La policia ha neutralitzat uns quants canals d’una xarxa de missatgeria instantània que vexava i menystenia a menors, sobretot noies, a Mallorca. Hi participaven joves de diferents centres, com ara Artà, Felanitx, Sóller i Palma, a més de Manacor.

La investigació va començar quan algunes menors es van dirigir a un policia de Manacor per denunciar que en un canal d’una xarxa social circulaven imatges d’elles captades sense permís i que anaven acompanyades d’insults i vexacions de caràcter sexual. Hi ha quaranta perjudicades, que ja han denunciat els fets, tot i que no es descarta que n’hi pugui haver més.

Els presumptes autors van obrir uns quants canals de difusió en aplicacions mòbil, tot convidant altres joves estudiants a unir-s’hi. Allà es dedicaven a difamar, insultar, vexar i, fins i tot, amenaçar, tot mostrant fotos de les noies a les quals denigraven. A vegades també hi mostraven els noms, els centres educatius i els cursos o domicilis de les víctimes.

En les converses s’arribava a incitar que es cometessin agressions físiques a joves concrets o danys a les seves propietats. Els cossos policíacs han identificat als dos principals administradors dels canals de difusió, que actuaven des de l’anonimat.

La policia ha neutralitzat uns quants canals d’una xarxa de missatgeria instantània que vexava i menystenia a menors, sobretot noies, a Mallorca. Hi participaven joves de diferents centres, com ara Artà, Felanitx, Sóller i Palma, a més de Manacor.

La investigació va començar quan algunes menors es van dirigir a un policia de Manacor per denunciar que en un canal d’una xarxa social circulaven imatges d’elles captades sense permís i que anaven acompanyades d’insults i vexacions de caràcter sexual. Hi ha quaranta perjudicades, que ja han denunciat els fets, tot i que no es descarta que n’hi pugui haver més.

Els presumptes autors van obrir uns quants canals de difusió en aplicacions mòbil, tot convidant altres joves estudiants a unir-s’hi. Allà es dedicaven a difamar, insultar, vexar i, fins i tot, amenaçar, tot mostrant fotos de les noies a les quals denigraven. A vegades també hi mostraven els noms, els centres educatius i els cursos o domicilis de les víctimes.

En les converses s’arribava a incitar que es cometessin agressions físiques a joves concrets o danys a les seves propietats. Els cossos policíacs han identificat als dos principals administradors dels canals de difusió, que actuaven des de l’anonimat.

El Tribunal Constitucional (TC) espanyol admetrà a tràmit els recursos de l’ex-vice-president Oriol Junqueras i els ex-consellers Dolors Bassa i Raül Romeva contra la decisió del Tribunal Suprem espanyol de no aplicar-los l’amnistia.

Concretament, demanen que els aixequin la inhabilitació per a exercir càrrecs públics i la condemna per malversació que el Tribunal Suprem encara els manté arran del referèndum del Primer d’Octubre del 2017, dels quals no van ser indultats.

Tots tres dirigents d’ERC continuen inhabilitats per a exercir càrrecs públics i sol·liciten en els seus escrits que aquesta pena se suspengui de manera cautelar. Junqueras i Bassa compleixen tretze anys d’inhabilitació, fins el 2031, i Romeva, dotze anys, fins el 2030.

El ple començarà dimarts, i es preveu que s’admetin a tràmit per unanimitat les empares, perquè hi ha consens entre els magistrats atès que es tracta d’un assumpte de rellevància constitucional, segons que relata EFE. Fonts d’EFE expliquen que el tribunal estudia d’obrir una peça de mesures cautelars per sentir a les parts i decidir si escau suspendre la pena d’inhabilitació, tal com han demanat.

Esborrany llest en dos mesos

El TC va apartar fa menys d’un mes el magistrat José María Macías –el més bel·ligerant contra l’amnistia– de les deliberacions sobre la qüestió d’inconstitucionalitat presentada pel Tribunal Suprem (TS) contra la llei d’amnistia.

Per això, ara la vice-presidenta Inmaculada Montalbán, designada conforme al torn preestablert, vol posar-se a treballar de manera immediata. Ha sol·licitat la creació d’un grup que prepari un primer esborrany, que pot estar llest en dos mesos, un termini que alguns magistrats dins el tribunal no comparteixen perquè ho veuen prematur, si bé podria estendre’s més temps depenent dels dubtes tècnics jurídics.

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

El videojoc Neva, de l’estudi català Nomada Studio, s’ha emportat el premi a millor personatge d’animació en un videojoc als Annie Awards, els Oscars de l’animació.

La fórmula de Neva s’ha imposat als seus rivals: #Blud, Asgard’s Wrath 2, Diesel Legacy i Senua’s Saga: Hellblade II. Nomada Studio ja havia aconseguit amb Neva a mitjan desembre el guardó a millor joc d’impacte social als The Game Awards.

És la segona creació de l’equip barceloní, que el 2018 es va donar a conèixer internacionalment gràcies a la reeixida de Gris. Neva, estrenat el 15 d’octubre a les principals plataformes de la mà de Devolver Digital, gira al voltant de la història de l’Alba, una protagonista que emprèn un viatge perillós acompanyada d’una lloba. El joc reflexiona sobre les relacions entre pares i fills.

Una actualització tradueix al català el videojoc d’èxit Neva

Si a Gris l’estudi va voler parlar de la superació d’un dol, en aquesta ocasió s’aborda el concepte de les relacions entre pares i fills. En una entrevista a l’ACN, Conrad Roset, un dels integrants de Nomada Studio, explicava que “no deixa de ser una metàfora d’algú que va creixent al principi, que l’has de protegir, i que després acaba invertint els rols”.

Neva es va estrenar en format digital l’octubre i d’aleshores ençà s’hi pot jugar des de l’ordinador, la Nintendo Switch, l’Xbox Series X/S i les Playstation 4 i 5. Ara bé, qui vulgui tenir el videojoc en format físic haurà d’esperar al març del 2025, que és quan sortirà a la venda.

El videojoc Neva, de l’estudi català Nomada Studio, s’ha emportat el premi a millor personatge d’animació en un videojoc als Annie Awards, els Oscars de l’animació.

La fórmula de Neva s’ha imposat als seus rivals: #Blud, Asgard’s Wrath 2, Diesel Legacy i Senua’s Saga: Hellblade II. Nomada Studio ja havia aconseguit amb Neva a mitjan desembre el guardó a millor joc d’impacte social als The Game Awards.

És la segona creació de l’equip barceloní, que el 2018 es va donar a conèixer internacionalment gràcies a la reeixida de Gris. Neva, estrenat el 15 d’octubre a les principals plataformes de la mà de Devolver Digital, gira al voltant de la història de l’Alba, una protagonista que emprèn un viatge perillós acompanyada d’una lloba. El joc reflexiona sobre les relacions entre pares i fills.

Una actualització tradueix al català el videojoc d’èxit Neva

Si a Gris l’estudi va voler parlar de la superació d’un dol, en aquesta ocasió s’aborda el concepte de les relacions entre pares i fills. En una entrevista a l’ACN, Conrad Roset, un dels integrants de Nomada Studio, explicava que “no deixa de ser una metàfora d’algú que va creixent al principi, que l’has de protegir, i que després acaba invertint els rols”.

Neva es va estrenar en format digital l’octubre i d’aleshores ençà s’hi pot jugar des de l’ordinador, la Nintendo Switch, l’Xbox Series X/S i les Playstation 4 i 5. Ara bé, qui vulgui tenir el videojoc en format físic haurà d’esperar al març del 2025, que és quan sortirà a la venda.

El film El 47, de Marcel Barrena, ha guanyat el Goya a millor film ex aequo amb La infiltrada, d’Arantxa Echevarria, en una decisió inèdita en els premis de l’Acadèmia del Cinema Espanyol. El patró dels premis Feroz s’ha repetit i la gala ha tingut un marcat accent català.

El 47 ha rebut cinc guardons, entre els quals el de millor actriu de repartiment per Clara Segura. Segundo premio, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, amb tres reconeixements, s’ha alçat amb el guardó a la millor direcció. Eduard Sola s’ha endut el premi al millor guió original per Casa en flames; l’actor Eduard Fernández, a millor actor per Marco; i Laura Weissmahr, a millor actriu revelació per Salve Maria.

Els Gaudí resolen la pugna entre ‘El 47’ i ‘Casa en flames’: l’autobús a Torre Baró arrasa

L’efecte de El 47 es fa notar

Marcel Barrena, director d’El 47, ha dit que aquest és un film sobre gent bona que fa coses bones i que totes les coses bones que li passin al film són gràcies als veïns de Torre Baró, que avui han construït una sala de cinema per seguir la gala. Barrena també ha dit que el llargmetratge està dedicat a les seves arrels, a la seva ciutat i a la seva llengua, el català.

Clara Segura ha destacat que Carme Vila, el personatge que representa al film, va fer una revolució silenciosa ensenyant a llegir i escriure, ensenyant català als nens i a les dones que no van tenir accés a l’educació. “Tenir accés a l’educació és tenir l’oportunitat de ser més lliures i pensar i poder revelar-se i ara més que mai contra les polítiques de la por que ens fan menystenir aquell que és diferent. No ens poden fer oblidar que tots vam ser estrangers en algun moment”, ha afegit.

L’actor Salva Reina ha guanyat el Goya al millor actor de repartiment per El 47. Ha assenyalat que el film és molt actual: “Per tots els Torre Baró que hi ha, per com tractem els immigrants i per l’habitatge. Cap persona no és il·legal.” Al començament de la gala, Laura Canals i Ivan López també han recollit el premi als millors efectes especials per El 47. El llargmetratge també ha estat reconegut amb el Goya a la millor direcció de producció.

Els altres guardonats

El film Segundo premio ha rebut tres guardons: el de millor direcció, per a Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, el de millor so i el de millor muntatge.

Un altre protagonista del palmarès ha estat Eduard Fernández, que ha rebut el premi a millor actor per Marco. “És el personatge més complex que he fet mai: contradictori, odiós, estimable a vegades i d’una humanitat desbordant que és difícil comprendre”, ha dit. Fernández també ha avisat del perill del feixisme i ha dit que “vénen temps difícils”.

El guionista Eduard Sola s’ha endut el premi al millor guió original per Casa en flames. “Bona nit a tothom, joder“, ha dit en començar de la seva intervenció. Aquesta vegada, i després de la polseguera que va aixecar el seu discurs als premis Gaudí, ha optat per centrar el discurs en la seva mare: “Jo i la meva generació som fills d’una multitud de supermares, van ser dones a qui els van exigir treballar fora de casa sense desprendre’s del treball dins d’aquesta […] Hem de dir a les nostres mares que som conscients de tot el que van fer per nosaltres”, ha apuntat.

Per una altra banda, la coproducció catalana Papallones negres ha guanyat el Goya al millor film d’animació.

Laura Weissmahr, que ha guanyat el Goya a la millor actriu revelació per Salve Maria, de Mar Coll, ha compartit el premi amb tot l’equip del film. “És una pel·lícula valenta i convida a reflexionar i et dóna un cop de peu a l’entranya”, ha dit.

Pepe Lorente ha recollit el Goya al millor actor revelació pel seu paper a la coproducció catalana La estrella azul. “Hem fet una pel·lícula bonica, que porta llum, que nodreix i hem evocat l’ànima d’un esperit necessari, d’un artista autèntic”, ha dit. El director del film, Javier Macipe, també ha estat guardonat amb el Goya a la millor direcció novell.

Edu Grau ha rebut el Goya a la millor direcció de fotografia per La habitación de al lado. “Quan fèiem curts a l’ESCAC mai no hauríem somiat les pel·lícules que hem fet ni compartit aquest moment”, ha dit.

Un altre català, Àlex Lora, ha guanyat el Goya al millor curtmetratge de ficció per La gran obra. El cineasta ha dedicat el premi a les persones amb diversitat funcional.

Aquesta gala dels Goya ha estat també marcada per l’absència de l’actriu Karla Sofía Gascón, que fa de protagonista al film Emilia Pérez. Va decidir de no assistir a l’acte després de la polèmica arran dels piulets catalanòfobs i racistes que va publicar fa temps.

Avui, 9 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Xavier Godàs: “ERC no genera il·lusió ni tan sols en la base de suport”
• Susana Camarero, l’ariet més fidel i esmolat de Mazón contra la premsa i l’oposició
• Bona part dels veïns afectats per l’incendi en un bingo de València encara no poden dormir a casa
• Què en resta, de la covid, cinc anys després del primer cas al país?
• “Viure en una caravana és l’única solució que tenim per als nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”
• [RECULL FOTOGRÀFIC] Els ninots de les falles, marcats pel dol i la ràbia de la gota freda
• DeepSeek pot haver posat fi també a la “renaixença nuclear”
• Albert Adrià: “No faig reunions, no vull perdre el temps. Només vull cuinar, cuinar, cuinar”
• A Colòmbia, l’auge de la cocaïna fa perillar una pau com més va més fràgil
• Vins de vinya vella
• Casa Orsola, fem números. Gaza, a la corda fluixa | MAIL OBERT DE MERCÈ IBARZ
• Closcadelletra (CDLIII): Porositats

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui, 9 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Xavier Godàs: “ERC no genera il·lusió ni tan sols en la base de suport”
• Susana Camarero, l’ariet més fidel i esmolat de Mazón contra la premsa i l’oposició
• Bona part dels veïns afectats per l’incendi en un bingo de València encara no poden dormir a casa
• Què en resta, de la covid, cinc anys després del primer cas al país?
• “Viure en una caravana és l’única solució que tenim per als nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”
• [RECULL FOTOGRÀFIC] Els ninots de les falles, marcats pel dol i la ràbia de la gota freda
• DeepSeek pot haver posat fi també a la “renaixença nuclear”
• Albert Adrià: “No faig reunions, no vull perdre el temps. Només vull cuinar, cuinar, cuinar”
• A Colòmbia, l’auge de la cocaïna fa perillar una pau com més va més fràgil
• Vins de vinya vella
• Casa Orsola, fem números. Gaza, a la corda fluixa | MAIL OBERT DE MERCÈ IBARZ
• Closcadelletra (CDLIII): Porositats

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Que el text sigui el lloc mateix de l’experiència.

(Ressonàncies d’un altre temps inert)

Que el silenci sonor incessant faci emergir la forma d’un encontre que vindrà.

(Esclafit fugisser d’ocelleria ix a les totes de l’interior d’un drago de quatre branques)

Que alguna cosa té lloc en el poema i al mateix instant se’ns escapa.

(I collir la flor difícil del fracàs)

Que hi ha mancança.

(Sense ni un sospir, ni una llàgrima)

Que hi ha la tristesa de la pèrdua.

(L’excavació d’una arqueologia del desig)

Que hi ha la ferida del temps que fuig.

(Les ruïnes d’un antic camp de batalles)

Que hi ha el buit incandescent de l’absència.

(Quantes besades necessit per quedar assaciat?)

Que hi ha el batec neuronal obscur que dona una fesomia.

(El paisatge de la llum em deixa orb)

Que hi ha la lliure associació dels mots que cal confegir amb l’exactitud d’una immobilitat del signe, la seva fixesa (no es pot alterar l’ordre de les paraules en el poema sense fer-lo malbé), que donarà una multiplicitat de sentits.

(Visc dins la sedimentació dels records, dins la feina de saber oblidar-los i d’esperar que retornin fins que esdevenen carn i esperit íntims)

Que hi ha la paraula del poema que s’aixeca indecisa, quasi inarticulada, balbotejant; no hi ha cap  mot i escoltes la música del vers que sona com l’orella del poeta l’ha palpada.

(L’experiència d’aquest origen incessant germina quan menys ho sent, quan ho he oblidat per complet, i surt com una il·luminació nerviosa que em trasbalsa)

Que hi ha coherències inesperades que apareixen en el camí del descobriment d’espais que es fan entre l’atzar i la intuïció.

(Escolt “Salut d’amour”, d’Edward Elgar, interpretada per Edgar Moreau, un cop, dos cops, onze cops fins que qued estormiat damunt la plagueta on acab d’escriure que les roses ho han donat tot i ara moren, la qual cosa és una forma de donar encara)

Que faig marxa de lletra palpant, trontollant, ensopegant i agafant avenços insatisfactoris, retrocessos, camins oblics i perspectives incompletes; trencaments o cicatrius, marques de lligadura i figures de progressivitat són molt evidents per tal d’escenificar el moviment de la imaginació.

(Em trob devora un fondal. Lleneg, i per no despenyar-me, m’agaf, quasi sense témer-me’n, a un bri d’herba. Fa cinquanta anys i busques que m’hi aferr i aguanta, miraculosament m’aguanta)

No pot ser. Dins el matí transparent, quan vaig menant per l’autopista, enfora, entre la verdor molt extensa dels sementers d’una possessió gegantina, una fumera com un arbre viatger.

El fum adormit em fer tant que he de frenar a poc a poc i aturar-me a la cuneta per amarar-me d’aquell tremolor intens que no em deixa viure.

Al cel del capvespre una calma hemorràgica com un gest de la mà quan acarona la pell estimada, com quan la música s’alenteix, s’afluixa, abans de restar en silenci, segons una mesura tal que no hi pot haver cap esquinç.

I cop en sec, per davall tot això, entre les remors dels cotxes a tota velocitat, i la caiguda del sol, la jubilació ascendent del cant d’un sebel·lí, escrit en una pàgina molt antiga, que es perd dins els colors de la fosca.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/02/Cor-Closcadelletra-aa-CDLIII.m4a

Una nina de sis anys “vola” amb uns patins de quatre rodes. Se’ls treu, camina descalça sobre l’asfalt. Se’ls torna a posar. Torna a “volar”. El seu cosí, de nou, la persegueix, també amb patins. Somriu. “Hola!”. Esquiva un ca que també juga. Al fons, un home adoba la seva caravana. Ara, hi ruixa un esprai per fer-la lluent. A mig centenar de metres, quatre nois seuen en unes cadires damunt un tros de terra. Fumen uns cigarrets. Parlen. Maten el temps. Na Begoña és dins de ca seva. Fins fa poc habitava en un cotxe i ara viu en una autocaravana. La criden perquè surti.

A l’aparcament de les piscines municipals de So n’Hugo hi ha la comunitat més gran d’autocaravanes de Palma. Encara que el batlle de la ciutat, Jaime Martínez (PP), hagi declarat que en tota la ciutat n’hi ha 5.000, tant un estudi de la UIB –que diu que n’hi ha 150–, com la plataforma d’autocaravanes espanyola (PACA) –que en compta 400– el contradiuen. I en vista d’aquest fenomen, que els investigadors diuen que serà permanent, PP i Vox han decidit d’aprovar una ordenança que prohibeix de viure-hi.

A la deriva

“El batlle vol una Palma neta, però no neta de brutor als carrers, sinó neta de gent vulnerable com nosaltres.” Ho diu na Begoña, una veïna mallorquina que s’ha trobat forçada a viure a So n’Hugo amb el seu fill, perquè pagar un lloguer li és impossible. Els preus s’han enfilat fins a màxims històrics. Ara, a 17,1 euros el metre quadrat a Palma, un 8,8% més que fa un any. És a dir, 1.200 euros per un pis d’uns 70 metres quadrats. I, si es pot pagar, aconseguir un contracte tampoc no és gens fàcil.

Autocaravanistes expulsats dels seus pisos pel preu de l’habitatge: “És com viure en miniatura”

M’ho explica una família de Colòmbia que fa dos mesos que va decidir de viure en tres autocaravanes. Són dos besavis, el seu fill, dues nétes amb els marits i un infant de cada una. “No és just que ho vulguin prohibir. En uns altres llocs ens van rebutjar per diners o perquè anàvem amb els nins”, diu na Nicole, mentre deixa reposar les mans a les espatlles de la seva filla de sis anys, encara amb els patins. “No tenim cap més solució que la caravana per estar amb els nostres fills. Si ens ho prohibeixen, anirem a la deriva una altra vegada”, lamenta.

Na Begoña davant l'autocaravana que comparteix amb el seu fill (fotografia: Martí Gelabert). Na Nicole, amb el seu pare, el seu marit i la seva filla a l'autocaravana on viuen (fotografia: Martí Gelabert).

La zona, malgrat les acusacions, és neta. Sempre hi ha alguna excepció, però s’hi viu en comunitat. Una cussa lladra i corre entre els vehicles. No atura. En té cura na Begoña, però és d’una altra autocaravanista. Entre lladrada i lladrada de la cussa, ella confirma la bona sintonia que hi ha: “Ens coneixem tots, ens ajudam, moltes vegades sopam plegats. Ens avenim més que si fóssim veïnats d’una finca.”

Besavis desesperats

Des que es van descobrir les intencions del batlle, una pregunta recorre tota la comunitat: què passarà si els prohibeixen viure a ca seva? El ple de l’ajuntament ho votarà de manera definitiva ben aviat. Una situació que, és clar, no és gens plaent per a qui viu allà: “No volem viure amb temor que ens expulsin. I ara vivim amb la mateixa por que vivíem en una habitació amb els nostres fills”, diu na Nicole. A diferència del batlle, que no ha ofert cap alternativa, els autocaravanistes sí que en tenen una. Tothom amb qui hem parlat la veu amb bons ulls: que hi hagi una àrea de serveis per a autocaravanes i pagar per fer-ne ús. “Viure en una caravana és l’única solució que tenim per a viure amb els nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”, afegeix.

La senyora Lizarralde amb el seu marit, a l’autocaravana on habiten (fotografia: Martí Gelabert).

No tenir els papers és un problema afegit per a aquesta família colombiana. La senyora Lizarralde, de seixanta-un anys, viu amb el marit, de 62. Són els besavis de les criatures, que encara patinen per l’aparcament. Treballen per hores, sobretot ella, fent net en una casa. “On aniríem nosaltres? I amb nens?”, es demana, preocupada. “Vam venir aquí per l’esperança que hi havia una vida bona i ens hem estavellat. I ara hem de tornar a Colòmbia? Com? És difícil. És una frustració molt tremenda”, diu. Ens atén amb un somriure de banda a banda i una amabilitat immensa, com la de tota la família. Malgrat que riuen, s’avergonyeixen per la presència d’una càmera i en algun moment els ulls s’entelen d’un humit d’impotència i amb una pregunta molt clara: “Què farem?”

Mesura aporofòbica

Jesús Gallardo, de la PACA, partia de la mateixa pregunta i va ser molt directe en el ple de l’ajuntament en què va poder participar: “Què en farem, d’aquestes famílies? Les tirarem a la mar? Les durem a uns altres pobles i endossarem el problema a un altre batlle?”. I com na Begoña, que diu que el batlle vol una ciutat neta de gent vulnerable, tant l’oposició com Gallardo també van acusar l’equip de govern d’aprovar una mesura aporofòbica: “Volen fer creure a tots els turistes que no hi ha pobresa, i no és veritat”, insistia Gallardo.

En Juan Antonio, Yiyo, és dels més veterans de la comunitat. Hi ha viscut de fa cinc anys. Diu que no hi ha ningú que pugui pagar 800 euros de lloguer d’una habitació. “Me’n gast 5.000 en la furgoneta –batiada amb el nom de “Yiya”– i en tenc per a tota la vida”, diu. I veu un desbarat la intenció del batlle i l’extrema dreta: “Aquí hi ha molta gent vulnerable. Que tengui una mica de cor. Puc pagar un mes o dos per una habitació, però després què? Després al carrer en un barranc.”

En 'Yiyo' amb la 'Yiya', la furgoneta on dorm (fotografia: Martí Gelabert). Autocaravanes aparcades a So n'Hugo (fotografia: Martí Gelabert). Autocaravanes aparcades a So n'Hugo (fotografia: Martí Gelabert).

“El batlle vol turisme i fer com si això fos Las Vegas. Si ens multa, la gent es veurà entre l’espasa i la paret. Jo no ho faré, però és per plantejar-se agafar un matalàs i anar a dormir a les portes de l’ajuntament. Ja n’hi ha prou”, exclama.

Accions legals

Tant els veïns de So n’Hugo com l’associació de caravanistes assenyalen que l’ordenança de Cort no pot passar per damunt d’una normativa espanyola. Els vehicles són homologats com a habitatge, s’han de moure cada deu dies i és prohibit –això sí– que hi hagi materials personals o mobiliaris fora del perímetre del vehicle. “No són terroristes, són simplement autocaravanistes. Famílies que, lamentablement, s’hi han trobat abocats pel mateix sistema”, insistia Gallardo davant el batlle.

És per això que es preveuen moviments legals. Ho assegura na Begoña, que diu que tant els autocaravanistes com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), com la PACA estan disposats a anar als jutjats.

Una nina de sis anys “vola” amb uns patins de quatre rodes. Se’ls treu, camina descalça sobre l’asfalt. Se’ls torna a posar. Torna a “volar”. El seu cosí, de nou, la persegueix, també amb patins. Somriu. “Hola!”. Esquiva un ca que també juga. Al fons, un home adoba la seva caravana. Ara, hi ruixa un esprai per fer-la lluent. A mig centenar de metres, quatre nois seuen en unes cadires damunt un tros de terra. Fumen uns cigarrets. Parlen. Maten el temps. Na Begoña és dins de ca seva. Fins fa poc habitava en un cotxe i ara viu en una autocaravana. La criden perquè surti.

A l’aparcament de les piscines municipals de So n’Hugo hi ha la comunitat més gran d’autocaravanes de Palma. Encara que el batlle de la ciutat, Jaime Martínez (PP), hagi declarat que en tota la ciutat n’hi ha 5.000, tant un estudi de la UIB –que diu que n’hi ha 150–, com la plataforma d’autocaravanes espanyola (PACA) –que en compta 400– el contradiuen. I en vista d’aquest fenomen, que els investigadors diuen que serà permanent, PP i Vox han decidit d’aprovar una ordenança que prohibeix de viure-hi.

A la deriva

“El batlle vol una Palma neta, però no neta de brutor als carrers, sinó neta de gent vulnerable com nosaltres.” Ho diu na Begoña, una veïna mallorquina que s’ha trobat forçada a viure a So n’Hugo amb el seu fill, perquè pagar un lloguer li és impossible. Els preus s’han enfilat fins a màxims històrics. Ara, a 17,1 euros el metre quadrat a Palma, un 8,8% més que fa un any. És a dir, 1.200 euros per un pis d’uns 70 metres quadrats. I, si es pot pagar, aconseguir un contracte tampoc no és gens fàcil.

Autocaravanistes expulsats dels seus pisos pel preu de l’habitatge: “És com viure en miniatura”

M’ho explica una família de Colòmbia que fa dos mesos que va decidir de viure en tres autocaravanes. Són dos besavis, el seu fill, dues nétes amb els marits i un infant de cada una. “No és just que ho vulguin prohibir. En uns altres llocs ens van rebutjar per diners o perquè anàvem amb els nins”, diu na Nicole, mentre deixa reposar les mans a les espatlles de la seva filla de sis anys, encara amb els patins. “No tenim cap més solució que la caravana per estar amb els nostres fills. Si ens ho prohibeixen, anirem a la deriva una altra vegada”, lamenta.

Na Begoña davant l'autocaravana que comparteix amb el seu fill (fotografia: Martí Gelabert). Na Nicole, amb el seu pare, el seu marit i la seva filla a l'autocaravana on viuen (fotografia: Martí Gelabert).

La zona, malgrat les acusacions, és neta. Sempre hi ha alguna excepció, però s’hi viu en comunitat. Una cussa lladra i corre entre els vehicles. No atura. En té cura na Begoña, però és d’una altra autocaravanista. Entre lladrada i lladrada de la cussa, ella confirma la bona sintonia que hi ha: “Ens coneixem tots, ens ajudam, moltes vegades sopam plegats. Ens avenim més que si fóssim veïnats d’una finca.”

Besavis desesperats

Des que es van descobrir les intencions del batlle, una pregunta recorre tota la comunitat: què passarà si els prohibeixen viure a ca seva? El ple de l’ajuntament ho votarà de manera definitiva ben aviat. Una situació que, és clar, no és gens plaent per a qui viu allà: “No volem viure amb temor que ens expulsin. I ara vivim amb la mateixa por que vivíem en una habitació amb els nostres fills”, diu na Nicole. A diferència del batlle, que no ha ofert cap alternativa, els autocaravanistes sí que en tenen una. Tothom amb qui hem parlat la veu amb bons ulls: que hi hagi una àrea de serveis per a autocaravanes i pagar per fer-ne ús. “Viure en una caravana és l’única solució que tenim per a viure amb els nostres fills i se’ns ha tornat un calvari”, afegeix.

La senyora Lizarralde amb el seu marit, a l’autocaravana on habiten (fotografia: Martí Gelabert).

No tenir els papers és un problema afegit per a aquesta família colombiana. La senyora Lizarralde, de seixanta-un anys, viu amb el marit, de 62. Són els besavis de les criatures, que encara patinen per l’aparcament. Treballen per hores, sobretot ella, fent net en una casa. “On aniríem nosaltres? I amb nens?”, es demana, preocupada. “Vam venir aquí per l’esperança que hi havia una vida bona i ens hem estavellat. I ara hem de tornar a Colòmbia? Com? És difícil. És una frustració molt tremenda”, diu. Ens atén amb un somriure de banda a banda i una amabilitat immensa, com la de tota la família. Malgrat que riuen, s’avergonyeixen per la presència d’una càmera i en algun moment els ulls s’entelen d’un humit d’impotència i amb una pregunta molt clara: “Què farem?”

Mesura aporofòbica

Jesús Gallardo, de la PACA, partia de la mateixa pregunta i va ser molt directe en el ple de l’ajuntament en què va poder participar: “Què en farem, d’aquestes famílies? Les tirarem a la mar? Les durem a uns altres pobles i endossarem el problema a un altre batlle?”. I com na Begoña, que diu que el batlle vol una ciutat neta de gent vulnerable, tant l’oposició com Gallardo també van acusar l’equip de govern d’aprovar una mesura aporofòbica: “Volen fer creure a tots els turistes que no hi ha pobresa, i no és veritat”, insistia Gallardo.

En Juan Antonio, Yiyo, és dels més veterans de la comunitat. Hi ha viscut de fa cinc anys. Diu que no hi ha ningú que pugui pagar 800 euros de lloguer d’una habitació. “Me’n gast 5.000 en la furgoneta –batiada amb el nom de “Yiya”– i en tenc per a tota la vida”, diu. I veu un desbarat la intenció del batlle i l’extrema dreta: “Aquí hi ha molta gent vulnerable. Que tengui una mica de cor. Puc pagar un mes o dos per una habitació, però després què? Després al carrer en un barranc.”

En 'Yiyo' amb la 'Yiya', la furgoneta on dorm (fotografia: Martí Gelabert). Autocaravanes aparcades a So n'Hugo (fotografia: Martí Gelabert). Autocaravanes aparcades a So n'Hugo (fotografia: Martí Gelabert).

“El batlle vol turisme i fer com si això fos Las Vegas. Si ens multa, la gent es veurà entre l’espasa i la paret. Jo no ho faré, però és per plantejar-se agafar un matalàs i anar a dormir a les portes de l’ajuntament. Ja n’hi ha prou”, exclama.

Accions legals

Tant els veïns de So n’Hugo com l’associació de caravanistes assenyalen que l’ordenança de Cort no pot passar per damunt d’una normativa espanyola. Els vehicles són homologats com a habitatge, s’han de moure cada deu dies i és prohibit –això sí– que hi hagi materials personals o mobiliaris fora del perímetre del vehicle. “No són terroristes, són simplement autocaravanistes. Famílies que, lamentablement, s’hi han trobat abocats pel mateix sistema”, insistia Gallardo davant el batlle.

És per això que es preveuen moviments legals. Ho assegura na Begoña, que diu que tant els autocaravanistes com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), com la PACA estan disposats a anar als jutjats.

The Washington Post · Samantha Schmidt

Cúcuta, Colòmbia. En el seu moment, l’acord de pau a Colòmbia va ser aclamat com un pacte històric que, finalment, posaria fi al conflicte civil més longeu de l’hemisferi. L’acord es basava, en gran part, en una promesa: que milers de guerrillers lliurarien les armes i es comprometrien a mantenir la pau. En canvi, el govern colombià es comprometria a protegir-los.

Ara, més de vuit anys després, el país s’enfronta a una de les seves pitjors onades de violència d’ençà de la signatura de l’acord, i els rebels desmobilitzats asseguren que s’han convertit en un objectiu.

A la regió nord-oriental del Catatumbo, que fa frontera amb Veneçuela, la fràgil treva que mantenia la pau entre dos grups armats va acabar trencant-se arran de l’atac de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), el principal grup guerriller d’esquerres que queda al país, contra una facció de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), un grup rebel rival.

Vuitanta persones, pel cap baix, van morir en l’atac, segons les autoritats locals, i unes 53.000 han hagut de desplaçar-se a causa de la violència, tant a ciutats veïnes com a Veneçuela.

Els combats entre ambdós grups es financen, en gran part, gràcies al tràfic de cocaïna, un negoci en auge a tot el món. El Catatumbo és conegut per ser un dels grans centres neuràlgics de cultiu de coca, la planta a partir de la qual es produeix la cocaïna.

Un grup d’ex-combatents i familiars d’ex-combatents de les FARC que s’han hagut de desplaçar a causa de l’onada de violència recent (fotografia: Fernanda Pineda/The Washington Post).

L’atac és un dur revés per a la política de “pau total” del primer president d’esquerres de Colòmbia, Gustavo Petro, un antic membre de les guerrilles que es va presentar a les eleccions amb la promesa de negociar acords de pau amb els grups armats del país. Els analistes diuen que la violència podria amenaçar encara més les relacions entre Colòmbia i el seu aliat i benefactor més important: els Estats Units, on els aliats del president Donald Trump han criticat la manera en què Petro ha gestionat les negociacions de pau i, en general, la seva incapacitat per a controlar el tràfic de cocaïna. La relació entre Washington i Bogotà va tocar fons el mes passat, quan una disputa entre Trump i Petro va ser a punt de desfermar una guerra comercial entre ambdós països.

La violència ha posat de manifest la fragilitat de les treves entre grups armats en moltes parts de Colòmbia, però també les dificultats a l’hora d’implementar els acords de pau signats el 2016, un procés al qual els Estats Units han donat suport amb centenars de milions de dòlars en ajuda.

Més d’un 86% dels membres de les FARC que van comprometre’s a lliurar les armes i reintegrar-se a la societat continuen compromesos amb el procés de pau, segons que assegura l’Agència de Reincorporació i Normalització de Colòmbia. 441 ex-combatents, pel cap baix, han mort d’ençà de la signatura de l’acord, segons que informava aquest mes la Missió de Verificació de l’ONU.

Alguns dels atacs recents al Catatumbo semblaven ser dirigits contra ex-combatents de les FARC, segons que expliquen les autoritats locals. En un comunicat, l’ELN admetia que havia assassinat ex-combatents de les FARC que van signar l’acord de pau, tot acusant-los de ser col·laboradors del front actiu del grup.

Les amenaces creixents contra aquests ex-combatents podrien desestabilitzar encara més el país i erosionar-ne la fràgil pau.

Sandra Ramírez, ex-membre de les FARC i diputada al senat colombià, diu que el govern del país ha de demostrar, primer, que pot fer complir els acords existents si pretén de negociar la pau entre l’ELN i les FARC. “Hem de garantir la seguretat d’aquells qui van acceptar l’envit de signar l’acord”, defensa.

Pedro Nel Angarita Ascanio, pare de dos fills, era al carrer treballant en una ciutat del Catatumbo quan, de cop i volta, va ser assassinat a trets.

Els seus familiars, molts dels quals també s’han hagut de desplaçar a causa de la violència, es van reunir el mes passat per enterrar l’home, que coneixien com a Pepe, un ex-guerriller que havia ajudat a fundar una organització dedicada a ajudar els ex-combatents a reintegrar-se en la societat.

La fi d’una treva fràgil

En el seu apogeu, a final de la dècada dels noranta, les FARC controlaven fins a una quarta part del territori colombià. Durant dècades, els insurgents van terroritzar el país amb segrests i atacs: entre el 1964 i el 2016 van morir més de 220.000 persones a causa de la violència, i milions més van haver-se de desplaçar.

En els anys transcorreguts d’ençà del 2016, els membres de les FARC que van rebutjar l’acord de pau van dispersar-se per la selva colombiana. Uns altres grups van envair les zones que, anteriorment, havien controlat les FARC. El resultat és que el conflicte colombià ha esdevingut més complex que abans i tot de l’acord de pau.

Un refugiat en un hotel de Cúcuta (fotografia: Fernanda Pineda/The Washington Post).

La treva també va ser, en part, el resultat d’una crisi que assolà els productors de cocaïna colombians. L’excés d’oferta i l’escassetat de demanda internacional van fer que el preu de la pasta de coca s’enfonsés, cosa que va reduir dràsticament els beneficis dels grups armats i els va obligar a repartir-se beneficis.

Però, a final de l’any passat, el preu de la cocaïna va tornar a augmentar i el mercat es va estabilitzar, segons que explica Felipe Tascón, antic oficial d’intel·ligència del govern de Petro. Això, de retruc, va fer que la competència entre els dos grups tornés a escalfar-se.

Alhora, el front armat de les FARC s’ha anat enfortint, i ha assumit –com l’ELN– un rol polític com més va més actiu a les regions en què manté una presència significativa, com ara el Catatumbo. Lluny d’aturar definitivament el conflicte, l’alto-el-foc amb les forces armades colombianes, que formava part de les negociacions de pau del govern de Petro, ha permès a ambdós grups de reorganitzar-se i reclutar nous membres, segons que explica Tascón.

Una família de desplaçats espera l’arribada d’ajuda humanitària davant un pavelló esportiu que serveix com a centre de residència temporal a Cúcuta (fotografia: Fernanda Pineda/The Washington Post).

L’atac de l’ELN va agafar per sorpresa les FARC i l’exèrcit colombià, segons l’antic oficial d’intel·ligència, però els dirigents comunitaris feia mesos que advertien que les tensions entre ambdós grups anaven empitjorant i que “un conflicte de grans proporcions podria causes una catàstrofe humanitària”, segons que explica Juan Carlos Quintero, cap d’una associació de pagesos del Catatumbo.

150 dels combatents que van signar l’acord de pau del 2016 han hagut de desplaçar-se a causa de la violència a la regió, segons el govern colombià. Desenes de combatents desmobilitzats, acompanyats de les seves famílies respectives, s’amaguen ara en un refugi secret de Cúcuta.

“Vam haver de fugir i deixar-ho tot”, explica un d’aquests ex-combatents. El seu cunyat, que també va signar els acords de pau, va ser assassinat fa pocs dies.

Un fill diu adeu

Després d’uns quinze anys com a col·laborador de les FARC, Angarita va lliurar les armes i va signar l’acord de pau l’any 2016, delerós de donar un nou exemple als seus fills. Així ho explica el seu fill, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat per temor de represàlies dels grups armats.

Després de signar les armes, Angarita va començar a treballar en el sector de la construcció, i més endavant va aconseguir feina com a escombriaire. L’any passat, explica el seu fill, va obtenir el títol de batxillerat.

La família d’Angarita se n’acomiada durant el funeral (fotografia: Fernanda Pineda/The Washington Post).

Quan li van comunicar que el seu pare havia estat assassinat, el fill d’Angarita es trobava participant en un programa d’ajuda a les famílies dels desplaçats. El seu pare havia mort, diu el fill, “a causa d’una guerra que ja no era la seva”.

La vigília de l’assassinat, Angarita li havia trucat per dir-li que tenia bones notícies. El fill encara es demana què li devia voler explicar. “Han passat tres dies. Però no ha estat fins ara que realment he entès que no el tornaré a veure”, explica el fill d’Angarita entre sanglots.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

De vegades cal exagerar per mirar de veure-hi una mica més clar i perquè els punts de vista no coincidents amb les versions oficials puguin ser considerats. La Casa Orsola, de l’Eixample barceloní, serà comprada pel consistori després d’una rebel·lió de veïns com feia temps que no es veia a la ciutat. La franja de Gaza, devastada per la guerra immisericorde que encara no sabem si ha acabat, l’absolutista president dels Estats Units vol ara desocupar-la de veïns per convertir-la en una Riviera del Llevant, amb una construcció moderníssima de luxe. Símptomes dels temps sinistres que vivim. No importa, en el fons, la resistència dels veïns de l’Eixample. No importa, gens, la guerra patida per la població gaziana que ja vivia sota el règim no menys absolutista d’Hamàs i que s’ha quedat sense casa.

L’administració barcelonina apareix com la salvadora de la Casa Orsola, ja que, com sabem des d’aquest divendres, el consistori i Habitat3, entitat del tercer sector centrada en els problemes d’habitatge, l’han comprat per 9,2 milions. Al fons immobiliari que el 2021 l’havia comprat per 6,5 milions. Fem números. L’ajuntament i l’entitat social diuen que el preu que pagaran ara –el 49% el consistori, el 51% l’entitat social— és un 30% inferior del preu actual que tindria en el mercat immobiliari, o sigui, més de 13’1 milions.  En quatre anys, repeteixo, el seu valor de mercat ha pujat un 102%!. Un bon indicador.

Però no diuen ni piu del fet, gens menyspreable, que un 42%, en xifres rodones és, justament, el que guanyarà l’especulador fins ara propietari, Lioness Inversiones SLU, que la va comprar el setembre del 2021. Pas mal, gens. Dos milions set-cents mil euros de guany. En tres anys i mig, l’afer li ha sortit a set-cents setanta-cinc mil euros per any. Poca cosa per a un especulador, dirà l’especulador, però, ves, qui els tingués, quants pisos s’hi poden fer, reformar, rehabilitar, obrir dels que els propietaris de Barcelona tenen tancats i barrats, amb 2,7 milions.

La resolució del cas de la Casa Orsola evita els desnonaments, i això és un èxit força impressionant del moviment ciutadà. Feia temps que no es veia tanta gent diversa d’edat i condició social en una protesta així, ni menys encara guanyar. Però no tanco els ulls al ball de números que representa l’operació.

Per això trobo que la mobilització del Sindicat de Llogateres i Llogaters, després d’aquest triomf, ha de seguir mantenint, fins a guanyar-lo del tot, el mateix torcebraç amb els fons voltor i amb les administracions, ara que la mobilització col·lectiva ha demostrat la seva capacitat resolutiva d’incidir.  

Els fons voltor propietaris de la resta de cases Orsola no se n’haurien de sortir amb la butxaca plena (mig plena, diran, i me’n puc fer càrrec, però mira, no en sóc un, de fons voltor). Com a molt les administracions i entitats socials els haurien de pagar el mateix preu pel qual les van comprar, potser amb algun interès bancari, si és que paguen els impostos aquí. Si no, l’alegria per l’èxit de la protesta s’empantanega de decepció, i no estem per tenir-ne més, que els temps són cafres.

No puc fer números del que pot representar la construcció immobiliària de luxe i turisme ídem a la franja de Gaza que preveu l’aprenent de dictador de cabells grocs, però segur que Trump i el seu fill, el primer que ho va dir, els tenen fets i molt fets. Llàstima que els governs reunits en les institucions europees i les internacionals sorgides de la Segona Guerra Mundial no siguin capaços d’una protesta activa i transversal com la que, amb tots els matisos del cas, ha retornat la Casa Orsola a la ciutadania. Són dues guerres massa diferents, la de l’habitatge en aquesta part del món i la del Llevant sacrificat, ho sé. Però el totxo i el turbocapitalisme d’alguna manera les reuneixen. Prou consciència que tenim de les guerres: per més difícils que siguin d’emparentar, totes estan basades en conquerir la propietat.

De vegades cal exagerar per mirar de veure-hi una mica més clar i perquè els punts de vista no coincidents amb les versions oficials puguin ser considerats. La Casa Orsola, de l’Eixample barceloní, serà comprada pel consistori després d’una rebel·lió de veïns com feia temps que no es veia a la ciutat. La franja de Gaza, devastada per la guerra immisericorde que encara no sabem si ha acabat, l’absolutista president dels Estats Units vol ara desocupar-la de veïns per convertir-la en una Riviera del Llevant, amb una construcció moderníssima de luxe. Símptomes dels temps sinistres que vivim. No importa, en el fons, la resistència dels veïns de l’Eixample. No importa, gens, la guerra patida per la població gaziana que ja vivia sota el règim no menys absolutista d’Hamàs i que s’ha quedat sense casa.

L’administració barcelonina apareix com la salvadora de la Casa Orsola, ja que, com sabem des d’aquest divendres, el consistori i Habitat3, entitat del tercer sector centrada en els problemes d’habitatge, l’han comprat per 9,2 milions. Al fons immobiliari que el 2021 l’havia comprat per 6,5 milions. Fem números. L’ajuntament i l’entitat social diuen que el preu que pagaran ara –el 49% el consistori, el 51% l’entitat social— és un 30% inferior del preu actual que tindria en el mercat immobiliari, o sigui, més de 13’1 milions.  En quatre anys, repeteixo, el seu valor de mercat ha pujat un 102%!. Un bon indicador.

Però no diuen ni piu del fet, gens menyspreable, que un 42%, en xifres rodones és, justament, el que guanyarà l’especulador fins ara propietari, Lioness Inversiones SLU, que la va comprar el setembre del 2021. Pas mal, gens. Dos milions set-cents mil euros de guany. En tres anys i mig, l’afer li ha sortit a set-cents setanta-cinc mil euros per any. Poca cosa per a un especulador, dirà l’especulador, però, ves, qui els tingués, quants pisos s’hi poden fer, reformar, rehabilitar, obrir dels que els propietaris de Barcelona tenen tancats i barrats, amb 2,7 milions.

La resolució del cas de la Casa Orsola evita els desnonaments, i això és un èxit força impressionant del moviment ciutadà. Feia temps que no es veia tanta gent diversa d’edat i condició social en una protesta així, ni menys encara guanyar. Però no tanco els ulls al ball de números que representa l’operació.

Per això trobo que la mobilització del Sindicat de Llogateres i Llogaters, després d’aquest triomf, ha de seguir mantenint, fins a guanyar-lo del tot, el mateix torcebraç amb els fons voltor i amb les administracions, ara que la mobilització col·lectiva ha demostrat la seva capacitat resolutiva d’incidir.  

Els fons voltor propietaris de la resta de cases Orsola no se n’haurien de sortir amb la butxaca plena (mig plena, diran, i me’n puc fer càrrec, però mira, no en sóc un, de fons voltor). Com a molt les administracions i entitats socials els haurien de pagar el mateix preu pel qual les van comprar, potser amb algun interès bancari, si és que paguen els impostos aquí. Si no, l’alegria per l’èxit de la protesta s’empantanega de decepció, i no estem per tenir-ne més, que els temps són cafres.

No puc fer números del que pot representar la construcció immobiliària de luxe i turisme ídem a la franja de Gaza que preveu l’aprenent de dictador de cabells grocs, però segur que Trump i el seu fill, el primer que ho va dir, els tenen fets i molt fets. Llàstima que els governs reunits en les institucions europees i les internacionals sorgides de la Segona Guerra Mundial no siguin capaços d’una protesta activa i transversal com la que, amb tots els matisos del cas, ha retornat la Casa Orsola a la ciutadania. Són dues guerres massa diferents, la de l’habitatge en aquesta part del món i la del Llevant sacrificat, ho sé. Però el totxo i el turbocapitalisme d’alguna manera les reuneixen. Prou consciència que tenim de les guerres: per més difícils que siguin d’emparentar, totes estan basades en conquerir la propietat.

El gos Cèrber era el guardià gegantí de les portes de l’infern. Tenia molts caps, potser cinquanta, i una cua de drac. La seua missió era evitar que els morts sortiren de l’infern i que hi entraren els vius. Aquesta icona de la mitologia grega s’ha utilitzat en molts àmbits, com ara el futbol. En la política valenciana hi ha una figura que s’assembla molt a aquest guardià implacable: Susana Camarero.

Camarero és la vice-presidenta primera del Consell, consellera de Benestar Social, Igualtat i Habitatge i, d’ençà de la gota freda, portaveu. Portaveu del Consell, però, fonamentalment, fabricant i difusora de missatges que han de protegir un Carlos Mazón en hores baixes i molt desprestigiat després de la gestió de la gota freda. L’esforç de Camarero és titànic per a dur a l’extrem, per exemple, la tàctica de confrontació contra qualsevol que demane explicacions al president. És visible en el seu rostre l’esforç colossal que fa setmana rere setmana per a esculpir i projectar la figura d’un president íntegre convertit en víctima de l’oposició i dels mitjans de comunicació.

Un escut protector

Cada dimarts, després de la reunió de l’executiu, és l’encarregada d’explicar els acords que s’han pres i de respondre les preguntes dels periodistes. D’evitar, per tant, que ningú traspasse la porta de l’infern, que ningú no detecte cap rastre de la mala gestió de l’emergència del 29 d’octubre ençà. A les sessions de control de les Corts, la vice-presidenta també respon amb fúria moltes de les preguntes de l’oposició encara que no tinguen a veure amb el seu negociat de Benestar Social o Habitatge.

Camarero és portaveu d’ençà de la remodelació del Consell que el president Carlos Mazón va executar tres setmanes després del daltabaix de la gota freda que va fer 227 morts, milers de damnificats i unes pèrdues materials difícils d’avaluar. Abans de Camarero, la portaveu era Ruth Merino, titular d’Economia i Hisenda i repescada per Mazón del naufragi de Ciutadans quan el president es pensava, l’estiu del 2023, que tindria una legislatura plàcida.

Els primers dies després de la gota freda, amb un president noquejat, que fugia sempre dels micròfons perquè encara no havia construït les mentides que ha anat difonent, i amb una xifra de morts i desapareguts que no deixava de créixer, Susana Camarero es va convertir en l’ombra de Carlos Mazón. Primer era una ombra silenciosa, un estaló solidari, un “no et preocupes president, que no estàs sol”. Però ràpidament es va convertir en la veu de Mazón, que semblava mut per moments.

Quan es van reprendre les reunions del Consell, Camarero va comparèixer al costat de Ruth Merino. I l’11 de novembre, abans que Mazón executara el canvi d’alguns consellers, va comparèixer tota sola. Els periodistes li’n van preguntar els motius. I ella va posar la primera pedra del que seria el seu regnat en aquella sala de premsa: “Comparec perquè sóc vice-presidenta, secretària del Consell, consellera, faig part de l’òrgan del CECOPI i puc oferir la informació actualitzada de manera directa i puntual.”

Com a consellera d’Habitatge va protagonitzar, al costat del president, aquell episodi del lliurament de les claus d’un pis públic a uns damnificats per la gota freda. A l’Instagram del president podien veure’s tots dos entrant al pis i obrint els armaris de la cuina per veure com eren les tasses i comprovant la duresa d’un matalàs. La llei prohibeix expressament aquestes cerimònies i, a pesar de l’evidència de les imatges difoses pel president mateix, Camarero va negar que es tractés de res que no es pogués fer.

Amiga de Zaplana

A partir d’ací, aquesta madrilenya criada a València, llicenciada en Dret per la Universitat de València, que va entrar en política de la mà d’Eduardo Zaplana, per a qui no té prou paraules d’agraïment, i ha estat diputada a les Corts, senadora i diputada al congrés espanyol i secretària d’estat d’Afers Socials amb Mariano Rajoy, ha trobat el seu lloc al món. És, amb molta diferència, la consellera més política i més aspra de tot el Consell. És qui té més experiència a l’hora de desqualificar qualsevol oponent. Encara que l’oponent siguen els mitjans de comunicació que tenen com a principal missió informar la ciutadania de les activitats del govern.

Les rodes de premsa que Susana Camarero protagonitza són una mena de camp de batalla. Un tour de force entre ella i els periodistes. Una de les tàctiques que utilitza és negar de dades i xifres i milions de coses executades la intervenció inicial en què llegeix fitxa a fitxa cada acord de govern.

Quan comença el cos a cos, com el gos Cèrber, no deixa que cap qüestió travesse més enllà de la seua persona i les retorna en forma de més preguntes, de respostes que no tenen res a veure amb allò que li han preguntat, amb més xifres, i amb mentides, si cal. Però l’esport que amb més traça practica és el de capgirar els arguments i convertir-los en acusacions al govern espanyol o als independentistes catalans o als provocadors, com va fer dos dies després de la multitudinària manifestació del 9 de novembre per a demanar la dimissió de Mazón. Sistemàticament, ho ha fet després de cadascuna de les convocatòries ciutadanes sense entrar en el fons de la qüestió, sense admetre la gernació que ha omplert els carrers.

Si li pregunten per què Mazón no mostra la factura del dinar del Ventorro, ella demana que la delegada del govern espanyol també ensenye la factura del dinar d’eixe dia. Si li pregunten per què va tardar tant Mazón a anar al centre d’emergències de l’Eliana, ella pregunta per què la delegada Pilar Bernabé no hi va anar físicament i va seguir la reunió de manera telemàtica.

Defensar el president, encara que siga mentint

El 20 de novembre, quan un periodista li va demanar on era Carlos Mazón la vesprada del 29 d’octubre, va voler fugir d’estudi. “Fa més de deu dies que parlem sobre aquest tema. Més de deu dies parlant sobre on era, amb qui i per què.” El periodista va preguntar i tornar a preguntar i ella va rematar sense cap embut: “El més important és que era en un dinar de feina perquè no tenia informació ni de l’AEMET ni de la Confederació perquè hagués de ser en cap altre lloc.” A les repreguntes, Camarero va tancar: “Jo no tinc res més a dir a tot allò que hem contestat des de fa unes quantes setmanes.”

Aquesta darrera setmana ha estat estel·lar per a Susana Camarero. De la taula de la conferència de premsa del Consell estant no va tenir cap embut a amenaçar els sindicats de deixar-los sense els diners que la Generalitat els paga mitjançant un conveni (el conveni també abraça les organitzacions empresarials) perquè el cap de la UGT va criticar durament, en el congrés del PSPV, la gestió de l’emergència feta per Carlos Mazón. La portaveu els va acusar de trencar el diàleg social, els va retraure que tenen no sé quants alliberats i que els 2,5 milions d’euros que reben no són per a criticar el president. Fins i tot, el president dels empresaris valencians va haver de recordar a la vice-presidenta que parla de diners públics i d’uns convenis signats per totes les parts.

Miguel Polo, el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, és una de les bèsties negres de la portaveu del Consell. Durant totes aquestes setmanes ha insistit en la falta d’informació, l’apagada informativa, en paraules del Consell, que va causar la CHX durant dues hores. Aquesta seria, segons la seua tesi, el motiu del retard en el llançament de l’alerta el 29 d’octubre.

I aquest dimarts, en la mateixa conferència de premsa en què va amenaçar els sindicats, Susana Camarero va tergiversar la informació per carregar contra Polo. El mes de setembre, la delegació del govern espanyol havia demanat al Consell la destitució de Polo com a vocal del consell d’Administració de l’Entitat Pública de Sanejament d’Aigües Residuals per a nomenar una altra persona a qui li tocava pel càrrec que ocupa.

La petició ha romàs en alguna taula durant mesos i es va aprovar i anunciar aquesta setmana. Camarero no podia deixar perdre una ocasió com aquesta i va aprofitar per dir: “Serà el govern d’Espanya qui haurà d’explicar per què destitueixen Miguel Polo. La primera destitució d’unes quantes més que, probablement li arribaran.” A continuació va repetir el mantra que encapçala l’argumentari del Consell i del PP, que són coincidents: “Aquestes darreres setmanes s’ha certificat l’actuació del 29 d’octubre de silenci de dues hores i mitja quan el barranc de Poio no deixava de créixer i va inundar les poblacions de l’Horta Sud.”

Camarero, en el seu paper de gos Cèrber, també menteix, i ho fa per defensar el president Mazón i en assumptes tan delicats com ara el tractament que la Generalitat ha tingut amb les víctimes de la gota freda. No es cansa de dir que el Consell està en contacte permanent amb ells, quan són les víctimes que reclamen un tractament més humà, per exemple.

Aquesta setmana s’ha fet la Barcelona Wine Week (BWW) amb rècord d’assistència: 25.700 visitants, un 20% dels quals internacionals, segons dades de Fira de Barcelona. I, per primera vegada, la BWW ha ocupat dos pavellons del recinte de Montjuïc. El tema transversal d’enguany ha estat el de les vinyes velles, al qual s’han dedicat bona part de les sessions i també la Wine Tasting Journey, el bar de vins on es van poder tastar una vuitantena de referències que un jurat va seleccionar tenint en compte que la vinya de procedència fos de més de quaranta anys.

Parlar de vinyes velles és avui un tema interessant, ple de matisos, que s’afronta des de noves perspectives, de qualitat, de paisatge, biodiversitat. Unes vinyes molt marcades també pels efectes de la sequera arran del canvi climàtic. Durant els anys vuitanta i noranta del segle XX la vinya vella s’arrencava per plantar varietats de raïm franceses (cabernets, merlot, chardonnay). En deien varietats millorants i amb això ja s’expliquen moltes coses. Avui, la mirada ha canviat i ja se sap que són varietats que en clima mediterrani costen de cultivar, que és molt més lògic mantenir les varietats autòctones (garnatxes, xarel·lo, macabeu, monestrell, carinyenes…) per a fer grans vins de qualitat, amb capacitat d’envelliment i singularitat en el mercat internacional. També en aquest aspecte, és tendència en la línia de les vinyes molt velles el treball de recuperació de varietats pre-fil·loxèriques. Cellers petits i grans opten per la recuperació no només de varietats autòctones sinó també de varietats que arran de la fil·loxera gairebé van desaparèixer i ara es tornen a recuperar. 

Però avui, a l’estat espanyol i també als Països Catalans encara s’arrenca molta vinya vella per una qüestió sobretot de baixa productivitat i de necessitat de supervivència del viticultor. Tanmateix, en termes generals, els elaboradors de vins de qualitat i prescriptors han fet un gran canvi de visió amb relació a la vinya vella, tot donant-li un valor que abans no tenia, perquè ara se sap que, ben cuidada, permet d’elaborar vins de gran qualitat, que, entre més, tenen la virtut d’aconseguir frescor i al mateix temps volum en boca, com va explicar el sommelier Manu Jiménez. Vins en què destaca la subtilesa, l’acidesa i la finor, com va demostrar la sommelier Anna Vicens amb el vi Clos Fontà, de Mas d’en Gil (DOQ Priorat), nascut de vinyes velles de garnatxa i carinyena, plantades entre el 1930 i el 1950 en sòl de llicorella. Vins en què els elements primaris de la fruita apareixen i expressen també profunditat, no de pes, sinó de llargària. I tenen la capacitat de marcar l’origen també.

Un paisatge, un patrimoni, una relació emocional i de relleu generacional

La periodista vinícola i sommelier Ruth Troyano va moderar tres sessions relacionades amb les vinyes velles: “Hereus del temps i la terra”, “Vinya pre-fil·loxèrica, el patrimoni imborrable” i “Anàlisi organolèptic de les vinyes velles”. Del mite a la realitat. Quan li vam preguntar quins van ser els aspectes que es van destacar en relació amb la vinya vella, va explicar a VilaWeb: “En totes les xerrades s’ha posat de manifest la necessitat de crear una normativa, un element distintiu a les etiquetes també, que dibuixi aquesta piràmide de vinyes velles. Això no és nou, ja ho fan a Sud-àfrica, on posen l’edat de plantació de la vinya, i també es fa a Àustria, on estan categoritzats i això permet que es pugui reflectir a les cartes de vins. Aquí la vinya vella no està regulada i segurament caldria que es fes. A l’estat espanyol, de les 960.000 hectàrees de vinya que hi ha, 390.000 hectàrees són de vinya vella.”

Continua Troyano: “Un altre aspecte que s’ha recalcat és que no pel fet de ser vinya vella el vi hagi de ser més bo. És important veure com s’ha cuidat la vinya, qui l’ha cuidada. Més coses: que la vinya vella ens parla de paisatges històrics, que ens parla de moltes històries de superació, perquè històricament darrere de cada vinya vella d’avui hi ha al darrere moltes mans esforçades. També s’ha reivindicat aquests dies que els vins de vinya vella són fets amb una alta sensibilitat, que és tendència el fet d’apreciar-los i que sobretot ens connecta amb una cosa que necessitem molt avui, que és beure de manera conscient. Els vins de vinyes velles són temps embotellat i temps històric de longevitat de les vinyes. De manera que això ens condueix a parlar de vins de qualitat, que a l’hora de tastar-los necessitem dedicar-los un temps i prendre consciència del que contenen, de tangible i intangible. És la idea de beure amb consciència. I també ha quedat molt marcat el concepte de sostenibilitat amb la vinya vella. Salvem no només una vinya sinó un context i un paisatge únic, històric, especial. Perquè una vinya vella és un paratge on fa molt de temps un dia un home molt savi va decidir que allà hi hauria les condicions, encara que dificultoses, per a fer el millor vi. I quant a l’àmbit comunicatiu, hauríem de començar a incidir més en el fet que davant dos vins possibles ens decantés per aquell vi que té cura del paisatge i el protegeix. Un exemple de biodiversitat i paisatge és el treball que fa l’Anna Espelt al Mas Marès, a l’Alt Empordà, on cuida el mosaic agroforestal, o el treball que fa l’Albert Costa a Vall Llach, apostant pel mosaic agrari del Priorat.”

Vinya vella i canvi climàtic

L’enòloga i biòloga Sara Pérez del celler Mas Martinet va recordar que al Priorat es considera vinya vella aquella que té més de setanta-cinc anys. I entre els valors que ofereix una vinya vella avui, va destacar l’aportació de diversitat genètica. “Que una vinya que d’aquí a cinquanta anys en tingui cent, però que sigui clonal, no té el mateix que el valor que una vinya avui centenària que no és clonal i ens aporta diversitat genètica. Això és important com a patrimoni. I més enllà de la vinya, per a mi avui més important el sòl on la vinya està plantada. Un sòl que permeti que la planta tingui unes arrels molt profundes.” 

En relació amb la qualitat del vi que pot aportar una vinya vella, Pérez va explicar: “Certament, podem trobar que es doni un gran any quant a les condicions climàtiques i ambientals que permetin que una planta jove doni un vi espectacular, però el que entenem per una gran vinya, una gran parcel·la, ofereix una homogeneïtat en la qualitat. I poder fer front a les adversitats de cada anyada, la resiliència que es necessita per a aconseguir vins de qualitat cada any, l’aporta aquella vinya vella que té arrels que tenen gran capacitat d’exploració i hi ha reserva d’aigua al subsol.”

L’enòloga també va recordar que les reserves d’aigua, després de tres anys sense ploure pràcticament gens, s’han acabat i aquestes vinyes velles amb arrels molt profundes són les que han patit més la sequera, i per això s’han mort molts ceps vells, al Priorat, també al Penedès. Perquè quan plou tan poc l’aigua es queda a la superfície i només sobreviuen les plantes joves que tenen les arrels encara poc profundes, superficials. Per a pal·liar els efectes de la sequera Sara Pérez proposa d’ampliar el marc de plantació (que és la separació que hi ha entre vinyes), un recurs tècnic que es va repetir en diferents sessions, i va acabar defensant la idea que de la vinya vella se’n pot aprendre molt per a plantar avui vinya nova.

En temps de sequera, cal regar la vinya?

En relació amb la sequera, es va dedicar una sessió a l’aprofitament de l’aigua i a l’aigua amb relació a la vinya. En aquesta sessió es va parlar de regar la vinya, un cultiu de secà, i un tema controvertit i ben actual, perquè de vegades no hi ha més remei que fer un rec de suport perquè no es morin els ceps. Però, com fer-lo en finques que no disposen d’aigua?

L’enòleg de Perelada Delfí Sanahuja va recordar que en els territoris mediterranis, no només calia veure la quantitat de litres d’aigua anuals totals caiguts, sinó que bé se sabia que havien de ser ben repartits. “Sabem que ens trobem en una zona mediterrània on poden caure 200 litres en tres dies, però després et pots passar tres mesos sense aigua. Però els anys que tenen una pluviometria normal, entre 600 litres i 800, la vinya no s’ha de regar. També són importants les condicions de cada finca. No és el mateix una vinya plantada en sòl de pissarra, d’argila o granític. Tampoc és el mateix una vinya de deu anys que de seixanta. El rec a la vinya depèn de molts factors en temps de sequera.”  I va afegir: “La solució a la sequera és a llarg termini, en com posar recursos en materials, en formació, en personal, perquè els anys que vinguin molt secs puguem minimitzar-los. Crec que l’efecte del rec a la vinya fa dues coses: estandarditzar les veremes i després la producció, perquè en èpoques de sequera la producció cau i la rendibilitat és molt baixa i quan la producció és escassa has de vendre l’ampolla més cara. Però no es poden vendre totes les ampolles a un preu alt.”

Aquesta setmana s’ha fet la Barcelona Wine Week (BWW) amb rècord d’assistència: 25.700 visitants, un 20% dels quals internacionals, segons dades de Fira de Barcelona. I, per primera vegada, la BWW ha ocupat dos pavellons del recinte de Montjuïc. El tema transversal d’enguany ha estat el de les vinyes velles, al qual s’han dedicat bona part de les sessions i també la Wine Tasting Journey, el bar de vins on es van poder tastar una vuitantena de referències que un jurat va seleccionar tenint en compte que la vinya de procedència fos de més de quaranta anys.

Parlar de vinyes velles és avui un tema interessant, ple de matisos, que s’afronta des de noves perspectives, de qualitat, de paisatge, biodiversitat. Unes vinyes molt marcades també pels efectes de la sequera arran del canvi climàtic. Durant els anys vuitanta i noranta del segle XX la vinya vella s’arrencava per plantar varietats de raïm franceses (cabernets, merlot, chardonnay). En deien varietats millorants i amb això ja s’expliquen moltes coses. Avui, la mirada ha canviat i ja se sap que són varietats que en clima mediterrani costen de cultivar, que és molt més lògic mantenir les varietats autòctones (garnatxes, xarel·lo, macabeu, monestrell, carinyenes…) per a fer grans vins de qualitat, amb capacitat d’envelliment i singularitat en el mercat internacional. També en aquest aspecte, és tendència en la línia de les vinyes molt velles el treball de recuperació de varietats pre-fil·loxèriques. Cellers petits i grans opten per la recuperació no només de varietats autòctones sinó també de varietats que arran de la fil·loxera gairebé van desaparèixer i ara es tornen a recuperar. 

Però avui, a l’estat espanyol i també als Països Catalans encara s’arrenca molta vinya vella per una qüestió sobretot de baixa productivitat i de necessitat de supervivència del viticultor. Tanmateix, en termes generals, els elaboradors de vins de qualitat i prescriptors han fet un gran canvi de visió amb relació a la vinya vella, tot donant-li un valor que abans no tenia, perquè ara se sap que, ben cuidada, permet d’elaborar vins de gran qualitat, que, entre més, tenen la virtut d’aconseguir frescor i al mateix temps volum en boca, com va explicar el sommelier Manu Jiménez. Vins en què destaca la subtilesa, l’acidesa i la finor, com va demostrar la sommelier Anna Vicens amb el vi Clos Fontà, de Mas d’en Gil (DOQ Priorat), nascut de vinyes velles de garnatxa i carinyena, plantades entre el 1930 i el 1950 en sòl de llicorella. Vins en què els elements primaris de la fruita apareixen i expressen també profunditat, no de pes, sinó de llargària. I tenen la capacitat de marcar l’origen també.

Un paisatge, un patrimoni, una relació emocional i de relleu generacional

La periodista vinícola i sommelier Ruth Troyano va moderar tres sessions relacionades amb les vinyes velles: “Hereus del temps i la terra”, “Vinya pre-fil·loxèrica, el patrimoni imborrable” i “Anàlisi organolèptic de les vinyes velles”. Del mite a la realitat. Quan li vam preguntar quins van ser els aspectes que es van destacar en relació amb la vinya vella, va explicar a VilaWeb: “En totes les xerrades s’ha posat de manifest la necessitat de crear una normativa, un element distintiu a les etiquetes també, que dibuixi aquesta piràmide de vinyes velles. Això no és nou, ja ho fan a Sud-àfrica, on posen l’edat de plantació de la vinya, i també es fa a Àustria, on estan categoritzats i això permet que es pugui reflectir a les cartes de vins. Aquí la vinya vella no està regulada i segurament caldria que es fes. A l’estat espanyol, de les 960.000 hectàrees de vinya que hi ha, 390.000 hectàrees són de vinya vella.”

Continua Troyano: “Un altre aspecte que s’ha recalcat és que no pel fet de ser vinya vella el vi hagi de ser més bo. És important veure com s’ha cuidat la vinya, qui l’ha cuidada. Més coses: que la vinya vella ens parla de paisatges històrics, que ens parla de moltes històries de superació, perquè històricament darrere de cada vinya vella d’avui hi ha al darrere moltes mans esforçades. També s’ha reivindicat aquests dies que els vins de vinya vella són fets amb una alta sensibilitat, que és tendència el fet d’apreciar-los i que sobretot ens connecta amb una cosa que necessitem molt avui, que és beure de manera conscient. Els vins de vinyes velles són temps embotellat i temps històric de longevitat de les vinyes. De manera que això ens condueix a parlar de vins de qualitat, que a l’hora de tastar-los necessitem dedicar-los un temps i prendre consciència del que contenen, de tangible i intangible. És la idea de beure amb consciència. I també ha quedat molt marcat el concepte de sostenibilitat amb la vinya vella. Salvem no només una vinya sinó un context i un paisatge únic, històric, especial. Perquè una vinya vella és un paratge on fa molt de temps un dia un home molt savi va decidir que allà hi hauria les condicions, encara que dificultoses, per a fer el millor vi. I quant a l’àmbit comunicatiu, hauríem de començar a incidir més en el fet que davant dos vins possibles ens decantés per aquell vi que té cura del paisatge i el protegeix. Un exemple de biodiversitat i paisatge és el treball que fa l’Anna Espelt al Mas Marès, a l’Alt Empordà, on cuida el mosaic agroforestal, o el treball que fa l’Albert Costa a Vall Llach, apostant pel mosaic agrari del Priorat.”

Vinya vella i canvi climàtic

L’enòloga i biòloga Sara Pérez del celler Mas Martinet va recordar que al Priorat es considera vinya vella aquella que té més de setanta-cinc anys. I entre els valors que ofereix una vinya vella avui, va destacar l’aportació de diversitat genètica. “Que una vinya que d’aquí a cinquanta anys en tingui cent, però que sigui clonal, no té el mateix que el valor que una vinya avui centenària que no és clonal i ens aporta diversitat genètica. Això és important com a patrimoni. I més enllà de la vinya, per a mi avui més important el sòl on la vinya està plantada. Un sòl que permeti que la planta tingui unes arrels molt profundes.” 

En relació amb la qualitat del vi que pot aportar una vinya vella, Pérez va explicar: “Certament, podem trobar que es doni un gran any quant a les condicions climàtiques i ambientals que permetin que una planta jove doni un vi espectacular, però el que entenem per una gran vinya, una gran parcel·la, ofereix una homogeneïtat en la qualitat. I poder fer front a les adversitats de cada anyada, la resiliència que es necessita per a aconseguir vins de qualitat cada any, l’aporta aquella vinya vella que té arrels que tenen gran capacitat d’exploració i hi ha reserva d’aigua al subsol.”

L’enòloga també va recordar que les reserves d’aigua, després de tres anys sense ploure pràcticament gens, s’han acabat i aquestes vinyes velles amb arrels molt profundes són les que han patit més la sequera, i per això s’han mort molts ceps vells, al Priorat, també al Penedès. Perquè quan plou tan poc l’aigua es queda a la superfície i només sobreviuen les plantes joves que tenen les arrels encara poc profundes, superficials. Per a pal·liar els efectes de la sequera Sara Pérez proposa d’ampliar el marc de plantació (que és la separació que hi ha entre vinyes), un recurs tècnic que es va repetir en diferents sessions, i va acabar defensant la idea que de la vinya vella se’n pot aprendre molt per a plantar avui vinya nova.

En temps de sequera, cal regar la vinya?

En relació amb la sequera, es va dedicar una sessió a l’aprofitament de l’aigua i a l’aigua amb relació a la vinya. En aquesta sessió es va parlar de regar la vinya, un cultiu de secà, i un tema controvertit i ben actual, perquè de vegades no hi ha més remei que fer un rec de suport perquè no es morin els ceps. Però, com fer-lo en finques que no disposen d’aigua?

L’enòleg de Perelada Delfí Sanahuja va recordar que en els territoris mediterranis, no només calia veure la quantitat de litres d’aigua anuals totals caiguts, sinó que bé se sabia que havien de ser ben repartits. “Sabem que ens trobem en una zona mediterrània on poden caure 200 litres en tres dies, però després et pots passar tres mesos sense aigua. Però els anys que tenen una pluviometria normal, entre 600 litres i 800, la vinya no s’ha de regar. També són importants les condicions de cada finca. No és el mateix una vinya plantada en sòl de pissarra, d’argila o granític. Tampoc és el mateix una vinya de deu anys que de seixanta. El rec a la vinya depèn de molts factors en temps de sequera.”  I va afegir: “La solució a la sequera és a llarg termini, en com posar recursos en materials, en formació, en personal, perquè els anys que vinguin molt secs puguem minimitzar-los. Crec que l’efecte del rec a la vinya fa dues coses: estandarditzar les veremes i després la producció, perquè en èpoques de sequera la producció cau i la rendibilitat és molt baixa i quan la producció és escassa has de vendre l’ampolla més cara. Però no es poden vendre totes les ampolles a un preu alt.”

La pandèmia de la covid-19 va representar un punt d’inflexió a escala mundial. Els confinaments i les prohibicions de desplaçar-se, la distància social i l’ús de màscares per intentar d’aturar el virus van portar a una situació inimaginable unes setmanes abans. Al mateix temps, mentre tot s’aturava, els reports diaris sobre les morts i les noves infeccions ocupaven la centralitat informativa, quan no eren l’única notícia en alguns moments.

El 9 de febrer de 2020, ara fa exactament cinc anys, es detectava el primer cas de covid al país, un pacient britànic ingressat a l’Hospital Universitari Són Espases de Palma. El Principat i el País Valencià van registrar el primer cas respectiu setmanes més tard; una dona de trenta-sis anys, resident de Barcelona, n’era positiva el 25 de febrer, i just l’endemà, n’era un noi jove de Borriana ingressat a l’hospital de la Plana. Tots dos havien viatjat aquells dies a Itàlia, on hi va haver el primer brot d’Europa.

Les primeres setmanes, les instal·lacions es van situar al caire del col·lapse i la societat civil s’organitzava per produir tants ventiladors com fos possible. Les morts per covid van passar de 40.000 durant la pandèmia, amb brots constants que obligaven a la introducció de noves restriccions.

Cinc anys més tard, la situació és molt diferent. Les dades de Salut revelen que ara mateix al Principat hi ha 99 ingressats per covid, quan van arribar a haver-n’hi 3.075 simultàniament durant els moments més complicats de la pandèmia. I no solament és hospitalàriament, sinó que la covid ha esdevingut residual entre les malalties respiratòries que circulen ara mateix.

Les proves que es fan en el sistema sentinella a l’atenció primària del Principat demostren que, de les mostres de pacients amb infeccions respiratòries, solament un 2,5% és portador del coronavirus, i que dominen la grip (46%) i el rinovirus (10%). El mateix succeeix al País Valencià i a les Illes, ja que el  Sistema de Vigilància d’Infecció Respiratòria Aguda espanyol demostra que les mostres de covid solament representen un 3,5% i un 2,5%, respectivament.

Quines són les variants dominants?

La variant de la covid dominant ara mateix és l’òmicron, que ha tingut la capacitat d’esquivar la resposta immunitària generada per les infeccions i les vaccinacions, cosa que significa que les persones poden infectar-se malgrat tenir-ne certa immunitat. Òmicron va aparèixer el novembre del 2021 i va causar una nova onada de casos, però, alhora, també va fer que la malaltia fos menys greu.

Aquesta variant tendeix a infectar el tracte respiratori superior –el nas i la gola–, mentre que les anteriors infectaven més el tracte respiratori inferior –sobretot els pulmons. D’aleshores ençà, totes les variants que han aparegut són subvariants d’òmicron. L’any passat a Europa va predominar la variant KP.3, però aquest hivern ha anat guanyant terreny la variant XEC, que és una fusió de la KP.3 amb una altra soca. A final d’any, la XEC representava un 46% dels casos a escala europea i la KP.3 un 36%. Els medicaments i els vaccins actuals han de ser eficaces per a les variants actuals.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) controla la subvariant LP.8.1, amb una prevalença creixent en l’àmbit mundial, la variant XEC. Tot i que totes dues són com més va més dominants, no són més greus que unes altres variants i es considera que tenen un risc baix. Malgrat això, sempre hi ha el risc que aparegui una mutació que pugui representar una amenaça, amb nous símptomes o més greus.

La covid persistent

Un altre risc que roman de la malaltia és la covid persistent. Segons dades de l’OMS, vora dos milions de persones arrosseguen aquesta malaltia, amb símptomes que poden durar anys i que inclouen fatiga, problemes cognitius –com ara emboirament mental–, dolor i problemes cardiovasculars. Encara s’investiga com és que algunes persones sofreixen aquesta malaltia i unes altres no, i es pot desenvolupar a qualsevol edat independentment del fet que els símptomes de la infecció hagin estat lleus.

Vuit associacions de pacients amb covid persistent, entre les quals hi ha entitats de Catalunya i de les Illes, s’han ajuntat perquè es posi en marxa la proposició no de llei d’aquesta malaltia que fa poc va aprovar el congrés espanyol. Entre més qüestions demanen que es formin els sanitaris perquè no hi hagi un infradiagnòstic, destinar recursos econòmics i humans per a garantir-ne el tractament i també la necessitat d’oferir una atenció multidisciplinària, que ara mateix tan sols es pot tenir a l’Hospital Germans Trias i Pujol, tant al país com a l’estat espanyol.

Lourdes Mateu: “A la majoria de pacients amb covid persistent els diagnostiquen equivocadament ansietat o depressió”

Com que es tracta d’una malaltia infradiagnosticada, molta gent no sap que la té. Al mateix temps, la multiplicitat de símptomes en dificulta la detecció. Moltes vegades es diagnostica als pacients segons els símptomes, i no es registra com a covid persistent, sinó, per exemple, com a migranya.

Un nou estudi sobre factors

La investigació sobre la covid continua donant resultats cinc anys més tard. Aquesta setmana mateix, un equip encapçalat per l’Institut de Ciències del Mar en col·laboració amb la Universitat de Girona i l’Hospital Germans Trias i Pujol ha identificat variables ambientals, com ara la pressió atmosfèrica i la humitat relativa, que influeixen en la propagació de la covid. Els detalls, que es recullen en un article publicat a la revista Frontiers in Public Health, podrien ajudar a preveure brots de la malaltia en situacions de poca mobilitat i restriccions moderades.

Els investigadors van analitzar la incidència de la covid entre el setembre del 2020 i el febrer del 2021, tot creuant-la amb les variables meteorològiques recollides per una xarxa de cent vuitanta-set estacions distribuïdes per tot Catalunya. Els resultats demostren que la pressió atmosfèrica i la humitat relativa són els factors més rellevants en la predicció de brots. En concret, la baixa pressió atmosfèrica, típica del començament de la tardor, es va associar amb un augment significatiu dels contagis després d’un lapse de set dies, i les condicions de baixa humitat relativa van contribuir a un increment de casos després d’aproximadament tres dies.

Aquests resultats suggereixen que un descens en la pressió atmosfèrica i la humitat relativa precedeix els augments en la incidència de la covid, i això permet de tenir un nou indicador primerenc de risc pandèmic. El model va aconseguir d’explicar entre el 14% i el 45% de la variabilitat i, addicionalment, aquest model es va validar durant la tercera onada pandèmica a Catalunya, del novembre del 2020 al febrer del 2021.

Un origen que encara cueja i sortida de l’OMS

Una altra qüestió que encara cueja és l’origen del virus. La majoria de científics consideren que el més probable és que circulés entre els ratpenats i, més tard, passés a una altra espècie, com ara un ós rentador o una rata del bambú xinesa, que van poder infectar humans que manipulaven algun d’aquests animals en el mercat de Wuhan, on van aparèixer els primers casos cap al novembre del 2019. Aquesta és una via habitual de transmissió de malalties i es creu que és com es van propagar uns altres coronavirus, com ara el SARS el 2002. Tot i això, la teoria no ha estat confirmada i hi ha versiones alternatives, com ara aquells que assenyalen els laboratoris d’investigació de malalties de Wuhan.

De fet, tan bon punt va prendre possessió del càrrec de president dels EUA, Donald Trump va ordenar de retirar el país de l’OMS a causa de les discrepàncies en la resposta a la covid. Aquesta setmana, l’Argentina de Javier Milei va seguir el mateix camí i va anunciar que també deixava l’organisme internacional. “La decisió es basa en diferències irreconciliables amb la gestió sanitària, en particular durant la pandèmia de la covid-19, que va començar el 2020. Vam ser testimonis del confinament més prolongat de la història, a més de la falta d’independència de l’organisme davant les pressions polítiques de certs Estats”, assegurava el portaveu del govern argentí.

Tot això demostra que la resposta i la gestió no és ni de bon tros una qüestió que desperti una opinió unànime. La covid roman, tot i que en baixa la incidència i és fora dels focus mediàtics, alhora que els científics alerten de la necessitat de preparar-se per a noves pandèmies, que poden ser com més va més comunes.

El canvi climàtic multiplicarà el risc de noves pandèmies, segons un nou estudi

A menys d’un mes per a la celebració de les falles a la ciutat de València els primers monuments ja són visibles a l’Exposició del Ninot 2025.

En aquest espai es poden trobar més 700 figures escollides per cada comissió fallera, però, tal com marca la tradició, només una serà escollida per a salvar-se de les flames el 19 de març.

Personatges mitològics, esportistes d’elit, cantants, polítics, ningú no s’estalvia la sàtira i la crítica social que aquestes obres d’art presenten. Però enguany aquestes obres estan molt condicionades per l’actualitat derivada de la riuada del 29 d’octubre, ja que moltes falles han optat per centrar la temàtica dels seus ninots en la gota freda, amb una forta crítica a les institucions o amb agraïment als voluntaris i als bombers.

Els ninots van molt més enllà de ser simples caricaturitzacions per esdevenir cada any els sentiments d’una societat, la valenciana, que encara es continua recuperant de la riuada del 29 d’octubre i demanant la dimissió del president de la Generalitat.