L’actor Gene Hackman, guanyador de dos Oscars, la seva dona, la pianista clàssica Betsy Arakawa, i el gos de la parella han estat trobats morts a casa seva, a Santa Fe (Nou Mèxic, Estats Units). El xèrif del comtat de Santa Fe, Adan Mendoza, ha confirmat la mort al diari local Santa Fe New Mexican, que ha avançat la informació abans que se’n fessin ressò altres mitjans, com Sky News. Segons que ha explicat Mendoza, no hi ha indicis immediats que hi hagi hagut cap crim, però no ha proporcionat detalls sobre la causa de la mort ni ha precisat quan han mort.

Agents del xèrif van arribar a casa de la parella, en una urbanització amb accés privat, ahir a la tarda per investigar la mort de dues persones grans i un gos. Encara no és clar si els agents hi van anar després d’una trucada d’alerta o per fer un control rutinari.

Els primers informes del xèrif indicaven que els agents havien trobat els cossos d’un home de més de noranta anys i d’una dona d’uns seixanta. “Tot just som en una fase inicial de la investigació, esperant l’aprovació d’una ordre de cerca”, havia dit abans que s’identifiqués qui eren els morts.

Hackman, de 95 anys, vivia a Santa Fe des dels anys vuitanta i es va casar amb Arakawa, de 63, el 1991. Durant la seva carrera, va guanyar dos premis Oscars: el primer com a millor actor per French Connection (1971), un film d’acció de William Friedkin, i el segon com a millor actor secundari per Sense perdó (1992), el western de Clint Eastwood.

També va ser molt conegut pel paper de Lex Luthor als films de Superman dels anys setanta i vuitanta, i per interpretacions destacades en La conversa i Crema Mississipi.

La secció segona de l’Audiència de Navarra ha rebaixat de 15 a 14 anys de presó la pena a dos dels membres de la Manada, condemnats per una violació grupal durant el San Fermín del 2016 a Pamplona. El tribunal justifica la rebaixa en aplicació de la llei orgànica 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual.

En sengles resolucions judicials, que es poden recórrer davant el Tribunal Superior de Justícia de Navarra (TSJN), l’Audiència considera “jurídicament obligat” seguir la doctrina jurisprudencial dictada el juliol del 2024 per la sala penal del Tribunal Suprem, que aleshores va confirmar la rebaixa de 15 a 14 anys per a Ángel Boza, el primer dels cinc condemnats que ho va sol·licitar.

Posteriorment, dos condemnats més, José Ángel Prenda i Jesús Escudero, van presentar recursos de revisió de les seves penes, que s’han resolt en el mateix sentit.

Segons que va sostenir el TSJN, el mateix Tribunal Suprem havia assenyalat en la seva sentència sobre la violació grupal que imposava una condemna de 15 anys, “pròxima” o “fregant” el mínim legal, uns mínims que la llei orgànica 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual, va rebaixar “sensiblement”.

Així, segons que va explicar el TSJN, i va avalar el Suprem, la pena màxima continuava inalterada, però la mínima descendia un any i tres mesos, passant de 14 anys, 3 mesos i un dia a 13 anys.

En conseqüència, els 15 anys de presó imposats als condemnats quedaven dos anys per sobre del mínim possible i, per aquest motiu, la sala civil i penal del TSJN, amb un vot particular discrepant, va rebaixar la pena de 15 a 14 anys, segons que recorda el tribunal en un comunicat.

Una volta el Suprem va ratificar aquella resolució el juliol del 2024, a començament d’aquest mes l’advocat defensor de dos condemnats més va presentar sengles recursos de revisió.

La secció segona de l’Audiència, el tribunal sentenciador, en va donar trasllat a les parts perquè presentessin al·legacions. La fiscal va considerar que calia estimar els recursos i, per tant, rebaixar les penes, atès que “s’ha de seguir el criteri fixat” pel Tribunal Suprem.

Per la seva banda, tant l’acusació particular, exercida per la víctima, com les accions populars —el govern de Navarra i l’Ajuntament de Pamplona— es van oposar a les reduccions.

En les seves resolucions, la secció segona de l’Audiència reprodueix l’argumentació exposada tant pel TSJN com pel Suprem per estimar els recursos dels condemnats.

Els Comuns i el govern signaran avui l’acord que permetrà que Catalunya pugui duplicar la taxa turística. A més, tal com ha avançat la Cadena Ser i ha confirmat l’ACN, part dels recursos que se’n derivin es destinaran a polítiques d’habitatge. Així, la nova taxa turística podrà arribar a un màxim de 15 euros per persona i nit a Barcelona, mentre que la resta de Catalunya podran aplicar un suplement que fins ara només es podia incloure a Barcelona. 

L’augment de la taxa turística era una de les demandes dels Comuns i el PSC de Salvador Illa s’havia compromès a revisar-la i augmentar-la, però fins ara no s’havia concretat.

L’acord forma part de les novetats en matèria fiscal que anunciaran i signaran avui la dirigent dels Comuns al parlament, Jéssica Albiach, i la consellera d’Economia, Alícia Romero, a la seu del seu departament.

“No suposa cap límit al turisme”

Des dels Comuns, el portaveu parlamentari, David Cid, ha defensat l’augment de la taxa turística fins a duplicar-la com una mesura proporcionada i justa. “Una persona que ve a Catalunya pagant 400 o 500 euros per una nit d’hotel, pot pagar 7 euros més”, ha assegurat en declaracions a la Cadena Ser-Catalunya, tot afegint que actualment “hi ha rècord de turistes i estem parlant de xifres de la nova taxa que no suposen cap límit” al turisme ni a l’arribada de visitants. Cid, a més, ha recordat que mesures com aquesta “és el que es planteja a tota Europa”. “La tendència a nivell en l’àmbit europeu és aquesta”, diu.

De la mateixa manera, el portaveu dels Comuns defensa que l’increment de la taxa “vagi destinat a polítiques d’habitatge”. “Els turistes que ens visiten poden fer un petit esforç per a ajudar en el principal problema que tenim”, ha comentat.

Els Comuns i el govern signaran avui l’acord que permetrà que Catalunya pugui duplicar la taxa turística. A més, tal com ha avançat la Cadena Ser i ha confirmat l’ACN, part dels recursos que se’n derivin es destinaran a polítiques d’habitatge. Així, la nova taxa turística podrà arribar a un màxim de 15 euros per persona i nit a Barcelona, mentre que la resta de Catalunya podran aplicar un suplement que fins ara només es podia incloure a Barcelona. 

L’augment de la taxa turística era una de les demandes dels Comuns i el PSC de Salvador Illa s’havia compromès a revisar-la i augmentar-la, però fins ara no s’havia concretat.

L’acord forma part de les novetats en matèria fiscal que anunciaran i signaran avui la dirigent dels Comuns al parlament, Jéssica Albiach, i la consellera d’Economia, Alícia Romero, a la seu del seu departament.

“No suposa cap límit al turisme”

Des dels Comuns, el portaveu parlamentari, David Cid, ha defensat l’augment de la taxa turística fins a duplicar-la com una mesura proporcionada i justa. “Una persona que ve a Catalunya pagant 400 o 500 euros per una nit d’hotel, pot pagar 7 euros més”, ha assegurat en declaracions a la Cadena Ser-Catalunya, tot afegint que actualment “hi ha rècord de turistes i estem parlant de xifres de la nova taxa que no suposen cap límit” al turisme ni a l’arribada de visitants. Cid, a més, ha recordat que mesures com aquesta “és el que es planteja a tota Europa”. “La tendència a nivell en l’àmbit europeu és aquesta”, diu.

De la mateixa manera, el portaveu dels Comuns defensa que l’increment de la taxa “vagi destinat a polítiques d’habitatge”. “Els turistes que ens visiten poden fer un petit esforç per a ajudar en el principal problema que tenim”, ha comentat.

Els Mossos d’Esquadra investiguen quatre menors per haver difós un muntatge d’imatges pornogràfiques en un institut de Barcelona. Els nens, de quinze anys, van col·locar les cares d’algunes companyes de classe en cossos despullats aliens fent servir la intel·ligència artificial. Els fets van passar al districte de Sants – Montjuïc i es van destapar quan un alumne va alertar el professorat. Els investigadors van fer unes quantes gestions per confirmar-ho i van localitzar una quinzena de fotografies de contingut sexual manipulades. La investigació per un presumpte delicte contra l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques està tutelada per la fiscalia de menors.

El jove que va informar sobre aquesta situació a l’equip docent de l’institut va explicar que uns companys havien agafat fotografies d’algunes noies de classe i, a través d’una aplicació mòbil amb l’ús de la intel·ligència artificial, les havien manipulat. El muntatge consistia a fer coincidir les cares de les nenes amb cossos despullats aliens.

Els investigadors van confirmar els fets i van localitzar una quinzena de fotografies de contingut sexual manipulades amb intel·ligència artificial on sortien menors del centre educatiu.

A més, la policia va poder corroborar que els adolescents tenien un grup en una aplicació de missatgeria instantània on compartien aquest contingut.

Els Mossos d’Esquadra investiguen quatre menors per haver difós un muntatge d’imatges pornogràfiques en un institut de Barcelona. Els nens, de quinze anys, van col·locar les cares d’algunes companyes de classe en cossos despullats aliens fent servir la intel·ligència artificial. Els fets van passar al districte de Sants – Montjuïc i es van destapar quan un alumne va alertar el professorat. Els investigadors van fer unes quantes gestions per confirmar-ho i van localitzar una quinzena de fotografies de contingut sexual manipulades. La investigació per un presumpte delicte contra l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques està tutelada per la fiscalia de menors.

El jove que va informar sobre aquesta situació a l’equip docent de l’institut va explicar que uns companys havien agafat fotografies d’algunes noies de classe i, a través d’una aplicació mòbil amb l’ús de la intel·ligència artificial, les havien manipulat. El muntatge consistia a fer coincidir les cares de les nenes amb cossos despullats aliens.

Els investigadors van confirmar els fets i van localitzar una quinzena de fotografies de contingut sexual manipulades amb intel·ligència artificial on sortien menors del centre educatiu.

A més, la policia va poder corroborar que els adolescents tenien un grup en una aplicació de missatgeria instantània on compartien aquest contingut.

El president Pere Aragonès ha apel·lat a la responsabilitat històrica per reivindicar l’estratègia del diàleg amb l’estat espanyol, tot i admetre que “el conflicte fonamental encara no s’ha resolt”. Ha estat aquesta matinada en una conferència a l’Escola Jackson d’Afers Globals de la Universitat Yale, en què ha reflexionat sobre el cas català i n’ha desgranat les lliçons que pot presentar per a més conflictes per la sobirania arreu del món. Ara fa uns dies, la conferència va generar força polèmica a les xarxes perquè el centre va dir que Aragonès parlaria sobre “el rol del lideratge polític en rebaixar els conflictes secessionistes i restaurar l’estabilitat”.

On Wednesday, Feb. 26, the Blue Center for Global Strategic Assessment will host a conversation with @perearagones, former president of Catalonia, on the role of political leadership in de-escalating secessionist conflicts and restoring stability.

More: https://t.co/VDxxNGCVwB pic.twitter.com/hfd0lYk95L

— Yale Jackson School (@JacksonYale) February 18, 2025

El diàleg, un procés tortuós

El president ha començat la conferència reivindicant la lluita per la independència de Catalunya com un procés vigent i en curs, producte de segles d’història i de conflicte polític. “Això no ha estat un esdeveniment aïllat en la història de Catalunya, ni tampoc és aigua passada. Encara hi ha molt camí per recórrer per poder resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, que des del meu punt de vista té una única solució: un referèndum d’independència”, ha dit.

En el curs de les seves intervencions, Aragonès s’ha centrat sovint en els obstacles amb què el seu govern topà a l’hora d’establir un diàleg polític amb l’estat espanyol. Molts d’aquests obstacles, segons que ha explicat, emanaven de la resistència de la classe política espanyola a encarar el conflicte polític català amb negociació i el diàleg –una resistència que es palesà en la negativa inicial de la Moncloa a negociar amb la Generalitat, com també en l’espionatge contra dirigents polítics independentistes durant el procés.

Però el seu govern, segons que ha admès, sovint trobà dificultats tan grans –o més– dins el moviment independentista. La mera feina de convèncer els votants dels mèrits polítics de la negociació amb l’estat espanyol, segons que ha explicat Aragonès, va ser una de les traves més grans que el seu govern va haver d’afrontar. “En un procés com aquest, en què hi ha molts greuges acumulats, resulta molt difícil de convèncer la teva gent de començar una negociació, sobretot si l’altra part la rebutja”, ha explicat.

El president també ha assenyalat “la competició entre partits polítics” com un dels obstacles perquè les negociacions poguessin començar i avançar. “En aquell moment, hi havia alguns partits del moviment independentista que s’oposaven a negociar. Ara són aquests partits que negocien amb l’estat espanyol; de manera que els dic: ‘Benvinguts sigueu’”, ha dit, en al·lusió a Junts. “Hi havia motius de polarització a ambdues bandes del conflicte […]. La competició política afegeix complexitat a l’hora de trobar solucions.”

ERC, font de legitimitat

A l’hora d’explicar els avenços en les negociacions amb l’estat espanyol, tanmateix, Aragonès s’ha centrat en el seu partit. “Crec que el fet que el partit polític independentista més antic de Catalunya, ERC, fos el partit que encapçalava la transició cap al diàleg i la negociació va ser un punt a favor“, ha explicat.

I ha prosseguit: “En alguns altres casos seria més difícil fer aquest tomb, haver d’explicar a la nostra gent que la manera com volem aconseguir els nostres objectius és amb negociació, encara més en un moment en què hi havia polítics empresonats o a l’exili. Això va ser molt difícil, però el fet que ERC, com a partit independentista més antic de Catalunya, fos l’encarregat de dirigir la negociació ens donà legitimitat per a dir als votants: ‘Podeu refiar-vos de nosaltres, en aquesta negociació'”.

La negociació, una responsabilitat històrica

Quant a les conseqüències electorals de negociar amb l’estat espanyol, el president ha reconegut que la negociació amb l’estat espanyol “ha tingut un cost electoral” per a ERC, però que això no hauria de llevar importància política al fet d’haver arribat a un acord amb l’estat espanyol. “Si mires en quines condicions estàvem fa cinc anys i en quines condicions estem ara, es pot dir que hem tingut èxit“, ha dit.

Anant una passa més enllà, Aragonès fins i tot s’ha referit a la negociació amb l’estat espanyol com un deure històric. “Assumeixo la responsabilitat d’aquest cost electoral, perquè en un món en què la polarització ha augmentat a tot arreu –a Catalunya, a Espanya, als Estats Units–, potser parlar sobre acords, negociacions o diàlegs no és gaire convenient. Però crec que és important de fer-ho, i que és allò que tenim la responsabilitat de fer, d’un punt de vista històric.” I ha afegit: “Si ets el president de la teva nació, no has de pensar en les eleccions següents. […] Crec que és en això que consisteix el lideratge.”

El cas català pot servir d’exemple per a la resolució de conflictes arreu del món? “Naturalment, cada país i cada nació té les seves condicions i la seva història específica, i per tant és difícil de trobar un model que puguis aplicar a qualsevol conflicte per la sobirania. Però crec que aquesta idea de la negociació i de l’acceptació del conflicte polític per part de l’estat espanyol –que això és quelcom que es pot negociar– és la millor manera de gestionar un conflicte d’aquestes característiques, especialment en una democràcia”.

“El conflicte fonamental encara no s’ha resolt”

Tot i reflexionar sobre les “victòries” aconseguides gràcies al diàleg, posant d’exemples l’aprovació de la llei d’amnistia i el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític per part de l’estat espanyol, Aragonès ha admès que “el conflicte fonamental encara no s’ha resolt”, i que la “solució democràtica” acordada amb el govern espanyol no s’ha materialitzat.

“Vam acordar que el conflicte s’havia de resoldre mitjançant una solució democràtica, i que la ciutadania catalana havia d’aprovar qualsevol acord en una votació. Quin acord? Bé, encara no ho sabem. Confio que sigui l’acord que permeti de posar les bases perquè Catalunya dugui a terme un referèndum d’independència”, ha acabat dient.

El president Pere Aragonès ha apel·lat a la responsabilitat històrica per reivindicar l’estratègia del diàleg amb l’estat espanyol, tot i admetre que “el conflicte fonamental encara no s’ha resolt”. Ha estat aquesta matinada en una conferència a l’Escola Jackson d’Afers Globals de la Universitat Yale, en què ha reflexionat sobre el cas català i n’ha desgranat les lliçons que pot presentar per a més conflictes per la sobirania arreu del món. Ara fa uns dies, la conferència va generar força polèmica a les xarxes perquè el centre va dir que Aragonès parlaria sobre “el rol del lideratge polític en rebaixar els conflictes secessionistes i restaurar l’estabilitat”.

On Wednesday, Feb. 26, the Blue Center for Global Strategic Assessment will host a conversation with @perearagones, former president of Catalonia, on the role of political leadership in de-escalating secessionist conflicts and restoring stability.

More: https://t.co/VDxxNGCVwB pic.twitter.com/hfd0lYk95L

— Yale Jackson School (@JacksonYale) February 18, 2025

El diàleg, un procés tortuós

El president ha començat la conferència reivindicant la lluita per la independència de Catalunya com un procés vigent i en curs, producte de segles d’història i de conflicte polític. “Això no ha estat un esdeveniment aïllat en la història de Catalunya, ni tampoc és aigua passada. Encara hi ha molt camí per recórrer per poder resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, que des del meu punt de vista té una única solució: un referèndum d’independència”, ha dit.

En el curs de les seves intervencions, Aragonès s’ha centrat sovint en els obstacles amb què el seu govern topà a l’hora d’establir un diàleg polític amb l’estat espanyol. Molts d’aquests obstacles, segons que ha explicat, emanaven de la resistència de la classe política espanyola a encarar el conflicte polític català amb negociació i el diàleg –una resistència que es palesà en la negativa inicial de la Moncloa a negociar amb la Generalitat, com també en l’espionatge contra dirigents polítics independentistes durant el procés.

Però el seu govern, segons que ha admès, sovint trobà dificultats tan grans –o més– dins el moviment independentista. La mera feina de convèncer els votants dels mèrits polítics de la negociació amb l’estat espanyol, segons que ha explicat Aragonès, va ser una de les traves més grans que el seu govern va haver d’afrontar. “En un procés com aquest, en què hi ha molts greuges acumulats, resulta molt difícil de convèncer la teva gent de començar una negociació, sobretot si l’altra part la rebutja”, ha explicat.

El president també ha assenyalat “la competició entre partits polítics” com un dels obstacles perquè les negociacions poguessin començar i avançar. “En aquell moment, hi havia alguns partits del moviment independentista que s’oposaven a negociar. Ara són aquests partits que negocien amb l’estat espanyol; de manera que els dic: ‘Benvinguts sigueu’”, ha dit, en al·lusió a Junts. “Hi havia motius de polarització a ambdues bandes del conflicte […]. La competició política afegeix complexitat a l’hora de trobar solucions.”

ERC, font de legitimitat

A l’hora d’explicar els avenços en les negociacions amb l’estat espanyol, tanmateix, Aragonès s’ha centrat en el seu partit. “Crec que el fet que el partit polític independentista més antic de Catalunya, ERC, fos el partit que encapçalava la transició cap al diàleg i la negociació va ser un punt a favor“, ha explicat.

I ha prosseguit: “En alguns altres casos seria més difícil fer aquest tomb, haver d’explicar a la nostra gent que la manera com volem aconseguir els nostres objectius és amb negociació, encara més en un moment en què hi havia polítics empresonats o a l’exili. Això va ser molt difícil, però el fet que ERC, com a partit independentista més antic de Catalunya, fos l’encarregat de dirigir la negociació ens donà legitimitat per a dir als votants: ‘Podeu refiar-vos de nosaltres, en aquesta negociació'”.

La negociació, una responsabilitat històrica

Quant a les conseqüències electorals de negociar amb l’estat espanyol, el president ha reconegut que la negociació amb l’estat espanyol “ha tingut un cost electoral” per a ERC, però que això no hauria de llevar importància política al fet d’haver arribat a un acord amb l’estat espanyol. “Si mires en quines condicions estàvem fa cinc anys i en quines condicions estem ara, es pot dir que hem tingut èxit“, ha dit.

Anant una passa més enllà, Aragonès fins i tot s’ha referit a la negociació amb l’estat espanyol com un deure històric. “Assumeixo la responsabilitat d’aquest cost electoral, perquè en un món en què la polarització ha augmentat a tot arreu –a Catalunya, a Espanya, als Estats Units–, potser parlar sobre acords, negociacions o diàlegs no és gaire convenient. Però crec que és important de fer-ho, i que és allò que tenim la responsabilitat de fer, d’un punt de vista històric.” I ha afegit: “Si ets el president de la teva nació, no has de pensar en les eleccions següents. […] Crec que és en això que consisteix el lideratge.”

El cas català pot servir d’exemple per a la resolució de conflictes arreu del món? “Naturalment, cada país i cada nació té les seves condicions i la seva història específica, i per tant és difícil de trobar un model que puguis aplicar a qualsevol conflicte per la sobirania. Però crec que aquesta idea de la negociació i de l’acceptació del conflicte polític per part de l’estat espanyol –que això és quelcom que es pot negociar– és la millor manera de gestionar un conflicte d’aquestes característiques, especialment en una democràcia”.

“El conflicte fonamental encara no s’ha resolt”

Tot i reflexionar sobre les “victòries” aconseguides gràcies al diàleg, posant d’exemples l’aprovació de la llei d’amnistia i el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític per part de l’estat espanyol, Aragonès ha admès que “el conflicte fonamental encara no s’ha resolt”, i que la “solució democràtica” acordada amb el govern espanyol no s’ha materialitzat.

“Vam acordar que el conflicte s’havia de resoldre mitjançant una solució democràtica, i que la ciutadania catalana havia d’aprovar qualsevol acord en una votació. Quin acord? Bé, encara no ho sabem. Confio que sigui l’acord que permeti de posar les bases perquè Catalunya dugui a terme un referèndum d’independència”, ha acabat dient.

El professor de la Universitat de Barcelona (UB), que continua apartat de la facultat per presumpte assetjament sexual a una alumna després d’haver-ho comunicat ella el setembre del 2023 a la Unitat d’Igualtat de la universitat i denunciés també els Mossos d’Esquadra, ha criticat que hi ha una campanya de desprestigi, calúmnies i insults contra ell.

Segons un comunicat a la xarxa social X, el docent fa referència a l’atestat de Mossos d’Esquadra en què es resolia que els fets “no constitueixen cap infracció penal”, per la qual cosa es procedia a rebutjar-la. A més, indica que l’Audiència Provincial de Barcelona va confirmar que els fets denunciats no eren constitutius de cap dels tres delictes sobre els quals se l’acusava, i afegeix que la resolució incloïa el següent: “si alguna conducta d’assetjament s’endevina o intueix és la de la mateixa denunciant”.

Dilluns la UB informava en un comunicat que es mantenia la suspensió cautelar, i explicava que el setembre del 2023 va tenir constància del cas per una denúncia interna de l’estudiant i que immediatament es va activar protocol per actuar davant d’aquestes situacions. Es va oferir acompanyament psicològic a l’alumna, mesures de seguiment a l’àmbit acadèmic i suport per part dels professionals de la Unitat d’Igualtat, i informa que l’estudiant va denunciar davant els Mossos d’Esquadra “suposades agressions sexuals”.

La UB va obrir un expedient disciplinari al professor amb suspensió cautelar immediata de funcions per presumptes infraccions molt greus i greus, i aquest expedient es troba actualment en fase final d’instrucció, després d’haver estat suspès durant gairebé deu mesos perquè era oberta la via judicial.

Joan Esculies Serrat (Manresa, Bages, 1976) és un nom ben conegut pels lectors: és historiador i biògraf del president Josep Tarradellas, a qui va dedicar la seva tesi doctoral, del polític socialista Ernest Lluch o de l’editor Josep Fornas, articulista de La Vanguardia i analista d’actualitat, i també és professor de futurs periodistes a la Universitat de Vic. Però potser no és tan conegut que Esculies també és un escriptor de ficció, que va guanyar el premi Ciutat d’Elx de Narrativa 2002 amb L’ocell de la pluja i el Mercè Rodoreda de Contes 2005 amb Tràilers. D’ençà del 2009, quan va publicar Contes bàrbars (Edicions de 1984), no havia tornat a la ficció. Hi torna ara, a la mateixa editorial, amb Un veí ben estrany, una novel·la e què presenta les causes del populisme antiimmigració, en un context metropolità, i a partir de la figura d’un jove batlle que convertirà les seves frustracions en munició política.

—Preparant l’entrevista, he vist que vau estudiar biologia, no pas història o periodisme…
—Des que era una criatura que m’agradava escriure i la història. Com que anava a buscar fòssils amb el meu avi matern, la meva idea inicial era ser paleontòleg. I, per tant, per poder fer carrera de paleontòleg, buscar dinosaures, etc., havia de llicenciar-me en biologia. Vaig fer els quatre cursos, vaig acabar la carrera i vaig començar el doctorat en paleobotànica a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, però uns mesos després la cosa no em va convèncer. Ho vaig deixar i em vaig trobar pensant què havia de fer. Tenia 22 anys, i vaig pensar que fer quatre anys més d’història era massa, i em vaig matricular al segon cicle de periodisme. I em vaig posar a treballar. Pel que fa a la història, he anat fent com un autodidacte.

—D’ençà de llavors, heu publicat una vintena de llibres, entre biografia, assaig, estudis històrics… Però també sou autor de ficció.
—Per mi, els llibres més importants són els de ficció. El que més m’interessa és la ficció, per això vaig començar publicant-ne. Però, entretant, vaig estudiar un màster sobre nacionalisme i conflicte ètnic a Londres, quan vaig tornar, vaig publicar Contes bàrbars, que ja eren contes molt vinculats a l’àmbit social, i després vaig decidir orientar la meva carrera cap a l’àmbit acadèmic. Per a ser professor i tenir una feina fixa a la universitat, havia de publicar molt, per tenir un currículum acadèmic. Però no he deixat mai d’escriure ficció, i la publicació dels llibres d’assaigs i biografies era amb una finalitat, bàsicament, acadèmica.

—Ara sou professor a la Universitat de Vic. Heu aconseguit el vostre objectiu.
—Per tant, la meva allau de publicar llibres de no-ficció contínuament quedarà aturada. Potser més endavant en faré algun volum, però ja no ho necessito per al currículum. Ja sóc on volia ser, en aquest sentit.

—Un veí ben estrany trenca amb uns certs tics de la literatura catalana actual.
—La literatura catalana avui té una tendència a fer novel·les dels núvols que parlen, de les pedres que parlen, etc. Això és molt efectista, té un públic, és molt segur per als editors. Però la qüestió és que no són llibres que ens diuen exactament qui som i com som, i per què som així i quin és el nostre entorn. He anat veient que la literatura, per a mi, havia de ser com una història social. La literatura ha d’explicar el nostre entorn i, de la mateixa manera que podem agafar L’escanyapobres, Vida privada o La plaça del Diamant per saber com era el país en aquell moment, m’agradaria que poguéssim fer el mateix amb els meus llibres.

—Els exemples que dieu són novel·les que sí que explicaven qui érem i com érem…
—La literatura catalana ho ha fet, evidentment. Però, en l’actualitat, ha fugit d’això per abraçar uns temes de moda, com són les qüestions de gènere… Penso que hi ha una por entre els editors a publicar llibres com Un veí ben estrany. És a dir, si en Josep Cots no l’hagués publicat, no sé qui l’hauria pogut publicar. En aquest sentit, una cosa és publicar segons quins llibres traduïts, que com que ja vénen de l’estranger tenen la salvaguarda que ningú en pot dir res, i una altra publicar-lo de cap i de nou, on hi ha un cert recel.

—Aquest recel és covardia, manca de tradició, comoditat dels editors?
—Hi ha una part dels editors que ja no es plantegen un seguit de llibres per la seva mateixa ideologia, perquè no tenen vocació de risc, o per raons comercials, directament. Pel que fa als escriptors, no els deu venir de gust parlar d’aquests temes. En el fons, és més fàcil parlar de bolets que parlen, o de viatges al voltant de l’habitació, que no pas mirar el teu entorn i explicar-lo intentant no fer-ne una caricatura.

—Paradoxalment, un autor amb una mirada gens complaent sobre el present, com el francès Michel Houellebecq, és traduït i força llegit en aquest país.
—Houellebecq és un autor que he seguit molt, i m’interessa el que fa. Faltaria que els editors apostessin per veus que anessin més en aquesta línia. També la crítica ha de fer aquest paper d’acompanyament, i que el lector no hagi de sortir de la llibreria amb un títol de l’any 1929 per a entendre el país.

—Quina relació hi ha entre en Joan Esculies novel·lista i en Joan Esculies analista de l’actualitat?
—Hi ha una relació en el fet de voler explicar i, sobretot, entendre la realitat del meu entorn. És a dir, una de les funcions, per dir-ho així, que jo m’autoimposo com a analista és llançar preguntes al lector i plantejar-li preguntes, més que no pas donar-li, moltes vegades, respostes. Sóc un mal tertulià, en aquest sentit, i ho sé perfectament. No sóc algú que defensi una posició a ultrança, sinó que tinc els meus dubtes, i després de pensar-hi, jo mateix em puc desmentir. La meva idea, en tots els àmbits, és que la gent es faci preguntes.

—Aquest exercici de plantejar preguntes és útil en la ficció?
—La ficció et permet dir, en boca dels personatges, coses que en un assaig o un article no podries dir. I, per tant, pots anar molt a fons i molt lluny, perquè la novel·la ho aguanta tot. Com que no és la teva opinió, tampoc és l’opinió del personatge, ho pots vestir com vulguis.

—Entrant en matèria, el senyor Folch, el narrador, és una reminiscència d’un passat més segur i sense contratemps, davant l’escenari present incert.
—És algú d’una generació la vida de la qual tenia molt d’ordre. Una generació sense grans expectatives més enllà d’anar fent, amb una feina assegurada, en què es podia ascendir, amb esforç i de mica en mica. Sabien molt bé què podien permetre, i això els donava una seguretat.

—La mirada del senyor Folch cap al seu veí condiciona la novel·la.
—El fet de dir que aquest món, tan segur i amb tant d’ordre, s’ha acabat. Aquest món ja no existeix. I això és el que dóna el motor inicial a l’obra.

—L’entorn no és tampoc l’habitual en la narrativa catalana. Un extraradi del Vallès, amb urbanitzacions que van passar de segona residència a primera, i on hi ha hagut canvis significatius en el tipus de veïns que els habiten.
—Jo he viscut en aquesta zona. La urbanització que explico concretament és la Florida, entre la Llagosta i Santa Perpètua de Mogoda. Va ser creada perquè hi anessin estiuejants de Barcelona, però en un moment donat el projecte s’estronca i hi acaba anant gent de les poblacions del voltant i els fills de les onades migratòries dels seixanta, per dir-ho així. Per tant, era un bon laboratori per a posar aquests personatges i explicar el que volia explicar.

—Armangué, el veí protagonista del llibre, és un jove molt ben format, però que ha viscut sempre en la precarietat i enyora una certa seguretat que no ha tingut mai. Ha de viure a la urbanització, a la casa que havia estat dels avis de la seva dona.
—D’alguna manera, entre la generació de Folch i d’Armengué, n’hi hauria una, que seria els pares d’aquest darrer. Ells li han traslladat la idea que, si tens una bona educació o una bona formació, el resultat serà una feina important i ben remunerada. Ell ha pogut anar de vacances amb els seus pares a tot arreu i, en canvi, quan s’ha fet gran ha d’estiuejar a la piscina de goma del jardí de casa seva, perquè no pot marxar enlloc.

—I això comporta una frustració?
—Comporta una frustració, i aquesta frustració troba una línia d’escapament vehiculada amb la política. En un moment determinat, veu com l’organització d’una consulta sobre un determinat equipament li dóna, a ell, un protagonisme, i aquest protagonisme li dóna la força que no ha tingut davant la frustració que ha viscut per les diferents feines, per les dificultats que ha tingut. I això el converteix en alcalde.

—Algú podria pensar que us referiu a experiències viscudes al nostre país…
—La democràcia com una forma de solucionar-ho tot…

—També veiem com la instal·lació de determinats equipaments, en el cas de la novel·la, un centre de desintoxicació, causa un malestar: “d’acord, però al pati de casa, no”, el not in my back yard.
—Hi ha la consulta perquè la gent es rebel·la contra aquest centre, com una conseqüència d’aquesta idea que la democràcia podia ser molt participativa. A l’hora de la veritat, hem vist que no és sempre així i que no acabem de ser mai partícips d’aquesta democràcia.

—Armangué acaba essent batlle, tot i encapçalar un discurs antipolític.
—És el discurs del rebot d’un món en què ell no se sent representat.

—És de plena actualitat, el fet de canalitzar la frustració i el rebot contra els immigrants.
—Els immigrants acostumen a ser un blanc relativament fàcil per a canalitzar aquestes frustracions. El tema que volia obrir amb la novel·la és que estem acostumats a parlar molt de la immigració de portes endins, però no hi ha el mateix discurs de portes enfora. La majoria de gent sap què és políticament correcte i què no, però potser són més sincers els qui parlen obertament que no pas els qui canvien els discursos segons siguin dins o fora de casa.

—…
—També volia tractar la responsabilitat que han tingut la generació d’en Folch i la dels seus fills a l’hora de deixar un determinat món als joves com Armangué. Sovint s’assenyala els joves perquè es deixen temptar per l’extrema dreta, però quin món han rebut? Sembla que les generacions anteriors es vulguin rentar les mans del món que deixen als seus fills.

—Armangué és un home ben format, fins i tot ha estudiat a Londres, com vós.
—Això constata que persones formades poden ser atretes per populismes o per extremismes, i no és contradictori. El cas més emblemàtic seria el règim nazi, format per gent ben educada. Això ho volia exemplificar en l’Armangué. I, sobretot, aquesta transferència de visions que duem a terme els pares. L’escola ensenya una conducta, però l’experiència de casa marca molt més.

—La relació que s’estableix entre Folch i Armangué és quasi d’avi i nét…
—La novel·la comença citant el film Gran Torino, que si ens hi aturem a reflexionar, és una història de Hollywood en què el personatge de Clint Eastwood es fa amic d’uns immigrants coreans i es deixa matar per ells, però quan viatges pels Estats Units veus que veïns com aquests el que volen és que els immigrants coreans se’n vagin. El meu veí ben estrany, d’alguna manera, és un Gran Torino real, no és la idealització d’aquest entorn. Això casa amb una altra gran inspiració de la novel·la, que és El gran Gatsby, que ara fa cent anys que es va publicar, i que parteix d’un narrador que va reconstruint la vida del seu desconegut i enigmàtic veí, del qual no sap tota la història.

—Armangué idealitza el món de Folch…
—Hi ha una nostàlgia d’un passat que es mitifica, però que no s’ha viscut. És a dir, jo crec que hi ha una transferència generacional de frustració i d’idealització. I, per tant, el jove acaba mirant a vegades el paradís perdut dels seus pares.

—El fet que acaba desencadenant l’acció present del llibre és un incident violent.
—És un cas real. Allò que mou la trama és l’assassinat d’un noi jove del poble. Va passar a Andalusia, i d’aquell cas jo vaig recuperar el fet que unes famílies d’ètnia gitana se’n van anar del poble i quan van tornar-hi van organitzar una protesta contra l’alcalde. Sigui com sigui, no és ciència-ficció. Això ja ha passat, no és que ens ho hàgim d’esperar. I, per tant, el que he fet és recollir materials de premsa, com fan sovint els germans Almodóvar als seus films. No és un món que vingui, és un món que ja existeix.

—Una part de l’ascens de l’extrema dreta té a veure amb aquestes gestions dels traumes i la frustració?
—No som prou conscients que nosaltres som motors de traslladar la frustració a les generacions més joves. És a dir, hi ha una generació més gran que la nostra que s’ha sentit molt ferida per allò que ha representat la democràcia. N’esperava grans coses, d’aquesta democràcia. Molta d’aquesta gent que s’ha polititzat amb el procés eren joves durant la transició, no van participar en l’activisme antifranquista, i esperaven alguna cosa més de la democràcia. Quan han estat grans, s’han jubilat, han descobert a les xarxes socials, per exemple, el costat fosc d’aquesta democràcia espanyola i s’han sentit traïts. Han considerat que els havien enganyat.

—Però, sobre immigració, alguna cosa ha començat a canviar. De portes enfora, ara tothom en parla…
—No crec que sigui dolent que hagi començat a canviar. Per això també he fet la novel·la. Aquí, la literatura ha d’abordar aquesta qüestió, com ho poden fer les literatures d’uns altres indrets. Sóc lector de la literatura anglosaxona i americana i totes dues ho fan. Hi ha gent que diu coses fora de to, molt fortes, però és millor sempre tenir-ho a l’àgora i escoltar-ho i saber què diu cadascú, que no pas que tot sigui de portes endins, que al final no sabem per on pot sortir el mal. Contra un món fet de sobreentesos, és millor plantejar-ho obertament, perquè és la forma d’afrontar-ho i de resoldre-ho. De resoldre-ho o de donar-li la volta en positiu. És veritat que les nostres ciutats han canviat. Això és palès, manifest i visible. Llavors, hi ha una reacció d’una part de la població contra allò que desconeix. Uns hi responen d’una manera i uns altres, d’una altra. Però cal parlar d’aquest canvi.

—Tal com dèieu de la vostra ocupació de tertulià, a la novel·la plantegeu més interrogants que no pas sentencieu?
—Al final, en Folch ens fa decidir a cadascú què s’ha de fer davant aquest alcalde. Per tant, la meva feina com a escriptor, en aquest sentit, és plantejar un seguit d’elements, portar el lector fins al límit i dir-li, mira, tu creies que pensaves això del populisme, del feixisme, de l’extremisme, del canvi generacional, jo et plantejo aquest cas, i ara tu, quina resposta dones a això?

—Seria més fàcil induir la resposta?
—Però no considero que sigui la meva feina. O no em veig fent això. Ni ho pretenc fer en aquest cas. M’interessa il·luminar parts fosques perquè la gent acabi reflexionant-hi.

—A Un veí ben estrany parleu del populisme polític, de la frustració… Quins altres aspectes foscos creieu que li toca il·luminar, a la literatura catalana?
—Un altre aspecte del qual s’hauria de parlar és la gent gran, sobre l’arribada de les dones a la maduresa, etc. Els autors mallorquins, per exemple, han tractat de fa molts anys la corrupció, el turisme… Per mi, la cosa més necessària és aprofundir en aquesta història social del present o de la contemporaneïtat, el fet que com a escriptors puguem parlar de què ens passa.

The Washington Post · Vivian Ho

D’ençà de començament de gener, al nord-oest de la República Democràtica del Congo s’han registrat 53 morts, pel cap baix, a causa d’una malaltia no identificada. Segons que ha informat l’Organització Mundial de la Salut (OMS) –que ha qualificat el brot de “amenaça important per a la salut pública”–, una proporció significativa dels infectats han mort en les 48 hores posteriors a l’aparició dels primers símptomes.

Segons l’oficina africana de l’OMS, aquestes darreres setmanes s’han notificat a la regió 431 casos de persones amb febre, vòmits, diarrea, dolors musculars, cefalees i fatiga. La malaltia, que s’ha declarat en dos llogarets diferents de la província congolesa d’Équateur, té una taxa de mortalitat d’un 12,3%.

Els investigadors de l’OMS han localitzat l’origen del brot al llogaret de Boloko, on tres nens de menys de cinc anys van morir després d’haver menjat el cadàver d’un ratpenat, segons que han informat les autoritats sanitàries congoleses. A banda dels símptomes atribuïts a aquesta malaltia, els tres infants també van exhibir símptomes semblants als d’una febre hemorràgica –hemorràgies nasals i vòmits de sang– abans de morir, entre el 10 i el 13 de gener.

Els dies posteriors a aquests primers casos, al llogaret van morir quatre menors més, amb edats compreses entre els cinc anys i els divuit. Fins el 27 de gener, al llogaret s’havien registrat un total de deu casos i set morts; a Danda, una població propera, se n’havien registrat dos casos i una mort.

Menys de dues setmanes després, les autoritats sanitàries congoleses van informar d’un segon brot al poble de Bomate, proper al focus original. A mitjan febrer, segons que ha informat posteriorment l’OMS, els investigadors congolesos havien identificat 419 casos del virus i 45 morts.

Els investigadors congolesos van enviar mostres d’un total de 18 casos a l’Institut Nacional de Recerca Biomèdica de Kinshasa, la capital del Congo, per a analitzar el virus. Totes les mostres analitzades van tenir un resultat negatiu en malalties hemorràgiques comunes, com són l’Ebola i el virus de Marburg, per la qual cosa l’OMS ha demanat de fer més proves per a identificar-ne el patogen causant. En aquest sentit, afegeix que és possible que els dos brots no tinguin relació l’un amb l’altre.

Al desembre, una altra malaltia pseudogripal desconeguda ja va deixar desenes de morts al sud-oest del país. Posteriorment, els investigadors van determinar que els símptomes d’aquesta malaltia probablement corresponien als d’una infecció respiratòria aguda, complicada pel paludisme i agreujada per la desnutrició aguda.

Michael Head, investigador principal de salut mundial a la Universitat de Southampton, al Regne Unit, explica en un correu electrònic que, de brots de malalties desconegudes, o pendents de ser identificades, “n’hi ha i n’hi continuarà havent, contínuament, a tot el món”.

“Per descomptat que pot aparèixer una malaltia genuïnament nova, com ja va passar amb la covid-19, però les possibilitats que això passi són molt petites”, diu Head. “En general, es tracta d’un virus que ja coneixem, però que encara no hem diagnosticat en el brot en qüestió.”

Sigui com sigui, Head es mostra preocupat pel brot del Congo, i explica que la precarietat de la infrastructura sanitària al país fa que la malaltia sigui més difícil de tractar a efectes de la salut pública. Sobre això, l’OMS ha assenyalat que l’aïllament dels llogarets on es va registrar el primer brot, afegit a les mancances del sistema sanitari congolès, feien créixer el risc d’expansió del virus, “per la qual cosa caldrà una intervenció immediata d’alt nivell per a contenir-lo”.

Head explica que aquests brots normalment es controlen relativament de pressa, però que aquest cas podria ser diferent. “Preocupa que tinguem centenars de casos i més de cinquanta morts, amb símptomes semblants als d’una febre hemorràgica”, diu.

Mentre les autoritats sanitàries congoleses lluiten contra aquesta malaltia desconeguda a l’oest del país, els centres mèdics de l’est es troben desbordats pels estralls causats per l’ofensiva del grup rebel M23 –amb el suport de Ruanda– a la zona, que segons el govern congolès ja ha deixat més de 7.000 morts enguany.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Al president de la Generalitat li falten mans per a tapar tots els forats que fan perillar el vaixell de les seues explicacions, de la seua veritat judicial, del constructe que ha creat per a fer que la jutgessa que instrueix el cas desvie la mirada cap a la consellera Salomé Pradas. Aquestes darreres hores tot s’ha precipitat. Allò que semblava la mar en calma del relat controlat s’ha convertit en un tsunami a partir del moment en què el president ha admès, quatre mesos després, que no era al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana quan es va enviar el missatge d’alerta a les 20.11 del vespre. D’ençà del 29 d’octubre, Carlos Mazón s’ha esforçat a demostrar que era al capdavant de l’emergència. Ara, per intentar eludir la responsabilitat de l’enviament tan tardà de l’alerta, se’n desentén.

Però això no fa sinó mostrar un Mazón a la defensiva que ha canviat de prioritats. Si al començament de la crisi posava tot l’esforç a sobreviure políticament, a mantenir-se com a president, ara centra tot l’esforç a evitar una imputació. Però l’estratègia té mancances i alguna via d’aigua.

Menteix en l’hora d’arribada al CECOPI?

Per a allunyar els ulls inquisitius de la jutgessa, Carlos Mazón va revelar ahir que havia arribat a l’Eliana a les 20.28 del vespre. Disset minuts després de l’enviament del primer missatge d’alarma a la població. Mazón pensa que així desvia la responsabilitat de la presa de decisions cap a la consellera Salomé Pradas, titular d’emergències i del CECOPI. Així responia Mazón a la pregunta de si alguna autoritat havia arribat a la reunió abans de les 20.11.

Aquesta resposta és un bumerang, perquè implica canviar la versió que el president mateix va donar els primers dies de l’emergència, quan va dir que havia anat a l’Eliana passades les set. És quan va dir allò de la “revolució hidrològica” i que el dia 29 havia tingut dos dies en un. El 15 de novembre, a les Corts, Mazón també va dir allò de “passades les set de la vesprada”, que és quan va saber que l’embassament de Forata perillava. Mai, en cap fòrum, en cap intervenció, ni el president ni ningú del seu gabinet va desmentir això.

La resposta de Mazón quan li ho van fer notar va ser: “Les 20.28 és després de les set, això és un fet fàctic.” Però molt poques hores més tard, diversos testimonis presents a la reunió del CECOPI van confirmar a Televisió Espanyola que Carlos Mazón hi havia arribat entre les 19.40 i les 19.45. Abans de l’enviament de l’alerta a la població. Això quadraria amb la llista de trucades facilitada dilluns, que diu que la darrera conversa telefònica amb Salomé Pradas va ser a les 19.43.

I també encaixaria amb el fet que Mazón va mostrar, al començament de la crisi, un SMS de l’ex-ministra Teresa Ribera que a les 20.20 li deia que estaven preocupats per la situació. El president va dir que no havia rebut el missatge perquè a l’Eliana no hi havia cobertura.

I encara una altra cosa. À Punt ha difós una imatge del president a l’Eliana i el rellotge del monitor marcava les 20.30. La televisió pública ha explicat que aquesta seqüència no correspon a l’arribada del president, sinó a l’eixida d’una reunió que havia mantingut. Per tant, seria impossible arribar al CECOPI a les 20.28 i eixir d’una reunió a les 20.30.

Negligència i deixadesa de funcions?

Una de les afirmacions que Carlos Mazón ha fet d’ençà del primer dia és que ell no forma part del CECOPI. Ahir hi va tornar. Concretament, va dir als periodistes: “El president de la Generalitat ni presideix, ni dirigeix, ni coordina el CECOPI, com tampoc cap altre president de la Generalitat.” Això es contradiu amb unes declaracions que va fer el 2022, quan ell presidia la Diputació d’Alacant i Ximo Puig era el president de la Generalitat i hi va haver l’incident amb el tren que de poc no es va cremar en l’incendi de Begís En aquell moment, Mazón va responsabilitzar Puig de tot el que havia passat com a màxim responsable de l’emergència.

A banda d’això, que podria ser una picabaralla política, la jutgessa, en una interlocutòria que va emetre ahir mateix, recalca que investiga “els morts i les lesions associades a una actuació negligent. Homicidis i lesions comesos per imprudència greu”.

El 29 d’octubre, l’AEMET va establir l’alerta roja per pluges a les 7.30. A les 14.00, la comarca d’Utiel-Requena ja estava negada. A les 15.00, Salomé Pradas va convocar el CECOPI per a les 17.00.

Si, com va afirmar ahir el president Mazón davant els periodistes, ell estava informat de tot i, tot i veure què passava al matí, no va forçar la convocatòria del CECOPI més prompte i, quan finalment es va constituir, va decidir de no anar-hi per dirigir-lo, va mantenir una actitud negligent, pel cap baix.

La majoria dels morts, entre les set i les vuit del vespre

Ahir es va saber el sumari que instrueix la jutgessa de Catarroja. Ja ha pres declaració als familiars a més de vuitanta víctimes. Arran d’això, la jutgessa va escriure en una interlocutòria fa dies que era clar que l’alerta havia arribat massa tard per a la majoria de les víctimes, i que el missatge que es va llançar era erroni. Llegint ara el relat fixat pel jutjat, això es confirma.

On era Mazón si no era a l’Eliana?

La Presidència de la Generalitat sosté –i el president repeteix– que el 29 d’octubre Carlos Mazón va dinar al restaurant El Ventorro amb la comunicadora Maribel Vilaplana. L’àpat es va allargar fins més enllà de les cinc de la vesprada. Ella no ha fet declaracions, però va deixar que el seu entorn en fes en nom seu, i una de les coses que es van transmetre fou que durant el dinar Mazón no va evidenciar gens d’inquietud per tot allò que pogués ocórrer fora. Tenint en compte que Utiel ja es trobava sota les aigües a les dues del migdia, és un comportament que torna a remetre a la negligència.

La versió que fins fa poc ha mantingut la Generalitat és que el president va arribar al palau a les set del vespre i, per bé que s’ha demanat on era durant les hores clau, no han volgut dir-ho mai. Ahir, el president va canviar de versió i va dir que després del dinar amb Vilaplana va anar al palau i, en acabat, cap al CECOPI.

No ha volgut mostrar els fulls de servei del xofer i dels escortes. Per tant, si el president confirma que va arribar a les 20.28 a l’Eliana, on va ser fins llavors? Si era al palau treballant, com és que no es va connectar telemàticament amb el CECOPI, en compte de telefonar a la consellera Salomé Pradas? Dies després de la gota freda, i tot i que diu que ell no n’és membre, Mazón participava en les reunions del CECOPI, de vegades presencialment, de vegades telemàticament. Aquell dia, de màxima emergència, i amb morts i danys materials en una àrea molt gran del país, no ho va trobar convenient.

Una fragilitat política extrema

Tots aquests fets, tots els desmentiments i totes les afirmacions suspeses en l’aire, deixen sobtadament Carlos Mazón en una situació política difícil. Ell i el seu equip d’assessors van calcular que el fet d’eixir il·lesos dijous passat de la votació sobre la dimissió que va proposar Compromís i la construcció d’aquest nou relat, salvaguardaria la figura del president. Amb aquesta intenció va anar dilluns a Madrid, a fer-se perdonar pels seus. Però això no pot amagar que Carlos Mazón és objecte d’incidents al carrer quan, vaja allà on vaja, l’escridassen. Ni pot excusar, per exemple, l’absència de diumenge a la Crida de les Falles. Tot això l’ha situat en un lloc on no pot dissimular una tensió que transmet en les declaracions i que li lleva coherència.

“Els polítics són com les granotes; no les pots tenir massa temps inflades.” La frase, extreta d’un d’aquells sainets populars valencians de la primeria del segle XX, dibuixa d’una manera excepcionalment gràfica, la desconfiança del poble envers les classes dirigents, de qualsevol membre de la classe dirigent. I encaixa perfectament, com un botó en un trau, en la trajectòria que Gabriel Rufián ens ofereix gratuïtament com a espectacle: la d’un home que arribà a Madrid inflat d’indignació i arrogància, però que ara es desinfla calculadament i ben moix davant les càmeres i els focus de la cort.

Encara en sabem poc, de què dirà en el programa. Però ja en sabem massa, tan sols pel que li hem sentit dir en els vídeos promocionals de la seua confessió televisiva a l’eficaç voltor Évole.

Personalment, hi ha una part d’això que puga dir aquest home que no m’importa gens ni mica: cadascú es ven com pot, i ja s’ho farà ell amb les seues contradiccions, si és que res li importa.

En canvi, em sembla particularment greu i indignant que la “confessió” de Rufián siga un servei inestimable al sistema que suposadament combatia, al sistema que potser els seus electors encara pensen que combat en el seu escó de Madrid. Perquè la història ens ensenya amb molta claredat que no hi ha res que legitime tant l’status quo de l’amo com el penediment públic i radiat amb bons altaveus d’aquells qui el van qüestionar. 

I dic això molt especialment perquè anar-se’n a una televisió espanyola a dir, en aquest precís moment, que l’independentisme ha comès errors greus, i situar-los precisament en això de “repartir carnets de catalanitat” és oferir una absolució gratuïta i general a l’Espanya que el 2017 va fer impossible qualsevol eixida digna, democràtica, civilitzada a les aspiracions catalanes.

Rufián, acusant els independentistes catalans d’una cosa tan falsa, no fa sinó amnistiar Mariano Rajoy, donar-li la raó en tot. Si nosaltres, els independentistes, cometíem errors tan greus com ell diu i que tant de mal feien a la població, no era una obligació del govern “de tots” corregir-los? L’aporellos el van justificar canviant la raó del debat i Mariano Rajoy, personalment, es va fer càrrec de l’operació. O és que no ens en recordem, ja, de quan el PP va negar que hi hagués cap conflicte entre Catalunya i Espanya i va provar de convertir-lo en un conflicte intern entre catalans? Exactament, en un conflicte desigual entre catalans “demòcrates”, que, casualment, volien ser bons espanyols, i uns catalans autoritaris i amb banyes que “repartien carnets de catalanitat” i eren, érem, tan males persones que excloïen la meitat de la població de la democràcia.

No cal ser molt llest: a Madrid les afectades declaracions de Rufián els faran sentir reconfortats. I reivindicats. Les porres, la presó, l’exili, la persecució política, l’espionatge, els escamots violents, les mentides mediàtiques… “Veus com tot això tenia sentit?”, pensaran i diran, ara que Rufián mateix ha tingut l’ocurrència torera no pas de defensar que els catalans érem i som els demòcrates, sinó de reconèixer que érem tan dolents i que anàvem tan equivocats.

Tant si ell ho sap com si no, el diputat d’Esquerra Republicana legitima allò que prometia combatre. I, en un altre lamentable exercici de transformisme polític, ofereix un servei inestimable a aquella Espanya que suposadament, en algun moment, va dir que lluitava perquè s’acabàs: desacreditar no tan solament la seua trajectòria personal i la del seu partit, sinó la trajectòria, impol·luta i inqüestionable, de tot el moviment polític democràtic, catalanista, republicà, independentista.

 

PS1. Mazón continua ofegant-se en les seues mentides. Tant que comence a pensar que sí que acabarà caient. El president fa uns quants dies que menteix d’una manera tan descarada i tant a la desesperada que ho veu tothom. Esperança Camps ha fet aquesta repassada documentada de les darreres hores: “Les vies d’aigua del relat construït per Carlos Mazón”.

PS2. Fa dies que corren rumors relacionats amb els darrers moviments polítics, i que diuen que el retorn del president Puigdemont i els consellers Lluís Puig i Toni Comín podria ser imminent, el mes vinent i tot. Com explica en aquest article Josep Nualart Casulleras no hi ha cap font judicial ni política que confirme aquesta possibilitat, però els fets i els ritmes judicials fan que siga possible. Depenent de la política.

PS3. D’ençà de començament d’any, al nord-oest de la República Democràtica del Congo s’han registrat 53 morts, pel cap baix, a causa d’una malaltia no identificada que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha qualificat d’amenaça important per a la salut pública. Vivian Ho ens explica des d’aquell país africà la difícil situació que s’hi viu, complicada per la invasió organitzada de Ruanda estant.

PS4. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant el diari amb accés obert a tothom. La contrapartida que us demanem és que ens ajudeu, si podeu. Cliqueu ací per veure quines opcions teniu.

L’Editorial Bromera fa festa grossa: enguany fa quaranta anys que es va crear a Alzira (Ribera Alta). Després de pensar-s’ho molt, ahir va obrir la celebració d’aquest aniversari, que s’allargarà fins a l’abril del 2026, perquè l’editorial es va crear el 1985, però el 1986 va publicar el primer llibre. La situació actual no és gens fàcil: la gota freda del 29 d’octubre passat va destruir-los 350.000 llibres, valorats en quatre milions d’euros, una sacsejada que ha afectat de manera general tot el sector editorial valencià. Però Bromera vol revertir aquesta situació: havent decidit de celebrar, malgrat tot, els quaranta anys, ho aprofiten per reivindicar, “ara més que mai”, la literatura que es fa al País Valencià i la llengua catalana, tal com diu la subdirectora del grup, Sandra Capsir. Ahir, en un acte a la llibreria Ona de Barcelona, van presentar les novetats editorials que es publicaran enguany, amb un èmfasi especial en les que sortiran per Sant Jordi, entre les quals es destaquen El blau al meu costat, d’Eva Moreno Bosch, premi de novel·la Ciutat d’Alzira 2024; Drames i likes a l’institut, de Gemma Pasqual i Escrivà, el primer llibre d’una sèrie de tres que es diu Secrets; i Quina història més bèstia, Minimoni!, de Rocio Bonilla, amb un dels personatges infantils actuals que té traducció a més idiomes –gairebé trenta– i que, a més, ara fa deu anys. Totes tres autores van intervenir en l’acte per a presentar els llibres.

Una tercera part del sector del llibre al País Valencià queda coix pels estralls de la gota freda

L’acte també va servir per a presentar el nou director editorial, Ivan Barreto, que ja va aterrar fa cinc mesos com a editor d’Animallibres –secció infantil de Bromera– i Més Llibres. Ara serà editor de tot el grup: Bromera, Animallibres i Més Llibres. Barreto, que és periodista, té un llarg recorregut com a editor en la literatura infantil i juvenil: va estar gairebé una dècada dirigint l’àrea infantil i juvenil del Grup Planeta –editorial que ara ha adquirit bona part de Bromera– i també ha estat editor responsable de l’editorial Bambú i de l’editorial Salvat.

Planeta també es menja Bromera adquirint el 60% de l’editorial

Novetats per Sant Jordi

En la presentació de les novetats, Eva Moreno va explicar que la història de les seves dues àvies, Càndida i Alina, va servir d’inspiració i punt de partida de la història que ha acabat essent El blau al meu costat: la primera, l’àvia paterna, va morir durant la guerra de 1936-1939 avortant, i no n’ha sabut mai res. De l’àvia materna, en canvi, n’ha pogut saber moltes més coses perquè va deixar escrits tres volums de dietaris que va dedicar a la seva filla, la mare de Moreno. Així doncs, a partir del silenci i del testimoni escrit de les àvies, Moreno ha desenvolupat una història que comença a l’estany de Banyoles (Pla de l’Estany) i acaba a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta. És la història de l’Elisa, una noia que lluita constantment per trobar la seva identitat i les seves arrels després de la desaparició de la seva mare, en una ciutat grisa marcada pel règim franquista. En aquest periple, l’Elisa descobreix el poder de la música i la mar, la violència i l’amor, però també els silencis ocults del seu origen.

Gemma Pasqual va aprofitar l’avinentesa per parlar sobre tecnologies i xarxes socials, una realitat que plasma en el seu nou llibre, Drames i likes a l’institut, el primer d’una trilogia anomenada Secrets, que s’endinsa en el dia a dia d’uns joves que es troben abocats a un drama quan algú, en un compte d’Instagram anomenat @RostresOcults, es dedica a penjar fotografies dels joves i secrets dels companys d’institut. “Les xarxes socials no són físiques, però el mal que poden fer sí que ho és. Amb aquest llibre he volgut fer una reflexió sobre els límits dels joves i els adults en les tecnologies”, va dir Pasqual. El llibre, doncs, tracta de temes com l’assetjament a les xarxes, la relació dels joves amb les xarxes socials i la responsabilitat dels adults a l’hora de protegir-los. L’Aloma, la protagonista del llibre, conjuntament amb els seus amics Joan, Júlia i Pol, provaran de descobrir qui s’amaga darrere aquest perfil.

Finalment, Rocio Bonilla va presentar entusiasmada un nou llibre sobre la Minimoni, un dels personatges de la literatura infantil en català més entranyables i que més ha triomfat internacionalment. Aquesta vegada, s’ha endinsat en la llegenda de sant Jordi. La Minimoni i els seus amics han de representar una obra de teatre, un clàssic. Però, a mesura que avancen en la història, els amics s’adonen que el clàssic no els acaba de fer el pes, i el volen actualitzar. Tanmateix, una bibliotecària els fa veure que la història de sant Jordi va ser escrita al segle XIII, en un context molt diferent, i que cal valorar i respectar els clàssics per entendre la nostra identitat. A partir d’aquí, el grup d’amics ha de decidir si fa cas de la bibliotecària o no. “Els nostres infants han de llegir i entendre els clàssics amb un acompanyament lector, perquè si no sabem d’on venim, no podem entendre on som ni cap on anem. La nostra canalla es mereix conèixer els clàssics de primera mà i tal com són, i aprendre a respectar-los”, va dir Bonilla. El llibre va acompanyat de material plàstic retallable perquè els infants puguin jugar a interpretar l’obra de teatre.

Bonilla estava especialment contenta perquè el personatge de Minimoni fa deu anys. Tot plegat va començar amb el llibre De quin color és un petó?, i ara ja s’ha traduït a vint-i-sis idiomes. Per als deu anys del personatge, l’editorial i l’autora preparen una Pop Up, una mena de botiga temporal sobre la Minimoni, tot i que encara no n’han volgut donar més detalls perquè es presentarà més endavant.

Més novetats importants

Entre les novetats que es publiquen ara, Ivan Barreto va voler-ne destacar, també, les següents: Vuit graus. Els nedadors d’hivern, de Jordi Ballart, i El que sé de tu, d’Éric Chacour, tots dos del segell Més Llibres. El primer és un llibre de no-ficció en què l’autor narra les sensacions i motivacions de tothom qui neda a la mar a l’hivern. El segon, de l’autor quebequès, arriba en català per primera vegada a les llibreries. Ha estat tot un fenomen literari internacional i ha guanyat el premi de les Llibreries de França.

Amb el segell Bromera, Barreto va destacar obres internacionals com Els ofegats, de Benjamin Black, una novel·la d’enjòlit ambientada a Irlanda el 1950, en què un home solitari troba un cotxe abandonat al camp. Malgrat voler-se’n mantenir al marge, un impuls el condueix a investigar un misteri profund: la desaparició d’una dona que, segons el seu marit, potser es va llançar a la mar. També va fer èmfasi en la publicació d’Un futur radiant, de Pierre Lemaitre, una història que ens situa el 1959, en plena Guerra Freda, en què una família es troba atrapada en uns esdeveniments que els porten de París a Praga en una fugida vertiginosa. Finalment, Barreto no va voler passar per alt la reedició de Les cendres del cavaller, de Silvestre Vilaplana, un llibre que narra en primera persona la vida de Joanot Martorell, i que va ser distingit amb el XV premi de novel·la Ciutat d’Alzira. El llibre ja acumula més de 40.000 exemplars venuts.

Any Maria Beneyto

Una altra fita important que commemora enguany l’Editorial Bromera és el centenari del naixement de Maria Beneyto, una de les poetesses valencianes de l’època contemporània més destacades. Per a celebrar-ho, Bromera ha volgut retre-li un homenatge amb una biografia il·lustrada que recorre la trajectòria personal i creativa de Beneyto i que posa en relleu la seva capacitat d’explorar temes amb gran sensibilitat i valentia mentre reflectia la lluita i la passió d’una dona compromesa amb la cultura i el món que l’envoltava. La biografia es titula Maria Beneyto, una dona forta, un nom que remet a La dona forta, l’obra més coneguda de Beneyto, publicada el 1967.

Hi ha una remor de fons que ve de Madrid i que s’ha escampat també per Barcelona aquestes darreres setmanes. Aquesta remor (que no deixa de ser un rumor) diu que la resolució de l’amnistia del Tribunal Constitucional espanyol (TC) serà molt abans que no es preveia fa uns mesos i que aquesta primavera el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig ja podrien tenir oberta finalment la porta del retorn amb l’aixecament de les ordres de detenció. No hi ha cap font judicial ni política que confirmi aquesta possibilitat, però els fets i els ritmes judicials fan que això sigui possible. Ara bé, amb un condicionant molt important: jurídicament, la majoria “progressista” actual al TC pot facilitar una resolució ràpida del litigi sobre la llei d’amnistia o bé pot fer-la encallar indefinidament, i això dependrà en gran manera de la voluntat política d’aquesta majoria que controla el president del tribunal, Cándido Conde-Pumpido, un home pròxim al PSOE amb fil directe a la Moncloa.

El TC va per feina

Quan va començar l’any judicial, el setembre de l’any passat, el TC va fer córrer que preveia de resoldre els recursos contra la llei d’amnistia a final d’aquest any, però ara sembla que la resolució pot arribar força abans, si fem cabal d’aquests rumors que alimenten alguns mitjans de Madrid. Hi ha un fet innegable, que és la rapidesa amb què el ple del TC ha ventilat tota la qüestió prèvia de les recusacions de magistrats: ha resolt de cop la recusació del magistrat José María Macías, el més bel·ligerant contra l’amnistia i contra l’independentisme, de tots els recursos que hi ha pendents sobre la llei, de la qüestió d’inconstitucionalitat que va presentar el Tribunal Suprem fins a la deliberació sobre els recursos d’empara que han presentat els ex-presos polítics i que presentaran els exiliats, passant per tots els recursos presentats pel PP i pels governs autonòmics presidits per aquest partit.

La sortida de Macías de les deliberacions i el manteniment de la magistrada Laura Díez (del sector afí al PSOE) fa que, a priori, la majoria favorable a la constitucionalitat de l’amnistia sigui de sis a quatre, i que es redueixi el marge per a sorpreses de darrera hora.

Amb això resolt, el TC ha començat a entrar en matèria, i ha decidit de prioritzar el recurs del PP a la qüestió d’inconstitucionalitat del Suprem (contra la lògica habitual), segons que va informar El Español. Aquesta informació –prou creïble, atesos els contactes amb la cúpula judicial de qui la signa– deia que Conde-Pumpido havia designat ponent de la sentència la magistrada del seu sector i vice-presidenta del tribunal, Inmaculada Montalbán, perquè li corresponia per torn. I Montalbán va encarregar a sis lletrats del TC l’elaboració d’un esborrany de ponència en un termini de dos mesos, que acabaria a començament o a mitjan mes d’abril.

El fet de prioritzar la resolució del recurs del PP contra l’amnistia permetria al TC de tenir resolt el gruix de les objeccions jurídiques contra la llei, de manera que, després, podria anar més ràpidament a resoldre tant la qüestió d’inconstitucionalitat del Suprem (més centrada en la suposada vulneració del principi d’igualtat davant la llei i del principi de seguretat jurídica) com els recursos presentats pels governs autonòmics. El TC hi podria fer via aplicant la doctrina de la primera sentència.

Però, per més que la primera sentència resolgui d’una manera integral la constitucionalitat de la llei d’amnistia, això no garanteix pas que la llei s’apliqui ni als condemnats per malversació en el judici contra el Primer d’Octubre ni als exiliats. Perquè l’aplicació de la llei depèn del Suprem, que pot dir que, si bé la llei és constitucional d’acord amb el que hagi resolt el TC, no es pot aplicar als condemnats o perseguits per malversació. Perquè poden mantenir la interpretació aberrant segons la qual aquella pretesa malversació implicava un enriquiment patrimonial i això és incompatible amb la literalitat de la llei d’amnistia. A més, el Suprem ja va advertir que, quan tingués la resposta del TC, es reservava el dret de recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb la presentació de preguntes pre-judicials que podrien allargar encara més el procediment.

