Ginzburg, plom i llufes
En vull dir llufes, d’aquelles etiquetes que se solen penjar a les espatlles sobretot de les escriptores per tenir-les ben classificades i així, cada cop que se’n digui el nom, mirar-li l’etiqueta i dir ah sí és allò i enllestir ràpidament amb l’autora. Són etiquetes, són caselles, són gàbies, són nínxols, són murgues. Es tracta de marcar-los un territori ben delimitat perquè a ningú se li acudeixi llegir-les fora d’aquell context. Em diran que hi ha autors que també pateixen aquesta xacra i els diré que sí però pocs i continuaré amb el que vull escriure avui.
La llufa comença sent un paperet inofensiu i de cop i volta són vint quilos de plom que duus encadenats al turmell dia i nit. Autores majúscules, majusculíssimes, com Plath, Woolf, Lispector, Rodoreda, encara carreguen o han carregat aquest pes. Per sort, hi ha gent que sap llegir obviant aquestes llufes i això ajuda a fer-les cada cop més petites, més lleugeres, però no per a tothom. Hi ha gent que necessita sempre una capçalera orientativa, com als diaris, que et diuen si estàs llegint l’apartat de política, d’esports o el minso apartat de cultura. Miren la capçalera que és la llufa i llavors comencen a llegir ben còmodes i condicionats, gens disposats a descobrir res que s’escapi d’aquell petit marc estanc.
En vull dir llufes perquè prenen una aparença inofensiva, un paperet enganxat, tan poca cosa, sembla que poden caure en qualsevol moment, però és que no cauen, queden fixes, les lletres cada cop més gruixudes, i totes les lectures passen per aquell canal estret, sense excepció o gairebé. Dic gairebé perquè per sort hi ha gent que es dedica a llegir per eliminar aquestes llufes, a alliberar autores d’aquestes gàbies mentals i lectores per deixar-les volar lliures dins dels caps dels qui les llegiran. És fàcil d’entendre-ho amb un exemple que en segons quins entorns continua enquistat, fossilitzat: Mercè Rodoreda i l’etiqueta de bleda o cursi o com en vulgueu dir, que ja sabeu de què parlo. Oi que ja s’ha entès? Diria que ara, afortunadament, cada cop són menys els que llegeixen Rodoreda des d’un marc tan petit, coix, limitat, però ha costat reduir les dimensions d’aquesta llufa.
Tot això em ve a tomb perquè he llegit, he tornat a llegir, Natalia Ginzburg. La seva llufa són les relacions familiars, perquè aquest fenomen és així de simple i de ximple: has escrit Lèxic familiar? Té, ja tens l’etiqueta. I ara fes el que vulguis, escriu assaig, escriu teatre, implica’t políticament fins a posar en risc la teva vida, tradueix Proust, fes el que et sembli, que tothom dirà que tu escrius sobre la família.
Doncs he llegit Estimat Michele (l’acaba de tornar a publicar Edicions de la Ela Geminada, amb traducció de Teresa Muñoz Lloret) i em batria en duel amb qui gosés afirmar que el pinyol del llibre és la relació mare-fill: llegir-hi només això és no voler llegir. És una novel·la epistolar i les cartes no les escriuen només Michele i sa mare, hi ha més veus, i Ginzburg se serveix de totes aquestes veus, i les dels diàlegs, per dibuixar un clima. La relació mare-fill és ben bé el vehicle per dur-nos on ella ens vol dur, un ambient concret de la Itàlia dels setanta, els anys de plom, de radicalització i enfrontaments polítics extrems, amb centenars de morts i molta agitació política i social. Però Ginzburg no s’endinsa en els territoris conflictius, sinó que ens ho explica a partir d’aquestes veus epistolars i dialogades d’una colla de personatges, la majoria burgesos, que s’ho miren i ho viuen des de la distància, perquè l’únic personatge que encara no és un apàtic polític és precisament en Michele, el personatge més absent de la novel·la.
Sembla que escriu sobre la família, Ginzburg, sí, ja ho sé, i és clar que escriu amb aquest punt de partida, però no per quedar-s’hi estàtica i dibuixar estampes costumistes, sinó per anar més enllà i que ens serveixi unes vegades de focus i unes altres de termòmetre, no ocupa tot l’espai, és un vehicle, ja ho he dit. Ginzburg escriu col·locant-se arran de terra, és una autora molt lligada a la realitat, però no per descriure’ns-la sinó per mirar d’entendre-la amb nosaltres. La seva escriptura no ens ho dóna tot fet, i si sabem veure-hi més enllà de l’emprenyadora llufa, veurem com el que arrenca com un fil petit i molt localitzat creix fins a ser un tema que inclou tothom.
Ginzburg empaita conflictes de totes les mides i els esmicola per extreure’n el dubte, el misteri, la pregunta del fet de viure, d’estimar, de voler ser feliç, de voler implicar-se. I els personatges són els seus aliats, o més aviat les veus dels personatges, perquè és una autora que escolta i observa, que recull totes les molles de realitat que troba arreu on va amb la seva oïda prodigiosa i la seva observació discreta.
Ginzburg a Estimat Michele ens porta als anys 1970-1971, a Roma, i per mitjà de Michele, son pare, sa mare, les seves germanes, un amic i una dona, la Mara, que en va ser amant, ens retrata sense jutjar, amb fluïdesa i naturalitat, una colla d’éssers que viuen enmig d’aquells anys de plom i són víctimes més o menys involuntàries d’un previsible avorriment polític. Tothom gasta un munt de tinta i fulls i paraules per intentar entendre la vida dels altres alhora que hi supedita el seu propi benestar, o felicitat, una felicitat que es posa en dubte si existeix però que si existeix dura ben poc i no es detecta fins que ja és passat.
És aquest el to de la novel·la, i sí que la majoria de personatges són família, però és una família desmembrada, una suma d’individus amb uns llaços de sang cada cop més diluïts. El que els uneix a tots és la inquietud per les tries vitals de Michele, l’únic que es mou, que no hi és però “fa coses”, mentre els altres es dediquen a viure pendents dels seus moviments per mirar d’entendre’ls i que no els facin nosa en el seu clima d’apatia no solament política sinó també vital.
Són tots burgesos, aquella burgesia italiana que és com una safata de plata perfecta per servir-hi, freds i ben visibles, tots els conflictes humans. Només hi ha un personatge que no pertany a la burgesia i que, com que hi té ben poc a perdre, perquè no té tampoc cap vincle sanguini amb els altres, pot parlar i escriure sense embuts, la Mara. Ella no té la vida resolta i és una mena d’antagonista de Michele que busca una closca on fer d’ermitana, de paràsit, amb el seu fill petit. Mara és com un far enmig de les paraules emboirades de la resta de personatges, el contrapunt necessari per fer que els altres acabin de definir-se amb ella, per culpa d’ella, en contra d’ella. Però Mara no és un personatge pla, no ho és cap dels de Ginzburg, té replecs i matisos, i els temps i les circumstàncies o la fan adaptar-se o la fan canviar.
Així que ara que la llufa ha caigut de l’espatlla de l’autora i tothom qui ha passat l’ha trepitjada fins a esborrar-la, m’envalenteixo a dir que Estimat Michele és un retrat polític coral dels efectes d’aquells anys plúmbics en una colla de burgesos que Ginzburg escriu deu anys després de Lèxic familiar, una obra mestra que friso perquè es torni a llegir, com tota l’obra d’aquesta autora indispensable, sense llufes que en redueixin el marc lector.
