Un total de 81.479 alumnes tenen plaça assignada a formació professional el curs vinent. Ara bé, n’hi ha 14.840 que encaren l’estiu sense una plaça garantida. L’any passat, hi va haver 31.404 alumnes sense plaça assignada.

Del total dels alumnes, n’hi ha 43.722 que estudiaran un grau mitjà i 37.757, un grau superior. La consellera d’educació i formació professional, Esther Niubó, ha remarcat en conferència de premsa que es tracta d’una xifra rècord que representa 12.407 assignacions més que el curs 2024-2025.

Aquestes xifres arriben en un procés d’assignació de places totalment renovat que per primer cop, que va finalitzar el 31 de juliol, una data fixada per així poder aconseguir que la major part d’alumnes puguin començar el curs amb normalitat el 12 de setembre, segons Educació. Així i tot, aquells alumnes que s’hagin quedat sense assignació durant aquest procés de juliol, el setembre tindran una nova oportunitat d’aconseguir una plaça.

Nova assignació de places al setembre

El 8 de setembre es publicarà un mapa de vacants al web del Departament on els aspirants podran consultar les places disponibles per centre i territori. També rebran un correu electrònic en què se’ls informarà dels recursos a la seva disposició i de la manera com es poden posar en contacte amb els 2.239 punts d’informació i assessorament de la Xarxa FPCat. Educació també posarà a disposició dels aspirants un web on trobaran informació sobre els itineraris formatius en funció de la titulació que s’hagi assolit.

El Departament defensa que el procés d’assignació de places de formació professional deixa palès que les millores introduïdes per Educació han fet disminuir les sol·licituds presentades sense requisits, un 17 % al grau mitjà i un 25 % al grau superior. “En gran mesura, aquesta reducció ve donada per l’algoritme de proactivitat de recuperació de les qualificacions de les persones participants”, defensa el departament.

Segons les dades del procés de preinscripció, de les 96.319 sol·licituds presentades, 81.479 alumnes han obtingut una plaça. Educació ha precisat que alguns alumnes sense plaça ja estan matriculats en batxillerat o bé opten per altres estudis. Per aquest curs, s’han oferit 84.122 places, tant de grau mitjà com de grau superior, segons el departament.

Els Mossos d’Esquadra treballen amb la hipòtesi que el tiroteig de dissabte a l’Eixample de Barcelona, en què un home va resultar ferit, té vinculació amb l’assassinat per una revenja entre màfies rivals balcàniques el 15 de juliol al mateix districte. Segons que ha avançat El Periódico i han confirmat a EFE fonts pròximes al cas, una de les principals línies d’investigació és que tots dos episodis estan relacionats.

El tiroteig més recent va ser a les 23.30 al carrer d’Urgell. Un home, amb antecedents per narcotràfic i en tercer grau penitenciari, va ser ferit greu, tot i que no li perilla la vida.

Els investigadors intenten confirmar si el ferit pertanyia a la banda Skaljari, d’origen montenegrí, enfrontada al clan Kavac, grup del qual formava part suposadament l’home assassinat el 15 de juliol en un altre tiroteig a l’Eixample, en aquest cas al carrer del Consell de Cent.

Aquest darrer havia estat presumptament implicat el 2020 en l’assassinat a l’illa grega de Corfú de dos membres de la màfia rival, la Skaljari. Per aquest motiu, els Mossos mantenen la hipòtesi que el crim obeí a una revenja i que els dos tiroteigs de Barcelona tenen relació.

Marc-André Ter Stegen ha trencat esquemes dins el vestidor del Barça. El porter alemany s’ha negat a autoritzar l’enviament del seu informe mèdic a la Comissió Mèdica de la Lliga espanyola, segons que avança Mundo Deportivo. Arran d’això, el club ha activat el seu departament jurídic per obrir-li un expedient disciplinari. El conflicte, inèdit fins ara, posa en risc l’estratègia del Barça per alliberar massa salarial i inscriure nous jugadors.

La clau del conflicte és la durada de la recuperació. Si la Comissió Mèdica avala que la lesió de Ter Stegen l’obligarà a estar de baixa quatre mesos o més, el Barça podria alliberar fins al 80% del seu salari a efectes del control econòmic i inscriure Joan Garcia, fitxatge d’aquest estiu. Però això només és possible si el jugador autoritza el club a compartir el seu historial mèdic, cosa que ara es nega a fer.

Fonts coneixedores del cas indiquen que el club ja havia viscut situacions semblants amb les lesions de Christensen i Araujo, que van permetre d’inscriure Dani Olmo i Íñigo Martínez respectivament. Però mai fins ara cap jugador s’havia oposat a compartir les dades mèdiques. Amb l’agreujant que Ter Stegen és el primer capità de l’equip.

El Barça pretenia parlar personalment amb Ter Stegen sobre la situació després de la ronda asiàtica, però el porter manté la seva negativa rotunda. Ara fa unes setmanes, en una publicació a les xarxes, el porter va decidir de comunicar pel seu compte que havia decidit d’operar-se per posar fi als seus problemes a l’esquena i va aventurar que la baixa seria de tres mesos. Aquesta dada no coincideix amb els càlculs dels serveis mèdics del Barça, que apunten que la recuperació podria allargar-se fins a cinc mesos, sumant-hi el temps per reincorporar-se a la competició.

Per reforçar la seva posició, el club recorda que, malgrat que la informació mèdica és personal i confidencial, el contracte que el vincula amb l’entitat inclou obligacions que, si no es compleixen, poden comportar conseqüències disciplinàries o fins i tot legals si hi ha un perjudici greu, tenint en compte l’afectació directa a la planificació esportiva i a la inscripció d’un jugador.

El primer ministre d’Israel, Binyamín Netanyahu, ha convocat avui una reunió del gabinet de seguretat amb la intenció d’impulsar “l’ocupació total de la Franja de Gaza”, segons que ha informat un alt funcionari en una trobada amb la premsa israeliana i han confirmat a EFE fonts de l’oficina del cap del govern.

“El primer ministre convocarà un debat sobre la continuació dels combats i la seva expansió a zones on es tem que hi hagi ostatges. Les forces de seguretat s’oposen a les maniobres en aquests indrets per por de causar-los danys”, recull un comunicat al qual ha tingut accés EFE.

Durant la trobada amb la premsa israeliana, el portaveu de Netanyahu ha afirmat: “La sort està decidida: ocuparem completament la Franja de Gaza”, segons el diari Yedioth Ahronoth. I ha afegit: “Hi haurà operacions fins i tot en les zones on es troben els ostatges. Si el cap de l’estat major no hi està d’acord, hauria de dimitir”, en referència al comandant de l’exèrcit, Eyal Zamir, atesa l’oposició de l’estament de seguretat a la mesura.

L’exèrcit, contrari als plans de Netanyahu

Dilluns a la tarda, abans de l’anunci, la premsa local ja havia informat que Zamir havia cancel·lat la visita prevista als Estats Units. Un cop es van fer públiques les intencions de Netanyahu, l’exèrcit va reaccionar amb un comunicat en què anunciava la cancel·lació de l’extensió del servei obligatori dels soldats de tropa regulars, vigent fins ara, a partir del 2025.

“S’ha decidit de donar als soldats una mica d’espai per a respirar”, diu el comunicat, “tenint en compte els combats intensos en diversos sectors de les forces armades aquests darrers dos anys.” El text especifica que “les decisions les ha pres el cap de l’estat major, preocupat per la qualitat del servei dels combatents i el reforçament dels seus drets, en vista de la seva contribució a les Forces de Defensa d’Israel i a l’estat d’Israel”.

Segons The Times of Israel, la negativa de les forces armades té a veure amb la por que les milícies palestines de Gaza executin els ostatges durant l’avanç de les tropes, tal com va passar a final d’agost del 2024 amb sis segrestats, trobats morts l’1 de setembre. A més, alerten que desmantellar tota l’estructura de Hamàs podria durar anys.

Santos Cerdán, ex-secretari d’Organització del PSOE, empresonat provisionalment per la seva suposada implicació en la trama de corrupció del cas Koldo, es declara innocent. En la primera entrevista d’ençà que és a Soto del Real, assegura que no es reconeix en les converses enregistrades que presumptament va mantenir amb Koldo García i amb l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos, i carrega contra l’informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que el considera implicat: “No he fet res del que diu l’UCO.”

L’entrevista amb La Vanguardia s’ha fet a través d’un qüestionari escrit tramès als seus advocats. Cerdán denuncia que l’atestat policíac “força les coses per arribar a unes conclusions que no s’ajusten gens a la realitat”.

Lamenta el perjudici causat al PSOE, però diu que el que més el preocupa és el dany personal que ha rebut: “Si no hagués estat secretari d’organització, no m’hauria vist en aquesta situació.” D’altra banda, afirma que és víctima d’una persecució política pel seu paper en negociacions del PSOE i assenyala que si tot s’aclareix vol viure tranquil·lament amb la seva família, “girar full i no tornar mai més a la política”.

Major, Església i Catalunya són els noms de carrer més comuns a Catalunya. Segons dades de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) analitzades per l’ACN, el Principat compta amb 106.942 vies, la gran majoria de les quals són carrers. En l’àmbit de les personalitats, Pau Casals encapçala el rànquing masculí amb 407 mencions, mentre que Mercè Rodoreda encapçala el femení amb 138. Entre els 500 topònims urbans més freqüents, el 83% dels noms propis són masculins. El nomenclàtor també reflecteix una forta connexió amb la natura: el pi és l’arbre més homenatjat; el rossinyol, l’ocell més present, i el roser, la planta més popular. Accidents geogràfics com el massís de Montserrat o el riu Llobregat també donen nom a un gran nombre de vies.

Catalunya té 106.942 vies diferents: des de carrers, places i passatges fins a avingudes, corriols, glorietes i passadissos. El carrer és el tipus de via més comú al país, amb 74.050 registres, seguit de les places (10.149), els passatges (5.017), les avingudes (4.024) i els camins (3.526). A la part baixa del rànquing hi ha una quinzena de vies úniques amb noms curiosos i poc coneguts, com ara rasa, sender o davallada.

El cap de la Unitat de Toponímia de l’ICGC, Miquel Parella, reivindica en declaracions a l’ACN la importància del nomenclàtor de carrers. “És un acte notarial del país que ens defineix com a nació”, assegura. Parella defensa que, amb el temps, la toponímia ha guanyat valor, sobretot per l’ús estès de tecnologies com Google Maps. “El nom d’un lloc és l’element clau i directe per accedir-hi,” afegeix.

Parella explica que l’origen dels noms és “natural i espontani”, i que neix de les mateixes descripcions que, fa segles, els ciutadans de cada indret van establir davant de la necessitat d’identificar-se. Segons l’expert, en l’imaginari col·lectiu sovint es creu que els noms de lloc més comuns són dedicats a persones, quan en realitat la majoria són descripcions del mateix entorn. “És més endavant, amb els creixements urbanístics, que apareix la necessitat de denominar els carrers quan ja no sortia de manera espontània del poble. Aleshores és quan els ajuntaments comencen a donar-los noms”, explica.

L’origen descriptiu dels noms dels carrers es fa evident en les dades. Segons el nomenclàtor de l’ICGC, actualitzat l’abril del 2025 i analitzat per l’ACN, Major és el nom de via més repetit a Catalunya, amb un total de 1.364 registres. El segueixen Església, amb 1.059 vies, i Catalunya, que apareix en 609 plaques. Completen la llista altres noms descriptius, com Font, que dóna nom a 536 vies, i Nou, present en 475.

Aquests noms poden adoptar diferents formats —com carrer, plaça, avinguda o altres tipologies viàries— i poden repetir-se dins d’un mateix municipi, sempre que tinguin una denominació de via diferent. Així, es dóna la circumstància que hi ha més plaques amb el nom Major o Església que municipis. Si es té en compte l’adreça completa, el nom més freqüent és Carrer Major, seguit de Plaça de l’Església, Plaça Major i Carrer Nou. La referència a Catalunya no apareix fins a la tretzena posició, ja que es troba molt repartida entre diversos tipus de via.

Gairebé la meitat de les vies catalanes, un 48%, són úniques, amb un total de 51.925 noms diferents. Alguns exemples de carrers amb un sol registre al nomenclàtor són el carrer de l’Àvia Catalana, a Palafrugell; el carrer del Badabadoc, a Sant Quirze del Vallès; el carrer del Balcó de les Clotes, a Vilafranca del Penedès; el passadís de l’American Lake, a Gavà; o el carrer de la Galeria de Llevant, a l’Ametlla de Merola.

De fet, segons Parella, que fa trenta-cinc anys que treballa a l’ICGC, aquest tipus de carrers són els més genuïns, ja que, com que no estan duplicats, reflecteixen l’essència de cada poble. “Els noms dedicats a grans figures del país es repeteixen arreu. En canvi, la baixada dels Safaretjos Vells és un nom que només existeix en un lloc concret. És únic, no n’hi ha cap més. I aquests són els més difícils de veure perquè, precisament, només n’hi ha un,” explica.

Casals, Verdaguer, Companys, Rodoreda, Roig i Capmany

La sisena via més freqüent a Catalunya està dedicada al compositor Pau Casals, amb 407 plaques amb el seu nom. Els carrers que homenatgen personatges il·lustres són molt comuns al nomenclàtor català. Pel que fa a les personalitats més reconegudes, després de Casals hi ha l’escriptor Jacint Verdaguer, amb 395 carrers que inclouen totes les variants del seu nom, com mossèn Cinto o Cinto Verdaguer. El president de la Generalitat Lluís Companys, amb 286 mencions, ocupa la tercera posició. També hi figuren altres personatges emblemàtics com Pompeu Fabra, Joan Maragall, Antoni Gaudí i Àngel Guimerà. Entre els vint personatges il·lustres més habituals, n’hi ha dos d’àmbit internacional: el doctor Fleming, conegut pel descobriment de la penicil·lina, i el navegant Cristòfor Colom.

Pel que fa a les personalitats femenines més recurrents als carrers catalans, destaquen tres escriptores al capdavant de la llista: Mercè Rodoreda, amb 138 vies; Montserrat Roig, amb 108; i Maria Aurèlia Capmany, amb 78. Les segueixen altres referents com l’actriu Margarida Xirgu (46 vies), la mestra Rosa Sensat (45) i la sindicalista anarquista Frederica Montseny (43). També destaca la presència de dues figures internacionals: la física francesa d’origen polonès Marie Curie, amb 35 vies, i la pedagoga italiana Maria Montessori, amb deu.

Més del 80% dels noms propis són masculins

La presència masculina al nomenclàtor urbà de Catalunya és clarament superior a la femenina. De fet, bona part dels noms femenins tenen un origen religiós, cosa que no passa amb els homes. D’entre els 500 noms de carrers més comuns al país, 132 són dedicats a personalitats. D’aquests, només nou corresponen a dones i catorze a santes, mentre que 72 homenatgen homes i 37 a sants. En conjunt, el 82,6% dels carrers dedicats a personalitats estan vinculats a homes —siguin sants o no—, mentre que només el 17,4% fan referència a dones. En xifres absolutes, la desigualtat encara és més evident: hi ha 6.415 vies dedicades a figures masculines i 3.776 a sants, davant només 505 vies amb nom de dóna i 1.048 de santes.

“El nomenclàtor dedicat a noms de persones és majoritàriament masculí perquè, tradicionalment, en àmbits com la ciència, la literatura, la reialesa o l’exèrcit, els protagonistes eren homes”, explica Parella. Tot i això, en els darrers anys, els ajuntaments “n’han pres consciència” i han impulsat iniciatives per substituir noms que havien perdut sentit per noms de dones o per batejar nous carrers amb noms femenins. “La tendència s’ha corregit, però el percentatge encara és molt desigual”, afegeix Parella.

De fet, l’expert defensa que els noms dels carrers són “un reflex de la societat que els escull”. Parella assenyala que noms tradicionals de sants o amb connotacions religioses serien avui “difícils” d’aprovar pels ajuntaments. “En canvi, trobem noms com plaça dels Voluntaris Olímpics o carrer de John Lennon, que reflecteixen el moment en què es van posar”, assegura.

En aquesta mateixa línia, s’identifiquen molts carrers amb noms de valors que han tingut gran importància en el moment en què van ser escollits. Per exemple, Pau dóna nom a 215 carrers, Llibertat a més d’un centenar, i Progrés a una vuitantena. Altres valors com Salut, Concòrdia i Amistat també protagonitzen un bon nombre de registres, reflectint els ideals i pensaments de la societat.

Montserrat, tramuntana i Llobregat: protagonistes en el nomenclàtor

Un dels elements més destacats a l’hora de definir els noms dels carrers són els accidents geogràfics. Entre les muntanyes, massissos i serres, Montserrat encapçala amb claredat, donant nom a 470 vies. Tot i això, només una mica més de la meitat d’aquestes (244) fan referència estrictament al massís, mentre que les 226 restants al·ludeixen a la Verge de Montserrat o a altres expressions religioses similars. De fet, Montserrat és un dels noms més habituals a comarques properes a la serralada, com el Bages o l’Alt Penedès, on és el tercer nom de via més freqüent.

El mateix fenomen es dóna amb el Montseny, el segon massís amb més presència al nomenclàtor (244 vies). De fet, és el nom de carrer més freqüent al Vallès Oriental, el segon a Osona i el tercer a la Selva. El Canigó és la tercera referència muntanyosa més present, amb 237 vies, especialment al Pla de l’Estany i el Ripollès. Altres noms habituals inclouen els Pirineus, el Cadí, el Puigmal i el Pedraforca. Per exemple, el Cadí és un dels noms més freqüents al Solsonès i la Cerdanya; el Pedraforca, al Berguedà; i el Puigmal, també a la Cerdanya.

Els vents també tenen un paper rellevant en el nomenclàtor català, amb almenys un miler de vies que els esmenten. La tramuntana dóna nom a 233 carrers, i és curiosament el tercer nom més freqüent tant a l’Alt com al Baix Empordà. El llevant també és força habitual, amb 214 vies, especialment al Gironès. El garbí dóna nom a 155 vies, amb una forta presència al Baix Empordà i al Maresme. També apareixen referències al mestral (129 vies) i el xaloc (121), així com al gregal, la marinada i el llebeig, encara que en menor nombre.

Pel que fa als rius, també tenen una presència considerable en la toponímia urbana. El Llobregat apareix en 101 vies, mentre que el Segre ho fa en 92, i és el quart nom més habitual a la Cerdanya. El riu Ter és present en 80 vies i és el setè més freqüent al Ripollès. L’Ebre dóna nom a 70 vies, mentre que el Fluvià i el Francolí tenen cadascun una cinquantena de referències; en el cas del Fluvià, és el sisè més comú a la Garrotxa.

El roser, el pi i el rossinyol, els elements naturals més presents

Els arbres, plantes i flors també han deixat empremta al nomenclàtor. El pi és l’arbre més homenatjat, amb 327 vies entre les formes en singular i plural, i és el tercer nom més habitual al Garraf. Altres arbres destacats són l’alzina, el roure, l’olivera i l’ametller, tots amb més d’un centenar de carrers al seu nom.

Pel que fa a les plantes i flors, el roser és la més representada, amb 151 carrers amb aquest nom i 111 més dedicats a la rosa. És, de fet, un dels deu noms més habituals en tres comarques: el Ripollès, l’Alta Ribagorça i l’Alt Urgell. També destaquen noms com la vinya, el romaní, la ginesta i el bruc, tots amb més d’un centenar de vies.

Altres elements naturals molt presents en els noms de carrers són el sol, amb 212 carrers, i el mar, amb 126 vies, la majoria situades en municipis costaners. Per exemple, al Tarragonès el mar és el setè nom més freqüent i al Baix Empordà ocupa la vuitena posició.

La presència d’animals al nomenclàtor és més reduïda, però, així i tot, rellevant, i es concentra principalment en les aus. El rossinyol és l’ocell més homenatjat, amb una seixantena de carrers, seguit de l’oreneta (53), la menció genèrica als ocells (34), la perdiu i la cadernera, ambdós amb una trentena de referències. Entre els mamífers, només dos tenen una presència significativa: l’esquirol, amb 27 carrers, i la llebre, amb disset.

Catalunya, Barcelona i l’Empordà

Les referències geogràfiques també són una font important per definir els noms dels carrers. Catalunya és la més destacada, amb unes 600 vies que duen el seu nom. En comparació amb Espanya, la presència és molt menor, amb només una setantena de vies. Pel que fa a ciutats, Barcelona encapçala el rànquing amb 337 vies, seguida de prop per Lleida (307), Girona (283), Tarragona (265) i València (103). Quant a comarques, l’Empordà és la regió amb més referències al nomenclàtor, amb 142, seguida de la Cerdanya, el Maresme i el Priorat, que presenten una presència similar, al voltant del centenar de vies.

Els punts cardinals també donen nom a un bon nombre de vies. Amb diferència, el més utilitzat és Ponent, que apareix en 322 plaques, seguit de Nord (210), Orient (102) i Sud, que en té 34.

L’U d’Octubre, l’última gran incorporació

Segons Parella, l’U d’Octubre de 2017 ha estat “l’últim gran nom incorporat al nomenclàtor,” ja que des de l’efemèride fins a 160 municipis han batejat noves vies o n’han canviat els noms per fer-hi referència, amb variants com U d’Octubre, 1 d’Octubre de 2017 o Primer d’Octubre, entre d’altres. “És un cas paradigmàtic que representa l’últim gran canvi significatiu al nomenclàtor del país, i demostra que els carrers reflecteixen la situació política i social de cada moment,” Parella afirma.

Altres efemèrides amb presència destacada al nomenclàtor català són l’Onze de Setembre, amb unes 300 vies dedicades a la Diada de Catalunya, el Primer de Maig amb una cinquantena de referències i el 2 de maig amb prop d’una trentena de registres. Les institucions amb més referències són l’Ajuntament i la Generalitat, amb unes 130 vies cadascuna, seguides de la Constitució (87), la Diputació (86) i les Corts i l’Estatut, amb una trentena cadascuna.

Com s’escullen els noms de carrer

Els consistoris de cada municipi són els responsables d’escollir els noms nous de carrer o de rebatejar els existents. “El nou nom o el canvi de nom ha de passar per ple, s’ha d’aprovar, els ajuntaments han de justificar el canvi i hi ha un període d’exposició pública d’uns quants dies,” explica Parella. Un cop un consistori aprova un nom de carrer, el següent pas és normalitzar-lo segons la normativa lingüística, una tasca que correspon a l’Institut d’Estudis Catalans. Ja validat, l’ICGC s’encarrega d’incorporar-lo a la base de dades i a la cartografia oficial, l’últim pas abans que el nou nom quedi gravat en marbre.

El govern ampliarà l’horari del telèfon d’atenció ciutadana 012 i estarà operatiu també els caps de setmana a partir del gener de 2026. Així ho ha anunciat en una entrevista a l’ACN el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, en què ha defensat la necessitat d’oferir el servei de manera ininterrompuda. “Fem un pas important perquè costa d’entendre que fins ara el 012 no funcionés en caps de setmana. Hi ha moltes persones que per motius laborals o per estudis necessiten aquesta franja per a fer tràmits”, ha remarcat. Així doncs, a partir de l’any que ve el 012 atendrà els dissabtes i diumenges no festius de les nou del matí a les vuit del vespre. La licitació per ampliar el servei tindrà un pressupost d’uns 16,78 milions d’euros.

Dalmau ha assegurat que aquesta ampliació permetrà millorar l’atenció ciutadana i ha concretat que forma part del paquet de mesures que l’executiu està portant a terme en el marc de la reforma de l’Administració Pública. Així, ha afegit que el 012 és un servei “molt ben valorat pels catalans” i que calia ampliar l’horari per fer-lo més accessible i eficaç.

El conseller de la Presidència ha explicat que fins ara el govern destinava una partida d’uns 8 milions d’euros al servei i que l’augmentarà fins als 16,78 per a poder cobrir la franja del cap de setmana. També ha concretat que el procés de licitació pública per adjudicar l’empresa que gestionarà el nou servei s’obrirà durant les pròximes setmanes.

La contractació serà per al 2026 – prorrogable a un any més – i inclourà la cobertura del cap de setmana i “més millores qualitatives i funcionals” per adaptar el servei a les necessitats del nou model d’atenció ciutadana, com ara la incorporació d’agents digitals.

El 012, que és el telèfon d’informació general de la Generalitat, ofereix suport en tràmits administratius i pagament d’impostos, així com informació sobre serveis públics com educació, habitatge, mobilitat o cultura, entre d’altres. El servei és gratuït des de juliol de 2024 i compta amb uns 300 agents.

Oficines d’Atenció Ciutadana

A part de reforçar el 012, el govern està treballant per desplegar una xarxa d’Oficines d’Atenció Ciutadana que arribi a totes les vegueries. També pretén posar en marxa cinc vehicles que a partir del primer trimestre de 2026 faran d’oficina mòbil i cobriran més de 80 municipis i zones rurals.

El Tribunal Suprem del Brasil ha decretat l’arrest domiciliari contra l’ex-president Jair Bolsonaro per haver incomplert les mesures cautelars que li havien estat imposades en el marc del procés per l’intent de cop d’estat del 8 de gener de 2023. La decisió l’ha presa el jutge Alexandre de Moraes, instructor de la causa, una volta Bolsonaro utilitzés les xarxes socials del seu fill Flávio per adreçar-se als manifestants que es mobilitzaven a favor seu.

D’acord amb la interlocutòria, Bolsonaro no pot usar cap dispositiu electrònic ni xarxes socials, ni tan sols de tercers, ni tampoc no pot rebre visites a casa, excepte dels seus advocats. A més, se li ha imposat una polsera electrònica i s’ha ordenat un escorcoll del seu domicili a Brasília.

La defensa de l’ex-president ha protestat contra la mesura. Diu que ha estat “sorprenent” i que Bolsonaro no ha comès cap incompliment. “La frase ‘Bona tarda, Copacabana. Bona tarda, Brasil. Una abraçada a tothom. És per la nostra llibertat. Estam junts’ no es pot considerar un delicte ni una infracció de les mesures cautelars”, han argumentat els advocats, que ja han anunciat que presentaran recurs.

En paral·lel, la decisió ha tingut repercussions als Estats Units. El Departament d’Estat nord-americà ha condemnat públicament l’ordre del jutge Moraes i l’ha acusat d’utilitzar les institucions del Brasil “per silenciar l’oposició i amenaçar la democràcia”. La nota de la Secretaria per a l’Hemisferi Occidental, publicada a la xarxa X, exigeix que s’exigeixin responsabilitats a “tots aquells que ajudin o incitin a cometre actes sancionables” i reclama explícitament: “Deixeu parlar Bolsonaro.”

Fa pocs dies, la policia brasilera ja havia escorcollat el domicili de Bolsonaro per la seva suposada implicació en una trama per influir, des dels Estats Units, en el curs de la causa judicial contra ell. Segons que apunten les investigacions, l’ex-president hauria destinat fins a dos milions de reals –uns 300.000 euros– a promoure sancions i aranzels contra magistrats del Suprem, campanya que hauria impulsat el seu fill Eduardo Bolsonaro des de Washington.

Aquestes actuacions arriben en plena recta final del judici pel cop d’estat fallit, en què la fiscalia ha demanat que Bolsonaro sigui declarat culpable. El Ministeri Públic el considera part del nucli dirigent de la conspiració, juntament amb set persones més, i li pot recaure una pena de fins a quaranta anys de presó i la inhabilitació perpètua per ocupar càrrecs públics.

Els fets es remunten a després de les eleccions de l’octubre de 2022, quan Bolsonaro es va negar a reconèixer la victòria de Lula da Silva i va encoratjar mobilitzacions amb què es pretenia subvertir l’ordre constitucional. La culminació d’aquell procés va ser l’assalt a les seus dels tres poders de l’estat brasiler el 8 de gener de 2023.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

L’anècdota que us explico a continuació és tan surrealista com verídica. Quan anava a la universitat, i d’això ja fa uns quants anys, un company de classe feia tard a una cita que tenia al centre de Barcelona, al carrer d’Avinyó. No recordo quina cita era, però era important. Per això corria, per mirar de guanyar alguns minuts. De cop, uns policies de paisà l’aturaren. Per què, els va demanar. Perquè corres, li van dir. Davant la cara de sorpresa del meu amic, van ampliar la resposta: en aquest barri, córrer et converteix automàticament en sospitós. Si corres, és que n’has feta alguna. En aquell barri i en aquella època, afegeixo jo, que un dia sortint d’un concert al Harlem em vaig trobar una persona dins el cotxe robant-me el radiocasset.

Espero que la meva aversió a córrer tingui raons més sòlides i ancestrals que aquest biaix policial, però la veritat és que no m’agraden gens les presses. Ni la gent que corre ni, sobretot, haver de córrer. Quan he de córrer, em deprimeixo. A la meva edat i corrent, quina vergonya. Espero que no em vegi ningú conegut. Ni els meus pares, que pensaran què han fet malament. Tants anys d’escola de pagament per acabar així, corrent per no fer tard. Abans que ningú no se m’enfadi, faig constar en acta que no em refereixo als qui, arribats als quaranta, surten al carrer disfressats d’atletes olímpics a mirar de rebaixar la panxeta, que és un objectiu molt noble. Llarga vida als runners (aquestes coses sempre queden millor dites en anglès), que tantes alegries donen als fisioterapeutes en general i als amos de Decathlon en concret.

No, la meva aversió va més adreçada als qui, com el meu amic de la universitat, corren contra el rellotge. I córrer, amics meus, és senyal de mala organització i que alguna cosa no acaba d’anar fina. Encara diria més, com els Dupond i Dupont: córrer és senyal de decadència. Si hem de córrer, és que no som capaços de controlar un dels dos eixos bàsics d’aquesta vida, o potser cap dels dos. Espai i temps, temps i espai. A la vida moderna, hem de saber on som i hem de saber quina hora és. Hem de saber que desplaçar-nos implica una despesa de temps, i que els imprevistos existeixen. Mentre no s’inventi el teletransport, això va així. Fins i tot els jubilats, que han d’anar a recollir els nens a l’escola. Fins i tot els milionaris, que han d’ingressar el xec abans no tanqui la finestreta. Fins i tot l’ermità, que ha d’acudir puntualment a les seves oracions.

A vegades, les raons de les presses són ben lògiques, fins i tot comprensibles. Tenim hora al metge, o a cal notari, o al taller del cotxe, i volem arribar-hi puntuals. A més de puntuals, hi arribem suats, i aleshores resulta que són ells qui ens fan esperar una estonada perquè se’ls ha acumulat la feina, o no saben programar-se l’agenda, o han entès que en el sistema capitalista el temps és or i val més fer esperar un client que tenir la cadena de producció aturada. Unes altres vegades, les raons són més dubtoses. Quan veig algú que baixa els graons de l’escala del metro de tres en tres, arriscant la vida pròpia i les alienes, i entra al vagó clavant empentes i amb la porta afaitant-li l’esquena, sempre m’apareixen dubtes sobre l’evolució real de l’espècie humana. Que la freqüència de pas del metro acostuma a ser de pocs minuts, família.

En el fons, aquest és el problema. Massa sovint, correm per inèrcia, com en aquest cas del metro o quan el semàfor dels vianants comença a fer pampallugues. De debò et ve d’aquests segons? Prefereixes arriscar-te que un il·luminat amb rodes t’escombri que no pas aprofitar per observar la bellesa d’una portalada, creuar la mirada amb un gos o pensar en el personatge del llibre que llegeixes? No, tot ha de ser ràpid, a la manera ianqui, sense pauses, no fos cas que ens adonéssim de l’estafa organitzada en què s’ha convertit el món i, de retruc, les nostres vides. Telèfon mòbil a la mà, sempre connectats, llegint coreus de feina abans d’anar a dormir. Quan ens pregunten com estem, tots esbufeguem i responem que anem de bòlit i que molt estressats. I ens pensem que aquesta és la resposta correcta, pobrets de nosaltres!

Teòricament, les vacances haurien de servir per aturar durant uns dies aquest ritme de vida frenètic que ens hem autoimposat. El mot “vacances” ve del llatí i la vacatio era el temps en què un càrrec estava vacant o desocupat. Però de desocupar-nos, ai las, ja no en sabem, o ens fa por, que encara és més greu. Cal ocupar les vacances, també. De viatges, d’actes, de trobades, de visites, de concerts. Del que sigui. I córrer, sobretot córrer, que no perdéssim pas l’hàbit. Córrer per ser els primers a fer cua i pujar a l’avió. Córrer per ser els primers de baixar-ne. Córrer per anar al taulell de l’empresa de lloguer de cotxes abans no hi vagin els altres passatgers de l’avió. Córrer a la carretera per arribar a l’hotel, que els nens tenen gana. Córrer per agafar taula a aquella terrassa abans no ens la prenguin. Si cal discutir-nos amb algú, ho fem, que nosaltres l’havíem vist primer. I l’endemà, no és broma, córrer a primera hora del matí per col·locar la tovallola a sobre d’una hamaca i ocupar-la, triomfalment.

Amb aquest panorama, jo fa anys que vaig apostar per la lentitud. És una aposta arriscada, fins i tot provocadora, però necessària. És una actitud, una mentalitat, gairebé una manera de ser. Com tot, hi haurà qui no la compartirà i no l’entendrà. Cap problema. Però jo, per poc que pugui, sempre a poc a poc i bona lletra. Sobretot, les coses importants. Caminar a poc a poc. Per poder badar. Menjar a poc a poc. Per poder assaborir. Parlar a poc a poc i més aviat poc. Per poder pensar què dius i escoltar els altres. Consumir a poc a poc. Per consumir menys. Llegir a poc a poc. Per poder entendre els textos. Escriure a poc a poc. Perquè no en sé més. Articles com aquest, per exemple, que ratlla perillosament el gènere de l’autoajuda. Estimar a poc a poc. Perquè ja és prou complicat per, a sobre, anar amb presses. L’objectiu final seria viure a poc a poc, és clar. Per adonar-me que sóc viu i que el viatge sembli més llarg, amb les seves aventures i coneixences. És fent el camí que ens fem rics, diu també la cançó. Tant de bo.

 

L’entrevista que vam publicar ahir amb Conchur O Giollagain hauria d’obligar-nos a repensar moltes coses. Aquest expert irlandès en planificació lingüística diu veritats que fan mal però que cal escoltar. I la més important és aquesta: les llengües minoritzades no se salven amb política simbòlica. Se salven reforçant els bastions on es parlen de veritat.

O Giollagain explica el cas d’Irlanda de manera demolidora. Cent anys de polítiques lingüístiques, milions i milions gastats, i el resultat? Només queden 20.000 parlants del gaèlic als bastions, els que tenen el gaèlic com a primera llengua. En canvi, 1,7 milions diuen que el saben parlar “d’alguna manera”. És l’èxit de la política simbòlica: molta gent que diu que sap la llengua però molt poca gent que la viu, que la fa servir.

És un exemple que ens hauria de fer reflexionar. Perquè nosaltres també tenim aquests bastions, també tenim zones on el català és la llengua natural de la vida quotidiana, la llengua amb què la gent pensa i sent. No són zones perfectes, no són zones on no hi haja problemes, però són zones on el català té la densitat de parlants típica de qualsevol llengua normal.

Les provocacions recents de la ultradreta al País Valencià i a les Illes, per exemple, han posat en evidència una cosa que intuíem però que potser no valoràvem prou: que aquests bastions existeixen i són més forts que no ens pensàvem. Quan més del 90% dels pares de Menorca reclamen que l’ensenyament dels seus fills es faça en català, no ho fan per militància abstracta. Ho fan perquè el català és la seua llengua i la volen per als seus fills.

La consulta sobre la nefasta llei Rovira ha mostrat també la potència de les Comarques Centrals valencianes –i del Maestrat i la demarcació de Castelló en general–, on les dades, igualment, són eloqüents: al Comtat, un 87,63% dels pares dóna suport al català com a llengua de l’escolarització; a la Ribera Baixa, un 85,81%; a la Ribera Alta, un 80,49%; a la Safor, un 79,37%; a la Costera, un 77,10%; a la Vall d’Albaida, un 76,89%. Són xifres que no tan sols mostren una preferència puntual. Mostren que aquestes comarques són un pilar del català al País Valencià. Zones on la llengua té arrels profundes i comunitats de parlants denses que viuen amb normalitat. I què n’hem de dir, de l’Alt Maestrat, amb un 94,71%, o dels Ports, amb un 93,20%? Aquests són, efectivament, els bastions de què parla O Giollagain. Bastions que clarament existeixen també al Principat, a la Catalunya Central, a les comarques nord-orientals, a les Terres de l’Ebre… I a la Franja de Ponent, que cal recordar que és l’àrea on el percentatge de parlants del català és més alt.

Però què fem tots plegats amb aquests bastions? O Giollagain és demolidor: “Els governs i les institucions públiques prefereixen controlar les entitats que subvencionen amb diners que no pas respondre a les dificultats polítiques i socials que hi ha a les comunitats.” I afegeix: “Es deixa de banda el fet que desapareixen les comunitats de parlants, i es posa l’èmfasi en la promoció simbòlica de la llengua.”

Això ens és familiar? Quants milions gastem en promoció del català i quants en polítiques reals per a mantenir i millorar les condicions de vida de la població als territoris on el català és fort? Quantes mesures prenem per a enfortir els bastions on tenim la gent que ja parla català i quantes per a crear nous parlants que, de moment, no tenen la densitat comunitària necessària per a fer viure la llengua?

L’expert irlandès és clar: “Tots els tipus de parlants són importants, però hem de mirar la realitat cara a cara: hi ha diferents grups de parlants que necessiten diferents suports.” I avui “l’error més gran de les polítiques lingüístiques és que s’afavoreix només una banda”, una part.

La banda que s’afavoreix és la de la promoció simbòlica. Campanyes, apps, festivals, cursos. Tot molt bonic, tot molt visible, tot molt controlable per a les institucions. Però, mentrestant, els bastions s’afebleixen. I quan els bastions es trenquen, la llengua té el perill de passar a ser “com un hobby“, en paraules d’O Giollagain. “Que l’èuscar [l’entrevista es va fer al País Basc] sigui com un hobby potser farà feliç molta gent, però cal preguntar als euskalduns si volen una llengua viva o si volen una llengua convertida en un hobby.”

Nosaltres tenim bastions i molt ferms. Molt més ferms que els bascs i incomparablement més que els irlandesos o els escocesos. Tenim comarques senceres i àrees ben grans on el català és la llengua natural. La consulta valenciana ho ha demostrat amb una cruesa particular: hi ha una geografia de la llengua que no podem passar per alt. Perquè tenim àrees geogràfiques on la densitat de parlants és suficient perquè la llengua siga viva, no simbòlica.

Però també hi ha el perill de caure en el mateix error que Irlanda. De prioritzar les polítiques fàcils –les simbòliques– per sobre de les polítiques difícils –les que mantenen i enforteixen les comunitats reals de parlants. O Giollagain, en aquest sentit, avisa: “No mirar cara a cara la realitat és ser negacionista.” I “aquest optimisme necessita unes bases.” L’optimisme sense bases reals és “tòxic” i “nega la realitat”.

Això no vol dir, evidentment –per si algú hi pensava en aquests termes– que s’hagen de donar per perdudes les tres grans àrees metropolitanes del país  –Barcelona, València, Alacant-Elx– ni Catalunya Nord. Ni que es propose de crear reserves del català, com hi ha les reserves índies als Estats Units. Al contrari! Cal combatre en tots els marcs i, precisament, la força dels bastions ha d’impulsar el conjunt del país. Com passa amb Andorra, les lleis de normalització de la qual han esdevingut la referència òptima per al conjunt dels Països Catalans.

A les grans ciutats, on la diversitat és màxima i la competència lingüística més intensa, cal potenciar el català com a llengua global, de prestigi, d’oportunitats. Cal que siga la llengua del coneixement, de la innovació, de l’èxit professional. Cal que els nous arribats vegen el català com una eina d’ascens social.

Però, a la vegada, als bastions cal aplicar polítiques específiques i distintes per a mantenir la seua cohesió comunitària. Perquè quan els bastions es trenquen, perquè la gent se’n va, perquè deixen de ser atractius o perquè no s’hi pot viure, tota la llengua s’afebleix. Fins i tot a les grans ciutats. I això vol dir millorar moltíssim les comunicacions, per facilitar el treball local, per millorar les condicions de vida en tots els sentits.

A diferència dels irlandesos, nosaltres tenim bases per a ser optimistes. Tenim bastions amb cohesions del 80%, 85%, 90% i més de gent. Però els hem de veure, primer, i tenir-ne cura, molta cura, després. No pas amb simbolismes. Amb polítiques reals. I, a la vegada, hem de conquerir les grans ciutats amb el prestigi i l’excel·lència. Són dues estratègies per a un mateix objectiu –en el qual crec que tots estem d’acord: que el català continue essent una llengua viva, la llengua viva del nostre país.

 

PS1. Un any després del retorn fugaç del president Carles Puigdemont en ocasió del ple d’investidura de Salvador Illa, els tres agents dels Mossos d’Esquadra detinguts i acusats d’haver-lo ajudat continuen investigats per un suposat delicte d’encobriment, però han recuperat sou i feina. Ho expliquen amb tots els detalls Josep Nualart Casulleras i Pol Baraza Curtichs en aquest article.

PS2. Per cert, aquesta setmana que fa un any d’aquells fets, no me’n puc estar de recomanar-vos el seu llibre Tres dies d’agost, un relat excepcional que explica tot el que hi va passar com ningú més no ho ha aconseguit fer. El podeu trobar a les llibreries i a la Botiga de VilaWeb. I també podeu fer-vos subscriptors de la col·lecció de llibres que hem encetat a VilaWeb i que passat l’estiu publicarà dos nous volums.

PS3. Demà farà vuitanta anys del llançament de la primera bomba atòmica de la història, sobre Hiroshima. I vuitanta anys després, a l’illa de Ninoshima encara busquen les restes dels supervivents que hi van ser transportats apressadament. La història, terrible i amb ressonàncies als nostres morts en les cunetes, ens l’explica des d’allà mateix Mari Yamaguchi: “Vuit dècades després de la bomba atòmica d’Hiroshima, la recerca de víctimes continua”.

PS4. David Ginard és una de les veus més autoritzades per a parlar de memòria democràtica al país. Doctor en història, és autor de nombroses investigacions sobre el tema. En la darrera, estudia els moviments clandestins en contra del franquisme que hi va haver a les Illes durant la postguerra. N’ha parlat amb Martí Gelabert: “Durant la postguerra hi va haver una repressió molt intensa a les Illes, la gent va ser torturada de manera brutal”

PS5. Un comentari d’un subscriptor d’Elx cridava l’atenció ahir sobre el cas del Temple de Debod, un temple de l’antic Egipte instal·lat a Madrid a la força, malgrat el consens generalitzat dels tècnics que allò era una barbaritat i que havia d’anar a Elx. El cas és que, en les poques dècades que fa que el temple és a la capital espanyola, s’ha deteriorat més que no pas en els dos mil anys anteriors i ara passa per moments difícils. És una història a tenir molt en compte com a rerefons del que passa amb les pintures murals de Sixena: “Debod: el temple egipci que s’ha deteriorat greument a Madrid perquè Espanya no volia posar-lo a Elx”

 

Un any després del retorn fugaç del president Carles Puigdemont en ocasió del ple d’investidura de Salvador Illa, els tres agents dels Mossos d’Esquadra detinguts i acusats d’haver-lo ajudat continuen investigats per un suposat delicte d’encobriment.

La titular del jutjat 24 de Barcelona, María Antonia Coscollola, ha allargat mig any més la instrucció de la causa, a petició de la fiscalia i de l’organització d’extrema dreta Hazte Oír, que, conjuntament amb el partit d’extrema dreta Vox, també exerceix d’acusació.

Però, si bé el procediment penal continua obert per a aquests tres agents, el procediment intern ha encarat un altre rumb. A començament de gener, a un dels mossos detinguts ja li aixecaren la suspensió de sou i feina que li havia imposat la direcció del cos mentre durava la investigació interna pels fets del 8 d’agost. Ara, segons fonts dels Mossos d’Esquadra consultades per VilaWeb, el cos ha deixat en suspens l’expedient contra els altres dos agents, tot esperant la resolució judicial. Els dos agents han estat readmesos a la seva destinació dins el cos i també els han aixecat la suspensió de sou. Així i tot, la decisió no és definitiva perquè l’expedient encara no és tancat i pot variar segons com avanci la investigació penal.

Mig any més d’investigació per a diligències

La jutgessa ha acceptat d’allargar mig any més la instrucció, que acabava el 8 d’agost, per poder dur a terme les diligències que fins ara no havia practicat, com ara, la declaració com a testimoni d’un dels membres més destacats en el centre de comandament aquell dia, l’intendent Carles Hernández, cap de la Comissaria General d’Informació del cos.  

És una investigació que ha impulsat, sobretot, l’extrema dreta, que ha provat d’ampliar-la i d’agreujar-la, i d’incloure-hi més persones, com ara, l’advocat dels tres agents, Gonzalo Boye, però la jutgessa ho ha desestimat. I es fonamenta, sobretot, en els informes elaborats pels agents dels Mossos d’Esquadra que van detenir els seus tres companys i els que van recollir informació sobre els fets. 

En van sortir uns quants informes que recullen, principalment, imatges obtingudes de mitjans de comunicació, de les xarxes socials i de càmeres de vigilància de diversos indrets on es veuen alguns dels mossos investigats acompanyant el president en diferents moments, abans de l’acte polític a l’Arc de Triomf i després. Els autors d’aquests informes van declarar com a testimonis, a petició de la jutgessa, per ratificar-ne el contingut, i van dir que s’havien limitat a recollir la informació tot seguint les ordres de l’instructor dels atestats.  

També van aportar l’informe del 19 d’agost que ja van enviar al jutge Pablo Llarena amb les explicacions sobre el fet que no aconseguissin de detenir el president, i la jutgessa també els va demanar, específicament, l’informe d’intel·ligència de la Comissaria General d’Informació, del 6 d’agost, sobre la previsió de situacions per a detenir Puigdemont. És l’informe que va concloure que l’única opció que hi havia perquè Puigdemont no fos detingut era que no tornés a Catalunya.

El comissari en cap dels Mossos d’aleshores, Eduard Sallent, també va declarar el 30 de juny com a testimoni davant la jutgessa, a qui va confirmar que no havien previst pas que Puigdemont pogués marxar, després d’haver arribat a Barcelona; que no van mantenir contactes formals amb altres cossos policíacs per al control de les fronteres i que no descartava pas que els tres mossos investigats tinguessin cap coneixement previ del dispositiu policíac dissenyat per la prefectura per a detenir Puigdemont.

Lluny de ser una barra de xocolata més en els prestatges, la xocolata Dubai ha sabut posicionar-se com un dels fenòmens gastronòmics més virals del segle XXI. Però què té aquest dolç que ha fet que milions de persones el busquin, el comparteixin i, fins i tot, viatgin per tastar-lo?

D’un vídeo de TikTok a la fama mundial

El desembre del 2023, la influenciadora gastronòmica Maria Vehera va pujar un vídeo a TikTok en què apareixia menjant una peculiar barra de xocolata farcida d’una crema verda, cruixent per dins i amb una aparença artesanal i luxosa.

El vídeo, que avui dia suma més de set milions de visualitzacions i en què pot sentir-se el característic “crec” en el moment de partir la barra, es va fer viral en qüestió de dies. Al cap d’un mes, el 90% de les publicacions sobre xocolata a les xarxes socials parlaven de la xocolata Dubai.

El producte havia estat creat per Sarah Hamouda, una emprenedora britànico-egípcia que no trobava cap xocolata que realment satisfés el seu desig de künefe (postres típiques àrabs elaborades amb formatge fresc i fideus) i festuc durant l’embaràs. Així va néixer, el 2022, Fix Dessert Chocolatier, una petita botiga artesanal amb seu a Dubai que avui és responsable d’un dels productes gurmet més desitjats del món.

Hamouda va anomenar la seva creació “Can’t get knafeh of it” (“No puc llevar-me el künefe”), un joc de paraules amb la pronunciació de l’expressió en anglès “Can’t get enough of it” (que significaria “No puc deixar de menjar-ne”). Aquesta es considera ara la darrera serendipitat gastronòmica de la història.

Què la fa tan especial?

El secret de la xocolata Dubai es troba en la seva fusió de sabors i identitats culturals. Combina una cobertura de xocolata amb llet (encara que se n’han vist versions amb xocolata blanca i negra), amb un farciment a base de crema de festuc (feta amb festuc, xocolata blanca i llet), tahina (pasta de sèsam) i kadaif cruixent (un tipus de massa de fils fins, similar al cabell d’àngel).

La combinació resulta exòtica, però harmònica. La dolçor de la xocolata, la cremositat del festuc, l’amargor suau de la tahina i la textura cruixent del kadaif creen una experiència multisensorial difícil d’oblidar. A això, s’hi afegeix la seva presentació: un tall transversal que revela colors daurats i verds intensos, ideal per a les xarxes socials.

Però més enllà del sabor, hi ha un factor clau: l’exclusivitat de la marca original. Fix produeix cinc-centes barres el dia, disponibles únicament en Dubai, i es venen en pocs minuts. Aquest sentit d’escassetat, afegit al component estètic i a la història autèntica de la seva creadora, ha catapultat el producte a la categoria d’icona gurmet.

Entre el sabor i el turisme

Segons un article de Time Out Dubai, basat en l’informe sobre tendències de viatge Unpack ’25 d’Expedia, la barra de xocolata i festuc estil künefe se situa com un dels productes més cercats per viatgers que, fins i tot, estarien disposats a volar fins a Dubai només per a tastar-la. Uns quants enquestats documenten els seus viatges exclusivament per a compartir les seves reaccions després de queixalar-la.

La febre ha estat tan gran, que centenars de versions casolanes han inundat xarxes com TikTok i Instagram. Les imitacions també han arribat a botigues dels Estats Units i Europa, tot i que n’hi ha moltes que no estan autoritzades per la marca original. D’aquesta manera, la xocolata Dubai ha passat de ser unes postres locals a un vehicle de turisme gastronòmic que ha empès milers de persones a explorar la cultura culinària del Llevant a partir d’una barra de xocolata.

Per què s’ha fet viral?

Un estudi acadèmic publicat en la revista turca Akşehir Sosyal Bilimler Dergisi el 2024 va identificar vuit raons principals per les quals la xocolata Dubai s’havia convertit en un fenomen global:

• Sabor únic: barreja inesperada d’ingredients orientals amb xocolata occidental.
• Atractiu visual: altament fotogènic per a les xarxes socials.
• “Efecte influenciador”: la viralitat va ser impulsada per figures com Maria Vehera.
• Exclusivitat: la seva producció limitada crea desig i urgència.
• Autenticitat: la història personal de la seva creadora desperta empatia.
• Interacció digital: forta presència a les xarxes i participació comunitària.
• Innovació culinària: combina tradició i avantguarda.
• Aprofitament del format curt (TikTok, reels d’Instagram) amb un contingut breu, addictiu i compartible.

Aquests factors el converteixen en un cas model de màrqueting gastronòmic viral, on el producte no sols es consumeix: es viu, s’enregistra i es comparteix.

En puc preparar a casa?

Per als qui volen recrear a casa l’experiència de la xocolata Dubai, és possible fer-ho amb ingredients relativament accessibles. La recepta inclou tres components principals: una crema de festuc, un element cruixent i una cobertura de xocolata.

Per a la crema es necessiten festucs pelats sense sal, xocolata blanca, una mica de llet i una cullerada de tahina, que aporta profunditat al sabor. El cruixent s’aconsegueix amb massa kadaif o, si no en tenim, amb tires fines de pasta tall o pasta fullada. I, finalment, s’utilitza xocolata amb llet de bona qualitat per a la cobertura, encara que pot emprar-se xocolata negra o blanca segons la preferència de cadascú. Per a decorar, alguns opten per afegir-hi festucs picats o fils de xocolata blanca.

La preparació és fàcil, però requereix una mica de tècnica. Primer, es trituren els festucs juntament amb la xocolata blanca fosa, la llet i la tahina fins a formar una pasta densa i cremosa. Per separat, el kadaif es torra en una paella sense oli, o amb una mica de mantega, fins que sigui daurat i cruixent. Aquesta massa cruixent es barreja després amb la crema de festuc, tot formant el farciment. En motlles rectangulars, s’aboca una primera capa de xocolata fosa per a formar la base, es refreda, s’afegeix el farcit i, finalment, es cobreix amb més xocolata per a segellar la barra.

Després de refrigerar-ho durant uns trenta minuts, el resultat és una barra amb una textura mixta i un perfil de sabor complex que emula, amb força fidelitat, l’experiència sensorial de la xocolata Dubai original.

És la prova que, en temps d’algorismes, un producte pot fer-se mundial no pas per milions de dòlars en publicitat sinó per una bona idea, una bona història i una bona mossegada.

José Miguel Soriano és catedràtic de Nutrició i Bromatologia del departament de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat de València.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

 

Quan ja ens pensàvem que tornàvem de tot, moltes senyores granadetes ens hem trobat entomant lliçons de les jóvens. Deixeu-me primer fer allò tan lleig de l’autocitació, però serà per a bé; en aquesta mateixa columna, fa una dècada i encara un any més, servidora escrivia això: “Al final, les dones no sabem com són les dones. Les més jovenetes es miren al mirall i, per falta de referents reals, es consideren anòmales. Els ha sortit pèl on figura que no n’han de tenir. Els han sortit estries i se suposa que no en té ningú. Se’ls ha posat el greix natural als malucs i se senten deformes.” Ok, boomer, ja m’ho dic jo, i també deu sonar antic.

Ara sí: d’uns quants anys ençà, moltes senyores assistim a una meravella que ja no serà per a naltros: al carrer de les ciutats –dels pobles no goso dir tant–, com més va més noies hi ha que fan botifarra a la mirada masculina i als mandats sobre els trossos de carn que li plau de contemplar. Nanes jóvens i fins i tot molt jóvens que ens ensenyen a les dones com són les dones, i és curiós: com aquells invents que surten de la casualitat, justament són aquests mateixos mandats que ho fan possible: si l’ull patriarcal volia veure cuixa, melic i mamella pel carrer, ha tingut mamella, cuixa i melic circulant, però ja es pot trobar que no siguin de la manera com els havia demanat.

És cultura popular: si el patriarcat et governa com a dona, t’encamina cap a peces de roba més mínimes, estretes, incòmodes i ineficients que si et mana com a home; dit resumidament: peces de vestir que cap home criat per a ser home no troba dignes per a si mateix. Doncs bé, des de dins d’aquestes vestimentes del dimoni, moltes nanes desafien el cànon establert amb la seua carn lliure i estiuenca; aliades amb tops, crop-tops, minishorts i altres draps ínfims plantifiquen davant la mirada patriarcal allò que no volia veure. Cel·lulitis incipients, melics trèmuls, sacsons a l’aire, estries allà on els agafa de sortir, aixelles com nostrosinyó se les va inventar: les seues portadores se salten la censura perquè elles ho valen, amb el desvergonyiment de qui ha entrat en una nova era amb el cap dret.

Una menció a banda es mereixen els mugrons alliberats: mai com enguany havíem vist tants pits ballant pel carrer, marcant orgullosos el pas sota la roba. Amb el que s’estalvien en sostenidors les afortunades, que brindin a la salut de les qui no en poden prescindir, que ja ho trobarem. I més estalvi i més brindis i més comoditat: el pèl i l’alegria de les qui han volgut per a si mateixes la mateixa alegria del pèl d’ells. Si us mirem les velles més del que tocaria, no us alarmeu, és que us envegem retrospectivament, és que ens hem quedat encantades en el record del nostre cos jove d’hivern, protegit amb dos sostres del judici de les mirades, inclosa la pròpia, que és la més despietada.

Els anys que les dones de mitjana edat vam ser adolescents, ens domesticaven amb la creença que no hi havia vida fora de la presó de l’estereotip. Venim d’aquí, dels cossos plens de vida que la nostra cultura occidental ens va ensenyar a abominar i a disciplinar, a cobrir i a pelar, a valorar segons la validació dels hòmens i la competició amb les nostres semblants. Venim d’aquí, de l’Elena Francis omplint el cap de vent a les nostres mares, dels nostres pares rient amb Benny Hill. Venim de pantalles que només mostraven dones jóvens si feien bonic. Tenim el cervell tan trinxat per aquesta doctrina que ja no el recuperarem, per això, a les xiquetes al natural que us trobem pel carrer, us celebrem.

Ara que no se m’entengui la idea que hem avançat molt. Que a les marquesines ja hi hagi anuncis de banyadors amb cossos corrents és màrqueting, no cap puny enlaire. El puny enlaire seria que al costat no tinguéssim publicitat del sèrum que vol seduir ta filla de dotze anys, o la marca que ha fitxat la influenciadora de vint botida d’àcid hialurònic o la infantil que es guanya la fama passada pels filtres d’Instagram. El capital no cedeix en va: mentre de mica en mica se n’alliberen unes, cauen preses unes altres a unes edats més tendres. A la meua època, les xiquetes teníem molt lluny la idea dels retocs i les punxades i les cremes amb què s’empastifaven les mares; el concepte de pressió estètica encara no havia donat nom al neguit que les portava a matar-se de fam des de l’endemà de Nadal o a dilapidar el seu temps preciós fent-se canviar la naturalesa de la pell i dels cabells amb periodicitat lunar.

Perquè ens figurem el mèrit i la valentia de les noies alliberades: pressió estètica és tindre tretze anys, sentir parlar de làser i pensar en cames abans que no en espases de Star Wars. Pressió estètica és tindre’n quaranta, sentir parlar de canvi climàtic i que el primer pensament no sigui pel món que se’n va a la merda, sinó per tot el temps de més que t’hauràs de veure en roba d’estiu, de coll en avall, mentre t’has de concentrar. Més dies de conjuntar sostens amb tirants, de combinar tirants amb aixelles de nena de nou anys; més temps i més calés per a comprar el plaer masculí de les piscines, les platges i els rius. Per als senyors nerviosos que s’hi vulguin comparar: la pressió estètica es pot mesurar empíricament en temps i en moneda corrent. Si el teu univers no ha estat aquest des que vas començar a jugar a la Play, tanca el bec i reverencia com es mereixen les nanes rebels.

 

The Washington Post · Mari Yamaguchi 

Ninoshima, Japó. Quan la primera bomba atòmica esclatà sobre Hiroshima, ara fa vuitanta anys, milers de morts i ferits greus van ser traslladats a la petita illa rural de Ninoshima, al sud de la ciutat, en naus militars tripulades per soldats que originalment s’havien entrenat per a missions suïcides.

Moltes de les víctimes arribaren a l’illa gemegant de dolor, amb la roba calcinada i la pell caient-los a trossos.

A causa de la manca de fàrmacs i treballadors sanitaris, tan sols uns pocs centenars de ferits continuaven amb vida quan l’hospital de campanya de l’illa tancà, unes dues setmanes després del bombardament. Els morts van ser enterrats per tot arreu de l’illa, de manera caòtica i precipitada.

Dècades més tard, els habitants de la zona continuen cercant-ne les restes, empesos pel desig d’honorar les víctimes i acomboiar els supervivents que, dècades després, continuen turmentats pel record dels seus éssers estimats desapareguts.

“La guerra, per als supervivents, no acabarà fins que no localitzem totes les restes”, explica Rebun Kayo, investigador de la Universitat d’Hiroshima que visita regularment Ninoshima a la recerca de víctimes del bombardament.

Un matí del mes de juliol, Kayo –calçat amb botes de goma i equipat amb repel·lent d’insectes– visità el bosc on ha cercat restes d’ençà del 2018. Després d’aturar-se per resar, l’investigador començà a excavar a la recerca d’ossos sota el sol abrasador d’estiu. Mentre treballa, diu, prova d’imaginar el dolor i la tristesa que sentiren les víctimes en morir.

Fins ara, Kayo ha trobat un centenar de fragments ossis, incloent-hi múltiples fragments de crani i la mandíbula d’un nadó. Començà a excavar en aquesta zona a petició d’un resident de l’illa que li havia explicat que, feia vuitanta anys, el seu pare havia vist com els soldats japonesos enterraven cadàvers traslladats de la ciutat.

“El nen enterrat aquí ha estat tot sol tots aquests anys”, diu Kayo en al·lusió als ossos d’infant desenterrats al bosc. “És intolerable, ras i curt.”

L’atac atòmic dels Estats Units sobre Hiroshima destruí instantàniament la ciutat i matà desenes de milers de persones prop de l’hipocentre, situat uns deu quilòmetres al nord de Ninoshima. Es calcula que unes 140.000 persones moriren en el moment de l’atac i durant les setmanes i els mesos posteriors.

Tamiko Sora –aleshores una nena de tres anys– era a casa seva, situada a uns 1,4 quilòmetres de l’hipocentre, en el moment de la detonació. L’atac destruí l’habitatge de la família, i Sora sofrí cremades a la cara, però la majoria de la família sobrevisqué a l’explosió.

Pel carrer, mentre es dirigien a casa d’uns familiars, els abordà una nena de cinc anys desatesa que s’identificà com a Hiroko, i també una dona amb cremades greus que implorava als vianants que salvessin el nadó que carregava en braços. Sora diu que encara hi pensa sovint, i que lamenta que la seva família no pogués fer més per a ajudar-la. Durant les setmanes següents, la seva família visità uns quants orfenats a la recerca de la nena, però no la trobaren mai.

Sora explica que creu que moltes de les persones amb què es trobà aquell dia –igual com la seva tia i el seu oncle, desapareguts en l’explosió– podrien haver acabat a Ninoshima.

Dues hores després de l’explosió, les víctimes van començar a arribar amb vaixell al centre de quarantena número dos de l’illa. Els edificis no trigaren a omplir-se de pacients ferits de gravetat; de fet, molts moriren de camí a l’illa. Els membres de l’Exèrcit Imperial del Japó hagueren de fer torns de vint-i-quatre hores per a enterrar i cremar els cadàvers que arribaven a l’illa.

Eiko Gishi, aleshores un polissó de divuit anys, supervisà el trasllat dels pacients del moll fins a la zona de quarantena, on rebien els primers auxilis. Molts dels ferits, explica, estaven tan greus que moriren poc després de fer el primer glop d’aigua.

En unes memòries publicades anys més tard, Gishi escrigué que, en un primer moment, els soldats provaren d’enterrar els morts d’un en un, però que la quantitat de cadàvers en descomposició era tan alta que aviat van veure’s obligats a desfer-se’n amb un incinerador originalment concebut per als cavalls de l’exèrcit.

I ni tan sols amb l’incinerador n’hi hagué prou. Aviat, recordava Gishi, els soldats van quedar-se sense espai, cosa que els obligà a emmagatzemar els cadàvers en refugis antiaeris i en túmuls funeraris.

“Quan vaig veure el primer grup de pacients que arribà a l’illa, em vaig quedar sense paraules”, escrigué l’any 1992 Yoshitaka Kohara, aleshores metge de l’exèrcit japonès. “Estava acostumat a veure soldats ferits de gravetat en els camps de batalla, però mai no havia vist ningú en un estat tan cruel i tràgic. Era un infern”, afegia.

Kohara romangué a l’hospital de campanya fins que tancà, quan tan sols hi quedaven vius uns cinc-cents pacients. Quan comunicà als pacients que la guerra havia acabat, el 15 d’agost, recorda que molts ni tan sols reaccionaren. “Les llàgrimes brollaven dels seus ulls; ningú no digué ni una paraula.”

Durant les dècades següents, s’han trobat milers de restes humanes a Ninoshima, però encara continua havent-hi molts desapareguts.

Kazuo Miyazaki, un historiador i guia turístic originari de Ninoshima, explica que, cap al final de la Segona Guerra Mundial, l’illa s’emprà com a camp d’entrenament de pilots destinats a missions suïcides a la mar de les Filipines i l’illa d’Okinawa.

Miyazaki, de setanta-set anys, va perdre uns quants familiars en el bombardament. Ha sentit relats de primera mà dels seus familiars i veïns sobre què va passar Ninoshima: la seva mare, que era infermera de l’exèrcit japonès, fou destinada a l’hospital de campanya de l’illa.

D’ençà del 1947, quan començaren les feines d’exhumació, s’han trobat les restes d’unes 3.000 víctimes a Ninoshima, però es creu que sota terra, a l’illa, hi ha milers de desapareguts més.

Després d’assabentar-se de la recerca de restes a Ninoshima, Sora viatjà dues vegades a l’illa per a resar en un cenotafi en memòria dels morts. “Sento que m’esperen perquè els visiti. Quan reso, dic els noms dels meus familiars i els explico que estic bé; els explico històries felices”, diu Sora.

Fa poc, l’investigador Kayo visità Sora a la residència de gent gran on viu ara, i li portà una caixa de plàstic que contenia la mandíbula de nadó que trobà a Ninoshima.

Kayo explica que els fragments podrien correspondre als d’un infant, si fa no fa, de la mateixa edat que el que Sora conegué ara fa vuitanta anys. Després d’haver-los mostrat a Sora, diu, té previst de dur-los a un temple budista.

L’investigador recorda que, quan visità Sora, l’anciana resà en silenci mentre mirava els ossos de la caixa i, tot seguit, s’hi adreçà. “Estic molt contenta que finalment t’hagin trobat. Benvingut”, digué.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Elx va ser a punt de tenir un temple egipci de 2.000 anys d’antiguitat al cor del seu palmerar. Era l’any 1968 quan Egipte va decidir de regalar a l’estat espanyol l’antic Temple de Debod com a agraïment pel seu ajut a l’hora de salvar els monuments de Núbia. Però allò que semblava una oportunitat d’or per a la ciutat es va convertir en una lliçó amarga sobre com funciona el poder a Espanya: Madrid es va quedar el temple, que cinquanta anys després sofreix un greu deteriorament que no sofriria a Elx.

Mig segle després, els experts donen de manera unànime la raó a Elx i expliquen que la decisió d’emportar-se el temple a Madrid no tenia sentit. L’egiptòleg Zahi Hawass, antic ministre d’Antiguitats egipci, ho va dir clarament: “El temple ha sofert més a Madrid en unes quantes dècades que no pas en tota la seva vida de 2.000 anys.” Una crítica demolidora que valida tot allò que la ciutat d’Elx va argumentar, sense èxit, perquè s’enfrontava al centralisme espanyol.

La gran oportunitat perduda

Tot va començar amb una gesta extraordinària. La construcció de la presa d’Assuan va amenaçar d’inundar 479 quilòmetres de la Baixa Núbia i els seus monuments mil·lenaris. La UNESCO va llançar l’operació de rescat arqueològic més gran de la història: cinquanta estats participaren en les operacions, que tingueren un cost global de 80 milions de dòlars de l’època.

L’estat espanyol, sota la direcció de l’arqueòleg Martín Almagro Basch, hi va contribuir de manera significativa amb quatre campanyes d’excavació a Egipte i tres al Sudan. Com a recompensa per aquells esforços, el 1968, el president egipci Nasser va regalar quatre temples als països que més havien ajudat: Debod per a l’estat espanyol, Dendur per als Estats Units, Taffeh per als Països Baixos i Ellesyia per a Itàlia.

Però aquí va començar el problema. Mentre tots els altres països van allotjar els seus temples en museus amb condicions controlades, Espanya va decidir de col·locar el temple de Debod a l’aire lliure al centre de Madrid, cosa que violava les condicions expresses d’Egipte, que especificaven que “no podia de ser exposat a l’aire lliure sota cap circumstància”.

Els arguments d’Elx: lògica pura

El batlle d’Elx s’havia avançat i havia proposat de bon començament que, si el temple anava a l’estat espanyol, Elx era la ciutat ideal per a acollir-lo. D’aquesta manera, el 22 de febrer de 1966, dos anys abans que Egipte formalitzés la donació, la Comissió Permanent municipal va aprovar una moció que declarava la ciutat com el “lloc ideal” per al temple.

Els arguments eren tan sòlids que avui semblen encara de sentit comú. Primer, el clima: mentre Madrid tenia un clima continental extrem amb temperatures de -10°C a 40°C, tretze dies de gelada anuals i oscil·lacions d’humitat del 59% al 90%, Elx tenia un clima mediterrani estable entre 6°C i 31°C, amb una humitat entre 52% i 72%. Exactament, el que necessitava un monument egipci acostumat al clima desèrtic.

Segon, el paisatge: el palmerar il·licità oferia un marc visual únic, amb 200.000 palmeres que recreaven l’ambient egipci original. Un context autèntic impossible de trobar en cap altra ciutat europea.

Tercer, la justícia cultural: si Madrid retenia la Dama d’Elx, com a mínim, el Temple de Debod podria ser una “compensació moral” per a equilibrar la concentració del patrimoni cultural a la capital espanyola.

La ciutat va mobilitzar suports de tot arreu. Els arxius municipals encara conserven un expedient complet amb cartes de diputacions provincials, ajuntaments, entitats culturals i particulars que donaven suport a la candidatura il·licitana. Fins i tot, la V Assemblea Nacional d’Orientalistes, l’única associació científica d’estudis orientals, va votar per majoria que el temple s’instal·lés a Elx.

Com Madrid va guanyar la partida

Però Madrid tenia una cosa que Elx no podia igualar: el poder polític directe i el centralisme espanyol. Carlos Arias Navarro, el batlle madrileny entre 1965 i 1973 –conegut com el “carnisser de Màlaga” pel seu paper repressor i torturador durant la guerra–, va mobilitzar tots els recursos del règim per robar el temple a la capital del Baix Vinalopó.

L’estratègia va ser brutal en la seva simplicitat: l’Ajuntament de Madrid va assumir tots els costos de desmuntatge, emmagatzematge i transport del temple, uns deu milions de pessetes de l’època. Una quantitat que ciutats com Elx no podien oferir, especialment quan la decisió es prenia en els despatxos ministerials de la capital.

Arias Navarro, que poc després fou ministre de Governació i president del govern espanyol, va convertir la inauguració del temple, el 20 de juliol de 1972, en una demostració de poder. El temple es va col·locar al parc de l’Oest, “prop del Palau Reial”, tot vinculant-lo simbòlicament amb les institucions centrals espanyoles. Per al franquisme, era una mostra d’obertura internacional i de reconeixement exterior, i això va pesar més que res.

El sistema que ho va fer possible

La decisió no va ser casual, de cap manera, sinó que va ser el resultat d’un sistema de centralització cultural construït meticulosament pel franquisme. José Ibáñez Martín, el primer president del CSIC creat el 1939, havia dissenyat un aparell cultural que concentrava tota la recerca arqueològica i totes les decisions culturals a Madrid.

Franco mantenia “una forma de govern completament centralitzada”, que encaixava perfectament amb el projecte. Totes les institucions culturals importants –universitats, museus, centres de recerca– estaven establertes a Madrid o controlades des d’allà. I quan arribava una oportunitat com el Temple de Debod, el sistema ho canalitzava automàticament cap a la capital. Un estil de fer que va continuar després de la mort del dictador, per exemple, amb la decisió d’instal·lar el Guernica a Madrid, malgrat la voluntat signada de Pablo Picasso mateix.

A més, Martín Almagro Basch, que havia dirigit les excavacions a Núbia, també era director del Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Un conflicte d’interessos estructural que va afavorir la capital. Madrid tenia la infrastructura museística –més de cent anys d’experiència arqueològica–, tot i que Elx tenia les condicions ideals de conservació.

Les conseqüències d’una mala decisió

El temps ha demostrat que Elx tenia raó. Els problemes van començar “els mesos següents a la seva inauguració el 1972”, segons que explica Alfonso Martín Flores, conservador del temple. El clima extrem de Madrid va començar a fer-hi estralls immediatament.

Els danys a hores d’ara ja són devastadors: el gel penetra en les microfissures de la pedra i les expandeix, les oscil·lacions tèrmiques causen estrès constant als materials, la humitat extrema promou la cristal·lització de sals que debilita l’estructura, i la contaminació urbana crea crostes de meteorització que alteren la composició química de la pedra.

Zahi Hawass va ser especialment dur. Va descriure l’exposició exterior com a “inconcebible” i va criticar l’enfocament espanyol com una “supervisió” inadequada del regal egipci. La seva crítica reflecteix el consens professional que els monuments egipcis requereixen entorns controlats, exactament allò que Elx havia proposat de bon començament.

La rectificació tardana i el preu del centralisme

El febrer del 2020 –48 anys després de la instal·lació– es van aprovar finalment uns plans per a cobrir i protegir el temple, aleshores ja molt deteriorat. Una rectificació que arribava massa tard però que confirmava tots els arguments originals d’Elx sobre la necessitat d’un entorn controlat.

Aquesta decisió tardana de construir una coberta protectora és un reconeixement implícit de Madrid que l’enfocament original d’exposició exterior era defectuós. Els experts de conservació van haver d’admetre, finalment, la necessitat de protecció que havia estat evident de bon començament. Però, tot i això, han passat cinc anys i no s’ha fet res.

Mentrestant, els altres tres temples egipcis regalats pels mateixos motius viuen còmodament en museus climatitzats. Dendur presideix una sala espectacular del Metropolitan Museum de Nova York, Taffeh està perfectament conservat al Rijksmuseum van Oudheiden de Leiden, i Ellesyia llueix impecable al Museu Egizio de Torí. Cap d’aquests temples, per cert, no és en una ciutat capital. Només Debod sofreix en la intempèrie madrilenya.

La història del Temple de Debod no és, doncs, únicament la crònica d’una oportunitat perduda per Elx. És el reflex perfecte de com funciona el centralisme: les decisions es prenen no pas per criteris tècnics o objectius sinó per proximitat amb el poder.

Elx tenia condicions climàtiques més bones, un entorn paisatgístic únic, l’entusiasme cultural necessari i el suport dels experts orientalistes. Però Madrid tenia Carlos Arias Navarro, el Ministeri d’Educació i la capacitat de mobilitzar deu milions de pessetes sense preguntar a ningú.

El resultat? Un monument de 2.000 anys sofrint més deteriorament en cinquanta anys a Madrid que en tota la seva història anterior. I una lliçó costosa, que s’hauria de tenir en compte en el debat sobre les pintures murals de Sixena, sobre què passa quan el poder polític s’imposa a la lògica tècnica.

 

[Aquesta notícia ha estat treballada per la redacció a partir del suggeriment d’un subscriptor de VilaWeb.]

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

1999

Bona part de l’any va estar marcat per l’anomenat “Efecte 2000”, la por que els ordinadors es tornessin boigs amb el canvi d’any, segle i mil·lenni, cosa que al final no va passar. Al nostre país, Eduardo Zaplana aconseguia la presidència de la Generalitat Valenciana, alhora que Jordi Pujol renovava la de Catalunya i Francesc Antich encapçalava un govern balear de progrés.

La població mundial, per cert, arribava als sis mil milions d’éssers humans!

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys!, cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 1999.

A la vora del llac Eyasi, a Tanzània, uns homes coberts amb pells i amb arcs a l’espatlla es comuniquen amb un ocell. Li xiulen i li canten. No és cap presa, sinó el seu aliat. Quan l’ocell, d’ales marrons i pit blanc, s’enlaira, els homes el segueixen. És una simbiosi única al planeta, que demostra la connexió dels hadza amb la naturalesa. L’ocell els guia fins a un rusc d’abelles, normalment amagat en algun arbre, només a la vista del cel estant. Quan els humans se n’han menjat la mel, deixen la cera i les larves a l’animal, el seu aliment i recompensa per haver-los guiat fins allà.

La mel és de vital importància per als hadza, i es calcula que aporta entre un 15% i un 20% de les calories diàries d’aquesta tribu. Són considerats els darrers nòmades-recol·lectors de l’Àfrica, i uns dels pocs que queden al planeta. Tot allò que mengen, ho capturen el mateix dia. No emmagatzemen res ni tenen excedents. Cacen i recullen només allò que necessiten per a sobreviure aquella jornada.

Un home hadza es prepara per caçar.

El seu cas és pràcticament únic al món, una finestra que ens ajuda a entendre la història de la humanitat, i ara perilla. Les amenaces que enfronta el seu estil de vida i la seva cultura són moltes i grans. Com passa amb quasi totes les minories ètniques de la Terra que encara queden allunyades de la globalització, la seva vida tal com la coneixen podria tenir els dies comptats. Aquesta és la temàtica que tractarem en aquesta petita secció que ens acompanyarà durant aquest mes agost i que pretén de valorar algunes cultures en perill d’extinció que són un tresor per al món i que breguen per sobreviure en un planeta com més va més homogeni.

Feines repartides

Quan comença el dia, els hadza no tenen res per a menjar. El primer que han de fer és mirar de caçar i recol·lectar. Per això, les tasques a fer estan clarament dividides. Les dones se’n van a cercar baies, tubercles, arrels o mel. I els homes tenen la funció de caçar. En molts dels poblats, d’unes trenta persones, abans de sortir a cercar animals, s’ajunten per fumar marihuana i tabac, una tradició amb un segle d’història, d’ençà que van començar a canviar mel i pells per aquests productes amb grups veïns com els datonga, que són agricultors.

Uns nens caminen cap a la sabana.

Tots els homes tenen una gran destresa amb l’arc i la fletxa. Fins i tot de ben petits. Són capaços de caçar diminuts ocells i rosegadors, però també preses més grans, com zebres, girafes i, fins i tot, lleons. Però la cosa més habitual és tornar al campament amb alguna au, micos, impales, facoquers, babuïns o petits antílops com el dik-dik. Per a cada tipus de presa, porten una fletxa diferent, amb més punxa o menys, amb dents, o empastifat amb un verí que extreuen d’un arbust local. El que sigui que cacen ho cuinen al foc sense cap mena de condiment ni estri i s’ho mengen.

El qui té més habilitat caçant és qui es converteix en el líder de la tribu. Per aquest motiu, sol ser una persona jove, i no pas vella com passa en la majoria de les cultures. De totes maneres, els hadza són un poble molt igualitari. No hi ha classes socials, ni importa si s’és home o dona. Tothom té el mateix dret de vot i no hi ha diferències socials.

Una família posa davant de casa seva, feta amb branques i palla.

De fet, la dona té un gran poder de decisió a l’hora d’escollir amb qui es casa, si bé el matrimoni és força diferent d’allò a què estem acostumats. No hi ha cap cerimònia ni vincles vitalicis. Una parella es considera casada pel simple fet de decidir que dormen junts. Són relacions monògames, però no acostumen a durar gaire temps. Normalment, són uns pocs anys, però pot arribar a tractar-se d’un matrimoni de mesos. Els divorcis tenen lloc de manera natural, novament sense cap gestió, i novament acostumen a ser les dones les qui decideixen de separar-se quan ja no se senten atretes pel marit o quan l’home les tracta malament.

Una cultura mil·lenària

La història dels hadza és immensa. Diversos estudis genètics i arqueològics indiquen que els avantpassats dels hadza podrien haver viscut a la zona del llac Eyasi fa desenes de milers d’anys, possiblement, d’ençà de l’inici del període paleolític superior (fa més de quaranta mil anys). De fet, aquesta regió és coneguda com el “bressol de la humanitat” perquè a la vora es troben jaciments paleontològics emblemàtics, com ara, les petjades de Laetoli, un rastre de fa més de tres milions d’anys que demostra que ja llavors caminàvem drets.

Un home ensenya totes les fletxes que té per a caçar diferents animals.

Una de les seves riqueses més grans és la seva llengua, l’hadza, que es creu que no té cap relació amb cap altra llengua coneguda. La musicalitat i l’ús de sons com els clics fan que sigui completament única. Per als qui vulguin sentir-la, és altament recomanable veure algun vídeo d’aquest canal de YouTube que ensenya el dia a dia d’algunes famílies hadza.

Actualment, a les zones de sabana i bosc sec de la regió d’Arusha, hi queden uns 1.200 membres d’aquesta minoria ètnica. Ara bé, molts han deixat enrere l’estil de vida tradicional. Es calcula que només entre 300 i 400 persones continuen vivint com a nòmades-recol·lectors, i que van canviant de lloc segons l’època de l’any. Durant l’estació humida, acostumen a alimentar-se més aviat de fruita silvestre, baies, tubercles i mel silvestre. A la seca, augmenta el consum de carn, atès que molts animals es concentren a la vora dels punts d’aigua i són més accessibles.

Un nen hadza, amb el seu arc.

També recol·lecten fruita i llavors de baobab, l’icònic arbre de la zona que també poden utilitzar com a refugi. La clau de la seva subsistència és la flexibilitat i l’oportunisme: aprofiten allò que és més abundant en cada zona i moment de l’any. De fet, els hadza asseguren que la seva cultura no ha conegut mai la fam, atès que no depenen d’un sol cultiu o ramat. Si escasseja algun aliment en concret, senzillament, en busquen un altre.

El seu cas ha despertat molta admiració, perquè algunes investigacions han comprovat que la seva despesa energètica diària és comparable a la de persones sedentàries. De la mateixa manera, també se n’ha estudiat la microbiota intestinal, extraordinàriament diversa gràcies a la dieta lliure d’aliments processats. La preservació d’aquest estil de vida ens ajuda a entendre la supervivència de l’home al llarg dels mil·lennis i és una manera de copsar el passat de l’espècie, quan tothom era nòmada-recol·lector.

Un estil de vida en risc

Els canvis en el seu territori han alterat fortament la vida dels hadza. Es calcula que aquestes darreres dècades han perdut fins el 90% de les seves terres ancestrals. La immigració de comunitats veïnes a aquesta zona ha causat la desforestació del terreny per a conrear i pasturar, tot envaint els llocs on els hadza solien caçar.

Un noi hadza, després de caçar.

A més a més, els pastors han introduït ramats de cabres i vaques, animals que competeixen amb la fauna salvatge i que, fins i tot, poden arribar a transmetre’ls malalties. Passa amb la vegetació: es destrueixen arbusts de baies, tubercles i s’espanta les abelles pol·linitzadores.

Afortunadament, gràcies a la pressió social i a l’ajuda d’ONG locals, el govern de Tanzània va aprovar una regulació pionera i transcendental: d’ençà del 2011, els hadza són la primera comunitat a la qual l’estat ha atorgat títols comunals de possessió. Concretament, se’ls ha garantit el dret col·lectiu a la terra de 27.000 hectàrees.

Una de les coses que ha canviat aquests darrers anys és la manera de vestir, i ara combinen peces tradicionals i modernes.

També s’ha establert una forta regulació per a controlar el turisme que reben. És poc, i s’intenta que sigui poc invasiu. Per exemple, no es pot dormir en territori hadza, només es pot visitar durant el dia i acompanyat d’algun guia local. És important que hi hagi restriccions com aquestes, i més severes, perquè un turisme descontrolat pot tenir efectes molt negatius en els hadza, entre els quals, crear una dependència a aquest tipus d’activitats. L’entrada dels diners i el capitalisme en aquesta societat també és molt perillosa, perquè pot generar les primeres desigualtats entre individus dins un mateix poble.

Tot i el reconeixement de minoria ètnica amb una singularitat cultural que s’ha de preservar, la posició governamental i la pressió cultural externa han tingut històricament un impacte molt negatiu en aquesta tribu. D’ençà del primer contacte amb els europeus, a final del segle XIX, els missioners i funcionaris colonials ja van provar de sedentaritzar-los. Consideraven el seu estil de vida “primitiu” i inferior. Més endavant, amb governs independents de Tanzània, es van impulsar campanyes que també anaven en aquesta direcció. Els construïen cases, els les regalaven i els donaven tot allò que calgués perquè conreessin blat de moro. Alguns van abandonar la seva forma de vida, però molts d’altres no van voler renunciar-hi.

Uns nois hadza ballen per tenir una bona caça.

De la mateixa manera, s’ha ofert educació gratuïta per als infants d’aquesta comunitat. Encara avui, alguns dels infants van a l’escola, on tenen el primer contacte amb el suahili, la llengua nacional. Però la realitat és que molts d’ells acaben abandonant les classes i fugint al bosc, on de debò se senten còmodes.

Probablement és aquest fort esperit independent, a més de l’orgull cultural, que ha ajudat que, malgrat totes les pressions, els hadza continuïn mantenint aquest estil de vida tan diferent. Una autèntica anomalia en ple segle XXI.

 

David Ginard (Palma, 1966) és una de les veus més autoritzades per a parlar de memòria democràtica al país. Doctor en història, és autor de nombroses investigacions sobre el tema. La darrera, per a estudiar els moviments clandestins en contra del franquisme que hi va haver a les Illes durant la postguerra, un tema que ja va començar a investigar de ben jove i que ara culmina amb el llibre Contra Franco i Falange. Les resistències clandestines a les Balears (1939-1948), que edita Documenta. I ho fa perquè sempre s’havia imposat l’estereotip que a les Illes no hi havia hagut cap moviment de resistència contra el franquisme. En parlam amb ell, i també d’Aurora Picornell, figura que ha estudiat de manera exhaustiva, i de com es troba la salut de la memòria democràtica a les Illes.

—Fins als anys noranta, s’ha imposat sempre l’estereotip que a les Illes no hi va haver un moviment de resistència contra el franquisme. Però en aquest llibre ho desmentiu.
—Entre els anys setanta i vuitanta, els primers treballs sobre la guerra desmentien la idea que els mallorquins en bloc havien estat franquistes i que no hi havia hagut repressió. Josep Massot i Muntaner va demostrar que hi havia hagut una repressió important. Una publicació de Pere Gabriel sobre el moviment obrer a Mallorca, publicada el 1973, va demostrar que abans del 1936 hi havia hagut un moviment obrer amb una entitat notòria. I la lògica indicava que, si aquí hi havia una societat plural, era normal que, com en unes altres bandes, i singularment a Catalunya i al País Valencià, també hi hagués una resistència clandestina durant els anys quaranta. No hi havia investigació sobre el franquisme i el que vaig fer jo va ser pràcticament el primer que es va fer per part d’un historiador sobre l’època franquista a Mallorca. La idea que s’havia transmès fins aleshores era que aquí hi havia hagut un silenci absolut, que no hi havia hagut cap mena d’oposició organitzada, excepte al final. Semblava que tota aquella generació de gent republicana obrera dels anys trenta havia desaparegut. Encara que la repressió havia estat molt contundent, era lògic que en els quaranta hi hagués algun moviment de resistència.

—Parlau de la repressió durant la guerra, que precisament, i a diferència del que a voltes hom creu, també va ser molt important a les Illes.
—Va ser molt contundent, però a cada illa va ser diferent. A Mallorca, el prototip de la repressió que hi ha és el mateix que el de territoris que des del començament de la guerra estan en mans franquistes. És a dir, pateixen una repressió que té com a objectiu paralitzar qualsevol classe de resistència amb les “desaparicions forçades’” és a dir, assassinats sense cap tràmit judicial. El 80%-90% de les execucions que hi va haver durant la guerra civil a Mallorca van ser-ho. Parlam d’entre 1.500 morts i 2.000, que és una xifra molt important en relació amb la població. I a Menorca, va ser diferent, perquè era en zona republicana i va haver-hi una repressió d’ocupació al final de la guerra, sobretot amb els consells de guerra. Va haver-hi una repressió importantíssima, però no va impedir que durant els anys quaranta, sobretot quan es generalitzà la idea que l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista perdrien la Segona Guerra Mundial, hi hagués expectatives i uns primers nuclis organitzats prenguessin forma.

“El 80-90% de les execucions que hi va haver durant la guerra civil a Mallorca van ser assassinats sense tràmit judicial”

—Com s’organitzaven?
—Es vinculaven amb les estructures que hi havia a la península, sobretot amb Catalunya i el País Valencià. I van crear una xarxa local d’una certa incidència, començant a produir propaganda clandestina contra la dictadura. Es fan unes primeres activitats de comitès, en què es van estructurant els partits. El Partit Comunista, que és el que té més activitat, arriba a crear una estructura amb organització a cadascuna de les Illes. També es creen cèl·lules –grups de tres militants– que tenen connexió amb les estructures superiors. I també hi ha resistències individuals: per exemple, el cas de la persona que és al bar, beu dues copes i crida “Visca la República!” Pot semblar anecdòtic, però s’enregistren casos com aquest de gent que, després, és sotmesa a judici. I l’any 1939 també hi va haver un intent de crear una petita xarxa que connectava la presó de Can Mir, l’actual sala Augusta, amb l’activitat que hi havia a l’exterior. Sobretot, el que feien era ajudar els presos i crear xarxes de solidaritat.

—És possible de quantificar quanta gent formava part d’aquest moviment?
—És molt difícil. Però, per donar un exemple, hi ha uns informes sobre els efectius que tenia el Partit Comunista l’any 1946 que deien que tenien 900 militants aquí. Són informes interns, tot i que no vol dir que no exagerin. Però ho compares amb altres bandes i resulta que, en relació amb la població, tenia una representació molt significativa. Jo he anat reunint noms i llinatges de gent i me’n surten centenars. També hi va haver un seguit de batudes, en què va caient una quantitat molt considerable de gent. La darrera, el 1948, sembla que hi ha una detenció d’unes vuitanta persones.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Incloeu una perspectiva de gènere dins l’obra. Les dones també van tenir un paper clau?
—Depèn una mica de les èpoques, perquè la participació de les dones dins el moviment obrer a les Balears, que tradicionalment havia estat petit abans de la guerra, es trobava en un postprocés intens de creixement. Per exemple, hi ha escrits d’Aurora Picornell poc abans del cop d’estat, que evidentment també tenen una part propagandística, però que indiquen que sí, que començava a haver-hi dones en quantitats força importants dins determinades organitzacions. Llavors, a Menorca, durant la guerra, també sabem que va créixer molt el rol de les dones. Acabada la guerra, dins les primeres estructures clandestines, que són sobretot aquests comitès de suport als presos, les dones hi tenen un paper força notori. Moltes vegades no estaven fitxades i feien activitats de tipus solidari, dins els Socors Roig. Les dones tenien un paper com més anava més important. I dins dels comitès que hi havia a les presons, un dels més potents va ser el de la presó de dones del carrer de Can Sales, on s’arribà a crear un nucli d’una certa importància entorn de Matilde Landa, que se suïcidà el 1942 a causa de les pressions per ser batiada. I quan realment tingueren un pes important fou a final del franquisme, com la figura de Francisca Bosch.

—Si la repressió durant el cop va ser dura, quina repressió van patir després totes aquestes persones detingudes?
—Va ser força notòria. He trobat una dotzena de batudes. En alguns casos, acabaven amb penes de judici molt elevades. L’any 1945 hi ha una detenció de militants del PC que acaba en un judici en què el fiscal demana penes de mort per formar part d’una organització i repartir propaganda clandestina. No es condemna ningú a mort, però hi ha penes de vint anys de presó. Hi ha una repressió molt intensa, gent torturada de manera brutal. I les presons són duríssimes.

—S’enduien els presos cap a la península?
—La major part de les vegades, sí. Era una manera de desconnectar-los del seu espai de relacions. Això era una pena afegida.

—Després d’aquesta gran batuda del 1948, amb vuitanta detinguts, aquests moviments s’apaguen? 
—Sí, la caiguda del 1948 és un fet absolutament essencial en la història del moviment obrer de les esquerres a les Illes Balears. Gairebé m’atreviria a dir que és un tall més profund, des del punt de vista de l’articulació obrera, que el 1936. El que hi ha durant la postguerra ja és la darrera manifestació del que quedava del moviment obrer històric, vinculat a les petites fàbriques i la societat pre-turística. A partir del 1948 hi ha un tall molt profund, també molta gent que agafa barca i se’n va cap al nord d’Àfrica. Els que queden ja estan fitxadíssims. A més, coincideix amb el començament de la guerra freda. Les perspectives d’un canvi polític per una intervenció aliada per a tombar el règim franquista queden completament descartades. Fins als anys seixanta, la situació, en l’àmbit organitzatiu, és gairebé un desert. Són molt poca gent que, pel que contaven, es reuneixen a les muntanyes.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Quin era el perfil d’aquestes persones?
—Als anys quaranta, el retrat robot del militant antifranquista és un home, nascut a les Illes, normalment catalanoparlant, que treballa en el sector secundari o a la construcció, sense estudis, que ve d’una família d’esquerres. Pot ser gent que ha estat a la presó durant la guerra o bé són germans petits o fills d’algú que hi havia estat. Normalment, ja era gent connectada amb aquesta tradició. Tot i que també és ver que comença a haver-hi gent que ve de la península, crec que amb més incidència que no es creia.

—Canvia amb els anys?
—Els anys seixanta i setanta aquest moviment obrer ja està connectat amb una societat que tendeix cap al monocultiu turístic. Hi ha més dones, com ara Francisca Bosch, que arriba a ser la màxima dirigent del PC. També molta gent que ve de la península, en alguns àmbits són un percentatge majoritari. Gent en àmbits de direcció, amb estudis universitaris o mitjans, gent que ve de famílies que havien estat franquistes, però havien evolucionat políticament. Són perfils molt diferents.

—Abans heu esmentat Aurora Picornell. Ella no va poder arribar a formar part d’aquests grups de resistència durant la postguerra perquè fou assassinada abans. Però ha estat tot un símbol. 
—És una figura de gran incidència. Ja ho era als anys trenta i des de molt jove. Aurora Picornell té tot un conjunt de característiques personals que fan que sigui un símbol pràcticament perfecte. Pel nom, que és molt simbòlic; pel fet que és una persona que des de molt jove s’involucra en activitats de lluita social i política –a divuit anys ja proposen de fer-li un homenatge públic– i en aquell moment ja la comparen amb Mariana Pineda. El símbol va creixent durant la República, i arriba a quedar durant un temps com l’única militant important del PC. Apareixen escrits que parlen de l’heroica Aurora Picornell… Ja té aquest caràcter, la imatge de persona combatent. Una altra característica és la mort horrible, però amb un context molt significatiu, perquè el nombre de dones assassinades a Mallorca durant la guerra civil és limitat. I aquest assassinat en concret, d’ella i quatre companyes més, que té lloc la nit de Reis de l’any 37, va cridar molt l’atenció dins el món ultraclandestí que hi havia dins les esquerres a Mallorca en aquell moment, com demostra el fet que es divulgassin tot de llegendes entorn de les circumstàncies de la seva mort. Això va generar una commoció important.

“Aurora Picornell té tot un conjunt de característiques personals que fan que sigui un símbol pràcticament perfecte”

—La seva figura infereix en la clandestinitat.
—Connectant amb la clandestinitat, durant els anys quaranta, quan es crea el grup de dones antifeixistes, es fa amb la idea de servir d’homenatge a Aurora Picornell. Malgrat la repressió, i que havia mort bona part de la família, el seu nom es manté. Al final del franquisme era un nom venerat. És un element que subsisteix d’una manera molt modesta i que es reactiva al final del franquisme i la transició, cosa que remet al fet que era una figura molt significativa.

—No és casual que, avui dia, els grups polítics d’esquerres l’exhibeixin al parlament i tampoc no ho és el que va passar amb el president de la cambra, que va esquinçar-ne la foto i serà jutjat per delicte d’odi. Com veieu que avui dia passin fets com aquest en una institució democràtica?
—Els símbols es van ressignificant i Aurora Picornell és un símbol del conjunt de les esquerres. També ho era al principi, es considera molt important que sigui un símbol compartit. I que actualment es puguin produir circumstàncies com les que esmentes, crec que és molt lamentable. A mi m’agrada més la imatge del 2017 quan el parlament acull una exposició dedicada a Picornell, amb representants de tots els grups polítics. Això és positiu. Que, com passa a França i Alemanya, les principals forces reconeguin el rol d’una persona que milita amb una determinada força amb la qual no coincideixen, però que va ser víctima de la repressió d’un cop d’estat.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Ara el PP ja no cerca aquesta imatge. El mateix partit que va votar a favor de la llei de fosses i en gran part la de memòria democràtica, salva Le Senne com a president i deroga aquesta segona norma. Vós, que heu estat un investigador clau per a la memòria democràtica de les Illes, com ho veieu tot plegat?
—El futur ho dirà, però crec que per a la salut democràtica d’aquest país seria molt important i molt interessant que hi hagués un consens bàsic entorn de la necessitat d’aplicar polítiques de memòria democràtica. En altres indrets, com ara Catalunya i el País Basc, ja passa així. I a Alemanya i França. Es demostra l’existència d’un consens democràtic antifeixista, que això crec que en els principals països europeus ha existit durant anys. En canvi, a Espanya no hi ha hagut això. Seria normal i saludable que l’actual règim polític, que evidentment té moltes deficiències, com qualsevol altre, tingués com a referent històric la Segona República. Però no és així, perquè hi ha una part dels actors polítics importants que diuen que la Segona República era tan dolenta com el franquisme. A mi em sembla molt preocupant. 

—Aquest consens es troba molt lluny.
—Sí. Crec que va ser molt positiu que s’aprovés la llei de fosses per unanimitat. Per ventura hauria estat més saludable del punt de vista democràtic que, en comptes de derogar la llei de memòria democràtica, s’hagués modificat algun punt, o millor encara: que la gestió d’aquesta qüestió, ara que governa una altra tendència política perquè va guanyar totes les eleccions i està evidentment legitimada per a governar, també aplicàs les polítiques de memòria democràtica, però una mica diferents que els altres.

El govern encapçalat pel primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, preveu de reunir-se a final de setmana per decidir si amplia l’ofensiva sobre Gaza enmig de les especulacions sobre un possible pla per a ocupar completament l’enclavament palestí, on ja han mort més de 60.900 persones.

Netanyahu ha anunciat que convocaria “el govern a final de setmana per orientar les forces de defensa d’Israel sobre com assolir els tres objectius de la guerra”, i ha afegit que aquestes fites eren “la derrota de l’enemic, l’alliberament dels ostatges i garantir que Gaza no torni a ser mai una amenaça per a Israel”.

Ex-alts càrrecs de l’exèrcit i dels serveis secrets israelians demanen d’acabar l’atac a Gaza

La reunió es farà després de la difusió dels vídeos de dos ostatges, Evyatar David i Rom Braslavski, en què apareixen pàl·lids i demacrats per la fam. Arran d’aquestes imatges, el representant d’Israel davant les Nacions Unides, Danny Danon, ha sol·licitat una reunió d’urgència al Consell de Seguretat de l’ONU.

El portaveu de les brigades de Hamàs, Abú Obeida, ha negat categòricament les acusacions d’Israel i ha insistit que la situació dels segrestats és conseqüència del blocatge israelià, que condemna la població de Gaza a la fam.

Segons fonts citades pel canal de televisió israelià 12, Netanyahu va decidir d’ocupar Gaza arran de la situació dels ostatges per demostrar que Hamàs realment no volia cap acord d’alto-el-foc. Tanmateix, aquestes mateixes fonts apunten que el govern està dividit sobre aquesta decisió.