La clau, els recursos d’empara

Així, doncs, la clau de tot plegat rau en els recursos d’empara al Tribunal Constitucional perjudicats per la desobediència a la llei que fa el Suprem. Serà la resolució d’aquests recursos i la possible concessió de mesures cautelars (o cautelaríssimes) allò que determinarà si, efectivament, Puigdemont, Puig i Comín podran tornar aquests mesos vinents i si Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull deixaran d’estar inhabilitats aviat.

El TC ja va admetre a tràmit (l’11 de febrer proppassat) els recursos d’empara que hi van presentar (el 12 de novembre) els ex-presos condemnats per malversació. Tres mesos entre la presentació del recurs i l’admissió a tràmit. Ara el tribunal estudia si concedeix la petició de mesures cautelars que acompanyava el recurs d’empara, que vol dir que mentre no resolgui si, efectivament, el Suprem els ha vulnerat drets fonamentals quan no els va aplicar l’amnistia, els concedeix l’aixecament de la inhabilitació de manera cautelar. Aquesta decisió podria arribar d’ací a poques setmanes, fins i tot el mes vinent, segons diverses fonts jurídiques consultades per VilaWeb.

Serà un moment important, perquè determinarà el capteniment del Tribunal Constitucional amb els recursos d’empara. Entre algunes de les defenses dels represaliats hi ha un cert temor que el tribunal s’empesqui algun argument jurídic per a desempallegar-se de les peticions d’empara, tant dels condemnats com dels exiliats: que allò que ha decidit el Suprem sobre l’aplicació pràctica de la llei d’amnistia no entra dins les competències del Constitucional, sinó que forma part de l’àmbit de la legalitat ordinària. I que això seria compartit per magistrats tant del bloc conservador com del progressista.

Si el TC apliqués aquest criteri, rebentaria qualsevol opció d’un retorn més o menys imminent de Puigdemont, perquè dependria de la resposta favorable que tingués la seva petició d’empara, quan la pugui formular. Els magistrats del TC (especialment els del bloc afí al PSOE) tenen a les mans arguments jurídics tant per a desestimar les empares i les cautelars com per a acceptar-les, i a ningú no se li escapa l’alt component polític del procediment, i la capacitat del PSOE de pressionar amb això en el seu particular estira-i-arronsa amb Junts en la negociació, tant a Suïssa com a Madrid.

El moment de Puigdemont

Puigdemont, Comín i Puig encara són presoners (jurídicament) del Tribunal Suprem. El seu recurs contra la inaplicació de l’amnistia del jutge Pablo Llarena és pendent de resolució per la sala d’apel·lació del tribunal, formada per Vicent Magro, Eduardo Porres i Susana Polo. Aquest 10 de març hi ha fixada la vista d’apel·lació, i no serà fins unes quantes setmanes després, un mes a tot estirar, que hi podria haver la resolució final sobre el recurs d’apel·lació, que serà previsiblement desestimat. Però serà el moment que s’obrirà la porta del TC per a tots ells.

Caldrà veure, en primer lloc, quan podran presentar el recurs d’empara al TC, tan bon punt el Suprem hagi resolt l’apel·lació. Això podria ser a començament del mes d’abril, si no hi ha hagut cap més estratègia dilatòria dels tres magistrats d’aquesta sala.

Puigdemont acompanyarà el recurs d’una petició de mesures cautelars, i probablement de cautelaríssimes, perquè el TC li aixequi l’ordre de detenció de manera immediata; la diferència entre les unes i les altres és la rapidesa: el TC pot trigar unes quantes setmanes o bé uns quants mesos a resoldre la petició de cautelars, com ja veiem en el cas dels ex-presos. Però la petició de cautelaríssimes s’ha de resoldre en el moment de decidir sobre l’admissió a tràmit del recurs. Amb els ex-presos el TC va tardar tres mesos (amb vacances de Nadal pel mig) a admetre a tràmit els recursos; en el cas dels exiliats, podria anar una mica més ràpid, però no gaire més. De manera que la decisió sobre l’admissió a tràmit i –sobretot– la primera decisió sobre una petició de cautelaríssimes podria arribar entre el maig i el juny.

El TC podria obligar a aixecar l’ordre de detenció de Puigdemont cap al mes de juny sempre que es complís aquest calendari més favorable (i del tot hipotètic) i hi hagués la voluntat de la majoria de magistrats afins al PSOE de concedir-li unes mesures cautelaríssimes. Si Puigdemont hagués de dependre de la petició de cautelars, probablement, s’hauria d’esperar fins passat l’estiu. I per tenir resolt el fons del recurs per part del TC, a final d’any.

La previsió d’un possible retorn imminent de Puigdemont té una certa base jurídica, és efectivament possible, però té encara massa condicionants de tipus judicial i, sobretot, polític.

 

Es pot innovar en un producte tan arrelat a la nostra terra i tradició com la botifarra d’ou? L’obrador Fussimanya de Tavèrnoles (Osona) ha demostrat que sí, amb una recepta ben sorprenent: afegint-hi ceba negra i carxofa. Una combinació única que ha estat distingida amb el premi Botifarra d’Ou Singular, organitzat pel Gremi de Carnissers.

La botifarra d’ou és el producte d’excel·lència d’avui, Dijous Llarder. En general, la gent no està pas acostumada als canvis. Ara bé, qui ha dit que la recepta no es pot reinventar?

L’obrador Fussimanya s’ha atrevit a fer un producte original que respecta escrupolosament la tradició. Josep Viladecàs, gerent de Fussimanya, explica que s’han inspirat en l‘arròs caldós amb carxofes que fan al restaurant i el resultat ha estat totalment reeixit.

A la botifarra d’ou de tota la vida hi han afegit la carxofa, que és un producte de temporada, i una ceba cuita a foc lent durant quaranta-vuit hores, cosa que l’ha feta molt més gustosa i n’ha fet enfosquir el color.

A Fussimanya van pensar que la combinació d’aquests productes podia encaixar en una botifarra d’ou i van comprovar que el gust, la textura i l’equilibri dels ingredients havien funcionat perfectament.

La botifarra d’ou amb carxofa i ceba es va començar a vendre fa un parell de setmanes a les botigues que tenen per tot Osona. Viladecàs admet que, ara que han rebut el premi, se’ls ha girat molta feina. També fan una botifarra amb sobrassada i mel, que ja va destacar en el concurs de l’any passat.

Viladecàs destaca que el premi del Gremi de Carnissers dóna aire en el món dels embotits que, a parer seu, passa un moment delicat per motius generacionals. Diu que al jovent potser li costa més de comprar aquesta mena de productes, sobretot els cuits. “Culturalment, ara sembla que costa més. Hem de continuar fent accions perquè no sigui així. És una cosa típica de la nostra terra i hem d’aconseguir que no es perdi la tradició”, diu.

Gerard Viladecàs i Josep Viladecàs, recollint el premi (fotografia: cedida).

Carnestoltes 2025: una desena de festes carregades de disbauxa

Mig segle de gastronomia i embotits

Fussimanya va néixer a Tavèrnoles el 1971, com a restaurant, gràcies a Rossend Viladecàs i Dolors Pascual. El negoci familiar va anar creixent i això els va permetre d’explorar noves línies, amb la creació d’un obrador annex al restaurant, un espai on produeixen tota mena d’embotits seguint mètodes tradicionals.

Expliquen que per a ells sempre ha estat important fer l’embotit artesanalment i de qualitat. A l’obrador hi fan embotits curats, com la llonganissa o el fuet, i cuits, com ara el bisbe (el bull) o la botifarra d’ou. Això sí, diuen que volen preservar l’autenticitat del producte fent-ne petites quantitats.

L’expansió de la marca va continuar quan van obrir botigues pròpies i van passar de ser productors a comerciants dels seus embotits i més productes de proximitat, com ara formatges, llegums i plats cuinats. A més, han ampliat l’oferta amb una casa de turisme rural, Mas Sabaters, al bell mig de les Guilleries-Savassona.

Uns quants testimonis presencials del Centre de Coordinació Operativa Integrat (CECOPI) han desmentit a TVE la nova versió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, sobre què va fer el 29 d’octubre al vespre, el dia de la gota freda, que va causar 224 morts i tres desapareguts. Avui mateix, en una atenció a periodistes, Mazón ha dit que va arribar al centre a les 20.28, és a dir, quan feia disset minuts que s’havia enviat l’alerta a la població per les inundacions. Però hi ha testimonis que asseguren que va arribar “entre les 19.45 i les 19.50”.

Mazón reescriu els fets del 29 d’octubre en una cursa desesperada per l’exculpació | Anàlisi d’Esperança Camps

 

“Diversos testimonis presents al Cecopi el 29 d’octubre confirmen a Televisió Espanyola que l’arribada del president va produir-se entre les 19:45 i les 19:50”.

Atenció a aquesta peça de @sergimoyano_ per a @rtve. pic.twitter.com/vOgqmbqAlU

— Ramir Calvo i Cubedo (@ramircalvo) February 26, 2025

Abans d’això, el president havia assegurat davant les Corts que havia arribat al CECOPI després de les 19.30, és a dir, abans de l’alerta a la població. Malgrat això, ha assegurat que sempre ha mantingut la mateixa versió: “No entenc això del canvi de versió. Evidentment, les 20.28 són després de les 19.30. Quan he mentit? Repasseu la meua compareixença a les Corts Valencianes. Sempre he dit el mateix, no he canviat de versió mai”, ha dit, fent-se la víctima i sense explicar per què ha trigat quatre mesos a dir a quina hora va arribar.

El sumari de la gota freda revela que molta gent va morir abans no s’enviés l’alerta

Aquests testimonis també contradiuen la versió que el Consell ha enviat a la jutgessa de Catarroja (Horta Sud) que investiga el cas. El govern ha assegurat que Mazón no va arribar al CECOPI a les 20.11, l’hora en què es va enviar l’alerta per la gota freda el 29 d’octubre.

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca