tens del debat s’ha produït quan Espot ha retret a Concòrdia la seva oposició a l’acord d’associació amb la Unió Europea. Escalé ha replicat que cal fer una anàlisi econòmica detallada abans de prendre cap decisió i ha reclamat al govern que expliqui quines empreses o sectors econòmics han demanat realment accedir al mercat únic europeu.

El debat s’ha desenvolupat en un to moderat, sense intercanvis agressius ni interpel·lacions virulentes. De les vint-i-quatre propostes presentades pels grups, se n’han aprovat algunes, però també se n’han tombat de significatives, com el xec nadó del PS, la creació d’un organisme regulador dels mitjans o l’actualització del mínim exempt de l’IRPF.

El cap del Servei de Planificació de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències  ha comparegut com a testimoni davant la jutgessa de Catarroja que investiga les responsabilitats penals per gota feda del 29 d’octubre. Una tragèdia amb 228 víctimes mortals que ha implicat la imputació de l’ex-consellera d’Emergències, Salomé Pradas, i del seu número 2, Emilio Argüeso, per delictes d’homicidi i lesions per imprudència greu. Segons que han informat fonts sabedores de la declaració, l’alt càrrec ha ratificat que la consellera era la màxima responsable del comandament aquell dia, tal com estableix el pla de Protecció Civil en situacions d’emergència de nivell 2. També ha remarcat que, a diferència d’allò que s’ha suggerit públicament, la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, no tenia cap responsabilitat operativa assignada pel pla: “Solament era membre del CECOPI en representació de l’administració central.”

El testimoni ha anat més enllà i ha afirmat que, atesa la magnitud de la riuada, calia haver declarat una situació d’emergència d’interès nacional, com es va fer després de la gran apagada del 28 d’abril. Això hauria implicat que el comandament passés del conseller competent al president de la Generalitat, Carlos Mazón, mentre no s’activava l’emergència per part del govern espanyol. Entre els motius que ha exposat per a justificar aquesta necessitat, ha esmentat la interrupció del trànsit ferroviari i per carretera, i molt especialment l’afectació del bypass –la principal via de circumval·lació de València i l’àrea metropolitana. Ha recordat que declarar l’emergència d’interès nacional era una decisió discrecional que requeia en el Ministeri d’Interior espanyol, però que també podia ser sol·licitada per les comunitats autònomes.

En la seva declaració, també ha posat el focus en el paper de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), organisme dependent del Ministeri per a la Transició Ecològica espanyol. Ha explicat que la Generalitat disposava de dades sobre la pluja, però que la interpretació tècnica de l’impacte d’aquests aiguats era competència de la CHX, que tenia el coneixement sobre els cabals i la seva evolució. Ha remarcat: “Una cosa és que ploga i una altra que el riu porte aigua. Quanta aigua porta? Quina perillositat té?” A més, ha qüestionat que alguns ajuntaments no haguessin activat els seus plans municipals d’inundacions i ha afegit que, en cas de no disposar-ne, haurien d’haver activat el pla territorial.

Segons que ha declarat, el 29 d’octubre va incorporar-se al Centre d’Emergències de l’Eliana a les 12.30 i hi va restar fins a les 17.20. No obstant això, ha explicat que no va formar part del dispositiu operatiu ni va participar activament en la gestió de la crisi. També ha dit que no va arribar a veure els membres del CECOPI reunits aquell dia. La causa continua oberta i és previst que s’hi acumulin més declaracions per aclarir si hi hagué negligència en la resposta institucional a una de les pitjors riuades de les darreres dècades al País Valencià.

El Museu Pau Casals ha començat una campanya de difusió digital adreçada a creadors de continguts per mitjà d’una agència de màrqueting d’influenciadors. L’objectiu és convidar-los a visitar el museu i compartir l’experiència a les xarxes socials. Tanmateix, el to i la llengua emprats per fer l’oferta han indignat alguns usuaris, arran que el músic Arnau Tordera ha compartit la comunicació rebuda per correu electrònic: un missatge íntegrament en castellà, sense cap opció en català, malgrat referir-se a un espai vinculat estretament a la llengua i la cultura catalanes.

Pau Casals va passar més de 30 anys a l'exili mostrant un compromís indiscutible amb Catalunya i la llengua catalana.@MuseuPauCasals, el mestre s’avergonyiria de veure que el museu que porta el seu nom no té la consideració d'exigir la llengua d'en Pau arreu. pic.twitter.com/fMRJ9D4ZlJ

— Arnau Tordera I (@ArnauTordera) June 20, 2025

L’acció pretenia de promocionar el museu que commemora el violoncel·lista Pau Casals, conegut pel seu compromís amb la pau, la llibertat i Catalunya. Casals va viure més de trenta anys a l’exili, precisament per no reconèixer el règim franquista ni participar en cap acte mentre no es restituís la legalitat republicana. Durant aquell temps, va defensar públicament la llengua i la identitat catalanes, tant a l’ONU com en nombrosos discursos arreu del món. Per això, el fet que una agència que representa el museu el promocioni en castellà ha estat considerat un menysteniment flagrant al seu llegat. Tordera, destinatari d’aquest correu, no ha estat l’únic que ho ha denunciat. A les xarxes, s’hi han pogut llegir missatges de rebuig com ara: “El mestre s’avergonyiria de veure que el museu que porta el seu nom no té la consideració d’exigir la llengua d’en Pau arreu.”

Aquest cas no és aïllat. L’any passat, l’humorista Peyu ja va denunciar una pràctica institucional semblant. Va fer pública una proposta de col·laboració que havia rebut també en castellà d’un acte organitzat amb suport del govern. “A quina merda de país vivim?”, es demanava. “N’estic fins als ous de rebre correus d’agències xupiguais contractades per la Generalitat escrits en castellà, fotent ‘Cataluña’ amb ñ.” I afegia, amb ironia, que no li interessava cridar “puta Espanya” als premis Ondas, però sí denunciar aquestes contradiccions en l’acció quotidiana.

Després de dècades de debat i d’anys de pressió internacional, el parlament de Finlàndia ha aprovat finalment la reforma de la Llei del Parlament Sami. Amb 150 vots a favor i 27 en contra, la reforma culmina trenta anys de reivindicacions i marca un punt d’inflexió en l’autogovern dels samis.

El canvi més significatiu de la nova llei és l’eliminació del conegut com a criteri lapó, que vinculava el dret de vot a activitats econòmiques tradicionals i no pas a la identitat o la llengua. Aquest criteri havia estat objecte de reiterades crítiques per part de les Nacions Unides, que consideraven que permetia d’incloure persones no reconegudes com a samis dins el cens electoral, vulnerant els drets del poble sami a definir qui els representa. La nova norma redefineix els requisits per votar i presentar-se a les eleccions al parlament sami –amb seu a Inari, a la Lapònia finlandesa– vinculant-los al llegat lingüístic: cal tenir el sami com a llengua materna o que l’hagi parlat almenys un dels progenitors, avis o besavis.

“És un dia històric per al poble sami”, va dir Pirita Näkkäläjärvi, presidenta del Parlament Sami. “Aquesta lluita llarguíssima ha acabat, i l’esforç tenaç de tota la comunitat és recompensat”. Tuomas Aslak Juuso, portaveu provisional del parlament, va destacar que amb aquesta reforma “es reforça el dret del poble sami a decidir com vol ser governat”. I va afegir: “Feia més de catorze anys que lluitàvem per tenir una veu lliure.”

La reforma també millora els mecanismes de consulta i cooperació amb les autoritats estatals, d’acord amb el principi de consentiment lliure, previ i informat, reconegut internacionalment. A més, estableix un nou òrgan independent per resoldre litigis sobre el cens electoral, deixant en segon pla el Tribunal Administratiu Suprem, que fins ara havia imposat interpretacions contràries als criteris del parlament sami.

Leo Aikio, vice-president primer del parlament, en destaca la importància per al futur: “Millorar els processos de consulta amb les autoritats nacionals permetrà donar estabilitat i claredat als procediments, i això és essencial per preservar les nostres llengües i cultura.” La nova llei incorpora també millores pràctiques, com ara la instauració de meses múltiples per municipi i una mesa mòbil per facilitar el vot en una regió tan extensa i escassament poblada.

Un esforç col·lectiu i una mirada al futur

La reforma és fruit de dècades de treball per part de la comunitat sami, dels anteriors parlaments i dels activistes que han sostingut la reivindicació. Els representants actuals han agraït especialment la col·laboració del govern encapçalat pel primer ministre Petteri Orpo, així com el suport rebut per part de les forces de l’oposició. Amb aquest nou marc legal, el parlament sami aspira a dedicar més temps i recursos a les prioritats culturals i lingüístiques del poble. Les tres llengües samis que es parlen a Finlàndia necessiten programes de revitalització, i també es vol impulsar una adaptació climàtica per als oficis tradicionals i reforçar la presència del poble sami en les institucions de la Unió Europea. Actualment, es calcula que hi ha entre 75.000 i 100.000 samis repartits entre Finlàndia, Suècia, Noruega i Rússia. Solament a Finlàndia en viuen uns 10.500. El seu territori tradicional, conegut com a Sàpmi, s’estén pels extrems septentrionals de la península escandinava.

Amb l’aprovació d’aquesta reforma, Finlàndia esdevé el primer estat de la regió que acompleix de manera efectiva els compromisos internacionals en matèria de drets dels pobles indígenes. Un avenç esperat, que permet als samis de començar una nova etapa amb més garanties per preservar la seva cultura i decidir lliurement el seu futur.

El portaveu de Sumar i ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, ha dit que continuaven les converses per a evitar la ruptura del grup parlamentari, atès que el sector majoritari de Compromís, Més, ha convocat una consulta per a decidir si finalment se’n van de Sumar.

Urtasun ha fet aquestes declaracions a Granada, després d’haver lliurat el premi de poesia Ciutat de Granada – Federico García Lorca a la poetessa Coral Bracho. Segons que ha dit, la voluntat de la direcció de Sumar és total i absoluta per a trobar l’encaix perquè puguin continuar essent una veu valencianista forta, i col·laborin plenament amb la resta de forces que componen la confluència.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha rebut avui al matí el president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, a la Moncloa, segons han confirmat a l’ACN fonts coneixedores de la trobada. La cita, concretada durant ahir dijous i fora de les agendes públiques dels dos presidents, s’ha produït a petició de Sánchez i enmig de la crisi que pateix el PSOE i la família socialista pel ‘cas Cerdán’. A més, la reunió arriba després que en els darrers dies Pedro Sánchez s’hagi trobat amb els socis parlamentaris catalans d’ERC i de Junts. Ni la Moncloa ni la Generalitat han volgut confirmar ni donar detalls de la trobada i guarden silenci.

Aquesta reunió arriba en plena polèmica per una referència a Illa que apareix en l’informe de la Guàrdia Civil sobre la trama de corrupció que empastifa el qui fins fa poc era número tres del PSOE i home de confiança de Pedro Sánchez. Illa ha negat saber de què parlava Koldo García quan deia “Salvador Illa parla moltíssim amb el Chili”, en referència a les comunicacions amb Signal. Illa, interrogat al parlament aquesta setmana sobre aquesta referència, va dir: “No tinc ni punyetera idea de qui és el tal Chili.”

“Qui és el Chili, senyor Illa?” La referència enigmàtica al president a l’informe de l’UCO

 

El magistrat del Tribunal Suprem espanyol Leopoldo Puente ha encausat formalment l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán en el marc del cas Koldo. Li ha ajornat la declaració al 30 de juny –el seu advocat demanava d’ajornar-la al juliol per a preparar bé la defensa– i ha autoritzat la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil espanyola a investigar-ne el patrimoni. Aquesta decisió arriba després de rebre un informe que el situa com a figura central d’una suposada trama vinculada a l’adjudicació d’obres.

El jutge també autoritza la Guàrdia Civil a escorcollar les instal·lacions del PSOE per a accedir i clonar els missatges al correu electrònic de Cerdán. A més, ordena al PSOE de facilitar als agents l’accés a qualsevol altre compte de correu corporatiu gestionat exclusivament per Cerdán. També, demana que el ministre de Transports, Óscar Puente, faciliti l’accés i la còpia dels missatges de correu de l’ex-ministre José Luís Ábalos.

A més de Cerdán, cita a declarar cinc empresaris que apareixen implicats en la trama d’adjudicacions d’obres públiques irregulars a canvi de comissions: els germans Antonio i Daniel Fernández Menéndez, Fernando Agustín Merino Vera, José Ruz Martínez i Joseba Antxon Alonso Egurrola. El jutge els ha encausat a tots cinc, i autoritza la Guàrdia Civil a demanar la investigació bancària de comptes i productes a nom seu o al de les empreses Acciona Construcciones, Obras Públicas y Regadíos, Levantina Ingeniería y Construcción i Servinabar 2000. També, ordena d’investigar els comptes de la fundació Fiadelso, vinculada a Ábalos.

El paper dels corruptors: quins negocis feien Acciona, OPR i LIC amb la trama de Santos Cerdán i Koldo García?

Veu indicis consistents contra Pardo de Vera i Herrero

L’informe de la Guàrdia Civil també esquitxava Isabel Pardo de Vera, ex-presidenta d’ADIF, i Javier Herrero, ex-director general de Carreteres, perquè revelava converses amb Koldo García sobre la manipulació d’adjudicacions. Per això, el jutge ordena a ADIF i a la direcció general de Carreteres que facilitin tots els expedients d’adjudicació de les obres que l’informe de la Guàrdia Civil assenyala com a irregulars.

En concret, demana tota la documentació de cinc obres d’ADIF –inclosa una a a Sant Feliu de Llobregat– i sis de Carreteres, perquè hi veu “indicis consistents” que Pardo de Vera i Herrero haurien pogut col·laborar amb Ábalos, a través de García, “perquè les adjudicacions projectades per ells arribessin a port”.

Tot i això, considera que Pardo de Vera i Herrero no s’haurien d’investigar al Suprem, on hi ha el cas perquè Ábalos és aforat, sinó a l’Audiència espanyola, perquè, en tot cas, la seva conducta hauria estat instrumental i en benefici de la trama. Passa el mateix amb Francisco Javier Lorente, parella de la propietària d’un bar de Pamplona que, suposadament, emetia factures falses a Acciona, i Miguel Moreno Purroy, assessor seu i contacte amb Garcia. Per tot plegat, envia a l’Audiència espanyola l’informe de la Guàrdia Civil perquè sigui aquest òrgan qui decideixi si ho investiga.

No accedeix a la petició de Salellas per a posar en dubte la compra de Servinabar

L’advocat de Cerdán, Benet Salellas, havia demanat que el jutge demanés a la Guàrdia Civil l’escriptura de compravenda per part de Cerdán del 45% de les accions de Servinabar, per tal de contrastar-ne el valor amb el registre notarial. El jutge s’hi ha oposat, i diu que no es pot verificar notarialment un document privat, com és el cas. En qualsevol cas, afegeix, demana a la Guàrdia Civil que lliuri a la defensa de Cerdán una còpia del document per tal que es pugui preparar la declaració judicial.

Joan Baldoví, síndic de Compromís, ha denunciat públicament que uns operaris de les Corts han tapat els cartells contra el president Carlos Mazón, el PP i Vox que, de feia mesos, tenien a les finestres dels seus despatxos. Baldoví ho atribueix a una censura de Llanos Massó, presidenta de les Corts, contra els cartells amb les frases “Mazón dimissió”, “PP responsable” i “Vox còmplice”, que es podien llegir del carrer estant. Ara, en canvi, hi ha unes peces de vinil vermelles que tapen el text.

“És una vergonya que gasten diners públics per tapar les veritats que comparteix una àmplia majoria de la societat valenciana”, ha dit Baldoví. I ha criticat que PP i Vox ataquin la llibertat d’expressió: “Fan de l’autoritarisme i la censura la seua manera de funcionar.” Ha afegit: “No podran tapar que un 90% del poble valencià vol la dimissió d’un Mazón que amb la seua negligent gestió no va evitar la mort de 228 persones. No podran tapar que Vox és còmplice del pitjor president de la història valenciana.” Alhora, ha dit que les Corts haurien de ser la casa de tots els valencians i que Compromís vol representar l’àmplia majoria que vol que Mazón deixi de ser president.

Baldoví també ha recordat que les normatives de salut laboral exigeixen que els espais de treball tinguin llum natural sempre que sigui possible, cosa que aquestes peces de vinil impedeixen. Per això demanarà per escrit a la mesa de les Corts que s’identifiqui el responsable de la decisió i que es retirin.

L’advocat de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, Jorge Español, ha presentat un escrit al jutjat de primera instància d’Osca per demanar mesures preventives que assegurin l’execució de la sentència que obliga a retornar les pintures murals del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). A l’escrit, al qual ha tingut accés l’ACN, es demana l’embargament dels béns del MNAC fins que es compleixi la resolució. Es valoren les pintures en mil milions d’euros i es reclama un embargament mínim de 150 milions.

En mans d’un jutjat d’Osca: o protegir les pintures de Sixena o culminar el 155 judicial

A més, es reclama que el jutjat ordeni el tancament de les sales on hi ha exposades les pintures i s’hi desplegui vigilància de les forces públiques les vint-i-quatre hores del dia. També es demana que el museu presenti una llista de béns i drets susceptibles de ser embargats o que habiliti recursos econòmics dins el seu pressupost.

L’Ajuntament de Vilanova de Sixena també exigeix que es lliuri la documentació per preparar el desmuntatge de les pintures murals i les actes i informes de la reunió del patronat del museu de dilluns, en què es va al·legar la impossibilitat tècnica de fer el trasllat. A més, demana que s’adverteixi als responsables del MNAC que poden incórrer en un delicte de desobediència si no assumeixen les mesures preventives que es puguin decretar.

El president de l’Aragó respon al MNAC: “No ens deixarem aixecar la camisa”

Segons Español, l’escrit del patronat és “un desafiament en tota regla” i considera que es vol “emmascarar” amb l’oferiment al govern aragonès de formar part de la comissió tècnica.

De fet, el consistori de Vilanova de Sixena ja havia anunciat que demanaria l’execució forçosa de la sentència una vegada finit el termini de vint dies donat pel tribunal. Español ha dit que, malgrat que respecta la posició del patronat, la sentència s’ha de complir. Per això preveu de presentar la petició d’execució forçosa al jutjat número 2 d’Osca tan bon punt s’exhaureixi el termini.

El Departament de Justícia i Qualitat Democràtica ha acordat una indemnització de 40.446 euros per a quatre familiars de la cuinera assassinada el 13 de març de 2024 a la presó del Mas d’Enric, al Catllar (Tarragonès), a mans d’un intern amb antecedents per homicidi. L’assassinat va commocionar el sistema penitenciari i va obligar a revisar els protocols de seguretat.

Segons que ha informat El País, la Generalitat assumeix la responsabilitat civil i reconeix el “dany” causat als familiars. La xifra que la família reclamava, però, era d’1,7 milions d’euros. L’informe del tribunal avaluador constata una “negligència manifesta dels serveis penitenciaris” i critica que “no es va valorar adequadament” el perfil de l’intern, considerat “inadequat per a una destinació com la cuina” per la seva trajectòria delictiva.

Fonts del Departament de Justícia han explicat que la família va presentar una reclamació patrimonial, i que aquesta compensació econòmica no tanca la via judicial ordinària, si decideixen de recórrer contra la decisió.

Arran del cas, el departament va anunciar noves mesures de seguretat per evitar que es repeteixin fets similars. Entre aquestes, destaca la prohibició d’accés a objectes perillosos com ganivets a interns condemnats per delictes d’extrema violència.

L’opinió de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre l’aixecament de la immunitat al president Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, eurodiputats de Junts l’anterior legislatura (2019-2024), s’ha ajornat. Maciej Szpunar havia de publicar la seva opinió no vinculant dijous vinent, 26 de juny, però fonts jurídiques consultades per VilaWeb confirmen que ho ha ajornat fins al 4 de setembre vinent.

El TJUE té sobre la taula una demanda de tots tres contra el Parlament Europeu per la decisió el març del 2021 de retirar-los la protecció parlamentària a petició del Tribunal Suprem espanyol, que els volia jutjar per sedició, malversació i desobediència en la causa contra el Primer d’Octubre.

Tots tres van impugnar aquella decisió al Tribunal General de la UE (TGUE) tot denunciant diverses irregularitats en el procediment. Però el juliol del 2023 el tribunal de primera instància europeu va tombar la seva demanda i va avalar la retirada de la immunitat. 

El cas del suplicatori va generar controvèrsia entre el 2020 i el 2021 en el marc del tercer intent d’Espanya d’extradir Puigdemont, Comín i Ponsatí, residents a Bèlgica en aquell moment. Tot el procés a l’eurocambra va estar marcat per la dimensió política del cas i l’expectació mediàtica, ja que en aquell moment la retirada de la immunitat era un pas clau per al lliurament de Puigdemont.

Ara mateix, cap dels tres és eurodiputat i la seva situació ha canviat. El jutge instructor del Suprem Pablo Llarena s’ha negat a aplicar l’amnistia a Puigdemont i Comín mantenint les ordres de detenció espanyoles contra ells per malversació. Però no ha gosat tornar a emetre cap euroordre contra ells. 

Ponsatí va tornar de l’exili el març del 2023 arran de la derogació del delicte de sedició. Com que només restava l’acusació de desobediència, ja no s’exposava a entrar a la presó. La fiscalia vol que se li apliqui l’amnistia, però Ponsatí continua pendent de judici.

Sigui com sigui, Puigdemont i Ponsatí ja no són eurodiputats i, per tant, la futura decisió del TJUE sobre el cas del suplicatori no tindrà implicacions en la seva situació judicial actual. El cas de Comín és més complicat: va ser elegit eurodiputat, però la presidència actual de l’Eurocambra, en mans de Roberta Metsola, no el reconeix com a tal perquè no ha jurat la constitució espanyola. 

La defensa de Santos Cerdán, que exerceix l’advocat Benet Salellas, ha demanat al Tribunal Suprem espanyol de suspendre la declaració judicial de dimecres i fixar una nova data al juliol. Salellas, que tot just aquesta setmana n’ha assumit el cas, argumenta que és necessari atès “el volum i la complexitat de la causa, la diversitat de fets que s’imputen, la pluralitat de delictes i d’intervinents, i per la rellevància pública i social” del cas. Al mateix escrit, al qual ha tingut accés VilaWeb, diu que si no s’ajorna la declaració s’acolliran al dret de no declarar i demanaran una altra cita per a comparèixer.

Per a elegir una nova data, Salellas ja avança que el 3 de juliol ell té fixada una vista oral a l’Audiència de Barcelona per un cas d’abús sexual a un menor de tretze anys, en què Salellas és l’acusació particular i hi ha d’anar presencialment.

A banda, Salellas ha presentat un segon escrit per demanar que la Guàrdia Civil enviï al Suprem l’escriptura de compra-venda de participacions de Servinabar –l’empresa considerada pantalla per al cobrament de comissions– que diuen que van trobar. Segons que es va filtrar a mitjans de comunicació, aquest document certifica que Cerdán va comprar el 45% de l’empresa el 2016. Totamb tot, ahir l’administrador de Servinabar va negar que Cerdán en fos soci. Salellas demana de tenir-hi accés per a poder contrastar-ne el contingut amb la informació notarial.