El maig de 1945, fa just vuitanta anys, els aliats van vèncer l’Alemanya nazi i s’acostava el final de la Segona Guerra Mundial. Va acabar el mes de setembre, després de sis anys, amb la rendició del Japó imperial. Aquest conflicte bèl·lic ha estat l’esdeveniment més transcendental del segle XX, i el més mortífer en nombres absoluts. Hi va haver entre cinquanta milions i seixanta de morts, la majoria civils, i un extermini sistemàtic del poble jueu, i del gitano, a més de comunistes i persones LGBT, entre més.

La importància no solament s’explica per la magnitud, que va mobilitzar cent milions de militars, sinó també per tot allò que va significar ideològicament i tot allò que podria haver representat. Una guerra entre els aliats –amb les democràcies i els comunistes– i les potències de l’Eix –encapçalades per l’Alemanya d’Adolf Hitler. El desenllaç va portar a la Guerra Freda i al desenvolupament de l’estat de Benestar, mentre que un resultat diferent hauria portat el món cap al feixisme.

El final de Hitler

En el front occidental, trobem com a dia clau a Europa el desembarcament aliat a les platges de Normandia el 6 de juny de 1944, el Dia D, la invasió amfíbia en un sol dia més gran de tots els temps, en què van participar cinc mil vaixells que transportaven 133.000 combatents i 20.000 vehicles al llarg de noranta quilòmetres, amb un paper destacat de l’agent doble barceloní Joan Pujol, Garbo. L’alliberament de París va arribar l’agost del 1944.

En el front oriental, després d’un ràpid avenç de l’exèrcit nazi una vegada trencat el pacte Mólotov-Ribbentrop el juny del 1941, van ser aturats a Stalingrad, l’actual Volgograd, on hi va haver la batalla més gran i potser més decisiva de la guerra, entre el juliol del 1942 i el febrer del 1943, amb més d’un milió de morts i que va deixar la ciutat devastada.

Aleshores, va començar una contraofensiva que els va portar fins al riu Vístula, a les portes de Polònia, on restarien uns quants mesos aturats. El 12 de gener de 1945 van llançar l’ofensiva per a conquerir Polònia, i el dia 19, l’exèrcit roig va travessar la frontera germano-polonesa d’abans de la guerra. En uns altres flancs, Budapest fou alliberada el 13 de febrer; Viena, el 13 d’abril; i el dia 16 d’aquell mes va començar l’ofensiva final contra Berlín. En aquell moment, els aliats eren a vuitanta quilòmetres de la capital, a l’altra banda del riu Elba, i el dia 25 es van trobar les tropes d’ambdós fronts. Barri a barri i carrer a carrer, els soviètics van anar prenent el control de la capital alemanya.

Hitler es va recloure al seu búnquer i el 30 d’abril de 1945, amb els soviètics a tocar, es va suïcidar. La ciutat de Berlín es va rendir el 2 de maig. La capitulació d’Alemanya

El successor de Hitler va ser l’almirall Karl Dönitz. El 7 de maig, va donar l’autorització per a signar la rendició incondicional d’Alemanya, fet que representava el final de la guerra a Europa. Es va fer una primera signatura a la ciutat occitana de Nimes, al quarter general de les forces aliades comandades pel general Dwight Eisenhower, futur president nord-americà. Hi havia representants del Regne Unit, França, els EUA i l’agregat soviètic, el general Ivan Susloparov, que hi era present sense haver rebut instruccions del Kremlin. El màxim dirigent de l’URSS, Ióssif Stalin, va considerar que l’havien deixat fora de la cerimònia i va exigir de ratificar la rendició a Berlín, al quarter general de les forces soviètiques.

Rendició alemanya a Reims.

Aquesta signatura, solament davant l’exèrcit soviètic, es va fer a última hora del 8 de maig, a les 22.43, quan ja era 9 de maig a Moscou, davant el mariscal Gueorgui Júkov. Als estats occidentals, es commemora el dia 8 com a Dia de la Victòria a Europa, quan es va fer efectiva, i a Rússia, Ucraïna, Belarús i la resta de països hereus de la Unió Soviètica, el dia assenyalat com a Dia de la Victòria va ser el 9 de maig.

El mariscal Wilhem Keitel signa la capitulació davant l’URSS a Berlín. Un dia fonamental per als aliats

Un milió de persones van omplir els carrers de Londres i el primer ministre Winston Churchill es va adreçar a la multitud del balcó de Buckingham Palace estant. Als EUA, Times Square –a Nova York– es va omplir i, a Washington, el president Harry Truman dedicava la victòria al seu predecessor, Franklin D. Roosevelt, mort feia menys d’un mes. Però tant Churchill com Truman van recordar que el Japó encara no s’havia rendit, i que la guerra no havia acabat del tot.

A l’URSS, el 9 de maig hi té un gran significat. S’hi commemora la victòria sobre l’Alemanya nazi, en l’anomenada Gran Guerra Patriòtica. Cal tenir en compte que la majoria de morts foren en aquests estats i una bona part de la població té un familiar que hi va lluitar o morir. Stalin va reconèixer set milions de morts, però s’estima que la xifra real va ser entre disset milions i trenta-set.

La primera desfilada es va fer el 24 de juny de 1945 a la plaça Roja de Moscou, però el 9 de maig no va ser fortament reivindicat i declarat festiu fins vint anys més tard, el 1965, quan Leonid Bréjnev va impulsar un tomb patriòtic i glorificador de la guerra. Abans, la commemoració s’havia silenciat en part per la misèria i el trauma que havia deixat. De fet, molts veterans, malgrat haver estat promesos amb honors i recursos, van acabar desemparats.

Amb l’ensulsiada de la Unió Soviètica la celebració es va afeblir, però el 1995, el president Borís Ieltsin va recuperar-la com a gran ritual nacional. El 2015, per commemorar-ne els setanta anys, es va fer la desfilada més gran d’ençà del 1945, amb 16.000 soldats, vehicles blindats i míssils. El relat oficial glorifica el paper soviètic en la derrota del nazisme i reforça la idea d’una Rússia heroica i assetjada.

Vuitanta anys

Enguany, tres veterans de la Segona Guerra Mundial han participat en un plenari al Parlament Europeu per a commemorar el final de la guerra a Europa. En un acte amb motiu del vuitantè aniversari del final del conflicte, els veterans han agraït els esforços de les institucions europees per mantenir la pau i han advertit: “La lluita pels valors no ha acabat.”

A Moscou es preveu l’assistència de vint-i-nou caps d’estat o de govern, entre els quals el primer ministre d’Eslovàquia, Robert Fico, que d’aquesta manera s’arrenglera amb Moscou i marca distància amb la Unió Europea, de la qual el seu país és membre. A la tribuna d’autoritats hi haurà, per exemple, els presidents de la Xina, Xi Jinping; de Sèrbia, Aleksandar Vučić; del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva; i de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko.

El president Vladímir Putin, que ha decretat un alto-el-foc unilateral de tres dies en la guerra d’Ucraïna, prepara una cerimònia sense precedents. El 2015, per commemorar els setanta anys, van desfilar-hi 16.000 militars, amb tancs i llançamíssils, i es preveu que enguany se superi, marcat pel quart any per la guerra.

L’oferta pública d’adquisició (OPA) del BBVA al Banc Sabadell fa setmanes que és a l’ull de l’huracà, sobretot arran de l’aprovació amb condicions per part de la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC) i de la consulta pública que el govern espanyol ha engegat aquesta setmana.

L’OPA ha topat d’un bon d’un començament amb l’oposició de les patronals catalanes, que destaquen que, si tira endavant, hi pot haver conseqüències que poden afectar negativament el teixit empresarial, sobretot les petites i mitjanes empreses.

Oriol Amat, catedràtic d’economia financera de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i president de l’Observatori de la PIME de Catalunya, assenyala que qualsevol operació d’aquesta magnitud pot tenir elements positius, com ara la consolidació de recursos o l’eficiència operativa, però també origina un bon grapat d’inquietuds. Què preocupa les empreses, especialment les pimes? Per què l’OPA del BBVA els pot ser perjudicial? Com ho notaran els ciutadans?

Per què és perjudicial per a les empreses?

Amat deixa clar que l’OPA inquieta especialment per la competència bancària. I diu que si la concentració bancària augmenta –la PIMEC calcula que a Catalunya entre dues grans entitats superarien el 73% del mercat–, les alternatives reals per a les petites i mitjanes empreses es podrien reduir. Segons ell, això es podria traduir en menys capacitat de negociació i en un accés al finançament menys favorable. “Aquest risc s’afegeix a una situació ja preocupant, perquè, d’acord amb informes de l’Autoritat Catalana de la Competència, Catalunya ja té actualment un gran nivell de concentració en el sector bancari”, afegeix.

Segons Amat, hi ha més qüestions que preocupen, com ara la reducció del crèdit disponible per a les pimes que, d’acord amb estimacions de la PIMEC, podria ser del 8%, és a dir, uns 54.393 milions d’euros a l’estat espanyol. “Aquesta contracció tindria un impacte directe en la inversió, la innovació i la capacitat de créixer de milers d’empreses”, diu.

Jaume Argerich, economista i doctor en empresa per la Universitat de Barcelona (UB), considera que si l’OPA prospera les empreses que poden arribar a tenir més dificultats són les que facturen entre vint milions i dos-cents milions. “Quan tens una pime, ets en el joc de la competència. Si el joc no el pots fer amb tants intervinents, malament”, diu.

Les patronals estan preocupades i en desacord amb l’OPA i fa dies que pressionen el govern espanyol perquè l’aturi. Segons la PIMEC, els compromisos expressats per la CNMC “són absolutament insuficients per a mitigar els riscos per a la competència i per a l’accés al crèdit de les pimes i, per tant, per al conjunt del finançament empresarial”. La patronal assenyala que la preocupació és especialment important en un mercat financer que té trets clarament oligopolístics i amb dèficits de competència. A més, considera que les mesures acordades no garanteixen ni una protecció real ni efectiva per a les pimes, ni la preservació de l’equilibri territorial del sistema financer.

La patronal CECOT també fa èmfasi en els efectes negatius que les empreses puguin tenir en l’accés al finançament, i sobre les condicions amb què s’hi podrà accedir en el futur. L’entitat remarca que l’impacte pot ser especial a Catalunya, on el vincle territorial amb les entitats financeres ha estat clau per al desenvolupament econòmic.

La CECOT creu que l’operació és una amenaça per a la pluralitat del sistema financer. La reducció del nombre d’operadors amb presència significativa, avisen, pot debilitar la competència i reduir la capacitat de les empreses per a negociar condicions, diversificar riscos i establir relacions bancàries estables. També alerten de la pèrdua de centres de decisió locals, fet que podria trencar la connexió amb les necessitats econòmiques del territori. “Ens preocupen especialment les empreses que tenen entre trenta milions i dos-cents milions de facturació, moltes del sector industrial, que solen treballar amb més d’una entitat financera per sostenir la seva activitat”, diu Xavier Panés, president de la CECOT. A Foment de Treball, la reclamació al govern espanyol també és clara: que paralitzi l’OPA per defensar l’interès general i territorial.

Com ho notaran els ciutadans?

L’economista Elisenda Paluzie diu que si l’OPA va endavant hi haurà clarament una reestructuració del Banc Sabadell, es reduirà la plantilla i les oficines. “Es perdran llocs de feina. D’aquí vénen els recels de la ministra de Treball”, explica.

Concretament, segons càlculs de la PIMEC, l’OPA implicarà el tancament entre 174 i 261 oficines del Sabadell a Catalunya i hi haurà una reducció potencial de llocs de feina que arribarà a una xifra entre 7.685 i 10.567. Però no tan sols això. Com que hi haurà un banc menys, hi haurà més dificultats per a accedir al crèdit. Per tant, les empreses –i també els ciutadans– no podran trucar a tantes portes com els agradaria i negociar condicions amb més agents. Per exemple, no hi haurà tanta oferta a l’hora de cercar una hipoteca.

Hi ha més riscs. Amat apunta que l’OPA pot derivar en un increment de les comissions o la reducció de condicions favorables per a l’estalvi i el crèdit. Per això creu que cal valorar els equilibris entre l’eficiència empresarial i el servei al conjunt de la ciutadania i al teixit productiu. “No hi ha en risc tan sols la competència efectiva, sinó també valors fonamentals com l’equitat territorial, la inclusió financera i l’interès general”, apunta.

Els ciutadans també poden notar canvis en l’atenció presencial, sobretot en municipis petits o en zones menys centrals de les ciutats, oimés en un moment en què els bancs han treballat fermament per la digitalització dels serveis. “Catalunya ja ha patit una important reducció de la xarxa d’oficines bancàries els darrers anys, i molts barris i pobles disposen avui només d’una entitat o de cap”, diu. Hi ha més preocupacions, segons ell, com ara que els comerços i els serveis locals també se’n poden ressentir. I els treballadors acomiadats, que són perfils formats, amb experiència i valor afegir per al client, “poden tenir moltes dificultats per a ser resituats en un mercat laboral amb poc espai per al seu perfil”.

El paper del Banc Sabadell i el BBVA

L’oposició a l’OPA i la defensa del Banc Sabadell ha deixat descol·locats alguns sectors del sobiranisme català, que no acaben d’entendre aquestes maniobres pensant en una entitat que no ha estat precisament afí en la independència.

Recorden sobretot que l’octubre del 2017 el consell d’administració va aprovar el trasllat de la seu social de l’entitat a Alacant, que la va retornar a final d’aquest gener coincidint, precisament, amb l’OPA del BBVA. Recorden també l’hostilitat manifestada pel president del banc, Josep Oliu, la tardor del 2017, en què canviant la seu va dibuixar un escenari de por i inestabilitat econòmica.

Arran d’aquestes crítiques, Amat assenyala que Catalunya perdria “la seu d’una de les poques entitats bancàries amb arrelament territorial i capacitat de decisió pròpia”. “Això implicaria que més del 95% del sistema financer que opera a Catalunya tindria la seu fora del territori, amb la consegüent pèrdua d’influència econòmica, de capacitat de resposta a les necessitats específiques del teixit productiu i de vinculació amb el desenvolupament local”, diu.

Amat també fa èmfasi en el fet que el panorama actual és ben diferent de les fusions que s’han fet després de la crisi de l’any 2008, per evitar l’ensorrada d’entitats en situació crítica. La principal diferència, segons ell, és que ara es fa entre bancs solvents i eficients. “No es tracta de rescatar una entitat feble, sinó de concentrar més mercat, i això implica el risc de destruir oficines i llocs de feina que avui generen valor per al conjunt de l’economia”, diu.

Argerich, que també coneix molt bé el panorama bancari català, coincideix amb Amat i assenyala que convé salvar el Sabadell de l’OPA del BBVA: “Ens interessa a tots, des d’una lògica econòmica i de país.” Tot amb tot, no vol passar per alt que la situació actual no és fruit de l’atzar. Assenyala que l’estat del banc és dolenta perquè Oliu n’ha fet una mala gestió. I n’és una prova, diu, que la cotització a la borsa sigui per sota del preu de sortida. A més, creu que l’entitat no ha estat capaç de teixir un nucli dur d’accionistes, que no han collat prou la direcció. “Els accionistes han dimitit les seves responsabilitats. Els bancs baixen, però cap banc no havia baixat tant en la borsa. Van sortir a cinc euros i van arribar a trenta cèntims”, diu.

Argerich diu que amb el director general actual del Sabadell, César González-Bueno, el panorama ha canviat, però que no ha tingut prou temps per a resistir a una OPA d’aquestes característiques. “Si guanya temps, i la consulta, potser ho poden salvar”, pronostica. Sigui com sigui, creu que el panorama després de l’OPA, tant si prospera com si no, canviarà. “Els del Sabadell, si accepten l’OPA, perden diners. L’alternativa és que la cotització del Sabadell es desinflarà perquè està a l’expectativa de l’OPA”, diu. I sobre el president del BBVA, Carlos Torres, en cas que no prosperi l’operació, diu: “Està amortitzat i a veure qui troben. Tots dos bancs s’hi juguen molt”.

Pressions de Sumar i el tomb sorprenent de Sánchez amb la consulta pública

La tensió que es respira a la patronal també s’ha traslladat al si del govern espanyol. Sumar, amb la vice-presidenta Yolanda Díaz i el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha pressionat perquè l’executiu aturi l’OPA. Segons Díaz, és un error majúscul que l’operació vagi endavant amb l’oposició del teixit econòmic –especialment les pimes–, social, cultural i sindical català.

El govern espanyol ha expressat unes quantes vegades l’oposició a la fusió. D’un bon començament, ha manifestat preocupació per les conseqüències negatives que implicarà la concentració bancària. I és precisament per això, perquè el govern espanyol s’hi va oposar, que va sorprendre moltíssim quan el president Pedro Sánchez va anunciar dilluns, durant la quarta reunió del Cercle d’Economia, que s’obriria una consulta pública prèvia a la decisió del govern espanyol sobre l’OPA del BBVA.

Segons que va explicar el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, dimarts al Cercle d’Economia, les parts interessades podran participar-hi mitjançant un qüestionari disponible a la web del ministeri. Cuerpo va dir que l’objectiu del govern espanyol era que les parts que es considerin afectades per l’OPA puguin aportar tota la informació, d’acord amb els criteris d’interès general recollits per la Comissió del Mercat i la Competència espanyola (CNMC).

Com serà la consulta sobre l’OPA del BBVA al Sabadell?

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, amb el president del BBVA, Carlos Torres, durant la reunió del Cercle d’Economia (fotografia: EFE / Quique García). La darrera paraula la tindrà la Moncloa

La pilota ara és a la teulada de la Moncloa. La Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC) va aprovar la setmana passada l’OPA amb determinades condicions. Tot i considerar que la fusió implica riscs significatius per a la competència, especialment en els àmbits de la banca minorista, els serveis de pagament i el finançament de pimes, l’organisme va donar el vist-i-plau a l’operació una volta que el BBVA presentés una sèrie de compromisos considerats suficients per mitigar els efectes negatius.

Ara, després de l’autorització de la CNMC, l’operació ha de ser estudiada pel govern espanyol. I aquí és on entra en joc la consulta pública anunciada per Sánchez. Segons ell, això servirà per a recollir l’opinió d’organitzacions, ciutadans i associacions i contribuirà, sens dubte, a aplanar el terreny cap a una banda o cap a una altra, malgrat que, ara com ara, les opinions i repercussions ja són ben clares. En la consulta, es podrà votar fins el 16 de maig. En acabat, el govern espanyol haurà de decidir si l’operació s’eleva o no al consell de ministres abans del 27 de maig.

Una volta el Ministeri d’Economia hagi analitzat l’OPA en un termini de quinze dies, haurà de decidir si l’eleva al consell de ministres, que disposarà d’un termini de trenta dies per a estudiar-la i concretar si endureix les condicions.

El joc Twilight Struggle, un clàssic del gènere estratègic, es publica aquest abril per primera vegada en català. L’edició, impulsada per l’editorial Devir, inclou una carta inèdita titulada El cas dels catalans, que fa referència al retorn de Josep Tarradellas i al començament de la transició. El joc, doncs, incorpora una perspectiva històrica pròpia dins l’enfrontament global de la Guerra Freda, tal com detalla el grup editorial especialitzat en jocs de taula i de rol i novel·les gràfiques en un comunicat. La versió catalana d’aquest joc d’estratègia es pot trobar ja a les botigues i a les plataformes especialitzades.

Sobre la Guerra Freda, però amb un episodi català

Publicat per primera vegada el 2005 i traduït a desenes de llengües, Twilight Struggle recrea la pugna política, ideològica i militar entre els Estats Units i la Unió Soviètica del 1945 al 1989. Els jugadors assumeixen el paper d’una de les dues superpotències i competeixen per expandir la seva influència arreu del món, gràcies a cartes inspirades en esdeveniments reals. Espionatge, diplomàcia, cops d’estat i aliances estratègiques són algunes de les eines disponibles per a dominar el tauler mundial.

La versió catalana, completament adaptada, té el vist-i-plau dels creadors del joc, Jason Matthews i Ananda Gupta. Matthews ha celebrat l’aparició d’aquesta nova edició i n’ha destacat el valor local: “El fet que aquest joc arribi ara en català, amb una edició que incorpora el context específic de Catalunya, li atorga una nova dimensió. Permet d’entendre la Guerra Freda a partir de perspectives diverses i adonar-se que la política global i local poden estar més entrellaçades que no sembla.”

Devir, amb seu a Barcelona, ha publicat més de quaranta títols en català, entre els quals Catan, Carcassonne, Codi secret i El laberint màgic. “Volíem que una obra com Twilight Struggle, amb tota la profunditat estratègica i narrativa, fos accessible en la nostra llengua i a partir de la nostra realitat”, explica Quim Dorca, director de màrqueting de Devir.

El cas dels catalans és una de les novetats més destacades. Fa referència directa al retorn de Tarradellas l’any 1977, que va significar la restauració provisional de la Generalitat de Catalunya i l’obertura d’una nova etapa d’autogovern. La incorporació d’aquest episodi dins el joc obre la porta a reflexionar sobre la interacció entre els grans relats internacionals i les històries nacionals.

Un joc guardonat

El 2010, Twilight Struggle va arribar al primer lloc de la classificació de la plataforma especialitzada Board Game Geek, en què es va mantenir durant anys com el títol més ben valorat. També ha estat distingit amb guardons com el Charles S. Roberts al millor joc ambientat en l’era moderna (2005) i l’International Gamers Award (2006) al millor joc de guerra i al millor joc per a dos jugadors. Així mateix, ha esdevingut una eina pedagògica per a comprendre les claus de la geopolítica contemporània i els equilibris de poder de la segona meitat del segle XX.

Podeu reservar el joc Twilight Struggle a la Botiga de VilaWeb

Fa temps que emmagatzemo frases i aforismes en un calaix mental. De totes les que hi tinc guardades, n’hi ha una que sovint treu el cap i que es reivindica. No sabria dir-vos qui n’és l’autor o autora, si és que en té, però en tot cas, des que vaig sentir-la que no puc deixar de pensar-hi. La frase, el concepte, ve a dir que la grandesa d’una persona depèn de la quantitat de veritats que està disposada a escoltar, a assumir, sobre si mateixa. Digues-me quanta veritat pots tolerar i et diré quin potencial de creixement personal tens. El tema m’obsessiona. Em refereixo a la qüestió de ser millor persona cada dia. Se’m fa estrany pensar que puc existir sense esdevenir dia a dia una versió més perfecta de mi mateixa. No parlo pas en un sentit d’assolir la perfecció com a objectiu final, això fa temps que vaig entendre que era impossible, indesitjable, fins i tot, parlo d’estar en constant estat de transformació. Per mi, viure és resoldre per no estar mai resolts. Fa uns dies, xerrava amb David Bueno, biòleg i professor de genètica, sobre què ens diferencia als humans de la resta d’animals. Ell, que va guanyar el premi Josep Pla amb el llibre L’art de ser humans, defensa que hem d’anar més enllà d’autoanomenar-nos Homo sapiens i que caldria que comencéssim a parlar de “Homo artisticus”, perquè és la pulsió creativa, la necessitat de crear art i d’embafar les nostres ànimes d’art allò que ens fa realment humans. Estic absolutament d’acord amb la seva teoria, però per mi, a banda de la creació artística, allò que ens defineix o ens hauria de definir com a espècie és la necessitat i, fins i tot, el deure (autoimposat) de canviar; l’art de saber mudar de pell quan la vella ja ha après tot el que havia d’aprendre. La transformació a la qual em refereixo és dificultosa, perquè, al meu entendre, implica modificar conversant la pròpia essència, és a dir matisar, destriar, reciclar. Però, és clar, per mantenir la pròpia essència, abans, cal haver fet un altre procés dificultós, que és el de voler-se conèixer a fons per descobrir quins són els puntals d’un mateix, quines són les bigues estructurals, les corcades i malmeses i les fortes i lluminoses. Ambdós processos dificultosos són, a més, tortuosos, perquè mirar-se per dins implica mirar als ulls els nostres dimonis i assumir-los, negociar-hi, fins i tot, i perquè estranyament hi ha transformació, progrés personal sense un dolor previ, el mal que fa deixar enrere tarannàs, creences, valors, etc. Com a persona autoexigent que sóc –a voltes, fins a nivells malaltissos–, si em pregunteu: què prefereixes, la veritat o la mentida? D’entrada, sempre respondré que la veritat. I ho diré amb una convicció fermíssima. Però també transformar-se és aprendre que no hi ha personatge sense contradicció, per tant, la meva convicció també té fissures, esquerdes per on, de vegades, davant massa patiment, sí que voldria ser enganyada. I què és viure sinó un joc permanent de veritats i mentides, d’il·lusions i fal·làcies? Puc dir que vull la veritat encara que cogui, encara que se m’enquisti a l’ànima i em torturi durant anys, però alhora que demano que les veus alienes em diguin la veritat, jo sóc la primera que m’enganyo en moltíssimes coses. La gran Marina Garcés, al seu darrer llibre, La passió dels estranys, que us recomano moltíssim, ens endinsa amb mestratge a la filosofia del concepte d’amistat. Fa uns dies, en una entrevista que li feren, deia que si els amics sempre ens diuen que ho fem tot bé, malament. No podia sentir-me més identificada amb aquella afirmació. Les meves amistats saben que la meva obsessió per ser justa amb qualsevol tema sovint em porta a dir-los: vull la veritat. I si m’heu de dir que considereu que estic fent alguna cosa malament, si us plau, digueu-m’ho. Fa temps que vaig desestimar les relacions personals que serveixen només per a fer la gara-gara; d’aquests vincles, no se’n treu res de profund; només un gaudi efímer, una companyia lleugera i caduca. Els demano sinceritat, als qui m’envolten, però la sinceritat no sempre és la veritat. Un pot ser sincer i no dir la veritat sobre uns fets. Perquè, com passa amb les opinions, també les sinceritats venen determinades per les vivències personals, però oferir espai a la sinceritat és obrir camí a la veritat, perquè, al meu entendre, la veritat, moltes vegades està feta de molècules de diferents veritats. Un capítol a part mereixen els sincericidis, bastant característics dels narcisistes. Aparta’t de qui a la tercera frase es vanti de dir sempre la veritat. Mentida. Si una cosa és inherent a la sinceritat, a la veritat dita, és la responsabilitat. Ser sincer sense cura és, segons com, pitjor que alçar una mentida pietosa per no ferir. Amb el temps m’he adonat que la veritat la cerco més en els temes profunds que en les coses més trivials. Vull saber què penses de mi. T’escolto i m’empasso les crítiques, sobretot, dels qui respecto i estimo, però alhora puc enfonsar-me si un dia et demano si em trobes guapa i em dius que no del tot. Homo contradictorius.

En tot cas, i tornant a l’aforisme amb què encetava l’article d’avui, sempre al meu equip aquells qui persegueixen el complex anhel de corregir-se, de millorar, de tornar-ho a provar. Fail again, fail better, que deia Beckett. I entre fracàs i fracàs, anar vivint, anar resolent, per no estar mai resolts, i tot plegat, si pot ser, fent el mínim mal als altres, i a nosaltres mateixos.

 

The Washington Post · Mikhail Klimentov i Mohamad El Chamaa

Quan Pierbattista Pizzaballa va ser ordenat de cardenal pel papa Francesc, el setembre del 2023, la seva jurisdicció –la Terra Santa– travessava un moment polític extremadament convuls.

La societat israeliana es trobava profundament dividida per les controvertides reformes judicials proposades pel govern del primer ministre, Benjamin Netanyahu. Hi sovintejaven les protestes, que eren multitudinàries.

A Palestina, la situació no era pas millor. Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem d’ençà del 2020, ha descrit Gaza com “una presó a l’aire lliure” i considera vergonyoses les condicions de vida a l’enclavament.

Tan sols una setmana després de ser elevat a cardenal, Hamàs llançà l’atac del 7 d’octubre de 2023 contra Israel, i Pizzaballa entrà sense voler en un club petit i dissortat: el dels cardenals en zones de conflicte.

“El color propra del cardenalat ha adquirit un significat profund i marcat per molt de dolor, per moltes dificultats”, declarà Pizzaballa a l’Agència Catòlica de Notícies poc després d’esclatar la guerra. “Òbviament, el Senyor em vol aquí, vol que dugui la seva gràcia a aquest indret.”

El conclave de cardenals, el procés en què s’elegirà al successor de Francesc, començà ahir. Del petit grup de cardenals que es consideren aspirants amb cara i ulls al càrrec, un subconjunt encara més reduït –tan sols tres homes– exerceixen el ministeri en països perillosos i fins i tot conflictius: el cardenal Fridolin Ambongo Besungu, a la República Democràtica del Congo; el cardenal Charles Maung Bo, a Birmània; i Pizzaballa, a Jerusalem.

La tria com a papa d’Ambongo, arquebisbe de Kinshasa, seria històrica, atès que el convertiria en el primer pontífex negre de la història. Quan el papa Francesc permeté als sacerdots de beneir parelles homosexuals, l’any 2023, Ambongo negocià una exempció per al continent, cosa que en disparà la popularitat entre les faccions més conservadores de l’Església.

Però Ambongo, un ecologista convençut, també ha desfermat la ira del govern congolès per les seves habituals crítiques als dirigents del país, sobretot en relació amb les explotacions mineres gestionades per empreses estrangeres.

Fridolin Ambongo, arquebisbe de Kinshasa (fotografia: Fabio Frustaci/Efe).

Aquests darrers mesos, la violència s’ha apoderat de la frontera oriental del Congo, on el grup rebel militant M23 –dirigit per soldats d’ètnia tutsi– ha pres el control d’unes quantes ciutats i pobles de la regió, com també de diverses explotacions mineres altament lucratives. El govern congolès ha acusat Ruanda de donar suport al grup i subministrar-li material militar. El conflicte, que es remunta a mitjan dècada dels noranta, ha alternat períodes de pau amb episodis de gran violència.

“Sabem molt bé que el nostre país és, avui dia, un país que agonitza”, digué Ambongo en el seu missatge de Pasqua de l’any passat. La República Democràtica del Congo està “greument malalta, gairebé en estat comatós”, afegí. Criticà la classe política del país i instà els congolesos a organitzar-se per construir un futur millor per al país.

El fiscal general congolès obrí una investigació contra Ambongo arran d’aquell discurs. Va dir que les seves paraules “desencoratjarien els soldats de les forces armades de la república que lluiten al front” i incitarien la població “a rebel·lar-se contra les institucions establertes”. Poc després, a Ambongo li fou negada l’entrada a una sala VIP de l’aeroport internacional N’djili de Kinshasa, cosa que, segons funcionaris de l’Església, podria comprometre’n la seguretat a l’hora de viatjar.

En una entrevista l’any 2015, Ambongo digué que la seva franquesa sovint li havia portat amenaces de mort. “Sóc una persona en perill al Congo”, assegurà.

A Birmània, el cardenal Charles Maung Bo, arquebisbe de Yangon, s’ha manifestat en contra de la junta militar que va prendre el poder en un cop d’estat l’any 2021. Bo, que alguns analistes consideren un candidat sorpresa al papat, condemnà la violenta repressió de la junta contra les protestes els mesos posteriors a la seva presa de possessió. Va dir que el retrocés de la democràcia al país era una “nàusea col·lectiva”.

“Un país en què les mares enterren els seus fills és un país ferit de gravetat”, declarà al mitjà catòlic Exaudi l’any 2021.

L’arquebisbe de Yangon, Charles Maung Bo (fotografia: Ettore Ferrari/Efe).

Bo, que viu en un país predominantment budista, és un defensor aferrissat de les minories religioses. L’arquebisbe sovint ha al·ludit a la difícil situació de la minoria musulmana rohingya de Myanmar, extremadament oprimida. També ha advertit repetidament sobre els perills de l’extremisme budista, fins i tot en un article d’opinió publicat l’any 2014 a The Washington Post.

Una dècada més tard, el conflicte obert a Birmània ha desplaçat més de tres milions de persones, segons Amnistia Internacional. La guerra, que enfronta la junta militar amb el braç armat del govern a l’exili i un ventall interminable de grups ètnics armats escampats per tot el país, ha estat especialment devastadora per a la minoria catòlica birmana. L’any 2022, la junta va assaltar tres pobles catòlics, inclòs el lloc de naixement de Bo, i calà foc a centenars de cases, segons que informà la publicació catòlica UCA News.

Pizzaballa, per una altra banda, ha viscut a Jerusalem durant trenta-cinc anys, més de la meitat de la seva vida. La guerra a Gaza l’ha fet saltar a primera plana de l’actualitat: nou dies després de l’atac del 7 d’octubre, sense anar més lluny, el cardenal anuncià que estava disposat a intercanviar-se per qualsevol infant israelià retingut com a ostatge a Gaza.

“Que si estic preparat per a intercanviar-m’hi? No tinc cap problema a fer allò que calgui per a alliberar aquests infants i garantir que tornin a casa”, digué en resposta a la pregunta d’un periodista. “La disponibilitat, per part meva, és total.”

El prelat italià fa dècades que és tot un pilar de la comunitat catòlica a la regió: l’any 2000, per exemple, ajudà a organitzar el pelegrinatge del papa Joan Pau II a Jerusalem amb l’ajut d’Isaac Herzog, que més tard esdevingué president d’Israel. Quan Pizzaballa va ser ordenat de cardenal, Herzog el descrigué com “una persona brillant”.

“És un dirigent extremadament familiaritzat amb les complexitats de la nostra regió i que té la confiança de totes les parts implicades a Jordània, els territoris palestins i Israel”, digué Herzog. “El respecten enormement. La seva reputació el precedeix.”

La guerra de Gaza fou una de les principals preocupacions de Francesc durant els darrers anys. El pontífex trucava sovint a l’església de la Sagrada Família de Gaza, l’única església catòlica de l’enclavament, fins i tot després de ser hospitalitzat.

“El papa és un pastor”, explica Farid Jubran, assessor d’afers públics de Pizzaballa, a The Washington Post. “Quan part del ramat perilla, naturalment que es preocuparà dels seus feligresos.”

Pizzaballa visità Gaza dues vegades l’any passat, al maig i poc abans de Nadal. Jubran explica que tant el patriarcat com l’Orde de Malta han enviat ajuda a la Sagrada Família.

Pizzaballa, com Francesc, ha demanat repetidament la fi dels combats. La nit de Nadal del 2023, Pizzaballa es va adreçar a periodistes i simpatitzants davant l’església de la Nativitat de Betlem, a Cisjordània, el lloc de culte cristià més antic del món.

“Hem d’aturar els bombardaments”, digué.

Pizzaballa arriba a l’església de la nativitat de Betlem, la nit de Nadal del 2023 (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Durant la missa de mitjanit, Pizzaballa tornà a tractar la qüestió. “En aquest moment, els nostres pensaments no poden allunyar-se d’aquells qui ho han perdut tot en aquesta guerra”, digué. I afegí: “Aquells qui han estat desplaçats, aquells qui es troben sols i paralitzats pel dolor. Els meus pensaments són per a tots els afectats per aquesta guerra sense distinció, tant a Palestina com a Israel i la resta de la regió.”

Abans de volar cap a Roma per al funeral de Francesc i el conclave, Pizzaballa celebrà una missa pel papa a la històrica església del Sant Sepulcre de Jerusalem. Sigui com sigui, quan li demanen sobre els rumors que apunten que el cardenal és un dels favorits per a convertir-se en el nou papa, Jubran frena en sec: l’Església, diu, no comenta aquesta mena de coses.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El 28è DocsBarcelona comença avui amb la projecció al Phenomena de Riefenstahl, un documentari d’Andres Veiel que recorre el llegat de la cineasta oficial de l’Alemanya nazi, Leni Riefenstahl. El film no ha estat triat aleatòriament: coincideix amb el 80è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial a Europa i, a més, Alemanya és el país convidat per a destacar el seu impacte en el sector de la no-ficció cinematogràfica. A més, el Docs d’Honor d’enguany és per al productor i distribuïdor alemany Heino Deckert, que consideren una “figura clau en la producció documental contemporània”.

Benzina al cor sota un cel de plom

En total, enguany passen pel festival una trentena de documentalistes de tot el món en un certamen que ha expandit la seva programació amb una quinzena d’activitats obertes al públic i dissenyades per aprofundir en els processos de creació que comporten alguns documentaris i els temes que tracten a la pantalla.

El festival, que durarà fins el 18 de maig, es farà a cinc escenaris diferents: el CCCB, Casa Montjuïc, els cinemes Renoir Floridablanca, l’Espai Texas i la Filmoteca de Catalunya.

Una de les principals novetats d’enguany és la col·laboració entre DocsBarcelona i uns altres festivals de la ciutat com l’In-Edit –festival de documentaris centrats en la música– i el Dart –festival dedicat als documentaris sobre art contemporani.

A continuació, us fem una selecció d’uns quants documentaris i activitats que es podran veure aquests dies a la ciutat que, o bé perquè el tema que tracten és d’actualitat o bé pel seu reconeixement en certàmens internacionals importants del sector, val la pena no deixar passar per alt.

Projeccions de documentaris

Riefenstahl, d’Andres Veiel

Aquest documentari del cineasta multipremiat Andres Veiel, escollit per a encetar el festival, és una mirada al patrimoni privat de Leni Riefenstahl, que es va fer famosa amb el seu film de propaganda nazi El triomf de la voluntat, la segona part de la trilogia que va encarregar-li Hitler sobre els seus mítings polítics. Hitler l’havia descoberta pel film Das Blaue Licht (“La llum blava”) i, a partir de llavors, va fitxar-la per documentar el règim nazi i fer propaganda. Tot i que durant la seva vida Riefenstahl va negar unes quantes vegades el seu vincle amb el Reich, és considerada una de les cineastes més importants de propagació de la propaganda nazi. Riefenstahl, doncs, explora aquesta qüestió a partir de documents del patrimoni de la cineasta, incloent-hi films privats, fotos i cartes.

Es podrà veure demà a les 20.30 a la sala 2 dels cinemes Renoir.

Leni Riefenstahl i Adolf Hitler en una imatge de 'Riefenstahl', d'Andres Veiel (fotografia: DocsBarcelona). Imatge de 'Riefenstahl', d'Andres Veiel (fotografia: DocsBarcelona).

Heino Deckert, Docs d’Honor 2025

Enguany, DocsBarcelona ha premiat amb el Docs d’Honor el productor i distribuïdor alemany Heino Deckert, fundador de ma.ja.de. filmproduktion i director de Deckert Distribution. Amb més de cinquanta produccions, ha col·laborat amb autors com Thomas Heise, Pirjo Honkasalo, Sergei Loznitsa i Viktor Kossakovski, i ha estat responsable de films com Staub (Dust), The 3 Rooms of Melancholia i Królik po berlinsku, nominat a l’Oscar al millor curt documental el 2010.

Per tota aquesta trajectòria, el festival ha decidit de lliurar el premi d’Honor 2025 i programar dues activitats a la Filmoteca de Catalunya: d’una banda, la projecció de Królik po berlinsku –traduït internacionalment com a Rabbit à la Berlin–, seguida d’una classe magistral amb la presència de Deckert mateix, i la projecció de Heimat Is a Space in Time, un film inèdit a Barcelona que exemplifica la capacitat de l’arxiu per s connectar el passat amb el present. Tots dos, produïts i distribuïts per Deckert.

El primer documentari, dirigit per Bartek Konopka, és una història sobre milers de conills salvatges que vivien a la “franja de la mort” del mur de Berlín, fins que va caure el 1989. L’altre, dirigit per Thomas Heise, recull les peces biogràfiques de quatre generacions d’una mateixa família esquinçada d’ençà de final del segle XIX fins ben entrat el segle XX.

El primer film es podrà veure el 10 de maig a la Filmoteca de Catalunya a les 18.00, i el segon l’endemà a les 18.00, també a la Filmoteca.

Imatge del film ‘Rabbit à la Berlin’, de Bartek Konopka (fotografia: DocsBarcelona).

Mares, de d’Ariadna Seuba

Ariadna Seuba és llicenciada en Comunicació Audiovisual i és directora i productora audiovisual. Té experiència en producció, direcció i comunicació, tant a escala nacional com internacional. El 2013 va fundar el festival internacional de cinema de transformació social Protesta a Vic (Osona), certamen que enguany arriba als deu anys. El mateix any, va fundar la productora Rolling Basis Films, juntament amb Guillermo F. Florez, una empresa amb seu a Barcelona i Amsterdam dedicada als documentaris socials. El 2019 va dirigir el seu primer documentari de llargmetratge, Operació Globus, i ara presenta de manera inèdia al DocsBarcelona el seu nou film, Mares.

Mares és un documentari sobre parelles lesbianes que són mares. En setanta-quatre minuts, Seuba exposa la dificultat dels processos que han de passar aquestes parelles per a ser mares, un camí ple d’il·lusions i frustracions. Alhora, també reflexiona sobre la maternitat tardana.

‘Mares’, d’Ariadna Seuba (fotografia: DocsBarcelona).

Mr.Nobody against Putin, de David Borenstein i Pasha Talankin

Mr. Nobody against Putin es gesta durant l’esclat de la guerra d’Ucraïna per retratar com les escoles de primària de les zones més rurals de Rússia es transformen en centres de reclutament militar. Per això, el director, David Borenstein –Pulitzer en radiodifusió–, va necessitar la col·laboració del professor Pavel –Pasha– Talankin, docent a l’escola primària Karabash, i que va ser el videògraf de l’escola i va ensenyar els nens a enregistrar vídeos i editar-los. El resultat és un documentari que mostra com la propaganda i la violència del govern rus s’infiltra a les escoles.

El film es projectarà l’11 de maig a les 20.30 a la sala 2 dels cinemes Renoir; els dies 12, 14 i 15 a les 11.45 a l’Auditori del CCCB; i el dia 16 a les 20.30 a la sala 2 dels Renoir.

Pasha Talankin, de ‘Mr.Nobody against Putin’ (fotografia: DocsBarcelona).

The dialogue police, de Susanna Edwards

Susanna Edwards treballa tant amb ficció com amb documentari. L’any 1996, va guanyar el premi suec Guldbagge per Sunshadow, un documentari sobre la torera Cristina Sánchez. El 2000, va rebre una nominació al Guldbagge pel film Respect!, que segueix quatre noies adolescents de Farsta, als afores d’Estocolm. Amb The Dialogue Police, Edwards se centra en una figura policial de Suècia encarregada de protegir el dret a la llibertat d’expressió. Ho fa durant protestes i manifestacions pel clima, però també durant protestes islamòfobes en què es cremaven exemplars de l’Alcorà.

Es podrà veure el 13 de maig a les 18.30 a l’Espai Texas i el 15 de maig a les 20.00 als Renoir.

Un fragment de ‘The dialogue police’, de Susanna Edwards (fotografia: DocsBarcelona).

9-months contract, de Ketevan Vashagashvili

Ketevan Vashagashvili és una cineasta documental establerta a Tbilisi. El seu principal interès se centra en qüestions socials i de drets humans. Actualment, treballa a la Radiotelevisió Pública de Geòrgia i ha completat el seu primer llargmetratge documental, 9-month contract, de la productora georgiana 1991 Productions. En aquest treball, Vashagashvili segueix l’embaràs d’una mare georgiana que recorre a la subrogació per tal d’assegurar-se un sostre per a la seva filla. Allò que comença com una manera ràpida de guanyar diners s’acaba convertint en un sacrifici profund que força el seu cos fins al límit a través de múltiples embarassos. A mesura que la seva salut empitjora, la seva filla adolescent li planta cara, tot qüestionant el cost de les seves decisions i fins on pot arribar una mare.

9-month contract es podrà veure el 9 de maig a les 20.45 a la sala 5 dels cinemes Renoi i el 14 a les 20.30 a la sala 2.

Una imatge de ‘9-months control’, de Ketevan Vashagashvili (fotografia: DocsBarcelona).

Cutting through rocks, de Mohammadreza Eyni

Mohammadreza Eyni és el guanyador del Gran Premi del Jurat en la categoria de documentari de cinema mundial del prestigiós festival de Sundance 2025 pel documentari Cutting through rocks. El film explica la història de la iraniana Sara Shahverdi, primera regidora electa del seu poble que trenca amb les tradicions patriarcals per ensenyar a les adolescents del poble a anar amb moto, a més de la seva lluita per a posar fi als matrimonis infantils forçats. Quan sorgeixen acusacions que qüestionen les seves intencions per a empoderar les noies, es veu obligada a alterar la seva identitat.

Podeu veure Cutting through rocks el 10 de maig a les 20.30 a la sala 2 dels cinemes Renoir i el dia 15 a les 20.30 a l’Espai Texas.

Un fotograma de ‘Cutting through rocks’, de Mohammadreza Eyni (fotografia: DocsBarcelona).

Plat en blanc, de Ramon Pardina

El guionista de programes com Polònia, Crackòvia i El foraster Ramon Pardina presenta ara al DocsBarcelona un documentari sobre com el restaurant Disfrutar de Barcelona s’ha convertit en un dels millors restaurants del món, explorant el seu procés creatiu, el llegat del Bulli i l’impacte de la professió en la seva vida personal. Des dels seus inicis fins a l’actualitat, els xefs comparteixen la pressió per innovar, el sacrifici, i la cuina com a art i emoció. Tot això queda plasmat al documentari, titulat Plat en blanc.

Es podrà veure el 14 de maig a les 19.00 al Phenomena.

‘Plat en blanc’, de Ramon Pardina (fotografia: DocsBarcelona). Activitats i xerrades

Punt de no retorn: el camí cap als Emmys i el documentalisme en l’era de la postveritat

La sèrie documental de 3Cat Punt de no retorn, dirigida pel periodista Raül Gallego, va emportar-se el premi Emmy Internacional en la categoria de sèrie documental de format curt. El documentari, que ha rebut més premis prestigiosos, entre els quals, el Webby, el Rory Peck i el Picture of the Year Awards, ara serà tema central a la xerrada “Punt de no retorn: el camí cap als Emmys + documentalisme en l’era de la postveritat”. El director parlarà del procés de creació d’aquesta sèrie sobre la transformació irreversible del món que coneixem i, tot seguit, entrarà en debat amb els periodistes Etienne Huver i Mònica Terribas per parlar de la seva transició del periodisme al documentalisme, moderat pel periodista Carles Prats.

L’activitat es farà el 14 de maig al teatre del CCCB a les 18.30.

Raül Gallego durant el rodatge de ‘Punt de no retorn’, de 3Cat.

Intel·ligència creativa i producció de documentaris amb IA

La intel·ligència artificial (IA) ha irromput en els processos creatius i de producció documental. Per això, la directora de cinema Anna Giralt i el director i investigador de cinema Jorge Caballero comparteixen una guia introductòria pensada per a productors de documentaris tradicionals que volen explorar les possibilitats que obre la IA. Durant la xerrada, s’analitzaran com canvien les dinàmiques de treball, què cal tenir en compte abans de començar i quines sorpreses poden aparèixer en el procés d’experimentació.

La xerrada es farà el 15 de maig a les 18.30 al teatre del CCCB, però cal acreditar-se.

Anna Giralt durant una xerrada (fotografia: DocsBarcelona).

Classe magistral: edició de Trains, amb Rafal Listopad

El darrer film de Maciej J. Drygas, Trains, és un documentari de found footage que construeix un retrat col·lectiu de les persones a l’Europa del segle XX, tot capturant els seus desigs, esperances, drames i tragèdies. El muntador del film, Rafał Listopad, compartirà amb els assistents com va preparar la construcció de l’estructura narrativa i el ritme del film sense recórrer a la veu en off ni al diàleg, utilitzant el muntatge com a principal eina narrativa. Listopad va ser el guanyador del premi al millor muntatge a l’IDFA 2024.

La xerrada serà el 16 de maig a les 18.30 al teatre del CCCB.

‘Trains’, de Maciej J. Drygas (fotografia: DocsBarcelona).

Dissabte, l’Obra Cultural Balear (OCB) i Joves de Mallorca per la Llengua convoquen una “macroballada” popular dins la Diada per la Llengua. Serà un acte reivindicatiu i de protesta, per conservar la identitat com a poble. En un context polític convuls, en què el PP de Marga Prohens es torna a aferrar a l’extrema dreta de Vox, que té la dèria d’eliminar el català i aquesta identitat, l’OCB i els Joves per la Llengua fan una crida a omplir la plaça Nova de Santa Maria del Camí, a les 16.30. L’any passat, la plaça Major de Palma s’omplí de gom a gom.

Per això parlam amb el president de l’OCB, Antoni Llabrés. Analitzam l’estat de la llengua catalana i la situació política que ha originat Prohens a les Illes. Fa un any, Llabrés ja preveia que tot plegat seria “una combinació letal” per al català. La situació no ha millorat de llavors ençà.

—Quaranta mil persones l’any passat. Què n’esperau, d’aquesta Diada per la llengua?
—Esperam que hi hagi una participació multitudinària, perquè torna ser hora de sortir al carrer. Tots els mallorquins que estimam el país i la llengua dissabte tenim una cita ineludible. La situació del català exigeix una mobilització permanent a favor la llengua i la cultura contra les agressions que patim del govern Prohens amb el suport de l’extrema dreta. Milers i milers de mallorquins ens veurem dissabte a Santa Maria per dir ben clar i ben alt que la llengua no es toca.

—Una bona notícia, no sé si la millor, és la implicació de la gent jove. De tota manera, l’Enquesta de la Joventut revelava que tan sols un 9% manté la llengua si se’ls adrecen en castellà. Fa dues dècades era un 22%. En quin estat podem dir que es troba la llengua?
—La llengua catalana a les Illes Balears està en una situació de màxima fragilitat. Utilitzam sense pal·liatius, sense cap eufemisme, l’expressió “emergència lingüística”. Perquè si no hi ha una política lingüística, si no es prenen mesures decidides i valentes de promoció de l’idioma, i els parlants actuals no prenem consciència de la necessitat de mantenir-nos ferms, som a prop d’arribar a un punt de no-retorn en la pervivència de la llengua catalana. Per tant, crec que això és una obligació dels poders públics. Entre més raons, perquè hi ha un manament estatutari que els hi obliga, no és discrecional. I, d’una altra banda, també convé que els parlants es mantinguin ferms, que tinguin actituds lingüístiques conseqüents i militants en totes les interaccions comunicatives, perquè és l’única manera de conservar la llengua i, sobretot, d’acollir, d’incorporar nous parlants, cosa que resulta imprescindible.

“Som a prop d’arribar a un punt de no-retorn en la pervivència de la llengua catalana”

—Però n’és absolutament conscient, la ciutadania, de la importància de mantenir la llengua?
—La transmissió intergeneracional de la llengua catalana s’ha mantingut sòlida, però hi ha hagut poques incorporacions de nous parlants. Bàsicament del contingent de població nouvinguda, que a les Illes Balears és tan elevat. Aquestes darreres dècades hem experimentat una sotragada demogràfica que fa que, en quaranta-pocs anys, haguem duplicat la població. I per part dels poders públics no hi ha hagut unes polítiques ambicioses per a integrar i acollir totes aquestes persones que han vengut de fora. De manera que, tot i que la comunitat lingüística es manté sòlida, percentualment representa cada vegada una proporció més empetitida de la societat mallorquina i de les Illes Balears. Això s’ha de frenar i, en la mesura que sigui possible, revertir i augmentar el nombre de parlants. Pensam que de cada vegada són més els parlants sensibles i conscients de la seva situació i de la seva responsabilitat. Afortunadament, som desenes de milers de mallorquins que estimam la llengua i que estam determinats a fer tant com calgui amb la nostra actitud lingüística en el dia a dia per a garantir un futur en català.

—Hi ha el perill, i sobretot en aquest moment en què el discurs de l’extrema dreta es va estenent pertot, que s’arribi a culpabilitzar la migració del problema de la llengua catalana?
—No, no, no. És a dir, aquí hi ha dues coses que s’han de diferenciar. En primer terme, una qüestió objectiva: el creixement demogràfic que ha experimentat les Illes és un creixement fora de proporció, fora de mesura. Ho repetim: si les Illes fóssim un estat, ens col·locaríem en segona posició mundial després de l’Índia en creixement en aquests darrers quaranta anys. A l’Índia ha estat d’un 91%; a les Illes Balears, d’un 85%. I hem de tenir en compte que a l’Índia és un creixement natural. Aquí, el 90% és fruit de la immigració. Consideram que no s’ha produït una immigració racional i ordenada, sinó que ha vengut motivada per aquest model depredador de turisme de masses que amenaça d’eliminar Mallorca i les Illes tal com les hem conegudes de tots els punts de vista, no tan sols el lingüístico-cultural.

—I la segona cosa?
—Hi ha tota la gent que ha vengut per fer-se un futur i la mà d’obra no qualificada del sector turístic. La majoria tenen els fills que van a l’ensenyament públic. I que hagin nascut aquí o arribat de petits, ara són perfectament bilingües, amb la seva llengua de procedència i el català, i no hi ha cap problema. És ver que sempre hi ha excepcions, sobretot gent procedent de les darreres fornades de la immigració peninsular més qualificada, o gent que ve del Primer Món, de la UE, sobretot del centre i nord d’Europa, i que han triat les Illes com a lloc de residència total durant tot l’any o de manera parcial. Aquests són els més difícils d’integrar.

 

Fotografia: Martí Gelabert.

—Quan us vam fer la darrera entrevista, el titular era: “Vivim una combinació letal per a la llengua”, en referència a la situació que hem comentat i al context polític que hi ha a les Illes. Com estam un any després?
—Com més passa el temps i menys fem per a intentar resoldre aquesta situació, més s’agreuja el problema. En aquests moments, una part de responsabilitat molt important –no exclusiva– està en els poders públics. No tan sols són les mesures regressives que s’han activat aquests primers dos anys de la legislatura, com l’eliminació del català a la sanitat, l’intent d’erosió del model lingüístic educatiu, el capgirament dels usos lingüístics administratius i institucionals, la capacitació dels treballadors municipals de les empreses públiques municipals de Palma… Això són agressions a la llengua. Intenten revertir les cotes que el català havia assolit durant aquests quaranta anys de manera acordada i no traumàtica. Però és que a això, i encara és més greu, s’hi ha afegit la inoperància. No tenim unes polítiques lingüístiques que tenguin per objectiu el compliment del manament estatutari. De fer del català una llengua normal en tots els àmbits comunicatius i que vagin encaminades a poder garantir un horitzó futur d’equiparació entre les dues llengües oficials. Falta molt per a arribar a aquest estat de normalitat.

—I l’extrema dreta.
—Hi ha una manca de determinació per a contrarestar el discurs de l’odi que prové de l’extrema dreta. El PP se’n desentén i afirma i repeteix que no els trobaran en la confrontació, que pregonen un bilingüisme cordial. Però tenen com a socis prioritaris un partit polític que té, de manera obsessiva, com a objectiu i motiu de la seva raó de ser, l’aniquilació de la llengua catalana i, per tant, la nostra desaparició com a poble. I jo crec que el PP, com a partit majoritari d’aquestes illes, perquè va guanyar les eleccions autonòmiques, insulars i municipals amb diferència l’any 2023, té una extraordinària responsabilitat a l’hora de neutralitzar aquest discurs que dinamita la convivència i va en contra de la cohesió social.

—De fet, PP i Vox s’han reconciliat. Són punt d’anunciar un nou pressupost. Però dimarts l’extrema dreta deia que no s’havia pactat res, encara, sobre llengua. Us esperau la pitjor?
—Fins ara el PP ha evidenciat que està disposat a utilitzar la llengua com a moneda de canvi. Primer per a accedir al poder, després per a mantenir-s’hi. El PP ha manifestat que no escrúpols, en comptes de fer de la llengua una línia vermella compartida pels altres partits polítics que es reconeixen en els valors –com a mínim denominador comú– el consens estatutari. Vox és fora d’aquest consens. Sembla que el PP tria com a soci preferent i prioritari un partit que va contra l’estatut d’autonomia.

“El PP ha evidenciat que està disposat a utilitzar la llengua com a moneda de canvi. No té escrúpols”

—Vau proposar un aïllament: que vuit diputats de l’esquerra s’abstenguessin per no haver de dependre de Vox.
—El PP ni tan sols va estar interessat a explorar aquesta possibilitat. Ja aventuràvem en aquell moment que s’obrien les portes a un possible quadrienni negre per a la llengua i la cultura catalanes, perquè sabem el perfil de l’extrema dreta i les seves obsessions. Els pitjors presagis s’han anat complint: totes les mesures regressives que figuraven en els acords de governabilitat de Vox s’han anat fent efectives i, fins i tot quan han trencat els acords de govern, el PP ha continuat aplicant aquestes mesures. Per exemple, amb el pla de segregació lingüística a les escoles, que no era en el programa del PP. Era un peatge de l’extrema dreta i no només l’han mantingut, sinó que fa poques setmanes en van publicar una segona convocatòria per al curs que ve. No han necessitat que Vox els ho exigís.

—Però s’hauria pogut confiar en el PP, de tota manera? Perquè fa poc van pactar amb l’esquerra de salvar la llei de memòria democràtica. I ara, que no els torna a interessar, sembla que s’han fet enrere i la derogaran.
—No sé fins a quin punt hauria pogut ser sòlid aquest pacte entre el PP i els partits de l’oposició, tenint en compte que no hi ha una cultura de pacte com hi ha en altres democràcies avançades per a poder arribar a acords de país. La llengua en seria un.

Fotografia: Martí Gelabert.

—I creis que tot el PP entén aquesta postura? Els batlles van arribar a demanar la convocatòria d’eleccions anticipades per no haver de pactar amb Vox, l’Acampallengua es va fer en un poble governat pel PP…
—Crec que no ho comparteix tothom dins el PP, però sobretot crec que no ho comparteix una part important de l’electorat. Una part moderada, mallorquina, que estima la llengua. Crec que això al PP li passarà factura. L’extrema dreta és com el carbó, que no crema però taca. En aquest cas, l’altra dreta que és el PP.

—Ja es van veure les conseqüències amb Bauzá. Ara és una continuació o pitjor?
—Tothom esperava que el PP hagués après d’aquella mala experiència per a ells, de perdre les eleccions del 2015. Que estava vacunat per a un parell de generacions. Però la realitat ha mostrat que no i que estan disposats a transitar pel mateix camí equivocat que va emprendre aquell PP embogit de fa tres legislatures.

—I com s’entén que Prohens emprengui aquest camí? Ho coment per un petit detall: de jove era assídua a l’Acampallengua.
—Perquè fan passar el fet d’accedir i mantenir-se al poder per damunt de qualsevol altra consideració. Estan disposats a qualsevol cosa. Fins i tot a utilitzar el català com a moneda de canvi. No hi ha hagut escrúpols i, per tant, han estat disposats a pagar, en alguna ocasió gustosament i en alguna altra a contracor, el preu que ha posat l’extrema dreta.

—Parlàveu del pla de segregació, que continua tot i que no s’ha fet pública cap avaluació. Pensau que la conselleria l’amaga?
—Tot indica que sí. La sospita fonamentada és que aquestes dades que reflectirien un domini menor del català inicial es van amagant, perquè evidencien que aquest pla no té cap sentit.

—Seria un escàndol.
—Sí. Ja veurem quan comptem amb les dades. De moment, tornen a convocar els centres de primària una vegada més. Si es repeteix cada any, ja no és un pla pilot, és un pla estructural.

—S’haurien de demanar responsabilitats directes al conseller perquè dimitís?
—Evidentment, n’és el màxim responsable. Han activat el pla motu proprio, unilateralment, en contra de tota la comunitat educativa.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Quant a la sostenibilitat, l’OCB no ha sortit del gran pacte, a diferència d’algunes altres entitats i l’esquerra. Ho pensau fer?
—Vam insistir molt a ser-hi presents, perquè volíem que la veu del món cultural hi fos representada. La defensa de la llengua i la cultura hi era absent des del primer moment. I som una de les poques entitats que han fet una aportació tangible, amb un diagnòstic de la situació, i que s’acaba amb cinquanta mesures d’aplicació immediata per a pal·liar o neutralitzar l’impacte negatiu que origina el turisme de masses sobre la llengua i la cultura. Ara, vista la metodologia i la seqüència temporal que ha seguit el pacte, en el moment que constatem que la nostra presència no aporta res, que el govern continua remant en direcció oposada, plegarem. I això es va constatant amb els decrets llei de destrucció del sòl rústic i la no-aprovació de mesures de contenció, sinó de creixement.

Els cent trenta-tres cardenals que formen part del conclave, el procés d’elecció del nou cap de l’Església Catòlica, ja han fet la primera votació per a elegir el successor del papa Francesc, amb un resultat més que previsible: fumata negra, és a dir, que ningú no ha aconseguit els dos terços necessaris.

Aquesta primera votació, l’única que es fa avui, anomenada de sondatge, serveix perquè els presents es formin una radiografia sobre les preferències i el pes de cada corrent i veure quins són els cardenals amb més suport. El resultat és ara mateix una gran incògnita, perquè 110 cardenals dels 133 han estat nomenats pel papa Francesc i, per tant, voten per primera vegada en un conclave.

El fet de necessitar dos terços dels vots fa que finalment no s’elegeixi cap candidat gaire conservador ni gaire progressista, sinó un candidat de consens. Per això sovint els més populars o amb més possibilitats no són els elegits. En aquest cas, perquè sigui elegit un nou papa calen, pel cap baix, 89 vots dels 133.

A partir de demà es faran quatre votacions, dues al matí i dues al vespre, fins que no s’arribi a dos terços. Si no s’ha elegit cap papa, el fum que sortirà de la xemeneia instal·lada per a l’ocasió a la Capella Sixtina, serà negre, però quan hi hagi el successor de Francesc, la fumata sortirà blanca.

Gairebé mig segle després, els italians confien a tornar a veure un dels seus al capdavant de l’església

Les autoritats del Paquistan han actualitzat a trenta-un morts i cinquanta-set ferits el balanç provisional de víctimes dels bombardaments que l’exèrcit de l’Índia va llançar dimarts a la nit. El govern paquistanès ha promès de respondre-hi, i el primer ministre, Shehbaz Sharif, ha avisat que l’Índia “en patirà les conseqüències”.

Sharif s’ha adreçat al país en un missatge televisat aquest vespre i ha advertit que l’exèrcit venjarà “cada gota de sang vessada” en aquesta nova escalada de tensió. “Potser es pensaven que faríem mitja volta, però han oblidat que som una nació valenta”, ha dit. També ha remarcat que la resposta militar ja ha servit per demostrar la “superioritat” paquistanesa en una guerra convencional, resolta, segons ell, “en poques hores”. Un portaveu de les Forces Armades, Ahmed Sharif Chaudhry, ha reiterat que les víctimes són civils innocents i ha acusat l’exèrcit indi de comportar-se “de manera covarda”, perquè en compte d’enfrontar-se a l’exèrcit pakistanès, ha atacat zones poblades i desarmades, de nit. En canvi, segons Chaudhry, l’exèrcit pakistanès sols ha atacat objectius militars.

D’ençà del bombardament, la versió de Nova Delhi contradiu la d’Islamabad. L’exèrcit indi afirma que ha atacat nou punts vinculats suposadament al terrorisme, i diu que els morts superen els setanta. L’Índia acusa el Paquistan de permetre l’activitat de grups armats en el seu territori, especialment arran de l’atemptat recent a la regió del Caixmir administrada per l’Índia, que va causar vint-i-sis morts.

L’última vegada que els dos estats van estar a punt d’una guerra oberta fou el 2019, després d’un atemptat suïcida que matà quaranta membres de les forces de seguretat índies. Aquesta nova escalada fa témer un conflicte més ampli entre dos estats amb arsenal nuclear.

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha rebutjat la demanda presentada pel president Quim Torra i l’ex-vice-president del parlament Josep Costa contra Espanya per l’espionatge de què van ser víctima amb el programari Pegasus. Així consta en una resolució del 3 d’abril proppassat, a la qual ha tingut accés VilaWeb, signada per un únic jutge, l’hongarès András Jakab (que és membre del TEDH d’ençà del novembre de l’any passat en representació d’Àustria).  L’argument de Jakab és que els demandants no han exhaurit encara els procediments judicials interns a l’estat espanyol. Però allò que crida l’atenció és, per una banda, la rapidesa inaudita amb què s’ha pres aquesta decisió, tenint en compte que Torra i Costa van presentar la demanda el 24 de gener i va entrar a registre del tribunal el 6 de març; i, per una altra, que coincideix amb l’arxivament, en les mateixes dates aproximades, de tot un seguit de demandes que formen part, d’una manera o una altra, de l’anomenada carpeta catalana. 

En efecte, és el mateix jutge Jakab que signa l’arxivament tant de les demandes de la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural i la USTEC per haver estat exclosos de la causa contra el 25% de castellà i en defensa de la immersió, com de la de Javier Martínez, el pare del nen mort en l’atemptat del 17-A a la Rambla de Barcelona. En aquests dos darrers casos, la signatura d’arxivament és del 13 de febrer, amb l’argument que no hi ha cap aparença de vulneració de drets fonamentals. En el cas de Torra i Costa, el jutge András Jakab no arriba a fer aquesta valoració, sinó que arxiva el procediment perquè no s’han exhaurit els recursos interns perquè encara hi ha pendents procediments interns en la justícia espanyola. 

El cas és que Torra i Costa van presentar la demanda a Estrasburg tan bon punt el Tribunal Constitucional va tombar el recurs d’empara que hi havien presentat quan el Suprem espanyol es va desentendre de la demanda contra el president espanyol, Pedro Sánchez i el seu govern, i els va dir que l’havien de presentar a l’Audiència espanyola, perquè el demandat no podia ser el president espanyol sinó, en tot cas, els responsables del CNI. Un any després, tant l’Audiència espanyola com el Suprem mateix van dir que no hi havia indicis que el CNI els hagués espiat i va tancar el cas; això els va obrir la porta a presentar un segon recurs al Tribunal Constitucional, que encara avui no s’ha resolt, que resta pendent i que pot ser el motiu pel qual el Tribunal d’Estrasburg considera que no s’ha exhaurit la via interna. De manera que Torra i Costa tindran l’oportunitat de tornar a presentar la demanda al TEDH quan el TC s’hi hagi pronunciat. 

Torra va rebre vuit infeccions en el seu mòbil entre l’abril i el juliol del 2020, i Costa fou espiat quatre vegades, una el juliol del 2019 i tres el desembre d’aquell any, en moments molt decisius d’un punt de vista judicial, tant per als exiliats com per al president Torra mateix. Totes aquestes infeccions han estat comprovades pel laboratori tecnològic canadenc Citizen Lab.

Aquest reguitzell de decisions negatives a Estrasburg coincideix en el temps amb la sentència del mes de febrer passat d’una sala del TEDH formada per set magistrats que va desestimar la demanda de Josep Costa, l’ex-secretari de la mesa del parlament Eusebi Campdepadrós i els diputats de Junts per les coaccions del TC contra la mesa a l’hora d’impedir que es debatessin resolucions sobre l’autodeterminació i contra la monarquia. Una decisió que Costa va criticar perquè, entre més coses, avalava la censura al Parlament de Catalunya. 

Pel que fa a la carpeta catalana, resten pendents encara de resoldre les demandes dels ex-presos polítics pel judici i la sentència contra l’1-O, que ja són en la fase final de tramitació. 

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet una crida a omplir l’Estadi Olímpic Lluís Companys d’estelades amb motiu del Barça contra el Reial Madrid, que es juga diumenge a les 16.15.

“Mig món hi estarà pendent. Nosaltres també. Hi som i continuem lluitant per la independència!”, diu l’entitat en un piulet. L’ANC, a més, ha detallat en quins minuts s’hauran de desplegar: al 10.17 i al 17.14.

Rebem el Madrid amb estelades!

Aquest diumenge a les 16:15 hi ha clàssic a l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

Mig món hi estarà pendent. Nosaltres també. Hi som i continuem lluitant per la independència! pic.twitter.com/46vVOOGnrf

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) May 7, 2025

 

El parlament ha convalidat el primer decret de suplement de crèdit del govern, amb el vot a favor del PSC, ERC i els comuns, després del pacte assolit, i l’abstenció de Junts. Aquesta és la primera injecció de recursos, de 2.168 milions d’euros, que permetrà de garantir el funcionament dels serveis públics durant la pròrroga pressupostària.

Segons que ha explicat la consellera d’Economia i Hisenda, 1.134 milions d’euros aniran a despeses de personal, increments retributius i millora de condicions laborals, i 1.033 milions d’euros s’enviaran a diferents departaments per a cobrir “necessitats inajornables”. El consell executiu també ha acordat un segon suplement de crèdit de 1.301 milions d’euros, que encara s’ha de debatre, i es negocia un tercer amb els socis parlamentaris.

El Tribunal Suprem espanyol ha dictaminat que els bancs són responsables de tornar els diners robats en casos d’estafa per suplantació d’identitat si no poden demostrar que el client ha actuat amb negligència greu. El cas resolt ara afecta una dona que va perdre més de 83.000 euros a causa de quinze transferències no autoritzades, fetes la mateixa nit, a través de la seva banca digital. Segons la sentència, que s’ha fet pública avui, el banc –en aquest cas Ibercaja– ha d’assumir la responsabilitat i reintegrar immediatament l’import.

La clienta va ser víctima d’una estafa coneguda com a SIM swapping, una tècnica que consisteix a duplicar la targeta SIM per accedir a la informació personal i controlar el compte bancari. El Suprem remarca que el simple fet que uns delinqüents accedeixin a la banca digital no implica per si sol cap negligència del titular del compte.

A més, la resolució especifica que els bancs també han de respondre per les operacions que s’hagin fet amb les claus d’usuari i contrasenya, encara que s’hagin validat per SMS, sempre que el client negui haver-les autoritzades. Així mateix, subratlla que el robatori de les credencials no és indicatiu, en si mateix, d’una actitud negligent.

La sentència retreu a l’entitat bancària que no detectés un fet tan anòmal com quinze transferències seguides de més de 80.000 euros en una sola nit. “No es pot considerar com a normal i irrellevant que una persona que mai no efectua operacions de matinada, de sobte, procedeixi a dur a terme fins a disset operacions seguides i per un import tan elevat”, diu.

També afegeix que les tecnologies actuals permeten dissenyar sistemes de control que alertin d’aquestes anomalies, i retreu al banc que no n’activés cap. Per això considera que hi ha hagut una “prestació defectuosa del servei” i constata que la clienta va actuar de manera diligent, avisant del frau immediatament i de manera reiterada.

El tribunal també precisa que, si el client comunica ràpidament el robatori de dades i denuncia una operació no autoritzada, el banc ha de tornar els diners de manera immediata, llevat que tingui proves fonamentades de frau i ho comuniqui per escrit. En aquest sentit, afegeix que el simple fet que l’operació consti com a registrada no és prou per considerar-la autoritzada.

Finalment, el Suprem considera que l’entitat no ha provat cap negligència de la clienta que justifiqui el SIM swapping i, per tant, li dona la raó. Aquesta sentència obre la porta a noves reclamacions de clients afectats per estafes similars que fins ara eren assumides per les víctimes i no pels bancs.

En ple conclave per triar el successor del papa Francesc, un test en línia s’ha fet viral entre creients i curiosos: “Quin cardenal sou”, de la pàgina Conclavoscope. Us diu, a partir d’uns perfils teològics de cada cardenal, a quin d’ells us assemblaríeu més o us seria més proper si forméssiu part del conclave que elegeix el pròxim pontífex. El test es pot fer en anglès, castellà, francès, alemany, italià, polonès i portuguès.

El test es pot fer gratuïtament a conclavoscope.com, i consisteix en una sèrie de preguntes breus sobre doctrina, pastoral i litúrgia. Segons les respostes, us compara amb un dels cardenals vius amb dret a vot, com ara l’italià Matteo Zuppi, el guineà Robert Sarah, el luxemburguès Jean-Claude Hollerich o l’americà Raymond Burke.

Gairebé mig segle després, els italians confien a tornar a veure un dels seus al capdavant de l’Església

Un test curiós amb càrrega simbòlica

L’èxit del Conclavoscope arriba en un moment de tensió eclesial, amb el Vaticà pendent de quin rumb seguirà després de la mort del papa Francesc. El test reflecteix d’una manera simplificada però realista els corrents interns de l’Església: des del sector més reformista fins als defensors de la tradició preconciliar.

La pàgina ofereix una fitxa detallada del “vostre” cardenal, amb el país d’origen, el perfil ideològic i la línia pastoral, i us convida a compartir-ne el resultat a les xarxes. Alguns mitjans especialitzats ja l’han destacat com una eina útil per a entendre la composició ideològica del col·legi cardenalici.

Deu termes que heu de dominar abans de l’elecció del nou papa

Una eina per a entendre el mapa ideològic del conclave

El Conclavoscope no és tan sols un test lúdic; és també una eina d’anàlisi que ofereix una visió detallada de l’orientació ideològica i pastoral dels cardenals que participen en el conclave.

Mitjançant una metodologia basada en sis criteris clau —doctrina moral, litúrgia i tradició, compromís sociopolític, relació amb el papa Francesc, diàleg interreligiós i estil pastoral—, l’eina posiciona cada cardenal en una escala que va de molt progressista a molt conservador. Cada perfil inclou una fitxa que sintetitza la trajectòria i el pensament del cardenal, com si fos una enciclopèdia, amb les seves intervencions públiques i prioritats pastorals.

Aquest recurs permet de comprendre millor les dinàmiques internes del col·legi cardenalici i l’amplitud dels corrents ideològics que hi conviuen. I, a sobre, té jocs com el test per saber a quin cardenal us acosteu més, un altre per a reconèixer els cardenals i una eina per a dissenyar el nom del nou papa.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: El conclave, les eleccions més estranyes i curioses que es fan

Tres cries de falcó pelegrí han nascut al port de Tarragona, dins unes caixes niu instal·lades sobre unes sitges, on aquesta parella de rapinyaires ha tornat a nidificar per tercer any consecutiu. Segons que ha informat el Port en un comunicat, l’entitat Galanthus ha anellat els pollets per poder-ne fer el seguiment i reconèixer-los quan siguin adults i sobrevolin la zona.

La presència de falcons i altres aus rapinyaires és habitual en aquest entorn, atrets per coloms i tórtores, que formen part de la seva alimentació.

El primer intent de nidificació al port per part d’aquesta parella va ser el 2003, però no va reeixir. Vint anys després, el 2023, van criar per primera vegada amb èxit en una petita plataforma a 37 metres d’altura. Aquell any van néixer tres cries, però no se’n va fer l’anellament.

Arran d’aquesta primera nidificació reeixida, el port hi va instal·lar caixes niu per facilitar la reproducció de l’espècie i garantir la seguretat de les cries en els primers vols. L’any passat hi van néixer quatre pollets, que sí que es van anellar.

El parlament ha convalidat el decret llei de mesures urgents en matèria fiscal, de despeses de personal i d’administració. Hi han votat a favor el PSC, ERC i els Comuns; la resta de grups s’hi han oposat. Tot i això, Junts, ERC, Vox i la CUP han exigit que es tramités com a projecte de llei, com va recomanar el Consell de Garanties Estatutàries (CGE). Tots els grups hi han donat suport –excepte els Comuns– i, per tant, el decret serà tramitat per la via parlamentària ordinària.

El decret modifica l’IRPF per als treballadors que cobren menys de 33.000 euros anuals i introdueix canvis a l’impost sobre transmissions patrimonials per a combatre l’especulació. A més, inclou modificacions en tributs propis –com l’impost sobre les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica– i tributs cedits –com el tram autonòmic de l’IRPF, les deduccions pel lloguer de l’habitatge habitual, l’impost sobre successions i donacions i el de transmissions patrimonials.

La consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, ha defensat el decret al ple i ha dit que les mesures fiscals responien a “la pressió inflacionària i l’emergència habitacional”. Segons ella, el paquet recull accions urgents per a fer front als reptes socials.

Entre les novetats més destacades hi ha la rebaixa de la quota de l’IRPF per als treballadors amb salaris inferiors a 33.000 euros. També s’hi preveuen canvis en la deducció pel lloguer de l’habitatge habitual, com ara l’ampliació de l’edat màxima per a accedir a un tipus reduït del 5% en la compra –que passa de 32 a 35 anys–, i s’estableix un tipus del 20% en la compra d’immobles per part de grans tenidors.

El decret fou aprovat a finals de març pel Consell Executiu. Però, arran d’una petició de Junts, el CGE va emetre un dictamen crític amb l’ús del decret llei per a aplicar aquestes mesures. L’òrgan considera que algunes no compleixen el requisit d’urgència que exigeix l’estatut i, per tant, el govern n’hauria vulnerat els límits. Romero ha dit que respecten el dictamen, però que l’executiu “defensa fil per randa” el contingut del decret.

Crítiques de l’oposició

L’oposició ha centrat bona part de les crítiques en aquest punt. El diputat de Junts Jaume Giró ha denunciat que el govern actua “a cop de decret” i ha dit que això el porta a un model “autoritari”. També ha criticat que el decret “barreja naps i cols” i que conté mesures fiscals contradictòries.

En una línia semblant, la diputada del PP Míriam Casanova ha dit que els socialistes abusen dels decrets “òmnibus” que barregen rebaixes i pujades d’impostos. ERC, que ha donat suport al decret, ha coincidit a demanar la tramitació com a projecte de llei, tot invocant la necessitat de garantir la seguretat jurídica. El diputat Joan Ignasi Elena ha defensat que el decret resol qüestions immediates i imprescindibles, i que calia aprovar-lo perquè la seva formació “fa oposició al govern i no a Catalunya”.

La CUP també ha exigit la tramitació ordinària i ha criticat que l’executiu hagi aprovat dotze decrets en nou mesos. La diputada Laure Vega ha acusat el govern de convertir el Parlament en un espai on només es fan discursos i es presenten mocions.

L’únic grup que s’ha oposat a tramitar el decret com a projecte de llei han estat els Comuns. La diputada Susana Segovia ha dit que no entén “l’obsessió” per aquesta via i que només és una excusa dels altres grups per a no votar-hi a favor. També ha celebrat que el decret blindi l’impost sobre transmissions patrimonials, una mesura que forma part de l’acord d’investidura entre el seu partit i el govern.

Un equip internacional encapçalat per l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha demostrat que augmentar els nivells de la proteïna Klotho perllonga l’esperança de vida i afavoreix un envelliment saludable. Els resultats, publicats a la revista Molecular Therapy, obren la porta a noves teràpies per a millorar la salut muscular, òssia i cognitiva en la vellesa.

El projecte l’ha encapçalat el professor Miguel Chillón, investigador d’ICREA i de l’Institut de Neurociències de la UAB (INc-UAB), i ha consistit a incrementar la producció de la forma secretada de la proteïna, coneguda com a s-KL, mitjançant una teràpia gènica aplicada a ratolins joves. A l’equivalent humà dels setanta anys, els animals tractats amb s-KL mostraven millores notables: una salut muscular més robusta, millor capacitat de regeneració, menys fibrosi i un rendiment físic superior. A més, les femelles van presentar una major preservació de l’estructura interna dels ossos –les trabècules–, fet que podria actuar com a protecció contra l’osteoporosi.

Els investigadors també han detectat beneficis al cervell: el tractament va estimular la generació de neurones noves i va augmentar l’activitat immunitària a l’hipocamp, una zona clau per a la memòria. Tot plegat apunta a un efecte positiu de s-KL sobre les capacitats cognitives. Els ratolins tractats amb aquesta teràpia van viure entre un 15% i un 20% més que els del grup de control.

Per aconseguir-ho, es van administrar vectors virals amb còpies del gen de la proteïna Klotho per via intravenosa i cerebral, de manera que les cèl·lules de tot el cos –també les del cervell– comencessin a fabricar-ne. Avui ja existeixen vectors que travessen la barrera hematoencefàlica amb una simple injecció intravenosa, cosa que podria facilitar la translació de la teràpia als humans. Una altra via seria administrar directament la proteïna com si fos un fàrmac convencional. “Encara cal trobar la manera més eficient de fer arribar el tractament als òrgans diana”, explica Joan Roig-Soriano, investigador de l’INc-UAB i coautor de l’estudi.

El grup de recerca ja havia patentat l’ús de la Klotho per tractar dèficits cognitius. Arran d’aquesta recerca, han registrat tres patents més que en protegeixen l’ús per millorar la salut òssia i muscular i per desenvolupar tractaments que allarguin la vida. Els investigadors insisteixen que no es tracta sols de viure més, sinó de fer-ho amb millor qualitat de vida. Amb l’edat, és habitual que els humans perdin massa muscular i òssia, cosa que afavoreix la feblesa, les caigudes i les lesions greus. Neurològicament, la degeneració neuronal i la pèrdua de connexions sinàptiques van acompanyades de malalties com ara l’Alzheimer i el Parkinson.

El Tribunal Suprem (TS) espanyol s’ha oposat a concedir un segon indult a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa per aixecar la inhabilitació, tal com havia sol·licitat un particular. Turull, per exemple, va demanar de ser eliminat de la petició perquè considera que aquesta demanda emblanquia la no-aplicació de la llei d’amnistia per part de la judicatura espanyola. El setembre, el Ministeri de Justícia espanyol va demanar TS un informe sobre aquesta petició.

La petició formulada pel ciutadà argumentava que la condemna impedeix que els electors a Catalunya puguin elegir lliurement els representants, i per això reclama d’indultar els condemnats per malversació. Aquest mateix ciutadà ja va demanar l’indult total per als dirigents independentistes el 2020.

En la resolució d’avui, els magistrats consideren que concedir un segon indult, sigui total o parcial, vulneraria de manera flagrant la Llei d’Indult de 1870 i obriria la porta a una “interferència governativa” en resolucions judicials fermes.

El tribunal recorda que els presos ja van ser beneficiats per un indult parcial l’any 2021, que va extingir les penes de presó, però va mantenir la inhabilitació. Segons els jutges, transformar ara aquest indult parcial en un de total vulneraria la prohibició legal de revocar un indult ja concedit i convertiria el dret de gràcia en una “segona instància” davant del govern espanyol.

A més, el tribunal destaca que no hi ha cap indici de penediment per part dels condemnats, un requisit establert per la llei per valorar la concessió d’un indult. La resolució ha estat adoptada pels magistrats Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Manuel Marchena, Antonio del Moral, Andrés Palomo i Ana Ferrer.

La plataforma d’afectats per l’impagament d’actes commemoratius del 9-N i el Primer d’Octubre a municipis del Maresme ha anunciat avui que preveu de presentar una demanda contra l’entitat Som 1 d’Octubre i el seu principal promotor, Jordi Mateu. Segons han explicat, aquesta entitat no consta com a registrada. El portaveu de la plataforma, Carles Gorbs, ha dit que les despeses impagades oscil·len entre els seixanta mil i els setanta mil euros.

En una conferència de premsa al Col·legi de Periodistes, han explicat que plantegen d’acudir a la via civil després de set mesos d’intents infructuosos de contactar amb els responsables. Els actes es van fer a Arenys de Munt, Arenys de Mar i Canet de Mar, amb la col·laboració dels ajuntaments.

La plataforma denuncia que, malgrat alguns intents de diàleg amb persones vinculades a l’organització, no han rebut cap resposta concreta ni per part de Mateu ni de Som 1 d’Octubre. Alguns membres de l’entitat s’han mostrat decebuts, però no han donat solucions. “No tenim cap altre remei que la via judicial”, han dit.

Els impagaments corresponen, segons que han explicat, al lloguer de barres de concert i al contracte d’artistes. Reclamen que se’ls aboni allò que se’ls deu i insisteixen que aquesta és la reivindicació que mantenen des de fa set mesos. Gorbs considera que tenen la denúncia “pràcticament guanyada”, però admet que caldrà veure si els demandats tenen capacitat de pagar.

El Parlament Europeu ha aprovat un informe  —353 vots a favor, 145 en contra i 78 abstencions— que demana a l’estat espanyol, Eslovàquia, Grècia, Romania i Xipre que reconeguin la independència de Kossove “sense demora”. El text destaca que és un pas fonamental per l’adhesió del país a la Unió Europea. “El futur de Kossove és a la Unió”, diu l’informe, que també reclama treure Kossove de “la zona grisa” pel bé dels ciutadans europeus i els kossovesos.

L’informe, elaborat per l’eurodiputat estonià Riho Terras (democratacristià), estira de les orelles als estats, com ara l’espanyol, que encara no reconeixen la declaració d’independència de 2008. En aquest sentit, considera que és una trava extra que dificulta el procés d’adhesió a la UE i recorda que una opinió consultiva del Tribunal Internacional de Justícia considera que la DUI no va vulnerar el dret internacional.

“Insta els cinc estats membres que encara no han reconegut la independència, que ho facin sense demora i permetin així que Kossove avanci en el seu camí cap a la Unió en peu d’igualtat que la resta de països candidats. Recorda, a més, l’opinió consultiva del Tribunal Internacional de Justícia, de 22 de juliol de 2010, en la qual s’afirma que la declaració unilateral d’independència de Kossove no vulnera el dret internacional”, diu el text.

Els 22 eurodiputats del PP, els sis de Vox i un de Podem —Irene Montero— han votat en contra de l’informe, mentre que els 20 del PSOE i un de Sumar —Estrella Galán— s’han abstingut. Els cinc representants d’ERC, EH Bildu, BNG, Comuns i PNB han votat a favor.

Vegeu l’informe ací: