La circulació ferroviària està interrompuda aquest matí a la línia R1 de Rodalia per un atropellament a l’estació de Sant Adrià de Besòs, segons que ha informat RENFE a les 10.30. El tall s’ha fet a petició dels Mossos d’Esquadra.

Lloc: Part baixa de la Riera

Boom Boom Fighters, Strombers i P.D. Pujol - Lloc: Platja Picòrdia

a càrrec de Sabor de Gracia - Lloc: Riera zona nova coberta

Lloc: Església de Santa Maria

La cosa fa dies que va: pel que sembla, el món artístic i cultural necessitaria una bona gota freda per alçar-se i salvar, un cop més, les pintures murals de Sixena. Com ho va fer la tardor del 1936 l’escultor Apel·les Fenosa en fer-ho saber a l’historiador responsable del patrimoni de la Generalitat Josep Gudiol, que hi va acudir amb l’equip de rescat quan el monestir va cremar en la revolta anarquista contra l’opressió secular de l’Església catòlica. No hi ha ara equip de salvament que valgui. Cap suport al MNAC.

No hi ha protestes, no hi ha consciència pública, la via judicial ha fet el seu fet precisament perquè no hi ha hagut protestes, ni expressió del sentit col·lectiu que l’art és un sensor de la societat i un dels seus capitals simbòlics majors. El sensor Sixena diu el que diu sobre la nostra societat d’ara mateix.

Mentrestant, l’assessor museístic de la Conselleria de Cultura, un càrrec de nova planta creat sense explicacions, Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957), es despatxa a gust sobre Sixena. Com si res, com qui no vol la cosa. I ningú li piula. Perquè no hi ha consciència pública ni expressió del sentit col·lectiu etcètera i perquè el virrei B-V és el virrei. Fem-li algunes preguntes.

Primera pregunta. “No coneix a fons” la qüestió, ha declarat en ser demanat pel cas. Com s’atreveix, com gosa no saber? Un professional contractat com a assessor de la Generalitat en matèria de museus (de tot el país), amb un sou de 100.000 euros l’any. I no ho coneix?

Segona pregunta. Tot i “no conèixer a fons” la qüestió, sí que gosa comentar-la. Si no coneix el cas, tan greu, per què en parla? I per què en parla tal com ho fa: “No pots criticar el colonialisme i fer servir les mateixes excuses tècniques que els museus colonials fan servir per no tornar les peces”, i prossegueix: “No pots criticar el centralisme i ser tu centralista. No vull dir que aquest sigui el cas de Sixena, perquè s’ha d’estudiar en profunditat, però sí que crec que cal fer aquesta reflexió i vigilar de no fer i dir el mateix que fan i diuen els que no t’agraden.”

Per a qui treballa? En unes altres declaracions afirma, sense esmentar-lo, que el MNAC es comporta com el Museu Britànic respecte del Partenó grec. Olé, torero. Un salvament és el mateix que un espoli. O creu l’assessor de la Generalitat que el salvament de Sixena va ser un espoli, seguint l’argumentari de les autoritats aragoneses? Parla en nom de la conselleria?

Encara resultarà que Luisa Fernández Rudi, la presidenta aragonesa del PP que va engegar l’afer Sixena, és la Melina Mercouri espanyola. Borja-Villel treballa per al PP?

Com que de contradiccions no en falten i tant li fan, potser seria plausible dir que B-V és un indepe de facto? La Gran Bretanya i Grècia són dos estats, també ho són Catalunya i l’Aragó?

En l’empremta de Trump. El cas Sixena revela el fracàs de les humanitats. Tant han valgut fins ara els criteris d’experts, historiadors, restauradors i estudiosos sobre el perill d’arrencar les pintures dels sostres del MNAC i portar-les a unes instal·lacions que no se sap, com deia aquest dimecres el seu director Pepe Serra, si estan preparades per acollir-les.

Com a aragonesa, puc dir: Sixena forma part dels meus barris d’origen, he visitat el monestir en diverses ocasions en els últims vint anys, conec les seves humitats, derivades de la llacuna que l’envolta. No posaria la mà al foc per la seva salut.

Si Trump s’està carregant les universitats nord-americanes, una cosa similar manifesta el cas de Sixena aquí. El coneixement i el saber són descartats. La guerra és la guerra. Una guerra que Borja-Villel vol aprofitar, per al seu futur.

Nacional, no. Va dirigir el MACBA i després el Reina Sofía, sense saber res de l’art català en el primer cas ni de l’art espanyol en el segon quan es va fer càrrec dels respectius museus. Tampoc no posaria la mà al foc que ara en sàpiga, no en té necessitat perquè la seva trajectòria ha estat i és internacional. Ha fet creure que va sortir del museu madrileny per l’embat de la dreta, quan el cert és que havia renovat dos cops el contracte primer i ja no podia renovar-lo més, sense concursos públics, cosa que el museu no es podia permetre més. Durant aquests tres mandats, quinze anys, no va programar cap exposició sobre el colonialisme espanyol.

Però les coses han canviat bastant des dels daurats anys vuitanta quan va aterrar a Barcelona des de Nova York. Ara B-V busca feina, atès que el seu contracte actual amb la conselleria és de tres anys i ja n’ha passat la meitat. Temps suficient, però, per a maniobrar. Es quedarà a Barcelona? Apunta cap al MNAC? I si així fos, li canviaria el nom?

Vejam què hi diu: “Més que d’un museu nacional [el MNAC?] hauríem de parlar d’un museu relacional”, elucubra, “en el sentit que en comptes de mostrar una identitat tancada fixa, l’important siguin les relacions. I això és un tipus de saber que existeix en altres cultures”, continua sense immutar-se, “on s’entén que qualsevol mena de coneixement és un coneixement heretat […] i això implica una responsabilitat ètica cap al que hem rebut i el que heretarem”. Dispensi? No és això, un museu nacional? Només “altres cultures”, que pel que sembla no són la catalana, tenen aquest saber heretat que és el seu llegat?

El desmantellament d’un dels eixos centrals del capital simbòlic del país sembla el seu propòsit o encàrrec revestit d’un llenguatge que s’afirma a si mateix com a ultracontemporani i n’amaga el servilisme. Una retòrica i un galimaties de B-V quan parla amb la premsa que aconsegueix tancar els llavis dels mitjans que li fan d’altaveu. No hi ha res de més provincià. Fer veure que, fingir que saps el que dius. És d’una altra generació de comissaris, no precisament en el sentit de comissionat i curador que tenia en els inicis la paraula internacional curator d’art.

Llengua de fusta. El mateix embarbussament gasta respecte de l’idioma. “La llengua catalana no és víctima encara avui de repressions de naturalesa colonial?”, pregunta amb bon criteri l’entrevistador. Resposta: “Tens raó que això encara passa. I passa molt en cercles progressistes on em moc, en què si dius que cal lluitar per preservar les llengües ianomami tothom ho celebrarà, mentre que sembla que lluitar perquè es parli en català sigui un gran problema. Per això, de nou, la resposta sempre és més crítica: repensar a tot arreu en com s’han fet els mapes, les fronteres i les divisions.” Què vol dir? Ho sap? Parla com a valencià?

Virrei i anticolonial alhora no és possible de ser, senyor Borja-Villel, ni tan sols ho pot ser algú amb llengua de fusta enfarfollada que vol fer passar per contemporània una actitud que, si continuem així, més aviat n’haurem de dir feudal. Pròpia del feudalisme contemporani basat, com sempre, però ara dins el marc del tecnocapitalisme, en la ignorància programada del comú.

La cosa fa dies que va: pel que sembla, el món artístic i cultural necessitaria una bona gota freda per alçar-se i salvar, un cop més, les pintures murals de Sixena. Com ho va fer la tardor del 1936 l’escultor Apel·les Fenosa en fer-ho saber a l’historiador responsable del patrimoni de la Generalitat Josep Gudiol, que hi va acudir amb l’equip de rescat quan el monestir va cremar en la revolta anarquista contra l’opressió secular de l’Església catòlica. No hi ha ara equip de salvament que valgui. Cap suport al MNAC.

No hi ha protestes, no hi ha consciència pública, la via judicial ha fet el seu fet precisament perquè no hi ha hagut protestes, ni expressió del sentit col·lectiu que l’art és un sensor de la societat i un dels seus capitals simbòlics majors. El sensor Sixena diu el que diu sobre la nostra societat d’ara mateix.

Mentrestant, l’assessor museístic de la Conselleria de Cultura, un càrrec de nova planta creat sense explicacions, Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957), es despatxa a gust sobre Sixena. Com si res, com qui no vol la cosa. I ningú li piula. Perquè no hi ha consciència pública ni expressió del sentit col·lectiu etcètera i perquè el virrei B-V és el virrei. Fem-li algunes preguntes.

Primera pregunta. “No coneix a fons” la qüestió, ha declarat en ser demanat pel cas. Com s’atreveix, com gosa no saber? Un professional contractat com a assessor de la Generalitat en matèria de museus (de tot el país), amb un sou de 100.000 euros l’any. I no ho coneix?

Segona pregunta. Tot i “no conèixer a fons” la qüestió, sí que gosa comentar-la. Si no coneix el cas, tan greu, per què en parla? I per què en parla tal com ho fa: “No pots criticar el colonialisme i fer servir les mateixes excuses tècniques que els museus colonials fan servir per no tornar les peces”, i prossegueix: “No pots criticar el centralisme i ser tu centralista. No vull dir que aquest sigui el cas de Sixena, perquè s’ha d’estudiar en profunditat, però sí que crec que cal fer aquesta reflexió i vigilar de no fer i dir el mateix que fan i diuen els que no t’agraden.”

Per a qui treballa? En unes altres declaracions afirma, sense esmentar-lo, que el MNAC es comporta com el Museu Britànic respecte del Partenó grec. Olé, torero. Un salvament és el mateix que un espoli. O creu l’assessor de la Generalitat que el salvament de Sixena va ser un espoli, seguint l’argumentari de les autoritats aragoneses? Parla en nom de la conselleria?

Encara resultarà que Luisa Fernández Rudi, la presidenta aragonesa del PP que va engegar l’afer Sixena, és la Melina Mercouri espanyola. Borja-Villel treballa per al PP?

Com que de contradiccions no en falten i tant li fan, potser seria plausible dir que B-V és un indepe de facto? La Gran Bretanya i Grècia són dos estats, també ho són Catalunya i l’Aragó?

En l’empremta de Trump. El cas Sixena revela el fracàs de les humanitats. Tant han valgut fins ara els criteris d’experts, historiadors, restauradors i estudiosos sobre el perill d’arrencar les pintures dels sostres del MNAC i portar-les a unes instal·lacions que no se sap, com deia aquest dimecres el seu director Pepe Serra, si estan preparades per acollir-les.

Com a aragonesa, puc dir: Sixena forma part dels meus barris d’origen, he visitat el monestir en diverses ocasions en els últims vint anys, conec les seves humitats, derivades de la llacuna que l’envolta. No posaria la mà al foc per la seva salut.

Si Trump s’està carregant les universitats nord-americanes, una cosa similar manifesta el cas de Sixena aquí. El coneixement i el saber són descartats. La guerra és la guerra. Una guerra que Borja-Villel vol aprofitar, per al seu futur.

Nacional, no. Va dirigir el MACBA i després el Reina Sofía, sense saber res de l’art català en el primer cas ni de l’art espanyol en el segon quan es va fer càrrec dels respectius museus. Tampoc no posaria la mà al foc que ara en sàpiga, no en té necessitat perquè la seva trajectòria ha estat i és internacional. Ha fet creure que va sortir del museu madrileny per l’embat de la dreta, quan el cert és que havia renovat dos cops el contracte primer i ja no podia renovar-lo més, sense concursos públics, cosa que el museu no es podia permetre més. Durant aquests tres mandats, quinze anys, no va programar cap exposició sobre el colonialisme espanyol.

Però les coses han canviat bastant des dels daurats anys vuitanta quan va aterrar a Barcelona des de Nova York. Ara B-V busca feina, atès que el seu contracte actual amb la conselleria és de tres anys i ja n’ha passat la meitat. Temps suficient, però, per a maniobrar. Es quedarà a Barcelona? Apunta cap al MNAC? I si així fos, li canviaria el nom?

Vejam què hi diu: “Més que d’un museu nacional [el MNAC?] hauríem de parlar d’un museu relacional”, elucubra, “en el sentit que en comptes de mostrar una identitat tancada fixa, l’important siguin les relacions. I això és un tipus de saber que existeix en altres cultures”, continua sense immutar-se, “on s’entén que qualsevol mena de coneixement és un coneixement heretat […] i això implica una responsabilitat ètica cap al que hem rebut i el que heretarem”. Dispensi? No és això, un museu nacional? Només “altres cultures”, que pel que sembla no són la catalana, tenen aquest saber heretat que és el seu llegat?

El desmantellament d’un dels eixos centrals del capital simbòlic del país sembla el seu propòsit o encàrrec revestit d’un llenguatge que s’afirma a si mateix com a ultracontemporani i n’amaga el servilisme. Una retòrica i un galimaties de B-V quan parla amb la premsa que aconsegueix tancar els llavis dels mitjans que li fan d’altaveu. No hi ha res de més provincià. Fer veure que, fingir que saps el que dius. És d’una altra generació de comissaris, no precisament en el sentit de comissionat i curador que tenia en els inicis la paraula internacional curator d’art.

Llengua de fusta. El mateix embarbussament gasta respecte de l’idioma. “La llengua catalana no és víctima encara avui de repressions de naturalesa colonial?”, pregunta amb bon criteri l’entrevistador. Resposta: “Tens raó que això encara passa. I passa molt en cercles progressistes on em moc, en què si dius que cal lluitar per preservar les llengües ianomami tothom ho celebrarà, mentre que sembla que lluitar perquè es parli en català sigui un gran problema. Per això, de nou, la resposta sempre és més crítica: repensar a tot arreu en com s’han fet els mapes, les fronteres i les divisions.” Què vol dir? Ho sap? Parla com a valencià?

Virrei i anticolonial alhora no és possible de ser, senyor Borja-Villel, ni tan sols ho pot ser algú amb llengua de fusta enfarfollada que vol fer passar per contemporània una actitud que, si continuem així, més aviat n’haurem de dir feudal. Pròpia del feudalisme contemporani basat, com sempre, però ara dins el marc del tecnocapitalisme, en la ignorància programada del comú.

Elon Musk promet del 2015 ençà que els seus cotxes es conduiran autònomament, sense intervenció humana. Quan l’octubre passat va presentar el Tesla Cybercab (cibertaxi) i va dir que durant el 2025 la companyia començaria a oferir serveis de robotaxi, de taxis sense conductor, a Texas i Califòrnia (EUA), molts analistes en van ser escèptics. Finalment, el 22 de juny proppassat Tesla va començar a oferir aquests serveis de manera molt limitada a la capital de Texas, Austin, on la companyia té la seu. Musk aposta el futur de Tesla, una companyia amb dificultats creixents, a la conducció autònoma, i els analistes han posat el focus d’atenció en la prova pilot a Texas. Tot seguit analitzem aquesta aposta i les limitacions que hi veuen els experts i la competència creixent que posen en dubte el futur de Tesla, si més no tal com l’ha defensat Musk fins ara.

Promeses vs. realitat

Elon Musk, amb la conducció autònoma, fa una aposta tecnològica completament diferent de la resta de marques del sector. El magnat es basa en el principi que si els humans som capaços de conduir per qualsevol carretera del món tan sols amb els nostres ulls, una intel·ligència artificial entrenada ha de poder fer igual amb càmeres, sense necessitar cap sensor més. La resta del sector opta per emprar radars, ultrasons i Lidar, un radar làser. Musk argumenta que la supressió de sensors no és per una qüestió d’abaratir costs, sinó perquè els sensors es poden contradir entre si, cosa que augmenta la complexitat de la conducció. La resta del sector argumenta, en canvi, que els sensors amplien les capacitats del cotxe perquè complementen les càmeres i augmenten la seguretat en situacions amb boira, pluja intensa o enlluernaments. Més sensors implica dotar els cotxes de capacitats superiors a les humanes.

Tots els cotxes de Tesla surten de fàbrica amb el maquinari necessari per a la conducció autònoma, encara que el propietari no l’hagi comprat. El problema és que el programari de conducció autònoma de Tesla encara no és prou bo perquè el cotxe pugui conduir tot sol. En aquest context, la prova pilot d’Austin de servei de robotaxi que va començar el 22 de juny és l’opció final del magnat per reivindicar-se, una qüestió personal. Tanmateix, molts analistes han criticat molt aquesta prova i han apuntat que la competència anava molt avançada, malgrat la campanya de Musk a les xarxes socials. Particularment, si es compara amb Waymo, companyia de Google que ofereix serveis de robotaxi en unes quantes ciutats dels EUA, inclosa la capital texana, de fa temps.

Prova pilot o espot publicitari?

La prova pilot d’Austin sembla més adreçada a tenir el màxim ressò mediàtic i més pensada en termes de fer pujar la cotització borsària, aspectes en què Musk excel·leix, que no pas a mostrar un producte madur. D’entrada, el magnat ha hagut de contradir-se amb afirmacions seves del passat. Com ara quan va criticar les zones georeferenciades que feia servir la competència. És a dir, fer una cartografia de detall i crear un model tridimensional de la zona on s’oferirà el servei. Musk havia arribat a dir que això era fer trampa. Un cotxe veritablement autònom havia de guiar-se solament amb les càmeres en cada moment, igual que els humans, sense haver de descarregar gigues de dades amb models tridimensionals de ciutats senceres, argumentava.

Tesla empra vehicles del Model Y i del Model 3 modificats per oferir el seu servei de robotaxi a Austin.

