El Minsiteri d’Hisenda espanyol ha destituït Óscar del Amo Galán, sots-director general de Tributs Locals, que és investigat per suposadament formar part de la trama que encapçalava l’ex-ministre Cristóbal Montoro. El jutge li atribueix un paper clau en la incorporació d’esmenes al pressupost espanyol del 2018 favorables als interessos d’empreses gasístiques, que posteriorment haurien pagat pel servei al despatx vinculat a Montoro.

Aquest matí, la ministra i vice-presidenta espanyola, María Jesús Montero, havia dit que encara no s’havia pres cap decisió sobre l’alt funcionari. “Estem examinant els detalls de la imputació i parlant amb ell per actuar correctament.” A més, ha remarcat que no és un càrrec polític i que el seu accés al càrrec va ser per via de la carrera administrativa.

El jutge Rubén Rus, titular del jutjat d’instrucció número 2 de Tarragona, va aixecar dimecres el secret del sumari d’una causa oberta fa set anys, centrada en el despatx Equipo Económico, fundat el 2008 per Montoro. Segons el magistrat, l’ex-ministre va ser soci fundador i màxim responsable del bufet fins poc abans de tornar al Ministeri d’Hisenda amb Mariano Rajoy. A partir del 2011, unes quantes reformes legals van afavorir els clients d’aquell despatx.

El sumari recull que les empreses gasístiques implicades només van influir en els canvis normatius, si no que, fins i tot, va redactar textos legals complets, sempre a canvi de pagaments considerables. Una d’aquestes modificacions es va incloure al pressupost del 2018.

Sobre Del Amo, el jutge afirma que ocupava una posició clau dins el ministeri i que va intervenir en la redacció de normes ajustades a les demandes de les gasístiques. Els correus electrònics recollits durant la investigació mostren reunions i intercanvis amb aquestes empreses i, fins i tot, converses telefòniques per acabar de perfilar els textos legals. El magistrat conclou que les esmenes van ser dictades pels qui pagaven al despatx de Montoro.

El magistrat del Tribunal Suprem espanyol que instrueix el cas Koldo, Leopoldo Puente, ha dit a Institucions Penitenciàries que pot actuar segons la normativa pròpia respecte de les visites a l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán, empresonat a Soto del Real (Madrid). Ho ha fet arran d’una petició de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que volia rebre informació sobre qui visita Cerdán i quan ho fa.

En un escrit del 3 de juliol, l’UCO demanava que, “per interès de la investigació”, se l’informés de les visites a Cerdán, si podia ser abans que es fessin. En cas de visites imprevistes –com ara les de membres del col·legi d’advocats–, sol·licitava que se’n comuniqués la identitat i el moment tan aviat com fos possible. Deixava clar que no demanava conèixer el contingut de les trobades i instava Institucions Penitenciàries a actuar amb la màxima discreció.

Institucions Penitenciàries va traslladar la petició al jutge instructor en un escrit del 9 de juliol, informant-lo que la petició s’estava tramitant, llevat que el tribunal digués el contrari. Finalment, en una providència dictada avui, Puente ha respost que no ha dictat cap resolució en aquesta causa que calgui ratificar, modificar o anul·lar, i que, per tant, Institucions Penitenciàries ha d’actuar d’acord amb allò que consideri normativament pertinent.

La defensa denuncia un “atropellament”

Fonts de la defensa de Cerdán consideren que aquesta actuació és un greu “atropellament” al dret de defensa del dirigent socialista i valoren de demanar empara als col·legis d’advocats.

El Suprem el va enviar a presó provisional el 30 de juny pels delictes d’organització criminal, tràfic d’influències i suborn. Considera que era el cap de la suposada trama de cobrament de comissions a canvi d’adjudicacions públiques, en què també haurien participat l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos i el seu ex-assessor Koldo García.

Puente va justificar l’empresonament preventiu pel risc que Cerdán destruís, alterés o ocultés proves. Segons el jutge, el dirigent socialista és qui coneix qui pagava els suborns i qui els rebia, un aspecte que la investigació encara no ha pogut aclarir del tot.

Cerdán va recórrer contra la decisió, al·legant que era víctima d’una causa general. Tant la fiscalia com les acusacions populars, impulsades pel PP, s’hi han oposat. El Tribunal Suprem té previst de fer dimarts vinent una vista d’apel·lació per a estudiar si el manté empresonat o no.

El magistrat del Tribunal Suprem espanyol que instrueix el cas Koldo, Leopoldo Puente, ha dit a Institucions Penitenciàries que pot actuar segons la normativa pròpia respecte de les visites a l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán, empresonat a Soto del Real (Madrid). Ho ha fet arran d’una petició de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que volia rebre informació sobre qui visita Cerdán i quan ho fa.

En un escrit del 3 de juliol, l’UCO demanava que, “per interès de la investigació”, se l’informés de les visites a Cerdán, si podia ser abans que es fessin. En cas de visites imprevistes –com ara les de membres del col·legi d’advocats–, sol·licitava que se’n comuniqués la identitat i el moment tan aviat com fos possible. Deixava clar que no demanava conèixer el contingut de les trobades i instava Institucions Penitenciàries a actuar amb la màxima discreció.

Institucions Penitenciàries va traslladar la petició al jutge instructor en un escrit del 9 de juliol, informant-lo que la petició s’estava tramitant, llevat que el tribunal digués el contrari. Finalment, en una providència dictada avui, Puente ha respost que no ha dictat cap resolució en aquesta causa que calgui ratificar, modificar o anul·lar, i que, per tant, Institucions Penitenciàries ha d’actuar d’acord amb allò que consideri normativament pertinent.

La defensa denuncia un “atropellament”

Fonts de la defensa de Cerdán consideren que aquesta actuació és un greu “atropellament” al dret de defensa del dirigent socialista i valoren de demanar empara als col·legis d’advocats.

El Suprem el va enviar a presó provisional el 30 de juny pels delictes d’organització criminal, tràfic d’influències i suborn. Considera que era el cap de la suposada trama de cobrament de comissions a canvi d’adjudicacions públiques, en què també haurien participat l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos i el seu ex-assessor Koldo García.

Puente va justificar l’empresonament preventiu pel risc que Cerdán destruís, alterés o ocultés proves. Segons el jutge, el dirigent socialista és qui coneix qui pagava els suborns i qui els rebia, un aspecte que la investigació encara no ha pogut aclarir del tot.

Cerdán va recórrer contra la decisió, al·legant que era víctima d’una causa general. Tant la fiscalia com les acusacions populars, impulsades pel PP, s’hi han oposat. El Tribunal Suprem té previst de fer dimarts vinent una vista d’apel·lació per a estudiar si el manté empresonat o no.

La nova comissionada del català a l’Ajuntament de Barcelona, Marta Salicrú, ha considerat “totalment desafortunats” els vídeos catalanòfobs difosos a les xarxes socials els darrers dies i s’ha compromès a treballar per a fer entendre que el català “és part de la identitat” de la capital.

“Tenim molta feina a fer i ens hi hem de posar de seguida. Hem de fer entendre a les persones que vulguin viure aquí que han de garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants”, ha dit en el seu acte de presentació.

Salicrú, que ha comparegut amb el batlle, Jaume Collboni, ha dit que tindria una partida de 4 milions d’euros per als dos anys vinents i que un dels seus objectius principals seria incidir en la creació de contingut.

El Consell d’Afers Generals de la Unió Europea torna a debatre aquest matí la proposta perquè el català, l’èuscar i el gallec esdevinguin llengües oficials de la UE. La iniciativa, impulsada per Espanya fa dos anys, encara topa amb la resistència d’uns quants estats membres, que invoquen motius jurídics i pressupostaris per evitar de pronunciar-s’hi favorablement. Les declaracions dels ministres quan han entrat a la reunió reflectien que la unanimitat requerida encara és lluny i que el panorama continua estancat. L’informe dels serveis jurídics del Consell, que argumenta que la reforma del reglament lingüístic requereix una modificació dels tractats, és utilitzat per uns quants estats per frenar la proposta. El govern espanyol, en canvi, sosté que és una qüestió purament política, i acusa alguns estats de dilatar la qüestió sense motius. “Si hi ha qualsevol estat membre que necessiti qualsevol altra qüestió de la Comissió o el Consell, que ho demani”, ha dit Fernando Mariano Sampedro Marcos, secretari d’estat per a la UE.

Espanya acusa els estats reticents a l’oficialitat del català de “segrestar” la iniciativa al Consell

Un dels representants europeus que ha parlat més clarament en contra de l’aprovació avui de la reforma del reglament lingüístic ha estat Xavier Bettel, ministre d’Afers Estrangers de Luxemburg, un govern que, de fet, no és contrari a l’oficialitat. Tot amb tot, ha dit que la Unió Europea es troba en un moment complicat perquè no troba consens en algunes altres qüestions, com el pressupost comunitari o les represàlies a Israel, i que no s’entendria que l’acord arribés per a l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec. “Entenc plenament que per als espanyols el multilingüisme i les tradicions són molt importants, però el moment no és gens adequat, del meu punt de vista”, ha dit. Malgrat això, ha aclarit que no hi posarien traves: “No ho blocarem, ja ho hem dit als nostres companys espanyols.” Tot i que, finalment, ha insistit: “La setmana que no som capaços de mostrar gaire unitat, que es vegi que en l’única cosa que arribem a un acord és aquest… sense comentaris.”

França, per boca del ministre d’Afers Europeus, Benjamin Haddad, ha estat ambigua. Ha reconegut que és una qüestió important per a Espanya i que n’han parlat sovint amb el seu homòleg, però ha recordat que no s’havia arribat mai a cap consens. Ha expressat la voluntat de continuar treballant per trobar una sortida constructiva, però no ha precisat en cap moment si França acabaria donant suport a la proposta o no. A més, ha remarcat que la solució hauria d’anar vinculada a qüestions com ara el debat pressupostari. També Polònia s’ha mantingut distant. El ministre d’Afers Europeus, Adam Szłapka, ha dit que avui la qüestió es debatria, però que hi ha molts dubtes entre els estats membres, sobretot de naturalesa jurídica. Ha avançat que la majoria dels estats necessiten més temps i que, per tant, no preveu que avui es prengui cap decisió.

Un dels governs més crítics ha estat el d’Àustria. La ministra Claudia Plakolm ha dit que calia prendre seriosament l’opinió del servei jurídic del Consell de la UE i que mentre no hi hagi una proposta nova que resolgui les objeccions jurídiques i també les financeres, Àustria no podria donar-hi suport.

També el govern de Finlàndia ha expressat recel. El ministre Joakim Strand ha dit que el seu país és sempre obert a debats constructius, però que, tenint en compte l’opinió del servei jurídic, encara hi ha qüestions que no han estat resoltes. “Mentre no hi hagi damunt la taula una proposta que resolgui del tot les objeccions jurídiques i també les financeres, no podem donar-hi suport”, ha deixat clar.

L’única veu clarament favorable dels governs que s’han aturat a parlar amb la premsa ha estat la d’Eslovènia. El secretari d’estat Marko Štucin ha explicat que el seu govern dóna suport a la proposta i que, si avui es posés a votació, hi votarien a favor. Ha admès que havien tingut dubtes tècnics, financers i jurídics, però considera que s’han aclarit durant els mesos de debat. La ministra danesa, Marie Bjerre, que avui s’estrena en la presidència de la reunió, ha confirmat que molts estats tenen dubtes de caràcter jurídic i pressupostari i, tot i que Dinamarca manté el punt a l’agenda, ha dit que no pensa que avui es voti.

La Ryder Cup del 2031 de golf, que enfronta els equips d’Europa i dels Estats Units, es farà al PGA de Caldes de Malavella. Segons fonts properes a l’organització, es preveu fer l’anunci dimarts que ve i que el dia 25 es faci una conferència de premsa per oferir més detalls de l’arribada del torneig a les instal·lacions de Camiral Golf&Wellness. En els darrers anys, s’ha treballat en la candidatura per acollir la competició, però el govern la va frenar inicialment el 2023, quan va tombar la modificació urbanística proposada per Caldes de Malavella per a la construcció d’un tercer camp de golf i 12.000 metres quadrats d’allotjaments turístics. Aleshores, l’executiu defensava acollir el torneu amb les instal·lacions existents.

Tot i aquest context, l’executiu, aleshores capitanejat per ERC, va expressar la seva intenció de reprendre les negociacions per celebrar l’esdeveniment a les instal·lacions, però com estan actualment i garantint la sostenibilitat mediambiental.

Per la seva banda, el director de la competició, Guy Kinnings, va obrir la porta a adaptar-se als dos camps actuals i explorar totes les opcions. En una carta a finals de l’estiu del 2023, Kinnings cridava el govern a reconsiderar la seva decisió per evitar que l’esdeveniment anés a un altre lloc.

Així mateix, fonts de la Generalitat actual encara no confirmaven oficialment la celebració del torneig a Catalunya el 2031, tot i admetre que les negociacions estan molt avançades. Això sí, han assenyalat que acollir una competició d’aquest perfil representa una projecció internacional “positiva” de Girona, la Costa Brava i tota Catalunya.

L’arribada de la competició a Catalunya ha comptat durant aquests anys amb el suport de patronals com Foment del Treball i una quarantena d’associacions més que veien la celebració de l’esdeveniment com “una oportunitat rellevant per al futur del país”. Juntament amb altres entitats com el Col·legi d’Economistes la patronal calculava un impacte econòmic superior als 1.000 milions d’euros i l’arribada d’uns 300.000 visitants.

El projecte i la possible construcció d’un tercer camp va despertar el rebuig d’associacions i partits com l’Associació de Naturalistes de Girona, la Plataforma Caldenca, Unió de Pagesos, part de l’oposició de Caldes (ERC i SOM) i En Comú Podem. Consideraven que ampliar les instal·lacions amb un nou camp, un hotel o apartaments suposava destruir “més de 200 hectàrees de boscos i sòl agrícola protegits” i que és incompatible “amb l’emergència climàtica i les conseqüències planetàries del turisme de luxe”.

Amb tot, durant aquest temps i fins ara, els promotors de la candidatura han continuat treballant amb discreció per atraure la competició, que arribarà a l’Estat per segona vegada després que el 1997 es fes a Valderrama (Cadis). Fins que no aterri a Caldes de Malavella el 2031, la competició es disputarà enguany a Farmingdale (Nova York), a County Limerick el 2027 (Irlanda) i a Chaska (Minnesota) el 2029.

Per al 2033, dos anys després de Caldes de Malavella, és previst que tingui lloc a San Francisco.

Quasi noranta anys del cop d’estat de Franco i els seus generals, que ens dugueren a la cruenta guerra civil i la llarga i fosca dictadura. Noranta anys del franquisme sociològic, que encara impregna tants sectors i que dicta els designis d’un present al qual li supuren les ferides.

Que la transició espanyola no en té res, de modèlica, prou que ho saben les persones torturades als forats de l’horror, com ho era Via Laietana –i tants d’altres–, aquells que van morir a mans de la policia o totes les persones assassinades per l’acció de la ultradreta. La mateixa que “surt de cacera” (així ho anomenaren la setmana passada) de persones migrades al crit de “¡Esto es España!”, atiada des de les diverses tribunes parlamentàries –incloses les de Catalunya.

Una ultradreta que no dubtarà a corejar un “¡A por ellos!” que coneixem bé, i que és tan ampli com la seva capacitat d’odiar: persones LGTBIQ+, musulmanes, negres, racialitzades no blanques, feministes, defensores de les llibertats, independentistes o, simplement, qualsevol que no s’ajusti a la seva visió de món rància i amb olor de naftalina són susceptibles de persecució.

Tanmateix, no es tracta del que no es va fer bé en aquell moment, sinó de tot el que es pot fer ara –que és molt. Avui encara hi ha l’oportunitat d’esmenar-ho, perquè moltes de les qui van ser torturades i represaliades continuen lluitant, mostrant el camí, exigint allò que ja fa molt temps que se’ls hauria d’haver donat i que se’ls continua negant.

Carles Vallejo, Maribel i Pepus Ferrándiz, un cop aprovada la llei de memòria de l’any 2022 –que deien que faria justícia a les represaliades–, van presentar querella per les tortures patides a Via Laietana durant els anys setanta. En ambdós procediments, els tribunals han donat la mateixa resposta: no es pot investigar per la llei d’amnistia de 1977 i perquè al codi penal espanyol els crims de lesa humanitat no estaven reconeguts com a delicte quan es van cometre els fets. Com si els tribunals d’aquí no estiguessin obligats pel dret internacional, que determina que aquells crims són imprescriptibles i que, òbviament, ja estaven prohibits quan es van cometre, independentment del que establís la llei interna –i franquista– del moment.

Es podria pensar que aquesta decisió no afecta com s’investiguen les vulneracions de drets d’avui, que això només succeeix amb els abusos del passat. Res més lluny de la veritat. Només una petita mostra: dels 49 litigis penals d’Irídia actius l’any 2024, comesos per cossos policials, funcionaris de presons o seguretat privada, els jutjats d’instrucció han arxivat la denúncia sense una investigació eficaç en 32 casos. Davant delictes contra la integritat moral, tortura o lesions, la resposta ha estat negativa el 65% de les vegades i ha calgut que instàncies superiors els reobrissin mesos més tard, o fins i tot anys. Fins ara, ho han fet en 24 dels processos, com es pot consultar a l’Informe de Violència Institucional.

Investigar i jutjar els crims del franquisme i la transició, doncs, no és només un acte de justícia i reparació cap a les persones que els van patir directament, que en seria motiu suficient. És també un antídot contra la desmemòria del que va suposar per a la societat sencera, un impacte que avui es nega o, directament, es desconeix. És garantir que l’horror no es repetirà –ni avui ni demà.

Perquè l’autoritarisme que empaita pels carrers, crida als parlaments o es filtra en resolucions judicials impròpies d’una democràcia no s’entén sense la impunitat d’ahir, que encara perdura i es reprodueix. Per això, perquè és molt més que una qüestió individual, Carles Vallejo i els germans Ferrándiz no estan sols. Acudiran al Tribunal Europeu de Drets Humans i al Comitè contra la Tortura acompanyats d’un centenar de persones represaliades que han signat una carta conjunta adreçada a aquests organismes, exigint que obrin una porta que fa massa temps que és tancada.

Milers de persones s’han afegit a la iniciativa, que encara recull adhesions en aquest web.

Al setembre, quan en Carles presenti la demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans, és important mostrar que som milers les persones que tenim clar que mai no és tard per a fer justícia, però que ha de ser ara. Que no podem esperar més.
Les tortures del franquisme no són història passada. Són impunitat present.

Anaïs Franquesa Griso és directora d’Irídia.

Carme Forcadell ja no és a la primera línia però diu que no ha deixat de fer política ni de treballar per la independència de Catalunya. Presideix l’Associació d’Amics de la Casa Macià i l’Associació Nativitat Yarza Planas. També és a la Plataforma per la Llengua. Forcadell segueix de prop els moviments d’ERC i de l’ANC. Es manté connectada amb molta gent, no ha deixat mai de moure’s, i amb tot aquest bagatge fa balanç de la situació d’ERC, de l’Assemblea, de l’independentisme i del país. L’entrevistem als Jardinets de la Fundació 1859 Caixa Sabadell, ara que s’ha posicionat en contra de l’acord de la comissió bilateral sobre un nou finançament.

—Vau piular a X que l’acord de finançament era “una altra presa de pèl”.
—Es va parlar d’un acord singular. Singular vol dir singular, no general. I resulta que no és singular, sinó que és generalitzat. De fet, ja m’ho pensava, això, perquè mai a la vida hem pogut tenir res singular. Tot allò que ha obtingut Catalunya, fos bo o dolent, immediatament ho han volgut tots els altres. Sempre ha estat així. Hi havia dues coses molt importants. L’una és el principi d’ordinalitat. Sempre que s’ha tractat un acord de finançament per a Catalunya se n’ha parlat. No pot ser que tu, després de pagar imposts, en surtis perdent. Perquè també tens uns serveis socials, sanitaris, salut, escola; i també els has de pagar. Per tant, el principi d’ordinalitat, per mi, és bàsic. La segona cosa és que es va dir que es recaptaria l’IRPF l’any 2026. Resulta que, d’això, res de res. Per això considero que és una presa de pèl.

—No creieu que l’acord s’assembli a la sobirania fiscal que havia proposat ERC ni a un concert econòmic.
—Evidentment. El concert econòmic, com el del País Basc, ja sabíem d’entrada que no seria possible. Però sí que pensava que hi podia haver un pas endavant. Però no hi ha sobirania fiscal. Sobirania fiscal vol dir que tu recaptes els imposts, que tu pactes amb l’estat quant contribueixes, quina és la quota de manteniment de l’estat i la solidaritat. Sembla que es quedarà només en una cosa de gestió, que serà una hisenda de gestió compartida i res més. Això, per mi, no és el que es va pactar l’any passat.

—Com valoreu la resposta de la direcció d’ERC?
—He sentit Josep Maria Jové i ha estat molt contundent: si no compliu allò que es va pactar, no hi haurà nou pressupost. Tinc l’esperança que això es reconduirà. S’ha de reconduir. En aquests moments, Esquerra té força, perquè dóna suport al govern a Catalunya, al govern de Madrid, a diputacions i ens comarcals i, per tant, crec que té força per a aconseguir, com a mínim, que es compleixi una part, que no es quedi en això, que és no res.

—No creieu, per tant, que sigui moment de trencar ara mateix amb el PSC ni amb el PSOE?
—S’ha d’intentar reconduir-ho de totes totes, perquè Catalunya té una situació molt complicada. L’habitatge s’ha convertit en el principal problema per a totes les famílies, hi ha la salut… Tenim molts problemes i necessitem realment millorar el finançament. S’ha d’intentar i ERC té força per a aconseguir-ho. Si els altres partits també hi donessin suport, encara tindríem més força.

—Si passat un temps es demostrés inviable, aleshores, sí?
—Crec que llavors sí que Esquerra s’hauria de replantejar el seu suport. En tot cas, això ho heu de preguntar a la direcció d’Esquerra. Aquesta és la meva opinió.

—Vós vau votar en contra de la investidura de Salvador Illa en la consulta interna d’ERC.
—Sí, però ara és igual. És a dir, va guanyar el que va guanyar. La militància va decidir que s’havia de donar suport a la investidura. Pensaven que era un bon acord i és veritat que, mirat fredament, podies pensar que era molt bo. Que, si es complia, valia la pena. Passa és que tenim molts anys d’experiència i d’incompliments. Ara, què hagi votat tothom no té cap mena d’importància. La qüestió important és en quin moment som. El pacte entre els dos partits va estar bé, però ara les institucions l’han rebaixat. D’un bon pacte s’ha arribat a un mal pacte.

—Vist en perspectiva, creieu que ERC es va equivocar amb la investidura?
—No. Jo, vist en perspectiva, el que penso és que molts dels militants que van votar-hi a favor ara potser no ho farien. Això sí que ho veig, i moltes vegades ho he pensat. Molts que van votar que sí, ara votarien que no.

—Pels incompliments?
—Pels incompliments, sí.

—No creieu que ja es podia intuir que era difícil que el PSC complís aquest acord?
—Per mi, sí. Però per altra gent, no, perquè sempre hi ha aquella esperança. Nosaltres necessitem un finançament just com l’aire que respirem. El necessitem per temes socials, però també per invertir en el català. Necessitem recursos. Hi ha gent que hi va confiar, i per això va votar que sí.

—El PSC ha fet prou davant el PSOE?
—No, crec que no ha fet prou. Ells diuen que s’hi han compromès, que ho faran avançar i que això és l’inici, però jo ho veig molt complicat, perquè són el mateix partit. El PSC està subordinat al PSOE.

—La situació política espanyola, amb el cas Cerdán, i el fet que la ministra d’Hisenda sigui la candidata del PSOE a Andalusia encara ho complica més, no?
—Són tota una sèrie de circumstàncies que ho fan més difícil. No s’atreviran a fer una cosa singular, com ho és el concert econòmic basc, precisament, perquè estan en una situació de debilitat i perquè molts barons del PSOE també hi estaran en contra, no només el PP i Vox. El tema de la singularitat el veia difícil, però no el principi d’ordinalitat, que és, en definitiva, el que ens interessa. No pot ser que donem molt més i quedar-nos menys. Això és insuportable, no es pot tolerar. I, després, el tema de l’IRPF i recaptar tots els imposts. Si nosaltres recaptem tots els imposts, m’alegro que també ho puguem fer al País Valencià i a les Illes. Em sembla perfecte que pactin el que vulguin, però que Catalunya recapti tots els imposts i mantingui el principi d’ordinalitat. Per mi, això és sobirania fiscal.

—ERC i Junts necessiten que el PSOE compleixi els acords i no veuen que pactar amb el PP sigui una alternativa. No tenen força per a tombar-lo. Això no els debilita o els fa estar-ne una mica supeditats?
—Crec que sí, però està més debilitat el PSOE, en aquests moments, que no pas nosaltres. A nosaltres ens debilita, però ell ho està més. I nosaltres tenim més força per a negociar, precisament, perquè el PSOE està debilitat.

—Què penseu de l’acord del traspàs de Rodalia i de la condonació d’una part del deute del FLA?
—La condonació està bé, però és la xocolata del lloro, perquè ens entenguem. I Rodalia, doncs exactament el mateix. Ara faran una empresa en què el 51% el tindrà l’estat. Som en la mateixa situació. El PSC hauria pogut fer més. Crec que aquest acord també s’ha de millorar, perquè tampoc no és el que s’havia pactat.

—Com veieu ERC després del congrés, amb la nova direcció? S’han guarit les ferides o hi ha coses que s’han tancat en fals?
—Tothom té clar que s’ha de fer pinya. És a dir, que en el congrés vas donar suport a una candidatura o a una altra, però ara tothom té clar que ha de donar suport a Esquerra. Que Esquerra és el partit que en aquests moments pot fer tots aquests pactes que beneficien el país. S’ha d’intentar que ERC sigui un partit fort. Tothom veu clar que el país necessita que Esquerra sigui forta.

—ERC podrà aturar la davallada electoral a les municipals?
—En política, de vegades, d’una setmana a una altra passa alguna cosa i ho canvia tot. Dos anys vista és una eternitat. Depèn molt de la situació, del context, de com vagin aquests acords, precisament. Si fossin bons, si es complissin, seria molt important.

—Fa un temps, vau dir que crèieu que l’ANC avançava per recuperar la transversalitat que havia perdut. Ho manteniu?
—Ara no ho sé, perquè és molt complicat.

—Com veieu l’Assemblea?
—Em sap molt de greu, perquè sempre dic que me l’estimo com si fos un fill i ho pateixo molt. Hi ha molta gent que em truca molt preocupada i que també s’ho passa molt malament. Lluís Llach fa tant com pot i més, però és una situació molt complicada, perquè són lluites internes. Això és el que sempre ens ha perdut, que ens barallem entre nosaltres. Veient tota la situació del país, cal una societat civil forta i amb empenta, precisament, per a pressionar el govern. Sempre he dit que la principal funció de l’ANC és pressionar el govern i els partits polítics. En aquests moments, necessiten ser pressionats més que mai. I em sap greu que, per lluites internes, perquè hi ha persones que estan disconformes… Però va guanyar el que va guanyar. Per molt poc, ni que fos per un vot, però això és la democràcia. Han guanyat i se’ls ha de donar suport i això no passa a l’ANC. Em sap molt de greu, perquè costa molt que tirin endavant, malgrat que sé que hi ha molta gent al secretariat que treballa molt, i molt bé, i que ho passa molt malament i pateix. Sé que Lluís Llach, perquè de vegades n’hem parlat, fa tant com pot i més, però és molt complicat. Són els mateixos del secretariat, els qui són dins, diguéssim, els qui fan el joc al govern espanyol. D’això, n’hauríem de ser conscients.

—L’ANC no pot teixir aliances amb entitats i partits per avançar cap a una unitat d’acció en aquestes condicions?
—Sempre pots teixir aliances amb partits polítics, amb unes altres entitats. Però la qüestió important és que tingui prou força per a pressionar el govern. No té prou força perquè ha perdut la transversalitat, perquè hi ha molta gent que ja no se sent representada per l’Assemblea.

—En què creieu que hauria de pressionar ara el govern, l’ANC?
—Hauria de pressionar per tot: pel finançament, per l’habitatge, per les infrastructures, per tot allò que millori la vida dels catalans i catalanes. Vam començar per la independència perquè aquell era el context i el moment. La independència ha de ser el seu objectiu prioritari, però també pot treballar amb altres objectius socials. Per tot allò que també signifiqui avançar en el camí de la sobirania de Catalunya.

—Falten actors polítics nous i una renovació de lideratges encara?
—Crec que falten actors polítics nous. Sí que ho penso. Passa que també és molt difícil.

—No és el vostre cas, però el fet que dirigents de l’1-O es mantinguin en actiu ho complica?
—És clar, però si els seus respectius partits els han votat i han decidit que siguin ells, doncs res a dir-hi, no? Això ha de ser una decisió personal. Si són al capdavant és perquè han confiat en ells i creuen que ho poden fer bé. Ho han decidit els partits.

—Tenint en compte la situació del país, la defensa de llengua ha de ser prioritària?
—Absolutament prioritària. En aquests moments, lluitar per la independència és lluitar per la llengua. La independència a Catalunya passa per la llengua. És absolutament prioritària. Per a l’ANC hauria de ser un tema prioritari, i no només per a l’ANC: per a partits polítics, entitats socials, la societat en general. No puc separar la llengua de la independència.

—Estem pendents de la sentència del 25%. Si acaba imposant-se, què haurien de fer els partits i el govern?
—Jo sóc partidària de la desobediència. Arriba un moment que és l’única eina que tens. S’ha de plantejar lluitar d’una altra manera perquè contra els tribunals no pots lluitar, et desarmen. Moltes vegades, la desobediència ha fet avançar els drets civils i socials. En tenim molts exemples, no només a Catalunya.

—És difícil que el govern empari la desobediència: el PSC sempre acata els tribunals.
—No el govern del PSC, però sí la societat civil, els partits polítics.

—I els mestres?
—Cadascú amb les seves possibilitats, i actuar d’acord amb la seva consciència per mantenir l’ensenyament en llengua catalana, en forma i contingut. Perquè la immersió lingüística és un sistema pedagògic que no s’utilitza només per ensenyar català, també s’utilitza en uns altres països per ensenyar unes altres llengües. La immersió lingüística ha funcionat. A Catalunya Nord, a les escoles de la Bressola funciona. S’ha demostrat que és un bon sistema, però s’ha d’aplicar bé. Si no s’aplica bé, no.

—No és un problema, que la responsabilitat última la tinguin els mestres i les direccions dels centres sense una empara del govern?
—Evidentment, però això és una cosa que ens ha tocat gairebé sempre, perquè sempre hem tingut un estat en contra, sempre hem lluitat d’una manera o d’una altra. De vegades, amb un govern de Catalunya a favor. D’altres, no tant. Sempre dic que ser català és molt dur, perquè tens un estat en contra, perquè sempre has de lluitar per defensar els teus drets, per defensar la teva llengua, a casa teva, al teu país, al teu territori.

—Cap a on creieu que va l’independentisme?
—Sóc optimista. Sempre ho he estat. El juliol del 2010, molta gent va sortir al carrer per defensar un estatut, i set anys després votàvem per la independència. Set anys. El 2010 ningú no ens ho hauria dit, i si ens ho haguessin dit no ens ho hauríem cregut. I va passar. Va passar. L’independentisme ara, evidentment, no passa per bon moment, però totes les persones que eren independentistes o que van votar el Primer d’Octubre continuen essent-hi. Ara estan decebudes, desil·lusionades, molt enfadades, enrabiades, no han anat a votar… però hi són. Quan hi torni a haver un objectiu, quan salti la guspira, hi tornaran a ser.

—Com a ex-presidenta del parlament, com veieu la manera en què la majoria dels partits intenta de frenar l’extrema dreta i els discursos d’odi?
—Tot va començar quan es va permetre que Sílvia Oriols fos alcaldessa. Això va fer que es presentés al parlament i ara hi té un altaveu faci el que faci. Si ella no hagués estat alcaldessa, si hagués estat regidora, segurament no s’hauria presentat a les eleccions o no les hauria guanyades i ara no tindria l’altaveu. Això s’hauria hagut d’evitar molt abans perquè ara és molt complicat. És molt fàcil, el populisme. Quan saps que no governaràs un país, és molt fàcil fer discursos simplistes i criticar sense construir. Quan has de governar, és molt més difícil. Sóc partidària del cordó sanitari: si s’hagués fet en un determinat moment, no seríem on som. No es va fer i ens vam equivocar.

—Us veieu tornant a la primera línia política algun dia?
—Ara, no. La veritat és que no. Em vaig presentar a les eleccions amb Junts pel Sí perquè l’objectiu era aconseguir la independència de Catalunya i ho vaig fer tant bé com vaig saber. Si no ho vaig fer més bé és perquè no en vaig saber més. És a dir, sempre es pot fer millor. Vaig fer tant com vaig poder i no me’n vaig sortir. Aquest objectiu continua essent el prioritari, que s’hi posi una altra persona, vejam si ho fa millor i ens en sortim. Dono suport sempre a totes les persones que treballen per això, sempre ho faré. Sigui en la política o no hi sigui, perquè sempre es fa política. Jo faig política des de moltes associacions.

—No us han aplicat la llei d’amnistia. El Tribunal Suprem va refusar d’esborrar-vos els antecedents penals.
—És una cosa incomprensible, oi? Perquè van dir que el delicte de sedició que havia comès era molt dolent. És absurd, perquè el delicte de sedició ja no existeix, però a mi em van condemnar per aquest delicte. I estic així, amb antecedents penals, que fa que no pugui viatjar a molts països. Però això no es pot comparar amb el que li passa al president Puigdemont, als consellers Puig i Comín o a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull… La llei s’està aplicant selectivament. Als policies, se’ls va aplicar a tots. I per sort, a molts joves també, i me n’alegro molt, perquè molts s’ho van passar molt malament. Però no s’està aplicant als polítics, ni als de l’operació Judes, que dimarts van anar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Qui l’aplica? Els jutjats normals. Qui no l’aplica? El Suprem, l’Audiència Nacional… És a dir, els que realment tenen causes polítiques.

—Confieu que la sentència del Tribunal Constitucional obri noves vies?
—Hi confio, però també diré que el Suprem farà el que li donarà la gana. La sentència del Constitucional és positiva, però el Suprem continuarà tant de temps com pugui sense aplicar l’amnistia als polítics i a les persones que realment li interessi. N’estic convençuda. Tret que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea faci una sentència molt favorable o que surti la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Als jutges el Suprem, els interessa més la unitat d’Espanya que no pas fer justícia. És una llei d’amnistia que ha votat el congrés, és que l’ha signada el rei, s’hauria d’aplicar. Si no l’apliquen és perquè no els interessa, perquè hi estan radicalment en contra i faran tant com pugui per a no complir-la.

 

 

Laia Palau (Barcelona, 1979) és una llegenda del bàsquet català. Ho ha guanyat pràcticament tot en aquest esport. Després d’una trajectòria de més de dues dècades i de voltar per uns quants països –ha viscut a França, Txèquia, Polònia i Austràlia–, aquesta ex-base que feia màgia dins la pista va decidir d’establir-se finalment a Girona, ciutat on es va retirar després de quatre temporades a l’Uni Girona.

Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Ens veiem perquè ens expliqui quins són els tres llocs que més li agraden de la ciutat, seguint la sèrie sobre indrets especials de ciutats dels Països Catalans que vam començar amb Tomeu Penya.

Laia Palau: “No crec que els esportistes canviem el món en cap sentit”

Laia Palau, una gironina més

Ara ja fa set anys que Palau viu a Girona i, tot i que no és gironina de naixement, ho ha acabat essent d’adopció. “Enguany Girona s’ha convertit en el lloc on més temps he viscut després de Barcelona”, explica un matí sufocant de final de juny. La veritat és que, tenint en compte la seva brillant carrera professional, per als gironins és tot un orgull tenir-la com a ambaixadora de la ciutat. L’any passat, per exemple, va ser pregonera de les Fires de Sant Narcís, conjuntament amb Noemí Jornada i Marta Xargay, també dues llegendes del bàsquet català amb ADN gironí. Aquesta fita es podria considerar històrica, perquè els gironins no som pas coneguts precisament per la nostra simpatia i hospitalitat. “Sou molt tancats, i punt. En el meu cas, que he estat i viscut a molts llocs, veus com és el tarannà de la societat on vas a parar, i aquí…”, deixa anar amb total sinceritat. “Quan vaig fer el pregó, vaig sentir-me un punt intrusa, perquè hi ha molta gent que fa coses rellevants, a Girona! Va ser un honor, però hi havia aquesta cosa de dir: ‘Què els haig de dir jo, als gironins?’ Perquè els gironins sou molt gironins. Ara, també hi ha un punt del caràcter d’aquí que ja m’agrada, eh?”

La Devesa, un espai privilegiat

Malgrat tot, Palau s’ha adaptat perfectament a la ciutat, que ja considera casa seva. S’hi mou còmodament amb una bicicleta verd caqui que duu una cistelleta negra al davant. El dia de l’entrevista, la veig venir de lluny pel passeig de la Devesa, entre centenars de plataners altíssims, proveïdors d’una ombra generosa i agraïda que dóna una mica de treva a la primera onada de calor de l’estiu. El parc de la Devesa –la Devesa, per als gironins– és un dels tres llocs de Girona triats per ella. És el parc urbà més gran de Catalunya, situat entre el riu Ter, l’Onyar i el Güell, tres dels quatre rius que travessen la ciutat. “Ho sabies, que els plàtans van ser plantats a tan poca distància els uns dels altres que van haver de créixer més de llargada que no d’amplada?”, em demana Palau mentre els contempla. Molts passen de seixanta metres d’altura. Per això, per a mirar-se’ls sencers cal aixecar molt el cap: mirar amunt, cap al cel, i deixar-se seduir per una verdor infinita que impressiona.

Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

La Devesa és el principal pulmó de la ciutat, però molts gironins només la trepitgen quan arriben les Fires, moment en què les avingudes i carrers de plataners esdevenen un batibull d’atraccions, música i parades de menjar. “Aquest lloc és un privilegi, i no sé si realment la gent hi ve gaire a passejar”, diu. Ella no en valora tan sols la gran extensió de natura, sinó també la importància en aquest temps d’emergència climàtica. “Per a mi és important ser a prop de la natura. Cada dia, quan vaig a la feina, travesso la Devesa per anar cap al pavelló de Fontajau, veig el riu, les muntanyes… I quan torno, la posta de sol. Això és preciós, i per a algú com jo, que és de Barcelona, té un valor incalculable.”

Tot i que ja fa tres anys que es va retirar, Palau continua anant cada dia al pavelló de Fontajau. Actualment, treballa d’assistent de l’Spar Girona i de directora esportiva dels equips base del Bàsquet Girona. Hi va amb bicicleta, un hàbit que ha incorporat no fa gaire. “Canviar el cotxe per la bici ha estat essencial. Moure’s amb cotxe per Girona és un merder, i poder anar amb bici a tot arreu em fa molt feliç.” Certament, Girona té la mida perfecta per a arribar a tot arreu amb bicicleta en menys de vint minuts. “Per a mi, això, és benestar.”

Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg). Girona: mar, muntanya… i cultura

Una de les coses que més valora Palau de Girona és la proximitat amb la mar i la muntanya. “Girona té la sort de ser a prop de tot: de la Garrotxa, de l’Empordà, de la Costa Brava, del Pirineu… I, a més, també és a prop de Barcelona, on tinc la família. És un privilegi, viure aquí.” Aquest factor va ser clau a l’hora d’establir-se definitivament a la ciutat on, de moment, sembla que vol viure molt temps. “Em sembla que això de viure aquí va per llarg. El que em vincula aquí és, sobretot, la feina, però realment és molt bon lloc per a viure.” Tot amb tot, no descarta de traslladar-se a un indret més rural a la llarga, tot i que confessa que no planifica gaire a llarg termini. “La meva vida ha funcionat tant per temporades i ha anat tant a remolc d’una feina inestable que no planifico a llarg termini.”

Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Tothom qui la coneix sap que Palau és una dona amb inquietuds culturals. És habitual trobar-la al teatre o a concerts i és, sobretot, una gran afeccionada del festival Temporada Alta. “Girona no és que sigui capdavantera en cultura, però sempre hi passen coses. Et prometo que una de les coses que em van fer decidir a venir a viure-hi va ser el Temporada Alta.” Diu que quan vivia fora li feia molta ràbia no poder ser aquí per anar al festival, un dels més importants de les arts escèniques en l’àmbit europeu. Així mateix, valora l’extensa oferta cultural que hi ha no solament a la ciutat sinó també al seu voltant: “Divendres hi havia la Blanca Llum Vidal a Banyoles, a Celrà també sempre hi ha coses… No és Girona i prou, al voltant hi ha una xarxa cultural que s’ha de saber aprofitar.”

Sant Pere de Galligants, porta d’entrada a les Gavarres

El segon lloc que ha triat Laia Palau per parlar de Girona és el monestir de Sant Pere de Galligants, la porta d’entrada a la Vall de Sant Daniel i al massís de les Gavarres, serralada que fa de frontera amb l’Empordà, i que rep el nom del quart riu de Girona: el Galligants. Molts passem pel costat del monestir el cap de setmana per fer una de les sortides més típicament gironines: la pujada al castell de Sant Miquel, situat al cim del puig homònim. Compost per una església romànica de mitjan segle XII i un claustre adossat, Sant Pere de Galligants és una de les esglésies amb més encant de la ciutat –i això que hi tenim la catedral i Sant Fèlix, esglésies que, de fet, es poden veure de Galligants estant, amb què formen un conjunt arquitectònic únic molt admirat, també per Palau. “Veure Sant Fèlix, la catedral i Galligants junts és increïble i estèticament preciós.”

Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Quan era petita, els seus pares van portar-la a visitar moltes esglésies, ermites i catedrals per a conèixer el patrimoni del país. “A casa meva no practiquem la religió, però és el patrimoni cultural que tenim. Molta part de la nostra cultura prové de tot aquest art”, explica. Allò que més li agrada de Sant Pere de Galligants és que sigui petita i que s’aprofiti per a fer activitats culturals. D’ençà del 1857 és la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona i, a més, durant el curs s’hi fan exposicions, concerts i tota mena d’activitats. “M’agrada molt perquè és un espai que ha quedat per a fer-lo servir d’una altra manera”, apunta. I afegeix: “Li dono molt de valor, perquè també és una porta d’entrada a la natura, a cinc minuts de la ciutat. És increïble.”

Fer el toc a la plaça Bell-lloc

Pujant pel carrer Nou del Teatre venint de la plaça de Vi, a mà dreta hi ha la plaça Bell-lloc, una placeta que als vespres i migdies –especialment el cap de setmana– s’omple de gom a gom de gent que hi fa el toc. És el tercer lloc preferit de Laia Palau de Girona. “És un racó molt bonic”, destaca. Es troba una mica amagada, però els gironins més cinèfils saben perfectament de quina placeta es tracta, perquè és un dels llocs per on es passa per anar cap al cinema Truffaut, situat una mica més amunt del carrer.

Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Laia Palau l’ha triada per parlar de la seva etapa com a veïna del barri Vell, al començament de viure a la ciutat. “El carrer Nou del Teatre també fa d’entrada a la part de dalt del Barri Vell. Normalment, la gent es queda pel carrer de les Ballesteries i Ciutadans, i aquí dalt no hi vénen gaire. Hi ha moltes escales, s’ha de pujar i baixar molt, però hi ha racons increïbles.” El primer any de viure a Girona, Palau es va voler allotjar al rovell de l’ou per viure “l’autèntica experiència gironina”. Va viure-hi els quatre anys de jugadora a l’Uni. “Ho tenia molt clar: quan vaig saber que fitxava per l’Uni Girona, vaig voler anar a viure al Barri Vell i viure’n l’experiència. Van ser anys molt bonics i, en certa manera, ho trobo a faltar, perquè és espectacularment preciós. La bellesa arquitectònica, l’equilibri de les coses… Tot això em produeix benestar.” Malgrat tot, va arribar un moment en què se’n va haver d’anar. “Me’n vaig anar perquè hi havia molta gent i moments en què era molt pesat. A més, és un lloc fosc. Ara ja no hi vaig gaire, només quan vaig al teatre o si he quedat per prendre alguna cosa.”

Fotografia: Adiva Koenigsberg.

El Barri Vell és la zona més gentrificada de Girona. Aquests darrers anys ha perdut pràcticament tot el teixit comercial local i històric que tenia i s’ha omplert de restaurants, locals de brunch i cafès d’especialitat, botigues de ciclisme i pisos turístics. Per això molts gironins han optat per anar a viure a barris més “perifèrics”.

Com a casa

Quan ens acomiadem, Palau s’endinsa Devesa endins dalt de la bicicleta. Va vestida d’estiu, amb una brusa amb estampat floral, pantalons curts i sandàlies. Ha passat el cap de setmana arran de mar i confessa que ja té ganes de fer vacances. S’ha passat la temporada treballant de valent i anant amunt i avall. “Passo molt temps fora de casa. Tornar i que casa sigui aquí, em fa molt feliç”, diu. I m’adono que ha estat un encert elegir-la com a ambaixadora de Girona per a aquesta sèrie d’articles.

Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

The Washington Post · Mary Ilyushina

El parlament rus ha aprovat una nova legislació que permetrà de sancionar no tan sols els qui difonguin continguts prohibits a internet, sinó també els qui els cerquin i hi accedeixin, encara que sigui amb eines com ara les xarxes privades virtuals (VPN). La nova norma entrarà en vigor al setembre i ha estat aprovada sense gaire oposició.

El text estableix multes contra els qui cerquin de manera deliberada materials classificats com a “extremistes” i hi accedeixin, encara que sigui fent servir mitjans per a esquivar la censura, com les VPN, que ja són molt utilitzades a Rússia per a evitar el blocatge de continguts imposats pel règim.

Els materials extremistes, segons el govern rus, són aquells que han estat inclosos per un tribunal en un registre oficial que manté el Ministeri de Justícia i que té més de 5.500 entrades. Hi ha des de continguts atribuïts a Al-Qaida fins a d’altres que fan referència al moviment LGBT. També s’hi inclouen texts que, suposadament, promouen l’ideari nazi o inciten a accions extremistes.

Fins ara, la legislació russa es limitava a penalitzar la creació o difusió d’aquests continguts. El canvi legal és un pas més en l’enduriment de les lleis digitals, justificat –segons alts funcionaris russos– per la situació de guerra. Una normativa semblant s’ha aprovat fa poc a Bielorússia, un aliat estret del Kremlin, i s’ha fet servir per perseguir veus crítiques amb el govern d’Aleksandr Lukaixenko.

Les multes oscil·laran entre els 60 euros, per haver accedit als continguts prohibits, i els 2.300 euros, per haver promocionat eines com les VPN. En el cas de les empreses, la sanció pot arribar fins als 11.700 euros.

“Encara que les multes puguin semblar menors, poden ser el pretext per a detencions o pressions”, ha advertit Sarkis Darbinyan, activista per la llibertat a internet i declarat agent estranger per les autoritats russes. “Em fa por que, en una futura versió, aquestes multes administratives derivin en causes penals.”

Després de la invasió a gran escala d’Ucraïna del febrer del 2022, Rússia ja va aprovar una bateria de lleis que criminalitzaven la difusió de “notícies falses” o qualsevol discurs considerat una desqualificació de l’exèrcit. La nova esmena es va introduir dimarts dins un projecte de llei anodí sobre regulació del transport de mercaderies, segons que ha publicat la cambra baixa del parlament, la Duma.

Segons l’associació Net Freedoms, aquesta és una tàctica recurrent del legislador rus: afegir disposicions repressives dins projectes de llei menors per accelerar-ne l’aprovació i esquivar el debat públic. D’aquesta manera, la llei pot passar la segona i la tercera lectura el mateix dia.

Arran de les crítiques rebudes, alguns promotors de la llei han intentat de calmar els ànims. El senador Artiom Sheikin ha dit a mitjans oficials que no es pretén castigar els qui accedeixin a webs prohibides amb VPN, com ara Facebook o Instagram, i que la mesura es dirigeix principalment als proveïdors de serveis. Segons ell, només es multarà els qui cerquin de manera conscient materials designats com a extremistes per un tribunal.

Ara bé, Sheikin no ha aclarit com es determinarà que un usuari sabia que el contingut era prohibit, i alguns activistes han advertit que l’ambigüitat de la llei facilitava els abusos. Tampoc no queda clar com pensen fer el seguiment de les cerques o com aplicaran les sancions. Segons Net Freedoms, les operadores de telecomunicacions i les plataformes russes, com VK, que ja tenen l’obligació de compartir dades amb la policia, podrien veure’s obligades a lliurar-ne encara més.

La informació de les cerques també pot exposar-se a partir de xarxes públiques sense protecció, l’historial dels navegadors o les dades emmagatzemades als dispositius.

La proposta ha rebut crítiques, fins i tot, d’alguns sectors propers al Kremlin. És el cas d’Ekaterina Mizulina, filla d’una senadora i directora de la Lliga d’Internet Segur, coneguda per atacar els crítics del règim. Mizulina diu que, amb la nova llei, la seva organització no podria transferir informació sobre comunitats extremistes al Ministeri d’Interior sense vulnerar la normativa. “Ens prohibiran de fer seguiment de l’extremisme”, ha escrit en un missatge a Telegram.

Aquests darrers anys, el govern rus ha intensificat la repressió digital, amb lleis que criminalitzen la promoció de tecnologies com les VPN. El gener del 2024 ja es va aprovar una norma que prohibeix de difondre informació sobre aquests serveis o explicar com fer-los servir per evitar la censura.

D’ençà d’aleshores, les autoritats han enviat centenars de requeriments de retirada d’aplicacions a botigues digitals. Segons el projecte de recerca GreatFire, Apple ha eliminat seixanta aplicacions i Google només sis de 212 sol·licituds.

A més, Rússia ha augmentat l’ús de tecnologies d’inspecció profunda de paquets (DPI), per a filtrar amb més precisió el trànsit d’internet, i ha destinat milions a enfortir l'”internet sobirà”, com l’anomena, un sistema que cerca un control total de l’activitat digital.

Els proveïdors estan obligats a registrar dades detallades dels usuaris, i es promou l’ús de plataformes nacionals en detriment de les estrangeres, tot limitant serveis com YouTube, X o Instagram per reduir l’accés a informació independent i crítiques al règim.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Quan el periodista Josep Pla va arribar a Moscou, el 21 de juliol de 1925, ara farà cent anys, el comte Aleksandr Ilitx Rostov, condecorat amb l’Orde de Sant Andreu, membre del Jockey Club, Mestre de Caça, feia tres anys que estava confinat a l’hotel Metropol. Tot i ser un plançó distingit de l’aristocràcia tsarista, un paràsit social, segons els bolxevics que dominaven Rússia d’ençà de la Revolució d’Octubre de 1917, el seu poema “On és ara” –i el fet que alguns membres entre els estaments superiors del Partit el consideressin, per aquesta autoria, un dels herois de la causa prerevolucionària– l’havia salvat de l’escamot d’afusellament. La condició era que no sortís més de l’establiment on s’havia allotjat el 1918, quan havia tornat al seu país, des de París. Feia exactament tres anys i dos mesos que el comte Rostov havia sortit escortat del Kremlin, i després de travessar la plaça Roja, passant per la porta de la Resurrecció fins a la plaça del teatre Bolxoi, havia arribat al Metropol, d’on no sortiria mai més. Durant vint dies, havia travessat sis països i evitat vuit batallons que lluitaven sota cinc banderes diferents, fins a arribar a Casa Folgança, la possessió familiar a Nijni Nóvgorod que tant enyorava i que no tornaria a veure mai més. Ara el seu món seria aquell hotel d’art noveau inaugurat el 1905, mentre Nicolau II enfrontava les primeres temptatives revolucionàries. Símbol de la vella classe privilegiada destronada, ara estava sota el poder dels sòviets, com tot el país.

Un viatge periodístic

Per a un periodista amb un públic fidel i una carrera literària tot just inaugurada –feia un parell de mesos que acabava de publicar Coses vistes–, l’oportunitat de viatjar a l’URSS era d’aquelles que no es podia deixar escapar. Pla havia demostrat que sabia ser on calia: tant fos a la Itàlia pre-feixista de la marxa sobre Roma o al Berlín de la crisi de Weimar o a Munic durant el putsch. “En un moment determinat, els amics de la penya de l’Ateneu de Barcelona cregueren que el diari La Publicitat havia de publicar uns articles sobre Rússia elaborats a través d’un contacte directe. La idea d’aquells senyors era que els articles havien de ser informatius, declaradament periodístics, sense engagement apriorístic, fets amb el criteri del que els anglesos volen donar a entendre quan pronuncien la frase: ‘Wait and see.’ Potser alguns cregueren que la persona que podria intentar escriure aquests papers era jo, que ja feia més de sis anys que rodava pel continent exercint la professió de periodista.”

La Revolució Russa, que havia posat fi no solament a una dinastia centenària en un imperi que fins feia quatre dies tenia al tsar com a Déu Nostre Senyor, sinó fins i tot al sistema capitalista burgès, havia commogut el món. La curiositat que despertava l’experiència soviètica era enorme, i el viatge a Rússia era a punt d’esdevenir un gènere en si mateix. Tothom es mobilitzà: la penya hi havia posat els diners per fer possible el viatge, gràcies a una subscripció oberta, la Publicitat es comprometia a publicar-ne els articles i, persuadit per Joan Estelrich, el dirigent de la Lliga, Francesc Cambó, amb els seus contactes diplomàtics i mercès a l’amistat amb el ministre francès Anatole de Monzie –ferm partidari de les relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica després de la guerra civil–, aconseguia els papers necessaris. A Rússia l’esperava Andreu Nin, mestre, periodista i traductor català, esdevingut un membre preeminent de la nomenclatura soviètica i el seu amfitrió al paradís de la classe treballadora. Però, a més, el viatge no el faria sol, sinó que de seguida s’hi afegirien el periodista Eugeni Xammar i la seva esposa, Amanda Fürstenwerth Goetsche, que havien estat amfitrions seus a Berlín pocs anys abans.

El Metropol, hotel històric

“El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d’aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res. De la revolució i dels anys posteriors, en sabia el que els diaris que havia llegit n’havien dit. Llavors, Lenin ja era mort. El seu cos jeia en el cenotafi –de fusta– que hom havia construït a la plaça Roja, a tocar de la porta oberta a la muralla del Kremlin. Abans de l’atemptat de què fou objecte, Lenin havia fet instaurar la Nova Política Econòmica –que semblava un afluixament del rigor i del racionalisme de la misèria”, escriu l’escriptor empordanès al pròleg del 1967 del llibre Viatge a Rússia el 1925, publicat per primera vegada per Edicions Diana, i inclòs en el volum El nord de l’Obra Completa de Destino. “El viatge de 1925 –jo tenia llavors 28 anys– fou una atzagaiada de joventut, d’una literalitat indiscutible. […] Jo vaig anar a Rússia de seguida que aquest país s’obrí al periodisme vulgar i adotzenat com sempre ha estat el meu”, sentencià, tot disculpant el fet d’haver-se deixat impressionar més o menys intensament en la seva enquesta periodística.

Mentre Pla i Xammar –i senyora– eren portats per Andreu Nin de la Seca a la Meca moscovita, el comte Rostov s’habituava a la seva petita cambra del servei a les golfes de l’hotel. Havia hagut d’abandonar la seva suite i bona part de les pertinences, però després d’aquells tres anys ja s’havia acostumat al petit espai disponible amb un llit que grinyolava, una tauleta per a escriure i els seus llibres. Ara, malgrat la condemna, l’hotel, com sempre passa en aquests grans establiments, era ben bé una ciutat en si mateixa, reflex de la seva història –i a fe de Déu que havia estat escenari de batalles durant les jornades revolucionàries– i les seves realitats, amb un exèrcit de treballadors i d’habitants, que, del director fins al més ínfim grum, representaven les dinàmiques, en aquest cas, de la nova societat sense classes.

Per sort, havia fet amistat amb Nina Kulikova, la petita filla d’un important buròcrata ucraïnès allotjat com tants altres jerarques a l’hotel, a qui explicava els secrets de les princeses tot compartint àpats al Boiarski, considerat el millor restaurant de Moscou i, segurament, de tot Rússia. Mig amagat al racó nord-est de la segona planta, amb els sostres en volta i les parets vermell fosc que recordaven el refugi d’un boiar, el Boiarski presumia de tenir la decoració més elegant, el servei més sofisticat i el xef més subtil de la ciutat, francès Emile Jukovski. Malgrat els canvis, Rostov continuarà fidel al Boiarski, observant les recomanacions –equivocades– dels cambrers i l’enginy culinari del cap de cuina, per després prendre una copa al Xalaipin, el bar americà punt de trobada de la gent més sofisticada i poderosa del nou ordre, com la gran actriu Anna Urbanova i els ingenus visitants estrangers, innocents ensarronats per la propaganda comunista.

Una trobada impossible

Quan Pla i Xammar van arribar a Moscou, la necessitat de normalitzar les relacions diplomàtiques de l’URSS amb la resta de països havia afavorit el renaixement del Metropol, que acollia els hostes més distingits i els actes de relleu internacional, com el torneig d’escacs en què el campió cubà d’origen català Capablanca perdé el títol mundial contra el rus Bogoliúbov. També s’havien pres decisions que irritaven profundament Rostov, com ara l’eliminació de les etiquetes del gran celler de l’hotel, i la distinció únicament entre el vi blanc i el negre… Ell, que estimava per sobre de tot el Châteauneuf-du-Pape! Tot i que el Metropol era un dels pocs hotels supervivents, i potser el més luxós, Pla i Xammar parlen en sengles relats del Lux, on van ser allotjats per Nin, i el Savoy, on van fer algun àpat amb el català més poderós de l’URSS –amb qui van fer un arròs familiar a la seva datxa. “L’Hotel Lux estava reservat per una categoria encara avui molt apreciada a Rússia: els delegats o membres de delegacions. Els delegats amb possibilitats d’hostatjar-se a l’Hotel Lux eren de tres categories: delegats de partits comunistes, delegats de sindicats obrers i delegats de moviment nacionalistes que els russos anomenen –o anomenaven– ‘moviments nacionals’. Nin va tenir cura que Josep Pla i jo fóssim considerats com a delegats d’un moviment ‘nacional’. L’Hotel Lux era un establiment cèntric, senzill però net, amb un personal amabilíssim que tractava tots els hostes de ‘camarades’”, escriu Xammar. Sobre el Savoy, Pla en destacarà el restaurant, que “funciona segons els costums occidentals, i es pot dir que és l’únic restaurant de Moscou d’aire capitalista”.

És una pena que els tres personatges –quatre, amb Amanda, realment i ostentosament fastiguejada per l’absència de botigues– no compartissin una vetllada de conversa espurnejant durant aquells dies de viatge. Me’ls puc imaginar en aquella gàbia d’or de Rostov, parlant en francès entre ells, compartint lectures, restaurants de París, anyades de vins –especialment Xammar i el comte, autèntics sibarites i connaisseurs– o xafarderies. Hom es pot treure aquesta espina llegint Un cavaller a Moscou (Amsterdam), celebradíssima novel·la d’Amor Towles –i, ho repeteixo, novel·la, perquè lamentablement el comte Rostov només existeix a la imaginació del seu lector i els seus captivats lectors–, que té una preciosa adaptació en forma de sèrie, produïda per Paramount, amb l’actor Ewan McGregor impecable. No costa gaire d’entrellucar en la imaginació aquella trobada, enmig de l’estada d’un empordanès al país dels soviets, ara fa cent anys exactes.

L’escriptora Xesca Ensenyat i Seguí (1951-2009) ha rebut el títol de Filla Il·lustre de la vila de Pollença. Feia setze anys que veïns i col·lectius culturals reclamaven que li fos atorgat aquest reconeixement públic. L’acte, que es va celebrar a l’Ajuntament de Pollença, va tenir dues parts: la primera, el ple en què es va fer el nomenament  institucional, i la segona, un càlid homenatge en què van parlar familiars i amics i que es va cloure amb un petit recital de Biel Majoral. 

Xesca Ensenyat va ser també una gran activista cultural. El seu bloc a VilaWeb “L’hidroavió apagafocs” n’és un bon llegat, plenament vigent i extraordinàriament ric literàriament. Per contribuir a aquest homenatge, publiquem íntegrament el text en què Biel Mesquida glossa l’escriptora i la seva obra, i reivindica que l’Ajuntament de Pollença faci un pas més i faciliti que l’escriptora sigui present en algun topònim local.

 

XESCA ENSENYAT I SEGUÍ O LA CREACTIVITAT LITERÀRIA D’UNA VALENTA DONA MOLLERA, POLLENCINA, CATALANA, EUROPEA I UNIVERSAL

Pollença, 16 de juliol de 2025

Bona gent amadora de l’escriptora, outsider, agitadora cultural i bloguera insubornable Xesca Ensenyat, que sou aquí per celebrar que l’Ajuntament de Pollença fa filla il·lustre per unanimitat una ciutadana seva que ens ha ofert un llegat de literatura amb voluntat clàssica, eterna. Moltes de gràcies a tots!

Moltes de gràcies als milers de persones, col·lectius i entitats que han demanat a l’humanal poder municipal aquesta feta, i moltes de gràcies als regidors de l’Ajuntament i al seu batle que ho han recollit i ho han concedit, torn repetir amb joia i entusiasme, per unanimitat!

Us diré quatre mots de la meva veritat humil sobre una amiga i escriptora que des que la vaig conèixer m’impressionà. Crec que la presentació va ser a un recital clandestí de poesia a can Josep M. Llompart de Palma, en què ella i jo, aprenents d’escriptors,  recitàvem nerviosos i feliços els nostres primers versos. Quan ens començàrem a fer amics vaig descobrir la seva doble capacitat energètica: una creativitat literària volcànica que vivificava la llengua catalana literalment i en tots els sentits, i una força lluitadora que la feia estar en la primera línia de totes les trinxeres més radicals i més singulars, que no sempre estaven ben vistes per les esquerres tradicionals. Xesca Ensenyat, una dona íntegra i batalladora, practicava amb valor i risc l’antifranquisme ben fondo, el catalanisme independentista, els combats per a la llibertat de l’orientació sexual, que els primers fronts LGTBIQ+ i de dones feministes començaven, i la defensa de la terra, tot això dins un clima de dictadura, de repressió, de lleis injustes contra tots els que sortissin de les normes feixistes i dins una destrucció del territori que avançava en aquestes fràgils Illes Balears.

L’energia primordial de la seva aventura literària era transmutar com a picapedrera esforçada les paraules desgastades de la tribu perquè volia mobilitzar un estat poètic de la llengua.

La literatura podria ser un cel de fulguracions, un teixit de múltiples llenguatges, una manera de fer girar els sabers sense fetitxitzar-ne cap, un lloc de relleus, respostes, una cadena d’afinitats i de recomençaments a través del temps, un passeig, expedició en els passos d’un predecessor, la recerca de relíquies i de restes sensibles, terra de dol, de fragments escorxats, de replecs íntims, el somni ombrívol d’un fumerol, cadena d’embrions argumentals, una acumulació d’objectes de curiositat, anècdotes i citacions, una mescla de mots heterogenis… El gust dels empelts, la recerca de l’harmonia en el desbarat, la transgressió a la punta de la llengua, el pler del text, la preocupació per l’estil, l’acompanyaren sempre com a signes del temps.

Si Xesca Ensenyat s’inventà un català novell era perquè li fou necessari per a la nova visió del temps i de l’espai que experimentava. Escoltava sempre seguit el que té lloc en la profunda intimitat del mot. S’encucavelava per totes bandes: el tinter, el llibre, la copa, el fum del cigarret, el paisatge, la descomposició del temps, el trèmolo interior, el ventijol damunt la mar, la fragilitat del sentiment, la vibració dels colors…

Escrivia per suscitar en el lector aquest estat quan l’ull s’esvaeix en allò que l’oïda recorda. Era independent de tot sistema institucional o polític, desplaçava sempre seguit les fronteres, fundava tostemps una contra-societat: una societat de llibertats contra una societat de controls. Sabia que la literatura reverteix, és la individuació més radical i singular, imprevista i imprevisible, i això no agrada, i crea dificultats. Manifestava que la literatura mostra el davall de les cartes, i no en té ganes ningú de veure’l, ni els polítics, ni els necrocapitalistes, ni els clergats, ni les famílies, ni les societats robotitzades.

La lletra de Xesca Ensenyat es llegeix i es rellegeix com el lector vulgui: lentament, amb avidesa o amb golafreria. Agafa teringues de mots i les fa parlar, volar, cridar, recitar i cantar des de l’inconformisme, des de la ràbia, des d’un batallar continu contra les forces obscures, els prejudicis, la censura, la història, els doblers, els assassins integristes, l’eterna bestiesa. Per l’escletxa d’aquesta ferida de l’escriptura ix una llum: sembrar la poesia de la compassió, dur-la al món sota la forma preservada d’una absència, d’una extenuació, d’un xiuxiueig com si en els llavis de tot humà, fins i tot en els d’aquells que no tenen res a dir, es conservàs el dibuix del darrer mot pronunciat.

Acabaré amb una demanda al municipi pollencí: crec que seria bo que el nom de Xesca Ensenyat i Seguí es convertís en topònim quotidià i municipal a algun indret dels que ella estimava (una plaça, un carrer, una biblioteca, una escola, un jardí…), i així la tendríem present cada dia. I també que entre tots féssim el possible segons les nostres possibilitats perquè les seves obres es trobassin a les llibreries, una altra i alta manera de tenir-la més present que mai. I reclamaria també el fet que caldria recollir, ordenar i publicar els textos que es troben dispersos o en bona part inèdits. El millor homenatge que li podem fer a Xesca Ensenyat i Seguí és la lectura.

Acabaré amb unes frases que ella i jo ens inventàrem com a divertits, alegres i joiosos eslògans a favor de la lectura que sortiren a l’Espira Magazine.

“Llegiu: Llegir Fa tornar guapos. Llegiu: Llegir Fa tornar feliços. Llegiu: Llegir Fa lligar. Llegiu: Llegir Aprima. Llegiu: Llegir Fa tenir vots. Llegiu: Llegir Bronzeja. Llegiu: Llegir Fa tornar intel·ligents. Llegiu: Llegir Civilitza. Llegiu: Llegir Fa embellir. Llegiu: Llegir dona vida. Llegiu: Llegir Ressuscita.”

Visca l’escriptora Xesca Ensenyat i Seguí, donassa catalana universal!

Moltes de gràcies!

El Consell d’Afers Generals de la Unió Europea tornarà a parlar aquest matí sobre l’oficialitat del català, però no hi ha perspectives que es pugui aprovar. Tot i això, els representants espanyols confien que l’ocasió serveixi per a acostar posicions i desfer els recels que encara arrosseguen els set estats que s’hi oposen i impedeixen la unanimitat requerida. Segons que va informar l’Agència Catalana de Notícies, aquests estats són Alemanya, Àustria, Croàcia, Itàlia, Suècia, Txèquia i Finlàndia.

Al maig, la darrera vegada que la qüestió es va tractar en les més altes instàncies, José Manuel Albares, ministre d’Afers Estrangers espanyol, va aixecar el to i va demanar públicament als governs renuents que concretessin què era allò que no els agradava de la proposta per fer-hi els canvis necessaris i que s’adeqüés a les seves demandes. Ara, després de setmanes de converses, el govern espanyol ha presentat una nova proposta de reforma del reglament lingüístic, que incorpora un article per a “esclarir encara més” el compromís d’Espanya amb el pagament de les despeses derivades de la implementació de l’oficialitat.

El text de la reforma del reglament lingüístic també estableix una sèrie de condicions per a definir en quins casos es poden fer oficials unes altres llengües parlades en estats membres actuals, i que són tan restrictives que a la pràctica només compleixen el català, l’èuscar i el gallec. Amb això, Espanya vol deixar tancada la porta a qualsevol reclamació futura d’una altra comunitat lingüística europea, un altre dels principals dubtes expressats pels governs reticents. A més, per mirar de suavitzar la implantació de l’oficialitat dels tres idiomes, es proposa que l’entrada en vigor de l’oficialitat sigui gradual i reversible: no tindria efectes jurídics fins el 2027 i, inicialment, només es traduirien els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu i normes que s’apliquessin directament a tots els estats i no necessitessin cap transposició a la legislació de cada estat. L’oficialitat total no arribaria fins el 2031, a tot estirar, tot i que es podria escurçar el marge si tots els països europeus hi estiguessin d’acord.

Malgrat tot, dilluns, Albares va reconèixer que encara no hi havia la unanimitat necessària perquè s’aprovés, però va afegir que el nou document faria que cap estat pogués dir que no coneixia prou la proposta espanyola, ni dir que hi havia aspectes que no fossin prou clars. Segons el ministre, “tots els aspectes són clars”, tant els dubtes vinculats a la creació de precedents per unes altres llengües com aquells relacionats amb el marc jurídic o els aspectes financers. “Ningú podrà amagar-se darrere suposats aspectes que diuen que no coneixen o estan prou detallats i exposarem molt clarament que això ha d’oficialitzar-se aviat; és una discriminació cap a Espanya i cap a la nostra identitat nacional”, va insistir.

Ara bé, les darreres hores ha tornat a emergir l’opinió contrària dels serveis jurídics del Consell de la UE. Segons que va avançar l’ACN, consideren que per a afegir els tres idiomes al reglament lingüístic caldria canviar els tractats de la UE. Això connecta amb el precedent del 2005, quan el Consell de la Unió Europea ja es va negar a fer oficial el català amb l’argument que no era una llengua original dels tractats de la Unió Europea. Aquest argument no és nou, i per això el govern d’Espanya ha insistit en privat i en públic que el que sí que deixen clar els tractats és que la reforma del reglament lingüístic és una decisió política, no jurídica; i va animar als detractors a aprovar l’oficialitat i, en tot cas, portar-ho després al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

A l’ordre del dia, el punt referent a la reforma del reglament lingüístic hi figura com un punt de debat, però si durant la conversa es constatés que ja hi ha consens, es podria arribar a votar i aprovar. Si no s’aprova, la següent oportunitat serà el 16 de setembre.

Iniciatives de pressió

Aquests darrers dies, s’han fet públiques algunes iniciatives de pressió als governs europeus perquè facilitin l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec. Ahir mateix, els presidents de la Generalitat i del govern basc, Salvador Illa i Imanol Pradales, van demanar als governs europeus que donessin suport a la reforma lingüística, i vint-i-vuit universitats catalanes, basques i gallegues van signar un manifest conjunt amb la mateixa petició.

A més, disset investigadors i estudiosos alemanys especialitzats en llengües romàniques van signar una carta oberta adreçada al canceller alemany, Friedrich Merz, demanant-li que desbloqués la reforma, que ja fa vora dos anys que s’arrossega. Li recordaven que la diversitat cultural i lingüística era central en la idea d’Europa d’ençà del seu origen, i les relacions amistoses entre la cultura catalana i alemanya. Per això, deien que seria incomprensible que el blocatge de la proposta tingués com a causa principal l’oposició alemanya, més encara quan el govern espanyol s’ha compromès a assumir tots els costos derivats de l’oficialitat.

D’altra banda, l’eurodiputat dels Comuns Jaume Asens va encapçalar una crida perquè els ciutadans fessin enviaments en massa als ministres d’Afers Estrangers dels països que encara no haguessin fet públic el seu vot favorable a l’oficialitat. Amb aquesta campanya, diuen que han enviat més de 140.000 cartes als ministres europeus.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre l’ortografia de la o i de la u, un niu de confusions, sobretot entre els parlants del català central. Hi podreu jugar fins el 31 de juliol, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (d’ortografia de la o i la u)

En tots els llibres d’ortografia catalana hi ha un apartat dedicat a la o i la u. Les confusions en aquestes dues lletres s’originen pel fet que els parlants del català central neutralitzen totes les os àtones i les pronuncien u. És un fenomen fonètic semblant al de les as i es àtones, pronunciades neutres. Ni els parlants dels dialectes del català occidental ni la major part dels parlants de les Illes Balears no fan aquesta neutralització o-u.

Això fa que els parlants del català central pronunciïn i sentin iguals parelles de mots com ara follet-fullet, recorrent-recurrent, moral-mural, etc. Per una altra banda, la interferència del castellà té molta importància en algunes errades ortogràfiques; dubtem, per exemple, si hem d’escriure bofetada o bufetada, embotit o embutit, suportar o soportar… I, per acabar-ho d’adobar, en algunes famílies de mots en trobem alguns que no han evolucionat (pseudo-derivats) i, per tant, s’escriuen de manera diferent de la resta; per exemple, juvenil (malgrat escriure jove), curvilini (malgrat corb), vulcanisme (malgrat volcà)… Convé, doncs, practicar l’ortografia de la o i de la u i per això us convidem a aprendre’n tot jugant.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Aquests dies d’estiu estic enllestint un projecte de recuperació de la memòria gironina, i quan remeno papers del 1900 m’hi trobo que tots els personatges tenen cognoms catalans –amb l’única excepció dels guàrdies civils– però que en canvi tots els noms de pila són registrats en castellà a la premsa i als documents oficials: Pedro, Raimunda, Lorenzo, tot i que evidentment es deien Pere, Ramona i Llorenç. És l’argument més indiscutible per a defensar que Catalunya ha patit un procés de colonització per part dels castellans. Fins fa quatre dies, els pares no podien posar als fills un nom en la seva llengua materna. Em pregunto a quants racons del món ha passat una cosa tan bèstia.

O mirem un dels llibres més extraordinaris que s’han publicat mai a Catalunya: Viaje en autobús, de Josep Pla. Vet aquí un autor que tenia prohibit escriure en la seva llengua i parlar dels efectes de la guerra espanyola i, tot i això, era capaç de col·locar a la primera pàgina un “pagando San Pedro canta”. En un país normal, a les nostres facultats de ciències socials s’hi haurien escrit articles, treballs finals de màster i tesis doctorals amb títols com ara “Elements de resistència anticolonial a Viaje en autobús de Josep Pla”. Però no. És un dels fets més increïbles (i alhora ben planificats) que passen ara mateix a Catalunya: tots els que es dediquen als estudis postcolonials, anticolonials, descolonials o com en vulgueu dir, estan perfectament alineats amb l’imperi espanyol i el seu projecte de genocidi cultural. Mentre s’omplen la boca de conceptes com el racisme, el sud global o la interseccionalitat, excreten odi contra un poble oprimit.

Com ha passat? Encara belluga una generació tap de professors que va accedir a la universitat quan només les classes més altes podien estudiar. Aquesta gent, formada en el comunisme antifranquista (és a dir, en la faràndula sexual i elitista), es van deixar comprar als vuitanta pel PSC i Iniciativa (o ara els Comuns) i van fer de l’antipujolisme un caixa-cobri immens. Aquests factòtums han trobat en llatinoamericans rics els deixebles ideals, perquè, al capdavall, els seus privilegis de classe són més o menys idèntics. Com que a les facultats només es pot ascendir fent un cas estricte d’allò que marquen els professors amb plaça (si no, és directament sotmetre’s a l’assetjament sexual o a un parasitisme total de la vida privada), aquests forasters han entès perfectament com podien grimpar. I així tenim les nostres facultats de lletres colonitzades pels súbdits de l’imperi, que treballen incansablement i cobren subvencions per a destruir-nos com a nació.

Ho hem vist perfectament aquesta setmana amb l’espectacle catalanòfob pagat per l’Ajuntament de Barcelona, en què unes senyores acomodades feien cosplay d’immigrants oprimides i mentien sobre l’ús social de la nostra llengua. Després de la reacció furiosa i comprensible de les víctimes del seu odi (no veia tanta indignació a les xarxes des d’Urquinaona), van començar a sortir veus a defensar-les –algunes, des de la nostra esquerra postmoderna; altres, de l’extrema dreta castellana.

Deixeu-me posar-vos un exemple: “Descolonitzar la defensa de les llengües”, publicat aquesta setmana a la Directa. Podria parlar d’alguns antics membres de la CUP de Barcelona, però he triat aquest text perquè l’autora cobra de la Universitat de Barcelona (és investigadora del Seminari Filosofia i Gènere) i tot i això té la santíssima barra de dir que el català és una llengua local. Una llengua local! Quines coordenades mentals s’han de tenir al cap per a escriure aquesta bestiesa? I espereu-vos, que la senyora ha escrit articles acadèmics sobre els pobles indígenes a l’Argentina.

La retòrica de l’article és plena de les trampes típiques d’aquest món intel·lectual. De seguida classifica com a “violència” la reacció crítica contra les actrius, i ho lliga amb els aldarulls a Múrcia o la crema d’una mesquita. Endavant, que tot és el mateix! Un fragment: “La reacció violenta, racista i masclista davant la crítica respon a un present colonial que pretén que les persones migrants, i especialment les dones, siguin servils, dòcils i mantinguin una actitud de submissió contínua.” Un reguitzell de tòpics que ignora la història del país, però que aquesta acadèmica ha convertit en un mode de vida que li paguem amb els nostres impostos. És a dir, que els catalans ens dediquem a mantenir aquells que ens odien –això deu ser un cas únic al món. De fet, si volguéssim descolonitzar les universitats catalanes el primer que caldria fer és acomiadar tota aquesta gent i obligar a fer totes, absolutament totes, les classes en català i des d’una perspectiva nacional.

Ja sé què em diran, que sóc un home blanc cishetero, i per tant els meus privilegis, etcètera. I mentrestant cobraran subvencions, faran cerveses de cara al sol i no gosaran plantejar-se una obvietat: si el teu projecte intel·lectual per a Catalunya, l’extermini de la nació, és el mateix que el d’un dictador feixista i assassí com Francisco Franco, potser l’opressor ets tu.

a càrrec de la Cobla La Moreneta - Lloc: Plaça de l'Església

a càrrec de Gina Clotet - Lloc: Biblioplatja

L’assassinat a trets d’un home dimarts a l’Eixample de Barcelona podria ser una venjança entre bandes rivals vinculades al narcotràfic, l’emblanquiment de capitals i l’extorsió. La víctima, Filip K., un home de trenta-sis anys d’origen serbi, era cercat per la màfia balcànica per la seva presumpta implicació en l’assassinat de dos membres d’una banda rival a l’illa grega de Corfú el 2020.

Els Mossos d’Esquadra mantenen oberta la investigació per aclarir els fets, que van tenir lloc al carrer del Consell de Cent, al número 200, entre els carrers d’Urgell i de Villarroel, al cor de l’Eixample. L’home va ser tirotejat al portal de casa seva, i la investigació continua per identificar els autors dels trets.

L’assassinat de Filip K. s’afegeix a la llarga llista de crims vinculats al narcotràfic i a les xarxes mafioses de l’est d’Europa, que han tingut una presència creixent al país en els darrers anys.  Els Mossos han activat un dispositiu especial per intentar localitzar els responsables del crim, amb l’ajuda de la Unitat de Seguretat Ciutadana i de paisà. La investigació continua oberta mentre la policia intenta desenterrar els llaços entre els assassinats i les màfies balcàniques presents a la ciutat.

El Tribunal Suprem espanyol ha accedit a practicar una anàlisi tècnica dels àudios que, segons la Guàrdia Civil, impliquen l’ex-secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán, en la presumpta trama de corrupció coneguda com a cas Koldo. El magistrat instructor Leopoldo Puente ha encarregat al servei de criminalística de la Guàrdia Civil que determini si els enregistraments atribuïts a Koldo García –ex-assessor del ministre espanyol José Luis Ábalos– són autèntics o si han pogut ser manipulats.

Els àudios, localitzats en telèfons i una enregistradora durant un escorcoll a casa de Koldo García, van ser una de les proves clau que van justificar l’ingrés provisional a presó de Cerdán el 30 de juny. Ara, a petició de la seva defensa, el Suprem ordena de verificar si les converses van ser enregistrades directament des dels dispositius o si s’hi van introduir després. També vol saber si poden haver estat editades, tallades o alterades. A més, el jutge ha autoritzat que es faci una còpia dels fitxers d’àudio, que es lliurarà a les parts i s’adjuntarà a la causa.

En canvi, Puente ha rebutjat d’altres diligències proposades per l’equip legal de Cerdán, entre elles la petició d’investigar si Koldo havia col·laborat amb la Guàrdia Civil entre el 2018 i el 2024. El jutge considera que aquesta indagació no té cap utilitat per a la causa i la qualifica de “prejudicial”. També refusa d’exigir a l’Audiència espanyola que li remeti totes les actuacions relacionades amb el cas Koldo, tot i el vincle evident entre procediments.

El magistrat argumenta que el volum d’informació intervinguda a casa de Koldo supera els 10 terabytes i que encara no se n’ha pogut analitzar tot el contingut. Aquesta és, segons el jutge, la raó per la qual tampoc s’ha lliurat a la defensa una còpia íntegra dels arxius. Amb aquesta resolució, el Suprem manté ferm el marc d’investigació que sosté l’acusació contra Cerdán, però accedeix a revisar el fonament probatori de les gravacions que el situen com a cap de la suposada trama de comissions fraudulentes en adjudicacions d’obres públiques.