Agregador de canals

Sánchez prova de desviar l’enuig per l’escàndol de corrupció tot denunciant una “operació de demolició” contra ell

Vilaweb.cat -

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha enviat una carta als militants del PSOE per a provar de contenir els efectes de la crisi originada pel cas Koldo i la implicació de l’ex-secretari d’Organització del partit, Santos Cerdán.

En la missiva, el president espanyol fa servir el mateix to que en les darreres compareixences. Diu que comparteix “el dolor i la indignació” dels militants que ha ocasionat la sospita que companys que van ocupar alts càrrecs traïssin “la confiança d’aquest partit i dels ciutadans”. “És una ferida que ens dol a tots”, ha dit. Sánchez sosté que han actuat amb contundència des del primer moment. “Sense matisos ni ambigüitats. Sense confondre mai la lleialtat amb la complicitat, ni la presumpció d’innocència amb la impunitat”, diu,

“El que marca la diferència és com es reacciona”, diu Sánchez, que assegura que el PSOE ha demanat la renúncia immediata dels implicats. “Nosaltres prenem decisions ràpides i exemplaritzants; uns altres escriuen missatges de suport. Nosaltres denunciem les pràctiques corruptes; uns altres les encobreixen i emparen, fent-se valdre fins i tot de policies patriòtiques”, sosté.

Segons el president Sánchez, el fet que l’executiu no conegués prèviament l’informe de la Guàrdia Civil demostra la independència judicial i la bona salut democràtica de l’estat espanyol.

En el text, Sánchez admet que “la corrupció es combat amb mitjans més bons i les eines adequades”, però rebutja les crítiques que presenten l’estat espanyol com un sistema podrit: “No hi ha un sistema podrit. Hi ha una democràcia que es defensa de la corrupció amb la llei i la justícia.”

Acusacions al PP i Vox

Sánchez acusa el Partit Popular i Vox de voler aprofitar el cas per fer caure el govern: “Tenen a la seva disposició la moció de censura. Si volen fer-la servir, que ho facin amb un projecte alternatiu de país. Però no el tenen.” I afegeix que els uneix el desig de “destruir”, no pas cap proposta de futur.

Sánchez també considera que hi ha una “operació de demolició moral” que considera més perillosa per a la democràcia que no pas els casos concrets de corrupció que es volen combatre. També denuncia el clima de “deriva d’odi i legitimació de la violència” amb què, diu, la dreta actua contra militants socialistes i seus del partit.

El president espanyol es compromet a continuar governant amb “la mateixa il·lusió i ganes que el primer dia” i recorda que l’objectiu del partit és “millorar la vida de la gent”. “Compteu amb mi. Jo disposo de vosaltres”, conclou.

Podeu llegir la carta a la militància a continuació:

El PP d’Alacant claudica davant Vox i demanarà de considerar la ciutat zona castellanoparlant

Vilaweb.cat -

Una crisi en el govern municipal d’Alacant ha acabat amb la dimissió del regidor d’Hisenda, Toni Gallego, i amb unes quantes condicions imposades per Vox al batlle, Luis Barcala, del PP. Una d’aquestes condicions és la d’aprovar una declaració institucional perquè les Corts Valencianes modifiquen la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i assenyalen com a territori castellanoparlant la ciutat d’Alacant.

Aquesta pretensió del partit ultra ja ve de temps enrere. De fet, aquest és el cinquè intent que fan. Van començar l’any 2020, però en aquella legislatura no van assolir prou majoria. L’any 2023, quan PP i Vox sí que van sumar la majoria absoluta en el consistori, els ultres van presentar una moció, que van retirar al cap d’uns dies. En aquell moment, el PP els va assegurar que era previst que les Corts Valencianes prengueren aquesta iniciativa.

Però ara, quan Barcala necessita el suport de Vox per a recobrar l’estabilitat, s’ha acordat d’aprovar la declaració institucional i lliurar-la a les Corts.

La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és del 1983 i marcava en el mapa del País Valencià zones castellanoparlants. Això feia que la llengua vehicular de les escoles fos el castellà i a més, permetia a les famílies demanar l’exempció de l’assignatura de català per als seus fills. Durant quaranta anys de vigència de la llei,  aquesta exempció no s’ha derogat mai.

La declaració d’Alacant com a ciutat castellanoparlant tindria un efecte immediat sobre l’ensenyament, perquè reduiria dràsticament les hores lectives d’ensenyament en català.

Les reaccions d’ACPV i el Tempirº

La primera reacció contra aquest nou intent d’espanyolització d’Alacant l’ha tinguda l’associació cultural el Tempir, que en un enfilall de piulets critica el discurs lingüicida de la dreta i lamenta el mal que pot fer al català a les terres del sud. Segons el Tempir, la zona d’influència de la ciutat d’Alacant és molt gran i això ocasionaria, entre més efectes adversos, un afebliment de l’ús de la llengua en tots els àmbits.

Nou intent de VOX per a excloure Alacant del territori de predomini lingüístic valencià establit en la LUEV. Aquesta proposta encaixa en el seu discurs lingüicida contrari a la protecció i promoció del valencià. Vegem quines conseqüències persegueix aquest nou intent. Obrim fil. pic.twitter.com/OYF0hUxroq

— El Tempir (@ElTempirdElx) June 16, 2025

Acció Cultural del País Valencià ha recordat en un comunicat que l’ofensiva contra la llengua és constant i que l’extrema dreta continua el seu pla implaclable per a eliminar una de les llengües oficials del País Valencià. L’entitat recorda que els resultats de la consulta sobre la llengua base demostren l’interès per a aprendre la llengua, i que no hi ha cap conflitivitat social actualment.

Més pressió contra Sánchez: les principals associacions de jutges i fiscals espanyols convoquen tres dies de vaga

Vilaweb.cat -

Les associacions de jutges i fiscals conservadores de l’estat espanyol han acordat de convocar una vaga els dies 1, 2 i 3 de juliol per protestar contra les reformes anunciades pel ministre espanyol de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños. El motiu principal és la modificació de l’accés a les carreres judicial i fiscal i la reforma del ministeri fiscal per adaptar-lo al nou model de procés penal, que preveu traslladar la instrucció de les causes dels jutges als fiscals.

La convocatòria ha estat impulsada per l’Associació Professional de la Magistratura (APM), l’Associació Judicial Francisco de Vitoria (AJFV), el Foro Judicial Independiente (FJI), l’Associació de Fiscals (AF) i l’Associació Professional i Independent de Fiscals (APIF). A més, han anunciat una concentració el 28 de juny davant la seu del Tribunal Suprem espanyol.

L’anunci arriba una volta que més del 80% dels membres consultats dins aquestes associacions es mostressin favorables a la vaga, en un procés de consulta que s’ha dut a terme després de l’aturada simbòlica de deu minuts del passat 11 de juny a les seus judicials de tot l’estat.

En el manifest llegit aquell dia, les associacions alertaven que la independència judicial “està sota amenaça” per les iniciatives legislatives recents i afirmaven que aquestes reformes volen convertir el poder judicial en un “poder amb minúscula”, afeblit i més exposat a les pressions polítiques i mediàtiques, a l’estil de les “democràcies il·liberals”.

Malestar per l’accés a la judicatura

Segons que exposen, la reforma de l’accés a la judicatura i a la fiscalia implicaria una rebaixa en l’exigència de coneixements, la introducció de proves “més subjectives” i l’eliminació de continguts essencials. També critiquen la creació d’un centre de preparació per a opositors que depengui del govern espanyol, fet que, diuen, podria comportar una selecció ideològica dels futurs jutges i fiscals.

Les associacions acusen l’executiu espanyol de voler “ficar la política” en l’òrgan que vetlla per l’ètica judicial i d’emparar-se “falsament” en Europa per justificar la conversió de més de mil tres-cents jutges i fiscals substituts en professionals de ple dret, sense proves que avalin la seva idoneïtat i, segons que denuncien, en contra dels principis d’igualtat, mèrit i capacitat.

Quant a la reforma del ministeri fiscal, alerten que s’incrementen les competències del fiscal general de l’estat –que és nomenat directament pel govern espanyol– i que això pot accentuar les ingerències polítiques, especialment en causes de corrupció. A més, diuen que la supressió de garanties d’autonomia dels fiscals contravé les exigències de la Unió Europea.

Finalment, lamenten que totes aquestes reformes s’impulsen en un context de “desprestigi” del poder judicial i de la fiscalia, amb declaracions polítiques que, segons que denuncien, deslegitimen les resolucions judicials i debiliten la confiança dels ciutadans en el sistema judicial.

El ministre Bolaños ha respost que els “temors” de les associacions són “infundats” i ha defensat que les reformes són imprescindibles per avançar cap a “una justícia del segle XXI”. També ha recordat que la resistència al canvi dins la carrera judicial és “habitual”.

La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat s’oposa a la visita dels reis espanyols

Vilaweb.cat -

La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, una agrupació confessional catòlica fundada el 1899 a Barcelona pel bisbe Josep Torras i Bages, s’ha oposat a la visita dels reis espanyols el 23 de juny al Monestir de Montserrat.

L’agrupació es queixa del paper de Felipe VI durant el primer d’octubre. “No podem oblidar el seu discurs del 3 d’octubre del 2017, en el qual, sense cap necessitat ni obligació institucional de fer-ho, justificà la repressió dels cossos de seguretat espanyols contra el poble català que, democràticament, només volia exercir el dret universal de votar el Primer d’Octubre. Un dret emparat per la Doctrina Social de l’Església”, diu l’agrupació en un comunicat.

Segons la Lliga Espiritual, el marc legal i institucional no ha de privar els catalans de voler mostrar el rebuig a la visita de Felipe VI a “la nostra muntanya sagrada”.

pic.twitter.com/TphB5fRamz

— Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat (@LaLligaCAT) June 16, 2025

Famílies i entitats socials de Catalunya exigeixen al govern espanyol que reclami l’aturada del genocidi a Palestina

Vilaweb.cat -

Associacions de famílies d’alumnes (AFA) i entitats socials de tota Catalunya han fet públic un manifest en què reclamen al govern espanyol que exigeixi “l’aturada del genocidi” contra el poble palestí i promogui aquest mateix posicionament en l’àmbit europeu. El text, titulat “Manifest de famílies per la pau. Aturem el genocidi“, l’ha impulsat l’escola bressol l’Enxaneta de Barcelona, i ja hi han donat suport més de 125 AFA, més de 6.500 entitats –entre les quals, les 3.000 agrupades en la Taula del tercer sector– i diversos sindicats.

Els signants insten el govern espanyol, els ajuntaments i institucions com les universitats a trencar “tota mena de relacions amb l’estat d’Israel i les seves institucions i empreses públiques i privades”. També reclamen la ruptura immediata de les relacions diplomàtiques amb Israel, amb la suspensió dels vincles consulars, comercials i militars. Així mateix, demanen al Parlament Europeu i al Consell de la Unió Europea que anul·lin l’acord d’associació amb Israel, atès que el document estableix explícitament que les relacions entre ambdues parts han de basar-se en el respecte als drets humans i els principis democràtics.

El manifest reclama, a més, l’aplicació de sancions en el marc de la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) tant a dirigents com de tipus econòmic, de cooperació i de finançament amb l’estat israelià.

Els impulsors expliquen que la iniciativa ha sorgit com una resposta al “dolor, la ràbia i la impotència” de veure “el genocidi televisat del poble de Palestina per part del govern d’Israel” i la “inacció” dels altres estats. Alerten que “la violació sistemàtica dels drets humans del poble de Palestina suposa la violació dels drets humans de tota la humanitat” i afegeixen: “No podem restar callades mentre estan assassinant infants cada dia, pares, mares, avis, àvies i, en definitiva, milers de persones innocents.”

També assenyalen que és “insuportable” i “tremendament dolorós” saber que desenes de milers d’infants passen fam, estan amenaçats de mort pel setge o són directament assassinats.

Els responsables de la iniciativa han presentat el manifest aquest dimarts davant la delegació del govern espanyol a Barcelona i han anunciat que l’enviaran al president Pedro Sánchez.

Israel diu que ha mort el nou cap de l’estat major de l’exèrcit iranià

Vilaweb.cat -

L’exèrcit d’Israel ha anunciat que ha mort el nou cap de l’estat major de les forces armades de l’Iran, Ali Shadmani, en un bombardament contra un centre de comandament al centre de Teheran. Shadmani havia estat nomenat divendres, després de la mort del seu predecessor, Muhàmmad Bagheri, en el primer atac de la campanya de bombardeigs que Israel ha llançat contra l’Iran.

El ‘pizzòmetre’, l’indicador que prediu les escalades bèl·liques segons la demanda de pizzes al Pentàgon

“Per segona vegada, les Forces de Defensa d’Israel han eliminat el cap de l’estat major iranià, el principal comandament militar del règim”, diu el comunicat de l’exèrcit. Encara no hi ha confirmació oficial de les autoritats iranianes sobre la mort de Shadmani.

Trump se’n va del G7 abans d’hora per l’escalada de la guerra entre Israel i l’Iran

Abans de ser nomenat cap del comandament Jatam al Anbiya —el comandament unificat de les Forces Armades—, Shadmani havia estat el seu sots-comandant i també cap de la Direcció d’Operacions de l’Estat Major. Aquest comandament és independent de l’estat major des del 2016.

Israel presenta la mort de Shadmani com un cop addicional a la jerarquia militar de l’Iran. Assegura que forma part d’un conjunt d’assassinats selectius contra els comandaments militars més alts del país, amb la intenció de degradar la seva cadena de comandament.

Israel ataca la seu de la televisió pública iraniana

Retencions de més de 45 quilòmetres en les carreteres d’accés a València a primera hora

Vilaweb.cat -

Una nova jornada de col·lapses complica les entrades i sortides de València. Segons la Direcció General de Trànsit espanyola (DGT), a primera hora d’avui s’hi acumulaven més de 45 quilòmetres de retencions en diverses carreteres d’accés, a conseqüència de l’increment habitual del trànsit en plena hora punta.

Els principals colls d’ampolla es concentren a la A-7, amb un total de tretze quilòmetres de cua repartits en quatre punts: entre Masia del Jutge (Torrellano, Horta Sud) i Quart de Poblet (Horta Oest) en sentit Barcelona; entre el Baró (localització inclosa en Paterna, Horta Oest) i la Creu de Gràcia (València) en sentit Alacant; a l’altura del polígon industrial sud (al voltant de Torrent, Horta Oest) en sentit Barcelona, i entre la Canyada (Paterna, Horta Oest) i la Creu de Gràcia en sentit Barcelona.

També destaca la Pista de Silla (V-31), on s’han registrat set quilòmetres de cua entre Silla i Massanassa (totes dues a l’Horta Sud) en sentit València, i tres més entre Forn d’Alcedo (barri de València) i Alfafar (Horta Sud) en sentit Alacant. A més, entre Alfafar i el Forn d’Alcedo, però en sentit València, hi ha dos quilòmetres més de circulació lenta.

La CV-35, en sentit València, també presenta congestió entre Sant Antoni de Benaixeve (Camp de Túria) i la Creu de Gràcia (València), amb tres quilòmetres de cua; i entre la Coma (barri de Paterna, Horta Oest) i Burjassot (Horta Nord), amb dos quilòmetres més. En sentit Ademús, hi ha un quilòmetre de retenció a l’altura de la Creu de Gràcia.

D’altra banda, la CV-33 registra dos quilòmetres de cua entre Masia del Jutge (Torrellano, Horta Sud) i Picanya (Horta Sud) en sentit a la CV-36. A la A-3 hi ha dos quilòmetres més de lentitud entre Quart de Poblet (Horta Oest) i el barri de la Llum (València) en sentit València. Finalment, la V-30 acumula cinc quilòmetres de retencions entre Forn d’Alcedo i Mislata (Horta Oest) en sentit a l’A-7.

Consulteu ací la informació actualitzada de l’estat del trànsit.

Tres detinguts pel cap baix en un gran dispositiu policíac contra el ‘top manta’ a Salou

Vilaweb.cat -

Els Mossos d’Esquadra i la policia espanyola duen a terme un dispositiu conjunt a Salou (Tarragonès) contra un grup dedicat a la venda i distribució de material falsificat destinat al top manta. De moment, hi ha tres detinguts pel cap baix.

S’han desplegat desenes d’agents per escorcollar domicilis i magatzems i també per contenir els manters, que han fet llançaments de pedres contra la línia policial. Els tres detinguts s’han fet en un habitatge unifamiliar del carrer València. En l’operatiu hi participen agents de seguretat ciutadana i ordre públic, a més de l’helicòpter i la unitat de drons.

El dispositiu ha començat a les sis del matí i preveu diversos escorcolls, segons que han informat fonts dels Mossos a l’agència Europa Press.

Dispositiu en marxa conjunt amb @policia a Salou contra una organització criminal dedicada a la venda i distribució de material falsificat per al Top Manta pic.twitter.com/HxhcDXKZ0k

— Mossos (@mossos) June 17, 2025

Fa dues setmanes, la Guàrdia Civil ja va fer entrades i escorcolls en dos magatzems de Salou, on va confiscar 23 carretons i 10 sacs amb centenars de productes presumptament falsificats.

Trump se’n va del G7 abans d’hora per l’escalada de la guerra entre Israel i l’Iran

Vilaweb.cat -

El president dels Estats Units, Donald Trump, se n’ha anat precipitadament la cimera del G7 del Canadà, després de sopar amb els altres dirigents, per la guerra entre Israel i l’Iran, la més intensa de la seva història. Abans, ha criticat que l’Iran no hagués volgut signar l’acord nuclear que volia Washington i n’ha responsabilitzat els dirigents dels atacs rebuts. “L’Iran hauria d’haver signat l’‘acord’ que els vaig dir que signessin. Quina vergonya i quin malbaratament de vides humanes”, ha dit en una publicació a Truth Social. I ha afegit: “Tothom hauria d’evacuar immediatament Teheran.”

La Pissarreta d’en Partal: L’Iran, una guerra al centre del món

Trump ha reiterat que l’Iran no podia tenir armes nuclears. Hores abans, havia dit: “L’Iran no guanya aquesta guerra i hauria de parlar immediatament, abans no sigui massa tard.” I també ha dit: “Fa molt de temps que donem suport amb molta força als israelians, i Israel ara mateix ho fa molt bé.”

Segons la cadena de televisió CNN, Trump ha ordenat al seu equip de seguretat nacional que es reunís a la sala de crisi de la Casa Blanca mentre ell, encara a Calgary, preparava el retorn a la seu presidencial. “He de tornar tan aviat com pugui”, ha dit al primer ministre canadenc, Mark Carney. En arribar a Washington, s’ha incorporat a la reunió del Consell de Seguretat Nacional.

Trump ha demanat al seu equip que es reuneixi amb els responsables iranians tan aviat com puguin. També ha assegurat als altres dirigents de la cimera que ja s’havia començat a dialogar per aconseguir un alto-el-foc entre l’Iran i Israel. Prèviament, el ministre d’Afers Estrangers iranià, Abbas Araqchi, havia dit que si el president nord-americà volgués, podria aturar la guerra “amb una sola telefonada”.

El ‘pizzòmetre’, l’indicador que prediu les escalades bèl·liques segons la demanda de pizzes al Pentàgon

Les portades del dimarts 17 de juny de 2025

Vilaweb.cat -

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Què significa el desarmament del PKK per al nord i l’est de Síria?

Vilaweb.cat -

Després de gairebé quaranta anys de conflicte armat amb l’estat turc, el 12 de maig passat el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) va anunciar la dissolució i desarmament. Aquesta decisió va ser ben rebuda pel govern turc, l’oposició, els partits kurds i el món. S’espera que aquest pas aturi un vessament més gran de sang, atès que desenes de milers de ciutadans de tots dos bàndols han mort aquestes darreres dècades per aquest conflicte.

Els darrers esforços de pau van començar l’octubre passat, quan el soci de coalició del president turc, Recep Tayyip Erdoğan, el polític nacionalista d’extrema dreta Devlet Bahceli, va suggerir que el dirigent del PKK Abdul·là Öcalan podria obtenir la llibertat condicional si el grup renunciava a la violència i es dissolia. Després, el dia 27 de febrer, Öcalan va fer una crida als combatents kurds a deixar les armes i va demanar als membres del grup de reunir-se per dissoldre el moviment. Aquesta iniciativa és un nou intent de posar fi al conflicte, no solament a Turquia sinó a tot el Llevant, especialment a Síria i l’Irac –on hi ha bases del PKK.

Després de l’anunci del PKK del desarmament, hi va haver una mirada instantània a l’altra banda de la frontera, cap a Síria, especialment la zona sota el control de les Forces Democràtiques de Síria (SDF), una força militar encapçalada pels kurds contra la qual Turquia ha lluitat repetidament aquesta darrera dècada. Les SDF són compostes per les Unitats de Defensa del Poble i de la Dona (YPG i YPJ, per les sigles en kurd), que Turquia considera grups terroristes i la branca siriana del PKK. Tot i això, aquestes forces reben suport dels Estats Units i de la coalició internacional contra l’autoanomenat Estat Islàmic.

El polític kurd i antic responsable de les relacions exteriors de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES) Bedran Ciya Kurd diu que la iniciativa d’Öcalan per a la pau i el diàleg a Turquia i al nord del Kurdistan és una iniciativa i un projecte històrics. “És un tomb de la lluita armada cap a la política. La importància d’aquest pas no es limita solament a Turquia, sinó que afectarà tota la regió. Amb aquesta decisió, Turquia no tindria raó de matar els kurds. Hauria de començar una etapa de diàleg, que significaria que ja no els veuria com una amenaça per a la seguretat nacional turca”, afegeix Ciya Kurd.

Les autoritats d’AANES van felicitar les decisions del dotzè congrés del PKK en una declaració en què deien que la decisió d’Abdul·là Öcalan era històrica i una solució radical al dilema del Llevant, basada en els fonaments de la pau, la democràcia i la justícia social. Per la seva banda, el comandant de les SDF Mazloum Abdi va dir que el seu grup no es desarmaria i que la decisió d’Öcalan no s’estenia a Síria.

El director de centre Kurds Sense Fronteres, Kadar Piri, diu que la decisió del PKK no implica les SDF o les forces kurdes en cap més part del Kurdistan. “El desarmament del PKK no té res a veure amb les SDF. Damasc i les SDF tenen acords mitjançant els quals negocien les particularitats d’aquestes darreres i la manera de barrejar-les en un exèrcit per construir una Síria democràtica que protegeixi tots els seus ciutadans”, explica.

Al desembre, els Estats Units van negociar una treva entre les SDF i l’Exèrcit Nacional Sirià, que rep el suport de Turquia, que d’aleshores ençà s’ha incorporat a les noves forces armades de Síria. “Pot ser que la decisió del PKK causi una sensació de seguretat al país. Si Turquia aprofita aquest pas i dialoga amb els kurds, hi haurà canvis importants en la política turca. En compte de la política de neteja ètnica i d’enemistat, hi hauria una política de cooperació, que, per la seva banda, obriria el camí del diàleg dels kurds de Síria amb Damasc, atès que les noves autoritats sirianes tenen relacions excel·lents amb Turquia”, diu Ciya Kurd.

El 10 de març, Mazloum Abdi i el president sirià, Ahmed aix-Xar’a, van signar un acord en què Abdi demanava una treva i garantir els drets de civils kurds i la seva representació a la nova constitució del país. “Malgrat l’acord de les SDF i Damasc, durant noranta-set dies va haver-hi enfrontaments i una batalla a la zona de la presa de Tishrin entre les SDF i mercenaris amb el suport de Turquia. Això vol dir que Damasc no controla aquests mercenaris, atès que reben ordres turques. Però, després de l’acord entre el PKK i Turquia, aquesta darrera va deixar d’atacar el nord i l’est de Síria mitjançant drons i aviació militar”, diu Piri.

D’ençà de la fundació del PKK el 1978 fins a la seva dissolució enguany, l’actitud d’Ànkara i la seva relació amb els països veïns (l’Irac, l’Iran i Síria) ha estat influenciada pel conflicte amb el PKK i la presència del partit o els seus afiliats en aquests tres països, atès que la majoria dels habitants que viuen a banda i banda són kurds. “Turquia finalment s’adona dels canvis i esdeveniments al Llevant, perquè és temps de construir una regió sense conflictes. Amb la decisió del PKK, Turquia podria començar a millorar les seves relacions amb els kurds a Síria per assemblar-se a les que manté amb els kurds iraquians, i deixar d’atacar les zones de majoria kurda a tots dos països”, diu Piri.

La iniciativa d’Öcalan, el futur de la qüestió kurda a Turquia i les relacions amb els kurds de la regió s’aclariran molt aviat. A més, podria afectar les relacions d’Ànkara amb els Estats Units i Europa (espacialment França). Els atacs de Turquia contra el nord i l’est de Síria (Rojava) van malmetre les relacions entre els Estats Units i Turquia, perquè les SDF reben suport directe de l’administració nord-americana –tant de l’actual com de l’anterior.

El ‘pizzòmetre’, l’indicador que prediu les escalades bèl·liques segons la demanda de pizzes al Pentàgon

Vilaweb.cat -

Quan hi ha un creixement sobtat de la demanda a les pizzeries del voltant d’edificis oficials dels Estats Units, com ara el Pentàgon, la Casa Blanca o la seu de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA), és molt probable que hi hagi una escalada bèl·lica o una crisi planetària o sigui imminent una decisió política de gran magnitud.

Això ho prediu el pizzòmetre, una teoria empírica que vincula les crisis militars i polítiques globals amb un augment sobtat de comandes de menjar ràpid. Segons aquesta teoria, quan els treballadors del Departament de Defensa dels Estats Units reben l’alerta d’una crisi i preveuen una jornada de treball maratoniana, la primera reacció és demanar menjar, sobretot pizza.

L’indicador no falla gairebé mai. La setmana passada, amb l’atac d’Israel a l’Iran, es va veure clar. Dimecres, hores abans de l’atac, la demanda a les pizzeries del voltant de la Casa Blanca i el Pentàgon es va disparar i això va fer preveure que passaria alguna cosa.

Tal com recull el compte de Twitter Pentagon Pizza Report, dimecres a les 17.00 –hora de Washington–, el Domino’s Pizza més acostat a la Casa Blanca va tenir un augment de l’activitat molt superior als nivells normals. Un parell d’hores després, a Extreme Pizza i al District Pizza Palace, dues pizzeries de la vora del Pentàgon, l’activitat als forns també era frenètica.

The Dominos closest to the White House has SURGED in activity, well above the normal activity levels for Wednesdays around 5:00pmET

This dominos is one of the closest pizza places to the White House in general

Notably, other nearby pizza places all have below average traffic pic.twitter.com/Cb2dPaTpQk

— Pentagon Pizza Report (@PenPizzaReport) June 11, 2025

Extreme Pizza, one of the closest pizza establishments nearby the Pentagon, is experiencing a huge surge in activity.

District Pizza Palace, a bit farther away, is also experiencing a surge in activity.

Both unusual for a Wednesday at around 7:05pm EST pic.twitter.com/kYQP1LQ33h

— Pentagon Pizza Report (@PenPizzaReport) June 11, 2025

Poques hores després del pic de la demanda, Israel va atacar suposats objectius militars i nuclears a l’Iran i va causar la mort del cap de la Guàrdia Revolucionària iraniana, Hossein Salami, i el cap de l’estat major, Muhàmmad Bagheri, entre més alts comandaments militars i científics. D’aleshores ençà, hi ha hagut foc creuat i l’escalada bèl·lica s’ha agreujat. A hores d’ara la situació és del tot imprevisible. Aquestes darreres hores, Pentagon Pizza Report també revela que hi ha activitat inusual a les pizzeries.

Una teoria que es remunta als anys vuitanta

L’origen de la teoria del pizzòmetre –també coneguda com a Pizza Meter– es remunta als anys vuitanta, enmig de la Guerra Freda, quan periodistes i agents soviètics van començar a observar un creixement de repartiments de pizzes a edificis clau de Washington abans de grans esdeveniments o decisions transcendentals. Aquesta pràctica es va integrar dins l’àmbit de la intel·ligència de fonts obertes (OSINT), i va rebre fins i tot una etiqueta pròpia: PIZZINT (de “pizza intelligence”).

El concepte es va popularitzar l’any 1991 quan Frank Meeks, propietari de quaranta-cinc franquícies de Domino’s Pizza a Washington DC, va explicar en una entrevista a Associated Press que podia anticipar moviments polítics importants mirant solament els lliuraments que farien al Pentàgon, la Casa Blanca o la CIA. “Els mitjans de comunicació no sempre saben quan passarà alguna cosa important perquè són al llit, però els nostres repartidors són allà fora a les 2 de la matinada”, va explicar. Segons Meeks, aleshores el rècord d’una nit de lliuraments nocturns a la CIA (vint-i-una pizzes) es va establir el primer d’agost de 1990, la nit abans que l’Irac envaís Kuwait.

El diari Time es va fer ressò, a mitjan agost del 1990, que els repartidors d’uns quants establiments de Domino’s Pizza de Washington van aprendre a anticipar grans esdeveniments a partir de les comandes de menjar per a emportar-se. I fins i tot es van atrevir a dir que els telèfons començaven a sonar setanta-dues hores abans d’un anunci oficial.

D’aleshores ençà, la teoria s’ha popularitzat i fins i tot va obligar les oficines governamentals a comprar pizzes en diversos moments del dia o en diversos locals.

Les pizzeries també van canviar la manera de treballar. L’enorme demanda en hores punta en crisis polítiques feia que el temps de lliurament fos molt lent per a la resta dels ciutadans. Això va motivar els encarregats a establir un nou funcionament. Tal com recull el Washington Post en una notícia del 19 de desembre de 1998, Jess Pierce, gerent del Pizza Hut de Columbia Pike, a Arlington, que feia lliuraments regulars al Pentàgon, va idear un sistema per a reduir el temps d’espera. En lloc de portar una comanda directament a una oficina del Pentàgon, trucava amb antelació i feia que el client es reunís amb el repartidor als afores de l’edifici. D’aquesta manera, segons Pierce, s’estalviaven el control de seguretat i guanyaven quinze minuts.

Pics de demanda alguns anys

Just abans de la invasió de Grenada el 1983 i de Panamà el 1989, els lliuraments de pizza de Domino’s també van augmentar significativament (un 25% abans de l’operació a Panamà).

El 21 d’agost de 1991, en plena crisi pel cop d’estat contra Gorbatxov a la Unió Soviètica, es va registrar un nombre rècord de comandes de pizza al Pentàgon i a la Casa Blanca, que va superar l’anterior de la invasió de Kuwait.

El desembre del 1998, el Washington Post va explicar que el 17 de novembre de 1995, durant la primera configuració del govern federal dels Estats Units, es va registrar l’anomenada “nit de pizza”, relacionada amb Monica Lewinsky i el president Bill Clinton, que anys després acabà desembocant en l’escàndol Lewinsky. “Si no haguessin compartit aquella pizza, la història hauria pogut acabar de manera molt diferent”, diu el Washington Post.

Un dels episodis més recents és el del 13 d’abril de 2024, arran de l’atac amb drons i míssils de l’Iran contra Israel, en la guerra entre Israel i Hamàs. També es va detectar un augment inusual en les comandes de pizzes a cadenes de prop del Pentàgon i la Casa Blanca, amb una notable saturació d’activitat en pizzeries locals.

Collboni: que a Madrid no volen compartir cap capitalitat

Vilaweb.cat -

Torna-li la trompa al xic amb això de la capitalitat compartida. Amb aquella constància que caracteritza els polítics catalans quan encara creuen que es pot raonar amb Espanya, Collboni –batlle de Barcelona no pas per la voluntat popular, sinó gràcies al fet que per al PP un Trias independentista és pitjor que Lenin i Mao junts– ha tornat a proposar, més o menys, que Barcelona compartesca amb la capital espanyola la capitalitat d’aquell estat seu. És una idea que té la virtut de ser tan lògica com ingènua, com quasi tot allò que a Catalunya proposen aquells que encara pensen –amb més moral que l’Alcoià– que l’altra banda té un bon cor.

Perquè, en efecte, si hom s’atura a pensar-hi un moment, el problema més important del Regne d’Espanya és precisament aquest: la hipertròfia de Madrid. Una ciutat que va nàixer com a capital per capritx d’un rei que volia caçar a Aranjuez i que ha acabat esdevenint un monstre que s’empassa tot allò que troba al seu pas. Madrid no és París, que és igualment centralista, però almenys té la disculpa d’haver estat sempre París. Madrid és una capital inventada, artificial, que viu de xuclar la sang de tots els territoris que té sota el seu domini. Pasqual Maragall o Germà Bel –tots dos socialistes temps arrere– fa molt de temps que ho van veure clar i ens van explicar què significava. Però en el socialisme català post-Primer d’Octubre no hi ha cap referència del seu passat que recorden ni puguen invocar. Que tot i tothom els molesta, de Pallach endavant.

Com bé expliquen els historiadors, la geografia i la història és ben segur que haurien dictat unes altres solucions. Toledo, amb dignitat imperial i una posició central però oberta pel riu, hauria estat durant segles la tria natural. Sevilla, porta d’Amèrica i cervell del comerç mundial durant dos-cents anys, tenia tots els títols per a ser la capital natural d’Espanya. Fins i tot Barcelona, motor industrial i financer, amb port i amb ambició europea, hauria tingut més sentit –si la catalanitat no fos l’obstacle insalvable que és– que aquesta Madrid burocràtica i parasitària.

Però no. Espanya va triar Madrid perquè Madrid no era res, i precisament per això podia esdevenir el tot. Una capital sense personalitat, sense tradició pròpia, sense res que fes ombra al poder central. El perfecte instrument de l’absolutisme castellà. I la broma continua, dos-cents cinquanta anys després. Fent exactament la mateixa funció: absorbir, centralitzar, uniformitzar tot allò que li cau a les mans. Fins a arribar a l’acudit aquell de la senyora Sánchez Ayuso, que Madrid és Espanya i Espanya és Madrid o algun embarbussament d’aquest estil, que no recorde prou bé…

La proposta de Collboni té, doncs, tota la lògica del món a condició que hom accepte el marc mental espanyol i la submissió que reclama. És perfectament comprensible tan sols si ets espanyol. Però, així i tot: per què hauríem de voler que Barcelona fos capital d’un país que no és el nostre? I per què haurien de voler els espanyols que la capital llur fos en un territori estranger –”Espanya assimilada”, que deia aquell mapa famós? I per què, encara, aquesta obsessió dels polítics catalans de voler arreglar una casa aliena en compte de construir-ne una de pròpia?

El poder, quan s’ha acostumat a la concentració, no entén la distribució. Madrid s’ha passat tres segles intentant de fer-se imprescindible, convertint-se en l’única porta d’entrada i eixida i en el corral del poder. Per què hauria de renunciar ara a aquest monopoli? Per generositat? Per sentit d’estat? Per eficiència? Són conceptes tous –“fluixos”, que diuen al meu poble– i que s’esvaeixen amb la realitat nua del poder i dels interessos creats.

Perquè la capitalitat no és una qüestió de prestigi o de símbols i prou. La capitalitat és, sobretot, una qüestió econòmica. Capitalitat vol dir pressuposts estatals gastats generosament en invencions locals; vol dir funcionaris que fan de l’estat la primera empresa, i principal, de la ciutat; vol dir seus socials dels qui han d’arrimar-s’hi; vol dir inversions; vol dir que tots els camins porten a Roma –o a la Puerta del Sol, ja m’enteneu. Compartir la capitalitat seria com demanar a un monopolista que renunciàs voluntàriament a la meitat dels seus beneficis. I això no passarà.

Per això, mentre Collboni fa pública la seua proposta fent l’interessant i el sabut, a Madrid se’l miren amb aquesta benvolença condescendent amb què hom mira un xiquet que demana la lluna. “Que n’és de simpàtic, aquest batlle de Barcelona”, deuen pensar. “Quina diferència amb aquells independentistes, que se’n volien anar i no pidolaven que els admetéssem com un barri nostre…”

Tot plegat, però, és ben igual: Espanya, en el fons, és un país que ha confós la capitalitat amb la colonització interior. Un país que ha convertit Madrid en una mena de Moscou ibèrica –sense Kremlin, però amb vodka. Una metròpoli imperial que viu de les províncies i de maltractar-les. I com que això ha funcionat durant tres segles, per què haurien de canviar-ho ara?

Al final, doncs, propostes com la de Collboni tan sols serveixen per a posar en evidència l’absurditat del sistema. Madrid continuarà essent Madrid, Barcelona continuarà essent Barcelona, i la capitalitat compartida continuarà essent una d’aquestes idees ridícules que apareixen de tant en tant, però que la realitat s’encarrega d’esborrar ben de pressa amb una lògica feixuga i implacable.

 

PS1. La presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, ha eixit a defensar la seua institució, en vista que el pacte de Mazón amb Vox ha decidit d’atacar-la. L’ha entrevistada Esperança Camps: “Les Corts Valencianes han comès una il·legalitat aprovant aquest pressupost”.

PS2. L’escriptora Care Santos presenta aquests dies una novel·la amb molt poca ficció, que és basada en les cartes que el seu pare va enviar a sa mare durant un llarg festeig epistolar. Sobre aquesta història i més l’ha entrevistada Joan Safont: “No podrem escriure novel·les sobre els enamoraments d’avui”.

PS3. La guerra –ara sí, oberta– entre Israel i l’Iran té moltes arestes persistents i ancorades en la història i l’economia, que he volgut explicar fent servir la Pissarreta: “L’Iran, una guerra al centre del món“.

PS4. I una notícia ben sorprenent: a Washington el consum de pizza en determinats establiments de la vora dels grans centres de poder militar, com el Pentàgon, es fan servir per a entendre amb hores d’antelació que se’n prepara una de grossa. Pol Baraza s’ha fixat en aquest curiós i interessant pizzòmetre i ens l’explica en aquest article.

Verònica Cantó: “Les Corts Valencianes han comès una il·legalitat aprovant aquest pressupost”

Vilaweb.cat -

El Consell de PP i Vox ha aprovat una retallada sense precedents al pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tant, que aquesta institució estatutària s’ha trobat pràcticament sense recursos per a complir les tasques que té encomanades. Mentre s’ha negociat el pressupost, l’AVL ha advertit de la il·legalitat que significa l’intent d’estrangulament perpetrat per la majoria conservadora.

Fem l’entrevista a Verònica Cantó, la presidenta de l’AVL, al seu despatx, al monestir de Sant Miquel dels Reis. En cap moment no se separa del paper institucional que té com a màxima representant d’una institució que no és ni una entitat, ni una associació, sinó que apareix a l’estatut d’autonomia i que es deu a una llei de creació. Fins al punt que diu que potser algú se sorprendria si donàs les seues opinions personals. És aquest interès a no perdre el paper institucional que l’ha empesa a concedir poques entrevistes i a no respondre les declaracions d’uns i altres. En aquesta entrevista, Cantó qualifica la retallada d’arbitrària i indigna.

Ve preparada, amb notes i carpetes, i quan li demanem què representa la retallada trau unes targetes manuscrites i enumera de manera precisa i prolixa totes les activitats de promoció de la llengua en què l’acadèmia participa, o bé promou o patrocina. La llista és llarguíssima, i per motius d’espai no les enumerem totes.

Com us trobeu?
—Bé, animada, amb força, bastant enutjada per tota la situació, evidentment.

Fa dos anys, quan l’actual Consell va prendre possessió, us imaginàveu que tardarien tan sols dies a començar a atacar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?
—Depèn de què entenguem per atac. Supose que us referiu a les manifestacions fetes per part del conseller. No, ni ens ho imaginàvem ni ens ho deixàvem d’imaginar. Tal com van vindre les afirmacions, es van contestar i, a més a més, el president de la Generalitat va posar fi a la polèmica amb unes declaracions seues.

Amb tot, al cap de dos anys, sí que s’ha demostrat que hi havia una voluntat política de Vox contra l’AVL. No sé què vàreu pensar en sentir el senyor Llanos dient el verb “estrangular” referint-se a la institució que presidiu.
—Doncs, la primera cosa que vaig pensar va ser que em pareixia una actitud impròpia d’un representant públic fer aquestes afirmacions en seu parlamentària, on està la sobirania del poble. Aquesta declaració potser va ser la més cridanera, però evidentment estava tota basada en falsedats. En va fer més, d’afirmacions igualment greus.

Sembla que tot fa part d’una campanya preparada per degradar progressivament la imatge de l’AVL, apujar el to per arribar a la retallada pressupostària. Ho vàreu veure venir? Notàveu que hi havia alguna cosa que no rutllava en les relacions amb la Generalitat o amb les Corts?
—Amb la Generalitat les relacions han sigut sempre institucionals, teníem relacions periòdiques. L’acadèmia és independent, orgànicament, de funcionament, pressupostàriament, o almenys hauria de ser-ho d’acord amb la llei. Qui no ha amagat mai la seua intenció ha sigut Vox. Això no ens ha estranyat, perquè l’intent de deslegitimació l’hem vist del minut zero. Però no sols de la institució, sinó també de tot el que es refereix al que es fa en valencià. La cultura, la literatura, les arts escèniques… És a dir, això no era cap sorpresa perquè ells continuaven dient-ho.

Heu parlat amb cap representant de Vox i els heu preguntat per què?
—No, jo no he parlat amb ningú de Vox. Resulta molt difícil mantindre un diàleg argumentat amb persones que no responen a la racionalitat o la reflexió que requereixen les situacions delicades com les que sempre han afectat la nostra llengua. Nosaltres sempre hem tingut molt clar que en una situació de conflicte sempre acaba guanyant la llengua forta, la llengua predominant, en una situació de bilingüisme hegemònic, que és com jo ho qualificaria, perquè és clar que continua havent-hi desequilibris. No s’ha parlat amb Vox, perquè és molt difícil parlar amb un grup parlamentari de tretze diputats que ha volgut acabar amb l’acadèmia per la porta de darrere.

El conseller Rovira ha justificat la retallada dient que el pressupost estava molt inflat. Quin percentatge del pressupost no s’executa anualment i es retorna a la caixa de la Generalitat?
—Els pressupostos de l’acadèmia, el capítol 2, que són les transferències corrents, i el capítol 6, que són les inversions reals, s’executen al 100%. M’agradaria que em diguessen què està inflat. Ells es referien a aquest capítol de personal, que va ser la primera retallada perquè, no sols en l’acadèmia, sinó en totes les institucions i en les conselleries, hi ha places que no estan cobertes, hi ha gent de baixa, gent que es jubila… Això passa a tot arreu, i la llei de la funció pública valenciana diu claríssimament que totes les places, tota la relació de llocs de treball, ha d’estar coberta pressupostàriament. De fet, li puc dir que des que jo sóc presidenta s’han fet quinze concursos públics per a cobrir vacants. Algunes s’han cobert, altres no. I fins i tot, enguany, per primera vegada en la història de l’acadèmia, com que no hi ha tècnics lingüístics en l’administració, perquè no es convoquen tampoc oposicions, l’acadèmia anava a fer una oferta pública d’ocupació que, evidentment no serà possible.

Quines altres coses no seran possibles?
—Moltíssimes coses. Si em permets, ho tinc anotat [trau una llista]. Hi ha molts projectes i moltes activitats que es deixaran de fer. Per exemple, l’Escriptor de l’Any, que recupera figures valencianes que potser havien caigut en l’oblit i calia ressituar-les en el segle XXI. Teníem convenis de coedició amb universitats valencianes i havíem encetat una col·lecció de traducció de textos clàssics llatins i grecs al valencià, amb un conveni amb la Universitat Jaume I de Castelló. Són moltes coses. Les jornades d’estudi i investigació sobre el valencià, el reconeixement a escriptors actuals com ara Enric Sòria, Ferran Torrent, Rodolf Sirera, Jaume Pérez Montaner o Isabel Clara Simó a títol pòstum. Les Jornades de Sociolingüística d’Alcoi. Tota la promoció del llibre en valencià per a ajudar a la internacionalització. La promoció de la lectura en valencià amb la Fundació Bromera. El suport a ajuntaments amb convenis singulars de tot signe polític. El suport al teatre no professional amb la Junta Central Fallera o l’Ajuntament de Mislata… Ajudes al teixit associatiu valencià, com per exemple el Tempir, Escola Valenciana o la Federació Lletres Falleres. I, és clar, tot el que comporta el manteniment del Diccionari normatiu valencià, el Portal Terminològic Valencià, el Corpus Informatitzat del Valencià, que són ferramentes públiques d’accés lliure, amb una mitjana de 50.000 consultes diàries. Bé… tot això i més.

A quina de totes aquestes coses que heu contat es referia el síndic del PP, Juan Francisco Pérez Llorca, quan deia que potser l’acadèmia s’extralimita en les seues funcions?
—No ho sé, a què es referiria. Però sí que puc dir que les competències legals estan fixades en la llei de creació de l’acadèmia. Són tres. La fixació de la normativa lingüística, i he posat els exemples de totes les aplicacions informàtiques que hi ha. La segona és la fixació de l’onomàstica oficial valenciana, tant la que es fa en valencià com la que es fa en castellà. I la tercera pota és vetllar per l’ús normal del valencià. I això vol dir fer que el valencià s’utilitze en tots els àmbits públics i privats, que el seu ús vaja expandint-se, i per això estan motivades i argumentades totes les activitats que fem per al foment de la llengua pròpia.

En la compareixença de premsa que féreu a mitjan maig, quan comentàveu i protestàveu per aquelles esmenes, vàreu dir que prendríeu mesures. Quina mena de mesures? Quines heu pres ja?
—Són diverses. Durant la tramitació del pressupost es van fer arribar a la mesa de les Corts, al lletrat major de les Corts i al govern una sèrie d’informes, alguns dels quals van motivar la retirada d’unes esmenes per a posar-ne unes altres. Aquests informes continuen fent-se. També mantenim reunions amb gent diversa. És pública la que vaig mantenir amb el síndic major de comptes, Vicent Cucarella, per a posar-lo en antecedents i explicar-li de primera mà la situació pressupostària, i això afecta la situació comptable, financera i econòmica de la institució. També vaig informar, a petició seua, el president del Consell Valencià de Cultura. L’endemà mateix de l’aprovació del pressupost es va sol·licitar una reunió amb la Conselleria d’Hisenda, i n’esperem respostes. Ara es produeix un fet que no té precedents, perquè com que al llarg de cinc mesos s’ha funcionat amb pressupostos prorrogats hem fet una despesa perfectament legítima amb proveïdors, per exemple, però això ix del capítol 2, on teníem consignats 500.000 euros i ara s’han quedat en 50.000.

Quina sensació us va quedar després de la reunió amb el senyor Cucarella? La sindicatura és conscient d’això que es fa amb l’AVL?
—Sí, sí. El síndic era molt conscient del que estava passant, però la magnitud realment la va saber quan va veure les xifres. Les paraules són més fàcils d’interpretar, però les xifres són el que són. I ell va ser molt conscient del que comporta un atac a una institució d’autogovern, i com afectarà això l’ús normal i habitual del valencià.

A parer vostre, les Corts Valencianes han comès una il·legalitat aprovant aquest pressupost?
—Evidentment. La llei de creació diu que l’acadèmia té autonomia pressupostària. Mai, en vint-i-quatre anys, un govern havia tocat el pressupost que presentava l’acadèmia. Entre altres coses, perquè sempre seguim escrupolosament les instruccions de la Conselleria d’Hisenda. Per tant, ara es va contra l’autonomia pressupostària d’una institució d’autogovern. La llei de pressupost no pot modificar la llei de creació, perquè es necessitarien les tres cinquenes parts de les Corts. A més, no és competència de l’AVL subvencionar les activitats dels que havien de ser beneficiaris d’una part del pressupost de l’acadèmia. I també incompleixen l’article 5 de la llei que diu que no es pot subvencionar cap entitat o associació que incomplesca la normativa de l’acadèmia.

En vista d’això, legalment o judicialment, quines mesures prendreu?
—Es van estudiant, però aquestes coses requereixen un estudi profund. Tenim un equip de juristes molt bo, funcionaris de carrera que tenen un compromís molt ferm amb la institució, encapçalats pel lletrat secretari general, el senyor Agustí Colomer. Però no és senzill, la institució no pot anar a un jutjat i denunciar. És a dir, quan abans vostè es referia a les paraules que va pronunciar el síndic del grup Vox, l’acadèmia no pot fer res contra aquestes paraules, són impunes en aquest sentit. Segurament, si això ho hagués dit una persona del carrer, sí que es podria plantejar algun acte legal. No vull avançar-me a coses que s’estan estudiant. No fem altra cosa des que vam saber la retallada del pressupost i després la magnitud d’eixa retallada, que no deixa de ser bastant indigna.

En una entrevista que us vam fer l’any 2022, dèieu: “L’Acadèmia ja no és qüestionada, és una institució democràtica, participativa, paritària i sobretot oberta a la societat contemporània.” Què ha canviat?
—La societat jo crec que ha canviat poc. De fet, hi ha hagut moltes mostres de suport a l’acadèmia a les xarxes socials, tant del punt de vista personal, com col·lectiu. Sense anar més lluny, dissabte passat, el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana ens va lliurar el guardó Bibliotecària d’Honor. Jo tinc la mateixa percepció que no hi ha conflicte lingüístic social. I això s’ha demostrat molt en algunes de les iniciatives a les quals hem assistit enguany. És a dir, la percepció del valencià com un patrimoni cada volta és més present. El problema és quan es vol crear, per interessos partidistes, un conflicte que socialment no existeix. Afortunadament, aquesta batalla que tant va perjudicar la llengua, jo crec que està liquidada, però és cert que els atacs provinents des de la institucionalitat ens poden conduir a punts sense retorn que serien perillosos.

Entre aquestes accions que dieu que hem vist darrerament, incloeu la consulta sobre la llengua base d’ara fa uns mesos?
—Sí, per exemple. Jo crec que la societat, en aquest cas, encapçalada pels pares i mares, va ser molt clara. Les mares i els pares volen que els seus fills i filles aprenguen el valencià. Va ser important també l’augment del percentatge de famílies que volien el valencià en l’escola concertada, i en algunes zones castellanoparlants com per exemple la Serrania, o a Olocau, amb el 100% dels pares i mares que van votar a favor del València. La resposta no va ser d’un 50-50, les dades s’han d’estudiar. Crec que el percentatge era molt més alt. També hi ha un treball d’anys i anys fet per tots els docents. No hem d’oblidar que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és de l’any 1983.

L’AVL es va crear per a posar fi a un conflicte lingüístic, i ara és objecte d’un conflicte creat, com heu dit, institucionalment des d’una part de la Generalitat, cap a una institució pròpia. Quina és la vostra valoració?
—Realment, l’acadèmia va ser creada per a sostreure del debat partidista la qüestió de la llengua, és a dir, per a deixar de polititzar la llengua. Això significa que els que s’han d’aplicar la llei són els partits polítics. Entre altres coses, crec fermament que l’acadèmia sí que ha contribuït a la pacificació lingüística que tenia encomanada. No dic que totes les decisions de l’acadèmia hagen sigut encertades, perquè és impossible poder-ho fer tot bé, però sí que s’ha intentat i així hi ha hagut molt de consens per a poder avançar en aquest camí.

M’agradaria baixar de la institucionalitat i preguntar a la persona Verònica Cantó. Hi ha una fotografia a les Corts lliurant una memòria de l’acadèmia a la presidenta Llanos Massó que us mira amb un cert menyspreu. En l’àmbit personal, què vàreu sentir aquell dia?
—Quan tu vas a lliurar una memòria i hi vas amb un caràcter institucional, esperes una reciprocitat en la institucionalitat. En aquest cas, la presidenta de les Corts és la segona autoritat de la Comunitat Valenciana. Em pregunteu què vaig sentir. Doncs, una situació bastant incòmoda, perquè alguns mitjans van dir que la trobada va durar un sospir. I efectivament, va durar un sospir i esperava, potser, una miqueta més de calidesa en la recepció. Però si hi vaig en nom de la institució, sempre la pose molt, molt, molt, per davant del que puga pensar personalment Verònica Cantó. Sempre dic que algú se sorprendria de les meues opinions personals.

Ens agradaria molt que ara ens donàreu aquestes opinions.
—No, no donaré mai la meua opinió personal, però algú se sorprendria. Quan vaig ser nomenada presidenta, vaig deixar totes les xarxes, vaig deixar les meues columnes d’opinió i possiblement les reprendré quan deixe la presidència. Mentrestant tinc clar a qui represente.

Us queda un any de mandat?
—Sí, el 2026 es produirà ja la renovació total de l’acadèmia. Ara quedem set acadèmics de la primera època, i he de dir que ha sigut una experiència única, i continue pensant que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és democràtica, participativa, paritària. És l’única institució de la Generalitat que cada cinc anys renova un terç dels seus membres, i a més, es fa per cooptació. Possiblement, aquesta independència i autonomia que té l’acadèmia respecte del poder executiu o legislatiu hi pot influir. Però això sempre ha sigut bo per a la llengua.

Sou una veterana en l’AVL. Hi sou d’ençà de primer dia i supose que n’heu viscudes de tots colors, però ara, aquest moment, és el pitjor pel qual passa la institució?
—Jo crec que és el pitjor moment pel qual ha passat l’acadèmia, i crec que la crisi institucional té una magnitud molt considerable. Sempre hi ha hagut etapes de més o menys crispació per posicionaments ideològics. Em referesc, per exemple, a l’època del dictamen, o a la definició en els diccionaris de les paraules “valencià” i “català”, que també va suscitar les seues coses. Crítiques n’hi ha hagut des del començament perquè s’interpretava que al llarg de quinze anys estàvem sota la tutela de les Corts i, evidentment, els nomenaments dels acadèmics es feien des del poder legislatiu, des de la part més política. Però crec que l’acadèmia, al llarg de la seua trajectòria, ha caminat sempre a favor del diàleg i del consens. Per això no entenc, personalment, quan es fan afirmacions absolutament buides de contingut, en què es basen. Ni entenc aquest sentiment d’aversió a l’acadèmia. Els acadèmics i les acadèmiques sempre hem sigut molt conscients de quina era la nostra responsabilitat i de no atiar mai el foc.

S’ha arribat a un punt de no-retorn en les relacions amb el Consell, o hi ha capacitat per a tornar enrere?
—Jo espere que la situació que s’ha produït enguany no es torne a produir. I així, en aquesta roda de premsa a la qual vostè es referia abans, vaig apel·lar a la responsabilitat i al sentit institucionals. Vull dir, no es pot modificar ni l’estatut ni la llei de creació de l’acadèmia per la via dels fets. No es pot modificar tot allò que va costar tant per a arribar a aquest consens. La responsabilitat no és de l’acadèmia, jo crec que l’acadèmia n’és la víctima. És una decisió bastant ideològica, arbitrària, indigna i amb un intent de deslegitimació molt alt.

Heu defensat fa un moment el paper institucional i heu usat l’expressió “no atiar el foc”, però potser alguna gent hauria esperat més presència pública de la presidenta a l’hora d’eixir a defensar l’acadèmia dels atacs. Marcar més el terreny.
—Bé, jo crec que això és opinable i subjectiu. Jo, com a presidenta, no he sigut mai partidària de fer excessives declaracions si podien atiar un foc que no tocava, perquè les coses sempre hem intentat solucionar-les des del diàleg. L’acadèmia no deixarà de ser una institució estatutària llevat que modifiquen la llei o modifiquen l’estatut, cosa bastant improbable. I això significa que sempre s’han de bastir ponts amb qui té la responsabilitat de govern, siga del color que siga. I la prova més evident és que hem signat convenis singulars amb ajuntaments com els de Dénia, Elx, Borriana, Vinaròs, Cocentaina, Algemesí, Alzira… Tots els colors polítics hi són representats, entre altres coses, perquè la llengua no ha de tenir color polític. Perquè valencianoparlants ho som tots. Hem mesurat molt les eixides. L’acadèmia parla per les seues obres, no per l’opinió de la presidenta o per l’opinió dels acadèmics. A més, els temps de l’acadèmia no són els temps de les pressions mediàtiques o de la premsa. Les coses necessiten reflexió i no debats viscerals. Crec que sempre que s’ha eixit, ha sigut amb contundència i amb seguretat jurídica.

Voleu afegir res?
—Espere que tots hi reflexionem, que hi haja una consideració i una valoració sobre què significa realment la responsabilitat, què significa el sentit i la lleialtat institucional. Ni els valencians ens ho mereixem, ni, per descomptat, el valencià s’ho mereix. Però també tinc clara una cosa: que el valencià és precisament allò que ens dóna sentit com a poble. I tot el patrimoni que es fa en la nostra llengua, tot el patrimoni lingüístic, cultural, és el que som. I a aquest patrimoni ni hi volem ni hi devem renunciar ni hi renunciarem.

Política de bragueta i de xantatge

Vilaweb.cat -

Quan van sortir les converses d’aquell parell d’ocellots del PSOE tot planificant, a la manera d’una ofensiva terrestre, una ruta estratègica per anar de putes, la tercera cosa que vaig pensar va ser en un altre duo estel·lar, Cospedal i Sánchez-Camacho, quan es van negar a reconèixer-se en els àudios de l’operació Catalunya i van insinuar que podien ser manipulats amb IA. Perquè la segona cosa que vaig pensar és si l’ex-ministre i el seu esbirro estarien temptats de fer servir la mateixa excusa davant de les seues dones i els seus parents. La primera cosa que em va passar pel cap, és clar, són les noies prostituïdes, la Carlota “que s’enrotlla que t’hi cagues”, la colombiana, l’Ariadna “que està nova, està perfecta”, com qui parla d’una furgoneta de segona mà.

D’abans de la popularització de la IA és l’àudio d’una ex-ministra espanyola de Justícia que explicava a Villarejo que, durant un congrés de jutges a Colòmbia, ella i una magistrada van sorprendre “la colla de tios del Suprem, de la Fiscalia General” acompanyats de menors d’edat. Quan els hòmens es van saber enxampats, nerviosos, els van dir que les noies eren “cambreres de l’hotel que ens han fet pena i han vingut”. Quan la conversa va sortir a la llum, demanats per un diari, els solidaris van insistir que no era el que semblava, que les joves devien tindre –atenció a la pinça– uns vint o vint-i-cinc anys. Disset, vint o vint-i-cinc, també em demano com s’ho devien prendre les parentes dels implicats.

I jo per què ho deia, això? Ah, sí, perquè Villarejo mateix, aprofitant que venia a tomb, va explicar a la ministra espanyola que ell havia fet servir dones de pagament per a extreure informació de polítics i altres senyors “importants”. Si donem per bo que l’ex-comissari espanyol és un fanfarró, també podem dir que el sistema està inventat des que l’home és home i que seria ingenu pensar que algú com ell –o qualsevol altre– s’estigués de fer servir la bragueta com la via d’entrada més fàcil als individus que es creuen per sobre del bé i del mal. I el món de la política o de la judicatura, que a l’estat espanyol és una redundància, n’és ple, d’aquesta mena de poderosets.

La diferència amb els treballadors privats és que les febleses dels qui cobren salaris públics les paga la societat, i si ens posem grandiloqüents, la democràcia. Però no ens hi posarem, perquè parlar de democràcia al Regne d’Espanya fa riure, de molt abans d’aquest festival d’àudios que el poder tricornial-judicial ha filtrat al mediàtic, que en diuen el quart. Segons que sembla, aquest règim que la Catalunya institucional avui malda per sostindre ja s’aguantava a la seua manera, això és, a través d’una estructura transversal de xantatges i compra-venda de favors. Ara, com abans, van sortint a la llum a mesura que l’equilibri es trenca i els interessats ho troben convenient; igual com l’operació Catalunya i l’espionatge amb Pegasus es va saber per venjances internes i quan l’independentisme ja estava desactivat, el podrimener del govern espanyol esclata quan l’executiu està amortitzat i amb la connivència dels seus mitjans afins.

Dit això, la corrupció, les comissions, les queixalades dels qui cobren de naltros em fan badallar. No me n’interessa el debat social, si és que n’hi ha: tothom troba que són reprovables, legalment punibles i avall. Més que les flaques materials, com a matèria de politiqueria i de xantatge, trobo més interessants les febleses de la carn. Perquè toca parets mestres, principals, que són les personals; perquè trenca coses més íntimes i irreparables que no un judici penal, una condemna, una inhabilitació. Posa-hi la mirada de l’ull de la filla, o de la germana, o de la mare, disculpeu l’obvietat, ja no dic de la dona amb qui s’allita: em vinc a referir que té un potencial destructor que és per a tota la vida. Per tot això, en la mesura del que hi pot perdre, l’implicat esdevé més manipulable, més capaç de donar-se perquè no surti a la llum aquesta debilitat seua, d’oferir-se amb més lleialtat a canvi que no es destapi.

Pel que fa a l’esfera pública, de les Carlotes i les Ariadnes de la vida, així com de les “cambreres d’hotel” de vint anys, sembla que el que amoïna més el personal és si les hem pagat de la nostra butxaca. “Sóc feminista perquè sóc socialista”, deia l’ex-ministre puter al voltant de les dates dels enregistraments, i certament, ser feminista no et fa abolicionista, però com que la postura del PSOE sí que ho és, alguns li recriminen la hipocresia. De la banda de les feministes pro-regulació, i les que consideren que prostituir-se és una feina com una altra, encara tenen motius per a la indignació: no és la primera vegada que dos senyors parlen de treballadores seues en termes denigrants. I tot i això, tinc la sospita que cap feminista de cap índole no acceptaria de grat un puter com a soci de llit, com a pare, com a fill, que abans li concediria que fos un lladre.

O potser no, potser és la presumpció d’una moral desfasada. De tota manera, només que fos vàlida fins fa pocs anys, és inevitable pensar si el decurs de la història política hauria estat diferent, en el cas que llogar cossos de dones fos un servei com un altre. Si no es fes servir per escarnir, per subornar al més alt nivell, per doblegar voluntats, per fer xantatge a hòmens de poder. Perquè, si la societat considerés dignes les dones comprades i es consideressin dignes els compradors, aquestes transaccions quedarien desactivades com a amenaça, ja no planarien com bombes nuclears sense esclatar sobre les seues vides personals. Vides íntimes i insignificants per a naltros, però que són les seues, el més valuós que tenen els poderosets. I qui són, aquests? Són pocs o són més que no ens imaginem, són dels nostres o dels altres, són dels que ens volen bé o els que ens volen mal? Aquesta és la gràcia: si han fet “bondat”, no ho sabrem mai.

Els hospitals ucraïnesos, desprotegits dels atacs russos, es refugien sota terra

Vilaweb.cat -

The Washington Post · Serhiy Morgunov

A pocs quilòmetres de la línia del front de l’est d’Ucraïna, a gairebé sis metres sota terra, la jornada comença amb una breu conversa de cinc minuts entre dos cirurgians: un pare i el seu fill.

S’abracen, intercanvien algunes paraules sobre el torn de nit i el partit de futbol de la Lliga de Campions d’aquella nit i, tot seguit, tornen a separar-se: l’un, per descansar, l’altre, per començar un altre torn de 48 hores a l’hospital de campanya subterrani on treballen.

En Viacheslav, el pare, és especialista en traumatologia i té experiència en zones de combat d’ençà del 2015, quan participà en la guerra contra els separatistes russos a Luhansk. El seu fill, Andrii, s’afegí a la seva unitat mèdica l’any 2023. Abans, ambdós homes treballaven plegats en un hospital comarcal a l’oest d’Ucraïna, prop de la frontera amb Moldàvia.

Ara treballen sota terra.


Un anestesista cerca medicaments en una prestatgeria de l’hospital (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

L’Andrii recorda que no tingué temps per a reflexionar quan arribà al seu primer torn com a cirurgià de combat. “Simplement, vaig posar-me a treballar”, diu. Va ser ací on practicà les seves primeres amputacions; en un dia, va arribar a fer-ne cinc de consecutives. “Recordo que estava molt trasbalsat, després de la cinquena. Però al final t’hi adaptes. Al final, ni t’immutes quan comencen els bombardaments. L’únic que penses és: ‘No caurà ací’.”

Però les bombes russes, sovint, cauen als hospitals ucraïnesos. És per això que, aquests darrers anys, molts centres han hagut de desplaçar-se sota terra a la recerca de refugi.

L’hospital és un prototip –un nou enfocament– després d’anys d’allò que els ucraïnesos descriuen com a atacs sistemàtics de Rússia contra les seves instal·lacions mèdiques. Tots els metges expliquen històries de companys morts en bombardaments contra hospitals de campanya: en Denis, assassinat per un míssil balístic Iskander; la Kolia, assassinada per una bomba guiada, etcètera.


Braç d’un soldat ferit a l’hospital, en què es llegeix la frase llatina “Memento mori” al braç (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

“Els metges són especialment vulnerables. No s’amaguen [de les bombes]. En les evacuacions de camp, només pensen en els ferits. Els russos ho saben, i per això els persegueixen: és terrorisme selectiu”, explica el tinent coronel Iurii Palamarchuk, cap de la unitat quirúrgica de l’hospital.

El Ministeri de Defensa rus no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre els atacs a instal·lacions mèdiques de campanya, un crim de guerra segons la legislació internacional.

El capità Oleksii vetlla per la seguretat de l’hospital subterrani, construït amb l’ajuda de donacions quan unes altres instal·lacions pròximes al front foren destruïdes per l’exèrcit rus. Amb tristesa, l’Oleksii diu que haurien d’haver traslladat l’hospital sota terra fa anys. Com els cirurgians citats en aquest article, el capità accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició que no n’aparegui el cognom, per tal de protegir tant la seva identitat com la localització de l’hospital.


El capità Oleksii, de 30 anys, és el coordinador de l’hospital. Accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició que no n’aparegui el cognom, per a protegir la seva identitat i la localització de l’hospital (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

“Si haguéssim assumit, de bon començament, que Rússia no lluitaria segons les regles [internacionals], potser hauríem procedit d’una altra manera. Al començament, solíem construir hospitals de campanya a l’estil de l’OTAN: modulars, nets, visibles; massa visibles. Eren objectius fàcils.”

“Fa temps que els centres de comandament es construeixen sota terra. Ens vam preguntar: si això funciona per coordinar batalles, per què no per salvar vides? I funciona, però ningú no ho havia fet de manera sistemàtica”, diu l’Oleksii, que afegeix que confia que el seu hospital serveixi com a model per a uns altres centres per tot Ucraïna. Ara com ara, el centre és una excepció al país.

Palamarchuk explica que l’hospital ha sofert uns quants contratemps, incloent-hi explosions a pocs metres. “Vam sentir l’ona expansiva [de l’explosió] des de primera fila: les portes van obrir-se, el terra va moure’s sota els peus, però vam continuar treballant.” Afegeix que l’explosió no va malmetre de gravetat el centre. “El mes passat van caure sis bombes a prop. Tots els edificis circumdants de la rodalia foren destruïts, però l’hospital es mantingué dempeus.”


Els metges tracten les ferides d’un soldat ferit per una granada russa (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

No serà per falta d’intents de Rússia. Els metges, en aquest sentit, creuen que els russos saben que hi ha alguna instal·lació secreta ucraïnesa a la zona. De fet, prop de l’hospital han caigut les temudes bombes planejadores russes, de gran poder destructiu, conegudes com a KAB.

“O va ser casualitat o va ser una coincidència molt gran”, diu Oleksii. La bomba no va impactar directament contra l’hospital, però l’estructura del centre no podria suportar una KAB. “Ho destruiria tot. Però l’artilleria, la metralla, els impactes pròxims… Això ho podem suportar”, diu.

Al centre de l’hospital hi ha la plataforma de triatge, flanquejada per dos quiròfans i una zona de recuperació. No hi ha llits, atès que els pacients no romanen al centre gaire temps i són traslladats tan aviat com s’estabilitzen.

“Estabilitzem, operem i reanimem. Però no hospitalitzem. No hi ha llits. No hi ha estades nocturnes. Despertes el pacient i l’envies a un altre lloc”, diu Oleksii. “Si tenim prou vehicles, podem atendre entre 200 i 400 persones el dia.”


Un soldat surt del vehicle d’evacuació després d’haver estat ferit de metralla a la cama (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

Just quan cau la nit, un senyal anuncia l’arribada d’un vehicle d’evacuació, seguit per un dron rus. L’equip espera amb calma mentre el vehicle maniobra per despistar el rastrejador.

Al vehicle, hi viatgen tres soldats amb ferides lleus, que caminen pel seu propi peu fins a l’entrada de l’hospital. En arribar, els metges els treuen els uniformes, tacats de sang o coberts de fang, i els posen pijames i sabatilles de color rosa clar.

L’Andrii Dmitruk descriu com la seva unitat ha escapat pels pèls d’un atac dels drons russos. Recorda com, instants després d’haver rebut l’ordre de retirar-se del front, ell i la seva unitat es refugiaren dins una casa mentre fugien. Just quan entraren a l’edifici, una explosió sacsejà les parets. L’habitació en què es trobaven s’omplí de fum i de pols. Les llums s’apagaren. “No podia respirar”, recorda. Dmitruk fugí a un altre edifici, i després a un altre, mentre les explosions detonaven al seu voltant.


Una infermera examina un soldat ferit al cap per un dron rus (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

Aleshores li arribà l’olor, forta i agra. Es mullà un mocador amb aigua d’una ampolla que duia a sobre, se’l posà la boca i el nas i es quedà quiet. Recorda que els ulls li cremaven. Creu que es quedà estirat allà durant dues hores, pel cap baix.

Quan el soroll s’esvaí, en Dmitruk escapà de l’edifici i es retrobà amb els seus companys d’unitat. Els homes trigaren gairebé un dia sencer a arribar al punt d’evacuació, d’on finalment foren traslladats a l’hospital.

Van arribar al centre gràcies a l’ajuda d’Oleksandr Smoliar, de 58 anys, que d’ençà del 2022 ha treballat en la primera línia del front a Donetsk, Kherson i Zaporíjia. Diu que el nou hospital subterrani li sembla una gran idea. “A la superfície ets visible, un blanc”, diu.


L’Oleksandr Smoliar (dreta) parla amb un soldat ferit en un atac químic rus (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

Finalment, les explosions tornen a retrunyir a la llunyania: les parets tremolen, del sostre cau terra. Els metges dormen, com si no haguessin atès mitja dotzena de ferits fa uns pocs minuts.

Tots saben que, a mesura que l’estiu s’acosti i les temperatures s’enfilin, els combats –i les víctimes– augmentaran.

No obstant això, enmig de tots els combats, els rumors sobre les negociacions de pau i un hipotètic alto-el-foc persisteixen. Natalia Chernokoz, infermera de quiròfan, diu que vol que la guerra acabi, però no a qualsevol preu. “Potser calen negociacions, però només si els termes ens són favorables. No podem rendir-nos”, diu, tot afegint que li fa por que una pau prematura condueixi a un altre cicle de violència.

“Cal tenir garanties. No podem tancar un acord perquè, al cap d’un any, tot torni a començar.” Pensa en els infants que ja han patit els estralls de la guerra. “No podem permetre que afecti una altra generació”, diu.


Natalia Chernokoz, de 42 anys, seu amb els gossos que acompanyen l’equip de l’hospital (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

“Necessiten veure que som forts”, afegeix, en al·lusió als russos. “No crec que res més funcioni”.

El Viacheslav, per la seva banda, admet que gairebé ha perdut les forces, però que continuarà a l’hospital mentre li quedi un bri d’esma. Explica que somia a tornar a casa amb el seu fill. Els esperen la seva dona, les seves dues filles, la seva mare i una casa que demana retocs a crits.

“Hi ha una porta que cal arreglar. Una aixeta que goteja. Alguna cosa amb què apuntalar el porxo”, diu, somrient.

 

Cinc lliçons periodístiques (i vitals) de Rebecca Solnit

Vilaweb.cat -

L’exercici del periodisme està subjecte a rutines. A la Facultat de Periodisme de l’Autònoma, si no em falla la memòria, hi havia una assignatura que s’anomenava més o menys així: “Rutines de la producció periodística”. Les rutines es fan cada dia. Suposadament, per estalviar temps i guanyar eficàcia. També, per responsabilitat i ètica. La rutina, per tant, és una cosa pràctica. L’observació de la realitat i el fet d’explicar-la, no tant. Respon a com es processa per mitjà d’un filtre, personal, barrejat amb una idea apresa de “com són les coses”. Aquest filtre sovint s’embruta i s’embussa. Amb els anys, s’acumulen partícules invisibles, greixos, pols, convencions excessives. Cal revisar-lo. Com qui passa la ITV del cotxe. Passa igual amb totes les professions, o així hauria de ser. Els mestres quan revisen la seva infantesa per tractar les criatures; els sanitaris, la malaltia abans de curar; els psicòlegs, la pròpia bogeria abans de diagnosticar. Rebecca Solnit és guia per a recordar-nos com fer bé la nostra feina de periodistes, com “observar” per practicar el que ella anomena “profecies autocomplertes”,  idea que desenvolupa a Elogi del camí inesperat (Angle) i que es podria explicar perfectament en paraules seves. “Els anhels poden ser una brúixola que ens indica un lloc i ens dóna una direcció per a avançar.” Aquests dies, arran de la seva estada a Catalunya i de l’entrevista que he tingut la sort de fer-li, he pogut refrescar aquesta “visió” seva, i, treure’n algunes conclusions, exposades aquí com una llista, potser massa simple i pràctica, però necessària, per al periodisme i per a la vida.

Excés de notícies de famosos i polítics electes
Diu Solnit que les persones que canvien el món són directors de cors musicals, capaços d’unir i harmonitzar veus, de fer-les sumar per una melodia conjunta. Contràriament, els diaris solen destacar polítics electes i persones famoses. No hi ha gaire informació que ens digui que la gent del carrer té poder. Que hi ha persones cabudes i pacients que estan fent treballs de formigueta que provocaran grans canvis. Solnit vol restar noms propis als diaris i anar cap a “una democràcia de les veus”, com titula en un dels seus articles. Podríem prescindir de la supremacia de les autories o de les entrevistes que posen noms i cognoms i una cita al capdavant de tot un text? Aquesta narrativa de l’heroïcitat personal la tenim molt arrelada i els mitjans de comunicació no en són aliens. Diu Solnit que en tota la filmografia de Hollywood sovint la història gira al voltant del superheroi. “L’ home que ho fa tot. Ell tot sol és capaç de canviar-ho tot i normalment per mitjà de la violència. És el centre de la història. És una història bàsicament individualista” explica. “Passa igual amb la manera com es presenten les notícies” diu. I pel que fa a les veus, quines són al centre i quines a la perifèria? “El canvi sovint comença a la perifèria, amb pensadors inicialment menystinguts, tot i que a mesura que progressa, sovint es mouen cap al centre”, expressa en la introducció del seu darrer llibre publicat al català.

Informacions sense context
Aquesta periodista, que també és historiadora, relata que fins i tot les coses interessants són explicades amb poc context. Per posar context, cal conèixer els fets històrics i sobretot establir relacions. “Crec que hi ha massa informació i massa pocs patrons de reconeixement. Tu pots llegir una notícia on diuen que el parlament ha aprovat una llei o que els polítics han dit tal cosa o tal altra, però no t’expliquen tota la història”, deia en l’entrevista. La clàssica fórmula de les cinc W, o les cinc Q –Who? (Qui?) What? (Què?) Where? (On?) When?(Quan?) Why? (Per què?)–, s’ensenya a les escoles i universitats de periodisme i té punts en comú amb les investigacions policíaques i de detectius. Responen a ubicar la realitat en unes coordenades concretes però per mitjà de l’actualitat, no del context. Com pot conviure la visió ampla amb els detalls reveladors sobre el present?

Obsessió en el curt termini
Connectada amb l’anterior, Solnit defensa que no té res en contra del que és “fàcil, immediat, obvi, directe i previsible”. Però proposa mirades que puguin enllaçar fets abraçant períodes més llargs de temps. Cinc, deu, vint, vuitanta anys. Com més temps, com més vista d’ocell, més fàcil establir correlacions i condicions imperceptibles perquè les coses passin. Fins i tot des del punt de vista de les lluites socials, reivindica “els relleus” entre persones. “No cal que corris tota la cursa sinó que va per trams. S’ha de tenir el sentit de responsabilitat de participar, però no de voler fer-ho tot tu sol”, comentava durant la mencionada entrevista. Diu que ella s’ha convertit en una narradora que busca exemples d’aquestes històries. És necessari desmuntar les històries que ens empresonen. “La sensació que res canviarà és només un malestar mental”, diu en el pròleg. “En realitat, tot està a favor del canvi”, tot i que puntualitza que el canvi “no necessàriament és sempre a millor”.

Èxits sense victòries
Ella ho anomena així. La gent té una idea simplista del canvi, i tira la tovallola molt ràpidament. Ho observem amb moltes notícies vinculades a la lluita per la independència o a la catàstrofe del canvi climàtic. No hi ha res a fer, hem perdut, pensen sovint periodistes i opinadors. Això també implica l’obsessió que tenim els periodistes per veure el món ple de polaritats. Guanyar/perdre, victòria/derrota, blanc/negre. I de “la bellesa de la complexitat”, què? De fet, assumir la derrota significa pessimisme i passivitat. No faig res perquè no puc fer res més. “La nostra manera de veure el món està totalment relacionada amb allò que hi podem fer.” Aquesta és la frase que obre el seu llibre, perquè és molt important. Hi ha moviments que no aconsegueixen una victòria oficial però sí uns altres efectes. Ella argumenta que la cultura funciona en substrats profunds de la nostra visió del món i dóna forma als nivells superficials on es desplega la política. Podríem posar mil exemples, un dels que ella anomena són “els aparentment modestos moviments que al capdavall van fer caure els règims autoritaris de l’Europa de l’Est del 1989 van sorprendre fins i tot els seus participants”.

L’imprevisible passa regularment
La pandèmia, l’apagada elèctrica del mes d’abril, la gota freda a València. Moltes de les coses considerades improbables han passat. Per tant, hem d’assumir que les coses imprevisibles passen regularment. “Vivim en un món més boig del que hauria somiat qualsevol món de ciència-ficció”, escriu en el pròleg d’Elogi del camí inesperat. En aquest sentit, assegura que no creu en les maneres lineals d’explicar la història tan habituals a Occident. “Una de les grans influències transformadores de la vida són les visions d’aquests nadius americans que jo vaig descobrir a final dels anys vuitanta. Per exemple, en molta de la mitologia a l’Amèrica del Nord, el món no era mai perfecte ni obra de la gràcia. El món era una improvisació creativa i no hi ha cap motiu perquè aquesta improvisació creativa no pugui continuar. És com en el jazz lliure, que de vegades hi ha una cosa que no encaixa, però llavors s’aprofita per seguir aquell camí que ha sorgit espontàniament. Aquesta idea t’allibera del pecat original o de l’error primigeni. D’aquella idea fatal que quan hi ha un trencament ja no pots anar enrere” diu. Hem d’estar oberts al camí inesperat, que un fet tràgic o traumàtic sigui la porta d’accés més directa a l’alliberament. Com sempre ha passat.

 

Care Santos: “No podrem escriure novel·les sobre els enamoraments d’avui”

Vilaweb.cat -

L’escriptora Care Santos (Mataró, 1970) és autora d’una llista extensa d’obres, de què destaquen Habitacions tancades, Desig de xocolata (premi Ramon Llull) o Diamant blau, en què partia de la història de la seva àvia materna per construir una novel·la de ficció. Ara torna a pouar en la història familiar a L’amor que passa (Columna), una novel·la amb molt poca ficció, que és basada en les cartes que el seu pare, Antonio Santos, va enviar a la seva mare, Claudina Torres, durant un llarg festeig epistolar, entre Sevilla i Mataró, i com aquesta relació improbable va arribar a bon port, malgrat tenir-ho tot en contra.

Volia començar per una escena de què parleu al llibre, en què sou vós, el juliol del 2023, llegint les gairebé mil cinc-centes pàgines de les cartes del vostre pare a la vostra mare…
—Va ser una emoció enorme, perquè les havia donades per perdudes, la veritat. La mare, de tant en tant, em deia que ja les havia llençades i quan, després d’haver mort ella, vaig començar a buidar el pis, va ser la primera cosa que vaig anar a buscar. I no les vaig trobar. Vaig trigar molt, gairebé dos mesos, havia esgotat tots els llocs on buscar-les, però finalment les vaig trobar. En aquell moment tenia molta feina amb el buidatge del pis i amb tota la paperassa, però quan vaig poder, m’hi vaig posar amb calma. Primer vaig fer una lectura molt emocionant de filla, vaig poder retrobar el pare, ara que farà trenta-cinc anys que és mort. Després vaig fer una segona lectura de novel·lista…

I quina de les dues es va acabar imposant?
—La novel·lista va haver de tenir a ratlla la filla. Era un material tan emotiu per a mi que era facilíssim que se me n’anés la mà. Era facilíssim caure en la carrincloneria, en l’excés, en l’anècdota repetida. Per a mi eren emocionats fins i tot les comes, però el lector no en tenia la culpa. La novel·lista va haver de posar ordre, deixar coses fora, apostar per una novel·la més àgil, convèncer-se que no passava res si quedaven coses fora. I, alhora, endreçar un material difícil d’endreçar.

També devia ser la que va veure clar que ací hi havia una novel·la…
—De fet, feia anys que volia escriure aquesta història i, de fet, ho vaig intentar. És una història d’amor tan bona que la volia escriure d’ençà que en vaig ser conscient. Quan vaig començar a ser gran, vaig dir que un dia l’escriuria. En vaig fer un intent fa vint anys, però llavors la mare era viva, vaig optar per ficcionar-ho i no acabava de funcionar. Era tan inversemblant, amb aquestes caramboles que té la història, que no es podia explicar com una ficció i prou. Quedava una novel·la d’amor carrinclona i ximple. Vaig arribar a signar-ne un contracte, però la vaig deixar a mitges. Me n’alegro molt, de no haver-la acabat.

Us calia poder llegir les cartes?
—Llegir les cartes, i tenir més edat. L’amor que passa s’ha beneficiat de totes dues coses.

De com es van conèixer i enamorar els pares, per carta, se’n parlava, a casa?
—Tota l’estona en parlaven. Per ells era una història tan divertida que en presumien. Per exemple, el pare explicava com va fugir quan va descobrir que dues bessones amb les quals sortia alhora havien descobert que les simultaniejava i l’esperaven. Faig servir històries que he sentit tota la vida, però també cal novel·lar, perquè et falten els detalls. Tens l’esquelet de la història, però l’has d’omplir com a novel·lista. Fer-ne una narració versemblant.

Va ser important escriure la novel·la després de la mort de la mare?
—Sento que m’ha deixat les cartes i m’ha donat permís perquè l’escrivís. Ella sabia que les volia llegir, l’hi havia dit moltes vegades fins a fer-me pesada. I sabia que les volia per escriure’n una novel·la, perquè ja ho havia intentat. De fet, d’aquell intent, en va ser còmplice. Però en realitat necessitava la llibertat absoluta del novel·lista. No podia ser que ella opinés sobre la novel·la. Necessitava la llibertat que no tenia si els protagonistes eren vius. A més, ella sabia que, si em deixava les cartes, la mataria a preguntes, i crec que no volia fer una tertúlia de la seva vida.

És complicat descobrir els pares quan eren joves?
—Descobrir els pares de joves és un abisme. Un dels efectes d’aquesta novel·la és que fa pensar en els teus pares abans que ho fossin. Els reconeixes, però són molt diferents de com els has conegut. També és un abisme mirar d’imaginar la història que cap fill podem conèixer de primera mà, de l’amor d’on provenim.

El vostre pare en aquest moment tenia l’edat que ara té el vostre fill, i la vostra mare encara era més jove.
—El meu fill té vint-i-tres anys i el meu pare quan va començar a escriure’s amb la meva mare en tenia vint-i-cinc. Podia ser el meu fill perfectament. De fet, quan llegia les cartes, sovint pensava, però com pot fer això? Que és boig? Em sorprenien decisions de la joventut que no són raonables. Ell tenia vint-i-cinc anys i se sentia molt gran, perquè els vint-i-cinc d’ara no són els d’abans, però llegint-lo em feia posar les mans al cap.

L’Antonio Santos era un home molt apassionat, oi?
—Ja sabíem que ho era, però tan forassenyat? Hi havia hagut d’haver una cosa molt poderosa perquè deixés tot el que tenia a Sevilla i vingués cap a Mataró. I ho va deixar, sense tenir res segur, perquè no hi havia ni matrimoni res a la vista. Va venir deixant-ho tot perquè estava enamorat. Pensava que hi havia hagut d’haver algun altre motiu, una baralla familiar o alguna cosa així, però quan vaig llegir les cartes em vaig adonar que no. Que el motiu era un enamorament desbordant, que a mi em sembla una mica injustificat, perquè no s’havien pràcticament ni vist. Si fos el meu fill, l’hi hauria mirat de treure del cap!

La relació dels vostres pares va ser, bàsicament, per correspondència…
—Es coneixen en persona durant set hores, però ja feia mesos i mesos que s’escrivien. Al principi, la mare es va inventar una personalitat, amb un altre nom, amb una edat més gran que la que tenia realment, i no li diu res personal perquè no estava bé escriure a un desconegut explicant segons què. De fet, la primera carta el tracta de vostè. Però el pare se n’enamora. És un amor galopant, sense cap motiu, perquè no només no en sap res d’ella, sinó que el poc que sap és mentida. Però, quan es van conèixer ja s’havien confessat tot, fins i tot coses que el pare no explicaria a ningú més, perquè era d’aquella generació en què els homes no tenien facilitat per a obrir-se.

Finalment, es veuen, dèiem, durant set hores…
—I el pare es beu l’enteniment, i només viu per a tornar amb ella.

En aquella època, les fotografies s’enviaven per carta, però eren d’anada i tornada.
—Aquestes fotos havien de formar part del llibre, i hi són, perquè són protagonistes tant de les cartes, com de la història. A la primera carta, el pare ja li demana una foto, que la mare no li vol enviar, però es posa tan pesat, i quan el pare es posava pesat, era molt persistent, que finalment n’hi envia una, on pràcticament no se la veu. Però, a partir d’aquí, es van enviant fotografies viatgeres, que es trameten, es miren i es retornen. Les fotos eren objectes valuosos, que sovint eren l’única còpia, i s’havien de robar dels calaixos de les mares. Quan es coneixen a Sevilla, el pare hi va amb una càmera de fotos, i li fa tot un reportatge que revela a casa d’un amic que té un estudi.

El vincle amb la literatura us ve de família. El pare era un poeta incipient. De fet, dieu que si hagués romàs a Sevilla ara seríeu filla d’un escriptor.
—Tot el seu cercle de Sevilla va fer carrera literària, tots tenien els mateixos mentors i publicaven allà mateix i ell hauria continuat la mateixa inèrcia. N’hi ha que van guanyar el Planeta o en van ser finalistes. Ell va renunciar a la carrera literària, però no pas a escriure.

Va continuar fent-ho?
—No és escriptor aquell qui publica, sinó aquell que escriu tota la vida. I ell ho va fer. Va renunciar a buscar editor, a la vida literària. Va presentar-se a un parell de premis, i com que no guanyar, ho va deixar estar. Escrivia al Diari de Mataró i va deixar algunes novel·les inèdites. Vaig trobar per sorpresa una obra de teatre escrita en català, titulada Pa amb tomàquet.

Una de les discussions que la parella té mentre festeja és sobre si el català és un idioma o un dialecte.
—És curiós veure l’evolució que va fer el meu pare, des de jove, quan parteix d’un anticatalanisme molt tòpic que expressava amb humor, quan deia que els catalans li eren antipàtics però les catalanes no, a aprendre català i estimar Catalunya com el que més. Recordo la il·lusió que li feia quan un pacient li ensenyava una paraula nova, com als seus pacients els feia il·lusió trobar que aquell metge andalús els atenia en català. De fet, abans de marxar de Sevilla la mare ja li va enviar un diccionari. Ell té clar que, per convèncer els seus futurs sogres, ha d’aprendre català i oblidar l’accent andalús.

De fet, la vostra àvia tenia molts prejudicis contra els andalusos.
—Són els anys de la gran emigració a Catalunya des d’Andalusia i no tenien bona fama, els andalusos. A la meva àvia no li quadrava que es pogués ser andalús i seriós.

A Catalunya, el vostre pare va aconseguir d’acabar la carrera de medicina. Un somni truncat a Sevilla.
—Quan triem una persona, triem una vida. I ell, triant la meva mare, va triar una altra vida diferent de la que tenia, en què va poder acabar la carrera de medicina. Si s’hagués quedat a Sevilla hauria continuat treballant al banc o potser hauria estat novel·lista, però no hauria estat metge. En canvi, a Catalunya es reenganxa als estudis, i de quina manera! De fet, els amics sevillans amb què vaig parlar, els estranyava molt que hagués estat metge i tots em preguntaven, com va acabar allò d’aquella noia?

Va acabar bastant bé i en sou la prova. L’àvia els tenia mania, però la mare, en canvi, tenia la dèria de casar-se amb un andalús.
—Penso que era una idealització romàntica, perquè no crec que n’hagués conegut mai cap. Li semblava que, per les cobles que sentia a la ràdio, havien de ser més apassionats que cap home català que ella coneixia, i que sempre va considerar que no tenien ni suc ni bruc. A més, el seu entorn masculí era molt particular, de carnissers i escorxadors. La mare volia fugir d’aquest entorn d’homes bruts de sang, i la idea del sevillà va ser una pensada de bomber, que només es pot tenir quan tens quinze anys. Perquè, quan comencen a escriure’s, el que menys podia imaginar era que li sortís bé. Enviar cartes de Mataró a Sevilla era com fer-ho a la Lluna, una cosa irreal i tan fantasiosa. De cap manera podia imaginar que trobaria un home disposat a seguir-la allà on fos.

Aquesta història seria possible en temps de Tinder i les xarxes socials?
—En paral·lel a l’escriptura del llibre, he viscut una història d’amor molt pròxima, d’un parell de jovenets que estan en la mateixa situació. I ara tot són videoconferències. Jo pensava, i això es pot gravar perquè algú ho guardi i ho llegui als seus fills? No podrem escriure novel·les sobre els enamoraments d’avui perquè la immediatesa és poc solemne, parlen tant que les paraules són poc transcendentals. L’espera feia que hi pensessis molt, que et posessis solemne i pensessis a dir-ho bonic. Les cartes del pare estan tan ben escrites que era un gust llegir-les. Però també és peculiar la manera que es coneixen, l’espurna, com avui pot ser que una parelleta es conegui en un canal per aprendre alemany.

Us interrogueu al llarg del llibre sobre què és l’enamorament. Heu arribat a cap conclusió?
—Penso que ens enamorem del que tenim al cap, de l’ideal que projectem. Quan t’enamores, això s’ha de correspondre amb el que has trobat, i si allò que trobes no s’assembla a allò que vols trobar, segurament no funcionarà.

En el cas dels protagonistes, hi ha una certa idealització.
—Totalment, però si la realitat no hagués encaixat amb el que s’havien imaginat, no hauria funcionat. També he arribat a la conclusió que qualsevol altre home s’hauria rendit i hauria claudicat davant de tants impediments i tantes distàncies, però el pare no era raonable. Tenia claríssim que res, ni ningú s’hi posaria pel mig.

A la Claudina o Clàudia Torres, la vostra mare, l’anomeneu Senyora Santos.
—És com li agradava que li diguessin. En presumia i marcava molt les distàncies. Li agradava que li parlessin de vostè, ho volia tenir tot controlat i no feia concessions. De vegades era molt antipàtica. També era tot un personatge: es barallava amb la gent si no caminaven per la seva dreta, i no sortia mai de casa abans de les 11.

