Una vintena d’estats i la Unió Europea han reclamat un alto-el-foc immediat i incondicional a Gaza, i denuncien que el patiment de la població ha arribat a un nivell insostenible. A més, critiquen durament el model israelià de repartiment d’ajut, que consideren perillós, inhumà i inacceptable, i exigeixen que es permeti de manera urgent la feina de les Nacions Unides i les ONG. “Condemnem la distribució de l’ajut amb comptagotes i l’assassinat inhumà de civils, inclosos infants, mentre intenten satisfer les necessitats més bàsiques d’aigua i aliments”, diu el comunicat.

Els països signants insten el govern israelià a respectar el dret internacional humanitari i a aixecar totes les restriccions a l’entrada d’ajut. També rebutgen amb contundència la proposta de traslladar la població palestina a una ciutat humanitària, perquè consideren que equival a un desplaçament forçat i permanent, cosa que viola la legalitat internacional. “Ens oposem a qualsevol mesura que promogui canvis territorials o demogràfics als territoris palestins ocupats”, afegeixen.

A més, denuncien que el nou pla d’assentaments anunciat per Israel dividiria en dos el futur estat palestí, fet que representaria una vulneració flagrant del dret internacional i minaria greument la solució dels dos estats. Així mateix, critiquen l’acceleració de la construcció d’assentaments a Cisjordània i l’increment de la violència dels colons contra els palestins.

Els països signants també condemnen la detenció dels ostatges que Hamàs reté d’ençà del 7 d’octubre de 2023 i reclamen que siguin alliberats. Defensen que un alto-el-foc negociat és la millor esperança per a posar fi a la seva agonia i retornar-los a casa. “Instem totes les parts a protegir la població civil i a complir les obligacions del dret internacional humanitari, i a unir esforços per posar fi a aquest terrible conflicte mitjançant un alto el foc immediat, incondicional i permanent”, conclouen.

Entre els signants, hi ha la comissària europea d’Igualtat, Hadja Lahbib, i els ministres d’Afers Estrangers de l’estat espanyol, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Canadà, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, França, Islàndia, Irlanda, Itàlia, Japó, Letònia, Lituània, Luxemburg, Països Baixos, Suècia, Suïssa i Regne Unit.

La campanya de bombardaments israelians contra Gaza, iniciada arran dels atacs del 7 d’octubre –que van causar uns 1.200 morts i prop de 250 segrestats, segons el govern israelià–, ha deixat més de 59.000 palestins morts, segons les autoritats del territori, controlades pel Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs). Tanmateix, es tem que la xifra real sigui encara superior.

El pilot Pau Alsina, de disset anys i veí de Sallent (Bages), ha mort a conseqüència d’un accident que va tenir dissabte al matí durant un entrenament al circuit de MotorLand Aragón, a Saragossa (Aragó), segons que ha explicat la família d’Alsina al diari Regió 7.

El pilot bagenc competia amb l’equip d’Estrella Galicia al campionat de JuniorGP de la Federació Internacional de Motociclisme. En un moment de l’entrenament, el jove va sortir projectat per sobre de la moto i va picar amb el cap a terra. Fou traslladat d’urgència a l’hospital de Saragossa, on fou operat, però l’equip mèdic no va poder fer res per salvar-li la vida. La família ara fa els tràmits per traslladar el cos a Catalunya.

Tal com recull Regió 7, la seva participació havia tingut moments destacats. El seu millor resultat va ser un vuitè lloc a Jerez, el primer de juny. També havia quedat quart del campionat d’Itàlia de velocitat, amb dos podis; un segon i un tercer lloc, aquest darrer a Vallelunga, el 29 de juny.

Lloc: Antic Cinema Parroquial d'Arenys de Mar

El sindicat Professors de Secundària considera “extremadament preocupant” que l’errada en el sistema d’adjudicacions hagi estat provocada de manera deliberada, conscient i intencionada per una persona. En un comunicat, diu que, si això s’ha confirmat, vol dir que s’ha comès un acte de “sabotatge” amb un càrrec públic, cosa que, diu el sindicat, constituiria un cas de prevaricació.

Per aquest motiu, exigeix a la consellera d’Educació, Esther Niubó, que faci públic el nom i els cognoms del responsable per tal de denunciar-lo i demanar-ne la inhabilitació per a ocupar cap càrrec públic. A més, el sindicat demana que es derogui la normativa actual, que considera que impedeix una adjudicació transparent i vulnera el principi de mèrit i capacitat, i que s’endarrereixi el començament del curs escolar.

En el mateix comunicat, el sindicat també exigeix a la consellera que destitueixi, expedienti i elimini “tots els paràsits que fan la guitza al departament”, en referència a càrrecs que consideren responsables del funcionament defectuós del sistema.

Professors de Secundària demana, a més, la derogació del decret de plantilles, i recorda que fa dècades que denuncia el mal funcionament del sistema telemàtic de repartiment de destinacions. Segons que diu, la consellera té l’obligació de vetllar per la qualitat i la justícia laboral dels més de 90.000 docents del país.

La consellera d’Interior, Núria Parlon, també ha reaccionat a les declaracions polèmiques de la secretària general de Podem, Ione Belarra, sobre els Mossos d’Esquadra. En unes declaracions als mitjans de comunicació, ha titllat de reprovables les paraules de l’ex-ministra espanyola i li ha exigit que es disculpés amb el cos. “Això és tenir molt poc respecte pels cossos policials i som en un moment en el qual és molt important evitar qualsevol tipus de polarització social”, ha dit. A més, ha acusat Belarra d’haver incitat a cometre delictes d’odi contra els Mossos d’Esquadra i ha negat que els integrants del cos fessin cap mena d’identificació per motius ètnics o de raça. En aquest sentit, ha defensat la professionalitat del cos i els protocols que segueixen durant les actuacions.

La polèmica sorgeix d’unes declaracions de Belarra en una entrevista al diari Ara en la qual justificava l’oposició de la seva formació al traspàs de les competències en immigració a la Generalitat, tal com demana Junts. Sobre aquest tema, assegurava que amb aquest acord, els Mossos d’Esquadra assumirien les funcions que ara tenia la policia espanyola: “Fer batudes racistes basades en perfil ètnic.” “Que et parin pel teu color de pell a la sortida del metro, quan vas en autobús, al lloc de feina… Això que fa ara la Policia Nacional ho farien els Mossos d’Esquadra, que tenen una enorme implantació a Catalunya”, va dir. Aquestes paraules han originat una gran polèmica a les xarxes socials pel caràcter catalanofòbic dels comentaris.

Indignació a les xarxes per unes declaracions de Belarra en què diu que els Mossos farien batudes racistes

La secció segona de la sala del contenciós administratiu del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha avalat la legalitat de l’acord del Consell de Govern de la Universitat de València (UV) de juny del 2023 que va establir que totes les comunicacions i documentacions internes dirigides al seu personal es redactessin exclusivament en català. Els magistrats han estimat així el recurs d’apel·lació interposat per la institució acadèmica contra una sentència prèvia dictada per un jutjat que havia declarat nul·la aquesta decisió.

La sala entén que l’ús general intern com a llengua vehicular del català “era ja acordat i venia de fet aplicant-se al personal propi” de la universitat. El Consell de Govern de la UV va modificar mitjançant un acord de data 8 de juny de 2023 l’article 10 del seu Reglament d’Usos Lingüístics a fi d’afegir que totes les comunicacions i documentacions que es dirigissin exclusivament al seu personal es redactarien en català, “atès el deure estatutari de conèixer la llengua pròpia de la Universitat” i “sense perjudici de la legislació pròpia de la Universitat”. Alguns treballadors de la institució van recórrer contra aquesta decisió, però la rectora de la Universitat la va confirmar en una resolució el 6 d’octubre del mateix any.

Els treballadors van acudir després a la via judicial i el Jutjat contenciós administratiu 5 de València va estimar el seu recurs. Ara, el TSJ ha deixat ara sense efecte aquesta sentència en dictaminar que la modificació de l’article en qüestió “no és una cosa que restringeixi els drets dels afectats respecte a la seva situació anterior, sinó que merament posa en relleu les circumstàncies d’aquesta”. La resolució exposa, quant a la regulació resultant de la modificació i el seu ajust a dret, que “no pot presentar obstacle de legalitat ateses les potestats de l’administració en relació amb el personal al seu servei, la cooficialitat lingüística prevista en la normativa i els estatuts de la mateixa universitat”.

Vot particular

La sentència inclou un vot particular en què un dels magistrats assenyala que “la redacció suposa, de manera imperativa, una prevalença del valencià en detriment de l’altre idioma cooficial, cosa que el TC ha declarat inconstitucional”.

Avui, 21 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• José Ramon Chirivella: “Ara hi ha una majoria favorable al congrés espanyol i s’ha d’aprofitar per derogar els decrets de Nova Planta”
• La Caixa de Solidaritat deixa en l’aire què farà amb les fiances que es recuperin amb l’amnistia  
• De Montoro a Montero hi ha una lletra i prou I Editorial de Vicent Partal 
• Indignació a les xarxes per unes declaracions de Belarra en què diu que els Mossos farien batudes racistes
• Fer fora l’ocupant I Mail obert de Julià de Jòdar
• Els independentistes de Nova Caledònia, dividits sobre el valor dels acords assolits a París
• Què en pensen, editors independents, de l’ecosistema editorial català? 
• Vuitanta anys després, un supervivent de l’Holocaust es retroba amb l’home que el va alliberar 
• D’Argelers a Malgrat de Mar: el camí de ronda que vol unir la Costa Brava amb Catalunya Nord 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Avui s’ha produït un fenomen ben singular a Cadaqués (Alt Empordà): l’aigua de la riera, en lloc d’anar cap al mar, com és habitual, ha retrocedit i ha acabat inundant alguns carrers del municipi.

Aquesta situació, que és relativament habitual a la Mediterrània, s’anomena rissaga. Té lloc quan el nivell del mar varia de manera sobtada dins d’un port o d’una cala. Aquest fenomen és provocat per canvis bruscos en la pressió atmosfèrica que generen desplaçaments sobtats de grans volums d’aigua.

Perquè es produeixi una rissaga, calen unes condicions meteorològiques molt específiques: vent fort del sud-oest a les capes altes de l’atmosfera, inestabilitat a les capes mitjanes, presència d’aire càlid amb una inversió tèrmica a les capes baixes, i vent d’est o de sud-est a nivell de superfície.

Així s’ha inundat alguna zona de Cadaqués, quan l’aigua de la riera en lloc de desembocar al mar ha tirat enrere cap al poble.

Es tracta del fenomen de la rissaga https://t.co/gTGlmhRNYU pic.twitter.com/yKL2S5Gwsg

— 324.cat (@324cat) July 20, 2025

Tothom coneix els camins de ronda. I, possiblement, en algun moment n’heu fet algun tros. Però, més enllà de la Costa Brava, poca gent sap que aquest camí té recorregut fins a Argelers, al Rosselló. L’associació Camí de Mar vol fer valdre aquest patrimoni paisatgístic únic de la costa catalana i unir en un traçat ininterromput de 250 quilòmetres Malgrat de Mar (Maresme), situat a les portes de la Costa Brava, amb Argelers, situat al final de la Costa Vermella. La proposta s’estructura en vint-i-una etapes i garanteix una ruta a peu.

Els impulsors d’aquesta idea són dos afeccionats al senderisme: l’enginyer de camins Eduard Bonmatí i el geògraf i historiador Josep Lluís Martínez, que fa gairebé dos anys que hi treballen. “Els camins de ronda que tenim són vies patrimonials de primer ordre, antigues vies mil·lenàries que salvaguardaven el litoral marítim”, explica Bonmatí. De fet, aquests camins mil·lenaris inicialment es feien servir per alertar de la presència de pirates i de corsaris. Més tard, també per avisar dels contrabandistes. Per la seva importància social, creuen que val la pena de fer un esforç col·lectiu i unir tots els trams que no són connectats en un únic camí de ronda que ressegueixi la costa rocallosa, abans no comencin les platges llargues del Maresme i d’Occitània.

Crida a un turisme més arrelat a la terra

“El camí de Cavalls de Menorca fa vint anys estava a trossos, i fins que no es va unir, no es va aconseguir d’atreure un nou tipus de turista, que encara no tenim a la Costa Brava”, destaca Bonmatí. Per ells, és fonamental d’apel·lar al turisme sostenible i responsable amb la naturalesa, i creuen que la millor manera d’aconseguir-ho és tenint un camí de ronda unificat i en bon estat. “Tindríem un turista que faria el camí al matí, i que a la tarda, quan fos al lloc on es volgués allotjar, amb la seva sensibilitat més cultural, voldria conèixer els racons de terra endins, els camins que connecten i vertebren el territori”, explica.

De fet, Bonmatí lamenta que aquells que fan un tros del camí de ronda no repeteixen l’any vinent, atès que sovint es troben que no té continuïtat o que a vegades acaba de manera abrupta. “Hi ha el GR-92, que va néixer per a lligar els camins de ronda, i ho ha fet amb molt bona intenció, però no transcorre arran de mar, sinó per la muntanya, i això és el que nosaltres volem evitar. El que no pot ser és que ens allunyem del visual del mar i al final veiem més bosc que aigua”, diu Bonmatí.

En quins trams no hi ha camí de ronda?

Bonmatí explica que, del total de 250 quilòmetres que ressegueixen la costa marítima entre Malgrat de Mar i Argelers, hi ha 155 quilòmetres en bon estat i a la resta hi ha trams en mal estat de conservació i que no són transitables. També hi ha més franges en què, directament, no hi ha camí de ronda: 33 quilòmetres en total repartits en 86 talls. El tall més gran és situat al costat del Port de la Selva (Alt Empordà), entre la platja de Fornells i la cala Taballera, que ocupa uns tres quilòmetres.

En quina fase és el projecte?

L’associació Camí de Mar té el paper d’explorar sobre el terreny quines possibilitats hi ha d’unir aquests trams dels camins de ronda, i de trobar el consens entre tots els agents del territori implicats –com ara administracions, ajuntaments i associacions.

Bonmatí detalla que ara cal que els professionals facin una proposta del traçat que s’hauria de seguir, convocar una mesa d’experts per a discutir-ho i elegir la millor solució. El que es decideixi en aquesta mesa d’experts serà jurídicament vinculant, i, a partir d’aquest moment, les administracions haurien d’encarregar-se d’executar les obres. “Els ajuntaments han de fer la seva part d’arreglar camins en mal estat, i d’acabar de parlar amb propietaris per connectar alguns punts en què hi ha certes discussions jurídiques”, afegeix.

Amb tot, diu que encara hi ha molta feina per fer: “Si focalitzem energies en llocs concrets, podem tenir-ho en un horitzó de curt termini per al 2028; si és a mitjà termini, de cara el 2032; i, si hi ha complicacions, cap al 2040”, explica. De Portbou fins al cap de Creus, l’associació creu possible d’enllestir la connexió del camí de ronda amb el Port de la Selva el 2028 mateix. També el tram que hi ha entre cala Montjoi de Roses fins a l’Escala. Però el més probable és que tot el projecte s’hagi acabat del tot el 2040. De fet, els trams més complicats que passen per espais naturals protegits com el Cap de Creus, el Montgrí (entre l’Escala i l’Estartit), i el massís de l’Ardenya entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa, no creuen que es puguin acabar fins el 2040.

Ara per ara, no se sap quin pressupost requerirà aquest projecte, ni si ho assumiran les arques públiques, atès que també hi ha empreses privades que s’hi han involucrat –hi ha vuitanta-quatre empreses patrocinadores i trenta-cinc administracions implicades. De totes maneres, Bonmatí diu que, atès que és un projecte lligat a la renaturalització i rehabilitació del litoral, segurament es podrà tirar endavant gràcies als fons cedits de la Unió Europea.

Jornada de treball de l’associació Camí de Mar divendres, amb els patrocinadors i actius implicats en el projecte (fotografia: cedida per Eduard Bonmatí).

Fa més de deu anys que l’associació Juristes Valencians malda per recuperar el dret civil valencià. Unes quantes sentències del Tribunal Constitucional espanyol van anul·lar els articles de l’Estatut d’Autonomia reformat l’any 2006 que l’incloïen i, encara que sone extemporani, en els raonaments se citaven unes quantes voltes els decrets de Nova Planta i de derogació dels furs del 1707.

Un moment clau per a la recuperació del dret civil va ser la reforma de la constitució del gener del 2024 per eliminar-ne la paraula “disminuït”, però no va reeixir perquè el PP i el PSOE van tancar aquesta porta. Ara, l’entitat ha encetat una campanya perquè el congrés espanyol derogue expressament els decrets de Nova Planta, cosa que, en certa manera, inhabilitaria l’eina a què s’aferrava el Tribunal Constitucional.

Per aconseguir-ho, el president de l’entitat, José Ramón Chirivella, s’ha reunit amb diputats dels partits polítics que conformen la majoria parlamentària. La proposta és presentada, però la tramitació no avança. En aquesta entrevista, Chirivella explica la importància que tindria per a l’autogovern assolir l’abolició dels decrets.

—Resulta una mica estrany parlar ara de la derogació del Decret de Nova Planta. Com és que encara és vigent?
—Crec que no es pot dir que siga vigent, però, realment, aquesta és una eixida que Juristes Valencians hem vist per a justificar l’origen de la discriminació dels valencians en la qüestió del dret civil foral. Fa cinc anys que hi ha una proposta de reforma plantejada per les Corts Valencianes, i ens hem trobat amb la negativa del PSOE i el PP. I a més, el gener del 2024 es va modificar l’article 49 de la constitució per canviar una paraula despectiva per a les persones amb discapacitat, i tant la mesa del congrés com la del senat espanyols, controlades pel PSOE i el PP, es van negar a introduir el canvi. Ara hem plantejat aquesta via perquè pensem que l’origen de tota la discriminació contra els antics territoris de la corona d’Aragó és en els respectius decrets de Nova Planta que entre el 1707 i 1716 es van articular contra els nostres pobles. L’últim va ser el del 1716 contra el Principat de Catalunya.

—Dieu que no és vigent, però el voleu derogar. En quina situació es troba?
—En la disposició derogatòria de la constitució, hi ha una referència a la derogació de diferents lleis. I entre eixes, hi ha una referència expressa a unes normes que limitaven la foralitat basca. Si en eixe apartat hi ha una referència expressa a eixa derogació de les limitacions a la foralitat basca, entenem que s’ha de fer una referència expressa, no tàcita, a una derogació dels tres decrets que afectaven els nostres quatre territoris de l’antiga corona d’Aragó. Per exemple, durant el debat del paràgraf on es tramitava la derogació expressa de les limitacions a la foralitat basca, Manuel Fraga va dir que ningú no podia negar-se a tramitar una proposta que demanara expressament la derogació dels decrets de Nova Planta. Aquest és el precedent i la base per a demanar-ho.

—Què deien els decrets de Nova Planta i de derogació dels furs en el cas valencià?
—Hi ha poques compilacions d’eixos decrets, però si els llegeixes t’adones que, en la pràctica, suposava l’eliminació de tota la singularitat històrica, jurídica, identitària de cadascun dels nostres antics estats de la corona d’Aragó: l’Aragó, Mallorca, Catalunya i València. Felip V volgué, d’una manera absoluta, la castellanització de les institucions, l’eliminació del Principat de Catalunya i dels regnes d’Aragó, Mallorca i València. Va integrar les ciutats de tots quatre territoris dins les corts de Castella i va afavorir la castellanització de la societat de tots els territoris. Derogar això expressament és una reivindicació històrica, no únicament dels valencians, sinó del nacionalisme català, de l’aragonesisme i del nacionalisme illenc. D’alguna manera és una continuació d’allò que es va intentar l’any 1760 i que es va conèixer com a Memorial de Greuges.

—…
—Parlaven de la greu discriminació dels habitants de la corona d’Aragó amb relació als de la corona de Castella. Demanaven poder utilitzar la llengua pròpia i la restitució del dret civil valencià. Va ser un intent de defensar la diversitat pròpia dels Àustries que Felip V, amb un centralisme absolut, va imposar als territoris de l’antiga corona d’Aragó.

—Parlant amb propietat, els valencians no n’hem de dir decret de Nova Planta, sinó decret de derogació dels furs. És una qüestió de nomenclatura?
—En realitat, els valencians sempre hem de parlar del decret d’abolició dels furs i del sistema foral i institucional del Regne de València. Molta gent no s’ha llegit el decret de derogació i no s’adona que en el cas valencià i en l’aragonès, el que es fa és eliminar totes les singularitats històriques i jurídiques pròpies. En canvi, en el cas català i de Mallorca, sí que hi ha una clara referència a la substitució institucional en molts aspectes. El decret de derogació dels furs del 29 de juny de 1707 aplica el dret de conquesta, considera que els valencians i els aragonesos han sigut infidels al rei Felip V. Però hem de recordar que Felip V mai va jurar els furs valencians. Sí que va jurar els furs catalans, els furs aragonesos, però mai els valencians. Va tenir un tracte molt irrespectuós. Nosaltres vam ser els primers que vam patir eixa repressió pel fet de tenir frontera amb Castella, encara que s’ha de recordar que en el conjunt del Regne de València també tingué molts partidaris, el rei Felip V. Nosaltres denunciem que encara hi ha pobles valencians que tenen carrers a nom de Felip V. Per exemple, Peníscola, Petrer, Crevillent… Nosaltres, com a Juristes Valencians, hem demanat a eixos ajuntaments que els lleven. I per què els tenen? Perquè a la pràctica els va donar alguna regalia i privilegis per ser-ne seguidors.

—Tornant a la vostra iniciativa per a l’abolició, heu treballat amb els partits que donen suport a Pedro Sánchez al congrés espanyol, la presentació d’una proposició de llei que, de moment, és aturada.
—La va presentar Sumar. Però expressament la van signar els diputats de Compromís, Àgueda Micó i Alberto Ibáñez. La va firmar Nahuel González, i el diputat de la Chunta, el diputat de Més per Mallorca i dos diputats dels Comuns. L’exposició de motius és molt senzilla i vinculada directament al precedent de la disposició derogatòria de la constitució respecte de la foralitat basca. El mes passat ens vam reunir amb diputats d’Esquerra i de Junts, i els vam comentar que la via alternativa era que Junts, Esquerra i Sumar fessen una esmena conjunta en qualsevol llei que el PSOE tinguera interès d’aprovar aquesta legislatura tan problemàtica.

—No teniu el suport del PSOE a congrés?
—El PSOE té tants fronts oberts que això no ho empenyerà. Però sí, els grups territorials de Catalunya, l’Aragó i València… Entre més qüestions, perquè en l’últim congrés nacional del PSPV s’aprovà la derogació expressa dels decrets de Nova Planta. A la Diputació de València es va aprovar per iniciativa d’Ens Uneix i va tenir el suport del PP, el PSOE, Compromís i Ens Uneix mateix.

—I a les Corts Valencianes, què ha passat?
—Doncs que el PP, pressionat per Vox, hi va votar en contra. Vox persegueix directament la nostra identitat. Ho hem vist amb la castellanització de la ciutat d’Alacant o en la negativa de commemorar el Vint-i-cinc d’Abril amb l’excusa que el moment polític no era l’adequat per tot això de la gota freda, però sí que van celebrar el 6 de desembre. I el PP està feble i es plega als seus desitjos. Però és que, a més, Feijóo va dir en una entrevista fa uns quants dies que era favorable, si fora possible legalment, que el castellà fora la llengua del 50% de l’ensenyament. Això és alterar l’statu quo constitucional de definir una Espanya autonòmica, viable, respectuosa amb la identitat dels territoris. I insistesc, un dels grans defectes de la constitució del 1978 va ser no establir la derogació expressa dels decrets de Nova Planta per a demostrar que l’antiga corona d’Aragó no érem comunitats autònomes com la resta.

—…
—Uns altres territoris tenen dret civil propi i nosaltres no. Els actuals valencians hem demostrat que el volem tenir. Excepte tres ajuntaments, ho han demanat tots. Les Corts Valencianes ho han demanat. Ens furten l’autogovern i la posició del PP de Mazón és molt perillosa perquè, a la pràctica, nega els valors de l’estatut de l’any 2006. Mazón no parla de nacionalitat històrica mai. Deixa que Llanos Massó parle de regió i es queden tan contents. Són en un procés de banalització de l’autogovern valencià vinculat a un president molt necessitat del suport de Vox.

—Els socialistes, s’hi han esforçat prou?
—Sempre han votat a favor de la qüestió. Però sóc crític amb Ximo Puig. Va ser l’únic president que va perdre autogovern i havia d’haver forçat més la qüestió en el moment de la reforma constitucional perquè el PSOE espanyol donara suport de veritat a la tramitació de la reforma que proposàvem. Va ser incapaç de fer-ho. Per això, sempre he sigut molt crític amb el seu paper en aquesta qüestió. No crec que siga un valencianista coherent perquè durant el seu mandat va haver-hi la sentència del Tribunal Constitucional que retallava autogovern. Cap altre president en va perdre. Ell, sí. Però insistesc que ara mateix, els culpables dels atacs contra l’autogovern són tant Vox com el PP de Mazón. Però, al final, crec que és molt important el que passe a Catalunya.

—Per què?
—Perquè si estàs en contra de derogar els decrets de Nova Planta, trenques l’estatut. El PP s’ha de plantejar a Catalunya si vol estar a prop de Vox en aquesta qüestió o estar amb els valors majoritaris de la societat catalana. Per això és tan important que s’aborde la qüestió ara, abans que s’acabe la legislatura. Per això faig una crida expressa al president Illa i als líders de Junts i d’Esquerra perquè siguen coherents i acaben amb l’origen d’aquesta discriminació.

—Suposem que el congrés espanyol aprova la proposició que heu impulsat. Quins efectes tindria per als valencians?
—Nosaltres pensem que és un tema identitari simbòlic. Té el mateix efecte que el que és previst en la constitució per als bascos. Recordem que en les sentències que van anul·lar el dret civil foral valencià hi havia referències expresses a la vigència dels decrets de Nova Planta. Si es deroga es pot afavorir fer lleis valencianes civils a les Corts. Crec que tant el PSOE com el PP no poden votar en contra d’un tema tan important per als antics territoris de la corona d’Aragó pel que comporta de persecució d’una identitat que en el cas valencià té el seu origen en el segle XIII. El PSOE i el PP al congrés han de veure si estan a favor de l’Espanya de Felip V o d’eixa Espanya que afavoria la diversitat legislativa històrica que alguns entenem que cap en la constitució i que al final està vinculada als orígens de Jaume I. Hi ha juristes que consideren que la derogació podria tenir uns efectes similars als drets històrics per als territoris bascos, però nosaltres som prudents i no ens atrevim a dir-ho. Pensem que pot ser molt positiu per a la recuperació del dret civil valencià.

—No és molt estrany i rebuscat que el TC faça referències al Decret de Nova Planta quan vol anul·lar el dret civil valencià?
—Entenem que sí, i que demostra una falta de sensibilitat absoluta, però s’ha de recordar que en eixe tribunal no hi havia cap valencià que defensara la nostra posició. Estem agraïts a Juan Antonio Xiol, el magistrat català del TC, que va fer un vot particular respecte de la qüestió, però si no tenim valencians d’ençà del 2013 al Tribunal Constitucional, les qüestions valencianes no es tracten com les de la resta de territoris. És una clara discriminació. Però, a més, insistim que aquest no és un tema valencià, que és un tema de cada un dels quatre territoris de l’antiga corona d’Aragó. I no entenem com és que amb el moment polític en què estem, no prioritzen aquesta qüestió. Ara hi ha una majoria favorable amb la majoria progressista al congrés, s’ha d’aprofitar.

—Voleu afegir res?
—El tema del precedent basc és molt important. Insistir en això de traslladar a Illa i a Puigdemont i a Junqueras que no tindrem una altra esperança tal com està el tema. És una fita. Mira tots els ministres que tenim d’origen català, valencià, aragonès, etc. Ministres, la presidenta del congrés, tenim un front espectacular i pensant que ve la dreta, i que serà impossible, és el motiu que ens fa fer aquesta pressió. I també vull denunciar el paper lamentable del diputat Alejo Fontdemora a les Corts Valencianes, que va defensar la postura del PP durant el debat. Ell, que és fill de Vila-real, va intentar de ridiculitzar la petició de derogació del decret del 29 de juny. Va fer una intervenció patètica. Pareixia un hooligan centralista de Vox. No sé com el deixen entrar al poble sabent que durant la crema de Vila-real va morir moltíssima gent.

És perfectament lícit que el lector prudent es posi les mans al capdavant d’aquest títol provocatiu –incendiari, si es vol–, sota el qual repetiré arguments donats fa un munt de temps. Els que ahir es deien Ferran, avui no es nomenen Fernando, però n’hi ha que, com l’historiador Valls i Taberner, el febrer de 1939, a La Vanguardia Española, abjuren amb la boca petita o pel broc gros de la “falsa ruta” empresa a partir del 2015 i culminada amb el referèndum de l’1-O: són els que han pactat amb Espanya una nova fase de subjecció. Certament, en temps del 1939, s’administrava, per diputació d’Espanya, la misèria material, s’amuntegava terregada sobre la misèria moral, i s’afusellava gent al Camp de la Bóta; tot amb tot, i salvant les distàncies, des del 2017 podem parlar d’un “estat de postguerra”: l’enemic, que ens vol aixafats, es titula “pacificador”, amb un enterramorts com Salvador Illa (president amb els vots d’ERC i de la pseudo-esquerra espanyolista), mentre manté vius i intactes tots els instruments de repressió (llenya als resistents i crueltat amb els rendits) i de propaganda de falsa tolerància, gràcies a la connivència d’institucions col·laboracionistes (visita del rei de l’A por ellos a Montserrat i al Liceu, que van trobar –i trobaran– en acció els independentistes de combat) i a la impagable col·laboració de l’antic establishment independentista, que ara s’acontenta de col·locar peons en empreses estatals o de fer xerrameca de taverna al Congreso. Tota una política en país reocupat, si mai ho ha deixat d’estar. L’enemic no ens pot afusellar, certament, sempre que mantinguem les formes, administrem el que ens deixin, oblidem allò que volíem i, sobretot, renunciem a l’antagonisme.

Hi ha maneres, en efecte, d’extermini per passiva que poden ser igual d’eficaces: el cas de la llengua n’és l’exemple més palès. La cínica gosadia de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’esquetx “llatí”, i el paternalisme de l’esquerra comuna cap a una immigració tractada com un bloc de pobresa per estalviar-li el civisme indispensable amb la llengua i cultura del país que l’acull, demostren que l’estratègia de Ciudadanos ha calat fondo en el populisme banal del PSC i dels Comuns, ultra, amb la boca petita, de sectors de la mateixa ERC i de la CUP. Ara bé: que Junts, ERC,  la CUP i Òmnium es limitin a demanar explicacions a l’ajuntament de la capital de Catalunya, en comptes de fer fora a puntades de peu la senyora Gay, màxima i conscient responsable de la catalanofòbia erigida en ideologia dominant, revela una paràlisi inquietant davant la tempesta que ens està caient de totes bandes. (No n’hi ha prou de trencar una foto del rei al parlament, si no combatem els instruments de dominació quotidians.)

Sembla mentida, llevat que es formi part de l’statu quo regnant sota l’imperi de la repressió espanyola, que cap partit anomenat independentista hagi emprès una denúncia sistemàtica contra la campanya de propaganda antiindependentista dels mitjans de comunicació del nou ordre d’ençà de l’aplicació del 155. Així, n’hem vist que s’han especialitzat en la denúncia de les “debilitats” estratègiques del moviment independentista; altres que ens aconsellaven de limitar-nos a ser un comensal més en el ric assortiment democràtico-constitucional espanyol, perquè ja no som l’única solució als problemes reals del país; i encara n’hi ha hagut que ens consideraven “impurs”,  perquè, segons ells, hi havia manifassers que “s’aprofitaven” de la bona gent mobilitzada per aconseguir els seus tèrbols propòsits. No seré pas jo qui negui conxorxes entre el poder i els interessos particulars, després de saber de primera mà els llaços entre l’esfera pública i la privada, manegats per famílies, fills de famílies i nets de famílies, lligats als poders de tota mena; i, en fi, després de rebre les notícies d’aquells sous del nostre parlament, res no m’espanta, però la demagògia que carrega sobre l’independentisme els neulers de la puresa, en temps dels Villarejo, Fernández Díaz, Aguirre, Ayuso, Cerdán, o Montoro, produeixen, senzillament, basques.

Sabem que, tot plegat, és pura propaganda de cara als badocs que formen la base sociopolítica de la nova ocupació, perquè, fet i fumut, des del desembre del 2017, el moviment independentisme no ha sabut treure partit de la crisi d’estat que podia causar amb les seves victòries electorals contra el repressor de l’1-O, l’ocupant del 155, el dèspota de la Covid, el tirà dels fons europeus, i el falsificador del diàleg. Però els seus representants polítics van claudicar massa d’hora a la recerca d’indults, pactes i promeses, que no han donat cap fruit sinó la frustració (començant per mi mateix, que vaig pretendre, ingènuament, que algú entendria el paper que li tenia reservat el destí i, al final, va fer com aquell visitant que s’està una vida sencera a les portes de la llei i no gosa traspassar-les perquè un bidell n’hi ha barrat el pas). Vull dir que són, precisament, aquells mitjans de propaganda, com a part de la maquinària repressora d’estat, que s’han encarregat de ressuscitar cada dia el “fantasma” de l’independentisme i de treure’l en processó per exorcitzar-lo i dissimular la por que senten, no pas de la idea independentista en si mateixa, sinó de la materialitat de l’1-O, que no s’han pogut treure de sobre ni escombrar-lo de la Història. Per aquest motiu, els propagandistes de la nova ocupació s’hi estan molt d’analitzar les característiques internes del moviment que va donar lloc a l’1-O, d’estudiar i avaluar tot allò que proposava en un intent d’aprofundir la democràcia com no n’hi havia hagut cap altre en dècades a Europa; i per fer-nos veure –o dir-se a si mateixos, si fossin honestos– per quins set sous un moviment fresc, renovador i agosarat fracassa a l’hora d’esdevenir poder públic, universal i transformador. No ho faran, és clar, no és pas tasca seva: la propaganda de postguerra del 2017 els mana negar cap valor espiritual i material, individual i col·lectiu, local i universal a l’independentisme mentre oculten que només va vèncer la repressió ferotge. Com em deia un historiador abans-d’ahir, ens hauríem de fer creus que un 40% de la població encara es confessi independentista a les enquestes.

Però, és clar, dic jo, aquest 40% no és pas un miracle. El temps històric del protagonisme de gent desvetllada, que sabia què volia i va actuar per aconseguir-ho, ens va fer veure que els partits i les entitats (que no ho dirigien de debò) maldaven per cavalcar l’onada, però, arribat el moment de la veritat, van fer figa –tant se val la ideologia que traginessin. Amb silencis, renúncies i marrades, es van ficar a l’ull de l’onada històrica i, quan aquesta onada va rompre contra els esculls, aquells partits, aquelles burocràcies, aquells lletrats, van surar, miraculosament, deixant a la platja les restes de la tempestat històrica. Els hipòcrites propagandistes del nou ordre escriuen per fer creure als ingenus i desinformats que aquelles restes del primer naufragi eren les del moviment independentista en pes, però com que no ho són, d’ingenus, i sempre estan de guàrdia, actuen com si continuéssim en plena tempestat. Saben molt bé que aquells derelictes només eren les màscares de proa de la flota, i que els nous capitans manen vaixells de cabotatge –la càrrega i descàrrega dels farcells neoautonomistes–, però no tripulacions ardides com les de l’1-O: d’aquí el 40% de l’enquesta del CEO. Per aquesta raó, els més espavilats d’aquells propagandistes del nou ordre, sempre de guàrdia, lluiten per mantenir la flota embarrancada. La pena grossa és que comptin amb tants de còmplices i badocs.

És el torn de tornar a les arrels. Convertir espais de resistència de base en estructures fermes de poder autoorganitzat. Intervenir puntualment sobre la realitat a dibuixar estratègies de control. Refer el subjecte polític independentista. Aquesta vegada, però, haurem de saber preveure tot allò que farà l’enemic evitant que ell sàpiga què farem nosaltres.

Fins a fer-lo fora.

The Washington Post · Sydney Page

Jack Moran va entrar al camp de concentració de Buchenwald l’11 d’abril de 1945. Immensament afectat per tot el que va veure, recorda que la seva missió era alliberar més de 21.000 presoners, majoritàriament jueus, que estaven tancats allí de feia mesos o fins i tot anys. En aquell moment, Moran solament tenia 19 anys i va veure com els presos tot just si tenien forces per lluitar per la seva vida.

“Els tractaven com bestiar”, diu. “Estaven desnodrits i necessitaven atenció mèdica.”

Entre els presos hi havia Andrew Roth, un adolescent jueu hongarès que havia sobreviscut en uns quants camps de concentració, inclòs Auschwitz. Ara, a noranta-set anys, Roth recorda amb claredat el dia que va ser alliberat a Buchenwald. “Va ser increïble”, diu.

Vuitanta anys després d’haver-se creuat els seus camins per primera vegada, les seves vides es van tornar a creuar fa uns quants dies, tot i que aquesta vegada a Los Angeles, on viuen tots dos. El retrobament va ser organitzat per la USC Shoah Foundation amb l’objectiu d’unir un supervivent i un alliberador, les vides dels quals es van entrellaçar enmig dels horrors de la guerra.

Organitzacions com la USC Shoah Foundation treballen contra rellotge per recollir tantes històries de primera mà com sigui possible. “Som en un moment decisiu en què la història podria desaparèixer”, diu Robert Williams, director general de la fundació. “Sabia que ens trobàvem en un moment crític, atès que tant els alliberadors com els supervivents van desapareixent ràpidament.”

Williams va organitzar la reunió entre Roth i Moran el 5 de juny, sabent que la seva conversa, enregistrada per a l’ocasió, seria significativa per a tots dos i per a qui la veiés. “En el passat, ja hem vist com ha estat de poderós quan supervivent i alliberador han pogut trobar-se i compartir el seu vincle comú”, afegeix.

Malgrat que Moran i Roth van viure experiències molt diferents durant la Segona Guerra Mundial, tots dos van sentir una connexió immediata.

“Ens vam sentir com germans”, diu Moran, que té noranta-nou anys.

“No ploro fàcilment”, diu Roth, “però em van saltar les llàgrimes quan el vaig veure”.

Moran, a l’esquerra, i Roth, a la dreta, durant la reunió (fotografia: cedida per USCSF). L’instint de sobreviure

Roth va néixer a Penészlek, un petit poble hongarès, el setembre del 1927, en una família jueva ortodoxa. Va tenir cinc germans, solament un dels quals va sobreviure a l’Holocaust.

Els nazis van deportar Roth i la seva família a un gueto a Romania el 1944, i poc després els van enviar en un vagó de bestiar al camp d’extermini d’Auschwitz.

“Després d’una eternitat, el tren es va aturar”, recorda Roth. “Era ple de gent, molts dels quals ja eren morts.”

Quan Roth va arribar al camp, va mentir sobre la seva edat i va dir que tenia divuit anys (quan en realitat en tenia setze), fet que el feia apte per a treballar. Els guàrdies separaven la gent en dues files, i mentre la seva mare i germans van anar cap a una, Roth va seguir el seu oncle i cosí a l’altra.

“Va ser instint”, diu Roth, a qui van fer un tatuatge amb un número al braç esquerre, una part del sistema dels nazis per a controlar els presoners a Auschwitz.

La seva família va ser assassinada en una cambra de gas aquell mateix dia.

Roth va ser traslladat a un camp de treball forçat, Buna, un subcamp d’Auschwitz. Va estar-s’hi uns nou mesos fins que va ser enviat a Buchenwald, on es va estar uns tres mesos que va ser alliberat.

“Va ser un infern a la terra. No teníem mantes, ni matalassos, ni calefacció”, diu Roth. “Havies de ser molt astut per a sobreviure.”

Recorda que passava molta fam.

“Robava menjar de les gàbies dels gossos (pastors alemanys) i de la paperera”, explica Roth. “No em molestava escalar una tanca, fins i tot si estava electrificada. Feia el que havia de fer.”

L’escriptor Elie Wiesel va estar al mateix bloc que Roth a Buchenwald, i després de la guerra va escriure La nit, un llibre de memòries basat en la seva història de supervivència.

“Teníem experiències semblants, de manera que quan vaig llegir el seu llibre, vaig llegir la meva pròpia història”, diu Roth. “Tots els supervivents ens sentíem com germans.”

Abans de ser alliberat, Roth diu que no els van donar menjar durant quaranta dies. “L’únic que vaig menjar en aquells quaranta dies va ser menjar per a gossos”, explica.

Quan els soldats nord-americans, inclòs Moran, van arribar per a alliberar-lo, “va ser un senyal del cel”, diu Roth. “No em podia creure que pogués passar.”

D’aquell dia ençà, Roth celebra el seu aniversari l’11 d’abril.

“Vaig tornar a néixer”, diu. Va treballar per a l’ambaixada hongaresa a París després de la guerra i posteriorment va traslladar-se a Los Angeles, on va treballar per a un altre supervivent de l’Holocaust que tenia un negoci de catifes. Va començar el seu propi negoci de catifes i ara és inversor immobiliari. Té dos fills i dos néts.

Fotografia de grup en un orfenat d’Ambloy, França, on Roth va acabar després de la guerra amb més presos de Buchenwald, juntament amb les treballadores socials que els van ajudar. Roth és a la fila superior, segon per la dreta (fotografia: cedida per la família). El miracle de trobar-los vius

Per Moran, que va néixer a Superior, Wisconsin, el 1925, l’11 d’abril de 1945 també va ser un dia transcendental.

“Va ser un miracle”, diu. “Em va agradar confortar aquestes persones, donar-los part dels nostres racionaments.”

Moran tenia disset anys quan es va allistar a l’exèrcit i va ser enviat als camps de batalla de l’oest d’Europa el 1944. Durant la seva primera batalla a la Vall del Saar, va perdre els seus quatre millors amics.

“Va ser molt trist… la gent queia com mosques”, diu. “Havíem vist tants nens caure. Ho vam prendre com un producte de la guerra i vam continuar. No teníem elecció.”

Durant l’Ofensiva de les Ardenes, l’última ofensiva alemanya important al front occidental, Moran va estar atrapat durant sis dies.

“No teníem menjar després del tercer dia, i la neu era la nostra aigua perquè no en teníem”, recorda. “Tenia molta por, estava congelat. Hi havia cadàvers al nostre voltant, però no ens podíem moure, havíem de conviure-hi.”

A l’Europa ocupada pels nazis, Moran diu que va veure molts senyals de l’Holocaust.

“Recordo obrir les portes d’uns quants vagons de tren i veure-hi centenars de maletes”, diu. “Els propietaris ja no tornarien a veure-les.”

“És tràgic que algú tingués el poder de fer això a la raça humana”, afegeix.

Dels trenta-tres homes del seu escamot, Moran diu que solament dos van tornar als Estats Units vius. Moran va traslladar-se a Milwaukee després de la guerra i posteriorment es va establir a Los Angeles, on va treballar per a una empresa cervesera. Té tres fills, tres néts i quatre besnets.

“Sobreviure va ser un miracle absolut”, diu Moran, que aquests darrers vint anys ha dedicat el temps a posar-se en contacte amb les famílies de soldats perduts. “Em fa molt feliç donar-los confort.”

Fotografia sense data de Jack Moran quan formava part de les Forces Armades dels Estats Units (fotografia: cedida per la família).

També el va fer feliç retrobar-se amb Roth, que ara considera “un bon nou amic”.

“Ens vam abraçar i vam compartir els nostres bons pensaments”, diu Moran. “Ell em va agrair haver alliberat el camp, i jo vaig felicitar per haver pogut sobreviure.”

El seu retrobament va ser un recordatori poderós de tot allò que es va perdre i allò que es va salvar.

“Estic agraït a gent com en Jack, que es va preocupar de lluitar per nosaltres”, diu Roth. “Va ser molt valent per part seva.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

No us enganyeu: això que anomenem “cas Montoro” sembla una cosa i n’és una altra. No és l’escàndol d’un ministre corrupte que va utilitzar la Hisenda espanyola per perseguir adversaris polítics. No és ni tan sols la història del PP convertint l’Agència Tributària en una arma de guerra bruta contra l’independentisme català i contra Podem. Tot això va passar, és cert, però el veritable escàndol és un altre: el “cas Montero” acredita que la corrupció no és una desviació del sistema, sinó el sistema mateix.

Perquè el 2018, quan el PSOE va arribar al poder i hi va trobar allò que hi va trobar, què en va fer de l’entramat que havia muntat Montoro? El va desmantellar? Va depurar responsabilitats? Va crear mecanismes de control per evitar que es repetís? No. Res de tot això. Senzillament, va canviar d’objectius. I així hem vist com María Jesús Montero –la successora socialista de Cristóbal Montoro– ha fet servir exactament els mateixos mètodes contra la parella d’Ayuso que Montoro havia emprat contra Monedero o contra dirigents independentistes catalans.

De Montoro a Montero hi ha solament una lletra de diferència, però la mateixa lògica: l’estat utilitza totes les eines –legals i il·legals–, per defensar-se de qualsevol amenaça al seu poder. I això no és casualitat, sinó la naturalesa mateixa de l’estat espanyol postfranquista.

L’historiador Giles Tremlett ho ha explicat amb una claredat que fereix: la corrupció és la petjada més gran que el franquisme ha deixat en la democràcia nascuda amb la transició. Tremlett argumenta que la transició no fou una ruptura real amb les pràctiques del règim anterior, sinó una simple adaptació. Allí dins, en les profunditats, hi ha els mateixos personatges, les mateixes xarxes, els mateixos hàbits, però amb una nova vestimenta democràtica.

Durant el franquisme, la corrupció era el lubrificant que feia funcionar el sistema: el règim repartia privilegis entre les elits en canvi de lleialtat, creava xarxes de dependència que asseguraven la submissió i convertia la transgressió de la llei en un instrument de control social. Qui tenia accés al poder tenia accés a la impunitat. Qui no n’hi tenia, s’exposava a la repressió total.

I aquesta és la lògica, argumenta Tremlett, que no desaparegué amb la democràcia. Únicament es metamorfosà. Les xarxes clientelars del franquisme es van reconvertir en partits polítics, federacions empresarials i lobbies d’influència. La impunitat selectiva es va institucionalitzar gràcies a lleis d’amnistia, pactes de silenci i una cultura política basada en el “cafè per a tothom”. I fou així que la corrupció va deixar de ser un efecte secundari indesitjable del poder i esdevingué el mecanisme fonamental d’estabilització de l’estat i de la nació –atenció, de la nació– espanyola.

Pensem-hi bé. Com es manté unit un estat on més de la meitat de Catalunya vol la independència i ho ha manifestat; on el País Basc reclama més autogovern i està sempre amatent a la possibilitat d’anar-se’n; on al País Valencià o les Illes, que donaven per mortes nacionalment després de la transició, els partits nacionals tenen com més va més pes; on a Galícia el sobiranisme ja és l’alternativa de govern; on hi ha regions senceres en decadència econòmica, xuclades per una Madrid dopada políticament; on en qualsevol minut pot tornar a esclatar el polvorí de les colònies africanes? Com es manté la lleialtat d’unes elits polítiques que governen territoris que cada volta tenen menys en comú? La resposta és simple: amb privilegis, amb portes giratòries, amb contractes públics, amb informació privilegiada, amb la complicitat silenciosa de qui sap que callar li convé més que no parlar, si vol prosperar.

El sistema funciona així: qui juga d’acord amb les regles no escrites –però ben conegudes– de l’estat té una immunitat de facto, pot dormir tranquil. Però qui s’hi oposa, s’arrisca que totes les institucions –d’Hisenda als tribunals, passant per la premsa afí– el convertesquen en objectiu i li facen la vida impossible. És un mecanisme gairebé perfecte de control social que durant quaranta anys no ha necessitat ni lleis d’excepció ni estats de setge –fins al 155, i això diu molt de nosaltres. En realitat tan sols necessita que tothom entenga quines són les regles del joc i, sobretot, qui mana.

Per això no hi ha hagut depuració després de Montoro. I per això Montero –amb una sola lletra de diferència– fa servir els mateixos mètodes. Per això l’alternança al poder a Madrid no canvia ni canviarà mai res d’essencial. A Espanya el problema no és qui governa, sinó com es governa un estat que ha fet de la corrupció la principal eina de cohesió.

Precisament, això, el nacionalisme català ho va descobrir de la manera més dura possible. Durant decennis, dirigents de CiU van participar en aquest sistema de corrupció “estabilitzadora” d’Espanya –l’ABC va arribar a nomenar Jordi Pujol “espanyol de l’any”. I, mentre ho van fer, van gaudir d’immunitat. Completa. Però quan van decidir de trencar les regles del joc i afegir-se a la pressió popular per la independència, de sobte tots els seus pecats, que fins aleshores havien estat perfectament guardats i protegits, van eixir a la llum. Pujol, que durant anys s’havia mantingut com un soci fiable de l’estat, un home respectat i respectable, va convertir-se en un pària d’avui per demà, quan va deixar d’assegurar la submissió catalana, quan va deixar de ser el mur de contenció que salvava Espanya.

Per tant, el missatge és clar: pots ser corrupte, però has de ser corrupte dins el sistema. Pots robar, però has de robar per a Espanya. Pots mentir, però has de dir les mentides oficials.

I així, gairebé cinquanta anys després de la mort de Franco, hem arribat a la situació actual: un estat en què la corrupció és tan omnipresent que ja ni tan sols escandalitza; en què les filtracions interessades d’Hisenda –impensables en qualsevol estat democràtic– es consideren descomptades; en què tothom assumeix sense que se li regire el ventre que les institucions serveixen primer els interessos del poder i, per extensió, del nacionalisme espanyol; i després, si de cas, els ciutadans.

El cas Montoro és transparent i paradigmàtic, si el mirem així: l’estat espanyol postfranquista no és una democràcia amb problemes de corrupció, sinó un sistema de corrupció institucionalitzada que se serveix de formes democràtiques per a perpetuar-se. I per això, malgrat tots els escàndols, malgrat totes les revelacions, no canvia res de debò. Ni canviarà.

Perquè canviar significaria haver de qüestionar els fonaments d’un estat que –clarament d’ençà del franquisme, però potser de molt abans– no sap existir si no és amb el privilegi, l’amiguisme i l’abús de poder. Per això s’estimen més perpetuar-se tal com són i aguantar de tant en tant un escàndol, que no arriscar-se a una veritable regeneració democràtica que, com explica molt bé Jason Webster, sempre els obligarà a arriscar-se a acceptar la independència de Catalunya com una amenaça permanent.

De Montoro a Montero hi ha una lletra i prou. I aquesta continuïtat no és cap casualitat. Ans al contrari: és la prova que el problema és Espanya.

 

PS1. L’associació Juristes Valencians ha obert el debat sobre l’abolició del decret de Nova Planta, origen de l’ocupació del nostre país. De fet, hi ha una proposta presentada a les corts espanyoles, però la tramitació no avança. En aquesta entrevista d’Esperança Camps, José Ramon Chirivella, president de l’entitat, explica la importància que tindria assolir l’abolició dels decrets: “Ara hi ha una majoria favorable al congrés espanyol i s’ha d’aprofitar per derogar els decrets de Nova Planta”.

PS2. L’escarn públic no és nou, però ara internet converteix les transgressions quotidianes en entreteniment per a milions. I això mena a nous perills i a qüestions ètiques, especialment perquè l’atenció digital no sempre distingeix entre abusos greus i conflictes interpersonals menors. En parla Tatum Hunter, a parer meu molt encertadament, ací: “El vídeo de la infidelitat al concert de Coldplay mostra el perill de les càmeres i la policia de la moral a internet”.

PS3. La venda al grup Planeta de l’editorial Periscopi ha suscitat una gran discussió sobre la viabilitat de les editorials mitjanes en llengua catalana. I d’això en parla Montserrat Serra en aquest article, amb alguns dels seus responsables: Eugènia Broggi (l’Altra Editorial), Maria Bohigas (Club Editor), Maria Muntaner (Lleonard Muntaner Edicions), Jordi Ferré (Angle i Cossetània) i Josep Cots (Edicions de 1984).

PS4. I, parlant de llibres, volem donar-vos les gràcies pel bon acolliment que ha tingut la nova col·lecció que hem encetat amb Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, i Els morts de Mazón, d’Esperança Camps. Els podeu trobar a les llibreries i a la botiga de VilaWeb. I recordeu que si voleu enfortir el projecte editorial de VilaWeb la millor manera és comprant en aquesta pàgina els quatre llibres que publicarem cada any.

Aquests dies, arran de l’anunci de l’editor Aniol Rafel que s’ha venut l’editorial Periscopi al Grup Planeta, essent Periscopi la més competitiva entre les editorials independents, s’ha parlat de la possibilitat que en l’ecosistema editorial català tan sols hi caben els grans grups i les editorials molt petites. Hem parlat amb quatre editors independents que tenen una editorial de mida semblant a la de Periscopi, per saber com analitzen la decisió d’Aniol Rafel i també com veuen el sector editorial català.

L’editora Eugènia Broggi l’any passat va celebrar els deu anys de l’Altra editorial. Actualment paga tres nòmines a jornada completa i una a mitja jornada. Ella va deixar el Grup 62, on havia estat deu anys, per fundar un segell propi. En una entrevista a VilaWeb, quan li vam demanar on es veuria d’ací a deu anys, va respondre: “Fent d’editora, però en un format molt semblant al d’ara. Vull dir que no tinc aspiració de créixer gaire més.”

Eugènia Broggi és taxativa: “Malgrat el que es diu a tot arreu, una editorial independent catalana ben feta és viable i no només és viable, sostenible i rendible, sinó que també és competitiva. Pot competir amb els grans grups en tots els passos i en tota la cadena del procés. Podem competir a l’hora de fer ofertes, de contractar, fins i tot contractar autors importants i, fins i tot, contractar autors importants catalans. Podem competir a l’hora de fabricar els llibres, podem competir a l’hora de col·locar els llibres a les llibreries i podem competir en vendes. No és una fal·làcia sinó una realitat, n’hi ha prou de mirar els comptes. A partir d’aquí, cadascú gestiona la seva empresa com pot, com vol i com sap. I també gestiona les ambicions. I tot això no és exempt d’èpoques de patiment. Per exemple, enguany per a nosaltres és dolent, però forma part del negoci. I això cadascú ho gestiona com pot i com vol. Jo no vull créixer més. Que vol dir que no vull créixer en personal ni en nombre de títols que edito cada any, però sí que vull créixer en facturació, és clar.”

Jordi Ferré és el propietari d’Angle Editorial (ficció), de Cossetània (no-ficció), del segell infantil Bindi Books i del 30% d’Eumo (l’editorial de la Universitat de Vic), que constitueixen el 9 Grup. També és fundador i únic accionista de la comercial Xarxa de Llibres i de la fallida plataforma digital Edi.cat. És un home inquiet, un emprenedor, ja es veu, i l’impuls el fa de Valls estant.

Li demanem si un projecte editorial independent en català, amb una certa estructura i facturació se’n pot sortir sense precaritzar-se. Adverteix que és clar, que altrament Cossetània, que l’any vinent farà trenta anys, ja no hi fóra, com tampoc Angle Editorial, que en té més de trenta. “Si no poguéssim viure de l’edició, ja no hi seríem. Això no vol dir que no hàgim hagut de superar dificultats, com ara la crisi i tancament de dues distribuïdores [l’Arc de Berà i Àgora]. Però al final resisteix qui sap adaptar-se millor, ni el més fort ni el més petit, qui sap adaptar-se millor. I ara ens hem d’adaptar a les circumstàncies actuals.”

Eugènia Broggi, editora de l’Altra editorial.

Maria Muntaner és responsable de Lleonard Muntaner Edicions, a Mallorca, de fa vuit anys. El seu pare va fundar el segell ja en fa trenta. Són dos salaris, els que sustenta la seva estructura. Edita una quarantena de títols l’any, que són molts, la meitat dels quals són d’àmbit local. I explica: “El meu objectiu a deu anys vista no és créixer molt, sinó que és consolidar el que tenim ara. De fet, ja hem crescut una mica, i amb la infrastructura que tenim, hauríem de fer molts equilibris per a créixer més.”

No hi ha editorials mitjanes al sector editorial en català

Jordi Ferré considera que hi ha poquíssimes editorials que paguin més de tres nòmines i que en termes de facturació el 9 Grup també és considerat un projecte petit. “Passa que en el nostre ecosistema hi ha moltes editorials molt petites, pràcticament sense estructura.”

En aquest punt, l’editora Maria Bohigas, propietària de Club Editor, amb una plantilla de quatre persones, també considera que d’editorials mitjanes no n’hi ha en el sector editorial en català, que totes són editorials petites: “Històricament, d’editorials de mida mitjana només n’hi ha hagut una, Edicions 62. No hi ha edició mitjana en català, ni n’hi ha hagut ni n’hi haurà.”

De què parlem quan parlem d’editorial mitjana? Diu Bohigas: “És una editorial que publica un mínim de cinquanta títols l’any i que té una plantilla de deu a dotze persones. I que té un volum de negoci. No és edició mitjana ni l’Altra Editorial ni Periscopi ni Club Editor ni Edicions de 1984. El fet és que, per demografia lectora i perquè l’únic lloc on podem vendre els nostres llibres és al Principat i per la proporció de gent que llegeix en català, som petita edició i tenim els problemes de la petita edició, que és que tenim les mateixes despeses que la gran, però tenim el mercat que tenim. I aquesta és la realitat de la llengua i la cultura catalana. Som editorials que tenim unes carències estructurals que vénen del fet que no podem eixamplar la plantilla ni podem diversificar-la. No pots tenir al mateix temps un director de màrqueting digital, un director financer, un director literari i un director de vendes. Aquest savoir faire no el tindràs mai.”

Els editors del Principat i, en especial, els barcelonins fan prou feina per a conquerir tot el mercat potencial de lectors en llengua catalana? Ho demanem a Maria Muntaner, que respon: “Ells fan bé la feina i estic segura que miren d’arribar a tot arreu, però sí que és ver que hi ha un ecosistema que és un marc mental que tenim tots a dins. I que fa que, quan es pensa en una llista de llibres, només es demanin a cinc o sis editorials que es tenen a prop. És un marc mental molt reduït, també. Evidentment, hi ha excepcions. El mercat català és ampli i és divers i és una de les coses bones que tenim i que s’haurien d’aprofitar.”

Hi ha uns debats de fons que s’haurien de tractar, comenta Maria Muntaner. “On són els nostres lectors? En l’àmbit educatiu s’enforteix o es debilita el llibre? S’ha volgut enfortir el mercat català? És un fet que pos en dubte. Perquè el mercat català, si no és barceloní, sovint no existeix. El País Valencià, Lleida, on són? El nostre mercat, que és el català, té uns condicionants concrets que s’han de tenir en compte i que duen cap aquí. Hi ha una ignorància mútua i no ho dic per nosaltres ni per plorar, sinó perquè és una realitat i cal parlar-ne. Hi ha un territori que hauria de ser natural i no ho és i tot això són coses que sumen.”

Els problemes principals

Maria Bohigas afegeix: “El sector és increïblement estable a Catalunya des que van crear-se les primeres editorials. Estem al mateix lloc que els editors de la Víctor Català a principi del segle XX. És entendre això. És entendre que anant bé una novel·la ven dos mil exemplars i un recull de poemes, cinc-cents. Anant bé. Quin retorn d’inversió tens amb aquestes xifres? Poquíssim. És entendre això. I entendre que no has de créixer. És una qüestió d’ecologia cultural. Una altra cosa és fer un model de negoci híbrid, fent llibres i altres productes. I l’equilibri de negoci el busques d’una altra manera. Perquè la massa crítica de lectors no dóna per a créixer. És entendre això.”

Parlem també amb l’editor Josep Cots, propietari d’Edicions de 1984. L’editorial té més de quaranta anys i ha tingut moments de grans vendes, com l’èxit d’Olor de colònia, de Sílvia Alcàntara, amb més de seixanta mil exemplars venuts. Actualment, el projecte funciona amb dues persones en nòmina.

Per a Cots, el problema central de l’edició en català està en el gruix de lectors: “És un problema que tenim sempre. El repte i el secret es troba a ampliar o augmentar la base de consum en català. I no s’ha de confondre amb el nombre de catalanoparlants. Encara que ara la normalització lingüística sigui bescantada i tothom la critiqui, hi ha una massa de lectors en català, una part dels quals potser a casa seva són castellanoparlants, però que poden llegir perfectament en català i trien el català a l’hora de comprar llibres. Hi ha una massa de lectors que oscil·la. Per això és fonamental reforçar aquesta massa de lectors en català. I això s’ha de fer des de l’escola. Tot i que té més variables, perquè també fa lectors en català la televisió, l’audiovisual, l’ambient social…, però sobretot remet a un aspecte més íntim, a la formació de la persona des de petits i joves, en català i també literàriament. Per a mi aquesta és la mare dels ous. I hem de mirar que aquesta massa de lectors no es vagi desfent com un terròs de sucre. Tot depèn d’això. I la base de consum estarà en una relació proporcional a l’oferta que hi hagi. La llei econòmica diu que si hi ha molta oferta i poc consum, les editorials aniran fent figa. No hi ha miracles.”

Aquest problema d’ús del català també en l’àmbit literari ultrapassa el sector i remet a decisions polítiques. Diu Cots: “El problema és que les decisions polítiques referides al català sempre es compleixen a mitges, parcialment. I, a sobre, estem en unes condicions plenes de dificultats: l’estat no ens protegeix, no ens deixa avançar… Ara, totes les llengües tenen els seus processos i n’hi ha que avancen i n’hi ha que van retrocedint. En el cas del català és una lluita desigual, perquè no tenim els instruments adequats i els pocs instruments que tenim no els fem servir a fons.”   

Maria Bohigas, editora de Club editor.

Maria Bohigas també mira en aquesta direcció, però és crítica sobretot amb les polítiques educatives de la Generalitat: “Hi ha una cosa que no entenc que no hagi aixecat més merder. Parlo de la decisió de la Generalitat de suprimir les lectures a batxillerat. Això vol dir que han agafat la literatura i l’han devaluada. La literatura ja no és el mirall d’una societat, sinó que només és un suport per a la competència lectora. Res més. Això és el que han fet des de la conselleria d’Educació d’uns governs que en principi són els paladins de la catalanitat. Això és gravíssim. A partir del moment que tens una generació que ja no tindrà un paisatge literari català, nosaltres, que publiquem literatura en català, ho tenim absolutament negre. Perquè necessites aquesta matriu.”

Continua: “Una altra cosa: als canals públics que són la ràdio i la televisió catalanes, la batalla pels espais on es parla de literatura de manera seriosa, sabent que l’audiència és molt més petita, però és molt important, aquests espais no són mai conquerits. Els canals públics han de tenir la vocació de contribuir a la plus-vàlua cultural. I el que ha passat és que hi ha hagut una depauperació dramàtica de tot allò que contribuïa a fomentar la literatura, és a dir, l’escola, la universitat i els espais de conversa en els mitjans i no només. En certs moments hi havia bibliotecaris als instituts i ara com a gran concessió es diu que hi haurà una vintena d’instituts pilot a tot el país amb bibliotecaris. Pilot, per a què? Se sap perfectament que quan hi ha una biblioteca duta per un bibliotecari en un institut, els estudiants hi van més i freqüenten més els llibres. Se sap. Més coses: hi ha un programa pilot meravellós impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, que es diu “En residència”, en què un artista treballa durant tot un any amb els estudiants d’un institut. Produeix coses precioses. Cal que sigui pilot? Que ho facin d’una vegada per a tots els instituts!”

Jordi Ferré, responsable de 9 Grup Editorial.

Més problemes centrats en el sector

Quins són els principals problemes de les editorials petites que no són microeditorials a l’hora de competir en el mercat editorial català actual?

Segons Jordi Ferré, el principal problema amb què es troben les editorials petites i les molt petites és que hi ha molta pressió al mercat per a poder tenir espai a les llibreries. “Els grans grups editorials en català editen molt, posen al mercat molts llibres i pressionen els punts de venda. Per una altra banda, nosaltres no tan sols competim amb els grans grups que editen en català sinó també amb el mercat editorial en castellà. Aquesta pressió als nostres llibres els resta visibilitat.”

Eugènia Broggi hi està d’acord i considera que la causa és que els grans grups tenen distribuïdora pròpia per a pressionar, oferint descomptes més grans, pactant condicions… “Nosaltres, aquest poder no el tenim, això és cert, i això ens fa perdre visibilitat. En aquest sentit, aquest any és molt dur. Però, vaja, l’any vinent serà millor.”

Ferré afegeix: “Els grans grups tenen alguns autors que són al capdamunt de les vendes i això també els permet d’oferir unes condicions més avantatjoses als llibreters, en relació amb el percentatge de descompte. Cadascú juga amb les armes de què disposa. Nosaltres no tenim la capacitat de pressió ni la capacitat econòmica per a oferir els mateixos avantatges en el punt de venda. Jo crec que aquest és el principal problema que tenim actualment: emplaçament a les llibreries i visibilització dels nostres llibres.”

Hi ha manera de capgirar-ho? “Difícil –diu Ferré–. Si ho veiéssim, ja ho faríem. Parlem amb les llibreries i ens expliquen que reben moltíssimes novetats cada setmana i que tenen l’espai limitat. Necessitem més lectors i tots estem d’acord que com més lectors hi hagi millor. Però no és que baixi la venda de llibres en català, la venda es troba estancada, amb una mica de creixement. Però aquest creixement costa que les editorials petites el vegem.”

Com capgirar la situació? Què hauria de canviar?

Jordi Ferré és un gran defensor de les aliances: “Continuo pensant que les aliances són necessàries [ja ho deia en una entrevista a VilaWeb del 2016], perquè al final compartint despeses els projectes empresarials són més factibles. Nosaltres, si ens vam ajuntar amb Angle i amb Eumo va ser per compartir aquests llocs de treball que no són productius, que corresponen a l’administració, gestió de drets, gestió de les subvencions, promoció…, per poder compartir aquestes despeses entre els segells intentant ser més competitius i sostenibles.”

L’editor d’Edicions de 1984, Josep Cots.

Què hauria de canviar en l’ecosistema editorial català perquè no fos tan petit i menys vulnerable? El sector editorial és ple de singularitats que el fan força especial: el preu únic dels llibres, la possibilitat de retorn per les llibreries, la concentració de la part comercial i la logística per les distribuïdores…

Jordi Ferré explica que, arran del tancament de la distribuïdora Arc de Berà, Cossetània, Angle i Bromera inicialment van crear la comercial Xarxa de Llibres i van separar la logística (magatzem i transport) de la part comercial, fet que no és habitual a l’estat espanyol, però sí a Europa. “De tota la cadena segurament hi ha aspectes que es podrien millorar, com els percentatges de retorn que tenim, que són excessius i ens perjudiquen econòmicament i ens lleven eficiència. Per tant, és un àmbit on es podria treballar. Però en general el sector és com és perquè s’ha anat adaptant en cada moment i ja hi estem acostumats.” Amb tot, per Ferré, les peculiaritats del sector tenen a veure amb el fet de donar temps al llibre perquè pugui romandre a les llibreries. “És un sector peculiar perquè té el preu únic, que ve donat perquè el sector cultural es considera estratègic. I més enllà del camp lucratiu, som agents culturals. Que hi hagi llibres i llibreries és un valor positiu per a la societat. Potser un altre problema que tenim, que lliga amb la visibilitat, és la falta de prescripció als mitjans de comunicació. L’espai ha disminuït. És un tema recurrent. Per això mirem de treballar bé a les xarxes.”

Per a Eugènia Broggi, es podrien canviar algunes característiques que fan singular el sector: “Sí que hi ha coses que es podrien fer, però les veig bastant impossibles d’aplicar i s’escapen del meu criteri individual. S’haurien de plantejar entre gremis.”

I preguntem a Maria Bohigas si davant del marge tan ajustat de beneficis i les peculiaritats del sector, hi ha dinàmiques que es prodrien canviar per millorar la situació. Coincideix amb Broggi: “Sí, i tant. Però caldria que s’asseguessin llibreters i editors a parlar-ne. I això no passa perquè no tenim temps, i això és bastant catastròfic. Ara, més enllà d’això, en un país en què sabem que al llibreter que defensa que els llibres siguin en català això li implica una pèrdua econòmica (perquè ingressa menys que si els tingués en castellà), no sé si s’ha plantejat mai una forma de recompensa o d’incentiu que faci que les llibreries que tinguin un cert percentatge del seu fons en català tinguin un suport. Contribueixen a la presència del llibre en català. Nosaltres ho veiem: tenim  llibres de fons que es venen bé. Tanmateix amb la pressió per la novetat dels grans grups, els llibreters no tornen a demanar aquests llibres quan els han venut. Tot i que, si els tinguessin, els continuarien venent. Com t’ho fas per resoldre aquest problema? Hi hauríem de pensar.”

Continua Bohigas: “Sabem que, davant d’una eclosió d’editorials independents que durant uns anys teníem per Sant Jordi alguns llibres entre els més venuts, actualment, la tendència dels grups ha estat a fer una reocupació del territori. Tan Random House com Planeta volen desenvolupar la branca catalana del negoci. I és per això que la decisió de l’Aniol ha causat inquietud a qui s’ha inquietat. L’Aniol no ha reaccionat davant d’una editorial que no anava bé, ha reaccionat a una angoixa que creixia. És diferent. Ara, el que ens trobem és que els grups, per ocupar territori, fan una inflació de producció brutal, sent així que no ha augmentat la venda proporcionalment. Sí que han ocupat la venda en la llista dels més venuts, de manera claríssima. Només cal veure les xifres de l’últim Sant Jordi. Tots els títols més venuts eren dels grups. Això indica alguna cosa.”

Els editors consultats consideren que la decisió d’Aniol Rafel de vendre’s l’editorial a un gran grup remet més a una decisió personal que no a un reflex de la situació del sector i tots coincideixen a recordar que de moviments com els del Grup 62 comprant Periscopi n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent. Perquè, arran d’aquesta venda, sembla que el missatge que es transmet sigui: si el projecte de més èxit entre les editorials independents es ven a Planeta, què passarà amb la resta d’editorials independents? Tampoc no se’n sortiran? I els autors d’aquestes editorials, què diran?

Per aquests editors, la venda de Periscopi no és un símptoma de les editorials independents, és una altra cosa. Diu Josep Cots: “El 2008 la crisi va perjudicar els grans grups i va afavorir la florida de moltes editorials independents catalanes; però en el moment que els grups es van refer, van començar a generar una competència ferotge i avui van al darrere de tots aquells projectes editorials que puguin tenir un compte de resultats una mica favorable. Periscopi feia anys que es trobava en el punt de mira de Planeta, sempre l’han festejat.”

L’editora Maria Muntaner.

Maria Bohigas és diàfana a l’hora d’explicar-ho: “No em preocupa gens que l’Aniol Rafel hagi pres aquesta decisió. És una decisió personal. I encara que tingui implicacions que tenen a veure amb la realitat compartida, les explicacions de l’Aniol en aquest sentit són molt pertinents i expliquen molt bé la cosa. És una decisió personal. És saber si tu prefereixes patir, perquè no saps com serà l’any vinent, si tindràs l’espinada necessària per a mantenir la teva plantilla, no saps si t’anirà bé o malament; però el llindar de viabilitat i quan és que un llibre consideres que és productiu o no és decisió teva; o si prefereixes perdre l’angoixa de la gestió, la salut de l’empresa, la tresoreria, etc.; però, en canvi, per més contractes que hagis fet, formes part d’un grup que tu no domines. I si les coses van mal dades el grup pot considerar que el que s’havia fixat estratègicament fins ara s’ha de revisar. Això no és un símptoma. Les circumstàncies no han variat. El que ha passat és que l’Aniol Rafel ha arribat a un nivell en el qual ha preferit no arriscar-se més.”

El fet que els grans grups competeixin els uns amb els altres per guanyar quotes de mercat i ho facin comprant segells més petits no ha passat únicament al Principat. Fa dos anys, el Grup 62 es va quedar Bromera. Maria Muntaner creu que les editorials de Mallorca també hi estan exposades? “Ara mateix no ho veig, perquè nosaltres tenim dos vessants que, en general, els editors de les Balears compartim, i és que tenim una part del catàleg més local, cosa que no sé si a aquests grups editorials els podria interessar, perquè costen de moure fora del nostre territori.”

Continuem la sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat d’una manera o una altra els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. En els articles anteriors hem visitat Tabarca i L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; i Sueca, amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli. La setmana passada anàrem a la Parlma d’Ebre amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. El viatge continua avui amb Les bruixes d’Arnes, de David Martí, que ens durà fins aquesta vila de la Terra Alta i indrets a prop d’aquesta comarca i el Matarranya. Continuarem amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany, i l’interior de Mallorca; Soldats abandonats, de Gavino Balata i l’Alguer; Guilleries, de Ferran Garcia, i les Guilleries; Una tempesta, d’Imma Monsó, i el Pallars Sobirà; Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat, i Andorra; i, finalment, Canigó blues, de Carles Sarrat, i el Conflent. Hem procurat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen els darrers quaranta anys llargs de producció literària arreu del país. Esperem que vagi de gust.

Ara fa una quinzena d’anys David Martí (1970) va publicar la seva segona obra i la novel·la que el va catapultar a la fama gràcies a un èxit de vendes important: Les bruixes d’Arnes. Era un enjòlit històric amb un gran protagonisme per a aquest poble de la Terra Alta –tot i que a la novel·la n’apareixen algun més de la zona i del Matarranya, com també algun viatge més enllà– que era inequívoc des del títol: ajuntava un tema tan apassionant com el de les bruixes i el d’una localitat exòtica, que molts encara ara tindrien dificultats per a col·locar sobre un mapa mut de Catalunya, un poble preciós situat prou lluny de la capital comarcal, Gandesa. Darrerament, una bona part de la contrada ha estat notícia pel terrible incendi de Paüls, a poc més d’una vintena de quilòmetres de la nostra destinació.

El llibre es publicà en un dels moments de màxim auge de la novel·la històrica a Catalunya. El 2007 hi va haver un punt d’inflexió en aquest gènere gràcies al llibre El pont dels jueus, de Martí Gironell. Era una tendència important que d’ençà dels últims anys de la dècada del 1990 arribava amb força a tot el món i a casa nostra va arrelar profundament i ha tingut predicament fins avui. Sobre això cal recordar, per exemple, que David Martí mateix va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica amb El pirata de cala Morisca, el 2018, i que encara ara és un gènere amb molts seguidors i lectors pel qual opten sense dubtar-ho tots els grans grups editorials.

“Després de penjar-se a l’espatlla la bossa de cuiro on duia un bon tros de pa amb formatge i la bóta de vi, per enganyar la gana durant el dia, va girar cap a la dreta i va recórrer la dotzena de metres que el separaven de la plaça on hi havia l’antiga presó i l’entrada al castell, des de la torre del qual es contemplava una vista que abastava tot el terme. Sempre que passava per davant del castell, tant si plovia com si nevava, no podia evitar d’aturar-s’hi uns minuts. Sense voler-ho, la seva ment s’accelerava per imaginar com hauria estat la vida en aquelles terres en temps dels sarraïns. El poble d’Arnes havia estat edificat al cim d’un turó molt proper al riu Algars, en un terreny feréstec, abrupte i escarpat que a poc a poc, a força de suor, llàgrimes i tenacitat, durant la reconquesta, feia més de quatre segles, es va anar pacificant. Els avantpassats templers del Martí havien rehabilitat el castell amb l’objectiu de fer servir la fortificació com a punta de llança des d’on perseguir els darrers grups de musulmans que s’havien fet forts a la zona. Però ara, ja en època de pau, els hospitalers, a qui pertanyia el terme, havien cedit les terres del castell a la batllia, que, a la vegada, les havia venut als veïns del poble perquè hi construïssin les seves cases.” Aquesta és una de les primeres i moltes descripcions que apareixen del poble d’Arnes (i dels pobles pròxims que també surten al llibre) i ens situa perfectament a l’entorn d’allò que encara es pot veure avui dia.

Però, què ens explica Les bruixes d’Arnes? Doncs ni més ni menys que la història de la Maria i sobretot la seva filla, la Lluna, descendents de les dones amb poders que saben llegir i interpretar els senyals de la natura. Però la Lluna és molt més que això; és la darrera d’una gran nissaga que uneix a la seva sang els poders de la mare i l’estirp del pare i és l’última guardiana d’un llibre molt important que no pot caure en les mans equivocades. Som en una època de fanatisme i els enemics de les dues dones es manifesten a partir del moment mateix del naixement de la Lluna. El vicari Carbó les persegueix durant bona part de la novel·la jurant venjar-se de les dues dones que ell creu que són les culpables de la mort del capellà del poble i del seu propi infortuni i desterrament. Tot i això, no compta que la Maria i la Lluna també tenen els seus poderosos aliats, sobretot en Salvador, un frare franciscà capaç de guarir els malalts i amb una forta connexió amb Déu, i un misteriós llop blanc que farà de guardià de la Lluna mentre pugui. Tot i això, els braços de la Inquisició són llargs i la seva persecució, implacable. Aconseguiran la Maria i la Lluna salvar-se de l’encalç intransigent contra les dones sàvies? Per saber-ho i gaudir a cor què vols amb les seves aventures haureu de llegir un llibre que té un ritme molt àgil i una bona base històrica de punts forts principals. I una gran passió per l’aventura, és clar, perquè Martí té una bona màxima en la seva escriptura: fer que el lector s’ho passi bé, pateixi pel destí dels personatges, i vulgui continuar llegint sense parar.

David Martí va anar una mica més enllà amb el llibre i des del primer moment ha promogut rutes literàries i culturals pels escenaris de la novel·la. Nosaltres no seguirem la seva –malgrat que ben segur que hi ha espais comuns–, però si hi esteu interessats encara en continua fent, com també retirs d’escriptura al poble, vinculats a la seva escola d’escriptura. Cal recordar que, a més, durant molts anys va ser el director i presentador del programa Club Dante, que es feia a Ràdio 4 i que va ser Premi Nacional del Foment de la Lectura.

Tot i això, cal recordar que hi ha més escriptors contemporanis que han escrit sobre Arnes o els pobles dels voltants amb llibres que no volem deixar de recomanar-vos si aneu cap a la zona. En primer lloc, tenim les obres de Sílvia Mayans (1969), que fa molts anys que és arrelada a Arnes. Cap llàgrima sobre la tomba, Cendra i La drecera de Caïm són tres novel·les negres extraordinàries que no podeu deixar de llegir, com tampoc Caça major, de Juli Alandes, ambientada a la contrada dels Ports, o No parlaràs, d’Esteve Llitrà, ambientada a Vallderoures. Si no voleu tanta sang us recomanem la lectura de L’estiu de l’amor, de Toni Oresanz, ambientada a Horta de Sant Joan i amb Picasso pel mig. Ja ho veieu, una zona preciosa, amb pobles i paisatges emblemàtics, i tota una literatura per a gaudir-ne.

Com podeu arribar-hi

Si la setmana passada us explicàvem les dificultats per a arribar a la Palma d’Ebre en particular i a la Ribera d’Ebre en general, a Arnes les coses també són complicades. De Barcelona, amb cotxe, són dues hores i mitja llargues. Quatre hores i quart de Perpinyà, mitja horeta més que si sortiu d’Andorra. De Viella, poc menys de quatre hores. Si sortiu de Lleida és un poc més d’hora i mitja, com també de Tarragona. I tres hores i mitja de Girona. Dues hores i tres quarts si sortiu de València, i d’Elx, quatre hores i mitja. En transport públic la cosa es complica. El millor que podeu fer és anar a Tortosa i d’allà la companyia Hife té sis expedicions cap a Arnes els dies feiners.

Visita en un dia

Com sabeu, encara que els indrets que us proposem siguin lluny, nosaltres continuem amb la nostra intenció de fer la visita en un dia. Malgrat tot, a Arnes hi ha una bona oferta de cases de turisme rural on poder sojornar si us ve de gust per acabar de gaudir dels paisatges de la novel·la o fins i tot per tenir la mateixa sensació que té la Maria quan es desperta a casa seva al carrer Major.

En realitat, tota la vila vella d’Arnes és un conjunt medieval fortificat que paga la pena de veure en conjunt. La seva mida humana fa que es pugui visitar sense dificultats en un sol dia, fins i tot fent les sortides a l’exterior que us proposem. Naturalment, també el podeu fer servir de base per a excursions als Ports i per a descobrir més indrets pròxims, com ara Horta de Sant Joan, Bot, Vallderoures i fins i tot la capital comarcal, Gandesa. Per accedir al nucli antic d’Arnes haureu de travessar algun dels antics portals de la murada, el del Sastre, el del Portalet o de la Sardinera o el Miquelet. Una vegada dins, evidentment haureu d’anar al carrer Major i descobrir la casa de les Bruixes o simplement deixar-vos perdre pels carrers i veure els principals edificis senyorials, com ara la casa Pinyol i la dels Metges entre d’altres.

L’església parroquial de Santa Magdalena és una mescla d’estils a mig camí entre renaixentista i barroc. Es va construir sobre les runes d’una església gòtica i es va acabar el 1698. Un absis de l’antic temple encara es conserva. És una església de tres naus i és un bon refugi quan la temperatura estival puja de valent.

Una mica més antiga que l’església és la casa de la vila, un edifici renaixentista del segle XVI. És un edifici preciós que és a tocar de l’església i que destaca pels arcs de mig punt, els finestrals i les gàrgoles del teulat. Quan hàgiu acabat de veure el nucli històric de la ciutat serà la natura que us sorprendrà, començant per la balconada de la serra dels Ports, que és a la plaça de la Vila mateixa. Ací podeu veure la serralada en la seva extensió, una de les àrees naturals més boniques del país, on amb sort i paciència encara podreu veure llúdrigues, voltors i diferents espècies d’àligues. No ho veureu des del balcó, és clar, sinó si us endinseu i esteu disposats a descobrir-los de ben de prop.

Encara dins el nucli antic heu de parar al Molí de l’Oli, que era el molí d’oli de la cooperativa i ara fa de punt d’informació del parc natural dels Ports. L’edifici es pot visitar i podreu veure com es feia l’oli, de l’arribada de les olives a la decantació. És important que demaneu on es pot aconseguir la clau del povet de la neu per a poder-lo veure per dins. Sortint del poble trobareu el Povet de la Neu, una construcció del segle XV de pedra. És prop de les darreres cases del carrer de la Font. Haureu de fer una pujadeta envoltats d’ametllers, però en un quart d’hora hi podreu arribar sense problemes i si heu demanat la clau podreu observar la cúpula per dins, una de les joies de la contrada, a més de les vistes que s’hi veuen.

Si teniu ganes de caminar una mica més, a la vora del riu Algars, a uns dos quilòmetres del poble, trobareu l’ermita de Santa Madrona. Atenció si decidiu de travessar el riu, que normalment baixa tranquil, però si hi ha una tempesta sobtada als Ports, encara que a Arnes faci un sol de justícia, pot arribar a baixar crescut en molt poc temps.

El plat que no us podeu deixar perdre

A la Terra Alta ens toca fer-vos dues recomanacions. La primera és relacionada amb el menjar i la segona amb la beguda. En l’apartat del menjar, el plat que darrerament té una gran requesta és el crestó en escabetx. És carn de boc de cabra blanca castrat. Aquesta espècie autòctona de cabra dels Ports s’ha recuperat força bé aquests darrers anys i el plat és exquisit, amb una carn que no té gens de greix. No el trobareu pas a totes les cartes dels restaurants sobretot perquè és un plat que s’ha de preparar amb força antelació, d’un dia per l’altre, però si en trobeu, no deixeu de demanar-lo. Sobre la beguda, val a dir que últimament els vins de la denominació d’origen Terra Alta han guanyat molta anomenada. En els blancs destaquen els vins fets amb garnatxa blanca, però de fa una desena llarga d’anys es produeixen vins negres de molta qualitat. Una bona ocasió per a descobrir-los.

L’anècdota

Sílvia Mayans, l’escriptora instal·lada de fa molts anys a Arnes i que és una de les veus imprescindibles de la nova novel·la negra catalana, fa temps que fa de molt bona ambaixadora de la seva terra d’adopció. Arnes és molt coneguda per l’excel·lent mel que s’hi fa i els amics de la Sílvia l’hem poguda tastar perquè de tant en tant ens n’ha regalat quan hi hem fet alguna activitat a prop o quan ella ha anat a alguna trobada o festival. Tant és així que una vegada li van dir: “Sembla mentida, que tu que ets tan dolça, i que a sobre sempre fas promoció de la mel tan bona que teniu, puguis matar tan bé.” Doncs sí, la Sílvia no solament mata de manera excel·lent sinó que sempre que pot promociona la mel d’Arnes.

Amb una forta presència policíaca a les portes i els rostres tensos dels representants, una conferència de premsa del Front d’Alliberament Nacional Canac i Socialista (FLNKS) divendres a Nouméa va servir per desactivar les crítiques rebudes i defensar la posició negociadora del moviment independentista. Tot i haver signat el text proposat a Bougival, els representants van insistir que no es tracta d’un acord definitiu, sinó d’un projecte que encara ha de passar el filtre de les assemblees internes.

“El mandat que teníem era el de negociar, no pas el de signar un acord tancat”, va dir Emmanuel Tjibaou, cap de la delegació i president de la Unió Caledoniana (UC). Segons que va explicar, el text signat amb el ministeri d’Ultramar francès, encapçalat per Manuel Valls, conté acords de principi que ara han de ser presentats, explicats, corregits i validats per les bases independentistes.

Un procés intern clau per a la legitimitat

Aquesta setmana s’ha convocat una reunió del bureau polític del FLNKS, i el 2 d’agost se celebrarà un congrés ampliat del moviment. Totes dues cites seran crucials per a determinar si el projecte d’acord pot tenir el suport necessari dins el camp independentista. Diversos grups integrats al FLNKS han mostrat en públic reticències o directament el rebuig al text.

Algunes crítiques han estat especialment dures a les xarxes socials, on militants independentistes han expressat el malestar perquè el projecte no preveu la plena sobirania ni concreta els mecanismes d’autodeterminació. “Si haguéssim signat un acord ferm, sense validar-lo amb les nostres bases, hauria estat suïcida”, va admetre un participant en la conferència.

El president del FLNKS, Christian Tein, ha estat l’impulsor d’aquesta ronda d’explicacions públiques. “Ens va dir que calia comunicar”, va dir Tjibaou, per remarcar la voluntat del Front de sotmetre el text al debat democràtic intern.

Elements positius i punts de fricció

Els signants van destacar alguns avenços, com ara la creació d’un Estat de Nova Caledònia amb reconeixement internacional, el traspàs immediat de la competència en afers exteriors, la possibilitat de tenir una doble nacionalitat (caledoniana i francesa), i la redacció d’una llei fonamental que es projecta com un embrió de constitució.

Tanmateix, es van mostrar crítics amb aspectes cabdals del projecte, com el tractament del cos electoral –tema que va encendre la revolta de maig del 2024– i la manca de concreció sobre els mecanismes d’autodeterminació. “La noció d’Estat dins d’un Estat ha esdevingut la mascota dels constitucionalistes, però cal aclarir què vol dir jurídicament”, va ironitzar Tjibaou. “‘Sui generis’ pot voler dir qualsevol cosa, i això genera incertesa.”

Per resoldre aquestes ambigüitats, el FLNKS preveu de recórrer a juristes locals i internacionals, així com als experts de les Nacions Unides i del Comitè especial de descolonització, conegut com el comitè dels 24. “Volem assegurar-nos que el text encaixa dins el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos i del procés de descolonització”, va dir Roch Wamytan, membre de la delegació i signant dels Acords de Nouméa de 1998.

La pressió de l’estat i el calendari incert

Davant les felicitacions de les autoritats franceses després del 12 de juliol, el FLNKS intenta ara recuperar el control del relat. Segons Tjibaou, l’estat francès va exercir pressió durant les negociacions, en un context de degradació social i empobriment de la societat canac. “Hi va haver pressions, sí, petits cops de força per empènyer-nos a firmar”, va reconèixer. Un altre membre de la delegació, Mickaël Forrest, va parlar de “xantatge clàssic”.

Tot i que el govern francès vol tramitar a la tardor la reforma constitucional i la llei orgànica que recolliria el contingut del text signat, el Front rebutja aquest calendari i insisteix a fer primer la feina interna. La crida a la prudència és compartida fins i tot per alguns líders no independentistes. “Si l’UC-FLNKS no avala el text, tot l’acord s’enfonsa”, ha dit Philippe Dunoyer, del partit Calédonie Ensemble.

Els negociadors independentistes recorden que ja en el procés dels Acords de Nouméa, l’any 1998, es va signar un document inicial que després es va explicar a les bases, fins que el congrés de Tyé, a Poindimié, en va ratificar el contingut definitiu. Ara, segons Tjibaou, es tracta de repetir aquell esquema: “És només una etapa, no pas el final del camí.”

L’aprovació de la llei d’amnistia ara fa un any va obrir –sobre el paper– la possibilitat de recuperar els diners dipositats en concepte de fiances en tot de causes. Durant anys, procediments com els que es cursen al jutjat 13 de Barcelona o al Tribunal de Comptes han estat forats negres que han ofegat econòmicament els independentistes represaliats. Gran part del cop l’ha aturat la Caixa de Solidaritat, que actualment té dipositats milions d’euros en concepte de fiances en moltes causes, però també ha calgut recórrer a aportacions de partits polítics, de més entitats, com ara l’Associació Catalana pels Drets Civils i grups de suport, o els avals de l’Institut Català de Finances.

La Caixa de Solidaritat es va crear el 2017 per centralitzar les donacions de ciutadans compromesos a donar un cop de mà a l’hora de pagar multes, advocats i més despeses derivades de la repressió. És per això que de fa mesos entre certs cercles d’advocats, represaliats i donants sura el dubte de què farà la Caixa de Solidaritat quan finalment s’arxivin aquestes causes judicials gràcies a l’amnistia i es retornin els milions d’euros dipositats en concepte de fiances –si és que aquest moment arriba mai. Fins ara, quan s’havien recuperat fiances –per exemple, quan van empresonar els dirigents polítics que estaven en llibertat sota fiança–, la Caixa de Solidaritat els havia destinat a unes altres despeses jurídiques, perquè el context era d’alta demanda d’aquests fons.

Ara, l’alt volum dels diners que es recuperarien si s’amnistiessin aquests casos fa valorar si es podrien tornar als donants, o si més no parcialment. Poc després de l’aprovació de la llei d’amnistia, el president de la Caixa de Solidaritat, Pep Cruanyes, va dir al diari espanyol The Objective que la idea era restituir els diners a cada donant perquè no es podien dedicar a res més. Però avisava que el retorn no podria ser íntegre perquè s’havien hagut de pagar advocats i més despeses i que, per tant, seria proporcional.

Avui, un any després i amb l’aplicació de l’amnistia a mig gas per les traves d’algunes instàncies judicials, Cruanyes ho veu diferent: “No ens ho hem plantejat, ni ens ho plantejarem fins que no sigui clar. Els fets demostren que seria una irresponsabilitat fer una altra cosa.” Diu que fins ara la Caixa de Solidaritat no ha recuperat cap fiança gràcies a l’amnistia, i recorda que durant tot el procés independentista s’ha demostrat moltes vegades que no es pot donar per descomptada cap actuació d’un tribunal. Alhora, diu que són diners que podrien ser necessaris en uns altres casos, i defensa que cal ser prudent: “Com que a l’estat espanyol no pots comptar amb la justícia com hi comptaries en un país normal, anem amb peus de plom i no anem més enllà d’on som.”

Pendents de les resolucions judicials

Fins ara, solament s’han arribat a amnistiar una causa per la qual hi hagués dipositades fiances milionàries. És la causa que es va cursar durant vuit anys al jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, i que investigava una trentena d’ex-alts càrrecs del govern per l’organització del referèndum del Primer d’Octubre. Va ser el primer jutjat que va obrir diligències per l’organització del referèndum i va derivar en l’escorcoll del 20 de setembre de 2017 en edificis de la Generalitat, i hi incloïa figures com l’ex-conseller Raül Romeva, l’ex-director de TV3 Vicent Sanchis, l’ex-director de Catalunya Ràdio Saül Gordillo, l’ex-presidenta de la CCMA Núria Llorach, i l’ex-secretari general del Diplocat Albert Royo.

El jutge va arribar a demanar un total de 5,8 milions d’euros, que no van poder ser satisfets totalment per la Caixa de Solidaritat. Hi van posar 3,77 milions d’euros, mentre que ERC en va aportar 702.000 i l’Associació Catalana pels Drets Civils, 100.000 més.

D’aquell cas, en va derivar un altre que implicava Josep Maria Jové, ex-secretari general d’Economia, Lluís Salvadó, ex-secretari d’Hisenda, i Natàlia Garriga, ex-consellera de Cultura i directora de serveis a Economia durant el 2017. A diferència dels altres encausats, el seu cas es va instruir al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè estaven aforats. Ara fa un any, el tribunal va dir que veia amnistiable el cas, però va decidir de demanar sobre l’aplicació al Tribunal Constitucional espanyol i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea abans de prendre cap decisió. Tot i això, va deixar sense efecte les mesures cautelars, tal com marca la llei, incloses les fiances que sumaven 1,6 milions d’euros i que va aportar la Caixa de Solidaritat.

Malgrat que el TSJC va aixecar les mesures cautelars ara fa un any, Cruanyes diu que la Caixa de Solidaritat no ha rebut encara la fiança dipositada. De fet, diu que la Caixa no és personada judicialment en el cas, i que haurien de ser les defenses qui demanessin formalment el retorn dels diners. Passa igual en la causa del jutjat 13, amnistiada tot just fa un mes i encara sense novetats en el retorn dels diners.

Els diners de la causa pel 9-N al Tribunal de Comptes no es poden recuperar

La Caixa de Solidaritat va pagar 2,7 milions d’euros per contribuir a la multa de 5,2 milions que el Tribunal de Comptes espanyol va imposar a l’ex-president Artur Mas, els ex-consellers Irene Rigau i Francesc Homs i sis ex-alts càrrecs del govern per l’organització de la consulta del 9-N, un esdeveniment pel qual el TSJC va descartar que hi hagués hagut malversació.

Però, en aquest cas, la Caixa de Solidaritat no pot recuperar els diners gràcies a l’amnistia perquè la llei exclou explícitament la restitució en concepte de multes ja abonades, i quan la responsabilitat civil i comptable decretada pel Tribunal de Comptes ja hagi estat declarada com una sentència o resolució administrativa ferma i executada.

En l’altre gran cas contra l’independentisme instruït al Tribunal de Comptes, que implica l’acció exterior de la Generalitat i pel qual s’han imposat fiances de 5,4 milions d’euros, de moment no és clar si s’hi aplicarà l’amnistia. L’òrgan va presentar una qüestió pre-judicial al Tribunal de Luxemburg demanant si l’acció exterior de la Generalitat havia implicat fons europeus, una exclusió de la llei d’amnistia. I la setmana passada, a la vista que es va fer a Luxemburg, l’advocat de la Comissió Europea va dir que no, que no hi havia un vincle prou directe entre els fets jutjats i els recursos de la UE.

Ara bécal tenir en compte que qui va assumir en forma d’aval els 5,4 milions d’euros de fiança va ser l’Institut Català de Finances, de manera que una amnistia no implicaria l’ingrés dels diners a la Caixa de Solidaritat. En canvi, si finalment no fossin amnistiats i aquest import es convertís en multa, l’Institut Català de Finances es faria enrere, i llavors es demanaria suport econòmic a la Caixa de Solidaritat. Per Cruanyes, aquest és un motiu més per ser prudents a l’hora d’anunciar què faran amb les fiances retornades en unes altres causes.

Allau de crítiques a la secretària general de Podem, Ione Belarra, que ha reiterat l’oposició de la seva formació al traspàs de les competències en immigració a la Generalitat, tal com demana Junts. Entrevistada al diari Ara, ha dit que, amb aquest acord, els Mossos d’Esquadra assumirien les funcions que ara tenia la policia espanyola: “Fer batudes racistes basades en perfil ètnic.” “Que et parin pel teu color de pell a la sortida del metro, quan vas en autobús, al lloc de feina… Això que fa ara la Policia Nacional ho farien els Mossos d’Esquadra, que tenen una enorme implantació a Catalunya”, ha dit. Belarra ha defensat la descentralització de competències, tot i que ha matisat que s’hi oposarien quan fos per fer “política racista”.

En un missatge a X, el secretari general de Junts, Jordi Turull, li ha recriminat a Podem que formés part del govern espanyol durant la matança de Melilla del 2022, la mort de desenes d’emigrants de l’Àfrica subsahariana en una allau humana causada per la gendarmeria del Marroc, amb el suport de la Guàrdia Civil espanyola. “I òbviament ni va plegar ni es va plantar per saber la veritat. I diria que aquell horror no el van perpetrar els Mossos d’Esquadra”, ha criticat Turull, que ha afegit que Podem tenia un discurs “cosí germà de Vox” en matèria de traspàs de competències a Catalunya. També hi ha reaccionat el president del partit, Carles Puigdemont, que ha dit: “Els espanyols d’esquerres prefereixen que les competències les tingui un govern del PP i Vox, que és el que vindrà, que no pas que les gestioni Catalunya.”

Parla de batudes racistes i durant el govern en què ella era ministra va haver-hi la matança a Melilla.
I òbviament ni va plegar ni es va plantar per saber la veritat.
I diria que aquell horror no el van perpetrar els Mossos d’Esquadra.
El seu discurs en aquest tema del traspàs… https://t.co/NJydNZUxOF pic.twitter.com/kGhHdVmhoO

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) July 20, 2025

No com la Guàrdia Civil, que amb un govern molt d’esquerres i amb ella com a ministra va tenir un comportament exemplar a Melilla…

Aquests espanyols d’esquerres prefereixen que les competències les tingui un govern del PP i VOX, que és el que vindrà, que no pas que les… https://t.co/qaZX0qxiax

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) July 20, 2025

Fora de l’entorn de Junts, també hi ha hagut moltes crítiques a les seves declaracions a les xarxes socials.

Ho diu la gent que van tenir la Vicepresidència del Gobierno aplicant la llei mordassa -que en campanya havien promès derogar- enviant un raper a la presó i amb centenars de catalans amb el CNI infiltrat al mòbil.

L’anticatalanisme és el lloc comú de l’espanyolisme. https://t.co/cxhyjDsZ31

— Júlia Ojeda Caba (@juliaojedacaba) July 20, 2025

Ha volgut dir: “Els catalans no podeu tenir determinades competències perquè la vostra policia faria exactament el que fa la nostra policia. Preferim que continueu sent una mena de colònia, que pagueu, que calleu i que us mantingueu en un estat permanent d’infantilització”? https://t.co/naEuHmLhm1

— Òscar Andreu (@OscarAndreu) July 20, 2025

El problema no és qui exerceix la competència migratòria, sinó les polítiques i les lleis migratòries que s’havien i s’han de canviar. Però negar-se a transferir una competència prevista a diferents estatuts no arregla res d’això: només defensa un model jacobí de l’Estat. https://t.co/Vy1A8D1gHy

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) July 20, 2025

Colonialisme explícit.

Us governem els castellans perquè els catalans no us sabeu governar.

Els mossos, policia judicial, obeeixen els jutges castellans. https://t.co/WD0Rm0a4xa

— Jordi Graupera (@JordiGraupera) July 20, 2025

“Els mossos faran batudes racistes”

Perquè quan ells governaven, la policia nacional espanyola repartia amor i lliris a la tanca de Ceuta i Melilla. Quina hipòcrita! pic.twitter.com/GP0Iqew6Sa

— Sergi Boixader (@sergi_boixader) July 20, 2025

En el fons aquest comentari vol dir que els Mossos són sospitosos de ser més racistes que la Guardia Civil pel fet de ser catalans. Com heu malversat el 15M. Sou res. https://t.co/gQWWIbH5bk

— Jordi Barbeta (@jordibarbeta) July 20, 2025

Eres ministra del govern d’Espanya quan el 2022 van morir desenes de migrants intentant creuar la frontera a Melilla i vas seguir a la cadira com si res. https://t.co/XfooW1hhbI

— Eliseu Esterlich (@EliseuEsterlich) July 20, 2025

No té més argument per oposar-se que dir que si els mossos gestionen competències en migració la policia nacional les perdrà, quan sap perfectament que les forces de seguretat espanyoles han causat desenses de morts a la frontera sud. Pur espanyolisme camuflat d’antiracisme. https://t.co/vf5l74V30c

— Abel Riu (@abel_riu) July 20, 2025

El problema no és que es facin les batudes racistes sinó que les faci la Policia de Catalunya?

En tot cas, a Catalunya l’extrema dreta no governarà ni en els seus millors somnis, a Espanya estan en compte enrere. Millor deixar les competències en Migració en mans de PP i VOX? https://t.co/EETmtIX4bn

— Ricard Farin (@ricardfarin) July 20, 2025

Un home de vuitanta-quatre anys s’ha mort aquest matí mentre es banyava a la platja de Xeraco (Safor), segons que ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU).

L’avís s’ha rebut cap a les 10.00, quan el banyista ja havia estat tret de l’aigua inconscient. Fins al lloc dels fets s’hi han desplaçat un metge i un equip sanitari de Suport Vital Bàsic, que li han practicat maniobres de reanimació cardiopulmonar bàsica.

Posteriorment, un equip mèdic del SAMU li ha practicat la reanimació avançada, però no han pogut revertir la situació i n’han confirmat la mort.