The Washington Post · Mary Ilyushina

En una sala de conferències ben il·luminada d’un departament de policia de Moscou, un agent –envoltat de banderes russes i àguiles bicèfales daurades– somriu mentre lliura uns fullets blaus a una família nord-americana de cinc membres, que diu que ha fugit de Texas després d’haver constatat que el seu estil de vida tradicional perillava. Són certificats d’asil que els concedeixen el dret de viure i treballar a Rússia.

“Sento que m’he embarcat en una arca per a la meva família”, diu Leo Hare, de 61 anys. “Vull donar les gràcies al president Putin per haver fet de Rússia un refugi per a les famílies en el clima mundial actual.” La seva dona, Chantelle Hare, de 51 anys, afegeix: “En certa manera, sento que m’acabo de casar amb Rússia. Desitjo construir un futur ací amb la meva família. Desitjo veure les oportunitats que tindran ací els meus fills.”

Les imatges de la cerimònia, compartides en els canals oficials de comunicació del Ministeri de l’Interior rus, van acompanyades d’un text que afirma: “Una altra família nord-americana ha triat el nostre país per a viure […], conscient que, al nostre país, els valors tradicionals estan protegits per l’estat.”

La família Hare –cristians devots que es descriuen a si mateixos com una família de “migrants morals”– s’ha convertit en el rostre d’una comunitat petita, però creixent, d’occidentals que es traslladen a Rússia a la recerca dels valors tradicionals i conservadors que consideren que es troben sota atac a Occident. El seu cas encaixa com l’anell al dit amb el discurs que Putin fa anys que entona: que, en un Occident enfonsat en la decadència moral i social, Rússia ha esdevingut l’últim bastió de la família tradicional.

Però rere els titulars sobre casos com els dels Hare, tan freqüents als mitjans estatals russos, s’amaguen els greus envits que molts nouvinguts occidentals afronten a l’hora de traslladar-se a Rússia, de problemes legals i financers a comptes bancaris congelats, passant per entrebancs burocràtics de tota mena.

Pocs dies després que els Hare obtinguessin l’asil a Rússia, l’estiu de l’any passat, el govern rus anuncià la creació d’un visat de “valors compartits” –conegut informalment com a “visat anti-woke“— per a persones de 47 països que Moscou considera hostils, incloent-hi els Estats Units, el Regne Unit i la majoria de membres de la Unió Europea.

El visat, que segons Moscou “proporciona suport humanitari a persones que comparteixen els valors espirituals i morals tradicionals russos”, ofereix un permís de residència de tres anys amb requisits mínims i, fins i tot, l’opció eventual d’adquirir la ciutadania russa.

D’ençà de començament d’any, Moscou ha concedit aquest visat a unes 700 persones; centenars més han arribat al país amb visats de treball o d’estudiant, o com a cònjuges de ciutadans russos. Ho explica la diputada russa Maria Butina, que s’ha convertit en una de les grans defensores del programa. “Les persones LGBT i els immigrants són les dues raons principals per les quals la gent es trasllada [a Rússia]”, explica a The Washington Post. “Senten que hi ha massa immigrants, o bé que se’ls imposen els valors LGBT”, afegeix.

Butina és més coneguda als Estats Units com l’activista russa acusada d’infiltrar-se en cercles polítics conservadors per promoure els interessos del règim de Putin. El 2018, fou condemnada a divuit mesos de presó per la justícia nord-americana per haver actuat com  agent estranger sense registre previ. L’octubre del 2019, Butina fou alliberada i deportada a Rússia.

“Asil espiritual”

Butina insisteix que l’objectiu de Rússia no és reclutar occidentals desil·lusionats amb els seus països respectius. “L’estat rus considera [el visat] una missió humanitària. El nostre objectiu no és captar gent: això, si som sincers, seria força difícil de complir”, diu. “Cal ajudar totes aquestes persones a adaptar-se a la vida a Rússia: ajudar-les a trobar feina, a trobar escola per als seus fills. És un procés molt complicat.”

“Probablement, seria més adequat descriure’l com un visat d’asil espiritual”, afegeix. “La gent es trasllada a Rússia perquè hi cerca la seva arca de Noè, no pas perquè Rússia els cerqui a ells.”

Però alguns indicis apunten que l’esforç per atreure occidentals desencantats a Rússia, lluny de ser espontani, respon a un càlcul polític molt concret. Sense anar més lluny, una investigació publicada fa poc pel mitjà en llengua russa Important Stories, revelà que la cadena RT –sancionada tant pels EUA com per la UE– finança una xarxa de blocaires que es dediquen a fer vídeos sobre estrangers que s’han traslladat a Rússia.

Amb títols com ara “Rússia no té problemes americans” i “Occident vol demonitzar Rússia”, els vídeos formen part d’una iniciativa més àmplia amb què Rússia cerca de millorar la seva imatge internacional i presentar-se al món com un país ordenat, estable i preparat per a prosperar tot i l’aïllament internacional. Aquests blocaires s’afegeixen al grup ja existent d’influenciadors occidentals conservadors que aquests darrers anys s’han establert al país, i que publiquen contingut favorable a Rússia.

El 2019, una família australiana –que casualment comparteix cognom amb els Hare, sense tenir-hi cap relació– es traslladà a Rússia en protesta per la legalització del matrimoni homosexual al seu país d’origen. La família establí una granja a Altai, una pintoresca regió del sud de Sibèria, i ara protagonitza un popular videobloc sobre la seva vida que ha arribat a aparèixer en cadenes estatals com ara RT.

La gran majoria d’aquests vídeos solen fer-se ressò de la visió ideològica del món que propugna la dreta conservadora internacional: els drets de les persones trans i LGBT es presenten com a símptomes de la decadència moral d’Occident, i es rebutgen amb el pretext de protegir els interessos dels infants; el feminisme es presenta com una conspiració progressista per a erosionar la masculinitat i desmantellar la família tradicional.

En una línia semblant, l’obligació de vaccinar-se contra el coronavirus –que Butina cita com un altre motiu al qual molts occidentals fan referència a l’hora d’explicar la decisió de traslladar-se a Rússia– no es considera una mesura de salut pública, sinó un instrument de control autoritari, la punta de l’iceberg d’una conspiració política molt més fonda.

Com a país, Rússia es presenta com un refugi per als valors tradicionals: als homes solters se’ls mostra una visió idealitzada de les dones russes com a submises i familiars, en línia amb l’estètica de la tradwife (literalment: “esposa tradicional”) que tant s’ha popularitzat aquests darrers anys en alguns cercles conservadors nord-americans.

L’absència d’esdeveniments de l’orgull gai a Rússia –resultat, en gran manera, de les severes lleis anti-LGBT implementades pel govern Putin– és un altre dels grans punts forts per als occidentals que es traslladen al país.

Per a Stephen Webster, pastor a Murmansk i dibuixant de còmics, la decisió de traslladar-se a Rússia fou tant religiosa com econòmica. Webster, originari de l’estat nord-americà d’Oklahoma, es traslladà per primera vegada a Rússia amb el seu pare, també pastor, a començament de la dècada dels noranta, i hi tornà el 2023, després d’haver passat els sis anys anteriors als Estats Units.

“Em vaig traslladar a Rússia per motius familiars i espirituals, principalment, però també hi ha més factors, com ara, l’educació”, diu. “Tinc quatre fills, i l’educació per als nens és molt, molt més barata ací que no pas als Estats Units.”

Webster esmenta el suport material que Rússia ofereix a les famílies, com ara, el permís de per paternitat –que no existeix als Estats Units– o el programa “capital maternal”, que proporciona a les mares primerenques un ajut d’uns 8.500 dòlars (uns 7.250 euros), a més de bonificacions per cada fill posterior.

En un context de guerra i de descens de la natalitat, el govern rus ha establert la millora de la situació demogràfica del país com una de les seves grans prioritats, i cerca d’incentivar les dones joves perquè es casin i tinguin molts fills, encara que sigui a costa de renunciar als estudis o, fins i tot, a una carrera professional.

Els “expats” de Putin

Abans de traslladar-se a Rússia, Chantelle Hare passà molt de temps mirant canals de YouTube d’estrangers que ja hi havien anat, com ara, Wild Siberia, de Dan Castle, i Travel, de Tim Kirby. Tot i no aparèixer de manera directa a la investigació d’Important Stories, ambdós canals pertanyen a un ecosistema més ampli d’expats influenciadors que es dediquen a promoure la imatge de Rússia al món.

Els documents obtinguts per un servei d’intel·ligència europeu i revisats per The Washington Post mostren que Kirby forma part d’un grup de blocaires expats occidentals –entre els quals, hi ha John Mark Dougan, reconegut propagandista del Kremlin– que reben instruccions i suport financer del Centre d’Experiència Geopolítica, que depèn en gran manera de l’estat rus, per a publicar desinformació a les xarxes. Kirby s’ha negat a respondre a les preguntes de The Washington Post sobre els documents.

Tot i el suport de l’estat rus, les famílies occidentals que es traslladen al país solen topar-se amb envits de tota mena. Els Hare, per exemple, expliquen que els van estafar 50.000 dòlars poc després d’arribar al país, i que la policia no els ha ajudat a recuperar els diners en cap moment.

Arend i Anneesa Feenstra –una parella de grangers canadencs que es traslladà a Rússia el 2023, juntament amb els seus nou fills, per motius semblants als dels Hare– expliquen que, poc després d’arribar al país, els seus comptes bancaris respectius van ser congelats a causa “d’activitats sospitoses”, cosa que deixà la família desemparada i frustrada. En un vídeo publicat a YouTube i eliminat posteriorment, Anneesa –visiblement alterada– confessà que estava “disposada a pujar al següent avió i tocar el dos”.

Poc després, el matrimoni publicà un nou vídeo, titulat “Ens sap greu i ens hi esforçarem més”, en què retractaven les seves crítiques a Rússia, i asseguraven que la frustració amb les barreres lingüístiques els havien encegat. “El vídeo no reflectia la nostra opinió sobre Rússia, la seva gent, el seu govern, els seus bancs o les seves lleis”, deien.

Catherine Belton ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Pedro Sánchez no té cap pla ni havia ideat cap canvi de guió per a deixar descol·locats els seus adversaris polítics. Dissabte es va veure clar durant el seu discurs al comitè federal del PSOE i ahir ho va ratificar en la compareixença al congrés espanyol. El manteniment del govern espanyol fins al final de la legislatura no depèn de la quinzena de mesures que va anunciar ahir per a combatre la corrupció, ni de l’admissió explícita que es va equivocar doblement confiant en Santos Cerdán i José Luis Ábalos com a secretaris d’Organització del PSOE. Sánchez es podrà mantenir mentre no aparegui cap més prova que l’acosti a l’escàndol i faci totalment inviable el seu futur polític. Les condicions amb què es mantindrà seran, tanmateix, molt complicades. Pensar ara mateix en un pressupost sembla una quimera. I Sánchez té encara molts compromisos pendents, adquirits sobretot amb Junts i ERC. L’interès mutu obliga.

La majoria dels partits que continuen sustentant-lo al congrés no hi veuen cap alternativa: que el govern espanyol acabés en mans d’Alberto Núñez Feijóo seria encara pitjor que no pas Sánchez en l’actual situació, amb un PSOE sota la sospita d’una presumpta corrupció sistèmica. I sembla que ho considerin així encara que el PP, després del congrés del cap de setmana, amb què ha mirat de propulsar el seu candidat, hagi llançat el missatge que no pensa formar un govern de coalició amb Vox. O sobretot per això. Perquè, com suggeria el cap de files d’ERC al congrés espanyol, no es pot dir que Feijóo hagi donat veu a dirigents moderats nomenant Miguel Tellado secretari general i Ester Muñoz portaveu parlamentària: gent “diplomàtica i negociadora”. Els equilibris pretesos de Feijóo no convencen ningú. Tampoc no convencen Vox, que ha trobat un altre motiu per a acusar Feijóo de pretendre pactar amb els socialistes en el futur.

Els socis de la investidura de Sánchez no s’escarrassaran a forçar-ne la caiguda perquè poden tenir més a perdre-hi que no a guanyar-hi. Tan sols Coalició Canària li ha demanat explícitament que se sotmeti a una qüestió de confiança. El PNB la voldria, o demanaria eleccions, si el PSOE fos incapaç de vertebrar aviat els seus socis parlamentaris i fins i tot li va exposar una tercera via: dimitir sense dissoldre les cambres i que s’elegeixi un nou president d’acord amb l’article 99 de la constitució espanyola. Podem, malgrat que considera exhaurida la legislatura, tampoc no participarà en cap moció de censura. Ara, sols donarà suport a les mesures amb què estigui d’acord. Potser una frase d’Àgueda Micó, diputada de Compromís, resumeix el mínim comú denominador entre els partits que sustenten la governabilitat: “No tenim gens d’interès a salvar-lo a vostè. El que volem salvar són les polítiques progressistes.”

És clar que, entre ells, hi ha diferències. Se’n van tornar a veure entre ERC i Junts. “Si això són tres llestos i prou, vostè s’ha de quedar”, va dir Rufián. Però, alhora, li va advertir que si la situació s’agreujava, no dubtarien: “Si això escala i ens fa escollir entre corruptes professionals i corruptes d’estar per casa, l’obligarem a fer que la gent decideixi.” “Continuaré perquè sóc un polític net”, havia afirmat abans Sánchez. Míriam Nogueras, en canvi, va tornar a intentar de situar el seu partit fora del bloc dels socis permanents, com un partit no alineat que es mou i es mourà segons els interessos de Catalunya, i que en aquests moments li concedeix una pròrroga.

Nogueras va recuperar l’elecció de Jaume Collboni a la batllia de Barcelona com un exemple de la capacitat d’entesa entre el PSOE i el PP, que es mouen al congrés com l’oli i l’aigua, però que Junts sosté que es poden barrejar si els convé. “Pensem en els acords assolits i en les moltes coses que ens queden per fer en l’autogovern de Catalunya, en el reconeixement dels pilars essencials de la identitat nacional catalana i en l’impuls del català a les institucions comunitàries”, li va respondre Sánchez, conscient que Junts espera que es materialitzi aviat el reconeixement de l’oficialitat del català a les institucions europees o que s’aprovi la llei de delegació de competències en immigració.

“Si no pot complir amb Catalunya i amb el pacte de Brussel·les, si no està en condicions de fer-ho, deixem-ho córrer”, li va etzibar Nogueras. El moll de l’os és, en realitat, aquest: pot ser que la debilitat de Sánchez sigui realment un incentiu perquè els socis de la investidura el puguin lligar encara més curt. És l’esperança de la majoria: que la fragilitat en què es troba els permeti de tibar més la corda perquè compleixi els compromisos assumits que s’eternitzen. Però caldrà veure fins a quin punt el PSOE considera que aquesta tensió permanent li surt a compte. Fins on pot i està disposat a arribar.

La primera prova serà la setmana vinent, en la reunió de la comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals en què, teòricament, el govern català i l’espanyol han de consagrar l’acord de finançament. Tindrà prou força el PSOE per a entomar una rebel·lió dels territoris presidits pel PP quan s’hagi de reformar la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes? L’oposició de Podem tampoc no facilita ni als socialistes ni a Junts d’aprovar al congrés la delegació de les competències en immigració. I tot plegat s’esdevé en un clima evident de final d’etapa i de trànsit cap a un termini mitjà incert, en què tan sols Sánchez pot preveure què passarà. Això si és que ja ha aconseguit de cenyir l’afectació del cas Cerdán sobre el seu partit i el govern i té clar que no hi haurà nous implicats. Perquè, si no, el final ja és escrit.

Que el moment és crític ho ha evidenciat Yolanda Díaz, que va pronunciar un dels discursos més contundents de Sumar que es recorden a la cambra espanyola. Díaz deixava entreveure que el govern lliurava una mena de batalla a vida o mort, que estaven convençuts que el PSOE només se’n podia sortir si acceptava la majoria de propostes per a abordar la corrupció que ells havien promogut (i de què ahir es va felicitar) però, sobretot, si Sánchez projectava una imatge de netedat i confiança enmig de la devastació: “Jo sé que vostè és honrat”, li va dir, sense menystenir l’”angoixa” que pot sentir una part de la població. La confiança dels electors és l’intangible que al president espanyol més li pot costar de recuperar.

Què hi ha en joc, segons Sumar? La dreta que ve. “Sabem que abaixaran el salari mínim interprofessional i deportaran vuit milions d’immigrants”, va sentenciar. Díaz, que va assistir al ple malgrat que el seu pare havia mort poques hores abans, semblava intuir que els socialistes espanyols poden perjudicar el futur polític de Sumar si el govern naufraga. Enmig del caos que originaria un final de la legislatura així, probablement Podem seria l’únic partit que podria mantenir un espai a l’esquerra espanyola del PSOE. El partit de Ione Belarra ha diagnosticat molt bé que els teòrics partits d’esquerres no es poden permetre de caure en la xacra ètica de la corrupció ni en la doble moral de la prostitució mentre s’entonen discursos abolicionistes i feministes. Ho deia, amb unes altres paraules, Rufián: “L’esquerra no pot robar. Això no vol dir que l’esquerra no robi, sinó que no ho pot fer, perquè la penalització és molt major.”

Sánchez tindrà una segona oportunitat perquè els seus socis ho han volgut, però sense cap comodí a les mans.

Pedro Sánchez no té cap pla ni havia ideat cap canvi de guió per a deixar descol·locats els seus adversaris polítics. Dissabte es va veure clar durant el seu discurs al comitè federal del PSOE i ahir ho va ratificar en la compareixença al congrés espanyol. El manteniment del govern espanyol fins al final de la legislatura no depèn de la quinzena de mesures que va anunciar ahir per a combatre la corrupció, ni de l’admissió explícita que es va equivocar doblement confiant en Santos Cerdán i José Luis Ábalos com a secretaris d’Organització del PSOE. Sánchez es podrà mantenir mentre no aparegui cap més prova que l’acosti a l’escàndol i faci totalment inviable el seu futur polític. Les condicions amb què es mantindrà seran, tanmateix, molt complicades. Pensar ara mateix en un pressupost sembla una quimera. I Sánchez té encara molts compromisos pendents, adquirits sobretot amb Junts i ERC. L’interès mutu obliga.

La majoria dels partits que continuen sustentant-lo al congrés no hi veuen cap alternativa: que el govern espanyol acabés en mans d’Alberto Núñez Feijóo seria encara pitjor que no pas Sánchez en l’actual situació, amb un PSOE sota la sospita d’una presumpta corrupció sistèmica. I sembla que ho considerin així encara que el PP, després del congrés del cap de setmana, amb què ha mirat de propulsar el seu candidat, hagi llançat el missatge que no pensa formar un govern de coalició amb Vox. O sobretot per això. Perquè, com suggeria el cap de files d’ERC al congrés espanyol, no es pot dir que Feijóo hagi donat veu a dirigents moderats nomenant Miguel Tellado secretari general i Ester Muñoz portaveu parlamentària: gent “diplomàtica i negociadora”. Els equilibris pretesos de Feijóo no convencen ningú. Tampoc no convencen Vox, que ha trobat un altre motiu per a acusar Feijóo de pretendre pactar amb els socialistes en el futur.

Els socis de la investidura de Sánchez no s’escarrassaran a forçar-ne la caiguda perquè poden tenir més a perdre-hi que no a guanyar-hi. Tan sols Coalició Canària li ha demanat explícitament que se sotmeti a una qüestió de confiança. El PNB la voldria, o demanaria eleccions, si el PSOE fos incapaç de vertebrar aviat els seus socis parlamentaris i fins i tot li va exposar una tercera via: dimitir sense dissoldre les cambres i que s’elegeixi un nou president d’acord amb l’article 99 de la constitució espanyola. Podem, malgrat que considera exhaurida la legislatura, tampoc no participarà en cap moció de censura. Ara, sols donarà suport a les mesures amb què estigui d’acord. Potser una frase d’Àgueda Micó, diputada de Compromís, resumeix el mínim comú denominador entre els partits que sustenten la governabilitat: “No tenim gens d’interès a salvar-lo a vostè. El que volem salvar són les polítiques progressistes.”

És clar que, entre ells, hi ha diferències. Se’n van tornar a veure entre ERC i Junts. “Si això són tres llestos i prou, vostè s’ha de quedar”, va dir Rufián. Però, alhora, li va advertir que si la situació s’agreujava, no dubtarien: “Si això escala i ens fa escollir entre corruptes professionals i corruptes d’estar per casa, l’obligarem a fer que la gent decideixi.” “Continuaré perquè sóc un polític net”, havia afirmat abans Sánchez. Míriam Nogueras, en canvi, va tornar a intentar de situar el seu partit fora del bloc dels socis permanents, com un partit no alineat que es mou i es mourà segons els interessos de Catalunya, i que en aquests moments li concedeix una pròrroga.

Nogueras va recuperar l’elecció de Jaume Collboni a la batllia de Barcelona com un exemple de la capacitat d’entesa entre el PSOE i el PP, que es mouen al congrés com l’oli i l’aigua, però que Junts sosté que es poden barrejar si els convé. “Pensem en els acords assolits i en les moltes coses que ens queden per fer en l’autogovern de Catalunya, en el reconeixement dels pilars essencials de la identitat nacional catalana i en l’impuls del català a les institucions comunitàries”, li va respondre Sánchez, conscient que Junts espera que es materialitzi aviat el reconeixement de l’oficialitat del català a les institucions europees o que s’aprovi la llei de delegació de competències en immigració.

“Si no pot complir amb Catalunya i amb el pacte de Brussel·les, si no està en condicions de fer-ho, deixem-ho córrer”, li va etzibar Nogueras. El moll de l’os és, en realitat, aquest: pot ser que la debilitat de Sánchez sigui realment un incentiu perquè els socis de la investidura el puguin lligar encara més curt. És l’esperança de la majoria: que la fragilitat en què es troba els permeti de tibar més la corda perquè compleixi els compromisos assumits que s’eternitzen. Però caldrà veure fins a quin punt el PSOE considera que aquesta tensió permanent li surt a compte. Fins on pot i està disposat a arribar.

La primera prova serà la setmana vinent, en la reunió de la comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals en què, teòricament, el govern català i l’espanyol han de consagrar l’acord de finançament. Tindrà prou força el PSOE per a entomar una rebel·lió dels territoris presidits pel PP quan s’hagi de reformar la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes? L’oposició de Podem tampoc no facilita ni als socialistes ni a Junts d’aprovar al congrés la delegació de les competències en immigració. I tot plegat s’esdevé en un clima evident de final d’etapa i de trànsit cap a un termini mitjà incert, en què tan sols Sánchez pot preveure què passarà. Això si és que ja ha aconseguit de cenyir l’afectació del cas Cerdán sobre el seu partit i el govern i té clar que no hi haurà nous implicats. Perquè, si no, el final ja és escrit.

Que el moment és crític ho ha evidenciat Yolanda Díaz, que va pronunciar un dels discursos més contundents de Sumar que es recorden a la cambra espanyola. Díaz deixava entreveure que el govern lliurava una mena de batalla a vida o mort, que estaven convençuts que el PSOE només se’n podia sortir si acceptava la majoria de propostes per a abordar la corrupció que ells havien promogut (i de què ahir es va felicitar) però, sobretot, si Sánchez projectava una imatge de netedat i confiança enmig de la devastació: “Jo sé que vostè és honrat”, li va dir, sense menystenir l’”angoixa” que pot sentir una part de la població. La confiança dels electors és l’intangible que al president espanyol més li pot costar de recuperar.

Què hi ha en joc, segons Sumar? La dreta que ve. “Sabem que abaixaran el salari mínim interprofessional i deportaran vuit milions d’immigrants”, va sentenciar. Díaz, que va assistir al ple malgrat que el seu pare havia mort poques hores abans, semblava intuir que els socialistes espanyols poden perjudicar el futur polític de Sumar si el govern naufraga. Enmig del caos que originaria un final de la legislatura així, probablement Podem seria l’únic partit que podria mantenir un espai a l’esquerra espanyola del PSOE. El partit de Ione Belarra ha diagnosticat molt bé que els teòrics partits d’esquerres no es poden permetre de caure en la xacra ètica de la corrupció ni en la doble moral de la prostitució mentre s’entonen discursos abolicionistes i feministes. Ho deia, amb unes altres paraules, Rufián: “L’esquerra no pot robar. Això no vol dir que l’esquerra no robi, sinó que no ho pot fer, perquè la penalització és molt major.”

Sánchez tindrà una segona oportunitat perquè els seus socis ho han volgut, però sense cap comodí a les mans.

Contemplant ahir Pedro Sánchez mentre explicava amb la seua habitual gesticulació teatral els entramats de corrupció que sacsegen el seu partit, no vaig poder evitar de recordar les encertades observacions de Stefan Zweig sobre la dissolució d’Àustria-Hongria: no va ser la guerra que la va destruir, sinó la renúncia progressiva dels ciutadans a exercir la independència de criteri, que constitueix l’essència de la vida democràtica.

El fenomen que contemplem avui a l’estat espanyol transcendeix la figura concreta de Pedro Sánchez, però ell ha perfeccionat la tècnica fins a convertir-la en una mena d’art macabre. És una estratègia que es basa –que apel·la– no pas en la intel·ligència o en l’esperança dels ciutadans, sinó en l’instint més primitiu: la por. El resultat és una perillosa inversió de la lògica política: la cosa ja no és guanyar-se l’adhesió dels ciutadans oferint-los un projecte atractiu, sinó mantenir-los en un estat permanent d’ansietat existencial, de por de l’altre.

Sánchez, el PSOE –el règim, per tant, en última instància– ha aconseguit d’instal·lar en l’opinió pública la idea que ja no importa gens si políticament estàs d’acord o no amb les seues propostes, sinó que l’única cosa que compta és evitar que “vinga l’altre”. I aquesta degradació del judici polític –que converteix el ciutadà en un simple espectador aterrit d’un joc de cartes marcades– representa no tan sols una de les formes més perverses de despolitització, sinó l’antítesi de tot allò que la revolució democràtica catalana ha significat del 2009 ençà.

El que vam presenciar ahir al congrés espanyol no fou una sessió de control democràtic: fou l’escenificació d’un xantatge. Sánchez no hi va comparèixer per donar explicacions de què havia fet o havia deixat fer, sinó per recordar a tots els presents que, malgrat les proves de corrupció que l’envolten, ell continua essent l’única alternativa “acceptable” a l’amenaça d’un govern de dretes. A un govern del PP amb el qual Sánchez ens amenaça.

I el fet més trist és que el xantatge funciona. Perquè s’ha aconseguit de convèncer una part important de la societat que l’exercici del criteri independent és, en si mateix, un luxe perillós. I que en temps de “emergència democràtica” –curiosament una emergència que sempre apareix i sempre s’esvaeix quan al PSOE li convé– el primer deure del ciutadà és renunciar a les seues exigències polítiques i a la seua moralitat i limitar-se a triar el mal menor. Que sempre és sostenir-los a ells.

La dinàmica, evidentment, no és exclusiva del nostre temps. Stefan Zweig –ja m’hi he referit abans, perquè és un exemple que no ens podem permetre d’oblidar– va viure en primera persona el procés en què les democràcies europees dels anys trenta van anar cedint terreny progressivament davant l’extremisme, sovint en nom de la defensa de la democràcia. I aleshores ja va observar –i això és una gran lliçó que avui hauríem de tenir present– que la por de l’autoritarisme podia convertir-se, paradoxalment, en la millor aliada de l’autoritarisme mateix.

La diferència és que en aquell moment històric l’amenaça era evident i externa: Franco, Hitler, Mussolini o Stalin eren enemics clars i declarats de la democràcia. Avui, en canvi, l’erosió realment perillosa contra la democràcia ve de dins, i es produeix en nom de la defensa democràtica. Sánchez no és un enemic de la democràcia, d’acord. Però és quelcom molt més insidiós: és l’encarnació d’una democràcia que ha renunciat a ser res més que la gestió de la por.

Així, doncs, no hi ha en joc simplement el futur d’un govern determinat, sinó la preservació dels hàbits mentals que fan possible la vida democràtica.

Quan acceptem que la por ha de prevaler sobre el judici i el raonament, quan assumim que la crítica política s’ha de subordinar a consideracions de conveniència tàctica, quan ens resignem a empassar-nos allò que calga per evitar un mal hipotèticament pitjor, no fem una simple concessió esporàdica a les circumstàncies, ans contribuïm a la destrucció sistemàtica de la capacitat d’anàlisi. I aquesta capacitat és l’única garantia real que la democràcia funciona.

El cas català és, doncs, paradigmàtic. Durant dècades el PSOE ha anat construint un discurs que diu que qualsevol crítica als socialistes s’ha de moderar d’acord amb el risc de l’arribada de la dreta al poder. Però el resultat innegable d’això és que avui Catalunya es troba en una situació de subordinació política molt més gran i infinitament molt pitjor que la que tenia fa quinze anys. Amb una gran part de la societat paralitzada per un xantatge que s’ha interioritzat fins al punt de convertir-se en una mena d’automatisme mental.

No he pogut trobar avui la citació exacta, però Stefan Zweig va deixar escrita alguna cosa com ara que la por tan sols es pot vèncer amb el coratge, però el coratge tan sols es pot mantenir amb la lucidesa. I avui, per tant, en vista de l’espectacle cínic d’un Pedro Sánchez que s’atreveix a parlar de mesures contra la corrupció mentre el seu col·laborador més estret dorm a la presó, l’exigència de lucidesa em sembla una tasca urgent.

Perquè estic convençut que la democràcia no es pot defensar acceptant com a preu d’aquesta defensa que la corrupció, la mediocritat o l’autoritarisme siguen simplement mals menors inevitables o excusables per les circumstàncies del moment. Ben al contrari, crec que la democràcia es defensa exigint –sempre i sense excuses– que qui vulga el nostre vot siga capaç d’oferir-nos alguna cosa més que no el simple fet de no ser l’altre, el butoni, el papus, el dimoni amb cua i banyes.

De manera que no ens equivoquem, per favor, que això que hi ha en joc és molt i és molt important.

 

PS1. Avui a les set del vespre, a l’Ateneu Barcelonès, presentarem el segon volum de la col·lecció de llibres de VilaWeb: Els morts de Mazón d’Esperança Camps. Serà un acte molt especial perquè han viatjat fins a Barcelona per a participar-hi unes quantes de les víctimes de la incompetència del president de la Generalitat que parlaran i explicaran les seues raons. Una ocasió única, doncs, perquè Barcelona els demostre el suport que es mereixen. Us hi esperem a tots.

PS2. La setmana que ve hi haurà dues vistes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que seran crucials per a l’aplicació de l’amnistia. La primera té a veure amb la interpretació del delicte de malversació que ha exclòs Carles Puigdemont i la resta de dirigents polítics de l’aplicació de la llei. L’altra tractarà sobre les pre-judicials presentades per l’Audiència espanyola en el cas de l’operació Judes, en què tretze independentistes són acusats de terrorisme i que fa anys que està encallada. Clara Ardévol ha parlat amb Xavi Monge, un dels advocats d’Alerta Solidària, per saber què n’esperen, d’aquest darrer cas: “Ara per ara, els únics amnistiats de l’operació Judes són guàrdies civils investigats per tortures”.

PS3. La catalanista Annabelle Brunet, consellera departamental dels Pirineus Orientals, ha presentat aquesta setmana, davant més de dues-centes cinquanta persones, la plataforma electoral Primavera, que té l’objectiu de guanyar les eleccions municipals a Perpinyà, previstes el març de l’any vinent, i apartar del poder el batlle ultradretà Louis Aliot. Alexandre Solano ens explica el seu moviment i què pot significar en aquest reportatge.

PS4. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant amb accés obert per a tothom. La contrapartida és que ens ajudeu. Cliqueu ací per subscriure-us a VilaWeb o fer una donació única sense cap més compromís.

Contemplant ahir Pedro Sánchez mentre explicava amb la seua habitual gesticulació teatral els entramats de corrupció que sacsegen el seu partit, no vaig poder evitar de recordar les encertades observacions de Stefan Zweig sobre la dissolució d’Àustria-Hongria: no va ser la guerra que la va destruir, sinó la renúncia progressiva dels ciutadans a exercir la independència de criteri, que constitueix l’essència de la vida democràtica.

El fenomen que contemplem avui a l’estat espanyol transcendeix la figura concreta de Pedro Sánchez, però ell ha perfeccionat la tècnica fins a convertir-la en una mena d’art macabre. És una estratègia que es basa –que apel·la– no pas en la intel·ligència o en l’esperança dels ciutadans, sinó en l’instint més primitiu: la por. El resultat és una perillosa inversió de la lògica política: la cosa ja no és guanyar-se l’adhesió dels ciutadans oferint-los un projecte atractiu, sinó mantenir-los en un estat permanent d’ansietat existencial, de por de l’altre.

Sánchez, el PSOE –el règim, per tant, en última instància– ha aconseguit d’instal·lar en l’opinió pública la idea que ja no importa gens si políticament estàs d’acord o no amb les seues propostes, sinó que l’única cosa que compta és evitar que “vinga l’altre”. I aquesta degradació del judici polític –que converteix el ciutadà en un simple espectador aterrit d’un joc de cartes marcades– representa no tan sols una de les formes més perverses de despolitització, sinó l’antítesi de tot allò que la revolució democràtica catalana ha significat del 2009 ençà.

El que vam presenciar ahir al congrés espanyol no fou una sessió de control democràtic: fou l’escenificació d’un xantatge. Sánchez no hi va comparèixer per donar explicacions de què havia fet o havia deixat fer, sinó per recordar a tots els presents que, malgrat les proves de corrupció que l’envolten, ell continua essent l’única alternativa “acceptable” a l’amenaça d’un govern de dretes. A un govern del PP amb el qual Sánchez ens amenaça.

I el fet més trist és que el xantatge funciona. Perquè s’ha aconseguit de convèncer una part important de la societat que l’exercici del criteri independent és, en si mateix, un luxe perillós. I que en temps de “emergència democràtica” –curiosament una emergència que sempre apareix i sempre s’esvaeix quan al PSOE li convé– el primer deure del ciutadà és renunciar a les seues exigències polítiques i a la seua moralitat i limitar-se a triar el mal menor. Que sempre és sostenir-los a ells.

La dinàmica, evidentment, no és exclusiva del nostre temps. Stefan Zweig –ja m’hi he referit abans, perquè és un exemple que no ens podem permetre d’oblidar– va viure en primera persona el procés en què les democràcies europees dels anys trenta van anar cedint terreny progressivament davant l’extremisme, sovint en nom de la defensa de la democràcia. I aleshores ja va observar –i això és una gran lliçó que avui hauríem de tenir present– que la por de l’autoritarisme podia convertir-se, paradoxalment, en la millor aliada de l’autoritarisme mateix.

La diferència és que en aquell moment històric l’amenaça era evident i externa: Franco, Hitler, Mussolini o Stalin eren enemics clars i declarats de la democràcia. Avui, en canvi, l’erosió realment perillosa contra la democràcia ve de dins, i es produeix en nom de la defensa democràtica. Sánchez no és un enemic de la democràcia, d’acord. Però és quelcom molt més insidiós: és l’encarnació d’una democràcia que ha renunciat a ser res més que la gestió de la por.

Així, doncs, no hi ha en joc simplement el futur d’un govern determinat, sinó la preservació dels hàbits mentals que fan possible la vida democràtica.

Quan acceptem que la por ha de prevaler sobre el judici i el raonament, quan assumim que la crítica política s’ha de subordinar a consideracions de conveniència tàctica, quan ens resignem a empassar-nos allò que calga per evitar un mal hipotèticament pitjor, no fem una simple concessió esporàdica a les circumstàncies, ans contribuïm a la destrucció sistemàtica de la capacitat d’anàlisi. I aquesta capacitat és l’única garantia real que la democràcia funciona.

El cas català és, doncs, paradigmàtic. Durant dècades el PSOE ha anat construint un discurs que diu que qualsevol crítica als socialistes s’ha de moderar d’acord amb el risc de l’arribada de la dreta al poder. Però el resultat innegable d’això és que avui Catalunya es troba en una situació de subordinació política molt més gran i infinitament molt pitjor que la que tenia fa quinze anys. Amb una gran part de la societat paralitzada per un xantatge que s’ha interioritzat fins al punt de convertir-se en una mena d’automatisme mental.

No he pogut trobar avui la citació exacta, però Stefan Zweig va deixar escrita alguna cosa com ara que la por tan sols es pot vèncer amb el coratge, però el coratge tan sols es pot mantenir amb la lucidesa. I avui, per tant, en vista de l’espectacle cínic d’un Pedro Sánchez que s’atreveix a parlar de mesures contra la corrupció mentre el seu col·laborador més estret dorm a la presó, l’exigència de lucidesa em sembla una tasca urgent.

Perquè estic convençut que la democràcia no es pot defensar acceptant com a preu d’aquesta defensa que la corrupció, la mediocritat o l’autoritarisme siguen simplement mals menors inevitables o excusables per les circumstàncies del moment. Ben al contrari, crec que la democràcia es defensa exigint –sempre i sense excuses– que qui vulga el nostre vot siga capaç d’oferir-nos alguna cosa més que no el simple fet de no ser l’altre, el butoni, el papus, el dimoni amb cua i banyes.

De manera que no ens equivoquem, per favor, que això que hi ha en joc és molt i és molt important.

 

PS1. Avui a les set del vespre, a l’Ateneu Barcelonès, presentarem el segon volum de la col·lecció de llibres de VilaWeb: Els morts de Mazón d’Esperança Camps. Serà un acte molt especial perquè han viatjat fins a Barcelona per a participar-hi unes quantes de les víctimes de la incompetència del president de la Generalitat que parlaran i explicaran les seues raons. Una ocasió única, doncs, perquè Barcelona els demostre el suport que es mereixen. Us hi esperem a tots.

PS2. La setmana que ve hi haurà dues vistes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que seran crucials per a l’aplicació de l’amnistia. La primera té a veure amb la interpretació del delicte de malversació que ha exclòs Carles Puigdemont i la resta de dirigents polítics de l’aplicació de la llei. L’altra tractarà sobre les pre-judicials presentades per l’Audiència espanyola en el cas de l’operació Judes, en què tretze independentistes són acusats de terrorisme i que fa anys que està encallada. Clara Ardévol ha parlat amb Xavi Monge, un dels advocats d’Alerta Solidària, per saber què n’esperen, d’aquest darrer cas: “Ara per ara, els únics amnistiats de l’operació Judes són guàrdies civils investigats per tortures”.

PS3. La catalanista Annabelle Brunet, consellera departamental dels Pirineus Orientals, ha presentat aquesta setmana, davant més de dues-centes cinquanta persones, la plataforma electoral Primavera, que té l’objectiu de guanyar les eleccions municipals a Perpinyà, previstes el març de l’any vinent, i apartar del poder el batlle ultradretà Louis Aliot. Alexandre Solano ens explica el seu moviment i què pot significar en aquest reportatge.

PS4. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant amb accés obert per a tothom. La contrapartida és que ens ajudeu. Cliqueu ací per subscriure-us a VilaWeb o fer una donació única sense cap més compromís.

Hi ha, d’entrada, la música: zam-zam, zam-zam, zam-zam, zam-zam… Dues notes i una cadència que perdura. El títol que hi va posar el compositor, John Williams, ja avisa: “Tema de perill”. El crescendo sonor acompanya les imatges i aquí la pantalla ens mostra la silueta d’una noia al mar, tan tranquil·la i tan feliç però enfocada des de sota, des del punt de vista d’això que se li acosta i que no veu i nosaltres tampoc, que no sabem què és però que fa por i que al final (crits) mossega i se l’endú cap al fons d’aquesta immensitat temible que s’estén sota les ones.

El juny del 1975, fa ara cinquanta anys, es va estrenar Jaws (Tauró), el film que un Steven Spielberg que encara no sortia en lletres grosses als cartells va crear a partir de la novel·la homònima de Peter Benchley. I va ser un èxit esclatant. I passats els anys ja es considera una fita del cinema, una lliçó de narrativa. Es veu que, aquí, els problemes amb el tauró mecànic són a l’origen d’aquesta manera de contar: que no podien fer-lo funcionar, que el rodatge s’endarreria i que Spielberg va optar per això que finalment ens va oferir: el fora de camp, la insinuació, la tensió que genera l’amenaça que hi és però que no acabem de veure (Alien, de Ridley Scott, l’any 1979, és una altra gran mostra d’aquest efectivíssim sistema per a fer por).

A Jaws hi ha fórmules noves i fórmules conegudes en una combinació que ha convertit el gran èxit comercial també en matèria de cinèfil. Hi ha la contraposició de personatges (el científic vs. el caçador, el policia responsable vs. el batlle especulador –aquella indescriptible jaqueta estampada d’àncores estiuenques!–, etcètera), el misteri que cal resoldre, i la falsa resolució que augmenta la tensió (quan els ciutadans enfurismats maten el tauró que no era)… i hi ha, sobretot, el vell tema del monstre marí desconegut. Aquesta amenaça que en el fons és la idea, tan antiga com la humanitat, de la lluita contra la natura-caos per tal d’imposar l’ordre-civilització (la metàfora la fem nosaltres i l’ordre, per tant, som nosaltres), aquí queda definida en un animal concret: el tauró.

Em sembla que no exageraré si dic que, des de Jaws i per influència de Jaws, hi ha molta gent, moltíssima, que hi pensa, mentre neda, en el tauró que… zam-zam, zam-zam, zam-zam… pujarà des del fons i… nyac!

Aquell film jugava amb moltes pors i una d’ancestral: la que tenim els humans, mamífers terrestres com som, de les coses que amaga l’aigua; abismes, monstres, perills.

Jo vaig aprendre a nedar de gran. Cap als trenta, si fa o no fa. Vull dir que abans em movia més o menys surant al mar i prou, prop de la platja, mirant de tocar terra o de tenir alguna mena de roca o de flotador o de persona a prop per poder-m’hi aferrar, sempre amb el temor irracional que alguna cosa, fos la que fos, m’agafés un peu i em tibés avall i adeu.

Però vaig fer el curset de natació (mai no és tard, és clar que no!), i aleshores, un dia, al mar, em vaig posar el tub i les ulleres. Encara en recordo la impressió, aquell exclamar que això què és, aquest món de colors! I la por es va esfumar. El respecte, no, és clar, que l’aigua ens l’exigeix, però sí la por. I he vist meravelles que els que estimeu el mar reconeixereu: escórpores malcarades, bandes de saupes de groc brillant sota els raigs del sol, rogers concentrats a escombrar la sorra amb els bigotis, pops intel·ligents que es transformen i que et miren als ulls, julivies que netegen tords, les castanyoles en estols de vellut desordenat, el pas circumspecte del senyor peix agulla, la formació implacable dels espets, les flabellines psicodèliques sacsejades pel corrent, el vol elegant de les rajades, les morenes ondulants i tan belles. He vist la majestuositat d’una enorme manta oceànica i he sentit el rac-rac de les tortugues esmorzant i he plorat d’emoció amb el cant dels dofins o amb la delicadesa màgica d’un cavallet de mar.

El film de Spielberg va ser un èxit des de molts punts de mira, però va tenir un preu molt alt que el mateix cineasta, passats els anys, va lamentar: convertir els taurons en la personificació del mal, en bèsties sanguinàries que, com a tals, és lícit, o fins i tot necessari, de matar.

I a fe que ho fem: els matem a milions. A milions. Els arrenquem les aletes simplement per fer-ne sopa o com a patètica (i, no cal dir-ho, inútil) potinga afrodisíaca, els deixem morir atrapats a les xarxes de pesca indiscriminada, els destruïm hàbitats i ecosistemes, els acorralem cap a l’extinció i, a sobre, els pengem la llufa de monstres assassins.

Fa cinc-cents milions d’anys que els taurons habiten aquest planeta. Són una història d’èxit evolutiu, éssers perfectament adaptats al seu medi, i necessaris també per a l’equilibri d’aquest mateix medi. Són caçadors extraordinaris, sí, però no assassins indiscriminats (els humans, de fet, no formem part del seu menú). I són esplèndids en els seus moviments, tan fins i freds i displicents. Contemplar-los és quedar-ne hipnotitzat. Jo he tingut la sort de poder-ho fer. Allò que deia: amb respecte i bandejant la por de les historietes. Sense emprenyar-los, amb prudència, seguint les indicacions de la gent que en sap i rendint-me a la meravella de la seva presència elegantíssima.

Ara que l’aniversari de la pel·li de Spielberg ha fet que tornem a parlar de taurons, potser ens podria servir per a entendre una mica millor, i lluny dels tòpics, aquests bellíssims nedadors (en plural, perquè en són molts, des del grandiós menjador de plàncton que és el tauró balena fins als especialistes en radars que anomenem taurons martell). Que la literatura, el cinema, la narrativa humana és imaginació i bé està. També per passar por, si ho volem: històries de zombis i d’apareguts i el que convingui. Però que faríem bé de recordar que el món no és com els nostres monstres. I que, sota les ones, no s’hi amaga cap bèstia rancuniosa amb set de sang humana sinó un univers fascinant i amb una extraordinària diversitat de formes de vida, de colors i moviment, un univers que pateix pel mal que li causem.

I sí: sigui per la pel·li o per l’estiu o pel que sigui, val la pena de conèixer (i d’aprendre a respectar) el mar, que és el món que comença sota l’escuma de les ones.

Hi ha, d’entrada, la música: zam-zam, zam-zam, zam-zam, zam-zam… Dues notes i una cadència que perdura. El títol que hi va posar el compositor, John Williams, ja avisa: “Tema de perill”. El crescendo sonor acompanya les imatges i aquí la pantalla ens mostra la silueta d’una noia al mar, tan tranquil·la i tan feliç però enfocada des de sota, des del punt de vista d’això que se li acosta i que no veu i nosaltres tampoc, que no sabem què és però que fa por i que al final (crits) mossega i se l’endú cap al fons d’aquesta immensitat temible que s’estén sota les ones.

El juny del 1975, fa ara cinquanta anys, es va estrenar Jaws (Tauró), el film que un Steven Spielberg que encara no sortia en lletres grosses als cartells va crear a partir de la novel·la homònima de Peter Benchley. I va ser un èxit esclatant. I passats els anys ja es considera una fita del cinema, una lliçó de narrativa. Es veu que, aquí, els problemes amb el tauró mecànic són a l’origen d’aquesta manera de contar: que no podien fer-lo funcionar, que el rodatge s’endarreria i que Spielberg va optar per això que finalment ens va oferir: el fora de camp, la insinuació, la tensió que genera l’amenaça que hi és però que no acabem de veure (Alien, de Ridley Scott, l’any 1979, és una altra gran mostra d’aquest efectivíssim sistema per a fer por).

A Jaws hi ha fórmules noves i fórmules conegudes en una combinació que ha convertit el gran èxit comercial també en matèria de cinèfil. Hi ha la contraposició de personatges (el científic vs. el caçador, el policia responsable vs. el batlle especulador –aquella indescriptible jaqueta estampada d’àncores estiuenques!–, etcètera), el misteri que cal resoldre, i la falsa resolució que augmenta la tensió (quan els ciutadans enfurismats maten el tauró que no era)… i hi ha, sobretot, el vell tema del monstre marí desconegut. Aquesta amenaça que en el fons és la idea, tan antiga com la humanitat, de la lluita contra la natura-caos per tal d’imposar l’ordre-civilització (la metàfora la fem nosaltres i l’ordre, per tant, som nosaltres), aquí queda definida en un animal concret: el tauró.

Em sembla que no exageraré si dic que, des de Jaws i per influència de Jaws, hi ha molta gent, moltíssima, que hi pensa, mentre neda, en el tauró que… zam-zam, zam-zam, zam-zam… pujarà des del fons i… nyac!

Aquell film jugava amb moltes pors i una d’ancestral: la que tenim els humans, mamífers terrestres com som, de les coses que amaga l’aigua; abismes, monstres, perills.

Jo vaig aprendre a nedar de gran. Cap als trenta, si fa o no fa. Vull dir que abans em movia més o menys surant al mar i prou, prop de la platja, mirant de tocar terra o de tenir alguna mena de roca o de flotador o de persona a prop per poder-m’hi aferrar, sempre amb el temor irracional que alguna cosa, fos la que fos, m’agafés un peu i em tibés avall i adeu.

Però vaig fer el curset de natació (mai no és tard, és clar que no!), i aleshores, un dia, al mar, em vaig posar el tub i les ulleres. Encara en recordo la impressió, aquell exclamar que això què és, aquest món de colors! I la por es va esfumar. El respecte, no, és clar, que l’aigua ens l’exigeix, però sí la por. I he vist meravelles que els que estimeu el mar reconeixereu: escórpores malcarades, bandes de saupes de groc brillant sota els raigs del sol, rogers concentrats a escombrar la sorra amb els bigotis, pops intel·ligents que es transformen i que et miren als ulls, julivies que netegen tords, les castanyoles en estols de vellut desordenat, el pas circumspecte del senyor peix agulla, la formació implacable dels espets, les flabellines psicodèliques sacsejades pel corrent, el vol elegant de les rajades, les morenes ondulants i tan belles. He vist la majestuositat d’una enorme manta oceànica i he sentit el rac-rac de les tortugues esmorzant i he plorat d’emoció amb el cant dels dofins o amb la delicadesa màgica d’un cavallet de mar.

El film de Spielberg va ser un èxit des de molts punts de mira, però va tenir un preu molt alt que el mateix cineasta, passats els anys, va lamentar: convertir els taurons en la personificació del mal, en bèsties sanguinàries que, com a tals, és lícit, o fins i tot necessari, de matar.

I a fe que ho fem: els matem a milions. A milions. Els arrenquem les aletes simplement per fer-ne sopa o com a patètica (i, no cal dir-ho, inútil) potinga afrodisíaca, els deixem morir atrapats a les xarxes de pesca indiscriminada, els destruïm hàbitats i ecosistemes, els acorralem cap a l’extinció i, a sobre, els pengem la llufa de monstres assassins.

Fa cinc-cents milions d’anys que els taurons habiten aquest planeta. Són una història d’èxit evolutiu, éssers perfectament adaptats al seu medi, i necessaris també per a l’equilibri d’aquest mateix medi. Són caçadors extraordinaris, sí, però no assassins indiscriminats (els humans, de fet, no formem part del seu menú). I són esplèndids en els seus moviments, tan fins i freds i displicents. Contemplar-los és quedar-ne hipnotitzat. Jo he tingut la sort de poder-ho fer. Allò que deia: amb respecte i bandejant la por de les historietes. Sense emprenyar-los, amb prudència, seguint les indicacions de la gent que en sap i rendint-me a la meravella de la seva presència elegantíssima.

Ara que l’aniversari de la pel·li de Spielberg ha fet que tornem a parlar de taurons, potser ens podria servir per a entendre una mica millor, i lluny dels tòpics, aquests bellíssims nedadors (en plural, perquè en són molts, des del grandiós menjador de plàncton que és el tauró balena fins als especialistes en radars que anomenem taurons martell). Que la literatura, el cinema, la narrativa humana és imaginació i bé està. També per passar por, si ho volem: històries de zombis i d’apareguts i el que convingui. Però que faríem bé de recordar que el món no és com els nostres monstres. I que, sota les ones, no s’hi amaga cap bèstia rancuniosa amb set de sang humana sinó un univers fascinant i amb una extraordinària diversitat de formes de vida, de colors i moviment, un univers que pateix pel mal que li causem.

I sí: sigui per la pel·li o per l’estiu o pel que sigui, val la pena de conèixer (i d’aprendre a respectar) el mar, que és el món que comença sota l’escuma de les ones.

La setmana que ve hi haurà dues vistes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que seran crucials per a l’aplicació de l’amnistia. La primera té a veure amb la interpretació del delicte de malversació que ha exclòs Carles Puigdemont i la resta de dirigents polítics de l’aplicació de la llei. L’altra tractarà les pre-judicials presentades per l’Audiència espanyola en el cas de l’operació Judes, en què tretze independentistes són acusats de terrorisme i que fa anys que està encallada. L’Audiència espanyola no va voler amnistiar-los tot i reconèixer que, segons la llei, es complien els requisits perquè en fossin beneficiaris. El tribunal va exposar dubtes sobre el fet que això fos compatible amb la normativa europea contra el terrorisme, i aquests dubtes s’hauran de començar a resoldre la setmana que ve a Luxemburg. Parlem amb Xavi Monge, un dels advocats d’Alerta Solidària que porten les defenses, sobre com veu el cas. De moment, mostra cert optimisme i defensa que als tribunals espanyols se’ls va acabant la munició per a atacar la llei.

—Què n’espereu del TJUE?
—La vista estarà dividida en tres blocs, en què intervindrà l’ACVOT –l’acusació popular–, la fiscalia, nosaltres, Espanya i la Comissió Europea. El primer bloc és relatiu a la competència del tribunal sobre la qüestió, tenint en compte que la fiscalia ha dit en tots els procediments que el TJUE no hi tenia res a dir. En el nostre cas, és sobretot pel fet que la directiva de terrorisme va entrar en vigor el 2019. El TJUE pregunta: tenint en compte que pràcticament tots els fets són anteriors a l’entrada en vigor de la directiva, fins a quin punt es pot avaluar el xoc entre l’amnistia i una directiva que no havia entrat en vigor? Probablement, ja no hi haurà res més a discutir.

—Seria una aplicació retroactiva.
—I no és possible. La segona qüestió és un bloc de preguntes que té a veure fonamentalment amb el fet de si l’amnistia afecta l’efecte útil de la directiva, els objectius de la Unió en la lluita contra el terrorisme. Nosaltres plantegem que l’amnistia és excepcional, vinculada al procés, i que, a més, tan sols hi ha una sola causa de terrorisme que es vegi afectada per la llei, l’operació Judes. Per tant, la directiva i tots els instruments de cooperació europeus en el marc del terrorisme continuen intactes. L’efecte útil –molt encaminat al terrorisme gihadista– continua intacte.

“Tan sols hi ha una sola causa de terrorisme afectada per la llei, l'operació Judes”

—I l’últim bloc?
—Fa referència a principis de la Unió: si la llei topa amb el principi d’igualtat i el de seguretat jurídica. Entenem que no. Per l’excepcionalitat i perquè un requisit de les amnisties és que tinguin una finalitat legítima –en aquest cas, la resolució d’un conflicte polític, contribuir a això que en diuen pacificació, la normalització política i institucional. El tribunal també abordarà si té sentit discutir sobre l’exclusió de les violacions de drets humans tenint en compte, primera, que és un límit de les lleis d’amnistia –no perdonar greus violacions de drets humans– i, segona, que tal com està establert en la llei és correcte.

—Quines sensacions teniu respecte del tribunal?
—Sembla que avalua quina és la intensitat del control que ha de fer sobre la llei. En la vista del Tribunal de Comptes, la que afecta els polítics, el tribunal planteja directament fins a quin punt s’ha de discutir en l’àmbit europeu, si l’amnistia és una competència exclusiva dels estats. En aquest cas, a més, si ja s’ha deixat clar que no afecta els interessos econòmics de la Unió Europea, encara és més flagrant. Nosaltres encara tenim una directiva de terrorisme sobre la qual discutir…

—Com veieu el posicionament de la Comissió Europea, que és una de les parts? Us pot afavorir?
—Ha tingut un comportament estrany. Primer, ha fet una cosa –que probablement té a veure amb la intervenció d’un advocat espanyol– que és que, en l’altre procediment, el que afecta els polítics, planteja que la llei d’amnistia podria ser una autoamnistia, mentre que en el nostre cas no ho diu, això. És sorprenent. Si és una autoamnistia, ho és per a tothom. Crec que en això se li veu una mica el llautó: ho diu en el procediment en què hi ha càrrecs polítics, i no en el que no n’hi ha. El tribunal li demana que expliqui això de l’autoamnistia que diu en l’altre procediment. Li pica una mica el crostó per haver-ho dit en un cas i en l’altre no. La Comissió fa una mena de crítica política a l’amnistia, però conclou que no priva d’efecte útil la directiva europea i que les amnisties són una facultat que tenen els estats, que la directiva no s’hi oposa. La crítica és força innòcua jurídicament. Si no afecta la directiva, no hi ha gaire a discutir.

“La Comissió Europea fa una mena de crítica política a l'amnistia, però és força innòcua jurídicament”

—Per tant, això us beneficiaria?
—Sí. L’Audiència Nacional fa unes preguntes reiteratives que no tenen cap rellevància en el litigi principal. En una qüestió pre-judicial, l’únic que pot resoldre el tribunal és si, en relació amb el cas concret, hi ha una afectació del dret comunitari. L’Audiència Nacional qüestiona l’exclusió que fa la llei sobre el terrorisme: n’exclou els fets que hagin suposat violacions greus dels drets humans. L’Audiència entén que això significa establir una diferenciació entre terrorisme de baixa intensitat i d’alta que la directiva no preveu. I una de les preguntes que ens fa el tribunal és si aquesta discussió té cap sentit en aquest cas. Tenint en compte que la interlocutòria de plantejament de l’Audiència ja diu que no hi ha violació de drets humans –no hi ha cap atemptat, no s’ha fet mal a ningú, no s’ha causat cap dany– el tribunal ens pregunta si la discussió sobre l’exclusió té cap sentit.

—És a dir, com que la causa no parla de la intenció de fer cap atemptat, no té sentit discutir si la distinció que fa la llei entre un tipus de terrorisme o un altre és pertinent. No hi ha violacions greus de drets humans i, per tant, quedaria inclosa en l’amnistia.
—Sí, i el TJUE ja ha dit en reiterades ocasions que ells no fan dictàmens generals ni contesten a qüestions hipotètiques ni genèriques, només les que tenen rellevància en el cas concret. Seria diferent si fos un cas amb morts, però com que no ho és, diu el tribunal, té cap sentit discutir-ho aquí? Si no afecta la directiva, el tribunal no té gaire a dir. Si es conclou que l’amnistia no s’oposa al dret europeu, l’Audiència Nacional haurà d’arxivar l’operació Judes.

—En la causa no hi ha atemptats, ni plans d’atemptat, i fins i tot els suposats precursors d’explosius es lliguen només al delicte d’estralls.
—I l’acusació d’estralls en grau de temptativa és una mica peculiar. Una altra cosa és que hi hagués hagut un atemptat frustrat, però és que no hi ha hagut això. L’acusació és surrealista…

—Com interpreteu la sentència del TC sobre l’amnistia quant a la qüestió del terrorisme? Creieu que encamina una resolució a favor vostre del TJUE?
—Sí. Per exemple, la Comissió Europea diu, sobre el principi d’igualtat, que té dubtes, però que això ho ha de resoldre l’òrgan nacional, i el TC ja ho ha resolt. Ha dit que els actes contra la independència que són dins l’àmbit material i temporal de la llei també són amnistiables. Això dissipa qualsevol dubte sobre el principi d’igualtat. Hi ha una altra qüestió força rellevant amb el principi d’igualtat i amb la idea que no és una autoamnistia. Ara per ara, els únics amnistiats de l’operació Judes són els guàrdies civils investigats per tortures. És força evident que la teoria de l’autoamnistia fa aigües… I el TC va deixar clara la constitucionalitat de l’amnistia també en els delictes de terrorisme.

“És força evident que la teoria de l'autoamnistia fa aigües”

—Què pot passar a partir d’ara?
—Si el TJUE resol com entenem que ha de resoldre i com creiem que resoldrà, s’acabaria el periple judicial. El tribunal ha compassat els tempos de les quatre qüestions pre-judicials sobre l’amnistia i, per tant, entenem que tot es resoldrà de cop. Fins i tot, podria ser que emetés una sola sentència per totes, o sentències diferents, però totes alhora. El president del tribunal va dir l’altre dia que preveia que a final d’any la qüestió estaria resolta. La previsió seria que a la tardor tinguéssim les conclusions de l’advocat general i a final d’any o principi del que ve, la resolució. Si el TJUE diu que l’amnistia no s’oposa al dret de la Unió, no tindran més sortida que l’arxivament.

—Les sensacions després de la vista a l’Audiència espanyola fa un any eren que l’amnistia s’acabaria aplicant en aquest cas, tard o d’hora.
—La sensació que tenim és que el jutge Guevara hauria aplicat l’amnistia i prou, però no tenia unanimitat al tribunal. Més aviat sembla que el ponent és qui no ho tenia tan clar. Hi ha un punt de la interlocutòria en què es critica obertament el legislador, mentre que a la vista, quan l’advocat d’ACVOT va criticar el legislador, Guevara li va cridar l’atenció dues vegades i li va dir que allò no eren les Corts. Sorprèn que allò que el propi president del tribunal ha tallat en la vista després aparegui en la interlocutòria. Però si el tribunal hagués considerat que no era aplicable l’amnistia en aquest cas, directament no l’hauria aplicada, no hauria presentat una qüestió pre-judicial.

—En el millor dels escenaris, la causa no s’arxivarà fins a final d’any. Com viuen els encausats tants anys d’incertesa?
—Amb una mica de resignació i amb decepció, perquè això s’hauria d’haver tancat fa un any i encara som aquí. Ara, tenim cert optimisme: la llei és clara i s’hauria d’aplicar.

“L'operació Judes s'hauria d'haver tancat fa un any i encara som aquí”

—Una redacció diferent de la llei us hauria posat les coses més fàcils?
—Fos quina fos, la guia aquella dels jutges ultres sobre com boicotejar l’amnistia hauria existit igualment. Per nosaltres, la qüestió pre-judicial és absolutament innecessària, no tenim cap dubte de la compatibilitat amb el dret europeu. Tothom tenia clar que, fos quin fos el text, la directriu d’Aznar de “qui pugui fer que faci” era molt clara.

—Com creieu que evolucionarà l’aplicació de la llei en relació amb els represaliats de base?
—Sabíem que no seria fàcil ni curt, i que havíem d’estar preparats. Tenim denegacions d’amnistia o amnisties pendents d’aplicar que són flagrants, com el cas dels acusats de la manifestació contra Jusapol. Els van denegar l’amnistia i vam presentar recursos. Hi ha tribunals que en fan lectures restrictives i la qüestió pre-judicial europea més surrealista de totes és la d’un jutjat de Vilanova per un delicte de desobediència. Si els jutges volen boicotejar-la, ho intentaran fins al final. Però això ja s’esgota. En els casos en què el boicot sigui més intens, caldrà anar fins al Constitucional.

“L’odi és a la seva banda”: el cas de l’Adri, encallat pel no a l’amnistia

—I això allargarà encara més els processos…
—Sí, però quan el Constitucional es mulla és una mica temerari fer certes resolucions, poden fregar la prevaricació. Quan la interpretació era discutible, els jutjats podien tenir cert marge, però ara cada vegada és més estret. Alguns esperaven que el TC es pronunciés i alguns han plantejat la qüestió de constitucionalitat, però dictada la sentència del recurs del PP, la resta de sentències tindran el mateix criteri, i només hi haurà la discussió sobre fets concrets de cada cas.

 

La setmana que ve hi haurà dues vistes al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que seran crucials per a l’aplicació de l’amnistia. La primera té a veure amb la interpretació del delicte de malversació que ha exclòs Carles Puigdemont i la resta de dirigents polítics de l’aplicació de la llei. L’altra tractarà les pre-judicials presentades per l’Audiència espanyola en el cas de l’operació Judes, en què tretze independentistes són acusats de terrorisme i que fa anys que està encallada. L’Audiència espanyola no va voler amnistiar-los tot i reconèixer que, segons la llei, es complien els requisits perquè en fossin beneficiaris. El tribunal va exposar dubtes sobre el fet que això fos compatible amb la normativa europea contra el terrorisme, i aquests dubtes s’hauran de començar a resoldre la setmana que ve a Luxemburg. Parlem amb Xavi Monge, un dels advocats d’Alerta Solidària que porten les defenses, sobre com veu el cas. De moment, mostra cert optimisme i defensa que als tribunals espanyols se’ls va acabant la munició per a atacar la llei.

—Què n’espereu del TJUE?
—La vista estarà dividida en tres blocs, en què intervindrà l’ACVOT –l’acusació popular–, la fiscalia, nosaltres, Espanya i la Comissió Europea. El primer bloc és relatiu a la competència del tribunal sobre la qüestió, tenint en compte que la fiscalia ha dit en tots els procediments que el TJUE no hi tenia res a dir. En el nostre cas, és sobretot pel fet que la directiva de terrorisme va entrar en vigor el 2019. El TJUE pregunta: tenint en compte que pràcticament tots els fets són anteriors a l’entrada en vigor de la directiva, fins a quin punt es pot avaluar el xoc entre l’amnistia i una directiva que no havia entrat en vigor? Probablement, ja no hi haurà res més a discutir.

—Seria una aplicació retroactiva.
—I no és possible. La segona qüestió és un bloc de preguntes que té a veure fonamentalment amb el fet de si l’amnistia afecta l’efecte útil de la directiva, els objectius de la Unió en la lluita contra el terrorisme. Nosaltres plantegem que l’amnistia és excepcional, vinculada al procés, i que, a més, tan sols hi ha una sola causa de terrorisme que es vegi afectada per la llei, l’operació Judes. Per tant, la directiva i tots els instruments de cooperació europeus en el marc del terrorisme continuen intactes. L’efecte útil –molt encaminat al terrorisme gihadista– continua intacte.

“Tan sols hi ha una sola causa de terrorisme afectada per la llei, l'operació Judes”

—I l’últim bloc?
—Fa referència a principis de la Unió: si la llei topa amb el principi d’igualtat i el de seguretat jurídica. Entenem que no. Per l’excepcionalitat i perquè un requisit de les amnisties és que tinguin una finalitat legítima –en aquest cas, la resolució d’un conflicte polític, contribuir a això que en diuen pacificació, la normalització política i institucional. El tribunal també abordarà si té sentit discutir sobre l’exclusió de les violacions de drets humans tenint en compte, primera, que és un límit de les lleis d’amnistia –no perdonar greus violacions de drets humans– i, segona, que tal com està establert en la llei és correcte.

—Quines sensacions teniu respecte del tribunal?
—Sembla que avalua quina és la intensitat del control que ha de fer sobre la llei. En la vista del Tribunal de Comptes, la que afecta els polítics, el tribunal planteja directament fins a quin punt s’ha de discutir en l’àmbit europeu, si l’amnistia és una competència exclusiva dels estats. En aquest cas, a més, si ja s’ha deixat clar que no afecta els interessos econòmics de la Unió Europea, encara és més flagrant. Nosaltres encara tenim una directiva de terrorisme sobre la qual discutir…

—Com veieu el posicionament de la Comissió Europea, que és una de les parts? Us pot afavorir?
—Ha tingut un comportament estrany. Primer, ha fet una cosa –que probablement té a veure amb la intervenció d’un advocat espanyol– que és que, en l’altre procediment, el que afecta els polítics, planteja que la llei d’amnistia podria ser una autoamnistia, mentre que en el nostre cas no ho diu, això. És sorprenent. Si és una autoamnistia, ho és per a tothom. Crec que en això se li veu una mica el llautó: ho diu en el procediment en què hi ha càrrecs polítics, i no en el que no n’hi ha. El tribunal li demana que expliqui això de l’autoamnistia que diu en l’altre procediment. Li pica una mica el crostó per haver-ho dit en un cas i en l’altre no. La Comissió fa una mena de crítica política a l’amnistia, però conclou que no priva d’efecte útil la directiva europea i que les amnisties són una facultat que tenen els estats, que la directiva no s’hi oposa. La crítica és força innòcua jurídicament. Si no afecta la directiva, no hi ha gaire a discutir.

“La Comissió Europea fa una mena de crítica política a l'amnistia, però és força innòcua jurídicament”

—Per tant, això us beneficiaria?
—Sí. L’Audiència Nacional fa unes preguntes reiteratives que no tenen cap rellevància en el litigi principal. En una qüestió pre-judicial, l’únic que pot resoldre el tribunal és si, en relació amb el cas concret, hi ha una afectació del dret comunitari. L’Audiència Nacional qüestiona l’exclusió que fa la llei sobre el terrorisme: n’exclou els fets que hagin suposat violacions greus dels drets humans. L’Audiència entén que això significa establir una diferenciació entre terrorisme de baixa intensitat i d’alta que la directiva no preveu. I una de les preguntes que ens fa el tribunal és si aquesta discussió té cap sentit en aquest cas. Tenint en compte que la interlocutòria de plantejament de l’Audiència ja diu que no hi ha violació de drets humans –no hi ha cap atemptat, no s’ha fet mal a ningú, no s’ha causat cap dany– el tribunal ens pregunta si la discussió sobre l’exclusió té cap sentit.

—És a dir, com que la causa no parla de la intenció de fer cap atemptat, no té sentit discutir si la distinció que fa la llei entre un tipus de terrorisme o un altre és pertinent. No hi ha violacions greus de drets humans i, per tant, quedaria inclosa en l’amnistia.
—Sí, i el TJUE ja ha dit en reiterades ocasions que ells no fan dictàmens generals ni contesten a qüestions hipotètiques ni genèriques, només les que tenen rellevància en el cas concret. Seria diferent si fos un cas amb morts, però com que no ho és, diu el tribunal, té cap sentit discutir-ho aquí? Si no afecta la directiva, el tribunal no té gaire a dir. Si es conclou que l’amnistia no s’oposa al dret europeu, l’Audiència Nacional haurà d’arxivar l’operació Judes.

—En la causa no hi ha atemptats, ni plans d’atemptat, i fins i tot els suposats precursors d’explosius es lliguen només al delicte d’estralls.
—I l’acusació d’estralls en grau de temptativa és una mica peculiar. Una altra cosa és que hi hagués hagut un atemptat frustrat, però és que no hi ha hagut això. L’acusació és surrealista…

—Com interpreteu la sentència del TC sobre l’amnistia quant a la qüestió del terrorisme? Creieu que encamina una resolució a favor vostre del TJUE?
—Sí. Per exemple, la Comissió Europea diu, sobre el principi d’igualtat, que té dubtes, però que això ho ha de resoldre l’òrgan nacional, i el TC ja ho ha resolt. Ha dit que els actes contra la independència que són dins l’àmbit material i temporal de la llei també són amnistiables. Això dissipa qualsevol dubte sobre el principi d’igualtat. Hi ha una altra qüestió força rellevant amb el principi d’igualtat i amb la idea que no és una autoamnistia. Ara per ara, els únics amnistiats de l’operació Judes són els guàrdies civils investigats per tortures. És força evident que la teoria de l’autoamnistia fa aigües… I el TC va deixar clara la constitucionalitat de l’amnistia també en els delictes de terrorisme.

“És força evident que la teoria de l'autoamnistia fa aigües”

—Què pot passar a partir d’ara?
—Si el TJUE resol com entenem que ha de resoldre i com creiem que resoldrà, s’acabaria el periple judicial. El tribunal ha compassat els tempos de les quatre qüestions pre-judicials sobre l’amnistia i, per tant, entenem que tot es resoldrà de cop. Fins i tot, podria ser que emetés una sola sentència per totes, o sentències diferents, però totes alhora. El president del tribunal va dir l’altre dia que preveia que a final d’any la qüestió estaria resolta. La previsió seria que a la tardor tinguéssim les conclusions de l’advocat general i a final d’any o principi del que ve, la resolució. Si el TJUE diu que l’amnistia no s’oposa al dret de la Unió, no tindran més sortida que l’arxivament.

—Les sensacions després de la vista a l’Audiència espanyola fa un any eren que l’amnistia s’acabaria aplicant en aquest cas, tard o d’hora.
—La sensació que tenim és que el jutge Guevara hauria aplicat l’amnistia i prou, però no tenia unanimitat al tribunal. Més aviat sembla que el ponent és qui no ho tenia tan clar. Hi ha un punt de la interlocutòria en què es critica obertament el legislador, mentre que a la vista, quan l’advocat d’ACVOT va criticar el legislador, Guevara li va cridar l’atenció dues vegades i li va dir que allò no eren les Corts. Sorprèn que allò que el propi president del tribunal ha tallat en la vista després aparegui en la interlocutòria. Però si el tribunal hagués considerat que no era aplicable l’amnistia en aquest cas, directament no l’hauria aplicada, no hauria presentat una qüestió pre-judicial.

—En el millor dels escenaris, la causa no s’arxivarà fins a final d’any. Com viuen els encausats tants anys d’incertesa?
—Amb una mica de resignació i amb decepció, perquè això s’hauria d’haver tancat fa un any i encara som aquí. Ara, tenim cert optimisme: la llei és clara i s’hauria d’aplicar.

“L'operació Judes s'hauria d'haver tancat fa un any i encara som aquí”

—Una redacció diferent de la llei us hauria posat les coses més fàcils?
—Fos quina fos, la guia aquella dels jutges ultres sobre com boicotejar l’amnistia hauria existit igualment. Per nosaltres, la qüestió pre-judicial és absolutament innecessària, no tenim cap dubte de la compatibilitat amb el dret europeu. Tothom tenia clar que, fos quin fos el text, la directriu d’Aznar de “qui pugui fer que faci” era molt clara.

—Com creieu que evolucionarà l’aplicació de la llei en relació amb els represaliats de base?
—Sabíem que no seria fàcil ni curt, i que havíem d’estar preparats. Tenim denegacions d’amnistia o amnisties pendents d’aplicar que són flagrants, com el cas dels acusats de la manifestació contra Jusapol. Els van denegar l’amnistia i vam presentar recursos. Hi ha tribunals que en fan lectures restrictives i la qüestió pre-judicial europea més surrealista de totes és la d’un jutjat de Vilanova per un delicte de desobediència. Si els jutges volen boicotejar-la, ho intentaran fins al final. Però això ja s’esgota. En els casos en què el boicot sigui més intens, caldrà anar fins al Constitucional.

“L’odi és a la seva banda”: el cas de l’Adri, encallat pel no a l’amnistia

—I això allargarà encara més els processos…
—Sí, però quan el Constitucional es mulla és una mica temerari fer certes resolucions, poden fregar la prevaricació. Quan la interpretació era discutible, els jutjats podien tenir cert marge, però ara cada vegada és més estret. Alguns esperaven que el TC es pronunciés i alguns han plantejat la qüestió de constitucionalitat, però dictada la sentència del recurs del PP, la resta de sentències tindran el mateix criteri, i només hi haurà la discussió sobre fets concrets de cada cas.

 

L’ex-president de la Generalitat i del Partit Popular al País Valencià, Francisco Camps, ha anunciat oficialment que vol tornar a presidir el partit i que es presentarà al congrés quan se’n convoqui la renovació. En un acte fet aquest vespre al palau Alameda de València, Camps ha presentat el seu projecte polític i ha reivindicat allò que considera un “dret legítim” a recuperar el lideratge del partit que va encapçalar fins que el seu nom es va trobar enfangat per un reguitzell de casos de corrupció que el van apartar del focus polític.

“El meu projecte no és d’uns contra uns altres”, ha dit, tot i el previsible enfrontament amb l’actual president valencià, Carlos Mazón. Ha reclamat de tornar a encapçalar el PP valencià per recuperar “la il·lusió” i ha promès suport, respecte i lleialtat a tots els dirigents actuals, de Mazón fins al darrer regidor. Tanmateix, en el fons, el seu discurs ha estat també una reprimenda al partit per haver-lo marginat durant anys.

Camps ha reivindicat les tres majories absolutes que va aconseguir al capdavant del partit i ha presentat la seva trajectòria com un acte sostingut de sacrifici en favor del PP, del País Valencià i d’Espanya. “He estat callat un dia i un altre, un congrés i un altre, i no m’he queixat mai”, ha dit, amb un to amb què ha volgut apel·lar directament als militants que encara el veuen com una figura central del passat del partit.

L’ombra del llegat Camps

Tot i la insistència a projectar una imatge de dignitat silenciosa, el retorn de Camps al primer pla polític desperta molt de recel, tant dins el partit com fora. Els seus mandats en la presidència de la Generalitat (2003-2011) són recordats per haver presidit una etapa de grans projectes fallits, endeutament a gran escala i escàndols de corrupció. Tot i que ha estat absolt de les causes judicials, el seu nom ha restat vinculat al cas Gürtel, a contractacions opaques i a una concepció patrimonial del poder polític. Aquest vespre, Camps s’ha volgut presentar com una figura honesta injustament apartada. “No us sembla lleialtat, haver llegit el que he llegit, escoltat el que he escoltat, i aguantar, i aguantar, i aguantar? Per què aguantava? Per vosaltres, per la gent que sempre ha cregut en mi”, ha dit, enmig de crits de “president” d’un públic fidel.

Fa pocs dies es va fer el congrés extraordinari del PP espanyol, en què Alberto Núñez Feijóo fou ratificat com a president. Camps ha expressat “lleialtat absoluta” a Feijóo i s’ha compromès a enfortir el PP valencià per contribuir a fer fort el PP espanyol.

Ara, també li ha retret indirectament que, en aquell congrés, es digués que hi havia “tota la gent que ha construït el partit”, mentre ell, que diu haver-lo construït “amb molts altres”, no hi va ser convidat ni esmentat. Amb aquesta escenificació, Camps fa un pas endavant per mirar de condicionar el futur del PP valencià.

L’ex-president de la Generalitat i del Partit Popular al País Valencià, Francisco Camps, ha anunciat oficialment que vol tornar a presidir el partit i que es presentarà al congrés quan se’n convoqui la renovació. En un acte fet aquest vespre al palau Alameda de València, Camps ha presentat el seu projecte polític i ha reivindicat allò que considera un “dret legítim” a recuperar el lideratge del partit que va encapçalar fins que el seu nom es va trobar enfangat per un reguitzell de casos de corrupció que el van apartar del focus polític.

“El meu projecte no és d’uns contra uns altres”, ha dit, tot i el previsible enfrontament amb l’actual president valencià, Carlos Mazón. Ha reclamat de tornar a encapçalar el PP valencià per recuperar “la il·lusió” i ha promès suport, respecte i lleialtat a tots els dirigents actuals, de Mazón fins al darrer regidor. Tanmateix, en el fons, el seu discurs ha estat també una reprimenda al partit per haver-lo marginat durant anys.

Camps ha reivindicat les tres majories absolutes que va aconseguir al capdavant del partit i ha presentat la seva trajectòria com un acte sostingut de sacrifici en favor del PP, del País Valencià i d’Espanya. “He estat callat un dia i un altre, un congrés i un altre, i no m’he queixat mai”, ha dit, amb un to amb què ha volgut apel·lar directament als militants que encara el veuen com una figura central del passat del partit.

L’ombra del llegat Camps

Tot i la insistència a projectar una imatge de dignitat silenciosa, el retorn de Camps al primer pla polític desperta molt de recel, tant dins el partit com fora. Els seus mandats en la presidència de la Generalitat (2003-2011) són recordats per haver presidit una etapa de grans projectes fallits, endeutament a gran escala i escàndols de corrupció. Tot i que ha estat absolt de les causes judicials, el seu nom ha restat vinculat al cas Gürtel, a contractacions opaques i a una concepció patrimonial del poder polític. Aquest vespre, Camps s’ha volgut presentar com una figura honesta injustament apartada. “No us sembla lleialtat, haver llegit el que he llegit, escoltat el que he escoltat, i aguantar, i aguantar, i aguantar? Per què aguantava? Per vosaltres, per la gent que sempre ha cregut en mi”, ha dit, enmig de crits de “president” d’un públic fidel.

Fa pocs dies es va fer el congrés extraordinari del PP espanyol, en què Alberto Núñez Feijóo fou ratificat com a president. Camps ha expressat “lleialtat absoluta” a Feijóo i s’ha compromès a enfortir el PP valencià per contribuir a fer fort el PP espanyol.

Ara, també li ha retret indirectament que, en aquell congrés, es digués que hi havia “tota la gent que ha construït el partit”, mentre ell, que diu haver-lo construït “amb molts altres”, no hi va ser convidat ni esmentat. Amb aquesta escenificació, Camps fa un pas endavant per mirar de condicionar el futur del PP valencià.

Hi predicarà Mn. Joan Baburés, rector de la Basílica de Sant Feliu de Girona - Lloc: Església de Santa Maria

La Plataforma per la Llengua ha acusat l’Ajuntament de Barcelona d’emparar mofes sobre els drets lingüístics dels catalans en la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024. Segons que explica l’entitat, durant aquell acte, es van projectar uns esquetxos humorístics en què es ridiculitzava la defensa de la llengua. En un, per exemple, es deia: “Y el inglés, ¿para qué? ¡Estamos en Catalunya y aquí ‘se parla català’!” (“I l’anglès, per a què? Som a Catalunya i aquí ‘se parla català’!”).

Un altre dels passatges contraposava l’aprenentatge del català amb els tràmits legals. I deia, en castellà “Què és més important? Que parli català o que renovi la documentació?” Per la plataforma, la idea parteix d’una concepció supremacista, perquè menysté els drets lingüístics dels catalanoparlants respecte dels altres drets i obre la porta a un discurs d’odi cap a la llengua catalana i els catalanoparlants, que són identificats com a opressors pel fet de demanar que se sàpiga català.

La plataforma reclama una rectificació pública a l’ajuntament per aquesta befa, que considera que contradiu la defensa dels drets humans que exerceix la taula d’entitats amb el Servei d’Atenció a les Víctimes de Discriminació (SAVD), que nodreix l’informe i de la qual forma part precisament la Plataforma per la Llengua. A més, exigeix un compromís perquè fets com aquest no es repeteixin i demana una reunió urgent amb el batlle, Jaume Collboni, i amb la segona tinenta de batllia, Maria Eugènia Gay, que presidia l’acte com a responsable de l’àmbit municipal de Drets Socials, per a saber els motius d’aquestes negligències, demanar-ne responsabilitats polítiques i exigir que es garanteixi el respecte als drets lingüístics en tots els actes municipals.

L’entitat lamenta que els gags, fets íntegrament en castellà, obliden que gairebé totes les discriminacions lingüístiques amb què es troben els veïns de Barcelona són pel fet de parlar en català –concretament el 99%– i que enguany han crescut d’un 52%, fins a arribar a 190.

La Plataforma per la Llengua ha acusat l’Ajuntament de Barcelona d’emparar mofes sobre els drets lingüístics dels catalans en la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024. Segons que explica l’entitat, durant aquell acte, es van projectar uns esquetxos humorístics en què es ridiculitzava la defensa de la llengua. En un, per exemple, es deia: “Y el inglés, ¿para qué? ¡Estamos en Catalunya y aquí ‘se parla català’!” (“I l’anglès, per a què? Som a Catalunya i aquí ‘se parla català’!”).

Un altre dels passatges contraposava l’aprenentatge del català amb els tràmits legals. I deia, en castellà “Què és més important? Que parli català o que renovi la documentació?” Per la plataforma, la idea parteix d’una concepció supremacista, perquè menysté els drets lingüístics dels catalanoparlants respecte dels altres drets i obre la porta a un discurs d’odi cap a la llengua catalana i els catalanoparlants, que són identificats com a opressors pel fet de demanar que se sàpiga català.

La plataforma reclama una rectificació pública a l’ajuntament per aquesta befa, que considera que contradiu la defensa dels drets humans que exerceix la taula d’entitats amb el Servei d’Atenció a les Víctimes de Discriminació (SAVD), que nodreix l’informe i de la qual forma part precisament la Plataforma per la Llengua. A més, exigeix un compromís perquè fets com aquest no es repeteixin i demana una reunió urgent amb el batlle, Jaume Collboni, i amb la segona tinenta de batllia, Maria Eugènia Gay, que presidia l’acte com a responsable de l’àmbit municipal de Drets Socials, per a saber els motius d’aquestes negligències, demanar-ne responsabilitats polítiques i exigir que es garanteixi el respecte als drets lingüístics en tots els actes municipals.

L’entitat lamenta que els gags, fets íntegrament en castellà, obliden que gairebé totes les discriminacions lingüístiques amb què es troben els veïns de Barcelona són pel fet de parlar en català –concretament el 99%– i que enguany han crescut d’un 52%, fins a arribar a 190.

En aquesta època definida per la complexitat i la incertesa, la mentalitat emprenedora és fonamental. Els emprenedors seran els arquitectes de les noves vies de creixement, perquè desafien les creences, naveguen per l’ambigüitat i actuen amb urgència. Els desafiaments que tenen al davant no són petits, però les oportunitats també són enormes. Els emprenedors que sàpiguen aprofitar aquest moment, equilibrant els ingressos amb l’impacte social i la resiliència amb la reinvenció, no tan sols sobreviuran, sinó que seran capdavanters en el camí cap a un futur millor. Aquesta és la importància que s’atorgava al paper dels emprenedors en l’últim Fòrum Econòmica Mundial.

Que aquests empresaris-treballadors tenen un paper creixent en la societat, aquí ho sabem molt bé, de fa temps. Precisament, ahir es van fer públics els resultats del report Global Entrepeneurship Monitor (GEM) 2024-2025, en una sessió de treball amb periodistes. Aquest informe, que mesura l’activitat emprenedora de Catalunya, és promogut per la Generalitat i la Diputació de Barcelona, i elaborat conjuntament per l’Institut Metròpoli i el Departament d’Empresa de la UAB. El GEM és un projecte internacional de recerca que va sorgir amb la intenció d’analitzar l’activitat emprenedora, juntament amb els factors que influeixen en la creació de noves empreses. Es va començar a fer el 1999 i ha analitzat més de 100 països.

Doncs bé, les dades que aporta sobre aquest món dels emprenedors a casa nostra el 2024 són majoritàriament positives. El report diu que la taxa d’activitat emprenedora (TEA) a Catalunya, és a dir, el percentatge de la població adulta que manifesta ser empresari d’una empresa en fase inicial (fins a 3,5 anys), ha arribat al 8,6%, la xifra més alta d’aquests darrers vint-i-un anys. Amb aquest percentatge, la TEA catalana continua per sobre de l’espanyola (7,2%) i gairebé iguala l’europea (8,8%). S’hi destaca la demarcació de Barcelona, amb una TEA del 9%. Per a fer-nos-en una idea millor, val més donar les xifres absolutes. Significa que 430.982 persones entre 18 anys i 64 estan involucrades en activitats emprenedores aquests darrers 3 anys i mig, de les quals 254.239 són naixents (que han començat fa menys de tres mesos). Segons l’informe, aquestes dades mostren un ecosistema en expansió, impulsat per un repunt notable en la fase inicial.

I no solament això, sinó que les perspectives són molt positives. La intenció d’emprendre de la població catalana continua creixent. El percentatge de persones que espera ser emprenedora els 3 anys vinents és del 15,4% (2 punts més que l’any passat), i a Barcelona s’enfila fins al 16,7%. Amb aquest augment, Catalunya s’acosta a la mitjana de la Unió Europea, que és del 16,4%, i la demarcació de Barcelona la supera. Cal destacar que aquests valors també són els millors en la sèrie, del 2004 ençà. “Per a consolidar aquesta tendència, seria recomanable que se secundés de manera sostinguda la transició des de la intenció fins a l’acció final emprenedora, reforçant l’acompanyament als qui decideixen iniciar un projecte”, recomana el document.

I com són aquests valents que volen enfrontar-se al mercat ells tots sols? La GEM els distribueix en tres apartats: formació, edat i gènere.

Comencem pel primer. És evident que el nivell educatiu dels emprenedors és essencial per a explicar la qualitat i la viabilitat dels projectes empresarials. El 2024, el 62% dels emprenedors en fase inicial comptava amb estudis universitaris, un 32% amb grau i un 31% amb postgrau. Aquest patró confirma la relació estreta entre formació, capacitat per a detectar oportunitats i disposició per a assumir riscs emprenedors.

Quant a l’edat, moltes vegades es pensa que és una experiència duta a terme per gent molt jove. I evidentment que n’hi ha, però no són un nombre majoritari. Segons l’informe, el cicle de vida emprenedor indica que els projectes es comencen principalment en la franja de 30 anys a 45, i els més estables acostumen a ser encapçalats per gent amb més trajectòria professional.

Quant a la perspectiva de gènere, continua grinyolant una distància estructural, perquè el report mostra una proporció de 76 dones per cada 100 homes emprenedors en la fase inicial. Aquesta distància no es deu únicament a diferències actitudinals o d’autopercepció, sinó també a obstacles estructurals, com el fet de disposar de més poc temps, la càrrega desigual de tasques de cura, i les barreres d’accés a les xarxes, al finançament i a la mentoria.

Dit això, ningú no pot negar que la qualitat de l’emprenedoria depèn fonamentalment de la motivació de cada emprenedor. De vegades, s’ha dit que és l’últim reducte per al qui no troba feina al mercat. Però sembla que això canvia ràpidament. L’informe ho nega amb dades concretes. Demostra que la majoria avui es fan emprenedors per motivació personal, encara que la necessitat, és cert, continua essent-hi present. Un 31% dels emprenedors declara haver iniciat el seu negoci per manca de feina, cosa que revela la persistència de la necessitat, tot i que és menor que en anys anteriors (42% el 2022 i 38% el 2023). De totes maneres, pensem que aquesta mena d’autoocupació anys enrere arribava a ser del 50%.

És important també de saber les característiques de l’activitat emprenedora que tenim a Catalunya. L’estudi les divideix en quatre parts: per sectors, per dimensió, per perspectives de creixement i pel finançament. Doncs bé, durant el 2024, mostra una evolució estructural que apunta cap a una diversificació sectorial més gran, un desplaçament incipient cap a estructures organitzatives més robustes i una millora en les expectatives de creixement, especialment quant a generació d’ocupació.

En relació amb el finançament en l’activitat emprenedora naixent, els estalvis personals representen el 68% del total del capital llavor. Les següents fonts són les institucions financeres (13%), els familiars i amics (10%); i la resta (9%) ve de fonts diverses. Aquest panorama reforça la necessitat de millorar l’articulació entre projectes amb potencial i els instruments financers públics o privats que poden facilitar-ne l’expansió. No cal dir que el finançament és un dels aspectes de què cal tenir més cura, atesa l’actitud poc arriscada de la banca, el món poc desenvolupat d’entitats dedicades a ajudar a aquesta funció i el baix volum d’inversors disposats a entrar-hi. Quant a això, l’informe assenyala que el percentatge sobre la població total dels qui manifesten haver fet aportacions definides a projectes empresarials de tercers (business angels) són el 3% a Catalunya, en contrast amb el 5,5% de mitjana en els països d’alts ingressos.

En definitiva, les dades de l’informe del 2024 reflecteixen un ecosistema emprenedor català en plena transformació, que consolida avenços substancials en diversificació sectorial, creixement, projecció internacional i incorporació de valors sostenibles. Però volia saber què en pensava el coordinador del GEM a Catalunya, el professor de la UAB Carlos Guallarte, en comparació amb informes d’anys anteriors. Per ell, el fet més destacat és el salt qualitatiu que ha fet “el planter català” de futurs emprenedors i el salt que també fa la motivació personal. “Baixa molt el percentatge dels que ho fan per necessitat. És una dada molt important”, em diu. També dóna molt de valor a la millora constant en la formació que hi ha en els nous emprenedors. “Això permet que ja hi hagi un 17% en el sector transformador industrial, si bé, com és lògic, el 77% es dediquen als serveis. Però el creixement dels que van al sector industrial és fonamental.”

I Guallarte opina que el punt més negatiu és el poc reconeixement social que tenen els emprenedors, comparat amb el d’alguns altres països. El 2024 tan sols el 55% de la població catalana considera que emprendre proporciona un cert estatus social, segons l’informe. És un percentatge baix, perquè se situa per sota de la mitjana dels països d’alts ingressos (78%). “Aquesta bretxa de 23 punts percentuals revela que, tot i que a Catalunya existeix una tendència creixent de reconeixement cultural de l’emprenedoria, encara no aconseguim els nivells d’acceptació i valoració simbòlica observats en altres economies avançades.” I afegeix: “Aquesta menor valoració social de la figura de l’emprenedor podria explicar-se per l’alta proporció d’iniciatives motivades per necessitat, l’autoocupació, que ha caracteritzat l’emprenedoria a Catalunya i l’estat espanyol durant bastants anys.” Però sembla que això, com dèiem, va canviant.

Andorra serà la seu d’un aplec internacional per a avançar en la protecció infantil en l’entorn digital, segons que ha informat avui el govern en un comunicat. L’esdeveniment, organitzat conjuntament amb la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), serà aquest mes d’octubre.

La trobada reunirà representants de governs, organitzacions internacionals, sector privat, societat civil i món acadèmic per intercanviar idees, compartir bones pràctiques i reforçar la cooperació amb l’objectiu de garantir “un futur digital més segur per als més petits”.

El ministre de Funció Pública i Transformació Digital, Marc Rossell, ha aprofitat un viatge oficial a Ginebra per avançar en els preparatius de l’esdeveniment, coincidint amb els actes commemoratius del 160è aniversari de la UIT.

El Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) començarà aquest divendres el procés de desarmament en una cerimònia a la ciutat de Sulaimaniya, al Kurdistan iraquià. Ho ha confirmat avui el Partit per la Igualtat i la Democràcia Popular (DEM), formació prokurda amb representació parlamentària a Turquia, que ha qualificat l’acte de “pas històric” cap a la pau i ha anunciat la seva assistència institucional a l’acte.

El moviment arriba després d’haver anunciat el PKK el mes de maig la dissolució i el final de la lluita armada, en resposta a una crida del seu líder empresonat, Abdul·là Ocalan. El dirigent, reclòs d’ençà de fa més de dues dècades a la presó d’Imrali, ha aparegut avui en un vídeo difós per l’agència prokurda ANF, el primer d’ençà del 1999, per confirmar públicament la fi del cicle armat i demanar que s’activés una comissió parlamentària per a gestionar el procés de pau.

Què significa el desarmament del PKK per al nord i l’est de Síria?

En el missatge, enregistrat darrere una taula blanca i llegit amb to solemne, Ocalan diu: “Continuo defensant la Crida per la Pau i la Societat Democràtica del 27 de febrer del 2025.” Hi afegeix que el punt actual del procés és “molt valuós i de caràcter històric” i que “el moviment del PKK basat en la negació de l’existència i en l’objectiu d’un estat propi ha arribat al final”.

Sayın Abdullah Öcalan’dan tarihi çağrı. pic.twitter.com/6eg5wiiqM7

— Ömer ÖCALAN (@omerrocalan) July 9, 2025

Ocalan diu que “el reconeixement de l’existència s’ha aconseguit i, per tant, l’objectiu principal s’ha complert”. “És en aquest sentit que el moviment ha arribat al seu límit.” Remarca també que la renúncia a les armes ha de fer-se “amb voluntat pròpia” i que el pas següent ha de ser la creació d’una comissió legislativa “amb autoritat i fonament legal” dins el parlament turc.

El cap del PKK recalca que “la transició de la lluita armada a la política democràtica i a la via legal ha de ser entesa no com una pèrdua, sinó com un guany històric”, i subratlla que “la força no ha de venir de les armes, sinó de la política i la pau social”. També afegeix: “Sabeu que no he considerat mai la meva llibertat com un problema individual. Jo crec en la força de la política i de la pau, i us convido a fer realitat aquest principi.”

Un procés vigilat al parlament i en el terreny

El DEM, que va participar en les converses de pau del 2015, ha proposat ara que una comissió de quaranta o cinquanta persones supervisi el procés. La portaveu del partit, Aysegül Doğan, ha explicat que la cerimònia de divendres no es transmetrà en directe, però hi assistiran periodistes acreditats. També hi haurà representació institucional del partit, inclosos diputats i els dos copresidents. Doğan ha dit que el missatge d’Ocalan marcava un moment històric que podia “determinar el segon segle de la república turca” i que en pocs dies es faria un pas per a la retirada total de les armes.

Coordinació amb Ankara, Erbil i Bagdad

El desarmament, segons que han explicat fonts properes al procés, es farà en coordinació amb les autoritats de Turquia, el govern regional del Kurdistan i l’estat iraquià. És previst que s’estableixin punts concrets per a la recollida de les armes i que el procés s’enllesteixi en uns quants mesos. En el vídeo, Öcalan apareix acompanyat dels sis presos polítics kurds amb qui comparteix l’aïllament a l’illa d’Imrali, entre ells Ömer Hayri Konar, Veysi Aktaş i Hamili Yıldırım, enviats el 2015 per fer de “secretaria” durant les anteriors converses de pau. Segons l’advocacia que representa Öcalan, els altres tres són Mahmut Yamalak, Engin Atabey i Zeki Bayhan, incorporats enguany.

L’Ajuntament de València ha rebut un estudi tècnic, encarregat al lingüista i acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) Abelard Saragossà, que avala la castellanització del topònim “Valéncia”, amb l’accent tancat, i també la fórmula “Valencia”, sense accent. El document defensa que aquesta modificació respon a la “pronunciació real” de la majoria de la població de la ciutat.

El 7 de març, el Servei de Normalització Lingüística va encarregar a Saragossà un estudi tècnic que analitzés els fonaments històrics i lingüístics del canvi de denominació, que va ser acordat pel ple del 26 de setembre de 2023. El document serà presentat a la Comissió de Cultura la setmana vinent.

La “pronunciació real” com a criteri fonamental

L’estudi diu que la pronunciació “Valéncia” és unànime a totes les comarques del País Valencià, dels Ports fins al Baix Segura, on la vocal tònica és tancada. Saragossà recorda que l’AVL ja va rectificar el 2021 la grafia de l’Énova, seguint la pronunciació dels habitants de la localitat, i diu que aquesta transformació fonètica del topònim no és una castellanització recent, sinó un procés natural dins la llengua.

Crítiques a la gestió anterior del canvi de denominació

El lingüista també analitza el canvi de denominació impulsat pel govern municipal el 2016, i diu que la grafia “València” es va presentar com una qüestió “òbvia” i no es va acompanyar d’un informe fonètic exhaustiu que justifiqués la modificació. També diu que l’AVL no va tenir en compte la pronunciació local, tot i que aquest criteri internacional és el primer en l’ordre d’importància. Segons Saragossà, la preferència de la pronunciació dels habitants ha de ser prioritària en l’estudi fonètic de la modificació del topònim.

Procés de consulta pública i pròxima aprovació

El canvi de denominació passarà per un procés de consulta pública durant vint dies hàbils i es portarà a votació en el ple de l’Ajuntament de València a final de juliol. En cas d’aprovació, es modificarà la denominació oficial de la ciutat per “Valencia\Valéncia”.

Lloc: Sortida de la Plaça de l'Església

Edicions del Periscopi ha anunciat que s’incorpora a Grup62, el segell literari que va néixer a partir d’Edicions 62 i que amb els anys ha anat sumant més editorials, entre les quals, Proa, Pòrtic i Columna. Grup62 referma la seva posició de gegant editorial en català amb aquest moviment, que significa una nova absorció d’una editorial independent per part d’una de les empreses que dominen el mercat. L’editor i fundador de Periscopi, Aniol Rafel, defensa que aquest pas els permetrà de dotar-se de més recursos i tenir més presència en nous espais i mercats.

Un nou escenari per a l’ecosistema editorial en català

Rafel diu que durant els més de deu anys d’ençà que es va fundar l’editorial, el 2012, ha guanyat una posició consolidada al mercat català gràcies a un catàleg literari de qualitat, “apostant per la literatura catalana i amb una mirada pròpia”. “Ara, en un moment clau de maduresa i expansió, hem considerat que era el moment adequat per a cercar un soci estratègic que ens permetés d’evolucionar amb solidesa i que ens garantís de poder continuar publicant la literatura que ens ha caracteritzat fins ara”, afegeix. Aquest soci ha estat Grup62, del qual destaca la trajectòria, l’estructura i el coneixement del sector.

Segons que diu, Periscopi mantindrà l’equip de treballadors actual, la identitat editorial i la línia que ha definit fins ara el projecte: “Continuem fidelment compromesos amb la literatura, amb els lectors que ens han fet confiança, i amb la defensa i difusió de la llengua i la cultura catalanes, eixos vertebradors de la nostra feina des del primer dia.”

El moviment del Grup62 solidifica la seva posició al mercat editorial català, copat per tres grans grups: Penguin Random House, Abacus Futur i Grup62.