Avui també ha arribat tard i no ha escoltat cap intervenció sencera. L’agenda oficial del president Carlos Mazón anunciava que passaria el matí a Alacant i que arribaria a les Corts a les cinc de la vesprada per a assistir al tram final del debat de pressupost. Però ha entrat a l’hemicicle quan faltaven un parell de minuts per a les sis. L’acompanyava la vice-presidenta Susana Camarero. Han estat uns instants xarrant, mirant el mòbil i somrient. Després, Mazón ha tornat a eixir i a entrar en la sala unes quantes vegades. Mentre es feia el debat, el president parlava amb els seus col·laboradors més estrets i, fins i tot, ha pujat a seure al costat de la batllessa de València, María José Català. Ha saludat somrient, com l’alumne entremaliat que es canvia de pupitre a l’escola.

La permanència de Mazón i la submissió a Vox marquen un tens debat del pressupost  a les Corts

A la trona, el PSPV defensava les esmenes que els socialistes han presentat al capítol d’Educació, Cultura i Ocupació. O Compromís parlava del maltractament als llauradors, o de la poca atenció a la salut mental. Però això importava poc, avui. Avui calia passar el tràngol amb rapidesa. Per això, s’han sentit retrets, recordatoris dels casos que assetgen el president espanyol, Pedro Sánchez, crítiques al govern del Botànic. Però, sobretot, s’ha parlat de l’agonia política de Carlos Mazón, de la negligència el dia de la gota freda, de l’intent de resistir al preu que siga, de l’objectiu de complir dos anys de mandat per a cobrar una paga durant dos anys més, del menysteniment a les víctimes, del menyspreu que els ciutadans li han expressat unes quantes voltes.

L’absència del president, la falta d’atenció, la falta de respecte i de decòrum parlamentari durant el que els tòpics diuen que és el debat més important de l’any, no han sorprès ningú. Fins i tot, la consellera responsable dels comptes, la titular d’Hisenda, Ruth Merino, ha estat absent moltes estones. El debat de les esmenes ha restat absolutament tapat pel clima polític enrarit que es viu a les Corts Valencianes, que no és gens diferent del que es viu als carrers del país.

El càncer,  l’AVL i el medi

Hi ha hagut moments durs d’intercanvi, com els que han protagonitzat avui matí el síndic de Compromís, Joan Baldoví, responent a Vox. Aitana Mas, també de Compromís, ha estat molt dura amb el PP i Vox quan ha parlat del pressupost de Sanitat i, en concret, de l’atenció als malalts oncològics.

El diputat socialista José Chulvi ha estat l’encarregat de defensar les esmenes amb què pretenia que no es retallàs el pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Chulvi ha acusat el Partit Popular de renunciar a la seua memòria, perquè l’AVL es va crear en temps del president Eduardo Zaplana. “L’AVL és una institució valenciana i valencianista; el govern de Mazón s’ha posat al servei de la caverna”, ha dit.

Juan Bordera, diputat de Compromís i expert en medi, ha estat l’encarregat de posar damunt la taula i criticar durament les contradiccions dels grups de la majoria pel fet d’aprovar mesures que eliminen la protecció del territori. A parer seu, són mesures negacionistes del canvi climàtic, i els ha recriminat que desenes d’experts i, fins i tot, la Unió Europa, han criticat aquestes mesures.

Sense sorpreses

El pressupost s’ha aprovat a les 23.02 del vespre. Més de tretze hores després d’haver començat el debat. No hi ha hagut sorpreses i el resultat ha estat de 53 vots a favor, els de PP i Vox, i 46 en contra, els del PSPV i Compromís. Quant a les esmenes que s’han debatut tot el dia, el grup de la dreta i l’extrema dreta pràcticament no n’han aprovada cap.

Un tràngol que cal passar

El PP i Vox han decidit que aquest debat de pressupost passe desapercebut. És un tràngol que cal passar. Un dia de sessió llarga i tediosa i prou. Una votació a última hora. Una celebració amb abraçades, aplaudiments i colpets a l’esquena per a les càmeres dels fotògrafs. I una abraçada profunda amb José María Llanos, el seu soci preferent, el seu salvador. Carlos Mazón ja té el pressupost del 2025 aprovat. Un trofeu que exhibirà com un espantall quan li demanen la dimissió. Una eina que podrà llegar si se’n va o el fan fora. Uns comptes que són els segons de la legislatura, i probablement, els darrers. És el pressupost que el seu successor o successora podrà prorrogar. Demà podrà continuar amb l’agenda que el tindrà tot el dia a Alacant, lluny de la zona zero de la gota freda que encara no ha xafat. Lluny de la plaça de la Mare de Déu i del Palau de la Generalitat per a no sentir els crits dels manifestants que demà tornaran a demanar-ne la dimissió.

Carlos Mazón s’amagarà demà i s’ha amagat de tothom durant el debat del pressupost. Amb prou feines ha xafat l’hemicicle per a votar. Probablement, els diputats del PP haurien preferit que avui no haguera existit, el president. Quan lloaven els comptes públics, en cap moment han dit que és el pressupost de Mazón, o el pressupost del PP. No l’han nomenat. Els únics que sí que l’han citat han estat els partits de l’oposició, que no tan sols han dit el seu nom manta vegada, sinó que han preguntat on era, li han retret l’absència, han mostrat la portada del diari Levante que avui publicava una enquesta segons la qual vuit valencians de cada deu volen que dimitesca, han cridat “Mazón dimissió” i han qualificat el pressupost que s’ha aprovat de “pressupost d’El Ventorro”.

L’estaló de Vox

Carlos Mazón va anunciar el pacte pressupostari amb Vox el 17 de març. Durant dos mesos i mig han negociat els detalls amb el partit ultra. El PP ho ha embolcallat tot amb els adjectius més habituals. És el pressupost de la reconstrucció, és el pressupost més social. El PP s’ha amagat darrere de Vox per a aprovar retallades amb què estan d’acord, però que no s’atreveixen ni a verbalitzar, però els ultres sí. Encantats. José María Llanos, amb to fatxenda i provocatiu, parla sense vergonya d’estrangular l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Qualifica de reagrupament familiar el fet d’aprovar un pressupost per a expulsar immigrants menors no acompanyats. Es vanten de derogar la llei de l’Horta i d’abraçar-se al negacionisme del canvi climàtic, de llevar diners a les ONG que es dediquen a la cooperació. La subvenció directa d’un milió i mig d’euros a la Cambra de Comerç d’Alacant, on Mazón té la plaça de gerent en excedència. Aquest és el pressupost per al 2025 que s’ha aprovat avui.

L’homenatge del cap de gabinet

Les Corts han aprovat el pressupost just quan fa dos anys, dia per dia, que Carlos Mazón va guanyar les eleccions i just el dia abans que es complesquen set mesos de la seua gestió negligent de la gota freda. En aquest temps, el president de la Generalitat ha bracejat per no ofegar-se en una mar de mentides trenades per a sostenir-lo. Avui ha tingut un regal inesperat: un vídeo amb música èpica que el seu inseparable cap de gabinet, José Manuel Cuenca, ha penjat a Instagram.

Ngũgĩ wa Thiong’o, un dels noms més influents de la literatura africana del segle XX i començament del XXI, s’ha mort avui a vuitanta-set anys als Estats Units, on residia exiliat. La seva família ho ha confirmat a les xarxes socials: “Va viure una vida plena, va lluitar una bona batalla. Com va ser el seu desig final, celebrem la seva vida i la seva obra.”

Nascut el 1938 amb el nom de James Ngugi, l’escriptor va esdevenir un referent internacional tant per la seva obra literària com pel compromís polític i lingüístic. Després d’una primera etapa en què va escriure en anglès, va fer un gir i va passar a escriure exclusivament en gikuiu, la seva llengua materna. Aquesta decisió, que va justificar en assajos com Descolonitzar la ment (1986), va fer d’ell una figura central en els debats sobre la decolonització cultural. El 1977, després de l’èxit de l’obra teatral Ngaahika Ndeenda (Em casaré quan vulgui), va ser empresonat pel règim de Daniel Arap Moi i, poc després, es va exiliar als Estats Units, on va treballar com a professor de literatura a diverses universitats, entre les quals la de Califòrnia.

La seva obra, que combina crítica social, simbolisme i denúncia política, inclou títols com Un gra de blat (1967) i El bruixot i el corb (2006). Tot i ser un etern candidat al Premi Nobel de literatura, mai no va ser guardonat. L’any 2020 va rebre el premi Internacional Catalunya  per la seva ‘distingida i arriscada’ obra literària i per la seva defensa de les llengües africanes, basada en la noció de l’idioma com a cultura i memòria col·lectiva.

L’escriptor Ngugi Wa Thiong’o defensa el multilingüisme en rebre el Premi Internacional Catalunya

Margalida Mateu (Montuïri, 1983) és una persona optimista. Si més no, sempre dibuixa un somriure a la boca de pintallavis vermell. La seva carrera com a periodista ha anat sempre ben lligada a la cultura i, recentment, al patrimoni lingüístic de les Illes. És la directora de Téntol, un format innovador a IB3 que ha connectat amb gent de totes les edats i, sobretot, de totes les Illes. Ho ha fet setmanalment a la televisió, amb més de cent programes, i, diàriament, a la ràdio, amb un espai que ara ha estat premiat com a millor programa de l’any per Ràdio Associació de Catalunya. Hi participen Xisco Nadal, Toni Jaume i Miquel Junk.

Per aquest motiu volem parlar amb ella: saber com es va cuinar Téntol, què el fa diferent i què és el que fa connectar mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers amb el seu patrimoni lingüístic. Ens citam a la llibreria Ratacorner de Palma, també un lloc modern i ja emblemàtic per als qui estimen la cultura. Parlarem de tot plegat i, com ella fa amb els convidats, la farem jugar amb les paraules.

—Heu guanyat el premi a millor programa de ràdio de Ràdio Associació de Catalunya. Deveu estar ben contents.
—Va ser una alegria i una sorpresa molt gran. A tothom li agraden els premis, però aquest de Ràdio Associació, més, perquè són els companys periodistes que voten el teu programa. Al jurat hi havia gent de Catalunya Ràdio i RAC1 que has escoltat tota la vida i són els teus referents. I veure com de cop valoren el projecte i et diuen per què els ha agradat… Vàrem quedar molt sorpresos! A més, estàvem nominats amb na Sílvia Tarragona, que l’escoltava quan era adolescent i no hi havia ni mòbils. Únicament tenia la ràdio, que me la posava abans de dormir per escoltar La nit dels ignorants, que era molt innovador en aquell moment, com el Google d’ara. Quan vaig veure que estàvem nominats amb ella va ser fantàstic!

—Què fa de Téntol un programa diferent?
—Ser diferent és complicat, però crec que hem tocat un tema molt proper i la sensibilitat de la gent. Hem anat a cercar el més emocional, més primigeni, que és el nostre parlar, la manera com xerram. I, a més a més, connectant amb el més antic, però intentant modernitzar. També ens connecta molt amb la nostra terra, la nostra gent, els nostres éssers estimats. Ens connecten paraules amb els nostres padrins, les persones dels nostres pobles o ciutats… En tot projecte hi ha d’haver una via emocional, perquè, al final, tocar emocions és allò que arriba a més gent. Per això recuperam paraules, expressions, algunes en desús, d’altres, no –per sort, i llarga vida– i algunes també les anam posant de manifest. En un món tan globalitzat és complicat. Ara tot el dia parlam amb anglicismes. Volem connectar amb la part més ancestral, més profunda, que és el nostre llenguatge.

—Com va sorgir la idea?
—Tot va començar amb un programa de televisió. Quan vaig acabar de fer feina al diari, donava voltes a fer un format mengívol, que intentés connectar amb el nostre patrimoni cultural. Va costar, també perquè els programes lingüístics s’han vist com una cosa avorrida, acadèmica, molt altiva. Precisament, volíem tot el contrari. I volíem anar a totes les Illes: és a dir, tractar tots els pobles de les Illes per igual. El secret és aquí. Tant un parlar de la Mola de Formentera, com un d’Algaida, com un de Maó, els posam al mateix nivell i importància.

Fotografia: Martí Gelabert.