Tanmateix, el servei de robotaxi de Tesla a Austin fa servir aquesta metodologia. Aquests darrers mesos la companyia ha fet un mapatge extensiu de la zona on ofereix el servei. Uns cinquanta quilòmetres quadrats del sud d’Austin, una petita fracció dels vuit-cents cinquanta quilòmetres quadrats de la ciutat i l’equivalent a la meitat de Barcelona. A més, el dia de la inauguració del servei tan sols el van poder fer servir una vintena d’influenciadors convidats, que es van encarregar d’omplir de vídeos les xarxes socials i així van aconseguir l’impacte mediàtic que volia Musk. Tanmateix, aquests vídeos també van mostrar les mancances del servei. La primera, reconeguda per Musk mateix l’octubre passat, és que el servei no és ofert pel vehicle especialment dissenyat per a això, el Cybercab, sinó pel Model 3 i el Model Y, amb un programari de conducció autònoma modificat respecte del que duen de sèrie.

Caldrà esperar al 2026, pel cap baix, perquè el Cybercab, de dues places i sense volant, es faci servir de robotaxi. D’una altra banda, el nombre de vehicles que operen en el servei és molt limitat, unes poques desenes, en comparació amb uns altres serveis de robotaxi actius, tant a Austin com en més ciutats nord-americanes i xineses, amb flotes més extenses. Un dels altres aspectes criticats és que els robotaxis d’Austin incorporen una persona “de seguretat” al seient del copilot, que pot intervenir en cas de necessitat immediata. Sigui tocant a la pantalla, sigui activant el botó d’obrir la porta al reposabraços, que els analistes interpreten que ha estat modificat per aturar el cotxe immediatament, tot i que Tesla no ho ha confirmat.

Waymo, companyia de Google, fa mesos que ofereix serveis de robotaxi completament autònoms a Austin, en una àrea el doble de gran que la de Tesla.

Com tampoc no ha confirmat que els vehicles siguin teleoperats per humans per internet, però els analistes ho donen per segur atès que unes fotografies publicades d’instal·lacions de Tesla mostraven volants i pantalles. Cal dir que això és una pràctica comuna de les companyies de robotaxis: en cas d’un problema en què el cotxe es bloqui, una persona en pren control remot i el condueix fins a un lloc segur. D’una altra banda, als vídeos dels influenciadors s’han vist frenades fantasma, és a dir, frenades brusques sense cap motiu, en una carretera completament lliure. Un problema sabut del programari de conducció autònoma estàndard disponible als cotxes de Tesla. Uns altres errors mostrats pel robotaxi són aturar-se en llocs no adequats, com ara enmig de la carretera, per deixar baixar els clients o ser incapaç de fer un gir perfectament viable.

Tots aquests detalls mostren que la companyia encara és en la fase inicial per la qual unes altres companyies de robotaxi, com ara Google o les xineses, han passat fa anys. En una primera fase, s’ha de fer el mapatge digital de la ciutat. En la segona, durant mesos hi ha d’haver un humà al vehicle que pugui actuar en cas de necessitat, mentre els models d’intel·ligència artificial van millorant. Finalment, els cotxes poden conduir sense ningú dins i recórrer a teleoperadors en cas de necessitat, generalment molt esporàdicament. Sobre això, tot i el rebombori a les xarxes socials, Tesla no és ni molt menys a l’avantguarda dels serveis de robotaxi. De fet, alguns dels influenciadors han fet comparacions a Austin entre els serveis de robotaxi de Waymo (Google) i el de Tesla, i malgrat que els vehicles de Musk fan algunes coses més bé que no els de Google, en general els de Waymo van més bé.

Més enllà dels robotaxis

Uns quants dies més tard de començar a oferir el servei de robotaxi a Austin, Tesla va mostrar un vídeo a la mateixa ciutat en què lliurava un cotxe nou a un client. El cotxe, un Model Y, sortia de la fàbrica que la companyia té a Austin mateix, i sense ningú a dins arribava fins a la casa del client. Una vegada lliurat, el programari de conducció autònoma modificat va ser substituït per l’estàndard, cosa que mostrava que la companyia encara feia proves en aquest front. Però cal dir que aquesta funcionalitat pot acabar essent molt útil per a totes les marques de cotxes, abans i tot que sigui emprada pels clients finals. Les fàbriques produeixen milions de cotxes, que han de ser conduïts per humans per ser carregats i descarregats en camions, trens i vaixells. Una feina feixuga, que consumeix molt de temps i que requereix molts conductors. Si els cotxes poden fer autònomament totes aquestes operacions de càrrega i descàrrega, fins i tot anant als concessionaris o a casa dels clients directament, els estalvis i la simplificació de la logística poden ser monumentals.

Les companyies xineses també ofereixen serveis de robotaxi a la Xina i han començat l’expansió internacional.

La visió de Musk del futur és que els cotxes surtin autònomament de les fàbriques, que la majoria de les persones prefereixin fer servir robotaxis a tenir cotxe propi, i que tots els vehicles comercials operaran gràcies a la intel·ligència artificial, sense necessitat de conductors humans. Això tindria dues conseqüències. Per una banda, no caldria fabricar tants vehicles, i això vol dir que Tesla no necessitaria tantes fàbriques com havia projectat el magnat fa pocs anys, quan va arribar a vaticinar una producció de 20 milions de cotxes anuals. L’altra seria que els cotxes s’orientarien a empreses, no a particulars, i ací importarien els guanys que pogués oferir el vehicle, més enllà d’aconseguir un preu de venda barat. Aquests serien els motius principals pels quals Musk hauria cancel·lat el projecte de cotxe de Tesla de 25.000 dòlars (informalment anomenat Model 2) i hauria aturat la construcció de noves fàbriques com la de Mèxic.

La dura realitat de Tesla

La realitat del dia a dia de Tesla és cada dia més preocupant. Les caigudes de vendes continuen, especialment a Europa, atès que Musk ha alienat la major part de compradors potencials promocionant partits d’ultradreta. Aquesta manca de vendes, que és general, ha fet que les seves fàbriques operin al 50% de capacitat. Als EUA, la confrontació entre Musk i Donald Trump, després d’haver partit peres, continua. Trump ha eliminat les subvencions a la compra de vehicles elèctrics, una promesa electoral, cosa que perjudicarà Tesla. Però és que fins i tot Trump ha dit que enviaria el DOGE, el departament que va crear Musk mateix, a fer retallades contra les companyies del magnat, incloent-hi SpaceX i Starlink, perquè, segons Trump, “ha rebut més subsidis que cap humà en tota la història”. Fins i tot Trump ha arribat a reblar a les xarxes socials que Musk probablement hauria de “tancar la paradeta i tornar a Sud-àfrica”, una vegada eliminades les subvencions.

El Cybertruck és un fracàs comercial per a Tesla, que, alhora, té dificultats en el desenvolupament del seu robot humanoide.

Però més enllà de la situació d’enfrontament polític, Tesla és superada en tots els fronts per la competència. Als EUA, el Cybertruck, l’altra gran aposta de Musk, és un fracàs declarat. L’últim trimestre ha venut solament 5.000 unitats i els analistes calculen que en vendrà anualment unes 20.000, enfronts de les 250.000 vaticinades pel magnat. A la Xina, l’altre gran mercat de Tesla, Xiaomi acaba de presentar el YU7, competidor directe del Model Y. En tan sols 3 minuts va rebre 200.000 comandes fermes. Els analistes coincideixen a dir que el cotxe, tant en qualitat com en prestacions, supera clarament el Model Y de Tesla, i a un preu inferior. Una altra de les grans marques elèctriques xineses, Xpeng, també acaba de llançar un competidor directe amb el Model Y, el G7, també a un preu inferior.

En el sector dels models més assequibles, el mercat del cancel·lat Model 2, BYD i més marques xineses ofereixen els models que volen la majoria dels consumidors, com ara el Seagull (Dolphin Surf a Europa). De fet, aquests darrers tres trimestres, BYD ha venut mundialment més cotxes 100% elèctrics que no pas Tesla. Aquest darrer trimestre, que s’ha tancat fa pocs dies, mostra que Tesla va lliurar 384.000 vehicles i BYD en va vendre 607.000 de 100% elèctrics, gairebé el doble. Elon Musk, que una vegada abandonada la política ha tornat a comandar Tesla, ha decidit de fer un dels seus coneguts cops de força i ha acomiadat al responsable de vendes de la companyia i s’ha posat personalment al capdavant d’aquest departament. Un cap de turc que tots els analistes coincideixen a definir com a innocent i a assenyalar exclusivament el magnat com a responsable de la caiguda de vendes de Tesla per la seva activitat pública.

Els xinesos de Xiaomi acaben de començar a vendre a la Xina el YU7, un competidor directe del Model Y de Tesla.

En l’altre front on Musk també aposta el futur de la companyia, el de la fabricació del robot humanoide Optimus, un dels responsables principals ha abandonat la companyia. Cosa que ha estranyat els analistes, atès que és un sector de negoci que ha d’esclatar aviat, amb compensacions econòmiques potencials molt grans per als executius involucrats. L’ambient enrarit dins Tesla en podria ser el motiu, malgrat que els motius exactes no se saben. També podria ser degut al fet que han apuntat alguns proveïdors de la companyia, que han filtrat que Tesla havia endarrerit les comandes per a engegar la fabricació a gran escala de l’Optimus. Sembla que tenen dificultats en el desenvolupament, especialment en la part mecànica. Tot això mentre la competència, sobretot xinesa, ja fabrica robots humanoides amb prestacions i preu més competitius. Com en el cas del robotaxi i malgrat l’impacte mediàtic de Musk, sembla que Tesla ha perdut el lideratge de la innovació i va a rebuf d’allò que fan els altres.

Aquesta vegada és dubtós que Musk pugui salvar la situació, atès el seu descrèdit personal. El 30 de juny proppassat, la prestigiosa revista científica The Lancet va publicar un article fet per investigadors de diverses institucions de recerca catalanes (UB, ISGlobal i els hospitals Sant Joan de Déu i Clínic) que estimava la mortalitat que causaria el tancament de l’agència d’ajuda humanitària dels EUA, l’USAID, ordenada per Elon Musk quan dirigia el DOGE. Calculen que hi haurà catorze milions de morts prematures, 4,5 de les quals seran nens, com a resultat de la cancel·lació dels projectes humanitaris de l’USAID. Mentrestant, Musk no abandona les ambicions polítiques i sospesa de fundar un nou partit polític als EUA, el Partit d’Amèrica, gràcies al coixí econòmic que li dóna la cotització borsària de Tesla.

Elon Musk promet del 2015 ençà que els seus cotxes es conduiran autònomament, sense intervenció humana. Quan l’octubre passat va presentar el Tesla Cybercab (cibertaxi) i va dir que durant el 2025 la companyia començaria a oferir serveis de robotaxi, de taxis sense conductor, a Texas i Califòrnia (EUA), molts analistes en van ser escèptics. Finalment, el 22 de juny proppassat Tesla va començar a oferir aquests serveis de manera molt limitada a la capital de Texas, Austin, on la companyia té la seu. Musk aposta el futur de Tesla, una companyia amb dificultats creixents, a la conducció autònoma, i els analistes han posat el focus d’atenció en la prova pilot a Texas. Tot seguit analitzem aquesta aposta i les limitacions que hi veuen els experts i la competència creixent que posen en dubte el futur de Tesla, si més no tal com l’ha defensat Musk fins ara.

Promeses vs. realitat

Elon Musk, amb la conducció autònoma, fa una aposta tecnològica completament diferent de la resta de marques del sector. El magnat es basa en el principi que si els humans som capaços de conduir per qualsevol carretera del món tan sols amb els nostres ulls, una intel·ligència artificial entrenada ha de poder fer igual amb càmeres, sense necessitar cap sensor més. La resta del sector opta per emprar radars, ultrasons i Lidar, un radar làser. Musk argumenta que la supressió de sensors no és per una qüestió d’abaratir costs, sinó perquè els sensors es poden contradir entre si, cosa que augmenta la complexitat de la conducció. La resta del sector argumenta, en canvi, que els sensors amplien les capacitats del cotxe perquè complementen les càmeres i augmenten la seguretat en situacions amb boira, pluja intensa o enlluernaments. Més sensors implica dotar els cotxes de capacitats superiors a les humanes.

Tots els cotxes de Tesla surten de fàbrica amb el maquinari necessari per a la conducció autònoma, encara que el propietari no l’hagi comprat. El problema és que el programari de conducció autònoma de Tesla encara no és prou bo perquè el cotxe pugui conduir tot sol. En aquest context, la prova pilot d’Austin de servei de robotaxi que va començar el 22 de juny és l’opció final del magnat per reivindicar-se, una qüestió personal. Tanmateix, molts analistes han criticat molt aquesta prova i han apuntat que la competència anava molt avançada, malgrat la campanya de Musk a les xarxes socials. Particularment, si es compara amb Waymo, companyia de Google que ofereix serveis de robotaxi en unes quantes ciutats dels EUA, inclosa la capital texana, de fa temps.

Prova pilot o espot publicitari?

La prova pilot d’Austin sembla més adreçada a tenir el màxim ressò mediàtic i més pensada en termes de fer pujar la cotització borsària, aspectes en què Musk excel·leix, que no pas a mostrar un producte madur. D’entrada, el magnat ha hagut de contradir-se amb afirmacions seves del passat. Com ara quan va criticar les zones georeferenciades que feia servir la competència. És a dir, fer una cartografia de detall i crear un model tridimensional de la zona on s’oferirà el servei. Musk havia arribat a dir que això era fer trampa. Un cotxe veritablement autònom havia de guiar-se solament amb les càmeres en cada moment, igual que els humans, sense haver de descarregar gigues de dades amb models tridimensionals de ciutats senceres, argumentava.

Tesla empra vehicles del Model Y i del Model 3 modificats per oferir el seu servei de robotaxi a Austin.

Tanmateix, el servei de robotaxi de Tesla a Austin fa servir aquesta metodologia. Aquests darrers mesos la companyia ha fet un mapatge extensiu de la zona on ofereix el servei. Uns cinquanta quilòmetres quadrats del sud d’Austin, una petita fracció dels vuit-cents cinquanta quilòmetres quadrats de la ciutat i l’equivalent a la meitat de Barcelona. A més, el dia de la inauguració del servei tan sols el van poder fer servir una vintena d’influenciadors convidats, que es van encarregar d’omplir de vídeos les xarxes socials i així van aconseguir l’impacte mediàtic que volia Musk. Tanmateix, aquests vídeos també van mostrar les mancances del servei. La primera, reconeguda per Musk mateix l’octubre passat, és que el servei no és ofert pel vehicle especialment dissenyat per a això, el Cybercab, sinó pel Model 3 i el Model Y, amb un programari de conducció autònoma modificat respecte del que duen de sèrie.

Caldrà esperar al 2026, pel cap baix, perquè el Cybercab, de dues places i sense volant, es faci servir de robotaxi. D’una altra banda, el nombre de vehicles que operen en el servei és molt limitat, unes poques desenes, en comparació amb uns altres serveis de robotaxi actius, tant a Austin com en més ciutats nord-americanes i xineses, amb flotes més extenses. Un dels altres aspectes criticats és que els robotaxis d’Austin incorporen una persona “de seguretat” al seient del copilot, que pot intervenir en cas de necessitat immediata. Sigui tocant a la pantalla, sigui activant el botó d’obrir la porta al reposabraços, que els analistes interpreten que ha estat modificat per aturar el cotxe immediatament, tot i que Tesla no ho ha confirmat.

Waymo, companyia de Google, fa mesos que ofereix serveis de robotaxi completament autònoms a Austin, en una àrea el doble de gran que la de Tesla.

Com tampoc no ha confirmat que els vehicles siguin teleoperats per humans per internet, però els analistes ho donen per segur atès que unes fotografies publicades d’instal·lacions de Tesla mostraven volants i pantalles. Cal dir que això és una pràctica comuna de les companyies de robotaxis: en cas d’un problema en què el cotxe es bloqui, una persona en pren control remot i el condueix fins a un lloc segur. D’una altra banda, als vídeos dels influenciadors s’han vist frenades fantasma, és a dir, frenades brusques sense cap motiu, en una carretera completament lliure. Un problema sabut del programari de conducció autònoma estàndard disponible als cotxes de Tesla. Uns altres errors mostrats pel robotaxi són aturar-se en llocs no adequats, com ara enmig de la carretera, per deixar baixar els clients o ser incapaç de fer un gir perfectament viable.

Tots aquests detalls mostren que la companyia encara és en la fase inicial per la qual unes altres companyies de robotaxi, com ara Google o les xineses, han passat fa anys. En una primera fase, s’ha de fer el mapatge digital de la ciutat. En la segona, durant mesos hi ha d’haver un humà al vehicle que pugui actuar en cas de necessitat, mentre els models d’intel·ligència artificial van millorant. Finalment, els cotxes poden conduir sense ningú dins i recórrer a teleoperadors en cas de necessitat, generalment molt esporàdicament. Sobre això, tot i el rebombori a les xarxes socials, Tesla no és ni molt menys a l’avantguarda dels serveis de robotaxi. De fet, alguns dels influenciadors han fet comparacions a Austin entre els serveis de robotaxi de Waymo (Google) i el de Tesla, i malgrat que els vehicles de Musk fan algunes coses més bé que no els de Google, en general els de Waymo van més bé.

Més enllà dels robotaxis

Uns quants dies més tard de començar a oferir el servei de robotaxi a Austin, Tesla va mostrar un vídeo a la mateixa ciutat en què lliurava un cotxe nou a un client. El cotxe, un Model Y, sortia de la fàbrica que la companyia té a Austin mateix, i sense ningú a dins arribava fins a la casa del client. Una vegada lliurat, el programari de conducció autònoma modificat va ser substituït per l’estàndard, cosa que mostrava que la companyia encara feia proves en aquest front. Però cal dir que aquesta funcionalitat pot acabar essent molt útil per a totes les marques de cotxes, abans i tot que sigui emprada pels clients finals. Les fàbriques produeixen milions de cotxes, que han de ser conduïts per humans per ser carregats i descarregats en camions, trens i vaixells. Una feina feixuga, que consumeix molt de temps i que requereix molts conductors. Si els cotxes poden fer autònomament totes aquestes operacions de càrrega i descàrrega, fins i tot anant als concessionaris o a casa dels clients directament, els estalvis i la simplificació de la logística poden ser monumentals.

Les companyies xineses també ofereixen serveis de robotaxi a la Xina i han començat l’expansió internacional.

La visió de Musk del futur és que els cotxes surtin autònomament de les fàbriques, que la majoria de les persones prefereixin fer servir robotaxis a tenir cotxe propi, i que tots els vehicles comercials operaran gràcies a la intel·ligència artificial, sense necessitat de conductors humans. Això tindria dues conseqüències. Per una banda, no caldria fabricar tants vehicles, i això vol dir que Tesla no necessitaria tantes fàbriques com havia projectat el magnat fa pocs anys, quan va arribar a vaticinar una producció de 20 milions de cotxes anuals. L’altra seria que els cotxes s’orientarien a empreses, no a particulars, i ací importarien els guanys que pogués oferir el vehicle, més enllà d’aconseguir un preu de venda barat. Aquests serien els motius principals pels quals Musk hauria cancel·lat el projecte de cotxe de Tesla de 25.000 dòlars (informalment anomenat Model 2) i hauria aturat la construcció de noves fàbriques com la de Mèxic.

La dura realitat de Tesla

La realitat del dia a dia de Tesla és cada dia més preocupant. Les caigudes de vendes continuen, especialment a Europa, atès que Musk ha alienat la major part de compradors potencials promocionant partits d’ultradreta. Aquesta manca de vendes, que és general, ha fet que les seves fàbriques operin al 50% de capacitat. Als EUA, la confrontació entre Musk i Donald Trump, després d’haver partit peres, continua. Trump ha eliminat les subvencions a la compra de vehicles elèctrics, una promesa electoral, cosa que perjudicarà Tesla. Però és que fins i tot Trump ha dit que enviaria el DOGE, el departament que va crear Musk mateix, a fer retallades contra les companyies del magnat, incloent-hi SpaceX i Starlink, perquè, segons Trump, “ha rebut més subsidis que cap humà en tota la història”. Fins i tot Trump ha arribat a reblar a les xarxes socials que Musk probablement hauria de “tancar la paradeta i tornar a Sud-àfrica”, una vegada eliminades les subvencions.

El Cybertruck és un fracàs comercial per a Tesla, que, alhora, té dificultats en el desenvolupament del seu robot humanoide.

Però més enllà de la situació d’enfrontament polític, Tesla és superada en tots els fronts per la competència. Als EUA, el Cybertruck, l’altra gran aposta de Musk, és un fracàs declarat. L’últim trimestre ha venut solament 5.000 unitats i els analistes calculen que en vendrà anualment unes 20.000, enfronts de les 250.000 vaticinades pel magnat. A la Xina, l’altre gran mercat de Tesla, Xiaomi acaba de presentar el YU7, competidor directe del Model Y. En tan sols 3 minuts va rebre 200.000 comandes fermes. Els analistes coincideixen a dir que el cotxe, tant en qualitat com en prestacions, supera clarament el Model Y de Tesla, i a un preu inferior. Una altra de les grans marques elèctriques xineses, Xpeng, també acaba de llançar un competidor directe amb el Model Y, el G7, també a un preu inferior.

En el sector dels models més assequibles, el mercat del cancel·lat Model 2, BYD i més marques xineses ofereixen els models que volen la majoria dels consumidors, com ara el Seagull (Dolphin Surf a Europa). De fet, aquests darrers tres trimestres, BYD ha venut mundialment més cotxes 100% elèctrics que no pas Tesla. Aquest darrer trimestre, que s’ha tancat fa pocs dies, mostra que Tesla va lliurar 384.000 vehicles i BYD en va vendre 607.000 de 100% elèctrics, gairebé el doble. Elon Musk, que una vegada abandonada la política ha tornat a comandar Tesla, ha decidit de fer un dels seus coneguts cops de força i ha acomiadat al responsable de vendes de la companyia i s’ha posat personalment al capdavant d’aquest departament. Un cap de turc que tots els analistes coincideixen a definir com a innocent i a assenyalar exclusivament el magnat com a responsable de la caiguda de vendes de Tesla per la seva activitat pública.

Els xinesos de Xiaomi acaben de començar a vendre a la Xina el YU7, un competidor directe del Model Y de Tesla.

En l’altre front on Musk també aposta el futur de la companyia, el de la fabricació del robot humanoide Optimus, un dels responsables principals ha abandonat la companyia. Cosa que ha estranyat els analistes, atès que és un sector de negoci que ha d’esclatar aviat, amb compensacions econòmiques potencials molt grans per als executius involucrats. L’ambient enrarit dins Tesla en podria ser el motiu, malgrat que els motius exactes no se saben. També podria ser degut al fet que han apuntat alguns proveïdors de la companyia, que han filtrat que Tesla havia endarrerit les comandes per a engegar la fabricació a gran escala de l’Optimus. Sembla que tenen dificultats en el desenvolupament, especialment en la part mecànica. Tot això mentre la competència, sobretot xinesa, ja fabrica robots humanoides amb prestacions i preu més competitius. Com en el cas del robotaxi i malgrat l’impacte mediàtic de Musk, sembla que Tesla ha perdut el lideratge de la innovació i va a rebuf d’allò que fan els altres.

Aquesta vegada és dubtós que Musk pugui salvar la situació, atès el seu descrèdit personal. El 30 de juny proppassat, la prestigiosa revista científica The Lancet va publicar un article fet per investigadors de diverses institucions de recerca catalanes (UB, ISGlobal i els hospitals Sant Joan de Déu i Clínic) que estimava la mortalitat que causaria el tancament de l’agència d’ajuda humanitària dels EUA, l’USAID, ordenada per Elon Musk quan dirigia el DOGE. Calculen que hi haurà catorze milions de morts prematures, 4,5 de les quals seran nens, com a resultat de la cancel·lació dels projectes humanitaris de l’USAID. Mentrestant, Musk no abandona les ambicions polítiques i sospesa de fundar un nou partit polític als EUA, el Partit d’Amèrica, gràcies al coixí econòmic que li dóna la cotització borsària de Tesla.

Marc Gascons i Díaz (Sant Feliu de Guíxols, 1975), xef i copropietari amb la seva germana Elena Gascons del restaurant els Tinars, a Llagostera (Gironès), acaba de guanyar el Premi Nacional de Gastronomia 2025, en la categoria de cuina d’autor, atorgat per l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició. Format a l’Escola d’Hostaleria de Girona, sota el mestratge de Joan Roca i Salvador Brugués, va passar per les cuines del Sant Pau, Can Gaig, l’Esguard i Martín Berasategui, abans de tornar al negoci familiar, fundat l’any 1978. Tercera generació d’una família dedicada a l’hostaleria, Gascons va ser reconegut com a millor cuiner jove l’any 2006, i dos anys després obtenia l’estrella Michelin que encara ostenta.

—Volia començar demanant-vos per aquest Premi Nacional de Gastronomia en la categoria de cuina d’autor que acabeu de rebre. Què ha significat?
—Per a nosaltres és un honor rebre un reconeixement d’aquesta magnitud, que han rebut cuiners que tinc com a referents i admiro. Ser al seu costat és un honor immens. I, més, fer-ho l’any que Catalunya és regió mundial de la gastronomia. Hi ha tants cuiners i cuineres que ho fan tan bé, que el fet que ens hagin escollit a nosaltres és un orgull.

—Parleu en plural. De fet, sou la tercera generació d’una nissaga.
—Aviat farà cinquanta anys que el meu pare va obrir aquest restaurant amb els meus avis, quan no tenien ni un duro. El soci que tenien, el primer d’abril els va deixar a l’hora de pagar i van haver de demanar ajuda a un constructor amic, per tal d’arrencar. Aquest premi és, sobretot, una il·lusió per al meu pare.

—Tot comença a Sant Feliu de Guíxols, però.
—Tot i que ja venien de tenir un forn de pa, els meus avis van obrir una sala de festes, el Bahia, als anys cinquanta, quan Sant Feliu de Guíxols era, com si diguéssim, Saint-Tropez. La meva àvia havia portat l’Elizabeth Taylor i l’Ava Gardner a l’Hostal la Gavina en cotxe. Era la sala de festes on es despatxava més xampany d’Espanya. Van fer un hotel i tot, però a partir dels anys setanta va començar a afluixar i l’avi va decidir marxar de Sant Feliu. Va anar a tres punts d’entrada a la Costa Brava diferents a comptar quants cotxes hi passaven per hora. I va ser aquí on va veure que en passaven més, i on va obrir el restaurant.

—Van haver de pagar la sortida de l’autovia, oi?
—Quan va obrir els Tinars, la carretera era una comarcal de dos carrils, un d’anada i l’altre de tornada. I, quan van decidir fer l’autovia, el meu pare va pagar de la seva butxaca el túnel per a poder accedir al restaurant. Però, el va pagar dues vegades, perquè li havien assegurat que no s’ampliaria, i al cap de sis anys ja la van ampliar. Va tenir molt bona visió pagant aquest accés ràpid, perquè si estàs a tocar d’una autovia i no tens entrada directa, és un fracàs absolut.

—Teníeu tres anys quan va obrir el restaurant. Vau poder decidir que volíeu continuar-hi o hi vau acabar entrant sense pensar-hi gaire?
—Al final, jo vivia als Tinars amb els meus pares. Em quedava dormint en una caixa de patates amb una manta, i quan acabaven el servei, si no anàvem a casa ens quedàvem aquí. Amb cinc o sis anys netejava plats, copes, era a la pica on entraven tots els plats bruts. Has de pensar que llavors es feien tres-cents àpats en un servei. Teníem molts gossos i separava i preparava les sobres per a donar-los-les. Hi he estat sempre vinculat, però va ser a partir dels dotze anys que vaig entrar a la pastisseria. Jo volia ser veterinari, pensa que la cuina era molt sacrificada, però com que els estudis no eren el meu fort i ja treballava aquí als estius, quan vaig haver de decidir què feia, vaig acabar estudiant hostaleria a Girona.

—Vau estudiar a l’Escola d’Hostaleria de Girona, on vau tenir Joan Roca de professor.
—I Salvador Brugués. Vaig tenir la sort que m’encantava menjar. No m’agrada la cuina, però m’agradava molt menjar. De fet, sóc cuiner perquè m’encanta menjar. La meva àvia i la meva tia cuinaven molt bé, i a l’escola em van fer veure i conèixer aquest món. A partir d’aquí vaig començar a buscar i llegir tots els llibres de cuina catalana haguts i per haver.

—Potser llavors no estudiàveu, però ara en bona part, el que feu és llegir i formar-vos.
—Podria estar hores i hores llegint sobre cuina. Per exemple, ara m’acabo de comprar tots els volums de la Història de la cuina catalana i occitana de Vicent Marquès, que és una obra d’art.

—Els anys de formació coincideixen amb l’arrencada del Celler de Can Roca. Què recordeu d’aquella època?
—No li he dit mai a en Joan Roca, però tinc una imatge gravada que som nosaltres cuinant i ell llegint, a peu dret, el Práctico. Al meu primer concurs de cuina el tenia com a professor i em va tocar fer conill. I, és curiós, perquè ara faig composicions de diferents elaboracions i llavors ja vaig presentar el conill, per una banda, les costelles, per una banda, els ronyons i, a banda, una amanida de conill confitat. Això devia ser el 1994. Tinc una altra anècdota, en aquest cas amb en Vador Brugués, molt reveladora. Jo anava de savi i li vaig comentar que quin sentit tenia una sardina marinada amb gerds del Bulli, i ell em va fer veure que era un plat de l’època dels romans. Em va fer veure que teníem un fonament i una tradició molt antiga darrere.

—Vau passar per les cuines de Carles Gaig, de Miguel Sánchez Romera de l’Esguard, de Carme Ruscalleda o de Martín Berasategui. Què destacaríeu de cadascun d’aquests cuiners?
—Amb Carles Gaig vaig conèixer la nova cuina catalana i com es podia fer avançar d’una manera infinita, amb una nova manera de cuinar, de cuidar les tècniques, els emplatats, les salses, el refinament… De Carme Ruscalleda, en vaig aprendre l’alta cuina catalana i una cuina femenina, cuidada, excel·lent, exquisida. Amb Miguel Sánchez Romera vaig descobrir una cuina completament diferent, moltes coses noves que estaven forma del meu marc gastronòmic: productes nous, muntatges, elaboracions, coccions, emplatats… Em va obrir un camp important. I amb Martín Berasategui, a treballar amb equips i estructures molt grosses, aplicant aquesta nova cuina basca molt influïda per la cuina francesa.

—El 1999 arribeu als Tinars i encara hi sou. Com era llavors aquest restaurant?
—Hi havia una carta de cent vint plats, a banda dels plats fora de carta. A la cuina hi havia una mentalitat antiga, era com el racó de casa amb menys valor i importància. Per exemple, a la cuina es fumava. Per sort, l’any 2000 es va acabar, però me’n recordo que el paio que fotia els arrossos i la carn a la brasa deixava el cigarret al costat. I jo, que venia d’un dues estrelles Michelin, quedava horroritzat. De mica en mica vaig anar introduint novetats, vaig començar a poc a poc, a canviar cap a noves idees, perquè la gran majoria de cuiners que hi havia tenien una mentalitat antiga, endarrerida. Vaig tenir-hi una guerra important per posar el restaurant al dia, però me’n vaig sortir, perquè si no avui no seria aquí.

—Com va ser el relleu amb el pare al capdavant del negoci?
—El pare ens va donar, sobretot, confiança, llibertat i tranquil·litat per a fer i desfer. Encara avui, és el nostre màxim assessor. Quan fem una cosa nova, quan fem un plat, quan decidim alguna cosa, ell és el primer a saber-ho.

—L’altre cinquanta per cent de l’equip dels Tinars és l’Elena, la vostra germana.
—Totalment. Puc fer plats exquisits i boníssims, puc marcar un ritme de servei bestial
i fer filigranes, però si no s’atén, se serveix i s’acull el client des que entra fins que se’n va, com ho fa la meva germana i l’equip de sala, aquests plats no serveixen de res. Per mi és més important, fins i tot, l’atenció, la calidesa, l’acolliment, el caliu que donen al client, que no el plat que es pugui menjar. Com és normal, ens basem en qualitat, producte, territori, temporalitat, en les arrels de cuina catalana i unes altres que no ho són, però l’altre cinquanta per cent –o més– té a veure amb la feina de la meva germana a la sala.

—Abans esmentàveu aquells Tinars de cent vint plats on vau començar a treballar, però com definiríeu els Tinars avui dia?
—Podríem dir que és un restaurant de cuina catalana contemporània, actualitzada. Un restaurant més fresc, més jove, amb una ambició de millorar dia a dia, amb una qualitat de producte excel·lent. Com et deia, per nosaltres el més important és el conjunt de tot el restaurant. Des que entres amb el cotxe al pàrquing fins que en tornes a sortir, el que ens importa és oferir al nostre client el millor que podem i el millor que sabem.

—Som en un espai i un entorn molt determinat. Llagostera és al Gironès, però limita amb la Selva i el Baix Empordà. Com us determinen el paisatge i els productes de la terra i la mar?
—Si hi ha un plat que ens defineix és el mar i muntanya. Ara, per exemple, preparem un arròs de llagosta i pollastre. El mar i muntanya, per mi, és la imatge del nostre territori i influeix al cent per cent la nostra carta.

—Llagosta i pollastre, de fet, és un títol de Josep Pla, que estaria d’acord amb vós en aquesta defensa del mar i muntanya…
—L’avantatge que tenim a l’Empordà és que som a vint minuts de la platja i a vint minuts de la muntanya, amb una horta i uns camps bestials. A més, quan és temporada de bolets o de caça, és fantàstic. Tenim un territori molt ric i que ens facilita tenir una varietat de productes i plats molt gran a la carta.

—Cada quant canvieu la carta?
—Sense parar. Constantment. Això és un problema a la cuina perquè els tinc atabaladíssims. Si hi ha llagosta, farem arròs de llagosta, si hi ha espàrrec blanc, fem espàrrec blanc, i si entra la flor de carabassó, farem un plat amb flor de carabassó. O gamba vermella.

—Sou en una terra de pas, que a l’estiu augmenta considerablement la població amb el turisme. Com us relacioneu amb la gent que ve de fora a la Costa Brava, especialment estrangers?
—Penso que és important que puguem oferir a tot aquest turisme estranger plats típics i autòctons nostres, perquè sàpiguen on som, què mengem, la nostra cultura gastronòmica, com ens agrada menjar, com és la temporalitat dels plats, dels productes. Als catalans ens agrada molt menjar, però sobretot sortim el cap de setmana. Entre setmana, tenim més turistes, especialment estrangers, i és bo que els puguem donar a conèixer els bunyols de bacallà, els mar i muntanya, les espardenyes… I la temporalitat, sobretot. Perquè, no hi pot haver pèsols, per exemple, a la tardor. Quan un client entra aquí i veu pèsols, és que ha arribat la primavera.

—En aquests cinquanta anys, m’imagino que pràcticament hi ha famílies en què han vingut els avis, els fills i els néts…
—L’altre dia em vaig quedar de pedra. Uns clients em van dir que formava part de la seva família. I només els havia saludat un parell de vegades, però em van dir que no sabia els records que tenien a casa nostra. Tant, que érem com de la família. Això és preciós que t’ho diguin.

—Del 2008 ençà teniu una estrella Michelin, i ara us acaben de reconèixer, com dèiem al començament, amb el Premi Nacional de Gastronomia…
—L’estrella és superimportant, però com a cuiner català que es dedica a la cuina catalana, que et reconegui el teu país no té preu.

—No sou un cuiner mediàtic. Com porteu l’exposició mediàtica d’aquests dies?
—Ni ho porto ni no ho porto. Sóc així, una persona discreta. Com diu Joan Carles Ibáñez, el maître i sommelier del Lasarte, una de les persones més importants del món pel que fa a sala que conec, nosaltres treballem a l’ombra. Els reconeixements vénen de treballar cada dia. El món mediàtic no m’entusiasma: no tinc Facebook, no tinc Instagram. De tot això, en l’àmbit de restaurant els Tinars, se n’encarrega la meva germana.

—Vau assessorar els restaurants Informals i Bruna, als hotels Serras de Barcelona i Andorra. És una etapa tancada?
—Vam acabar l’octubre passat. Ha estat una etapa de deu anys de la qual estem encantadíssims, i que s’ha acabat per una decisió de totes dues parts. La nostra intenció era independitzar-nos dels projectes externs i concentrar-nos a casa, en nous projectes propis.

—De fet, a banda del Bell-lloc, acabeu de reobrir Cal Ros, a Girona.
—Som ganxons, som gironins i de l’Empordà, i, per tant, volem concentrar-nos aquí.
Totalment. Al final som gironins. I recuperar Cal Ros és una aposta per la cuina catalana contemporània, fins i tot ancestral, podríem dir. És una de les primes fondes de Girona, a les Voltes d’en Rosés, que eren el centre neuràlgic i d’intercanvi comercial de la ciutat. Hem volgut mantenir el nom, però li hem donat el nom de fonda, perquè volem que sigui això. Un restaurant de cuina catalana tradicional, amb el porró de vi a taula, l’arbre d’embotits, el pa amb tomàquet, l’oli d’oli verge extra, els caragols, el fricandó, el capipota, l’esqueixada… La nostra botifarra, feta especialment per a la fonda de Cal Ros.

—Sou jove, però com us imagineu el futur d’aquesta casa?
—M’imagino intentant buscar cada cop més l’equilibri personal i professional. Aquests projectes requereixen ser-hi a sobre, molt a sobre, perquè al final és la nostra manera de treballar, però m’imagino no tenint una presència diària com aquí als Tinars. M’agradaria una mica de llibertat. Però, també t’he de dir, que si fos només cuinar, seria el paio més feliç del món. Per una altra banda, tot el que és la gestió, els recursos humans, la comptabilitat, dels problemes de subministrament… i els inconvenients i la pressió que a vegades sembla que treballis per a res.

—Hi haurà quarta generació?
—Miro que no, perquè voldrà dir que encara he de treballar més, però ja ho veurem. El meu nebot, que té quinze anys, des que és petit ha estat molt educat gastronòmicament. Jo mateix, el regal que li faig és anar a menjar a grans restaurants. D’alguna manera, ja l’encaminem tots plegats. I el meu fill diu que serà o futbolista o cuiner. Té onze anys.

Marc Gascons i Díaz (Sant Feliu de Guíxols, 1975), xef i copropietari amb la seva germana Elena Gascons del restaurant els Tinars, a Llagostera (Gironès), acaba de guanyar el Premi Nacional de Gastronomia 2025, en la categoria de cuina d’autor, atorgat per l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició. Format a l’Escola d’Hostaleria de Girona, sota el mestratge de Joan Roca i Salvador Brugués, va passar per les cuines del Sant Pau, Can Gaig, l’Esguard i Martín Berasategui, abans de tornar al negoci familiar, fundat l’any 1978. Tercera generació d’una família dedicada a l’hostaleria, Gascons va ser reconegut com a millor cuiner jove l’any 2006, i dos anys després obtenia l’estrella Michelin que encara ostenta.

—Volia començar demanant-vos per aquest Premi Nacional de Gastronomia en la categoria de cuina d’autor que acabeu de rebre. Què ha significat?
—Per a nosaltres és un honor rebre un reconeixement d’aquesta magnitud, que han rebut cuiners que tinc com a referents i admiro. Ser al seu costat és un honor immens. I, més, fer-ho l’any que Catalunya és regió mundial de la gastronomia. Hi ha tants cuiners i cuineres que ho fan tan bé, que el fet que ens hagin escollit a nosaltres és un orgull.

—Parleu en plural. De fet, sou la tercera generació d’una nissaga.
—Aviat farà cinquanta anys que el meu pare va obrir aquest restaurant amb els meus avis, quan no tenien ni un duro. El soci que tenien, el primer d’abril els va deixar a l’hora de pagar i van haver de demanar ajuda a un constructor amic, per tal d’arrencar. Aquest premi és, sobretot, una il·lusió per al meu pare.

—Tot comença a Sant Feliu de Guíxols, però.
—Tot i que ja venien de tenir un forn de pa, els meus avis van obrir una sala de festes, el Bahia, als anys cinquanta, quan Sant Feliu de Guíxols era, com si diguéssim, Saint-Tropez. La meva àvia havia portat l’Elizabeth Taylor i l’Ava Gardner a l’Hostal la Gavina en cotxe. Era la sala de festes on es despatxava més xampany d’Espanya. Van fer un hotel i tot, però a partir dels anys setanta va començar a afluixar i l’avi va decidir marxar de Sant Feliu. Va anar a tres punts d’entrada a la Costa Brava diferents a comptar quants cotxes hi passaven per hora. I va ser aquí on va veure que en passaven més, i on va obrir el restaurant.

—Van haver de pagar la sortida de l’autovia, oi?
—Quan va obrir els Tinars, la carretera era una comarcal de dos carrils, un d’anada i l’altre de tornada. I, quan van decidir fer l’autovia, el meu pare va pagar de la seva butxaca el túnel per a poder accedir al restaurant. Però, el va pagar dues vegades, perquè li havien assegurat que no s’ampliaria, i al cap de sis anys ja la van ampliar. Va tenir molt bona visió pagant aquest accés ràpid, perquè si estàs a tocar d’una autovia i no tens entrada directa, és un fracàs absolut.

—Teníeu tres anys quan va obrir el restaurant. Vau poder decidir que volíeu continuar-hi o hi vau acabar entrant sense pensar-hi gaire?
—Al final, jo vivia als Tinars amb els meus pares. Em quedava dormint en una caixa de patates amb una manta, i quan acabaven el servei, si no anàvem a casa ens quedàvem aquí. Amb cinc o sis anys netejava plats, copes, era a la pica on entraven tots els plats bruts. Has de pensar que llavors es feien tres-cents àpats en un servei. Teníem molts gossos i separava i preparava les sobres per a donar-los-les. Hi he estat sempre vinculat, però va ser a partir dels dotze anys que vaig entrar a la pastisseria. Jo volia ser veterinari, pensa que la cuina era molt sacrificada, però com que els estudis no eren el meu fort i ja treballava aquí als estius, quan vaig haver de decidir què feia, vaig acabar estudiant hostaleria a Girona.

—Vau estudiar a l’Escola d’Hostaleria de Girona, on vau tenir Joan Roca de professor.
—I Salvador Brugués. Vaig tenir la sort que m’encantava menjar. No m’agrada la cuina, però m’agradava molt menjar. De fet, sóc cuiner perquè m’encanta menjar. La meva àvia i la meva tia cuinaven molt bé, i a l’escola em van fer veure i conèixer aquest món. A partir d’aquí vaig començar a buscar i llegir tots els llibres de cuina catalana haguts i per haver.

—Potser llavors no estudiàveu, però ara en bona part, el que feu és llegir i formar-vos.
—Podria estar hores i hores llegint sobre cuina. Per exemple, ara m’acabo de comprar tots els volums de la Història de la cuina catalana i occitana de Vicent Marquès, que és una obra d’art.

—Els anys de formació coincideixen amb l’arrencada del Celler de Can Roca. Què recordeu d’aquella època?
—No li he dit mai a en Joan Roca, però tinc una imatge gravada que som nosaltres cuinant i ell llegint, a peu dret, el Práctico. Al meu primer concurs de cuina el tenia com a professor i em va tocar fer conill. I, és curiós, perquè ara faig composicions de diferents elaboracions i llavors ja vaig presentar el conill, per una banda, les costelles, per una banda, els ronyons i, a banda, una amanida de conill confitat. Això devia ser el 1994. Tinc una altra anècdota, en aquest cas amb en Vador Brugués, molt reveladora. Jo anava de savi i li vaig comentar que quin sentit tenia una sardina marinada amb gerds del Bulli, i ell em va fer veure que era un plat de l’època dels romans. Em va fer veure que teníem un fonament i una tradició molt antiga darrere.

—Vau passar per les cuines de Carles Gaig, de Miguel Sánchez Romera de l’Esguard, de Carme Ruscalleda o de Martín Berasategui. Què destacaríeu de cadascun d’aquests cuiners?
—Amb Carles Gaig vaig conèixer la nova cuina catalana i com es podia fer avançar d’una manera infinita, amb una nova manera de cuinar, de cuidar les tècniques, els emplatats, les salses, el refinament… De Carme Ruscalleda, en vaig aprendre l’alta cuina catalana i una cuina femenina, cuidada, excel·lent, exquisida. Amb Miguel Sánchez Romera vaig descobrir una cuina completament diferent, moltes coses noves que estaven forma del meu marc gastronòmic: productes nous, muntatges, elaboracions, coccions, emplatats… Em va obrir un camp important. I amb Martín Berasategui, a treballar amb equips i estructures molt grosses, aplicant aquesta nova cuina basca molt influïda per la cuina francesa.

—El 1999 arribeu als Tinars i encara hi sou. Com era llavors aquest restaurant?
—Hi havia una carta de cent vint plats, a banda dels plats fora de carta. A la cuina hi havia una mentalitat antiga, era com el racó de casa amb menys valor i importància. Per exemple, a la cuina es fumava. Per sort, l’any 2000 es va acabar, però me’n recordo que el paio que fotia els arrossos i la carn a la brasa deixava el cigarret al costat. I jo, que venia d’un dues estrelles Michelin, quedava horroritzat. De mica en mica vaig anar introduint novetats, vaig començar a poc a poc, a canviar cap a noves idees, perquè la gran majoria de cuiners que hi havia tenien una mentalitat antiga, endarrerida. Vaig tenir-hi una guerra important per posar el restaurant al dia, però me’n vaig sortir, perquè si no avui no seria aquí.

—Com va ser el relleu amb el pare al capdavant del negoci?
—El pare ens va donar, sobretot, confiança, llibertat i tranquil·litat per a fer i desfer. Encara avui, és el nostre màxim assessor. Quan fem una cosa nova, quan fem un plat, quan decidim alguna cosa, ell és el primer a saber-ho.

—L’altre cinquanta per cent de l’equip dels Tinars és l’Elena, la vostra germana.
—Totalment. Puc fer plats exquisits i boníssims, puc marcar un ritme de servei bestial
i fer filigranes, però si no s’atén, se serveix i s’acull el client des que entra fins que se’n va, com ho fa la meva germana i l’equip de sala, aquests plats no serveixen de res. Per mi és més important, fins i tot, l’atenció, la calidesa, l’acolliment, el caliu que donen al client, que no el plat que es pugui menjar. Com és normal, ens basem en qualitat, producte, territori, temporalitat, en les arrels de cuina catalana i unes altres que no ho són, però l’altre cinquanta per cent –o més– té a veure amb la feina de la meva germana a la sala.

—Abans esmentàveu aquells Tinars de cent vint plats on vau començar a treballar, però com definiríeu els Tinars avui dia?
—Podríem dir que és un restaurant de cuina catalana contemporània, actualitzada. Un restaurant més fresc, més jove, amb una ambició de millorar dia a dia, amb una qualitat de producte excel·lent. Com et deia, per nosaltres el més important és el conjunt de tot el restaurant. Des que entres amb el cotxe al pàrquing fins que en tornes a sortir, el que ens importa és oferir al nostre client el millor que podem i el millor que sabem.

—Som en un espai i un entorn molt determinat. Llagostera és al Gironès, però limita amb la Selva i el Baix Empordà. Com us determinen el paisatge i els productes de la terra i la mar?
—Si hi ha un plat que ens defineix és el mar i muntanya. Ara, per exemple, preparem un arròs de llagosta i pollastre. El mar i muntanya, per mi, és la imatge del nostre territori i influeix al cent per cent la nostra carta.

—Llagosta i pollastre, de fet, és un títol de Josep Pla, que estaria d’acord amb vós en aquesta defensa del mar i muntanya…
—L’avantatge que tenim a l’Empordà és que som a vint minuts de la platja i a vint minuts de la muntanya, amb una horta i uns camps bestials. A més, quan és temporada de bolets o de caça, és fantàstic. Tenim un territori molt ric i que ens facilita tenir una varietat de productes i plats molt gran a la carta.

—Cada quant canvieu la carta?
—Sense parar. Constantment. Això és un problema a la cuina perquè els tinc atabaladíssims. Si hi ha llagosta, farem arròs de llagosta, si hi ha espàrrec blanc, fem espàrrec blanc, i si entra la flor de carabassó, farem un plat amb flor de carabassó. O gamba vermella.

—Sou en una terra de pas, que a l’estiu augmenta considerablement la població amb el turisme. Com us relacioneu amb la gent que ve de fora a la Costa Brava, especialment estrangers?
—Penso que és important que puguem oferir a tot aquest turisme estranger plats típics i autòctons nostres, perquè sàpiguen on som, què mengem, la nostra cultura gastronòmica, com ens agrada menjar, com és la temporalitat dels plats, dels productes. Als catalans ens agrada molt menjar, però sobretot sortim el cap de setmana. Entre setmana, tenim més turistes, especialment estrangers, i és bo que els puguem donar a conèixer els bunyols de bacallà, els mar i muntanya, les espardenyes… I la temporalitat, sobretot. Perquè, no hi pot haver pèsols, per exemple, a la tardor. Quan un client entra aquí i veu pèsols, és que ha arribat la primavera.

—En aquests cinquanta anys, m’imagino que pràcticament hi ha famílies en què han vingut els avis, els fills i els néts…
—L’altre dia em vaig quedar de pedra. Uns clients em van dir que formava part de la seva família. I només els havia saludat un parell de vegades, però em van dir que no sabia els records que tenien a casa nostra. Tant, que érem com de la família. Això és preciós que t’ho diguin.

—Del 2008 ençà teniu una estrella Michelin, i ara us acaben de reconèixer, com dèiem al començament, amb el Premi Nacional de Gastronomia…
—L’estrella és superimportant, però com a cuiner català que es dedica a la cuina catalana, que et reconegui el teu país no té preu.

—No sou un cuiner mediàtic. Com porteu l’exposició mediàtica d’aquests dies?
—Ni ho porto ni no ho porto. Sóc així, una persona discreta. Com diu Joan Carles Ibáñez, el maître i sommelier del Lasarte, una de les persones més importants del món pel que fa a sala que conec, nosaltres treballem a l’ombra. Els reconeixements vénen de treballar cada dia. El món mediàtic no m’entusiasma: no tinc Facebook, no tinc Instagram. De tot això, en l’àmbit de restaurant els Tinars, se n’encarrega la meva germana.

—Vau assessorar els restaurants Informals i Bruna, als hotels Serras de Barcelona i Andorra. És una etapa tancada?
—Vam acabar l’octubre passat. Ha estat una etapa de deu anys de la qual estem encantadíssims, i que s’ha acabat per una decisió de totes dues parts. La nostra intenció era independitzar-nos dels projectes externs i concentrar-nos a casa, en nous projectes propis.

—De fet, a banda del Bell-lloc, acabeu de reobrir Cal Ros, a Girona.
—Som ganxons, som gironins i de l’Empordà, i, per tant, volem concentrar-nos aquí.
Totalment. Al final som gironins. I recuperar Cal Ros és una aposta per la cuina catalana contemporània, fins i tot ancestral, podríem dir. És una de les primes fondes de Girona, a les Voltes d’en Rosés, que eren el centre neuràlgic i d’intercanvi comercial de la ciutat. Hem volgut mantenir el nom, però li hem donat el nom de fonda, perquè volem que sigui això. Un restaurant de cuina catalana tradicional, amb el porró de vi a taula, l’arbre d’embotits, el pa amb tomàquet, l’oli d’oli verge extra, els caragols, el fricandó, el capipota, l’esqueixada… La nostra botifarra, feta especialment per a la fonda de Cal Ros.

—Sou jove, però com us imagineu el futur d’aquesta casa?
—M’imagino intentant buscar cada cop més l’equilibri personal i professional. Aquests projectes requereixen ser-hi a sobre, molt a sobre, perquè al final és la nostra manera de treballar, però m’imagino no tenint una presència diària com aquí als Tinars. M’agradaria una mica de llibertat. Però, també t’he de dir, que si fos només cuinar, seria el paio més feliç del món. Per una altra banda, tot el que és la gestió, els recursos humans, la comptabilitat, dels problemes de subministrament… i els inconvenients i la pressió que a vegades sembla que treballis per a res.

—Hi haurà quarta generació?
—Miro que no, perquè voldrà dir que encara he de treballar més, però ja ho veurem. El meu nebot, que té quinze anys, des que és petit ha estat molt educat gastronòmicament. Jo mateix, el regal que li faig és anar a menjar a grans restaurants. D’alguna manera, ja l’encaminem tots plegats. I el meu fill diu que serà o futbolista o cuiner. Té onze anys.

Joan Aurich (Ripoll, 1943) és el rector de la Parròquia de la Mare de Déu de l’Esperança de Manresa i, a més de sacerdot, ha estat professor d’institut i s’ha vinculat sempre als moviments laicals, entre els quals, l’escoltisme. Independentista convençut, la visita del rei espanyol Felipe VI a Montserrat la vigília de Sant Joan va decebre’l tant que s’ha decidit a explicar una part de la seva història, que es vincula amb l’abadia i amb l’antifranquisme, el catalanisme i la resistència a la repressió de principis dels setanta.

Segons que ha volgut explicar a VilaWeb, ell, amb el seu coneixement de camins de muntanya i per raons humanitàries, va ajudar membres d’ETA a travessar la frontera per tornar a l’exili. Tal com recorda, eren uns quants joves que havien estat acollits per l’abadia de Montserrat, amb el coneixement de l’abat i d’alguns monjos. Diu que és una història amb molt poques persones involucrades directament, que sempre van ser discretes i que ja són mortes. La clandestinitat amb què es va fer tot no va permetre de preservar-ne cap document gràfic ni escrit explícit. És un relat que evidencia el contrast de l’abadia de llavors amb la d’ara: de la lluita (sempre no violenta) contra la repressió i per la catalanitat a l’equidistància més explícita.

—Com a rector d’una parròquia de Manresa, i amb connexió amb Montserrat en el passat, heu expressat indignació per la visita del rei espanyol de fa uns quants dies. Què us va semblar?
—Vaig quedar molt decebut amb l’abat de Montserrat pel fet d’haver rebut el Borbó, però sobretot també perquè no va dir res en referència a Catalunya. És com si l’U d’Octubre no hagués existit… El Borbó és el màxim garant de l’a por ellos, com va demostrar el 3 d’octubre. Suposo que el pare abat ha tingut pressions i que hi ha interessos creuats, però el monestir hauria d’haver tingut una altra postura. El rei, en canvi, sí que va parlar de “identitats excloents”, com si el nacionalisme excloent fos el nostre, i no el seu… Va venir a consagrar aquest espai de normalització que diuen que hi ha ara.

—Teniu una història de connexió amb Montserrat en el passat i, arran d’aquests fets, heu decidit d’explicar-ne alguns detalls, que contrasten amb el present. Per què heu volgut explicar-ho ara?
—Fa més de cinquanta anys Montserrat va acollir membres d’ETA per motius humanitaris i jo hi vaig estar involucrat. Fins ara no ho havia compartit gaire amb ningú perquè en llevava importància, però he volgut explicar-ho arran de la visita del rei, com a homenatge a tota la gent de l’ANC que s’hi va oposar i va aconseguir que entrés per la porta del darrere. Són uns fets que demostren que Montserrat era un lloc d’adhesió, que acollia. És una història que pot ser l’expressió del que esperem que Montserrat faci, aquest suport a Catalunya. L’ETA d’aquella època, a final dels seixanta i primers anys dels setanta, era molt diferent de la de després. La poca violència que hi havia era una reacció a la repressió franquista. Montserrat no va acollir membres d’ETA per donar suport a cap estratègia revolucionària. Eren persones que necessitaven estar a l’estat clandestinament i cercaven refugi.

“Montserrat no va acollir membres d’ETA per donar suport a cap estratègia revolucionària. Eren persones que necessitaven estar a l’estat clandestinament i cercaven refugi”

—Com va començar tot?
—Jo vaig tenir molta relació amb l’abadia durant anys. Era amic de Joan Redorta i més monjos, com ara el pare Miquel Estradé. Hi fèiem estades mentre estudiàvem teologia, per exemple. Jo era vicari a Sant Vicenç de Castellet, a la falda de la muntanya, i això m’hi feia tenir relació. Tot va començar amb Andoni Arrizabalaga, un membre d’ETA condemnat a mort l’any 1969, acusat d’haver tirat un còctel molotov a un vehicle buit de la Guàrdia Civil. Li van commutar la pena per la cadena perpètua. Un dels germans de l’Andoni, Josu, era novici en un monestir benedictí del País Basc i va fer una estada a Montserrat. Allà va conèixer Joan Redorta, que va establir relació amb la família, d’Ondarroa.

Joan Aurich conserva una fotografia en què apareixen Joan Redorta, Josu Arrizabalaga i ell mateix (fotografia: Albert Salamé). Joan Aurich conserva un retall de diari sobre Andoni Arrizabalaga (fotografia: Albert Salamé). Joan Aurich conserva una fotografia d'Andoni Arrizabalaga (fotografia: Albert Salamé).

—La vau acabar coneixent, aquesta família?
—Sí. Com que Redorta no tenia carnet, jo li feia de xofer. Vam fer unes quantes estades a Ondarroa, algunes de tres o quatre dies, i vam tenir contacte amb el que ara en diem esquerra abertzale, que llavors bullia. També amb aquella família, marcada per la presó de l’Andoni. Els pares anaven a veure’l a Andalusia, a la presó del Puerto de Santa María, aprofitant un camió de peix, i el veien només mitja hora, alguna vegada ni això, perquè era en una cel·la de càstig. Vam connectar de seguida amb aquesta acció de lluita pel País Basc, contra la repressió que vivien. Ho vivíem amb certa enveja perquè a Catalunya encara estàvem molt quiets.

“Vam connectar de seguida amb aquesta acció de lluita pel País Basc, contra la repressió. A Catalunya encara estàvem molt quiets”

—Com es relaciona Montserrat amb tot això?
—A partir de la figura de Redorta, monjo de Montserrat, i de la seva connexió amb aquesta família. A través seu i de dirigents d’ETA va començar aquesta relació, i també el meu paper. Hi havia membres d’ETA exiliats a França que, per la raó que fos (la mort d’un familiar, una malaltia pròpia…) havien de tornar a l’estat clandestinament, i en alguns casos van estar a Montserrat. Parlem sempre de motius humanitaris. Llavors Redorta em deia, hi ha una persona que és aquí i necessita passar la frontera. Jo sóc de Ripoll i hi tenia la família. Els agafava a Montserrat i sopàvem i fèiem nit a Ripoll. La meva mare era molt catalanista i antifranquista. Coneixedora de la situació, els va tractar molt bé. L’endemà, de bon matí, sortíem equipats com si anéssim d’excursió.

—Quina ruta seguíeu?
—La del pas fronterer del coll d’Ares. Aquell temps la duana estava situada a Camprodon, a la sortida del poble. Per tal d’evitar-la, perquè aquells nois anaven indocumentats, en Pere Fradera, vicari de la parròquia, acompanyava el xicot a peu per un camí darrere la duana, paral·lel a la carretera. S’havia fixat abans que no hi hagués algun moviment extraordinari de vigilància. Jo passava la duana amb el cotxe i recollia el xicot un tros amunt. Llavors anàvem a Espinavell, un poblet molt petit a tocar de la frontera, i el tornava a deixar allà. Ell travessava la frontera a peu per la muntanya fins al balneari de la Presta. Jo passava el control del coll d’Ares i el tornava a agafar. Ens solíem canviar de roba i anàvem fins a Perpinyà. Allà l’esperaven dos enllaços que venien del País Basc francès. Jo anava amb un 2CV atrotinat i amb un discret “Parròquia de Sant Vicenç de Castellet” a la porta del conductor.

—No vau tenir mai problemes?
—No hi havia problemes per circular per França i aquí vam tenir la sort que mai no vam tenir cap control de la Guàrdia Civil. Si ens paraven, confiàvem que s’empassarien la història que anàvem d’excursió. Una vegada, amb l’únic noi de qui recordo el nom, en Luken, en un tram de carretera molt estret passada la Farga d’en Bebiè, ens vam trobar amb una parella de la Guàrdia Civil. No hi havia raó perquè fossin allà i em va caure el món a sobre, pensava que ens havien enxampat i que apareixerien més agents armats… Vaig pensar que, com que els papers del cotxe eren a nom de la parròquia de Sant Vicenç de Castellet, era una bona idea ensenyar-los-els. En Luken em va dir, tranquil!, i amb sang freda, també va baixar. Els vaig explicar que aquell noi era de Vitòria, molt entès en art romànic, i que anàvem a visitar la portalada monestir de Ripoll. I s’ho van creure… En total vaig arribar a passar sis o set persones, tots nois joves que venien de Montserrat.

“En total vaig arribar a passar sis o set persones, tots nois joves que venien de Montserrat”

—Com era el pas d’aquests nois per Montserrat?
—En Luken hi va estar bastants mesos perquè estava malalt i necessitava un tractament mèdic llarg. Però uns altres hi eren ben bé només per a passar la frontera. Hi estaven un o dos dies i marxaven. Tot depenia del motiu pel qual eren aquí. Desconec els canals pels quals arribaven i els motius de cadascú, tret d’un parell de casos que vaig saber que havien necessitat atenció mèdica, un per traumatisme i un altre per una malaltia greu. A Montserrat hi havia molt moviment d’hostes i la gran majoria de la comunitat no sabia pas qui eren. L’abat Cassià coneixia la meva intervenció, però el contacte explícit per parlar de tot això el vam tenir al final, quan vam veure que la cosa no funcionava bé i vam decidir de tallar-ho.

—Com va acabar tot?
—Es va detectar que alguns que van arribar a Montserrat per passar la frontera ja no se sabia les raons per les quals venien i no havien passat pels canals normals de control dins la clandestinitat. S’hi van presentar alguns que no estaven controlats i que amagaven altres motius. I algunes coses ens van començar a sobtar. Un dia vam dormir a Perpinyà amb un d’aquests nois i els dos que feien d’enllaç. Abans d’anar a dormir vaig anar a buscar alguna cosa al cotxe i dins el maleter vaig veure una metralleta. Finalment, l’agost del 1973, Redorta i jo vam dinar amb Txomin, dirigent d’ETA, a Perpinyà, i ens va proposar de formalitzar la relació entre Montserrat i ETA. Vam dir que no rotundament: Montserrat feia un servei humanitari, però de cap manera lligant-se amb l’estructura d’ETA. Quan anàvem a pagar ens va dir “paga el banc de Biscaia!”. ETA s’alimentava d’atracaments a bancs i de l’impost revolucionari… En aquell moment vam riure, però després ja no ens hauria fet gràcia. Al desembre volava el cotxe de Carrero Blanco.

—Va saber-ho, l’abat?
—Sí, el pare Cassià va estar d’acord amb nosaltres que calia plegar i vam posar-hi punt final. L’escalada de violència va contribuir a parar-ho i ja no en vam parlar més. A partir de llavors vam anar veient l’allau de violència, que la violència duia a més violència… Jo no sabia res d’aquests nois, que tenien noms falsos, però sí que intuïes que la vida en la clandestinitat era un cul-de-sac. Tornar volia dir ser empresonat, era un món obscur sense sortida.

—No vau tenir mai por de les represàlies?
—Ens la jugàvem molt. Intuïa més o menys el perill, però confiava que si passava res tindria el paraigua de Montserrat, que el pare Cassià mai no em deixaria a l’estacada i s’implicaria com a responsable. Nosaltres vam viure-ho amb el lliri a la mà, la tranquil·litat de la ignorància ens va portar a fer, sense gaire por, aquestes bones accions, perquè sabia que Montserrat ho feia per motius humanitaris. La regla de Sant Benet diu que s’han d’acollir tots els hostes com si fossin Crist. Però és un principi que no val per a acollir el rei! [Riu.] Tot plegat va ser una cosa molt discreta, però llavors hi havia la voluntat d’unir la fe amb la història i el país. Aquesta història s’emmarca en un món i en una mentalitat, però al cap i a la fi és un tema menor en la vida de Montserrat, que va acollir l’Assemblea, la tancada d’intel·lectuals…

“La regla de Sant Benet diu que s’han d’acollir tots els hostes com si fossin Crist. Però és un principi que no val per a acollir el rei!”

—Creieu que aquella filosofia contrasta amb el present de Montserrat?
—Es diu: “L’Església, Montserrat, no s’ha de posar en política.” L’Església, Montserrat i tothom, faci el que faci, fa política. La qüestió és: quina política fem? Quan es tracta de la conculcació dels drets d’una nació, que estan a l’altura dels drets humans, no en pots quedar al marge. Ser neutral és posar-se al costat de l’opressor. Montserrat ha de quedar al marge de les lluites de partit, però mai no podrà quedar al marge dels drets i interessos de Catalunya. Si els drets de Catalunya estan conculcats, Montserrat ha de fer aquest paper que ha fet durant la història.

—El pare abat Manel Gasch va dir que a Montserrat li tocava de retirar-se del paper de protecció que va tenir als anys seixanta i setanta.
—Ho diu perquè som en democràcia? Som sota una constitució i un estat pels quals (bisbes inclosos, perquè callen) tot val per a defensar la “unitat d’Espanya” i per a negar la nostra nació. En contra de la doctrina de l’Església, tot sigui dit. S’ha de retirar del paper de protecció d’una gent que vam anar a votar i ens van apallissar? L’ellos de l’a por ellos som nosaltres! És el pare abat, és el monestir de Montserrat i és tot Catalunya. Si ens ataquen, no ens hem de defensar?

“L’'ellos' de l’'a por ellos' som nosaltres! És el pare abat, és el monestir de Montserrat i és tot Catalunya”

El rei dels espanyols ve a beneir un canvi de rumb de Montserrat? | Mail Obert d’Assumpció Maresma

—En general, com heu vist l’Església catalana durant els anys del procés?
—L’episcopat català depèn totalment de l’espanyol. Institucionalment, la postura de l’Església catalana difícilment entrarà en confrontació amb la de l’espanyola, que té molt clar que la unitat d’Espanya és sagrada. Quan diuen que d’Espanya només n’hi ha una, el que diuen és que Catalunya no existeix, però això entra en contradicció amb la doctrina de l’Església, que diu que qualsevol nació té el dret d’existir i d’autodeterminar-se. Joan Pau II va dir exactament això en un discurs a l’ONU. El dret d’autodeterminació és sagrat. L’episcopat català no cal que es pronunciï com a independentista, però hauria de dir que Catalunya té el dret d’autodeterminar-se.

Montserrat Roig va escriure una vegada: “Són els paisatges que ens elegeixen a nosaltres. Però només uns quants saben correspondre a aquest acte d’amor.” Aquesta manera complexa i una mica misteriosa de parlar del paisatge, alhora que literària i atractiva, va travessar l’acte institucional que es va fer fa pocs dies al Palau de la Generalitat per celebrar el vintè aniversari de la fundació de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. L’acte va ser formal però pròxim, ajustat en el temps, en què els dos directors que l’han encapçalat fins ara, el primer i fundador, el geògraf Joan Nogué (Hostalets d’en Bas, 1958), i després l’ambientòleg Pere Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1975), actual director, van parlar a una sala plena de professionals i acadèmics de l’àmbit del paisatge i del món local i van recordar el context en què va néixer l’Observatori i les grans idees i valors de l’entitat. Després, es va projectar un vídeo també ajustat en el temps, en què gent de procedències i àmbits diversos va parlar d’aspectes sobre els quals fer una bona política de paisatge és determinant per a contribuir al benestar, la igualtat, i la qualitat de vida de les persones. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, va cloure l’acte.

Avui, com fa vint anys, però cada any que passa és més clar i urgent, incloure el paisatge en l’agenda política d’una manera transversal és imprescindible per a afrontar a partir de l’avantguarda els grans desafiaments contemporanis: el paper dual creixent que té el paisatge com a indicador del canvi climàtic i alhora com a resposta en una situació d’emergència; les dialèctiques local-internacional, rural-urbana, autenticitat-artificialització, o transformació-destrucció; la qüestió de les identitats en un context de globalització i d’hipermobilitat; la creació de nous paisatges referencials; la relació entre el paisatge i el nou turisme; el bé comú; els límits de la ciutat; la democràcia participativa; els paisatges virtuals, etc. En un moment de desafiaments mundials i incerteses socials, el paisatge ens ajuda cada vegada més a definir els principis de les societats contemporànies. Així ho explicava Pere Sala en una entrevista a VilaWeb.

Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, durant l’acte institucional de celebració dels vint anys de l’entitat.

Per això disposar d’un ens com l’Observatori del Paisatge de Catalunya de fa vint anys és important per al coneixement i la bona gestió del territori d’un país. En l’acte institucional, que va conduir el periodista Ignasi Aragay, Pere Sala va explicar: “L’Observatori, aquest lloc on es troben la reflexió teòrica i l’aplicació pràctica al servei de les polítiques de paisatge, fa vint anys que viatja, creix i està en constant evolució i redefinició; i en aquest trajecte apassionant s’hi han afegit moltes veus i complicitats: de Catalunya, de l’estat espanyol, i d’arreu del món, des de Llatinoamèrica fins al Japó, passant sobretot per molts països europeus.”

Avui, l’Observatori és una entitat de referència internacional i així ho va reflectir el director actual, que no va deixar passar l’avinentesa per marcar també un to reivindicatiu i de futur: “Aquest bagatge ha situat Catalunya com un dels referents europeus en polítiques de paisatge, i ha convertit l’Observatori en un ens reconegut a escala internacional, on ensenya i hi aprèn. Ara bé, tot just hem cobert, si em permeteu dir-ho així, el nivell zero; és a dir, hem assolit les bases sòlides i imprescindibles per a poder fer un salt endavant i anar encara molt més enllà. Ho dic perquè, malgrat que al llarg d’aquests vint anys s’ha fet un gran pas endavant en la sensibilització sobre els valors del paisatge –tant per part de la ciutadania com de les institucions–, encara queda molt camí per recórrer, començant per continuar insistint en la conveniència d’incloure el paisatge a l’agenda política. Encara no hem arribat al nivell de conscienciació que pertocaria a un país com Catalunya. El grau de civilitat i de cultura d’un país es mesura també pel respecte pel paisatge, un element clau de la identitat col·lectiva. I, certament, no hem aconseguit encara el grau desitjable.”

“Avui, més que mai, sabem que el paisatge té un impacte directe en el dret de les persones de viure en entorns resilients, segurs, inclusius i saludables, a més a més de ser un element clau per al desenvolupament econòmic. Llavors, què hem de fer? O més ben dit, què hem de continuar fent? Ras i curt: molt. Però no donarem nosaltres sols la resposta, sinó que fidels a l’esperit coral que defineix l’Observatori, hem volgut escoltar veus diverses: hem demanat a set persones que han contribuït al llarg d’aquests anys al pensament i a l’acció de l’Observatori que ens ajudessin a explicar la nostra feina i els reptes que ens vénen a través dels principals àmbits de treball de l’Observatori.”

El vídeo inclou set àmbits: cultivar, ordenar, transformar, curar, habitar, crear i educar. Hi podem sentir Jean-Pierre Thibault, president del col·lectiu Paysages de l’Après Pétrole, que diu: “No es tracta simplement de dir que la solució és implantar màquines [molins de vent i plaques solars], sinó que cal veure com el territori es pot adaptar a opcions més eficients energèticament.” O l’arquitecta Itziar González Virós, que diu que el paisatge et pot curar o emmalaltir: “De fet, el paisatge és un dret, perquè hem de reivindicar el dret a l’harmonia, el dret a espais que ens permeten sentir-nos acompanyats. El paisatge és un element que no podem subestimar, que fa que les comunitats treguin el millor de si mateixes.” I la filòloga Roser Vernet, del Priorat, parla de com és d’important el coneixement a fons del lloc que habitem, els paisatges quotidians que ens fan ser com som, que ens identifiquen i ens hi identifiquem: “És la manera com alimentem la nostra autoestima envers aquell lloc. Perquè només podem estimar allò que coneixem, que respectem i fem respectar. Els valors dels paisatges propis són els únics que no són deslocalitzables.” I l’experta del Consell d’Europa Benedetta Castiglioni, explica: “Sovint no som capaços de mirar amb atenció el paisatge que ens envolta, el lloc on vivim. Estem distrets, només ens fixem en els estereotips i no sabem com anar més enllà. Per tant, necessitem una educació en paisatge, que ens ajudi a desenvolupar una consciència crítica del nostre paisatge.”

L’aixopluc del Conveni Europeu del Paisatge

Joan Nogué, director entre el 2005 i el 2017, va recordar que l’Observatori del Paisatge de Catalunya havia nascut promogut per la llei de paisatge, que també fa vint anys, i que alhora s’emmarca dins el Conveni Europeu del Paisatge, que va crear cinc anys abans el Consell d’Europa, l’any 2000.

Nogué va fer un discurs més emotiu: “Vam començar del no-res en un local cedit de manera molt generosa per l’Ajuntament d’Olot, en aquell moment encapçalat per en Lluís Sacrest i més tard per en Josep Maria Corominas, ambdós alcaldes absolutament compromesos amb l’Observatori. Un parell de taules, quatre cadires i un telèfon. Res més. Ah!, i un dossier sobre com havia de ser aquest ens que jo mateix havia elaborat al llarg de l’any 2004, gràcies a un ajut de l’antiga Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya que dirigia en Jordi Sargatal.”

Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (fotografia: Òscar Pallarès).

Calia confrontar metodologies per dissenyar els catàlegs de paisatge de Catalunya, per definir les directrius de paisatge que s’havien d’incorporar a les cartes i plans de paisatge, i molt envits més. Per això, va relatar Nogué: “Vist ara en perspectiva, és colpidora –i fins a cert punt entranyable– la generositat i paciència que van tenir amb nosaltres l’oficina del Consell Europeu del Paisatge a Estrasburg, encapçalada per Maguelonne Déjeant-Pons, els responsables del Ministeri de Gestió del Territori francès, els anglesos que impulsaven i aplicaven la metodologia Landscape Character Assessment, els holandesos, els suïssos, els italians, i un llarg etcètera d’administracions regionals i estatals europees i de més enllà.”

“I així va ser com vam començar a caminar… i en caminar anàvem despertant expectatives que no podíem decebre: dels col·legis professionals, dels acadèmics, de les administracions locals, de la societat civil en general. Anava calant el missatge que un paisatge de qualitat i ben gestionat tenia una incidència directa en el benestar de la població i que, per tant, introduint el paisatge en les polítiques públiques, no només garantíem la preservació dels valors del paisatge i les identitats dels diferents territoris, allunyant així el risc de la banalització i l’homogeneïtzació, sinó que donàvem peu a poder entrar en àmbits tan rellevants com la salut pública, el bé comú, els processos de patrimonialització o la necessària i possible comptabilització entre la transició energètica i una ordenació sensata i racional del paisatge, entre molts més temes de rabiosa actualitat.”

I Nogué va concloure: “Vam practicar des del primer moment la transversalitat, l’obertura i la transparència, així com una sincera predisposició per a escoltar tots els punts de vista sense sectarismes ni apriorismes. Es tractava de convertir l’Observatori en un gran paraigua sota el qual es pogués aixoplugar tothom qui tingués alguna cosa a dir o a fer per millorar els nostres paisatges, en especial els paisatges ordinaris, els paisatges de la vida quotidiana. […] En el vídeo que hem preparat per a aquest aniversari hi llegiran una cita de Montserrat Roig que diu així: ‘Són els paisatges que ens elegeixen a nosaltres. Però només uns quants saben correspondre a aquest acte d’amor.’ Doncs bé: la satisfacció més gran que m’ha quedat d’aquesta extraordinària experiència és haver pogut constatar que, gràcies a la feina que ha fet i continua fent l’Observatori, cada cop són més els qui saben correspondre aquest acte d’amor.”

Montserrat Roig va escriure una vegada: “Són els paisatges que ens elegeixen a nosaltres. Però només uns quants saben correspondre a aquest acte d’amor.” Aquesta manera complexa i una mica misteriosa de parlar del paisatge, alhora que literària i atractiva, va travessar l’acte institucional que es va fer fa pocs dies al Palau de la Generalitat per celebrar el vintè aniversari de la fundació de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. L’acte va ser formal però pròxim, ajustat en el temps, en què els dos directors que l’han encapçalat fins ara, el primer i fundador, el geògraf Joan Nogué (Hostalets d’en Bas, 1958), i després l’ambientòleg Pere Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1975), actual director, van parlar a una sala plena de professionals i acadèmics de l’àmbit del paisatge i del món local i van recordar el context en què va néixer l’Observatori i les grans idees i valors de l’entitat. Després, es va projectar un vídeo també ajustat en el temps, en què gent de procedències i àmbits diversos va parlar d’aspectes sobre els quals fer una bona política de paisatge és determinant per a contribuir al benestar, la igualtat, i la qualitat de vida de les persones. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, va cloure l’acte.

Avui, com fa vint anys, però cada any que passa és més clar i urgent, incloure el paisatge en l’agenda política d’una manera transversal és imprescindible per a afrontar a partir de l’avantguarda els grans desafiaments contemporanis: el paper dual creixent que té el paisatge com a indicador del canvi climàtic i alhora com a resposta en una situació d’emergència; les dialèctiques local-internacional, rural-urbana, autenticitat-artificialització, o transformació-destrucció; la qüestió de les identitats en un context de globalització i d’hipermobilitat; la creació de nous paisatges referencials; la relació entre el paisatge i el nou turisme; el bé comú; els límits de la ciutat; la democràcia participativa; els paisatges virtuals, etc. En un moment de desafiaments mundials i incerteses socials, el paisatge ens ajuda cada vegada més a definir els principis de les societats contemporànies. Així ho explicava Pere Sala en una entrevista a VilaWeb.

Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, durant l’acte institucional de celebració dels vint anys de l’entitat.

Per això disposar d’un ens com l’Observatori del Paisatge de Catalunya de fa vint anys és important per al coneixement i la bona gestió del territori d’un país. En l’acte institucional, que va conduir el periodista Ignasi Aragay, Pere Sala va explicar: “L’Observatori, aquest lloc on es troben la reflexió teòrica i l’aplicació pràctica al servei de les polítiques de paisatge, fa vint anys que viatja, creix i està en constant evolució i redefinició; i en aquest trajecte apassionant s’hi han afegit moltes veus i complicitats: de Catalunya, de l’estat espanyol, i d’arreu del món, des de Llatinoamèrica fins al Japó, passant sobretot per molts països europeus.”

Avui, l’Observatori és una entitat de referència internacional i així ho va reflectir el director actual, que no va deixar passar l’avinentesa per marcar també un to reivindicatiu i de futur: “Aquest bagatge ha situat Catalunya com un dels referents europeus en polítiques de paisatge, i ha convertit l’Observatori en un ens reconegut a escala internacional, on ensenya i hi aprèn. Ara bé, tot just hem cobert, si em permeteu dir-ho així, el nivell zero; és a dir, hem assolit les bases sòlides i imprescindibles per a poder fer un salt endavant i anar encara molt més enllà. Ho dic perquè, malgrat que al llarg d’aquests vint anys s’ha fet un gran pas endavant en la sensibilització sobre els valors del paisatge –tant per part de la ciutadania com de les institucions–, encara queda molt camí per recórrer, començant per continuar insistint en la conveniència d’incloure el paisatge a l’agenda política. Encara no hem arribat al nivell de conscienciació que pertocaria a un país com Catalunya. El grau de civilitat i de cultura d’un país es mesura també pel respecte pel paisatge, un element clau de la identitat col·lectiva. I, certament, no hem aconseguit encara el grau desitjable.”

“Avui, més que mai, sabem que el paisatge té un impacte directe en el dret de les persones de viure en entorns resilients, segurs, inclusius i saludables, a més a més de ser un element clau per al desenvolupament econòmic. Llavors, què hem de fer? O més ben dit, què hem de continuar fent? Ras i curt: molt. Però no donarem nosaltres sols la resposta, sinó que fidels a l’esperit coral que defineix l’Observatori, hem volgut escoltar veus diverses: hem demanat a set persones que han contribuït al llarg d’aquests anys al pensament i a l’acció de l’Observatori que ens ajudessin a explicar la nostra feina i els reptes que ens vénen a través dels principals àmbits de treball de l’Observatori.”

El vídeo inclou set àmbits: cultivar, ordenar, transformar, curar, habitar, crear i educar. Hi podem sentir Jean-Pierre Thibault, president del col·lectiu Paysages de l’Après Pétrole, que diu: “No es tracta simplement de dir que la solució és implantar màquines [molins de vent i plaques solars], sinó que cal veure com el territori es pot adaptar a opcions més eficients energèticament.” O l’arquitecta Itziar González Virós, que diu que el paisatge et pot curar o emmalaltir: “De fet, el paisatge és un dret, perquè hem de reivindicar el dret a l’harmonia, el dret a espais que ens permeten sentir-nos acompanyats. El paisatge és un element que no podem subestimar, que fa que les comunitats treguin el millor de si mateixes.” I la filòloga Roser Vernet, del Priorat, parla de com és d’important el coneixement a fons del lloc que habitem, els paisatges quotidians que ens fan ser com som, que ens identifiquen i ens hi identifiquem: “És la manera com alimentem la nostra autoestima envers aquell lloc. Perquè només podem estimar allò que coneixem, que respectem i fem respectar. Els valors dels paisatges propis són els únics que no són deslocalitzables.” I l’experta del Consell d’Europa Benedetta Castiglioni, explica: “Sovint no som capaços de mirar amb atenció el paisatge que ens envolta, el lloc on vivim. Estem distrets, només ens fixem en els estereotips i no sabem com anar més enllà. Per tant, necessitem una educació en paisatge, que ens ajudi a desenvolupar una consciència crítica del nostre paisatge.”

L’aixopluc del Conveni Europeu del Paisatge

Joan Nogué, director entre el 2005 i el 2017, va recordar que l’Observatori del Paisatge de Catalunya havia nascut promogut per la llei de paisatge, que també fa vint anys, i que alhora s’emmarca dins el Conveni Europeu del Paisatge, que va crear cinc anys abans el Consell d’Europa, l’any 2000.

Nogué va fer un discurs més emotiu: “Vam començar del no-res en un local cedit de manera molt generosa per l’Ajuntament d’Olot, en aquell moment encapçalat per en Lluís Sacrest i més tard per en Josep Maria Corominas, ambdós alcaldes absolutament compromesos amb l’Observatori. Un parell de taules, quatre cadires i un telèfon. Res més. Ah!, i un dossier sobre com havia de ser aquest ens que jo mateix havia elaborat al llarg de l’any 2004, gràcies a un ajut de l’antiga Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya que dirigia en Jordi Sargatal.”

Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (fotografia: Òscar Pallarès).

Calia confrontar metodologies per dissenyar els catàlegs de paisatge de Catalunya, per definir les directrius de paisatge que s’havien d’incorporar a les cartes i plans de paisatge, i molt envits més. Per això, va relatar Nogué: “Vist ara en perspectiva, és colpidora –i fins a cert punt entranyable– la generositat i paciència que van tenir amb nosaltres l’oficina del Consell Europeu del Paisatge a Estrasburg, encapçalada per Maguelonne Déjeant-Pons, els responsables del Ministeri de Gestió del Territori francès, els anglesos que impulsaven i aplicaven la metodologia Landscape Character Assessment, els holandesos, els suïssos, els italians, i un llarg etcètera d’administracions regionals i estatals europees i de més enllà.”

“I així va ser com vam començar a caminar… i en caminar anàvem despertant expectatives que no podíem decebre: dels col·legis professionals, dels acadèmics, de les administracions locals, de la societat civil en general. Anava calant el missatge que un paisatge de qualitat i ben gestionat tenia una incidència directa en el benestar de la població i que, per tant, introduint el paisatge en les polítiques públiques, no només garantíem la preservació dels valors del paisatge i les identitats dels diferents territoris, allunyant així el risc de la banalització i l’homogeneïtzació, sinó que donàvem peu a poder entrar en àmbits tan rellevants com la salut pública, el bé comú, els processos de patrimonialització o la necessària i possible comptabilització entre la transició energètica i una ordenació sensata i racional del paisatge, entre molts més temes de rabiosa actualitat.”

I Nogué va concloure: “Vam practicar des del primer moment la transversalitat, l’obertura i la transparència, així com una sincera predisposició per a escoltar tots els punts de vista sense sectarismes ni apriorismes. Es tractava de convertir l’Observatori en un gran paraigua sota el qual es pogués aixoplugar tothom qui tingués alguna cosa a dir o a fer per millorar els nostres paisatges, en especial els paisatges ordinaris, els paisatges de la vida quotidiana. […] En el vídeo que hem preparat per a aquest aniversari hi llegiran una cita de Montserrat Roig que diu així: ‘Són els paisatges que ens elegeixen a nosaltres. Però només uns quants saben correspondre a aquest acte d’amor.’ Doncs bé: la satisfacció més gran que m’ha quedat d’aquesta extraordinària experiència és haver pogut constatar que, gràcies a la feina que ha fet i continua fent l’Observatori, cada cop són més els qui saben correspondre aquest acte d’amor.”

No és que Marga Prohens sigui en un moment més fort que ara fa dos anys, quan va ser investida presidenta de les Illes. Si bé aquest temps li ha servit per a desenvolupar bona part de l’ideari del PP –i de Vox– i per a salvar, més o manco, la resta de legislatura, també ha pogut constatar que tenia davant una societat civil capaç d’organitzar-se. Una societat civil que va estar més amagada en els temps d’Armengol –no per això menys crítica– i que ara diu prou. I capaç de demostrar, aquests dos anys vinents, fins on és capaç d’arribar.

Per a explicar el context amb un símil senzill: hi ha un moment determinat, un punt molt concret, en què l’aigua comença a bullir. Ara, la societat civil és en aquest punt d’expectativa final. Les polítiques de Prohens han cremat part d’aquesta societat que s’ha anat organitzant i donant mostres de rebuig i tot és a punt perquè, en qualsevol moment, esclati del tot. El termòmetre social és a punt d’arribar a la temperatura d’ebullició. Han estat dos anys de conflictes que alguns ja titllen de pitjors que els de José Ramón Bauzá. Veure una manifestació com la que es va fer en contra seu és difícil, però no impossible. Si no, vegeu l’exemple del País Valencià, on ja fa vuit manifestacions que demanen la dimissió de Mazón per l’escàndol de la gota freda.

Aquesta data, per tant, és un moment important. Per una banda, perquè permet d’analitzar sense embuts com ha funcionat el govern Prohens i com ha crispat mesura rere mesura. I, per una altra, perquè dóna dos anys de marge perquè culmini aquest esclat social amb l’esperança que Prohens, amb 159.755 vots les eleccions passades, s’endugui una ensopegada més gran que la que de Bauzá, que va passar de 194.861 vots (2011) a 121.981 (2015).

Atacs contra el català

Si hi ha res que ha fet destacar el govern Prohens són els atacs continus contra el català. Ha anat de bracet de Vox, cosa que, tot i els maldecaps que ha representat la relació amb els socis de l’extrema dreta, ha permès a la presidenta de desenvolupar un projecte en què el PP –sobretot el que mou més votants: el de Palma, Calvià, Eivissa…– creu: el català molesta. És a dir, l’excusa és que Vox pressiona per fer-ho efectiu. Com que Prohens sap que hi ha una altra bona part del partit –la més regional– que hi estarà en contra, i també sap com ha respost la societat en crisis anteriors, ja li va bé de tenir un soci extern que pressioni perquè es desenvolupi tot plegat. A més, pot defensar que no es vulnera l’Estatut d’Autonomia, ni la llei de normalització ni el decret de mínims, tot i que amb seriosos dubtes. Però el relat per als votants és aquest.

Recordem algunes mesures adoptades –aprovades o per aprovar– en aquesta línia: l’eliminació del requisit del català en la sanitat; el pla de segregació lingüística; la lliure elecció de llengua als centres; la vehicularitat del castellà en l’educació; l’exempció del requisit de català a llocs de difícil cobertura sense cap justificació –i incloent-hi professors–; l’eliminació de la Direcció General de Política Lingüística; l’eliminació de mesures de normalització lingüística; l’exempció d’aprendre català durant quatre anys per als alumnes nouvinguts; la rebaixa de les qualificacions per a obtenir el títol de català; etc.

El PP i l’extrema dreta pacten d’incloure la vehicularitat del castellà en l’educació

Són mesures que han tingut un fort rebuig social. Per exemple, el 80% de famílies van triar el català com a vehicular l’any passat i solament dinou centres (un 5%) s’han adherit al pla de segregació lingüística. En el cas del català a la sanitat, l’OCB ja va destapar l’informe de Salut que demostrava que no faltaven sanitaris per l’exigència del català.

Un pacte de sostenibilitat per als de sempre

L’any passat, l’arribada de turistes va tornar a ser de rècord: 18,7 milions, gairebé un 5% més que no pas l’any anterior. Enguany, les previsions són les d’arribar a 20 milions. Aquests darrers mesos ja s’han registrat forts augments amb relació al mateix període de l’any passat: l’abril van arribar 1,6 milions de turistes, un 12,7% més.

Assenyalar Prohens com a responsable única dels resultats de l’únic model econòmic conegut a les Illes tampoc no és sensat. Però tal vegada ho és més si s’assenyala què s’ha fet o deixat de fer per provar de revertir aquestes dades que contribueixen a la sobrepoblació i a acabar arrabassant uns límits que les Illes tenen com a vitals.

En aquest cas, Prohens, com a reacció a la primera manifestació pel dret de tenir un habitatge digne i les conseqüències directes de la turistificació –que no solament saturació–, va constituir la mesa del “pacte polític i social per a la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes”, encapçalada pel catedràtic en economia Toni Riera, director de la Fundació Impulsa. Un pacte que de polític i social, finalment, n’ha acabat essent ben poc: ni l’oposició, ni sindicats ni principals entitats socials hi han participat. No volien signar mesures que eren paper mullat.

De fet, el pacte ha estat en tot moment un intent d’emblanquiment. El govern mateix s’ha fet un bon embull a l’hora de definir el relat sobre el turisme: un dia assumien que hi havia massa gent i, l’altre, que les mesures havien de ser de contenció i no de decreixement. Fins i tot van arribar a anunciar un augment de l’impost turístic els mesos d’estiu –això sí, amb l’eliminació en temporada baixa– i un impost als cotxes de lloguer. Finalment, i sense cap sorpresa, ni una mesura ni l’altra, una vegada més amb l’excusa que Vox els havia demanat que ho retiressin.

L’habitatge, per a l’especulació

Fins ara, les grans solucions del govern de Prohens per a resoldre la gran crisi de l’habitatge han estat deixar construir en sòl rústic no urbanitzable, aplicar una amnistia urbanística, i deixar de banda l’habitatge de protecció oficial per impulsar un habitatge de preu limitat: és a dir, pisos que amb el mateix cost de construcció es podran vendre d’un 30% més cars. Un exemple d’això darrer és que un de 85 metres quadrats a Palma costaria uns 350.000 euros, i per a accedir-hi caldrien 70.000 euros d’entrada.

Els grups de l’oposició han estat ben clars aquestes darreres setmanes amb relació a les pròximes normatives sobre aquesta qüestió: parlen de martingala urbanística, de depredació del territori. Per exemple, Més per Mallorca recordava fa uns quants mesos que ara com ara hi havia 100.000 habitatges buits a les Illes i 90.000 llits de lloguer turístic que es consolidarien. El PP també es va negar a declarar les Illes com a zona tensa i establir limitacions en el preu dels lloguers.

Fins i tot, el PP va haver de recular quan va voler deixar construir en zones no urbanitzables, perquè els desastres de la gota freda al País Valencià els van fer obrir els ulls a darrera hora, tot i que a Sant Llorenç del Cardassar ja hi havia hagut un episodi tràgic i mortal anys enrere.

La relació amb l’extrema dreta

Un altre dels trets característics d’aquests dos anys ha estat la relació convulsa de Prohens amb l’extrema dreta. El 6 de juliol de 2023, Vox es va abstenir per facilitar la investidura. Era un dels pocs llocs on el PP necessitava Vox per a governar i l’extrema dreta restava al marge del govern. Com apuntàvem abans, aquesta estratègia ha anat bé a Prohens per a poder justificar segons quines mesures, però la realitat és que també ha estat un veritable maldecap per a la presidenta.

A estones semblava que el PP havia dominat Vox com havia volgut. En uns altres moments, la situació ha semblat totalment a la inversa. Han passat de l’estima a l’odi. Fins i tot, en un intent desesperat per a mantenir la cadira, Prohens es va acostar a l’esquerra. Però finalment va trair els pactes assolits i va tornar cap a Vox. Un joc d’anades i vingudes i d’un tactisme més que qüestionable, però que fins ara ha funcionat a la presidenta.

La traïció a l’esquerra es va vehicular, principalment, en una de les grans exigències de Vox durant la legislatura: la derogació de la llei de memòria democràtica. Ha estat una moneda de canvi constant. S’ha jugat amb la memòria de les víctimes del franquisme: primer volent-la derogar, després salvant-la perquè Vox havia romput amb el PP i, després, tornant a voler-la derogar perquè l’extrema dreta els ho havia demanat en la reconciliació final.

Fins i tot, el lliurament a Vox ha estat tan visible com que el PP ha salvat dues vegades –i ho tornaria a fer– el president del parlament, Gabriel Le Senne, que anirà a judici per un delicte d’odi. Ni en el temps de Pere Rotger –president del parlament del PP que va ser investigat en el cas Over i més tard va ser absolt– el PP no va considerar una decisió semblant: Rotger va deixar el càrrec sense pensar-s’ho.

I ara, què?

Una vegada assentades, de manera general, les bases d’aquests dos anys de Prohens, és important de demanar-se què passarà els dos anys vinents. Sense voler caure en un escenari de política-ficció agosarat, sembla clar que, de moment, Prohens ha salvat la legislatura.

L’ha salvada perquè ha pogut resoldre, dues vegades, les tenses negociacions amb Vox per a aprovar el pressupost. Això li dóna oxigen: va aconseguir no haver de prorrogar els comptes d’Armengol, ara n’ha aprovat dos de seus i si calgués prorrogar el d’enguany, no seria cap maldecap especial per a Prohens. I el 2027 ja hi tornaria a haver eleccions.

Per tant, la cosa més intel·ligent que podria fer Prohens aquests dos anys seria governar en silenci. Provar de no legislar al parlament amb excés per no aixecar polèmiques innecessàries. Continuar aplicant les mesures pactades amb Vox, que també inclouen forts retrocessos en matèria de drets socials, i deixar passar dos anys sense renou. De fet, ja ho procura: qui va ser l’encarregat d’explicar els detalls del pacte amb l’extrema va ser el portaveu parlamentari, no la presidenta. Com si no tengués res a veure amb ella.

“No ens fa por, ja ho hem fet i ho podem tornar a fer”: la xarxa educativa es mobilitza contra l’acord PP-Vox

Per això també és important d’estar pendents de com es vehicularà la resposta social. A les Illes, la capacitat de reacció hi ha estat sempre. Hi va ser per a salvar la Dragonera, per a exemplificar un fet més llunyà, però també per a defensar la llengua o per a convocar la primera vaga indefinida de docents i treure més de cent mil persones al carrer.

Hi ha un estiu pel mig que tornarà a ser mogut amb més accions contra la turistificació. Quan es reprengui el curs escolar, serà moment de veure la reacció que els docents tendran contra uns acords del PP i Vox que ja han dit que seran paper banyat. De moment, cent setanta-un centres s’han adherit al manifest de rebuig. Organitzacions com ara Menys Turisme, Més Vida; l’Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua, l’Assemblea de Docents, Sanitaris per la Llengua, el Fòrum de la Societat Civil, etc. seran clau per a mesurar la reacció contra aquests dos anys de Prohens i Vox. Serà a les seves mans, i de la ciutadania, de decidir fins a quin punt puja un termòmetre que ja marca una temperatura alta i si l’aigua bullirà, o no.

No és que Marga Prohens sigui en un moment més fort que ara fa dos anys, quan va ser investida presidenta de les Illes. Si bé aquest temps li ha servit per a desenvolupar bona part de l’ideari del PP –i de Vox– i per a salvar, més o manco, la resta de legislatura, també ha pogut constatar que tenia davant una societat civil capaç d’organitzar-se. Una societat civil que va estar més amagada en els temps d’Armengol –no per això menys crítica– i que ara diu prou. I capaç de demostrar, aquests dos anys vinents, fins on és capaç d’arribar.

Per a explicar el context amb un símil senzill: hi ha un moment determinat, un punt molt concret, en què l’aigua comença a bullir. Ara, la societat civil és en aquest punt d’expectativa final. Les polítiques de Prohens han cremat part d’aquesta societat que s’ha anat organitzant i donant mostres de rebuig i tot és a punt perquè, en qualsevol moment, esclati del tot. El termòmetre social és a punt d’arribar a la temperatura d’ebullició. Han estat dos anys de conflictes que alguns ja titllen de pitjors que els de José Ramón Bauzá. Veure una manifestació com la que es va fer en contra seu és difícil, però no impossible. Si no, vegeu l’exemple del País Valencià, on ja fa vuit manifestacions que demanen la dimissió de Mazón per l’escàndol de la gota freda.

Aquesta data, per tant, és un moment important. Per una banda, perquè permet d’analitzar sense embuts com ha funcionat el govern Prohens i com ha crispat mesura rere mesura. I, per una altra, perquè dóna dos anys de marge perquè culmini aquest esclat social amb l’esperança que Prohens, amb 159.755 vots les eleccions passades, s’endugui una ensopegada més gran que la que de Bauzá, que va passar de 194.861 vots (2011) a 121.981 (2015).

Atacs contra el català

Si hi ha res que ha fet destacar el govern Prohens són els atacs continus contra el català. Ha anat de bracet de Vox, cosa que, tot i els maldecaps que ha representat la relació amb els socis de l’extrema dreta, ha permès a la presidenta de desenvolupar un projecte en què el PP –sobretot el que mou més votants: el de Palma, Calvià, Eivissa…– creu: el català molesta. És a dir, l’excusa és que Vox pressiona per fer-ho efectiu. Com que Prohens sap que hi ha una altra bona part del partit –la més regional– que hi estarà en contra, i també sap com ha respost la societat en crisis anteriors, ja li va bé de tenir un soci extern que pressioni perquè es desenvolupi tot plegat. A més, pot defensar que no es vulnera l’Estatut d’Autonomia, ni la llei de normalització ni el decret de mínims, tot i que amb seriosos dubtes. Però el relat per als votants és aquest.

Recordem algunes mesures adoptades –aprovades o per aprovar– en aquesta línia: l’eliminació del requisit del català en la sanitat; el pla de segregació lingüística; la lliure elecció de llengua als centres; la vehicularitat del castellà en l’educació; l’exempció del requisit de català a llocs de difícil cobertura sense cap justificació –i incloent-hi professors–; l’eliminació de la Direcció General de Política Lingüística; l’eliminació de mesures de normalització lingüística; l’exempció d’aprendre català durant quatre anys per als alumnes nouvinguts; la rebaixa de les qualificacions per a obtenir el títol de català; etc.

El PP i l’extrema dreta pacten d’incloure la vehicularitat del castellà en l’educació

Són mesures que han tingut un fort rebuig social. Per exemple, el 80% de famílies van triar el català com a vehicular l’any passat i solament dinou centres (un 5%) s’han adherit al pla de segregació lingüística. En el cas del català a la sanitat, l’OCB ja va destapar l’informe de Salut que demostrava que no faltaven sanitaris per l’exigència del català.

Un pacte de sostenibilitat per als de sempre

L’any passat, l’arribada de turistes va tornar a ser de rècord: 18,7 milions, gairebé un 5% més que no pas l’any anterior. Enguany, les previsions són les d’arribar a 20 milions. Aquests darrers mesos ja s’han registrat forts augments amb relació al mateix període de l’any passat: l’abril van arribar 1,6 milions de turistes, un 12,7% més.

Assenyalar Prohens com a responsable única dels resultats de l’únic model econòmic conegut a les Illes tampoc no és sensat. Però tal vegada ho és més si s’assenyala què s’ha fet o deixat de fer per provar de revertir aquestes dades que contribueixen a la sobrepoblació i a acabar arrabassant uns límits que les Illes tenen com a vitals.

En aquest cas, Prohens, com a reacció a la primera manifestació pel dret de tenir un habitatge digne i les conseqüències directes de la turistificació –que no solament saturació–, va constituir la mesa del “pacte polític i social per a la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes”, encapçalada pel catedràtic en economia Toni Riera, director de la Fundació Impulsa. Un pacte que de polític i social, finalment, n’ha acabat essent ben poc: ni l’oposició, ni sindicats ni principals entitats socials hi han participat. No volien signar mesures que eren paper mullat.

De fet, el pacte ha estat en tot moment un intent d’emblanquiment. El govern mateix s’ha fet un bon embull a l’hora de definir el relat sobre el turisme: un dia assumien que hi havia massa gent i, l’altre, que les mesures havien de ser de contenció i no de decreixement. Fins i tot van arribar a anunciar un augment de l’impost turístic els mesos d’estiu –això sí, amb l’eliminació en temporada baixa– i un impost als cotxes de lloguer. Finalment, i sense cap sorpresa, ni una mesura ni l’altra, una vegada més amb l’excusa que Vox els havia demanat que ho retiressin.

L’habitatge, per a l’especulació

Fins ara, les grans solucions del govern de Prohens per a resoldre la gran crisi de l’habitatge han estat deixar construir en sòl rústic no urbanitzable, aplicar una amnistia urbanística, i deixar de banda l’habitatge de protecció oficial per impulsar un habitatge de preu limitat: és a dir, pisos que amb el mateix cost de construcció es podran vendre d’un 30% més cars. Un exemple d’això darrer és que un de 85 metres quadrats a Palma costaria uns 350.000 euros, i per a accedir-hi caldrien 70.000 euros d’entrada.

Els grups de l’oposició han estat ben clars aquestes darreres setmanes amb relació a les pròximes normatives sobre aquesta qüestió: parlen de martingala urbanística, de depredació del territori. Per exemple, Més per Mallorca recordava fa uns quants mesos que ara com ara hi havia 100.000 habitatges buits a les Illes i 90.000 llits de lloguer turístic que es consolidarien. El PP també es va negar a declarar les Illes com a zona tensa i establir limitacions en el preu dels lloguers.

Fins i tot, el PP va haver de recular quan va voler deixar construir en zones no urbanitzables, perquè els desastres de la gota freda al País Valencià els van fer obrir els ulls a darrera hora, tot i que a Sant Llorenç del Cardassar ja hi havia hagut un episodi tràgic i mortal anys enrere.

La relació amb l’extrema dreta

Un altre dels trets característics d’aquests dos anys ha estat la relació convulsa de Prohens amb l’extrema dreta. El 6 de juliol de 2023, Vox es va abstenir per facilitar la investidura. Era un dels pocs llocs on el PP necessitava Vox per a governar i l’extrema dreta restava al marge del govern. Com apuntàvem abans, aquesta estratègia ha anat bé a Prohens per a poder justificar segons quines mesures, però la realitat és que també ha estat un veritable maldecap per a la presidenta.

A estones semblava que el PP havia dominat Vox com havia volgut. En uns altres moments, la situació ha semblat totalment a la inversa. Han passat de l’estima a l’odi. Fins i tot, en un intent desesperat per a mantenir la cadira, Prohens es va acostar a l’esquerra. Però finalment va trair els pactes assolits i va tornar cap a Vox. Un joc d’anades i vingudes i d’un tactisme més que qüestionable, però que fins ara ha funcionat a la presidenta.

La traïció a l’esquerra es va vehicular, principalment, en una de les grans exigències de Vox durant la legislatura: la derogació de la llei de memòria democràtica. Ha estat una moneda de canvi constant. S’ha jugat amb la memòria de les víctimes del franquisme: primer volent-la derogar, després salvant-la perquè Vox havia romput amb el PP i, després, tornant a voler-la derogar perquè l’extrema dreta els ho havia demanat en la reconciliació final.

Fins i tot, el lliurament a Vox ha estat tan visible com que el PP ha salvat dues vegades –i ho tornaria a fer– el president del parlament, Gabriel Le Senne, que anirà a judici per un delicte d’odi. Ni en el temps de Pere Rotger –president del parlament del PP que va ser investigat en el cas Over i més tard va ser absolt– el PP no va considerar una decisió semblant: Rotger va deixar el càrrec sense pensar-s’ho.

I ara, què?

Una vegada assentades, de manera general, les bases d’aquests dos anys de Prohens, és important de demanar-se què passarà els dos anys vinents. Sense voler caure en un escenari de política-ficció agosarat, sembla clar que, de moment, Prohens ha salvat la legislatura.

L’ha salvada perquè ha pogut resoldre, dues vegades, les tenses negociacions amb Vox per a aprovar el pressupost. Això li dóna oxigen: va aconseguir no haver de prorrogar els comptes d’Armengol, ara n’ha aprovat dos de seus i si calgués prorrogar el d’enguany, no seria cap maldecap especial per a Prohens. I el 2027 ja hi tornaria a haver eleccions.

Per tant, la cosa més intel·ligent que podria fer Prohens aquests dos anys seria governar en silenci. Provar de no legislar al parlament amb excés per no aixecar polèmiques innecessàries. Continuar aplicant les mesures pactades amb Vox, que també inclouen forts retrocessos en matèria de drets socials, i deixar passar dos anys sense renou. De fet, ja ho procura: qui va ser l’encarregat d’explicar els detalls del pacte amb l’extrema va ser el portaveu parlamentari, no la presidenta. Com si no tengués res a veure amb ella.

“No ens fa por, ja ho hem fet i ho podem tornar a fer”: la xarxa educativa es mobilitza contra l’acord PP-Vox

Per això també és important d’estar pendents de com es vehicularà la resposta social. A les Illes, la capacitat de reacció hi ha estat sempre. Hi va ser per a salvar la Dragonera, per a exemplificar un fet més llunyà, però també per a defensar la llengua o per a convocar la primera vaga indefinida de docents i treure més de cent mil persones al carrer.

Hi ha un estiu pel mig que tornarà a ser mogut amb més accions contra la turistificació. Quan es reprengui el curs escolar, serà moment de veure la reacció que els docents tendran contra uns acords del PP i Vox que ja han dit que seran paper banyat. De moment, cent setanta-un centres s’han adherit al manifest de rebuig. Organitzacions com ara Menys Turisme, Més Vida; l’Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua, l’Assemblea de Docents, Sanitaris per la Llengua, el Fòrum de la Societat Civil, etc. seran clau per a mesurar la reacció contra aquests dos anys de Prohens i Vox. Serà a les seves mans, i de la ciutadania, de decidir fins a quin punt puja un termòmetre que ja marca una temperatura alta i si l’aigua bullirà, o no.

The Washington Post · Kasha Patel

Els científics han seqüenciat l’ADN sencer d’un individu de l’antic Egipte –concretament, de l’època en què es van construir les piràmides– per primera vegada a la història. És la seqüència genètica completa més antiga que s’ha estudiat mai.

Els resultats de l’anàlisi, publicats dimecres a la revista científica Nature, revelaren que les restes pertanyien a un terrissaire, possiblement molt respectat a la comunitat en què vivia, i que es creu que podria haver viscut fins a seixanta anys. L’estudi també dóna pistes sobre els moviments migratoris dels humans en aquella època: un 20% de l’herència genètica de l’home coincideix amb la d’uns altres habitants de l’Àsia occidental, a la zona on avui dia hi ha els països de l’Irac, l’Iran i Jordània.

Aleshores –fa més de quatre mil anys–, Egipte i Mesopotàmia eren dues de les societats més complexes del planeta. Ara, la seqüenciació de l’ADN publicada aquesta setmana ha revelat fins a quin punt s’entremesclà la població d’aquestes dues civilitzacions.

“La descoberta ha estat molt interessant perquè, gràcies a l’arqueologia, ara sabem que la cultura egípcia i la cultura persa van influir-se mútuament durant mil·lennis”, explicà Adeline Morez Jacobs, autora principal de l’estudi, en la conferència de premsa de presentació del document. Tant Egipte com Mesopotàmia compartien certes pràctiques: en totes dues civilitzacions es criaven animals domèstics, i en totes dues s’empraven sistemes d’escriptura.

Tot i que els arqueòlegs ja tenien constància d’aquests punts en comú, l’estudi publicat aquesta setmana evidencia que “sota tota aquesta xarxa d’idees hi havia una xarxa de persones que es desplaçaren [d’un territori a l’altre] i es barrejaren amb la població local”, segons que explica Jacobs, investigadora de la Universitat John Moores de Liverpool i del Francis Crick Institute.

Si bé les troballes arqueològiques han permès als experts de formar-se una imatge general prou detallada de la vida a l’antic Egipte, les anàlisis genètiques dels individus del període han estat molt escasses –per culpa, en part, de la degradació de moltes mostres d’ADN a causa de la calor. La mala conservació de l’ADN ha fet que, fins ara, tan sols s’hagi pogut seqüenciar parcialment el genoma de tres individus de l’antic Egipte. Tanmateix, tots tres visqueren en etapes posteriors de la civilització, prop d’un mil·lenni després de l’individu analitzat en l’estudi publicat aquesta setmana.

Ara, gràcies a la millora de la tecnologia, els científics han pogut analitzar el genoma complet d’un home enterrat al poblat de Nuwayrat, uns dos-cents seixanta-cinc quilòmetres al sud del Caire, que fou desenterrat fa més d’un segle i traslladat al Museu Mundial de Liverpool. L’anàlisi ha ofert als experts una finestra inusual a la vida d’algú que no formava part de la reialesa egípcia: encara que era un treballador, l’home va tenir un enterrament més elaborat, propi d’algú d’una classe social més alta.

“Tan sols aquests darrers deu o quinze anys hem après a prendre mostres molt petites d’esquelets antics per maximitzar les possibilitats de recuperar-ne l’ADN”, explicà Linus Girdland-Flink, coautor i arqueo-genetista de la Universitat d’Aberdeen (Escòcia) en la conferència de premsa de presentació de l’estudi.

Les restes es van trobar en un recipient de ceràmica col·locat dins una tomba excavada en la roca, cosa que probablement ha ajudat a mantenir-ne l’ADN en un estat de conservació inusualment bo.

La datació per radiocarboni indicà que l’home probablement visqué entre el 2855 i el 2570 abans de Crist, en una etapa històrica en què l’antic Egipte experimentà grans avenços polítics i arquitectònics. El començament d’aquesta edat d’or de la innovació, coneguda com l’Imperi Antic, estigué marcat per la construcció de piràmides notables, com ara el primer complex piramidal escalonat del rei Zoser i la Gran Piràmide de Guiza.

Durant l’anàlisi, els autors descobriren que un 80% del genoma de l’individu estava vinculat al d’uns altres individus del nord de l’Àfrica, cosa que mostra que el gruix de l’herència genètica de l’individu provenia de la població local. Tanmateix, el 20% restant de la seva ascendència és vinculat a individus de l’est del Creixent Fèrtil i particularment de Mesopotàmia, prop d’on hi ha l’actual Irac.

Les troballes proporcionen “proves genèriques que les persones [de la zona] es van traslladar a Egipte i es van barrejar amb les poblacions locals en aquella època, cosa que abans només podia deduir-se de les anàlisis d’artefactes arqueològics”, explica l’Institut Francis Crick en un comunicat de premsa.

L’estudi s’ha centrat en el material genètic d’un sol home, i els autors reconeixen que, per a obtenir una imatge més acurada de l’herència genètica de la població egípcia en aquella època, caldria analitzar les seqüències genòmiques de més individus.

Una anàlisi d’ADN d’un individu d’una època encara més antiga, anterior a la introducció de l’agricultura a Egipte, podria ajudar a determinar en quin moment la població local començà a barrejar-se amb individus d’unes altres zones. Ho explica així Harald Ringbauer, genetista de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig, que no ha participat en l’estudi.

“Això ajudaria a resoldre el dubte de si el component genètic llevantí s’estengué [al nord-est de l’Àfrica] amb l’arribada de l’agricultura, o si té arrels més profundes a la zona”, explica Ringbauer.

Sigui com sigui, l’individu que els experts han investigat és digne d’estudi per si mateix. Quan n’han analitzat l’esquelet, els investigadors han pogut determinar que visqué fins a una edat relativament avançada per a l’època, possiblement fins a mitjans de la seixantena. Segons que explica Joel Irish, coautor de l’estudi, això equivaldria a algú que avui dia visqués fins a vuitanta anys.

L’anàlisi del crani i la pelvis indica que l’home patí d’artritis i osteoporosi. A partir de l’anàlisi de la part posterior del crani i les vèrtebres, els investigadors pogueren determinaren que, al llarg de la seva vida, acostumà a mirar cap avall i inclinar-se cap endavant amb freqüència. Les marques musculars als braços i espatlles mostren que solia mantenir els braços estirats davant el cos durant llargs períodes de temps, cosa que ha permès als experts d’arribar a la conclusió que probablement treballava de terrissaire.

Tanmateix, la pompa i circumstància del seu enterrament és relativament inusual per a un terrissaire: el ritu amb què l’home fou enterrat –una tomba excavada a la roca i amb un gran recipient de ceràmica– solia reservar-se per a individus de classe alta.

“És interessant, perquè també contradiu el fet que tingués una vida física increïblement dura”, explicà Irish, antropòleg dental de la Universitat John Moores de Liverpool, en la conferència de premsa.

Més enllà de les intrigues sobre la vida de l’individu, els resultats de l’estudi també han ajudat a millorar la comprensió dels experts sobre la història egípcia. L’anàlisi, per exemple, ha permès de demostrar que, a causa del seu alt grau d’endogàmia, les dinasties reials egípcies tenien un patrimoni genètic força limitat. Ho explica així Yehia Gad, professor emèrit de genètica molecular del Centre Nacional de Recerca d’Egipte, que no ha participat en l’estudi.

Sobre això, Gad explica que l’estudi també permetrà als experts “d’ampliar la investigació genòmica a les classes més baixes de la societat egípcia antiga, cosa que no hi ha dubte que permetrà de conèixer amb més detall com era la vida dels habitants corrents de l’antic Egipte”. El terrissaire anònim, afegeix, no és sinó la punta de l’iceberg de la història genètica –reial i no reial– d’una de les civilitzacions més importants de l’antiguitat.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

The Washington Post · Kasha Patel

Els científics han seqüenciat l’ADN sencer d’un individu de l’antic Egipte –concretament, de l’època en què es van construir les piràmides– per primera vegada a la història. És la seqüència genètica completa més antiga que s’ha estudiat mai.

Els resultats de l’anàlisi, publicats dimecres a la revista científica Nature, revelaren que les restes pertanyien a un terrissaire, possiblement molt respectat a la comunitat en què vivia, i que es creu que podria haver viscut fins a seixanta anys. L’estudi també dóna pistes sobre els moviments migratoris dels humans en aquella època: un 20% de l’herència genètica de l’home coincideix amb la d’uns altres habitants de l’Àsia occidental, a la zona on avui dia hi ha els països de l’Irac, l’Iran i Jordània.

Aleshores –fa més de quatre mil anys–, Egipte i Mesopotàmia eren dues de les societats més complexes del planeta. Ara, la seqüenciació de l’ADN publicada aquesta setmana ha revelat fins a quin punt s’entremesclà la població d’aquestes dues civilitzacions.

“La descoberta ha estat molt interessant perquè, gràcies a l’arqueologia, ara sabem que la cultura egípcia i la cultura persa van influir-se mútuament durant mil·lennis”, explicà Adeline Morez Jacobs, autora principal de l’estudi, en la conferència de premsa de presentació del document. Tant Egipte com Mesopotàmia compartien certes pràctiques: en totes dues civilitzacions es criaven animals domèstics, i en totes dues s’empraven sistemes d’escriptura.

Tot i que els arqueòlegs ja tenien constància d’aquests punts en comú, l’estudi publicat aquesta setmana evidencia que “sota tota aquesta xarxa d’idees hi havia una xarxa de persones que es desplaçaren [d’un territori a l’altre] i es barrejaren amb la població local”, segons que explica Jacobs, investigadora de la Universitat John Moores de Liverpool i del Francis Crick Institute.

Si bé les troballes arqueològiques han permès als experts de formar-se una imatge general prou detallada de la vida a l’antic Egipte, les anàlisis genètiques dels individus del període han estat molt escasses –per culpa, en part, de la degradació de moltes mostres d’ADN a causa de la calor. La mala conservació de l’ADN ha fet que, fins ara, tan sols s’hagi pogut seqüenciar parcialment el genoma de tres individus de l’antic Egipte. Tanmateix, tots tres visqueren en etapes posteriors de la civilització, prop d’un mil·lenni després de l’individu analitzat en l’estudi publicat aquesta setmana.

Ara, gràcies a la millora de la tecnologia, els científics han pogut analitzar el genoma complet d’un home enterrat al poblat de Nuwayrat, uns dos-cents seixanta-cinc quilòmetres al sud del Caire, que fou desenterrat fa més d’un segle i traslladat al Museu Mundial de Liverpool. L’anàlisi ha ofert als experts una finestra inusual a la vida d’algú que no formava part de la reialesa egípcia: encara que era un treballador, l’home va tenir un enterrament més elaborat, propi d’algú d’una classe social més alta.

“Tan sols aquests darrers deu o quinze anys hem après a prendre mostres molt petites d’esquelets antics per maximitzar les possibilitats de recuperar-ne l’ADN”, explicà Linus Girdland-Flink, coautor i arqueo-genetista de la Universitat d’Aberdeen (Escòcia) en la conferència de premsa de presentació de l’estudi.

Les restes es van trobar en un recipient de ceràmica col·locat dins una tomba excavada en la roca, cosa que probablement ha ajudat a mantenir-ne l’ADN en un estat de conservació inusualment bo.

La datació per radiocarboni indicà que l’home probablement visqué entre el 2855 i el 2570 abans de Crist, en una etapa històrica en què l’antic Egipte experimentà grans avenços polítics i arquitectònics. El començament d’aquesta edat d’or de la innovació, coneguda com l’Imperi Antic, estigué marcat per la construcció de piràmides notables, com ara el primer complex piramidal escalonat del rei Zoser i la Gran Piràmide de Guiza.

Durant l’anàlisi, els autors descobriren que un 80% del genoma de l’individu estava vinculat al d’uns altres individus del nord de l’Àfrica, cosa que mostra que el gruix de l’herència genètica de l’individu provenia de la població local. Tanmateix, el 20% restant de la seva ascendència és vinculat a individus de l’est del Creixent Fèrtil i particularment de Mesopotàmia, prop d’on hi ha l’actual Irac.

Les troballes proporcionen “proves genèriques que les persones [de la zona] es van traslladar a Egipte i es van barrejar amb les poblacions locals en aquella època, cosa que abans només podia deduir-se de les anàlisis d’artefactes arqueològics”, explica l’Institut Francis Crick en un comunicat de premsa.

L’estudi s’ha centrat en el material genètic d’un sol home, i els autors reconeixen que, per a obtenir una imatge més acurada de l’herència genètica de la població egípcia en aquella època, caldria analitzar les seqüències genòmiques de més individus.

Una anàlisi d’ADN d’un individu d’una època encara més antiga, anterior a la introducció de l’agricultura a Egipte, podria ajudar a determinar en quin moment la població local començà a barrejar-se amb individus d’unes altres zones. Ho explica així Harald Ringbauer, genetista de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig, que no ha participat en l’estudi.

“Això ajudaria a resoldre el dubte de si el component genètic llevantí s’estengué [al nord-est de l’Àfrica] amb l’arribada de l’agricultura, o si té arrels més profundes a la zona”, explica Ringbauer.

Sigui com sigui, l’individu que els experts han investigat és digne d’estudi per si mateix. Quan n’han analitzat l’esquelet, els investigadors han pogut determinar que visqué fins a una edat relativament avançada per a l’època, possiblement fins a mitjans de la seixantena. Segons que explica Joel Irish, coautor de l’estudi, això equivaldria a algú que avui dia visqués fins a vuitanta anys.

L’anàlisi del crani i la pelvis indica que l’home patí d’artritis i osteoporosi. A partir de l’anàlisi de la part posterior del crani i les vèrtebres, els investigadors pogueren determinaren que, al llarg de la seva vida, acostumà a mirar cap avall i inclinar-se cap endavant amb freqüència. Les marques musculars als braços i espatlles mostren que solia mantenir els braços estirats davant el cos durant llargs períodes de temps, cosa que ha permès als experts d’arribar a la conclusió que probablement treballava de terrissaire.

Tanmateix, la pompa i circumstància del seu enterrament és relativament inusual per a un terrissaire: el ritu amb què l’home fou enterrat –una tomba excavada a la roca i amb un gran recipient de ceràmica– solia reservar-se per a individus de classe alta.

“És interessant, perquè també contradiu el fet que tingués una vida física increïblement dura”, explicà Irish, antropòleg dental de la Universitat John Moores de Liverpool, en la conferència de premsa.

Més enllà de les intrigues sobre la vida de l’individu, els resultats de l’estudi també han ajudat a millorar la comprensió dels experts sobre la història egípcia. L’anàlisi, per exemple, ha permès de demostrar que, a causa del seu alt grau d’endogàmia, les dinasties reials egípcies tenien un patrimoni genètic força limitat. Ho explica així Yehia Gad, professor emèrit de genètica molecular del Centre Nacional de Recerca d’Egipte, que no ha participat en l’estudi.

Sobre això, Gad explica que l’estudi també permetrà als experts “d’ampliar la investigació genòmica a les classes més baixes de la societat egípcia antiga, cosa que no hi ha dubte que permetrà de conèixer amb més detall com era la vida dels habitants corrents de l’antic Egipte”. El terrissaire anònim, afegeix, no és sinó la punta de l’iceberg de la història genètica –reial i no reial– d’una de les civilitzacions més importants de l’antiguitat.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Comtat de Kerr, Texas. Lorena Guillen passeja per les restes del terreny que havia imaginat com un fons de jubilació per a ella i el seu marit. L’espai, un càmping amb vistes al riu Guadalupe, era un indret tranquil on els campistes podien seure en cadires de càmping tocant a l’aigua, a l’ombra de xiprers centenaris. Ara, aquest paradís és un escenari de devastació.

El lloc ha esdevingut un cementiri de vehicles, caravanes i arbres arrencats de soca-rel. Guillen explica que més de dues dotzenes de campistes van ser arrossegats pel corrent fins als arbres. Sis dels seus llogaters continuen desapareguts, tres dels quals eren infants. Un dels seus treballadors, Julian Ryan, és un dels morts.

“Era una zona clara, preciosa, perfecta”, diu Guillen. “Ara és un malson.”

Ahir, el riu havia recuperat el seu cabal aparentment normal, però continuava molt per sobre de la seva llera habitual. A tot arreu hi ha restes de la destrucció: fragments de formigó esmicolats, trossos de caravanes, vegetació i canonades trencades.

Guillen explica que cap a la una de la matinada van tancar el restaurant Howdy’s Bar & Grill, situat a tocar del càmping. Fins llavors, la pluja semblava normal. Va estar pendent dels avisos meteorològics i fins i tot va telefonar a l’oficina del xèrif per saber si calia desallotjar. La resposta va ser: “No ho sabem.” Cap a les tres de la matinada, amb dificultats per dormir a causa de la tempesta, Guillen va sentir sirenes de casa seva, situada al mateix terreny però més amunt.

“No hi va haver cap avís”, diu.

Quan va sortir, va veure els llums dels vehicles d’emergència il·luminant la foscor absoluta. Va distingir una caravana que baixava pel riu amb gent dins. Els equips de rescat hi van provar d’arribar, però la força del corrent ho va impedir. Guillen encara no sap què els va passar.

Enmig del caos, diu que va picar portes i va ajudar a evacuar gent en roba interior o pijama cap a zones més altes, però va haver de tornar a moure’ls perquè l’aigua continuava pujant. Alguns cotxes amb els llums encesos van ser arrossegats pel corrent. “Se sentien els clàxons de la gent atrapada a dins”, recorda.

Imatge aèria de la zona inundada, facilitada per les autoritats locals

Segons que han informat les autoritats, no pas menys de seixanta-vuit persones van morir a causa de les inundacions a Texas central i, entre els desapareguts, hi ha almenys vint noies que eren al campament Mystic, al comtat de Kerr. Fins ara s’han rescatat més de vuit-centes persones, i continuen les tasques per a localitzar les que encara manquen.

Les operacions de rescat després de les devastadores inundacions han permès de recuperar fins ara 858 persones, segons que van informar les autoritats ahir. D’aquestes, 850 estaven il·leses i 8 han estat ferides. Tanmateix, 27 campistes del Mystic, un campament exclusivament per a noies al comtat de Kerr, encara no han estat localitzades.

Les autoritats mantenen actives les tasques de recerca i salvament en una zona marcada per la destrucció i el desconsol. A més de la tragèdia material, el drama humà creix amb cada hora que passa sense notícies de les joves desaparegudes.

 

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb