David Sánchez, germà del president del govern espanyol, ha presentat la seva renúncia “unilateral”  com a cap de l’Oficina d’arts escèniques de la Diputació de Badajoz, segons que informa l’agència EFE.  Justament, Sánchez és investigat penalment pel contracte amb aquesta institució per possibles delictes l’Administració i la Hisenda pública. Segons les fonts de la diputació citades, la renúncia al càrrec es farà efectiva d’ací a tres mesos.

Guia per a entendre la presumpta corrupció que esquitxa Sánchez i el PSOE

El 9 de gener Sánchez va declarar com a investigat al Jutjat d’Instrucció número 3 de Badajoz, que investiga si hi va haver prevaricació i tràfic d’influències en la creació de la plaça de coordinador d’activitats dels conservatoris de música, a la qual va accedir. En aquesta causa, també està investigat Miguel Ángel Gallardo, president de la Diputació de Badajoz i secretari general del PSOE d’Extremadura.

A una interlocutòria del 29 de gener, la jutgessa va considerar que els indicis de criminalitat “s’han anat corroborant amb les diligències d’investigació practicades”. Segons que va exposar, “tot indica que el lloc es va crear expressament per a Sánchez”, i que les seves funcions eren innecessàries, atès que no es va preveure cap substitució durant la seva excedència ni la baixa per paternitat. A més, va assenyalar que la seva activitat es va centrar en el projecte “Òpera Jove”.

Així mateix, s’ha sabut que el concurs per a desenvolupar el programa “Òpera Jove 2025”, que tenia un pressupost de 308.677 euros, ha quedat desert. La magistrada ha ampliat les diligències probatòries amb la citació de nous testimonis i la petició de documentació. Entre altres coses, ha sol·licitat a la presidència del govern espanyol informació sobre els llocs de treball que ha ocupat a la Moncloa Luis María Carrero, contractat per la Diputació de Badajoz després de l’arribada de Sánchez. La jutgessa justifica aquesta diligència perquè, segons correus electrònics intervinguts en la investigació, Carrero tenia una relació personal amb Sánchez abans de la seva contractació.

Montserrat Duran, candidata a la presidència del Consell de la República, ha recollit el suport de personalitats com l’activista independentista històrica Blanca Serra; les ex-conselleres del govern del Consell Montserrat Corrons i M. Antònia Font; el professor d’institut retirat Josep Maria Virgili; l’activista Roger Español, mutilat durant el Primer d’Octubre; i l’humorista i ex-representant de l’Assemblea de Representants del Consell, Toni Albà. Tots ells han signat un manifest de suport de la iniciativa #REvolucionem-nos, que asseguren que té un centenar d’adhesions.

“Després del cessament del govern, a qui agraïm la feina feta, el Consell està preparat per encarar una nova etapa”, diu el manifest, que reivindica que és “el moment de les bases”: “Tenim molt a dir i volem ser partícips actius en la construcció d’aquesta nova fase, que volem més democràtica, més participativa, més transparent i més eficaç. Perquè el Consell s’ha de transformar en una eina inequívocament útil per al motiu pel qual som registrats: la independència.”

El manifest reivindica que la idea fundacional del Consell continua viva, i que la repressió no l’ha pogut modificar: ser un “fil de continuïtat i de garantia del resultat del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 i de la declaració parlamentària d’independència consegüent del 27 d’octubre”. Defensen que el Consell de la República té un paper internacional important, i que ha de tenir veu pròpia en les institucions internacionals amb una diplomàcia exterior “que confronti el projecte de la República catalana independent amb la política supremacista espanyola i francesa que ens arracona i silencia sistemàticament”. En aquesta línia, reivindiquen la defensa i internacionalització de la llengua catalana com “el projecte renacionalitzador més important que tenim com a objectiu en aquesta etapa”.

En aquesta nova etapa del Consell, diuen, tots els seus membres han d’enfortir la democràcia directa, la transparència i l’honestedat d’actuació. “Les eines digitals de què disposem, i les que podem arribar a desenvolupar, ens ofereixen l’oportunitat de crear un Estat nou i modern. El primer estat a assolir la independència al segle XXI”, afegeixen. Per tot plegat, reivindiquen que el Consell “s’ha de transformar en una eina inequívocament útil per al motiu pel qual som registrats: la independència.”

El primer ministre francès, François Bayrou, ha esquivat la bala que va tombar el seu predecessor Michel Barnier i ha sobreviscut a la moció de censura presentada per la França Insubmisa contra l’adopció del pressupost a partir de l’article 49.3 de la constitució francesa, que li permet d’aprovar-lo per decret sense tenir l’aval del parlament. El Partit Socialista, que fins ara havia mantingut la unitat amb el bloc d’esquerra Nou Front Popular, ha complert allò que havia avançat i hi ha votat en contra, deixant en no res la proposta dels seus socis. També hi ha votat en contra l’extrema dreta del Rassemblement National, que va ser indispensable per a fer caure Barnier. Finalment, doncs, la moció de censura només ha tingut 128 vots a favor, molt lluny dels 289 necessaris perquè s’aprovés. La França Insubmisa va presentar una segona moció de censura, en aquest cas per l’aprovació per decret del pressupost de la Seguretat Social, que tampoc s’ha aprovat.

La França Insubmisa ha criticat durament la decisió del Partit Socialista, i els ha acusat d’haver trencat el Nou Front Popular. En un comunicat, diuen que els socialistes han acceptat el pressupost “més antisocial i antiambientalista” dels darrers 25 anys, que inclou retallades en àmbits clau com l’ecologia, l’educació i l’habitatge, a més d’augments fiscals regressius. “És deplorable que el Partit Socialista prefereixi alinear-se amb la dreta en lloc d’obrir un debat col·lectiu sobre el futur del Nou Front Popular. Davant d’una traïció d’aquest tipus, la França Insubmisa no pot sinó condemnar fermament aquesta decisió sense cap atenuant”, diuen en un comunicat, que també acusa el Partit Socialista d’haver tornat a les pràctiques “de la vella esquerra, com les d’Hollande, que traeix els seus compromisos i renega de la paraula donada”.

Arran d’això, diuen, prenen nota “de la ruptura del Nou Front Popular per part del Partit Socialista”. “Ja no pot reunir alhora les forces d’oposició unides en contra del govern, i un dels seus suports. Ara l’evolució futura d’aquest front depèn completament del Partit Socialista”, diuen. A més, convoquen una reunió de tots els partits d’esquerres que han votat a favor de la moció de censura “per fer balanç i construir una aliança lleial i clarament oposada al macronisme”. A més de la França Insubmisa, també hi han votat a favor els diputats ecologistes i els de l’Esquerra Demòcrata i Republicana. A més, hi ha hagut sis diputats socialistes que també hi han votat a favor. Al comunicat, la França Insubmisa també anuncia que ha convocat una reunió de la seva coordinació nacional i els seus representants parlamentaris per a avaluar els passos a seguir,

Oceane Godard, diputada del Partit Socialista, ha dit a la tribuna que el vot en contra de la moció de censura no significa un suport al govern: “En una situació inaudita, un mètode inaudit. El grup socialista escollim el compromís, sense comprometre’ns. Escollim representar una oposició en consonància amb el que senten els francesos, és a dir, l’estabilitat, la calma, els avenços concrets i el treball.”

Durant el debat de la moció de censura, el primer ministre Bayrou ha reconegut que el pressupost que havia aprovat per decret és “imperfecte”, però s’ha justificat dient que és fruit “d’una història d’errors successius, de dificultats successives”. Ha defensat que calia aprovar un pressupost per als inversors, les empreses i les llars, i ha clos el discurs fent referència a la situació internacional complexa, amb referències explícites a la guerra d’Ucraïna, els desitjos annexionistes de Donald Trump i a l’economia xinesa.

El Partit Socialista ha votat en contra d’aquesta moció de censura, però va anunciar que en presentaria una de pròpia un cop s’hagi aprovat definitivament el pressupost. El motiu, en aquest cas, és criticar les paraules de Bayrou, quan va dir que l’estat francès viu en una “immersió” migratòria, una expressió que reconeixen com a pròpia de l’extrema dreta. Aquesta moció de censura té poques possibilitats de poder tirar endavant perquè, justament, requeriria els vots a favor del Rassemblement National, que no s’espera que censuri un concepte que també fa servir.

Els governs dels països àrabs han refusat de pla la voluntat expressada pel president dels Estats Units, Donald Trump, d’assumir el control de Gaza, i han rebutjat qualsevol mesura que impliqui el desplaçament forçat dels palestins.

