Per celebrar els trenta anys de VilaWeb, aquest mes d’agost us proposem que participeu en el joc dels Trenta anys!, un joc participatiu per a recordar plegats les notícies que han marcat aquestes tres dècades. Cada dia d’agost publicarem una selecció de deu notícies d’un any concret, del 1995 al 2024. Us convidem a recordar-les i triar quina us va colpir més. A final del mes, amb les vostres votacions, confeccionarem el recull definitiu: les trenta notícies que hauran definit els trenta anys d’història de VilaWeb. Entre tots els participants, sortejarem una capsa regal de Fent País, una subscripció anual a VilaWeb i una motxilla dels Països Catalans.

1996

El 29 de febrer del 1996 es va acabar el terrible setge que van patir els habitants de Sarajevo, que havia durat gairebé quatre anys. Va ser d’una duresa extrema i va crear un gran patiment. Fa pocs mesos, en parlava en una entrevista a VilaWeb l’escriptora Priscilla Morris, autora de Papallones negres, i Xavier Montanyà, en l’article “Sarajevo: l’art i la resistència ciutadana sota el setge”.

Aquell mateix any, els talibans prenien el control de l’Afganistan, una situació que, després de moltes vicissituds, s’ha perpetuat, i actualment aquest país viu sense cap mena de llibertat i en una greu crisi humanitària, que afecta de manera tràgica les dones.

En l’àmbit científic, la clonació de l’ovella Dolly va significar una autèntica revolució per a la biotecnologia i va generar un gran debat.

Si voleu participar en el joc dels Trenta anys! cliqueu ací. Podeu votar una notícia entre aquestes que hem esmentat i més que van passar durant l’any 1996.

Sopar de germanor - Lloc: al carrer Comes d'en Sala

33è Festival de Jazz d'Arenys de Mar - Lloc: Pati del Xifré

Pocs dies després d’explicar en un article a El Periódico que li havien diagnosticat un trastorn de l’espectre autista (TEA) i un trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), el metge i investigador Salvador Macip ens rep per parlar-ne obertament. Explica que el diagnòstic li ha arribat a l’edat adulta arran del cas del seu fill, i que això l’ha ajudat a entendre’s més bé i a posar nom a moltes vivències. Defensa que cal visibilitzar la neurodiversitat, trencar estereotips i mostrar que també és possible viure-hi amb plenitud. Amb tot, també vol deixar clar que hi ha molts espectres d’autisme. Ell es considera afortunat amb el seu trastorn, perquè el té molt incorporat i controlat, encara que, fins a arribar aquí, hi ha hagut moments que s’ho ha passat realment malament per no entendre què passava. Però també és veritat que hi ha casos més greus, que realment són incapacitants i requereixen assistència.

—En quin moment arribeu a la conclusió que potser teniu TEA i TDAH i us feu les proves?
—Que tinc algun tipus de trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat, ho tenia claríssim, perquè és molt fàcil d’autodiagnosticar-te’l. El tenia incorporat a la meva manera de fer, de treballar i de viure, i no ho he viscut mai com un problema. Sí que a mesura que el meu fill creixia, vaig veure que ell també tenia aquests símptomes. I ell va arribar un punt, a l’adolescència, que ens va dir que tenia problemes de concentració a l’escola. Tenia la sensació que no treia tot el profit que podria. El vam portar al psicòleg i allà ens van dir que, a banda del TDAH, podia tenir alguna cosa més. Va ser una sorpresa per a nosaltres, perquè no pensàvem que hi hagués res més. Ens van dir que el nostre fill tenia un trastorn de l’espectre autista. Ens va sorprendre perquè, en la nostra generació, encara associem molt l’espectre autista a aquell que té més dificultats per a ser independent.

—Entenc que arran del diagnòstic del fill arriba el vostre?
—Sí, el psicòleg va començar a dir coses que feia el meu fill, i la meva primera reacció va ser dir: “Això és normal, jo també ho faig.” I llavors em vaig adonar que ho tenia normalitzat perquè ho havia vist sempre i jo ho feia, però que potser no ho era. I així va començar el meu procés. De fet, crec que és un procés habitual en molta gent, pel que m’han dit aquests dies. Molts dels qui hem estat diagnosticats d’adults, ho hem estat perquè havien diagnosticat algú de la família prèviament, i això ens ha fet sospitar que també ho teníem. Passa que, si has arribat fins aquí, vol dir que has aconseguit de normalitzar-t’ho a tu mateix, integrar-ho a la teva manera de ser. Això seria la famosa màscara que hem generat els adults. D’alguna manera, és una sorpresa, perquè ho amagues a la resta de la gent, però també a tu mateix. No te n’adones fins que no t’ho posen a la cara. Et diuen una llista de coses que tu fas, i que et pensaves que eren una part de la teva personalitat, però resulta que està descrit com a part d’una síndrome. Quan ho descobreixes és xocant.

—És més xocant perquè us dediqueu al món de la salut. Si gent com vós ho desconeixeu, imagino que en la societat és molt desconegut.
—Totalment. Sóc metge, i ho he estudiat. Vaig estudiar sobre l’autisme a la universitat. Però va ser als anys noranta, quan l’autisme encara era en fase de ser descrit del tot. No es coneixia del tot. I mira que puc dir que ho he anat seguint, però queda clar que no prou per a adonar-me que jo podria ser en aquest grup. Amb el diagnòstic, m’he conegut molt més a mi mateix, però també he conegut un món del qual no era conscient. Per això, he decidit de fer el pas d’explicar-ho. Crec que és important que la gent ho sàpiga. Potser som un percentatge petit de la població, els qui tenim aquestes característiques, però existim. I segurament molta gent no ho sap per desconeixement. Al final, hi ha gent a qui no se’ls ha diagnosticat i els han posat l’etiqueta de conflictiu, estrany o difícil. En canvi, si ens adrecéssim a aquestes persones entenent que tenen TEA, podrien tenir una relació amb tu totalment normal. Aquest desconeixement és el problema que tenim com a societat. No n’hem parlat prou. S’ha de dir que és un espectre molt ampli, té símptomes molt diferents i, en aquest sentit, pot ser molt difícil donar-lo a conèixer. Però amb el temps crec que podem visibilitzar-ho i parlar-ne com una diferència més que tenen els humans. Som una sèrie d’humans que tenim el cervell cablejat d’una manera diferent. No passa res.

—Com dèieu, durant molt de temps el TEA s’ha associat a persones que no es podien comunicar. Però hi ha molts altres espectres, oi?
—Sí. I, de fet, pot ser una mica confús que algú com jo, que sóc una persona que més o menys se’n surt a la vida, explica que ho és. M’he sentit dir molt aquests dies: “No ho sembles.” O molta gent hi reacciona dient que avui en dia es diagnostica tothom. Però passa que tots el qui som en un costat de l’espectre, que és el de l’autisme amb altes capacitats, tenim la sort que generem aquest emmascarament dels símptomes. I passem desapercebuts. Però això no vol dir que no tinguem aquests problemes de comunicació i aquests problemes d’interacció i de reconeixement de les pistes socials que els altres reconeixen més fàcilment. També és cert que hi ha casos més greus, que realment són incapacitats i requereixen assistència. Però això no vol dir que els qui som a l’altra banda no ho passem malament, o que no tinguem problemes i dificultats. Passa que, amb el temps, sobretot els adults, hem trobat la manera d’emmascarar-ho i integrar-nos. Fem allò que s’espera que fem. A nosaltres no ens surt de manera espontània. I això és xocant. Quan et diuen per primera vegada el que fas, de cop dius, és veritat, tinc aquesta màscara. No em surt de manera natural, això, però amb el temps he après a fer-ho. Al final, és part de la meva persona, fer aquest esforç per semblar “normal”. És curiós que les dones són molt més capaces de fer aquest emmascarament, per tant, el diagnòstic és molt més difícil, passa més desapercebut. Fins i tot, de vegades, costa que elles mateixes sospitin. La meva generació pateix de no haver estat diagnosticada durant la infantesa. Ningú no es va adonar que hi havia aquestes peculiaritats. Hem anat trampejant i posant pegats com podíem, i ens trobem d’adults amb una sèrie de rutines i coses establertes que, potser, si de joves ens ho haguessin explicat, ens hauria costat menys arribar fins aquí.

—Podeu posar-nos-en un exemple?
—En general, els autistes –tenint sempre present que, segons l’espectre, hi ha gent que ho té més o menys– ens costa interpretar tots els senyals no verbals de la comunicació. Per això som bons escrivint, perquè només hi ha paraules i no hi ha el problema. Però quan parlem amb una persona, moltes vegades no sabem llegir tot el que no surt a les paraules. De vegades, interpretes molt literalment allò que diu, però no pots entendre si l’altre està enfadat, per exemple. Els senyals socials que la gent fa servir normalment, a nosaltres, ens costen més. Per exemple, ens costa mirar els ulls. Això sabia que em passava, però no sabia per què. M’he d’esforçar a mirar els ulls de la gent. De manera natural, em surt desviar la mirada. També em costa posar-me al lloc de l’altre. Aquest exercici d’empatia que fas quan comuniques amb una altra persona ens costa, perquè no ens surt de manera natural. Però amb el temps t’adones que són coses que, o les fas o no et podràs comunicar. I llavors, de manera automàtica, et vas obligant a fer l’exercici per a incorporar aquestes eines i poder mantenir una conversa i una relació normal. Si parles amb mi, en qualsevol entorn social, no pensaràs que tinc cap problema de comunicació. Però, per exemple, entrar en una festa on no conec ningú em fa pànic, em genera un autèntic terror, perquè no em sento còmode en aquest entorn. Però, amb el temps, m’he esforçat a viure situacions així per intentar-ho superar. He generat aquestes eines. Perquè jo ho veia com una incapacitat que tenia i que havia de superar. Com a mínim, fins ara… Sempre pensava que era tímid o que no era bo socialment. I, per tant, intentava d’arreglar-ho. Però la meva reacció inicial era que jo estava millor a casa meva llegint un llibre o escrivint que no pas sortint a interaccionar amb la gent.

—Entenc, doncs, que quan arriba el diagnòstic és alliberador, en part?
—És contradictori i és complicat d’entendre. És alliberador en el sentit que, de sobte, entens moltes coses. Però és frustrant perquè diuen: “Escolta, no ets normal”. Et diuen a la cara que tens una síndrome que està descrita amb una sèrie de problemes. Per tant, hi ha alguna cosa que té un punt de vista positiu, però també és un cop. Descobreixes que tens una condició. I llavors has de fer una mena de dol, fins que et situes. També he de dir que una primera reacció és llançar-se a la contrària. Com que tot es pot explicar amb l’autisme, ja està, endavant amb tot, faig el que vull. Hi ha el perill de deixar-se anar. Han estat uns mesos de situar-me. Ara ja ho he integrat. Al final, no canvia res, perquè saber-ho cinquanta anys després ja no et canvia la vida, ja ho tinc ben integrat. No és una malaltia. No és una cosa que es pugui tractar amb un fàrmac. És una cosa que tens i que ets, així és com ha de ser. I com que, almenys en el meu cas, he acabat trobant la manera d’integrar-ho i que formi part de la meva personalitat i de la meva vida, no em representava un problema. Per a bé o per a mal, la meva personalitat depèn molt d’aquestes neurodivergències. Si no fos autista, no faria totes les coses que faig. No faria tantes coses, no em dedicaria a la ciència, a escriure… Són coses que formen part de la meva persona. Perquè, malgrat que no deixa de ser un problema, en alguns casos ho pots veure com una cosa positiva, com un superpoder. El dèficit d’atenció i l’autisme et permet l’hiperfocus, que és que pots concentrar-te molt en una cosa molt concreta. Tens una ment dispersa, però pots concentrar-te en un tema concret quan fas una cosa molt concreta. I en el meu cas, que porto dos laboratoris de deu persones, que cadascú pot fer tres projectes, aquesta forma dispersa m’ha anat la mar de bé. Gràcies a això, puc controlar tot els projectes. A mi em mates si m’obligues a fer una cosa tota l’estona. Quan m’obligues a concentrar-me cinc hores amb una cosa. Això em costa moltíssim, no rendeixo, però si en puc fer cinquanta, llavors sí, sóc molt bo fent aquestes coses. He acabat incorporant aquests defectes, i els he acabat convertint en eines que em van bé per a les feines que faig i que m’agrada fer. En definitiva, m’ha agradat saber què és i etiquetar-ho. Estic convençut que, si m’ho haguessin explicat amb tretze anys, m’hauria ajudat molt. També m’hauria anat molt bé tenir referents amb autisme quan era jove.

—Creieu que hauria estat diferent si us haguessin fet el diagnòstic aleshores?
—Sí. És molt diferent com el meu fill i jo hem viscut l’adolescència. Ell sap què li passa, sap per què fa unes coses diferents dels altres, i l’ajuda moltíssim. L’adolescència és difícil per a tothom, però si a sobre tens una divergència i el teu cervell pensa diferent de la majoria de la gent, encara és més difícil. Per tant, si ho saps, i si tens un suport psicològic i farmacològic, si ho necessites, tot plegat canvia molt. Jo he tingut una adolescència feliç, però complicada. Si hagués tingut el coneixement i el suport no hauria patit tant. No m’hauria donat de cap contra la paret fins a trobar la solució jo tot sol. M’hauria estalviat un cert patiment. Cal entendre que no és que hi hagi un hiperdiagnòstic. Hi ha hagut un hipodiagnòstic durant dècades. I ara anem sortint tots els de les generacions anteriors que no van ser diagnosticats en el seu moment. Potser també hi ha aquesta sensació que n’hi ha més perquè ara s’ha començat a parlar obertament. Si sortim a explicar-ho, ho normalitzarem una mica més. I la gent ens entendrà. Suposo que també passa que hi ha gent que em veu a mi i pensa, però si sembla una persona normal… I sí, semblo com tu, però no ho som. Et pot donar aquesta falsa impressió. A més, el diagnòstic d’autisme no és una cosa que fas amb una xerrada amb el teu psicòleg. Et fan una sèrie de proves. En el meu cas, surto molt de la normalitat. Vaig estar-me setmanes i setmanes de proves, i de parlar amb psicòlegs i psiquiatres. No són diagnòstics a la lleugera. Si ara es descobreixen casos que fins ara estaven tapats, potser sí que serem uns quants més. Fins ara, es considerava que era autista un 1% de la població. Potser ara serem més, però continuarem essent una minoria.

—Entenc que la paraula “normalitat” també és molt difícil d’utilitzar…
—Jo defenso el concepte de “normalitat” en el sentit estadístic. “Normal” vol dir que és la majoria. El problema és que això ho equiparem a positiu. Pensem que “normal” és allò que és bo, i no. “Normal” és només una definició estadística. És el que és la majoria. I fora d’aquesta majoria, hi ha una minoria que no és normal, però que també és perfectament acceptable. És diferent, ni millor ni pitjor. Ser autista en alguns casos et pot donar certs avantatges, i en uns altres et pot comportar dificultats.

—M’imagino que quan arriba el diagnòstic deveu pensar: I ara què? M’he de prendre alguna pastilla? He d’anar al psicòleg?
—Sí, però segurament depèn de l’experiència de cadascú. Jo puc parlar de la meva. I reconec que sóc molt afortunat amb el meu trastorn. El tinc molt incorporat i molt controlat. Aquests dies, m’ha escrit gent que ha patit molt. I el diagnòstic els ha permès d’entendre coses i començar a buscar solucions. Han buscat suport psicològic i han començat teràpia. Per exemple, el meu psiquiatre em va preguntar si volia prendre medicaments contra el meu dèficit d’atenció. I encara m’ho estic rumiant. No sé si ho necessito, perquè jo funciono així. Potser sí que algunes coses serien més fàcils si tingués una pastilla que em centrés una mica. Però, per altra banda, tinc por de perdre aquesta manera de treballar que tinc, que m’agrada i em va bé per al que faig.

—A Twitter he vist que molts pares amb fills amb TEA us agraïen que haguéssiu fet el pas de fer-ho públic. Facilita que els seus fills tinguin un referent.
—Aquesta ha estat una de les meves motivacions per a explicar-ho. Sóc una persona que té un altaveu públic, i això pot ajudar algú a entendre que pots ser autista i, més o menys, sortir-te’n a la vida. Evidentment, no vull donar tampoc la idea que sóc autista i no passa res. Hi ha de tot. Però alguns ho som i podem fer una vida relativament normal. Tenim una vida feliç. I crec que si no tens ningú que t’ho digui i t’ho expliqui, potser et costa més d’imaginar. Crec que és una mica com l’homosexualitat…

—Com?
—Durant dècades no hi havia referents de l’homosexualitat. Als homosexuals els faltaven referents amb qui emmirallar-se. Ells pensaven que els passava alguna cosa. I en la meva generació, molta gent patia tot aquest procés fins que no entenien que era una cosa normal. Els meus amics que han fet aquest procés ho van passar molt malament, perquè es veia com una cosa que no havia de ser així. S’esforçaven a intentar ser “normals”, heterosexuals. Avui és molt diferent, és clar. Tota la generació dels meus fills té aquests referents. No els estranya, no és res anòmal. En el cas de la neurodiversitat, crec que en aquest sentit encara hi ha molta feina per fer. S’ha fet moltes passes en unes altres divergències, però no en les neurològiques. Últimament, va sortint gent que diu que l’han diagnosticat de TEA, com en Josep Thió, de Sopa de Cabra, i crec que és important que ho fem. Sortir a explicar-ho pot ajudar la gent que passa per aquest procés. Els podem ajudar a entendre que hi ha una sortida a aquest laberint. A més, podem ser un exemple més per a ajudar a entendre que podem formar part de la societat, que no som uns friquis que hem d’estar tancats en algun lloc perquè som rars.

—Molta gent potser no s’atreveix a fer-ho públic pel que diran. Si hi ha aquest “me too”, també hi haurà més gent que s’atrevirà a dir-ho i a viure-ho amb normalitat?
—És una decisió molt personal. No crec que s’hagi d’obligar ningú a dir res. Cadascú ho ha de viure i processar a la seva manera. Aquests dies, persones que conec m’han escrit per dir-me que tenien una neurodiversitat però que no ho havien explicat a ningú. Entenc que hi hagi gent que no ho vol dir. Potser he estat un inconscient i explicar-ho tindrà efectes negatius. Però, en el meu cas, m’ha pesat més pensar que puc ajudar algú. De fet, la resposta fins ara ha estat impressionat. Tot ha estat positiu. Que potser ara em trobaré gent que em mirarà diferent? Potser sí, però crec que la gent que m’envolta ja sap com sóc. La gent ja em coneix. Potser ara entendran una mica més algun dels meus comportaments.

El Regne Unit i França han anunciat la decisió de reconèixer diplomàticament l’estat de Palestina. Uns quants estats més, entre els quals hi ha el Canadà, Portugal i Andorra, s’han afegit a la crida per a fer el reconeixement al setembre, arran de l’Assemblea General de Nacions Unides.

Amb això, Palestina, que ja és reconeguda pel 75% dels membres de l’ONU, se situarà en una posició única respecte del seu paper en el món. Tanmateix, hi ha preguntes que encara no tenen una resposta clara. Qui representa Palestina i com es pot reconèixer un estat que no controla el seu territori? Vicent Partal parla de tot plegat en aquesta Pissarreta.

Es fa estrany caminar per carrers del barri Gòtic i no veure-hi turistes. Tret d’algun que vol perdre’s pels carrerons més petits i menys freqüentats en aquest rovell de l’ou de Barcelona. Al número 7 del carrer de la Palma de Sant Just, hi ha un bon pretext que fa que valgui molt la pena d’arriscar-se a perdre’s per aquestes petites bifurcacions dels carrers coneguts. És la Bodega la Palma. “Entre palaus i runes romanes”–com es presenten al seu Instagram– un pessic d’història ha quedat retinguda en aquest establiment que guarda tot el seu caràcter i carisma, i l’aspecte, la porta i el rètol d’entrada, les taules de marbre i les bótes de vi ens porten fins al primer terç del segle passat.

El 1918, aquest negoci apareix documentat com a petit comerç de vi. I l’any 1935 ja figurava inscrit com a taverna. Servia vi i tenia una màquina de gel –que encara es conserva i es pot veure darrere el taulell del celler actual– que ens recorda el temps en què les neveres no havien arribat encara a les cases.

La Bodega la Palma, anys enrere, havia estat regentada per la senyora Maria, una dona, sembla, amb molt de caràcter, anarquista, que portava el negoci tota sola. El local era conegut per tothom com “la tasca de la Maria”. A la següent generació, el va agafar Carme Castells. Els esmorzars de forquilla que preparava i tots els cuinats que servia encara es recorden.

Judit Giménez n’era clienta, vivia només a un minut a peu. La Bodega la Palma era un dels seus llocs de trobada amb els amics. “Veníem a menjar un tall de truita amb pa amb tomàquet i un got de vi i després anàvem a prendre alguna cosa al bar l’Ascensor, al carrer Bellafila”, recorda.

I un bon dia, l’any 2004, va saber que la propietària, Carme Castells, volia traspassar el negoci perquè els fills no el volien continuar. Giménez i el seu marit s’havien format al CETT, el centre universitari internacional de formació, investigació i transferència de coneixement en turisme, hoteleria i gastronomia. Coneixien el món de la restauració. Havien tingut un petit hotel rural a la Garrotxa i una cafeteria al Born, i ara mateix –d’ençà de fa un any, i amb el xef Jordi Parramon a la cuina– també són els propietaris del restaurant Bellafila, a molt pocs metres de la Bodega la Palma.

El traspàs a la clienta

Quan Giménez va saber que no hi havia relleu, la va preocupar el futur d’aquell local que formava part de la seva vida al barri. “El 2004 no estava protegida, i vaig pensar que, potser, qui ho agafés s’ho carregaria”, explica. Per evitar-ho, l’única cosa que podia fer era quedar-s’ho ella. “Jo volia mantenir-ho tal com era, i amb la Carme ens vam entendre de seguida perquè ella també volia que continués igual.” Així doncs, es va fer el traspàs del negoci, i també de moltes receptes i maneres de fer plats de sempre, amb els quals la clientela de l’establiment ja estava familiaritzada. “La Carme ens va ensenyar a fer les truites com ella les feia. Al principi ens donava un cop de mà amb els esmorzars de forquilla i dinars senzills, i és el mateix estil que hem continuat”, diu Giménez.

Cuina senzilla, amb un menú –de dilluns a divendres– de 16,50 euros, amb plats preparats amb producte fresc del mercat que fan lluir i mantenen ben viva la cuina catalana. “Seguim les tradicions gastronòmiques segons el moment i les festivitats importants de l’any”, destaca. “Per Quaresma, el divendres tenim peix i no carn, fem bunyols de bacallà, per exemple, i Dimecres de Cendra fem sardines. Intentem fer entendre que la nostra gastronomia va molt lligada a la nostra cultura.”

És clar que la missió ha estat conservar continent i contingut, esperit i essència, receptes que custodien una llarga tradició culinària, plats que han passat de generació en generació, i que en aquest celler del carrer la Palma de Sant Just continuen donant satisfacció als paladars.

Obren de dilluns a dissabte, de dotze del migdia a dotze de la nit. A migdia, aquest interessant menú de cuina catalana i amb producte de temporada el trien molts clients locals, gent del barri. “És molt divertit, perquè l’ambient és molt familiar, són els clients de sempre”. En canvi, a la nit, ja s’hi veuen més turistes, la meitat, aproximadament, dels comensals que gaudeixen de les tapes i taules d’embotits, les croquetes, la brandada de bacallà fumat amb tòfona, uns canelons de rostit amb trompetes de la mort, el botifarró d’arròs amb compota de poma, els musclos al vi blanc, all i bitxo, el fricandó de sempre o l’escalivada amb sardina fumada. “Em sap molt greu perdre els plats catalans”, expressa la mestressa.

A la truita de patates amb pa amb tomàquet i vi de la tona, Judit Giménez va afegir-hi formatges i vins. “Ara tenim una carta molt vistosa de vins, i també en tenim de la cooperativa del Priorat.” Tenen proveïdors de prop, com la botiga la Ribera, a la plaça Comercial del Born, on compren el bacallà i molts tipus de conserves. “És la nostra botiga de queviures de sempre, que, a més, és molt bonica, i ja és la tercera generació qui el porta”, destaca. També parla molt bé de la botiga on s’abasteixen de formatges, Casa Carot, al carrer de la Dagueria, molt a prop de la Bodega la Palma, “una botiga preciosa on tots els formatges que hi ha són elaborats a Catalunya”, diu Giménez.

Tot a la Bodega la Palma conserva la seva màxima autenticitat. Abans d’entrar-hi, ja es veu. La porta de fusta i vidre i el nom de Bodega la Palma gravat al vidre ens anuncia l’entrada a un lloc amb regust i valor de passat. Dins, les taules de marbre, cadires de fusta, grans bótes de vi, que ja no en guarden però que conserven aquell aspecte que havia tingut la taverna de fa un segle. No és gens estrany que Giménez digui, espontàniament, “estic enamorada d’aquest local”, perquè té un encant que fa que te n’enamoris, i més. “Jo estic molt contenta de ser, amb aquest establiment, una part important de la cultura i la identitat de la ciutat, i ara en gaudeixo tant com abans quan hi venia amb els amics”, diu.

En aquell temps, recorda, “el 95% dels clients era gent del barri o de prop, no hi havia turistes”. Avui, “ha anat canviant moltíssim, pràcticament no hi viu, la gent, aquí al Gòtic.” També comenta el costum del dinar dels oficinistes. Amb l’afecció a les carmanyoles, van deixar de donar esmorzars de forquilla. Ara només en fan dies assenyalats, com ara, per la Mercè; en aquest cas, per als castellers que aixequen castells a la plaça de Sant Jaume. També Sant Jordi és motiu per a algun plat especial en les taules de marbre, centenàries, on dia sí, dia també, romanen cullerades d’història i tradició.

Biblioteca Nacional de França
Quai François Mauriac, París
Mapa a Google

Si la setmana passada parlàvem de la vida dissortada de l’infant Jaume de Mallorca, que va acabar els seus dies el 1375 a Sòria, en l’últim article de la secció abans de la pausa de l’agost tornem a aquell mateix any perquè, justament a l’illa de Mallorca, es calcula que es va enllestir una de les joies de la cartografia medieval europea, l’anomenat Atles català.

Cap a la fi del segle XIII, a Gènova i Venècia van començar a sorgir les cartes nàutiques, vinculades a l’emergència d’un instrument fonamental de guiatge com era la brúixola, per a representar sobretot la conca de la Mediterrània, el principal espai d’experimentació i desenvolupament de la navegació a l’edat mitjana. Els comerciants i navegants catalans es van afanyar a adoptar i millorar els portolans, tot integrant-hi els coneixements del món més actuals, a partir de les aportacions provinents de relats de viatges com El llibre de les meravelles de Marco Polo. Al port de Mallorca, especialment, va emergir una escola cartogràfica destacadíssima, caracteritzada per la sumptuositat de les il·lustracions (de les ciutats, les característiques geogràfiques més importants, els retrats dels sobirans estrangers; la toponímia…), gràcies sobretot a la contribució d’erudits àrabs i jueus.

En concret, els jueus mallorquins, amb una gran activitat comercial i viatgera a l’època, van adquirir amplis coneixements de geografia –especialment, dels ports magribins i mediterranis– i de cosmografia, cosa que es va plasmar en tallers de cartografia de renom, com per exemple el que va crear el rellotger i constructor de brúixoles i aparells de navegació Cresques Abraham (Palma, 1325-1387). Malgrat que no se’n té una certesa absoluta, a Cresques se li atribueix la confecció del gran Mapamundi, a saber imatge del món i de les regions que hi ha en la Terra i dels diferents pobles que l’habiten, probablement confeccionat pels volts de 1375.

L’Atles català, com és més coneguda aquesta peça capital de la cartografia medieval, es compon de sis fulls dobles de pergamí vitel·la, cadascun enganxat sobre una taula de fusta plegable (o dues taules articulades): en conjunt, totes les làmines i les tapes fan 64 centímetres per uns 4 metres. Del punt de vista cartogràfic no es pot considerar una innovació, perquè reprodueix un model arquetípic de la cartografia mediterrània del seu temps, però és excepcional per la gran riquesa informativa que conté –quasi enciclopèdica i en català–, combinada amb l’exuberància formal proporcionada per l’abundància d’or i de miniatures que l’adornen.

Hi és descrit tot el món que es coneixia al segle XIV: Europa, l’Àfrica i l’Àsia, des del meridià de les illes Canàries fins a la mar de la Xina i des del tròpic de Càncer fins al paral·lel 60°N. Entre els nombrosíssims detalls que amaga, hi trobem la primera representació cartogràfica del perfil cònic del subcontinent indi, ben probablement gràcies a les informacions obtingudes dels relats de fra Jordà de Catalunya, el primer bisbe catòlic de l’Índia (1329). I al perfil de la costa africana entre les illes Canàries i Riu d’Or (l’actual Sàhara Occidental), apareix dibuixada una galera amb la bandera catalana. El text adjunt indica que pertanyia a l’armador mallorquí Jaume Ferrer, cosa que demostra que aquest tram costaner de l’Àfrica ja era prou conegut pels navegants catalans i mallorquins gairebé un segle abans que no el recorreguessin els portuguesos.

El prestigi del taller d’Abraham Cresques i el seu fill Jafudà (convertit el 1391 arran dels primers grans pogroms als calls) es pot mesurar amb el fet que els seus mapes, segons que s’ha pogut documentar, solien ser oferts pels reis catalans com a presents. Se sap del cert que el novembre de 1381 l’infant Joan, duc de Girona i primogènit de Pere el Cerimoniós, va voler obsequiar el nou rei de França i cosí germà de la seva muller Violant de Bar, el jove Carles VI, enviant-li un mapamundi seu dipositat a l’arxiu de Barcelona. Va ser així com les luxoses làmines de l’Atles català van anar a parar al palau del Louvre de París i es van convertir en una de les joies de la biblioteca reial francesa. Actualment es conserva a la Biblioteca Nacional a París, que l’ha digitalitzat i li va dedicar una exposició el 2012.

I una mica més: A la mateixa biblioteca francesa hi ha un altre portolà destacat de l’escola mallorquina, la carta marina (1413) elaborada pel cartògraf jueu Macià de Viladesters, un deixeble de Jefudà Cresques que també va ser l’autor d’un mapamundi (1420) conservat a la Biblioteca Medicea-Laurenziana de Florença.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Fa exactament un any que la direcció d’Esquerra Republicana va demanar als militants si estaven d’acord de fer president “el candidat socialista” –sense dir-ne el nom– “a canvi de la sobirania fiscal” i tot un reguitzell de mesures més. La sobirania fiscal s’esfumà bon punt el govern espanyol aclarí que Catalunya no sortiria del règim comú del finançament i que la reforma, en tot cas, es podria ampliar a la resta de comunitats. Abans-d’ahir, quan encara no feia l’any, s’acabà de fer miques fins i tot la primera pedra de l’acord –o l’última que en restava, segons com es miri: una estona abans d’anar-se’n de vacances, el govern del president Salvador Illa va enviar una nota de premsa als mitjans en què informava que la Generalitat no recaptaria l’IRPF en cap moment d’aquesta legislatura. L’argument tècnic és que l’Agència Tributària Catalana no té prou infrastructura –cosa que ja se sabia quan es va prometre que l’any vinent es recaptaria la renda per primera vegada. 

Avui hi ha un regust amarg, dins d’Esquerra. La digestió no s’ha acabat ni de bon tros. La consulta en va dividir llavors les bases –el 53,5% va votar-hi a favor i el 44,8%, en contra–, i després el partit s’esbudellà durant un congrés molt tens en què recuperà la presidència Oriol Junqueras, enfrontat a la llista dels afins al president Pere Aragonès i a Marta Rovira. En tots dos bàndols hi havia contraris i partidaris d’investir Illa –tan sols Foc Nou reunia exclusivament els crítics–, de manera que les famílies encarades al congrés no es corresponien ben bé al vot. Tanmateix, la manera com Rovira, tot just retornada de l’exili, es comprometé amb la defensa del document –i com Junqueras va fer el desentès– condiciona molt la reflexió interna, un any després, sobre si la investidura va ser un error o no. 

Els qui ja llavors eren refractaris a l’acord i s’empassaren igualment el gripau ho van fer, principalment, per la por que una repetició electoral ferís de mort el partit. Esquerra acabava de passar de trenta-tres escons a vint i, després de les eleccions, havia esclatat l’escàndol dels cartells contra els germans Maragall. En retrospectiva, molts roviristes lamenten, sotto voce, que va ser un error deixar que cares del seu sector, com la diputada Raquel Sans, s’enfanguessin a vendre amb pompa i circumstància un acord que de bon començament ja semblava molt difícil de complir. Això, creuen, ha donat oxigen a Junqueras, que no ha dit mai explícitament què va votar, per a vendre la imatge d’una tabula rasa. Ara l’entorn de la Nova Esquerra Nacional es troba que no té el control del partit, no ha sabut articular cap oposició orgànica funcional i, a més a més, té les mans tan tacades de l’acord com els junqueristes que van participar de la negociació. 

El cas és que Junqueras té un control rotund de l’executiva nacional després del congrés. La victòria va ser contundent i l’estructura del partit s’ha reorganitzat de valent –uns quants dissidents fan servir el terme “purga”, però la direcció es considera en el seu dret de refer els equips en funció dels resultats. El trencament és fondo. Al març, en la segona part del congrés, l’anomenada Comissió de la Veritat, que havia d’escatir com havia funcionat l’estructura B del partit, va exposar les conclusions d’un informe que en feia responsable l’equip de comunicació del partit entre el 2019 i el 2023, dominat pels afins a Rovira. Els altaveus republicans de més volada, ara com ara, són tots pròxims a Junqueras. L’única excepció és Josep Maria Jové, que s’ha mantingut com a president del grup parlamentari, però ha perdut influència. N’ha guanyat, en canvi, Lluís Salvadó, que ostenta l’inusual càrrec administratiu de director general del partit, però té incidència política. 

Sigui com sigui, un dels envits de la direcció actual és de gestionar la frustració que han causat en els militants uns incompliments tan primerencs. La presidenta Carme Forcadell, que va votar en contra de la investidura, va piular fa uns dies que l’acord pel finançament era “una altra presa de pèl”, i va declarar a VilaWeb que, a parer seu, molts dels militants que havien votat a favor de la investidura ara no ho farien. Les rectificacions en l’acord pel traspàs de Rodalia, que es va signar per investir Pedro Sánchez, no causen tant de malestar, però també inquieten. Junqueras ho navega com pot. Demana garanties de compliment dels acords abans d’aprovar el pròxim pressupost i dilluns vinculà una cosa amb una altra, tot dient que l’acord de Rodalia solament seria efectiu amb un bon model de finançament. 

Però el to amb els socialistes és difícil de regular: Junqueras encara continua inhabilitat i no podria ser candidat si Illa avancés les eleccions per manca de suport –cosa que, per una altra banda, no sembla que sigui damunt la taula encara que tampoc no hi hagi pressupost l’any vinent. De moment, cal fer equilibris. La secretària general, Elisenda Alamany, va dir fa poc en una entrevista a l’Ara que “sense finançament, la legislatura se li complicarà, a Salvador Illa”, però ho acompanyava d’un altre missatge: encara és aviat. “El nostre rol és empènyer i continuar pressionant perquè aquests acords es compleixin”, aclaria. La reacció del partit després de l’anunci que la recaptació de l’IRPF no és prevista fins el 2028 va ser de llevar-hi importància perquè era un fet “purament tècnic”. La portaveu del grup parlamentari, Ester Capella, també ha defensat fins ara l’acord de Rodalia. 

Després del terrabastall del congrés, el partit mira de calmar les aigües, però encara no ho són del tot. El focus principal de crisi és en aquests moments al grup parlamentari de Madrid, molt dividit. El portaveu, Gabriel Rufián, va molestar molts republicans amb la proposta sorpresa d’articular un front comú de l’esquerra “plurinacional” o “perifèrica” –que també va desconcertar Bildu i el BNG. Capella respongué de seguida que una proposta com aquella no era damunt la taula i Junqueras també ho va descartar, i va afegir que el candidat a Madrid el triarien els militants. No tothom ho interpreta com un qüestionament a Rufián –perquè sempre l’han triat les bases–, però, en general, sí com un símptoma de refredament de la relació de Rufián amb la part alta de la direcció nacional. Rufián causa com més va més mala maror dins el partit, perquè hi ha militants destacats que consideren que ha perdut el contacte amb el batec del país i que té una agenda pròpia. 

La carpeta madrilenya pot ser la primera d’obrir-se si la fragilitat del govern espanyol deriva en un avançament electoral. La següent, en tot cas, serà la de les eleccions municipals, i aquí serà important d’observar com es configura la candidatura a Barcelona. Alamany és alhora secretària general del partit i portaveu del grup municipal, i va explicar fa poc que voldria ser candidata. La federació municipal de Barcelona, tanmateix, és enrevessada i té unes dinàmiques diferenciades de la resta del partit. D’ençà de l’últim congrés, a l’abril, és en mans de Creu Camacho, que forma part del sector rival de Junqueras i Alamany. Els intents intermitents d’Alamany per a una entrada al govern han enrarit el curs. L’operació es va descartar finalment, després d’ajornar sine die la votació l’estiu passat, però encara no s’ha dit tot. La federació té a les seves mans els mecanismes d’elecció de candidats. 

Elisenda Alamany: “Aquest model econòmic va destruint la identitat del país”

Quan la vida d’un infant es veu truncada per circumstàncies alienes, l’acollida temporal pot esdevenir una escletxa d’esperança. A l’estiu, molts petits que viuen en centres tutelats troben a faltar la calidesa d’una llar. Per sort, hi ha famílies que els acullen els caps de setmana i durant les vacances per oferir-los un oasi d’estabilitat emocional i normalitat. Però encara no són suficients. L’Institut Català de l’Acolliment calcula que cal un centenar de famílies més per a donar oportunitats a tots aquests menors. Per això, algunes famílies temporals alcen la veu per trencar amb l’estigma que acompanya aquests menors, els quals moltes vegades se’ls associa amb persones conflictives. Les famílies temporals descriuen l’experiència com un procés d’aprenentatge gratificant en què té lloc un enamorament mutu.

L’acolliment més conegut és el permanent, però molta gent desconeix la fórmula d’acolliment de cap de setmana i vacances, que és igualment valuós, perquè permet a molts infants de sortir del seu entorn habitual i viure experiències familiars en positiu, encara que sigui només durant uns dies.

Maite Pérez i Xavier Villaret són pares d’acollida d’una nena d’onze anys. Van endinsar-se en aquest procés per fer realitat el seu desig de formar una família. Després d’un embaràs complicat que va acabar amb una pèrdua, van sentir la necessitat d’explorar unes altres opcions. La seva història va coincidir amb l’inici de la guerra d’Ucraïna, quan la necessitat de donar suport a infants desplaçats era a l’ordre del dia. “Ens van parlar de les diferents opcions d’acollida i, després de reflexionar-hi, vam optar per la de cap de setmana i vacances.”

Per a Isabel Salas, la motivació va sorgir d’un procés més personal. Va sentir la necessitat de contribuir a la societat amb un projecte que la “comprometés personalment, anés més enllà de donatius i estigués vinculat amb la infància”. Va exposar la idea al seu fill Miquel, de vint-i-dos anys, amb qui conviu en una casa de Vallvidrera. “Inicialment, ell va demanar-me que m’esperés que s’independitzés, però després s’ho va repensar i va animar-me a endegar el procés.”

Les famílies coincideixen que el primer contacte amb els nens és un moment emocionant i de nervis. La Maite i en Xavier van conèixer la nena en una cafeteria. Hi van anar amb unes galetes que sabien que li agradarien per mirar de trencar el gel. Les primeres vegades que la van tenir a casa van aprofitar per fer coses quotidianes, com ara, cuinar macarrons, que era un plat que sabien que l’entusiasmava, i de mica en mica van anar agafant confiança. En el cas de la Isabel, el primer contacte amb l’infant va ser el passat mes de febrer i, segons la mare, van entendre’s de seguida.

Tots dos processos van començar amb una sèrie de trobades informatives i de seguiment, on es feien les entrevistes pertinents i s’investigava la idoneïtat de les famílies d’acollida. Una volta passats aquests tràmits, els infants van ser assignats d’acord amb el perfil de cada família. Primer es van fer trobades puntuals i, amb el pas de les setmanes, van passar les primeres nits plegats.

Nous membres de la família

Tot i que l’acolliment de caps de setmana i vacances pot semblar un procés de petit impacte, el vincle que es crea amb els infants és profund. La Maite i en Xavier expliquen que, amb poc temps, la petita s’ha integrat totalment a la família: “Ella, quan parla, ho fa com una més.”

Per la seva banda, la Isabel explica que el seu infant va passar les primeres nits a casa seva aquest passat Sant Joan, i que ara a l’agost passaran una setmana plegats a Llafranc, on faran tot d’activitats que han preparat conjuntament, com ara, anar amb caiac. “Encara som en una fase de coneixement, però va tot fantàsticament bé i s’està adaptant molt bé.”

La importància dels petits detalls

De fet, la Isabel explica que aquests primers mesos compartits han dut el nen a llocs als quals habitualment no té accés, com ara, parcs d’atraccions i museus. Però a mesura que ha anat introduint-lo en la dinàmica domèstica, s’ha adonat que allò que més valorava eren les coses quotidianes: parar taula, anar al supermercat, cuinar plegats o fer una sobretaula. Entre els moments més emocionants d’aquests darrers mesos, la Isabel recorda quan van portar el petit a tocar la neu pera primera vegada: “Per a ell va ser una veritable aventura.” En definitiva, la cosa més valuosa és l’atenció individualitzada, diu. Quan són a la institució, aquests infants han de compartir l’atenció dels educadors amb la resta de nens amb qui conviuen, i això no passa a les cases d’acollida.

La Maite i en Xavier també comparteixen aquest punt de vista. Expliquen que el primer Nadal que van passar amb la nena, van tenir una sorpresa majúscula: “Quan van passar les festes, li vam demanar què era la cosa que més li havia agradat, pensant que ens diria els regals, però no, ens va dir que el millor havien estat els dinars familiars i les reunions.” I és que una de les coses que més valora la nena és fer plans amb ells i sentir-se atesa.

Les famílies defensen que l’acolliment no és un espai de lleure i prou, sinó també un procés d’ensenyament i transmissió de valors. La Maite i en Xavier, per exemple, ajuden cada cap de setmana la nena a fer els deures. La petita es mostra molt satisfeta quan treu bones notes: “Ens ho explica contenta.”

Impacte directe en les famílies

Quant a l’impacte que l’acolliment té en les famílies, la Isabel diu que l’experiència ha superat amb escreix les seves expectatives: “Ell és una personeta que té el seu món, la seva personalitat, que li han passat coses, i això t’obliga a ser pacient, a conèixer, a preguntar, a intensificar l’empatia.”

A més, explica que aquests petits tenen la capacitat d’ajudar els pares d’acollida a créixer com a persones: “Des de la nostra prepotència, com a adults, pensem que som nosaltres qui eduquem aquests nens, però no, al contrari, són ells els qui ens aporten uns aprenentatges vitals.” En el seu cas, a més, diu que el procés també influeix positivament en el seu fill: “Ell és el germà petit de la família i ara, de cop i volta, ha adquirit un rol de germà gran que l’obliga a endinsar-se en el món de les cures: tenir cura d’algú, preocupar-te d’algú, procurar-li benestar, acompanyar-lo, educar-lo, estar present.”

Trencar l’estigma

Per això, defensen que cal desmuntar l’estigma al voltant dels infants en situació de vulnerabilitat. “Són nens que han viscut situacions que no ens imaginem, i tenen els mateixos drets que un altre infant de conèixer una altra vida. Els hem de donar una oportunitat”, afirmen la Maite i en Xavier.

La Isabel també es fa ressò d’aquesta visió, i destaca que, malgrat les dificultats que poden presentar aquests nens, l’acolliment és una oportunitat que mereixen. Explica que quan va compartir amb el seu entorn proper la voluntat d’acollir va rebre algunes opinions negatives: “Em van dir que aquests nens eren conflictius i que venien amb motxilles”, recorda. Reconeix que aquests infants han estat exposats a situacions que cap nen hauria de viure –negligències, violències o manca de cura–, però insisteix que l’experiència li ha permès de descobrir una persona dolça, encantadora, fantàstica, inquieta i amb moltes ganes d’integrar-se a la família.

Totes dues famílies es mostren convençudes que la relació amb els seus infants d’acollida perdurarà en els temps. Són conscients que quan els petits assoleixin la majoria d’edat hauran d’anar-se’n del centre on viuen, però es mostren disposades a continuar-los fent costat a llarg termini. “Volem ser el seu referent i transmetre-li que hi ha possibilitats i que té recursos al seu abast, que té potencial i que podrà arribar allà on es proposi i tenir una vida tan satisfactòria com sigui possible”, diu la Isabel.

Manquen unes cent famílies més

A Catalunya, hi ha uns 8.000 infants tutelats per l’administració, la meitat dels quals viuen en centres i l’altra meitat en famílies d’acollida. Segons que detalla Elena Lledós, directora de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció, actualment hi ha 119 famílies col·laboradores a tot Catalunya que acullen 133 infants els caps de setmana o durant les vacances.

Lledós assenyala que aquest model forma part de l’estratègia de desinstitucionalització i ha remarcat que es necessitarien, almenys, unes cent famílies més per a donar més oportunitats als infants que són en centres. Això permetria de canviar la manera en què habitualment es fa l’acolliment. Segons que explica, sovint les famílies acullen temporalment un infant perquè el coneixien anteriorment i, si hi ha més famílies acollidores, també es podria fer la coneixença al revés, és a dir, que les famílies vagin al centre i coneguin infants que tinguin la voluntat de passar un temps fora amb les famílies. “Seria un bon repte i una oportunitat.”

Contra l’estigma, Lledós remarca que aquests infants no es diferencien en res de la resta. “Senzillament, pel que sigui, no poden estar amb la família d’origen, i els hem d’ajudar perquè puguin tornar-hi. Són nens com tots els altres.”

En aquesta línia, explica que qualsevol persona i família pot oferir-se per a acollir temporalment un infant. Indica que primer es rep informació i una formació i després es fan entrevistes i una visita al domicili. Destaca que per als petits és una experiència beneficiosa perquè tenen acompanyament, seguretat i més estabilitat emocional. “Als centres tenen referents, però són treballadors i hi ha més rotació. És molt difícil que un infant tingui el mateix referent durant tota l’estada al centre i durant tota la vida”, diu.

Ara per ara, les famílies col·laboradores no poden accedir a cap prestació econòmica, però Lledós diu que s’estudia la possibilitat d’introduir una nova prestació perquè tinguin un suport econòmic. “El cap de setmana i les vacances són un espai que requereix poder-los acompanyar i despeses”, admet, i insisteix que l’existència d’aquesta prestació dependrà de la disponibilitat pressupostària.

Fa deu anys, la política catalana va viure un moment d’excepcionalitat. En un context de mobilització ciutadana sense precedents i amb l’independentisme creixent amb força, naixia Junts pel Sí, una candidatura unitària que agrupava Convergència Democràtica, Esquerra Republicana, Demòcrates de Catalunya, Moviment d’Esquerres i independents i les principals entitats sobiranistes, com l’ANC i Òmnium Cultural. L’objectiu era clar: guanyar les eleccions del 27 de setembre del 2015 i engegar un procés d’independència.

En les eleccions del 27 de setembre, la candidatura va aconseguir 62 escons, però no va assolir la majoria absoluta, cosa que va dependre sempre dels deu diputats de la CUP. D’allí en va sorgir el govern del Primer d’Octubre, encapçalat pel president Carles Puigdemont, una volta que la CUP es negués a investir el president Artur Mas.

Il·lusió, esperança, tensió, enuig. El còctel d’emocions que transmetia Junts pel Sí era ben complet, tant per a una banda com per l’altra. Així i tot, va ser un punt d’unió entre forces de l’esquerra i la dreta per construir una majoria transversal pensada per la independència. Però també va ser un mirall de les tensions internes del moviment, de les contradiccions entre partits i de les dificultats de crear realment un full de ruta sòlid, malgrat les intencions. Un reguitzell de dificultats que han anat sorgint amb el pas del temps.

Deu anys després de Junts pel Sí, i amb un escenari polític completament diferent, hem conversat amb els quatre caps de llista de les demarcacions, Raül Romeva (Barcelona), Germà Bel (Tarragona), Lluís Llach (Girona) i Josep Maria Forné (Lleida), què va presentar la candidatura. Els hem demanat quin llegat ha deixat i què n’ha quedat viu –o no– en l’independentisme del dia d’avui.

Romeva, Bel, Llach i Forné, en imatges d’arxiu. Quin record en queda, de Junts pel Sí?

Romeva, Bel, Llach i Forné, que van viure la coalició des de dins, coincideixen a assenyalar-ne el caràcter excepcional, però amb alguns matisos. Romeva assenyala que va ser una “aposta insòlita de generositat política i d’unitat estratègica”, que va ser capaç d’unir sensibilitats ideològiques molt diverses entorn d’un objectiu comú. “El record que en guardo és intens, fràgil i profundament humà. Com tota obra col·lectiva feta a contrarellotge i amb més fe que garanties”, explica.

Forné destaca que la campanya va ser molt il·lusionant i el projecte era engrescador, tot i que en el recorregut hi va haver “clarobscurs”. “Des de les eleccions, amb la constitució del parlament i la dissolució amb el 155, sempre hi va haver alts i baixos”, explica. Diu que aquests moments obscurs ja s’han fet evidents amb el pas del temps, i lamenta que a vegades pesessin tant les ingerències partidistes. Sobre els objectius, creu que “potser no es van encarar amb prou astúcia ni mesura de força”. Bel també és del parer de Forné, però critica amb duresa “la gent que va entrar en la fórmula contra acord i la va torpedinar des de dins”. “Cadascú en pot extreure conclusions”, diu.

Llach en destaca sobretot l’entusiasme de tota la gent que va participar en la campanya electoral, que diu que va ser única. I pensa en Muriel Casals: “Era una punta de llança, la millor pacificadora que teníem, i la seva absència ens va afectar, però vam mirar de substituir-la”. Segons Llach, la precisió del programa electoral també era bona, tot i que els esdeveniments van anar canviant. “Era allò de guanyar espais d’independència per obligar l’estat espanyol a negociar. Després hi va haver canvis, el referèndum i es va haver d’improvisar molt. Els que vam acceptar sabíem bé la concreció del programa”, diu Llach.

Quan els independents de Junts pel Sí van restar al marge de les decisions

Els aprenentatges i el llegat

Segons Forné, el principal aprenentatge i llegat de Junts pel Sí és que el projecte de país manté una vigència plena, que existeix una massa social disposada a mobilitzar-se quan se li parla en clau de país, més enllà dels interessos de cada partit. “Hi ha una massa social important en el país que si se li parla en clau de país, està engrescada, que supera amb escreix la suma de les masses socials que s’adhereixen a projectes partidistes”, assenyala.

Per Romeva, l’experiència va demostrar que la unitat no es pot imposar, però sí construir quan hi ha generositat i confiança. Assenyala que no n’hi ha prou amb compartir un objectiu comú: “cal compartir també el camí i els codis per recórrer-lo”. I que sense una “cultura de pacte sostinguda en el temps”, qualsevol estructura unificada pot acabar esberlant-se. “L’aprenentatge és que cal cuidar no només el què, sinó el com i el qui. Això inclou el respecte mutu, la transparència i una estratègia compartida”, diu.

A parer de Bel, Junts pel Sí ha permès de fer un gran aprenentatge a qui hagi volgut fer-lo. “Sempre que en la vida es decideix tenir objectius i camins, s’ha de tenir clars els instruments que requereixen les eleccions”, diu. “Si es volia fer un referèndum unilateral, s’havien de tenir en compte tots els instruments que no es van tenir en compte, per un exercici d’incompetència o inconsistència”, matisa. I afegeix que un altre aprenentatge és “saber quina és la via per la qual no hi haurà independència a Catalunya, i que les unions forcades no van enlloc”.

Sobre el llegat, Llach apunta que n’hi ha un de clar: “Que només tindrem la independència quan anem junts, sobretot quan els partits de centredreta i centreesquerra, majoritaris a Catalunya, tinguin un mandat”. Romeva també diu que el més valuós és que va desmentir el mite segons el qual les esquerres i les dretes catalanes no poden treballar plegades per un objectiu de país. “Va demostrar que, en moments clau, el país és capaç de trencar les lògiques partidistes”, diu. Però també diu que hi ha hagut un llegat amarg: “El de veure com, un cop desapareguda la coalició, va tornar la desconfiança i el càlcul tàctic”. “Potser el llegat més important és la consciència que només amb un gran sentit d’estat i una nova cultura política podrem tornar a alçar quelcom similar”, afegeix.

L’estira-arronsa entre partits

Un dels aspectes més delicats de Junts pel Sí, sens dubte, va ser l’estira-arronsa entre els partits i la convivència entre cultures polítiques molt diferents dins d’una mateixa estructura, malgrat que hi havia el mateix objectiu. Romeva destaca que va viure moments de “solitud interna” com a independent. “Quan la tensió entre les estructures dels partits i la realitat de la coalició aflorava de manera subtil, però persistent”, diu. “I personalment, el desencaix emocional d’estar encapçalant un projecte que molts aplaudien en públic, però qüestionaven en privat”. També assenyala que la incomprensió de part del sobiranisme, que veia la fórmula com una renúncia o com una anomalia, tampoc no ajudava que el clima fos bo.

En la mateixa línia que Romeva, Llach assenyala que part de les funcions dels independents era intentar que les tensions fossin les mínimes entre partits que “no estaven acostumats a anar junts”. Destaca que la direcció política anava prou unida, però que les divergències van començar a notar-se les darreres setmanes. “En el programa electoral, dèiem que no volíem que la gent patís conseqüències, que érem nosaltres, la classe política, la que havíem d’assumir els riscos. L’1 d’Octubre tot se’n va en orris, perquè la classe política perd protagonisme i qui l’agafa és la gent, defensant les urnes d’una manera extraordinària”, diu Llach.

El moment que causa més decepció a Llach és que tot el govern no anés a l’exili. “Va ser un gran error descomunal. Tota la resta es pot explicar pels dubtes, xantatges, amenaces de sang, per l’imprevist de la situació. Però que el govern no anés a l’exili sencer i amb coratge es plantés a Brussel·les, que des d’allà pogués proclamar la DUI, em va decebre molt i és el moment polític més dramàtic”, considera.

A parer de Forné, la feblesa de tot plegat és que no es va mesurar prou bé la dificultat. Destaca que els moments més difícils que els va tocar viure va ser entre el setembre i l’octubre del 2017, quan s’acostava el Primer d’Octubre. “A mesura que avançava, els fets de la conselleria d’Economia, i el 3, 9, 25, 26 i 27 d’octubre també són molt complicats”, diu.

Germà Bel: “Vam ser uns incompetents, tots els qui vam ser a la primera línia havíem d’haver plegat”

És possible un altre Junts pel Sí?

Llach té claríssim que la independència implica l’aparició d’un nou moviment com el de Junts pel Sí perquè “enteníem que la unitat era l’única condició indispensable d’un enemic tan poderós com l’espanyol”. “Dependrà si ho fem bé i ho tenim preparat, o si el territori l’hem fet nostre, però de totes les condicionals, la primera és que només es farà si l’aventura junts pel sí es repeteix amb la mentalitat que es va fer”, explica.

Forné creu que seria possible si les circumstàncies ho faciliten, tot i que ara per ara ho descarta perquè “pesen més les ferides que els objectius compartits i amb les ferides, no pots construir res”. “Estic convençut que tornarà a venir un moment d’unió de forces, amb un enemic compartit és més fàcil. A mesura que l’espanyolisme creixi i sigui més punyent i agressiu, hi haurà moments en què farà falta unir forces”, assenyala.

Romeva també veu possible una repetició de Junts pel Sí només “si es torna a posar el país per davant de les sigles”. Segons ell, el projecte no es pot copiar ni repetir com una forma matemàtica perquè va ser fruit “d’un moment irrepetible”, però que sí que es pot recuperar l’esperit: “El de la cooperació estratègica, la confiança i la visió compartida”. “Més que repetir una marca, el que ens cal és reaprendre a actuar com a poble que sap sumar diversitat per assolir objectius comuns”, afegeix Romeva. A parer seu, el futur s’ha de construir generant “espais nous de reconeixement mutu i corresponsabilitat, ja sigui per part dels partits de vocació independentista com dels diversos actors de la societat civil”. “Junts pel Sí va ser una resposta d’esperança. Ara ens cal construir una nova resposta, igualment esperançadora, però més sòlida i madurada pel camí recorregut”, conclou.

Dels quatre caps de llista, Bel és l’únic que creu que no sigui viable que hi torni a haver una figura semblant a la de Junts pel Sí “perquè hi havia molta falsedat en l’acceptació de la fórmula i molta hipocresia”. “Els actors són els mateixos. Com pots esperar coses diferents?”, diu.

Imatge d’arxiu d’un acte de Junts pel Sí.

L’evolució dels mots és un fenomen molt interessant, ple de sorpreses. En aquesta secció hem parlat, per exemple, de mots catalans que tenen origen curiós. I també hem parlat de mots que volen dir coses diferents en un dialecte i en un altre.

Aquest fet el veiem també comparant llengües, de manera que trobem un mot que en català té un significat i en francès, o en anglès o en castellà, en té un altre. D’aquests mots se’n diuen falsos amics, perquè tot sovint són fonts de confusió.

Tot seguit veurem trenta falsos amics: quinze comparant el català i el castellà i quinze comparant el català i l’anglès.

Les calces són les mitges? 

Falsos amics castellà-català ‘Acostarse’ és ficar-se al llit

El verb espanyol acostarse vol dir ficar-se al llit, anar-se’n al llit, gitar-se o colgar-se. En canvi, acostar-se és acercarse en castellà.

Una ‘ampolla’ és una butllofa

Allò que en castellà es diu ampolla no és una ampolla sinó una butllofa o una bòfega. La nostra ampolla es diu botella, en castellà. I, compte: la frase feta levantar ampollas no vol dir ni aixecar ampolles ni aixecar butllofes, sinó irritar, tocar el voraviu, fer bullir la sang, aixecar polseguera…, segons el matís.

La ‘cama’ és el llit

Fa quaranta anys es va fer coneguda una anècdota periodística. A un jugador del FC Barcelona de l’època, que encara no entenia gaire bé el català, li van demanar com tenia la cama i va entendre que li demanaven com era el llit (vegeu-ho en vídeo). Una típica confusió de falsos amics. La cama castellana, efectivament, no fa referència a una cama, sinó a un llit. I la nostra cama en castellà es diu pierna.

La ‘cebada’ és l’ordi

El cereal que en castellà es diu cebada no es correspon pas amb la nostra civada, sinó amb l’ordi. I la civada catalana en castellà es diu avena. En alguns bars –potser us hi heu trobat– s’ha d’insistir perquè et diuen que de llet de civada no en tenen, i sí que en tenen. Expliqueu-vos, que convé que se sàpiga aquesta diferència.

Deu mots catalans d’origen curiós (1)

‘Colgar’ és penjar

Quan en castellà diuen colgar no volen pas dir colgar, sinó penjar. El nostre colgar en castellà és enterrar o sepultar. I el nostre colgar-se, com ja hem vist, acostarse.

‘Escoltar’ és escortar

Molta atenció perquè quan en castellà diuen escoltar no volen pas dir escoltar, sinó escortar, és a dir, acompanyar per protegir. L’escoltar català és escuchar en castellà.

Una ‘garza’ és un agró

L’ocell que en castellà s’anomena garza no és pas una garsa, sinó un agró o bé un bernat pescaire (en castellà, garza real). La nostra garsa en castellà és una urraca.

Les ‘golfas’ són les meuques

Cal anar molt amb compte amb aquests falsos amics. Quan en castellà es diu golfa no es fa pas referència a la part alta de la casa, sota teulada, sinó que és un terme col·loquial que vol dir meuca, prostituta, i també poca-vergonya o persona deshonesta. La nostra golfa en castellà es diu desván.

‘Llevarse’ és emportar-se

Si sentiu en castellà llevarse no vol pas dir alçar-se del llit, sinó emportar-se, endur-se. El català llevar-se és levantarse de la cama en castellà.

Una ‘mancha’ és una taca

No confonguem la nostra manxa amb la mancha castellana, que vol dir taca. La manxa catalana es diu fuelle en castellà.

Un ‘paño’ és un drap

En castellà, paño no vol dir pany, sinó drap. El nostre pany (de la porta) es diu cerradura en castellà.

‘Rentable’ és rendible

Quan en castellà es diu que una cosa és rentable, no vol dir que es pot rentar (com seria en català), sinó que és rendible. El nostre rentable és lavable en castellà.

Una ‘tasca’ és una taverna

El castellà tasca no té res a veure amb el mot català escrit igual, sinó que vol dir taverna. La nostra tasca es diu tarea en castellà.

‘Trepar’ és enfilar-se

Encara que molta gent ho digui malament, el castellà trepar no es diu igual en català, sinó que vol dir enfilar-se o grimpar. En català, trepar vol dir fer forats (en castellà és taladrar).

‘Tumbarse’ és ajeure’s

El verb castellà tumbarse no es correspon amb el nostre tombar-se, sinó que en català vol dir ajeure’s (o ajaure’s). Quan nosaltres diem tombar-se en castellà es diu volverse o darse la vuelta.

Deu mots catalans d’origen curiós (2)

Falsos amics anglès-català ‘Actually’ és de fet

Quan en anglès es diu actually no es vol dir actualment, sinó de fet, en realitat. Si volem dir actualment en anglès podem dir, per exemple, at present o presently.

Un ‘billion’ són mil milions

Un billion en anglès són mil milions, no pas un bilió. Alguns diccionaris diuen que en l’anglès britànic encara vol dir un bilió, però és un ús ja antiquat. El nostre bilió en anglès és trillion.

Una ‘deception’ és un engany

L’anglès deception no vol dir decepció, sinó engany. I la decepció, en anglès, es diu disappointment.

‘Eventually’ és finalment

Quan en anglès diuen eventually no volen dir eventualment, sinó finalment, fet i fet, al capdavall. Per dir eventualment en anglès s’ha de dir possibly o occasionally.

Una ‘evidence’ és un indici

L’anglès evidence no es correspon amb el català evidència, sinó que vol dir indici, prova. Per a dir evidència (qualitat d’evident) en anglès se sol emprar obviousness.

‘Exciting’ és apassionant

L’anglès exciting té un significat més ampli que el català excitant i es fa servir sobretot amb el significat d’apassionant o emocionant. El nostre excitant es pot traduir per exciting, però també –quan és un nom– per stimulant.

L’‘exit’ és la sortida

L’anglès exit no l’hem de traduir per èxit, sinó per sortida o eixida. De fet, tant l’anglès exit com el català eixir provenen del verb llatí exire. El nostre èxit se sol traduir per success (i tinguem en compte que succés –amb aquest significat– també és un nom català).

‘Genial’ és amable

L’adjectiu anglès genial es correspon amb amable, afable, simpàtic, però no pas amb el català genial, que en anglès seria brilliant, of genius, great…

Una ‘injury’ és una ferida

Quan en anglès diuen injury no fan referència a una injúria, sinó a una ferida o lesió (o bé, segons el context, a un dany, a un perjudici). La nostra injúria en anglès és abuse o insult.

Una ‘library’ és una biblioteca

Si un anglès diu library no vol pas dir llibreria, sinó biblioteca. Una llibreria en anglès és una bookshop o bookstore.

‘Molest’ és agredir sexualment

Heus ací uns falsos amics que ens poden fer la guitza. El verb anglès to molest no vol dir molestar, sinó agredir sexualment (o abusar o assetjar sexualment). El català molestar en anglès és to bother o to disturb.

Un ‘physician’ és un metge

Una confusió habitual s’esdevé amb l’anglès physician, que no vol dir pas físic, sinó metge. En anglès, un físic és un physicist.

‘Sensible’ és assenyat

L’adjectiu anglès sensible no vol dir sensible, sinó assenyat, prudent, discret. Si volem dir sensible en anglès hem de dir sensitive.

El ‘suburb’ són els afores

Un suburbi, en català, és, generalment, un barri perifèric pobre. En canvi, un suburb anglès sol designar un barri dels afores o una zona residencial. És a la perifèria, sí, però més aviat benestant. Els barris pobres, en anglès, són slums (o bé inner cities). 

‘Traduce’ és calumniar

L’anglès traduce no és pas traduir, sinó calumniar o difamar. Quan volen dir traduir fan servir el verb to translate.

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Aquesta setmana, dues organitzacions israelianes de drets humans destacades –B’Tselem i Metges pels Drets Humans-Israel– s’han afegit a una llista com més va més llarga: la d’entitats que sostenen que les accions d’Israel a Gaza constitueixen un genocidi. Les avaluacions coincideixen amb les conclusions a què ja havien arribat anteriorment múltiples grups internacionals de drets humans, com també diferents governs estrangers i acadèmics especialitzats en estudis sobre genocidi, en els vint-i-un mesos transcorreguts d’ençà que Israel començà la campanya militar a l’enclavament en resposta a l’atac perpetrat per Hamàs contra el país el 7 d’octubre de 2023.

D’aleshores ençà, l’exèrcit israelià ha malmès o destruït la major part d’edificis de Gaza, n’ha arrasat la major part dels barris i ha desplaçat repetidament la població palestina del territori mitjançant ordres d’evacuació d’efecte immediat i bombardaments implacables. Més de 60.000 palestins han mort en l’ofensiva israeliana, segons les autoritats sanitàries locals: l’ONU, per la seva banda, ha dit que la població supervivent de l’enclavament era exposada a “la fam generalitzada, la malnutrició i les malalties” a causa de mesos de blocatge i restriccions per part d’Israel a l’entrada d’ajuda humanitària. Les morts per fam a l’enclavament han augmentat significativament aquestes darreres setmanes.

B’Tselem i Metges pels Drets Humans-Israel, sobre això, afirmen que tant la conducta d’Israel durant el conflicte com la retòrica adoptada per nombrosos dirigents polítics i militars israelians evidencien “la intenció deliberada dels responsables israelians d’atacar tota la població de Gaza, en compte de cenyir-se als milicians, i de destruir els mitjans de vida del poble palestí”. Alguns dirigents israelians, en aquesta línia, han demanat explícitament de privar la població civil de Gaza de menjar i aigua, com també de fer una neteja ètnica del territori.

Yuli Novak, director de B’Tselem, explica: “Tots els genocidis de la història han tingut una justificació per a aquells qui els han comès: la defensa pròpia contra un perill existencial, la impossibilitat d’aconseguir la victòria per cap altre mitjà o, fins i tot, la idea que les víctimes ‘s’ho havien buscat’.”

L’acusació de genocidi és greu i políticament delicada, més encara quan s’invoca contra un país nascut arran del trauma històric de l’Holocaust. El terme “genocidi” va ser encunyat per l’advocat polonès Raphael Lemkin l’any 1944 per descriure el programa nazi d’eliminació sistemàtica del poble jueu, i fou codificat en la convenció de l’ONU del 1948 sobre el genocidi com un crim que implica la “intenció de destruir, totalment o parcial, un grup nacional, ètnic, racial o religiós”.

Els funcionaris i polítics israelians, incloent-hi el primer ministre, Benjamin Netanyahu, han rebutjat iradament l’acusació de genocidi i l’han titllada de “libel de sang” contra el poble jueu, i han insistit que l’ofensiva militar d’Israel a l’enclavament s’emmarcava en el dret de l’estat d’autodefensa. Les queixes del govern israelià no n’han dissuadit els crítics més aferrissats –un grup com més va més nombrós que inclou activistes progressistes, potentats del Llevant i, fins i tot, alguns diputats nord-americans– de recórrer al terme per descriure’n les accions a Gaza.

Els governs que han acusat Israel de genocidi al Tribunal Internacional de Justícia sostenen que hi ha prou proves per a demostrar que l’estat pretén fer impossible la vida del poble palestí a Gaza. És, precisament, la mateixa conclusió a què han arribat com més va més estudiosos del genocidi. De fet, el desembre del 2023 l’institut per a la prevenció del genocidi que duu el nom de Lemkin emeté un comunicat en què advertia sobre “el llenguatge clarament genocida que s’empra en pràcticament tots els nivells de la societat israeliana”, alhora que condemnà les accions d’Hamàs del 7 d’octubre.

Martin Shaw, destacat expert sociològic en genocidi i autor del llibre What is genocide? (“Què és el genocidi?”), escrigué la setmana passada que molts dirigents i periodistes occidentals havien provat “a tot preu d’evitar emprar la ‘paraula començada en g’ per descriure les accions d’Israel” tant per la delicadesa històrica i política del terme com perquè havien acceptat l’argumentari israelià, que havia emmarcat repetidament l’ofensiva a Gaza en el dret d’autodefensa i havia insistit que sempre havia provat d’evitar danys contra la població civil de l’enclavament.

Tanmateix, Shaw argumentà que l’escala de la misèria i el sofriment humà desencadenats per Israel a Gaza aquests darrers vint-i-un mesos, com també el caos de la iniciativa de distribució d’ajuda humanitària organitzada pel país a l’enclavament, havien “fet esvair definitivament qualsevol dubte interpretatiu sobre l’aplicació del concepte de genocidi”.

Omer Bartov, destacat historiador de l’Holocaust a la Universitat de Brown (Estats Units), acaparà titulars fa un parell de setmanes després d’haver publicat un article d’opinió a The New York Times en què argumentava que Israel perpetrava un genocidi a Gaza.

En una entrevista concedida posteriorment a la cadena nord-americana CNN, Bartov explicà que, al començament de l’ofensiva a Gaza, creia que es podia acusar Israel d’haver comès crims de guerra a l’enclavament, però no pas un genocidi. Però explicà que l’aplicació per part d’Israel de mesures de càstig contra el gruix de la població civil de Gaza, com també la destrucció generalitzada d’infrastructures civils, hospitals, museus, universitats i “qualsevol cosa que pogués facilitar la reconstrucció de la vida [a l’enclavament] després del conflicte” l’han fet canviar d’opinió i havien reforçat els arguments dels qui acusaven l’estat de genocidi.

La de Bartov dista de ser una veu aïllada. Aquest juny proppassat, Melanie O’Brien –presidenta de l’Associació Internacional d’Estudiosos del Genocidi, de què formen part més de set-cents acadèmics– assegurà en una entrevista que allò que passava a Gaza “constituïa un genocidi” en la definició legal del terme, codificada a la Convenció sobre el Genocidi i a l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional. Taner Akcam, Marianne Hirsch i Michael Rothberg –tres acadèmics que han contribuït a fundar la Xarxa de Crisi d’Estudis sobre el Genocidi i l’Holocaust, amb més quatre-cents membres– escrigueren aquesta setmana en un article d’opinió a The Guardian que els funcionaris del govern israelià i els seus aliats havien “justificat la violència genocida contra els palestins a còpia d’equiparar a Hamàs amb el nazisme i d’instrumentalitzar la memòria de l’Holocaust per promoure, en compte de prevenir, la violència en massa”.

Aquest maig, el diari holandès NRC enquestà set destacats estudiosos del genocidi, que coincidiren per unanimitat a assenyalar que Israel perpetrava un genocidi a Gaza. Raz Segal, historiador israelià i director del programa d’Estudis sobre l’Holocaust i el Genocidi de la Universitat de Stockton a Nova Jersey (Estats Units), fou un dels primers experts a fer saltar les alarmes i va advertir, tan sols una setmana després de l’atac del 7 d’octubre, que l’ofensiva militar israeliana a Gaza començava a semblar “un cas de genocidi de manual”. En declaracions a NRC, Segal digué que cap figura important de la seva disciplina disputava ara la validesa de l’acusació de genocidi. “Podria citar algú que respecti que cregui que no és un genocidi? No, no hi ha cap contraargument que tingui en compte totes les proves”, digué.

Ara, alguns historiadors discrepen de l’anàlisi de Segal. Norman Goda i Jeffrey Herf, historiadors de l’Holocaust, escrigueren a les pàgines d’opinió de The Washington Post a començament d’any que l’acusació de genocidi contra Israel tenia tints d’antisemitisme, i que “es nodria de la profunda por i odi” cap als jueus que prevalia tant en el cristianisme com en l’islam.

Així i tot, Daniel Blatman i Amos Goldberg, historiadors de l’Holocaust i estudiosos del genocidi de la Universitat Hebrea de Jerusalem, argumentaren també a començament d’any que, per a Israel, les implicacions filosòfiques del conflicte anirien molt més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic.

“Una vegada hagi acabat la guerra, els israelians haurem de mirar-nos al mirall i hi veurem el reflex d’una societat que no tan sols no va protegir els seus ciutadans de l’atac d’Hamàs i que n’ha descurat els fills i filles segrestats, sinó que també ha comès aquestes accions a Gaza, aquest genocidi que tacarà la història jueva d’ara endavant i per sempre”, escrigueren al diari israelià Haaretz aquest gener. I afegiren: “Haurem de mirar la realitat cara a cara i provar de copsar la profunditat de l’horror que hem infligit.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

De color marró, seca i sovint apilada en muntanyes de fins a tres metres, la posidònia que la mar arrossega fins a la sorra sol ser vista com un residu incòmode. Però aquests dipòsits són fonamentals per a frenar l’erosió de la costa, conservar la biodiversitat i mantenir la sorra davant l’embat de les onades.

Sota l’aigua, la posidònia oceànica, planta endèmica de la Mediterrània protegida a l’estat espanyol d’ençà del 2011, forma praderies que allotgen peixos, mol·luscs i invertebrats, produeixen oxigen, fixen carboni i estabilitzen els fons marins. Malgrat tot, aquestes praderies retrocedeixen afectades per l’escalfament de l’aigua, la contaminació, l’ancoratge d’embarcacions i l’arrossegament pesquer.

Segons la Fundació Ona Futura, l’estiu d’enguany va començar amb una temperatura de la mar superior als 27°C, quatre graus per damunt de la mitjana de juny. L’entitat també alerta de la proliferació d’algues tòxiques, com l’Ostreopsis ovata, l’expansió d’espècies invasores i la pressió turística creixent.

Quan la posidònia arriba a la costa

Quan la planta mor, les fulles es dipositen al fons i acaben arrossegades fins a la platja. A simple vista poden semblar poc atractives, però protegeixen la sorra de l’erosió, esmorteixen les onades i ofereixen refugi i aliment a insectes, crustacis i aus, com el corriol camanegre, una espècie vulnerable.

Per això, ajuntaments com el de Dénia insisteixen que no són deixalles, sinó un element natural que cal preservar. Pepe Doménech, regidor de Platges del municipi, recorda que enguany n’han recollit més de mil tones en només tres-cents metres de litoral, i que és essencial “mantenir-la i protegir-la, tant dins la mar com quan arriba a la costa”.

Quan es pot retirar?

No hi ha una norma concreta a l’estat espanyol, però com que s’inclou en el catàleg d’espècies en règim de protecció especial, la manipulació de la posidònia té limitacions generals. A més, hi ha criteris ambientals, com la guia de bandera blava, que permeten de retirar-la si genera acumulacions excessives o problemes sanitaris.

Alguns territoris han establert reglaments propis. A Dénia, per exemple, el manual de bones pràctiques vigent d’ençà del maig del 2024 estableix calendaris i zones. A les platges naturals com les de les Rotes, el Raset i les Deveses, la retirada és molt restringida. En canvi, a les platges urbanes, com la Marineta Cassiana i l’Almadrava, se’n permet la retirada entre el 15 de març i el 31 d’octubre.

Malgrat això, Doménech admet que sovint rep pressions de veïns i turistes que voldrien platges “netes” com les de Benidorm i Gandia: “Però és natura, és com quan cauen les fulles dels arbres: ni contamina, ni pica, ni provoca infeccions, ben al contrari”.

Què se’n fa, de les restes?

Quan la retirada és necessària, entitats com Ecologistes en Acció recomanen actuacions parcials i tècniques poc agressives, com ara, recollir les fulles abans no arribin a la sorra o aprofitar-les per reforçar zones vegetades. Tanmateix, bona part de la posidònia acaba en abocadors.

Per això, l’observatori Atles Posidònia, del govern de les Illes, proposa fer-ne usos alternatius: aliment i llit per a bestiar, compost agrícola, material aïllant o fins i tot biomaterials per a la construcció. De fet, al nord d’Àfrica se n’havia emprat per a fer sostres, i a Alemanya l’Institut Fraunhofer estudia d’aplicar-la en panells constructius.

A Dénia, a partir del setembre, és previst de començar la construcció d’una planta de tractament per a assecar-ne les fulles, separar-ne la sorra i retornar-la a les platges a l’hivern. Així, allò que sovint és percebut com a brutícia es podrà convertir en una barrera natural contra els temporals.

 

La sortida de vehicles d’avui, primer d’agost, causa retencions importants en algunes de les vies principals de Catalunya. La circulació és especialment complicada en trams clau de la AP-7 i les rondes de Barcelona (B-10, B-20 i B-30), entre més carreteres.

Podeu seguir en temps real l’estat del trànsit ací.

A la AP-7, trams amb retencions i circulació intensa

A l’autopista AP-7, hi ha retencions tant en sentit nord com sud. Destaca la zona entre Roca del Vallès i Montornès del Vallès, amb 6 quilòmetres de circulació amb retencions en sentit nord cap a Girona. En sentit sud, la zona entre Castellví de Rosanes i Martorell registra circulació intensa, tot i que amb menys quilòmetres afectats (2 quilòmetres).

També hi ha 2 quilòmetres entre Roda de Berà i el Vendrell i entre Altafulla i la Pobla de Montornès, on es registra la presència de vehicles al voral. Més al sud, el tram entre Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, el trànsit és dens, amb 5 quilòmetres de retenció.

Retencions a les rondes de Barcelona

A les rondes de Barcelona, hi ha problemes de trànsit d’ençà del migdia. Segons dades de Trànsit, la B-10 té 4 quilòmetres de retencions al nus de la Trinitat en sentit nord i 2,5 al Nus del Llobregat en sentit sud, amb circulació intensificada especialment a la tarda.

La B-20 i la B-30 acumulen entre 1 i 3 quilòmetres de retenció en diversos punts, especialment al nus de la Trinitat i als accessos a Santa Coloma de Gramenet i Barberà del Vallès.

Més carreteres afectades

La C-16, la C-17 i la C-59 també registren retencions importants, amb fins a 6 quilòmetres a la C-16 en sentit nord, i entre 1 i 3,5 quilòmetres a la C-17 i C-59 en diferents trams. La GI-623, a l’altura de l’Escala, i la GI-662, a l’altura de Platja d’Aro, també tenen retencions. Per altra banda, també hi ha retencions a les vies N-340 i N-II, hi ha retencions d’1 a 2,4 quilòmetres.

Ahir va ser festa grossa al BBVA. La presentació de resultats va ser espectacular, com uns dies abans ho havia estat també la del Sabadell. La borsa premiava el banc basc amb gairebé un 8% de pujada, la seva millor sessió d’ençà del març del 2022, després d’anunciar un benefici rècord fins el juny i la previsió que guanyarà 48.000 milions en quatre anys i podrà distribuir 36.000 milions de dividends entre els seus accionistes, fins el 2028.

La pujada a la borsa d’ahir es va traduir en 1,08 euros més per títol, la qual cosa ampliava els guanys en borsa del BBVA d’ençà que va començar l’any al 43,46% i reduïa una mica les pèrdues que tindrien els accionistes del Sabadell si acceptessin en aquest moment l’oferta de compra del BBVA. En el cas del Sabadell, el banc es va anotar ahir la segona pujada més alta de l’Íbex-35. Va sumar un 4,35%, fins a 3,241 euros per acció, amb la qual cosa, durant l’any, avança d’un 65,48% i els seus títols es troben en màxims d’ençà de fa setze anys. Sembla que la presentació de l’OPA ha estat molt positiva, de moment, per als accionistes de tot dos bancs. Les plusvàlues latents obtingudes són espectaculars.

D’alguna manera, doncs, malgrat la “treva” d’un mes que va demanar el BBVA, i que va ser concedida per la CNMV, la guerra continua en el món de les xifres. Ambdós bancs, per exemple, prometen veritables pluges de milions als seus accionistes. Si fa unes setmanes el Sabadell va anunciar la venda del filial britànic TSB i proposava uns dividends de 3.800 milions als accionistes que no anessin a l’OPA, ahir el BBVA va anunciar per sorpresa els comentats 36.000 milions a repartir fins el 2028, que afectaria els accionistes del Sabadell que haguessin anat a l’OPA.

Mentrestant, la prima de canvi, ahir, va canviar una mica en favor del BBVA, però avui, una vegada s’ha ajustat la relació de canvi pel dividend del Sabadell, i havent retallat ambdues cotitzacions, continua essent molt negativa, al voltant del 15%. És a dir, es recomana clarament i sense paraules a l’accionista del Sabadell que no vagi a l’OPA si es mantenen les condicions de canvi actuals.

Però ahir van passar més coses. Sense dubte, els fets més sucosos, informativament parlant, més enllà dels resultats, els va generar el conseller delegat del BBVA, Onur Genç, en la conferència de premsa que va fer després de la reunió. Òbviament, als periodistes els interessava saber més coses de l’OPA al Sabadell. I va deixar anar titulars importants, que, d’alguna manera, podrien marcar el camí les setmanes vinents. Em quedo amb tres “perles”. Va deixar anar que el banc basc descartava d’apujar el preu de l’OPA per l’entitat catalana. Això és així des del primer dia. Inamovible, però em costa de creure. No va deixar gaire clar si cediria a rebaixar el llindar d’acceptació per sota del 50%, és a dir, el mínim d’accions que compraran perquè l’operació prosperi. Alguns havien parlat del 30%, però va mantenir la foscor. I, finalment, va deixar intuir que podria renunciar a l’oferta, una vegada el Sabadell aprovi de manera definitiva la venda de la seva filial TBS al Banc Santander i el corresponent dividend extraordinari.

En realitat, Genç va deixar la porta oberta a les dues últimes opcions. Preguntat per l’opció de conformar-se amb menys del 50%, va explicar: “La llei preveu aquesta possibilitat, és una opció. Però l’OPA està condicionada al 50% del capital, i això obeeix a una raó evident: controlar el banc. No poder fer-ho treu molt d’atractiu a l’operació. La resta és fer especulacions.” Podeu especular, doncs, tant com vulgueu.

Quant a la possible retirada de l’oferta, va reconèixer: “Tots els escenaris són oberts. És una possibilitat, però avui no hi ha garanties de res.” Va apuntar que, si percebien que després de la junta d’agost del Sabadell no s’apreciava el valor esperat a l’operació, la retirarien. Va dir que tenien el dret de fer-ho en aquest moment, segons la llei, però: “Si no surt, no passa res”. Tot plegat, sí però no.

El preu serà una de les claus principals de l’operació, com ho ha estat de bon començament, encara que la prima oferta inicialment, del 30% positiu, hagi derivat en el transcurs dels mesos en un 15% negatiu. Alguns analistes calculen que el BBVA hauria d’elevar el preu de l’OPA d’un 27% per a igualar el valor sol del Banc Sabadell després de la venda de la filial britànica TSB. Però el BBVA continua dient que no ho farà i jo continuo sense acabar-m’ho de creure. Té temps fins a última hora.

Al Sabadell, en canvi, diuen que ho tenen molt clar. “El BBVA només té dues opcions, pot millorar el preu o desistir de l’OPA”, deia amb contundència la setmana passada el conseller delegat del grup català, César González-Bueno. I afegia: “Els fons institucionals ens diuen clarament que en aquestes condicions l’OPA no té recorregut.” Va criticar directament les tesis del BBVA sobre les sinergies que diu que podria fer, que ara estimen en uns 300 milions, davant els 850 que calculaven al principi. “Mai no es podran fer coses com arraconar i malbaratar una plataforma tecnològica, el valor de la qual són 1.000 milions, ja que els consellers hauran de vetllar pels resultats de Banc Sabadell, segons el principi de gestió independent. Les sinergies són zero, perquè qualsevol altra cosa vulneraria, al meu entendre, el concepte establert pel consell de ministres.”

Ara el pròxim pas crucial per al BBVA és la publicació del fullet i l’inici del període d’acceptació a començament de setembre, després de saber els resultats de la junta del Sabadell del 6 d’agost, on els accionistes votaran sobre la venda del TSB i el repartiment del dividend extraordinari, punts que ningú no dubta que s’aprovaran.

Amb els fets d’aquests darrers dies, tot queda obert, malgrat la pròrroga d’un mes a l’OPA. De fet, sempre ho ha estat i veurem si hi ha més notícies rellevants o caldrà esperar a començament de setembre. Tot és possible, com ho ha estat en aquests catorze mesos que fa que dura. Però si jo hagués de jugar-m’hi un pèsol, en aquests moments, si no hi ha un daltabaix, ho faria més a favor del Banc Sabadell, malgrat la carta que penso pot tenir guardada el BBVA.

 

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha ordenat el desplegament de dos submarins nuclears després de les declaracions del vice-president del Consell de Seguretat de Rússia, Dimitri Medvédev. Segons Trump, les paraules de l’ex-president rus han estat “insensates” i “incendiàries”.

“Arran de les declaracions provocadores de Medvédev, he ordenat el desplegament de dos submarins nuclears a les regions adequades” [en posicions prop de Rússia], ha escrit el president nord-americà a la xarxa Truth Social. “Les paraules són molt importants i sovint poden tenir conseqüències imprevistes”, ha dit, i ha afegit que esperava que aquest no fos el cas, tot i que ha volgut actuar per si les declaracions anaven més enllà.

Medvédev havia reaccionat a l’ultimàtum de Trump en les negociacions amb Ucraïna, després d’haver reduït el president nord-americà a deu dies el termini donat a Moscou per a acordar un alto-el-foc amb Kíiv. “Cada nou ultimàtum és una amenaça i un pas cap a la guerra”, va afirmar. També va advertir que Rússia “no és Israel ni tan sols l’Iran”, i va ironitzar que Trump no hauria de seguir el camí de “Joe el Dormilega”, en referència al seu predecessor Joe Biden.

Una jutgessa de Bogotà ha condemnat a dotze anys de presó domiciliària l’ex-president de Colòmbia Álvaro Uribe (2002–2010), després de declarar-lo culpable de suborn a testimonis en actuació penal i de frau processal. La decisió judicial també comporta una inhabilitació per a càrrecs públics durant més de vuit anys i una multa de 2.420 salaris mínims legals mensuals vigents.

El cas es remunta al 2012, quan Uribe va denunciar el senador Iván Cepeda, a qui acusava d’haver recorregut presons del país cercant testimonis falsos que l’incriminessin en la formació del paramilitarisme a la regió d’Antioquia. Amb el temps, però, les proves i els testimonis van apuntar en sentit contrari: els advocats d’Uribe haurien intentat de manipular testimonis perquè acusessin Cepeda. Així, el senador va passar de ser investigat a ser reconegut com a víctima, i Uribe, de demandant, va esdevenir investigat.

a càrrec del Grup Mitjanit - Lloc: Sala Exposicions del C.C.Calisay

Lloc: Biblioplatja