El president d’Esquerra, Oriol Junqueras, veu amb “un sa escepticisme” que el Tribunal Constitucional espanyol (TC) avali la llei d’amnistia en el ple del 24 al 26 de juny. El dirigent ha argumentat que no es volia avançar perquè l’experiència li havia ensenyat que podia passar qualsevol cosa. En aquest sentit, ha recordat que el Suprem ja va inventar-se un delicte de “malversació per pensament” perquè no va poder demostrar el delicte de malversació. “Hem vist coses al·lucinants i contràries al principi de dret i a la bona pràctica”, ha insistit. Junqueras, de fet, ha afegit que els magistrats que havien de votar potser ni tan sols sabien ara quines decisions prendrien.

El TC preveu de tractar el recurs del PP contra la llei d’amnistia en un ple monogràfic que tindrà lloc entre el 24 i el 26 de juny amb una majoria a favor d’avalar la norma. El president del TC, Cándido Conde-Pumpido, ja va avançar que hi hauria decisió sobre l’amnistia abans de l’estiu.

Al juny, hi ha prevists dos plens i és molt probable que aquest debat es faci en el de final de mes. Hi ha una majoria afí al PSOE de sis magistrats contra quatre, que fa preveure que s’avalarà la llei. El conservador José María Macías va ser recusat i l’ex-ministre Juan Carlos Campo es va abstenir.

Conde-Pumpido ja va apuntar a començament d’abril que el TC preveia de tenir enllestida abans de l’estiu la resolució sobre el primer recurs contra la llei d’amnistia, en concret, el del PP. Va assegurar que el tribunal respondria al recurs amb una sentència “argumentada i fonamentada”, en què estimaria allò que fos procedent i desestimaria allò que fos improcedent, deia.

Ell mateix, a més, ha rebutjat aquesta setmana la petició de suspendre el debat a l’alt tribunal sobre la llei d’amnistia fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no es pronunciï sobre qüestions prejudicials presentades per uns quants òrgans judicials.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha defensat la decisió del seu govern de tancar l’oficina comercial d’ACCIÓ a Tel-Aviv, després de pactar amb els Comuns aquesta iniciativa, que la formació d’esquerres havia promès d’impulsar. Durant la sessió de control, la presidenta del grup de la CUP, Laia Estrada, ha celebrat el tancament de l’oficina perquè era imprescindible, però ha retret a l’executiu que feia tard. “Ningú pot tenir dubtes de l’actitud del govern amb el que està passant a Gaza. Ningú”, ha replicat Illa, que ha afegit que l’executiu havia “pres les decisions que havia de prendre, quan les havia de prendre”.

El president de la Generalitat diu que el tancament s’ha fet ara perquè és quan s’havia de fer, i no abans. De fet, altres membres del govern, com els consellers d’Exteriors, Jaume Duch, i Empresa, Miquel Sàmper, van defensar-ne la continuïtat. Ara, però, l’executiu i el pacte amb els Comuns ha precipitat la decisió. Illa ha justificat que la Generalitat no defensava pas “una doble vara de mesurar”. “El que serveix per a Ucraïna serveix per a Gaza”, ha dit.

Per part de la CUP, Estrada ha recordat que la seva formació ja li va demanar el trencament de relacions institucionals i comercials amb Israel i el tancament de l’oficina al debat de política general. “Han calgut dinou mesos d’extermini, milers d’assassinats, la majoria infants i dones, bombardaments d’hospitals i que s’impedeixi l’arribada d’ajuda humanitària per a actuar amb coherència. Perquè si es denuncia un genocidi, vol dir que es trenquen relacions institucionals i comercials amb el país genocida”, ha sentenciat.

L’Ajuntament de Madrid vol impulsar un canvi urbanístic, que l’oposició ja titlla de nou pelotazo, per a permetre la construcció del Madrid Innovation Center, un projecte promogut pel Reial Madrid en uns terrenys que té en propietat al barri de Valdebebas. Per fer-ho, caldrà modificar el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) del 1997 i transformar l’ús actual –qualificat d’esportiu– en sòl terciari, destinat a oficines.

Segons que han confirmat fonts del consistori a El País, la iniciativa rebrà el suport de l’àrea d’Urbanisme, encapçalada pel regidor del PP Borja Carabante. Aquesta operació permetria de multiplicar el valor d’una part del solar que el club blanc no utilitza actualment.

El projecte es va presentar dimecres passat en un acte conjunt del president del club, Florentino Pérez, amb el batlle José Luis Martínez-Almeida i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Segons el que van explicar, la idea és construir un nou districte d’innovació en un espai de 850.000 metres quadrats situat a prop de l’aeroport i del recinte firal d’IFEMA. La inversió prevista supera els 8.500 milions d’euros.

El Reial Madrid aspira a atreure-hi grans empreses tecnològiques, centres de recerca i institucions acadèmiques amb l’objectiu de crear un entorn col·laboratiu que actuï com a motor de creixement econòmic. Amb tot, encara no s’han concretat quants edificis s’hi faran ni quants metres quadrats s’hi urbanitzaran.

El club va aterrar a Valdebebas després d’una altra martingala urbanística: la requalificació de l’antiga ciutat esportiva al passeig de la Castellana, que es va vendrere el 2001 com a sòl terciari i es va convertir en el complex d’oficines de les Quatre Torres. Des del 2005, el club disposa d’una parcel·la d’1,2 milions de metres quadrats al nord-est de Madrid. Les instal·lacions esportives n’ocupen uns 400.000, però ara volen aprofitar la resta, fins ara buida, per a fer-hi un pol d’innovació.

“El repte és construir plegats una gran ciutat tecnològica”, va dir Pérez durant la presentació, en què va defensar que aquest nou espai pot esdevenir referent europeu en innovació. L’any passat, les instal·lacions van ser batejades amb el nom de Ciutat Esportiva Florentino Pérez.

El batlle, per la seva banda, va celebrar l’aposta i va dir que el projecte podria convertir-se “en un dels grans motors de transformació de la ciutat de Madrid”. Però de moment, no ha aclarit si el canvi del PGOU afectarà totes les 85 hectàrees buides o només una part.

La iniciativa s’haurà de tramitar primer a l’ajuntament i després passarà pel filtre de la Comunitat de Madrid, que té les competències urbanístiques a escala regional. Ayuso, que va elogiar la proposta, va dir que “si es fa de la mà del Reial Madrid, anirà bé”.

Fa vuit anys, altres propietaris de sòl al mateix barri van proposar el Valdebebas Fintech District, una idea semblant que no es va arribar a concretar. Alguns d’aquells terrenys ja tenen ús d’oficines, però continuen sense activitat. En paral·lel, la comunitat i el consistori han intentat de dinamitzar la zona amb altres iniciatives, com ara la construcció d’un circuit de Fórmula 1.

Aquest nou moviment urbanístic coincideix amb el gran esforç inversor que el Madrid ha fet per a remodelar el Santiago Bernabéu. Segons els comptes del 2023-2024, ja s’hi han destinat més de 1.160 milions d’euros. El canvi de qualificació de Valdebebas podria obrir una nova via d’ingressos, però la modificació del PGOU pot trigar anys a concretar-se.

Des de l’oposició municipal, hi ha crítiques per aquest canvi d’usos. Rita Maestre, portaveu de Más Madrid, considera que es tracta “d’un pelotazo en tota regla”, i recorda que el sòl té ús esportiu privat, cosa que impediria d’aixecar-hi oficines si no es fa una modificació explícita. “Florentino Pérez vol rendibilitzar el patrimoni del club, i Almeida el rescata amb una operació que només afavoreix un ús lucratiu.”

També el grup socialista posa el focus en la connexió entre els promotors i les facilitats legals que s’han fet a mida. Antonio Giraldo, portaveu del PSOE en urbanisme, assenyala que l’última llei òmnibus ja incloïa canvis per facilitar aquest tipus de projectes. “Tot sembla pensat per afavorir grans propietaris com Acciona i ACS, empresa presidida per Pérez, que curiosament també s’han adjudicat la Ciutat de la Justícia, just al davant”, diu. “Ara com ara, només hem vist uns renders i dues xifres. No sabem res de com es durà a terme tècnicament aquest projecte.”

El jutge Manuel Marchena, que va encapçalar el tribunal del judici contra l’1-O, és en plena ronda mediàtica per a promocionar el llibre La justicia amenazada (Espasa), on assegura que dissecciona els principals problemes del sistema de justícia espanyol. “S’equivoca qui vegi en aquest llibre una amenaça. Aquest llibre no està escrit en contra de ningú. És el resultat de la meva experiència de més de quaranta anys al servei de l’administració de justícia”, ha dit a l’ABC.

Ara, ha estat en un altre diari, concretament El Mundo, on ha expressat el seu lament encobert per no haver aconseguit de jutjar Carles Puigdemont. En aquest sentit, ha denunciat l’excés de càrrecs polítics amb aforament. “No creu que la legió d’aforats que presenta el sistema abona la desafecció ciutadana per considerar-lo un privilegi anacrònic?”, li pregunten. “Coincideixo plenament amb vostè”, respon.

Dit això, Marchena va una mica més enllà i llança un dard cap al cor de la UE, tenint en compte que el Suprem ha estat incapaç d’extradir Puigdemont (fins i tot quan no ha estat eurodiputat): “Em sembla molt significatiu que en la Unió Europea s’hagi creat també una legió de representants polítics aforats. L’aroma de privilegi és molt intensa”.

La lawfare i la pau social

En la mateixa entrevista, Marchena nega l’existència de la lawfare a l’estat espanyol i compara la situació de suposada persecució dels jutges amb els EUA de Donald Trump. “És el reflex fidel d’allò que passa quan el populisme s’enfronta a qualsevol intent de control. La societat espanyola s’està familiaritzant amb una normalitat que és patològica. Els atacs als jutges, incorporant fins i tot acords polítics que parlen de lawfare, tenen un efecte demolidor en la credibilitat de la justícia. I crec que es posa en risc la pau social”, diu.

La Generalitat tancarà de manera immediata l’oficina a Tel-Aviv arran d’un acord amb els Comuns, segons que ha avançat Catalunya Ràdio i ha confirmat l’ACN. Es tracta de l’oficina comercial d’ACCIÓ a la segona ciutat més gran d’Israel, que fa deu anys que es va obrir. L’anunci l’han oficialitzat el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i la dirigent dels Comuns al parlament, Jéssica Albiach, just abans del començament del ple a la cambra.

El tancament d’aquesta oficina és una promesa que ja havien fet en campanya electoral els Comuns, socis d’investidura del govern de Salvador Illa.

“Què més havia de passar?”

Albiach ha celebrat el tancament de l’oficina. En una conferència de premsa, ha defensat el pacte després de negociar ella mateixa amb el president de la Generalitat. La dirigent ha dit que la massacre requereix respostes, i que Catalunya no podia seguir impassible davant l’apartheid d’Israel a Gaza: “La pregunta és per què no abans? Què més havia de passar? Si no era ara, quan?”.

Albiach ha denunciat l’extermini de la població civil i la colonització i neteja ètnica d’Israel contra els territoris ocupats. El tancament immediat de l’oficina es farà efectiu les pròximes hores.

El conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, va defensar el 9 d’abril al ple mantenir l’oficina de Tel-Aviv oberta: “Tancar-la no s’ajusta al que necessitem”.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Bàrbara Vidal va ser una peça clau en l’engranatge de l’operació de sortida del president Carles Puigdemont. Va ser l’encarregada de conduir el famós cotxe blanc amb què Puigdemont va sortir de l’Arc de Triomf de Barcelona. Fins ara no n’havia parlat. Però ahir va participar en l’acte de presentació del llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, el primer volum de la col·lecció dels Llibres de VilaWeb. En l’acte, Josep Nualart va entrevistar Bàrbara Vidal, una conversa en què va donar molts detalls dels fets del 8 d’agost. A continuació us n’oferim la transcripció i també l’opció de veure-la en vídeo.

Podeu comprar el llibre Tres dies d’agost a la Botiga de VilaWeb o subscriure-us a Llibres de VilaWeb

—Qui és Bàrbara Vidal?
—No sóc ningú. Sóc una persona compromesa ideològicament amb la causa independentista, amb la justícia. Tinc molt sentit de la justícia. El Primer d’Octubre vaig defensar una escola i vaig anar a la Jonquera. I un dia vaig pintar un llaç groc a terra, però això és el màxim activisme que havia fet.

—I aleshores arriba el 7 d’agost…
—El 7 d’agost al vespre, em diuen: “El president és aquí i algú l’ha de portar, l’ha de treure d’allà. Perquè farà un parlament a l’escenari, i algú l’ha de treure d’allà i portar-lo al parlament.” I em van dir: “Ho vols fer?” De cop, va ser: “Uau, quina pregunta!” Vaig pensar-m’ho, però no gaire. El fet que m’ho preguntessin volia dir que confiaven que jo ho podia fer i només per això, i per les meves conviccions, vaig dir que sí de seguida. Sense plantejar-me “I si…” Va ser bastant immediat.

—Llavors vas veure clar què havies de fer d’ençà del principi.
—Vaig dir “d’acord” també perquè m’ho demanaven com a Bàrbara i no com a Bàrbara que va amb cadira de rodes. No hi entrava en joc la cadira, en cap moment. Va ser circumstancial. I penses: “Confien en mi, potser no tenen ningú més a la llista, també pot ser. Tothom fa vacances.” I llavors em diuen: “Ara has de portar el cotxe al pàrquing de sota l’Arc de Triomf i assegurar-te si demà estarà tallat o què. L’endemà, et plantes allà, amb temps. El president Puigdemont sortirà, el puges al cotxe i tu el portes cap al parlament, per l’entrada de Nàpols.”

—Aquest era el pla. Llavors hi vas el dia 8, abans de l’acte.
—Vaig anar-hi amb temps i vaig deixar-hi el cotxe. L’hi vaig portar el dia abans, a les vuit del vespre, i després tenia un sopar. I pensava: deixo el cotxe i llavors me’n vaig al sopar. Tinc una moto que s’enganxa a la cadira i la converteix en tricicle elèctric. M’ho emporto. Així, en acabat me’n puc anar a casa sense taxis ni històries. Hi vaig anar, vaig carregar la moto al maleter i cap allà. Al pàrquing, em diuen que estarà obert vint-i-quatre hores. Agafo la cadira i vaig cap al sopar. Nerviosa, perquè sí que comences a pensar en els riscos. Perquè hi pujarà el president Puigdemont, la persona més buscada del país. Sembla mentida, però és així. Davant de no sé quants periodistes i policies. Pujarà al cotxe i en aquell moment estarà sol i poden passar coses. Des d’un sonat que tiri un còctel Molotov, gent que es llenci a sobre o una càrrega policíaca. Que jo amb la cadira no m’esmunyo fàcilment.

—Això sembla impossible. En el llibre expliquem que hi ha un moment que Jordi Turull pregunta: “Quines possibilitats hi ha que això surti bé?” I li diuen que cap. I diu: “D’acord. Som-hi.” I, tot i l’envit de fer una cosa gairebé impossible, vas preparar una llista de cançons.
—El dia abans estava nerviosa. I quan conduïa em vaig posar música, que em relaxa, i em vaig posar a cantar. A la nit, a casa, no podia dormir, pensant en tot. De fet, pensava: “És molt probable que el detinguin abans i no pugi al cotxe. I que hagi anat a l’aparcament i pagat el tiquet i ja està.” Dic: “Segurament no arribaré a fer res.” I llavors vaig dir: ostres, si puja, estarem nerviosos i hauré de posar música, perquè crec que va bé. I vaig preparar una llista de tres o quatre temes. Jo sé que al president li agrada molt una cançó que es diu “Anna”, que és del grup on canto. Una cançó tranquil·la. Vaig triar-ne una altra del grup. I després l’última, vaig pensar: “Si entra al parlament, cal un tema èpic.” I vaig triar un tema d’Oques Grasses que es diu “Elefants”.

—Situem-nos al dia 8, al matí. A quarts de nou ja baixes al pàrquing.
—Arribo allà i penso que és molt d’hora. Tinc temps. Vaig a l’Arc de Triomf amb la moto i dic: “Baixo, ja.” Encara faltava mitja hora. Vaig baixar-hi i només d’arribar a baix vaig notar aquella calor dels pàrquings subterranis a l’estiu. Horrorós. Vaig pensar: “No passa res, tens una feina a fer.” Cap allà, com un soldat. I ho vaig carregar tot i em vaig asseure al cotxe a esperar, amb les finestres obertes. No havia pogut esmorzar dels nervis. Vaig agafar fruita seca i vaig pensar: “Que no t’agafi un desmai.” Vaig encendre la ràdio per saber què passava, i ja parlava el president. I res, vaig esperar que acabés el discurs i el senyal per a sortir.

—El senyal va arribar.
—Llavors la qüestió és que van dir de pujar en Turull i en Puigdemont, tots dos. Normalment, la cadira de rodes es carrega al seient del darrere, almenys les rodes. Al davant no hi caben bé. Quan em van dir que pujarien tots dos, vaig haver de carregar la cadira al davant. Vaig fer el muntatge, que després va sortir que si portava una bombona de butà o una roda de recanvi, i no… Llavors vaig sortir. Hi havia molta gent i costava avançar, però vaig pensar, potser ja forma part del merder i que pugui passar desapercebut. Perquè sortia caminant, tal qual, és a dir, no anava disfressat, ni portava barret, ni res. Jo vaig estar una estona esperant quieta, parada, que vaig pensar: “Ai, triguen massa.” Potser van ser tres segons, però quan esperes i no tens ningú davant, se’t fa lent. Però de cop vaig sentir que s’obria la porta i el president ja era a dins. I llavors va venir en Turull i no sé per què va fer la volta per entrar a l’altra banda. He de dir que en Turull estava fotut, es trobava molt malament. No sé si ho puc dir, però jo ho dic. Va tenir un còlic nefrític, feia dos dies que estava fatal. Ja em fotrà l’esbronc si no ho podia dir, però jo crec que és important perquè, en fer la volta –que hauria tingut més lògica que entrés pel mateix seient, per la mateixa porta; a més, el president li havia fet lloc– es va trobar que el meu cotxe és una Honda que té les manetes de les portes del darrere integrades a les finestres. I jo ho vaig avisar, per a la gent que hauria d’obrir la porta. En Turull en principi no ho havia de fer. Llavors a ell no li ho van dir i quan va anar a la banda del copilot, a la porta del darrere, no va trobar la maneta i llavors va intentar entrar per davant. I va obrir i es va trobar la cadira de rodes. Feia cara de: “I ara què faig?” I li van dir: “No, no, la maneta és dalt.” Llavors va entrar. Potser van passar quatre o cinc segons, no va ser gaire, però era a la part més exposada del cotxe. Aquests cinc segons podien ser crucials. Segurament, va ser allà que ens van veure…

—Llavors arrenques el cotxe, tranquil·lament, i t’incorpores a l’avinguda de Vilanova, que és aquest carrer que va en direcció a l’estació del Nord. I el semàfor es posa en ambre?
—Sí, vaig sortir a poc a poc, vaig pensar que no havíem de cridar l’atenció. Que no fugim enlloc, anem cap al parlament. Vaig sortir tranquil·la. A més hi havia molta gent, hi havia una nena amb la bicicleta… Quan vaig arribar a aquell semàfor, vaig dubtar, però es va posar groc i, amb la idea de “tu has d’anar tranquil·la…”, potser em vaig tranquil·litzar massa, però vaig parar. Llavors aquell semàfor, és clar, era un punt de nervis màxims.

—Just acabàveu de sortir… Éreu molt a prop de l’Arc de Triomf.  És a la cruïlla amb el carrer de Roger de Flor, aquest semàfor.
—El semàfor aquell trigava molt. Hi va haver un moment que en Turull em diu: “És verd.” I jo: “No, no és verd.” I llavors: “Ai, no, no.” Vaig pensar: “Hòstia, aquest semàfor dura molt.” I vaig dir: “Ui, la llista de cançons.” Vaig posar-la. Em sembla que darrere devien pensar: “Què fa, aquesta?” Però bé, el semàfor era vermell, és que tampoc no podíem fer res més.

—En aquell moment no ho sabies, però darrere teu, uns quants metres darrere teu, passaven moltes coses.
—Jo havia mirat pels mirallets, però una de les coses que passaven era el meu angle mort, segur, perquè jo mirava, menys quan buscava la llista de cançons. En un moment determinat, en Turull diu: “Aquest ens ha vist.” I jo llavors veig un paio al costat que em feia uns senyals així: amb una mà feia com si telefonés i amb l’altra indicava que tirés endavant. Vaig pensar: “Ara què em diu aquest? Que tiri?” Però allà hi ha la Guàrdia Urbana. Jo què sé, dic: “Mira, jo no faig cas de ningú, jo a la meva, que tinc unes instruccions i ja està.” I no li vaig fer cas.

—Ara aquí t’interrompo. El primer cop que vaig parlar amb la Bàrbara per poder fer aquest llibre em va explicar això, tal qual. I l’endemà d’haver parlat amb ella, vaig anar a parlar amb un senyor que m’havia dit que ell era per allà. I arriba un moment que aquest home diu: “Sí, jo vaig veure que hi havia un noi molt alt que havia sortit darrere del cotxe blanc i que anava parlant per telèfon dient: “Tango, Mike, Tango”, tal com si cantés les lletres de la matrícula. Semblava un guàrdia civil, perquè parlava en castellà.” Ell va pensar que ho havia d’impedir, i es va posar a empaitar-lo. Ho va fer ell tot sol. L’altra persona era un mosso d’esquadra de la Comissaria General d’Informació que anava de paisà, anava corrent darrere el cotxe. I darrere d’aquest mosso hi havia aquest senyor, gesticulant, cridant, dient-li de tot. Fins que arriben al semàfor i s’aturen. I llavors aquest senyor continua el relat i em diu que, veient que el mosso s’aturava, va voler avisar els de dins. I m’explica que feia els gestos que m’havia descrit la Bàrbara.
—Quadra, eh? El semàfor era molt llarg. Vaig pensar que si havia d’anar recte, hauria de poder tirar perquè no podia passar ningú més. Per a girar, no, però per a anar recte hi hauria d’haver un semàfor diferent. I aquí va ser quan vaig dir: “Aquest semàfor dura massa, tiro.” Llavors, en aquell moment, em diu en Turull: “És vermell!” Li vaig dir que no passava res, que estiguessin tranquils. I vaig tirar. Tots els semàfors es van posar vermells. Tots. Tots.

—Vau anar continuant pel carrer de Nàpols, vau baixar cap avall, en direcció al parlament, però va arribar un moment en què et van dir: “No, parlament, no.”
—Hi ha un canvi de plans, i em diuen: “Anem a un pis.” I em van fer girar i vam anar a una altra banda. I jo els vaig deixar en un pis. I, a partir d’aquí, com que havíem vist senyals –una persona segur que ens havia vist–, vam pensar que era molt probable que ens haguessin identificat el cotxe. Me n’havia d’anar d’aquella zona, i me’n vaig anar a donar voltes. Me’n vaig anar a voltar, una mica amb l’adrenalina.

—A voltar sense un rumb gaire clar, oi?
—Vaig encendre la ràdio, a veure què passava. Vaig pensar que així em distrauria. Vaig començar a sentir els tertulians, que deien que no hi era. I jo vaig pensar: “No, no, és clar, aquí no hi és.” Deien que devia entrar per una altra porta. Fa riure, a vegades. No, realment aquí no hi és. I jo: “No, no, és clar, aquí no hi és…”

—Hi ha un moment que ja no saps per on voltar. Vas voltant per la ronda de Dalt i decideixes de sortir pel túnel de la Rovira. Allà hi ha una càmera de baixes emissions que fa una foto. Dies després, Albert Batlle va dir: “Teníem una foto del cotxe de Puigdemont al túnel de la Rovira”, com si Puigdemont hagués marxat per allà. Però no, era la Bàrbara que ja no sabia per on anar…
—Era el meu cotxe! Allà penso: “Necessito distreure’m i parar.” I vaig pensar en una amiga que viu per allà. I li dic: “Ets per aquí, fem un cafè?” Vaig aparcar en un xamfrà de càrrega i descàrrega, perquè puc fer-ho amb la targeta de minusvàlid; i vam anar a fer el cafè. Ella em feia la conya: “Nena, què passa?!” “Sí, sí, ara escoltava la ràdio”, li vaig dir. I ella em va dir: “Que el tens al maleter?” Quan surto de fer el cafè veig que hi havia un vigilant davant del meu cotxe. Dic: “Ostres!, em multa, però jo he posat la targeta…” Podia ser que em multés o bé que hagués descobert el cotxe, perquè ens buscaven. Però jo en aquell moment no n’era conscient. Vaig pensar en la multa. L’agent em va dir que feien una comprovació perquè hi ha targetes duplicades.

—I allà es va acabar. Però com van anar els dies posteriors? Què passa a partir del 9 d’agost? Perquè es va difondre la imatge del teu cotxe i es va filtrar informació sobre la teva identitat.
—La mateixa tarda, ja comencen a sortir notícies pertot arreu, en diaris fatxes, espanyolistes. Vaig al·lucinar bastant, perquè deien el meu nom i cognoms. No el diuen en cas de violadors i assassins i, en canvi, deien el meu nou i cognom… Hi van plantar tot el meu currículum, allà. No hi van posar l’adreça perquè no la devien saber. Jo havia de passar desapercebuda, jo no sóc ningú. I no hi comptava, amb això. Em van aconsellar que no em quedés sola, per si em venien a detenir. Potser em citarien a declarar. Si em venien a buscar en algun moment, millor que no estigués sola. M’acompanyava tothom a tot arreu. No vaig agafar el meu cotxe durant una setmana, perquè també va sortir la foto a Twitter i la meva matrícula es veia. Com que no tinc gaires xarxes socials, em vaig blindar bastant, en aquest sentit. A la feina vaig demanar de teletreballar durant dos o tres dies, perquè després tenia una setmana de vacances. Va baixar una mica el suflé i quan vaig tornar ja estava més tranquil·la.

—Els Mossos d’Esquadra havien començat una investigació. Hi va haver detencions, una el dia 8 i una altra el dia 9, d’agents del cos investigats per aquests fets. I en aquesta investigació hi havia el teu cotxe i qui eres tu. El dia 9 aquesta informació es va filtrar als mitjans.
—No entenc la investigació que fan els Mossos, perquè és utilitzada només per grups propers al franquisme i a la ultradreta espanyola. No entenc en quin costat pretén situar-se el cos dels Mossos.

—Aquesta investigació judicial l’apuntalen acusacions de l’extrema dreta, que són Hazte Oír i Vox, admeses com a acusació. Són qui demanen més diligències i són actives en aquesta persecució judicial. Parlaves d’aquests dies posteriors, en què tot plegat es va anar diluint…
—El meu germà em va dir que sort que no tenia Twitter, perquè Déu n’hi do. Quan vaig tornar de vacances, al cap de tres setmanes, i vaig entrar a Twitter amb un altre compte, hi vaig veure un assenyalament molt fort. Em va arribar un missatge a Instagram que deia: “Traïdora.” Veia fotos a Twitter amb la meva cara on es dedicaven a repiular notícies de mitjans espanyolistes. Alguna deia: “Mireu, és ella. Si la trobeu pel carrer, en un semàfor, ajudeu-la a creuar. Empenyeu fort quan sigui vermell.” En aquell moment em feia més riure. Bé, riure no, però pensava que era aquest activisme de sofà, de molta fatxenderia, però que aquests no s’atreviran a fer res, perquè ells només ho piulen perquè ho faci un altre. No em vaig preocupar, però realment és bèstia. I també volia comentar que no em vull imaginar els nervis del president i d’en Turull, perquè a en Turull li podien revocar l’indult i el president anava d’una banda a una altra confiant en la gent que s’anava trobant…

—Llavors, Bàrbara, vas viure tota aquesta experiència, i finalment l’has volguda explicar.
—Sí, va ser tot un tema, això. Per una banda, perquè sortien uns altres llibres i reportatges, i sortien mentides, i se centraven molt en la cadira de rodes, i també molts tweets que deien: “Com que és minusvàlida, pot aparcar on vulgui.” No m’interessava aquest relat. I pensava que si sortien explicacions d’altres mitjans, per què no havia de sortir la nostra?

—Has cregut que no te n’havies d’amagar, d’això.
—És clar, no he fet res mal fet. No m’interessa ser una persona pública, però vaig pensar que això s’havia d’explicar. Perquè, a més a més, el president va arribar caminant i va sortir caminant. Era molt difícil que tot això funcionés, no fugia ningú. Però en realitat hi havia molta gent allà, vigilant i controlant, era el punt de mira de tot l’estat, i, en canvi, va sortir. Es va poder fer gràcies a molta gent voluntària, com jo, que van ser-hi, no van qüestionar la instrucció que els donaven i van fer les coses per convicció. I pensava que això s’havia d’explicar, perquè si es treballa bé i amb intel·ligència podem fer moltes coses tots. Llavors, una part de la raó d’explicar-ho és aquesta: que vegem que es poden fer coses.

—Vas dir que tenies ganes d’explicar-ho per sacsejar una miqueta els ànims.
—Sí, estem tots una mica endormiscats. I és normal, perquè estem tots decebuts. Però jo vaig tenir un accident ja fa molts anys i sé què és tenir traves a la vida. També sóc de queixar-me, i de rondinar, i m’he trobat moltes dificultats en moltes coses, però les coses no se solucionen amb la queixa –que també hi ha de ser–, sinó treballant. I, per tant, penso que hem de continuar treballant.

Els Jocs dels Petits Estats d’Europa tornaran a Andorra aquest mes de maig amb una novetat destacada en l’àmbit polític: la celebració d’una cimera de caps d’estat i de govern dels nou països participants. La trobada es farà el matí del 26 de maig, hores abans de la cerimònia inaugural a l’Estadi Nacional. Segons que ha explicat el cap de govern andorrà, Xavier Espot, la reunió vol “crear sinergies i conformar una declaració conjunta per treballar junts en el context europeu i fer sentir la nostra veu”.

La dimensió institucional dels Jocs s’ampliarà també amb una reunió de ministres d’Esports, encapçalada per la titular andorrana, Mònica Bonell, que té com a objectiu establir línies de cooperació esportiva entre els estats participants.

Els Jocs dels Petits Estats són un esdeveniment multiesportiu biennal que es va idear el 1984 i que es va inaugurar un any després a San Marino. Reuneix els comitès olímpics nacionals dels estats europeus amb una població inferior al milió d’habitants, tot i que Xipre hi participa com a excepció, perquè quan es van crear els Jocs la seva població era inferior a aquesta xifra. Fins al 2009, el grup tenia vuit membres. Llavors s’hi va afegir Montenegro, convertint-se en el novè país integrant.

En aquesta nova edició, que se celebrarà entre finals de maig i principis de juny, Andorra donarà la benvinguda a Malta, Xipre, Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Mònaco, Montenegro i San Marino. No és la primera vegada que el país acull els Jocs: ja en va ésser la seu el 1991 i el 2005.

L’esdeveniment portarà a Andorra més de 1.000 atletes, entrenadors, delegacions i personalitats de tots els països participants. Les competicions inclouran dinou disciplines d’estiu reconegudes en l’àmbit olímpic, com ara atletisme, judo, vòlei, ciclisme, bàsquet, karate, rugbi 7, tir, tenis, tenis de taula i natació.

Pel que fa a la resposta del públic, el comitè organitzador ha informat que ja s’han venut 2.000 de les 2.500 entrades disponibles per a la cerimònia d’obertura, en només pocs dies des que es van posar a la venda, el 15 de maig. Els tiquets tenen preus populars, d’entre 10 i 20 euros.

Viatge a la Vall d'Aran - Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

L’Ajuntament de Barcelona ha executat la compra de l’edifici de la Casa Orsola per 9,2 milions d’euros, un cop aprovat el conveni de col·laboració amb l’entitat Hàbitat3. A més, ha anunciat que posarà nou pisos a disposició del parc públic d’habitatge.

El Sindicat de Llogateres fa una crida a teixir aliances i estendre “l’efecte casa Orsola” a tot Barcelona

L’acord arriba tres mesos després que el consistori anunciés que adquiriria el bloc, arran del moviment social que s’havia creat a conseqüència del procés de desnonament que s’havia iniciat contra Josep Torrent, un dels veïns.

Els nou pisos que passaran al parc públic són dos que actualment són buits i set més que tenen contractes de lloguer de temporada, els quals no es renovaran quan vencin.

La casa és un conjunt format per dos edificis: un al carrer del Consell de Cent i un altre al carrer de Calàbria. En total, suma vint-i-sis habitatges habitables i quatre locals comercials. Els pisos restants queden fora del parc públic per diverses situacions: set tenen contractes de lloguer indefinit, cinc més tenen contractes vigents i cinc estan pendents de demanda o immersos en procediments judicials.

Segons que ha explicat l’ajuntament, aquests contractes vigents es mantindran o es formalitzaran novament segons la legislació d’arrendaments urbans, valorant cas per cas.

El consistori assegura que ha adquirit el bloc per un preu un 30% inferior al de mercat al barri de la Nova Esquerra de l’Eixample. Ha comprat el 45,68% de la finca, mentre que Hàbitat3 n’ha adquirit el 54,32% restant.

Robert Chapman va ser un nen que no entenia què deia el professor, era callat i al pati estava sol. Va créixer als noranta en un barri pobre de Londres i fins que no va arribar a la joventut no va entendre que la seva manera particular d’entendre el món i la seva classe social l’havien estigmatitzat. Format en filosofia, s’ha especialitzat en la teoria de la neurodiversitat, la bogeria i la discapacitat. El 2023 va escriure l’assaig Empire of Normality: Neurodiversity and Capitalism (traducció espanyola: El imperio de la normalidad, Caja Negra, 2025), en què reflexiona sobre la història de la salut mental i l’explotació. Un llibre que parla sobre l’origen del paradigma de la patologia i de la lluita de les persones neurodivergents no tan sols per a aconseguir drets, sinó també per a avançar cap a una societat postcapitalista. Llums estridents, sorolls forts i multituds tan presents en la societat contemporània poden representar una forta agressió per a certes persones que reclamen de ser reconeguts i que volen que deixem de percebre els humans com una màquina que sempre ha d’anar a ple rendiment. Hem parlat amb ell amb motiu de la conferència que ha fet al CCCB de Barcelona.

—Fins ara no hem pensat en termes de neurodiversitat.
—Vivim encara en un paradigma de la patologia. És el paradigma dominant en la psiquiatria i la medicina.

—I què vol dir?
—Es pensa en termes de normalitat o anormalitat quant al funcionament del cervell. És una idea que s’estableix al segle XIX i no solament en el món científic. També és una idea cultural. És una idea que estructura el món entorn d’una estatística, d’una població mitjana. Per exemple, els treballadors són valorats segons la productivitat. A l’escola ens avaluen segons les notes i els exàmens. El paradigma de la patologia ho estructura tot i també les cures al final de la vida.

—On ens porta la visió patològica?
—Aquest paradigma acaba devaluant les persones que són atípiques. Contribueix a l’estigma i la discriminació. Fa que sembli que els problemes que tenen els neurodivergents són tan sols problemes naturals. Que són problemes inevitables. I els hem de tractar amb medicaments per fer-los més normals.

—Aquest paradigma canvia?
—Sí. S’intenta construir una nova manera de veure el món, encapçalada per persones neurodivergents, autistes o amb TDAH. La idea és que les persones són diverses i que el nostre funcionament no tan sols és determinat per les nostres habilitats individuals, sinó per la manera com ens relacionem amb el món i com s’estructura el nostre entorn.

—Quins canvis veurem en un futur gràcies a la perspectiva neurodivergent? Potser en els programes escolars o en el sistema mèdic?
—Si prenem l’exemple de l’escola, hi ha maneres diverses d’escolaritzar, però tendeix a haver-hi un gran èmfasi en les proves estandarditzades. Un enfocament segons el paradigma neurodivergent començaria dient: “Bé, la gent processa el món de maneres diferents, la gent aprèn de maneres diferents, la gent pensa de maneres diferents.” Per tant, una prova estandarditzada no capturarà mai la realitat, més aviat la desvirtuarà. Ens farà semblar que podem ser classificats d’una manera que no reflecteix la naturalesa real de la humanitat i la nostra diversitat. Crec que tot just ho comencem a veure ara, com més va més drets tenen les persones amb discapacitat. Hauríem de fer canvis en les avaluacions i en la manera d’estructurar l’aula. Ara, si ens ho prenem seriosament, els canvis hauran de ser més profunds.

—Quins són aquests canvis més profunds?
—Al llibre dic que molts d’aquests problemes es relacionen en última instància amb el capitalisme. El capitalisme té aquest èmfasi extrem en la competència. Socialment, som treballadors potencials. A l’escola es potencia una educació orientada al món del treball. Si realment volem abraçar un paradigma de neurodiversitat i alliberar les persones neurodivergents d’aquestes pressions, haurem de fer canvis profunds en el sistema econòmic. Haurem d’entrar en algun futur postcapitalista que no tingui aquesta obsessió en la competència i a mesurar tothom en relació amb els altres.

—Vau créixer a Londres als anys noranta. En aquell moment no sabíeu que éreu neurodivergent.
—Vivíem en un lloc on hi havia moltes drogues, feina sexual i bandes. No teníem diners. A l’escola sentia que era completament impossible d’aprendre. Tampoc no tenia suport a casa. Els meus problemes escolars tenien relació amb la classe social, però també amb el fet de ser autista. Era un entorn sensorial aclaparador. Les llums brillants, els sorolls feien impossible de sentir la veu del professor o processar allò que deia. D’adolescent vaig viure al carrer. Venia cànnabis per guanyar prou diners per a sobreviure. Vaig entrar en una família d’acollida quan tenia quinze anys. Era una família molt solidària. Vaig poder anar a la universitat i em vaig decidir per la filosofia; volia que m’ajudés a entendre per què el món era un lloc tan caòtic i confús.

—Dieu també que aquest imperi de la normalitat ha afectat més col·lectius i que té vinculació amb la lluita de descolonització o queer.
—Crec que és impossible d’entendre-ho sense tenir en compte no únicament el capitalisme, sinó també del colonialisme i l’imperialisme. Aquest imperi de la normalitat sorgeix en un context en què els europeus volen justificar la colonització d’unes quantes parts del món, com l’Àfrica i Amèrica. Són idees que connecten amb les de la superioritat racial. Aquesta idea que hi ha persones amb més capacitats que altres es va desenvolupar en aquest context. A les plantacions d’esclaus de Jamaica es veuen intents molt primerencs de mesurar la productivitat dels treballadors en un sentit científic. Era una manera de justificar l’explotació de treballadors esclaus per millorar la productivitat. La gent pensava que les races podien degenerar, hi havia preocupacions sobre la barreja racial. Per això, les persones amb discapacitat, especialment amb discapacitats hereditàries, eren vistes com un signe de deteriorament.

—Quina relació hi té la vostra lluita, amb el feminisme?
—Aquest model de classificació també afecta les dones. Són models que tendeixen a conduir a una aplicació molt estricta dels papers de gènere i qualsevol que els trenqui és castigat, es veu com a anormal. Hi ha programes científics semblants o pseudo-científics i, en última instància, també hi ha intents semblants de corregir la gent. Les teràpies més utilitzades per a l’autisme es podrien assemblar a la teràpia de conversió gai. Són teràpies que fan servir un sistema de càstig i recompenses per mirar de fer la gent normal. Si actuen de maneres considerades anormals, els castiga. Si actuen amb més normalitat, reben una recompensa. Es tracta de canviar els éssers humans, esborrant totes les maneres de ser diverses.

—Veig que ara els partits d’extrema dreta com el de Milei, a l’Argentina, proposen de tornar a velles classificacions capacitistes, fent ús dels termes “idiota” o “imbècil”. Què me’n dieu, d’aquest retorn al passat?
—Vivim una reacció global contra els drets contemporanis de les persones amb discapacitat. Això vol dir que moltes persones amb discapacitat, tant neurodivergents com amb discapacitats físiques, poden demanar adaptacions al lloc de feina. Això altera una certa idea d’una jerarquia natural que molts governs volen imposar, especialment els més conservadors i d’extrema dreta. No volen perdre els privilegis. Volen eliminar aquests drets perquè diuen que interfereixen en la productivitat.

—D’una altra banda, dieu que cal el diagnòstic de persones neurodivergents o autistes.
—L’antipsiquiatria és un moviment que no té pas una coherència única. Abasta tot l’espectre polític. Hi ha versions d’extrema esquerra a extrema dreta. Jo no és que vulgui defensar la psiquiatria, sinó que pensar que els “autisme” o “TDAH” són etiquetes inventades ens porta de nou a la idea de la moral individual. No ens ajuda a organitzar-nos o a resistir-nos-hi, és tan sols una altra manera d’individualitzar. Són problemes sistèmics, i els hem de veure amb una lent de dominació, explotació i opressió. L’autisme, per exemple, no és sols una categoria natural, és una construcció; però això no vol dir que no sigui real. Qualsevol cosa és una construcció. La raça també és una construcció. I, així i tot, si neguem com funciona realment el racisme no farem que desaparegui. Per tant, crec que és important de reconèixer la realitat de fets com l’autisme o la depressió, però evitar aquesta mena de psiquiatria estàndard, que parla únicament de desequilibris químics al cervell.

—Què en penseu de les teràpies psicològiques individuals i de la proliferació d’orientadors (coaches)?
—Vull reconèixer que algunes d’aquestes teràpies són útils a escala individual i això és important. És important que la gent pugui accedir-hi i, especialment, que siguin finançades pel sistema públic mentre siguin necessaris. Però no resoldran els problemes més profunds, les desigualtats estructurals més profundes. Si no ho tenim en compte, les formes de dominació es continuaran intensificant i això serà pitjor a llarg termini. Hem d’allunyar-nos dels enfocaments medicalitzats i avançar cap a l’organització col·lectiva com a persones neurodivergents.

—Creieu que el col·lectiu neurodivergent es va organitzant?
—Aquest moviment va començar a l’època dels noranta i dos mil, quan la gent es va interconnectar gràcies a les xarxes socials. Els havien dit que era un problema individual, però en van prendre de consciència i es va promoure la idea que més enllà de la norma cada individu floreix de manera heterogènia. Per tant, si algú no floreix caldrà canviar l’entorn.

—Un enfocament artístic a l’escola permetria als estudiants de créixer en la diversitat?
—Suposo que no hi ha una sola manera. Seria molt útil per a algunes persones, però per a unes altres no. Hi haurà enfocaments que ara ni tan sols podem imaginar.

—Dieu que les persones autistes podrien encaixar més en entorns tecnològics o en la informàtica.
—Sí, és cert que hi ha múltiples possibilitats.

—Tota aquesta idea de rendiment sorgeix amb l’assumpció de Descartes que els humans funcionem com una màquina.
—El capitalisme ens ha portat a veure’ns com a màquines. I com que hi ha una divisió del treball cada vegada més gran, això ens fa pensar en un cos format de moltes parts que poden funcionar o estar espatllades. Aquesta concepció mecanicista s’ha anat consolidant cada vegada més. Potser ha estat útil per a la medicina moderna, però crec no ho hauríem d’acceptar com a definició final de l’ésser humà.

The Washington Post · Louisa Loveluck, Zakaria Zakaria i Salwan Georges

Damasc. El règim d’Al-Assad va convertir Síria en un estat de delators, amb un sistema de vigilància que va fer que el país es girés contra si mateix. Els veïns i companys de feina s’espiaven els uns als altres a cada barri i lloc de feina: què deien, on anaven, qui sopava a casa.

Després de més de mig segle, aquell règim asfixiant es va esfondrar d’un dia per l’altre, el desembre passat, quan les forces rebels van avançar cap a Damasc. Allò que en resta és una societat marcada per la desconfiança i la traïció, amb la pregunta persistent de qui havia col·laborat, en silenci, amb la tirania dels Assad.

En un sol carreró, les ferides de la traïció continuen obertes.

Hamdy al-Barbary era al terrat cuidant un grup de coloms quan va sentir com una bala li passava a frec de la cara. Es va ajupir, va esquivar una altra bala per poc, i va caure enrere mentre corria cap a l’escala. De seguida va saber d’on havien sortit els trets.

Els veïns menyspreaven el seu pare, Abu Ayman, forner, a qui titllaven d’informador del règim d’al-Assad durant la llarga guerra civil. Abu Ayman ho nega, però en una entrevista recent admetia que una vegada havia conduït agents de la temuda branca de la intel·ligència militar de Palestina fins a cases de coneguts seus, a qui acusava d’haver-lo amenaçat. Tots van morir sota custòdia, segons ell i el seu fill Hamdy.

A uns quants portals de distància vivia la família Moghrabi, coneguda a la zona com a opositora del règim. Van explicar que, durant la guerra, una milícia pro-Assad local –en què hi havia Abu Ayman i el seu fill gran, Wassim– va estendre el terror al barri. Ahmed Moghrabi i el seu cosí Moussa foren detinguts per aquesta milícia i torturats, segons que relaten.

“El delator era Abu Ayman. Ens va fer molt de mal”, diu Ahmed Moghrabi. Abu Ayman nega haver tingut res a veure amb la detenció de Moghrabi i assegura que només va denunciar una vegada uns altres sirians. “Sempre he estat a favor de la gent del meu barri”, diu.

D’ençà de la caiguda de Baixar al-Assad, aquest tipus de conflicte entre famílies sunnites s’ha repetit per tot el país. Els qui van ser delatats exigeixen explicacions als qui consideren que els van trair. I aquestes fractures són un gran desafiament per al nou govern sirià, que també ha d’afrontar la divisió sectària i el ressentiment generalitzat envers la minoria alauita, d’on provenia el suport principal d’Assad. Les noves autoritats han fet crides a la unitat i a la reconciliació, però sense propostes concretes.

Hamdy al-Barbary, fotografiat al febrer al terrat on li van disparar al març. (Fotografia de Salwan Georges/The Washington Post.)

Una deriva cap al règim

Les famílies Barbary i Moghrabi viuen al districte de Tadamon, a Damasc, que el règim d’Assad retratava com un model d’harmonia social. Però, durant la guerra, milers de veïns van desaparèixer –alguns, a les presons; uns altres, enterrats en fosses entre les cases. Sovint, víctimes i botxins havien estat veïns.

A les escoles, els mestres informaven dels comentaris que feien els alumnes sobre allò que havien sentit a casa. Després de la caiguda del règim, un d’aquests alumnes –convertit en combatent rebel– va tornar per enfrontar-se a la directora, a qui acusava de la desaparició dels seus pares. Una altra dona va explicar que uns amics del seu ex-marit l’havien denunciada per sospites d’antipatia cap al govern.

Abu Ayman Barbary es va enriquir durant el règim, i va arribar a tenir una dotzena de propietats i uns quants negocis petits. Quan uns veïns d’un altre barri el van intentar d’extorsionar, diu que va col·laborar amb els serveis de seguretat per identificar-los i conduir-los, de nit, fins a les respectives cases.

També es va unir a la milícia local pro-règim, anomenada Forces de Defensa Nacional (NDF). Si no ho hagués fet, diu, li haurien pres la casa. Els milicians, fins i tot, van instal·lar un control davant de casa seva i disparaven aleatòriament contra vianants.

Ahmed Moghrabi recorda que el van detenir quan feia poc que la seva germana havia insultat una fotografia del president. El seu cosí Moussa va ser arrestat al cap d’uns mesos, després d’una disputa amb un veí de dalt, també integrant de la NDF. Uns agents de paisà el van fer baixar del camió, i van deixar els seus fills petits tots sols al seient del darrere.

Un cop sota custòdia, segons que diu Moussa, els carcellers li van apagar cigarretes als braços i a les cames, li van clavar vidres, i van penjar Ahmed pels canells fins a trencar-los. Quan la família els va poder visitar a la presó, no els van reconèixer fins que no els van sentir dir els seus noms.

Moussa al-Moghrabi, de 44 anys, a l’esquerra, amb la seva família i el seu parent Ahmed al-Moghrabi, a la dreta, a casa seva a Damasc, al gener. Ahmed i Moussa diuen que una milícia local pro-Assad els va detenir i posteriorment els va torturar. (Fotografia: Salwan Georges / The Washington Post.)

Els comptes pendents esclaten

Quan els rebels van arribar a Damasc el 7 de desembre amb la dictadura d’Assad en el punt de mira, Hamdy va despertar son pare a mitjanit, diu. Al cap de poques hores, la família va decidir que Abu Ayman havia de fugir. Va fer una bossa amb diners i roba.

Als carrers, la gent plorava i cridava, desfermada després d’anys d’opressió. Abu Ayman va dir als fills que tard o d’hora vindrien a agafar-lo. Al cap de tres dies, ell, la dona i el fill Wassim ja eren al Líban.

L’endemà, Moussa i Ahmed Moghrabi miraven atònits com la gent arrencava els cartells d’Assad dels murs. El control de la policia havia desaparegut, i també la por. Moussa va deixar que els seus fills juguessin al carrer per primera vegada en anys.

Tres dies després, les tensions van esclatar. Mentre els Barbary preparaven el pa a la fleca, una dotzena d’homes emmascarats van arribar-hi amb armes, segons diu la família. Els van fer posar contra la paret mentre els veïns els escridassaven.

“El vostre pare va participar en assassinats”, cridava un. El van acusar de ser un xabikha, un lleialista del règim.

“Si el voleu acusar, necessiteu proves!”, cridava Hamdy. Sentia la dona plorar i suplicar. Finalment, els atacants se’n van anar.

En el seu primer discurs, el nou president, Ahmed al-Sharaa –abans conegut com a Abu Mohammed al-Jolani–, va dir que la victòria era dels qui havien patit la repressió. La justícia, va dir, consistia a “aconseguir la pau civil i perseguir els criminals tacats de sang siriana”, tant si s’amagaven dins el país com si havien fugit.

El govern va crear aleshores centres de reconciliació, on antics soldats i agents podien lliurar les armes en canvi d’un carnet civil. Però el procés era voluntari, i molts lleialistes es van estimar més d’anar-se’n cap a unes altres zones.

La gent fa cua per comprar pa a la fleca Barbary, a Tadamon. (Fotografia: Salwan Georges / The Washington Post.)

Justícia o revenja

A Tadamon, alguns veïns van intentar de reconciliar-se. Un antic delator va cedir el seu pis als rebels retornats. La família que Moussa culpa de la seva detenció li va oferir un cotxe de luxe, segons que explica. La família Moghrabi diu que va haver de pagar més de 200.000 dòlars en suborns per saber on era Moussa i aconseguir-ne l’alliberament.

Els ex-presoners tenien malsons i insomni. “Hi ha crims imperdonables”, diu Moussa. “La meva dona s’entesta a perdonar. Em diu que tots tenim fills.”

Quan es van obrir les presons, els periodistes van revelar què hi havia als arxius: qui havia estat delator i què havia explicat a la intel·ligència.

Les xarxes socials han escampat la por entre antics lleialistes, amb notícies d’atacs de revenja. Els germans Barbary només surten per anar a treballar. Un grup d’ex-rebels els ve a demanar feines petites. Hamdy les fa en silenci, sense mirar-los als ulls. Li diuen “el gosset”.

Els infants ja no pregunten per l’oncle Wassim. Ara demanen a Hamdy que se’n vagi, per salvar la vida.

Ens diu que ja no combat les acusacions contra el seu pare, però no li té rancúnia. “Només demano que entenguin que jo no sóc ell”, diu. “Els dic: ‘Mireu, ell va fugir. El vostre problema és amb ell, no pas amb mi.’ Però si algú ha perdut un germà o un pare, em sembla que em voldran fer mal a mi, per sentir que s’han venjat.”

Hamdy no ha tornat a pujar al terrat d’ençà del tiroteig. Ara vol fugir de Síria. “No vam tenir l’opció de no ser de part del règim”, diu. “No defenso mon pare. Només vull dir la veritat.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les peces judicials de l’amnistia es continuen movent. És més a prop, el retorn dels exiliats? El Tribunal Constitucional espanyol (TC) va esbombar ahir que validaria la llei en el plenari que farà entre el 24 i el 26 de juny, és a dir, uns dies després del primer aniversari de l’entrada en vigor de la llei. La informació, avançada per uns quants mitjans catalans, va en consonància amb el missatge que el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, va deixar anar a començament d’abril: resoldre el primer recurs –en concret, el del PP– abans de l’estiu.

“Desitjaríem tenir un tribunal àgil, perquè la justícia lenta i tardana no és justícia”, va declarar en un acte, en què també va fer consideracions sobre el recurs en qüestió: “És un bon recurs, ben fonamentat i argumentat.” A parer seu, la resposta del TC serà “argumentada i fonamentada: s’estimarà allò que sigui procedent i es desestimarà allò que no ho sigui”.

Cal assenyalar que el TC ha rebut i estudiat més d’una cinquantena de recursos contra la llei d’amnistia –la xifra més alta mai registrada, fins i tot, més que la reforma de l’estatut de 2010–, entre les quals, sis qüestions d’inconstitucionalitat del Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i l’Audiència de Madrid.

Puigdemont ja és a les mans de Cándido Conde-Pumpido 

Què diu el recurs del PP?

El PP va registrar el recurs d’inconstitucionalitat el setembre passat. Considera que l’amnistia és arbitrària i que contradiu l’article 9.3 de la constitució espanyola, que fa referència al principi de legalitat. De fet, la secretària general de la formació, Cuca Gamarra, va declarar als mitjans que la llei no tenia empara en els tractats de la Unió Europea (UE) i que tan sols cercava “d’atorgar immunitat a una casta política perquè Pedro Sánchez” fos president del govern espanyol.

Entre més arguments, el recurs també assenyala que la llei vulnera l’article 14 de la constitució –igualtat davant la llei– i és contrària a principis bàsics d’un estat de dret, com ara, la separació de poders i la tutela judicial efectiva.

La decisió del TC no és el final del camí

La decisió del TC no implica el final de la guerra judicial per l’amnistia i, per tant, el retorn dels exiliats –Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín— i la liquidació de les inhabilitacions dels ex-presos polítics condemnats per malversació (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull). En primer lloc, caldrà veure si el tribunal només resol el recurs del PP o fa una resposta en bloc a tots els recursos i qüestions d’inconstitucionalitat.

Dit això, el Tribunal Suprem pot presentar una pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per alentir l’aplicació de la llei –no hi ha un termini clar de resolució– o pot fer l’orni i mantenir vigents les ordres de detenció i les inhabilitacions amb una interpretació aberrant de la llei. És a dir, el delicte de malversació atribuït al Primer d’Octubre no es pot amnistiar perquè, a parer seu, va generar un lucre indirecte en els dirigents polítics, que es van estalviar de finançar el referèndum amb els seus diners.

En aquest cas, únicament hi hauria una via per a redreçar la desobediència dels jutges, que és que el TC resolgués de manera favorable els recursos d’empara dels inhabilitats i dels exiliats contra la decisió del Suprem de no voler amnistiar-los. Aquesta decisió podria arribar, a tot estirar, a la tardor o a final d’any.

 

La política s’ha convertit en un mercat de futurs en què els únics actius que es negocien són les lleialtats humanes –lamente dir-ho d’una manera tan crua, però hi ha un moment en què la desesperació se t’emporta. Un espai sense arestes morals on tot –absolutament tot– té preu. Un sistema que ha perfeccionat la tècnica medieval del do ut des: et done perquè em dones.

Aquestes darreres hores, la CUP ha denunciat que entitats vinculades a ERC es van lucrar amb els diners de la DGAIA –i han recordat que ja ho havien denunciat fa anys–, tot convertint la infància desemparada en matèria primera d’una indústria de favors. Alhora, el president Mazón ha condecorat amb medalles –que vol dir diners i prebendes– els seus escortes; precisament aquests testimonis incòmodes que potser un dia hauran de revelar davant un jutge les veritats soterrades sobre què va passar aquell fatídic octubre, quan l’aigua es va endur vides i certeses. La medalla, aquest símbol que hauria d’honorar el mèrit excepcional, ens la trobem convertida en pòlissa d’assegurança pel president, en segell de silenci. La recompensa anticipada abans de la possible traïció.

I com si el cinisme necessitàs sempre superar-se a si mateix, ara es veu que una universitat privatitzada sota l’impuls del PP, de sobte fitxa com a col·laboradora l’ex-consellera Salomé Pradas, de manera que es procura un aixopluc professional a una persona que podria fer mal a Mazón. Casualitat.

Per desgràcia, tot això –ho sabem i ho veiem cada dia– no són fets aïllats; són la gramàtica d’un sistema. I per això afecten tant partits de dreta com d’esquerra, catalanistes o espanyolistes. I això passa perquè la política –com denuncia fa temps de manera tan clara gent com ara Christophe Guilluy– ja no aspira a transformar la realitat, sinó a gestionar-ne el repartiment. No pretén crear valor, sinó redistribuir-lo entre els afins. No cerca la justícia, sinó l’equilibri entre complicitats. Col·loca els interessos particulars –dels qui manen, del partit o de l’entorn– al centre de cada decisió.

I això pot passar i passa, crec, perquè s’ha substituït l’ètica per la legalitat, fent veure que no sabem que allò que és legal no sempre és just, o que la corrupció no és una anomalia del sistema, sinó que n’és una conseqüència lògica i inevitable si, com a societat, deslliurem el poder de tota aspiració transcendent.

La infància vulnerable o les víctimes de la gota freda es transformen d’aquesta manera tan sols en pretexts, en excuses per a aquesta gran fira de vanitats que és la política contemporània. I ens podem trobar tranquil·lament i el mateix dia amb els dos extrems del mapa units per la mateixa lògica mercantil: comprar lleialtats, silencis, complicitats. Vendre principis, memòria, responsabilitats.

La tragèdia, tal com ho veig jo, no és que hi haja polítics corruptes –que això no és cap novetat; n’hi ha haguts sempre, ja en la Roma antiga–, sinó que hàgem normalitzat un sistema en què el poder ja ni tan sols ha de corrompre per a funcionar; perquè el poder s’ha transformat ell mateix en una gran corrupció administrada amb pulcritud burocràtica.

Fet i fet, doncs, serà molt difícil que trobem l’espai per a l’esperança col·lectiva en les institucions que hem deixat que arriben a ser això que són. L’hem de cercar en la capacitat humana per a la indignació. L’esperança no vindrà de les comissions d’investigació que s’anuncien a so de bombo i platerets i solen acabar en silenci, sinó de la memòria tossuda dels qui, adherits a qualsevol ideologia i compromís personal, ens neguem a oblidar que la política podria ser –ha de ser i sabem que pot ser– una altra cosa. Una cosa ben diferent d’això que tenim ara.

PS1. Ahir es va presentar al Teatre Poliorama el llibre Tres dies d’agost, del cap de redacció de VilaWeb, Josep Nualart Casulleras. És el primer títol de la nova col·lecció dels Llibres de VilaWeb. Podeu llegir-ne ací la crònica de Pol Baraza.

El 29 d’octubre de 2024, una dana va arrasar el País Valencià. Les pluges torrencials van causar danys materials, inundacions i, cosa pitjor, víctimes mortals, que mai no haurien d’haver estat exposades a aquell perill. La tragèdia no la va causar únicament la natura. La màxima responsabilitat política d’aquells fets recau en Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, i en la complicitat d’una part de l’empresariat que va decidir de prioritzar la producció i els beneficis econòmics per damunt de la vida de les persones.

Les previsions meteorològiques eren conegudes. Els avisos d’alerta roja s’havien activat. Però la Generalitat va triar no actuar amb la rapidesa i contundència que la situació exigia. Carlos Mazón va aparèixer tard, i amb una imatge de màrqueting, lluint un jupetí roig per fer la sensació de control. Però la realitat era ben diferent. La gestió va ser desastrosa, insuficient i negligent.

Avui, mesos després, Mazón encara nega la seua responsabilitat. Però els ciutadans veuen clar qui era el màxim responsable. No es pot dirigir un govern i defugir les obligacions corresponents quan la situació es complica. I, per damunt de tot, no es pot gestionar amb desídia una emergència en què hi ha risc per a les vides humanes. No n’hi ha prou de demanar-ne la dimissió, que és un deure ètic inajornable. Cal que Mazón responga davant la justícia. Que siga inhabilitat. Que assumisca la seua responsabilitat penal per haver posat en risc la vida de la gent.

La seua negligència no va ser un accident. Va ser el resultat d’un model polític que anteposa sistemàticament el benefici privat a la protecció de la vida. Aquest model, sostingut per les retallades, per la negació del canvi climàtic i per la submissió als interessos empresarials, va ser el veritable causant de la tragèdia del 29 d’octubre.

No podem oblidar la responsabilitat de part de l’empresariat, que va actuar amb una deixadesa criminal. Empreses que van impedir a la plantilla de consultar el mòbil per evitar que prengueren consciència del risc. Empresaris que van coaccionar treballadors perquè acudiren a les fàbriques o a les explotacions agrícoles malgrat les condicions extremes. Tot això ha de ser també objecte de responsabilitat legal.

Les hores més crítiques de la dana van posar en evidència una cadena de decisions negligents que van exposar centenars de treballadors a una situació de risc extrem. El cas del centre comercial Bonaire, a Aldaia, n’és un exemple paradigmàtic. Malgrat els avisos de risc molt alt emesos per l’AEMET i les alertes de “perill extrem” emeses per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer a les 17.30 h del 29 d’octubre, el complex comercial va romandre obert. Els treballadors van ser obligats a quedar-s’hi, sense mitjans bàsics ni opcions per a abandonar les instal·lacions. Quan, finalment, la direcció va permetre la sortida, l’accés ja era bloquejat per les inundacions. Van haver de passar la nit allà, amb escassos recursos i gens de suport institucional.

El mateix patró es va repetir en més punts del cinturó metropolità. A la seu d’Ikea a Alfafar, prop de 700 persones van quedar atrapades a les instal·lacions. L’aigua va començar a pujar de manera sobtada cap a les 19.30 h, i en menys de 20 minuts, els accessos eren impracticables. El personal va haver d’habilitar zones de descans i repartir menjar d’emergència entre les persones atrapades. Tot i això, la direcció de l’empresa no havia previst en cap moment de tancar ni activar cap protocol preventiu.

A la zona industrial de Riba-roja de Túria, a només 20 quilòmetres de València, els efectes van ser encara més greus. Segons dades facilitades per les autoritats locals, prop de 800 treballadors van quedar atrapats dins les instal·lacions empresarials, moltes de les quals es van inundar completament. Empreses com Mercadona, Glovo, Aquaservice o Lassal no van activar mesures preventives tot i les alertes meteorològiques. En alguns casos, els empleats van haver de refugiar-se en les plantes superiors dels magatzems per no ser arrossegats per l’aigua.

Els serveis d’emergència es van trobar desbordats. El telèfon 112 es va col·lapsar. A Catarroja, una treballadora va quedar tancada dins l’establiment on treballava, sense rebre cap indicació oficial d’evacuació, mentre familiars alertaven de la desaparició del seu marit.

Paral·lelament, molts treballadors van ser sorpresos per la dana mentre tornaven de la feina. Diversos camions de repartiment van quedar atrapats a les carreteres, i alguns conductors es van haver d’enfilar als sostres dels vehicles per evitar de quedar submergits. A hores d’ara, encara hi ha persones en parador desconegut.

Aquest conjunt de fets demostra una realitat inqüestionable: les empreses no van actuar, tot i tenir accés a la informació. La Generalitat no va ordenar l’aturada de l’activitat, tot i les previsions. I el resultat d’aquesta inacció va ser una catàstrofe humanitària amb conseqüències irreversibles.

Les víctimes de la dana continuen sense tenir el reconeixement i la reparació que mereixen. Les famílies que van perdre els seus éssers estimats, les que han quedat amb seqüeles físiques i psicològiques, les que han patit danys irreparables, esperen encara una resposta institucional que no arriba. Més greu encara: moltes víctimes d’accidents laborals in itinere no han estat reconegudes oficialment per la Generalitat. Aquesta invisibilització, aquesta negació del dolor, és una segona agressió inacceptable.

Davant d’aquesta situació, la convocatòria d’una vaga general el 29 de maig no és tan sols legítima, sinó absolutament necessària. És una resposta col·lectiva a una agressió col·lectiva. És una exigència de responsabilitat, de justícia i de dignitat. És una crida a posar fi a la impunitat política.

Però aquesta vaga també ha de ser un punt d’inflexió. No pot quedar-se en la denúncia d’uns fets concrets. Ha de servir per a reivindicar un canvi de model. Per a exigir la reversió de les privatitzacions, el reforç dels serveis públics, la creació de protocols de protecció real per a la classe treballadora en situacions d’emergència climàtica. Per a reclamar la millora de les condicions laborals, la recuperació del poder adquisitiu, la garantia d’un habitatge digne. Perquè la tragèdia de la dana és el reflex d’un sistema econòmic i polític que fa temps que ha esgotat la seua legitimitat.

La vaga general del 29 de maig és molt més que una resposta simbòlica a una tragèdia passada. És l’única manera real que tenim de fer-nos respectar davant un poder polític que ha demostrat que només entén el llenguatge de la pressió. No és retòrica: si avui la vida de la gent treballadora val menys que els beneficis empresarials, si la seguretat de les persones depèn de si resulta rendible protegir-les, és perquè com a societat ens han volgut fer creure que som febles. Però no ho som. La força de la gent treballadora, la capacitat d’aturar-ho tot, d’aturar l’economia, de posar un fre a la impunitat, és real. Joan Brossa ho va escriure amb una lucidesa colpidora que no ha perdut ni un bri d’actualitat:

“La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.”

La vaga general no és tan sols un dret, és una eina de defensa col·lectiva, una expressió del poder de la societat davant aquells que ens governen amb menyspreu i impunitat. És l’únic camí quan les institucions es converteixen en obstacles per a la justícia. Carlos Mazón ha de dimitir. Però no n’hi ha prou. La negligència criminal ha de tenir conseqüències penals. La vaga ha de ser el punt d’inflexió per a trencar aquest model en què la vida val menys que l’economia.

El 29 d’octubre de 2024 vam veure les conseqüències de la negligència política. El 29 de maig de 2025 ha de ser la resposta d’una societat que no acceptarà mai més ser víctima d’aquesta irresponsabilitat. La dimissió i condemna de Carlos Mazón és una qüestió de justícia. De les víctimes. De totes i tots nosaltres.

El 18 de gener, amb la mediació d’Egipte, Catar i els EUA, es va acordar un alto-el-foc per fases a Gaza, que semblava pronosticar el final de l’ofensiva militar israeliana i el pas a les negociacions de pau. Tanmateix, l’optimisme va durar poc. Dos mesos més tard, el govern del primer ministre Benjamin Netanyahu va trencar la treva i reprengué els atacs.

L’ONU alerta que 14.000 nadons podrien morir a Gaza les 48 hores vinents si no hi arriba l’ajut humanitari

El principal factor del trencament van ser la introducció de condicions per part de l’equip negociador israelià que no constaven en l’acord del gener, entre les quals hi havia el retorn previ d’ostatges. En aquesta situació, aquest cap de setmana Netanyahu ha llançat una nova ofensiva terrestre, amb l’objectiu, segons que afirmen, de destruir completament Hamàs i apoderar-se de “totes les zones de Gaza”. Ja ha causat centenars de morts en uns pocs dies.

Més enllà de les accions militars, d’ençà el mes de març hi ha hagut un blocatge de l’ajuda humanitària per part d’Israel, en un territori amb centenars de milers de desplaçats i amb una estimació de més de 35.000 morts a causa de l’ofensiva, la gran majoria civils, inclosos milers d’infants. Les agències i entitats de drets humans han descrit aquest blocatge com una eina de càstig col·lectiu i una violació del dret internacional; de fet, autoritats israelianes han reconegut que és una manera d’obligar Hamàs a alliberar els ostatges restants.

Dilluns es va permetre l’entrada de nou camions, una mesura totalment insuficient per a més de dos milions d’habitants. Netanyahu ho justificava diumenge en un vídeo, tot afirmant que solament permetrien l’entrada d’una quantitat “bàsica” d’aliments. I afegí: “Els nostres millors amics del món, senadors partidaris incondicionals i entusiastes, que conec d’ençà de fa desenes d’anys, em diuen això: us donem tota l’assistència per completar la victòria: armes, suport per a destruir Hamàs, defensa al Consell de Seguretat de l’ONU. Però hi ha una cosa que no podem resistir, no podem acceptar imatges de fam, de fam en massa.” De manera que permetran una entrada mínima per a poder continuar els atacs.

Ofensiva diplomàtica sense precedents

Els governs del Regne Unit, de França i del Canadà van reclamar dilluns mateix que es posés fi a aquesta nova ofensiva desproporcionada. I van advertir que, si persistia, prendrien “mesures concretes addicionals”. El comunicat d’aquests tres estats coincideix amb el malestar creixent dins la Unió Europea.

“La negació de l’ajuda humanitària essencial a la població civil és inacceptable i podria constituir una violació del dret internacional humanitari”, deien tots tres executius en el comunicat conjunt. El missatge, inusualment contundent per a aquests estats, qualifica de “totalment inadequat” l’anunci d’Israel d’autoritzar, per primera vegada en onze setmanes, l’entrada de solament una quantitat mínima de menjar. Els tres governs recorden que havien defensat sempre el dret d’Israel a protegir-se del terrorisme, però consideren que l’escalada actual és desmesurada i contraproduent.

També condemnen el discurs de membres del govern israelià que, a parer seu, afavoreix el desplaçament forçat de la població civil. Recorden que és un crim segons el dret internacional i fan una crida a avançar cap a una solució política duradora que impliqui la creació d’un estat palestí.

La UE revisarà l’acord d’associació amb Israel: “L’ajuda ha d’entrar immediatament a Gaza”

En aquesta línia, ahir els governs d’Espanya, Irlanda, Eslovènia i Luxemburg anaven més enllà i reclamaven a la nova alta representant de la UE per a la política exterior, Kaja Kallas, una revisió urgent de l’acord d’associació amb Israel, per si s’havien vulnerat clàusules de drets humans. I que es proposin accions concretes si es constata que això ha estat així. També ho feien els Països Baixos, que compten amb el suport d’una desena d’estats, fet que ha obligat les institucions europees a revisar-ho. “És hora d’actuar, ja no n’hi ha prou amb paraules ni declaracions”, va afirmar el ministre d’Afers Estrangers espanyol quan ahir va arribar a la reunió de ministres europeus a Brussel·les. “Parlem d’una acció deliberada per impedir l’ajuda humanitària i provocar una fam induïda.” Alhora, vint-i-dos estats, com ara Alemanya, el Japó i Austràlia, han exigit aquesta setmana la represa completa de l’ajuda a Gaza i que sigui gestionada per l’ONU.

Esquerdes amb Trump

L’ofensiva d’Israel ha coincidit amb la ronda del president dels EUA, Donald Trump, a Llevant, sense haver pogut segellar cap alto-el-foc ni cap acord sobre ostatges. Durant el seu viatge per l’Aràbia Saudita, Catar i els Emirats Àrabs Units, que va excloure Israel, Trump va dir: “Mirem Gaza. I ens n’ocuparem. Molta gent hi mor de fam.”

Diumenge, l’enviat especial de Trump per al Llevant, Steve Witkoff, es va fer ressò d’aquesta preocupació i va dir que els EUA no volien veure cap crisi humanitària a Gaza. “No permetrem que passi durant el mandat del president Trump.”

“La gent de Trump fa saber a Israel: ‘Us abandonarem si no poseu fi a aquesta guerra'”, explica a The Washington Post una font anònima perquè no està autoritzada a parlar amb els mitjans de comunicació.

La relació entre els EUA i Israel té fluctuacions, malgrat que pot semblar que, amb l’arribada de Trump, Israel tindrà carta blanca per a actuar. Segons NBC News, Netanyahu està indignat per alguns comentaris públics de Trump, com ara els que indicaven que encara no havia decidit si permetria a l’Iran d’enriquir urani en un possible nou acord nuclear; o bé la decisió d’aturar les accions contra els hutis del Iemen o el fet que es negociés sense participació d’Israel l’alliberament la setmana passada del soldat Edan Alexander, amb passaport nord-americà, que van negociar directament els EUA i Hamàs.

Durant la setmana passada, i en el viatge de Trump a la regió, els mitjancers d’Egipte, Catar i els EUA van tornar a pressionar per assolir un nou alto-el-foc en què s’alliberin els ostatges restants i s’acabi el blocatge israelià de tres mesos a Gaza.

Netanyahu replica amb duresa

Ara com ara, si més no públicament, Netanyahu no sembla que hagi de recular. El primer ministre israelià acusava ahir França, el Regne Unit i el Canadà de premiar Hamàs amb les seves demandes, adduint que ells simplement fan una guerra defensiva. “Això que proposen aquests dirigents és aturar una guerra defensiva per a la nostra supervivència abans de derrotar Hamàs”, deia Netanyahu en un comunicat. I afegia: “Cap nació no podria acceptar menys, i Israel, evidentment, tampoc”.

També feia una crida als dirigents europeus a adoptar l’estratègia de Donald Trump i insistia que la guerra es podria acabar immediatament si Hamàs alliberava els ostatges, lliurava les armes, els seus dirigents se n’anaven a l’exili i Gaza es desmilitaritzava. I el dirigent israelià acabava amb contundència: “És una guerra entre la civilització i la barbàrie. Israel es defensarà fins a la victòria total.”

Els dies de les proves per a accedir a la universitat (PAU) són un dels moments més importants del curs acadèmic per als estudiants que han acabat el batxillerat. Molts alumnes han dedicat i dediques hores i hores a estudiar per reeixir en la selectivitat del 2025. Hi ha moltes maneres d’estudiar, i a cadascú li’n funcionarà una de diferent, però, atesa la irrupció a les aules del ChatGPT, volem explorar com el podeu usar a favor vostre per preparar els exàmens. N’hem parlat amb Guillem Garcia Brustenga, expert de l’eLearning Innovation Center (eLinC), el centre d’innovació educativa de la UOC.

Un centenar de docents de ciències renuncia a corregir les PAU en protesta pels canvis al batxillerat

Crear un qüestionari o un examen 

Garcia explica que un assistent d’intel·ligència artificial (IA) generativa com ChatGPT és una eina molt potent, que pot resultar molt útil si la sabem fer anar. Li podeu demanar, per exemple, que generi un qüestionari, que ha de servir per a validar la vostra comprensió d’un concepte o d’un tema. La funció probablement més usada serà la de demanar que us faci un resum o un esquema d’un tema.

També podeu demanar-li que inventi un simulacre d’examen en el mateix format que l’oficial per a practicar. Tot i que les universitats del país ofereixen els models corregits dels exàmens dels anys anteriors, sempre podeu demanar al ChatGPT que us en generi un de nou. A més, tenint en compte que enguany serà el primer curs amb un nou model d’exàmens i que, per tant, no hi ha gaires exemples de proves disponibles, la IA pot ser de gran utilitat per a practicar. Podeu demanar-li també que us indiqui quines són les respostes correctes i que us n’expliqui el perquè.

Exemples o explicacions alternatives 

També podeu demanar que us proposi exemples concrets o explicacions alternatives al temari que us han explicat a classe. Per exemple, si li adjunteu el temari d’història, després podreu demanar-li que us ho torni a explicar de manera més esquemàtica, amb emoticones que ajudin a recordar cada període històric, o amb algun exemple concret que es pugui relacionar amb l’actualitat perquè sigui més fàcil d’entendre, per exemple.

Planificar una guia d’estudi

D’una altra banda, pot resultar útil, segons els dies, hores i temps d’estudi de què disposeu, que el ChatGPT us planifiqui una guia d’estudi: quina part del temari caldria estudiar cada dia, quantes hores el dia s’haurien de dedicar a l’estudi o com us podeu repartir el temari per no atabalar-vos gaire a darrera hora.

Transformar els apunts a mà en un format digital

Si teniu els apunts fets a mà en un full o llibreta, amb el ChatGPT de la versió mòbil podeu fer-hi fotografies i demanar-li que us les transformi en un text redactat en format digital. Això pot anar molt bé per a passar apunts en net. I, de passada, li podeu demanar que us corregeixi les faltes d’ortografia.

Establir diàleg amb el ChatGPT

Finalment, Garcia recomana d’establir un diàleg “socràtic” amb ChatGPT, en què la IA faci de professor, i vosaltres d’alumnes que pregunteu i repregunteu sobre qüestions del temari o que hi tinguin relació.

El ChatGPT pot ser útil per a practicar un idioma. Per exemple, podeu provar d’escriure una redacció i demanar-li que us vagi comentat aspectes diferents, com ara l’ortografia o el lèxic. Per exemple, demanar-li: “Quin sinònim podria fer servir per substituir tal paraula?” O bé: “Com enriquiríeu aquesta frase amb nou vocabulari perquè soni més formal?”, o “En aquest context, quin connector hi escau millor: ‘Tanmateix’ o ‘Emperò’?”

Com seran els exàmens de selectivitat el 2025?

El ChatGPT és totalment fiable?

Tot i que pot anar molt bé per a ajudar-vos a estudiar, cal recordar sempre que el ChatGPT no és infal·lible: es pot inventar informació o confondre’s, i per tant no ens en podem fiar mai al cent per cent ni de manera acrítica. “Pot inventar informació, mostrar biaixos presents en les dades d’entrenament (racisme, sexisme…), tenir dificultats amb la lògica i les matemàtiques i no reconèixer ni comunicar les seves limitacions o errors. A més, les respostes solen ser genèriques i manquen de profunditat”, explica Garcia.

Malgrat que sembli convincent fins i tot quan inventa dades, cal recordar que el ChatGPT és dissenyat per a complaure-us. Per tant, us pot donar la raó encara que aneu equivocats. Cal repreguntar o ser crítics per a comprovar si realment és cert allò que ens diu. De totes maneres, Garcia subratlla que, a l’hora de repassar un tema que ja hàgiu estudiat, els beneficis de la IA són superiors als inconvenients. Tanmateix, cal comparar allò que ens diu amb una altra font d’informació.

La selectivitat de les Illes permetrà de fer més faltes d’ortografia en català que en castellà

Ensenyar a estudiar amb el ChatGPT 

Per a Garcia, és imprescindible que els professors ensenyin a fer servir les eines de IA generativa de manera correcta a les aules, perquè és evident que la intel·ligència artificial no és passatgera. “Ja s’ha estès a tots els àmbits de la societat i cal que els alumnes sàpiguen usar-la de manera responsable i crítica”, diu. Per això demana que els professors rebin formació sobre les possibilitats i els riscs de la IA, tot establint clarament quin és l’ús esperat o permès i també sabent quines són les normatives i les bones i males pràctiques per a cada nivell educatiu, i fins i tot per a cada assignatura.

Set canals de YouTube i un compte d’Instagram que us ajudaran a preparar la selectivitat

Per primera vegada d’ençà de la caiguda del teló d’acer, la democràcia perilla, sembla que a causa d’un excés de confiança. Tanmateix, en algun continent sols hi arriba un pàl·lid reflex com de llum tardoral. En uns altres hi arrossega una existència malaltissa, i a tot arreu és en entredit. Es parla de democràcies erosionades, com Hongria,  Turquia, l’Índia  o el Brasil. Alguns pensen que Espanya ja és en aquesta categoria, ensems amb estats com Polònia, Romania i ara també Israel. Però el dubte es comença a estendre als països considerats democràcies estables, fins i tot els que han estat el bressol de la democràcia. Als Estats Units, el baluard d’aquest sistema de govern d’ençà del segle XVIII, els valors democràtics trontollen i amenacen d’arrossegar altres països.

En aquesta deriva del model, qüestionat pel govern de Trump, cal veure-hi no tant la causa com el símptoma d’una corrupció dels valors democràtics que no és patrimoni d’un únic partit. Fa molt temps que els governs saben que la democràcia no es regeix per la veritat sinó per l’opinió, i que governar consisteix a controlar-la. Als Estats Units la democràcia és inseparable d’una premsa compromesa amb els fets i amb l’anàlisi independent dels fets. Fins i tot els detractors dels Estats Units han d’admetre que la informació més damnosa sobre la política del govern americà prové de fonts americanes. Les revelacions de la massacre de My Lai, la participació de la CIA en el cop d’estat de Pinochet, els abusos d’Abu Ghraib, l’escàndol de les armes venudes a l’Iran per finançar els antisandinistes a Nicaragua o les tortures dels presoners de Guantánamo, totes aquestes informacions i més que inflamen l’antiamericanisme neixen de l’esforç i la probitat de periodistes protegits per la primera esmena de la constitució, que prohibeix al congrés de legislar contra la llibertat de premsa.

Gràcies a la protecció constitucional, fins ara cap president no s’havia atrevit a qüestionar aquesta llibertat per més irritants que fossin les comunicacions dels periodistes. D’irritants ho eren, i molt, els Papers del Pentàgon publicats pel New York Times o  l’escàndol Watergate investigat per Carl Bernstein i Bob Woodward, del Washington Post, que provocà la dimissió de Richard Nixon. Si aquestes divulgacions foren tan impactants és perquè ningú no en qüestionà la veracitat, i la raó era que la llibertat de premsa té de correlat necessari l’honorabilitat dels periodistes. En aquest sentit val la pena de recordar la disculpa amb valor de retractació del New York Times en un article editorial del maig del 2004 reconeixent que els articles amb què havia acomboiat la preparació de la guerra de l’Irac havien estat descurosos. Els autors no havien comprovat la veracitat de les fonts, falta greu en el periodisme d’investigació. Concretament, l’article de Michael R. Gordon i Judith Miller del 8 de setembre de 2002 sobre la compra per l’Irac de milers de tubs d’alumini suposadament destinats a la producció d’armes nuclears fou decisiu en l’opinió pública. La informació procedia d’una filtració de Scooter Libby, cap de personal del vice-president Dick Cheney, qui el mateix dia de la publicació sortí al programa de l’NBC Meet the press per denunciar “l’agressiva” cursa nuclear de l’Irac, en una aparició coordinada amb la de la consellera de seguretat nacional Condoleezza Rice al programa Late Edition de la CNN i del secretari d’estat Colin Powell a Fox News Sunday. Powell, que el febrer del 2003 defensaria la invasió al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, basà la posició del govern en l’article del Times i tancà així el bucle informatiu. 

El 23 d’octubre de 2005 el New York Times encara publicà un article de Byron Calame, el defensor del lector d’aquest diari, en què deia que el Times estava obligat a afrontar tres preocupacions sorgides de la investigació de la CIA sobre la filtració que havia donat peu a l’article de Gordon i Miller. Com en altres ocasions, la separació de poders funcionava i una agència federal feia aflorar un engany de l’executiu. Tanmateix, allò que m’interessa de remarcar és la reacció del diari, reconeixent la descurança dels seus periodistes en un editorial que, tot i fer tard, desmentia la cobertura donada al projecte bèl·lic del gabinet de Bush. Tant o més remarcable és la crida del defensor del lector a la responsabilitat del diari, en un exemple de fiscalització des de dintre de l’empresa.

En justa correspondència pel respecte que li acorda la societat, la premsa està obligada a respectar-se ella mateixa assumint la responsabilitat d’allò que publica. Malauradament, cada vegada més la responsabilitat s’esfuma per causes diverses. La més evident, l’hostilitat de Donald Trump a tota descripció de la realitat que contradigui la seva vanitat i pertorbi la seva agenda megalòmana. Durant la primera legislatura, el president popularitzà el concepte de “fake news” per atacar la premsa, i amb piulades obsessives ajudà a traslladar la “informació” als mitjans socials no regulats, on les teories de conspiració proliferen com els fongs en ambients putrefactes. En aquesta segona legislatura la seva secretària de premsa, Karoline Claire Leavitt, ha arribat a l’extrem de barrar l’accés a les conferències de premsa als mitjans considerats hostils, és a dir, els que no encareixen la política del president.

Així i tot, encara no es pot parlar de repressió del periodisme als Estats Units en el sentit en què es practica a Rússia, la Xina, Turquia i altres països on la seguretat dels periodistes és làbil, fins i tot amb perill de la vida. Però hi ha maneres més subtils d’entrebancar-los la feina, com ara dur-los a la barra per difamació i altres mesures de provada eficàcia dissuasiva, per exemple retirar la llicència de difusió, com pretén fer Trump amb la cadena televisiva CBS News, la directora de la qual fou acomiadada dilluns per pressions del govern. O revocar les subvencions de mitjans autònoms com National Public Radio i el Public Boardcasting Service, cadenes dedicades a l’emissió de notícies i programes culturals, A aquest grau de descomposició no s’hi arriba en uns quants mesos ni en una legislatura. L’esllavissada és lenta, perquè la moral de les masses es transforma a velocitat gairebé geològica, i el recel o el simple desinterès per la informació que reclama una lectura atenta cal cercar-los en la degradació de la capacitat crítica. La decadència començà fa dècades amb la pèrdua d’aptitud lectora, molt acusada actualment en una part considerable de la població. Sense arribar a l’analfabetisme i ni tan sols a l’analfabetisme funcional, molta gent és incapaç de discriminar els registres expressius, de copsar el matís, la ironia, fins i tot la regulació del sentit per la sintaxi, i són pocs els qui delimiten l’abast de la frase pel context. La pèrdua d’habilitat analítica va acompanyada de la dissipació de l’atenció i la disminució de la retentiva. Els sospitosos habituals del desastre són la dependència cada vegada més gran de la imatge en detriment de la paraula i l’abús del texting en perjudici de l’expressió matisada, però el mal ve de lluny i és més radical. Té a veure amb el supòsit que la cultura exigent, dificultosa per definició i per tant inassequible a les persones que no tenen temps ni inclinació per a afrontar-ne el repte, és incompatible amb la democràcia, que molts entenen com el deure d’igualar-ho tot. En aquest ambient la virtut és com la practicava Robespierre: consisteix a tallar els caps que sobreïxen. 

La democràcia moderna és suposadament el govern de les masses, però com que les masses mai no governen excepte en breus períodes de disbauxa, generalment destructiva, s’han de governar fent-los creure que tenen la iniciativa. D’això se’n diu populisme, i és la cara política de la cultura de masses. Però la democràcia no pot subsistir com l’embolcall d’una cultura feta d’impressions consumides per ments afamades de novetat però desnodrides de profunditat i capacitat admirativa. Per a subsistir, la democràcia necessita atenció, concentració, profunditat intel·lectual i discriminació. Gairebé diria que també necessita elegància, si amb això no m’exposés a ser titllat d’elitista, amb tota la càrrega negativa que l’acusació implica en una cultura impregnada de populisme. Però sense esforç intel·lectual i moral no hi ha un vertader compromís amb la vida pública, ni pot haver-hi democràcia en sentit rigorós. Com tampoc no hi pot haver societat racional allà on no es compleixen les condicions perquè la gent senti la necessitat de cultivar les capacitats de la intel·lecció i del gust i aprengui a malfiar-se de les opinions que no tenen més solvència que ser mogudes per passions majoritàries.