El Tribunal Superior de Justícia valencià ha sentenciat que qualsevol alumne pot escollir si s’examina en castellà o català. Ho ha determinat en resposta al recurs d’un estudiant de València d’un mòdul de formació professional de tècnic en emergències sanitària, que havia demanat poder contestar en castellà tant oralment com per escrit quan faci unes proves d’avaluació previstes en català. D’aquesta manera, el tribunal anul·la la resolució de la Conselleria d’Educació del 25 de maig de 2022 que establia com s’havien de fer les proves.

La resolució judicial pren com a argument la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra la llei de l’Occità, que va considerar inconstitucional la categoria de l’aranès com a “llengua preferent” per a les comunicacions del Conselh Generau d’Aran, les administracions locals que en depenen, els mitjans de comunicació públics, l’ensenyament i la toponímia, així com de la Generalitat i l’estat espanyol. Arran d’aquella sentència, es va establir la jurisprudència que no es pot considerar que una llengua oficial és preferent per damunt d’una altra, sinó que “la cooficialitat ha de sostenir-se en un patró d’equilibri o igualtat entre llengües, de manera que en cap cas s’ha de donar prevalença o preponderància d’una llengua sobre una altra”.

Traslladat en l’àmbit educatiu, diuen, el Tribunal Constitucional espanyol ja ho va tenir en compte en una altra sentència per un conflicte de competències entre el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya sobre les proves d’avaluació del final de la primària. En aquella sentència, es deia que s’ha de fer la prova en l’idioma oficial més favorable a l’alumne, “sense que cap d’elles hagi de tenir un caràcter preferent o excloent”.

Per tot plegat, el TSJ valencià conclou que l’alumne d’FP que va presentar el recurs tenia tot el dret a fer els exàmens en castellà, “en virtut de la cooficialitat que regeix al nostre estatut”. És més, fins i tot, arriben a dir que haurien pres la mateixa decisió si l’avaluació fos en castellà i l’alumne volgués fer l’examen en català: “L’opció com a tal continuaria essent lliure, neutra i bidireccional”. Per últim, reiteren que els exàmens s’han de poder fer en l’idioma amb el qual l’alumne pugui expressar millor els seus coneixements.

La sentència encara no és ferma i la Generalitat Valenciana encara pot presentar un recurs en contra al Tribunal Suprem espanyol. Ara bé, si el govern del Consell ho veu bé, passarà a ser ferma i deixarà sense efecte la resolució de la Conselleria d’Educació.

L’Audiència de Barcelona ha rebutjat el recurs de queixa de la fiscalia i ha avalat la conclusió del sumari que va fer la titular del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, Alejandra Gil, el 25 de setembre, de la causa contra una trentena d’ex-alts càrrecs del govern de Puigdemont, imputats per l’organització del referèndum del Primer d’Octubre i l’acció exterior durant aquells anys.

La fiscalia va demanar que s’apliqués l’amnistia el mes de juliol, amb la causa encara oberta, però la jutgessa la va derivar a l’Audiència de Barcelona. Aquest tribunal va decidir que la jutgessa Gil havia de resoldre si aplicava la llei d’amnistia en aquesta causa, però ara, tal com ha avançat el Nacional i han confirmat fonts de la defensa a VilaWeb, en una decisió d’una sala del mateix tribunal, que contradiu l’anterior, avala que la causa es tanqui i passi a la secció 21 de l’Audiència. Ara serà aquest tribunal jutjador que resolgui si aplica l’amnistia, arxiva la causa o ja obre judici.

En aquesta resolució, datada del proppassat 8 de gener, el tribunal dóna la raó a la jutgessa Gil quan no va admetre el recurs contra la conclusió del sumari que va fer el 25 de setembre, tot assegurant que no es pot presentar un recurs contra la conclusió de sumari al  jutjat instructor, i que aquesta és potestat del tribunal jutjador.

La junta gestora del Consell de la República –que dirigeix l’organisme d’ençà de la dimissió de Carles Puigdemont com a president i la dissolució automàtica del govern– ha publicat un comunicat de resposta al que ahir va fer Toni Comín, ex-vice-president i ara candidat a la presidència del Consell. Comín reivindicava que una nota d’aclariment de l’auditor que va detectar possibles irregularitats comptables en la seva gestió, ara li donava la raó i reconeixia que eren unes despeses justificades. Ara bé, la junta gestora del Consell i el mateix auditor, Miquel Verdaguer, diuen que només va fer un aclariment tècnic que no canvia les conclusions, que és que Comín va fer ús d’uns diners provinent de les donacions per ajudar els exiliats i que “no semblen estar justificades dins del marc de la defensa de l’exili, atès que estan destinades a un càrrec que ja disposa d’ingressos propis”. Aquestes despeses incloïen una multa de trànsit, el lloguer d’un vehicle durant quinze dies, el lloguer d’un apartament durant quinze dies i el pagament dels impostos derivats i retirades d’efectiu per valor de 6.000 euros. Tot plegat, sumaven 15.530,35 euros.

El comunicat conjunt exposa, a més, que l’aclariment fet per l’auditor el 16 de desembre i difós per Comín ahir va ser resultat de “les pressions i requeriments verbals i escrits” a l’auditor perquè modifiqués, “a demanda”, el contingut relatiu a les despeses de Comín. Tot i això, remarquen que més enllà d’haver fet un “aclariment tècnic, en detectar una mancança en el contingut del redactat”, no va cedir a les pressions rebudes ni va modificar ni les conclusions ni les recomanacions.

La nota d’aclariment de l’auditor deia que, quan va reflectir el conveni de repartiment d’ingressos entre Cat Global i l’associació Catalunya Cultura i Progrés (CATCIP), no va tenir en compte un dels apartats, que establia el repartiment en tres terços de les donacions fetes per la web del Consell de la República. Un terç de les donacions havia d’anar al Consell de la República, un terç a la Casa de la República, a Waterloo, i un terç més seria a repartir a parts iguals entre Puigdemont, Comín i Puig, per a sostenir l’exili. Comín s’agafa a aquest apartat per a reivindicar que l’import que li corresponia era d’aproximadament 24.000 euros, i veia un reconeixement de l’auditor quan diu que “cal suposar que els imports seran superiors als retirats pel Sr. Comín”. A partir d’aquí, Comín reivindicava que queda demostrat que són unes despeses justificades. A més, afegia que el pagament de lloguers i impostos d’un apartament de Lovaina, “no es van utilitzar mai per a ús d’allotjament meu particular –tot i que hagués estat possible d’acord amb l’esmentat conveni, atès que aquesta finalitat està prevista en els criteris del fons defensaexili.org, que són públics”, sinó per a l’allotjament de treballadors del Consell de la República. “Vaig utilitzar uns fons que em corresponien a mi en benefici del Consell”, deia.

L’auditor, a l’aclariment, també deia que no va tenir accés a cap document que determini com es faran els pagaments, en quin calendari i forma signat pels membres de l’equip de govern de Cat Global (l’entitat que dóna empara jurídica i financera al Consell), i que, a més, ni Puigdemont ni Puig no van fer servir mai aquests diners. Si ho haguessin fet, afegia, el dèficit de l’entitat hauria estat “molt superior”, mentre que a 31 de desembre de 2023 era de 58.108 euros.

Un aclariment que no canvia les conclusions

Per tot plegat, la junta gestora explica que “davant de les divergències existents entre el contingut literal de l’aclariment de l’auditoria i la interpretació comunicada a la premsa per part de l’ex-vice-president [Comín]” s’han posat en contacte amb l’auditor “per conèixer el sentit estricte de la naturalesa del document, així com l’objectiu de l’aclariment”. Un cop fet, diuen, han constatat que l’aclariment “fa referència, únicament i exclusivament, a una esmena tècnica”: la incorporació com a annex, d’un punt de l’acord entre les entitats Cat Global i Catalunya Cultura i Progrés, també suport formal del Consell de la República. “L’aclariment, per tant, es limita a descriure un altre sistema de distribució de les donacions rebudes pel concepte de l’exili”, diu la junta gestora.

Segons l’auditor, afegeixen, esmentar aquest apartat que fins ara no s’havia tingut en compte “només constata i permet descriure, en la seva totalitat, els mecanismes ja exposats en l’auditoria, sobre com està previst sostenir l’exili i, en definitiva, les necessitats i l’ajuda als exiliats”. I aquí, afegeix una valoració determinant: “Ajuda, que no remuneració”, ja que ni Puigdemont ni Puís van disposar d’aquests diners, “atès que, en la data de l’acord descrit, aquestes persones percebien remuneracions, com a eurodiputat i diputat al parlament de Catalunya, respectivament”.

A més, la junta remarca que quan Comín va fer ús d’aquests diners per a despeses no justificades –segons l’auditoria–, el Consell de la República era en una situació econòmica molt complicada, cosa que Comín sabia perquè, com a vice-president, tenia funcions de director financer. “L’endeutament del Consell posava en risc la seva viabilitat financera”, diu, i la direcció financera no pagava o pagava tard els proveïdors per a mantenir “una massa salarial, associada a l’estructura tècnica, sobredimensionada” i les despeses descrites a l’auditoria. Ara, diu la junta gestora, han pactat amb els proveïdors un calendari de pagaments per a eixugar els deutes durant el mes de juny.

El govern del Consell (Comín inclòs) va avalar les conclusions de l’auditoria

El comunicat també recorda que el 31 d’octubre el govern del Consell de la República va fer públic que feia seves les conclusions de l’auditoria. Una decisió que es va prendre, diu, amb unanimitat de tots els membres. Això inclou Toni Comín mateix, llavors vice-president del govern del Consell de la República. Això vol dir, insisteixen, que tots els membres del govern del Consell van avalar la frase que deia “a priori, aquestes despeses no semblen estar justificades dins del marc de la defensa de l’exili, atès que estan destinades a un càrrec que ja disposa d’ingressos propis”.

L’aclariment de l’auditor, diuen, no canvia les conclusions, sinó que confirma els dubtes ja expressats en l’auditoria: “Que en el cas concret de l’únic exiliat que en va ser beneficiari, l’ex-vice-president, estigués justificat l’ús que es va donar als imports rebuts; atenent, com diu l’auditoria, ‘en relació als interessos i finalitats de l’entitat’.”

Podeu llegir ací el comunicat conjunt.

Una dona gran s’ha mort en l’incendi d’un pis a Torrent (Horta Oest). Els bombers han rescatat diverses persones inconscients de l’immoble, incloent-hi una menor que ha hagut de ser atesa, però que es troba en bon estat de salut, segons el Consorci de Bombers.

L’incendi s’ha declarat a les 10.46 en un habitatge a la primera planta d’un edifici de quatre altures al carrer de Sedaví. Els bombers han extingit el foc i han trobat la dona gran sense vida a l’interior del pis.

La policia espanyola ha confirmat que, a més de la menor, també s’ha rescatat amb vida un home d’edat avançada, que es troba en bon estat de salut. Encara no se sap què ha causat l’incendi.

El Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU) ha mobilitzat dues unitats del SAMU i una unitat de Suport Vital Bàsic per atendre els afectats.

Sis anys abans no nasqués l’autora premiada enguany, Estel Solé Casadellà (Molins de Rei, Baix Llobregat, 1987), l’editorial Planeta instituïa el premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, amb l’objectiu de distingir una novel·la inèdita en llengua catalana. Era, i continua essent-ho, el més ben dotat per a novel·la inèdita en català –actualment amb seixanta mil euros– i aquell 1981 el va guanyar Joan Perucho amb Les aventures del cavaller Kosmas. De llavors ençà, l’han guanyat Pere Gimferrer, Terenci Moix, Nèstor Luján, Josep Maria Ballarín o Baltasar Porcel i, els darrers anys, Gerard Quintana, Empar Moliner, Andreu Claret i Ramon Gener, que, amb Història d’un piano, s’ha alçat com la novel·la més venuda del 2024, i traduïda a més de vuit idiomes, com el francès, el portuguès i el croat.

Avui, Solé, de trenta-vuit anys, completa la llista dels quaranta-cinc guanyadors amb una novel·la que conté molta vida, amb totes les arestes que té. “Personalment, deixo enrere un dels pitjors anys de la meva vida, un any convuls en què confesso que sovint he hagut d’esgarrapar les escasses forces que em quedaven per escriure setmanalment aquests articles que, malgrat tot, m’empenyen a seguir endavant. No sé ben bé quins propòsits tinc per al nou any. Suposo que, senzillament, em deixaré portar, aigua avall, pel riu de sempre, que mai és el mateix riu, i ja veurem”, escrivia per Cap d’Any. D’alguna manera, el guardó permet de remuntar la trencadissa personal i encarar el futur amb més bones cartes.

Una història d’ambició i precarietat

Vuit anys després del seu debut en la narrativa, Estel Solé ha trigat a cloure la segona novel·la. “Sóc molt exigent amb mi mateixa, i escriure per a mi és molt tortuós –ha confessat-. Baixo a la cova a buscar les paraules, com els meus besavis miners, i em demano ser rigorosament honesta. Costa ser rigorós i reconèixer les vulnerabilitats d’un mateix i la part més fosca d’un mateix”, ha afegit sobre Aquest tros de vida, que voldria contenir “esperança i resiliència”.

“De partícules meves n’hi ha en tots els meus personatges”, ha afirmat rotundament la guanyadora del Llull, quan li han demanat què hi ha d’ella en la protagonista. Per escriure aquesta novel·la, Solé assegura haver robat temps al temps, anant a escriure als bars de bon matí o a la nit, “i tot això s’ha acabat incorporant a la novel·la”. Com per exemple, aquesta necessitat de fer moltes feines per poder portar un plat a taula i pagar el lloguer. Segons que ha confessat ella mateixa, la precarietat ha marcat la seva trajectòria d’autora de poesia, contes infantils o teatre, a més d’actriu i col·laborada de mitjans de comunicació.

El masclisme de les dones, com el que hi ha en la violència obstètrica –un dels episodis que mostra Aquest tros de vida–, és un dels temes de què volia tractar en el seu text. Però també aquesta precarietat, que no volia encarar, però, pel vessant cultural, sinó del punt de vista de la recerca científica. La protagonista, la Lena, una científica ambiciosa d’una trentena llarga d’anys, té dos contratemps vitals que fa que el seu matrimoni, en què ha maldat per conciliar la criança amb les seves obligacions laborals, trontolli i cometi allò que ella anomena “el pitjor error de la meva vida”. Així doncs, voldrà tornar el favor a un desconegut, l’Abel, acompanyant-lo a un poble d’Occitània, a casa de la Margue i el Benoît. La convivència amb els tres desconeguts farà que ho reconsideri tot plegat, i es qüestioni com a mare i professional, reivindicant-se com a persona i dona, i demanant-se si és lícita la seva ambició. “A vegades les relacions amb desconeguts ens permeten de mostrar coses que no faríem amb el nostre entorn.” Barcelona, Empordà i Occitània són els escenaris de la novel·la, d’una road movie que Solé ja s’imagina com una obra de teatre o, potser, un film. De moment, Aquest tros de vida arribarà a les llibreries el 26 de febrer.

Escriptora, actriu, productora i directora teatral, Solé va rebre el 2011 el premi Amadeu Oller amb el poemari Dones que somiaven ser altres dones. Va debutar en la novel·la l’any 2016 amb Si no puc volar. Coneguda gràcies al seu paper a la sèrie La Riera, amb l’obra de teatre Animals de companyia va fer ronda internacional per teatres dels Països Catalans, l’estat espanyol, Mèxic i Panamà. Col·laboradora de VilaWeb, on publica setmanalment una columna d’opinió, participa en La tarda de Catalunya Ràdio i Tot es mou de TV3, a més de formar part de la junta directiva d’Òmnium Cultural.

La nova publicació de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), molt esperat, es publicarà finalment el 19 de febrer. És el sondatge més important que es fa al Principat sobre l’estat de la llengua catalana i de la resta de llengües que s’hi parlen. La sèrie va començar el 2003 i, d’aleshores ençà, se n’ha elaborat un de nou cada cinc anys: el 2008, el 2013 i el 2018. L’enquesta que es presentarà ara recull dades de 2023 i una part de 2024, i s’hauria d’haver presentat durant el segon semestre de l’any passat. Tanmateix, l’acabament de l’enquesta es va escaure amb les eleccions del 12 de maig proppassat, la negociació per a la investidura i la constitució del govern, cosa que ho ha endarrerit fins ara.

Fins ara, aquest silenci ha despertat suspicàcies sobre el contingut de l’enquesta entre experts i a les xarxes socials. Les dades que han anat aportant la resta d’enquestes que s’han fet aquests sis anys no ofereixen gaire bons auguris. Mai no són tan completes com l’EULP, però donen titulars preocupants. El novembre proppassat, per exemple, l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió deia que l’ús del català no superava el 50% en cap franja d’edat, que el 52% de catalans solen canviar de llengua per evitar problemes i que el 74% solen fer servir el castellà si l’interlocutor és castellanoparlant. La situació és especialment greu a Barcelona: l’enquesta de serveis municipals de l’ajuntament, publicada al setembre, revelava que solament el 36% dels ciutadans tenia el català per llengua habitual. A més, l’informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona de 2023 alertava que les discriminacions contra l’ús del català havien pujat d’un 40% en un any.

Ara, la publicació del 19 de febrer hi posarà ordre. Les entitats en defensa del català estan molt a l’expectativa de la nova EULP. Fonts de la Plataforma per la Llengua ja van explicar fa uns dies a VilaWeb que, sense voluntat de fer alarmisme, sembla previsible que la davallada que reflectia la publicació anterior no s’haurà revertit. “A cada EULP s’hi ha anat perdent un llençol. Seria estrany que, sense haver aplicat cap pla de xoc, això s’hagués capgirat de manera espontània”, diuen.

Què deia l’EULP del 2018?

Els resultats de l’EULP del 2018, publicada el juliol del 2019, mostraven que, durant el període de quinze anys en què s’havien fet aquests sondatges, l’ús del català en els àmbits interpersonals s’havia afeblit progressivament. Sobretot, en els usos socials, que són el termòmetre més afinat per a calibrar la salut de la llengua. Passava en tots els àmbits més decisius fora de casa: amb els amics, amb els companys de feina, amb els companys d’estudi, a l’hora d’anar a comprar. Vegem-ho amb un d’aquests exemples. Quant a la llengua d’ús amb les amistats, l’any 2003 hi havia gairebé un empat tècnic entre el castellà (40,3%) i el català (39%). Les xifres van ser demolidores el 2008 (castellà, 42,9%; català, 33,3%), van ser-ho encara més el 2013 (43,8%-30,9%) i s’agreujaven en l’última publicació (42%-29,8%).

La dada realment demolidora era, justament, la cabdal: la quantitat de catalans que empren el català com a llengua habitual per a relacionar-se. Ací el 2003 hi havia quasi un empat tècnic amb el castellà: un 47,2% triaven el castellà i un 46%, el català. La baixada va ser molt contundent el 2008 (el català va davallar més de deu punts i el castellà es va més o menys mantenir), i d’aleshores ençà la distància entre totes dues s’havia mantingut estable en favor del castellà, sense cap indici de remuntada. El 2018, tan sols el 36,1% de catalans feien servir la llengua del país per a relacionar-se, en contrast amb el 48,6% dels qui optaven pel castellà.

El PSOE no té cap intenció de permetre que la mesa del congrés espanyol tramiti la proposició no-de-llei que demana que Pedro Sánchez plantegi una qüestió de confiança, com vol Junts. El ministre espanyol de Transformació Digital i Funció Pública, Óscar López, ha deixat enrere l’ambivalència que fins ara havia mostrat el PSOE –la setmana passada, va ajornar la votació per a no mostrar cap decisió– i ha refusat de totes totes la possibilitat que el congrés espanyol debati la idoneïtat de demanar a Sánchez una qüestió de confiança. Va ser arran d’aquella decisió que Junts va congelar tota negociació sectorial amb el PSOE, i que després va votar en contra del decret òmnibus que el govern espanyol volia aprovar.

“La qüestió de confiança és una prerrogativa del president del govern”, ha dit una vegada i una altra López en una entrevista a Onda Cero. Davant les preguntes insistents de l’entrevistador, Carlos Alsina, López ha insistit que la constitució espanyola marca que qui decideix si presenta o no una qüestió de confiança és el president del govern, i ho ha arribat a comparar amb el referèndum d’independència de Catalunya: “No ens fem trampes. Llavors també val el referèndum d’independència de Catalunya? No té vinculació legal, però ho fem? No ens fem trampes al solitari. És el mateix raonament: que votin, encara que no tingui validesa. Parlem de les competències delimitades, i això no és competència del parlament.”

Si s’aprovés la proposició no-de-llei que va presentar Junts no suposaria que Sánchez estigués obligat a presentar la qüestió de confiança, sinó que, senzillament, seria una petició del poder legislatiu a l’executiu perquè ho faci. Tot i això, López s’ha tancat en l’argument que la constitució estableix clarament que qui decideix si presenta una qüestió de confiança és el president del govern, no el congrés: “La constitució diu el que diu. I això no és una prerrogativa del parlament. És molt més senzill que tot això, perquè l’oposició ho té senzillíssim. Que presenti una moció de censura, i punt. Això és el que diu la constitució.”

El mateix ministre espanyol ha reconegut que no seria la primera vegada que el congrés espanyol debat i vota sobre una qüestió que, de fet, no té competència, i ha recordat que durant la presidència del govern de José Luís Rodríguez Zapatero va arribar a votar la xifra de ministeris que havia de tenir el govern, cosa que correspon al president. “És com si demà un grup parlamentari porta una moció perquè el govern convoqui eleccions. És prerrogativa del president del govern, no del parlament”, ha insistit.

En aquest punt, l’entrevistador ha posat sobre la taula que si el PSOE no està disposat a permetre un debat i votació perquè el congrés demani una qüestió de confiança és perquè creu que perdrien la votació. “Insisteixo”, ha contestat López: “No donarem aquesta prerrogativa, és competència del president del govern. Si algú vol plantejar això contrari, té una eina: la moció de censura.”

El PSOE és llunyíssim de Junts

Abans, López ha defensat que, malgrat totes les dificultats, l’estat espanyol és un dels més estables políticament d’Europa, i que cal ser conscients que el resultat de les eleccions va donar lloc a un parlament molt fragmentat que els obliga a negociar: “Cada setmana hi ha negociacions. No és fàcil, ho reconeixem obertament.” Una de les principals complicacions és Junts, de qui ha dit que els diferencien moltes coses, però ha defensat que cal esforçar-se per a negociar-hi: “És evident que hi estem llunyíssim ideològicament. Vam ser capaços de pactar una investidura i hi hem de negociar cada setmana. Per descomptat, no serà per feina i esforç.”

Ara bé, ha menystingut les peticions de Junts i del PP perquè portin un altre cop al congrés les mesures incloses al decret òmnibus –com la revalorització de les pensions o els descomptes al transport públic– per a aprovar-les. “Que el govern [espanyol] faci el decret que diu l’oposició? Tot el que va al decret és important. La teoria de fer-lo trossos és molt divertida”, ha dit, i ha posat en dubte que el PP l’hagués aprovat si el decret òmnibus no hagués inclós el retorn al PNB d’un palauet a París que els va prendre el franquisme: “Li faig una contraoferta al PP: portem totes les mesures, sense el palauet, i que voti tota la resta? Això no funciona així. Abans de votar, el PP ha de saber les conseqüències d’allò que vota.”

El govern de Carlos Mazón va refusar l’ajuda del govern català en el moment més crític de la gota freda. En una entrevista a VilaWeb, l’aleshores director general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments, Joan Delort, explica que el Consell es va negar unes quantes vegades a rebre el suport dels bombers, fins al punt de fer girar cua un helicòpter dels GRAE. “El vam aturar a Móra d’Ebre. Allà, esperant, mitja volta i cap a casa perquè ens deien que no calia. Això va ser dimecres, l’endemà de la catàstrofe”, assegura.

Delort relata que cada volta que oferien suport, la Generalitat Valenciana els responia que no calia. Finalment, va ser el Consorci Provincial de Bombers de València el que va cedir i acceptar l’oferiment. “No m’ho podia creure, i a més veient el desori, un desastre, una catàstrofe. I vinga, els tornàvem a trucar. I que no. No ho entenia. Al final, potser per pesats, no ens ho va dir la Generalitat Valenciana, ens ho va dir el Consorci Provincial de Bombers de València”, detalla.

De totes maneres, descarta que el Consell no acceptés l’ajuda per una qüestió política, sinó per incompetència. “No en tenen ni punyetera idea. Perquè són una colla d’incompetents. Segurament, els va sobrepassar tot plegat”, afegeix. Tanmateix, recorda que la relació amb el govern de Ximo Puig era molt més estreta i fluida.

“Ara mateix, et coneixes, però no hi ha relació. Abans n’hi havia molta. En els incendis del 2022 i 2023, recordo que el secretari em va trucar demanant-me si li podia enviar dos AVAS, que són avionetes. I preguntant si ens sobrava algun helicòpter”, recorda.

Les noves tarifes de l’ATM dels abonaments bonificats T-usual i T-jove entraran en vigor el 10 de febrer arran de derogació del decret òmnibus i que, per tant, l’estat espanyol deixi d’aportar el 30% de la subvenció. Fins a aquesta data, l’ATM haurà d’adaptar les màquines i actualitzar el programari amb els nous preus. Concretament, la T-usual passarà 22 a 35,2 euros i la T-Jove de 44 a 70,4 euros.

Amb motiu de la derogació del decret, les administracions consorciades de l’ATM (Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i Àrea Metropolitana de Barcelona) han acordat avui en Consell d’Administració de modificar les actuals bonificacions aplicades als abonaments T-Usual i T-Jove, així com als títols FM/FN, T-Usual bonificada per a persones en situació d’atur i als paquets Berguedà i Ripollès.

D’aquesta manera, la bonificació del 50% aprovada el passat 27 de desembre per l’ATM quedarà només amb el 20% aportat per les administracions consorciades a l’ATM de Barcelona. Les noves tarifes aprovades avui en vigor el pròxim 10 de febrer i seran vàlides fins al 30 de juny. Els nous preus només contemplen modificacions en el cas dels títols que tenien bonificació del 50%, mentre que la resta de preus es mantenen sense canvi respecte als aprovats el passat 27 de desembre.

Podeu consultar ací com queden els preus:

Caducitat dels títols

Pel que fa als títols amb tarifes de 2024 comprats abans del 15 de gener de 2025 mantenen la seva caducitat anunciada de 28 de febrer pels multiviatge i mensuals, i de 30 d’abril en el cas dels trimestrals.

Els títols amb bonificació comprats entre el 15 de gener i el 9 de febrer de 2025 caducaran el 16 de març en el cas dels multiviatge i mensuals, i el 16 de maig en el cas dels trimestrals. Aquestes condicions no afecten la resta de títols.

Bescanvis de títols fins al 30 de juny

Tots els títols sense estrenar i comprats abans del 10 de febrer, siguin amb preus de 2024 o preus del 2025, es podran bescanviar per títols amb noves tarifes abonant la diferència de preu. Aquest tràmit es podrà fer fins al 30 de juny de 2025.

Un total de 12 persones van resultar ferides lleus ahir en l’accident d’un autobús que portava passatgers a un avió a l’aeroport del Prat, segons que ha avançat el digital El Caso i han confirmat fonts d’Aena a l’ACN. Els fets van passar en un dels vials de servei de l’aeroport. El vehicle transportava passatgers de Ryanair. Dels 12 ferits, vuit ho van ser de caràcter lleu i quatre menys greus, tots ells atesos pel Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i els serveis mèdics d’Aena. Sis dels afectats van ser traslladats a centres assistencials i la resta donats d’alta in situ. L’accident no va provocar cap afectació a l’operativa de l’aeroport.

Els Mossos d’Esquadra investiguen un presumpte cas d’abusos sexuals per part d’un docent del Col·legi Viaró de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). En paral·lel, consta una denúncia presentada al jutjat per aquests fets, segons que ha avançat el diari Ara i han confirmat fonts policíaques a l’ACN. Segons el diari, els fets s’emmarcarien en uns tocaments a alumnes de 3r d’ESO que haurien passat recentment i que la mateixa direcció de l’escola hauria detectat. Davant d’això, va decidir d’apartar el docent, va començar una investigació interna i finalment ha deixat el cas en mans de la justícia.

La pre-inscripció escolar d’infantil, primària i ESO per al curs 2025-2026 a Catalunya serà del 12 al 26 de març. En concret, el tràmit per als infants del segon cicle d’infantil i primària començarà el 12 de març i en el cas de la secundària ho farà dos dies més tard, el 14. La llista de sol·licituds amb la puntuació provisional es publicarà el 24 d’abril i des d’aquell dia fins al 29 es podran presentar les reclamacions. El sorteig del número de desempat serà el 8 de maig i un dia després es publicarà la llista de sol·licituds ordenada. Finalment, el 16 de juny es coneixerà la llista final d’alumnes amb plaça assignada.

Avui, 24 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Joan Delort: “No en tenen ni punyetera idea, els del govern valencià són una colla d’incompetents”
• Pedro Sánchez i Carlos Mazón: tu a València i jo a Fitur I Anàlisi d’Esperança Camps
• Xe! Això ho pague jo! I Editorial de Vicent Partal 
• La desconnexió I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• Aquella Amèrica I Mail obert de Tina Vallès 
• ‘La tertúlia proscrita’: El xarneguisme, més enllà de la polèmica 
• Orriols perd de 6 a 10 i l’oposició fa pinya per apartar-la del govern de Ripoll I Crònica de Pol Baraza 
• Amnistia no: els anys que ens han robat que els pagui l’estat, i els nostres polítics també I Article de Júlia Ojeda 
• “Ja era hora”: la legalització del matrimoni homosexual separa Tailàndia dels seus veïns regionals 
• Oye Sherman: “Abans entrava al DIEC per informar-me, ara el qüestiono si no em fa guanyar al Paraulògic” 
• Els macarrons d’Epicur I ‘El mirador de cultura’ de Joan Safont 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha signat una ordre executiva per a desclassificar arxius relacionats amb els assassinats de l’ex-president John F. Kennedy i el seu germà, l’advocat Robert F. Kennedy, a més de Martin Luther King. “Les seves famílies i el poble nord-americà mereixen transparència i veritat. Perquè és d’interès nacional que es publiquin sense demora, finalment, tots els registres relacionats amb aquests assassinats”, diu l’ordre executiva signada per Trump.

El mandatari ha subratllat que “l’ocultació contínua d’informació” dels arxius relacionats amb l’assassinat de John F. Kennedy “no és coherent amb l’interès públic”. “La publicació d’aquests registres s’ha fet esperar de fa molt de temps”, ha afegit.

En un termini de quinze dies, el director de la Intel·ligència Nacional i el fiscal general hauran de presentar un pla al president per a la divulgació total i completa dels registres relacionats amb l’assassinat del president John F. Kennedy. Així mateix, l’ordre executiva insta les autoritats pertinents a presentar un pla en un termini de quaranta-cinc dies per a la divulgació completa dels registres sobre els assassinats de Robert F. Kennedy i el reverend Martin Luther King. “Tot i que cap llei del congrés no gestiona la divulgació d’informació relativa als assassinats del senador Robert F. Kennedy i el reverend Martin Luther King, he determinat que la publicació […] és d’interès públic”, ha afegit.

L’advocat i senador Robert F. Kennedy va ser tirotejat el 1968 a la cuina d’un hotel de Los Angeles durant un acte de campanya en què celebrava la victòria a les eleccions primàries del Partit Demòcrata a la cursa cap a la presidència dels Estats Units. No feia ni cinc anys que havien assassinat el seu germà, el president John F. Kennedy, a quaranta-sis anys, el 22 de novembre de 1963, a la ciutat de Dallas, a Texas.

Per una altra banda, l’activista de drets civils nord-americà Martin Luther King, guardonat amb el premi Nobel de la pau el 1964, va ser assassinat el 4 d’abril de 1968 mentre preparava una manifestació en suport del sindicat dels escombriaires negres de Memphis.

El consell d’administració de l’Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona es reunirà de manera extraordinària demà per aprovar mantenir la pròrroga de la subvenció del 20% als abonaments bonificats del transport públic després de la derogació del decret òmnibus, segons ha avançat El Periódico i ha pogut confirmar l’ACN. En canvi, quedarà fora el 30% de la subvenció restant que aportava l’estat i permetia arribar fins al 50% en total. Avui al vespre, l’ATM va anunciar que seguiria aplicant el 20% i que es retiraria el 30% quan el govern espanyol comuniqués la derogació de les bonificacions incloses en el decret que va decaure ahir. Amb tot, és previst que la T-Usual passi de 22 a 35,2 euros i la T-Jove de 44 a 70,4 euros.

Aquest matí, el BOE ja ha publicat la derogació del decret 9/2024, conegut com a decret òmnibus. Durant la jornada d’avui, els usuaris encara han comprat els abonaments amb la bonificació del 50%, sense aplicar la retirada del 30%, ja que és un tràmit que abans ha d’aprovar el consell d’administració de l’ATM, consorci format per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, l’AMB i l’Associació de Municipis per la Mobilitat i el Transport Urbà (AMTU).

El 31 d’octubre de 2024 va ocórrer un miratge que va durar pocs segons: una abraçada aparentment sincera –tan sincera com poden ser les abraçades entre dos polítics– de Carlos Mazón a Pedro Sánchez en el Centre d’Emergències de l’Eliana. Milers de valencians vivien astorats el pitjor drama de les seues vides i la major part del mal encara no s’havia descobert. En aquest context, Mazón, abillat amb l’armilla roja, va regalar les orelles de Sánchez: “Vull agrair molt especialment la presència i l’atenció del president, estimat president, gràcies per venir tan aviat i pel contacte que des del començament per WhatsApp…” La cita continua amb frases més o menys coherents dites per un Carlos Mazón noquejat.

Aquell dia, amb la xifra de víctimes sense tancar, amb el fang corrent a lloure, el president espanyol va ser ràpid a aterrar a València, directe de l’Índia, pràcticament. Va presidir una reunió del CECOPI i va dir unes quantes paraules compungides. Un parell de dies després, va tornar. És aquell diumenge 3 de novembre, a Paiporta, quan tant ell com l’estat, entès com a sistema, es van endur un ensurt que anava molt més enllà del bastó amb què el van amenaçar, o del parabrisa trencat del seu vehicle. El fang va arribar al nucli de la terra d’aquest sistema que és l’estat espanyol, als reis Felipe i Letizia.

Reunió interministerial amb els batlles

Ha deixat passar vuitanta-un dies i ahir Sánchez va aterrar a València, es va posar la jaqueta de l’home d’estat, de president responsable i es va fer acompanyar de deu ministres i d’altres càrrecs per fer-hi una reunió intergovernamental. A les fotografies apareixen ben estrets al voltant d’una taula quadrada al Palau del Temple. Els convidats van ser els vint-i-vuit batlles, de tots els colors polítics, dels pobles que, prop de tres mesos després, continuen en la fase 2 d’emergència després de la gota freda. Això vol dir que tenen desenes d’ascensors avariats, que hi ha garatges negats, escoles inservibles, un percentatge molt gran de comerços tancats o sense perspectiva d’obrir, els polígons industrials que funcionen a mig gas, descampats encara amb cotxes destrossats, llars d’avis tancades, carrers intransitables o clavegueres que encara s’embussen… És a dir, la vida aturada, encara. Això és el nivell 2 d’emergència. Molts d’aquests vint-i-vuit pobles compleixen la majoria dels requisits, uns altres, només alguns.

Dos representants del PP, dos del PSPV i un de Compromís van tenir l’oportunitat d’explicar-li la cruesa de la situació i de la precarietat en què encara viuen. Pedro Sánchez no hi ha posat els peus, encara. I, pel que va dir després, no té cap intenció de fer-ho. Sí que tenia preparat l’anunci de més ajuts directes als ajuntaments per a contribuir a les reparacions.

Ahir Pedro Sánchez no va fer com Feijóo, que només es va reunir amb els seus correligionaris, va fer la compareixença en el claustre del Palau del Temple, sense plasma i va admetre tres preguntes dels periodistes. Però la gran diferència entre Sánchez i Feijóo és que el cap de l’executiu espanyol sí que té el talonari i el BOE per a fer efectius els ajuts que ha promès. Aquell pla de 12.000 milions en deu anys que va anunciar dilluns el gallec és virtual. O platònic.

Moments complicats

Pedro Sánchez i Carlos Mazón viuen moments polítics molt complicats. Una mena de viacrucis que, tot i no ser comparables, els empeny a córrer cap endavant sense saber on s’acaba el camí, o ni tan sols si hi ha camí. Carlos Mazón va fer una deixadesa de funcions absoluta com a president de la Generalitat el dia dels aiguats. Milers de persones li han demanat pels carrers que dimitesca. Vaja on vaja és escridassat. Com un peix fora de l’aigua, boqueja cercant una mica d’aire. Tan sols alguns membres del seu partit li mantenen oberta la vàlvula de l’oxigen, però li’l racionen. Mazón parla d’ajuts directes, de diners, d’esforços, de solidaritat. I visita polígons, ponts i descampats.

Pedro Sánchez viu al caire i és el trapezista, el domador, l’il·lusionista, l’equilibrista i l’escapista d’un circ de cinc pistes. Un tafur a la Rambla que fa mans i mànegues per a romandre al càrrec de president del govern espanyol.

Mazón ha trobat en la confrontació amb el govern espanyol la taula de salvació. I Sánchez li ha donat molts arguments que li són útils, com aquesta absència incomprensible dels pobles, dels funerals, o la manca de reunions entre la Generalitat i l’estat, que haurien de ser normals i habituals. L’excusa que donen a Madrid i que ahir va tornar a exhibir Sánchez és que el govern espanyol és present al País Valencià de manera permanent amb la delegada Pilar Bernabé i amb tot de ministres que sí que vénen un dia sí i un altre també. I amb els 16.000 milions d’euros mobilitzats per a ajudar els damnificats. “Ara és el moment de la gestió, de tirar endavant les ajudes. […] Vindré quan calga i estaré encantat de reunir-me amb el senyor Mazón”, va dir.

Però fa mesos que Sánchez i Mazón no es miren ni es parlen, i ahir, que semblava que els vents els eren favorables per a reunir-se, tampoc no va poder ser. Carlos Mazón, que ha canviat el posat d’apesarat pel de fatxenda de sempre, ha passat dos dies de glòria a Madrid, al certamen que més s’estimen els dirigents del PP i que, de passada, més maldecaps judicials els ha dut: la fira del turisme Fitur. El president ha gaudit com un xiquet amb les ulleres de realitat virtual, fent-se autofotografies amb tothom i rebent una nova i efusiva abraçada de Feijóo. Jugava a casa i ningú no el va escridassar.

Un bo perquè els damnificats puguen viatjar

I com que la vida a vegades ofereix imatges capricioses, pràcticament en el mateix minut que Pedro Sánchez anunciava que l’estat espanyol pagaria el 100% de les despeses, i no el 50% com havia anunciat, per a refer els equipaments públics municipals i el cicle integral de l’aigua de tots els pobles afectats, el president Mazón anunciava un bo de viatge de tres-cents euros per a gastar-lo fent turisme pel País Valencià. La idea és que se’n puguen servir els afectats per la gota freda. “Qualsevol persona amb un codi postal d’un dels pobles danyats podrà demanar-lo”, va dir. Per tant, qualsevol que haja perdut la casa o el cotxe, o un familiar, o no té cobertes les necessitats bàsiques, potser no té una nevera, però podrà rebre una ajuda per a anar a fer turisme. El president Mazón utilitza les víctimes de la gota freda per afavorir els empresaris hotelers.

The Washington Post · Frances Vinall

Ahir, dijous, va entrar en vigor a Tailàndia la llei que legalitza el matrimoni entre persones del mateix sexe, i es va desfermar una onada d’eufòria i de celebracions arreu del país.

Els tailandesos hi respongueren tot provant de batre el rècord de registres matrimonials entre parelles del mateix sexe en un sol dia. Tantes parelles van presentar-se a l’acte de registres matrimonials al centre comercial Siam Paragon, a la capital del país, que els organitzadors van haver de restringir-hi l’entrada a les parelles que havien demanat hora. Aquesta cerimònia es repetí també en més ciutats tailandeses, com ara Phuket o bé Chiang Mai.

Owen Zhu, un agent immobiliari xinès que resideix a Bangkok, explica a The Washington Post que se sentí “profundament commogut i animat” de presenciar, durant tot el dia d’ahir, que més de tres-centes parelles del mateix sexe es casaven al Siam Paragon. Zhu parla de casos com ara una parella de dones d’uns setanta anys que, segons que li explicaren, feia més de tres dècades que esperaven l’oportunitat de casar-se.

“Ja era hora”, diu. “Aquesta fita ens fa molt feliços a mi i als meus amics gais, i em dóna esperances que, algun dia, es pugui repetir en més parts de l’Àsia”, afegeix.

Fins i tot el primer ministre tailandès, Paetongtarn Shinawatra, havia instat les parelles homosexuals a presentar-se al registre per a casar-se el mateix dia d’entrada en vigor de la llei. Srettha Thavisin, que era primer ministre quan la llei s’aprovà al parlament l’any passat, va dir ahir que la jornada “romandria per sempre en la memòria de molts tailandesos”.

“Us felicito de tot cor pel vostre amor”, afegí.

Però Tailàndia és un cas atípic a la regió, i el matrimoni entre persones del mateix sexe continua sense ser legal a la majoria de l’Àsia.

Què passa a Tailàndia?

L’any passat, en una decisió històrica, el parlament tailandès va aprovar la llei d’igualtat matrimonial. El text reformula la definició legal de matrimoni –que fins ara era “una parella formada per un home i una dona”– a “una parella formada per dos individus”, substituint també els termes “marit i muller” pel de “cònjuges”. A banda, la llei també amplia els drets relatius al matrimoni, l’adopció de nens, el consentiment per a l’assistència sanitària i l’herència.

Chanatip Tatiyakaroonwong, investigador de la divisió tailandesa d’Amnistia Internacional, declarà en el moment de l’aprovació que la llei suposava tota una fita per al moviment LGBTQ del país, i agraí a activistes, diputats i organitzacions de la societat civil la seva “feina incansable” per a assegurar-ne l’aprovació.

Tailàndia fa anys que s’anuncia a si mateixa com a destinació turística per al col·lectiu LGBTQ, amb eslògans promocionals com ara el “Sigues lliure”.

En quins altres països de l’Àsia és legal el matrimoni homosexual?

Taiwan és l’únic país de la regió amb un règim legal que no distingeix els matrimonis heterosexuals dels homosexuals. El parlament de l’illa legalitzà els matrimonis del mateix sexe l’any 2019, dos anys després de la sentència del Tribunal Suprem que determinà que no reconèixer el matrimoni entre persones del mateix sexe era inconstitucional.

Al Nepal, una ordre judicial provisional va ordenar al govern, l’any 2023, que permetés que els matrimonis entre persones del mateix sexe –i entre persones del “tercer gènere”– poguessin registrar-se legalment, tot i que en un directori diferent del dels matrimonis heterosexuals. La legislació nepalesa, tanmateix, continua sense reconèixer formalment el matrimoni entre persones del mateix sexe, segons que han denunciat grups com ara Human Rights Watch. Tampoc no és clar quina consideració reben les parelles homosexuals en uns altres àmbits de la llei, com ara la fusió de patrimonis o bé el divorci, segons que assenyala el Centre de Drets Humans d’Oxfam.

Quin futur es preveu per als drets LGBTQ a l’Àsia?

Tot i que la legalitat del matrimoni homosexual és vista molt lluny encara a la gran majoria del continent, hi ha més països asiàtics que aquests darrers anys han fet passos cap a l’ampliació dels drets LGBTQ.

Israel, per exemple, reconeix els matrimonis entre persones del mateix sexe registrats a l’estranger, i l’exèrcit israelià ha estès el permís per dol a les parelles del mateix sexe d’un soldat caigut. Hong Kong va ampliar fa poc els drets de les parelles del mateix sexe en matèria d’herència i habitatge i l’Índia els ha ampliats en l’àmbit de les prestacions socials.

Singapur va despenalitzar els actes homosexuals el 2022, tot derogant una llei de l’era britànica que roman en el codi penal d’algunes altres antigues colònies.

Un seguit de sondatges, publicats el 2023 pel Pew Research Center, mostraren que poc més de la meitat dels ciutadans de dotze dels principals països de l’Àsia donaven suport a la legalització del matrimoni homosexual. El Japó va ser el país on es registrà una taxa de suport més alta i Indonèsia fou el menys favorable a la legalització.

Per a molts asiàtics LGBTQ, tanmateix, encara s’ha de recórrer un llarg camí. Els actes homosexuals continuen essent delicte en una vintena països asiàtics, amb càstigs que poden arribar a la pena de mort.

Quina és la situació del matrimoni homosexual a escala mundial?

Més de trenta jurisdiccions del món reconeixen legalment el matrimoni entre persones del mateix sexe. La majoria són a l’Europa septentrional i occidental, i també a l’Amèrica del Sud i del Nord –incloent-hi el Brasil, Colòmbia, l’Argentina i els Estats Units. Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica també l’han legalitzat. Tots han seguit l’exemple dels Països Baixos, que el 2001 fou el primer país a reconèixer legalment el matrimoni entre persones del mateix sexe.

Lyric Li ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Joan Delort (Barcelona, 1957) ha dedicat més de mitja vida a treballar en qüestions de seguretat i emergències. Va fer-se guàrdia urbà de Barcelona el 1979 i va entrar a la Generalitat de Catalunya el 1997 amb el conseller Xavier Pomés, que el va nomenar subdirector de les policies locals. D’aleshores ençà, ha ocupat més càrrecs vinculats al Departament d’Interior. Ha estat director de Trànsit, secretari de Seguretat Pública, director de Protecció Civil, director del 112 i director general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. També fou gerent de l’àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat a Barcelona amb Xavier Trias i cap de la policia de Girona amb Quim Nadal.

Delort és l’home del Departament d’Interior. Se’l coneix com si fos casa seva. Ha treballat amb consellers de Convergència, el PSC, ICV, Junts i ERC. Ha sobreviscut a molts governs perquè sempre ha anat per lliure. En definitiva, és el clar exemple d’un alt càrrec que és fitxat per la saviesa i l’expertesa, i no pas pel color de la solapa. Conversem amb Delort una setmana després d’haver-se jubilat oficialment. Parlem de “batalletes” a Interior, dels canvis de governs, dels Mossos, dels bombers, dels dilemes de l’esquerra amb la seguretat i del País Valencià.

—Què volia ser Joan Delort de gran?
—Depèn de l’edat. A la universitat, havia de ser arquitecte. Primer vaig fer el boicot a la selectivitat, el primer any era molt rojeras. En compte d’arquitectura, em vaig apuntar a aparelladors. Vaig fer primer i segon, i a tercer em dedicava a fer la revolució. Delegat de curs i totes aquestes coses. El meu pare es va morir molt jove i després em vaig dedicar a treballar. Quan vaig tornar del servei militar, el 79, l’empresa on treballava va abaixar la persiana i em vaig quedar sense feina. Aleshores, un familiar em va dir que l’Ajuntament de Barcelona havia convocat places per a guàrdia urbà. “Què dius, ara!”, li vaig dir. I mira, vaig fer les proves i em van seleccionar. En aquells moments, no eren ni contractes laborals, ni funcionaris, ni interins. Era una circumstància molt estrambòtica, pensa que no feia ni un any de les eleccions democràtiques.

—Sense voler-ho, us heu acabat convertint en un arquitecte de seguretat i emergències.
—He viscut fonaments, plantes baixes, entresols, principals, primers, àtics. Això va ser el vuitanta, però la primera aterrada com a cap d’un servei de policia, encara que fos petit, va ser a Barberà del Vallès ara farà quaranta-quatre anys.

—Com es veu la vida arribats a la jubilació? Us continuaran trucant?
—Molt bé. Abans, recordo que la gent deia “m’han jubilat”, com si fos un gran drama. “M’han castigat, perquè m’han jubilat”. Ara no conec ningú que ho digui. Més aviat, és al contrari: “Finalment, m’he pogut jubilar”. I no estic gens d’acord amb l’edatisme que s’ha instal·lat socialment, la càrrega aquesta del jubilat que sembla que estigui inactiu. Hi ha unes altres maneres de dir-ho, com ara, que he deixat d’anar a treballar. Però espero que no em continuïn trucant. Una cosa és que em truqui algú preguntant alguna cosa, o per fer un cafè o per dinar, que ja saps que et volen comentar alguna cosa. Hi ha molta gent que em pregunta si faré coses. Ep, no en vull fer que em portin obligacions.

—Alguna anècdota que pugueu explicar?
—No especialment. T’ho dic d’una altra manera. Si tu em fas una pregunta, sabràs ràpidament si faig l’anguila. A vegades, si m’agafes amb la sang calenta, em preguntes coses i salto. Com amb tot això que ha passat a València, que m’indigna. Durant quaranta anys, he tingut experiències de tots els colors i a cada hora del dia. No fa res em van dir que havia de fer un anecdotari. De quaranta anys? Em deixaria moltes coses i seria injust, perquè només hi posaria allò que em vingués al cap.

—Ara que heu tret el tema, parlem del País Valencià. Heu estat molt crític amb Mazón. Heu dit que s’havia de portar als tribunals.
—No ho sé si es farà, vist com està el pati en les grans institucions que formen part de l’estat espanyol. Observant-ho a distància, i fent una mica l’aproximació de la quota que poc o molt puc conèixer, allà, més per omissió que per acció, s’han assolit unes irresponsabilitats que han tingut unes conseqüències gravíssimes. Si això no té cap conseqüència, no sé què hauria de passar. Avui dia, amb les polítiques, es fuig d’estudi amb una esportivitat, i aquí no passa res. Som un país on no hi ha gaire gent acostumada a assumir responsabilitats polítiques. Recordo, per exemple, el ministre valencià Asunción, que quan li va petar tot el tema de la Guàrdia Civil (la fugida de Luis Roldán, ex-director del cos) va dimitir. Casos d’aquests es poden comptar amb els dits de la mà. Però, a més, em faig una altra pregunta. Si això hagués passat a casa nostra, amb el govern de la Generalitat de Catalunya, un conseller hauria aguantat el tipus amb el discurs que ells fan? O el president? Crec que no. La pressió política i social faria insostenible i irrespirable que continués. I allà, per què passa? Per què no passa res? I com acabarà judicialment, perquè hi haurà demandes, segur.

—Ja n’hi ha unes quantes.
—Els fets són greus i amb resultats de mort i, per tant, s’han d’investigar bé. No sé com acabarà tot plegat. Fer justícia seria anar a eleccions i que tornés a decidir el poble valencià. I què decidirà? Aquesta és l’altra. S’han dit moltes mentides que són evidents. Qui punyetes pretenen enredar? Salomé Pradas en deia una rere una altra. I ho deia perquè no en tenia ni punyetera idea. No només va haver-hi responsabilitats polítiques. Per sota dels responsables polítics hi ha posicions politècniques, d’alta responsabilitat tècnica, però també polítiques. Aquí, per acció o per omissió, també s’han fet o deixat de fer o s’han dit certes coses. Aquí ens ho escoltàvem i no ens ho podíem creure. Això del País Valencià és una molt mala praxi en la gestió d’una emergència. Que s’ensenyi i s’estudiï a les escoles de gestió pública.

—Durant el Botànic hi havia molt bona relació entre els serveis d’emergència del País Valencià i Catalunya. Com heu notat l’entrada del PP i Vox?
—Ara mateix, et coneixes, però no hi ha relació. Abans n’hi havia molta. En els incendis del 2022 i 2023, recordo que el secretari em va trucar demanant-me si li podia enviar dos AVAS, que són avionetes. I preguntant si ens sobrava algun helicòpter. Home, sobrar, no és que ens sobrin res. Em deia que estaven desbordats, que els incendis eren molt forts. I què fèiem? Mirar si ens feien falta a nosaltres. I, a més, rascarem una mica i us podrem enviar els helicòpters. I si vols, també t’enviarem un equip del GRAE. Però sense anuncis. Som veïns, ens necessiten, i si els podem ajudar, ho fem. En aquesta ocasió, igual com altres serveis de bombers, vam picar a la porta per si hi havíem d’anar. “No, no cal, gràcies”, deien. No m’ho podia creure, i a més veient el desori, un desastre, una catàstrofe. I vinga, els tornàvem a trucar. I que no. No ho entenia. Al final, potser per pesats, no ens ho va dir la Generalitat Valenciana, ens ho va dir el Consorci Provincial de Bombers de València.

—Què voleu dir? Que si fos per la Generalitat Valenciana, els Bombers de Catalunya no haurien trepitjat mai el terreny?
—Correcte.

—És cert que us vau veure obligats a fer recular un helicòpter dels GRAE perquè la Generalitat Valenciana s’hi va negar?
—Sí. El vam aturar a Móra d’Ebre. Allà, esperant, mitja volta i cap a casa perquè ens deien que no calia. Això va ser dimecres, l’endemà de la catàstrofe.

—Per què no volien la vostra ajuda? Per una qüestió política?
—No, perquè no en tenen ni punyetera idea. Perquè són una colla d’incompetents. Segurament, els va sobrepassar tot plegat. Perquè, des del moment abans del primer moment, no sabien on collons eren. És molt patètic, molt. Hi havia qui deia que era per qüestions polítiques. En canvi, la Comunitat de Madrid va agafar i sense avisar ningú va començar a enviar-hi gent, perquè ho va fer per dalt. Aquella bona dona li devia dir, “escolta, t’envio el que faci falta”.

—Tots dos, del PP.
—Però quan tu baixes al nivell que és estrictament operacional, tothom anava molt sobrepassat. Que els canviïn, que hi posin algú altre d’aquest “negoci”. Va haver-hi inassistència en l’àmbit polític, però també van ser molt fluixes les direccions tècniques. I a més, també es va poder veure el sistema de compartimentació de la gestió de les emergències. La Generalitat Valenciana té Protecció Civil, les províncies tenen els bombers. A Catalunya, som dels únics que, tret de la ciutat de Barcelona i l’Aran, tenim un únic cos. Això ens dóna una capacitat de desplegament de recursos i d’especialització i de coneixement que els altres no tenen. Els anteriors equips de direcció política o politècnica valencians ens miraven i ens deien que tant de bo poguessin començar a virar cap a un model similar al nostre, però que no seria fàcil per temes polítics. En la gestió de les emergències, la classe política hauria de ser capaç, intel·lectualment, políticament i socialment, de veure que hi ha coses en què el nivell de discussió ha de quedar limitat. Són serveis públics d’alta criticitat que han de ser presents pel bé públic.

—A Catalunya, heu treballat amb consellers de molts partits. Com us ho heu fet?
—Ho hauríeu de demanar a ells. Jo era allà tranquil·lament, com quan els tomàquets prenen el sol. No vaig voler ser subdirector de no sé què, però em va anar molt bé. I estic molt agraït a Xavier Pomés. Després va pensar que ho podria fer bé a Trànsit. Això va ser a final del 2000, precisament a l’aperitiu de Nadal que fèiem al Departament d’Interior. Llavors anàvem amb uns mòbils Ericsson, d’aquests desplegables amb una petita antena. El duia a la butxaca de l’americana. “Bé, i això, no ho apagaràs, oi? Ho tindràs encès, oi?”, em va dir en Pomés. Li vaig dir que sí, per si de cas, i no hi vaig donar més importància. Tornant amb tren, em va trucar una de les seves secretàries dient-me que el conseller em volia veure el 27 de desembre al seu despatx, a dos quarts de deu. En arribar-hi, em va fer seure i em va dir que ja n’havia parlat amb el president Pujol. I em va dir: “Que sàpigues que amb el govern de les deu et nomenarem director del Servei Català de Trànsit”. Això t’ho trobes. Quan Pasqual Maragall va arribar a la presidència, jo ja havia fet les capses a Trànsit perquè el meu propòsit era tornar en un nivell de gestió interna a la delegació de Girona. Aquell dissabte, quan va prendre possessió, em van dir que em buscaven Quim Nadal i Montserrat Tura. Em va trucar la Tura i em va dir que havia de parlar amb mi. Vam quedar l’endemà, li interessava saber com ho veia tot. Li vaig dir que ja havia fet les capses i que volia tornar a Girona. De tot el que em va mostrar, m’anava marcant amb un cercle els Mossos. Es va fer tard i li vaig dir que, com a màxim, podria estirar dos anys a Trànsit. Es va comprometre a tornar-me a trucar l’endemà. I ho va fer. “De tot allò que em vas explicar, hi ha una cosa que no m’havies comentat, que hi ha la possibilitat que hi hagi un secretari de Seguretat”, em va dir. Ja n’havia parlat amb el president i em va dir que al govern de les quatre em nomenarien.

—Us ho han anat imposant.
—I això va continuar amb el segon tripartit. Tura va anar a Justícia i em va dir si l’acompanyava. Aquest “negoci” no era el meu. Saura es va moure, i quatre anys més. Quan finalment va guanyar Artur Mas, el 2010, va entrar Felip Puig. Li vaig fer el traspàs directament a ell, el 29 de desembre de 2010. Em deia que jo feia molts anys que hi era (a Interior), que havien passat tantes coses… Li vaig dir que ja m’havia acomiadat dels comissaris, dels alts comandaments de Mossos, de tothom. I es va quedar relaxat. Amb les eleccions municipals del 2011 a Barcelona, Quim Forn em va dir de parlar. I Felip Puig demanant-me si ja havia acceptat el que em proposaven per Barcelona. A mi ningú no m’havia dit res. Aquell mateix dia, em trucava Forn. I quatre anys de gerent. Va estar molt bé, l’època de l’Ajuntament de Barcelona. Si una cosa van fer molt bé Trias i Forn va ser armar un equip gerencial prescindint d’etiquetes que era molt potent. Fins que hi va haver les eleccions municipals del 2015. No tenia ganes de continuar amb Ada Colau. Vaig cessar el mateix dia que feien fora l’alcalde i vaig tornar al Departament d’Interior. Un cop van nomenar Jordi Jané conseller, em va trucar dient que havíem de parlar. I aleshores, em va proposar de ser director de Protecció Civil.

—I si Colau us hagués vingut a buscar?
—No, ja havia dit que me n’anava, que tornaria per on havia vingut el dia que plegués Trias. Era la nit i el dia, el blanc i el negre. Com et vols quedar dirigint una gerència on s’han passat els darrers mesos dient de tot a la Guàrdia Urbana. Que torturava i assassinava, gairebé. I em consta que alguna regidora del primer equip Colau, quan ja li faltava molt poc temps per a plegar, deia que “quina gran equivocació, la nostra, amb la Guàrdia Urbana”.

—Esteu d’acord quan es diu que l’esquerra no té discurs rígid en seguretat?
—En té poc. I li costa articular de manera coherent entre el predicat i el practicat. Un dels problemes és que vulguem fer grans predicats, que sonen bé, discursivament. O sense pensar en la conseqüència. I no volen assumir que hi ha moments en què la contradicció l’has de resoldre. Perquè per més que pretenguis dir o fer, la realitat s’acaba imposant. I ho has d’assumir. Una altra cosa és com fa les coses la policia, però n’ha de fer de determinades. I la mostra és que, fins i tot els Mossos, aquests darrers deu anys, han practicat l’assaig i error cada dos per tres. El principi rector sempre ha estat la intervenció menys agressiva i violenta possible, la que respecti més els drets individuals i col·lectius, però alhora també que defensi la legalitat vigent. Això es pot fer en moltes situacions. Però no pots anar dient que el món és bo i després, quan passen coses, dir “pobres desgraciats, pobres no sé què”. Si hi ha una il·legalitat, la policia no ho pot deixar passar. A les esquerres, aquest tema ha fet tensionar molt les costures. Vells comunistes, gent dels anys setanta, deien que la gent de més d’ordre eren els d’esquerra. Perquè l’ordre és bàsic i imprescindible per al benestar de la comunitat. Però és una percepció d’un ordre diferent, perquè tu l’orientes al benefici de la comunitat. La policia serveix l’estat per aplicar les lleis, o serveix la ciutadania sota les ordres del govern? Això parteix d’un punt radicalment diferent. S’ha de posar per damunt de tot l’interès el dret ciutadà, però, òbviament, sota les ordres del govern escollit democràticament.

—Partits com la CUP defensen la dissolució de la BRIMO. Què en penseu?
—Què vol dir? Li hem de canviar el nom? O no n’hi ha d’haver? Si no n’hi ha, que algú m’expliqui, quan hi hagi desordres públics, qui els pararà els peus. Puc entrar amb la dialèctica de com han de ser les intervencions i els límits, perquè és veritat que hi ha models diferents. Al despatx tenia un ampli ventall d’imatges i vídeos d’intervencions de la policia alemanya. Els tiraven de tot. Coets, i pam, pum. De cops de porra, n’hi havia ben pocs. Uns n’eren mil, i els del casc, dos mil. Això no es pot fer aquí, perquè no som prou i s’ha d’estudiar la manera en què s’atenua el conflicte. Quan es diu de dissoldre la BRIMO, es pot plantejar des de dues òptiques: que són una colla de malfactors que fan de tot i més, o bé que no s’està d’acord que hi hagi unitats especialitzades d’ordre públic. En la primera, si tenen alguna cosa a dir, que vagin els tribunals. I si s’ha de passar el cotó o donar un calbot a algú, doncs que li fotin. I si resulta que se’n van per la segona, claríssimament, no és que en discrepi, és que a més, quina bajanada.

—Però alguna vegada heu pensat a reestructurar-la?
—Això, sense fer soroll, ja es fa. Canvis de comandaments, les estratègies, les tàctiques. Amb més o menys èxit. Els mitjans de comunicació us heu de fer gaire ressò, ara, de conflictes de caràcter social al carrer? Poquíssims, els podeu comptar amb els dits d’una mà. Parlo de conflictes com els que teníem els 2007-2010 en l’època de Joan Saura. Ara passem una època més tranquil·la i això permet que la policia no sigui vista d’una manera tan dura. El desallotjament de la Ruïna, per exemple, va ser exquisit. Hi havia ordres de desallotjament i es va fer la intervenció menys lesiva. Les intervencions de la policia han d’anar per aquí. No com el Cinema Princesa, a principi del vuitanta, a la Via Laietana, que va ser una batalla campal.

—Us incomoda el paper de la policia en els desnonaments? Hi ha un buit?
—Hi estic d’acord. La policia acaba tenint la responsabilitat d’execució. La resolució judicial va directament a la policia, li diu que ho faci, i no s’hi pot negar. Pot dir que no ha pogut, que hi havia molta gent i era complicat. Això, a un jutge, no li ho pots dir gaires vegades. Et dirà que hi posis més recursos, que el mareges. Em pregunto: de tots els qui han intervingut, ningú del sector públic, que en són molts, ningú ha estat capaç de corregir la situació per evitar que finalment uns que van de blau rebin un manament judicial i procedeixin? Després diuen que els serveis socials s’ho van mirar bé, el jutge i els d’habitatge no sé què. La Ruïna és una cosa, però n’hi ha unes quantes, de senyores de vuitanta anys. I el filtre no l’ha de passar la policia. Sé de policies que s’exalten quan saben que han d’anar a treure una família que, a més, té un nano de sis mesos. “I ningú ha estat capaç de resoldre aquesta situació, que hi hem d’anar nosaltres a treure’ls?”, aquesta conversa entre policies s’ha produït més d’una vegada.

—La multireincidència és un altre tema delicat. Com s’hi ha de respondre?
—Les normes penals, en alguns casos, no s’ajusten a la realitat delinqüencial. I, a més, hi ha la sacsejada social que comporten determinades activitats criminals. L’alt nivell d’intensitat acaba causant un desori entre la mateixa ciutadania, i aquí s’ha d’intervenir per contenir-ho. Això no ho podrà resoldre la policia tota sola. Amb els carteristes del metro, hi ha hagut jutges que, forçant el codi penal, els van fer allunyar dels metros. Les coses han de ser molt clares. No en el sentit punitiu, però, si no, es creen illes d’impunitat. És com les presons. Deien: “A Espanya estan molt bé, que vagin a les franceses, que ningú no hi vol anar.” Probablement, una presó francesa no s’ajusta al propòsit constitucional de la cinquena república. Les d’aquí, sí. I que hi vagi qui hi hagi d’anar. Hi ha coses que no funcionen, com els menors d’edat no acompanyats. Fan divuit anys i, si no tenen nacionalitat, ni permís de residència, i no poden treballar, estan al carrer. Han quedat fora de la xarxa d’aixopluc social. I què fan?

—Delinquir?
—Ah! I aquí la gent s’exalta. S’ha de resoldre, això, perquè bé que els donem una targeta sanitària. A més, els hem tingut fins i tot amb la possibilitat de fer formació prèvia als divuit. I quan passa tot això, els xutem, cap al carrer! On és el problema? Menys predicar i més accions efectives. La meva filla gran treballa en un institut. Ella és professora d’anglès, però també fa aula d’acollida amb nouvinguts. I diu que és un escàndol. Veu que hi ha gent espavilada i que s’esforça, però que els xutarem en un tres i no res. I on viuen? Amb qui viuen? Què fan? Què fem amb tots aquests xavals? La gent diu que estem envoltats, parlen de les barcasses. El gruix de la immigració il·legal no és pas aquest. Es fa una demagògia…

—Els Mossos han quedat tocats d’ençà del 2017, amb l’atemptat i el referèndum?
—Sí, ara van remuntant. La policia de la Generalitat va ser objecte públic d’escarni. Va ser sotmesa a un microscopi electrònic; els comandaments i els caps, processats amb el judici de l’Audiència Nacional. I, a més, un altre element, que tot això cau en una època… És com si la direcció d’aquest diari la canviessin cada divuit mesos o vint-i-quatre, i tots els periodistes marejats. Un servei públic s’ha de preservar. Si de cas, s’han de corregir els objectius. O, a tot estirar, el color de l’uniforme. Però el servei públic, perquè serveix el públic sota les ordres del govern, l’has de preservar perquè pugui dur a terme la seva finalitat.

—Com es va viure el 155 a Interior?
—El 155 és l’expressió d’allò que no hauria de passar mai en democràcia, que és una intervenció política de qui en té competències. Quan s’aplica, el Ministeri d’Interior col·loca un alt funcionari de l’estat (Joan Antoni Puigserver), que casualment coneixia d’èpoques pretèrites. Mallorquí, un tipus exquisit, sensat, que després ha continuat al govern socialista. Tenia una cura exquisida per tractar-nos bé, es notava. Només els faltava dir: “Això ens sap molt de greu, procurarem que no hàgiu de patir.” El ministre era una altra guerra. Però, internament, no ho vam viure malament. Podíem anar més autònomament, perquè no el teníem contínuament aquí. Però és veritat que la gent del partit a Madrid tenia ganes que passessin coses. Va ser una situació ben estranya, perquè es donava aquesta gran paradoxa. Un exemple: a començament del 2018, era a Protecció Civil. Els del Servei Meteorològic em van avisar que arribaria una nevada. Vaig trucar a Puigserver i li ho vaig explicar. Li vaig dir que podíem avisar, i quan passés, menjar-nos-ho. O podíem fer una acció preventiva, que era parar els camions. Ens vam reunir amb secretaris i vam dir que això s’havia d’imposar a tots els camions. Temps després, un conseller em va dir que havíem estat molt valents. Això, amb un conseller, no ho hauríem fet.

—El vostre darrer càrrec ha estat director dels bombers. Alguna assignatura pendent?
—Ara estan molt ben orientats. El govern, després de molts anys d’inadmissió, ha posat molts recursos i estan molt ben orientats i planificats. Amb recursos humans, hi ha molts més bombers. En aquests moments, n’hi ha vora tres mil, i fins el 2028 n’entraran tres mil tres-cents, o més. El ritme d’incorporació de vehicles nous, en un règim de propietat, ja és un fet. A més, la capacitat pressupostària de la direcció general ha crescut exponencialment. I es fan parcs, que costen molts milions.

Fa anys que crec en els viatges en el temps. Quan era petita i els parents d’Amèrica ens visitaven, hauria posat la mà al foc que venien del futur. Els sentia parlar de les virtuts del lloc on vivien –tot i ser europeus– i no entenia que ho conjuguessin tot en temps present, tot allò sonava tan marcià. Ens ho venien com a privilegis i ho entomàvem com a excentricitats. Veia com als adults se’ls activava el dimoniet de l’enveja i jo, en canvi, innocent però ja descreguda, escoltava amb els cinc sentits en guàrdia i l’afany de versemblança en estat d’alerta. 

Recordo que els parents d’Amèrica telefonaven en ple hivern i ens parlaven dels centímetres de neu que hi havia al seu carrer. Vivien en cases idíl·liques amb jardins verds. Vint centímetres, deien, i jo treia el regle de la motxilla i me’l col·locava paral·lel a la cama i feia el gest d’enfonsar el peu en una neu imaginària que només coneixia per via telefònica. Trucaven a hores estranyes i el primer que feien era demanar quina hora era a casa nostra, per subratllar de bon començament una diferència horària que jo pensava, secretament, que corroborava la meva teoria del viatge en el temps. 

Per Nadal, sempre ens enviaven fotografies perquè veiéssim com el celebraven, i cada cop hi havia més cares desconegudes als retrats de família, tots calçats només amb mitjons, vestits amb xandalls enormes i plens de lletres, amb un arbre de Nadal falcat per una muntanya de regals perfectament cúbics com els dels dibuixos animats.

I quan venien, arribaven carregats, ens duien coses que creien que aquí no teníem i ningú es preocupava de dir-los que o bé sí que en teníem o bé no ens calien. Samarretes d’universitats americanes? No, aquí no en teníem, però és que tampoc teníem universitats americanes, per què n’havíem de tenir samarretes? A les petites de casa ens duien sempre piles de roba originalíssima que si ens la posàvem per anar a l’escola totes les converses giraven al voltant d’aquelles mudes. Deies que allò venia d’Amèrica i era com dir futur. 

Durant un temps, a més, vam acollir uns estudiants americans a casa. Els recordo enormes. Vivien a l’entresolat de casa, els vam muntar un dormitori i els vam tenir a dispesa potser un mes o potser més –a mi se’m va fer curt, als pares, etern. Havien vingut a aprendre castellà. Jo pensava, aquí? Per què? I per què el volen aprendre? Són americans, saben anglès, tenen poders! Eren dos nois, amics d’un cosí meu. Forts, rossos, musculats, absolutament monolingües. Recordo l’olor que feien. Recordo que pensava que el sabó a Amèrica era diferent. Sortien al carrer descalços perquè vivíem en un poble de la costa. La casa se’ns va tornar petita amb aquells dos gegants del futur a dins. 

Jo era petita, tenia massa imaginació, pescava les converses adultes a mitges i en acabat n’omplia els buits com em semblava. Amèrica era un lloc idíl·lic dins del meu cap. En lloc de coloms o rates, allà tenien esquirols i fins i tot mofetes. Els ho envejava tot. Ho recordo tot ara i no em sembla gens ridícul, era el missatge que em donaven tots plegats, els adults que venien i els que els rebien. Quan ets petita les expectatives solen ser colossals en general i després la vida ja s’ocupa de fer-te-les a mida, que normalment vol dir reduir-les, encara que sigui regatejant. 

Les sobretaules amb les visites americanes eren monòlegs amb accent de Kentucky, descripcions i narracions plenes d’imatges que només havia vist a les pel·lícules. Jo em preguntava: però per què vénen aquí? Si jo visqués a Amèrica, no en marxaria mai! Si algun cop se m’acudia mig insinuar que per què no érem nosaltres els qui els fèiem una visita a ells, allà en aquell món perfecte on vivien, els pares de seguida arrufaven el nas i desplegaven un ventall infinit d’excuses disfressades de raons per fer-me veure que era impossible. Vaig aprendre a desxifrar silencis gràcies als parents d’Amèrica. Els pares vivien arrelats al present, viatjar al futur no entrava als seus plans, si després n’havien de tornar; aquesta era la meva interpretació dels fets.

Ara alguns d’aquells adults ja no hi són i els que érem petits som grans i no ens venem sopars de duros els uns als altres, parlem de feina, de diners, de família i els nostres problemes s’assemblen tant que a les sobretaules acabem parlant de ficcions perquè hem vist més o menys les mateixes pel·lícules i sèries, per exemple, i per fugir ja no ens serveix cap Amèrica. Ara només els sento físicament lluny i aquella visió fabulosa d’un país del futur queda en el record. 

Amèrica, aquella Amèrica que deia, era els Estats Units, només els Estats Units. Escric “només” i hi vull posar molt de pes, en aquestes cinc lletres. No era tot mentida, era ficció, ficció per sobreviure. Els esquirols són rates, les mofetes fan pudor, la neu està sobrevalorada i en realitat és més grisa que blanca. Que aquí siguin les tres de la tarda quan allà són les nou ens va quedar fixat per sempre l’11 de setembre de fa vint-i-quatre anys. No m’havia encaixat mai el descobriment d’Amèrica de Colom i companyia amb el que vivíem a casa cada cop que rebíem aquelles visites. Forçava la imaginació fins a límits impensables per entendre aquella Amèrica que era idíl·lica però que l’havíem descobert… nosaltres?

Deu fer quaranta anys d’aquella Amèrica del futur, ara tot és present, i el present el veus, no l’imagines, no hi ha ficció que el disfressi. No sé quina deu ser la promesa de futur dels que ara són petits, si en tenen cap. Hauria de ser un altre planeta. Ha passat un quart del segle XXI, avui ho pensava, i sí que seguim vivint pendents del que passa allà, aquesta setmana s’ha fet evident més que cap altra, però si hi veiem cap futur, és de tot menys idíl·lic, i sap greu, no per Amèrica, sinó pels que s’ho miren des d’una infantesa àvida d’altres mons possibles i impossibles.

Ara Amèrica és una amenaça, som molt lluny de dir “Això és Amèrica!” amb to de disbauxa ni de parlar de “fer les Amèriques” com a projecte que anuncia riqueses i èxits a mans plenes. La llengua atresora molts altres vestigis de realitats desaparegudes, això rai. Ara Amèrica és un termòmetre que ens diu que si allà bullen aquí bullirem, perquè si tenim tots els mateixos problemes i veiem les mateixes pel·lícules, és perquè ni els nens poden imaginar cap futur que passi per aquest planeta. Fa tant de sentit que les ficcions que més triomfin siguin fugides en el temps, distopies i aventures intergalàctiques i derivats. No n’hi ha prou, ara, de travessar l’Atlàntic per somiar un altre món possible.