No puc evitar un somriure irònic quan em demanen, com han fet diversos lectors benvolents, l’opinió sobre la darrera enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat de Catalunya. D’entrada, ja em sembla un exercici curiós que pretenguem analitzar la salut d’una llengua limitant-nos a una part del territori, com qui diagnostica un malalt examinant-ne el braç dret i prou. Però bé, acceptem el joc i mirem què ens diuen aquestes xifres que, com totes les estatístiques, són tan certes com enganyoses poden arribar a ser algunes de les interpretacions.

La primera conclusió, i és la que han remarcat tots els qui n’han parlat, és que la situació és greu. I ho és, sens dubte. Quan una llengua perd parlants habituals encara que guanye nous coneixedors (267.600, ens diuen), no cal ser molt perspicaç per a entendre que alguna cosa no va bé. Però, com sempre passa en aquesta terra nostra, la realitat, o aquesta és la meua opinió, és més complexa que no sembla a primera vista. I no necessàriament tan negativa.

Fixem-nos en un fet que ningú no sembla haver remarcat: els espanyols van desapareixent. No em referesc, és clar, a cap catàstrofe demogràfica, sinó a una realitat estatística inapel·lable: el nombre de nascuts a la resta de l’estat espanyol que avui viuen entre nosaltres és el més baix des que hi ha estatístiques homologables. La població nascuda fora de Catalunya però dins l’estat ha baixat ni més ni menys que d’un 30,4% d’ençà del 2003 –i en aquesta categoria encara ens hi colen vers catalans de les Illes i el País Valencià, que no sabem quants som. Aquest fet, que alguns podrien interpretar com una dada més, és en realitat una notícia extraordinària. Per primera vegada en molts decennis, la pressió demogràfica espanyola, que tant ha condicionat la nostra realitat lingüística, es va esvaint. Simplement han deixat de tenir ganes de venir. Ja no en vénen. I això, en termes de la batalla nació contra nació no sé encara si proclamar-ho com una victòria, però estic segur que no té res d’anecdòtic.

I ací ve la paradoxa: mentre aquesta pressió minva, n’apareix una altra de naturalesa diferent i pel que veig els analistes no saben –o no volen– veure-hi la diferència: la població nascuda a l’estranger –a l’“estranger estranger”, o siga, fora de les actuals fronteres espanyoles– ha augmentat d’un 184,4% en vint anys. Una xifra certament extraordinària.

Però, compte: aquests nouvinguts no són com els d’abans, i no s’hi val a confondre’s. Ells no arriben amb prejudicis contra el català ni amb la convicció que en espanyol ens entendrem –solament amb l’excepció, si de cas, dels llatinoamericans més papistes que el papa; que no ho són tots. No únicament això: molts no tenen voluntat de permanència definitiva, són ciutadans globals que avui són ací i demà potser seran als Països Baixos o a Alemanya o a Noruega, o on els paguen millor. O se’n tornaran a casa. La mateixa enquesta, de fet, ja demostra que els fluxos d’eixida han augmentat molt aquests últims anys. I tot això, que podria semblar un problema afegit, és en realitat una gran oportunitat.

Sobretot perquè ells arriben amb una “àmplia predisposició per a aprendre o millorar el coneixement del català”, com assenyala clarament l’enquesta. Un factor important, perquè els sociolingüistes ho tenen clar: els emigrants adopten la nova llengua si els és útil i necessària, si els ajuda a prosperar i a identificar-se amb el país d’arribada.

I ací és, precisament, on la cosa es torna interessant: per primera vegada en la història recent –i quan dic “recent” parle de segles– tot el problema, tot allò que es relaciona amb l’adopció dels nouvinguts, ho tenim a favor nostre. N’hi ha prou que ho activem.

Ja ho sé, que hi ha les lleis i els tribunals espanyols. Però no ens enganyem, perquè l’autonomia, la paupèrrima autonomia, té eines de sobres per a fer del català una llengua necessària en el dia a dia dels emigrants: que els cossos de seguretat parlen sempre en català entre ells i s’adrecen a la població en català, per exemple. No pot ser que cada volta que passes pel costat d’un mosso te’l trobes parlant en castellà. Que qualsevol gestió administrativa mantinga el català com a llengua vehicular. Que els funcionaris no parlen en castellà d’entrada a ningú, com si un bon home arribat fa quatre dies de Dakar sabés parlar miraculosament espanyol i no català. I sobretot fent que els mestres es donen ànsia i facen d’una vegada el paper que han de fer i que han deixat de fer i els hem deixat clamorosament deixar de fer.

I com es fa això? Donant ordres, és clar. I exigint-ne el compliment. Com, si no? Si d’alguna cosa ha de servir el cor alarmat que sentim aquests dies ha de ser per a activar la queixa i l’exigència al govern i a tot allò que en depèn.

Ara, dit això, la cosa més fascinant i més interessant a parer meu és veure com aquells personatges que van fer tant de mal inoculant el verí bilingüista dins el nacionalisme català ara s’espanten quan veuen els resultats del seu experiment. Com si algú que ha abocat benzina a terra durant anys de sobte s’alarmàs en veient que el foc s’estén. Que Òmnium, que ha callat durant anys i panys, alce finalment la veu és bo. Com és bo que Oriol Junqueras, artífex màxim de l’error amb aquella cosa de “en castellà també”, ara es preocupe de les conseqüències de les seues teories. Ja pot començar a rectificar, per exemple, fent parlar en català sempre a Madrid Gabriel Rufián. Perquè es veja que no és una llengua secundària que la pots deixar d’usar quan cal tractar de coses importants.

La mort d’una llengua rarament és un suïcidi; quasi sempre és un assassinat –això ho vaig sentir dir a algú, però dissortadament no recorde a qui. I un assassinat per inacció és tan assassinat com qualsevol altre. Per això cal remarcar que allò que ens mata és la inèrcia. La comoditat de passar-se al castellà “perquè, total, ens entenen igualment”. La mandra de mantenir el català quan l’interlocutor respon en castellà. La tendència a justificar cada petita deserció lingüística amb l’excusa de la cortesia o el cosmopolitisme. Com si parlar en castellà a València fos cosmopolita i, en canvi, no ho fos parlar en català a Madrid. O a París.

Siga com vulga, i malgrat tot –i és això que em mou a ser moderadament positiu–, ningú no podrà negar que el català demostra una vitalitat constatable. Després de la violència espanyola d’ençà del 2017, després dels atacs sistemàtics a la llengua –i a la unitat de la llengua–, després de tants intents de fer-la prescindible, després de les televisions privades, les plataformes i l’AVE, després de la demagògia dels intel·lectuals taxidermistes i de l’activisme chetnik de Ciutadans, la llengua catalana no tan sols es limita a sobreviure: es reinventa. És pionera en intel·ligència artificial, encapçala la revolució digital entre les llengües mitjanes d’Europa, genera una producció cultural envejable. Tenim més traduccions que moltes llengües oficials d’estat, més presència a les xarxes que llengües amb el triple de parlants, més dinamisme editorial que països amb estructures d’estat consolidades.

No som, definitivament, cap patuès com voldrien els genocides espanyols. Som, en canvi, una llengua que s’obri camí en el segle XXI amb una creativitat desbordant. Una llengua que, contra tot pronòstic, l’enquesta diu que continua atraient parlants, mantenint aquella tesi enlluernadora de Carme Junyent que deia que som molt fluixets fent fills però som els millors adoptant-ne. Som una llengua que ha sobreviscut a dictadures i continua demostrant que és perfectament vàlida per a qualsevol àmbit d’ús, del trap a la literatura més exquisida i fins al llenguatge computacional més avançat.

La clau, és clar, continua essent política. Del 1714 ençà, en aquest país parlar de llengua és parlar de política i no recordar-se’n és fer trampa. El problema no és el català; ací l’únic problema és la imposició de l’espanyol –i del francès al nord. Però el fet és que ara la pressió contra el català obliga i sembla que ja no deixa espai a la indiferència. Ja no podem ser catalans per inèrcia, sinó que hem de militar en la llengua, personalment i quant a l’exigència pública. Ja no és cosa de resistir i prou, doncs, de seguir la rutina del qui dia passa any empeny: és hora de construir. De construir un espai on el català no siga tan sols possible, sinó necessari. On usar-lo no siga un acte de militància, sinó de normalitat quotidiana. Les eines les tenim, el talent el tenim, la capacitat de reinventar-nos l’hem demostrada mil vegades. Tan sols cal la voluntat política de fer el pas definitiu. Tan simple i concret com això.

 

PS1. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita, en aquest cas dedicada a l’amenaça de l’extrema dreta, amb una finestra oberta a la situació creada per la fallida moció de censura a Ripoll i per les eleccions alemanyes de diumenge, amb la presència de Xavier Rius Sant i Laura Ruiz des de Berlín. Podeu veure’n el vídeo.

PS2. Roc Casagran publica Somiàvem una illa, novel·la amb què guanyà el premi Sant Jordi 2024, el guardó principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia. L’escriptor de Sabadell ha parlat amb Emma Granyer en aquesta entrevista: “Si perdem la llengua, ho acabarem perdent tot”.

PS3. Alice Weber va arribar a Mallorca quan tenia quinze anys i es va embarcar en el projecte polític de Més per Mallorca. Ara és segona tinenta de batlle a l’Ajuntament d’Inca, i Martí Gelabert hi ha parlat en aquesta entrevista sobre les eleccions de diumenge a Alemanya.

PS4. VilaWeb fa trenta anys que lluita, també per la llengua catalana. No era escrit enlloc que internet seria en català i nosaltres –i molta més gent, però molt particularment nosaltres– vam saber obrir un camí a la llengua en la xarxa. Trenta anys després, tenim nous envits a encarar i hem de ser més forts que mai. Però això tan solament serà possible si tenim més subscriptors. VilaWeb no fa servir un mur de pagament i us permet de llegir lliurement tot allò que fem. Però us demanem que penseu si no és de justícia ajudar-nos. I si la resposta és que sí, aneu a aquesta pàgina i apunteu-vos-hi.

De totes les lluites ideològiques que podem triar, la que sento més propera és l’ecologisme. Crec que el nostre pas pel planeta és finit i que hem de deixar-lo en bon estat per als que vinguin; que compartim la Terra amb moltes altres espècies que també es mereixen d’existir tant com nosaltres; i que hem construït les societats sobre unes condicions ambientals que són fràgils, i que sovint donem per descomptades. Són idees ben bàsiques que mantinc des de jove. 

L’ecologisme té, però, un altre aspecte que m’atreu: és quantificable. A vegades la resolució d’un conflicte és binària. Salvem aquell bosc de l’especulació immobiliària, o no el salvem. Podem parlar de graus i de parts per milió, fer recomptes de poblacions, calcular quanta gent viu en zones inundables. Al darrere no hi tenim les teories de moda que surten de les facultats de les ciències socials, sinó la física, la química, les matemàtiques. És fàcil de saber si avancem i retrocedim, si la feina ha estat positiva o un fracàs, i per tant assignar mèrits i responsabilitats.

Aquests dies de canvi històric –el final accelerat del món posterior a la Guerra Freda– penso molt en la necessària rendició de comptes de quatre dècades d’activisme, no només ecologista. Els Estats Units volen annexionar Grenlàndia i convertir-la en una colònia, recuperar el control del canal de Panamà, i fins i tot hi ha la proposta d’absorbir el Canadà. Rússia fa temps que vol recuperar el control sobre tot el territori soviètic, sigui per la via de les armes o potinejant eleccions, i ara Vladímir Putin té el permís de Donald Trump per a començar les guerres que li plaguin, perquè encara que envaeixi un país membre de l’OTAN els Estats Units en restaran al marge. La Xina té molt avançada l’assimilació cultural i la substitució demogràfica al Tibet, ha tancat gairebé dos milions de uigurs en camps de concentració, i vol ampliar les fronteres cap a altres territoris. I sembla que ho hem oblidat, però fa un any i mig vam viure una neteja ètnica a Europa. Després de dos mil anys de viure-hi, el poble armeni de l’Alt Karabakh va deixar les cases, les esglésies i els morts al cementiri, i va marxar per l’amenaça dels turcs. Cent cinquanta mil persones expulsades davant de la indiferència general.

En vista d’aquests fets, i perdoneu-me si semblo cínic, però exactament de què han servit totes les càtedres d’estudis postcolonials dirigides per activistes, les proclames sobre antiimperialisme, les subvencions milionàries a entitats pacifistes per a organitzar jornades sobre desarmament, els funcionaris amb plaça de tècnic de construcció de pau a la Generalitat de Catalunya? L’any 2025 tornem a tenir uns imperis liderats per senyors vells que volen redibuixar les fronteres del món i cruspir-se unes quantes nacions petites. Es miri com es miri, el fracàs d’aquest espai ideològic és total.

No sé qui deia que moltes lluites socials es van començar a tòrcer quan van ser capturades per universitaris de classe alta que hi van trobar una sortida laboral. En lloc d’ocupar el carrer n’hi havia prou de llegir Orientalisme d’Edward Said i analitzar si El cor de les tenebres és un llibre racista. Com es podien posar en dubte de veritat les institucions –aquestes estructures occidentals malèfiques i opressores– si tot es paga amb diners públics? És divertit entrar als comptes d’algunes organitzacions pacifistes i veure que el 90% dels ingressos provenen de subvencions, i que més del 80% van destinats a pagar sous.

L’error de l’ecologisme va ser un altre, pensar-nos que amb arguments racionals i científics en teníem prou per a convèncer la població de la necessitat d’uns canvis profunds. I vet aquí que els més poderosos van contraatacar amb arguments acientífics molt eficaços: tot és una conspiració, i ningú no t’ha de dir com has de viure. Totes les dades que descriuen i expliquen el canvi climàtic són falses, o sigui que crema tanta benzina com vulguis. Quina gran equivocació, subestimar l’egoisme general.

L’altra gran pífia del moviment va ser pensar-se que la solució seria tecnocràtica, i per tant no vam fer res quan els governs van descartar una acció eficaç i van apostar per tones i tones de burocràcia. Pensa globalment i actua localment, deia el lema, però primer omple desenes d’instàncies si vols tenir cura d’un tros de riera. Llavors hi ha l’evidència que els rics en queden al marge. Ens hem de sentir culpables si no reciclem un tros de plàstic, però Taylor Swift agafa l’avió per a trajectes de trenta quilòmetres.

Pel que fa al feminisme, no en parlaré perquè n’hi ha molts que en saben més que jo, però crec que hem de respondre amb urgència una pregunta: per què l’efecte més visible de l’entrada de l’activisme feminista a les institucions ha estat la generació jove més masclista des que tenim memòria? És tot culpa de la reacció contrària (i en aquest cas, per què no es va actuar a temps?), o s’han comès errors de missatge i de forma?

A tots els espais ideològics hi ha gent convençuda que actua de bona fe, i gent que hi troba una sortida laboral o el lloc idoni per a crear xarxes d’influència. El model que tenim fins ara, en qualsevol cas, ja no serveix, perquè al món com més va hi ha més guerres, més masclisme, més destrucció ambiental. I no és culpa de l’activisme, però si aquest ha fracassat, tocarà refundar-lo. Em sembla que hem viscut molt bé durant trenta o quaranta anys, i que les lluites de debò comencen ara.

The Washington Post · Karen DeYoung i Michael Birnbaum

Trump i Zelenski han bescanviat retrets de tota mena aquestes darreres hores, i han desfermat una crisi diplomàtica de proporcions majúscules entre Washington i Kíiv. El president ucraïnès ha acusat Trump de mentir descaradament, tant sobre la guerra contra Rússia com sobre el seu govern; el president nord-americà ha titllat Zelenski de dictador i l’ha acusat d’haver causat el conflicte i d’haver estafat els Estats Units perquè el financi.

Però les paraules de Zelenski amaguen la preocupació, com més va més palpable a Ucraïna i a la resta d’Europa, que el govern de Trump hagi posat fi no tan sols a tres anys de suport incondicional a Ucraïna sinó també a la política que Washington ha mantingut durant decennis envers Rússia –un tomb diplomàtic que podria menar a la realineació geopolítica més important d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Tot i que Trump ja va mostrar una certa afinitat amb Putin durant el seu primer mandat, ara sembla decidit a posar fi a la cautela estratègica amb què Washington ha tractat les relacions amb Moscou durant dècades, tant amb presidents republicans com amb presidents demòcrates.

Alguns estats europeus ja havien expressat una preocupació moderada per l’acostament entre Trump i Putin, però l’escalada verbal d’aquesta setmana ha estat tan sonada que fins i tot alguns dels aliats més estrets dels Estats Units s’han vist obligats a pronunciar-se sobre la polèmica.

“No entenem gaire bé la lògica nord-americana”, deia abans-d’ahir la portaveu del govern francès, Sophie Primas, que titllà les declaracions públiques de Trump de “volubles, heterogènies i sovint incomprensibles”. El canceller alemany, Olaf Scholz, qualificà les paraules de Trump sobre Zelenski de “errònies i perilloses”, i la seva ministra d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, demanava a Trump: “Que miri bé el món real, en compte de limitar-se a piular.”

El primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer –que es reunirà amb Trump a Washington la setmana vinent, com també és previst que s’hi reuneixi Macron– trucà a Zelenski abans-d’ahir la nit per expressar-li el seu suport, segons que ha explicat un portaveu del govern britànic.

Al congrés dels Estats Units, fins i tot els representants republicans que donen suport als intents de Trump d’acabar el conflicte discrepen amb les paraules del president. “Rússia és l’agressor, en aquest cas; d’això, no n’hi ha dubte”, deia el cap de la majoria republicana del Senat, John Thune. “Jo no faria servir el mot ‘dictador’ per referir-me a Zelenski”, diu el senador republicà Thom Tillis.

Tim Kaine, senador demòcrata, insta els republicans a pronunciar-se públicament contra les paraules de Trump sobre Zelenski i la guerra d’Ucraïna. “A banda Trump i Putin, no crec que hi hagi ningú que cregui que Zelenski és un dictador”, diu.

Experts tant nord-americans com russos –fins i tot els qui creuen que l’acostament dels Estats Units a Rússia és l’estratègia correcta per a posar fi al conflicte– estan perplexos per la postura que Washington sembla haver pres sobre la guerra i les relacions amb Kíiv.

Thomas Graham, que participà en la gestió diplomàtica entre Washington i Moscou durant la presidència de George W. Bush, està desconcertat per l’estratègia de Trump. “On pretén arribar, amb tot això? No sé què espera aconseguir, amb aquesta tergiversació de la situació a Ucraïna. Per ventura és una manera de preparar el terreny perquè l’opinió pública nord-americana accepti una capitulació davant Putin?”, es demana.

“No entenc que això pugui beneficiar els interessos dels Estats Units”, afegeix.

Andrea Kendall-Taylor, alta funcionària d’intel·ligència durant la presidència d’Obama i la primera legislatura de Trump, diu que aquests darrers dies ha canviat d’opinió sobre l’estratègia del president: si fins fa poc pensava que l’objectiu de Trump era tancar un acord amb Putin en termes favorables, ara creu que tan sols vol posar fi al conflicte tan aviat com pugui.

“Crec que tant li fa si el resultat fa créixer el risc d’enfrontaments en el futur –diu–. L’única cosa que vol és poder dir que ha posat fi a la guerra. Li és igual si això afebleix la posició geostratègica de Kíiv i ho deixa tot de cara perquè Rússia es rearmi i torni a atacar Ucraïna, sempre que no passi sota la seva presidència.”

Abans d’aquesta espiral de retrets entre Trump i Zelenski, Kíiv havia provat durant mesos, del dret i del revés, de complaure Trump i d’estrènyer vincles amb el nou govern a Washington. Durant la campanya de les eleccions presidencials nord-americanes, Trump va prometre de posar fi a la guerra així que arribés a la presidència, i la diplomàcia ucraïnesa ha lluitat perquè aquesta promesa no l’obligui a capitular en els termes que dicti Moscou.

“Hem intentat de trobar punts d’acord amb Trump, però sembla que aquesta estratègia té límits”, explica Mikola Biélieskov, un analista polític ben connectat amb el govern de Zelenski. “Ara que aquesta estratègia de compromís entra en conflicte amb els interessos de Kíiv, atès que Ucraïna ha estat marginat de les negociacions, Zelenski ha optat per començar a dir allò que realment pensa, en compte de mentir o mossegar-se la llengua amb l’esperança de complaure Trump.”

Dimarts, en sortint de les primeres converses bilaterals entre Washington i Moscou, Trump declarà que el responsable de començar el conflicte –que esclatà arran de la invasió russa d’Ucraïna, el febrer del 2022– havia estat Kíiv, unes paraules que coincidien amb la versió que Putin ha donat sovint sobre els orígens del conflicte.

L’endemà, Zelenski convocà una conferència de premsa en què acusà el president nord-americà de “viure en una bombolla de desinformació”. I afegí: “A l’equip de Trump no li aniria malament una dosi més gran de veritat.”

Trump contraatacà amb una invectiva fulminant a les xarxes socials, farcida d’exageracions i falsedats. “Observeu-ho: un comediant d’èxit relatiu, Volodímir Zelenski […], ha convençut els Estats Units d’Amèrica perquè es gastin 350.000 milions de dòlars en una guerra que no es podia guanyar, que no havia d’haver començat mai”, digué, tot al·ludint a una xifra que és gairebé el doble del total de l’ajuda que els Estats Units han enviat a Ucraïna d’ençà que començà el conflicte.

“Un dictador que no permet que es facin eleccions, Zelenski ja cal que s’espavili; si no, es trobarà sense país”, escrigué Trump, que situà l’índex d’aprovació de Zelenski a Ucraïna en un 4%. Segons les darreres dades, un 57% dels ucraïnesos aprova la gestió de Zelenski; en canvi, l’índex d’aprovació de Trump ha vorejat el 48% en els darrers sondatges als Estats Units.

Poc després de les paraules de Trump, el vice-president dels Estats Units, J. D. Vance, advertí Zelenski que “deixés de difamar-lo”. I afegí: “La idea que Zelenski farà canviar d’opinió el president a còpia de difamar-lo als mitjans públics […], qualsevol persona que conegui el president li dirà que és una estratègia terrible per a tractar amb aquest govern.”

Qui també s’ha pronunciat a favor de l’estratègia de Trump ha estat Putin, que féu broma abans-d’ahir dient que el president nord-americà havia canviat de postura “després de començar a rebre informació objectiva” sobre el conflicte.

Trump i Putin ja van exhibir una certa afinitat durant la primera legislatura del president. Aleshores, tanmateix, hi havia molt menys en joc. Ara, Trump opta per fer costat a Putin, tot i que Moscou ha començat la guerra terrestre més important dels darrers vuitanta anys a Europa, en què Rússia ha comès crims de guerra de tota mena i ha tractat d’esborrar del mapa una nació sencera, assassinant-ne centenars de milers de ciutadans.

Els Estats Units es va aliar amb la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial per fer front comú contra l’Alemanya nazi, però la fi del conflicte aviat donà pas a la rivalitat entre superpotències i a la Guerra Freda. Els Estats Units no van reconèixer mai l’ocupació soviètica dels estats bàltics –Lituània, Letònia i Estònia– l’any 1940, fins al punt de continuar-los marcant com a països independents als mapes oficials del govern nord-americà fins a la caiguda de la Unió Soviètica, a començament dels anys noranta.

Però ara Trump ha optat per donar un cop a la taula i invertir l’status quo de desconfiança mútua que ha caracteritzat les relacions entre Washington i Moscou aquestes darreres vuit dècades. Trump titlla Zelenski de dictador i alhora manté silenci sobre l’autoritarisme de Putin, que ha presidit Rússia durant un quart de segle i ha anat consolidant el poder a còpia d’empresonar o assassinar els rivals principals. Tot allò que Trump sembla voler de Putin és que aturi les hostilitats, cosa que voldria dir que Moscou retindria el control d’una cinquena part del territori ucraïnès, presa a la força aquests darrers tres anys.

El canvi de posició de Trump ha escampat el desconcert i el pànic per Europa, on com més va més capitals –especialment les del flanc oriental de l’OTAN– temen que els Estats Units retirin les tropes del continent, cosa que els desproveiria d’una capa de protecció clau contra possibles incursions russes.

“Trump no veu les repercussions globals de tot això, i ni tan sols crec que li importin. Si s’ha fet ressò de tots els arguments de Putin és perquè creu que són certs”, diu un ex-funcionari del primer govern de Trump, que accedeix a parlar amb The Washington Post anònimament.

“Per al president, Ucraïna és com l’Afganistan, l’Irac, Síria… És la guerra d’algun idiota, no pas la seva guerra, i l’única cosa que vol és treure-se-la de sobre per tancar amb Putin l’acord que sempre ha somniat”, diu. I sentencia: “És trist, però és així. I ara que Zelenski ha gosat criticar-lo, se n’intentarà desfer.”

David Stern, Siobhán O’Grady, Mary Ilyushina, Robyn Dixon, Catherine Belton i Scott Clement han contribuït a elaborar aquest article.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’estiu del 1953, el pintor Nicolas de Staël viatja amb la seva família cap al sud sortint de França, i hi va sense pinzells ni pintures, sense material per pintar. Durant dos mesos i sota un sol ardent, viatja pel sud d’Itàlia i per Sicília i s’emborratxa de colors, llum i bellesa i fa infinitat d’esbossos amb retoladors per fixar l’esquelet del paisatge. Françoise Chapouton –que és la seva segona esposa després que el 1946 enviudés de la pintora Jeannine Guillou– explica que “dibuixava molt, en sèrie, com sempre, d’un full a un altre, molt ràpid, sense dubtes ni retocs”. En el seu periple estival va passar per Agrigent i d’allà en va sortir, de memòria, una sèrie de quadres a la qual pertany la que il·lustra aquestes ratlles. 

De tornada a França, entre el 1953 i el 1954, De Staël pinta una vintena de paisatges mediterranis, i els pinta després de veure’ls, després del que René Char en diu el “xoc estètic”, perquè mai pinta el que veu, sinó “el cop que ha rebut” en veure-ho. L’oli que he triat potser és un dels més ardents de la sèrie, amb una paleta de colors càlids impossible que pot fer pensar en l’Etna en erupció. Un cel de color pruna, un horitzó d’un groc brillant, i la terra vermella i rosa, tot geometritzat, com a la resta de quadres de la sèrie, però aquest cop amb una calidesa cromàtica que és ben bé un incendi que se’n va cap al centre del quadre. 

Es diu que el paisatge del sud mediterrani va canviar el pintor, i si es fa un cop d’ull a la seva obra, pel que fa al color és ben segur que hi ha el que se sol dir un abans i un després d’aquell viatge, tot i que el després sigui breu perquè De Staël va morir el 1955 en el que alguns asseguren que fou un accident però que molts afirmen que té tot l’aire d’un suïcidi. La terra siciliana en mans del pintor d’origen rus, de terres i nits blanques, ens encén la mirada alhora que ens fa agusar el pensament amb una abstracció que concentra emocions i memòria cromàtica alhora que s’allibera de la línia i ens la fa posar a nosaltres, els espectadors de l’oli. 

Dit això, jo el que veig en aquest Agrigent del 54 és que la línia no hi és però hi té un espai, i en aquesta absència de línia que n’és com una invocació, m’entretinc a estrafer la mirada per veure com els colors convergeixen al mig de la tela i l’abstracció i el figurativisme del pintor s’uneixen gràcies posem per cas que a un volcà sicilià. 

“Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat”, escriu Montserrat Roig. “Els cervells que no accepten aquesta convenció, creuen que la vida és ‘real’.” Ho relaciono amb la taca i la línia en l’art. Per mi, ara, la línia és escriure veient el que escrius, assegut davant del paisatge d’Agrigent. La taca, en canvi, penso que és tornar al teu estudi a França i intentar reproduir a la tela l’impacte d’aquell paisatge. Faig trampes i ho sé, però me les deixo fer perquè em sembla un camí, com la mentida, com la ficció, per arribar a algun lloc. La línia és la realitat. Si vols ser realista, has de començar esbossant amb el llapis i els colors vindran després. I et caldrà observar el que vols reproduir a la tela per capturar-ho tan exactament com puguis. També es pot escriure així. 

Però pots tornar d’Agrigent i pintar-ne el record de memòria. Recordar no és reproduir, hi ha una mirada, una distància i un temps, i llavors ve la taca que és memòria i és oblit i no es pot destriar. I l’espectador mira i també necessita un temps o una distància o una mirada o totes tres coses per discernir què hi veu, o pot no voler discernir-ho, pot deixar-se mirar i després, lluny d’aquell Agrigent, com el pintor, recordar l’oli, els colors, i hi poden aparèixer les línies. Es pot escriure així. I es pot llegir així. 

Llegir així és apanyar-se. Escriure així és no tenir pietat pel lector. Però és que quin lector et demana que siguis pietós, digues. Quin lector et demana que siguis fidel a la realitat, digues. Quin lector vol veritat quan llegeix. Qui escriu amb taques no fa concessions, diria, com si esperés que les línies les posés qui llegeix. És simplificar-ho molt i pressuposar que només hi ha dues opcions, línia o taca, però per començar a explicar-se és un primer pas. Si és fàcil de dir no cal que ho diguis, hem quedat. Si la línia es veu, no la dibuixis. Si la línia es veu i tot i així la dibuixes, prova de dibuixar-la on no té l’espai assignat, que pot ser tan subjectiva i imprecisa com la taca, tan suggeridora. 

I la taca se’t pot rebel·lar, deixar-se definir per la línia, ser una taca que ve després de la línia, domesticada, ensinistrada, delimitada. I fins l’obra més explícita és veritat que pot suggerir, perquè hi ha el lector aquell que tractem sense pietat i que és subjecte actiu, si ho vol ser, si l’obra el crida o se sent cridat. I em sembla que m’explico amb taques i ara caldrien línies. No sé si és més fàcil tacar la línia o ratllar la taca, dic fàcil i no és això el que vull dir, és una paraula taca. 

He buscat fotografies de paisatges d’Agrigent, de l’Etna, i amb la mirada i la memòria hi he superposat els colors de Nicolas de Staël i sense coincidir-hi han coincidit, han coincidit d’aquella manera que fem convergir el que llegim o el que escoltem o el que mirem quan l’atenció és porosa com una esponja, perquè jo volia que coincidís d’alguna manera, perquè hi he posat una mica de mentida, com deia Roig, per perseguir una veritat que la vull més taca que línia.

Falten pocs dies perquè comence la consulta sobre la llengua base a les escoles, promoguda pel conseller José Antonio Rovira contra tota la comunitat educativa. Les darreres actuacions de la conselleria, que ha pressionat els equips directius dels centres perquè “no prenen posició” i ha enviat un formulari per a assegurar-se que complien les accions necessàries prèvies a la consulta, han encès encara més els ànims. Parlem amb alguns directors d’instituts i col·legis, que ens expliquen com viuen aquest procés i quins són els principals entrebancs que implica la consulta.

Una qüestió que destaquen gairebé tots és que fomentarà la creació de guetos pel fet de separar els grups per llengües. “Veuríem això que científicament  anomenem un grup homogeni, que no és el millor per a poder assumir els diferents aprenentatges que té el sistema educatiu, sobretot en l’educació obligatòria”, diu Toni González, president de l’Associació de Directors i Directores d’Institut del País Valencià i director de l’institut Pare Vitòria d’Alcoi. Explica que, quan hi ha aquests grups homogenis, és més complicat que els alumnes assolesquen els objectius i el perfil d’eixida que marquen les lleis orgàniques d’educació.

També coincideixen en el caos organitzatiu que causarà als equips directius, perquè podrà passar que hi haja diferents plans lingüístics dins un mateix centre. Però també podrà passar que només hi haja una única llengua vehicular en un centre, i que els alumnes que no tinguen garantida la seua elecció es vegen forçats a anar-se’n a un altre, amb tot el que això implica, com ara, un desplaçament significatiu del domicili.

Cal recordar que la consulta s’integra dins la llei de segregació lingüística, la 1/2024, anomenada “de llibertat educativa”, que es troba recorreguda davant el Tribunal Constitucional espanyol. Si els resultats de la consulta s’apliquen als centres educatius i finalment la justícia dictamina que és inconstitucional, s’hauria de tornar al model actual de plurilingüisme i refer totes les plantilles docents. “Ens crida molt l’atenció que, quan nosaltres demanem un docent més per necessitats del centre, sempre trobem posicions negatives perquè no volen tindre més despesa pública –encara que no som despesa pública, l’educació és una inversió per a la societat. I, de sobte, arriba aquesta llei, i no hi ha problemes a tindre recursos per a aplicar-la. A més, una llei que fa un pas enrere en la llengua de la nostra terra, la llengua dels valencians, la llengua minoritària enfront del castellà. Sincerament, el paradigma de qualsevol llei orgànica del sistema educatiu és l’èxit de l’alumne, no aplicar la llengua que trie l’alumne”, lamenta González.

“És una il·legalitat com una casa”: els sindicats, en lluita contra la consulta sobre la llengua

Una pèrdua d’oportunitats

El director de l’Alcoià defensa el sistema plurilingüe, que ja aplicava percentatges en les dues llengües cooficials. “És com dir, bé, biologia és obligatòria en primer de l’ESO i, de sobte, una família diu que no, que el seu fill no ha d’aprendre biologia perquè no és el seu fort. Aquestes situacions no es poden donar. És la comunitat educativa que ha decidit el projecte lingüístic actual de centre, on hi ha justament representats tots els sectors. Famílies, alumnes, professors, personal no docent, que és el Consell Escolar del centre públic. És un pas enrere dins de tots els avantatges i les oportunitats de futur que planteja actualment el projecte plurilingüe dels centres”, diu.

González assenyala que el sistema actual afavoreix el bilingüisme del territori, i recorda que una persona bilingüe aprèn una tercera llengua estrangera amb més facilitat. “Donem una gran resposta en l’àmbit lingüístic, que és l’aprenentatge en totes dues llengües. Aplicar el que puga eixir d’ací, en una de les dues llengües cooficials, pot implicar una gran pèrdua d’oportunitats per als alumnes que rebran aquest nou pla lingüístic. El que s’observa en aquesta convocatòria és que torna a minoritzar la nostra llengua”, diu.

Recorda, a més, que per a opositar als llocs de feina públics de la Generalitat, cal saber la llengua pròpia. “S’hi ha d’apostar clarament i sense por de dir-ho. Cal afavorir –i influir– que la nostra llengua valenciana es parle en el màxim d’espais i llocs possibles. La llengua castellana hi és, no desapareix, i s’aprèn de manera gairebé automatitzada”, diu.

