Tres persones han mort pel cap baix i una vuitantena han estat ferides arran del llançament d’un centenar de míssils iranians contra Israel. Aquest atac ha estat la resposta de l’Iran a l’onada de bombardaments israelians contra unes quantes localitzacions del seu territori, entre les quals hi ha instal·lacions nuclears com la planta d’enriquiment d’urani de Fordo, a la província de Qom.

Segons el mitjà israelià Ynet, que cita fonts del servei d’ambulàncies Magen David Adom (MDA) i testimonis locals, la major part de les víctimes són per impactes directes en un edifici de trenta-dos pisos a Tel-Aviv i a la ciutat veïna de Ramat Gan.

Un altre atac contra edificis residencials ha causat dues víctimes mortals més i dinou ferits, tres dels quals són en estat greu. La resta han estat ferits lleus. Tots han estat traslladats als hospitals de Shamir i Wolfson, prop de Tel-Aviv.

La Guàrdia Revolucionària iraniana ha reivindicat l’atac i ha informat del començament de l’operació Promesa Veritable III en resposta a l’operació Lleó Naixent, els bombardaments israelians contra instal·lacions nuclears i cúpules militars de l’estat iranià durant la matinada.

Arran d’aquesta contraofensiva, l’exèrcit israelià ha recomanat a la població que es refugiés en zones segures fins a nova ordre, tot i que més tard ha aixecat la mesura quan ha valorat que els llançaments s’havien aturat. Tot amb tot, les sirenes antiaèries han continuat sonant durant la nit en uns quants indrets del país per la possible presència de drons iranians.

Abans, les forces israelianes havien dut a terme una nova onada d’atacs contra territori iranià que han danyat un gran nombre d’infrastructures crítiques, entre les quals, una instal·lació nuclear a Esfahan, al centre del país, i bases militars a Hamadan i Tabriz. Segons fonts militars israelianes, aquesta darrera base ha estat destruïda.

Una vuitantena de morts a l’Iran

L’ambaixador iranià a l’ONU, Amir Saeid Iravani, ha dit davant el Consell de Seguretat que els bombardaments israelians d’ahir havien deixat setanta-vuit morts pel cap baix, entre els quals hi havia alts càrrecs militars i científics, i tres-cents vint ferits, la major part, civils.

L’ambaixador ha acusat Israel de voler “matar la diplomàcia, sabotar les negociacions i arrossegar la regió a un conflicte més ampli” i ha responsabilitzat els Estats Units de complicitat en l’atac.

Lloc: al carrer Sant Joan

Bloomberg · Patrick Sykes, Ethan Bronner i Anthony Capaccio

El conflicte entre Israel i l’Iran ha marcat el panorama geopolític al Llevant aquestes darreres dècades. Sovint, ambdós poders s’han atacat de manera indirecta –i, fins i tot, en el cas de l’Iran, per mitjà de tercers–, cosa que ha ajudat a evitar una guerra oberta.

Però les hostilitats entre ambdós països s’han intensificat considerablement després de l’esclat de la guerra entre Israel i Hamàs –aliat iranià– l’octubre del 2023. D’aleshores ençà, ambdós països s’han atacat mútuament més d’una vegada, fins i tot, amb míssils i drons.

Però ahir a la matinada, en una escalada en tota regla del conflicte, Israel llançà una sèrie d’atacs aeris contra objectius militars i el programa nuclear de l’Iran, com també contra les residències de militars experts nuclears i iranians. El cap del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, Hossein Salami, morí en els atacs, segons la televisió estatal iraniana. Després de llançar un atac que el govern de Netanyahu ha definit com a preventiu, Israel declarà l’estat d’emergència.

Ahir a la nit, l’Iran contraatacà amb un atac aeri a Israel, que activà els escuts antimíssils i demanà a la població que es refugiés. L’atac arribava quan feia unes hores que l’aviació israeliana havia llançat una segona onada de bombardaments contra una cinquantena d’objectius en territori iranià, inclosos emplaçaments nuclears a Isfahan i centres de llançament de drons i coets a la rodalia de Teheran.

Amb el programa nuclear de l’Iran novament en el punt de mira de la comunitat internacional, hi ha una possibilitat real que el conflicte escali en una guerra oberta entre ambdues nacions. Israel, que es creu que disposa d’arsenal nuclear propi, considera una amenaça existencial la possibilitat d’un arsenal nuclear iranià.

Per què són enemics, Israel i l’Iran?

Israel i l’Iran van ser aliats entre els anys cinquanta i el 1979, quan la revolució islàmica posà fi de manera abrupta al regnat de l’últim monarca iranià, el xa Mohammad Resa Pahlavi. El règim iranià ha demanat la destrucció d’Israel d’ençà que arribà al poder, i ha denunciat l’estat jueu com una potència imperialista al Llevant. L’Iran ha donat consistentment suport a grups que lluiten contra Israel, incloent-hi Hamàs, l’Hesbol·là i els rebels hutis, tres grups que els Estats Units consideren organitzacions terroristes.

El govern israelià ha insinuat repetidament que atacarà el programa nuclear de l’Iran quan consideri que el país es troba al llindar de desenvolupar capacitats armamentístiques. De fet, Israel ja atacà un reactor nuclear a l’Irac l’any 1981, i també una suposada instal·lació nuclear siriana l’any 2007.

S’han atacat Israel i l’Iran anteriorment?

Ambdós països s’atacaren de manera directa l’abril de l’any passat, quan l’Iran llançà un atac massiu amb míssils i drons contra Israel en resposta a un atac israelià, unes dues setmanes abans, contra edificis diplomàtics iranians a Damasc, la capital siriana. Aquell atac fou àmpliament atribuït a Israel, tot i que el govern de Netanyahu no en reivindicà l’autoria.

Encara que l’atac de l’Iran causà danys mínims a Israel –i encara que la resposta israeliana fou més continguda que molts no temien–, el precedent d’un enfrontament directe entre ambdós països catapultà el conflicte a una fase més oberta i, per tant, més perillosa.

El juliol de l’any passat, Israel assassinà el cap polític d’Hamàs, Ismail Haniyeh, al cor de Teheran, la capital iraniana. Pocs mesos després, a l’octubre, hi hagué una altra ronda de bombardaments i atacs aeris entre ambdós països.

Com es comparen les capacitats militars d’Israel i l’Iran?

En termes militars, Israel gaudeix d’un gran avantatge tecnològic sobre l’Iran. Això es deu, en gran part, al suport militar i financer dels Estats Units. De fet, Israel és l’únic país del Llevant al qual els Estats Units han autoritzat la venda del caça F-35 de Lockheed Martin, el més car de la història. També es creu que disposa d’armes nuclears, tot i que no ho ha reconegut mai.

L’Iran, per la seva banda, ha estat acusat sovint de voler fer servir el seu programa d’energia nuclear per a produir bombes atòmiques, cosa que Teheran ha negat repetidament. Les reserves d’urani altament enriquit del país han anat augmentant i podrien purificar-se ràpidament fins al nivell del 90% que s’utilitza normalment en la producció d’armes nuclears si els dirigents de la República Islàmica volguessin.

Les sancions i l’aïllament polític han obstaculitzat l’accés de l’Iran a la tecnologia militar estrangera, cosa que l’ha empès a desenvolupar les seves pròpies armes. Els caces iranians són heretats, en gran part, d’abans de la revolució islàmica. Aquests darrers anys, l’Iran ha enfortit vincles amb Rússia amb l’esperança de millorar les seves capacitats militars, incloent-hi la compra a Moscou d’avions de combat Sukhoi Su-35, que no és clar si han estat lliurats.

Encara que es troba en un desavantatge tecnològic evident respecte d’Israel, es creu que l’exèrcit iranià compta amb un arsenal de míssils balístics i de creuer important, i també amb una flota de drons de baix cost que ja desplegà en l’atac contra Israel l’any passat.

Tal com l’Iran aprengué en aquella ronda d’atacs, penetrar les defenses aèries d’Israel no és pas cosa de bufar i fer ampolles. En primer lloc, els projectils iranians han de superar els caces de l’exèrcit israelià i, tot seguit, eludir els avançats sistemes de defensa israelians  –que, amb l’ajuda de les forces nord-americanes i altres aliats regionals, interceptaren un 99% dels més de 300 drons i míssils que l’Iran llançà contra Israel en l’ofensiva de l’abril de l’any passat. L’arsenal defensiu de l’Iran inclou sistemes de míssils terra-aire, incloent-hi l’S-300 rus, per a contrarestar avions i míssils de creuer, i també el sistema antibalístic Arman, de fabricació local.

Podria destruir el programa nuclear iranià,  Israel?

El programa nuclear iranià disposa de múltiples instal·lacions, repartides per tot el país. Aquests darrers anys, el règim ha traslladat sota terra les instal·lacions de més valor estratègic del programa per deixar-les fora de perill.

Això no ha impedit que es facin operacions de sabotatge a petita escala que han estat atribuïdes a Israel. Hom creu que Israel ha estat el responsable de l’assassinat a Teheran de cinc científics nuclears iranians d’ençà del 2010. El 2021, l’Iran atribuí a Israel una explosió en una planta d’enriquiment d’urani.

Israel afirma que destruí la majoria de les defenses aèries de l’Iran, i també gran part de la seva capacitat de fabricació de míssils, en l’atac de l’octubre del 2024, cosa que ara podria facilitar les possibilitats d’èxit de futures ofensives israelianes.

Però múltiples informes d’intel·ligència han advertit que els atacs contra les instal·lacions nuclears de l’Iran únicament endarreriran –en compte de destruir– la construcció eventual d’una bomba atòmica iraniana.

Sense l’ajut militar nord-americana, la capacitat d’Israel per a atacar les principals instal·lacions d’enriquiment d’urani de l’Iran és significativament més limitada. En absència d’ajut nord-americà, la flota israeliana d’F-35 i F-15 hauria de dur a terme rondes d’atacs successives per a superar les defenses iranianes. En canvi, els bombarders nord-americans B-2 podrien destruir gran part del programa iranià en un únic atac.

L’abril del 2024, un alt comandament iranià assegurà que el seu país prendria represàlies si Israel n’atacava els actius nuclears, i insinuà que fins i tot una mera amenaça israeliana podria empènyer l’Iran a reconsiderar la direcció d’un programa nuclear que Teheran descriu com a pacífic.

Quins aliats tenen Israel i l’Iran?

Els aliats més importants de l’Iran són les milícies xiïtes del Líban, el Iemen i l’Irac, a les quals dóna suport amb diners, armes i entrenament militar. La milícia libanesa Hesbol·là havia estat, durant molt de temps, el més poderós d’aquests grups, però els enfrontaments amb Israel des del començament de la guerra a Gaza –incloent-hi una incursió terrestre israeliana al Líban– l’han afeblit greument. Teheran també va perdre el seu únic estat aliat al Llevant, Síria, amb la caiguda del president Baixar al-Assad el desembre del 2024.

És probable que els rebels hutis del Iemen estiguin ansiosos per participar en una guerra total entre Israel i l’Iran. D’ençà del començament del conflicte entre Israel i Hamàs, els hutis han anat llançant míssils balístics i drons contra Israel, a banda d’atacar vaixells mercants a la mar Roja. El juliol del 2024, un dron huti va impactar en un edifici del centre de Tel-Aviv, i va matar un home i en va ferir uns quants més, en el primer atac mortal d’aquesta mena en territori israelià. A començament de maig del 2025, un míssil huti impactà prop del principal aeroport d’Israel, cosa que empenyé múltiples aerolínies estrangeres a suspendre els seus vols al país.

L’Iran manté bones relacions amb Rússia, encara que la guerra de Moscou a Ucraïna probablement ha limitat la seva capacitat per a prestar ajut als aliats estrangers. La República Islàmica també manté bones relacions amb la Xina, que ha comprat petroli iranià, en vulneració de les sancions imposades pels Estats Units i els seus aliats.

Quant a Israel, les forces nord-americanes i britàniques ajudaren a destruir alguns dels míssils i drons que l’Iran llançà contra el país l’any 2024. Després de l’atac, l’exèrcit nord-americà també anuncià mesures per a reforçar la seva presència al Llevant, i va enviar-hi més naus i avions de combat. Trump ha instat repetidament el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a no atacar l’Iran.

Com podrien reaccionar els estats àrabs a una guerra entre Israel i l’Iran?

Un conflicte entre Israel i l’Iran deixaria els països de la regió en una situació espinosa. Quatre països del Golf van signar acords de pau amb Israel el 2020 en el marc dels anomenats Acords d’Abraham, motivats en part per la desconfiança cap a l’Iran. Però també han provat de reconstruir ponts amb Teheran ara que el garant de la seguretat a la regió de fa dècades, els Estats Units, sembla que comença a desentendre-se’n. A diferència de rondes anteriors de negociacions sobre el programa nuclear iranià, aquesta volta els estats àrabs han donat suport públicament a la via diplomàtica.

L’Iran i l’Aràbia Saudita van restablir relacions diplomàtiques l’any 2023, després de set anys congelades. Aquests darrers anys, l’Aràbia Saudita ha explorat la possibilitat de normalitzar les relacions amb Israel com a part d’un acord més ampli amb els Estats Units, per la qual cosa és poc probable que provi d’involucrar-se en cap hipotètic conflicte.

També sembla improbable que cap estat àrab prengui partit per Israel en un conflicte directe contra un país musulmà, i molt menys un de tan poderós com l’Iran. Dit això, és possible que Israel hagi demanat l’autorització d’alguns estats àrabs perquè els míssils i drons emprats en l’ofensiva d’ahir contra l’Iran travessessin el seu espai aeri.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La crisi pel cas Santos Cerdán fa pensar molt en la moció de censura del 2018: l’independentisme ha de decidir si fa caure el govern espanyol. El 31 de maig d’aquell any, el PDECat va decidir, contra el parer de l’exili, que tallava el cap de Mariano Rajoy. Era una oportunitat massa daurada per als falsos pragmàtics. Amb presos polítics i exiliats no era possible de reconciliar-se amb aquell PP. El càstig i l’hostilitat dictats pel rei arrencaven el bull. Encara hi havia d’haver el judici. La magistratura espanyola salivava. La ferida era oberta i cremava. Si donaven suport a Pedro Sánchez, els penedits podien plantar la primera pedra d’una estratègia que permetés el perdó que Rajoy no els podia concedir i, amb el temps, una “normalització institucional” que facilités de tornar a fer política sense parlar de la independència. 

No es pot pas dir que els socialistes els venguessin gat per llebre, perquè és injust parlar d’engany quan el client demana gat. L’intercanvi era molt clar: el PSOE pagava el preu de pactar amb l’independentisme i, en canvi, ERC i el PDECat obtenien una via d’escapament de la repressió. Els beneficis, que encara duren, són ben coneguts: per als socialistes, set anys de governs basats en el suport independentista; per als presos, una mica més tard, indults, la reforma de la sedició i la malversació, i una amnistia pobra i coixa.  

Però els preus també s’han allargat. Comprant temps i “diàleg” al PSOE, l’independentisme el ressuscitava. Entre el cop d’estat al congrés federal del PSOE, l’octubre del 2016, i la moció de censura del maig del 2018, Sánchez havia viscut a la intempèrie. Havia recuperat la secretaria general del partit per sorpresa, però encara tenia la vella guàrdia en contra, i no era diputat, i el grup parlamentari socialista, en mans de Margarita Robles, era més prim que mai, i Ciutadans i Podem encara tenien una certa fortalesa, i a Catalunya el PSC tenia disset diputats, el segon resultat més baix de la seva història, i encara es ressentia d’haver donat suport a l’aplicació de l’article 155. La primera pedra de la “normalització institucional” era, en realitat, la primera pedra del retorn dels socialistes a la centralitat. La presidència de Salvador Illa no hauria estat mai possible sense aquell vot favorable a la moció de censura de Sánchez, malgrat que ara tothom cerqui culpables conjunturals.  

Els socialistes n’han sortit més airosos, és clar, perquè han renascut, però el preu que van pagar també dura encara: l’ombra de la il·legitimitat. Ni l’espanyolisme més dur ni el sector conservador dels jutges, partidaris d’una repressió molt més severa després del 2017, no han perdonat Sánchez. Els va desautoritzar. Els va prendre el monopoli del càstig per l’interès personal i partidista de governar. Per primera vegada d’ençà del 2012, Sánchez legitimava els partits independentistes com a peons de la política espanyola, com a actors que la podien condicionar. Aquell troc va engendrar una nova amalgama: el bàndol de la pacificació, que depenia sobretot d’allò que fes el PSOE. Per això, aquests darrers set anys, els socialistes han tingut tan captius els seus aliats. 

La corrupció, que avui assetja el PSOE, ja va ser el pretext per a decapitar Rajoy. La justificació de la moció de censura va ser la sentència del cas Gürtel. “És un vot de rebuig a la corrupció del PP. No votarem ‘sí’ perquè compartim el programa del PSOE. El nostre ‘sí’ a Sánchez és un ‘no’ a Rajoy. El nostre ‘sí’, en definitiva, és un ‘no’”, va dir aleshores Joan Tardà. El portaveu del PDECat, llavors Carles Campuzano, hi afegí: “La crisi de l’estat espanyol va més enllà d’aquest cas de corrupció. Inclou la persistència de la cultura franquista en la vida política espanyola i la crisi amb Catalunya.” L’apunt de Campuzano era un recordatori per a Sánchez sobre què demanaven en canvi de fer-lo president, però eren paraules buides; ni els uns ni els altres no van tenir la gosadia de fer-li pagar cap preu nacional de debò, més enllà del final de la repressió.    

El 2018, la corrupció va ser una excusa moralista que amagava un moviment de fons nacional. El problema és que anava en la direcció equivocada. Aquesta Catalunya d’avui, anestesiada, esporuguida, n’és filla directa. D’ençà del 2017, l’independentisme institucional ha treballat a cor què vols per ajudar els socialistes. Ara no té cap sentit que Junts i Esquerra facin caure Pedro Sánchez per un cas de corrupció interna: el propòsit de l’independentisme no és la higiene del sistema institucional espanyol, com tampoc no ho és salvar els espanyols dels seus propis vots. La cosa més urgent de totes és sortir d’aquesta lògica.

Pedro Sánchez va demanar perdó als ciutadans per l’actuació del seu secretari d’organització, Santos Cerdán, i se’n va intentar d’allunyar tant com va poder. El va deixar caure al buit com les fruites podrides que, de tan desfetes, rellisquen de les branques. Ja ho havia fet abans amb José Luis Ábalos, tot i que la rebel·lia de l’ex-ministre li ho va posar una mica més difícil. Sánchez ni tan sols va concedir la presumpció d’innocència a Cerdán: hi ha massa en joc. El president espanyol ha d’allunyar-se de l’ombra de corrupció sistèmica al PSOE que projecta l’informe de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil si vol intentar sobreviure a la Moncloa: i això va fer. Però Sánchez només podrà resistir la guerra oberta amb el PP mentre passin dues coses: que no aparegui cap més informació que l’impliqui directament en pràctiques suposadament corruptes i pugui aïllar-ne el govern, i que els seus socis d’investidura no li retirin el suport parlamentari que l’apuntala, encara que no hagi pogut aprovar ni tan sols un pressupost encara.

Junts i ERC, estabornits per la ràpida caiguda de Cerdán, estan atrapats en la teranyina de Sánchez, malgrat la incomoditat manifesta. D’entrada, no albiren cap alternativa real a l’actual govern. Els dos partits s’han allunyat de la pressió aparent del PP per a donar suport a una moció censura: continua essent inviable una entesa amb Alberto Núñez Feijóo i Vox. No tan sols perquè el PP de Mariano Rajoy ja va ser desbancat per la corrupció estructural dels populars que provava la trama del cas Gürtel i, fins i tot, per l’anticatalanisme evident, sinó també perquè necessiten obtenir els rèdits dels acords subscrits amb Sánchez –i amb Illa, en el cas d’ERC. Només així es legitimaria la seva opció política pel pacte amb el PSOE.

La nova situació és especialment complicada per a Junts, que ha viscut una relació d’alts i baixos amb els socialistes. Cerdán era l’interlocutor directe amb el partit: Turull hi tenia línia directa. Era el màxim representant en les reunions de la taula de Suïssa, a què l’ex-president José Luis Rodríguez Zapatero no assisteix mensualment sinó en ocasions determinades. Cerdán va ser des del principi el nexe de connexió amb el secretari general de Junts. El PSOE va demanar al PNB que li fes d’enllaç: es van conèixer en un baserri de Biscaia. El secretari d’Organització dels socialistes espanyols d’aleshores va ser l’executor de l’anomenat acord de Brussel·les que va permetre la investidura de Sánchez el 16 de novembre de fa dos anys. I d’allà a la taula de Suïssa, on sovint Junts constatava que els acords a què s’arribava es trobaven entorpits als ministeris. El partit de Carles Puigdemont s’ha quedat ara sense referent. Per això, la primera cosa que van demanar dijous va ser una reunió de Turull i la seva cap de files a Madrid, Míriam Nogueras, amb Sánchez. Pretenen de tractar la viabilitat del suport al PSOE, i la definició del nou interlocutor és més important que no podria semblar.

Perquè Junts s’aferra al compliment dels acords com l’única raó que justificaria el manteniment de l’entesa. Els que semblaven més avançats tampoc no han acabat de prosperar. El reconeixement de l’oficialitat del català a les institucions europees continua pendent, malgrat que Junts encara hi veu recorregut. La llei de delegació de competències en immigració està encallada al congrés, amb l’oposició de Podem. La llei d’amnistia ha de ser validada per la majoria progressista del Tribunal Constitucional. En depèn el possible, però difícil, retorn de Puigdemont i de la resta d’exiliats. I l’amnistia política, el reconeixement de Sánchez i Illa a Puigdemont com a interlocutor vàlid escenificat en una reunió, s’ha quedat de moment en una demanda recurrent de Junts. La situació inestable de Sánchez afavorirà ara la materialització dels compromisos o ho complicarà encara més?

És la incògnita que sobrevola el futur de la legislatura: si l’acorralament del president espanyol afavorirà les demandes independentistes o les perjudicarà en cas que Sánchez consideri que no té prou marge de maniobra per a obrir nous fronts de confrontació amb el PP i els territoris on governa. Un dels més clars és el finançament singular. ERC ha assenyalat la vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, com a responsable de la dilació en la concreció del model. Montero serà la candidata del PSOE en les eleccions d’Andalusia de l’any vinent, i els seus interessos electorals es contradiuen amb la impopularitat que hi té el finançament singular per a Catalunya. Illa ha garantit que abans no s’acabi el mes la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals consagrarà l’acord, tal com establia i el pacte d’investidura. Però la clau es troba en la concreció dels buits que deixava l’entesa, genèrica en aspectes molt important, i en l’encaix garantit amb el règim comú que han propugnat els socialistes. La condonació d’una part del deute del FLA pactada amb ERC continua igualment pendent.

Del consell de ministres espanyol també depèn la concessió de la segona petició d’indults a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa. Probablement, la via més ràpida per a posar fi a la seva inhabilitació, després del pronunciament favorable de la fiscalia i malgrat l’oposició del Tribunal Suprem. Laura Borràs també té una petició d’indult per la seva condemna de presó, avalada pel tribunal sentenciador però refusada per la fiscalia.

A més, ERC ha registrat una proposició no de llei per a demanar una auditoria al Ministeri de Transports. Pretenen que aclareixi si hi va haver irregularitats en els contractes públics adjudicats entre el 2018 i el 2024. El PSOE haurà de demostrar que el seu govern està realment al marge de les pràctiques corruptes que apunta l’informe de l’UCO, per resistir. La necessitat de Junts i ERC d’obtenir del PSOE els rèdits compromesos porta els dos partits independentistes a mesurar les passes. Guanyen temps mentre no s’aclareix la magnitud de la crisi. Però, per sobre de la mirada més curta de què els convé, hi ha el risc inassumible d’arrossegament: no podran mantenir Sánchez si no cedeix als compromisos. I això, si no s’enfonsa tot sol en el naufragi del seu entorn.

 

El 125è aniversari de la fundació del Barça no és l’única efemèride que el club celebra aquest 2025. Avui, 14 de juny, fa cent anys d’un dels actes polítics més significatius de la història del club: la xiulada contra la “Marxa reial”, l’himne espanyol, en un partit amistós del Barça i el Júpiter que es disputava al camp de les Corts en homenatge a l’Orfeó Català. D’aquesta manera, el 14 de juny de 1925 es va començar a fer palesa la vinculació de la institució amb Catalunya i les reivindicacions nacionals, que sovint s’ha resumit en el famós lema “més que un club”.

Ricard Torquemada: “A Madrid no guanyen mai el relat i això els rebenta”

La xiulada va tenir lloc durant la dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera, que tenia entre els seus pilars fonamentals la repressió de les mostres de catalanisme. Les autoritats espanyoles van dissoldre la Mancomunitat de Catalunya, es va prohibir d’hissar la senyera, entonar “Els segadors” i emprar el català en actes oficials. En aquest context, el Barça es va erigir en una via d’expressió catalanista. Conscients d’això, inicialment, els militars no van concedir el permís per a jugar el partit entre el Barça i el Júpiter en homenatge a l’Orfeó, cosa que va fer que aquell dia molts afeccionats catalanistes es concentressin en senyal de protesta al voltant de l’estadi de les Corts on jugava els partits l’equip blau-grana.

Finalment, els militars van permetre de jugar el partit. Abans de començar, i amb els més de dotze mil els espectadors ja a les graderies, la banda de música de la Brittish Royal Marine, que era ancorada aquells dies en el port de Barcelona, va interpretar de manera improvisada els himnes espanyol i britànic. El públic va xiular sorollosament mentre sonava la “Marxa reial” i va aplaudir el “God save the king”. A la tribuna, hi havia el fundador i president del Barça, Joan Gamper, a més dels dirigents de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó i Joan Ventosa Calvell.

Imatge del camp de les Corts de Barcelona. Fotografia: Arxiu del Futbol Club Barcelona Afeccionats veient un partit al camp de les Corts. Fotografia: Arxiu del Futbol Club Barcelona

Aquesta reacció popular va fer enfurismar la junta militar, que ràpidament va emprendre la repressió contra el club. Deu dies després dels fets, el governador civil de Barcelona aleshores, Joaquim Milans del Bosch, i el capità general de l’exèrcit espanyol a Catalunya, Emilio Barrera, van obrir un expedient contra el club per a depurar responsabilitats per haver faltat al respecte a l’himne espanyol, “símbol de la pàtria”. En el document, denunciaven el club i el president per haver donat “proves constants del seu desafecte a Espanya”. A més, en cap cas reconeixen la xiulada, sinó que la titllaven de “xiuxiueig”.

Xavier Martín: “Els futbolistes de la Masia han d’expressar-se en català”

A conseqüència d’això, va ordenar de clausurar l’estadi de les Corts i de suspendre el funcionament del club durant sis mesos, que finalment en van ser tres. També es va imposar una multa a l’equip i es va expulsar Gamper a Suïssa. A banda, el governador civil va suspendre indefinidament les actuacions de l’Orfeó. Les sancions van desfermar una reacció de solidaritat entre la societat i les institucions catalanes. Centenars de socis van continuar pagant les quotes, algunes entitats privades van fer aportacions econòmiques per a salvar l’economia del club i bona part dels jugadors es va mantenir a la plantilla. Fins i tot, alguns ciutadans van començar a dur als traus els colors blau-grana o de la senyera, cosa que va causar represàlies del règim. A més, alguns intel·lectuals de Madrid també es van mobilitzar per participar en una campanya de solidaritat amb l’Orfeó.

[VÍDEO] Gran xiulada dels afeccionats del Barça contra l’himne d’Espanya a la final de la copa de la reina

El Gremi d’Antiquaris de Catalunya ha criticat amb duresa la sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a traslladar les pintures murals de Sixena, arran d’una ratificació de la sentència de l’Audiència Provincial d’Osca. En un comunicat, l’entitat manifesta que fer efectiu aquest trasllat significaria un atemptat contra la integritat del conjunt i una amenaça per a la seva conservació.

“El conjunt de frescos ha de ser considerat patrimoni nacional i la seva unitat és un fet indissociable del seu valor patrimonial”, diuen, tot recordant que aquestes pintures no són peces aïllades, sinó que formen part d’una col·lecció excepcional de pintura romànica que solament pot ser comprensible en el context museístic del MNAC. Els antiquaris també assenyalen que en el judici ha quedat pendent una qüestió essencial: és possible de complir la sentència sense afectar la conservació de les obres? Citen l’expert Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina, que afirmà que “seria ideal que les pintures de Sixena lluïssin al seu lloc, però ja no és possible moure-les, tècnicament parlant.”

El gremi considera que traslladar-les podria ocasionar danys irreparables i avisa que fer-ho “en contra del criteri dels especialistes” podria constituir un delicte contra el patrimoni. I recorden que aquest delicte recauria sobre les religioses titulars del monestir, que tenen la responsabilitat legal com a propietàries d’un bé cultural d’interès nacional i com a impulsores del trasllat. També hi tindria responsabilitat el patronat del MNAC, garant de la conservació de les obres.

Per tot plegat, fan una crida al Ministeri de Cultura espanyol, a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona –així com als membres del patronat del MNAC i la branca femenina de l’orde de Sant Joan de Jerusalem– a deixar de banda interessos polítics i personals, i a negociar un acord, “potser econòmic”, per garantir que les pintures restin on són.

Lloc: Mercat municipal

L’ex-presidenta del govern de les Illes i presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, ha admès ara que va coincidir en una reunió amb l’empresari Víctor de Aldama. Però ha remarcat que no el coneix. Concretament, tots dos van compartir espai en una reunió amb una delegació del grup Globalia, de la qual formava part l’empresari.

Creix el nerviosisme dins el PSOE perquè Santos Cerdán encara no ha lliurat l’acta de diputat

Fonts pròximes a la dirigent del PSIB han dit a l’agència Efe que Armengol no havia tingut mai cap reunió específica amb De Aldama ni recordava haver-hi parlat. De Aldama és un dels presumptes comissionistes de la trama del cas Koldo, que investiga l’Audiència espanyola.

Ahir, De Aldama va dir en una entrevista de televisió al canal Cuatro que s’havia reunit amb Armengol, aleshores presidenta, al Consolat de Mar, la seu de la presidència a Palma. Les mateixes fonts de l’entorn d’Armengol han explicat que, un cop revisades les agendes oficials, han comprovat que l’empresari formava part d’una delegació de Globalia encapçalada pel propietari del grup, Juan José Hidalgo. La trobada amb Armengol era per a parlar de la situació del grup empresarial, que incloïa Air Europa.

Fa unes setmanes, Armengol va declarar en la comissió d’investigació del congrés espanyol pel cas Koldo. Llavors, va admetre haver parlat amb l’ex-ministre de Transports, José Luis Ábalos, i amb més ministres per fer front a la crisi de la covid-19. Tampoc va descartar que hagués parlat amb el seu ex-assessor Koldo García, tot i que va negar rotundament que ho fes per tancar cap contracte amb Solucions de Gestió.

Aquestes darreres hores, dirigents del PP de les Illes han difós vídeos a les xarxes socials amb les declaracions de De Aldama i la intervenció d’Armengol en una comissió d’investigació en què assegurava que no coneixia l’empresari.

Per la seva banda, el portaveu del govern de les Illes, Antoni Costa, ha acusat l’ex-presidenta de “obrir les portes” de les Illes a la “organització criminal del PSOE”.

En el cas Koldo s’investiga la compra de màscares per valor de 3,7 milions d’euros durant la pandèmia de la covid-19 del govern de les Illes a una de les empreses de la presumpta trama corrupta.

El govern espanyol descarta que Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança

La gran apagada del 28 d’abril que va deixar sense electricitat tota la península ibèrica, cosa que va paralitzar la majoria d’activitats i va deixar sense llum ni telecomunicacions milions de persones, ha rellançat el debat sobre quin hauria de ser tipus de model energètic adequat per al nostre país. Mentre encara esperem una explicació oficial de què va passar, el Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) ha preguntat als seus associats en l’enquesta de primavera, presentada aquest matí, què pensaven de la situació, del punt de vista de casa nostra.

I tres enquestats de cada quatre (75,8%) opinen que la prioritat per a Catalunya ha de ser tenia més autonomia energètica, mitjançant les renovables. Dit això, que em sembla lògic com a objectiu, hem de pensar que ací la producció eòlica i la solar del 2024 van representar, conjuntament, menys del 10% del total, i la nuclear va aportar un 59%. El retard que acumulem amb les renovables és evident dins l’estat espanyol. Pensem que aquesta setmana, per exemple, l’aportació de les renovables a tot l’estat ha pujat fins al 57% del total. Totes les dades són les oficials de Red Eléctrica.

Probablement, i tocant de peus a terra, molts professionals de l’economia han pensat que una cosa és el desig i una altra la possibilitat real d’assolir-lo en un termini acceptable. Per això, gairebé la meitat (46,5%) dóna suport a allargar la via nuclear. I, conseqüentment, respecte del futur de les centrals nuclears catalanes, el 60,4% és partidari de no apagar-les encara i anar més enllà del calendari de tancament previst a partir del 2027.

Em comenta Xavier Segura, director de l’enquesta, que la resposta dels economistes és deguda a la incertesa que hi ha, veient el desenvolupament tan lent de les renovables i sobre què passarà en el moment del tancament nuclear. “La proposta d’allargar-ne la vida sembla la millor alternativa per a fer la transició sense repercussions econòmiques en les empreses que puguin ser traumàtiques.” I no hi ha gaire temps per a decidir-ho.

La resposta dels economistes catalans va en la mateixa línia que el parer que unes quantes institucions del país ja han expressat repetidament. I, amb tota seguretat, s’han reafirmat en el seu pensament després de l’esmentada apagada i la probabilitat, no negada des d’enlloc, que n’hi torni a haver una altra qualsevol dia. Les pèrdues econòmiques generades són massa grans, en un episodi d’aquesta importància, i tota prevenció és poca.

Foment del Treball ha defensat, fins i tot davant la Comissió Europea, la necessitat d’ampliar en deu anys el cicle productiu de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, per evitar una “apagada industrial” mentre es desenvolupen les renovables. “Si a partir de l’any 2030 -quan es preveu la desconnexió d’Ascó I– no tenim energia nuclear, tindrem una apagada industrial que motivarà que moltes empreses hagin de deslocalitzar-se o tancar”, va advertir el president de Foment, Josep Sánchez Llibre.

Fa dos mesos, la Comissió d’Energia de PIMEC i el Fòrum Nuclear alertaven que el tancament de les centrals nuclears programat per al 2030, en el context actual, podia representar un increment del preu energètic del 35% per a les pimes, vinculat al funcionament actual del mercat ibèric. Ambdues organitzacions empresarials s’havien reunit per tractar l’afectació d’aquest problema en l’àmbit empresarial, econòmic, social i ambiental; concretament, per a la demarcació de Tarragona. El president de la Comissió, José Enrique Vázquez, explicava que, en el cas de Tarragona, el tancament de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs “implicaria dificultats per a mantenir les garanties de subministrament continu necessari per al sector petroquímic, pel creixement del sector de les energies renovables i per a la indústria química verda de la província”.

L’associació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya van pel mateix camí, i fa tres mesos demanaven de prorrogar el tancament de les centrals nuclears catalanes més enllà del 2035. Els enginyers veuen “crucial accelerar la implantació de fonts renovables, reforçar les infrastructures elèctriques i desenvolupar tecnologies d’emmagatzematge d’energia”. I consideren imprescindible reconsiderar el tancament de les nuclears. “No es pot desmuntar el sistema elèctric actual sense que la resta de nous components necessaris del sistema no emissor del diòxid de carboni estiguin operatius”, sostenen els enginyers.

I tot això, encara que a l’estat espanyol el debat és mínim, és de fa temps un motiu d’intensa discussió a tot Europa. El canvi més recent el tenim a Bèlgica, que el 15 de maig va decidir de derogar la seva llei sobre l’abandó progressiu de l’energia nuclear. El text aprovat pels diputats anava encara més lluny, i preveia la possibilitat de reactivar la indústria atòmica en el futur i de construir noves centrals.

La situació, en aquests moments, és que la UE compta amb un centenar de reactors nuclears en dotze països (Bèlgica, Bulgària, Espanya, Finlàndia, França, Hongria, Països Baixos, República Txeca, Romania, Eslovàquia, Eslovènia i Suècia). I gairebé una quarta part de l’electricitat produïda a la UE procedeix de l’energia nuclear.

Però no pensem pas que l’elecció de Bèlgica és aïllada dins la UE. Forma part d’una dinàmica política que s’escampa pels estats membres, motivada per la situació actual, amb una enorme incertesa geopolítica i una dependència del gas que continua essent molt forta.

Per això, aquest impuls a favor de l’àtom també s’estén a països que no confien en aquesta tecnologia. Les mirades s’adrecen a Alemanya, que es considera l’eix d’una possible reconversió a escala europea. Recordem que el 2011 el país es va comprometre a eliminar progressivament l’energia nuclear, amb la qual cosa reforçava la seva condició de veu més potent del moviment antinuclear dins la UE. Això es va aconseguir l’abril del 2023, amb el tancament de les tres darreres centrals. Però durant la campanya electoral de començament d’any, el nou canceller, Friedrich Merz, havia promès d’estudiar la possibilitat de reactivar aquest sector. Quan fou elegit, va fer marxa enrere amb la boca petita. La cosa, doncs, va quedar oberta.

Itàlia, que també va ser dels països més avançats i radicals, avui sospesa de reintroduir l’energia nuclear. A final dels anys vuitanta, Roma va posar fi a l’energia nuclear. Però ara el govern de la primera ministra, Giorgia Meloni, ha fixat l’any 2030 com a data per a tornar a l’energia nuclear. L’argument és el de garantir la seguretat energètica del país i aconseguir els objectius ambientals de descarbonització.

Per raons semblants a les italianes, Polònia s’ha embarcat en un important programa nuclear. Varsòvia va decidir de construir la seva primera central el 2022, i es preveu que el primer reactor entri en funcionament a partir del 2033. Dinamarca ha d’afegir-se a aquesta llista d’estats membres que no volen donar l’esquena a l’àtom. Igual que Bèlgica, i en data semblant, Copenhaguen va adoptar una legislació en el mateix sentit. Suècia també diu que vol reforçar la seva indústria nuclear… El Regne Unit i França van a tot drap per aquesta via, amb la creació de petites centrals “individuals” per a les grans empreses.

I, dit tot això, quina és la situació real en matèria energètica de Catalunya? Quina és la seva dependència actual i fins on pot arribar, tenint en compte que l’augment és lògic amb la implantació de la IA i la seva despesa addicional d’energia? Segons les dades d’un informe de PwC del 2024, Catalunya va generar 37,4TWh d’electricitat i en va consumir 44,1TWh, és a dir, un 17% més. Ah! I d’aquests 37,4TWh, 29 els va aportar la nuclear. Feu comptes i extrapoleu…

 

 

Bloomberg · Benedikt Kammel

Ramesh Vishwaskumar seia a la primera fila de la classe turista del vol 171 d’Air India quan veié com la nau descendia sense control cap a la zona residencial on acabà estavellant-se, amb conseqüències fatídiques, dijous al matí, minuts després d’enlairar-se. Era a punt de viure un dels moments més angoixants –i més afortunats– de la seva vida.

241 dels 242 passatgers que viatjaven a l’avió, un Boeing 787 Dreamliner, moriren en l’impacte contra un barri densament poblat de la ciutat d’Ahmadabad, a l’oest de l’Índia. Vishwaskumar, que aconseguí saltar de l’avió moments abans del xoc fatídic, en fou l’únic supervivent.

“No em podia creure què veia, ni com havia aconseguit sortir [de l’avió] amb vida”, declarà Vishwaskumar a la cadena local NDTV. “Quan vaig obrir els ulls, vaig adonar-me que era viu. Em vaig descordar el cinturó de seguretat i vaig sortir.”

Una de les rodes de l’avió prop del lloc de l’accident, abans-d’ahir (fotografia: Siddharaj Solanki/Bloomberg).

Vishwaskumar explicà que, poc després de l’enlairament, sentí com si l’avió “s’hagués encallat durant cinc segons o deu”, i tot seguit veié que unes llums verdes i blanques començaven a parpellejar. “Semblava que havia de fer més força de l’habitual per a enlairar-se”, digué sobre l’avió. Les llums verdes i blanques probablement procedien del senyal de sortida que penjava del sostre de la cabina de la nau.

“La part [de l’avió] en què jo seia no va impactar contra la part superior de l’alberg, sinó contra la planta baixa. Quan la porta que hi havia al meu costat es va obrir, vaig veure l’oportunitat d’escapar, i ho vaig fer. Vaig cremar-me la mà esquerra quan es va calar foc a l’avió, però vaig poder sortir-ne”, afegí.

Un vídeo que s’ha viralitzat a les xarxes socials mostra Vishwaskumar caminant prop del lloc de l’accident, lleugerament ensangonat, envoltat per una multitud incrèdula.

#WATCH | The lone survivor in Ahmedabad plane crash, identified as Ramesh Vishwaskumar Bucharvada, reportedly jumped from the aircraft at the last moment.

More details : https://t.co/VdZ9R4yP11 pic.twitter.com/sjoF7zkqsO

— Hindustan Times (@htTweets) June 12, 2025

El cas de Vishwaskumar –un ciutadà britànic de 40 anys i originari de la ciutat anglesa de Leicester– ha estat l’únic punt positiu d’un accident que ha estat el pitjor desastre de l’aviació civil en més d’una dècada. La causa del sinistre –que també causà la mort de desenes de persones que eren a terra quan l’avió, amb el dipòsit ple de combustible, s’estavellà contra diferents edificis i explotà– encara no se sap. Tot i que va quedar ferit en l’accident, la vida de Vishwaskumar no perilla pas, segons que ha informat The Hindustan Times.

L’accident del vol d’Air India s’afegeix a la llista d’accidents aeris mortals que han tingut lloc aquests darrers mesos al món, incloent-hi la col·lisió en ple vol entre un helicòpter militar i un avió civil sobre Washington D. C. al gener, que no deixà cap supervivent. El desembre passat, tan sols dues persones van escapar amb vida de l’impacte d’un Boeing 737 contra una barrera de pista a Corea del Sud.

El testimoni de Vishwaskumar, en aquest sentit, podria oferir pistes valuoses sobre les causes de l’accident. Els equips de rescat continuen revisant les restes de l’avió a la recerca de possibles supervivents entre les persones que eren en terra en el moment de l’impacte. També cerquen informació tècnica –com ara, els enregistraments de veu i les dades de vol de l’avió– que resultarà crucial per a reconstruir què va passar els darrers instants del vol.

Restes de l’equipatge del vol 171 d’Air India prop del lloc de l’accident, abans-d’ahir (fotografia: Siddharaj Solanki/Bloomberg).

L’afortunat passatger seia al seient de la finestra esquerra de la fila 11, la primera de la classe turista, que es troba just darrere d’una sortida d’emergència. Un Boeing 787 Dreamliner d’Air India sol tenir capacitat per a 256 passatgers en configuració de dues classes, amb 18 seients de classe business i 238 de classe turista.

És possible que la proximitat de Vishwaskumar a la sortida contribuís a salvar-li la vida.

“Quan vaig aterrar, vaig veure que hi havia una mica d’espai [fins a la sortida], i així és com vaig aconseguir sortir de l’avió”, explicà Vishwaskumar poc després de l’accident.

Akriti Sharma i Danny Lee han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

Israel ha reprès els atacs contra l’Iran. Segons que explica la BBC, l’exèrcit ha tornat a llançar projectils contra “llançadores de míssils i infrastructures”. A hores d’ara, circulen vídeos en línia i en alguns mitjans iranians que mostren que l’objectiu dels atacs ha estat Teheran.

Comandos infiltrats del Mossad van organitzar els preparatius de l’atac a l’Iran, segons Reuters

La televisió estatal Press TV ha informat d’un atac contra la segona planta d’enriquiment d’urani més important de l’Iran, situada a cent quilòmetres al sud de la capital, i ha mostrat un vídeo d’un dron israelià que suposadament ha estat abatut per les defenses iranianes.

A més, s’han reportat explosions al sud de Teheran, on hi ha el complex militar de Parchin, i també a l’oest de la capital.

En els atacs d’aquesta matinada, Israel ha atacat bases nuclears i militars, així com edificis residencials d’alts càrrecs iranians. Aquest “atac preventiu” contra suposats objectius a l’Iran ha causat la mort del cap de la Guàrdia Revolucionària iraniana, Hossein Salami, i el cap de l’estat major, Muhàmmad Bagheri, entre més alts comandaments militars i científics, segons que han informat fonts oficials iranianes.

Poques hores després, el règim iranià ha respost a l’atac israelià amb el llançament d’un centenar de drons.

L’exèrcit israelià ha informat que havia bombardat “desenes d’objectius militars” en unes quantes zones de l’Iran dins una operació contra el seu programa nuclear. En un comunicat, ha justificat els atacs dient que l’Iran era “més a prop que mai” d’obtenir una arma nuclear, cosa que voldria dir “una amenaça existencial” per a Israel i per al món.

À Punt ha aprovat un nou llibre d’estil que obre la porta a la transmissió de festes taurines, com ara, bous al carrer i corrides, i permet l’ús dels topònims oficials en castellà de municipis. El document ha estat validat pel consell d’administració de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC).

[VÍDEO] El discurs de Nelo Gómez contra l’espanyolització d’À Punt: “En valencià es pot doblar qualsevol producció”

Quant als continguts de caràcter divulgatiu, científic, cultural o tradicional, el llibre estableix que À Punt ha de fomentar-ne la difusió i s’hi inclouen els esdeveniments relacionats amb la tauromàquia. La cadena argumenta que són tradicions amb segles d’història, profundament arrelades en moltes comarques.

El text inclou una part lingüística i una altra deontològica, amb directrius sobre l’ús del llenguatge no sexista, el respecte a les víctimes de violència o catàstrofes o la representació justa de les minories.

El manual lingüístic ha estat elaborat per una comissió dirigida pel sots-director general de Política Lingüística, Vicent Satorres. Segons que explica, el text cerca un equilibri entre la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i els criteris lingüístics de la Generalitat. L’objectiu és promoure un valencià “genuí i pròxim” que reforci la identificació de l’audiència amb els continguts de la cadena. En aquest sentit, el document també inclou una llista de mots en desús que es proposa de recuperar, com ara adés, catxirulo, eixanc, llagostí, passacarrer, sacsar o tot lo món.

Entre les recomanacions, s’hi inclou l’ús de formes pròximes als parlants, com ara almorzar, agarrar, depòsit o disfrutar, i formes col·loquials com aixina, garaig o xillar. També s’opta per terminacions amb -ix en els verbs incoatius i formes de base llatina per als ordinals (sext en comptes de sisè).

En matèria toponímica, el llibre estableix que cal fer servir les denominacions oficials dels municipis, incloent-hi les formes en castellà dels municipis de predomini lingüístic castellà.

Sobre l’esport, es manté el criteri de traduir els topònims o gentilicis dels equips, com Saragossa, Alabés o Reial Madrid, mentre que en casos com Rayo Vallecano i Deportivo de la Corunya es mantenen les formes habituals. En el cas dels equips valencians que ho han demanat formalment, com el Club Deportivo Alcoyano, Club Deportivo Eldense o el Villareal CF, À Punt en respectarà el nom com a marca registrada.

El cap de política d’À Punt renuncia al càrrec per discrepàncies amb la nova direcció de la cadena

Aprovaríeu la part de gramàtica de l’examen de català de la selectivitat 2025? Segons que expliquen uns quants estudiants, la prova de llengua catalana i literatura ha estat prou assequible, sense gaires preguntes complicades. Sovint, l’apartat de reflexió lingüística és el que origina més dubtes.

Hem sortit al carrer a preguntar què havien respost els alumnes a les preguntes que semblaven més complicades en relació amb el temari. Aquí en teniu el resultat.

La majoria d’estudiants ha coincidit a assenyalar que la part que els havia generat més dubtes era la que consistia a trobar una paraula derivada. Per exemple, en la conjugació de verbs: “Fa uns quants anys, al pare li _ (complaure) que vinguessin amics a casa nostra.” La resposta correcta era complaïa. Un altre exemple: “Mai no hauria cregut que tots nosaltres _ (cabre) en aquest balcó.” La resposta correcta era cabéssim.

L’exercici de derivació de substantius ha originat encara més dubtes entre els estudiants, i molts han decidit de deixar-lo en blanc, tal com han explicat a VilaWeb. “La caiguda li va provocar un gran _ a tot el cos. (dolor)”. En aquest cas, la paraula correcta era adoloriment. “En l’excavació, els arqueòlegs van fer una gran _ (trobar)”: aquí, era troballa. Aquestes dues darreres encara han costat més: “El _ designa l’actitud que nega fets històrics demostrats o teories avalades per la comunitat científica. (negació)” –era negacionisme; i “Volia cursar _ , és a dir, la disciplina que estudia tots els fenòmens relacionats amb la música. (música) –que era musicologia.

Amb tot, val la pena de destacar que els estudiants no havien de respondre obligatòriament a totes les preguntes de l’apartat de reflexió lingüística i que, per tant, podien obviar justament aquests exercicis, que a priori podrien ser els més complicats. De fet, la gran majoria dels alumnes entrevistats ha explicat a VilaWeb que no havia respost a aquestes preguntes per por de fer-ho malament.

Podeu consultar ací l’enunciat i les solucions de l’examen de llengua catalana i literatura a la selectivitat de Catalunya.

Famílies, professors i veïns de l’escola bressol municipal Alchemika, al barri del Camp de l’Arpa del Clot de Barcelona, han tallat avui el carrer per denunciar una situació que consideren insostenible: criatures de 0 a 3 anys conviuen de fa dies amb temperatures fins a 28 graus dins les aules i sense aire condicionat. A l’exterior, al pati, diuen que s’hi han registrat fins a 40°C a l’ombra. Segons que ha denunciat l’AFA del centre, el sistema de climatització es va espatllar el setembre de l’any passat, pocs dies després de començar el curs, i l’ajuntament no l’ha reparat.

“La situació és una temeritat”, diu Valentina Veselinova, presidenta de l’AFA, que recorda que hi ha nadons amb cops de calor i irritacions cutànies. Famílies i treballadores fa temps que alerten de la gravetat del cas. Diuen que han hagut d’afrontar l’hivern amb estufes provisionals i que la promesa d’una solució abans de l’estiu s’ha incomplert. L’AFA denuncia que el govern municipal no tan sols no ha fet la reparació, sinó que ha mentit reiteradament sobre el procés i que, fins i tot, ahir, davant el síndic de greuges de Barcelona, va admetre que no sap quin abast té l’avaria ni quin seria el cost de reparar-la.

Mentrestant, la refrigeració provisional que s’ha aconseguit ha arribat gràcies a la mobilització de les famílies i al ressò mediàtic, segons que han explicat. Però aquests aparells escalfen encara més l’ambient exterior, a causa de l’aire calent que expulsen, i agreugen la temperatura al pati, que ja té un terra de cautxú i tendals mal instal·lats. “Fa nou mesos que l’ajuntament sap que el sistema no funciona. L’Institut Municipal d’Educació (IMEB) no ha fet més que posar excuses”, diu el manifest llegit avui al carrer. Les famílies també han denunciat que encara no han rebut cap explicació coherent ni cap disculpa oficial i critiquen que ahir els responsables de l’IMEB tan sols es presentessin per mirar de suavitzar la impressió del síndic de greuges. L’AFA també ha lamentat que aquests responsables arribessin a posar en dubte les temperatures que es viuen a les aules, malgrat que n’hi ha imatges.

Arran d’aquesta situació, proposen irònicament que els responsables municipals treballin amb l’aire condicionat dels seus despatxos a 28°C fins al 31 de juliol, “ja que ho consideren una temperatura tan òptima”. I afegeixen: “O, si ho prefereixen, poden traslladar els seus despatxos a les aules i patis de les escoles municipals que tenen sense climatització per la seva mala gestió.”

El manifest s’ha clos amb una ovació a l’equip docent del centre, que, segons les famílies, ha vetllat pel benestar dels infants malgrat les condicions extremes. Amb pancartes i crits de “Clima digne a la bressol”, les famílies han assegurat que no abandonaran la mobilització fins que no hi hagi una solució definitiva.

El Ministeri de Cultura, Joventut i Esports i la Universitat d’Andorra (UdA) han signat un memoràndum d’entesa que fa saltar una vella barrera: els títols de nivell B2 i C1 que expedeixi la universitat seran reconeguts d’ofici com a diplomes oficials del govern. La titular de Cultura, Mònica Bonell, i el rector de la UdA, Juli Minoves, han rubricat l’acord al campus d’Encamp.

Amb el nou marc, els estudiants i professionals que aprovin les proves organitzades per la UdA ja no hauran de sotmetre’s als exàmens que el govern convoca dues vegades l’any. Segons Bonell, “obrim una segona porta perquè la ciutadania pugui acreditar el català quan ho necessiti, no només quan el calendari administratiu ho permet”. Minoves ha subratllat que la universitat pública respon així a la creixent demanda de certificats i que les convocatòries es regiran pels estàndards del Marc europeu comú de referència (MECR). Per garantir l’equivalència legal, l’executiu ha modificat el decret que regula els diplomes oficials de llengua catalana.

El moviment arriba en plena expansió del requisit lingüístic a la funció pública i en el sector privat. Les noves proves de la UdA, encara sense calendari concret, hauran d’obtenir ara la validació tècnica del Ministeri i es podran convocar tantes vegades com la Universitat consideri oportú.

Lloc: Part baixa de la Riera Bisbe Pol

L’escàndol de corrupció a les entranyes del PSOE, i que ha representat la caiguda del secretari d’Organització, Santos Cerdán, no para de créixer. Aquest migdia, la premsa espanyola ha començat a filtrar alguns dels àudios de les converses explosives de l’ex-número tres socialista amb els altres implicats en la trama, l’ex-ministre José Luis Ábalos i Koldo García, que apareixen en l’informe de l’UCO de la Guàrdia Civil.

El govern espanyol descarta que Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança

Un dels àudios és del gener del 2019 i se sent com Koldo demana –gairebé xiuxiuejant– diners a Cerdán després d’haver donat, suposadament, el gruix d’una comissió a Ábalos. “Necessito diners, cap, li ho he donat tot a ell”, diu.

—Santos Cerdán [S. C.]: Quant li vam donar?

—Koldo García [K. G.]: 60.

—S. C.: 60 li han donat ara?

—K. G.: Sí, però jo…

—S. C.: S’han de quedar allà, d’allà eren 50 i 10 per a tu.

—K. G.: No, perquè jo he de frenar, sé quan hi és, com hi és, i he de calcular molt els temps. No podem estar-nos amb ximpleries d’aquestes amb el que se li deu.

—S. C.: Traient, no el d’ara, eh!, fins ara.

—K. G.: 150.

—S. C.: [Inintel·ligible.]

—K. G.: Sí, senyor. I a mi, i a mi 50 [riu], i a mi 50 [riu]. Ha quedat clar, no? D’acord? M’ajudaràs? Ja saps que jo sóc molt fàcil.

Escolteu l’àudio ací:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/06/4511212_105716_audio_128-1.mp3

 

Un altre dels àudios filtrats és del gener del 2021 i se sent com Koldo fa un repàs de les xifres de les comissions, mentre Cerdán i Ábalos proven de parar-li els peus perquè no en volen parlar en veu alta. “Jo porto el paper, ho apuntem i ho veiem, punt”, diu l’ex-dirigent del PSOE.

—Koldo García [K. G.]: Que sapigueu que jo el que he fet ho tinc fet, i ho tinc, i estic segur que no m’equivoco. Em puc equivocar en alguna cosa i aleshores demanaré perdó… 450 es van donar en tres sobres.

—Santos Cerdán [S. C.]: Que no ho diré, que jo porto el paper, ho apuntem i ho veiem, punt.

—K. G.: D’acord, 50 de les altres dues, que són la vella i [inintel·ligible, parlen tots dos a la vegada].

—S. C.: Koldo! Que no vull que parlis d’això, que no se’n parla.

—José Luis Ábalos [J. L. A.]: Ja n’hi ha prou.

—K. G.: 70 de… [inintel·ligible].

—S. C.: Koldo…

—J. L. A.: Si us plau…

—S. C.: Que sí. Ja està, que no cal dir tantes coses… pum, es posa, es veu i es trenca… Que és el que… I es tenen aquí, collons!, que no n’hi ha cap… I no parlar-ne… punt.

Escolteu l’àudio ací:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/06/4511176_103141_audio_128.mp3

 

En un tercer àudio, del 2 de febrer de 2022, Koldo demana diners a Cerdán per a ell i Ábalos –ja fora del ministeri–, que, suposadament, els deuen de comissions. “Jo et transmeto el que hi ha. L’única cosa que et demano, per favor, és que aconsegueixis els 150 o 200 per al meu cap, perquè ell, d’això, me’n doni”, diu sobre l’ex-ministre, que, segons ell, va “amb la camisa a l’esquena”. En aquest punt, l’ex-dirigent socialista es posa a fer comptes.

—Santos Cerdán [S. C.]: 550.000, i d’aquí en descomptem. Aleshores, allò de Sevilla, li diré que m’ho posin per escrit si no, i te’l dono, d’acord?

—Koldo García [K. G.]: No, no, dóna-li a ell, jo no vull problemes.

—S. C.: No…

—K. G.: Prefereixo que l’hi diguis a ell i ja està, jo no vull problemes.

Escolteu l’àudio ací:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/06/4511188_104133_audio_128.mp3

 

En una quarta conversa, el 23 de novembre de 2023, Ábalos i Koldo es lamenten que Cerdán els ha deixat de banda. “No m’agafa el telèfon i no em veu de fa un any i quatre mesos”, diu la mà dreta de l’ex-ministre, mentre aquest es queixa que ja no té diners. “Quatre-cents cinquanta mil euros que et deu. I a mi me’n deu cent trenta més cent més… Imagina’t. I el fill de puta d’en Santos s’ha quedat diners, que ho ha fet davant meu, d’acord? I a mi se m’inflen els collons”, continua Koldo.

L’assessor prova d’animar Ábalos i li diu: “Sempre seràs l’home de la meva vida perquè m’has aconseguit moltíssimes coses que no m’ha aconseguit ningú.” Però, de seguida, torna a menysprear l’ex-secretari d’Organització del PSOE: “El fill de puta d’en Santos m’ha utilitzat durant quinze anys i no m’ha donat res. I et puc explicar mil coses, de bitllets de cinc-cents que li donava el de Guipúscoa i mil coses més.”

Escolteu l’àudio ací:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/06/cafeteria.mp3

“El govern falta a la veritat quan afirma que el català és un obstacle per a la capacitació dels sanitaris. És una fal·làcia en què s’han instal·lat.” Així s’ha expressat avui el president de l’Obra Cultural Balear (OCB), Antoni Llabrés, després de destapar les xifres que demostren que cap plaça sanitària no resta descoberta pel desconeixement del català.

Una de les primeres mesures que va prendre Prohens com a presidenta va ser eliminar el requisit del català a la sanitat en places de difícil cobertura. I en tot moment el govern ha argumentat que falten sanitaris per culpa del català. Però ara l’OCB ha pogut obtenir les dades que ho desmenteixen.

En els processos d’estabilització dels professionals sanitaris, es va demanar l’acreditació del català a 2.035 professionals de les 2.383 places, corresponent a 38 categories. 248 aspirants en van ser eximits, 11 categories en total. Però la realitat ha estat que d’aquests 248 professionals exempts, 210 sí que complien el requisit. A més, en cap categoria no hi ha mancat cap professional amb el títol de català. Per exemple, a aparell digestiu, de les 12 places oferides, 11 complien el requisit, i a pediatria, de 85 places, el complien 84.

Relació de places en què no es va demanar el nivell de català i professionals que el van acreditar (OCB) “No tenien cap dada”

“Quan el govern va eliminar el requisit no va aportar cap dada, perquè no n’hi havia cap que indicàs que el català era un obstacle”, ha dit Llabrés, que ha insistit que en la macroconvocatòria d’estabilització, en 38 de les categories hi havia més candidats amb el títol de català que places ofertes.

“Exigirem que en aquesta vergonya democràtica no s’afegesqui el trist espectacle de la mentida. Han mentit a la ciutadania vinculant les dificultats per a captar sanitaris amb l’exigència del català”, ha subratllat Llabrés. L’OCB també ha recordat l’informe elaborat per Salut el 2023, en què sí que s’exposen “altres circumstàncies que poden incidir en la disponibilitat de candidats”, però que l’OCB insisteix que són les reals. Per exemple, l’alt cost de vida, la insularitat (i la doble insularitat), el difícil accés a l’habitatge, l’escassetat de places per a la formació en l’àmbit universitari o les tensions inflacionàries.

“Aquesta és l’obessió que tenen per la llengua”

“Aquesta és l’obsessió que tenen per la llengua i la incompetència que demostren”, ha dit Llabrés, referint-se també al caos legislatiu en relació amb el requisit del català a la sanitat.

De fet, l’OCB ja ha dit que presentaria un tercer recurs davant del Tribunal Constitucional espanyol. El primer fou desestimat per un defecte de forma –es va derogar el decret objecte del recurs– i el segon ja ha estat admès a tràmit. Ha fet referència a la maniobra de Prohens per a protegir una de les seves normes estrella de la legislatura, “fruit de la improvisació i el pànic que té el govern a perdre la batalla que lliuram al TC”.

En aquest recurs, el TC haurà de valorar els tres motius de fons pels quals l’OCB sustenta que la norma és inconstitucional. En primer lloc, perquè significa una infracció del principi d’igualtat i no-discriminació per raó de llengua. En segon lloc, perquè va contra el règim d’oficialitat i el dret reconegut a l’estatut d’autonomia de poder-se expressar en la llengua pròpia a l’administració. I, en tercer lloc, pel principi de no-regressió en matèria de drets, molt assentat a la cultura jurídica europea i que Llabrés considera “una oportunitat extraordinària” del punt de vista jurídic.