L’advocat Benet Salellas es farà càrrec de la defensa de l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán, segons que ha confirmat VilaWeb. El 25 de juny és previst que Cerdán declari de manera voluntària al Tribunal Suprem espanyol.

Fins dilluns, la defensa de l’ex-mà dreta de Pedro Sánchez la dirigia l’advocat Gonzalo Martínez-Fresneda, un dels principals lletrats de l’òrbita del PSOE.

Un document revela que Santos Cerdán tenia el 45% d’una de les empreses implicades en la trama 

Divendres, Martínez-Fresneda va ser l’encarregat de fer els tràmits perquè Cerdán tingués accés a la documentació de la instrucció del magistrat Leopoldo Puente al Suprem. Tanmateix, dilluns se’n va desvincular, quan Cerdán va renunciar a l’acta de diputat.

Santos Cerdán podrà cobrar una indemnització de gairebé 19.000 euros pels seus mesos com a diputat

Puente continua representant el PSOE en la causa de l’anomenat cas Koldo que s’instrueix a l’Audiència espanyola i que va donar origen a la del Suprem, arran de l’aforament com a diputat de l’ex-ministre José Luis Ábalos.

Advocat durant el procés

Salellas, ex-diputat de la CUP entre 2015 i 2017, ha tingut un rol important en la defensa de represaliats per la repressió espanyola. En el judici al Suprem contra el procés va defensar l’ex-president d’Òmnium Jordi Cuixart, mentre que a l’Audiència espanyola va ser el representant d’Oleguer Serra, Josep Campmajó i Oriol Soler en la causa contra el Tsunami Democràtic.

El porter Joan Garcia s’ha acomiadat dels afeccionats de l’Espanyol en un missatge a les xarxes socials. “Ha arribat el moment de separar els nostres camins”, diu en un vídeo enregistrat abans de signar aquesta setmana un contracte amb el Barça, que ha pagat la clàusula de recessió de 25 milions d’euros. “Avui em toca acomiadar-me del club que ha estat casa meva des dels 15 anys”, continua el porter. “Sé que aquesta decisió no serà fàcil d’entendre per a tothom, no us demano que ho feu, però si vull que sapigueu que ha estat una decisió molt meditada”, conclou.

 

Pogledajte ovu objavu na Instagramu.

 

Objavu dijeli Joan Garcia (@__joangarcia)

“Hem vist un president tocat, una persona tocada”, ha dit el portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, després de reunir-se amb Pedro Sánchez, dins la ronda que ha obert per mirar de recompondre la relació amb els seus socis.

Rufián, que havia dubtat si anar a la cita perquè no tenia clar que pogués ser d’utilitat, finalment ha acceptat trobar-se amb el president per “intentar de dir-li amb una mica més de temps el que li hem dit durant dos minuts” en una sessió de control del congrés que ha qualificat d'”absolutament desafortunada”.

Després d’una conversa de 35 minuts, i de tornada a la cambra baixa, el diputat d’ERC ha resumit el resultat als passadissos constatant que havia vist Sánchez “tocat” i ha apuntat respecte al futur de la legislatura: “No sé quant de temps queda, no ho sé, no sé què passarà”.

La gran apagada elèctrica de la península ibèrica del 28 d’abril va començar pel “mal funcionament” d’una planta d’energia solar a Badajoz (Extremadura), segons l’informe de Red Eléctrica. El document en qüestió és presentat anònimament, per “confidencialitat”, i no revela quina és l’empresa propietària de la planta fotovoltaica, però diu que és “perfectament identificada” i que l’estat espanyol n’és l’accionista majoritari, amb el 20% de la propietat.

El govern espanyol atribueix l’apagada elèctrica del 28 d’abril a una fallada multifactorial

La directora general d’operació de Red Eléctrica, Concha Sánchez, ha presentat l’informe en una conferència de premsa a la seu de Redeia, matriu de l’empresa. Ha criticat les companyies elèctriques, que ha dit que no havien facilitat les dades sol·licitades, i que quan ho han fet sempre han exigit que les dades es tractessin amb caràcter confidencial. També s’ha exclamat que la informació que havia rebut era parcial i sense “la qualitat desitjable”.

Ahir el govern espanyol va atribuir l’apagada a una fallada “multifactorial” que havia implicat sobretensions, oscil·lacions i desconnexions de centrals elèctriques. Sánchez, en canvi, ha centrat la responsabilitat en les companyies elèctriques, i ha dit que si les centrals de tercers haguessin regulat la tensió com és establert, no s’hauria produït l’apagada.

Tal com ha relatat, l’incident del 28 d’abril va començar a les 12.03, quan, després d’un matí “absolutament normal”, el sistema va començar a tenir una “oscil·lació forçada de freqüència” que va originar una baixada del nivell de tensió i una fluctuació “molt important” durant gairebé cinc minuts. Arribats a aquest extrem, Sánchez ha dit que es va haver d’actuar de manera immediata pel risc que hi havia i va canviar la manera com funciona la interconnexió amb l’estat francès: van passar de funcionar amb corrent altern a consigna fixa.

Després d’això –ha dit– es va observar una alteració “important” en una línia elèctrica a Badajoz, i es va reduir l’intercanvi amb Portugal. Tot amb tot, l’oscil·lació es va repetir a les 12.16, i van continuar desconnectant reactàncies per a millorar el nivell de tensió del sistema. Sánchez ha dit que han esbrinat que l’origen de les oscil·lacions és aquella planta fotovoltaica, i que inequívocament van ser causades per “un mal funcionament dels controls interns de la planta”. D’això, no n’ha donat més detalls perquè ha dit que ho haurà d’aclarir el propietari.

A continuació, ha dit que, després de les oscil·lacions anòmales, hi va haver un creixement també anòmal de la demanda –”en realitat, és una desconnexió de generació”, ha afegit– i que llavors va començar la sobretensió. Es van desconnectar 700 MW d’instal·lacions petites, també d’autoconsum, de les quals Red Eléctrica ha dit que no té visibilitat. El flux d’exportació es va reduir, van continuar creixent les tensions i es va disparar la generació en una substació de Granada. Després, més desconnexions, com ara una de 582 MW a Badajoz. I quan ja s’havien desconnectat més de 2.000 MW de la xarxa de transport i un “volum considerable” de xarxes de distribució, ja no es van poder sostenir els nivells de tensió del sistema.

La Diputació de Barcelona ha confirmat la retirada d’una rampa que alguns ciclistes utilitzaven per saltar per sobre de la carretera BV-5011, que uneix Badalona (Barcelonès) amb Montcada i Reixac (Vallès Occidental), al costat del Bosc d’en Vilaró. Així mateix, els Mossos d’Esquadra han alertat d’aquesta pràctica a les seves unitats de trànsit per evitar que es repeteixi.

El Parc de la Serralada de Marina de la @diba ha inspeccionat la zona i ha comprovat que ja s'ha eliminat la rampa i netejat l'entorn pic.twitter.com/I3P6kpVFN0

— Xarxa de Parcs Naturals (@xarxadeparcs) June 17, 2025

Els salts per la rampa es van fer virals quan se’n van enregistrar vídeos i es van publicar a les xarxes socials. El diari local Tot Badalona es va fer ressò d’aquesta situació. Ara la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona ha confirmat que el parc de la Serralada de la Marina havia inspeccionat la zona i havia comprovat que ja s’havia eliminat la rampa i netejat l’entorn.

Per una altra banda, fonts dels Mossos d’Esquadra consultades per EFE han explicat que no consta cap denúncia per aquests fets, si bé han avisat les patrulles de trànsit per intentar que no es repeteixi aquesta situació.

Més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals, juntament amb les associacions de víctimes de la gota freda, els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) i l’Acord Social Valencià, han convocat la vuitena manifestació contra Carlos Mazón per la seua gestió de la gota freda, que va deixar 228 morts.

Serà el diumenge 29 de juny, tot just quan es compleixen vuit mesos de la catàstrofe. La marxa per a demanar la dimissió del president de la Generalitat eixirà a les 19.30 de la plaça de l’Ajuntament de València, però encara no s’ha confirmat el recorregut.

La setena manifestació, que va ser el 29 de maig, va coincidir amb la primera vaga general convocada al País Valencià pels sindicats CGT, CNT, COS i Intersindical, en què van demanar responsabilitats polítiques i penals per a Mazón, però també per als empresaris que el dia de la gota freda van posar en perill la vida dels treballadors.

Les manifestacions que van tenir lloc a Mallorca, Eivissa, Barcelona i un grapat de ciutats europees contra la saturació turística han encès la premsa internacional, que no entén que en un lloc paradisíac com Mallorca –sobretot– la gent esclati contra el turisme. 

“Diuen que l’afluència agreuja la manca d’habitatges i esborra el caràcter de la seva terra natal. Però les hordes de turistes també fan sonar les caixes registradores de molta gent”, diu el diari Welt en un article que titula “Espanyols molesten els turistes amb pistoles d’aigua durant les protestes contra el turisme de masses”, i en què subratllen que anaven “armats amb pistoles d’aigua”.

Més crític encara ha estat el periodista Michael Deacon, que en un article a Telegraph titula: “Els europeus woke no volen turistes britànics, però sí que volen més refugiats. Són bojos?” Dins l’article, Deacon exposa els seus arguments: “Aquests manifestants no volen occidentals rics que inverteixin molts diners en els seus negocis locals i se’n vagin al cap d’una setmana o dues. Però sí que volen gent no occidental sense diners que necessiti allotjament i més ajuts finançats pels contribuents locals, i que no se’n vagin durant anys, si és que ho fan mai.”

Protestes davant de turistes a Palma (fotografia: EFE/ Cati Cladera) La manifestació a Eivissa (fotografia: EFE/ Sergio G. Canizares) Cartells reivindicatius a la protesta de Mallorca (fotografia: EFE/ Cati Cladera)

És per això que, amb sarcasme i com si pogués tenir sobirania sobre les Illes, el periodista proposa un acord: “A partir d’ara, prometem mantenir-nos allunyats de les seves illes i reservar les vacances d’estiu en un altre lloc. Però, en canvi, han d’acollir tots els senyors que continuen arribant a les nostres costes en petites barques negres que diuen que són refugiats.” 

“Envoltats i escridassats”

El diari Daily Express cau en el paper de víctima, i titula: “Turistes britànics ‘envoltats i escridassats’ per manifestants en una bonica illa estimada pels britànics.” I subratllen el mateix que la resta de diaris: “Els turistes van ser l’objectiu dels manifestants amb pistoles d’aigua.” També es fan ressò de les pancartes amb els lemes “Tourists, go home” o “Mallorca no és la vostra mina d’or”. 

L’alemany Bild s’hi afegeix: “Protesta amb pistoles d’aigua contra el turisme de masses.” Tot i que amb un to més tranquil, recorden que els turistes van gastar 22.400 milions d’euros a les Illes durant el 2024 i que representa el 40% dels ingressos totals.

Matí problemàtic a la xarxa ferroviària de Catalunya, tant en el servei de Rodalia com el d’alta velocitat. L’R4 ha registrat retards de més de 20 minuts per l’avaria d’un tren a l’estació de la Granada, segons que ha informat Renfe. Els trens afectats eren els que tenen origen Sant Vicenç de Calders.

D’altra banda, una incidència a la infrastructura a les proximitats de l’estació de Vila-seca ha afectat la circulació de l’R14, l’R15 i l’R16. Els trens d’aquestes línies poden romandre aturats i augmentar el seu temps de recorregut al pas per Vila-seca. Tècnics d’Adif treballen en la seva reparació.

Finalment, la circulació de trens d’alta velocitat entre Barcelona i l’Aragó es troba interrompuda per una avaria de senyalització a la sortida de Lleida, segons que han informat Renfe i Adif. Fonts d’Adif han apuntat que la incidència ha quedat resolta abans de les 8.30 i que s’espera que es pugui anar normalitzant el servei.

El fiscal general espanyol, Álvaro García Ortiz, ha presentat un recurs contra el processament dictat pel magistrat del Tribunal Suprem espanyol Ángel Hurtado, que l’acusa d’un presumpte delicte de revelació de secrets en relació amb el cas d’Alberto González Amador, company de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Segons el recurs, al qual ha tingut accés Europa Press, García Ortiz considera que les conclusions del jutge són “il·lògiques” i “voluntaristes”. Per això, demana a la sala d’apel·lació del Suprem que corregeixi el magistrat i arxivi la causa.

En un escrit de 74 pàgines, defensat per l’advocacia de l’estat espanyol, García Ortiz sosté que els fets que s’investiguen no constitueixen cap infracció penal i que, en tot cas, no n’ha quedat prou justificada la comissió. L’argumentació assenyala que la versió judicial incorre en “conclusions patentment errònies” i en imputacions “infundades o voluntaristes”.

Des del seu punt de vista, la causa, oberta al Suprem a partir d’una “influència temporal” –l’hora en què el fiscal va rebre els correus electrònics sobre les negociacions entre la defensa de González Amador i la fiscalia, i l’hora en què se’n va fer ressò la cadena SER–, no ha aportat cap novetat substancial. “No hi ha cap resultat possible per a l’innocent que no sigui constatar la seva innocència”, afirma el recurs.

Entre les “nombroses inferències mancades de base fefaent” que retreu a Hurtado, el recurs destaca especialment les “presumptes indicacions de la presidència del govern espanyol i d’altres instàncies externes”, que suposadament s’haurien canalitzat a través de Pilar Sánchez Acera, ex-assessora de la Moncloa.

Hurtado considera que, arran d’aquestes indicacions, García Ortiz hauria actuat. Tanmateix, el recurs subratlla que el document que Sánchez Acera va reenviar a les 08.29 del 14 de març del 2024 al socialista Juan Lobato presentava diferències notables respecte del que tenia el fiscal general.

“Pretendre apuntalar una responsabilitat penal a partir de l’ús polític o mediàtic d’un document que ja era de domini públic excedeix del tot el judici racional d’indicis”, rebla el recurs.

A més, sosté que les proves obtingudes en descàrrec fan palès el poc pes dels indicis incriminatoris i critica que el processament es fonamenti únicament en la mateixa inferència temporal, en un informe de la Guàrdia Civil espanyola (UCO) que menysté informacions de premsa que provarien que els mitjans coneixien abans que no pas el fiscal general les negociacions entre González Amador i la fiscalia, i en la interpretació que es pugui fer del fet que García Ortiz esborrés els seus xats de WhatsApp i el compte personal de Gmail.

Sobre aquest darrer punt, el recurs remarca que el fiscal no ha esborrat la informació “per caprici”, sinó per motius aliens a la investigació. I retreu al jutge que n’hagi fet un retret innecessari: “Si la instrucció no ha pogut obtenir les dades del terminal arran del buidatge, tampoc el meu representat no ha pogut defensar-se.”

El fiscal general espanyol, Álvaro García Ortiz, ha presentat un recurs contra el processament dictat pel magistrat del Tribunal Suprem espanyol Ángel Hurtado, que l’acusa d’un presumpte delicte de revelació de secrets en relació amb el cas d’Alberto González Amador, company de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Segons el recurs, al qual ha tingut accés Europa Press, García Ortiz considera que les conclusions del jutge són “il·lògiques” i “voluntaristes”. Per això, demana a la sala d’apel·lació del Suprem que corregeixi el magistrat i arxivi la causa.

En un escrit de 74 pàgines, defensat per l’advocacia de l’estat espanyol, García Ortiz sosté que els fets que s’investiguen no constitueixen cap infracció penal i que, en tot cas, no n’ha quedat prou justificada la comissió. L’argumentació assenyala que la versió judicial incorre en “conclusions patentment errònies” i en imputacions “infundades o voluntaristes”.

Des del seu punt de vista, la causa, oberta al Suprem a partir d’una “influència temporal” –l’hora en què el fiscal va rebre els correus electrònics sobre les negociacions entre la defensa de González Amador i la fiscalia, i l’hora en què se’n va fer ressò la cadena SER–, no ha aportat cap novetat substancial. “No hi ha cap resultat possible per a l’innocent que no sigui constatar la seva innocència”, afirma el recurs.

Entre les “nombroses inferències mancades de base fefaent” que retreu a Hurtado, el recurs destaca especialment les “presumptes indicacions de la presidència del govern espanyol i d’altres instàncies externes”, que suposadament s’haurien canalitzat a través de Pilar Sánchez Acera, ex-assessora de la Moncloa.

Hurtado considera que, arran d’aquestes indicacions, García Ortiz hauria actuat. Tanmateix, el recurs subratlla que el document que Sánchez Acera va reenviar a les 08.29 del 14 de març del 2024 al socialista Juan Lobato presentava diferències notables respecte del que tenia el fiscal general.

“Pretendre apuntalar una responsabilitat penal a partir de l’ús polític o mediàtic d’un document que ja era de domini públic excedeix del tot el judici racional d’indicis”, rebla el recurs.

A més, sosté que les proves obtingudes en descàrrec fan palès el poc pes dels indicis incriminatoris i critica que el processament es fonamenti únicament en la mateixa inferència temporal, en un informe de la Guàrdia Civil espanyola (UCO) que menysté informacions de premsa que provarien que els mitjans coneixien abans que no pas el fiscal general les negociacions entre González Amador i la fiscalia, i en la interpretació que es pugui fer del fet que García Ortiz esborrés els seus xats de WhatsApp i el compte personal de Gmail.

Sobre aquest darrer punt, el recurs remarca que el fiscal no ha esborrat la informació “per caprici”, sinó per motius aliens a la investigació. I retreu al jutge que n’hagi fet un retret innecessari: “Si la instrucció no ha pogut obtenir les dades del terminal arran del buidatge, tampoc el meu representat no ha pogut defensar-se.”

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Jérôme, originari d’Arles de Tec (Vallespir), ha estat el guanyador de la prova d’orientació de Koh-Lanta, el concurs televisiu emblemàtic de la televisió francesa TF1. Amb aquesta victòria s’ha classificat per a la darrera prova del programa.

Jérôme ha trobat la famosa “arrel tortuosa” i el primer punyal en sols cinquanta minuts. I tot seguit ha esclatat d’alegria amb un ball davant el presentador, Denis Brogniart, tot exclamant: “Això és per al sud, per al poble català, per al Vallespir”, emocionat mentre plantava el punyal.

També ha explicat que, per agafar coratge durant la prova, havia repetit unes quantes vegades el nom del seu pare, Guy. I que havia repassat mentalment “cançons catalanes, de la festa de l’Ós”.

En el programa, Jérôme és conegut com “el català”, perquè hi havia un altre Jérôme, que ja ha estat eliminat, conegut com “el de les Landes”.

Koh-Lanta és un programa de telerealitat, transmès per TF1 i produït per Adventure Line Productions. És conduït per Denis Brogniart i es va estrenar el 2001. Ja se n’han emès dotze temporades més quatre d’especials, que duren menys temps que les normals. Koh-Lanta és una adaptació del programa nord-americà Supervivents.

Jérôme, originari d’Arles de Tec (Vallespir), ha estat el guanyador de la prova d’orientació de Koh-Lanta, el concurs televisiu emblemàtic de la televisió francesa TF1. Amb aquesta victòria s’ha classificat per a la darrera prova del programa.

Jérôme ha trobat la famosa “arrel tortuosa” i el primer punyal en sols cinquanta minuts. I tot seguit ha esclatat d’alegria amb un ball davant el presentador, Denis Brogniart, tot exclamant: “Això és per al sud, per al poble català, per al Vallespir”, emocionat mentre plantava el punyal.

També ha explicat que, per agafar coratge durant la prova, havia repetit unes quantes vegades el nom del seu pare, Guy. I que havia repassat mentalment “cançons catalanes, de la festa de l’Ós”.

En el programa, Jérôme és conegut com “el català”, perquè hi havia un altre Jérôme, que ja ha estat eliminat, conegut com “el de les Landes”.

Koh-Lanta és un programa de telerealitat, transmès per TF1 i produït per Adventure Line Productions. És conduït per Denis Brogniart i es va estrenar el 2001. Ja se n’han emès dotze temporades més quatre d’especials, que duren menys temps que les normals. Koh-Lanta és una adaptació del programa nord-americà Supervivents.

The Washington Post · Michael Birnbaum,  Dan Lamothe, Claire Parker i Karen DeYoung

Washington. El president dels Estats Units, Donald Trump, encara una de les decisions més transcendentals del seu mandat: si implicar-se o no en la guerra contra l’Iran, fet que podria arrossegar Washington a un nou conflicte al Llevant. Aquesta decisió també podria servir per a desmantellar el programa nuclear iranià, un dels objectius prioritaris de l’ofensiva israeliana.

Durant tot ahir, Trump va publicar missatges a les xarxes socials en què afirmava que els Estats Units tenien “el control total de l’espai aeri iranià”, qualificava l’aiatol·là Ali Khamenei de “blanc fàcil” i exigia la “rendició incondicional” de l’Iran, sense aclarir què implicava aquesta demanda. Després d’una reunió de vuitanta minuts a la Sala de Situacions amb els seus principals assessors, Trump es va posar en contacte amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, segons que han revelat fonts de la Casa Blanca al Post.

Els seus missatges agressius arribaven en un moment de debilitat de l’Iran, després d’un any d’ofensiva israeliana contra els seus aliats i les seves milícies. Tot i la retòrica bel·licista, Trump ha defensat sovint la fi de les guerres globals i fins fa poc cercava un nou acord per a limitar el programa nuclear iranià.

El president americà es troba ara en una situació de gran risc. Si aconsegueix concessions del règim iranià o el destrueix militarment sense cap gran represàlia, podria reforçar la imatge d’eficàcia de la seva política exterior, imprevisible. En canvi, si gestiona malament la situació, pot originar una guerra oberta, posar en perill ciutadans nord-americans i empènyer l’Iran a desenvolupar finalment una arma nuclear, cosa que fins ara el règim ha defensat que no vol fer.

Trump va dir ahir textualment: “Ara tenim el control complet i total de l’espai aeri iranià. L’Iran tenia bons rastrejadors i equips defensius, i molts, però no es poden comparar amb el material fabricat als Estats Units. Ningú no ho fa millor que la bona i vella Amèrica.”

Dilluns, durant la cimera del G7 al Canadà, Trump ja va insinuar davant els mandataris internacionals que es podria afegir als bombardaments israelians contra l’Iran, fet que trencaria la línia diplomàtica que fins ara havia mantingut amb el règim de Teheran, fins i tot enfrontant-se a Netanyahu.

El secretari d’estat Marco Rubio, que l’acompanyava, va posar-se en contacte amb homòlegs d’arreu del món per informar-los que els Estats Units no tenien intenció de participar en els atacs israelians. Però ahir aquests mateixos interlocutors van dir que la posició nord-americana havia canviat i que Trump considerava d’implicar-s’hi.

El senador republicà Lindsey Graham, un dels principals defensors d’una línia dura contra l’Iran, va assegurar que havia parlat amb Trump i que volia ajudar Israel a “rematar la feina” i destruir el programa nuclear, inclòs el centre de Fordo, al sud de Teheran.

“Crec que està molt tranquil i molt determinat –va dir Graham–. Israel no pot liquidar Fordo tot sol, i és per a interès nostre que aquest programa ha de ser destruït.”

Trump havia de restar al Canadà dimarts, però va tornar abans a Washington per seguir de prop l’evolució dels fets.

El canceller alemany, Friedrich Merz, que també es va reunir amb Trump, va agrair els bombardaments israelians i va dir a la cadena ZDF: “Aquest règim de mul·làs ha portat mort i destrucció al món. Israel fa la feina bruta per tots nosaltres.”

Un dels objectius principals d’Israel és la planta d’enriquiment de Fordo, amagada sota una muntanya. Per destruir-la, caldrien bombes de gran potència, com la GBU-57, de quinze tones, que només pot transportar el bombarder B-2 Spirit, estacionat a Missouri, als Estats Units. Hi ha més opcions, com ara avions de combat ja desplegats a la regió i bombarders B-52, alguns dels quals han estat traslladats fa poc a l’illa de Diego Garcia, a l’oceà Índic.

La proclamació de Trump sobre el control aeri fa pensar que els serveis nord-americans consideren que Israel ja ha destruït bona part de les defenses iranianes.

Tot i que l’exèrcit dels Estats Units no ha atacat directament l’Iran, fonts militars reconeixen que ha ajudat Israel a interceptar míssils, amb destructors navals i avions de combat.

El general Michael “Erik” Kurilla, màxim comandament nord-americà al Llevant, va declarar al congrés que havia posat sobre la taula una àmplia gamma d’opcions si Trump decideix d’atacar. Kurilla considera que ara hi ha una “oportunitat estratègica” d’impedir que l’Iran esdevingui una potència nuclear.

Segons els experts, l’Iran trigaria una setmana i prou a produir prou urani enriquit per a fer una bomba, però caldrien mesos, o fins i tot un any, per a transformar-lo en una arma funcional.

A la cimera del G7, no tots els mandataris van coincidir amb la línia dura. El president francès Emmanuel Macron va advertir que sols un alto-el-foc i les negociacions podrien oferir una sortida viable. “Els qui han volgut canviar règims amb bombardaments han comès errors estratègics”, va dir.

La diplomàtica estoniana Kaja Kallas, portaveu de la Unió Europea, va explicar que els ministres europeus havien fet una crida unànime a la distensió i va advertir que una intervenció nord-americana arrossegaria la regió a una guerra generalitzada. Segons que va explicar, Rubio també li havia transmès aquesta preocupació.

En alguns altres països de la regió, el ministre d’Afers Estrangers egipci, Badr Abdelatti, va parlar amb l’Iran i amb el representant nord-americà, Steve Witkoff, per mirar de rebaixar la tensió. I el portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de Catar, Majed al-Ansari, va dir que s’esforçaven per aturar “una escalada perillosa de l’agressió israeliana contra la República Islàmica de l’Iran”.

Israel va continuar bombardant ahir l’Iran amb seixanta avions que van atacar dotze punts de llançament i emmagatzematge de míssils, segons el portaveu militar Effie Derfin.

Els militars israelians van assegurar que havien mort Ali Xadmani, nou cap de l’estat major iranià, que havia estat nomenat feia quatre dies. L’anterior, Gholam Ali Rashid, havia estat assassinat divendres. L’Iran no ho ha confirmat.

Els mitjans iranians van informar d’explosions a Teheran i a la ciutat de Tabriz. Milers de civils van fugir de la capital durant la nit i l’endemà.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, les imatges per satèl·lit indiquen que la planta d’enriquiment de Natanz fou danyada de resultes dels impactes directes a les sales subterrànies.

L’Iran ha continuat disparant míssils contra Israel durant cinc dies seguits. Segons fonts oficials, els atacs han causat vint-i-quatre morts i més de sis-cents ferits a Israel. Les autoritats iranianes han informat de 224 morts pels bombardaments israelians, sense precisar si eren civils o militars.

Claire Parker ha informat del Caire estant. També hi han contribuït Susannah George (Doha), Ellen Francis (Brussel·les), Kate Brady (Berlín), Yeganeh Torbati, Joshua Yang i Lior Soroka (Tel-Aviv), Abbie Cheeseman i Mohamad El Chamaa (Beirut), Annabelle Timsit (Londres), Evan Hill (Nova York), Gerry Shih (Jerusalem), Cat Zakrzewski (Calgary, Alberta), i Abigail Hauslohner, Matt Viser, Natalie Allison i Nilo Tabrizy (Washington).

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Lloc: Davant del Calisay

Today marks the beginning of the general policy debate in the Andorran parliament. We take the opportunity to interview Xavier Espot, head of government, and review the first two years of his final term. On the table are some of the most important matters of recent times. Espot is determined to close a number of key institutional issues that will lay the groundwork for the country’s future. Among them: the association agreement with the European Union, the decriminalisation of abortion, and the housing crisis. We speak about all of this in his office.

—You’ve passed the halfway point of your final term. How do you assess it?
—I understand that it’s up to the citizens to scrutinise our work. But if you ask for my opinion, and without wanting to be self-congratulatory, I think we’re doing well in fulfilling the commitments we made in the last election and during my investiture. We’ve taken decisive action on housing. For the first time, we’re creating a public stock of rental housing, which will reach five hundred flats by the end of this term. We’ve already invested millions of euros. This is our real priority. We’ve also worked to improve purchasing power: the minimum wage has increased by 30% over six years. We’ve made public transport free and we continue to work toward our major goal—reaching a good association agreement with the European Union. This is with a view to the Andorra of the next ten, fifteen or twenty years. A country that must diversify its economy through added value, innovation, and sectors that bring prosperity.

—You mentioned the association agreement with the EU. What is its current status? Is it faltering?
—Not at all. With an agreement of this magnitude and scope, patience is needed. Much of the negotiation happens behind closed doors, and I’m confident it will be successful. This is the most comprehensive agreement the EU has ever negotiated with a third country. It’s normal that, now that the text is ready, it faces further analysis and questions that delay the process. But this is a project for Andorra’s future, and if it takes another six months to fine-tune it and make sure it protects our national interests, then it’s time and effort well spent. I’m convinced it will eventually be approved unanimously by EU member states, and we’re working to ensure it’s classified as an “EU-only” agreement—meaning it wouldn’t require ratification by national parliaments.

—What would it mean if it weren’t?
—It wouldn’t jeopardise the agreement, but it would mean that, instead of just Andorra and the European Parliament ratifying it, every member state would have to do so, and that always brings potential complications and delays.

—What role does France play in this process?
—France has always been a privileged ally, as has Spain. They’ve helped to make this agreement a reality. France may have some reservations about the legal nature of the agreement—not the content itself—which is important for future trade deals that might affect French national interests. We’re working discreetly on a diplomatic solution that works for everyone. That said, France has consistently supported this agreement, including its favourable terms for Andorra, and remains committed to approving the text.

—Do you think the agreement will be approved before the end of the term?
—Yes, I believe it will happen during this legislature.

—So there will be a referendum in this term?
—Once the process is complete—that is, once the Council of the EU, the European Commission, and the government of Andorra (the negotiating parties) have signed the agreement—it will go to the European Parliament for ratification. Once that happens, we’ve committed to holding a binding referendum before Andorra ratifies it.

—Polls show a majority against the agreement. Do you understand the public’s concern?
—Yes and no. I understand it because of today’s complex geopolitical context. It’s true that the European project doesn’t always generate enthusiasm—often unfairly, as it’s blamed for problems that come from the member states or external factors. I still believe in Europe as a project of prosperity, social cohesion, and environmental sustainability. And in a world increasingly divided into blocs, we benefit from being part of the European bloc. We’ll be stronger and better able to defend our interests together than alone. But yes, there’s a perception—especially among Andorrans who’ve had a relatively comfortable life despite challenges and growing social cohesion in recent years—that this agreement might end that. It’s actually the opposite: this agreement is the best guarantee, paradoxically, of preserving the status quo.

—Why is that?
—Because our economic sectors are very mature. Betting everything on keeping things as they are is difficult. Sometimes, change is necessary to take a leap forward and preserve what’s valuable. We’ll need to convince people that this agreement won’t undermine our low-tax model or our immigration policy. On the contrary, it will allow us to diversify the economy, maintain public revenue levels, and continue the social and environmental policies our citizens expect.

—Do you see an alternative to the association agreement? Some groups have called for renegotiation.
—Suggesting we could now knock on Brussels’s door and start fresh after nine years of negotiation—at a time when the EU is focused on the U.S. tariffs, the war in Ukraine, and the Middle East—is naive and disconnected from reality. That doesn’t mean we’re giving in. But we must be realistic. We now have a good instrument, well negotiated, and we must use it fully.

—Speaking of Europe, Catalan might soon become an official EU language. Would that help Andorra?
—Absolutely. We’ve always offered our support and done our part to help make that happen, for two reasons. First, a pragmatic one: if Catalan becomes an official EU language, all EU legislation will automatically be translated into Catalan. That means we won’t have to translate it ourselves in Andorra, which will be essential once the association agreement is in force and we begin integrating the EU acquis into our legal system. Second, it raises the status of our language. So it’s a milestone we fully support, and we’re aligned with the Spanish government on this matter. That said, we’re not an EU member state, nor do we aim to become one, so we can’t demand that Catalan be made official in the EU.

—Another key issue of this term was the passage of the Catalan language law. In just over a year, thirty disciplinary cases have been opened, and two resulted in sanctions. Are these low figures? Concòrdia says filing a complaint is too difficult.
—It depends how you look at it. Thirty cases, given Andorra’s size, is not bad. Only two have resulted in sanctions so far, but many are still being processed. In any case, we should focus more on the law’s deterrent and preventive effects than on punitive outcomes. The main goal is to change mindsets and encourage proactive efforts by citizens. And the best proof is that enrolment in Catalan language courses has grown exponentially. Whether out of personal conviction or because we now require proof of a minimum Catalan level to renew residence permits, more people are learning Catalan—and thus, more people are speaking it. So the real measure of the law’s success will be the results of the next language use survey: if we see significantly more people using, speaking, and writing Catalan, we’ll know the law was effective.

—You spoke of a change in mentality. Does this require civic engagement?
—Absolutely. Language should never be a tool of opposition; it must be a tool of belonging. That doesn’t mean we shouldn’t have coercive mechanisms at times—there are rights to be enforced, and sometimes enforcement means obliging the other party to comply. But ultimately, if we want Catalan to flourish and become the dominant language in social settings, it must happen through attraction and engagement. I believe this law includes mechanisms that support that approach. I’m hopeful we’ll turn things around. The most recent survey already showed more positive results than the previous one. Even before this law, we had good language policy in place—and now we’re consolidating it.

—The situation is improving in Andorra, but not necessarily in the rest of the Catalan-speaking territories. Should closer ties be built with other institutions?
—Each territory has its own context, its own identity, and its own policies. We have one big advantage: Catalan is the sole official language. But that’s not enough. There must also be civic adherence to the language, and it needs to be prestigious. That calls for active promotion by public institutions. The alternative languages are spoken by hundreds of millions—500 or 1,000 million people—and without proactive policies, it’s hard to reverse the trend toward dominance. This must be entirely compatible with defending linguistic diversity and cultural plurality, if I may use that term. So making Catalan the dominant language in society must coexist with the reality that, in Andorra, both Spanish and French are also widely spoken—as they’re the official languages of our two neighbours—and of course English, which serves as a lingua franca.

—Another major issue this term is abortion. You’ve said it will be decriminalised before the term ends.
—Yes, it’s one of our commitments, and we’re moving forward with firm but discreet steps. We want to preserve our institutional structure, because it guarantees our independence and Andorra’s identity. Legalising abortion here would be incompatible with that. But between where we are now and full legalisation, there’s a middle ground: decriminalisation. That means no criminal penalties for women who choose to terminate a pregnancy. And beyond that, we want to create a support system so that women who make that decision—freely and voluntarily—receive full assistance from Andorran authorities, even if they can’t have the procedure done here. They should be supported and reimbursed, especially women in vulnerable situations, so that they can act freely and without coercion. That’s what we’re working toward: a compromise that advances women’s rights while preserving our unique institutional system.

—The episcopal co-prince plays a key role here. The new co-prince, Josep Lluís Serrano, recently said dialogue is needed to find a plausible solution. How do you interpret those words?
—I think his remarks are quite aligned with what I’ve just said. Nothing is purely black or white. The Catholic Church has dogmas, and those by definition don’t allow concessions. But that doesn’t mean the Church advocates criminal punishment for women who have abortions. I believe a solution can be found.

—So your proposal is for Andorran women to travel abroad for abortions?
—Exactly. They would go through a support service here in Andorra, and then be accompanied to a place where the procedure is safe, discreet, and practical. Afterwards, the costs would be reimbursed if the woman is in a vulnerable situation and meets the criteria.

—With the appointment of a new episcopal co-prince, do you expect any changes for Andorra’s interests?
—No, we see it as a continuation, which is what we hoped for. It was especially important to avoid a vacancy, because the role also entails being a head of state. Leaving that post vacant—or vacant for too long—would have been problematic for Andorra. We still have a co-prince who speaks our language, understands our culture, and has spent almost a year alongside the previous co-prince. So he understands what it means to be co-prince, beyond just being bishop. I’m confident we’ll maintain our excellent institutional relationship and continue to have a head of state who is authentically Andorran in the best sense of the word.

—As for the other co-prince, there’s a chance the far right could win in France soon. Do you worry this might affect Andorra’s interests?
—It’s true that the president of France automatically becomes co-prince, and the choice of who becomes president is not ours to make. So we’ll assess the situation depending on how things unfold. But I don’t think we should engage in political speculation. Whoever it is, the key will be to maintain institutional harmony and ensure our system remains intact.

—Housing has also been a defining issue of this term. Do you think the situation will stabilise by 2027, when rent caps are due to expire?
—I truly hope so. But calling it a “normalised” situation implies that the housing problem is temporary. Unfortunately, in Andorra—as elsewhere—it’s become structural. We often blame real estate speculation, which certainly doesn’t help, but it’s not the only factor. Family structures are changing, and so is the tourism model. Changing that is difficult, especially in a country like Andorra, where until recently, we didn’t even recognise the need for a public rental housing stock, despite having one of the highest rates of renters. In any case, we’re working to address citizens’ legitimate concerns, through many reforms.

—What measures have been taken?
—I mentioned the creation of a public rental stock. We’ve also passed a very ambitious housing law that has been politically costly. Around 30% of tourist rentals will lose their licences and return to the residential market. If you own a vacant flat, you must justify keeping it off the market; otherwise, it must be offered for rent. We’ve also raised capital gains taxes on property and limited how many properties foreigners or prospective residents can acquire. We’ve pulled every possible lever with moderation and a centrist approach to achieve the goal that everyone in our country can access decent housing.

—Can Andorra continue growing in population and construction as it has until now?
—No, and that’s why we’ve adopted the measures we have. Thanks to them, population growth has halved—from nearly 5% in 2023 to just over 2% last year. This wasn’t due to economic slowdown but to government policies, like reducing immigration quotas—even at some political cost. Just this weekend, we saw protests from the restaurant, hotel, and tourism sectors, asking—quite reasonably—for more foreign workers. But we also have to recognise the housing and sustainability challenges we face. Rapid population growth creates wealth for certain sectors, which can benefit the broader public, but it also generates serious problems. We must strike the right balance.

—You’ve said that Andorra is reaching the limits of its tourism model.
—We currently receive about ten million tourists a year. That’s enormous, considering our small size and population. We’re not aiming to reduce those numbers, but Andorra cannot continue growing like this. We need to maintain tourist volume while increasing their purchasing power.

—So an economic model shift is needed?
—We need to diversify our economy. That means preserving traditional sectors while recognising their limits and growth potential, and balancing that with new, value-added sectors.

—Changing topics: on July 15, one of the BPA court rulings will be issued. Do you think all the questions around the case have been answered?
—The BPA [Banca Privada d’Andorra] case has many layers, and this ruling will only address one part. I’ve always said: whatever happened between the Spanish police and former Spanish officials—or even with American authorities—I don’t know. But I can speak about what Andorran political leaders, financial institutions, anti-money laundering agencies, and the government experienced. And that is well known: there was a FinCEN notice stating that BPA posed a high risk of money laundering, listing numerous cases. That caused correspondent banks to immediately cut ties—not just with BPA, but with all Andorran banks, fearing contamination. Anyone familiar with banking knows that this spelled death for our financial system, with major consequences for jobs, client deposits, and the country’s survival. We did what had to be done—and time has proven us right. We intervened in BPA and launched a resolution process that saved our financial system, protected BPA’s jobs, and guaranteed clean client deposits. I believe we acted correctly. As for what happened beyond that, I don’t know. And frankly, other than some alleged emails from Mr Villarejo—hardly a credible figure—I haven’t seen solid evidence of those alleged connections.

—Reports have emerged about Spanish officials accessing client databases or pressuring Andorran authorities.
—I can assure you there was no pressure. When Mr Rajoy visited Andorra in January 2015, there was no mention—at any point—of a possible intervention in BPA, not with the then head of government, nor with any of the relevant ministers.

Ja ha arribat el Corpus 2025. Corpus Christi és una de les festivitats més assenyalades del calendari, amb més de set-cents anys d’història. Enguany, és demà, el 19 de juny, tot i que hi ha activitats relacionades diumenge, dia 22.

L’origen del Corpus es remunta al segle XIV, per a celebrar el cos de Crist, però malgrat que la tradició va néixer de l’Església Catòlica, amb el temps s’ha convertit en un esdeveniment social i festiu. Activitats originades aleshores, com ara la processó festiva, han servit de precedent per a moltes peces d’imatgeria actuals –els gegants i el bestiari, per exemple– i les músiques i els balls que encara perduren.

La festivitat pren formes molt diverses de cap a cap del país, de les processons amb un caràcter més religiós fins a les tradicionals catifes de flors, com ara les de Sitges, passant pel tradicional Ou com Balla de Barcelona, la Moma de València o la Patum de Berga. Fem un repàs de les celebracions més destacades del Corpus d’enguany.

L’Ou com Balla

L’Ou com Balla és un dels elements propis del Corpus a Barcelona, i també un dels més autèntics, que, amb els anys, ha esdevingut un símbol de la identitat festiva de la ciutat. Aigua, ous i flors. Amb tan sols tres elements que simbolitzen la fecunditat i regeneració, n’hi ha prou per a celebrar-ho. És difícil de precisar-ne l’origen, però hi ha documents que el situen per primera volta a la catedral de la ciutat al segle XV.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

Enguany, podreu veure aquest espectacle del 19 de juny al 22, que torna a la normalitat després de les restriccions d’aquests darrers dos anys a causa de la sequera. Així, els brolladors tornaran a impulsar els ous cap al sostre dels claustres, patis i jardins de la ciutat. A banda de les ja tradicionals catifes de flors, hi ha alguns espais que es recuperen, com ara el Palau del Lloctinent – Arxiu de la Corona d’Aragó.

Trobareu l’Ou com Balla a: l’Ateneu Barcelonès, l’Arxiu de la Corona d’Aragó – Palau del Lloctinent, l’Arxiu Històric de la Ciutat (Casa de l’Ardiaca), la Capitania General, els Jardins de Rubió i Lluch, la catedral, el Museu Frederic Marès, el Museu Marítim de Barcelona, la basílica de la Puríssima Concepció, el carrer de la Llibertat, els Castellers de Barcelona, el Centre Cívic Can Deu, el Centre Cívic el Sortidor, el Centre de Gràcia, les Escolàpies Llúria, l’Espai Albert Musons, l’Oratori de Sant Felip Neri, el parc de Sant Martí, la parròquia del Sant Àngel Custodi, la parròquia de Santa Maria del Taulat, el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, el Seminari Conciliar de Barcelona, el Taller Sant Camil i la Torre de la Sagrera. Els horaris depenen de cada espai, en podeu consultar el programa complet.

Una altra novetat serà l’ampliació de la vigília de Corpus amb el Ball de Diables de Barcelona – Revenedors, que faran el seu ball parlat i una desfilada amb foc. Es farà a les 20.00 a l’avinguda de la catedral, el 21 de juny. D’una altra banda, com sempre, els gegants tindran un paper destacat a la capital catalana. El 21 de juny, a partir de les 18.30 hi haurà les cercaviles amb els Gegants de la Ciutat i Capgrossos Macers, els gegants grans i petits del Pi i els gegants de Santa Maria del Mar. Finalment, a les 18.50, exhibició dels Falcons de Barcelona i ball dels Gegants nous de la Casa de la Caritat o del Corpus a la plaça de Sant Jaume.

La Moma

Una de les processons més riques del país pels elements de cultura popular que l’acompanyen, com ara els gegants i cabuts, és la de València. En destaca la Moma, una figura tota vestida de blanc que balla amb set Momos al ritme del tabal i la dolçaina. Té un gest inexpressiu i una mirada certament pertorbadora que hipnotitza qui la veu. El color blanc simbolitza la gràcia, i qui hi ha dins el vestit de la Moma és un home.

Es fa en molts indrets més, com ara Ontinyent (Vall d’Albaida), Xàtiva (Costera) i Alcoi, però la celebració de València és referencial, molt rica i espectacular. Les campanes es toquen a mà, sonen ovacions, dolçaines, tabalets, veus blanques, cornetes militars i la banda, els balcons estan ornamentats i, sovint, tiren pètals que acaben formant catifes. Enguany, es farà diumenge, dia 22, a les 17.30, juntament amb la sortida dels gegants, els nanos i les danses de la magrana.

Un altre acte amb molta expectació durant el Corpus a València és l’anomenat Trasllat de les Roques. Són unes grans estructures de fusta que són arrossegades des del Museu de les Roques fins a la plaça de la Verge. Es farà divendres, dia 20, a les 9.00. Consulteu-ne el programa complet ací.

La Patum de Berga

Celebrada durant la festivitat del Corpus, la Patum és la festa més important de Berga, i una de les més populars del país. Té més de sis-cents anys d’història i el ball i el foc en són els protagonistes. Els actes principals es faran d’avui, dimecres 18 de juny, fins diumenge, dia 22.

Avui i dissabte hi ha les cercaviles, i dijous i diumenge les patums de lluïment (migdia) i completes (nit) a la plaça de Sant Pere. Les comparses són les encarregades de l’actuació o el ball de cada figura, que es fan a la plaça de Sant Pere. La gent omple la plaça de gom a gom i salta al ritme del ball, que es fa al centre. Ahir, per quart any consecutiu, es va fer la Patum de la llar, una Patum adaptada a persones amb discapacitat intel·lectual.

Consulteu ací el programa complet de la Patum de Berga 2025.

Catifes de flors i enramades

Una altra de les manifestacions més tradicionals del Corpus són les catifes de flors, que es podran veure entre aquest cap de setmana i el vinent en molts indrets. Són especialment populars les de Sitges (Garraf) i de la Garriga (Vallès Oriental).

A Sitges, diumenge, tots els qui ho vulguin estan convocats a confeccionar les catifes de flors per diversos carrers del centre de la vila, de la matinada fins a migdia. A més, trobareu uns quants espais guarnits a la ciutat: el Pati Blau, el Racó de la Calma, la Fundació Ave Maria, el Port d’Aiguadolç, Hospital Sant Joan Baptista, la residència de les Magnòlies, i l’edifici Miramar, que serà decorat amb clavells gegants. Diumenge també es farà el tradicional Ou com Balla al Palau Maricel, d’11.00 a 17.00. Consulteu el programa complet del Corpus a Sitges.

A la Garriga, la confecció de catifes també es farà el 22 de juny, de primera hora del matí fins a migdia, als carrers i places de la vila. En total, es confeccionen prop de 30 catifes florals, en què hi haurà 240.000 clavells acompanyats de més menes de flors i elements vegetals. A les 12.30, es farà el ball de l’Ou com Balla a la plaça de l’Església. Dissabte a les 16.00 es farà la tradicional enramada a la plaça de l’Església, que consisteix a cobrir les parets dels carrers del barri de Sant Roc amb canya autòctona. Consulteu el programa complet del Corpus a la Garriga.

També Arbúcies (Selva) és un dels municipis on les catifes de flors i les enramades són tradicions molt arrelades, amb més de cinc-cents anys d’història. L’exposició de catifes es va fer el cap de setmana passat, però les enramades es faran de demà a diumenge.

Més indrets on trobareu enramades són Sallent (Bages), on es faran del 19 al 23 de juny, i Guissona (Segarra), on es farà el diumenge 29 de juny.

Originàriament, les enramades tenien un caràcter religiós i es feien per decorar els carrers per on passava la processó del Corpus. Però, amb el pas dels anys, la temàtica s’ha ampliat i ara s’hi poden trobar elements d’actualitat i reivindicacions veïnals.

Ja ha arribat el Corpus 2025. Corpus Christi és una de les festivitats més assenyalades del calendari, amb més de set-cents anys d’història. Enguany, és demà, el 19 de juny, tot i que hi ha activitats relacionades diumenge, dia 22.

L’origen del Corpus es remunta al segle XIV, per a celebrar el cos de Crist, però malgrat que la tradició va néixer de l’Església Catòlica, amb el temps s’ha convertit en un esdeveniment social i festiu. Activitats originades aleshores, com ara la processó festiva, han servit de precedent per a moltes peces d’imatgeria actuals –els gegants i el bestiari, per exemple– i les músiques i els balls que encara perduren.

La festivitat pren formes molt diverses de cap a cap del país, de les processons amb un caràcter més religiós fins a les tradicionals catifes de flors, com ara les de Sitges, passant pel tradicional Ou com Balla de Barcelona, la Moma de València o la Patum de Berga. Fem un repàs de les celebracions més destacades del Corpus d’enguany.

L’Ou com Balla

L’Ou com Balla és un dels elements propis del Corpus a Barcelona, i també un dels més autèntics, que, amb els anys, ha esdevingut un símbol de la identitat festiva de la ciutat. Aigua, ous i flors. Amb tan sols tres elements que simbolitzen la fecunditat i regeneració, n’hi ha prou per a celebrar-ho. És difícil de precisar-ne l’origen, però hi ha documents que el situen per primera volta a la catedral de la ciutat al segle XV.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

Enguany, podreu veure aquest espectacle del 19 de juny al 22, que torna a la normalitat després de les restriccions d’aquests darrers dos anys a causa de la sequera. Així, els brolladors tornaran a impulsar els ous cap al sostre dels claustres, patis i jardins de la ciutat. A banda de les ja tradicionals catifes de flors, hi ha alguns espais que es recuperen, com ara el Palau del Lloctinent – Arxiu de la Corona d’Aragó.

Trobareu l’Ou com Balla a: l’Ateneu Barcelonès, l’Arxiu de la Corona d’Aragó – Palau del Lloctinent, l’Arxiu Històric de la Ciutat (Casa de l’Ardiaca), la Capitania General, els Jardins de Rubió i Lluch, la catedral, el Museu Frederic Marès, el Museu Marítim de Barcelona, la basílica de la Puríssima Concepció, el carrer de la Llibertat, els Castellers de Barcelona, el Centre Cívic Can Deu, el Centre Cívic el Sortidor, el Centre de Gràcia, les Escolàpies Llúria, l’Espai Albert Musons, l’Oratori de Sant Felip Neri, el parc de Sant Martí, la parròquia del Sant Àngel Custodi, la parròquia de Santa Maria del Taulat, el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, el Seminari Conciliar de Barcelona, el Taller Sant Camil i la Torre de la Sagrera. Els horaris depenen de cada espai, en podeu consultar el programa complet.

Una altra novetat serà l’ampliació de la vigília de Corpus amb el Ball de Diables de Barcelona – Revenedors, que faran el seu ball parlat i una desfilada amb foc. Es farà a les 20.00 a l’avinguda de la catedral, el 21 de juny. D’una altra banda, com sempre, els gegants tindran un paper destacat a la capital catalana. El 21 de juny, a partir de les 18.30 hi haurà les cercaviles amb els Gegants de la Ciutat i Capgrossos Macers, els gegants grans i petits del Pi i els gegants de Santa Maria del Mar. Finalment, a les 18.50, exhibició dels Falcons de Barcelona i ball dels Gegants nous de la Casa de la Caritat o del Corpus a la plaça de Sant Jaume.

La Moma

Una de les processons més riques del país pels elements de cultura popular que l’acompanyen, com ara els gegants i cabuts, és la de València. En destaca la Moma, una figura tota vestida de blanc que balla amb set Momos al ritme del tabal i la dolçaina. Té un gest inexpressiu i una mirada certament pertorbadora que hipnotitza qui la veu. El color blanc simbolitza la gràcia, i qui hi ha dins el vestit de la Moma és un home.

Es fa en molts indrets més, com ara Ontinyent (Vall d’Albaida), Xàtiva (Costera) i Alcoi, però la celebració de València és referencial, molt rica i espectacular. Les campanes es toquen a mà, sonen ovacions, dolçaines, tabalets, veus blanques, cornetes militars i la banda, els balcons estan ornamentats i, sovint, tiren pètals que acaben formant catifes. Enguany, es farà diumenge, dia 22, a les 17.30, juntament amb la sortida dels gegants, els nanos i les danses de la magrana.

Un altre acte amb molta expectació durant el Corpus a València és l’anomenat Trasllat de les Roques. Són unes grans estructures de fusta que són arrossegades des del Museu de les Roques fins a la plaça de la Verge. Es farà divendres, dia 20, a les 9.00. Consulteu-ne el programa complet ací.

La Patum de Berga

Celebrada durant la festivitat del Corpus, la Patum és la festa més important de Berga, i una de les més populars del país. Té més de sis-cents anys d’història i el ball i el foc en són els protagonistes. Els actes principals es faran d’avui, dimecres 18 de juny, fins diumenge, dia 22.

Avui i dissabte hi ha les cercaviles, i dijous i diumenge les patums de lluïment (migdia) i completes (nit) a la plaça de Sant Pere. Les comparses són les encarregades de l’actuació o el ball de cada figura, que es fan a la plaça de Sant Pere. La gent omple la plaça de gom a gom i salta al ritme del ball, que es fa al centre. Ahir, per quart any consecutiu, es va fer la Patum de la llar, una Patum adaptada a persones amb discapacitat intel·lectual.

Consulteu ací el programa complet de la Patum de Berga 2025.

Catifes de flors i enramades

Una altra de les manifestacions més tradicionals del Corpus són les catifes de flors, que es podran veure entre aquest cap de setmana i el vinent en molts indrets. Són especialment populars les de Sitges (Garraf) i de la Garriga (Vallès Oriental).

A Sitges, diumenge, tots els qui ho vulguin estan convocats a confeccionar les catifes de flors per diversos carrers del centre de la vila, de la matinada fins a migdia. A més, trobareu uns quants espais guarnits a la ciutat: el Pati Blau, el Racó de la Calma, la Fundació Ave Maria, el Port d’Aiguadolç, Hospital Sant Joan Baptista, la residència de les Magnòlies, i l’edifici Miramar, que serà decorat amb clavells gegants. Diumenge també es farà el tradicional Ou com Balla al Palau Maricel, d’11.00 a 17.00. Consulteu el programa complet del Corpus a Sitges.

A la Garriga, la confecció de catifes també es farà el 22 de juny, de primera hora del matí fins a migdia, als carrers i places de la vila. En total, es confeccionen prop de 30 catifes florals, en què hi haurà 240.000 clavells acompanyats de més menes de flors i elements vegetals. A les 12.30, es farà el ball de l’Ou com Balla a la plaça de l’Església. Dissabte a les 16.00 es farà la tradicional enramada a la plaça de l’Església, que consisteix a cobrir les parets dels carrers del barri de Sant Roc amb canya autòctona. Consulteu el programa complet del Corpus a la Garriga.

També Arbúcies (Selva) és un dels municipis on les catifes de flors i les enramades són tradicions molt arrelades, amb més de cinc-cents anys d’història. L’exposició de catifes es va fer el cap de setmana passat, però les enramades es faran de demà a diumenge.

Més indrets on trobareu enramades són Sallent (Bages), on es faran del 19 al 23 de juny, i Guissona (Segarra), on es farà el diumenge 29 de juny.

Originàriament, les enramades tenien un caràcter religiós i es feien per decorar els carrers per on passava la processó del Corpus. Però, amb el pas dels anys, la temàtica s’ha ampliat i ara s’hi poden trobar elements d’actualitat i reivindicacions veïnals.

Avui comença el debat d’orientació al Consell General d’Andorra. Aprofitem l’avinentesa per entrevistar el cap de govern d’Andorra, Xavier Espot, i fer una repassada dels dos primers anys d’aquest mandat, que serà el seu darrer. Sobre la taula, Espot hi té alguns dels temes més importants dels últims temps. Té la voluntat de tancar unes quantes qüestions fonamentals per al futur institucional del país, que posaran els fonaments per al futur. Per exemple, l’acord d’associació amb la Unió Europea, la despenalització de l’avortament i la crisi de l’habitatge. Parlem de tot plegat al seu despatx.

—Heu superat l’equador de la vostra darrera legislatura. Quina valoració en feu? 
—Entenc que qui ha d’exercir l’escrutini són els ciutadans, però si em demanen la meva opinió, i sense voluntat de caure en l’autocomplaença, penso que estem en un bon estat de compliment dels compromisos que vam assumir a les darreres eleccions i que també van ser objecte de la meva investidura. Fem polítiques decidides en matèria d’habitatge. Per primera vegada constituïm un parc públic d’habitatge de lloguer, que acabarà essent de cinc-cents pisos a final d’aquesta legislatura. Ja hi hem invertit milions d’euros. Aquesta és la nostra autèntica prioritat. També hem treballat per a la millora del poder adquisitiu, el salari mínim ha pujat d’un 30% en sis anys. També hem consolidat el transport públic gratuït i continuem treballant pel nostre gran objectiu d’aconseguir un bon acord d’associació, un bon encaix, d’Andorra amb la Unió Europea, amb l’objectiu de pensar en l’Andorra dels deu, quinze o vint anys vinents. Una Andorra que ha de diversificar l’economia en clau de valor afegit, en clau d’innovació i sectors que portin prosperitat.

—Adés parlàveu de l’acord d’associació amb la Unió Europea. En quin punt es troba? Trontolla?
—No, en absolut. En un acord d’aquesta magnitud i amplitud, cal tenir paciència. Hi ha moltes negociacions que es fan amb discreció i que estic segur que arribaran a bon port. Pensi que és l’acord amb un país tercer més ampli que mai ha negociat la Unió Europea. Per tant, és normal que, ara que ja ha estat negociat, hi hagi preguntes, anàlisis i treballs intensos que fan que el procés es demori. És un projecte per a l’Andorra del futur, i si calen sis mesos més per a acabar de perfilar un acord que quedi ben blindat de la perspectiva dels interessos del nostre país, no és ni una feina perduda, ni un temps perdut. Estic convençudíssim que acabarà essent aprovat per unanimitat pels estats membres i també treballem perquè la seva naturalesa jurídica sigui la d’un acord EU only i no requereixi la ratificació dels parlaments nacionals.

—Què significaria si passés això?
—Això no faria perillar l’acord, però faria que en lloc de ratificar-lo Andorra i el Parlament Europeu l’haguessin de ratificar tots els estats membres i això sempre pot portar alguna complicació o retard.

—Quin paper hi té França en aquest procés?
—França sempre ha estat un aliat privilegiat, com ho ha estat Espanya. Han ajudat perquè l’acord sigui una realitat. França pot tenir alguna reserva sobre la naturalesa jurídica de l’acord –no pas de l’acord en si–, i aquest és un precedent per a altres, particularment per a possibles acords comercials, que poden comprometre alguns dels interessos nacionals de França. Treballem diplomàticament amb discreció per intentar assolir una solució que ens convingui a tots. Això no ha de posar en dubte el fet que França durant tota la negociació ha ajudat perquè aquest acord d’associació prosperés i que inclogués tot d’especificitats beneficioses per a Andorra. Està plenament compromesa a aprovar el contingut del text.

—Confieu que l’acord es pugui aprovar abans no s’acabi la legislatura?
—Sí, confio que es produeixi durant aquesta legislatura.

—Hi haurà un referèndum, doncs, aquesta legislatura?
—Quan culmini tot aquest procés. És a dir, quan hi hagi el Consell de la Unió Europea, la Comissió Europea i el govern d’Andorra, que han estat les parts negociadores, signin el text, es portarà a ratificació del Parlament Europeu. I un cop l’hagi ratificat, tenim el compromís de convocar un referèndum vinculant, abans de ratificar-lo nosaltres com a país.

—Les enquestes revelen una majoria de vots contra l’acord. Enteneu aquest recel per part de la ciutadania?
—Sí i no. És a dir, l’entenc perquè al final hi ha un context geopolític que és complicat. És veritat que el projecte europeu a vegades no suscita una gran atracció, de manera molt sovint injusta, perquè li han imputat mancances o problemes que obeeixen a un context que escapa de la Unió Europea o que són causats per les polítiques dels estats membres. Jo continuo creient que Europa és un projecte de prosperitat, de cohesió social, de garantia de la sostenibilitat ambiental. I al final, en aquest moment en què es crea una política de blocs, crec que tenim interès a formar part d’aquest bloc europeu i que serem molt més forts i podrem defensar molt millor els nostres interessos junts que no pas separats. Però és cert que hi ha aquesta sensació –a vegades, paradoxalment– en els ciutadans andorrans, que han viscut bé, amb els nostres reptes i les nostres problemàtiques, amb creixement econòmic, progressió en les quotes de cohesió social aquests darrers anys…, la sensació que aquest acord d’associació posarà fi a tot això. I és ben al contrari: aquest acord d’associació és la millor garantia, encara que pugui semblar paradoxal, de mantenir l’status quo.

—Com s’explica això?
—Perquè els nostres sectors econòmics són molt madurs. Fiar-ho tot a la continuïtat, tal com està actualment Andorra, és molt complicat. A vegades cal fer algun canvi per fer un salt endavant i mantenir allò bo que et caracteritza. I haurem de fer això. Convèncer la gent que l’acord d’associació no farà perillar la nostra baixa fiscalitat ni la nostra política migratòria. Al contrari, és la garantia que puguem diversificar l’economia i mantenir el nivell d’ingressos públics i que amb aquests ingressos puguem continuar fent les polítiques socials i ambientals a què aspiren els nostres ciutadans.

—Hi veieu alternativa a l’acord d’associació? Alguns grups han demanat de renegociar-lo.
—Voler fer creure que ara anirem a picar la porta de Brussel·les i que, després de nou anys de negociar un acord, ens permetran de començar una nova negociació, particularment en un moment en què la prioritat de la Unió Europea no és Andorra ni San Marino, sinó que és mirar de resoldre la qüestió dels aranzels amb els Estats Units, la guerra d’Ucraïna o al Pròxim Orient, crec que és fer volar coloms i no ser conscients de la realitat i de la dimensió del que representa Andorra. Això no vol dir acotar el cap, ni de bon tros, però hem de ser realistes. Ara tenim un bon instrument a les mans, ben negociat, i l’hem de saber aprofitar fins al final.

—Parlant d’Europa, el català podria passar a ser oficial en la Unió Europea. Això ajudaria Andorra?
—Sens dubte. Nosaltres sempre ens hem posat a disposició i hem intentat posar el nostre gra d’arena per ajudar que això sigui una realitat, per dos motius. Un, de més pragmàtic: si el català és llengua oficial de la Unió Europea, tota la normativa comunitària serà traduïda al català automàticament i, per tant, no haurem de fer aquesta feina a Andorra, perquè quan tinguem l’acord d’associació haurem d’integrar el cabal comunitari al nostre ordenament jurídic. I dos: que el català sigui una llengua oficial de la Unió Europea prestigia la nostra llengua. Per tant, és una fita que veiem amb molt bons ulls i estem perfectament arrenglerats amb les polítiques del govern espanyol. Dit això, no som un estat membre de la Unió Europea ni aspirem a ser-ho, i per tant nosaltres no podem exigir que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea.

—Un altre punt clau de la legislatura ha estat l’aprovació de la llei del català. En poc més d’un any s’han obert trenta expedients sancionadors i dos han acabat en sanció. Són unes xifres baixes? Concòrdia critica que fer una denúncia és massa complicat.
—Depèn de com es miri. Trenta expedients sancionadors, amb una perspectiva de magnituds andorranes, no està malament. Són dues sancions, però molts d’aquests expedients encara es tramiten i encara n’hi pot haver més. Però al final hem de pensar més en l’efecte dissuasiu i l’efecte preventiu de la norma que en l’efecte retributiu o sancionador. L’objectiu d’aquesta llei, sobretot, és que hi hagi un canvi de mentalitats i que una feina proactiva dels ciutadans. I la millor prova d’això és que, de manera exponencial, ha crescut el nombre d’inscrits als cursos d’aprenentatge de català. Per convicció pròpia o perquè hem introduït aquest element d’haver d’acreditar un mínim coneixement de català per a renovar l’autorització de residència, això fomenta que hi hagi molta més gent que aprengui el català i per tant, per extensió, molta més gent que el parlarà. Crec que no ens hem de centrar en quantes sancions acabem aplicant, sinó a veure si en la pròxima enquesta d’usos lingüístics això realment ha tingut un impacte i hi ha molta més gent que utilitzi el català i el sap parlar i escriure. I aquesta serà la millor prova i la millor conclusió que podrem extreure de si ha estat efectiva o no la llei que hem aprovat.

—Heu parlat de canvi de mentalitat. Cal la implicació de la ciutadania?
—Absolutament, al final, la llengua no pot ser mai un instrument d’oposició, ha de ser un instrument d’adhesió. Això no vol dir que de tant en tant no hi hagi d’haver algun mecanisme coercitiu, perquè hi ha uns drets, i per exercir aquests drets a vegades has d’obligar la contrapart, i si no ho fa, l’has de sancionar. Però, al capdavall, si realment volem fer prosperar el català i que sigui la llengua majoritària, particularment en l’ús social, això s’ha de fer gràcies a l’adhesió i l’atracció. I crec que aquesta llei té mecanismes que van en aquest sentit. Confio que realment capgirem la situació. Hem de dir que l’última enquesta d’usos lingüístics ja albira uns resultats més favorables que l’anterior. Per tant, sense aquesta llei, crec que ja es feia una bona política lingüística. I ara s’acabarà de consolidar.

—La situació millora a Andorra, però no passa igual a la resta dels Països Catalans. Cal estrènyer llaços amb les altres institucions? 
—Cada territori també té la seva realitat, la seva idiosincràsia i unes polítiques pròpies. Nosaltres tenim un punt que ens va molt a favor, que és l’oficialitat exclusiva, però no n’hi ha prou. Hi ha d’haver aquesta adhesió a la llengua i aquest fet de prestigiar la llengua, i això obeeix també a unes polítiques de foment per part dels poders públics. Els idiomes alternatius són àmpliament parlats, per 500 milions d’habitants o per 1.000 milions. I si no fem polítiques de foment, difícilment capgirarem la tendència que s’acabin imposant. I això ha de ser perfectament compatible amb la defensa de la diversitat lingüística, la pluralitat lingüística i cultural, si em permeteu l’expressió. Per tant, el fet que el català s’utilitzi socialment de manera majoritària s’ha de fer compatible amb el fet que, en el cas particularment d’Andorra, hi hagi un domini del castellà i el francès, que són també els idiomes oficials dels nostres dos països veïns. I evidentment de l’anglès, que d’alguna manera és la llengua franca.

—Una altra gran qüestió de la legislatura és l’avortament. Heu afirmat que s’hauria despenalitzat abans d’acabar la legislatura.
—Sí, aquest és un dels nostres compromisos i hi avancem amb pas ferm, discret però ferm. Volem mantenir la nostra estructura institucional, perquè és la garantia de la independència i del manteniment d’Andorra com a tal. Això és incompatible amb la legalització de l’avortament a casa nostra. Però entre això que tenim ara i la legalització, hi ha un terme mitjà que es diu despenalització, és a dir, que no hi hagi conseqüències penals si una dona decideix d’avortar. I, a més, que hi hagi un sistema d’acompanyament, que la dona que lliurement i voluntàriament decideixi d’interrompre l’embaràs tingui un acompanyament integral dels poders públics andorrans i que, encara que no ho pugui fer a Andorra, hi hagi un acompanyament i un reemborsament, de manera que –particularment les dones en situació de vulnerabilitat– puguin fer-ho lliurement i no se sentin coaccionades. En això treballem i creiem que trobarem una solució de compromís que permetrà d’avançar en el reconeixement dels drets de les dones, però al mateix temps podrem mantenir la nostra particular estructura institucional.

—En això hi té un paper clau el copríncep episcopal. El nou copríncep, Josep Lluís Serrano, afirmava la setmana passada que cal diàleg per a trobar una resposta plausible en el debat. Com les valoreu, aquestes paraules?
—Crec que s’inscriu bastant en això que he dit jo. Res no és blanc ni negre. A l’Església Catòlica hi ha uns dogmes, que són dogmes i que com a tals no admeten concessions; però això no vol dir que l’Església Catòlica propugni que la dona que interromp voluntàriament l’embaràs sigui penalitzada i hagi d’incórrer en una pena o en una sanció penal. Podem trobar una solució.

—És a dir, proposeu que per avortar les dones d’Andorra es desplacin a fora?
—Exacte, passar per un servei d’acompanyament aquí a Andorra i que la persona sigui acompanyada a un lloc on ho pugui fer amb garanties, amb seguretat i de la manera més pràctica i més confidencial possible. I que després aquesta intervenció pugui ser reemborsada si la dona està en una situació de vulnerabilitat i ho requereix.

—Amb la tria d’un nou copríncep episcopal, espereu que hi hagi cap canvi per als interessos d’Andorra?
—No, nosaltres creiem que s’inscriu en la lògica de la continuïtat, que és el que volíem. Sobretot que no hi hagués una seu vacant perquè aquí no es tracta només d’ocupar una diòcesi catòlica, sinó que es tracta de poder atendre les funcions i les responsabilitats pròpies d’un cap d’estat, i això no admet vacança –o, en tot cas, un període gaire llarg–, que realment hauria estat un inconvenient per als interessos d’Andorra. Continuem tenint un copríncep que parla la nostra llengua, que entén la nostra cultura, que ha estat durant un any gairebé al costat de l’anterior copríncep i que per tant ha copsat la realitat, què vol dir ser copríncep més enllà de ser bisbe. Confio que continuarem tenint aquesta excel·lent relació institucional i que continuarem tenint un cap d’estat autènticament andorrà en el millor sentit de la paraula.

—Quant a l’altre copríncep, ens podem trobar aviat una victòria de l’extrema dreta a França. Temeu que això pugui afectar els interessos andorrans?
—És veritat que el president de la República Francesa esdevé automàticament copríncep i la decisió de qui acaba essent president de la República Francesa no ens correspon a nosaltres. Per tant, haurem d’anar valorant les circumstàncies d’acord amb cada moment. Però tampoc no crec que es tracti de fer política-ficció. És qüestió, sigui qui sigui la persona, de fer possible aquest encaix, aquesta compatibilitat i sobretot de mantenir intacte el nostre sistema institucional.

—L’habitatge també ha marcat de ple l’actual mandat. Creieu que trobarem una situació normalitzada el 2027, quan s’hauria d’acabar la pròrroga dels lloguers?
—M’agradaria molt, i ho espero. Passa que parlar de situació normalitzada és tant com entendre que la problemàtica de l’habitatge és conjuntural. A Andorra i arreu, malauradament, la problemàtica de l’habitatge s’ha tornat estructural. A vegades tenim tendència a focalitzar-ho en l’especulació immobiliària, que evidentment no hi ajuda, però no és això i prou. Hi ha un canvi de models familiars i del model turístic. I canviar això és molt difícil, particularment en un país com Andorra, on fins fa pocs anys ni tan sols es considerava que hi hagués un parc públic immobiliari de lloguer, tot i ser un dels països on tenim un percentatge més important de persones que viuen de lloguer. Sigui com sigui, treballem per trobar una solució acceptable al neguit legítim de la majoria dels nostres ciutadans, gràcies a moltes modificacions.

—Què s’ha fet?
—Abans he parlat de la creació d’aquest parc públic, però també hem adoptat una llei que ha estat molt ambiciosa i que ha portat molt desgast polític, perquè aproximadament un 30% dels habitatges turístics veuran revocada la seva llicència per poder tornar al mercat de lloguer residencial. Ara hi ha un sistema en què has de justificar si tu tens un pis buit i, si no, també l’has de posar al mercat de lloguer residencial. Per tant, també hem fet créixer la plus-vàlua immobiliària. Hem limitat el nombre de béns immobles que poden adquirir els estrangers i els que volen venir a residir de fora. Hem provat de tocar totes les palanques amb una perspectiva de centralitat, de moderació, de ponderació, per assolir aquesta fita que és que tothom al nostre país pugui tenir un habitatge digne.

—Andorra pot continuar creixent en població i construcció com fins ara?
—No, i per això hem adoptat les mesures que hem adoptat. I gràcies a aquestes mesures hem reduït a la meitat l’augment de la població; d’un increment de gairebé el 5% de la població el 2023, a un 2% i escaig l’últim any. I això no és degut a una frenada en l’economia, sinó que a les mesures d’aquest govern, que són precisament el fet d’haver reduït el contingent de quotes d’immigració. A vegades també amb un cert desgast polític. Aquest cap de setmana ho vèiem, amb una certa rebel·lió del sector de la restauració, hoteler i turístic, que demana legítimament més treballadors estrangers. Però també hem de ser conscients que tenim la problemàtica de l’habitatge i la sostenibilitat que tenim, i que aquest increment desbocat de la població sí que genera riquesa en uns determinats sectors. Això també reverteix en l’interès general, però també origina un seguit de problemes. S’ha de trobar un bon punt d’equilibri.

—Us hem sentit dir que a Andorra es troba el límit del turisme.
—Nosaltres ara tenim aproximadament deu milions de turistes anuals. Això és una proporció enorme, sabent el territori exigu que tenim i la població que tenim. No és que vulguem fer-ho disminuir, però Andorra no pot continuar creixent així. Es tracta de mantenir aquest nombre de turistes, però que tinguin més poder adquisitiu.

—Cal un canvi de model econòmic, aleshores?
—Cal diversificar la nostra economia. És a dir, cal saber mantenir els nostres sectors econòmics tradicionals, sabent quin límit i quines potencialitats futures tenen. I, alhora, compensar la falta de creixement addicional d’aquests sectors amb la creació de nous sectors econòmics de valor afegit.

—Canviant de tema, el 15 de juliol hi haurà una de les sentències del cas BPA. Creieu que s’han resolt totes les incògnites?
—Bé, el cas BPA té moltes ramificacions i ara es dictarà sentència en un dels casos. Sempre dic que allò que pogués passar entre la policia espanyola i l’antic govern espanyol i, a tot estirar, entre les institucions espanyoles i americanes, ho ignoro. Però puc parlar de què van viure els responsables polítics, les institucions financeres, les institucions de control de blanqueig i el govern d’Andorra. I el que van viure va ser allò que se sap: que hi va haver una nota de l’organisme antiblanqueig americà, que va dir que BPA era una entitat bancària on hi havia un risc molt elevat de blanqueig de capitals, on s’esmentaven tot un seguit de casos, i això va fer que d’un dia per l’altre els corresponsals tanquessin les línies, no només de BPA, sinó del conjunt d’entitats bancàries d’Andorra, perquè s’entenia que podien estar contaminades. I això, com sap tothom que mínimament coneix com funciona el sistema bancari, era la mort del sistema financer andorrà, amb les conseqüències que té per als llocs de treball, els dipòsits dels clients i la supervivència del país. Vam fer el que havíem de fer i el temps ho ha demostrat, que és intervenir BPA i iniciar un procés de resolució que va permetre de salvaguardar el sistema financer andorrà, garantir els llocs de treball que hi havia dins de BPA i garantir els dipòsits nets dels clients. Crec que vam actuar correctament. A partir d’aquí, què pogués passar ho ignoro. I de moment, què vol que li digui? Més enllà de correus unilaterals pretesament enviats pel senyor Villarejo, que no és pas la persona que mereix més credibilitat del món, tampoc no he vist cap prova fefaent d’aquestes connexions.

—Han sortit informacions que parlen de funcionaris espanyols accedint als bancs de dades dels clients o pressions a autoritats andorranes.
—Jo us puc garantir que no hi va haver cap pressió, i que quan va venir el senyor Rajoy, el gener del 2015, en cap moment no es va parlar d’una eventual futura intervenció de BPA. Ni amb el cap de govern de l’època ni amb cap dels ministres interessats.

 

Read It in English | Xavier Espot: “Andorra cannot continue to grow like this”