Avui podria haver estat un dia important per al reconeixement del català a Europa, però finalment no hi haurà novetats sobre la qüestió. Durant la jornada es farà la reunió del Consell d’Afers Generals, l’òrgan que ha d’aprovar-ne l’oficialitat, però sense que aquest punt sigui a l’ordre del dia. El mes de maig es va confirmar que set països s’hi oposaven i el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, va prometre que reprendria les negociacions ben aviat. Va anunciar que es reuniria amb els ministres d’Afers Estrangers dels estats reticents i va deixar clar que era un procés irreversible.

Però, un mes després, la reforma del reglament lingüístic no ha arribat a l’ordre del dia, tot i que encara hi ha una oportunitat que es pugui tractar abans de l’aturada de l’agost, en la reunió del 18 de juliol. Serà la primera sota la presidència danesa, i això és destacable (tot i que no garanteix res) perquè Dinamarca és un dels països que s’ha pronunciat obertament a favor de l’oficialitat del català. Les següents reunions seran el 16 de setembre, el 21 d’octubre, el 17 de novembre i el 16 de desembre. Avui, formalment, Espanya encara podria demanar in extremis, al començament de la reunió, que la qüestió s’inclogués a l’ordre del dia. Això s’hauria d’acceptar per unanimitat, però no és previst que aquesta proposta es faci.

De moment, la manca de notícies, anuncis i concrecions sobre aquest afer fa créixer la incertesa sobre quan el govern espanyol tornarà a collar els socis europeus perquè li facin costat. Al maig, alguns d’aquests governs es van mostrar sorpresos per la pressió sobtada que feia Espanya després de mesos d’inactivitat. Però no va arribar a temps per a reunir la unanimitat. Ara, a més, la situació és encara més complicada per la debilitat de l’executiu de Pedro Sánchez després de l’impacte de les revelacions sobre Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García.

Una proposta per a provar de convèncer

Al maig, el govern espanyol va retirar la votació sobre l’oficialitat del català perquè no tenia possibilitats d’aprovar-se, i, per tant, calia fer-se enrere per aconseguir-ne l’aprovació més endavant. Arran de les opinions contràries, la presidència polonesa va proposar d’ajornar la votació i el secretari d’estat espanyol Fernando Sampedro ho va acceptar per a continuar negociant. Finlàndia, un dels estats més reticents a donar aquest suport, ja n’havia demanat públicament l’ajornament perquè creia que la discussió no era prou avançada.

La votació requereix la unanimitat, i a la reunió almenys deu ministres diferents hi van expressar posicions contràries. Albares va dir que els governs europeus que s’hi oposaven activament eren set i que entre els altres vint n’hi havia que hi estaven obertament a favor i uns altres que no s’hi oposaven. Els governs reticents assenyalen dubtes financers, legals i polítics; però després d’haver compromès que el cost seria assumit per Espanya, d’haver lliurat un informe favorable de l’advocacia de l’estat espanyol i d’haver tancat la proposta de reforma de manera que no donés espai a unes altres llengües en altres països (una por que tenen alguns estats amb minories lingüístiques), Albares demana que diguin quins punts concrets no els agraden ara.

Els països bàltics s’han oposat a la qüestió de bon començament, però també s’hi han mostrat en contra països com ara França i Alemanya. El govern espanyol ja es va comprometre per escrit a cobrir el cost que implicaria incorporar tres llengües més al règim multilingüe de la Unió. La Comissió Europea va estimar que el cost seria de 44 milions d’euros per llengua.

Un altre dels esculls és el marc jurídic dels tractats. Hi ha estats membres que qüestionen que el català, l’èuscar i el gallec puguin esdevenir oficials sense ser llengües fundacionals dels tractats europeus. Aquest va ser, precisament, un dels motius adduïts per a refusar-ne una semioficialitat el 2005. El govern espanyol va aportar un document jurídic per a defensar que sí que hi havia marge per a fer efectiva l’oficialitat, i que la Unió Europea hauria de tenir en compte la pluralitat identitària dels estats.

Per intentar de desfer els recels, la darrera proposta d’Espanya oferia una entrada en vigor gradual de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec: que l’oficialitat no tingués efectes jurídics fins que no comencés el 2027, i que d’entrada solament es traduïssin els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu i les normes que s’apliquessin directament a tots els estats i no necessitessin cap transposició a les legislacions estatals. Més endavant s’assoliria l’oficialitat total. Aquest procés no hauria d’anar més enllà del 2031 i es podria escurçar si ho avalessin unànimement els governs europeus.

Lloc: Platja Picòrdia

Lloc: Plaça de les Palmeres

Bloomberg · Golnar Motevalli

Per molt que l’ofensiva nord-americana d’aquest cap de setmana hagi frenat les ambicions nuclears de l’Iran i etzibat un cop humiliant al règim dels aiatol·làs, el programa nuclear del país no ha estat pas destruït, encara que Trump hagi assegurat que sí. L’atac nord-americà podria empènyer finalment Teheran a posar fi a la supervisió internacional del seu programa nuclear i impulsar el desenvolupament d’una bomba nuclear. Tot i que els aliats diplomàtics del règim, Rússia i la Xina, s’han mantingut al marge del conflicte, i que els estats afins a la regió es troben mancats de forces, Teheran continua tenint moltes vies per a infligir danys als Estats Units –i a la resta del món.

Ara com ara, hi ha indicis que tant Trump com Khamenei treballen per a evitar una escalada, de manera que l’Iran podria mesurar qualsevol possible resposta per no provocar els Estats Units a tornar a atacar. Sigui com sigui, sembla poc probable que el conflicte s’acabi ací.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu –que feia anys que provava de convèncer els Estats Units d’atacar les instal·lacions nuclears de l’Iran– ha promès de continuar l’ofensiva. Abans-d’ahir, Israel llançà un seguit d’atacs contra objectius iranians, com ara presons i centres d’intel·ligència. Les autoritats israelianes han donat poques indicacions sobre quan acabaran els atacs en territori iranià.

“L’objectiu dels atacs aeris nord-americans han estat les instal·lacions nuclears iranianes, no pas els mandataris, les bases militars o les infrastructures clau del país. Els dirigents iranians arribaran a la conclusió que, per molt que Netanyahu vulgui ampliar el conflicte, Trump continua volent evitar una guerra oberta, especialment una guerra que tingui per objectiu un canvi de règim”, diu Esfandyar Batmanghelidj, director executiu de la Bourse & Bazaar Foundation, un laboratori d’idees amb seu a Londres.

El preu del petroli es disparà després de l’atac de Washington; el Llevant produeix prop d’un terç del cru de tot el món. Els índexs de referència del gas natural també han pujat, atès que una cinquena part del subministrament marítim mundial de gas passa per l’estret d’Ormuz.

Els esdeveniments d’aquests darrers deu dies –que començaren amb una ofensiva israeliana a l’Iran, el 13 de juny– han evidenciat les febleses de l’aparell de seguretat iranià. Les informacions publicades als mitjans de comunicació del país, que apunten que la primera ronda d’atacs israelians es dugué a terme des de bases subterrànies situades en territori iranià, han commocionat el país.

Encara que Israel hagi tractat obertament sobre la possibilitat que els seus atacs puguin desencadenar un aixecament popular contra el govern iranià, fins ara hi ha hagut pocs indicis d’afebliment del control del règim sobre la societat iraniana. Representants del govern nord-americà han reiterat que Washington no cerca un canvi de règim al país, per bé que Trump semblà insinuar-ho en una publicació a les xarxes socials abans-d’ahir.

“No crec que la República Islàmica perilli, perquè no hi ha cap alternativa creïble, i no crec que els nord-americans vulguin defenestrar-los”, diu Saeed Laylaz, economista i ex-assessor del president Masoud Pezeshkian. Els bombardaments d’Israel i els Estats Units, de fet, han creat un sentiment d’oposició popular a la ingerència estrangera –precisament, un dels grans motors de la revolució iraniana del 1979.

“Encara hem de veure indicis d’un nou moviment polític –vingui de la societat civil, de la comunitat empresarial o l’exèrcit– capaç d’aixecar-se contra el règim”, afirma William Usher, ex-analista sènior del Llevant a la CIA.

Per més que hagi sortit malparat dels atacs d’Israel i dels Estats Units, el règim iranià continua tenint moltes opcions de contraatac: l’Iran és un país de renda mitjana, amb grans reserves de petroli, capacitats cibernètiques importants i una xarxa armada d’aliats que, tot i haver estat afeblida aquest darrer any i mig, encara té prou pólvora per a sembrar el caos a la regió. També té la capacitat de capgirar els mercats mundials del petroli si pren la decisió –fins ara inèdita– de clausurar l’estret d’Ormuz.

“El contraatac iranià és inevitable i arribarà aviat, vist l’abast dels danys causats pels atacs nord-americans.” Ho explica així Ellie Geranmayeh, sots-directora per al Llevant i el Nord d’Àfrica del Consell Europeu de Relacions Exteriors. “L’Iran sap que no pot guanyar aquesta guerra, però vol assegurar-se que els Estats Units i Israel també la perdin.”

Una resposta mesurada, segons que explica Geranmayeh, podria incloure atacs contra infrastructures vinculades als Estats Units, però no pas contra soldats nord-americans. L’any 2020, després de l’atac en què els Estats Units assassinaren l’alt general iranià Qasem Soleimani, l’Iran respongué amb un bombardament de míssils a una base aèria nord-americana al nord de l’Irac, que no causà morts. L’enfrontament no s’intensificà, si bé en aquell moment l’Iran encara podia confiar en la força l’anomenat “eix de resistència” per a dissuadir als Estats Units de llançar nous atacs a la regió.

És probable que el règim iranià anunciï la represàlia i que no hi hagi víctimes nord-americanes, cosa que permetria a Trump de trobar una manera de resoldre la crisi, en compte d’agreujar-la. Dina Esfandiary, analista de Bloomberg, confia que això pot empènyer Trump a convèncer Israel perquè aturi els atacs contra l’Iran i, de retruc, negociï un alto-el-foc.

Però fins i tot si la reacció inicial de l’Iran és mesurada i no desencadena una escalada militar immediata, pot molt ben ser que els esdeveniments d’aquests dies hagin reforçat les ambicions nuclears de Teheran, cosa que podria sembrar la llavor d’un conflicte futur.

“És poc probable que una nit d’atacs nord-americans, després d’una setmana d’atacs israelians, facin que l’Iran es desdigui d’un objectiu que fa dècades que persegueix”, explica Dana Stroul, directora de recerca del Washington Institute for Near East Policy, un laboratori d’idees amb seu a Washington.

El conflicte també sembla haver deixat en punt mort les negociacions diplomàtiques per a contenir el programa nuclear iranià. Abans-d’ahir, el parlament iranià debaté l’opció de retirar-se del Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP), que exigeix inspeccions internacionals per a garantir que el programa nuclear iranià s’empra amb finalitats exclusivament pacífiques.

Teheran ha negat sistemàticament que vulgui desenvolupar armes nuclears. Després dels atacs d’aquests dies, tanmateix, és possible que el règim arribi a la conclusió que l’única manera de dissuadir els seus rivals geopolítics, que tenen armes nuclears, és desenvolupar-ne de pròpies.

“És la primera vegada en la història que dues potències nuclears ataquen un país no nuclear amb el pretext de prevenir la proliferació d’armes nuclears”, explica Cyrus Razzaghi, fundador i director executiu de la consultora Ara Enterprise, amb seu a Teheran.

En cas d’abandonar el TNP, l’Iran deixaria d’estar subjecte a la prohibició de desenvolupar armes nuclears, cosa que dificultaria enormement les feines de monitoratge del programa nuclear del país i faria pràcticament impossible de saber amb certesa si Teheran es troba en procés de desenvolupar armes nuclears pròpies.

