L’Associació de Persones amb Acondroplàsia i altres Displàsies Esquelètiques amb Nanisme (ADEE) ha anunciat mesures legals contra el futbolista Lamine Yamal per haver contractat persones amb nanisme per entretenir a la seva festa de divuit anys. L’entitat ha condemnat els fets en un comunicat en què anuncia accions legals i socials per “salvaguardar la dignitat de les persones amb discapacitat”.

COMUNICADO OFICIAL | La Asociación de Personas con Acondroplasia y Otras Displasias Esqueléticas con Enanismo denuncia la contratación de personas con enanismo como entretenimiento en la fiesta de Lamine Yamal.
Actuaremos por la vía legal y social.https://t.co/cAjEH0Fm03

— Asociación ADEE (@adee_esp) July 13, 2025

En declaracions a RAC 1, la presidenta de l’entitat, Carolina Puente, ha dit que tenien constància que a la festa hi havien participat quatre persones amb nanisme, però no ha precisat si una d’elles era el raper dominicà Chimbala.

En el comunicat, ADEE considera que això que ha passat a la festa vulnera “no només la legislació vigent, sinó també els valors ètics fonamentals d’una societat que es pretén igualitària i respectuosa”.

Segons l’associació, a la festa es va contractar persones amb nanisme “únicament per a activitats d’espectacle i reclam”, unes pràctiques que consideren intolerables perquè perpetuen estereotips, alimenten la discriminació i menyscaben la imatge i els drets dels qui tenen acondroplàsia o unes altres displàsies esquelètiques, com també de tots els discapacitats.

“Quan una persona amb influència social participa en aquesta mena de situacions, el dany encara és més gran, perquè es transmet a la societat –especialment als joves– que la discriminació és acceptable. Hem d’erradicar la cosificació de la diferència i educar en respecte i equitat”, ha assenyalat Puente.

El govern espanyol demana d’investigar els fets

El ministeri de Drets Socials espanyol ha demanat a la fiscalia, al defensor del poble i a l’oficina de lluita contra els delictes d’odi que investiguin si a la festa es va vulnerar la llei de discapacitat. Segons que ha explicat a l’agència EFE el director general de Discapacitat, Jesús Martín, ha demanat que s’aclareixi si a la celebració del divuitè aniversari del jugador s’hi van fer servir persones amb nanisme de manera denigrant, cosa que podria incomplir la llei.

Malgrat que la normativa actual no preveu sancions específiques, fa gairebé tres anys que aquestes activitats són prohibides.

La defensa de Santos Cerdán, ex-secretari d’Organització del PSOE empresonat provisionalment per la seva suposada implicació en el cas Koldo, ha presentat un escrit al Tribunal Suprem espanyol per reclamar un conjunt de diligències d’investigació amb l’objectiu de garantir el dret de defensa. El document, signat per l’advocat Benet Salellas, demana formalment l’accés complet als àudios que van ser trobats en dispositius de Koldo García, assessor de l’ex-ministre José Luis Ábalos.

Segons que exposa la defensa, aquests enregistraments van ser intervinguts en un registre domiciliari a Polop (Marina Baixa) el febrer del 2024 i són una de les bases fonamentals de l’ordre de presó dictada el 30 de juny contra Cerdán. L’advocat denuncia que no té accés a tots els arxius, ni tampoc als formats originals, ni a les metadades que podrien garantir-ne l’autenticitat.

A més, es posa en dubte si aquests enregistraments realment els va fer Koldo García mateix i si ho va fer de manera espontània o induït per la policia. Sobre això, es destaca que va tenir una col·laboració estreta amb la Guàrdia Civil, fins al punt de rebre una medalla al mèrit policíac.

La petició, fonamentada en la directiva 2012/13 de la UE i en uns quants articles del Conveni Europeu de Drets Humans, remarca que sense aquest accés complet i en condicions a les proves, no es pot garantir un veritable recurs efectiu contra la privació de llibertat de Cerdán.

Un treballador d’Alaquàs s’ha enfrontat al president de la Generalitat, Carlos Mazón, per la gestió de l’emergència de la gota freda. Durant prop de cinc minuts, l’home –treballador d’una empresa d’arts gràfiques d’Alaquàs, veí de Torrent– ha retret al president la negligència que va cometre el 29 d’octubre. Li ha dit que el Consell es va equivocar, que a primera hora del matí ja se sabia i que els va faltar previsió. “Això va ser una falta de previsió, una deixadesa. Ha mort molta gent, molts valencians, i l’única cosa que sentim és si el PSOE, si Pedro Sánchez, si tu no te’n vols anar. Això no pot ser.”

A les invectives del veí, el president responia tan sols que l’entenia, però que no tenien informació. En aquest moment, el ciutadà li ha recordat que la Universitat de València va prendre decisions amb la mateixa informació. “No vàreu tenir previsió!”

El president, acorralat, li ha dit que, si volia, en privat, en podrien parlar i li ha arribat a demanar el número de telèfon per a trucar-li. Però el ciutadà ha insistit a dir que la reunió del CECOPI s’havia fet massa tard. “A les cinc i mitja, el CECOPI, Carlos, no fotes!”

A continuació, ha explicat que la seua filla és viva de miracle perquè la llibreria de Paiporta on treballava va quedar arrasada. “Perquè sa mare i jo li vam dir: ‘No hi vages.’ La gent s’ha mort en les cases, en un país com Espanya. Que això passe a Bali, encara, però ací?”

Les úniques paraules del president continuaven essent la falta d’informació quan el ciutadà li ha retret que va desaparèixer durant hores. “Després hi ha la teua actitud. Desapareixes en un moment… No eres al teu lloc. Et vas equivocar. Els teus assessors et diran no sé què, però no ni éreu […] Et corroirà tota la vida.”

I quan el president li ha dit que treballaven perquè la reconstrucció fos molt ràpida, el veí li ha etzibat: “Només faltaria que estiguéreu trenta anys reconstruint!”

Aquesta visita a Alaquàs no figurava en l’agenda oficial del president de la Generalitat, facilitada ahir pel departament de premsa, i l’hi han incorporada avui matí, pràcticament en el mateix moment que arribava a les instal·lacions de l’Agrupació Comarcal d’Empresaris d’Alaquàs.

Una manca de tensió elèctrica a la catenària ha obligat a interrompre la circulació de trens entre Manresa (Bages) i Calaf (Anoia), en la línia RL4 i R4 de Rodalia. Protecció Civil ha activat la pre-alerta del pla FERROCAT per aquest tall de circulació.

L’avaria ha deixat aturats dos trens. En un dels quals es farà un transbordament en paral·lel perquè els passatgers puguin continuar el trajecte. A l’altre, situat en un tram de via única, els viatgers baixaran amb ajuda externa.

RENFE ha habilitat un servei alternatiu per carretera mentre els tècnics d’ADIF treballen per restablir la tensió i reprendre la circulació ferroviària amb normalitat.

No s’ha informat de cap incidència personal entre els viatgers afectats.

Prealerta pla #Ferrocat per tall de circulació a la @rod4cat (Manresa-St.VicenÇ) i @rodrl4cat (Manresa-Calaf) per manca de tensió.

Hi ha 2 trens aturats. En un d’ells es farà transbordament en paral.lel i a l’altre es baixaran els viatges amb ajuda externa (tram de via única) https://t.co/MtUi1T5DdL pic.twitter.com/oYuPfgJFWj

— Protecció civil (@emergenciescat) July 13, 2025

Les obres per cobrir la ronda de Dalt de Barcelona avancen amb una nova fase que implicarà la reducció de carrils entre les sortides 5 i 6 a partir de demà i fins al 4 de setembre. En concret, es tallarà el carril lent del tronc central en tots dos sentits, de manera que la capacitat es reduirà de tres a dos carrils per banda.

Els treballs actuals consisteixen en la construcció del mur i les sortides d’emergència entre l’IES Vall d’Hebron i l’avinguda de Vallcarca, així com dels prismes de serveis, les noves voreres i les portes de les sortides. La cobertura d’aquest tram afegirà 340 metres més als 200 que ja són coberts, i permetrà de crear una nova superfície d’ús ciutadà i verd per als barris de Sant Genís dels Agudells i la Teixonera.

Per a minimitzar les afectacions, s’han previst talls nocturns puntuals de la ronda. El sentit Besòs es tallarà aquesta nit, entre les 22.30 i les 05.30, i demà es tallarà el sentit Llobregat en el mateix horari.

Els treballs previs a la cobertura van començar l’estiu passat amb la construcció del mur central i la posada en marxa de dues sortides d’emergència per sentit. Aquest estiu s’hi afegeix la resta d’elements estructurals, que s’enllestiran la primavera del 2026. A partir de llavors començaran les obres de la cobertura i les instal·lacions, que haurien d’acabar el maig del 2027. Finalment, es faran les tasques d’urbanització de la nova superfície.

Per facilitar la mobilitat durant les obres, l’ajuntament restablirà pròximament els dos carrils del lateral muntanya del passeig de la Vall d’Hebron i reobrirà la rotonda del carrer d’Arenys, actualment tancada. També es recuperarà la vorera del costat muntanya.

Les obres d’estructura d’aquesta primera fase tenen un cost previst de 12 milions d’euros. A això s’hi afegiran 20 milions més per a la cobertura, les instal·lacions i els acabats del túnel. El projecte d’urbanització del nou espai públic resultant és ara en fase d’actualització per incorporar les aportacions del procés de participació ciutadana.

El batlle d’Arbeca (Garrigues), Sergi Pelegrí, ha sortit en llibertat després d’haver passat aquest matí a disposició judicial, acusat d’haver agredit la seva ex-parella i d’haver mossegat un mosso durant la detenció, la matinada d’ahir. El jutge de violència sobre la dona de Lleida n’ha acordat la llibertat mentre espera que la dona declari, atès que fins ara solament disposa de l’atestat policíac i de la declaració del detingut.

La víctima no ha declarat davant els Mossos d’Esquadra i ha estat citada pel jutjat perquè declari aquests dies vinents. Quan se n’hagi recollit el testimoni, el jutge tornarà a valorar la situació personal de Pelegrí i podria modificar-la, segons que han indicat fonts del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Segons el diari Segre, ahir a la tarda l’ex-parella del batlle va emetre un comunicat en què deia que havia retirat la denúncia. A més, expressava el seu desacord amb la repercussió mediàtica del cas, que considerava perjudicial per a la imatge de Pelegrí i, segons ella, allunyada de la realitat. “En cap cas poden associar-se els fets a un delicte de maltractament en l’àmbit de la llar o violència domèstica”, deia el text.

Pelegrí es va presentar a les eleccions municipals encapçalant una candidatura vinculada a ERC, però no n’és militant. Després de la seva detenció, Esquerra n’ha suspès la vinculació i li ha demanat que renunciï a tots els càrrecs públics.

La Unió Europea prorroga fins al primer d’agost la suspensió de les mesures de represàlia contra els aranzels dels Estats Units. Segons que ha anunciat la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, la decisió respon a la voluntat de continuar les negociacions amb el president nord-americà, Donald Trump, que ha ofert una nova pròrroga abans d’apujar al 30% el recàrrec que ja imposa a les exportacions europees.

En una conferència de premsa a Brussel·les, Von der Leyen ha explicat que Washington havia enviat una carta amb una nova amenaça d’aplicar mesures si no s’arribava a un acord. Per això, la Comissió ha decidit de prorrogar la suspensió de les contramesures europees: “Nosaltres també allarguem la suspensió de les nostres mesures fins a l’agost.”

Tot i aquesta decisió, Von der Leyen ha advertit que la Unió continuava preparant represàlies per si les converses amb la Casa Blanca fracassaven definitivament. “Cal estar plenament preparats”, ha dit.

Aquesta tarda, els ambaixadors dels vint-i-set estats membres es reuniran de manera extraordinària a Brussel·les per analitzar detalladament la carta enviada per Trump. Demà, els ministres de Comerç de la Unió es reuniran també a Brussel·les en un consell extraordinari. En aquesta reunió es debatrà com respondre a Washington, però també com reforçar les relacions comercials amb més socis considerats fiables i com gestionar les tensions creixents amb la Xina.

La gota freda que ha descarregat amb força ja s’ha dissolt, però durant el dia d’ahir va causar pluja torrencial, pedregades i esclafits, i un seguit d’imatges impactants de tot plegat. Us oferim un recull amb les imatges més destacades de la jornada.

L’Audiència de Palma jutjarà demà un home acusat d’haver violat una menor de quinze anys després d’unes festes de carnaval en un poble de Mallorca. El judici començarà a les 9.45 a la secció segona de l’Audiència. Segons l’escrit de la fiscalia, els fets van passar la matinada del 27 de febrer de 2020. L’acusat, que tenia vint-i-tres anys en aquell moment, presumptament va aprofitar que compartien allotjament després de la festa per insistir de dormir al costat de la noia i li va demanar un petó, que ella va refusar. Més endavant, quan la menor ja dormia, l’home presumptament va aprofitar per llevar-li la roba i agredir-la sexualment.

A conseqüència dels fets, la noia ha tingut afectacions psicològiques com ara ansietat, sentiments de culpa, por, rebuig al contacte físic i baix rendiment acadèmic, segons que assenyala la fiscalia. Per aquests fets, la fiscalia demana una condemna de deu anys de presó i una indemnització de deu mil euros per a la víctima.

La regidora socialista de l’Ajuntament de València Maite Ibáñez ha exigit a la batllessa, María José Catalá, que restaurés de manera immediata el monument dedicat a les víctimes de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006, que va deixar 43 morts i 47 ferits, i el mantingués en condicions adequades.

Ibáñez ha dit que el 3 de juliol proppassat, en el dinovè aniversari de la tragèdia, s’havia pogut comprovar el deteriorament greu del monument “davant la passivitat de la senyora Catalá”. Ha denunciat que representava la negligència en la cura del patrimoni de la ciutat i ha remarcat que en aquest cas el monument també era un símbol de la societat valenciana.

Segons que ha dit, tant la família de les víctimes com l’artista que en va fer l’obra s’han reunit unes quantes vegades amb el govern de Catalá, però encara no han rebut cap explicació sobre per què no s’havia fet cap tasca de manteniment ni de restauració.

Ibáñez ha recordat que aquest memorial havia esatt finançat i esperonat per la ciutadania i cedit a l’ajuntament. Ha lamentat que el govern actual del PP i Vox el tingués abandonat i ha criticat que Catalá no hi hagués actuat amb la mateixa celeritat que en uns altres monuments, com ara el de les víctimes de la riuada del 1957, que es va restaurar al gener.

Finalment, Ibáñez ha anunciat que el grup municipal socialista exigiria una restauració urgent del monument i un manteniment adequat. “No sols com a peça del nostre patrimoni, sinó per respecte i dignitat a les víctimes de l’accident i a les seues famílies. València no oblidarà la tragèdia del 3 de juliol de 2006”, ha reblat.

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

El príncep, curtmetratge escrit i dirigit per Àlex Sardà, ha estat el guanyador del 37è Festival de Cinema de l’Alfàs del Pi (Marina Baixa). El film, premiat amb 4.000 euros i pre-seleccionat per als premis Goya, retrata el conflicte intern de l’Artur, un jove ballarí que ha de decidir si callar sobre un cas de corrupció que esquitxa el seu pare o bé renunciar als privilegis de la seva classe.

Sardà no va poder recollir el guardó per motius professionals, i la batllessa en funcions, Mayte Parra, va lliurar l’estatueta del Far de Plata a l’actriu i còmica Coria Castillo en representació seva.

El segon premi, de 2.000 euros, ha estat per a Cólera, de José Luis Lázaro, una història sobre una trobada violenta i homòfoba arran d’un incident aparentment banal. Els actors Manuel Canchal i Jorge Motos hi han estat reconeguts ex aequo com a millors intèrprets.

El tercer premi, de 1.000 euros, ha estat per a La fuerza, de les germanes Cristina i María José Martín Barcelona, un curt que reflexiona sobre el bé i el mal a partir d’una conversa en una escola després d’haver vist La guerra de les galàxies.

Avui, 13 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Una parada en el viacrucis del finançament singular
• Un milió d’euros | Mail obert de Mercè Ibarz
• La fi d’una era: el vaixell de ‘Mar i cel’ salpa avui al Teatre Victòria per última vegada a la història
• Per què la covid-19 repunta cada estiu?
• Iolanda Batallé: “Homes que volien abusar de mi, vint anys després ho han intentat amb alumnes meves”
• Lluny de les seves famílies, els joves amputats de Gaza afronten un futur que no vol imaginar-se ningú
• Onada de calor a Europa: la nuclear té dificultats i la solar bat rècords de producció
• Eloy Calvo: “M’encantaria tirar-ho tot per la borda i anar-me’n a viure en una furgoneta, però no puc”
• Les illes Columbretes, la joia volcànica de la Mediterrània valenciana
• Els oficis contemporanis del vi a taula i al museu
• Fragment: ‘Sobre la fotografia’, de Susan Sontag

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Celestino Andrés Sánchez Ramos, conegut com a Celes, s’ha mort avui a setanta-quatre anys. Antic dirigent del PSUC i del PCC, era portaveu del col·lectiu dels iaioflautes, que ha comunicat la seva mort en una nota pública.

Ha mort el nostre company, camarada, amic i dinamitzador principal del nostre colectiu @iaioflautas.
Sempre amb una rialla, sempre veia el got mig ple, et trobarem a faltar. Que la terra et sigui lleu. https://t.co/SHIdzug97N

— Iaioflautas (@iaioflautas) July 12, 2025

Va ser elegit diputat al parlament en la primera legislatura, el 1980, amb el PSUC. Més endavant, es va integrar al PCC i després a IC (PSUC, PCC i ENS) el 1988. El 1999 va ser regidor d’EUiA a Barberà del Vallès (Vallès Occidental), municipi on també va ocupar el càrrec de tinent de batlle de Participació Ciutadana del 2003 al 2009.

Els iaioflautes han remarcat que va tenir un paper clau en el moviment obrer i en els últims anys de lluita antifranquista al Vallès. Durant la transició va expressar una actitud crítica envers els Pactes de la Moncloa i, anys més tard, es va implicar activament en l’impuls del moviment del 15-M.

Lloc: Club de Pesca Mar Sport

A les aigües del port de Castelló de la Plana, un matí de diumenge de juliol, el Clavel I es prepara per fer el viatge fins a unes illes no tan conegudes dins els Països Catalans, però que captiven tots els qui les visiten, un arxipèlag d’origen volcànic, que és un parc natural i una reserva marina, conegut com les illes Columbretes.

La formació de les Columbretes s’estima entre fa 1 milió d’anys i 300.000, gràcies a emissions volcàniques submarines, originades amb el xoc de les plaques tectòniques eurasiàtica i africana. Els 4 illots que conformen l’arxipèlag són la part visible d’aquests volcans submarins. L’illa més grossa és coneguda, justament, com l’illa Grossa. Té una forma semicircular i és l’única on hi ha construccions humanes, com ara el far. Juntament amb aquesta hi ha la Ferrera –que deu el nom a la seva tonalitat grisa, pareguda al metall–, la Foradada –anomenada així pel gran arc natural que hi ha– i el Carallot, una fumerola volcànica de 32 metres d’alçària. Les Columbretes reben el seu nom dels grecs i romans que passaren per les illes, que, sorpresos per la quantitat de colobres que habitaven l’illa, l’anomenaren Ophiusa o Colubraria.

Poc abans que els rellotges marquen les vuit del matí, amb el sol que ja comença a escalfar i quaranta-set viatgers a bord, el Clavel I comença la travessia per la Mediterrània, en un viatge d’aproximadament dues hores i mitja fins a les Columbretes.

Passatgers del Clavel I comencen el viatge cap a les illes Columbretes des de Castelló de la Plana. Passatgers del Clavel I a la proa de l'embarcació, anant cap a illes Columbretes. Una xica fa una fotografia de l'albada a la Mediterrània. Flotadors a la part baixa del Clavel I.  A cinquanta quilòmetres de la costa

Assegut a la popa del vaixell, Gabriel German, un ciutadà argentí de visita a Castelló, gaudeix dels primers instants de navegació rumb a les illes. “Sempre he sigut aficionat de la navegació i somiava de poder navegar al Mediterrani”, comenta, mentre fa moltes fotografies per immortalitzar aquest moment. “Ahir va ser el meu aniversari i els meus fills em van regalar això, gaudiré molt del viatge”, afegeix.

Al vaixell, la brisa suau de la mar ajuda a suportar la calor intensa de la primera setmana de juliol. Alguns dels viatjants aprofiten per posar-se crema solar, uns altres mengen, prenen un cafè o es fotografien a la proa mentre passem al costat de vaixells de mercaderies i la costa és cada vegada menys visible, tot sobre una Mediterrània tranquil·la. Al timó, possiblement una de les cambres més càlides de l’embarcació, José Llaurís posa el Clavel I a 11,5 nusos de velocitat. Llaurís, amb la seva tripulació, fan uns 40 viatges l’any a les Columbretes, en què transporten aproximadament 1.400 turistes en total a l’illa, encara que el patró apunta que no se sap mai si serà un viatge tranquil o no, atès que anul·len molts viatges per tronades. “L’únic inconvenient és que és massa lluny i has d’estar pendent d’aquests canvis en l’oratge”, diu. Actualment, solament 3 embarcacions o 4 fan aquest viatge, segons Llaurís, sobretot per aquesta distància. Tanmateix, això també ha implicat millores per als visitants, atès que en temporada alta solament 120 persones poden visitar l’illa a peu. “Abans fins que arribaves no sabies quantes persones podries pujar, quasi no s’hi cabia, ara fem fins a 4 excursions la setmana i no tenim aquest problema”, explica.

Quan la costa comença a ser visible solament per a aquells amb una visió més bona, a l’altre extrem també es comença a veure la silueta de les illes Columbretes. Dues gavines apareixen en aquest moment, com si advertissen als viatjants d’una arribada pròxima, encara que resta més d’una hora de travessia.

Una gavina vola sobre la Mediterrània quan es veuen per primera vegada les illes Columbretes.

A mesura que ens acostem a l’illa Grossa, que té, en el seu punt més alt, el far –construït el 1857 a 61 metres d’altura–, podem començar a veure les primeres mostres de l’origen volcànic de l’illa, amb un terreny que pareixen capes superposades i amb escassa vegetació a la part superior.

Mentre rodegem el far arribem a la badia semiprotegida de l’illa Grossa, on el vaixell amarrarà en una de les 13 boies que hi ha disponibles. Els tripulants s’afanyen a immortalitzar els primers instants prop de l’arxipèlag, “mira quina aigua més clara!”, exclamen alguns quan veuen els primers peixos en les aigües pròximes a l’illa. Carlos Blasco, veí de Peníscola, és un dels visitants que comparteix una relació estreta amb les Columbretes. “El meu pare va pescar llagosta durant més de 20 anys ací, venia 2 o 3 dies i després tornava. Si volgués, podria navegar amb els ulls tancats fins ací. La primera vegada que vaig anar a la mar va ser amb 11 o 12 anys a les Columbretes, hi vam estar 3 nits, inclús vaig aprendre a nadar dins el port de l’illa Grossa”, ens explica mentre ens preparem per arribar a la nostra destinació, i sentencia que, si pogués, aniria cada dia a les Columbretes.

A l'esquerra l'argentí Gabriel German, que navega per primera vegada a la Mediterrània, anant cap a les Columbretes. A la dreta, la mar Mediterrània. A l'esquerra, detall de les roques d'origen volcànic de l'illa Grossa. A la dreta, Carlos Blasco, fill del pescador, que té molta relació amb les illes. A l'esquerra, José Llaurís, patró del Clavel I. A la dreta, detalls de la sala del timó de l'embarcació. A l'esquerra, elements dels faroners a l'exposició del Far. A la dreta, una estàtua en record de tots els treballadors de la mar. La vida i evolució de les illes Columbretes

Si bé les Columbretes han rebut diferents noms i visitants en la història, no és fins a mitjan segle XIX que, amb la construcció del far, no s’habita l’illa Grossa per primera vegada. Durant uns cent vint anys, entre el 1857 i el 1975, va ser habitada per quatre faroners que hi van viure amb les famílies. No era la destinació més sol·licitada, a causa de les condicions de vida dures i la manca de recursos, fet que va degradar el matoll original, que, o bé va ser cremat per eliminar les colobres, o va servir d’aliment als animals que els faroners duien amb ells, com ara conills.

Amb el vaixell amarrat, els visitants són transportats amb una llanxa pneumàtica fins a la part central de l’illa Grossa, on comença la visita. Per un sender estret, que obliga a anar quasi d’un en un, amb vegetació escassa pel clima sec de l’illa, el grup s’enfila en direcció al far. La planta que més abunda en aquesta illa és la Suaeda vera, amb tiges d’uns deu centímetres a vuitanta i fulles alternes i carnoses. Durant aquesta excursió, d’aproximadament una hora, la calor sufocant és el protagonista principal. A mesura que ascendim per l’illa, podem veure la resta de l’arxipèlag, les casernes on vivien els obrers que van construir el far i on ara viu el personal de vigilància i el cementeri, juntament amb la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, situada a l’altre extrem de l’illa Grossa.

El far fou deshabitat l’any 1975, quan es va automatitzar, i les illes es van convertir en un camp de tir per a l’exèrcit espanyol i nord-americà. Aquests bombardaments a l’arxipèlag i les pràctiques militars s’acabaren l’any 1982 gràcies a les protestes dels veïns de Castelló. Ara com ara, encara hi ha restes dels bombardaments a les illes. Amb l’objectiu de protegir aquest enclavament natural, l’any 1988 van ser declarades parc natural i un any després reserva marina. D’aleshores ençà, les illes solament són habitades pel personal de vigilància, que fa relleu cada quinze dies.

Dins el far, una exposició amb tota la història de l’illa presenta els habitants principals actuals: els alacrans. “Quan arribes ací saps que hi ha alacrans, però no me n’esperava tants. Al principi, de nit, comences a veure’ls i fa impressió, però t’hi acabes acostumant”, comenta un dels quatre treballadors de les Columbretes, dos del parc natural i dos de la reserva marina, que viuen durant dues setmanes a les illes. “M’encanta ser ací. L’únic inconvenient és quan a l’hivern no podem fer el relleu pel mal temps, però no és habitual”, diu.

Un grup de visitants s'acosta a l'illa Grossa amb una llanxa per fer la visita. Un grup visita l'Illa Grossa. Al fons, l'illa Foradada. El cementeri de l'illa Grossa, on hi ha enterrats fills d'alguns faroners. Visitants pugen cap al far de l'illa Grossa, construït l'any 1857. Projectil encastat a l'Illa Foradada. Alacrans exhibits al far de l'illa Grossa. Imatges dels antics faroners al far de les Columbretes. Gaudir d’una jornada en la natura

Una volta retornats a l’embarcació principal és el torn de gaudir de les aigües, que, protegides per l’illa Grossa, brinden als visitants l’experiència de nadar i bussejar per un entorn protegit i veure una gran quantitat d’espècies marines, com ara neros, corbines i corballs.

Després d’unes quantes hores, cap a les tres de la vesprada comença el retorn cap a Castelló, però, abans, ens acostem a l’illa Foradada per poder-la observar de l’embarcació estant i veure restes dels bombardaments que es feien als anys setanta, amb un projectil incrustat a l’illa. Finalment, com que és un dia amb bon oratge, els més atrevits tenen l’oportunitat de nadar a mar oberta, amb uns cinquanta metres de profunditat sota seu, abans de posar rumb a port i posar el punt final a aquesta jornada lúdica de connexió amb la natura.

Vista general de l'Illa Grossa, on se'n pot veure la forma de mitja lluna. Una dona neda per les aigües pròximes a l'Illa Grossa. Un jove es llança a l'aigua en l'últim bany abans de tornar a la península. Un home observa com un dels passatgers es llança de cap a l'aigua.

Les illes Columbretes són el millor exemple de vulcanisme de la nostra terra. Ara com ara, l’arxipèlag de les Columbretes és un refugi per a gaudir d’una fauna i una flora úniques al litoral mediterrani, reviure l’experiència dels faroners que la van habitar i agafar consciència de la fragilitat d’aquests ecosistemes per no repetir els errors del passat i continuar-ne fomentant la conservació.

Reprenc l’article de la setmana passada amb una visita al pavelló Victòria Eugènia de Montjuïc per a veure i calibrar l’exposició “Fabular paisatges”, la primera de l’assessor de museus de la Generalitat i director del programa Museu Habitat, Manuel Borja-Villel. Ha costat saber-ne els horaris, però finalment, després d’unes quantes trucades a informació ciutadana, els he sabut. Per a qui hi vulgui anar, és oberta de dimecres a diumenge de les onze del matí a les set de la tarda, i és d’entrada lliure. Té un complement al Palau Moja (no l’he vist), en què cal reservar hora al web de l’ajuntament. Una mica complicat. De manera prèvia a la visita, m’han cridat l’atenció algunes coses que ara són diferents de com s’havien anunciat. I el cost de la mostra, un milió d’euros.

L’exposició, de gran format, ocupa més o menys la meitat de l’immens pavelló. Quan ara fa un any la Conselleria de Cultura va anunciar el programa de Museu Habitat, l’exposició s’havia d’instal·lar als Nous Tinglados del Port Vell, al Museu Marítim i al Palau Moja, amb el pavelló Victòria Eugènia d’espai complementari. Els Tinglados reestructurats van ser a punt per a la Copa Amèrica, però ara no, ni tampoc el Marítim. L’enorme exposició s’ha fet finalment al pavelló de Montjuïc, un espai previst per a quan arribi l’esperada ampliació del MNAC. “Fabular paisatges” esdevé així, d’entrada, una exposició que marca territori, invasiva de l’espai del Nacional, que, quan sigui que el pugui ocupar, no podrà pas dir que l’inauguri.

L’exposició ha costat un milió d’euros, segons informacions recollides a la premsa. Són molts diners. Caldria anar-se’n força anys enrere per trobar-ne alguna de similar en pressupost a Barcelona, a l’època de les vaques grasses. Pregunto a alguns professionals que en fan o en programen: coincideixen que és un pressupost altíssim. Són encara més diners en el context de crisi econòmica del camp artístic, de tot el país: els museus viuen una precarietat espaordidora. En el terreny de l’art contemporani, en què es mou el Museu Habitat, les coses estan així: el MACBA penja d’un fil, la Fabra i Coats encara més, i els centres privats i acompanyats de subvencions públiques, la Miró i la Tàpies, si no pengen d’un fil poc els falta. Tots resisteixen amb sous del personal més que precaris per a la seva condició professional, de dalt a baix. Només se salven el Picasso, gràcies a les visites en gran manera turístiques (m’arriba, però, que passa ara per alguna crisi interna), i el CCCB, de la Diputació de Barcelona, institució més que solvent, que també patrocina Museu Habitat. Si resseguim els museus públics del país, tots penen. Són molts diners, un milió. Un milió d’euros públics.

Entro a l’exposició. Preguntar-se si s’ho val o no, el milió, per mi és debades. Una exposició d’un milió d’euros a Catalunya avui més aviat diries que té una funció representativa, és una exhibició de poder. Amb un milió es poden fer unes quantes exposicions necessàries que no siguin un do de pit i una mostra d’autoritat com és una d’un milió.

Sóc força contrària a les exposicions enormes, com a visitant i com a crítica cultural. En tota exposició compta el muntatge per sobre de tot. Quan és tan gran, la visió del visitant es desfigura. Una de petita no pot fer passar una cosa per una altra; una de gran, sí. En un context en què la crítica d’exposicions gairebé no té cabuda en els mitjans generalistes i hi compta la promoció inaugural, és fàcil l’adulació a l’autoritat vestida de producció cultural exorbitant, que ha costat molts diners, és avalada pel govern i, en aquest cas, dirigida per un comissari multipremiat mars enllà. El peix es mossega la cua.

Mentre miro les obres, veig el comissari Borja-Villel fent una visita guiada a cinc visitants. El muntatge aplega obres en les parets de la gran sala, entre les quals sobresurt de manera imponent la que ja és marca de l’exposició i il·lustra aquest article, de Dan Lie (1988), artista d’origen indonesi-pernambucà instal·lat a Berlín. Teixits i manyocs gegantins en suspensió. Són fets de materials orgànics, diu la cartel·la, que llegeixo amb escepticisme: l’artista estrella trenca “amb la representació occidental del paisatge com un escenari passiu i estable, disponible per a l’explotació o la contemplació”. No hem de contemplar, doncs, aquest paisatge del molt reconegut internacionalment en galeries Lie, seria un pecat, no sé què n’hauríem de fer.

El mateix títol de l’expo, “Fabular paisatges”, va en aquesta mateixa direcció. Fabular és inventar, i potser sí que Lie inventa, però tantes de les obres reunides no són ni volen ser una invenció: les revisions de les exposicions universals a Barcelona són resultat d’investigació històrica i igual les obres anticolonials (decolonials, en lèxic americà), com ara la barroca panoràmica del dibuixant satíric Efrén Álvarez (Barcelona, 1980), Manierismos e iconografías para una correcta asimilación de los hechos de la sociedad del hombre blanco, una producció del Museu Habitat per a la mostra, un títol irònic que es pren seriosament a si mateix.

La peça que m’emporto com a record no és de cap artista en el mercat, és la delicada maqueta del Camp de la Bota, feta el 2004 per l’Asociación de Mujeres Adrianas del Barrio de la Mina de Sant Adrià del Besòs, de la col·lecció del Museu d’Història de la Immigració de Catalunya.

Enmig de l’espai, diversos miniespais formats amb parets de tul. La confusió del conjunt, tractada amb transparència aparent. Per terra, al llarg del recorregut, plaques en castellà i lletra ben menuda informen de qüestions colonials rellevants per al discurs de tot plegat. T’has d’ajupir fins a tocar a terra per llegir-les (no ho faig, hi trec fotos dreta).

En tres dels cubicles de tul, obres relacionades amb paisatges de Barcelona i Catalunya de fa un segle llarg. Estaria bé veure les pintures d’Urgell, Rusiñol, Casas, Nonell i Vallmitjana no isolades en aquests cubicles sinó en relació amb les obres dites anticolonials. Els suburbis dels uns i els suburbis dels altres. Exposades així, són un bolet. Urgell no té ni context. Obres finalment colonitzades pel discurs expositiu de la mostra, en suma.

Algú que sap del que parla en això de fer exposicions d’art contemporani m’havia avisat que aquesta era una exposició profundament anticatalana. Més aviat la trobo acatalana, que potser és el mateix, em dic a mi mateixa quan en surto i baixo les escales d’esquena al MNAC. A casa, reviso les fotos que hi he fet, i em salta a la vista això que no havia advertit, escrit amb lletra escolar en un cartró negre per les dues cares que penja del sostre: “Domingo Gual / Conqueridor Català / s. XIV (1342) / … no te [sic] fronteres (1992)”, i a l’altre costat, damunt igualment de la mateixa informació sobre el conqueridor, hi diu: “la feina ben feta…”. Potser ho esmenaran, és senzill, només cal un accent. No sé hi ha més català mal escrit. La C majúscula de Català, que un mestre rectificaria, entenc que és a posta, una grafia artística.