—És important per dibuixar un mapa lingüístic del territori.
—Crec que hem connectat amb totes les Illes, que és molt difícil. Tots tenim les nostres curiositats i anècdotes. Totes les persones que entrevistam estan igual d’entregades. Al final, hem fet una família molt gran. Tothom té les mateixes ganes de dir-te com xerren i quines peculiaritats tenen.

—Ho dic també perquè som un territori on no ens sentim “balears”, sinó mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterers.
—I tenim riquesa lingüística. Hi és. En qualsevol lloc i en qualsevol idioma. La riquesa és una cosa intrínseca de qualsevol vocabulari, de tots els idiomes. Però allò que ens fa característics i que ens fa diferenciar és el que ens fa ser part d’un territori i tenir un sentiment de pertinença. Darrerament, per ventura per l’eclosió turística, la globalització i els nouvinguts, fa que tornem a recuperar una mica aquest sentiment propi. Amb el tema lingüístic hi hem arribat, igual que amb les festes populars. Per ventura hi ha pobles, com el meu, que celebrem els cossiers i els dimonis de fa molts anys, però ara encara ha agafat més força. I els qui no tenen festes tradicionals, se les han inventades.

—La diferència no tan sols és entre illes, sinó també entre pobles.
—Jo som del Pla de Mallorca, que és ver que té una riquesa extraordinària. Però entre Montuïri i Sant Joan, que és a cinc quilòmetres i hi pots anar a peu, es parla molt diferent. Sineu és a set quilòmetres i també parlen molt diferent. Això és fantàstic. La gent té ganes de sentir-se d’un lloc, d’una tradició, amb unes arrels, una cultura i una diversitat lingüística que ens fa característics.

—I la gent jove com ho encara, tot plegat? Està implicada a recuperar el patrimoni lingüístic?
—Hi ha de tot, òbviament, però, per exemple, hem connectat amb una gran part de joves. A mi m’ha sorprès, perquè la televisió es dirigeix a un públic més major. També es veu quan vas pel carrer, em fix en els joves, a veure com parlen per Palma. I veus que molts xerren un mallorquí preciós. I pens que està molt bé. I també que alguns utilitzaran més barbarismes i d’altres, manco, però també crec que un dels secrets és no jutjar la gent i dir que xerren malament. Tots empram la mateixa llengua, no ha de tenir una connotació adoctrinadora, perquè no és l’objectiu. Això ens duria a tenir un resultat lingüístic més deficient o pot crear rebuig. A vegades em diuen que som molt positiva, però crec que és així, que és la manera d’arribar a la gent. Podríem ser pessimistes, perquè les dades hi són, o posar-nos les mans al cap. Però així no arribes a la gent. S’ha de ser entusiasta i tractar de transmetre i divulgar de manera positiva, sempre que es pugui. I ser conscients que tenim unes tradicions, una cultura, una llengua i un amor per la terra.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Seguint amb els joves, ara hi ha molts comptes que fan bon contingut en català a les xarxes.
—És fantàstic veure-ho. Si la teva llengua materna és el català, és normal que vulguis fer contingut així com t’expresses. I està molt bé aquesta autoestima, perquè ens ajuda a tots amb aquesta autoestima també. De reivindicar que no som els illencs, els graciosos, que som molt simpàtics perquè salam. No, som persones amb els nostres problemes, la nostra vida i, al final, volem tenir aquesta autoestima i que cada vegada hi hagi més gent que faci projectes semblants ens la puja.

—Al programa rescatau moltes paraules, expressions… Acabareu mai el diccionari?
—No… [riu]. Jo m’ho pensava quan vàrem començar a fer les primeres temporades a televisió. Pensava que ja havíem fet tots els temes. Però cerques –la ràdio m’ajuda a agilitzar la ment i estar desperta–, i sempre trobes d’on gratar, perquè el llenguatge és immens.

—Creis que, com més va, és més complicat trobar gent que mantengui el patrimoni lingüístic més antic?
—De moment, no m’ho he trobat. No ho he trobat difícil a cap poble, ni gros ni petit. Sempre hi ha persones que s’expressen amb un llenguatge riquíssim. Hi són, però les has de trobar.

—I hi ha algun punt calent de les Illes on veieu que la situació és de perill?
—Hi ha zones que sí. El Pla de Mallorca és un oasi, és fantàstic. A Palma és més complicat, zones turístiques com Calvià… però també és cert que vas a Pollença o Artà, on hi ha molt de turisme, i la gent xerra català. No vull que sembli que tot són flors i violes, però per fer la divulgació lingüística que necessit vaig trobant gent.

Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert.

—La llengua viu un moment crític, tenint en compte la situació política.
—Crec que la confrontació lingüística no té sentit. És una cosa tan bàsica, tan ancestral, que no té cap mena de sentit confrontar. Ni per un costat ni per l’altre. Quina confrontació pot crear que una persona hagi nascut en un lloc i son pare i sa mare li hagin parlat d’una manera, els padrins també, i hagi interactuat així?

—Ara, com feu al programa, jugareu vós. Quantes frases fetes de les Illes em sabeu dir en un minut?
—Ca, barret. Puja aquí i veuràs Portopí. Tal dia farà un any. Set eren que l’aguantaven i encara pixava tort! Tenc gana: mossega’t una cama! Tenc fred: estreny el culet!… Aquesta m’agrada molt!

 

La vesprada del 9 d’octubre de 2008, una desfilada historicista amb més de 700 figurants i un centenar de cavalls, recreació d’aquella dels temps d’Alfons el Magnànim celebrada a la memòria del rei Jaume I, recorria el centre de València. La crisi financera ja feia estralls al món, però la Generalitat Valenciana continuava amb la seua política de com més gran, més animal. Una convidada gens volguda s’hi presentà aquell dia, tanmateix. L’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) havia emès un avís roig per risc extrem de pluges torrencials que afectava, entre més parts del territori, la capital valenciana. Bona part de la població no se n’assabentà, mentre l’habitual condescendència burleta d’alguns llestos envers els meteoròlegs llevava importància a la predicció. El cas és que aquell capvespre, l’extinta estació de València-Ciutat Vella (xarxa AVAMET) enregistrà una precipitació de 121,4l/m². Ningú suspengué la cavalcada, ningú tingué en consideració el perill per a les persones participants i espectadores. La premsa més afí al govern que presidia Francisco Camps valorà amb entusiasme l’acte: “La lluvia no fue impedimento […]. Un éxito rotundo que tendrá otras reediciones”, concloïa triomfant l’ABC. Afortunadament, no n’hi hagué, de reedicions, i aquell caríssim capritx es quedà en una anècdota que no costà danys personals ni animals, malgrat les esvarades que sembla que patiren alguns equins. Tanmateix, restava palès que la ignorància i la supèrbia d’alguns governants els conduïa a menysprear els avisos de risc meteorològic. Tot un estil de no prendre decisions preventives s’estava configurant.

Perquè açò d’un avís roig ja no era cap novetat, malgrat que el sistema Meteoalerta d’AEMET no feia ni dos anys que havia començat a implantar-se. La mateixa ciutat de València havia patit un episodi extraordinari de pluges la nit de l’11 al 12 d’octubre de 2007. Un altre observatori de la xarxa AVAMET, el de Nou Campanar, lliurà una dada de 180,4l/m², i l’observatori d’AEMET als jardins dels Vivers enregistrà una quantitat molt semblant, 170,9l/m², la més elevada des del 1956. Aquell aiguat, amb màxims de torrencialitat astoradors, suposà la inundació del Palau de les Arts, fet que volgué ser amagat, sense èxit, per la maquinària propagandística del campsisme. Les precipitacions tingueren efectes molt greus en unes altres comarques, especialment a la Marina Alta, amb la mort d’una dona al Verger i l’esfondrament del pont sobre el riu Girona a Beniarbeig, transmès en directe per Canal 9. Més de 400l/m² s’acumularen a Alcalalí, Orba i la Vall de Gallinera. L’avís roig estava vigent, però això no semblava raó per a alterar les dinàmiques socials que s’associen a un dia festiu i la seua vespra.

Més enllà del messianisme providencialista que representava el president Camps, que ara torna a ser reivindicat, l’escàs debat públic sobre allò que cal fer amb els avisos de risc meteorològic abans de la catàstrofe del 29 d’octubre de 2024 palesa un fracàs social espaordidor, en bona mesura, induït per eixa convicció que les activitats productives i d’esbarjo no es deturen en un país avançat com el nostre. Un país ben poc beneficiat, cal dir-ho amb franquesa, per una cultura triomfalista i puerilment orgullosa de no se sap ben bé quines virtuts naturals i socials. S’ha ponderat molt elogiosament com el govern d’esquerres presidit per Ximo Puig gestionà els avisos en ocasió de les inundacions al Baix Segura del 2019. Eixe mateix govern, tanmateix, amb la complicitat d’administracions també progressistes com la municipal del cap-i-casal, no prengué cap mesura efectiva la nit de l’1 al 2 de setembre de 2021, quan un avís taronja per fortes tempestes de pluja, vent i granís estava vigent. Eixa era la nit de la plantà de les falles que havien estat ajornades arran del confinament per la covid-19. Peces dels coronaments caigueren a terra a diverses localitats, fins al punt que hi hagué ferits a Catarroja, mentre que, a la demarcació de la falla l’Antiga de Campanar de València, l’envelat que ocupava la via pública fou arrencat pel vent; les escenes de pànic entre les persones que hi eren a prop foren enregistrades en diversos vídeos. Cap autoritat, però, ordenà l’evacuació de les instal·lacions falleres, provisionals o permanents; tampoc no es prohibiren els treballs dels artistes fallers als carrers, tot deixant al criteri particular el que calia fer. Aquelles falles, publicitades com les del ressorgiment i la recuperació, representaven una gran oportunitat per a unes administracions amb la imatge deteriorada entre el col·lectiu faller per la suspensió de l’any anterior. I el pols tornava a tremolar molt per a decretar que les falles no es podien plantar segons el previst. Era una elecció entre la possibilitat de ferits i fins i tot morts per la caiguda de cadafals, i la certesa de les protestes del col·lectiu fester per unes mesures que serien qualificades d’exagerades i atiades per l’odi de l’esquerra a les falles. Els dies següents, naturalment, no s’obrí cap debat seriós sobre què calia fer en situacions així. Els titulars de premsa i els missatges a les xarxes, en general, tornaven al triomfalisme habitual: ni una pandèmia mundial ni una tempesta bestial no aconseguien vèncer les falles.

Si una activitat laboral evidentment no essencial com és plantar una falla no fou suspesa amb un avís meteorològic de risc important, és realista pensar que un personatge com Mazón decretaria en algun moment una paralització general de la vida quotidiana, per molt extrem que fóra el risc? El missatge que hi subjau és que, al nostre paradís valencià, a aquesta gran terra, plena de riqueses i oportunitats per a triomfar, tirem sempre endavant. La realitat, però, és que el País Valencià és més aviat pobre en recursos naturals, i més aviat esponerós en riscos meteorològics. No només les pluges comporten perills reals per a la població. La memòria col·lectiva, cada cop més fràgil, ja no recorda les sis persones que moriren a València i la seua àrea metropolitana per la ventada del 25 de febrer de 1989. Els avisos taronges i rojos al nostre territori també vénen de la mà dels vents furiosos i de les altes temperatures, que quan ens arriben combinats atien el foc a les nostres muntanyes. I la resposta social, ja sense el guiatge d’una secular cultura de la protecció mútua, definitivament oblidada per l’amoralitat individualista neoliberal, es limita a un grapat de protocols, no sempre ben definits i sovint insuficientment aplicats, i a l’espectacularització dels fenòmens extrems, que ara són part de la demanda insadollable d’impactes que domina la indústria de la comunicació. Si no tornem a assumir que vivim en una terra pobra, petita i perillosa, i que açò demana el redreçament d’una cultura serena i seriosa del risc mitjançant un gran pacte social, ben prompte el record de les 228 persones mortes fa set mesos s’esvairà entre la boira del triomfalisme.

 

Més articles d’aquesta sèrie:

• Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats, de Mireia Ginesta.
• Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera, de Raquel Ortells i Andreu Rico.
• Aprendre de la tragèdia, de Juli Peretó.

 

L’Octubre, Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrès “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per aportar una mirada científica al que ha passat. En col·laboració amb aquest esdeveniment VilaWeb està publicant aquesta sèrie d’articles. Els debats es poden seguir en vídeo en directe des d’aquesta pàgina.

