Fa uns quants dies vaig ser a Reus. Hi vaig anar per fer tres voltes a la plaça amb aquells avis que, amb una constància que faria empal·lidir els nostres polítics més tenaços, continuen manifestant-se cada dia. Els ho devia de feia temps i finalment vaig poder complir. Són gent admirable, que no defalleix mai, que no es cansa i que no depèn de les modes. Com la que em vaig trobar també dissabte a la concentració organitzada per l’ANC contra el funcionament –o, més ben dit, contra el mal funcionament– de la xarxa de rodalia.

Des que tinc ús de raó he assistit a manifestacions. De tota mena. Hi vaig com a ciutadà que sóc, conscient que en tinc el dret i fins a un cert punt també l’obligació –la protesta és el so de la democràcia. I he anat a tantes ja, de fet, que no em faig trampes al solitari. He vist manifestacions monstruoses no servir absolutament de res. Com podria oblidar ningú aquella gran concentració mundial contra la guerra de l’Irac? Milions de persones a tot el planeta, unides per un mateix crit, eufòrics en la convicció que teníem raó. I, tanmateix, els tancs van continuar el seu camí, impertorbables. Crec que aquell dia vaig perdre la innocència sobre la capacitat de les masses de canviar el món. El poder va girar el cap a un altre costat, i la guerra va seguir el seu curs, com si aquells milions de veus escampades per tots els continents fóssem tan sols un murmuri llunyà i gairebé inaudible.

Tanmateix, he comprovat una veritat igualment poderosa: no hi ha cap canvi, ni un de sol, que no haja començat amb un grupet de gent manifestant-se. Amb aquells petits grups, aparentment insignificants, que un dia van sembrar la llavor d’allò que s’acabà convertint en una allau. Els drets civils, els drets socials, el sufragi femení, les llibertats més bàsiques… tot va començar amb un grapat de persones que van decidir que ja n’hi havia prou. I jo recorde això cada vegada que veig una manifestació multitudinària. Quan l’any 2012 vaig comprendre que aquella gentada que reclamava la independència era tan gran que no podríem ni caminar, vaig trobar de cara Francesc Ribera, Titot, i ens vam fondre en una abraçada que no podré oblidar mai: havíem anat a massa manifestacions on érem quatre gats i de sobte tot aquell esforç d’anys prenia sentit.

Manifestar-se avui té alguna cosa d’antic, de primitiu i tot. En aquesta època dominada per les xarxes socials, en què la indignació s’expressa amb un simple clic al sofà de casa, eixir al carrer representa un acte que alguns definirien d’anacrònic. Però és precisament en aquest anacronisme on rau la seua força. Fa cinc mesos que vaig, religiosament, a manifestar-me contra Mazón, i veure la cara d’aquella gent amb qui camine, sentir-ne la indignació i la força, m’impulsa durant dies, m’empeny.

Perquè és la presència física de persones disposades a incomodar-se per una causa allò que fa que tot tinga sentit. Una presència sovint repetida i que té noms i cognoms i una història al darrere. A l’estació de Sants me’n vaig trobar uns quants, d’aquests, gent que ens reconeixem, que ens hem vist abans, que sabem que podem comptar sempre l’un amb l’altre per a tot allò que calga.

En definitiva, hi ha en tot plegat una certa i admirable obstinació que em va semblar veure especialment reflectida en el gest esgotat de Lluís Llach, que, tanmateix, dissabte, encara va tenir esme, quan ja s’havia acabat tot, d’agafar un megàfon domèstic i adreçar-se als qui li demanaven unes paraules. És una resistència magnífica a acceptar l’estat de les coses. Una negativa conscient i rotunda a resignar-se.

Ells són els que no accepten que les coses siguen com són simplement perquè són així. Són els que creuen que val la pena de lluitar sense demanar-se abans si perdran o guanyaran. Són els que consideren que la dignitat consisteix precisament a no cedir, en cap cas i per cap motiu. I en eixe sentit tota manifestació –si em perdoneu l’excursió teològica– és essencialment un acte de fe. Fe que les coses poden canviar i canviaran. Fe que la presència física dels cossos al carrer encara significa alguna cosa per a la democràcia. Fe que no tot és decidit per endavant ni controlat per uns quants.

Per això, cap a tots vull expressar avui la meua admiració. No necessàriament ni principalment per les coses que aconsegueixen, sinó, sobretot, per allò que representen: la negativa a rendir-se, la voluntat de continuar dempeus fins i tot quan tots els altres s’han assegut ja fa temps.

En un món que premia la flexibilitat i intenta castigar la fermesa, ells –els avis de Reus i la gent de l’ANC, la gentada que omple València cada mes contra Mazón i els qui s’agrupen en favor de les mil i una causes que paguen la pena– són el recordatori viu que hi ha coses que mereixen una obstinació sense límits. I això, de la perspectiva de la civilitat, del compromís i de la generositat humana, simplement no té preu.

 

PS1. Estem molt contents de la reacció dels lectors a la col·lecció de llibres que ahir vam anunciar que estrenaríem. Molts ens heu demanat coses diverses –per exemple, que els publiquem també en format digital. Ho estudiarem tot i ho intentarem tot. Però ho farem com sempre ho hem fet a VilaWeb: a poc a poc i mesurant bé les forces. En relació amb això, la subscripció és la base de tot: si aconseguim la xifra mínima de subscriptors que necessitem per a assegurar el funcionament d’aquesta nova editorial, créixer serà una obligació. I, vistes les xifres d’ahir, anem per bon camí, però encara ens cal una empenta. Si voleu ajudar-nos o si voleu saber-ne més, aneu a aquesta pàgina.

PS2. Com que és un debat que no es va tancar quan calia, les eleccions internes d’ERC a la federació de Barcelona semblen destinades a convertir-se en un plebiscit sobre l’entrada o no en el govern de Jaume Collboni. Odei A.-Etxearte explica en aquest article les claus d’un procés que, evidentment, va molt més enllà de la ciutat.

PS3. L’actor Josep Maria Pou interpreta el president Jordi Pujol en el film Parenostre, dirigit per Manuel Huerga i amb guió de Toni Soler, que s’estrenarà el 16 d’abril. Pou és un actoràs, capaç de posar-se dins qualsevol paper. I per això la seua opinió és tan important. L’ha entrevistat Ot Bou:  “Reconec en la confessió de Pujol una certa valentia”.

PS4. En aquests dies de tanta turbulència econòmica arreu del món, cal escoltar d’una manera encara més especial la veu tan documentada i serena de Jordi Goula: “Garrotada del 12% a l’Íbex-35 en tres dies”.

Fa uns quants dies vaig ser a Reus. Hi vaig anar per fer tres voltes a la plaça amb aquells avis que, amb una constància que faria empal·lidir els nostres polítics més tenaços, continuen manifestant-se cada dia. Els ho devia de feia temps i finalment vaig poder complir. Són gent admirable, que no defalleix mai, que no es cansa i que no depèn de les modes. Com la que em vaig trobar també dissabte a la concentració organitzada per l’ANC contra el funcionament –o, més ben dit, contra el mal funcionament– de la xarxa de rodalia.

Des que tinc ús de raó he assistit a manifestacions. De tota mena. Hi vaig com a ciutadà que sóc, conscient que en tinc el dret i fins a un cert punt també l’obligació –la protesta és el so de la democràcia. I he anat a tantes ja, de fet, que no em faig trampes al solitari. He vist manifestacions monstruoses no servir absolutament de res. Com podria oblidar ningú aquella gran concentració mundial contra la guerra de l’Irac? Milions de persones a tot el planeta, unides per un mateix crit, eufòrics en la convicció que teníem raó. I, tanmateix, els tancs van continuar el seu camí, impertorbables. Crec que aquell dia vaig perdre la innocència sobre la capacitat de les masses de canviar el món. El poder va girar el cap a un altre costat, i la guerra va seguir el seu curs, com si aquells milions de veus escampades per tots els continents fóssem tan sols un murmuri llunyà i gairebé inaudible.

Tanmateix, he comprovat una veritat igualment poderosa: no hi ha cap canvi, ni un de sol, que no haja començat amb un grupet de gent manifestant-se. Amb aquells petits grups, aparentment insignificants, que un dia van sembrar la llavor d’allò que s’acabà convertint en una allau. Els drets civils, els drets socials, el sufragi femení, les llibertats més bàsiques… tot va començar amb un grapat de persones que van decidir que ja n’hi havia prou. I jo recorde això cada vegada que veig una manifestació multitudinària. Quan l’any 2012 vaig comprendre que aquella gentada que reclamava la independència era tan gran que no podríem ni caminar, vaig trobar de cara Francesc Ribera, Titot, i ens vam fondre en una abraçada que no podré oblidar mai: havíem anat a massa manifestacions on érem quatre gats i de sobte tot aquell esforç d’anys prenia sentit.

Manifestar-se avui té alguna cosa d’antic, de primitiu i tot. En aquesta època dominada per les xarxes socials, en què la indignació s’expressa amb un simple clic al sofà de casa, eixir al carrer representa un acte que alguns definirien d’anacrònic. Però és precisament en aquest anacronisme on rau la seua força. Fa cinc mesos que vaig, religiosament, a manifestar-me contra Mazón, i veure la cara d’aquella gent amb qui camine, sentir-ne la indignació i la força, m’impulsa durant dies, m’empeny.

Perquè és la presència física de persones disposades a incomodar-se per una causa allò que fa que tot tinga sentit. Una presència sovint repetida i que té noms i cognoms i una història al darrere. A l’estació de Sants me’n vaig trobar uns quants, d’aquests, gent que ens reconeixem, que ens hem vist abans, que sabem que podem comptar sempre l’un amb l’altre per a tot allò que calga.

En definitiva, hi ha en tot plegat una certa i admirable obstinació que em va semblar veure especialment reflectida en el gest esgotat de Lluís Llach, que, tanmateix, dissabte, encara va tenir esme, quan ja s’havia acabat tot, d’agafar un megàfon domèstic i adreçar-se als qui li demanaven unes paraules. És una resistència magnífica a acceptar l’estat de les coses. Una negativa conscient i rotunda a resignar-se.

Ells són els que no accepten que les coses siguen com són simplement perquè són així. Són els que creuen que val la pena de lluitar sense demanar-se abans si perdran o guanyaran. Són els que consideren que la dignitat consisteix precisament a no cedir, en cap cas i per cap motiu. I en eixe sentit tota manifestació –si em perdoneu l’excursió teològica– és essencialment un acte de fe. Fe que les coses poden canviar i canviaran. Fe que la presència física dels cossos al carrer encara significa alguna cosa per a la democràcia. Fe que no tot és decidit per endavant ni controlat per uns quants.

Per això, cap a tots vull expressar avui la meua admiració. No necessàriament ni principalment per les coses que aconsegueixen, sinó, sobretot, per allò que representen: la negativa a rendir-se, la voluntat de continuar dempeus fins i tot quan tots els altres s’han assegut ja fa temps.

En un món que premia la flexibilitat i intenta castigar la fermesa, ells –els avis de Reus i la gent de l’ANC, la gentada que omple València cada mes contra Mazón i els qui s’agrupen en favor de les mil i una causes que paguen la pena– són el recordatori viu que hi ha coses que mereixen una obstinació sense límits. I això, de la perspectiva de la civilitat, del compromís i de la generositat humana, simplement no té preu.

 

PS1. Estem molt contents de la reacció dels lectors a la col·lecció de llibres que ahir vam anunciar que estrenaríem. Molts ens heu demanat coses diverses –per exemple, que els publiquem també en format digital. Ho estudiarem tot i ho intentarem tot. Però ho farem com sempre ho hem fet a VilaWeb: a poc a poc i mesurant bé les forces. En relació amb això, la subscripció és la base de tot: si aconseguim la xifra mínima de subscriptors que necessitem per a assegurar el funcionament d’aquesta nova editorial, créixer serà una obligació. I, vistes les xifres d’ahir, anem per bon camí, però encara ens cal una empenta. Si voleu ajudar-nos o si voleu saber-ne més, aneu a aquesta pàgina.

PS2. Com que és un debat que no es va tancar quan calia, les eleccions internes d’ERC a la federació de Barcelona semblen destinades a convertir-se en un plebiscit sobre l’entrada o no en el govern de Jaume Collboni. Odei A.-Etxearte explica en aquest article les claus d’un procés que, evidentment, va molt més enllà de la ciutat.

PS3. L’actor Josep Maria Pou interpreta el president Jordi Pujol en el film Parenostre, dirigit per Manuel Huerga i amb guió de Toni Soler, que s’estrenarà el 16 d’abril. Pou és un actoràs, capaç de posar-se dins qualsevol paper. I per això la seua opinió és tan important. L’ha entrevistat Ot Bou:  “Reconec en la confessió de Pujol una certa valentia”.

PS4. En aquests dies de tanta turbulència econòmica arreu del món, cal escoltar d’una manera encara més especial la veu tan documentada i serena de Jordi Goula: “Garrotada del 12% a l’Íbex-35 en tres dies”.

The Washington Post · Angie Orellana Hernandez

Durant gairebé tres anys, Jerry Lombardo i la seva dona havien estalviat part del sou per poder complir el somni de traslladar-se a Itàlia i obrir-hi un negoci. Perquè aquest somni pogués fer-se realitat, tanmateix, calia que es complís una condició: que el govern italià concedís a Lombardo la ciutadania per iure sanguinis (‘dret de sang’).

A final de març, tanmateix, Itàlia reduí dràsticament la xifra de persones que podien obtenir la ciutadania per aquesta via. El govern italià al·lega que, durant anys, desenes o centenars de milers de persones amb poca vinculació al país se n’han aprofitat per a obtenir la ciutadania italiana. Lombardo, ciutadà nord-americà d’arrels italianes, és un dels molts membres de la diàspora italiana afectat pel canvi.

“És frustrant, perquè tota la vida t’han dit que ets italià –diu–. Fins la setmana passada, et continuaven dient que tenies el dret de ciutadania.”

Abans, la legislació italiana permetia de demanar la nacionalitat a aquells qui demostressin tenir avantpassats nascuts a Itàlia després del 17 de març de 1861, la data de fundació del Regne d’Itàlia. Ara l’elegibilitat s’ha restringit als qui tinguin, pel cap baix, un pare o avi nascut a Itàlia, cosa que exclou els sol·licitants –com ara Lombardo– per a qui la connexió sanguínia amb Itàlia es remunta tres generacions enrere, als besavis.

El procés de sol·licitud, que implica habitualment investigacions genealògiques i assistència jurídica, sol ser tediós, però segons els membres de la diàspora italiana els ajuda a fer valer les arrels familiars i a reconnectar amb el país d’origen.

Aquests darrers anys, tanmateix, com més va més polítics i ciutadans italians s’han manifestat públicament contra la llei. Al·leguen que els consolats italians van sobrecarregats de sol·licituds de ciutadania per iure sanguinis, cosa que sovint els impedeix d’atendre unes altres necessitats. També asseguren que la llei ha permès als estrangers d’obtenir fàcilment la ciutadania italiana tot i no tenir gens d’interès a contribuir en l’esdevenidor del país.

Entre el 2014 i el 2024, la xifra de ciutadans italians que viuen a l’estranger va créixer d’uns 4,6 milions a 6,4 milions, segons dades del Ministeri d’Afers Estrangers i Cooperació Internacional d’Itàlia.

El ministeri calcula que, si el iure sanguinis continua sense límits generacionals, entre 60 milions i 80 milions de persones podrien acabar demanant la nacionalitat italiana.

La polèmica sobre com gestionar el futur del iure sanguinis s’agreuja per l’actual crisi migratòria al país. Els fills d’immigrants nascuts a Itàlia no obtenen la nacionalitat automàticament en néixer, i han d’esperar fins a la majoria d’edat per a demanar-la –un procés que es pot allargar i repercutir en la seva formació educativa i professional.

Flavio Spadavecchia, de nacionalitat italiana, diu que entén la frustració de la gent per la decisió del govern, però creu que la situació ha de canviar.

“Seria una mica vergonyós que continuéssim tenint aquesta llei tal com és ara, perquè bàsicament diu a les persones nascudes a Itàlia que no reben la ciutadania en néixer: ‘Aquesta persona de Nova Jersey, que tenia uns besavis de Sicília, té més dret d’obtenir la ciutadania que tu’ –diu Spadavecchia–. Com a ciutadà italià, això no m’agrada. No vull que uns altres països tinguin aquesta impressió de nosaltres.”

Aquests darrers anys, la majoria de les sol·licituds de ciutadania amb el iure sanguinis han procedit de països sud-americans, segons que explicà el ministre d’Afers Estrangers italià, Antonio Tajani, en una conferència de premsa la setmana passada.

“Ser ciutadà italià és una cosa seriosa”, digué Tajani. I afegí: “No volem que es converteixi en un joc a què la gent juga per poder anar a fer compres a Miami.”

El govern italià va concedir la ciutadania a 20.000 argentins l’any 2023, i a 30.000 més l’any 2024. Entre els argentins que van rebre la ciutadania italiana l’any passat hi ha el president Javier Milei, que té avis italians i és un dels grans aliats polítics de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.

El cas de Milei suscità les crítiques de diputats com ara el liberal Riccardo Magi, que publicà un vídeo a X en què denunciava: “Per a milions d’italians sense ciutadania que han nascut a Itàlia, que han crescut al nostre país, que han estudiat ací, que treballen ací i que paguen imposts al nostre país, a diferència del president Milei, l’obtenció de la ciutadania italiana continuarà essent un calvari.”

Unes 20.000 persones van aconseguir la ciutadania italiana l’any 2024, un augment significatiu en comparació amb els 14.000 casos registrats l’any 2022.

Andressa Anjos, una programadora del sud del Brasil, fa gairebé una dècada que treballa per a aconseguir la ciutadania italiana. D’ençà que va presentar formalment la sol·licitud de ciutadania, el setembre del 2023, el seu cas ha estat reassignat a tres jutges.

Anjos comparteix l’opinió que alguns sol·licitants de ciutadania abusen del iure sanguinis, però creu que el govern italià podria haver aplicat protocols –com ara requisits lingüístics o de residència– per protegir el sistema d’abusos i, alhora, protegir aquells qui ja havien començat el procés de sol·licitud, en compte de perjudicar-los retroactivament.

“Decidir això d’avui per demà és increïblement abrupte –diu Anjos–. És una falta de respecte a tota la gent que ja havia començat el procés.”

Després d’anys provant d’obtenir la ciutadania italiana, Anjos diu que no sap què farà si el govern no es desdiu dels canvis.

“Per a mi han estat vuit anys, però hi ha gent que ha dedicat encara molt més temps a tot aquest procés”, diu. “Si l’objectiu dels sol·licitants és poder visitar els Estats Units, resulta molt més fàcil obtenir un visat de turista: el demanes i, amb una mica de sort, al cap de sis mesos t’aproven la sol·licitud i pots anar a comprar a Miami lliurement. No et cal la ciutadana italiana per a res del món”, acaba dient.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

The Washington Post · Angie Orellana Hernandez

Durant gairebé tres anys, Jerry Lombardo i la seva dona havien estalviat part del sou per poder complir el somni de traslladar-se a Itàlia i obrir-hi un negoci. Perquè aquest somni pogués fer-se realitat, tanmateix, calia que es complís una condició: que el govern italià concedís a Lombardo la ciutadania per iure sanguinis (‘dret de sang’).

A final de març, tanmateix, Itàlia reduí dràsticament la xifra de persones que podien obtenir la ciutadania per aquesta via. El govern italià al·lega que, durant anys, desenes o centenars de milers de persones amb poca vinculació al país se n’han aprofitat per a obtenir la ciutadania italiana. Lombardo, ciutadà nord-americà d’arrels italianes, és un dels molts membres de la diàspora italiana afectat pel canvi.

“És frustrant, perquè tota la vida t’han dit que ets italià –diu–. Fins la setmana passada, et continuaven dient que tenies el dret de ciutadania.”

Abans, la legislació italiana permetia de demanar la nacionalitat a aquells qui demostressin tenir avantpassats nascuts a Itàlia després del 17 de març de 1861, la data de fundació del Regne d’Itàlia. Ara l’elegibilitat s’ha restringit als qui tinguin, pel cap baix, un pare o avi nascut a Itàlia, cosa que exclou els sol·licitants –com ara Lombardo– per a qui la connexió sanguínia amb Itàlia es remunta tres generacions enrere, als besavis.

El procés de sol·licitud, que implica habitualment investigacions genealògiques i assistència jurídica, sol ser tediós, però segons els membres de la diàspora italiana els ajuda a fer valer les arrels familiars i a reconnectar amb el país d’origen.

Aquests darrers anys, tanmateix, com més va més polítics i ciutadans italians s’han manifestat públicament contra la llei. Al·leguen que els consolats italians van sobrecarregats de sol·licituds de ciutadania per iure sanguinis, cosa que sovint els impedeix d’atendre unes altres necessitats. També asseguren que la llei ha permès als estrangers d’obtenir fàcilment la ciutadania italiana tot i no tenir gens d’interès a contribuir en l’esdevenidor del país.

Entre el 2014 i el 2024, la xifra de ciutadans italians que viuen a l’estranger va créixer d’uns 4,6 milions a 6,4 milions, segons dades del Ministeri d’Afers Estrangers i Cooperació Internacional d’Itàlia.

El ministeri calcula que, si el iure sanguinis continua sense límits generacionals, entre 60 milions i 80 milions de persones podrien acabar demanant la nacionalitat italiana.

La polèmica sobre com gestionar el futur del iure sanguinis s’agreuja per l’actual crisi migratòria al país. Els fills d’immigrants nascuts a Itàlia no obtenen la nacionalitat automàticament en néixer, i han d’esperar fins a la majoria d’edat per a demanar-la –un procés que es pot allargar i repercutir en la seva formació educativa i professional.

Flavio Spadavecchia, de nacionalitat italiana, diu que entén la frustració de la gent per la decisió del govern, però creu que la situació ha de canviar.

“Seria una mica vergonyós que continuéssim tenint aquesta llei tal com és ara, perquè bàsicament diu a les persones nascudes a Itàlia que no reben la ciutadania en néixer: ‘Aquesta persona de Nova Jersey, que tenia uns besavis de Sicília, té més dret d’obtenir la ciutadania que tu’ –diu Spadavecchia–. Com a ciutadà italià, això no m’agrada. No vull que uns altres països tinguin aquesta impressió de nosaltres.”

Aquests darrers anys, la majoria de les sol·licituds de ciutadania amb el iure sanguinis han procedit de països sud-americans, segons que explicà el ministre d’Afers Estrangers italià, Antonio Tajani, en una conferència de premsa la setmana passada.

“Ser ciutadà italià és una cosa seriosa”, digué Tajani. I afegí: “No volem que es converteixi en un joc a què la gent juga per poder anar a fer compres a Miami.”

El govern italià va concedir la ciutadania a 20.000 argentins l’any 2023, i a 30.000 més l’any 2024. Entre els argentins que van rebre la ciutadania italiana l’any passat hi ha el president Javier Milei, que té avis italians i és un dels grans aliats polítics de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni.

El cas de Milei suscità les crítiques de diputats com ara el liberal Riccardo Magi, que publicà un vídeo a X en què denunciava: “Per a milions d’italians sense ciutadania que han nascut a Itàlia, que han crescut al nostre país, que han estudiat ací, que treballen ací i que paguen imposts al nostre país, a diferència del president Milei, l’obtenció de la ciutadania italiana continuarà essent un calvari.”

Unes 20.000 persones van aconseguir la ciutadania italiana l’any 2024, un augment significatiu en comparació amb els 14.000 casos registrats l’any 2022.

Andressa Anjos, una programadora del sud del Brasil, fa gairebé una dècada que treballa per a aconseguir la ciutadania italiana. D’ençà que va presentar formalment la sol·licitud de ciutadania, el setembre del 2023, el seu cas ha estat reassignat a tres jutges.

Anjos comparteix l’opinió que alguns sol·licitants de ciutadania abusen del iure sanguinis, però creu que el govern italià podria haver aplicat protocols –com ara requisits lingüístics o de residència– per protegir el sistema d’abusos i, alhora, protegir aquells qui ja havien començat el procés de sol·licitud, en compte de perjudicar-los retroactivament.

“Decidir això d’avui per demà és increïblement abrupte –diu Anjos–. És una falta de respecte a tota la gent que ja havia començat el procés.”

Després d’anys provant d’obtenir la ciutadania italiana, Anjos diu que no sap què farà si el govern no es desdiu dels canvis.

“Per a mi han estat vuit anys, però hi ha gent que ha dedicat encara molt més temps a tot aquest procés”, diu. “Si l’objectiu dels sol·licitants és poder visitar els Estats Units, resulta molt més fàcil obtenir un visat de turista: el demanes i, amb una mica de sort, al cap de sis mesos t’aproven la sol·licitud i pots anar a comprar a Miami lliurement. No et cal la ciutadana italiana per a res del món”, acaba dient.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui, dia 8 d’abril, és el Dia Internacional del Poble Gitano. Però, a més, enguany és un any rodó per al poble gitano dels Països Catalans, perquè fa sis-cents anys que van arribar ací. Per aquest motiu, les institucions han impulsat tot d’iniciatives per a commemorar aquesta fita i difondre la realitat del poble gitano, que és encara avui molt desconeguda i, sovint, estigmatitzada. La setmana passada, als Cinemes Girona es va estrenar el documentari Gitanos, més enllà de l’estereotip. Passat i present del poble gitano a Catalunya, coordinat pel Pla Integral del Poble Gitano i produït per Punt de Gir.

Saray Flores i Manuel Marchoso són els dos joves que el protagonitzen. El relat es construeix amb les entrevistes que fan a uns quants personatges destacats dins la comunitat gitana. Un dels pals de paller és Juan de Dios Ramírez Heredia, activista, advocat i ex-diputat del congrés dels diputats espanyol i al Parlament Europeu, que, amb una retòrica molt emotiva, deixa anar frases com ara que “Catalunya és el model del poble gitano”. Amb la seva veu i les altres, la idea del documentari és desmuntar els principals estereotips entorn de l’ètnia gitana: “No volen integrar-se”, “No serveixen per a estudiar”, “Són uns ganduls”, “Són uns masclistes” i “No pensen en el futur”.

El documentari l’ha coordinat Tatiana Font, directora del Pla Integral del Poble Gitano. Ella, també de l’ètnia gitana, explica que al dia a dia és molt habitual sentir-se estigmatitzat: “Sense anar més lluny, quan vas a un supermercat o a un centre comercial, tens el de seguretat constantment al darrere. I sap greu, perquè veus que a l’altra gent no li passa. Al final t’hi acostumes. Passa igual amb l’accés a l’habitatge, o en certs comentaris a l’escola, com ara: ‘Ets la primera gitana a qui veig que li importen les seves notes.’ Hi ha una barrera d’accés perquè molta gent es pensa que els gitanos vindran a buscar o a robar alguna cosa”, explica.

Manuel Marchoso confessa que, com a gitano, no se sent del tot integrat a la societat: “Encara hi ha molt antigitanisme. Hi ha molta gent que et deixa de banda pel simple fet de ser gitano. M’hi he trobat en moltes situacions. La gent no se n’adona, perquè són certs comentaris molt normalitzats. Fa poc vam tenir l’exemple d’Agatha Ruiz de la Prada, que va dir que ‘vivia com una gitana, sense cuina ni sofà’.”

Per tot plegat, ambdós creuen que el documentari fa una tasca pedagògica molt necessària, sobretot per a trencar tabús i estereotips entre la gent més jove. És una manera de combatre els discursos de l’odi, que han trobat un gran altaveu en les xarxes socials: “Fer una peça audiovisual com aquesta creiem que era la idea més ràpida per a combatre-ho”, explica Font.

El racisme s’escola a les xarxes socials

Els discursos d’extrema dreta, que com més va més pes guanyen a les xarxes socials, són la principal via per a fer arrelar certes idees racistes. “No fem servir les xarxes per a arribar als nostres, i l’extrema dreta es va menjant aquest espai. Arriba a nois superjoves que potser no tenen ni consciència de tota aquesta història”, diu Font. La seva idea, explica, és fer arribar el documentari a les franges més joves de població, mitjançant els centres educatius, per poder obrir debats en què se’n parli i s’hi reflexioni. “Això ho veiem a tot arreu, d’Europa i del món. La manca de consciència històrica, fins i tot dels fills de les famílies que han estat històricament oprimides, que ara estan immersos en els discursos d’extrema dreta. No té ni cap ni peus”, lamenta.

Saray Flores confia en el paper de l’educació. I formula un desig per a les generacions més joves: “És important no quedar-nos sempre amb la primera impressió d’una persona. Així com hem descobert que la història i la realitat del poble gitano no és sempre tal com s’ha explicat, amb les persones passa igual. Cal conèixer-les abans de jutjar-les.”

La història del poble gitano, una assignatura pendent

L’absència del coneixement social que hi ha sobre el poble gitano és més gran que no pensem. I és quan veiem el documentari que ens n’adonem. Començant pel fet que a les escoles i instituts no s’explica l’arribada dels gitanos a casa nostra, ara fa sis-cents anys. De fet, Flores i Marchoso admeten que han après molt sobre el seu poble gràcies a l’enregistrament del documentari. “Tot i ser gitanos, no coneixíem la nostra història. I la veritat és que em fa enfadar molt ser una persona gitana i no conèixer la meva història. Gràcies al documentari, ha descobert que història la del poble gitano és una història d’amor, de resistència, i de progressisme”, resumeix Flores.

Als creadors del documentari, Artur Molina i Helio Valero, de Punt de Gir, participar en el procés d’enregistrament els ha permès d’adonar-se del deute històric que tenim amb el poble gitano: “Hem fet un viatge d’aprenentatge, perquè moltes coses que expliquem no les coneixíem. També ens hem adonat que teníem molts estereotips integrats sense ser-ne conscients. Els judicis que volíem trencar són els que nosaltres mateixos teníem”, admeten. Per això creuen que fer-ne un documentari pot ajudar a desfer-se d’aquests estereotips: “Conèixer una realitat és estimar-la”, afegeixen.

Ricard Valentí, un altre dels protagonistes del documentari i president de la Plataforma Nacional pels Drets del Poble Gitano de Catalunya, demana que la història de l’ètnia gitana sigui impartida com a part de l’assignatura d’història al currículum escolar “Si no, tan sols ens queda la transmissió oral, de pares a fills”, adverteix. “De la mateixa manera que els nens saben qui va ser Antoni Gaudí o Cristòfor Colón, haurien de saber què hem aportat els gitanos a la cultura catalana. Si integréssim en els llibres d’història l’aprenentatge de la història del poble gitano, veuríem que no som tan allunyats uns dels altres”, reflexiona.

La història va lligada a la cultura i la llengua dels pobles. Sense anar més lluny, Valentí ens recorda que diàriament usem unes quantes expressions i paraules que venen de la llengua romaní, el caló. Per exemple, paraules com “halar”, “xaval” o “calés”. “Molta gent parla gitano i no ho sap!”, comenta. El documentari també reivindica el caló, que es presenta com una llengua com més va menys parlada, sobretot entre les generacions més joves. En perilla la transmissió, perquè la majoria de gent no el parla diàriament, sinó que es limiten a inserir-ne algunes expressions típiques en les converses que tenen en unes altres llengües.

Saber la història per a reivindicar-se

El punt sobre el qual pivota el documentari és l’orgull de ser gitano. Trencar estereotips implica creure que la cultura i l’ètnia pròpies són tan vàlides com les altres que t’envolten. Per això, Valentí demana que no es perdi la flama reivindicativa un dia com avui, el Dia Internacional del Poble Gitano. “El 8 d’abril hauria de ser un dia de reivindicació, de fer saber què va passar el 8 d’abril de 1971. Si es fa un acte de festa i celebració, benvingut sigui, però principalment ha de ser un acte reivindicatiu”, diu. El 8 d’abril de 1971 es van reunir a Londres representants de la comunitat gitana de tot el món i van establir una bandera i un himne gitanos. Gelem Gelem va ser compost per Žarko Jovanovic, supervivent de l’Holocaust gitano durant la Segona Guerra Mundial.

La persecució del poble gitano durant aquella guerra és un altre dels temes de què tracta al documentari. Els protagonistes hi denuncien que se n’ha parlat molt menys que, per exemple, del genocidi jueu, tot i que van ser el segon col·lectiu més afectat per la neteja ètnica del nazisme. Entre el 1939 i el 1945, es calcula que van morir entre 250.000 i 500.000 persones gitanes. El problema, segons que diu Juan de Dios Ramírez al documentari, és l’absència de memòria històrica: “Si no som reconeguts com a víctimes del nazisme, com podem reconstruir-nos com a poble?”, demana. “Auschwitz és el gran desconegut pel que fa a l’antigitanisme. Que encara no s’hagi reconegut ni el 30% dels exterminis de l’ètnia gitana és molt gros”, diuen Molina i Valero, de Punt de Gir. Per una altra banda, Valentí creu que és important de recordar que el poble gitano va ser víctima d’un intent d’extermini, especialment en un context com l’actual, amb un clar ascens dels discursos racistes i de l’extrema dreta. “L’ascens de l’extrema dreta i els seus programes electorals inclouen lleis antigitanes que hi havia fa sis-cents anys, quan vam arribar a la península ibèrica”, alerta Valentí.

Després de fer el documentari, Molina i Valero en destaquen un aprenentatge: “Tal com ens va dir Ricard Valentí: ‘No som tan diferents els uns dels altres, ni nosaltres som tan paios, ni els altres tan gitanos!’” Per Font, cal començar a trencar la idea que tots els gitanos són físicament semblants: “Forma part de l’imaginari col·lectiu, pensar que tots som iguals. Però tenim els ulls clars, els ulls foscos, la pell clara, i la pell fosca. Encara hi ha molta feina a fer, però cal enviar el missatge que s’han de combatre els estereotips lluitant tots junts, siguis del partit polític que siguis”, diu Marchoso.

Neix la Casa de la Rumba Catalana

A banda el documentari, ahir es va anunciar la creació de la primera Casa de la Rumba Catalana del món. Serà al Raval de Barcelona, i el projecte ha estat coordinat per l’Agrupació de Cases d’Innovació, Cultura i Art de Catalunya (ACICAC) i la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana. Mentrestant, va fent via la candidatura perquè la rumba sigui reconeguda Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Ambdues entitats tenen per objectiu internacionalitzar una nova indústria amb la marca Rumba Catalana, aportar reconeixement i visibilitat a l’estil i enfortir la identitat i la cultura gitanes.

Es preveu de dividir la seu en espais com ara el local de la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana, l’Espai Rumba Catalana i la cafeteria restaurant (ambientats amb l’estètica de la Barcelona dels anys cinquanta), el Museu de la Rumba Catalana i una escola de música amb sales d’assaig i estudis d’enregistrament.

D’una altra banda, divendres s’inaugurarà la mostra “600 anys de l’arribada del poble gitano”, a les 18.00, al Casal Cívic i Comunitari Barcelona. Es podrà visitar fins al 24 d’abril, i té l’objectiu d’explicar l’evolució del poble gitano a Catalunya en aquests sis segles.

El consell d’administració de RTVE vol oferir en català una part important dels continguts que emet a Catalunya. A més del nou canal íntegrament en català –que, de fet, començarà les emissions en proves amb continguts en castellà–, mantindran les desconnexions en català dels canals la 1 i 24 Horas i, a més, el canal infantil Clan emetrà els continguts infantils doblats en català. El president de RTVE, José Pablo López, ja va anunciar al congrés espanyol que es podria veure en català gràcies a la tecnologia dual –que permet a l’espectador de seleccionar llengües diverses en l’emissió d’un programa–, però hi havia el dubte de quina serà la llengua que s’emetria per defecte, abans de fer cap selecció. Segons que ha pogut saber VilaWeb de fonts directes de la direcció de RTVE, a Catalunya els continguts infantils s’emetran amb el doblatge en català, i si es volen veure en versió original, en castellà, en gallec o en èuscar (aquestes darreres llengües, més endavant) caldrà seleccionar-ho específicament.

El canal en català de RTVE començarà també en castellà i encara no té nom ni programació

RTVE ja ha començat a encarregar a estudis de doblatge la traducció de les sèries infantils que emeten, però s’han trobat amb un cert col·lapse en el sector, que fa que no puguin tenir disponibles els primers doblatges fins a la tardor. Més enllà d’això, serà determinant la reordenació de canals als múltiplexs, els paquets de senyals de TDT amb què es transmeten els canals de televisió i ràdio. RTVE té dos múltiplexs a Catalunya, RGE1 i RGE2, però no tenen les mateixes característiques. L’RGE1 és el que permet la desconnexió autonòmica del senyal (amb el canals 1, 2, 24 Horas i Teledeporte); i RGE2 (on ara hi ha la 1 en ultraalta definició, Clan i el canal privat DKiss) és uniforme a tot l’estat espanyol.

La voluntat de RTVE és fer, a final d’any, una reordenació dels seus canals en l’espai radioelèctric i fer que Clan passi a emetre pel múltiplex que permet desconnexions territorials. D’aquesta manera, podran configurar la pista d’àudio perquè per defecte sigui amb el doblatge en català sense afectar les emissions de la resta de l’estat espanyol, on es vol mantenir el castellà com a llengua prioritària. El fet de moure Clan de múltiplex no implicaria en si mateix que emetés prioritàriament en català, però fonts de la direcció de RTVE garanteixen que serà així.

Clan emet sèries com ara Rubble & Crew (sèrie derivada de la Patrulla peluda, estrenada fa poc a l’SX3); Pepa, la porqueta; Bob Esponja; PJ Masks; Gormiti, Els barrufets i Pocoyo, entre més. A diferència de l’SX3, el canal infantil de 3Cat que comparteix freqüència amb el 33, Clan emet vint-i-quatre hores el dia.

El consell d’administració de RTVE vol oferir en català una part important dels continguts que emet a Catalunya. A més del nou canal íntegrament en català –que, de fet, començarà les emissions en proves amb continguts en castellà–, mantindran les desconnexions en català dels canals la 1 i 24 Horas i, a més, el canal infantil Clan emetrà els continguts infantils doblats en català. El president de RTVE, José Pablo López, ja va anunciar al congrés espanyol que es podria veure en català gràcies a la tecnologia dual –que permet a l’espectador de seleccionar llengües diverses en l’emissió d’un programa–, però hi havia el dubte de quina serà la llengua que s’emetria per defecte, abans de fer cap selecció. Segons que ha pogut saber VilaWeb de fonts directes de la direcció de RTVE, a Catalunya els continguts infantils s’emetran amb el doblatge en català, i si es volen veure en versió original, en castellà, en gallec o en èuscar (aquestes darreres llengües, més endavant) caldrà seleccionar-ho específicament.

El canal en català de RTVE començarà també en castellà i encara no té nom ni programació

RTVE ja ha començat a encarregar a estudis de doblatge la traducció de les sèries infantils que emeten, però s’han trobat amb un cert col·lapse en el sector, que fa que no puguin tenir disponibles els primers doblatges fins a la tardor. Més enllà d’això, serà determinant la reordenació de canals als múltiplexs, els paquets de senyals de TDT amb què es transmeten els canals de televisió i ràdio. RTVE té dos múltiplexs a Catalunya, RGE1 i RGE2, però no tenen les mateixes característiques. L’RGE1 és el que permet la desconnexió autonòmica del senyal (amb el canals 1, 2, 24 Horas i Teledeporte); i RGE2 (on ara hi ha la 1 en ultraalta definició, Clan i el canal privat DKiss) és uniforme a tot l’estat espanyol.

La voluntat de RTVE és fer, a final d’any, una reordenació dels seus canals en l’espai radioelèctric i fer que Clan passi a emetre pel múltiplex que permet desconnexions territorials. D’aquesta manera, podran configurar la pista d’àudio perquè per defecte sigui amb el doblatge en català sense afectar les emissions de la resta de l’estat espanyol, on es vol mantenir el castellà com a llengua prioritària. El fet de moure Clan de múltiplex no implicaria en si mateix que emetés prioritàriament en català, però fonts de la direcció de RTVE garanteixen que serà així.

Clan emet sèries com ara Rubble & Crew (sèrie derivada de la Patrulla peluda, estrenada fa poc a l’SX3); Pepa, la porqueta; Bob Esponja; PJ Masks; Gormiti, Els barrufets i Pocoyo, entre més. A diferència de l’SX3, el canal infantil de 3Cat que comparteix freqüència amb el 33, Clan emet vint-i-quatre hores el dia.

Nascuda a Terrassa, medievalista de professió, es va especialitzar en l’Espill, de Jaume Roig, considerat el llibre més misogin de l’edat mitjana. Ens explica que li va costar molt de reconèixer que venia de família de carnissers, perquè era un ofici ple de sang, violent i poc il·lustrat. Ara, ja retirada i amb la carnisseria familiar tancada, Antònia Carré-Pons ha canviat la cansaladeria per una editorial: el 2021 va estrenar el segell Cal Carré, especialitzat en llibres medievals i moderns. Però aquesta vegada no quedem amb ella ni com a medievalista ni com a editora, sinó en la seva faceta d’escriptora, perquè acaba de publicar La gran família, una novel·la de Club Editor. Carré-Pons considera que és la seva millor obra i que posa el llistó alt amb vista a continuar la trajectòria literària.

Antònia Carré-Pons té un aire juvenil. Quan ens trobem es nota una mica inquieta, tot i que, una volta comencem l’entrevista, aquesta inquietud desapareix i, de mica en mica, apareix un humor que és molt seu i que, havent llegit el llibre, ens fa la sensació que és un tret que compartia amb la seva germana. De manera que, tot i que ambdues s’assemblaven com un ou a una castanya, com diu el text de contracoberta, el fet és que acabem el llibre pensant que s’assemblaven molt més que no ens fa creure al començament. Parlem en passat perquè la seva germana es va morir d’un càncer. De fet, totes les dones de la seva família, llevat de la neboda, han tingut càncer. D’aquesta malaltia, de com afrontar-la, i de com la medicina ha tractat i considerat el cos de la dona, de l’edat mitjans fins ben entrat el segle XX, també se n’ocupa la novel·la.

Ens cita al club esportiu de Barcelona on practica tennis. Fa un dia assolellat i a sota d’una pèrgola s’hi està la mar de bé. És una mena de reducte de tranquil·litat dins una ciutat en tensió. El lloc casa amb la personalitat de l’escriptora, que escoltem sense esforç, perquè té un català que dringa.

—Quan parlem de La gran família parlem d’una autoficció en tota regla.
—Bé, a veure, això no és una autobiografia, és una novel·la. He fet una novel·la basada en fets reals, o sigui, la carcassa són records de la meva infantesa, de la meva història, de la meva família, però només la carcassa. Perquè després és el que passa sempre amb la literatura, que ho transforma tot. Perquè tu tens un record fixat, però a mesura que el vas recordant, es va ampliant i modificant. I, al final, ja no te’n recordes de si allò era així o d’una altra manera. Hi ha coses de la novel·la que després de rellegida penso: “Ostres, això no sé si és veritat o m’ho vaig inventar.”

—Amb aquesta novel·la fa l’efecte que heu volgut trencar la frontera entre l’Antònia Carré medievalista i l’Antònia Carré-Pons escriptora.
—Exacte. Per a l’escriptora vaig crear un heterònim.

—Per què un heterònim?
—Això de l’heterònim m’ho vaig inventar quan vaig començar a publicar ficció, l’any 2001, o sigui, fa molts anys. Però han anat passant un seguit de coses que jo no tenia previstes el 2001, evidentment, i per això ara es barreja tot. Per exemple, a mi m’ha costat molt de reconèixer en públic que sóc filla de carnissers. Això, la primera vegada que va quedar escrit amb lletra de motlle, va ser al llibre Com s’esbrava la mala llet, de Club Editor, que a la solapa deia: “Filla de carnissers i filòloga medievalista.” Perquè no m’he d’amagar de res, oi? Però, fins llavors, era una cosa que m’havia costat. I suposo que, com que ja m’he reconciliat amb el passat sangonós i ple de porcs i ple de sang i ple de carn que porto a la motxilla, ara ja ho puc barrejar tot.

—Aquesta cosa sangonosa, aquesta olor de carn crua, a la Rateta, una de les nenes de la família, li fa molta angúnia. Tot això passa a la primera part del llibre, en què presenteu la família i aquesta relació entre totes dues germanes, la Rateta, la gran, i la Sió, la petita, que són la veu cantant de la història.
—Aquesta és la part més autobiogràfica que hi ha, perquè l’he construïda a partir de records que tinc de la meva infantesa i de la vida a la botiga i a la carnisseria dels meus pares i dels meus avis. La meva intenció era que fossin uns personatges vius, que qui llegís el relat els pogués imaginar caminant pel seu voltant. I recordo l’obrador, on hi havia els porcs que portaven partits per la meitat cada dilluns i cada dimecres, i que m’hi feien baixar per unes escales verticals, amb uns graons alts, molt foscos i sense barana. Avui dia, crec que no hi hauria cap pare ni cap mare que deixés baixar una criatura de dos anys per aquelles escales. No sé com la meva germana i jo no ens hi vam trencar coll i barres, però no vam caure mai. 

—Què hi havia al final de les escales?
—Arribaves allà baix i et trobaves uns caps de porc amb unes orellotes que et miraven; el meu pare i el meu avi amb uns ganivets immensos especejant el porc, l’altre pelant ossos, i jo recordo que a mi això em feia por, perquè era un univers violent. Tot i que la violència no anava adreçada contra nosaltres, però sí que era una cosa força espaordidora.

—Per què us va costar de reconèixer que éreu filla de carnissers?
—Perquè quan era petita volia fugir de la carnisseria i, de fet, ho vaig fer: llegint i estudiant. Em semblava un món poc educat, poc polit, un món brutal, un món ple de sang, de violència, d’agressivitat. Un món que no era gens intel·lectual. I jo de petita llegia moltíssim, llegia tot allò que arreplegava. I, clar, vaig fer el que molta gent fa, que és que arriba un moment de la vida en què et negues a seguir el camí que els altres t’han designat. O sigui, et separes del destí que t’ha estat triat, i vaig tenir la sort de poder-me’n sortir.

—Per tant, era un món brutalista, un món poc refinat, poc intel·lectual, però potser també pesava el fet de ser un ofici imprescindible però poc reconegut.
—Sí, sí. Ara això ho veig d’una manera diferent, perquè a casa meva no llegia ningú, la primera que va començar a portar llibres a casa vaig ser jo. I quan vaig ser més gran, vaig dir: “Necessito una enciclopèdia.” I els meus pares s’hi van avenir i van comprar la Gran Enciclopèdia Catalana.

—Ara pensava que aquestes coses han canviat molt. En l’àmbit de la pagesia, per exemple, abans ser pagès era poc nostrat i de poc coneixement. En canvi, ara sabem que es necessita una gran saviesa i coneixement per a ser pagès. I els joves pagesos ho reivindiquen. Deu passar això mateix en el món de la carnisseria, de la cansaladeria.
—Sí, jo ara ho valoro d’una altra manera. És un procés lògic: quan ets adolescent i jove rebutges allò que tens i quan ets gran hi tornes, perquè allò són els orígens i perquè aquella vida potser no estava tan malament. Ara sóc capaç de reconèixer els valors que vaig aprendre a la botiga, els valors que em van transmetre a casa. I penso que sort que la meva germana es va quedar a la botiga i va continuar el negoci. Perquè, actualment, aquests negocis artesanals són el teixit social del país, i l’econòmic, i estan desapareixent. L’altre dia vaig llegir al diari que no hi havia forners, que la gent jove, com que és un ofici molt sacrificat i han de treballar de nit i tot això, no ho volen fer. I clar, quan ets gran t’adones que allò que has estat rebutjant durant molts anys no es mereixia que tu ho rebutgessis. I per això, en el fons, aquesta novel·la és un homenatge a la família i a l’editorial Cal Carré, també. El que passa és que és un homenatge una mica enverinat, perquè jo he acabat convertint Cal Carré en allò que cap dels meus ancestres no volia que fos.

—De cansaladeria a editorial.
—Exacte. I això trobo que és bonic, és una venjança poètica.

—Aquest llibre es troba marcat per la vostra germana, per la malaltia i per la seva mort.
—Aquest llibre neix de la perplexitat. Sempre m’he preguntat com és possible que dues germanes nascudes del mateix pare i de la mateixa mare, si més no tota la vida vam creure això, educades en el mateix ambient, que han vist tot això dels porcs tota la vida, fóssim tan diferents. A la meva germana no li feia el terror que em feia a mi, aquest món dels porcs. Com pot ser que tinguem trajectòries vitals tan diferents i maneres de ser tan distintes? Fins i tot, quan a la meva germana li van diagnosticar el càncer, es comportava d’una manera que no tenia res a veure amb el que vaig fer jo quan també el vaig tenir. La mare va tenir càncer, després jo i després la meva germana. 

—Caram.
—Jo sóc la més interessant de totes tres, així m’ho va dir una oncòloga, perquè sóc la que vaig tenir el càncer de més jove. Tenia 38 anys. I, clar, va ser una cosa força espectacular, perquè no n’hi havia tants com ara, de casos. Em van fer tot el lot (cirurgia, quimioteràpia, radioteràpia) i quan li van diagnosticar la mateixa malaltia a la meva germana, es comportava d’una manera que era molt diferent de la meva. Això em va deixar perplexa. Per això vaig escriure aquesta novel·la, a veure si entenia com pot ser que hi hagi dues reaccions tan diferents. I ho he intentat reflectir a la novel·la. Perquè la germana gran, la Rateta, que és la que ha llegit tota la vida, fa una cosa més introspectiva, s’enfronta a la malaltia, reflexiona, i la Sió, la petita, el que fa és fugir-ne, viatjar, que és el que ja havia fet de petita. 

—Com es pot explicar literàriament el càncer, una malaltia avui tan habitual, que tenen tantes dones?
—Volia explicar-ho d’una manera natural. O sigui, sense dramatisme i sense autocompassió. No suporto l’autocompassió, perquè la vida té moments de felicitat, té moments d’extrema cruesa i això ens toca a tots. Evidentment, a alguns els toca més que a uns altres, però en el context occidental en què vivim, de comoditat, si deixem de banda tot el món horrible i no pensem en tots aquests psicòpates que ens manen, a tothom li toca la seva ració.

—I com ho vau fer?
—Crec que les coses importants s’han d’explicar amb el mínim de recursos literaris possibles, que això és el que feia Txékhov i és el que feia Puixkin. Mira, em poso un llistó ben alt, oi? Ai, quina barra, oi? [Riu] Jo volia explicar les coses amb naturalitat, amb simplicitat, però no amb simplisme. Amb senzillesa. Si has de dir una cosa important a una persona, és millor que li diguis directament i no comencis a fer retòrica. Per això en aquesta novel·la hi ha una voluntat d’estil que està treballada, que no surt del no-res, i que és la voluntat d’utilitzar el mínim de recursos literaris possibles per construir uns personatges que siguin vius, que parlin en una llengua propera i, sobretot, sense retòrica i sense coses innecessàries. Si pots dir una cosa amb deu paraules, no la diguis amb dos paràgrafs. Aquesta és la meva opció estilística.

—Sí, el text transmet claredat, netedat, transparència.
—També he defugit del sentimentalisme i la llagrimeta fàcil. Perquè buscar la llagrimeta fàcil em sembla estafar el lector. Jo em preocupo de no fer-ho, això. Totes dues germanes segueixen trajectòries diferents. La novel·la té tres parts. A la primera, són petites. A la segona, les trobem en l’adultesa, cadascuna va pel seu camí i també les separa un mar, perquè la Rateta viu i treballa a Palma. I a la tercera part, quan hi ha un element dramàtic, les germanes es tornen a unir. Perquè en aquesta família, i crec que potser ha passat també amb unes altres, quan eren petites no es parlava de les coses que passaven per dintre, sinó que es parlava de coses quotidianes, dels porcs, d’anar a l’escorxador i s’explicaven històries o el que sigui, però no pas emocions. I a la tercera part aquestes emocions afloren, perquè és com si haguessin circulat tota la vida per sota, com les aigües subterrànies. I quan arriba un moment dramàtic, aquestes emocions afloren i brollen com una font.

—La novel·la és molt tàctil, es parla molt del cos de la dona. Hi ha el moment de la Rateta, doctora d’història medieval a la Universitat de Palma, que fa una conferència en un congrés a Bochum (Alemanya), sobre el cos de la dona vist i explicat per la medicina a l’època medieval. És molt revelador.
—La Rateta fa una conferència sobre la visió que tenia del cos de la dona la medicina medieval dominada i escrita per homes. Això és un tema que conec gràcies a l’Espill, de Jaume Roig. En aquell moment la Rateta es recupera d’un càncer i m’anava bé introduir aquest tema. I hi ha un altre aspecte que també es toca, que és la rivalitat entre els acadèmics. La rivalitat, les enveges… Contrasta amb el món de la família, on hi ha els ganivets, els porcs, la sang…, però el pare de la Rateta és un home, en el fons, afectuós, i allà les coses són com són i ja està. Són directes. En canvi, en el món acadèmic hi ha cultura, hi ha sofisticació, hi ha saber, i la violència s’exerceix d’una manera molt més cínica, molt més punyent. O sigui, les enveges poden fer molt més mal. 

—Expliqueu-nos això d’introduir unes conferències dins la novel·la.
—Mira, fa molt de temps vaig llegir Elizabeth Costello, de Coetzee, l’escriptor sud-africà. És una història fantàstica. L’Elisabeth Costello és una escriptora gran, que té molt mal caràcter, australiana, inventada, eh?, que va fent conferències pel món. Viatja amb el seu fill, i va clavant rotllos. I mentre explica coses, el lector es va assabentant de com és la persona, de la seva vida, etc. Quan vaig llegir aquest llibre vaig pensar: “Escolta, si el Coetzee clava rotllos, per què no ho puc fer jo?”

—I per què us vau decantar pel tema de la medicina i les dones?
—Hi ha dos temes. Un, la importància que van tenir les traduccions del segle XIII i del segle XIV per a acostar el món del saber –que fins aleshores s’havia fet en llatí–, als laics que tenien desig de saber, i el saber es va convertir en un ascensor social, com ha estat durant molts anys, encara que ara ja no sé si el saber és ascensor de res. Aquest és un tema molt important, i el professor americà que fa la conferència inaugural del congrés parla d’això. I l’altre tema és aquest del cos de la dona, un tema que conec perquè l’he estudiat i n’he escrit uns quants articles.

—Us he de dir que, d’entrada, fa una certa mandra això de saber que reproduïu una conferència, però la veritat és que aquell moment es converteix en un punt culminant del llibre.
—És que tinc aquest defecte, que potser és una virtut: quan he escrit algun article o alguna cosa signant com a Antònia Carré, alguna cosa seriosa i acadèmica, se m’entén tot. Hi ha gent que t’escriu un article molt savi i et costa de capir què diuen, i a mi no. I vaig pensar que potser hi hauria alguna persona a qui interessaria el rotllo aquest que clavava. I si hi havia algú a qui no li interessava, s’ho podia saltar. I ja està, no passa res si et saltes un tros d’un llibre.

—És un tema interessant.
—Sí que és interessant tot aquest masclisme. I aleshores ho entens. Entens que a l’edat mitjana tots fossin misògins, perquè amb aquests discursos científics, que van arribar fins el segle XIX, amb un metge alemany que deia que les dones tenim el cervell més petit i, per tant, no som tan intel·ligents com els homes. Hi ha un pòsit ideològic cultural molt ampli que passa per la teologia, la ciència, la predicació, la literatura… Tot et va llançant missatges misògins i alguns, en forma de tòpics, encara arriben avui a les xarxes socials.

Nascuda a Terrassa, medievalista de professió, es va especialitzar en l’Espill, de Jaume Roig, considerat el llibre més misogin de l’edat mitjana. Ens explica que li va costar molt de reconèixer que venia de família de carnissers, perquè era un ofici ple de sang, violent i poc il·lustrat. Ara, ja retirada i amb la carnisseria familiar tancada, Antònia Carré-Pons ha canviat la cansaladeria per una editorial: el 2021 va estrenar el segell Cal Carré, especialitzat en llibres medievals i moderns. Però aquesta vegada no quedem amb ella ni com a medievalista ni com a editora, sinó en la seva faceta d’escriptora, perquè acaba de publicar La gran família, una novel·la de Club Editor. Carré-Pons considera que és la seva millor obra i que posa el llistó alt amb vista a continuar la trajectòria literària.

Antònia Carré-Pons té un aire juvenil. Quan ens trobem es nota una mica inquieta, tot i que, una volta comencem l’entrevista, aquesta inquietud desapareix i, de mica en mica, apareix un humor que és molt seu i que, havent llegit el llibre, ens fa la sensació que és un tret que compartia amb la seva germana. De manera que, tot i que ambdues s’assemblaven com un ou a una castanya, com diu el text de contracoberta, el fet és que acabem el llibre pensant que s’assemblaven molt més que no ens fa creure al començament. Parlem en passat perquè la seva germana es va morir d’un càncer. De fet, totes les dones de la seva família, llevat de la neboda, han tingut càncer. D’aquesta malaltia, de com afrontar-la, i de com la medicina ha tractat i considerat el cos de la dona, de l’edat mitjans fins ben entrat el segle XX, també se n’ocupa la novel·la.

Ens cita al club esportiu de Barcelona on practica tennis. Fa un dia assolellat i a sota d’una pèrgola s’hi està la mar de bé. És una mena de reducte de tranquil·litat dins una ciutat en tensió. El lloc casa amb la personalitat de l’escriptora, que escoltem sense esforç, perquè té un català que dringa.

—Quan parlem de La gran família parlem d’una autoficció en tota regla.
—Bé, a veure, això no és una autobiografia, és una novel·la. He fet una novel·la basada en fets reals, o sigui, la carcassa són records de la meva infantesa, de la meva història, de la meva família, però només la carcassa. Perquè després és el que passa sempre amb la literatura, que ho transforma tot. Perquè tu tens un record fixat, però a mesura que el vas recordant, es va ampliant i modificant. I, al final, ja no te’n recordes de si allò era així o d’una altra manera. Hi ha coses de la novel·la que després de rellegida penso: “Ostres, això no sé si és veritat o m’ho vaig inventar.”

—Amb aquesta novel·la fa l’efecte que heu volgut trencar la frontera entre l’Antònia Carré medievalista i l’Antònia Carré-Pons escriptora.
—Exacte. Per a l’escriptora vaig crear un heterònim.

—Per què un heterònim?
—Això de l’heterònim m’ho vaig inventar quan vaig començar a publicar ficció, l’any 2001, o sigui, fa molts anys. Però han anat passant un seguit de coses que jo no tenia previstes el 2001, evidentment, i per això ara es barreja tot. Per exemple, a mi m’ha costat molt de reconèixer en públic que sóc filla de carnissers. Això, la primera vegada que va quedar escrit amb lletra de motlle, va ser al llibre Com s’esbrava la mala llet, de Club Editor, que a la solapa deia: “Filla de carnissers i filòloga medievalista.” Perquè no m’he d’amagar de res, oi? Però, fins llavors, era una cosa que m’havia costat. I suposo que, com que ja m’he reconciliat amb el passat sangonós i ple de porcs i ple de sang i ple de carn que porto a la motxilla, ara ja ho puc barrejar tot.

—Aquesta cosa sangonosa, aquesta olor de carn crua, a la Rateta, una de les nenes de la família, li fa molta angúnia. Tot això passa a la primera part del llibre, en què presenteu la família i aquesta relació entre totes dues germanes, la Rateta, la gran, i la Sió, la petita, que són la veu cantant de la història.
—Aquesta és la part més autobiogràfica que hi ha, perquè l’he construïda a partir de records que tinc de la meva infantesa i de la vida a la botiga i a la carnisseria dels meus pares i dels meus avis. La meva intenció era que fossin uns personatges vius, que qui llegís el relat els pogués imaginar caminant pel seu voltant. I recordo l’obrador, on hi havia els porcs que portaven partits per la meitat cada dilluns i cada dimecres, i que m’hi feien baixar per unes escales verticals, amb uns graons alts, molt foscos i sense barana. Avui dia, crec que no hi hauria cap pare ni cap mare que deixés baixar una criatura de dos anys per aquelles escales. No sé com la meva germana i jo no ens hi vam trencar coll i barres, però no vam caure mai. 

—Què hi havia al final de les escales?
—Arribaves allà baix i et trobaves uns caps de porc amb unes orellotes que et miraven; el meu pare i el meu avi amb uns ganivets immensos especejant el porc, l’altre pelant ossos, i jo recordo que a mi això em feia por, perquè era un univers violent. Tot i que la violència no anava adreçada contra nosaltres, però sí que era una cosa força espaordidora.

—Per què us va costar de reconèixer que éreu filla de carnissers?
—Perquè quan era petita volia fugir de la carnisseria i, de fet, ho vaig fer: llegint i estudiant. Em semblava un món poc educat, poc polit, un món brutal, un món ple de sang, de violència, d’agressivitat. Un món que no era gens intel·lectual. I jo de petita llegia moltíssim, llegia tot allò que arreplegava. I, clar, vaig fer el que molta gent fa, que és que arriba un moment de la vida en què et negues a seguir el camí que els altres t’han designat. O sigui, et separes del destí que t’ha estat triat, i vaig tenir la sort de poder-me’n sortir.

—Per tant, era un món brutalista, un món poc refinat, poc intel·lectual, però potser també pesava el fet de ser un ofici imprescindible però poc reconegut.
—Sí, sí. Ara això ho veig d’una manera diferent, perquè a casa meva no llegia ningú, la primera que va començar a portar llibres a casa vaig ser jo. I quan vaig ser més gran, vaig dir: “Necessito una enciclopèdia.” I els meus pares s’hi van avenir i van comprar la Gran Enciclopèdia Catalana.

—Ara pensava que aquestes coses han canviat molt. En l’àmbit de la pagesia, per exemple, abans ser pagès era poc nostrat i de poc coneixement. En canvi, ara sabem que es necessita una gran saviesa i coneixement per a ser pagès. I els joves pagesos ho reivindiquen. Deu passar això mateix en el món de la carnisseria, de la cansaladeria.
—Sí, jo ara ho valoro d’una altra manera. És un procés lògic: quan ets adolescent i jove rebutges allò que tens i quan ets gran hi tornes, perquè allò són els orígens i perquè aquella vida potser no estava tan malament. Ara sóc capaç de reconèixer els valors que vaig aprendre a la botiga, els valors que em van transmetre a casa. I penso que sort que la meva germana es va quedar a la botiga i va continuar el negoci. Perquè, actualment, aquests negocis artesanals són el teixit social del país, i l’econòmic, i estan desapareixent. L’altre dia vaig llegir al diari que no hi havia forners, que la gent jove, com que és un ofici molt sacrificat i han de treballar de nit i tot això, no ho volen fer. I clar, quan ets gran t’adones que allò que has estat rebutjant durant molts anys no es mereixia que tu ho rebutgessis. I per això, en el fons, aquesta novel·la és un homenatge a la família i a l’editorial Cal Carré, també. El que passa és que és un homenatge una mica enverinat, perquè jo he acabat convertint Cal Carré en allò que cap dels meus ancestres no volia que fos.

—De cansaladeria a editorial.
—Exacte. I això trobo que és bonic, és una venjança poètica.

—Aquest llibre es troba marcat per la vostra germana, per la malaltia i per la seva mort.
—Aquest llibre neix de la perplexitat. Sempre m’he preguntat com és possible que dues germanes nascudes del mateix pare i de la mateixa mare, si més no tota la vida vam creure això, educades en el mateix ambient, que han vist tot això dels porcs tota la vida, fóssim tan diferents. A la meva germana no li feia el terror que em feia a mi, aquest món dels porcs. Com pot ser que tinguem trajectòries vitals tan diferents i maneres de ser tan distintes? Fins i tot, quan a la meva germana li van diagnosticar el càncer, es comportava d’una manera que no tenia res a veure amb el que vaig fer jo quan també el vaig tenir. La mare va tenir càncer, després jo i després la meva germana. 

—Caram.
—Jo sóc la més interessant de totes tres, així m’ho va dir una oncòloga, perquè sóc la que vaig tenir el càncer de més jove. Tenia 38 anys. I, clar, va ser una cosa força espectacular, perquè no n’hi havia tants com ara, de casos. Em van fer tot el lot (cirurgia, quimioteràpia, radioteràpia) i quan li van diagnosticar la mateixa malaltia a la meva germana, es comportava d’una manera que era molt diferent de la meva. Això em va deixar perplexa. Per això vaig escriure aquesta novel·la, a veure si entenia com pot ser que hi hagi dues reaccions tan diferents. I ho he intentat reflectir a la novel·la. Perquè la germana gran, la Rateta, que és la que ha llegit tota la vida, fa una cosa més introspectiva, s’enfronta a la malaltia, reflexiona, i la Sió, la petita, el que fa és fugir-ne, viatjar, que és el que ja havia fet de petita. 

—Com es pot explicar literàriament el càncer, una malaltia avui tan habitual, que tenen tantes dones?
—Volia explicar-ho d’una manera natural. O sigui, sense dramatisme i sense autocompassió. No suporto l’autocompassió, perquè la vida té moments de felicitat, té moments d’extrema cruesa i això ens toca a tots. Evidentment, a alguns els toca més que a uns altres, però en el context occidental en què vivim, de comoditat, si deixem de banda tot el món horrible i no pensem en tots aquests psicòpates que ens manen, a tothom li toca la seva ració.

—I com ho vau fer?
—Crec que les coses importants s’han d’explicar amb el mínim de recursos literaris possibles, que això és el que feia Txékhov i és el que feia Puixkin. Mira, em poso un llistó ben alt, oi? Ai, quina barra, oi? [Riu] Jo volia explicar les coses amb naturalitat, amb simplicitat, però no amb simplisme. Amb senzillesa. Si has de dir una cosa important a una persona, és millor que li diguis directament i no comencis a fer retòrica. Per això en aquesta novel·la hi ha una voluntat d’estil que està treballada, que no surt del no-res, i que és la voluntat d’utilitzar el mínim de recursos literaris possibles per construir uns personatges que siguin vius, que parlin en una llengua propera i, sobretot, sense retòrica i sense coses innecessàries. Si pots dir una cosa amb deu paraules, no la diguis amb dos paràgrafs. Aquesta és la meva opció estilística.

—Sí, el text transmet claredat, netedat, transparència.
—També he defugit del sentimentalisme i la llagrimeta fàcil. Perquè buscar la llagrimeta fàcil em sembla estafar el lector. Jo em preocupo de no fer-ho, això. Totes dues germanes segueixen trajectòries diferents. La novel·la té tres parts. A la primera, són petites. A la segona, les trobem en l’adultesa, cadascuna va pel seu camí i també les separa un mar, perquè la Rateta viu i treballa a Palma. I a la tercera part, quan hi ha un element dramàtic, les germanes es tornen a unir. Perquè en aquesta família, i crec que potser ha passat també amb unes altres, quan eren petites no es parlava de les coses que passaven per dintre, sinó que es parlava de coses quotidianes, dels porcs, d’anar a l’escorxador i s’explicaven històries o el que sigui, però no pas emocions. I a la tercera part aquestes emocions afloren, perquè és com si haguessin circulat tota la vida per sota, com les aigües subterrànies. I quan arriba un moment dramàtic, aquestes emocions afloren i brollen com una font.

—La novel·la és molt tàctil, es parla molt del cos de la dona. Hi ha el moment de la Rateta, doctora d’història medieval a la Universitat de Palma, que fa una conferència en un congrés a Bochum (Alemanya), sobre el cos de la dona vist i explicat per la medicina a l’època medieval. És molt revelador.
—La Rateta fa una conferència sobre la visió que tenia del cos de la dona la medicina medieval dominada i escrita per homes. Això és un tema que conec gràcies a l’Espill, de Jaume Roig. En aquell moment la Rateta es recupera d’un càncer i m’anava bé introduir aquest tema. I hi ha un altre aspecte que també es toca, que és la rivalitat entre els acadèmics. La rivalitat, les enveges… Contrasta amb el món de la família, on hi ha els ganivets, els porcs, la sang…, però el pare de la Rateta és un home, en el fons, afectuós, i allà les coses són com són i ja està. Són directes. En canvi, en el món acadèmic hi ha cultura, hi ha sofisticació, hi ha saber, i la violència s’exerceix d’una manera molt més cínica, molt més punyent. O sigui, les enveges poden fer molt més mal. 

—Expliqueu-nos això d’introduir unes conferències dins la novel·la.
—Mira, fa molt de temps vaig llegir Elizabeth Costello, de Coetzee, l’escriptor sud-africà. És una història fantàstica. L’Elisabeth Costello és una escriptora gran, que té molt mal caràcter, australiana, inventada, eh?, que va fent conferències pel món. Viatja amb el seu fill, i va clavant rotllos. I mentre explica coses, el lector es va assabentant de com és la persona, de la seva vida, etc. Quan vaig llegir aquest llibre vaig pensar: “Escolta, si el Coetzee clava rotllos, per què no ho puc fer jo?”

—I per què us vau decantar pel tema de la medicina i les dones?
—Hi ha dos temes. Un, la importància que van tenir les traduccions del segle XIII i del segle XIV per a acostar el món del saber –que fins aleshores s’havia fet en llatí–, als laics que tenien desig de saber, i el saber es va convertir en un ascensor social, com ha estat durant molts anys, encara que ara ja no sé si el saber és ascensor de res. Aquest és un tema molt important, i el professor americà que fa la conferència inaugural del congrés parla d’això. I l’altre tema és aquest del cos de la dona, un tema que conec perquè l’he estudiat i n’he escrit uns quants articles.

—Us he de dir que, d’entrada, fa una certa mandra això de saber que reproduïu una conferència, però la veritat és que aquell moment es converteix en un punt culminant del llibre.
—És que tinc aquest defecte, que potser és una virtut: quan he escrit algun article o alguna cosa signant com a Antònia Carré, alguna cosa seriosa i acadèmica, se m’entén tot. Hi ha gent que t’escriu un article molt savi i et costa de capir què diuen, i a mi no. I vaig pensar que potser hi hauria alguna persona a qui interessaria el rotllo aquest que clavava. I si hi havia algú a qui no li interessava, s’ho podia saltar. I ja està, no passa res si et saltes un tros d’un llibre.

—És un tema interessant.
—Sí que és interessant tot aquest masclisme. I aleshores ho entens. Entens que a l’edat mitjana tots fossin misògins, perquè amb aquests discursos científics, que van arribar fins el segle XIX, amb un metge alemany que deia que les dones tenim el cervell més petit i, per tant, no som tan intel·ligents com els homes. Hi ha un pòsit ideològic cultural molt ampli que passa per la teologia, la ciència, la predicació, la literatura… Tot et va llançant missatges misògins i alguns, en forma de tòpics, encara arriben avui a les xarxes socials.

La Grossa de Sant Jordi 2025, una rifa de Loteries de Catalunya, se sorteja el diumenge 27 d’abril. Se n’han posat a la venda vuitanta mil números –del 00000 al 79999–, amb 35 sèries per número. En total, es repartiran cinc premis i també es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador, a més de l’anterior i el posterior. A continuació, us expliquem tot allò que no us podeu deixar perdre sobre la Grossa de Sant Jordi 2025.

On podeu comprar les butlletes?

Els bitllets es poden adquirir en els punts de venda de la xarxa comercial de Loteries de Catalunya i en els suports digitals (web i aplicació mòbil). A més, els punts de venda que disposin de terminal permeten als compradors d’escollir un número preferit i imprimir-lo al moment, sempre que sigui disponible.

Quins premis reparteix la Grossa de Sant Jordi?

En total, es reparteixen cinc premis.

• Premi extraordinari: 2.000.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la primera extracció i el número de sèrie (de l’1 al 35) coincideixi amb les xifres obtingudes en la segona extracció.
• Primer premi: 50.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la tercera extracció. També es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra), com també el número anterior i el posterior.
• Segon premi: 20.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la tercera extracció. També es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra), com també el número anterior i el posterior.
• Tercer premi: 10.000 euros. Quan les cinc xifres de la butlleta coincideixin amb la quarta extracció. Igual que en els premis anteriors, es premiaran totes les terminacions d’aquest número guanyador (llevat de la darrera xifra), com també el número anterior i el posterior.
• Quart premi (segon reintegrament): 5 euros. Quan la darrera xifra de la butlleta coincideixi amb la cinquena extracció del sorteig, entre el 0 i el 9.

Premis relacionats amb el 1r premi

• 2.000 euros: els números anterior i posterior al 1r premi
• 500 euros: les quatre últimes xifres
• 100 euros: les tres últimes xifres
• 30 euros: les dues últimes xifres
• 5 euros: l’última xifra

Premis relacionats amb el 2n premi

• 500 euros: els números anterior i posterior al 2n premi
• 200 euros: les quatre últimes xifres
• 30 euros: les tres últimes xifres
• 10 euros: les dues últimes xifres

Premis relacionats amb el 3r premi

• 200 euros: els números anterior i posterior al 2n premi
• 100 euros: les quatre últimes xifres
• 20 euros: les tres últimes xifres
• 5 euros: les dues últimes xifres

On i quan es poden cobrar els premis de la Grossa de Sant Jordi? 

Els premis fins a 120 euros es poden cobrar a qualsevol establiment autoritzat a vendre aquesta rifa que disposi de terminal. L’import es pot rebre al comptat o per transferència bancària, a CaixaBank –a partir de 120 euros i fins a 150.000– i a l’Oficina d’Atenció, Informació i Pagament de Premis de Loteries de Catalunya.

Els premis caduquen noranta dies després de la data del sorteig corresponent.

Fa temps que predico que moltes de les accions culturals més avantguardistes i menys institucionalitzades tenen lloc fora de l’àrea metropolitana. Sovint són activitats que no transcendeixen als mitjans grans, que tan sols coneix la comunitat presencial que hi ha tingut accés, però que no per això queden en terreny eixorc, ben al contrari, obren sons i hidraten territoris artístics que viuen d’esquena a les seues programacions “oficials”.

Un dels artistes que formen part d’aquest fora fronteres és Llorenç Barber –si no el coneixeu, us en recomano molt aquesta entrevista–, que diu coses que interessen a aquest article, com: “Davant els artistes de ministeri, hi som els artistes de poble. No del poble, sinó de poble. Jo sóc de poble. I ser de poble és una consciència que a vegades no existeix, o que a vegades s’oblida. Això marca molt i ens assenyala a uns quants. Tinc tants amics que em diuen que no són músics, però són més bons músics que jo i em diuen coses que puc fer, i jo sóc l’amanuense que escolta els amics més interessants que et dicten coses que potser no se t’haurien ocorregut.” I afegeix: “Jo sóc artista perquè m’assemblo al meu veí.”

Entre relacions de veïnatge es couen aquestes trobades que vénen a explicar-nos alguna cosa. Barber, d’Aielo de Malferit, a la Vall d’Albaida, juntament amb el seu còmplice, el clarinetista Miquel Àngel, de Deltebre, al Baix Ebre, són dos músics que es dediquen a alguna cosa més que a fer música o més aviat que han tret la música dels corretjams o faixes que la tenen i retenen. Ells, que són artistes i musicòlegs rigorosos, al mateix temps, s’anomenen o els anomenen “desconstructors”. La setmana passada van proposar un “De sol a sol” dins un museu, concretament el Museu Lo Pati d’Amposta. Barber és conegut com un artista sonor que crea fora dels auditoris i de les parets dels equipaments musicals en qüestió. Per això la seua especialitat han estat les campanes i els campanars i situar-les com a geografies sonores intervingudes més enllà de l’església. Però tornem al tema. L’origen del seu “De sol a sol”, en realitat, és una trobada que ja fa més de trenta anys que celebra a l’aire lliure, i consisteix a passar-se tota la nit tocant, enmig d’una muntanya, amb tots aquells que s’hi vulguin sumar. A mi m’ho explicava Miquel Àngel, que hi ha participat unes quantes vegades. “Hi arriben centenars de persones! Cadascú s’emporta la seua paradeta. Per a un músic és tot un repte passar-te tota la nit tocant. Cascavells, instruments de vent, metàl·lics i molta veu. És viure la nit sonant. El so com a mitjà per a entrar en aquest món nocturn que de vegades ens és tan desconegut” m’explicava.

Miquel Àngel diu que la paraula “concert”, molt sovint, per als músics, és insuficient. “De sol a sol” és una expressió millor, perquè es fa evident que aquella acció musical es dilata en el temps. No té un punt d’inici ni un punt final. No has de patir per allò que hi haurà temps de tocar o el “fora camp” del repertori. La gràcia és més aviat deixar que la nit vagi entrant i jugui també amb el silenci i els cossos desperts o adormits. Amb aquesta premissa, Miquel Àngel Marín, en el programa dels “Encontres Aproximatius de Postbouesia”, va idear passar tota una nit al museu, fer aquesta experiència, ara, interior. Dormir o estar desperts en companyia. Sí, en aquell espai, on socialment només som espectadors diürns. La proposta de Barber i Marín era trencar el rol d’espectador i la fragmentació amb què assistim o participem en les programacions artístiques. Que passem sis hores junts i a veure què. Que arribem a les quatre de la matinada junts i a veure què. Que dins el sac de dormir l’espectador deixi de ser-ho. Inspirats per artistes del so com Erik Satie, Kurt Schwitters, John Cage, Mauricio Kagel o Carles Santos, que no només sonin campanes. Hi va haver danses, els desprestigiats roncs, que també es van afegir als ritmes nocturns. Hi va haver vent, i cotxes, i ocells i visites de persones inesperades. També les llums blaves d’un cotxe patrulla de la policia que s’anava passejant per davant del centre d’art i que generava aquella sensació de por, d’estar fent alguna cosa il·legal. I a les tres de la matinada, un esglai fort de so provocat per Barber per trencar el fil de l’avorriment. Fora hi havia instal·lada una càmera fixa que feia una retransmissió de la nit als que restaven a l’interior. I la relació amb els instruments anava canviant com el cos durant la nit, cada cop més cansat. La nit és un espai que associem amb passivitat o buit, però que pot ser totalment el contrari. La proposta de Marín no era innocent, ell mateix recordava que Joan Brossa, amb els seus poemes hipnagògics, anomenava aquell estat entre la vigília i el son que és un moment molt oportú per la creació. Escrivia quan estava a punt d’adormir-se. Perquè el son o el somni serveix per a consolidar records importants, ordenar idees i ser més creatius, però també per a esborrar dades que no tenen importància, per a buidar la paperera del nostre cap.

Barber ha invocat la nit moltes vegades; una va ser quan va fer sonar els nou campanars del Barri Vell de Girona, allà cap al 2026, en una iniciativa anomenada “Nit de campanes”, i tenia la intenció de donar vida a la nit, i en què Barber convidava a seguir-la en espais oberts o enlairats, i anar-se movent per “deixar-se portar”. També em ve al cap una acció, la Dormifestació de Roger Bernat, que proposava una dormida col·lectiva, en aquest cas, no tan musical, sinó per a reclamar el dret de ser improductius. “Per reivindicar el poder curatiu del son. Per compartir somnis. Perquè, donada la situació de perill extrem, cal fer-se el mort. Perquè, com que ja no és possible pagar un sostre on poder descansar, toca dormir a la intempèrie. Per deixar de ser actors d’aquest drama i reclamar el dret a ser simples espectadors. Perquè dormir és la vaga més antiga”, deien.

Reivindicar la nit com a espai per a l’art, ocupar el museu per dormir o estar desperts, una proposta que trenca una mica els reglaments estàtics del fet artístic, i, sobretot que ens inclou en l’acció i modifica les nostres relacions de veïnatge. Com diu Barber: “Si no ho canviem, la ciutat sempre escoltarà el mateix disc i perdrà tota la il·lusió. Nosaltres ens la juguem.” La nit com a espai per a la creació compartida. Provem-ho.

Fa temps que predico que moltes de les accions culturals més avantguardistes i menys institucionalitzades tenen lloc fora de l’àrea metropolitana. Sovint són activitats que no transcendeixen als mitjans grans, que tan sols coneix la comunitat presencial que hi ha tingut accés, però que no per això queden en terreny eixorc, ben al contrari, obren sons i hidraten territoris artístics que viuen d’esquena a les seues programacions “oficials”.

Un dels artistes que formen part d’aquest fora fronteres és Llorenç Barber –si no el coneixeu, us en recomano molt aquesta entrevista–, que diu coses que interessen a aquest article, com: “Davant els artistes de ministeri, hi som els artistes de poble. No del poble, sinó de poble. Jo sóc de poble. I ser de poble és una consciència que a vegades no existeix, o que a vegades s’oblida. Això marca molt i ens assenyala a uns quants. Tinc tants amics que em diuen que no són músics, però són més bons músics que jo i em diuen coses que puc fer, i jo sóc l’amanuense que escolta els amics més interessants que et dicten coses que potser no se t’haurien ocorregut.” I afegeix: “Jo sóc artista perquè m’assemblo al meu veí.”

Entre relacions de veïnatge es couen aquestes trobades que vénen a explicar-nos alguna cosa. Barber, d’Aielo de Malferit, a la Vall d’Albaida, juntament amb el seu còmplice, el clarinetista Miquel Àngel, de Deltebre, al Baix Ebre, són dos músics que es dediquen a alguna cosa més que a fer música o més aviat que han tret la música dels corretjams o faixes que la tenen i retenen. Ells, que són artistes i musicòlegs rigorosos, al mateix temps, s’anomenen o els anomenen “desconstructors”. La setmana passada van proposar un “De sol a sol” dins un museu, concretament el Museu Lo Pati d’Amposta. Barber és conegut com un artista sonor que crea fora dels auditoris i de les parets dels equipaments musicals en qüestió. Per això la seua especialitat han estat les campanes i els campanars i situar-les com a geografies sonores intervingudes més enllà de l’església. Però tornem al tema. L’origen del seu “De sol a sol”, en realitat, és una trobada que ja fa més de trenta anys que celebra a l’aire lliure, i consisteix a passar-se tota la nit tocant, enmig d’una muntanya, amb tots aquells que s’hi vulguin sumar. A mi m’ho explicava Miquel Àngel, que hi ha participat unes quantes vegades. “Hi arriben centenars de persones! Cadascú s’emporta la seua paradeta. Per a un músic és tot un repte passar-te tota la nit tocant. Cascavells, instruments de vent, metàl·lics i molta veu. És viure la nit sonant. El so com a mitjà per a entrar en aquest món nocturn que de vegades ens és tan desconegut” m’explicava.

Miquel Àngel diu que la paraula “concert”, molt sovint, per als músics, és insuficient. “De sol a sol” és una expressió millor, perquè es fa evident que aquella acció musical es dilata en el temps. No té un punt d’inici ni un punt final. No has de patir per allò que hi haurà temps de tocar o el “fora camp” del repertori. La gràcia és més aviat deixar que la nit vagi entrant i jugui també amb el silenci i els cossos desperts o adormits. Amb aquesta premissa, Miquel Àngel Marín, en el programa dels “Encontres Aproximatius de Postbouesia”, va idear passar tota una nit al museu, fer aquesta experiència, ara, interior. Dormir o estar desperts en companyia. Sí, en aquell espai, on socialment només som espectadors diürns. La proposta de Barber i Marín era trencar el rol d’espectador i la fragmentació amb què assistim o participem en les programacions artístiques. Que passem sis hores junts i a veure què. Que arribem a les quatre de la matinada junts i a veure què. Que dins el sac de dormir l’espectador deixi de ser-ho. Inspirats per artistes del so com Erik Satie, Kurt Schwitters, John Cage, Mauricio Kagel o Carles Santos, que no només sonin campanes. Hi va haver danses, els desprestigiats roncs, que també es van afegir als ritmes nocturns. Hi va haver vent, i cotxes, i ocells i visites de persones inesperades. També les llums blaves d’un cotxe patrulla de la policia que s’anava passejant per davant del centre d’art i que generava aquella sensació de por, d’estar fent alguna cosa il·legal. I a les tres de la matinada, un esglai fort de so provocat per Barber per trencar el fil de l’avorriment. Fora hi havia instal·lada una càmera fixa que feia una retransmissió de la nit als que restaven a l’interior. I la relació amb els instruments anava canviant com el cos durant la nit, cada cop més cansat. La nit és un espai que associem amb passivitat o buit, però que pot ser totalment el contrari. La proposta de Marín no era innocent, ell mateix recordava que Joan Brossa, amb els seus poemes hipnagògics, anomenava aquell estat entre la vigília i el son que és un moment molt oportú per la creació. Escrivia quan estava a punt d’adormir-se. Perquè el son o el somni serveix per a consolidar records importants, ordenar idees i ser més creatius, però també per a esborrar dades que no tenen importància, per a buidar la paperera del nostre cap.

Barber ha invocat la nit moltes vegades; una va ser quan va fer sonar els nou campanars del Barri Vell de Girona, allà cap al 2026, en una iniciativa anomenada “Nit de campanes”, i tenia la intenció de donar vida a la nit, i en què Barber convidava a seguir-la en espais oberts o enlairats, i anar-se movent per “deixar-se portar”. També em ve al cap una acció, la Dormifestació de Roger Bernat, que proposava una dormida col·lectiva, en aquest cas, no tan musical, sinó per a reclamar el dret de ser improductius. “Per reivindicar el poder curatiu del son. Per compartir somnis. Perquè, donada la situació de perill extrem, cal fer-se el mort. Perquè, com que ja no és possible pagar un sostre on poder descansar, toca dormir a la intempèrie. Per deixar de ser actors d’aquest drama i reclamar el dret a ser simples espectadors. Perquè dormir és la vaga més antiga”, deien.

Reivindicar la nit com a espai per a l’art, ocupar el museu per dormir o estar desperts, una proposta que trenca una mica els reglaments estàtics del fet artístic, i, sobretot que ens inclou en l’acció i modifica les nostres relacions de veïnatge. Com diu Barber: “Si no ho canviem, la ciutat sempre escoltarà el mateix disc i perdrà tota la il·lusió. Nosaltres ens la juguem.” La nit com a espai per a la creació compartida. Provem-ho.

No ha aparegut cap qüestió més gran de discrepància. Les eleccions internes d’ERC a la federació de Barcelona semblen destinades a convertir-se gairebé en un plebiscit sobre la presa de decisió de l’entrada o no al govern de Jaume Collboni. Aquest és el principal punt de fricció entre les dues candidatures que aspiren a formar la nova direcció: la d’Endavant Barcelona!, afí a la direcció nacional, i que aplega les cúpules de les dues llistes que van rivalitzar pel control de l’executiva en l’anterior congrés barceloní, i la de Dignitat Republicana, que reuneix militants enquadrats en els sectors crítics de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou.

L’enfrontament no té tant a veure amb la decisió final com amb la manera de prendre-la. El cas és que cap de les dues candidatures no defensa, a hores d’ara –si més no, obertament–, l’entrada al govern de Barcelona. Però els crítics han bastit la seva candidatura sobre la necessitat de votar-ho. Per això han proposat de convocar abans de l’estiu una votació en línia entre la militància per decidir si han d’entrar al govern, una volta hagin exposat el contingut del pre-acord. Es tracta, tanmateix, d’una entesa amb el PSC que Oriol Junqueras –en una entrevista a Nació Digital, durant la campanya interna del congrés– va dir que s’havia fet vella perquè la votació del juny de l’any passat s’havia ajornat sense data.

Contrapesos amb els socialistes

El pacte ha caducat, igual com han caducat els interessos tant dels socialistes com d’Esquerra. Una entrada al govern barceloní, enmig de la legislatura, podria donar una certa visibilitat a ERC però al mateix temps li dificultaria de desmarcar-se dels socialistes amb vista a unes municipals que seran decisives per a ERC, perquè faran visible si el partit ha aconseguit de contenir o no la davallada de vots del darrer cicle electoral, i seran la primera prova de foc per a la direcció de Junqueras. És difícil, a més, que ERC reconsideri la col·laboració amb el PSOE a Madrid, i tot fa pensar que mantindrà una entesa com a soci prioritari, no exempta de tibantors, amb el govern de Salvador Illa. Barcelona es presenta com l’escenari més favorable per a guardar distància amb els socialistes, especialment si es manté el malestar entre les bases que va originar el juny de l’any passat la votació del pre-acord.

Diverses informacions periodístiques d’aquests darrers dies, que indicaven que la direcció nacional d’ERC havia descartat definitivament de formar part del govern barceloní, han tornat a agitar el debat intern. “Qui ha pres aquesta decisió? I com? La militància ha de tenir veu i vot en les decisions estratègiques”, va piular ahir Creu Camacho la candidata de Dignitat Republicana. La candidatura que encapçala l’actual presidenta de la federació, Eva Baró, mantenia silenci oficialment mentre la direcció nacional ho refusava. “El que passi a Barcelona es decidirà a Barcelona i ho decidirà la nova direcció de Barcelona que surti del congrés”, va afirmar Isaac Albert, portaveu adjunt i vice-secretari general de Comunicació del partit.

Qui mobilitzarà més?

La federació de Barcelona d’ERC ha tingut històricament dinàmiques pròpies i sempre ha estat decisiva per a la governabilitat interna del partit. És on es concentren més militants: un miler. El juny de l’any passat, l’Orfeó Martinenc, on els militants havien de ser informats i havien de decidir sobre el pre-acord amb Collboni, es va desbordar tant com la direcció barcelonina. Les dinàmiques i els interessos vinculats al congrés nacional ho van condicionar tot, enmig de les negociacions del partit amb el PSC per a la investidura d’Illa.

L’afluència multitudinària d’afiliats va ser interpretada com un símptoma d’una possible oposició majoritària de les bases a entrar en l’executiu municipal i, si s’hagués fet efectiva, hauria estat un revés dur per a les aspiracions, després complertes, d’Oriol Junqueras de ser reelegit president d’ERC. Més encara amb Elisenda Alamany, líder del grup municipal, com a candidata a la secretaria general. Però la ferida continua oberta.

La votació es va esvair i els crítics l’han agafada per bandera, com un símbol de democràcia interna a recuperar. La clau és si aconseguiran de mobilitzar els mateixos militants que es van trobar a la cua de l’Orfeó Martinenc o si l’hegemonia de Junqueras acabarà de consolidar-se a la capital.

No ha aparegut cap qüestió més gran de discrepància. Les eleccions internes d’ERC a la federació de Barcelona semblen destinades a convertir-se gairebé en un plebiscit sobre la presa de decisió de l’entrada o no al govern de Jaume Collboni. Aquest és el principal punt de fricció entre les dues candidatures que aspiren a formar la nova direcció: la d’Endavant Barcelona!, afí a la direcció nacional, i que aplega les cúpules de les dues llistes que van rivalitzar pel control de l’executiva en l’anterior congrés barceloní, i la de Dignitat Republicana, que reuneix militants enquadrats en els sectors crítics de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou.

L’enfrontament no té tant a veure amb la decisió final com amb la manera de prendre-la. El cas és que cap de les dues candidatures no defensa, a hores d’ara –si més no, obertament–, l’entrada al govern de Barcelona. Però els crítics han bastit la seva candidatura sobre la necessitat de votar-ho. Per això han proposat de convocar abans de l’estiu una votació en línia entre la militància per decidir si han d’entrar al govern, una volta hagin exposat el contingut del pre-acord. Es tracta, tanmateix, d’una entesa amb el PSC que Oriol Junqueras –en una entrevista a Nació Digital, durant la campanya interna del congrés– va dir que s’havia fet vella perquè la votació del juny de l’any passat s’havia ajornat sense data.

Contrapesos amb els socialistes

El pacte ha caducat, igual com han caducat els interessos tant dels socialistes com d’Esquerra. Una entrada al govern barceloní, enmig de la legislatura, podria donar una certa visibilitat a ERC però al mateix temps li dificultaria de desmarcar-se dels socialistes amb vista a unes municipals que seran decisives per a ERC, perquè faran visible si el partit ha aconseguit de contenir o no la davallada de vots del darrer cicle electoral, i seran la primera prova de foc per a la direcció de Junqueras. És difícil, a més, que ERC reconsideri la col·laboració amb el PSOE a Madrid, i tot fa pensar que mantindrà una entesa com a soci prioritari, no exempta de tibantors, amb el govern de Salvador Illa. Barcelona es presenta com l’escenari més favorable per a guardar distància amb els socialistes, especialment si es manté el malestar entre les bases que va originar el juny de l’any passat la votació del pre-acord.

Diverses informacions periodístiques d’aquests darrers dies, que indicaven que la direcció nacional d’ERC havia descartat definitivament de formar part del govern barceloní, han tornat a agitar el debat intern. “Qui ha pres aquesta decisió? I com? La militància ha de tenir veu i vot en les decisions estratègiques”, va piular ahir Creu Camacho la candidata de Dignitat Republicana. La candidatura que encapçala l’actual presidenta de la federació, Eva Baró, mantenia silenci oficialment mentre la direcció nacional ho refusava. “El que passi a Barcelona es decidirà a Barcelona i ho decidirà la nova direcció de Barcelona que surti del congrés”, va afirmar Isaac Albert, portaveu adjunt i vice-secretari general de Comunicació del partit.

Qui mobilitzarà més?

La federació de Barcelona d’ERC ha tingut històricament dinàmiques pròpies i sempre ha estat decisiva per a la governabilitat interna del partit. És on es concentren més militants: un miler. El juny de l’any passat, l’Orfeó Martinenc, on els militants havien de ser informats i havien de decidir sobre el pre-acord amb Collboni, es va desbordar tant com la direcció barcelonina. Les dinàmiques i els interessos vinculats al congrés nacional ho van condicionar tot, enmig de les negociacions del partit amb el PSC per a la investidura d’Illa.

L’afluència multitudinària d’afiliats va ser interpretada com un símptoma d’una possible oposició majoritària de les bases a entrar en l’executiu municipal i, si s’hagués fet efectiva, hauria estat un revés dur per a les aspiracions, després complertes, d’Oriol Junqueras de ser reelegit president d’ERC. Més encara amb Elisenda Alamany, líder del grup municipal, com a candidata a la secretaria general. Però la ferida continua oberta.

La votació es va esvair i els crítics l’han agafada per bandera, com un símbol de democràcia interna a recuperar. La clau és si aconseguiran de mobilitzar els mateixos militants que es van trobar a la cua de l’Orfeó Martinenc o si l’hegemonia de Junqueras acabarà de consolidar-se a la capital.

A l’últim saló de l’ensenyament de Barcelona, molts mitjans es van acostar als joves visitants per demanar-los sobre els seus plans de futur i altres curiositats. Un programa de Flaix FM va voler saber quants treballs escolars havien fet els estudiants amb el ChatGPT, i de la mostra que van penjar al seu TikTok, el ventall oscil·lava entre tots i gairebé tots. Els nois, més gallets, explicaven les notes inflades que el xat els havia permès de treure; les noies, més vives, parlaven de com vestir les respostes de l’eina amb un estil propi, allò que fèiem naltros amb els textos de l’enciclopèdia. Una altra cosa a destacar és que tots, sense excepció, pronunciaven GPT amb jota de “jamón”, començant pel comunicador.

Fa moltes dècades que la intel·ligència artificial promet de baixar de les altures per acostar-se a la població en general, i sembla que aquesta vegada és la bona. Ara sí, poc o molt, tothom sap de què parlem quan parlem de IA i, si tu vols, es pot dir que en tenim el cap com un bombo. La tecnologia ha agafat una embranzida tal que fins i tot els especialistes del sector no donen l’abast per a estar-ne al dia –el 2022, el nombre d’articles científics sobre la IA al repositori en línia arXiv ja presentava un creixement exponencial–, de manera que podem estar tranquils si a peu de carrer ens quedem amb la idea bàsica: que aquesta vegada va de debò i que, per sort o per dissort, ens ha tocat de veure-ho.

Si volem perdre-hi temps, “intel·ligència artificial” és un nom propagandístic que té més de seixanta anys, però és el que ha fet fortuna. Malgrat això tan senzill d’explicar, n’hi ha que encara dediquen temps a objectar que bah, la IA no és intel·ligent, que no pensa ni raona, que només fa estadística. Sobre els models de llenguatge com el ChatGPT –per limitacions d’espai, avui no parlarem d’altres–, molts senyors frueixen amb l’explicació que aquests xatbots tan amables no ens entenen de debò, que només trien paraules estadístiques i probabilístiques que treuen d’haver-se llegit “tot internet”. I bé, quan demanem al nostre xat conversacional que ens expliqui un problema de mecànica quàntica de deu maneres diferents fins que l’entenem, o que ens recomani una sèrie en funció de les nostres dèries, si el resultat és satisfactori, quina importància té, com s’ho hagi fet?

Ís qui ni ís intil·ligint, estem tips de sentir. És que el xat al·lucina, s’inventa coses, comet errors monumentals. Som entranyables, els humans: éssers fal·libles que ens exclamem que el nostre invent no és infal·lible, bàsicament perquè ens entestem a fer-lo servir per a allò que encara no serveix, com un oracle domèstic, com una pitonissa, com una enciclopèdia total. Perquè, quan l’emprem per a allò en què excel·leix ara, en el present, la frontera amb la prova de Turing es difumina. Si parlem d’una IA que ens detecta un càncer de mama amb una precisió del 99%, o que ens ajuda a detectar patrons per a preveure catàstrofes naturals, o que, no cal arribar a tant, ens fa una descripció literària a partir d’una fotografia o ens tutela per fer la declaració de la renda, quina importància té, que pensi o no pensi de debò?

Mentre esperem l’adveniment de la superintel·ligència general, total, la que podrà reflexionar sobre el sexe dels àngels mentre ens farà uns macarrons, em decanto amb els qui consideren que la IA tampoc no cal que sigui intel·ligent mentre ho pugui simular amb solvència. És com l’analogia clàssica sobre l’avió i el concepte de “volar”: el fet que el volador artificial no bati les ales com els voladors naturals no té gens d’importància, per al que a naltros ens interessa. Discutir sobre si la IA és prou digna del nom em recorda aquells que, sobre el matrimoni igualitari, demanaven que en diguessin com volguessin, però que no en diguessin matrimoni. En tot cas, mentre fem filosofia sobre si l’invent raona o no raona o si pot adquirir consciència per carregar-se la humanitat –cosa que diu més de naltros que no d’ell–, les IA van fent i ara ja sí que no les atraparem.

Posats a trobar pegues a les intel·ligències sintètiques, pegues que no es puguin resoldre amb el temps, jo en tinc un parell: la mediambiental, que la donarem per descomptada, i una que enllaça amb l’inici d’aquesta peça. Es tracta dels efectes de delegar l’exercici de pensar en un assistent virtual. Servidora de valtros, que ja hi treballa d’habitual, els he notat de manera fulgurant: a un clic, tens qui et dirà quin és aquell film que tens a la punta de la llengua; qui et suggerirà cinc correus per reclamar un impagament amb cinc graus de contundència; qui et redactarà un contracte en estranger i et demanarà si el vols en Word o en Pdf: per què t’hi hauries d’escarrassar mai més? Renunciar a aquest cervell suplent se’m presenta, ara mateix, com renegar de la rentadora per tornar a rentar al safareig.

Ara bé: per a un escolar, que pugui accedir a aquest grau d’assistència sense cap base prèvia ja fa patir més. Tot just estem reconeixent l’error de dotar de maquinetes de felicitat a cada nano al voltant dels dotze anys, amb l’efecte jonquitzador que té sobre els seus cervells en desenvolupament, i no sé si l’accés prematur i il·limitat als assistents de pensar els pot fer cap bé. Hom parla d’aprofitar l’eina per formar-los en l’esperit crític davant dels seus resultats, però no sé pas com es pot aprendre a dubtar de re abans de tindre la base que forma el criteri. No ha funcionat amb el porno i no funcionarà amb els xatbots, però una opció seria que l’assistent sabés l’edat del seu interlocutor humà, de manera que podria fer-li un profit adaptat a les seues necessitats. Per somiar no fan pagar.

Molts estudis demostren una tendència a la baixa de la nostra capacitat per a llegir, escriure, concentrar-nos i resoldre problemes d’ençà del 2012, especialment entre els jóvens. La pèrdua d’hàbits com la lectura profunda i l’escriptura llarga corca el pensament crític i el raonament, i, en aquest context, la irrupció de les IA ve a ploure sobre mullat: mentre les màquines assumeixen la feina bruta de pensar, aquesta espècie nostra va perdent les capacitats cognitives bàsiques que ens havien fet brillar en el passat. Als qui encara tenim un peu al món d’abans, ens queda l’esperança de poder mirar enrere i poder-nos-en meravellar. Ara bé, pretendre que la canalla hagi de conèixer aquest goig tant sí com no també podria ser una vanitat de boomers que ens creiem qui sap què, només perquè un dia vam ficar el nas en un plec de papers; una nostàlgia d’un món obsolescent, més que no pas cap avantatge real per als humans del demà, i potser és cosa d’assumir-ho i ja està. Si de cas, ja ho demanaré a la intel·ligència artificial.

Estirada d’orelles del Barça a la lliga espanyola de futbol. En un comunicat, li ha exigit a la patronal i al seu president, Javier Tebas, discreció absoluta en la informació econòmica que li facilita el club. A més, ha anunciat que renunciarà al lloc en la comissió delegada, l’òrgan de govern i administració ordinària de la competició, en senyal de protesta.

La lliga espanyola torna a esprémer el Barça i el deixa sense ‘fair play’ financer

D’aquesta manera, respon a la carta publicada el passat 2 d’abril per la lliga, que assegurava que el Barça no té ara com ara saldo ni capacitat, fet que es coneix públicament com a fair play, per a les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor. També explicava que en els comptes del club corresponents al primer semestre de la temporada 2024-2025 no hi constava l’import referit sobre l’operació de venda de les llotges VIP del futur Camp Nou.

Ara, el FC Barcelona ha subratllat que desconeixia aquest text i ha assegurat no en va consentir la publicació. Així, ha demanat públicament a la lliga i al seu president, que s’abstinguin de fer cap comentari o valoració sobre la informació econòmica enviada pel club perquè es tracta de material confidencial. Argumenta que existeix un comportament inadequat de la patronal en “fer públics els detalls de la informació financera proporcionada pel club als patrons”.

A parer seu, això ha suposat “un incompliment flagrant amb un dels seus afiliats”, així com un incompliment exprés del reglament intern de l’organització, que diu que les dades i els documents que els clubs proporcionen a la patronal han de ser confidencials.

A més, ha manifestat que la nota publicada ha estat “el detonant d’una campanya de desprestigi a gran escala” i “una excusa per qüestionar la legitimitat” dels assoliments esportius de l’equip. També ha expressat que les declaracions de Tebas contra les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor són un clar intent de desestabilització que resulta inacceptable, i ha remarcat que no es poden acceptar les seves “constants manifestacions públiques sobre detalls de la situació financera del club”.

Així doncs, el club ha anunciat que iniciarà les accions apropiades en defensa dels seus interessos. Finalment, ha reclamat a la lliga que elimini de la seva pàgina web la carta publicada el passat 2 d’abril.

Sorpresa a València pel rumor que assenyala Cristiano Ronaldo com a possible comprador del club de futbol

Estirada d’orelles del Barça a la lliga espanyola de futbol. En un comunicat, li ha exigit a la patronal i al seu president, Javier Tebas, discreció absoluta en la informació econòmica que li facilita el club. A més, ha anunciat que renunciarà al lloc en la comissió delegada, l’òrgan de govern i administració ordinària de la competició, en senyal de protesta.

La lliga espanyola torna a esprémer el Barça i el deixa sense ‘fair play’ financer

D’aquesta manera, respon a la carta publicada el passat 2 d’abril per la lliga, que assegurava que el Barça no té ara com ara saldo ni capacitat, fet que es coneix públicament com a fair play, per a les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor. També explicava que en els comptes del club corresponents al primer semestre de la temporada 2024-2025 no hi constava l’import referit sobre l’operació de venda de les llotges VIP del futur Camp Nou.

Ara, el FC Barcelona ha subratllat que desconeixia aquest text i ha assegurat no en va consentir la publicació. Així, ha demanat públicament a la lliga i al seu president, que s’abstinguin de fer cap comentari o valoració sobre la informació econòmica enviada pel club perquè es tracta de material confidencial. Argumenta que existeix un comportament inadequat de la patronal en “fer públics els detalls de la informació financera proporcionada pel club als patrons”.

A parer seu, això ha suposat “un incompliment flagrant amb un dels seus afiliats”, així com un incompliment exprés del reglament intern de l’organització, que diu que les dades i els documents que els clubs proporcionen a la patronal han de ser confidencials.

A més, ha manifestat que la nota publicada ha estat “el detonant d’una campanya de desprestigi a gran escala” i “una excusa per qüestionar la legitimitat” dels assoliments esportius de l’equip. També ha expressat que les declaracions de Tebas contra les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor són un clar intent de desestabilització que resulta inacceptable, i ha remarcat que no es poden acceptar les seves “constants manifestacions públiques sobre detalls de la situació financera del club”.

Així doncs, el club ha anunciat que iniciarà les accions apropiades en defensa dels seus interessos. Finalment, ha reclamat a la lliga que elimini de la seva pàgina web la carta publicada el passat 2 d’abril.

Sorpresa a València pel rumor que assenyala Cristiano Ronaldo com a possible comprador del club de futbol

El parlament de Grenlàndia ha confirmat avui Jens-Frederik Nielsen com a nou primer ministre, enmig de la pressió creixent dels Estats Units, que miren d’anneixar aquest territori per raons estratègiques i d’explotació de recursos naturals.

La sessió s’ha fet a Nuuk, la capital, on primer s’ha elegit president del parlament l’ex-primer ministre Kim Kielsen, del partit Siumut. Tot seguit, Nielsen ha estat investit cap del govern en substitució de Múte B. Egede.

“Mai no ha estat tan important d’estar units pel nostre país. Mai no ha estat tan important de tenir un govern estable”, ha dit Nielsen, segons que recull el diari danès Politiken. I ha afegit: “Per això estic content d’haver aconseguit una àmplia coalició que representa el 75% dels vots.” La coalició governamental l’integren el seu partit, Demokraatit, que va guanyar les eleccions amb un terç dels vots, Siumut i Inuit Ataqatigiit. A l’oposició hi resta únicament Naleraq, partidari de la independència immediata.

La Comissió Europea ha proposat avui aranzels del 25% sobre una sèrie de productes nord-americans en resposta als impulsats pel president Donald Trump sobre l’acer i l’alumini. Alguns d’aquests aranzels entrarien en vigor el 16 de maig i d’altres entraran en vigor progressivament durant l’any.

Avui, la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, ha anunciat que ha ofert al president Trump d’eliminar tots els aranzels dels béns industrials de manera recíproca. En una conferència de premsa després de reunir-se amb el primer ministre noruec, la dirigent europea ha explicat que van posar l’oferta sobre la taula “molt abans” que Trump anunciés un 20% d’aranzels a la UE, però ha remarcat que la mantenen malgrat la resposta inicial “inadequada” de Washington.

La CE també ha anunciat la creació d’un equip de vigilància per detectar si hi ha un augment sobtat d’importacions a la UE pels temors a l’arribada massiva de productes asiàtics que no es venguin als EUA. “Vigilarem si hi ha algun augment específic d’algun producte o en algun sector per veure si hem d’intervenir”, ha dit.

Quan queden dos dies per l’entrada en vigor dels aranzels del 20% a les exportacions europees als EUA, Von der Leyen ha insistit que prefereixen una “solució negociada” abans que prendre represàlies comercials. Per això, ha demanat a l’equip negociador estatunidenc “aprofundir en els detalls tècnics” sobre les discrepàncies comercials mútues.

Cristiano Ronaldo pot estar interessat a comprar el València CF. Segons que han publicat uns quants mitjans de comunicació esportius i econòmics, el futbolista portuguès compta amb el finançament de l’Aràbia Saudita. Actualment, juga a l’Al-Nassr Saudi Club de Riad, capital del país.

Concretament, darrere l’operació sembla que hi ha el príncep hereu i dirigent de facto del país, Mohàmmed bin Salman, reconegut mundialment per haver ordenat l’assassinat del periodista de The Washington Post Jamal Khaixoggi a l’ambaixada saudita d’Istambul. El futbolista, segons que sembla, és la cara visible del projecte i el pont entre els diners saudites i l’actual propietari, Peter Lim, de qui és bon amic de fa anys. Bin Salman ja va encapçalar el 2021 la compra del Newcastle United, club anglès de la Premier League.

No és la primera vegada que sona la possibilitat que Ronaldo inverteixi en el club valencià. Ara un article d’opinió del periodista esportiu Julián Redondo al diari Mundo Deportivo ha tornat a encendre els rumors. Redondo dóna per feta aquesta compra si el València no baixa a segona divisió.

Malgrat que el possible interès de Peter Lim a vendre l’entitat ja fa mesos que circula, la versió oficial és que no es ven. El mes passat el consell d’administració va anunciar el nomenament de Kiat Lim, fill del màxim accionista, com a nou president. En un comunicat, la propietat va dir que la decisió refermava el suport de la família Lim al club. Això va refredar les informacions sobre una possible venda.