Lloc: Local de la vocalia

Lloc: al carrer Tossol

Tema: llums i ombres - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

Cuina, aprèn i guanya llibertat a cada plat - Lloc: Espai Jove del C.C.Calisay

Lloc: Davant del Calisay

Dansa amb l'Esbart d'Arenys de Munt - Lloc: Teatre Principal

A càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

A càrrec d'Enric agustí - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Ritme i equilibri - Lloc: Sala '1 d'octubre' del C.C.Calisay

No ens hauria de sorprendre gens l’espectacle que ofereix aquests dies la política espanyola. La dimissió de Santos Cerdán, les investigacions que esguiten l’entorn de Pedro Sánchez, la corrupció que torna a brollar com una font persistent en el cos del PSOE: tot això forma part d’un patró que qualsevol observador atent hauria pogut preveure. En canvi, sí que ens hauria de sorprendre –i preocupar– la reacció dels nostres partits, els del país, amb motiu d’aquesta enèsima crisi –parle sobretot d’Esquerra i Junts, però també de Compromís i Més, fins i tot dels Comuns. Perquè mentre Madrid es rebolca en el fang, massa gent als Països Catalans sembla disposada a continuar fent de salvavides d’un sistema que no els respecta.

El problema no és tan sols que el PSOE torne a estar tocat per la corrupció. El problema és més profund i té a veure amb quelcom que afecta l’essència de la democràcia: la previsibilitat. Quan un sistema polític sap d’entrada que certs actors sempre respondran de la mateixa manera, aquest sistema deixa de ser democràtic i esdevé hegemònic. I quan uns partits renuncien al dret de sorprendre, renuncien també al dret de ser influents.

Durant anys, alguns dirigents dels nostres partits han interioritzat una idea profundament errònia i perillosa: la idea que ser “responsables” significava ser previsibles. Amb aquesta lògica, ERC o Compromís, per exemple, sempre sostindran el PSOE perquè “l’alternativa és pitjor”. Amb la conseqüència, demostrada a bastament, que Madrid pot planificar les seues estratègies contra Catalunya i el País Valencià sabent que, faça què faça, sempre comptarà amb aquesta reserva parlamentària.

El resultat d’això és tan paradoxal com trist: Esquerra o Compromís –dic aquests dos perquè són el cas més exagerat, però podríem ficar també en el sac, ara mateix, Junts– es fan imprescindibles per al sistema espanyol, però precisament això els fa prescindibles per als interessos del nostre país.

I la dinàmica no tan sols és dolenta per als partits dels Països Catalans –que perden capacitat de negociació real–, sinó que és demolidora per al conjunt del sistema democràtic espanyol. Una democràcia que no pot funcionar sinó amb el suport garantit de certs actors no és una democràcia: és una dependència institucionalitzada. I quan la perifèria sempre obeeix el centre per “responsabilitat”, ni la perifèria és lliure ni el centre aprendrà mai a ser democràtic.

L’actual crisi del govern Sánchez il·lustra perfectament aquesta dinàmica. El president espanyol considera garantit el suport dels partits “perifèrics”, i aquests, atrapats en la lògica de la “por de l’alternativa”, continuen sostenint un executiu que no els ofereix res més que promeses en canvi de lleialtat incondicional. És una relació que no fa bé a ningú: ni als catalans, que veuen que els seus vots sempre compten igual, independentment de l’estratègia que seguesquen, ni als espanyols, que veuen que el seu sistema polític es converteix en una ficció competitiva.

I és així que aquesta dinàmica de previsibilitat mena a una degradació mútua. A la nostra banda, els partits que sempre voten igual perden credibilitat davant els votants, que perceben la subordinació i, lògicament, es desanimen. I, per la part espanyola, la garantia del suport perifèric inamovible elimina la necessitat d’un aprenentatge democràtic real. Un sistema que sap que sempre tindrà una majoria “disponible” no aprèn a negociar, a cedir, a respectar la diversitat, ni ho necessita. Assistim, doncs, a la paradoxa que els catalans, volent salvar la democràcia espanyola per “responsabilitat”, en realitat contribuïm a degradar-la.

És molt simple: un partit, posem per cas el PSOE, que no té por de perdre el poder per mala gestió és un partit que no té incentius reals per a la bona gestió. I quan la mala gestió inclou casos de corrupció sistemàtica, aleshores la responsabilitat dels qui el mantenen al poder va més enllà de l’error tàctic: esdevé complicitat, ni que siga involuntària.

Cal, per tant, que Junts, Esquerra, Compromís i Més recuperen el dret de ser imprevisibles. No per capritx, sinó per dignitat democràtica. Per diversificar opcions, per crear una incertesa saludable i per negociar sempre amb la força que dóna la independència de criteri. I Madrid ha de saber que podria perdre el suport dels partits dels Països Catalans, no com una  amenaça, sinó com a condició normal de funcionament democràtic. Un sistema democràtic que no pot ser sorprès per ningú no pot ser canviat per ningú. I un sistema que no pot canviar és condemnat a repetir els errors, com veiem aquests dies.

I això que diré ara sorprendrà alguna gent, però el cas és que les xifres canten. En el congrés espanyol actual Vox té 33 diputats i això que en diuen “els nacionalismes perifèrics”, 31. Els sobiranistes, doncs, com a bloc, podrien condicionar completament la formació d’un govern del PP sense l’extrema dreta.

D’un govern nascut d’una moció de censura al PSOE per la corrupció, en què Vox s’abstingués i ells votassen a favor o també s’abstinguessen. Pactant amb el PP, en canvi, un govern obligat a resoldre definitivament la qüestió de l’amnistia, la situació dels presos bascs, l’oficialitat de la llengua catalana a Europa, la solució de l’infrafinançament o qualsevol altra de les moltes coses que el PSOE ja ha demostrat de sobres que no pot, o no vol, resoldre.

Ara mateix sembla una maniobra impossible del tot, però també semblava impossible que Junts –amb el president Puigdemont a l’exili– votàs el PSOE i va passar. Si no passa en aquesta ocasió serà sols per la previsibilitat d’alguns partits, que s’estimaran més no aconseguir res i continuar amb les butxaques buides i perpetuant la corrupció que no deixar de pensar condicionats pels apriorismes de sempre. Perquè per la banda del PP, i la seua hipotètica disponibilitat a un pacte com aquest, no ens enganyem tampoc: Sánchez no convocarà eleccions fins el 2027 ni que li troben cadàvers al llit. De manera que el PP no té cap més alternativa: aquesta és factible i el pacte amb Vox, amb l’extrema dreta, no.

 

PS1. Amb aquest editorial m’he limitat a fer una anàlisi, potser provocadora per a alguns, però una anàlisi i prou. No és l’alternativa que jo voldria –el 2019, arran de la moció de censura a Rajoy, ja vaig escriure que sóc partidari del caos a Espanya: que ni PSOE, ni PP. Però, sincerament, avui em sembla més preocupant la dependència absoluta dels nostres partits del PSOE i la renúncia a fer política que no pas la solució del desastre espanyol de torn.

PS2. Avui al MNAC hi haurà una reunió transcendental de la vintena de membres del patronat d’aquest museu per a decidir el futur de les pintures murals de Sixena, després de la sentència del Suprem espanyol. Josep Nualart Casulleras examina en aquest article què en pot eixir, d’aquesta reunió.

PS3. En relació amb aquest tema, hem repescat un precedent important: el del Teatre Romà de Sagunt. Una decisió judicial va ordenar el 1997 que les obres de reforma s’havien d’anul·lar, però finalment el Suprem va entendre que això era més perillós que no deixar-ho com estava i la sentència no s’ha executat mai. En aquest reportatge trobareu tots els detalls de la història.

PS4. Cent anys després del Manifest dels intel·lectuals antifeixistes del 1925, publicat en plena consolidació del règim de Benito Mussolini, un grup internacional d’acadèmics, escriptors i científics ha decidit de reprendre aquell crit d’alerta contra l’autoritarisme. Més de 400 signants –entre els quals, 31 premis Nobel i alguns dels principals estudiosos del feixisme i de la democràcia contemporània– han fet públic un nou manifest per a denunciar l’auge de l’extrema dreta i reivindicar els valors democràtics com a baluard col·lectiu. En parlem en aquest article.

PS5. Avui s’acaba a València el cicle de debats organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans sobre les conseqüències de la gota freda de l’octubre passat. Paral·lelament als debats, VilaWeb ha anat publicant una sèrie especial d’articles d’especialistes que també es clou avui, amb aquest de Jaume Guillamet.

La vintena de membres del patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) són convocats avui a una reunió extraordinària i transcendental per a decidir el futur de les pintures murals de Sixena, d’un valor patrimonial excepcional. El patronat, que és principal òrgan de govern del museu, i en què hi ha representants de la Generalitat de Catalunya, de l’Ajuntament de Barcelona i del Ministeri de Cultura espanyol, ha d’acordar quina resposta donarà a la sentència del Tribunal Suprem del 28 de maig proppassat que obliga a traslladar-les forçosament a l’Aragó. El termini de vint dies hàbils per a executar la sentència acaba la setmana vinent, i avui el patronat ha de dir si –tal com han insistit el president Salvador Illa i el ministre Ernest Urtasun– s’ha de complir i executar o, al contrari, és impossible d’executar sense malmetre de manera irremeiable aquest patrimoni artístic.

El president Illa es va afanyar a dir, amb la sentència acabada de publicar, que “el marc de la sentència és el que és”, que no tenia cap intenció “d’obstruir-ne” l’aplicació, que calia veure com es podia fer sense malmetre les pintures i que, en tot cas, era el MNAC qui hi havia de decidir “com i en quins termes” s’havia de complir la sentència. És el mateix discurs que ha mantingut el ministre Urtasun, que aquesta setmana passada deia: “Les sentències s’han de respectar i s’han de complir, i són els tècnics i el patronat del MNAC que hauran de decidir com s’executa.”

Però aquest missatge de l’obligació indiscutible d’executar la sentència del Tribunal Suprem, que no té en compte cap criteri tècnic de conservació de les pintures i que solament entra a valorar i a resoldre tot allò que té a veure amb qüestions processals i de propietat, topa frontalment amb els advertiments dels principals experts nacionals i internacionals. Perquè tots ells diuen que, si el conjunt de les pintures es trasllada, es farà malbé. En va parlar fa uns quants anys Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina.

I més recentment en parlava Rosa Gasol, una de les principals expertes del país en les pintures murals de Sixena. Gasol va declarar en el judici, en qualitat d’experta, tal com recordava en aquesta entrevista de VilaWeb: “Al judici, hi havia qui deia: els murals s’han de tornar a arrencar. Jo ho vaig repetir tres vegades al judici: no es poden arrencar les pintures una altra vegada perquè et quedaràs sense res. La pintura no es pot separar de la tela, ni la tela de la fusta. I després del judici, els aragonesos deien que els pèrits no havíem dit mai que el trasllat fos impossible. Vaig estar-me una hora testificant. Ens van tergiversar completament, a banda que en la sentència surt poquíssim, l’argumentació tècnica. Les consideracions de l’estat de conservació per ells no són importants. Com ara amb la sentència del Suprem.”

És per arguments com aquests que l’execució de la sentència vulneraria no solament la llei de patrimoni catalana i l’espanyola, sinó també l’article 46 de la constitució, segons el qual “els poders públics garantiran la conservació i promouran l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que l’integren, tinguin el règim jurídic i la titularitat que tinguin”. De manera que la sentència és impossible d’executar. Vet ací un argument que podria fer valer el MNAC davant el jutjat, segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb. En dret civil –no és pas insòlit– hi ha sentències que no es poden executar. I hi ha un precedent molt clar en aquesta línia, el del Teatre Romà de Sagunt, quan a mitjan anys noranta el govern valencià va convèncer el Suprem de la impossibilitat d’executar una sentència ferma perquè hi hauria un perjudici irreparable per la preservació d’aquest patrimoni artístic.

Si el MNAC ho plantegés així, si respongués que no pot executar la sentència el jutge de primera instància 2 d’Osca, podria obrir un incident d’execució de sentència, en què la Generalitat exposaria tots els arguments i les proves pericials (les quals, per una altra banda, totes les instàncies judicials espanyoles per on ha passat el litigi han menystingut) que acreditessin que, efectivament, el trasllat d’aquestes pintures les malmetria de manera irremeiable. La llei preveu que, aleshores, es podria substituir el trasllat de les pintures per una indemnització econòmica en favor de qui la sentència del Suprem en considera els propietaris legítims. Però faltaria veure què resoldria el jutjat d’Osca, i quins arguments contraris a aquesta opció presentarien, previsiblement, el govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena.

Hi ha, doncs, un marge jurídic per a mirar d’impedir aquest trasllat, malgrat la sentència, però fins ara cap de les administracions que integren el consorci del MNAC ni tan sols ha apuntat aquesta possibilitat. O unes altres opcions jurídiques, com ara la possibilitat de presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol per vulneració de la tutela judicial efectiva, perquè tant el MNAC com la Generalitat no van poder aportar tota la documentació necessària. Són unes opcions que han d’haver examinat els serveis jurídics de la Generalitat i els del MNAC, que avui presentaran les seves conclusions als membres del patronat.

I amb aquesta informació sobre les opcions jurídiques disponibles, i amb la que ja fa molt temps que tenen i saben sobre el risc d’un trasllat d’aquestes característiques, han de prendre una decisió, que es farà pública a migdia mitjançant un comunicat. No es preveu cap compareixença. El patronat podrà arribar a un acord per unanimitat o per majoria. Hi votaran tots els qui en formen part, començant pel president, l’empresari i dissenyador Joan Oliveras; els tres vice-presidents (un per cada administració que hi és representada), que són la consellera de Cultura, Sònia Hernàndez, la segona tinenta de batlle de l’Ajuntament de Barcelona, Maria Eugènia Gay, i el secretari d’estat de Cultura espanyol, Jordi Martí. També hi ha el director del museu, Pepe Serra, que podrà intervenir en la reunió per exposar els seus arguments, però que no té vot. Sí que en tenen la vintena de vocals: Ángeles Albert, Pere Almeda, Tatxo Benet, Joaquim Borràs, Josep Maria Carreté, Jordi Carulla, Laura Cendrós, Carles Colomer, Elisa Durán, María José Salvador, Magda Gassó, Cristina Lagé, Francesc Xavier Marcé, Rosa Martínez, Pau Relat, Elisenda Rius, Elisa Ros, Joan Manuel Tresserras, Ana Vallès i Rafael Villaseca.

El Teatre Romà de Sagunt, construït el segle I dC a la falda del castell de la ciutat, és un dels monuments més antics i emblemàtics del País Valencià. Però també ha estat el centre d’una de les polèmiques patrimonials més llargues i significatives d’aquestes darreres dècades. La restauració que s’hi va fer entre el 1985 i el 1993, amb criteris moderns i intervencionistes, va dividir el món acadèmic i va causar una batalla judicial que va acabar amb una sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordenava desfer-la, però que no es va executar mai.

Aquest fet, aparentment excepcional, podria esdevenir avui un precedent jurídic de primer ordre per a un altre conflicte de gran transcendència política i patrimonial: el dels béns del monestir de Sixena. Perquè el cas de Sagunt va demostrar que, encara que hi hagi una sentència ferma, l’execució es pot aturar si es prova que danyarà el patrimoni que, en teoria, es vol protegir.

Una rehabilitació pionera i polèmica

Quan el govern del PSPV-PSOE, presidit per Joan Lerma, va encarregar la restauració del Teatre Romà a l’arquitecte italià Giorgio Grassi i al valencià Manuel Portaceli, tenia l’objectiu de recuperar-ne l’ús com a escenari. El teatre, excavació rere excavació, havia estat desfigurat i fragmentat. L’actuació proposada pretenia reconstruir una part substancial de la graderia amb ciment blanc i pedra artificial, i reconfigurar l’escenari segons una visió crítica de la seva evolució històrica.

La proposta va aixecar una tempesta de crítiques entre arqueòlegs i historiadors de l’art. Alguns denunciaven que la reconstrucció trencava la regla bàsica de la reversibilitat en intervencions patrimonials. Uns altres lamentaven que el nou disseny envaís i tapés restes originals. Però la Generalitat i l’Ajuntament de Sagunt, també en mans socialistes, defensaven que la recuperació era modèlica, i el Ministeri de Cultura espanyol la va avalar. El 1987, l’obra va rebre fins i tot el premi de Restauració de l’arquitectura espanyola.

Una denúncia, una sentència i una paradoxa

El 1991, un diputat valencià del PP, Jesús Marco Molines, va presentar una denúncia contra el projecte al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. L’argument era que la restauració havia vulnerat la llei de patrimoni històric espanyola del 1985. El tribunal li va donar la raó el 1993 i va ordenar la reversió de les obres. Quatre anys més tard, el Tribunal Suprem espanyol va ratificar la decisió: calia desfer la intervenció i retornar el teatre al seu estat anterior, tal com establia la sentència confirmada el maig del 1997.

Tanmateix, aquesta ordre judicial no es va complir mai. El govern valencià mateix –amb el suport de la societat civil local– va argumentar que l’execució literal de la sentència seria encara més destructiva per al monument. Desmuntar les graderies reconstruïdes hauria implicat retirar grans blocs de ciment i pedra i, possiblement, danyar els pocs elements originals conservats. En aquesta situació, la Generalitat va demanar la no-execució de la resolució judicial, que finalment va ser acceptada pel tribunal.

La paradoxa, doncs, és evident: Marco Molines va guanyar la causa, judicialment li van donar la raó, però no es va aplicar mai la solució que ell volia. I el Teatre Romà continua avui tal com el van deixar els arquitectes Grassi i Portaceli, convertit en escenari de festivals i en icona del debat sobre els límits de la restauració patrimonial.

Un precedent per al cas Sixena

Aquest desenllaç podria tenir ara efectes legals significatius sobre el cas dels béns artístics de Sixena. Malgrat que els tribunals espanyols han dictaminat que calia enviar a l’Aragó les peces del MNAC, moltes veus del món museístic i patrimonial s’hi han oposat. Les obres, molt delicades, podrien malmetre’s molt en el trasllat o en una hipotètica reubicació al monestir, que no reuneix les condicions ambientals ni de conservació necessàries.

En aquest context, el cas del Teatre Romà de Sagunt pot servir clarament de referència jurídica: una sentència, encara que ferma, pot no executar-se si aplicar-la implica un dany patrimonial més gran. Ho va demostrar el Suprem espanyol amb Sagunt. I això pot invocar-se ara per aturar el trasllat forçat d’unes pintures murals de gran valor històric que, una vegada desplaçats, podrien degradar-se o perdre’s.

Al voltant d’un centenar de persones han hagut de ser evacuades del cremallera de la Vall de Núria, entre les estacions de Queralbs i Ribes de Freser (Ripollès), per una avaria. Arran de l’incident, s’ha tallat la circulació entre aquestes dues estacions, i els evacuats han continuat el camí cap a Núria en un altre tren, segons que ha informat Protecció Civil. Per fer seguiment de la incidència, han activat una pre-alerta del pla FERROCAT.

Es manté el tall de circulació al cremallera @ValldeNuria entre les estacions de Queralbs i Ribes de Freser

Les persones evacuades (un centenar) han seguit cap a Núria en un altre tren https://t.co/Gh8o9HpJPo

— Protecció civil (@emergenciescat) June 15, 2025

Equips d’emergències cerquen d’ençà de primera hora de la tarda un home de trenta-cinc anys que ha desaparegut mentre es banyava al riu Túria, entre les localitats de Manises (Horta Sud) i Paterna (Horta Nord), en una zona coneguda com a Assut de la Séquia de Tormos.

El Consorci de Bombers de València ha rebut l’avís de la desaparició d’aquest jove poc abans de les 17.30, i al lloc s’ha desplaçat un dispositiu de bombers de Paterna, un sergent, un oficial i un coordinador forestal del consorci.

També col·laboren en la recerca agents del Grup de Rescat Especialitzat en Altura (GERA), amb un helicòpter V-990 del consorci amb metge, i una unitat de bombers forestals de la Generalitat. A més, la policia espanyola ha desplaçat un dron per ajudar en la localització del jove desaparegut, segons que ha indicat el Centre de Coordinació d’Emergències.

Dos homes han mort a l’aigua, un altre ha estat evacuat en estat crític, una dona està greu i deu persones més han estat rescatades a les platges del Principat aquest cap de setmana, en què ha començat oficialment la temporada de bany. Fonts de Protecció Civil i de Bombers de la Generalitat han informat d’aquests successos registrats aquestes darreres quaranta-vuit hores i han demanat a la ciutadania molta prudència, atès el mal estat de la mar.

La primera víctima mortal va ser rescatada de la mar ahir, passada la una del migdia, davant de Tarragona, on es va avisar els serveis d’emergència de l’aparició d’un cos flotant a l’aigua i enganxat a una boia. Al lloc es van dirigir efectius dels Mossos i la Guàrdia Civil, que van rescatar el cos d’un home de cinquanta anys.

Cap a les tres de la tarda d’ahir, els serveis d’emergències van rescatar en una platja de Llançà (Alt Empordà) el cos d’un home de seixanta-vuit anys que havia mort ofegat. Al lloc es van desplaçar dues ambulàncies i un helicòpter del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), però els sanitaris no van poder fer res per salvar-lo.

Poc abans, cap a la una del migdia, tècnics també del SEM van evacuar en estat crític de la platja de la Pineda, a Vila-seca (Tarragonès), un home de vuitanta-tres anys, que va ser rescatat inconscient de l’aigua.

La mala mar que hi ha avui la costa de Tarragona ha portat al rescat d’onze persones més, entre les quals una dona en estat greu i inconscient, que s’havia refugiat a les roques entre la cala Romana i la de Capellans.

Set persones agafades a roques tot esperant el rescat

Set persones més han estat rescatades aquest matí de la cala Romana, on s’han refugiat agafant-se a les pedres, quan han comprovat que no podien tornar a la platja i eren arrossegades pel corrent mar endins.

Un altre home que es banyava a la cala de l’Arrabassada de Tarragona i que no podia tornar a la platja ha estat rescatat, al seu torn, amb una moto nàutica de la Creu Roja. Dos nois més que eren a l’aigua a Tarragona i que tenien problemes per a tornar a terra han estat trets de l’aigua i embarcats en una nau de Salvament Marítim.

Avui ha començat oficialment la temporada de bany, que s’allargarà fins al 15 de setembre. Això fa que moltes platges ja disposin de servei de vigilància, però encara manca en algunes localitats, atès que hi ha municipis que no l’instal·len fins Sant Joan. Ahir mateix tres homes van morir ofegats i un quart va ser traslladat a l’hospital en estat greu en platges del País Valencià i les Illes.

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Port

Milers de persones han sortit avui als principals carrers de Palma en una manifestació que ha estat convocada per la plataforma Menys Turisme, Més Vida, de manera coordinada amb diferents ciutats del sud d’Europa, per denunciar la turistificació de les Illes. Simultàniament, s’ha fet una altra manifestació a Eivissa, convocada per la plataforma Canviem el Rumb.

En declaracions als mitjans de comunicació, el portaveu de Menys Turisme, Més Vida, Jaume Pujol, ha explicat que la mobilització d’avui era pel dret d’una vida digna, perquè calia parar la turistificació, decréixer turísticament i posar límits.

Fa menys d’un any de la darrera manifestació que va convocar la plataforma per aquest motiu, el 21 de juliol de 2024, i denuncien que el govern no ha fet cabal de les peticions formulades pels qui aquesta jornada han tornat a sortir als carrers.

El portaveu ha lamentat que l’única cosa que havia fet el govern en aquests mesos havia estat un pacte i una taula per la sostenibilitat que, a parer seu, ha estat un fracàs perquè tots els moviments socials i entitats l’havien abandonada. “És una farsa”, ha conclòs.

“Que es deixin d’aquests pactes i s’asseguin a parlar, que escoltin les demandes d’aquesta plataforma i tota la gent que ha sortit aquesta jornada als carrers de Palma, procedents de tots els pobles de Mallorca”, ha reclamat.

Aquest migdia, també s’ha fet una manifestació a Barcelona en el mateix marc, en què hi ha hagut alguns moments tensos.

Les autoritats índies han elevat avui la xifra de morts per l’accident de l’avió d’Air India a 274 després d’haver confirmat la mort de 33 persones més que es trobaven just en el lloc on l’aparell va estavellar-se. L’avió duia 242 persones a bord, de les quals només n’ha sobreviscut una. El ministre de Salut de l’estat de Gujarat, Rushikesh Patel, ha confirmat el nou balanç en una conferència de premsa davant els mitjans del país.

D’una altra banda, els especialistes ja estan immersos en les tasques d’identificació de l’ADN dels morts. Molts dels morts de terra eren estudiants d’un col·legi mèdic situat just en el trajecte en picat de l’avió.

El vol AI171 d’Air India, que viatjava d’Ahmedabad, a l’oest de l’Índia, a Londres, es va estavellar dijous tan sols deu minuts després d’haver-se enlairat. La companyia ha confirmat que hi havia a l’aparell 230 passatgers –169 indis, 53 britànics, 7 portuguesos i 1 canadenc–, a més de 12 tripulants.

El superintendent adjunt de l’hospital civil d’Ahmedabad, Rajnish Patel, ha confirmat, de moment, coincidències d’ADN de quaranta-set morts. Les seves famílies ja han estat informades i un total provisional de vint-i-quatre cossos han estat lliurats als seus familiars.

“Vaig veure l’oportunitat d’escapar i ho vaig fer”: l’home que va sobreviure a l’accident en què van morir 241 passatgers

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església