La Unió Europea tornarà a abordar la possible revisió de l’acord d’associació amb Israel a petició dels Països Baixos, ara que creix la pressió internacional a causa del bloqueig a l’ajuda humanitària a Gaza. Espanya i Irlanda ja ho van demanar fa més d’un any, sense èxit.

Segons que ha explicat l’alta representant de la UE, Kaja Kallas, el ministre d’exteriors holandès ha proposat una revisió de l’article 2 d’aquest acord comercial, que obre la porta a suspendre vincles amb el país per vulneracions de drets humans.

Una ajuda humanitària que no arriba

Kallas ha denunciat que l’aixecament parcial del bloqueig d’ajuda humanitària per part d’Israel és com “una gota en un oceà”, i ha avisat el govern de Benjamin Netanyahu que caldria anar més enllà. “Hi ha milers de camions esperant a les fronteres per entrar”, ha dit, tot recordant que la UE ha finançat aquesta ajuda humanitària. “Hem de fer tot el possible perquè l’ajuda humanitària arribi a la gent de Gaza”, ha afegit.

A més d’Espanya, Irlanda, i els Països Baixos, França també ha confirmat que dóna suport a la revisió de l’article 2 de l’acord d’associació amb Israel.

La diputada de la CUP Pilar Castillejo ha acusat entitats del tercer sector vinculades a ERC d’haver-se lucrat il·legalment amb fons públics provinents de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat. En una conferència de premsa al parlament, ha dit que aquestes entitats han ofert serveis amb sobrecostos, han rebut adjudicacions “il·legals o irregulars” i han prestat atencions “no adequades” a allò que s’espera.

“Hi ha proves que entitats privades vinculades a partits polítics, en aquest cas ERC, s’han lucrat oferint un servei amb sobrecostos”, ha dit la diputada. Segons que ha recordat, la CUP ja va denunciar el 2017 a l’Oficina Antifrau de Catalunya possibles conflictes d’interessos del llavors director de la DGAIA, Ricard Calvo, per la seva vinculació amb empreses que aleshores actuaven en l’àmbit de la seva responsabilitat. “De nou”, ha lamentat, les “mateixes fundacions” apareixen ara en la investigació iniciada per Antifrau sobre la gestió de la DGAIA.

La informació clau i qui és qui per a entendre l’escàndol de la DGAIA

La diputada ha fet referència a indicis sobre l’existència de “places fantasma”, joves que ja no es trobaven a les institucions, però que constaven com a atesos, fet que implicaria una mala gestió de recursos. “El que veiem clarament és una mercantilització de la protecció a la infància”, ha dit.

Per tot plegat, ha reclamat una comissió d’investigació parlamentària amb garanties i ha avançat que la CUP no s’oposarà a la seva creació. Tant Junts com el PSC-Units, ERC i els Comuns ja van anunciar la setmana passada que la impulsarien. Castillejo ha afegit que la CUP vol participar en la definició del pla de treball d’aquesta comissió per garantir que sigui “fiable”.

[VÍDEO] Parla per primera vegada el testimoni protegit que va denunciar la corrupció a la DGAIA

El portaveu de la mesquita Annour de Ripoll, Hamid Barbach, ha comparegut a la comissió d’investigació del congrés espanyol sobre els atemptats del 17-A. Ha explicat que el centre va rebre visites de la policia espanyola, però no ha sabut aclarir si van ser més de dues. “Van preguntar si hi havia canvis en l’organigrama, canvi d’imam, queixes dels veïns o problemes”, ha declarat. Així mateix, ha assegurat que els agents sempre tractaven amb Ali Iassine, aleshores president de la mesquita.

Més tard, arran d’una repregunta, Barbach ha dit que els agents eren de “policia secreta” perquè no anaven uniformats. Sobre l’imam Abdelbaki es-Satti, cervell del 17-A, ha assegurat que la comunitat no tenia manera d’esbrinar els seus antecedents relacionats amb el tràfic de drogues i el radicalisme islàmic. “A partir dels atemptats, passem els papers als Mossos i a la policia [espanyola]. Nosaltres no podem consultar les bases de dades d’antecedents”, ha afegit. I tot seguit ha demanat per què no hi havia hagut coordinació entre la seguretat social i el Ministeri d’Interior.

El portaveu ha explicat que fora de la mesquita no va tenir relació amb l’imam, tot i que vivien en el mateix bloc. “Érem veïns. Jo vivia al tercer i ell al segon. Ens vèiem a la mesquita a l’hora de resar. Aquesta era la nostra relació”, ha dit. Arran d’una pregunta de la diputada Pilar Calvo, que precisava que el CNI pagava a l’imam uns 500 euros com a confident, Barbach ha detallat que la comunitat pagava una mica més de 400 euros a Es-Satti. “Em va dir que deixava el seu pis perquè era massa car. […] El que no faré és investigar què fa i què menja”, ha exclamat.

La diputada Teresa Jordà ha demanat si la comunitat havia fet cap mena de control a Es-Satti abans de contractar-lo. El portaveu ha insistit que no tenien cap manera de consultar els antecedents de l’imam. “El control era veure que era una persona que havia memoritzat l’Alcorà, que sabia sobre religió i àrab”, ha dit.

Barbach ha assegurat que no havia notat cap símptoma de radicalització entre els joves que van perpetrar l’atemptat. “No tenia pas gaire relació amb els nens. No tenia temps”, ha declarat. Ha afegit que havia jugat alguna vegada a futbol amb ells i que va demanar a Mohàmmed Hichami que col·laborés amb la mesquita –que en fos la cara amb el públic– perquè sabia català. “Em va dir que no tenia temps. No el vaig collar gaire perquè el qui ajuda ho fa voluntàriament. A la mesquita no es cobra res”, ha afegit.

Arran de preguntes de representants del PP i del PSOE sobre la radicalització dels joves, Barbach ha declarat que no sabia com havia passat i que no en va ser conscient. “Per què no em va radicalitzar a mi? Per què no em parlava a mi de la gihad?”, s’ha demanat. I ha afegit que la manca de coneixement sobre l’islam va fer més vulnerables els nois.

Les reserves de les conques internes de Catalunya freguen el 80%. Avui estan al 79,4% i la setmana passada se situaven al 77%. En aquestes darreres dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), s’aprecia que les conques internes catalanes tenen 551,6 hectòmetres cúbics, mentre que la setmana passada en tenien 534,9.

L’embassament de Darnius-Boadella està al 75,3% (la setmana passada al 72,9%); el de Sau al 67,7% (respecte al 76,2%, després de derivar cap a Susqueda); Susqueda al 82,6% (70,9); la Baells al 98,2% (98,8%) i la Llosa del Cavall al 75,7% (73%).

Sant Ponç està al 93,8% (respecte al 91,1% de la setmana passada); Foix, al 99,2% (respecte al 100,5%); Siurana, al 26% (25,8% dimarts passat) i Riudecanyes, al 61% (dimarts passat se situava al 60,6%).

Els embassaments del sistema Ter-Llobregat se situen per sobre del 80% de les seves reserves i aquest dimarts estan al 80,9%, quan la setmana passada estaven al 78,4%. Aquests pantans ja van superar el 80% de les seves reserves dissabte, quan van arribar 80,1% amb 490,3 hectòmetres cúbics d’aigua.

El govern de Pedro Sánchez ha enviat als grups del congrés espanyol un esborrany per a regularitzar la situació dels immigrants que viuen a l’estat espanyol d’abans del 31 de desembre del 2024. El document, a què ha tingut accés l’ACN, parteix de la iniciativa legislativa popular (ILP) que va passar el primer filtre el 9 d’abril de 2024 amb els vots de totes les formacions menys Vox.

La proposta, que s’haurà de negociar, diu que el govern espanyol aprovarà en un termini de sis mesos un reial decret per a regular el procediment i els requisits perquè aquests immigrants puguin obtenir una nova autorització “per circumstàncies excepcionals” que els permeti de residir i treballar a l’estat espanyol.

Feia un any que la ILP estava aturada en el tràmit de ponència i ben aviat pot veure la llum. Segons els càlculs de l’executiu, beneficiaria prop de mig milió d’estrangers.

L’exposició de motius destaca que la immigració és determinant per a la construcció del “present i futur” de l’estat espanyol. Parla de l’emigració d’espanyols a uns altres punts d’Europa i de l’Amèrica Llatina i afirma que Espanya ha deixat de ser un lloc de trànsit per esdevenir un punt d’acolliment.

I diu també: “La nova situació geopolítica internacional, les noves causes de mobilitat humana que s’afegeixen a les causes de sempre, la inestabilitat a molts països abocats a conflictes bèl·lics o institucionals, juntament amb el canvi climàtic, deriven en la intensificació de la mobilitat humana a tot el món.”

Proposa una reforma de la llei del 2000 sobre drets i llibertats dels estrangers i la seva integració social, que justifica així: “No acompanyar de manera eficaç l’evolució dels fluxos humans migrants en l’àmbit regulador pot generar situacions d’inseguretat o desprotecció de les persones migrants.” I això, segons el text, augmenta el risc d’exclusió social i la situació de vulnerabilitat dels immigrants.

Metrovalència va posar-se com a objectiu reobrir les tres línies que connecten els pobles del sud amb l’àrea metropolitana el 21 de juny. Són les línies parcialment interrompudes d’ençà del 29 d’octubre, dia de la gota freda. Ara, quan falta solament un mes per a la reobertura, sembla que arribar a la data marcada pot ser més complicat que no es preveia, tot i que, segons que expliquen fonts de Metrovalència a VilaWeb, continuen treballant amb aquest objectiu.

El tram afectat per la gota freda és d’uns cinquanta quilòmetres aproximadament, un tram molt llarg que, alhora, passa per a “moltes zones rurals” de difícil accés que encara dificulten més les operacions. Això, sumat a alguns casos de robatori de coure i múltiples dificultats tècniques i logístiques –aquests mesos hi ha hagut un increment de robatoris precisament perquè són trams que han estat tancats durant molts mesos–, fa difícil saber si Metrovalència podrà reobrir o no el 21 de juny. Per mirar d’arribar-hi, s’ha intensificat la seguretat i vigilància al llarg d’aquests cinquanta quilòmetres. Si no es pot reobrir el dia 21, provaran de fer-ho al voltant de la data. De fet, el 21 de juny cau en dissabte i en el començament de l’estiu, i les mateixes fonts apunten que “potser no és el millor dia per a reobrir les línies”, atès que podria haver-hi una gran afluència de gent.

Una intervenció tècnica de Telefònica ha causat incidències en el funcionament de la xarxa de telefonia fixa en unes quantes empreses i serveis públics, entre els quals, el 112 de la Generalitat Valenciana i la Caixa d’Enginyers. La incidència ja s’ha resolt, segons que ha explicat el director d’Operacions, Xarxes i Tecnologies de la Informació de la companyia, Sergio Sánchez, en un vídeo publicat a X. Ara bé, encara ara hi pot haver alguna incidència en un cas puntual.

L’operadora ha reconegut que les incidències han estat conseqüència d’una actualització de la seva xarxa i ha dit que treballava per resoldre-ho. Segons la pàgina web Downdetector, especialitzada a recollir notificacions d’avaries, les anomalies han començat poc després de les dues de la matinada i han afectat principalment el servei d’internet per fibra òptica –amb un 72% dels avisos registrats–, seguit d’un 18% per manca de senyal i un 10% que han informat d’un “apagament total”.

Arran de la impossibilitat de comunicar-se amb el 112, la Generalitat Valenciana havia habilitat el telèfon alternatiu 963.428.000 per garantir l’atenció a emergències. Ara com ara, el 112 torna a estar operatiu, encara que es manté el telèfon alternatiu.

Emergències ha informat de la incidència a les 8.18, i ha deixat clar que l’avaria provenia de la xarxa estatal de comunicacions i era aliè al servei 112 valencià. Entre les 7.30 i les 7.40 ja havien detectat un descens molt significatiu de les telefonades entrants, segons ha explicat la secretària autonòmica d’Emergències i Interior, Irene Rodríguez.

En el cas de Catalunya, el telèfon d’emergències ha patit afectacions mínimes perquè s’han activat els sistemes de contingència, que permeten que les trucades es desviïn a altres telèfons. El 061 també ha activat el seu pla de contingència i ha funcionat amb normalitat.

Fonts de MasOrange, per la seva banda, han explicat que la seva xarxa no s’havia vist afectada i que els seus clients no havien tingut cap incidència.

Una incidència a la xarxa de Telefònica impedeix als clients de Caixa d’Enginyers d’accedir al servei en línia de l’entitat, sigui per l’aplicació o per la pàgina web. Quan ho proven, apareix un missatge que avisa que hi ha hagut un error a l’hora de fer l’operació i demana a l’usuari que ho tornin a provar més tard. “En cas que hagis realitzat una operació econòmica, revisa els teus moviments abans d’efectuar-la de nou”, afegeix.

Degut a una incidència massiva de @Telefonica que afecta les seves xarxes de dades les nostres comunicacions estan sent parcialment afectades, pel que la nostra BancaMOBILE també ho està. Lamentem les molèsties causades per aquesta incidència

Atenció via Whatsapp: 646 420 384

— Caixa Enginyers (@CaixaEnginyers) May 20, 2025

Consultada per VilaWeb, Caixa d’Enginyers assegura que no té constància que això afecti els caixers automàtics i ofereix atenció per WhatsApp (646 420 384).

Avui, 20 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Lluís Llach: “L’arribada d’Illa és el senyal que hem tocat fons; ens hem de reorganitzar”
• La tortura i la dignitat humana I Editorial de Vicent Partal
• Arriba el llibre ‘Tres dies d’agost’, la crònica més acurada sobre el retorn fugaç de Puigdemont
• [VÍDEO] La pissarreta d’en Partal: Europa aconsegueix de frenar de debò l’extrema dreta?
• Cada vegada que Lamine Yamal parla català I Mail obert de Marta Rojals 
• Quaranta anys del tren de dones I Mail obert d’Anna Zaera 
• Aprendre de la tragèdia I Article de Juli Peretó
• Comencen a València les jornades “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”   
• Per què el govern Trump ha acollit els afrikàners com a refugiats d’un genocidi inexistent? 
• L’eusko, la moneda basca que no sols impulsa l’economia local: també fa els usuaris més cooperatius
• Joan Carreras: “L’època dels ‘divos’ s’ha acabat” 
• Quins drets tenim els usuaris de bars i restaurants? Ens poden obligar a pagar més segons el temps que hi estiguem?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui comencen les jornades “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe“, organitzades per la delegació a València de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en col·laboració de l’Espai Ciència de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, on es faran les conferències. Consistiran en una sèrie de debats que s’allargaran fins el 16 de juny, i que comptaran amb veus expertes sobre l’episodi de gota freda que va colpejar el País Valencià l’octubre de l’any passat i la gestió posterior de la catàstrofe.

El fet més greu d’aquesta gota freda va ser la pèrdua de 228 vides humanes, però també la destrucció que va deixar. Entre les comarques més afectades, hi ha l’Horta Sud, on la urbanització descontrolada i la reducció dels terrenys agrícoles han fet créixer la vulnerabilitat en cas de fenòmens d’aquesta magnitud. S’hi afig l’impacte del canvi climàtic, que fa que aquests episodis extrems siguen més intensos i recurrents.

“La gestió de l’emergència ha estat objecte de crítiques molt dures per la manca de coordinació i la resposta tardana de les administracions competents. Aquest desastre ha desencadenat una forta polèmica política, amb protestes ciutadanes i debats socials sobre la necessitat d’una planificació urbanística més respectuosa amb el medi i d’una gestió més eficient de les infrastructures hídriques”, diuen els organitzadors.

Aquestes jornades ofereixen l’oportunitat d’escoltar les veus expertes per a analitzar les conseqüències ambientals, econòmiques i socials de la gota freda a partir d’una perspectiva interdisciplinària, quan ja han passat més de sis mesos de la catàstrofe. Els organitzadors consideren que aquesta crisi ha posat de manifest la solidesa i la preparació de la comunitat científica, en contraposició amb la tendència d’una part de la classe política a menystenir l’expertesa tècnica. “Malgrat la disponibilitat de models matemàtics predictius avançats per a la previsió meteorològica, cap d’aquests models no pot compensar la desconfiança institucional envers el coneixement científic”, diuen.

En aquest context, també valoren que la importància de les ciències socials i les humanitats és inqüestionable en cas de fenòmens preocupants, com ara la propagació de la desinformació, el negacionisme climàtic i les dificultats per a comunicar i educar en la incertesa i el risc. En relació amb això, veuen com una amenaça global l’expansió de governs que menystenen el saber expert i sostenen que cal reforçar la necessitat d’enfortir els serveis públics i garantir que les decisions que es prenen es fonamenten en dades científiques. “En aquest sentit, esdevé fonamental preservar la memòria de les riuades de 2024, no sols per evitar que caiguen en l’oblit, sinó també per impedir que el seu relat siga tergiversat o instrumentalitzat amb finalitats alienes a l’interès públic”, acaben dient.

La programació

Avui es farà la sessió inaugural de les jornades, amb la benvinguda de la presidenta del IEC, M. Teresa Cabré, i de la presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, Anna Oliver. La conferència inaugural anirà a càrrec de Francesca Segura, del Departament de Geografia de la Universitat de València (UV), i la presentarà Juli Peretó, catedràtic de la UV i delegat de la presidenta del IEC a València. La periodista Reis Juan, que moderarà tots els debats posteriors, llegirà el text de Núria Cadenes “20 hores i 11 minuts”. Tots els actes seran a les 18.00.

El primer debat, “Planificació del territori, solucions hidràuliques, gestió d’ecosistemes”, serà dijous, dia 22. Hi participaran Ferran Dalmau-Rovira (Medi XXI GSA), Policarp Garay (Col·legi Oficial de Geòlegs de València), Josep Lluís Miralles (Universitat Politècnica de València), i Rosa M. Poch (IEC i Universitat de Lleida).

Dimarts 27 hi haurà el debat “Predicció matemàtica, pronòstics meteorològics, modelització de fenòmens atmosfèrics extrems”, amb la participació de Gustau Camps-Valls (Image Processing Laboratory de la UV), Clara Prats (IEC i Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona de la UPC), Victòria Rosselló (cap del Servei de Meteorologia d’À Punt) i Fran Vallés (Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports de la UPV).

El tercer debat, “Comunicació del risc i la incertesa, notícies falses, reacció davant la catàstrofe, negacionisme, govern de la ignorància”, es farà el dimarts 3 de juny. Hi participaran Josep R. Bertomeu (Institut Interuniversitari López Piñero de la UV), Andreu Casero-Ripollés (IEC i Facultat de Ciències Humanes i Socials de l’UJI), M. Josep Cuenca (IEC i Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la UV), i Vicent Partal (IEC i director de VilaWeb).

Dimecres 4 de juny es farà el debat sobre “Impactes ambientals, econòmics i socials”, amb Pilar Domínguez-Castillo (Facultat de Psicologia i Logopèdia de la UV), Albert Moncusí (IEC i Facultat de Ciències Socials de la UV), Francisco Pérez (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques de la UV), i M. Antònia Rodrigo (Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la UV).

El darrer debat, “Humanitats i catàstrofes, prevenció, educació i resiliència”, es farà el dijous 5 de juny. Hi participaran Andreu Escrivà (ambientòleg i doctor en biodiversitat), Montse Font Fabra (cap del Servei de Gestió d’Emergències, Centre de Coordinació Operativa de Catalunya), Francesc Martínez Sanchis (Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud i professor de la UV), i Álvaro Morote (Facultat de Magisteri de la UV).

Per acabar, el dilluns 16 de juny hi haurà una conferència de cloenda, amb Josep Vicent Boira (IEC i Departament de Geografia de la UV), i serà presentat i moderat per Martí Domínguez (director de la revista Mètode, professor de la UV i membre del IEC). Les conclusions provisionals i les paraules de cloenda les dirà Jaume Guillamet (IEC).

VilaWeb publicarà en paral·lel a les jornades set articles de diversos científics que les complementen. El primer és aquest de Juli Peretó. A més, es podran seguir en directe totes les sessions de les jornades gràcies al Taller d’Audiovisuals de la UV, en aquest enllaç.

En Rafel fa més de tres mesos que està ingressat a l’Hospital Santa Caterina de Salt, amb pronòstic incert. Durant aquest temps, no ha pogut veure la Perla, la gossa de set anys del seu fill, que pràcticament ha criat des que era un cadell. Avui la Perla i en Rafel s’han retrobat. Hi ha hagut nervis i emoció: “És com una filla per a mi. M’estima molt”, diu en Rafel mentre acaricia la Perla. S’han pogut trobar gràcies a un projecte innovador impulsat  per l’Hospital de Santa Caterina de Sal (Gironès).

El projecte, que porta per nom Hospigos, ha de servir perquè els pacients que viuen els últims dies de vida o que tenen un pronòstic incert puguin rebre la visita del seu gos. Això els servirà per a acomiadar-se del seu animal de companyia. Però a més, preveuen que els pacients amb pronòstic incert podran millorar l’estat d’ànim, perquè la visita del gos pot reduir l’ansietat i afavorir la recuperació. Retrobar-se amb el seu animal els dóna una motivació extra per a tirar endavant, com si tornessin a casa un moment.

L’hospital ha treballat conjuntament amb el Col·legi de Veterinaris de Girona per crear un protocol que garanteixi que el gos té les condicions de salut adequades. Els veterinaris hi participen de manera altruista. Miren que l’animal tingui les condicions higièniques i sanitàries adequades –per exemple, amb els vaccins al dia, o bé el desparasiten.

Aquest matí, el personal sanitari ha rebut la Perla a l’entrada de l’hospital i ha acompanyat la família fins a la cambra. A dins, en Rafel l’ha rebuda amb emoció i alegria. “S’han reconegut, evidentment. Com que la Perla a casa no pot pujar al llit, al començament pujava i baixava i no parava quieta, però de seguida l’ha llepat i li ha fet petons –explica Marc Ortiz, el fill d’en Rafael–. La veritat és que m’he sentit molt satisfet i molt emocionat per ell, perquè sé que li ha anat bé.”

Un projecte inspirat en en Josep, que no es va poder acomiadar de la seva gossa

La idea del projecte va néixer durant la pandèmia. L’equip va acabar colpit per la història d’en Josep i la seva gossa Estrella. En Josep va morir durant la pandèmia. Els seus últims dies de vida, la seva família van demanar a l’hospital que imprimissin una foto de la gossa i que la hi posessin a l’habitació: “Fins i tot ens van demanar que la poséssim dins la bossa que anava amb ell a la funerària. A l’equip sempre ens va quedar la idea que hauria estat bonic que es poguessin acomiadar, però llavors no hi podia entrar ningú, a l’hospital”, explica la infermera Teresa Lapiedra, que fa suport al dol i a la família a l’Hospital de Santa Caterina.

De fet, un dibuix de l’Estrella és al logotip d’Hospigos, com a homenatge a en Josep i a la relació que tenia amb la seva gossa. Aquesta setmana mateix, un altre animal de companyia podrà visitar el seu amo, que es troba en fase terminal i ja no tornarà a casa. Lapiedra subratlla que, per als pacients, estar ingressat a l’hospital es fa feixuc i que la visita dels gossos pot dur-los benestar emocional, a banda de facilitar l’acomiadament quan sigui impossible de recuperar-se.

Ja podem anar fent estudis, informes i pactes nacionals per la llengua si després ve la televisió pública del país i, d’unes declaracions de Lamine Yamal en català i en castellà, només treu com a rellevant un tall en castellà. Destaco aquest exemple concret perquè em convé, perquè ha passat i perquè, en un moment que qualsevol pet que es tira l’ídol juvenil té la potencialitat de ser viral, no és un detall qualsevol. Una mare explicava a les xarxes: “El meu fill no es creia que el Lamine parlava català (sempre el treuen parlant castellà a la televisió) i li vaig haver de buscar aquest vídeo”; i aquí un pare: “El meu fill de sis anys imita les celebracions dels gols dels jugadors del Barça, alguns sortits planter, i no sabia que el Lamine parlava (també) català.”

Més enllà que xiquets catalans es facin creus que un català parli català –“què vols, que parli indi?”, evoco el pare del mateix Lamine pentinant un periodista que se n’admirava–, més simptomàtic és que un mitjà que té el deure exprés de promoure la llengua del país tingui el mateix criteri periodístic que una tele de Valladolid. Pel que fa a la visibilitat del català, no sé com aniria si a les botigues de souvenirs venguessin samarretes amb el nom d’escriptors exitosos d’aquí, cantants ídem o consellers de política lingüística, però de moment, si vas pel carrer, les esquenes canten: el promotor més influent del món de la nostra llengua és el jugador de Rocafonda, Mataró. Li ha tocat, i em sap greu, perquè la feina d’un futbolista no hauria de ser aquesta; i li ha tocat perquè, bàsicament, és figura troncal d’un club que resulta que és el Barça, i promoure la llengua sí que és feina del Barça.

Ser més que un club [de futbol] vol dir això: més feina. Parla Xavier Martín, que en fou cap de comunicació i director de la Masia entre el 2019 i 2021: “Estàvem en un club català, l’idioma nostre és el català, i per tant [els jugadors] s’havien d’expressar en català. […] El Fermín, que era un nano que venia de Linares, el parlava molt bé; el Pedro Rodríguez, que vaig portar del Granada […] en uns sis mesos el va parlar, i el Balde el mateix; i el Lamine, quan va arribar no parlava català. […] L’important és que ells tinguin el respecte per la llengua del nostre país. Ja només per educació, s’ha de fer.” Fixeu-vos com impugna el mecanisme mental de submissió dels llenguagirats: per respecte i educació, en català.

Per qüestions cronològiques, queda a l’aire la incògnita de si Martín hauria pogut fer calar en Messi la filosofia. I ja m’avanço per als qui ho saben: Martín té el perfil de les xarxes en castellà i anglès, cadascú se sap el nombre de contradiccions que pot assumir, però el que trobo realment greu és que, després de tot l’esforç que ha descrit, hi hagi periodistes catalans que s’adrecin a aquests nois en castellà quan són fora de càmera, informalment, tot desfent el castell de cartes a manotades. Dit això, entre l’estira-i-arronsa de construir llengua contra tots els elements i de destruir-la amb foc amic, conflueix una alineació d’elements única com un eclipsi i que seria imperdonable deixar-la d’aprofitar, perquè podria ser de les últimes oportunitats.

Per un cantó, la promesa a l’horitzó d’una nova era triomfant del Barça, però d’un Barça que neix de si mateix, de nanos que han mamat els colors i que poden estan destinats a marcar una època. Dit així en futbolès pot semblar que ens n’anem del tema, però parlem de l’únic equip del món que té el català de llengua oficial i, a més a més, catorze jugadors del masculí que el parlen –i aquí m’he de refiar dels qui ho han comptat. Parlem d’ídols jóvens de tot origen que poden fer història de moltes maneres diferents, també fora del camp, amb una cosa aparentment tan senzilla com obrir la boca i xerrar.

Doncs aquesta carambola coincideix amb el moment de la història que el català és més impopular entre els xiquets, unes generacions de nanos espanyolitzats i nacionalment despistats que, del país on han nascut, només n’han conegut derrotes i claudicacions. Com a màrqueting juvenil, perdre és la pitjor campanya. I aquí cal destacar la particularitat del futbol masculí i dels seguidors nois, perquè també coincideix que els xavals són el sector del jovent que més abandona el català sota la pressió grupal del galliner. És psicologia senzilla aplicada a la cosa futbolística, aquesta cultura primària que tot ho acapara i tot ho impregna, també els cervellets de munions de nous seguidors que enguany pugen al carro guanyador i ja serà per sempre, en la salut i en la malaltia, en el gol i en el no gol.

Sense saber-ho, el primer contacte amb la política que tindrà aquesta canalla és el futbol, perquè darrere d’un VAR decantat o d’un “Puta Barça, puta Cataluña” poden sortir les preguntes, així com darrere d’un “Visca el Barça i visca Catalunya… lliure”, si són prou sagaços, els poden vindre moltes respostes. Perdoneu que avui no busqui la creu de la cara, però ara no diré res que no sigui: per primera vegada des de l’era Guardiola i el país que li va tocar, despunta un nou orgull nacional amb la piloteta que entra –i que entra bonic, d’acord amb l’exigència del tarannà català.

És un orgull de nació derrotar l’equip de l’estat una vegada i una altra i delir-se’n amb les reaccions d’Espanya; és orgull nacional cada càntic en català que s’encomana, des de l’orfebreria de l’himne de l’Espinàs als quatre versos simplots d’“Un dia de partit”; és orgull nacional que dalt de l’autobús de la celebració onegi una estelada que serà capturada i reverberada per centenars d’objectius, entre l’eufòria de la xavalada i la fúria encesa de l’enemic –i ja t’ho diré: la nacionalitat de qui la faci onejar tant li fum, pel que fa al cas, l’efecte és el mateix: heus aquí el campió, saludeu.

Anem on anàvem: en temps d’emergència i de pactes nacionals pel català, no ens podem permetre el luxe de desaprofitar un colós com el Barça i tot el que pot fer per la llengua, per infondre el sentiment de pertinença al que representa. Després de la desfeta nacional dels últims anys, que tan aviat com ara la catalanitat pugui tornar a vincular-se amb l’ambició i l’esperit guanyador és un miracle, una conjunció planetària; perquè és quan guanya, que els nanos es fan del Barça, i és guanyant el Barça, si fa de Barça, que els nanos poden veure associada la llengua i cultura del país amb l’orgull, el triomf i el gaudi extraescolar. No hauria de ser, però cada vegada que Lamine Yamal parla català, fa més per la llengua que tot un sistema escolar d’immersió inaplicada. I si exagero, deu ser de poc.

Soc conscient que en l’articulisme d’opinió l’optimisme fa perdre punts, ja tornarem al nyi-nyi-nyi habitual en pròximes ocasions. Però una cosa sí que és certa: allà on no arriba la nostra fe –i aquesta és una lliçó del procés– hi arriba la dels altres, que creuen més en naltros i en la potència dels nostres instruments. Davant l’afany històric de fer del Barça un club descatalanitzat i diluït nacionalment, la reacció forana sempre ve al rescat per a recordar-nos allò que és. I si no ho sabem veure els vells, que ja tenim molta vida gastada, com a mínim deixem que ho descobreixin els xiquets.

 

PS. Fent un tomb pels comptes del Barça d’hòmens a les xarxes, m’ha fet l’efecte que X és l’única plataforma on el club es disgrega en tres perfils: en català (8,2 milions de seguidors), castellà (21,9 milions) i anglès (48 milions). Disposant com disposem d’aquestes tecnologies tan estranyes com la subtitulació automàtica, i en una xarxa que té l’opció de traducció incorporada, em demano quin bé fa partir-se en tres canals lingüístics diferenciats, obligant el del català a competir amb les llengües que l’amenacen més letalment. Catalanitzar el rètol de les botigues és un gest celebrable, sí –dir-ne “Barça Botiga”, ehem–, però si volen fer un pas més valent, alhora més barat i eficaç a favor de la llengua, una idea és unificar els comptes oficials a l’única xarxa on encara té cert domini la paraula escrita. Posaré una espelma a la Moreneta.

Poques setmanes després de les riuades de l’octubre, Acció Cultural del País Valencià convocava un debat amb experts de diverses disciplines. Recorde bé les intervencions de la geògrafa Francesca Segura o dels enginyers Josep Lluís Miralles i Fran Vallés. I recorde, sobretot, la pregunta d’algú del públic: “El govern els ha demanat assessorament en algun moment?” Un lacònic “no” ens va desconcertar. Tanmateix, aquesta perplexitat es pot estendre a altres situacions i països. Fins a quin punt hi ha un diàleg fluid entre la comunitat científica i els responsables de l’administració pública? I, sobretot, funciona el diàleg en situacions d’emergència?

S’han publicat, si més no des de la pandèmia, moltes reflexions sobre la conveniència que les decisions polítiques estiguen fonamentades en coneixements tècnics. En qüestions de salut pública la resposta sembla evident. Quines conseqüències tindrà que els actuals responsables de la sanitat als Estats Units no sols neguen l’eficàcia de les vacunes sinó que escampen mentides flagrants sobre aquestes? Mentides que no serien tan preocupants si no fos per la cancel·lació de milers de milions de dòlars destinats a la recerca en noves vacunes o, pitjor, als programes de vacunació infantil. Quan el primer govern Trump enfrontà la pandèmia el 2020 encara no seguia el pla de demolició del sistema científic marcat pel “Project 2025” de la ultradretana Heritage Foundation i que està arruïnant tot allò que s’havia bastit des de la Segona Guerra Mundial.

Encara que la complexitat dels problemes ambientals actuals no és comparable, tenim casos d’èxit de la col·laboració internacional entre una comunitat científica que llança l’alerta i uns governs que prenen decisions executives: l’any 1985 es va advertir de la debilitació de la capa d’ozó, el 1987 es va signar el Protocol de Montreal sobre la limitació de l’ús de substàncies nocives per a l’ozó i ara podem dir que en un parell de dècades la recuperació de la capa d’ozó molt probablement serà total. Els tècnics avaluen els riscs i les dimensions del dany, els governants tenen la responsabilitat de prendre les decisions.

Però quan la visió tècnica no encaixa en una realitat manipulada amb intencions polítiques apareix el menyspreu als experts. Hi ha casos històrics sagnants, com la depuració dels genetistes mendelians per Stalin, amb la promoció de la pseudo-ciència de Lissenko i la catàstrofe agrícola que se’n va derivar. Ara mateix, els partits d’ultradreta a escala planetària promouen la negació del canvi climàtic o, si més no, la negació que els humans tinguem res a veure amb l’escalfament global. La Casa Blanca ha dimitit dels compromisos internacionals sobre el clima, ofega econòmicament tots els projectes relacionats i aprima la plantilla de l’agència federal de meteorologia. A les portes d’una nova estació d’huracans, àmplies zones de l’Amèrica del Nord han quedat sense un servei meteorològic permanent que servesca de base a les alertes oficials, segons que informa el Washington Post. Us sona? Perquè no hi ha gran diferència entre no tindre avisos meteorològics i tindre’n però ignorar-los…

Entre un govern d’ignorants i un amb accés a les dades més objectives i veraces possibles, què triaríeu? La realitat és que un sistema eficaç de connexió entre ciència i governança no és trivial i costa molt de trobar exemples a seguir. Inspirat en casos com el britànic, el regne d’Espanya ha començat un experiment amb l’anomenada “Oficina Nacional d’Assessorament Científic” que encara no podem valorar. Ningú no pot negar que hi ha gent brillant a les nostres institucions universitàries i de recerca, i alguns amb dots comunicatius extraordinaris. Però un diàleg fructífer entre científics i polítics no s’improvisa. No es tracta de reunir un estol de científics llorejats i fer-los fer un informe que ningú no llegirà. Tampoc no servirà de molt si amb una mà s’estimula l’estudi de la salut dels ecosistemes i amb l’altra es retorça la llei que protegeix l’horta i es fomenta un urbanisme depredador del territori. Una agència de meteorologia i professionals del pronòstic de l’oratge competents, incloent-hi una xarxa de ciència ciutadana com AVAMET, no serveix de res si se’ls ignora o s’és incapaç d’interpretar els seus avisos amb prou rapidesa per a alertar la població. Per posar-nos en les situacions de crisi que hem viscut els darrers anys, que la veu qualificada dels experts en salut pública o en meteorologia tinguen el ressò apropiat en l’administració pública sembla un mínim irrenunciable.

Ara, no podem amagar que el problema és de molt més abast i que hi ha una desconfiança mútua. Així s’ha diagnosticat a escala internacional: en general, els polítics subestimen l’assessorament científic, mentre que els científics ignoren com funciona la política. Els científics no estan preparats per a servir com a assessors governamentals. No estan preparats per a comunicar i gestionar la incertesa i, menys encara, si ha de ser amb rapidesa: les catàstrofes, siguen inundacions, siguen epidèmies, no esperen la consolidació de certeses. Per tant, científics i polítics, com també periodistes, han d’aprendre a caminar sobre el fil de la imprecisió, que és tot l’oposat a la improvisació. En aquest sentit, tot està per fer i la gran pregunta, tossudament com en l’època de la covid, continua essent la mateixa: n’aprendrem, de la tragèdia?

Una conferència de la professora Segura, gran coneixedora de rambles i riuades, inicia a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València unes jornades sobre la dana organitzades per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) amb el suport d’ACPV i la Universitat de València que, al llarg de les setmanes vinents, aplegaran opinions expertes amb una diversitat de perspectives, des de la predicció meteorològica fins a l’educació en riscs i la prevenció de catàstrofes, passant per la gestió de la comunicació científica i política i les conseqüències econòmiques, socials i ambientals de les riuades. Les jornades seran la base de l’Informe Transversal del IEC sobre la dana i intentarem extreure’n lliçons sense perdre de vista l’ideal que, com a ciutadans, tenim dret que la comunitat científico-tècnica i els polítics troben mecanismes eficaços de connexió permanent en benefici de tota la societat. Els valencians sabem, per desgràcia, que hi ha moltes vides humanes en joc.

Juli Peretó és catedràtic de la Universitat de València i delegat de la presidenta del IEC per a les activitats a València.

 

Comencen a València les jornades “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”

S’ha publicat el primer títol de la col·lecció dels Llibres de VilaWeb, Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, cap de redacció del diari. És la crònica més acurada dels fets del 8 d’agost de l’any passat, quan el president Carles Puigdemont va tornar fugaçment de l’exili en ocasió del ple d’investidura de Salvador Illa. El llibre relata la tensió personal i política dels protagonistes durant aquells dies i, mitjançant l’aportació de testimonis excepcionals i protagonistes directes que han parlat per primera vegada dels fets, reconstrueix com es va preparar i fer l’operació d’entrada i sortida de Puigdemont, amb la cautela i les prevencions que exigeix el context de repressió contra l’independentisme, malgrat la llei d’amnistia.

Tots aquells que ho vulgueu us podeu subscriure als Llibres de VilaWeb i rebre tots els llibres a casa. També es pot comprar el llibre tot sol, a la Botiga de VilaWeb.

El llibre desmenteix, per primera vegada, el relat oficial dels Mossos d’Esquadra segons el qual un agent va perseguir durant dos quilòmetres el cotxe blanc amb què el president se’n va anar de l’Arc de Triomf el dia que va tornar a Catalunya. El llibre reconstrueix amb precisió la sortida de Puigdemont de l’escenari després d’haver-hi fet un discurs de cinc minuts: com fou l’entrada al cotxe i què va passar durant el curt seguiment que en va fer l’agent.

Josep Nualart: “Què hi feia un agent durant mig minut, al costat del cotxe de Puigdemont, sense fer res?”

La investigació va més enllà i reconstrueix, pas a pas, com es va preparar el pla de la tornada del president Puigdemont, com ho va fer per arribar d’incògnit a Barcelona i romandre-hi sense ser detectat durant dos dies, com va poder esquivar la detenció malgrat el dispositiu policíac Gàbia i com es va activar, de manera improvisada i sota una enorme pressió, un dispositiu de sortida que el dugués novament cap a l’exili. Perquè, tal com recull el llibre, durant les hores en què tots els cossos policíacs de l’estat espanyol cercaven Puigdemont a la desesperada, la improvisació i la participació sobrevinguda de voluntaris que no eren dins el pla fou determinant.

A més de Tres dies d’agost, el primer títol de la col·lecció, enguany se’n publicaran tres més: Els morts de Mazón, d’Esperança Camps; Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà, i Entendre els mapes, de Vicent Partal. La col·lecció de llibres es pot adquirir de manera preferent per subscripció, per un preu especial de seixanta-quatre euros l’any per a qui ja sigui subscriptor del diari.

La presentació del llibre

La presentació de Tres dies d’agost serà avui, 20 de maig, a les 19.00 al Teatre Poliorama de Barcelona. L’acte comptarà amb la participació de l’autor, del director de VilaWeb, Vicent Partal, i de Bàrbara Vidal, un testimoni excepcional dels fets del 8 d’agost.

Els subscriptors de Llibres de VilaWeb o de VilaWeb podran assistir-hi enviant un correu a l’adreça inscripcions@vilaweb.cat amb el nom del subscriptor que vol reservar la plaça, que pot venir amb un acompanyant (en aquest cas, caldrà indicar-ho explícitament al correu). Confirmarem les places per ordre de recepció dels correus fins a omplir la cabuda màxima de la sala.

 

Les tres eleccions de diumenge, a Portugal, Polònia i Romania, estaven marcades clarament per l’impuls de l’extrema dreta, però en tots tres països l’avenç dels moviments ultres ha estat frenat. A Romania, amb molta claredat. A Polònia i Portugal, amb menys claredat però prou.

Tot i això, hi ha elements en aquest triomf que presenten problemes estructurals seriosos en la resposta. D’una banda, el fet que hagi d’unir-se tot de gent diferent per frenar l’extrema dreta, tot aconseguint que els seus candidats no quedin primers. D’una altra, la consolidació de blocs regionals, generalment a les àrees menys afavorides, on l’extrema dreta es fa forta com a reacció a la desídia amb què són tractats els seus ciutadans per part dels governs.

De tot plegat, en parla Vicent Partal en aquesta pissarreta.

En les profunditats del sofriment humà hi ha un abisme que defuig tota comprensió: la tortura. La tortura no és solament una violència corporal, sinó una agressió premeditada i sistemàtica a tot allò que ens fa humans. El torturador no cerca tan sols el dolor del cos, sinó l’anihilació de l’esperit. Vol convertir l’ésser humà en un objecte que, sota el pes insuportable del sofriment, traesca tot allò que estima, inclòs a si mateix. I la paradoxa terrible és que la tortura, en l’intent d’esborrar la humanitat de la víctima, revela de debò la inhumanitat del botxí.

La banalitat d’aquesta maldat, per utilitzar l’expressió d’Arendt, està en el fet de burocratitzar-la. Els torturadors rarament es veuen a si mateixos com a monstres; es consideren funcionaris que compleixen ordres, tècnics d’un sistema que ha convertit el sofriment humà en una eina administrativa. Però aquesta normalització de l’horror és potser la part més terrorífica. Com es pot explicar que homes i dones aparentment normals puguen participar fredament en actes d’una crueltat inimaginable sense qüestionar-ne el sentit?

Però, en aquest desert de crueltat emergeix un fenomen que desafia tota lògica: la resistència. No parle sols de la resistència física –que té sempre els seus límits i que ningú no té el dret de retraure a cap torturat–, sinó d’aquella resistència més profunda, la que persisteix fins i tot quan el cos ha estat vençut. Els qui han sobreviscut a la tortura i continuen reclamant justícia, com és el cas de Blanca Serra, ens ensenyen una veritat fonamental: que hi ha alguna cosa en l’ésser humà que roman inviolable, fins i tot quan tot sembla que ha estat violat.

Aquesta persistència és un absurd magnífic, en el sentit camusià de l’expressió. Davant un món que els ha negat violentament tota dignitat, aquests supervivents insisteixen a afirmar-la. Troben sentit en la lluita mateixa, en l’acte de resistència mateix. I la negativa a cedir a l’absurditat de la seua situació és precisament allò que els retorna la humanitat.

Els estats i els règims que toleren o practiquen la tortura –Espanya, en dictadura i en democràcia– cometen un error fonamental: no entenen que la memòria del dolor, inscrita en la carn i en l’esperit, persisteix més enllà de les cicatrius visibles.

Allò que els torturats ens ensenyen és que la dignitat humana no és una concessió dels poderosos, sinó una qualitat inherent que solament pot ser negada, però mai destruïda del tot. I és per aquesta raó que la lluita contra la tortura no és únicament una qüestió de drets humans, de memòria democràtica o de justícia penal. Va molt més enllà: és una defensa d’allò que ens fa humans; la capacitat de reconèixer en l’altre una dignitat que transcendeix tota utilitat, tot càlcul, tota raó d’estat.

En un món on l’absurd sembla triomfar, on la violència institucionalitzada es justifica cada dia en nom de la seguretat o l’ordre, els supervivents de la tortura que continuen reclamant i insisteixen a aconseguir que la justícia els escolte ens recorden que la rebel·lió contra aquest absurd és possible i necessària. I fan de la persistència un acte de fe en la humanitat mateixa, una afirmació que, malgrat tot, hi ha valors que no poden ser negociats.

I aquest és potser el més gran homenatge que podem oferir als qui han sobreviscut a l’horror: reconèixer que la seua lluita no és únicament seua, sinó nostra, de tots. Que cada testimoni, cada demanda de justícia, cada negativa a oblidar no és solament un acte privat; és un acte de resistència col·lectiva contra l’intent de reduir l’ésser humà a un simple mitjà.

Perquè, al final, allò que roman després de la tortura no és simplement el trauma individual, sinó també la possibilitat de transcendir-lo. No per oblit, sinó per memòria; no per resignació, sinó per rebel·lió; no per conformisme, sinó per tossuderia. I en aquesta persistència, en aquesta negativa a cedir contra l’absurd, rau una dignitat personal i també col·lectiva que cap torturador no podrà destruir mai.

 

PS1. Fa gairebé un any que Lluís Llach és president de l’Assemblea Nacional Catalana i avui us oferim una entrevista que li ha fet Clara Ardèvol. Llach, directe i sincer com sempre, refusa les acusacions de partidisme i deixa clar que el paper de l’Assemblea no és el de crossa ni plataforma de ningú, sinó el de controlar els partits i mobilitzar l’independentisme: “L’arribada d’Illa és el senyal que hem tocat fons; ens hem de reorganitzar”.

PS2. Al País Basc funciona una moneda pròpia, l’eusko, que ara mateix és la moneda local més emprada d’Europa i tot un èxit social, per desgràcia massa poc conegut entre nosaltres, car podria ser un precedent interessant. Uns investigadors han comprovat, a més, que canvia positivament l’actitud de qui la fa servir. Ho expliquem en aquest article.

PS3. Avui comencen a València les jornades “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe“, organitzades l’Institut d’Estudis Catalans. Inclouen una sèrie de debats que s’allargaran fins al 16 de juny i que comptaran amb veus expertes que reflexionaran, a partir de la ciència, sobre l’episodi de gota freda que va colpejar el país l’octubre passat. En paral·lel, diversos especialistes aportaran la seua reflexió a les pàgines de VilaWeb, com ja ho fa avui Juli Peretó: “Aprendre de la tragèdia”.

PS4. Avui es posa a la venda Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, el primer llibre de la col·lecció que ha començat VilaWeb. Ho celebrarem avui mateix amb una presentació que promet ser multitudinària al Teatre Poliorama de Barcelona. Vegeu-ne tota la informació i com fer-vos subscriptors d’aquesta col·lecció de llibres que volem consolidar com una aportació periodística de llarg format de VilaWeb.

Imagineu un tren exclusivament de dones cantant, contra els militars, disposades a oposar-se a una Espanya en plena escalada armamentística, una Espanya socialista amb arrels franquistes. I una maquinista dona prement l’accelerador de la locomotora amb unes sabates de taló blaves. I les passatgeres baixant a les andanes de les estacions, durant el trajecte, convidant més dones a afegir-s’hi. A l’estació de Tarragona, vinga pugeu! A la de Vandellòs, contra les nuclears, vinga pugeu! Què passaria si ara ocupéssim juntes alguns trens d’aquests que van tan malament? Doncs això va passar. Sí, va passar fa quaranta anys. Centenars de dones, diuen que unes 650, van sortir de l’estació de França de Barcelona en direcció a Tortosa –en aquell temps un lloc insòlit i molt llunyà vist des de la capital– per fer una acampada en protesta contra una acadèmia militar que es volia instal·lar a la capital del Baix Ebre i contra la possibilitat d’incorporar la dona a l’exèrcit. Igualtat, sí, però per a ser militars no cal. En aquella època “plantàvem els nostres cossos i les nostres tendes allà on calgués”, explicava abans-d’ahir l’activista Montserrat Cervera Rodon, rememorant, juntament amb Eulàlia Duran Bellido, aquell episodi. Ella va ser una de les organitzadores, que es van conxorxar amb les feministes de les Terres de l’Ebre, les del Bloc Feminista de Tarragona i les de Vinaròs per orquestrar-ho, amb motiu del Dia Internacional de les Dones per la Pau i el Desarmament. Era el 18 de maig de 1985.

El mateix dia de l’any 2025, 18 de maig, retrobada en un acte al Casal Tortosí, seu local de les lluites antifeixistes. Nosaltres, que érem nadons en aquell moment, ara ja en tenim quaranta. I aquelles dones, algunes ja convertides en àvies, amb arrugues i cabells blancs, van cantar, van tornar a riure i plorar, davant filles i nétes, i de les activistes joves que ara formen l’Assemblea Vaga Feminista i que han contribuït a organitzar aquest aquelarre de l’any 2025, que es recordarà pel cap baix quaranta anys més. Diumenge també hi havia les dones del servei de documentació de Ca la Dona, l’arxiu que guarda la memòria audiovisual de les dones de casa nostra i que va fer possible que es poguessin projectar les imatges d’aquell moment. Un documentari sense muntatge que curiosament era narrat per una veu masculina no identificada. Segurament algun periodista que va viatjar amb elles al tren per enregistrar-ho tot.

Quina potència i quina força dóna veure imatges d’una altra època, reconèixer els carrers d’una ciutat i les cares quaranta anys més joves. Veure la fermesa de la gent que diu les mateixes coses ara que fa quaranta anys. La tipografia dels rètols dels comerços. La roba dels anys vuitanta, els pentinats, els bigotis dels senyors, les ulleres que sempre capten l’estètica d’un moment, i el rol dels intel·lectuals o dels que no ho són. Els joves de divuit anys fent declaracions valentes a la premsa. Els cotxes que ara ens semblen massa rectes i quadrats i les vespes aparcades a les voreres. Les maneres d’expressar-se. El català dels anys vuitanta. Les estelades onejant. Les caçadores de pell dels homes que es deien progres. Escoltar les consignes d’aquelles dones, com pegaven fort als timbals. Algun dia hauríem de parlar més extensament d’aquest arxiu de Ca la Dona, i com van començar a imaginar-lo en aquelles Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’any 1976, tot i que el centre de documentació no es va fer realitat fins deu anys més tard.

Hauríem de parlar de com, a Ca la Dona, diferents generacions es van passant el relleu per custodiar els fons documentals personals i col·lectius. Vídeos, documents organitzatius, programes de les activitats, correspondència, apunts, manuscrits, publicacions periòdiques, retalls de premsa, xapes, samarretes, agendes o fins i tot baralles de tarot. De fet, de tot aquest material, més el que guardaven les dones del col·lectiu a Tortosa, n’ha sortit una exposició que vam poder veure al pati del Casal Tortosí i que rememora aquells dies. Imatges de l’Estació de França amb dones carregant sacs de dormir i penjant a les finestres del tren les pancartes, dins el vagó preparant les assemblees i confabulant-se per a aquell viatge, clavant les piquetes en un terra duríssim al costat del riu Ebre mentre se sentia les joves que deien: “Si ma mare em veu aquí li agafa un infart.”

A l’acte d’ahir van pujar a l’escenari algunes dones testimonis del moment, les activistes tortosines Rosa Cubeles Gil i Ester Bages Miró. I també Amparo Moreno, la professora de periodisme jubilada de la Universitat Autònoma de Barcelona que va ser referent per a algunes de les manifestants. Juntes van recordar la lluita a favor de l’avortament, per a reclamar centres d’atenció a la dona o una millor educació sexual. S’organitzaven per penjar pancartes durant la nit i repartien fulletons pel mercat, per la fira i als bars. “Ens la vam jugar i molt”, explicava Ester Bages, quan recordava com l’ajuntament en primera instància va donar permisos per a l’acampada, però després, per les pressions rebudes, el va retirar. De fet, es va impulsar una campanya per a rebre les dones del tren amb una cassolada a les portes de l’estació. I així va ser: quan van arribar van rebre aplaudiments però també els van llençar taronges podrides i tomates. I és que l’acampada va anar precedida d’una forta oposició d’alguns sectors reaccionaris de la ciutat, en aquell moment governada per CiU i Alianza Popular. Una polèmica que va causar el trencament del govern municipal.

Han passat quaranta anys d’aquell tren i aquella acampada organitzada per les Dones Antimilitaristes (DOAN) un col·lectiu que va existir del 1982 al 1992. A part de l’acampada de Tortosa, també van fer-ne a Pals –contra Ràdio Liberty–, contra les nuclears d’Ascó i Vandellòs, a Rajadell, al Garraf o a Reus. Veure aquelles dones ara, precisament en aquest context d’etern retorn, amb l’armament de quilòmetre zero, els debats sobre si crear un exèrcit europeu, els kits de supervivència o l’augment del pressupost estatal en armament, emociona. “Aquest acte ha estat un punt d’inflexió per a nosaltres i segur que continuarem fent coses juntes”, va dir Ester Bages.  “Ni guerra que ens destruïsque, ni pau que ens oprimisque”, es podia llegir a la pancarta, que era una rèplica de la de fa quaranta anys que, comenta Bages, es va malmetre per una inundació al local on es guardava. Ara l’han tornada a pintar. El mateix lema, els mateixos colors. Quaranta anys del tren de dones que posen les vies i la catenària per a quaranta anys més.

The Washington Post · Gaya Gupta

La setmana passada arribà als Estats Units el primer grup de sud-africans blancs designats com a refugiats pel govern Trump, que els considera víctimes de la discriminació racial al seu país. Això coincideix amb un moment en què Washington ha aturat l’acollida de persones que fugen d’algunes de les crisis humanitàries més greus del planeta.

Trump ha expressat suport als pagesos i lloctinents blancs de Sud-àfrica d’ençà de la seva primera legislatura, i ha criticat la llei sud-africana, aprovada fa poc, que permet de confiscar i redistribuir terres per a redreçar les desigualtats racials derivades de l’era de l’apartheid. El govern sud-africà diu que encara no ha confiscat terres en virtut de la llei i considera infundades les afirmacions de Trump sobre el suposat genocidi contra la població blanca.

La polèmica ha empitjorat dràsticament les relacions entre els Estats Units i Sud-àfrica. Segons que informà dimecres The Washington Post, la Casa Blanca fins i tot ha suspès la col·laboració dels Estats Units amb la conferència anual del Grup dels 20 (G20), que enguany es farà a Sud-àfrica. El president sud-africà, Cyril Ramaphosa, té previst de reunir-se amb Trump aquesta setmana. La Casa Blanca no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre la reunió.

La propietat de la terra, un altre llegat de l’apartheid

Els afrikàners o bòers descendeixen de neerlandesos i de més colons provinents del nord d’Europa que començaren a arribar a Sud-àfrica al segle XVII. A començament del segle XX, quan prengueren el poder al país després d’independitzar-se de l’imperi britànic, la minoria afrikàner instaurà el sistema de separació racial conegut anomenat apartheid, tot desplaçant a la força la majoria negra i segregant-la de la població blanca.

Més de tres dècades després de la fi de l’apartheid i de l’elecció com a primer president negre del país de l’ex-presoner polític Nelson Mandela, l’any 1994, les enormes desigualtats racials derivades d’aquell període persisteixen. Els sud-africans blancs representen menys d’un 10% de la població país, però posseeixen prop d’un 75% de les terres agrícoles d’ús particular del país, segons dades del govern sud-africà. Una investigació de la Comissió de Drets Humans de Sud-àfrica revelà fa poc que la minoria afrikàner acumula gairebé tota la riquesa del país.

Els afrikàners són poc més de la meitat de la població blanca de Sud-àfrica; la resta són, majoritàriament, descendents anglòfons de colons britànics. El govern Trump, tanmateix, tan sols ha concedit l’estatus de refugiats als afrikàners “que fugen de la discriminació racial promoguda pel govern”.

Nelson Mandela (centre) somriu mentre observa com el seu company de candidatura, Thabo Mbeki, saluda el darrer president de l’era de l’apartheid, F. W. de Klerk, l’any 1994 (fotografia: Dudley M. Brooks/The Washington Post). La minoria blanca de Sud-àfrica, causa cèlebre de la dreta internacional

D’ençà que el Congrés Nacional Africà (ANC) arribà al poder a Sud-àfrica, l’any 1994, un dels grans objectius dels successius governs sud-africans ha estat la rectificació de les desigualtats racials en la propietat de la terra del país, que és el resultat de dècades d’expulsions forçoses de la població negra.

El 1913, quan feia tres anys que s’havia independitzat del Regne Unit, l’anomenada llei de terres dels nadius limità el percentatge de propietats en mans de la població negra a tan sols un 7% del total. La legislació també impedí als sud-africans negres d’adquirir terres i molts foren obligats a anar-se’n de casa i reassentar-se en zones de menys valor.

Després de l’entrada en vigor oficial del règim de l’apartheid, l’any 1948, el govern impulsà l’anomenada “política de desenvolupament separat”, que repartí la terra del país entre grups racials i exacerbà la despossessió de la població d’origen africà. “Més d’un milió de persones van ser expulsades per força de la seva terra i enviats a zones més estrictament segregades”, explica Nancy Jacobs, professora d’història sud-africana a la Universitat Brown dels Estats Units.

La població negra de Sud-àfrica posseïa prop d’un 13% de la terra del país en el moment en què l’apartheid fou abolit, a començament dels anys noranta. El nou govern decidí de redistribuir la terra de manera voluntarista. S’oferí compensació econòmica als propietaris de la terra que reclamaven. Segons Jacobs, tanmateix, aquest procés ha estat lent i sovint infructuós.

Quan Ramaphosa arribà a la presidència del país, l’any 2018, impulsà la política d’expropiació sense compensació. Aquest gener, després d’un llarg debat jurídic, s’aprovà la llei que permet al govern d’expropiar terres sense oferir compensació en canvi.

El text de la legislació especifica les condicions en què l’estat pot confiscar terres sense indemnització, com ara quan es troben en desús, i també estipula que el govern ha de consultar la justícia abans de fer cap expropiació.

La llei, que segons el govern sud-africà encara no ha conduït a cap confiscació, ha agreujat les tensions entre el govern del país i els pagesos blancs, la gran majoria dels quals són afrikàners. També ha esdevingut una mena de causa cèlebre entre la dreta internacional, sobretot a les xarxes. La cançó de l’època de l’apartheid “Kill the Boer” (“Mateu el bòer”, un altre terme per a referir-se als afrikàners), sovint reproduïda als actes polítics de Julius Malema, polític d’extrema esquerra sud-africà, ha estat un altre focus de tensions.

L’any 2023, Elon Musk –assessor de Trump i originari de Sud-àfrica– acusà Malema i els seus seguidors “d’impulsar obertament el genocidi blanc a Sud-àfrica” perquè el polític va entonar la cançó en un acte. Aquest mes, Trump es féu ressò de les paraules de Musk quan anuncià que el govern nord-americà començaria a admetre afrikàners com a refugiats, perquè el considera víctimes d’un genocidi. La Casa Blanca no ha aportat proves de l’existència d’aquest suposat genocidi.

Una discriminació que les dades contradiuen

Trump ja havia condemnat el tracte a la minoria blanca de Sud-àfrica molts abans que el govern del país aprovés la llei d’expropiació. En la primera legislatura com a president, Trump ordenà a Mike Pompeo, aleshores secretari d’estat dels Estats Units, que “estudiés de prop” les confiscacions de terres i la “matança de pagesos” a Sud-àfrica després de veure un programa de la cadena conservadora Fox News en què el presentador afirmà –falsament– que Sud-àfrica havia començat a confiscar terres a pagesos blancs. El govern sud-africà rebutjà les afirmacions de Trump, i va prometre “d’accelerar l’aplicació de la reforma agrària amb cura i inclusivitat, per a no dividir la nació.”

Durant aquells anys també es creà un moviment popular per a pressionar Trump a fi que permetés l’entrada d’afrikàners als Estats Units com a refugiats: la petició a les xarxes, anomenada “Genocidi de blancs a Sud-àfrica”, aplegà 23.000 signatures.

Els moviments d’extrema dreta de l’Amèrica del Nord, Europa i Austràlia sovint han presentat el cas dels grangers blancs de Sud-àfrica com un exemple de discriminació antiblanca. Al·leguen que els afrikàners són víctimes de molts més atacs i assassinats que no la resta de la població sud-africana.

Però les dades ho desmenteixen. De les gairebé 7.000 persones assassinades a Sud-àfrica a final de l’any passat, dotze havien mort en atacs a granges: tan sols una d’aquestes morts correspongué fou un granger, segons les estatístiques oficials del govern. El govern sud-africà ha condemnat els assassinats i atacs contra pagesos, que ha emmarcat en un problema de delinqüència més ampli que afecta el gruix de la societat sud-africana. Ramaphosa ha assenyalat que la majoria de les víctimes de delictes violents al país són negres de classe baixa.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb