La passió pels debats de tota mena és una cosa molt americana. Als EUA, les lligues de debat universitari hi tenen un prestigi fora mida i les trobades televisades entre candidats a la presidència del govern fins i tot són matèria d’estudi a les facultats de Ciències Polítiques i a les de Comunicació. A casa nostra les coses no solen ser tan apassionants i tot sovint els debats electorals s’han convertit més en una baralla de pati d’escola que no pas en un bescanvi d’idees fonamentat. Tot amb tot, aquests darrers temps hem vist una eclosió d’enfrontaments dialèctics en uns altres àmbits que recuperen el gust per la discussió i l’intercanvi de pensaments. I de cops. Són els anomenats combats de boxa literària.

El certamen Vila del Llibre ha decidit de jugar fort en favor d’aquest format. Vol elegir –de fet, vol que el públic elegeixi– la millor novel·la ambientada a la mar. Per això ha preparat tot un seguit de combats de boxa literària en què s’enfrontaran editors independents, en tres fases que començaran aquest cap de setmana a la Vila del Llibre d’Arenys de Mar. Els enfrontaments continuaran pel pont de Tots Sants a la Vila del Llibre de Sitges i a la Rambla de Barcelona, coincidint amb Santa Llúcia, s’hi farà la gran final.

Els llibres en disputa

Els organitzadors dels festivals Vila del Llibre –amb setze anys d’història i més de quaranta festivals muntats arreu del país– ja han triat els vuit títols que han entrat directament als quarts de final. Són L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson; 20.000 llegües de viatge submarí, de Jules Verne; Robinson Crusoe, de Daniel Defoe; Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift; Moby Dick de Herman Melville; El vell i el mar d’Ernest Hemingway; Contraban, de Josep Pla; i El rem del 34, de Joaquim Ruyra. Els organitzadors diuen: “Podrien ser moltes més obres i segurament en falten de més tradicions i més literatures, però no tenim cap dubte que les vuit escollides segurament serien en totes les llistes. De manera que potser és una selecció arbitrària, però a partir d’aquí tot el poder passarà a les mans del públic, que votarà quines d’aquestes vuit arriben a la gran final.”

I què vol dir que el públic té el poder de decidir a les seves mans? Doncs  que els assistents al combat votaran qui guanya o perd el combat. La dinàmica és molt simple. Hi ha un àrbitre, que fa de moderador i que a més presenta els púgils. Fa una pregunta, la mateixa per a tots dos combatents. Cada un té tres minuts per a respondre-la i decideix si vol exhaurir el temps o no exposant els seus arguments. En acabar aquesta primera ronda, el públic vota a mà alçada qui creu que ha defensat millor el seu text o qui ha respost millor la pregunta. I això tres vegades, perquè a la vida no hi ha empats. L’àrbitre és qui compta els vots i dirimeix qualsevol altra qüestió que es pugui presentar.

Segurament la pregunta que molta gent es fa és si cal haver llegit les obres en qüestió per a participar-hi. I no, no cal. Evidentment, si les heu llegides potser podreu apreciar més els arguments dels contrincants, però un dels objectius principals és engrescar a llegir aquests clàssics de la literatura. Els organitzadors expliquen: “Els objectius d’aquests combats de boxa literària són promoure una activitat lúdica i alhora intel·lectualment potent entorn de la literatura, estimular l’intercanvi d’idees i el debat i l’oratòria i fer participar el públic en les activitats literàries, que sovint són molt estàtiques, a més de promoure la participació activa i fer un acte en tres territoris diferents on el mar és protagonista.” El festival Vila del Llibre té la característica de portar el món del llibre per tot Catalunya, i aquesta és una manera de vincular alguns territoris. “Qui ve a una Vila del Llibre sap que hi trobarà recitals de poesia, taules rodones, xerrades, tallers, espectacles i ara també aquests combats de boxa”, diu Enric Bono, director de la Xarxa de Viles del Llibre.

Cal recordar que la boxa literària fa anys que és arrelada al nostre país. No se sap ben bé qui en va ser l’introductor, però en general sempre ha anat vinculada amb el gènere negre. A Barcelona van començar a organitzar combats en espais diversos els editors d’Alrevés – Crims.Cat (ara la col·lecció de novel·la negra en català l’edita Clandestina). D’aquí van saltar als festivals literaris de gènere i se’n van poder veure al Tiana Negra. També se n’han fet en certàmens i espais com ara la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Barcelona, la Universitat de Vic i les activitats prèvies del Taradell Negre.

De fet, aquests darrers combats (Barcelona, Vic, Taradell) han tingut com a combatents l’editora, professora i escriptora Irene Solanich-Sanglas, d’una banda; i l’escriptor, periodista i editor Sebastià Bennasar d’una altra. Ara com ara s’han enfrontat tres vegades i la balança s’ha decantat dos cops per Solanich i un per Bennasar. Fins ara s’havien enfrontat només en combats de boxa al voltant de la novel·la negra, però ara els veurem en una altra faceta. Ells dos seran els encarregats de fer el primer combat dels quarts de final. Dissabte a migdia, a la una, a la plaça de l’Església d’Arenys de Mar, Solanich defensarà Robinson Crusoe i Bennasar deixarà la pell per L’illa del tresor. S’hi afegeix l’al·licient de veure si ara empaten a dos o si bé Solanich-Sanglas es distancia definitivament del seu rival.

“La clau d’això és que ens ho passem molt bé. És una manera diferent de parlar de literatura que t’obliga a treure l’enginy i a estar molt atent al que diu el teu rival per poder argumentar i contraargumentar. A més a més, com que el públic és qui vota també has d’interactuar amb els assistents, que saben que tenen un paper decisiu. És tot molt engrescador, però sobretot divertit”, explica Bennasar, que no tan sols ha participat en combats, sinó que també n’ha programats.

El segon combat d’aquest quart de final garantirà que una novel·la catalana arribi si més no a les semifinals. Xavier Cortadellas defensarà la novel·la curta Contraban, de Josep Pla, i la filòloga Marta del Castillo i Rabascall defensarà El rem del 34 de Joaquim Ruyra, novel·la breu que forma part de Marines i boscatges. Totes dues obres breus tenen relació, perquè Pla considerava Ruyra un dels seus mestres i fonts d’inspiració. Aquest combat serà diumenge migdia a la plaça de l’Església d’Arenys de Mar.

Ja ho sabeu, si teniu ganes de veure bufetades literàries i al final votar qui pega millor, veniu a la Vila del llibre d’Arenys de Mar aquest cap de setmana. Que la sang no arribi a la riera.

Port Aventura fa trenta anys. El parc d’atraccions situat entre Vila-seca i Salou (Tarragonès) va obrir per primera vegada l’1 de maig de 1995, després de setmanes d’estira-i-arronses territorials i relatives a l’accionariat que van fer perillar el projecte. Tres dècades després, el complex ha crescut exponencialment, amb la construcció de sis hotels, tres camps de golf, una zona de platja, un centre de convencions, un parc aquàtic i un altre parc temàtic associat a Ferrari. També ha ampliat la temporada d’obertura, que ara comença el dia de Carnestoltes i acaba el dia de Reis. Actualment, dóna feina directament o indirectament a 24.000 persones i representa el 12% del PIB de l’àrea del Camp de Tarragona i el 0,5% del Principat.

És propietat de Resord Holdings B.V., un conglomerat empresarial propietat d’empreses filials d’inversió del grup italià Investindustrial i de KKR, el polèmic fons d’inversió pro-israelià que també és accionista de bona part dels festivals de música del país, com el Sónar, el FIB o el Festival de les Arts.

Dilluns, es va fer un acte institucional de celebració en què van assistir el president de la Generalitat, Salvador Illa, el conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, la secretària d’estat de Turisme, Rosario Sánchez, i la delegada del govern espanyol a Catalunya, Lucía López, entre més representants polítics locals i empresarials. L’acte va ser inicialment ajornat per una vaga de treballadors.

El president del consell d’administració de PortAventura, Arturo Mas-Sardà, va confirmar que el parc no era pas en venda, com s’havia especulat els darrers mesos. En declaracions a VilaWeb, el director general del complex, Fernando Aldecoa, diu que és una decisió que correspon als accionistes i que la prioritat és mantenir el creixement sostenible del parc.

Un territori lligat al parc

L’arribada de Port Aventura va ser un dels motors que va accelerar l’opció de Salou i Vila-seca pel turisme. “Salou ja era una destinació turística reconeguda internacionalment i l’obertura de Port Aventura en va reforçar l’oferta. La va fer molt més competitiva que no pas la resta d’opcions costaneres perquè no hi ha gaires parcs temàtics d’aquest nivell a Europa”, explica Pere Granados, batlle del municipi. Per la seva banda, la regidora de Turisme de Vila-seca, Lluïsa Clavé, coincideix en l’impuls que va significar la construcció del parc per a consolidar i posicionar la Costa Daurada: “Ha actuat de motor de creixement turístic: ha creat llocs de feina, ha dinamitzat l’economia i ha contribuït a una millora de les infrastructures.” L’obertura del parc ha anat acompanyada d’una explosió demogràfica a la zona. El 1996, Salou tenia una població de 10.708 habitants i actualment ja en té 30.442. Vila-seca ha passat de 12.124, el 1996, als 24.061 actuals.

Ara, el parc també ha fet augmentar una rivalitat entre dos municipis que es van segregar el 1989, només dos anys abans de l’inici del projecte. Després d’intenses negociacions que van fer-ne perillar la construcció, l’any 1992 els dos ajuntaments van cedir competències en matèria urbanística, fiscal i de gestió en favor d’un consorci, que s’encarregava de recaptar els imposts del parc i els distribuïa al 50% entre tots dos. El 2012, quan s’havia de prorrogar el pacte, el ple de la batllia de Salou va trencar-lo perquè considerava que el repartiment acordat no era just i argumentava que el 70% dels terrenys del parc eren en el seu terme municipal. Finalment, després d’anys de negociacions entre els municipis, es va acordar una modificació del pacte que va fer que el 57% de les recaptacions impositives relacionades amb el parc anessin a Salou. Per la seva banda, Port Aventura diu que manté una “estreta col·laboració” amb tots dos municipis: “Busquem constantment noves maneres de contribuir al desenvolupament i la integració de la comunitat local, sempre pensant en la preservació i el respecte pel llegat cultural i territorial”, explica Aldecoa.

En aquesta línia, l’objectiu que uneix tots tres actors és la desestacionalització del turisme. És més, Aldecoa assegura que és un dels objectius més ferms de la companyia ara mateix. Per aquest motiu, les darreres dues temporades s’han allargat i, actualment, el complex és obert més de tres-cents dies l’any. A Salou i Vila-seca ho celebren: “Volem ser un municipi turístic sostenible ambientalment, econòmicament i socialment. I Port Aventura ens ajuda molt en aquest sentit”, diu Granados. “Ens permet de crear encara més sinergies amb l’oferta hotelera, gastronòmica i de lleure de Vila-seca, sobretot la situada a la zona de la Pineda”, afegeix Clavé.

Un projecte amb ombres

Durant els anys vuitanta, inversors de la companyia nord-americana Disney cercaven un emplaçament per a construir-hi un gran parc d’atraccions. Després d’estudiar unes quantes opcions, les finalistes foren uns terrenys entre Pego i Oliva (Safor) i uns altres entre Vila-seca i Salou. Finalment, el projecte va anar a l’estat francès i es va instal·lar ben a prop de París.

Com a resposta, la Generalitat estava decidida a impulsar la creació d’una infrastructura semblant. El primer gran inversor del projecte va ser la companyia nord-americana Anheuser-Busch, que ja tenia experiència en el sector dels parcs temàtics amb els Bush Gardens. En un primer moment, s’havia de dir Tibigardens, en referència al parc Tibidabo de Barcelona, i havia d’incloure dos parcs més, un de futurista i un altre de dedicat al món del cinema. Per fer-ho, l’any 1989, el govern Pujol va expropiar unes 800 hectàrees de terrenys agrícoles. Més tard, l’empresa inversora es va fer enrere, cosa que va fer trontollar el projecte.

En aquell moment, l’empresari Javier de la Rosa va intercedir-hi per mantenir-lo viu. A més, la Generalitat va promoure que hi entressin la Caixa, el grup britànic Pearson i FECSA. Els moviments tèrbols de De la Rosa, que van acabar amb una condemna de tres anys de presó, el van deixar fora i van fer que la Caixa n’assumís el lideratge. Finalment, de les 800 hectàrees expropiades, el complex només en va ocupar 190. En l’espai sobrant és on actualment es vol encabir el Consorci Recreatiu i Turístic (CRT) del Hard Rock. “Hi ha un problema clar de manca d’ètica”, diu Xavi Jiménez, president de l’entitat ecologista GEPEC-EdC, que es va oposar al projecte Port Aventura i ara lluita contra el CRT. “Es van expropiar uns terrenys que tenien uns propietaris legítims per a un projecte que es considerava cabdal i ara es vol tornar a fer negoci”, diu. A més, lamenta que la construcció del parc temàtic va ser un cop fort contra la biodiversitat de la zona, ja amenaçada per la indústria química.

Què hi fa, la Caixa, al Hard Rock?

A banda, critica que trenta anys després es continuï optant pel mateix model de negoci. “Continuem basant-nos en l’ocupació sistemàtica de territori i l’ús sistemàtic de recursos que no tenim per a un turisme massificat que ens causa molts problemes”, diu Jiménez.

El futur immediat és l’impuls hoteler

D’ençà dels anys dos mil, Port Aventura ha impulsat el negoci dels hotels. Primer, amb la construcció de sis hotels tematitzats i, aquests darrers anys, amb la compra d’alguns allotjaments de quatre i cinc estrelles de les localitats de Vila-seca i Salou. De fet, ara mateix representa un terç de la facturació total del parc.

Segons que explica la companyia, l’objectiu en un futur pròxim és doblar les tres mil habitacions que actualment té disponibles. Els ajuntaments de la zona celebren aquesta estratègia perquè consideren que contribueix a desestacionalitzar el turisme i a dinamitzar l’economia.

 

Pedro Sánchez és un cadàver polític. Li reconec, perquè l’ha demostrada tots aquests anys, una capacitat de prestidigitació digna del gran Houdini. Però fins i tot Houdini, l’any 1926 a Detroit, va morir a causa dels colps que li van pegar els espectadors, quan va dir que era capaç d’aguantar-ne tants com li volguessen clavar.

Les noves revelacions sobre la corrupció del Partit Socialista, ara ja involucrant directament el secretari d’Organització, Santos Cerdán, són demolidores. Sánchez ha provat de distanciar-se’n fent cara de moix i demanant perdó amb la veu més afectada que ha estat capaç d’impostar. Però amb Cerdán ha caigut gairebé l’última barrera que el separa de l’abisme. No tan sols orgànicament –que Cerdán era, ni menys ni més, el secretari d’Organització del partit, el número tres–, sinó també políticament. Cerdán era l’home de les feines difícils i impossibles, el negociador de la màxima confiança de la Moncloa. Que avui caldria recordar, per exemple, els aplaudiments emocionats i l’alegria i l’orgull amb què Pedro Sánchez va rebre al parlament Santos Cerdán el dia que es va saber que Junts havia decidit d’acceptar l’oferta socialista per investir-lo a ell. I les lloances desfermades –i ridícules, vistes amb ulls d’avui– dels periodistes del règim. No parlem d’un segona fila, precisament, i per això no n’hi ha prou amb aquest lacònic i molt més que previsible “jo no sabia res…”, “m’ha decebut tant…”

Pedro Sánchez és un cadàver polític. Potser resistirà numantinament els anys a venir aferrant-se al poder, que és l’única cosa que li ha interessat sempre. Però ja és un cadàver polític, en la més acreditada tradició del Partit Socialista Obrer Espanyol: ofegat i arrossegat per la corrupció més repugnant. Jo no sé quantes vegades s’haurà de repetir aquest cicle històric de confiança-decepció amb els socialistes abans no siga tothom conscient que el PSOE, simplement, no té remei; que és un partit estructuralment corrupte i ho serà sempre, perquè el sistema és dissenyat per ancorar-lo als pactes postfranquistes. La corrupció és la pastenaga que el manté dins els límits del règim. I potser sí que una revolució a Espanya –un canvi de règim com cal– canviaria les circumstàncies i potser aleshores seria possible un altre PSOE. I en eixes condicions la meua afirmació d’avui seria exagerada. Però de moment això és parlar per parlar, perquè a Espanya –ho sabem prou bé tots– la revolució ara mateix és impossible.

En canvi, on sí que és possible la revolució democràtica –i s’ha demostrat de sobres– és a Catalunya. I per això cal saludar amb alegria que caiguen avui, estrepitosament, les màscares. Aquells partits catalans i bascs que van creure –malgrat el suport a la corona i l’entrada tramposa a l’OTAN, malgrat els GAL i el 155, malgrat tots els malgrats– que hi havia una Espanya diferent, possible amb el Partit Socialista, avui crec que han topat amb la realitat. S’ho miraran desconcertats potser, perquè han estat tan arrossegats al paper de comparses que ara no se’n saben avenir, que n’isquen tan tacats, també ells. Aquest és, precisament, el moment per a recordar-nos amb orgull que a Catalunya, en el moment culminant del procés d’independència, el PSOE –aquest PSOE que avui ens fa ois– va arribar a ser un partit marginal. Incapaç de fer res. I que uns i altres el van ressuscitar precisament per no seguir la via marcada per la gent, pels ciutadans d’aquest país, el Primer d’Octubre. Veure aquestes darreres hores Gabriel Rufián o Jordi Turull donant un suport incondicional, fanàtic i a ulls clucs, a qui a hores d’ara no es pot considerar sinó un delinqüent –presumpte, d’acord, guardarem les regles, encara…– explica molt clarament fins a quin punt van perduts ERC i Junts en el camí que han seguit després del 2017 i que poc que semblen saber amb qui es juguen els calers. Alerta: amb qui es juguen els calers a Madrid i a Barcelona, que un dia se sabrà tot, de tots.

Jo, per sort, tinc aquest ofici d’editorialista on tot resta escrit, de vegades per a bé, de vegades per a mal. De manera que avui reivindicaré amb el cap ben alt, amb el permís dels lectors, aquest editorial del 15 de setembre de 2019: “El PSOE no és part de la solució: el PSOE és el problema”. Perquè aleshores hi vaig escriure –quan ens volien fer empassar que acostar-se al PSOE era positiu, que era una eixida–: “No és una qüestió de declaracions o actuacions concretes, sinó d’entendre el paper d’aquest partit en la consolidació del règim postfranquista i la seua supervivència. Clar i ras: sense que s’acabe el partit del règim, el règim no es pot acabar. I la independència només pot arribar si és el final del règim.”

I vaig advertir allí també que el dilema entre PP i PSOE és un dilema fals perquè “en els negocis, en la gestió de l’Espanya SA de Florentino i els bancs, són els mateixos. En la corrupció són els mateixos. En la concepció autoritària de l’estat i l’aprimament de la democràcia sota qualsevol excusa són els mateixos. La dreta espanyola beu encara del franquisme sociològic, com s’ha evidenciat clarament després del referèndum del Primer d’Octubre, i això la fa més impresentable encara. Però el PSOE és el pilar imprescindible sobre el qual el postfranquisme pot aguantar-se. Sense ell tot cauria i aquesta és la seua enorme responsabilitat històrica.”

Dit això, crec que aquest no és el moment de passar comptes amb ningú, ni encara menys el moment de desesperar-se o de tenir la temptació de capitular. Ben al contrari: és el moment de rearmar-nos moralment i políticament. De reivindicar-nos. Nosaltres, els independentistes. Perquè resulta que teníem raó –i tant que en teníem!– quan afirmàvem que no hi havia ni podia haver-hi una Espanya decent en què poguéssem continuar vivint amb comoditat.

L’independentisme català, els seus representants polítics a Madrid, ha passat aquests darrers anys somiant una solució que no existia. Sap greu que haja estat així, però en qualsevol cas la bufetada Santos Cerdán ja els hauria d’haver despertat. I donem-los per bons, aquests anys, si la caiguda anunciada del PSOE serveix per a aclarir la ruta i per a reafirmar-nos en la decisió fonamental que aquest país ja fa dues dècades que ha de prendre. Perquè és qüestió d’anar-se’n d’Espanya, d’independitzar-nos de tots –del PP, però també del PSOE, de Podem, Sumar o com es diguen ara, de Vox i del sursumcorda–, no pas d’arreglar un país que no té solució ni vol que l’arreglem. I convé crear les condicions perquè en la Catalunya independent no siga possible ni reproduïble una Espanya petita –que aquests dies, amb això de Drets Socials i tota la corrupció que es destapa a la Generalitat, es fa més que evident que, per més que siga l’única condició indispensable, amb la independència, tota sola, no farem prou.

És l’hora, en definitiva, de tornar al camí recte i de deixar-se estar de dreceres fantasioses que no poden menar enlloc. I això jo ho considere una lliçó històrica, una altra, i per tant una bona notícia. Via fora i endavant, doncs. Que avui tenim més raons que ahir –més raons que mai, de fet– per a lluitar per la independència.

 

Vídeo | La Tertúlia Proscrita: La dimissió de Santos Cerdán, la fi de Pedro Sánchez?

 

Ajudeu VilaWeb: Feu-vos subscriptors o feu una donació única.

En vull dir llufes, d’aquelles etiquetes que se solen penjar a les espatlles sobretot de les escriptores per tenir-les ben classificades i així, cada cop que se’n digui el nom, mirar-li l’etiqueta i dir ah sí és allò i enllestir ràpidament amb l’autora. Són etiquetes, són caselles, són gàbies, són nínxols, són murgues. Es tracta de marcar-los un territori ben delimitat perquè a ningú se li acudeixi llegir-les fora d’aquell context. Em diran que hi ha autors que també pateixen aquesta xacra i els diré que sí però pocs i continuaré amb el que vull escriure avui. 

La llufa comença sent un paperet inofensiu i de cop i volta són vint quilos de plom que duus encadenats al turmell dia i nit. Autores majúscules, majusculíssimes, com Plath, Woolf, Lispector, Rodoreda, encara carreguen o han carregat aquest pes. Per sort, hi ha gent que sap llegir obviant aquestes llufes i això ajuda a fer-les cada cop més petites, més lleugeres, però no per a tothom. Hi ha gent que necessita sempre una capçalera orientativa, com als diaris, que et diuen si estàs llegint l’apartat de política, d’esports o el minso apartat de cultura. Miren la capçalera que és la llufa i llavors comencen a llegir ben còmodes i condicionats, gens disposats a descobrir res que s’escapi d’aquell petit marc estanc. 

En vull dir llufes perquè prenen una aparença inofensiva, un paperet enganxat, tan poca cosa, sembla que poden caure en qualsevol moment, però és que no cauen, queden fixes, les lletres cada cop més gruixudes, i totes les lectures passen per aquell canal estret, sense excepció o gairebé. Dic gairebé perquè per sort hi ha gent que es dedica a llegir per eliminar aquestes llufes, a alliberar autores d’aquestes gàbies mentals i lectores per deixar-les volar lliures dins dels caps dels qui les llegiran. És fàcil d’entendre-ho amb un exemple que en segons quins entorns continua enquistat, fossilitzat: Mercè Rodoreda i l’etiqueta de bleda o cursi o com en vulgueu dir, que ja sabeu de què parlo. Oi que ja s’ha entès? Diria que ara, afortunadament, cada cop són menys els que llegeixen Rodoreda des d’un marc tan petit, coix, limitat, però ha costat reduir les dimensions d’aquesta llufa.

Tot això em ve a tomb perquè he llegit, he tornat a llegir, Natalia Ginzburg. La seva llufa són les relacions familiars, perquè aquest fenomen és així de simple i de ximple: has escrit Lèxic familiar? Té, ja tens l’etiqueta. I ara fes el que vulguis, escriu assaig, escriu teatre, implica’t políticament fins a posar en risc la teva vida, tradueix Proust, fes el que et sembli, que tothom dirà que tu escrius sobre la família. 

Doncs he llegit Estimat Michele (l’acaba de tornar a publicar Edicions de la Ela Geminada, amb traducció de Teresa Muñoz Lloret) i em batria en duel amb qui gosés afirmar que el pinyol del llibre és la relació mare-fill: llegir-hi només això és no voler llegir. És una novel·la epistolar i les cartes no les escriuen només Michele i sa mare, hi ha més veus, i Ginzburg se serveix de totes aquestes veus, i les dels diàlegs, per dibuixar un clima. La relació mare-fill és ben bé el vehicle per dur-nos on ella ens vol dur, un ambient concret de la Itàlia dels setanta, els anys de plom, de radicalització i enfrontaments polítics extrems, amb centenars de morts i molta agitació política i social. Però Ginzburg no s’endinsa en els territoris conflictius, sinó que ens ho explica a partir d’aquestes veus epistolars i dialogades d’una colla de personatges, la majoria burgesos, que s’ho miren i ho viuen des de la distància, perquè l’únic personatge que encara no és un apàtic polític és precisament en Michele, el personatge més absent de la novel·la. 

Sembla que escriu sobre la família, Ginzburg, sí, ja ho sé, i és clar que escriu amb aquest punt de partida, però no per quedar-s’hi estàtica i dibuixar estampes costumistes, sinó per anar més enllà i que ens serveixi unes vegades de focus i unes altres de termòmetre, no ocupa tot l’espai, és un vehicle, ja ho he dit. Ginzburg escriu col·locant-se arran de terra, és una autora molt lligada a la realitat, però no per descriure’ns-la sinó per mirar d’entendre-la amb nosaltres. La seva escriptura no ens ho dóna tot fet, i si sabem veure-hi més enllà de l’emprenyadora llufa, veurem com el que arrenca com un fil petit i molt localitzat creix fins a ser un tema que inclou tothom.

Ginzburg empaita conflictes de totes les mides i els esmicola per extreure’n el dubte, el misteri, la pregunta del fet de viure, d’estimar, de voler ser feliç, de voler implicar-se. I els personatges són els seus aliats, o més aviat les veus dels personatges, perquè és una autora que escolta i observa, que recull totes les molles de realitat que troba arreu on va amb la seva oïda prodigiosa i la seva observació discreta. 

Ginzburg a Estimat Michele ens porta als anys 1970-1971, a Roma, i per mitjà de Michele, son pare, sa mare, les seves germanes, un amic i una dona, la Mara, que en va ser amant, ens retrata sense jutjar, amb fluïdesa i naturalitat, una colla d’éssers que viuen enmig d’aquells anys de plom i són víctimes més o menys involuntàries d’un previsible avorriment polític. Tothom gasta un munt de tinta i fulls i paraules per intentar entendre la vida dels altres alhora que hi supedita el seu propi benestar, o felicitat, una felicitat que es posa en dubte si existeix però que si existeix dura ben poc i no es detecta fins que ja és passat. 

És aquest el to de la novel·la, i sí que la majoria de personatges són família, però és una família desmembrada, una suma d’individus amb uns llaços de sang cada cop més diluïts. El que els uneix a tots és la inquietud per les tries vitals de Michele, l’únic que es mou, que no hi és però “fa coses”, mentre els altres es dediquen a viure pendents dels seus moviments per mirar d’entendre’ls i que no els facin nosa en el seu clima d’apatia no solament política sinó també vital.

Són tots burgesos, aquella burgesia italiana que és com una safata de plata perfecta per servir-hi, freds i ben visibles, tots els conflictes humans. Només hi ha un personatge que no pertany a la burgesia i que, com que hi té ben poc a perdre, perquè no té tampoc cap vincle sanguini amb els altres, pot parlar i escriure sense embuts, la Mara. Ella no té la vida resolta i és una mena d’antagonista de Michele que busca una closca on fer d’ermitana, de paràsit, amb el seu fill petit. Mara és com un far enmig de les paraules emboirades de la resta de personatges, el contrapunt necessari per fer que els altres acabin de definir-se amb ella, per culpa d’ella, en contra d’ella. Però Mara no és un personatge pla, no ho és cap dels de Ginzburg, té replecs i matisos, i els temps i les circumstàncies o la fan adaptar-se o la fan canviar. 

Així que ara que la llufa ha caigut de l’espatlla de l’autora i tothom qui ha passat l’ha trepitjada fins a esborrar-la, m’envalenteixo a dir que Estimat Michele és un retrat polític coral dels efectes d’aquells anys plúmbics en una colla de burgesos que Ginzburg escriu deu anys després de Lèxic familiar, una obra mestra que friso perquè es torni a llegir, com tota l’obra d’aquesta autora indispensable, sense llufes que en redueixin el marc lector.

El dimecres 28 de maig, quasi a la mitjanit, els síndics de tots els partits polítics van prendre la paraula a les Corts per explicar el sentit del vot que acabaven d’emetre. Tancaven així el ple maratonià per a aprovar el pressupost. El portaveu del PP, Juan Francisco Pérez Llorca, va ser el darrer de pujar a la tribuna, després d’haver escoltat tot el dia els discursos i els arguments de l’oposició. Al Partit Socialista i a Compromís els va dir: “Cada volta que vostès diuen que jo seré president de la Generalitat és perquè pensen que no ho serà Diana Morant“. Tota la bancada del PP va aplaudir. Carlos Mazón, també.

Així li agraden a ell les respostes parlamentàries, amb un punt d’ironia i, alhora, de pebre coent que moltes voltes juga perillosament amb la burla. Com que la gasta en petites dosis, el converteix en un personatge simpàtic, que cau bé.

L’escuder més fidel de Carlos Mazón

Juan Francisco Pérez Llorca és batlle de Finestrat (Marina Baixa) d’ençà del 2015. En les eleccions del 2023 va obtenir uns resultats estratosfèrics del 73,4% dels vots. És també el secretari general del Partit Popular al País Valencià, el número dos, l’escuder més fidel de Carlos Mazón que s’asseu darrere seu a les Corts i que sempre hi és quan el president es gira per comentar qualsevol cosa. I és qui li dóna els copets a l’esquena quan acaba qualsevol intervenció a la tribuna, o quan l’oposició li demana clamorosament la dimissió.

Però ara el nom de Pérez Llorca sona amb força per a ser el successor de Carlos Mazón quan la direcció espanyola del partit done el vist-i-plau al relleu, i per això responia a les Corts amb aquesta mescla d’ironia i desimboltura. PSPV i Compromís donaven aire a les informacions segons les quals el Partit Popular espanyol ha posat en marxa la maquinària i ell, naturalment, negava ser el designat. Davant la negativa de María José Català de substituir-lo, els llanterners del partit de Madrid van pensar en un llanterner local: Pérez Llorca, o Juanfran, com el coneix tothom.

Les filtracions i informacions interessades sobre la possible renúncia de Carlos Mazón apareixen i desapareixen cíclicament, coincidint amb els moments més baixos del president, quan està més acorralat, o quan algun fet li permet d’agafar una mica d’aire, respirar i fer veure que no passa res i que pot continuar ocupant el càrrec.

Ara Mazón es troba en un moment d’aquests, amb oxigen, perquè ha aprovat el pressupost i el pot exhibir davant un Pedro Sánchez també acorralat i sense pressupost. “Ho has fet molt bé”, li va dir dimarts, Núñez Feijóo a Alacant, però va evitar de pronunciar-se sobre el futur. Juan Francisco Pérez Llorca era al dinar i va aplaudir amb entusiasme tant Feijóo com Mazón.

Depèn de Vox

Qui té la clau de la bombona d’oxigen és Vox, que també és imprescindible per a executar l’operació recanvi, i Juanfran, que té fama de bon negociador i presumeix de tenir bona sintonia amb Vox, és la persona clau. Ell i Miguel Barrachina van acompanyar Carlos Mazón en la primera reunió per a assolir del pacte de governabilitat amb els ultres, ara fa dos anys, el 13 de juny de 2023, només setze dies després d’haver guanyat per majoria simple les eleccions del 28 de maig. La reunió només va durar dues hores i Vox va sortir d’allà amb el compromís de fer Mazón president i d’arraconar qui estava destinat a ser el vice-president, Carlos Flores Juberías, condemnat per maltractament a la seua ex-esposa. Per llevar importància a tanta celeritat, Pérez Llorca va dir que ja feia dies que parlaven.

Aquesta sintonia amb Vox el va dur a comparèixer a les Corts el 21 de març de 2023, també al costat dels portaveus de Vox, per explicar les cinc lleis fonamentals que capgiraven l’edifici legislatiu del Botànic i que, en la realitat, han representat la possibilitat de manipular políticament À Punt, una retallada important a l’ensenyament del català a les escoles i retallades de drets de ciutadania. Pérez Llorca, valencianoparlant, ho va defensar tot entusiasmat, com ha defensat darrerament l’estrangulament econòmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entre més exigències del partit ultra.

La fama de dialogant

Tot això, Juanfran Pérez Llorca ho explica amb un somriure permanent. La seua màxima en política és dialogar i persuadir més que imposar, i això diu que ho practica sempre que pot. També destaca per lloar sempre la figura del líder, fins i tot quan es tracta d’explicar aquesta capacitat de negociar: “De qui més ho he après és de Mazón en l’etapa de la diputació”, diu. Aquesta cordialitat el configura com el diputat del PP més ben situat a l’hora de pactar amb Vox el recanvi d’un Carlos Mazón que ara és una nosa per al congrés de la renovació que el PP espanyol farà a començament de juliol.

De fet, Juan Francisco Pérez Llorca és l’únic membre del PP valencià que la direcció espanyola no considera socarrat després de la gestió de la gota freda i la defensa tancada que tothom fa i ha fet de Carlos Mazón. Ell també el lloa i el defensa, però és l’únic membre del partit al País Valencià que participa activament en les tasques de preparació del congrés del PP del primer cap de setmana de juliol.

Picar pedra a la Diputació d’Alacant

Quan li pregunten com ha arribat a ser el número dos del Partit Popular al País Valencià, Juanfran Pérez Llorca nega que l’ascens haja estat meteòric i sol gastar l’expressió “picar molta pedra”. En realitat, l’ascens li ha vingut per la necessitat de Carlos Mazón d’envoltar-se de persones de confiança quan és nomenat president de la Generalitat. València li era hostil, i va situar els seus col·laboradors d’Alacant en llocs de màxima responsabilitat. Pérez Llorca i Mazón estrenyeren lligams a partir del 2015, quan, com a batlle de Finestrat, entrà a la Diputació d’Alacant. El 2019, Mazón en fou elegit president i continuaren col·laborant. El 2023, assolí un escó a les Corts Valencianes i l’agost d’aquell mateix any fou nomenat secretari general del PP. L’estiu del 2024, quan Vox abandonà el Consell, el síndic Miguel Barrachina fou nomenat conseller i Pérez Llorca assumí els galons de síndic. Tanta pedra picada li ha atorgat la potestat per a negociar amb els uns i amb els altres, amb molt de poder en la mesa de portaveus a les Corts.

Els socialistes no li perdonen la maniobra amb la qual els va deixar amb una única representant en la mesa de les Corts a començament de legislatura. Pérez Llorca es va voler posar la medalla de la pluralitat oferint a Compromís el vot per a incorporar-hi un dels seus diputats. Els valencianistes van acceptar encantats i Pérez Llorca va presumir d’haver constituït la mesa més plural dels darrers temps. El segon capítol del control absolut de la mesa el va escriure fa un parell de mesos: va deixar el PSPV sense representació quan Gabriela Bravo abandonà la vice-presidència segona. Com l’escorpí, i sense perdre el somriure, Pérez Llorca va clavar l’agulló als socialistes quan posà com a condició la negociació conjunta de tots els càrrecs que s’havien de renovar en els organismes estatutaris. Com que el PSPV no hi va estar d’acord, no li va tremolar el pols a l’hora de convèncer Vox perquè votàs la candidata del PP. Pérez Llorca acabava d’escriure una línia inèdita en la història recent de les Corts Valencianes.

Patrimoni opac

Si hom cerca en el portal de transparència de les Corts Valencianes, pot saber ben poques coses de quina és la formació del diputat Pérez Llorca, o de quin és el seu patrimoni, perquè únicament hi consta el full de la declaració de retribucions signat el 12 de juny de 2023, que és quan va accedir a l’acta de diputat. Segons això, consta una retribució salarial de 53.785,46 euros l’any. No hi consten ni ingressos per dividends ni altres rendes o possessions. A desgrat d’això, El Diario publicava el 21 d’octubre de 2024 el patrimoni amagat de Pérez Llorca. Entre més béns, el diari parlava d’un patrimoni milionari repartit en dues societats que compartia amb els seus germans. Es tracta d’empreses dedicades a activitats immobiliàries, amb actius valorats en 4,3 milions d’euros. El diari també denunciava que la casa on vivia a Finestrat tenia una piscina i uns altres equipaments construïts sobre sòl rústec impossible de legalitzar. Tampoc no la va declarar a les Corts amb el pretext que no era únicament seua, sinó de la família.

Aquesta setmana els mitjans públics catalans han recollit la notícia del desviament de fons del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya. Feia mesos que Octuvre i més endavant VilaWeb ja parlaven d’aquest escàndol, i des de mitjan maig que les xarxes socials també n’anaven plenes, però fins dimecres tots els titulars del portal 3Cat només mencionaven la DGAIA al voltant de l’agressió sexual a una menor tutelada. De fet hi havia la sospita que s’estava usant un cas execrable de pederàstia per a tapar-ne un de corrupció. L’informe de la Sindicatura de Comptes és tan contundent que ha hagut de sortir als Telenotícies, però l’enfocament que li han donat ha estat força revelador: s’ha centrat en els individus que cobraven prestacions socials que no els pertocaven, i no en la teranyina institucional que permetia a unes fundacions opaques obtenir fons públics de manera irregular.

El cas esquitxa sobretot Esquerra Republicana, el partit que ha controlat el departament durant gairebé set dels últims nou anys, i que ja no podrà cridar allò de mans netes. No tinc cap dubte que la Generalitat voldrà tapar-ho, perquè al capdavall afecta el principal soci de la legislatura, i per això ja hem presenciat l’intent de la consellera de culpar-ne el sistema informàtic. Tot i això, hi ha tres qüestions que hauríem d’aclarir.

Primer, quin és el paper de Ricard Calvo, ex-regidor d’ERC a l’Ajuntament de Girona, en tot l’afer? Calvo provenia del tercer sector, i va començar a dirigir la DGAIA a principis del 2016. Va adjudicar contractes per valor de cent milions d’euros a entitats com Plataforma Educativa, on havia treballat abans, un escàndol que van destapar la CUP i la CGT. Calvo va dimitir l’agost del 2017, i ara mateix torna a ser a Plataforma Educativa (de fet n’és el sots-director), en un exemple de manual de portes giratòries. La investigació judicial va acabar en no res i el cas va ser tancat a petició de la fiscalia, i per això Calvo ha denunciat que és víctima d’una persecució.

Segon, gràcies a l’informe de la Sindicatura de Comptes i sobretot a l’acció valenta d’uns quants treballadors, sabem que fundacions com Resilis van cobrar per prestar uns serveis inexistents, com ara places en habitatges per a menors que no hi vivien. Però on van anar a parar aquests diners? Se’ls va quedar la fundació? Algú molt mal pensat podria trobar ben curiós que el cas coincidís amb l’aparició de “la B” d’Esquerra.

I tercer, quin era l’objectiu real d’aquella llei Aragonès que no es va aprovar mai, i que va impulsar el futur president quan era conseller d’Economia? Es volia promoure l’externalització de molts serveis que tocarien a l’administració, precisament el mecanisme que ha permès la corrupció a la DGAIA. Com ens explicava Odei A.-Etxearte el 2019, els qui més defensaven el projecte eren els representants del tercer sector. Que potser algú va veure-hi una oportunitat de fer-hi negoci?

La mala praxi de la DGAIA també m’ha fet entendre un discurs molt estès a Catalunya i que no trobem enlloc més d’Europa. Al meu institut noruec hi hem tingut menors no acompanyats, joves procedents de l’Afganistan, de Síria i més endavant d’Ucraïna, que van arribar en condicions molt precàries i amb històries tràgiques al darrere. Com és lògic, el país els va acollir i els va donar habitatge i educació. Ara bé, la meitat d’aquests menors acollits per Catalunya provenen del Marroc, i algú em pot dir quina guerra hi ha, en aquell país? Si ens arribés un nen de la regió més pobra d’Europa el tornaríem amb la família, que al cap i a la fi és el millor lloc on es pot criar, però això no passa si és marroquí. Quan ho plantejaves de seguida et queien les acusacions de racisme, i no fa gaire Esquerra, els Comuns i el PSC van acusar la Sindicatura de Comptes de “fer el joc a l’extrema dreta”. Ara hem sabut que darrere els esgarips no hi havia cap discurs d’esquerres, sinó l’interès de mantenir una enorme menjadora.

En un país ideal aprofitaríem el moment per entrar també a fons en un tercer sector que rep cada any milions d’euros en nom de la pau, la igualtat o la cooperació internacional. Tots sabem que aquest món és ple de guinguetes polítiques i de portes giratòries que nodreixen els partits d’esquerres –una casta de privilegiats a qui paguem bons sous i viatges a l’Amèrica Llatina, sense que el retorn social sigui gens clar. Segur que algú invocarà la imatge d’Elon Musk amb la serra mecànica, però els laboristes britànics també han reduït d’un 40% el pressupost en cooperació.

I per acabar, permeteu-me de lloar la feina magnífica de Marta Sibina i Albano-Dante Fachin a Octuvre, i mencionar el paperot de molts mitjans tradicionals, que han enterrat la notícia al lloc més invisible de les portades digitals. De veritat es pensen que a la gent no li arriba la informació a través de WhatsApp o X? Tot i que no sóc periodista, fa dies que tinc la sensació que m’han posat deures, perquè vés a saber quants casos més hi ha per destapar.

Rosa Gasol (Barcelona, 1960) és conservadora-restauradora especialitzada en pintura mural. Amb més de quaranta anys d’experiència, ha estat vinculada a la docència en unes quantes universitats i a la Diputació de Barcelona, on també ha exercit la professió. És de les professionals d’aquest àmbit que deu tenir més coneixements sobre la condició en què es troben les pintures murals de Sixena. Per la seva expertesa, va declarar durant més d’una hora en el primer judici del litigi, al jutjat de primera instància d’Osca, el 2014, a petició del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

La sentència final del Suprem sobre el trasllat de les pintures murals ha generat una gran quantitat de declaracions que s’han publicat als mitjans, moltes de les quals, errònies en aspectes tècnics. Això ha fet decidir Gasol a explicar a VilaWeb la seva experiència i treball únic amb les pintures murals de Sixena i a advertir i esmenar algunes imprecisions i també algunes mentides malintencionades que s’han dit aquests darrers dies. La restauradora és rotunda i contundent (i ho explica amb detall científic i objectivitat) a l’hora d’afirmar el dany irreparable que les pintures patiran si s’arriben a traslladar: desmuntant els arcs de fusta on es troben per transportar-les, també durant el trasllat del MNAC al monestir i en el moment de la instal·lació i restitució a l’estat original de les pintures (que explica que és inviable) de la mateixa manera a la sala capitular del monestir.

Qui és Rosa Gasol i per què el seu testimoni és tan pertinent i té tant de pes? La conservadora-restauradora va cursar estudis de Belles Arts i els dos darrers anys es va especialitzar en conservació i restauració. Ella va formar part de la segona promoció que sortia especialitzada en conservació i restauració de la Universitat de Barcelona a mitjan 1980. Després, durant cinc mesos, va estudiar pintura mural al curs internacional de la UNESCO de l’ICCROM a Roma. I allà se li va obrir l’interès per aprofundir en l’estudi de la tècnica de la pintura mural: “Perquè a Roma parlaven de tècnica de pintura mural de tot arreu tret de Catalunya. I quan vaig preguntar si hi hauria algun ponent que parlés de la pintura mural de Catalunya, em van dir que hauria de ser jo qui ho fes.”

Rosa Gasol.

La tesi doctoral la va dedicar a “la tècnica de les pintures murals a Catalunya i les fonts artístiques medievals”. En la tesi, publicada en llibre el 2012 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, parla de la tècnica d’estudi de la pintura mural medieval, la que correspon a la corona catalanoaragonesa. Sixena forma part d’aquest context, i per això aquestes pintures en van ser objecte d’estudi.

—Com va ser que vau començar a estudiar les pintures de Sixena?
—La idea d’estudiar la pintura mural de Sixena me la van proposar a la Universitat de Londres, al The Courtauld Institute of Art, on vaig fer un màster en conservació de pintura mural, per aprendre la metodologia d’anàlisi, dels pigments, per poder dur a terme l’estudi tècnic de la pintura mural d’època medieval. A Catalunya, no hi havia cap lloc de referència on estudiar-la. En canvi, a Londres hi havia aquest màster i hi havia especialistes. Me’n vaig anar allà per aprendre la metodologia científica i tècnica de com estudiar la pintura mural des del punt de vista material. Com a projecte, el director del departament de conservació de pintura mural, que era un enamorat de Sixena, em va proposar de fer un estudi tècnic d’aquest conjunt.

—Per què un especialista en restauració anglès es va fixar en les pintures de Sixena?
—L’interès per les pintures murals de Sixena venia de Londres, perquè aquestes pintures són de l’època del 1200. A causa de les connexions reials de la corona anglesa amb la Corona d’Aragó i la relació d’ambdues amb Sicília, s’ha apuntat la hipòtesi que els artistes de Sixena es van formar a l’àrea de Winchester o a la de Canterbury, van visitar Palerm i Monreale i posteriorment van treballar a la sala capitular de Sixena. És un moment d’influència bizantina de la pintura del final del romànic, més classicista en les formes.

—I vau fer l’estudi tècnic de les pintures murals de Sixena?
—Es va fer un conveni entre la Universitat de Londres i el MNAC perquè les pogués estudiar. En aquell moment, Eduard Carbonell n’era el director. Parlem de l’any 1995-96. El treball final de màster va consistir a extreure mostres de les pintures murals de Sixena o del que en quedava, segons la tècnica apresa a Londres, tant in situ, de la sala capitular del monestir, com de les pintures del MNAC, que s’acabaven de col·locar en la seva ubicació definitiva. Em van muntar una bastida i vaig estar-me quinze dies anant al MNAC i traient mostres.

—Vau visitar el monestir de Sixena i dieu que el 1995-96 encara hi quedaven mostres i fragments de la pintura original?
—Sí, i això és important. Hi havia força pintura, encara, i prou informació. La Diputació General d’Aragó em va donar permís i vaig passar uns quants dies al monestir treballant-hi, amb les monges de l’orde de Belén, de l’Asunción de la Virgen. No eren les monges originals de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, però era la comunitat de religioses que aleshores encara hi vivia.

—Durant la segona meitat del segle XX, quines accions es van fer al monestir per a conservar els fragments de pintura que quedaven?
—A la dècada dels seixanta, el mur de la Crucifixió es va arrencar, però van quedar-ne encara alguns trossos de pintura. A més, les bandes baixes d’alguns dels arcs, que conservaven pintura, no es van arrencar perquè vam fer estudis que confirmaven que no eren les pintures originals, sinó que havien estat repintades al segle XVI. Aquestes parts dels arcs al mateix període s’havien reparat amb morter també, perquè ja devien estar desfets a causa de la humitat. Però la sala capitular va continuar a la intempèrie fins a final de la dècada del vuitanta. Cinquanta anys a la intempèrie. Per això, la pintura que no es va perdre en un primer moment perquè s’havia cremat es va perdre per desídia, per manca de manteniment, per manca d’interès en les dècades posteriors. Que no em diguin que durant aquests cinquanta anys no es podia haver preservat la pintura que quedava. Però és que quan jo em vaig posar a estudiar les pintures de Sixena, a mitjan 1990, ningú no les estudiava.

—No els donaven valor?
—Exacte. Aquestes pintures, durant molts anys, havien despertat més interès fora de l’estat espanyol que no pas a dins, per les connexions normandes, entre les bíblies angleses i els mosaics bizantins. A la península eren una cosa estranya, perquè no encaixaven. Fins al litigi, aquestes pintures a l’Aragó no havien despertat interès.

—Què vau fer amb les mostres que vau treure del MNAC i del monestir el 1995-96?
—Les mostres, d’un mil·límetre, les vaig portar a Anglaterra, a la Universitat de Londres, i allà les vaig analitzar. Vaig fer inclusions en la resina, els talls estratigràfics, mostres analitzades amb microscopi electrònic, etc., per a determinar la naturalesa dels pigments, la seva composició química i, com que eren pintures que havien estat transformades, mirar de deduir quins pigments originals hi havia hagut. Analitzava fragments d’un color marró gris perquè la mostra estava decolorada, però originàriament era de color blau, verd o vermell. Visualment, no ho veies, però els elements químics donaven informació sobre quin pigment podia ser.

—Quan dieu que les pintures havien estat transformades us referiu a l’efecte de l’incendi, a l’exposició al foc, a mil graus?
—Els bombers van calcular que en un espai com aquell, tancat, i amb la foguerada que va produir l’incendi, es podia haver arribat a mil graus. Sembla que la foguera va començar al mur nord, que és el que va quedar més malmès. De fet, el mur de la Nativitat es va perdre completament i els primers arcs es troben molt més perduts que no els que donen al mur sud, que està més ben conservat. He llegit en algun lloc que es diu que les pintures estan ennegrides. No. No es tracta d’una capa de sutge superficial, es tracta d’una transformació química profunda, en tots els estrats, en totes les capes del pigment.

—Aquesta és una de les informacions errònies que s’han fet córrer?
—Que si estan ennegrides, que si s’han de tornar a arrencar… Són inexactituds, per no dir bestieses, perquè la gent que ho diu no coneix la matèria.

—Tornem a la vostra trajectòria professional lligada a la pintura mural de Sixena.
—Després de fer el màster, vaig escriure la tesi doctoral, que vaig llegir a la Universitat de Barcelona el 2006. I aquest estudi tècnic de la pintura mural de l’època medieval la vaig aplicar a diversos conjunts catalans de pintura mural: la seu d’Ègara, alguns fragments que quedaven in situ a l’església de Sant Climent de Taüll; i a les pintures de Sant Serni de Baiasca. La idea era buscar elements que encara es trobessin en el seu lloc d’origen per poder constatar no només els pigments sinó tota l’estratigrafia (o sigui, totes les capes) i poder establir quina era la tipologia pictòrica a la Catalunya de l’època medieval i, obrint el focus, a tota la corona catalanoaragonesa. També vaig fer comparatives amb pintures de l’Aragó, de França, d’Anglaterra i d’Itàlia. Vaig mirar de posar en context aquests coneixements que havia adquirit aquí. I vaig fer unes taules comparatives de pigments i de materials.

—En algun moment s’han recreat els colors originals de les pintures de Sixena, com s’ha fet amb les de Taüll?
—Sí. El 2009 es va fer una exposició al Museu d’Història de Catalunya que es deia “Catalunya-Hongria, princeses en terres llunyanes”, sobre la relació de les dues corones explicades per les dones. En aquest context, se’m va proposar de fer una recreació virtual de com devia haver estat la sala capitular del monestir de Sixena. Perquè el color de les pintures no es coneixia, i amb el suport del MNAC vam mirar de fer una recreació a partir de l’estudi tècnic que havia fet per a determinar-ne la paleta cromàtica. També ens va ajudar la referència molt valuosa que aportaven les aquarel·les dels alumnes de Domènech i Montaner d’una expedició que es va fer el 1918-1919 a Sixena, i que la família de l’arquitecte va dipositar al MNAC; i uns altres referents de la mateixa època, com els mosaics de Monreale de Sicília i el Saltiri anglocatalà de París. Vam fer una proposta cromàtica de com podien haver estat aquestes pintures. Vam fer la reconstrucció virtual de la cara sud del primer arc, amb l’escena de Déu mostrant el paradís a Adam i Eva i l’escena de la temptació d’Eva. [La sala capitular de Sixena contenia cinc arcs pintats i el conjunt decoratiu era integrat per escenes de l’Antic Testament, una sèrie dels avantpassats de Crist i el cicle del Nou Testament.]

—Com vau saber quins colors anaven a cada part de les escenes? Poseu-nos un exemple.
—Hi ha un emmarcament verd i després un fons blau que actualment és negre per la transformació del pigment. L’anàlisi d’aquests pigments va donar que era una atzurita, que és carbonat de coure, que amb les altes temperatures es va convertir en òxid de coure, que és de color negre. I les aquarel·les van acabar de reafirmar que era de color blau. També va ajudar que hi ha escenes del Saltiri anglocatalà de París que són gairebé exactes. Era un conjunt ricament ornamentat, el de Sixena, amb enteixinat mudèjar, uns llistons daurats, estrelles de fons, era un conjunt d’una gran riquesa. Al The Courtauld Institute of Art s’havien fet uns estudis de transformació de pigments a causa de les altes temperatures que ens va servir molt per a fer la recreació. Vam fer un treball molt rigorós i amb molta objectivitat. Si no sabíem de quin color havia estat, no el reproduíem. Es va fer una pantalla tàctil amb informació complementària de l’estudi de la matèria pictòrica. Va ser un treball pioner el 2009. Era una mirada diferent. Les pintures de Sixena, que jo trobo fascinants, avui només mostren unes tonalitats marronoses i grisoses. Poder explicar com eren en realitat seria molt útil per al visitant. És a dir, les pintures de Sixena s’han d’explicar i es poden explicar.

—La reproducció virtual de les pintures a la sala capitular podria ser una solució per a evitar-ne el trasllat.
—La conclusió de l’estudi que van fer era que aquests projectes de reproducció virtual (digues-ne mapping, reproducció, pantalla tàctil…) són una bona manera de difondre el coneixement, ensenyar com era l’obra i transmetre-la, amb valor afegir. I si ets a l’edifici original i t’expliquen totes aquestes coses i amb unes ulleres de realitat virtual o amb una projecció pots viure una experiència immersiva, trobo que és una bona solució. D’una banda, tens les pintures conservades al museu, estalvies a les peces la destrossa que poden patir (l’última vegada que hi vaig anar, fa tres anys, el monestir no estava en condicions) i, per una altra, és una manera de veure on es trobaven col·locades les pintures amb el seu color original.

—El 2012 vau publicar el llibre que contenia la vostra tesi una mica més ampliada. Va comportar alguna mena de reacció aleshores, el vostre estudi publicat?
—Després de publicar el llibre em van convidar a Sixena a fer una conferència, juntament amb la filòloga Marta Segarrés. Era una sessió acadèmica organitzada per l’Instituto de Estudios Sijenenses Miguel Servet. Ells van saber que jo havia publicat el llibre, que havíem fet aquest estudi i volien que els parlés de la tècnica de la pintura mural i de la conservació. Va ser un acte molt educat, cordial, fins i tot. Però havien muntat una exposició de fotografies sobre la destrucció de Sixena i aquí vam començar a desconfiar, perquè la versió que donaven era que brigadistes provinents de Catalunya havien provocat l’incendi. Ho deien d’una manera encara lleugera, però ja vam intuir que començaven a explicar la història d’una altra manera. Fins i tot, ens van proposar de fer un llibre conjuntament. Primer els vam dir que sí, però després els vam dir que no, perquè no volíem que la nostra feina quedés tergiversada.

—Dèieu que fa tres anys que vau anar a Sixena per darrera vegada. En quines condicions es trobava el monestir aleshores?
—No ens van deixar veure la sala capitular. Van dir que estava en obres i que no hi podíem accedir. Tampoc ens volien deixar veure l’església. Vam veure l’exposició dels béns que havien sortit de Lleida en una sala provisional. Però els murs continuaven afectats per la humitat. Són murs de pedra sorrenca que es desfà. Deien que treballaven per treure les humitats, però per treure les humitats s’hauria de dessecar mitja llacuna, perquè el monestir es troba en una zona pantanosa. No sé què en dirien els ecologistes.

—En aquestes condicions, com es poden col·locar les pintures sobre els arcs?
—No ho sé, perquè els arcs estan molt debilitats. Quan érem allà, les monges escombraven el terra cada dia, perquè hi havia sorra i era sorra de la pedra que s’anava desfent. Si l’estructura de fusta on es troben les pintures ara al MNAC l’has de clavar damunt d’aquests arcs, primer, que no hi caben, i després, que si han de foradar els arcs amb la pedra tan malmesa, l’estructura no aguantarà.

—Per què dieu que l’estructura de fusta de les pintures dels arcs no cabrà a sobre dels arcs del monestir?
—A la sala capitular no caben els arcs de fusta sobre els quals hi ha les pintures. Perquè al MNAC es van recrear els arcs amb una estructura nova, de fusta, més o menys amb les mateixes mides, però si d’aquesta estructura en separes els carcanyols d’una banda i d’una altra i els poses en l’arc original de la sala capitular, d’entrada aquell arc creix a banda i banda i, per tant, no hi cap l’estructura sobre els arcs originals. I les pintures no es poden arrencar de la fusta sobre la qual estan muntades, perquè és el seu suport.

Pintures murals de Sixena que es conserven al MNAC.

—Per tant, no tan sols moure les pintures les podria malmetre, sinó que, tal com estan, no es podrien recol·locar a la sala capitular de Sixena, allà on els correspondria.
—D’entrada, hi ha un problema de fragilitat, d’estabilitat, perquè les pintures s’han cremat, perquè els materials s’han transformat, i ja no és aquella pintura mural que hi havia sobre la paret, sinó que ara és una pintura sobre tela, que és una altra cosa. El seu comportament és diferent. En el moment d’arrencar les pintures murals es van fer uns talls per treure-les, de manera que són fragments enganxats a un suport amb tota una sèrie de reintegracions. I no parlo de les reintegracions obra d’en Gudiol, que és una cosa nova, no és l’original. I potser aquesta reconstrucció que va fer Gudiol de les parts que s’havien perdut segons unes fotografies anteriors a l’incendi no hauria d’anar a Sixena. És l’explicació didàctica que es va fer perquè es pogués llegir aquella obra. No és original de Sixena. El MNAC també parla de conservar-la perquè és una intervenció històrica.

—Tenint en compte tot això, en quines condicions es troben els materials pictòrics avui?
—Tota aquesta transformació fa que, per una banda, els materials siguin molt rígids i es puguin trencar amb facilitat. I, per altra banda, els estudis microbiològics del suport orgànic actual, que són les teles amb el caseïnat de calci, si pateixen un grau d’humitat elevat, començaran a proliferar els microorganismes, els bacteris, perquè és biodegradable. I si el grau d’humitat és massa baix i hi ha massa sequedat, s’esquerdaran els materials. Per tant, climàticament, les pintures requereixen un equilibri que és el que tenen al museu. Al museu es troben climàticament estables i han viscut en aquestes condicions tots aquests anys.

—Com es traurien les pintures del MNAC?
—Suposo que els arcs de fusta s’haurien de desmuntar. Al judici, hi havia qui deia: els murals s’han de tornar a arrencar. Jo ho vaig repetir tres vegades al judici: no es poden arrencar les pintures una altra vegada perquè et quedaràs sense res. La pintura no es pot separar de la tela, ni la tela de la fusta. I després del judici, els aragonesos deien que els pèrits no havíem dit mai que el trasllat fos impossible. Vaig estar-me una hora testificant. Ens van tergiversar completament, a banda que en la sentència surt poquíssim, l’argumentació tècnica. Les consideracions de l’estat de conservació per a ells no són importants. Com ara amb la sentència del Suprem.

—S’ha comparat la diferent actuació judicial feta respecte de les pintures de Sixena i respecte del Guernica.
—I les pintures de Sixena són molt més fràgils, i és molt més greu i arriscat per a la integritat moure les pintures de Sixena que no pas moure el Guernica. Molt més. Per l’antiguitat, pels materials constitutius, per la transformació que van patir, pel fet de ser unes pintures arrencades… Aquestes pintures no es poden enrotllar per transportar-se com el Guernica.

—Dieu que els arcs de fusta que sustenten les pintures s’hauran de desmuntar per treure’ls del MNAC?
—S’haurien de desmuntar per treure’ls i després, a Sixena, tampoc no es podrien col·locar sobre l’arc original, perquè no hi cabrien. Tenint en compte que la pintura ja s’havia arrencat a fragments el 1936 i que, per tant, les juntes estan retocades, com va dir Colalucci mateix, tornar-lo a fragmentar no quedaria bé.

—Es pot afirmar, d’un punt de vista tècnic, que moure les pintures seria sinònim de malmetre-les? Fins a quin grau?
—Si tenim en compte que s’haurien de desmuntar, aquesta primera vibració ja afectaria. Podria fer que es perdessin trossos de pintura, que hi hagués descamacions i aixecaments. Podria fer que els teixits amb les vibracions empenyessin els materials pictòrics: pèrdues de cohesió (quan es desfà), pèrdues d’adhesió (de capes). Per una altra banda, una pintura mural, la protegeixes empaperant-la. Dubto molt que en aquest cas es pogués fer. També he llegit que algú proposava que es fes una restauració ara de les pintures per traslladar-les després. És ignorància total. I el que va passar al Museu de Lleida, al MNAC amb les pintures no pot passar, perquè no pot entrar la Guàrdia Civil i emportar-se-les. Vaja, moure-les és malmetre-les.

 

Bloomberg · Slav Okov

La Doroteia Kanavrova plega els braços i fa que no amb el cap. “Hi estic en contra”, diu, mentre ordena els tomàquets, cogombres i carabassons exposats a la seva paradeta al voral de la carretera.

La setmana passada, la UE anuncià que Bulgària complia tots els requisits per a incorporar-se a l’euro, una fita que el govern búlgar ha celebrat com un pas de gegant en la integració del país al bloc continental. Però al nord-est rural de Bulgària, aquesta llauradora de cinquanta-sis anys es fa ressò del gruix –com més va més ampli– de búlgars que expressen preocupació pel cost del canvi a la moneda única.

Bulgària arrossega un llarg historial de dificultats econòmiques: després de gairebé dues dècades com a membre de la UE, de fet, el seu PIB per càpita continua essent un terç de la mitjana del bloc. Però per als milions de búlgars que van viure l’espiral de fallides bancàries, crisis econòmiques i la dolorosa transició econòmica dels anys noranta, el lev, la divisa del país, és més un símbol d’estabilitat que no pas un conjunt de bitllets i monedes.

L’any 1997, el lev es vinculà al marc alemany i, més endavant, a l’euro. La decisió ajudà Bulgària a mitigar les vicissituds monetàries que han perjudicat uns altres països postcomunistes com ara la veïna Romania i consignà a la història l’època d’hiperinflació en què els preus al país arribaren a pujar tres vegades en un sol dia.

Els sondatges de l’eurobaròmetre revelen que els búlgars estan dividits sobre els beneficis de l’euro, l’entrada al qual és prevista per a començament de l’any vinent. El percentatge de ciutadans del país que mostra reticències sobre la moneda única, de fet, és dues vegades superior a la mitjana de la UE, segons que consta al sondatge d’aquest maig. L’extrema dreta ha instrumentalitzat aquestes suspicàcies per a benefici propi i ha convocat protestes contra l’adhesió.

“Durant vint-i-vuit anys, la gent s’ha acostumat al sistema actual, i ara li preocupa què passarà si canviem de sistema”, afirma Svetoslav Gavriiski, l’ex-ministre de Finances búlgar que supervisà el procés de vinculació del lev al marc alemany l’any 1997. Gavriiski desestima els temors sobre els possibles efectes inflacionaris de l’adopció de l’euro i els titlla de rumors estúpids. “Si volem convertir-nos en un país normal, haurem de sortir del sistema monetari actual tard o d’hora”, diu.

Una dona sosté un cartell en què es llegeix, en anglès, “El lev és llibertat” durant una manifestació contra l’entrada l’euro a Bulgària, la setmana passada (fotografia: Vassil Donev/Efe).

Bulgària es convertirà així en el segon país a adoptar l’euro d’ençà que Grècia flirtejà amb la idea d’abandonar la moneda única, ara fa una dècada. Croàcia s’afegí a l’eurozona l’any 2023, tot seguint els passos de més estats ex-comunistes com ara Eslovàquia i els països bàltics.

Però les economies més grans de la regió –Polònia, Romania, la República Txeca i Hongria– continuen resistint-se a la moneda única. Aquesta mateixa setmana, el governador del Banc Central txec, Ales Michl, lloà les virtuts de tenir una moneda pròpia a l’hora de lluitar contra la inflació.

La perspectiva de canviar de moneda ha despertat les pors de molts búlgars, sobretot entre els ciutadans d’ingressos baixos i els pensionistes que guarden els estalvis en metàl·lic. Si bé els polítics coincideixen a assenyalar que l’entrada a l’euro implicarà beneficis com ara la reducció dels costs de finançament a llarg termini, molts búlgars temen que la moneda única impliqui un augment immediat dels preus al país.

El repunt de la inflació d’aquests darrers anys, que ha fet augmentar els preus al país al ritme més alt d’ençà de la dècada dels noranta, ha endarrerit el procés d’adopció de la moneda única un parell d’anys.

A Kanavrova, la llauradora, la preocupa que l’entrada a l’euro faci augmentar el preu dels fertilitzants i encareixi els costs dels aliments que produeix a la seva granja, d’una hectàrea. “Les grans empreses són més riques, poden permetre-s’ho”, afirma. “Ara amb el lev ens va malament, però amb l’euro ens anirà pitjor.”

Atès que la majoria dels seus clients són turistes romanesos, Kanavrova explica que, si ha d’acceptar moneda estrangera, prefereix els pagaments en leus romanesos abans que no els pagaments amb euros. És amb aquests leus, de fet, que pot anar a comprar a Romania als hiverns.

La reticència a l’euro no necessàriament implica que els búlgars no se sentin europeus. Més de la meitat dels ciutadans del país, de fet, diuen que confien en la UE, el doble de la xifra de búlgars que diuen confiar en el seu propi govern. Una moció presentada fa poc pel govern en suport de l’euro obtingué els vots de més de dos terços dels diputats búlgars.

Tanmateix, al govern li ha costat de convèncer els ciutadans, que –a diferència de les grans empreses– continuen sense veure els beneficis de la moneda comuna. Els partits populistes, en canvi, ho tenen més fàcil: les protestes del partit ultradretà i pro-rus Vazrajdane (“Renaixement”) han aplegat milers de persones arreu del país per segon cap de setmana consecutiu.

La direcció de Vazrajdane, tercera força al parlament búlgar, ha promès de retirar el país de l’OTAN i renegociar-ne la pertinença a la UE. Diuen que l’adopció de l’euro implica una pèrdua de sobirania per al país: tanmateix, en una visita als Estats Units el mes passat els seus caps de la formació suggeriren que el lev hauria de vincular-se al dòlar nord-americà.

El president Rumen Radev, el polític més popular del país, també ha qüestionat si Bulgària estava preparada per a la moneda única. El mes passat, la seva proposta d’organitzar un referèndum per a decidir la data d’entrada a l’eurozona fou rebutjada pel parlament. La setmana passada, Radev qualificà el vist-i-plau de la UE a l’entrada de Bulgària a l’euro com “una alegria pels qui estan al poder i un motiu de preocupació per al poble”.

“Els responsables polítics haurien d’haver informat més bé el públic sobre els avantatges de la moneda única, encara que l’entrada a la unió monetària sigui una qüestió tècnica”, diu Dennis Schen, economista en cap de l’agència de ràting Scope Ratings, per correu electrònic.

“Els búlgars no són els primers ciutadans d’un país que es disposa a adoptar l’euro a mostrar-se escèptics sobre els avantatges de la moneda única”, explica. “Però el suport a l’euro tendeix a augmentar després de l’adopció, a mesura que el pas del temps evidencia que les pitjors pors de la gent eren infundades.”

Aquestes darreres setmanes, el govern búlgar ha promès de lluitar contra les pujades especulatives de preus després de l’entrada a l’euro, i els reguladors han promès d’intensificar la vigilància sobre els detallistes. El primer ministre, Rosen Jeliazkov, ha declarat aquesta setmana que l’objectiu del govern era aturar qualsevol “augment injustificat” dels preus.

Una conductora seu dins un cotxe amb la bandera búlgara a la frontera entre Bulgària i Romania. Aquest gener, tots dos països entraren a l’espai Schengen (fotografia: Andrei Pungovschi/Bloomberg).

Mihaïl Georgiev, un empresari búlgar que gestiona un ampli ventall de negocis al país, defensa que l’entrada a l’euro marcarà un abans i un després en el desenvolupament de Bulgària.

El país va entrar a la UE el 2007, i continua essent el membre més pobre del bloc. El primer de gener d’enguany, Bulgària entrà –juntament amb Romania– a l’espai Schengen, que abasta la major part de la UE. Georgiev diu que l’adopció de la moneda comuna europea ajudarà a millorar la imatge internacional de Bulgària i en potenciarà el sector turístic.

“És la segona moneda de reserva més important [del món] i la moneda de centenars de milions de persones”, explica. “En el passat, he hagut d’esperar hores per rebre un visat de turista; fins i tot passar la frontera era un procés tortuós, a causa de la quantitat de controls que hi havia. Ara somio en una moneda única per al món sencer”, diu.

Irina Vilcu i Andra Timu han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

De la taula on érem asseguts, mentre el capvespre anava daurant la silueta urbana de la ciutat, jugàvem a situar els edificis que vèiem, més enllà de les quatre torres-barres de Josep Puig i Cadafalch –arquitecte dels dos pavellons–, les Torres Venecianes, la font de Josep Maria Jujol a la plaça d’Espanya, i l’antiga plaça de braus neomudèjar de les Arenes, reformada per Richard Rogers. Les torres negres de la Caixa a la Diagonal amb la Gran Via de Carles III, de Joan Antoni Coderch i de Setmenat. La Torre Catalunya, a la plaça dels Països Catalans, obra d’Agustí Borrell, i que ara acull l’hotel i restaurant Nobu, els edificis Tarragona, Núñez i Navarro i Allianz, alçats l’un al costat de l’altre al carrer de Tarragona. Més a la nostra dreta, les torres Macià, de Josep Maria Soteras, i Godó, d’Emili Bordoy, alçades a la plaça batejada en honor del president republicà quan portava el nom del protomàrtir de la “Cruzada” que tants taxistes es van resistir a normalitzar, o la torre del Banc Sabadell, obra magna de Francesc Mitjans –pare del Camp del Barça– i Santiago Balcells, inspirats, més o menys, per la Torre Pirelli de Torí. Al fons de tot, sobre Collserola, la torre de sir Norman Foster i el Sagrat Cor d’Enric Sagnier. Ciutat d’alçàries poc espectaculars i més aviat de mitjanies, del capdamunt del Palau Nacional de Montjuïc estant –que Oriol Bohigas assegurava que, malgrat tots els defectes de pastitx, era insubstituïble–, Barcelona, amb el cel rogent de la posta de sol, cridava a ser contemplada amb fascinació. Com si es tractés d’una autèntica lliçó d’arquitectura. Un examen pràctic d’urbanisme, un mostrari de les diverses èpoques de construcció i ascens de la ciutat.

Un espai privilegiat, carregat d’història

De fet, asseguts a l’Absis, el nou restaurant del MNAC, ens trobàvem exactament al mateix saló del tron del Palau, pràcticament al mateix punt, on el 19 de maig de 1929 Alfons XIII va inaugurar l’Exposició Internacional de Barcelona, sota l’atenta mirada de la seva dona, Victòria Eugènia, i del dictador Miguel Primo de Rivera. Faltaven menys de dos anys perquè aquell monarca, dit pels seus aduladors l’Africà i que per al geni popular barceloní sempre va ser en “Cametes”, fugís cap a l’exili. Per celebrar l’aprovació de l’estatut d’autonomia del 1932, al palau es va fer un concert en què l’Orfeó Català va interpretar la Novena Simfonia de Beethoven, amb l’orquestra dirigida per Pau Casals. D’allà dalt estant, el diputat Luis Bello, castellà d’Alba de Tormes que havia presidit la comissió encarregada de l’aprovació del text i havia tingut un cert paper en l’èxit subsegüent, veient més o menys això que vèiem aquella tarda de juny, arribava a entendre finament la força de tot allò que havien discutit, l’obra d’aquells constructors del país que havien fet gran Barcelona.

Menjador de l’Absis, el nou restaurant del MNAC.

Personatges com Joaquim Folch i Torres, l’historiador de l’art i museòleg, benjamí de la històrica nissaga i inspirador dels museus barcelonins. De fet, en tant que director dels Museus d’Art i secretari de la Junta de Museus, fou l’encarregat d’inaugurar l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya a l’emplaçament original, quan l’antic estatge passava a obrir-se com a flamant cambra parlamentària. És allà on es mostrà el principal tresor artístic català, les pintures murals romàniques del Pirineu, que havia ajudat a salvar del pillatge i la venda a col·leccionistes internacionals, i que tornà a salvar en temps de guerra, protegint i traslladant a lloc segur la col·lecció, que alhora servia de clam internacional en favor de la causa republicana catalana. Un compromís que la dictadura franquista, com havia fet la primoriverista, li féu pagar amb la depuració i la proscripció. Podria ser un dels protagonistes de The Monuments Men, dirigida per George Clooney, tal com el descriu l’enyorada Mercè Vidal al volum Joaquim Folch i Torres, noves visions (Edicions UB), que signen com a editors els savis Santos M. Mateos Rusillo i Alberto Velasco González, i que aporta novetats corals sobre la trajectòria del pare del MNAC.

Albert Raurich, assessor culinari d’Absis.

Pensava en tot plegat –en les possibilitats de fer discórrer la ment, els records, les lectures, els vincles fractals de la cultura–, malgrat que l’objectiu del vespre és poder conèixer el nou restaurant del museu, ofert per Vilaplana Catering, amb l’assessorament del xef Albert Raurich, propietari del Dos Palillos, guardonat amb una estrella Michelin. Un restaurant amb ambició d’esdevenir un espai de referència, amb un servei acurat, amb aquella professionalitat que tan sols la veterania i el fet d’haver après des de baix procura, i, especialment, amb l’intangible de tenir una de les millors vistes de Barcelona. La cuina, amb possibilitat de menjar a la carta o fer un menú degustació, respon a l’objectiu que es va marcar Raurich, quan assegurava que l’única pretensió que tenia era una carta que fos bona, ben executada i amb productes recognoscibles, arrelats en la tradició mediterrània de Catalunya. No seria el lloc d’anar-hi a cercar la cuina més avantguardista de la ciutat, però, evidentment, la mà de l’ex-cap de cuina del Bulli es veu en propostes que vénen rodades d’uns altres establiments nascuts del seu influx, com el Dos Pebrots. Tot i no fer bandera de la temporalitat, vam poder tastar espàrrecs blancs, amanida de taronja i fonoll o un vitello tonato –concessió italiana, que relliga amb les influències mútues del romànic llombard fins al mediterranisme noucentista– desmuntat, o una ploma de porc que literalment es desfeia a la boca.

Cuina i art es lliguen totes soles

La taula central del gran balcó sobre l’avinguda de Maria Cristina, traçat amb una perfecta línia recta, d’aquest espai, que anteriorment s’havia anomenat Òleum –encara algun cartell passat de moda l’assenyala– i havia estat supervisat per Fina Puigdevall, hauria de lluitar per ser una de les més cobejades de la ciutat. Pot esdevenir-ho, sense gaires maldecaps, si el boca-orella del plaer de sopar a l’estiu tot contemplant l’ocàs del dia sobre la ciutat fa la feina que ha de fer. I, a més, sopar després de passejar per les sales que contenen algunes de les peces més commovedores de la nostra història universal de l’art, del Pantocràtor de Taüll davant el qual és impossible que qualsevol fill d’aquesta terra no rebi, com un llamp, un calfred d’emoció recorrent-li l’espinada, fins a les noves sales dedicades a l’art i la guerra, on hom discorre de la Montserrat cridant de Juli González fins a la fotografia d’Antoni Campanyà. I, òbviament, abans no acabem l’article, no passem per alt el gran elefant que ocupa la sala si parlem del MNAC: les pintures de Sixena, que pot ser que hagin rebut aquests dies les darreres visites abans no desapareguin per l’estupidesa togada i l’anticatalanisme armat.

Pràcticament hem acabat de sopar. La garnatxa blanca ben fresca de Can Sumoi ha acompanyat perfectament, sense posar cap però, i les postres en forma d’escuma de crema catalana, ens apareixen aparentment feixugues, però secretament lleugeres i refrescants. Ens aixequem per aprofitar el lloc on ens trobem. No aprofundim en el finestral que ja ens mostra un capvespre clos, sinó que demanem permís per a sortir del restaurant i situar-nos sota la cúpula del Palau Nacional, i ballem sense música sota la corona d’ulls que, davall les seves pintures a la volta esfèrica, homenatja Francesc d’Assís Galí, mestre d’alumnes que anaren lluny, com Joan Miró, tot fent referència al consell que donava als seus deixebles quan els portava a pintar al Montseny. Aneu-hi amb una corona d’ulls al cap. Així hem d’atansar-nos als restaurants com l’Absis, amb la vocació de convertir l’anada en l’oportunitat de lligar art i cuina.

El projecte de construcció de la integració ferroviària a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), impulsat pel Ministeri de Transports espanyol, ha estat assenyalat per la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil com una de les obres públiques suposadament manipulades per beneficiar el cercle de l’ex-ministre José Luis Ábalos i Santos Cerdán. L’actuació, adjudicada l’any 2019 a la constructora Acciona, forma part del cas Koldo, que investiga la trama de cobraments il·legals a canvi de contractes d’obra pública.

Les dades més escandaloses de l’informe contra Cerdán: més d’un milió en suborns per a Ábalos i Koldo García

Segons l’informe policíac, l’obra de Sant Feliu és una de les tres adjudicacions relacionades amb 450.000 euros de suposades comissions pendents de pagament, que s’afegirien als 620.000 euros ja abonats en altres projectes. L’informe cita converses entre Koldo García –ex-assessor d’Ábalos–, el mateix ex-ministre espanyol i Santos Cerdán, on es comenta obertament el control sobre adjudicacions i els diners que n’haurien obtingut.

Acciona, novena més barata però adjudicatària

Els agents de la UCO detallen que el 30 de maig de 2019 Isabel Pardo de Vera –aleshores presidenta d’ADIF i posterior secretària d’Estat d’Infraestructures– va informar Koldo del resultat de l’obertura d’oferta econòmica per la licitació pública.

Acciona havia presentat la novena oferta més barata, però, se li va adjudicar el contracte el novembre de 2019 per 51,7 milions d’euros. Posteriorment, el 2022, el pressupost es va ampliar fins als 62 milions. Segons que detalla la Guàrdia Civil, l’existència de “puntuacions tècniques molt altes” va ser clau per a compensar una proposta econòmica menys competitiva, una constant en altres licitacions analitzades dins el mateix cas.

El cas de Sant Feliu no és aïllat. El mateix informe connecta Acciona amb adjudicacions sospitoses a Sevilla, Logronyo i Múrcia. En aquests projectes, la UCO considera que hi ha indicis de manipulació en la valoració tècnica per afavorir l’empresa, i apunta directament a la responsabilitat de Cerdán, Ábalos i Koldo García. Acciona ha negat tenir cap coneixement dels pagaments irregulars i ha atribuït qualsevol responsabilitat a un antic directiu acomiadat l’any 2021, Fernando Merino Vera, a qui identifica com a possible intermediari.

Els Comuns han valorat les explicacions donades per Pedro Sánchez arran de les informacions que vinculen Santos Cerdán amb la trama del cas Koldo. Consideren que és una reacció “mínima” i “insuficient”. En un comunicat, exigeixen al president espanyol i al seu partit que assumeixin responsabilitats fins al final, “caigui qui caigui”.

“Les informacions que han sortit a la llum apunten a comportaments inadmissibles i impropis de qualsevol partit democràtic”, diuen. Per això consideren que la reacció del PSOE és poca cosa i que cal donar totes les explicacions necessàries. “La responsabilitat davant la ciutadania exigeix màxima transparència, rendició de comptes permanent i mesures efectives”, afegeixen. Alhora, subratllen que cap projecte d’esquerres no es pot permetre d’obrir el camí a un govern del PP i Vox i que, precisament per això, cal actuar amb la màxima contundència contra els casos de corrupció. Diuen que ells han estat sempre “inflexibles” en aquesta lluita i reafirmen el seu compromís amb la “tolerància zero”.

Demanen, per exemple, que es creï de seguida una oficina independent contra la corrupció, amb recursos suficients i capacitat real d’investigar i sancionar. També exigeixen que actuï la nova Autoritat de Protecció de l’Informant, perquè els qui denunciïn corrupteles tinguin garanties de protecció. “El sistema encara arrossega dèficits de control i d’exemplaritat”, diuen, i per això consideren que cal una reforma legislativa i institucional integral que garanteixi una regeneració democràtica real. I afegeixen: “La confiança ciutadana no es reconstrueix amb promeses, sinó amb fets.”

Finalment, insten el govern espanyol a impulsar un pla ambiciós que combini la qualitat democràtica amb la justícia social i la transició ecològica. “No hi ha futur democràtic sense exemplaritat”, acaben dient.

La portaveu de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, considera “totalment insuficients” les explicacions que ha donat Pedro Sánchez sobre la dimissió de Santos Cerdán, esquitxat per la trama Koldo. En una declaració posterior a la compareixença del president espanyol a la seu del PSOE, Micó ha denunciat la falta de mesures i ha dit que la contundència contra la corrupció “es demostra amb fets i no amb paraules”.

Feijóo critica amb duresa Sánchez i li reclama eleccions i que plegui

Sánchez ha intentat de desmarcar-se de Cerdán, fins avui secretari d’Organització del PSOE, i ha anunciat una auditoria interna, una nova executiva i la convocatòria d’un congrés extraordinari el 4 de juliol. Però per a Compromís, amb això no n’hi ha prou. “Són persones de màxima confiança de Sánchez en l’organització del partit”, ha recordat Micó, en referència tant a Cerdán com a l’ex-ministre espanyol José Luis Ábalos.

El president espanyol ha insistit que ignorava els detalls de l’informe de la Guàrdia Civil i que ha reaccionat tan aviat com ha sabut que hi havia indicis greus contra Cerdán. No obstant això, la diputada de Compromís –i també portaveu adjunta de Sumar– ha remarcat que no n’hi ha prou de demanar perdó: “Les disculpes no poden tapar la realitat.” Micó s’afegeix així a les veus que qüestionen la gestió de la crisi que ha fet el president espanyol i reclamen una resposta més clara i decidida.

Les dades més escandaloses de l’informe contra Cerdán: més d’un milió en suborns per a Ábalos i Koldo García

L’any 2000, a l’estat espanyol hi havia 103 ciutadans més grans de 64 anys par cada 100 menors de 16 anys. El 2024, la proporció havia canviat espectacularment. Per cada 100 menors de 16 anys, els més grans de 64 ja eren 142. Tan sols l’any passat, la proporció havia augmentat de 5 punts percentuals. Això vol dir que l’envelliment de la societat creix a un ritme molt elevat. És evident que la desproporció actual contrasta molt amb la de principi del mil·lenni, quan la població presentava pràcticament la mateixa proporció en tots dos segments d’edat. No obstant això, a partir de l’any 2000, l’estat espanyol ja era un país envellit, perquè superava el 100% en la taxa d’envelliment.

D’aleshores ençà, aquest desequilibri no ha deixat de créixer, i s’ha fet especialment evident a partir del 2010. Si es compara la xifra d’avui amb la d’ara fa 10 anys, és sorprenent comprovar que la dada actual és superior de 29,7 punts percentuals a la de llavors (el 2014, la taxa era del 112,6%). Segons un estudi recent de la Fundació Adecco, aquest envelliment imparable és fruit de la confluència de dos factors. Per una banda, una taxa de natalitat en mínims històrics i, per una altra, una esperança de vida que tendeix a l’alça. El 2023, el nombre de naixements a tot l’estat espanyol va ser el més baix de tota la sèrie històrica (320.656). Pensem que ara fa 50 anys, el 1975, els naixements superaven els 660.000, més del doble dels actuals. Al mateix temps, l’esperança de vida s’ha allargat fins a assolir avui una xifra rècord de 83,2 anys.

Les diferències per comunitats són molt altes. El rànquing d’envelliment l’encapçala Astúries, amb un índex del 257,2%, seguida de Galícia (224,3%) i Castella i Lleó (223,8%). Aquestes tres comunitats ja presenten més del doble de població més gran de 64 anys que no pas menor de 16 anys. En l’altre extrem, tan sols hi ha Múrcia (98%), que és l’única que resisteix, amb un índex encara per sota de 100% i registra –encara– una proporció més gran de joves. Catalunya, amb el 131%, és per sota de la mitjana de l’estat espanyol, però hi ha una situació més que preocupant, que caldria tenir en compte en totes les anàlisis de prospectiva que fem a casa nostra i que no sé si es fa.

Una de les conseqüències directes d’aquesta dinàmica demogràfica afecta el mercat laboral, que s’enfronta a una transformació sense precedents, perquè l’envelliment de la població avança a un ritme molt alt i el relleu generacional ja no és garantit. El mercat s’endinsa en una nova realitat demogràfica que desafia la competitivitat empresarial i, sobretot, la sostenibilitat de l’estat del benestar, en general. Segons l’estudi esmentat, en aquesta situació, l’aposta pel talent “sènior” no és solament una opció, sinó una necessitat imperativa. I lamenta que, “no obstant això, els prejudicis i biaixos en els processos de selecció continuen dificultant el seu accés a l’ocupació, cosa que representa un contrasentit en un context d’escassetat de professionals”.

Una de les inquietuds que originen aquestes xifres és la de com es farà el relleu generacional a les empreses. És un punt en què insisteix el director general de la Fundació Adecco, Francisco Mesonero, quan diu: “En aquest escenari, no podem permetre’ns deixar fora del mercat laboral segments de la població que tenen molt a aportar, com les persones desocupades de llarga durada, els professionals més grans de cinquanta anys –talent “sènior”– o les persones amb discapacitat. Al mateix temps, la població migrant representa una oportunitat per a cobrir el buit d’una població activa nativa en declivi.”

I, finalment, sentencia: “És el moment de posar el focus en les habilitats normalment presents en ‘els sèniors’, com l’experiència, la maduresa o el pensament crític, i repensar els processos de selecció per eliminar definitivament els biaixos que dificulten la contractació dels professionals més veterans. No parlem d’un repte futur, sinó d’una urgència present.” Crec que té raó en el fons, però que no és fàcil de dur a terme el seu plantejament, perquè la tecnologia ha obert una bretxa generacional important, que es va eixamplant dia a dia.

Malgrat tot, cal dir que, estatísticament, la situació dels més grans de 55 anys ha millorat força a Catalunya en l’aspecte laboral. Així, la taxa d’ocupació d’aquest segment de la població, l’any 2001, era del 18% i ara és del 29%. En canvi, la taxa de desocupació, també en aquest segment, ha passat tan sols del 6% al 7%. De tota manera, és molt més important la primera dada, atès que va acompanyada d’una taxa d’activitat (els que volen treballar i poden) que ha passat del 19% al 31%.

Ara, a més curt termini, sembla que la situació s’ha estancat. Així, si comparem la situació actual, amb la d’abans de la pandèmia (2019), la taxa d’activitat era del 29%, la d’ocupació, del 26%, i la de desocupació, del 8,5%, molt semblants a les actuals. Caldria veure com hi poden haver influït els canvis que hi ha hagut en l’edat de jubilació després de la reforma del 2011. El 2013, quan es va aplicar, era de 65 anys, i a partir d’aquell any es va començar a augmentar gradualment fins a assolir els 67 anys el 2027. Enguany és de 66 anys i 8 mesos.

L’altre aspecte fonamental que és alterat per l’envelliment és el de les pensions i la seva sostenibilitat. Ha quedat clar amb les dades que acabem de veure que cada vegada hi ha menys ciutadans a pagar cotitzacions i més a cobrar pensions, cosa que representa un dels grans maldecaps de l’administració, i no solament l’espanyola, sinó de tots els països que mantenen el sistema de repartiment (el més just).

Malgrat que de la pandèmia ençà tenim un ritme de creixement d’ocupació (afiliats a la Seguretat Social) excel·lent, no millora gaire la ràtio amb el nombre de pensionistes. El mes d’abril passat, el govern de Madrid publicava una nota en què deia que per primera vegada a la història, entre el 14 i el 15 d’abril, l’afiliació diària havia superat els 21,6 milions d’afiliats. A Catalunya, el rècord històric d’afiliats es va assolir aquest mes de maig passat, amb 3,7 milions. És a dir, que som en una situació històricament excepcional en aquest àmbit. Doncs bé, la ràtio que hi ha és de 2,4 ocupats per cada pensionista com a mitjana a tot l’estat espanyol. Entre el 2011 i el 2020, la ràtio era de 2,3 i, de llavors ençà, ha millorat any rere any. Però cal recordar que abans de la gran crisi financera, el 2007, era de 2,77, i, en vista del ritme elevat de jubilacions que tenim davant, difícilment l’assolirem.

De moment, el que hi ha de cert és que aquest maig passat la Seguretat Social va destinar la xifra rècord de 13.532,3 milions d’euros al pagament de la nòmina ordinària mensual de les pensions contributives, un 6,3% més que no pas el mateix mes del 2024, segons dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions espanyol. La nòmina del maig ja incorpora la revaloració de les pensions aprovada per a enguany, del 2,8% amb caràcter general, i entre el 6% i el 9% per a les pensions mínimes. Sense cap mena de dubte, aquesta factura de les pensions és una conseqüència de l’envelliment. I la més preocupant. A la seva situació actual i futura, hi dedicarem una píndola ben aviat.

Arran de les revelacions que han forçat la dimissió de Santos Cerdán, Junts ha demanat una reunió urgent amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per parlar sobre la viabilitat d’exhaurir la legislatura.

Feijóo critica amb duresa Sánchez i li reclama eleccions i que plegui

Junts ha reunit d’urgència la comissió permanent del comitè executiu per analitzar la crisi del govern arran de l’escàndol de corrupció que ha sacsejat el PSOE i la repercussió que ha de tenir en l’acord d’investidura signat per totes dues formacions a Brussel·les.

En la reunió hi participaran el secretari general de la formació, Jordi Turull, i la portaveu al congrés espanyol, Míriam Nogueras. L’objectiu és saber “de manera directa” la viabilitat de les intencions de Sánchez d’exhaurir la legislatura.

ERC veu molt greu el cas Cerdán i demana d’ampliar l’auditoria al Ministeri de Transports espanyol

Lluís Apesteguia, coordinador general de Més per Mallorca, ha reaccionat a la dimissió de Santos Cerdán i a les paraules del president espanyol, Pedro Sánchez, sobre el cas Koldo. En missatges a X ha expressat la indignació per les presumptes comissions il·legals que, segons els informes policíacs, es van orquestrar els primers mesos de la pandèmia.

La indecent immoralitat que robassin enmig d'una pandèmia.

La ràbia enorme que es dedicassin a robar mentre ens hi jugam la democràcia.

Quina inhumanitat, quina irresponsabilitat.

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) June 12, 2025

“La indecent immoralitat que robassin enmig d’una pandèmia. La ràbia enorme que es dedicassin a robar mentre ens hi jugam la democràcia. Quina inhumanitat, quina irresponsabilitat”, ha escrit Apesteguia. I hi ha afegit: “Això no va de demanar disculpes, va d’assumir responsabilitats.”

Això no va de demanar disculpes, va d'assumir responsabilitats.

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) June 12, 2025

Les declaracions arriben poc després de la compareixença de Pedro Sánchez, que ha intentat de desmarcar-se de Cerdán tot assegurant que no sabia res dels fets i que fins avui mateix hi confiava. El president espanyol ha anunciat una auditoria interna del PSOE, la reestructuració de l’executiva federal i la substitució de Cerdán, però ha descartat un avançament electoral.

Esquerra Republicana ha reclamat que l’auditoria anunciada pel president espanyol i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, sobre la gestió del partit s’estengués també al Ministeri de Transports espanyol. Ho ha dit després de la compareixença de Sánchez a la seu dels socialistes.

Junts demana una reunió urgent amb Sánchez per parlar sobre la viabilitat d’esgotar la legislatura

En un comunicat, el partit considera que els fets que han transcendit són molt greus i insisteix que cal arribar fins al final. “Exigim explicacions clares i, tenint en compte el que diuen els informes policíacs, demanem que l’auditoria que ha anunciat el partit socialista s’entengui també al Ministeri de Transports”, diu Esquerra, que afegeix que cal que justícia actuï per aclarir els fets.

Tot i això, la formació ha deixat clar que no veia cap alternativa vàlida en el bloc de la dreta espanyola: “La solució a la corrupció no pot ser més corrupció. En aquest sentit, PP-Vox mai serà una alternativa perquè encarnen una corrupció sistèmica”, conclouen.

Aquestes manifestacions s’afegeixen a les declaracions que aquest matí ha fet el portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, que ha tornat a instar Sánchez a donar explicacions. “En un temps en què és tan difícil distingir la veritat de la mentida, seria bo que el govern, sobretot el president, que no se sap ben bé on és, sortís i donés explicacions”, ha dit abans de la compareixença de Sánchez. Rufián ha remarcat que Esquerra solament consideraria de retirar el suport al govern espanyol si hi hagués indicis clars i proves que s’havia robat a mans plenes.

A més, ha insistit en la necessitat de convocar un ple monogràfic per a tractar aquesta qüestió i ha advertit que, si les sospites de corrupció es confirmaven, els partits que sostenien el govern haurien de triar “entre la decència i la ideologia”.

Les dades més escandaloses de l’informe contra Cerdán: més d’un milió en suborns per a Ábalos i Koldo García

Alberto Núñez Feijóo, president del Partit Popular i cap de l’oposició al congrés espanyol, considera que les explicacions del president espanyol, Pedro Sánchez, sobre l’escàndol de Santos Cerdán són insuficients i li ha reclamat eleccions i que plegués. “Sobreviure ja no és una opció, ja no és creïble que Sánchez no s’adonava de res. Ha de convocar eleccions de manera immediata. No hi ha cap sortida cap endavant”, ha dit en conferència de premsa a la seu del PP.

Junts demana una reunió urgent amb Sánchez per parlar sobre la viabilitat d’esgotar la legislatura

Feijóo ha criticat amb duresa Sánchez i ha dit que era al centre de la corrupció. “Van arribar robant les primàries, i no van parar de robar fins aleshores. Si l’entorn del president està corromput, és perquè Sánchez ho ha permès”, ha assenyalat Feijóo. A parer seu, Sánchez és responsable perquè va ser ell qui els va nomenar. “És tot tan vergonyós que ha utilitzat el mateix to llastimós i de decepció amb Cerdán que el que Ábalos va mostrar amb Koldo quan tot va esclatar”, ha expressat.

El president del PP considera que l’auditoria que Sánchez ha anunciat que faria al PSOE també s’hauria de fer al Ministeri de Transports espanyol. “Els contractes tenen responsables polítics administratius de govern. Els contractes públics els adjudiquen els ministeris”, s’ha queixat. A més, Feijóo s’ha mostrat convençut que hi havia més corrupció. 

Feijóo també s’ha dirigit als socis del govern de Sánchez: “Tenen l’oportunitat de salvar alguna cosa d’honor i evitar que això se’ls emporti sense remei. L’únic mur que construïa [Sánchez] és el que li servia per a atrinxerar-se.” “Aquesta situació em repugna, em faig càrrec de l’estupor, em faig càrrec de la indignació de milions de persones que treballen i viuen de manera honrada. Em faig càrrec de l’estat d’ànim de tots als qui els costa de digerir els episodis de l’ensorrament televisat”, ha afegit. 

Podeu recuperar la conferència de premsa de Feijóo a continuació:

ERC veu molt greu el cas Cerdán i demana d’ampliar l’auditoria al Ministeri de Transports espanyol

Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

El president del govern espanyol i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha provat de distanciar-se de Santos Cerdán, fins avui secretari d’Organització del partit, dient que ell no sabia res de la seva vinculació amb la trama Koldo i que fins aquest mateix matí hi havia confiat.

“Aquest matí n’han aparegut indicis, i són indicis greus, molt greus. He demanat a Santos Cerdán la seva dimissió amb efecte immediat, la renúncia a l’acta al diputat, i per això, novament, vull demanar disculpes a la ciutadania”, ha dit Sánchez. “En aquest món, no existeix la corrupció zero, però sí que ha d’existir la tolerància zero”, ha afegit.

“El partit socialista, i jo com a secretari general, no havíem d’haver confiat en ell”, ha dit en referència a Santos Cerdán. El fins ara número 3 i mà dreta de Sánchez ha plegat de tots els càrrecs i ha deixat l’acta de diputat aquesta tarda.

Sánchez ha explicat que li causava una “enorme indignació i tristesa” veure que tot un projecte polític, en què ha dit que confiaven milions de persones i de què depenien milions de persones, podia ser perjudicat per la conducta d’uns pocs.

Auditoria i rebuig de l’avançament electoral

En una conferència de premsa a la seu del PSOE, el president del govern espanyol ha anunciat que faria una auditoria dels comptes del PSOE i que reestructuraria l’executiva federal del partit. “Com qualsevol altra persona, tinc virtuts i molts defectes. Tinc molts defectes. Sempre he treballat per la política neta i el joc net. Sempre he estat compromès amb la regeneració democràcia i la lluita contra la corrupció”, ha dit.

També ha explicat que no hi hauria avançament electoral perquè ha valorat que el cas de Cerdán afectava exclusivament el partit, i no pas el govern espanyol. També ha dit que el nou secretari d’Organització del PSOE es donaria a conèixer en el congrés que el partit faria el 4 de juliol.

Diu que no sabia res de l’informe de l’UCO

En resposta als periodistes, Sánchez ha insistit que no sabia absolutament res de l’informe de l’UCO de la Guàrdia Civil. Ha explicat que aquesta tarda havia parlat amb Cerdán, que li havia donat explicacions i havia defensat la seva innocència. “Serà la justícia qui decidirà”, ha dit Sánchez.

Segons ell, en aquest cas hi ha tres responsabilitats polítiques: “actuar quan se sap un fet d’aquesta gravetat”; “com a president, quan hi ha hagut algun cas de presumpta corrupció, col·laborar amb la justícia” i “traslladar disculpes i perdó a la ciutadania”.

Sánchez ha insistit que no hi hauria eleccions anticipades i que el govern espanyol continuaria avançant. “Espanya necessita estabilitat. Defensar el model que defensem a dins i fora d’Espanya i que porta bons fruits per a la ciutadania espanyola”, ha dit.

Un missatge explosiu de Santos Cerdán qüestiona les primàries que va guanyar Sánchez: “Fica-hi dues butlletes”

Un informe demolidor

L’informe de la Guàrdia Civil que incrimina Cerdán, que va ser lliurat ahir al jutge, i al qual ha tingut accés VilaWeb, mostra una relació piramidal amb Ábalos com a beneficiari i ministre amb poder decisori, Koldo com a agent actiu i intermediari logístic i Cerdán com a responsable del “control de zona” i de fer que es paguessin les comissions.

Segons l’informe, els membres de la trama van percebre o esperaven de cobrar més d’un milió d’euros en suborns, vinculats a cinc grans contractes d’obra pública.

Es considera que Ábalos i Koldo van cobrar 620.000 euros, que va gestionar Cerdán, que farien referència a 550.000 euros per dues adjudicacions d’ADIF a Múrcia per unes obres de soterrament de la xarxa ferroviària i pel corredor mediterrani, i 70.000 euros pels baixos d’un immoble als quals Koldo fa referència, però que no atribueix a cap expedient en concret. A banda, hi hauria 450.000 euros més pendents de cobrar per tres obres adjudicades a Acciona a Logronyo, Sevilla i Sant Feliu de Llobregat. Tot plegat, serien 1.070.000 euros.

Recupereu la compareixença

Podeu recuperar la compareixença de premsa que ha fet Pedro Sánchez a la seu del PSOE a continuació.

L’adolescent que ahir es va ofegar al gorg de Santa Margarida de les Planes d’Hostoles (Garrotxa) s’ha mort aquesta tarda a l’Hospital Josep Trueta de Girona. El menor va ingressar en estat crític quan passaven pocs minuts de les sis de la tarda, després de ser evacuat de la zona amb helicòpter.

Els fets van passar pels volts de les cinc, quan una dona va avisar que el jove no podia sortir de l’aigua i s’ofegava. De seguida es va avisar els equips d’emergència, que van treure el noi inconscient i sense pols i van iniciar les tasques de reanimació. Els sanitaris van poder-lo remuntar i el van carregar amb pols a l’helicòpter que el va traslladar a l’hospital, on va ser ingressat.

Malgrat els esforços del personal mèdic, el jove s’ha acabat morint aquesta tarda al centre hospitalari. El noi havia anat d’excursió amb més companys als gorgs de les Planes d’Hostoles des de Girona.