L’esquetx catalanòfob del muntatge teatral Esas latinas, de la companyia Teatro Sin Papeles, continua portant cua. La indignació ha anat creixent en diversos àmbits, i hi ha immigrants llatinoamericans que han alçat la veu per assenyalar la distorsió de la realitat que implica l’obra. Per exemple, un compte d’X anomenat Rapsòdia ha publicat aquests dies desenes de vídeos –no necessàriament relacionats amb la polèmica– en què llatinoamericans reivindiquen la importància d’aprendre el català i responen a situacions de catalanofòbia. Darrere d’aquest compte, hi ha una immigrant veneçolana que és a Catalunya d’ençà del 2016 i que explica que va rebre el vídeo de la polèmica “com un cop de puny a l’estómac”. Com ella, més llatinoamericans denuncien, a partir de les seves vivències, l’espanyolisme disfressat d’antiracisme que transmet l’esquetx.

Una realitat capgirada

Una de les coses que més destaquen els llatinoamericans indignats amb el vídeo és com capgira la realitat, que pretén fer creure que la discriminació lingüística la sofreixen els castellanoparlants. Per exemple, hi ha un moment de l’obra en què un metge catalanoparlant no vol traduir un informe a una immigrant llatinoamericana, que no l’entén del tot. “El gag és un insult en molts sentits”, assenyala Daniel Herrera, de vint-i-cinc anys, nascut a Colòmbia. “No només s’inventa situacions, a sobre es va fer en la presentació de l’informe de discriminacions, on s’indica precisament que gairebé el 100% de discriminacions lingüístiques a Barcelona són per parlar en català. És com si en la presentació d’un informe sobre violències masclistes es fes un gag sobre denúncies falses o sobre dones que maltracten homes. El que han denunciat és, precisament, el que viu diàriament la gent que parla sempre en català. Crec que la majoria d’immigrants hi coincidim: no hem tingut mai problemes per parlar castellà a Catalunya. A banda del racisme, les discriminacions que visc s’han accentuat des que vaig prendre la decisió de parlar sempre en català. Aquests activistes que veuen tantes opressions i privilegis, però no veuen els seus propis, em fan molta ràbia. Els recomano que provin de parlar català sempre i a tot arreu, a veure si canvien de parer.”

Daniel Herrera, de vint-i-cinc anys.

Rapsòdia, que vol mantenir l’anonimat per qüestions laborals, hi coincideix: “Si vius a Catalunya, saps que la situació que plantegen és mentida. Quan tramites papers en l’administració pública espanyola passa tot el contrari: la gent et parla sempre en castellà. I vaig al metge i em trobo que parlen castellà. Jo mantinc el català i em continuen parlant en castellà, i a vegades no entenen del tot el català. Em va fer la sensació que les persones de l’obra havien migrat a algun lloc com Madrid i que s’havien informat sobre Catalunya amb el que diuen els mitjans espanyols.”

Evelin Chuquimarca, de quaranta-un anys i provinent de l’Equador, també ha viscut situacions similars. “Vaig sentir una barreja de tristesa i indignació quan vaig veure el gag. Potser algú ha viscut aquestes situacions, però jo no, i conec gent llatinoamericana que tampoc. De fet, als espais institucionals –estrangeria, policia nacional…– sempre se m’han adreçat en castellà, i a més he rebut un tracte dolent en alguns casos. Al CAP, la metgessa parla castellà amb mi, i una infermera que se m’adreçava en català un dia se’m va disculpar per parlar-m’hi. Li vaig dir que jo volia que m’hi parlés, que així el podria aprendre!”

Evelin Chuquimarca, de quaranta-un anys.

Juan Ángel Maccagno, de vint-i-vuit anys i nascut a l’Argentina, i Mateo Cantor, un colombià de vint-i-set anys que en fa sis que és a Igualada, tampoc no han viscut mai situacions com les que descriu l’esquetx, ni ells ni les seves famílies. “El gag em va produir una tristesa profunda i em va fer empipar. Contrasta totalment amb l’experiència que la meva família ha tingut. Mostra una situació que no és real, les estadístiques diuen que l’ús social del català baixa perillosament”, diu Maccagno.

Juan Ángel Maccagno, de vint-i-vuit anys.

“El gag desacredita la realitat d’altres migrants llatinoamericans com jo”, afegeix Cantor. “La meva experiència ha estat molt diferent. Si als catalanoparlants els costa trobar metges que parlin la seva llengua, com és que, miraculosament, els migrants llatinoamericans ens trobem amb metges que ens discriminen per no parlar català? També conec experiències properes de gent que és contractada sense saber parlar català, al contrari del que es diu a l’obra. De racisme, n’hi ha a tot arreu i és possible que algú s’hagi trobat en una situació discriminatòria, però trobo difícil que situacions d’aquesta mena es produeixin sovint.”

Mateo Cantor, de vint-i-set anys. Primers contactes amb la llengua

Tots els protagonistes d’aquestes històries parlen català: alguns han après la llengua de petits i uns altres, d’adults. Daniel Herrera i Juan Ángel Maccagno ho van a l’escola pública a què van arribar de petits, a Vic i Valls, respectivament. “Vaig passar per una aula d’acollida i parlava català amb tots els meus companys, fins i tot, els immigrants llatinoamericans, perquè així és com socialitzem a Vic”, recorda Herrera. “L’escola pública ens va obrir totalment les portes, i sempre que en parlem a casa ens emocionem. La professora de P4 convidava la meva mare a venir a les excursions en què visitàvem la Sagrada Família o als tallers de panellets o de coca de Sant Joan. Els meus pares han après català amb els cursos del Consorci i sempre han demanat que no els canviïn la llengua, malgrat que tothom ho fa”, explica Maccagno.

En canvi, la resta d’experiències narren un aprenentatge en l’edat adulta. “Quan treballava com a sociosanitària, vaig conèixer un home d’origen murcià que em va dir que era molt important que parlés català, perquè implicava respectar el lloc on vivia. Jo m’hi llançava i ell em corregia. No va ser fàcil. No és veritat que si parles castellà parlaràs català de seguida, no hem de menysprear la llengua catalana i obviar que implica una dificultat”, explica Rapsòdia.

“Els serveis socials t’ofereixen un servei de primera acollida amb cursos de coneixement sobre la societat catalana i sobre el món laboral, així com cursos de català gratuïts fins a cert nivell. Després vaig voler continuar, pagant-los jo, i també vaig tenir dues parelles lingüístiques que em van ajudar a perdre la por”, recorda Mateo Cantor. Evelin Chuquimarca va tenir un primer contacte amb la llengua per mitjà de la música: “Jo sabia que aquí es parlava una altra llengua, però no l’havia sentida! Vaig escoltar música en català i vaig decidir aprendre’l per entendre’n les lletres. Llavors tenia temps, perquè estudiava un màster i tenia un visat d’estudiant, però quan vaig decidir de quedar-m’hi a viure em vaig quedar sense papers. No tenia temps ni accés fàcil per a continuar estudiant català i feia feines en negre.”

Entrebancs per a aprendre català

Malauradament, migrar moltes vegades implica passar per situacions complicades, i massa sovint les institucions no posen les coses fàcils per a la integració. En el cas del català, entitats com Top Manta han denunciat nombroses vegades que hi ha dificultats per a accedir a cursos de català. Demanen que se simplifiquin els processos d’inscripció, que apliquin la matrícula viva durant tot el curs i que augmentin l’oferta de cursos i horaris. “És cert que moltes persones migrants, sobretot en situació precària, ens trobem traves per a aprendre el català. Fem jornades laborals llargues i rotatives i tenim dificultats per a accedir a cursos, que s’omplen de seguida”, afegeix Chuquimarca. “Cal facilitar que les empreses ofereixin classes de català dins l’horari laboral, que tinguin un suport econòmic dirigit a això.”

Els immigrants també es troben sovint amb uns altres obstacles, que tenen a veure amb la barrera que significa la llei d’estrangeria. “Estrangeria té una demanada insostenible i amb cites impossibles d’aconseguir. Aquesta és la raó que fa que els migrants ens trobem amb dificultats per a accedir als tràmits de residència i documentació. El català no és un requisit, el que sí que és un problema greu és la incoherència de les lleis d’estrangeria, la burocràcia i el temps que es triga a donar resposta a qualsevol tràmit. M’he hagut d’esperar cinc anys per tenir permís de residència i treball”, denuncia Cantor. “Però, evidentment, no és pas racista demanar el català. És racista la gent de dreta i extrema dreta que s’aprofita de la situació, però potser l’únic privilegi amb què arribem els migrants llatinoamericans és el lingüístic. Aprofitar-se de l’excepcionalitat que hi ha a Catalunya per la presència del castellà és opressió.”

El racisme que sofreixen, doncs, és lluny de la qüestió del català. “Diuen que exigim català als immigrants pobres i no pas als expats, però això és mentida”, diu Herrera. “Tampoc no assenyalen el racisme que implica fer l’acollida a immigrants no castellanoparlants en castellà. Per què el català sempre ha de ser simpàtic perquè no se’l continuï menystenint? Denunciar la catalanofòbia no és racisme. Sí que cal assenyalar que la situació de minorització i de diglòssia fa que aprendre català de manera orgànica sigui complicat. La meva mare no parla català perquè li fa vergonya, no té prou temps i perquè pots viure perfectament a Catalunya sense parlar-lo, tot i que espero que faci el pas. Però l’entén perquè companys de feina no li van canviar la llengua. Igual que el meu padrastre, que diu que si tothom li parlés en català ja en sabria. Hem d’aprendre a diferenciar qui no vol entendre o aprendre de qui té dificultats, pel que sigui, però també hem de traçar una línia vermella amb qui en fa befa.”

De fet, un altre entrebanc habitual que es troben molts immigrants a l’hora d’aprendre la llengua és que ningú no els la parla. “Donar per fet que a una persona, per la seva aparença o accent, se li ha de deixar de parlar català, això sí que es pot considerar racisme”, diu Maccagno.

El valor d’aprendre la llengua

Rapsòdia assenyala que alguns posicionaments sobre la llengua no neixen de l’odi o la catalanofòbia explícita, sinó d’un espanyolisme que ja ha actuat abans no arribessin al país. “Hi ha persones que arriben aquí pensant que arriben a Espanya. Sobretot, en el cas de persones sud-americanes, hi ha un pensament colonial i colonitzat. Franco va fer molta propaganda a Llatinoamèrica sobre la mare pàtria… A més, miren televisions espanyoles quan són aquí, i molts compren el seu discurs. Hem de trobar la manera d’explicar-los per què és important parlar català a Catalunya, per tal que no es posin de la banda colonialista. Crec que a vegades es fan discursos massa elevats a persones que encara no tenen coneixement sobre tot això.”

Maccagno creu que cal un canvi de mentalitat. “El català no és una llengua minoritària, és una llengua minoritzada que cal protegir. Hi ha gent que no vol entendre que és la llengua pròpia de Catalunya. No es pot pretendre venir aquí i no parlar-lo, igual que si vas a Alemanya no t’estranyarà que la gent et demani alemany.”

Evelin Chuquimarca conclou que tot aquest debat no va de refusar la diversitat, sinó de posar límits quan es falta el respecte a la llengua. “Quan vas a un lloc, has d’informar-te. Defenso el dret a emigrar, a ser acollides amb dignitat, i també el dret dels pobles a protegir la seva llengua. El català no oprimeix, a mi m’ha obert portes. Allò que realment oprimeix és la desigualtat.” “Catalunya som nosaltres, també, els qui volem viure en català, que no som rics, ni blancs, ni privilegiats”, conclou Cantor. “Obres com aquesta desacrediten els nostres esforços, camins i lluites per a tirar endavant en un país diferent.”

Els quinze magistrats de la gran sala de Tribunal de Justícia de la Unió Europea han vist com dues organitzacions espanyolistes i un advocat espanyol en representació de la Comissió Europea provaven d’espanyolitzar el debat sobre la validesa de la llei d’amnistia. O, més ben dit, sobre l’adequació de la llei al dret de la Unió Europea. Societat Civil Catalana i, especialment, l’advocat ultra José María Fuster Fabra, en nom de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes, han provat d’enfangar el debat amb qüestions polítiques alienes al debat jurídic que es plantejava, proferint mentides i falsedats sobre la negociació de la llei i sobre qui en són beneficiaris. I s’hi ha afegit l’advocat de la Comissió, Carlos Urraca Caviedes, que ha tingut una posició ambivalent i que ha acabat irritant alguns magistrats, perquè, si bé ha volgut deixar clar que la normativa no contravé els interessos financers de la UE, ha esgrimit l’argument del PP que es tracta d’una autoamnistia, d’un pacte polític en canvi de la investidura de Sánchez. No li han fet gaire cabal, però els seus arguments erràtics han servit als magistrats per a fer aflorar la contradicció principal de la llei, el problema més seriós: la possible contradicció amb la directiva europea contra el terrorisme.

Ha estat a la sessió de la tarda quan el debat s’ha endurit, quan els membres del TJUE han sortit de la letargia del debat més clar i previsible de la sessió del matí sobre la compatibilitat de la llei amb el dret de la Unió. La redacció de l’article segon, apartat C de la llei, els ha fet alçar les celles. Aquest apartat diu que “els actes que per la seva finalitat puguin ser qualificats de terrorisme”, segons la directiva europea, “i, al mateix temps, hagin causat de manera intencionada violacions dels drets humans”, com ara la que atempta contra el dret de la vida i contra la integritat física i moral de les persones, no són amnistiables. I aquest no és pas el cas dels CDR acusats de terrorisme a l’Audiència espanyola.

Però Urraca ha introduït el problema, quan ha dit que no n’hi havia prou d’excloure els casos per vulneracions més greus dels drets humans, perquè si el marc legal és la directiva europea contra el terrorisme, allà hi ha descrit tot un seguit d’accions, de conductes, que han de ser tipificades com a delictes de terrorisme i que els estats tenen l’obligació de perseguir. I entre aquestes conductes, n’hi ha que no constitueixen vulneracions greus de drets humans. Però això ha suscitat una contradicció important: la llei d’amnistia pot ser compatible amb el dret internacional respecte dels drets humans, però incompatible amb una directiva europea que exigeix la persecució d’unes altres conductes, com ara les que s’atribueixen als tretze acusats de l’operació Judes.

L’advocada de l’estat espanyol s’empassa saliva

El vice-president del tribunal, Thomas Von Danwitz, hi ha furgat, ha demanat insistentment a l’advocada de l’estat espanyol, Andrea Gavela, quin sentit tenia la referència a la directiva europea en la redacció de la llei, si allò que marca l’exclusió són les violacions greus de drets humans definides pel dret internacional. Volia saber, en definitiva, si la directiva europea contra el terrorisme era lletra morta. I Gavela ha acabat responent que sí, en certa manera, que hi ha actes descrits en la directiva que no són exclosos de l’amnistia. I Urraca ho ha rematat afirmant que en aquesta llei d’amnistia “es podria violar l’efecte útil de la directiva sobre terrorisme”.

Això ha obert un dubte primordial, una pregunta que ningú no ha sabut respondre i que segurament centrarà el debat del tribunal aquests mesos vinents: què passaria si el TJUE sentenciés que la llei d’amnistia vulnera la directiva europea contra el terrorisme? Aquesta pregunta, tan directa, l’ha formulada el president del tribunal, Koen Lenaerts, a l’advocat de la Comissió. Urraca treia de polleguera els magistrats, per la seva indefinició, pels equilibris que feia volent dir una cosa però sense comprometre’s del tot. Ha arribat a afirmar, finalment, que, si fos el cas, l’Audiència espanyola no podria amnistiar els CDR, els hauria de jutjar i els hauria d’aplicar el codi penal. Però Lenaerts li ha replicat que el problema aleshores és que el codi penal espanyol ha estat “desactivat” en aquest cas per la llei d’amnistia, que hi ha un conflicte entre dues normes estatals… I, cosa més important, que el dret europeu impedeix de castigar un particular pel fet que un organisme d’un estat membre hagi aplicat incorrectament la normativa.

Què caldria fer, si el TJUE sentenciés això? L’advocada de l’estat s’ha trobat descol·locada, quan li ho han demanat, i no ha sabut respondre, ha dit que necessitava una estona per pensar-ho, però finalment no ha acabat responent. Aquest dubte, aquest neguit, s’ha apoderat de la sala, de tots els advocats d’Alerta Solidària que han comparegut en representació dels acusats i que han estat acompanyats de dos, Txevi Buigas i Edu Garzón. Se’n tornen a Catalunya amb aquest neguit, havent constatat que el debat a la justícia europea serà encès, i no pas senzill, en relació amb el seu cas concret.

I això que Fuster Fabra ha actuat durant la sessió com el millor defensor de l’amnistia dels tretze CDR, perquè els arguments que adduïa eren fal·laços, perquè no és cert, com diu, que la llei no respecti el principi d’igualtat, si, tal com li han recordat Eva Pous i Xavier Monge, hi ha un munt de policies repressors amnistiats. I, encara més: la desena de guàrdies civils que van detenir i maltractar un dels acusats, Jordi Ros, denunciats per tortures i amb un recurs pendent a l’Audiència de Barcelona, van ser amnistiats sense cap mena de dubte. Cap pregunta pre-judicial en aquest cas, per més que entri en qüestió l’exclusió dels casos de tracte degradant.

La maniobra política a la vista

Fuster Fabra ha vingut a fer política, cridant fins i tot quan denunciava el pacte polític de l’amnistia, quan deia que l’havia negociat un dirigent socialista que és ara en presó preventiva per corrupció [Santos Cerdán]. S’ha esgargamellat clamant un càstig contra els membres dels CDR. Els seus arguments, i els de Societat Civil Catalana, i els del Tribunal de Comptes amb les seves preguntes, responen a una voluntat de boicot a l’aplicació de l’amnistia, no pas a uns dubtes jurídics raonables, tal com recordava Gonzalo Boye en la sessió del matí.

“S’ha vulnerat el principi de cooperació lleial”, deia l’advocat de Puigdemont. “Aquestes pre-judicials [les del Tribunal de Comptes] no sorgeixen de dubtes legítims, sinó que provenen d’un manual elaborat per a oposar-se a l’aplicació de la llei: la guia pràctica per al plantejament de qüestions d’inconstitucionalitat i/o prejudicials sobre la llei d’amnistia.” Tenia l’objectiu de rebentar l’aplicació de l’amnistia, d’entrebancar-la tant com fos possible. I això fan. Fuster Fabra va apadrinar la presentació pública de la guia, i el Tribunal de Comptes ha copiat fil per randa les preguntes pre-judicials que s’hi recomanava de fer per a presentar-les al TJUE.

El tribunal no sembla aliè a aquest factor. I n’era una prova estrident el comportament de l’advocat de la Comissió, que ha insistit tant com ha pogut que la llei era una autoamnistia que cercava la impunitat dels socis de Sánchez, un bescanvi de favors. Fins que un magistrat, el francès Gervasoni, li ha demanat com és que no havia dit res de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’amnistia, si ja resol això; què pensa que ha dir el TJUE sobre aquesta qüestió, si és que ha de desautoritzar el TC. I Urraca ha refermat la seva crítica, dient que els seus arguments per a afirmar que és una autoamnistia contrària a l’estat de dret són compatibles amb els del TC per afirmar el contrari. Gervasoni ha arrufat el nas.

El TJUE té a les mans una decisió crucial: tancar el debat de l’amnistia i impedir que es continuï boicotant en instàncies judicials espanyoles, o alimentar la incertesa i l’allargament de causes concretes com les dels CDR i dels trenta-cinc ex-alts càrrecs acusats al Tribunal de Comptes. Es preveu que l’advocat general publiqui les seves conclusions, que poden ser orientatives, la tardor vinent, i que la sentència es publiqui a final d’any o entrat ja l’any vinent.

El comitè executiu de Vox a l’estat espanyol ha nomenat Gabriel Le Senne nou president del partit a les Illes en substitució de Patricia de las Heras, que exercia el càrrec d’ençà del gener del 2023. Segons que ha informat la formació d’extrema dreta en un comunicat, De las Heras continuarà com a diputada al parlament.

El relleu es fa enmig de la polèmica judicial. Le Senne serà jutjat per un delicte d’odi per haver esquinçat al parlament una fotografia d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, aferrada al portàtil d’una diputada socialista. Els fets van passar el 18 de juny de l’any passat, durant el debat sobre la derogació de la llei de memòria democràtica. Le Senne, en qualitat de president del parlament, va expulsar dues diputades socialistes que es van negar a retirar les fotografies i va acabar esquinçant-ne una.

L’Audiència de Palma ha confirmat el processament i ha desestimat el recurs de Le Senne. Les magistrades han argumentat que la inviolabilitat parlamentària no pot servir de coartada per a extralimitar-se de les funcions institucionals, i han resolt que els fets poden ser constitutius d’un delicte d’odi, cosa que haurà de dirimir-se en el judici.

Malgrat això, el seu partit li referma la confiança i n’ha destacat la trajectòria. Vox defensa que l’acció pel qual serà jutjat tenia per objectiu de defensar “la neutralitat de la mesa” i rebutja que es tracti d’un atac contra la memòria històrica. Després dels fets, els grups de l’esquerra van impulsar diverses iniciatives per forçar-ne la destitució, però no van reeixir perquè no van tenir el suport del PP, que li ha mantingut el càrrec.

He de confessar que m’ha sorprès de llegir, l’endemà de la reunió bilateral entre la Generalitat i el govern espanyol, les reaccions que ha suscitat. Tan sorprès que em sembla que no tots hagin vist la mateixa pel·lícula, segons com l’han valorada. Prenc de referència l’excel·lent article que va publicar ahir ací, a VilaWeb, Odei A. Etxearte, per la claredat d’exposició. Per això em sembla impossible que, a hores d’ara, encara es puguin dir coses, aquí, com les que s’han sentit avui.

No m’ha sorprès, en canvi, què s’ha dit arreu de l’estat espanyol. És com un disc ratllat amb la mateixa lletra, però aquesta vegada amb un to potser encara més elevat del que era habitual fins ara. Deixeu-me que destaqui el discurset de la presidenta de la Comunitat de Madrid, perquè és un compendi de tot allò que el PP ha escampat, amb personatges diversos, per tota la pell de brau.

I què ha dit la senyora Isabel Díaz Ayuso? Doncs que el model de finançament per a Catalunya proposat pel govern espanyol representa “una sentència de mort contra Espanya”, amb la qual el president, Pedro Sánchez, pretén “camuflar” la corrupció del seu entorn. En una conferència de premsa convocada d’urgència ahir amb el fi exprés de “denunciar la ruptura de la caixa comuna per l’acord del contingent separatista”, Ayuso va declarar que els independentistes havien passat de ser “socis” i “còmplices” de Sánchez a ser “els ‘fanfarrons’ del president”, un “tirà” que “menja de la seva mà” i “fa el llit” mentre “els espanyols paguen”. I, és clar, ha anunciat que portaria davant l’Audiència i el Tribunal Constitucional espanyols l’acord de finançament entre el govern de Catalunya i el d’Espanya, perquè “atropella” la constitució espanyola.

Suposo que el senyor MAR hi té alguna cosa a veure, amb les frases triades de la seva clienta. És difícil de trobar un reguitzell de mentides i d’insults als catalans tan fort, perquè sap molt bé que allò que va passar ahir és, senzillament, res de res. Però és qüestió de fer reviure l’esperit de l’a por ellos, que els va sortir tan bé, ja fa gairebé vuit anys. Vendre els catalans com a vampirs de la sang espanyola, més assedegats i insaciables que mai. Així vol que ens vegin. La veritat és que em sembla tan fort que no sé que dir; tan sols que vejam si algun dia s’ennuega amb les seves mentides, mentre les pronuncia, i això l’obliga a callar una estoneta.

No cal dir que aquest matí diaris, ràdios i televisions han estat un batibull anticatalà, anunciant coses que no van passar. I, com és habitual, el senyor García Page, el socialista que presideix Castella – la Manxa, no podia faltar a la cita. I ha assenyalat que, per sobre de qualsevol partit polític, “hi ha la meva terra, a la qual em dec, i Castella – la Manxa és Espanya. Només faltaria que anéssim cap a un model en el qual, en comptes de ser l’estat que hagi de redistribuir i repartir, siguin les autonomies les que reparteixin i l’estat el que mendiqui el finançament per a les despeses comunes”. I ha reblat: “Que no ens prenguin per ximples.”

Llegint aquestes declaracions, qualsevol pot pensar que ahir va sortir l’àngel amb la trompeta sobre el cel de les Espanyes anunciant l’apocalipsi! Què es va dir ahir? Potser val la pena de recordar-ho.

D’entrada, encara que tinguin coll avall que el nou sistema augmentarà els recursos disponibles per a Catalunya, no se n’ha fet pública cap estimació. Ni una sola xifra. També queden en l’aire aspectes clau com el funcionament inicial de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), que, ara com ara, com es va dir, no té capacitat tècnica per a gestionar tributs com l’IRPF. A més, tot això dependrà de reformes legals encara per negociar, com ara la modificació de la LOFCA, per a les quals avui no sembla que hi hagi majoria suficient al congrés espanyol.

