Mujica, l’empremta de la bondat
En temps de postveritat, de mentides, de camuflatges, de personatges que devoren les persones, l’honestedat és or, i això és el que sempre va representar per a mi José Mujica. La seva figura m’amarava d’esperança, perquè, malgrat que era evident que amb el seu model del lideratge era una rara avis, o precisament perquè era tan excepcional, sentir-lo parlar o llegir-ne reflexions o entrevistes em reconnectava amb l’ésser humà, amb una mena d’optimisme vers una espècie que, en general, em té ben decebuda. La seva humanitat, el seu viure amb una coherència sense fissures, feia caure les pitjors creences, desmuntava la forçada convicció d’una causa-efecte que tots plegats ens hem empassat: el fet que ser polític et convertirà, irremeiablement, en un ésser corrupte i corromput, desconnectat de la realitat, enfollit d’ambició desmesurada, interessat i mesquí. El seu tarannà, la manera d’exercir el poder, amb congruència i concordança entre discursos i fets, esfondra la mentida i, a la vegada, acusa indirectament i despulla qualsevol polític que ens vengui, ens justifiqui i es vanti de manar des de preceptes absolutament allunyats dels que tenia Mujica, independentment de les seves ideologies. Perquè, a més, el seu llegat demostra que el seu fer no s’esgotava en una bondat sostinguda en el món de l’intangible, sinó que, a més, les dades avalen les seves polítiques i la seva manera austera de viure mentre es presideix un país.
Entre el 2010 i el 2014, la taxa de pobresa de l’Uruguai va passar del 18,6% al 9,7%. Si bé tal vegada no és just d’atribuir-li el mèrit total, perquè desvaloraria la feina feta anteriorment, fou durant el seu mandat que aquesta tendència es va consolidar. I això, que es pot llegir de moltes maneres, per mi és una bufetada a la cara dels cínics i de tots els seus votants, perquè ens demostra que ser corrupte no és obligatori i que quan no es malversa, quan no es roba, potser els diners arriben a qui han d’arribar.
No hi ha fórmules màgiques. Al capdavall, es tracta de retornar a l’origen, a l’essència d’allò que és la política, a la definició que una criatura ens faria de què és un polític i com hauria de viure. A vegades, no cal sinó recordar que s’és president circumstancialment, i que allò que és perpetu és el fet de ser persona, un ésser humà elegit democràticament. Mujica, malgrat la seva mort, és exemple de les coses més senzilles, que són, alhora, les més difícils de practicar perquè les hem allunyades del centre i han acabat colgades per foteses que hem convertit en brúixoles i en fites. Ser humil, sentir-se lliure mentre es respecta la llibertat aliena, viure sense odi, sense rancor esdevé una tasca titànica si es vol construir a partir de l’artifici; una tasca titànica, també, si es porta a la pràctica amb honestedat. Però, malgrat la dificultat inherent en aquests credos, tan sols aquells qui els declinin i els exerceixin genuïnament, assumint-ne les cares més doloroses, les renúncies que se’n deriven aconseguiran no tan sols de créixer personalment i humanament fins a assolir una saviesa necessària i envejable, sinó també d’encomanar els seus valors, els seus coneixements, les seves passions i la seva humilitat a tothom qui els escolti disposat a transformar-se. És amb l’honestedat que esberlem la mediocritat. I permeteu-me de dir-vos que ha estat en el lideratge d’algunes quan més he vist un polític acostar-se al caràcter de Mujica.
Penso en les ferotges i furibundes crítiques que reberen polítiques com Ada Colau o Alba Vergés quan en alguns moments dels seus mandats, i per causes diferents, van deixar que l’humà esquincés la disfressa i van plorar o es van emocionar en algunes declaracions o entrevistes. Allò que per a molts fou una mena d’infàmia intolerable, una pèrdua de control i de decòrum inacceptable en un càrrec públic, per a mi va ser motiu d’emoció i, com em passava amb Mujica, d’optimisme: no ho tenim tot perdut, encara hi ha qui és capaç de conservar l’autenticitat malgrat les cotilles pretensioses i buides de la correcció política. Mai aguantar-se les llàgrimes, reprimir-les, no serà millor que deixar anar allò que sent un cos, una ànima, sigui quin sigui el nostre càrrec, sigui quin sigui el moment. I si creiem el contrari és perquè ens han manipulat intencionadament per a esdevenir robòtics en un món desorientat i mancat de sentit. La vulnerabilitat és un camí directe cap a l’honestedat. I, com a ciutadans, com a votants, no solament l’hauríem de valorar, sinó que hauríem d’exigir-la a tots els nostres dirigents. Sempre preferiré un polític que digui “no ho veig clar”, “no ho sé”, o “com a govern ens sentim desconcertats o perduts”, que no pas un polític, un govern que es presenti davant el poble a fer declaracions que suposadament mostren direcció, fermesa i convenciment mentre tot en ell dispara cap al costat contrari en una multifuga de mentides i falsedats que pocs s’empassaran.
L’honestedat, l’austeritat, la dignitat, la vulnerabilitat i l’empatia són revolucionàries. I és trist que sigui així perquè això ens indica com escassegen socialment, políticament, aquests conceptes que encarnava Mujica i que ens haurien de ser estendard, guia, far. Que avui, jo que no sóc ningú, una dona que viu a 9.900 quilòmetres en línia recta de distància de l’Uruguai, avui dediqui el meu article a Mujica, il·lumina el solc de la seva generositat. No mor qui mor, mor qui se’n va sense deixar empremta i anhel de bondat en la resta de la societat.