El 25 de gener de 2018 el jutjat de primera instància d’Osca va deixar sense efecte la petició de traslladar les pintures murals de Sixena abans no se’n sabés la resolució final, com pretenia el govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. El litigi havia començat el 2013. Pel camí, l’Audiència Provincial d’Osca va sentenciar a favor del govern de l’Aragó i de l’Ajuntament de Sixena i això va portar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i la Generalitat de Catalunya a recórrer al Tribunal Suprem espanyol.

Avui, set anys i mig després, el Tribunal Suprem ha rebutjat els recursos interposats per la Generalitat de Catalunya i el MNAC i ha donat la raó al govern de l’Aragó, cosa que obliga a tornar les pintures al monestir de Santa Maria de Sixena. El Suprem ha esbandit el problema amb una rapidesa inusual –tan sols ha tardat dues setmanes a dictar sentència–, tenint en compte la importància d’aquest patrimoni artístic i amb una documentació tècnica i científica enorme i avalada per organismes i experts internacionals de primer ordre que asseguren que tècnicament és impossible de moure les pintures del lloc actual sense malmetre-les irremeiablement. Però les consideracions tècniques el Suprem no les ha tingudes en compte.

El text del Suprem no té en consideració el perjudici que poden tenir les pintures amb el trasllat i se centra a defensar que el museu no n’és el propietari. Diu que no les va comprar mai, sinó que hi van arribar en qualitat de dipòsit, no de propietat. I que la persona que va cedir les pintures no tenia els poders per a fer-ho en nom del monestir de Sixena. El Suprem també contradiu l’argument del MNAC i la Generalitat, que al·legaven que havia prescrit la capacitat de reivindicar aquestes pintures.

La consellera de Cultura catalana, Sònia Hernàndez ha comparegut davant els mitjans de comunicació per demanar prudència: “Analitzem la sentència amb profunditat. La prioritat és la preservació del patrimoni.” Ha explicat que la sentència l’havia rebuda el MNAC i que la decisió es prendria en el si del patronat del museu, on hi ha representants de totes les administracions. Després el director del MNAC, Pepe Serra, ha fet unes declaracions en la mateixa línia que la consellera. Serra també ha dit: “Hi haurà temps per a fer valoracions, però en un primer moment sí que vull refermar que la preocupació única del museu ha estat sempre la conservació, la protecció d’aquestes pintures, i això s’ha fet sempre d’una manera impecable durant dècades, al màxim nivell tècnic i amb els requisits internacionals de primera línia. Alhora, són pintures que es troben en un museu públic i a l’abast universal. Hem fet la custòdia d’una peça sobre la qual no s’ha discutit mai la propietat. El museu ha fet la custòdia d’una pintura incendiada, molt malmesa, que el museu va salvar i ha sabut conservar d’una manera extraordinària.”

Les pintures de Santa Maria de Sixena s’exposaren al Museu d’Art de Catalunya a partir del 1961. Es van traslladar al Palau Nacional, quan es va inaugurar el Museu Nacional d’Art de Catalunya, a començament de la dècada dels noranta, i el 1995 es va establir la museografia i les condicions de conservació definitives durant la direcció del museògraf Eduard Carbonell.

Visió dels tres arcs de les pintures murals de Sixena, al MNAC.

Aquestes pintures, que el foc i després la intempèrie van malmetre, es conserven gràcies a la quietud i a unes condicions ambientals òptimes. Els experts asseguren que qualsevol moviment les pot danyar irremeiablement. Alhora, les condicions en què es troba el monestir són també completament desaconsellades per a la conservació d’aquesta joia del romànic. Veus internacionals de prestigi inqüestionable han estat contundents durant el litigi assegurant que són obres que han afrontat una història i unes vicissituds tals que avui ja no és possible de moure-les, tècnicament parlant. S’hi ha referit, per exemple, el restaurador de la Capella Sixtina, Gianluigi Colalucci, o la doctora Simona Sajeva, de la Sorbona de París, una de les màximes autoritats en conservació de pintura mural, que coincideix amb el diagnòstic de Colalucci.

L’extensíssima documentació tècnica que el MNAC va aplegar fins al 2018 diu: “Tots els informes científics aportats pel museu desaconsellen una operació d’aquesta magnitud, que implicaria un perjudici irreparable per a unes pintures del 1200 que van ser devastades pel foc durant la guerra civil i que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, el museu de referència per a l’art medieval a l’estat espanyol.”

Els estudis científics aportats i en què recolza el MNAC han estat fets per l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC; el Laboratori de Microbiologia Aplicada i Mediambiental de la UAB; centres científics i tecnològics de la UB; l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de la UPC; el Centre Innotex de la UPC; el Laboratori de Conservació-Restauració de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. A més, el patronat del museu també va demanar estudis a experts, com ara l’enginyera experta en conservació de pintura mural Simona Sajeva. I també s’han aportat els resultats analítics de l’estudi fet el 2007 i el 2010 pel Smithsonian Museum Conservation Institute, a més dels estudis i les anàlisis del museu mateix, que no ha deixat d’estudiar les pintures durant els anys que fa que les custodia.

Les pintures murals del monestir de Sixena són les de més riquesa iconogràfica de la col·lecció d’art romànic que conserva i salvaguarda el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Se’n manté el valor tot i l’estat, atès que van resultar molt malmeses durant la guerra de 1936-39, perquè el monestir es va cremar. Sortosament, el restaurador Josep Maria Gudiol i Ricart les va poder salvar, arrencant-les i portant-les al museu barceloní, tot i que en va salvar allò que va poder, allò que quedava de la crema. Va fer un treball de salvaguarda, perquè, a causa del foc, els pigments van quedar completament alterats.

El valor artístic excepcional, tant per la temàtica com per la tècnica, prové del fet que són considerades unes pintures pont entre el final del romànic i el principi del gòtic. Són la baula que vincula les pintures procedents de les comarques del Pirineu, d’una marcada influència bizantina, amb el corrent artístic que s’imposa després, que enllaça amb la il·lustració de manuscrits, de la miniatura anglesa que també marcava l’època als altres territoris. Cal entendre que les pintures murals de Sixena formen part del conjunt d’art romànic més important del món que s’exposa com a col·lecció pública al MNAC i que contribueix a resseguir-ne l’evolució. I és en el si d’aquest context i d’aquesta col·lecció que es poden entendre les pintures de Sixena.

La Generalitat i el patronat del MNAC tenien el convenciment que guanyarien el litigi al Suprem, perquè, argumentaven, el retorn de les pintures murals a Sixena faria trontollar bona part del patrimoni artístic dels museus de l’estat espanyol. I, per una altra banda, consideraven que si perdien el litigi la sentència no seria executable, per la impossibilitat de moure les pintures sense degradar-les.

Precisament, la directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, Mireia Mestre, màxima autoritat del país en restauració i bona coneixedora d’aquestes pintures –perquè va ser la cap de l’àrea de restauració del MNAC fins el 2022–, ha parlat per a Televisió de Catalunya posant l’accent en dos aspectes de la sentència: per una banda, ha dit que s’hauria de veure si aquesta sentència és executable: “Els restauradors tenen codis ètics que diuen que quan es posa en risc el patrimoni que s’intervé, no s’ha de fer l’actuació, no s’ha de dur a terme el projecte.” Ha estat molt clara quan ha assegurat que executar la sentència implicarà la degradació irreversible de les pintures. En definitiva, ha reconegut que la sentència és “aberrant” i que hi ha “uns límits claríssims, els límits tècnics”.

També en aquesta línia s’ha manifestat a VilaWeb l’historiador de l’art Albert Velasco, que era conservador del Museu de Lleida el desembre del 2017, quan la policia es va endur un conjunt de peces de Sixena també arran d’una sentència del Suprem espanyol. A Velasco, que coneix el cas en primera persona, no l’ha sorprès la sentència del Tribunal Suprem, sobretot per la manera com havien anat les del jutjat de primera instància d’Osca i, després, l’Audiència Provincial d’Osca. “Aquesta sentència –ha dit– és una derrota no solament de les institucions catalanes, sinó de la civilització, perquè no té en compte qüestions de tipus disciplinari vinculades a la història de l’art, la conservació preventiva i la museologia. És una derrota per a aquestes disciplines que no s’han tingut en compte en una sentència que únicament tracta de qüestions processals i vinculades a la propietat.”

I la propietat, com ja ha manifestat el director del MNAC, no l’havien posat mai en dubte ni el museu ni la Generalitat. Sobre aquest aspecte, Velasco ha recordat alguns elements importants: “La propietat de les pintures era de les monges de Sixena i, fins abans de començar aquest litigi, a elles ja els estava bé que estiguessin al MNAC. De fet, el 1992 van signar un document amb la Generalitat, en què reconeixien la seva voluntat que les pintures romanguessin per sempre a Barcelona, al MNAC. Però què va passar? Que aquest contracte en el judici de primera instància va ser estripat per la jutgessa. Una altra clau del judici és que el tribunal va desautoritzar la fusió de la comunitat de les monges de Sixena amb la comunitat de Valldoreix, que es va fer el 1971. I, per tant, el contracte del 1992 que havia signat la priora de Valldoreix no tenia validesa perquè ella no era la representant legal del monestir de Sixena. Afegim-hi encara que una monja de Vitòria que es diu Virginia Calatayud es converteix d’avui per demà, d’una manera sospitosa, en la representant legal dels béns de Sixena i comissària pontifícia de tots els monestirs de l’orde a l’estat espanyol. És ella qui va cedir els drets legals al govern de l’Aragó per poder litigar.”

La quantitat de disbarats que han anat lligats al litigi de les pintures i peces del monestir de Sixena i la politització del cas ja de bon començament han evitat que es tinguessin en compte i prevalguessin les opinions d’experts i les condicions tècniques de les pintures, tendència que ha mantingut el Tribunal Suprem espanyol amb aquesta manca de rigor tècnic que conté la sentència. I això, avui, més enllà de la indignació, fa que ningú no pugui preveure’n el final ni descartar cap acció irreparable.

El meu coneixement del món dels còmics de superherois és limitat i, a banda del culte que mantinc per aquella obra mestra que és Watchmen (la fosca desconstrucció d’aquesta mena de paladins de paper signada per Alan Moore i Dave Gibbons), se circumscriu a un seguiment esporàdic de Spiderman i, això sí, al periòdic retorn a la col·lecció clàssica dels X-Men, els mutants marginats i perseguits que va crear Stan Lee. Ell fou, també, per cert, el pare de l’Spiderman. O de Thor. O dels Quatre Fantàstics.

O de Hulk.

La mola verda (o grisa, segons la temporada) i la força bruta desencadenada que representa no ha estat, ho reconec, entre les meves preferències. Per bé que veure’l així, només (camisa estripada, cervell infantil i tot trinxat), és també una reducció que en el meu cas provoca en bona mesura una sèrie de televisió. En realitat, pot ser que l’increïble Hulk sigui unes quantes coses més: Stan Lee explicava que havia volgut compondre un personatge imperfecte, que es va inspirar en la criatura de Frankenstein (que no pretenia fer mal a ningú, recordava Lee, que tan sols provava de defensar-se i d’arribar a alguna mena de pacte amb qui l’havia creat i el volia destruir) i en la dualitat Dr. Jekyll / Mr. Hyde, i en el Golem, i en les humanes contradiccions també.

En tot cas, ara que s’ha mort Peter David, i que s’ha mort així, he recordat de cop, com un flaix tan trist, una escena dibuixada. Els calaixos de la memòria són estranys, i aquest que se m’ha obert ara ni sabia jo que existia. Però resulta que sí. És una vinyeta molt fosca, tota negra. El llum del sostre destaca el llit d’un moribund i en Hulk (en Hulk, sí, la bèstia verda), capcot, que li agafa la mà. El dibuix és de Gary Frank; el guió, de Peter David.

L’escena pertany a la segona part d’una trama que pren la sida com a eix central. Perquè, de vegades, aquestes historietes de monstres i de làsers i de cops de puny encaren problemes absolutament reals (dic de vegades però em sembla que ho fan sovint; mitjançant al·legories, però sovint). Peter David ho va fer. Va agafar un personatge que anava a mal borràs i a la dècada dels noranta el va revitalitzar: li va donar una idiosincràsia més complicada; va accentuar la relació d’anada i tornada entre Bruce Banner (el científic) i Hulk (el monstre que aflora del científic) i hi va afegir més personalitats (quanta gent, dins de Banner!); va donar joc al Hulk gris (menys furiós, més cerebral), va acabar d’incidir en els traumes d’infantesa (maltractament) d’en Banner; es va inventar l’organització Panteon, encapçalada per Agamèmnon (sí, i amb Aquil·les i Atalanta i Perseu i Cassiopea) i dedicada a resoldre problemes de la humanitat i/o que causa la humanitat; o li va matar (ai) la Betty Ross, el seu amor. També va fer allò altre que dèiem: parlar de la sida. Sense metàfores.

Aquell 1991 de la por, del rebuig i de la desinformació, quan tanta gent moria marcada i apartada i assenyalada per l’estigma, Hulk, el monstre, mostrava una humanitat que no sempre trobàvem a la vida real. Peter David va fer entrar en la historieta un antic company de Hulk, Jim Wilson, i el noi hi explica que s’ha contagiat. I hi veiem els malalts terminals, i la por que senten els valents abans de donar-los la mà, i la persecució/culpabilització contra els homosexuals, i la campanya de segregació contra un xiquet a l’escola, i la paràlisi d’un amic davant d’en Jim estès a terra: l’han apunyalat i es dessagna, i l’amic (en Rick Jones, col·lega d’en Hulk i bona persona) té talls a les mans, i queda així, immòbil, dient entesos, entesos, duc aquest tros de roba, només he de posar les mans a… a la sang i aturar… a la sang, i… Queda immòbil i desesperat. I és en Hulk, qui l’agafa, al Jim, i se l’endú d’un salt. Perquè en Hulk és immune a tot, és immortal.

Mentre se’n va, en Rick encara li diu: “En un hospital potser et posaran entrebancs per a atendre’l.” La resposta d’en Hulk: “Si em posen problemes… [salta] jo els en posaré a ells.”

Tant de bo que la vida fos tan justa i moral com la mostrava Peter David a les seves historietes. Tant de bo que hagués comparegut en Hulk enfurit per a esbotzar-ho tot i posar ordre quan un dels seus pares més reputats es va haver d’endeutar fins a les celles per pagar-se els hospitals, quan el guionista mític quedava condemnat a patir i a morir sense assistència perquè el sistema de salut li negava l’atenció.

Peter David havia tingut un ictus. Se n’havia més o menys recuperat. I problemes renals. Respiratoris. Els deutes per a pagar els tractaments s’acumulaven. Els amics van fer crides per a recaptar diners a plataformes de micromecenatge. I en van aconseguir. Però no n’hi va haver prou. I el mític guionista, l’home que va impregnar de sensibilitat i de profunditat la narrativa del còmic de superherois, premiat i reconegut i respectat, moria així el 24 de maig de 2025, en aquest tristíssim abandó. Tenia seixanta-vuit anys.

Als Estats Units d’Amèrica passa això i passa cada dia, que el, diguem-ne, sistema públic de salut, nega l’assistència a la gent. Avui en parlem perquè Peter David era conegut, i per les seves històries que perduren, però passa cada dia. En aquest salvatge, implacable, autoanomenat primer món.

En aquell.

I he pensat en això, només, en llegir la notícia: en les coses que donem per sabudes, per naturals; en les coses que hi són i que per això no valorem mentre hi són, les coses que obviem com si ens vinguessin donades. Perquè ens han vingut donades. Donades pels pares, pels avis, pels besavis. Perquè no són concessions sinó fruit de la lluita, drets. Les coses imprescindibles i tan precàries encara, tan fràgils i maltractades. Les coses importants quan van mal dades, tan importants sempre.

He pensat en això i en Hulk vora el llit, en silenci, donant la mà a Peter David.

Avui, quan fa set mesos de la gota freda, el País Valencià encara una jornada de vaga general, convocada pels sindicats CNT, CGT, Intersindical Valenciana i la COS. La data no és cap coincidència, car el motiu principal d’aquesta vaga són les 228 víctimes mortals de la catàstrofe, a les quals cal sumar els dos treballadors morts en les tasques de reconstrucció, i els milers de damnificats. Els sindicats assenyalen la gestió negligent del Consell de la Generalitat, encapçalat per Carlos Mazón, però també els empresaris, que van posar en perill la vida dels treballadors.

Apunten que la situació de precarietat que ja sofria la classe treballadora s’ha agreujat encara més d’ençà d’aquell 29 d’octubre. Entre les denúncies, hi ha les condicions laborals precàries, el difícil accés a l’habitatge i les retallades en els serveis públics. En aquest sentit, reclamen la pujada general dels salaris, la reducció de la jornada laboral a trenta-dues hores sense reducció salarial i el reforç dels serveis públics. A més, exigeixen la dimissió de Mazón i tot el seu Consell, i que s’assumisquen responsabilitats polítiques i penals. També dels empresaris.

“El motiu més gran d’aquesta vaga general són els 228 morts i els milers de damnificats per la gestió de la dana”

Tot i que els dos sindicats majoritaris, UGT i CCOO, no s’han adherit a la convocatòria de vaga general, hi ha comitès locals d’empresa d’algunes seccions sindicals que ja han avisat que secundaran la vaga. Entre els sectors clau, hi ha el transport, tant públic com privat, els treballadors funcionaris públics, i l’educació, que clama contra la llei Rovira. Els bombers forestals, que acumulen malestar pels menyspreus rebuts per les institucions arran de la gota freda, també s’han adherit a la vaga. Encara que, legalment, l’activitat acadèmia no està coberta per aquesta convocatòria, sindicats com ara el SEPC han fet una crida als estudiants perquè s’unisquen a les mobilitzacions en la mesura de les seues possibilitats.

Cal destacar que aquesta vaga no s’entén sense la societat civil organitzada de les zones afectades i els moviments socials del País Valencià, començant pels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció, i acabant per l’agermanament de tots aquests col·lectius i entitats en l’Acord Social Valencià. Els mateixos sindicats coincideixen a dir que aquesta “és una vaga del poble”, és a dir, que són els mateixos ciutadans els qui en demanen la convocatòria.

[VÍDEO] Els sindicats ocupen la seu de la patronal valenciana per fer una crida a la vaga general

Quines accions es faran?

Les principals accions i mobilitzacions es faran a la ciutat de València, però també hi haurà concentracions i manifestacions en uns altres punts del territori, entre els quals, Castelló i Alacant. De matinada, començaran els piquets informatius. Els principals seran a les 2.00 a Mercavalència, a les 6.00 a les dues cotxeres de l’EMT, i a les 12.00 hi haurà el piquet central, a l’estació del Nord, d’on sortirà la manifestació pròpiament de la vaga. A les 17.00 es posaran en marxa els piquets del Parc Alcosa d’Alfafar (Horta Sud), i es trobaran amb els piquets dels barris del sud a les 18.00 a l’estació de Joaquim Sorolla. A Castelló, hi haurà dues manifestacions. La primera serà a les 12.00 a la plaça de les Aules, i la segona, a les 18.30 a la Farola. També n’hi haurà dues a Alacant: a les 11.00 a l’estació de Renfe, i a les 18.00 a les escales de l’IES Jorge Juan.

Afegida a la vaga, com cada 29 de mes, les més de dues-centes entitats cíviques que conformen la plataforma Mazón Dimissió han convocat una nova manifestació per a reclamar al cap del Consell que abandone el càrrec i que assumesca les conseqüències polítiques i penals per la gestió negligent de la gota freda. Eixirà a les 19.00 de la plaça de l’Ajuntament, recorrerà el carrer de les Barques, Poeta Querol, el carrer de la Pau, la plaça de la Reina, el carrer Brodadors i el carrer Micalet, i acabarà a la plaça de la Mare de Déu. En aquest cas, tot coincidint amb la vaga general, les entitats convocants volen retre homenatge a les persones que van morir en el seu lloc de treball o in itinere.

Soraya Garcia: “No m’han donat cap explicació d’on ix tota aquella aigua, què passa a les deu i quart del vespre?”

The Washington Post · Isobel Koshiw

Kíiv, Ucraïna. Els oficials i els analistes militars ucraïnesos coincideixen a preveure que Rússia llançarà, aquest estiu mateix, una ofensiva a gran escala contra Donetsk, la regió a l’est d’Ucraïna que Moscou ha provat de conquerir d’ençà que va començar la guerra.

Els advertiments sobre l’ofensiva, que segons alguns analistes ja ha començat, arriben en un moment en què el procés de pau promogut pels Estats Units avança amb grans dificultats, sense gaires avenços concrets. Rússia ha refusat les repetides demandes, tant dels Estats Units com d’Europa, d’un alto-el-foc immediat.

Els analistes nord-americans asseguren que el president rus, Vladímir Putin, sembla confiar que encara pot guanyar el conflicte al camp de batalla, per molt que les sancions internacionals contra el Kremlin i les nombroses baixes de l’exèrcit rus afebleixin el múscul militar de Moscou. Aquest estiu podria ser l’última oportunitat de Putin per a llançar una gran ofensiva.

Controlar la regió de Donetsk íntegrament ha estat una de les grans prioritats de Putin d’ençà que fracassà en l’objectiu de conquerir Kíiv l’any 2022, durant els primers compassos del conflicte. Al setembre d’enguany, Putin declarà que la totalitat Donetsk, juntament amb tres regions ucraïneses més, formen part de la Federació Russa, tot i no haver-ne conquerit cap completament.

Rússia sembla voler conquerir més territori a Ucraïna mentre continua insistint que té interès a cercar una solució pacífica al conflicte, si bé amb l’exigència que qualsevol cessament de les hostilitats n’abordi “les causes fonamentals”. Tant Rússia com Ucraïna acordaren de redactar un memoràndum detallant els seus principis per a un hipotètic acord de pau el 16 de maig passat, després de la reunió d’alt nivell a Istambul.

El cap de setmana passat, sense anar més lluny, Rússia llançà una de les ofensives aèries més intenses a Ucraïna de tot el conflicte.

Paral·lelament a l’ofensiva al cor de Donetsk, una regió que controla en prop d’un 70%, el Kremlin planeja atacs més reduïts a la frontera de les regions de Sumi i Khàrkiv, al nord-oest d’Ucraïna, amb l’objectiu d’intensificar la pressió sobre les tropes ucraïneses a la primera línia del front, que segons els analistes ja es troben al límit.

“El pla de Rússia és neutralitzar les forces ucraïneses en la línia del front, incloent-hi a les regions de Sumi i Khàrkiv, sense deixar de prioritzar l’ofensiva a Pokrovsk i Kostiantinivka”, explica Mikola Bieliéskov, investigador de l’Institut Nacional d’Estudis Estratègics d’Ucraïna, en al·lusió a les dues ciutats de Donetsk que Rússia fa gairebé un any que prova de capturar.

L’estiu passat, molts analistes coincidiren a pronosticar que ambdues ciutats caurien al desembre: la dificultat de Rússia a l’hora de prendre’n el control reflecteix l’enorme esforç que Ucraïna ha hagut de fer per a defensar-les. Però Kíiv continua tenint dificultats a l’hora de reclutar nous efectius i aconseguir més armament, cosa que en dificulta les possibilitats d’èxit al camp de batalla a curt i mitjà termini.

Rússia, per una altra banda, ha superat els seus objectius de reclutament, tot i que encara no ha aconseguit de reclutar prou soldats per a dur a terme múltiples ofensives simultàniament, segons que expliquen els analistes militars i els responsables militars ucraïnesos.

“Espero que se centrin en la regió de Donetsk. Tota la resta serà una distracció dels recursos i l’atenció d’Ucraïna”, afirma Bieliéskov. I afegeix que prioritzar les regions de Sumi i Khàrkiv no permetrà a Rússia de fer els avenços territorials que tant cerca.

Rússia hagué de menester 80.000 soldats per a prendre la petita ciutat d’Avdíivka, a Donetsk, el febrer del 2024, després d’un setge extenuant. Ara com ara, hi ha 125.000 soldats russos estacionats a la frontera de Sumi i Khàrkiv, una xifra massa baixa per a prendre el control de les capitals d’ambdues regions, segons els càlculs de la intel·ligència militar d’Ucraïna.

Segons que explica Andri Txerniak, representant de la intel·ligència militar ucraïnesa, és ben probable que Rússia destini tots aquests efectius a l’ocupació de petites franges de territori ucraïnès a la frontera amb Rússia. Moscou ja ha declarat que pretén crear “zones d’amortiment” a la frontera per a evitar noves incursions ucraïneses a regions russes com ara Kursk o Belgorod. Les forces russes ja han capturat quatre pobles a la frontera entre Sumi i Rússia, segons que assegurà abans-d’ahir el governador de la regió, Oleh Hrihorov, en una publicació a Facebook.

Sense prou efectius ni material militar per a llançar una nova ofensiva, Ucraïna continuarà l’estratègia defensiva que ha emprat d’ençà de l’any passat: lluitar per a mantenir les línies del front intactes i augmentar el cost militar de qualsevol incursió russa.

L’èxit d’aquesta estratègia dependrà de si els aliats d’Ucraïna continuen subministrant-li armes, cosa que Washington encara no ha garantit. Europa, tanmateix, fa mesos que prova d’augmentar l’ajuda militar que envia a Kíiv.

El canceller alemany, Friedrich Merz, anuncià dilluns que Berlín eliminaria les restriccions en l’ús de les armes de llarg abast que Alemanya subministra a Ucraïna, una decisió que el Kremlin criticà i posà com a prova que Europa treballa en contra de la pau.

El ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, afirmà abans-d’ahir que la invectiva de Trump contra Putin pels bombardaments d’aquest cap de setmana a Ucraïna –Trump el titllà de boig– reflectia en realitat les frustracions de Washington per la posició europea.

“El president Trump és un home que vol resultats. I quan veu que els seus esforços són sabotats pels representants europeus, que empenyen Ucraïna a prendre decisions totalment temeràries –com ara atacs amb dron contra Moscou i més ciutats russes, com també contra l’helicòpter del president de la Federació Russa–, resulta comprensible que senti una certa agitació”, digué.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquests dies un gest fugaç en una escala d’avió ha estat prou per a alimentar el molí de la indignació col·lectiva, aquesta màquina insaciable capaç de convertir la nimietat en l’equivalent d’una catàstrofe planetària.

S’hi veu una mà que empeny un rostre. Això és tot allò que hem vist. I una rialleta nerviosa de l’empès, el president de la República parisenca. Res més que això i algun gest posterior que podria ser una indicació, però que no deixa de ser, tan sols, un gest. Dos segons que duren una eternitat.

El vídeo ensenya que Brigitte Macron, en arribant a Hanoi, fa un gest que podria ser mil coses alhora i que, sincerament, ningú no sap quina era: una broma de parella després d’un viatge molt llarg? Un reflex nerviós? Un moment d’irritació? Una carícia maldestra? Una agressió? No ens enganyem: no ho sap ningú, què eren, què significaven, aquelles dues mans en la nit de Hanoi. I tanmateix el món, aquest món nostre tan savi i, sobretot, tan ràpid a l’hora de jutjar, hi ha vist immediatament un drama, o violència, alguns un símbol polític, els de més enllà la metàfora de la crisi que sacseja Occident…

Ja em perdonareu si ho dic així, però és que la polèmica és simplement absurda i per això no n’hem fet notícia a VilaWeb. És absurd que un instant –ensenyat sense cap mena de context que puga ajudar-nos a aclarir-ne el significat– suscite mil interpretacions contradictòries, però totes defensades amb la mateixa vehemència. Allà on els uns hi veuen submissió, els altres afirmen que hi ha dominació. Allà on els uns hi veuen complicitat, els altres diuen que hi ha hostilitat. És parlar per parlar. Com si la realitat fos tan simple que un gest la pogués contenir sencera. Com si el matrimoni, qualsevol matrimoni, fos una cosa tan transparent i senzilla d’interpretar que es pogués desxifrar en dos segons de vídeo.

La polèmica no és sobre el matrimoni Macron, evidentment. Al final és sobre nosaltres, sobre aquesta necessitat malaltissa que s’ha imposat en la nostra societat de convertir cada imatge en símbol, cada moment privat en declaració pública. Vivim en l’era de la sobreinterpretació, on tot és política, tot és metàfora, tot és signe dels temps. Una agressió es pot presentar com un gest amorós; un moment de complicitat pot ser una humiliació pública. I, mentrestant, el món continua girant, indiferent.

És clar que, com sempre, allà al fons deixen veure la poteta els diners; el comerç dels sentiments, si ho puc dir així. Qui ho ha filmat ho ha venut bé a tot el món i les xarxes socials han fet un enorme pastís econòmic a còpia de vídeos i publicacions de tota mena. Primer, del fet en si mateix i després, ahir, envaint-nos amb tota la història de la parella, que de sobte han originat milions de gests amb el dit polze i han omplert minuts i més minuts en les pantalles d’uns mòbils que han deixat de parlar de Gaza o de Corea del Nord o de què siga per a concentrar-se en l’explotació en bucle d’un gest mínim entre dues persones i de la morbositat que causa la seua poc habitual història d’amor.

Estic segur que Albert Camus hauria somrigut amb aquesta absurditat. Potser hauria vist en aquesta polèmica una nova variant de la condició humana: la incapacitat d’acceptar que hi ha coses que simplement són, sense significat ocult, sense missatge transcendent. Caram, que potser, de vegades, una empenta és simplement una empenta entre dues persones, un episodi quotidià, sense significació universal!

Però no. Nosaltres ara ho hem d’explicar tot, ho hem d’interpretar tot, ho hem de convertir tot en símptoma d’alguna cosa més gran. El gest de Brigitte Macron s’ha convertit en mem, en anàlisi política, en símbol del patriarcat o del matriarcat, segons qui l’explica. Els experts han parlat, els comentaristes han dissecat fins a l’esgotament les imatges –algunes de les tertúlies televisives franceses han estat simplement increïbles–, les xarxes socials han sentenciat què passava. I mentrestant el vertader sentit del gest –torne a dir-ho: si és que en tenia cap, de sentit, aquell gest– s’ha perdut per sempre en aquest soroll de fons que fa temps que hem convingut a anomenar opinió pública i que cada dia –ep!, no sé si em passa a mi i prou– sembla més trastocada.

 

PS1. Avui fa set mesos exactes de la gota freda que va assolar unes quantes comarques valencianes i del començament de la gran operació de desinformació impulsada pel president Mazón. A Soraya Garcia se li va capgirar la vida. Sergio Navarro, de quaranta-nou anys, la seua parella, va ser una de les darreres víctimes de la gota freda. Tornava de Madrid, conduïa un camió de quaranta tones i va morir el 29 d’octubre de 2024 passades les deu del vespre. Durant tot aquest temps, Soraya Garcia ha anat a les manifestacions, ha tingut contacte amb familiars de més víctimes i amb afectats i ha intentat de refer la seua vida, però avui és la primera volta que explica els fets en una entrevista, aquesta que li ha fet Esperança Camps: “No m’han donat cap explicació d’on ix tota aquella aigua, què passa a les deu i quart del vespre?”

PS2. Una gran manifestació recorrerà avui novament el centre de València per exigir la dimissió del president de la Generalitat i uns quants sindicats han fet una crida a una vaga general. En aquest article trobareu tota la informació sobre les mobilitzacions.

PS3. Margalida Mateu és la directora de Téntol, un format innovador a IB3 que ha connectat amb gent de totes les edats i, sobretot, de totes les Illes i que recentment ha estat guardonat com a millor programa de l’any per Ràdio Associació de Catalunya. Martí Gelabert ha parlat amb ella: “Volem connectar amb la part més ancestral i profunda de la gent, que és el nostre llenguatge”.

PS4. I una història molt singular: avui torna a Barcelona una guitarra que va fabricar en aquesta ciutat l’any 1906 el lutier Enrique García, que va pertànyer al guitarrista i compositor de Vila-real Francesc Tàrrega i que ha voltat per tot Europa convertida en objecte de culte. El lutier ginebrí Jacques Vicenti explicarà aquesta història i Matteo Mela farà un recital que us expliquem en aquest article.

PS5. L’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrés “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per aportar una mirada científica a tot allò que ha passat. En col·laboració amb aquest esdeveniment, VilaWeb publica diversos articles, com el que signa avui Jesús I. Català Gorgues, “La necessitat d’una nova cultura del risc”.

Els diputats de l’Assemblea francesa han aprovat de publicar l’informe de la missió d’informació sobre el futur institucional de Còrsega. És un pas essencial en el procés d’autonomia de l’illa i que trenca la situació de blocatge actual.

L’informe, d’unes cent pàgines i que té per ponent el president de la comissió de lleis, el macronista Florent Boudié, es fonamenta en cent deu audiències. El text situa les bases del debat que aviat hi haurà al parlament francès i dóna informació als diputats per a les futures deliberacions.

El document ofereix una anàlisi del fracàs o la insuficiència de les reformes d’ençà del 1982 i conté recomanacions sobre com hauria de ser l’autogovern cors, com ara que s’atorgui un estatus autònom a Còrsega; que l’illa sigui reconeguda com una comunitat històrica, lingüística i cultural en la constitució francesa, o bé que l’estatut fixi els límits del poder normatiu, sota el control del Consell d’Estat i del Consell Constitucional.

Així mateix, esmenta temes relacionats que posteriorment s’han d’incloure en la llei orgànica: la metropolització d’Ajaccio, però també de Bastia; l’evolució del mètode d’elecció de l’assemblea corsa, que seria parcialment territorialitzada; el debat sobre un estatus per a la llengua corsa; i la creació d’un “estatut de residència” per lluitar contra l’especulació immobiliària. Recomana també de fer un referèndum previ entre els electors corsos sobre el projecte d’estatut.

Dues missions amb resultats diferents

El març del 2024, el ministre d’Interior francès, Gérald Darmanin, i els càrrecs electes corsos van arribar a un acord sobre un projecte de “text constitucional” per a reconèixer l’estatut autònom de l’illa, els anomenats Acords de Beauvau. Aquests pactes preveuen el reconeixement d’un estatut d’autonomia per a Còrsega dins la República francesa “que tingui en compte els seus interessos, vinculats a la insularitat mediterrània, a la seva comunitat històrica, lingüística i cultural i al fet d’haver desenvolupat un vincle únic amb la seva terra”. L’objectiu també és que les lleis i els reglaments puguin estar subjectes a adaptacions locals.

El 27 de març de 2024, l’Assemblea de Còrsega va aprovar la proposta d’un projecte d’estatut d’autonomia. En aquest context, la Comissió de Dret de l’Assemblea francesa va crear el 3 de desembre una “missió d’informació sobre el futur institucional de Còrsega”, presidida per Boudié, amb un doble objectiu: implicar totes les sensibilitats que componen l’hemicicle en la preparació del procés constitucional que ha de començar; i garantir que el futur de l’illa i el reconeixement del seu lloc únic a la constitució siguin a l’agenda política de l’assemblea, malgrat les incerteses derivades de la dissolució del juny del 2024. La missió era composta per setze membres de tots els grups representats a l’Assemblea francesa, tots els diputats corsos i l’ex-president de la Comissió de Dret.

El fet de dotar una autonomia legislativa a Còrsega pot ser un dels punts més debatuts de la reforma constitucional. Sobre això, al senat, el mes de març, la Comissió de Dret va rebutjar la publicació de l’informe sobre la missió d’investigació dedicada al futur institucional de Còrsega. Fou una acció sense precedents. Habitualment, si no s’està d’acord amb un informe parlamentari, els grups s’abstenen i formulen observacions als annexos. Tanmateix, després d’haver-se ajornat unes quantes vegades, es va rebutjar, per 26 vots a 19. En les conclusions d’aquest text, presentat per la senadora dels Republicans Lauriane Josende, es recomanava de no donar poder legislatiu a Còrsega.

I ara què?

El text de l’assemblea es manté prudent sobre com hauria de ser l’autonomia, i no hi entra. La concreció sobre els nivells de poder i l’organització d’aquest futur estatut la deixa a mercè del debat sobre la llei orgànica. Ara el pas següent és que el text se sotmetrà al dictamen del Consell d’Estat; tot seguit, serà examinat pel Consell de Ministres i després passarà a l’Assemblea francesa.

Aleshores, les dues cambres han d’arribar a una versió comuna. A continuació es convocarà un congrés, la sessió conjunta de les dues cambres, en què tres cinquenes parts dels parlamentaris hauran d’aprovar la reforma constitucional. Segons el calendari anunciat pel govern, la votació del projecte d’autonomia corsa s’ha de fer abans de final del 2025.

Al gener, en el discurs de política general, el primer ministre francès, François Bayrou, va prometre de respectar el calendari per a aconseguir el canvi constitucional abans d’acabar l’any.

La reacció dels diputats corsos

“Les coses avancen a poc a poc”, diu Michel Castellani, diputat sobiranista de la primera circumscripció de l’Alta Còrsega. “Òbviament, topem amb aquesta vella tradició de centralisme”, afegeix. Però també explica que s’obre la porta a tenir poder normatiu i que ara l’autonomia continua el seu camí legislatiu.

Commission des lois. Statut de la Corse. Faire reconnaître notre Peuple. Prendre en compte nos intérêts. Faire comprendre la nature profonde des choses pic.twitter.com/FxSuRnQRP4

— Michel Castellani (@Castellani_) May 28, 2025

En la mateixa línia, Paul-André Colombani, diputat sobiranista per la segona circumscripció de Còrsega del Sud, va dir: “Aquest és un primer pas parlamentari cap a la creació d’un estatut d’autonomia per a Còrsega.” Per una altra banda, el diputat per la segona circumscripció de l’Alta Còrsega, François-Xavier Ceccoli, dels Republicans, ha indicat que s’ha abstingut sobre les conclusions de l’informe.

De manera que, si els sobiranistes han optat per votar a favor, sembla que hi haurà encara força feina per a aconseguir la majoria necessària. “Una abstenció vigilant i també benèvola”, diu Ceccoli, que creu que és bo de tenir més prerrogatives en àmbits importants com el territori o la llengua. “És essencial de protegir-la de certes orientacions particularment preocupants de l’informe”, afegeix, fent referència al requisit previ de consultar els corsos mitjançant referèndum sobre el projecte constitucional.

Je suis intervenu ce matin en commission des lois en qualité d’orateur de mon groupe sur le rapport établi par la mission d’information sur l’évolution institutionnelle de la Corse.

Nous avons, à ce propos, tenu à nous abstenir sur ses conclusions. Une abstention vigilante…

— François Xavier Ceccoli (@FXceccoli) May 28, 2025

Avui fa set mesos que a Soraya Garcia, de València, se li va capgirar la vida. Sergio Navarro, de quaranta-nou anys, la seua parella d’ençà de feia set anys, va ser una de les darreres víctimes de la gota freda. Tornava de Madrid, conduïa un camió de quaranta tones i va morir passades les deu del vespre del 29 d’octubre de 2024. Durant tot aquest temps, Soraya Garcia ha anat a les manifestacions per demanar la dimissió de Carlos Mazón, ha tingut contacte amb familiars de més víctimes i amb afectats i ha intentat de refer la seua vida, però és la primera volta que explica els fets en una entrevista. Vol que tothom sàpiga que, més enllà dels pobles de la zona zero i més enllà de les vuit del vespre, també hi ha víctimes de la gota freda. Entre ells, Sergio Navarro, apassionat dels cotxes, de la carretera i de la muntanya.

A l’entrevista, Garcia explica com és ara la seua vida, que encara no ha pogut tornar a treballar en un supermercat Consum, que li costa que li reconeguen que era la parella de Navarro, perquè no tenen papers. I expressa un desig: veure entrar Carlos Mazón a la presó. Justament, fem l’entrevista el divendres 23 de maig, just unes hores abans que el president de la Generalitat truque a les associacions de víctimes.

En alguns moments, David, el fill de Soraya Garcia, s’afegeix a la conversa per precisar detalls del lloc on Sergio Navarro va tenir l’accident, i mostra fotografies del lloc. En alguns moments, els és molt complicat de contenir el plor.

— Com us trobeu?
—La paraula és “destrossada”. No aconseguesc de tirar endavant, és molt difícil d’assimilar tota aquesta situació. No és una malaltia en què l’hages pogut cuidar, o te n’hages pogut fer una idea. El vaig perdre per a sempre en qüestió de tres minuts. La veritat és que és molt complicat.

—Què va passar, el 29 d’octubre?
—Sergio era camioner i tornava de Madrid. Al migdia, hi parle i em diu que té ganes d’arribar a casa, però que passat Conca, a l’Estrella, s’aturarà a dinar. Jo li dic que entraré abans a treballar, perquè una amiga m’ha enviat missatges dient-me que plouria molt i que no sortira. Jo li dic, “home, ara dic al meu cap que em quede en casa perquè plourà molt”. Però vaig avançar l’entrada pensant que, si havia de ploure, ja m’agafara en el supermercat. En arribar, una companya de Montserrat em va dir que li havia caigut el mur de sa casa, que hi havia inundacions.

—Finalment, a la ciutat de València no va ploure.
—No, no va arribar a ploure, però el cel estava totalment negre. Es va fer de nit. Vaig oferir les claus de casa a una companya que havia d’anar-se’n a Montserrat. Ella em va dir que no, que no, que podria arribar. Però cap a les quatre i mitja, vam perdre el contacte amb ella. No la localitzàvem. I en un segon que ens agafa el telèfon ens diu, “no veig res, no veig res, això està tot negat”, i es va tallar. Jo vaig tornar a parlar amb Sergio i em va dir que baixava de Bunyol. Li vaig dir que anara amb compte, que plouria molt. Jo pensava en el Portet de Bunyol, en un camió que carregava quaranta tones, i li vaig dir que no anara gaire de pressa. Ell em va dir que l’únic que volia era arribar a casa, que estava fart de les retencions, i que no em preocupara. Vam treballar sense saber ben bé què passava, però pendents de la meua companya, a qui no podíem localitzar. Estàvem preocupades. Una altra companya, que tenia els fills a Paiporta, va rebre un missatge que deia que s’estaven ofegant. Ens van arribar els vídeos del pont. Vam començar a posar-nos nerviosos. Ens vam asseure i ens vam preguntar què passava.

—Quina hora era?
—Prop de les set i mitja. Em vaig posar nerviosa. A les nou menys quart, Sergio m’envia un missatge i em diu, “m’han tornat a aturar a Xiva”, i va posar emoticones d’enfadat. Al Consum vam tancar a les nou i mitja, i van dir als meus companys de Torrent, de Montserrat, que no podien anar-se’n a casa, que estava tot negat, que no hi havia accés. Tots estàvem en xoc. Vaig dir a les meues companyes d’anar a casa meua. Em va sonar el telèfon i era el meu fill, que volia saber qui em portaria a casa, que em venia a buscar amb el cotxe perquè feia molt de vent. Em va dir que a Mislata havien caigut alguns arbres. A les deu, en eixir, vaig cridar a Sergio i no m’agafava el telèfon. Li vaig tornar a telefonar i res. Vam arribar a casa i a les deu i catorze, exactament, li vaig enviar un missatge i li vaig dir, per favor, digues-me alguna cosa, que estic preocupada. Llavors ell em va contestar: “Sóc a Ventamina, direcció Madrid, en la via de servei, crida al 112 i comunica-ho.” Em vaig quedar parada i vaig pensar que em feia broma, amb això del 112.

—…
—Vaig pensar que era a Xiva, a la carretera, amb tots els camioners, i que estava de mala llet perquè no podia tornar a casa… Ell era molt de la broma i vaig pensar que, per pesada, m’havia dit allò del 112. Però encara em va quedar el dubte. El vaig tornar a cridar i no me l’agafava. Al WhatsApp em sortia que l’última connexió era de les 22.19. I mai més no en vaig saber res. Em vaig quedar tota la nit un poc nerviosa. Les meues companyes em van dir que em relaxara, que segur que estava aturat en algun lloc, que es devia haver quedat sense cobertura… L’endemà, les meues companyes se n’anaren a treballar. I la meua cap em va dir que m’esperara, que hi anara de vesprada, perquè potser algú no podia accedir al treball. Però a les onze em va cridar per dir-me que estàvem com en la pandèmia, que la gent estava arrasant el supermercat, que no donaven l’abast, que si hi podia anar cap a la una. I jo li vaig dir que podia anar-hi de seguida. Em va preguntar si sabia res de Sergio i li vaig dir que no, i que anava a treballar, però amb el mòbil damunt.

—Insistíeu a trucar-li?
—Sí. I res de res. A la una, el meu fill em va trucar per preguntar-me si en sabia res. Jo li vaig dir que estava a punt de cridar a l’empresa i, finalment, ho va fer ell. A les dues [plora] va entrar el meu fill al magatzem i em va dir, marxem, que no el localitzen. Em va ensenyar el punt exacte d’on era el GPS del camió i, quan ho vaig, veure vaig dir, no pot ser.

—On era el camió?
—A uns quants metres de la zona de Ventamina.

—L’aigua l’havia arrossegat?
—La meua queixa és que encara no sé què va passar. Ens van dir on era el camió i amb el meu fill i la meua nora vam començar a trucar a ajuntaments, crec que van telefonar fins al metge del poble, a farmàcies, a veterinaris, per si algú ens en podia dir res. No funcionava cap telèfon. Era desesperant. Deien que hi havia una llista amb els camioners que havien desviat cap al Rebollar. Segur que és allí, no et preocupes, em deien. I jo deia que tot el món que era allí, els seus companys sabien que eren allí, i jo no en sabia res. Després, vam trucar al telèfon que eixia per televisió per a la gent desapareguda. Mentida! El telèfon no funcionava, et deien que no existia eixe número. No funcionava el 112 i aquell telèfon tampoc. La desesperació era absoluta. Vam començar a cridar a la Guàrdia Civil, a posar la seua foto a internet per si algú l’havia vist… No sé amb qui van aconseguir de parlar. Potser amb algun policia, no ho sé. L’endemà, el meu fill va anar a posar una denúncia per desaparició i la Guàrdia Civil ens va dir que no podíem fer res. Per sort, tenim una amiga que té un cosí policia local. Van posar un cotxe a la nostra disposició i amb un company van anar a cercar-lo amb el meu fill, amics, familiars… El meu fill no em va deixar anar-hi.

—Com va ser, la troballa del camió?
—Tot allò era devastador. Uns veïns ens van dir que l’havien vist aturat i que, de sobte, va caure un tsunami. Eren les deu i quart del vespre. La meua insistència és que totes les cronologies ixen dels pobles afectats i diuen que a les vuit fou la darrera riuada i que tot estava inundat. I no és així. Això va ser a les deu i quart del vespre. Li va caure un tsunami de fang, aigua, no saben la quantitat de litres…

—Ell estava tot sol?
—Estava tot sol, no hi havia més gent.

—Com és que estava tot sol?
—Aquesta és la meua pregunta. Encara no ho sé. Ell coneixia molt bé les carreteres. Insistia que volia arribar a casa. Imagine que va agafar el desviament, però el que no ens podem explicar és com va arribar allí. Si a les nou menys quart em deia que era amb la Guàrdia Civil a Xiva, se suposava que la Guàrdia Civil els desplaçava cap al Rebollar i controlava els camions. Qui el va deixar passar? Com va fer la volta i es va clavar allà? No sabem si algú el va deixar passar o algú el va veure, perquè no era un cotxe xicotet, o una moto, que podia dir, ara no em veuen i passe, era un tràiler de quaranta tones.

—Amb qui més va parlar ell, en aquell moment?
—Ell treballava per a una empresa en el port, i l’empresa tampoc no ens va dir res. Va haver de cridar-hi el meu fill per saber coses, i es veu que quan no m’agafava el telèfon a mi estava parlant amb ells. Van dir al meu fill que els deia que se li havia aturat el camió, que era de nit, que no veia res, que no hi havia llums, “hòstia, que tinc el camió ple d’aigua”, els deia. Van perdre la connexió amb ell a les 22.19, i la defunció la marca a les 22.18.

—El van trobar dins el camió?
—Fora. A cinc quilòmetres, aproximadament. Els veïns diuen que va caure com un tsunami que va engolir el camió.
—David: Un veí de la zona diu que va notar el tsunami a les parets i els mobles de casa seua, que tot va quedar fet pols. Ens va dir que s’ho va engolir tot, el camió i tot, i ell va aparèixer a cinc quilòmetres. Va haver-hi confusions en el rescat. Primer ens deien que havia aparegut, i era un suèter. Alguns rescatadors ens deien que sí que l’havien trobat i parlaven d’una altra persona…

—Van tardar prou a localitzar el cos.
—Una setmana després de la riuada, vaig dir a David que necessitava anar-hi, que l’havia de cercar. Em va dir que ja havien aixecat el camió i que ja sabíem que el cos no era davall. M’hi van portar i em vaig asseure a la cabina del camió, desesperada. No podia entendre com s’havia pogut clavar en aquell lloc. Però em deien que el terreny no era així, que era una via de servei, que hi havia una carretera, però jo era enmig d’un barranc.
—David: A Ventamina hi ha una recta i un revolt, i ell es va quedar en el revolt, es va esfondrar la carretera, s’hi va fer un riu i el camió va quedar enganxat amb uns troncs enormes. Per traure’ls, van venir dues màquines de la cimentera de Bunyol i es van trencar. Davall el pont de la A-3. Estava enfonsat. Els veïns veien com feia llums, però no podien fer res perquè estaven a l’altra banda.

—Per què vau pujar al camió?
—Recorde mirar a totes bandes, desesperada, i dir al meu fill que probablement havia pujat per la muntanya. Ell era molt de la muntanya. Les pujava com si res. Sempre ha sigut una persona que s’ha dedicat als 4×4, li agradava la carretera, el motor, els cotxes… I jo deia, ell sap reaccionar, sap on s’ha de clavar. Està acostumat a clavar-se en zones amb fang. Ha d’haver eixit per algun lloc. I el meu fill em deia que no, que no. Quan érem allà, va venir un guàrdia civil i ens va dir que hi havia un veí passejant amb un gos i que el gos havia trobat un cos i hi havia la possibilitat que fos ell. I ho era. Sergio era molt grandot, grasset. Tenia una marca en el cap, era molt característic. El tercer dia, amb l’ADN, m’ho van confirmar.

—Heu dit que Sergio treballava en una empresa del port de València. Com us ha tractat?
—Transportes Celis. A mi, personalment, molt malament. Jo no era casada ni érem parella de fet. Van venir al soterrar, em van donar el condol i em van dir, no et preocupes, ja parlarem. No he sabut res més d’ells. Jo continue dient que, si perderen el contacte a les deu del vespre, immediatament m’haurien d’haver telefonat a mi. I si no, a primera hora del matí, quan tenien localitzat el camió i a ell no el localitzaren. Però en cap moment es posaren en contacte amb mi. Som nosaltres, que vam haver de cridar a l’empresa i preguntar on era. Després digueren que enviarien una companya a veure si el veia. Una companya?

Soraya, amb el seu fill David. Soraya, amb el seu fill David.

—Aquesta és la primera entrevista que feu. Com han estat aquests mesos d’absència?
—[Plora]. Horrorós. No te’n fas una idea. Tinc malsons en què és viu, o que no l’he soterrat a ell, perquè no el vam poder veure, en la situació en què estava. Sempre et queda el dubte. Somnie que és viu i que apareix per la muntanya. En qualsevol moment penses que tornarà, que sonarà el telèfon.

—Ara us heu decidit a contar-ho, per què?
—Perquè vull que es faça justícia. Tot això s’hauria pogut evitar. Ho pensem tots. Si els responsables haguessen estat en el seu lloc i s’hagués actuat com tocava, s’hauria pogut evitar. La meua parella venia de treballar. Ningú no el va alertar. Hi ha una empresa que té camioners en la carretera i se suposa que ha d’informar de la situació i seguir la seua ruta. I més, en un cas així. Vull que es faça justícia. A la televisió únicament es parla dels pobles afectats, que ha estat horrorós, però no pares de sentir que les morts van ser fins a les vuit, que la darrera riuada va ser a les vuit. Però, què va passar a les deu i quart? Em gite al vespre i el meu cap va sol. Què ha passat? D’on ix eixa aigua? Dalt hi ha l’embassament de Loriguilla, el de Buseo, que tenia uns trencaments impressionants. No sabem si l’aigua venia d’allí, si va haver-hi una altra riuada. No t’informa ningú.

—…
—S’han basat en el fet que el van trobar fora del camió, ofegat com tots… Però quan hi ha un accident de trànsit, la Guàrdia Civil estudia com ha sigut, on s’ha fet la frenada… Hi ha una explicació. Jo encara no sé si es va enfonsar la carretera, si se’l va engolir una onada. És inexplicable d’on ix aquella aigua. A les nou del vespre, un amic el crida i li diu, “alerta, Sergio, que diuen que cau molta aigua per allí”. I ell li va respondre, “tu creus que s’endurà quaranta tones?”… I se les va endur.

—Sou membre d’una associació de víctimes, coneixeu algú que estiga en el vostre mateix cas, alguna persona que també va faltar tant tard?
—Em va cridar l’atenció aquella xica que el seu fill i el seu marit es van morir perquè els va caure una paret de casa seua al damunt. Un dia vaig parlar amb ella i em va dir que havia sigut al voltant de les onze del vespre, o les onze i mitja… Em va cridar l’atenció perquè jo pensava que Sergio havia sigut l’últim. Va ser a Sot de Xera. Recorde que estiguérem parlant sobre l’embassament de Buseo i teníem dubtes si el trencament de la presa havia produït la riuada o el fet que l’obriren… Tinc tants dubtes!

—El president de la Generalitat diu que rep les víctimes. [L’entrevista és feta abans de les trucades de Mazón].
—Això és mentida. Ha comentat que les rep discretament. Deu ser molt discretament, perquè no se n’ha assabentat ningú. Continua mentint, continua rient-se de les víctimes. És un punt psicòpata. És denigrant. Se’n riu, de nosaltres. És tot mentida. En cap moment s’ha posat en contacte amb les víctimes. L’única que ha utilitzat per a justificar eixes entrevistes amb els familiars va ser la que va tenir ell amb el senyor Joaquin Amils i els familiars no hi estàvem d’acord, i no ens representava.

—Què us sembla que Pedro Sánchez haja tardat set mesos a reunir-se amb vosaltres?
—L’única responsabilitat, amb la llei amb la mà, i a qui pertanyen les emergències, és al senyor Mazón. Això ho tinc claríssim. Jo, personalment, sí que he trobat un poc en falta l’assistència per part del president. És veritat que ell no ha estat present, però la delegada del govern, sí. S’ha posat en contacte personalment amb mi. Ha tingut reunions amb diferents associacions. Ha estat en el fang, com una vegada a Catarroja, que Mazón va fer passar buits els cotxes oficials i ell va canviar de cotxe quan va veure que un grup de víctimes l’esperàvem. Va ser ridícul, però Pilar Bernabé sí que ens va atendre a tots.

—Us ha cridat a declarar, la jutgessa?
—No, encara no. Estic barallant-me amb els papers, perquè feia set anys que estàvem junts, però no érem parella de fet. Imagine que ara, quan tinguem clar amb els advocats si em persone, em cridaran a declarar. Vaig parlar amb el jutjat i em van dir que anirien cridant a poc a poc. Sergio té un fill d’una altra relació. La meua intenció és anar a declarar no només jo, sinó el meu fill David, que ha fet tot el seguiment i s’ha ocupat de tot.

—Com era Sergio?
—[Plora i riu]. Era únic! Era un personatge que no es pot descriure. Sempre reia. Era una persona amable. Ho donava tot per la seua família, ho donava tot per nosaltres. Tot el que tenia de gros ho tenia de bona persona i de bon cor. Sempre tenia un somriure. No m’avorria mai amb ell. Tenia un puntet de bogeria. Era geni i figura.

—Què li agradava fer?
—La carretera. A casa tenia muntat un taller. Es passava la vida amb els cotxes. Arreglava coses… Els caps de setmana anàvem a la muntanya, als pobles. Sempre deia que volia anar a viure a un poble enmig de la muntanya on no hi havia ningú. La Calderona. Vivíem junts al seu xalet a Bétera. Els diumenges passejàvem el nostre gos. L’estiu passat vam anar a celebrar el nostre aniversari a Tabarca, perquè ens hi vam conèixer. Jo mai havia bussejat. Em va fer recórrer tota l’illa.

—Voleu afegir res?
—Tinc ràbia per la falta d’assistència que hem tingut totes les víctimes en general. Ací estem totalment abandonats. No sabem què ha passat. I tinc la ràbia que el senyor Mazón continue mentint, rient-se de les víctimes, que el seu partit continue donant-li suport. Ara diuen que el volen passar al senat per completar-li l’aforament… Això ens destrossa. Si tu no compleixes amb la teua faena, te’n vas al carrer. Aquest senyor ha fet una negligència. El primer que han de fer és expulsar-lo. Després, si tenen tota la responsabilitat penal, que la complesca. No hem tingut ni assistència psicològica, ni assistència jurídica. En el meu cas, sí que he rebut la indemnització de l’estat, amb el certificat que vivia amb ell, em van reconèixer ser parella. Però la Generalitat no ha reconegut res. Han donat el bus gratis, els 6.000 euros per a reformar les cases, que ja veus tu, cases que estan del tot afonades. No sé si la seua se l’ha feta amb 6.000 euros. Jo vaig sol·licitar la pensió de viduïtat per dana, perquè l’article 122 et diu que es reconeix una parella de fet si hi ha més de cinc anys de convivència, que tots dos estiguen lliures de matrimoni i que siga demostrable. M’ho han denegat. La mort de Sergio no la paguen els diners, però és que, a sobre, et qüestionen si ets la seua parella o no. A més d’haver-me destrossat la vida… Ho era tot. Era el meu amic, la meua parella, el meu company. Ens han destrossat. I a sobre, hem d’aguantar tot això. I la negligència política. El que em reconfortaria ara mateix és veure’l entrar a la presó [plora]. Perquè no ha tingut la vergonya ni de dimitir ni de demanar perdó. El veus a les Corts. Baldoví és espectacular i el Partit Socialista igual, tot el que li diuen, i ell riu. És un psicòpata. Parlem de 228 morts i moltes famílies destrossades.

Al Museu d’Història de Barcelona, avui a les set del vespre, es reviurà el periple d’una guitarra extraordinària, fabricada l’any 1906 a Barcelona pel lutier Enrique García, que va pertànyer al guitarrista i compositor de Vila-real Francesc Tàrrega. El lutier ginebrí Jacques Vicenti explicarà en una conferència-recital la història d’aquesta guitarra fora del comú que va ser l’estrella de la Societat dels Amics de la Guitarra de París, de l’any 1936 fins als anys seixanta, i que una bona colla de músics s’han delit per tocar-la, per les característiques úniques que té.

Jacques Vicenti, restaurador i actual propietari de la guitarra, ens explica que aquest instrument té un so profund molt particular, que ell defineix com un lirisme natural: “Canta molt la vella dama”, diu amb emoció mentre la toca. “Ara es parla molt de la guitarra equilibrada com a guitarra ideal, però una bona guitarra no ha de ser equilibrada. La guitarra de García no ho és i això fa que una mateixa nota tingui colors diferents i que la música tingui una expressivitat extraordinària, ben lluny de les guitarres modernes que tendeixen que tot soni igual.” Aquesta guitarra té uns baixos molt profunds, la part mitjana molt suau i uns aguts molt potents, una combinació que la fa sonar d’una manera molt particular.

La glossa de la història d’aquesta guitarra anirà acompanyada d’un concert únic a càrrec del guitarrista Matteo Mela, que interpretarà peces compostes expressament per a ser tocades per aquest instrument. Entre el repertori del concert hi ha peces de Tàrrega, com ara la famosa “Recuerdo de la Alhambra”, i també d’Alfred i Madeleine Cottin i d’Ida Presti.

Fa un temps, una mare de l’escola de la canalla se’m va acostar i em va demanar de parlar. “La meva filla m’ha dit que el teu fill li ha explicat una cosa…”, va deixar anar tota misteriosa, emfasitzant la paraula “cosa”. Recordo que em vaig sobresaltar perquè era el desembre i, abans que ella afegís res més, vaig deduir que la cosa que mon fill havia explicat era el secret que sempre perilla abans de Nadal. Oh, no, vaig pensar: mon fill serà recordat com el nen que ha esbombat que els Reis són els pares. I ja anava a demanar perdó anticipadament, quan la mare va continuar l’explicació: “El teu fill li ha explicat a la meva filla què vol dir fer l’amor…”, va deixar anar amb una certa incomoditat. I jo en aquell moment vaig esclatar a riure de tranquil·litat. “Ah!, si és això rai!” No ho sé, tal vegada sóc una rara avis perquè prefereixo que mon fill parli amb naturalitat de com ens reproduïm els humans que no pas que faci saber a tort i a dret que allò de la nit de Reis és una gran farsa col·lectiva. Sigui com sigui, el tema em va fer rumiar sobre l’educació sexual de la canalla. Com a mare, hi ha un moment en què et preguntes com i quan has de començar a afrontar aquesta qüestió. Personalment, considero que la quitxalla que volta per casa encara són massa petits per a asseure’ls i fotre’ls un monòleg que versi sobre aquest tema, però vaig decidir que si venia a tomb o si em feien preguntes sobre sexualitat els les respondria amb tanta franquesa pedagògica com pogués. Si mon fill, a nou anys, sap què vol dir fer l’amor és perquè fa temps, llegint un conte, va sortir el tema. I sí, li ho vaig explicar.

A vegades he estat criticada o qüestionada pel fet de parlar massa obertament de sexe amb les meves criatures. A casa hi tinc joguines sexuals: el Satisfyer i més andròmines destinades a l’autoplaer. És cert que les tinc poc amagades, cosa que ha fet que, de vegades –causant situacions bastant divertides–, les meves criatures exploradores de racons les trobessin, les agafessin, les observessin amb curiositat i seguidament em demanessin què eren aquells objectes. La primera vegada que em van demanar informació sobre els meus estris els vaig dir: “Són coses de la mama; va, aneu a jugar.” Però la tercera vegada els vaig dir: “Són les joguines de la mama.” Evidentment, no es van acontentar amb la resposta i van demanar-me quina mena de joguines i com s’hi jugava. “Joguines per a la petxina”, vaig dir aguantant el riure internament. Els seus ulls es van esbatanar demanant més concreció. “Joguines per a la vulva”, vaig afegir. I va ser així que van quedar satisfets amb la resposta. Deixeu que hi posi humor. Malgrat que estic convençuda que és bo de parlar-los sense tabús de sexe, sí que a vegades em pregunto si quan els meus fills fan dibuix lliure a l’escola s’inspiren en alguns dels meus aparells i l’acaben il·lustrant a l’hora del menjador, com qui pinta un arbre o una casa.

En tot cas, ahir, quan llegia que la Comissió Europea investigava Pornhub i tres plataformes d’adults perquè no protegeixen prou els menors que arriben cada vegada més aviat al porno, vaig constatar que, per més pudor que ens causi, és urgent que deixem estar la vergonya i que parlem curosament però clarament de sexe, de sexualitat, amb les nostres criatures. El primer contacte amb la pornografia sol ser, de mitjana, al voltant dels dotze o tretze anys, tot i que aquesta xifra cada vegada s’escurça més, i és al mateix temps que la canalla aprèn a multiplicar que comença a navegar per internet i, en pàgines web o bé en Instagrams, TikToks i més aplicacions, acaba clavant els ulls davant una escena sòrdida de sexe dur en què, probablement, hi apareix una dona vexada o tractada amb violència.

Per més que a casa no tinguin accés a tauletes o mòbils, no hi ha res que ens garanteixi que no hi arribin accidentalment de maneres que no podem ni sospitar. Per tant, em sembla evident que hem de passar davant el porno. Perquè topar-hi, hi toparan, però haver-los parlat de sexe abans és oferir-los un airbag que eviti mals majors. Socialment, hem de superar la doble moral que ens han inoculat sobre aquest tema i hi hem de plantar cara amb astúcia. Que la canalla tingui accés a aquests continguts és una vulneració dels seus drets, és com deixar-los tots sols davant una muntanya de cocaïna. Que accedeixin abans a veure qualsevol contingut pornogràfic que a una xerrada distesa sobre educació sexual és un perill més greu que no imaginem i que pot marcar la vida sexual de les nostres criatures, tot agreujant els perniciosos rols de gènere amb què ells es trobaran empesos a reproduir una masculinitat que ja hem constatat que no ens porta pas a bon port, i que encadenarà les noies a uns rols que ja hem patit les dones de massa generacions.

De manera que, mentre es prenen mesures institucionals, que arribaran tard, si és que arriben, jo defensaré que es parli obertament de sexualitat i respondré amb humor i amb pedagogia als meus fills quan em demanin qualsevol cosa que hi tingui relació. Si troben el meu Satisfyer i això és el pretext per a explicar conceptes com el consentiment, el respecte sempre –i també en el sexe–, la naturalització dels cossos i les múltiples inclinacions sexo-afectives i maneres de viure i d’entendre el sexe, doncs benvinguda sigui la conversa.

La Delegació del govern espanyol a Catalunya ha confirmat l’anul·lació de l’expedient sancionador contra Mar Barrera, una jove de Barcelona que va rebre una multa de 7.200 euros després d’haver-li estat robat el carnet d’identitat el 2023 i li suplantessin la seva identitat. Segons que ha explicat el delegat del govern, Carlos Prieto, a la xarxa X, “queda eliminat el deute amb l’Agència Tributària”.

Barrera va denunciar que li havien pres el document d’identitat i que l’havien utilitzat per inscriure, sense el seu coneixement, una parella de fet davant notari. La unió fraudulenta hauria estat formalitzada per regularitzar la situació d’un home en situació administrativa irregular. El cas es va destapar quan ell va intentar obtenir papers i l’administració d’estrangeria va detectar irregularitats.

Aleshores, estrangeria va enviar una notificació tant a l’home com a la jove. Però Barrera no en va tenir cap notícia, perquè, a més d’haver estat inscrita en una unió que no havia consentit, també li havien modificat l’empadronament. Finalment, les autoritats van declarar fraudulenta la unió i van imposar una multa de 6.000 euros a cadascun dels implicats. A la jove, la xifra li havia pujat fins a 7.200 euros per l’acumulació d’interessos.

Quan va explicar el cas als mitjans de comunicació, Prieto va contactar amb ella i amb la seva mare per interessar-se per la situació i tranquil·litzar-les. Segons que ha dit avui, ja s’han fet les gestions necessàries per resoldre el cas i anul·lar l’expedient.

Actualització sobre el cas de la Mar Barrera, que va denunciar la suplantació de la seva identitat a @elmonarac1.

Després de les gestions efectuades pel personal de la @DeleGobCataluna, podem confirmar l’anul•lació de l’expedient sancionador. Per tant, queda eliminat el…

— Carlos Prieto Gómez (@carlosprietogo) May 28, 2025

Marc Rossell assumeix a partir d’avui la direcció del Ministeri de Funció Pública, Transformació Digital i Telecomunicacions, segons que ha anunciat el cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, en la conferència de premsa posterior al Consell de Ministres. Fins ara, Rossell era el secretari d’Estat de Transformació Digital i Telecomunicacions, però amb aquest relleu passa a encapçalar una cartera ampliada que aplega àrees clau de l’administració.

Amb aquest canvi, Trini Marín, fins ara ministra de Funció Pública, continuarà com a titular d’Afers Socials. Segons que ha explicat Espot, la reorganització respon a una “remodelació puntual” per adaptar-se als desafiaments del govern, com ara, l’envelliment de la població o el desplegament de la digitalització. Espot ha subratllat que la decisió de fusionar Funció Pública amb Transformació Digital i Telecomunicacions volia donar coherència a la gestió de l’administració: “Té tot el sentit reunir en una mateixa cartera tots aquells aspectes que tenen a veure amb l’administració pública, des del punt de vista dels treballadors així com des de l’administració digital”, ha dit.

Entre els primers desafiaments de Rossell hi ha la revalorització dels salaris dels treballadors públics, la implementació del reglament de la carrera professional i el desplegament del nou sistema d’avaluació de l’acompliment, que s’ha de negociar amb els sindicats. Quant al Ministeri d’Afers Socials, Espot n’ha reivindicat el caràcter prioritari dins l’acció de govern i ha destacat projectes com la futura llei d’accessibilitat universal.

El ple del congrés espanyol ha aprovat la creació de dues comissions d’investigació sobre la caiguda del subministrament elèctric que hi va haver el 28 d’abril, una a petició del PP i una altra impulsada pel PSOE i Sumar.

En el cas de la del PP, ha prosperat amb 180 vots a favor, 165 en contra i una abstenció. Quant a la dels del partit del govern espanyol, ha rebut 175 vots a favor, 170 en contra i també una abstenció.

Un mes de l’apagada elèctrica: causes encara desconegudes i investigació sota secret

En tots dos casos, demanen d’analitzar les causes de l’incident, tot i que la proposta del PP feia èmfasi en les mesures per a evitar que es repetís un incident semblant. La dels partits de govern també inclou de trobar responsabilitats i aprenentatges de l’apagada general.

Els trens Regional Sud presenten retards de fins a quaranta minuts d’ençà de les tres de la tarda a causa d’una incidència en la infrastructura entre les estacions de Garraf i Sitges. L’avaria obliga a circular per una sola via en aquest tram i també afecta la línia R2Sud.

En aquest cas, la freqüència de pas es redueix a un tren cada mitja hora, a causa de la supressió dels trens amb origen i destinació Vilanova i la Geltrú, que fan parada a totes les estacions. Es manté, en canvi, el servei habitual dels trens entre Sant Vicenç de Calders i l’estació de França. Tècnics d’Adif treballen al lloc de la incidència per resoldre-la.

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, Mireia Mestre Campà, ha fet una primera valoració de la sentència sobre les pintures de Sixena. “Aquesta sentència és negativa per a Catalunya, per al MNAC i jo diria que és molt negativa per a tots els tècnics del patrimoni i per a tota la gent que s’estima el patrimoni, al marge que sigui de Catalunya, Aragó o qualsevol altre país.”

Indignació i preocupació per la sentència del Suprem espanyol sobre les pintures de Sixena: “És un despropòsit”

Del punt de vista tècnic, ha explicat que hi havia, sobretot, una dificultat tècnica en el trasllat: “S’hauria de veure si és executable.” I sobre això, ha dit: que s’havia de valorar si hi havia professionals que volguessin fer aquest desmuntatge, trasllat i instal·lació perquè, com ha explicat, hi ha “codis ètics del professional de la restauració que diu que quan es posa en risc el patrimoni que s’intervé, el que s’ha de fer és no fer l’actuació i no dur a terme el projecte”.

Sobre això, ha dit que, al MNAC, aquesta sala tenia una estructura autònoma i el seu museu les monitorava i que les pintures tenien unes condicions fisico-químiques molt vulnerables i no tenien capacitat de suportar un estrès com el que representaria aquest desmuntatge. Mestre Campà reconeix que, tècnicament, es pot fer, però la cosa és “a quin preu”. I afegeix que seria “a costa de la degradació irreversible d’aquestes pintures”.

Com a exemple d’un cas similar, posa el Guernica, de Pablo Picasso, que quan el govern basc el va reclamar, els informes tècnics van dir que no es podia moure ni traslladar perquè no ho suportaria i representaria un dany irreversible. “I no va ser arrancat ni cremat, com aquesta pintura, que a més és de final del segle XII i principi del XIII”, diu. En definitiva, ha reconegut que la sentència era “aberrant” i que hi havia “uns límits claríssims, els límits tècnics”.

El Tribunal Suprem espanyol ha denegat l’amnistia a Eulàlia Reguant per haver-se negat a contestar a Vox durant el judici contra el procés. L’ex-diputada de la CUP ha explicat a la xarxa social X que el tribunal li va comunicar la decisió ahir, pocs dies després del primer aniversari de l’aprovació de la llei d’amnistia al congrés espanyol.

“Un cas més a comptabilitzar en el no, mentre la llista de policies amnistiats no para de créixer”, ha lamentat. Reguant va ser condemnada per un delicte de desobediència greu a pagar una multa de 13.500 euros, quantitat que va satisfer a final del 2022.

Un any de l’amnistia: dels 328 beneficiats, 129 són policies

1. Divendres farà un any que el Congrés va aprovar la llei d'Amnistia, i ahir el Tribunal Suprem va tenir a bé de comunicar-me que a mi no me l'aplicarà.
Un cas més a comptabilitzar en el no mentre la llista de policies amnistiats no para de créixer. pic.twitter.com/373fV3vE8H

— Eulàlia Reguant Cura (@aramateix) May 28, 2025