El ministre d’Afers Estrangers egipci, Badr Abdelatty, ha defensat, en una reunió al Caire amb el primer ministre de l’Autoritat Palestina, Mohamed Mustafa, la necessitat d’avançar “ràpidament” en la reconstrucció de Gaza, però ha remarcat que això s’havia de fer sense que els palestins se n’anessin, segons un comunicat del ministeri, que no fa referència explícita a les declaracions de Trump.

És una posició similar a la que ha expressat el rei Abdal·là II de Jordània en una reunió a Amman amb el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas. El monarca ha reiterat el seu rebuig a qualsevol expansió dels assentaments israelians i ha condemnat “qualsevol intent d’annexionar terres i desplaçar palestins”, segons que ha informat la Casa Reial jordana.

L’ambaixador palestí a l’ONU replica que els palestins han d’anar a les ciutats d’on Israel els va foragitar

Abbas també ha contactat amb més dirigents del Llevant, entre els quals, l’emir de Catar, Tamim bin Hamad al Thani, i el príncep hereu saudita, Mohamed bin Salman. Malgrat que l’Aràbia Saudita és un aliat dels Estats Units, ha reafirmat la seva postura ferma en favor de la creació d’un estat palestí. “El regne de l’Aràbia Saudita també subratlla el seu rebuig absolut a la violació dels drets legítims del poble palestí, ja sigui per mitjà de les polítiques israelianes d’assentaments, l’annexió de terres o els esforços per desplaçar la població palestina de les seves terres”, diu un comunicat recollit per Al Arabiya.

D’altra banda, un alt càrrec dels rebels houtis del Iemen, Mohamed al Bujaiti, ha instat a crear un front àrab per a contrarestar “l’arrogància” dels Estats Units. En aquest sentit, ha donat suport al denominat “front de resistència” i ha ofert l’ajuda de la insurgència si països com Egipte o Jordània decideixen d’enfrontar-se obertament als interessos nord-americans. A més, el ministre d’Afers Estrangers de Turquia, Hakan Fidan, ha dit que el pla de Trump era inacceptable i ha criticat qualsevol possibilitat de deportació. “Només de pensar-hi ja és absurd. Obrir aquest debat és un error”, ha dit en una entrevista amb l’agència de notícies Anatolia.

Malgrat això, Donald Trump ha dit aquesta tarda que a tothom li agrada el pla que ha presentat, en una breu compareixença sense preguntes al despatx oval de la Casa Blanca. Aquest matí, ha dit el mateix després de la reunió amb el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu.

El batlle de la Pobla de Montornès (Tarragonès), Francesc Larios (ERC), i els dos primers tinents de batlle, Chelo López-Ibarra i Daniel Guillén, també republicans, han presentat la dimissió i divendres formalitzaran la seva renúncia a l’acta durant un ple municipal extraordinari. La seva partida es deu, asseguren, a discrepàncies internes dins el govern municipal, iniciades al desembre, quan Nadine Osaer, també regidora d’ERC, va denunciar el batlle davant els Mossos d’Esquadra per “amenaces i coaccions”.

El tercer tinent de batlle, Èric Vicens (ERC), assumirà la batllia accidentalment fins que la corporació triï el substitut de Larios, que ostenta el càrrec d’ençà del 2019. La llei estableix un termini màxim de deu dies des del ple d’aquest divendres per convocar una altra sessió extraordinària, en la qual s’elegeixi el nou batlle i prenguin possessió els tres nous regidors d’ERC.

L’Ajuntament de la Pobla de Montornès és compost per sis regidors d’ERC, quatre d’AM-PM i un del PP.

El president de Junts per Barcelona, Jordi Martí, ha preguntat per escrit al batlle, Jaume Collboni, si havia donat instruccions a la Guàrdia Urbana per a multar els vehicles que portaven el distintiu “CAT” a la matrícula, i en cas que fos així, l’ha instat a retirar l’ordre i a vigilar que els agents no ho tornin a sancionar.

En un comunicat, Junts diu que ha detectat per les xarxes socials i mitjans de comunicació un “nombre elevat” de queixes per sancions de la Urbana per portar el distintiu a la matrícula de motos i cotxes.

Arran d’això, Martí ha registrat una bateria de preguntes a Collboni per saber qui ha donat aquestes instruccions, quantes multes s’han imposat en els últims anys, quants recursos hi ha hagut i quina n’ha estat la resolució.

STEPV ha visitat els centres educatius afectats per la gota freda durant el mes de gener i ha elaborat dos informes. El primer té un ventall més ampli, i el segon s’ha acotat als centres que tenen més problemes. Les visites han parat atenció, especialment, a la situació de les infrastructures i les actuacions pendents, danys als equipaments, augments de ràtio d’alumnat i les actuacions que s’han fet durant el Nadal.

A la roda de premsa, hi eren el coordinador de Salut Laboral de STEPV, Joan Miquel Tomàs, el delegat del Comitè de Seguretat i Salut Laboral de València, Francesc Cerdà, i les permanents de STEPV a l’Horta Sud, Imma Rosell i Sílvia Moreno. Han explicat les principals conclusions dels informes, dels quals es desprèn que hi ha centres que continuen tenint greus problemes en les infrastructures, que les intervencions per a solucionar aquests problemes són lentes, i que hi ha centres en funcionament que presenten problemes en serveis bàsics com ara els lavabos, calefacció que no funciona, accés a internet, menjador, ascensors i ús d’espais per a fer assignatures com ara Educació Física, Música i tallers d’FP.

També han denunciat el tancament informatiu per part de la Conselleria d’Educació i han informat que, fruit de la pressió, han aconseguit una reunió amb el secretari autonòmic d’Educació per al 18 de febrer. “Denunciem, per tant, que l’administració no informa els representants de les treballadores i treballadors en temps i forma, sinó que evita contínuament facilitar la informació reclamada pels sindicats”, han dit.

D’una altra banda, també han constatat que encara hi ha centres sense els informes tècnics sobre la seguretat de les instal·lacions. També hi ha centres que tenen dificultats per a contactar amb el servei d’equipament de la Direcció General de Centres per a recuperar l’equipament necessari perdut.

Finalment, el Sindicat ha traslladat també el malestar del conjunt de la comunitat educativa, la impotència i, en molts casos, la desesperació davant la lentitud de l’actuació per part de la conselleria. “Exigim a la Conselleria d’Educació que accelere els treballs de reparació i reconstrucció dels centres educatius perquè estiguen en ple funcionament el més aviat possible”, han dit.

Després d’unes setmanes d’incertesa, la Fira del Llibre de València ha confirmat que es farà en les dates habituals: del 24 d’abril al 4 de maig. Tal com ha dit l’organització, és un esdeveniment molt especial: celebren seixanta anys i també en fa quaranta que són en aquest emplaçament dels Vivers.

Quant a la situació del sector del llibre després dels estralls de la gota freda a l’Horta Sud, els organitzadors pensen que la fira pot ser una fita en la recuperació. “Es dóna la circumstància que algunes llibreries afectades podran ser presents a la Fira del Llibre, amb caseta pròpia, sense haver pogut reobrir encara el seu local”, diuen.

L’edició del 2024 va batre rècord d’expositors i es van fer més de 200 activitats relacionades amb el foment de la lectura i les presentacions de llibres. Més de mil autors van participar en actes de signatura d’exemplar. Enguany també hi haurà clubs de lectura, debats, prems, actes literaris i activitats pensades expressament per al públic escolar.

En perill

A principi d’any el sector del llibre valencià va fer un crit d’alerta perquè la Generalitat no havia convocat les ajudes ordinàries de concurrència competitiva per al sector de llibre. A més de la fira, perillaven les Places del Llibre, els festivals València Negra i Vociferio, entre més. Després d’aquest crit d’atenció, la Generalitat va assegurar el suport econòmic a l’organització dels certàmens.

El jutjat d’instrucció 4 de Lleida, en funcions de guàrdia, ha acordat llibertat provisional per al capellà de les Borges Blanques detingut ahir per un suposat delicte d’agressió sexual contra un altre home major d’edat. La magistrada també ha dictat mesures cautelars d’ordre d’allunyament de dos-cents metres, prohibició de comunicació amb la víctima i compareixences quinzenals al jutjat.

L’acusat, de cinquanta-vuit anys, veí de la capital de les Garrigues on exerceix de capellà d’ençà del 2016, s’ha acollit al seu dret de no declarar. Paral·lelament, també s’ha pres declaració a la víctima, un jove migrant que va denunciar els fets a la comissaria de les Borges Blanques.

La consellera de Territori i Habitatge, Sílvia Paneque, ha anunciat que la Generalitat ha comprat 743 habitatges que fins ara eren propietat del fons Divarian gràcies al dret de tempteig i retracte, amb una inversió de 72 milions d’euros. Aquests habitatges són repartits per tot el país, amb una concentració de 487 pisos a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Els immobles seran destinats a famílies que han patit execucions hipotecàries i actualment estan acollides al programa Reallotgem.

Paneque ha subratllat que es tracta de la compra més gran feta pel departament mitjançant aquesta modalitat i que permetrà de cobrir la meitat de la demanda del programa. Segons que ha explicat, la Generalitat deixarà de pagar la diferència entre el lloguer de mercat i el social, la qual cosa suposarà un estalvi anual d’uns sis milions d’euros.

Aquesta adquisició se suma als 450 pisos comprats a Immocaixa, en aquest cas fruit d’una negociació. Forma part del pla del govern per ampliar el parc d’habitatge social fins a arribar als 50.000 pisos el 2030. Segons la consellera, el programa prioritza la construcció de nous habitatges, però també incorpora la rehabilitació i l’adquisició mitjançant el dret de tempteig i retracte. A més, els municipis oferiran sols i solars per destinar-los a habitatge social, fet que podria cobrir la meitat de l’objectiu del pla.

Paneque ha explicat que, si la Generalitat no hagués intervingut, aquests habitatges haurien passat al mercat lliure. “El nostre objectiu és que l’habitatge sigui un dret i no una via de lucre”, ha afirmat. A partir d’ara, les famílies que hi resideixen pagaran un lloguer social directament a la Generalitat, ajustat als seus ingressos. La consellera ha remarcat que construir aquests habitatges nous hauria costat entre 40 i 50 milions d’euros més, a banda dels 72 milions invertits en aquesta operació. Ha deixat la porta oberta a fer més adquisicions similars, condicionades als recursos disponibles en un context de pròrroga pressupostària.

La major part dels habitatges són a Barcelona i el Vallès

Dels 743 habitatges adquirits, 487 són a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Per comarques, el Vallès Occidental és on n’hi ha més, amb 192, seguit del Barcelonès (187) i el Vallès Oriental (60). Els municipis amb més pisos són Terrassa (77), Barcelona (66), Sabadell (54), l’Hospitalet de Llobregat (51) i Badalona i Santa Coloma de Gramenet, amb 34 cadascun.

A Ponent, s’hi han adquirit 59 habitatges, dels quals 43 són a Lleida i 10 a Mollerussa. Al Camp de Tarragona, n’hi ha 55, amb 24 a Tarragona i 21 a Reus. A les comarques gironines, s’han comprat 54 habitatges, amb 20 a Salt, 7 a Figueres i 6 a Girona. A la Catalunya Central, hi ha 43 pisos, amb 24 a Manresa, 6 a Vic i 6 a Manlleu. Al Penedès, s’han adquirit 34 habitatges, repartits entre Vilafranca del Penedès (6), Igualada (5) i el Vendrell (5), entre d’altres.

Finalment, a les Terres de l’Ebre s’hi han comprat sis habitatges (4 a Deltebre, 1 a Tortosa i 1 a Móra d’Ebre), i a l’Alt Pirineu, cinc (4 a la Seu d’Urgell i 1 a Tremp).

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’ambaixador palestí a l’ONU, Riyad Mansour, ha dit que els habitants de Gaza, en compte de ser expulsats cap a països veïns, haurien de poder tornar a les cases originals de la seva família, dins l’actual Israel.
En resposta a la proposta de Donald Trump, Mansour ha afirmat que gran part de la població de Gaza és descendent de palestins que vivien en pobles i ciutats que van ser víctimes d’una neteja ètnica durant la fundació d’Israel i a qui es va prohibir de tornar.
“Per a aquells que volen enviar el poble palestí a un ‘lloc agradable’, permeteu-los de tornar a les seves llars originals a l’actual Israel”, ha dit Mansour.

Trump rep Netanyahu i proposa expulsar tots els palestins de Gaza

Sortides Culturals - Lloc: Altre (ho explico més avall)

Als anys trenta del segle passat, els Països Catalans es caracteritzaven per un moviment associatiu dens i potent. Les entitats republicanes i obreres no eren solament un punt de trobada i socialització, sinó un xarxa que impulsava teatres, escoles, gimnasos, cinemes, sales de ball i biblioteques, o fins i tot cooperatives de consum, de treball, de crèdit o d’habitatge. Ras i curt, van esdevenir un contrapoder i un nucli potent de difusió d’una manera de concebre el món. Alhora, servien de punts de formació de les classes populars. Tot això es va estroncar de sobte amb la guerra del 1936-1939.

Neus Moran, doctora en història contemporània, ha publicat ara L’Espoli General: la requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978) (l’Avenç, 2025), un llibre que aprofundeix i aporta nova informació d’una qüestió que no és conclús, ni de bon tros: la confiscació franquista dels immobles d’entitats desafectes al nou règim.

El llibre inclou una llista d’immobles confiscats. En total, se’n detallen 741 de 455 associacions. D’aquests, 431 són al Principat, de 279 entitats; 283 al País Valencià, de 154 associacions; i 27 a les Illes, de 22 associacions. La immensa majoria mai no han estat retornats als propietaris legítims.

Com explica l’autora, aquests immobles són els que es troben en la documentació que hi ha als arxius estatals, és a dir, són edificis que corresponen a requises a les quals es va provar de donar una aparença de legalitat. Però això no és sinó una part de l’espoliació franquista en entitats del moviment associatiu i obrer dels Països Catalans, perquè les entitats es comptaven per milers.

Les vies de confiscació

A la primeria, el descontrol era absolut i els afins al règim, més organitzats o menys –o bé l’exèrcit, de manera totalment opaca–, es van apoderar dels béns dels represaliats, sense trobar-se amb l’obligació explícita de transmetre a les autoritats què havien confiscat. Tanmateix, el règim franquista, un cop assentat, va provar de justificar les requises. El 1939 es promulgaren dues lleis en què s’identificava els considerats enemics a represaliar i s’aprovà que totes les entitats i organitzacions que havien estat en contacte amb partits polítics i sindicats durant el període republicà passaven, amb aparença de legalitat, a ser propietat del Sindicat Vertical.

Això explica, en part, les diferències entre territoris i el baix nombre de confiscacions que consten a les Illes. A Mallorca i a les Pitiüses, quan van passar a mans franquistes, ja al començament de la guerra, bona part de les requises les va fer l’exèrcit directament i en molts casos no van ser mai justificades davant l’aparell de responsabilitats polítiques. “Són pràctiques molt més opaques i, de fet, la informació de l’exèrcit ja sempre és difícil d’obtenir. Jo no l’he localitzat. I al País Valencià, segons quan entren al territori, la requisa pren una forma o una altra”, explica Moran.

La requisa va ser de tals dimensions, que van haver de crear la Comissió Qualificadora de Béns Sindicals Marxistes, l’any 1940, i va funcionar fins al primer de maig de 1950. Si bé molts edificis el van incorporar d’aquesta manera, inclosos els 741 detallats, hi va haver més vies, que no constaven ni com a confiscacions.

Trobem, per exemple, adquisicions amb contractes de compra que signaven les entitats, en una situació límit, i sota amenaça d’il·legalització, o que aconseguien després d’haver maniobrat per tenir juntes afins al règim. “El que fan es copar, per dir-ho clar, les juntes i aleshores forcen –n’hi ha un munt d’exemples– a fer assemblees en què les entitats es venen el patrimoni. I això es repeteix i s’allarga en el temps”, diu Moran. Entre aquests casos, per exemple, trobem l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona, actualment l’Espai Francesca Bonnemaison, que es va cedir de franc a la Diputació de Barcelona, i d’aquí va passar a la secció femenina de la Falange; o la junta de la Unió Social de Cornellà, que va haver de cedir tot el patrimoni al Sindicat Vertical en canvi que fossin liquidats uns deutes inassumibles.

En alguns altres, com l’estatge del CADCI de la rambla de Santa Mònica de Barcelona, el Sindicat Vertical el va comprar a l’exèrcit, que se n’havia apoderat. Per això no consta legalment com a requisa. Trobem també que hi va haver registres que van ser destruïts durant la guerra i ja s’hi va inscriure la nova titularitat sense fer referència a cap confiscació. És el cas de la Casa de la Democràcia de València, vinculada al partit Unió Republicana Autonomista, i que actualment és l’església de Santa Maria Goretti.

Els fonaments del franquisme sobre una estructura de país

Les confiscacions del teixit associatiu del país va tenir una doble funció. Per una banda, va desarticular una xarxa, amb un clar tarannà social i republicà –i bona part vinculada al catalanisme–, que actuava de manera independent dels poders públics, de la família i l’Església. “Es desarticula de manera molt conscient i molt acurada, perquè això és una estructura que vertebra el país.”

I afecta principalment els Països Catalans, que és on hi havia una xarxa d’associacions més densa i consolidada. Ho evidencia una dada: la meitat dels locals que el Sindicat Vertical va confiscar són al Principat, les Illes i el País Valencià. L’organització sindical franquista es va quedar 406 immobles dels 741 analitzats per Moran, i els altres van anar a parar a entitats diverses, com ara l’Institut de l’Habitatge franquista, l’exèrcit, l’església o ajuntaments.

Per una altra banda, l’espoliació va tenir la funció de dotar l’estat de fons i patrimoni. “No tenien patrimoni, el construeixen així, a còpia de furtar a la gent”, diu. “Les confiscacions són una manera d’aconseguir diners, d’enriquir-se. De fet, a partir del 1943, si més no en els immobles que passen a la Direcció General del Patrimoni, del Patrimoni de l’Estat, que controla la Hisenda, en les instruccions tenen una ordre per a subhastar immediatament els immobles que es puguen subhastar, ni que siga la baixa. Excepte les peces importants, que són les que conserven, la resta són immobles que s’han de subhastar i vendre. I eixes vendes s’allarguen, perquè fan primera subhasta, segona subhasta…, fins que ho venen. En molts casos en paguen quantitats molt mínimes. I això s’allarga. El 1978 encara feien una relació d’immobles que se subhastaven, que venien de requisa.”

El 1978, d’aquests immobles, el Sindicat Vertical solament en mantenia 84. Molts, deteriorats pel pas del temps, van ser venuts o regalats a l’església, amb preus sempre molt inferiors als del mercat. Es van fer moltes donacions, o subhastes a preu molt baix, i avisant a qui s’havia d’avisar. El 72% dels beneficiaris van ser ajuntaments, diputacions i més organismes.

I no són solament van confiscar edificis. En el llibre es tracta per primera vegada dels comptes bancaris “improtegibles”, és a dir, dipòsits bancaris que van ser blocats per les autoritats franquistes i transferits a comptes administrats exclusivament pel Ministeri d’Hisenda franquista.

La xifra d’aquesta espoliació contra entitats s’enfila a 1.600 milions de pessetes del 1939. L’Institut d’Estatística espanyol calcula que una pesseta d’aleshores tenia un valor adquisitiu similar a un euro d’avui. “Les entitats no van ser conscients de la quantitat de diners que els fou confiscat. I això funciona paral·lelament a la confiscació d’immobles”, diu Moran, que remarca que és una altra via de repressió, que no s’havia explorat fins ara.

Alhora, els immobles van ser buidats materialment per dins, fos per venda o perquè s’ho van repartir els individus vinculats al règim, molts dels quals van ser clau per a assenyalar quines entitats i persones havien de ser represaliades. Fins i tot s’aconsegueix un benefici amb concessions de bars, teatres o sales de ball dels interiors.

Una reparació de curt recorregut

Amb la fi del franquisme, es va fer un nou repartiment dels immobles a ministeris de l’incipient estat democràtic i després una part va anar als partits i sindicats. Les reparacions van ser mínimes i desiguals. Per exemple, a ERC solament els van retornar dos immobles dels 2.000 que tenien abans de la guerra del 1936-1939. Al PSUC li van retornar 25.000 pessetes. I a les associacions no els van tornar res. “És que la restitució de sindicats no és exactament una restitució. La llei de cessió de patrimoni sindical acumulat, que és del 1986, del PSOE, implica una cessió. Una cessió no és un retorn en propietat. No afecta la titularitat sobre l’immoble, són cessions i compensacions econòmiques. I després fan la de restitució a partits, que és del 1998, i aquesta sí que inclou restitució patrimonial”, diu Moran.

Tanmateix, no va pas ser igual per a tothom. “Així com en els casos del Principat sí que posen molts entrebancs a l’hora de retornar els edificis, al País Valencià el PSPV se’n fa l’amo. Agafant-se a la llei de restitució a partits, el PSPV, al·legant les adhesions durant la guerra, recupera molts immobles que eren d’entitats que s’havien extingit.” Moran creu que és una qüestió totalment política. De fet, aquestes setmanes és notícia la cessió del palauet de París al PNB, que s’incloïa en la llei òmnibus.

Un dels problemes és que moltes entitats extintes estaven vinculades més o menys oficialment a organitzacions que encara existeixen, i l’estat posa traves a aquest reconeixement: “Demostrar que ets l’hereu legítim i demostrar la continuïtat de l’entitat és la qüestió principal quan t’enfrontes a processos judicials. Per una altra banda, ERC, que es funda el 1931 i inclou munt d’entitats, intentà al·legar una continuïtat per a poder recuperar edificis. Per exemple, per a la Joventut Republicana de Lleida, vinculada al partit, arribaren a demanar la recuperació del camp d’esports, però l’hi tombaren”.

I ara què?

Els convenis internacionals determinen que s’ha de retornar tot allò que s’ha requisat en guerra, que les víctimes tenen el dret de recuperar allò que tenien, perquè l’espoliació és un crim de lesa humanitat. Un problema fonamental és, com diu Moran, que parlem de molts diners: milers de milions de les antigues pessetes, que representen molts milions dels euros actuals.

“Crec que és un acord polític que té moltes conseqüències, perquè en el moment que comences a acceptar les restitucions i el retorn del patrimoni a les entitats entren en xoc amb els particulars”, que han aconseguit els immobles dècades més tard de manera totalment legal. “L’estat sempre s’ha protegit. De fet, la llei actual protegeix el patrimoni de l’estat. Intenta que, encara que se’t reconega com a víctima, cap resolució judicial a favor de les víctimes no puga repercutir sobre el patrimoni estatal. Aleshores tanquen la porta a possibles restitucions d’aquesta manera. És una pràctica, una constant, diguem-ho així, que es repeteix des del principi. A l’estat no li interessa que això repercutisca”, diu.

Tot i que moltes entitats es van extingir, també hi ha una altra qüestió: “Les entitats, els edificis en si, es construeixen a partir de subscripcions i cèdules populars, i hi ha gent que encara les conserva.” De la mateixa manera que hi ha els comptes “improtegibles”, una qüestió de què fins ara no s’havia tractat. Alguns immobles sí que s’han tornat, per voluntat política, com ara el palauet del PNB o el Centre Obrer de la Sénia, per un acord polític. “Es necessita un acord polític”, reconeix Moran. Ara com ara, no hi ha cap causa oberta, però, fora de la via judicial –i amb el precedent dels “Papers de Salamanca”–, tot depèn de la voluntat dels polítics i, sobretot, de la pressió popular.

Sònia Moll (Barcelona, 1974) es presenta més implacable que mai. Amb versos carregats de ràbia i mística –com és habitual–, ens evoca una fugida a recer de les violències. Després d’I Déu en algun lloc (2014) i Faci’m oblidar el bosc, ara ha escrit On fugirem, amor? (Godall Edicions), un llibre de poemes inspirat, per primera vegada, en el paisatge. Una alerta sobre la devastació dels nostres entorns immediats. Un recull poètic de terra, que contrasta amb els anteriors, més aquàtics, diu. L’obra coincideix amb una nova etapa vital: instal·lada al Penedès, amb cinquanta anys fets i veient sorgir una veu que assegura que ha abandonat la complaença. Lúcida i enrabiada, la resistència no tan sols l’ha ajudada a sobreviure, sinó que li ha fet treure les armes, diu. Després d’apagar l’enregistradora, descobreixo amb un ai al cor que tot allò que m’ha dit no s’ha enregistrat. No en resta res. Tan sols paraules i idees suspeses en la meua deficient memòria. L’arxiu s’ha malmès. Hem repetit, volenterosament, la conversa, amb els ecos de la primera, sense saber si les segones parts són millors o pitjors, o bé l’experiència filtrada de la prèvia.

—M’interessa el concepte “sobreviure” d’Audre Lorde. Com el tracteu aquí, què us inspira d’ella?
—A Lletania de la supervivència, la poeta parla d’aquelles persones que s’estimen en els llindars. Que sempre estan soles a l’hora de prendre decisions. Que aquestes persones no trobem mai un espai segur on viure. La nostra existència no és segura. Diu: “Per a totes nosaltres, aquests instants i aquest triomf.” Se suposava que no sobreviuríem, però vam sobreviure. Em va connectar amb les persones del col·lectiu LGTBIQ+ que hem hagut de lluitar perquè la nostra existència no solament fos reconeguda, sinó que fos simplement respectada.

—Aquest llibre de poemes és escrit en un context més rural. Parleu més que mai de deserts, erugues, rius. Com heu viscut aquest nou context i aquesta nova escriptura?
—El paisatge, en aquest poemari, fa de mirall d’una altra devastació més personal. La necessitat que tenim les persones LGTBIQ+ d’activar la nostra pulsió de supervivència. Aquesta pulsió neix d’una ràbia que també hem necessitat per a continuar ocupant espais segurs, en contra de tots aquells que no ens els faciliten i ens els bombardegen. Parlo del paisatge, però aquí hi ha una resistència constant i tenaç d’atorgar-nos aquest espai. La primera part del poemari, On fugirem, amor és un al·legat de la supervivència.

—Parleu de l’oli, del vi. Sembla que torneu a les coses essencials.
—Les coses senzilles em connecten amb la gratitud. Sóc una taure molt amant dels plaers. I aquest és un poemari molt terrenal. Davant de la destrucció total, el que em surt com a desig d’allò que he perdut són les coses més essencials. L’oli és allò tan valuós que, de sobte, puja de preu i tenim por de no poder comprar. Era com si fos or. Són elements molt lligats a la terra, que parteixen de les coses més tangibles que es perden i que enyorem. Potser en els altres poemaris la part més terrenal també hi era però lligada als objectes o a les cases. Eren poemaris més emocionals, més d’aigua. Aquest és un poemari de terra i foc.

 

—També d’espais a l’ombra, a recer.
—Aquesta supervivència que busco al llarg de tot el poemari està representada per diferents espais on els personatges intenten refugiar-se. Una imatge és la llera del riu on els personatges fan l’amor, sota un pont. Aquest és un espai on hi ha ombra. L’oli i el vi com a aliment, però també com a substàncies que ens porten al deliri. L’esperança pren forma de deliri en el poema de la “Fe (III)”. Crec que la pulsió de vida que és la supervivència és el desig no tan sols de sobreviure, sinó també de recuperar tot allò que hem perdut.

—El desig hi és molt present, en la vostra obra, però potser en aquest cas és diferent. Parleu del desig com una pulsió de vida.
—El desig és l’absència de tot allò que anhelem. En el poemari hi ha el dol del que no vam fer i ja no podrem fer. En plena sequera, hi ha molt d’anhel d’aigua. L’aigua del mar on no ens vam banyar quan era freda, i ara ja no serà mai més freda. Jo crec que aquest tipus de desig, no tant el desig eròtic o sexual, és aquell anhel de sobreviure. Poder resistir les pèrdues o fracassos vitals. En aquest poemari hi ha dols pel paisatge, però també dols humans. És un mirall.

—Hi ha dols pel pare i la mare? N’heu parlat en alguns altres poemaris, però el procés de dol és llarg.
—En la segona part del poemari, amb el poema “Tsunami”, que em transporta molt als sismes submarins del Xile de la meva mare, crec que enllaço amb les pèrdues dels paisatges esplendorosos de la primavera i de l’estiu. Hi ha allò que no tornarà mai a ser per les absències del pare i la mare. Em faltaven moltes coses a dir d’aquestes pèrdues i me’n falten encara. Quan vaig escriure I Déu en algun lloc, la mare encara no havia mort, era un poemari de pèrdua en vida, a causa del seu Alzheimer. No vaig parlar del dol de la mare fins a Faci’m oblidar el bosc, i tampoc no gaire. L’any 2023 es va morir el pare i l’any anterior, que jo escrivia el poemari, van sortir aquests poemes difícils sobre aquest estat últim de la vida, quan hi ha una demència. Em connectava amb I Déu en algun lloc. Crec que encara escriuré més coses sobre els dols.

—Hi ha escenes duríssimes, com per exemple la de la residència de gent gran. Demaneu qui és el director d’escena.
—Sí. El director d’escena és el sistema. Aquesta escena d’arribar a la residència i veure el pare assegut davant una senyora com si conversessin. Però quan m’hi acosto veig que ni l’un ni l’altre no hi són. Aquesta escena és dura perquè hi ha molta indignació. El sistema permet que les persones, en les etapes finals de la seva vida, passin a ser objectes. Les convertim en mobles. Són ninots. No hi ha recursos perquè les persones grans de les famílies estiguin ben ateses. Jo en aquests anys d’acompanyament de la malaltia d’Alzheimer de la mare i del pare, que va morir a noranta-set anys i que va tenir el cap bastant clar fins al final, he arribat a desitjar per a mi una mort més ràpida.

—Us ha fet pensar en com morim?
—Sí. A mi abans em feia molta por morir d’accident de moto. Ja n’he tingut tres, d’accidents de trànsit! Ara penso: que mori de qualsevol cosa, menys d’una malaltia neurodegenerativa. Perquè vivim en un món on no hi ha assistència per a aquests malalts. D’aquí ve el poema de la mort i del ninot de drap.

—Sembla un llibre més d’acció. Us passa que ha arribat un moment, potser de maduresa, que ja no voleu ser complaent?
—A diferència dels altres poemaris, en què hi havia una pèrdua o s’expressava la desubicació que em causaven aquestes pèrdues, en aquest hi ha més acció, sí. M’ha coincidit en un moment vital, els cinquanta anys, i ja en fa tres que vaig tenir la menopausa, que he viscut tot de canvis hormonals, i de moltes menes, perquè és molt complex. D’aquesta etapa agraeixo que m’ha donat una força, una maduresa, que no és complaent. Hi ha moltes coses que ja no admeto. Ha estat un procés d’acceptació. Acceptació de cada etapa vital i, en aquesta d’ara, hi ha una veu nova, contundent, que no és que no es vulgui deixar trepitjar, sinó que vol parlar contra les injustícies i, si cal, treure les armes.

—Poemes de combat.
—És un poemari que neix de la indignació d’aquest capitalisme salvatge que ens ha destrossat el planeta. Arriba un punt que ja no hi ha marxa enrere. Ens ha destrossat allò que era bell.

—En algun moment dieu: no hi haurà pau sense reparació. Continueu parlant de les persones LGTBIQ+ i exigiu reparació institucional.
—És un poema que emmarco en la família de sang. Ja no parlo de desubicacions, sinó que en aquest cas és un poema que es rebel·la contra el lloc que de manera inconscient ens han atorgat a la família i que ha provocat violències. En aquest cas, va molt lligat a la terra. Faig una analogia entre aquest rebuig dels vincles familiars que fan mal i els vincles que hem establert i que han destrossat la terra. La sang no fa família. Parlo de transsubstanciar tot el dolor que causen els vincles que no són sans. Convertir-los en aigua de mar, en paisatge, en terra. És una assimilació entre els vincles perjudicials i el paisatge exterior devastat. No parlo tant de les violències institucionals de les persones que vivim al marge, però és cert que es podria extrapolar.

—Viviu en parella en un poble petit. Com és la vostra vida en un nucli petit?  Què us ha aportat?
—Calma i silenci. Estàvem molt saturats de soroll. No fem gaire vida al poble, la veritat. Vivim a les cases que ja toquen als camps. Jo, que sóc més sociable, tinc relació amb les veïnes, que són senyores més grans. No hi ha hagut cap problema excepte que la gent en parla, clar.  Els sobta que fa quatre anys arribessin al poble dues lesbianes i que ara una de les persones, que és el meu marit, hagi fet una transició de gènere. Amb la gent amb qui ens relacionem, que són les del nostre carrer, no hem tingut cap problema. Quan vam arribar sí que vam tenir algun problema amb una veïna que tenia por per la seva filla. No ho sé, devia tenir por que la contaminéssim!

 

—A l’entrevista que es va esborrar, em dèieu que un dels aspectes que més us ha sobtat del món rural havia estat la presència de caçadors, com uns altres arquetips de masculinitat que potser a la ciutat no coneixíeu.
—Això de la caça m’ha descobert un arquetip de masculinitat violenta i despietada, sí. No tinc paraules. En l’àmbit rural, la masculinitat agafa aquestes formes i en l’àmbit urbà n’agafa unes altres. No puc entendre la motivació vital o vocacional d’assassinar éssers indefensos i recrear-s’hi. Deixar que els gossos destrossin viu o matin viu un porc senglar i que hagis d’estar sentint els xicles dels animals des de casa. Només ho fan per divertir-se.

—Hem maltractat el paisatge i també els animals. És part de la mateixa violència?
—La manera com tenen tancats els gossos durant mesos en gàbies. Escoltar com ploren durant mesos! Crec que una persona que fa això és d’un sadisme brutal. I no hi ha res a fer perquè és legal. Queden per esmorzar, s’emborratxen i surten a caçar. Surten a caçar beguts i amb una arma a la mà! Per mi, té moltes coses en comú en altres àmbits on es maten éssers innocents, amb el genocidi de Palestina. Que morin els sàdics perquè visqui tota la resta! Em fa molta ràbia pensar que existeix aquesta violència a prop de casa meva.

—Us enfadeu quan us diuen que fas poesia de l’experiència. Què vol dir això?
—És un corrent de la crítica literària que normalment s’aplica de manera pejorativa a la poesia que escrivim les dones. La poesia, per a mi, no té cap mena de sentit si no és una poesia capaç de connectar amb l’inefable. Allò que no es pot dir en paraules. Tant és que neixi de la nostra experiència vital com que no. El fet important és que la poesia sigui capaç de dir allò que no es pot dir. L’impacte és una revelació. El poema treu el vel d’una realitat que no coneixíem o se’ns desvela un aspecte nou. Crec que per aconseguir-ho s’ha de saber que les paraules no ho poden dir tot, però sí que es pot dir a través de les paraules. És una cosa una mica complicada. És igual que allò que em va dir un poeta fa temps, parlant-me d’una poeta que li dona mil voltes. Em va dir que aquesta poeta feia poesia de cafè. És allò que les dones fem cosetes. Per mi la poesia necessàriament ha de travessar tot el que ets. L’anècdota pot ser biogràfica o no. Es desprestigia el que escrivim les dones. Això no s’ha dit mai de Joan Alcover, no s’ha dit de Martí Pol ni de Josep Maria Llompart.

—En aquest nou llibre de poemes també hi ha un imaginari evangèlic o bíblic.
—Sí. Els paisatges devastats i secs em van dur als paisatges del Nou Testament. Als deserts de Judea. També hi ha conceptes cristians que els agafo i els resignifico. Igualment, l’eucaristia com a analogia de l’aliment que ens dóna forces per a donar-nos a llum a nosaltres mateixes després de la mort d’una persona que ens falta.

—Escriviu “déu” amb minúscula, a diferència del vostre llibre anterior.
—Bé, al llarg de tot el llibre hi ha referències a profetes que prometen que en algun indret del planeta encara hi ha gorgs d’aigua gelada. Algun profeta que llança la multitud a la recerca, però ell es queda segur a la cova. En certa manera, també és una crítica a tots aquests gurus moderns, coaches, que pretenen salvar-te a costa de diners. La gent que s’aprofita de la vulnerabilitat dels altres. A la vida me n’he trobat molts. Darrerament, amb la covid i amb l’estat de salut mental de les persones tan vulnerable, aquests individus han proliferat. Hi ha aquesta fe que va lligada a una necessitat d’esperança. En un article dels anys noranta, el filòsof francès André Comte-Sponville es preguntava on era el punt de trobada entre els qui tenen fe i els ateus. Aquest espai està en un concepte que ell anomena fidelitat i que defineix allò que queda quan hem perdut la fe –es pot entendre la fe cristiana o qualsevol altra. Queda un compromís amb la justícia humana i social. Vaig trobar que s’assemblava molt al que en el llibre havia intentat expressar quan parlo dels falsos profetes.

—I l’amor de què parleu en el llibre?
—Quan poso “Déu” amb majúscula per mi és equivalent a l’Amor. En el llibre és un déu en minúscula perquè és un amor terrenal, creiem en algú que ens doni un bri d’esperança. En aquest paisatge distòpic és possible que sobrevisquem.

Begoña Gómez aplaudeix i s’eixuga unes llàgrimes d’emoció. És 11 de novembre de 2023 i Pedro Sánchez és ovacionat després de ser investit president del govern espanyol. Les llàgrimes no paren i una dona somrient la consola. L’ull públic encara no la coneix, però és Cristina Álvarez, la mà dreta de la primera dama –una figura no regulada a l’estat espanyol– d’ençà del seu aterratge al Palau de la Moncloa el 2018.

Quinze mesos després, totes dues han estat encausades pel jutge Juan Carlos Peinado en un dels múltiples casos judicials que orbiten al voltant de Pedro Sánchez. Begoña Gómez és investigada per haver-se aprofitat, suposadament, de la seva posició per catapultar-se professionalment i també afavorir l’empresari Carlos Barrabés. En aquest sentit, és acusada dels delictes de tràfic d’influències i corrupció en els negocis.

Ahir, la investigació va fer un tomb més i ara esquitxa directament Álvarez. L’anomenada “assessora de la Moncloa” és en realitat la directora de Programes de Presidència i té la funció de coordinar l’agenda institucional de Gómez, entre més coses, com ara, garantir-ne la seguretat en els viatges i actes públics. Ara el jutge creu que “l’assistent personal” es va excedir en les seves funcions i va fer gestions relacionades amb l’activitat professional de Gómez.

Al desembre, el jutge va citar Álvarez com a testimoni, però el 28 de febrer haurà de tornar a declarar, ara com a investigada. Així mateix, el magistrat ha reclamat a la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil el registre de totes les trucades d’ençà que va entrar a treballar al complex de la Moncloa.

Com arriba Álvarez a la Moncloa?

La relació entre Álvarez i Gómez ve de lluny. Es van conèixer el 1999 a la consultoria Inmark, on van treballar un munt d’anys. Més tard, els camins professionals es van separar, però l’amistat va continuar. Gómez, en correus electrònics incorporats a la causa, s’hi refereix com a “companya”. L’estima és tal que l’estiu del 2018, quan Sánchez desallotjà Rajoy, Gómez va pensar en ella per fer-li de mà dreta.

En declaració judicial, Álvarez va explicar que Gómez li havia ofert directament la feina –adscrita al gabinet de Presidència– com a “assessora i persona de confiança” sense passar per cap procés de selecció. El seu càrrec equival a un lloc de nivell 26 de funcionari públic, amb un salari de 49.000 euros. Davant el jutge, va definir la seva feina com “una secretària personal”, és a dir, fer-se càrrec de tota l’agenda de la primera dama, també la privada.

Els correus de la discòrdia

Álvarez és a l’ull de l’huracà arran d’uns correus electrònics relacionats amb l’activitat professional de Gómez, com ara, el que va enviar a la directora de comunicació de l’asseguradora Reale per a recaptar fons per a la càtedra de la Universitat Complutense de Madrid (UCM). “Em diu la Begoña que et traslladi que li encantaria que continueu com a patrons de la càtedra, encara que sigui amb una quantitat inferior. Disposats a col·laborar amb vosaltres amb tot allò que necessiteu”, deia.

Davant el jutge, Álvarez va assegurar que el correu era un favor que li havia demanat Gómez i que ella havia fet la gestió perquè era una “amiga”. Així mateix, va reconèixer converses amb el vice-rector de la UCM, Juan Carlos Doadrio, en què li donava “encàrrecs” quan era incapaç de posar-se en contacte amb Gómez. Prèviament, Doadrio havia declarat que Gómez sempre anava acompanyada de l’assessora en les visites a la universitat.

Durant l’interrogatori, Álvarez va haver de respondre sobre uns quants correus en què feia gestions privades relacionades amb Gómez i la UCM. Segons ella, eren afers que no l’interessaven, però que hi era en còpia “per poder fer l’agenda”. Tanmateix, en alguns hi apareixia directament interpel·lada, com ara, un de redactat per membres de l’Oficina de Transparència de Resultats i Investigacions (OTRI) del centre.

“Estimada Cristina, tal com hem acordat fa un moment, t’adjuntem un model de ‘contracte de cessió de drets’ a la UCM, perquè la titularitat d’aquesta obra sigui 100% UCM atès que és una obra de col·laboració amb personal UCM que sí que té aquesta vinculació”, deia el correu, que també va rebre Gómez.

No fa declaracions

A Álvarez no li agraden els focus ni l’atenció mediàtica. D’ençà que ha estat vinculada amb la causa judicial, ha esquivat els periodistes i ha evitat de fer declaracions. El novembre passat, el PP en va forçar la compareixença en la comissió d’investigació del cas Koldo al senat, però no va dir ni piu.

“Agraeixo l’interès en la meva persona i, com és d’esperar, compleixo l’obligació constitucional de comparèixer davant d’aquesta comissió d’investigació del senat. Tanmateix, amb tot el respecte a les seves senyories i la seva feina, atès que les qüestions per les quals s’interessen estan judicialitzades, no contestaré a les preguntes que em formulin acollint-me al meu dret de no declarar.”

Després d’aquest advertiment inicial, Álvarez va romandre asseguda sense activar el micròfon. Amb cara de pomes agres i amb la boca tancada, va entomar totes les preguntes i retrets dels grups parlamentaris. Una hora després, se’n va anar escortada per un grupet de senadors del PSOE.

 

L’executiva de Junts per Catalunya va aprovar dilluns de proposar que l’ex-presidenta del partit, Laura Borràs, sigui membre del patronat de la fundació del partit, la FunDem, segons fonts consultades. Abans del darrer congrés del partit, en què Carles Puigdemont va tornar a la presidència de Junts, Borràs va pactar amb Puigdemont de continuar fent política com a presidenta de la nova fundació. Al mateix temps, va acordar amb Demòcrates que la FunDem, vinculada al partit d’Antoni Castellà, esdevindria la fundació de referència de Junts. Dilluns, Puigdemont va proposar el nomenament de Borràs al patronat i la direcció del partit el va ratificar. El pas següent l’hauria de fer ara el president de la fundació, Jordi Mas, convocant una reunió del patronat, que hauria de decidir si la incorpora com a membre. El canvi en la presidència necessitaria, després, el vot favorable de la majoria de la quinzena de patrons. La FunDem ja va reformar els seus estatuts per passar a ser la fundació vinculada a Junts.

Tanmateix, la modificació del patronat s’ha de comunicar al protectorat de fundacions de la Generalitat i ajustar-se a allò que estableix el llibre tercer del codi civil de Catalunya: que el patronat l’han d’integrar persones que no estiguin inhabilitades per a exercir càrrecs públics o per a administrar béns i que no hagin estat condemnats per delictes de falsedat. El Tribunal Suprem espanyol va començar ahir a revisar la condemna que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va imposar a Borràs: quatre anys i mig de presó per un delicte de prevaricació i falsedat documental. La fiscalia espanyola també es va oposar ahir a concedir-li l’amnistia. Com que la condemna de Borràs no és ferma, tot fa pensar que Borràs podria entrar al patronat, però difícilment s’hi podria mantenir si el Suprem confirmés la sentència.

L’ex-conseller Raül Romeva va haver de renunciar a presidir la Fundació Irla perquè la seva situació d’inhabilitació no li ho permetia, sobretot quan el Suprem es negà a aplicar-li la llei d’amnistia. Romeva continua representant la fundació com a portaveu. Aquest moviment va coincidir amb l’elaboració d’un informe del Departament de Justícia que analitzava el règim jurídic de les fundacions vinculades als partits i constatava la situació de Romeva, que presidia l’Irla d’ençà del gener de l’any passat per decisió del patronat de la fundació malgrat estar inhabilitat pel Tribunal Suprem a causa de la sentència contra el procés d’independència.

Un article dels estatuts de Junts preveu que dos membres de la fundació siguin membres nats de l’executiva del partit. Aquest punt, que formava part de l’acord segellat amb Puigdemont i que va ser introduït al darrer congrés, era la manera de garantir que Borràs pogués mantenir-se dins la direcció.

El concepte de turbocapitalisme, proposat per Edward Luttwak l’any 1998, parteix de la idea que vivim una forma extrema de capitalisme caracteritzada per una globalització accelerada, una desregulació financera molt intensa i un domini absolut del mercat sobre els altres àmbits de la societat, com ara la política.

És un model que prioritza exclusivament el benefici a curt termini i que, per l’experiència dels anys passats, ja podem dir que origina desigualtats socials encara més grans que el model anterior, i crisis econòmiques més freqüents. Desigualtats socials que ara ja no afecten únicament els treballadors, sinó també les empreses.

Perquè una de les conseqüències més criticades del turbocapitalisme és l’efecte Glovo-Amazon. És a dir, la polarització programada de l’economia en uns oligarques d’abast global (Amazon), per un costat, i en una mà d’obra explotada, lumpen, que es dedica a servir aquests oligarques i a fer-los funcionar els negocis sense que ells hagen de pagar ni cinc (els ciclistes de Glovo).

La conseqüència més evident d’aquesta tenalla és la desaparició o l’empobriment de la classe mitjana i també la desaparició accelerada de la petita i mitjana empresa –incapaç de competir per dalt amb Amazon i per baix amb Glovo.

I aquesta darrera conseqüència té repercussions que van més enllà de l’economia: ciutats sense ànima d’on desapareixen les botigues de roba, els bars, les botigues de lampisteria, les llibreries o les peixateries, substituïdes pels Mercadona, per les cadenes de restauració, per les botigues xineses i per la presència aclaparadora dels paquets d’Amazon.

El canvi és tan radical i ha passat tan de pressa que una certa esquerra dogmàtica –i tancada en la seua ciutadella privilegiada del sottogoverno– encara no s’ha fet càrrec que una part de la seua actuació –algunes de les seues propostes– és un regal a l’oligarquia mundial. L’esquerra fa un regal al projecte del turbocapitalisme quan–sense mirar la realitat concreta– proposa polítiques que han estat una reivindicació històrica de la classe obrera, però que en el context d’avui, si s’apliquen sense matisos, afavoreixen els més rics. I això ve a tomb d’aquesta manera indiscriminada i insensible amb què el govern espanyol –i concretament Sumar– presenta el debat sobre la reducció de la jornada laboral.

L’aspiració de tothom a treballar el mínim d’hores possibles al millor sou possible és natural. Hem d’aspirar-hi, és clar que sí. A tots ens agradaria treballar menys, cobrar més i tenir més temps de lleure per a realitzar-nos. En un sistema de capitalisme d’estat com era l’URSS, decidir des de dalt i uniformement que es treballa menys i es cobra més no seria cap problema, però en un sistema de capitalisme de mercat fer les coses sense mirar quin efecte poden tenir sobre tots els racons de la societat, llançar propostes a l’engròs i agafant-se tan sols a l’eslògan o a la necessitat de sostenir una bandera és molt perillós.

Per què Sumar ha forçat aquesta norma, que és evident que no vol ni el PSOE? Doncs és ben fàcil: per fer-se veure. Per tenir un eslògan en el qual poder-se emparar en el moment de les votacions. Per eixir als informatius. Per marcar perfil polític, en definitiva. D’acord, però a costa de què ho fa?

Individualment, treballar tots menys hores és bo, sobre el paper ningú no ho pot discutir. Ara, col·lectivament, socialment, no diferenciar en absolut entre petites i mitjanes empreses i grans empreses –inclosa la més gran de totes, que és l’estat dels funcionaris– és un error molt gros.

Per això, si la reducció de jornada s’aplica sense mecanismes flexibles d’adaptació, sense tenir en compte la realitat de cada sector i les dimensions de cada empresa, sense pensar com afecta concretament cada àrea geogràfica i sense socórrer qui necessita ajuda per a adaptar-s’hi, la mesura pot acabar originant problemes molt greus per a les petites empreses i els seus treballadors i, consegüentment, pot acabar fomentant la concentració del mercat.

Crec que és fàcil d’entendre: si s’obliga un restaurant petit i el McDonald’s, de la mateixa manera i sense fer cap diferència, a reduir la jornada dels treballadors de 40 hores a 37,5, sense cap compensació i mantenint-los el sou, potser el restaurant no podrà conservar tots els treballadors, potser fins i tot haurà de tancar; però a la mateixa cantonada una multinacional com McDonald’s ja podeu estar segurs que s’ajustarà fàcilment a les noves condicions.

El resultat d’una mesura pensada més com a propaganda política que no pas com a projecte social, doncs, pot acabar en tancaments de negocis petits, en una dependència més gran de subcontractacions i de feina precària i molt probablement en una concentració del mercat a favor de les grans empreses.

Si s’apliquen normes estrictes, sense distingir ni fer distinció entre grans corporacions i pimes, les segones tenen tots els punts per a ofegar-se. Les grans empreses poden adaptar-se millor a la reducció de jornada perquè tenen més capital per a invertir en automatització i optimització de processos i perquè, com que tenen més treballadors, poden organitzar millor la feina. Per tant, com han explicat bé economistes de tot Europa, cal trobar un equilibri entre protegir els drets indiscutibles dels treballadors i no ofegar el teixit productiu local. Altrament, al final tan sols quedaran les grans corporacions dominant el mercat i fent allò que vulguen amb els treballadors.

I és interessant tornar a la proposta feta per Sumar per escatir si és realista o si tan sols els importa el colp d’efecte polític, sense pensar en les conseqüències socials que puga tenir.

Perquè no és cap detall menor que l’únic estat de la Unió Europea que ara mateix té establerta legalment una jornada laboral màxima inferior a 37 hores setmanals és l’estat francès –que la té en 35.

Segons Yolanda Díaz, això vol dir que l’estat espanyol s’equipararà al francès i serà capdavanter a Europa. Però és que hi ha unes quantes diferències de gruix entre aquestes dues economies, que és evident que no són equiparables. L’estat francès té un PIB de 2,8 bilions d’euros, i l’estat espanyol d’1,5 bilions. Això vol dir que l’economia francesa és gairebé el doble de gran. L’estructura econòmica també és diferent: l’estat francès té un sector industrial i tecnològic molt potent i l’estat espanyol depèn molt del turisme i la construcció. La productivitat per hora treballada a l’estat francès és més alta que a l’estat espanyol. I els sous també: el salari mitjà brut anual a l’estat francès és d’uns 46.000 euros i a l’estat espanyol d’uns 30.000 euros. Quant a la desocupació, a l’estat espanyol voreja el 12% de mitjana i a l’estat francès el 8%. Yolanda Díaz ens podria explicar per quina raó l’única cosa en què s’hi vol equiparar és en la jornada laboral?

Parlant seriosament, crec que la pregunta a fer-se és si aquesta esquerra d’eslògan i bandereta ha considerat si l’economia de l’estat espanyol es pot permetre una mesura que té una repercussió tan forta, econòmica i social, tenint en compte que en el precedent francès es va fer una aplicació molt gradual i plena de suports i beneficis fiscals explícits a la petita i mitjana empresa, que no són ni de lluny comparables en la proposta espanyola. La resposta, em fa l’efecte, és que no.

I encara una darrera cosa, que crec que els lectors de VilaWeb entendran especialment: com caram es pot proposar una mesura d’aquest estil sense tenir en compte les diferents realitats locals i l’impacte i la força diferenciada de la petita i mitjana empresa als Països Catalans?

Estic preocupat per dues coses que us explicaré. Totes dues em semblen greus, alarmants, cadascuna des de la seva posició en l’engranatge de la cultura catalana. I estic més preocupat, encara, perquè sóc conscient que la meva preocupació serà compartida per relativament poca gent. Estem tan absorbits pels mitjans de comunicació hegemònics, que sempre parlen de les batusses del gran poder (encara que de vegades ni és gran ni és poder), que hi ha afers que són invisibilitzats, perquè aquells mitjans consideren que són poca cosa o, ves per on, ja saben que no ho són, poca cosa, però com que desperten incomoditat, no els volen afrontar. Som-hi, doncs.

Primer cas. La Fundació Catalunya La Pedrera ha programat una exposició de l’artista Sean Scully entre mitjan març i principi de juliol d’enguany. Jo no hi posaré els peus. Ara us explicaré els meus motius. Però, suposant que la meva decisió fos compartida per uns quants milers –sóc optimista, jo!– d’usuaris autòctons de la cultura, no passaria res, perquè aquell edifici emblemàtic de Gaudí està segrestat pels turistes, pels al·lòctons. Segrestat pels turistes, perquè els patrons d’aquella fundació ho volen així. 

Allà tot va encaminat a fer diners amb l’atracció que Gaudí suscita en els forans. I ensenyen la Pedrera com un mausoleu. Que n’és de lluny aquell projecte que Daniel Giralt-Miracle va preparar per a engalipar el públic autòcton, explicant didàcticament el Gaudí d’aquell edifici, sense refusar el lògic interès del turisme per l’arquitecte. (Lògic, he escrit? Bé, quan veig tota la gentada que s’acosta a la Sagrada Família amb aquesta devoció religiosa de què som capaços quan som massa adotzenada perdo la confiança en el món de l’art.)

La gent que porta la Pedrera, coherents amb aquesta manera de gestionar l’edifici com a indústria cultural, programa exposicions temporals que són agradables, insulses, sense cap rellevància curatorial ni de cap voluntat analítica. S’hi programen exposicions d’Antonio López, un pintor de la cort del segle XX; o de Jaume Plensa, l’artista blockbuster, que treballa per al millor inversor repetint i repetint formes per acontentar tots els seus clients benestants; o exposen la ceràmica de Miquel Barceló sense cap criteri de fons, anant en contra de l’obra de Barceló, perquè els qui deambulaven per les sales de la Casa Milà només presten atenció a l’arquitectura gaudiniana.

No cal que alguns de vosaltres em digueu que aquells tres artistes us agraden. Tant se val. Jo no parlo de gustos, sinó de criteris. I, des d’aquesta perspectiva, puc afirmar que no aniré a veure l’exposició de Sean Scully. Podria dir que la seva obra no m’interessa gens, és així, no m’ha semblat mai interessant. Tot i que ell, un tipus cregut i arrogant, exemplifica allò que el gran Ernst Gombrich va dir sobre l’artista Oskar Kokoschka: “En els seus millors moments és meravellós. Però era com tants artistes contemporanis, molt poc crític amb ell mateix. Pensava: com que ho faig jo, deu estar ben fet.” Però això no és qüestió de gustos estètics, sinó de política, atès que la cultura no és mai neutral. 

El que resulta intolerable és que la Fundació Catalunya La Pedrera programi l’exposició d’un artista que fa pocs anys, concretament l’agost del 2021, va insultar Catalunya en una entrevista que li van fer al Financial Times. Scully hi deia: “A Barcelona, vas a reunions i et parlen tota l’estona en català, com dient: ‘Fot-te.’” I estava molt emprenyat perquè al seu fill li ensenyaven català a l’escola. “Al final, no vam poder suportar Barcelona per aquesta merda”, deia el tal senyor. Feia trenta anys que Scully i la seva família vivien o, almenys, tenien casa i taller a Barcelona. No s’havia queixat mai que a Catalunya hi hagués dos idiomes oficials. De fet, va intentar que Xavier Trias, quan era alcalde de Barcelona, li fes un museu a la capital. I, de cop, s’adona que els catalans parlem la nostra llengua per a destorbar-lo, per a emprenyar-lo. I ell i la seva família se’n van de Catalunya.

I ara la Fundació Catalunya La Pedrera, oblida aquesta mostra d’enemistat o d’odi i li preparen una exposició. No aniré a veure aquella exposició perquè Sean Scully és un odiador d’allò que significa Catalunya, de tots els catalans, siguin independentistes o constitucionalistes, tant se val. Scully és, en aquesta qüestió, igual que la ultradreta espanyola: detesta que tinguem un idioma propi. I, malgrat això, tindrà una exposició a la Pedrera perquè allà fan servir la cultura com a una bena per a tapar els problemes, no per a sacsejar-los. Quina merda, aquesta sí, senyor Scully!

Segon cas. Mentre una entitat privada munta una exposició d’un tipus que li fot que a Catalunya es parli el català, a Tàrrega totes les institucions han deixat morir un festival d’art contemporani, L’Embarrat, que durant deu edicions ha dut endavant Jesús Vilamajó. Mentre els diners volen a la Pedrera –o a Tàrrega mateix, per a la Fira de Teatre–, la cultura que sacseja, que no posa benes als ulls i a l’enteniment no pot continuar per totes les traves administratives amb què es troben iniciatives com aquesta: inversions insuficients; empreses que no s’anuncien perquè prefereixen finançar un esdeveniment esportiu menor, que serà cobert per la premsa del ram; els diners de les subvencions concedides per la Generalitat que arriben tard, molt tard –potser que s’ho facin mirar al Departament de Cultura– i l’organització els ha d’avançar… Una merda de veritat, no com la que Sean Scully ensumava perquè li parlaven en català a ell i al seu fill.

L’any passat vaig ser a la inauguració de la desena edició de L’Embarrat. I vaig sentir els parlaments de l’alcaldessa de Tàrrega (d’ERC) i del regidor de Cultura (de la CUP). Aleshores van fer uns discursos elogiosos d’aquell esdeveniment, per haver arribat a les deu edicions, van parlar sobre la importància de la cultura contemporània i bla, bla, bla. Uns quants mesos després no han tingut cap problema a deixar morir el festival Embarrat. Senyal que allò que van dir en aquell moment era, com passa tantes vegades quan els polítics parlen de cultura, una mentida de les grosses.