El celler Kripta ha deixat la DO Cava i s’ha incorporat oficialment a Corpinnat, la marca col·lectiva que agrupa cellers del Penedès especialitzats en l’elaboració d’escumosos de qualitat. Amb aquesta nova adhesió, ja són setze les empreses vinícoles que formen part del col·lectiu, una volta que Kripta hagi superat els controls i auditories exigits pel reglament intern.

Corpinnat, creada el 2018, exigeix a tots els seus membres l’ús exclusiu de raïm ecològic, verema manual, vinificació íntegra a la propietat i llargues criances, entre altres requisits. Amb incorporació de Celler Kripta, Corpinnat ha explicat en un comunicat que es ratifica “la seva aposta oberta i integradora amb l’objectiu de vertebrar un sector que no tan sols lluita per si mateix, si no que incorpora la defensa del paisatge, el sosteniment de la pagesia i, en definitiva, la identitat d’uns vins i d’un territori”.

Celler Kripta, fundat per Agustí Torelló Mata l’any 1986, és reconegut per la seva fidelitat a les varietats tradicionals del Penedès —Macabeu, Xarel·lo i Parellada— i per la seva aposta pionera a oferir informació detallada a les ampolles, com la data de degollament. Actualment, el celler produeix mig milió d’ampolles d’escumosos de llarga criança, amb presència a més de trenta països.

L’entrada a Corpinnat s’emmarca en la voluntat del celler de fer valdre la singularitat dels vins del Penedès, amb una elaboració que combina tradició i innovació. L’empresa, ara dirigida per la tercera generació de la família Torelló, considera que la nova etapa dins del col·lectiu permetrà enfortir el prestigi internacional dels escumosos produïts al territori.

Corpinnat ha destacat que aquesta nova incorporació ratifica el seu caràcter obert i integrador, amb l’objectiu de consolidar un model que vagi més enllà del vi i que defensi el paisatge, la pagesia i la identitat del territori.

Els cellers que actualment formen part de Corpinnat són: Gramona, Llopart, Nadal, Recaredo, Sabaté i Coca, Torelló, Huguet de Can Feixes, Júlia Bernet, Mas Candí, Can Descregut, Pardas, Bufadors, Cisteller, Viader, Mas de la Basserola i, ara, Celler Kripta.

La jove catalana ferida en un accident a Malawi ha arribat a Johannesburg (Sud-àfrica) cap a la una del migdia, on l’esperava el seu pare. La noia ha rebut una transfusió de sang i, malgrat que té ferides de consideració, té opcions de recuperar-se. Ara és en mans dels metges de la ciutat sud-africana, que n’avaluaran l’evolució.

Pel que fa al cos de la jove lleidatana de 22 anys morta en el mateix accident, la repatriació es farà tan de pressa com sigui possible, segons si les autoritats de Malawi demanen de fer un examen mèdic del cos. La jove va morir en un accident de trànsit i era al país africà fent tasques solidàries i de cooperació.

El FC Barcelona ha signat un acord amb el govern de la República Democràtica del Congo (RDC), segons que ha anunciat el club. En els quatre anys vinents, tots els equips professionals de Barça duran a la part posterior de les samarretes d’entrenament el lema “R.D. Congo – Coeur d’Afrique”. Malgrat que no s’han fet oficial les xifres de l’acord, la premsa esportiva i l’agència EFE coincideixen a apuntar que el Barça ingressarà 44 milions d’euros.

El club blau-grana ha explicat que l’objectiu de l’acord és promoure la cultura, l’esport i la pau al país africà. Així, l’aliança inclou accions per fomentar el desenvolupament poliesportiu i la formació de joves esportistes. De fet, mitjançant les escoltes del club, desplegarà un programa d’activitats esportives per a infants, centrats en diverses disciplines: futbol, bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins.

El futur Espai Barça també acollirà la “Casa de la RDC”, una exposició immersiva al recinte de l’Spotify Camp Nou dedicada a la cultura i la tradició esportiva de la República Democràtica del Congo. En les últimes setmanes, altres clubs europeus com el Mònaco i el Milan també han anunciat acords similars de patrocini amb el mateix país.

Crítiques pel patrocini

Ara bé, el pacte ha despertat també rebuig a aquest patrocini i que també al fet que el govern dediqui desenes de milions d’euros a això mentre el país sofreix una greu crisi humanitària, manca de serveis bàsics i conflictes armats actius com el de l’M23. El moviment Lucha, de defensa dels drets socials pi polítics, va convocar una protesta el 17 de juliol davant el Ministeri d’Esports a Kinshasa, amb pancartes com “El Barça pot lluir ‘RDC Cor d’Àfrica’, però el cor real sagna” o “La Linafoot mor i els diners se’n van a fora”. Els activistes denuncien també la repressió policíaca durant les mobilitzacions i n’exigeixen l’anul·lació immediata dels acords.

Segons analistes africans, l’acord amb el Barça cerca de contrarestar l’estratègia del govern de Ruanda, que té acords amb clubs com el PSG, l’Arsenal, el Bayern o l’Atlètic de Madrid, amb qui manté un conflicte obert que fa dècades que dura.

Urgent : plusieurs militants de la LUCHA ont été enlevés ce jeudi 17 Juillet devant le Ministère de l’intérieur par la Force du progrès UDPS. Le mouvement citoyen Lutte pour le changement (LUCHA) était en sit in devant le bâtiment abritant le Ministère des sports pour contester… pic.twitter.com/9jOx0X4sZ0

— Sylviano (@sylvainlumuanga) July 18, 2025

Un equip encapçalat per l’Institut de Microelectrònica de Barcelona ha presentat una nova prova de diagnòstic per a la detecció de seqüències d’ARN víric que permet d’escurçar el temps d’espera. La prova no requereix fases prèvies de tractament de la mostra, com ara l’amplificació genètica que es fa en els diagnòstics moleculars actuals, i això causa que sigui molt més ràpida.

Els investigadors assenyalen que la seva capacitat de detectar el virus directament en mostres clíniques suposa un canvi important perquè combina rapidesa, versatilitat i baix cost. L’instrument, els resultats del qual s’han publicat recentment a Analytical Chemistry, s’ha dissenyat per a diagnosticar infeccions víriques en mostres nasofaríngies.

Encara que fins ara s’ha demostrat la viabilitat amb la detecció del virus SARS-CoV-2, els investigadors destaquen que la versatilitat del test permet d’adaptar-lo per identificar altres malalties infeccioses.

César Fernández, investigador principal del projecte, ha destacat que aquest desenvolupament innovador fa el dispositiu portable i simple, amb un preu estimat per anàlisi inferior a un euro.

Aquest estalvi de temps és important si es compara amb les més de 24 hores que poden passar entre la presa de mostra i l’obtenció de resultats amb una PCR. L’estàndard analític per detectar la Covid-19 durant la pandèmia es basava en la reacció en cadena de la polimerasa (PCR), que implicava el transport de mostres al laboratori després de l’extracció.

Ara, el nou test vol millorar aquest diagnòstic molecular, portant-lo fins al punt d’atenció al pacient. “És un dispositiu electroquímic molt simple, barat i de baix consum”, afegeix Fernández.

El sistema ha demostrat una sensibilitat del 100% i una especificitat del 93%, percentatge que indica la capacitat de la prova per identificar correctament les persones que no tenen infecció, evitant així falsos positius. Aquestes xifres s’han comprovat en la detecció de l’ARN del SARS-CoV-2, demostrant el gran potencial de la nova eina de diagnòstic molecular. “És una eina molt versàtil que podria adaptar-se fàcilment per detectar altres malalties infeccioses que requereixin implementar programes de cribratge massiu ràpid i eficient. Si, a més, es té en compte el baix cost, la plataforma es podria utilitzar en països amb pocs recursos”, explica Manuel Gutiérrez-Capitán, investigador que ha participat en el projecte.

El dispositiu consta de tres components: un xip de silici amb una cel·la electroquímica de dos elèctrodes d’or, fabricat amb tecnologia microelectrònica; un component fluídic de paper; i una carcassa de metacrilat per alinear i posar en contacte la cel·la electroquímica i el paper. L’únic component d’un sol ús i intercanviable és el paper, que es pot reciclar amb normalitat.

El prototip és fruit d’un treball començat en plena emergència sanitària de la pandèmia el 2020, en col·laboració amb diversos grups de l’Institut de Química Avançada de Catalunya, la Universitat de Barcelona (UB), l’hospital universitari Germans Trias i Pujol de Badalona i el centre de biologia molecular Severo Ochoa de Madrid.

El consell de ministres francès ha aprovat avui el projecte de llei de reforma constitucional que ha de permetre d’atorgar un estatus d’autonomia a Còrsega. El text es presentarà al senat a l’octubre i forma part del procés iniciat el 2022 arran de la mort d’Yvan Colonna a la presó. Segons el ministre d’Ordenació Regional, François Rebsamen, es tracta d’un “text de compromís” que manté la paraula de l’estat amb les autoritats corses.

La gran qüestió era si el govern seguiria les recomanacions del Consell d’Estat francès, que instava a eliminar a noció de “comunitat” corsa, així com la referència a la seva “connexió única” amb la terra.  També va rebutjar la idea d’un poder legislatiu autònom per a la Col·lectivitat de Còrsega.  “No he ignorat les recomanacions del Consell d’Estat“, ha assegurat Rabsamen, però ha defensat que aquestes propostes s’apartaven del discurs del president francès, Emmanuel Macron, i del que havien pactat amb els representants de l’illa: “Hem optat per no modificar el text abans de passar-lo pel parlament. Seran els diputats i senadors qui hi facin les esmenes que considerin.”

El procés institucional per a la validació de la reforma és exigent: el text haurà de ser aprovat en els mateixos termes per l’Assemblea francesa i pel senat, i després ratificat pel congrés amb una majoria de tres cinquenes parts. Aquest tràmit obre un període d’incertesa política, especialment tenint en compte l’oposició frontal de la dreta senatorial.

El sobiranisme cors ha rebut el text amb fredor, tot considerant que no dóna resposta a les aspiracions històriques del país, ja que no fa referència a bona part de les demandes corses, com ara el concepte de poble cors, ni al reconeixement del cors com a llengua pròpia, ni a la instauració d’un estatus de resident per protegir l’accés a l’habitatge. Ara la batalla política es trasllada al parlament, on es debatran les línies vermelles de l’estat francès i la capacitat de la classe política corsa de mantenir la pressió negociadora.

Un terratrèmol de magnitud 8,8 a l’escala de Richter ha sacsat la costa de Kamtxatka, a l’extrem oriental de Rússia, i ha activat alertes de tsunami a bona part del Pacífic nord.

[VÍDEO] Les primeres imatges del tsunami arribant a la costa de l’extrem oriental de Rússia

A Rússia s’ha decretat l’estat d’emergència. Allà, les onades han arribat als cinc metres i han causat estralls. El governador del territori de Kamtxatka, Vladímir Solodov, ha explicat que el sisme havia estat una prova seriosa per a tothom i ha confirmat que s’havia declarat una amenaça de tsunami. “Demano que ningú no s’acosti a la costa en les zones de risc i que escolti els avisos per megafonia”, ha dit en un missatge a Telegram. També ha fet una crida a la població a mantenir la calma.

Alertes de tsunami

El terratrèmol ha obligat les administracions a activar alertes de tsunami a bona part del Pacífic nord. L’alarma afecta la costa oest dels Estats Units i el litoral rus del Pacífic. A més d‘Alaska.

A banda, s’han emès advertiments per al Japó, les Galápagos (Equador), el Perú, Xile, Mèxic, Papua, la Xina i Nova Zelanda.

Aquests són els detalls de les alertes emeses a cada territori:

Rússia: S’hi ha decretat l’estat d’emergència. Les onades han arribat als cinc metres i han causat estralls.

Estats Units: A Alaska s’ha activat l’alerta per tsunami. La costa oest és sota vigilància especial i es fan avisos amb altaveus a la població perquè les onades arribaran de matinada.

Japó: Avís d’evacuació a les regions de Hokkaido i Tohoku. A més, la companyia elèctrica de Tòquio ha informat que ha evacuat tots els treballadors de la central de Fukushima.

Galápagos (Equador): S’hi ha suspès l’activitat marítima i s’ha demanat a la població que no s’acosti a la zona de costes. A l’Equador continental només s’ha aplicat el protocol de vigilància.

Colòmbia: Els residents de Chocó i Nariño, a la costa oriental de Colòmbia, han rebut una alerta per evacuar les platges i les zones costaneres.

Papua: L’Agència de Gestió de Desastres de la ciutat de Jayapura ha fet una crida urgent als residents de les zones costaneres perquè s’evacuïn cap a terrenys elevats.

Perú: S’ha activat l’alerta per possible tsunami a tot el litoral del país.

Xile: S’ha activat l’alerta per tsunami a les regions d’Atacama, Coquimbo i Valparaíso. A Arica i Parinacota, Tarapacá, Antofagasta, O’Higgins, Maule, Ñuble, Biobío, la Araucanía, Los Ríos, Los Lagos, Aysén i Magallanes s’ha activat l’estat de precaució. El president, Gabriel Boric, ha advertit a la població de les regions en alerta que es preparin per a una possible evacuació.

Mèxic: S’ha activat una alerta a tot el litoral del Pacífic. Això afecta les regions de Baixa Califòrnia, Sinaloa, Jalisco, Colima, Nayarit, Michoacan, Guerrero, Oaxaca i Chiapas.

Xina: S’ha activat l’alerta groga –la segona més dèbil– a tota la costa est del país.

Nova Zelanda: L’agència d’emergències de Nova Zelanda ha emès un avís de baixa intensitat per als residents de totes les zones costaneres.

Polinèsia Francesa: S’ha activat l’alerta a l’arxipièlag de illes Marqueses.

El primer impacte del tsunami causat pel fort terratrèmol que hi ha hagut avui a la costa de Kamtxatka, a l’extrem oriental de Rússia –de 8,8 a l’escala de Richter– ha tingut lloc a la zona més pròxima al sisme. Les onades han arribat als cinc metres i han causat estralls. De fet, el batlle del districte septentrional de les illes Kurils ha dit que tothom havia estat evacuat arran del tsunami, que ha causat inundacions i ha arrossegat edificis. Precisament, de les illes Kurils arriben les primeres imatges de l’arribada de l’onada del tsunami. 

 

A video shows the tsunami already reaching Petropavlovsk-Kamchatsky, Kamchatka, Russia, following the massive earthquake pic.twitter.com/G3mLFUk5dn

— Faytuks Network (@FaytuksNetwork) July 30, 2025

New drone footage from the tsunami-hit Russian town of Severo-Kurilsk as floodwaters began to recede this afternoon. pic.twitter.com/3KVNrda2BK

— OSINTtechnical (@Osinttechnical) July 30, 2025

S’han activat alertes de tsunami a bona part del Pacífic nord, incloent-hi Alaska, Hawaii i Guam. També s’han emès advertiments per al Japó, les Filipines, les Galápagos (Equador), el Perú, la Xina, la costa oest dels EUA i el litoral rus del Pacífic.

El món de les lletres asturianes ha perdut una de les seves figures més destacades. Xuan Bello, escriptor, poeta i assagista, s’ha mort de manera inesperada a seixanta anys, després d’ingressar d’urgència a l’Hospital Universitari Central d’Astúries per un aneurisma aòrtic.

L’Academia de la Llingua Asturiana llamenta tener que confirmar la muerte de Xuan Bello, miembru correspondiente d’esta institución y Premiu Nacional de Lliteratura Asturiana. El so llabor foi inmensu y nunca va escaecese. Queremos acompañar a la familia nesti momentu murniu. pic.twitter.com/iEMH41nKdD

— Academia de la Llingua Asturiana (@ALLA_ast) July 29, 2025

Bello era una de les veus més reconegudes i influents de la literatura en asturià. Amb una obra rica i diversa, va contribuir de manera decisiva a la normalització i la dignificació de l’asturià. La seva trajectòria literària va començar molt aviat: a només setze anys va publicar Nel cuartu mariellu, un primer llibre de poemes que ja mostrava el seu compromís amb la llengua —en va defensar amb fermesa l’oficialitat i el reconeixement institucional– i la cultura del país.

Al llarg de les dècades, va bastir una obra sòlida, amb títols com El llibru vieyu, Los caminos secretos i, sobretot, Hestoria universal de Paniceiros, que el 2003 el va consolidar com un autor de referència i li va valdre el premi Ramón González de la Serna. La seva mirada literària, profundament arrelada a la memòria, als paisatges i a les petites històries de la vida quotidiana, va captivar tant lectors com crítics.

Bello era també un divulgador cultural actiu: col·laborava regularment amb la ràdio i la televisió públiques asturianes i presentava el programa Clave de fondo. La seva mort ha commocionat la societat asturiana. L’Acadèmia de la Llengua Asturiana, de la qual era membre, ha recordat el seu paper fonamental en la construcció d’una literatura asturiana moderna, lliure i reconeguda.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Un terratrèmol de magnitud 8,8 a l’escala de Richter –és el sisè més potent d’ençà que hi ha registres– ha sacsejat la costa de Kamtxatka, a l’extrem oriental de Rússia, i ha activat alertes de tsunami a bona part del Pacífic. En algunes zones, com ara Hawaii, Japó –es mantenen a les regions de Hokkaido i Tohoku— i Filipines ja les han rebaixat.

Poc després de les vuit del matí, les onades han arribat a l’arxipèlag de Hawaii, on se n’han registrat algunes de gairebé dos metres i s’han tancat tots els ports. També s’han tancat els aeroports —ara ja reoberts– i s’han redirigit els vols. Les autoritats han demanat a la població que anés a zones altes. La costa oest dels EUA continua en vigilància especial i es fan avisos amb altaveus a la població.

Marina Del Rey, CA

Tsunami Advisory Notice @FoxNews @KTLA @NWSLosAngeles pic.twitter.com/MDlpsxLfxn

— Brady Rodriguez (@Brod4444) July 30, 2025

A Rússia s’ha decretat l’estat d’emergència. Allà, les onades han arribat als cinc metres i han causat estralls. De fet, el batlle del districte septentrional de les illes Kurils ha dit que tothom havia estat evacuat arran del tsunami, que ha causat inundacions i ha arrossegat edificis. A la regió de Sakhalin ha afectat la xarxa elèctrica i hi ha talls de subministrament.

New drone footage from the tsunami-hit Russian town of Severo-Kurilsk as floodwaters began to recede this afternoon. pic.twitter.com/3KVNrda2BK

— OSINTtechnical (@Osinttechnical) July 30, 2025

Al Japó, l’Agència de Gestió d’Incendis i Desastres ha informat que no s’han notificat danys, ni ferits. Tanmateix, les autoritats han emès un avís d’evacuació per a gairebé dos milions de persones. L’alerta per tsunami es manté a les regions d’Hokkaidō i Tōhoku. La companyia elèctrica de Tòquio ha informat que ha evacuat tots els treballadors de la central de Fukushima, tot i que no s’han registrat anomalies.

Consulteu tota la informació en directe

El Barça ha comunicat que els dos partits que restaven de la ronda asiàtica s’emetrien en obert pel seu canal oficial de YouTube de franc. Solament hi haurà una excepció, per als afeccionats de Corea del Sud, on els drets ja s’havien venut a les televisions del país.

El club ha pres aquesta decisió després dels problemes que va tenir diumenge per emetre el partit contra el Vissel Kobe. Molts afeccionats, malgrat haver pagat, van tenir dificultats per a accedir a la plataforma Culers Prèmium. De fet, arran d’aquestes dificultats, el Barça va decidir d’emetre la segona part del partit en obert a YouTube perquè tothom hi tingués accés. En aquell moment, el club va explicar els problemes per un atac en massa per robar-los el senyal i emetre’l en plataformes pirates.

En el comunicat, el Barça diu que malgrat que havia contractat uns serveis externs per oferir els tres partits de la ronda asiàtica, i que disposaven de totes les garanties perquè els seguidors ho poguessin veure, no va ser possible per causes alienes al club. “Davant d’aquesta situació, el Barça no vol assumir d’ara endavant cap més risc per als aficionats, i per aquest motiu, oferirà els dos partits que queden en obert i sense cap pagament per als usuaris.” Diuen que volen garantir que no hi torni a haver els mateixos inconvenients.

A més, el club demana disculpes per les molèsties i diu que compensarà els afeccionats que van pagar i no van poder veure el partit contra el Vissel Kobe.

Quins partits són?

És el partit de demà, dia 31, que juga contra el Seül, i el de dilluns que ve, dia 4 d’agost, contra el Daegu. Tots dos partits començaran a les 13.00, hora catalana.

Nou mesos després, Catarroja fou ahir l’epicentre de les protestes contra la gestió de la gota freda del 29 d’octubre de 2024. Dos-cents setanta-quatre dies en què milers de persones han sortit als carrers mes rere mes per exigir la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, assenyalat com a màxim responsable de la tragèdia. Aquesta novena manifestació, que ha començat al parc de les Barraques amb la plantada d’una olivera, ha tingut un component més especial perquè era la primera mobilització a la zona zero. Els carrers de Catarroja han estat envaïts pels manifestants, que han mostrat una setmana més la seva repulsa cap al govern valencià i els dubtes sobre una reconstrucció que va més enllà de les coses materials.

Aquest recull fotogràfic mira de donar més protagonisme, si és possible, als manifestants d’aquesta mobilització que recorregué els carrers de Catarroja i donar-los la possibilitat de plasmar en paper els seus records, opinions o reflexions al voltant d’allò que va passar durant la riuada i els mesos posteriors. Amb aquests texts, qui parla als lectors són directament aquells que, d’una manera més pròxima o menys, van patir amb la riuada i ara tornen a sortir als carrers per exigir justícia.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que concedeix a Rússia un termini de deu dies, a comptar d’avui, per acordar un alto-el-foc amb Ucraïna. En cas contrari, ha advertit que imposarà aranzels del 100% tant a Rússia com als seus socis comercials. “Deu dies d’ençà d’avui. Després posarem aranzels (…). No sé si afectarà Rússia, perquè segurament [el president rus, Vladímir Putin] voldrà continuar amb la guerra, però nosaltres posarem gravàmens”, ha declarat a la premsa de l’‘Air Force One’ estant.

Trump ja havia anunciat ahir que avançaria la data límit de cinquanta dies que havia donat a Moscou –prevista inicialment per al 2 de setembre– arran de la intensificació dels atacs russos contra ciutats ucraïneses. Després de conèixer-se el nou termini, el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha elogiat “la postura clara i la determinació” de Trump. En canvi, el Kremlin s’ha limitat a “prendre’n nota”. L’ex-president rus Dimitri Medvédev, actual vice-president del Consell de Seguretat de Rússia, ha considerat que es tracta “d’una amenaça i un pas cap a la guerra”.

L’any 2024, la ciutat de Benidorm, a la Marina Baixa, va rebre 2.829.531 visitants, un 2,9% més que l’any anterior. La xifra de pernoctacions s’enfila a 15.460.265, entre les quals, 11,5 milions corresponen a hotels. La seva silueta urbana, feta d’insòlits gratacels que s’eleven arran de mar, en una decidida opció per a créixer en altura i esponjar l’espai urbà, ha estat lloada per arquitectes i urbanistes, però la seva dependència i saturació turística també l’ha convertida en un símbol d’una certa coentor. Sigui com sigui, la història turística de Benidorm té una data, el 1926, quan Pedro Cortés Barceló inaugura el seu hotel Bilbaíno, el pioner del centenar llarg d’establiments oberts avui dia. Abans d’aquesta inauguració, la petita població pesquera tenia una certa població d’estiuejants –un dels més il·lustres, el qui seria president de la I República espanyola, Emilio Castelar–, que havia fet que l’any 1893 obrís el gran establiment de banys de mar que portava en nom de la Mare de Déu del Sofratge, patrona de la vila. L’any 1895, l’Associació de la Premsa de Madrid hi havia portat una colla de reporters associats. Però els forasters que s’hi acostaven eren en bona part alcoians que s’hostatjaven en cases d’estiueigs o llogaven habitacions en cases particulars. Històricament, hi havia un vell hostal on s’estaven els pescadors que venien a fer temporades. Però, en aquell moment, més que importar, aquella Benidorm exportava mà d’obra, especialment gent de mar experimentada en l’art de pesca com l’almadrava, que s’establien a l’Ametlla de Mar o la Barceloneta. També hi havia qui s’enrolava cap a Cuba, a procurar-se la fortuna, o en els mercants de la Companyia Transatlàntica o Transmediterrània.

Pedro Cortés, fundador de l’Hotel Bilbaíno, amb la tartana que feia servir per portar els clients de l’estació a l’hotel.

No va ser el cas de Cortés, que a setze anys va començar a navegar en vaixells de companyies basques. Com a majordom, viatjà a bord dels vapors Noviembre, de la Compañía Bilbaína de Navegación, enfonsat el 1917 quan tornava de Nova York, i el Júpiter, de la Naviera Marítima Unión. De la seva etapa a mar li restà el renom de Pedro el Bilbaíno. Gènova, Buenos Aires, Cardiff, Rotterdam, La Plata o Orà són alguns dels ports que conegué en les seves travesses marítimes, en les quals s’encarregà de la intendència dels vaixells. Casat per poders amb la seva cosina germana Angelina Zaragoza Barceló, mentre ell estava embarcat ella s’encarregava d’invertir allò que guanyava ell en l’adquisició de béns immobiliaris, que amb els anys del turisme es revalorarien d’una manera exponencial. Entretant, en una estada a Valparaíso, a Xile, seduït per les platges, però enyorat del seu poble, Cortés té la idea d’obrir un hotel. Una idea que molts dels convilatans tindran per poc més que una atzagaiada.

El somni d’un home de mar

L’hotel, que s’havia començat a construir davant la platja de Llevant quan Cortés encara era a mar, va inaugurar-se oficialment el 1926, aviat farà un segle, tot i que potser d’abans ja acollia alguns hostes. El seu nom serà el del renom del seu amo, Bilbaíno, tot i que a Benidorm fos, sense més atributs, la Fonda. Tot i apòcrif, el vincle amb el País Basc no serà debades, perquè potser atrets pel gentilici, serà durant anys el predilecte per als turistes bascs. Molts dels quals es pensaven que l’amo era un paisà seu, quan en realitat era un benidormer de soca-rel. El vincle s’intensificaria als anys cinquanta, quan en una acció promocional de l’incipient turisme a la ciutat, un centenar llarg de parelles de Bilbao serien convidades a visitar Benidorm, per mitjà dels consistoris respectius i l’antiga Caixa d’Estalvis de Biscaia. El carrer de Sant Domènec, per exemple, és avui una via on els seus pintxos rivalitzen amb els de la part vella de Sant Sebastià.

El Bilbaíno va ostentar durant uns pocs anys la categoria d’únic establiment amb la categoria d’hotel de Benidorm. Constava d’una planta baixa, on s’ubicava el menjador i la cuina, i tres plantes: dues de destinades als hostes i una al personal i servei. Més endavant s’hi afegiren les balconades que hi donaven el seu particular i elegant caràcter, i una marquesina sobre la sorra de la platja, on se servien begudes i s’organitzaven concerts i balls. L’any 1931 s’alçava el Levante, seguint-ne l’empremta. I tres anys després, a la platja de Ponent, el Marconi, fundat per un altre home fet a la mar, Miquel Barceló, oficial radiotelegrafista del vaixell Magallanes de la Companyia Transatlàntica, que recordava amb aquell nom tant l’inventor italià com l’aparell que usava quan estava embarcat. Els anys trenta són anys daurats, coincidint amb l’inici d’un incipient turisme, amb la creació l’any 1936 d’una pionera Junta Local de Turisme. Però tot s’esfondrà amb la guerra del 1936-1939, quan a l’hotel resten refugiats un grup d’estiuejants que no poden tornar als seus llocs d’origen. Després del conflicte, rebrà un hoste il·lustre: el cantant mexicà Jorge Negrete.

El Benidorm d’Estellés

L’any 1944, l’antic majordom esdevingut hoteler Pedro Cortés va formar part de la comissió organitzadora dels primers Jocs Florals de Benidorm. Un dels assistents a aquell primer any del certamen literari, llavors exclusivament en castellà, va ser un jove Vicent Andrés Estellés, que hi guanyaria dos premis, l’un dedicat a Sant Jaume i l’altre a temes mariners. Tenia vint anys, estudiava a Madrid, a l’Escola Oficial de Periodisme, i havia publicat els primers texts a La Jornada. Durant aquells dies d’agost del 1944, mentre París s’alliberava dels nazis, Estellés s’allotjava no pas al Bilbaíno, sinó a l’hotel Ronda. El 20 d’agost, en els actes de cloenda, s’estrenaria l’himne de Benidorm, composició de Joaquim Belda, amb lletra del rector Adrià Ramírez, estrenat pel baríton català Emili Sagi Barba, establert a Polop de la Marina. Els records de Benidorm del poeta de Burjassot, però, serien d’una altra mena. Perquè en aquella estada, aquell noiet amb ulleres, hi descobriria l’amor amb una jove “bruna i esvelta”, que evocaria en els deu sonets que porten per títol, justament, “Benidorm, 1944”. Anys després, amb el pseudònim Roc, escrivia a Las Provincias:

Bon Dia!

—Jo recorde un Benidorm
llunyà, pacífic, tranquil:
eren tranquils els crepuscles
i eren tranquils els matins;
és un Benidorm remot,
de cel ample i aclarit,
de tertúlies apacibles
mentre arribava la nit.
A migdia, jo recorde
roques d’un sol decidit.
Recorde reixes ventrudes,
la remor d’un mar antic.
El pintor Paco Lozano
deuria anar per allí.
—Benidorm ha canviat;
i encara té el seu encís.
—Retrobe en Gabriel Miró
aquell Benidorm tranquil…

I tant, si havia canviat Benidorm! Entre el 1953 i el 1964, es construeixen una quarantena d’hotels nous, fins a arribar a la xifra de seixanta establiments hotelers. Benidorm optava decididament per ser un destí turístic, encara que per això s’hagués de contravenir la rígida moral del nacionalcatolicisme. És ben sabut que el batlle Pedro Zaragoza, l’artífex del desenvolupament urbanístic i de l’impuls de Benidorm com a símbol de turisme de sol i platja, va haver d’anar en moto fins al palau del Pardo per sol·licitar al dictador Francisco Franco en persona permís per a poder fer els ulls grossos a l’ús del biquini a la ciutat, davant la còlera de l’arquebisbe de València, que amenaçava amb l’excomunió. Zaragoza no solament se’n va endur a Benidorm la butlla del règim, sinó l’amistat de Franco, que va suposar la benedicció del creixement d’una ciutat que tot just feia quaranta anys havia vist néixer el primer hotel. En aquell esclat, amb festival de la cançó inclòs i la presència d’estrelles com Julio Iglesias i Raphael, el Bilbaíno va mantenir-se com un històric. A la dècada dels setanta, va ser enderrocat, per poder construir allà mateix un nou edifici. Avui dia és en obres, amb la voluntat d’arribar al centenari amb nova imatge.

Deia l’emperador Marc Aureli que a quaranta anys, si hom és assenyat, ja ha vist tot allò que ha sigut i que serà. Perquè la vida es repeteix, o com deia el rei Salomó, no hi ha res de nou sota el sol. És per això que les primeres civilitzacions es fundaven en el mite del retorn etern i que Plató, influït per la doctrina pitagòrica de la transmigració de les ànimes, creia que abans de renéixer l’ànima esborrava la memòria de la vida passada. Per això, en el platonisme el coneixement és innat i aprendre equival a recordar. Si innocència és no saber, l’oblit pot ser una gràcia divina. Imagineu, si no, com seria de feixuc anar per la vida carregant el pes de totes les vides anteriors. Quina consciència ho suportaria? Car sols el bé absolut, ço és la beatitud absoluta, suporta l’eternitat.

Els éssers humans sols podem fingir l’oblit que esborra l’experiència. L’amnistia, paraula que deriva d’amnèsia, és una desmemòria artificial, un pacte entre les parts enemigues per a anul·lar el record de les hostilitats passades i renunciar a la venjança. És aquesta renúncia que rebutgen molts espanyols i una part significada de la judicatura impugnant la llei d’amnistia per al Primer d’Octubre. No hi renuncien perquè es consideren vencedors incondicionals i d’un cert punt de vista tenen raó, o raons, car ells i solament ells poden dir: “estas son mis razones”. Ara bé, els catalans tampoc no accepten l’amnèsia i són molts els qui, com advertí Jordi Cuixart als jutges alterosos, pensen tornar-hi. L’amnistia no és cap punt final ni enganya ningú, perquè ningú no desisteix. Tan sols és una treva.

Que el conflicte català amb l’estat espanyol sigui viu no vol pas dir que s’hagi de resoldre en un temps previsible. Si en lloc de mesurar el conflicte per generacions el mesurem pel temps no ja històric sinó climatològic, el litigi desapareixerà per causes naturals. Però fins i tot en el temps històric que li és propi, va pel camí de desfer-se per desistiment de la catalanitat. Ara, com diu Don Juan, “de aquí allà hay larga jornada”. I en aquesta jornada, molt més breu que no es pensa el seductor sevillà, és el temps humà, no pas el de la història sinó el temps biològic de cadascú, el que compta per al regiment de la vida.

Passada la quarantena o, compensant per l’increment en l’esperança de vida, la cinquantena, qui hagi fet el trajecte amb els ulls oberts s’adona que les coses es repeteixen, no pas en els detalls però sí en la forma genèrica i en els efectes. Observant una certa uniformitat en la conducta individual i en la col·lectiva, és possible, no pas predir el futur en la seva configuració precisa, però sí descartar la il·lusió de ruptura total, car un futur completament isolat del passat, un futur sense profunditat històrica, s’hauria d’autoengendrar; seria causa sui. El Primer d’Octubre ja és una data històrica gairebé del rang de l’Onze de Setembre. Va en camí d’esdevenir el temps mític en què es revelaren els déus, o si més no, els herois. El coratge i el desafiament de la tirania en feren una jornada de dignitat, en el sentit precís i concís del mot que vaig recordar la setmana passada. Però s’ha de ser ximple o no haver fet els quaranta per a creure que aquell dia els catalans van guanyar l’estat espanyol i amb l’ocell de la llibertat a la mà, sols la malignitat o la incompetència d’uns polítics va deixar-lo volar.

El Primer d’Octubre té un gran valor com a referent, ni més ni menys que el 14 d’abril i la proclamació de la república catalana per Macià. Però més encara que la renúncia a la república catalana durant aquella jornada d’eufòria del 1931, la proclamació del 10 d’octubre fou una declaració d’impotència urbi et orbi. La sobrietat s’imposà a la rauxa per la força de les coses, o més exactament, per la força de l’estat.

I no hi ha res com la impotència per a regirar la ràbia contra un mateix. L’endemà de la proclamació autoimpugnada esclataren els retrets i els cops baixos “fraternals”. Les 155 monedes de plata de Gabriel Rufián sols eren la punta de l’iceberg d’una competició descarnada entre uns partits units efímerament per una causa que segurament no compartien. D’ençà de l’ensulsiada, la disgregació s’estén com un càncer i ja no queda cap partit ni cap associació amb la mínima capacitat d’organització. Organitzar-se vol dir ordenar-se orgànicament, subordinar-se unes parts a les altres per raó d’un objectiu comú.

De la traveta infame de la CUP al president Mas, a la infamíssima traveta de Pere Aragonès al president Torra, passant per la no menys infame obstrucció de Roger Torrent al president Puigdemont i l’enllestiment de la feina per Marta Rovira no pas en canvi de 155 miserables monedes sinó del doble en càrrecs confirmats, la descomposició del moviment independentista ha atès, més enllà de la col·laboració entre els partits, la unitat interna de les formacions. I encara s’estén a les entitats cíviques amb corrents enfrontats, bescantaments, gelosies, escissions, baixes sonades i l’aparició de grupuscles cada vegada més insignificants, que tampoc no trigaran a fragmentar-se en illots corpusculars pretesament més genuïns, més autèntics i més democràtics.

Cada vegada que s’ofereix el trist espectacle de la desunió, la principal excusa és el presumpte autoritarisme dels dirigents. Semblaria que aquest pecat original del poder creix i s’escampa en raó inversa del que s’exerceix, i així s’explica que sigui congènit als catalans, que fa segles que xipollegen en la impotència. No hi ha res més còmic ni més tràgic que les lluites pel poder en entitats políticament tan marginals com l’ANC i el dit Consell de la República, l’espectre d’una entitat espectral.

Quan es té més de quaranta anys i un cert capital de memòria, els escarafalls de l’ambició insolvent resulten tediosos. Els hem vist i els veurem, perquè el català és un ésser mediterrani i com a tal rebel de mena. Us heu fixat que els catalans, més que altres nacionals, mormolen entre ells com si es fessin confidències? Desconfiats de mena, viuen atents a la brama, com si el dimoni els xiuxiuegés la mala idea a cau d’orella. Gaudí en va reproduir la imatge en l’anarquista amb la bomba Orsini a la mà a la façana del Naixement, la de la creació, a la Sagrada Família.

Quan s’ha contemplat la vida durant quaranta anys, se n’ha contemplat l’estructura bàsica; a partir de llavors envellir comporta un exercici de realisme. I com les persones, així els pobles. Les nacions envelleixen i s’encarcaren en els gestos consagrats, viuen d’esma. Mariano Rajoy excusà la repressió dient que “els catalans fan coses”. I efectivament, fan coses i també les desfan, cosint de dia i descosint de nit, com Penèlope, mentre la idea a la qual resten fidels és desviada d’un cap de la Mediterrània a l’altre per una divinitat ofesa. D’anys i panys que els catalans fan marrada amb greu perill de naufragar abans no fondegin a Ítaca.

Si a l’estoïcisme depriment de Marc Aureli i a la saviesa de l’Eclesiastès objectem que el futur no ha de ser necessàriament una rèplica del passat, puix que l’evolució de la vida altera el tarannà dels pobles, i considerem que el coneixement inductiu en què es basa l’estatística no permet més que una aproximació probabilística i no pas una predicció infal·lible, veurem una escletxa en el mur de boira de la determinació i una petita esperança per a una redempció immanent, ço és històrica, que no transiti pel camí de la utopia.

Tanmateix, hi ha constants culturals i la malaptesa cooperativa dels catalans n’és una. Aquí ningú pot ser més que un altre, ningú pot donar lliçons a ningú, aquí impera el “què us heu cregut?”, el “ja us ho fareu”, l’“entre tots ho farem tot”, i l’“amb mi que no hi comptin”. Hi ha una desconfiança malaltissa en l’acció pautada per normes i en la “tirania” del procediment, i alhora una confiança desorbitada, utòpica, en la virtut de l’acció directa, la màgia salvífica del poble i la força del carrer.

Despullar les il·lusions és tan inútil com contrariar les passions i sovint igual d’arriscat. Però una cosa és segura: qüestionar l’autoritat irreflexivament, perquè sí, perquè irrita supeditar la vanitat pròpia a la d’altri, no només no afebleix l’autoritat del passat sobre el present sinó que la confirma. Molts que la prediquen no s’adonen que revolució és l’altre nom de l’etern retorn.

El 12 de juliol, a Bougival (Yvelines), representants polítics de Nova Caledònia i de l’estat francès van signar un acord important sobre el futur institucional del territori. Com s’ha d’interpretar? En parlem amb Léa Havard, especialista en dret constitucional de la Universitat de Nova Caledònia.

—Podeu explicar què proposa l’acord de Bougival, que esmenta la creació d’un “estat caledonià”?
—Primer de tot, precisem que a Nova Caledònia s’ha aconseguit un acord polític, però fràgil. Encara no té una traducció jurídica clara, i la seva interpretació és molt delicada. Aquest acord proposa de crear una “organització institucional sui generis de l’estat de Nova Caledònia dins l’ens nacional”. Aquesta frase pretén de definir aquest estat de Nova Caledònia dins l’ens nacional francès. Cal fer notar que es parla d’un estat sui generis, és a dir, “d’una mena pròpia”, que no existeix enlloc més, que no encaixa en cap categoria jurídica coneguda… Per això, d’ençà de l’acord, els juristes intenten –amb dificultats– de veure en quina categoria podria entrar aquesta institució. Aquest estat no s’ajusta a cap categoria existent i, de fet, potser encara no hi ha cap paraula per a designar-lo. És, doncs, una institució inèdita, pensada com a permanent.

—Podeu recordar-nos quin és l’estatus actual de Nova Caledònia?
—L’estatus actual, definit per l’acord de Nouméa, no tenia vocació de perpetuar-se. Aquest acord, signat el 1998, va convertir Nova Caledònia en una col·lectivitat sui generis. No és una regió, ni un departament, ni una col·lectivitat d’ultramar, ni un departament-regió d’ultramar com la Reunió o Guadalupe. És una col·lectivitat dins l’estat francès, i és l’única que té aquest estatus, el més avançat en termes d’autonomia en comparació amb totes les altres col·lectivitats franceses. Un dels elements clau que marca aquest nivell d’autonomia és que Nova Caledònia és l’única col·lectivitat francesa amb poder legislatiu. El seu congrés, que és l’assemblea deliberativa territorial, pot aprovar les seves pròpies lleis. Amb l’acord de Bougival, es passaria a un estatus amb una autonomia encara més gran.

—Concretament, quina autonomia tindria aquest estat?
—Allò que es proposa va més enllà de l’acord de Nouméa per diverses raons. L’acord preveu un traspàs automàtic de la competència en relacions internacionals. A més, Nova Caledònia podria sol·licitar el traspàs de noves competències sobiranes, com ara, la moneda, l’exèrcit, la justícia o la seguretat pública. Finalment, podria adoptar la seva pròpia llei fonamental, i es crearia una nacionalitat caledoniana.

—Si obtingués totes aquestes competències, Nova Caledònia esdevindria un estat independent de França?
—Cal precisar que aquest procés, si arriba a bon port, serà molt llarg i complex. Cada sol·licitud de traspàs de competències sobiranes requerirà una majoria molt àmplia al Congrés de Nova Caledònia, cosa gens assegurada, especialment perquè es modificarà el cens electoral. A més, els serveis de l’estat hauran de fer un estudi de viabilitat per a cada traspàs. Finalment, el poble caledonià haurà de validar-ho tot en referèndum. Per tant, hi ha moltes etapes exigents. Però suposem que el procés arriba fins al final i que d’aquí a uns anys totes les competències sobiranes són transferides a Nova Caledònia: això en faria un estat sobirà? Tindria Nova Caledònia la “competència de la seva competència”, és a dir, la llibertat de decidir com exerceix les seves competències? Això forma part de les incerteses de l’acord, perquè no s’hi indiquen les conseqüències d’un traspàs complet. Jurídicament, si no es diu la contrària, es pot deduir que França conservaria la capacitat de definir què pot fer Nova Caledònia i què no. Però aquesta és una hipòtesi molt teòrica que caldrà precisar.

—Penseu que aquest procés podria arribar molt lluny respecte de la independència?
—En teoria, sí. En la pràctica, no n’estic tan segura. L’acord preveu traspassos de competències importants, però els mecanismes per a fer-los efectius són molt restrictius i requereixen majories polítiques difícils d’assolir. Cal tenir en compte que la nova composició del congrés, l’òrgan encarregat d’activar aquests traspassos, afavorirà la província del Sud, que té una majoria de partidaris de la permanència dins França. A més, el cens s’ampliarà amb nous votants arribats relativament fa poc a Nova Caledònia, en general, partidaris de mantenir el vincle amb França. Aquest canvi d’equilibri polític preocupa els independentistes. Temen que, si bé els mecanismes que poden portar a la independència existeixen, siguin gairebé impossibles d’activar.

—Aquest acord conté ambigüitats?
—Sí, hi ha ambigüitats en alguns mots. Es parla d’un “estat de Nova Caledònia”. El mot “estat” fa pensar en un estat sobirà, però en realitat Nova Caledònia no seria sobirana segons aquest acord. També es fa servir l’expressió “llei fonamental” (Nova Caledònia podria adoptar la seva), que és sinònim de constitució. Però no s’especifica si aquesta llei fonamental tindria rang constitucional –cosa que consagraria un nivell d’autonomia sense precedents– o tan sols el d’una llei orgànica –que implicaria un grau d’autonomia menor. Quant a la nacionalitat caledoniana, no queda clar si seria una nacionalitat en el sentit clàssic, que permetria als seus titulars de tenir passaport i reclamar-ne drets a l’estranger, o bé d’una ciutadania caledoniana millorada, que ja existeix. Si bé aquestes ambigüitats són moltes i problemàtiques, també han estat probablement necessàries per a arribar a la signatura de l’acord polític.

—Quin seria el calendari hipotètic i les etapes del procés?
—D’ençà de la signatura de l’acord i el retorn de les delegacions polítiques a Nova Caledònia, hi ha veus dissonants. Els independentistes són molt prudents respecte d’un acord que han signat els seus representants. La primera etapa, per tant, serà veure si l’acord es manté políticament les setmanes vinents. Si se supera aquest escull, el pas següent serà modificar la constitució francesa aquest setembre. El títol XIII fa referència a l’acord de Nouméa i s’haurà de substituir per l’acord de Bougival. Però el govern Bayrou encara hi serà? El congrés reunit a Versalles aprovarà aquesta reforma constitucional amb una majoria de tres cinquenes parts? Aquí també hi ha moltes incerteses. El pas següent, el febrer del 2026, serà sotmetre el projecte d’acord a l’aprovació dels caledonians, tot esperant que hi hagi una majoria clara que el legitimi. A continuació, entre el març i l’abril del 2026, caldrà aprovar una llei orgànica que tradueixi jurídicament l’acord. Finalment, durant el primer mandat del congrés caledonià elegit el 2026, fins al 2031, caldrà aprovar la llei fonamental de Nova Caledònia.

—I si tot aquest procés fracassa?
—Aleshores es tornaria a la situació actual. Els actors polítics s’haurien de tornar a reunir, repensar la proposta i plantejar un nou projecte. Amb el risc que el blocatge es perllongués i es generessin noves tensions…

—Vós viviu a Nova Caledònia. Com han rebut aquest acord els habitants de l’illa?
—Inicialment, hi va haver una mena d’eufòria pel fet d’haver-se signat l’acord, perquè, d’ençà del referèndum del 2021, fa gairebé quatre anys que els caledonians esperaven una evolució institucional. Però després, hi ha hagut una certa decepció, tant entre els partidaris de França com entre els independentistes, per les concessions que s’han hagut de fer. En general, hi ha molts dubtes a causa de les incerteses que envolten l’acord. Nova Caledònia està dividida entre l’esperança d’un futur clar i la por de tornar a caure en la inestabilitat.

Entrevista publicada originalment a The Conversation.