Nous bombardaments russos contra les ciutats de Khàrkiv i Kherson han causat cinc morts i vint-i-set ferits pel cap baix, segons que han informat les autoritats d’Ucraïna. Els atacs han estat durant la nit i han danyat zones residencials.

A Khàrkiv, l’exèrcit rus ha llançat una ofensiva aèria en massa, amb una durada de més d’una hora. Segons el batlle de la ciutat, Ígor Terejov, s’han llançat quaranta-vuit míssils Shaheed i quatre míssils KAB. “Khàrkiv és sota un atac aeri combinat i massiu”, ha dit a Telegram.

Els bombardaments han causat tres morts i disset ferits pel cap baix, entre els quals un nadó d’un mes i mig i una nena de catorze anys. Una de les víctimes mortals era a casa seva quan l’habitatge ha estat atacat; en aquell mateix atac, una altra persona ha estat ferida. El governador de la regió, Oleg Sinegubov, ha indicat que inicialment s’havien comptabilitzat tretze ferits, tot i que s’ha anat ampliant el nombre de víctimes a mesura que avançaven les tasques de rescat.

A Kherson, el governador, Oleksandr Prokudin, ha informat de la mort de dues persones més: un home de cinquanta-sis anys i una dona de cinquanta-quatre. També hi ha hagut una desena de ferits. “Uns quants edificis residencials han estat danyats per l’enemic. Dos blocs de pisos han estat malmesos. Malauradament, una parella ha perdut la vida en el bombardament. El nostre condol més sincer als familiars i amics”, ha dit també a Telegram.

Ahir a la tarda les autoritats russes havien informat de la destrucció de vuitanta-dos drons ucraïnesos en unes quantes regions del país, inclosa la de Moscou, que envolta la capital.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Descobreix els espais florits - Lloc: Diversos espais

Henry Méndez (Santo Domingo, 1974) és una autèntica llegenda de la música d’estil electrollatí. Molts, segurament, el deveu conèixer per “El tiburón“, “Rayos de sol” o “Mi reina“. L’esclat, el va fer pels volts del 2010, i d’aleshores ençà no ha parat. Ara ha fet una col·laboració amb Buhos i els Catarres que es diu “No és Miami“, que té totes les butlletes per a ser la cançó de l’estiu. Aquests dies, molta gent ha quedat parada en saber que Méndez parla un català excel·lent. De fet, molta gent tampoc no sabia que fa trenta-cinc anys que viu a Catalunya.

Parlem amb Méndez sobre tota mena de temes. Sobre la cançó que acaba de treure, la seva trajectòria, com ha après la llengua, la integració a Catalunya, de l’esclat de l’estil electrollatí en la música catalana i també de la independència de Catalunya. Quedem amb ell al Patio, a Sant Quirze de Vallès, el restaurant que regenta d’ençà de fa dos mesos amb els seus socis, Xavi i Andrés.

 

—Aquests dies, molta gent ha descobert que parleu català. Us ha sorprès?
—Una mica, perquè ja parlava en català. Vaig participar en el disc de la Marató, amb la cançó “Un cor”, vaig treure la meva primera cançó en català, “A partir d’avui“, que és a Spotify i a totes les plataformes. No és la primera vegada que parlo en català en mitjans de comunicació. Però sortir-hi amb dos grups tan potents i tan emblemàtics aquí a Catalunya i tan reivindicatius del català, com Buhos i els Catarres, ha fet que la gent se sorprengués.

—Fa trenta-cinc anys que viviu a Catalunya, és la cosa més lògica, que el parleu.
—Això és molt normal. Si tu arribes a un lloc i vols integrar-t’hi i participar en les activitats que es fan amb la llengua del lloc, has d’aprendre-la. No és que parli el català infinitament bé, però crec que l’esforç que un fa per parlar-lo ja val la pena.

—El parleu molt bé!
—Podria parlar-lo millor si practiqués més. El parlo únicament quan noto que hi ha catalans que els costa parlar en castellà. Per educació, parlo català, i després se sorprenen. Normalment, en el meu cercle tothom parla en castellà.

—Com el vau aprendre?
—Hi vaig posar de la meva part i vaig començar llegint diaris, vaig comprar un diccionari castellà-català. Quan no sabia com es deia alguna cosa, ho buscava. Anava mirant paraules, les lligava, feia frases. Al cap de cinc o set anys, vaig fer un curs de català.

Henry Méndez, en un moment de l'entrevista. Henry Méndez, en un moment de l'entrevista. Henry Méndez, en un moment de l'entrevista.

—Teníeu clar que volíeu aprendre’l d’un bon començament?
—Sí, m’agrada i sempre dic que saber no ocupa lloc, perquè tenir coneixement de diferents llengües enriqueix molt, sigui català, anglès o francès. L’única que se’m trava una mica és la llengua basca: has de néixer allà i practicar molt per comprendre moltes coses.

—També l’heu estudiada?
—No, però quan toco allà m’agrada dir alguna cosa, “eskerrik asko” o “agur” i tot això.

—Hi ha gent que fa molts anys que viu aquí i que no té cap mena d’interès d’aprendre el català.
—Com que tenen l’altra opció, que és que tothom també parla el castellà, doncs agafen la llengua estatal. Sempre dic que és bonic aprendre una altra llengua, tenir coneixement de diferents coses, això em passa quan vaig a Galícia. El gallec és més fàcil, semblant al portuguès, i acabes tenint coneixement de diferents paraules.

—I de cop i volta, una col·laboració amb Buhos i els Catarres. Com sorgeix?
—Va néixer de l’amistat que tenim amb un personatge molt mític d’aquí de Catalunya, el Gerard Romero, que fa televisió a Twitch, fanàtic número u del Futbol Club Barcelona. És molt amic meu de fa molts anys i ens tenim un gran afecte i respecte. Quan la gent de Buhos li va dir que tenia una proposta per al Henry Méndez, els va dir que em truquessin, que ja veurien com diria que sí. Tinc la sort que sóc d’una discogràfica independent, no formo part de cap multinacional, però treballo amb tots els artistes que vulguin treballar amb mi.

—Amb els Catarres i Buhos ja us coneixíeu?
—No. Havia escoltat les seves cançons, però no. Vaig conèixer l’Èric [Vergés] i el Guillem [Solé] quan vam anar a Sitges a fer una petita gravació. Després vaig anar a l’estudi a gravar les veus i vam continuar fent la part més professional del vídeo, i vaig conèixer el Jan [Riera].

—En les entrevistes, sembla que sigueu amics de tota la vida.
—Perquè això ha de ser fluid. Quan col·laboro amb alguna cosa, m’hi poso al 200%. Ho has de fer així perquè, si no, no funciona. De fet, vaig fer una parada a la promoció de les meves cançons en solitari per a dedicar temps a la cançó de “No és Miami” perquè vaig veure el potencial que tenia i per a fer una bona feina.

—Serà la cançó de l’estiu?
—Crec que sí, estic molt agraït, sobretot al Guillem, que va ser el primer que es va posar en contacte amb mi. Des del primer moment hi ha hagut bon rotllo i bona energia i això em va moure a voler treballar amb ells.

Henry Méndez, en un moment de l’entrevista.

—La cançó és tota una oda a la Mediterrània. Amb quins missatges us sentiu identificat?
—Amb tot. Catalunya és una part molt important a l’estat. Té platja, muntanya, una cuina increïble, gent meravellosa. El que es transmet des de fora és el que veuen quatre a la televisió i això té una imatge una mica distorsionada. Hi ha gent amb molt sentiment catalanista, això és normal, com el basc o el gallec, i com Madrid, que també idolatra la seva bandera espanyola. Sempre dic que la part bonica de tot això és que vivim en un estat en què hi ha diferents llengües, diferents cultures, diferents maneres de pensar, això enriqueix molt. Però si es dóna un sentit contrari a tot el que hauria de ser, aleshores és quan tot s’emmerda i comença l’estira-i-arronsa. Catalunya, per mi, és una part de dins l’estat.

—De moment, sí. 
—Es parla molt d’independència. Conec tot l’estat, he fet concerts a Espanya durant tretze anys, i cadascú sap per què lluita. Però recomanaria als catalans que tenen la idea de voler separar-se que s’ho pensin una mica. No sóc defensor ni de l’independentisme ni de voler quedar-se, però crec que hi ha moltes coses que es poden fer junts. Parlant la gent s’entén, no? Estem regits per unes lleis que són nacionals i Catalunya, de moment, és dins de l’estat i s’han de complir les lleis. Si volen un referèndum, haurien de parlar d’una altra manera. Que no veig malament que es deixi dir a la gent què vol. Tampoc no m’agrada parlar molt d’aquestes coses perquè després em posen etiquetes. Quan vaig a Madrid i toco en algun ajuntament governat per un partit de dretes, em diuen que sóc de dretes. Quan vaig a un d’esquerres, que sóc de l’altre rotllo. Sóc amant de l’art, de portar el meu rotllo i que tothom s’ho passi bé. Ja m’agradaria que les coses fossin diferents i que tothom pogués viure en harmonia i en pau, que la vida és meravellosa. Catalunya és meravellosa, i Espanya. Hi ha llocs molt meravellosos, i Catalunya és un d’aquests llocs. Crec que tota aquesta crispació és perquè n’hi ha quatre que no es posen d’acord. Si treballem tots per la unió i que tot funcioni bé, crec que les coses serien diferents.

—Ja que me n’heu parlat, el Primer d’Octubre vau anar a votar?
—No, perquè no era aquí, treballava. Però si sóc sincer, no hi hauria anat. Jo no vull la independència de Catalunya.

Henry Méndez, en un moment de l'entrevista. Henry Méndez, en un moment de l'entrevista. Henry Méndez, en un moment de l'entrevista.

—Canviant de tema, hi haurà més col·laboracions amb músics catalans?
—Hi ha un artista d’aquí de Catalunya, un cantant, que m’ho va oferir. Vaig anar a Els teloners, de RAC1, em van tractar molt bé. Casualment, hi havia un nano que canta, que ara sona molt, també a la ràdio, que és el Mama Dousha, i em va proposar de fer una col·laboració. Hi vam començar a treballar, però de sobte em va arribar la proposta de Buhos i els Catarres, que ja estava més mastegada. Amb Mama Dousha ens hi havíem de posar, m’enviava idees. Es va aturar, però ell va ser la primera persona a qui vaig dir que hi volia col·laborar.

—És a dir, també us hi vau interessar.
—Sí, va quedar sorprès i em va dir que encantat. No sé si ell o el seu entorn es van molestar, però la cançó amb Mama Dousha farà parlar. Ho farem a la tardor i hi posarem canya.

—El reggaeton i la música urbana és un estil amb orígens llatinoamericans, però cada vegada hi ha més artistes catalans que s’hi endinsen. Què us sembla?
—Estic molt content, molt. Això vol dir que la feina, tant se val la llengua, continua i dóna resultats. Que la música urbana en català creixi tant com creix, amb la Mushka, els Figa Flawas i Mama Dousha… Estic molt content que això passi, perquè la música necessita avançar i que hi hagi més veus perquè continuï creixent. És com quan vas al camp del Barça i veus tots aquests nois, Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Marc Casadó, Pau Víctor. Em recorden Xavi, Iniesta, Messi. Això és igual amb la música.

—Heu estat un dels pioners de l’estil electrollatí. Us fa la sensació que heu marcat tendència amb aquesta fornada de músics catalans?
—Sí. En el “Coti per Coti”, de The Tyets, la reversió la va fer un DJ agafant un piano que s’inspira en “Rayos de sol”. La música urbana a Espanya i a Catalunya va tenir un pioner, que va ser el Juan Magán, de Badalona, català. Després, va venir una onada d’artistes que van continuar la dinàmica. I després vaig arribar jo, que he nascut a la República Dominicana, un país que adoro i estimo. Em sento molt identificat amb Catalunya, amb Espanya, però tampoc no m’oblido de la meva ascendència.

—La música urbana, com el reggaeton, sovint és titllada de masclista. Què n’opineu?
—A Espanya, la gent és més tolerant, sí que té un contingut una mica explícit, i moltes vegades, masclista. Les noves generacions han normalitzat aquest missatge, i és un error. No tot el que diu un cantant és veritat. Els joves veuen que van amb cadenes, rellotges de luxe, cotxes espectaculars. Abans tothom volia ser futbolista, ara tothom vol ser cantant. No obviarem que la música urbana a vegades té aquest toc masclista i denigrant del sexe femení.

—I de comentaris racistes, us n’heu trobat?
—Hi ha de tot. No dic que sigui un país racista, però saps què passa? Tothom es fixa en tu quan les coses et van bé. A qui ho fa malament i no té cap repercussió, no li diuen res. La gent es fica amb la gent que hi ha dalt, els de baix no et fan ombra. Sí que hi ha comentaris d’índole racista, però un ha d’estar ben preparat d’aquí [s’assenyala el cap], perquè no t’afecti aquí [s’assenyala el cor]. La gent diu coses i tu decideixes si t’afecta o no. Per això s’ha d’estar ben preparat psicològicament. Tinc un bon psicòleg i faig la meva feina, no perquè tingui cap malaltia ni ansietat, sinó perquè m’agrada parlar i desfogar-me. Hi ha coses que tu no les pots explicar a qualsevol. És bo anar a un professional, que sàpigues que no dirà res, que tot quedarà allà.

Henry Méndez, en un moment de l’entrevista.

—Als festivals us heu sentit mai menyspreat per algun músic per l’estil que feu?
—Al principi, sí, però ha canviat molt. Això ha passat perquè veuen que els menges terreny. De fet, les grans bandes de música de rock, com Maná, han col·laborat amb Nicky Jam, la Shakira… Hi ha hagut una fusió tremenda. El reggaeton s’ha convertit en un gènere molt fort. Ara, fins i tot, n’han canviat el nom i en diuen pop urbà [riu]. La meva recomanació a tothom que faci música és, primer, que estigui preparat psicològicament –has de saber cap a on vols anar– i que els comentaris dolents t’entrin per una orella i et surtin per l’altra. Hi ha molta gent que té molt males intencions fent comentaris desastrosos perquè la teva autoestima s’enfonsi, però no hem de permetre. Fer música, en qualsevol dels seus vessants, és acceptable si tu no transgredeixes ni danyes la consciència de ningú.

—Teniu cap artista català de referència?
—En una entrevista em van començar a posar cançons de diferents artistes i sempre deia el mateix nom. A part dels Catarres, Buhos i Doctor Prats, un dels grups més mítics i antics és Sopa de Cabra. A mi m’agrada tota la música en català. M’agraden molt els Catarres perquè hi ha molta trompeta, és molt alegre, la música que fan. És molt difícil, en català, tenir la repercussió que tenen molts artistes d’aquí.

—I molt més que podrien créixer, els grups en català. Les ràdios espanyoles, per exemple, van plenes de música en castellà o anglès, però no hi ha ni una cançó en català.
—En les entrevistes, veia que Buhos i els Catarres es protegien molt, cap endins. I crec que és al contrari, s’han d’obrir i dir “sóc aquí”. Si he pogut aconseguir això a Catalunya, doncs vinga, que ho conegui tothom. Es posa música en africà que no saps què diu i tothom la balla. Per què no ballen una cançó en català? Veig els concerts que fan ells i la gent es torna boja, és com si cantessin en anglès. Estic segur que si tu agafes els Catarres i els fas una promoció als Estats Units, o te’n vas a Alemanya i el poses a la ràdio, amb el so que tenen, enganxaria. Hi ha molta gent que no fa cas del que diu la cançó, s’enganxen al ritme i a l’energia que desprèn. Recomanaria als grups catalans que obrin les portes a l’infinit. Que el seu material l’enviïn a la ràdio d’Andalusia, a tots els llocs, perquè ens emportaríem una gran sorpresa.

—Anem acabant, amb què us quedeu, amb la mar Mediterrània o la costa de la República Dominicana?
—Això és una pregunta molt difícil. M’agraden molt les costes de la República Dominicana, però són diferents. L’aigua de la República Dominicana és més transparent, més cristal·lina, més paradisíaca, però m’agrada la frescor. Mira, per tranquil·litat i per menjar, em quedaria amb la costa de Catalunya. Però per sentiment i únic, em quedaria amb la República Dominicana. És un sentiment que em té el cor dividit, però puc anar allà i puc ser aquí. Per sort, tinc una feina que em dóna la possibilitat de moure’m, no estic lligat a estar-me deu hores treballant en una fàbrica. Tinc llibertat de moviment, sóc un Lamine Yamal al camp.

—Res que vulgueu afegir?
—Que gràcies per l’interès de conèixer el Henry Méndez més català. I que tothom sàpiga que Catalunya és una terra meravellosa i que hi ha gent molt maca i meravellosa.

La bandera de la República Dominicana i un tauró, tatuats al braç de Henry Méndez.

La plataforma basca Gure Esku ha fet una crida a participar en la manifestació que començarà a les 17.30 i que preveu que sigui multitudinària. Amb el lema “Un poble lliure, Euskal Herria decideix!”, arrencarà a la plaça de la Casilla i recorrerà el carrer de l’Autonomia. La voluntat és de fer visible el suport popular al dret de decidir i refermar l’impuls sobiranista a tot el País Basc.

La jornada, que inclourà actes durant tot el dia en diferents indrets de la ciutat, comptarà amb activitats culturals, entre les quals, bertsolari, música, animació infantil i una actuació de la Colla Castellera d’Euskal Herria i la Colla Castellera Sagals d’Osona. Al final de la manifestació, hi haurà un concert de la banda palestina Sol Band.

El portaveu de la plataforma, Josu Etxaburu, explica que la manifestació representa un moment clau per a reactivar el moviment sobiranista, en un moment en què considera que hi ha processos oberts tant al País Basc sota administració espanyol com a Navarra i al País Basc sota administració francesa. En aquests tres territoris, diu, hi ha debats vius que poden permetre d’avançar cap a més articulació territorial i en el camí cap a la plena sobirania. “No s’ha aconseguit res en aquest país sense activació ciutadana”, destaca. Per la seva banda, Miriam Campos, membre de Gure Esku, explica que l’objectiu és que el carrer de l’Autonomia esdevingui “el carrer de les banderes basques”. “Ens farem una fotografia col·lectiva i el món ens veurà tal com som: un poble plural, orgullós de la seva llengua i cultura, i amant dels seus símbols.”

HERRI LIBRE BAT. EUSKAL HERRIAK ERABAKI

Ekainak 7, larunbata, Bilbon

20:00etan Iratzar erromeria BIRAn@gureeskubilbo @gure_esku pic.twitter.com/1YkC3qz332

— BIRA Kultur Gunea (@BIRA_Kultura) June 4, 2025

Actualment, a la comunitat autònoma del País Basc fa temps que es discuteix una reforma estatutària que inclogui el reconeixement nacional i  el dret de decidir, tal com han acordat EH Bildu i el PNB en unes quantes resolucions, però, ara com ara, el PSE evita de donar-hi suport, cosa que en dificulta l’aprovació a Madrid, i per això fa anys que el projecte resta aturat.

Per la seva banda, al País Basc sota administració francesa, es va formar fa vuit anys una mancomunitat de municipis, la primera institució pròpia, i l’any passat, per primera vegada, va entrar a l’Assemblea francesa un diputat abertzale, Peio Dufau (EH Bai), que s’ha compromès a treballar en favor d’una regió autònoma basca a l’estat francès. I aquest passat abril, a Navarra se li van transferir les funcions exclusives en trànsit, unes competències que a l’estat espanyol solament tenien fins ara Catalunya i el País Basc.

Suport de centenars d’entitats

Gure Esku, que en basc significa “és a les nostres mans”, és una iniciativa ciutadana sorgida el 2013 a Idiazabal (Goierri, Guipúscoa) per a defensar el dret de decidir del poble basc. Va néixer amb l’objectiu d’articular una resposta col·lectiva, transversal i no partidista a favor de l’autodeterminació, emmirallada en l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). D’ençà  d’aleshores, ha esdevingut una de les principals plataformes de mobilització popular al País Basc, tot promovent accions massives, consultes locals i espais de debat democràtic. El seu acte fundacional va ser la cadena humana del 2014 entre Durango i Pamplona, amb cent cinquanta mil participants.

També han organitzat mobilitzacions com el mosaic gegant a la platja de la Zurriola, les urnes a les cinc capitals basques, i una nova cadena humana que el 2018 va unir Sant Sebastià, Bilbao i Vitòria. També han impulsat consultes ciutadanes a més de dos-cents municipis, la il·luminació de cims amb la Via Pirenaica, i també conferències internacionals per a fer visibles les causes democràtiques dels pobles sense estat, amb una especial solidaritat amb Catalunya.

La mobilització d’avui té el suport de més de dues-centes entitats i personalitats del món de la cultura, com ara, actors i músics (Agurtzane Intxaurraga, Aitziber Garmendia, Aiora Zulaika, Pirritx, Jose Mari Agirretxe, Porrotx, Iker Galartza, Mertxe Rodriguez, Marimotots, Itziar Ituño, Gozategi, Anje Duhalde, Bulego, Dupla, Gatibu, Olatz Salvador, Skabidean, Zetak, entre més) i els moviments socials. També s’hi han adherit els sindicats ELA, LAB, Steilas, Hiru i EHNE, el moviment Etxalde, Bilgune Feminista, el Consell de la Llengua Basc, el moviment de pensionistes i organitzacions juvenils EGI i Ernai, entre més. També hi haurà representants d’EH Bildu, EH Bai, el PNB i Podem. El PNB, que havia donat suport a Gure Esku en convocatòries anteriors, ara ha optat per desmarcar-se de la marxa com a partit, si bé hi aniran dirigents a títol individual. EH Bildu sí que ha fet una crida a participar-hi a tots els ciutadans que considerin que el poble basc té dret de decidir.

La mobilització forma part d’un nou cicle de protestes que vol reforçar la nació basca i recuperar centralitat política. Gure Esku prova de construir ponts entre diferents sectors i aconseguir una gran demostració de força col·lectiva que marqui una nova etapa.

 

Una mostra de la baixa autoestima lingüística dels catalans és aquest costum tan estès de renunciar a la llengua, sobretot en uns àmbits determinats. Passa, per exemple, quan expliquem acudits, com si dits en castellà fessin més gràcia que no pas dits en català. També ho veiem quan diem frases fetes o refranys: bandegem un immens cabal fraseològic i paremiològic –construït de mica en mica pels nostres avantpassats– per retre’ns a les “gràcies” de la llengua dominant.

Avui parlarem d’un altre d’aquests àmbits en què hom pot trobar catalanoparlants de soca-rel dimitint la llengua pròpia. Per quins set sous –per exemple– els afeccionats d’un club tan inequívocament català com el FC Barcelona i (començant per un home d’idees tan clares com Joan Laporta), quan criden per animar l’equip, per renyar un jugador contrari, per celebrar un gol o una victòria… fan servir expressions castellanes? Vist objectivament, és molt difícil d’entendre. Tan la pèrdua d’autoestima (o n’hem de dir autoodi?) explica una actitud tan mesella, que en el fons consisteix a tractar el castellà com la llengua de debò, apta per a tots els àmbits, i el català com una llengua d’estar per casa, que no serveix per a expressar sentiments, sobretot públicament.

Amb la confiança que sabrem remuntar el partit, que capgirarem una tendència tan anòmala –tan simptomàtica i alhora tan nociva–, avui us oferim un recull de termes que no costaria pas gens d’introduir als camps, estadis i pistes del país…

Perquè si no cridem en català és perquè no ho volem fer, no pas perquè la llengua manqui de recursos.

Som-hi! (i no ¡Vamos!)

Quan vulguem encoratjar els jugadors, podem recórrer a fórmules tan nostres com Som-hi!; Som-hi, nois!; Som-hi, noies!, Va, som-hi!; Vinga!; Au, vinga!

Fot-li! (i no ¡Dale!)

Si volem animar un jugador a marcar el rival sense miraments, podem dir, per exemple, Fot-li!; Va, fot-li!

Clava-l’hi fort! (i no ¡Duro!)

Quan vulguem demanar contundència o agressivitat, sobretot a la defensa, podem dir Fort!; Clava-l’hi fort! I si reclamem una resposta a una entrada dura, Torna-t’hi!

Bona! Ben jugat! (i no ¡Grande!, ¡Buena!)

Si volem elogiar una bona acció, diguem Bona!; Molt bona!; Visca!; Ben jugat!

Més, més, més! (i no ¡Arriba!)

Quan vulguem encoratjar l’equip que s’ha desanimat perquè li han fet un gol o perquè ha fallat una jugada i no se n’acaba de sortir, podem cridar: Vinga, que encara hi som! Si convé animar un jugador perquè culmini una jugada individual, li podem dir: Més, més, més!

Al tall! Al gra! (i no ¡Al lío!)

Per incitar un jugador a atacar, a no romancejar, a no fer l’orni, a eixorivir-se, podem cridar Al tall!; Vés al tall!; Al gra!; Vés al gra!

Encantat! (i no ¡Paquete!)

De crits per a criticar algú que no se’n surt tècnicament, en tenim de tan irrespectuosos com ara Encantat!; Estaquirot!; Totxo!; Pallús!

Va, que és nostre! (i no Sí se puede!)

En un moment de remuntada d’un partit, o bé, en general, per a donar coratge als jugadors, es pot cridar Va, que és nostre!; Va, que ja li tenim el peu el coll!; Va, que ens en sortirem!

Campions! (i no ¡Campeones!)

Per celebrar una victòria, podem cridar Campions! No cal que sigui amb la mateixa tonada que en castellà (amb oé, oé i tota la pesca). Es pot cantar, per exemple, Cam-pi-o-ons amb la tonada de “For-ça Bar-ça!”; o bé Som cam-pi-o-ons!, amb la mateixa tonada.

Un, dos, tres! (i no ¡Equipoooo!)

Per celebrar o abraçar-se després d’una victòria o quan es fa una pinya en els esports d’equip, es pot cridar Un, dos, tres i el nom de l’equip. Per exemple, “Un dos tres: Sant Andreu!”.

Crits de mal traduir i expressions nostrades

Hi ha algun dels crits que es fan al camp de futbol que són d’encuny espanyol –espanyolíssim, podríem dir– i que segurament no es poden traduir ni cal. És el cas d’A por ellos. Recordem que abans del Primer d’Octubre es va fer servir de crit de guerra contra Catalunya. Sentir aquest crit en un camp de futbol català hauria de fer vergonya. Simplement, l’hauríem d’evitar.

Alhora, hi ha crits que se senten en alguns camps de futbol i que són originals, genuïns i creatius. Vegem-ne un petit recull.

Àrbitre, ninot!

L’àrbitre també sol endur-se escridassades. Quan el públic s’hi enutja, sobretot lamentant que no sigui prou ferm, que es deixi manipular o intimidar, hi ha qui crida: Àrbitre, ninot!

Aquest ha caigut de madur!

Quan algun jugador cau per fer veure que li han fet la traveta o l’han tirat a terra, hi ha gent que crida, irònicament, Aquest ha caigut de madur!, com si fos una fruita que cau d’un arbre.

Mossega-li un ull! 

Quan dos jugadors s’irriten i es van enfaristolant, de manera que sembla que hagin d’arribar a les mans, sempre hi ha algú que els incita, i alhora fa befa de la situació, amb crits com ara Mossega-li un ull! o Escanya-li un cabell!

En medis esportius, sobretot en el futbol, s’ha arribat a un punt en què sembla que si crides en català et facis veure i, en canvi, cridar en castellà sigui la cosa normal. Quan a una llengua li passa això, els experts l’anomenen “llengua marcada”. Però capgirar aquesta tendència és cosa nostra. Com deia M. Carme Junyent, “si nosaltres no ho volem, la llengua no ens la prendran”.

En sabeu més?

Si ens voleu fer cap aportació, us suggerim que deixeu un comentari a l’article (si sou subscriptors de VilaWeb), o bé al vídeo, que trobareu publicat a YouTube, Instagram, TikTok, Twitter i Facebook.

Aquest article fou una idea d’Ot Bou i Costa. I no hauria estat possible sense les aportacions de Roger Graells, Ferran Badia, Pere Millan, M. Rosa Cases, Adelina Costa, Joan Mas, Ramon Montraveta, Gerard Redorta i Tate Sagués.

L’RCDE Stadium serà l’escenari de l’enfrontament internacional de seleccions, avui, a les 18.00: Andorra contra Anglaterra, en el partit corresponent a la fase de classificació per al Mundial 2026. La darrera vegada que es van enfrontar va ser l’any 2021 i va guanyar Anglaterra per 0-5.

La Federació Andorrana de Futbol ha elegit el feu blanc-i-blau com a escenari del partit, i n’ha destacat la modernitat de les instal·lacions i la contrastada capacitat organitzativa. Sobre això, cal tenir en compte que l’Estadi Nacional d’Andorra, on juga habitualment la selecció, té una capacitat de 3.306 espectadors i no estarà disponible. El canvi d’estadi permetrà d’augmentar la cabuda fins a 40.000 assistents. En un principi s’havia de jugar al nou estadi de la federació, a Encamp, que té capacitat per a 5.600 espectadors, però no hi havia la certesa que fos a punt per al partit d’avui.

El cost de les localitats és de vuitanta euros, sense comptar les despeses de gestió per la compra en línia i el desplaçament a Barcelona, que s’haurà de fer per compte propi. Se n’han posades més de deu mil a disposició dels anglesos, cosa que pot significar que bona part dels afeccionats presents siguin anglesos. S’espera de recuperar amb escreix els més de cent mil euros que costa el lloguer de l’estadi i disposar d’uns ingressos extraordinaris.

No és la primera vegada que a l’estadi de Cornellà-el Prat es fan esdeveniments d’aquest nivell: aquests darrers anys, s’hi han jugat partits com el Catalunya-Nigèria, el Brasil-Guinea, el Marroc-Xile, el Perú-Nova Zelanda, l’Espanya-Albània o el Mèxic-Xile.

L’histrionisme de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, tan grollera, tan visceral, va com l’anell al dit als socialistes. El paperot d’ahir –sortir de la sala quan el president Imanol Pradales parlava en èuscar i quan el president Salvador Illa parlava en català–, tot sol, ja serví d’entrada per a camuflar el gest de fer, per primera vegada, la conferència de presidents autonòmics a Catalunya. Aquesta mena de simpòsiums, com aquella cimera amb el president francès a Montjuïc, o com la convocatòria de la pròxima gala dels premis Goya a Barcelona, són com el cap d’un cérvol penjat al cim del vestíbul, expressions banals de la victòria, però és amb aquesta mena de banalitats que, progressivament, el paisatge es transforma. Així, Felipe VI ja es pot passejar per terra catalana sense haver de témer cap protesta, i així, els actors que tenen l’AVE per pàtria se sentiran, per un vespre, com si fossin a Madrid.

Allò que més necessiten els socialistes, avui, és que la pacificació prengui una justificació èpica. Si troba l’enemic en Ayuso, el projecte d’Illa, basat en l’anestèsia cultural, deixa de tenir-lo en l’independentisme; si l’oposició és el Madrid castís, Illa es neteja de contradiccions, per això un govern que diu per sistema que no vol confrontacions accepta sempre les picabaralles simbòliques amb la presidenta madrilenya. El PSOE pot fer reviure la llei Wert, que blinda el control de Madrid sobre la vehicularitat de les llengües; Illa pot ser el primer president de fer servir el castellà en seu parlamentària; la consellera d’Educació, Esther Niubó, pot reunir-se amb les entitats que defensen que cal enterrar amb la immersió; i el govern pot impulsar un Pacte Nacional per la Llengua sense ni una sola mesura legal; tant li fa, que si una dirigent madrilenya no vol sentir quatre mots en català, els socialistes esdevenen una mena de Front Popular pel Català. 

La gràcia d’aquest teatret és que ressalta els contorns de la discussió i en fa invisible l’autèntica substància: molt oportunament per als interessos espanyols, així, el debat sobre la llengua s’allunya del tema del poder i de la cultura i, en canvi, es converteix en un debat sobre la convivència. Ayuso va expressar-ho molt bé en les seves explicacions posteriors a la conferència: “Precisament, la cosa més bona que tenen els catalans en les formes, em dol en l’ànima que es trenqui a través de la llengua.” És una frase brillant, que exposa molt bé el cor del problema. La qüestió és que en aquesta concepció de la formalitat, Illa i Ayuso, malgrat la diferència de registres, hi convergeixen. Ayuso no es refereix pas al rigor dels protocols ni a codis diplomàtics, ni tan sols al tracte personal; a la pràctica, remarca que el català i el castellà poden conviure si el català accepta la seva posició subalterna. 

No dista pas tant de la posició dels socialistes. Sembla una provocació forassenyada quan Ayuso diu que “moltes vegades no es fa servir el català com una riquesa, sinó com una arma de divisió.” Però, en realitat, el govern d’Illa assumeix el fons d’aquesta mateixa idea quan, el mateix dia de presentar-se el Pacte Nacional per la Llengua, la portaveu diu que “la protecció d’una llengua en cap cas no ha d’anar en detriment d’una altra”. En l’aspecte lingüístic, la catalanofòbia d’Ayuso no és pas benzina per a defensar el català, sinó una excusa per a defensar que no hi ha cap conflicte lingüístic. I aquí, és clar, s’enllacen les dues Espanyes: la que vol provincianitzar la llengua i la que vol arraconar-la del tot. 

No sé si, de l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, al president Illa van incomodar-lo els càntics d’independència. Allò que, en tot cas, el desafiava de debò era la idea que la nació és inconcebible al marge de la llengua, molt ben explicada pel professor Pere Lluís Font. No hi ha pobles bilingües. “Si som una nació és perquè tenim una llengua pròpia.”

El conseller Lluís Puig ha sofert en pròpia carn l’ofensiva política i mediàtica engegada fa anys per a aconseguir de treure de Catalunya les obres de les parròquies de la Franja de Ponent, primer, i els béns i les pintures del monestir de Sixena, després. Després d’anys de procediment judicial, fou absolt del delicte de desobediència, però va tastar un ingredient fonamental d’aquesta ofensiva: la catalanofòbia atiada per representants institucionals de l’Aragó. Ara Puig, juntament amb vuit ex-consellers de Cultura de la Generalitat, ha signat un manifest per a fer front comú en la defensa de les pintures murals que hi ha exposades al MNAC. Espera que les administracions representades a la direcció del MNAC i la direcció del museu estiguin a l’altura, que explorin totes les opcions de defensa de la integritat d’aquest patrimoni i que, si cal, es plantin.

—Es poden salvar les pintures de Sixena que hi ha al MNAC?
—Si s’han vulnerat els drets durant el procediment, perquè els jutges no van voler acceptar proves, es podria recórrer al TC per vulneració del dret de la tutela judicial efectiva. Sigui amb un recurs al TC, sigui en el jutjat que ha d’ordenar l’execució de la sentència, es poden fer coses. Tothom coincideix que la sentència és inaplicable. Però nosaltres no hem de dir al govern ni a ningú què ha de fer. Que tothom assumeixi la seva responsabilitat. Els tècnics del MNAC ho centren molt en els aspectes tècnics.

—Amb el manifest, els ex-consellers vau ser contundents.
—Nosaltres hem volgut donar una mostra de cohesió i de transversalitat. Si mires els noms dels signants, és evident que hi ha una transversalitat de posicionaments, de partits o de pensament polític. Per perdut, perdut, fins que no hagin arrencat les pintures, no hi ha res perdut. És evident que tot s’ha polititzat massa fins ara i que s’haurien d’atendre els criteris històrics i de patrimoni cultural.

—Què us sembla la posició fins ara del govern d’Illa i del Ministeri de Cultura espanyol a l’hora de defensar les pintures? Tots van córrer a dir que la sentència s’havia d’executar.
—És evident que tothom ha d’acatar les sentències. És fàcil de dir això de seguida. La qüestió és si es pot fer res més, fins que no s’hagi d’acatar la sentència, si es pot aplicar d’una manera diferent, si es poden trobar uns altres punts, tècnicament i cultural. Per mi, aquesta és la batalla que s’ha de lliurar. No vull excusar ningú, però en calent es poden dir moltes coses, i espero i suposo que els serveis jurídics corresponents deuen treballar a fons i investigar totes les opcions. Una altra cosa és si es vol lluir la feina de sotamà que es fa, o si no es vol lluir.

—Confieu que els serveis jurídics de la Generalitat analitzin totes les opcions per a impedir l’execució de la sentència?
—Vaja, és que, si no, m’entristiria molt, si arribés un dia que algú digués “vinga, comencem a arrencar les parets” sense haver-hi fet res. El govern ha de complir la sentència? És clar. Però el govern també ha de complir la llei de patrimoni cultural català i, conseqüentment, les lleis de patrimoni cultural espanyol, que estan en plena sintonia. Aquestes pintures estan catalogades amb el màxim nivell de protecció del Ministeri de Cultura espanyol. Parlem d’una obra molt important, que mai no s’ha espoliat, ni mai s’ha robat, que sempre l’han tractat professionals, que s’ha exposat de les millors maneres i és oberta a tothom en un museu públic. No estan amagades ni segrestades.

—Comparava la situació amb la que us va tocar de viure com a conseller de Cultura amb la sentència que us obligava a traslladar les obres de Sixena del Museu de Lleida. Allò us va costar un judici.
—Quan jo m’hi vaig trobar, hi havia un recurs pendent, no havíem acabat el recorregut judicial. Ara això s’ha acabat, al Suprem, pendent de les accions judicials que encara es puguin fer, és clar. Però és evident que tot això s’ha polititzat, i que, en canvi, el ministeri espanyol no ha deixat bellugar el Guernica ni la Dama d’Elx, i segurament no són tan delicades com aquestes pintures murals.

—Doncs què ha passat? S’ha creat durant molts anys un relat polític a Espanya per a treure tot aquest patrimoni de Catalunya?
—S’ha construït aquesta catalanofòbia des de l’Aragó, en comptes d’establir lligams i relacions fantàstics que hi ha entre Catalunya i l’Aragó. A l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida vénen molts aragonesos a curar-se, i no passa res. I passa tant en l’àmbit sanitari, com en l’àmbit escolar, docent, de jovent que potser veu més propera la Universitat de Lleida que no la de Saragossa… Amb tot aquest transvasament de persones i de serveis socials que hi ha, no hi ha cap frontera, no hi ha cap litigi.

—Fins que van segregar el bisbat de Lleida, i va començar tot.
—És que agafar-se a aquest tema religiós, extrapolar-lo d’un conflicte religiós i passar-lo a aquest tema polític, és llastimós. Just abans de la pandèmia, hi havia converses amb el govern de l’Aragó per a trobar fórmules, per a dir que la peça podia ser aquí i es podoa veure allà, en línia o amb un mapping, o com fos. Podem fer exposicions itinerants d’art de Sixena, que viatgi a Saragossa, a Osca, a Terol, a Conca i a Valladolid. I no passa res. Més enllà d’on hi ha dipositades les coses, es tracta de saber que hi són, i fer-les conèixer i fer-les estimar. Però amb el canvi de govern de l’Aragó, amb el PP, tot es va extremar moltíssim. Recordeu que en el meu judici, al TSJC, l’advocat de l’ajuntament xisclava i cridava contra mi i contra en Cuevillas dient que jo era independentista i que, per tant, havia de ser culpable.

—El govern de l’Aragó ha difós mentides per a mirar de justificar el trasllat de les pintures.
—Ja sabran per què ho fan, però si amb això consideren que tenen més votants, és molt trist. Si consideren que necessiten atiar el foc contra Catalunya per tenir vots, ho trobo d’un nivell polític i intel·lectual molt baix.

—Haurien d’estar agraïts al MNAC.
—I no només per les pintures que es van salvar el 1936 durant la guerra, sinó també perquè, sortosament, uns anys abans, hi va haver una expedició que havia fet dibuixos de com eren aquelles pintures. I gràcies a això es van poder restaurar; a més, lògicament, de la intervenció d’en Gudiol i els seus tècnics.

—El govern de l’Aragó ja ha dit que, si els tècnics del MNAC no volien traslladar les pintures, que ja ho farien els seus tècnics.
—Aquest discurs el trobo una fanfarronada, de dir que si no en saben prou, que s’enretirin, que jo en sé més. Això és marcar territori i voler ser l’heroi de la pel·lícula. El menys important és quins tècnics ho han de fer, perquè si, per més que en sàpiguen, ho han de fer malbé, quina tristesa, tot plegat. Són titulars dits massa en calent, de massa poca responsabilitat política, de veure qui la té més grossa. Aquesta actitud em cansa molt.

—Però i si arribés a passar? I si el jutjat acaba ordenant que es traslladin les pintures forçosament? Els tècnics del MNAC s’hi podrien resistir fent objecció de consciència?
—Si un funcionari, un tècnic, un conservador del museu, es nega a executar una ordre de la seu superior, no sé quins problemes pot tenir en l’àmbit laboral. No sé si existeix aquesta opció d’objecció de consciència. En tot cas, el responsable no pot ser el tècnic, sinó qui doni l’ordre. El responsable, tant si surten les pintures com si es trenquen, serà qui dóna l’ordre. És més amunt que hi ha d’haver aquesta objecció de consciència. Si jo sóc un tècnic conservador i arribo just a final de mes, i haig de pagar la hipoteca i alimentar els meus fills, com m’he de plantar a risc de perdre el sou?

—Exigiríeu l’objecció de consciència als qui formen part de l’òrgan de govern del MNAC, és a dir, l’Ajuntament de Barcelona, el govern de la Generalitat i el ministeri?
—És clar. Són la direcció del museu i el consorci, que s’haurien de plantar a l’hora de donar l’ordre o no donar-lo, o de dir que és una imposició per la força. Això és evident. Si després han de venir uns tècnics de l’Aragó escortats per policies, esbotzant les portes, ja s’ho faran, també. No crec que uns tècnics de l’Aragó sàpiguen ni sobre quin suport estan muntades aquestes pintures, ni per on estan fixades, ni per on es poden descollar, ni quins fragments són, ni quins fragments no són de Sixena, quins són pintats directament pel MNAC per completar el que se sap que hi havia… Què faran, s’ho emportaran tot? Fins i tot el que no és d’ells? Cal que judicialment algú ho activi, i després el consorci del MNAC ha de prendre una decisió i decidir què fa.

—El 16 de juny hi haurà la reunió del patronat del MNAC per a decidir quins passos a fer. Què demanaríeu als qui en formen part?
—Jo faig la carta als Reis i demano que a la reunió ja tinguin ben argumentat tot el que es pot fer per a aturar aquest desmantellament, que ho aprovin i que ho executin. Perquè no s’hagin de desmuntar aquestes pintures. Espero i desitjo que tinguin tota la feina tècnica, jurídica, legal feta, perquè a la reunió es puguin prendre aquestes decisions i es facin ràpidament i bé. Si resulta que no, doncs aquí el ministre Urtasun, el batlle de Barcelona i el president de la Generalitat i la consellera de Cultura, no els veig que siguin capaços d’incomplir la sentència.

—Quina expectativa de retorn de l’exili teniu, ara que aviat el TC començarà a resoldre els recursos sobre l’amnistia?
—Si el 24 de juny el TC afirma que la llei és constitucional, és un primer pas. Però el meu recurs d’empara és l’últim de la cua, i tot dependrà de la velocitat amb què es resolguin els altres recursos. M’imagino que quan hagin de resoldre el cas dels tres exiliats, ho faran alhora. Si això pot ser abans d’acabar l’any, fantàstic. Ara, després ve el joc de filtracions i de suspicàcies: si el Constitucional pot aplicar les mesures cautelaríssimes de retirar l’ordre d’atenció, si l’ordre d’atenció l’ha de retirar Llarena però no ho fa… Però jo ara ni hi penso. Que és a final d’any? Doncs menjarem torrons a casa. Si no, a Catalunya Nord fan uns torrons molt bons, també. No puc fer-hi res més. De moment, que arribi Sant Joan, celebrem la festa dels Països Catalans, que això ens ajudi a fer renéixer la flama de la llengua. I que els jutges del Tribunal Constitucional no facin vacances i treballin molt per accelerar les coses.

Museu Nacional de Belles Arts d’Alger
Carrer del Dr. Laveran, Alger, Algèria
Mapa a Google

En els viatges periòdics del professor Martí Carbonell a Algèria a la recerca de la profunda empremta deixada pels menorquins que hi van emigrar durant la colonització francesa, no hi falta mai una visita als pobles de Fort-de-l’Eau (avui Bordj el Kiffan), Aïn Taya i Kouba, fundats o poblats majoritàriament per illencs, tal com queda ben clar observant els llinatges que apareixen als vells cementiris: Bonet, Cardona, Català, Climent, Escrivà, Guardiola, Mascaró, Pons, Roig, Sintes… Tampoc no hi sol faltar una ruta per la capital, Alger, amb aturada obligatòria al Museu Nacional de Belles Arts, situat als afores dels barris colonials francesos.

A la sala Louail, dedicada a les visions pictòriques de l’Algèria del segle XIX, hi podem trobar les grans obres dels pintors fundadors de l’anomenada Escola d’Alger, amb noms destacats com ara Hyppolyte Lazerges, Alfred Chataud… i Joseph Sintès. El cognom –malgrat l’afrancesament– delata que fou un dels milers de menorquins que van emigrar dues-centes milles en línia recta cap al sud a la recerca de millors condicions de vida al nord de l’Àfrica. Josep Sintes Mercadal, com fou batejat, havia nascut el 7 d’abril de 1829 a Alaior, fill del matrimoni format per Josep Sintes Ximenes i Maria Mercadal Seguí, tal com destacava el 2019 Adolf Sintes en un esbós biogràfic just després d’haver tornat d’un viatge en grup a Algèria amb Carbonell. Arran de l’ocupació francesa d’Algèria, la família va decidir d’emigrar-hi, presumiblement el 1832, i s’establí inicialment a la capital, al barri de Bab El-Oued, on son pare va treballar de jardiner. En època escolar, en Josep ja va demostrar un do per al dibuix que va poder explorar i explotar, més tard, a la primera escola municipal de belles arts del país, on va acabar exercint de professor durant vint-i-cinc anys.

A banda els seus coneguts retrats de visitants il·lustres o adinerats que passaven l’estiu a la capital nord-africana, Sintes es va concentrar sobretot a pintar la llum d’Algèria i a dibuixar paisatges urbans d’Alger i rodalia: de la badia i el port a la casbah i les antigues muralles, passant per escenes de carrer en places i terrasses ben realistes. De fet, constitueixen –en paraules de Luis Tejero González– veritables documents històrics sobre les transformacions de la ciutat al segle XIX, tal com demostren les sis pintures a l’oli datades entre el 1865 i el 1880 que s’exposen al museu de belles arts, i el van consagrar com un dels fundadors de la pintura algeriana entre el 1870 i el 1910.

En vida, Joseph Sintès –com és conegut artísticament– va participar en exposicions tant a Algèria com a Europa i va rebre uns quants reconeixements, per exemple a París i Brussel·les. Després de la seva mort, que va tenir lloc el 24 de març de 1913 a Alger, la seva família encara va organitzar-ne una retrospectiva el 1930. Més cap aquí, algunes obres seves foren exposades al Museu del Louvre de París, el 2003-2004, en ocasió d’una mostra de pintura algeriana. I la primavera del 2006, l’Ajuntament d’Alaior va dedicar una exposició commemorativa a un fill il·lustre del poble que ocupa un lloc preeminent a la sala dedicada a les grans emigracions menorquines de l’Hospital Illa del Rei.

I una mica més: Vint anys després de la mort de Joseph Sintès va néixer a Alger René Sintès (25 de gener de 1933), de pare d’origen menorquí i mare amaziga. No semblen emparentats familiarment, però sí en termes de gusts, atès que en paral·lel a la formació de mestre, va desenvolupar una carrera destacada en pintura a mitjan segle XX. Amb l’esclat de la guerra d’independència d’Algèria, tal com destaca l’investigador Jean-Jacques Jordi-Carreras, René Sintès va donar suport a la lluita dels algerians. Dos mesos abans de la independència, el maig del 1962, fou segrestat al seu domicili per un escamot de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS) i continua essent ara mateix un dels nombrosos desapareguts d’aquell conflicte.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

El Museu de Belles Arts d'Alger. Fotografia: Viquipèdia. Imatge de René Sintès. Fotografia: Viquipèdia.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The Washington Post ·  Cat Zakrzewski, Faiz Siddiqui i Elizabeth Dwoskin

La influent aliança entre el president Donald Trump i Elon Musk es va fer miques dijous, i deixà pas a una espiral de retrets com més va més amargs.

Aquests darrers mesos, Musk s’ha erigit en el principal escuder del president nord-americà –i autoproclamat “primer amic”–, cosa que ha dut alguns analistes a preguntar-se quant de temps podria durar un tàndem conformat per dos homes acostumats a acaparar tot el protagonisme. L’estira-i-arronsa de dijous oferí una resposta conclusiva a aquest debat.

El trencament entre Musk i Trump també posa en relleu els riscs polítics i financers a què cadascun podria enfrontar-se en cas d’una picabaralla prolongada: Musk, que donà 288 milions de dòlars, pel cap baix, a la campanya electoral de Trump i més republicans l’any passat, acusà el president de “gran ingratitud” i fantasiejà públicament amb la idea de crear un tercer partit.

Trump hi respongué amb l’amenaça de rescindir els contractes que el govern dels Estats Units ha atorgat a les empreses de Musk. El preu de les accions de Tesla, l’empresa de vehicles elèctrics del sud-africà, caigué en picat: d’un 14%, en el moment del tancament del mercat. El valor de la criptomoneda de Trump també es desplomà.

Encara que hagi estat un espectacle irresistible, el fet promet de tenir conseqüències altament significatives per a un govern que, en alguns moments, ha semblat que Trump i Musk dirigien plegats.

El projecte DOGE de Musk ja havia començat a cloure abans i tot de la crisi, quan molts dels assistents de Musk van tornar al sector privat. No obstant això, n’hi ha hagut uns altres que han romàs en càrrecs destacats del govern, i ara podrien enfrontar-se a represàlies per la seva condició d’aliats de Musk. Les crítiques de Musk, com més va més contundents, a la rebaixa d’imposts promoguda per Trump –la principal prioritat legislativa del president– ja han complicat el camí de la mesura en un congrés estretament dividit.

Els primers indicis del trencament entre el nord-americà i el sud-africà arribaren durant una trobada entre Trump i el canceller alemany, Friedrich Merz, al Despatx Oval de la Casa Blanca.

“L’Elon i jo teníem una gran relació. No sé si la continuarem tenint”, va dir.

La picabaralla s’intensificà a gran velocitat a partir d’ací, amb ambdós homes desfogant-se a les respectives plataformes de mitjans socials.

Dijous al vespre, Musk escrigué a X que Trump hauria de ser destituït i substituït pel vice-president dels Estats Units, J.D. Vance. També advertí que els aranzels de Trump causarien una recessió econòmica als Estats Units els sis mesos vinents, i demanava als seus 220 milions de seguidors si havia arribat el moment de “crear un nou partit polític als Estats Units que realment representi el 80% del centre”.

Per la seva banda, Trump respongué amb una ràtzia de publicacions a la plataforma Truth Social, en què deia: “La manera més fàcil d’estalviar diners en el nostre pressupost –milers i milers de milions de dòlars– és posar fi als subsidis i contractes governamentals de l’Elon.” I afegí: “Sempre em va sorprendre que Biden no ho fes.”

L’imperi empresarial de Musk depèn dels crèdits de reducció d’emissions per la producció de vehicles elèctrics –que Tesla rep de franc del govern nord-americà i ven a fabricants de cotxes de combustió perquè puguin complir els objectius de reducció d’emissions–, i també d’un gran entramat de contractes de defensa que depenen directament de Washington. Les seves empreses han rebut 38.000 milions de dòlars en fons del govern, pel cap baix, segons una anàlisi de The Washington Post.

Musk no trigà a contraatacar. “Ha arribat l’hora de deixar anar la gran bomba”, que Trump “és als arxius d’Epstein”, va dir, en al·lusió al magnat financer acusat d’encapçalar una xarxa de tràfic sexual de menors d’edat. I afegí: “Aquesta és la veritable raó per la qual [els arxius] no s’han fet públics. Que tinguis un bon dia, D.J.T. [Donald J. Trump]!”.

Els arxius vinculats a la investigació sobre els crims de Jeffrey Epstein han esdevingut una mena d’obsessió per a Trump i els seus aliats de la dreta nord-americana. Moltes figures mediàtiques del panorama conservador, per exemple, han especulat –sense proves– que funcionaris de governs anteriors dels Estats Units van participar en una campanya d’encobriment per a protegir socis famosos d’Epstein que, segons que asseguren, havien participat en els crims del magnat. Més tard, Musk publicà un vídeo de fa dècades en què es veien Trump i Epstein de festa plegats.

Musk, que arrossega un llarg historial d’afirmacions falses i infundades, no oferí cap prova per a sustentar l’acusació. La secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, titllà les acusacions de “episodi desafortunat” per a Musk.

“No em fa res que l’Elon se’m giri d’esquena, però hauria d’haver-ho fet fa mesos”, escrigué Trump a Truth Social.

L’espiral de retrets entre Trump i Musk contrasta radicalment amb la sintonia que es respirava entre ambdues figures fa ben poc, tant durant la campanya com durant els primers mesos del govern Trump.

Musk, que donà centenars de milions de dòlars a la campanya de l’actual president, fou una presència constant al complex Mar-a-Lago –residència oficiosa de Trump– durant la transició presidencial, i tots dos semblaven gaudir de la companyia de l’altre.

“Estimo Trump tant com un home heterosexual pot estimar un altre home”, publicà Musk a X a començament de febrer.

La relació entre Musk i el president nord-americà es mantingué forta fins i tot quan el sud-africà topà amb altres càrrecs del govern per les retallades del DOGE, i també quan la popularitat de Musk començà a desplomar-se als sondatges a causa de la seva participació en el dia a dia govern.

La setmana passada, sense anar més lluny, Trump presentà Musk com “un dels emprenedors més importants que el món ha produït mai” en una cerimònia al Despatx Oval.

Però aquest dimarts Musk començà a criticar públicament la rebaixa d’imposts de Trump, la pedra angular de l’agenda legislativa del president. El sud-africà instà els legisladors republicans a “matar [el projecte de] llei”, i advertí repetidament que la proposta augmentaria el dèficit dels Estats Units.

Representants del govern nord-americà insistiren dijous que la relació entre els dos homes continuava essent amistosa, però l’espiral de retrets de poques hores després evidencià que no era pas veritat.

La confrontació entre Trump i Musk “ha arribat més aviat que no pensava”, segons que explica un aliat del sud-africà, que accedeix a parlar amb la condició d’anònim. “Crec que, en el fons, Musk volia ser president”, afegeix.

Els inversors de Tesla, mentrestant, s’han resignat a veure amb impotència com la relació entre Musk i el president se’n va en orris. “Si us plau, que algú li prengui el telèfon [a Musk]. Però què dimonis! Tesla s’està destruint”, publicà a X l’inversor Ross Gerber, un antic partidari del sud-africà.

“Déu meu, això és molt dolent per a Tesla i Musk”, explica Gerber a The Washington Post. “Musk s’equivoca si es pensa que té una fracció del poder de Trump.”

Gerber adverteix que Trump podria prendre’s els atacs de Musk com una excusa per a llançar un seguit d’investigacions sobre les empreses de Musk i el seu historial migratori. Trump, que va néixer i créixer a Sud-àfrica, arribà als Estats Units com a estudiant de postgrau l’any 1995, on creà la seva primera empresa abans de tenir permís de treball als Estats Units.

“Està destruint tot allò que ha construït, i tothom a qui ha donat suport durant camí”, diu Gerber.

A Washington, alguns representants republicans semblaven recelosos de prendre partit. “Òbviament, dono suport tant al president com al programa de retallades de Musk, les coses són com són”, explica Anna Paulina Luna, diputada republicana per Florida i aliada estreta del president.

Uns altres es mostren menys ambivalents. “Ha perdut el cap”, diu Troy E. Nehls, congressista republicà per Texas, sobre Musk. “Crec que Elon Musk té molt de talent, que ha tingut molt d’èxit. Té molt a oferir al nostre gran país quant a l’exploració espacial… Però fer aquestes declaracions és irresponsable. Ja n’hi ha prou.”

Vance, vice-president dels Estats Units, també intervingué en la disputa, i expressà el seu suport a Trump en una publicació a X: “El president Trump ha fet més que qualsevol persona en la meva vida per guanyar-se la confiança del moviment que encapçala. Estic orgullós de ser al seu costat.”

Trump ha insinuat que les crítiques de Musk reflectien, en el fons, una preocupació pel futur de Tesla. Les rebaixes fiscals promogudes pel govern Trump retallarien dràsticament els subsidis per als propietaris de vehicles elèctrics, que han ajudat a fer més assequibles els cotxes de Tesla –que poden arribar a costar més de 80.000 dòlars– per als consumidors nord-americans. El primer trimestre de l’any, els beneficis de l’empresa es desplomaren d’un 71% respecte del mateix període de l’any anterior.

“Estic molt decebut, perquè l’Elon coneixia els secrets d’aquest projecte de llei molt més bé que pràcticament qualsevol dels qui som aquí asseguts. En tenia tots els detalls, i no hi havia fet cap objecció”, digué Trump en resposta a la pregunta d’un periodista sobre les crítiques de Musk. “De sobte, van començar a aparèixer els problemes, sobretot, quan es va assabentar que volíem retallar els subsidis per als vehicles elèctrics, perquè això equival a milers de milions i milers de milions de dòlars”, afegí.

En declaracions del Despatx Oval estant, Trump anticipà que les crítiques de Musk al projecte de llei acabarien prenent un to personal, i afegí que el sud-africà s’equivocava d’estratègia. En aquest sentit, insinuà que aquesta mena d’hostilitat era freqüent entre els alts càrrecs que acabaven sortint del seu govern per la portada del darrere.

“Síndrome de trastorn de Trump, crec que en diuen”, ironitzà el president, en al·lusió a un concepte que els seus crítics fan servir sovint.

Trisha Thadani, Marianna Sotomayor, Liz Goodwin, Theodoric Meyer, Cleve R. Wootson Jr. i Martine Powers han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Qui no s’ha preguntat mai com es filmen les escenes de sexe als films? Durant molt de temps aquesta qüestió ha despertat una curiositat despreocupada, però amb l’esclat del #Metoo també s’ha analitzat a partir d’un altre prisma: el del consentiment, els límits dels actors i la violència sexual. Aquests darrers anys, històries com la de Maria Schneider a L’últim tango a París han tingut impacte i han suscitat reflexió. Al film s’hi veu una agressió sexual real, cercada a consciència perquè l’actriu tingués una reacció realista.

Evidentment, no totes les històries són tan extremes, però moltes actrius sí que han parlat de situacions d’incomoditat o poc acordades, de moments en què els ha estat difícil de posar límits per la pressió laboral, i, en definitiva, d’escenes sexuals en què el consentiment i el benestar dels implicats no s’ha tingut prou en compte. Per prevenir-ho, cada vegada és més habitual que en els films comptin amb l’anomenada coordinació d’intimitat, que a poc a poc es va introduint al país.

La coreografia de l’escena

La coordinació d’intimitat és un departament dins la indústria cinematogràfica centrada en la comunicació del consentiment en les escenes íntimes, que poden anar d’un bes fins als nus o les representacions explícites de la sexualitat. Amb aquesta eina de prevenció, els actors estableixen els seus límits a l’hora de filmar. La comunicació és prèvia, però també durant la filmació.

“Els límits i el consentiment poden variar. Pots tenir uns límits en un moment i que després canviïn, i per això es van revisant constantment. Potser primer t’era igual que et toquessin una part del cos, però després veus que no ho vols. Es fa explícita i es busca una alternativa”, explica Sònia Pavón, coordinadora d’intimitat del col·lectiu SOMA. “Oferim un espai per a parlar de l’escena i establir aquests límits: quines parts del cos donen permís perquè es toquin, quines accions estan d’acord a fer o que els facin… La coordinació d’intimitat serveix per a prevenir abusos de poder o violències masclistes, però també hi ha una part creativa en què ajudem a construir la coreografia de l’escena.”

Fora del món interpretatiu, la paraula “coreografia” pot sonar estranya, i més en relació amb la sexualitat, però sovint allò que es fa en un film o en una obra teatre és coreografiat: hi ha uns moviments pre-establerts que l’actor ha de seguir. Així doncs, es tracta que la sexualitat no sigui cap excepció, que no sigui una acotació inconcreta en un guió, sinó ben pensada prèviament. “Parlem de simulació o coreografia, paraules fora d’un context eròtic, per deixar clar que, encara que una escena sigui de sexe, la feina no té aquest element: interpretem, fem una simulació; igual que les escenes de baralles també són simulades, no són violència real.”

És una intimitat simulada que té darrere tota una tècnica perquè sembli real. “Sempre hi ha un nivell mínim de contacte, però depèn de com es col·loqui la càmera, per exemple, poden semblar reals contactes que no ho són. Hi ha trucs en les posicions o en l’ús de peces de roba que cobreixen parts del cos i fan sensació de nuesa sense que les persones estiguin nues.”

Converses prèvies

Tanmateix, abans d’arribar a l’escena hi ha uns passos previs. Els coordinadors d’intimitat llegeixen el guió sencer i marquen les seqüències en què hi ha qualsevol mena de situació íntima. Concreten el grau de risc que pot tenir cadascuna i amb quines eines es pot mitigar. Després comencen les converses. Primer, amb la direcció, que explica la importància de cada escena i quines accions concretes s’imagina, en cas que el guió no sigui prou detallat. “Intentem que les escenes d’intimitat tinguin un perquè, que no siguin sexe i nuesa gratuïts”, afegeix la coordinadora. “I encara passa que a vegades et trobes guions que diuen ‘personatge A i B practiquen sexe, i punt’. Però no es desenvolupa, i practicar sexe poden ser moltíssimes coses. A vegades els directors o guionistes no necessiten concretar-ho, prefereixen que ho decideixin els actors… Però tenir més informació generalment hi ajuda, i als actors no els suscita tants dubtes.”

Després comencen les converses amb els intèrprets. Es posa en comú tota la informació i ells marquen els primers límits als coordinadors. “Si ens diuen que no a alguna de les accions, intentem trobar una alternativa: ‘Et funcionaria això altre?’ Ha de ser una cosa construïda entre tots. Un no també pot ser constructiu i dur a explorar altres vies. Mirem si volen exposar el cos de certa manera en el set de filmació, mirem què es gravarà amb la càmera… Hi ha gent a qui potser no li fa res què vegin els companys al set, però sí que la preocupa què quedarà enregistrat.”

Una vegada s’han deixat clars els límits, comencen els assaigs, en què es posa en pràctica la coreografia acordada. “Si ja tenen clar quines passes han de fer i on poden tocar, es poden alliberar en el terreny interpretatiu, no estan pendents de si l’altre està còmode, de si ho fan bé… I poden afegir-hi els matisos interpretatius perquè es vegi natural.” En aquests assaigs també es fan exercicis per trencar el gel i que tot plegat no sigui gaire abrupte, especialment si són persones que no es coneixen gaire.

Finalment, les escenes es filmen en sets tancats, amb les persones estrictament necessàries. L’última cosa que es fa abans de l’“acció!” és destapar els actors, i la primera que es fa una vegada es talla, és tapar-los. Després, amb els actors coberts i segurs, tothom pot entrar a fer la seva feina. També s’intenta que no hi hagi mòbils, que poden incomodar si algú va mig nu, per exemple.

I si no existís la coordinació d’intimitat?

La figura de la coordinació d’intimitat és relativament nova i encara desperta un cert recel, però molts professionals hi han vist avantatges. “Una directora amb què vaig treballar em va dir que es podia centrar més a dirigir perquè li havíem tret la càrrega d’estar tan pendent de la comoditat dels actors”, recorda Pavón. “També sóc ajudant de direcció i, abans que hi hagués coordinadores d’intimitat, ho passava molt malament en aquestes escenes. Hi havia la sensació que ningú no n’estava gaire pendent i hi havia un cert pudor a l’hora de parlar-ne, un ‘ja veurem com ho fem’. Ho puc entendre, però és contraproduent. M’he trobat actrius angoixades amb escenes que poden semblar senzilles per aquesta manca de concreció. Per exemple, una escena en què apareixen unes amigues a la platja. Pot ser que si l’escena es filma divendres, dilluns les actrius encara no sàpiguen si faran topless, ningú no els ho ha dit. Potser si els ho diuen el mateix dia no saben si ho voldran fer. Cal parlar de les coses abans per treure aquest pes. Si no, fa més por perquè no saps què t’espera.”

Pavón també explica que, en algunes filmacions, la revisió posterior d’aquestes escenes s’omplia de gent. “Hi ha aquesta curiositat i ningú no ho fa amb malícia, però no és el millor moment, igual que potser tampoc no hi encaixen bé certes bromes o comentaris. No imposem res, simplement donem uns espais que abans no existien, i que creen consciència.” En general, com a coordinadora ha estat ben rebuda, tot i que coneix casos en què això no ha passat. Ací, la llei no obliga a l’ús d’aquesta figura, però a poc a poc es va estenent i la resistència inicial va caient. L’Acadèmia del Cinema Català fa difusió d’aquest paper en tallers, conferències i formacions gratuïtes. En el món anglosaxó, on va sorgir la figura, en plataformes com Netflix o HBO hi és obligatòriament.

Les crítiques que acostuma a rebre aquest departament assenyalen una suposada limitació de la creativitat dels directors o una rebaixa del realisme o l’espontaneïtat de les escenes. “Quan a algú li diuen ‘posarem una coordinadora d’intimitat en el teu projecte’, a vegades la resposta és defensiva, com si l’acusessin d’alguna cosa, com si necessàriament això volgués dir que hi ha un problema o un cas d’assetjament. I no, és una eina de prevenció que no vol dir renunciar ni a la simulació ni al realisme. No és qüestió de treure el sexe de les pel·lícules: volem un imaginari més ric i per això cal que hi continuï havent escenes d’intimitat.” De fet, aquests professionals també poden ajudar a ampliar els imaginaris sexuals dels films, molt limitats fins ara. “Si sé que un intèrpret està preocupat perquè l’escena de sexe és massa clàssica, ho comento al director. Si veig que algun canvi hi podria aportar frescor o diversitat, potser també ho comento, sempre sense passar-hi per sobre”, conclou Pavón.

En definitiva, la coordinació d’intimitat no va néixer per mirar la sexualitat amb un prisma de perill, censura o desconfiança. Parteix de la base que demanar films amb un sexe més realista i divers, menys androcèntric i, sobretot, que intenti de garantir la comoditat dels actors és un objectiu allunyat del puritanisme.

La incidència d’un tren aturat ha esdevingut una autèntica odissea per a desenes de passatgers que viatjaven entre Barcelona i Saragossa amb la R2. Una avaria mecànica dins un túnel, entre les estacions de Sitges i Garraf, els ha deixat tancats, sense cobertura, sense ventilació adequada i sense saber què passava. Durant més de dues hores, ningú no ha donat informació clara, segons que denuncien. Finalment, els passatgers, inclosa gent gran, amb maletes o amb crosses, han estat evacuats a peu per les vies, guiats pels bombers, fins a l’estació més propera, a uns tres-cents metres.

Restablerta la circulació entre les estacions de Sitges i Garraf després d’haver evacuat els passatgers atrapats en un túnel

“Hem estat dues hores tancats, sense cobertura i, per tant, sense poder avisar ningú”, relatava el director de cinema Albert Blay, que ha explicat el seu periple en una sèrie de piulets indignats. Abans, ja havia hagut de canviar de comboi per una incidència de l’aire i perquè hi havia massa gent, segons explica.

Després d’esperar una bona estoma, ens diuen per megafonia que hi ha “massa gent al tren” (oh, sorpresa, planifiqueu com el cul!) i que hi ha un incident amb l’aire. Ens diuen que ens n’hem d’anar cap a un altre tren. pic.twitter.com/0ez5aUzQcg

— Albert Blay (@AlbertBlay) June 6, 2025

“Cap mena de dret, cap mena de resposta, cap mena de vergonya”, afegia. I no era pas l’únic. L’activista Xavier Dengra, un altre passatger, descrivia una situació similar: “Amb força seguretat, som més de cinc-centes persones evacuant el túnel per la via.” I criticava que el maquinista es negava a parlar en català en els avisos d’emergència.

Tres dotacions de bombers han accedit al túnel per traslladar els passatgers fins a l’estació del Garraf. També hi han intervingut els Mossos d’Esquadra i Protecció Civil, que ha activat la pre-alerta del pla Ferrocat per incidents greus a la xarxa ferroviària. Blay ha compartit un vídeo del moment de l’evacuació:

Després de molt intentar-ho, el tren no ha pogut arrancar i ens han evacuat els @mossos i els @bomberscat. Hem hagut de caminar per les vies, carregant bosses i maletes, fins arribar a la parada més propera.#putarenfe pic.twitter.com/CTPW9g0WRj

— Albert Blay (@AlbertBlay) June 6, 2025

Els testimonis dels passatgers coincideixen: no els han donat prou informació. Dengra explicava: “Trenta minuts després, cap informació via megafonia. Els bombers informen amb allò que saben, pobres”. “La comunicació brilla per la seva absència”, ha estat el parer de Blay.

L’avaria ha tingut lloc poc després de les cinc de la tarda i, per fer l’evacuació, s’ha hagut de tallar la circulació de totes les línies que passen per aquest tram: la R2 sud, però també les regionals R14, R15, R16 i R17, que connecten amb Lleida, Riba-roja d’Ebre, Tortosa i Tarragona.

Ara mateix, els passatgers d'un tren ple com un ou cap a Saragossa —que ja sortia tard de Sants perquè la p*** @Renfe només n'havia programat un altre de més curt i no hi cabíem— estem en plena evacuació del túnel del Garraf per l'avaria del vehicle.

Xavier Dengra (CC BY-SA 4.0) pic.twitter.com/XtAJDqWklc

— Xavier Dengra i Grau (@xavidegr) June 6, 2025

La policia andorrana col·labora amb les autoritats franceses en la recerca de Thomas Marre, un jove occità de vint-i-set anys originari de Montauban, desaparegut d’ençà de diumenge passat. Marre era hoste a l’hotel residència l’Aldosa, a la Massana, on va arribar el 29 de maig. El diumenge 1 de juny va abandonar l’allotjament entre les nou i les deu del matí, després d’haver pagat l’habitació i sense deixar cap objecte personal, segons que han confirmat fonts de l’establiment. D’ençà d’aleshores, no se’n té cap notícia.

La família sospita que podria haver sortit a fer una excursió i insisteix que no és habitual en ell de desconnectar completament. El seu pare i un amic es van desplaçar dimecres a l’hotel per cercar-lo, i com que no el van trobar, van avisar la policia andorrana, que ja ha activat el protocol de recerca.

Marre fa 1,78 metres, té els cabells castanys amb blens rossos, ulls blaus grisencs i és de complexió prima. Té un tatuatge al braç dret i condueix un Renault Clio 3 blanc.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, i el president de la direcció del Partit Nacionalista Basc (PNB), Aitor Esteban, s’han reunit avui a Barcelona i han acordat de defensar Catalunya i el País Basc de qualsevol ingerència política que posi en qüestió l’autogovern. També han convingut de continuar promovent iniciatives encaminades al reconeixement nacional de totes dues nacions. La trobada, que ha durat una hora, ha estat la primera entre tots dos dirigents d’ençà que Esteban va ser elegit president del màxim òrgan del PNB el 30 de març.

Segons que han explicat les respectives formacions, tots dos dirigents han intercanviat impressions sobre els principals temes d’actualitat, centrant-se sobretot en la situació política a Catalunya i el País Basc, però també en el conjunt de l’estat espanyol. Sobre el desenvolupament de la legislatura espanyola, han constatat que el vot dels diputats de Junts i del PNB al congrés espanyol era necessari i imprescindible per a l’aprovació de lleis, del pressupost i de tota mena d’iniciatives parlamentàries.

Han coincidit també a reivindicar la necessitat de posar fre a qualsevol ingerència política en termes d’autogovern i a blindar les competències de tots dos territoris.

El Fons Monetari Internacional (FMI) considera que les preocupacions sobre competència derivades de la possible fusió entre el BBVA i el Sabadell podrien minvar amb les mesures estructurals i de conducta que ha proposat l’autoritat de la competència espanyola, la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC).

En un informe elaborat pel seu personal tècnic per a ser valorat pel consell executiu, l’FMI subratlla que cal “avaluar acuradament” les possibles conseqüències adverses de l’operació, tant per a la competència com per a l’estabilitat financera.

La sala de competència de la CNMC va aprovar per unanimitat el 30 d’abril l’oferta pública d’adquisició (OPA) hostil presentada pel BBVA sobre el Sabadell, en la fase 2 d’anàlisi, i va imposar un conjunt de compromisos (coneguts com a remedies) per assegurar la presència d’oficines del Sabadell i l’accés a caixers en zones poc poblades, amb rendes baixes o amb poca competència bancària.

La majoria d’aquests compromisos tindrà una durada de tres anys, prorrogables dos més en el cas dels crèdits per a petites i mitjanes empreses. En el cas dels caixers, s’estendran divuit mesos.

La CNMC vigilarà el compliment dels compromisos durant el període estipulat, i BBVA haurà d’informar-la dins els terminis acordats.

A càrrec de Jordi Barbeta, periodista i politòleg - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

Lloc: Biblioteca

Lloc: Llotja del Port d'Arenys

Entrevista de Eloi Tomàs -Cineasta- a l'escriptora Laura Gavaldà - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu