Si les veus crítiques de Compromís ja van criticar la integració en les llistes de Sumar a les eleccions espanyoles, aquests dies encara s’han refermat més en la seua posició. La tensió entre els dos partits s’ha desfermat arran del menysteniment de Sumar cap a Compromís en la comissió de la gota freda del congrés espanyol. En concret, el diputat de Sumar Txema Guijarro, que va encapçalar la llista per Alacant tot i ser madrileny, va presentar el pla de treball per a la comissió, en què s’ometia la llista de compareixences proposada per Compromís, que n’havia assumit la iniciativa. En aquesta llista s’incloïa el president espanyol, Pedro Sánchez, un nom que la formació valenciana considerava clau.

L’executiva de Més Compromís, el partit majoritari dins Compromís, va decidir ahir de proposar per unanimitat de deixar el grup parlamentari; Amparo Piquer, dirigent de Més Compromís va explicar que la decisió de no incorporar Sánchez responia a les pressions directes de la Moncloa i al temor de desestabilitzar l’executiu. A més, va dir que havia rebut “telefonades de tota mena” i que s’havien sentit pressionats per l’entorn del govern espanyol per a rebaixar la tensió. Joan Baldoví, el síndic de la formació a les Corts Valencianes, va lamentar que allò que s’havia aprovat a Madrid no fos la seua proposta. I Àgueda Micó, portaveu de Compromís al congrés espanyol, va remetre a la direcció de la coalició valencianista la decisió sobre la relació amb Sumar.

Les veus crítiques, ja de bon començament, amb l’aliança amb Sumar també s’hi van pronunciar de seguida a les xarxes. Una d’aquestes veus va ser la de Josep Nadal, ex-diputat a les Corts. “Una mostra més que estar en el grup parlamentari de Sumar és una errada descomunal que acabarem pagant caríssima”, va advertir. En conversa amb VilaWeb, ha assenyalat que el PSOE i Sumar no poden entrar en el joc mediàtic del PP, i que és necessari que Sánchez comparega en la comissió. “És el president del govern, hi ha hagut una tragèdia i ha de respondre a les preguntes que li facen els representants del poble sobre què va passar i què no va passar”, diu.

Quant a l’aliança amb Sumar, sempre ha tingut una posició clara. “Un partit valencianista, independentment de les diferències que tinguem entre la gent que hi ha a Compromís, no hauria d’estar a Madrid dins un grup parlamentari estatal, i encara menys si aquest grup és dins el govern. És un error molt greu. Quan hi ha 228 morts damunt la taula, no pot ser que trien per nosaltres de fora qui ha de ser la gent que hi ha a la comissió d’investigació. Haurien de trencar, no crec que hi haja futur per a Compromís allí. El futur que es dibuixa per a Compromís és la defensa dels drets i interessos dels valencians, i més amb tot això que ha passat”, conclou.

“Una conseqüència lògica d’una submissió”

En la mateixa línia hi ha Ricard Chulià, del corrent sobiranista Bloc i País, a qui no ha sorprès aquest moviment de Sumar. “A nosaltres no ens sembla res més que una conseqüència lògica d’una submissió que no compartíem des del començament. Nosaltres no ens hauríem integrat mai en les llistes de Sumar. Quan tu t’integres en les llistes, t’integres en el grup parlamentari de Sumar, que té un protocol d’actuació del qual no sabem res, no l’hem vist. L’hem demanat, no ens l’han mostrat, ni tan sols el protocol de pacte. Després és normal que passen aquestes coses. Nosaltres ja ho advertíem, i per això consideràvem que havíem de mantenir la posició, mantenir allò que diferencia Compromís com a força valenciana”, diu.

Ara considera que el cost de trencar amb Sumar seria pitjor que si no s’hi haguessen integrat. Sobre la compareixença de Sánchez –que considera un testimoni imprescindible– i el vet de Sumar diu: “Aquesta decisió de Sumar respon als seus interessos i a les seues lògiques, que són les lògiques d’un partit d’obediència espanyola que forma part d’un govern. Evidentment, ho critiquem, però tampoc no té sentit és entrar en eixa lògica i després escandalitzar-te’n.” Recorda que qui segueix aquests interessos és Txema Guijarro, paracaigudista de cap de llista a Alacant. “Quin escàndol hi ha ací? Té sentit escandalitzar-se ara? Per a nosaltres no és tant això que ha passat ara com el fet que siga la conseqüència lògica d’haver emprès un camí equivocat en aquell moment”, conclou.

Compromís pel País Valencià, una de les tres candidatures alternatives a l’últim congrés de Més Compromís que encapçalava David González, ha convidat a obrir un procés de reflexió dins l’organització sobre la conveniència de mantindre l’acord amb Sumar. “En un assumpte de vital importància com és aclarir les responsabilitats polítiques en la catàstrofe natural més gran que ha sofert el poble valencià aquestes últimes dècades, amb 228 víctimes mortals, milers de persones afectades i enormes danys econòmics, que Sumar prioritze el seu interès de partit, que sembla ser no incomodar Pedro Sánchez, a la relació que té amb Compromís, implica una violació de l’acord i és totalment inacceptable”, diu González.

L’ex-batlle d’Oliva (Safor) considera que ha estat un fet greu que no es pot consentir, i critica el menysteniment de l’agenda valenciana. “Per a nosaltres la qüestió de fons no és si convé que Sánchez hi siga o no, sinó la falta de priorització de l’agenda valenciana i, sobretot, què denoten aquestes formes, que al final eres un actor secundari”, diu.

“L’argument que Sumar suma és fals”

Un altre dels crítics és Rafa Xambó, militant històric. Explica que el valencianisme polític, els militants que no tenen un jornal dins la coalició, estan majoritàriament enutjats i lamenta: “La vida interna de Compromís es limita pràcticament a la vida interna dels càrrecs de Compromís.” Sobre la qüestió actual, considera que Sumar no hauria d’estar preocupat per la compareixença de Sánchez, com tampoc no n’hauria d’estar el PSOE. “Pedro Sánchez hauria d’anar tranquil·lament a eixa comissió a explicar què ha fet el seu govern i no amagar-se”, diu.

Aquest gest de Sumar el veu com un “insult absolut”. I afegeix: “La resposta immediata de Compromís hauria d’haver estat trencar amb Sumar, cosa que ja hauria d’haver fet abans.” En aquesta línia, ha estat dur i contundent: “L’argument que Sumar suma és fals. Hi ha hagut moments relacionats amb qüestions econòmiques aprovades en el congrés dels diputats que Compromís ha consentit i que no hauria d’haver consentit. Però aquesta és la més greu, la més dura, del punt de vista del dany físic, per les persones que han mort. És una cosa molt greu: el dany psicològic a la societat valenciana, no solament a la zona que més ho ha patit, sinó al conjunt dels valencians. Aquesta actitud de suplantació política de Compromís per part de Sumar és inacceptable. Amb Sumar no es va enlloc, és molt clar que Sumar resta.”

Finalment, Xambó critica l’actuació dels diputats de Compromís a Madrid. “Ja fa temps que haurien d’haver trencat amb Sumar i haurien d’haver-li ensenyat les dents. Es pensen que salven el país, però ens porten a la ruïna”, ha dit.

Els drons ucraïnesos que han destruït un terç de la flota aèria estratègica russa han estat, per a mi, una d’aquelles imatges que et fan repensar el món de cap a cap. I el funcionament d’aquest món. Com els avions de la Primera Guerra Mundial o els Boeing estavellant-se contra les Torres Bessones, l’acció de l’exèrcit ucraïnès ha marcat una fractura nítida en la història. Però aquesta vegada la fractura no és tan sols militar: és conceptual. I té una importància enorme per a tothom, també per a nosaltres.

Un bombarder estratègic Tu-95MS o Tu-22M3 com els que van destruir els drons ucraïnesos costa milions d’euros i reclama un manteniment permanent caríssim. Un dron comercial, com el que es va usar per a l’atac, costa cent euros.

La desproporció dels mitjans de combat, en aquest cas, no és solament econòmica; és filosòfica, és conceptual. No ha canviat simplement la manera de fer la guerra, sinó la guerra mateix i el paper social que exerceix. I això és molt gros.

Perquè durant segles el poder militar ha estat el privilegi dels estats, que esmerçaven fortunes immenses a posseir allò que els particulars no podien ni somniar de tenir. Els submarins, els tancs, els avions de combat han estat sempre els símbols d’una sobirania construïda –no tan sols, però especialment– sobre la capacitat exclusiva d’atac i destrucció de l’estat, sobre el monopoli de la violència, per a dir-ho en termes clàssics. Però ara qualsevol amb una targeta de crèdit pot comprar-se un instrument de guerra i fer-lo anar. I no en una baralla de carrer sinó per a combatre, si cal, contra una de les grans potències mundials, de manera efectiva.

L’operació Teranyina –aquest nom tan evocador– no ha revelat tan sols la vulnerabilitat russa. Ha mostrat una cosa infinitament més important i històrica: que l’espai aeri, aquest territori invisible que crèiem controlat per altituds i autoritzacions, s’ha convertit, d’avui per a demà, en terra de ningú. Les institucions que el governaven, construïdes sobre la idea de controls centralitzats i exclusius, han esdevingut obsoletes de colp i volta. L’aire ja no es governa passivament: ara s’haurà de gestionar activament, constantment, amb una vigilància que els estats tradicionals simplement no estan preparats per a oferir. Ni crec que puguen oferir en el futur.

Però la qüestió és que això no és únicament una lliçó per a les grans potències o els estats. Allò que significa l’atac de l’altre dia, allò que ens explica l’atac de l’altre dia, va molt més enllà i té implicacions per a qualsevol grup o comunitat humana. També per a nosaltres com a nació.

Per exemple, demà mateix –i això ja no és ciència-ficció, ni faig cap brometa– es podria construir un exèrcit privat, o un exèrcit ciutadà, de qualsevol mena. Nacional català també. Alerta: no com una broma, sinó amb perspectives de dissuasió raonables. Amb “divisions” de drons i “unitats” cibernètiques, dues tecnologies que són plenament legals, accessibles i, com hem vist, poden ser letals. I cap estat –tampoc l’espanyol– no podria fer res per impedir-ho.

Vist això que s’ha vist amb aquesta acció, que passarà als llibres d’història, un grup de particulars amb recursos tècnics i voluntat política podria muntar una força “militar” pròpia, capaç –en el moment que fos necessari– de destruir els aparells enemics, com hem vist a Rússia; o capaç d’arraconar contra les cordes un estat sencer, com hem vist en el cas de la gran apagada. Hi insistesc i ho torne a dir: legalment. En el món antic tu no podies comprar-te un submarí ni un caça de reacció: les lleis i el cost te’n privaven. En canvi, en el món d’avui pots formar una unitat de defensa informàtica –d’empreses, si és que cal una tapadora– i comprar i entrenar unitats de drons. No parle d’un futur distòpic: això ja passa ara. I d’ací ve la sorpresa, l’estupor enorme, que fa unes quantes hores que experimente analitzant la nova situació en què vivim.

El monopoli estatal de la violència, aquest principi fonamental de la modernitat política, s’ha esquerdat, perquè hi ha armes amb què es pot fer una guerra d’alt nivell que ja no són prohibides als ciutadans normals. I quan el poder destructiu es democratitza –passeu-me l’eufemisme– les regles del joc canvien per sempre.

Entenc que us sorprenga, però ens n’hauríem de fer conscients.

L’activista Enric Duran (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1976) ha passat gairebé un any a la presó d’Onsy, a la rodalia de París. L’acusen d’haver emblanquit capitals per a una banda d’estafadors en intercanvis de criptomonedes. Duran, que atén VilaWeb per telèfon, ho nega tot i assegura que ha estat víctima d’un engany: “La policia era plenament conscient que jo no sabia res.”

En aquesta entrevista repassa les irregularitats del seu cas i deixa clar que tot plegat és una venjança després de la prescripció, la primavera del 2023, de la seva acció contra els bancs, en què va sol·licitar crèdits per valor de gairebé mig milió d’euros. “L’única conclusió que se m’acut és que em detenen pel meu historial com a activista”, diu.

—Com esteu?
—Molt content de ser lliure. Tinc molta feina, reorganitzant-me. Intentant de saber què ha passat una mica al meu entorn, en la vida personal i professional, durant aquest any. També em preparo per a aquesta nova etapa per continuar la lluita. Això no s’ha acabat. Encara hi ha molt per fer per ser totalment lliure i poder tornar a Catalunya.

—Entre les mesures preventives que us han imposat hi ha la prohibició de sortir de l’estat francès i l’obligació de presentar-se mensualment a la policia. Què fareu?
—No ho sé. Analitzo una mica la situació i avaluo com actuar. Intentaré ser tan coherent com pugui amb la meva manera de pensar. Vull fer una campanya forta perquè s’acabin les mesures de control judicial i aconseguir l’absolució com més aviat millor.

—Com ha estat aquest any d’empresonament? Heu denunciat que us tenien vint-i-dues hores tancat a la cel·la.
—El problema de les presons franceses és que són superpoblades. Hi ha massa gent i hi falta personal. Ets sempre a la mateixa cel·la i amb una persona amb qui no tens res en comú. La convivència és una de les coses més dures de la presó. A més, qualsevol activitat que vulguis fer implica un procés lentíssim. Passen mesos i mesos fins que no reps el vist-i-plau. Com a anècdota, ja de bon començament vaig demanar de poder anar a la biblioteca i fins al febrer no hi vaig poder anar per primer cop. Em va passar igual amb l’aula d’informàtica. Els primers sis o set mesos en una presó francesa no pots fer pràcticament res.

—Podíeu sortir al pati?
—Sí, però tampoc no és l’entorn en què em trobava més còmode. Quan sortia al pati, jugava a escacs. Vaig recuperar vells interessos i una manera de passar l’estona.

—Entenc que menjar era una de les poques coses que podíeu fer fora de la cel·la, no?
—No. Els àpats eren dins de la cel·la. Les condicions són més dures que a les presons espanyoles. No hi ha socialització entaulada. L’únic moment és quan surts a caminar al pati. On no hi ha ni cadires, ni taules. Res.

—Com ho heu fet per aguantar?
—L’única cosa que funcionava des de la cel·la de la presó era la cabina telefònica. Podia trucar a una llista de gent que havia escollit abans. D’allà estant podia trucar a la meva filla Alice, a la meva mare i a la meva advocada.

—Amb limitacions?
—No hi ha limitació temporal, com la que hi havia a la presó de Brians, quan el 2009 hi vaig passar dos mesos. Allà només podies fer trucades de vuit minuts. A França, no. Pagant, la cabina funciona, però això és tot el contacte que es permet amb l’exterior. Llavors, per a qualsevol cosa que hagués de fer arribar a altres persones, però també comunicats, l’Alice i la meva mare m’hi ajudaven.

—Com va afectar la vostra intimitat el fet d’haver de compartir cel·la?
—És molt dur. He estat onze mesos en una cel·la amb una persona analfabeta. El van condemnar per haver robat a gent gran. Imagina’t quins valors pot tenir una persona que s’ha dedicat professionalment a robar a avis. Persones especialment vulnerables. Com que no sabia llegir i escriure, em demanava que li escrigués totes les comunicacions amb l’exterior.

—Com va ser el vostre alliberament?
—Deu dies abans de sortir de la presó em van canviar de cel·la…

—Per què?
—Es van tornar més estrictes i van considerar que un condemnat no podia compartir cel·la amb un detingut en presó preventiva. Em van recol·locar en una altra cel·la de la mateixa àrea, però tenia la cabina espatllada. Només podia fer trucades a l’exterior des de la cabina comuna. Quan em van avisar que m’alliberaven eren les deu del vespre. No vaig poder trucar a ningú. Una hora més tard, em van portar al registre i em van tornar les coses que tenia en el moment de la detenció… Hi havia una mica de diners en efectiu, però els mòbils no tenien bateria. Tampoc no tenia els documents per a poder anar a un hotel.

—No us van deixar fer una trucada?
—Ho vaig demanar, però no em van deixar. Em van fer marxar.

—I què va passar?
—Aquella mateixa nit van alliberar una altra persona que tenia cotxe. Em va deixar en una estació perquè pogués agafar un taxi. Quan en vaig trobar un, li vaig dir l’adreça d’una amiga, pensant-me que encara vivia allà, però no hi vaig trobar ningú. Això encara era bastant als afores de París. Vaig provar d’agafar un altre taxi, però gairebé no n’hi havia o no es paraven. No vaig tenir més remei que caminar fins que vaig arribar a la zona de Saint-Denis, em sembla. Eren quarts de set del matí. Allà vaig aconseguir un taxi que em va deixar en una zona més cèntrica i vaig poder entrar en un lloc que a les set del matí era obert.

—És normal que s’alliberi la gent a les deu del vespre?
—Sí, a França tenen aquests hàbits [riu]. Ells van rebre l’ordre de la jutgessa, que la devia fer cap a les dues o les tres del migdia. Tampoc no sé per quina raó la meva advocada no la va rebre. Ella, com la meva mare i la meva filla, se’n van assabentar l’endemà, que havia estat alliberat.

—Per què us van alliberar aquella nit?
—Els motius exactes no el sé. El 19 de maig vaig fer una demanda de llibertat. Aquesta demanda de llibertat s’havia ajornat unes quantes vegades perquè l’estratègia era fer-la immediatament després de l’acarament amb el cap dels estafadors [la confrontació dels dos testimonis en seu judicial]. Això s’havia de fer el 23 d’abril, però es va ajornar perquè m’havien posat en el nivell més perillós com a pres. Van argumentar a la jutgessa que no tenien l’estructura per a organitzar l’acarament. D’aquesta manera, es va ajornar gairebé dos mesos, fins al 13 de juny.

—…
—En aquell moment vaig dir a l’advocada que no podíem continuar esperant perquè el 13 de juny era la vista per a prorrogar quatre mesos més la presó. Vaig preparar tots els arguments i la meva advocada va fer la demanda de llibertat.

—Per què era tan important aquest acarament?
—El 27 de setembre vaig declarar davant la jutgessa i em va dir que no em deixava en llibertat perquè la investigació encara havia d’avançar i era important de fer un acarament amb el cap dels estafadors. Però van passar els mesos i utilitzaven els mateixos arguments per no deixar-me en llibertat. En aquell punt, al febrer, va ser quan la meva defensa va demanar de fer d’una vegada per totes l’acarament.

—Reculem una mica. Com va ser la vostra detenció el juny passat?
—Em van detenir el dia 10 i vaig passar dos dies detingut. Em va venir a buscar la policia financera en un pis que havia llogat a París. Jo m’havia organitzat per residir a la ciutat una temporada, per raons de feina. Van venir i em van demanar que els acompanyés perquè em volien fer unes preguntes. No em va semblar que fos amenaçador, ni res em va fer sospitar que fos una detenció. Anaven vestits de paisà i no em van voler explicar de què es tractava.

—On us van portar?
—A la seu de la policia financera, a Nanterre. No tenia ni idea de què volien. Em van començar a interrogar i a preguntar per una de les meves empreses angleses i les transaccions que havia fet amb una empresa francesa. Jo vaig explicar que era un client i que em dedicava a l’intercanvi de criptomonedes. Ho vaig explicar directament perquè, del meu punt de vista, en la meva experiència com a activista, la meva activitat d’intercanvi de criptomoneda és la cosa més normal i més legal que he fet a la meva vida [riu]. No tenia res a amagar.

—Us van explicar per què us interrogaven?
—Els va costar molt. Al final, els vaig demanar quin problema hi havia i em van dir que rere la transacció no hi havia una empresa, sinó un estafador anomenat Mohàmmed Gara. Una persona que suposadament es dedicava al comerç electrònic, però després no enviava els articles de mobiliari que comparaven els clients. La policia era plenament conscient que jo no sabia res de tot això.

—En quin moment vau saber l’acusació?
—En cap moment no em van dir de què m’acusaven. No vaig demanar advocat perquè entenia que no el necessitava, tampoc no en coneixia cap a París. Creia que responia preguntes com a testimoni. En això es fonamenta el recurs de nul·litat contra la causa, que es resoldrà el 19 de juliol. La policia no va ser capaç en cap moment de dir-me: has fet això o sospitem que això que has fet és il·legal.

—I qui us va explicar l’acusació d’emblanquiment de capitals?
—Després de dos dies retingut em van dir que la jutgessa em volia veure. Deu minuts abans d’entrar, l’advocada d’ofici em va explicar que tenia un document que deia que m’acusaven d’això. No tan sols de blanqueig de capitals. Blanqueig de capitals agreujats perquè m’acusen de formar part de la banda d’estafadors. Havien fet un muntatge per dir que les transaccions demostraven que estava organitzat amb els estafadors per blanquejar diners. Però amb un error molt important…

—Quin?
—Les empreses havien començat a operar en el comerç electrònic, és a dir, a acceptar peticions de clients, el novembre del 2023. En canvi, les transaccions amb mi eren del primer semestre del 2023. És impossible de vincular-me en l’origen de tot plegat. A la plataforma d’intercanvi de criptomonedes, Mohàmmed Gara es va posar en contacte amb mi fent-se passar per un empresari anomenat Alexander Bravian. Tota la comunicació va ser per escrit: a la plataforma i després per Telegram. Tot el xat l’he posat a disposició judicial. Des del primer moment em vaig relacionar amb aquesta persona creient que era un empresari de comerç electrònic.

—Quina pena té l’emblanquiment de capitals agreujat?
—Això té una pena màxima de deu anys. Aquí hi ha un fet important. Si només m’haguessin acusat de blanqueig, la pena és d’un màxim de cinc anys. I no haurien pogut estirar la presó preventiva més enllà dels quatre mesos perquè no tinc antecedents. Ara, amb l’afegit de la banda organitzada la pena pot arribar fins a deu anys i un màxim de dos en preventiva.

—Abans de continuar. Podeu explicar què hi feu, amb les criptomonedes?
—En plataformes d’igual a igual, qualsevol persona es pot registrar i anunciar la seva activitat. Qualsevol persona es pot posar en contacte amb mi per comprar criptomonedes o vendre-me’n. Aquesta activitat la faig tant a la zona euro com a Anglaterra i als Estats Units.

—Recordo que fa molts anys ja estàveu vinculat amb criptomonedes com el faircoin.
—Sí. Crec que tecnològicament les criptomonedes són anticontrol estatal. Aquesta és la principal virtut. Si són anticapitalistes o no, això depèn de la cultura de qui les fa servir. En tot cas, donen les bases, donen la llibertat per poder construir models alternatius sense que l’estat els pugui controlar.

—Què ha passat amb els estafadors?
—Operaven des d’un pis a París i els van detenir in fraganti. Els van detenir tots tres a l’apartament. Una cosa curiosa és que si es pensen que sóc part de la banda, per què no em van detenir en la mateixa operació? El mateix dia? A mi em van detenir una setmana després. Sabien que no tenia un contacte real amb ells. De fet, quan va passar tot plegat jo era a Anglaterra. Si realment estigués implicat en això no hauria anat a París. Si feia vida normal és perquè no hi tenia res a veure.

—Continuen empresonats?
—El cap és un estafador amb experiència que ja té un historial amb aquesta mena d’activitats. Ja hi havia estat, a la presó. Les dues persones que l’ajudaven, que van ser detingudes amb ell, l’una va ser alliberada al novembre i l’altra al febrer. És molt fort que persones directament implicades en l’estafa fossin alliberades, mentre jo continuava a la presó. Em va xocar molt quan ho vaig saber. A Mohàmmed Gara li han allargat la presó preventiva quatre mesos més.

—Aquest grup va fer més contactes i intercanvis amb criptomonedes. Vós sou l’únic empresonat?
—Sí. Van operar amb altres traders [negociadors]. Un d’ells és un trader polonès que conec, perquè té una reputació. A ell, el van interrogar a Polònia i el van deixar marxar.

—Per què?
—L’única conclusió que se m’acut és que a mi em detenen pel meu historial com a activista.

—Us considereu víctima de les clavegueres?
—De les clavegueres espanyoles només en tinc sospites. No en tinc cap prova. Però ja em diràs quin interès pot tenir la justícia francesa o les clavegueres de l’estat francès a castigar-me. No els he pas afectat directament. Em vaig escapar de la justícia espanyola. He estat deu anys a l’exili, deu anys fora de l’estat espanyol, fins que la primavera del 2023 va prescriure el cas dels bancs. Vaig recuperar els meus documents i vaig començar a fer una vida més normal. És a dir, vaig deixar de prendre mesures de precaució per no ser detingut. Era molt més fàcil seguir-me la pista.

