Com serà ‘La casa nostra’? Més detalls de la nova sèrie de Dani de la Orden per a 3Cat
A les cinc de la tarda d’un dimarts, s’obre la porta d’una gran nau industrial d’un polígon de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) per a una cinquantena de persones. Entren amb una bossa de cartó que conté un pa de pessic de xocolata sense gluten, una bossa de crispetes, una cantimplora i aigua que els han repartit només arribar. Són els qui faran de públic de La casa nostra, la sitcom que Dani de la Orden dirigeix per a 3Cat i que ha creat conjuntament amb Oriol Pérez, Dani Amor i Eduard Sola. La filmació comença a dos quarts de sis, i s’allargarà ben bé fins a les nou del vespre. Més de tres hores per a enregistrar un capítol d’uns trenta minuts, aproximadament. Aquest és el sisè capítol de la sèrie que s’enregistra, però els nervis i la il·lusió es mantenen a flor de pell de manera intacta, igual que el primer dia.
Setze anys sense ‘sitcoms’ a TV3Feia setze anys que a TV3 no es produïa una sitcom, després de les memorables Plats bruts, Jet lag, Lo cartanyà i L’un per l’altre, que encara ara –i potser per aquesta manca producció– continuen fent petar de riure tothom qui les mira, grans i petits. La darrera sitcom de producció pròpia a TV3 va ser 13 anys i un dia, que es va acabar d’emetre el 2009 i, d’ençà de llavors, va deixar orfe un públic que va haver d’aprendre a consolar-se amb sèries com Big Bang Theory, Friends o How I met your mother. El repte per a Orden, Pérez, Amor i Sola, doncs, era majúscul, perquè el llistó era molt alt.
VilaWeb va colar-se en la filmació d’aquest sisè capítol –no es filmen per ordre cronològic– i va poder parlar tant amb els creadors com amb els protagonistes, un elenc format per Llum Barrera, Betsy Túrnez, Paula Malia, Núria Casas, Adrian Grösser, Marc Rius i Albert Ribalta, que van poder explicar-nos com era l’experiència, nova per a molts d’ells. Són coneguts en el teatre i l’audiovisual, però cap d’ells, tret d’Albert Ribalta, que va encarnar el mític personatge de l’Andreu a Jet lag, no havia tingut mai l’oportunitat de treballar en aquest format híbrid que combina part de teatre –escenografia i públic– i part de televisió, i que tots coincideixen a descriure com a únic i especial. “És com si cada dia fos un dia d’estrena”, explica Grösser.
Més enllà d’un retrat generacionalEls quatre creadors de la sèrie van ser grans consumidors de sitcoms americanes –ells mateixos es descriuen com uns fanàtics d’aquest tipus de sèries–, però parlen amb estima especial de Plats bruts. “És difícil fer alguna cosa tan bona”, deixa anar algun d’ells. Així i tot, els quatre creadors carreguen una pila de treballs a l’esquena que els avala una llarga experiència al sector, especialment en comèdies romàntiques i dramàtiques. N’és un exemple la recent Casa en flames, enguany nominada a millor film als premis Gaudí i Goya, però també Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern, films que també van aconseguir de ser nominats en la mateixa categoria als premis Gaudí.
Així doncs, prenent Plats bruts com a exemple, plegats han construït La casa nostra, una comèdia romàntica sobre la convivència de pares, fills i amics sota un mateix sostre, i que compta amb diversos cameos de famosos del món de la comunicació, les xarxes i el cinema. “La proposta és molt honesta, volem fer allò amb què ens vam criar tots quan teníem deu anys”, deia De la Orden assegut en un sofà del set de rodatge fent referència a la mítica sèrie de Joel Joan i Jordi Sànchez.
La proposta de De la Orden, Pérez, Sola i Amor combina les dinàmiques típiques de la sitcom amb elements de comèdia romàntica i drama personal. Sota l’aparença lleugera, la sèrie tracta qüestions com ara la vulnerabilitat emocional, la construcció de la identitat adulta, els vincles familiars i la por del fracàs. Sense renunciar a l’humor, els guions introdueixen situacions que reflecteixen un cert desencant generacional, especialment pel que fa a les expectatives laborals, les relacions afectives i la manera de gestionar la frustració.
La idea, tot i que sembli molt recent, va néixer just després de Barcelona, nit d’estiu, cap al 2014, però en aquell moment no va tenir reeixida. No va ser fins fa poc, quan 3Cat va obrir una nova convocatòria per a produccions pròpies, que els creadors no van recuperar la idea de la sitcom. “La vam pensar fa deu anys per parlar de la crisi d’habitatge, econòmica… Però ara estem igual de malament.” La vigència del text ha fet, segons Sola, que tingui sentit continuar parlant-ne. El moment en què arriba aquesta sèrie sembla idoni, tenint en compte que en poques setmanes de diferència s’ha anunciat el retorn televisiu de les T de Teatre vint anys després de Jet lag i de Vinagre, la sèrie de Bruno Oro i Clara Segura. Una opció forta de 3Cat per a tornar a les comèdies que van marcar una època, especialment a començament del 2000, i que ha entusiasmat tothom.
El nom de la sèrie, per als qui s’ho preguntin, ja el tenien fa deu anys. Que tingui una aproximació al títol de Casa en flames és pura casualitat, tal com De la Orden s’afanya a aclarir. “Ja fa molts anys que vam pensar-hi, en aquesta sèrie. En cap cas té res a veure amb Casa amb flames“, explica.
L’humor català, la clau de l’èxitEntre les claus de l’èxit –i seguint el model de les sitcoms catalanes fetes anteriorment–, els creadors en destaquen dues: la primera, no perdre la localitat de vista. És a dir, saber per a qui fan la sèrie. “El nostre públic és el català, que és el que entendrà totes les bromes”, diu contundentment Sola. Per això, l’humor serà típicament de casa nostra, basat en la ironia, el fet de riure’s d’un mateix i, sobretot, molt autoreferenciat. “En el primer episodi fem un acudit sobre Lamine Yamal“, deixa anar De la Orden. Saben que el tòpic que diu que, com més local, més universal, és cert en la majoria dels casos. Només cal donar un cop d’ull a l’hemeroteca i comprovar-ho amb el precedent de Plats bruts, actual i de gran qualitat encara ara, vint-i-cinc anys després, que fa que ja s’hagi convertit en tot un clàssic de la televisió catalana.
Què té ‘Plats bruts’ que encara agrada vint-i-cinc anys després?
El segon factor clau és centrar-se molt en el text i els actors en un format simple, sense complicacions, i que s’allunya del que podria ser una filmació típica, per exemple. “Volíem pensar només en el guió, posar-nos limitacions per a no complicar-nos i que l’única solució perquè tot funcionés fos el text i els actors”, remarquen.
I si el públic no riu?El públic també és una peça clau, perquè serveix d’indicador si el text fa riure o no. De fet, Sola explica que, abans de començar a filmar, tenien dues grans inquietuds: la primera era si la gent riuria; la segona, si tenia sentit fer una sèrie com aquesta. Dues inquietuds que ràpidament van quedar resoltes en el primer capítol, quan el públic va reaccionar en directe a les bromes. “El públic ve entregadíssim”, diuen. Així i tot, els nervis a flor de pell abans de començar a filmar qualsevol capítol nou hi són, especialment perquè és un format que requereix un ritme molt concret per a aconseguir de fer riure al moment exacte, fet que deixa poc marge per a la improvisació. L’actriu Paulia Malia, que encarna el personatge de la Berta, una de les veïnes, comenta que va ser tot un exercici mentalitzar-se que, si el públic no reia, no passava res. “Al principi ens havíem de recordar que, si al públic no li feia gràcia, no passava res, havíem de continuar. Però, de moment, el retorn del públic és boníssim.” Ara queda per veure si l’humor traspassa el plató i la pantalla i també fa riure els espectadors que ho mirin a casa quan s’estreni, cap a la tardor.
Que el públic rigui no és mèrit únicament dels guionistes. Arnau Garcia, l’animador del públic, també hi té un paper importantíssim. Amb ulleres de sol i una gorra de color negre, és qui rep el públic quan arriba, qui els ensenya el plató –”Mireu, ara entrem al pis d’en Miqui i l’Èric”– i qui els manté informats de tot allò que passa amb un toc d’humor. “Heu de riure cap enfora, com si no fóssiu catalans”, deixa anar en algun moment. I, txas!, el públic esclata a riure com per art de màgia.
Colar-se en la filmació d’un capítol d’una sitcom et permet de veure que realment és un format agraït: per al públic, és una experiència màgica, descobrir com es fa una sèrie de dins estant, amb els milers d’indicacions de càmeres i tècnics que hi ha i formar-ne part com a element essencial. Per als actors, generar aquesta comunió en directe entre la companyia i els espectadors però que, alhora –i a diferència del directe del teatre–, hi hagi marge per a la millora i poder fer segones preses, i terceres i quartes, els dóna espai per a la flexibilitat. En definitiva, acaba essent una experiència d’allò més divertida per als uns i els altres. De fet, Betsy Túrnez reconeixia que fer una sitcom era el somni de la seva vida. “Pensava que ara ja no es faria realitat, i mira…”, comenta emocionada, mentre explica que s’ha inspirat en el personatge de la Carbonell de Plats bruts. En general, tot l’elenc traspua il·lusió. Adrian Grösser, per exemple, explica que d’ençà que va veure el personatge d’en David a Plats bruts va enamorar-se’n, i va ser el personatge que va despertar-li les ganes de fer teatre; i Núria Casas, tot i que ja havia treballat amb De la Orden, s’estrena en un projecte ambiciós i en català com aquest per primera vegada.
Ser cursiUna de les coses que faran especial La casa nostra és que tots els capítols es clouran amb un missatge emotiu que vol tocar la fibra a l’espectador. Segons que expliquen els creadors, normalment en aquest tipus de sèrie, solament un capítol per temporada és fet amb més sensibilitat que la resta, però ells s’han proposat com a repte d’aconseguir-ho en cadascun dels episodis. “Volem ser cursis”, diu De la Orden, un adjectiu que d’ençà del començament de la seva carrera s’utilitza per a definir una part del seu treball. Així i tot, lluny d’amagar-se’n, De la Orden ho reivindica. Al cap i a la fi, és la fórmula que fins ara li ha funcionat.