El tirador que ha assassinat dos bombers pel cap baix i n’ha ferit un altre durant un incendi provocat a l’estat d’Idaho (Estats Units) ha estat trobat mort al Mont Canfield, al costat d’una arma de foc, segons que ha informat el xèrif del comtat de Kootenai, Robert Norris.

Tot apunta que es tractava de l’únic autor de l’atac, segons que ha dit el mateix xèrif. El cos ha estat localitzat per un equip del SWAT, gràcies al senyal d’un telèfon mòbil trobat prop del cadàver. “Amb la informació preliminar, creiem que era l’únic tirador que hi havia a la muntanya en aquell moment”, ha declarat.

“Ha estat una emboscada. Aquests bombers no tenien cap possibilitat”, ha afegit.

Segons Norris, el tirador es va enfrontar a uns 300 agents en un tiroteig en què van participar dos helicòpters amb franctiradors. Ha agraït la col·laboració de l’FBI, que va donar suport tàctic i operatiu, tal com ha explicat a X el director adjunt, Dan Bongino.

El districte de bombers de North Lakes (Idaho) ha assegurat a la cadena NBC que l’incendi, que ha cremat uns vuit hectàrees, no ha estat pas accidental.

Uns quants alts càrrecs dels Estats Units han reaccionat als fets. La fiscal general, Pam Bondi, ha donat les gràcies als “increïbles” membres de l’FBI que han donat suport sobre el terreny a les autoritats locals. I la secretària de Seguretat Interior, Kristi Noem, ha dit que el seu departament “supervisa activament” els fets i que “es farà justícia”.

El governador d’Idaho, Brad Little, ha dit que estava “desconsolat” per aquest “atac directe i atroç” i ha demanat als ciutadans que resessin per les víctimes i els seus familiars.

Els trets van començar cap a les dues del migdia, hora local (les onze de la nit a Catalunya), mitja hora després que l’Oficina de Gestió d’Emergències del comtat comencés a intervenir en un incendi forestal al parc natural de Canfield Mountain.

Avui, 30 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Milers de persones al carrer, el gran antídot contra Carlos Mazón I Crònica d’Esperança Camps
• Finançament singular: un termini incomplert i un horitzó amb incerteses I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• Censurar “El meu avi”, censurar més que una cançó I Editorial de Vicent Partal 
• Eduard Sallent explicarà avui a la jutgessa el dispositiu fallit per a detenir Puigdemont
• Santos Cerdán declara avui al Suprem pel cas Koldo
• Tancament de caixa I Mail obert de Julià de Jòdar
• Si cau Alacant, cau la llengua catalana I Article de Gerard Furest 
• “No tenia aquesta notícia”: Urtasun diu que no sap res del que ha passat a Alacant, tot i ser ministre de Cultura espanyol 
• El manga que ha espatllat la temporada turística al Japó
• Joan S. Moñino (Parlars Mallorquins): “Tot contingut en català és activisme” 
• Tabarca és l’illa de l’holandès? 
• El Vietnam, sobreviure al present amb el pes del dolor del passat

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Seguidament, des de la Platja Picòrdia Tronada aèria - Lloc: Plaça de l'Església

Alerta carabassa per altes temperatures, festivitat de Sant Pere, platges i piscines plenes, la gent als horts, als xalets, a les casetes… Tot feia pensar que la vuitena manifestació per a demanar la dimissió de Carlos Mazón per la mala gestió de l’emergència de la gota freda seria un fracàs, que no hi aniria ningú i que els titulars dels diaris més conservadors se’n lleparien els dits. Però hi ha hagut dos antídots contra això: el primer, l’advertiment de Rosa Maria Álvarez, la presidenta de l’associació de víctimes mortals, que abans de començar ha posat les cartes damunt la taula per a desarmar aquells temptats de fer titulars dient que havien fracassat. El segon antídot és més efectiu encara, perquè és la presència de la gent al carrer. La gent hi era i n’hi havia milers.

La gent cridava les mateixes consignes que, com a roses de paper, van de mà en mà i maduren de mes en mes. La gent continua demanant la dimissió de Carlos Mazón per uns fets que van ocórrer a causa d’un aiguat previsible i anunciat, i la demana davall un sol que bada les pedres. Amb ampolles d’aigua i orxates i granissats per a remullar la boca seca, per a hidratar-se. Amb la suor regalimant per les galtes. Amb gorres i barrets de palla. El crit sempre sona igual: “Mazón, dimissió!”, i qui el sent una volta i una altra, o el sent per primera volta, té un calfred que li recorre l’espinada.

“Fins quan convocareu manifestacions?”, han demanat a Rosa M. Álvarez. “Fins que aquest senyor se’n vaja”, ha respost de manera automàtica.

Aquest senyor és el president de la Generalitat, Carlos Mazón, que continua en el càrrec malgrat que el carrer li demana insistentment la dimissió, i malgrat que cada dia que passa és més acreditada la mala gestió, la negligència i l’abúlia amb què es va comportar aquell dia.

El dia ja dura vuit mesos. Han obert els centres comercials, però no moltes botigues de proximitat. El metro ja torna a funcionar, però no molts ascensors que han condemnat centenars de persones grans o amb dificultats per a moure’s a una presó domiciliària que no es mereixen.

Mazón aguanta amb respiració artificial, i les víctimes també aguanten. Però el seu suport no és el d’uns quants diputats d’extrema dreta, sinó el de tot el poble valencià. També els ajuda a sobreviure saber que la seua lluita és digna, i és perquè es faça justícia. Perquè els siga reconegut que el marit, la filla, el nét, el pare, la mare, la sogra…, o el marit i la filla o el marit i els dos fills, van morir quan no els tocava. Aquesta és la força que tenen, el somriure evocador de les fotografies que exhibeixen. Tota la gent que els acompanya i crida contra Mazón, i tota la gent que quan els veu passar els aplaudeix, els ajuda a caminar. Són les cames d’Ernesto que ja no té la germana que li diu que té ales. O les crosses per a la cama amputada de Juan que, persistents, protestes i caminen i reclamen.

A la manifestació d’avui ha tingut un paper especial el dibuix del jove Adrian Larok amb un Carlos Mazón vestit de presidiari. Li’l van voler censurar, la Generalitat va voler traure’l de l’exposició a la Universitat Politècnica, i les víctimes l’han convertit en una nova icona, en un nou símbol per a la seua lluita. Tantes vegades com Mazón s’amaga, tantes vegades és escridassat. A continuació fa la víctima i diu amb la boca petita que tothom té el dret de protestar. Però amb la boca grossa insulta les víctimes i les acusa de deixar-se manipular pels partits polítics. Mazón no ha entès la força de la gent, la força de les més de dues-centes entitats diverses, diferents com el dia i la nit, que s’han organitzat i s’han unit i han fet eixir la gent al carrer al marge dels partits polítics. “Som nosaltres que els demanem que ens ajuden i, entre cometes, ens aprofitem d’ells”, deia Ernesto Martínez, el germà d’Elvira, l’oncle d’Eli, en una entrevista, quan li preguntàvem si se sentien utilitzats.

Avui les finestres del palau eren tancades. Potser tan sols els guàrdies de seguretat han sentit els crits contra el president i els deu punts del manifest. Potser demà els assessors de Mazón passaran molt per damunt la informació de la vuitena manifestació, però la gent no hi passarà per damunt. Han arreplegat les pancartes i les fotografies i els micròfons i qualsevol dia les tornaran a traure. Ells tenen molt de temps davant. Tot el temps que ja no queda a Carlos Mazón.

Adrian Larok, amb el cartell que representa Carlos Mazón vestit de presidiari

La decisió de l’Ajuntament de Palafrugell de retirar “El meu avi” de la cantada d’havaneres –després de cinquanta-vuit anys en què tradicionalment aquesta peça tancava el concert– ens situa a tots enfront d’una d’aquestes qüestions que, de tant en tant, sacsegen la consciència col·lectiva i posen al descobert la fragilitat dels nostres principis. Perquè, al cap i a la fi, ací hi ha en joc no solament una cançó, sinó alguna cosa molt més profunda: la relació entre l’art i l’artista, entre l’obra d’art i la biografia de qui la va crear.

Jo m’he preguntat moltes vegades si la humanitat seria capaç de gaudir de l’art si en cada cas sabés a fons la vida dels seus creadors i l’anteposàs als sentiments, a les emocions íntimes, que et fan vibrar quan la veus, la lliges o la sents. Em fa l’efecte que no. Si més no, amb la mateixa tranquil·litat d’esperit amb què ho fem ara. Perquè la realitat és que la història de l’art és plena d’homes i dones d’una creativitat extraordinària, però massa sovint, també, d’una condició personal lamentable.

Prenguem per exemple Pablo Picasso. El gran geni que va revolucionar l’art del segle XX era, segons tots els testimonis, un home que tractava les dones amb una crueltat que avui qualificaríem sense contemplacions de maltractament. I que condemnaríem o portaríem a judici. Sobre això, les biografies són unànimes i, tanmateix, quan contemplem Les senyoretes d’Avinyó o el Guernica ningú no pensa en la vida privada del pintor, sinó en l’impacte d’aquella meravella sobre la nostra consciència. L’obra s’ha independitzat de l’home i ha contribuït a l’evolució de la cultura i la humanitat.

El cas de Caravaggio és encara més evident. Michelangelo Merisi era un home extremadament violent, amic de les baralles i dels jocs de cartes, que va acabar matant un rival en una disputa i va viure com un fugitiu fins a la seua mort, prematura. Era, per dir-ho sense embuts, un delinqüent perseguit. Però quan mirem La vocació de sant Mateu o Judit decapitant Holofernes, no hi veiem la violència de l’autor, sinó la revolució artística i conceptual que va representar el seu ús de la llum i de l’ombra. El geni artístic creatiu transcendeix la baixesa moral de l’autor. O, per dir-ho d’una altra manera, el món ha conservat l’obra i la contribució que ha tingut en aquest bé col·lectiu que en diem cultura, i ha deixat de banda com era qui la va fer.

La llista seria llarguíssima: Roman Polanski és un fugitiu de la justícia dels Estats Units per un cas d’abús sexual. Jorge Luis Borges feia comentaris racistes que avui ens farien feredat. Richard Wagner era d’un antisemitisme virulent. Ezra Pound simpatitzava amb els feixistes. Paul Gauguin va abandonar els seus fills. Céline va col·laborar amb els nazis. Josep Pla festejava amb el franquisme… No acabaríem mai.

El resultat previsible d’aquesta actitud és que si aplicàssem amb rigor el criteri moral que sembla haver guiat l’Ajuntament de Palafrugell, hauríem de buidar els museus, cremar les biblioteques i silenciar les orquestres. I, cosa més greu: censurant els autors per la manera com eren i no per allò que van proposar, crear o ensenyar, hauríem de renunciar a bona part de l’evolució intel·lectual de la societat. I seríem infinitament més pobres. Martí Luter, segurament l’home més influent de la història d’Europa, era un antisemita tan radical que fa uns quants anys fins i tot les esglésies protestants van haver de renegar públicament d’aquest aspecte de la seua vida. Tanmateix, ningú no va pensar a proposar que renunciem a continuar llegint i a entendre els ensenyaments continguts en les noranta-cinc tesis de Wittenberg, que tant han ajudat a dibuixar l’ètica protestant, el pensament europeu, el capitalisme i la democràcia, entre més coses.

En contrast amb aquesta actuació sensata de les esglésies europees, l’ajuntament socialista de Palafrugell ha decidit que Josep Lluís Ortega Monasterio, el compositor de “El meu avi”, no mereix el mateix tracte. I, a més, ni tan sols han esperat que la justícia fes la seua faena –basant-se únicament en les acusacions d’un documentari televisiu. Crec que és una actuació políticament estúpida i que revela una comprensió molt pobra de què signifiquen la cultura i la tradició.

Perquè “El meu avi” fa molt de temps que va deixar de ser simplement una cançó. És un símbol d’identitat col·lectiva que va nàixer els darrers anys del franquisme i que va aconseguir, d’alguna manera misteriosa, de superar la censura dictatorial. Una cançó que acaba amb un equívoc, però eficaç, “Visca Catalunya, visca el Català” –equívoc perquè fa referència al vaixell i no pas a la llengua– i que durant dècades ha estat entonat amb ganes com una forma de reivindicació. De manera que, retirar-la, així, manu militari, del seu context natural per motius moralistes és una forma de censura que –paradoxalment, en aquest cas– resultarà més efectiva que la que van exercir els censors de Franco.

L’art sempre ha estat incòmode. Els grans artistes solen ser personatges complicats, sovint insuportables, de vegades repugnants i tot, del punt de vista moral. Però la grandesa dels artistes no rau en la seua exemplaritat ètica, sinó en la capacitat de crear bellesa, de transmetre emocions, de fer-nos veure el món amb ulls nous. Una capacitat independent de la vida privada de qui la posseeix.

Per això és un error tan gran qualsevol intent de “purificar” la cultura eliminant-ne aquells elements personals de l’autor que resulten incòmodes per a la consciència contemporània. Aquesta mentalitat s’acosta de manera molt perillosa a aquella que va inspirar la destrucció d’obres d’art en unes altres èpoques, o que encara avui en algunes cultures contemporànies aplaudeix la destrucció de les icones que no encaixen amb una determinada mentalitat cultural o religiosa. La diferència, en tot cas, és que ací s’exerceix amb el vocabulari de la correcció política.

Supose –i m’hi podria jugar un pèsol– que l’única cosa que aconseguirà l’Ajuntament de Palafrugell amb aquesta decisió tan errònia serà que el públic cante “El meu avi” de manera rebel i ostensible al final del concert. I que l’extrema dreta puga rebolcar-se encara més contra això que en diuen la cancel·lació i puga manipular més població encara a favor seu –i no em podeu negar que siga ben curiós, deixem-ho així, veure Vox defensant una cançó que diu “Visca Catalunya i visca el Català!”.

La gent, n’estic segur, la cantarà igualment, i farà ben fet, perquè la cultura popular té una força que cap decisió administrativa no pot aturar amb la simple voluntat. Però pel camí s’haurà perdut una mica més de la dignitat cultural d’aquest país. Perquè haurà tornat a demostrar que prefereix el “facilisme” –i, en aquest cas, la censura és tirar pel camí més fàcil– que no intentar d’assumir la complexitat que és, en definitiva, una part inseparable de la cultura.

Amb l’aval del Tribunal Constitucional a la llei d’amnistia, es clou políticament el cicle del procés amb el triomf de l’estat, que s’empassa constitucionalment tot l’antagonisme amb Catalunya bo i convertint els antics partits independentistes –ERC i Junts– en un derelicte inservible per al nostre alliberament nacional. Ho sabíem, és clar, però amb l’última escenificació es fa impossible tota pretensió d’assolir un acord per a resoldre democràticament –en els termes amb què ho entén la constitució espanyola i que accepten, de facto, els partits que van investir Pedro Sánchez– el conflicte entre Catalunya i Espanya: el TC és al TS allò que el policia bo és al policia dolent, però la prefectura no es toca. La caixa és tancada i, per a aconseguir el seu propòsit, l’independentisme només pot comptar, definitivament, amb la ruptura unilateral. També era vox populi, però ja és un precepte polític indefugible.

Com és natural, a l’hora d’aplicar la llei, el litigi entre judicatura i legislatiu dóna molt recorregut formal per aconseguir que els líders polítics recuperin, tard o d’hora, els seus drets. La qüestió és que tot allò que s’esdevingui es jugarà en camp contrari (constitucional), legitimarà les regles de joc imposades (tribunals), i alhora el propietari farà de jutge i de part (estat). Després correran a lamentar la naturalesa profundament franquista de l’estat espanyol, de la seva corrupció intrínseca, o de la seva conducta antidemocràtica amb la nació catalana sencera… Flors i violes. La manera amb què s’ha ofert tot l’escenari a l’estat perquè hi representi la farsa de les seves “dues ànimes” –correlat del crit “que ve la dreta, que ve la dreta”, que tants rèdits ha donat al PSC– és antològica; i es correspon, naturalment, amb la renúncia vergonyosa a mobilitzar la gent per a demostrar que l’únic instrument amb què comptava –i compta– l’estat per a “pacificar” Catalunya era –i continua essent– la repressió nua i crua. Els antics partits independentistes han esdevingut –en distint grau i responsabilitat, perquè ERC ha investit Illa– estructura (autonòmica) d’estat i, mentre continuï la repressió, la recuperació dels drets dels seus líders serà un afer estrictament personal, no pas de país.

Certament, per a qui tingui ulls i hi vulgui veure, l’aclariment de posicions no és pas cap mal, però ens fa la tasca més feixuga. A cada pas que l’estat ens endossa la mercaderia que tot comença i acaba amb ell, com diu amb claredat meridiana un editorial de La Vanguardia (“Les desavinences, les diferències, els greuges i els problemes estructurals en la relació Catalunya-Espanya se substancien de nou d’acord amb les regles de l’estat de dret i el marc que prefigura la Constitució”), més difícil se’ns farà crear l’alternativa alliberadora. Perquè, sense mobilització organitzada per a posar l’antagonisme al centre de la lluita política, la combinació de consentiment (com ho és l’acceptació de la llei d’amnistia, eina excloent de formes de lluita directa contra l’estat) i repressió (només cal veure l’arrogància dels Mossos a Montserrat contra la gent de l’ANC) mena la política a una resignació autonomista, a una rutina de “allò que hi ha” i, en definitiva, a un manteniment de la degradació democràtica, representada, ara més que mai, per la indiferència de l’establishment enfront del país, trinxat en totes les esferes i en tots els espais nacionals, d’Alacant a Sixena, de la dana a Barcelona.

La sortida no serà pas fàcil. Per començar, cada espai on els instruments de l’estat produeixin i reprodueixin la seva dominació, s’haurà de convertir en un espai de lluita directa en què es posi de manifest l’antagonisme entre Catalunya i Espanya. D’ara endavant, i per a estalviar-nos malentesos i desviacions equívoques, caldrà delimitar netament els marges entre l’independentisme coherent i l’establishment legitimador de l’estat: projectes personalistes i provatures electorals hauran de ser molt malvistos. Ja hi llogo cadires perquè algun tractadista polític em demostri que, gràcies a una llista electoral, podrem fer reviure el moviment al carrer. I, sense moviment, no hi ha majoria que valgui al castell d’ombres de la Ciutadella. Tot allò, doncs, que, amb la millor voluntat, pugui ajudar a mantenir símbols i pràctiques de la imposició de l’estat, garantirà el domini banal del nacionalisme espanyol. O, cosa que és el mateix, engruixirà l’establishment amb noves cares que romandran desconegudes sense els telenotícies de TV3 (la destinació final d’un aparell d’estat sense estat).

L’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán declara avui al Tribunal Suprem espanyol per la seva implicació en el cas Koldo, que ha sacsejat el PSOE i el govern de Pedro Sánchez. Cerdán havia de comparèixer la setmana passada, però la declaració es va ajornar perquè el seu advocat, Benet Salellas, demanava de fer-la al juliol per preparar bé la defensa. Argumentava que era necessari, atès “el volum i la complexitat de la causa, la diversitat de fets que s’imputen, la pluralitat de delictes i d’intervinents i la rellevància pública i social” del cas.

Finalment, la declaració serà avui, davant el jutge instructor, el magistrat Leopoldo Puente. Cerdán ha arribat poc abans de les deu amb un taxi acompanyat de Salellas i ha estat increpat per un grup petit d’ultres, que li ha cridat “xoriç” i “delinqüent”. L’ex-dirigent socialista compareix com a investigat en la causa relativa a la suposada trama de comissions il·legals en adjudicacions públiques vinculades al Ministeri de Transports espanyol i al govern de Navarra.

Ara bé, finalment la declaració no es farà de manera pública. El Tribunal Suprem espanyol va refusar divendres la petició de l’investigat, que demanava de retransmetre en directe la seva declaració. Puente considera que és una mesura incompatible amb la legislació vigent, concretament contrària a l’article 301 de la llei d’enjudiciament criminal, que estableix el caràcter reservat de les diligències del sumari fins que no s’obri el judici oral.

“Informe Cerdán”

La defensa de Cerdán també va demanar que la Guàrdia Civil enviés al Suprem l’escriptura de compra-venda de participacions de Servinabar –l’empresa considerada pantalla per al cobrament de comissions. Aquest document certificaria que Cerdán va comprar el 45% de l’empresa el 2016, tot i que l’administrador va negar que en fos soci. Salellas va demanar de tenir-hi accés per a poder contrastar-ne el contingut amb la informació notarial, però el jutge s’hi va oposar i va demanar a la Guàrdia Civil que en lliurés a la defensa de Cerdán una còpia per tal que es pogués preparar la declaració.

La defensa de Cerdán sosté que és tan sols un contracte privat sense validesa jurídica perquè no es va elevar a públic, i afirma que Cerdán no ha estat mai part de Servinabar ni n’ha cobrat res. Previsiblement, ho aclarirà avui. Aquest document forma part de l’anomenat “informe Cerdán”, elaborat per la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que el considera peça clau en l’origen de la trama, primer promovent adjudicacions i després gestionant pagaments que van beneficiar José Luis Ábalos, ex-ministre de Transports espanyol i ex-secretari d’Organització del PSOE, i el seu ex-assessor Koldo García (per valor de 620.000 euros, segons l’informe).

El paper dels corruptors: quins negocis feien Acciona, OPR i LIC amb la trama de Santos Cerdán i Koldo García?

Les investigacions fan pensar que la trama començà el 2015 i que les empreses implicades, com Servinabar i Acciona, van col·laborar-hi en contractes públics lligats a projectes com l’explotació de potassa de Geoalcali. Es posa èmfasi en la discrecionalitat en l’adjudicació d’obres públiques i destaca especialment una instrucció d’Ábalos a Koldo explicitada en els enregistraments que formen part de la causa: “Parla amb Santos abans de decidir res”, tot i que aquest no tenia cap càrrec oficial.

Més declaracions

Ábalos i García ja van declarar la setmana passada, però encara és previst que declarin –entre el 4 i el 5 de juliol– cinc empresaris implicats en la trama: els germans Antonio i Daniel Fernández Menéndez, Fernando Agustín Merino Vera, José Ruz Martínez i Joseba Antxon Alonso Egurrola. El jutge els ha encausats tots cinc, i autoritza la Guàrdia Civil a demanar la investigació bancària de comptes i productes a nom seu o al de les empreses Acciona Construcciones, Obras Públicas y Regadíos, Levantina Ingeniería y Construcción i Servinabar 2000. També ordena d’investigar els comptes de la fundació Fiadelso, vinculada a Ábalos.

Koldo García es va acollir al dret de no declarar i José Luis Ábalos va respondre durant una hora i mitja a les preguntes del jutge, la fiscalia i el seu advocat. Ábalos va assegurar que no es reconeix en els àudios que formen part de l’informe de l’UCO i va negar qualsevol implicació en els fets. També va desmentir qualsevol relació amb els àudios de l’informe i va apuntar que aquests van poder ser manipulats. El Suprem va ratificar les mesures cautelars vigents tant contra Ábalos com contra García, que inclouen la prohibició de sortir de l’estat espanyol, la retirada del passaport i l’obligació de comparèixer davant la justícia. Per tant, va desestimar la petició de presó provisional formulada per les acusacions populars, encapçalades pel PP.

Darrers escorcolls

Les darreres notícies sobre el tema tenen a veure amb escorcolls nous de l’UCO. La setmana passada va escorcollar els domicilis de l’ex-presidenta d’ADIF Isabel Pardo de Vera i de l’ex-director general de Carreteres Javier Herrero, tots dos a Madrid. Aquests escorcolls els va ordenar el magistrat de l’Audiència espanyola Ismael Moreno, que instrueix la part de la causa sense aforats. La Guàrdia Civil creu que tots dos podien haver ajudat Ábalos i García a fer adjudicacions irregulars d’obra pública en canvi de comissions.

Ha arribat l’estiu i molts de vosaltres heu començat les vacances o les teniu a tocar. Si sou dels qui ja ho teniu tot planificat, perfecte, però si encara no heu decidit on passar-les potser us animeu a descobrir amb nosaltres deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat d’una manera o una altra els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. Les obres i els indrets que hem triat (alguns no són exactament el lloc, però s’hi acosten o imaginem que s’hi han inspirat) són els següents: L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent, i l’illa de Tabarca; L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, i Sueca; Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, i les Terres de l’Ebre; Les bruixes d’Arnes, de David Martí, i la Terra Alta i la Franja; El temps de les magranes, de Caterina Karmany, i l’interior de Mallorca; Soldats abandonats, de Gavino Balata i l’Alguer; Guilleries, de Ferran Garcia, i les Guilleries; Una tempesta, d’Imma Monsó, i el Pallars Sobirà; Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat, i Andorra; i, finalment, Canigó blues, de Carles Sarrat, i el Conflent. Hem procurat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen els darrers quaranta anys llargs de producció literària arreu del país. Esperem que vagi de gust.

Si no sou gaire d’anar en vaixell, haureu de prendre biodramina. Perquè a l’illa de Tabarca, o, més ben dit, Nova Tabarca, tan sols s’hi pot arribar en vaixell. I us avisem que aquest viatge no el fareu pas sols: uns tres mil turistes hi van cada dia a l’estiu, atretes per les múltiples singularitats d’aquest destí, que tot seguit us explicarem. Cal destacar que l’hem inclòs a la llista de destinacions singulars per un motiu literari de molt de pes i per un motiu geogràfic que també en té: una illa que depèn administrativament d’Alacant, que és més pròxima a Santa Pola, i que segurament molts ciutadans dels Països Catalans tindrien dificultats per a situar en un mapa. Dit tot això, sempre és molt millor visitar-la en temporada baixa o mitjana, especialment el mes d’octubre, quan l’aigua encara conserva la bona temperatura estival, encara hi fa força calor i la gentada és molta menys.

Anem a cercar les motivacions literàries. El 1999, Ferran Torrent (Sedaví, 1951) va publicar L’illa de l’holandès, una novel·la que marca un punt d’inflexió en una de les carreres més sòlides, prolífiques i reconegudes de la literatura catalana contemporània. Torrent havia destacat per les novel·les negres protagonitzades per Toni Butxana o Hèctor Barrera i també havia publicat els dos primers lliuraments de les que tenien els germans Torres d’herois: Gràcies per la propina, del 1994, i La mirada del tafur, del 1997. Just després de la novel·la que ens serveix de referència va engegar la famosa trilogia de València amb Societat limitada, Espècies protegides i Judici final.

En aquesta novel·la, ens explica l’arribada a una illa innominada, però que guarda moltes similituds amb Tabarca, de Lluís Dalmau, un escriptor i professor universitari que hi ha de fer vida desterrat. És l’any 1969 i Dalmau farà unes relacions excel·lents amb els illencs: del doctor Ferrús passant per Patrice, que regenta l’únic hotel de l’illa, tancat, i que rep una compensació del règim per a mantenir-lo. També es farà amic de Josep Martí, propietari de la benzinera, botiga de queviures i batlle; i fins i tot del guàrdia civil que el custodia, Rafel Salgado. Els habitants de l’illa es dediquen principalment a la pesca o al conreu. Les terres pertanyen en la gran majoria a un misteriós holandès que les ha arrendades al poble per un preu ínfim perquè continuïn la seva activitat agrícola.

Passa que les coses es veuen sempre diferents a terra ferma. I hi ha un regidor tecnòcrata que pensa en les possibilitats immenses que pot tenir l’illa per al turisme i ja té planificada fins i tot una urbanització que la transformi radicalment. Lògicament, les forces vives faran mans i mànigues per impedir-ho perquè, en definitiva, els illencs el que volen és viure tranquils.

De fet, aquesta és la primera descripció de l’espai geogràfic a L’illa de l’holandès: “Als matins, tots dos es desdejunaven durant una bona estona mentre veien feinejar la filera de quinze barques, amb dos homes cadascuna. Treballaven junts formant allò que els pescadors en deien la ‘companyia’. Més enllà, en punts a penes perceptibles, es veien les altres dues barques grans que no tornarien fins l’endemà. Els diaris arribaven cada dos dies, amb el vaixell que venia de la península, de manera que no tenien gaires coses a dir-se sobre l’actualitat. Dalmau parlava sovint de la seua vida, dels seus anhels; el belga de qüestions relatives als pocs més de tres-cents residents a l’illa, homes i dones, dedicats a la pesca i al conreu de la terra.”

Els habitants de l’illa innominada van fent la viu-viu i sobrevivint una mica trampejant així com poden les grans decisions que es prenen fora d’aquells pams de terra de gran bellesa amb una població que suposadament és la descendent de tot un conjunt de pirates que al segle XVI viuen una gran desfeta a l’Alger i s’hi acaben refugiant. I atenció amb alguns paral·lelismes amb la història real de Nova Tabarca. Respecte de la població, hi ha molts més habitants en la geografia de Torrent que no pas tabarquins, que el 2022 eren solament cinquanta-un, malgrat que a l’estiu tenen aquestes fluctuacions tan impressionants de visitants. Però, en canvi, la història sí que te paral·lelismes amb la dels pirates de la novel·la torrentiana, sols que amb dos segles de diferència i sense pirateria pel mig.

La qüestió és que durant el regnat de Carles III d’Espanya van arribar a l’illa una seixantena llarga de famílies italianes de l’illa de Tabarka, un bocí de terra situat a tan sols tres-cents metres de les costes africanes i a una distància immensa de Gènova, que en disposava dels drets comercials fins el 1741, quan el bei de Tunis la va conquerir definitivament. Actualment, l’illa ja no existeix com a tal, perquè s’ha fet una carretera flanquejada de platges a cada costat que l’uneix amb el continent. Aquestes famílies genoveses van arribar a Alacant, però a partir del 1768 es varen instal·lar a l’illa de Santa Pau, que a partir del 1770 es va anomenar Nova Tabarca, fins avui dia. S’hi construïren les cases i també murades, baluards i una fortalesa que encara es pot contemplar en part. Cal recordar que Carles III va tenir nombrosos interessos urbanitzadors a la Mediterrània, com palesa, per exemple, la planificació de la Ràpita. També cal dir que aquestes famílies van aprendre ben aviat el català i substituïren els dialectes italians que parlaven per la nostra llengua. De fet, l’illa és un dels espais on es parla més català de tota la contrada precisament pel seu aïllament geogràfic.

Així doncs, ja tenim una destinació singular al sarró: Nova Tabarca, l’illa que molts lectors han identificat com L’illa de l’holandès de Ferran Torrent, tot i que el novel·lista juga a amagar-ne el nom. Ara ens cal saber una mica què hi heu de fer, com arribar-hi i més informacions pràctiques.

Un home es dirigeix cap al port de Nova Tabarca per tornar a la península. Darrers moments de sol a l’illa, abans no desaparegui a l’horitzó de les muntanyes de Santa Pola. Un jove fotografia les cases dels carrers de Nova Tabarca, on la majoria no fa més de dos pisos. Els carrers de Nova Tabarca engalanats amb motiu de la celebració de les festes patronals. Un jove salta d’un dels penya-segats al sud de l’illa, un dels punts més elevats. Com podeu arribar-hi?

A Tabarca solament s’hi pot arribar en vaixell. Hi ha servei regular provinent de Santa Pola, amb diferents companyies. El trajecte dura uns vint-i-cinc minuts. Si hi aneu d’Alacant teniu una hora de camí per sobre la mar. Si us agrada navegar i disposeu de la possibilitat de disposar d’embarcació privada, també us hi podeu atansar, però vigileu i seguiu bé les indicacions, bona part de l’illa és reserva marina i no hi podeu fondejar lliurement. És recomanable de treure el passatge de la barca per internet perquè hi ha alguns descomptes i comprovar bé els horaris. Si hi aneu amb menuts, potser us pot interessar atansar-vos a Tabarca amb algunes de les barques que tenen fons de cristall i permeten d’admirar la riquesa de la fauna marina de la contrada.

Visita en un dia

L’oferta per a dormir a l’illa no és gaire abundant, tot i que hi ha algunes opcions. Per això la majoria dels visitants hi passen tan sols un dia viatjant-hi des de Santa Pola. Us proposem la combinació de cultura, natura i esbarjo. El Museu de Nova Tabarca hauria de ser una parada obligatòria, però fan reformes a la sala d’exposicions i solament podreu veure l’audiovisual. Una vegada feta aquesta primera aproximació a l’illa, aprofiteu per passejar per les murades, les restes dels baluards i els carrers i places del poble de Tabarca, i no us perdeu l’església de Sant Pere i Sant Pau.

Una bona part de l’illa està deshabitada i no hi ha construccions d’habitatge. Una excursió molt recomanada és anar fins al far. No us amoïneu, Tabarca no arriba a dos quilòmetres de longitud i uns quatre-cents metres d’amplada, per tant, tampoc no haureu de fer una gran excursió, i els desnivells no superen la vintena de metres d’alçada. Això sí, a l’estiu de ple hi fa força calor i cal portar aigua. També val la pena de visitar la torre de sant Josep, que el segle XIX va ser una presó.

Naturalment, a Nova Tabarca hi ha unes quantes bones platges, però encara és millor abandonar-ne la saturació i anar a raure a alguna de les nombroses cales que hi ha. Atenció, us recomanem molt que porteu sabates que es puguin mullar. Moltes són de roques ben esmolades i així us podeu estalviar un entrebanc. Si hi voleu passar el dia sencer convé que hàgiu portat carmanyola o entrepans. En temporada baixa no us en refieu gaire perquè no hi ha supermercats. Si us agrada fer busseig de superfície sou en un bon lloc perquè la reserva marina permet d’observar molta fauna. Compte de vegades amb el temps a la mar, sobretot si preteneu entrar en alguna de les coves marines.

L’últim catamarà se’n va de Nova Tabarca cap a les 20.15. Mural situat a la part oest de l’illa en record dels orígens pesquers del municipi. Els carrers de Nova Tabarca, quasi deserts amb l’arribada de la nit. Vista general de la platja de Nova Tabarca, un dels punts on van més turistes que passen el dia a l’illa. Punt de pas entre l’illa Plana i l’illot de la Pedrera, amb la costa de Santa Pola al fons. El plat que no us podeu deixar perdre

Tot i que en podreu menjar en més localitats del sud, el calder de Tabarca és el plat estrella de l’illa sense cap mena de dubte. Originàriament, s’emprava el peix que no es venia, la morralla, per fer un brou amb patates i allioli casolà. L’arròs es cuinava per separat, semblant a l’arròs a banda. Actualment, s’ha sofisticat una mica i s’usa la morralla per al brou, però peixos de carn ferma, com ara el pagre, el llobarro i l’anfós, són ideals per a aquest plat, que ha de servir-se amb el peix i la patata amb allioli d’una banda i l’arròs de l’altra. Aquest àpat porta tota l’essència de la cuina de pescadors, però ara s’ha sofisticat afegint-hi més peix de tallada. Tradicionalment, el plat es cuinava en un calder de terrissa, que hi dóna nom. És un plat que representa l’essència mediterrània i que té de base la cuina de pescador.

L’anècdota

Hi ha més escriptors que han escrit sobre l’illa de Tabarca, com ara Ponç Pons, però l’illa també és famosa pel que no se’n va escriure. En un dels nombrosos viatges de Josep Pla al País Valencià l’escriptor va voler visitar-la. Era en els anys setanta i a l’hivern i hi anava acompanyat per Joan Fuster i una bona colla d’intel·lectuals valencians. Pla volia incorporar la seva visita a Tabarca en un projecte de llibre que volia escriure sobre el País Valencià i que no va executar mai. Però sí que és clar que tots els seus acompanyants acabaren farts de paella, perquè Pla era un gran afeccionat a aquest plat. En la darrera conferència que féu Joan Fuster, ja ho va explicitar: “Acompanyar el senyor Pla era complicat, demanava paella cada dia, fins i tot per a sopar.”

Els joves artistes vietnamites, malgrat la censura i la manca de finançament i suport oficial, expliquen al món les dures conseqüències dels cinquanta anys de guerra que va viure el seu país. En vaig informar ací en un seguit d’articles l’any passat. Com ara en l’entrevista al seu estudi de Ciutat Ho Chi Minh (Saigon) a l’artista Tuan Andrew Nguyen, guanyador del prestigiós premi Joan Miró 2023, que va exposar a la Fundació la primavera passada.

Primer va ser la guerra de la Indo-xina contra els colonialistes francesos (1946-1954), i després la dels americans, l’anomenada del Vietnam, que també va afectar molt Laos i Cambotja i va durar del 1955 al 1975. Cinquanta anys després de la fi de la guerra, tot el poble vietnamita (del sud i del nord) encara en sofreix les conseqüències al seu país o a l’exili, dispers arreu del món. La brutal i llarga violència del passat va deixar moltes ferides obertes en la realitat i l’inconscient col·lectiu.

Fotograma del film ‘Viet and Nam’.

Hi ha milers de desapareguts i fills mestissos de la guerra, la reconciliació entre nord i sud és encara molt difícil, neixen nadons amb malformacions a causa dels gasos de l’agent taronja i encara resten sobre el terreny moltes bombes adormides, que no van explotar durant la guerra, que en qualsevol moment es poden detonar si algú les trepitja o manipula. De fet, durant cinquanta anys de pau han mort més civils vietnamites per les bombes que no van esclatar que no soldats americans van morir durant la guerra.

Al cinema, en aquests dos darrers anys, han destacat amb força dues obres que han rebut grans elogis de la crítica i del públic arreu del món. L’arbre de les papallones daurades, de Pham Thien An (Lam Dong, Vietnam, 1989), que va merèixer la Càmera d’Or a la millor òpera prima al Festival de Canes 2023. Enguany destaca Viet and Nam, de Trương Minh Quý (Buôn Ma Thuột, Vietnam, 1990), nominada en el mateix festival a la secció Un Certain Regard com a millor film. Encara s’ha d’estrenar en sales, la distribuïdora preveu que serà aquest estiu, però ja es va poder veure a Barcelona al festival D’A. Ací en teniu el vídeo promocional:

Els nàufrags de la història

Viet and Nam és un film molt bell i molt dur, que aborda amb una mirada poètica que oscil·la entre la realitat, el somni i la metàfora els traumes dels vietnamites. En essència, entre més qüestions, el film narra la història d’una parella de joves miners gais que viuen el seu amor en la foscor de la mina de carbó a uns mil metres de profunditat. I a la llum del dia dissimulen. La negror de la pols del carbó impregna de tal manera els seus cossos, els ulls i les orelles, que si no es renten molt meticulosament, els dificulta la visió i l’oïda quan surten a la superfície.

Nam es vol escapar clandestinament a l’exili, no sap on. Ja està en contacte amb un traficant il·legal de persones que les treu del país amagades en contenidors de vaixells de càrrega. Es dibuixa un futur incert per a la parella d’enamorats. Per a ells, hi ha un xoc entre l’amor present i la vida futura. Però abans d’emprendre l’aventura que els separarà potser per sempre, hi ha un deute del passat que han de resoldre.

Tots dos decideixen d’ajudar la mare de Viet en la recerca obsessiva del cadàver del seu marit, un soldat que va desaparèixer durant la guerra en una expedició a la jungla del sud. Hi ha referències constants als desapareguts. En la foscor de les casetes on viuen, escassament il·luminades tot i viure en un poble miner, les pantalles dels televisors van mostrant cares de soldats, amb les seves dades personals, els llocs on poden haver desaparegut i telèfons de contacte de les famílies. Els televisors també ens informen que l’acció passa l’any 2001, quan hi va haver l’atemptat contra les torres bessones de Nova York.

Fotograma del film ‘Viet and Nam’ (fotografia: Nicolas Graux).

La mare ha vist en somnis la silueta del seu marit assenyalant el gran arbre on és enterrat. “No estic gaire profund”, li diu el borrós fantasma amb veu feble, “la pluja m’amara”. Cada nit quan es fica al llit, la mare diu al fill: “A veure si avui se’m torna a aparèixer en somnis. No tanquis el llum, que amb la claror se somnia més bé.” O “la tarda que va marxar, la recordo perfectament, l’hauria d’haver aturat i no ho vaig fer. Ara me’n penedeixo. Ni tan sols va arribar a saber que aquell dia jo ja estava embarassada de tu”. “De vegades penso que encara és viu, que ha perdut la memòria i viu en un altre lloc amb una altra família.”

Ells tres decideixen de passar a l’acció. Faran un viatge de nord a sud guiats pels somnis de la mare i els records d’un veterà mutilat que va ser company d’armes del marit a la selva. El trajecte els permet refer les passes del pare, evocar els records, esprémer la incertesa i la necessitat de tancar les ferides més íntimes, reflex de les cicatrius, tant físiques com metafòriques, que travessen el país sencer i la pau d’esperit de la gent.

Al llarg del viatge travessaran jungles, pobles i muntanyes. Camps de batalla, cementiris i escenaris històrics que avui dia són memorials dedicats als herois de la guerra. El Vietnam n’és ple. De dalt a baix. És el resultat de l’acció governamental per a homenatjar els caiguts, amb banderes i proclames patriòtiques o comunistes, però les urnes plenes de calaveres i ossos, les escenificacions de batalles, o les recreacions de la vida quotidiana en guerra amb decorats i estàtues de soldats, no els aturen en la recerca del cos. Res no cura el trauma original tan profundament gravat a foc en les seves ànimes.

Fotograma del film ‘Viet and Nam’ (fotografia: Nicolas Graux). El patiment de tota la societat

El mosaic de situacions i personatges del film ofereix una mostra del retrat col·lectiu del patiment de tota la societat. Hi ha la gent que es troben pel camí, els que cerquen cossos de familiars, veterans, camperols, monjos, ferits i mutilats de guerra (o de postguerra) i, fins i tot una mèdium que es guanya la vida comunicant-se amb les ànimes dels morts desapareguts per indicar a les famílies on han de cavar per trobar-ne les restes.

En una seqüència, la mèdium parla posseïda per l’ànima d’un desaparegut que li indica amb precisió on és soterrat. La gent cava i cava, fins que ella els atura, salta dins el forat i gratant acuradament amb les seves mans, n’extreu una massa negra, humida i llefiscosa i la lliura a la filla del mort. “És el que queda de la carn del cap del teu pare. S’ha convertit en terra negra.”

Les cerimònies de divinació són com una metàfora viva de la desesperació i el patiment de la gent d’avui respecte de les incògnites del passat, especialment sobre els morts i els desapareguts, que, fins que no els troben i els enterren en família, tenen les ànimes condemnades a vagar eternament. Aquestes cerimònies són força populars al Vietnam del Nord. Familiars i amics del desaparegut es reuneixen al voltant d’un vident perquè els orienti sobre el lloc on jeu el cadàver sota terra o li reten homenatge amb càntics i ofrenes. Hi ha alguns farsants que se n’aprofiten.

Tot s’oculta, tot descansa en la part més profunda de la terra negra, humida, fèrtil, però perillosa. Sota la terra negra, a les fosques, ben lluny de les mirades morboses i censores, fan l’amor els dos joves miners a les galeries de carbó més profundes. Sota terra també hi ha les restes dels cadàvers esperant que els seus familiars els trobin. I el perill de les bombes soterrades que no van esclatar i que, fins avui, han continuat segant vides i mutilant parts del cos dels vietnamites.

El director, Trương Minh Quý.

Així és la realitat que em vaig trobar l’any passat. Faig un apunt per contextualitzar la magnitud del problema. A la regió central de Quang Tri vaig passar un dia amb l’equip de dones desminadores de l’organització Peace Trees. Del 1995 ençà, aquesta ONG ha eliminat més de 147.000 artefactes de més de 6.970 acres de terra, cosa que ha beneficiat 292.666 vietnamites, majoritàriament camperols, dones i nens dels pobles i viles de la zona. Segons que em van informar elles, en els 110 dies abans de la meva estada, en una àrea de gairebé 900.000 metres quadrats, l’equip havia localitzat i desactivat 36 bombes de tota mena i així van garantir la seguretat de 647 vilatans.

Això era solament l’any passat, i en una petita regió central. És incalculable el que encara hi ha per netejar a tot el país, cinquanta anys després. Els americans van perdre i se’n van anar, però van deixar sota terra les bombes, que han perllongat la guerra fins avui. L’amenaça mortal és silenciosa, invisible. És a l’aguait sota terra en boscs, muntanyes, conreus i selves. El passat obscur dels protagonistes de Viet and Nam encara és el present obscur de molts vietnamites arreu del país.

Imatge promocional de ‘Viet and Nam’. Quin va ser el detonant del film?

Tots ho deveu recordar, el 23 d’octubre de 2019, a Essex (Regne Unit), es van trobar els cadàvers de trenta-nou vietnamites immigrants dins un camió refrigerat. Les migracions legals o il·legals, l’exili, tant l’actual com el vell, del qual encara molts no han tornat, també és una de les cares del trauma de la societat vietnamita, permanentment llastrada pels fantasmes de les guerres.

L’any 2019, quan es va descobrir la tragèdia del camió d’Essex, el director Trương Minh Quý vivia a Bèlgica. Segons que ha explicat, allò el va impactar. Era una situació surrealista que li va fer plantejar-se què hi feia un vietnamita com ell temporalment vivint a Europa. Quan es va proposar de fer un film sobre la casa d’origen i l’exili, la resta va anar sortint de la seva pròpia experiència i de la realitat actual del seu país, que, com els immigrants que moren en l’intent d’anar-se’n, és plena de paranys mortals i perills insospitats a conseqüència de les guerres del segle passat.

Viet and Nam ha estat la seva manera d’alliberar-se. De petit veia films de Hollywood i el cinema vietnamita de propaganda. Tenia, així com molts joves més, dues versions dels fets. En el seu darrer film la seva mirada és la de qui intenta de comprendre el passat, sense fer cap judici particular. “Volia explorar l’impacte emocional de la guerra a través del mitjà cinematogràfic, res més, ni res menys”, ha dit.

Malgrat els èxits i reconeixements que el film rep a tot arreu, encara no s’ha estrenat al Vietnam perquè resta pendent de l’aprovació dels censors.

Fotograma del film ‘Viet and Nam’. El ressò del tailandès Apichatpong Weerasethakul

La profunditat i textura de la terra negra contrasta i xoca amb la bellesa dels paisatges, la foscor del subsol amb la llum del sol, la casa amb la mina, la muntanya amb la mar, la vida amb la mort. Tot plegat cohabita en diferents plans d’allò que és real i irreal, on les visions, la imaginació i els somnis dels protagonistes pretenen il·luminar l’obscuritat de la història i els camins avui invisibles de la selva per on es van endinsar els seus avantpassats que no van tornar mai més.

També hi ha el paral·lelisme entre l’extracció de carbó de la mina i el desig d’exhumació dels cossos dels morts. I el projecte de Nam d’abandonar la seva terra d’amagat per embarcar-se clandestinament en un contenidor que navegarà mar enllà fins no se sap ben bé on. Ni si arribarà a lloc segur o acabarà enfonsat al fons de la mar, que sepultarà en les aigües els cadàvers d’ell i dels seus desconeguts companys d’incertesa. El futur és una idea inconcreta, impossible de preveure ni tan sols d’imaginar.

La manera de filmar l’exuberant natura, amb plans sostinguts i seqüències llargues, remet l’espectador al cinema de l’interessant director tailandès Apichatpong Weerasethakul. També les visions oníriques i surrealistes. Tots dos tenen una manera d’evocar allò que no és conegut pels humans, escruten atentament la natura, tant en els detalls més visibles com en els més insignificants i imperceptibles a simple vista.

La relació dels éssers vius i les persones amb la natura que plasmen aquests cineastes joves del sud-est asiàtic és molt arrelada a les creences ancestrals, les llegendes i les fantasies de la religió i la literatura budista. Com si cerquessin en la tradició, tan impregnada en les seves ments, un marc en què poder explicar l’inexplicable. Una guia per a desxifrar l’angoixa i el dolor del present i assolir, finalment, la pau de l’esperit.

The Washington Post · Michelle Ye Hee Lee i Chie Tanaka

Seül, Corea del Sud. La premonició d’un còmic japonès sobre la imminència d’un desastre natural al Japó ha espantat tant els turistes que molts han evitat de viatjar al país aquest estiu, cosa que ha obligat el govern japonès a intervenir per provar de treure ferro als rumors.

La caiguda recent en les vendes de vols al Japó d’alguns dels principals mercats turístics asiàtics s’ha atribuït a un manga de Ryo Tatsuki, titulat El futur que vaig veure.

En la versió original, publicada el 1999, el llibre deia que el març del 2011 hi hauria un gran desastre. Aquell fou, precisament, el mes en què una triple catàstrofe assotà la regió japonesa de Tohoku: un terratrèmol devastador, seguit d’un tsunami i d’un dels desastres nuclears més greus de la història.

El 2021 es publicà una versió actualitzada del llibre que deia que “la veritable catàstrofe” arribaria el juliol del 2025. La predicció no trigà a fer fortuna entre els lectors de manga i els entusiastes de les llegendes urbanes.

Aquests darrers mesos, la teoria de Tatsuki s’ha anat popularitzant a internet, amb publicacions i vídeos a les xarxes socials que advertien sobre un possible terratrèmol de gran magnitud, i que han obtingut milions de visites d’internautes d’Hong Kong, la Xina, Taiwan i Corea del Sud, cinc dels mercats turístics principals de l’Àsia.

El fenomen ha obligat les autoritats japoneses a intervenir per provar de calmar els ànims.

“És científicament impossible predir la data, emplaçament o magnitud d’un terratrèmol”, explicà Ryoichi Nomura, director de l’agència meteorològica del Japó, en una conferència de premsa el mes passat. “Per tant, qualsevol predicció d’aquest grau d’especificitat és completament falsa, i ha de considerar-se desinformació.”

Certament, els advertiments del govern japonès sobre la possibilitat que, aquests trenta anys vinents, hi hagi un “megaterratrèmol” –i consegüent megatsunami– han afegit benzina a les flames de l’especulació.

L’agost de l’any passat, després del terratrèmol de magnitud 7,1 que sacsejà la costa de la prefectura de Miyazaki, l’agència meteorològica del país emeté la primera alerta de “megaterratrèmol” a la zona pròxima a la fossa submarina de Nankai, que és sota les aigües del sud-est del país.

Aquest juny, gairebé un any després del primer avís, l’agència aixecà l’alerta. Tanmateix, al gener un grup de treball del govern arribà a la conclusió que hi havia un 80% de probabilitats que, aquests trenta anys vinents, hi hagués un terratrèmol de magnitud 8 o 9 a la zona. Les xarxes socials xineses i sud-coreanes no han dubtat a interpretar l’avís com una confirmació velada de la predicció de Tatsuki.

Aquestes darreres setmanes, dues aerolínies d’Hong Kong han optat per reduir els vols programats a les prefectures del sud del Japó. Hong Kong Airlines ha suspès tots els vols entre Kagoshima i Kumamoto programats durant la temporada alta d’estiu, al juliol i l’agost, per la caiguda de la demanda. Greater Bay Airlines, per la seva banda, ha reduït la xifra de vols programats entre el maig i l’octubre a la prefectura de Tokushima, que també és al sud del Japó.

L’ocupació dels vols a la prefectura de Tottori, a l’oest del Japó, va passar d’un 85% per les vacances de Setmana Santa, a l’abril, a un 43,3% aquest maig, segons xifres del govern regional.

“L’impacte és força significatiu, i la situació, lamentablement, continua essent complicada. Creiem que és important afrontar els fets amb calma i objectivitat”, explicà el governador de Tottori, Shinji Hirai, en una conferència de premsa a final de maig.

Yuen Chun Ning –director executiu de l’agència de viatges hongkonguesa WWPKG, especialitzada en rutes entre Hong Kong i la Xina continental al Japó– descriu com a “profundament arrelada” la paranoia que preval entre molts turistes sobre la possibilitat que el sud del Japó sigui l’escenari d’un gran desastre aquest juliol. El fet que a Hong Kong rarament hi hagi terratrèmols, segons que expliquen les agències, ha empitjorat la histèria entre els turistes de la ciutat.

Sobre això, WWPKG assenyala que ofereix paquets promocionals que inclouen un reemborsament íntegre del cost de viatge en cas que hi hagi un terratrèmol de magnitud 5 o superior al Japó i que el govern del país declari l’emergència catastròfica. Tanmateix, ni tan sols aquesta oferta no ha aconseguit de seduir els viatgers.

Tal com explicà aquest mes Yuen al mitjà local Oriental Daily News, els turistes “no volen arriscar-se” i prefereixen evitar el Japó aquesta temporada alta i optar per destins alternatius, com ara Austràlia, Dubai i Europa.

L’influenciador de viatges taiwanès Brian In ha constatat una baixada inusual en els preus dels bitllets dels vols programats aquest juliol de Taiwan a Tòquio, Osaka i Okinawa, tres dels destins japonesos més populars entre els turistes taiwanesos.

El contratemps arriba després d’una època postpandèmica en què el sector turístic japonès ha passat un període de creixement sense precedents. Enguany, les arribades de turistes al país són en camí de superar el rècord de 36,8 milions registrat l’any passat, segons les dades oficials publicades a l’abril.

La xifra mensual d’arribades al Japó s’enfilà fins a 3,7 milions aquest maig proppassat, cosa que representa un augment d’un 21,5% respecte del mateix mes de l’any passat. Hong Kong ha estat l’únic territori que ha registrat un descens interanual en la xifra de visitants al Japó aquest maig, en comparació amb el de l’any passat.

L’afluència de turistes, atrets al país per la feblesa del ien japonès en relació amb unes altres divises, ha ajudat a impulsar l’economia japonesa, però també ha posat a prova la paciència dels residents dels grans centres turístics. Sobre això, molts han denunciat la saturació dels espais públics i l’acumulació de brossa.

El Japó, bressol de la sismologia i un dels països més actius del món sísmicament, està plenament acostumat als terratrèmols. Cada any s’hi registren prop de mil cinc-cents terratrèmols prou potents perquè la població els noti.

Nomura, de l’agència meteorològica del Japó, insta els ciutadans a “no deixar-se influir per la desinformació sobre desastres naturals”. I afegeix: “Recomanem enèrgicament no actuar de manera irracional.”

Tanaka informa de Tòquio estant. Lyric Li, de Seül estant, ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El comissari dels Mossos d’Esquadra Eduard Sallent haurà de donar explicacions avui a la titular del jutjat d’instrucció número 24 de Barcelona sobre el fracàs del dispositiu policíac per a detenir el president Carles Puigdemont el 8 d’agost de l’any passat. Sallent, que aleshores era el comissari en cap dels Mossos, declararà com a testimoni en la investigació oberta contra tres agents del cos que van ser detinguts aleshores i que són acusats d’haver ajudat Puigdemont a tornar de l’exili i a esquivar la detenció malgrat un dispositiu policíac enorme. A més de Sallent, declararan també com a testimonis l’intendent Carles Hernàndez, com a responsable de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, i Ignasi Teixidor, l’intendent responsable del dispositiu.

Tres dies d’agost, la crònica més acurada sobre el retorn fugaç de Puigdemont

És precisament sobre aquest dispositiu que la jutgessa els vol interrogar, perquè en la resolució, a què ha tingut accés VilaWeb, els cita perquè “ratifiquin i aclareixin” l’informe que els Mossos d’Esquadra van signar el 19 d’agost i que van enviar al jutge Pablo Llarena per donar explicacions sobre què havien fet per mirar de detenir Puigdemont i per què se’ls havia escapat.

En aquell informe, la cúpula del cos deia que no havien previst pas la possibilitat que el president Puigdemont tornés a Catalunya per aparèixer a l’escenari de l’Arc de Triomf de Barcelona i tornar-se’n a anar. “La no-detenció de Puigdemont només es podria produir en cas que aquest decidís de no tornar a Catalunya”, recollia un informe de la Comissaria General d’Informació del 6 d’agost.

L’obsessió dels Mossos per com se’ls va escapar Puigdemont, en set informes

Els Mossos van dir a Llarena que havien preparat un dispositiu, integrat per sis-cents agents, per detenir-lo “en cas que volgués accedir per la força o mitjançant una distracció a l’interior del parlament”, i per això van blindar els accessos al parc de la Ciutadella –de fet, Sallent estava preparat dins el recinte del parc per fer efectiva la detenció. Arran d’aquest desplegament policíac i la impossibilitat d’entrar al parlament sense ser detingut abans, Puigdemont se’n va anar. Aquella mateixa nit va aconseguir de travessar la frontera administrativa sense que els Mossos el poguessin detenir, malgrat l’activació del dispositiu Gàbia.

Llarena no es va creure aquell informe, i en una providència que va fer pública el 19 de setembre va criticar el dispositiu dels Mossos i va retreure a la policia catalana que no hagués provat de detenir Puigdemont abans de l’acte de l’Arc de Triomf i que no hagués estat capaç de perseguir-lo i capturar-lo posteriorment. I ho va posar en coneixement dels jutjats d’instrucció de Barcelona.

Ara és el jutjat 24 que ha assumit la investigació penal sobre aquells fets, amb els tres agents dels Mossos investigats. La jutgessa ja va fer declarar el mes passat com a testimonis cinc agents del cos que havien elaborat set informes que recollien, principalment, imatges obtingudes de mitjans de comunicació, de les xarxes socials i de càmeres de vigilància de diversos indrets on es veien alguns dels mossos investigats acompanyant el president en diferents moments, abans de l’acte polític a l’Arc de Triomf i després. En aquella declaració, els autors d’aquests atestats van dir a la jutgessa que els havien acotat la investigació als dies 7 i 8 d’agost i que tot allò que havien pogut arreplegar hi era inclòs.

La jutgessa Maria Antonio Coscolla va enfilant la part final de la instrucció, gairebé un any després d’aquells fets. I ara per ara, tot i que ha admès com a acusacions dues organitzacions de l’extrema dreta, Vox i Hazte Oír, els ha denegat la major part diligències que li demanaven, com ara la citació de diversos dirigents polítics i membres de la prefectura dels Mossos d’Esquadra.

Per si algú en tenia encara algun dubte, la vice-presidenta i ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, va assegurar en una entrevista al Correo de Andalucía que Catalunya no sortirà del cafè per a tothom amb el model de finançament que negocia amb ERC: “Haurà d’incorporar un reconeixement a les singularitats i a la diversitat territorial del nostre país, però per a tothom, no només per a Catalunya.” Uns quants dies abans, la consellera d’Economia, Alícia Romero, havia parlat també d’un model “generalitzable”. No ha estat mai la intenció dels socialistes que la singularitat atribuïda al sistema de finançament català impliqués una sortida de Catalunya del règim comú.

L’acord rubricat per la investidura de Salvador Illa no ho afirmava explícitament. Amb el marge d’interpretació que la inconcreció donava, i amb el silenci treballat del PSC, ERC va presentar l’acord a les bases com un “concert econòmic solidari” i aquesta va ser la clau de volta perquè Illa fos elegit president de la Generalitat, amb un resultat intern ajustat entre la militància republicana, però prou per a evitar una repetició electoral. Després, el PSOE i el PSC van aigualir el pacte progressivament, tot deixant clar que Catalunya no sortiria del règim comú. És a dir, Catalunya podria recaptar i gestionar l’IRPF i més imposts, i els altres territoris que ho vulguin, també.

Fins avui. Amb el final del primer semestre de l’any s’acaba el termini fixat en l’acord d’investidura perquè la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals formalitzés el nou acord de finançament. Aquesta comissió bilateral, específica per al finançament, havia d’acabar de detallar les generalitats del model acordat en el pacte d’investidura, perquè és en la complexitat tècnica de la concreció on s’amaguen els dimonis del nou sistema. La comissió mixta es reunirà el 14 de juliol, segons que va anunciar el govern, però caldrà veure fins on hauran aconseguit d’arribar les negociacions d’ERC amb el govern català i l’espanyol i què s’hi aprovarà exactament.

Fa dies que ERC refreda les possibilitats d’arribar a un acord sobre el model: veuen lluny una entesa i situen les aspiracions electorals de Montero, com a candidata del PSOE a les eleccions andaluses, com una de les dificultats per a tancar el que considerarien un bon pacte. La crisi socialista pel cas Cerdán ha complicat encara més la situació. El PSOE, debilitat, sap que obrir en fals el debat del finançament seria donar més carnassa a la majoria dels presidents territorials, del PP, i a un dels seus barons més hostils, el president castellanomanxec, Emiliano García-Page. Té prou força per a entomar, ara, un desafiament com aquest? En qualsevol cas, la comissió es reunirà després del comitè federal del PSOE de dissabte vinent i de la compareixença de Sánchez al congrés el 9 de juliol.

Illa, malgrat tot, ha repetit una vegada i una altra que complirà l’acord d’investidura. Tot i les dificultats evidents, ERC ha optat d’entrada per donar als socialistes més marge temporal, perquè prioritzen un acord més bo a les servituds d’una data autoimposada. Ara bé, s’acaba el temps per a les inconcrecions del model per un altre compromís assumit.

L’any vinent, segons el mateix acord, l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) hauria de recaptar i gestionar l’IRPF i, malgrat les noves places de personal anunciades, l’executiu ha de precisar encara com es farà el traspàs necessàriament gradual dels mitjans humans, materials i tecnològics de l’Agència Espanyola d’Administració Tributària (AEAT) a l’ATC. I dins de quin marc jurídic es farà, atès que sembla molt complicat que l’any vinent ja hi hagi un nou model de finançament en vigor, acordat i generalitzable per als territoris. És a dir, que sigui aprovat dins el termini i en la forma escaient amb una reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA).

És important de recordar que el model de finançament singular que va dibuixar el govern de Pere Aragonès, i que naixia del principi que Catalunya recaptaria i gestionaria tots els imposts, implicava la reforma de la LOFCA i de dues lleis estatals més: la llei de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (22/2009) i la llei de cessió de tributs a la comunitat autònoma de Catalunya (16/2010). Per a tirar-les endavant caldria lligar curt la majoria que Sánchez va tenir a la investidura. Un desafiament majúscul, ara mateix.

La reforma d’aquestes lleis també surt esmentada en el pacte d’investidura i, en teoria, era feina del grup d’experts nomenats pel govern d’acabar de detallar el marc legal i, de fet, la resta de l’aterratge tècnic i jurídic del model. Un altre punt clau és el càlcul de l’aportació catalana pel cost dels serveis que presta l’estat espanyol a Catalunya i la contribució a la solidaritat territorial. L’acord deia que “ha de ser explícita i s’ha de reflectir de manera transparent”. I hi afegia encara: “La Generalitat ha de contribuir a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes a fi que els serveis prestats per diferents governs autonòmics als seus ciutadans puguin assolir nivells similars, sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar.”

Aquesta solidaritat ha d’estar limitada pel principi d’ordinalitat, incomplert d’ençà de l’aprovació de l’estatut. Aquest principi havia d’impedir que l’actual model perpetrés un greuge històric: mentre que a Catalunya la capacitat tributària dels ciutadans està clarament per sobre de la mitjana estatal, els recursos públics per càpita disponibles són clarament inferiors als de la mitjana estatal. L’ordinalitat s’ha incomplert sempre.

Capgirar aquesta situació era un dels grans desafiaments del nou sistema. Més fàcil sembla que tot es pugui arreglar amb una gran xifra que maquilli els greuges estructurals. La clàssica promesa de més milions disponibles per als territoris que acontenti tothom. També Catalunya.

Joan Salvador Moñino (Manacor, 1997) és conegut amb l’usuari de Parlars Mallorquins (@parlars_mallorquins) a les xarxes socials. Durant la pandèmia va començar a investigar sobre els dialectes i, aprofitant les seves habilitats d’il·lustració i divulgatives, va decidir d’engegar un compte que amb els anys ha anat creixent. Va estudiar cinema d’animació, però la capacitat que ha tengut per a traslladar contingut lingüístic l’ha dut a guanyar el premi Crit en la categoria de llengua. La seva intervenció, molt aplaudida entre el públic, va ser crítica i encoratjadora: “M’agrada pensar que si la gent veu els nostres vídeos és perquè la llengua és un element clau de la nostra identitat, que pot parèixer una cosa superòbvia, però que de vegades no ho és tant quan vius en un territori on el català està maltractat constantment”, va dir damunt de l’escenari. Per tot plegat, ens hem citat a Manacor, per conèixer-lo més a ell i la tasca que fa a les xarxes, i també saber com veu la situació política i lingüística del país.

—Com definiríeu Parlars Mallorquins?
—És un projecte divulgatiu de cultura lingüística i darrerament, sobretot, sociolingüística també. Va sorgir amb la pandèmia, quan tots estàvem tancats. M’avorria molt i em vaig focalitzar molt a llegir articles científics sobre els dialectes del català. També m’agradava molt veure els visuals dels dialectes, veure els mapes. I tenia ganes de veure aquesta riquesa lingüística plasmada en un mapa de Mallorca. No ho trobava i els vaig fer jo.

—Com és que us ha fascinat tant el món dels dialectes?
—Perquè estan molt relacionats amb la identitat. La llengua, òbviament, està relacionada amb la identitat, però és que en el cas del català crec que els dialectes també hi juguen un paper molt important. I en el cas de Mallorca, no només el català, sinó els dialectes propis de l’illa i tots els parlars que hi ha.

“La llengua, òbviament, està relacionada amb la identitat, però és que en el cas del català crec que els dialectes també hi juguen un paper molt important”

—Deis que estan una mica estigmatitzats.
—Normalment, s’utilitza molt la paraula dialecte per atacar. Per rebaixar un parlant. Que no és una llengua. No pareix que hagi d’arribar a X categoria sense tenir en compte que tot parlar és llengua i dialecte a la vegada, perquè tot dialecte forma part d’una llengua i tota llengua és formada per dialectes, no? Per tant, com que la gent no ho entén i ho relaciona amb certes menes de parlars, s’estigmatitza.

—Creis que també hi ha una part de folklorització, sobretot ací, a les Illes?
—Sí, crec que va relacionat amb el fet de no entendre què és un estàndard. Perquè la gent pensa que l’estàndard és xerrar de Barcelona, però després a Barcelona tenen el seu propi parlar. La gent no és conscient que un estàndard no és parlar com a Barcelona, per exemple, sinó que realment és una altra variant que s’ha creat per ajuntar tots els dialectes.

—Al vostre perfil trobam diversitat de contingut. Com ha anat sorgint?
—Va començar amb la part lingüística, vaig passar a fer coses culturals i, sobretot, de sociolingüística. Això també ha dut al contingut polític, perquè hi ha hagut un moment que no el pots separar.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Hi ha una part d’activisme intrínsec al fet de fer contingut en català, encara que sigui la cosa més natural del món de fer-lo amb la nostra llengua?
—Tot contingut en català és activisme. Per ventura, l’un és un activisme un poc més involuntari i l’altre un activisme un poc inconscient. Jo faig aquest activisme més conscient de fer-ho 100% en català, de no posar subtítols mai en castellà i de fer-ho expressament. Unes altres persones ho podran fer perquè n’és la llengua materna i perquè s’hi senten a gust així i ja està. Ara bé, que una persona catalanoparlant ho faci en castellà també és política, encara que pot ser inconscient. També hi ha una part de diglòssia, i hi ha i una part també de folklorització, per ventura. Per tant, sí, és política, però perquè tot és política, crec.

—Hi ha qui diu que fer contingut en català és esgotador.
—Ho entenc, perquè la quantitat de comentaris i seguidors hostils que reps pot ser molt gran.

—També ens trobam la falsa creença de, en castellà arribaré a més gent. Quina ha estat la vostra experiència, en aquest àmbit?
—Fer-ho en català t’obri portes i una de les claus és que tens poca competència. Hi ha poques persones fent contingut en català, arribes a un nínxol específic, i en un territori també específic. Si ho vols fer professionalment, les empreses també cerquen aquella gent que arriba a un nínxol específic, a un nínxol local, que arriben a les persones del carrer. Per exemple, concretament a Mallorca, la primera persona que faci contingut de gastronomia en català ho petarà. Hi ha tantes temàtiques que encara no s’han fet en català a Mallorca, que les primeres persones que ho facin tindran aquell nínxol assegurat.

—Tots tenim una certa responsabilitat? Us demanava per l’activisme del creador de contingut, però qui ho consumeix també ha de tenir una implicació.
—Sí, sí. És que es diu molt que els creadors de contingut han de tenir aquesta responsabilitat de fer-ho en català, però és que jo crec que és igual d’important que els consumidors també tenguin la responsabilitat de consumir el contingut en català. Passa moltes vegades, que això sí que trob que és folklorització, que et trobes un vídeo en català de Mallorca dient que és molt important defensar el català i té mil m’agrades o més. En canvi, un vídeo en català xerrant del teu ca no arriba o potser la gent no s’hi atura. La responsabilitat també la tenen els consumidors d’aquest contingut.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Quan vau rebre el premi Crit, vau fer un discurs molt reivindicatiu. També en clau de Països Catalans, de consumir contingut de tot arreu. Per què?
—Hi ha una part de lluitar contra el secessionisme lingüístic. Sobretot al País Valencià i a les Illes, es veu molt amb aquests blavers i gonelles. És clar, com més cultura es faci en català per tots els Països Catalans, més demostrat tindrem que no són llengües diferents perquè es crea aquesta cultura compartida. I, per una altra banda, per donar més oportunitats a tots els creadors de contingut en català independentment del territori i també per ser conscients que, per ventura, hi ha territoris que tenen més dificultats que els altres. Que a Catalunya sí que hi ha una estructura un poc més muntada i al País Valencià i a les Illes encara hem de muntar aquesta estructura.

—I com veis la resposta de la gent a les Illes amb el contingut en català?
—Tenc la sensació que a Mallorca només veu contingut en català la gent catalanoparlant. Això també hauria de canviar, totes les persones castellanoparlants i catalanoparlants haurien de consumir aquest contingut i l’haurien de veure com a propi. El contingut de Mallorca, o sobre Mallorca, o fet a Mallorca, no s’ha de veure com un contingut per a Mallorca, sinó que s’ha de veure com un contingut per als Països Catalans, per a qui entengui el català o per a qui tingui intenció d’aprendre’l.

“El contingut de Mallorca, o sobre Mallorca, o fet a Mallorca, no s’ha de veure com un contingut per a Mallorca, sinó que s’ha de veure com un contingut per als Països Catalans”

—Com és que passa, això?
—Té a veure amb la folklorització, potser. És un tema delicat, potser podríem dir que el contingut que s’ha fet ara és molt local… però és que tampoc ho crec. Això citant na @co.torrita, jo també crec que allò que és local és global. I que tu xerris de la teva experiència en el teu context i que el meu context sigui Mallorca no ha de significar que només l’hagin d’entendre les persones de Mallorca. Però no sé per què existeix aquesta espècie de folklorització, que pareix que ha de ser restringit a un públic concret, però realment no. Potser diré un doi ara, però allò típic de les pel·lícules d’extraterrestres fetes als Estats Units i que només ataquen els Estats Units, això també es podria veure com a folklorització perquè només xerren del seu estat, però no es veu així perquè s’entén com a global. Doncs això ha de passar a Mallorca.

—Però hi ha una bombolla de creadors en català?
—Jo vull que la meva versió l’escoltin dues bandes. A vegades les xarxes fomenten que ens quedem amb la nostra bombolla ideològica. Per exemple, existeixen creadors de contingut en castellà a Mallorca, i amb molts bons números, però és un contingut que aquí no es consumeix tant. No és un contingut identitari, en el sentit que sigui creat a Mallorca, en català, automàticament passar a ser identitari, perquè t’hi identifiques solament perquè xerra la llengua d’aquí.

Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert.

—Com han ajudat les xarxes a l’impuls del català? Sobretot amb els joves.
—No hi ha limitacions, no hi ha fronteres. I és contingut per a qualsevol persona. Als joves els interessa exactament el mateix que a tothom, però ens agrada que ens ho conti una persona de la nostra mateixa edat. Tampoc sé si el meu contingut és per a joves, perquè tampoc crec que arribi a persones de 15 anys. Però és que jo no crec que hagi d’arribar a persones de 15 anys, és que crec que les persones de 15 anys han de fer elles mateixes el seu propi contingut per arribar a la seva generació. I entenc que veure unes altres persones que ho hagin fet ajuda que els de 15 anys vegin que és possible.

—Tant amb el contingut, com en el discurs dels premis, vau ser crític amb el govern que hi ha ara. Com veis la situació?
—Ho veig cru perquè hi ha un govern que directament lluita per eliminar la nostra llengua. Ho veig cru perquè això vol dir que aquest govern representa un conjunt de persones que tenen aquesta ideologia. I, per una altra banda, jo no només me qued amb aquests dos anys que duim, jo me qued amb els anys d’abans que tampoc es va fer res per ajudar que la situació millorés. És a dir, jo no em conform –entre cometes– amb el fet que no s’ataqui la llengua. Jo vull que hi hagi lleis actives que ajudin en la normalització lingüística.

“No em conform –entre cometes– amb el fet que no s’ataqui la llengua. Vull que hi hagi lleis actives que ajudin en la normalització lingüística”

—Cap a on pot anar tot si continuam així?
—A vegades sóc molt negatiu, unes altres més positiu. No es poden fer canvis polítics si no hi ha canvis socials. El més important és que canviï la conducta lingüística que tenim els catalanoparlants a Mallorca. És a dir, no viure amb aquesta por –entre cometes– d’usar la llengua, de si no m’entenen, de si és de mala educació, de posar la carta de menú en castellà perquè m’entenguin. No. Crec que, per començar, la base de tot és que hi hagi un canvi de conducta lingüística perquè després es tradueixi en un canvi polític. I hi ha d’haver una estructura i un sistema que faci que aquella persona que arribi a Mallorca vulgui aprendre el català i ho faci. És que això d’estar deu anys a Mallorca i no aprendre la llengua pròpia… És un altre relat que crec que s’ha construït molt a Mallorca. Ha calat molt el relat que a Mallorca es xerren dues llengües. No, a Mallorca ja tenim una llengua pròpia i després hi ha una llengua que s’ha imposat institucionalment. I això crec que també ho hem de tenir en compte. Ser conscients d’això també farà que la gent canviï aquesta actitud lingüística.

Més de 250 persones s’han reunit aquesta tarda la Sala l’Horta de Castellar-l’Oliveral, a València, per a denunciar la “gestió criminal” de la gota freda per part del president Mazón, ara que es compleixen vuit mesos de la tragèdia.

Del foc i del fang: Renàixer!
Som el poble valencià!
Som el País Valencià !
Som un poble viu i combatiu! pic.twitter.com/QDePi1Mxsp

— Decidim (@Decidim_) June 29, 2025

L’acte, organitzat per la plataforma sobiranista Decidim amb el nom de “Del foc i del fang: Renàixer“, ha exigit responsabilitats per la gestió de la gota freda, tot reivindicant l’autoorganització popular. L’acte ha comptat amb representants de l’Acord Social Valencià, dels CLERS (Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció) i tota mena d’entitats de la societat civil valenciana, com ara El Tempir d’Elx, Acció Cultural del País Valencià, Comissions Obreres, la COS, Esquerra Unida o bé editorials com ara Camacuc i Edicions del 1979.

A la jornada han participat veus destacades del món cultural com Joan Escrivà, de Camacuc, Vicent Torrent, Manel Rodríguez Castelló i el cantautor Lluís Llach, convidat com a símbol de germanor entre els diferents territoris del país.

Després d’una nit amb mínimes tropicals –que no han baixat de 20 °C a bona part del país i, fins i tot, han passat de 25 °C, especialment, al nord del Principat, amb mínimes de 29,8 °C en municipis com ara Portbou–, la jornada d’avui ha tornat a estar marcada per les temperatures tòrrides, que en alguns punts del país han superat els rècords anteriors de temperatura registrats enguany.

El registre més alt del dia han estat els 42,2 °C de Vinebre, a la Ribera d’Ebre, lleugerament per sota dels 42,9 °C registrats ahir. Torroja del Priorat (Priorat), amb 40,7 °C, Torres de Segre (Segrià), amb 40,4 °C, Lleida (Segrià), amb 40,3 °C, Castellnou de Seana (Pla d’Urgell), amb 40,2 °C i Benissanet (Ribera d’Ebre), amb 40,2, també han passat de 40 °C.

Amb 39,8 °C, Xàtiva (Costera) ha registrat la temperatura més alta de l’any, un rècord que també s’ha superat en estacions com ara Villena i Carcaixent (39,7 °C) i a Oriola (39,6 °C). Almassora, amb 35,4 °C, també ha registrat la màxima de l’any, i València, amb 33,4 °C, ha viscut el segon registre més alt de l’any, superat tan sols pels 34 °C registrats ahir.

Lloc: Seràfics

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat avui que ha trobat un comprador per a la plataforma de contingut audiovisual TikTok, i que el revelarà en dues setmanes si la Xina accedeix a autoritzar-ne la venda.

L’any passat, el govern Biden aprovà una llei que obligava la matriu de TikTok, la xinesa Bytedance, a deixar de fer operacions als Estats Units com a condició per a no prohibir-ne l’accés al país a partir del 19 de gener d’enguany.

Finalment, el termini fou prorrogat per Trump el 20 de gener, quan va prendre el càrrec de president, amb l’objectiu de negociar un acord amb Bytedance. El 4 d’abril, Trump tornà a ajornar la prohibició 75 dies.

Ara, en una entrevista a la cadena Fox News, Trump ha avançat que té un comprador per a TikTok, i tan sols ha dit que és un conglomerat “de gent amb molts diners”. I ha afegit: “Probablement, necessitarem que la Xina ho aprovi, però crec que el president, Xi Jinping, hi consentirà.”

El govern palestí ha augmentat a 66 la xifra nens morts a Gaza arran de la desnutrició causada pels obstacles imposats per Israel a la distribució d’ajuda humanitària a l’enclavament. Després de més de dos mesos de blocatge a l’entrada d’ajuda humanitària, Israel ha autoritzat una única ONG perquè distribueixi l’escassa ajuda que entra diàriament a l’enclavament, la polèmica Fundació Humanitària de Gaza (GHF), que començà a operar a mitjan maig.

L’oficina de premsa del govern palestí ha subratllat que aquesta conducta és un “crim de guerra i un crim contra la humanitat” i ha acusat Israel d’utilitzar la fam contra la població per “exterminar civils, especialment nens”, en un informe recollit per l’agència de notícies palestina Sanad.

L’ONG encarregada del repartiment d’ajuda, amb seu a Suïssa, està emparada pels Estats Units i Israel, i és objecte de crítiques a causa de la gran quantitat de palestins morts als voltants dels seus centres en atacs de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) mentre acudien a recollir els aliments.

L’Autoritat Palestina ha condemnat el crim contra els nens a Gaza i ha posat el focus en el “vergonyós silenci internacional enfront del patiment dels nens que són abandonats a la gana, les malalties i una mort lenta”.

En concret, l’informe assenyala els Estats Units, el Regne Unit, França i Alemanya com a “responsables de participar activament en aquestes greus violacions”. Enfront d’aquesta situació, fan una crida a l’ONU i als països àrabs perquè “intervinguin urgentment i pressionin l’ocupació perquè obri els passos immediatament”, perquè hi pugui arribar menjar i subministraments mèdics que puguin salvar els nens i la resta de pacients.

Abans-d’ahir es confirmà la mort de dos nens més per desnutrició i manca de medicaments. Fins a 112 nens palestins són ingressats als hospitals cada dia a la Franja per rebre tractament contra la desnutrició, segons que informa l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Les autoritats de Gaza han situat en més de 56.400 els morts a causa de l’ofensiva desencadenada per Israel contra l’enclavament després dels atacs del 7 d’octubre de 2023, alhora que han assenyalat que la xifra de ferits supera els 133.000.