—En un comunicat dèieu que no us volien detenir pel cas dels bancs.
—Tenia aquesta sensació. Semblava que no em volguessin detenir. El 2008, quan vaig fer pública l’acció, me’n vaig anar uns quants mesos a l’Amèrica Llatina. Quan era allà, el jutge va dir al meu advocat que si no tornava no em passaria res.

—…
—Em convidaven a no tornar i, així, poder-se oblidar de mi. Com se sap, vaig tornar i el 2009 em van detenir perquè feia pressió, perquè no em podien deixar passar que muntés un moviment anticapitalista que podia tenir molta força. El 2013 no em vaig presentar al judici i me’n vaig anar a l’exili. Durant dos o tres anys no sabia si hi havia una ordre de detenció europea. Però movent-me, i passant controls policíacs, m’adono que no n’hi ha cap. Si et persegueixen per un delicte que pot implicar vuit anys de presó, com era el cas, és normal activar una ordre de detenció europea. I més si no et presentes al judici… Hi va haver una política expressa de fer el mínim de recerca. Hi havia la intencionalitat de no donar més promoció al cas amb una extradició a Espanya.

—Us tenien por?
—No sé si és por o que els mateixos bancs no volien que passés això. En tot cas, la causa d’ara vol embrutar el meu historial d’activista.

—A què us heu dedicat tots aquests anys?
—He estat a França, a Grècia, a Itàlia, a Anglaterra. Per exemple, en el documental que es va fer sobre mi, Robin Bank, surto al final en un vaixell. En aquell moment encara no tenia documents i havia de viatjar d’aquella manera. Vaig anar a Anglaterra per muntar una estructura d’activitat professional i poder reorganitzar els darrers anys del meu exili. Tot plegat va coincidir amb la covid. En aquell moment, els moviments cooperativistes i de desobediència, que implicaven un activisme molt organitzat en termes d’economia, es van enfonsar. Com que estava exiliat i no tenia una base social local, em vaig haver de guanyar la vida com vaig poder.

—Heu pogut tornar al país?
—Sí, hi he tornat unes quantes vegades, però privadament. Només privadament. A veure la família i fer alguns papers.

—Gairebé vint anys després, què en penseu del vostre sobrenom, el Robin Hood dels bancs?
—Crec que és útil per a recordar l’acció i recordar la persona que va fer l’acció. Però hi ha molt més, perquè en realitat no sóc una persona que s’hagi dedicat a fer això i prou. La meva principal motivació ha estat construir alternatives i el sobrenom no parla d’aquestes alternatives. Per això, experiències com la de la Cooperativa Integral Catalana són de les més importants per a mi.

—En una entrevista a Catalunya Ràdio vau explicar que havíeu col·laborat amb els exiliats de l’1-O per construir una economia al marge de l’estat espanyol.
—Amb motiu del Primer d’Octubre, quan va haver-hi tot el procés de repressió, vaig fer un escrit privat a l’Assemblea Nacional Catalana i a Òmnium Cultural. Vaig oferir els meus coneixements per a construir una alternativa econòmica sense el consentiment de l’estat. Òmnium va respondre i va enviar una persona. Al cap d’un mes, després del 27 d’octubre, va començar l’exili i aquesta persona va estar implicada en la formació de l’oficina dels exiliats. A partir del primer dia va estar en contacte amb mi. Vam debatre des de formes jurídiques que es podien utilitzar per rebre donacions fins als detalls de la logística, que els primers mesos era molt limitada. Hi havia molt poca gent a Brussel·les, i la meva experiència a l’exili es considerava útil.

—La cosa no va acabar de tirar endavant.
—Hi havia un seguit de possibilitats sobre la taula. Hi havia el debat sobre una moneda digital catalana, una estructura de suport a l’activitat de les petites i mitjanes empreses dintre aquesta economia fora de l’estat. Hi havia tot de propostes i discussions, que van implicar també persones amb experiències professionals diferents. I en un moment concret, recordo que tot això va deixar de continuar i l’exili es va centrar en el Parlament Europeu. La meva implicació va ser entre l’octubre del 2017 i el 2019, quan encara la confrontació amb l’estat era forta, sobretot amb el Tsunami Democràtic. Hi havia un ambient que feia pensar que encara hi havia possibilitats de desobediència en molts àmbits. En el moment en què l’exili i el carrer es van deixar de moure en aquest sentit, jo ja no hi tenia res a fer.

—Ho vau viure com una frustració?
—Bé, jo no crec en cap estat, però si un estat pot ser diferent, crec que aquest pot ser un de català amb tota la cultura pròpia de Catalunya, com ara la cultura llibertària. Un experiment de contraestat des de baix, amb una participació molt forta dels municipis, de les organitzacions polítiques locals i de les alternatives econòmiques, evidentment m’interessava. Ara, la part de dalt s’ha frenat, perquè la situació política dels partits és prou complicada i diferent de fa set anys… De totes maneres, si es va arribar al Primer d’Octubre va ser per la força dels moviments socials i de la societat civil. Perquè pugui sorgir una nova època en el futur potser cal no dependre dels polítics i construir-ho des de baix, del principi al final.

—El 2015, en una altra entrevista a Catalunya Ràdio, ja preveieu que el procés acabaria en una amnistia, tot i que no us ha beneficiat.
—Hi havia una situació política que era clar que podia explotar i l’amnistia és una via de recuperació. En tot cas, vaig estar atent a les possibilitats d’amnistia, però sempre hi ha hagut un element: l’independentisme. Les associacions polítiques mai no m’han considerat part de l’exili, perquè la meva sortida té unes raons més anticapitalistes que no pas independentistes. I, tot i això, vaig conèixer les persones de l’exili social, com en Valtònyc i l’Adrià, que em consideraven part de l’exili, perquè em veien com un d’ells.

—En l’àmbit dels moviments antisistema i cooperatius encara us tenen present. Considereu que el corrent central català s’ha oblidat de vós?
—Bé, com es va veure en aquest cas, han considerat les meves aptituds en l’àmbit de l’economia, però no m’han donat mai suport en l’àmbit antirepressiu. En aquest sentit, sí que m’ha deixat a banda.

—No us han temptat mai per fer política tradicional?
—Ja saben la resposta. Sí que ho van fer temps enrere, però potser parlo de fa més de vint anys. Crec que era Iniciativa. Era quan encara no tenia consolidada la meva experiència antisistema. Als anys 2002 i 2003, quan hi havia les mobilitzacions contra la guerra, els meus col·legues eren l’Ada Colau, la Gemma Ubasart, el Jaume Asens i alguns altres que no han fet el pas. Els que van fer el pas cap a la política en aquell moment, tots eren antipartits com jo [riu].

—En quin moment es van separar aquests camins?
—Crec que el 2011. En el moment que hi ha el 15-M i hi ha una discussió molt forta entre els qui volen aprofitar tota la força creada per a anar a les eleccions, crear un partit polític, i els qui no. D’aquí és on sorgeixen Podem, Barcelona en Comú… Tot això passa i creix quan me’n vaig a l’exili i tampoc no em puc implicar directament en les discussions del darrer moment. Però sí que és significatiu, no sé si us n’heu adonat, que vaig crear la marca Podem [una publicació sobre la crisi financera], quan vaig fer l’acció contra els bancs i després, curiosament, se la va apropiar el partit.

—Manteniu algun contacte amb alguns d’aquells dirigents polítics?
—En molts casos no hi ha relació. No sé si has llegit el llibre d’en Jaume Asens, que me’l van portar a la presó. Els anys irrecuperables, es diu. Ell explica moltes parts de tot això. La meva mare va anar a una xerrada que feia a Ribes i li va demanar disculpes per no haver fet aparèixer el meu nom al llibre. En Jaume ara mateix és a Brussel·les i dijous organitza un acte per a donar-me suport.

L’executiva de Més-Compromís ha acordat per unanimitat de proposar a la direcció de Compromís que els representants de la coalició abandonin el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol. Consideren que, fora del grup, tindrien més capacitat per defensar els interessos valencians i el seu programa electoral.

La direcció que encapçala Amparo Piquer traslladarà aquesta proposta a l’executiva de Compromís, que es reunirà la setmana vinent. Serà ací, en l’òrgan màxim de decisió de la coalició, on s’haurà de decidir definitivament sobre el futur encaix dels diputats valencians al congrés espanyol. Tot i la proposta de trencament, Més ha volgut deixar clar que manté el compromís amb l’estabilitat del govern espanyol de coalició i amb l’aprovació de mesures progressistes.

Aquest moviment arriba amb motiu del rebuig de Sumar a citar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a la comissió d’investigació sobre la gota freda. En canvi, l’executiva d’Iniciativa-Compromís, soci minoritari de la coalició, ha decidit la contrària. Per unanimitat, els membres de l’executiva han optat per mantenir els diputats de Compromís dins el grup parlamentari.

Casa Vicens Gaudí ha impulsat un projecte col·laboratiu que, amb el títol “Memòries”, vol recopilar i preservar la memòria històrica de la primera casa d’Antoni Gaudí a Barcelona. És una iniciativa oberta que convida a participar-hi tothom que hagi tingut algun vincle amb la casa, de residents a veïns, especialment abans que obrís com a casa museu. Gaudí va dissenyar la Casa Vicens entre el 1883 i el 1885 per encàrrec del corredor de canvi i borsa Manel Vicens i Montaner. Hi va viure amb prou feines deu anys, i després de morir, la vídua, Dolors Giralt, la va vendre, el 1899, al metge Antoni Jover. Els seus descendents hi van viure fins al 2014, quan es va vendre i es va restaurar per obrir-la com a casa museu el 2017.

En aquests cent quaranta anys d’història la casa ha estat residència privada, seu temporal de la revista infantil i juvenil Cavall Fort, escenari del film ‘Angoixa’ de Bigas Luna i enclavament simbòlic del carrer de les Carolines.

El projecte”Memòries” té com a objectiu recopilar i preservar els records personals dels qui han mantingut algun enllaç amb la casa per construir una narrativa històrica que reflecteixi “la vida i l’evolució” d’aquesta primera obra mestra de Gaudí.

El PSPV assegura que té nous documents oficials que demostren que diversos consellers del govern de Carlos Mazón eren a casa la tarda del 29 d’octubre, el dia de la gota freda, que va causar 228 morts. Tot i això, el Consell continua sense informar què va fer Mazón aquella jornada ni on era exactament.

El síndic socialista a les Corts, José Muñoz, ha presentat la informació en conferència de premsa després de la junta de síndics. Segons que ha explicat, són dades oficials sobre els trajectes dels vehicles dels consellers, obtingudes mitjançant una petició formal a la Generalitat.

Els registres indiquen que el vehicle oficial de la consellera d’Hisenda, Ruth Merino, va deixar de circular a les 19.20; els dels consellers Vicente Martínez Mus (Medi Ambient) i Miguel Barrachina (Agricultura), a les 19.30. En el cas del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, el vehicle el va deixar a les 15.30 i va finalitzar el servei a les 20.00. Quant a l’ex-consellera de Justícia, Salomé Pradas –responsable d’Emergències aquell dia–, va deixar el vehicle a la 01.30 i va acabar el servei a la 01.54.

El PSPV també ha obtingut informació relativa al president Mazón: el seu vehicle va deixar de prestar servei a les 02.00. Tanmateix, Muñoz ha insistit que aquesta dada és insuficient perquè només prové del registre de dietes dels conductors, i no pas dels trajectes complets. “Encara no sabem què va fer. És escandalós que encara s’amagui la seua activitat aquell dia”, ha denunciat.

També ha dit que encara no havien rebut cap informació sobre els trajectes de la vice-presidenta, Susana Camarero, del conseller de Sanitat, Marciano Gómez ni de l’ex-consellera d’Indústria, Nuria Montes.

El PSPV denuncia que es continua encobrint Mazón

Per Muñoz, la informació obtinguda posa de manifest que el PP “ha deixat caure” Pradas perquè la considera amortitzada políticament, però continua encobrint el president. “Per primera vegada, tenim proves de què va fer Pradas. Però el cas de Mazón continua envoltat d’opacitat. És evident que es vol amagar alguna cosa”, ha dit. “El dia que arribe eixa informació, s’ha acabat tot.”

Pel dirigent socialista, la responsabilitat no és únicament del president, sinó del conjunt del Consell, a qui acusa d’haver-se desentès dels valencians en una jornada crítica. “El PP ha fallat en la seva obligació de protegir la ciutadania. No ens valen recanvis ni excuses. Cal fer fora els incompetents i negligents de les institucions.”

Muñoz també ha replicat al conseller Vicente Martínez Mus, que ha assegurat  diverses voltes que va passar la nit a la Conselleria. “Que ho acredite”, ha respost. Segons fonts del seu departament, el conseller va dormir a la Ciutat Administrativa 9 d’Octubre perquè no va poder accedir a les instal·lacions de Ferrocarrils de la Generalitat i no volia tornar a casa.

El PP acusa el PSPV de manipular

El síndic del PP Juanfran Pérez Llorca ha acusat el PSPV de manipular l’opinió pública amb rumors falsos i relats interessats. Ha dit que no utilitzar el cotxe oficial no volia dir que un conseller no treballés. “Jo no l’he usat mai i no he deixat de treballar”, ha dit.

També ha criticat que siguin els consellers els qui hagin de sortir a desmentir les acusacions i ha qüestionat que el PSPV només confiï en la comissió del congrés espanyol per a saber la veritat: “És que no confia en els jutjats?”

a càrrec de Teresa Segura García de la Universitat Pompeu Fabra - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

L’advocat de Laura Borràs, Gonzalo Boye, ha presentat un escrit al TSJC en què denuncia que la fiscalia pretén boicotar l’indult a l’ex-presidenta del parlament mitjançant un “frau processal”. Boye ha pres aquesta iniciativa ara que la fiscalia s’ha pronunciat contra la concessió de l’indult –tant parcial com total– que el tribunal mateix havia proposat i que havia demanat també l’escriptora Margarida Aritzeta.

La fiscalia s’oposa a l’indult de Laura Borràs perquè no hi veu penediment

En l’escrit, Boye denuncia que la fiscalia, que no va recórrer contra la sentència, ara “pretén esmenar-la per la via indirecta”, sense cap legitimitat jurídica. Recorda que si la fiscalia considerava inapropiat que el tribunal proposés l’aplicació de l’article 4.3 del codi penal per justificar l’indult, podia haver interposat un recurs de cassació aleshores. Però no ho va fer. I ara, diu, empra el tràmit del procediment governatiu per fer valer “una esmena oportunista al judici propi de la seva inactivitat anterior”. Boye acusa la fiscalia d’inventar-se una nova figura jurídica –la “impugnació retrospectiva sense recurs formal”– i considera que actua de manera “moralitzant” i arbitrària, exigint per a l’indult unes condicions que la llei no preveu, com ara el penediment o la reeducació del condemnat. Segons Boye, això és “legislar des d’un despatx fiscal” i implica una reinterpretació subjectiva i extrajurídica del dret penal.

Qualifica l’escrit de la fiscalia d’“operació de propaganda institucional” i l’acusa d’inventar-se una nova tipificació penal –la “corrupció administrativa”– que no existeix al codi penal, amb l’objectiu de reforçar el relat condemnatori contra Borràs. “La senyora Borràs no ha estat condemnada per cap delicte de corrupció”, diu l’escrit, que subratlla que la fiscalia intenta de convertir el procediment d’indult en un “nou judici” que suplanta la funció que ja van exercir els tribunals. Boye conclou que les al·legacions de la fiscalia constitueixen un “ús desviat del procés” i recorda que això vulnera expressament l’article 11.2 de la llei orgànica del poder judicial espanyol, que obliga els jutges a rebutjar peticions que impliquin un abús de dret o frau processal.

Una batalla jurídica i política per l’indult

Laura Borràs va ser condemnada pel TSJC a quatre anys i mig de presó i tretze d’inhabilitació per delictes de prevaricació i falsedat documental per haver adjudicat contractes de manera fraccionada quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. El tribunal, tanmateix, va demanar un indult parcial perquè la condemna no li comportés l’entrada a la presó, al·legant que la pena era desproporcionada. L’escriptora Margarida Aritzeta, que fou degana de la ILC, va presentar una petició d’indult total, en què defensa que Borràs ha estat víctima d’una persecució política, judicial i mediàtica.

Tanmateix, la fiscalia s’oposa a qualsevol forma d’indult. En el seu escrit argumenta que Borràs no ha mostrat cap penediment, que ha desafiat el sistema judicial amb declaracions públiques i que, si hom li concedeix l’indult, es malmetrà la credibilitat de la justícia i s’enviarà un missatge de permissivitat de la corrupció. Ara el TSJC haurà de trametre totes dues peticions al govern espanyol, que resoldrà si concedeix l’indult o no. Mentrestant, l’execució de la condemna resta suspesa.

La Fundació .cat s’ha convertit en Accent Obert, “una identitat renovada que amplia i adapta la seva missió als reptes actuals del català a l’era digital”, han explicat en un comunicat. Segons l’equip, el canvi de nom reflecteix “una manera de fer més oberta i col·laborativa”, però amb el mateix objectiu de “ser útil per a la comunitat catalanoparlant al món digital”. Accent Obert es presenta com una infrastructura cívica al servei de la comunitat catalanoparlant a internet, més enllà de qualsevol frontera administrativa en el món físic.

Accent Obert neix reivindicant el llegat del domini .cat, fruit d’una mobilització cívica que el 2005 va situar el català com “la primera comunitat cultural no estatal plenament reconeguda a Internet”. Avui, Accent Obert projecta la força d’aquesta comunitat i dels més de 113.000 dominis actius cap a un futur on “els grans canvis tecnològics obren noves oportunitats per a la llengua catalana”. “El .cat defineix un producte; Accent Obert defineix una missió. No abandonem el .cat, podem explorar nous territoris gràcies a ell i la seva comunitat”, assenyala Genís Roca, president d’Accent Obert.

Amb un patronat renovat recentment, la seva activitat s’estructurarà en quatre grans àmbits. El primer és defensar els drets digitals, posant l’accent local als grans debats globals, amb iniciatives com el programa 4D o l’Aliança per la presència digital del català. El segon és promoure la creació digital en català, connectant talent i oportunitats, amb projectes com la Llista i els Premis CRIT. El tercer és facilitar eines digitals en català, com va.cat, ja.cat, jo.cat, i també a través d’accions com la campanya digitalitzem-nos. I quart, gestionar infraestructures essencials, molt especialment el domini .cat, com a actiu col·lectiu de país.

Lloc: Yogayo maternitat. c/ Rial de Sa Clavella, 59

L’artista empordanès Mazoni ha anunciat que al setembre publicarà un nou disc, tot oficialitzant el seu retorn als escenaris. El gener de l’any passat, va anunciar una pausa temporal i ara ha anunciat el retorn en un vídeo a les xarxes socials.

L’artista Jaume Pla, conegut com a Mazoni, ha explicat que aquest any i mig que ha estat parat ha aprofitat per crear “més cançons que mai” i això ha permès que enregistrés un nou àlbum amb onze temes que es publicaran a partir de la tardor. Aquest estiu, Mazoni encara no actuarà, tret de la seva participació en el festival Ítaca amb el Liverpool Empordanès, i mantindrà el silenci escènic fins a la represa del curs escolar amb la publicació del nou àlbum.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by MAZONI (@jaumazoni)

El Ministeri de Cultura, Joventut i Esports d’Andorra i la Institució de les Lletres Catalanes han signat avui a Encamp un conveni de col·laboració per a fomentar la promoció internacional dels autors del país. L’acord vol contribuir a fer més visible la literatura andorrana i consolidar la presència dels escriptors en llengua catalana en l’àmbit internacional. L’han signat Joan-Marc Joval, director del Departament de Promoció Cultural, i Eduard Escoffet, director de la Institució de les Lletres Catalanes. El conveni preveu impulsar programes conjunts amb institucions i entitats, tant públiques com privades, per fomentar la creació, la difusió i la lectura en català, i per organitzar activitats de promoció cultural tant dins com fora del país.

Aquesta col·laboració s’emmarca dins el Pla estratègic de la cultura d’Andorra, presentat el 2023, que proposa línies d’acció per donar suport als escriptors andorrans, potenciar la lectura i reforçar els vincles amb organismes internacionals. L’acord també preveu accions d’intercanvi i cooperació amb altres territoris del domini lingüístic.

La Institució de les Lletres Catalanes, fundada el 1937, té com a missió principal fer conèixer i difondre la literatura catalana, tant la clàssica com la contemporània, i promoure espais d’intercanvi entre escriptors d’arreu dels Països Catalans. Amb aquest conveni, s’obre una nova via per fer que les veus andorranes tinguin més pes en l’escena literària catalana i internacional.

El govern espanyol ha accedit a incloure tots els temes proposats pels presidents autonòmics del PP a l’ordre del dia de la conferència de presidents, que es farà divendres a Barcelona.

Ho ha anunciat la portaveu de l’executiu espanyol, Pilar Alegría, durant la conferència de premsa posterior al consell de ministres. Aquestes darreres hores, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, havia amenaçat de no assistir a la conferència de presidents si no s’hi incloïen els punts del PP.

Inicialment, la trobada s’havia de centrar en qüestions d’habitatge, universitats públiques i formació professional. Ara, però, també s’hi abordaran els vuit punts exigits pel PP: la reforma del sistema de finançament autonòmic, la lluita contra l’ocupació d’habitatges, un pla energètic per evitar apagades, el control de fronteres i la política migratòria, la millora de les inversions ferroviàries, el dèficit de personal sanitari, el finançament de la primera etapa de l’educació infantil i la retirada dels projectes de llei sobre la reforma del poder judicial i de la fiscalia.

Els populars havien insinuat que podrien no assistir a la reunió si el govern de Pedro Sánchez no atenia aquestes demandes. Finalment, el govern espanyol ha cedit i s’ha compromès a incloure “fins a l’última coma” de la proposta del PP en el nou ordre del dia, que s’enviarà avui mateix a les comunitats autònomes.

Amb aquests canvis, el programa de la Conferència inclourà més de deu punts. A més, el reglament del fòrum permet que el president espanyol hi afegeixi qüestions d’última hora, i no es descarta que altres comunitats vulguin incorporar-hi nous temes.

Alegría ha posat en dubte les intencions del PP i s’ha demanat si, en realitat, l’objectiu dels populars era “entorpir” la reunió de Barcelona. Ha recordat que els presidents autonòmics disposen d’un temps limitat per intervenir en aquest espai multilateral.

La polèmica es va originar arran de la reunió preparatòria de la Conferència, on els governs del PP van rebutjar l’ordre del dia proposat malgrat que ja incorporava alguns dels seus punts. Ho justificaven pel fet que no s’hi incloïen qüestions com el control de fronteres o les proposicions de llei sobre justícia. El govern espanyol argumentava que aquests àmbits no eren competència de la conferència de presidents. Malgrat tot, ara s’han inclòs, encara que Alegría insisteix que “hi ha debats que s’han de fer en altres òrgans”.

Una xarxa criminal de ciberdelinqüència, encapçalada pel jove hacker José Luis Huertas Rubio, àlies Alcasec, i amb la participació activa de l’ex-secretari d’estat espanyol de Seguretat Francisco Martínez, va accedir il·legalment a bases de dades oficials d’Andorra i de la República Dominicana per identificar ciutadans de l’estat espanyol potencialment vinculats a operacions d’emblanquiment de capitals o frau fiscal, segons que publica El Mundo, que cita fonts judicials espanyoles.

La jutgessa envia a la presó l’ex-secretari d’Interior del govern de Rajoy per una trama de venda de dades robades

Segons els investigadors, l’objectiu no era únicament el lucre econòmic, sinó la construcció d’una “xarxa d’intel·ligència criminal privada”, amb la capacitat d’acumular i creuar dades delicades en massa. El grup hauria recopilat informació migratòria —com ara registres d’entrada i sortida de ciutadans de l’estat espanyol a Andorra— i l’hauria creuada amb informació robada de l’Agència Tributària, la policia espanyola, el CGPJ i el registre civil.

Els perfils elaborats haurien servit per a extorsionar presumptes defraudadors fiscals: els oferien la possibilitat de pagar una quantitat per evitar la difusió d’aquesta informació a les autoritats. La base de dades que centralitzava tota aquesta informació va ser batejada com a Udyat —referència a l’Ull d’Horus egipci, que tot ho veu— i s’allotjava en un servidor a Zuric. Un dels membres de la xarxa era el youtuber Álvaro Martín Rodríguez, conegut a internet com a Valyrio, que va ser detingut la setmana passada a Escaldes-Engordany, a petició de l’Audiència espanyola. Encara que no ha transcendit quin era exactament el seu paper dins l’entramat, se sap que mantenia una relació de proximitat amb Alcasec i que figura com a col·laborador. És previst que sigui extradit aviat a l’estat espanyol i hauria mostrat predisposició a acceptar l’extradició.

Francisco Martínez, antic número dos del Ministeri de l’Interior del govern espanyol amb el PP i ja implicat en l’operació Kitchen pel presumpte espionatge a Luis Bárcenas, també és al centre d’aquesta nova investigació. Segons que han declarat fonts judicials a El Mundo, Martínez va ser una figura clau en els inicis delictius d’Alcasec i hauria continuat tenint-hi un paper d’assessorament legal i estratègic.

Les autoritats andorranes, de moment, no han confirmat quines bases de dades del país han estat compromeses. Tanmateix, la jutgessa instructora del cas, María Tardón, ja hauria enviat una comissió rogatòria internacional per comunicar oficialment l’escletxa de seguretat i coordinar la resposta judicial. En paral·lel, també ha notificat els fets a les autoritats de la República Dominicana.

La investigació, que s’emmarca dins l’operació Borraska, va començar arran d’una denúncia per accessos no autoritzats a la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC). Això va permetre de descobrir l’existència de desenes de bases de dades alterades o compromeses, algunes de les quals —segons apunten les mateixes fonts— encara no són conscients d’haver estat atacades.

El primer ministre dels Països Baixos, Dick Schoof, ha presentat la dimissió arran de la sortida del Partit per la Llibertat (PVV), del dirigent ultradretà Geert Wilders, del govern de coalició. Schoof ha anunciat que comunicarà oficialment la decisió al rei i que continuarà com a primer ministre interí fins a la convocatòria d’eleccions.

Segons que ha informat la radiodifusió pública NOS, Schoof ha qualificat de “irresponsable i innecessària” la decisió de Wilders de trencar la coalició. La crisi s’ha precipitat després que el líder del PVV hagi anunciat la sortida del govern per la manca d’acord sobre el pla de deu punts sobre migració que havia presentat el seu partit.

Wilders ja havia amenaçat diumenge de sortir del govern si no s’aprovava la major part del seu pla sobre asil i migració. El pla, presentat la setmana passada, inclou mesures com el tancament immediat de les fronteres a tots els sol·licitants d’asil, la repatriació de desenes de milers de refugiats sirians, el tancament dels centres d’acollida, la fi de la reagrupació familiar i l’expulsió dels delinqüents amb doble nacionalitat.

D’ençà de la seva victòria a les eleccions del novembre passat, Wilders havia insistit a aplicar “la política migratòria més estricta de la història” del país. Tot i això, el pla només ha obtingut el suport parcial del moviment Campesí-Ciutadà (BBB), també membre de la coalició de govern, que completaven el Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD) i el partit Nou Contracte Social (NSC). Les discrepàncies entre les formacions han impedit de tirar endavant el programa de Wilders, que finalment ha optat per sortir del govern.

Tornen les assemblees de lectors de VilaWeb. El dissabte dia 7 de juny es farà la sessió de València, a les 12.00 a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (carrer de Sant Ferran, 12).

Enguany que el diari fa trenta anys, la trobada anual amb els lectors serà especial. Les activitats començaran a les 11.00 amb una visita a l’exposició commemorativa, a l’edifici de l’Octubre mateix. La sessió serà conduïda pel director del diari, Vicent Partal, que l’explicarà als assistents.

A les 12.00 començarà l’assemblea de lectors, un espai de trobada dels lectors amb els responsables del diari, on s’explicarà el procés de relleu generacional que ha engegat VilaWeb i pel qual Txell Partal ha assumit el paper d’editora, un càrrec que havia tingut Assumpció Maresma d’ençà de la fundació.

La jornada s’acabarà amb la presentació del llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, a les 13.00. És el primer títol dels Llibres de VilaWeb, la nova col·lecció de llibres periodístics, que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. La col·lecció es pot adquirir preferentment per subscripció, per un preu especial de 64 euros l’any per als qui també siguin subscriptors del diari. També es pot comprar el llibre tot sol, a la Botiga de VilaWeb.

La participació en les assemblees és lliure, però per organitzar més bé les sessions us agrairem que ens digueu, si encara no ho heu fet, si voleu participar-hi, enviant un correu a inscripcions@vilaweb.cat.

Llibre ‘Tres dies d’agost’, de Josep Nualart Casulleras. Fotografia: Albert Salamé.

 

L’actor Nelo Gómez fou reconegut ahir al vespre com a millor actor de doblatge, pel film El triomf a la gala de premis del sindicat Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV). Quan va recollir el guardó, Gómez féu un discurs fervorós a favor del doblatge en català i de la normalització lingüística a À Punt, coincidint amb l’espanyolització creixent del canal. “El valencià és digne per a estimar, per a estudiar, per a fer negocis, per a eixir de festa, per a follar, per a ser un professional en qualsevol àmbit, també en el doblatge”, va reivindicar.

Els dobladors critiquen que À Punt prioritzi la versió en castellà dels films internacionals

Gómez va remarcar que “en valencià es pot doblar i difondre qualsevol producció estrangera, i els responsables del major mitjà de comunicació que tenim els valencians i valencianes haurien de  defendre-ho, s’ho haurien de tatuar si s’estimen el poble que representen”. Tot seguit, va afegir: “El valencià és un patrimoni de tots i totes”, també dels que no en parlen –va dir. I va esmentar el cas del seu pare, aragonès i “valencianoparlant no practicant habitualment”. “Creieu que mon pare canvia de canal quan veu una pel·lícula en valencià? No, i no ho fa perquè l’haja doblat el seu fill –amb sort–; ho fa perquè, abans de ser espectador, el meu pare és demòcrata”, va dir. Encara hauria continuat denunciant el discurs “que emetre produccions en valencià resta audiència”, però va haver d’acabar perquè s’allargava massa.

La gala, feta al Teatre Principal de València, reconegué una àmplia varietat de trajectòries i treballs interpretatius en el camp audiovisual i teatral. En l’àmbit cinematogràfic, el premi de millor actriu l’obtingué Neus Agulló per L’àvia i el foraster. En la mateixa obra, Jordi Ballester va rebre el guardó com a millor actor de repartiment, i Lorena López fou distingida per La casa com a millor actriu de repartiment. El premi al millor actor protagonista fou per a Óscar Lasarte a ¿Es el enemigo?.

En teatre, els reconeixements al millor actor i a la millor actriu protagonistes foren per a Laura Useleti per Cinc minuts i Xavo Giménez per Yo soy 451. Els guardons a actors de repartiment recaigueren en Pep Ricart per La mancha i Amparo Fernández per Insomnio, noche de verano.

El premi Crisàlide al millor actor revelació s’atorgà a Juan Benavent per Laila, i el de millor actriu revelació, a Aurora García i Agud, per una trajectòria intensa en muntatges com After-sun, Esto ya no es el banquete, A-fràgil, El fin de la historia i Última Lluna de Mercucio Montesc.

La gala també serví per a retre homenatge a dues figures destacades. El premi Narcís 2025 s’atorgà a l’actriu Empar Ferrer per la seva llarga trajectòria i compromís amb el teatre valencià. El premi Taules 2025 reconegué Abril Zamora pel seu paper destacat en l’audiovisual contemporani i per haver contribuït a fer visible la realitat del col·lectiu trans.

Més enllà de les distincions, la cerimònia es convertí en una plataforma per a la crítica i la reivindicació. S’hi denuncià la situació precària del sector i es reclamà la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, per la seva gestió de la gota freda. “El sector està paralitzat de fa més d’un any i la gent que hi ha al capdavant d’una institució pública haurien de vetlar pel present i futur de la cultura, tant pels seus professionals com pel bé de tota la societat valenciana”, va dir Maria Almudéver, presidenta del sindicat.

Un 29,2% dels catalans fa servir la plataforma 3Cat per mirar la televisió, cosa que la converteix en la tercera plataforma televisiva més vista de Catalunya, segons el nou sistema de mesura d’audiències Cross Platform View, de Kantar Media, entre el gener i l’abril del 2025. Aquest nou sistema radiografia les plataformes de vídeo i, per primera vegada, ofereix dades concretes de Catalunya. Rosa Romà, presidenta de 3Cat, ha celebrat aquestes dades en una presentació davant el sistema audiovisual a Barcelona.

“En un any i mig de vida, la plataforma 3Cat va al davant de la majoria de les plataformes amb què competim a escala estatal”, ha dit. Segons aquest rànquing, la plataforma de vídeo amb més audiència a Catalunya és YouTube, que la miren un 81% dels catalans. Seguidament, a poca distància entre si, hi trobem Prime Video (55,1%), TikTok (54,2%) i Netflix (51,8%). I després, en una franja d’audiència mitjana, els segueix 3Cat, vista pel 29,2% dels catalans. És a dir, la plataforma pública és la cinquena finestra audiovisual més consumida, però la tercera si es parla específicament de produccions de televisió (després de Prime Video i Netflix).

Aquestes dades situen 3Cat davant plataformes de subscripció o de franc, com ara Disney+ (20,3%), Movistar+ (19,8%), Atresplayer (15,9%), RTVE Play (14,3%), Max (12,1%) i Twitch (10%). “La nostra raó de ser, la llengua, és un valor a l’alça. Un fet diferencial respecte de la competència que ens permet de situar-nos al capdamunt del consum de vídeo i àudio a demanda”, ha destacat Romà.

Cross Platform View, el nou sistema de mesura de Kantar Media, té en compte tant el consum de la televisió lineal com el de les plataformes, en televisió connectada, ordinadors, mòbils o tauletes dins de casa. Això permet de saber quin percentatge del consum és de televisió convencional i quin és digital, i també ofereix dades sobre quanta gent consumeix les plataformes que hi ha al mercat i també més entorns de consum de vídeo en línia, com YouTube, TikTok i Twitch.

3Cat promou un videojoc juvenil en català per a la nova Nintendo Switch 2

3Cat ha obert una convocatòria per a seleccionar un nou videojoc original en català pensat per a adolescents entre quinze anys i disset. El projecte escollit es publicarà el 2026 en les principals consoles, inclosa la nova Nintendo Switch 2, que es posa a la venda dijous. L’objectiu és oferir una proposta de qualitat que combini la jugabilitat casual amb valors culturals catalans i un disseny atractiu.

Tal com es descriu a les bases de la convocatòria, el videojoc haurà de ser dels gèneres d’aventura i trencaclosques, ambientat en escenaris reconeixibles de la geografia catalana, amb una narrativa immersiva i una estètica pròpia en tres dimensions. Caldrà que les mecàniques promoguin el pensament lògic i l’habilitat, i que tinguin un sistema de progressió adaptat a partides curtes però amb un recorregut mínim de vuit hores. També es valorarà que hi hagi un mode cooperatiu o competitiu per a dos jugadors.

A banda del català com a llengua principal, es demana la inclusió d’altres idiomes per als textos –com l’anglès, l’espanyol, el francès, l’alemany i l’occità aranès– i, com a mínim, doblatge en català i anglès, però es valorarà especialment que també tingui veus en aranès. Serà un requisit que l’obra compleixi els valors del llibre d’estil de 3Cat, especialment els relacionats amb continguts per a públic juvenil i d’entreteniment.

Pel que fa a la distribució, el joc haurà d’estar disponible com a mínim a la PlayStation 5, Xbox Series X|S, Steam Deck, Nintendo Switch 2 i ordinadors a través de Steam, en format digital. A més, es valorarà que es pugui fer una edició física per a consoles. També caldrà oferir una versió de prova gratuïta del primer nivell.

‘Sol’, el videojoc en català que t’atrapa i que s’hi pot jugar de franc

Els estudis que vulguin presentar-s’hi han d’acreditar un mínim de cinc anys d’experiència o tenir un equip amb un historial equiparable, i haver publicat almenys tres videojocs en les plataformes esmentades. La convocatòria disposa d’un pressupost màxim de 300.000 euros i funcionarà en règim de coproducció.

També promou un videojoc nou per a mòbils i tauletes

A banda del projecte per a consoles, 3Cat també ha obert una convocatòria per a crear un videojoc per a dispositius mòbils i tauletes, adreçat a públic adult de 25 a 45 anys. En aquest cas, la proposta haurà de combinar mecàniques de trivia i arcade amb continguts relacionats amb la llengua i la cultura catalanes, així com amb la història de TV3 i Catalunya Ràdio. El joc s’haurà de publicar a iOS i Android el 2026 i haurà de permetre modes rejugables, creació de comunitat i partides ràpides. La convocatòria també és oberta fins al 26 de juny.

Dracamar, el primer gran videojoc de 3Cat per a consoles

D’ací a uns mesos, 3Cat publicarà Dracamar, el seu primer videojoc original per a consoles i PC, desenvolupat conjuntament amb l’estudi barceloní Petoons Studio. Es tracta d’un títol de plataformes i acció en 3D, orientat a un públic infantil i juvenil, que combina una estètica acolorida amb referències constants a la cultura i la geografia catalanes. L’aventura transcorre en un arxipèlag fictici format per illes inspirades en ciutats catalanes –Giròlia, Celònia, Eida i Tàrraca– on els protagonistes han de recuperar la flor Coroki per salvar els Okis del malvat rei Crad. El joc inclou elements com el tió, la castanyera, el pa amb tomàquet o la Fageda d’en Jordà, i estarà disponible en català, castellà i anglès. Actualment, es pot jugar gratuïtament al primer nivell a Steam i la versió completa es preveu per a començaments del 2026.

Dracamar és un dels primers fruits de l’estratègia de 3Cat en l’àmbit dels videojocs. Una de les primeres experiències de gran abast va ser Crims: casos oberts, un videojoc per a mòbils i tauletes basat en el programa de Carles Porta, que ha superat les 80.000 descàrregues. Paral·lelament, s’hi afegeixen altres títols en desenvolupament: un videojoc de plataformes i trencaclosques per a joves de 18 a 25 anys a càrrec de l’estudi Jandusoft, i una proposta pensada per a infants de 8 a 10 anys dissenyada per Cubus Games, els creadors del joc de Crims.

Tots aquests projectes responen a una voluntat explícita de crear un ecosistema propi de videojocs en català, amb qualitat tècnica, vocació internacional i fort arrelament cultural.

Les samarretes verdes tornen i la tensió entre la societat civil, la comunitat educativa, l’oposició i el govern de Marga Prohens no atura de créixer. Ahir, les van dur els directors durant la reunió amb el conseller d’Educació, Antoni Vera, i avui, els diputats de Més per Mallorca i de Més per Menorca al Parlament de les Illes. 

Durant la sessió de control al govern, els diputats de Més han retret a Prohens el “pacte de la vergonya” amb Vox i que assumeixi les polítiques de l’extrema dreta. Lluís Apesteguia, el coordinador de Més per Mallorca, ha dit que era “un pacte inhumà”, en relació amb les qüestions relacionades amb la migració i que assumia “l’odi de Vox a llengua”.

Damià Pons: “El PP i Vox volen exterminar la llengua catalana”

“Coneixen algun funcionari que no sàpiga castellà? Idò per què vol que n’hi hagi que no sàpiga català? Coneixen cap alumne que acabi l’educació secundària sense saber castellà?”, ha preguntat Apesteguia a la presidenta, que ha respost a la seva manera: girant la truita, intentant atribuir les mesures acordades al govern d’Armengol i sentenciant que l’oposició “exagera, enganya i crispa”. “Quin és aquest complex d’inferioritat?” els ha respost Prohens.

El portaveu del PSIB, Iago Neguerula, s’ha centrat a criticar que “la paraula de la presidenta ja no val res”, en relació amb el pacte que va arribar l’esquerra amb el PP per a salvar la llei de memòria i permetre de corregir unes errades que havia comès el PP en una votació i que ara Prohens ha trencat de la mà de Vox. 

Le Senne, tranquil

Tot i que el president de la cambra, Gabriel Le Senne, serà jutjat per delicte d’odi per haver esquinçat la fotografia d’Aurora Picornell durant un ple, avui ha presidit la cambra amb tota normalitat. L’esquerra ja ha activat els mecanismes per poder-lo fer fora, però per això caldrà una majoria absoluta que passa pel PP i que, difícilment, després del pacte pel pressupost, s’assolirà. 

Le Senne serà jutjat per delicte d’odi per haver esquinçat la fotografia d’Aurora Picornell

Apesteguia ha recordat Prohens que “manté vergonyosament un processat per delicte d’odi en la presidència del parlament” i la diputada de Podem Cristina Gómez també ha estat molt clara en aquest sentit: “Senyor Le Senne, ja no hauria de seure en aquesta cadira que representa tota la ciutadania, tant si el van votar com si no. I això també va per vostè, senyora Prohens, que permet que una persona processada per delicte d’odi segui en aquesta cadira.”