Un dels punts més delicats és l’anomenat principi d’ordinalitat, segons el qual Catalunya no hauria d’empitjorar la seva posició relativa en la classificació de comunitats que més aporten i que més reben després del repartiment. Encara que “Catalunya considera” que s’ha de respectar aquest principi, el fet és que només apareix esmentat en el preàmbul i no en l’articulat de l’acord. És a dir, res de res, per més que avui el PSC hagi insistit a dir que es durà a terme.

Una altra de les incògnites clau del nou model és el repartiment final dels tributs. L’acord no estableix encara quin percentatge dels imposts recaptats per l’ATC es transferirà a l’administració de l’estat i quin romandrà a Catalunya. I, finalment, estableix que aquest model es podrà aplicar a més comunitats que ho vulguin, cosa que configurarà un sistema asimètric. Tot i que ERC i PSC van parlar de bon començament d’un finançament “singular” per a Catalunya, els acords apunten a la generalització del sistema. La “singularitat” s’expressaria, doncs, d’acord amb el repartiment segons les competències reals de cada comunitat, no pas en un sistema exclusiu.

Ni calendari, ni xifres, ni singularitat, ni ordinalitat… Amb tot, al marge de la crítica dura de Junts i la CUP, hi ha qui aquí hi veu “un primer pas important”. Important per a qui? Per a què? I, ja que parlo habitualment d’economia, diguem que diverses entitats econòmiques han fet una nota pública aquesta tarda. Comença dient que veuen positiu el pas. “Les institucions de la societat civil i empresarial de Catalunya (Consell General de Cambres de Catalunya, PIMEC, RACC, FemCat, Col·legi d’Economistes i Fira de Barcelona) han valorat la bona predisposició a abordar un acord aquest dilluns entre el Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat en el marc de la comissió bilateral, que estableix les bases per a un nou model de finançament singular per a Catalunya.”

Després demanen més detalls. “Les entitats reclamen concreció normativa, transparència i celeritat en el desplegament del nou marc fiscal, així com la despolitització del debat per centrar-se a invertir els recursos en les polítiques públiques que impulsin el progrés econòmic del país i el seu teixit productiu, amb l’objectiu que aquest millori el benestar de la ciutadania i garantir els serveis bàsics previstos per la Generalitat. Així mateix, insten a garantir un procés de reforma que sigui compartit amb altres territoris de l’Estat, però que alhora reconegui la singularitat i el pes econòmic de Catalunya.”

I, finalment, sembla que no vegin gaire clar què es vol fer, perquè “les entitats reclamen l’establiment de mecanismes de seguiment i avaluació que permetin verificar el compliment efectiu de l’acord, amb un calendari on quedin fixats els terminis per a la seva entrada en vigor i es mostren disposades a assumir un paper actiu i responsable en aquest procés”.

No acabo de veure clar què volen dir, probablement perquè la diversitat de tarannàs dels qui signen la nota ha obligat a un consens en què mana l’ambigüitat. Fixeu-vos que entre els signants no hi ha el Foment. Al matí, la patronal havia fet una nota sense ambigüitats. El Foment “valora positivament l’acord i especialment que contempli criteris de gran abast com la bilateralitat en la relació entre l’Estat i Catalunya, la participació directa de la Generalitat en tributs estatals generats al territori, el respecte al principi d’ordinalitat i la introducció d’un límit a la solidaritat interterritorial per evitar greuges estructurals”. Potser no han llegit l’acord a fons…

En definitiva, una vegada més sento que ens han aixecat la camisa. No m’hauria de sorprendre i segons quin aspecte no em sorprèn. Sobretot allò que puguin dir a fora. Això ja ho sé. Però sí que em sobta la manera com es veu a dins, com a afectats primers i directes. Em desanima profundament. Penso que no pot ser o no hauria de ser així; que potser sóc jo qui no m’he adonat de què tracta la cosa i que ara tot serà diferent; que això que es va fer ahir, aquest “primer pas”, és més important que com jo el veig. Però em fa l’efecte que no, que n’he fet una lectura correcta.

El primer ministre francès, François Bayrou, ha proposat de suprimir dos dies festius, el Dilluns de Pasqua i el 8 de Maig, dia de la Victòria a Europa a la Segona Guerra Mundial, com a part del pla d’austeritat per al pressupost del 2026. Aquesta mesura, que pretén fer treballar més per frenar l’endeutament de l’estat, tindria efectes directes a Catalunya Nord, on aquestes dues jornades són tradicionalment no laborables.

Bayrou ha argumentat que el Dilluns de Pasqua “no té cap significació més que la religiosa” i que el mes de maig s’ha convertit “en un veritable formatge gruyère” per l’excés de dies festius encadenats amb ponts i viaductes. Tot i això, ha matisat que està disposat a “acceptar o examinar altres propostes” si hi ha consens polític.

El cap de govern ha insistit que eliminar aquests dos dies festius aportaria “milers de milions” al pressupost francès perquè “la nació treballaria” i es milloraria la productivitat. Aquesta mesura s’inscriu dins un pla d’estalvi de 43.800 milions d’euros per al 2026. No obstant això, no n’ha detallat l’impacte específic per sectors o regions.

A Catalunya Nord, on les festivitats del calendari francès són d’obligat compliment, l’eliminació d’aquests dos dies se sumaria a una sèrie de mesures que han generat malestar entre treballadors públics, comunitats religioses i col·lectius memorialistes. El Dilluns de Pasqua té un arrelament profund en l’imaginari cristià del territori, i el 8 de Maig commemora la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, amb actes institucionals arreu del departament dels Pirineus Orientals.

Alguns sindicats ja han mostrat recels davant la proposta, advertint que “fer pagar a la gent treballadora el cost del deute” és injust i que “els festius no són un luxe, sinó un dret social consolidat”. A més, associacions de veterans i d’historiadors han criticat que eliminar el 8 de Maig com a dia festiu equival a esborrar part de la memòria col·lectiva. La proposta, que encara no ha estat debatuda ni votada a l’Assemblea francesa, arriba en un moment de tensió política a París, amb les oposicions advertint d’una possible moció de censura si el govern aprova el pressupost sense negociació parlamentària.

El primer ministre francès, François Bayrou, ha presentat un pla per a contenir la despesa pública i estabilitzar el deute de l’estat francès. Amb l’objectiu de reduir el dèficit fins al 2,8% del PIB el 2029, el pla preveu de retallar 43.800 milions d’euros a partir del pressupost del 2026. Entre les mesures anunciades, destaca la instauració d’un “any blanc”, que suposarà la congelació de la majoria de les despeses públiques, i l’eliminació de dos dies festius, el Dilluns de Pasqua i el 8 de maig.

Catalunya Nord perdria dos festius amb la supressió del Dilluns de Pasqua i el 8 de Maig

“Tot el món haurà de participar en l’esforç, excepte el sector de la defensa”, ha dit Bayrou, que també ha defensat un nou impost per als ingressos més alts, i ha descartat increments generals d’impostos. Ha justificat les mesures amb un to solemne: “És un moment de veritat: cada segon el deute de l’estat augmenta de 5.000 euros”.

Un ‘any blanc’ i menys despeses socials

L’any 2026 serà, segons Bayrou, un exercici sense increments de despesa: pensions, prestacions socials i sous dels funcionaris es congelaran. El govern calcula que amb aquest pas es podrien estalviar 7.000 milions d’euros. En l’àmbit sanitari, es preveu d’elevar el sostre de les franquícies mèdiques de 50 a 100 euros, i retirar el reemborsament al 100% dels medicaments que no estiguin relacionats amb malalties cròniques. També es vol revisar el règim d’afectacions de llarga durada per a controlar els abusos. L’executiu estima que aquestes mesures poden representar un estalvi de 5.000 milions.

També s’ha anunciat la supressió parcial de l’abonament fiscal per als jubilats, que se substituirà per un forfet anual amb l’objectiu de no perjudicar les pensions baixes i mitjanes, però reduir el benefici als trams alts.

Supressió de festius i menys funcionaris

El cap del govern ha confirmat que suprimirà dos dies festius per tal de fer augmentar l’activitat laboral. Segons ha dit, el maig és ple de ponts i festius. Quant al funcionariat, Bayrou ha anunciat que només se substituiran dos de cada tres jubilacions, i ha informat de la supressió de centenars d’agències i organismes considerats “improductius”, amb una retallada estimada d’entre 1.000 i 1.500 llocs de feina. L’estat també crearà una societat immobiliària pública per a gestionar millor els actius immobiliaris i en vendrà una part per a finançar recerca i innovació.

El pla també inclou una taxa sobre els petits paquets comercials, com a mesura de suport al comerç local i contra la “competència deslleial”. Bayrou ha dit que cal canviar els hàbits de consum per a prioritzar els circuits curts i el comerç de proximitat. També s’ha anunciat una revisió de les ajudes a les empreses, en especial de les que han estat criticades pel senat per manca de transparència. Es vol reduir les subvencions i a canvi simplificar les normatives i tràmits burocràtics. A més, s’han anunciat sancions més dures contra els retards en els pagaments a proveïdors, que poden arribar a l’1% de la facturació.

Una “contribució de solidaritat” per als rics i crítiques de l’oposició

Per tal de garantir una certa equitat fiscal, el pla preveu d’instaurar una nova contribució per als ingressos més alts i els patrimonis no productius, que es concretarà amb el parlament. El govern també ha dit que intensificarà la lluita contra el frau fiscal i social, i que posaria en marxa un sistema de seguiment parlamentari.

L’oposició ha reaccionat durament: Jean-Luc Mélenchon (LFI) ha acusat Bayrou de voler “destruir l’estat i els serveis públics per afavorir el mercat”. Jordan Bardella (RN), ha qualificat de “provocació” l’eliminació del 8 de maig i del Dilluns de Pasqua, i ha advertit que cap diputat del seu grup no ho votarà. Bayrou, que no té majoria parlamentària, es juga el crèdit del seu govern en aquest pla. “És un pla perfeccionable”, ha dit, “però si el parlament el rebutja, assumiré les conseqüències.”

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha avançat que el govern treballa en un Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya 2025-2030 amb l’objectiu de “transformar” la mobilitat i preparar-se per a la Catalunya dels 10 milions d’habitants. Així ho ha dit al ple monogràfic sobre infrastructures que arranca avui al parlament. Un pla que inclou projectes que consideren estratègics com la connexió intermodal ferroviària i viària de la B-40, l’Eix Transversal – que ha de connectar Lleida i Girona-, el desdoblament de la ruta Tarragona-Lleida-Saragossa, tramvies regionals i més busos interurbans. Illa ha admès que les infrastructures són “insuficients” en alguns àmbits, però ha defensat que s’estan “transformant”.

El pla integral articularà i potenciarà els àmbits econòmics del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre, de les Terres de Ponent i de la Catalunya Central i fugirà del creixement centralitzat en àrees metropolitanes per anar cap a un model de “constel·lació”. Aquesta planificació parteix de la “premissa de mirar endavant i no endarrere” i d’assumir l’increment de població del 2050, que es preveu de 2 milions de persones. “Tenim unes infrastructures construïdes per un país de 6 milions quan a Catalunya ja som 8 milions i creixent. És obvi que en alguns àmbits tenim infraestructures insuficients”, ha dit Illa en la intervenció inicial del ple monogràfic, que s’allargarà fins dijous.

“No som aquí per posar pedaços a les mancances que pot patir Catalunya, sinó que som aquí per millorar el present i planificar el futur, la nostra obligació és avançar-nos i preparar la Catalunya de les pròximes dècades”, ha dit Illa. En la mateixa línia, la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ha coincidit a dir que la societat catalana “demana una nova política ferroviària des de fa dècades” per assumir el creixement de població que s’allunya progressivament de l’àrea metropolitana, tal com s’ha detectat a les ciutats d’entre 25 i 60 quilòmetres de Barcelona, que han experimentat un increment de residents del 51%.

El Govern vol impulsar l’Eix Transversal ferroviari que ha d’unir Lleida i Girona, passant per Cervera, Igualada o Manresa i les línies orbitals ferroviàries que han de trencar la configuració radial de la xarxa, amb ramals entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès; entre Martorell i Terrassa; i entre Sabadell i Granollers i Granollers Mataró. A més, l’executiu estudiarà la viabilitat dels tramvies regionals entre Girona i Banyoles, entre Tortosa i l’Aldea i entre la Seu d’Urgell i Sant Julià de Loira (Andorra), unes infrastructures que ara mateix no serien rendibles, però que ho podrien ser en la Catalunya del 2050, quan s’espera que la població arribi als 10 milions. També és prioritari el tramvia del Camp de Tarragona, que està més avançat i que iniciarà les obres de primer tram entre Cambrils i Vila-seca a finals de 2025 amb un cost de 244,9 milions d’euros.

Illa també ha defensat la creació de la nova empresa mixta Rodalies de Catalunya serà la futura operadora del servei de rodalia i regionals i que es construirà durant el mes de juliol. La xarxa ferroviària haurà d’estar complementada amb millores en el sistema de busos interurbans, especialment en els corredors ràpids, com ara el de Salt-Girona, Terrassa-Sabadell, Blanes-Lloret o Riera de Caldes-Palau-Solità i Plegamans.

En aquest àmbit, Paneque ha assegurat que es redacta un nou model més eficient per a les noves concessions que es tancaran quan s’acabi l’actual contracte, el 2028. El govern estudia d’ampliar els contractes de les línies que han hagut d’incrementar notablement freqüències -que en alguns casos pràcticament s’han duplicat- per l’increment d’usuaris perquè les empreses puguin amortitzar les inversions. En l’àmbit viari, també han destacat el desdoblament de la C-55 al Bages, l’ampliació de la C-16 entre Berga i Bagà, la millora de l’Eix Pirinenc N-260, DEL corredor de la B-224 i un nou tram de l’Eix de Comiols; així com els la millora de la connectivitat entre l’AP-2 i l’AP-7. També s’optarà per a la Variant de les Preses i d’Olot o la de Sant Feliu de Codines.

Pel que fa a les inversions “de Catalunya enfora”, Illa ha defensat que l’Executiu ha treballat “des del minut 0” per l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. El president socialista ha deixat clar que la decisió d’ampliar la infraestructura “està presa” i ara el debat es troba en “una nova fase”, la d’un full de ruta ambiental per al projecte i de l’inici de la redacció de nou pla director que ha d’estar aprovat el 2028 perquè es pugui començar a executar el projecte el 2030.

El govern també ha situat com a prioritat l’ampliació de Port de Barcelona, que ha de rebre una inversió estimada de 1.150 milions d’euros per a projectes com ara els nous accessos viaris i ferroviaris i el sistema de subministrament d’energia OPS, i del Port de Tarragona, de 195,3 milions d’euros per crear vials d’accés a la Zona d’Activitats Logístiques o la construcció d’una terminal intermodal de 150.000 metres quadrats a la zona de Guadalajara. Tot i les crítiques de l’oposició, Illa ha defensat que els nivells d’execució d’obres de mobilitat, energia i recursos hidràulics es troben en “nivells inèdits”. “Les grans infraestructures no milloren amb la confrontació amb altres governs sinó amb l’exigència mútua”, ha assegurat.

D’altra banda, Paneque ha assenyalat que serà necessari actualitzar la Llei de Transport de Viatgers del 1987 per “canviar de manera definitiva el marc mental” cap a la Catalunya amb un “gradient de creixement poblacional cap a segones i terceres corones”.

Bombers voluntaris organitzats a través del grup Bombers Precaris en Lluita denuncien que gairebé un terç del dispositiu d’estiu està integrat per bombers “desprotegits” que operen en una situació límit. Fan referència als bombers voluntaris, uns 1.577 dels 4.507 efectius que treballen aquest estiu.

El col·lectiu es queixa que tot i fer les mateixes tasques que els funcionaris i estar integrats al mateix dispositiu, no tenen reconeguts drets laborals. En un comunicat, expliquen que se’ls destina “material i vehicles vells per decisió arbitrària”, i que disposen d’una cobertura sanitària deficient. “Ens diuen voluntaris, però en realitat som els bombers de baix cost”, lamenten.

Des de BOMBERS PRECARIS EN LLUITA volem llençar aquest comunicat.
Son molts anys de reunions, de donar explicacions, de fer viatges estèrils per parlar amb tots els partits polítics de l’arc parlamentari sense cap mena d’evolució.
Els mal anomenats bombers voluntaris diem prou pic.twitter.com/G0fcrCVpLl

— BOMBERS PRECARIS EN LLUITA (@BombersPrecaris) July 15, 2025

Bombers Precaris en Lluita, que l’integren uns 450 bombers de tota Catalunya, asseguren que no tenen cobertura de la Seguretat Social en cas d’accident. Tot i que en els darrers anys els han dit que la situació era resolta, afirmen que no disposen d’una cobertura sanitària que atengui les conseqüències d’un accident ni les derivacions posteriors. També critiquen que no tenen accés a cap sistema de prevenció de riscos laborals ni seguiment mèdic per malalties derivades de la seva activitat.

A més de la manca de protecció sanitària, denuncien que se’ls priven de recursos, capacitació i cobertures per desenvolupar la seva tasca “per decisions arbitràries”. Aquestes mancances, diuen, els condemnen a un paper secundari, “exclusivament per decisions irresponsables de qui porta el timó del cos”. El col·lectiu anuncia mobilitzacions i accions legals després de l’estiu. “No ens han deixat més opció”, conclouen.

El govern pacta amb ERC i els comuns de crear una nova escala de suport als bombers

Un home ha mort a trets aquesta tarda a l’interior del portal del número 200 del carrer Consell de Cent de Barcelona, segons ha avançat el mitjà Metropoli Digital i ha pogut confirmar VilaWeb. Els fets han tingut lloc a l’altura del número 200, entre els carrers Urgell i Villarroel, al districte de l’Eixample.

El succés, que s’ha produït cap a dos quarts de cinc, ha obligat Mossos i Guàrdia Urbana a acordonar una part de la via, en ple centre de la ciutat, mentre s’hi desplegaven agents de la comissaria de l’Eixample i efectius de la policia científica.

La Divisió d’Investigació Criminal (DIC) dels Mossos han obert una investigació per aclarir els fets i detenir l’autor dels trets mortals.

Els batlles de Paüls, Xerta, Alfara de Carles, Aldover i Tivenys han fet arribar una carta al president de la Generalitat, Salvador Illa. En la missiva inventarien les mesures més urgents i immediates que cal fer a la zona i demanen que els cinc municipis del Baix Ebre afectats per l’incendi forestal siguin declarats zona greument afectada per una emergència de protecció civil, és a dir, zona catastròfica. Enric Adell, Roger Aviñó, Jordi Forné, Rosalia Pegueroles i Eladi Galbe sol·liciten a Illa que traslladi la petició al govern espanyol, i també la reunió que el cap del govern va prometre de fer i en la qual els batlles volen tractar les actuacions a mitjà i llarg termini, que implicaran també una coordinació amb el Parc Natural dels Ports.

En la missiva, a la qual ha tingut accés l’ACN, els cinc batlles demanen a Illa el seu compromís i implicació directa per “atendre amb urgència aquesta situació excepcional”. La carta proposa “un pla de col·laboració i d’ajuts coordinats” per poder “donar resposta a les urgències immediates, així com planificar les accions de recuperació i prevenció a curt, mitjà i llarg termini”.

Una de les primeres sol·licituds al govern és que faci la petició a l’estat espanyol per declarar la zona greument afectada per una emergència de protecció civil, i que els afectats, la pagesia, la ramaderia, i altres negocis, puguin aplicar les mesures fiscals i suports pertinents que significa aquesta declaració. Els cinc batlles es posen a la disposició del president per reunir-s’hi quan ho “consideri oportú” i confien que “amb la col·laboració de totes les administracions” es pugui “encarar la reconstrucció i prevenció” del territori afectat pel foc “amb responsabilitat i eficàcia”.

Mesures urgents

Entre les actuacions més imminents, es demana l’obertura de camins, municipals i veïnals; la gestió de l’arbrat cremat als vorals dels camins i la creació de franges de seguretat de com a mínim cinc metres per evitar riscos i perills per a la població “quan comencin a caure” arbres i branques “en els pròxims dies o setmanes”; actuacions per evitar l’erosió de camins i zones afectades pel foc quan plogui; les reparacions provisionals de ferms als camins per garantir que s’hi pugui circular amb vehicles, mentre no es puguin fer millores definitives; ajuts amb personal i recursos econòmics perquè els veïns damnificats puguin entrar a finques, negocis, i les cases particulars; i la recuperació de les infraestructures “essencials” danyades per a l’extinció d’incendis (hidrants, basses contra incendis i de reg i canonades trencades). Finalment, també es fa menció de les connexions de telefonia, que cal restablir, per garantir que futures emergències no enganxin a la població amb senyals dèbils o falta de cobertura.

Coordinació efectiva amb el parc natural

Els cinc municipis també demanen millorar la coordinació amb el Parc Natural dels Ports perquè sigui més efectiva i permeti de “planificar intervencions preventives” que hagin estat consensuades entre els municipis, bombers, Boscos de la Generalitat i el mateix parc. “No podem permetre que la pròxima vegada s’arribi a cremar un espai encara més gran, com podria ser un incendi de 10.000 o 20.000 hectàrees”, alerten a Illa en la carta. Altres mesures que proposen són autoritzacions puntuals als propietaris afectats de cremes agrícoles i tales de pins cremats; ajuts econòmics per fer “totes aquestes actuacions de forma efectiva i àgil”; i ajuts específics per a la pagesia, la ramaderia i els negocis que han perdut collites, bestiar o han vist greument afectada la seva activitat econòmica a causa del foc.

La Comissió de Benestar Social, Educació, Cultura i Esports de l’Ajuntament de València ha aprovat de canviar l’accent de la denominació de València, que es dirà oficialment “Valéncia”, i també hi ha afegit la versió en castellà.

La decisió ha prosperat amb els vots a favor de l’equip de govern local que formen PP i Vox, però no ha tingut pas el suport de cap dels dos grups de l’oposició, Compromís i PSPV-PSOE. L’acord ha estat impulsat per la batllia “segons els fonaments històrics i lingüístics exposats en un estudi tècnic del lingüista i acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) Abelard Saragossà”, diu l’ajuntament. L’aprovació del canvi de denominació de la ciutat per la versió bilingüe, amb la grafia de l’accent tancat en la forma en català, es portarà al ple del consistori perquè torni a ser votada, atès que és “l’òrgan que té la competència per a iniciar l’expedient d’alteració del nom del municipi amb la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació” segons la llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local.

La decisió plenària se sotmetrà a informació pública per un termini de vint dies hàbils, amb un anunci per mitjans electrònics en la seu electrònica de l’Ajuntament de València i en el Butlletí Oficial de la Província (BOP) de València. L’administració local ha postil·lat que “en cas de no haver-se presentat cap reclamació en el tràmit d’informació pública, no serà necessària l’adopció d’un nou acord plenari d’aprovació”.

Finalment, el consistori remetrà l’expedient a l’acord del Consell de la Generalitat Valenciana, al qual correspon determinar els noms oficials dels municipis, territoris, nuclis de població, accidents geogràfics, lleres de comunicació interurbans i topònims del País Valencià.

Quant a l’oposició en el consistori, els socialistes han exigit de “paralitzar el canvi de nom” de la ciutat. La regidora Nuria Llopis ha instat l’ajuntament a fer marxa enrere “perquè, a més de generar un debat que divideix els valencians amb la finalitat de desviar l’atenció de la seua nefasta gestió, infringeix el procediment legalment establit”. Llopis ha retret que PP i Vox hagin optat per “seguir amb la tramitació del canvi de nom malgrat l’existència d’un informe previ de l’AVL que ja es va posicionar en contra del que havia plantejat pel govern de Catalá”. La regidora feia referència al dictamen que havia emès la institució “per a canviar el nom de la ciutat en 2017”, durant l’anterior mandat –amb Compromís i PSPV al govern–, un document “que establia que la titlla correcta del topònim València era oberta i no tancada com pretén d’imposar Catalá”.

“No és suficient l’informe comprat amb diners públics per PP i Vox per a imposar el seu criteri que, a més, contradiu el dictamen de l’òrgan estatutari que ha de regular la toponímia de tots els municipis de la Comunitat. Han encarregat un informe a un lingüista perquè ja sabien prèviament que el resultat diferiria del criteri de l’AVL i creien que els permetria de justificar el canvi de nom”, ha afegit Llopis.

La representant del PSPV-PSOE considera una “aberració” que “es pretenga subvertir el dictamen d’un òrgan com l’AVL que té la competència exclusiva per a establir els noms dels municipis en valencià, mitjançant un informe de part pagat amb els diners de tots els valencians” i que “només representa l’opinió d’un lingüista particular”. Llopis ha postil·lat que “PP i Vox volen portar l’acord al ple de juliol” perquè “l’expedient se sotmeta a informació pública durant el mes d’agost i evitar així la participació ciutadana i rebre al·legacions”.

El govern espanyol ha contradit la portaveu del govern de la Generalitat, Sílvia Paneque, i ha defensat la posada en marxa d’un model de finançament per a Catalunya basat en els principis de solidaritat i suficiència financera, però no en el d’ordinalitat. De fet, fonts de l’executiu espanyol citades per l’agència ACN han dit que la promesa de la portaveu que el nou model el respectaria era tan sols un plantejament del govern.

El govern assegura, sense garanties, que el nou finançament respectarà l’ordinalitat

L’ordinalitat és una demanda històrica de Catalunya i del País Valencià, sistemàticament perjudicats en el repartiment de recursos que imposa Madrid, per a rebre diners proporcionals a la seva aportació. Ara bé, en el document que van presentar ahir l’executiu de Pedro Sánchez i el de Salvador Illa, queda reduïda a una demanda de la Generalitat que s’esmenta en l’exposició de motius, però no figura als punts del text i el govern espanyol no l’assumeix.

“Allò que es va treballar i es va parlar amb la Generalitat de Catalunya és un acord extrapolable a qualsevol comunitat autònoma, on es recullen principis que, sens dubte, són fonamentals per a nosaltres. La solidaritat recollida en aquest acord, la suficiència financera”, ha dit la portaveu del govern espanyol, Pilar Alegría.

Puigdemont, sobre el finançament: “Quan diuen ‘cafè per a tothom’ volen dir ‘marro per als catalans’”

Quant a les crítiques del PP a l’acord, Alegría s’ha preguntat quin era el model del partit d’Alberto Núñez Feijóo. I ha dit que els executius autonòmics dels populars plantejaven principis diversos, entre els quals, tenir en compte el PIB, prioritzar la població total o la dispersió.

La manifestació de l’Onze de Setembre d’enguany tornarà a ser descentralitzada, amb manifestacions a Barcelona, Girona i Tortosa, tal com ha pogut saber l’ACN. Com l’any passat, els actes polítics de la Diada els coorganitzaran l’ANC, Òmnium Cultural, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN. L’eslògan de la protesta -i de la samarreta distribuïda per l’ANC- serà ‘Independència: més motius que mai’. Els organitzadors cerquen de visualitzar un “contingut social” i subratllar la importància de mantenir l’objectiu de la independència. La mobilització de les entitats de l’any passat ja va ser descentralitzada, a Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida i Tortosa.

L’ANC presenta la samarreta per a la manifestació de la Diada 2025

Les entitats volen que l’Onze de Setembre mantingui l’esperit combatiu i, alhora, el seu espectre transversal. Segons les organitzacions coorganitzadores, posen l’accent en el fet que aquesta transversalitat també la volen traslladar amb la descentralització de la mobilització.

La mobilització sobiranista de l’Onze de Setembre del 2016 ja va ser descentralitzada. Aquella acció, organitzada per l’Assemblea -i convocada també per Òmnium-, va fixar cinc grans punts com a escenaris de la mobilització independentista: Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga i Salt, organitzats alhora en quaranta-quatre trams diferents. Les entitats van repetir la fórmula l’any passat, i van triar les ciutats de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa. Tres d’aquestes (Barcelona, Girona i Tortosa) repetiran enguany com a seus de la mobilització. Se’n canviarà, però, el recorregut respecte de l’any passat.

La cantant maresmenca Mushkaa ha anunciat que no actuarà aquest cap de setmana al Festival Internacional de Benicàssim (FIB). Ho ha fet públic a través d’un missatge a Instagram, en què explica que la decisió ve després d’un procés de reflexió i que té a veure amb la vinculació del festival amb el fons d’inversió KKR, que, segons denuncia, “fa de la cultura un negoci per subvencionar el genocidi contra Palestina”.

“No vull ser còmplice dels fons d’inversió que fan de la cultura un negoci per subvencionar el genocidi contra Palestina”, diu Mushkaa. I afegeix: “Avui dia sento que vaig cometre un error i la meva opinió és que el boicot és l’única eina de canvi real contra el genocidi.” La decisió de Mushkaa s’afegeix a la de Camellos, que també han anunciat que no actuaran al festival, i s’afegeixen així a altres artistes que ja havien cancel·lat com Judeline, Residente i Califato 3/4.

El raper Residente cancel·la l’actuació al FIB per la vinculació del festival amb el fons pro-israelià KKR

El boicot als festivals vinculats a KKR es va fer especialment visible en l’edició d’enguany del Sónar, on una trentena d’artistes van renunciar a participar-hi pel mateix motiu. El vincle amb festivals com el Sónar, el FIB o l’Arenal Sound prové de la compra, per part de KKR, del conglomerat Superstruct Entertainment, propietari de desenes de festivals a tot el món. Malgrat que les organitzacions han intentat desvincular-se’n i han fet declaracions de solidaritat amb el poble palestí, cada vegada són més els artistes que opten per la retirada com a forma de denúncia directa.

Un canvi de posició després del Sónar

En el seu missatge, Mushkaa recorda que fa només un mes va participar en el Sónar, tot i que ja aleshores tenia dubtes. “En aquell moment pensava que el boicot no era l’única manera de fer activisme i que potser des de dintre podríem canviar certes coses.” Ara, diu, s’adona que va ser un error i opta per no repetir-lo. “Palestina lliure sempre”, acaba dient. Amb aquesta decisió, Mushkaa s’afegeix al moviment cultural que rebutja de ser instrumentalitzat per fons especulatius, i defensa que el boicot cultural és una eina legítima de resistència i solidaritat amb els pobles oprimits.

La Guàrdia Civil ha detingut a Mataró (Maresme) un dels dirigents del grup ultra Deport Them Now UE, acusat d’un delicte d’incitació a l’odi. Segons que ha informat el ministeri de l’Interior espanyol, el detingut, identificat amb les inicials C.L.F., tenia un paper destacat en l’organització supremacista i xenòfoba, que la setmana passada va difondre per les xarxes socials un comunicat que instava a fer una “cacera” contra immigrants a Torre-Pacheco (Múrcia).

Paral·lelament, s’ha tancat l’accés al canal de Telegram del col·lectiu, que emprava per difondre missatges d’incitació a l’odi. L’arrest es va fer ahir a la tarda, 14 de juliol, en el marc d’una investigació de la Guàrdia Civil contra aquest grup, que ja havia estat assenyalat com a responsable de l’escalada d’amenaces contra el col·lectiu magribí al municipi murcià. Avui mateix, s’ha fet un escorcoll al domicili del detingut a Mataró, que ha acabat amb la confiscació de dos ordinadors que ara s’analitzaran.

La causa la coordina el jutjat d’instrucció número 4 de San Javier (Múrcia), amb la col·laboració de la fiscalia delegada per delictes d’odi.

La periodista Marta Salicrú serà la comissionada del català de l’Ajuntament de Barcelona, segons ha avançat Nació i han confirmat a l’ACN fonts municipals. Salicrú ha estat directora de Ràdio Primavera Sound i cap de redacció de la revista Time Out. Salicrú és una periodista especialitzada en música i cultura pop, però no és precisament reconeguda pel seu activisme lingüístic. De fet, molts dels seus projectes han estat fets en castellà, com el seu últim llibre publicat, la biografia Rosalía de la A a la Z (Cúpula, 2024).  També ha coescrit Putos himnes generacionals (2015), Macros ocultas. Retrofuturos y universos virtuales en la ciencia ficción a propósito de TRON (2022), i el pròleg d’Apolo: 75 años sin dejar de ballar (2018).

El nomenament es produirà en els dies vinents, segons ha explicat la presidenta del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Elisenda Alemany després de reunir-se amb el batlle, Jaume Collboni. Tot i que no ha donat noms en públic, Alamany ha presentat aquest nomenament com una de les solucions al retrocés de l’ús social del català, després també de la polèmica per un gag durant la presentació de l’informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona.

De fet, Salicrú es va pronunciar la setmana passada sobre el gag, i va afirmar que les integrants de l’actuació es “van confondre” perquè “les persones discriminades perquè no les atenen no són les castellanoparlants, com elles, sinó les catalanoparlants”, que “gairebé el 100% de les discriminacions lingüístiques registrades a l’informe van ser per no poder fer ús del català en centres sanitaris, just el marc del seu gag, i els grups més afectats, les dones i la gent gran” i rebla que “un col·lectiu travessat per opressions hauria de percebre l’opressió també quan l’exerceix”.

Gairebé el 100% de les discriminacions lingüístiques registrades a l’informe van ser per no poder fer ús del català en centres sanitaris, just el marc del seu gag, i els grups més afectats, les dones i la gent gran

— Marta Salicrú (@salicrunette) July 11, 2025

Alamany ha tret pit de la mesura, fruit de la pressió d’ERC, i ha assegurat que aquesta figura no ha de ser decorativa, sinó que ha de vetllar per acabar amb el retrocés de l’ús social del català i engegar propostes de foment de la llengua. La republicana ha remarcat que serà la primera vegada que a Barcelona existeix aquesta figura, i ha insistit que és el moment de posar-se les piles en la protecció i la promoció del català a la ciutat.

La pàgina web de l’Agència Tributària de Catalunya ha experimentat una caiguda del servei. La incidència s’ha detectat aquest migdia –pels volts de les 14.30– i impedeix als ciutadans de fer cap mena de tràmits en línia, com ara fer consultes i altres gestions fiscals.

En resposta a una consulta de VilaWeb, la Generalitat ha afirmat no tenir constància de cap incidència i, fins i tot, s’ha mostrat sorpresa pel problema. A més, assegura desconèixer el motiu pel qual el servei no funciona.

Aquesta és una setmana especialment important en l’agència perquè s’han de fer els pagaments d’uns quants impostos.

[Treballem per a ampliar aquesta informació.]

El govern de la Generalitat assegura que la reforma del finançament respectarà, finalment, el principi d’ordinalitat, encara que no sigui blindat a l’acord que van signar ahir amb el govern espanyol. L’ordinalitat és una demanda històrica del Principat i del País Valencià, sistemàticament perjudicats en el repartiment de recursos que imposa Madrid, per a rebre diners proporcionals a la seva aportació. En el document que van presentar ahir l’executiu de Pedro Sánchez i el de Salvador Illa, tot plegat queda reduït a una demanda de la Generalitat que s’esmenta en l’exposició de motius, però no figura als punts del text i el govern espanyol no l’assumeix. 

La portaveu del govern, la consellera Sílvia Paneque, ha instit avui tant com ha pogut que el nou model respectarà l’ordinalitat, però no n’ha pogut donar més garanties que la presència del concepte al preàmbul i la promesa del president Illa. “L’ordinalitat és fonamental per tal que puguem rebre proporcionalment a la riquesa que es genera. No és adequat ni raonable que rebéssim menys recursos que no generava l’economia catalana. Aquesta ordinalitat ha d’anar respecte de la resta de comunitats i, per tant, és necessari un treball del govern d’Espanya per ajustar aquesta ordinalitat”, ha explicat. Sense dir-ho explícitament, doncs, el principi d’ordinalitat resta ara a mans de la negociació de Madrid amb la resta de comunitats autònomes, encara que la consellera d’Economia, Alícia Romero, “continuarà treballant els detalls més específics.”   

Allò que diu l’acord de la bilateral i han silenciat el govern espanyol i la Generalitat

Paneque ha volgut enviar a les autonomies crítiques amb principi d’ordinalitat que “aquesta reforma no va en detriment de ningú.” Bo i seguint l’eslògan del president Illa, ha dit: “Sempre que Catalunya ha liderat, a Espanya li ha anat bé.” Més enllà dels missatges de persuasió, la responsabilitat de convèncer els recelosos recaurà en la Moncloa, igual com les reformes legislatives que s’hauran de fer al congrès per aconseguir, si van endavant, aquests canvis en el finançament. “Allò que pertoqui al govern d’Espanya és evident que és el govern d’Espanya que ho ha de liderar i marcar els temps”, ha dit la portaveu. 

Paneque ha mirat de treure ferro a les crítiques de membres destacats d’Esquerra, com la presidenta Carme Forcadell, que va titllar l’acord de presa de pèl. “Tothom pot expressar les opinions que consideri convenient. El missatge del govern continua essent que complirem els acords. Encara no som al primer any de legislatura”, ha dit. La investidura d’Illa es va segellar a canvi d’un acord que el PSC mai no va arribar a explicar, però que els republicans van presentar com la sortida de Catalunya del règim comú i, per tant, l’obtenció de la sobirania fiscal. Cap dels dos elements són ara damunt la taula.

El batlle d’Arbeca (Garrigues), Sergi Pelegrí, té previst de dimitir avui en ple extraordinari, segons han confirmat fonts del partit pel qual es va presentar, ERC, però d’on ja no n’és militant.

Pelegrí fou detingut la matinada de divendres per suposadament haver maltractat la seva ex-parella i haver mossegat un mosso en el moment de la detenció, a casa seva. Dissabte a la tarda, la seva ex-companya va retirar la denúncia i l’endemà diumenge Pelegrí va quedar en llibertat després de declarar als jutjats de Lleida. Les mateixes fonts també han remarcat que diumenge al matí, ERC ja es va reunir amb el grup local d’Arbeca per tal de solucionar com més aviat millor la situació.

Després de saber-se la detenció, el partit va demanar a Pelegrí la renúncia de tots els seus càrrecs públics, és a dir la batllia del municipi, però també l’acta de conseller comarcal al consell de les Garrigues. El primer tinent de batlle, Francesc Roset, serà qui previsiblement el rellevi al capdavant de l’Ajuntament. Aquest era el segon mandat de Pelegrí a Arbeca i tot i presentar-se per ERC no n’era militant.

Deu anys després de la intervenció de Banca Privada d’Andorra (BPA), el Tribunal de Corts ha dictat sentència contra els màxims responsables en l’àmbit executiu per emblanquiment de capitals. En l’anomenada causa general, l’ex-conseller delegat del banc, Joan Pau Miquel —ja va passar gairebé dos anys en presó provisional–, ha estat condemnat a set anys de presó, 30 milions d’euros de multa i deu anys d’inhabilitació, mentre que l’ex-director adjunt, Santiago Rosselló, ha estat condemnat a sis anys, 12 milions de multa i deu anys d’inhabilitació. La sentència no és ferma i es pot presentar un recurs a la sala penal del Tribunal Superior.

El tribunal, que va jutjar 24 directius, gestors i tècnics de BPA, n’ha condemnat divuit i n’ha absolt sis per l’emblanquiment de 70 milions d’euros provinents de l’organització encapçalada per l’empresari xinès Gao Ping. Entre el 2008 i el 2011, l’empresari valencià Rafael Pallardó va ser l’encarregat de portar els diners de la trama al banc. El grup també és investigat per la justícia espanyola amb el nom de cas Emperador.

L’ex-cap de compliment normatiu —responsable de prevenció d’emblanquiment de capitals–, Isabel Sarmiento, els gestors directes de Pallardó, Amàia de Santiago i Sergi Fernàndez, i l’ex-directiu Josep Lluís Rivero, han estat condemnats a cinc anys de presó, cinc milions de multa i deu anys d’inhabilitació.

En canvi, l’ex-director general d’operacions, Joan Cejudo, i quatre càrrecs més –Josep Antoni Rivero, Josep Elfa i Luis Pablo Laplana– han rebut una pena de cinc anys condicionals. A part de multes d’entre dos i un milió d’euros.

Els absolts pel Tribunal de Corts són Xavier Mayol, Enrique Rafael Gracià Cerdà, Francisco Miguel Martínez Bort, Jaume Sansa Matamoros, Joana Reolid Castillo i Amélie Andrée Monique Pérez.

La sentència, que el tribunal qualifica d’excepcional per la magnitud del document, té 6.180 folis. De fet, s’ha lliurat a les parts amb un llapis de memòria. La peça principal del sumari tenia 54.000 folis.

Els Cierco queden al marge

Els màxims accionistes del banc, Higini Cierco i Ramon Cierco, no van ser processats en aquesta causa. El 2016 van deixar de ser investigats de manera formal per què no tenien càrrecs executius dins de l’entitat. Més enllà d’aquesta primera causa, el cas BPA ha originat una cinquantena de procediments, tant penals com administratius i civils, que encara estan pendents de resolució.

Paral·lelament, la Batllia investiga la branca andorrana de l’operació Catalunya, és a dir, les amenaces, xantatges i extorsions de les autoritats espanyoles a BPA per aconseguir informació de comptes de dirigents independentistes. Inicialment, la querella apuntava a la cúpula de la policia espanyola, però el 2019 es va ampliar per a apuntar també contra la Moncloa. Entre els encausats –malgrat el blocatge de la justícia espanyola–, hi ha l’ex-president Mariano Rajoy, i els ex-ministres Jorge Fernández Díaz i Cristóbal Montoro.

Un llarg recorregut

El judici va començar el gener del 2018 i va ser vist per sentència el 8 de novembre de 2023, després de més de dues-centes sessions i seixanta-un testimonis que han posat al límit els recursos humans i logístics del Tribunal de Corts.

De fet, la sentència s’havia de fer pública el 31 d’octubre de 2024, però es va haver d’endarrerir per la dificultat de la causa, la complexitat de l’estudi dels delictes i el volum de les actuacions.

El ponent i president del tribunal ha estat el magistrat Enric Anglada, jubilat de la justícia espanyola però encara actiu a Andorra, i que ha intervingut en el cas de la Banca Catalana, el 3% de finançament de CDC i el cas de les ITV.