Va passar molts anys vídua. Potser més que casada.
—Vivint del record, que també va idealitzar. De fet, quan perds una persona la idealitzes i és com si tornessis a la fase inicial de l’enamorament. Ella va començar imaginant aquell andalús que no es podia imaginar d’una altra manera, i va acabar idealitzant aquell andalús, molt a la seva manera, que sovint no es corresponia al record que nosaltres teníem d’ell.

Ell era un seductor i un apassionat, però també un home amb un passat difícil.
—Havia patit un daltabaix familiar, que li va canviar la vida. Va haver de deixar els estudis, posar-se a treballar. Ell li diu que ha viscut molt i que ha recorregut molts camins. Per això vol trobar alguna cosa que sigui només seva. Penso que a ell l’ajudava a donar més importància als moments bons que als dolents. I això sempre em va agradar del meu pare.

No és la primera vegada que treballeu a partir de material familiar, però en aquest cas, no hi heu posat ficció. De fet, dieu que algunes de les coses menys boniques d’aquesta història, potser val més deixar-les a la ficció.
—Hauria pogut fer una altra novel·la, una biografia familiar, allargant-la més i arribant als moments més complicats. La mare no era una dona fàcil, i podria haver aprofitat per ajustar comptes. O haver buscat la meva identitat a través de les vides dels meus pares. Però no volia fer res d’això. Vaig llegir moltes històries de pares i fills i vaig descobrir que volia fer tota una altra cosa. Tenia una història per explicar, que era la dels inicis, i no carregaria les tintes en el que va venir més tard o en les parts negatives. De fet, tinc un amic que diu que totes les històries acaben malament, depèn de com les allarguis. A vegades ens fixem molt en els finals, però sovint hi ha moments més importants que acaben redimint tot el que ve després. I, per mi, aquest enamorament inicial, redimeix la resta de la història.

La novel·la arriba fins al moment que el vostre pare és metge i naixeu vós…
—Podia haver acabat amb el casament, que fins i tot seria més lògic, però no volia deixar al lector amb l’interrogant sobre si aquest home se n’acabava sortint. Em va semblar que havia de tancar-la amb la culminació d’aquest projecte seu que era tenir una família i la seva obsessió de tenir una noia. Doncs, vet aquí la noia.

La família és un gran material literari…
—N’hi ha cap més? La família és un univers del qual acabes parlant encara que no parlis de la família. Yasmina Reza diu que és l’únic tema que hi ha. La família ho conté tot, tant sigui feliç com infeliç. Hi ha tantes històries dins una família que ens podríem passar tota la vida escrivint de la nostra família i no acabaríem el tema.

La Pissarreta d’en Partal: L’Iran, una guerra al centre del món

Vilaweb.cat -

El començament de les hostilitats directes entre Israel i l’Iran, després de mesos d’això que s’ha anomenat guerra interposada, ha aixecat una gran alarma internacional per les complicacions que se’n poden derivar tant del punt de vista bèl·lic com de l’econòmic.

En aquesta Pissarreta, el director de VilaWeb, Vicent Partal, repassa el significat històric i geopolític de l’Iran, com a representant modern de la civilització persa, una de les més antigues i consistents del món. I analitza què hi ha en joc, més enllà de la realitat immediata.

Les Malvines, avui: més que un camp de batalla

Vilaweb.cat -

Tot passejant per la cala de Gipsy Cove, a les Malvines, em vaig topar amb una estampa única: un munt de pingüins jugaven i prenien el sol en platges de sorra blanca i aigua turquesa. A la mar, es veien les aletes d’uns dofins que surfejaven onades. Però trepitjar aquella platja era un luxe impossible, fins feia poc.

D’ençà del conflicte del 1982, aquella sorra havia amagat mines antipersones que havien plantat els joves soldats argentins per mirar de prevenir un desembarcament de les tropes britàniques. De fet, allò mateix havia beneficiat aquella colònia de pingüins papua. Com que pesaven tan poc, aquells artefactes no els representaven cap amenaça, i van viure amb tranquil·litat durant dècades, sense que els humans s’hi acostessin.


Uns pingüins papua prenen el sol a Gipsy Cove.

El 14 de novembre de 2020, les Malvines es van considerar oficialment lliure de mines, després d’enretirar i detonar totes les que hi havia a les illes. D’aleshores ençà, part de la Gipsy Cove es va reobrir, i va habilitar uns camins que permeten d’observar-ne la vida salvatge sense molestar els animalons.

La situació a l’arxipèlag ha canviat dràsticament aquests darrers quaranta anys. Abans de la guerra, la principal font d’ingressos era l’exportació de llana d’alta qualitat, d’ovelles merines. Ara, més de la meitat del PIB l’aporta la indústria pesquera. A més a més, les llicències que s’atorguen internacionalment per a pescar calamars generen vora 35 milions d’euros anuals. Els seus habitants, de cop i volta, s’han convertit en uns dels més rics del planeta.


A les Malvines també hi ha les cabines telefòniques vermelles típiques del Regne Unit.

Tot això es pot palpar als carrers de Stanley, la capital de les illes. És un poble net i amb una qualitat de vida alta. El vehicle per excel·lència és el Land Rover, que històricament ha estat el cotxe més adient per a circular per ací, atès que fora de Stanley no existeix l’asfalt. Al municipi es respira un ambient totalment britànic, amb banderes del Regne Unit que onegen per tot arreu, pubs que serveixen fish and chips i amb el te com ritual diari i beguda per excel·lència. Fins i tot l’arquitectura recorda molt l’escocesa.

Dels 3.600 residents que hi ha a les Malvines, es calcula que vora 2.500 viuen a Stanley. És a dir, gairebé tothom és a la capital, però no deixa de ser un poble on tothom es coneix i ni tan sols hi ha semàfors. Fins i tot, és habitual que saludin els turistes amb qui es creuen.


A les Malvines hi impera l’estepa, la roca i la torba.

Però si alguna cosa continua igual tot i el pas del temps és la natura i la seva connexió amb els habitants. Un exemple és l’emblemàtica Christ Church, considerada la catedral anglicana més meridional del planeta. L’edifici marca el centre neuràlgic de Stanley, però allò que destaca veritablement és una escultura que té davant, un arc fet amb les mandíbules de dues balenes blaves.


L’arc de la Christ Church és un dels monuments més emblemàtics de Stanley.

Més enllà de Stanley, les Malvines són pràcticament buides. Hi ha una base militar britànica, i alguna finca ramadera. La densitat de població mitjana a l’arxipèlag és inferior a 0,3 habitants per km². És a dir, set vegades menys que el país amb menys densitat de població del món, Mongòlia. Per això, el paisatge de les Malvines és tan verge, i el seu ecosistema, intacte. Bé, amb algunes excepcions.


Al dofí fosc li agrada jugar amb les ones i fer salts.

L’illa de Saunders

La quarta illa més gran de les Malvines és la de Saunders. Ha estat coneguda sobretot perquè ací és on es van instal·lar per primera vegada els britànics, el 1765. Van crear un assentament que van anomenar Port Egmont. Va ser tan sols uns mesos després dels francesos, que van fundar el primer enclavament permanent de les Malvines. El 1767, França va cedir la colònia a Espanya en canvi d’una compensació, i el 1770 els espanyols van expulsar a la força els colons britànics de Port Egmont. Després d’allò, els anglesos encara hi van tornar, però el 1774 se’n van desdir completament per motius econòmics, i van deixar-hi una placa commemorativa que reafirmava la seva sobirania.

Ara bé, actualment, l’illa de Saunders és sobretot coneguda per la seva riquesa natural. Quan vaig tenir l’oportunitat d’explorar-la a peu, amb una petita volta em vaig trobar fins a quatre espècies diferents de pingüins. Uns d’ells eren els pingüins papua, que ja havia pogut veure en el viatge a l’Antàrtida. També hi havia els de Magallanes, la mateixa espècie que hi havia a la Gipsy Cove, a la vora de Stanley. Aquests pingüins eren ben especials, perquè feien caus als prats, ben bé com si fossin algun tipus de rosegador. Els podia veure traient el cap just per sobre la gespa, mirant al voltant i buscant possibles depredadors.


Un pingüí de Magallanes treu el cap del seu cau.

Pujant per la muntanya, s’hi podia observar una colònia de pingüins salta-roques meridionals, també molt característics. A simple cop d’ull, en destacaven les celles, d’un color que en els individus adults arribava a ser groc molt intens. A més, tal com indica el seu nom, tenien una gran habilitat saltant entre roques i penya-segats, tot demostrant una agilitat que es diferenciava molt de la resta de pingüins que havia vist fins aleshores, maldestres i acostumats a caure a terra.


Els pingüins salta-roques són dels més hàbils de la seva família.

Per acabar, ja a la vora de l’aigua, s’hi podia trobar una petita colònia de pingüins rei, la segona espècie més gran d’aquest animal, que gairebé arribaven al metre d’alçada. La seva manera de moure’s també era molt característica: anaven completament rectes, i tenien una coloració molt brillant, amb groc a les galtes i taronja al pit. Tot plegat feia d’aquesta espècie un pingüí molt elegant. Novament, el nom hi encaixava perfectament.


Els pingüins rei incuben els ous i protegeixen les cries sota un plec de pell a sobre els peus.

Curiosament, a les Malvines no hi ha amfibis ni rèptils natius. Tampoc mamífers terrestres autòctons. Només n’hi havia un, la guineu de les Malvines, però la caça dels grangers de la zona la va extingir completament. La darrera vegada que se’n va veure un exemplar va ser el 1876.

Així doncs, com que històricament no hi ha hagut depredadors terrestres, a les Malvines hi ha florit una gran riquesa d’aus. I ací, a Saunders, era un dels llocs més destacats. El fet que hagués pogut veure tants pingüins d’una sola tacada n’era una bona prova. També l’enorme colònia d’albatros cellanegre, d’11.000 parelles reproductores, que volaven tot buscant aliment per a les seves criatures.


Dos pares d’albatros, amb el bec taronja, alimenten a les seves cries.

No obstant això, algunes de les aus terrestres més petites sí que han desaparegut de l’illa, indirectament, per culpa dels humans. En els vaixells que arribaven a les Malvines als segles XIX i XX hi anaven també unes polissones incompreses: les rates. Es van instal·lar en molts llocs i van passar a formar part de l’ecosistema d’algunes illes, tot expulsant els ocells que s’havien convertit en la presa del rosegador.

L’illa de Carcass

En canvi, a l’illa de Carcass no n’hi van arribar, de rates. Ni gats, que també contribuïen de la mateixa manera. És per això que allà hi ha la concentració més gran de cantaires i passeriformes de les Malvines. Una autèntica riquesa.


El caracarà austral és autòcton de les Malvines.

Ara bé, una espècie invasora que sí que hi ha són els xiprers, pins i arbustos que poblen la vall propera a Port Patterson. És un bosc artificial que va plantar la família que tenia cura de l’única propietat que hi ha: una granja d’ovelles. D’arbres, no n’hi ha, a les Malvines. Només algunes espècies plantades per l’home com les d’aquell bosc que, curiosament, s’ha convertit en el refugi de moltes espècies d’aus.


El bosc de l’illa de Carcass és una anomalia a les Malvines.

Alhora, a la mar, també s’hi poden trobar moltes espècies interessants, com ara, balenes migratòries, dofins, lleons marins i elefants marins. Aquests darrers es poden trobar en algunes illes, descansen en algunes platges i es mouen pesadament. Els mascles poden arribar a pesar gairebé tres tones.


Dues femelles d’elefants marins descansen a sobre de varec, una alga bruna molt abundant a la zona.

Aquesta biodiversitat, que és un tresor, també ha generat un cert rèdit econòmic a una part dels habitants de les Malvines. Aquestes illes solen ser propietat privada d’una única família. Lògicament, com més riquesa natural, més visitants reben i, per tant, més diners s’obtenen. “Em compraré una finca i robaré uns quants ous de pingüí”, bromejava un immigrant que vaig conèixer a Stanley. “Aquests animals sempre tornen al lloc on van néixer. Estic convençut que molts dels que tenen aquestes illes i granges ho han fet”, assegurava, ara seriosament.

Tanmateix, no és pas això, que atrau més l’atenció de malvinencs, britànics i argentins. El 2010 es va anunciar la primera troballa comercial de petroli al nord de les illes. S’estima que se’n podrien treure fins a 500.000 barrils diaris, cosa que transformaria de cap a cap l’economia de l’illa. A més a més, es creu que a la zona hi ha presència de més hidrocarburs, com ara, gas.


Dues cries de pingüí salta-roques es donen caliu.

De moment, no s’ha fet cap moviment per a extreure aquests materials. La llunyania de la localització del pou de petroli i les disputes amb l’Argentina ho han aturat. El projecte es troba en fase d’avaluació i finançament, i les autoritats locals han manifestat que procedirien amb cautela. Diuen que volen assegurar-se que qualsevol activitat petroliera sigui respectuosa amb el medi salvatge de les illes. Aquesta virginitat de l’ecosistema és, sens dubte, una rara avis en el món actual, i un exemple del valor que té l’arxipèlag més enllà de la geopolítica.

Pàgines