Emergències de la Generalitat sabia a les 19.34 de la vesprada del dia 29 d’octubre que hi havia ferits, morts, desapareguts, gent atrapada i tota mena de danys en infraestructures. Així ho demostra un correu electrònic que el subdirector general d’Emergències, Jorge Suárez va escriure amb el formulari per a demanar ajuda a la Unitat militar d’Emergències. Amb tot, segons que es pot comprovar en el document, la petició no es va enviar fins una hora després, concretament, a les 20.30

La primera compareixença del president de la Generalitat, Carlos Mazón aquell dia va ser a les 21.30 per a dir que no tenien gaire informació del que havia passat amb la barrancada i la riuada. Mazón va dir expressament que no sabia si hi havia desgràcies personals. No va ser fins a la compareixença que va fer passada la mitjanit que va dir que sabia que s’havien trobat “cossos sense vida“.

La informació que ja se sabia

A l’informe per a demanar ajuda a la Unitat Militar d’Emergències s’especifica que, a conseqüència de les inundacions hi ha  evacuats, morts, atrapats, ferits i persones sense llar. Sobre la interrupció dels serveis essencials, es diu que hi ha incidències en el servei de gas, telefonia mòbil i telefonia fixa. I quant als danys materials, en el formulari es diu que hi ha conseqüències sobre edificis d’ús públic, habitatges unifamiliars, conducions de gas, carreteres de gran capacitat, ports marítims, edificis d’habitatges, infraestructures elèctriques, infraestructures hidràuliques, infraestructures ferroviàries, naus industrials, urbanitzacions, naus agropecuàries i camps de conreu.

El síndic de Compromís, Joan Baldoví, que ha fet públic aquest document, ha acusat Mazón de mentir d’una manera deliberada.

L’actual president del Partit Popular Europeu i candidat a la reelecció, Manfred Weber, ha proposat a la dirigent dels populars a l’Eurocambra, Dolors Montserrat, com a secretària general del partit. En un missatge a la xarxa social X, l’alemany ha explicat que Montserrat és la seva candidata al càrrec, cosa que de facto la convertiria en la seva número dos i mà dreta. 

L’elecció de Montserrat s’haurà de votar durant el Congrés que el Partit Popular Europeu (EPP) ha de fer a finals de mes a València. “Després d’unes exitoses eleccions europees, el partit continua la seva agenda de reformes i modernització per complir amb la nostra visió”, ha dit.

Weber ha descrit Montserrat com a líder amb una “força política moderna i activa”, capaç de fer campanya “de forma brillant en l’àmbit local, regional, nacional i europeu”. 

El PPE farà el seu congrés a València els dies 29 i 30 d’abril. El primer dia de congrés es farà l’elecció de la presidència, on es torna a presentar Weber, i l’endemà hi haurà la votació per a la secretaria general. 

El responsable de l’emergència durant la tragèdia de la gota freda, l’inspector de bombers José Miguel Basset –ara jubilat–, ha demanat disculpes per les declaracions polèmiques sobre la retirada dels bombers forestals que vigilaven el barranc de Torrent (o rambla de Poio), i que han generat indignació aquests darrers dies.

El cap de l’emergència de la gota freda va deixar de vigilar el barranc perquè era l’hora de dinar 

En un comunicat, Basset admet que es va expressar de manera “desafortunada” durant la seua compareixença a la comissió d’estudi sobre la gestió de l’emergència a la Diputació de València. L’inspector va banalitzar la retirada dels efectius forestals de la Generalitat Valenciana amb una frase que va molestar profundament els membres del cos.

Els bombers que vigilaven el barranc responen al cap d’emergència: “No tolerarem cap insult més” 

“Per responsabilitat i per respecte al cos de bombers, crec que és necessari aclarir els fets i, sobretot, demanar disculpes”, diu en el text, i reconeix que les seues paraules no reflectien “ni el compromís, ni la professionalitat, ni l’enorme esforç que van fer els bombers forestals aquells dies tan exigents”.

“Vull reiterar el respecte i l’admiració que sempre he sentit pel treball de tots els efectius del dispositiu d’emergències, i molt especialment pels qui treballen en l’àmbit forestal, amb gran professionalitat i vocació de servei”, afegeix. També diu que ha compartit amb ells “moltes hores de feina, situacions de tensió i també d’orgull per la feina ben feta”, i lamenta haver causat malestar.

Segons que explica, la retirada d’efectius del barranc de Torrent “es va decidir per criteris exclusivament tècnics”. Diu que es va considerar que el cabal no representava un risc important i que la tendència era clarament a la baixa. “Va ser una decisió operativa”, insisteix, i diu que així ho va explicar a la comissió.

Basset defensa que ha dedicat bona part de la vida al servei públic, al capdavant del Consorci Provincial de Bombers de València, i que per això lamenta especialment haver generat malestar entre companys que admira i valora profundament.

“Reitero, amb humilitat, les meues disculpes, i agraïsc l’esforç de tots i cadascun dels professionals d’emergències que van fer una tasca essencial davant la pitjor catàstrofe de la nostra història”, clou.

Nou revés al Consell de Carlos Mazón. La titular del jutjat d’instrucció 3 de Catarroja (Horta Sud), Nuria Ruiz Tobarra, que investiga la mala gestió de l’emergència de la gota freda, ha impedit que la Generalitat Valenciana sigui part en la causa.

Ahir, la Generalitat va confirmar que volia ser part en la causa per tenir accés a la documentació sobre la investigació. Fonts del Consell van argumentar, entre més, que el pas era necessari perquè hi havia dos ex-alts càrrecs investigats: Salomé Pradas, aleshores consellera de Justícia i Interior, i Emilio Argüeso, el seu número dos a Emergències.

En una interlocutòria, la jutgessa considera que la petició de la Generalitat per a ser part com a responsable civil subsidiària no s’escau en aquest moment processal.

En aquest sentit, esmenta jurisprudència de l’Audiència de València, segons la qual el responsable civil subsidiari s’incorpora a la causa “des que la pretensió civil es dirigeix contra ell, i se li trasllada l’escrit de qualificació o d’acusació, o bé abans d’aquest tràmit, quan es dicta una resolució judicial per a assegurar-ne les responsabilitats.”

La decisió no és ferma i l’Advocacia de la Generalitat pot presentar un recurs de reforma en un termini de tres dies o un d’apel·lació en un termini de cinc.

La CGT, el sindicat majoritari entre els bombers forestals valencians, ha decidit de no assistir a l’acte convocat per la Conselleria per a la Recuperació Econòmica i Social per a aprovar el tercer torn dels bombers forestals, previst avui al Palau de la Generalitat. L’acte ha de ser encapçalat pel conseller Francisco José Gan Pampols i el president Carlos Mazón.

En un comunicat adreçat als afiliats, el sindicat remarca que aquesta aprovació, encara que és un avenç, arriba sense haver-se resolt definitivament la contractació del personal que ha de passar a formar part d’aquest tercer torn i que continua pendent la signatura de tots els sindicats implicats. “Estem satisfets amb les passes fetes respecte de l’aprovació de la massa salarial i la relació de llocs de feina”, expliquen, però matisen que la fita no es pot considerar assolida.

La CGT denuncia que la convocatòria es fa en un moment molt sensible, després de la gota freda que el 29 d’octubre passat colpejà greument el País Valencià i deixà 228 víctimes mortals i un rastre de destrucció. El sindicat diu: “La situació compartida amb els milers de persones afectades durant la nostra feina i l’empatia especialment amb les famílies de les víctimes mortals ens ha marcat per a sempre.”

En aquest sentit, critiquen que l’acte de la Generalitat es presenti com una celebració i consideren que té un caràcter propagandístic. Per això, diuen que no hi assistiran: “CGT Bombers Forestals no pot prestar-se, ni ha de prestar-se, a un acte clarament propagandístic en què no es negociarà ni passarà res de nou.” I remarquen que, com a sindicat de classe i d’emergències, no poden “contribuir a actes previsiblement oportunistes”.

El sindicat lamenta que, en comptes d’afavorir una gestió responsable i discreta, l’administració valenciana aprofiti un context de dol per a fer exhibicions públiques. Consideren que és moment de posar fil a l’agulla, corregir allò que ha fallat i abandonar les dinàmiques dels discursos buits, especialment els relacionats amb el canvi climàtic. Alerten que la repetició d’aquestes dinàmiques pot dur a una altra tragèdia semblant.

Finalment, la CGT diu que declina públicament la invitació per coherència i responsabilitat amb els ciutadans: “Ho fem per coherència i sobretot per responsabilitat amb els ciutadans que han patit i als qui ens devem completament.”

L’estudi català Nomada Studio ha estat guardonat amb el premi Bafta a la millor direcció d’art pel videojoc Neva. L’il·lustrador Conrad Roset, director creatiu de Neva, ho ha celebrat la xarxa X: “No puc expressar què significa per a mi. Vaig dedicar moltes hores a donar forma al món visual de Neva.”

We just won the @BAFTAGames for Artistic Achievement!
Can’t express how much this means to me. So many hours went into shaping Neva’s visual world.#baftagamesawards pic.twitter.com/cjGiDrsEY9

— Conrad Roset (@ConradRoset) April 8, 2025

Aquest nou premi s’afegeix a la trajectòria destacada del videojoc, que ja ha estat distingit als Game Awards com a millor joc d’impacte social i als Annie Awards amb el premi al millor personatge d’animació.

Neva és el segon joc fet per Nomada Studio, que el 2018 es va fer conèixer internacionalment gràcies a l’èxit de Gris, que també va guanyar el premi a millor joc d’impacte social als Game Awards. Neva recupera la mateixa línia artística, però fa un salt endavant en l’acció proposada, amb les habituals plataformes i trencaclosques, però incorporant-hi com a novetat els combats. D’aquesta manera, els jugadors viuen l’aventura per mitjà de l’Alba, una jove que està acompanyada de la Neva, una lloba amb qui haurà de demostrar molta complicitat per afrontar tot allò que els espera plegades. De fet, el títol del joc és també el nom d’aquest personatge de quatre potes.

S’hi pot jugar en català a l’ordinador, la Nintendo Switch, l’Xbox Series X/S i les Playstation 4 i 5.

Les borses europees es tornen a enfonsar, després d’una jornada tranquil·la. La guerra comercial ha tornat a estabornir els principals índexs borsaris, que registren pèrdues de més del 2%. L’entrada en vigor d’un nou paquet d’aranzels del govern de Donald Trump —arriben al 104% en el cas dels productes xinesos— no ha agradat gens als mercats.

[DADES] Els catalans de Trump: qui dóna suport a les seves polítiques? 

A Londres, l’FTSE 100 cau més d’un 2% i voreja els 7.741 punts. A Frankfurt, el DAX registra un retrocés similar. Perd d’un 2,1% i se situa en els 19.829. A París, les dades també són en vermell. El CAC recula d’un 2,2%, fins als 6.941 punts. A Madrid, l’Íbex s’ha enfonsat gairebé d’un 3%, però de seguida ha mitigat la caiguda, que voreja el 2% (11.829 punts).

L’STOXX 600, que fa un seguiment de les 600 principals europees, cau més d’un 2% (476 punts). Aquests darrers cinc dies, l’índex ha caigut més d’un 10%.

Un tall de digestió a Àsia

La tendència de les borses europees segueix el rastre de les asiàtiques, que tampoc no han rebut bé el nou paquet d’aranzels. L’índex Nikkei 225 del Japó ha caigut gairebé un 4% i voreja els 31.71o punts, en una de les sessions més negatives de l’any.

A Hong Kong, el Hang Seng ha retrocedit gairebé d’un 0,5%, però s’ha recuperat i ha entrat en positiu. Una cosa similar ha passat a la Xina continental, el Shanghai Composite s’ha enfonsat a primera hora, però ha reviscolat lleugerament fins als 3.186 punts (+1,3%).

A Corea del Sud, el Kospi també s’ha tornat a submergir en les xifres vermelles, amb una baixada de l’1,9%, fins als 2.289 punts. El principal índex australià, el S&P/ASX 200, ha caigut d’un 1,8% i ha acabat la jornada amb 7.375 punts.

El Ministeri de Comerç xinès ha qualificat les mesures de “discriminatòries” i ha advertit que Pequín es reservava el dret de respondre-hi. De moment, no ha anunciat cap represàlia concreta.

The Washington Post · Lily Kuo

Pequín. Els mercats asiàtics han obert aquest dimecres amb caigudes després d’una nova jornada d’extrema volatilitat als Estats Units, on l’índex S&P 500 ha tancat amb una davallada de l’1,5%. Amb aquesta nova caiguda, el descens acumulat des de mitjan febrer ja frega el 20%, límit que marca l’entrada en un mercat baixista.

La caiguda als Estats Units ha coincidit amb l’entrada en vigor d’un nou paquet d’aranzels impulsat pel president Donald Trump, que imposa un gravamen a productes procedents de 86 països. En el cas de la Xina, l’aranzel és del 104% per a totes les importacions. Tot i l’escalada, Trump ha deixat la porta oberta a arribar a acords comercials.

A Hong Kong, l’índex Hang Seng, on cotitzen molts exportadors xinesos, ha obert amb una caiguda de gairebé el 4%, tot i que més tard ha remuntat parcialment. A Tòquio, el Nikkei 225 retrocedeix més d’un 4% a primera hora de la tarda. A Austràlia, l’ASX 200 ha perdut gairebé un 2%, i a Corea del Sud, el KOSPI ha caigut un 1,4%.

Encara no és clar com respondrà Pequín, però els mitjans estatals ja han fet circular nombrosos comentaris que apunten que la Xina no pensa recular. En un article del blog Niu Tanqin, gestionat per un ex-periodista de l’agència estatal Xinhua, es diu: “Com més dèbil ets, més content està els Estats Units i més fort et colpejarà.”

La persistència del conflicte comercial fa que des de Pequín es percebi cada vegada més com un intent deliberat dels Estats Units de contenir l’ascens xinès. “Pequín perd la paciència amb l’equip de Trump, perquè creu que no tenen cap voluntat real de negociar”, ha dit Zhao Minghao, professor del Centre d’Estudis Americans de la Universitat Fudan.

També hi ha preocupació entre els sectors productius xinesos. “Els fabricants no poden absorbir aquest cost”, ha explicat Liang Mei, presidenta de l’Associació de Joguines i Productes Infantils de la Xina, al diari Global Times, vinculat a l’estat. Segons que ha dit, els distribuïdors nord-americans assumiran part del cost, però la resta “la pagaran els consumidors dels Estats Units”.

Naomi Fink, estratega en cap de Nikko Asset Management a Tòquio, ha advertit que els aranzels afectaran sobretot els consumidors nord-americans, cosa que al final repercutirà sobre els exportadors que abasteixen aquell mercat. “L’impacte final sobre els interessos interns dels Estats Units és molt notable, i els països afectats per les taxes ho saben”, ha dit.

Fink ha afegit: “Crec que la Xina ja ho ha dit: l’únic motiu pel qual contraataca és perquè sap que el consumidor nord-americà, que també és votant, en pateix les conseqüències.”

Mentre alguns governs han optat per obrir vies de negociació amb la Casa Blanca, Pequín ha contraatacat amb aranzels propis i altres mesures, com controls a l’exportació i vetos a determinades importacions. Segons els analistes, l’escalada bilateral fa menys probable que hi hagi converses.

“Passat un cert punt, escalar encara més perd sentit”, ha dit Lizzi C. Lee, experta en economia del Centre d’Anàlisi sobre la Xina de l’Asia Society Policy Institute. Segons ella, la Xina podria arribar a concloure que no val la pena continuar dialogant, i aleshores la represàlia adoptaria formes per a les quals els Estats Units no estan preparats.

Entre aquestes represàlies, Pequín podria suspendre la col·laboració per frenar l’arribada de fentanil i altres substàncies als Estats Units, bloquejar les importacions de productes nord-americans que depenen del mercat xinès –com ara aliments, serveis o energia– o obrir ràpidament noves vies comercials amb països també perjudicats pels aranzels, segons que ha explicat Lee.

Alguns blogs influents xinesos han suggerit fins i tot que Pequín podria prohibir la importació de films estatunidencs.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les principals borses asiàtiques registren caigudes importants arran de l’entrada en vigor d’un nou paquet d’aranzels dels Estats Units. Després d’un dilluns tranquil, el govern de Donald Trump, en una nova escalada de la guerra comercial, va decidir de tancar el dia amb un augment dels gravàmens a la Xina, fins al 104%. Aquest moviment, que no va agradar gens a Wall Street, ha tensat encara més la relació entre Washington i Pequín.

Les borses nord-americanes s’enfonsen novament arran de l’anunci d’aranzels del 104% contra la Xina 

L’índex Nikkei 225 del Japó ha caigut més d’un 4% i voreja els 31.630 punts, en una de les sessions més negatives de l’any. A Hong Kong, el Hang Seng ha retrocedit gairebé un 0,5%, fins als 20.034 punts, i a la Xina continental, el Shanghai Composite ha començat en negatiu, però ha reviscolat lleugerament fins als 3.167 punts (+0,7%).

A Corea del Sud, el Kospi també s’ha submergit de nou en els números vermells, amb una baixada de l’1,9%, fins als 2.289 punts. El principal índex australià, el S&P/ASX 200, ha caigut un 1,8% i ha acabat la jornada amb 7.375 punts.

El ministeri de Comerç xinès ha qualificat les mesures de “discriminatòries” i ha advertit que Pequín es reserva el dret de respondre-hi. De moment, però, no ha anunciat cap represàlia concreta. Els analistes coincideixen a assenyalar que la guerra comercial del govern de Trump ha generat una gran incertesa en els mercats. 

En aquest sentit, consideren que, si la tensió comercial continua creixent, pot perjudicar l’intercanvi global i alentir encara més l’economia mundial, que ja travessa una etapa de fragilitat. “Els inversors cerquen ara actius refugi com l’or”, ha explicat un analista consultat per l’agència Reuters. En aquest sentit, l’or ha començat la jornada amb un augment de l’1% i es manté per damunt dels 3.017 dòlars l’unça.

Males previsions a Europa

La situació és força preocupant als mercats europeus, tenint en compte que ara els operadors comencen la jornada. Els futurs de l’Euro Stoxx 50 baixen un 4,3% i els del DAX també cauen un 4,3%. L’índex ampli Stoxx 600 ja ha perdut un 8,8% des de començament de mes.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’ex-rei espanyol Juan Carlos I ha presentat una demanda contra Corinna Larsen, que va ser amant seu durant més de deu anys. Segons que ha avançat la revista Lecturas i ha confirmat el diari El Periódico, l’acusa d’haver-lo difamat en els mitjans de comunicació i d’un delicte contra el dret d’honor. La querella ha estat presentada a Suïssa.

El 2020, Corinna Larsen va denunciar l’ex-rei espanyol davant la justícia del Regne Unit per difamació, vigilància il·legal i assetjament, en un cas que el Tribunal Superior de Londres va negar-se a jutjar per falta de jurisprudència.

Ara, Juan Carlos s’hi torna, pocs dies després de querellar-se també contra l’ex-president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla

 

Els principals índexs de la borsa nord-americana han tancat novament amb fortes pèrdues, després d’haver confirmat la Casa Blanca l’aplicació d’un augment aranzelari sense precedents contra la Xina, que farà pujar la mitjana del gravamen al 104%. Aquesta mesura entrarà en vigor a mitjanit i ha estat rebuda amb alarma pels mercats.

L’S&P 500, l’índex de referència de Wall Street, ha perdut un 1,6%, i el Nasdaq un 2,2%. El Dow Jones Industrial Average també ha canviat bruscament de signe i ha retrocedit d’un 0,8%, tot i que durant la sessió havia arribat a pujar de més de 1.300 punts. Finalment, l’índex ha tancat amb una davallada de 300 punts.

Els inversors havien començat la sessió amb un cert optimisme, animats per l’anunci del secretari del Tresor, Scott Bessent, de converses bilaterals amb el Japó sobre els aranzels. Aquesta obertura diplomàtica havia rebaixat els temors que l’administració Trump es negués a negociar cap mena de distensió aranzelària. Tanmateix, la confirmació oficial que els nous aranzels es faran efectius aquesta matinada ha capgirat els mercats.

La Casa Blanca confirma que els aranzels contra la Xina augmentaran fins a un 104% aquesta nit

El govern xinès ha advertit que plantaria cara als Estats Units si continuen les “pressions i el xantatge”. En una declaració difosa pels canals oficials, Pequín ha qualificat l’estratègia de Washington de “agressió unilateral” i ha insistit que no acceptaria imposicions. La portaveu de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, ha defensat la mesura en una conferència de premsa. “Els Estats Units no necessiten els altres països tant com els altres països necessiten els Estats Units”, ha dit.

El jutjat d’instrucció 13 de Barcelona investiga el futbolista de l’Espanyol Álvaro Aguado per presumptament haver agredit sexualment una dona en una discoteca, segons que ha avançat El País i ha pogut confirmar VilaWeb. El jugador nega els fets.

La denunciant és una persona que també manté una relació contractual amb el club. Els fets haurien passat el 23 de juny de l’any passat a la discoteca Opium de Barcelona, en una festa privada organitzada per celebrar l’ascens de l’equip a primera divisió. La víctima va presentar la demanda contra Aguado mesos després.

Segons que explica El País citant fonts judicials, el futbolista declararà com a investigat durant el mes de maig.

L’Espanyol no prendrà cap decisió sobre el futbolista fins que no se sàpiguen més detalls del cas. Consultat per VilaWeb, un portaveu del club ha demanat que es respecti la presumpció d’innocència del jugador i el dret a denunciar de la dona.

Els conservadors i els socialdemòcrates han arribat avui a un acord per formar una coalició de govern a Alemanya, sis setmanes després de les eleccions generals del 23 de febrer. Segons que han informat la televisió NTV i la revista Focus, que citen fonts pròximes a les negociacions, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i la Unió Socialcristiana (CSU), que formen el bloc conservador, han pactat un programa comú amb el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD).

L’acord ha estat tancat per Friedrich Merz, president de la CDU; Markus Söder, ministre-president de Baviera i cap de la CSU; i Saskia Esken, copresidenta del SPD. El contingut detallat del pacte es farà públic demà en una conferència de premsa. Aquest pacte arriba enmig d’una situació de tensió als mercats internacionals, causada per l’anunci de l’expresident nord-americà Donald Trump d’imposar aranzels del 20% a productes de la Unió Europea.

La urgència per tancar un acord també ha estat marcada per la pressió electoral. Els darrers sondatges situaven la CDU/CSU empatada amb el partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD), amb un 24% d’intenció de vot cadascun, segons l’institut INSA. En les eleccions generals, el bloc conservador va obtenir la victòria amb un 28,5% dels vots. L’AfD va quedar en segona posició amb un 20,8%, seguida per l’SPD (16,4%), Els Verds (11,6%) i Die Linke (8,8%).

Edicions 3i4 acaba de publicar El bell viatge. Kavafis en la cultura catalana, que és l’obra amb què l’hel·lenista Eusebi Ayensa (Figueres, l’Alt Empordà, 1967) va guanyar el darrer premi Joan Fuster d’assaig, als premis Octubre. L’estudi parla de la recepció i la influència de Konstandinos Kavafis en els intel·lectuals catalans. Parla de les traduccions de Carles Riba, de la música de Lluís Llach, de l’art amb Josep Maria Subirachs, i de tots els poetes i músics que encara en segueixen les petjades. Carles Riba va ser la porta, diu Ayensa. Una porta que el professor Eudald Solà va eixamplar i completar fent noves traduccions i fent el pròleg d’un llibre de Riba.

Ayensa, que va ser director de l’Institut Cervantes a Atenes i és membre de l’Acadèmia d’Atenes i de moltes altres institucions d’estudi i recerca, és també el traductor més recent de l’obra completa de Kavafis. Per aquest treball, que inclou tota una investigació filològica i de fonts, acaba de rebre el premi Serra d’Or de traducció. Quan li demanem per l’èxit de Kavafis entre nosaltres, respon que els seguidors són com una secta d’addictes. Com que al pròleg del llibre escriu que manté una bona amistat amb Petros Màrkaris, no podem evitar de confessar-li que el creador de Kostas Kharitos també en crea, d’addicció. Llavors ens explica que Màrkaris li va fer costat quan el PP el va voler encausar per una presumpta mala gestió a l’Institut Cervantes que no es va poder demostrar mai. “Rodríguez Ponga i gent que tenia mitja família encausada en el cas de les targetes opaques, imagina”, diu.

Fem l’entrevista a la llibreria Fan Set, poques hores abans que presenti el llibre a l’Octubre CCC. L’acompanyarà Elies Monxolí, que ha treballat els versos de Kavafis per a posar-los música i ser una baula més que demostra la tesi d’Ayensa: la influència del poeta grec en la cultura catalana.

—Dediqueu el llibre a Àlex Susanna, poeta, assagista i dietarista que va dirigir l’Institut Ramon Llull.
—Jo, amb l’Àlex, hi tenia molt bona relació. Ell va ser director del Llull quan jo estava al Cervantes. Quan va entrar el PP va decidir de no pagar cap acte que no fos en espanyol, el català el consideraven una llengua regional. Sempre va ser molt generós, l’Àlex, i ens pagava els actes en català. Hauria estat un gran conseller de Cultura i va estar per sota de consellers que acadèmicament i culturalment eren molt inferiors a ell. Era una persona molt brillant. Bon poeta i bon dietarista. I era kavafià. Kavafis, com Màrkaris, és com una secta que crea addictes.

—Com és que quan sentim el nom de Kavafis el món es fa blau?
—És la Mediterrània. Kavafis és Alexandria, és Egipte, i sí que és veritat que, com diu el seu poema més famós, “Ítaca”, es relaciona molt amb el viatge, amb la mar Mediterrània, amb l’erotisme. I si em preguntes quin color em suggereix Kavafis sí que et diria el blau. Elies Monxolí ha musicat un poema que es titula “Mar de matí” i parla de la Mediterrània en l’època antiga i ara. València és el lloc ideal per a dir que el gran segle dels Països Catalans és el segle XIV. Ací tenim aquests edificis gòtics. Era el gran moment del nostre país quan els Països Catalans miraven cap al Llevant. Els catalans són a Atenes i Neopàtria, l’època que Muntaner deia que els peixos solcaven la Mediterrània i tenien les quatre barres del casal d’Aragó gravades a l’espatlla.

 

—Carles Riba va descobrir i traduir Kavafis al català. Al llibre el considereu la porta d’entrada a Catalunya, però n’hi ha més.
—Kavafis va ser molt afortunat amb la nostra cultura perquè va entrar a Catalunya per tres grans portes. Carles Riba en poesia, Lluís Llach en música i Josep Maria Subirachs en art. Josep Pla va ser la quarta gran porta com a assagista. La llengua catalana és aquella en què més vegades, a part del grec, s’ha musicat Kavafis. Això és entrar per la porta gran.

—Expliqueu que Lluís Llach arriba a Kavafis gràcies a Biel Mesquida.
—Sí! Com a testimoni hi ha l’actriu Carme Callol. Lluís Llach ha tingut la generositat de reconèixer que un dia estaven junts i en Biel va agafar la traducció de Riba i la va llançar a Llach i li va dir: “Aprèn-ne, això sí que és bo”, i ell va començar a llegir-lo i es va enamorar de Kavafis. Curiosament, no va musicar els poemes eròtics, encara que segur que tenia una sintonia amb l’erotisme de Kavafis, però va musicar “Ítaca” i “El vell”, que és la cançó “A la taverna del mar”. Són poemes existencials, de reflexió personal. Mai no agrairem prou a Llach la tasca que va fer, i ell va assolir molta projecció. Va donar a “Ítaca” un valor polític que no tenia, parla dels guerrers que al seu poble són fidels. Era l’any 1975, hi havia el dictador. Canviar el sentit d’un poema i adaptar-lo només ho pots fer si el poema és bo.

—Llach hi afegeix dues estrofes que s’integren en el relat i ara fan de mal destriar-ne l’autoria.
—Són dues estrofes polítiques. Hi queden bé. De fet, el concepte de viatge és això. Kavafis deia que Ítaca eren les experiències humanes. Aquest poema té moltes interpretacions. Et diu dues coses. Et diu que Ítaca és el projecte, que t’enriqueixes amb el viatge. Però també es pot interpretar com un viatge vital, com la nostra experiència humana. Jo deia als alumnes al final de curs: Kavafis a “Ítaca” ens diu dues coses, aprendre dels que saben i els perfums voluptuosos. És a dir, vida intel·lectual i erotisme.

—Per què Llach es va aturar de musicar Kavafis?
—No ho sé. Li agrada molt, però en una entrevista va dir que se sentia una mica malament amb Kavafis, perquè si mires “A la taverna del mar” i “El vell”, la idea és la mateixa, però canvia moltes coses. Com en canvia a “Viatge a Ítaca”. Diu que li agrada, però que li és impossible de musicar-lo sense transformar-lo. I si ho fa, té la sensació que traeix el poeta.

—Dèieu erotisme i perfums voluptuosos. Això Carles Riba ho va dissimular una mica...
—Va anar tan enllà com va poder. Eren els anys cinquanta del segle passat. Jo crec que va ser molt agosarat, no ens enganyem. Riba era un home de família cristiana, de missa setmanal, però Kavafis li agrada i el tradueix. És la seva última gran aportació a la cultura catalana. Hi ha alguna paraula que troba massa forta. Hi ha un poema que es diu “El seu origen”, que ens parla d’una relació de dos nois i diu: “S’han aixecat del matalàs i se’n van per separat, sense dir res, amb el pes de la culpa…” És molt bonic. A Riba li agrada, però el molesta el matalàs i ho tradueix per “es van aixecar de la colga”, com si s’haguessin aixecat de dormir, i aquells dos nois no s’aixecaven de dormir. L’escena és sòrdida, perquè l’erotisme de Kavafis no és mai en un llit, és un matalàs a terra. Per Riba tinc un enorme respecte i admiració, però quan el vaig traduir vaig pensar que havíem de fer dir a Kavafis allò que diu Kavafis.

—Al llibre citeu molts autors contemporanis del nostre domini país sobre els quals Kavafis exerceix una gran influència. Per què passa?
—És un poeta de capçalera per als escriptors, per als artistes, per als músics, per als pensadors, per als polítics. Hi ha diversos motius. D’una banda, Kavafis és una cosa completament nova. L’any 1962 surt l’edició amb el pròleg de Triadú. L’erotisme així no l’havia plantejat mai ningú. Parla d’una Grècia que la gent desconeixia, que és el món hel·lenístic. Parla d’un mou món per a l’erotisme, aquella Grècia que no és el Partenó ni Súnion, això a Kavafis no li interessava gens. Ell era fill de la Grècia d’Alexandre. D’una altra banda, les circumstàncies en què Riba el tradueix són especials. Riba el tradueix i es mor. És el testament literari de Riba; per tant, hi ha una certa devoció pel traductor. Hi ha l’admiració cap a Riba que ens mostra un Kavafis que parla d’erotisme d’una manera molt explícita. A mi m’agrada molt Kavafis perquè és el poeta del mestissatge. Ens parla d’aquella Grècia mestissa, d’aquella Grècia que va arribar fins a l’Índia i d’aquells reis de zones allunyadíssimes que parlen grec, però que no han renunciat a la cultura autòctona. Ara venia passejant i he vist que Abascal ve a fer un acte aquí. I he pensat: aquest home hauria de llegir Kavafis, li ensenyaria que els immigrants no són uns delinqüents, que ens enriqueixen. Dos nois es poden estimar malgrat ser l’un cristià i l’altre pagà. Quan Alexandre arriba a una ciutat, els aporta la cultura grega, però fa que els seus soldats es casin amb dones del país. Kavafis deia d’ell mateix que és poeta de les generacions futures.

—A Kavafis l’han musicat en català Lluís Llach, Josep Tero i ara Elies Monxolí.
—No hi ha cap llengua del món, tret del grec, on Kavafis hagi estat musicat per tres cantants. Això vol dir alguna cosa de la cultura catalana. Llach ha fet dos poemes existencials i filosòfics; Tero, poemes eròtics; i a Elies, amb qui tinc molt bona relació i ens avenim molt, li vaig proposar de fer una mica de tot, un “Univers Kavafis” i m’ha fet cas, Ha fet tretze cançons amb poemes eròtics, històrics i existencials. I n’ha fet un que per a mi és el gran poema de Kavafis, “El déu abandona Antoni”, un poema històric que ens explica com hem d’afrontar l’adversitat. Per a mi, hi insisteixo, és el gran poema, més que “Ítaca”. Crec que fa una bona feina perquè ens dóna una visió molt interessant i general del poeta.

—Adés parlàveu del Llevant. Mirar el Llevant ara i llegir Kavafis causa un xoc.
—Tots aquests refugiats, tota la gent que mor a la Mediterrània, les barcasses. Quan ho veus, penses on és aquella Mediterrània, aquella Alexandria cosmopolita. Jo no hi he estat, però diuen que ara és xenòfoba, homòfoba. Malauradament, l’Alexandria de Kavafis, que era com París, ja no existeix.

—Recordo haver arribat a Kavafis quan era jove, quan ens el recomanaven a l’institut. No sé si ara els plans d’estudis contribueixen gaire a promocionar els estudis de llatí i grec.
—La meva dona continua essent-ne professora i es baralla cada any amb l’equip directiu per poder fer grec. El grec està molt malament perquè les modes són les ciències, l’economia. Fan economia perquè es pensen que això els traurà de pobres… És la crisi de les humanitats, que no afecta únicament el grec, també els estudis de literatura catalana, per exemple. Canvien els referents culturals, però tinc fe que això canviarà perquè el que tenen ara és tan superficial que tornaran als referents sòlids. Kavafis continua aportant alguna cosa a la gent jove que uns altres poetes no els aporta. Kavafis té un ull en el passat i un ull en el present i, sobretot, en el futur. I això el fa gran i tan proper a les generacions més joves. Diu coses que són eternes.

—Per què vau voler ser hel·lenista?
—A l’institut, a Figueres, el grec i el llatí em van fascinar. Em va fascinar tot aquell món, però és que vaig descobrir que el meu cognom, que és del Moncayo, coincidia amb el d’un senyor que va traduir Safo al segle XIX. A vegades faig la broma que ho tinc als gens però, en realitat, la Grècia clàssica em va fascinar i vaig tenir un professor molt bo, Eudald Solà, que em va orientar cap al grec modern. I vaig anar a Creta a fer la tesi. Estic molt vinculat a Grècia, tinc un pis a Atenes i anar-hi és una dosi d’adrenalina en la vena.

—Ara us han guardonat amb el premi de la Crítica Serra d’Or la traducció que féreu de l’obra completa.
—Sóc un filòleg que estudia els autors que m’agraden i a vegades tradueix. Feia cinc anys que treballava a l’arxiu Kavafis d’Atenes. Treballava amb els textos i vaig començar a escriure sobre Kavafis, sobre els seus materials, sobre un poema que tenia una primera versió que desconeixia, com s’anava transformant… Estudis filològics. Va arribar la pandèmia i amb el tancament a casa vaig començar a traduir durant aquelles tardes llargues d’abril, de maig, de juny, i va acabar sortint tota la traducció. He intentat fer un Kavafis adaptat al català actual, sense arribar a un nivell de verduleria, però sense aquelles reticències de Riba. Kavafis és el punt previ al sexe, però no hi ha una escena de sexe. Si fes una passa més, cauria en la vulgaritat o en la sordidesa, però se sap mantenir, i això el fa gran de debò. És el punt previ i el de després, perquè també és el record. Kavafis no parla de sexe, parla d’erotisme, de record, de sentiment. Això són coses que toquen les fibres de l’ànima més enllà de l’homosexualitat.

—Aquesta traducció la vau publicar a Flaneur, però ara la reediteu a Proa. Potser amb la intenció que sigui la definitiva?
—No hi ha res definitiu, a la vida, només la mort, que ho acaba tot. Un amic que és crític, Jordi Llavina, en va fer una crítica molt elogiosa dient que era la traducció definitiva. Jo li ho agraeixo molt, però crec que no. I crec que no és bo que sigui la definitiva. Perquè si és la definitiva vol dir que la llengua no canvia. Jo utilitzo el català del 2023 o el 2024, però d’ací a quaranta o cinquanta anys, si continuem parlant en el nostre idioma, que espero que sí, el català haurà canviat. Per tant, aquesta traducció potser s’haurà de refer. Potser abans de vint anys i tot. Jo he fet la meva aportació, la gent que la llegeix diu que els entra molt més que no pas la versió de Carles Riba o la d’Eudald Solà, perquè és en el català d’ara. No em sabrà greu que surtin més traduccions.

—Al llibre aneu explicant com Kavafis s’ha convertit en un dels nostres gràcies a la música, a les traduccions i a l’imaginari que crea. Però continua essent, és clar, el gran poeta grec.
—Sí. És el gran poeta amb majúscules. Ara han inaugurat una casa arxiu Kavafis a Atenes. I jo he tingut una experiència molt agradable, però alhora, d’una gran responsabilitat.

—Digueu.
—La traducció que sortirà ara havia d’anar amb el text en grec acarat al català. Però quan els vaig enviar els materials i les notes i l’estudi i tot el material d’arxiu, que penso que és la part més interessant perquè és com entrar a la cuina de Kavafis, els dos volums haurien d’haver estat de set-centes pàgines cadascun. Ara en tenen gairebé cinc-centes. Això no es podia vendre. Parlant amb els editors sobre què deixava fora, vaig considerar que l’estudi i les notes no els podia treure i vaig deixar fora la versió en grec en què també havia treballat. Parlant-ne amb una companya de l’Acadèmia d’Atenes em va proposar de publicar-lo a Grècia. Em feia molt de respecte, pobre de mi. Era com si vingués un australià ací a editar Rodoreda. Finalment, un dels editors em va convèncer, i a l’octubre sortirà el meu Kavafis en grec a Grècia.

—Això deu ser una fita extraordinària per a un hel·lenista.
—Per a una persona que es dedica al grec, és arribar al cel. Després d’això, dubto si em dedicaré al macramé o al taitxí o treballaré a l’hort. Kavafis és un poeta molt absorbent que quan entra a casa teva no hi ha manera de fer-lo fora. Tinc la sensació, en somnis, que parlo amb ell i em deixa recuperar la meva vida familiar. M’agrada molt.

—Voleu afegir res?
—Van tenir el detall de concedir-me el premi Joan Fuster per aquest llibre i em fa molta il·lusió. Fuster és un dels grans representants de la nostra cultura, el gran assagista europeu. Els premis t’asseguren l’edició i una atenció especial. Jo sóc assagista i cada cop estic més conscienciat i radicalitzat sobre la conservació de la llengua, i això em preocupa molt com a docent. Em preocupen els enemics interns, com aquest cafre que tenim a Perpinyà, per exemple.

—Ací els tenim molt a prop, també.
—Al costat, però ja els veus venir, el que no pot ser és que un delegat de la Generalitat a Perpinyà faci això que fa, que escrigui cartes en francès, que digui que al Rosselló no es parla el català… Vaig agrair a Eliseu Climent la tasca que fa. Si perdem la llengua, ho perdrem tot, acabarem essent una escena folklòrica. Per això, cada vegada sóc més intransigent en la qüestió de la llengua. Per això, aquest premi a València, en un lloc sotmès a tantes pressions, em fa il·lusió.

La decisió del president dels Estats Units de gravar amb aranzels els productes de tots els països del món ha causat una commoció econòmica que fins ara ha tingut la plasmació més clara en la turbulència dels índexs borsaris.

Tanmateix, allà on es veu amb més claredat l’absurditat de la decisió de Donald Trump és en tot allò que afecta les grans empreses nord-americanes, que poden ser les més perjudicades, en un món on la fabricació és global.

Partal, en aquest vídeo, explica la batalla per la producció d’avions entre Boeing i Airbus i de quina manera –paradoxalment– les decisions del president dels Estats Units poden acabar fent que Europa assoleixi una posició de privilegi, contra els Estats Units, en aquest sector econòmic.

The Washington Post · Rick Noack

Istambul, Turquia. Els atacs israelians d’aquests darrers dies a Síria han fet esclatar un nou focus de tensió al Llevant, amb el govern de Netanyahu com més va més enderiat a posar bastons a les rodes dels interessos turcs al país.

A mitjan setmana passada, Israel va atacar uns quants objectius al centre-oest de Síria, segons que informaren les Forces de Defensa d’Israel (FDI), com ara les bases militars de Hama i Homs. Turquia, estat membre de l’OTAN i aliat clau del president interí sirià, Ahmed al-Xarà, ha expressat interès a mantenir una presència militar al país.

L’agència de notícies estatal siriana, Sana, informà que els atacs de la setmana passada tingueren per objectiu cinc zones diferents de Síria. Van deixar molts ferits i causaren la “destrucció gairebé total” de l’aeroport militar de Hama. Nou persones, pel cap baix, van morir en un altre atac al sud-oest de Síria, segons l’agència.

Tot i que Israel ha atacat més objectius a Síria aquests darrers mesos, les operacions militars dels darrers dies han significat una escalada de tensió significativa entre dos actors regionals clau que fa temps que proven d’aprofitar-se de l’agitació política i militar de Síria.

Després de la caiguda del règim del Baixar al-Assad, Ànkara té més influència a Damasc que cap altre país, segons que explica Soner Cagaptay, director del programa d’investigació sobre Turquia del Washington Institute. Però l’objectiu de Turquia per al país, que implica la consolidació d’un govern central fort, és “diametralment oposat a les esperances dels israelians”.

El ministre d’Afers Estrangers d’Israel, Gideon Saar, acusà dijous passat Turquia de “fer tant com ha pogut per convertir Síria en un protectorat turc”.

Turquia no s’ha estat mai d’indicar públicament que està disposada a assumir un paper més important a Síria. Després d’una reunió regional a començament del mes passat, el Ministeri de Defensa turc declarà: “En línia amb les demandes del nou govern sirià, Turquia continua avaluant l’establiment de bases [militars] amb finalitats d’entrenament.” Ànkara no especificà on podrien situar-se aquestes bases, però tant Hama com Homs són localitats ben equipades per a acollir soldats estrangers.

El Ministeri d’Afers Estrangers turc ha qualificat les crítiques israelianes a Ànkara de “provocadores, agressives i expansionistes”. Divendres, el ministre d’Afers Estrangers turc, Hakan Fidan, declarà a Reuters: “Això que fa Israel a Síria no tan sols amenaça la seguretat del país, sinó que també amenaça d’arrossegar la regió sencera cap a la inestabilitat.”

De la caiguda del règim d’Assad ençà, Israel ha executat operacions militars del sud de Síria estant, i ha penetrat a l’interior del país. Les IDF han bombardat bases militars i han pres el control d’una zona “tampó” desmilitaritzada patrullada per l’ONU a la banda siriana de la frontera, tot al·legant motius de seguretat nacional. Els atacs israelians que van matar nou persones la setmana passada van ser prop de la frontera entre Síria i Israel, on la població local feia setmanes que informava d’enfrontaments esporàdics amb les forces israelianes.

Turquia ha estat considerat un dels principals beneficiats del derrocament del règim d’Assad al desembre, que significà un cop molt dur als interessos de Rússia i de l’Iran.

Abans de la caiguda d’Assad, Turquia havia donat suport a uns quants grups de guerrillers del país, incloent-hi faccions que han lluitat contra les forces kurdes –aliades amb els Estats Units– i que van participar en l’ofensiva que culminà en la defenestració del president sirià.

Turquia té molts incentius per ajudar a estabilitzar el govern provisional sirià. Ànkara espera accelerar el retorn de milions de refugiats sirians en un moment de gran feblesa per a l’economia turca; aquests últims mesos, empresaris turcs han explorat Síria en cerca d’oportunitats d’inversió.

Els integrants d’Estat Islàmic que continuen operant a Síria, d’una altra banda, són una amenaça tant per als interessos de Damasc com per als d’Ànkara. Si el govern central sirià no aconsegueix d’estabilitzar-se Turquia tem que les reivindicacions d’independència de la minoria kurda del país agafin volada, cosa que vol evitar sigui com sigui.

El govern provisional sirià ha aconseguit alguns avenços a l’hora de contenir la tensió amb les forces kurdes. El govern i els guerrillers kurds van fer un intercanvi de presoners la setmana passada, segons que informà Sana, cosa que podria aplanar el camí per a futures negociacions.

Però el govern de Xarà ha tingut dificultats per a mantenir a ratlla alguns altres focus de conflicte. Després d’una ofensiva coordinada de la minoria alauita contra les forces de seguretat del nou govern, grups militants afiliats a l’executiu llançaren un seguit d’atacs contra municipis alauites a començament de març, i van matar més d’un centenar persones a la ciutat costanera de Baniyas, segons que revelà Amnistia Internacional en un informe publicat dijous passat.

Els atacs han suscitat un cert escepticisme a la regió sobre el lideratge de Xarà. Israel, per exemple, considera el president sirià “un llop amb pell de xai”, segons que escrigué Yoni Ben-Menachem, investigador del Centre de Seguretat i Afers Estrangers de Jerusalem, en un informe el mes passat.

“[Xarà], que es presenta a si mateix com un moderat tot i no haver renegat mai de la seva ideologia gihadista, prova ara de consolidar el seu poder amb el suport de Turquia”, resumí, fent-se ressò de les preocupacions dels comandants militars israelians.

Però els atacs d’Israel a Síria d’aquests darrers dies podrien acabar essent contraproduents per als interessos del govern de Netanyahu, segons que adverteix Omer Ozkizilcik, investigador convidat sobre Turquia a l’Atlantic Council. Molts països veïns, diu, podrien començar a mostrar-se més receptius a la insistència d’Ànkara d’instal·lar una presència militar turca a Síria, atesos els repetits atacs israelians al país.

“És molt improbable que Turquia i Israel, per si sols, ho resolguin, això”, diu. I afegeix: “Per a trobar un mecanisme de seguretat o un acord entre ambdues parts, caldrà la mediació dels Estats Units.”

Loveday Morris, de Berlín estant, i Beril Eski, d’Istambul estant, han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

És molt difícil de trencar els hàbits i més quan constitueixen el teixit conceptual amb què conformem la realitat. Els ideologemes no són condicions a priori del coneixement, però es comporten com a tals. Les persones acostumades a considerar la política com a determinant de l’activitat social no s’adonen que és un espai minvant. Als membres de les generacions per a qui la política fou un tabú i doncs una seducció, els costa d’entendre que el feixisme –allò que el feixisme fou històricament– ja no té la clau del futur. El feixisme i el seu cosí germà, el comunisme, idolatraven l’estat –“Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato”. D’això en deien totalitarisme i era una aposta in extremis per a recuperar l’imperi de la política davant la primacia de l’activitat econòmica. D’ençà de la revolució industrial, l’economia “burgesa” arraconava les estructures de poder tradicional. A l’economia política, nova matèria d’estudi teòric, el substantiu era l’economia i l’adjectiu la política. Com observà Hannah Arendt: abans que Marx profetitzés la dissolució de l’estat, l’esfera pública ja s’havia començat a dissoldre. Més exactament, s’havia convertit en una esfera limitada de govern, que a l’època de Marx esdevenia una simple gestió domèstica a escala nacional. Als anys cinquanta, Arendt veia diluir-se el govern dins l’esfera impersonal de l’administració. La política cedia poder a la burocràcia.

Com més va més pressionada pels poders econòmics, la política s’ha embotit en la funció de gestionar la riquesa nacional i regular les necessitats dels governats. Els polítics fan mans i mànigues per salvar la il·lusió que regeixen els afers públics d’acord amb la voluntat dels representats, però no poden amagar l’abisme entre allò que prometen i allò que són capaços d’assolir. La gent s’adona de la seva inoperància i, aviciada per la idea de l’estat provident i alhora ressentida pels incompliments, s’hi gira d’esquena. Tancats dins la seva bombolla, els polítics competeixen amb declaracions demagògiques per a mantenir la ficció de sobirania popular. Què té d’estrany que la gent fugi de les urnes o s’engresqui amb partits de tarannà enèrgic i solucions màgiques que, si mai arriben al poder, tampoc no compliran? De retruc les institucions queden desprestigiades i la democràcia malmesa. I així és com es passa de l’escepticisme crític a les teories de conspiració i als populismes de dreta i d’esquerra. 

Arreu és evident el desgast de la política. Ho és a Catalunya, on la insignificança d’aquesta activitat es manifesta en el fet que actualment la màxima aspiració política sigui la gestió dels trens. Ho és a Europa, amb una Comissió Europea dedicada gairebé exclusivament a gestionar l’economia i amb un parlament anodí. I ho és als Estats Units, on la rebel·lió antipolítica ha enlairat un president lliurat en cos i ànima a desballestar la funció pública i preparar el compliment de la profecia de Marx sobre la dissolució de l’estat.

A mitjan anys setanta, la crisi del petroli provocada per l’OPEP trasbalsà l’economia mundial. A Occident la inflació arribà al 20% i l’atur es disparà. De cop i volta els estats més forts eren incapaços de controlar tant l’una com l’altre. Els ministres d’Economia arribaren a la conclusió que el keynesianisme, la doctrina imperant d’ençà dels anys quaranta, havia fracassat. Per combatre la inflació calia retallar la despesa i controlar l’oferta de diners. Havia arribat l’hora de recuperar la teoria econòmica de Friedrich Hayek i aplicar el monetarisme de Milton Friedman. Amb les polítiques neoliberals del New Labor al Regne Unit i els tractats intercontinentals de Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama, els estats cedien poder a les multinacionals, que no sols n’obtenien favors fiscals, sinó que fins i tot aconseguien de modificar la legislació, per exemple en protecció de les condicions laborals i d’impacte ambiental. Durant dècades la principal funció dels governs ha estat finançar amb mitjans públics els serveis i les infrastructures que les multinacionals necessiten i assegurar la fluïdesa del comerç global. Aquest i no cap altre era el sentit de la fi de les nacions anunciada i sovint aclamada pels politòlegs. La profecia es basava en el fet que la sobirania havia passat a mans de les multinacionals i el ciutadà s’havia convertit en consumidor.

La ironia de la imposició aranzelària de Trump és que duu a la pràctica aspiracions dels moviments antiglobalització dels anys noranta. Trump pot ser moltes coses, però no és un conservador. Amb maximalisme peculiar, ha institucionalitzat la protesta i la ràbia contra una situació que una ciutadania radicalitzada per les desigualtats econòmiques i la marginació cultural ja no estava disposada a tolerar. Trump guanya adhesions quan ataca les universitats d’elit i els aspectes més cridaners de la globalització, com el multiculturalisme, i aconsegueix l’aprovació reflexa dels seguidors acusant un grapat de països d’aprofitar-se dels Estats Units. Tant li fa que les dades siguin manipulades i que la solució sigui pitjor que la malaltia; els sentiments són inexpugnables i allò que compta és que algú s’encari amb els problemes. 

Els aranzels són una declaració de guerra. Els Estats Units encara són i continuaran essent una potència militar, però Trump no és un president bel·licista. Més que un estat en el sentit clàssic del terme, per ell els Estats Units són sobretot un mercat. La lliça per a l’hegemonia ja no es lliura en el teatre clàssic de la guerra sinó en el terreny comercial, on els soldats són els consumidors. No és una guerra indolora. La devastació de l’aparell productiu dels països pot ser tan gran o més que en els conflictes calents. Tanmateix, la guerra primitiva, avui circumscrita als conflictes armats a l’interior de països amb governs inestables o a rares incursions de conquesta, com la de Rússia a Ucraïna i, com cada vegada sembla més evident, la d’Israel a la franja de Gaza i a Cisjordània, podria sobrevenir en un escenari d’implosió industrial i caiguda de la producció i distribució dels aliments.

La pregunta que s’ha de fer l’activisme és si protestar pot canviar l’estat. Ni el 15-M a Espanya ni el fonedís Tsunami Democràtic a Catalunya van tenir cap eficàcia per a reformar l’estat espanyol. Dissabte hi hagué més d’un miler de manifestacions contra les polítiques de Trump als Estats Units, d’una intensitat com no s’havia vist d’ençà de la guerra del Vietnam. Caldrà veure si tenen l’efecte desitjat o si, en un escenari del tot diferent, s’ha de repensar l’estratègia en termes més comercials. La caiguda del valor de Tesla a la borsa arran de les agressions verbals i de vegades físiques que han de suportar els qui condueixen aquests vehicles, i la consegüent retracció de les vendes, han fet més per frenar el vandalisme polític de Musk que no pas les invectives ideològiques.

Trump duu a terme una transformació de l’estat d’una profunditat i gravetat que ningú no s’esperava. No sols desconstrueix les bases de la convivència posades per Franklin D. Roosevelt per a superar la sotragada de la Gran Depressió. També revoca mig segle de globalització sense importar-li les conseqüències. Tothom sap que un objectiu cardinal de la seva política és abaixar els imposts a les empreses i als oligarques, però també és indubtable que està convençut d’actuar com un tribú de la plebs. I la plebs mai no ha tingut cap necessitat de la política. En té prou amb pa i circ. O, en termes més actuals: amb el nivell mínim de subsistència i la realitat virtual.

 

El president nord-americà, Donald Trump, ha convulsat la política internacional tot encadenant decisions polèmiques i amenaces. Per exemple, escridassar i fer fora de males maneres de la Casa Blanca el president ucraïnès, Volodímir Zelenski; parlar obertament de la possibilitat d’annexionar el Canadà, el canal de Panamà i Grenlàndia; i també desfermar una guerra comercial a escala mundial amb la imposició generalitzada d’aranzels.

Les polítiques de Trump són més aviat malvistes per la majoria de catalans i això es pot comprovar amb el fet que un 77% és contrari a la “nova orientació política impulsada per Donald Trump”, segons el darrer baròmetre del CEO, publicat el 27 de març. Tanmateix, hi ha una part de ciutadans que sí que hi mostren adhesió, amb diferències importants per edat, sexe o vot.

Com ja és habitual en totes les enquestes, per grups d’edat, el principal suport el trobem entre els homes més joves. Tot amb tot, malgrat que el percentatge és més alt, igualment n’hi ha més en contra que no pas a favor. Així, doncs, un 49% dels homes de menys de 25 anys es manifesta en contra de les polítiques de Trump i a favor un de cada quatre.

Aquesta dada contrasta amb la de les dones de la mateixa edat: solament un 8% hi dóna suport, una diferència de 17 punts. Entre les dones, l’oposició és transversal, independentment del grup d’edat; en canvi, entre els homes, com més grans menys suport donen a Trump. A partir de la cinquantena, s’hi oposen igual que les dones o més.

Diccionari de conceptes per a entendre la sèrie ‘Adolescence’ (sense revelar cap secret de la trama)

Un altre aspecte en què es veuen diferències importants és en el record de vot. Hi ha tres partits amb un electorat clarament diferent respecte de la resta. Els votants de la majoria de formacions s’oposen gairebé unànimement a les polítiques de Trump, però els del PP, Aliança Catalana i Vox tenen disparitat d’opinions.

La majoria dels que van votar Vox es manifesten a favor de les mesures preses pel president nord-americà. De fet, la formació ultradretana manté una bona relació amb grups afins a Trump i proven de beneficiar-se de l’onada reaccionària que sembla que marca l’agenda internacional. El màxim dirigent de la formació, Santiago Abascal, va assistir a la conferència d’acció política conservadora del mes de febrer i es va reunir amb Elon Musk, i un any abans s’havia reunit amb Trump. Concretament, un 51% dels seus votants veuen bé les polítiques del president dels EUA i un 24%, malament.

Entre els votants del PP, l’oposició és més gran: un 71% s’hi oposa; però hi ha una part important que no ho veu ni bé ni malament (18%) o s’hi manifesta a favor (6%). Finalment, hi ha una divisió total entre els votants d’Aliança Catalana: un terç a favor, un terç en contra i un terç que no es decanta.

Hi ha més aspectes que mostren diferències en el suport, tot i que són més petites i no és tan evident que hi tinguin relació directa. Trobem, per exemple, que els que més es manifesten en contra de les polítiques de Trump a Catalunya són els ciutadans amb estudis superiors, amb un 80,1% en contra; en canvi, baixa fins al 70,5% entre els que tenen a tot estirar la primera etapa de secundària. Entre els qui tenen el català com a llengua materna, un 81,1% es manifesta en contra o molt en contra; entre els que hi tenen el castellà el percentatge és del 74,8%; i entre els que tenen una altra llengua materna, l’oposició a les mesures de Trump baixa fins al 66,2%.

Com afectarà Catalunya?

Una altra qüestió que introdueix el CEO és la influència que poden tenir les decisions de Trump sobre la situació política de Catalunya. La majoria de ciutadans són del parer que l’afectarà negativament: el 68%.

Per partits polítics, trobem algunes dades que poden sorprendre. Per una banda, hi ha una part dels votants dels partits que més s’hi oposen que, tot i manifestar-se en contra de l’orientació política de Trump, consideren que no tindrà un efecte sobre Catalunya. Un 14% dels que van votar ERC, Junts o el PSC creuen que no hi tindrà influència. Això també es veu en el conjunt de la població: un 77% es manifesta en contra d’aquestes polítiques, i un 68% troba que afectarà negativament Catalunya.

Per contra, entre els votants de Vox, i sobretot d’Aliança Catalana, hi ha una part que dóna suport a la política de Trump però alhora reconeix que aquesta els afectarà negativament, si més no Catalunya. Entre els que diuen que van votar Sílvia Orriols, solament un terç es manifestava en contra de les seves polítiques, però més de la meitat (52%) troba que la influència sobre la situació política catalana serà més aviat dolenta. Per contra, hi havia un 33% que es mostrava favor de l’orientació del mandatari nord-americà però solament el 14% troba que beneficiarà Catalunya.

Passa una cosa semblant amb els homes més joves. Un 25% dels homes de menys de 25 anys va a favor d’aquestes polítiques i un 49% en contra. En canvi, solament un 14,3% és del parer que serà bo per a Catalunya i més de la meitat creu que serà dolent. Les dones joves són les que més negativament veuen la influència de les polítiques de Trump, tot i que la visió negativa és transversal entre totes les dones.

Entre els votants de més edat, en aquesta qüestió sí que veiem diferències. Una bona part dels homes creu que la influència no serà ni bona ni dolenta (19%), però hi ha menys dones que pensen així (11%).

Entre la resta de variables, els que tenen el català com a llengua materna tenen una visió més negativa sobre com poden influir aquestes polítiques: un 72,8% creu que serà perjudicial, un 66,6% entre els que tenen el castellà i un 52,2% entre els que tenen altres llengües maternes. Segons els estudis, no hi ha cap diferència a destacar.