Avui, dimarts 27 de maig, es presentarà a Amposta el llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras. L’acte començarà a les 19.30 i es farà a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó (plaça del Castell, 13-15). Hi participaran l’autor i el director de VilaWeb, Vicent Partal. L’acte, que és d’accés lliure, s’organitza amb la col·laboració de l’ANC de les Terres de l’Ebre.

Tres dies d’agost és la crònica més acurada dels fets del 8 d’agost de l’any passat, quan el president Carles Puigdemont va tornar fugaçment de l’exili en ocasió del ple d’investidura de Salvador Illa. El llibre relata la tensió personal i política dels protagonistes durant aquells dies i, mitjançant l’aportació de testimonis excepcionals i protagonistes directes que han parlat per primera vegada dels fets, reconstrueix com es va preparar i fer l’operació d’entrada i sortida de Puigdemont.

Presentacions a Girona, València, Palma i Perpinyà

El dijous 29 de maig es farà la presentació del llibre a Girona, a les 19.00 a la plaça del Vi. Hi participarà, a més de l’autor, Lluís Llach, president de l’ANC, que en farà la presentació. L’acte, que és d’accés lliure, s’organitza amb la col·laboració de la llibreria les Voltes.

El dissabte, 7 de juny, hi haurà la presentació a València, a les 11.00 a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. 

El dijous, 26 de juny, la presentació serà a Palma, a les 19.00 a Ca n’Alcover. 

També hi haurà una presentació del llibre al Casal de Perpinyà; us confirmarem aviat el dia i l’hora de l’acte. 

Tres dies d’agost és el primer títol dels Llibres de VilaWeb, la col·lecció de llibres periodístics que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. Tots aquells que ho vulgueu us podeu subscriure als Llibres de VilaWeb i rebre tots els llibres a casa. També es pot comprar el llibre tot sol, a la Botiga de VilaWeb.

Vegeu el vídeo íntegre de la presentació del llibre al Teatre Poliorama de Barcelona, el proppassat 20 de maig:

Bloomberg · Alice Kantor, Samy Adghirni, Janet Lorin i Arne Delfs

Universitats d’Àsia i Europa confien que l’ofensiva del govern Trump contra Harvard els permeti de fer un pas de gegant en la lluita per a impedir la fugida de cervells de què tant s’han beneficiat els Estats Units aquestes darreres dècades.

El ministre de Cultura alemany, Wolfram Weimer, proposa a Bloomberg que Harvard estableixi un “campus a l’exili” a Alemanya. “Als estudiants de Harvard i de més universitats nord-americanes els dic: ‘Sou més que benvinguts a Alemanya'”, afegeix.

Les declaracions arriben quan la Universitat de Ciència i Tecnologia d’Hong Kong fa poc que ha llançat una invitació oberta als estudiants no nord-americans de Harvard, perquè continuïn els estudis a Hong Kong si Trump acaba complint la promesa d’impedir que es matriculin al centre.

Trump ha retallat milers de milions en fons per a la investigació científica, la salut pública i l’educació d’ençà que ha tornat a la presidència; també ha acomiadat desenes de milers de funcionaris del govern nord-americà que treballen en aquests àmbits i ha reduït els ajuts a la recerca científica al nivell més baix de dècades.

Prop de la meitat dels estudiants que cursen disciplines de ciències naturals i enginyeria a les universitats dels Estats Units són estrangers, i als professors no nord-americans els preocupa com més va més la possibilitat de convertir-se en el següent blanc de l’ofensiva del govern nord-americà contra l’educació universitària. Kseniia Petrova, una biòloga russa que treballa a la Facultat de Medicina de Harvard, fou detinguda a la frontera dels Estats Units aquest febrer per no haver declarat que duia embrions de granota a la duana; el cas sobre la seva deportació continua als tribunals. El mes següent, el congrés dels Estats Units exigí per carta a sis universitats que li facilitessin informació detallada sobre tots els seus estudiants xinesos, tot al·legant qüestions de seguretat nacional.

Els atacs del govern Trump s’han centrat, particularment, en universitats d’elit com ara Harvard, Columbia, Cornell i Princeton, que acusa de no haver fet prou per a protegir els estudiants jueus de l’onada de protestes pro-palestines als campus universitaris del país, començades poc després de l’esclat de la guerra de Gaza.

La Casa Blanca ha emprat l’antisemitisme –que les universitats reconeixen com una xacra que afecta els seus campus respectius– com a excusa per a dur a terme una campanya més àmplia de renovació de l’educació superior als Estats Units. L’objectiu del govern nord-americà és desmantellar les iniciatives de promoció de la diversitat (coneguda per les sigles DEI), i també aturar la suposada polarització ideològica d’unes institucions acadèmiques que acusa d’excessivament progressistes.

Cap universitat no ha estat més perjudicada pels atacs de Trump que Harvard, la més prestigiosa del país. El govern nord-americà ha retallat 2.600 milions de dòlars, pel cap baix, de la partida de finançament públic que la universitat rep anualment; també ha amenaçat de retirar-li la condició d’institució sense ànim de lucre i ha provat de castigar-la per haver-se negat a cedir a les exigències del president, que ha reclamat que Washington tingui veu i vot en la confecció del pla d’estudis del centre, com també en el procés de matriculació d’estudiants nous i de contractació de professors nous.

Després de dècades de veure com les universitats nord-americanes encapçalen la innovació tecnològica i científica, els països de tot el món es fixen ara en els experts per a provar d’atreure’ls. L’interès és mutu: un sondatge del març per la revista Nature revelà que tres quartes parts dels més de 1.600 investigadors nord-americans enquestats havien començat a considerar la possibilitat de cercar feina fora dels Estats Units.

Els països europeus, que aquests darrers mesos han anunciat nous paquets de finançament per a l’educació superior, despunten com l’opció més atractiva per a aquests experts descontents. A començament d’aquest mes, la UE anuncià una inversió de 500 milions d’euros per a impulsar l’atracció d’investigadors estrangers: França ha destinat una partida de 100 milions d’euros per a l’impuls de la investigació; Espanya ha destinat 45 milions d’euros addicionals a un programa de contractació d’acadèmics; i el Regne Unit té previst de presentar aviat un pla, de 50 milions de lliures, per a impulsar la investigació. Tot això s’afegeix a les iniciatives d’institucions d’Alemanya, Suècia, Àustria i més països per a atreure investigadors estrangers amb llocs de feina de nova creació, finançament especial i visats ràpids.

Les universitats europees afirmen haver rebut una allau de sol·licituds de feina d’acadèmics nord-americans. Però resta per veure si aquests sol·licitants decidiran finalment de fer el pas, atès que els salaris d’Europa solen ser més baixos que als Estats Units i els fons d’investigació, més reduïts. És per això que Antoine Petit, director de l’emblemàtic centre de recerca francès CNRS, rebaixa les expectatives.

“Parlem d’un grapat de persones –afirma–. Potser un parell de dotzenes, no pas més.”

L’obstacle més gran perquè els científics abandonin els Estats Units cap a uns altres països és, ras i curt, els diners. Les universitats nord-americanes tenen molts més recursos per a la investigació, i es poden permetre de pagar salaris més alts. Harvard compta amb una dotació econòmica de 53.000 milions de dòlars en recursos, i fins i tot les universitats menys riques de l’elit dels Estats Units tenen molts més recursos que les universitats no nord-americanes.

Fins i tot els investigadors d’alt nivell de França solen guanyar menys de 5.000 euros nets el mes, un sou molt inferior al que se sol oferir als Estats Units. Ho explica així Éric Berton, president de la Universitat d’Ais-Marsella, que fou una de les primeres institucions a publicar una convocatòria destinada a atreure científics residents als Estats Units. Berton diu que el seu centre ha rebut unes 300 sol·licituds per a una vintena de places, incloent-hi candidats associats a institucions prestigioses com la NASA, però assenyala que la majoria dels sol·licitants superen la cinquantena i que “ja han fet carrera”.

Els diners no són l’únic envit a què s’encaren les institucions europees a l’hora d’atreure acadèmics procedents dels EUA. Ho explica a Bloomberg un alt funcionari francès que no vol ser identificat, atesa la delicadesa de l’assumpte. Els becaris tenen poca tirada a desarrelar-se de les seves famílies i projectes d’investigació, i tampoc no és fàcil d’explicar als científics europeus que s’han de conformar amb salaris i pressuposts baixos mentre s’estén la catifa vermella als seus col·legues no europeus.

Per a pal·liar aquestes preocupacions, algunes institucions europees han insistit en la idea d’Europa com un continent amb un cost de vida comparativament més baix i una qualitat de vida comparativament més alta que no els Estats Units. La Molly, una científica nord-americana que opta a un lloc d’investigadora associada en una gran universitat francesa, diu que aquests arguments la convencen. La investigadora, que accedeix a parlar amb Bloomberg amb pseudònim perquè el seu procés de contractació continua en curs, explica que se li reduirien els ingressos a menys de 4.000 euros nets al mes –significativament per sota dels prop de 5.400 que cobra als EUA–, però que aquesta reducció es compensaria amb un cost de vida molt menor. “Encara que el salari, sobre el paper, sembli molt diferent, als EUA hi ha moltes coses que has de pagar de la teva butxaca”, diu.

Ari Altstedter ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La Policia de Merseyside ha informat de la detenció d’un home després d’un atropellament múltiple ocorregut durant la celebració de la victòria del Liverpool FC a la lliga anglesa. El vehicle ha atropellat afeccionats que estaven celebrant el títol de lliga a la ciutat.

El conductor, un home britànic que la policia ha definit com a “blanc” de cinquanta-tres anys, va aturar-se poc després de l’incident, sent detingut en el mateix moment. Segons ha explicat la policia, l’avís es va rebre poc després de les 18.00, informant de l’impacte d’un cotxe contra diversos vianants al carrer de Water. La zona ha estat acordonada immediatament.

En les imatges es veu molt clarament com el cotxe es mou intentant atropellar el màxim nombre de persones possibles.

El servei d’ambulàncies ha emès també un comunicat on informa que ha respost a l’incident, detallant que estan valorant la situació i treballant conjuntament amb altres serveis d’emergència. “La nostra prioritat és garantir que les persones afectades rebin l’atenció mèdica necessària tan aviat com sigui possible”, ha indicat el comunicat.

Mentrestant, milers d’afeccionats han omplert els carrers de Liverpool per celebrar el títol, amb un autobús dels jugadors recorrent les vies de la ciutat envoltat per una multitud entusiasta i banyada per bengales vermelles, el color del club.

El català tindrà demà una nova oportunitat de convertir-se en una nova llengua oficial de la Unió Europea. A les 10.30 començarà a Brussel·les la reunió que ho ha de decidir, i la reforma del reglament lingüístic serà el tercer punt que es tractarà. Ara bé, és molt probable que abans de començar la reunió ja se’n pugui saber alguna cosa, perquè és habitual que els representants dels governs europeus facin declaracions abans d’entrar a la sala. I ací, la unanimitat requerida per a aprovar l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec fa fàcil d’avançar el resultat final. Només que un dels governs s’hi oposi, la proposta no s’aprovarà i es deixarà per a més endavant.

Aquestes darreres setmanes, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, i també el president espanyol, Pedro Sánchez, ha mirat de negociar i intercanviar favors amb les capitals europees per a tòrcer les resistències expressades fins ara. A més dels països bàltics, que des del començament han dit que no els agradava la idea perquè no volien afavorir un precedent que animés les seves minories lingüístiques russòfones a demanar els mateixos drets, aquests darrers dies també han deixat veure reticències governs com l’italià o l’alemany. Avui, el ministre d’Afers estrangers espanyol, José Manuel Albares, ha rebut a Madrid el seu homòleg alemany, Johann Wadephul, i n’han parlat “de manera extensa”. Wadephul ha dit que s’enduia els arguments del govern espanyol i que en parlarien en el si del govern perquè demà pogués expressar la seva opinió.

Per tal de negar que hi pugui haver cap efecte crida amb uns altres idiomes europeus, la proposta estableix una sèrie de condicionants que, a la pràctica, només compleixen el català, l’èuscar i el gallec. Per exemple: que siguin idiomes europeus, que siguin constitucionalment oficials als estats membres i que es puguin fer servir a les corts estatals.

Per contra, el PP ha reconegut que havien pressionat els seus socis europeus en llocs de govern perquè fessin descarrilar l’oficialitat, una oficialitat que Sánchez necessita per aplanar la relació amb Junts pensant en l’agenda legislativa que vindrà. La ironia de tot plegat és que, segons que ha publicat l’ABC, dels quatre encarregats del PP a fer la traveta a l’oficialitat, dos són catalanoparlants –Dolors Montserrat, número dos del PP europeu, i Esteban González Pons, cap de la delegació europea del PP espanyol– i dos, parlants del gallec –el president del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, i el diplomàtic Ildefonso Castro, pes pesant en les relacions exteriors del PP. A banda, Vox ha dit que també feien “la seva part de la feina” perquè els seus socis europeus no avalessin l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec.

Espanya amenaça els bàltics de retirar-los suport militar si veten el català a la UE, segons el Financial Times

Per si no fos prou, tampoc no sembla gaire esperançador el fet que fonts diplomàtiques espanyoles hagin fet saber que el representant espanyol no seria Albares, sinó el seu número dos: el secretari d’estat per a la Unió Europea, Fernando Sampedro. No és estrany que l’interlocutor espanyol en aquesta mena de trobades sigui Sampedro, però la importància d’aquesta qüestió per al govern espanyol feia preveure la intervenció del màxim responsable de la diplomàcia espanyola. Que no hi sigui ha aixecat suspicàcies sobre les possibilitats d’èxit de la proposta.

Una implantació gradual

El setembre del 2023, Albares va mirar de convèncer els governs europeus que l’oficialitat no seria gaire trasbals tot modificant la proposta per tal que, inicialment, tan sols fos oficial el català, i deixant per a més endavant l’èuscar i el gallec. Ara, en canvi, Espanya ha tornat a canviar de parer i proposa que totes tres llengües siguin oficials alhora, però que l’entrada en vigor sigui gradual i reversible.

Segons que va publicar Europa Press, el document que es presentarà a la reunió de demà preveu que l’oficialitat de tots tres idiomes no tingui efectes jurídics fins que no comenci el 2027, i que llavors sigui una oficialitat a mitges: només es traduirien els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu, i normes que s’apliquessin directament a tots els estats i no necessitessin cap transposició a la legislació de cada estat.

L’oficialitat total no arribaria fins més endavant, a tot estirar, el 2031. Aquest marge es podria escurçar si calgués, però requeriria la unanimitat de tots els governs europeus. Aquesta nova proposta cerca de vèncer les reticències tècniques expressades per altres governs i, malgrat que seria una aplicació gradual, fonts del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol neguen que sigui una rebaixa. “Dimarts, Espanya durà al Consell d’Afers Generals l’adopció de l’oficialitat plena del català, l’èuscar i el gallec.”

Hi ha precedents d’idiomes que van haver d’esperar anys, entre que se’n va aprovar l’oficialitat i l’entrada en vigor efectiva. El maltès va ser declarat llengua oficial el 2004, i va haver d’esperar tres anys perquè les institucions europees traduïssin tot el seu corpus jurídic i fos considerada una llengua en el mateix pla d’igualtat que l’alemany, el francès o l’espanyol. I l’irlandès encara va haver d’esperar més: se’n va aprovar l’oficialitat el 2005, i no va ser fins el 2022 quan va entrar en vigor. En aquest cas, va pesar molt la poca estructura lingüística de l’irlandès, pràcticament sense traductors, cosa que no passa amb el català.

Els dubtes jurídics i econòmics

Més enllà de les reticències polítiques i els dubtes tècnics, en les negociacions per l’oficialitat del català també hi han pesat l’encaix jurídic i el cost que tindria. En el seu moment, Espanya ja va oferir a posar per escrit que assumiria el sobrecost que representaria traduir tot el corpus jurídic de la Unió Europea a tres idiomes més. En el seu moment, la Comissió Europea ho va quantificar en 44 milions d’euros per cada llengua, 132 en total. Val a dir que aquesta xifra es va plasmar en un informe preliminar a partir del cas de l’irlandès, i que l’informe definitiu i exhaustiu es farà si mai s’arriba a aprovar l’oficialitat. Tot i això, aquestes darreres setmanes alguns països han fet córrer els dubtes que tenen sobre la sostenibilitat en el temps d’aquest pagament, ja que, de fet, és una anomalia que el cost no s’inclogui al pressupost comú, com passa amb tots els idiomes. Què passaria si, mai, un govern del PP vol deixar de pagar el cost d’aquestes llengües?

D’una altra banda, algunes delegacions europees han posat en qüestió que el català, l’èuscar i el gallec puguin ser llengües oficials sense ser llengües originals dels tractats de la Unió Europea. De fet, aquest va ser l’argument per a refusar una semioficialitat el 2005. La darrera vegada que es va tractar l’oficialitat, el govern espanyol va defensar un document propi que donava arguments jurídics favorables a l’oficialitat, i afegia que la Unió Europea havia de respectar la identitat nacional dels estats membres, i que en el cas espanyol això incloïa la diversitat lingüística.

 

El president multimilionari ha fet allò que fins ara cap dels seus antecessors havia gosat. No ha dubtat a utilitzar la seva autoritat, que ell creu que és absoluta, per intentar de controlar directament l’economia. Fa uns dies, en una entrevista a la revista Time, va comparar el mercat dels Estats Units amb “els grans magatzems més grans de la història” i va dir que determinaria el preu d’entrada dels productes forans mitjançant aranzels. “En nom del poble nord-americà, sóc el propietari de la botiga, estableixo els preus i els dic: si volen comprar aquí, això és el que han de pagar.” No, no és Putin, ni Xi Jinping, és el president del país de les grans llibertats!

L’episodi de divendres passat és el penúltim dels que ens esperen. De bon matí, ja va amenaçar Apple amb un aranzel brutal del 25% si no traslladava la fabricació de l’iPhone als EUA, i posteriorment, va ampliar la seva amenaça a Samsung i més fabricants de telèfons. La setmana anterior, havia exigit a la cadena Walmart que absorbís, reduint-ne el marge, el cost dels seus aranzels per evitar pujades de preus per als consumidors, i va advertir a la seva xarxa Truth Social: “Estaré atent de què feu.”

I es veu que no en tenia prou, perquè es va adonar que les negociacions amb la UE anaven a un ritme més lent que no pas les que ha tancat amb el Regne Unit, per exemple, i va amenaçar d’imposar aranzels del 50% a tots els productes europeus. Una amenaça d’aquestes dimensions era inimaginable. Entre més coses, perquè cap producte europeu es podria vendre a les botigues dels EUA amb un sobrepreu del 50%. No podria competir. Fanfarronada de jugador de pòquer? Ja hi estem acostumats, a aquestes amenaces (hauríem d’estar-hi), però la realitat és que els mercats d’Europa es van enfonsar i van perdre un volum de capitalització borsària de 183.000 milions d’euros, que aviat és dit. Això, sí, després del canvi de rumb, avui han recuperat una part del que van perdre.

Divendres, van preguntar al president si l’amenaça de l’aranzel era una eina de pressió per a forçar un acord amb la UE, i la resposta va ser taxativa. “No cerquem un acord”, va dir. “Ja hem fixat l’acord. És al 50%.” I va afegir que no sabia si la UE podria fer res per a evitar-ho, tot i que es va obrir a un possible ajornament si les empreses europees es comprometien a traslladar la producció als Estats Units. “Ja veurem què passa. Però, de moment, l’aranzel comença l’1 de juny, i així serà.”

La situació real és que les negociacions entre la UE i els EUA havien de començar a l’abril, però malgrat les reiterades ofertes de Brussel·les i els diversos viatges a Washington del comissari Sefcovic, han avançat molt poc. Recordem que Trump havia establert inicialment l’anomenat “aranzel recíproc” del 20% a la majoria de les exportacions europees a l’abril, i al cap d’uns dies el va reduir al 10% (el llindar mínim imposat pels EUA a tots els països i que ja funciona), durant tres mesos, per permetre les negociacions. Mentrestant, ens han imposat un aranzel del 25% als automòbils i algunes peces, mentre investiguen diversos productes que, segons que diuen, podrien conduir a aranzels addicionals, com la fusta, els productes farmacèutics, els semiconductors, els minerals crítics i els camions.

Segons la Comissió Europea, hi ha en joc 549.000 milions d’euros de béns de la UE, l’equivalent al 97% de les exportacions als EUA, amb risc de veure’s afectats per les mesures dels EUA. La xifra no és cap broma. Els EUA van ser el principal soci exportador de la UE el 2024, i van representar el 20,6% de les exportacions, segons l’Eurostat. Els productes medicinals i farmacèutics van ser el sector amb més exportacions el 2024, seguits dels vehicles de motor i avions, amb les seves peces. Els tres països de la UE que més exporten als Estats Units són Alemanya –que va exportar béns per valor de 161.000 milions d’euros–, Irlanda –amb 72.000 milions–, i Itàlia –amb 65.000 milions. L’estat espanyol queda molt més enrere, amb 18.200 milions, i Catalunya, amb 4.300.

Durant el cap de setmana, Brussel·les ha fet avinent per als desmemoriats que ja té preparada una llista de productes nord-americans per a taxar, com a resposta immediata. Uns béns amb un valor total de 95.000 milions d’euros, que van des del Bourbon fins als avions. Aquesta llista s’afegeix als 21.000 milions de béns de les contramesures de la UE, que es van posar en resposta als aranzels americans del 25% sobre l’acer i l’alumini, mesures que s’havien suspès temporalment per facilitar les negociacions (tot i que les dels EUA continuen vigents).

I vet aquí que ahir, diumenge, Donald Trump va acceptar d’ajornar els aranzels del 50% i allargar les negociacions comercials, com a mínim, fins el 9 de juliol, tal com era previst abans de l’atzagaiada de divendres. Què havia fet canviar l’humor de Trump? Vés a saber què va ser, però, oficialment, la decisió es va prendre després d’haver parlat per telèfon amb Ursula von der Leyen, presidenta de l’executiu comunitari. En quaranta-vuit hores, la seva decisió havia tornat a fer girar 180 graus. “Ursula von der Leyen va dir que volia començar negociacions serioses. Vam tenir una conversa telefònica molt agradable.” Això és tot el que n’ha dit. Qui gosa fer previsions per a enguany?

Aquestes retirades després de les amenaces són tan freqüents, a hores d’ara, que els inversors les haurien de rebre de manera racional. Aleshores, per què els mercats continuen reaccionant amb força als anuncis inicials, com va passar divendres passat? Doncs perquè el risc hi és. No voldria ser a la pell d’un empresari exportador, on els EUA tinguin un pes important en les seves vendes a l’exterior. Ha d’estar amb l’ai al cor permanentment. I com llegia en una revista suïssa, encara ens queden mil tres-cents dies de Trump!

Malauradament, amb aquest personatge patim una època de presa de decisions erràtiques, on l’únic que ha aconseguit és que el preu de l’or s’hagi convertit en el gran guanyador dels seus primers cent dies de mandat, amb un augment de gairebé un 20%. En canvi, el dòlar ha caigut de més del 9% davant l’euro. Però, compte!, les preocupacions sobre els efectes dels augments dels aranzels també van arribant a l’economia real. La confiança dels consumidors nord-americans s’ha deteriorat aquests darrers quatre mesos, i l’índex de la Universitat de Michigan ha caigut del 29%, cosa que ha dut la popularitat de Donald Trump a un nivell que l’hauria de preocupar si fos capaç de veure més enllà del seu ego i de la tropa de groupies de què s’ha envoltat. El cas és que va tornar a caure la setmana passada, fins al 42%, coincidint amb el nivell més baix del seu nou mandat, segons la darrera enquesta de Reuters/Ipsos.

Aquesta tarda, Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, ha volgut posar una nota positiva, enmig de l’enrenou que ocasiona el president multimilionari dels EUA, i ha dit de Berlín estant que les polítiques econòmiques erràtiques dels EUA representaven una “gran oportunitat” per a reforçar el paper internacional de l’euro. Ara bé, segons ha dit, perquè l’euro esdevingui una alternativa creïble al dòlar, “la UE ha d’aprofundir en els seus mercats de capitals, reforçar el seu marc legal, desenvolupar les seves capacitats de defensa i fomentar l’ús de l’euro en el comerç internacional”. Jo hi estic d’acord, però no sé com pensa que es pot fer. Vet aquí el problema.

 

Hamàs ha acceptat una proposta per una treva de seixanta dies a Gaza, que inclou l’alliberament de deu ostatges israelians vius en dues fases i la repatriació de cadàvers, a canvi de l’alliberament de presoners palestins per part d’Israel. Segons fonts d’Al Jazeera, aquest acord s’hauria treballat a Doha entre representants de Hamas i Steve Witkoff, emissari especial dels Estats Units. Tanmateix, fonts a Reuters expliquen que Israel l’hauria rebutjat.

El pacte establiria que cinc ostatges israelians serien alliberats a l’inici de la treva i els altres cinc al cap de seixanta dies. La proposta s’havia transmès a Hamas a través de mediadors i que també incloïa la retirada parcial d’Israel de Gaza. A més de la llibertat dels ostatges vius, l’acord preveia la repatriació de cadàvers i l’alliberament de centenars de presoners palestins que compleixen llargues condemnes. Un alt càrrec israelià, citat per Reuters, ha desestimat l’anunci i ha dit que “cap govern responsable podria acceptar un acord com aquest”. Israel també ha volgut desvincular-se del document, assegurant que no es correspon amb cap proposta oficial nord-americana.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha difós un missatge a les xarxes socials en què diu que “espera poder oferir avenços” en relació amb la guerra contra Hamàs i l’alliberament dels ostatges, “avui mateix, i si no és avui, serà demà”. La seva oficina no n’ha fet cap comentari addicional.

Israel va reprendre l’ofensiva militar contra Gaza el 18 de març, després d’un període de treva acordat al gener. Dos dies després, Hamàs i altres faccions aliades van reprendre els llançaments de coets contra territori israelià.

Hamàs ha dit que està disposat a alliberar tots els ostatges que encara reté d’ençà dels atacs del 7 d’octubre a canvi d’una retirada total d’Israel de Gaza i una treva definitiva. Netanyahu, en canvi, insisteix que solament acceptarà una treva temporal si serveix per a recuperar ostatges i que la guerra no s’acabarà fins que Hamàs no sigui erradicat.

La policia d’Hongria ha prohibit una manifestació a Budapest contra la transfòbia i l’homofòbia convocada per cinc organitzacions de drets humans, que s’havia de fer l’1 de juny. Ho han justificat tot emparant-se en l’esmena aprovada el mes d’abril passat sobre la protecció de la infància.

“L’Estat restringeix arbitràriament i discriminatòriament un dels drets democràtics més fonamentals: el dret a la reunió pacífica i a la lliure expressió”, ha criticat en un comunicat una de les organitzacions responsables de la marxa, la Comissió Húngara d’Hèlsinki. “L’objectiu del Govern és silenciar les persones i les comunitats i permetre el discurs públic només sobre assumptes determinats pel Govern”, han afegit.

El mes d’abril, es va aprovar una esmena constitucional que reconeix que el dret dels nens a la seva protecció física, mental i moral preval sobre els altres drets fonamentals, incloent-hi el de reunió. L’esmena consagra també el binarisme de gènere, i suposa, per tant, un cop nou a la comunitat LGTBI després de restringir-se la difusió d’informació relacionada amb el col·lectiu als centres educatius.

Josep Casadevall (Girona, 1946) welcomes us to his office, located in the heart of Andorra la Vella. Few in the country know the workings of the European Court of Human Rights (ECHR) as well as he does. A former judge and vice-president of the court, he speaks with caution and precision, choosing his words carefully. We ask him to help us understand why several Catalan-related cases have recently been dismissed and what to expect from the court’s imminent ruling on the 1-O trial.

—How is it that the court has dismissed several cases related to the so-called Catalan dossier in such a short time?
—I believe these cases were submitted around the same time and were therefore resolved in close succession. I wouldn’t go so far as to speak of a “Catalan dossier” in the sense that they’d all receive the same treatment.

—Let’s look at them one by one. First, the ruling deeming inadmissible the case brought by Josep Costa and Eusebi Campdepadrós for breach of parliamentary immunity. You said it was disappointing. Why?
—Because they alleged a violation of Article 10 of the European Convention on Human Rights, which guarantees freedom of expression—one of the most protected rights. It’s a broad right, albeit with limits, and the court may at times rule that it doesn’t protect certain forms of expression, such as hate speech. But here we’re talking about parliamentarians speaking within a parliamentary chamber. I would almost go so far as to say they can say whatever they want—within reasonable bounds, of course. Freedom of expression must be protected as broadly as possible.

—Soon after, the ECHR dismissed the claim of the father of the child killed in the 17-A attack.
—I don’t understand it. I can’t understand how a single judge could brush aside such a case—a terrorist attack, people dead, a catastrophe.

—The judge said there was no appearance of a rights violation.
—Exactly. That was the sole justification.

—Is that unusual?
—Very. Maybe the court could have ultimately rejected the case, but it should have delved into the merits and provided a reasoned decision, which a single judge cannot issue. At the very least, a panel of three judges or a chamber of seven should have reviewed it.

—The lawyers in the 17-A case are preparing a request for reconsideration. Is that viable? Are there precedents?
—None that I know of. In principle, a single-judge decision is final and not subject to appeal, as the judge himself states in a few lines. That said, I’d still advise submitting a request, especially if, as I’ve heard, new documents are being declassified. That would mean evidence that couldn’t be submitted initially might now support the original allegations. Even if the request is denied, it’s worth trying—given the importance of the case.

—Another case dismissed recently was that of the pro-Catalan language education groups. The same single judge, from Austria, handled it. Why was it the same one?
—Because he’s the appointed single judge. Judges can’t handle cases against their own countries, so each year the president of the court assigns single judges for inadmissibility decisions. Spain is probably assigned this Austrian judge, possibly along with another.

—How are these assignments made? Based on language, perhaps?
—That might be a factor. In this case, the Austrian judge had taught in Spain and Latin America…

—So that’s the explanation.
—Indeed.

—Why does this single-judge system even exist for dismissing so many cases?
—Ultimately, because of pressure from the states themselves.

—Pressure from states on the court?
—Not in a strictly legal sense. But they do exert influence economically and politically. The Strasbourg Court exists because states allow it to. If they ever decide otherwise, it will cease to exist. Meanwhile, the court has developed significant case law, interpreting and expanding the Convention. But states have tried to limit this—to reduce complaints and avoid condemnations that may carry political or moral weight. One of the most recent amendments to the Convention added the principle of subsidiarity and the margin of appreciation for states.

—To limit the number of admissible cases.
—Exactly. The court receives 50,000 to 60,000 applications a year. Only 4% or 5% are admitted. Do they want to cut that to 3%? Two?

—Is that why they created the single-judge mechanism?
—Yes. But the single judge has little knowledge of the case file. It’s first reviewed by experienced legal officers called non-judicial rapporteurs, who assess whether the case holds up. They prepare a draft decision and send it to the judge.

—Does the judge assign the rapporteur?
—No. The judge receives the rapporteur’s proposal and can only sign or reject it.

—Who selects the rapporteur?
—It’s a jurist from the division assigned to the state in question. Spain’s cases are handled by the jurists in its division.

—What does “division” mean?
—Groups of countries and their assigned jurists. Spain might share a division with Portugal or Andorra, for example.

—So these rapporteurs—likely Spanish in Spain-related cases—play a critical role.
—Does the single judge read the whole file? One would hope so, but I have my doubts. They probably read a summary and the draft inadmissibility decision. They can sign or reject it. If they reject it, it goes to a three-judge panel or a chamber, which must give a reasoned ruling.

—What profile do these rapporteurs have?
—Usually, they’re Council of Europe officials with considerable experience.

—Could the Spanish nationality of rapporteurs lead to bias in dismissing Spanish cases?
—I see where you’re going, but you haven’t mentioned the national judge yet.

—Does the single judge consult the Spanish judge when deciding on admissibility?
—In principle, no. But in practice… I’d be surprised if the judge didn’t at least consult their Spanish colleague.

—In this case, that’s María Elósegui.
—Even if just to ask: “What’s this about? Seventeen dead, a van attack, an imam, possible links to the intelligence services…” It’s no minor issue. I dare say the Spanish judge was aware of this case. But beyond that, we’re speculating.

—All we know for certain is that the case was dismissed.
—Yes. The single judge could have admitted it—but didn’t.

—Can we infer anything about the future of the 1-O prisoners’ cases from these dismissals?
—I wouldn’t draw a connection. The claims and alleged violations differ. The Mesa members’ case focused on Article 10, whereas the prisoners’ cases involve Article 5 (liberty), 6 (fair trial), 8 (family life), and others.

—Does the amnesty, combined with pardons and repeal of sedition, invalidate the prisoners’ claims?
—I doubt it. Their status as victims remains. Even if the amnesty is applied, it doesn’t erase past violations—if they occurred. It might be considered a corrective measure, but doesn’t compensate for years already spent in prison. The court will have to assess this.

—Could the repeal of sedition or the amnesty be seen as reparation?
—Possibly. It might indicate that the state acknowledges some wrongdoing, which the court could interpret as partial redress. When the court finds a violation, it asks the state to take steps to repair it and prevent recurrence—though it rarely specifies how. Implementing legislative changes can be required.

—Who ensures that states comply with judgments?
—The Committee of Ministers of the Council of Europe. The court itself has no enforcement power.

—What can the Committee of Ministers do if a state fails to comply?
—They apply political pressure. At their periodic meetings, they ask: “Spain, you have eighteen pending rulings; France, you have twenty-five. What’s the status?” States provide updates—draft laws, pending budgets for compensation, etc. Most rulings are eventually enforced, barring very politically complex cases.

—Is it a matter of political and moral reputation?
—Exactly.

—In the 1-O prisoners’ cases, is a ruling more likely on procedural grounds—such as the lack of a legally assigned judge or doubts about impartiality?
—Possibly. These are valid grievances that have been raised.

—All of the plaintiffs also allege a violation of Article 18, concerning abuse of power by the state. Could that claim succeed?
—It’s rare. Only in very flagrant cases where the Convention is applied in a clearly negative way—for example, lawfare.

—If the court finds that they weren’t judged by a legally assigned judge, could that lead to retrial?
—The court can’t annul convictions. Spanish law allows for the possibility of reviewing final judgments following an ECHR condemnation, but it’s not automatic. The affected person must request it. It’s intended for cases where trials were not fair under Article 6.

—Given where the procedure stands, could we expect a ruling within months—possibly this year?
—It’s possible, but I can’t say for sure without knowing the procedural status. They may be in the judgment drafting phase.

—How does that phase unfold?
—It’s lengthy. Legal officers draft the initial text. There are preliminary deliberations and a provisional vote where judges express their views. Then comes the final vote. Dissenting judges can write separate opinions—either dissenting or concurring.

—Does the Spanish judge have much influence at this stage?
—Not anymore. Unlike in the single-judge stage, decisions now rest with a chamber of seven judges plus three substitutes. The case is already assigned to a legal team and likely has a designated rapporteur.

L’àrbitre Eder Mallo Fernández ha declarat avui per videoconferència al jutjat d’instrucció 4 de Tarragona, on ha assegurat que va sentir por i va témer per la seva integritat física després del partit de tornada de la final del play-off d’ascens a Segona Divisió entre el Nàstic i el Màlaga, disputat el 22 de juny del 2023 al Nou Estadi de Tarragona. La declaració s’emmarca en la querella presentada pel Nàstic per presumpta corrupció esportiva i falsedat documental, arran del polèmic desenllaç d’aquell partit, que va acabar amb un empat a 2 i l’ascens del Màlaga gràcies a un gol en l’últim minut de la pròrroga.

Segons fonts judicials consultades per Efe, Mallo Fernández ha reconegut que va cometre errors que van perjudicar tots dos equips, però ha defensat que el seu arbitratge va ser imparcial i que en cap cas va afavorir el Màlaga. L’àrbitre solament ha respost a les preguntes del seu advocat i de la magistrada instructora, i s’ha negat a respondre a les de l’acusació. La declaració era prevista inicialment per al 4 de març, però es va endarrerir primer per un error en la notificació i després, el 30 d’abril, per l’apagada elèctrica que va afectar l’estat espanyol dos dies abans.

L’origen de la querella es troba en un informe elaborat per l’agència de detectius Mètode 3, contractada pel club tarragoní. El document conclou que l’actuació arbitral va ser “premeditada” i destinada a perjudicar el Nàstic. A més, l’informe inclou suposades converses de Mallo Fernández en què es  refereix a Tarragona com “una ciutat de merda” i insulta greument els Mossos d’Esquadra. També recull que, segons una testimoni, en un sopar previ al partit, autoritats andaluses i malaguenyes haurien dit que “tenien el partit controlat” i que solament els preocupava “la reacció del públic”.

És la primera vegada que un club professional es querella contra un àrbitre a l’estat espanyol per corrupció i falsedat documental. El Nàstic va optar per aquesta via després d’haver exhaurit la via esportiva, i sosté que els fets van anar més enllà d’un simple error arbitral. Mallo Fernández ja va deixar constància en l’acta del partit que havia rebut amenaces de mort de membres de la directiva del Nàstic i que havia hagut de retirar-se als vestidors escortat per la policia per por a represàlies.

Els sindicats de CCOO i la UGT avisen que el pla que ha presentat avui el govern per a refundar la DGAIA és molt ambiciós. “Necessita d’una aposta molt seriosa en inversió econòmica, de gestió i d’augment de recursos”, han subratllat.

Els sindicats creuen que calia reformar el model de la DGAIA i adaptar-lo a les noves necessitats, però també veuen fonamental que s’hi aportin els recursos materials necessaris, sobretot, els de caràcter tecnològic.

Demanen d’assegurar unes condicions econòmiques i laborals adequades en aquest nou context, i reivindiquen l’equiparació salarial i de condicions laborals del personal de les institucions privades i de les públiques. “Esperem i confiem que aquesta reestructuració tan ambiciosa es tradueixi en una realitat ben diferent de la que hem patit els professionals de manera continuada, amb plantilles envellides sense possibilitats de segona activitat, agressions diàries i sobrecàrregues de treball en totes les unitats i centres assistencials”, afirmen un comunicat.

La consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, ha anunciat avui tots els detalls sobre la refundació de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), arran de l’escàndol dels abusos sexuals a una nena tutelada i les irregularitats contractuals amb entitats del tercer sector.

La consellera ha dit que el govern dotaria dels recursos necessaris perquè aquesta transformació fos possible, però no ha detallat de quant seria aquesta partida i s’ha limitat a dir que, de moment, ho han quantificat amb les noves contractacions. “La DGAIA ha estat bolcada en el dia a dia i la urgència i no s’ha pogut tenir una mirada llarga ni planificació estratègica. Hi ha hagut una externalització excessiva”, ha dit sobre el darrer punt.

El festival Dansàneu farà la seva trenta-quatrena edició del 25 de juliol al 3 d’agost a les Valls d’Àneu. Enguany, oferirà un total de trenta-cinc propostes artístiques repartides entre Esterri d’Àneu, Espot, Alt Àneu i La Guingueta d’Àneu.

El patrimoni i la comunitat seran els eixos temàtics centrals del festival, des d’una perspectiva monumental, natural, immaterial i lingüística. Per a fer-ho, comptaran amb la presència de figures destacades de la cultura catalana com Carlos Cuevas, que farà la lectura de les experiències del filòsof Henry David Thoreau; Emma Vilarasau i Jordi Bosch, que faran la representació teatral de l’obra Venus, i els concerts de Quimi Portet i Mayte Martín, entre d’altres.

A més, el festival presentarà dues peces restaurades pel Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya: el baldaquí de Sant Pere de Sorpe i un fragment del retaule gòtic de Sant Martí d’Escalarre, recuperat per la generalitat i actualment custodiat per l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Avui s’ha fet la presentació del Dansàneu a la Seu Vella de Lleida, que ha finalitzat amb actuació del ballarí i coreògraf Aleix Martínez. Ell participarà en el festival el 30 de juliol, en la jornada de debat en la que es presentarà el retorn de la peça del retaule de Sant Martí d’Escalarre.

a càrrec d'Alejo Valdearena - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Els petits estats d’Europa han reafirmat avui a Andorra la seva voluntat de cooperació i solidaritat davant els reptes globals. Ho han acordat a la cimera de caps d’estat i de govern dels petits estats que s’ha fet a iniciativa del cap de l’executiu andorrà, Xavier Espot, abans de l’inici dels Jocs dels Petits Estats d’Europa.

Espot ha recordat que l’objectiu de la trobada era aprofundir en el diàleg polític i reforçar la cooperació entre estats de petita dimensió però amb una alta “capacitat de resiliència”. Encara que ha reconegut que els petits estats europeus tenien realitats distintes, podien ajudar-se mútuament perquè compartien “situacions similars”, per la qual cosa la cimera d’Andorra havia de ser una primera pedra per a establir una trobada periòdica dels alts mandataris dels petits estats d’Europa.

A la reunió, hi han participat, a més dels representants d’Andorra com a amfitrions, els de Xipre, Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònegue, Montenegro i San Marino.

Espot també ha destacat que aquest tipus de trobades permeten teixir aliances i poder tenir “una veu conjunta” davant els organismes internacionals per a poder passar un missatge comú, i Mònaco ha confirmat que reprendrà la trobada durant la següent edició dels jocs.

Declaració conjunta

Els mandataris han adoptat una declaració conjunta que exposa que es comparteix una visió comuna en relació amb la necessitat de reforçar la governança multilateral, la defensa del dret internacional, la promoció dels drets humans i l’adopció de mesures conjuntes per a fer front als reptes econòmic, socials, climàtics i tecnològics globals.

Concretament, s’ha destacat la importància de preservar el comerç obert i l’estat de dret, enfortir la diversificació de les relacions diplomàtiques i abordar els reptes globals en fòrums multilaterals amb una veu “coordinada” per als petits estats.

Els representants dels nou petits estats han coincidit a considerar la UE com un “soci estratègic” per a impulsar el creixement sostenible i la innovació, i han reiterat la rellevància del Consell d’Europa com a espai per a compartir valors democràtics, els drets humans i l’estat de dret.

Comunitat Política Europea

També han expressat satisfacció per a la creació de la Comunitat Política Europea i la voluntat d’explorar formes per a aprofundir les relacions entre els seus membres, tenint en compte les seves especificitats nacionals.

Finalment, han acordat intensificar la coordinació entre els països dins de les organitzacions internacionals, així com impulsar els vincles bilaterals i promoure l’intercanvi d’experiències i bones pràctiques.

En un moment de tensions polítiques com l’actual, els participants en el cim han volgut reiterar el compromís “ferm” amb la pau, el diàleg i el respecte al dret internacional, i han expressat la seva solidaritat amb el govern i el poble d’Ucraïna i el seu suport a les iniciatives diplomàtiques dirigides a aconseguir la resolució del conflicte.

L’Exèrcit d’Israel ha emès una nova ordre d’evacuació que afecta pràcticament tot el sud de la franja de Gaza per un imminent “atac sense precedents” contra objectius “terroristes” de les milícies palestines.

L’ordre d’evacuació –que no inclou els hospitals Al-Amal i Nasser– afecta concretament les poblacions de Khan Yunis, Bani Suheila, Abasan i Al Qarara, zones des d’on, diuen, les milícies palestines “continuen llançant coets” cap a territori israelià.

Concretament, els residents hauran de traslladar-se cap a l’àrea d’Al-Mawasi, a la costa sud de l’enclavament palestí i catalogada com a “segura” per Israel. “La governació de Khan Yunis es considera una zona de combat perillosa i ha rebut advertiments en diverses ocasions”, ha afegit.

Abans, a primera hora, l’Exèrcit d’Israel ha denunciat el llançament de tres projectils des de Gaza, dos dels quals han caigut en l’enclavament palestí i el tercer ha estat interceptat abans que travessés territori israelià, segons que ha dit.

Massacre en una escola

Al matí, Hamàs havia denunciat una “matança horrible” per part d’Israel, en un bombardament en una escola utilitzada per desplaçats com a refugi al nord de Gaza. L’atac ha deixat més de trenta morts, una vintena dels quals, infants.

Les autoritats de Gaza, controlades per Hamàs, han denunciat que hi ha ja més de 53.970 morts i prop de 122.960 ferits d’ençà que va esclatar l’ofensiva israeliana després d’atacs perpetrats el 7 d’octubre de 2023 per les milícies palestines.

Els seleccionadors dels combinats de futbol catalans han donat a conèixer la convocatòria per als amistosos d’aquesta setmana, que s’emmarquen dins dels actes de celebració del 125è aniversari de la federació catalana.

La selecció catalana de futbol presenta una samarreta amb la Creu de Sant Jordi

La selecció femenina jugarà diumenge contra Xile, a l’Estadi Johan Cruyff. Malgrat no poder convocar les jugadores que van amb la selecció espanyola absoluta, sub-23 i sub-19, el seleccionador Xavi Llorenç ha fet una valoració “boníssima” de la llista que ha confeccionat per al partit amistós contra la selecció xilena. “Ja sé que falten noms molt importants que són els referents del futbol mundial, no només del català. Però és llei de vida. He parlat amb quaranta-cinc jugadores per confeccionar una llista de vint-i-dues futbolistes. Crec que és una selecció molt bona. Hi ha algunes jugadores que poden semblar desconegudes, però totes són importants amb els seus clubs”, ha subratllat.

Per què no es reivindiquen les seleccions esportives catalanes i com es poden reactivar?

Aquesta és la llista de vint-i-dues jugadores que ha presentat Xavi Llorenç: Laura Coronado (Levante Badalona), Gemma Font (FC Barcelona), Judit Pujols (Barcelona), Arola Aparicio (Espanyol), Aida Esteve (Valencia), Marta Torrejón (Barcelona), Xènia Pérez (Atlético Madrid), Júlia Guerra (Espanyol), Núria Mendoza (Madrid CFF), Alba Caño (Barcelona), Paula Fernández (Levante), Maria Llompard (Levante Badalona), Vicky Losada (Brighton), Maria Pérez (London City), Queralt Torradelfot (Venecia), Cristina Baudet (Espanyol), Andrea Gómez (Granada), Fatoumata Kanteh (Sevilla), Judith Pablos (Espanyol), Irina Uribe (Levante Badalona) i Bruna Vilamala (Brighton).

Per a la seva banda, l’entrenador de la selecció catalana de futbol masculina, Gerard López, ha donat a la convocatòria per a l’amistós contra Costa Rica d’aquest dimecres, també a l’Estadi Johan Cruyff.

El club més representat és l’Espanyol, amb quatre jugadors -Joan Garcia, Pol Lozano, Edu Expósito i Jofre Carreras-, mentre que del Barça en formen part tres: Eric Garcia, Gerard Martín i Pau Víctor, i el Girona n’aporta tres, Arnau Martínez, David López i Oriol Romeu.

Un dels grans al·licients del partit serà el debut amb el combinat català del porter periquito Joan García. “Em va dir que si no anava convocat amb Espanya jugaria amb Catalunya. Després d’una temporada en la qual ha estat dels noms destacats, em fa molta il·lusió que debuti”, ha explicat Gerard López.

No ha entrat, en canvi, en la convocatòria el migcampista del Barcelona Marc Casadó, amb qui el seleccionador ha estat en contacte per prendre una decisió consensuada. “En els últims partits comptava a jugar amb el Barça. El fet de no acabar de jugar amb el seu equip li va deixar el dubte de si jugaria amb la selecció sub-21, que no l’ha convocat per a l’Europeu, i vam pactar que es recuperés bé del genoll i que comencés bé la pretemporada”, ha explicat Gerard.

Aquesta és la llista de 22 jugadors elegits: Dani Cárdenas (Rayo Vallecano), Joan Garcia (Espanyol), Adrià Altimira (Leganés), Eric Garcia (FC Barcelona), Arnau Martínez (Girona), David López (Girona), Àlex Moreno (Nottingham Forest), Gerard Martín (FC Barcelona), Mika Mármol (UD Las Palmas), Sergi Cardona (Vila-real), Oriol Romeu (Girona), Edu Expósito (Espanyol), Sergio Gómez (Reial Societat), Carles Aleñá (Alabès), Aleix Garcia (Bayer Leverkusen), Ramon Terrats (Getafe), Pol Lozano (Espanyol), Ferran Jutglà (Brujas), Jofre Carreras (Espanyol), Pau Víctor (FC Barcelona), Keita Balde (Monza) i Raúl Moro (Valladolid).

Entre les més absències, del femení, trobaríem Aitana Bonmatí, Alèxia Putellas, Clàudia Pina, Ona Batlle o Laia Codina; del masculí, no hi haurà Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Marc Cucurella, Alejandro Balde.

El PP ha admès que Alberto Núñez Feijóo havia fet trucades a estats governats pel Partit Popular Europeu (PPE) perquè no donessin suport a l’oficialitat del català, el gallec i l’èuscar en la votació que es farà al Consell d’Afers Generals de la UE. “Si hi ha hagut trucades és perquè també n’hi ha en sentit contrari”, ha dit Santi Rodríguez, secretari general del PP de Catalunya, en referència a les pressions del govern espanyol per aconseguir el suport dels vint-i-set estats membres. “El que actua per un interès polític ha d’assumir que els altres facin el mateix”, ha afegit. A banda, el dirigent popular ha criticat que es faci un “ús polític” de la llengua i ha dit que l’oficialitat “no és transcendental” per millorar l’ús social del català.

En una compareixença de premsa a la seu del partit, Rodríguez ha assegurat que el debat per l’oficialitat del català té uns “propòsits polítics” i que no s’ha impulsat perquè hi hagi un “interès específic” en fer servir la llengua a Europa. “El debat hi és perquè Sánchez necessita els set vots de Junts per mantenir-se al palau de la Moncloa”, ha argumentat. El secretari general del PP de Catalunya ha insistit que fer oficial el català a Europa “no resol el problema de fons” que té Catalunya amb la llengua. “El que és transcendental són les polítiques que fem aquí per augmentar l’ús social de la llengua, no fer que es parli a les institucions europees”, ha insistit Rodríguez.

Així, ha dit que el PP “ni bloca ni impulsa” l’ús del català a les institucions europees, però ha alertat que l’oficialitat podria comportar que altres estats d’Europa poguessin incloure altres llengües, un fet que, segons el dirigent popular, “complicaria el funcionament de la mateixa UE”.

Trucades de Feijóo

El secretari general del PP a Catalunya també s’ha referit a les possibles trucades de Feijóo a capitals europees governades pel PPE per impedir l’oficialitat del català. Durant les darreres hores, diferents mitjans han apuntat que el líder del PP està intentant aconseguir que algun país voti en contra de la proposta i s’acabi rebutjant. Sobre això, Rodríguez ha dit que “si hi ha hagut trucades” és perquè també n’hi ha “en sentit contrari”, en referència a les negociacions de l’executiu espanyol per a convèncer els estats membres. “No és una iniciativa que hagi pres el PP, hi ha algú que està actuant, i aquest algú ha d’assumir que altres facin exactament el mateix. O és que aquí només poden parlar uns?”, s’ha queixat.

El president d’RTVE, José Pablo López, ha descartat que el nou canal generalista en català de l’ens públic es pugui veure al País Valencià i a les Illes per mitjà de la televisió digital terrestre.

Guerra entre RTVE i la CCMA pel nom de 2Cat

Ho ha dit en una resposta escrita a una pregunta parlamentària formulada pel diputat de Més al congrés espanyol, Vicenç Vidal. En aquesta resposta, ha indicat que el canal només es podrà veure fora del Principat a través de la plataforma RTVE Play.

Pel que fa a la possibilitat que els centres de RTVE de València i Mallorca participin en la producció i elaboració dels continguts, López s’ha limitat a dir que el disseny de la programació del nou canal és en una fase inicial. “No cal descartar col·laboracions futures, però és una qüestió que encara s’ha d’explorar”, ha afegit.

Cat2 arrencarà amb un pressupost de vuit milions d’euros per a la primera temporada, amb una previsió de creixement de 3 milions més per a l’any següent.

La fiscalia demana dotze anys d’inhabilitació per a l’ex-consellera de Salut Alba Vergés; l’ex-conseller de Salut Josep Maria Argimon; l’ex-director del CatSalut Adrià Comella i l’ex-secretari general de Salut Marc Ramentol, a qui acusa de prevaricació per haver “discriminat” els policies espanyols i guàrdies civils destinats a Catalunya en la gestió sobre la vaccinació de policies espanyols i guàrdies civils durant la covid.

En un escrit, al qual ha tingut accés Efe, el ministeri públic els acusa d’haver acordat paralitzar el març del 2021. La fiscalia sosté que els acusats eren “plenament conscients” que en endarrerir la immunització dels policies espanyols i guàrdies civils “estaven, de fet, discriminant” els agents d’aquests cossos, que “es quedaven sense vacunar, desprotegits davant del virus, mentre que la majoria de la resta de cossos policials, locals i autonòmics, ja estaven protegits”.

L’ex-consellera de Salut, Alba Vergés, va dir al jutge ara fa un any i mig que van interrompre la vaccinació a aquests cossos seguint el criteri fixat pel Consell Interterritorial del Sistema Espanyol de Salut. En concret, Vergés es va referir a la reunió d’aquest organisme, que reunia totes les comunitats autònomes, del 22 de març de 2021, quan s’acordà de reprendre la vaccinació amb AstraZeneca –que s’havia aturat per casos de trombes– i reservar-la per a la gent entre 55 anys i 65, segons que han explicat fonts presents en la declaració.

Vergés va defensar que Salut va aplicar criteris sanitaris i tècnics, d’acord amb la decisió del consell interterritorial, per a decidir prioritzar les dosis disponibles d’AstraZeneca, que eren més baixes que no preveia originalment el govern, per a les persones entre 60 anys i 65. En aquest punt, el seu departament va debatre entre prioritzar el criteri d’edat per a administrar AstraZeneca o bé vaccinar també els col·lectius essencials de qualsevol edat.

Ultimàtum del TSJC

De fet, el dia anterior a la vaccinació en massa de policies espanyols i guàrdies civils que s’havia programat a l’Aeroport de Barcelona, es va comunicar que el pla d’immunització “quedava paralitzat fins que es disposés de prou vacunes”. Davant d’aquesta situació, els sindicats policíacs Jupol i Jucil van presentar una demanda davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que de manera cautelar va donar un termini de deu dies al Departament de Salut per vaccinar els agents, fins a assolir la mateixa proporció d’immunitzats que en el cos de Mossos d’Esquadra.

Totes dues entitats exerceixen l’acusació popular en la causa contra Vergés i la cúpula del Departament de Salut durant la pandèmia, per als quals demanen una condemna de tres anys de presó i quinze d’inhabilitació.

La reunió clau de demà perquè s’aprovi l’oficialitat del català a la Unió Europea s’haurà de fer sense el ministre espanyol José Manuel Albares, que aquesta vegada no participarà en la trobada amb la resta de representants dels governs europeus. Ha delegat la representació del govern espanyol en el secretari d’estat per a la Unió Europea, Fernando Sampedro, segons que han confirmat fonts diplomàtiques espanyoles a VilaWeb. El govern espanyol encara no ha comunicat l’agenda oficial de demà del ministre.

És habitual que els governs deleguin en altres càrrecs la representació en aquests fòrums internacionals, però fins ara sempre que s’havia tractat l’oficialitat més seriosament Albares hi era defensant la proposta. Enmig de la incertesa sobre les possibilitats que la votació per l’oficialitat pugui reeixir, l’absència d’Albares és significativa perquè pot indicar que no han aconseguit lligar els suports necessaris perquè s’aprovi. Aquest cop, en canvi, el representant espanyol serà el seu número dos en qüestions de la Unió Europea.

Cal recordar que la reforma del reglament lingüístic s’ha de fer amb la unanimitat dels vint-i-set estats de la Unió Europea, de manera que n’hi ha prou que un no hi estigui a favor perquè no s’aprovi. En aquests casos, la votació no es rebutja, sinó que el punt es retira de l’ordre del dia i s’ajorna per més endavant.

Aquestes darreres setmanes el govern espanyol ha intensificat la pressió a les capitals europees perquè avalin la proposta, però s’ha topat encara amb massa reticències. En aquestes negociacions, segons que informa el Financial Times, el govern espanyol ha pressionat els països bàltics amb retirar els soldats que té en aquests territoris en el marc de la defensa comuna de l’OTAN. Justament, els països bàltics són alguns dels més reticents pel temor que pugui tenir conseqüències en les pretensions de les seves minories lingüístiques, principalment russòfones.

Més informació: Què passa amb l’oficialitat del català a la Unió Europea? Us n’aclarim tots els dubtes