The Washington Post · Samantha Schmidt, Helena Carpio, María Luisa Paúl, Silvia Foster-Frau, Teo Armus i Aaron Steckelberg

Un detingut acabà inconscient després de ser apallissat. Uns altres sortiren de la sala d’aïllament plens de blaus, amb dificultats per a caminar o bé vomitant sang. Un altre tornà a la seva cel·la plorant i digué als seus companys que acabava de sofrir una agressió sexual.

Els detinguts recorden les mofes dels guàrdies mentre els pegaven, el ressò dels cops contra les parets metàl·liques.

Informalment, la cel·la en què els veneçolans deportats dels Estats Units pel govern Trump expliquen que sofriren els pitjors abusos dels seus cent vint-i-cinc dies d’internament al Centre de Confinament per Terrorisme (CECOT), a El Salvador, era coneguda com “l’Illa”.

Els testimonis que han accedit a parlar amb The Washington Post ofereixen la visió més completa fins al moment de les condicions a la megapresó, on per defecte neguen als reclusos el contacte amb els seus advocats i els priven de gairebé qualsevol accés al món exterior. Pocs detinguts han sortit mai del CECOT, on continuen empresonats uns catorze mil salvadorencs, i encara menys han accedit a parlar mai de la seva experiència al centre.

The Washington Post ha entrevistat setze homes dels més de dos-cents cinquanta que van ser deportats pels Estats Units al centre i que hi romangueren detinguts durant quatre mesos fins que, aquest mes, foren alliberats com a part d’un intercanvi de presoners entre Veneçuela i els Estats Units.

Els veneçolans, detinguts en el marc de la campanya de deportació en massa de Trump, expliquen a The Washington Post que van ser sotmesos repetidament a les pallisses i agressions dels guàrdies, que sovint els deixaren lesions greus. També diuen que el personal de la presó restringia l’atenció mèdica als detinguts malalts de diabetis, hipertensió o insuficiència renal.

Els homes dormien en lliteres metàl·liques, normalment sense matalassos, en cel·les col·lectives on els llums del sostre eren encesos les vint-i-quatre hores del dia. Els obligaven a banyar-se i fer les seves necessitats en un tanc d’aigua i lavabos sense cap privadesa. Tan sols els permetien de sortir de la cel·la de manera molt excepcional, expliquen.

El govern salvadorenc ha refusat de respondre a les preguntes de The Washington Post sobre els casos dels deportats. Tricia McLaughlin, portaveu del Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units, reitera en un comunicat remès a The Washington Post que els detinguts formaven part de la banda criminal veneçolana Tren de Aragua, per bé que la Casa Blanca hagi reconegut davant els tribunals que molts dels immigrants deportats al CECOT no tenien antecedents penals.

Robert L. Cerna, director interí de l’oficina local del Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units, afirmà en un escrit presentat a la justícia nord-americana al març que l’absència d’antecedents penals no necessàriament volia dir que els deportats no representessin una amenaça, i que la manca d’informació personal sobre els deportats tan sols posava en relleu el risc que representaven.

“El president Trump i la secretària del Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units, Kristi L. Noem, no permetran que les bandes criminals terroritzin els ciutadans nord-americans”, diu McLaughlin. I afegeix: “Una volta més veiem com els mitjans de comunicació s’afanyen a sortir en defensa dels membres de bandes criminals il·legals. Sentim parlar massa de les falses històries lacrimògenes dels membres de bandes i els delinqüents, i molt poc de les seves víctimes.”

Abigail Jackson, portaveu de la Casa Blanca, reitera que el govern Trump agraeix a Bukele la col·laboració “per a ajudar a expulsar dels Estats Units els pitjors delinqüents il·legals, terroristes i membres de bandes”, i remet les preguntes sobre les condicions al CECOT al govern salvadorenc.

Si els relats dels detinguts són certs, el tracte que van rebre al CECOT pot haver vulnerat les convencions de l’ONU contra la tortura, de les quals són signataris tant El Salvador com els Estats Units. Ho explica així Isabel Carlota Roby, advocada de l’organització de drets humans Robert F. Kennedy, que ha parlat personalment amb alguns dels detinguts. Roby diu que, d’acord amb les proves disponibles i el grau de coneixement dels funcionaris nord-americans sobre les condicions al centre, els Estats Units podrien ser culpables d’haver vulnerat els drets humans dels deportats. Washington pagà sis milions de dòlars al govern de Bukele perquè accedís a internar els homes al centre.

Si es demostra que són sistemàtics o generalitzats, els casos de tortura, detencions arbitràries, desaparicions forçades i agressions sexuals al centre podrien constituir crims contra la humanitat, més encara si s’aconsegueix demostrar que el govern –sigui el d’El Salvador o el dels Estats Units– en tenia coneixement. Un grup d’investigació internacional ha començat a preparar un informe sobre El Salvador a fi de determinar si el govern del país és responsable d’algun d’aquests crims.

Alguns membres del grup, si més no, creuen que els indicis meriten l’obertura d’una causa penal. “Basant-me en la informació a què hem tingut accés, hi ha motius de pes perquè el Tribunal Penal Internacional obri una investigació”, explica Santiago Canton, secretari general de la Comissió Internacional de Juristes.

The Washington Post ha pogut confirmar que molts dels deportats havien entrat legalment als Estats Units, i que complien activament amb la legislació migratòria nord-americana.

Molts dels deportats havien arribat al país després d’haver fugit del govern del president veneçolà Nicolás Maduro, rival geopolític dels EUA. A alguns, de fet, els havien concedit permís de residència i de feina. Dos, pel cap baix, van arribar als Estats Units com a refugiats després d’haver fugit de la persecució política a Veneçuela.

Molts veneçolans sospiten que van ser detinguts i deportats dels Estats Units únicament perquè tenien tatuatges.

Quan va detenir-los, el govern nord-americà no informà cap dels detinguts sobre on els deportaria.

Veneçolans deportats dels Estats Units arriben a San Luis Talpa, al Salvador, aquest març per a ser internats al CECOT (fotografia: Presidència d’El Salvador/Efe). “Us farem una sorpresa”

Emmanillats pels canells, la cintura i els turmells, els immigrants van ser conduïts a tres avions que creien que es dirigien a Veneçuela. Si més no, pensaren, tornarien a casa. Els deportats recorden que els agents els prohibiren obrir les finestretes de l’avió. “Us farem una sorpresa”, els etzibà un.

Quan aterraren, un dels detinguts s’armà de valor i donà un cop d’ull per la finestra. Onejant a l’aire hi veié la bandera blava i blanca d’El Salvador. Els detinguts, recorda, entraren en pànic. Una dona deportada que parlava anglès llegí en veu alta un dels documents que els agents li havien lliurat i el traduí per a la resta dels passatgers: estarien detinguts durant un any, pel cap baix, a El Salvador.

Alguns deportats es negaren a baixar de l’avió. Un agent colpejà un passatger, recorda un dels deportats, i els crits feren emmudir l’avió. Entre cops i empentes, els agents els obligaren a baixar. Els reberen dos agents salvadorencs, que els agafaren pels braços.

“Tireu-los a terra!”, cridaren els agents salvadorencs mentre els detinguts eren agredits i arrossegats als autobusos. Miguel Rojas Mendoza, un dels deportats, explica que va veure com colpejaven un home amb tanta força contra el capó d’un autobús que li començà a rajar sang de la cara.

Roger Molina, un veneçolà que havia estat acceptat com a refugiat als Estats Units, suplicà als agents que li donessin una explicació.

“Si us plau, no entenc què faig aquí”, els digué. “No he comès cap delicte. Si us plau, deixeu-me parlar amb algú.” S’agenollà i començà a resar. Fou aleshores que un agent salvadorenc l’agafà pel coll.

“Corre, fill de…”, li ordenà mentre li clavava un rifle a les costelles.

“Benvinguts a El Salvador”, els cridaren els agents encaputxats durant el trajecte, segons que expliquen sis detinguts. “Benvinguts a l’infern.”

Una vegada al CECOT, segons que explica un altre deportat que havia immigrat legalment als Estats Units, els guàrdies els afaitaren el cap i els llevaren la roba i els telèfons.

“Per què m’afaiten el cap?”, recordar haver-se demanat Andry Hernández, un altre deportat que havia emigrat legalment als Estats Units. “Sóc gai i treballo de maquillador; no sóc membre de cap banda.”

Els homes van ser duts a empentes fins a un magatzem, flanquejats per fotògrafs i guàrdies, i obligats a agenollar-se. El director de la presó s’hi adreçà.

Al CECOT, els digué, no tindrien drets: ni dret d’un advocat, ni dret de sortir a l’aire lliure. No tornarien a menjar carn mai més.

“L’única manera amb què sortireu d’aquí és en una bossa”, els digué, segons que expliquen uns quants deportats.

Guàrdies amb la cara tapada custodien una de les entrades del CECOT (fotografia: Rodrigo Sura/Efe). “Extremadament humiliant”

El CECOT, inaugurat per Bukele el 2023 com a part de la seva campanya contra les bandes salvadorenques, fou dissenyat per terroritzar els criminals més violents del país. El govern salvadorenc l’ha descrit com la presó més gran d’Amèrica, amb una capacitat original per a vint mil detinguts que posteriorment es duplicà. La imponent fortalesa –situada als afores de San Salvador, la capital del país– s’estén al llarg de més d’un centenar d’hectàrees, envoltada per una tanca perimetral electrificada i dinou torres de vigilància.

Els veneçolans van ser internats en cel·les on hi havia fins a una vintena d’homes en cadascuna. Un detingut recorda que les parets, de formigó, estaven tacades de suor, gotes de sang seca i uns rastres que semblaven esgarrapades d’ungles humanes.

Cada cel·la contenia una vuitantena de lliteres metàl·liques apilades en files de quatre, segons que expliquen els detinguts i mostren les imatges del CECOT compartides anteriorment pel govern de Bukele. L’ús dels tancs d’aigua i dels lavabos era controlat pels agents i restringit a determinades hores del dia. Sense finestres ni ventiladors, els deportats vivien i menjaven entre la pudor de les seves pròpies aigües residuals.

La temperatura era l’única manera que els detinguts tenien de saber quina hora era: calor abrasadora de dia, fred de nit. No veien mai la llum del sol, recorden, però a voltes sentien la pluja.

El CECOT “semblava per a animals”, recorda un altre deportat, Julio Fernández Sánchez. “Era dissenyat perquè la gent es tornés boja o se suïcidés”, diu.

Un altre deportat, Marco Jesús Basulto Salinas, explica que, ocasionalment, permetien als detinguts de sortir de les cel·les per jugar a futbol durant vint minuts, o bé per assistir a una breu lectura de la Bíblia, però que el temps a les cel·les es feia etern. Els homes d’una cel·la, recorda, comptaven el pas dels dies fent marques a la paret.

Els detinguts amb problemes mèdics solien ser allotjats a la cel·la número 8, explica Fernández, que hi va ser reclòs després d’haver sofert una lesió en l’espatlla a causa d’una pallissa dels guàrdies. Hi havia homes que patien de diabetis, problemes de pell i atacs de pànic. Un dia, a un pres diabètic li van administrar la insulina equivocada i va començar a tenir convulsions després de la injecció, recorda Fernández. Els guàrdies van trigar gairebé mitja hora a demanar ajuda.

“El metge ens veia rebre cops i després ens demanava, ‘Que noteu res?’, amb un somriure”, recorda Basulto. “Era extremadament humiliant.”

Tito Martínez, de vint-i-sis anys, recorda que un metge li digué que tenia insuficiència renal, i que li caldria un trasplantament. Després de ser apallissat repetidament pels guàrdies del CECOT, Martínez recorda que deixà de poder aixecar-se del llit. S’orinava a sobre sovint, diu, i depenia de l’ajuda dels seus companys de cel·la per a poder-se alimentar.

“En Tito es mor”, recorda que un dels seus companys de cel·la digué al personal de la presó. Quan finalment l’atengueren, el metge digué a Martínez que el ronyó li funcionava tan sols a un 20% de la capacitat original, i que aviat li caldria diàlisi per a sobreviure.

Alguns detinguts, explica, van intentar de suïcidar-se tot provant de penjar-se amb llençols o de tallar-se les venes amb tubs oxidats.

Desobeir les regles tenia conseqüències gravíssimes. Un dia, Hernández es despertà amb mal de cap a causa de la calor, i provà de refrescar-se al lavabo. Però cometé un error crucial: no avisà als seus companys de cel·la que estiguessin a l’aguiat per si s’acostaven els guàrdies.

“Aixeca’t, tros de merda”, recorda que li digué un guàrdia mentre l’agafava. El personal de la presó el dugué a l’Illa, la cel·la d’aïllament amb una petita escletxa al sostre que tan sols deixava passar un fil de llum, i gairebé gens d’aire.

Quatre guàrdies van entrar-hi i començaren a acariciar-lo amb les porres. Un d’ells obligà Hernández a practicar-li sexe oral, segons que explica.

Basulto explica que Hernández tornà a la cel·la plorant i li explicà què havia succeït. Ell i més detinguts s’oferiren a denunciar-ho a altres guàrdies de la presó, però Hernández els demanà que no ho fessin, atès que li feia por que els guàrdies s’acarnissessin encara més contra ells.

Guàrdies del CECOT traslladen presos d’un punt de la presó a un altre (fotografia: Presidència d’El Salvador/Efe). Un somni convertit en un malson

Després de setmanes de pallisses diàries, els detinguts decidiren començar una vaga de fam i van passar quatre dies sense prendre menjar ni aigua.

“La gent va començar a desmaiar-se”, recorda un altre deportat veneçolà, Mervin Yamarte. Els guàrdies, diu, es limitaven a riure-se’n.

Quan van constatar que la vaga de fam no havia aconseguit cridar-los l’atenció, alguns detinguts decidiren de fer-se talls a la pell per escriure missatges amb sang als llençols: “No som terroristes, som immigrants.”

“Volíem que veiessin que estàvem disposats a morir”, recorda un altre detingut, Neiyerver Adrián León Rengel.

Els homes es van desesperar. Dos mesos després d’arribar al CECOT, si fa no fa, els detinguts van arrencar els raïls de les lliteres i els van fer servir per trencar els cadenats de les cel·les. Desenes de presos s’alliberaren i començaren a llançar sabó i cartons de suc als guàrdies. Uns altres arrencaren ciment de les parets per a llançar-los-el.

Els guàrdies respongueren amb bales de goma, irromperen a les cel·les i obligaren els homes a agenollar-se amb les mans rere el cap.

“Ens van trepitjar les cames fins que vam deixar de sentir-les”, recorda León Rengel.

Després va venir el càstig: els van dur a l’Illa. Molina diu que, a vegades, en sentia els crits ressonar pels passadissos durant hores i hores.

L’endemà, recorda, els guàrdies emmanillaren els detinguts, els posaren en fila i s’alternaren per apallissar-los.

Molina recorda que a un home li van trencar una dent; a un altre van dislocar-li el braç. “Va ser el pitjor dia de tots”, diu.

 

Vista aèria del CECOT (fotografia: Presidència d’El Salvador/Efe).

Les condicions tan sols milloraven quan gent aliena a la presó la visitava, o quan els funcionaris del govern salvadorenc hi entraven per fer-ne fotografies, segons que expliquen múltiples detinguts. Poc després d’una visita de la Creu Roja, els guàrdies repartiren Bíblies a cada cel·la.

En anticipació de la visita de Noem, del govern dels Estats Units, van repartir menjar de més qualitat als detinguts i, fins i tot, matalassos. Quan un grup de polítics nord-americans va visitar la presó, recorda Basulto, els detinguts amb lesions visibles van ser traslladats a les cel·les més allunyades. Quan els presos començaren a cantar l’himne nacional veneçolà, afegeix Basulto, el director de la presó “va escurçar ràpidament la visita dels polítics i els va fer sortir a cuitacorrents”.

La Creu Roja, que visita regularment les presons del país, anà dues vegades al CECOT mentre els veneçolans hi eren detinguts. Els delegats de l’organització es reuniren amb els homes i en recolliren missatges verbals per a les seves famílies, segons que explica Martina Ferraris, coordinadora adjunta de protecció de la missió del Comitè Internacional de la Creu Roja a El Salvador. Els missatges van ser revisats posteriorment pel personal de la presó, recorda Ferraris.

Els últims dies al CECOT, els deportats recorden que les seves condicions d’internament semblaren començar a millorar sense explicació. Molina recorda que els guàrdies el portaren al metge per a una revisió mèdica, i que fins i tot li tallaren els cabells com ell demanà.

Els guàrdies també els van distribuir pasta de dents Colgate, una maquineta d’afaitar Gillette i un desodorant. Un guàrdia de la presó els va fer fotografies; el director es presentà a la seva cel·la i els ordenà que es rentessin les dents.

A les cinc de la matinada del 18 de juliol, van fer pujar els homes a autobusos, sense que ningú els digués on els duien. Fou aleshores que un home uniformat i amb una bandera veneçolana a la màniga pujà a l’autobús de Molina. Se n’anaven a casa.

Agents vestits de negre esperaven els detinguts en un avió amb destinació a Veneçuela. Més tard, els detinguts s’assabentarien que Maduro havia enviat al país un grup d’agents del SEBIN, la temuda policia secreta veneçolana.

Abans de retrobar-se amb les seves famílies, segons que explica un dels detinguts, els agents els ordenaren que enregistressin un vídeo d’agraïment al govern veneçolà. També l’advertiren que, si tornava a fugir del país i tornava a ser-hi deportat, podria ser acusat de traïció. El detingut accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat per por de rebre represàlies del govern veneçolà.

Uns quants dels deportats, que en el seu moment havien fugit de Veneçuela per escapar del règim de Maduro, expressen ara un agraïment sincer al president veneçolà per haver-ne negociat l’alliberament quan semblava que no ho faria ningú. Així i tot, alguns admeten que tornaran a provar d’emigrar als Estats Units –però, segurament, quan Trump deixi de ser-ne el president.

Tanmateix, Molina dubta que torni mai als Estats Units. “No després d’haver passat per un tràngol així”, diu.

I afegeix: “El somni americà s’ha convertit en un malson.”

Ana Vanessa Herrero, Sarah Blaskey, Razzan Nakhlawi, Monika Mathur, Laris Karklis, Aaron Steckelberg i Erin Patrick O’Connor han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes, us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

1997

1997 va ser un any que va prefigurar alguns dels grans canvis geopolítics que vindrien després. Hong Kong va ser tornat a la República Popular de la Xina, que començava a destacar com a gran potència mundial i els països europeus van signar el Tractat d’Amsterdam que, juntament amb el Tractat de Lisboa, és l’arquitectura de l’actual Unió Europea. També va començar la primera gran crisi econòmica asiàtica, que prefigurava les que vindrien després arreu del món.

Als Països Catalans, Pasqual Maragall va deixar la batllia de Barcelona i va començar el camí que l’acabaria portant a la presidència de la Generalitat, i per tot arreu es van fer sentit fortes mobilitzacions contra les retallades que havia imposat des de Madrid el govern del PP.

 

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys! cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 1996.

L’energia solar bat rècords de producció per tot el món. Juntament amb l’eòlica, és la font de producció d’electricitat més barata que hi ha. I això fa que s’instal·li a gran escala a tot el planeta. A la UE, la solar ja és la primera font de generació elèctrica, i a la Xina durant el primer semestre del 2025 es va instal·lar més d’1 GW diari nou, una xifra mai vista. Molts experts situen el futur energètic del món basat d’un 80% en l’energia solar i la resta fonamentalment emprant eòlica i hidràulica (embassaments), malgrat que la xifra exacta dependrà de cada país. Tot i això, encara avui dia és freqüent trobar-nos amb mites, malentesos i desinformacions al voltant de l’energia solar. Sovint de manera interessada provinents de sectors contraris, unes altres vegades de la bona intenció de molta gent que comparteix a les xarxes socials aquestes desinformacions. Tot seguit us expliquem què diuen els experts sobre aquestes qüestions.

“L’energia solar necessita molt de territori”

Un dels arguments principals esgrimits contra l’energia solar és que les plaques ocupen molt d’espai i en calen moltes. Cosa que fins i tot fa dir a alguna gent que no hi ha prou superfície per a cobrir les necessitats energètiques d’un país. Aquests darrers anys s’han fet molts estudis al respecte, i tots conclouen que cal molt poca superfície per a cobrir totes les necessitats energètiques mundials, menys d’un 1% de la superfície terrestre. En el cas d’Europa, amb més densitat de població, els models estimen que caldrà dedicar un 2% del territori a l’energia solar i eòlica. Xifres generals equivalents a la superfície que ocupen les ciutats i infrastructures com ara les carreteres. I un valor molt més petit que el 35% de la superfície que hem de dedicar a l’agricultura per poder alimentar-nos.

En xifres concretes, i a escala mundial, els darrers estudis consideren que calen de quaranta a vuitanta metres quadrats de plaques solars per habitant per poder generar prou energia per al transport, la indústria i les necessitats dels edificis (llum, climatització, aigua calenta i cuina). En el cas del nostre país, això equival a un 1-2% del territori, com ja apunten els estudis genèrics.

“Cal molta energia per a fabricar plaques solars”

Això és repetit amb voluntat de desacreditar completament l’energia solar. Fabricar una placa solar requeriria tanta energia que no podria ser compensada amb la producció elèctrica de tota la vida útil de la placa durant. Aquesta afirmació és completament falsa. Els estudis més recents mostren que en un sol any una placa solar ha produït tanta electricitat com l’energia que ha calgut per a fabricar-la. La vida útil d’una placa solar és d’uns 25-30 anys, i això vol dir que tindrà molts anys per a produir moltíssima més energia que no la que es va haver de dedicar a fabricar-la. Estudis més antics estimaven que calien més anys per a compensar l’energia de fabricació, però amb la millora tecnològica, aquesta xifra ha baixat a un any, valor que pot disminuir encara més.

“Tenim un problema amb els residus de les plaques solars”

Actualment, s’instal·len més d’un milió de plaques solars el dia. Les veus contràries a l’energia solar diuen que una vegada arribin al final de la seva vida útil (els 25-30 anys que acabem de veure) s’hauran de llençar i acabaran als abocadors o abandonades enmig dels camps. Els darrers estudis estimen que es generaran residus per un valor de 3 metres quadrats de plaques solars per persona i any, uns 30 quilos per habitant. En comparació, al nostre país es generen uns 500 quilos de residus sòlids per habitant i any, xifra que es dobla a països com els EUA. I si considerem les emissions de CO2 que eviten les plaques solars, al nostre país s’emeten uns 4.500 quilos de CO2 l’any per habitant. Als EUA la xifra arriba als 19.000 quilos. És a dir, que una vegada eliminat l’ús de combustibles fòssils gràcies a la solar i l’eòlica, deixarem d’emetre aquests quilos de CO2, que també són residus.

Avui dia ja hi ha plantes de reciclatge de plaques solars. De fet, hi ha empreses que en venen la maquinària necessària.

Per tant, les plaques solars, tot i que acabin a un abocador, representen una disminució molt gran dels residus que generem actualment. Però a més cal considerar que hi ha plantes de reciclatge que poden recuperar un 90-95% dels materials de les plaques solars que han arribat al final de la vida útil. I tant la UE com uns quants països de tot el món han començat a establir legislació per a obligar a reciclar-les. Cal tenir en compte que el 85-90% del pes d’una placa és vidre i alumini, materials fàcilment reciclables i que fa dècades que es reciclen. L’argent representa al voltant d’un 0,1% i el coure d’un 0,15%, metalls que també són reciclables. El silici és al voltant d’un 5% del pes, i la resta correspon a plàstics, un altre 5%, que també són reciclables en gran part. Tot plegat fa que el volum de residus que acabaran a un abocador sigui molt petit o inexistent, sempre que es desenvolupi una bona legislació i se’n faci un control.

“Les plaques solars són molt contaminants i empren minerals crítics”

També es repeteix que les plaques solars contenen metalls pesants com el cadmi i el mercuri, que són molt tòxics. La realitat és que la tecnologia actual de les plaques solars no conté ni cadmi ni mercuri. Solament les soldadures d’alguns components poden contenir plom (menys del 0,1% del pes), però són encapsulades i fins i tot si es trenqués la placa no s’alliberaria. A més, durant el procés de reciclatge es pot recuperar.

Sobre els minerals crítics, ja hem vist que les plaques solars es fabriquen amb materials comuns disponibles als mercats internacionals. Tot i això, per fabricar plaques solars en grans volums els països han d’establir cadenes de subministrament i anar a cercar aquests materials a països tercers. Això ha fet que alguns països hagin establert declarat d’alt valor estratègic alguns elements i que fins i tot n’hagin creat reserves nacionals per disminuir la dependència de l’exterior i les tensions que pugui haver-hi en els mercats en moments de crisi internacional. Però això no té res a veure amb el fet que siguin materials escassos o rars.

“L’energia solar representa un percentatge molt petit de l’energia primària que consumim”

Aquest és un argument que fan servir les persones més tècniques. Però el concepte d’energia primària és com més va més discutit pels experts, atès que és inapropiat amb l’energia solar i eòlica. Amb els combustibles fòssils es malbarata molta energia i, en canvi, amb els sistemes electrificats s’evita el malbaratament d’entrada, de manera que no és útil fer-ne comparacions directes. Per exemple, un cotxe de combustió no aprofita el 80% de l’energia continguda a la benzina i un cotxe elèctric aprofita un 90% de l’electricitat. A més, per crear benzina a partir de petroli (que a la vegada ha hagut de ser transportat), també es consumeix molta energia, mentre que les plaques solars generen electricitat i prou. En general, els experts estimen que amb l’electrificació a partir de solar i eòlica emprarem, per fer el mateix, la meitat de l’energia que consumim actualment. De manera que encara que el percentatge actual de la solar pugui semblar petit, en realitat serà molt més gran una vegada s’hagi eliminat el malbaratament energètic enorme associat als combustibles fòssils. No cal dir que la solar creix acceleradament i a llocs com la UE ja és la font de generació d’electricitat principal. Els experts apunten que és millor fixar-se en l’energia consumida (la demanda) i no pas en el concepte d’energia primària.

Els biocombustibles, a banda de ser un problema ambiental greu, no són cap alternativa a l’energia solar i eòlica. “Els biocombustibles són una opció més bona”

Aquesta afirmació es fa sobretot en relació amb la mobilitat. Argumenten que seria millor tenir cotxes que es moguessin a partir de combustibles que no pas cotxes elèctrics moguts amb electricitat produïda amb plaques solars. Novament, aquesta afirmació és completament errònia segons els estudis. D’entrada, els biocombustibles són actualment el 3% del consum de combustible per automoció i ja són un problema ambiental gravíssim, tal com han denunciat unes quantes organitzacions ecologistes. Que representin el 100% dels combustibles és inviable. Però, a més, són molt poc eficients energèticament. Si tenim una hectàrea (un quadrat de 100 metres per 100 metres) al Brasil, un país amb molt sol, i hi plantem canya de sucre, un conreu que aprofita el 5% de l’energia solar (una xifra molt elevada per a una planta), obtindrem anualment 8.000 litres d’etanol, el biocombustible que es fa servir per moure molts vehicles al país. Amb aquesta xifra un cotxe podria recórrer 54.000 quilòmetres. Si la mateixa hectàrea es cobrís de plaques solars, aprofitarien més d’un 20% de la llum del sol. Amb l’electricitat produïda, un cotxe elèctric podria recórrer 18 milions de quilòmetres. 330 vegades més distància. A banda que les plaques solars aprofiten més energia solar que no les plantes, la crema del biocombustible és molt més ineficient energèticament que no pas l’ús que fa de l’electricitat un motor elèctric, per això la diferència és tan gran.

Als EUA, el 45% de la producció de blat de moro s’empra per fer bioetanol per a vehicles. És un 13% de la superfície de conreu dels EUA, uns 162.000 quilòmetres quadrats. Si aquests terrenys, en compte de ser dedicats a produir biocombustibles, s’omplissin de plaques solars, captarien de 50 a 100 vegades més energia i cobririen sobradament totes les necessitats energètiques dels EUA, no solament les del transport o la d’electricitat. Si s’emprés tan sols un terç d’aquesta superfície per posar-hi plaques solars, ja es cobriria tota la demanda actual d’electricitat del país.

“L’energia solar no pot produir electricitat les vint-i-quatre hores del dia”

Si bé és cert que tan sols fa sol durant el dia, l’evolució tecnològica ha desmentit aquesta frase. Concretament, per l’abaratiment extraordinari de les bateries. Si fins fa poc no es veia possible d’emprar l’energia solar per a proporcionar electricitat durant les 24 hores del dia, inclosa la nit, perquè l’emmagatzematge sortia massa car, ara ja es veu possible econòmicament. Es comencen a dissenyar projectes de parcs solars amb bateries per donar electricitat constantment també durant la nit. L’energia solar ja ha arribat a uns volums que durant les hores centrals del dia produeix uns excedents tan grans com desaprofitats, i això ha fet que creixi l’interès per emmagatzemar-los i aprofitar-los al vespre i la nit. Segons els experts d’Ember, les zones més assolellades del planeta ja poden cobrir el 97% de la demanda energètica amb plaques solars i bateries durant tots els dies de l’any, amb un cost de 10,4 cèntims de dòlar per kWh. Al nostre país la cobertura seria del 88%. Els experts calculen que les 24 hores de generació solar, gràcies a les bateries, ja són ací per a moltes ciutats, i això ho canvia tot. Pot fer que moltes indústries que consumeixen molta energia de manera constant durant el dia puguin valdre’s tan sols d’energia solar i evitar el consum d’enormes quantitats de combustibles fòssils i les emissions de contaminants i CO2 associades.

L’energia solar i les bateries s’han abaratit tant que ja és possible plantejar centrals híbrides que donin electricitat solar durant les vint-i-quatre hores del dia. “Si l’energia solar és tan barata, per què el rebut de la llum no m’ha baixat?”

De fet, l’eòlica i la solar han evitat que ens pugi més el rebut de la llum. Però és cert que encara no hem vist reflectit el veritable abaratiment que representa l’energia solar. Això és per uns quants motius. El primer, que no solament paguem la producció d’electricitat, sinó també el transport i distribució fins a casa nostra. És a dir, la xarxa elèctrica, que s’han de mantenir. I amb la transició energètica i l’electrificació de tot el consum energètica s’ha d’ampliar i millorar. La qual cosa requerirà grans inversions a curt termini i mitjà. Tot i això, comptant el cost d’aquesta infrastructura i el de les grans bateries, els estudis calculen que afegeixen un cost a la producció d’electricitat inferior als 10 cèntims de dòlar per kWh en la major part dels llocs.

També cal considerar que el sistema actual de fixació de preus de l’electricitat a Europa és dissenyat pensant en els combustibles fòssils, que són els que fixen el cost de l’electricitat. I com que són més cars, la llum continua igual de cara. El sector solar i eòlic ja fa temps que demanen que es reformi el sistema de fixació de preus, i les autoritats europees ja han dit que hi treballaven, però la qüestió és complexa. A banda cal tenir en compte que hi juguen els interessos del sector fòssil i nuclear, que amb un sistema de preus fixat per la solar i l’eòlica podrien tenir grans pèrdues econòmiques.

“L’energia solar necessita centrals de gas i carbó com a sistema de seguretat”

Això es diu en la línia que hi pot haver un moment determinat en què calgui recórrer a centrals de gas i carbó, com ara per evitar una gran apagada. Bé, la realitat és que aquestes centrals no van poder evitar la gran apagada ibèrica. I amb l’abaratiment de les grans bateries en llocs com Califòrnia, la Xina i Austràlia s’ha demostrat que l’emmagatzematge permet unes xarxes elèctriques més robustes que fan innecessàries les centrals de combustibles fòssils.

Lluís Bernils Viñas (Matadepera, Vallès Occidental, 1958) és un dels personatges més singulars de la gastronomia catalana. Tot i que ja no és a la cuina, continua al peu del canó al restaurant el Celler de Matadepera, fundat pels seus pares l’any 1968 com un establiment de pollastres a l’ast, i que ell va portar a l’excel·lència, fins a arribar a obtenir una estrella Michelin l’any 1992. Company de generació i amic de Ferran Adrià i Santi Santamaria, la seva vida no ha estat sempre fàcil, però avui es considera feliç, content que els seus fills Ricard i Pau siguin al capdavant del negoci i en mantinguin el llegat. Parlar amb ell és parlar sobre quaranta anys d’història de la gastronomia catalana. Una història sobre la qual té moltes coses a dir, i no gaires pèls a la llengua.

—No he trobat gaires entrevistes amb vós. Caldrà aprofitar l’ocasió…
—No n’he fet gaires. N’hi ha alguna, però la veritat és que no he tingut sort amb el gremi del periodisme… Ara, com que fa tants anys que em dedico a això, em considero un mamut d’aquest món de la cuina.

—Sou molt actiu a X, on, amb el nom d’usuari @Saltimbanqui, compartiu cançons de Miles Davis, sortides de sol i reflexions sobre l’ofici, on no soleu deixar canya dreta…
—Em trobo en el moment més dolç d’una vida que ha estat com una muntanya russa. Fa vint-i-sis o vint-i-set anys era al pou. Si algú m’hagués dit que a seixanta-set anys estaria tan bé, no m’ho hauria cregut. Pel que fa al món de la gastronomia, en aquests quaranta anys d’ofici, les coses han canviat molt. Hi ha coses que encara avui dia em sobten. Per exemple, la quantitat d’entesos que hi ha. Tothom entén en tot, però en realitat han sentit campanes i diuen unes coses… Ara encara em mossego la llengua, però deu o dotze anys enrere era més terrorista.

—Què us posa més nerviós del món gastronòmic?
—La impostura i els egos. He conegut els millors cuiners del món, sóc amic d’alguns, i allò que més me n’atreu és que siguin tan senzills i bona gent. Especialment si ho compares amb els egos d’avui, aquest desig de sobresortir i d’intentar imposar i controlar un relat, que sovint no va en consonància amb el que es fa. Aquesta divergència entre l’una cosa i l’altra em posa bastant nerviós.

—Per contra, què us hi reconcilia?
—Les persones. D’un cuiner el que m’importa més és la persona que és.

—Parlar de vós és parlar del Celler de Matadepera, restaurant de gairebé seixanta anys, obert a la vostra antiga casa familiar.
—El pare era mitjaire, treballava en una fàbrica de mitges, i es va quedar sense feina l’any 66. Una amiga de la mare els va suggerir que amb aquest pati que teníem a casa, podien obrir un bar o un restaurant, i la mare, que tenia més esperit emprenedor que el pare, va engrescar-lo per muntar aquest espai, on vam començar a fer pollastres a l’ast, que era tota una novetat. Jo tenia deu anys i servia els vermuts a les taules, i amb el que guanyava era el rei del mambo.

—Parlàveu de la novetat dels pollastres a l’ast. Van tenir èxit?
—Aquí tot el que hem fet ha funcionat. Com que era un pati obert, es va convertir en un lloc de trobada del jovent, i vam començar a fer pa amb tomàquet. I el cap de setmana, pollastres. Ara, com que hi havia gent que n’encarregaven i no els venien a buscar, amb els pollastres que sobraven fèiem croquetes, pollastre amb samfaina. Era una economia de guerra on s’aprofitava tot.

—Vau créixer al negoci. Esperàveu fer-vos-en càrrec?
—Quan vaig tenir disset anys, li vaig dir al pare que m’ocuparia d’obrir a partir de les deu del vespre, i que la meitat del negoci seria per a mi. Va anar tan bé, que quan vaig fer divuit anys em vaig poder comprar un cotxe.

—Però vau estudiar dret…
—Els meus pares insistien que estudiés i vaig fer primer i segon de dret. Però com que no n’acabava d’estar convençut i em posava molt nerviós haver de parlar en públic als seminaris, vaig agafar un any sabàtic i me’n vaig anar a la mili, a Palma. Allà vaig conèixer la que va ser la meva dona, i quan vaig tornar a casa ella ja estava embarassada.

—Se us va complicar la vida…
—No tenia ni ofici ni benefici, i com que era fill únic vaig venir cap aquí. Li vaig dir al pare que del negoci n’haurien de viure dues famílies, i que, per tant, calia fer un pas més. Em vaig apuntar a classes de cuina amb Josep Lladonosa, que feia la part salada, i Mey Hofmann, que feia la dolça, a l’escola Arnadí, al carrer de Ferran. Això era l’any 1982, i els clients van ser els meus conillets d’índies. Feia trenta o quaranta dinars cuinats en una cuina de casa, emplatats sobre una fusta que posava a la pica, i en acabar, rentava els plats. Vam començar amb platets, amb la brasa, fins i tot vaig tenir una de les primeres Thermomix. Al cap d’un any, arriba el segon fill. A vint-i-pocs anys, tenia dos fills i una hipoteca al 19,5%.

—Allò que havia estat pràcticament una opció de supervivència, us va acabar agradant, i acabeu entrant en el món de la gastronomia, oi?
—L’any 1985 vaig conèixer en Ferran Adrià, a través del Juli Soler, que era el discjòquei de la meva discoteca de capçalera. Jo no havia treballat mai en cap restaurant, no en coneixia la mecànica, era un autodidacte, i vaig demanar a en Juli de poder pujar al Bulli els dies que tenia festa. En Ferran acabava d’arribar, després d’anar-se’n Jean-Paul Vinay.

—Vau conèixer, doncs, un Ferran Adrià molt inicial.
—El recollia a la Boqueria, on havia comprat herbes que no trobava, i pujàvem cap a Roses. Un dia, pujant, diu, m’han dit que hi ha un restaurant que ho fan bé a Sant Celoni. I vam aturar-nos a Can Fabes. Aquell dia tots dos vam conèixer en Santi Santamaria, amb qui vam tenir una llarga amistat, perquè la veritat és que la seva cuina és la que m’agradava més. Però aquell dia vam dinar-hi sols.

—A vegades ens imaginem que aquests restaurants mítics eren plens cada dia…
—Això d’omplir els restaurants va començar a partir del 1995, però al Bulli, quan encara feia cuina francesa seguint el Paul Bocuse i el Frédy Girardet, jo ho he vist tenir tot preparat, amb un carro de postres fantàstic, i una nit fer zeros i jugar al parxís a la taula de jocs. Les van passar magres, sobretot si penses el que van fer després. Però això no és res nou, és de domini públic.

—Són uns anys en què els cuiners viatjàveu a França sempre que podíeu.
—Si volies saber les tendències, havies de veure què s’hi feia. Veure la moda del colomí, de les vieires… Les meves vacances consistien en això: agafar la família i cap a veure restaurants. En cinc o sis anys vaig anar de punta a punta de França fins a haver estat als trenta restaurants amb tres estrelles que hi havia llavors. Al primer, per cert, hi vaig anar amb el Santi, era Maison Pic de Valença. Allà, en aquell restaurant de cuina burgesa de província, vaig descobrir el ritual dels àpats de França. Vaig quedar meravellat. D’aquells viatges, en tornaves amb moltes ganes de fer coses i d’explicar-les.

—Us sentiu part de la generació de cuiners que van participar en la renovació de la cuina catalana?
—No em posaria aquesta medalla. Sovint tinc la sensació que ens mirem massa el melic. L’eslògan aquest que diu que tenim la millor cuina del món, pel meu gust, no és gaire encertat. No veig que hi hagi tants restaurants de cuina catalana pel món. Sí, hem tingut la cuina bulliniana, que s’ha exportat a tot el món gràcies als bullinians, i s’ha de reconèixer. Però no és la base de la cuina catalana que ara reivindiquem, tornant una mica enrere.

—Es parla molt del perill en què es troba la cuina catalana i de la suposada desaparició. Hi esteu d’acord?
—Desapareix a Barcelona, perquè el turisme no demana aquestes coses. Però a comarques la cuina catalana és viva. No hi trobes els tatakis, ramens, baos i tot això.

—Què és per a vós la cuina catalana?
—Fer servir el receptari català. Posat al dia, si tu vols. Però a la cuina catalana està pràcticament tot inventat.

—Al Celler sempre heu fet cuina catalana?
—Bàsicament, he fet la cuina que a mi m’agrada menjar. Aquesta és la cuina que he fet.

—I quina és la cuina que us agrada menjar?
—Una cuina amb gust, amb productes d’aquí, però sense caure en l’abús que s’ha fet del quilòmetre zero. Perquè si hem de fer cas dels que parlen de quilòmetre zero i compren al Makro… Ara, si partim de la base que Makro és patrocinador de la Guia Michelin…

—Precisament, l’any 1992 us van donar l’estrella.
—En aquella època, fins i tot era prohibit de fer publicitat de l’estrella. No ho podíem ni posar a la porta, ni fer-ne ostentació. Va ser una sorpresa, realment. Però també penses: per què a mi i no a uns altres? No fèiem pas una cosa tan excepcional. Aquell any la vam rebre la Fonda Sala, que encara la té, en Carles Gaig, que amb els canvis de restaurant ja no la té, i nosaltres, que la vam perdre molt justament. La veritat és que nosaltres vam tenir els millors padrins del món, en Santi i en Ferran, i estic segur que ells en algun moment, com feien sovint, van dir a algun inspector de Michelin que a Matadepera hi havia un xicot que no ho feia malament.

—Us vau trobar, d’alguna manera, entre aquests dos tòtems: Santi Santamaria i Ferran Adrià.
—Al Bulli vaig aprendre la mecànica de treball, l’organització, però la meva cuina era deutora de la del Santi. L’entenia molt millor. Tot i això, era amic de tots dos i era al mig. Quan va esclatar aquella guerra, en què havies de prendre partit, em vaig decantar més per en Santi, perquè en Ferran tenia molt més suport de tota mena.

—Aquell enfrontament el va atiar la premsa?
—Es van fer dos bàndols: El Periódico va prendre partit per en Ferran i La Vanguardia per en Santi. I molts periodistes van passar factura a en Santi per les vegades que havia estat esquerp amb ells, els havia negat una entrevista, etc. També cal dir que en Ferran no va dir mai res contra en Santi, però els seus soldats sí que van fer la guerra. Recordo un article d’en Fermí Puig, que era amic de tots dos, duríssim.

—Us va passar factura la fidelitat a Santamaria?
—Em va cremar veure molts d’aquests que havien dit penjaments d’en Santi a primera fila de l’enterrament. Pensava: quins fills de… L’únic que li va fer molt de costat, i era molt amic seu, va ser Martín Berasategui. Però tots els bascos, a través de Juan Mari Arzak, van fer costat a en Ferran.

—Aquest “quan fou mort el combregaren”, us el vaig llegir l’altre dia a propòsit de Juli Soler.
—És un clàssic. En Juli ha estat una figura molt oblidada. Ni tan sols el llibre que se’n va escriure li fa justícia. És fet amb bona intenció, però, per exemple, el que vaig explicar jo no s’entén. Recordem que en Juli era una persona que tenia un poder: donar-te taula al Bulli. Això no és poca cosa, eh? El temps posarà tothom al seu lloc. Hi ha coses que no puc explicar ara, però si un dia escric les memòries les explicaré. De moment, em dec una bona xerrada amb en Ferran, per parlar de coses que tinc a dins, i que només en puc parlar amb ell.

—Els anys que vau tenir l’estrella, del 1992 fins al 2000, com els recordeu?
—D’entrada, vaig cometre una errada, que ara sempre comento als joves. Vaig cometre una errada de principiant, que va ser creure que m’havia de preparar perquè ara vindria gent entesa i havia d’estar preparat. Vaig fitxar un sommelier, que va ser un fracàs. Es va gastar un dineral fent un celler i em va deixar penjat. Vaig estar dos anys venent vins que no sabia ni què eren. Vaig carregar-me de despeses i personal.

—Vau voler canviar, potser?
—I quan et donen l’estrella és pel que has fet, no pel que faràs. Hi ha restaurants que fa trenta anys que la tenen perquè no han canviat. No se’ls n’ha anat l’olla. I als pobles passa una cosa: quan comences a sortir als papers creuen que t’ha pujat al cap això de ser famoset, i que augmentaràs el preu. No vaig tocar cap preu, però hi va haver tot de clients que van deixar de venir. I la clientela nova era difícil de fidelitzar, perquè venien a tafanejar el que feies i punt. No hi vam perdre diners, però una cosa va anar per l’altra. Va ser una lliçó.

—…
—I també vaig muntar un càtering, animat per l’estrella. Fèiem casaments, i un dia em va venir en Nando Jubany, que era jovenet, per venir a treballar i veure com ho fèiem.

—Vés-li al darrere, ara.
—Va venir a tres o quatre casaments, i de seguida vaig veure que era un pencaire. Ara, com li dic sovint, no voldria ser al seu lloc.

—És sabut que quan us van llevar per primera vegada l’estrella –encara us la van tornar al cap d’un any– vau escriure a Michelin donant-los la raó i agraint-los que us l’haguessin llevada…
—Era una època molt dolenta per a mi: es va morir la mare, em vaig separar i tot un seguit de circumstàncies van fer que, sense el pal de paller de la casa, tot se n’anés en orris. Veia claríssim que ens la traurien, perquè de la carta de primavera vaig passar a la de tardor, sense fer la d’estiu. No estava pel que tocava. Ara, vint-i-cinc anys després, encara hi ha gent que es pensa que la tenim. Però l’estrella és un premi que renoves i guanyes cada any.

—En fem un gra massa, de les estrelles?
—Dels restaurants que més m’agraden de Barcelona, només dos o tres són estrellats. Hi vaig perquè m’hi sento a gust, no per l’estrella que puguin tenir.

—Novament, els periodistes en som els culpables?
—La mateixa Michelin ho ha promogut, perquè tot això de les gales anuals és un filó que els dóna bombo i visibilitat. M’imagino que abans era un complement per al negoci dels pneumàtics, però ara això va sol. És igual que la Guia Repsol. O els congressos de cuina, que s’han convertit en un negoci per a la gent que ho organitza.

—El Celler de Matadepera és un establiment de fidelitat. Teniu unes quantes generacions de clients…
—Amb la pandèmia tothom es va adonar de la importància del client. Aquí sempre n’hem estat conscients. Nosaltres, per exemple, coneixem el 90% dels clients, però l’altre 10% el tractem igual. El nostre client torna, encara que trigui anys. Qui ha estat en aquest pati, si torna al cap de quaranta anys el trobarà igual.

—Vós, que vau rellevar els pares, heu estat, a la vegada, succeït per en Ricard i en Pau, els vostres fills. Com ho heu viscut?
—En Pau de petit ja volia ser cuiner. M’imagino que de resultes d’aquests viatges que fèiem quan ells eren petits. En Ricard és més com jo. Va estudiar Econòmiques, va treballar en una multinacional i quan va veure que el tractaven malament, va decidir venir cap aquí. Ens equilibra, perquè pensa més amb el cap que amb el cor, a l’inrevés que en Pau i jo. La idea de tornar a rostir pollastres, la va tenir ell.

—Sembla una idea ben romàntica aquesta de tornar a l’origen!
—Els primers dies de la pandèmia, després de confinar-nos, ens vam trobar aquí i en Ricard va veure clar que calia fer alguna cosa, perquè no ens salvaria el cul ningú. Aquell mateix dilluns vam trucar a Josper i vam comprar el Ferrari, que li diem, una màquina de rostir pollastres a l’ast fantàstica. Van estar encantats. La gent els anul·lava comandes i nosaltres compràvem la màquina més cara que tenien!

—Què heu volgut transmetre als fills?
—Bàsicament, l’honestedat. Amb tu mateix i amb els clients. Tenir un bon producte, que no cal emmascarar gaire. Un client em va dir que era el guardià de les essències i els bons costums del restaurant, perquè, malgrat que els meus fills portin el restaurant, cada dia sóc aquí.

—Com us imagineu el futur d’aquest restaurant?
—Els meus fills tenen clar que no volen estar treballant a la meva edat. No hi ha cap pla, qui dia passa, any empeny. En Pau sempre diu que no vol que el seu fill sigui cuiner, però sempre li dic que serà el que vulgui ser. Vés a saber!

—I vós, fins quan hi sereu aquí?
—Fins que sigui obert i pugui venir. El restaurant és el meu equilibri. Si no treballés, al cap de quatre dies seria al sot.

—I quan acaba la jornada, com dieu a X: “Descompressió. Gintònic. Miles Davis. Bona nit.”
—Sóc afortunat. Dormo molt bé, i si em llevo de matinada a veure un partit de l’NBA, en acabat me’n torno al llit i m’adormo. Quan era jove tenia insomni, dubtes, incerteses. Ara dormo de nassos.

Les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) de Catalunya demanen “un canvi urgent” en la direcció dels Bombers arran d’unes declaracions del cap del cos, l’inspector David Borrell,  en una entrevista publicada a VilaWeb el 19 de juliol en què parlava d’aquests darrers incendis, la previsió d’aquesta temporada, la importància de tenir cura dels boscs, la manca de plans de prevenció d’incendis, els bombers voluntaris i les ADF, entre més qüestions.

3/14 A la campanya actual, amb incendis virulents, no s’han activat tots els recursos disponibles de les ADF. Tenim equips formats i equipats que podrien alliberar recursos de bombers. Però es prefereix ignorar-los.#adfcat #incendis #somADF #somterritori pic.twitter.com/elexcB7MiQ

— SFADF (@sfadfcat) August 2, 2025

En un fil a X (antic Twitter), les ADF critiquen que Borrell consideri que el país no està preparat per als grans incendis, però que, alhora, “posi traves a la primera intervenció que fan les ADF, amb més de 6.500 voluntaris, propietaris i ajuntaments que treballen des del territori per evitar que el foc es descontroli”. A l’entrevista, Borrell va dir concretament això: “El Principat no està preparat per a afrontar els grans incendis forestals. I això ja fa molts anys que ho diem. Ens preparem per donar resposta a les grans emergències, però continuarà havent-hi grans incendis forestals.”

Alhora, les ADF denuncien que en la campanya actual no s’hagin activat tots els seus recursos disponibles, formats per propietaris forestals, ajuntaments dels municipis, voluntaris i entitats municipals que tenen precisament com a finalitat la prevenció i la lluita contra els incendis forestals. “Es prefereix ignorar-los”, assenyalen durament. De fet, segons que expliquen, d’ençà del 2018 només hi ha hagut una “reunió real” entre Bombers i ADF. “Les resta han estat imposicions unilaterals que han apartat el territori”, afegeixen, mentre demanen que es tinguin en compte i que hi hagi representació de pagesos i propietaris forestals en els grups de treball per a abordar la gestió forestal.

Edgar Nebot, bomber del GRAF: “L’incendi anava a vint-i-vuit quilòmetres per hora. Això és una animalada”

“A l’incendi de Paüls, es van menysprear recursos ADF tot i tenir capacitat per ajudar. Alguns voluntaris van anar igualment als punts calents, on els comandaments intermedis sí que els van donar feina”, comenten també. A l’entrevista, Borrell va dir: “Es treballa profundament amb Protecció Civil, Mossos, Agents Rurals, les ADF. Tots hem d’anar molt coordinats.” Més endavant, Borrell s’esplaiava més bo i argumentant que certes situacions són extremadament perilloses per a treballar-hi: “Les ADF fan una primera actuació i suport en determinats moments de l’extinció. Fins ara, el suport havia quedat molt obert i cada ADF avançava segons els llocs, amb poca organització. I això ha fet que, en incendis de sisena generació o comportament extrem, hi hagi hagut situacions amb ADF treballant en llocs que no són del tot segurs.” Així tot, les ADF responen que en certs moments sí que han ajudat a l’extinció del foc: “L’hemeroteca demostra que des del primer dia apaguen foc. I amb organització: punts de trànsit, coordinadors comarcals, formació… Però des de la seva arribada, ens ha apartat dels centres de comandament.”

Finalment, les ADF critiquen que el model polític actual hagi destruït “el que havíem construït com a país.” “Es deixen de banda recursos personals i materials que tenim per combatre el foc”, diuen, mentre demanen un canvi “urgent” en la direcció dels Bombers, així com potenciar la gestió forestal, la pagesia i la ramaderia, i reforçar una primera intervenció ràpida i eficaç. “Si agafem els focs tard, amb el canvi climàtic, no hi ha qui els pari”, conclouen.

Centenari de la Gruta de Lourdes d'Arenys de Mar 1925-2025 - Lloc: Gruta de Lurdes

A primera hora de la tarda ha començat un incendi al municipi de Vilallonga de la Salanca, al Rosselló, que ha obligat a mobilitzar seixanta-cinc bombers, un helicòpter Monrane de bombardament d’aigua –que ja ha fet vint llançaments– i un avió Dash Milan per mirar d’apagar-lo.

Segons que recull el principal diari de la zona, L’Indépendant, a la una del migdia ha començat a cremar el foc en una zona agrícola a prop del poble, i de seguida les flames s’han estès per canyissars i camps del voltant sense arribar a afectar cap habitatge. Gràcies al ràpid desplegament de bombers i vehicles aeris, l’incendi s’ha pogut controlar cap a les tres de la tarda, quan ja havia cremat 500 m². Ara per ara la situació sembla favorable.

Vora 400 persones s’han manifestat avui a Montornès del Vallès contra l’actuació policíaca d’ara fa una setmana en què un home armat va ser mort per un agent de la policia local. Segons el relat dels Mossos d’Esquadra, la víctima va entrar amb un ganivet a les dependències i un agent li va disparar amb l’arma reglamentària. Els manifestants, convocats per diverses entitats anti-racisme, han sortit del barri Montornès Nord fins a l’ajuntament en una marxa amb què han qüestionat la versió dels Mossos. Veuen el cas com un exemple de “racisme institucional”, ja que el noi mort era de família gambiana, i reclamen d’esclarir els fets. Hi ha hagut moments de tensió quan la protesta ha arribat a la seu de la policia local.

La protesta ha estat convocada per la Comunitat anti-racista del Vallès, amb el lema “Contra la impunitat policial i el racisme institucional”. Els manifestants portaven pancartes i cartells amb missatges com ara “Les vides negres importen”, “Veritat i justícia per a Mahamedi” i “Prou d’assetjament i brutalitat policial”. Durant el recorregut, han cridat consignes com ara “Justícia” i “Mahamedi, germà, nosaltres no oblidem”. També han penjat cartells als carrers amb el lema “El racisme mata. L’estat ho tapa”.

Aquesta setmana, entitats contra el racisme han demanat d’esclarir la mort de Mahamedi, de 22 anys, nascut a Catalunya i de pares gambians, durant un incident en el qual un agent va ser ferit greu. Segons els Mossos, Mahamedi va amenaçar amb una arma blanca els policies locals que eren a la comissaria vora les 21.30 del divendres 25. En l’incident, l’assaltant va ser mort i un dels agents va ser ferit, aparentment, per una bala rebotada, segons la Central Sindical Independent de Funcionaris (CSIF).

Les entitats Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya, Regularització Ja, SOS Racisme i Unitat Contra el Feixisme i el Racisme han reclamat en un comunicat que s’esclareixi la causa de la mort d’aquest jove en dependències policíaques. “Ens trobem novament davant la mort d’una persona negra, amb opacitat en els protocols de comunicació i un tracte indigne en dependències policials. Això ens remet a d’altres casos de racisme policial i institucional, i morts per trets de forces de l’ordre”, han denunciat aquestes entitats.

Han trobat mort un dels cinc treballadors atrapats d’ençà de dijous a la mina el Teniente, la mina de coure subterrània més gran del món situada a Machalí, un municipi de la regió d’O’Higgins, a 83 quilòmetres de Santiago de Xile. Així ho ha anunciat el gerent general de Codelco (companyia propietària de la mina) de la Divisió del Teniente, Andrés Music. Segons que ha explicat, el cos sense vida s’ha trobat a les 13.00 hora local, i no se’n farà pública la identificació fins que no acabin els tràmits i els responsables tinguin els permisos necessaris.

Mentrestant, es continua avançant en la gran operació de rescat per a aconseguir de salvar la vida de la resta miners atrapats.

El dijous, un terratrèmol va esfondrar la mina, situada a cinc-cents metres sota terra, i la sortida va quedar totalment tapada. A més dels cinc miners de la companyia Gardilcic que han quedat atrapats, l’enderroc va causar també la mort d’un treballador de l’empresa Salfa Montajes i en va deixar almenys nou de ferits, que van poder escapar. Actualment, aquests nou es troben ingressats i fora de perill.

L’esfondrament va ser causat per un terratrèmol de magnitud 4,2 registrat a les 17.34 del dijous.

L’accident és el més greu després de l’esllavissada de la mina de San José, a la regió d’Atacama, que va deixar atrapats durant dos mesos trenta-tres miners el 2010, que van ser rescatats amb vida en una operació històrica.

El pla de rescat per a alliberar els miners atrapats a el Teniente avança de manera “sòlida”, però encara no s’ha pogut establir contacte amb cap d’ells, segons que ha informat la companyia propietària de la mina, Codelco.

“Hem pogut avançar quatre de metres –d’un objectiu de vint–, però encara no tenim contacte amb els treballadors atrapats. Ha disminuït la sismicitat, la qual cosa ens permet de treballar de manera més fluida”, ha dit en una conferència de premsa el president executiu de Codelco, Rubén Alvarado.

El pla de rescat consisteix principalment a retirar les roques que tapen la galeria subterrània amb equips teledirigits per intentar d’arribar als miners.

“Fem un esforç meticulós i segur. El més important és vetllar per la integritat de les brigades i assegurar que cada avanç sigui sòlid”, destaca Alvarado.

La companyia va informar en l’últim balanç que ja s’han retirat almenys 300 tones de les 5.000 de material que tapen la galeria. Els tècnics que treballen en el rescat –alguns dels quals ja van participar en el rescat dels 33 miners el 2010– saben exactament en quin punt es troben atrapats gràcies a un GPS que porten els miners, però no se sap quin és el seu estat de salut. “Estem concentrats a fer el contacte al més aviat possible. Les primeres 48 hores són fonamentals”, ha dit Alvarado.

Music, ha explicat aquesta tarda que l’avanç es fa en una de les galeries subterrànies conegudes per “foradada central”, i que el següent pas és continuar per una segona galeria anomenada “Loop 1”. Aquesta última té una extensió de noranta metres, dels quals ja se n’han buidat els primers vint. Music també ha declarat que la cerca dels miners encara es pot allargar 72 hores més pel cap baix.

El president xilè arriba al lloc dels fets

Avui, a primera hora de la tarda, el president xilè, Gabriel Boric, ha arribat a la mina del Teniente per fer una visita a les feines de rescat dels cinc treballadors atrapats.

Lloc: Església de Santa Maria

L’hospital universitari i politècnic La Fe de València ha rebut la certificació d’excel·lència en la implantació del Decàleg per a l’eliminació de l’hepatitis C de l’Associació per a l’Estudi del Fetge espanyola, perquè ha complert tots els requisits que estableix aquest document de consens.

El procés de certificació té per objectiu que els centres sanitaris de l’estat espanyol apliquin les mesures necessàries per avançar cap a l’eliminació d’aquesta malaltia, posant l’accent en estratègies específiques per a arribar als pacients que resten per diagnosticar i tractar. D’ençà del 2020, l’hospital La Fe ha tractat més de dos-cents pacients amb hepatitis C, amb una taxa de curació del 99%. A més, cada any diagnostica de mitjana cinquanta casos nous.

Aquests resultats han estat possibles gràcies a un enfocament integral i interdisciplinari, amb la participació activa d’uns quants serveis de l’hospital, com ara microbiologia, hematologia, urgències, ginecologia i obstetrícia, farmàcia hospitalària, medicina interna, malalties infeccioses i el servei d’hepatologia i infermeria de consultes externes.

La Fe també ha creat accions formatives a l’atenció primària i més serveis hospitalaris per a sensibilitzar els professionals sobre el diagnòstic de l’hepatitis C i la recerca activa d’aquesta malaltia entre els col·lectius amb més predisposició.

A més, ha fet recerca de pacients diagnosticats que no han rebut tractament a la consulta de medicina digestiva i d’hepatologia, i col·labora amb unes quantes ONG per a la recerca de l’hepatitis C en poblacions vulnerables.

La doctora Carmen Vinaixa, especialista de la unitat d’hepatologia i trasplantament del servei de medicina digestiva, ha destacat que l’hospital La Fe “sempre ha encapçalat el tractament de l’hepatitis C, una malaltia que durant anys va ser la principal causa de trasplantament hepàtic. Haver-ne viscut de prop l’impacte ens motiva a treballar per eliminar-la. Poder parlar avui no tan sols de la curació, sinó també de l’eliminació, representa una fita professional i humana”.

“Hem conegut de primera mà la morbimortalitat de la infecció pel virus de l’hepatitis C, tant abans com després del trasplantament. Per això, poder parlar d’eliminació de la malaltia al nostre entorn és una gran satisfacció professional”, ha afegit.

El gerent de l’hospital La Fe, José Luis Poveda, ha dit: “Aquesta certificació reflecteix l’esforç col·lectiu dels nostres equips i reafirma el nostre compromís amb una medicina de qualitat, centrada en el pacient i fonamentada en l’evidència. L’eliminació de l’hepatitis C és un dels grans avenços de la medicina moderna, i que La Fe sigui part activa d’aquest procés ens omple d’orgull i responsabilitat. Continuarem treballant per garantir l’accés al diagnòstic i el tractament de totes les persones, sense deixar-ne cap enrere.”

La circulació de trens a l’R13 i l’R14 de Rodalia ha quedat interrompuda aquest matí entre les estacions de Lleida-Pirineus i les Borges Blanques per una incidència en el subministrament elèctric de la catenària, segons que han informat Renfe i Protecció Civil. L’avaria s’ha produït cap a les 07.30 quan un tren de mercaderies de Captrain ha quedat aturat a la zona de Puigverd de Lleida (Segrià). Renfe ha habilitat un transport alternatiu per carretera entre Lleida i les Borges Blanques. Protecció Civil ha activat la prealerta del Ferrocat.

Circulació interrompuda linies @rod13cat i @rod14cat per tren de mercaderies avariat entre Lleida i Puigverd de Lleida.

Prealerta pla #FERROCAT pic.twitter.com/UZjKCOgQT7

— Protecció civil (@emergenciescat) August 2, 2025

Paral·lelament, a l’R4 de Rodalia, els trens circulen amb retards que poden superar els quinze minuts per una avaria al canvi d’agulles —ja resolta— entre les estacions Martorell Central i Sant Sadurní d’Anoia. Els tècnics d’Adif ja han reparat la incidència, però es manté un servei complementari per carretera entre Martorell (Baix Llobregat) i Sant Sadurní (Alt Penedès).

Almenys tres persones han mort i diverses han resultat ferides aquesta matinada a conseqüència de diversos atacs aeris amb drons de l’exèrcit d’Ucraïna sobre diferents punts de l’oest de Rússia, segons que han informat les autoritats russes.

Les autoritats russes asseguren que han interceptat fins a 112 drons procedents d’Ucraïna. El nombre de morts ha passat de dos a tres després que un home hagi mort a Samara en incendiar-se el seu habitatge arran d’un d’aquests atacs.

El batlle de la regió homònima, Viaxeslav Fedorixev, ha informat al seu canal de Telegram que les tasques de recerca i rescat continuen a la zona de l’atac, que tenia com a objectiu una empresa russa.

Abans, les autoritats havien informat de dues víctimes mortals més a les regions de Rostov —on set localitats van quedar afectades— i Penza.

Aquests atacs arriben un dia després de l’última ofensiva de gran abast de Rússia contra Ucraïna, en què 31 persones pel cap baix, entre les quals cinc infants, van morir i 159 van resultar ferides a conseqüència d’un atac aeri rus contra la capital, Kíiv, la nit del 30 al 31 de juliol.

L’agressió a Kíiv se suma a altres atacs registrats en almenys set demarcacions: Vínnitsia, Donetsk, Dnipropetrovsk, Jitómir, Zaporíjia, Txerkàssy i Txerníhiv, on hi va haver fins a 120 víctimes civils en una sola nit.

En aquest context, el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha insistit divendres que està disposat a mantenir una reunió amb el seu homòleg rus, Vladímir Putin, si Moscou mostra una “voluntat sincera” d’acabar amb les hostilitats.

Almenys vint-i-un civils palestins han mort aquesta matinada per múltiples atacs de l’exèrcit d’Israel contra diversos punts de Gaza.

La major part de les víctimes, dotze persones, han perdut la vida a prop d’un centre de distribució d’ajuda al corredor de Netzarim, en una nova ofensiva contra civils que eren a la cua per rebre ajuda bàsica per sobreviure. Els cossos han estat traslladats a l’hospital d’Al-Shifa, a l’oest de la ciutat de Gaza, segons que ha informat l’agència de notícies palestina Wafa.

Nacions Unides xifren en gairebé 1.400 els morts d’ençà de final de maig mentre feien cua per rebre ajuda a Gaza, i com a mínim 162 palestins, entre els quals 92 infants, han mort per fam o desnutrició.

També una casa familiar ha estat atacada aèriament a Al Zawaida, al centre de l’enclavament palestí. Hi han mort el pare, la mare i tres fills d’una mateixa família.

Als afores de Jan Yunis, en una zona industrial del nord del municipi, tres membres d’una altra família han mort per un bombardament israelià fet amb un artefacte no tripulat. L’atac, que ha afectat tendes de campanya de persones desplaçades, ha causat també nombrosos ferits.

En un altre campament de persones desplaçades al nord-oest de Jan Yunis, dues dones han mort per un altre bombardament.

L’ofensiva d’Israel contra Gaza, llançada com a resposta als atacs del 7 d’octubre de 2023 —que van deixar uns 1.200 morts i prop de 250 segrestats, segons el govern israelià—, suma fins ara prop de 60.300 morts palestins, segons que han denunciat les autoritats sanitàries de Gaza, controlades pel Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs), tot i que es tem que la xifra sigui superior.

Avui, dissabte 2 d’agost, les principals notícies de VilaWeb són aquestes:

• Les ferides continuen obertes a ERC, un any després, malgrat el control de Junqueras
• Entrevista a Salvador Macip: “Si no fos autista, segurament no faria totes les coses que faig”
• [VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Què vol dir el reconeixement de l’estat de Palestina?
• Què s’ha de fer amb la posidònia que s’acumula a la sorra de les platges?
• “Tacarà la història jueva d’ara endavant i per sempre”: els experts fan saltar les alarmes sobre el genocidi a Gaza
• La ‘cebada’ és la civada? Falsos amics català-castellà i català-anglès
• La clienta que va salvar la Bodega la Palma per amor al barri i a la cuina catalana
• Acollir infants durant el cap de setmana i les vacances: una opció poc coneguda però molt necessària
• Els Cresques, els cartògrafs jueus que van situar Mallorca en el mapamundi
• Quina notícia us va impactar més el 1996? Jugueu al nou joc dels ‘Trenta anys!’ i podreu emportar-vos un regal

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes d’agost us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

1996

El 29 de febrer del 1996 es va acabar el terrible setge que van patir els habitants de Sarajevo, que havia durat gairebé quatre anys. Va ser d’una duresa extrema i va crear un gran patiment. Fa pocs mesos, en parlava en una entrevista a VilaWeb l’escriptora Priscilla Morris, autora de Papallones negres, i Xavier Montanyà, en l’article “Sarajevo: l’art i la resistència ciutadana sota el setge”.

Aquell mateix any, els talibans prenien el control de l’Afganistan, una situació que, després de moltes vicissituds, s’ha perpetuat, i actualment aquest país viu sense cap mena de llibertat i en una greu crisi humanitària, que afecta de manera tràgica les dones.

En l’àmbit científic, la clonació de l’ovella Dolly va significar una autèntica revolució per a la biotecnologia i va generar un gran debat.

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys! cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 1996.

Sopar de germanor - Lloc: al carrer Comes d'en Sala

33è Festival de Jazz d'Arenys de Mar - Lloc: Pati del Xifré

Pocs dies després d’explicar en un article a El Periódico que li havien diagnosticat un trastorn de l’espectre autista (TEA) i un trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), el metge i investigador Salvador Macip ens rep per parlar-ne obertament. Explica que el diagnòstic li ha arribat a l’edat adulta arran del cas del seu fill, i que això l’ha ajudat a entendre’s més bé i a posar nom a moltes vivències. Defensa que cal visibilitzar la neurodiversitat, trencar estereotips i mostrar que també és possible viure-hi amb plenitud. Amb tot, també vol deixar clar que hi ha molts espectres d’autisme. Ell es considera afortunat amb el seu trastorn, perquè el té molt incorporat i controlat, encara que, fins a arribar aquí, hi ha hagut moments que s’ho ha passat realment malament per no entendre què passava. Però també és veritat que hi ha casos més greus, que realment són incapacitants i requereixen assistència.

—En quin moment arribeu a la conclusió que potser teniu TEA i TDAH i us feu les proves?
—Que tinc algun tipus de trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat, ho tenia claríssim, perquè és molt fàcil d’autodiagnosticar-te’l. El tenia incorporat a la meva manera de fer, de treballar i de viure, i no ho he viscut mai com un problema. Sí que a mesura que el meu fill creixia, vaig veure que ell també tenia aquests símptomes. I ell va arribar un punt, a l’adolescència, que ens va dir que tenia problemes de concentració a l’escola. Tenia la sensació que no treia tot el profit que podria. El vam portar al psicòleg i allà ens van dir que, a banda del TDAH, podia tenir alguna cosa més. Va ser una sorpresa per a nosaltres, perquè no pensàvem que hi hagués res més. Ens van dir que el nostre fill tenia un trastorn de l’espectre autista. Ens va sorprendre perquè, en la nostra generació, encara associem molt l’espectre autista a aquell que té més dificultats per a ser independent.

—Entenc que arran del diagnòstic del fill arriba el vostre?
—Sí, el psicòleg va començar a dir coses que feia el meu fill, i la meva primera reacció va ser dir: “Això és normal, jo també ho faig.” I llavors em vaig adonar que ho tenia normalitzat perquè ho havia vist sempre i jo ho feia, però que potser no ho era. I així va començar el meu procés. De fet, crec que és un procés habitual en molta gent, pel que m’han dit aquests dies. Molts dels qui hem estat diagnosticats d’adults, ho hem estat perquè havien diagnosticat algú de la família prèviament, i això ens ha fet sospitar que també ho teníem. Passa que, si has arribat fins aquí, vol dir que has aconseguit de normalitzar-t’ho a tu mateix, integrar-ho a la teva manera de ser. Això seria la famosa màscara que hem generat els adults. D’alguna manera, és una sorpresa, perquè ho amagues a la resta de la gent, però també a tu mateix. No te n’adones fins que no t’ho posen a la cara. Et diuen una llista de coses que tu fas, i que et pensaves que eren una part de la teva personalitat, però resulta que està descrit com a part d’una síndrome. Quan ho descobreixes és xocant.

—És més xocant perquè us dediqueu al món de la salut. Si gent com vós ho desconeixeu, imagino que en la societat és molt desconegut.
—Totalment. Sóc metge, i ho he estudiat. Vaig estudiar sobre l’autisme a la universitat. Però va ser als anys noranta, quan l’autisme encara era en fase de ser descrit del tot. No es coneixia del tot. I mira que puc dir que ho he anat seguint, però queda clar que no prou per a adonar-me que jo podria ser en aquest grup. Amb el diagnòstic, m’he conegut molt més a mi mateix, però també he conegut un món del qual no era conscient. Per això, he decidit de fer el pas d’explicar-ho. Crec que és important que la gent ho sàpiga. Potser som un percentatge petit de la població, els qui tenim aquestes característiques, però existim. I segurament molta gent no ho sap per desconeixement. Al final, hi ha gent a qui no se’ls ha diagnosticat i els han posat l’etiqueta de conflictiu, estrany o difícil. En canvi, si ens adrecéssim a aquestes persones entenent que tenen TEA, podrien tenir una relació amb tu totalment normal. Aquest desconeixement és el problema que tenim com a societat. No n’hem parlat prou. S’ha de dir que és un espectre molt ampli, té símptomes molt diferents i, en aquest sentit, pot ser molt difícil donar-lo a conèixer. Però amb el temps crec que podem visibilitzar-ho i parlar-ne com una diferència més que tenen els humans. Som una sèrie d’humans que tenim el cervell cablejat d’una manera diferent. No passa res.

—Com dèieu, durant molt de temps el TEA s’ha associat a persones que no es podien comunicar. Però hi ha molts altres espectres, oi?
—Sí. I, de fet, pot ser una mica confús que algú com jo, que sóc una persona que més o menys se’n surt a la vida, explica que ho és. M’he sentit dir molt aquests dies: “No ho sembles.” O molta gent hi reacciona dient que avui en dia es diagnostica tothom. Però passa que tots el qui som en un costat de l’espectre, que és el de l’autisme amb altes capacitats, tenim la sort que generem aquest emmascarament dels símptomes. I passem desapercebuts. Però això no vol dir que no tinguem aquests problemes de comunicació i aquests problemes d’interacció i de reconeixement de les pistes socials que els altres reconeixen més fàcilment. També és cert que hi ha casos més greus, que realment són incapacitats i requereixen assistència. Però això no vol dir que els qui som a l’altra banda no ho passem malament, o que no tinguem problemes i dificultats. Passa que, amb el temps, sobretot els adults, hem trobat la manera d’emmascarar-ho i integrar-nos. Fem allò que s’espera que fem. A nosaltres no ens surt de manera espontània. I això és xocant. Quan et diuen per primera vegada el que fas, de cop dius, és veritat, tinc aquesta màscara. No em surt de manera natural, això, però amb el temps he après a fer-ho. Al final, és part de la meva persona, fer aquest esforç per semblar “normal”. És curiós que les dones són molt més capaces de fer aquest emmascarament, per tant, el diagnòstic és molt més difícil, passa més desapercebut. Fins i tot, de vegades, costa que elles mateixes sospitin. La meva generació pateix de no haver estat diagnosticada durant la infantesa. Ningú no es va adonar que hi havia aquestes peculiaritats. Hem anat trampejant i posant pegats com podíem, i ens trobem d’adults amb una sèrie de rutines i coses establertes que, potser, si de joves ens ho haguessin explicat, ens hauria costat menys arribar fins aquí.

—Podeu posar-nos-en un exemple?
—En general, els autistes –tenint sempre present que, segons l’espectre, hi ha gent que ho té més o menys– ens costa interpretar tots els senyals no verbals de la comunicació. Per això som bons escrivint, perquè només hi ha paraules i no hi ha el problema. Però quan parlem amb una persona, moltes vegades no sabem llegir tot el que no surt a les paraules. De vegades, interpretes molt literalment allò que diu, però no pots entendre si l’altre està enfadat, per exemple. Els senyals socials que la gent fa servir normalment, a nosaltres, ens costen més. Per exemple, ens costa mirar els ulls. Això sabia que em passava, però no sabia per què. M’he d’esforçar a mirar els ulls de la gent. De manera natural, em surt desviar la mirada. També em costa posar-me al lloc de l’altre. Aquest exercici d’empatia que fas quan comuniques amb una altra persona ens costa, perquè no ens surt de manera natural. Però amb el temps t’adones que són coses que, o les fas o no et podràs comunicar. I llavors, de manera automàtica, et vas obligant a fer l’exercici per a incorporar aquestes eines i poder mantenir una conversa i una relació normal. Si parles amb mi, en qualsevol entorn social, no pensaràs que tinc cap problema de comunicació. Però, per exemple, entrar en una festa on no conec ningú em fa pànic, em genera un autèntic terror, perquè no em sento còmode en aquest entorn. Però, amb el temps, m’he esforçat a viure situacions així per intentar-ho superar. He generat aquestes eines. Perquè jo ho veia com una incapacitat que tenia i que havia de superar. Com a mínim, fins ara… Sempre pensava que era tímid o que no era bo socialment. I, per tant, intentava d’arreglar-ho. Però la meva reacció inicial era que jo estava millor a casa meva llegint un llibre o escrivint que no pas sortint a interaccionar amb la gent.

—Entenc, doncs, que quan arriba el diagnòstic és alliberador, en part?
—És contradictori i és complicat d’entendre. És alliberador en el sentit que, de sobte, entens moltes coses. Però és frustrant perquè diuen: “Escolta, no ets normal”. Et diuen a la cara que tens una síndrome que està descrita amb una sèrie de problemes. Per tant, hi ha alguna cosa que té un punt de vista positiu, però també és un cop. Descobreixes que tens una condició. I llavors has de fer una mena de dol, fins que et situes. També he de dir que una primera reacció és llançar-se a la contrària. Com que tot es pot explicar amb l’autisme, ja està, endavant amb tot, faig el que vull. Hi ha el perill de deixar-se anar. Han estat uns mesos de situar-me. Ara ja ho he integrat. Al final, no canvia res, perquè saber-ho cinquanta anys després ja no et canvia la vida, ja ho tinc ben integrat. No és una malaltia. No és una cosa que es pugui tractar amb un fàrmac. És una cosa que tens i que ets, així és com ha de ser. I com que, almenys en el meu cas, he acabat trobant la manera d’integrar-ho i que formi part de la meva personalitat i de la meva vida, no em representava un problema. Per a bé o per a mal, la meva personalitat depèn molt d’aquestes neurodivergències. Si no fos autista, no faria totes les coses que faig. No faria tantes coses, no em dedicaria a la ciència, a escriure… Són coses que formen part de la meva persona. Perquè, malgrat que no deixa de ser un problema, en alguns casos ho pots veure com una cosa positiva, com un superpoder. El dèficit d’atenció i l’autisme et permet l’hiperfocus, que és que pots concentrar-te molt en una cosa molt concreta. Tens una ment dispersa, però pots concentrar-te en un tema concret quan fas una cosa molt concreta. I en el meu cas, que porto dos laboratoris de deu persones, que cadascú pot fer tres projectes, aquesta forma dispersa m’ha anat la mar de bé. Gràcies a això, puc controlar tot els projectes. A mi em mates si m’obligues a fer una cosa tota l’estona. Quan m’obligues a concentrar-me cinc hores amb una cosa. Això em costa moltíssim, no rendeixo, però si en puc fer cinquanta, llavors sí, sóc molt bo fent aquestes coses. He acabat incorporant aquests defectes, i els he acabat convertint en eines que em van bé per a les feines que faig i que m’agrada fer. En definitiva, m’ha agradat saber què és i etiquetar-ho. Estic convençut que, si m’ho haguessin explicat amb tretze anys, m’hauria ajudat molt. També m’hauria anat molt bé tenir referents amb autisme quan era jove.

—Creieu que hauria estat diferent si us haguessin fet el diagnòstic aleshores?
—Sí. És molt diferent com el meu fill i jo hem viscut l’adolescència. Ell sap què li passa, sap per què fa unes coses diferents dels altres, i l’ajuda moltíssim. L’adolescència és difícil per a tothom, però si a sobre tens una divergència i el teu cervell pensa diferent de la majoria de la gent, encara és més difícil. Per tant, si ho saps, i si tens un suport psicològic i farmacològic, si ho necessites, tot plegat canvia molt. Jo he tingut una adolescència feliç, però complicada. Si hagués tingut el coneixement i el suport no hauria patit tant. No m’hauria donat de cap contra la paret fins a trobar la solució jo tot sol. M’hauria estalviat un cert patiment. Cal entendre que no és que hi hagi un hiperdiagnòstic. Hi ha hagut un hipodiagnòstic durant dècades. I ara anem sortint tots els de les generacions anteriors que no van ser diagnosticats en el seu moment. Potser també hi ha aquesta sensació que n’hi ha més perquè ara s’ha començat a parlar obertament. Si sortim a explicar-ho, ho normalitzarem una mica més. I la gent ens entendrà. Suposo que també passa que hi ha gent que em veu a mi i pensa, però si sembla una persona normal… I sí, semblo com tu, però no ho som. Et pot donar aquesta falsa impressió. A més, el diagnòstic d’autisme no és una cosa que fas amb una xerrada amb el teu psicòleg. Et fan una sèrie de proves. En el meu cas, surto molt de la normalitat. Vaig estar-me setmanes i setmanes de proves, i de parlar amb psicòlegs i psiquiatres. No són diagnòstics a la lleugera. Si ara es descobreixen casos que fins ara estaven tapats, potser sí que serem uns quants més. Fins ara, es considerava que era autista un 1% de la població. Potser ara serem més, però continuarem essent una minoria.

—Entenc que la paraula “normalitat” també és molt difícil d’utilitzar…
—Jo defenso el concepte de “normalitat” en el sentit estadístic. “Normal” vol dir que és la majoria. El problema és que això ho equiparem a positiu. Pensem que “normal” és allò que és bo, i no. “Normal” és només una definició estadística. És el que és la majoria. I fora d’aquesta majoria, hi ha una minoria que no és normal, però que també és perfectament acceptable. És diferent, ni millor ni pitjor. Ser autista en alguns casos et pot donar certs avantatges, i en uns altres et pot comportar dificultats.

—M’imagino que quan arriba el diagnòstic deveu pensar: I ara què? M’he de prendre alguna pastilla? He d’anar al psicòleg?
—Sí, però segurament depèn de l’experiència de cadascú. Jo puc parlar de la meva. I reconec que sóc molt afortunat amb el meu trastorn. El tinc molt incorporat i molt controlat. Aquests dies, m’ha escrit gent que ha patit molt. I el diagnòstic els ha permès d’entendre coses i començar a buscar solucions. Han buscat suport psicològic i han començat teràpia. Per exemple, el meu psiquiatre em va preguntar si volia prendre medicaments contra el meu dèficit d’atenció. I encara m’ho estic rumiant. No sé si ho necessito, perquè jo funciono així. Potser sí que algunes coses serien més fàcils si tingués una pastilla que em centrés una mica. Però, per altra banda, tinc por de perdre aquesta manera de treballar que tinc, que m’agrada i em va bé per al que faig.

—A Twitter he vist que molts pares amb fills amb TEA us agraïen que haguéssiu fet el pas de fer-ho públic. Facilita que els seus fills tinguin un referent.
—Aquesta ha estat una de les meves motivacions per a explicar-ho. Sóc una persona que té un altaveu públic, i això pot ajudar algú a entendre que pots ser autista i, més o menys, sortir-te’n a la vida. Evidentment, no vull donar tampoc la idea que sóc autista i no passa res. Hi ha de tot. Però alguns ho som i podem fer una vida relativament normal. Tenim una vida feliç. I crec que si no tens ningú que t’ho digui i t’ho expliqui, potser et costa més d’imaginar. Crec que és una mica com l’homosexualitat…

—Com?
—Durant dècades no hi havia referents de l’homosexualitat. Als homosexuals els faltaven referents amb qui emmirallar-se. Ells pensaven que els passava alguna cosa. I en la meva generació, molta gent patia tot aquest procés fins que no entenien que era una cosa normal. Els meus amics que han fet aquest procés ho van passar molt malament, perquè es veia com una cosa que no havia de ser així. S’esforçaven a intentar ser “normals”, heterosexuals. Avui és molt diferent, és clar. Tota la generació dels meus fills té aquests referents. No els estranya, no és res anòmal. En el cas de la neurodiversitat, crec que en aquest sentit encara hi ha molta feina per fer. S’ha fet moltes passes en unes altres divergències, però no en les neurològiques. Últimament, va sortint gent que diu que l’han diagnosticat de TEA, com en Josep Thió, de Sopa de Cabra, i crec que és important que ho fem. Sortir a explicar-ho pot ajudar la gent que passa per aquest procés. Els podem ajudar a entendre que hi ha una sortida a aquest laberint. A més, podem ser un exemple més per a ajudar a entendre que podem formar part de la societat, que no som uns friquis que hem d’estar tancats en algun lloc perquè som rars.

—Molta gent potser no s’atreveix a fer-ho públic pel que diran. Si hi ha aquest “me too”, també hi haurà més gent que s’atrevirà a dir-ho i a viure-ho amb normalitat?
—És una decisió molt personal. No crec que s’hagi d’obligar ningú a dir res. Cadascú ho ha de viure i processar a la seva manera. Aquests dies, persones que conec m’han escrit per dir-me que tenien una neurodiversitat però que no ho havien explicat a ningú. Entenc que hi hagi gent que no ho vol dir. Potser he estat un inconscient i explicar-ho tindrà efectes negatius. Però, en el meu cas, m’ha pesat més pensar que puc ajudar algú. De fet, la resposta fins ara ha estat impressionat. Tot ha estat positiu. Que potser ara em trobaré gent que em mirarà diferent? Potser sí, però crec que la gent que m’envolta ja sap com sóc. La gent ja em coneix. Potser ara entendran una mica més algun dels meus comportaments.