Lloc: Plaça de la Sardana

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de l'Anna Danés. Activitat recomanada per a infants de 5 a 8 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de Francisco Glicerio Conde Mora, historiador i Vicepresident de Salus Infirmorum de Càdiz i Ceuta - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec d'Alejo Valdearena - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Amb Orthemis Orchestra - Lloc: Teatre Principal

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Passejada teatralitzada pel cementiri - Lloc: Cementiri d'Arenys de Mar

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Onze persones, pel cap baix, van morir ahir a la nit a conseqüència d’un atropellament multitudinari durant un festival de carrer a Vancouver (Canadà), segons que han informat les autoritats policíaques locals.

“Unes quantes persones han mort i unes quantes han resultat ferides quan un conductor ha atropellat a una multitud en un festival de carrer en l’avinguda 41 Est i Fraser poc després de les 20.00 [hora local]”, ha explicat la Policia de Vancouver en un comunicat a la xarxa social X.

Eleven people have now died as a result of the mass-casualty event at the Lapu Lapu Day Festival. Our hearts are with all of the victims, their loved ones, and everyone who has been impacted by this act of violence. This is the darkest day in our city’s history.

— Vancouver Police (@VancouverPD) April 27, 2025

En el mateix missatge, han assenyalat que el conductor del vehicle ha estat detingut. Hores més tard han descartat que es tracti d’un acte terrorista. Finalment, la policia ha confirmat el nombre de morts.

 

La pugna per la direcció de la federació de Barcelona s’ha resolt amb una victòria molt ajustada dels crítics amb Oriol Junqueras, i el president d’Esquerra ha rebut el primer revés d’ençà que va ser reelegit. Creu Camacho presidirà la territorial barcelonina amb Miquel Colomé com a secretari general. La federació de Barcelona s’ha convertit en el bastió orgànic dels díscols: un contrapoder rellevant dins el partit, perquè és la que té més militants.

El resultat és gairebé un empat tècnic. Un reflex de la divisió interna que ja va aflorar amb les eleccions a l’executiva nacional del desembre, però aquesta vegada amb les particularitats barcelonines i decantat a favor dels crítics per tan sols catorze vots. Camacho ha obtingut el 49,6% del suport i la llista d’Eva Baró (fins ara presidenta) i Lourdes Arrando, el 47,5%, amb un 2,9% de vots en blanc. El malestar entre els afiliats per la gestió del preacord per a entrar al govern de Jaume Collboni, amb l’ajornament del congrés en què s’havia de prendre la decisió, sembla haver fet prou forat perquè la candidatura que aplegava els sectors de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou hagi pogut desbancar l’antiga permanent.

Baró també comptava amb el suport dels artífexs de la candidatura de Patrícia Gomà del 2023. Aquest sector també es va decantar per entrar al govern de Collboni amb el preacord, però la unió de les cúpules de les dues antigues llistes no ha estat prou per a convèncer les bases amb la projecció d’una imatge d’unitat que, en realitat, deixava espai als crítics.

La primera carpeta que haurà d’afrontar la nova permanent de la federació de Barcelona d’ERC serà, precisament, la de l’entrada al govern municipal. Camacho es va comprometre a convocar una consulta telemàtica entre els militants abans de l’estiu per a decidir-ho, encara que el preacord amb els socialistes hagi envellit i les condicions polítiques hagin canviat. Tenint en compte els resultats d’aquestes eleccions internes, és molt difícil que Esquerra acabi optant ara a entrar a l’executiu. La consulta podria ser, més aviat, un cop de porta definitiu.

Una vegada travessat l’equador del mandat municipal, ERC haurà d’abocar-se a la preparació de les eleccions del 2027. Aquest serà l’examen decisiu per a Junqueras, el que permetrà de veure si el partit és capaç de remuntar tot un cicle de davallada electoral, però també ho serà per als crítics que ara capitanejaran la federació barcelonina. Elisenda Alamany, cap de files a l’ajuntament i secretària general d’Esquerra, és l’únic nom amb què s’especula com a candidata, tot i que no ha fet el pas i ho hauria de validar la militància.

Si Baró hagués aconseguit guanyar, com ells mateixos esperaven, Junqueras hauria consolidat l’hegemonia a Esquerra. En el congrés del març, l’oposició interna no va tenir prou força per a qüestionar-li el projecte polític i el president del partit va sortir del plenari amb les quatre ponències aprovades amb un suport incontestable. Una victòria de Baró hauria complicat l’articulació i el manteniment de l’activitat dels crítics, que sovint constaten baixes de les veus més discordants entre la militància. Però Barcelona els dóna, ara, alè.

Camacho, Colomé i la resta de membres de la nova direcció hauran d’entendre’s, a més, amb el grup municipal, en què també hi ha Baró. La regidora Rosa Suriñach és l’única que s’havia posicionat a favor de la llista de la també presidenta del casal de l’Eixample. Suriñach, de fet, presidirà l’assemblea barcelonina. Els crítics insistien en la necessitat de separar els càrrecs orgànics dels electes perquè no es barregessin més interessos que els estrictament polítics en la presa de decisions, i així serà a la pràctica a partir d’ara.

En un comunicat, Baró ha agraït que la participació hagi estat del 72% (han votat 682 d’un total de gairebé 950 militants) i ha desitjat sort i encerts a la nova direcció. Camacho ha assumit el càrrec amb “una gran alegria i una enorme responsabilitat”. “Comencem una nova etapa amb il·lusió, amb força i el compromís de tornar a fer d’Esquerra una eina útil i guanyadora”, ha afirmat en un altre comunicat.

Si Nova Esquerra Nacional i Foc Nou van voler batallar per la federació d’ERC a Barcelona era perquè, segons els seus càlculs, creien que tenien possibilitats de guanyar. Ho suposaven tenint en compte els suports que havien obtingut a Barcelona a les eleccions internes nacionals, com va explicar VilaWeb. És a dir, comptaven que la candidatura Baró obtindria més avals d’entrada, però que ells podrien aglutinar més vots inesperats a les urnes. Totes dues coses han acabat passant.

La recollida dels avals –que són exclusius, atès que cada militant només pot donar suport perquè es presenti una candidatura– va anticipar que les eleccions podien acabar amb un resultat ajustat. Finalment, la federació de Barcelona d’ERC ha fet honor a una llarga tradició: la de mantenir-se internament amb dinàmiques pròpies i amb capacitat d’exercir de contrapoder.

El que em fascina d’aquest escrit que començ és sentir fins a quin punt les traces del present duen la marca de l’efímer.

I de la fragilitat.

Em fa por que els mots no quedin a la superfície, que perdi el temps, ai las!, escrivint menudències, pedretes que quan les tir al safareig les engoleix l’aigua sense cap ondulació.

I això em passa quan voldria que emergís de les meves paraules una emoció sensible, una essència del quotidià, uns rotlles que es multiplicassin. 

De vegades una frase llegida a l’atzar en un article que no era gens menjador et pot mostrar la transparència de l’obstacle.

Musil deia: “L’única prova a favor o en contra d’un ésser és si la seva presència ens rebaixa o ens eleva.”

Aquí, al full, el desig no s’expressa en un intercanvi de mirades, sinó tan sols pel circuit de la paraula.

Això que semblen diàlegs traeixen un pensament que se cerca, es contradiu, assaja organitzar-se amb l’altre.

Des que escric, un dubte, i una opacitat es creen, davant els quals el lector s’ha de fer detectiu.

¿Es produeix un suspens de paraula?

Vull tornar a un present en què no he estat mai.

Em sent un subjecte escindit, amb la inquietud constant de mi mateix, del meu passat, del meu present, del meu futur, mal a pler en la certesa i perpetualment en procés d’inventar-me.

Vull ser contemporani, però no per ser conscient de les llums que s’allunyen infinitament, sinó de les foscors que ens aclaparen per totes bandes d’aquest temps incomportable. 

¿No t’agradaria que hagués començat així amb aquests petits moviments que et mostren les entreteles de les idees, els crec-crec del midó que desenravena el llenguatge, una llenegadissa presència d’un humor que no gosa dir el seu nom i, sobretot, aquest camp d’intensitats enigmàtiques amb una vibració particular, una qüestió oberta i una presència per omplir?

Sura per entre les línies aquesta idea que el passat i el futur no són gaire res més que il·lusions de les quals caldria desfer-se’n per arreplegar millor la vida en la seva integral sencera dins la punta extrema del present.

El que ens manca és el color, l’energia, la clara percepció de l’instant, que és una combinació de pensament, de sensació i de sentir la veu de les coses que ens fan companyia i de la natura que ens ajuda a viure.  

El paradís no és al més enllà, sinó que és aquí, accessible, davant nostre, i fins i tot just davant dels nostres ulls, un moment i un moviment que pot contenir en si mateix tota l’alegria i l’angoixa de l’existència.

Cap esdeveniment és massa ínfim, ni massa banal, cap sentiment massa profundament sentit, per no afectar tota la condició humana.

Un dels nostres horitzons és la gràcia.

Aquesta irradiació d’extrema senzillesa que conjuga en la plenitud de la simplicitat, l’expressió del dolor més elevat i el gaudi més gran.

¿No has vist aquesta posada en escena circular que ofega els personatges d’ombres i de colors violentament artificials, reflexos dins reflexos d’una mecànica espantosa, i que tenen l’íntima consciència de la mercantilització dels individus en la vida actual, convulsa i carnissera, com una gran màquina desposseïdora?

¿No podríem assegurar que allò que el mirall de l’escrit ens mostra som nosaltres mateixos més de bon de veres que mai, que creient-nos en revolta, paradoxalment aquesta revolta ens duu a una altra forma de submissió?

El fracàs és un dels únics temes dramàtics vertaderament apassionants.

Sé que he de recular per veure-hi clar, aquell que està massa a prop només veu boira.

Quan cau l’horabaixa i intent viure a poc a poc el temps (“vull fer la vida lenta” escrivia damunt la pedra fa anys), m’imagín que aquestes notes plenes de curt-circuits elèctrics que espiregen no són altra cosa que intents d’afinar l’instrument del llenguatge per aconseguir una unitat i fer que la música verbal s’expressi en tota propietat.

El mestre Ramón Andrés em diu que això només s’ateny posant l’oïda més enllà de l’acostumat, i a l’escoltar el que passa a l’altre costat de l’habitació del temps i de l’espai que són uns veïnats malavinguts que es barallen des del primer dia que començàrem a pensar el món.

Estic dins la revolta contra la pressa que ens fa malbé.

Estic en la.

En l’humus viu.

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/04/Cor-Closcadelltra-mc-CDLXIV.m4a

 

The Washington Post · Chico Harlan

Ciutat del Vaticà. El papa Francesc prometé repetidament d’eradicar la xacra de l’abús sexual de l’Església Catòlica. Convocà a Roma reunions de bisbes d’alt nivell destinades a tractar de les denúncies; també aplicà noves directrius per a investigar els casos d’abús.

Els defensors de la lluita contra l’abús sexual a l’Església elogien Francesc per haver reconegut la magnitud –sistèmica– del problema, com també per l’empatia mostrada en les reunions amb les víctimes. Però també consideren que no va canviar la propensió de l’Església al secretisme, ni la tendència a evitar decisions contundents fins que els casos no transcendeixen a l’esfera pública.

No hi ha dubte, per tant, que el nou papa heretarà una crisi que continua sacsejant els fonaments de l’Església Catòlica.

La Santa Seu continua rebent un flux molt constant de casos –uns 800 anuals– procedents d’Europa, l’Amèrica Llatina i Àsia. Ho explica així l’arquebisbe Charles Scicluna, membre del departament del Vaticà que s’encarrega de gestionar les denúncies d’abús sexual.

L’Església, una organització coneguda pel fet de mantenir uns registres meticulosos de les activitats que fa, era conscient de la proliferació d’abusos sexuals per part de clergues molt abans que la qüestió saltés a la primera plana de l’actualitat, a començament de la dècada dels 2000. Tot i que les primeres revelacions van esclatar en països occidentals, el centre de gravetat de la crisi s’ha anat desplaçant a unes altres parts del planeta aquests darrers anys.

Una de les preocupacions del Vaticà és que qualsevol nova revelació sobre casos d’abús faci trontollar la reputació de l’Església més enllà d’Europa, on les xifres d’assistència a missa han caigut estrepitosament aquestes darreres dècades. L’Àfrica i l’Àsia són els dos continents on la influència de l’Església ha crescut més de pressa aquests darrers anys, i si hi esclatessin nous escàndols d’abusos aquesta expansió podria perillar, bé ara, bé més endavant. La lliçó d’aquests tres darrers decennis és que els abusos clericals són àmpliament estesos al si de l’Església, sempre que algú estigui disposat a investigar-los i les víctimes sentin que els poden denunciar.

Shaun Dougherty, un nord-americà que presideix la junta de la Xarxa de Supervivents d’Abusats per Sacerdots (SNAP), diu que els abusos “són el problema més gran que l’Església té avui dia”.

“Continuen més centrats a protegir l’Església, i a si mateixos, que no pas a les víctimes”, afirma.

La qüestió dels abusos, de fet, ja ha alterat el rumb dels tres darrers pontificats.

El papa Joan Pau II, que dirigia l’Església quan els primers casos aparegueren a la premsa, tendí a centrar-se exclusivament en els sacerdots acusats d’abús i prestà menys atenció als casos d’encobriment. Anys després, es revelà que havia passat per alt les denúncies de conducta sexual inapropiada contra Theodore McCarrick, un poderós cardenal nord-americà que fou destituït l’any 2019. El cas afectà considerablement la reputació del pontífex.

El successor de Joan Pau II, el papa Benet XVI, prengué mesures més agressives per a perseguir i castigar els sacerdots acusats d’abusos; també fou el primer pontífex a reunir-se amb supervivents d’abús. Però Benet també va haver de fer front a acusacions, recollides en un informe de 1.900 pàgines publicat un any abans de la seva mort, que havia gestionat indegudament els casos d’abús presentats contra l’Església durant una etapa anterior de la seva carrera eclesiàstica. Benet expressà la seva “vergonya profunda” pel cas a les víctimes, però no admeté haver comès cap delicte.

Els casos d’abús també marcaren de ple el papat de Francesc. Els sectors més conservadors de l’Església, que històricament han vinculat la xacra dels abusos al caràcter homosexual de molts religiosos, sovint acusaren el papa d’ignorar les causes més profundes del problema. Els progressistes, especialment a Alemanya, sovint consideraren insuficients les mesures del papa. La ira i la traïció que moltes víctimes senten per la gestió que l’Església ha fet dels casos d’abús també han dominat alguns viatges internacionals de Francesc, incloent-hi una visita a Bèlgica el setembre passat.

“És vergonyós”, declarà Francesc durant aquell viatge. “L’església ha d’avergonyir-se, demanar perdó i tractar de resoldre aquesta situació”, afegí.

Però alguns crítics consideren que Francesc ha parat menys atenció als casos d’abús els darrers anys del seu papat, quan van passar a segon pla mediàtic. En l’històric sínode que s’acabà el 2024, després de dos anys, es tractà de moltes de les qüestions més espinoses que envolten l’Església Catòlica. Els casos d’abús, tanmateix, no va ser-ne un tema central.

“Tenint en compte que és una crisi existencial per a la legitimitat moral de l’Església a tot el món, va ser una gran decepció”, diu Anne Barrett Doyle, codirectora del grup Bishop Accountability, que investiga casos d’abús a l’Església.

“Lluita sense treva” contra els abusos

Les mesures més destacades de Francesc sobre la qüestió dels abusos a l’Església arribaren a l’equador del seu papat, quan la successió d’escàndols arreu del món van intensificar la pressió sobre l’Església fins a extrems mai vists. A Xile, els fiscals escorcollaren esglésies i encausaren alts càrrecs eclesiàstics per un delicte d’encobriment. A Austràlia, un cardenal ha estat portat davant els tribunals per nombrosos delictes d’abús sexual. Als Estats Units, els mitjans no cessaven de destapar noves acusacions contra McCarrick.

Francesc no trigà a convocar un grup de bisbes a Roma per a una reunió inèdita sobre abusos. Algunes víctimes hi explicaren el seu testimoni; també es presentaren propostes per a millorar el procés d’investigació de casos i depuració de responsabilitats.

Al final d’una reunió de quatre dies, el papa prometé una “lluita sense treva” contra els abusos i promulgà una nova llei destinada a crear un sistema de tramitació i investigació de les denúncies d’abusos. La llei, entre més aspectes destacats, obliga les diòcesis a crear oficines per a gestionar les denúncies de casos d’abús; també obliga els sacerdots i les monges a denunciar acusacions d’irregularitats a les autoritats religioses, per primera vegada en la història de l’Església. Les mesures afegiren una nova capa de control a les activitats dels bisbes, que fins aleshores responien tan sols al papa. En el nou sistema, els bisbes poden investigar-se mútuament: si un bisbe és acusat d’encobrir acusacions, el prelat de la diòcesi regional pot intervenir en el cas i obrir una investigació formal.

El Vaticà no dubtà a convertir McCarrick en la cara de totes aquestes reformes. Al cardenal li retiraren els drets del sacerdoci, el càstig més significatiu relacionat amb un cas d’abús que l’Església ha imposat mai a un sacerdot. El seu ascens en l’organització de l’Església també fou objecte d’una investigació interna, per la qual s’elaborà un extens informe de 449 pàgines.

Manca de transparència

Però McCarrick resultà ser un cas aïllat.

I els experts en abusos, com també els funcionaris del Vaticà, reconeixen que l’Església continua sense actuar amb transparència i coherència.

Un informe publicat a l’octubre per la comissió d’abusos del papa, per exemple, assenyalà que no totes les diòcesis havien creat les oficines de gestió de casos que el pontífex demanà.

A voltes, les investigacions internes de l’Església als seus superiors segueixen les normes i els protocols establerts. Però de vegades, tanmateix, els procediments semblen improvisar-se, sovint sense justificació aparent. Els experts expliquen que costa de jutjar si el sistema funciona correctament, atès que l’Església no informa mai sobre quins bisbes sanciona, i encara menys per què els sanciona.

“Cal vetllar perquè la llei s’apliqui i es faci complir amb coherència i integritat”, diu Hans Zollner, un sacerdot alemany que ajudà a organitzar la cimera sobre els abusos de Francesc. “Aquest és el principal envit, per a l’Església, a l’hora de tractar dels abusos.”

Quan un dels cardenals de més alt rang de Francesc, el canadenc Marc Ouellet, fou denunciat per tocaments inapropiats, el Vaticà delegà la investigació del cas en un vell conegut seu. Per una altra banda, el Vaticà sancionà Carlos Ximenes Belo, bisbe de Timor Oriental i guanyador del Nobel de la pau, després de ser acusat d’abusar d’infants pobres. Però el cas –incloent-hi la prohibició a Ximenes, ordenada pel Vaticà, de continuar tenint contacte amb menors d’edat– es mantingué en secret fins que no el destapà un mitjà neerlandès.

Les víctimes d’abusos diuen que sovint topen amb tota mena de dificultats a l’hora d’obtenir informació sobre les mesures disciplinàries imposades als seus presumptes agressors. L’arquebisbe Scicluna, per una altra banda, qualifica aquesta crítica de justa.

“Crec que es pot dir que, gràcies al papa Francesc, estem en una posició més favorable a l’hora d’investigar i sancionar els casos d’abusos: ara tenim lleis i estructures que, abans del seu papat, no existien”, diu Scicluna. “Però una cosa és tenir lleis i estructures i una altra és com funcionen, aquestes lleis i estructures, a l’hora de la veritat.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Sis mesos després de la gota freda la plana major del PP europeu desembarca a València. No és en cap cas una missió per a saber de primera mà els estralls d’una  de les principals catàstrofes que han afectat el territori de la Unió Europea. L’agenda dels centenars de delegats té unes altres “prioritats” que les 228 víctimes mortals i els danys a Massanassa, Paiporta i Sedaví, entre més llocs.

Toñi Garcia: “Sóc ací per ells, lluitaré fins al final perquè sé que ells ho farien per mi” 

Si repassem la web del congrés, queda clar que el contacte del PPE amb la realitat serà mínim. “A la ciutat vibrant de València, a la costa oriental d’Espanya, ens trobem en un lloc ric en història, cultura i encant […] El nostre congrés girarà entorn d’espais impressionants, cadascun dels quals celebra l’encant i la vitalitat de València”, diu.

Ara, per molt que es tapin els ulls, la indignació popular no entén de protocols i es farà notar, tal com passa amb qualsevol activitat del president Carlos Mazón fora del Palau de la Generalitat. El dia abans del congrés, el dilluns 28, hi haurà la setena manifestació per a exigir-ne la dimissió i l’endemà, durant la jornada inaugural, es farà una protesta en una de les seus.

Els crits serviran, en part, per a denunciar el silenci de la Comissió Europea. Fa unes setmanes, associacions de víctimes van enviar una carta a Ursula von der Leyen per demanar-li una reunió i explicar-li l’abast de la tragèdia. “Moltes famílies encara no tenen recursos per a reconstruir casa seva, els negocis o els projectes de vida”, deia la missiva.

Encarna Martínez: “José va enregistrar un vídeo dient: ‘Mireu com s’ompli el cotxe d’aigua’, i ja no en vam saber res més”

Dijous passat, un portaveu de la Comissió va confirmar que la presidenta havia rebut la carta, però va descartar de fer més comentaris. Aquell mateix dia, Politico avançava que “Von der Leyen no acceptarà cap reunió que pugui resultar incòmoda per als seus companys del PPE a Espanya”. Incòmoda o no, el rastre de la tragèdia serà present en tot moment al congrés.

El gruix de conferències i activitats es faran al recinte de la Fira de València. “Aquest recinte ampli, conegut per acollir esdeveniments internacionals de gran envergadura, oferirà espai de sobra per a debats, exposicions i oportunitats de networking“, diu la web del congrés. No esmenta enlloc que la Fira es va convertir en morgue temporal per a desenes i desenes de víctimes de la gota freda.

Saray Ruiz: “Em sembla impossible que troben mon pare, jo ja imagine qualsevol cosa”

Allà, on la tragèdia es mostrava de la manera més crua, també es va veure el rostre més inhumà del Consell. En una atenció als mitjans, l’ex-consellera Núria Montes, amb un to indigne, va alliçonar les famílies de les víctimes. “No es lliuraran cossos a famílies. No es permetrà l’accés de familiars a la zona on tenim custodiats tots els morts, de manera que hauran d’esperar, obligatòriament”, va dir.

Indignació pel mal tracte als familiars dels morts 

A qui importen 228 víctimes i centenars de familiars? És primavera a València i el PPE, el principal partit al Parlament Europeu, té unes altres “prioritats”, com ara fer gala d’unitat amb la reelecció de Manfred Weber a la presidència i col·locar Dolors Montserrat a la secretaria general.

Dolores Ruiz: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos fills, el millor de la meua vida'” 

El lema és “Lideratge, unitat i visió”, però fa unes setmanes, arran de la pressió i les protestes contra Mazón, el congrés de València va estar a punt de traslladar-se a Madrid. Alberto Núñez Feijóo volia evitar el tràngol de ser eclipsat pel malestar popular, però certificar el canvi de seu –ai, las! El poder dels diners– hauria comportat despeses milionàries.

EPP getting ready for Valencia!

Leadership, unity, vision. pic.twitter.com/Hr6CNquZRF

— EPP (@EPP) April 9, 2025

El fantasma de Mazón

El president Carlos Mazón es deixarà veure al congrés, tot i el recel que genera la seva figura en alguns sectors del PPE. “Tindrà el paper que li correspon, lògicament”, han afirmat aquesta setmana des de Madrid, sense concretar res més. Costa de creure que Feijóo li cedeixi el micròfon en el discurs inaugural.

El més probable és que Mazón esdevingui una mena de fantasma, és a dir, sigui a tot arreu, però sempre en segon terme. Les protestes que el persegueixen a tot arreu i les investigacions de la jutgessa de Catarroja, que demostren la gravetat de la seva negligència, l’han convertit en un actiu radioactiu.

I, sis mesos després de la gota freda, sembla que el mateix president n’és conscient. Amb una agenda opaca –com es va veure durant les Falles– i incongruent. De fet, l’últim dia de congrés marxarà abans d’hora a l’aeroport de Manises per encapçalar “una missió comercial” amb empresaris a Nova York i Miami.

“A vegades les agendes són com són”, ha dit als mitjans, sobre la coincidència. “Serà un congrés molt important per a la imatge de València, però no deixa de ser un acte del Partit Popular i, per descomptat, la prioritat és la meva terra”, ha afegit.

Mazón, que vol aprofitar el congrés per tergiversar el relat de la mala gestió de la gota freda i culpar-ne la Moncloa, també es perdrà el romiatge de Santa Faç. Pot semblar poca cosa, però és una cita ineludible per a qualsevol president, especialment ell que és nadiu d’Alacant.

L’abril en l’àmbit de la mobilitat elèctrica ha estat marcat per l’anunci sorprenent del primer fabricant mundial de bateries de liti, els xinesos de CATL. Responien així ràpidament a l’anunci recent del seu principal competidor –BYD, també xinesos– d’una superbateria que podia carregar a 1.000 kW de potència, cosa que feia possible de recarregar 400 quilòmetres d’autonomia en 5 minuts. CATL ha anunciat la segona generació de les seves bateries Shenxing, també d’LFP, que poden arribar a potències de 1.300 kW i que necessiten tan sols 5 minuts per a passar del 5% al 80%, amb càrrega fins a 2,5 quilòmetres d’autonomia per segon. També milloren el comportament a temperatures sota zero i poden donar autonomies fins a 800 quilòmetres per paquet de bateria. Tanmateix, aquest anunci notable ha estat superat immediatament: a la mateixa presentació CATL anunciava una nova generació de bateries de sodi (no pas de liti) encara més sorprenents.

Bateries de sodi Naxtra: el començament del final de les bateries de liti?

La nova generació de bateries de sodi de CATL reben el nom comercial de Naxtra i s’adrecen també al sector automobilístic. Fins ara, com que tenen menys densitat energètica, els analistes consideraven que les de sodi es comercialitzarien solament com a bateries estacionàries BESS, les que s’instal·len a les centrals renovables i la xarxa elèctrica. Tanmateix, CATL ha aconseguit que les bateries de sodi tinguin una densitat energètica de 175 Wh/kg, molt semblant a les LFP (160-205 Wh/kg). Això permet que ara una bateria de sodi pugui proporcionar 500 quilòmetres d’autonomia dins un cotxe. Però no s’acaba pas aquí la millora. Les noves Naxtra superen els 10.000 cicles de vida útil, de manera que poden superar 5 milions de quilòmetres, unes 20 vegades la vida útil d’un motor de combustió. Si un cotxe fa, de mitjana, 15.000 quilòmetres l’any, això equival a més de 300 anys de funcionament.

Aquesta ciclicitat ja era normal en bateries BESS, que es carreguen i descarreguen a velocitats molt més baixes, cosa que fa que no s’escalfin tant. Així, doncs, CATL per primera vegada porta ciclicitats (vida útil) pròpies de l’emmagatzematge estacionari al sector automobilístic. Les bateries de sodi, a més, funcionen millor que les de liti a temperatures molt baixes (-40 ºC), tenen menys risc d’incendi i es poden descarregar sense problemes al 0%. A més, es poden mantenir en aquest estat durant un any sencer sense dificultats. Això permet que els usuaris no se n’hagin de preocupar tant. A més, el transport dels vehicles al punt de destinació, sovint amb vaixells intercontinentals, es pot fer amb la bateria completament buida, de manera que és més segur. Les noves bateries de sodi per a automoció es començaran a fabricar en massa enguany, a partir del desembre. Tot plegat pot significar el començament del final de les bateries de liti.

CATL ha presentat una nova generació de bateries de sodi. Continua la caiguda de Tesla, tot i que manté beneficis gràcies a la UE

Mentrestant, Tesla, que havia estat el gran referent occidental de la mobilitat elèctrica, continua enmig d’una crisi sense precedents, causada per l’activisme polític del director general, Elon Musk. Als EUA les protestes contra Tesla es mantenen, i deriven fins i tot en actes de vandalisme contra els vehicles i les estacions de càrrega de la marca, una de les quals va explotar a principi de mes. La policia sospita que s’hi va emprar un artefacte explosiu. El vandalisme també ha arribat a Europa. A Roma disset cotxes de la companyia van ser destruïts per un foc en un concessionari. Les vendes a Europa ja han baixat d’un 43%. I aquesta baixada, que és també mundial (d’un 13%), no afecta tan sols la comercialització dels vehicles.

Les bateries residencials de Tesla, les Powerwall, també han baixat en vendes, per l’animadversió dels potencials compradors cap a Elon Musk. Internament, no sabem si fruit d’aquest ambient enrarit o no, un directiu històric, el cap de programari de la companyia, David Lau, l’ha abandonada. És una baixa molt important, perquè el principal front d’innovació de Tesla, a banda la part elèctrica, és el programari dels vehicles, fins ara molt superior al de la competència. A més, els aranzels de l’administració Trump, de la qual Elon Musk forma part, poden perjudicar l’únic segment de negoci on Tesla creix enormement, el de les bateries estacionàries BESS.

BYD ja ha posat a la venda a la Xina els primers models que poden carregar a 1.000 kW de potència.

Finalment, el 22 d’abril Tesla ha presentat els resultats del primer trimestre del 2025. És una mostra de la greu crisi que travessa la companyia: 409 milions de dòlars de benefici, una baixada del 71%. Tanmateix, els resultats estructurals encara són pitjors. La companyia ha ingressat 595 milions de dòlars pel pagament de drets d’emissions d’uns altres fabricants que els han incomplert i no volen pagar multes encara superiors. Això vol dir que sense aquesta venda de drets, amb les vendes normals als consumidors finals, Tesla hauria tingut unes pèrdues d’uns 200 milions de dòlars. Elon Musk, rebutjat a la UE pel seu suport a partits d’ultradreta, paradoxalment és salvat per la mateixa UE gràcies a la seva legislació de venda de drets d’emissió.

Continua l’expansió BYD

Mentrestant, BYD, el principal competidor de Tesla i la marca que va esdevenint la gran referència mundial, encara no ha presentat els resultats financers per al primer trimestre del 2025, però han filtrat que esperen que sigui d’un 86% superior al mateix trimestre de l’any passat. Han doblat les vendes internacionals i ja són presents a més de 100 països i regions, amb concessionaris a 400 ciutats. Aquests dies ha començat a operar el seu nou vaixell de transport de cotxes, el quart de la companyia, de nom BYD Shenzhen (la ciutat on té la seu). Amb una capacitat de transport de 9.200 cotxes, és el més gran del món de la seva categoria. BYD no s’aturarà aquí, i ja té construïts dos vaixells més, el BYD Changsha i el BYD Xi’an, que seran operatius ben aviat.

Els xinesos volen ser una gran marca també a Europa, on volen disputar el mercat a Volkswagen. Aquest mes hi han continuat l’expansió: han entrat en els mercats de Txèquia i Eslovàquia, on pensen establir 50 concessionaris a final d’any. Mentrestant, a la Xina ja han posat a la venda els dos primers cotxes amb la nova superbateria que carrega a 1 MW, la Han L i la Tang L. I cal no oblidar el seu supervendes Seagull, que s’ha abaratit i ara es comercialitza a la Xina a partir de 6.850 euros. Aquest model urbà 100% elèctric s’espera que es comenci a comercialitzar a final d’any a Europa, amb el nom de Dolphin Surf. Però a un preu notablement superior: segons els analistes, voltaria els 20.000 euros abans d’ajudes.

Silence ha presentat a Barcelona la renovació del disseny del model S02 i la motocicleta S05 Weekender. Silence presenta les seves noves motos i el Port de Barcelona un nou vaixell elèctric

La catalana Silence, ara dins la multinacional madrilenya Acciona, ha presentat aquest abril en societat a Barcelona la renovació de la seva gamma de motos elèctriques. L’escúter S01, equivalent a 125 cc, és el model elèctric més venut a Europa de fa cinc anys. Però hi havia espai de millora i ara la nova versió resol dos dels aspectes que més criticaven els usuaris: té més bona suspensió i una velocitat punta de 110 km/h, que facilita els avançaments de camions a les vies ràpides. La companyia no s’atura aquí i ara hem pogut veure al país els models que ja havia presentat a la fira del sector a Milà al novembre. Per una banda, un redisseny complet de l’escúter S02, adreçat a empreses. Ara presenta una estètica molt més moderna i en línia amb el de la competència. Arribarà abans de l’estiu.

La companyia catalana comercialitzarà també la seva primera motocicleta, l’S05 Weekender. Amb estètica tradicional, arriba a 120 km/h, amb una autonomia màxima de 133 km i espai per a un casc on aniria el dipòsit de benzina. S’espera que arribi a final d’any o començament de l’any vinent, amb un preu de sortida de 3.500 euros. També ha presentat el prototip del seu maxiscúter, el GT-SX, que podrà anar amb una bateria o dues i arribar a 200 quilòmetres d’autonomia, amb espai per a dos cascs sota el seient i una acceleració pròpia de models esportius. Tots aquests models fan servir la mateixa bateria extraïble, perquè la companyia vol establir una àmplia xarxa d’estacions d’intercanvi de bateries on en puguis tenir una de nova carregada en menys d’un minut, si s’opta pel model de subscripció. Tot i que també es pot optar per tenir la bateria en propietat, la subscripció permet, a banda d’accedir a la xarxa d’intercanvi, de fer viatges de llarg recorregut sense preocupacions i adquirir la moto a un preu més reduït, perquè es descompta el cost de la bateria, que es paga amb una quota mensual segons nombre d’intercanvis que es facin. Té un cost equivalent a fer benzina.

D’ençà de l’estiu passat, el Port de Barcelona té el Bus Nàutic, amb tres embarcacions elèctriques.

I, sense abandonar Barcelona, aquest mes el Port ha presentat l’Ecocat Tres, la seva tercera embarcació elèctrica del bus marítim que enllaça el moll de les Drassanes amb el de Llevant. El servei es va inaugurar l’estiu passat amb dues embarcacions, i ara s’amplia amb una altra, després d’haver tingut 125.000 passatgers els tres primers mesos de servei. Els viatges duren 10 minuts i els ferris surten cada 15-30 minuts durant un mínim de 12 hores. L’Ecocat Tres té capacitat per a 84 passatgers i pot fer el servei durant 8 hores amb una sola càrrega, perquè disposa de 36 bateries amb un total de 216 kWh. Incorpora plaques solars integrades, que poden proporcionar fins al 40% del consum.

Centrals solars que es posen en servei abans d’hora i preus de l’electricitat negatius a Europa

Les energies renovables tornen a mostrar el seu potencial. A Austràlia s’ha construït una central de 380 MW en tan sols dotze mesos, i ha entrat en funcionament set mesos abans del termini previst. Això contrasta, per exemple, amb la construcció de centrals nuclears, que sempre acumulen sobrecosts i retards que poden arribar a superar la dècada. Un dels defensors més coneguts de l’energia nuclear és Bill Gates. Però ell també inverteix en renovables, i una de les companyies emergents on ha posat diners, Arnergy, vol proporcionar energia solar a Nigèria. En aquell país hi ha un boom solar perquè el maig del 2023 el govern va decidir d’eliminar la subvenció als combustibles fòssils. D’aleshores ençà, el preu de la benzina ha pujat d’un 500%, i això ha fet que els generadors dièsel siguin molt cars de fer funcionar en un país on la xarxa elèctrica no és fiable.

En aquestes condicions, l’energia solar esdevé una opció molt millor. Per una banda, és molt més econòmica i, per una altra, garanteix el subministrament d’electricitat independentment que hi hagi apagades a la xarxa elèctrica o no. Enmig d’aquest esclat de l’energia solar a Nigèria, el govern d’aquell país ha proposat de prohibir la importació de plaques solars. Essent una potència petroliera i gasística, vol reproduir el model i que les plaques solars es fabriquin al país. De primer, per cobrir la demanda nacional, però després per exportar-les, com fa amb els combustibles fòssils.

A Europa a l’abril hem experimentat també el gran abaratiment que impliquen les renovables, amb preus d’electricitat negatius durant moltes hores. A Alemanya la desconnexió de les centrals renovables ha augmentat d’un 97% i l’estat espanyol per primera vegada ha cobert més del 100% de la demanda elèctrica amb energies renovables. Els preus negatius no interessen ningú, perquè desincentiven la inversió en més generació renovable, que encara és necessària. Tot plegat és la mostra que Europa ha d’accelerar el desplegament de grans bateries estacionàries BESS, de les quals ja té 89 GW, clarament insuficients. Una opció és emprar alhora les bateries residencials que s’instal·len molts propietaris de plaques solars. A l’estat francès han calculat que equipar 600.000 habitatges amb plaques solars i bateries equivaldria a 6 reactors nuclears, però seria molt més econòmic i flexible a l’hora de gestionar la xarxa elèctrica.

Aquesta xarxa, ara mateix, té un coll d’ampolla a tot el món: la fabricació de transformadors per a ampliar-ne les capacitats. Un ex-directiu de Tesla, Drew Baglino, que era oficiosament el segon de Tesla després d’Elon Musk –abans d’abandonar la companyia fa pocs mesos–, ha fundat una nova empresa per mirar de resoldre-ho. Heron Power vol fabricar transformadors d’estat sòlid, molt millors que els tradicionals per a regular els salts de voltatge de la producció de plaques solars i molins eòlics. Un altre ex-directiu de Tesla va fundar una companyia de reciclatge de bateries, Redwood Materials. I en el camp de reciclatge també hem tingut una notícia important: investigadors polonesos i singapuresos han desenvolupat una nova tècnica que permet de recuperar el 99,5% dels materials de les plaques solars.

La Xina, mentrestant, juga a una altra lliga: ha afegit 60 GW d’energia solar durant el primer trimestre del 2025. Al març, en un sol mes, va posar en funcionament 20 GW solars nous, el doble que el març del 2024. Què no podrà fer en el futur?

El 29 d’abril es compliran sis mesos de la riuada que va colpejar l’Horta Sud, mig any d’ençà que la vida de milers de persones va canviar completament. Als carrers les imatges són molt diferents de l’octubre, ja no hi ha fang que enfangui les sabates, ni els cotxes s’amunteguen, però la situació dins els habitatges és molt diferent.

Caminar per municipis com ara Paiporta implica trobar soroll d’obra. Cada carrer compta almenys amb un habitatge on els obrers treballen sense descans, per treure escombraries o per donar els últims retocs a la reforma de la casa. Continua essent impressionant d’observar l’altura fins on el fang va arribar i aquelles cases que no van poder resistir l’envestida del barranc i es van esfondrar. Les humitats, la manca de mà d’obra per a fer totes les reformes que se sol·liciten i l’encariment dels preus són alguns dels problemes que els veïns de l’Horta Sud encara han de fer front en les seves cases mig any més tard.

Si el fang ha desaparegut dels carrers, dins les cases i baixos comercials encara en queden moltes marques gairebé 182 dies després de la tragèdia. La llar, aquest lloc de seguretat, continua essent un espai que cerca de recuperar-se de la riuada, encara que potser sempre quedarà alguna empremta del fang.

Mig any després de la gota freda, el poble es troba immers en una reconstrucció que avança, però ho fa amb limitacions i de manera desigual. A Paiporta es poden trobar cases que llueixen com noves, com si res no hagués passat, mentre que unes altres encara presenten desperfectes o estan esfondrades. Aquest ritme desigual de reconstrucció es deu a la manca de professionals que puguin donar l’abast a la quantitat de demanda que hi ha per a reformar les cases. “Ací hi ha feina per a anys, tenim ja sol·licituds de reforma fins a finals de 2025 i en continuen arribant més”, afirma José Gimeno, un dels operaris que treballa a l’habitatge de María José. Aquesta manca de mà d’obra, unida a l’encariment dels preus, ha fet que moltes famílies hagin d’ajudar-se mútuament per a pagar aquestes reformes.

Hi ha coses de la festa del llibre que el públic sospita però no les coneix prou i els mitjans de referència no n’informen, sobre l’edició més i més industrial a la manera del turbocapitalisme i com s’expressa en la diada. Que enguany ha fet un pas de rosca més en aquest sentit. Haver escrit sobre l’evolució de l’agricultura contemporània m’ha donat una plantilla per observar i comprendre qualsevol altre comerç. La terra és la mare de tot, ho puc assegurar. El món del llibre és més i més com l’agricultura, que no n’hem de dir intensiva sinó industrial, per una producció agrícola al compàs, fora mida i sense respecte per res, del mercat de l’alimentació: adobs i pesticides químics tants com convinguin, la terra en producció constant, la pagesia sotmesa al ritme de Chaplin al profètic Temps moderns del 1936 i a les inclemències de la crisi climàtica provocada per tot plegat, també per l’agricultura industrial. Les paraules importen i emmascaren: no és intensiva, la cosa, és industrial. I això comporta un seguit de situacions i processos en diversos àmbits. 

Que la indústria editorial demana més i més exemplars de títols és un fet que la diada del llibre il·lustra de fa temps, no és cosa d’ara. Per als editors que no pertanyen a grans grups industrials, la competència ferotge d’aquesta sobreproducció industrial els obliga a pagar un munt pels magatzems on per força van a parar els seus fons editorials: l’espai és el bé més car avui, en habitatges i en magatzems. Però allò que ha fet un pas de rosca enguany és sobre les novetats: l’allau per a la diada ha estat de novetats només des del mes de gener. Més llibres previs als magatzems, doncs. Ni tan sols tants llibres publicats pel setembre, que es mantenen a llibreries perquè se segueixen venent (ho sé per experiència pròpia) i fins ara eren també llibres de Sant Jordi, no tenen cabuda en les parades de les grans llibreries, que atenen signatures de novetats en exclusiva d’autors de venda industrial, que en són un fotimer. Al pas de rosca s’han afegit enguany els mitjans i les seves recomanacions per a la diada. Només compten els del gener ençà.

És important, això? Diria que sí. Informa d’un fet clau: els fruits de l’escriptura són més i més caducs, duren ben poc en el mercat en les llibreries, si no són la fruita més apreciada per la moda de temporada. A la majoria dels autors que guanyen premis grossos i els autors de vendes impressionants també els collen, això no ho sé per experiència pròpia sinó per col·legues que s’hi troben: hi ha ben pocs premis grossos en català que no comportin un contracte que obliga l’escriptor a dues novel·les més en dos o tres anys com a molt, iguals a la novel·la premiada. Més informació sobre això no en tinc, a veure qui ens la proporciona. A les autores de novel·la romàntica, catalanes i valencianes, gairebé totes en espanyol, que congreguen les cues de signatures més llargues i fidels per Sant Jordi, puc imaginar que els respectius contractes editorials els demanen producció ininterrompuda.

És com a l’agricultura, insisteixo. Els arbres fruiters s’han d’arrencar cada vuit o nou anys, i no perquè estiguin exhausts a causa de la producció industrial sinó perquè el mercat ja demana un altre fruit, un altre arbre fruiter. Pregunto als de Saidí com és que ja no fan préssec de vinya i em diuen que és clar que no, ara el mercat vol préssecs plans, paraguayos. I els arbres s’arrenquen. Com s’arrenquen de les llibreries els llibres que no es venen seguit –un llibre s’ho juga tot en dos mesos– i la llibreria no pot fer altre perquè cada setmana li arriben caixes i caixes de llibres nous. Llibres industrials o no, atesa l’abundosa edició artesanal, gràcies a les tecnologies contemporànies de l’edició. Avui dues persones a casa poden fer una editorial, fins i tot una. O sigui que el cafarnaüm del llibre és d’envergadura.

En parlava aquest dimecres santjordià amb col·legues a l’espai de trobada que ens facilita l’editorial al migdia. Un altre pas de rosca, vaig dir, i un escriptor més jove –no en dic el nom perquè no sé si ell ho voldria i com que també col·labora als mitjans potser ho voldrà explicar ell mateix– s’hi va afegir. L’espai públic de la jornada està cada vegada més controlat, avaluava ell. Per la meva part li argumentava la sobreproducció industrial. Un altre col·lega, Eloy Fernández Porta, que de ben segur no li importarà que l’esmenti, informava que el dia anterior, el 22 d’abril, es va fer un Sant Jordi alternatiu, al Paral·lel: les editorials petites s’estan atipant del control de l’espai públic que deia el col·lega, i s’ho munten en altres llocs de la ciutat. “La vie est ailleurs”, la vida és en un altre lloc, ho va deixar escrit el poeta Rimbaud. Sabia que un santjordi més s’ho munta al passeig de Sant Joan. Parlo de Barcelona, potser en altres ciutats del país passa el mateix. Altres eixos són a la Sagrada Família, a Hostafrancs i més barris. Com és que cap mitjà d’una certa referència ha informat del santjordi previ al Paral·lel barceloní? 

Una ecologia del llibre és indispensable. La seva producció afecta els arbres i els boscos, d’on surt la pasta del paper, igual que la producció agrícola industrial du a la malvestat del planeta i dels aliments. Les consideracions romanticoides habituals cada any per Sant Jordi sobre la importància del llibre per a l’idioma i la cultura, arriba un punt que només són efluvis de la hipocresia convençuda dels seus drets que ho aplana tot. Quin cansament. Una persistència sanitosa de la Diada del Llibre i de la Rosa –la producció de roses deu ser igual d’extremada, no deixen de formar part dels conreus de la terra– dependrà, depèn, del decreixement de la seva indústria abassegadora, a través del retorn a la manera tradicional de l’agricultura: respecte pel descans de la terra, el guaret i la saó. O potser no. Potser ens hi resignem, com a tantes arbitrarietats destructives d’aquesta Era de la Resignació. Per a nosaltres va el pollastre, autors i lectors.