Les pressions de la conselleria

Quant a les pressions de la Conselleria d’Educació als equips directius perquè no facen campanya a favor del català en l’ensenyament, González en fa una valoració negativa. “No ho hem entès gaire bé, o ens hem perdut en la interpretació de la normativa, perquè, per exemple, hi va haver una consulta entre horari intensiu i horari partit, i sí que hi havia campanyes a favor d’una postura o d’una altra. Hi havia publicitat, i la gent, les famílies, els docents, s’hi van pronunciar, i no va passar res perquè algú es posicionara a favor d’una opció o d’una altra. I ara veiem que en centres educatius on les famílies han col·locat cartells a favor d’una llengua oficial han tingut informes que deien que aquella pancarta no hi podia estar exposada”, diu.

De la mateixa manera, també s’ha viscut amb desconcert el fet que la conselleria desconfie dels centres educatius i els haja enviat un qüestionari per a comprovar que obeïen les ordres sobre la consulta. “No ho entenc, si els centres ja sabem tota la polèmica i els conflictes que ha comportat aquesta convocatòria, en quina part s’ha perdut la conselleria per preguntar-nos si complim o apliquem una elecció sobre la llengua base que està publicada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, que nosaltres sabem de sobra que és la norma que hem d’acatar? Potser no estem gens a favor que es faça aquesta consulta, i ho hem dit i ho hem manifestat, però el que no té sentit és que no es fien que la durem a terme”, diu. Així, la seua posició és clara: “Aquesta tria que farem aquests dies, no era el moment, ni calia fer-la.”

Tot allò que han de saber les famílies sobre la consulta per la llengua a les aules

L’agreujant als centres afectats per la gota freda

Josep Lluís Peris és el director de l’IES el Ravatxol, de Castellar-Oliveral, una de les pedanies de València afectades per la gota freda. Tot i que el seu centre es va veure mínimament afectat perquè es troba en una zona més elevada, tot el seu voltant és ple de destrucció. Peris s’expressa amb contundència: “A les famílies dels centres de la dana, el que menys els preocupa ara és la maleïda llengua. Això és un programa polític, és una cosa afegida per la conselleria. Hem tingut ben poques reunions amb les famílies perquè el tema no suscita tant d’interès. Ara, els professors sí que estem més bel·ligerants en contra, però no podem fer res més que complir la llei.”

El secretari del centre, Benjamín Martínez, que s’ha unit a la conversa telefònica, explica que per a ells és un problema afegit a l’hora de l’organització del centre i lamenta que no els deixen expressar la seua opinió. “Hem demanat a les famílies, en la mesura de les nostres possibilitats, que es vote en bloc. En bloc i en valencià. Però ‘en valencià’ no ho hem dit perquè no ens deixen dir-ho”, diu. Amb tot, explica que cal votar en massa perquè els grups no siguen indivisibles i puguen mesclar-se. “Jo no conec cap estudiant valencianoparlant que no sàpiga castellà. Conec molts castellanoparlants que no saben valencià”, conclou.

La directora d’un col·legi d’infantil i primària de l’Horta Sud greument afectat per la gota freda –i que prefereix mantenir l’anonimat– reconeix que en la seua situació és molt més complicat fer aquest procés de la consulta sobre la llengua. “És un cúmul, se’ns ha ajuntat una càrrega, perquè jo em trobe en plena actuació per a anar recuperant el centre. Ací queden moltes coses encara i cal coordinar-ho. Coordine una sèrie d’actuacions per al centre, porte la faena diària de direcció, i és clar, això és una càrrega extra. El tema de la dana ens ha desbordat. El meu principal esforç ara és que el centre recupere la normalitat que teníem abans. Tinc portes que no funcionen, tinc calderes que encara no funcionen. Estem centrats en això, a recuperar tot el que hem perdut”, diu.

Explica que les famílies hi van a demanar informació sobre la consulta, perquè estan totalment desconnectades. “El que més pesa és el lament de les famílies. Es demanen, per quins set sous? Els pares ens diuen, però ara què volen? Si nosaltres tenim el cap en si hem de traure un cotxe o no, o si ma casa està bé, o si tinc un ordinador. Encara que nosaltres, a tots aquells que no tinguen mitjans electrònics, els oferim de vindre al centre. Però, en la seua situació personal, no estan en predisposició d’analitzar aquest tema ara”, diu. Després de tot, ja s’ha fet palès que al conseller Rovira no li preocupa la veu de la comunitat educativa, que també inclou les famílies de les quals pretén abanderar la llibertat.

Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”

 

D’un quant temps ençà, a casa hem esdevingut seguidors del programa Que no surti d’aquí de Catalunya Ràdio, encapçalat per Marta Montaner, Roger Carandell i Juliana Canet. Diàriament, a la franja de migdia del dial de la ràdio pública –o bé escoltat en diferit, com una mena de pòdcast–, els tres comunicadors han trencat, potser sense proposar-s’ho, un dels tabús arrelats en la mentalitat nacional: que no es podia fer safareig en català. Julià Peiró, amb les seves impagables cròniques de societat, fou el primer d’escolar-se en les cases dels famosos, amb un estil sui generis de la vella escola canalla. Afegim-hi que Lecturas, una de les principals capçaleres peninsulars, és feta a Barcelona –i durant molts anys incloïa el Tot i més en català, com un intent voluntariós de crear star system nostrat a còpia de les cares de TV3. Entre l’una cosa i l’altra, la crònica rosa s’ha anat infiltrant en matinals i sobretaules. Però, malgrat això, encara hi havia un cert tabú, fruit d’un noucentisme mal paït, que ens feia creure especials, al·lèrgics nacionalment i culturalment a la tafaneria i el mullader.

Ho va descriure l’historiador de l’art i articulista Andreu Pujol ja fa més de deu anys, en un volum titulat Ministeri d’Incultura, i ho explicava Eudald Espluga a Núvol: “D’altra banda, hi ha la percepció de certs catalans que això no va amb nosaltres i que és una cosa ‘d’espanyols’ i de països poc desenvolupats culturalment parlant i que, per tant, prefereixen que d’això se n’encarreguin les televisions espanyoles per poder-se’n distanciar. Els índexs d’audiència a Catalunya desmenteixen que això no vagi amb nosaltres. El Baròmetre de la Comunicació també ens diu que les revistes del cor són les més llegides a Catalunya. I si mirem a Occident, veurem que aquest és un fenomen que es produeix arreu. No crec que els suecs o els noruecs pertanyin a països poc desenvolupats en el terreny culturalment parlant i, en canvi, tenen les seves pròpies revistes del cor i la seva televisió porqueria. El que cal comprendre és que hi ha un lloc per a cada cosa, que hi ha tot tipus de gent i de consums culturals, i que no és normal pretendre que la baixa cultura sigui feta des de fora i l’alta cultura des de dins perquè, inconscientment, s’està afavorint una colonització cultural. Els anglesos tenen les millors galeries d’art d’Europa i tenen els hooligans i gent amb xandall als suburbis de Londres. I no passa res.” Una dècada després, ja podem dir que tenim la qüestió resolta i normalitzada amb el Que no surti i les seves novetats sobre el món els famosos.

Una revista moderna

Però el cas és que fa gairebé cent anys la revista més brillant i moderna del moment, intel·lectualment parlant, és a dir, Mirador –que en aquesta humilíssima finestra homenatgem setmanalment–, ja ho tenia clar. L’havia fundada i va ser finançada per l’advocat i polític Amadeu Hurtado, a qui vaig dedicar, tot sigui dit, la meva tesi doctoral, i de qui enguany es commemoren, davant la indiferència general, els cent cinquanta anys del naixement i els setanta-cinc de la mort. Hurtado havia fet de lletrat i editor d’unes quantes capçaleres alienes –El Diluvio, la Publicitat, El Heraldo de Madrid…– i de ben jove considerava decisiu el poder i la influència de la premsa: “La seva intel·ligència desperta, el seu horror enfront dels localismes pastats de sentimentalisme tou i utilitari, i el seu europeisme, que el feia admirador integral de la Societat de les Nacions, d’Aristide Briand i de l’esperit de Locarno (que en deien aleshores), li feien albirar una solució dels problemes de Catalunya i de tot Espanya, més que fundada en una dialèctica rancuniosa i polèmica, en un clima intel·lectual de superació i síntesi. Veient el moment espanyol, cregué que havia arribat l’hora de treure la política general i la catalana de les velles roderes on s’havia encallat. Prèviament –i tenia tota la raó–, pensà que calia inspirar una mentalitat europea al nostre periodisme, i, amb aquesta idea, va fundar i va inspirar el setmanari Mirador, que començà a sortir l’any 1929 i durà fins al 1936.” Ho escriví Rossend Llates, un dels periodistes que van formar part de l’escuderia Mirador, amb els directors Manuel Brunet –que se n’allunyà a mesura que virà cap a la dreta– i Just Cabot, Josep Maria de Sagarra, que hi tenia fix el seu aperitiu, Josep Maria Planes, Josep Palau, Sebastià Gasch, Guillem Díaz-Plaja, Rafael Tasis, Sempronio, etc.

Inspirada en les revistes franceses com Candide, Gringore, Marianne o Les Nouvelles Littéraries, Mirador “eren uns fulls més àgils, volanders, que, enmig d’anècdotes i d’ironies de bon gust sobre la societat catalana del seu temps, portaven el fruit d’un papalloneig viu i intel·ligent damunt de totes les floritures espirituals de l’època en la vastitud del món artístic i literari o de la vida política i social”, segons el seu creador, que li va imprimir el seu caràcter irònic i radicalment escèptic, allunyat de l’afectació i el transcendentalisme. Domènec de Bellmunt, un altre dels membres d’aquella generació daurada postnoucentista, recorda que “la redacció, situada a la Rambla de Canaletes, cor de Barcelona, era el lloc de reunió de gent de la ploma que hi anava a continuar, en certa manera, la ‘penya’ de l’Ateneu Barcelonès, del carrer de la Canuda, a quatre passes. S’hi feia ‘esprit’, s’hi contaven anècdotes, es deia mals dels uns i poc bé de ningú, però amb intenció satírica sense verí, a part de raríssimes excepcions”. I afegeix: “Don Amadeu donava el cop de polze que endega les coses. I parlava amb els qui feien Mirador. La seva conversa era amena i tenia autoritat sense aquella comèdia que era la tara de la Lliga. De vegades la seva ironia resultava un bon tros coent; però era cara a cara i no ofenia.” Per iniciativa d’ell o del seu fill –el gerent de la revista, Víctor Hurtado–, Mirador va comptar ja de bon començament amb una secció en portada a dues columnes titulada Mirador Indiscret, que fou un dels trets identitaris de la publicació. I aquesta secció acaba de recuperar actualitat amb el llibre homònim publicat per Carles Singla, màxima autoritat sobre la publicació, editat per Eumo. Singla, de fet, li va dedicar la seva tesi, premiada i editada per l’Institut d’Estudis Catalans.

Una època pel forat del pany

Mirador Indiscret va ser, sens dubte, una de les seccions més llegides d’aquella revista. Uns “ecos de societat” que van transcendir el gènere per convertir, tal com havia preconitzat Xènius amb tota la seva capa de pedanteria ja llavors caducada, l’anècdota en categoria i esdevenir un retrat de l’època. Ironia, sarcasme, mordacitat, causticitat… tots els graus de la mirada burleta hi eren disponibles per a parlar de la vida privada i menuda de polítics i escriptors dels temps republicans, aristòcrates i burgesos de l’Exposició del 29 i el Conferentia Club, artistes de Hollywood de pas per la ciutat i gent de teatre o noms consagrats de l’art i la música. Cambó, Companys o el cèlebre batlle Joan Pich i Pon, de qui es van posar en circulació desenes de piquiponades són alguns dels personatges que desfilen per aquelles pàgines, però també la premsa acaba essent carn d’anècdota hilarant. Com aquell subscriptor de La Publi que truca al seu diari de capçalera per a preguntar-los quin és el femení de Jordi, patronímic amb el qual vol batejar la filla. Després de consultar-ho a J. V. Foix i a Pompeu Fabra –dos personatges dels quals també es recullen històries saboroses–, la redacció envia el següent telegrama: “Urgent. Berga. Pau Piguillem. Femenins de Jordi, Jordieta i Georgina. Votem per Jordieta. Telefoneu quin escolliu. Estem amb ànsia.” Joaquim Ventalló, el periodista i polític que passà a la posteritat com el traductor de Tintín, i de qui s’acaben de traduir les seves anotacions de la guerra del Marroc, era partidari d’aconsellar al lector que no s’hi capfiqués més, car “el femení de Jordi és Montserrat”.

Amadeu Hurtado, al centre de la imatge amb el barret a la mà, votant a les eleccions al Parlament de Catalunya (fotografia: ANC – Josep Maria de Sagarra i Plana).

Però a les redaccions no tot eren històries felices de pares amb dubtes nominals. També s’hi podia prendre mal. Planes, un dels més prolífics autors anònims de Miradors Indiscrets, l’home del Be Negre i el repòrter que pagà amb la vida la seva valentia professional per haver denunciat el gangsterisme infiltrat en l’anarquisme, hagué d’anar a aprendre esgrima per poder batre’s en duel “a mort” amb el batlle Jaume Aiguader, arran de les maledicències sobre el seu matrimoni que van originar les ires dels Escamots d’Estat Català comandats pel fill del regidor barceloní. Finalment, la sang no va arribar al riu. L’inspirador intel·lectual d’aquell gest d’audàcia per a matar l’assumpte de cop, com el cas dels Miradors indiscrets, fou Hurtado, convençut que “aquest truc no fallava i havia estat emprat sovint al vuit-cents. Era més que segur que l’altre no hi voldria saber res; i, si es manifestava un brau dels que no en corren, sempre es trobava com eixir del compromís, sobretot en el segle actual, més aviat burleta quant als punts d’honor i d’altres galindaines d’aquesta mena”. Preguem perquè, cent anys després, Canet, Carandell i Montaner no hagin de ballar la dansa del sabre…

Entrevistem l’escriptor i professor Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980), ara que publica Somiàvem una illa (Univers), novel·la que li va valdre el premi Sant Jordi 2024, el guardó principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia. Segons Casagran, aquest reconeixement ha estat un somni que no hauria imaginat mai, i encara menys tenint en compte que escriu quan pot.

La seva darrera novel·la, L’amor fora de mapa, va publicar-se el 2016, però aquests nou anys no s’ha estat pas de braços plegats: ha publicat poemaris, contes infantils i ha estat pare de dues criatures, a més de fer de professor de secundària a l’institut escola Sant Nicolau de Sabadell, on ja fa anys que treballa. Ser professor, igual que ser escriptor, no entrava als seus plans de futur quan era un adolescent. Però ara se sent còmode dins les aules i en gaudeix, i és feliç quan escriu. Parlem de feina, llengua i llibres amb ell, que a contracorrent promociona aquesta nova novel·la que parla de la Carla, una noia que decideix obrir-se en canal amb la seva parella després d’haver-se aïllat en ella mateixa durant temps, com si fos una illa solitària, sense cap arxipèlag on aferrar-se.

—L’altre dia publicàveu un piulet demanant disculpes perquè aquests dies apareixeu a tots els mitjans. La promoció és la que menys us agrada, d’escriure una novel·la?
—Entenc que és part del xou i una molt bona oportunitat per a arribar a molta gent que segurament no em coneix, però sóc introvertit. La vida social no m’apassiona. Si pogués, faria com la Marta Rojals, que publica i ningú sap qui és [riu]. No tinc gens d’interès a parlar de mi ni d’haver-me d’exposar, però entenc que és la manera d’arribar a més gent.

—I com us ho feu en les entrevistes? A vegades, als escriptors, us demanem molt què és real i què no…
—Intento entomar-ho amb normalitat. És evident que quan escrius ho fas des de la teva vivència i, per tant, segur que hi haurà coses personals. Jo m’ho prenc com un joc. Tinc la sensació que en la poesia això encara passa més: tothom dóna per fet que allò que diu la veu poètica és el que li ha passat a l’autor. En novel·la, la gent ja comença a entendre que tenim imaginació per a explicar el que volem explicar i fer reflexionar sobre el que volem reflexionar.

—Han passat nou anys d’ençà de la vostra darrera novel·la, L’amor fora de mapa, però no ha estat un silenci editorial: heu publicat poesia, contes infantils… Què determina el tipus de llibre que publiqueu? Per què una novel·la ara?
—Durant aquest temps he publicat un parell de llibres de poesia, contes i un llibre infantil, que ha estat el que la meva vida personal m’ha permès de fer, i el que m’ha vingut de gust. Quan he tingut el temps, l’energia i les coses que volia dir, ha estat quan m’he posat a fer la novel·la, amb la sort que no només l’he pogut publicar sinó que, a més, l’he publicada amb un premi com el Sant Jordi, que és una cosa molt grossa que no hauria somiat mai. Vull dir que he anat fent amb normalitat. No he tingut mai la sensació de fer una carrera d’escriptor, d’haver de publicar cada dos anys, sinó que he anat fent i escrivint allò que m’ha vingut de gust, com m’ha vingut de gust i quan m’ha vingut de gust. I això és una sort.

—En aquests nou anys també heu estat pare. Tampoc deu haver estat gens fàcil, conciliar la feina de professor amb l’escriptura i la criança.
—Exacte. Entre L’amor fora de mapa, que és del 2016, i aquesta, he estat pare de dos fills. La meva disponibilitat era la que era, perquè en paral·lel havia d’anar a classe.

—Us heu demanat una excedència per a poder escriure el llibre?
—Sí, vaig agafar-me-la el curs anterior. Vaig treballar fins al desembre, i després de Nadal ja no vaig tornar-hi fins aquest setembre. Ara ja torno a treballar de professor. Ho combino com puc, però m’agrada la meva feina, m’agrada ser professor i, en la mesura que sigui possible, aniré combinant les dues coses.

—Sou professor per vocació?
—Sí, però sense saber que ho seria [riu], perquè tant el meu pare com la meva mare van ser mestres i jo tenia molt clar que en cap cas volia ser-ho. No em cridava l’atenció. Però, mira, vaig entrar-hi per fer una substitució i em va agradar. M’ho passo bé, hi estic còmode. Ara et diria que sí que és vocacional, però quan era adolescent no entrava dins els meus plans.

—I ser escriptor?
—No, tampoc. No vaig dir mai que seria escriptor, però la vida m’hi ha portat, i m’ha somrigut bastant. Tinc la sensació que els alts i baixos que pugui tenir algú, en el fons, són una fortuna.

—Aprofitant que parlem de la vostra professió com a professor: com viviu a les aules el retrocés del català? Tan sols fa un parell de dies es va presentar la nova Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, en què es demostrava que l’ús habitual del català és per primera vegada inferior a un terç de la població a Catalunya.
—Afortunadament, comencen a sortir estudis per a veure una qüestió que ja detectàvem. Amb la qüestió del català, érem molts els qui cada dia vèiem que aquest retrocés era evident. Tinc la sensació que durant un període –sobretot durant el procés–, el tema de la llengua era un tema tabú que molestava tocar-lo. L’hem deixat de banda! Això és la llei de la selva, i si no hi intervens, el gros guanya el petit. Hem anat dient que la immersió lingüística era un model d’èxit –segurament perquè en algun moment de la història ho va ser–, però érem molts els qui vèiem que construíem i formàvem alumnes bilingües passius.

—Què vol dir, això?
—Que qualsevol alumne format a Catalunya entén el català, és cert, però n’hi ha un bon gruix que no el parla, no el fa servir, ni amb els companys ni amb els professors, i de vegades ni a la classe de català. I si només ets receptor d’una llengua però no emissor, la llengua no es divulga. Hi ha hagut deixadesa de l’administració, i ara, finalment, tenim dades que ens posen davant el mirall. I això em fa patir.

—Per què?
—És aquest mal de llengua que ja fa temps que alguns vèiem i ara, amb xifres sobre la taula, ens adonem que cal una intervenció molt més directa. Inspecció, Educació i la resta d’administracions públiques han de tenir claríssim que és un tema prioritari i que, més enllà de proclames, també es tracta dels fets. Veure que, per exemple, certes administracions advoquen pel bilingüisme directament i que les comunicacions amb els ciutadans són en català i en castellà és una manera de dir al ciutadà que el català, si el sap, molt bé, no molestarà, però que no cal. I les llengües, més enllà del romanticisme que implica aprendre-les per a conèixer unes altres cultures, la gent les aprèn quan li són necessàries: quan és necessària per a la feina, per a pujar en l’escala social, per a fer la teva vida diària… En una situació d’una llengua minoritzada com és la nostra, si no hi ha aquesta empenta des de dalt de tot, és molt complicat que ens en sortim. Si perdem la llengua, ho acabarem perdent tot. No té cap sentit lluitar per aconseguir la independència si no deixem de ser una regió més d’un altre estat sense cap vinculació pròpia o cap qüestió d’identitat que, en aquest cas, ens la dóna la llengua. Cal picar pedra, cadascú al seu nivell. Està molt bé que hi hagi entitats privades que promocionin el gust de la llengua, però l’administració s’hi ha de bolcar. S’hi ha de bolcar i s’ho ha de creure.

—Tornant a la novel·la… En la notícia que va fer dels premis Sant Jordi, el nostre company Joan Safont va escriure que, quan van atorgar-vos-el, més d’un membre del jurat pensava que aquesta novel·la només la podia haver escrit una dona i que va ser tota una sorpresa veure que, en realitat, l’havia escrit un home. En quin sentit creieu que ho deien? Com us ho vau prendre?
—No ho sé… Quan plantejava la història, vaig decidir que volia explicar-la del punt de vista d’una dona, perquè pels temes que tocava em semblava més interessant. Això va ser un petit repte, perquè havia de fer-ho versemblant. Quan el jurat em va fer aquesta reflexió, m’ho vaig agafar com un petit èxit, perquè vol dir que gent que no sabia qui hi havia darrere d’aquella novel·la la veia versemblant.

—Com i quan apareix la idea de dividir la novel·la en vuit capítols i que cada capítol sigui una illa diferent que s’entrellaça amb la història de la Carla?
—Són dues obsessions que van en paral·lel. Ja fa molts anys que sóc un afeccionat de les illes. Què vol dir, això? Que en moments perduts per casa miro vídeos de YouTube amb llengües estranyíssimes que parlen d’illes recòndites, o llegeixo un llibre, un article, etc. Tot això ho he anat fent sense cap voluntat de voler-ho convertir en literatura, sinó com una afecció més. A casa se’n fotien: “Ja tornes a mirar un vídeo d’illes?” Després, quan ja tenia clar que volia fer una novel·la, vaig veure que m’encaixava i funcionava força bé la història d’una dona que vol entendre com es talla el món, que s’autoanalitza i que es planteja el seu futur, amb les múltiples metàfores de les illes. A partir d’aquí, vaig començar la selecció de quaranta o cinquanta illes que tenia més o menys controlades, i vaig decidir que ho limitaria a vuit, com si fos una mena de sèrie televisiva amb vuit capítols que fossin més o menys conclusius, perquè cada illa tanca un capítol, però la història es va enllaçant. En el fons, en el meu cap, la novel·la es pot llegir com si fossin vuit contes: cada conte parla d’una illa i, a més, la novel·la en parla d’una altra, que és la de la Carla, la protagonista.

—És un trenca-closques molt ben trobat. Us ha estat gaire difícil, aquest exercici?
—Jo m’ho vaig passar molt bé. Això de l’escriptor turmentat que moltes vegades diu “és que pateixo”, “és que” no sé què, no, no, jo escric per passar-m’ho bé, i quan escric sóc feliç. Quan vaig plantejar-me de fer aquesta història, em vaig adonar que requeria una arquitectura molt concreta. Potser hi ha gent que és molt brillant i ho pot fer escrivint a raig, però jo sóc més justet, per això vaig decidir d’esquematitzar-ho molt tot. Vaig voler concretar-ho molt perquè tot encaixés: quines illes, quina informació de cada illa explicaria, quina informació de cada personatge donaria i quan la subministraria… Un cop fet això, llavors sí que ja em vaig posar a plasmar-ho amb paraules. Per mi era com un joc arquitectònic. I em sembla que també és una invitació al lector a jugar, a passar-s’ho bé. Una de les coses que m’ha fet il·lusió és que algunes persones em diuen que el llegeixen per segona vegada i que, en aquesta segona lectura, descobreixen coses que en la primera els havien passat per alt. Aquestes segones lectures de buscar quines tècniques ha fet servir l’autor són interessants perquè, en el fons, en la literatura és important què expliquem, però també com ho expliquem.

—La història de la Carla ha estat condicionada per les illes i les seves respectives històries, o ha estat al revés?
—No, més aviat les illes vénen condicionades per la història. Després, al llarg de la història, n’apareixen d’altres de manera puntual que gairebé podríem dir que són personatges secundaris. Potser hi ha algun lector amb poca feina que decideix comptar totes les illes que hi esmento, em semblaria meravellós. Jo ho volia fer, però sóc mandrós i no ho he fet, però la llista és força llarga.

—Una d’aquestes illes secundàries és Tabarca, al País Valencià. Després de viatjar per illes com Tristão da Cunha, Tromelin o Tuvalu, fa il·lusió trobar-ne una de casa que no sigui pitiüsa i, segurament, encara molt desconeguda.
—Això és el més fort. És a dir, que justament Tabarca –que no és cap de les vuit illes dels capítols, però sí que és una illa prou important en el llibre– sigui una illa dels Països Catalans que no coneixem… Si no m’equivoco, diria que actualment és un barri de la ciutat d’Alacant. Hi tenen una pressió turística brutal i, a partir de les sis de la tarda, quan surt l’últim vaixell, es buida. Fa uns anys, vaig tenir la sort d’anar-hi i passar-hi una nit, i em va semblar meravellós, sobretot en aquest moment en què es buida: sense cotxes, amb molt poca gent… És curiós. A més, a vegades coneixem llocs recòndits a l’altra punta del món i, en canvi, no coneixem el nostre país. I això no és una invitació perquè ara tots hi anem, perquè ja tenen prou pressió turística, però sí que és una reflexió sobre fins a quin punt coneixem els racons del nostre país.

—De fet, al llibre hi plasmeu molt la crítica al turisme i la globalització.
—Sí, però tampoc sense fer-ne dogmatisme. És a dir, quan parlem de turistificació o de l’excés de turisme, a vegades som molt poc conseqüents amb nosaltres mateixos. A tots ens agrada viatjar i, quan viatgem, ens pensem que nosaltres no som aquesta figura, i sí. Però és clar: fins a quin punt estem disposats a renunciar a aquest privilegi i a passar un cap de setmana en una ciutat europea? Renunciar a coses que ja tenim és molt complicat. Hem d’eliminar els vols barats? El turisme només ha de ser per als rics? Quan fem turisme realment coneixem el lloc on anem o amb qui interactuem? Viatgem només per veure paisatges? Al llibre en parlo, d’això: aquesta possibilitat de conèixer altres cultures cada vegada és menys certa, perquè viatgem i podem anar als mateixos establiments que aniríem a Barcelona mateix.

—En el vostre cas, heu canviat la manera de viatjar?
—[Rumia uns segons.] Jo crec que l’he canviada poc i m’he sentit molt culpable. Intento de conviure amb aquestes contradiccions, que crec que en el fons les tenim tots, però l’he canviada poc. Tampoc és que viatgi gaire, però sí que a vegades em plantejo si toca fer-ho o si puc estalviar-m’ho. No sóc exemple de res, sóc una persona contradictòria, com ho som tots, però sí que està bé que com a mínim hi reflexionem.

—Un altre dels grans temes de la novel·la és la comunicació. En un exercici de sinceritat, la Carla escriu una carta a la seva parella per explicar-li coses que li ha explicat mai, i per a reivindicar el fet de parlar més.
—Sí, de fet “Carla” rima amb “parla”. L’objectiu és que ella decideix que parlar li fa bé. Parlar ens fa bé a tots. A vegades, pel que sigui, no diem les coses, una cosa va sumant una altra fins que al final no gosem trencar el silenci. La Carla es revisita i es pensa molt a ella mateixa: dóna moltes voltes sobre com actua, i això la porta a aïllar-se, fins que s’adona que potser el que li convé és obrir-se un altre cop: llançar-se al mar, buscar les illes que té a prop i construir un arxipèlag.

—El context social queda molt ben definit. Descriviu la crisi de refugiats sirians que hi va haver el 2015-2016, els moments de manifestacions i concentracions durant el procés, la pandèmia… Per què vau voler-ho situar en un context tan actual i real?
—Tenia molt clar que era una novel·la contemporània i que havia de passar en el nostre present i passat més immediat. Si penso en el que m’ha tocat de prop els darrers anys –i crec que, per extensió, a bona part dels catalans–, són qüestions que defineixen el temps. La qüestió dels refugiats sirians la vaig viure més o menys de prop i em semblava important posar-ho per valorar que, a vegades, busquem excuses per a no ajudar els qui ho necessiten, o que ajudem els qui són lluny, però no som capaços d’ajudar els qui hi ha a prop. Després, evidentment, el procés crec que és un tema que ha tocat tota la societat catalana. I quan dic “procés” vull dir l’esperança d’una part dels catalans de poder assolir la independència, i del dol posterior. És una novel·la que, en el fons, parla de dols i de com els vivim. Poden ser dols personals, però també hi ha dols col·lectius, com pot ser la no-independència i com s’ha diluït tot plegat fins a arribar on som ara.

—Hi parleu de dols, però la novel·la és una defensa aferrissada a la vida. En algun moment expliqueu que no té cap sentit viure per “sobreviure”, que cal viure i punt. No creieu que el context actual, amb una crisi climàtica, d’habitatge, social, econòmica, ho posa una mica difícil?
—Si només sobrevivíssim, no ens faríem aquestes preguntes. Preguntes com ara “com estem al món?” ens les fem quan tenim les necessitats mínimes cobertes. Ara bé: des del dol és l’excusa per a plantejar-te coses i dir, ostres, què hi fem aquí? Què hi fem, a la vida? Només sobrevivim? Això també ho fan les plantes! Cal donar-hi valor, malgrat que podries viure molt millor i tenir moltes coses que potser no tens. Sí, segurament hi ha un munt de coses que podrien ser molt millors, però també em sembla que hem de donar un punt d’esperança. Si jo no tingués esperança en res, segurament no escriuria. Jo escric perquè veig que hi ha moltes coses que van malament, però sempre hi ha d’haver una escletxa per a l’esperança, i això ho has d’oferir al lector. No vull transmetre el missatge que tot és una merda. Evidentment, hi ha moltes coses criticables, però hi ha esperança. Una de les esperances dels puntals de la novel·la és l’amor, i l’amor és el que mou el món. L’amor és el que fa que tingui sentit llevar-nos al matí. Amor en tots els sentits, no parlo només d’amor de parella, sinó també d’amics, de família… Amor cap a qui sigui.

—Per acabar: si us haguéssiu de perdre en alguna illa, quina seria?
—Buf. És que per mi el dilema tornaria a ser aquest: si vaig a viure a una illa, seré un expatriat que expulsa la gent d’allà? Perquè és evident que, si vaig a viure a una illa d’un país en què el preu de vida és molt baix, jo podria viure-hi molt bé. Si només fos jo, potser no passaria res, però si hi hagués més gent, els estaria condemnant. Però bé, a mi m’agraden molt les illes del nostre país. Jo, si pogués, aniria a viure a Formentera, però en el meu somni de Formentera, on no hi ha tot el canvi demogràfic que suposa el turisme. Però, és clar, jo seria un més d’aquests, perquè jo no sóc nascut a Formentera. A mi m’agraden les illes, per tant, potser faria un temps a Formentera, un temps a Menorca, i de tant en tant anar-me’n a Tabarca també m’agradaria molt [riu].

Tema: minimalisme - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

L’estat de salut del Papa Francesc continua millorant i això li permet de mantenir l’activitat laboral, segons que ha informat aquesta tarda la Santa Seu en un comunicat.

“Les condicions clíniques del Sant Pare estan millorant lleugerament. Es troba afebril i els paràmetres hemodinàmics continuen estables”, han assenyalat des del Vaticà.

La Santa Seu també ha detallat que Francesc ha rebut al matí l’Eucaristia i “posteriorment es va dedicar a les activitats laborals”.

Francesc, de 87 anys, va ser ingressat a l’hospital Gemelli de Roma divendres a conseqüència d’una bronquitis que va derivar en una pneumònia bilateral. La malaltia ja l’afectava des de feia setmanes i el va obligar a cancel·lar diverses cites públiques.

El ministeri de l’Interior ha expulsat de l’estat espanyol els imams de Figueres i de la Jonquera acusats d’haver difós discursos de radicalització perillosos per a la seguretat pública, segons que ha avançat el diari Ara i han confirmat fonts policíaques a l’ACN.

L’imam de Figueres, Mohamed Azougah, que va néixer l’any 1982, és d’origen marroquí i pertany a la comunitat musulmans Marca de l’Ham. La seva expulsió es va fer efectiva el 16 de gener.

Pel que fa a l’imam de la Jonquera, que va néixer el 1980 i que també és d’origen marroquí, va ser expulsat el 9 de gener. Tots dos haurien desenvolupat activitats contràries a la seguretat nacional, segons la policia espanyola. Fonts policíaques asseguren que els dos casos no tenen relació més enllà que se’ls investigava per la mateixa tipologia de discursos.

CaixaBank ha anunciat la substitució d’un terç del consell d’administració. El màxim òrgan d’administració ha proposat avui el nomenament de cinc nous membres, d’un total de quinze, que inclou la sortida dels tres consellers independents que procedien de Bankia, Joaquín Ayuso, Francisco Javier Campo i Eva Castillo,  que van ser nomenats l’any 2020 quan van absorbir l’entitat i que havien anunciat la voluntat de no continuar després de la junta general d’accionistes que es farà l’11 d’abril.

En la reunió feta avui a València, han proposat de nomenar Rosa María García Piñeiro, Luis Álvarez Satorre i Bernardo Sánchez Incera com a nous consellers independents; Pablo Forero Calderón com a “conseller altre extern” i José María Méndez com a conseller a proposta de la Fundació La Caixa. Tots ells tindran un mandat de quatre anys. La renovació es produeix després de la renúncia, per sorpresa, de José Ignacio Goirigolzarri com a president del banc, que va ser substituït per Tomás Muniesa, que va assumir el càrrec, però sense una funció executiva.

També es preveu que es renovin tres consellers: Teresa Santero, la representant del Fons de Reestructuració Bancària (FROB), que té el 18% del capital del banc, i dos independents, Koro Usarraga i Fernando Maria Costa.

a carrèc de les Imperfectes Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Barça masculí tornarà a jugar per TV3. 3Cat ha arribat a un acord per a emetre els dos partits de la semifinal de la Copa de futbol entre el FC Barcelona i l’Atlètic de Madrid i la final de la competició, en cas de jugar-la l’equip català.

Els partits es podran veure en directe tant per TV3 com per la plataforma en línia 3Cat. El partit d’anada de la semifinal serà dimarts 25 de febrer a les 21.30, i el partit de tornada el dimecres 2 d’abril a les 21.30.

A més, en totes dues ocasions hi haurà una programació especial abans i després del duel.

El govern de Marga Prohens ha decidit de col·locar com a director general d’IB3 un home vinculat al partit. I ho fa, a més, amb el vist-i-plau de Vox, que li oferirà els vots i, per tant, podrà ser nomenat en el càrrec, almanco en segona votació. És Josep Maria Codony, que ja va assumir la direcció general de l’ens durant l’etapa de José Ramón Bauzá. 

Durant el seu mandat, Codony va lluitar per mantenir l’article salat als informatius, en concret, als espais del temps i els esports. Abans de ser nomenat Andreu Manresa per substituir-lo, Codony va haver de cedir davant el govern del Pacte, que li va instar des del primer minut a aplicar el llibre d’estil, elaborat per la Universitat de les Illes Balears, i a normalitzar el model lingüístic de la televisió de les Illes, utilitzant un registre formal a tots els espais d’informatius de la cadena. 

Codony no té perfil periodístic, sinó que té formació en màrqueting. Va fundar la televisió d’Inca i va ser coordinador d’Atlas a les Illes. De moment, es nomenarà un director general transitori, que probablement serà Marc González.

“Es culmina l’assalt de Prohens a IB3”

El PSIB ha criticat la proposta. “Es culmina l’assalt de Prohens i el Consolat a IB3”, diu el PSIB, que recorda que, a banda d’estar vinculat al PP, durant l’etapa de Bauzá la cadena “vivia una vertadera censura i atacs al català”, a banda de ser un moment en què “es va trencar qualsevol principi de neutralitat política”. 

El coordinador de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, també ho té clar: “Hem intentat protegir IB3 de qui la volia tancar. De qui en volia acomiadar els professionals. De qui la volia en castellà. Però el PP ha venut miserablement IB3”, ha dit en un piulet:

Hem intentat protegir @IB3 de qui la volia tancar. De qui en volia acomiadar els professionals. De qui la volia en castellà. De qui volia prohibir-hi segons quines expressions. De qui volia fer-hi desembarcar productores foranes.

Però el @ppbalears ha venut miserablement IB3.

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) February 20, 2025

Codony substitueix Albert Salas, que va decidir de plegar al·legant haver quedat “fos i sense bateria” davant el procés d’estabilització de la plantilla. Salas havia comptat amb ampli suport de la cambra, inclosos els vots de Més per Mallorca i Més per Menorca. 

Unió de Pagesos (UP) ha ratificat Raquel Serrat (Ripollès) com a coordinador nacional del sindicat. Serà la primera dona que ocuparà la màxima responsabilitat de l’organització que durant els darrers vint-i-cinc anys ha estat encapçalada per Joan Caball. Serrat també tindrà les responsabilitat d’Eleccions Agràries, Patrimoni – Fundació de la Pagesia, Sectors Socials (joves, dones, pagesia gran i integració), Afiliació i Coordinació Territorial de les comarques de Girona. UP ha aprovat les responsabilitats de la nova permanent nacional sorgida del congrés fet el passat 7, 8 i 9 de febrer a Mollerussa, amb repartiment de responsabilitats entre els seus membres, entre els quals creix la presència femenina i també de joves.

Carol Aixut, del Segrià, serà la responsable de Temporers i Conveni del Camp, Medi Ambient i Autònoms. Ester Andreu, del Baix Penedès, representant de Dones d’Unió de Pagesos a la permanent nacional, serà responsable de Comercialització Agroalimentària, Activitats Complementàries (Artesania Alimentària i Agroturisme) i Amics i Amigues de la Pagesia. Laia Argill, de l’Alt Urgell, representant de Joves d’Unió de Pagesos a la permanent nacional, serà la responsable de Comunicació, Relleu Generacional i Polítiques de Muntanya. Antoni Borràs, de l’Urgell, serà el responsable d’Administració, Energies Alternatives, Regadius, Assessorament i Assegurances Agràries.

Núria Brull, del Baix Ebre, coordinadora de les Terres de l’Ebre triada al congrés serà també la responsable de Política de Qualitat Alimentària, Medi Rural i Prevenció de Riscos i Maquinària Agrícola. Sergi Claramunt, del Tarragonès, el coordinador del Camp de Tarragona escollit al congrés, serà també el responsable d’Organització i Acció Sindical. Germán Domínguez, del Baix Llobregat, coordinador de l’Àrea Metropolitana, també serà el responsable d’Aigua i Mercats Municipals. Jaume Gardenyes, de l’Urgell serà el responsable de Sectors Vegetals i Cooperativisme. Joan Guitart, de l’Alt Urgell, serà el coordinador de Comarques de Muntanya i, a més, tindrà la responsabilitat de Medi Natural i Fauna Cinegètica.

Josep Marrugat (Alt Penedès) serà el responsable de Sectors Ramaders i de Política de Seguretat Alimentària. Miquel Piñol (Terra Alta) serà el responsable de Recerca i Transferència Tecnològica, Representació al ple d’Unió d’Unions d’Agricultors i Ramaders, Economia Agrària (CTESC), Formació, Desenvolupament Rural i Estructures. Néstor Serra (Segrià) serà el coordinador de la plana de Lleida (Segrià). Josep Carles Vicente (Priorat), que és membre de l’executiva d’Unió d’Unions d’Agricultors i Ramaders, serà el responsable de Fiscalitat i Seguretat Social, i Cadena Alimentària.

El fins ara coordinador nacional, Joan Caball, de l’Alt Empordà, tindrà la responsabilitat delegada de Relacions Interestatals i Internacionals. Entre altres, el XIV Congrés nacional d’UP va llançar la proposta de lluitar perquè la legislació estableixi que la protecció, la millora i el desenvolupament de l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura, per mitjà dels seus principals factors de producció, la terra i l’aigua, siguin d’interès general, ja que són imprescindibles per garantir la sobirania alimentària de Catalunya.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) es pronunciarà dijous que ve, 27 de febrer, sobre el vet del Tribunal Constitucional espanyol (TC) a la tramitació de les propostes de resolució sobre l’autodeterminació i la monarquia al parlament la tardor del 2019.

Arran de la denúncia dels ex-membres de la mesa Josep Costa i Eusebi Campdepadrós contra l’estat espanyol, el tribunal ha de decidir si s’ha vulnerat la llibertat d’expressió i els drets polítics dels diputats. Tots dos acusen el Constitucional d’una coacció persistent a la mesa per a prohibir el debat parlamentari sobre aquestes qüestions.

L’estat espanyol diu al TEDH que el TC pot aturar debats del parlament

Posteriorment, els diputats de Junts durant aquella legislatura van presentar una demanda similar al TEDH sobre la qual també es decidirà dijous.

A banda, el TEDH es pronunciarà sobre una segona demanda de Costa contra l’estat espanyol per l’obertura d’un procés penal contra la mesa per aquest cas. Si bé el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el va absoldre, argumenta que l’obertura d’un procés penal contra ell també va vulnerar els seus drets.

Les demandes dels ex-diputats de Junts són part de la quinzena de denúncies de líders independentistes que hi ha sobre la taula del TEDH, que les ha agrupat en tres categories. La primera inclou els casos relacionats amb els drets polítics dels líders independentistes en presó preventiva, la segona és la més nombrosa amb els condemnats per sedició i malversació per l’1-O i la tercera inclou els casos referents a la llibertat d’expressió pel vet del TC a debats al parlament.

La candidatura a la presidència del Consell de la República, Destí Independència, encapçalada per Toni Comín, ha demanat al nou president de l’entitat, Jordi Domingo, que encarregui una auditoria informàtica independent per a validar els resultats dels comicis.

Domingo nega les acusacions d’irregularitats i abusos durant les eleccions del Consell de la República

En aquest sentit, la candidatura insta el president a complir allò que estipula l’acord de garanties electorals signat per tots els candidats i que estableix que el nou govern encarregarà una auditoria informàtica per a garantir que no hi ha hagut cap alteració voluntària ni involuntària dels resultats electorals.

En el comunicat, la candidatura de Comín posa en dubte neutralitat dels responsables del procés electoral, assenyala dificultats tècniques a l’hora d’emetre els vots, apunta a la manca de garanties que no s’hagin emès vots en nom de persones que figuren al cens sense el seu coneixement i denúncia l’absència d’interventors en el moment de l’obertura de l’urna digital.

Finalment, Comín assegura que la legitimitat de la presidència del consell és clau per a mantenir-ne el prestigi i la reputació.

La candidatura #REvolucionemNos, de Montserrat Duran, també va expressar dubtes sobre el resultat electoral i, tal com va fer Comín, va presentar-hi al·legacions. Ara bé, la sindicatura electoral va refusar-les i va nomenar Domingo nou president.

Un jutge ha obert una investigació contra el responsable de les activitats de lleure de l’església evangèlica Samaria de Terrassa que presumptament va agredir sexualment dos menors de manera continuada. A més, ha derivat a la fiscalia de menors una segona denúncia pel mateix motiu contra una altra persona de la comunitat, de 16 anys.

Els denunciants, representats pel despatx Vosseler Advocats, sostenen que el responsable de lleure de l’església va emprar tècniques de manipulació per a cometre les agressions i després encobrir-les. El monitor aprofitava la posició de poder per dur els joves al domicili i obligar-los a practicar actes sexuals sota l’amenaça d’expulsar-los de la comunitat si el delataven.

Segons l’escrit de denúncia, que ha avançat El Periódico i al qual ha tingut accés l’agència Efe, la primera agressió soferta pel denunciant el 2013, quan tenia 15 anys, es va produir mentre parlava amb l’agressor de “com n’era de dolent el pecat de la masturbació”. A més, posteriorment va començar una estratègia de manipulació i persecució contra el menor per a fer-lo sentir responsable dels fets.

El 2019, el jove, que fins llavors no havia explicat l’ocorregut per por que no el creguessin, va relatar el que havia passat a la filla del pastor de la comunitat, fet que va desembocar en una reunió en la qual l’agressor va admetre els fets. La denúncia sosté que en la reunió, a la qual presumptament també hauria assistit un policia que va escoltar la confessió i va encobrir els fets, van demanar a la víctima que no prengués cap acció contra el responsable de les activitats.

Quant al segon cas, el denunciant subratlla que, quan tenia tan sols vuit anys, un altre jove de 16 va començar a aprofitar racons de l’església per a agredir-lo sexualment de forma continuada. “Aprofitava la mínima ocasió per emportar-se el menor i practicar-li tota mena d’agressions sexuals”, subratlla el text.

Ja d’adolescent, la mateixa víctima va entrar en contacte també amb el responsable d’oci de la comunitat evangèlica denunciat, que va començar a agredir-lo contínuament. Segons que explica, l’obligava a despullar-se per a fer-li tocaments i massatges.

Finalment, la denúncia posa èmfasi en l’encobriment de l’església: “Més enllà en les agressions sexuals allà relatades, hem de posar l’accent en la gravíssima manipulació de l’organització de l’Església Samaria”, que també indica que, prèvia manipulació, aquesta comunitat es lucrava dels fidels mitjançant l’obligació de pagar el delme.

Bones notícies per als seguidors de Com si fos ahir: hi haurà una novena temporada de la sèrie diària del migdia de TV3. Ho han anunciat els responsables de la ficció de 3Cat, en una trobada amb periodistes per a explicar les novetats de la temporada 2025-2026.  No és estrany que la cadena aposti un any més per mantenir la sèrie, que és un dels seus pilars quant a l’audiència tant a la televisió com a la plataforma.

‘Jo mai mai’ estrena la segona temporada, centrada en la detecció de les relacions tòxiques

D’aquesta manera, Com si fos ahir igualarà en nombre de temporades la sèrie més longeva de TV3 fins ara, El cor de la ciutat, que va fer un total de nou temporades. I deixarà enrere la seva predecessora, La Riera, que va posar punt final a la vuitena temporada després d’una baixada de l’audiència.

Mercè Comes: “A mi tampoc no m’agradaria anar a una residència”

Però la realitat és que de moment, l’audiència acompanya a Com si fos ahir, en la plataforma de 3Cat els seus capítols ocupen sempre el rànquing dels més vistos del dia. El mes de gener, Com si fos ahir va ser el tercer programa més vist a la plataforma, només per sota de Crims i el reportatge Infiltrats, amb una mitjana de 68.000 usuaris per capítol. I a la televisió també obté una bona audiència, molt fidel. De fet, aquesta vuitena temporada va començar amb rècord d’audiències.

De fet, al final de la setena temporada, VilaWeb vam entrevistar Elena Gadel i Eduard Farelo, dos dels protagonistes de la sèrie, i els vam preguntar per la possibilitat que la vuitena fos l’última. Ells ho van negar. Farelo va assegurar que Com si fos ahir era el Gent de barri de TV3. “Jo arribaré aquí fins a la jubilació i amb un caminador. Saps aquelles sèries d’actors anglesos que duren quaranta anys? I dius: aquest home va començar la sèrie amb vint i l’ha acabat amb seixanta. I que quan un actor s’avorreix o la trama no interessa es canvia, però la sèrie continua. Canvien els decorats, els directors… Però continua la sèrie. I ho diem sempre: per a un actor, treballar a la sèrie diària de TV3 és com si et toqués la loteria. A fora fa molt fred. És una feina bastant dura, i els que tenim la sort de tenir feina durant sis o set anys, no deixa de ser una cosa absolutament excepcional.”

Però sempre tot no ha estat tan fàcil, la sèrie va estar penjant d’un fil durant una bona temporada.  Durant el procés, i va haver-hi molts dies que no es van emetre capítols perquè passaven coses més importants. Unes pauses que no ajudaven a la sèrie. I després, amb la pandèmia van haver d’aturar les gravacions durant molts mesos.  Més tard, TV3 va viure un moment de crisi, perquè li va baixar molt la publicitat a la televisió i tenia dificultats econòmiques per continuar amb alguns projectes. Es va posar en dubte que Com si fos ahir i Polònia continuessin perquè no hi havia diners. Finalment, i després d’una gran campanya perquè continuessin, TV3 va apostar per continuar amb els dos projectes.

Sílvia Bel: “A ‘Com si fos ahir’ superar tots els entrebancs ens ha fet forts”

L’11 de desembre de 2017, la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida perquè les 44 obres de Sixena fossin traslladades fins a l’Aragó. Aprofitant l’avinentesa de l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, el trasllat es va executar, amb una gran oposició popular i càrregues dels Mossos incloses. De tot allò fa més de set anys, però el litigi de Sixena encara cueja. Avui Lluís Puig s’hauria d’haver assegut al banc dels acusats per defensar la seva actuació quan era conseller de Cultura en el judici que s’ha fet al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per desobediència. Però l’exili li ha permès de ser-hi. De fet, ni tan sols ha pogut declarar per videoconferència, perquè la justícia belga no li donava prou garanties en aquest sentit.

Tampoc el tribunal que el jutja, encapçalat per Jesús María Barrientos –jutge polèmic pel seu paper en algunes causes relacionades amb el procés– no ha volgut seguir una sèrie d’opcions que hi havia a l’abast perquè Puig pogués declarar a distància, entre les quals, esperar que el jutjat belga estigués preparat perquè hi declarés en condicions. És per això que la defensa de Puig en demanava la suspensió, per poder respectar el dret del diputat de declarar, però la petició ha estat refusada. Amb tot, el judici no s’ha suspès, perquè la llei d’enjudiciament criminal preveu que els delictes lleus es puguin jutjar sense la presència de l’acusat, que en aquest cas era representat per l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas.

Bel·ligerància de l’acusació particular

De bon començament, durant les qüestions prèvies, ja ha quedat ben palès el pòsit polític que ha marcat la causa des del principi. L’advocat de l’acusació particular, Jorge Español, en representació de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, ha iniciat un cos a cos amb Barrientos que no s’ha aturat. Fatxenda, sarcàstic i amb certa actitud de boicot, ha fet una rebequeria força inexplicable que procedia del toc d’atenció que prèviament li havia donat el tribunal per una presentació desmesurada de peticions que dilataven el procés. El tribunal li va demanar una actitud més “lleial”. A això cal afegir el fet que l’acusació particular també demanava que se suspengués el judici per l’absència de Puig. De fet, havia arribat a demanar-ne la detenció. “No em veig en condicions de poder parlar lliurement. Tinc por de parlar per no ser sancionat”, ha dit, d’entrada. Després, encara ha sorprès més quan ha presentat una “protesta preventiva general per totes les decisions” que prengués el tribunal”.

Santi Vila s’acull al seu dret de no declarar

L’ex-conseller de Cultura Santi Vila s’ha acollit al seu dret de no declarar. Havia estat citat com a testimoni, però alhora també en condició de coacusat, perquè serà jutjat pels mateixos fets –no haver lliurat la totalitat de les obres de Sixena– d’aquí a uns mesos. Com que no és aforat, no pot ser jutjat al TSJC, com sí que s’ha de fer en el cas de Puig, que és diputat de Junts. Malgrat que la presència de Vila ha estat fugaç, també ha servit per a evidenciar el malestar de l’advocat de Sixena amb el fet que Pug i Vila estiguessin en judicis separats. També ha quedat clar l’afartament de Barrientos.

—No faré cap pregunta al senyor Vila perquè ha manifestat que no contestarà. Per què hauria de preguntar-li res, si seria inútil? Se li ha permès d’aparèixer en la condició de coacusat i això li permet de no declarar.
—És el que tenen els drets del procés.

Un altre diàleg igual d’incòmode s’ha repetit amb la declaració d’un testimoni que havia demanat la pròpia acusació particular.

—No li dirigiré preguntes.
—No pot ser que convoqui un testimoni i no tingui preguntes.
—Sí que en tinc, però tindrà cap repercussió disciplinària que les faci?

“Un setge militar en el museu”

Finalment, l’advocat sí que ha preguntat al testimoni, Jusèp Maria Boya i Busquet, ex-director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni. Ha recordat que la petició per a lliurar les obres va arribar el 7 de juliol de 2017, just quan Puig va prendre possessió del càrrec. Com la majoria de testimonis, ha dit que Puig no tenia voluntat de desobeir el requeriment i que calia fer els tràmits corresponents per a poder conciliar-lo amb la llei de patrimoni.

A més, el museu té una personalitat jurídica diferenciada de la de la Generalitat, que, segons el testimoni, no tenia potestat per a fer una entrega immediata. “S’havien de fer una sèrie de tràmits que no s’havien resolt, i per tant la petició no procedia”, ha afegit Boya. De fet, el requeriment demanava de lliurar les obres en quinze dies. A més, ha recordat quan es van endur les obres. “Vaig viure una actuació vergonyosa, un setge militar en un museu, una situació de violència injustificada”, ha afegit. Unes paraules que l’advocat de Sixena ha titllat de “feridores”.

La suposada desobediència i la possessió dels béns

La sessió ha continuat al voltant de dues claus jurídiques que marcaran la resolució del cas: si hi va haver desobediència i qui tenia la possessió dels béns en aquell moment. La defensa de Puig considera que els seus actes no són constitutius de delicte perquè en cap moment no hi va haver una negativa clara del departament a lliurar els béns. “No va manifestar voluntat de desobeir. Vam intentar explicar a la magistrada que no volíem incomplir, però que no teníem la possessió dels béns”, ha dit Pilar Bayarri, cap de l’assessoria jurídica del Departament. “Va voler-ho complir, però les obres estaven en possessió d’un tercer”.

Aquesta qüestió, la de la possessió de les peces, és la segona clau. La propietat era de la Generalitat, però en aquell moment estaven en possessió del consorci del Museu de Lleida. “No es podia demanar a la Generalitat que tornés una cosa que no posseïa. S’havien de dirigir al consorci, i no pas a la Generalitat però no van fer-ho. La propietat era de la Generalitat, la possessió, del consorci”, ha dit Xavier Muñoz i Puiggròs, advocat de la Generalitat.

També s’ha apuntat la complexitat de traslladar les peces. Joan Rosàs, que treballava al Servei de Museus de la Generalitat en aquell moment, ha subratllat les dificultats tècniques que suposava moure les obres sense malmetre-les. “Era declarat un bé cultural en conjunt, no pas peça per peça. No es podia donar així com així, no era un objecte qualsevol, hi havia uns acords per a moure les coses segons unes condicions”, ha dit. “El conseller em va preguntar què havia de fer per complir-ho, però no em va dir que ho volgués complir”. No hi ha coincidit la testimoni Itziar Alcalá, treballadora de Patrimoni Cultural del govern de l’Aragó. “Traslladar les obres implicava una complexitat escassa, només calia gent i embalatge.”

“Com poden dir que és innocent? Si és independentista!”

El judici ha quedat vist per a sentència després de la presentació dels informes finals, en què l’acusació particular ha desplegat tota la munició política. “Com poden dir que és innocent? Si és independentista! Segur que està content que la sentència no es complís”, s’ha dit Español. “Parlem d’una desobediència rere una altra. Al Regne Unit això s’hauria jutjat immediatament pel jutge desobeït i podria haver demanat presó.”

Per la seva banda, la fiscalia, ha considerat que, com que la Generalitat tenia la propietat dels béns, no hi havia cap problema a lliurar-los. “El president del consorci del Museu de Lleida, curiosament, qui era? El conseller de Cultura, que és qui havia de donar l’ordre. Els procediments judicials hi són per a complir-los, no per a buscar subterfugis dilatoris. Si no hagués estat pel 155, probablement, aquestes peces encara no s’haurien lliurat. No hi havia cap complexitat en el transport, ho van fer un grup de guàrdies civils en unes quantes hores.”

Alonso-Cuevillas ha defensat que Puig va demanar temps per a estudiar com es podia complir el requeriment. “Era molt conscient que, encara que no li agradés la resolució, l’havia de complir, però no era senzill, perquè les obres eren en possessió del museu. Es requeria un tràmit administratiu complicat i mai no va donar ordres de no complir”.

Dos anys d’inhabilitació

La fiscalia demana per a Puig una condemna de dos anys d’inhabilitació i 5.940 euros de multa per un delicte de desobediència. La fiscalia i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena sostenen que tant Vila com, posteriorment, Puig –que el va rellevar en el càrrec– van obstaculitzar la decisió del jutjat de primera instància i instrucció 1 d’Osca, que ordenava el trasllat de les obres d’art al Monestir de Sixena. També sol·liciten una indemnització de 12.932 euros a la Diputació General de l’Aragó per a compensar el trasllat de les obres.

Albert Velasco: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans”