Les platges compreses entre Sota s’Arenella i la Colomera, al terme del Port de la Selva (Alt Empordà), han estat tancades preventivament per risc de despreniments. L’avís s’ha fet públic per mitjà dels canals oficials de l’ajuntament i es mantindrà actiu fins que els tècnics n’hagin pogut fer una inspecció detallada.

Seguim treballant sobre el terreny per tancar els accessos a les platges que van des de Sota S'Arenella fins a la Colomera a causa d'una esllavissada. Es farà una inspecció pròximament, però per seguretat actualment no està permès ni el bany ni accés a aquestes platges. pic.twitter.com/z0FiVkghoD

— El Port de la Selva (@elportdelaselva) June 4, 2025

 

El motiu del tancament és una esllavissada localitzada a la cova del Port de la Vall, segons que han detectat els serveis tècnics municipals i el servei de Costes espanyol. L’origen, expliquen, podria tenir relació amb el terratrèmol registrat dijous passat, tot i que la zona ja havia quedat afectada pel temporal Gloria de l’any 2020.

Ara, caldrà que els tècnics de Costes facin una valoració precisa dels danys i indiquin quines mesures s’han d’adoptar per garantir la seguretat tant de banyistes com de les embarcacions que naveguen per aquest tram de costa. Mentrestant, l’accés a les platges romandrà restringit.

Un home de setanta-dos anys amb mobilitat reduïda ha mort en un incendi d’habitatge a Flix (Ribera d’Ebre), segons que han informat els Bombers de la Generalitat. L’avís del foc s’ha rebut a les 9.27 en una casa adossada situada al passatge del Roser. Sis dotacions dels bombers s’han desplaçat al lloc i, en arribar-hi, han comprovat que una persona havia pogut sortir de l’immoble i que alertava que n’hi havia una altra amb mobilitat reduïda a dins.

Una vegada els bombers han accedit a la casa, han apagat de l’incendi –que ha calcinat un matalàs– i han localitzat el cos sense vida de l’home. Posteriorment, han fet tasques de ventilació de l’habitatge.

En paral·lel, quatre patrulles dels Mossos d’Esquadra s’han fet càrrec de la investigació i de les tasques judicials pertinents. Per part del SEM, s’hi han desplaçat un equip de psicòlegs, dues ambulàncies i un metge d’atenció primària.

Lloc: Església de Santa Maria

Lloc: Llotja del peix blau del Port d'Arenys

Un apicultor de 70 anys ha atacat una parella de Mossos d’Esquadra amb unes abelles a Cervera. Segons que ha avançat el diari Segre i han confirmat a l’ACN fonts policíaques, els fets van ser divendres de la setmana passada al migdia, quan una patrulla feia un control a la N-II i va aturar un conductor d’una furgoneta perquè no portava el cinturó.

Després de sotmetre’s al test d’alcoholèmia, l’home va dirigir-se a la part posterior del vehicle, va obrir el maleter i van començar a sortir les abelles, que van picar els agents. Els dos agents dels Mossos van haver de desplaçar-se al CAP, on els van aplicar cortisona per a les picades.

El conductor va ser arrestat per un delicte d’atemptat i va sortir en llibertat amb càrrecs hores més tard després de declarar a comissaria.

La cantant Sabrina Carpenter ha estat la gran estrella de la nit al festival Primavera Sound i la seva actuació ha causat eufòria entre el públic. El xou ha convertit l’escenari en un plató televisiu per oferir el que han anomenat Sabrina Carpenter Live, amb una estètica dels anys seixanta. Més enllà de la música, l’artista de Pensilvània ha robat el cor dels seus afeccionats catalans quan ha provat de dir “t’estimo” en català. “Barcelona, estic molt contenta d’estar aquí”, ha dit després.

PUM la sabrina carpenter dient t'estimo (casi) https://t.co/99fRBJ38m7 pic.twitter.com/fhaF7hudse

— ♡juju_9 ♡ (@lajuditsinh) June 6, 2025

El magnat Elon Musk ha esborrat el piulet en què acusava directament el president dels Estats Units, Donald Trump, de tenir vincles amb el pederasta i traficant de menors Jeffrey Epstein. Era una de les crítiques més dures que li havia fet fins ara, enmig d’un enfrontament públic entre tots dos arran d’un projecte fiscal polèmic impulsat per la Casa Blanca.

Steve Bannon irromp en defensa de Trump i reclama de deportar Musk 

“És el moment de llançar la gran bomba: Donald Trump és als arxius d’Epstein. Aquesta és la raó real per la qual no s’han fet públics. Que tinguis un bon dia, DJT”, deia el missatge publicat abans-d’ahir i que posteriorment Musk ha esborrat.

Jeffrey Epstein va ser detingut l’any 2019 acusat d’abusos sexuals i tràfic de desenes de noies menors d’edat a començament dels anys 2000. Un mes després de l’arrest, va ser trobat mort per suïcidi a la seva cel·la en una presó de Nova York, enmig d’una cadena de negligències, segons que va determinar el Departament de Justícia dels Estats Units.

Tot i haver retirat aquest missatge, Musk encara manté unes altres publicacions en què reacciona amb emoticones a vídeos i comentaris d’usuaris sobre l’afer. A més, en un to aparentment més conciliador, ha respost des d’un compte oficial a un vídeo difós per Trump, en què aquest li desitjava “el millor”. Musk ha replicat: “Jo també.”

Likewise

— Elon Musk (@elonmusk) June 7, 2025

També ha retirat uns quants atacs anteriors, com ara un missatge en què deia que, sense la seva ajuda, Trump no hauria guanyat les eleccions presidencials del novembre passat.

Els medicaments per a aprimar-se i per a la diabetis Ozempic i Wegovy podrien augmentar el risc de desenvolupar una afectació poc freqüent de la vista, segons que ha informat el comitè de farmacovigilància de l’Agència Europea de Medicaments (EMA). Aquesta patologia, anomenada neuropatia òptica isquèmica anterior no arterítica (NAION), pot causar pèrdua de visió permanent.

La notificació és fruit de la revisió que el comitè PRAC de l’EMA va obrir el gener proppassat sobre els medicaments que contenien semaglutida, el principi actiu que comparteixen Ozempic, Wegovy i Rybelsus, fabricats per la farmacèutica Novo Nordisk. La revisió va començar arran de l’alerta per una possible relació entre aquests medicaments i l’aparició de la NAION.

Segons que ha constatat el PRAC, la NAION és un efecte advers molt poc freqüent, que pot afectar un pacient de cada 10.000. En el cas de les persones amb diabetis, l’exposició a la semaglutida duplica el risc de desenvolupar aquesta patologia ocular en comparació amb els qui no en prenen.

L’agència europea ha demanat que s’actualitzés la informació oficial dels productes que contenen semaglutida per incloure aquesta afectació ocular com a efecte advers molt poc freqüent. La mesura ha de rebre encara el vist-i-plau de la Comissió Europea.

La família de dues de les deu víctimes mortals de l’incendi del 22 de febrer de 2024 al barri de Campanar (València) ha presentat un recurs contra la decisió judicial d’arxivar provisionalment la causa. Consideren que la resolució del jutjat d’instrucció número 9 de València fa un relat “parcial, esbiaixat, incomplet i erroni” de les diligències practicades i reclamen que es continuï la investigació amb noves proves.

La gota freda va destruir proves clau de l’incendi de Campanar 

El recurs, al qual ha tingut accés Efe, critica durament l’enfocament de la instrucció, que titllen d’inútil perquè consideren que es fonamenta en conjectures sense base científica i diuen que ha estat orientada, de bon començament, a justificar l’arxivament. Segons que denuncien, la investigació no ha garantit ni el rigor ni l’exhaustivitat ni la independència que caldria esperar en un cas tan greu.

Els recurrents sostenen que les morts eren previsibles i evitables, i que cal determinar si els responsables van actuar amb la diligència que exigia la situació. Consideren que la mort de deu persones en “condicions horroroses” dins una ciutat com València exigeix un grau d’anàlisi molt més detallat, sobretot per a poder descartar de manera sòlida si els fets podien haver-se evitat.

Entre les crítiques principals, la família assenyala que van passar més de tres hores entre el començament de l’incendi i el moment en què van morir algunes de les víctimes, i que durant aquest lapse no es van adoptar prou mesures per a rescatar-les. Es demanen, per exemple, quines accions de salvament es van emprendre al principi, si es van identificar correctament els habitatges amb gent atrapada, i si aquesta va poder posar-se en contacte amb l’administració per explicar la seva situació.

També qüestionen per què, malgrat saber a les 17.44 on s’havia originat el foc, no es va actuar immediatament per apagar-lo, ni per què no es va optar per una extinció exterior des de les finestres per reduir l’oxigen i accelerar el control de les flames. El recurs denuncia, a més, que no se sap qui va autoritzar als bombers de pujar i baixar reiteradament fins a la terrassa, cosa que hauria pogut agreujar l’efecte xemeneia per l’escala, ni si es van aplicar mesures per a impedir la propagació del foc a les plantes habitades, on van morir les víctimes.

Així mateix, la família diu que no se saben prou detalls sobre el funcionament del comandament avançat, ni qui va dirigir les primeres accions d’emergència. Reclamen saber si es va tenir en compte el vent en els primers moments i si es van donar instruccions de comportament a les víctimes mentre estaven atrapades.

Sobre les morts, posen en dubte que no fos possible el rescat malgrat que des de les 17.44 hi havia equips d’emergència al lloc dels fets, i algunes víctimes no van morir fins prop de les nou. Creuen que hi havia mitjans per a evitar-ho i que cal depurar responsabilitats.

Per tot plegat, demanen que es practiquin proves complementàries per aclarir aquestes qüestions, com ara requerir a la Conselleria d’Emergències totes les comunicacions fetes i rebudes pel 112 aquell dia, o bé demanar a l’Ajuntament de València els registres de trucades a la policia local i al servei 010 entre les cinc de la tarda i mitjanit, especialment les que impliquen el parc de bombers.

Finalment, proposen que un departament especialitzat de la Universitat Politècnica de València faci un informe pericial independent sobre l’incendi i les decisions preses durant l’operatiu d’emergència.

La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, va ser la gran protagonista de la conferència de presidents amb la seva croada esperpèntica contra el català i l’èuscar. Va abandonar la sala quan van intervenir Imanol Padrales i Salvador Illa. Un xou que no va evitar que més tard sentís Alfonso Rueda parlant en gallec, Marga Prohens en català i Adrián Barbón en asturià.

Ayuso acapara la conxorxa del PP per a demanar eleccions a Sánchez | Anàlisi d’Odei A.-Etxearte

La maniobra tampoc no ha agradat gaire dins les files del PP, que creuen que la conferència havia de servir per a mostrar el múscul del partit –amb la petició en bloc d’eleccions– contra el govern de Pedro Sánchez. D’aquesta manera, uns quants dirigents del PP han filtrat a la premsa de Madrid el seu malestar amb les ànsies de protagonisme d’Ayuso.

Segons que publiquen El Mundo, l’ABC i La Razón, els dirigents consideren un error l’espectacle de la presidenta madrilenya perquè va permetre de desviar el relat, tot i que es mostren contraris a les orelleres i diuen que va ser absurd permetre de parlar totes les llengües a la conferència.

“No s’hauria d’haver aixecat. El que li ha fet a la ministra de Sanitat em sembla fenomenal, però aixecar-se de la sala en una conferència de presidents és voler tenir un protagonisme que no li correspon”, diu un dels presidents del PP.

“Al final, ella cerca el protagonisme, ja està. Ho ha anunciat i ho ha fet. Ha estat un protagonisme deliberat, no improvisat”, declara un altre. Així mateix, li retreuen que restés a la sala en les intervencions de Rueda i Prohens. “Hi ha molta gent que això no ho entén. […] Aquest tema l’hem gestionat regular”, afegeixen.

De fet, l’editorial d’El Mundo s’expressa en certa consonància amb aquests dirigents. El diari qualifica la conferència de “fòrum per a dividir” i retreu al govern espanyol que provés de “minimitzar la llengua comuna”, però també critica les maneres del xou d’Ayuso.

“Ayuso tenia motius obvis per la protesta que va protagonitzar. Els mitjans que va fer servir, marxant de la sala quan Imanol Pradales parlava en èuscar, no són, en cap cas, els adequats. Davant de l’abandonament del PSOE, el PP representa la institucionalitat i la seva guia no pot ser cap altra”, diu.

Jornades de recreació SXVIII - Lloc: Platja d'Arenys (Rial del Bareu)

Les empreses ja no poden fer trucades comercials des de números mòbils. Aquesta és la novetat principal del paquet de mesures que entren en vigor avui per a reforçar la lluita contra les comunicacions no desitjades i l’spam telefònic. A partir d’ara, aquestes trucades hauran de provenir obligatòriament de línies amb prefixos geogràfics, o bé dels prefixos gratuïts 800 i 900, que fins ara només servien per a rebre trucades.

La nova regulació també apunta contra una pràctica habitual dels estafadors: la suplantació de numeració de l’estat espanyol des de l’estranger. A partir d’aquest cap de setmana, les operadores de telefonia tenen l’obligació de detectar i blocar tant les trucades com els missatges que provenen de fora i que fan servir, de manera fraudulenta, numeració de l’estat espanyol per enganyar els usuaris.

Amb aquestes mesures, el govern espanyol pretén posar fi a una plaga de trucades comercials i intents d’estafa que fa anys que assetgen els usuaris.

Aquest nou paquet s’afegeix a la restricció que ja s’aplica d’ençà del 7 de març, i que bloca automàticament totes les trucades i missatges que no estan associats a cap usuari ni servei. És un sistema semblant al que es va implantar a Finlàndia ara fa un parell d’anys, i que, segons les autoritats del país, ha permès de reduir el frau d’un 90%.

En tan sols tres mesos d’aplicació d’aquesta primera mesura, el Ministeri de Transformació Digital espanyol diu que s’han interceptat més de 14 milions de trucades fraudulentes i 800.000 missatges enganyosos. Les xifres diàries també són significatives: de mitjana, més de 235.000 trucades i 10.000 missatges són blocats cada dia.

Nous bombardaments russos contra les ciutats de Khàrkiv i Kherson han causat cinc morts i vint-i-set ferits pel cap baix, segons que han informat les autoritats d’Ucraïna. Els atacs han estat durant la nit i han danyat zones residencials.

A Khàrkiv, l’exèrcit rus ha llançat una ofensiva aèria en massa, amb una durada de més d’una hora. Segons el batlle de la ciutat, Ígor Terejov, s’han llançat quaranta-vuit míssils Shaheed i quatre míssils KAB. “Khàrkiv és sota un atac aeri combinat i massiu”, ha dit a Telegram.

Els bombardaments han causat tres morts i disset ferits pel cap baix, entre els quals un nadó d’un mes i mig i una nena de catorze anys. Una de les víctimes mortals era a casa seva quan l’habitatge ha estat atacat; en aquell mateix atac, una altra persona ha estat ferida. El governador de la regió, Oleg Sinegubov, ha indicat que inicialment s’havien comptabilitzat tretze ferits, tot i que s’ha anat ampliant el nombre de víctimes a mesura que avançaven les tasques de rescat.

A Kherson, el governador, Oleksandr Prokudin, ha informat de la mort de dues persones més: un home de cinquanta-sis anys i una dona de cinquanta-quatre. També hi ha hagut una desena de ferits. “Uns quants edificis residencials han estat danyats per l’enemic. Dos blocs de pisos han estat malmesos. Malauradament, una parella ha perdut la vida en el bombardament. El nostre condol més sincer als familiars i amics”, ha dit també a Telegram.

Ahir a la tarda les autoritats russes havien informat de la destrucció de vuitanta-dos drons ucraïnesos en unes quantes regions del país, inclosa la de Moscou, que envolta la capital.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Descobreix els espais florits - Lloc: Diversos espais

Henry Méndez (Santo Domingo, 1974) és una autèntica llegenda de la música d’estil electrollatí. Molts, segurament, el deveu conèixer per “El tiburón“, “Rayos de sol” o “Mi reina“. L’esclat, el va fer pels volts del 2010, i d’aleshores ençà no ha parat. Ara ha fet una col·laboració amb Buhos i els Catarres que es diu “No és Miami“, que té totes les butlletes per a ser la cançó de l’estiu. Aquests dies, molta gent ha quedat parada en saber que Méndez parla un català excel·lent. De fet, molta gent tampoc no sabia que fa trenta-cinc anys que viu a Catalunya.

Parlem amb Méndez sobre tota mena de temes. Sobre la cançó que acaba de treure, la seva trajectòria, com ha après la llengua, la integració a Catalunya, de l’esclat de l’estil electrollatí en la música catalana i també de la independència de Catalunya. Quedem amb ell al Patio, a Sant Quirze de Vallès, el restaurant que regenta d’ençà de fa dos mesos amb els seus socis, Xavi i Andrés.

 

—Aquests dies, molta gent ha descobert que parleu català. Us ha sorprès?
—Una mica, perquè ja parlava en català. Vaig participar en el disc de la Marató, amb la cançó “Un cor”, vaig treure la meva primera cançó en català, “A partir d’avui“, que és a Spotify i a totes les plataformes. No és la primera vegada que parlo en català en mitjans de comunicació. Però sortir-hi amb dos grups tan potents i tan emblemàtics aquí a Catalunya i tan reivindicatius del català, com Buhos i els Catarres, ha fet que la gent se sorprengués.

—Fa trenta-cinc anys que viviu a Catalunya, és la cosa més lògica, que el parleu.
—Això és molt normal. Si tu arribes a un lloc i vols integrar-t’hi i participar en les activitats que es fan amb la llengua del lloc, has d’aprendre-la. No és que parli el català infinitament bé, però crec que l’esforç que un fa per parlar-lo ja val la pena.

—El parleu molt bé!
—Podria parlar-lo millor si practiqués més. El parlo únicament quan noto que hi ha catalans que els costa parlar en castellà. Per educació, parlo català, i després se sorprenen. Normalment, en el meu cercle tothom parla en castellà.

—Com el vau aprendre?
—Hi vaig posar de la meva part i vaig començar llegint diaris, vaig comprar un diccionari castellà-català. Quan no sabia com es deia alguna cosa, ho buscava. Anava mirant paraules, les lligava, feia frases. Al cap de cinc o set anys, vaig fer un curs de català.

Henry Méndez, en un moment de l'entrevista. Henry Méndez, en un moment de l'entrevista. Henry Méndez, en un moment de l'entrevista.

—Teníeu clar que volíeu aprendre’l d’un bon començament?
—Sí, m’agrada i sempre dic que saber no ocupa lloc, perquè tenir coneixement de diferents llengües enriqueix molt, sigui català, anglès o francès. L’única que se’m trava una mica és la llengua basca: has de néixer allà i practicar molt per comprendre moltes coses.

—També l’heu estudiada?
—No, però quan toco allà m’agrada dir alguna cosa, “eskerrik asko” o “agur” i tot això.

—Hi ha gent que fa molts anys que viu aquí i que no té cap mena d’interès d’aprendre el català.
—Com que tenen l’altra opció, que és que tothom també parla el castellà, doncs agafen la llengua estatal. Sempre dic que és bonic aprendre una altra llengua, tenir coneixement de diferents coses, això em passa quan vaig a Galícia. El gallec és més fàcil, semblant al portuguès, i acabes tenint coneixement de diferents paraules.

—I de cop i volta, una col·laboració amb Buhos i els Catarres. Com sorgeix?
—Va néixer de l’amistat que tenim amb un personatge molt mític d’aquí de Catalunya, el Gerard Romero, que fa televisió a Twitch, fanàtic número u del Futbol Club Barcelona. És molt amic meu de fa molts anys i ens tenim un gran afecte i respecte. Quan la gent de Buhos li va dir que tenia una proposta per al Henry Méndez, els va dir que em truquessin, que ja veurien com diria que sí. Tinc la sort que sóc d’una discogràfica independent, no formo part de cap multinacional, però treballo amb tots els artistes que vulguin treballar amb mi.

—Amb els Catarres i Buhos ja us coneixíeu?
—No. Havia escoltat les seves cançons, però no. Vaig conèixer l’Èric [Vergés] i el Guillem [Solé] quan vam anar a Sitges a fer una petita gravació. Després vaig anar a l’estudi a gravar les veus i vam continuar fent la part més professional del vídeo, i vaig conèixer el Jan [Riera].

—En les entrevistes, sembla que sigueu amics de tota la vida.
—Perquè això ha de ser fluid. Quan col·laboro amb alguna cosa, m’hi poso al 200%. Ho has de fer així perquè, si no, no funciona. De fet, vaig fer una parada a la promoció de les meves cançons en solitari per a dedicar temps a la cançó de “No és Miami” perquè vaig veure el potencial que tenia i per a fer una bona feina.

—Serà la cançó de l’estiu?
—Crec que sí, estic molt agraït, sobretot al Guillem, que va ser el primer que es va posar en contacte amb mi. Des del primer moment hi ha hagut bon rotllo i bona energia i això em va moure a voler treballar amb ells.

Henry Méndez, en un moment de l’entrevista.

—La cançó és tota una oda a la Mediterrània. Amb quins missatges us sentiu identificat?
—Amb tot. Catalunya és una part molt important a l’estat. Té platja, muntanya, una cuina increïble, gent meravellosa. El que es transmet des de fora és el que veuen quatre a la televisió i això té una imatge una mica distorsionada. Hi ha gent amb molt sentiment catalanista, això és normal, com el basc o el gallec, i com Madrid, que també idolatra la seva bandera espanyola. Sempre dic que la part bonica de tot això és que vivim en un estat en què hi ha diferents llengües, diferents cultures, diferents maneres de pensar, això enriqueix molt. Però si es dóna un sentit contrari a tot el que hauria de ser, aleshores és quan tot s’emmerda i comença l’estira-i-arronsa. Catalunya, per mi, és una part de dins l’estat.

—De moment, sí. 
—Es parla molt d’independència. Conec tot l’estat, he fet concerts a Espanya durant tretze anys, i cadascú sap per què lluita. Però recomanaria als catalans que tenen la idea de voler separar-se que s’ho pensin una mica. No sóc defensor ni de l’independentisme ni de voler quedar-se, però crec que hi ha moltes coses que es poden fer junts. Parlant la gent s’entén, no? Estem regits per unes lleis que són nacionals i Catalunya, de moment, és dins de l’estat i s’han de complir les lleis. Si volen un referèndum, haurien de parlar d’una altra manera. Que no veig malament que es deixi dir a la gent què vol. Tampoc no m’agrada parlar molt d’aquestes coses perquè després em posen etiquetes. Quan vaig a Madrid i toco en algun ajuntament governat per un partit de dretes, em diuen que sóc de dretes. Quan vaig a un d’esquerres, que sóc de l’altre rotllo. Sóc amant de l’art, de portar el meu rotllo i que tothom s’ho passi bé. Ja m’agradaria que les coses fossin diferents i que tothom pogués viure en harmonia i en pau, que la vida és meravellosa. Catalunya és meravellosa, i Espanya. Hi ha llocs molt meravellosos, i Catalunya és un d’aquests llocs. Crec que tota aquesta crispació és perquè n’hi ha quatre que no es posen d’acord. Si treballem tots per la unió i que tot funcioni bé, crec que les coses serien diferents.

—Ja que me n’heu parlat, el Primer d’Octubre vau anar a votar?
—No, perquè no era aquí, treballava. Però si sóc sincer, no hi hauria anat. Jo no vull la independència de Catalunya.

Henry Méndez, en un moment de l'entrevista. Henry Méndez, en un moment de l'entrevista. Henry Méndez, en un moment de l'entrevista.

—Canviant de tema, hi haurà més col·laboracions amb músics catalans?
—Hi ha un artista d’aquí de Catalunya, un cantant, que m’ho va oferir. Vaig anar a Els teloners, de RAC1, em van tractar molt bé. Casualment, hi havia un nano que canta, que ara sona molt, també a la ràdio, que és el Mama Dousha, i em va proposar de fer una col·laboració. Hi vam començar a treballar, però de sobte em va arribar la proposta de Buhos i els Catarres, que ja estava més mastegada. Amb Mama Dousha ens hi havíem de posar, m’enviava idees. Es va aturar, però ell va ser la primera persona a qui vaig dir que hi volia col·laborar.

—És a dir, també us hi vau interessar.
—Sí, va quedar sorprès i em va dir que encantat. No sé si ell o el seu entorn es van molestar, però la cançó amb Mama Dousha farà parlar. Ho farem a la tardor i hi posarem canya.

—El reggaeton i la música urbana és un estil amb orígens llatinoamericans, però cada vegada hi ha més artistes catalans que s’hi endinsen. Què us sembla?
—Estic molt content, molt. Això vol dir que la feina, tant se val la llengua, continua i dóna resultats. Que la música urbana en català creixi tant com creix, amb la Mushka, els Figa Flawas i Mama Dousha… Estic molt content que això passi, perquè la música necessita avançar i que hi hagi més veus perquè continuï creixent. És com quan vas al camp del Barça i veus tots aquests nois, Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Marc Casadó, Pau Víctor. Em recorden Xavi, Iniesta, Messi. Això és igual amb la música.

—Heu estat un dels pioners de l’estil electrollatí. Us fa la sensació que heu marcat tendència amb aquesta fornada de músics catalans?
—Sí. En el “Coti per Coti”, de The Tyets, la reversió la va fer un DJ agafant un piano que s’inspira en “Rayos de sol”. La música urbana a Espanya i a Catalunya va tenir un pioner, que va ser el Juan Magán, de Badalona, català. Després, va venir una onada d’artistes que van continuar la dinàmica. I després vaig arribar jo, que he nascut a la República Dominicana, un país que adoro i estimo. Em sento molt identificat amb Catalunya, amb Espanya, però tampoc no m’oblido de la meva ascendència.

—La música urbana, com el reggaeton, sovint és titllada de masclista. Què n’opineu?
—A Espanya, la gent és més tolerant, sí que té un contingut una mica explícit, i moltes vegades, masclista. Les noves generacions han normalitzat aquest missatge, i és un error. No tot el que diu un cantant és veritat. Els joves veuen que van amb cadenes, rellotges de luxe, cotxes espectaculars. Abans tothom volia ser futbolista, ara tothom vol ser cantant. No obviarem que la música urbana a vegades té aquest toc masclista i denigrant del sexe femení.

—I de comentaris racistes, us n’heu trobat?
—Hi ha de tot. No dic que sigui un país racista, però saps què passa? Tothom es fixa en tu quan les coses et van bé. A qui ho fa malament i no té cap repercussió, no li diuen res. La gent es fica amb la gent que hi ha dalt, els de baix no et fan ombra. Sí que hi ha comentaris d’índole racista, però un ha d’estar ben preparat d’aquí [s’assenyala el cap], perquè no t’afecti aquí [s’assenyala el cor]. La gent diu coses i tu decideixes si t’afecta o no. Per això s’ha d’estar ben preparat psicològicament. Tinc un bon psicòleg i faig la meva feina, no perquè tingui cap malaltia ni ansietat, sinó perquè m’agrada parlar i desfogar-me. Hi ha coses que tu no les pots explicar a qualsevol. És bo anar a un professional, que sàpigues que no dirà res, que tot quedarà allà.

Henry Méndez, en un moment de l’entrevista.

—Als festivals us heu sentit mai menyspreat per algun músic per l’estil que feu?
—Al principi, sí, però ha canviat molt. Això ha passat perquè veuen que els menges terreny. De fet, les grans bandes de música de rock, com Maná, han col·laborat amb Nicky Jam, la Shakira… Hi ha hagut una fusió tremenda. El reggaeton s’ha convertit en un gènere molt fort. Ara, fins i tot, n’han canviat el nom i en diuen pop urbà [riu]. La meva recomanació a tothom que faci música és, primer, que estigui preparat psicològicament –has de saber cap a on vols anar– i que els comentaris dolents t’entrin per una orella i et surtin per l’altra. Hi ha molta gent que té molt males intencions fent comentaris desastrosos perquè la teva autoestima s’enfonsi, però no hem de permetre. Fer música, en qualsevol dels seus vessants, és acceptable si tu no transgredeixes ni danyes la consciència de ningú.

—Teniu cap artista català de referència?
—En una entrevista em van començar a posar cançons de diferents artistes i sempre deia el mateix nom. A part dels Catarres, Buhos i Doctor Prats, un dels grups més mítics i antics és Sopa de Cabra. A mi m’agrada tota la música en català. M’agraden molt els Catarres perquè hi ha molta trompeta, és molt alegre, la música que fan. És molt difícil, en català, tenir la repercussió que tenen molts artistes d’aquí.

—I molt més que podrien créixer, els grups en català. Les ràdios espanyoles, per exemple, van plenes de música en castellà o anglès, però no hi ha ni una cançó en català.
—En les entrevistes, veia que Buhos i els Catarres es protegien molt, cap endins. I crec que és al contrari, s’han d’obrir i dir “sóc aquí”. Si he pogut aconseguir això a Catalunya, doncs vinga, que ho conegui tothom. Es posa música en africà que no saps què diu i tothom la balla. Per què no ballen una cançó en català? Veig els concerts que fan ells i la gent es torna boja, és com si cantessin en anglès. Estic segur que si tu agafes els Catarres i els fas una promoció als Estats Units, o te’n vas a Alemanya i el poses a la ràdio, amb el so que tenen, enganxaria. Hi ha molta gent que no fa cas del que diu la cançó, s’enganxen al ritme i a l’energia que desprèn. Recomanaria als grups catalans que obrin les portes a l’infinit. Que el seu material l’enviïn a la ràdio d’Andalusia, a tots els llocs, perquè ens emportaríem una gran sorpresa.

—Anem acabant, amb què us quedeu, amb la mar Mediterrània o la costa de la República Dominicana?
—Això és una pregunta molt difícil. M’agraden molt les costes de la República Dominicana, però són diferents. L’aigua de la República Dominicana és més transparent, més cristal·lina, més paradisíaca, però m’agrada la frescor. Mira, per tranquil·litat i per menjar, em quedaria amb la costa de Catalunya. Però per sentiment i únic, em quedaria amb la República Dominicana. És un sentiment que em té el cor dividit, però puc anar allà i puc ser aquí. Per sort, tinc una feina que em dóna la possibilitat de moure’m, no estic lligat a estar-me deu hores treballant en una fàbrica. Tinc llibertat de moviment, sóc un Lamine Yamal al camp.

—Res que vulgueu afegir?
—Que gràcies per l’interès de conèixer el Henry Méndez més català. I que tothom sàpiga que Catalunya és una terra meravellosa i que hi ha gent molt maca i meravellosa.

La bandera de la República Dominicana i un tauró, tatuats al braç de Henry Méndez.

La plataforma basca Gure Esku ha fet una crida a participar en la manifestació que començarà a les 17.30 i que preveu que sigui multitudinària. Amb el lema “Un poble lliure, Euskal Herria decideix!”, arrencarà a la plaça de la Casilla i recorrerà el carrer de l’Autonomia. La voluntat és de fer visible el suport popular al dret de decidir i refermar l’impuls sobiranista a tot el País Basc.

La jornada, que inclourà actes durant tot el dia en diferents indrets de la ciutat, comptarà amb activitats culturals, entre les quals, bertsolari, música, animació infantil i una actuació de la Colla Castellera d’Euskal Herria i la Colla Castellera Sagals d’Osona. Al final de la manifestació, hi haurà un concert de la banda palestina Sol Band.

El portaveu de la plataforma, Josu Etxaburu, explica que la manifestació representa un moment clau per a reactivar el moviment sobiranista, en un moment en què considera que hi ha processos oberts tant al País Basc sota administració espanyol com a Navarra i al País Basc sota administració francesa. En aquests tres territoris, diu, hi ha debats vius que poden permetre d’avançar cap a més articulació territorial i en el camí cap a la plena sobirania. “No s’ha aconseguit res en aquest país sense activació ciutadana”, destaca. Per la seva banda, Miriam Campos, membre de Gure Esku, explica que l’objectiu és que el carrer de l’Autonomia esdevingui “el carrer de les banderes basques”. “Ens farem una fotografia col·lectiva i el món ens veurà tal com som: un poble plural, orgullós de la seva llengua i cultura, i amant dels seus símbols.”

HERRI LIBRE BAT. EUSKAL HERRIAK ERABAKI

Ekainak 7, larunbata, Bilbon

20:00etan Iratzar erromeria BIRAn@gureeskubilbo @gure_esku pic.twitter.com/1YkC3qz332

— BIRA Kultur Gunea (@BIRA_Kultura) June 4, 2025

Actualment, a la comunitat autònoma del País Basc fa temps que es discuteix una reforma estatutària que inclogui el reconeixement nacional i  el dret de decidir, tal com han acordat EH Bildu i el PNB en unes quantes resolucions, però, ara com ara, el PSE evita de donar-hi suport, cosa que en dificulta l’aprovació a Madrid, i per això fa anys que el projecte resta aturat.

Per la seva banda, al País Basc sota administració francesa, es va formar fa vuit anys una mancomunitat de municipis, la primera institució pròpia, i l’any passat, per primera vegada, va entrar a l’Assemblea francesa un diputat abertzale, Peio Dufau (EH Bai), que s’ha compromès a treballar en favor d’una regió autònoma basca a l’estat francès. I aquest passat abril, a Navarra se li van transferir les funcions exclusives en trànsit, unes competències que a l’estat espanyol solament tenien fins ara Catalunya i el País Basc.

Suport de centenars d’entitats

Gure Esku, que en basc significa “és a les nostres mans”, és una iniciativa ciutadana sorgida el 2013 a Idiazabal (Goierri, Guipúscoa) per a defensar el dret de decidir del poble basc. Va néixer amb l’objectiu d’articular una resposta col·lectiva, transversal i no partidista a favor de l’autodeterminació, emmirallada en l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). D’ençà  d’aleshores, ha esdevingut una de les principals plataformes de mobilització popular al País Basc, tot promovent accions massives, consultes locals i espais de debat democràtic. El seu acte fundacional va ser la cadena humana del 2014 entre Durango i Pamplona, amb cent cinquanta mil participants.

També han organitzat mobilitzacions com el mosaic gegant a la platja de la Zurriola, les urnes a les cinc capitals basques, i una nova cadena humana que el 2018 va unir Sant Sebastià, Bilbao i Vitòria. També han impulsat consultes ciutadanes a més de dos-cents municipis, la il·luminació de cims amb la Via Pirenaica, i també conferències internacionals per a fer visibles les causes democràtiques dels pobles sense estat, amb una especial solidaritat amb Catalunya.

La mobilització d’avui té el suport de més de dues-centes entitats i personalitats del món de la cultura, com ara, actors i músics (Agurtzane Intxaurraga, Aitziber Garmendia, Aiora Zulaika, Pirritx, Jose Mari Agirretxe, Porrotx, Iker Galartza, Mertxe Rodriguez, Marimotots, Itziar Ituño, Gozategi, Anje Duhalde, Bulego, Dupla, Gatibu, Olatz Salvador, Skabidean, Zetak, entre més) i els moviments socials. També s’hi han adherit els sindicats ELA, LAB, Steilas, Hiru i EHNE, el moviment Etxalde, Bilgune Feminista, el Consell de la Llengua Basc, el moviment de pensionistes i organitzacions juvenils EGI i Ernai, entre més. També hi haurà representants d’EH Bildu, EH Bai, el PNB i Podem. El PNB, que havia donat suport a Gure Esku en convocatòries anteriors, ara ha optat per desmarcar-se de la marxa com a partit, si bé hi aniran dirigents a títol individual. EH Bildu sí que ha fet una crida a participar-hi a tots els ciutadans que considerin que el poble basc té dret de decidir.

La mobilització forma part d’un nou cicle de protestes que vol reforçar la nació basca i recuperar centralitat política. Gure Esku prova de construir ponts entre diferents sectors i aconseguir una gran demostració de força col·lectiva que marqui una nova etapa.

 

Una mostra de la baixa autoestima lingüística dels catalans és aquest costum tan estès de renunciar a la llengua, sobretot en uns àmbits determinats. Passa, per exemple, quan expliquem acudits, com si dits en castellà fessin més gràcia que no pas dits en català. També ho veiem quan diem frases fetes o refranys: bandegem un immens cabal fraseològic i paremiològic –construït de mica en mica pels nostres avantpassats– per retre’ns a les “gràcies” de la llengua dominant.

Avui parlarem d’un altre d’aquests àmbits en què hom pot trobar catalanoparlants de soca-rel dimitint la llengua pròpia. Per quins set sous –per exemple– els afeccionats d’un club tan inequívocament català com el FC Barcelona i (començant per un home d’idees tan clares com Joan Laporta), quan criden per animar l’equip, per renyar un jugador contrari, per celebrar un gol o una victòria… fan servir expressions castellanes? Vist objectivament, és molt difícil d’entendre. Tan la pèrdua d’autoestima (o n’hem de dir autoodi?) explica una actitud tan mesella, que en el fons consisteix a tractar el castellà com la llengua de debò, apta per a tots els àmbits, i el català com una llengua d’estar per casa, que no serveix per a expressar sentiments, sobretot públicament.

Amb la confiança que sabrem remuntar el partit, que capgirarem una tendència tan anòmala –tan simptomàtica i alhora tan nociva–, avui us oferim un recull de termes que no costaria pas gens d’introduir als camps, estadis i pistes del país…

Perquè si no cridem en català és perquè no ho volem fer, no pas perquè la llengua manqui de recursos.

Som-hi! (i no ¡Vamos!)

Quan vulguem encoratjar els jugadors, podem recórrer a fórmules tan nostres com Som-hi!; Som-hi, nois!; Som-hi, noies!, Va, som-hi!; Vinga!; Au, vinga!

Fot-li! (i no ¡Dale!)

Si volem animar un jugador a marcar el rival sense miraments, podem dir, per exemple, Fot-li!; Va, fot-li!

Clava-l’hi fort! (i no ¡Duro!)

Quan vulguem demanar contundència o agressivitat, sobretot a la defensa, podem dir Fort!; Clava-l’hi fort! I si reclamem una resposta a una entrada dura, Torna-t’hi!

Bona! Ben jugat! (i no ¡Grande!, ¡Buena!)

Si volem elogiar una bona acció, diguem Bona!; Molt bona!; Visca!; Ben jugat!

Més, més, més! (i no ¡Arriba!)

Quan vulguem encoratjar l’equip que s’ha desanimat perquè li han fet un gol o perquè ha fallat una jugada i no se n’acaba de sortir, podem cridar: Vinga, que encara hi som! Si convé animar un jugador perquè culmini una jugada individual, li podem dir: Més, més, més!

Al tall! Al gra! (i no ¡Al lío!)

Per incitar un jugador a atacar, a no romancejar, a no fer l’orni, a eixorivir-se, podem cridar Al tall!; Vés al tall!; Al gra!; Vés al gra!

Encantat! (i no ¡Paquete!)

De crits per a criticar algú que no se’n surt tècnicament, en tenim de tan irrespectuosos com ara Encantat!; Estaquirot!; Totxo!; Pallús!

Va, que és nostre! (i no Sí se puede!)

En un moment de remuntada d’un partit, o bé, en general, per a donar coratge als jugadors, es pot cridar Va, que és nostre!; Va, que ja li tenim el peu el coll!; Va, que ens en sortirem!

Campions! (i no ¡Campeones!)

Per celebrar una victòria, podem cridar Campions! No cal que sigui amb la mateixa tonada que en castellà (amb oé, oé i tota la pesca). Es pot cantar, per exemple, Cam-pi-o-ons amb la tonada de “For-ça Bar-ça!”; o bé Som cam-pi-o-ons!, amb la mateixa tonada.

Un, dos, tres! (i no ¡Equipoooo!)

Per celebrar o abraçar-se després d’una victòria o quan es fa una pinya en els esports d’equip, es pot cridar Un, dos, tres i el nom de l’equip. Per exemple, “Un dos tres: Sant Andreu!”.

Crits de mal traduir i expressions nostrades

Hi ha algun dels crits que es fan al camp de futbol que són d’encuny espanyol –espanyolíssim, podríem dir– i que segurament no es poden traduir ni cal. És el cas d’A por ellos. Recordem que abans del Primer d’Octubre es va fer servir de crit de guerra contra Catalunya. Sentir aquest crit en un camp de futbol català hauria de fer vergonya. Simplement, l’hauríem d’evitar.

Alhora, hi ha crits que se senten en alguns camps de futbol i que són originals, genuïns i creatius. Vegem-ne un petit recull.

Àrbitre, ninot!

L’àrbitre també sol endur-se escridassades. Quan el públic s’hi enutja, sobretot lamentant que no sigui prou ferm, que es deixi manipular o intimidar, hi ha qui crida: Àrbitre, ninot!

Aquest ha caigut de madur!

Quan algun jugador cau per fer veure que li han fet la traveta o l’han tirat a terra, hi ha gent que crida, irònicament, Aquest ha caigut de madur!, com si fos una fruita que cau d’un arbre.

Mossega-li un ull! 

Quan dos jugadors s’irriten i es van enfaristolant, de manera que sembla que hagin d’arribar a les mans, sempre hi ha algú que els incita, i alhora fa befa de la situació, amb crits com ara Mossega-li un ull! o Escanya-li un cabell!

En medis esportius, sobretot en el futbol, s’ha arribat a un punt en què sembla que si crides en català et facis veure i, en canvi, cridar en castellà sigui la cosa normal. Quan a una llengua li passa això, els experts l’anomenen “llengua marcada”. Però capgirar aquesta tendència és cosa nostra. Com deia M. Carme Junyent, “si nosaltres no ho volem, la llengua no ens la prendran”.

En sabeu més?

Si ens voleu fer cap aportació, us suggerim que deixeu un comentari a l’article (si sou subscriptors de VilaWeb), o bé al vídeo, que trobareu publicat a YouTube, Instagram, TikTok, Twitter i Facebook.

Aquest article fou una idea d’Ot Bou i Costa. I no hauria estat possible sense les aportacions de Roger Graells, Ferran Badia, Pere Millan, M. Rosa Cases, Adelina Costa, Joan Mas, Ramon Montraveta, Gerard Redorta i Tate Sagués.

L’RCDE Stadium serà l’escenari de l’enfrontament internacional de seleccions, avui, a les 18.00: Andorra contra Anglaterra, en el partit corresponent a la fase de classificació per al Mundial 2026. La darrera vegada que es van enfrontar va ser l’any 2021 i va guanyar Anglaterra per 0-5.

La Federació Andorrana de Futbol ha elegit el feu blanc-i-blau com a escenari del partit, i n’ha destacat la modernitat de les instal·lacions i la contrastada capacitat organitzativa. Sobre això, cal tenir en compte que l’Estadi Nacional d’Andorra, on juga habitualment la selecció, té una capacitat de 3.306 espectadors i no estarà disponible. El canvi d’estadi permetrà d’augmentar la cabuda fins a 40.000 assistents. En un principi s’havia de jugar al nou estadi de la federació, a Encamp, que té capacitat per a 5.600 espectadors, però no hi havia la certesa que fos a punt per al partit d’avui.

El cost de les localitats és de vuitanta euros, sense comptar les despeses de gestió per la compra en línia i el desplaçament a Barcelona, que s’haurà de fer per compte propi. Se n’han posades més de deu mil a disposició dels anglesos, cosa que pot significar que bona part dels afeccionats presents siguin anglesos. S’espera de recuperar amb escreix els més de cent mil euros que costa el lloguer de l’estadi i disposar d’uns ingressos extraordinaris.

No és la primera vegada que a l’estadi de Cornellà-el Prat es fan esdeveniments d’aquest nivell: aquests darrers anys, s’hi han jugat partits com el Catalunya-Nigèria, el Brasil-Guinea, el Marroc-Xile, el Perú-Nova Zelanda, l’Espanya-Albània o el Mèxic-Xile.

L’histrionisme de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, tan grollera, tan visceral, va com l’anell al dit als socialistes. El paperot d’ahir –sortir de la sala quan el president Imanol Pradales parlava en èuscar i quan el president Salvador Illa parlava en català–, tot sol, ja serví d’entrada per a camuflar el gest de fer, per primera vegada, la conferència de presidents autonòmics a Catalunya. Aquesta mena de simpòsiums, com aquella cimera amb el president francès a Montjuïc, o com la convocatòria de la pròxima gala dels premis Goya a Barcelona, són com el cap d’un cérvol penjat al cim del vestíbul, expressions banals de la victòria, però és amb aquesta mena de banalitats que, progressivament, el paisatge es transforma. Així, Felipe VI ja es pot passejar per terra catalana sense haver de témer cap protesta, i així, els actors que tenen l’AVE per pàtria se sentiran, per un vespre, com si fossin a Madrid.

Allò que més necessiten els socialistes, avui, és que la pacificació prengui una justificació èpica. Si troba l’enemic en Ayuso, el projecte d’Illa, basat en l’anestèsia cultural, deixa de tenir-lo en l’independentisme; si l’oposició és el Madrid castís, Illa es neteja de contradiccions, per això un govern que diu per sistema que no vol confrontacions accepta sempre les picabaralles simbòliques amb la presidenta madrilenya. El PSOE pot fer reviure la llei Wert, que blinda el control de Madrid sobre la vehicularitat de les llengües; Illa pot ser el primer president de fer servir el castellà en seu parlamentària; la consellera d’Educació, Esther Niubó, pot reunir-se amb les entitats que defensen que cal enterrar amb la immersió; i el govern pot impulsar un Pacte Nacional per la Llengua sense ni una sola mesura legal; tant li fa, que si una dirigent madrilenya no vol sentir quatre mots en català, els socialistes esdevenen una mena de Front Popular pel Català. 

La gràcia d’aquest teatret és que ressalta els contorns de la discussió i en fa invisible l’autèntica substància: molt oportunament per als interessos espanyols, així, el debat sobre la llengua s’allunya del tema del poder i de la cultura i, en canvi, es converteix en un debat sobre la convivència. Ayuso va expressar-ho molt bé en les seves explicacions posteriors a la conferència: “Precisament, la cosa més bona que tenen els catalans en les formes, em dol en l’ànima que es trenqui a través de la llengua.” És una frase brillant, que exposa molt bé el cor del problema. La qüestió és que en aquesta concepció de la formalitat, Illa i Ayuso, malgrat la diferència de registres, hi convergeixen. Ayuso no es refereix pas al rigor dels protocols ni a codis diplomàtics, ni tan sols al tracte personal; a la pràctica, remarca que el català i el castellà poden conviure si el català accepta la seva posició subalterna. 

No dista pas tant de la posició dels socialistes. Sembla una provocació forassenyada quan Ayuso diu que “moltes vegades no es fa servir el català com una riquesa, sinó com una arma de divisió.” Però, en realitat, el govern d’Illa assumeix el fons d’aquesta mateixa idea quan, el mateix dia de presentar-se el Pacte Nacional per la Llengua, la portaveu diu que “la protecció d’una llengua en cap cas no ha d’anar en detriment d’una altra”. En l’aspecte lingüístic, la catalanofòbia d’Ayuso no és pas benzina per a defensar el català, sinó una excusa per a defensar que no hi ha cap conflicte lingüístic. I aquí, és clar, s’enllacen les dues Espanyes: la que vol provincianitzar la llengua i la que vol arraconar-la del tot. 

No sé si, de l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, al president Illa van incomodar-lo els càntics d’independència. Allò que, en tot cas, el desafiava de debò era la idea que la nació és inconcebible al marge de la llengua, molt ben explicada pel professor Pere Lluís Font. No hi ha pobles bilingües. “Si som una nació és perquè tenim una llengua pròpia.”