El director general de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica, Rafael Mariano Grossi, advertí abans-d’ahir que el futur de l’acord que cerca d’evitar la proliferació d’armes nuclears s’ha posat en dubte arran del conflicte al Llevant, i que els inspectors de l’organització no podran tornar al país fins que els atacs no cessin.

La Casa Blanca, per la seva banda, insistí abans-d’ahir que qualsevol intent iranià de desenvolupar armes nuclears no faria sinó augmentar la necessitat d’un canvi de règim al país.

“Si l’Iran es compromet a desenvolupar armes nuclears, crec de debò que el futur del règim perillarà. Crec que, si ho intenten, serà la fi del règim”, digué abans-d’ahir el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio.

Geranmayeh, per la seva banda, diu que l’ocupació militar és l’única opció que tenen els Estats Units per a aturar permanentment el programa nuclear iranià: els atacs aeris, explica, poden endarrerir els terminis del programa, però no pas posar-hi fi.

“L’Iran és un país gran, amb una gran quantitat de científics nuclears i enginyers que poden reconstituir-ne el programa nuclear i desenvolupar armes nuclears, si ho decideix el règim”, diu. I afegeix: “És la gran ironia de tot plegat: ara que Trump ha provat d’eliminar el programa nuclear de l’Iran, la probabilitat que l’Iran esdevingui una potència nuclear ha esdevingut molt més gran.”

Peter Martin, Magdalena Del Valle, Eric Martin, Arsalan Shahla, Jonathan Tirone i Emily Cadman han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

A l’Ateneu Barcelonès, se n’hi fan molts, d’actes. Però poques vegades veureu no un, sinó dos Mossos d’Esquadra uniformats a banda i banda de la porta d’entrada que dóna al carrer de la Canuda. Alguns pensaran que és perquè, a l’acte que començarà d’aquí a uns minuts, hi han confirmat l’assistència els presidents Pujol i Aragonès, l’actual president del parlament, Josep Rull, i l’ex-presidenta Carme Forcadell. Potser aquesta és, fins i tot, la versió oficial, però no. Jo sé que hi són perquè l’acte que ens ocupa és un homenatge a Miquel Sellarès, l’home a qui deuen l’existència. És el primer detall bonic de molts que vindran aquest vespre.

Passo de llarg i saludo al vol una Isona Passola massa atabalada per tant de convidat il·lustre per a veure’m. Casualment, pugem plegats amb Miquel Sellarès els darrers graons abans d’arribar a la sala Oriol Bohigas. Li comento que va prou lleuger i ell em respon que no del tot, i que els vuitanta anys que farà d’aquí a uns mesos li pesen. El darrer cop que ens vam veure, fa molt de temps, encara em va mirar de convèncer d’estudiar seriosament el servei secret d’intel·ligència britànic, el famós MI6, una de les moltes assignatures que tenim pendents com a país.

Un homenatge en vida? Pocs són els escollits de ser reconeguts sense necessitat de necrològica, però Sellarès n’és un. El comitè organitzador és la colla de joves que des de l’ACP van planificar, i aconseguir, poca broma, l’assalt a Òmnium Cultural l’any 2002, amb la complicitat de Jordi Porta. Joves i ben preparats aleshores, grans professionals amb menys cabells avui. Intervé en nom de tots Josep Castells, diputat al parlament balear per Més per Menorca, que diu que l’acte es fa perquè l’estimen, i perquè a amics i deixebles els ve de gust reivindicar el seu mestratge.

Aquest component de mestratge és un dels que apareixen amb més claredat a la segona taula rodona, la dels qui fa més de vint anys que tenen vint anys, però pertanyen clarament a la generació següent a la de Sellarès. Un mestratge no paternalista, que promovia la independència de pensament i la transversalitat. Hi participen Eduard Voltas, Eduard Vallory i Marta Rovira. Tots tres expliquen com, en algun moment, van ser captats per Sellarès, que sempre ha estat molt conscient que cal garantir el relleu per si la cursa s’allarga o els qui l’encapçalen defalleixen o cauen. Formar el personal, apostar pels joves que destaquen i potenciar nous lideratges entre els millors: això, determinat catalanisme sempre ho ha fet, des de sectors que avantposen els interessos de país als de partit, és clar.

Abans d’aquesta taula rodona, n’hi ha hagut una altra amb els companys de lluita i de generació de Sellarès, en què han participat Vicenç Villatoro, Josep-Lluís Carod-Rovira i Jordi Bosch. Villatoro el defineix com una persona capaç de convertir somnis en realitats i en destaca la capacitat de fer entendre a moltes persones que l’exercici de la política ha d’anar lligat, ens agradi més o menys, a l’exercici del poder i de la força, amb els instruments que els corresponen. També Carod-Rovira li reconeix aquesta capacitat de fer veure la importància d’elements com els serveis secrets i les forces d’ordre i de defensa, a banda del seu sentit de país sencer, de Països Catalans. Per la seva banda, Bosch, l’aliat que va trobar al PSUC per posar en marxa el projecte dels Mossos, explica com van haver de construir un model policial des del no res, influïts pel model quebequès.

Hi ha poques persones en aquest país que puguin dir que, des del temps de l’Assemblea de Catalunya fins al referèndum del Primer d’Octubre, hi hagin estat sempre. No com a simples espectadors, sinó a primera fila, amb actitud valenta, disposats a jugar-s’hi bous i esquelles si convenia. Sellarès sí que ho pot dir. Quan no lliurava una batalla, preparava la següent. O fent xarxa, amb l’Opinió Catalana. O fent proselitisme, amb Debat Nacionalista o Tribuna Catalana. Sellarès sempre ha tingut clar que la informació és poder, i per això va muntar el Centre de Documentació Política, i per això encara li dol que l’hi fessin tancar, i la manera com van fer-ho.

Després d’una cançó preciosa interpretada a pèl per Isidor Marí, i un parell de vídeos amb imatges històriques i intervencions breus, Sellarès puja a l’escenari enmig d’aplaudiments. Comença amb els agraïments als qui li han fet costat durant la vida, que són molts, i que a banda de la família inclouen en llocs destacats Josep Benet, Jordi Carbonell, Josep Pallach, el Guti, Max Cahner, Jordi Porta, Fèlix Martí, Xabier Arzalluz, Carod-Rovira i Joan B. Culla, entre molts més. I Jordi Pujol, és clar, que se l’escolta atent des de la primera fila, que el va fer fora de Convergència quan ell es va enfrontar al sector negocis liderat per Prenafeta, però a qui continua admirant i lloant amb absoluta lleialtat. També anomena persones menys conegudes, com Jaume Rafart i Mercè Gusí, que durant molts anys van executar part de la feina que ell assumia.

Però Sellarès no es queda amb els agraïments i agafa embranzida. Hem de ser capaços de crear noves estructures, com en el seu dia ho van ser l’Assemblea i l’ANC, diu. Hem de saber qui les liderarà. No podem cometre errors com va ser canviar el nom a Convergència. Cal fer un pas endavant amb la policia de Catalunya, dotar-la d’autèntica ambició nacional, i estar atents que no apareguin nous Ferrans Cardenals que la vulguin devaluar. Si sumem els Mossos, les policies locals, els bombers, els agents rurals i els cossos d’emergències, parlem d’un “exèrcit” de 40.000 persones. Siguem-ne conscients. Aprofitem-lo. Tinguem-ne cura.

Públic dempeus i llarga ovació. El reconeixement d’una generació, diu el lema de l’acte. A la sala d’actes de l’Ateneu també hi ha un bon exèrcit, en aquest cas, d’independentistes de pedra picada. Des de Miquel Esquirol, Joan Granados i Josep Gifreu, fins a Joaquim Forn, Oriol Creixells i Antoni Batista. De llarga trajectòria, generosos, preocupats pel país. Com Miquel Sellarès. Somnis i realitat. Els somnis són compartits i la realitat és la que és. Canviar-la depèn de tots, com el govern. Sort d’alguns mestres, que han indicat el camí.

(Adaptació a la situació actual d’un text que vaig publicar en castellà el 2014 i en italià el 2017)

Teresa Forcades, ahir a Montserrat esperant la flama del Canigó i després amb la foguera ja encesa.

Hi ha qui sosté que nacionalisme i violència són indissociables, perquè és intrínsecament violent separar allò que Déu ha unit, és a dir, la humanitat, en grups nacionals mútuament excloents i pretendre que les persones se sentin més vinculades als membres del grup que els ha tocat per atzar que als altres. Aquesta pretensió –sostenen alguns– és absurda des del punt de vista de l’Evangeli.

Si el nacionalisme ben entès tingués res d’intrínsecament excloent i divisori, si impliqués alguna cosa que disminuís la fraternitat o la solidaritat sense barreres ni distincions de cap mena, no seria jo qui el defensés. Si el defenso és perquè considero que el nacionalisme ben entès estimula el vincle humà, el fa concret i es converteix en oportunitat per a créixer en la solidaritat, per a sortir del nucli familiar o d’amistats i gosar pensar en col·lectiu més enllà de les pròpies creences o interessos. Per “pensar en col·lectiu” entenc tenir un projecte col·lectiu i sentir-s’hi implicada, un projecte que no fa distinció de persones sinó que està obert a totes les que habiten un determinat territori, a totes les que vulguin venir a habitar-lo, i fins i tot a totes les que, des de la distància física, vulguin formar-ne part.

El teòleg i místic jueu Abraham Joshua Heschel deia que el temps és més de Déu que no pas l’espai, perquè el temps ens fa contemporanis i l’espai ens fa rivals. L’instant present em pertany tant a mi com a tu, tots dos el podem utilitzar com ens plagui, podem donar-hi fins i tot usos contraris, sense que deixi de pertànyer-nos a tots dos de la mateixa manera i en el mateix grau. L’instant present no és més a prop de tu que de mi, no és més teu que meu. L’instant, el temps, ens revela la nostra absoluta igualtat, el temps ens agermana. L’espai, en canvi, ens fa rivals, perquè no és possible que tu i jo ocupem simultàniament un mateix espai. L’abraçada no n’és cap excepció, perquè fins i tot en l’abraçada hi ha posicions diverses que no poden pas ser ocupades per tots dos de forma simultània. L’espai, diu Heschel, ens fa rivals. És per això, segons Heschel, que els jueus adoren Déu en el temps i no en l’espai. Per això tenen el Shabat i no tenen catedrals.

Crec que la reflexió de Heschel és molt suggeridora i, tanmateix, ha de ser criticada des del punt de vista de la Trinitat cristiana. A la Trinitat, la distinció, el fet que existeixi un “no” en Déu (el Pare no és el Fill i aquest no és el Pare, i cap dels dos no és l’Esperit), el fet que cadascuna de les tres persones divines ocupi un “espai propi” i tingui la seva identitat distintiva, no és obstacle perquè s’estableixi entre elles la unitat més estreta; la font, de fet, segons el cristianisme, de tota unitat i de tota identitat. Unitat en la diversitat, aquest és el secret que ens revela el nacionalisme ben entès. Unitat en la diversitat és unitat que no té res a veure amb la uniformitat. El contrari de la unitat ben entesa no és la diversitat sinó la divisió. Si, perquè ets diferent de mi, t’excloc o m’allunyo de tu, no hi ha unitat possible. Si, precisament perquè ets diferent, cerco d’establir una relació amb tu d’igual a igual, poso les bases de la unitat més forta, tant en el pla teològic com en el polític. Seria el projecte de les Nacions Unides, però unes Nacions Unides on ningú no tingués dret de vet.

Precisament en contra de l’avenç furiós de la globalització uniformadora, cal alçar avui més clares que mai les particularitats locals, les llengües, les tradicions i els costums que donen testimoni d’una determinada experiència històrica. Cal fer-ho per preservar la riquesa de l’experiència humana en tota la seva diversitat, abans que tots acabem parlant una llengua única (que, vist com van les coses, més aviat serà el xinès que l’anglès). I cal fer-ho coherentment sense ofegar la diversitat interna, demostrant la sensibilitat nacionalista precisament en el respecte i la potenciació de les pròpies variants dialectals o lingüístiques i articulant les lleis i les normatives que calgui a fi de promoure-les.

Podem preguntar-nos: és necessari el concepte de nació per a promoure la diversitat? No és que sigui necessari i no tinc gens d’interès a discutir sobre paraules, mentre tinguem clar de què parlem. En comptes de parlar de nació, podem parlar de poble. Tant si utilitzem la paraula “poble” com la paraula “nació”, és clar que l’ordenació política d’aquesta nació o poble pot ser diversa: tenim nacions pluriestatals i tenim estats plurinacionals. El poble català, per exemple, és pluriestatal, perquè actualment té els membres repartits per quatre estats: Andorra, Itàlia, França i Espanya. L’estat bolivià, en canvi, és plurinacional i també ho són l’estat espanyol i el francès. La diferència és que l’estat bolivià ho reconeix amb orgull en la constitució, l’espanyol ho reconeix a contracor i el francès ho nega.

La paraula (“nació”, “poble”) és la cosa menys important, però la realitat que la paraula designa és fonamental de reconèixer-la i donar-li espai al món actual. Aquesta realitat és l’existència de col·lectius que, amb més o menys romanticisme o imprecisió històrica, comparteixen una o diverses narratives fundacionals i una llengua i reivindiquen un territori per a dur a terme un projecte de convivència obert a tothom qui en vulgui formar part. La nació ben entesa és sobretot un projecte de futur, un voler ser col·lectiu que és l’únic que de forma concreta permet arrelar-se a les persones i evita que s’identifiquin amb la nació mal entesa, és a dir: una noció d’identitat col·lectiva basada en l’exclusió que distingeix les persones d’acord amb el seu lloc de naixement, la seva llengua d’origen o el seu accent, amb la sang, amb la raça o amb qualsevol altra barrera considerada infranquejable. Contra aquesta nació mal entesa, defenso el projecte col·lectiu que valora i promociona uns fets diferencials amb plena consciència que aquests fets diferencials (llengua, cultura, tradicions) no són ni millors ni pitjors que els dels altres pobles. No són fixos ni seran eterns. Però són, això sí, diferents, i en això rau el seu valor i per això poden ser catalitzadors de consciència democràtica autèntica, perquè ofereixen a l’individu un referent col·lectiu que li permet d’experimentar el seu vincle amb tota la humanitat a través d’un compromís concret i arrelat. A imatge de Déu, no som només individus, som comunitat. I considero fonamental que aquesta comunitat no sigui només la religiosa o la ideològica, sinó que sigui definida territorialment i hagi d’enfrontar-se a la diversitat interna alhora que defensa el fet diferencial cap enfora.

Crec que no és pensable el futur democràtic sense diversitat cultural i no és pensable la diversitat cultural sense arrelament territorial. No hi ha Machado sense Castella. Hi ha molts artistes i molts literats que poden enamorar-se de Castella o inspirar-s’hi sense sentir-se part del poble castellà, però no existiria una cultura castellana pròpiament dita sense un poble que la sentís com a pròpia i sense una organització política que la valorés i vetllés per ella. El desarrelament és el drama del colonialisme i és el primer que practiquen els totalitarismes per poder imposar-se. En paraules de Simone Weil: “Vam arrancar els nens polinesis del seu passat quan els vam forçar a repetir: ‘Els nostres avantpassats els gals tenien els cabells rossos’” (Simone Weil, L’Enracinement, Gallimard, 1949: p. 38). La persona no és pensable sense una història i una cultura que senti com a pròpia (cultura literària, musical, gastronòmica, religiosa, de pensament…); la cultura no és pensable sense una llengua i una llengua no es preserva sense una realitat política favorable. Aquesta realitat política favorable és el que anomeno poble o “nació sobirana” i la seva defensa és el que anomeno “nacionalisme”.

El nacionalisme “ben entès” és el que defensa aquesta realitat cultural i territorial no perquè la consideri millor que qualsevol altra, sinó perquè, sense ser millor o fins i tot podent ser pitjor en qualitat objectiva, és la pròpia i s’estima de forma lliure assumint-ne els defectes i treballant des de dins per superar-los. Torno a citar Weil: “Es pot estimar França per la glòria que sembla assegurar a aquest país una existència que es concep més enllà del temps i de l’espai [seria la noció de la grandeur de la France]; o bé es pot estimar França com una realitat que, essent terrenal, pot ser destruïda i que esdevé encara més preciosa a causa de la seva fragilitat. Són dos amors diferents; probablement incompatibles, encara que el llenguatge els barregi […]. Només el segon és legítim per a un cristià, perquè només el segon té el color de la humilitat cristiana” (Simone Weil, L’Enracinement, Gallimard, 1949: p.115).

Tenir compassió pel propi país, estimar-lo per la seva contingència i el seu límit, no per la seva superioritat o pel seu destí etern, estimar-lo per la seva fragilitat, assumir-ne els errors històrics com a propis i estar disposada a pagar per ells i a construir un país millor juntament amb totes les persones que vulguin unir-se a aquest projecte. Hi ha hagut mai un nacionalisme així?

Bé, crec que la Sagrada Escriptura ens en dóna testimoni. Després de l’exili a Babilònia (segle VI abans de Crist), els israelites més pràctics i cosmopolites van decidir de passar-se al Déu i a la cultura babilònics (actual Irac) que al cap i a la fi era la vencedora i que superava molt en esplendor la provinciana Judea. La majoria van abandonar la tradició dels avantpassats i es van apuntar al carro vencedor. La majoria, però no tots. Va quedar “una petita resta” (com el poblet gal de l’Astèrix i l’Obèlix durant l’ocupació romana). Aquesta resta, la resta d’Israel, va ser capaç de vehicular per a la posteritat una esperança messiànica no basada en el triomfalisme sinó en la intuïció profètica del Servent de Jahvè (cf. Isaïes 42-53).

El poble jueu ha mantingut al llarg de la història les seves arrels, la idea de nació, la seva distinció i la seva peculiaritat, i ho ha fet sovint en absència d’un territori i d’un estat propis. Des que té estat propi, l’estat jueu ha esdevingut colonitzador, destructor del poble veí i de la seva història. Crec que els únics que poden aturar des de dins el genocidi que l’estat jueu exerceix contra el poble palestí i la resta d’accions criminals del seu govern actual, no són els jueus que menyspreen la pròpia llengua, la pròpia religió o la pròpia història sinó els que l’estimen, la respecten i l’assumeixen admetent que des del seu origen ha estat una llengua, una religió i una història mestissa com totes i que la seva configuració actual és contingent i que per això, per la seva contingència i no pas pel seu caràcter essencialista, és digna de ser estimada i potenciada. Aquesta fou l’actitud del filòsof jueu Franz Rosenzweig, per exemple. També fou no-xovinista el nacionalisme de Gandhi (o, potser encara més, del dàlit B. R. Ambedkar) i el nacionalisme de l’advocat Juan Germán Roscio, precursor de la teologia de l’alliberament a la Veneçuela del segle XIX. Aquestes són les característiques del nacionalisme ben entès: que és conscient del seu mestissatge i de la seva contingència i que s’afirma sempre al servei de les persones, per afavorir-ne l’arrelament i mai per oprimir-les, per uniformar-les o per alienar-les.

Encara que no s’hagi donat mai de forma plena i no s’hagi de donar mai de forma plena, el nacionalisme ben entès ha existit al llarg de la història i continua existint avui: ha servit i serveix per a inspirar la vida comuna i per a desemmascarar les fal·làcies i la violència del nacionalisme excloent. És una utopia fecunda. Allò que és utòpic en sentit negatiu, és a dir, allò que és irreal, és imaginar una societat humana sense arrels culturals o lingüístiques, sense història comuna, sense territori de referència. Quan ha existit això? Quan a la història hi ha hagut un poble capaç de sobreviure com a tal sense territori de referència, sense llengua i sense cultura? I quan hi ha hagut un individu capaç, ja no de sobreviure, sinó de viure humanament sense llengua i sense cultura? Pel que fa a la sobirania política necessària per a evitar la destrucció d’una cultura, hem vist que es pot articular de maneres diferents: com a estat plurinacional, com a federació, com a confederació… Les fórmules són diverses però la capacitat d’autodeterminar-se ha de formar part de totes. És a dir, perquè hi hagi democràcia, cal garantir la capacitat de decidir lliurement si un poble-nació vol entrar a formar part o vol continuar formant part d’una entitat política plurinacional. Oimés si és una monarquia imposada.

Em sembla molt significatiu que al llibre de l’Apocalipsi (el darrer llibre de la Bíblia cristiana), l’Església s’organitzi en comunitats locals i que l’eclesiologia del Concili Vaticà II (anys seixanta) hagi emfasitzat aquest fet: al voltant del bisbe es conforma una comunitat que no és merament “una part” de l’Església sinó que “és Església en sentit ple” i que està en comunió amb la resta d’esglésies locals d’igual a igual. Així mateix, cada bisbe no és un delegat papal sinó un igual, de manera que el papa s’anomena primus inter pares (‘el primer entre els qui són iguals’). Pau demanava a les esglésies locals que se solidaritzessin les unes amb les altres, però no diluïa la seva independència sotmetent-les a una realitat centralitzada. Estic en contra de la uniformització, de la burocratització i de la planificació central en tots els àmbits. Per això, el nacionalisme ben entès que Weil anomena “nacionalisme compassiu” em sembla la forma més realista d’organitzar les comunitats humanes: com queda clar a la Palestina actual, l’individu no el protegeix la declaració universal dels drets humans ni cap altre paper signat per la comunitat internacional; el protegeix el poble quan s’autoorganitza i sempre s’ha autoorganitzat millor allà on el sentiment de pertinença ha estat més fort.

Acabo amb les paraules del poeta Salvador Espriu, escrites en plena dictadura franquista. Espriu va ser un intel·lectual que, podent-ho fer, va renunciar a emigrar i es va quedar a Catalunya per patriotisme, per ajudar a preservar la llengua i la cultura del poble.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Salvador Espriu, El caminant i el mur (1954)

Oh!, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Jo no veig que el meu poble català sigui avui brut (si exceptuem els rius) o trist (només cal veure les festes majors o només cal preguntar al Jordi Pesarrodona si sap fer riure), però potser sí que en aquest moment és una mica dissortat i, sobretot, cal prendre consciència de l’escàndol de la pobresa: està augmentant el percentatge de persones que no arriben a final de mes malgrat treballar, de vegades en més d’una feina. L’augment de la precarietat laboral i dels falsos autònoms és un problema global, per això la nació catalana no la imagino independent i autàrquica, sinó independent i col·laborant de ple per la pau i la justícia social en unes Nacions Unides on ningú no tingui dret de vet.

Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans!

Teresa Forcades i Vila, monja benedictina, metgessa i teòloga

Cada diada de Sant Joan, mentre els revetllaires dormen la mona i les brigades escombren els moixons que ja no tornaran al niu, a les xarxes socials comencen a córrer missatges sobre gossos escapats durant la nit. Som una espècie així de particular: no sabem parar de fer mal. Quan no ens en fem entre naltros, encara trobem l’ocasió per continuar mortificant altres mortals. Ho portem tan a dins que, igual que turmentem i matem per fam, per odi o per ira, matem i turmentem per donar expansió a les nostres alegries. Amb el foc et muntem una flama del Canigó tal com et fem una paella tal com et ceguem un bou; amb la pólvora tant et fumem un edifici a terra com et fem la guerra com fem caure moixons atordits per diversió.

Encara és aviat, parlo de temps històric, perquè considerem víctimes les víctimes de la nostra manera de viure les tradicions. Tot i això, al voltant de la festa dels Països Catalans, d’un any a l’altre més gent ho comenta: de la pandèmia ençà, si més no al Principat, ja no peta durant tants dies la celebració. N’hi ha que ho atribueixen al fet que els sorollistes ja no van tan sobrats d’armilla, que cada metxa que crema és com cremar calés amb tirabuixó. N’hi ha que en donen la culpa als pares d’avui, que estan enfillats i ja no deixen voltar la canalla armats amb munició i un encenedor. I, al top tres, hi ha aquesta febre en augment pels gossos, que ha esdevingut una caricatura: la gent ha canviat els fills pels quissos, diuen, que cada vegada n’hi ha més, diuen; que entre gossos i moros els catalans ens extingirem.

Pot ser que el fenomen hagi anat en paral·lel: a mesura que més gent té gossos, més n’hi ha a l’altre cantó que manifesten el seu descontentament; perquè udolen, perquè ganyolen, perquè es pixen i caguen per tot arreu. Sant Joan és l’ocasió oficial per donar-los escarment: a cada notícia que surt sobre pirotècnia, els comentaristes antigossos s’esbraven. Anuncien que es freguen les mans, que ha arribat el seu moment, que s’han comprat el tro més potent del mercat. I per qui es queixi, que sàpiga que uns dies de soroll no són res al costat de tot l’any d’udols en terrasses, balcons, galeries i celoberts. Maleïts siguin els gossos, hem d’entendre, per ser víctimes dels amos negligents. I els que es pixen i caguen al carrer, que es fotin de valent també.

Tot és possible, però hem de suposar que no hi ha ningú que es pensi que una bèstia evacua o borda per gust dins el radi d’abast dels nostres sentits. Per tant, la lògica és la d’una venjança vicària: fer patir els amos a través del patiment dels seus animals. Desitjar un tsunami eixordador que inundi fins a l’últim racó on pugui estar amagada la bèstia, i, a través de la bèstia, fotre l’amo que un dia no va recollir-li la tifa o el que el fa viure en un pis de cinquanta metres quadrats. Diguem-ho de passada: que les ciutats i els pisos no estiguin fets per als gossos, com tampoc no estan fets per a les canalles, no vol dir que un gos urbà no pugui tindre més qualitat de vida que un de rural ple de caparres i lligat a un mas. Perquè el gos el que vol és ser allà on és l’amo i s’ha acabat.

Però fer esclatar pobles i ciutats pels gossos que ens destorben no seria un pla quirúrgic, precisament. Al final, de cans se’n moren pocs, per Sant Joan, comparats amb la petita fauna que no té la protecció humana, ni tranquil·litzants veterinaris, ni cap residència especial aïllada al mig del bosc. Hom pot pensar que les guerres ja ho tenen, això: són danys col·laterals.

L’antigossisme no és gaire diferent d’altres “antis” en expansió. A vegades, s’escuda en una falsa preocupació pel benestar de les bèsties, com altres “antis” fan veure que els amoïnen els drets d’aquells a qui menystenen: aquests amos bojos que els vesteixen!, aquests que els humanitzen!, els que els porten en cotxet! Segons com es miri, es pot agrair l’intent, encara que sigui espuri. Perquè això vol dir que en el fons abissal hi ha una llumeta, alguna cosa que batega, una intuïció. De fet, en l’antigossisme, com en altres “antis”, hi ha un fort component de resistència al canvi: viure entre més gossos vol dir viure entre més gent transformada pels seus gossos, potser irreversiblement. Més gent estovada, més gent compassiva, més gent que sent un vincle amb una altra espècie que sent, més ciutadans presos d’això que en diuen empatia. La queixa pel pixum, la cagarada, el lladruc al celobert és l’excusa, la superfície d’aquest malestar profund: on anirem a parar?; quina mena de societat sensiblota estem creant?

Hi ha qui pretén impugnar aquest poder transformador d’aquestes bèsties estrenyent els punys: però si Hitler tenia gossos!, Hitler adorava els gossos!, que seria com negar el poder transformador dels fills perquè hi ha pares psicòpates, pederastes o assassins. Però si donem per bona la filosofia que el progrés moral d’una societat es mesura per la manera com tracta bla, bla, bla, és definitiu que el gos, que cognitivament s’equipara a una persona de dos anys, és el millor candidat per obrar la transformació. I això, qui té gos ho sap i qui no, s’ho pot figurar.

Ara bé: desenvolupar la sensibilitat cap als éssers vulnerables és poc còmode en general, i col·lideix amb les celebracions decibèl·liques en particular. Ja hi ha prou desgràcies al món, que a sobre ens hagi de vindre el telenotícies amb la matraca dels autistes i els rarots, els malalts i els dements, els gossos i els ocellets. “Hipersensibilitat auditiva”!, i què més?, “hipersensibilitat als collons”, és el que tinc jo. Ja no es pot fer res, ja no es pot dir res, tot molesta tothom, i a sobre ara volen silenciar-nos les tradicions. Els comprarà sa mare, aquests petards woke de llumetes i colors. “De baix impacte sonor”, en diuen, que la definició no podria destrempar més, de tan poc testosterònica que és. Doncs posi’m mitja dotzena de Supertruenos i ara sabran el que és bo.

Heus aquí el món nou i el món vell en la seua pugna desigual. Al barri on visc, de matinada, quan la revetlla ja és morta i enterrada, un individu es dedica a fer explotar un tro a cada carrer que passa. Pots sentir com s’acosta, deixant anar un rastre de bombes darrere seu talment com un Hansel artificier. Cap riallada a continuació, cap gatzara de colla: un home sol —potser borratxo, potser només sol—, imposant el seu poder individual sobre el silenci de tots, disposant del son i la vigília de la gent com els torturadors, arrencant —oh, paradoxa— els ganyols dels gossos que encara tenen força per ganyolar. Potser algun dia Sant Joan tornarà a ser com va començar, la festa del foc purificador, les remullades i les cançons, però mentrestant, cap dia de l’any és més fàcil triar bàndol que aquest. Els enemics dels gossos són els meus enemics.

El dia de Sant Jordi, amb sorpresa de tothom, el Petit de Ca l’Eril –grup format per Jordi Matas, Ildefons Alonso i Dani Comas i encapçalat per Joan Pons– va anunciar que tornava després d’una pausa de més de dos anys i quatre sense publicar cap disc. Eril Eril Eril es va publicar el 9 de maig i va fer contents molts seguidors, que trobaven a faltar la veu característica de Joan Pons i les melodies que l’acompanyen. El disc es va presentar en directe per primera vegada a començament de juny en quatre concerts seguits a l’Ideal Centre d’Arts Digitals de Barcelona, en un format que es podrà veure també a Tarragona, Lleida i Girona. Després de passar per aquestes quatre ciutats, començaran una ronda de trenta concerts que els durà per tot el país.

—Expliqueu que a les entrevistes…
—[Es treu un mòbil Nokia de la butxaca per mirar l’hora abans de començar l’entrevista.]

—Aneu pel món amb un mòbil sense internet?
—Tota la vida hi he anat. Aquest fa un any que el tinc. És una reedició del Nokia. No té res. Però fa uns quants mesos que en tinc un altre que em tortura la vida. És aquest. [De l’altra butxaca, en treu un iPhone.] És per a coses de feina. Abans ho tenia en una tauleta a casa, però llavors havia d’anar amb el portàtil amunt i avall, imprimir els bitllets d’avió quan tenia gira i viatjava cada cap de setmana… Però no, no tinc WhatsApp. No n’he tingut mai.

—I no viviu molt tranquil? No ho noteu, a l’hora de compondre, que teniu temps i no teniu distraccions?
—No, perquè tinc tres fills [riu].

—…
—Hi ha qui té mòbil i fills! El temps té més a veure amb l’actitud que tens a l’hora de repartir-te’l, perquè en realitat el temps és igual per a tothom. I jo no tinc un mòbil amb internet perquè em conec…

—Voleu dir que hi passaríeu molta estona?
—Sí, per això no tinc televisor, tampoc. Hi ha coses que les he fet com a mesura de prevenció.

—Els fills us les demanen, les pantalles?
—Sí. El gran fa un any demanava quan podria tenir mòbil, però li vam dir que fins que no tingués setze anys o divuit, res. Com que ha vist que va de debò, ha deixat d’insistir-hi. Però ara, per exemple, és una putada, perquè, com ho fa per quedar amb els amics? Vam posar un fix, a casa. Això està bé, però ells no hi estan acostumats. No sé com s’ha de solucionar, aquest problema, perquè la vida no és com abans, que sorties a jugar al carrer i a veure a qui trobaves. Ara la gent queda per a fer les coses, i la quedada es pot afinar molt més: “Quedem a i 30”, “Arribo a i 35”. Pots fer moltes més coses, però això té uns drets i deures, i el deure és haver d’estar pendent tot el dia.

—Reprenem el tema de l’entrevista: Eril Eril Eril. Algun cop heu explicat que és gràcies a les entrevistes que us creeu una narrativa i un discurs sobre el disc, sobre el grup… Tenint en compte que és un disc en què es parla molt de preguntes i respostes, encara queda alguna pregunta que no hàgiu sabut respondre?
—Unes quantes, i tant. Moltes vegades em pregunten coses que no sé i me les invento al moment.

—S’ha fet molt d’èmfasi en aquesta aturada de quatre anys entre disc i disc. Al cinema, trigar quatre anys entre film i film és la cosa més normal del món. Per què en la música s’exigeix de publicar a un ritme frenètic?
—El cinema –fins i tot el cinema català– té una indústria que és 700.000 vegades superior a la de la música. És un sistema molt més sòlid que se sustenta, en gran part, per les subvencions més que no pas pel públic. En canvi, en la música això no passa. El mercat cinematogràfic és molt més sòlid que el de la música, per això hi ha més temps per a fer una pel·lícula. I no només temps, també hi ha més diners. Pots agafar una pel·lícula de baix pressupost –que segur que serà molt més que el d’un disc–, i que el nivell de públic no superi el d’un disc, però el que sosté la indústria és molt superior, i aquesta és la gran diferència.

—On són les subvencions públiques en la indústria musical?
—No n’hi ha. És veritat que les discogràfiques que publiquen discos en català tenen un petit ajut, però, per exemple, per fer aquest disc no m’han pagat res. Jo, com a Joan Pons, he pagat els músics, els productors, els estudis, les mescles… El Petit de Ca l’Eril no pot pagar els discos, els pago jo. Però, en canvi, el Petit de Ca l’Eril sosté la gira: pot pagar la gent que hi treballa, però si també hagués de pagar el disc no sortiria a compte. Un grup com el nostre és pràcticament impossible que es pugui pagar els discos.

—Potser en el cinema els diners hi són per a crear el producte i, en canvi, en la música, per a la recepció? Vull dir: quants festivals hi ha que tenen subvencions?
—Els festivals són una altra cosa.

—Per què?
—És com si diguessis que les subvencions del món del cine només arribessin a través dels festivals. Els festivals ja compren les pel·lícules, però en compren només una projecció. Si tens la sort que un festival et contracti, et pagaran el caixet només un cop, saps? I hi ha molts grups que ni els contracten. Mira, ara he pogut fer algunes bandes sonores per a pel·lícules durant la pausa i, ostres, realment està molt més ben pagat, eh? És a dir, guanyes més fent una banda sonora que en un disc. Tampoc no és l’hòstia, però ho poden pagar, hi ha diners pensats per a aquella funció, però per a un disc no. Ara, tampoc no en sé la solució, perquè es fan molts més discos que pel·lícules i no sé si seria sostenible…

—I per què es permet, això?
—Jo crec que la causa d’això és que no hi ha cap col·lectiu. No hi ha cap sistema de músics organitzat que miri pels seus drets. En el cinema, en canvi, tot és molt més reglat. En música és una mica campi qui pugui.

—Cada disc és un miracle?
—I tant! Quan ve algú que vol que li produeixi un disc, penso… És que em sap greu, perquè realment és molt difícil pagar-lo. Es pot dir que la majoria de gent que grava discos en grava perquè li ve de gust, no per guanyar-hi diners.

—Comenceu el disc amb la cançó “Jo ja no sóc qui era”. Qui sou, ara?
—Tu ho saps, qui ets?

—Potser no.
—Jo tampoc. No entenc de què va tot aquest somni de la vida.

—La música no us ha ajudat a donar-hi sentit? A dir: “He vingut al món a fer música i a fer gaudir la gent amb la meva música”?
—És que quan hi penso, no penso en mi com a músic sinó com a Joan, i sóc una persona que té dubtes, com tothom. També tinc certeses, eh? Com ara intentar fer el que m’agrada, intentar ser feliç, intentar millorar en coses que penso que puc millorar… Però, per exemple, no he tingut mai la certesa de publicar un disc i saber que anirà bé, sinó al contrari.

—Amb aquest en teníeu molta, de por?
—Com sempre, però potser més, perquè ha passat més temps i la gent és més analítica. També és veritat que va arribar un moment en què publicàvem discos tan seguits que la gent ja no sabia quin disc era. Hi havia gent que em deia: “Ai, et vaig veure en un concert fa poc” i, en realitat, “fa poc” volia dir feia dos anys, amb un altre disc. Quan fas concerts i discos fas el més nou, però la gent en té una altra percepció, i això és una cosa amb què sempre penso. Si hagués de dibuixar el meu grup, no dibuixaria un grup triomfador. Som un grup que anem fent, amb les nostres virtuts que no són les de triomfar, sinó les de fer molt bona pinya i centrar-nos a fer coses que ens agradin.

—En quin esglaó situaríeu el Petit de Ca l’Eril?
—A l’underground. A vegades perdem perspectiva, però no hem d’oblidar que un grup com el Petit de Ca l’Eril, que canta en català, té moltes portes tancades. Cantar en català te n’obre algunes, però te’n tanca moltes. És com si ara et ve algú i et diu que escolta un disc de death metal japonès d’Osaka i que no han sortit mai d’allà. Això som nosaltres: un grup de freaks fent la seva. Això, genèricament, però en l’àmbit català també. Els grups que triomfen són uns altres, però no passa res, tampoc no és la nostra funció.

—La vostra funció i la de la resta de grups com el vostre és aguantar la base de la indústria musical?
—Em costa parlar en primera persona del meu grup. Així i tot, des de fora és el que detecto, que molts grups serveixen per a això. Bé, no és que serveixin, és que hi són. A mi m’agrada una cosa que agrada a poca gent, sempre m’ha passat, això. Un dels meus artistes preferits, Chris Cohen, va venir a Barcelona el desembre i només el vam anar a veure trenta persones, de les quals vint-i-cinc eren músics. Va venir, va fer el concert i se’n va tornar cap a casa. Segur que hi devia perdre diners, aquell dia! I és un artista que sempre m’ha admirat i fa uns discos increïbles, però no tot l’art ha de ser de masses. Ara, l’art que no és de masses és material sensible que utilitzen els que fan art per a grans masses. És una cosa que es retroalimenta. Ha passat tota la vida: qui fa art sempre s’inspira en algú, i normalment aquest algú és algú a qui no li va tan bé.

—En una entrevista vau dir que quan vau començar a fer aquest disc no sabíeu com posar-vos-hi. Com pot ser, tenint en compte que fa tants anys que feu música?
—Perquè per a cada disc intentem trobar un nou mètode de creació. Això és molt cansat i fa que sempre tinguis la sensació d’haver de començar de zero. Això et fa sentir perdut, però és el que ens va bé. El disc no seria com és si no haguéssim anat tan perduts.

—En aquest disc us hi heu implicat més emocionalment que en els altres?
—No, però sí que tinc la sensació que les cançons han sortit de les entranyes, d’un lloc emocional més que no pas cerebral. Aquestes cançons són fruit de deixar-se portar.

—Això Pau Vallvé també ho ha aplicat en el seu darrer disc. Ell diu que ha hagut d’aprendre a desprendre’s del “tics musicals” que tenia i que li feien fer certes composicions, perquè sabia que d’aquesta manera les cançons funcionarien. Per exemple, l’èpica rockera del final i aquestes coses.
—Exacte. I això és molt difícil, eh? Perquè reinventar una estètica és fàcil, però reinventar la teva manera de fer cançons, no. Sentir que encara pots fer bones cançons… No ho sé, potser ja s’ha acabat aquesta font, saps? I t’hi has d’enfrontar, a això.

—Creieu que les cançons bones ja les heu fet?
—M’ha passat, sí. Als altres no ho sé, perquè d’això no se’n parla amb gaire gent. Bé, amb Ernest Crusats de la Iaia, sí. Vaig treballar amb ell i tenia molt d’interès a saber com feia jo les cançons. Em deia: “Què passa quan sents que ja has fet les cançons més bones i que ara ja no te’n sortiran?” No és tan habitual de parlar-ne, però pot arribar a preocupar.

—Aquest disc l’heu promocionat tot sencer, sense fer avançaments de senzills. Per què?
—Hi ha unes quantes coses que m’ho van fer decidir. Sobretot va ser que com a artista hi ha una feina que no es veu, que és aquesta d’haver d’explicar i vendre què fas. I és molt pesada. Això t’obliga a haver de fer publicar senzills. Havia de dir: ara publicarem un senzill, d’aquí a quinze dies un altre, ja podeu reservar aquest altre que després vindrà el disc… N’estava tip, i per això ja de bon començament vaig dir que no volia fer ni un senzill. Volia sortir un dia i dir: “Aquest és el nostre disc, ja el podeu comprar.” I així ho vam fer. És una decisió molt egoista, en realitat.

—Justament ho veig al revés: és una manera de no donar-se sempre protagonisme a un mateix.
—Suposo que és intrínsec. És que això em cansa molt, perquè em cansa molt que m’ho facin. A mi m’agrada descobrir les coses per mi mateix, però és una qüestió molt complicada, perquè hi ha una indústria de distribució digital pensada justament per això. Tot allò que facis a part d’aquesta indústria, ajudarà a fer que no funcioni. Per això quan prens aquestes decisions has de ser conscient que en cert punt t’arrisques.

—I per què ho feu?
—Perquè ara tot m’és una mica igual, però hi ha hagut moltes èpoques que no ho feia perquè pensava que seria perjudicial per al projecte. Fins i tot ara potser també ho és, però ara m’és igual.

—La recepció del disc, ara com ara, és bona.
—Sí, però no saps mai si hauria pogut ser millor. Però és que realment m’és igual.

—Us sap greu que després de passar tot un nou procés de creació i de produir un disc per primera vegada amb gent externa que no sigui del grup us diguin que Eril, Eril, Eril recorda els primers discos?
—No. Crec que quan la gent fa aquesta relació no és per una qüestió sonora, sinó més aviat per la manera de fer les cançons. Cada disc del Petit de Ca l’Eril té un caràcter molt únic, em sento molt content de com sonen tots. Però, per exemple, la gent que em diu que Eril Eril Eril li recorda La figura del buit té raó, perquè va néixer després de tres anys de pausa que són els que han passat ara, si fa no fa.

—Aquesta distància temporal entre disc i disc la mantindreu, d’ara endavant?
—No ho sé, potser sí, però si la idea del grup és no repetir el sistema de creació, llavors hauria de ser que no, no? Hauríem de trobar una altra manera! No, no ho sé, és que per a un grup com nosaltres i dins el mercat on ens movem, tancar la paradeta tres anys vol dir haver-se de guanyar la vida amb altres feines. És una putada.

—Quan vau acabar d’escriure “Si no fos tan fàcil” vau trucar la vostra mare i us vau posar a plorar…
—No, vaig plorar abans de trucar-li! Quan vaig trucar-li vaig fer veure que no passava res [riu].

—Li truqueu gaire?
—No, li truco poquíssim. És una de les coses en què penso molt, però no li hi dic prou. I en aquell moment vaig connectar amb això, perquè la cançó parla de fer-se gran, i quan tens fills empatitzes més amb els teus pares. Aquell va ser un moment de connectar-hi. Encara em passa, eh? Cada cop que la toquem en directe és un moment molt tens, però molt emocionant. A més, trobo que és una cançó molt maca per a tancar el disc.

—Aquesta pausa us ha servit per a relativitzar el projecte, o més aviat al revés?
—M’ha servit per a reprendre-ho amb una altra perspectiva. Ho relativitzo en el sentit que ara és una altra etapa de l’Eril i, això, lluny de relaxar-me, fa que necessiti més energia que mai. Alhora, penso: “No tot és això.” S’ha de saber conviure amb altres coses, però no sé si ho sabré fer. Com a grup, per exemple, ens hem proposat de no tocar tant. Abans podíem fer seixanta concerts, ara en farem trenta. Nosaltres hem picat molta pedra, molta. Hem fet concerts per pocs diners, hem tocat a tot arreu… Tot això ens ha donat molta experiència, hem conegut molta gent i circuits diferents, però potser ara no és el moment de fer tot això. Ara és el moment de fer unes altres coses, i per això cal relativitzar-ne algunes.

L’arquitecte Carles Dolç ja ha advertit el professor Josep Guia que és la darrera volta que celebren l’aniversari. “L’amic Guia ho va voler celebrar al cap de deu anys, als vint-i-cinc, als quaranta, i ara als cinquanta. Ja li he dit que s’ha acabat”, diu amb un mig somriure i un punt d’ironia. Guia ho accepta amb esportivitat i amb un cert orgull que ara, cinquanta anys després dels fets, la societat els reconega el mèrit d’haver treballat per una eixida nacional a la dictadura de Franco.

Perquè d’això tractava l’episodi que ara es recorda. Avui, dia de Sant Joan, fa cinquanta anys que deu joves militants antifranquistes, de diverses sensibilitats polítiques, van ser detinguts per la policia en una casa d’exercicis espirituals d’Alaquàs (Horta Sud). Damunt la taula hi havia tots els documents en què treballaven per a crear el Consell Democràtic del País Valencià. Per fer aquest reportatge, hem citat quatre d’aquests pares de l’autogovern per llegir amb ulls d’ara què van representar aquells fets.

El 24 de juny de 1975, amb Franco agonitzant, però viu, i amb capacitat per a continuar dictant i signant sentències de mort, tots deu es van reunir en una casa d’exercicis espirituals d’Alaquàs. L’inspirador d’això, Vicent Ventura, no hi era aquell dia. Després sabrien que havia estat una sort, perquè de fora estant va poder moure tots els fils necessaris per a l’alliberament dels activistes.

Els Deu d’Alaquàs eren Laura Pastor, l’única dona i representant del Partit Carlí; Joan Josep Pérez Benlloch, periodista i militant del PSPV; Vicent Soler, professor de la universitat, en representació de Socialistes Valencians Independents; Francesc Xavier Navarro, d’Unificació Comunista d’Espanya; Josep Corell, d’USO; Ernest Lluch, de Socialistes Valencians Independents; Carles Dolç, del Moviment Comunista del País Valencià; Francesc Candela i Josep Guia, en representació del PSAN, i Carlos Manuel Martínez Llanesa, estudiant d’economia, ex-comunista. D’aquests, Laura Pastor va faltar l’any 2019; Francesc Candela, el 2012, i Ernest Lluch va ser assassinat per ETA l’any 2000.

Vicent Soler Josep Guia J.J. Pérez Benlloch Carles Dolç Reivindicar la Generalitat amb Franco viu

Josep Guia explica que l’origen de tot això era l’enuig de Vicent Ventura, perquè s’havia trencat la Taula Democràtica del 1973. Era final del 1974 o començament del 1975. Ventura encara era en els Grups d’Acció i Reflexió Socialista, que després va passar a ser el Partit Socialista del País Valencià, i Guia ja representava el PSAN. “Raonant, vam pensar que havíem de fer una plataforma democràtica d’oposició al franquisme, de trencament democràtic, però amb sensibilitat de país, valencianista i catalanista”, diu Guia, que recorda que es va convocar una primera reunió. Ventura va cercar el lloc, i entre tots dos van buscar gent de totes les sensibilitats. “Nosaltres teníem sensibilitat catalanesca i per la llengua i el país, i vam convocar una primera reunió el mes de maig en el carrer Sorní. Allí vaig presentar en nom del PSAN el primer document on es reivindica la Generalitat. Afortunadament, això no va decaure, i tenim Generalitat, malgrat que ara està en males mans”, recorda Josep Guia.

Van fer una segona reunió en les Escoles Pies, i la tercera van decidir de fer-la en una casa d’exercicis espirituals. “Ens ho havíem pres molt seriosament. Vam buscar un lloc tranquil, fora de la ciutat, per tenir tota la vesprada i tot el temps que calgués per a redactar el manifest fundacional d’allò que volíem que fos una plataforma estrictament valenciana”, evoca Vicent Soler, que era un jove professor d’Economia i va acabar essent conseller amb els presidents Lerma i Puig.

Soler recorda Vicent Ventura com l’agitador. “La plataforma havia d’aportar una veu pròpia valenciana a les negociacions de la transició democràtica. Durant la república no s’havia tingut eixa oportunitat. A banda de llibertat i amnistia, demanàvem l’estatut d’autonomia. I això presidia la intenció de crear aquesta plataforma”, diu Soler, que insisteix que el PSAN i el PSPV aportaven l’agitació valencianista al grup.

Si en el moment de posar-se a treballar hi havia tot de sensibilitats, ara, a l’hora de recordar els fets, també hi són. El periodista J.J. Pérez Benlloch, que ja té vuitanta-set anys, potser acostumat pel seu ofici a posar distància amb tot, lleva importància a tot el que va ocórrer. “En la nostra història no passa res important, i això dels Deu d’Alaquàs, a parer meu, s’ha fet més gros i més gran que no era. Històricament, no va ser més que una anècdota”, diu, i insisteix que allò va ser un episodi que tenia el seu mèrit però no per a fer-ne un episodi històric.

Amb Eliseu Climent

Siga com siga, Benlloch sí que reconeix el mèrit que s’ajuntàs gent que tenia com a objectiu l’eixida democràtica després de Franco, però amb pensaments polítics diferents. Vicent Soler hi està d’acord: “Ja hi havia distància en aquella època, però fèiem un esforç per a buscar punts d’entesa. Érem una plataforma pluripartidista i cadascú pensava d’una manera, però vam fer l’esforç per arribar a un acord de mínims perquè tots poguérem anar en la mateixa direcció. Érem conscients que giràvem un full de la història”, diu Soler.

Carles Dolç diu que no hi havia cap secret, que es feia un programa d’unitat. “Sí que hi havia gent de totes la sensibilitat, encara que hem de recordar que hi havia una altra plataforma, que era la Junta Democràtica, que era la que havia implantat el Partit Comunista. En la nostra, hi havia gent d’un espectre més ample. Entre ells, la Democràcia Cristiana, que aquell dia no hi era, però després de l’incident va tornar.”

Josep Guia guarda al seu arxiu el manifest que, finalment, es va signar i divulgar un parell de mesos després de la detenció. L’encapçalament en majúscules és un “Al poble del País Valencià”. Per fer-se la fotografia amb els altres tres protagonistes d’aquest reportatge, l’ha dut. Es troben a la cafeteria de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, i quan comenten la jugada entre tots, apareix Eliseu Climent. Un d’ells li pregunta com és que ell no era aquell dia en aquella reunió. Ell respon amb agilitat: “Segur que confabulava”, i tots acaben assentint entre rialles.

El manifest té sis punts. “Un d’aquests punts reclama l’estatut d’autonomia a partir del mateix moment del trencament democràtic com a guia per a exercir el ple dret a l’autodeterminació. Era un punt que havíem copiat en la formulació de l’Assemblea de Catalunya. El vaig copiar jo mateix. També diu que hi haurà oficialitat de la llengua catalana, de la qual el valencià és una varietat, i de la castellana”, diu Guia.

La detenció

Els quatre activistes amb qui parlem recorden la detenció com un fet excepcional i inesperat. Feia poc més d’una hora que havien entrat a la sala de reunions i tenien tots els papers estesos damunt la taula. La policia va entrar armada amb pistoles i va fer el típic crit de “manos arriba”. “Érem en un convent. Jo em vaig endur un bon ensurt, perquè una pistola en mans d’un policia no saps mai què pot fer. I això ens va donar molta notabilitat. Molts policies armats detenint uns xicots que no volien fer cap mal”, recorda J.J. Pérez Benlloch. Quan els van traure al pati, uns altres policies anaven armats amb metralletes. A Laura Pastor se l’endugueren en un cotxe particular. Als altres nou, els dividiren en dos furgons policials. I allí és on passa l’anècdota més divertida del fet i que conten a mitges Josep Guia i Vicent Soler. El resum és que la policia havia agafat tots els papers que eren damunt la taula, però Guia s’adonà que a la butxaca hi duia l’agenda amb tot de telèfons de gent ben compromesa contra el règim. “Josep Guia diu molt graciosament que aquell dia va fer de capellà perquè va repartir paperets, com qui repartia hòsties, per menjar-nos l’agenda. Recorde que quan el furgó va entrar al pati de la prefectura de Ferran el Catòlic, jo encara tenia un trosset de paper en la boca que no em podia empassar perquè no em quedava saliva dels nervis”, diu Soler.

A banda d’aquesta facècia, tots quatre reconeixen que van tenir sort i que els tres dies que van passar a la comissaria no els van fer mal. Sí que va haver-hi amenaces de càstigs físics, però no es van materialitzar.

La repercussió

Entre els Deu d’Alaquàs hi havia un periodista, professors universitaris, un arquitecte… Persones amb un cercle de relacions molt important que ràpidament es van mobilitzar per gestionar-ne l’alliberament. Josep Guia conta que Maria Conca i Vicent Ventura van moure tot de fils, que a alguns els van visitar els degans de les seues facultats i professors universitaris. Van passar tres dies a la comissaria i després els van dur al Tribunal d’Ordre Públic. Vicent Ventura i Joaquim Maldonado, de la Democràcia Cristiana, a través del Bamc Industrial de Catalaunya van pagar la fiança perquè els alliberassen. “Vam sortir amb una petició fiscal de tres anys per a cadascú de nosaltres per associació il·legal amb grau de dirigents. L’any 1976, quan Juan Carlos va fer el primer indult, es va acabar la història processal”, diu Guia.

Tots recorden l’eixida del Palau de Justícia com un acte molt emocionant. Cal recordar que Franco era viu i aquella acumulació de gent que els esperava i els aplaudia hauria pogut acabar de la pitjor manera. La mateixa mobilització social per a traure’ls va empènyer la gent al carrer.

Detall del document Detall del document El llegat

Amb l’escepticisme que ha respost a totes les preguntes, J.J. Pérez Benlloch reflexiona sobre els polítics d’avui en dia. “Jo m’identifique més amb Guia, que continua essent un infant per la rebel·lia que té, perquè està preparat, discuteix i defensa molt argumentadament les posicions. Els polítics joves no tenen l’estímul que teníem nosaltres, de carregar-nos el franquisme. Ara què volen?, una democràcia angèlica? Si no van contra el dictador, què volen, més democràcia?”, diu.

Vicent Soler també reconeix que tot es va accelerar molt i que, quan van olorar les eleccions del 1977, cadascú va trobar el seu lloc. “La unitat va durar el que va durar, però Alaquàs va representar que, per primera vegada, uns valencians eren detinguts per raons de voler l’autogovern, no tan sols la democràcia i l’amnistia”, diu.

Josep Guia, que recorda que entre tots els protagonistes d’aquella història continua havent-hi un lligam de bona relació, reconeix que tothom ha virat cap a direccions diferents. I sobre el llegat, diu que tot el que ha vingut després d’allò han estat còpies rebaixades. “Nosaltres vam marcar un punt d’inflexió, hi hagué una concepció unitària del País Valencià, una concepció catalanista, encara que ara no es gaste aquest nom. Ja parlàvem de la Generalitat. No de la de Catalunya, sinó de la d’ací.”

L’homenatge

Cinquanta anys després de la detenció per la policia franquista, i a desgrat dels recels de Carles Dolç, els Deu d’Alaquàs rebran demà un homenatge. Serà a la casa d’exercicis espirituals de la Puríssima. L’acte, l’organitza el Memòria Democràtica del País Valencià i, a banda dels parlaments i de les actuacions, l’edifici es podrà visitar per fer memòria d’aquells fets.

Guia, Soler, Benlloch i Dolç conversen davant el Palau de la Generalitat.

 

Una pacient de l’àrea de psiquiatria de l’Hospital la Fe de València ha mort en un incendi que ha obligat a desallotjar-ne la planta setena. La policia espanyola ha detingut a un dels pacients com a presumpte autor de l’incendi, de 34 anys. El detingut s’havia escapat de la planta amb un altre home ingressat a la mateixa unitat. De fet, el segon pacient ha estat interceptat al districte de Trànsits de València.

La Conselleria de Sanitat esperarà a l’autòpsia abans de dictaminar si la víctima ha mort a conseqüència directa del foc.

L’incendi s’ha originat cap a les 17.30, ja extingit pels bombers, i ha estat controlat pocs minuts després. Els treballadors de l’hospital han hagut d’evacuar els pacients de la planta setena, dedicada a l’àrea de psiquiatria, i de la sisena, de les torres D i E cap a una zona segura dins el centre. Unes hores després, la sisena planta d’ambdues torres ha tornat a ser operativa.

Vint-i-dos pacients han estat traslladats a l’Hospital Clínic, on romanen ingressats, mentre que quaranta-un van poder tornar a les seves habitacions i uns altres trenta-un van ser traslladats a altres zones de l’hospital. De les vuit persones ateses a urgències per inhalació de fum, només una es va mantenir en observació i ja ha estat donada d’alta.

Pel que fa als danys materials, s’hauran d’executar tasques de rehabilitació a algunes habitacions. Ara com ara s’estan recuperant els materials de pacients, familiars i personal de l’hospital que va quedar a les zones afectades, segons informa el servei de Sanitat.

Lloc: Plaça de l'Ajuntament

El govern de l’Aragó ha suspès la participació dels seus tècnics en el grup de treball per al trasllat de les obres de Sixena, quan feia poques hores que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) havia presentat una petició d’incident d’execució de la sentència del Tribunal Suprem espanyol per la “incapacitat tècnica” d’abordar les tasques que implica executar-la.

El MNAC comunica al jutjat d’Osca que no pot traslladar les pintures de Sixena sense malmetre-les

El govern de Jorge Azcón ha dit que eren “absolutament inacceptables” els termes que el museu expressa en aquest incident, i ha remarcat que la decisió del TS donava vint dies per a fer el trasllat i que no tenia “possibilitat de recurs”. El MNAC, segons l’executiu d’Azcón, “insisteix a oposar-se al compliment de la sentència” perquè “no proposa cap termini per a la devolució”. Alhora, el govern aragonès acusa el MNAC de seguir insistint en els “danys irreparables” que causaria el trasllat com a argument principal per a oposar-s’hi, “sense cap justificació tècnica”.

Per això diu que hi ha una voluntat implícita del MNAC de “no acatar” la sentència del TS “tot i la bona fe i la col·laboració dels tècnics de l’executiu aragonès per ajudar el museu català a complir-la”. Sobre això, el govern d’Azcón opina que el MNAC “ha decidit de trencar el clima de confiança” en el diàleg tècnic i, com a resposta, “suspèn la participació” dels tècnics en el grup de treball. Alhora, reafirma la voluntat “indestructible” de fer complir la llei “per tots els mitjans judicials que calguin” i afegeix que solament acceptarà “el compliment íntegre” de la sentència del Suprem, “incloses totes les pintures objecte de la decisió judicial, sense cap distinció”.

El consell nacional de Més-Compromís, l’òrgan dels militants i el màxim entre congressos, ha aprovat amb un 92,68% dels vots de deixar el grup parlamentari de Sumar del congrés espanyol i adscriure’s al grup mixt. De les 205 persones que han votat, 
190 han reafirmat el plantejament de l’executiva nacional, que considera que aquesta és la via més adequada per a la defensa dels interessos valencians.

D’aquesta manera, també volen “fiscalitzar el govern, sobretot en el context de corrupció al si del PSOE.” Més-Compromís considera “més important que mai fer ús de tots els mecanismes parlamentaris de control al govern i continuar construint l’alternativa honesta al bipartidisme”.

La votació s’ha fet entre ahir, diumenge, a les 22.00 i avui a les 19.00, i hi han participat 205 dels 237 consellers nacionals, un 88,74%. Aquests resultats seran vinculants per a la diputada de Més-Compromís, Àgueda Micó, tot i que es traslladaran a una reunió de l’executiva nacional de Compromís, en què asseguren que Més buscarà una resposta consensuada amb tots els socis de la coalició. D’aquesta manera, de moment, només quedarà un diputat de Compromís dins Sumar, Alberto Ibáñez (d’Iniciativa).

L’executiva de Més s’havia mostrat partidària d’abandonar el grup de Sumar i passar al grup mixt, i la setmana passada va anunciar que ho consultaria als militants. Aquesta convocatòria arriba després de la crisi oberta arran de la negativa de Sumar a registrar la compareixença de Pedro Sánchez en la comissió del congrés espanyol sobre la gota freda, una iniciativa que havia impulsat Compromís. Malgrat els contactes i les negociacions d’aquestes darreres setmanes, la tensió no s’ha resolt.

L’executiva de Compromís –que integra Més, Iniciativa i Verds-Equo– va optar per ajornar temporalment la ruptura en canvi d’una nova relació amb Sumar que li permetés de tenir més autonomia. El debat intern ha causat friccions entre les famílies de la coalició. Més i Verds-Equo defensen de trencar amb Sumar, mentre que Iniciativa es mostra partidària de mantenir-hi la vinculació i eixamplar les aliances amb l’esquerra espanyola.

El govern iranià ha disparat sis míssils contra la base aèria d’al-Udeid, a Catar, que comparteixen els EUA, el Regne Unit i Catar, on hi ha la seu regional del comandament nord-americà. Alhora, han estat atacades bases nord-americanes a l’Irac. El govern iranià ha dit que havia disparat tants míssils com bombes va fer servir els Estats Units en l’atac a instal·lacions nuclears iranianes.

Les explosions de Catar han estat en l’espai aeri de la capital, Doha, a uns quaranta quilòmetres de la base. La base aèria nord-americana d’al-Udeid és la més important de la zona, amb prop de 10.000 soldats.

Per una altra banda, un responsable de la seguretat iraquiana ha confirmat a l’agència Associated Press que l’Iran també havia atacat la base d’Ain al-Assad, a l’oest de l’Irac, on hi ha tropes dels EUA.

La cadena estatal iraniana IRIB News ha anunciat que l’operació “Basharat Al-Fath” contra la base d’al-Udeid havia començat. En un segon missatge, s’ha comunicat: “El cos dels guàrdies de la Revolució Islàmica ha llançat […] l’operació ‘Basharat Al-Fath’ amb un potent i destructiu atac de míssils contra la base d’al-Udeid, a Catar. Aquesta base és la seu del cos aeri i el principal actiu estratègic de l’exèrcit terrorista americà a l’Àsia Occidental.”

Catar ha condemnat l’atac i ha afirmat: “Catar es reserva el dret de respondre directament de manera equitativa amb la naturalesa i proporcionalment a aquesta agressió descarada, d’acord amb el dret internacional.” En un missatge a X, el portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de Catar, Majed al-Ansari, ha afegit: “Les defenses aèries de Catar han frustrat l’atac i han interceptat els míssils iranians.” També ha dit que no hi havia hagut víctimes.

Abans, les autoritats de Catar ja havien anunciat el tancament temporal de l’espai aeri, adduint motius de seguretat i protecció dels ciutadans i visitants del país. Havien pres la mesura en un context marcat per una creixent inestabilitat al Llevant. Segons un comunicat oficial del Ministeri d’Afers Estrangers de Catar, la decisió formava part d’un “conjunt de mesures de precaució” preses en coordinació amb socis regionals i internacionals. Tot i que no s’havien especificat les raons concretes de la suspensió, el gest ja es llegia com una resposta a l’augment de tensió geopolítica, especialment vinculada als atacs dels EUA a l’Iran, i es preveia que hi pogués haver un atac contra aquesta base aèria, fonamental per a les operacions militars dels Estats Units en tota la regió, del golf Pèrsic a l’Afganistan.

Poc després d’haver-se fet pública la mesura, l’ambaixada dels Estats Units a Doha ha emès una alerta per a recomanar als seus ciutadans que es mantinguessin en zones segures fins a nou avís, sense aclarir si la petició anava relacionada amb una amenaça específica o amb el tancament de l’espai aeri. El govern nord-americà, presidit per Donald Trump, ha demanat també a tots els seus ciutadans a la regió que extremin la precaució per possibles atacs a interessos dels EUA. Alhora, l’ambaixada dels Estats Units a Bahrain, on hi ha la Cinquena Flota naval nord-americana, ha ordenat a una part del personal que treballi de casa estant, una altra mostra de la creixent preocupació per l’escalada regional.

Ja s’ha confirmat: el 20 de juliol s’emetrà el darrer capítol de la vuitena temporada de Com si fos ahir. A més, es farà una gala per a acomiadar la temporada de la sèrie del migdia de 3Cat Serà presentada per Llucià Ferrer, Jaume Borja i Ester Pagès, s’emetrà en horari de màxima audiència i hi participaran tots els actors de la sèrie.

Per als seguidors que vulguin assistir-hi de públic, TV3 ha explicat que poden enviar un missatge al 653117211, on hauran de proposar un final de temporada per a la sèrie. De tots els missatges que rebin, en seleccionaran dotze.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de CF.ComSiFosAhir.TV3 | #3Cat (@tv3.comsifosahir.clubfans)

Novena temporada confirmada

També s’ha confirmat que hi haurà una nova temporada de Com si fos ahir. Serà la novena, i, per tant, igualarà la mítica sèrie de TV3 El cor de la ciutat, que es va emetre entre el 2000 i el 2009, i que va acumular nou temporades. Per ara, té el rècord de longevitat de les telenovel·les de la sobretaula de 3Cat. Per tant, Com si fos ahir segueix els seus passos i està encaminada a convertir-se en la sèrie més longeva de 3Cat. Per darrere seu, al podi, hi trobaríem La Riera, que va emetre fins a vuit temporades. però no va seguir-se emetent a causa d’una baixada en les audiències.

No és estrany que la cadena opti un any més per mantenir la sèrie, que és un dels seus pilars quant a l’audiència tant a la televisió com a la plataforma. A la plataforma 3Cat, els capítols ocupen sempre el rànquing dels més vists del dia. El mes de gener, per exemple, Com si fos ahir va ser el tercer programa més vist a la plataforma, només per sota de Crims i el reportatge Infiltrats, amb una mitjana de 68.000 usuaris per capítol. I, el març passat, va arribar a la xifra de 1.500 episodis emesos.

“Treballar a la sèrie diària de TV3 és com si et toqués la loteria”

Un èxit que no ha estat un camí de roses

Al final de la setena temporada passada, VilaWeb va entrevistar Elena Gadel i Eduard Farelo, dos dels protagonistes de la sèrie, i els vam preguntar per la possibilitat que la vuitena temporada fos la darrera. Ells ho van negar. Farelo va assegurar que Com si fos ahir era el Gent de barri de TV3. “Jo arribaré aquí fins a la jubilació i amb un caminador. Saps aquelles sèries d’actors anglesos que duren quaranta anys? I dius: aquest home va començar la sèrie amb vint i l’ha acabat amb seixanta. I que quan un actor s’avorreix o la trama no interessa es canvia, però la sèrie continua. Canvien els decorats, els directors… Però continua la sèrie. I ho diem sempre: per a un actor, treballar a la sèrie diària de TV3 és com si et toqués la loteria. A fora fa molt fred. És una feina bastant dura, i els que tenim la sort de tenir feina durant sis o set anys, no deixa de ser una cosa absolutament excepcional.”

Però no ha estat sempre tan fàcil, la sèrie va penjar d’un fil durant una bona temporada. Durant el procés, va haver-hi molts dies que no es van emetre capítols perquè passaven coses més importants. Unes pauses que no ajudaven la sèrie. I després, amb la pandèmia, van haver d’aturar les filmacions durant molts mesos. Més tard, TV3 va viure un moment de crisi, perquè es va reduir molt la publicitat a la televisió i tenia dificultats econòmiques per a continuar alguns projectes. Es va posar en qüestió que Com si fos ahir i Polònia continuessin perquè no hi havia diners. Finalment, i després d’una gran campanya perquè continuessin, TV3 va decidir de mantenir aquests dos projectes.

La jutgessa de primera instància i instrucció 3 de Catarroja (Horta Sud), que investiga la gestió de la gota freda, ha descartat de prendre declaració com a investigat al cap de Climatologia de l’AEMET, José Ángel Núñez, com havia sol·licitat l’acusació popular que exerceix la formació Valores.

Per a la magistrada, aquesta petició “mostra un desconeixement palès no sols del que va passar el 29 d’octubre de 2024, sinó també els dies previs, l’actuació que va tenir en el CECOPI el testimoni (a qui aquesta representació atribueix homicidis dolosos), i també s’evidencia el desconeixement dels tipus penals que són objecte d’aplicació, tenint en compte allò que ja ha resolt l’Audiència Provincial de València en diferents resolucions, i les previsions i avisos de l’AEMET”.

En aquesta línia, retreu que les referències que fa a tipus penals com el delicte d’omissió del deure de socors mostren un “desconeixement evident” de les resolucions dictades en el procediment. També considera que atribuir homicidis dolosos és desconèixer l’objecte de la instrucció, les resolucions del jutjat i de l’Audiència de València. Així, assenyala que l’existència d’avisos previs de l’AEMET és reflectida de manera extensa en l’informe que obra en les actuacions, es constata en la documentació que es disposava per la Conselleria d’Emergències i va ser emprada per altres institucions a fi d’adoptar les mesures oportunes.

“El fet que el dia 29 d’octubre de 2024 era el dia àlgid de la DANA va ser alertat prèviament i així era conegut públicament pels mitjans de comunicació”, assenyala la magistrada en la interlocutòria. Diu que el fet que a les 15.00 es fixàs que la reunió del CECOPI havia de començar a les 17.00 és “una cosa inexplicable, i no sols per les previsions meteorològiques referides dels dies anteriors, sinó per tot allò que havia succeït des de primera hora del matí del dia 29 d’octubre”.

Així mateix, considera que el fet “que es desconnectàs l’AEMET de la reunió del CECOPI, la qual cosa en un informe es va qualificar desencertadament com un període de treball exclusivament presencial, especialment pel nul resultat d’aquest treball, són circumstàncies, decisions o inactivitats que no es poden atribuir al testimoni”. La jutgessa indica que les afirmacions d’aquesta acusació popular que converteixen el testimoni en responsable de la “inactivitat” d’uns altres “no reflecteixen ni l’actuació real” del tècnic de l’AEMET en els dies previs, ni en el mateix dia, ni en les seues compareixences públiques.

Sosté que aquesta argumentació “no sols s’aparta de la realitat, de la mera lògica, sinó també de la normativa aplicable en la gestió de les emergències, l’estatut d’autonomia, la llei autonòmica 13/2010, de 23 de novembre, de protecció civil i gestió d’emergències, el pla especial d’inundacions, i del que va passar en el CECOPI el 29 d’octubre de 2024”.

Bombers forestals

D’una altra banda, la jutgessa ordena a la Guàrdia Civil de recaptar els enregistraments de les trucades telefòniques, i la seua transcripció, esmentats per un treballador d’Emergències que va declarar com a testimoni que poc abans de les 12.48 del 29 d’octubre havia telefonat al Consorci de Bombers perquè enviassen bombers a vigilar el riu Magre i el barranc de Torrent (o rambla del Poio), en les àrees de Paiporta, Torrent i Picanya. També sol·licita la trucada feta per aquest testimoni a les 17.00 del mateix dia al Consorci de Bombers, amb la indicació cronològica de la seua anotació, agències que van ser informades amb motiu de la trucada, i tancament d’aquesta actuació.

En una altra interlocutòria, la jutgessa ha donat un termini de tres dies a les acusacions particulars i populars personades en el procediment perquè es pronuncien sobre si aprecien indicis de responsabilitat penal contra els dos investigats: l’ex-consellera de Justícia, Salomé Pradas, i l’ex-secretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso, pels homicidis i lesions imprudents, com a pas previ a resoldre sobre una possible unificació de les parts.

Finalment, en una altra interlocutòria, la jutgessa ha acceptat d’ampliar la personació de l’acusació particular exercida per l’Associació de Damnificats Dana Horta Sud, perquè represente també sis nous lesionats i la parella i la germana d’una víctima mortal.

Avui, a les dues del migdia i des del replà de cal caixer senyor, el flabiol de Sebastià Salort demanava permís al caixer senyor d’aquest bienni, Carlos de Salort, per a començar la festa de Sant Joan a Ciutadella. “Bones tardes, senyor caixer. Em donau vós permís un altre any més per a començar el replec?” 

El noble, de dalt de tot estant, li ho ha confirmat, naturalment. “Bones tardes, Sebastià. Tens el meu permís. Pots començar el replec un any més.” Ha estat el moment en què s’ha iniciat, de manera oficial, el protocol de les festes. Així, ha començat a anar pel poble arreplegant cavalls per a entrar a les sis al Caragol del Born. Allà, el flabioler toca per primera volta a l’exterior perquè el poble esclati amb la festa. 

L’emoció s’ha viscut tan intensament com sempre. És un dels moments més esperats de la festa. Amb crits de “Ciutadella, Ciutadella!” la gent omplia el vestíbul –i el carrer– de Can Salort de feia una hora. “Sí, sí, sí, Sant Joan ja és aquí!” ha cridat la multitud. 

Una vegada obtingut el permís del caixer senyor, el flabioler ha sortit al carrer per començar la volta d’avís. 

L’esperit de la festa ja fa dies que es viu dins les cases de Ciutadella. Balls tradicionals, berenetes, festers… Però ahir va ser el gran dia, el Diumenge del Be, amb noranta visites i els cinc tocs de dol previstos. 

Una vintena de manifestants han estat retinguts pels Mossos d’Esquadra a la plaça d’Espanya de Barberà del Vallès quan es dirigien a peu cap a Badia del Vallès. La seva intenció era afegir-se a la concentració de protesta contra la visita de Felipe VI. Alguns col·lectius, com Esquerra Alternativa per Barberà – CUP i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), denuncien que les detencions han estat “il·legals” i s’han fet sense cap mena de justificació aparent, tot impedint el dret de la lliure circulació i manifestació.

Mossos retenen a companys i companyes de #BarberàDelVallès que es dirigien a #BadiaDelVallès a acompanyar al veïnat badienc que vol expressar que ni Badia, ni el Vallès ni els Països Catalans tenim rei #SomRepública pic.twitter.com/Wr8ajfbsvY

— Esquerra Alternativa per Barberà – CUP (@eabCUP) June 23, 2025

“Ni Badia, ni el Vallès, ni els Països Catalans tenim rei”, deia el compte de l’Esquerra Alternativa per Barberà.

La repressió continua, ara a Badia del Vallès.

Encapsulament i retenció il·legal de manifestants totalment pacífics!

No teniu vergonya @salvadorilla @nuriaparlon!

Que quedi clar: el Borbó ni el volem ni el necessitem! pic.twitter.com/EuLfRxQZun

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) June 23, 2025

 

L’ANC denuncia violència policíaca i identificacions

Poc abans de les dotze del migdia, l’ANC ha anunciat que desconvocava la protesta a Montserrat, tan bon punt s’ha confirmat que el rei espanyol ja era dins el monestir. L’entitat ha emès un comunicat en què denunciava “cops de porra, identificacions, confiscació de material independentista i violència policial”, però també ha destacat: “Malgrat tot, hem fet sentir la nostra veu”.

Els Mossos d’Esquadra han denunciat dos manifestants a Montserrat. Un ha estat denunciat per haver agredit amb un pal d’una bandera un agent. I un altre per ser l’organitzador de l’acte. En aquest cas, segons els Mossos, s’ha aixecat acta perquè en la manifestació “hi ha hagut aldarulls”. Segons l’ANC, un dels denunciats és un soci de l’entitat que ajudava un home gran que la policia havia tombat a terra. Segons l’ANC, l’han acusat d’agressió a l’autoritat. Alhora, la policia ha identificat una dotzena de manifestants.

El president espanyol, Pedro Sánchez, va comparèixer ahir a la Moncloa per anunciar de manera solemne un acord pel qual l’estat espanyol no hauria de fer de manera automàtica una despesa equivalent al 5% del PIB en defensa, i que solament n’hauria d’aportar l’equivalent al 2,1% del PIB. Un anunci que ara xoca de ple amb les paraules dels seus aliats. El secretari general de l’Aliança Atlàntica, Mark Rutte, ha deixat clar avui que no hi havia cap excepció prevista per a Espanya en el compromís per a augmentar la despesa militar, i ha advertit que hauria de destinar el 3,5% del seu PIB a la defensa si volia assolir les capacitats militars que l’OTAN exigia per al 2035.

Sánchez es vanta de no gastar el 5% en defensa que reclama l’OTAN, tot fent servir un acord molt inconcret

Rutte ha llançat aquest missatge contundent a les portes de la cimera de mandataris de l’OTAN que es farà a l’Haia, on s’acabarà de perfilar l’acord perquè tots els aliats es comprometin a elevar la despesa militar al 5% del PIB, una xifra inèdita fins ara i que representa un canvi de paradigma profund en les prioritats polítiques i pressupostàries dels estats membres. “A l’OTAN no hi ha clàusules d’exclusió ni pactes paral·lels. Espanya diu que pot arribar als objectius amb un 2,1% del PIB, però l’OTAN considera que en realitat caldrà arribar al 3,5%”, ha dit Rutte en compareixença de premsa. Tot i que Espanya havia obtingut cert marge per a definir el seu propi “camí de creixement”, aquest nou posicionament tanca la porta a una interpretació laxa de l’acord. Segons que ha dit Rutte mateix, hi haurà una revisió el 2029 per a comprovar si els estats han complert els objectius.

El nou embat militarista ve impulsat de manera directa pels Estats Units. L’ambaixador nord-americà davant l’OTAN, Matthew G. Whitaker, ha celebrat que, “gràcies al lideratge del president Donald Trump”, l’Aliança era a punt d’adoptar un compromís històric pel qual tots els membres, sense excepció, inclosa Espanya, haurien de gastar almenys un 5% del seu PIB en defensa, una interpretació que xoca novament amb la feta per l’estat espanyol.

El Tribunal Constitucional espanyol ha començat a cremar els tràmits per acabar validant, aquesta setmana, la llei d’amnistia. En la primera sessió, els deu magistrats que deliberen sobre el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular han començat ventilant la petició d’última hora, repetida i reiterada, del PP mateix, de la majoria del senat (en mans del PP) i de tres dels magistrats més conservadors del TC (afins al PP), perquè s’aturés el ple fins que la justícia europea no s’hagués pronunciat sobre l’amnistia. La majoria de sis magistrats afins al PSOE, inclòs el president, Cándido Conde-Pumpido, ha permès de desestimar aquesta petició, que ni tan sols s’ha arribat a sotmetre a votació. Després d’unes tres hores ininterrompudes, els magistrats han donat per acabada aquesta primera sessió i s’han instat a continuar la deliberació a partir de demà a les deu del matí.

De fet, serà en la segona jornada d’aquest ple extraordinari que els magistrats entraran pròpiament en matèria, és a dir, a debatre sobre si la llei d’amnistia, que va entrar en vigor fa poc més d’un any, encaixa dins els límits de la constitució espanyola. Aquest serà el bloc central de la deliberació, i el tercer i últim serà per a tractar específicament els punts concrets d’inconstitucionalitat que el PP al·lega en el seu recurs. El TC ha habilitat tots els dies d’aquesta setmana, fins divendres, per resoldre’l, i és previsible que els exhaureixi tots, segons els rumors que va publicant la premsa madrilenya.

Els magistrats tenen damunt la taula un text de gairebé dues-centes pàgines en el qual la vice-presidenta Inmaculada Montalbán ventila les impugnacions que fa el PP de la llei tot afirmant que no vulnera pas la separació de poders, ni el principi d’igualtat davant la llei, tenint en compte que els policies espanyols que van atacar amb violència els col·legis del Primer d’Octubre i els que van reprimir les protestes independentistes contra la sentència del Suprem també s’inclouen en l’amnistia. A més, Montalbán desestima alguns arguments polítics del PP, com ara que aquesta llei és el producte d’un pacte polític entre l’independentisme i el PSOE per a fer president espanyol Pedro Sánchez; la magistrada hi respon tot dient que les motivacions polítiques no tenen res a veure amb les qüestions jurídiques que cal analitzar.

Ara, la ponència presenta tres qüestions de la llei que caldrà modificar perquè el text sigui plenament constitucional: la primera és que no n’hi ha prou d’amnistiar els policies (els grans beneficiaris fins ara de la llei, en termes proporcionals, perquè han estat tots amnistiats tret dels quatre que van buidar l’ull a Roger Español), sinó que també cal incloure-hi tothom que s’oposés al procés d’independència i que fos condemnat o investigat en algun procediment.

Montalbán també modifica el punt de la llei que estipula que es poden amnistiar fets que es van acabar d’executar després de la data límit del 13 de novembre de 2023. Segons la ponència, aquesta indefinició pot ser inconstitucional, i, per tant, només es poden amnistiar els fets compresos entre el primer de novembre de 2011 i el 13 de novembre de 2023.

I la tercera modificació fa referència a l’arxivament de les causes que es troben al Tribunal de Comptes. La llei estableix que abans de fer aquest procés cal escoltar el criteri del ministeri fiscal i de les entitats del sector públic perjudicades. L’esborrany hi afegeix que també cal escoltar les acusacions populars personades, és a dir, Societat Civil Catalana.