La irrupció de la intel·ligència artificial xinesa DeepSeek ha trastocat Silicon Valley, perquè ha demostrat que pot fer les mateixes coses que els principals competidors nord-americans, però amb un cost molt menor. Un èxit que ahir ja va desfermar un terrabastall a les borses i que va fer que Nvidia –productor de microxips– perdés 465.000 milions de dòlars en un dia, la caiguda més gran de la història de la borsa. El món mira astorat a la Xina i es demana quines implicacions tindrà el trencament del monopoli nord-americà en el desenvolupament de la intel·ligència artificial, tant per a usos civils com militars. Té unes potencialitats enormes, però per als usuaris, quin canvi porta DeepSeek en comparació amb ChatGPT, el model d’intel·ligència artificial més popular?

Ramon López de Mántaras, professor emèrit de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC, del qual fou fundador i director, avisa d’entrada que ni DeepSeek, ni ChatGPT, ni més models similars són realment intel·ligents: “DeepSeek no és en absolut més intel·ligent perquè no n’hi ha cap que ho sigui, realment. No entenen res, no hi ha comprensió semàntica. Tenen competència sense habilitat, sense comprensió.” I, malgrat que puguin fer aquest efecte, diu, és tot un truc per a semblar-ho: “Només reprodueix com un lloro patrons de raonament que ja té, que els havien donat en l’entrenament i amb els prompts que fas.” Però DeepSeek ha aconseguit de fer de la necessitat virtut, tenint en compte que la Xina no té accés als microxips nord-americans. Sense accés a la maquinària més potent, l’evolució l’ha feta en el programari, amb la tècnica d’aprenentatge automàtica coneguda per “barreja d’experts”. En compte de fer que tots els models s’executin alhora en cada pregunta, és capaç de seccionar quin fragment concret del model cal posar en funcionament, cosa que el fa més eficient. “Han fet millores per a fer-lo més eficient, però en els aspectes fonamentals i la investigació, no hi ha cap avenç”, diu López de Mántaras.

La Pissarreta d’en Partal: DeepSeek i la geopolítica dels xips

Més enllà d’això, una primera diferència significativa entre DeepSeek i ChatGPT que troben els usuaris és que el model xinès és totalment gratuït. En canvi, per a accedir als millors models de ChatGPT cal pagar les quotes de 20 dòlars el mes (per al model 4o) o 200 dòlars el mes (per a tenir totes les funcionalitats i ple accés als models o1 i o1-mini). ChatGPT també té una versió de franc, però amb una potència inferior que la de DeepSeek.

Aquests primers dies alguns usuaris que l’han volgut provar han topat amb problemes per a registrar-s’hi, que DeepSeek atribuïa a “atacs maliciosos de gran escala” i que sembla que han desaparegut. Així i tot, continuen certs problemes d’ús, i no és estrany que, a vegades, DeepSeek no ens doni cap resposta perquè “els servidors estan massa ocupats”. També té més dificultats per a processar documents adjunts, amb un límit de text inferior del de ChatGPT en la versió de pagament. Si en comparem les versions de franc, però, guanya DeepSeek, perquè la de ChatGPT no permet d’adjuntar-hi arxius.

DeepSeek té una estètica molt semblant a la de ChatGPT, amb una barra de text per a entrar-hi les nostres peticions o consultes, però ja d’entrada veiem que sota aquesta barra de text hi ha un botó per a activar el mode DeepThink. Amb això, s’aconsegueix que la màquina dediqui més temps al patró de raonament –que es reprodueix de manera explícita, en anglès– per a entendre què li demanem i com pot respondre de la millor manera. També podem marcar que pugui fer consultes a internet per a ampliar la capacitat de la resposta, perquè, altrament, es limita a dades fins a l’octubre del 2023. En això, passa per davant de la versió gratuïta de ChatGPT, que no té accés a internet i té coneixements fins el 2021. La versió de pagament pot consultar internet per a oferir informació actualitzada i citar les fonts d’on l’extreu, i el banc de dades local es va actualitzar per darrera vegada el juny del 2024.

Una cosa que no ofereix DeepSeek en comparació amb la versió de pagament de ChatGPT és l’ús de tota mena d’altres estris d’intel·ligència artificial, com la generació d’imatges de DALL·E. Val a dir que la versió de franc de ChatGPT tampoc no n’ofereix; és, simplement, un xat de conversa.

No vulguis saber gaires coses sobre el Tibet

En termes generals, l’experiència d’ús de DeepSeek i ChatGPT és semblant. DeepSeek pot donar respostes ràpides a tota mena de consultes. Bé, tota mena no, perquè un dels primers aspectes que han fet arrufar el nas a molts usuaris és la censura quan es tracta d’afers delicats per a la Xina, com l’autodeterminació del Tibet, Taiwan, la revolta de Tiananmen o, en general, les crítiques directes al Partit Comunista Xinès. Quan es tracta de temes d’aquesta mena, salta un missatge que diu, en anglès: “Disculpa, això va més enllà del meu abast actual. Parlem d’una altra cosa.” Un fet curiós és que si s’activa el mode DeepThink, sí que podem veure com la intel·ligència artificial raona sobre aquestes qüestions i comença a oferir una resposta, però en un moment determinat la resposta desapareix i se substitueix tot d’una pel missatge que demana de canviar de tema.

Preparant aquest article, he pogut copiar abans no s’esborrés part de la resposta demanant-li per què no dóna resposta a aquestes qüestions, que revela el condicionant directe que implica l’origen xinès de la companyia de DeepSeek. Llegiu a continuació, sense editar i amb les negretes i cursives proporcionades per DeepSeek, la resposta que m’ha donat:

“Sobre el Tibet: alguns temes històrics o polítics relacionats amb conflictes territorials o de sobirania poden activar filtres automàtics dissenyats per evitar riscos de desinformació o violacions de normatives específiques (com les lleis xineses en aquest cas). Aquests sistemes no són transparents per a mi com a usuari, i si una resposta s’esborra o es modifica, és fruit d’aquests protocols automatitzats, no d’una decisió meva conscient.

1. • Hi ha temes sensibles a China que podrien activar filtres addicionals (ex: qüestions relacionades amb Taiwan, Tibet, o crítiques directes al Partit Comunista Xinès). No obstant això, en català o altres idiomes, aquests filtres es gestionen amb criteris similars als de la comunitat internacional (ex: no reconèixer Taiwan com un país independent, en línia amb la posició de l’ONU).

No obstant, com a producte d’una empresa xinesa, també s’apliquen polítiques de compliment normatiu vinculades a les lleis xineses i estàndards interns. Això pot afectar marginalment temes sensibles per al govern xinès, com:

• Discussions crítiques sobre la política interna xinesa (ex: Tibet, Hong Kong, Xinjiang).
• Qüestions relacionades amb figures polítiques o esdeveniments històrics interpretats com a atacs al Partit Comunista Xinès.
• Debats sobre sistema de govern o drets humans en contextos que es considerin interferència en afers interns.”

Més enllà d’això, DeepSeek i ChatGPT comparteixen filtres per a evitar un ús il·legal o perjudicial de les eines, com ara les preguntes sobre com fabricar armes, la suplantació d’identitat, l’assistència per a cometre estafes o la pornografia.

Per a l’usuari, l’experiència d’ús de DeepSeek pot ser millor si es compara amb la versió de franc del ChatGPT, però encara no arriba a oferir tant com les versions de pagament i falla en coses com la saturació dels servidors, la dificultat per a processar documents llargs, l’absència de connexió amb uns altres serveis d’intel·ligència artificial o la censura política d’algunes respostes. Alhora, cal tenir en compte que, com ChatGPT i més intel·ligències artificials semblants –Gemini o Claude, per exemple– s’inventa coses i les barreja amb elements reals, cosa que en dificulta la identificació.

El Departament de Salut de Catalunya aplica a partir d’avui, 30 de gener, un nou sistema de doble autenticació per accedir a la Meva Salut, el portal digital que permet als ciutadans d’accedir a la informació sanitària personal i fer tràmits en línia.

Amb el sistema de doble autenticació, el Departament de Salut vol millorar la protecció de les dades personals i sanitàries dels usuaris. A continuació, us expliquem com s’ha d’activar la doble autenticació i quins són els principals beneficis de seguretat.

Com funciona la doble autenticació a la Meva Salut?

Quan els usuaris accedeixin a la Meva Salut amb codi d’usuari i contrasenya, rebran un codi SMS al telèfon registrat.

El codi haurà de ser introduït en una nova pantalla per completar l’autenticació i entrar als serveis digitals de salut.

Aquest procediment s’aplicarà tant a la versió web com a l’aplicació mòbil de la Meva Salut.

Captura de pantalla de la pestanya que apareixerà tan bon punt feu l’autenticació. Quins aspectes de seguretat es milloren?

El reforç de la seguretat digital de la Meva Salut inclou unes quantes millores. S’incorpora l’IdCAT Mòbil com a sistema d’identificació alternativa, es reforça la seguretat de les contrasenyes personals i s’introdueix la notificació automàtica per correu electrònic quan es modifiquin les dades de contacte (correu o telèfon).

Com s’accedeix a la Meva Salut?

Els usuaris poden entrar a la Meva Salut amb uns quants sistemes d’identificació:

• Codi d’usuari i contrasenya (ara amb doble autenticació per SMS).
• IdCAT Mòbil, una opció segura i còmoda.
• Certificat digital o DNI electrònic (només disponible per a la versió web).

Teniu dubtes sobre el procés?

Per a qualsevol consulta sobre el nou sistema de seguretat, els usuaris poden posar-se en contacte amb el servei 061 Salut Respon, o bé adreçar-se als centres d’atenció primària (CAP).

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Quan el president dels Estats Units, Donald Trump, va proposar per primera vegada que Washington adquirís Grenlàndia –l’any 2019, durant la seva primera legislatura–, la idea fou rebuda com una broma de mal gust. La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, va titllar la proposta d’absurda, cosa que empenyé Trump a cancel·lar a últim moment una visita oficial a Copenhaguen. Poques setmanes després, la idea havia estat relegada a l’oblit, tant pels mitjans com, segons que semblava, per Trump.

Però la fixació del president per l’illa ha tornat a l’ordre del dia els primers dies del seu segon mandat, i aquesta vegada no sembla que se n’hagi d’oblidar tan fàcilment.

Aquestes darreres setmanes, Trump ha insistit que els Estats Units prenguin el control del territori, tot al·ludint a la posició estratègica en una regió en desglaç, l’Àrtic, on la Xina i Rússia també tenen un interès geopolític com més va més pronunciat. Però també fa referència als recursos naturals que hom creu que hi ha al subsol de Grenlàndia. Trump ha descrit l’illa com “una necessitat absoluta” per a la seguretat dels Estats Units i d’Occident i s’ha manifestat optimista sobre la possibilitat que Washington en prengui el control a curt o mitjà termini.

Abans de prendre possessió del càrrec de president dels Estats Units, Trump i Frederiksen van tenir una llarga trucada telefònica que va deixar esparverats els diplomàtics danesos. Segons que se n’ha pogut saber, Trump refusà categòricament les ofertes del seu homòleg danès per a estrènyer la cooperació militar i econòmica entre Washington i l’illa. “Va ser horrorós”, explicà un alt diplomàtic europeu en declaracions a The Financial Times. Una altra font anònima dóna un missatge semblant: “Trump va ser molt ferm. La trucada va ser una galleda d’aigua freda. Fins ara costava de prendre’s tot això de Grenlàndia amb seriositat, però ara crec que la cosa va de debò, i que és potencialment molt perillós.”

Aquesta setmana, Dinamarca ha anunciat l’aprovació d’un paquet de despesa militar d’uns 2.000 milions d’euros per als territoris septentrionals, que inclouen tant Grenlàndia com les Illes Fèroe, i que preveu, per exemple, l’adquisició de tres nous vaixells de guerra per a la regió àrtica i de més drons de llarg abast. Dimarts passat, Frederiksen va embarcar-se en una ronda llampec per les capitals europees, i es reuní amb els dirigents de França, Alemanya i l’OTAN. Els resums de les reunions van passar de puntetes sobre Trump o l’estatus de Grenlàndia, però el subtext era obvi.

“Hem d’enviar un missatge molt, molt clar […], que, naturalment, s’ha de respectar la sobirania territorial dels estats”, digué Frederiksen després d’una trucada al president francès, Emmanuel Macron. “És un principi fonamental de la comunitat internacional, que hem construït junts d’ençà de la Segona Guerra Mundial.”

El canceller alemany, Olaf Scholz, lamentà en sortint de la reunió que tingué aquesta setmana amb Frederiksen: “Vivim temps difícils.” I advertí: “Les fronteres no han de moure’s a la força.”

Trump i els seus aliats no preveuen pas la possibilitat d’envair Grenlàndia. Els Estats Units ja tenen una base aèria a l’illa, una presència militar que Washington confia d’ampliar aquests anys vinents per contrarestar l’augment de la influència xinesa i russa a la regió àrtica. L’equip del president, tanmateix, sí que espera arribar a alguna mena d’acord amistós amb Copenhaguen que permeti a Washington de prendre el control de l’illa i, alhora, de vendre l’operació als seus aliats com un acte de generositat que alleugerirà Dinamarca de la càrrega d’administrar el territori.

De precedents històrics, certament, no en falten.

Els Estats Units fa més d’un segle i mig que tenen l’ull posat en Grenlàndia. William Seward, el secretari d’estat que va comprar Alaska a Rússia l’any 1867, va ser a punt d’arribar a un acord semblant amb Grenlàndia, però l’oposició li ho impedí. Seward, reveladorament, presentà la compra de Grenlàndia com un pas previ a una hipotètica annexió del Canadà als Estats Units, un horitzó al qual Trump no sembla haver renunciat.

L’any 1917, els Estats Units, sota la presidència de Woodrow Wilson, van comprar a Dinamarca allò que aleshores s’anomenaven les Índies Occidentals daneses, ara conegudes amb el nom d’Illes Verges nord-americanes. L’operació tenia un clar rerefons geopolític: Washington volia consolidar el control de l’accés al canal del Panamà, inaugurat feia poc, i desitjava evitar una hipotètica invasió alemanya del Carib en cas que Dinamarca fos annexionada pel kàiser.

Tant en les negociacions amb aliats com amb rivals geopolítics, Trump sembla decidit a recuperar l’esperit desacomplexadament imperialista del primer segle i mig d’història dels Estats Units, encara que això vulgui dir franquejar els límits de l’ordre liberal internacional i pugui fer perillar l’aliança transatlàntica.

Trump, de fet, ja ha amenaçat d’imposar aranzels punitius a una llista creixent de països –de Taiwan a Colòmbia, passant per molts altres– per obtenir concessions diplomàtiques en canvi.

“Feia molt de temps que no vèiem un exercici tan agressiu del poder econòmic dels Estats Units; si més no, no d’ençà de la Segona Guerra Mundial”, explicà fa poc a The Washington Post John Creamer, ex-sots-secretari d’estat dels Estats Units.

L’ambivalència dels grenlandesos sobre la polèmica, certament, no fa cap favor a Dinamarca. Encara que un sondatge recent ha revelat que un 85% dels grenlandesos s’oposen a adherir-se als Estats Units, molts membres de la classe política de l’illa estan insatisfets amb l’status quo i són partidaris de la independència plena. En el discurs de Cap d’Any, el primer ministre de Grenlàndia, Múte Egede, va denunciar que “els grillons de l’era colonial” continuaven impedint el progrés de l’illa, de població majoritàriament autòctona.

El govern danès, incloent-hi Frederiksen, ha insistit: “Grenlàndia pertany únicament als grenlandesos.” Però Egede ja ha anunciat que sospesa d’impulsar un referèndum d’independència aquests mesos vinents. Una hipotètica independència de Grenlàndia podria afavorir les ambicions geopolítiques de Trump, perquè la separació de Dinamarca deixaria l’illa sense el garant de la seva seguretat i podria empènyer el govern grenlandès a considerar la possibilitat d’alguna mena d’entesa amb Washington.

“Tot dependrà fins on estigui disposat a arribar Trump”, explica Jorgen Boassen –un grenlandès conegut perquè és el màxim admirador de Trump a l’illa– a The Washington Post. Boassen diu que els grenlandesos tan sols podran negociar en una posició avantatjosa amb els Estats Units si primer aconsegueixen la independència.

A Washington, tanmateix, alguns aliats de Trump ja han començat a traçar plans per a definir el futur de Grenlàndia. Aquest mes, un representant republicà a la cambra de representants presentà una proposta legislativa, amb el títol “Fem Grenlàndia gran una altra vegada”, que demana que el congrés dels Estats Units insti formalment Trump a obrir negociacions per a adquirir el territori.

Fent passar l’arada molt més endavant que els bous, la conservadora Heritage Foundation va suggerir fa poc que, en cas d’adherir-se als Estats Units, Grenlàndia podria tenir el mateix estatus que uns altres territoris en règim quasi-colonial dels Estats Units, com ara Guam o Puerto Rico, o bé ser un “estat lliurement associat” com ara la república de Palau, al Pacífic, que depèn dels Estats Units en qüestions de defensa i que vota a l’uníson amb Washington a l’assemblea de l’ONU.

Allò que Grenlàndia no hauria d’esdevenir de cap manera, segons els investigadors d’aquest centre d’estudis, és un estat més dels Estats Units. “Això garantiria dos demòcrates al senat i un demòcrata més, pel cap baix, a la cambra de representants, que amb gairebé total seguretat serien socialistes a l’estil europeu”, escrigueren. No hi ha dubte que Trump valora les riqueses minerals i els avantatges geostratègics de Grenlàndia, però encara cal veure què pensa dels ciutadans.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

De vegades passa, que el món tot se’t fa espès i t’encalles i enlloc no trobes el desllorigador de res. Diuen que Henri Matisse, el gran artista i màxim exponent del fauvisme (“inventor” no seria en aquest cas un terme gaire exacte, i hauríem d’afegir-hi André Derain i el temps i la llum de Cotlliure i etcètera, però per a entendre’ns) va tenir una crisi (personal o existencial o de creació o qui sap com delimitar aquí la barreja) a final dels anys vint. Que tenia èxit i que les seves obres tenien preu i que tot, però que això no era prou. Que no era res. I pràcticament va deixar de pintar. I se’n va anar a Oceania, i als Estats Units d’Amèrica, i cercava, i encara no sabia com però pensava que havia de “reiniciar la pintura”.

En aquell seu camí (seu: personalíssim), l’observació (directa, reflexiva, immersiva) de l’obra d’un artista que transitava sendes ben diferents hi va tenir un pes important. Potser “definitiu” esdevindria aquí una expressió massa agosarada, i els absoluts, en art, solen ser temeraris i inexactes. Posem-hi un “cabdal”? Millor, segurament: un pes cabdal.

Joan Miró.

Vint-i-dos anys més jove que ell.

El 1930, quan Henri Matisse i la seva angoixa viatgen a Tahití i als EUA i a les Antilles, un dels fills, Pierre, marxant d’art, coneix Joan Miró. A final d’any li organitza la primera exposició nord-americana. A Nova York. El 1934, signen contracte per a la distribució de les obres de Miró als EUA. Matisse pare veu les obres que Miró exposa a París; Matisse fill les escampa oceà enllà. En aquell temps, quan el pintor francès escriu a Pierre, li diu que continua amb ansietat, amb pànic. Cerca solució i no en troba. “Desgasto el meu esperit lluitant com un ofegat, i no em veig capaç de treballar així.”

Parlen d’art, de diners, de coses de família. I de Miró. Henri Matisse té dubtes. Demana a Pierre que mostri a Joan Miró els seus treballs. El seu criteri li importa. Més que això, li demana, tot seguit: que li deixi dos quadres de Miró. Que els hi faci arribar. “Jo pagaré l’embalatge i les despeses d’enviament, per descomptat.” Ni vint dies no han transcorregut, que escriu una altra carta per a insistir-hi, impacient. Els necessita: “Estic esperant els teus Miró que deus haver oblidat.” I quan, passats vint dies més, per fi els té, una altra: “A la teva mare li han semblat molt excessius. M’han interessat molt des del punt de vista del color i de les relacions –matèria–; estic molt content de tenir-los per poder-hi tornar de tant en tant.” Molts molts, aquí.

I allò, anar-hi tornant, ho va poder fer durant anys, perquè se sap que Matisse va retenir fins el 1945 aquelles “Tres dones” mironianes sobre fons blau (ah, el color! Ah, els blaus de l’un i de l’altre amb tants de matisos sempre!). Per “poder-hi tornar de tant en tant”: la necessitat. Com la de rellegir un clàssic. Potser a fragments. Un tast. Un aire. Respirar-lo. Només que, en aquest cas, és l’artista de més edat, l’artista consagrat, qui se submergeix en l’obra del jove: “Perquè el que fa m’interessa com a manifestació d’una generació posterior a la meva.”

Joan Miró, és clar, ja seguia amb atenció Henri Matisse. Des dels primers contactes amb la seva obra, a cavall dels anys vint, fins a l’obsessió escrita als quaderns d’esbossos i d’apunts i d’estímuls on deixava constància, a començament dels quaranta trasbalsats de guerra pertot, que volia crear obres “que recordin les teles de Matisse, però més brutals”. Miró saluda l’esperit fauve i vol sumar-hi fúria, Matisse observa la peculiar força surreal.

I hi ha aquest reconeixement mutu. Que no és còpia ni seguiment, sinó això altre: reconeixement. D’anada i tornada i viceversa. Sense prejudicis generacionals (dels anteriors cap als nous o dels nous cap als anteriors). Sense edatisme, que en diríem ara. Dos artistes tan diferents i moguts alhora per una mateixa pruïja indescriptible. Creen en aquell moment esclatant en què es qüestiona la pintura, diguem-ne, tradicional, des de les mil línies que sorgeixen de l’anomenat postimpressionisme: Matisse reinventa la pintura; Miró, més radical, diu que l’assassina.

Creen i creen i creen, i fins i tot quan no poden pensen a crear. Creen de manera diferent, són diferents, d’espais diferents i de temps diferents, però es coneixen i, sobretot, es reconeixen i es tornen estímul l’un per a l’altre. Que no nega la discrepància o, fins i tot, la crítica, aquest reconeixement (i ara penso en Joan Miró referint-se a les “empipadores odalisques tan cotitzades en el mercat” que produïa Matisse després de la Primera Guerra Mundial i que després van formar part de la seva crisi creativa), però que és, per sobre de tot, reconeixement. En el fons i en la pruïja i en la cerca, també. “Feia exactament el que deia Matisse, i de manera més profunda que els surrealistes: deixar-se guiar per la mà”, explicava Miró a Lluís Permanyer, el 1978, en parlar del dibuix, per exemple. Aquesta connexió per sobre de la mera influència.

No puc dir que, per a mi, és la millor exposició del 2025 perquè amb prou feines hem començat l’any i perquè jo què sé què passarà, però, per a mi, és la millor exposició del 2025 (“MiróMatisse. Més enllà de les imatges”, a Barcelona, a la Fundació Miró, encara durarà cosa d’una setmana més). Per les obres que conté, és clar (el colpidor davallament de la creu traçat en negre sobre rajols blancs per Matisse, el cap, magnètic de textures, i el punt vermell, que pinta Miró: si les hagués d’anar enunciant, ni que fos de memòria, no acabaríem), però també per la relació (humana, artística) que ens explica. Perquè una exposició també és la petjada que deixa, i la d’aquesta és fonda.

Heus aquí un vell i un jove reconeixent-se. Que això de vegades passa. De vegades, però no sovint.

De vegades, com un senyal de grandesa.

El president Salvador Illa no ha començat el mandat amb gaire marge. La seva minoria –la més exigua d’ençà del 1980, exceptuant la del president Pere Aragonès– li ha mostrat els límits de seguida. Abans d’acabar el mes de gener ja ha deixat estar el pressupost del 2025, que de fet volia que entrés en vigor per Cap d’Any. Els socis d’investidura, ERC i els Comuns, semblen encara més febles que no pas el PSC, però hi posen condicions. Sobretot els republicans, que exigeixen al president que compleixi els pactes. Illa els promet una vegada i una altra que els “honorarà”, però, a efectes pràctics, té grans dificultats per a fer-ho. Ara com ara, la majoria de concessions han estat gests. La primera pedra d’un compliment ha estat la formalització d’una petició al govern espanyol perquè comenci els tràmits per al traspàs de la línia R1 de Rodalia.

Fins ara, el govern d’Illa s’ha limitat a reprendre les iniciatives de l’executiu anterior: ho pot vendre com una mostra de bona voluntat i, així, s’assegura de no perdre votacions més endavant. Ha passat amb l’aprovació de l’avantprojecte de llei de memòria democràtica, que conserva íntegrament el text que el govern d’Aragonès va aprovar l’any passat; el projecte de llei per a l’eradicació de l’amiant a Catalunya, que Aragonès havia presentat com una mesura pionera; l’estatut dels municipis rurals, una històrica reivindicació del municipalisme que el govern d’Esquerra havia atès finalment; la modificació de les lleis de comerç, serveis i fires per a regular les “botigues fosques”; el projecte de llei dels instruments de provisió del sistema públic de serveis socials, també impulsada pels republicans; i el projecte de llei de l’economia social i solidària, un text de consens treballat durant cinc anys amb el tercer sector.

Tot plegat és problemàtic per a Illa: un president que s’estrena ha de demostrar un segell propi. En aquestes circumstàncies –sense pressupost i amb una agenda legislativa que no és la pròpia–, el primer president socialista en catorze anys ha decidit de concentrar-se en les qüestions formals i procedimentals. L’estil Illa té tres branques: unes noves dinàmiques de treball per als funcionaris i els alts càrrecs; la mimesi dels quadres del PSC amb les institucions; i un control molt rígid de la política comunicativa.

Les noves dinàmiques

En temps de despolitització expressa, un dels grans projectes d’Illa és la reforma de l’administració, comandada pel conseller de Presidència, Albert Dalmau, que en va parlar com “un canvi cultural que demana el país”. Tots dos volen transmetre la sensació que han començat a sacsejar les coses, però els primers passos no han estat fàcils. El 9 de gener, el govern va ordenar l’eliminació del teletreball entre els subdirectors generals i llocs assimilats orgànicament, amb l’argument que no és compatible amb la responsabilitat que tenen. La mesura va causar un gran terrabastall. Al cap d’uns quants dies, més de dos-cents funcionaris, la majoria subdirectors generals, van signar un manifest en què criticaven la decisió. La presencialitat sembla una obsessió particular d’Illa fins als detalls més cridaners: segons que expliquen a VilaWeb fonts parlamentàries, els dies que hi ha ple al parlament, per exemple, el president fa obrir a les set del matí la porta del davant –fins ara, a aquella hora, només s’obria la del darrere per a l’entrada de mercaderies.

Illa ha estat traçut a l’hora de fitxar o mantenir perfils que no són del PSC per a càrrecs molt concrets. Treballa a consciència per escenificar transversalitat i una tecnificació dels alts càrrecs. La setmana passada, el consell executiu va aprovar nous criteris per a incorporar membres independents als òrgans col·legiats o consells d’administració de les entitats públiques. Llevat de casos comptats, hauran de representar almenys un 10% d’aquests ens. És part del pla de la reforma de l’administració que impulsa Dalmau. Tanmateix, el govern, opacament, va modificar la relació de llocs de feina de dos-cents seixanta càrrecs per a facilitar que hi poguessin accedir funcionaris del món local i per a beneficiar-ne la lliure designació. La meitat dels nous alts càrrecs del sottogoverno prové del món local, i Illa s’ha nodrit especialment de batlles i càrrecs locals per a estructurar el seu entorn.

Els espais de decisió estratègica i de definició de les línies mestres del govern, és clar, també són en mans del pinyol socialista en què confia el president, per més que al govern hi hagi uns quants càrrecs que van més enllà del partit. El 20 de desembre, va reunir tots els directors generals i secretaris del govern en les primeres Jornades Directives de la Generalitat d’enguany, que van servir per a explicar-los el pla de govern i l’estratègia que té al cap el president i, és clar, preparar-los per aplicar-les. L’eslògan de la seva intervenció, que va durar tres quarts, reproduïa l’eslògan del PSC per a les eleccions, “Unir i servir”, actualitzat: “Unir per progressar, servir per transformar”. La intenció és de repetir-les de manera regular durant la legislatura.

Hi ha un altre element que eclipsa el paper dels fitxatges tècnics: la política comunicativa, molt eixuta i especialment controlada pel Palau de la Generalitat. La major part de l’equip de comunicació del president ja l’acompanyava durant l’etapa com a primer secretari del PSC o en el temps que fou ministre de Sanitat espanyol. Ara aquest equip domina el discurs de manera transversal. Els consellers concedeixen comptades entrevistes als mitjans i s’allunyen molt poc del missatge que Illa va filant cada dia. El relat és vertical, i amb una extraordinària contenció, sense pretensions ni idees ambicioses. En paraules de Dalmau: “Gestionar és la cosa més revolucionària que pot fer un govern.”

El noi de vint-i-sis anys que va morir ahir electrocutat per la catenària de l’alta velocitat a l’estació de Lleida s’havia enfilat dalt el tren des de l’andana, després d’haver entrat al recinte esquivant els controls de seguretat, segons que han explicat a l’ACN fonts dels Mossos d’Esquadra.

Aquesta és la principal hipòtesi amb què treballen els investigadors de la policia catalana, que veuen menys probable que la víctima i l’altre noi que l’acompanyava, de vint-i-tres anys, haguessin saltat al tren des de la passera elevada que travessa les vies, tal com va dir ahir Adif.

Tot apunta que, durant la tarda, els dos joves ja havien intentat dues vegades d’accedir a trens d’alta velocitat que anaven a Barcelona. Finalment, sembla que van aconseguir de saltar els controls i arribar fins a un tren Alvia aturat a la via 2. El comboi cobria el trajecte entre la Corunya i Barcelona, i duia 185 passatgers a bord.

Cap a les 20.20, un dels nois es va enfilar dalt el tren i, en entrar en contacte amb la catenària, va rebre una forta descàrrega elèctrica, cosa va original un incendi, i va morir. L’altre noi en va sortir il·lès, però el van traslladar a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida amb un atac d’ansietat.

La incidència va obligar a tallar la tensió a tota l’estació i va afectar tots els trens de llarga i mitjana distància que s’havien d’aturar a Lleida. Cap a les 10.40, Adif i Renfe van informar que s’havia restablert la tensió a la catenària i que els trens podien tornar a circular.

Els Mossos continuen elaborant l’atestat de l’incident, que traslladaran a l’autoritat judicial a partir de la declaració dels testimonis i les imatges de les càmeres de seguretat.

El govern espanyol ha pactat amb els sindicats una pujada del salari mínim interprofessional (SMI) de 50 euros mensuals, que significa un augment del 4,4%. Així, l’import mensual se situa en els 1.184 euros. En total, l’increment anual serà de 700 euros. Ho ha anunciat la vice-presidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz. “El diàleg social funciona, és l’eina per a donar bones notícies i avui fem un pas endavant amb una bona notícia”, ha dit.

La patronal no s’ha afegit a l’acord perquè s’allunya del topall del 3% d’increment proposat pels empresaris. La mesura s’aprovarà al consell de ministres de manera imminent.

L’acord també inclou el compromís del govern espanyol que, en el termini de dos mesos, es constituirà una taula de diàleg social que tindrà l’objectiu de desplegar íntegrament la directiva de salaris mínims europeus. D’aquesta manera, es busca incorporar a la legislació el mandat que l’SMI arribi a ser el 60% del salari mitjà.

Finalment, Díaz ha anunciat la implementació de campanyes específiques de la inspecció de treball per garantir que l’increment dels sous més baixos arribi a les empreses.