Laurent Salles, antic assistent parlamentari de Louis Aliot i vinculat al cas dels contractes irregulars del Rassemblement National (RN), ha intentat de suïcidar-se a la seu general del partit, a París. Segons que ha informat Paris Match, els fets han passat vora les 15.30, al carrer de Michel-Ange, al districte setzè de la capital francesa. Ha estat traslladat d’urgència a l’hospital Lariboisière en condició crítica.

Les primeres informacions apunten que ha utilitzat una pistola per a abatre animals per fer-se mal. Els bombers i el servei mèdic d’urgències l’han atès immediatament al mateix lloc dels fets. Jordan Bardella, president del partit, s’hi ha desplaçat de seguida.

Salles treballava actualment de recepcionista a la seu del partit. Era un militant històric del RN, molt implicat internament però allunyat de la primera línia. Una font pròxima a la direcció ha explicat que vivia sol, que mai no havia volgut presentar-se a cap elecció i que tenia un caràcter més aviat reservat. També ha atribuït el gest a motius estrictament personals, vinculats a una relació sentimental entre treballadors del partit, i ha dit que havia deixat una carta.

El seu nom havia aparegut en el judici sobre la trama d’assistents parlamentaris del RN, en què es van investigar contractacions fictícies per a cobrar sous del Parlament Europeu. El tribunal no va trobar cap prova que Salles hagués exercit cap feina concreta per a Louis Aliot malgrat haver cobrat 2.560 euros mensuals. L’única activitat registrada fou una participació en una trobada interna en què van compartir una galeta de Reis.

Aliot, durant el judici, va justificar-ne la contractació per recomanació d’un altre dirigent del partit i va admetre que no li havia fet ni una entrevista: “Som al Front Nacional. Em van recomanar algú espavilat i el vaig agafar tal com venia.” En vuit mesos, només van intercanviar un missatge de text.

En aquell procés, Salles va rebre una pena de sis mesos de presó amb suspensió de la condemna.

Durant la instrucció, va dir que havia descobert que era assistent parlamentari en rebre el contracte i va demanar d’exercir el dret de no declarar.

Originari del món dels serveis –era perruquer caní de professió–, Salles es va implicar en el partit a començament de la dècada passada, quan Marine Le Pen va agafar el relleu del seu pare.

La Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans –que integren l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Decidim País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM)– ha presentat a Palma la campanya Països espoliats, una denúncia pública de l’espoli fiscal estructural que reben Catalunya, el País Valencià i les Illes.

La campanya s’ha presentat bo i coincidint amb Sant Joan, patró dels Països Catalans, i té per objectiu de posar xifres i context a una realitat que frena el benestar, el progrés i el desenvolupament dels territoris de parla catalana. Ho fa amb píndoles informatives visuals, breus i rigoroses, elaborades a partir de dades contrastades per un consell d’economistes de prestigi.

La primera d’aquestes píndoles mostra la magnitud del greuge: segons les darreres dades disponibles (2022), les Illes Balears aporten un 21,2% més que la mitjana estatal, i Catalunya, un 17,5% més. Tot i això, reben molt per sota del que els correspon. Les Illes cauen fins a la novena posició en recursos rebuts, i Catalunya, a la desena. El cas del País Valencià encara és més greu: tot i tenir un PIB inferior, és el territori més mal finançat de tot l’estat espanyol.

Durant l’acte de presentació, el president de l’ANC, Lluís Llach, ha remarcat: “Aquest espoli no és només un problema econòmic, sinó un obstacle polític al nostre desenvolupament com a poble. Ens cal sobirania per a decidir com gestionem els nostres recursos.”

La representant de Decidim, Consol Barberà, ha afegit: “Al País Valencià patim una doble injustícia: aportem com una comunitat rica i rebem com si fóssim pobres. Això no és casual: és un sistema pensat per a mantenir-nos subordinats.”

Finalment, Joan Planes, president de l’ASM, ha denunciat: “L’estat espanyol ens tracta com una colònia econòmica. Recapta amb mà de ferro i retorna amb comptagotes. Aquesta campanya és només el començament: volem decidir sobre els nostres recursos i el nostre futur.”

Mostra d'art d' Artistes Locals - Lloc: Riera Pare Fita,1

Comiat i proclamació del pubillatge comarcal del Maresme - Lloc: Plaça de l'Església

Lloc: Riera zona nova coberta

T´ensenyem com fer-la - Lloc: Casal Popular Norai

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha denunciat que entre els gairebé 6.000 cossos de soldats ucraïnesos repatriats aquestes darreres dues setmanes, n’hi havia una vintena que en realitat eren ciutadans russos, i un que era un mercenari estranger.

Speaking to journalists, I said: during the repatriation of bodies, 20 of those returned to us as Ukrainian fallen soldiers turned out to be Russians, one was a foreign mercenary. This lie is documented, some of the bodies even had Russian passports. pic.twitter.com/DNYdob0MaZ

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) June 21, 2025

“Durant la repatriació dels cadàvers, 20 dels que ens van tornar com a soldats ucraïnesos morts resultaren ser russos, i un, un mercenari estranger”, ha escrit Zelenski en un missatge publicat al seu compte d’X.

Segons que ha explicat, la falsedat és documentada, i alguns dels cadàvers fins i tot duien el passaport rus. “No és un cas aïllat. Creiem que ho fan deliberadament, per fer veure que tenen més baixes ucraïneses”, afegeix.

Per una altra banda, Moscou ha retret que Kíev encara no ha retornat cossos de soldats russos. El govern ucraïnès respon que la qüestió s’ha tractat en les converses d’Istambul a començament de mes, però que no es va acordar cap data concreta per a fer-ho efectiu.

Zelenski també ha acusat Rússia d’utilitzar aquests intercanvis de cadàvers per guanyar temps. “Com més intercanvis hi hagi, més podran fer veure als Estats Units que hi ha un procés diplomàtic en marxa. Així, les sancions s’ajornen i, mentre hi hagi intercanvis, també s’ajornen les reunions entre dirigents. I això, evidentment, afavoreix Rússia”, ha conclòs.

Llençar-se per una tirolina és la nova proposta que ofereix a partir d’avui de l’estació de Boí Taüll. L’equipament ha inaugurat la temporada d’estiu amb aquesta novetat en el marc de l’estratègia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) de desestacionalitzar l’activitat de les diferents estacions de muntanya més enllà de l’hivern. La nova infrastructura té 200 metres de llargada i és l’avantsala d’una altra tirolina, d’un quilòmetre –la més llarga de Catalunya i que travessarà la vall–, que s’habilitarà més endavant.

La nova activitat se suma a més propostes, com ara rutes de senderisme i bicicleta i l’obertura del telecadira Vaques a principi de juliol per facilitar l’accés dels turistes a l’espai natural.

Generar ocupació i incentivar el turisme durant tots els dies de l’any és l’objectiu d’FGC pel que fa a les estacions de muntanya que gestiona, com ho és Boí Taüll. “Volem millorar l’oferta d’activitats i la nova tirolina creiem que és un element atractiu, pensat per al públic familiar”, ha dit el president de FGC, Carles Ruiz.

En la mateixa línia s’ha expressat la batllessa de la Vall de Boí, Sònia Bruguera, que ha apuntat que l’ajuntament ha col·laborat en l’arranjament de l’entorn per tal que la sortida i l’arribada del llançament sigui més amable. “Sumar esforços fa que les coses tinguin èxit”, ha conclòs.

La secretària general del PSPV, Diana Morant, ha denunciat un “moviment orquestrat per la dreta i l’extrema dreta” per a atacar desenes de seus socialistes al País Valencià amb pintades i insults.

Aldaia, Mislata, Burjassot, Albuixech i Bonrepós i Mirambell.

Las sedes de Partido Socialista están siendo vandalizadas con ataques orquestados por la derecha y la extrema derecha.

Una conducta denunciable que no cable en democracia. @DianaMorantR pic.twitter.com/g9UYHq61Co

— PSPV-PSOE (@SocialistesVal) June 21, 2025

Aquest matí, la seu del partit a Aldaia (Horta Sud) ha aparegut amb pintades a la porta i la façana. Hi han escrit missatges com ara “corruptes”, “puters”, “traïdor”, “venedors d’obrers” i un insult directe al president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

Segons que han explicat fonts de l’Agrupació Socialista d’Aldaia, l’edifici on s’ubica la seu és una de les zones més afectades per la gota freda del mes d’octubre. De fet, fa pocs dies els propietaris havien acabat d’arranjar la façana, que havia quedat malmesa pel temporal. “S’hi afegeix més patiment a gent que no en té cap culpa”, han lamentat.

També hi ha hagut pintades similars en unes altres seus del partit, com ara a Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord), on es pot llegir “puter” i “PSOETA”.

De Llombai estant (Ribera Alta), on ha fet declaracions als mitjans, Morant ha insistit que els atacs s’han estès per “desenes de municipis valencians”. En concret, ha dit que les seus d’Aldaia, Mislata, Burjassot, Albuixec i Bonrepòs i Mirambell han estat “vandalitzades aquests dies”.

“És un moviment orquestrat per la dreta i l’extrema dreta. Van a les seus a intimidar, insultar i amenaçar els militants socialistes. És una conducta absolutament denunciable i condemnable, que no té cabuda en democràcia”, ha declarat.

Morant ha recordat que es pot discrepar amb qualsevol partit polític, però que mai no es pot justificar la violència. En aquest sentit, ha criticat que la dreta i l’extrema dreta “consenteixen i fins i tot animen” aquestes accions.

Alarma a l’aeroport d’Eivissa –en plena temporada alta– per l’incendi d’un vehicle a l’aparcament ràpid, que és just davant les portes de la terminal. Això ha obligat a tancar els accessos de les instal·lacions. Uns quants testimonis, segons que publica IB3, diuen que han sentit un parell d’explosions, segurament arran del foc.

#ÚLTIMAHORA Un vehicle s'incendia a l'aparcament express de l'aeroport d'Eivissa. https://t.co/9IQfF2zNJe pic.twitter.com/VFRd40nXh5

— IB3 Notícies (@IB3noticies) June 21, 2025

El vehicle afectat era una furgoneta negra de càrrega. L’incident ha causat una columna de fum gran i densa de color negre que es podia veure de Dalt Vila estant. Els bombers han pogut apagar el foc abans no afectés cap més vehicle.

Esquerra Republicana reclama explicacions públiques i transparents sobre l’agenollament de la Generalitat davant del govern de l’Aragó en el cas Sixena arran de l’eliminació de l’acta d’una reunió de treball les referències a la fragilitat dels murals. En aquest sentit, sembla que totes dues administracions debaten els terminis per al trasllat al monestir d’Osca.

Albert Velasco dimiteix del plenari del Museu de Lleida per la posició del govern sobre els murals de Sixena

Davant aquesta situació, ERC ha anunciat que registrarà la sol·licitud de compareixença de la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i del president del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Joan Oliveras.

Així mateix, el partit també reclamarà les compareixences al congrés espanyol del ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, i del secretari d’estat, Jordi Martí. A més, l’Ajuntament de Barcelona, que forma part del patronat del MNAC, presentarà una proposició al plenari.

ERC considera que cal garantir la transparència i la responsabilitat en un afer que afecta de ple la defensa del patrimoni cultural català i la memòria col·lectiva del país.

Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Lloc: Església de Santa Maria

L’ex-conservador del Museu de Lleida Albert Velasco ha anunciat la dimissió irrevocable com a membre del plenari d’aquesta institució. Velasco ha explicat que pren la decisió a causa de la posició adoptada per la Generalitat de Catalunya en el litigi per les pintures murals del monestir de Sixena conservades al MNAC, una posició que considera “profundament reprovable”.

Albert Velasco: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans” 

Acabo de presentar la meva dimissió com a membre del plenari del Museu de Lleida. El motiu és la posició de la Generalitat de Catalunya, indigna i reprovable, en relació amb les pintures del monestir de Sixena conservades al MNAC. pic.twitter.com/quyLPUGUm4

— Albert Velasco (@velasc_alberto) June 20, 2025

Segons que ha expressat en una carta, la Generalitat –que el va nomenar l’any 2021 per formar part del plenari del Museu de Lleida– manté una postura que el fa sentir “profundament incòmode” i que contradiu la defensa del patrimoni cultural del país.

Velasco ha denunciat que el govern català s’alinea amb les tesis de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i actua contra els interessos del MNAC en el litigi per les pintures murals del monestir. Ha afegit que aquesta actitud hauria de causar dimissions dins el Departament de Cultura i que, per coherència i respecte, no pot continuar formant part del plenari.

“Ho faig perquè estimo el Museu de Lleida”, escriu Velasco, que justifica la renúncia com un acte de dignitat i compromís amb els museus del país. En la carta, explica que ha comunicat amb antelació la decisió a la directora del museu i diu que és una de les més difícils que ha pres en anys.

Després de dotze anys com a conservador i quatre com a membre del plenari, expressa que se’n va amb un “profund dolor” i un “gran sentiment de frustració”. Amb tot, conclou que el Museu de Lleida sempre serà casa seva i que continuarà treballant pel seu bé.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els primers Premis CRIT han volgut fer valdre el talent digital en català. La gala, presentada per la periodista Nerea Sanfe i el meteoròleg de 3Cat Gori Masip, ha reconegut setze creadors i projectes de contingut digital en llengua catalana d’arreu dels Països Catalans.

El creador de contingut Fran Tudela, conegut a xarxes socials per Cabrafotuda, s’ha imposat als Premis CRIT amb dos guardons, un com a Millor Creador de l’Any i un en la categoria d’informació i actualitat, tot convertint-se en el gran guanyador de la nit. Cal destacar que hi ha hagut guanyadors d’arreu dels Països Catalans, cosa que demostra que a les xarxes socials no existeixen aquestes fronteres falses que alguns ens volen posar entre els territoris.

Precisament en aquest sentit, Cabrafotuda ha volgut deixar clar, després de guanyar el premi a Millor Creador de l’Any, que veu aquests nous guardons com un crit perquè els de dalt entenguin una cosa important: “Al sud parlem català, a les Illes es parla català, a Catalunya es parla català, el que passa és que nosaltres li diem valencià, però és la mateixa puta llengua, a veure si els entra a alguns al cap.”

“Mazón dimissió”, el crit més repetit de la nit

Cabrafotuda ha acabat els dos discursos amb el crit: “Mazón dimissió”. Però no ha estat l’únic, perquè aquest s’ha convertit en el crit més repetit aquesta nit, sens dubte. De fet, la gala ha tingut un marcat accent valencià, tant pels guardons que han aconseguit els influenciadors del País Valencià com per les consignes contra el govern de Mazón. Entre ells, Alegria de Poble, pseudònim de Rixi Barberà, que ha guanyat el guardó a Millor Vídeo de l’Any, escollit per votació popular, per un vídeo viral sobre els afectats de la gota freda a Algemesí. Barberà ha confessat que li hauria agradat no haver guanyat aquest premi, perquè no hauria volgut haver de fer mai aquest vídeo. Ha explicat que, malgrat no ser un dels afectats per la gota freda, com a valencià va anar a ajudar i molta gent li va demanar que els donés veu a les xarxes. “Una cosa que ha quedat clara amb la gota freda, perquè només el poble salva el poble d’eixos putos merdes”, ha dit en el seu discurs tot fent referència a la samarreta que duia posada amb aquest eslògan. També ha volgut recordar que tot plegat encara no s’ha acabat, i que qualsevol ajuda encara ara és necessària.

Qui també ha demanat la dimissió de Mazón ha estat Blanca Trull, que ha guanyat el guardó a la categoria de Compromís social: “A vore si s’enteren ja tots els nostres polítics que no els volem allí, especialment a Mazón. Per favor, Mazón dimissió.”

Defensa del català i els Països Catalans

Un dels altres crits que més s’han repetit durant la nit ha estat a favor de la llengua. Per exemple, Parlars Mallorquins, que ha guanyat en la categoria de Llengua, ha dit: “M’agrada pensar que si la gent veu els nostres vídeos és perquè la llengua continua essent un element clau de la nostra identitat, que pot parèixer una cosa súper obvia, però de vegades no ho és tant quan vius en un territori on el català està maltractat constantment.” A més, ha afegit: “La llengua pròpia no pot ser mai optativa, que els queda ben clar que el nostre dret a viure en català no pot dependre de la voluntat d’aquells que ens volen eliminar.”

Els altres guardonats

El guardó a Millor Projecte de l’Any ha estat per a La Turra, programa de 3Cat de debats i actualitat conduït per Alba Riera. En les categories generals també s’ha premiat el pòdcast musical Déus i Simis com a Projecte més innovador, la campanya ‘Amunt País Valencià!’ com a Millor Campanya Digital i Constança Ramis (@Co.torrita) com a Creadora Emergent. Quant a les categories temàtiques, més enllà de les que ja hem dit, els reconeixements han estat per a El dolcet pal cafè (Entreteniment), Neurones Fregides (Divulgació científica), Lefki.B (Art i cultura), La Ruta dels Esmorzars (Gastronomia), Parisio Productions (Humor), Cèlia Espanya (Estil de vida) i un reconeixement ex aequo per a Kajol Escútia i Loren Muñoz (Esport).

La gala ha tingut actuacions musicals dels artistes que més ho estan petant a les xarxes socials. Svetlana han estat els encarregats d’obrir la cerimònia al ritme de la cançó “Esclaves de l’algoritme”, una col·laboració amb Ivan Labanda que ha fet vibrar l’escenari amb la participació de creadors en escena. També ha actuat la cantant Ouineta, que ha interpretat la cançó de l’estiu de 3Cat, “DMs”, i el grup Fades, que han protagonitzat un dels moments més esperats de la nit, quan han interpretat en directe “Artificial remix”, amb Samantha Hudson, la seva primera cançó en català.

L’acte ha estat impulsat per l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), 3Cat i Accent Obert, amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

A la Gran Via de les Corts Catalanes, a tocar de la plaça de la Universitat, comença la història de l’orxateria la Valenciana, l’any 1910. María Planelles i Francisco Cortés, besavis dels actuals propietaris, venien a Barcelona del seu poble, Xixona, cada any a vendre el torró que feien ells mateixos. Per poder guardar tot el producte que portaven, van llogar el local que fa xamfrà entre la Gran Via i el carrer d’Aribau. Durant els primers anys, allò va ser solament un magatzem, fins que la parella, pensant en com ampliar la temporada més enllà de l’hivern i els torrons, va començar a preparar i servir orxata i gelat en aquell gran establiment que tenia taules a dins i una gran terrassa que fins l’any 2000 va ser molt gaudida pels barcelonins i els turistes que, d’ençà dels Jocs Olímpics, havien descobert els atractius d’aquesta ciutat.

Severino Cortés Planelles i Rafaela Oncina van ser la segona generació, i Severino Cortés Oncina i Eliane Verdú la tercera, que van continuar amb la mateixa tradició: portar torró de Xixona i elaborar orxata i gelat com ho feien els seus avantpassats.

Amb el canvi de segle, van deixar el local de lloguer a la cantonada de la Gran Via amb Aribau, i van adquirir-ne un al número 16 del carrer d’Aribau, on la seva reputada orxata continua delectant avui clients que ja són besnets, alguns, dels primers consumidors que va descobrir el gust per aquesta beguda autènticament natural.

Al capdavant de l’orxateria la Valenciana ha estat sempre Severino Cortés Verdú. Ell mateix ens explica que el secret de la seva orxata és la matèria primera, la xufa d’Alboraia. I què té, Alboraia, que dóna tan bones xufes? “És el seu microclima, la brisa marina sobre els camps de xufes i els minerals, el ferro i el potassi de la terra, més la salubritat, la temperatura, la humitat i el sol fan que aquest tubercle que hauria pogut quedar només com a menjar per al bestiar, sigui tan bo per a fer l’orxata.”

En un petit article d’homenatge al diari que van preparar amb la història de la família i dels seus productes, amb motiu dels cent anys de la Valenciana (l’any 2010), explicaven que l’orxata és una beguda d’origen sudanès i que els egipcis també en consumien, perquè se’n va trobar als sarcòfags. Els perses i els àrabs n’esmentaven les virtuts desinfectants i digestives i el País Valencià n’és el principal productor d’Europa.

DO Xufa de València

L’orxata és un producte amb denominació d’origen i és el Consell Regulador DO Xufa de València que vetlla per la seva qualitat i assegura la procedència de les xufes amb les quals és feta. D’aquesta beguda altament energètica i nutritiva també es diu que té propietats beneficioses per al sistema cardiovascular semblants a les de l’oli d’oliva. També és molt rica en minerals i baixa en sodi i, per tant, apta per a hipertensos. A l’estiu calma la set i, si es pren sense sucre, té molt poques calories.

Precisament, Cortés ens explica que molts clients que volen prendre’n sense sucre, o haurien de fer-ho, comencen barrejant-ne mig got amb sucre i mig, sense, i a poc a poc en van demanant més quantitat de la que no porta sucre i, quan arriben a zero sucres, ja no tornen enrere. De fet, com passa quan es menja sense sal, el veritable sabor i tota l’essència dels aliments, en aquest cas la xufa, afloren com no ho poden fer si s’hi afegeix sucre, o sal.

A la Valenciana –comenta Cortés– la versió d’orxata que més serveixen és tota sola, tant per a prendre a l’orxateria, o per a endur-se’n a granel. “Però també en preparem amb gelat, amb cafè, batuda o amb gelat batut. I tant el cafè fred amb orxata com el granissat de llimona amb orxata també agraden molt.”

Severino Cortés és el gran dels quatre germans de la quarta generació d’artesans hereus de la Valenciana. En Guillermo, l’Ana i en Carlos són a la botiga Parami, al carrer de la Diputació, 204, on hi ha l’obrador d’orxata, de gelats fets amb llet fresca, i totes les elaboracions de pa i pastisseria que preparen, entre les quals hi ha els fartons fets amb oli d’oliva per a sucar a l’orxata, i la mona de Pasqua alacantina, un pa cremat amb ou dur a sobre coneguda com la tonya. Però aquest comerç de l’Eixample també és molt conegut per la seva gran venda de fruits secs del País Valencià, envasats i a granel, torrons xixonencs i tot allò que es precisa per a fer pastissos.

A l’orxateria la Valenciana –diu Cortés– també hi ha una gran part de clientela que, generació en generació, “segueix la tradició de venir a comprar els torrons i, de pas, prendre una orxata, o una xocolata calenta, que a l’hivern ve molt de gust”.

Tan sols tanquen el dia de Nadal i de Cap d’Any, i els dies festius de la Setmana Santa. La resta de l’any, una dotzena de treballadors s’organitzen els horaris els set dies de la setmana perquè aquesta emblemàtica orxateria del carrer d’Aribau no pari mai de servir orxata. Un mes de juliol poden arribar a vendre’n 400 litres diaris, entre la que els clients prenen a l’orxateria, amb prou taules en els 300 metres quadrats de l’establiment, i la que s’enduen per a beure a casa. A l’hivern, entre 100 litres i 150 també els despatxen.

Severino Cortés fa mig segle que despatxa orxata a la Valenciana. Mig segle d’orxater

Severino Cortés s’ha passat més de mitja vida en aquest comerç especialitzat en orxata, fins i tot hi va fer la comunió. Ja a setze anys va començar a treballar-hi els estius, quan encara eren a la Gran Via, i fa tot just un parell de mesos que s’acaba de jubilar. Han estat quaranta-nou anys que ara requereixen una adaptació progressiva a una vida fora de l’orxateria. “El que més costa és no tenir el contacte amb el públic. Alguns clients vénen cada dia o cada setmana”, diu. I, pensant en aquest prop de mig segle a l’orxateria, expressa: “Em quedo amb el fet que el nostre èxit ha estat aconseguir que les quatre generacions hàgim pogut viure d’un mateix negoci, donant un producte que saps que és de qualitat i que en tants anys no hem deixat que en perdi. Hem satisfet molta gent amb sabors especials i genuïns d’aquí, mantenint una tradició.”

És tradició i és un vincle amb la terra d’origen, que dóna sentit a la vida pagesa dels conreadors d’aquestes xufes de tanta qualitat al poble d’Alboraia. La xufa es cull al novembre i es fa assecar, abans de viatjar a Barcelona. Ací, detalla Cortés, s’ha de macerar vint-i-quatre hores en remull, després es tritura amb aigua i es cola. I la que porta sucre es barreja amb el sucre i es torna a tamisar. Això cada dia, puntualitza, perquè no porta cap conservant, és tot xufa, aigua i, si es vol, sucre.

La cinquena generació –nou néts– ja comença a donar un cop de mà durant les vacances d’estudis. Són tots hereus d’una firma, la Valenciana, el llegat que els besavis de Xixona van començar a construir fa cent quinze anys. L’orxata, com els torrons i el gelat, són ben instaurats en l’ADN dels Cortés, que suma l’origen d’aquesta artesania per banda de pare i mare. “Per part del nostre pare, els besavis eren de Xixona i feien torró i orxata i tot això ho van portar a Barcelona. I, per part de mare, els nostres avantpassats van fer el mateix a Orà (Algèria), que era colònia francesa”, explica el besnet Severino Cortés. Li havien explicat que a Orà es parlava català perquè la meitat de la gent era vinguda del País Valencià. L’avi de Cortés hi va muntar una fàbrica de gelats.

També ens conta com va néixer la tradició de fer gelat a Xixona. “A Xixona tenim la muntanya de la Carrasqueta, que és a una mica més de mil dos-cents metres d’altitud, que era plena de pous de neu amb la qual es feia gel. I aquell gel, barrejat amb llet, feia que sortís més a compte de vendre.”

Orxata tot l’any

Ara, de gelateries, la ciutat de Barcelona n’és plena, i de gelats se’n menja tot l’any, però Cortés recorda bé que quan ell va començar era costum de menjar-ne solament a l’estiu. L’orxata, en canvi, ve de gust tot l’any. Si no, que ho demanin als professors i gent de l’administració de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. “Vivim molt de la universitat, sobretot del professorat i la gent d’administració, per als qui sovint fem càterings”, exposa.

L’altre veí que va ajudar a fer gran el negoci va ser els cinemes Aribau. Es van inaugurar l’any 1962, amb la projecció del film West Side Story, que va estar a la cartellera gairebé dos anys.

De fet, aquesta orxateria és un dels comerços testimoni de primera línia de la vida a la ciutat. La nevada del 1962, el pare de Cortés la va filmar amb una càmera de vídeo, i en les imatges es veia gent baixant amb esquís pel carrer d’Aribau, i amb prou feines quatre cotxes als carrers. “Teníem una terrassa emblemàtica on els clients passaven moltes estones mirant passar la gent”, recorda aquest orxater de raça. Ha heretat nom i ofici dels Severinos que el van precedir. “Som, a més, nascuts cada trenta anys rodons, el 1900, l’avi, el 1930, el pare, i el 1960, jo.” Entre got i got, en aquest darrer mig segle, a l’orxateria s’han viscut de ben a prop les manifestacions a la Gran Via, amb els grisos actuant. També vivències més agradables, com les parelles que s’han conegut o han festejat a l’orxateria, i tota la gent que encara avui hi entra explicant que els seus avis ja hi anaven, o gent que se’n va anar de la ciutat i quan hi torna, passa a fer una orxata com acostumava a fer quan vivia més a prop. Ara serà ell qui, de tant en tant, hi tornarà per seure a prendre una orxata sense poder evitar que per la ment li passin, sense aturador, tants records viscuts a la seva orxateria, que continuarà funcionant com fins ara, amb els mateixos treballadors, sota la responsabilitat dels germans de Cortés.

Ves per on, el cas de Santos Cerdán potser servirà col·lateralment per a ensorrar mites de fa sis anys o set. Durant la segona meitat del 2018, una volta Pedro Sánchez ja havia arribat a la Moncloa gràcies a una moció de censura, Podem i l’entorn dels Comuns van pressionar amb molta duresa el PDECat i ERC perquè n’aprovessin el primer pressupost. La repressió espanyola bombejava llavors a màxima potència: hi havia presos polítics –fins i tot que s’acostaven a l’any de presó preventiva–, i exiliats, és clar, i encara en plena negociació va començar el judici del procés. El tràngol i la tensió complicaven les coses, de manera que l’esquerra espanyola va recórrer a un argument ètic ben capciós: la lluita contra la repressió no era pas incompatible amb l’aprovació de polítiques socials. 

En aquell temps, també l’imperi del xantatge emocional era implacable. “Com ajudarà una pròrroga pressupostària a treure de la presó els presos polítics?”, va demanar el portaveu de Catalunya en Comú aleshores, Joan Mena, al PDECat i ERC. No eren tan sols els pobres, doncs, els perjudicats que l’independentisme no fes de crossa de Sánchez: també els mateixos dirigents que eren a la presó, després d’haver estat exposats a la intempèrie per l’aplicació de l’article 155 que havien votat els socialistes. Segons Mena, si a més de regalar-li la presidència no es regalava l’estabilitat a Sánchez, hi havia el risc de “més repressió”. En podria abocar un devessall interminable, de declaracions com aquestes. A partir del desembre, quan Vox va irrompre al parlament d’Andalusia, l’extrema dreta s’afegí de seguida a l’equació. Mena mateix, en la valoració d’aquell resultat, ja va dir que el pressupost era imprescindible si no volien arriscar-se que l’extrema dreta arribés a Madrid.  

Recordo especialment unes paraules de la batllessa Ada Colau, que, en un acte a Nou Barris, l’11 de novembre de 2018, va exigir als jutges la llibertat física dels presos i, als presos, la llibertat política de Sánchez amb el pressupost. Els presos, va dir, també s’havien de posar “al costat de la gent treballadora que fa molts anys que pateix retallades i no té cap culpa de les polítiques del PP”. Tenia alguna cosa especial, aquell acte. Un missatge silenciós: calia relativitzar la qüestió nacional. Pablo Iglesias hi va declamar un conte de Mario Benedetti, “Oh, quepis, quepis, qué mal me hiciste”, com un missatge metafòric per a convidar l’independentisme i el PSOE a reconciliar-se i remar junts. En la primera part del conte, tot de companys militants que discrepen entre ells es fan, en cadena, un retret l’un a l’altre, fins que els acaben afusellant; en la segona, cadascú fa una concessió al del costat i, plegats, amb la força de la companyonia i la flexibilitat, apunten el botxí i el desarmen. “Sé que la política és difícil, que la política és complexa. Tots sabem que el govern no ha estat a l’altura. Però, de vegades, és fonamental de no encasellar-nos en la nostra posició encara que estiguem convençuts que tenim raó”, va dir en acabat. 

El PDECat i ERC no van passar per l’embut d’aquell pressupost perquè, amb el judici en marxa, el gripau podia ser massa indigest, i els sondatges no auguraven l’apocalipsi que Mena dibuixava. En la resta de decisions, però, van assumir l’autèntic missatge de fons del conte de Benedetti: no pas que calia dialogar, sinó que, davant la repressió, havien de considerar-se del bàndol del PSOE, encara que el PSOE l’hagués alimentada i que, com es descobrí més tard, encara llavors en participés per mitjà de l’espionatge. D’aleshores ençà, l’emblanquiment del PSOE ha estat un esforç col·lectiu de tots els socis de la moció de censura, fins al punt que, set anys després, un partit que semblava moribund i que tenia problemes per a sobreviure sense ells, se’ls ha menjats tots. 

Ara la corrupció esberla el relat de Sánchez, aquell diputat jove i desconegut, vingut en nom de la regeneració democràtica i renascut president contra la trama Gürtel. Però també esberla l’excusa moralista que l’esquerra espanyola va fer servir per empènyer l’independentisme sota la capa del PSOE. Serà interessant de veure, segons l’abast de la trama, com aquella mateixa esquerra espanyola que retreia insolidaritat al PDECat i ERC diu que traça una línia vermella contra la corrupció. Certament, la línia no serà pas irreversible –tot aquell univers s’ha demostrat incapaç de sortir de la falda dels socialistes–, però la mera posició ja despullarà que el xantatge del 2018 era tan sols un estratagema retòric. Barallats, dividits, afeblits i atemorits que no els esquitxi la porqueria del PSOE, la política deixarà de ser difícil i complexa per esdevenir una arenga contra el mateix partit que fa tant de temps que apuntalen.     

El primer de fer-ho ha estat, justament, Iglesias, aquesta setmana, en una entrevista a RAC1: “En aquestes coses sempre es pot negociar. Crec que ningú amb dos dits de front no pot acceptar en aquests moments el plantejament que diu ‘o PSOE o feixisme’. Si ha de ser així, que ningú més no es presenti a les eleccions i tothom voti el PSOE com a única alternativa davant la possibilitat de Vox, malgrat la corrupció i el rearmament. Aquest argument, que el PSOE ha explotat moltes vegades en clau electoral, ara no té suport.” I encara ho completà: “És probable que si Sánchez demanés la confiança ho fes en aquests termes: ‘Fes-me confiança o vindrà el feixisme’. No sé si seria gaire raonable, això, ateses les circumstàncies.”

Fóra injust d’ometre que, en aquell temps, el xantatge emocional no el practicaven tan sols Podem i els Comuns. També n’hi havia en el sentit invers: l’error fundacional del mal anomenat “govern efectiu”, que sepultà qualsevol possibilitat d’aprofitar de debò la crisi de règim, es va fer amb arguments similars. De fet, encara anaven més enllà, perquè esgrimien directament el dolor d’unes famílies concretes –les dels represaliats. Cap dels dos xantatges no ha resistit el pas del temps dignament, perquè no hi havia res a sota. Els dirigents independentistes no han tingut res més per oferir que mesures de perdó i de reparació. El PSOE mateix, implosionant, s’ha encarregat d’ensorrar aquells mites que van justificar de subordinar-s’hi. Ves per on, sí, una conseqüència tangencial del cas Cerdán serà que l’esquerra espanyola dirà en públic que no se li pot tolerar tot, al PSOE –encara que, a la pràctica, li ho acabin tolerant. Potser, al capdavall, l’única cosa que passava és que amb l’eix nacional no en tenien prou per a posar en perill la seva carícia de poder. Potser, al capdavall, no passava res si tot continuava igual.

Ciutadella ja viu ben immersa en l’emoció i la passió de la festa ancestral de Sant Joan, que comença demà amb el Dia del Be, i ja enllaçarà sense interrupció amb els dies més forts, que són el 23 i el 24, dilluns i el dia de Sant Joan.

Un any més, es confirma que la festa és un pol d’atracció i per a moltes persones representa el moment en què comença l’estiu. És previst que, entre avui i Sant Joan, el poble dupliqui amb escreix una població que actualment és de 34.800 habitants. Així, s’espera que únicament pel port de Son Blanc arribin 40.000 persones, la majoria provinents de Mallorca, encara que també n’arribaran del Principat i del País Valencià. Això, a banda de la gent de la resta de l’illa, i les arribades per l’aeroport i pel port de Maó. Només ahir, va haver-hi nou arribades de ferris a Son Blanc.

El conflicte amb el GOIB
Com que enguany el calendari ha volgut que el 23 i el 24 vagin seguits del Dia del Be, que sempre és el diumenge anterior al dia de Sant Joan, l’afluència de visitants serà molt més gran i estarà més comprimida que no pas uns altres anys. Llorenç Ferrer, que viu les seves primeres festes com a batlle de Ciutadella, diu que tot l’equip municipal ha fet feina perquè no hi hagi imprevists i perquè tot estigui controlat i vagi bé. “El pla d’emergències preveu uns actes amb moltíssima afluència, que són el Caragol del Born, el dia 23 i els Jocs del Pla, el dia 24, amb una presència màxima de 27.000 persones en cadascun d’aquests actes”, diu. Per al batlle, les festes de Sant Joan són les festes de les Illes, per la gran quantitat de gent de Mallorca que travessa el canal amb els ferris. “Encara que soni prepotent o superb, això és la festa de les festes. Si volguessin fer el dia de les Illes Balears el 24 de juny, no seria cap disbarat”, diu.

Però això comporta una sèrie de maldecaps que enguany han ocasionat un enfrontament polític entre el govern de les Illes, de dreta i ultradreta, i el consistori, format per la coalició progressista de PSOE, PSM i Ciutadella Endavant. La polèmica l’ha encesa el fet que l’Agència Tributària de les Illes Balears no ha fet enguany l’aportació de 100.000 euros per a fer programes de prevenció i de conscienciació sobre l’esperit amb què s’han de viure les festes de Sant Joan, el respecte als cavalls i als cavallers, i allunyar-les de la imatge d’una bauxa i una festa alcohòlica de quatre dies, com moltes vegades s’anuncia i es promociona.

El fet que el viatge a Ciutadella sigui moltes vegades el regal per haver aprovat la selectivitat, o per haver acabat l’ESO amb aprofitament, ha fet que l’arribada de grups de visitants extremadament joves converteixi la festa en una cita per a les entrompades lluny del control dels pares.

Arran de la negativa del GOIB d’ajudar en aquesta campanya, el batlle va voler parlar amb la presidenta Marga Prohens, però no ha rebut resposta. La indignació ha saltat quan s’ha sabut que el govern sí que paga el bitllet d’autobús dels joves perquè arribin al punt d’embarcament al port d’Alcúdia. “La queixa no és que posin el bus gratuït a Mallorca. La queixa és que per a això sí que tenen doblers, però no en tenen per als busos escolars d’aquí, per exemple. És indignant. La nostra posició és clara i dir-ho no ofèn ningú.”

Segons el batlle, les festes costen 800.000 euros, que paga íntegrament l’ajuntament. Això inclou, per exemple, 150.000 euros en seguretat privada. I s’hi han de sumar les feines extres de la brigada, la il·luminació extraordinària, les pantalles, l’acústica, el reforç de policies, bombers, protecció civil…

La festa ja ha començat

A banda d’aquestes polèmiques més o menys cícliques, i abans de l’arribada multitudinària de gent, l’esperit de la festa bull de portes endins de les cases del poble, amb l’elaboració dels àpats tradicionals. També bull de portes enfora, amb l’emblanquinada dels enfronts i la instal·lació dels taulons de fusta per a protegir finestres i portals.

Ballada a la plaça Música i animació a la plaça La comitiva de Dia del Be durant la visita a cal Bisbe (fotografia: Antoni Barber) L'home del be i el be (fotografia: Antoni Barber)

Ahir mateix ja es van fer les festes de carrer amb balls tradicionals, berenetes, festers, grups de música que recorrien el nucli històric, els fru-fru, que canten peces tradicionals i santjoaneres… i avui es farà la vetlla del be que demà sortirà a les nou en punt del palau del caixer senyor.

No hi ha cavalls, i la comitiva, encapçalada pel flabioler i per un pagès que carrega un anyell blanc adornat amb flocs de colors farà 95 visites a les cases dels pagesos, dels nobles i de les diverses entitats locals per a anunciar-los que la festa s’atraca. En cinc cases farà el toc de dol, en senyal de respecte perquè en el darrer any ha traspassat alguna persona relacionada amb la festa o que havia rebut la visita del be en anys anteriors.

La vaga a IB3

Entre moltes causes que poden explicar la massificació de les festes de Sant Joan, n’hi ha una que és la retransmissió que la televisió pública IB3 fa dels actes principals de la festa d’ençà de fa una vintena d’anys. Una altra és la construcció del dic de Son Blanc, que ha possibilitat la connexió marítima en menys de dues hores entre Alcúdia i Ciutadella pel canal de Menorca.

IB3 emet en directe el primer toc de flabiol a casa del caixer senyor, el Caragol del Born del dia 23 i els Jocs del Pla del dia 24. L’espectacularitat de les imatges i la sensació festa immersiva i col·lectiva, combinada amb la facilitat per viatjar d’una illa a una altra, han convertit l’anada a Ciutadella en aquesta fita anual imperdible.

A la vegada, el fet de la retransmissió televisiva dels actes més emotius de la festa ha permès d’acostar-la a molts col·lectius de ciutadellencs que per moltes circumstàncies no la podien viure. Com ara, gent que viu fora de l’illa, o persones grans, o malalts que no poden participar en les aglomeracions. A més, l’ajuntament instal·la pantalles gegants en diferents parts del poble per a dissuadir molta gent d’anar-hi.

Enguany, els treballadors de l’ens públic, que estan en plena negociació per a assolir diverses reivindicacions laborals, han anunciat una vaga per Sant Joan. En principi, afectava totes les retransmissions, però el decret de serveis mínims que ha imposat l’administració permetrà la retransmissió del primer toc i els Jocs del Pla. “La retransmissió ens ajuda a desmassificar i que la festa arribi a tothom que no la pot viure en directe. L’equip de govern consideram lícita qualsevol reivindicació dels treballadors. Per nosaltres, els drets laborals són sagrats”, diu el batlle, amb satisfacció perquè finalment s’emetran dos dels actes més concorreguts.

Una gernació segueix els Jocs del Pla per la pantalla gegant instal·lada a la plaça del Born.

El primer toc de flabiol

A les dues en punt del migdia de dilluns, els ciutadellencs i tota la gent que no puguin ser a Ciutadella podran veure per la televisió com el flabioler, Sebastià Salort, que és un treballador de l’ajuntament, demanarà permís al caixer senyor d’aquest bienni que enguany s’acaba, Carlos de Salort, per a començar la festa. Serà al palau de la família al carrer Major del Born. El noble serà dalt de tot, al replà de l’escala, el flabioler no acabarà de pujar. Sant Joan és una festa estamental. El senyor li dirà que sí, que comenci la festa, que vagi per tot el poble arreplegant els cavalls, perquè a les sis ha d’entrar al Caragol del Born, i llavors serà quan el flabioler tocarà per primera volta i el poble esclatarà en una festa que cadascú viurà a la seva manera.

Hi haurà moltes llàgrimes, segur. Llàgrimes dels que hi són i dels qui no i, sobretot, pels qui ja no hi seran més. Pell de gallina i emoció. El flabioler recorrerà el poble damunt una somera que guiaran al·lots i santjoaners veterans que consideren un honor aquesta manera de participar en la festa. Cadascú viu el seu Sant Joan, amb les petites coses que, a còpia de repetir-les cada any, es convertiran en tradició. Una tradició particular que corre en paral·lel amb la tradició en majúscules que guia la festa d’ençà de no se sap quan. Cal recordar que l’any 1558 Ciutadella va ser arrasada a sang i foc i que pràcticament no hi ha vestigis escrits d’aquell any cap enrere.

El flabioler dalt la sumera.

A poc a poc, s’aniran afegint cavalls a la comitiva. Per evitar retards en la celebració dels actes, s’ha posat un topall de 130 en els actes dels dos capvespres, i 80 el dia de Sant Joan al matí. I quan sonin les campanes i el rellotge de la catedral marqui les sis en punt, el caixer senyor entrarà al galop a la plaça del Born per començar el Caragol, sempre al ritme de la mateixa peça musical el jaleo, que toca de manera insistent la banda de música de Ciutadella.

Quan s’acaba el Caragol del Born, els cavalls surten del terme de Ciutadella per anar a resar completes a l’ermita de Sant de Missa, i no tornaran fins que el sol no s’hagi post. I mentrestant, al poble, la gent aprofita per descansar, anar a fer la bereneta amb la família i a carregar forces per les corregudes a la plaça i el caragol de Santa Clara.

Un altre efecte de la massificació i de la participació multitudinària de gent que desconeixia el sentit d’aquest acte ha estat la desvirtuació de tirar avellanes per la Contramurada, davant el Casino Nou. Fins i tot, se’n va pervertir el nom, i de dir “vaig a tirar avellanes” o com feien els xiquets, “vaig a arreplegar avellanes”, això es va convertir en una “guerra d’avellanes” on es produïen tota mena d’abusos i d’imatges poc edificants. Poca gent de Ciutadella hi participa a hores d’ara.

Un cavall bota davant el seminari, on espera la capellana per incorporar-se a la comitiva La cavalcada passa per les Voltes El caixer senyor entra al galop a la plaça per començar el Caragol del Born Tirar avellanes Por d’una apagada elèctrica

El 31 de maig, pràcticament a tot el centre de Ciutadella hi va haver una apagada elèctrica que va durar hores. Això va encendre totes les alarmes a l’ajuntament en previsió que una avaria com aquella es pogués repetir durant les festes. Per posar-hi remei, Endesa ha mantingut un dels generadors que va traslladar a Ciutadella aquell dia, es disposa d’un camió de bombers capaç d’il·luminar una extensió molt gran, com serien els carrers del Caragol de Santa Clara, les Voltes i tot el nucli antic, on també hi haurà, de manera estratègica, equips autònoms per a il·luminar la via pública en cas de necessitat.

Anar-se’n de Ciutadella perquè hi ha massa gent

Durant tot el reportatge ha surat la paraula massificació. El fet que hi hagi control d’accessos als actes del Pla, del primer toc de flabiol o al Caragol del Born, ha fet canviar molts hàbits dels ciutadellencs. Un exemple és el d’anar amb les criatures a tirar i arreplegar avellanes. Un altre és el de baixar al Pla el dia 24 al matí, quan els cavallers assagen els jocs en què participaran al capvespre. Fins no fa gaire anys, era una manera íntima de celebrar la festa, les famílies hi anaven amb els fills, que podien tocar l’estel dels cavalls i fer-los carícies, amb una certa tranquil·litat. Eren moments en què la tradició es transmetia de generació en generació. Ara és impossible. Al Pla hi ha pràcticament la mateixa gent al matí que al capvespre, els carrers tan estrets del Caragol de Santa Clara són tan plens de gent que als cavalls els costa d’avançar i entrar a les cases que estan preparades…

Aspecte del Pla el dia de Sant Joan al matí Efectius policials Dos cavallers corren abraçats Un acavaller se'n du l'ensortilla Els voluntaris de Sant Joan que treballen per la seguretat al Pla

Fa anys que hi ha el debat sobre si s’haurà de limitar l’arribada de visitants. Mentrestant, ja hi ha ciutadellencs que decideixen anar-se’n del poble. Alguns van a una segona residència i uns altres, directament, surten de l’illa perquè no suporten la deriva de la festa. El batlle entén, diu, que limitar l’arribada de gent seria una situació ideal. Però, amb la legislació a la mà, ho veu complicat. “Seria bo poder dir a les navilieres: en comptes de 40.000 bitllets, posa’n 20.000 a la venda; però això no es pot fer. El que podem fer és continuar educant, mostrant la festa al jovent dels instituts de Mallorca, com ja fem, i ja ens plantejam d’anar a Catalunya per mostrar com ha de ser la festa, amb respecte a la tradició, als sentiments de la gent i que permeti que tothom pugui xalar”, diu.

Mentrestant, al Pla continuarà essent necessària l’actuació dels voluntaris de Sant Joan per a obrir el passadís per on han de córrer els cavallers que trencaran les carotes o voldran encertar l’ensortilla. Unes quatre-centes persones vetllaran per la seguretat entre membres de Protecció Civil, els cossos de policia, la Creu Roja, bombers i voluntaris, només al Pla. En tots els dies de festa, seran unes mil.

Vista del Pla de Sant Joan durant la celebració dels jocs.