És molt difícil de trencar els hàbits i més quan constitueixen el teixit conceptual amb què conformem la realitat. Els ideologemes no són condicions a priori del coneixement, però es comporten com a tals. Les persones acostumades a considerar la política com a determinant de l’activitat social no s’adonen que és un espai minvant. Als membres de les generacions per a qui la política fou un tabú i doncs una seducció, els costa d’entendre que el feixisme –allò que el feixisme fou històricament– ja no té la clau del futur. El feixisme i el seu cosí germà, el comunisme, idolatraven l’estat –“Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato”. D’això en deien totalitarisme i era una aposta in extremis per a recuperar l’imperi de la política davant la primacia de l’activitat econòmica. D’ençà de la revolució industrial, l’economia “burgesa” arraconava les estructures de poder tradicional. A l’economia política, nova matèria d’estudi teòric, el substantiu era l’economia i l’adjectiu la política. Com observà Hannah Arendt: abans que Marx profetitzés la dissolució de l’estat, l’esfera pública ja s’havia començat a dissoldre. Més exactament, s’havia convertit en una esfera limitada de govern, que a l’època de Marx esdevenia una simple gestió domèstica a escala nacional. Als anys cinquanta, Arendt veia diluir-se el govern dins l’esfera impersonal de l’administració. La política cedia poder a la burocràcia.

Com més va més pressionada pels poders econòmics, la política s’ha embotit en la funció de gestionar la riquesa nacional i regular les necessitats dels governats. Els polítics fan mans i mànigues per salvar la il·lusió que regeixen els afers públics d’acord amb la voluntat dels representats, però no poden amagar l’abisme entre allò que prometen i allò que són capaços d’assolir. La gent s’adona de la seva inoperància i, aviciada per la idea de l’estat provident i alhora ressentida pels incompliments, s’hi gira d’esquena. Tancats dins la seva bombolla, els polítics competeixen amb declaracions demagògiques per a mantenir la ficció de sobirania popular. Què té d’estrany que la gent fugi de les urnes o s’engresqui amb partits de tarannà enèrgic i solucions màgiques que, si mai arriben al poder, tampoc no compliran? De retruc les institucions queden desprestigiades i la democràcia malmesa. I així és com es passa de l’escepticisme crític a les teories de conspiració i als populismes de dreta i d’esquerra. 

Arreu és evident el desgast de la política. Ho és a Catalunya, on la insignificança d’aquesta activitat es manifesta en el fet que actualment la màxima aspiració política sigui la gestió dels trens. Ho és a Europa, amb una Comissió Europea dedicada gairebé exclusivament a gestionar l’economia i amb un parlament anodí. I ho és als Estats Units, on la rebel·lió antipolítica ha enlairat un president lliurat en cos i ànima a desballestar la funció pública i preparar el compliment de la profecia de Marx sobre la dissolució de l’estat.

A mitjan anys setanta, la crisi del petroli provocada per l’OPEP trasbalsà l’economia mundial. A Occident la inflació arribà al 20% i l’atur es disparà. De cop i volta els estats més forts eren incapaços de controlar tant l’una com l’altre. Els ministres d’Economia arribaren a la conclusió que el keynesianisme, la doctrina imperant d’ençà dels anys quaranta, havia fracassat. Per combatre la inflació calia retallar la despesa i controlar l’oferta de diners. Havia arribat l’hora de recuperar la teoria econòmica de Friedrich Hayek i aplicar el monetarisme de Milton Friedman. Amb les polítiques neoliberals del New Labor al Regne Unit i els tractats intercontinentals de Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama, els estats cedien poder a les multinacionals, que no sols n’obtenien favors fiscals, sinó que fins i tot aconseguien de modificar la legislació, per exemple en protecció de les condicions laborals i d’impacte ambiental. Durant dècades la principal funció dels governs ha estat finançar amb mitjans públics els serveis i les infrastructures que les multinacionals necessiten i assegurar la fluïdesa del comerç global. Aquest i no cap altre era el sentit de la fi de les nacions anunciada i sovint aclamada pels politòlegs. La profecia es basava en el fet que la sobirania havia passat a mans de les multinacionals i el ciutadà s’havia convertit en consumidor.

La ironia de la imposició aranzelària de Trump és que duu a la pràctica aspiracions dels moviments antiglobalització dels anys noranta. Trump pot ser moltes coses, però no és un conservador. Amb maximalisme peculiar, ha institucionalitzat la protesta i la ràbia contra una situació que una ciutadania radicalitzada per les desigualtats econòmiques i la marginació cultural ja no estava disposada a tolerar. Trump guanya adhesions quan ataca les universitats d’elit i els aspectes més cridaners de la globalització, com el multiculturalisme, i aconsegueix l’aprovació reflexa dels seguidors acusant un grapat de països d’aprofitar-se dels Estats Units. Tant li fa que les dades siguin manipulades i que la solució sigui pitjor que la malaltia; els sentiments són inexpugnables i allò que compta és que algú s’encari amb els problemes. 

Els aranzels són una declaració de guerra. Els Estats Units encara són i continuaran essent una potència militar, però Trump no és un president bel·licista. Més que un estat en el sentit clàssic del terme, per ell els Estats Units són sobretot un mercat. La lliça per a l’hegemonia ja no es lliura en el teatre clàssic de la guerra sinó en el terreny comercial, on els soldats són els consumidors. No és una guerra indolora. La devastació de l’aparell productiu dels països pot ser tan gran o més que en els conflictes calents. Tanmateix, la guerra primitiva, avui circumscrita als conflictes armats a l’interior de països amb governs inestables o a rares incursions de conquesta, com la de Rússia a Ucraïna i, com cada vegada sembla més evident, la d’Israel a la franja de Gaza i a Cisjordània, podria sobrevenir en un escenari d’implosió industrial i caiguda de la producció i distribució dels aliments.

La pregunta que s’ha de fer l’activisme és si protestar pot canviar l’estat. Ni el 15-M a Espanya ni el fonedís Tsunami Democràtic a Catalunya van tenir cap eficàcia per a reformar l’estat espanyol. Dissabte hi hagué més d’un miler de manifestacions contra les polítiques de Trump als Estats Units, d’una intensitat com no s’havia vist d’ençà de la guerra del Vietnam. Caldrà veure si tenen l’efecte desitjat o si, en un escenari del tot diferent, s’ha de repensar l’estratègia en termes més comercials. La caiguda del valor de Tesla a la borsa arran de les agressions verbals i de vegades físiques que han de suportar els qui condueixen aquests vehicles, i la consegüent retracció de les vendes, han fet més per frenar el vandalisme polític de Musk que no pas les invectives ideològiques.

Trump duu a terme una transformació de l’estat d’una profunditat i gravetat que ningú no s’esperava. No sols desconstrueix les bases de la convivència posades per Franklin D. Roosevelt per a superar la sotragada de la Gran Depressió. També revoca mig segle de globalització sense importar-li les conseqüències. Tothom sap que un objectiu cardinal de la seva política és abaixar els imposts a les empreses i als oligarques, però també és indubtable que està convençut d’actuar com un tribú de la plebs. I la plebs mai no ha tingut cap necessitat de la política. En té prou amb pa i circ. O, en termes més actuals: amb el nivell mínim de subsistència i la realitat virtual.

 

El president nord-americà, Donald Trump, ha convulsat la política internacional tot encadenant decisions polèmiques i amenaces. Per exemple, escridassar i fer fora de males maneres de la Casa Blanca el president ucraïnès, Volodímir Zelenski; parlar obertament de la possibilitat d’annexionar el Canadà, el canal de Panamà i Grenlàndia; i també desfermar una guerra comercial a escala mundial amb la imposició generalitzada d’aranzels.

Les polítiques de Trump són més aviat malvistes per la majoria de catalans i això es pot comprovar amb el fet que un 77% és contrari a la “nova orientació política impulsada per Donald Trump”, segons el darrer baròmetre del CEO, publicat el 27 de març. Tanmateix, hi ha una part de ciutadans que sí que hi mostren adhesió, amb diferències importants per edat, sexe o vot.

Com ja és habitual en totes les enquestes, per grups d’edat, el principal suport el trobem entre els homes més joves. Tot amb tot, malgrat que el percentatge és més alt, igualment n’hi ha més en contra que no pas a favor. Així, doncs, un 49% dels homes de menys de 25 anys es manifesta en contra de les polítiques de Trump i a favor un de cada quatre.

Aquesta dada contrasta amb la de les dones de la mateixa edat: solament un 8% hi dóna suport, una diferència de 17 punts. Entre les dones, l’oposició és transversal, independentment del grup d’edat; en canvi, entre els homes, com més grans menys suport donen a Trump. A partir de la cinquantena, s’hi oposen igual que les dones o més.

Diccionari de conceptes per a entendre la sèrie ‘Adolescence’ (sense revelar cap secret de la trama)

Un altre aspecte en què es veuen diferències importants és en el record de vot. Hi ha tres partits amb un electorat clarament diferent respecte de la resta. Els votants de la majoria de formacions s’oposen gairebé unànimement a les polítiques de Trump, però els del PP, Aliança Catalana i Vox tenen disparitat d’opinions.

La majoria dels que van votar Vox es manifesten a favor de les mesures preses pel president nord-americà. De fet, la formació ultradretana manté una bona relació amb grups afins a Trump i proven de beneficiar-se de l’onada reaccionària que sembla que marca l’agenda internacional. El màxim dirigent de la formació, Santiago Abascal, va assistir a la conferència d’acció política conservadora del mes de febrer i es va reunir amb Elon Musk, i un any abans s’havia reunit amb Trump. Concretament, un 51% dels seus votants veuen bé les polítiques del president dels EUA i un 24%, malament.

Entre els votants del PP, l’oposició és més gran: un 71% s’hi oposa; però hi ha una part important que no ho veu ni bé ni malament (18%) o s’hi manifesta a favor (6%). Finalment, hi ha una divisió total entre els votants d’Aliança Catalana: un terç a favor, un terç en contra i un terç que no es decanta.

Hi ha més aspectes que mostren diferències en el suport, tot i que són més petites i no és tan evident que hi tinguin relació directa. Trobem, per exemple, que els que més es manifesten en contra de les polítiques de Trump a Catalunya són els ciutadans amb estudis superiors, amb un 80,1% en contra; en canvi, baixa fins al 70,5% entre els que tenen a tot estirar la primera etapa de secundària. Entre els qui tenen el català com a llengua materna, un 81,1% es manifesta en contra o molt en contra; entre els que hi tenen el castellà el percentatge és del 74,8%; i entre els que tenen una altra llengua materna, l’oposició a les mesures de Trump baixa fins al 66,2%.

Com afectarà Catalunya?

Una altra qüestió que introdueix el CEO és la influència que poden tenir les decisions de Trump sobre la situació política de Catalunya. La majoria de ciutadans són del parer que l’afectarà negativament: el 68%.

Per partits polítics, trobem algunes dades que poden sorprendre. Per una banda, hi ha una part dels votants dels partits que més s’hi oposen que, tot i manifestar-se en contra de l’orientació política de Trump, consideren que no tindrà un efecte sobre Catalunya. Un 14% dels que van votar ERC, Junts o el PSC creuen que no hi tindrà influència. Això també es veu en el conjunt de la població: un 77% es manifesta en contra d’aquestes polítiques, i un 68% troba que afectarà negativament Catalunya.

Per contra, entre els votants de Vox, i sobretot d’Aliança Catalana, hi ha una part que dóna suport a la política de Trump però alhora reconeix que aquesta els afectarà negativament, si més no Catalunya. Entre els que diuen que van votar Sílvia Orriols, solament un terç es manifestava en contra de les seves polítiques, però més de la meitat (52%) troba que la influència sobre la situació política catalana serà més aviat dolenta. Per contra, hi havia un 33% que es mostrava favor de l’orientació del mandatari nord-americà però solament el 14% troba que beneficiarà Catalunya.

Passa una cosa semblant amb els homes més joves. Un 25% dels homes de menys de 25 anys va a favor d’aquestes polítiques i un 49% en contra. En canvi, solament un 14,3% és del parer que serà bo per a Catalunya i més de la meitat creu que serà dolent. Les dones joves són les que més negativament veuen la influència de les polítiques de Trump, tot i que la visió negativa és transversal entre totes les dones.

Entre els votants de més edat, en aquesta qüestió sí que veiem diferències. Una bona part dels homes creu que la influència no serà ni bona ni dolenta (19%), però hi ha menys dones que pensen així (11%).

Entre la resta de variables, els que tenen el català com a llengua materna tenen una visió més negativa sobre com poden influir aquestes polítiques: un 72,8% creu que serà perjudicial, un 66,6% entre els que tenen el castellà i un 52,2% entre els que tenen altres llengües maternes. Segons els estudis, no hi ha cap diferència a destacar.

La setmana passada, l’ex-cap del Consorci de Bombers de València, José Miguel Basset, va comparèixer en la comissió d’investigació de la gota freda de la Diputació de València. Va acusar la unitat de bombers forestals que havien anat a revisar el cabal del barranc de Torrent (o rambla del Poio) de retirar-se de la zona perquè tenien gana de dinar. Amb això va encendre els ànims del col·lectiu, ja prou irritat perquè els forestals no van ser mobilitzats a partir del primer moment de l’emergència.

Miquel Férriz, portaveu dels bombers forestals de la Generalitat Valenciana, explica que el 29 d’octubre es van mobilitzar tan sols dues unitats dels seus. Una va ser la de Bunyol, que va anar a mesurar el cabal del barranc de Torrent. Primer van anar a un punt determinat de la A-3, i van comunicar l’aigua que baixava per l’escala. Van deixar-hi el camió amb dos membres, i van anar amb el vehicle a un altre punt d’un barranc de Xiva. Com que no hi baixava pràcticament gens d’aigua, van tornar ràpidament al punt de l’autopista. En vista de la situació, entenien que hi passarien tot el dia. Per això van parar cinc minuts a comprar alguna cosa de menjar en un supermercat, i van dinar al cotxe mateix. Han presentat proves que ho demostren. Cap a les 14.30, van comunicar a la central que el cabal de l’aigua havia baixat i van demanar instruccions. Segons que indica Férriz, els van dir que es retirassen al parc i no els van tornar a telefonar.

No obstant això, Basset –segons que va dir– va interpretar que demanaven instruccions perquè el nivell havia baixat i, com que era l’hora de dinar, volien saber què hi feien, allí. De manera que va atribuir als treballadors la responsabilitat de retirar-se del barranc, tot i que ells sempre han afirmat que a les tres van rebre l’ordre d’anar-se’n. El col·lectiu dels bombers forestals va emetre un comunicat l’endemà de les declaracions de Basset –ja jubilat–, en què denunciaven que no tolerarien cap insult més.

“A les sis de la vesprada, veient els gràfics, la riuada en aquell punt del barranc del Poio va ser espectacular. Va ser una irresponsabilitat completa dels comandaments i de la Generalitat Valenciana, i damunt encara tenen la barra de dir que se’n volien anar a dinar. Són unes declaracions indecents. Aquesta persona menteix. Descarrega la responsabilitat en els bombers forestals, que eixos dies ja ens queixàvem de la manca de mobilització del nostre servei i, en la pre-emergència, de la manca d’activació d’unitats per a controlar els barrancs”, diu Férriz.

Per què els van retirar?

El portaveu dels bombers forestals no entén per què els van retirar. “Els van dir que havia baixat un poquet el cabal i aquesta gent, amb les dades que tenia del que passava ja a Utiel i Requena, no van ser conscients i van ser molt poc professionals durant tota l’emergència”, diu. El Consorci de Bombers de València ha presentat un informe sobre les dades de la mobilització de personal durant els primers dies de l’emergència. “I fan feredat, perquè amb el drama que hi va haver, els dos primers dies no es mobilitzen pràcticament bombers forestals, però bombers del consorci tampoc”, denuncia. El dia 30, l’endemà de la catàstrofe, no es va mobilitzar cap unitat de bombers forestals de la Generalitat; i el dia 31 tan sols 28 bombers forestals. En total, el primer dia es van mobilitzar 170 persones del consorci, i no es va arribar al miler fins el dia 3 de novembre.

Tampoc no entenen aquesta manca de mobilització del personal d’emergències. Férriz diu que n’han demanat insistentment la raó, i l’única resposta que han rebut és que “la situació era molt complicada”. “Evidentment, per això hi som”, replica. A més, a les unitats que hi havia en les altres demarcacions, l’excusa que els van donar és que eren massa lluny. I tanmateix arribava ajut de més llocs del país i de l’estat espanyol.

“Tot és una mala organització. Nosaltres anem a torns: treballem dos dies sí, dos dies no. Els ho vam repetir, no en aquesta emergència, en totes, però en aquesta hi vam insistir. Es mobilitza la unitat de Sant Mateu a primera hora del primer dia de torn, treballen tot el dia, es queden a dormir allí en un poliesportiu, o on siga, com fan molts serveis de fora del País Valencià, i l’endemà a treballar. Després tornen a casa i la unitat que li fa el canvi de torn, doncs el mateix sistema. De la província de Castelló, de vint unitats que som, pràcticament en tota l’emergència se’n mobilitzaren tres o quatre. Baixaves allà, veies la destrossa, i deies ‘però ací fan falta professionals’. El resum és que hi ha hagut una falta de professionalitat tremenda”, diu. Apunta a Basset com a màxim responsable de l’operació de bombers durant la gota freda i conclou que mira de “repartir les culpes”.

Cap insult més

En el comunicat de resposta que van fer a Basset, asseguraven que no tolerarien cap més insult. Es referien, precisament, a les declaracions que havia fet Carlos Mazón el novembre del 2023 durant l’incendi de Montitxelvo (Vall d’Albaida), quan va insinuar que els bombers forestals havien originat l’incendi. “Tot un president de la Generalitat dient aquestes paraules… Després, quan ens vam reunir al Palau de la Generalitat, li ho vam dir. Com que és un irresponsable, va fer el que fa sempre: dir que ell no havia dit això”, lamenta Férriz.

Quant a Basset, denuncien que va fer unes declaracions “sense cap mena de vergonya ni decència”. “Jo entenc que aquesta persona ja s’ha jubilat i li és igual tot. S’ha trobat el nyap tremend del qual ell ha estat partícip. Sap moltes coses que han passat, els han superat completament i al final desvien el focus”, diu Férriz. A més, denuncia que aquest menyspreu només el dirigeixen cap als bombers forestals de la Generalitat. Explica que és una pràctica habitual que no els mobilitzen quan tenen una emergència a prop, i que, en canvi, mobilitzen bombers del consorci que són més lluny. “Al final, acaba perjudicant el ciutadà, que és qui paga el servei”, lamenta.

Férriz recorda que el Consorci de Bombers rep molts diners per gestionar operativament els serveis dels bombers forestals de la Generalitat, “però no els interessa que nosaltres tinguem força com a servei”. Per què? Sembla una qüestió d’egos i, com diu el portaveu dels forestals, de “caciquisme” i de la “martingala que tenen muntada i no volen cedir”.

Què reclamen els bombers forestals?

El col·lectiu de bombers forestals de la Generalitat Valenciana fa molt de temps que demana una mobilització directa de la Generalitat. “Es cometen infraccions i nosaltres ja hem denunciat al síndic de greuges aquesta situació després de la dana, perquè és intolerable”, diu Férriz. Assenyala que ja hi ha una estructura feta, l’Agència Valenciana de Seguretat i de Resposta a les Emergències (AVSRE), que els podria mobilitzar, i que n’hi ha prou de dotar-la de professionals.

“Però al consorci què li interessa? Tindre els diners dels bombers forestals i al mateix temps mobilitzar els seus, i és un estira-i-arronsa. I qui té un poder tremend? Els consorcis. I d’on vénen? De les diputacions. I les diputacions qui són? Ací a Castelló han col·locat alcaldes tota la vida. És eixa màfia, i el problema que trobem és aquest”, lamenta.

Vivim temps convulsos, en què la paraula “lideratge” sovint s’associa a poder i èxit. Però què passaria si decidíssim liderar trencant amb els models patriarcals? Aquesta és la proposta valenta –i alhora molt humana– que ens fa Iolanda Batallé a Atreveix-te a fer les coses a la teva manera: La revolució del lideratge de les dones (Destino, 2021). Un llibre que no tan sols es llegeix, sinó que es viu, et remou i et posa davant del mirall.

Amb una prosa honesta, l’autora ens convida a desmuntar el model patriarcal i vertical de lideratge que ens ha estat imposat durant segles. Iolanda Batallé no escriu des d’una torre d’ivori. Ha dirigit projectes culturals com la Galera, Enciclopèdia Catalana o l’Institut Ramon Llull, i actualment dirigeix la Llibreria Ona. El seu lideratge ha estat real, viscut. I, a partir d’aquesta trajectòria plena de complexitats, ens parla amb sinceritat: del fracàs, de la por, de la incomoditat de liderar sent dona en un món que sovint no et deixa fer-ho a la teva manera.

El gran valor del llibre és aquesta mirada honesta. No ven fórmules d’èxit. No maquilla les contradiccions. No promet res fàcil. Però obre camins. I fa que tot es qüestioni. Què passa quan liderem amb por? On ens porta renunciar a la veu pròpia per encaixar en un model que no ens representa? Com podem transformar les nostres empreses, escoles, associacions o institucions? En definitiva, com podem transformar-nos a nosaltres mateixes sense trair-nos.

Batallé no ens ofereix una guia pas a pas. Ens parla del lideratge com a energia que es contagia, com a responsabilitat compartida, com a acte d’integritat personal. El llibre qüestiona les estructures de poder tradicionals, massa sovint basades en la por i en la imposició. Iolanda Batallé no tan sols teoritza. Ens acompanya des del que ha viscut, amb generositat. Ens proposa despatriarcalitzar el lideratge. És a dir: deixar de creure que només existeix una manera de fer, i començar a valorar-ne més.

La revolució del lideratge de les dones és un llibre que acompanya. Que fa preguntes. Que interpel·la i que t’ajuda a reconèixer que potser no cal fer més, ni fer millor, sinó fer diferent. Fer des d’allò que tens, des del que et fa sentir íntegra, completa, honesta. No és un manual de gestió, ni una guia per a l’èxit. És escrit amb emoció i intel·ligència. És una conversa pendent. Un espai on moltes lectores (i també lectors) es reconeixeran, sobretot aquelles persones que han sentit que liderar “com toca” no els representa, no els fa bé, no els fa justícia.

Aquest llibre no pretén imposar un únic model de lideratge. Ens convida a trobar el nostre. A liderar des de qui som. A deixar d’imitar per començar a crear. A fer les coses a la nostra manera. I això, en un món patriarcal que castiga la diferència, és un gest profundament transformador. No promet èxit, promet sentit. No ven seguretat, convida a la consciència. I això ja és una revolució.

Liderar essent dona continua essent, sovint, un acte de resistència. Encara avui, les dones que lideren han de justificar-se més, demostrar més, encaixar més. I la pregunta que plana és si els homes, els espais de poder, la societat, estan realment disposats a deixar-nos liderar. A reconèixer l’autoritat de les dones sense recels, sense sospites, sense boicots subtils. Aquest llibre no només ens ajuda a liderar d’una altra manera: també ens anima a preguntar-nos per què encara sembla tan difícil que ens ho deixin fer.

En un món editorial on sembla que cada novetat tapa l’anterior i on un llibre pot desaparèixer dels prestatges al cap de tres mesos, Atreveix-te a fer les coses a la teva manera. La revolució del lideratge de les dones és un d’aquells títols que cal reivindicar com a fons de biblioteca. Un llibre que no caduca, que torna cada cop que ens preguntem com volem fer les coses, com volem ser al món, com volem cuidar i transformar allò que ens envolta. Avui us el recomano perquè val la pena tornar-hi, rellegir-lo, deixar-lo reposar i recuperar-lo. Perquè els llibres que sacsegen consciències no sempre són els que criden més fort, sinó els que saben quedar-se.

Amine Toumi (Beni-Mellal, Marroc, 1992) treballa com a professor de català en un centre terapèutic de Barcelona, amb adolescents. Va arribar del Marroc quan tot just deixava de ser un infant i, malgrat les dificultats lingüístiques, a poc a poc va anar saltant barreres fins a dominar el català. Té una història de vida amb punts en comú amb referents com Lamine Yamal, i de fet ell també ha esdevingut un referent per als joves del seu entorn. Aquestes coincidències es van exposar al documentari Revolució 304 de TV3, en què s’abordava la qüestió dels menors immigrants i la diversitat cultural de les noves generacions de catalans. Parlem amb l’Amine de la seva història i del documentari, que, malgrat posar el jove futbolista del Barça al centre, va molt més enllà del futbol.

—Vau participar en el documentari Revolució 304, de TV3. Quina és la importància d’explicar històries de referents com Lamine Yamal? 
—Yamal és el protagonista, amb uns quants coprotagonistes amb un perfil i una vida molt similars a la seva. Ell surt d’un barri d’extraradi de Mataró i els coprotagonistes també hem sortit d’un barri difícil, marginat, amb menys oportunitats. El futbol crida molt l’atenció, però el que hi ha darrere és una crítica social, un canvi generacional, la nova societat catalana que ja tenim i que tindrem. El documental va sorprendre precisament perquè no parlava tan sols de futbol.

—Amb el futbol com a excusa, de fet, s’hi reflecteix també una trobada al Marroc entre joves catalans i joves marroquins. 
—L’escena en què compartim menjar no era prevista, i em va sorprendre i agradar molt l’entesa entre els joves. Es van entendre malgrat la barrera lingüística i els adults no vam haver ni d’intervenir-hi. Encara no estan contaminats pel que s’explica als mitjans, encara tenen certa innocència. Ens va fer veure que hi ha un canvi possible.

—Quan hi ha aquests escenaris de contacte directe, de parlar, de compartir, cauen molts prejudicis? 
—Moltes vegades caus en les etiquetes perquè no has vist res, només el que t’han explicat i has vist a les pantalles. Els adults tenim més visió crítica, però els adolescents encara han de construir el seu concepte de què és una societat diferent de la seva. Per a ells va ser molt impactant anar al Marroc. Els vam haver d’explicar que era un país segur i jo pensava que tindríem més problemes d’adaptació i integració amb els nois d’allà, però va passar al revés.

—Ara teniu trenta-dos anys i sou professor de català en una escola. Expliqueu-nos la vostra història.
—Sóc de Beni-Mellal, al Marroc, i vaig venir aquí a dotze anys, a un barri d’extraradi de Sabadell. Vaig deixar el curs a mitges al Marroc i aquí vaig lluitar contra les dificultats lingüístiques i socials –una mica de marginació que es va poder resoldre. El procés de l’aula d’acollida va ser molt agraït perquè el van fer professionals molt bons que em van integrar en les classes ordinàries. Després, al batxillerat, sí que vaig trobar més problemes lingüístics. Habitualment, sóc castellanoparlant perquè visc en un barri amb immigrants de Granada, etc., i fills i néts d’immigrants anteriors. Llavors els immigrants del Marroc érem pocs. Al principi parlava català perquè l’havia après a l’aula d’acollida i en general a l’escola, però parlava català al barri i la gent se n’estranyava: “Què fas parlant català, si en aquest barri es parla castellà?” I vaig canviar per adaptar-me, em va fer vergonya ser el diferent, el que parlava català.

“Parlava català al barri i la gent se n'estranyava”

—Malgrat les dificultats lingüístiques, vau anar a la universitat. 
—Sí, en el grau universitari ja havia superat força la barrera lingüística. Després vaig fer un màster d’història contemporània i després un de professorat. Sóc professor d’història, però habilitat per a fer classes de català.

—Suposo que encara sorprèn que algú del Marroc sigui professor de català. Us han tractat amb paternalisme per això? 
—Al nostre centre el primer dia de curs presenten tots els professors. Els alumnes em van dir que havien suposat que jo era professor de qualsevol matèria menys de català. De qualsevol, fins i tot de castellà. Per què pel meu aspecte, pel fet de tenir un aspecte de fora, no podria ser professor de català? Al centre volíem normalitzar-ho.

—Al documentari dèieu una frase contundent: “Hem de normalitzar que un Mohammed és igual que un Arnau”. 
—És aquesta normalització de què parlo. Hem de normalitzar que tots dos puguin optar a la mateixa feina o als mateixos estudis, sense que ningú tingui avantatges. A l’hora d’oferir-los feina, estudis, beques…, s’han de tractar igual, però essent conscients de la diversitat, que l’Arnau té uns costums i potser unes creences diferents de les del Mohammed. Han de ser tractats igual professionalment, però en la vida privada poden tenir la seva cultura, lliurement. Quan surts al carrer t’has de comportar en concordança amb el que tens a la teva societat, però són persones diferents i sempre seran diferents, i d’aquí ve el valor de la diversitat. Per als marroquins la religió és molt present en les nostres vides, però això és diversitat com qualsevol altra.

—Quines dificultats es troba algú amb una història com la vostra, a part la qüestió lingüística? 
—Abandonar el teu país és un procés duríssim. Recordo la conversa amb la meva mare. Ens van comunicar que teníem el visat aprovat i em vaig quedar assegut pensant. “Mama, marxem per sempre, ho deixem tot?” I em van dir que sí. I això és un impacte. Has d’explicar als teus amics que te’n vas per a sempre i que com a màxim els veuràs per vacances. El procés de migrar per a un nen a les portes de l’adolescència, aquest haver de construir un món nou és molt difícil.

—I dificultats extra a aquesta ferida que sempre acompanya el procés, us en vau trobar?
—Sempre et trobes alguna cosa, però he tingut avantatge perquè tinc molt caràcter i personalitat, em sé defensar. Al principi no em sabia defensar lingüísticament, però feia mala cara si algú a l’escola em feia algun comentari. I tampoc no és igual el racisme que puc patir jo, que faig gairebé dos metres, que el pateixi una nena de metre cinquanta amb vel. El vel es veu molt més i pots patir més racisme a l’escola, al carrer… I és més difícil defensar-te.

—Els menors immigrants que us coneguin –també els altres– us poden tenir de referent, un referent que és professor de català. En el vostre cas, quins referents vau tenir? 
—Tota la meva generació de migrants vam passar moments de molta duresa econòmica. Quan ets molt jove, et rebel·les contra això. A més, era l’època de la crisi. No vols estudiar, et portes malament… Hi havia un grup que teníem mal comportament a classe i fèiem campana. El director de l’institut es va reunir amb nosaltres i ens va explicar que ell era fill d’immigrants de Granada. Ens va dir que nosaltres també havíem vingut de fora, com ell, i que si calia que penquéssim el doble que la resta, havíem de fer-ho, per poder tenir un futur. Ens va animar a estudiar i treballar i a pensar en l’esforç que havien fet els nostres pares. Això ens va fer tocar de peus a terra. Si t’has d’adaptar a una llengua i una societat nova, ho fas. És veritat que, en el cas dels meus pares, el seu objectiu és tornar al seu país, volen morir allà. Els ha costat molt adaptar-se lingüísticament i han hagut de treballar molt –en la construcció, el meu pare, i en la neteja, la meva mare. Han estat part del país per nosaltres, però volen tornar.

—En canvi, vosaltres sou d’aquí.
—Quan vas al Marroc et sents estranger. Aquí t’has acostumat a viure d’una manera i allà la majoria viuen sense estrès, no miren l’hora… No queden a una hora en concret, queden a la tercera oració, per exemple, cap a dos quarts de sis. Hi ha un xoc cultural, tot i que segons la ciutat sí que s’assembla molt a Europa.

—Referents més mediàtics d’immigrants n’havíeu tingut?
—Ara n’hi ha més perquè la realitat ha canviat, però abans tampoc no érem tants. Ara sí que som un grup nombrós i cal que es treballi en aquests referents. En aquell moment no hi havia un Lamine Yamal, un noi que veu el problema i decideix actuar com a referent.

“En aquell moment no hi havia un Lamine Yamal, un noi que veu el problema i decideix actuar com a referent”

—Com explicaríeu la importància de tenir referents? Que se’n puguin tenir com Lamine Yamal, però també més, perquè no tots han de ser futbolistes. 
—Hem de trobar les eines per a fer de pigmalions per als joves. Cadascun per a un grup de nanos. Ells tots sols no buscaran referents, se’ls han de trobar. En el meu cas, van ser dos tutors, però han de saber aprofitar aquests referents o saber com buscar ajuda si no en tenen. Molts pensen que estan sols i entren en bucle.

—Per què aquest pensament? 
—A vegades entren en el bucle de “la societat està en contra meva perquè vinc d’un altre país”. Llavors reaccionen de manera negativa, en comptes de veure que sí, que tenen dificultats, però que poden trencar la dinàmica, buscar sortides. Això és difícil que ho facin perquè són molt joves, i implica un treball psicològic gran. Però trobar-se aquestes situacions no justifica actes de delinqüència ni en aquesta societat ni en la d’origen. En això s’ha de ser clar.

—Treballeu en un centre terapèutic. Quins alumnes teniu? 
—Hem d’adaptar el nostre perfil com a professors a l’aula terapèutica perquè tenim nois amb dificultats de moltes menes. Per exemple, alumnes amb addicions a noves tecnologies. Al principi em va sorprendre això de l’aula terapèutica, però he trobat paral·lelismes amb les dificultats que jo vaig trobar. De marginació, també en pots trobar en una persona que no sap expressar-se i has d’esbrinar què li passa. Com que has estat un d’ells, saps com relacionar-t’hi.

—Hem fallat en alguna cosa a l’hora de treballar amb els menors immigrants?
—Un dels que va anar a buscar Lamine Yamal explicava que va tenir dificultats per a convèncer la família que anés a la Masia. Em consta que molts centres educatius tenen aquestes dificultats de comunicació amb les famílies perquè les famílies migrants tenen aquesta por de “què passarà amb el nostre fill?”. No se saben comunicar, i aquí s’hi haurien de posar esforços: conscienciar-los que el nen ha d’integrar-se en els valors educatius i socials del país, que es respectaran les seves creences i costums. Que pot anar a l’institut i fer el ramadà, que tot és compatible. I que quan algú li digui que no hauria de fer això aquí sàpiga defensar-se. Però que les famílies ho entenguin, això. Que no diguin “no hi portaré el meu fill perquè li escalfaran el cap perquè deixi de fer el ramadà”.

—Tenen aquesta por? 
—No totes, però és un dels problemes que s’haurien d’abordar des de bon començament.

Un vent nou bufa en les geografies oblidades del món. Els pobles indígenes –que van veure arribar estranys vaixells a les platges o exèrcits a les muntanyes, que van haver d’aprendre llengües foranes i assumir costums imposats des de continents allunyats– avui alcen el cap amb una dignitat renovada. Ja no és aquell enyor romàntic del “noble salvatge”, sinó una reivindicació política concreta, una presència institucional guanyada a pols. Els maoris de Nova Zelanda, que fa dos segles rebien trets dels mosquets britànics, avui són com més va més reivindicats com l’essència d’aquella nació. Les nacions originàries d’Amèrica, de les tundres del nord als boscs australs, recuperen lentament el seu espai en constitucions i parlaments, fent voleiar banderes multicolors. D’alguna manera és com si el món, cansat de tanta imposició, reconegués finalment els seus pecats històrics.

Mentre passa això en unes altres latituds, Europa contempla el fenomen amb un cert aire de desorientació i ignorància, que és un greu error. Perquè a Europa hi viuen també dos pobles indígenes, encara que no tinguem el costum d’anomenar-los així. Hi ha els samis, pastors de rens en les terres glaçades del nord escandinau que tenen parlaments propis i organitzacions sòlides i reivindicatives; i els gitanos, estesos com una constel·lació vivent per tota la geografia del vell continent. Dos pobles que representen dues maneres concretes de sobreviure al marge de l’estat nació, aquesta invenció que tants incendis ha causat en el nostre món del segle XVIII ençà.

“Uns europeus nats”, així va definir els gitanos Günter Grass, amb aquella agudesa que caracteritzava l’escriptor alemany. I la frase conté més veritat que cent tractats d’història. Perquè els gitanos eren europeus abans que Europa existís com a concepte polític, i ho eren d’una manera molt més natural que no els constructors d’estats i fronteres. Van arribar un dia per les rutes orientals i d’ençà d’aleshores han viscut sempre als marges d’una societat que no els ha entesos mai del tot. Han sobreviscut a persecucions, a lleis discriminatòries, a intents d’assimilació forçosa, a l’extermini nazi, un holocaust també contra ells, a la pobresa endèmica. I, tanmateix, havent passat per tot això i més, continuen existint, parlant les seues llengües, mantenint els seus costums i, sobretot, transmetent els seus valors.

Els catalans hem mantingut de sempre una relació molt especial amb el poble gitano, encara que no en siguem prou conscients. Des que “don Johan de Egipte Menor” va travessar terres catalanes al segle XV, amb un salconduit signat pel rei Alfons el Magnànim –redactat, òbviament, en català–, els gitanos han esdevingut un element viu del paisatge humà d’aquest país. A Barcelona, a Alacant, a Lleida, a Palma, a Perpinyà, els barris gitanos han estat i són part de la nostra història urbana. Hi ha hagut persecucions, sí; hi ha hagut incomprensió i rebuig, hi ha hagut violència innecessària, molta com pertot arreu. Però també s’han teixit uns ponts molt especials de convivència i d’influència mútua que ja han deixat una empremta inesborrable en la cultura catalana.

Els gitanos, per exemple, han estat uns grans guardians de la llengua catalana en circumstàncies en què la nostra llengua era perseguida. A Perpinyà, quan el francès s’imposava amb la força de l’estat centralista, els gitanos del barri de Sant Jaume continuaven parlant català als fills. I ho fan avui, tossudament. Més i tot: imaginem un mapa de la catalanitat, un d’aquells mapes lingüístics amb fronteres ben definides que tant agraden als filòlegs. Ara afegim-hi taques de color que s’estenen molt més al nord de Salses: cap a Montpeller, on hi ha uns cinc mil catalanoparlants gitanos; cap a la Gironda, on en viuen sis mil més; cap a Niça, on n’hi ha mil cinc-cents que parlen avui català; cap a Tolosa de Llenguadoc, amb tres mil; i encara més, en poblacions petites, com una xarxa invisible de presència catalana que s’estén fins a Bordeu, fins a Lió, fins a Angulema. Són “desenes de milers de catalanòfons de nacionalitat francesa”, en paraules d’Eugeni Casanova, que parlen una llengua “basada en la dels gitanos de Perpinyà, que no és rossellonès, sinó una barreja d’aquest dialecte i el central, amb singularitats úniques”. Una comunitat lingüística que “ha desconegut ancestralment les fronteres i que ha tingut com a pàtria principal la carretera” i que mostra una lleialtat cap a la nostra llengua que és fins i tot superior a la que nosaltres mateixos tenim.

La fidelitat d’aquests gitanos és una fidelitat epidèrmica a una llengua que no és la de l’estat on viuen, que no és tampoc la de prestigi ni la de promoció social, que no és la que parlen els seus iguals dels altres països, però que és la seua, tant o més que la nostra. El cas de Kendji Girac, un jove gitano catalanoparlant –i catalanocantant si és que la paraula existeix– de la Dordonya que va triomfar en el programa The Voice de la televisió francesa, va fer obrir els ulls a molta gent, però després ha tornat el silenci. I això que cada dia aquests “catalans invisibles” continuen parlant la nostra llengua, transmetent-la als fills, fent-la sonar en les seues músiques, utilitzant-la en la vida quotidiana d’una manera que hauríem de reconèixer adequadament.

Ahir un seguit d’institucions del nostre país van celebrar de manera solemne el Dia Internacional del Poble Gitano. És un reconeixement institucional que cal valorar en la justa mesura. Admetent que aquests darrers anys hi ha hagut avenços significatius en les polítiques adreçades a aquesta comunitat. Però encara hi ha un llarg camí per recórrer. Les proclames oficials, les declaracions solemnes, fins i tot les commemoracions, poden convertir-se en un vel que amaga la realitat quotidiana, que encara no és tan fàcil i normal com hauria de ser.

Per això he defensat unes quantes voltes que quan Catalunya siga definitivament una república lliure i es puguen canviar les obtuses lleis electorals espanyoles seria un acte de justícia i de lucidesa política seguir l’exemple de certes democràcies europees que reserven escons parlamentaris a les seues minories nacionals. En el nostre cas els occitans aranesos i els gitanos haurien de poder elegir a banda i amb garanties pròpies els seus diputats, haurien de tenir una veu pròpia, no filtrada per intermediaris ni per partits que responen a unes altres lògiques. Perquè declarar dies oficials i fer celebracions institucionals, si això no va acompanyat d’una representació política efectiva, és un exercici que podria acabar caient en la hipocresia.

Ara que Europa s’enfronta a una crisi d’identitat sense precedents, ara que dubta, tenallada per aquesta por identitària que ens volen ficar al cos, potser per a nosaltres seria el moment d’aprendre alguna cosa d’aquests “europeus nats”. Que han sabut ser-ho durant segles, sense necessitat de passaports, sense bandera fins fa quatre dies, sense exèrcit ni fronteres, sense ni tan sols un nacionalisme propi. Perquè aquests europeus que han viscut als marges potser ens poden ensenyar a tots a viure al centre. I perquè potser si els escoltàssem, si els miràssem sense prejudicis, descobriríem que hi ha una Europa feta de pobles i cultures, que fa segles que existeix en ells, en els campaments, en els barris apartats, en les músiques nocturnes, en les mirades profundes d’aquesta gent que sempre ha dit que “no” a la història oficial, però que no ha deixat mai de moure’s i de viure, acomboiada amb les seues paraules, que, per sort, són les nostres també.

 

PS1. El febrer passat el director general d’IB3, Albert Salas, va presentar la renúncia al càrrec, i tot d’una el PP i Vox van veure una oportunitat d’or per a controlar els mitjans públics. I ahir al parlament balear van aconseguir-ho amb el nomenament de Josep Maria Codony, un personatge de memòria nefasta pel seu lamentable paper en les hores més fosques i difícils de l’ens. Martí Gelabert ens fa la crònica d’aquest assalt organitzat per la dreta i l’extrema dreta: “PP i Vox culminen ‘l’assalt’ a IB3 i proclamen Codony nou director general”.

PS2. El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, va intervenir ahir davant l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa i va anunciar que l’avortament es despenalitzaria abans d’acabar la legislatura. És una notícia tan inesperada –a voltes s’aprofita un escenari important per a dir les coses importants– com transcendental, que us expliquem en aquest article.

PS3. Amine Toumi és un professor de català que va aparèixer en el documentari de TV3 sobre Lamine Yamal, i que ens explica la seua vida, la seua implicació amb la llengua i la seua visió sobre el futur de la nostra societat, en aquesta entrevista de Clara Ardévol: “Per què pel meu aspecte no podria ser professor de català?”

PS4. El president dels Estats Units continua fent-ne de les seues. La borsa es va calmar una miqueta ahir, però Trump ens va tornar a sorprendre elevant fins al 104% els aranzels per a la República Popular de la Xina. He fet aquesta Pissarreta mirant d’explicar les coses més absurdes d’una decisió que causa un autèntic daltabaix mundial.

PS5. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

L’escriptor Joël Dicker (Suïssa, 1985) ha publicat La catastròfica visita al zoo, un nou llibre que La Campana edita en català. Es tracta d’una història pensada per a adults, però també per a infants, plena de picades d’ullet a la societat actual, la democràcia, l’educació inclusiva i el paper que hi juguen els pares i els mestres.

Segons que ha explicat avui de Barcelona estant, el llibre ha estat un gran repte, perquè és una novel·la diferent de la resta. En aquest sentit, ha deixat clar que no hi ha assassinats, però sí una investigació. “No volia introduir violència perquè ja vivim en un món difícil. Volia un parèntesi on passar-ho bé”, ha dit.

Dicker ha reconegut que l’emociona ser un dels autors capdavanters en la venda de llibres de ficció en català. Conscient del seu èxit, ha assegurat que no li preocupa agradar a tothom. “L’única pressió que em poso és l’exigència de ser autèntic”, ha assegurat.

Una premissa que ha mantingut en el seu darrer llibre, una proposta pensada per a adults, però també per a nens. La trama comença pocs dies abans de Nadal, amb una visita al zoo de la classe de la Joséphine que es converteix en una catàstrofe. Ningú sap què ha passat exactament, però els pares de la protagonista estan decidits a descobrir-ho. Mentre la investigació avança, els personatges descobreixen que res no és el que sembla i que els esdeveniments poden fer un gir que ningú no s’espera.

De fet, l’autor ha demanat confiança als seus lectors en una proposta que si bé no és una novel·la negra, pot oferir nous descobriments a totes aquelles persones ja acostumades a la seva literatura. “És un llibre que parla de temes importants que espero que ressonin en els adults, però sense fer lliçons moralistes”, ha conclòs.

Com ja és tradició, el dia de Sant Jordi l’Antiga Fàbrica Estrella Damm oferirà nou hores de música ininterrompuda. Avui, se n’ha anunciat la programació, encapçalada per Doctor Prats, Ginestà, Flashy Ice Cream, Sexenni, Suu i Alfred Garcia.

A més, hi haurà signatures de discos, parades de llibres i roses amb finalitat solidària i oferta gastronòmica per als assistents.

El cartell també inclou les propostes de Sidonie, Sofia Coll, Fades, Xicu i Roserona, així com les actuacions de Dan Peralbo i el Comboi, Remei de Ca la Fresca i Will Xo.

L’espai també acollirà un mercat solidari amb la participació d’entitats socials. Els beneficis es destinaran al Programa Extrema Vulnerabilitat de la Creu Roja, que atén persones que sol·liciten ajuda urgent per cobrir necessitats bàsiques.

L’entrada al recinte serà gratuïta, però condicionada a l’aforament.

Els Castellers de Vilafranca no viatjaran al Japó, tal com tenien previst de fer en el marc de la Setmana Catalana de l’Exposició Universal d’Osaka, atès que la Generalitat no ha estat capaç de trobar un espai on puguin actuar dins de l’Exposició.

En un comunicat, la junta directiva de la colla lamenta el “desajust i sotrac” que suposa la notícia. Les dificultats per fer les exhibicions i la manca de previsió de la Generalitat han estat, segons que diuen, els motius principals per a suspendre el viatge. Així i tot, els castellers destaquen que sempre han estat conscients de la complexitat que tenia organitzar aquest viatge per a més de 200 persones, amb poc marge de temps.

La colla castellera havia de visitar el Japó del 23 al 31 de maig, convidada per la Generalitat amb un viatge parcialment pagat, ja que són els guanyadors del darrer Concurs de Castells de Tarragona. La previsió era destinar una part de l’estada a Osaka a fer actuacions a la Setmana Catalana de l’Expo, mentre la resta del temps havien planificat actuacions a empreses privades. Un cop han decaigut les exhibicions a l’Exposició i la subvenció del viatge, però, la colla diu que s’ha vist obligada a suspendre tot el desplaçament arran del cost elevat que implicaria que cada casteller hagués d’assumir el 100% de les despeses.

La policia local de València ha desaconsellat autoritzar el recorregut de la manifestació contra Carlos Mazón per la gestió de la gota freda. Argumenten que coincideix amb la processó de Sant Vicent Ferrer, que se celebra el 28 d’abril. Consultats per la delegació del govern espanyol, el cos policial ha assenyalat en el seu informe que la manifestació sol·licitada coincideix en horari i part del recorregut amb la processó de Sant Vicent Ferrer, la qual cosa ha desaconsellat aquest recorregut. Serà la delegació qui autoritze o no la marxa.

Els organitzadors de les mobilitzacions contra el president han informat avui de la convocatòria d’una nova manifestació, la setena, per al dilluns 28 d’abril. L’objectiu és tornar a demanar la dimissió de Mazón per la seua gestió de la gota freda, que el 29 d’octubre va deixar 228 víctimes mortals i danys materials milionaris.

Les entitats convocants han assenyalat que la manifestació començarà a les 18.00 des de la plaça de l’Ajuntament i continuarà per carrer Barques, Poeta Querol, la Pau, la plaça de la Reina, Brodadors i carrer del Micalet fins a arribar a la plaça de la Mare de Déu. D’una altra banda, la processó de Sant Vicent partirà a les 19.00 de la catedral, i passarà per la plaça de la Reina, el carrer de la Pau, General Tovar, plaça de Sant Vicent Ferrer, plça de Nàpols i Sicília, i plaça de l’Almoina.

El president dels Estats Units, Donald Trump, no es fa enrere i intensifica la guerra comercial. La portaveu de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, ha confirmat que la nova ronda d’aranzels del 50% contra la Xina farà pujar els gravàmens totals fins al 104%.

La borsa nord-americana obre amb pujades per sobre del 3% i arrossega també els mercats europeus

La mesura entrarà en vigor aquesta mitjanit, tal com ja havia anunciat Donald Trump que passaria si el gegant asiàtic no retirava les tarifes de represàlia del 34%. “Entraran plenament en vigor aquesta nit”, ha dit Leavitt en una compareixença en la qual ha afegit que el president ja n’ha signat l’ordre executiva.

A més, la portaveu ha reiterat la convicció del mandatari republicà que la Xina s’ha equivocat responent als aranzels nord-americans, però també que Pequín “vol” i “ha de” arribar a un acord amb Washington. “Quan els Estats Units reben un cop de puny, el retornen amb més força. Per això els aranzels del 104% a la Xina entraran en vigor aquesta mitjanit. Però el president creu que Xi i la Xina volen arribar a un acord. Simplement, no saben per on començar”, ha conclòs.

En aquest sentit, Leavitt ha afirmat que Trump està disposat a ser “increïblement generós” amb la Xina si el govern accepta de negociar, perquè considera que això seria el millor per al poble nord-americà.

Amb tot, el govern xinès ja havia rebutjat l’amenaça comercial dels Estats Units i havia advertit que preveu contramesures per a salvaguardar els interessos econòmics del país.

Notícia trista per als seguidors d’El paradís de les senyores, la sèrie italiana que emet TV3 cada dia a la tarda. L’actor Andrea Savorelli, que hi interpreta el paper de Pietro Conti, s’ha mort a trenta anys, segons que ha explicat la seva germana a Instagram i ha publicat el diari Il Corriere della Sera.

De fet, la seva germana, Alessandra Savorelli, ha explicat que la mort de l’actor va ser el mes passat.

L’actor va entrar a formar part d’El paradís de les senyores el 2020, durant la cinquena temporada. També va treballar en més produccions audiovisuals italianes.

Actualment, TV3 emet la sisena temporada de la sèrie.

El treball de l’economista català Pau Pujolàs forma part de les referències que la Casa Blanca ha utilitzat per justificar el càlcul del govern del president Donald Trump per a decidir els aranzels globals que va imposar el dia 2 d’abril.

La UE demana a la Xina que eviti una escalada en la guerra comercial amb Trump

Entre les cinc referències incloses en el document, hi ha l’article científic “Trade deficits with trade wars” (‘Dèficits comercials amb guerres comercials’), elaborat per Pujolàs, que és professor associat de la Universitat McMaster, al Canadà, i Jack Rossbach, professor assistent d’Economia de la Universitat de Georgetown a Catar. Tots dos conclouen que els desequilibris comercials alteren significativament les implicacions dels aranzels i mostren que els dèficits comercials augmenten la capacitat d’un país d’alterar la seva relació d’intercanvi i, per tant, beneficiar-se dels aranzels.

En el mateix text, precisen els aranzels “d’equilibri” exactes entre els Estats Units i la Xina, els països amb més desequilibri comercial bilateral, fent servir un model molt complex. Segons que ha explicat Pujolàs al diari britànic Financial Times, tots dos consideren que aquests aranzels haurien d’oscil·lar sempre entre el 10% i el 25%, perquè si són més alts serà perjudicial per als Estats Units. De fet, Pujolàs assegura que el lliure comerç “beneficia tant la Xina com els Estats Units, en comparació amb una guerra comercial”.

D’una altra banda, l’article indica que no s’haurien d’imposar aranzels contra la Unió Europea (UE).

ChatGPT ha decidit els aranzels de Trump?

Critica els aranzels

Curiosament, Pujolàs ha publicat recentment un article en el bloc especialitzat “Res no és gratis” en què critica la política aranzelària de Trump. Adverteix de les “cinc alarmes” que activa la imposició d’aranzels, com ara que el guany d’un aranzel arriba a costa “d’empobrir el veí”. I afegeix: “Si el veí fa ull per ull, acabem tots cecs.”

Remarca que aquests gravàmens redueixen la quantitat que es comercia, de manera que crea una pèrdua neta d’ingressos, per la qual cosa avisa: “Cal anar amb molta cura a imposar aranzels.” També destaca la necessitat que el govern gasti bé els ingressos derivats perquè no generi pèrdues i insisteix que els aranzels impedeixen al consumidor de “comprar el que desitjaria a preus raonables, fent-lo presoner de productes locals cars i de baixa qualitat”.

El deliri de la guerra comercial de Trump: aranzels a illes deshabitades i a bases militars

El govern de la Generalitat ha aconseguit un acord amb ERC, Comuns, la CUP per regular el lloguer de temporada, fet que li permet de salvar el decret que demà es debatrà i votarà al ple del parlament.

Segons que han explicat els Comuns en una publicació a X, l’acord preveu que qualsevol pis que s’utilitzi per viure, encara que sigui per pocs mesos, hagi de ser de lloguer permanent i, per tant, estigui subjecte al topall de preus. Per tant, només quedaran fora de la regulació els habitatges que es pugui demostrar que seran per a ús vacacional o turístic.

A més, els lloguers d’habitacions també es regularan i la suma del que es pagui per cada una no podrà superar el preu màxim que es podria pagar pel pis si es llogués sencer. D’altra banda, els ajuntaments podran limitar i prohibir els lloguers de temporada en zones tensionades.

El pacte s’ha tancat en una reunió que hi ha hagut aquesta tarda a la seu del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, en la qual han participat la consellera Sílvia Paneque i els representants dels grups parlamentaris del PSC, ERC, Comuns i la CUP.

En la trobada també han pactat de prorrogar el termini dels habitatges protegits. Per als que estan situats en zones de mercat d’habitatge tensionat la protecció oficial serà de trenta anys en el cas de promocions en sòl de reserva urbanística de destinació a habitatge protegit i si s’obtenen ajuts directes; deu anys en el cas de promocions en sòls sense reserva urbanística de destinació a habitatge protegit i sense obtenir ajuts directes; i vint anys per a la resta de supòsits.

També s’ha acordat d’incorporar la definició de “contracte de frau” a la llei d’habitatge 18/2007 amb les següents paraules: “Qualsevol acord contractual que, de manera intencionada, incorpori clàusules o pràctiques enganyoses que vulnerin els drets dels consumidors o que desvirtuï l’equilibri contractual en matèria d’habitatge en els termes continguts en el dret aplicable”.

A més, es crea la figura dels inspectors d’habitatge, que estaran vinculats a la futura Comissió de Supervisió de Contractes d’Arrendament d’Habitatge, amb la participació de l’Agència de Consum i l’Agència d’Habitatge. Tindran competències per verificar el compliment contractual, realitzar inspeccions periòdiques i puntuals, documentals i presencials, detectar fraus o clàusules abusives i elaborar informes proposant mesures correctores o sancionadores.

Satisfacció entre els signants de l’acord

El dirigent del PSC al parlament, Ferran Pedret, ha aplaudit l’acord assolit amb qui ha titllat de “forces progressistes”. “Hi havia algunes vies de fuga per les quals el capital especulatiu podia trobar una bretxa per eludir regulacions i, per tant, ens sembla que és bo i és necessari procedir a aquesta regulació”, ha assegurat.

La portaveu d’ERC al parlament, Ester Capella, ha subratllat que l’acord és un pas més per treure l’habitatge “de la lògica especulativa del mercat”. Per contra, ha lamentat que arribi un any tard, en referència a la citada norma que va impulsar l’executiu de Pere Aragonès i ha apuntat que els que defensen aquesta regulació són ara molts més que abans.

El portaveu dels Comuns al parlament, David Cid, ha celebrat l’acord i ha dit que és “de màxims”. Alhora, ha ha reivindicat que suposa un salt important per “posar fi a la barra lliure” al mercat de l’habitatge a Catalunya.

Per la seva banda, la CUP ha lloat l’acord, però no ha volgut apropiar-se’l. “És una conquesta del moviment i de tota la gent que ha sortit al carrer per defensar el dret a l’habitatge”, ha reivindicat la diputada Laure Vega.

Per la seva banda, el Sindicat de Llogateres ha lamentat que l’acord arriba “dos anys tard”. En un comunicat, el sindicat ha sostingut que es tracta d’una regulació per a lloguers temporals i habitacions que “el PSC va tombar el juliol passat” i que s’hauria d’haver fet fa temps, tenint en compte que la Llei d’Habitatge és del maig del 2023 i ja feia temps que assenyalaven “aquest forat”. “Si avui s’han vist obligats a moure fitxa és gràcies a les massives mobilitzacions a les dues grans manifestacions d’aquest curs i davant del desnonament de la Casa Orsola”, ha considerat.

L’acord arriba dies després de les manifestacions en ciutats de tot el país. Fins ara, els contractes de temporada han restat, encara, fora de la regulació del preu lloguer aprovada pel congrés espanyol i vigent al Principat, i ara com ara suposen la principal fuita dels nous contractes –sovint, en frau de llei, firmats per a ús residencial.

En el temps de descompte de la legislatura passada, el govern del president Pere Aragonès ja va intentar de regular-los a través d’un decret. Aleshores, el text no va prosperar perquè Junts hi va votar en contra i el PSC s’hi va abstenir per “inseguretat jurídica”.

El problema amb què toparan les noves mesures, siguin quines siguin, serà que la Generalitat no disposa d’un cos d’inspectors especialitzats en habitatge prou fort. La setmana passada, Catalunya Ràdio va publicar que el govern no ha posat cap multa a grans tenidors per tenir pisos buits d’ençà que es va aprovar l’última modificació de la llei d’habitatge catalana, del març del 2022.

a càrrec de Bertha Muriel Hermoso amb El futur dels prematurs i la placenta artificial, Jana Hernández Jiménez amb La influència de la mitologia en la societat actual i Maria del Mar Vilanova Ángel amb La resistència als antibiòtics - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

Patricia Canet, presidenta de l’Associació de Familiars de la Fossa 146 del cementeri de Paterna, ha presentat avui als jutjats d’aquest municipi una querella per crims contra la humanitat durant el franquisme. L’escrit judicial denuncia l’assassinat i la desaparició forçada del seu oncle besoncle, Juan Canet Bou, afusellat el 13 d’octubre de 1941, quan tenia vint-i-quatre anys.

Amb aquesta acció judicial, ja són 117 les querelles presentades per exigir la investigació de crims franquistes com a crims contra la humanitat. Canet ha anunciat que la seva iniciativa vol afegir-se a aquesta onada per fer justícia i trencar el silenci institucional sobre els fets. En una conferència de premsa a València, Canet ha explicat que el seu oncle besoncle era un jornaler de Cullera (Ribera Baixa), fill d’una família humil. Va ésser empresonat “sense haver comès cap delicte”, presumptament víctima d’una venjança veïnal, i jutjat sense garanties. “El van assassinar sense cap raó”, ha dit.

Els seus ossos podrien ser entre els tres cossos exhumats a la fossa 146 del cementeri de Paterna, on hi ha enterrades 2.238 víctimes de la repressió franquista. Aquesta fossa va ser oberta entre el 2023 i el 2024, i ara la família espera els resultats de les proves genètiques. Segons ha explicat Canet, la mort de Juan Canet va ser “una venjança crua” contra la família, perquè un dels seus germans, avi de la querellant, era sergent republicà; un altre s’havia exiliat a França, i la germana restava “esclavitzada a casa per la ideologia franquista”. Ha recordat que l’acusador va dir: “Algun d’aquesta casa ha de morir”.

“Vull posar el meu granet d’arena perquè s’arribe al port esperat —de moment utòpic— d’aconseguir que els assassinats del franquisme siguen reconeguts com a crims contra la humanitat”, ha expressat Canet. Ha afegit que aquestes accions col·lectives són imprescindibles per a posar fi a la impunitat. La querella ha estat redactada per l’advocada Aràdia Ruiz, de la cooperativa El Rogle i membre de l’equip jurídic de la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina (CEAQUA). Ruiz ha defensat la necessitat de dignificar la història de les famílies que van sofrir pèrdues durant la dictadura franquista i ha lamentat la manca de resposta judicial.

“Fins ara només hem trobat frustració dins la justícia espanyola”, ha dit Ruiz. Ha remarcat que l’objectiu de les famílies ja no és “asseure ningú al banc dels acusats”, sinó que s’investiguen els fets i s’esclareixin les responsabilitats. “Cal fer un relat del que va passar i dir els noms de qui hauria d’ésser assegut a la banqueta”, ha afirmat.

Ruiz ha recordat que els crims de lesa humanitat, com ara les desaparicions forçades, no prescriuen i estan tipificats per les lleis internacionals. Ha assenyalat que, malgrat que la llei de memòria democràtica espanyola generava alguna esperança de canvi, la realitat és que les querelles continuen arxivades. “El discurs dels jutges és desesperançador”, ha dit. Tot i això, ha insistit que continuaran presentant querelles per responsabilitat cívica, perquè és l’única via per evitar la impunitat. Ruiz ha relacionat aquesta lluita amb la necessitat de reparar les víctimes, també com a resposta als conflictes actuals, com el que viu el poble palestí.

Actualment, a Paterna continuen els treballs d’identificació de víctimes, impulsats per col·lectius com la Plataforma de Familiars i la mateixa Associació de la Fossa 146. Les famílies denuncien que, malgrat els avanços legislatius, la repressió franquista continua essent ignorada pels tribunals, i reclamen una resposta institucional que reconegui els fets com el que són: crims de lesa humanitat.

El cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, ha anunciat avui en la seva intervenció en l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa la voluntat de despenalitzar l’avortament a Andorra abans d’acabar l’actual legislatura, és a dir, del 2027.

En el seu discurs ha refermat la importància del multilateralisme i la cooperació en matèries com la inclusió social i el desenvolupament econòmic sostenible. Al torn de preguntes, el cap del govern andorrà ha estat interpel·lat per la qüestió de l’avortament per les parlamentàries socialistes Annika Strandhäll (Suècia) i Luz Martínez Seijo (Espanya), i ha explicat que l’executiu manté converses amb els dos caps d’Estat per aconseguir la despenalització i ha assegurat que es trobaran “solucions imaginatives” per permetre la interrupció voluntària de l’embaràs, però “fora del territori nacional”, abans d’acabar la legislatura, amb “suport econòmic per a les dones en situació de vulnerabilitat”.

Sobre això, Espot ha dit que les negociacions impliquen un joc d’equilibris amb el Bisbat d’Urgell i la Santa Seu. “Tenim una llarga història de democràcia i de pau. La figura dels coprínceps té més de vuit segles i hem de preservar la nostra estructura institucional”, ha assegurat.

Hem iniciat la jornada de treball a Estrasburg amb la reunió amb el president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, Theodoros Rousopoulos. Hem traslladat el compromís i el suport d’Andorra a la tasca que desenvolupa aquesta assemblea.@coe @GovernAndorra (fil) pic.twitter.com/kOTB35JSGg

— Xavier Espot Zamora (@XavierEspot) April 8, 2025

Fa unes setmanes, Espot ja va explicar que es treballava en una reforma legal per a despenalitzar l’avortament i permetre que es pugui fer en indrets a prop d’Andorra, com Catalunya o l’estat francès, amb un acompanyament mèdic garantit andorrà.

Espot ha dit que l’actual sistema polític d’Andorra, un coprincipat encapçalat pel president francès, Emmanuel Macron, i l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, condiciona la possibilitat d’aplicar una legislació plenament laica sobre l’avortament.

El cap de govern ha reconegut que legalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs al país “faria entrar molt en contradicció” l’arquebisbe, atès que per a l’Església catòlica “la defensa del dret a la vida” és un “dogma de fe”. Per això, ha subratllat que es treballava en aquesta reforma discretament amb la col·laboració del copríncep eclesiàstic i la Santa Seu.

Andorra estudia de despenalitzar l’avortament i garantir-ne un acompanyament mèdic

 

 

 

La missió havia de durar tres anys i mig, però enguany ja n’ha fet quinze. El CryoSat-2, un satèl·lit que mesura els canvis en el gel i la neu del planeta, continua aportant informació clau per a entendre el canvi climàtic. I ho fa amb participació catalana.

El satèl·lit va ser llançat per l’Agència Espacial Europea (ESA) el 2010 i ha aportat dades crucials per monitorar els impactes del canvi climàtic sobre el gruix del gel àrtic i el gel continental. També ha estudiat l’Antàrtida i l’oceanografia global. Ho fa a través d’un sensor radar que mesura l’elevació de la superfície terrestre, calculant el temps que passa entre que l’aparell envia un senyal cap a la Terra, rebota contra la superfície i és captat de nou pel satèl·lit.”

“Sorprenentment, CryoSat segueix operatiu després de 15 anys, gairebé tant com el satèl·lit titular del rècord de l’ESA, l’ERS-2, que va durar 16 anys”, explica Richard Francis, director de la missió de l’ESA. De fet, l’esperança de vida del satèl·lit era de dos anys, però encara que hi ha hagut algun problema en òrbita, encara opera amb normalitat gràcies als sistemes de reserva.

Participació catalana

L’empresa isardSAT, fundada el 1006 a Barcelona, és l’encarregada de liderar el calibratge extern del satèl·lit des del seu llançament. “Com qualsevol processament avançat de dades, el sensor SIRAL necessita un calibratge periòdic per verificar que funcioni correctament”, explica Mònica Roca i Aparici, directora d’isardSAT. Un procés que s’aconsegueix fent que l’instrument mesuri un objectiu conegut.

“El que fem és processar i analitzar les mesures del satèl·lit quan passa sobre aparells col·locats estratègicament, anomenats transponedors, en ubicacions conegudes i amb característiques concretes”, afegeix l’enginyera.

Des del seu llançament l’any 2010, isardSAT ha participat en diverses campanyes de calibratge del satèl·lit, processant dades de transponedors de l’Agència Espacial Europea col·locats a Svalbard (Noruega), Creta i Gavdos (Grècia).

Des de l’inici de la missió, isardSAT ha desenvolupat algorismes per processar les dades del satèl·lit i aplicar-les en diferents projectes de recerca internacionals.

Lloc: Sala Gran d'entitats del C.C. Calisay

Un estudi encapçalat per la investigadora del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) Elena Fagín i l’investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) al CREAF Jordi Catalan publicat a ‘Nature Communication’ revela que l’espècie humana podria haver afegit peixos a l’estany Redon (Vall d’Aran) al segle VII, de forma intencionada i, possiblement, amb l’objectiu de disposar d’aliment mentre pasturaven amb els ramats d’ovelles. Per descobrir-ho, s’ha rastrejat la història amagada en un testimoni de sediments de la llacuna, que abasta 3.300 anys d’antiguitat. Tot i que aquests no conserven l’ADN de peixos de forma adequada, es van fer les proves en els seus paràsits, on sí que estava ben preservat.

El treball conclou que la introducció de peixos va arribar centenars d’anys abans del que indiquen els primers documents històrics, que en registren durant els segles XIV i XV. Els resultats també coincideixen amb una troballa de restes arqueològiques als voltants i reforcen la idea que la regió tenia zones de pastura que els habitants de l’època tardoromana i visigoda feien servir per al bestiar.

“Els peixos no tenen manera d’accedir als estanys d’alta muntanya i només poden arribar allà si algú els porta, així que la seva presència és un indicador d’intencionalitat i d’activitat humana”, explica Fagín. Les dades apunten que la població es va mantenir constant al llarg dels anys, malgrat els canvis en la població humana de la zona circumdant. Tot i això, podrien haver sofert l’impacte de les tendències climàtiques, com ara èpoques de molt de fred o calor.

A banda dels paràsits, durant la recerca també es van analitzar altres indicadors ambientals, com ara els pigments fotosintètics, també presents al sediment, que donen pistes sobre la quantitat d’organismes fotosintètics que habitaven l’estany al passat. Es va observar que la presència de paràsits de peixos coincidia amb un increment en la productivitat de l’estany -hi havia més activitat fotosintètica-.

Segons l’equip, el motiu pot ser que l’increment del ramat (principalment ovelles) a l’època tardoromana i visigoda va provocar una major erosió del sòl i, quan plovia o nevava, alguns nutrients del terreny es transportaven cap a l’estany. “Aquesta aportació de nutrients afavoreix el creixement del fitoplàncton i es reflecteix en l’augment dels pigments fotosintètics conservats als sediments”, explica la investigadora del CREAF i la Universitat de Barcelona Marisol Felip, també coautora de l’estudi.

Un paràsit que habita a les brànquies del peix

Per a endinsar-se al passat dels estanys de muntanya solen emprar-se els denominats ‘testimonis de sediment’, mostres cilíndriques que s’extreuen del fons de l’estany mitjançant una perforació. Normalment, s’observen certs paràmetres com ara nutrients de fòsfor i nitrogen, si hi ha metalls pesants o les restes d’organismes fòssils i d’ADN ambiental, entre altres coses. Això pot ajudar a determinar, per exemple, com era el clima i si hi havia presència d’alguns tipus de vida, “per a fer-se una idea del valor d’aquests sediments, cada 3 centímetres contenen uns 100 anys d’història!”, explica Fagín. Amb aquest estudi s’ha anat un pas més enllà i els investigadors han emprat, per primera vegada, fragments de l’ADN d’ectoparàsits -organismes que viuen a la superfície externa dels peixos, en aquest cas, i depenen d’ell per a alimentar-se o completar el seu cicle de vida-. “Fins ara, cercar l’ADN de peixos als estanys d’alta muntanya era com buscar un peix a una piscina olímpica, perquè depèn d’on hagi mort el trobaràs o no al testimoni de sediment. En canvi, els paràsits s’expandeixen per tot arreu, així que són una bona prova de la presència de peixos”, explica Catalan.

Els paràsits que més fàcilment es van detectar pertanyen al gènere Ichthyobodo, un protozou flagel·lat que viu a la pell i les brànquies dels peixos, encara que també es van observar uns altres com ara Kinetoplastea i altres grups com, Oomycota, Ichthyosporea i Ciliophora. “Aquestes troballes demostren el potencial de l’ADN antic de paràsits per a ajudar a comprendre l’activitat humana històrica i documentar impactes fins ara poc clars dels assentaments als ecosistemes d’alta muntanya”, afegeix Fagín.

Quatre dècades investigant l’estany Redon

L’estany Redon se situa al Pirineu català i té actualment una població d’unes seixanta mil truites, que sobretot s’utilitzen per a la pesca recreativa. Un aspecte especial d’aquest estany és que, en estar situat a 2.240 metres d’altitud al Pirineu, ha estat relativament aïllat de l’activitat humana durant segles. Això significa que qualsevol canvi que es produeixi a l’ecosistema és més fàcil d’atribuir a factors ambientals o humans, per exemple, la introducció de peixos o el pasturatge.

La investigadora Marisol Felip i Jordi Catalan porten prop de quaranta anys investigant aquest estany i actualment continuen estudiant diversos processos. “És com tenir un arxiu històric natural, on podem anar descobrint com eren els ecosistemes del passat i, també, un laboratori a l’aire lliure on podem observar com influeix el canvi climàtic i l’activitat humana en l’ecosistema”, finalitza Felip. Aquesta recerca l’ha encapçalat el CREAF i també ha participat la Universitat de Barcelona, el CSIC, l’Institut Nacional de Biologia d’Eslovènia i la Universitat Edith Cowan d’Austràlia.