La fiscalia i l’acusació particular han mantingut la petició de tretze anys de presó per a l’acusat d’haver agredit sexualment la filla de tres anys de la seva parella a Rosselló, al Segrià, el 10 d’abril de 2023. Segons les acusacions, els fets van tenir lloc al domicili matern, quan la dona va sortir a comprar menjar per a celebrar Dilluns de Pasqua i el processat va introduir un dit a la vagina de la menor mentre era a càrrec seu. La mare ha declarat que, a la tarda, la nena es va queixar de molèsties i va dur-la al CAP, on va manifestar de manera espontània davant la doctora que l’acusat “li havia ficat el dit a dins”. Durant la vista, el processat ha negat els fets i la defensa n’ha reclamat l’absolució.

La mare de la menor ha declarat que la relació entre la nena i l’acusat era “bona” i que sovint feien trobades en què també hi havia els fills d’ells. Ha explicat que el dia abans dels fets van passar a buscar la nena per l’aeroport, després d’uns dies amb el seu pare, i que l’endemà, Dilluns de Pasqua, va anar a comprar algunes coses al supermercat i tots tres van dinar a casa de l’acusat a les Borges Blanques. Al cap d’unes hores, quan ja se n’havien tornat cap a casa, la nena li va manifestar amb “molta angoixa” i “nerviosisme” que tenia molèsties als genitals. Quan van acudir al CAP, ha explicat que, mentre la doctora li abaixava els pantalons, la nena va manifestar que l’acusat “li havia posat els dits a dins”. “Ens vam quedar glaçades, la doctora va aturar l’exploració i ens va derivar a l’hospital, on es van activar els protocols”, ha detallat.

Al cap d’un parell de dies, va reunir-se amb la seva parella per demanar-li explicacions i l’home va negar l’agressió “rotundament”, segons ha afirmat. Arran d’això, va posar fi a la relació. Posteriorment, la nena va explicar els tocaments a l’escola i a la seva àvia, i en va continuar parlant “fins fa un mes”, segons la mare.

Donen credibilitat al relat de la menor

Durant el judici, s’ha reproduït l’entrevista que van fer a la nena una treballadora social i un psicòleg de l’Equip d’Assessorament Tècnic en l’Àmbit de Família (EATAF). Durant la trobada, la nena va dir que l’acusat l’havia “tocada” i li havia fet “mal”, i va esmentar que els fets havien passat “en el viatge”. Els dos pèrits han detallat que la nena té “prou competències” per a ser un testimoni vàlid, tot i que per la seva edat “no pot oferir un relat estructural i detallat, sinó expressions i paraules concretes”. A més, han destacat que mantingués la versió que havia manifestat espontàniament i que això reforçava que no fabulava i que hi havia hagut manipulació per part de la mare.

Dues psicòlogues citades a declarar a instàncies de la defensa han rebatut que el protocol que havia de valorar si el relat de la nena podia ser creïble “no estava prou ben realitzat” i no seguia les metodologies previstes en aquests casos. Segons que han dit, això podria haver contaminat el relat i posa en qüestió les conclusions obtingudes.

L’acusat nega els fets

Per la seva banda, l’acusat ha negat els fets i ha explicat que mentre la mare de la menor havia sortit a comprar ell va reparar una prestatgeria i la nena va jugar amb plastilina. Responent a les preguntes del seu advocat, l’home ha explicat que alguns cops la menor l’anomenava “pare” i que, de fet, en una ocasió el pare biològic de la petita havia trucat molest a la mare perquè “l’havia confós pel nom”. Segons la defensa, no hi ha prova de càrrec i no s’ha pogut concretar ni quan ni on es va cometre la presumpta agressió, atès que la nena va referir, entre més, que els fets havien tingut lloc “en el viatge”. Per això, l’advocat ha demanat l’absolució i, de manera subsidiària en cas de condemna, que li apliquin els atenuants de reparació del dany i de dilacions indegudes.

Les acusacions veuen acreditat un delicte d’agressió sexual i un altre de lesions, pel qual demanen tretze anys de presó, deu anys de llibertat vigilada, ordre d’allunyament durant deu anys, 1.080 euros de multa i una indemnització de 5.000 euros per a la víctima. El judici ha quedat vist per a sentència.

Nou persones, pel cap baix, han mort i setanta més han resultat ferides en un atac “en massa” perpetrat aquesta matinada per l’exèrcit rus contra la capital ucraïnesa, Kíiv, segons que han denunciat les autoritats d’Ucraïna.

El Servei Estatal d’Emergències d’Ucraïna ha dit que era un balanç provisional, perquè continuava la recerca de persones sota la runa, i que 42 dels ferits, entre els quals hi ha sis infants, han estat hospitalitzats.

“Rússia ha llançat un atac combinat en massa contra Kíiv”, ha denunciat l’organisme, que ha detallat que s’havien originat incendis en edificis administratius, no residencials i garatges. També s’han cremat cotxes i vegetació a causa de la caiguda d’estructures, si bé els bombers han pogut apagar el foc.

Hores abans, el batlle de Kíiv, Vitali Klitxkó, que havia xifrat en dues les víctimes mortals, explicava que els serveis d’emergència havien acudit a diversos districtes de la capital, on havien caigut restes de drons que havien causat incendis. També ha demanat a la població que romangués als refugis.

D’una altra banda, el batlle de Khàrkiv, Ígor Terejov, ha denunciat que la ciutat, situada a l’est del país, ha estat atacada amb una desena de projectils, en una onada d’atacs que ha deixat quatre persones ferides.

Poques hores abans d’aquests atacs, el president dels Estats Units, Donald Trump, havia dit que havia aconseguit un acord amb Rússia per a posar fi al conflicte a Ucraïna, i que ara faltava que s’hi afegís el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski.

La vigília, les autoritats ucraïneses havien denunciat la mort de nou persones més en un atac amb drons de Rússia contra un autobús a la localitat ucraïnesa de Màrhanets, situada a la demarcació de Dnipropetrovsk (est del país).

“Que tothom entengui què passa”

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha condemnat l’atac rus i ha dit que era “extremament important que tothom” veiés i entengués què passava, i ha acusat Rússia de refusar les propostes per a un alto-el-foc.

It has been 44 days since Ukraine agreed to a full ceasefire and a halt to strikes. This was a proposal from the United States. And it has been 44 days of Russia continuing to kill our people and evading tough pressure and accountability for its actions.

It is extremely… pic.twitter.com/87CSHvsvqG

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) April 24, 2025

“Han passat quaranta-quatre dies d’ençà que Ucraïna va acceptar un alto-el-foc total i aturar els bombardaments. Va ser una proposta dels Estats Units. Quaranta-quatre dies en què Rússia ha continuat matant la nostra gent i evitant les pressions fermes i la rendició de comptes pels seus actes”, ha dit en un missatge a la xarxa X.

Així mateix, ha explicat que l’exèrcit rus havia llançat “prop de setanta míssils, inclosos balístics, i uns cent cinquanta drons” contra la capital, on hi ha hagut “una destrucció important”. “Tothom rep l’ajuda necessària”, ha assegurat, abans d’expressar el condol als familiars de les víctimes.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La mort del papa Francesc ha tornat a centrar la informació en la Ciutat del Vaticà, molt probablement l’estat més curiós del món, una monarquia electiva, però absoluta, teocràtica, on el dret de nacionalitat no el dóna la sang ni el lloc de naixement, sinó la feina, i que en realitat és tan sols un estat al servei d’un altre estat, sense territori, però que és el que dóna el valor universal al papat: la Santa Seu.

De tot això i de les implicacions que té, ens en parla Vicent Partal en aquest vídeo.

Com cada any, la Fira del Llibre ocuparà els Jardins del Real, coneguts com els Vivers, per a convertir València en l’epicentre cultural. Enguany, la fira literària més important del país fa seixanta anys, amb un nou rècord: 91 expositors i 135 casetes. Si fa bon oratge, esperen arribar, almenys, a les xifres habituals, amb mig milió de visitants i una facturació de vendes al voltant d’un milió d’euros. Avui, a les 17.00, començarà la Fira del Llibre 2025, que s’allargarà fins al 4 de maig.

Enguany tindrà un caràcter especial perquè serà la primera vegada que es podrà ajuntar tot el sector del llibre després de la gota freda. Aquell 29 d’octubre, una desena de llibreries ho van perdre tot. D’aquestes, cinc de l’Horta Sud seran presents a Vivers: Somnis de Paper (Benetússer), la Moixeranga (Paiporta), Passarel·la (Picanya), Bufanúvols (Catarroja) i Librolandia (Alfafar). La Fira del Llibre els ha cedit les casetes gratuïtament i hi participaran sense tenir encara la llibreria física oberta. Per tant, és una cita important perquè puguen començar a recuperar-se econòmicament. A més, hi haurà dues representacions de l’Horta Teatre, afectada a la pedania de Castellar-Oliveral, i dos concerts del col·lectiu de músics Sedajazz, a la Torre.

“Hem volgut fer-ho extensiu a més entitats i agrupacions afectades per la dana perquè siga la gran festa de la cultura. Per això a la fira hi ha aquesta presència solidària, perquè volem recobrar la normalitat”, diu Manolo Gil, director de la Fira del Llibre de València, que es jubila enguany.

Paco Roca dissenya el cartell de la 60a Fira del Llibre de València

Les dificultats per a fer possible la fira

Enguany, la Generalitat Valenciana –en guerra contra la cultura– no va convocar dins el termini i de la manera escaient les ajudes per al foment de la lectura, i això va afectar la Fira del Llibre, com també les Places del Llibre i més actes literaris, com ara València Negra. “Això ha fet que ens hàgem mobilitzat i comptem en aquests moments amb una subvenció nominativa de la Presidència de la Generalitat per a poder-la fer, més els recursos propis que té la Fira del Llibre, més les subvencions del ministeri, l’Ajuntament de València i la Diputació, i després la participació també dels patrocinadors privats de la fira”, apunta Gil.

Una pregonera per la llengua

En aquesta seixantena Fira del Llibre, l’encarregada de fer el pregó serà la catedràtica Carme Manuel. “Aquesta invitació la valore com un honor i un privilegi, perquè és la inauguració d’una fira que enguany és molt important. Cada any, la fira va a més. I aquest és un any molt important de defensa del nostre patrimoni, de defensa de totes aquelles llibreries que ho han perdut tot, les biblioteques, els impressors, els editors. Tot el que s’ha perdut amb la dana, ara és ací. En el pregó, faré una menció a tot això, perquè em sembla importantíssim. A poc a poc, amb moltes dificultats, com han fet amb el llibre Renàixer del fang, tots renaixem del fang, però costarà. El llibre, i sobretot el llibre en valencià, ens interessa. I passe el que passe, i ens retallen el que ens retallen, ací hi ha una voluntat de continuïtat i de resistència”, diu Manuel.

Així mateix, destaca la presència dels escriptors valencians i la importància de defensar la llengua. “Contra tots els entrebancs i totes les dificultats, de totes les danes, ací hi ha molta gent que ha demostrat que hem de mantenir el valencià i, sobretot, que hem de lluitar pel valencià a l’escola. És la cosa més important. Sense valencià a l’escola estem absolutament perduts. No hi haurà futur.”

L’any de Maria Beneyto

El 2025, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha declarat la poetessa i novel·lista Maria Beneyto escriptora de l’any, i també tindrà una presència destacada a la Fira del Llibre. D’entrada, el principal escenari del certamen portarà el seu nom. Demà, dia 25, es farà la taula rodona “Maria Beneyto, escriptora de silencis compactes”, amb motiu de la publicació d’El riu ve crescut, primera traducció al català per Carme Manuel– de l’obra amb què Beneyto guanyà el premi València de literatura l’any 1959. La biografia il·lustrada de Beneyto, titulada Una dona forta, es presentarà el dia 28, amb Josep Ballester i Helga Ambak.

Reconeixement a la trajectòria de Raquel Ricart

D’ençà del 2019, la Fira del Llibre atorga uns premis amb la finalitat de reconèixer la trajectòria i l’aportació literària dels autors. Enguany serà per a l’escriptora de Bétera (Camp de Túria) Raquel Ricart, que ha conreat gèneres literaris diversos, sempre en català. Ha estat reconeguda amb guardons com ara el premi Andròmina de narrativa per la novel·la Les ratlles de la vida, que també obtingué el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. La seua darrera obra literària, El dit de Déu, va ser reconeguda novament amb aquest premi, l’any 2023. És, fins ara, la seua novel·la més rica i complexa.

Ricart rep el premi amb alegria i destaca la importància d’un esdeveniment cultural com la Fira del Llibre per a la ciutat de València, i per al món del llibre. Així mateix, fa referència al “moment fatídic” que viu la cultura. “Ací sempre costa, perquè ha costat amb tots els governs, també amb el del PSOE. No ens n’hem deslliurat mai, però ara ja és una persecució literal: es vol eliminar el valencià a les escoles, és un desastre desastrós. Però continuarem i resistirem. Són gent incompetent en la gran majoria d’àmbits i, evidentment, en el cultural van a totes. Volen fer d’això una batalla política i ja no ho és. La gent ja té assumit amb molta tranquil·litat que la llengua a l’escola és una riquesa, i ells continuen volent-ne fer una batalla perquè hi ha un component de ràbia i d’odi a eixa identitat”, diu.

No ho ha dubtat mai: “Per a mi, l’escriptura és una cosa molt de dins i, per tant, jo no puc fer una altra cosa que escriure en la llengua en què pense, en què sent i estime, i en què visc. És una cosa, diríem, orgànica.”

Les activitats de la fira

A més de les signatures de llibres, que podeu consultar a la web de la Fira del Llibre, s’organitzen activitats per a tots els públics. Una de les més concorregudes és el club de lectura, que enguany es farà amb Manuel Baixauli. L’autor compartirà amb el públic els secrets de la seua darrera obra, Cavall, atleta, ocell, premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2025.

També hi haurà activitats adreçades al públic infantil i juvenil, sobretot durant els matins del caps de setmana i dels festius, a més d’activitats artístiques, musicals i de cultura popular. Com cada any, l’Associació de Professionals de la Il·lustració Valenciana (APIV) farà una exposició col·lectiva. Enguany, amb l’eix de la gota freda, es titula “Colze a colze, traç a traç. Imatges per al suport mutu”, i se centrarà en el suport compartit com a eina fonamental per a la supervivència i la resistència col·lectiva.

En conjunt, la Fira del Llibre presenta una programació amb més de mil activitats. Els visitants podran consultar-la, actualitzada, a l’aplicació de la Fira del Llibre de València, disponible a les plataformes d’Android i Apple.

—Viva Franco!

No va ser el primer dia de classe, però gairebé. El temps just per a haver mig paït l’estupor inicial (passar de ser els ganàpies als simples rantells, criatures llançades pel broc gros a l’institut, edifici nou, regles noves i tot ple de gent més gran que tu: no oblidem que a dotze anys ja enviem la mainada a compartir el pati –o a batallar-hi– amb els de setze, de divuit), el temps just per a haver-lo mig paït i per a assajar potser les posicions (i les defenses) que marcaran, pensa, el seu lloc al món. Jo sóc fort, jo sóc rebel, jo sóc jo i m’afirmo així, amb això que sé que espardalitzarà el professor, que ja he vist que va de progre, com tots: viva Franco, i Vox, i qui sigui, ha, ha, ha!

Només que, aquesta vegada, l’home que entrava a l’aula se’l va mirar sense deixar-se impressionar, li va dir que molt bé i que si això era tot i que segués al seu lloc que ja no ets al parvulari.

Si fa o no fa.

A final de curs, el nano ja s’havia oblidat de la ximpleria aquella de Franco. Continuava essent del Reial Madrid (això del futbol va com va i no té remei) i igual de trapatroles i de tot, és clar, però ja no trobava cap gràcia a alçar el braç i deixar anar vivas i ñañas. Què havia passat? Ho resumeixo: durant aquells mesos, el professor havia aconseguit de crear un lligam amb la classe, un lligam emocional, que havia permès de bandejar les manifestacions banalitzades de l’ultradretanisme (gestos i consignes que, ai, acaben creant pòsit), obrir vies d’expressió sense que ningú s’hi sentís prejutjat. Es va establir un cert grau d’identificació amb aquell adult que resulta que, en la pràctica, es mostrava als antípodes del món representat pels vivas i que se’ls convertia en referent.

I és tan senzill i tan complicat com això, suposo: que les explicacions i els actes d’aquell professor, per exemple, siguin tingudes en compte i no posades, simplement, en el calaix de l’opinió dels adults “del sistema” ni sotmeses, perquè sí i com a pràctica anorreadora de tot raonament, a la “cultura de la sospita”: els mitjans “convencionals” (siguin mitjans de comunicació, siguin les xerrades a l’institut) menteixen sempre. Que passi això i que alhora ells, aquests nois, notin que són escoltats, que les seves coses són tingudes en compte i preses seriosament.

La història aquí esbossada en anècdota és totalment real. L’he condensada per poder trenar els fils que vull anar passant tot seguit, i no té musiqueta de fons perquè la vida és més complicada i perquè una gota (aquell curs) no fa la mar. Però el cas és que, ras i curt, el nano dels vivas no va ser tractat com si fos fatxa.

Perquè el cas és que no ho era.

I aquesta és la clau. O una de les claus.

I sí, les dades i la pràctica ens mostren que hi ha motius d’alerta, que el percentatge de decantament cap a posicions i expressions ultres i masclistes és més alt entre els joves. Entre els nois, concretament. I cal mirar de fer-hi alguna cosa. O moltes. Coses que no siguin ni la generalització ni la demonització.

A Espanya s’han empescat una iniciativa que sembla interessant. En realitat no sé si se l’han empescada o si l’han copiada d’alguna altra banda, però tant és perquè diria que la cosa no té drets d’autor. Ells ho anomenen Bróders i el plantejament és, d’entrada, senzill: oferir als nois un lloc per a parlar. De manera segura i amb dues premisses importants: no hi haurà trols i no hi seran jutjats. Té fòrum i xats privats, espais on no s’assenyala i on poden sentir-se lliures per a parlar, per a preguntar. Les coses que inquieten els adolescents, aquesta etapa trasbalsada de la vida. Coses transcendentals, o semitranscendentals, o gens transcendentals, ximpleries també (i què, si ho semblen? I què, si ho són? L’adolescència és també l’època de les preguntes, de totes, i s’han de poder formular). I angoixes. Que com ho puc fer per saber si m’agrada com a amiga / com a amic o com a més, que si la mida del penis, que si no suporto anar a classe, que si el meu cos em fa fàstic, que com es lliga, que què els passa a les noies. Una mica com sempre, suposo. Com sempre, però més: amb aquest afegitó segle XXI de soledat i de confusió que aporten les xarxes.

He dit que aquesta iniciativa sembla interessant. I això és, trobo, no tant pels resultats (que s’han de veure) com per la premissa: escoltar els nois. No fotre’ls una tabarra (des del seu punt de vista) unidireccional, benintencionadíssima però molt probablement percebuda com un sermó: escoltar-los. I, a més a més, entenent, que no formen un grup homogeni (tampoc els que entren dins del percentatge altíssim que diu que és que amb els drets de les dones se n’ha fet un gra massa, o que no els importaria viure en una dictadura, o que etcètera), que n’hi ha tantíssims que suren en una mena de llimbs, entre dubtes i interrogants i sensacions, sotmesos al bombardeig constant dels discursos reaccionaris de la constel·lació d’influenciadors, gamers i tiktokers i twitchers i youtubers, microvídeos que els queden enganxats perquè els “surten” a les xarxes i que els modelen el món amb la lògica pudenta dels algorismes que premien l’odi i la cridòria (molt més productius, en clics i de tot, que no pas els raonaments elaborats, el debat, les propostes).

L’altre dia llegia que l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona estudien com han arrelat els influenciadors masclistes i ultradretans entre els nois catalans, i deien: “el grau que han assolit és brutal”.

No sé si aquí hi ha cap iniciativa similar al Bróders aquell que deia, però potser caldria, no?

Continua el malestar i l’oposició forta entre professors de ciències pels darrers canvis en el currículum de batxillerat a Catalunya. El Departament d’Educació va confirmar la setmana passada la fusió de les matèries científiques a primer de batxillerat, tal com havia anunciat uns mesos enrere. Així doncs, els alumnes que el curs 2026-2027 comencin el batxillerat científic cursaran física i química en una sola assignatura; i biologia, geologia i ciències ambientals en una altra. Fins ara, aquestes àrees s’agrupaven en quatre assignatures diferents, que queden reduïdes a dues. Tot i això, les hores de modalitat passaran de tres a quatre i es podran complementar amb assignatures optatives d’aquestes àrees. La decisió ha preocupat docents, societats científiques i plataformes, com ara, Ciències en Perill, que expliquen que han rebut la notícia amb tristesa i indignació. Malgrat que era previsible, en subratllen la decepció.

Els perills de la modificació

“Després de mesos de mobilitzacions, informes d’experts i posicionaments de suport per part de societats científiques, facultats universitàries, sindicats, famílies, estudiants i milers de docents, el departament ha decidit de continuar la reforma sense moure’n ni una coma. Ens van escoltar, però no han tingut cap voluntat real de canviar res”, explica Sandra Rodríguez, professora de física i química i membre de la plataforma Ciències en Perill. “Hem tingut tres reunions amb representants del departament i s’han limitat a prendre nota i a dir que la fusió de les matèries de ciències s’havia de fer tant sí com no.”

Sobre l’afectació que la mesura tindrà per als alumnes, la plataforma denuncia que representarà una reducció del 33% d’hores lectives per cadascuna d’aquestes matèries, l’equivalent a tot un trimestre. “Les matèries es veuran afectades perquè el currículum no es modificarà, i això implicarà menys profunditat i menys temps per a activitats experimentals, per exemple. A més, els coneixements amb què arribaran a segon de batxillerat i a la universitat seran molt desiguals i menors. També es generen itineraris impossibles: per exemple, un alumne que vulgui fer medicina o arquitectura potser no pot cursar tot allò que necessita. El sistema es torna més rígid, menys equitatiu i molt més desigual.” “És evident que, si fa menys hores, l’alumne sabrà menys coses”, denuncia Marc Martorell, de la Intersindical Educació. “S’hauran d’impartir menys continguts, tindran menys competències. Cal recordar que, fa uns anys, es feien el doble d’hores d’aquestes assignatures. Comparant-ho amb uns anys enrere, s’ha reduït a la meitat les hores de ciències a primer de batxillerat.”

Plataformes i sindicats alerten que això també afectarà els professors, perquè no és igual preparar una matèria que preparar-ne dues en una mateixa assignatura, amb continguts i enfocaments diferents. “El perill és que s’acabi prioritzant una matèria en detriment d’una altra. A més, les ràtios augmentaran i els currículums no són prou clars”, afegeix Rodríguez. “Els docents de cada centre hauran de decidir en quins coneixements o competències aprofundeixen més i en quins menys”, afegeix Martorell. “En alguns centres, els alumnes aniran més coixos d’una banda, i en uns altres centres, d’una altra. No serà homogeni. A més, el fet de fer les matèries separades permetia que la biologia la fes un biòleg i la geologia un geòleg. Si es fusionen, això serà impossible.”

On van a parar aquestes hores?

Una pregunta que pot sorgir és on aniran a parar aquestes hores que sobren de la fusió de matèries de ciències. El departament ha assegurat que això no afectaria els coneixements mínims i que el canvi s’implementaria de tal manera que no tindria l’afectació de què s’alerta, gràcies a algunes modificacions. Una d’aquestes modificacions és l’increment d’una hora de totes les matèries de modalitat de totes les vies de batxillerat. Però Rodríguez considera que això no serà útil en el cas de les ciències. “El 2022, les matèries de modalitat van passar de tenir quatre hores a tenir-ne tres. Incloent-hi física, química, geologia i ciències ambientals i biologia, cadascuna per separat. Amb la fusió, haurien quedat tres hores per a dues matèries. Tres hores per a física i química, per exemple. Com que tothom va posar el crit al cel, al gener van proposar l’ampliació d’una hora de les matèries de modalitat, el model anterior. Per exemple, les matemàtiques passaran de tenir tres hores a tenir-ne quatre. Tothom guanya hores tret de física, química, biologia i geologia i ciències ambientals, que, en fusionar-se, continuen perdent hores. Teníem quatre hores per a cada matèria fins el 2022, després, tres per matèria, i ara en tindrem dues, perquè s’han fusionat dues matèries en quatre hores de modalitat.”

El departament també ha creat quatre noves optatives relacionades amb les matèries fusionades que seran recomanables per a ampliar els coneixements en aquestes àrees. Es tracta de física+, química+, biologia+ i geologia+. Volen crear itineraris formatius d’exemple perquè els centres orientin els alumnes segons la branca en què vulguin especialitzar-se. Així doncs, tot i que física i química quedin fusionades, s’haurien de poder augmentar les hores de física i química que es perden amb aquestes optatives com a recurs.

A la plataforma i els sindicats tampoc no els convenç aquesta solució. “Les hores no es perden en abstracte: es redistribueixen per augmentar totes les altres matèries de modalitat, que passaran de tenir tres hores a tenir-ne quatre, tret de les ciències. És a dir, es reforcen totes menys les de l’àmbit científic”, lamenta Rodríguez. “El departament diu que es compensaran amb optatives com biologia+, física+, etc., però no seran obligatòries, no tots els centres podran oferir-les ni tots els alumnes podran escollir-les. Això generarà desigualtats dins els centres i entre centres.”

Marc Martorell, de la Intersindical, hi coincideix. “Als centres en què s’ofereixin les optatives, s’hauran de dedicar centenars d’hores a preparar-les. Són assignatures que no tenen el currículum desplegat, que no s’han impartit mai. No es crea una assignatura d’un curs per generació espontània, representarà una sobrecàrrega de feina molt important. Pot ser que en molts centres no hi hagi prou demanda de l’alumnat per a fer aquestes optatives. Per tant, hi haurà alumnat que haurà rebut molta menys formació científica.”

Un requeriment del ministeri

Un dels principals arguments del departament per a implementar els canvis és que eren necessaris per a ajustar-se a la normativa espanyola. Tampoc no és un argument que hagi convençut la plataforma. “El requeriment del ministeri només fa referència a la nomenclatura de les assignatures, però no indica que hi hagi problemes amb el contingut: el currículum català ja garanteix tots els sabers que inclou la LOMLOE, i fins i tot n’afegeix de propis. Això implicarà un encaix molt complicat entre els sabers bàsics, que hauran d’incloure’s en les matèries fusionades, i els que a Catalunya s’ha considerat que calia incorporar, que el departament vol traslladar a aquestes matèries d’ampliació encara per definir. Tot això afegeix incertesa i pressió, i torna a ser una modificació curricular important. Pel que fa a les literatures, que també estaven afectades pel requeriment, ràpidament el departament va dir que eren una línia vermella cultural. La pregunta que li adrecem és si considera que la ciència és cultura o no.”

Segons que argumenta el departament, el manteniment de les literatures catalana i castellana com a matèries de modalitat de tria s’ha pogut negociar amb el ministeri atenent  la singularitat cultural i lingüística de Catalunya. En canvi, les adaptacions del currículum de batxillerat sobre ciències s’han fet per garantir el dret dels alumnes a l’homologació dels títols. El manteniment de les literatures com a matèria de modalitat no representava, segons Educació, cap problema per a aquesta homologació.

Per la seva banda, fonts de la plataforma insisteixen que la justificació del departament no és creïble. “Diuen que compleixen una normativa estatal, però durant vint anys Catalunya ha impartit les assignatures separades. El requeriment no es va mostrar públicament fins que un sindicat el va aconseguir per la via de transparència”, denuncia Sandra Rodríguez. “Si ho comparem amb la resta de comunitats autònomes, els alumnes catalans ja han rebut menys formació científica durant l’ESO”, afegeix Martorell. “Per tant, uns alumnes que ja no han rebut prou formació científica durant aquest període, tampoc no ho podran compensar durant el batxillerat.”

Crida a no corregir exàmens de les PAU

Arran de la modificació, la plataforma Ciències en Perill ha fet una crida als professors perquè no participin en la correcció de les proves de ciències de les PAU, com a mesura de protesta. “No ho fem contra els alumnes, sinó en defensa de la seva educació. Sabem que és una acció contundent, però no ens han deixat cap més opció. Ja té el suport de moltes persones i entitats i ens coordinarem per fer-la visible i amb impacte. El departament no ha escoltat l’opinió fonamentada del col·lectiu docent de ciències, i és just que la resposta a aquest menyspreu sigui deixar de col·laborar en accions que són voluntàries”, conclou Rodríguez. Arran d’aquest anunci, el departament ha subratllat precisament això, que la correcció és opcional, no obligatòria, i que s’hi apuntaven els docents que volien corregir les proves.

El treball de recerca, una assignatura més

Un altre dels canvis que s’ha introduït és que el treball de recerca deixarà de comptar un 10% de la nota i passarà a ser una assignatura més. Fonts de la Intersindical ho defineixen com una qüestió controvertida. “A la pràctica, els professors que es dediquen a fer treball de recerca no tenen compensació d’hores per una altra banda. Ara es fa sense hores i amb prou feines formació especialitzada dels professors. Tenint en compte que es fa d’aquesta manera, que no es fa de manera seriosa, potser sí que és millor que se li tregui pes, i més si tenim en compte la irrupció de la intel·ligència artificial, a què molts alumnes recorren.”

 

Si alguna cosa ha demostrat Salvador Illa durant els mesos que fa que ocupa el càrrec és que no té cap altre projecte per a Catalunya que l’espanyolització de la vida pública, la construcció d’una ficció, una façana de país on el conflicte nacional sembla haver desaparegut de manera miraculosa.

Aquesta és la seua faena i cal ser conscients que, en realitat, és una faena per a la qual no necessita ni govern ni parlament. Ni pressupost. Ni reivindicacions. Ni negociacions. Ni diàlegs amb ningú.

Per a fer això que fa i allò que realment li importa, Salvador Illa en té prou amb el regal que li va fer Esquerra Republicana: la presidència de la Generalitat. Perquè un president, encara que no puga governar, pot fer gests i dibuixar amb aquests gests una imatge de país. I és a això que es dedica l’home. A posar banderes espanyoles on no n’hi havia hagudes mai, a mirar de transformar Sant Jordi en una cosa irrecognoscible on la llengua no és sinó una anècdota marginal, a promoure i exaltar com si fossen persones honorables personatges de la fila moral de Javier Cercas, o a ensabonar les empreses editores d’El Periódico i La Razón –que, en recompensa per les monstruoses mentides i conspiracions que es van inventar durant anys de militància espanyolista i antiperiodística, ara reben de les seues mans ni més ni menys que la Creu de Sant Jordi.

Hi havia una certa curiositat per a saber, per a comprovar, si Salvador Illa, una volta assumit el càrrec de president de la Generalitat, moderaria el seu nacionalisme espanyol, històricament descarat. Però, vist això que hem vist aquests dies, ara ja és clar que no.

Serà prudent, deien alguns, confonent el tarannà del personatge. Però no ho és; no és ni tan sols discret. Ni ho serà. I per tant tots haurem d’aguantar una provocació rere una altra durant setmanes i mesos. Perquè ha vingut a fer això, però també perquè Illa no pot fer sinó això que fa. No pot fer política. No pot fer política perquè té solament vots per a ser president, però no en té ni per a fer pressupost ni per a estabilitzar el seu govern. I no pot fer política, sobretot, perquè per a resoldre els problemes que preocupen els ciutadans de Catalunya –de l’habitatge a Rodalia, per a dir-ne dos– no hi ha cap més camí que enfrontar-se a Espanya. Perquè Espanya n’és l’origen i la causa, dels problemes. I això, enfrontar-se a la seua nació, és una cosa que no farà mai. De cap manera.

Hi ha, tanmateix, una variable que ni Illa ni els seus assessors tenen en compte: la gent. Perquè els gests poden aparentar molt, però la realitat és que la societat catalana continua viva i activa malgrat tots els intents de domesticar-la. I perquè la incomoditat contra tant de desvergonyiment presidencial augmenta i es fa com més va més palesa –exactament a mesura que es van acumulant els gests, i sempre en la mateixa direcció.

La manifestació d’ahir també fou una prova d’això. Feia molts anys que la gent no es manifestava per Sant Jordi i ahir els organitzadors es van trobar sorpresos per la magnitud i pel component clarament jove –pur relleu generacional– de la mobilització.

És lògic: bona part de l’independentisme es troba, raonablement, desorientada i molt enutjada per la facilitat amb què es deixa el camí lliure a Salvador Illa perquè projecte una imatge irreal, manipulada, de Catalunya. Però contra això hi ha una sola resposta: denunciar-lo al carrer, perquè una volta li han regalat la presidència ell no la deixarà voluntàriament. Si ho puc dir d’aquesta manera, el País Valencià –amb la contundència i la persistència de les manifestacions contra Mazón– ens ensenya el camí: Illa dimissió. I no aturar-nos fins a aconseguir-la.

Bloomberg · Carolina Gonzalez i Philip Sanders

L’escriptori de Victor Espinosa, assessor econòmic del candidat a la presidència de Xile Johannes Kaiser, és presidit per una petita figura de Javier Milei, motoserra en mà. I les afinitats no acaben aquí: el seu pla per a Xile és tan radical o més que les polítiques llibertàries del president argentí.

Espinosa assegura que seria capaç d’aconseguir un superàvit pressupostari el primer mes de mandat tot i reduir els imposts de societats, suprimir el gravamen sobre les herències i eliminar l’impost sobre les plusvàlues, més enllà de retallar regulacions a tort i a dret. I, per si amb tot això no n’hi hagués prou, també privatitzaria el productor de coure més important del món, Codelco, i la resta de companyies estatals de Xile. És ambiciós, si més no.

El manifest pot semblar un exercici de pensament màgic, especialment, atesa l’estabilitat econòmica de Xile en comparació amb l’Argentina, però Kaiser –youtuber i diputat a la cambra baixa del parlament xilè– ha anat escalant fins a la segona posició en els sondatges electorals. No obstant això, és poc probable que aconsegueixi reunir la majoria que necessitaria per a aprovar polítiques tan radicals, per la qual cosa ha instruït el seu equip d’assessors perquè estudiïn quins canvis legals podrien aprovar-se sense passar pel parlament –amb decrets presidencials, per exemple– i quins necessitarien el suport de la cambra.

“No podem perdre ni un segon”, diu Espinosa en una entrevista feta a la Universidad del Desarrollo, on és professor. “Fa més d’una dècada que esperem: una dècada d’estancament econòmic. La qualitat de vida de la majoria de la gent ha caigut. La gent ja no pot esperar més.”

L’assessor explica que vol que les reformes del seu manifest siguin permanents. L’objectiu, diu, és modificar la constitució per impedir que futurs governs tornin a apujar els imposts o crear-ne de nous els cinquanta anys vinents, per la qual cosa caldria augmentar la xifra mínima de diputats que calen per a aprovar una reforma constitucional, segons la legislació xilena.

Però Kaiser i Espinosa tenen un gran problema. Xile no és l’Argentina, on Milei va poder convèncer els votants que tan sols un canvi radical de rumb podia posar fi a dècades de caos i declivi econòmic.

El país ha registrat un creixement econòmic mitjà de gairebé un 3% aquests darrers quinze anys, una taxa d’inflació anual del 4% –aproximadament, la mateixa que sol registrar-se a l’Argentina cada mes– i un dels nivells d’endeutament més baixos del món, equivalent a poc més d’un 42% del PIB.

Però, per Espinosa, Xile va en la direcció equivocada, i necessita canviar de rumb amb urgència. L’assessor assegura que els augments d’imposts i de les regulacions han perjudicat l’economia del país, que aquesta darrera dècada ha caigut de la trenta-unena posició a la quaranta-quatrena en el rànquing de competitivitat global de l’International Institute for Management Development.

“Per a prosperar, un país ha de tenir una economia de mercat en què les institucions fomentin l’educació, l’emprenedoria i l’acumulació de capital tecnològic”, assegura.

Mina de coure de Codelco a prop de Calama, Xile. La indústria del coure ha estat un dels grans motors del creixement econòmic del país els darrers anys (fotografia: Cristobal Olivares/Bloomberg).

L’eix central del programa d’Espinosa és una retallada en massa de la despesa pública, incloent-hi la reducció de la xifra de ministeris, dels vint-i-cinc actuals a tan sols nou. Les carteres d’Energia, Mineria, Medi Ambient, Agricultura, Pesca i Empresa passarien a dependre del Ministeri d’Economia, en aquest pla.

Espinosa també proposa d’acomiadar milers de treballadors públics contractats pel govern actual, que no serien substituïts. Espinosa diu que els funcionaris més veterans rebran amb entusiasme l’acomiadament dels seus col·legues, que assegura que són més ben pagats tot i tenir menys experiència.

En paral·lel a la reducció de la despesa, l’assessor vol abaixar l’impost sobre les grans empreses d’un 27% a un 20%, i el de les pimes d’un 25% a un 12,5%. L’objectiu de Kaiser i el seu equip és anar rebaixant ambdós imposts fins a un nivell final 15% i un 10%, respectivament, al final de la legislatura.

Després de quatre anys de govern Kaiser, “tindrem un país que creixerà dues vegades més de pressa que no en la darrera dècada”, diu Espinosa. “Si tenim en compte els canvis de la nostra reforma fiscal, el creixement potencial del PIB podria pujar fins a un 4,6%”, afegeix.

Espinosa també preveu de privatitzar totes les empreses estatals –incloent-hi la principal productora de coure, Codelco– mitjançant la venda d’una participació d’un 51%. Abans, reduirà el consell d’administració de totes aquestes companyies de nou membres a cinc.

Els diners de la venda de Codelco, a més dels ingressos derivats de l’extracció de coure, es destinaran a augmentar la pensió mínima.

Espinosa reconeix que aquest canvi hauria de passar pel parlament xilè, però explica que hi ha unes altres reformes que poden aprovar-se per decret executiu. “Són potestat del president”, diu sobre els decrets executius. “Si uns altres presidents no han volgut fer-los servir, és cosa seva.”

L’ús dels decrets executius significaria un trencament frontal amb l’estratègia de consens que els successius governs del país han seguit d’ençà de la restauració de la democràcia, l’any 1990. El darrer president que va recórrer regularment als decrets executius com a eina de govern fou Salvador Allende, el govern del qual fou derrocat en el cop d’estat militar del 1973.

Hi ha, si més no, una concessió que Espinosa està disposat a fer a la realitat econòmica de Xile: no abolir el Banc Central, tal com Milei ha proposat a l’Argentina.

L’assessor també admet que no espera de convertir-se en ministre de Finances, ni tan sols en el supòsit que Kaiser guanyi les eleccions presidencials. La primera volta dels comicis serà el 16 del novembre, i la segona –si cal– serà el 14 de desembre. “Sóc on sóc per una qüestió de convicció”, sentencia Espinosa.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les defenses dels exiliats enllesteixen l’artilleria jurídica per a la darrera batalla legal perquè se’ls acabi aplicant la llei d’amnistia. Fins ara, el Tribunal Suprem els l’ha denegada, tant el magistrat instructor, Pablo Llarena, com els tres magistrats de la sala d’apel·lació on el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig van presentar recurs. Aquests dies vinents, alguns d’ells presentaran al Suprem el recurs de nul·litat contra aquesta decisió, un darrer tràmit abans de presentar el recurs al Tribunal Constitucional, on ara mateix hi ha una majoria de magistrats favorable, en principi, a aplicar-los la llei d’amnistia. Totes les mirades es fixen, doncs, en el TC, que és qui tothom pensa que tindrà la darrera paraula. Però fa poc hi va haver un avís per a navegants del jutge Llarena, quan va advertir que el Suprem podria arribar a fer cas omís de què digués el TC perquè els recursos d’empara no tenien “cap mena de recorregut.” Però la defensa de Puigdemont i Comín pensa a traçar un recorregut que sí que sigui transitable: que el TC prengui al Suprem la capacitat de decidir sobre l’amnistia en aquests casos.

Llarena afirma que, ja que li correspon a ell d’interpretar i d’aplicar la llei d’amnistia en aquests casos, ell interpreta que la llei no cobreix el delicte de malversació vinculat a l’1-O i que atribueix a Puigdemont, Comín i Puig; i afegeix que el Tribunal Constitucional no hi té res a dir, que això és potestat dels tribunals ordinaris. Ho deia ara fa una setmana en una conferència a Granada: “El TC, a l’hora d’analitzar si hem interpretat correctament una llei, ja ha dit que a ells no els corresponia de substituir la interpretació dels tribunals ordinaris per una altra que a ells el sembli bé.”

De fet, l’advocat de Puigdemont i Comín, Gonzalo Boye, fa temps que tem que aquesta interpretació sigui majoritària dins el Tribunal Constitucional, que la subscriguin fins i tot magistrats del sector anomenat progressista: que considerin que no tenen res a dir sobre un recurs d’empara que es queixa d’una mala aplicació de la llei d’amnistia, d’una interpretació esbiaixada del jutge Llarena. Perquè l’aplicació de les lleis correspon als tribunals ordinaris i no és pas competència del Constitucional.

Per això Boye té al cap de presentar un recurs d’empara que no permeti d’utilitzar aquest argument i que sí que tingui recorregut, contràriament a allò que afirma Llarena. Perquè no denunciarà al Tribunal Constitucional una vulneració de drets per una mala aplicació de la llei d’amnistia, sinó pel fet mateix d’atribuir-se la competència per a aplicar-la. És a dir, denunciarà la vulneració del dret del jutge predeterminat per la llei. Perquè ara Puigdemont –i també Lluís Puig– és diputat al Parlament de Catalunya, i no pas eurodiputat, i és aforat, per tant, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Fins ara, el Suprem havia defensat que era el tribunal competent per a processar i jutjar Puigdemont amb l’argument que era eurodiputat. Però fa gairebé un any que la situació ha canviat, també per a Toni Comín, que ara mateix no té reconeguda la condició de membre del Parlament Europeu. En el seu cas, Boye demana que sigui l’Audiència de Barcelona el tribunal que decideixi si li aplica la llei d’amnistia, de la mateixa manera que va acabar resolent els expedients de Meritxell Serret i Anna Gabriel quan van tornar de l’exili i es van posar en mans de la justícia espanyola.

Aquest argument, el Suprem no l’ha acceptat. Els magistrats Vicente Magro, Susana Polo i Eduardo Porres afirmaven en la seva resolució del 10 d’abril proppassat que “els fets investigats i indiciàriament constitutius de malversació de diners públics van tenir lloc en part fora de Catalunya, de manera que, d’acord amb l’article 57.2 de l’estatut d’autonomia, no hi ha cap raó per a qüestionar la competència d’aquest tribunal”. Aquest article de l’estatut diu que en les causes fora de Catalunya, la responsabilitat penal contra els diputats al parlament és exigible davant la sala penal del Suprem.

Vet ací el cavall de batalla de Boye, el de la competència. Perquè pensa que si el pot guanyar al Constitucional, i està convençut que sí, Llarena no tindrà cap marge de maniobra i es veurà forçat a traslladar la causa al TSJC. I aquest tribunal pot aplicar la llei d’amnistia d’una manera molt diferent de com ho ha fet fins ara el Suprem, i en són un precedent els casos de l’ex-conseller Miquel Buch i del sergent dels Mossos Lluís Escolà, amnistiats després d’haver estat condemnats per malversació i prevaricació.

Un cop s’hagin presentat els recursos d’empara, el Tribunal Constitucional espanyol pot tardar uns quants mesos a resoldre’ls, segurament a la tardor. Abans, però, s’haurà de pronunciar sobre la petició de mesures cautelars que les defenses dels exiliats presentaran conjuntament amb el recurs d’empara; el TC haurà de decidir si els aixeca les ordres de detenció mentre no resol el fons dels recursos interposats. I aquesta decisió sí que podria arribar abans, entre el juny i el juliol vinent.

Ara, tant si el recurs d’empara és plantejat d’una manera com d’una altra, Llarena haurà de prendre una decisió quan el TC s’hi hagi pronunciat. Boye vol que no tingui cap marge per continuar desobeint; perquè el Suprem ja ha avisat que si el TC dictamina que la llei d’amnistia és constitucional i que els exiliats han de ser amnistiats de la malversació per la qual se’ls persegueix, no hi estarà d’acord i presentarà un recurs al Tribunal de Justícia de la UE. Com a mínim, per dilatar més l’aplicació de l’amnistia.

Però fins on pot allargar la desobediència de la llei, el Suprem? La qüestió serà si aquest tribunal té una resolució taxativa del Tribunal Constitucional perquè traslladi la causa al TSJC, i tampoc no en fa cabal. Serà una prova de foc. Però encara hi ha un altre factor a tenir en compte: el Tribunal Europeu dels Drets Humans enllesteix la sentència sobre les demandes dels ex-presoners polítics per la sentència contra l’1-O, i un dels arguments és el de la vulneració del dret del jutge predeterminat per llei. La sentència probablement es farà pública enguany, i si acaba anul·lant la condemna dictada per Manuel Marchena per la vulneració d’aquest dret, el Suprem no tindrà cap més remei que assumir-ho.

 

 

El Consell, amb Carlos Mazón i Vox, continua demostrant una accentuada animadversió contra els mitjans de comunicació públics. Ara fa un any van anunciar una llei que en capgirava l’estructura jurídica i la composició interna. En retallava la representació ciutadana i en deixava a criteri de la majoria de les Corts l’elecció del director general. Ara ja no cal fer un concurs públic per a nomenar-lo, per exemple. Fa uns quants dies, la nova direcció va deixar sense efecte el consell de redacció. També s’han anunciat programes de bous i ja s’emeten continguts en què el castellà és la primera opció.

Ara, qui ataca les bases i la fortalesa de la corporació és el Consell per mitjà de la Conselleria de Cultura, dirigida per José Antonio Rovira. Una ordre de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) de la setmana passada estableix que els documentalistes de la ràdio i la televisió públiques valencianes deixen d’analitzar i arxivar els continguts d’À Punt i se centren únicament en la digitalització del material de l’antiga Canal 9. D’aquesta manera, tot el material que produeixen els informatius, avui mateix, ja no entraran dins el sistema de l’arxiu documental més gran del País Valencià.

Això significa que tampoc no es fa préstec d’imatges. Com que el sistema és digitalitzat, els redactors poden fer cerques ràpides i trobar les imatges pel seu compte, però quan siguen imatges més complicades de trobar, que requeresquen cerques més fines i concretes, ja no podran demanar als companys de documentació que els ho facen. Ho tenen prohibit. D’aquests canvis, alguns membres de la redacció se n’assabentaren ahir, quan una de les operadores va baixar a acomiadar-se dels companys.

L’interès de la Conselleria de Cultura pel desmantellament s’ha fet ben evident amb el trasllat de set treballadors dels quinze que hi havia a arxius diversos de l’IVC.

Una situació derivada del tancament de Canal 9

La situació del servei de documentació d’À Punt és peculiar perquè naix del tancament de Canal 9 ordenat pel president Alberto Fabra, del PP, l’any 2013. En aquell moment, el comitè d’empresa d’RTVV va pressionar perquè els vint-i-tres treballadors de l’arxiu no entrassen dins l’ERO d’extinció decretat pel Consell i ratificat per les Corts. L’argument era que s’havia de preservar el patrimoni audiovisual que representava la memòria del País Valencià d’ençà del començament de les emissions de Canal 9, l’any 1989.

Com que l’empresa RTVV es va extingir, el 2015 els treballadors i el contingut de l’arxiu els va assumir l’Institut Valencià de Cultura. Mentre els mitjans públics van romandre tancats, els documentalistes van continuar la tasca, començada el 2007, de digitalitzar tot l’arxiu de Canal 9 que era en formats diferents.

Ni l’arxiu ni els documentalistes s’han mogut mai de les instal·lacions de Burjassot. Eren un auxiliar administratiu, dos operadors d’equips, una tècnica electrònica i dinou documentalistes. Durant el període que no va haver-hi emissions es va jubilar una persona i en aquests darrers temps, se n’han jubilades dues més, entre les quals la cap del servei.

Una sola documentalista

Amb la posada en funcionament d’À Punt es va crear una única plaça de documentalista. D’ençà del 2018 ha compartit el mateix sistema informàtic i el mateix sistema d’edició, però en compte d’instal·lar-se físicament en el departament de documentació té un lloc en la redacció. D’ençà que l’IVC ha donat instruccions als seus treballadors de no fer cap servei per a À Punt, aquesta treballadora ha anat a Burjassot cada dia, inclosos tots els festius de la Setmana Santa.

Un conveni caducat

Quan es va aprovar la creació d’À Punt, es va signar un conveni entre la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació i l’Institut Valencià de Cultura perquè els nous mitjans tinguessen accés a tot el fons documental i perquè els treballadors del servei compaginassen les tasques de continuar digitalitzant el fons antic a la vegada que s’arxivava i es documentava amb normalitat tota la producció d’À Punt. Aquest conveni va caducar l’any 2022.

Val a dir que, quant als continguts, no hi ha hagut cap tall en la línia temporal. Fins i tot, abans de començar les emissions d’À Punt, van arribar a l’arxiu paquets d’imatges d’esdeveniments succeïts durant els anys de fosa en negre. La majoria venien de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA) i del servei de premsa de Presidència de la Generalitat. Per exemple, les imatges de la victòria electoral del Botànic del 2015, l’abdicació del rei espanyol Juan Carlos i algunes festes de les falles són en aquest arxiu tot i que no hi havia mitjans públics.

Situació laboral complicada

Hi ha encara un altre element d’origen laboral que complica les relacions entre À Punt i l’IVC. Set treballadors de l’antic servei de Canal 9 es trobaven en situació de frau de llei quan es va imposar l’ERO. Els tribunals els van donar la raó i van passar a ser indefinits no fixos. Fa uns quants mesos van participar en el procés d’estabilització de plantilles i van consolidar la plaça ja com a treballadors de l’IVC.

Ara, l’Institut Valencià de Cultura els reclama perquè vagen a treballar als centres on tenen fons documental, com ara l’Arxiu Fílmic de Paterna o el Centre de Documentació audiovisual situat a Benimaclet. Alhora, ordena als que han romàs a Burjassot que no analitzen els nous materials.

El valor patrimonial de l’arxiu, en perill

Això compromet molt tant el funcionament normal de la ràdio i la televisió com la preservació íntegra i sense cap interrupció d’un arxiu amb imatges i sons d’aquests darrers trenta-sis anys, a banda les adquisicions de drets de més fonts documentals que Canal 9 va fer abans de començar a emetre, com ara imatges de victòries històriques del València.

Un exemple que posen els treballadors consultats per VilaWeb és tot allò que s’emet sobre la mort del papa Francesc. Si al desembre es vol elaborar el tradicional resum informatiu de l’any, serà impossible perquè en el sistema no hi haurà les imatges del trasllat del fèretre ni les enregistrades al Vaticà per l’equip d’enviats especials. Tampoc no es podran incloure en el resum de l’any les imatges de la manifestació prevista per al 28 d’abril per a demanar la dimissió de Carlos Mazón, o la romeria de la Santa Faç que es farà el primer de maig a Alacant.

À Punt té interès a resoldre-ho i l’IVC no respon

De la direcció d’À Punt han dit a VilaWeb que fa més d’un any que treballen per a resoldre aquesta anomalia. De fet, segons que han dit, l’ex-director general, Alfred Costa, va tenir negociacions tant amb l’Institut Valencià de Cultura com amb la Presidència de la Generalitat. Amb aquestes converses s’ha aconseguit guanyar temps i que s’endarrerís la partida dels set documentalistes. Les fonts consultades han reconegut que la situació és molt compromesa i que ignoren per què no s’ha renovat el conveni.

VilaWeb també s’ha posat en contacte amb l’IVC per a saber de primera mà la intenció del director, Álvaro López Jamar, que no ha volgut fer declaracions. Segons que han dit, no hi ha cap solució definitiva, no hi ha res tancat. Ens han dit també que, a partir de l’estabilització dels set treballadors que ara se n’aniran de Burjassot, els necessiten per a prestar els seus serveis a l’Institut Valencià de Cultura.

L’arxiu audiovisual valencià

L’any 2018 es va crear el Consell de l’Audiovisual de la Comunitat Valenciana. En una de les disposicions finals de la llei es diu: “Es crea l’Arxiu Audiovisual de la Comunitat Valenciana per a coordinar els arxius i els fons audiovisuals de la Generalitat i les seues institucions, en especial els arxius de l’Institut Valencià de Cultura i els de la Radiotelevisió Valenciana, SAU, en liquidació, com també d’aquelles institucions públiques o privades que vulguen adherir-s’hi.”

Aquesta seria, segons un membre del Consell de l’Audiovisual, la solució per a salvaguardar el patrimoni de l’arxiu de la ràdio i televisions públiques. Perquè siga possible, cal una voluntat política que no detecta en aquest Consell. Remarca també un problema legal que sembla complicat de resoldre. Segons la llei del Consell de l’Audiovisual, tots els seus treballadors han de ser funcionaris, però els documentalistes que vénen de l’antiga Canal 9 són personal laboral o laboral indefinit, cosa que faria impossible aquesta transició.

Fa anys que el riu de la Sénia s’ha convertit en l’oceà Atlàntic, en la gran massa d’aigua imaginària que fragmenta la literatura catalana, que la desvirtua, que la invisibilitza. El mur político-cultural que representa aquest riuet verdosenc i dormilec entre Vinaròs i Alcanar hauria de passar als annals de les fronteres ridícules d’Europa –d’aquella ridiculesa que té el poder d’establir o definir identitats majors, hegemòniques, de mapamundi ferm. L’Espanya de les autonomies ha estat el cavall de Troia democràtic per al triomf d’un nacionalisme espanyol uniformador, excloent, en bona part ètnic, un èxit que ni la violència de la dictadura franquista havia assolit.

El riu de la Sénia és l’emblema d’una colonització reeixida, una marca banal que no separa un territori exterior, de forasters que “amenacen” la integritat d’un país, sinó una ciutadania interior, de ciutadans que, perquè es pensen dins una realitat innegable –formada d’història, fets presents i voluntat de ser–, fan trontollar l’estructura simbòlica d’un estat. Aquesta muralla s’ha construït de manera innòcua, sense alçar polseguera, com si ja fos un fet consumat. I l’han alçada no tan sols aquells que combreguen amb l’statu quo espanyol –els partits polítics majoritaris, PSOE i PP, els mitjans de comunicació més influents, les organitzacions empresarials i sindicals, aquestes en contra inclús dels seus interessos. També el catalanisme i el valencianisme –i, ai, l’independentisme que els uneix en les seues versions nacionals radicals– s’han avingut a col·laborar amb aquesta fronterització, o s’hi han acomodat conscientment o inconscient, bé per una visió política de curt termini, de batalla electoral fonamentada en la por, bé per una ceguesa que els fa insensibles a una hegemonia que els vol anorrear. I la cirera del pastís: des de dins de l’ecosistema literari català –també per curtterminisme, per desídia o per l’acceptació d’un estatus cultural minoritzat, indolent, que menja molles a gust davant l’amputació de les seues possibilitats de creixença– s’ha permès i assumit que el riu de la Sénia siga una mar grossa.

Per a comprovar-ho no hi ha res com un dia de Sant Jordi, o qualsevol època de l’any en què s’elaboren llistes de novetats literàries. Per als centres mediàtics i culturals de Barcelona els llibres en català escrits o publicats per valencians –com també, és clar, els que procedeixen de les Illes Balears– no existeixen, o bé existeixen de manera col·lateral, com a quota o com un apèndix exòtic. El dia de Sant Jordi –que és la festa del llibre en general però també, com esbomben els mitjans catalans, del llibre en català– es fa palesa de manera roent la fragmentació del camp literari català, on sembla que els valencians tenen poc a aportar. Cal dir que a alguns escriptors valencians no els importa formar part d’una fauna exòtica, sempre que puguen degustar la glòria d’un dia –i tant fa que la resta de l’any vegeten en el pur ostracisme. Comprovar, per exemple, que en les llistes de les novetats d’assaig hi entren manuals d’humor, d’autoajuda, o altres frivolitats populistes, abans que llibres d’assaig seriosos –d’aquells que enriqueixen la cultura de fons– publicats a València o Mallorca, és tastar en vida la nostra mort literària.

Sovint ens queixem, amb raó, que Espanya ens considera una rèmora, una anècdota prescindible o un apunt folklòric de la seua veritable cultura –que no ho som ja?, que no és aquesta la missió ben complerta de l’estat de les autonomies? Sovint ens victimitzem davant la maquinària arrasadora de l’espanyolitat. Però en el desplegament de les nostres flors i violes, en el reconeixement i exposició del nostre potencial cultural, no hi deixem entrar ni totes les roses ni tota la música del país –dels nostres països. Quan la literatura catalana siga una desllavassada extensió de regnes de taifa oferts a la conquista final –i cada dia s’assembla més a aquesta estructura feble i decadent– podran dir de nosaltres que ens hem ofegat en un got d’aigua. En els arxius de la cultura europea deu haver-hi poques literatures amb tan poques ganes de menjar-se el món com la nostra. Per al lent i exhaust riu de la Sénia deu ser tot un mèrit esdevenir un exemple petaner de la inconeguda Història de l’Oblit.

ERC ha situat com a assessors a la Diputació de Barcelona dos càrrecs orgànics rellevants de l’executiva nacional: el vice-secretari general de Comunicació i portaveu adjunt del partit, Isaac Albert, i la vice-secretària general de Polítiques Sectorials, Norma Pujol. Albert és, des del 17 de març, assessor de l’àrea de Bon Govern, Assistència Local i Cohesió Territorial i, Pujol, assessora de l’àrea de Feminismes i Igualtat des de la mateixa data, tal com es pot constatar al llistat de personal eventual publicat per l’ens supramunicipal. En total, set membres de l’actual executiva d’Esquerra tenen càrrecs d’assessor a la diputació en les àrees que el partit va assumir amb el pacte subscrit amb el PSC i els Comuns per entrar-ne al govern. Els altres cinc membres de la direcció d’Esquerra, tanmateix, van ser nomenats abans del darrer congrés del partit.

És el cas d’Oriol López, secretari general adjunt d’ERC. Des de juliol del 2023, López és assessor de la vice-presidència segona, que encapçala el republicà Dionís Guiteras, batlle de Moià. Arés Tubau, secretària general adjunta i responsable de Feminismes i LGBTI+ d’ERC, és assessora de l’Àrea de Comerç, Consum i Salut Pública, des del novembre de 2023. Pau Morales, vice-secretari general d’Organització, Finances i Lluita Antirepressiva d’ERC, és assessor de l’Àrea de Comerç, Consum i Salut Pública des del maig de l’any passat. Des de juliol de 2023, Santi Valls, vice-secretari general de Municipalismes del partit, és assessor de la vice-presidència cinquena, que té al capdavant Raquel Albiol, regidora d’ERC a Cornellà de Llobregat. Kènia Domènech, secretària d’Afiliació d’ERC, és assessora de l’àrea de Feminismes i Igualtat des del setembre del 2023.

ERC va entrar al govern de la Diputació de Barcelona, amb el PSC i els Comuns, el juliol de 2023. La batllessa de Sant Boi de Llobregat, Lluïsa Moret, ja n’havia estat elegida presidenta amb els vots del PSC, els comuns, Tot per Terrassa i els dos diputats que es van desmarcar de Junts (el batlle d’Igualada, Marc Castells, i el batlle de Torrelles de Foix, Sergi Vallès). ERC va anunciar l’acord uns dies després de les eleccions espanyoles i va assumir quatre àrees executives i dues vice-presidències. Es tracta de les tres àrees esmentades on alts dirigents del partit estan contractats com a assessors (Bon Govern, Assistència Local i Cohesió Territorial; Feminismes i Igualtat i Comerç, Consum i Salut Pública) i de la d’Educació.

Fonts d’ERC assenyalen que les responsabilitats que tenen aquests membres a l’executiva d’ERC no són remunerades i les compaginen amb el seu exercici laboral, en aquest cas com a assessors, tenint en compte que tenen trajectòries polítiques prèvies en l’àmbit municipal. Albert va ser membre de la junta de govern i diputat delegat de Comerç de la diputació entre el 2015 i el 2019, mentre era regidor de Terrassa. Va entrar en el ple municipal, de fet, el 2007, i en dos mandats va exercir de tinent de batlle. El gener de 2023 va ser nomenat president de l’empresa pública Centrals i Infraestructures per a la Mobilitat i les Activitats Logístiques SAU (CIMALSA). Pujol va ser diputada al congrés espanyol del 2019 al 2023, regidora de l’Ajuntament de Flix (2015-2023) i portaveu del govern municipal.

La direcció d’Oriol Junqueras no és l’única que té càrrecs polítics contractats com a personal eventual a la Diputació de Barcelona. El PSC també hi té Jonatan Martínez, secretari de Formació i adjunt a la secretaria d’Organització del partit. És assessor de l’àrea de Presidència. Tanmateix, la contractació com a assessors a la diputació no és una pràctica generalitzada al més alt nivell dels partits, atès que molts membres de les direccions nacionals acostumen a ser càrrecs electes o exerceixen càrrecs polítics sectorials en institucions on governen.

La setmana passada, la diputació va incorporar com a assessor de l’àrea de Presidència Tolo Moya, l’ex-director de comunicació d’ERC que va ser acomiadat el juliol del 2024 arran del polèmic cas dels cartells contra els germans Maragall. Moya va ser exonerat per l’anomenada Comissió de la Veritat del partit, tot i que no va ser esmentat explícitament per Joan Tardà, que va relatar les conclusions de la investigació interna durant el congrés del març.

“On és Manuel Baixauli?”, demana un home a Manuel Baixauli. Vol que li signi un exemplar de Cavall, atleta, ocell, novel·la amb què guanyà el premi Òmnium a la millor novel·la del 2024, un guardó que, segons l’autor, li ha permès d’allargar les vendes durant l’any, fins al dia d’avui. Són quarts de sis i l’autor ha passat tot el dia amunt i avall de Barcelona, signant. Després d’aquestes, encara haurà de passar per dues parades més: la d’Òmnium i la de la llibreria Laie. Baixauli comparteix taula amb Irene Pujadas, que signa a un ritme frenètic tant exemplars de la seva darrera novel·la, La intrusa, com del recull de contes Els desperfectes, primer llibre que va publicar i que ja va aconseguir que el seu nom ressonés internacionalment –fins i tot el The New Yorker va publicar-li un conte–, i Arià Paco, guanyador del premi Anagrama de novel·la per Teoria del joc. Més avall hi ha la parada de la Segona Perifèria, que, entre títols com El meu país estimat, Anna K. i Cançons en bell llemosí (1987-2020), regalen punts de llibres fets a mà pels fills de l’editor, Miquel Adam. Som a la cantonada del carrer de Mallorca amb rambla de Catalunya i el bullici comença a ser atabalador.

Crònica de Pol Baraza: Un Sant Jordi combatiu que vol salvar el català de tots els dracs

El Sant Jordi a Barcelona és tan impressionant com aclaparador, i molts planifiquem la ruta pel centre evitant el forat negre que absorbeix tothom qui hi passa, perquè sortir-ne esdevé tota una odissea: la casa Batlló. “I mira que avui és dia feiner, eh?”, sento que comenten darrere meu. Sí, és dia feiner i, així i tot, aquest torna a ser un Sant Jordi de rècord. Sembla que, de fa un parell d’anys, aquesta festivitat ja no tingui aturador. Aquest vespre mateix, la Cambra del Llibre de Catalunya ha anunciat que, segons les dades provisionals del Gremi de Llibreters, s’han superat els 26 milions d’euros facturats i s’ha arribat als dos milions d’exemplars de llibres venuts. Cada any se superen les expectatives, cada any es bat el rècord, cada any hi ha més assistència, cada any hi ha més parades, cada any es venen més llibres, cada any es factura més, cada any s’amplien espais per evitar aglomeracions, cada any… Fins quan?

Barcelona comença Sant Jordi amb la panxa plena

Sense adonar-me’n, he quedat atrapada, anxovada, asfixiada i absorbida pel forat negre, i trigo ben bé deu minuts a sortir-ne. Quan per fi puc tornar a agafar una mica d’aire, continuo la ruta baixant pel passeig de Gràcia en direcció a la plaça de Catalunya. Saludo Núria Cadenes, que amb un somriure ample em confessa que està molt emocionada de poder tornar a viure aquesta diada a Barcelona i de poder signar al costat d’autores que admira, com Maria Barbal. Veig Roser Capdevila dedicant llibres de les Tres Bessones amb “tres petons i tres abraçades”; l’editora Maria Sempere, de les Hores, em comenta que de fa una hora que no poden fer servir el datàfon perquè hi ha tanta gent que no van les dades mòbils. Em diu: “Fem tant com podem. Hi ha gent que va a buscar diners als caixers, gent que prova de fer-nos Bizum… Ens adaptem com podem.” A les sis en punt Sergi Pàmies s’aixeca de la cadira de la parada de Quaderns Crema, on signa Tres novel·les analògiques, però un senyor aconsegueix ser més ràpid que ell i li planta un exemplar davant dels nassos. “Va, firmem l’últim?”, deixa anar Pàmies mentre es deixa caure lentament altre cop a la cadira. Xavier Sala i Martín acumula un bon grapat de lectors que carreguen sota el braç el seu darrer llibre, Entre el paradís i l’apocalipsi, perquè els el dediqui. Dues senyores que fan cua m’expliquen que no es deixen perdre “cap, però cap” dels llibres que publica l’economista. També han comprat La senyora del segle de Toni Cruanyes perquè, “és clar, és que ho fa tot tan bé, en Cruanyes…”. De fet, tant Sala i Martín com Cruanyes han estat entre els llibres més venuts de no-ficció, juntament amb La passada a l’espai de Manel Vidal.

Xavier Bosch també va enfeinat dedicant la novel·la Diagonal Manhattan, que ha estat de les més venudes segons la llista provisional que ha publicat la Cambra del Llibre, compartint podi amb La catastròfica visita al zoo, de Joël Dicker, i Cor Fort, de Sílvia Soler. Cal no perdre de vista, però, que Sant Jordi és molt més que aquesta llista que, tal com el Gremi de Llibreters insisteix a dir, solament representa el 5% del total de les vendes del dia.

De fons, els Amics de les Arts, que enguany celebren vint anys de trajectòria, canten “L’home que treballa fent de gos” que es barreja entre el so de botzines de cotxe tocant el clàxon. “A qui se li acut de passar pel centre amb cotxe un dia com avui?”, exclama indignada una senyora a la seva parella. Vull acostar-me a escoltar els Amics, però és impossible, han restat enterrats sota una munió de braços alçats que aguanten mòbils que enregistren. Si més no, al matí he pogut sentir la nova cançó que ha presentat avui en directe a Catalunya Ràdio la Ludwig Band en una actuació al passeig de Gràcia.

Quan vull travessar el carrer, la vista em duu a una samarreta de color rosa pastel que porta una noia, amb unes lletres vermelles al pit que diuen: “Vols ser el meu Jordi Pujol?” No acabo d’entendre la broma, però em sembla una samarreta bastant oportuna tenint en compte que fa una setmana que es va estrenar Parenostre als cinemes. Ara, no tractava sobre la tragèdia i caiguda de la família Pujol?

Finalment arribo a l’altre costat de carrer. La llibreria Ona és plena de gom a gom. Aquest matí Iolanda Batallé m’explicava que estava molt contenta perquè té la sensació que Sant Jordi cada volta és menys un sol dia de vendes i que s’allarga durant tot el mes d’abril. Una cosa que, segons que diu, també passa amb la campanya de Nadal, que s’eixampla pel novembre i el gener. Mentre saludava efusivament Eva Comas-Arnal, autora de Mercè i Joan, Batallé també remarcava la bona salut del sector literari a Barcelona, amb una illa literària que comença a formar-se a l’Eixample dret de la ciutat, com molt bé va explicar ahir a VilaWeb en un extens reportatge Montserrat Serra. Una xarxa que s’enforteix i beneficia el sector.

Una mica més amunt, hi ha aplegades les editorials del País Valencià i les Illes: la Breu, Edicions del Bruc, Lleonard Muntaner… Aquests darrers confirmen que, enguany, ja a partir de primera hora del matí, es notava molt més moviment que els altres anys. Entre els seus llibres, han tingut una tirada especial els dos primers llibres del Wonderland Quartet, de Joyce Carol Oates, Un jardí de delícies terrenals i Gent de diners. De la Breu, un dels llibres més venuts és la novetat editorial La dolçor de viure, el recull de contes que acaba de publicar Joan Todó i que tan ben acollit ha estat per la crítica. Tornant cap al Raval, recordo que ahir el director de teatre Ferran Utzet va anunciar que obriria una petita llibreria de teatre al barri, que l’anomenaria Jàssera. Les obres del local encara no s’han acabat, però Utzet ha volgut fer-hi una jornada de portes obertes bo i aprofitant el dia d’avui. Pel camí, em perdo entre la gent que va cap a la plaça de la Universitat, on a les 19.00 comença la manifestació de Sant Jordi per la Llengua per reivindicar els drets lingüístics i l’ús públic del català. Avui és un dia de rosa, de llibres i de dracs, però també de cultura, de país i de llengua. Fa un poc menys d’un mes s’aixecaven claus per a protestar pel dret a l’habitatge, i avui s’aixequen roses per la llengua.

Una diada amb consciència de llengua

La defensa i la reivindicació del català, però, no s’ha fet palès només aquesta tarda a la manifestació. Al matí, VilaWeb ha sortit al carrer per parlar amb gent i demanar què significa la diada de Sant Jordi. La identitat nacional, la llengua i la consciència de comprar llibres en català i d’autors catalans han estat presents en moltes de les respostes. “[Sant Jordi] és per a celebrar la literatura, sobretot la literatura catalana, perquè és una diada dels Països Catalans”, deia una noia. I afegia: “Reivindicar el llibre en català, que puguem llegir en català i que es tradueixi en català. És un dia perfecte justament per a això.” “Celebrem la llengua catalana, la literatura catalana, que és fantàstica, que és plena d’obres maquíssimes”, deia una altra. “Home, per mi és la Diada de Catalunya”, responien també. Al capdavall, Sant Jordi és això: celebrar la cultura del país.

Al final del dia, quan llibreries i editorials van plegant la paradeta, rellegeixo el piulet d’un usuari de Bluesky. Diu: “Avui voldria tenir un altre cop catorze anys, voltar tot el sant dia per la ciutat i esperar que fosquegi, moment en què les roses van a un euro, per comprar-ne una per la mare.” Si pel camí de tornada a casa en trobo, en compraré un parell per a regalar-les-hi.

El Gremi de Llibreters i la Cambra del Llibre de Catalunya –que aplega els gremis i associacions d’editors, llibreters, distribuïdors i de la comunicació gràfica– han publicat aquest vespre la llista dels llibres més venuts, fins a les sis, de la diada de Sant Jordi. Les xifres encara no són oficials, però sí que reflecteixen les tendències de vendes de la jornada. Demà es publicarà una primera llista de títols provisionals i les dades definitives se sabran la setmana vinent.

Crònica | Barcelona comença Sant Jordi amb la panxa plena

Entre els títols més venuts, hi ha Diagonal Manhattan, de Xavier Bosch (Columna), que encapçala la classificació dels llibres de ficció, i Entre el paradís i l’apocalipsi, de Xavier Sala i Martín (Rosa dels Vents), que ha estat el més venut de no-ficció. De la parada estant, Xavier Bosch ha mostrat el seu agraïment “infinit” als lectors després d’haver-se anunciat que el seu és un dels més venuts. “La gent m’ha tornat a fer confiança”, ha assegurat en declaracions a l’ACN.  “Agraïment infinit als lectors per comprar tantes històries que escric sol a casa durant dos anys”, ha manifestat. Per la seva banda, Sala i Martín ha assegurat que el rànquing dels més venuts li és igual i que el que li ha encantat és poder interaccionar amb centenars de lectors.

Quant al conjunt de vendes, segons les dades provisionals del gremi, enguany s’ha establert un nou rècord: més de dos milions d’exemplars venuts i 26 milions d’euros facturats. Els títols que formen part de la llista dels més venuts tan sols representen un 5% del total dels llibres que s’han venut avui.

Aquestes són les llistes provisionals de llibres més venuts:

Ficció

–Diagonal Manhattan, de Xavier Bosch (Columna)
–La catastròfica visita al zoo, de Joël Dicker (la Campana)
–Cor Fort, de Sílvia Soler (Univers)
–Aquest tros de vida, d’Estel Solé (Columna)
–Somiàvem una illa, de Roc Casagran (Univers Llibres)

David Bueno i Estel Solé. No-ficció

–Entre el paradís i l’apocalipsi, de Xavier Sala i Martín (Rosa dels Vents)
–La passada a l’espai, de Manel Vidal (Destino)
–La dona del segle, de Toni Cruanyes (Columna)
–L’art de ser humans, de David Bueno (Destino), La memòria dels catalans, de Borja de Riquer (Edicions 62), Crims 4 – L’hora de la veritat, de Carles Porta (La Campana) i La fugida, de Maika Navarro i Paco Marco (Columna).

Manel Vidal: “No vull asfixiar el meu pare”

Literatura infantil i juvenil

–Titó. Excursió a la llegenda de Sant Jordi, de Cristina Jiménez Carbó (Estrella Polar)
–La llegenda de Sant Jordi, d’Emma Martínez (Estrella Polar)
–Ens tractem bé, de Lucía Serrano (Beascoa), Quina història més bèstia, Minimoni!, de Rocío Bonilla (Animallibres), Em dic Goa 6 – Quin drama, Goa, de Míriam Tirado (B de blok).

Què simbolitzen els colors de les roses per Sant Jordi i com triar la més adequada

a càrrec de la Cobla La Moreneta - Lloc: Riera davant el mercat municipal

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha criticat novament el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski, per no voler reconèixer Crimea com a russa i li ha retret que, si volia conservar la península, hi hauria d’haver lluitat fa onze anys, quan va ser annexionada per Moscou “sense ni un sol tret”, tal com ha escrit a Truth Social, la seva xarxa social.

El reconeixement de Crimea com a territori rus s’ha tornat un dels aspectes centrals de l’acord de pau que impulsa Trump i, sobre això, el president nord-americà ha dit que les afirmacions de Zelenski eren “molt perjudicials per a les negociacions de pau amb Rússia” i l’ha acusat de prolongar la guerra innecessàriament. “No tinc res a veure amb Rússia, però tinc molt a veure amb voler salvar, de mitjana, cinc mil soldats russos i ucraïnesos cada setmana que moren sense cap motiu”, ha dit.

De fet, ha afegit que Ucraïna “pot tenir la pau o pot lluitar durant tres anys més abans de perdre tot el país”, i ha afegit: “Som molt a prop d’un acord però l’home ‘sense cartes per jugar’ ara, finalment, hauria de fer-ho.”