El nom d’Isabel Díaz Ayuso fa dies que és al centre de la polèmica amb motiu de la conferència de presidents, on va menysprear els discursos en èuscar i català d’Imanol Pradales i Salvador Illa. L’espectacle tampoc no va agradar gaire a les files del PP. Uns quants dirigents van criticar amb la boca petita les ànsies d’atenció de la presidenta madrilenya. “Aixecar-se de la sala en una conferència de presidents és voler tenir un protagonisme que no li correspon”, van dir.

Una excusa madrilenya I Anàlisi d’Ot Bou

Ara, l’esmena principal al xou de divendres se la va fer Ayuso mateix en un piulet d’ara fa més d’una dècada. En un acte del PP a La Granja (Segovia) per reivindicar la constitució espanyola, va publicar un missatge a Twitter –amb l’etiqueta “#España”– vantant-se dels discursos en català i gallec.

Acto por la Constitución de @PPopular. Discursos en catalán, gallego, valenciano, mallorquín, castellano… #España pic.twitter.com/oVBLCIX9qh

— Isabel Díaz Ayuso (@IdiazAyuso) December 13, 2014

Evidentment, tractant-se d’Ayuso, no tot va ser encertat. La presidenta madrilenya també va atemptar contra la unitat de la llengua, tot diferenciant el català del valencià i el mallorquí.

La selecció portuguesa es va imposar als penals contra l’equip espanyol en la final de la Lliga de Nacions de futbol. Ara, una de les notícies de la nit va ser a la grada i no pas a la gespa de l’estadi de Munic: la retransmissió de televisió va mostrar unes quantes vegades un grup de joves afeccionats espanyols amb la bandera franquista.

Una bandera franquista en la grada de la afición de España hoy en la final de la Nations League en Múnich. En Alemania la apología fascista está perseguida con penas de prisión. Aquí su careto. pic.twitter.com/54A2rqB7Ht

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) June 8, 2025

A la tanda de penals, després del gol de Mikel Merino, la retransmissió va tornar a enfocar el grup. “Aquesta bandera no val, feliçment”, va dir Juan Carlos Rivero, el comentarista de TVE.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Excursió de cinc dies per la Manxa - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

L’exèrcit israelià ha abordat el Madleen, un vaixell de la Flotilla de la Llibertat que volia trencar el blocatge marítim imposat per Israel a Gaza el 2007 per fer-hi arribar ajuda humanitària. Segons que ha informat la coalició, poc abans s’havia perdut la connexió amb l’embarcació després d’un atac amb dron. Més tard han denunciat: “Els voluntaris han estat segrestats per les forces israelianes.”

"My name is Greta Thunberg and I am from Sweden. If you see this video, we have been intercepted and kidnapped in international waters by the Israeli occupational forces, or forces that support Israel." pic.twitter.com/Ku7QILHpfd

— Prem Thakker (@prem_thakker) June 9, 2025

L’incident ha passat cap a les dues de la matinada (hora catalana), segons que ha explicat la relatora especial de l’ONU per als territoris palestins ocupats, Francesca Albanese, que ha detallat que una llanxa militar s’havia acostat al vaixell i que no hi havia cap ferit.

All the passengers of the ‘selfie yacht’ are safe and unharmed. They were provided with sandwiches and water. The show is over. pic.twitter.com/tLZZYcspJO

— Israel Foreign Ministry (@IsraelMFA) June 9, 2025

“He sentit com parlaven els soldats mentre el capità del Madleen em telefonava. He perdut la comunicació perquè m’ha dit que s’hi acostava una altra llanxa”, ha explicat.

Poc abans, la Flotilla de la Llibertat havia alertat que uns quants drons havien envoltat el vaixell i l’havien ruixat amb una substància blanca irritant, mentre es blocaven les comunicacions i se sentien “sons inquietants” per ràdio.

Una passatgera del Madleen, l’eurodiputada franco-palestina Rima Hassan, ha confirmat a la xarxa X que un dron havia llançat un líquid blanc sobre l’embarcació. Alhora, ha fet una crida a la mobilització: “Un dron sobre nosaltres! Reuniu-vos a la República!”, en referència a la plaça parisenca.

L’exèrcit israelià ha confirmat que havia ordenat a la flotilla de canviar de rumb per acostar-se a una zona marítima restringida. El Ministeri d’Afers Estrangers d’Israel ha dit que la zona costanera de Gaza era tancada a la navegació per un “blocatge naval legal” i que remolcava el vaixell a un port israelià on els passatgers i la tripulació serien expulsats als països d’origen.

En un vídeo difós pel ministeri, una militar israeliana ha assegurat que, si es vol fer arribar ajuda humanitària a Gaza, s’ha de fer pel port d’Ashdod i “mitjançant els canals establerts”. A més, el ministeri ha emès un comunicat extens en què diu que l’acció del Madleen és “una operació mediàtica amb menys ajuda que un sol camió” i que Israel lliura ajuda “de manera regular i eficaç”.

El ministre de Defensa israelià, Israel Katz, ha ordenat a l’exèrcit d’actuar perquè la flotilla no arribés a Gaza i ha dit que calia prendre “les mesures necessàries”. I ha remarcat: “Israel actuarà contra qualsevol intent de trencar el blocatge o d’ajudar organitzacions terroristes, per terra, mar o aire.”

La Flotilla de la Llibertat defensa el dret internacional mitjançant la desobediència civil i l’acció no violenta, i ja ha intentat en més d’una ocasió de fer arribar subministraments a la població de Gaza d’ençà que va començar-hi el blocatge israelià, el 2007.

La situació política als Estats Units s’ha agreujat molt arran del desplegament de la Guàrdia Nacional de Califòrnia a Los Angeles, ordenada pel president Donald Trump per contenir les protestes contra la deportació d’immigrants.

Aquest desplegament s’ha fet sense el consentiment del governador de Califòrnia, Gavin Newsom, que n’ha reclamat la retirada immediata. La Guàrdia Nacional és una força militar sota el comandament dels governadors dels estats, i per tant, qualsevol desplegament l’haurien d’avalar. En aquest cas, la Casa Blanca no l’ha sol·licitat, i Newsom ha denunciat que la decisió és “il·legal i molt perillosa”.

La reacció dels governadors demòcrates ha estat contundent. En un comunicat conjunt, han condemnat l’actuació de Trump i han assegurat que vulnerava la sobirania dels estats. Han dit que era una maniobra d’inèdita i han exigit a Trump que rectifiqués.

Tradicionalment, les guàrdies nacionals s’han desplegat per gestionar situacions de tensió o ajudar en emergències, però sempre d’acord amb els governs estatals. El desplegament unilateral ordenat per Trump trenca aquest precedent.

Ahir el president va amenaçar de respondre amb força fins i tot a les accions no violentes dels manifestants, i va dir que volia tenir tropes “a tot arreu”. Encara no ha invocat formalment la llei d’insurrecció, que permetria de desplegar l’exèrcit federal per sufocar revoltes, però ha admès que segueix la situació de prop per decidir si ho fa.

Segons el Comandament Nord dels Estats Units, ja han arribat a la ciutat uns 300 membres dels 2.000 de la Guàrdia Nacional que el president ha mobilitzat per protegir propietats i personal federal. A més, uns 500 marines de la base de Twentynine Palms són es preparen per actuar si es dóna l’ordre.

La Posse Comitatus Act, vigent del 1878 ençà, prohibeix que l’exèrcit federal faci funcions de policia dins els Estats Units, llevat que el congrés ho autoritzi expressament o que el president invoqui la llei d’insurrecció. El desplegament de marines sense aquestes condicions seria inconstitucional i podria desencadenar una crisi política de primer ordre.

La selecció portuguesa de futbol ha guanyat la Lliga de Nacions de la UEFA derrotant la selecció espanyola a la tanda de penals. El partit havia acabat amb un empat a dos, que no s’ha desfet tampoc a la pròrroga.

L’entrenador, Robert Martínez (Balaguer, Noguera, 1973) s’ha mostrat orgullós per haver guanyat la Lliga de les Nacions, el segon títol de la seva carrera. Ha destacat la responsabilitat que implica ser el seleccionador de Portugal i ha afegit que se sentia orgullós dels jugadors.

“Avui ha estat un partit de futbol, però hi hem posat tots els valors del poble portuguès: resiliència, lluita i creure-hi. Ha estat un partit per a sentir-se molt orgullós i és una satisfacció poder donar la copa als nostres afeccionats”, ha dit en declaracions a la televisió portuguesa.

Martínez ha dit que Portugal havia fet tot allò que ell volia, tot i que ha recordat que Espanya havia començat millor, però que a la segona part la selecció portuguesa ha sabut igualar el joc: “L’objectiu era provar de fer això que hem fet, perquè marcar dos gols contra Espanya és important, i defensar com ho hem fet també era important.”

En la conferència de premsa Martínez, que ha parlat en portuguès, anglès i espanyol, ha dit també uns mots en català per a tenir un record per al seu pare. L’organització li ha dit que no hi havia traducció preparada del català i li ha demanat de no fer-lo servir.

El partit, disputat a Munic, ha tingut un episodi tràgic quan ha mort un afeccionat, que ha caigut d’una grada de l’Allianz Arena. Els fets han passat durant la pròrroga del partit, quan l’afeccionat ha caigut del segon pis al primer. Ha estat atès in situ pels serveis mèdics, però no ha pogut superar les ferides causades per l’impacte i ha acabat morint. Encara no se’n sap la nacionalitat.

Entrevistem el músic i cantant Alfred Garcia (el Prat de Llobregat, Baix Llobregat, 1997) ara que publica el seu tercer disc, T’estimo es te quiero. És un àlbum en què s’expressa majoritàriament en català, i en què ha tornat a les seves arrels familiars: la rumba catalana, un gènere que, fins ara, havia causat cert vertigen al músic perquè els seus oncles Pepe i Toni n’havien estat grans exponents. Però ara –i després d’un temps allunyat dels escenaris per a centrar-se de ple en la creació de noves cançons i fer un treball emocional profund–, ha aconseguit d’agafar més confiança en si mateix i llançar-s’hi. Sembla que se n’ha sortit, perquè la cançó estrella del disc, “Els teus ulls”, que va engegar aquesta nova època rumbera, va ser la número 1 de les ràdios del país durant sis mesos consecutius i ja acumula més de 8 milions de reproduccions a Spotify i 2 milions a YouTube.

Ens trobem amb Garcia a la part alta de Barcelona per parlar de rumba catalana, de les seves arrels familiars, de la seva ciutat natal i d’anar una mica contra corrent, malgrat ser un artista molt popular, especialment pel seu pas per Operación Triunfo, programa que el va donar a conèixer al gran públic.

—Qui era l’oncle Pepe?
—És un dels germans del meu pare. És el que em va fer conèixer la música amb la seva guitarra flamenca. Va ser un dels integrants de Rumba Brava juntament amb el meu altre oncle Toni. Eren una banda dels setanta i vuitanta del que es deia àcid-rumba.

—Àcid-rumba?
—Sí, mesclava el rock & roll amb la rumba catalana. Música una mica psicodèlica… Bé, tot plegat m’ha dut a fer-li aquest homenatge al meu oncle Pepe, perquè a part de la guitarra flamenca, també va ensenyar-me gran part del folklore llatinoamericà: les ranxeres –el meu pare n’era un gran cantador!– o la salsa, però també en Tomeu Penya, per exemple. I l’Emilio, el fill d’en Pepe, va ser la primera persona que va ensenyar-me el primer disc de Nirvana, de Queen, de Jeff Buckley… Qui m’ha ensenyat la música d’ençà que sóc petit ha sigut la meva família.

—Què en recordeu d’aquells moments amb l’oncle tocant la guitarra flamenca?
—Com que els meus pares treballaven, sempre era a casa seva. Em cuidava la tia Cinta. Quan el meu oncle arribava a casa, es posava a tocar la guitarra flamenca i el caixó i a cantar temes d’en Peret o del seu propi grup. Era com si cada tarda féssim una jam session. El meu oncle ha sigut un guitarrista increïble, tant de rumba com de rock & roll.

—De què treballaven, els vostres pares?
—No s’han dedicat mai a la música. El meu pare ha sigut doblador i actor de cinema independent en l’àmbit català. Ha protagonitzat algunes pel·lícules de l’estimat Fermín Marimón, que va morir fa menys d’un any. I la meva mare… sempre ha cantat molt bé. És una persona molt culta que li encanta l’òpera. És abonada al Liceu!

—Amb el procés de creació d’aquest disc heu tornat en aquell Alfred petit arrelat a la rumba? És una carta de presentació del món d’on veniu?
—Sí. El meu segon disc [1997] va ser una mena de pont entre qui sóc ara i el que tothom va conèixer a Operación Triunfo [OT]. Per mi, no sóc una persona diferent, sóc una persona que ha madurat, que ha trobat les seves arrels. “Els teus ulls” va ser el detonant que aquest darrer disc agafés el camí que ha agafat.

—Per què creieu que ha arribat ara, aquest camí cap a la rumba, i no abans?
—Perquè m’he desfet de temors que tenia dins meu, com ara no estar a l’altura del que els meus oncles havien estat dins el món de la rumba. El meu oncle Pepe, com t’he dit, era un gran músic, però és que el meu altre oncle, en Toni, va ser representant d’en Peret, d’en Moncho, d’en Juanito Macandé, de la Maite Martín… De grans referents del món de la rumba i del flamenc. I, és clar, sempre he tingut una mica de pressió. No m’hauria imaginat mai que m’aproximaria al món de la música llatina i, en canvi, ha vingut d’una manera natural. He guanyat la confiança que no tenia abans.

—Fa uns quants mesos vaig entrevistar a Sicus Carbonell de Sabor de Gràcia i em comentava que, en general, la rumba catalana s’ha menystingut. També ho creieu?
—Crec que la rumba catalana s’ha tractat com una música de segona durant molt de temps quan, en realitat, és un gènere que té una riquesa i una sensibilitat que no tenen uns altres. Reivindico la rumba com una font de festivitat, però també de sensibilitat. La rumba també es pot cantar amb tristesa com ho feia en Peret amb “El mig amic”.

Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia): “La rumba catalana s’ha considerat un gènere menor”

—Li teniu més respecte que a uns altres gèneres musicals?
—Tinc respecte per la música en general. És el meu màxim canal d’expressió.

—I com és que heu necessitat complementar el disc amb un documentari a Filmin sobre la rumba catalana?
—Fer rumba no és intentar de fer un ventilador [tècnica de guitarra que defineix la rumba catalana] en una festa major. És molt més. Per mi és també parlar de la meva família, parlar d’en Peret, d’en Pescaílla, de Sabor de Gràcia, de Txarango i de músics que han fet gran un gènere que, a priori, semblava molt petit. Necessitava explicar que la meva família ve d’aquí, que no m’apunto a cap mena de festa on no m’han convidat, perquè forma part de mi, de les meves arrels.

—Us feia por que us acusessin d’una mena d’apropiació cultural, potser?
—No. Primer de tot perquè no hi crec, en l’apropiació cultural. És a dir, tots estem mesclats. Per mi, les races, els gèneres… Són una mescla de moltes coses. La rumba catalana és una mescla de tants gèneres! Del flamenc a la salsa. I, segon, perquè jo tinc una legitimitat familiar i d’arrels dins la rumba catalana. Ara, sí que cal valorar què és la rumba catalana, quins són els seus fundadors i quins n’han estat els grans exponents, com Sabor de Gràcia, l’Albert Pla, Las Migas o la Lolita, que també surten al documental. Com diu en Sicus Carbonell, potser jo he fet més la rumba del segle XXI en el sentit que he afegit més elements com l’afro, el dancehall, uns altres subgèneres del flamenc…

—Teníeu clar que si fèieu rumba la faríeu en català?
—Sí. La rumba catalana, tot i que no sempre ha de ser cantada en català, té una sonoritat molt especial quan se’n canta. Té una sensibilitat i una dolçor que no té si la cantes en castellà o en qualsevol altre idioma.

—En una entrevista recent vau dir: “Es fa molta música en català, però molt poca música catalana.” Què volíeu dir, exactament?
—Estem en un moment en què, en l’escena més comercial en català, les produccions sonen més americanes que no pas catalanes. I a mi sempre m’ha agradat escoltar música catalana tot i que no sigui cantada en català.

—Podríeu desenvolupar-ho una mica més?
—Per exemple, quan sents una introducció d’una cançó d’en Serrat, saps que aquell teclat i aquells arranjaments són d’en Kitflus [Josep Mas Portet] o d’en Joan Albert Amargós, i que el baix fretless és d’en Carles Benavent. Tots són músics catalans, i tot són acords que et submergeixen en una producció catalana. Amb en Peret passa el mateix: el ventilador és català, és d’aquest país. Per això dic que aquest disc ha servit per a reivindicar el so català, no només la llengua catalana. Més enllà de cantar en català, volia que sonés català. Per això he treballat amb productors i músics catalans com en Pau Figueres, per exemple.

—Per tant, té més a veure amb qui hi ha darrere la música més que no pas una sonoritat o una definició concreta, no?
—Concretar seria limitar, i limitar no té res a veure amb la música. No vull sonar carca, però el que és clàssic i tradicional té molt de revolucionari.

—Tituleu el disc T’estimo es te quiero. Va adreçat a algú castellanoparlant?
—Sí.

—Estimeu en català?
—Estimo en català i m’enamoro en català. Això surt d’una conversa: la primera vegada que vaig dir “t’estimo” a una persona, em va preguntar què volia dir. Vaig respondre-li: “T’estimo és te quiero.” Al principi es pensava que era una paraula japonesa! Arran d’això vaig pensar que estimo en català. Fins i tot somio que parlo català amb persones amb qui normalment parlo castellà. No ho sé, suposo que té a veure amb com t’han estimat.

—Sou dels qui ensenyeu català a la parella si no el parla?
—Sí, sóc d’aquests pesats.

—Sou un músic de xifres: 5 discs d’or, 5 més de platí, “Els teus ulls” va ser número 1 a les ràdios del país durant 6 mesos consecutius… Així i tot, no heu donat mai importància a aquestes coses. Per què?
—Perquè a mi m’interessa emocionar, i només recordes el que t’emociona.

—És difícil aconseguir-ho.
—És el que m’interessa. Visc molt tranquil. No em deixo enlluernar ni per les xifres ni pels focus. Mai m’he deixat enganyar per això. La veritat s’explica sola, les mentides necessiten subvencions del govern.

—Què voleu dir?
—Doncs que el que t’emociona és l’únic que recordes. Tota la resta és fum.

—A vegades us heu reivindicat com un artista que va contra corrent, però sou un artista de masses, us escola molta gent. Com viviu aquesta dualitat?
—Per mi no n’hi ha cap, de dualitat. He tingut molt bons mestres, des d’Albert Pla fins a Pau Donés. Persones que viuen al marge del que s’espera d’ells, que fan cançons i espectacles i ho fan amb la màxima qualitat i sensibilitat que poden. Jo intento fer el mateix. Tant de bo algun dia arribi on han arribat ells.

—Parleu d’Albert Pla i Pau Donés… Dins la indústria, sempre us heu relacionat amb gent molt més gran que vós. Com és?
—Perquè són més savis que jo i puc aprendre’n més, bàsicament.

—I no us relacioneu amb gent de la vostra generació?
—No. Em sembla que l’artista més jove amb qui em relaciono assíduament és en Xarim Aresté.

—Per què? No us interessen?
—No, no m’interessa gaire… Vull dir, visc al Prat de Llobregat en uns terrenys al costat d’una plantació de carxofes, no m’interessa si a la Diagonal han obert un bar que està de moda i hi va tothom. És que potser no vull anar on va tothom, saps? Potser prefereixo perdre’m pel bosc i caminar durant dos dies. M’he criat amb persones molt més grans…

—Sou el més petit de la família?
—Sí, sóc el més petit d’una família molt gran: el meu pare són vuit germans i la meva mare, tres.

—I vós? No teniu germans?
—No, sóc fill únic. És clar, a part d’haver-me criat sol, m’he criat amb gent molt gran, vull dir que faig plans de senyor! [Riu.]

—Us fa més aviat mandra l’ambient “modern” de Barcelona?
—No en tinc ni idea perquè no sé ni què és… Sóc una persona més aviat tradicional.

—Això de no fer gaire cabal d’allò que us diuen us ha permès d’estar quatre anys sense treure disc?
—No funcionaria si ho fes d’una altra manera. Necessito el meu temps per a poder transmetre el que vull. Al final, per a escriure, has de viure. I jo, lluny de ser un cantautor, sóc un autor que canta.

—Quina diferència hi ha?
—Doncs que un cantautor principalment canta les cançons que compon, i jo més aviat componc i potser, després, les canto. Visc per a compondre, perquè m’agrada destil·lar la vida a través dels versos i les cançons. Cantar-les em fa una mica menys d’il·lusió.

—Ara ja fa uns quants mesos que heu tornat a fer concerts, però vau estar molt de temps sense fer-ne. Què us dóna, l’escenari?
—Durant molt de temps m’aportava més coses negatives que positives, per això vaig estar més de dos anys sense trepitjar un escenari. De fet, el segon disc no el vaig girar. Suposo que va ser perquè les primeres gires van ser molt bèsties, i em vaig poder permetre passar un parell d’anys sense tocar en directe. El projecte d’ara m’ha fet molta il·lusió mostrar-lo tal com l’he mostrat, perquè vaig amb dos guitarristes flamencs, dues cantaoras i un baix fretless, com feia abans en Joan Manuel Serrat o l’Albert Pla. Bàsicament, he tornat als escenaris perquè em feia il·lusió.

—Quan parleu de coses negatives, a quines us referiu, exactament?
—Bé, és que d’ençà del 2017 que no parava. Vaig fer Operación Triunfo, Eurovisió, vaig fer dues rondes d’estadis amb OT de més de cinquanta concerts, vaig fer dues rondes en solitari de més de seixanta concerts, vam fer la ronda d’Eurovisió per tot Europa, vaig fer el disc, la reedició del disc, el segon disc, després Tu cara me suena… Necessitava una pausa i viure tranquil·lament per, en acabat, poder fer cançons, que és el que realment m’agrada. Fer-les girar és una conseqüència que jo les faci, per això insisteixo a dir que sóc un autor que canta.

—És contradictori fer un disc i no fer-ne ronda?
—El millor disc dels Beatles no van fer-ne gira. No hi ha una regla escrita de com s’han de fer les coses.

—Quines conseqüències pot tenir, però? Perquè els concerts serveixen sobretot per a finançar-vos, no?
—Sí, però si t’ho pots permetre…

—Us agrada més tocar en concerts tot sol o en festivals?
—En festivals ben cuidats i en concerts ben cuidats.

—Heu explicat que viviu al Prat de Llobregat. Hi feu gaire vida?
—És que faig vida a diversos llocs a la vegada, quan no sóc a un lloc sóc en un altre. He tingut la sort de néixer i criar-me al Prat, al costat d’uns espais naturals increïbles, entre el riu i la platja, entre flamencs i llúdrigues… És un regal, poder viure-hi. És un poble compromès amb el medi i amb la sostenibilitat. Tenim el Centre de Recuperació d’Animals Marins, tenim equipaments culturals increïbles com el Teatre de l’Artesà, la Capsa, el Teatre Modern… N’estic enamorat, del meu poble.

—Què en penseu, de l’ampliació de l’aeroport?
—És un tema espinós. A ningú li agrada que li destrossin el poble on ha viscut tota la vida. Crec que l’ampliació de l’aeroport es podria dur a terme d’una manera que no envaís els espais naturals del poble, i també crec que no té sentit.

—Per què?
—Perquè l’aeroport del Prat és un dels aeroports amb més flux de passatgers l’any, i justament a Catalunya tenim més d’un aeroport, com el de Girona, per exemple. Podríem fixar-nos en el model de Londres, on se’n fan servir uns quants per a rebre els passatgers. No estic en contra del turisme, però s’han de fer les coses amb cap. I em sembla que els que decideixen sobre l’ampliació de l’aeroport no viuen al Prat… Jo em comprometo a fer-los una visita guiada pels espais naturals i per tot el poble perquè vegin la riquesa mediambiental i la humanitat que hi ha. Quan el delta s’omple de persones passejant, per exemple, és meravellós. Hem cuidat molt el Prat perquè ara se’n faci una gran destrossa… No val la pena. Hi ha més opcions. Ara, lluny de voler crear polèmica, hauríem de construir pel bé de tothom.

—Per acabar: us han dit res sobre una nova temporada d’Eufòria el curs que ve? Us hi tornarem a veure de membre del jurat?
—No en sé res…

—Tenint en compte que heu participat en molts programes de televisió, amb què heu guanyat més diners: amb la televisió o amb la música?
—Ostres, no en tinc ni idea! No ho he mirat mai, la veritat…

“Oportunitat només per a inversors”: 44.400 euros, 59 metres quadrats, a Palma. “Presentam una oportunitat única”: 50.000 euros, 54 metres quadrats, al mateix barri de Palma. “Oportunitat d’inversió”: 160.000 euros, 70 metres quadrats. Solament són tres exemples de la trentena de pisos que es promocionen a Palma a Idealista, un dels portals immobiliaris més actius d’internet, amb un denominador comú: són ocupats.

No és un fet aïllat: en totes les Illes n’hi ha 52. També es promocionen a més ciutats del país. A Barcelona, ara mateix, n’hi ha 293 i, a València, 75. La gran majoria segueix un mateix esquema: lletra majúscula amb les paraules “oportunitat” i “inversors”. Gairebé tots, amb un preu molt per sota del de mercat. L’objectiu és clar: desfer-se de l’habitatge per vendre’l a algú que pugui especular-hi. De fet, alguns anunciats no se n’amaguen, com el cas d’Inmogestión España, que es defineix com a “empresa especialitzada en actius bancaris i fons d’inversió”; o Solvia, que va ser la divisió immobiliària del Banc Sabadell per a gestionar i comercialitzar els actius adjudicats després de la crisi de financera i que es va vendre a un fons d’inversió suec (Intrum AB).

Ho explica Àngela Pons, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Mallorca, que va més enllà i diu que a l’illa, sobretot, qui fa aquesta pràctica són immobiliàries: “Hi ha un testaferro que compra l’habitatge i, després, el ‘ven’ al fons voltor o a les immobiliàries.” Pons ens atén mentre prepara les pancartes per a la manifestació de 15 de juny contra la turistificació, que també ha malmès de ple l’accés a un habitatge digne a les Illes. “És la picaresca que tenen. I és legal fer-ho. Feim lleis perquè protegeixin les persones vulnerables, però, per un altre costat, ens trobam això. O que acabaments de contracte es tornin desnonaments legals. És molt injust, s’hauria de denunciar”, diu.

La qüestió principal és que si ets un gran tenidor, has d’oferir un lloguer social a la persona que l’ocupa il·legalment abans de poder executar el desnonament si és vulnerable. Si no ets gran tenidor, no. Per tant, aquestes persones amb menys de deu pisos s’encarreguen d’engegar els tràmits per al desnonament. En alguns casos els retornen als fons i immobiliàries i, en uns altres, són petits inversors que decideixen especular amb aquests preus.

“La majoria de compra-vendes són per a inversió”

“Hi ha un seguit de fons que s’especialitzen a comprar i fer fora gent per després vendre i, així, obtenir una plusvàlua. Uns altres, simplement en volen comprar molts d’ocupats perquè el preu és molt baix i també guanyar petits marges”, diu Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres. “Una família, si vol un pis per a viure-hi, no el comprarà ocupat. La majoria de compra-vendes són per a inversió, com els casos de nua propietat”, subratlla. En aquests casos, els propietaris acostumen a ser gent gran que manté l’usdefruit i pot viure a la propietat fins que es mor, però que l’ha venuda a un preu inferior del de mercat.

“El 58% de les compres es fan sense hipoteca. És a dir, són inversors. I només un 14% de les hipoteques són per a un primer habitatge”, diu. Explica que més de la meitat són per a invertir i, la resta, per a una segona residència o intercanvi d’habitatge. Per tant, és una demanda real o és una demanda inflada per inversors? Arcarazo s’ho demana i respon: “És una demanda fictícia, la majoria de compradors són els que tenen interessos totalment oposats a garantir el dret de l’habitatge perquè ells només volen lucrar-se cada vegada més amb l’immoble.” En aquest punt, Arcarazo proposa que s’activin mecanismes com a Amsterdam: tan sols pots comprar si hi viuràs els quatre anys vinents o si ets un promotor que et compromets a fer preus assequibles.

Cerca especialitzada

De fet, mitjançant els filtres Idealista et permet de cercar pisos en aquestes condicions. No es poden visitar, no són hipotecables i les fotografies són fetes totes des de fora. Malgrat que hi ha més facilitats per a poder executar el desnonament, si no ets gran tenidor, l’única persona que té poder per decidir si el període serà més llarg o més curt serà el jutge. Cal recordar que es va aprovar una llei al congrés espanyol per a facilitar els desnonaments –i que no preveu els casos de vulnerabilitat–, però que també es va prorrogar el decret que protegeix els vulnerables.

Miquel Duran, portaveu del Sindicat de l’Habitatge de Palma, conta que han vist aquestes pràctiques en la majoria dels darrers casos que han tractat en les assemblees setmanals. “Els surt més a compte vendre la casa a un preu menor”, diu, i ens explica el cas de na Pilar, una dona que feia dotze anys que vivia en un pis, propietat d’un banc, després d’un fons voltor i, finalment, d’una immobiliària. Ella demanava que li fessin un contracte, un lloguer social que es pogués permetre. De fet, va anar estalviant i, fins i tot, es va oferir a comprar el pis. Quan ho tenia tot a punt, el mateix dia, sense avisar, la van avisar que l’havien venut a un “petit inversor”. Aquest la va denunciar i va començar el desnonament. La van fer fora.

El drama dels desnonaments: “És un assetjament continu, és com tenir un càncer”

Un dels altres entrebancs amb què s’han trobat les entitats és que hi ha casos en què hi ha un lloguer social i, quan és a punt d’expirar, no els ofereixen el dret que tenen de tempteig i retracte. “Cada vegada és més explícit i descarat. La propietat privada va per davant del dret a un habitatge digne. La llei continua estant de part seva, per molt que sigui una aberració fer desnonaments amb famílies amb menors a càrrec. Aquí pots tenir una situació més o manco estable, però demà et podria passar a tu. Aquest desgavell com més va és pitjor”, sentencia Duran.

La majoria dels pisos ocupats que s’ofereixen en venda són als barris més humils, per exemple, Son Gotleu, la Soledat i el Camp Redó, a Palma. De tota manera, no tots tenen preus més econòmics: a Son Sardina s’ofereix un xalet per 699.000 euros.

Hi ha un consens generalitzat a dir que si hi ha un intel·lectual que es pot considerar a l’origen de l’independentisme modern és Joan Fuster. Evidentment, Fuster, que va haver de viure tota la dictadura franquista, no s’expressà –perquè no podia ni pensar-hi en aquell ambient– de la manera que ho fem els independentistes d’avui. Però el seu pensament, la seua manera d’explicar-nos com a poble és tan unilateralista que estableix les bases ideològiques de l’independentisme modern.

Això ve a tomb de la lectura aquests dies del volum XXI de la correspondència fusteriana, editat al desembre per 3 i 4. El llibre, preparat per Joan Pons Alzina, és dedicat a la relació epistolar de Fuster amb els historiadors, un tema que, personalment, m’interessa molt. Com els volums anteriors –i com totes les sèries de correspondències personals que es publiquen al món–, és una barreja de coses molt diferents, algunes de molt anecdòtiques i algunes que són autèntiques perles amagades.

En aquest cas, la perla és un text que el curador del volum creu que es pot atribuir a Joan Fuster –no va signat, però efectivament l’estil és clarament fusterià. El paper el van trobar acompanyant una carta de Rafael Aracil Martí en què aquest demana a Fuster que l’ajude per a poder fer, amb una “orientació radical”, un curs sobre nacionalismes als seus alumnes espanyols. Amb molt bon criteri, el text és publicat com un apèndix, de manera que ens ofereix una ullada molt interessant sobre com encarava Fuster un tema que, per les circumstàncies polítiques del moment (1967), poc que podia tocar en públic.

Tot i l’esquematisme del text –de fet, és això que avui en diríem un PowerPoint–, Fuster les deixa caure constantment: la lluita contra els idiomes locals és el baròmetre de la campanya desnacionalitzadora de l’estat; el nacionalisme espanyol és literalment identificat amb els partits i tendències de la dreta; els castellanoparlants mereixen respecte, però no poden perdre de vista que l’idioma perseguit no és el seu; i, molt especialment, una frase preclara i contundent (recordem que ho escriu el 1967): “La descentralització administrativa no arregla res: el problema és polític.”

Tanmateix, a mi m’ha cridat especialment l’atenció i m’ha fet pensar molt el final del text. Perquè Joan Fuster hi escriu “Possibilitats de solució: federalisme i autonomisme. La persistència de l’estat espanyol. L’eventualitat del separatisme“.

Fuster, com és ben sabut, triava sempre molt bé les paraules, i aquesta definició del separatisme –de l’independentisme, que diríem avui– com una “eventualitat” em crida poderosament l’atenció. Car podem interpretar que veu que la solució és el federalisme i l’autonomisme, i que en tot cas tan sols considera com una hipòtesi llunyana la possibilitat –eventualitat és un mot precís que allarga i estira més enllà en el temps qualsevol possibilitat– de la independència. M’ha semblat una lectura remarcable en aquests moments de desencís i de tanta amargor i toxicitat dins l’independentisme.

I ho dic reconeixent la dinàmica autodestructiva que s’ha instal·lat tan fortament en sectors significatius del moviment independentista contemporani. I el fet que si hi ha res que caracteritze el moment actual és l’oblit deliberat i suïcida del camí recorregut i la magnificació dels entrebancs que encara resten per superar. Amb les conseqüències desmobilitzadores que tan sols pot comportar una posició com aquesta. L’amarga prudència fusteriana contrasta tan notablement amb la desesperació d’aquests temps en què fa la impressió que menystenim sistemàticament tot allò que hem fet! És com si entre el 1967 i avui no hagués canviat res. Com si la independència fos avui tan eventual com ho era aleshores. I cal dir en veu alta que això no és just, ni és cert.

No és just perquè entre aquell 1967 de Fuster i el nostre present han succeït fenòmens absolutament inèdits en la història política catalana. Hem despatxat per sempre més la idea que l’autonomia o el federalisme puguen resoldre res. Hem tingut un president de la Generalitat que va proclamar la independència davant el parlament i hem vist la majoria de cambra votar a favor de la constitució d’una república pròpia. Hem assistit a mobilitzacions multitudinàries sostingudes durant una dècada sencera. Hem forçat la internacionalització del conflicte com mai. Hem obligat la societat espanyola a tancar-se en ella mateixa i exasperar-se en un còctel explosiu i autodestructiu. Hem esquivat la repressió fent aparèixer urnes o presidents quan hem volgut i on hem volgut. I hem construït un consens social molt sòlid entorn de la necessitat de la independència –al Principat, però també en sectors minoritaris però essencials de la resta del país. I res d’això no era ni tan sols imaginable en temps de Fuster, quan l’“eventualitat” del separatisme semblava, efectivament, una hipòtesi pròxima a la utopia. Aquella independència, que per a Fuster era una eventualitat remota, ha esdevingut per primera vegada en la nostra història una possibilitat real i tangible i la nostra societat fa la sensació que, en compte de valorar-ho, tan sols ho sap viure amb amargor.

Fernand Braudel, un altre mestre molt estimat per Fuster, ens va ensenyar que una conseqüència no desitjada dels grans esdeveniments era sovint que ens enlluernaven i ens impedien de veure les transformacions profundes que amaguen. I advertia que la incapacitat de reconèixer els assoliments propis sempre origina una espiral de desmoralització que pot ser letal. Efectivament: quan un moviment social renuncia a valorar els avenços i es concentra exclusivament en les seues limitacions, entra sempre en una fase de decadència.

Per tant, mesurar la justa consciència històrica d’això que hem fet, la consciència d’això que els catalans hem fet amb la història, no és, avui, solament un exercici intel·lectual important, sinó, tal com estan les coses, una necessitat política. Reconèixer i celebrar que hem recorregut un camí sense precedents, que hem estat capaços de convertir l’“eventualitat” fusteriana en una possibilitat real és fonamental per a mantenir viva i fer créixer aquesta increïble i meravellosa energia transformadora que ha caracteritzat el catalanisme independentista del segle XXI. I, sí, ves per on, resulta que tants anys després de mort, llegir Fuster aclareix i il·lumina el camí.

 

PS1. Avui fa un any que Toni Comín va ser reelegit eurodiputat gràcies al vot de 443.275 ciutadans, però encara no ha pogut prendre possessió de l’escó que és seu. Arnau Lleonart repassa en aquest reportatge l’odissea d’aquest any i explica què es pot esperar dels temps vinents.

PS2. Carolin Emcke és una autora i pensadora molt respectada a Alemanya, que ha publicat assaigs de renom sobre l’odi, el consentiment i el desig. Ara acaba de publicar en català El que és veritat  i ha parlat amb Ot Bou en aquesta entrevista: “Has de caminar al voltant de la veritat, l’has de tocar”.

PS3. El llibre La puissance des mères, de Fatima Ouassak aporta una mirada important sobre el paper de les mares immigrants, que Xavier Montanyà descriu en aquest article com un nou subjecte revolucionari. Aquesta setmana l’autora serà a Barcelona per a participar en dues presentacions.

PS4. En el seu article setmanal, Julià de Jòdar demana “Per què no hem reprès (encara) la marxa”? És una bona aportació a un debat més que necessari i que d’alguna manera lliga amb aquest article editorial meu d’avui.

A mitjan anys vuitanta, un munt d’estudiants de BUP de la generació que havia sobreviscut al mundial de futbol del Naranjito i que vivia el principi de les llargues presidències de Jordi Pujol, Joan Lerma i Gabriel Cañellas, van descobrir que Jaume Fuster, un autor que ja havia obtingut un èxit escolar important amb De mica en mica s’omple la pica (novel·la negra del 1972 que es va emprar molt com a lectura als instituts durant els anys vuitanta, juntament amb el Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo), també dominava molt bé uns altres gèneres literaris. En concret, la fantasia èpica o les novel·les de capa i espasa; el nom no fa gaire la cosa. El llibre que corria per les aules era L’illa de les tres taronges, el primer volum de l’anomenada Crònica del món conegut, que va aparèixer a Planeta el 1983.

Jaume Fuster (1945-1998) va escriure L’illa de les tres taronges entre el 1978 i el 1982, i, si hem de fer cabal de la signatura del text, els llocs on va crear aquesta novel·la són Barcelona, Ger de Cerdanya i el port de Manacor. No va ser una escriptura continuada, però va ser un projecte que no va abandonar mai i que el va dur a ser finalista del premi Ramon Llull. Fuster va haver de fer tot de feines alimentàries entremig, traduccions, guions, impulsar l’AELC, ser una de les veus cabdals del col·lectiu Ofèlia Dracs, articles per a premsa… però tenia molt clar que volia escriure una gran trilogia de fantasia èpica en català per dos motius: primer, per la fascinació que va exercir en ell i més escriptors de la seva generació (i posteriors) El senyor dels anells, de Tolkien, i, segon, perquè creia que calia que en català es fes tota mena de literatura i calia que també se’n fes de capa i espasa.

Doncs bé, Jame Fuster es va empescar un poeta, en Guiamon, que és el narrador de la història, que coneix en Poncet, el criat de Roger d’Adià, un soldat de fortuna. Aviat tots hauran d’embarcar-se en una fantàstica aventura cap a l’illa de les tres taronges, recuperar un estendard, resoldre l’agermanament dels pagesos i trobar la princesa Garidaina. Tot acabarà bé, sap greu l’aixafada de guitarra per als qui encara no l’heu llegida, però l’important no és el què sinó el com ens explica Fuster tota la història i totes les trames i subtrames que hi podreu trobar i els motius per llegir-lo que ja us vam explicar en el seu moment.

L’èxit d’aquella proposta totalment agosarada de Fuster va fer que ben aviat arribés el segon volum de la trilogia, L’anell de ferro, del 1985. Aquesta vegada, el poeta Guiamon agafa encara més protagonisme. Roger, Garidaina, Poncet i la resta de la companyia hauran de tornar a la terra ferma per fer front a les ambicions del reialme de Ponent. Uns quants cavallers units per l’anell de ferro formaran part de la resistència, però només Guiamon, que coneix les dites antigues d’un llibre màgic i que compta amb la protecció de Nàroa, la dama d’aigua, serà capaç de treure l’entrellat de tot plegat.

Com fa de bon imaginar, aquest segon volum de la trilogia de la Crònica del món conegut també va assolir un bon nombre de lectors i un bon èxit. Tothom que havia descobert Roger, Poncet, Guiamon, Guiós i la princesa Garidaina volia saber com continuava la història i quines noves aventures els esperaven en un text que ens presentava un món una mica més fosc i complex que el primer, segurament seguint el paral·lelisme amb l’estructura d’El senyor dels anells, de Tolkien, la segona part del qual, Les dues torres, també és la més complexa i fosca.

Aquesta volta, la novel·la també s’obria amb un mapa que assenyalava els indrets geogràfics principals on passaven els fets que s’hi narraven, un dels grans encerts plantejat per autor i editors, que entroncaven així amb una tradició important de llibres extraordinaris que començaven amb un mapa: L’illa del tresor, Les mines del rei Salomó o El senyor dels anells, entre moltes obres més.

Els lectors van haver d’esperar encara uns quants anys més perquè la trilogia fos això, una trilogia. No va ser fins el 1993 que Jaume Fuster no va guanyar finalment el premi Ramon Llull amb El jardí de les palmeres, la novel·la amb què tancava la seva història. Atenció, si el territori de l’illa de les tres taronges s’assemblava molt a Mallorca i el de la terra ferma a Catalunya, el del jardí de les palmeres té una bona part d’aventures que passen al que seria el País Valencià, o una part, si més no. En aquest llibre, Fuster va fer un gir narratiu important: Guiamon continua essent el narrador i segurament el veritable protagonista de la història, però l’heroi passa a ser Arís, el fill de Roger i Garidaina, que haurà de trobar el secret de l’aigua per a posar fi a una sequera terrible que assola els territoris regits pel consell de batlles del món conegut. Més aventura, més èpica i més amor per a una nova generació de protagonistes.

Reedició, bossa i lema

I per què tornem ara a aquest conjunt de llibres de Jaume Fuster? Doncs perquè han passat sis mesos d’ençà que Rosa dels Vents ha acabat la reedició de la trilogia completa. No solament han fet això (mapes inclosos), sinó que també van fer una bossa de tela commemorativa de l’esdeveniment amb la frase amb què l’autor va resumir brillantment un altre dels motius pels quals crear aquest món propi: “Com que la història de derrotes i fracassos dels Països Catalans no m’agradava, he inventat un món llegendari propi.”

La reedició dels llibres de Fuster per part de Rosa dels Vents ha arribat en un moment en què sembla que la fantasia èpica a casa nostra com més va té més adeptes. Després de l’èxit de sèries com Joc de trons i sobretot d’Els anells de poder, d’Amazon Prime, que es va poder veure en català i que adapta alguns dels texts de Tolkien apareguts a El Silmaríl·lion i a Els contes de Númenor, cal recordar que la Magrana va recuperar el 2022 El hòbbit, de Tolkien, en traducció de Francesc Parcerisas, que ens explica sobretot les aventures de Bilbo Saquet, en una preqüela d’El senyor dels anells. I també és simptomàtic que un autor nascut el 1993 a Arbúcies, precisament l’any en què Jaume Fuster tancava la seva trilogia, Roger Tarrés, hagi obtingut un notable èxit amb la seva trilogia Fills d’Èodhum. Deu ser que de la llavor n’han nascut bons arbres.

Encara un apunt més. L’ombra de Tolkien és allargada en el cas de la trilogia de Fuster, és clar, però cal no oblidar tot el substrat que hi podem trobar de les rondalles mallorquines que tan bé coneixia per la seva relació amb Maria Antònia Oliver, a més de més substrats mítics i llegendaris nostrats que també van apareixent al llibre i que són tan importants o més que l’aportació forana.

Carolin Emcke (Mülheim del Ruhr, 1967) és una autora i pensadora molt respectada a Alemanya, coneguda sobretot per haver fet de reportera de guerra per a Der Spiegel entre el 1998 i el 2006, i per a Die Zeit entre el 2007 i el 2014. Va estudiar filosofia a la London School of Economics, a la Universitat Harvard i a l’Institut de Recerca Social de Frankfurt, i ha publicat assaigs de renom sobre l’odi, el consentiment i el desig. Ara acaba de publicar en català El que és veritat (Arcàdia).

—Vull començar per Gaza, perquè al pròleg del llibre dieu que, després dels atacs d’Hamàs del 7 d’octubre i la guerra posterior, us va ser molt difícil de continuar escrivint. Per què?
—La brutalitat del 7 d’octubre, d’aquella matança, va ser tan horrible… Vaig trigar un temps a fer-me càrrec de la magnitud d’allò que havia passat, de la profunditat de la brutalitat. Va ser esfereïdor, impactant. Al principi, quan pensava en el 7 d’octubre, i després, no cal dir, amb la guerra a Gaza, em sentia com si res d’allò que escrivís pogués ser suficient. Se’m feia difícil el meu paper com a escriptora.

—Per què?
—Veient aquella violència… I, de seguida, les atrocitats de l’exèrcit d’Israel a Gaza. Hi havia un factor addicional: és una regió que conec molt bé. He viatjat sovint, durant vint anys, a Cisjordània i a Gaza, i hi he estat més que no pas a l’Israel continental, de fet. Ja havia escrit sobre la situació dels palestins, no com a corresponsal, però anant i venint. Tinc amics molt íntims que són jueus israelians a Tel-Aviv o Jerusalem, i en tinc a Ramal·là i a Khan Yunis. És una zona que m’estimo i ha estat dolorós: em sentia incapaç d’ajudar. Segur que a tots els qui se senten lligats a Rússia i Ucraïna els ha passat, també.

—Per què penseu que Occident ha callat tant, durant tots aquests mesos de guerra a Gaza?
—És una pregunta difícil i, probablement, la resposta és dolorosa. D’entrada, no estic segura que “Occident” existeixi, perquè les esferes d’opinió pública han estat molt diferents. La resposta espanyola potser ha estat diferent de l’alemanya, que és un cas molt particular. I, a Alemanya, la resposta oficial del govern ha estat diferent de la resposta de la gent, dels moviments socials, de la comunitat migrant… I la resposta també ha estat diferent en el cas dels alemanys grans i no jueus, que se senten molt en deute. És complicat explicar què ha passat a Alemanya. La resposta del govern va ser impactant, del tot inadequada, i va abandonar el suport a la legislació internacional.

—…
—I doncs: per què han callat tant? Se’m fa complicat de dir, perquè ho haurien de respondre ells. Em feu respondre una cosa amb què no estic d’acord: l’abandonament i el menyspreu per les vides palestines ha estat completament inacceptable. També cal dir que hi ha hagut sectors de l’opinió pública que han menystingut les vides jueves, que no han estat capaços de veure que els assassinats del 7 d’octubre eren de població civil; hi ha hagut angles cecs en totes les parts. En tot cas, les respostes dels governs han estat i continuen essent del tot inadequades.

—El llibre tracta sobre la recerca i la narració de la veritat. Històricament, diríeu que som en un bon moment o en un de dolent per a la veritat?
—Penso que som en un moment terrible per a la veritat. Hi ha una oligarquia tecnològica amb gent com Elon Musk, amb un programa supremacista blanc, reunida d’una manera que no té precedents, i que s’arrengleren amb un autòcrata com Donald Trump. Tenen un programa que creu en una jerarquia d’éssers humans i la volen establir amb tots els mitjans que tenen. Aquests oligarques, i els seus règims i els seus moviments, volen atacar el fet que existeixi la veritat, volen atacar la distinció entre el bé i el mal. És una idea clàssicament totalitària. Volen crear confusió, desorientació, una sensació general de relativisme. Sí, és el pitjor moment que se m’acut, per a la veritat.

—Ho demano perquè, paradoxalment, no hem tingut mai un accés tan fàcil a la informació, ni la comunicació, ni…
—Però això és una altra qüestió: la distribució. A internet s’hi fan servir uns algorismes molt opacs…

—Posem el cas de Gaza. El senyor Netanyahu pot mentir, però cada dia tenim imatges que el contradiuen.
—No tenim les imatges: el problema és que, avui, quan tenim imatges, hi ha massa raons perquè el públic no se les cregui. Poden dir que són intel·ligència artificial, per exemple. Com sabem que no és un deepfake? Com sabem que no és propaganda? Com comprovem que no és un muntatge? Com sabem que no és un invent d’un dels bàndols? Em sembla que no és un problema de tenir les imatges o no, sinó, simplement, de no voler-hi veure. Hi estic d’acord: les guerres són diferents, avui, com hem vist a Ucraïna, perquè hi ha molta informació ciutadana de primera mà, molts vídeos, moltes imatges fetes amb el mòbil… Però és extremadament complicat de verificar les coses de manera forense. Cal molt de temps. No n’hi ha prou amb les imatges.

—Insistiu molt en la idea que la veritat no apareix, sinó que has de treballar per a descobrir-la.
—Sí, i és un procés obert. Has de qüestionar-te tu mateix, has de caminar al voltant de la veritat, l’has de tocar. És cert que hem aconseguit moltes coses, tenim forenses digitals, som capaços d’analitzar les imatges sense desplaçar-nos al lloc dels fets, però cal molt de temps, com deia, no es permeten judicis fàcils.

—Per què dieu que cal “embrutar-se” per saber la veritat?
—Al llibre ho explico amb l’exemple de sant Tomàs, que no es creu que Crist ha ressuscitat. No es creu allò que sent. “Si no ho veig, no m’ho crec.” I, quan finalment veu Crist, li vol veure les ferides. I, quan les hi veu, almenys així és com s’explica, hi furga el dit. No n’hi ha prou de veure-ho, te n’has d’assegurar. Quan mires el famós quadre de Caravaggio sobre aquest moment, veus que la roba de sant Tomàs és bruta, i que té els dits bruts. M’agrada molt, aquesta idea: si volem saber la veritat, el camí es pot tornar desagradable i complicat, i potser ens trobem coses que no ens volem creure o ens desenganyem de com pensàvem que eren certes persones que respectàvem. És molt clar en els casos de violències sexuals, per exemple: si vols esbrinar ben bé què ha passat, potser t’adones que el teu pare, el teu germà o el teu oncle no són com et pensaves. Si realment estàs obert a la veritat, has d’entrar en detalls, en la part material, i això porta temps, i et pot fer sentir molt incòmode. De vegades, tot és més ambigu que no t’esperaves.

—A qui pertany, la veritat? Remarqueu molt que el periodista ha de tenir present que els fets que una víctima o un testimoni comparteix pertanyen a qui els ha compartits.
—És una pregunta molt, molt important, i probablement requereix un altre llibre. En aquest, allò que hi dic és que un periodista ha de tenir en compte que la vida d’un testimoni és la seva vida, no pas la del periodista. M’he d’assegurar que, al centre de tot plegat, hi són ells, no pas jo. He de protegir allò que crec que són els seus desigs de debò. De vegades, potser em confessen una cosa perquè, en aquell moment, s’han oblidat que sóc una escriptora; ho he de tenir en compte i ser discreta.

—No és això, el periodisme, de vegades? Ser prou hàbil d’aprofitar una situació per obtenir informació valuosa?
—Jo no vull ser així. És clar que una part de la feina és guanyar-te la confiança d’algú perquè t’expliqui coses o comparteixi experiències amb tu. Però de vegades m’adono que hi ha gent que no controla allò que em diu; que potser no és conscient que l’opinió pública l’atacarà després o hi serà desagradable. Sempre pots tornar-ho a demanar: estàs segur que m’ho vols explicar, això? Em sento en deute amb la persona amb qui parlo. Però és encertat el marc de la pregunta: a qui pertany, la veritat? Perquè, si es tracta de crims de guerra o d’actes violents, evidentment sento que la història m’obliga a compartir allò que sé perquè els perpetradors no en surtin impunes. No crec que hi hagi un manual, ni un mètode perfecte.

—Imaginem-nos un cas extrem: hi ha un sol supervivent d’un camp de concentració, que us explica què ha passat, però us demana que no ho feu públic. No ho feu?
—Em sento obligada a respectar el testimoni. Per exemple, m’oposo a les càmeres ocultes del periodisme d’investigació. En un documentari, vaig veure una conversa enregistrada amb càmera oculta, precisament, d’un home que havia fet de vigilant al camp de Treblinka. Hi és molt evident que l’home no sap que allò es farà servir per a un film. Vull el coneixement que té ell? És clar. Vull veure exposada la ideologia de les SS? És clar. Em fa pena, aquell home? No. Però igualment penso que no és així, com s’han de fer les coses. Si, com en el vostre exemple, hi ha un sol supervivent d’una tragèdia, se li pot oferir de no revelar el seu nom o algun mètode semblant, però al cor de tot hi ha una qüestió de confiança que no pots trencar.

—També insistiu que no voleu transformar poèticament els fets ni les veritats. M’heu fet pensar en Svetlana Aleksiévitx, a qui han acusat de vegades de fer-ho, però que igualment explica molt bé els fets i les veritats.
—Sí, com Kapuściński. A veure: escriure bé és determinant, i això, és clar, també requereix tècniques literàries. És clar que has d’estructurar el text i que has de tenir en compte l’estètica. Ara, jo escric assaigs, reportatges, no-ficció, i segur que he comès imprecisions i errors, a la meva carrera, però no puc alterar els fets. Admiro molt els autors que poden fer servir tots els seus instruments poètics, però jo procuro fer una altra cosa.

—Amb quin procés creatiu compararíeu la vostra feina?
—Potser amb una composició musical. Ha de tenir una tonalitat, un ritme, un cert tacte. Hi ha temes que han de reaparèixer i transformar-se, he de ser conscient del polimorfisme del so. Practico un gènere força peculiar, de fet, perquè combina elements d’assaig i de reportatge, amb una reflexió subjectiva. És un gènere molt híbrid, a l’estil potser de Daniel Mendelsohn.

—Com combateu l’autocensura? També és una gran enemiga de la veritat.
—Crec que la cosa complicada és que no coneixem de debò els nostres propis punts cecs, no necessàriament sabem fins a quin punt performem per llegir un esdeveniment d’una manera determinada o per no veure certes coses. Escriure o cercar la veritat sempre requereix una reflexió sobre què decideixes posar al centre de l’escenari i per què. Quan faig reportatges, per exemple, sempre em va bé parlar amb algú que era al mateix lloc que jo per veure com ho ha percebut. Cal modèstia; no ho pots fer bé si tens massa confiança en tu mateix.

—Però, més enllà d’un mateix, l’efecte del tabú col·lectiu o d’una cultura del silenci sobre una qüestió pot posar-ho molt difícil per combatre l’autocensura.
—Hi estic d’acord, sí. Penso que la dificultat de la recerca de la veritat és entendre que la història no s’ha acabat. Potser concloc que certa operació és un crim de guerra, però més tard algú m’informa d’una cosa que no havia vist abans. He de poder reconsiderar, reavaluar, escoltar la crítica. En això consisteix la democràcia com a estructura, com a ordre. La cosa meravellosa de la democràcia és que allò que pensàvem que era veritat fa deu anys, després, ens podem adonar que era tan sols un mecanisme de gestió col·lectiva d’algun fenomen. Si ens fixem en la història del moviment pels drets civils o del moviment feminista o queer, veurem contra què hem hagut de lluitar, i amb quines eines, i recordarem fins a quin punt ha estat lent el procés. Per una banda, n’hem d’estar orgullosos i ens ha de fer optimistes; i, alhora, ens ha de preocupar qualsevol passa enrere.

—…
—Mireu: sóc queer. I ser queer, per a mi, vol dir que mai de la vida no vull pertànyer als pinxos. Crec que això és la definició de ser queer. De vegades, hi ha gent que es pensa que té la veritat, i potser la té, però si la seva manera d’obrir-se camí en la democràcia és a còpia de ser uns pinxos, amb mi, que no hi comptin. La causa pot ser bona, potser fins i tot hi estic d’acord, però no defensaré la meva posició o la veritat per mitjà de l’assetjament. M’espanta i no ho vull fer, no vull ser així.

—I és ingenu de demanar als polítics que diguin la veritat, que siguin honests i sincers?
—És una pregunta difícil. Per una banda, no crec que sigui pas ingenu. Hi hauríem d’aspirar. Per una altra, però, tal com funcionen la televisió, les xarxes i el periodisme contemporani, crec que és molt difícil que siguin honests. Són atacats contínuament. No els donem l’espai ni el respecte. Sovint no estic d’acord amb allò que diuen, allò que fan o amb les seves maneres, però ningú no vol que siguin persones normals, en el fons. Potser la responsabilitat és nostra, com a societat.

Podeu comprar El que és veritat de Carolin Emcke a la Botiga VilaWeb

Avui fa un any que Toni Comín va ser reelegit eurodiputat gràcies al vot dels 443.275 ciutadans que van posar la butlleta de Junts a l’urna. Tot i això, Comín no va poder prendre possessió de l’escó pel requisit imposat per la Junta Electoral espanyola (JEC) de fer que tots els eurodiputats viatgessin a Madrid a prometre la constitució espanyola. Com que Comín no ho va poder fer per l’ordre de detenció que Pablo Llarena manté activa malgrat la llei d’amnistia, la JEC el va excloure de la llista d’eurodiputats que va enviar al Parlament Europeu. En un principi, Comín confiava que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) li obriria les portes de l’eurocambra, però el TJUE va decidir en un sentit oposat i va sumir Comín en una llarga travessia per un desert jurídic.

Recapitulant, el TJUE va desestimar definitivament la demanda de Carles Puigdemont i Comín contra el Parlament Europeu per haver-se negat a reconèixer-los com a eurodiputats al començament de la legislatura passada, l’estiu del 2019. Llavors, qui era president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, els va negar l’accés a la cambra perquè deia que no podia fer res més que creure la llista d’eurodiputats que li havia enviat la JEC. Ara, quan al desembre d’aquell any el TJUE va dictar la famosa sentència Junqueras –que determinava que els eurodiputats ho eren tan bon punt eren elegits pels votants i que era llavors que assolien la immunitat a la qual tenien dret–, el nou president David Sassoli va obrar en sentit contrari que Tajani, i els va reconèixer com a eurodiputats i van poder exercir durant la resta de la legislatura.

Tot i això, la demanda de Puigdemont i Comín en contra de la primera decisió de Tajani va continuar el seu curs, i no va ser fins el setembre de l’any passat que el TJUE no va avalar aquell comportament. Al document, argumentava que el Parlament Europeu no tenia més potestat que “prendre nota” de la llista d’eurodiputats que li enviaven les autoritats electorals de cada estat, i que no tenia cap poder per a comprovar o discutir-ne el contingut, perquè diu que trencaria el repartiment de competències entre la Unió Europea i els estats membres. El criteri del TJUE va sorprendre Comín i Puigdemont perquè contradeia allò que havia establert mesos enrere sobre aquell cas l’advocat general, una veu que, si bé no és vinculant, acostuma a marcar la decisió final dels casos que arriben al TJUE.

En el seu moment l’advocat general els va donar la raó i va dir que Tajani hauria d’haver fet cabal de la primera comunicació de totes, amb el recompte de vots, quan les autoritats espanyoles van publicar que Puigdemont i Comín havien estat elegits. Entre els múltiples arguments jurídics que donava, en destacava el que deia que no es podia permetre a cap estat membre de suspendre temporalment l’exercici del mandat d’eurodiputat, perquè seria contrari al dret europeu. Però quan va arribar l’hora de la veritat, el TJUE es va girar d’esquena a l’advocat general i va sentenciar en un sentit oposat. Formalment, el TJUE donava resposta a una situació passada, perquè feia referència a una legislatura que ja s’havia acabat i que, de fet, Puigdemont i Comín havien pogut exercir de facto gairebé del tot. Ara, el resultat va ser un aval jurídic per a Roberta Metsola, presidenta actual del Parlament Europeu, que va actuar com Tajani i va negar l’escó a Comín perquè la JEC el va excloure.

Una porta tancada pendent de l’amnistia

Aquesta consecució de decisions i conseqüències judicials es van produir amb la llei d’amnistia ja en vigor, que sobre el paper hauria d’haver permès que Comín anés a Madrid a complir els condicionants que la JEC volgués posar-li. Però el cas és que Llarena es va negar a aixecar l’ordre de detenció amb l’argument que el delicte de malversació que li atribuïa no encaixava amb els supòsits de la llei d’amnistia.

Toni Comín: “Que s’aixequi l’ordre de detenció i jo pugui anar a Madrid a prometre la constitució”

En aquest impàs fins que hi hagi una decisió definitiva sobre la llei d’amnistia, Comín tenia un camí àrid davant. D’una banda, la sentència del TJUE li assenyalava que com que ells no eren capaços de qüestionar els condicionants de la JEC per a decidir qui era eurodiputat i qui no, el que havia de fer era presentar una demanda al Tribunal Suprem espanyol i, en tot cas, demanar que els jutges espanyols fessin una qüestió pre-judicial al TJUE demanant-li el parer sobre aquesta qüestió. El fet és que aquest camí ja havia estat explorat per la defensa de Comín i Puigdemont en un primer moment, el 2019, i el Suprem es va negar a demanar aquesta qüestió pre-judicial. Tanmateix, la diferència era que el TJUE apuntava ara que s’havia de seguir aquest camí, fet que reforçava la petició. I, arribat a aquest cas, el TJUE podria permetre-li d’exercir d’eurodiputat cautelarment fins que no donés una resposta definitiva. Ara com ara, no hi ha hagut cap avenç del Suprem en aquesta línia.

Aquest no era l’únic camí transitable. En el seu moment, Comín, Puigdemont i la resta de condemnats o investigats pel Suprem a qui no havien l’amnistia, van presentar un recurs d’apel·lació contra la negativa de Llarena a amnistiar-los. El Suprem va refusar aquest recurs, i ara encara ha de donar resposta a l’últim tràmit jurídic per a discutir-ho: un incident de nul·litat. Si aquesta resposta és negativa, com és previst, Comín ja saltaria al Tribunal Constitucional espanyol, on presentaria un recurs d’empara amb la petició concreta que li aixequessin cautelarment l’ordre de detenció per poder jurar la constitució espanyola i poder desblocar el tràmit per a ser eurodiputat.

I, en el fons, encara li resta l’esperança que el desllorigador vingui de l’aplicació sense més ni més de la llei d’amnistia. La previsió és que el Constitucional l’avali d’ací a tres setmanes, però fa poc el Suprem ja va filtrar que ni Pablo Llarena ni Manuel Marchena no mourien fitxa en el cas dels membres del govern de l’1-O, perquè la sentència encara no tractaria la interpretació que feien del delicte de malversació per a excloure’l de l’amnistia.

Això és així perquè el primer recurs que avaluarà serà el del PP, que no feia cap referència a aquesta interpretació de la malversació. Per a arribar ací, caldrà esperar que resolgui els casos concrets de cada conseller i el president Puigdemont. I això encara es pot allargar mesos.

Després de les últimes eleccions autonòmiques, n’hi ha que deien que l’independentisme entrava en una etapa de resistència. De fet, a partir de l’aplicació del 155, la pèrdua de sobirania del parlament, les condemnes a presó i els indults, l’independentisme només podia oposar resistència a la repressió espanyola. I, en part, hi havia reeixit amb majories al parlament; posant l’estat contra les cordes a Europa, gràcies a la lluita sense treva dels exiliats davant el parlament i els tribunals; o pactant una llei d’amnistia amb el govern espanyol. Les majories no han servit de res, estratègicament, per a evitar la formació d’un govern espanyolista, gràcies al vot d’un partit desnaturalitzat per la incompetència de la seva direcció i la resignació de la seva militància. La lluita a l’exili es va veure malmesa pel vot atorgat a la investidura de Pedro Sánchez, fet que demostra que n’hi ha que encara no han entès la naturalesa profundament franquista de la monarquia espanyola.

De tot plegat, se’n va derivar que alguns pensessin que les últimes eleccions autonòmiques revelaven que el moviment independentista havia tocat fons. Potser sí, però no eren pas la pedra de toc de la seva pèrdua de força: més aviat, diria, van ser un registre puntual del fracàs de les institucions per a aprofitar aquella resistència i tornar a lligar-se al carrer. El votant independentista que va canviar el sentit del seu vot, o que es va quedar a casa, ens va dir que el moviment havia de tornar a ficar-se al bell mig de la vida política per fer allò que els partits no van saber, no van poder, o no van gosar fer, quan disposaven de majories formals al parlament. Però també ens van dir, sobretot, que s’havia acabat l’època de l’activisme subordinat als partits parlamentaris i de l’escó per l’escó. Sense política pròpia, l’activisme menava a l’abstenció; i, sense l’activisme, guanyar escons era reservat a improvisadors i oportunistes que només eren una gota d’aigua en el fangar autonomista.

Durant el procés, el moviment va ser propositiu amb les institucions, en oferir-los la força del carrer per a assolir la independència de Catalunya; després del Primer d’Octubre, només podia ser executiu, agafant les regnes de la lluita i sent conscient del poder propi. El moviment era obligat de ser alhora activista i polític, no pas a la manera dels partits, sinó amb sentit de direcció creada des d’ell mateix. I, des d’aquest punt de partida, ja no podia portar més aigua al fangar autonomista, sinó posar les bases per a ressecar-lo i fertilitzar la terra. L’ANC és l’única –i, potser, l’última– organització capaç d’ordenar i vertebrar l’obertura del moviment cap a una combinació audaç d’activisme i direcció política de nova planta, plenament inserida en el procés històric caracteritzat per l’antagonisme directe amb l’estat. Això vol dir un torcebraç amb les institucions autonomistes, amb l’estat, i amb sectors del mateix moviment fidels encara a la rutina electoral partidista; vol dir actuar per mobilitzar, reorganitzar i rearmar el moviment; vol dir obrir una etapa de lluita que torni a fer sortir la gent al carrer i obligui els partits nacionals a no col·laborar amb el règim monàrquic que tracta Catalunya com una colònia. Atesa la velocitat del procés neocolonitzador, tan semblant a l’ocupació de Catalunya de postguerra, és legítim demanar-se si encara hi serem a temps.

Fins ara, l’ANC no ha pogut dur a terme plenament aquella combinació d’activisme i direcció política per dues raons complementàries. En primer lloc, perquè una minoria opositora del secretariat tenia el cap, el cor i l’estómac posats en el retorn a una candidatura al parlament autonomista sense dir com desenvolupar les noves eines per a sostenir la proclamació de la independència des del parlament, no pas amb bones intencions democràtiques, de què l’infern espanyol és ple, sinó convertint el poder autoorganitzat de la gent en una realitat de poder. En aquest sentit, fer “unitat” vol dir desplegar el mapa de la lluita i l’organització popular per utilitzar la majoria quan calgui, però no per a fer-la dependre del parlament.

En segon lloc, la majoria de l’actual secretariat de l’ANC, lligat encara per la inèrcia de l’Assemblea mateixa, no disposa de prou eines per a recuperar la mobilització i, a la vegada, desenvolupar noves formes de lluita i organització que ens facin passar d’un activisme autosuficient a un activisme polititzat que no necessiti direccions externes, o que sàpiga utilitzar-les en benefici propi, i que no esperi el miracle democratista que Espanya acceptarà la independència de Catalunya proclamada des d’un parlament orfe de poder constituent o per una gent que no es plantegi la força com a palanca per a sostenir al carrer la sobirania nacional.

Aquests dies sentim parlar molt d’unitat, però sense que se’ns digui amb quin programa, mitjans, formes de lluita i calendari per a assolir-la. La unitat no és un element estructural, sinó dinàmic: cal construir-la des de baix i reconstruir-la en cada circumstància i a cada moment. No es fa amb acords per dalt, pactes de circumstàncies, o programes electorals. Per fer-la de debò, la unitat, cal examinar la situació concreta: què tenim davant; com decidim d’enfrontar-nos-hi; i com ens hem d’organitzar per fer-ho. En tenim exemples a dojo, recents o no, que només reclamen compromís, decisió i organització. Si el carrer no funciona contra les formes de domini neocolonial, caldrà carregar-lo no pas en la falta d’unitat, sinó en la falta d’una anàlisi política comuna. I, per aconseguir-ho, caldrà que els que diuen “primer, independència”, cridant molt fort “unilateralitat” i “nous lideratges”, ens diguin com pensen dur-ho a la pràctica, perquè la utilització del parlament com a eina per a aixecar el país fa temps que ha perdut llustre i prestigi entre la gent, i les fórmules abstractes i els contenidors buits només donen cabuda a discursos de bona voluntat, mentre avança a tota velocitat, implacable, la maquinària espanyola d’anorreament del país. I caldrà, igualment, per aconseguir aquella unitat, que els que es proposen d’arrossegar el màxim de gent posin en marxa formes de lluita i organització a l’altura del desafiament per crear un nou moviment de masses.

“A estones, en moments de febre mediàtica racista, quan uns rostres que s’assemblen al meu són associats a perills que cal neutralitzar, sento una por terrible. La por que un dia vinguin a treure’m els meus fills per ficar-los en un tren en direcció a vés a saber on. I ningú no mogui ni un dit”, confessa l’assagista, conferenciant, consultora de polítiques públiques, activista feminista, ecologista i antiracista francomarroquina Fatima Ouassak en un capítol del llibre La Puissance des mères (La Découverte), ara traduït al castellà i publicat per Capitán Swing com a El poder de las madres.

L’estat francès fa molts anys que ha desplegat una guerra latent, silenciosa, contra els joves i els nens dels barris obrers descendents de la immigració postcolonial. És una estratègia més o menys visible, inspirada en premisses racistes, de control i de classe, que sovint desencadena la repressió policíaca gratuïta i, fins i tot, tortures i assassinats de nois a mans dels agents de l’ordre. Recordem, per exemple, que unes quantes vegades les banlieues han esclatat en foc i aldarulls que han durat dies. Com el 2005 per la mort de dos adolescents, Zyed Benna i Bouna Traoré, a mans de la policia.

Aleshores, el ministre d’Interior Nicolas Sarkozy va titllar públicament davant les càmeres de televisió de “gentussa” (racaille) els joves de les barriades que protestaven pels dos assassinats. Era una manera d’exhibir, novament, el seu menyspreu per les víctimes racialitzades i, al mateix temps, per demostrar a la societat racista i benpensant de classes altes i mitjanes franceses que l’estat i la policia serien implacables, com sempre. De fet, aquell any 2005 l’estat va implantar el confinament nocturn, el mateix que s’havia imposat als algerians l’octubre del 1961, quan la policia va matar entre dos-cents algerians i tres-cents llançant-los al Sena.

Fatima Ouassak. Criminalitat policíaca racista

Segons dades que aporta aquest assaig, l’abril del 2018, el Defensor dels Drets va publicar un informe que mostrava com els joves negres i àrabs tenien vint vegades més probabilitats de ser controlats per la policia que no pas els joves blancs. Cada any una mitjana de dotze joves o, fins i tot, adolescents, negres o àrabs moren a mans de la policia o dels gendarmes amb total impunitat.

Aquests crims sovint passen en controls policíacs basats en l’aspecte físic i el perfil racial. Són habituals els trets de LBD (llançabales de defensa) a la cara, les agressions sexuals, els insults racistes i homòfobs, i els escorcolls fets per humiliar. Però també les detencions preventives il·legals i la repressió judicial, amb els judicis per desacatament, les compareixences immediates i l’empresonament.

La guerra i, de retruc, la resistència, vénen de molt lluny. De les invasions colonials, de les lluites per la independència i de l’odi racial i de classe profundament arrelats en bona part de la societat francesa, expressat en les urnes en el suport cada dia més important a l’extrema dreta de fa molts anys. De fet, aquests xavals de les barriades de la immigració, segons Ouassak, sofreixen quotidianament una operació de “desinfantilització”: no són tractats com a nens sinó com amenaces per a la supervivència del sistema.

Ella ho explica amb aquestes paraules: “Quan mirem als nostres fills, veiem somriures esdentegats, cordons descordats, dits tacats amb retolador: veiem nens. Quan el sistema dominant mira els nostres fills, no veu nens, veu una amenaça per a la supervivència, milions de pobres, musulmans, negres, àrabs que s’arremolinen en els instituts de les barriades. Els desinfantilitza.”

Protesta de nens i pares organitzada a les barriades de París.

“Quants d’ells han mort a causa d’aquesta deshumanització? Quants han estat assassinats impunement per la policia? Quantes mares han plorat els seus fills, víctimes de crims racistes, davant els tribunals? I quantes d’aquestes mares –com les Boges de la plaça Vendôme– han exigit veritat i justícia, i han acabat essent insultades i colpejades? La desinfantilizació dels fills va acompanyada de la deshumanització de les mares.”

Aquestes pors per la vida i la integritat física i psicològica dels seus fills i la lluita contra el racisme, pels drets humans, l’educació i la dignitat dels infants de les barriades populars, l’han convertida en una líder, activista política i pensadora molt activa i reconeguda. El motor de la seva lluita és reivindicar i contribuir a activar i engegar la força política de les mares contra el racisme estructural a la vida quotidiana dels nens fills del postcolonialisme, a les barriades franceses, a les escoles i al carrer.

Ouassak i el Front de Mères defensen que les mares han de trencar el pacte social a què les destina el sistema. És a dir, fer de mitjanceres entre l’estat i els fills, generalment, per acovardir-los i controlar-los. Les mares s’han de deslliurar del rol que les uneix al sistema opressiu i convertir-se en subjecte polític actiu, guardianes i protectores dels seus fills i famílies.

Com les Mares de la plaça de Maig que preguntaven pels seus nois desapareguts de la dictadura argentina, o les Boges de la plaça Vendôme, mares de fills assassinats a França per crims racistes i policíacs, elles creuen i defensen que totes les mares de la immigració, filles de les barriades postcolonials, haurien de passar a l’acció als carrers, reivindicar, protestar, construir i educar. Elles ja ho fan i ja han assolit algunes victòries significatives. “Qui serà capaç d’aturar unes mares organitzades que lluiten pels seus fills?”, diu Ouassak.

Cartell amb un missatge de Fatima Ouassak, La forja d’una líder

Fatima Ouassak va néixer al Rif, al Marroc, el 1976. Quan tenia un any la família va abandonar el país per reunir-se amb el pare a l’estat francès. Ella va estudiar a l’Institut d’Estudis Polítics de Lille. Actualment viu a Bagnolet, al departament de Sena Saint-Denis, i és mare de dos fills. De fet, quan va ser mare, va començar la seva carrera d’activista antiracista, ecologista i feminista. Primer, lluitant per un menú digne a les escoles i contra les diferències que s’establien als estudis per motius de racialització, de classe i de gènere.

Segons ella, l’escola de les barriades és una autèntica màquina de discriminar, resignar i alienar els fills dels immigrants a partir de la més tendra infància. El llibre és ple d’exemples de la vida quotidiana que ofereixen al lector una informació preocupant de primera mà. Són els mil detalls quotidians de les lluites per la dignitat als barris que no apareixen en els diaris habituals.

Així s’inicià en la lluita de les mares. Segons ella, les mares no existeixen en la lluita política a l’estat francès. Estan atrapades entre les dones i les famílies. De fet, les mares de les barriades populars ja existeixen per les institucions. Però no són mares. Són mamàs. El sistema sap molt bé què vol d’elles: que facin de mitjanceres entre les institucions i els joves negres i àrabs dels barris populars.

“Quan els nois es cansen de les agressions i de les humiliacions que pateixen, no els queda res més que cremar alguns cotxes i uns quants contenidors d’escombraries per tal d’existir en l’espai públic i per fer-se escoltar. No surtis aquesta nit, fill meu! Faràs plorar la mamà una altra vegada! Reté el teu fill, mami! Si no, tornaràs a plorar aquesta nit!”, escriu l’autora.

Coberta de l’edició en castellà d’‘El poder de las madres’.

Per contra, elles advoquen davant el poder i les institucions per la solidaritat amb els seus fills quan expressen la seva ràbia després de l’assassinat salvatge d’uns agents de policia a un dels seus. Consideren la seva ràbia un instrument de lluita. “Les flames il·luminen l’horror dels crims comesos d’amagat de les mirades als barris populars evitant que passin inadvertits”, diu.

Són quatre els eixos clau en què basen la seva activitat política i de conscienciació popular a les barriades. Ecologia, lluita contra les desigualtats a l’escola, lluita contra els abusos entre barris i lluita contra la violència policíaca. A les barriades populars, les injustícies són tan profundes que en qualsevol instant pot esclatar una onada insurreccional.

El llibre La Puissance des mères, ara publicat com a El poder de las madres, premi del Públic d’Assaig Feminista el 2021, aporta molta informació valuosa sobre la situació a les barriades, experiències de primera mà viscudes per l’autora, reflexions sobre l’estratègia d’activisme i d’educació a seguir, entronca les lluites d’avui en una línia de continuïtat històrica amb les lluites del passat, tant a la colònia com a la metròpoli, i fa una crida a organitzar i reclamar el que s’ha convertit en una prerrogativa de les classes mitjanes i riques: l’ecologia, el feminisme, l’escola i l’organització territorial.

Fatima Ouassak és fundadora del sindicat Front de Mères, d’espais dedicats a l’ecologia popular, com Verdragon, casa de l’ecologia popular, al cor del barri popular de La Noue, entre Bagnolet i Montreuil a Sena Saint-Denis, presidenta de l’organització feminista Réseau Classe/Genre/Race i membre del Consell Nacional de la Nova Resistència (CNNR), fundat el 2020.

A més, professionalment, té una gran experiència com a consultora avaluant projectes públics per a prevenir la delinqüència i, com a habitant de barriada, en la participació en reunions de veïns, o de dones, amb responsables municipals i polítics. A banda de la lògica confrontació que tenen les mares activistes amb la dreta i l’extrema dreta, Ouassak també fa una crítica a les organitzacions d’esquerra que no toleren que hi hagi moviments polítics autònoms als barris que lluiten pels seus drets. L’esquerra se’n vol apropiar per treure’n rèdit electoral, polític i mediàtic.

Vedragon, la casa de l’ecologia popular, organitza una manifestació contra la contaminació del barri a Bagnolet (Sena Saint-Denis). Els immigrants, avantguarda de les lluites socials

L’assaig de Fatima Ouassak és molt ben documentat. Són moltes les lluites de la immigració que han estat a l’avantguarda de les lluites socials. És en aquesta línia de continuïtat que s’inscriuen. Com la dels Sonacos, a partir del 1973. Una de les més importants dels moviments socials de la V República francesa. Va ser una vaga de lloguers reeixida als habitatges Sonacotra, duta a terme per desenes de milers de treballadors durant set anys. Va començar a Sena Saint-Denis i es va anar estenent per Bagnolet, Montreuil, Aubervilliers, i, després, per tot l’estat francès.

Els “chibanis marroquins” de la SNCF van vèncer la companyia ferroviària i, de retruc, l’estat, que l’any 2018 va ser condemnat a pagar-los milions d’euros com a reparació per les mesures discriminatòries i racistes que van haver de suportar desenes d’anys per part de la companyia.

També s’ha vençut batalles contra la violència policíaca, contra l’ús policíac de la tècnica del placatge al ventre i la clau d’escanyament. El Moviment Immigració Perifèries i el col·lectiu Vides Robades han imposat socialment i mediàticament una anàlisi en termes de sistema, parlant de violència d’estat i no de simples “derives” o “errors”.

Al llibre hi ha molts exemples d’assassinats i vexacions comeses per l’estat i el seu braç armat policíac contra els joves i els nens, fills de la immigració. Entre tots, per mi, n’hi ha un d’emblemàtic que, a més, entronca les lluites d’avui amb els grans fets històrics de repressió. La guerra fa més seixanta anys que dura. Potser segles.

Assemblea del Front de Mères a Bagnolet. Morta al Sena per la policia republicana

Fatima Bedar era una estudiant de secundària que va decidir d’anar a una manifestació pacífica prevista a París per la independència d’Algèria, i contra el confinament nocturn imposat per la policia als nord-africans. La seva mare la va voler dissuadir d’anar-hi perquè temia per la seva vida. Ella hi va anar igualment. Era el 17 d’octubre de 1961. Els agents de policia sota el comandament del sinistre comissari Maurice Papon, la van llançar al Sena, juntament amb centenars d’algerians i algerianes. La matança es coneix com “la ratonnade” o “caça de rates”.

Els seus pares la van cercar durant quinze dies per tots la regió parisenca. El 31 d’octubre van trobar el seu cadàver en descomposició atrapat en una turbina d’una resclosa del canal de Saint-Denis. Encara duia la cartera del col·legi a l’espatlla. La policia de Saint-Denis, que, naturalment, no va fer cap investigació, va concloure que la mort de la nena havia estat un suïcidi.

Molts anys després, Le Canard Enchainé va demostrar que Maurice Papon quan era funcionari del règim de Vichy havia col·laborat amb els nazis en l’extermini de jueus. L’any 1998 va ser condemnat a presó per crims de guerra.

Presentació a Barcelona

Mentre llegia el llibre, m’han vingut al cap moltes vegades els films de Ldj Ly Les misérables (2019) i Les indésirables (2023), sobre la vida i els conflictes de les barriades al voltant de París. O el llibre C’est de la racaille ? Eh bien, j’en suis!, del marsellès Alèssi Dell’Umbria, sobre les revoltes de la tardor del 2005 a l’estat francès. Us ho recomano.

L’assaig de Fatima Ouassak pot ser una lectura interessant pels col·lectius de mares i famílies immigrants a Catalunya que es volen organitzar per defensar els seus drets i els dels seus fills. Aprendran de l’experiència en estratègia activista, formes de lluita social i organització popular. Aquesta setmana l’autora farà dues presentacions d’El poder de las madres a Barcelona: dijous, dia 12, a les 19.00, a la llibreria Documenta, i divendres, dia 13, a les 18.00, al Centre Cívic el Sortidor del Poble-sec.

La Fundació Humanitària de Gaza (GHF, per les sigles en anglès) ha informat d’un canvi d’estratègia per a distribuir l’ajuda a Gaza i així evitar morts. Començarà un pla pilot que distribuirà els aliments directament als caps comunitaris, perquè els civils no hagin d’anar als centres de distribució, on desenes han mort aquestes darreres setmanes. Israel ha admès que alguna vegada havia disparat contra civils.

El director executiu en funcions de la GHF, John Acree, ha explicat que així es reduiria la pressió sobre els principals centres de distribució i les caixes es distribuirien directament a la gent. També ha explicat que havien començat a fer files de dones i nens: “Revisarem les operacions per decidir si és una opció viable per a avançar”, ha apuntat el grup, amb el suport d’Israel i els Estats Units.

La fundació ha dit que avui havia distribuït 17.000 caixes més amb aliments als tres centres de lliurament de Rafah i el centre de la franja, després d’haver hagut de suspendre les operacions ahir a causa d’amenaces de membres d’Hamàs. Cal tenir en compte que l’ONU sempre ha qüestionat el funcionament d’aquest grup.

L’associació de veïns de la Torre i el col·lectiu musical Sedajazz han homenatjat les persones i entitats que van ser al peu del canó els primers dies després de la gota freda.

Els bombers, les comissions falleres o la Casa del Marroc han estat alguns dels homenatjats: “Les falles, per exemple, que van ser a l’altra banda, que ens van donar cafè, una dutxa, un lloc on anar. Els bombers que van ser-hi al primer moment”, ha indicat la presidenta de l’associació veïnal, Aniuska Dolz.

L’associació ha presentat cada homenatjat, que ha explicat la seva experiència els dies després del 29 d’octubre. Sobre la reconstrucció després de la riuada, Dolz ha dit que anava prou bé, tot i que hi havia coses que encara requerien temps: “El clavegueram s’ha de reparar“, ha subratllat.

En aquesta línia, ha destacat que una de les necessitats que tenien els damnificats era la reparació dels ascensors, atès que la gent gran no podia baixar. “N’hi ha molts d’arreglats, però les empreses no donen l’abast. No es pot fer tot alhora”, ha dit.

Per la seva banda, la regidora de Recursos Humans i Tècnics, Participació i Acció Veïnal i Pedanies de l’Ajuntament de València, Julia Climent, ha dit que el consistori valorava aquestes iniciatives: “Creiem que és fonamental que les associacions veïnals participen en aquesta mena d’actes i els organitzen.”

Ha assenyalat que l’ajuntament havia treballat en les actuacions de més emergència dels serveis fonamentals. “I a partir d’ara ja treballem en les memòries, en els projectes del que seran les grans obres de reconstrucció. Parlem d’obres de més d’un any perquè es puguen veure acabades”, ha detallat, alhora que ha recalcat que eren uns treballs de més de cent milions d’euros.

El veler Astral, de l’ONG Open Arms, ha assistit un centenar d’immigrants que eren en una llanxa pneumàtica desinflada, no apta per a la navegació, quan es dirigia cap a l’illa italiana de Lampedusa. A més, abans n’havia rescatat 54 que feia tres dies que estaven atrapats en una plataforma petroliera.

“Havien partit de Líbia fa cinc dies i en feia tres que estaven atrapats a la plataforma, a la qual van aconseguir arribar després del naufragi de la llanxa pneumàtica en què viatjaven”, ha explicat Open Arms en un comunicat.

Una dona va donar a llum a la plataforma

Una de les històries més impactants és la de la dona que va donar a llum a la plataforma. A més, una altra dona havia tingut un nadó feia pocs dies. També hi havia dos infants molt petits, quatre menors en total.

El rescat ha estat possible gràcies a les alertes d’Alarm Phone, grup que rep avisos de bots en situació d’emergència en aigües mediterrànies, i del Seabird, l’avioneta de l’ONG Sea Watch que sobrevola la mar per localitzar embarcacions a la deriva.

Aquests darrers deu anys, 34.000 immigrants pel cap baix han mort o han desaparegut en aigües de la Mediterrània quan anaven de l’Àfrica cap a Europa.

Més de 10 anys transmetent força i emoció en directe - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu