El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha dit que tot i el soroll d’aquests darrers dies el govern continuava treballant. “No ens despistem, treballem pel que treballem”, ha dit a Esparreguera (Baix Llobregat). Illa ha reconegut que aquesta setmana, quan ha esclatat el cas de presumpta corrupció dins el PSOE –amb la implicació de Santos Cerdán i José Luis Ábalos–, havia estat de molta tensió. Ha afegit que malgrat tot això que passava, el govern no es desviaria del full de ruta traçat i del compromís amb la ciutadania.

A més, ha dit que es faria tot allò que calgués per garantir que es feia “amb màxima transparència i d’acord amb els estàndards ètics de servei públic” que el govern defensava.

El secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Turull, ha dit que la formació no defugiria “la presa de decisions ni cap responsabilitat” arran de l’escàndol de Santos Cerdán, que esquitxa el PSOE. En una intervenció al consell nacional, ha admès sorpresa pels “fets gravíssims” de què s’acusa qui fins ara era la mà dreta de Pedro Sánchez, i que també era el negociador del PSOE amb Junts. Turull ha dit que confiava que es convoqués ben aviat una reunió per a valorar la nova situació. Segons que ha declarat, Junts actuarà per “convertir els problemes en oportunitats, i les crisis en motius d’acceleració de canvis”, aprofitant la debilitat de l’estat espanyol.

Desesperació al PSOE pel cas Cerdán amb dirigents que reclamen eleccions: “És una tortura”

“Aquesta és una crisi del sistema polític espanyol, d’ells, nosaltres a Madrid no hi tenim amics, sinó interessos”, ha apuntat.

La trama del PSOE utilitzava un bar de davant del Palau de Justícia de Pamplona per a fer cobraments

El secretari general de Junts ha defensat que quan convenia s’activaven tots els recursos per impedir que el partit de Carles Puigdemont assolís cotes de poder, i ha mencionat el pacte a Barcelona entre els socialistes i el PP que va fer batlle Jaume Collboni, o la situació “en algunes diputacions de Catalunya”, però també el fet que Toni Comín no hagués pogut ocupar l’escó al Parlament Europeu.

“Passaria tot això si nosaltres fóssim innocus i no féssim nosa?”, s’ha demanat Turull, que ha demanat als militants de concentrar-se a servir Catalunya i l’ambició nacional.

“El nostre objectiu és Catalunya i aprofitar evidentment les debilitats de l’estat espanyol. Les decisions que prendrem i haurem de prendre les farem prioritzant el país, pel bé del país, i no per quedar bé”, ha argumentat.

“No defugirem la presa de decisions ni cap responsabilitat davant d’aquesta sacsejada, i hem de saber aprofitar-la en benefici de Catalunya”, ha insistit, i ha remarcat que Junts era una “eina molt útil, amb capacitat d’incidència política, propostes i capacitat negociadora”.

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

Un dels punts clau en el mecanisme de cobrament de la trama corrupta del PSOE era, segons un informe de la Guàrdia Civil, el bar-restaurant Franky –ara Rockaberri Grill San Juan–, situat al número 17 del carrer de San Roque, just davant el Palau de Justícia de Pamplona. El contrast és colpidor: davant l’edifici judicial, s’hi orquestraven presumptes pagaments irregulars vinculats a contractes públics.

[ÀUDIO] La conversa degradant d’Ábalos i Koldo sobre una cita amb dones: “Te’n tinc una de preparada”

La Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil hi situa un flux constant de diners provinents de la constructora Acciona, mitjançant un sistema de facturació falsa que implicava el restaurant. La relació entre Koldo García Izaguirre i Acciona, diuen els investigadors, es remunta almenys al 2015 i es canalitzava per mitjà de Fernando Merino Vera, en aquell moment director de l’empresa a Navarra i la Rioja.

Infografia de l’informe de l’UCO sobre els pagaments d’Acciona.

L’informe detalla que l’entorn de Koldo va obtenir liquiditat mitjançant factures fictícies emeses pel bar Franky, que rebia transferències d’Acciona. L’establiment, amb molta activitat en efectiu, servia d’intermediari: compensava els ingressos amb diners en metàl·lic que, posteriorment, retirava Koldo García.

Es filtren els àudios de les converses explosives de Santos Cerdán: “No vull que en parlis”

La primera comunicació de què té constància l’UCO és del 26 de novembre de 2016, quan Koldo va facilitar dades fiscals d’Acciona a Miguel Moreno Purroy, assessor de Francisco Javier Lorente Rodríguez, gestor del local.

Retorn fugaç al pecat original del 2018 | Anàlisi d’Ot Bou 

Tres dies després, Moreno va enviar una factura de 1.525 euros a nom d’Acciona Infraestructuras a Koldo García i al correu frankypamplona@gmail.com. Els agents n’han documentat unes quantes de semblants, que consideren part d’una “operativa recurrent i mantinguda en el temps”, gestionada directament per Moreno.

La caiguda del PSOE: una gran lliçó i una bona notícia | Editorial de Vicent Partal 

Així, per exemple, el 2 d’agost de 2017, García li va fer arribar les dades per a emetre una factura de 2.700 euros més IVA a la UTE Recajo (Acciona + IC). El 9 de novembre, en va enviar una altra per 2.750 euros més IVA.

L’exèrcit iranià ha confirmat que dos alts comandaments més de l’estat major han mort pels atacs israelians. Són els generals Gholamreza Mehrabi, adjunt de la secció d’intel·ligència, i Mehdi Rabban, adjunt d’operacions. En un comunicat, l’exèrcit iranià qualifica els fets de “brutal agressió del règim sionista terrorista, fals i criminal”.

L’Iran diu que l’atac contra la instal·lació nuclear de Fordo no ha causat danys greus ni fugues radioactives

Cal recordar que aquests atacs, que van tenir per objectiu la cúpula militar iraniana, també van causar la mort del cap de l’estat major, Muhàmmad Bagheri; del comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària, Salami Hossein, i del comandant de la força aeroespacial, Amir Ali Hajizadeh.

Mentrestant, la televisió estatal iraniana ha informat que un dels míssils disparats ahir per Israel contra Teheran havia impactat en un edifici residencial vinculat al Ministeri de Defensa, al nord-est de la capital. Segons el canal internacional Press TV, el bombardament ha deixat almenys seixanta morts, entre els quals hi ha vint infants. L’impacte sembla que ha ensorrat parcialment el complex residencial Shahid Chamran, habitat per treballadors del ministeri.

Les autoritats iranianes encara no han difós un balanç oficial de víctimes. Tot i això, fonts locals i la Mitja Lluna Roja de l’Iran parlen d’almenys una desena de morts, i mitjans vinculats a la Guàrdia Revolucionària, com ara l’agència Fars, eleven la xifra a gairebé vuitanta morts i més de tres-cents ferits. L’exèrcit israelià, de moment, no n’ha dit res.

L’Organització per a l’Energia Atòmica de l’Iran ha dit que l’atac aeri israelià contra el centre d’enriquiment d’urani de Fordo, al centre-oest del país, no havia causat danys greus ni contaminació radioactiva. Així ho ha explicat avui el portaveu de l’agència, Behrouz Kamalvandi, en declaracions a l’ISNA, una agència semioficial iraniana.

Tres morts pel cap baix i una vuitantena de ferits en els atacs iranians a Israel 

Kamalvandi ha reconegut que el bombardament havia causat “danys limitats” en algunes àrees del centre, un dels objectius principals de l’atac, juntament amb la planta nuclear de Natanz. Segons que ha explicat, a Natanz també hi ha hagut impactes, però sense conseqüències significatives.

El portaveu ha detallat que la zona danyada era principalment a la superfície, i ha respost així a l’exèrcit israelià, que havia dit que també s’havia fet malbé una sala subterrània amb centrifugadores d’urani. Kamalvandi ha admès que hi havia hagut una “fuita interna petita”, però que no s’havia escampat i que no havia representat cap risc.

“Com que ho havíem previst i havíem traslladat una part important dels equips i materials fora del recinte, no hi ha hagut danys importants ni preocupació per contaminació”, ha afegit. També ha dit que no constava que hi hagués víctimes a cap de les instal·lacions danyades.

La dona de 34 anys ferida crítica després d’haver estat atropellada divendres de la setmana passada en un pas de vianants a Lleida s’ha mort a l’hospital Arnau de Vilanova, segons que ha publicat el diari Segre i han confirmat fonts municipals a l’ACN. El sinistre va ser cap a les 16.10 al número 10 del passeig de l’Onze de Setembre, a tocar del CAP, quan un cotxe va envestir la dona i les seves dues filles mentre travessaven un pas de zebra elevat sense semàfor.

Una de les filles no va ser ferida i l’altra va tenir ferides de menor consideració i va rebre l’alta. El conductor del vehicle va donar negatiu en les proves d’alcoholèmia i drogues. La Guàrdia Urbana es va fer càrrec de la investigació de l’accident.

La fiscalia espanyola ha presentat un recurs contra la decisió del jutge Ángel Hurtado de processar el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, i la cap de la fiscalia de Madrid, Pilar Rodríguez, per una suposada revelació de secrets que presumptament va perjudicar Alberto González Amador, parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Considera que Hurtado ha obviat elements fonamentals del cas i ha fet deduccions sense fonament, com ara que els fets havien estat ordenats pel govern espanyol.

En un escrit a què ha tingut accés Europa Press, la tinenta fiscal del Tribunal Suprem espanyol, María Ángeles Sánchez Conde, ha presentat el recurs directament a la sala d’apel·lacions, saltant-se la revisió habitual per part del jutge instructor, i demana l’arxivament de la causa i l’exoneració de tots dos fiscals.

Sánchez Conde argumenta que el magistrat mateix reconeix que, abans que el fiscal general fes arribar el correu del 2 de febrer de 2024, ja circulava entre els mitjans la informació segons la qual González Amador havia proposat un acord per a reconèixer dos delictes fiscals.

A més, recorda que agents de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil van declarar que molta gent ja sabia aquest oferiment d’acord. I subratlla que uns quants periodistes van testificar que ja tenien informació sobre el correu del 2 de febrer abans no arribés al fiscal general.

Finalment, retreu al jutge Hurtado que emprés un “argument reduccionista” quan va concloure que les úniques fonts jurídiques que podien haver filtrat el correu a la cadena SER, que en va informar el 13 de març, eren la fiscalia o l’advocat de González Amador, i havia descartat aquest darrer pel testimoni del lletrat mateix, Carlos Neira.

Pedro Sánchez insisteix a esgotar la legislatura i convocar eleccions espanyoles el 2027, però dins el PSOE com més va hi ha més veus que qüestionen aquesta opció. La filtració d’enregistraments comprometedors en què apareixen José Luis Ábalos, Santos Cerdán i Koldo García parlant sobre presumptes comissions per contractes públics ha agreujat la crisi i ha reobert el debat sobre la conveniència d’un avançament electoral. Fins fa poc, tan sols Emiliano García-Page sostenia públicament que les eleccions no havien de coincidir amb les municipals i autonòmiques del maig del 2027. Ara, la seva proposta ja no és una excepció dins el partit.

La caiguda del PSOE: una gran lliçó i una bona notícia | Editorial de Vicent Partal

L’impacte polític dels enregistraments ha estat notable. Segons que han dit a El País més d’una vintena de dirigents –de membres de la direcció fins a diputats, batlles i presidents territorials–, els àudios han deixat el partit en estat de xoc. Sánchez ha anunciat una remodelació de la cúpula socialista i una auditoria externa dels comptes, però molts consideren que són mesures insuficients per a afrontar la magnitud de la crisi. “Ens cal una reacció molt més clara i ràpida”, diu un alt càrrec, que considera que la situació actual no és sostenible.

[ÀUDIO] La conversa degradant d’Ábalos i Koldo sobre una cita amb dones: “Te’n tinc una de preparada”

A Andalusia –la federació socialista amb més militants–, un dirigent de pes admet que la millor via seria convocar eleccions anticipades, tot i que ho considera “suïcida”. La discussió interna es mou entre dues prioritats: protegir la continuïtat del govern espanyol o salvar el poder municipal i autonòmic, molt tocat després de les eleccions del 2023. Un dirigent territorial ho expressa així: “És impossible mantenir-nos així dos anys més, i a sobre sense pressupost.” Un altre afegeix que avançar les eleccions permetria una campanya més centrada en cada territori i menys contaminada pel context general.

Creix el nerviosisme dins el PSOE perquè Santos Cerdán encara no ha lliurat l’acta de diputat

El cas de Santos Cerdán és especialment simbòlic. Molts militants i càrrecs esperaven que dimitís del seu escó ahir, però no ho ha fet. Això ha encès encara més els ànims. “Llegir-ho és una cosa, però sentir-los és una tortura. És una agonia lenta que no sabem com acabarà”, diu un dirigent històric del sector sanchista. Alguns, com el batlle de Mèrida, Antonio Rodríguez Osuna, han anat més enllà i han demanat públicament un congrés extraordinari, que Sánchez no es presenti a la reelecció i que es convoquin eleccions. “Els socialistes no ens mereixem això. Hi ha milers de càrrecs honrats que s’hi deixen la pell cada dia”, ha dit.

La trama del PSOE utilitzava un bar de davant del Palau de Justícia de Pamplona per a fer cobraments

Osuna també ha qüestionat que Cerdán –elegit fa solament mig any al congrés federal de Sevilla– sigui substituït al comitè federal del 5 de juliol, tenint en compte que els membres d’aquest òrgan van ser triats precisament per la seva àrea d’Organització. “No poden decidir els mateixos que l’hi van posar”, ha sentenciat.

La proposta de García-Page, que va reiterar a la conferència de presidents de Barcelona, guanya partidaris i fins i tot ha rebut el suport de Felipe González. “Si ho demana ell, estic amb Page i no amb Feijóo”, va dir l’ex-president espanyol. Tot i això, Page no proposa cap data concreta, i, en canvi, el PP reclama eleccions immediates.

També hi ha batlles socialistes que expressen la seva inquietud. José Antonio Díez, batlle de Lleó, diu que “ningú no vol anar a les urnes arrossegant aquesta motxilla” i defensa que unes eleccions el 2027 podrien ser igualment en una data llunyana de les municipals, per exemple, al gener. Un altre batlle pròxim a Ferraz defensa que seria una opció raonable.

En general, dins el PSOE hi ha una sensació d’impotència i decepció. Un dirigent del sector afí a Sánchez considera que l’únic argument a favor de l’avançament electoral és l’ètica, perquè la crisi no para d’agreujar-se. “Això no remunta, i cada dia que passa empitjora el panorama”, diu. I lamenta que Sánchez delegués massa poder primer en Ábalos i després en Cerdán.

A les grans ciutats també hi ha veus que recorden l’onada electoral del maig del 2023, que va fer perdre molts ajuntaments i governs autonòmics al PSOE. “No ho podem tornar a permetre. L’avançament seria dur, però potser ajudaria a salvar territori. El problema no és el PSOE sinó els seus socis”, diu un batlle que demana d’actuar abans que sigui massa tard.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Tres persones han mort pel cap baix i una vuitantena han estat ferides arran del llançament d’un centenar de míssils iranians contra Israel. Aquest atac ha estat la resposta de l’Iran a l’onada de bombardaments israelians contra unes quantes localitzacions del seu territori, entre les quals hi ha instal·lacions nuclears com la planta d’enriquiment d’urani de Fordo, a la província de Qom.

Segons el mitjà israelià Ynet, que cita fonts del servei d’ambulàncies Magen David Adom (MDA) i testimonis locals, la major part de les víctimes són per impactes directes en un edifici de trenta-dos pisos a Tel-Aviv i a la ciutat veïna de Ramat Gan.

Un altre atac contra edificis residencials ha causat dues víctimes mortals més i dinou ferits, tres dels quals són en estat greu. La resta han estat ferits lleus. Tots han estat traslladats als hospitals de Shamir i Wolfson, prop de Tel-Aviv.

La Guàrdia Revolucionària iraniana ha reivindicat l’atac i ha informat del començament de l’operació Promesa Veritable III en resposta a l’operació Lleó Naixent, els bombardaments israelians contra instal·lacions nuclears i cúpules militars de l’estat iranià durant la matinada.

Arran d’aquesta contraofensiva, l’exèrcit israelià ha recomanat a la població que es refugiés en zones segures fins a nova ordre, tot i que més tard ha aixecat la mesura quan ha valorat que els llançaments s’havien aturat. Tot amb tot, les sirenes antiaèries han continuat sonant durant la nit en uns quants indrets del país per la possible presència de drons iranians.

Abans, les forces israelianes havien dut a terme una nova onada d’atacs contra territori iranià que han danyat un gran nombre d’infrastructures crítiques, entre les quals, una instal·lació nuclear a Esfahan, al centre del país, i bases militars a Hamadan i Tabriz. Segons fonts militars israelianes, aquesta darrera base ha estat destruïda.

Una vuitantena de morts a l’Iran

L’ambaixador iranià a l’ONU, Amir Saeid Iravani, ha dit davant el Consell de Seguretat que els bombardaments israelians d’ahir havien deixat setanta-vuit morts pel cap baix, entre els quals hi havia alts càrrecs militars i científics, i tres-cents vint ferits, la major part, civils.

L’ambaixador ha acusat Israel de voler “matar la diplomàcia, sabotar les negociacions i arrossegar la regió a un conflicte més ampli” i ha responsabilitzat els Estats Units de complicitat en l’atac.

Lloc: al carrer Sant Joan

Bloomberg · Patrick Sykes, Ethan Bronner i Anthony Capaccio

El conflicte entre Israel i l’Iran ha marcat el panorama geopolític al Llevant aquestes darreres dècades. Sovint, ambdós poders s’han atacat de manera indirecta –i, fins i tot, en el cas de l’Iran, per mitjà de tercers–, cosa que ha ajudat a evitar una guerra oberta.

Però les hostilitats entre ambdós països s’han intensificat considerablement després de l’esclat de la guerra entre Israel i Hamàs –aliat iranià– l’octubre del 2023. D’aleshores ençà, ambdós països s’han atacat mútuament més d’una vegada, fins i tot, amb míssils i drons.

Però ahir a la matinada, en una escalada en tota regla del conflicte, Israel llançà una sèrie d’atacs aeris contra objectius militars i el programa nuclear de l’Iran, com també contra les residències de militars experts nuclears i iranians. El cap del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, Hossein Salami, morí en els atacs, segons la televisió estatal iraniana. Després de llançar un atac que el govern de Netanyahu ha definit com a preventiu, Israel declarà l’estat d’emergència.

Ahir a la nit, l’Iran contraatacà amb un atac aeri a Israel, que activà els escuts antimíssils i demanà a la població que es refugiés. L’atac arribava quan feia unes hores que l’aviació israeliana havia llançat una segona onada de bombardaments contra una cinquantena d’objectius en territori iranià, inclosos emplaçaments nuclears a Isfahan i centres de llançament de drons i coets a la rodalia de Teheran.

Amb el programa nuclear de l’Iran novament en el punt de mira de la comunitat internacional, hi ha una possibilitat real que el conflicte escali en una guerra oberta entre ambdues nacions. Israel, que es creu que disposa d’arsenal nuclear propi, considera una amenaça existencial la possibilitat d’un arsenal nuclear iranià.

Per què són enemics, Israel i l’Iran?

Israel i l’Iran van ser aliats entre els anys cinquanta i el 1979, quan la revolució islàmica posà fi de manera abrupta al regnat de l’últim monarca iranià, el xa Mohammad Resa Pahlavi. El règim iranià ha demanat la destrucció d’Israel d’ençà que arribà al poder, i ha denunciat l’estat jueu com una potència imperialista al Llevant. L’Iran ha donat consistentment suport a grups que lluiten contra Israel, incloent-hi Hamàs, l’Hesbol·là i els rebels hutis, tres grups que els Estats Units consideren organitzacions terroristes.

El govern israelià ha insinuat repetidament que atacarà el programa nuclear de l’Iran quan consideri que el país es troba al llindar de desenvolupar capacitats armamentístiques. De fet, Israel ja atacà un reactor nuclear a l’Irac l’any 1981, i també una suposada instal·lació nuclear siriana l’any 2007.

S’han atacat Israel i l’Iran anteriorment?

Ambdós països s’atacaren de manera directa l’abril de l’any passat, quan l’Iran llançà un atac massiu amb míssils i drons contra Israel en resposta a un atac israelià, unes dues setmanes abans, contra edificis diplomàtics iranians a Damasc, la capital siriana. Aquell atac fou àmpliament atribuït a Israel, tot i que el govern de Netanyahu no en reivindicà l’autoria.

Encara que l’atac de l’Iran causà danys mínims a Israel –i encara que la resposta israeliana fou més continguda que molts no temien–, el precedent d’un enfrontament directe entre ambdós països catapultà el conflicte a una fase més oberta i, per tant, més perillosa.

El juliol de l’any passat, Israel assassinà el cap polític d’Hamàs, Ismail Haniyeh, al cor de Teheran, la capital iraniana. Pocs mesos després, a l’octubre, hi hagué una altra ronda de bombardaments i atacs aeris entre ambdós països.

Com es comparen les capacitats militars d’Israel i l’Iran?

En termes militars, Israel gaudeix d’un gran avantatge tecnològic sobre l’Iran. Això es deu, en gran part, al suport militar i financer dels Estats Units. De fet, Israel és l’únic país del Llevant al qual els Estats Units han autoritzat la venda del caça F-35 de Lockheed Martin, el més car de la història. També es creu que disposa d’armes nuclears, tot i que no ho ha reconegut mai.

L’Iran, per la seva banda, ha estat acusat sovint de voler fer servir el seu programa d’energia nuclear per a produir bombes atòmiques, cosa que Teheran ha negat repetidament. Les reserves d’urani altament enriquit del país han anat augmentant i podrien purificar-se ràpidament fins al nivell del 90% que s’utilitza normalment en la producció d’armes nuclears si els dirigents de la República Islàmica volguessin.

Les sancions i l’aïllament polític han obstaculitzat l’accés de l’Iran a la tecnologia militar estrangera, cosa que l’ha empès a desenvolupar les seves pròpies armes. Els caces iranians són heretats, en gran part, d’abans de la revolució islàmica. Aquests darrers anys, l’Iran ha enfortit vincles amb Rússia amb l’esperança de millorar les seves capacitats militars, incloent-hi la compra a Moscou d’avions de combat Sukhoi Su-35, que no és clar si han estat lliurats.

Encara que es troba en un desavantatge tecnològic evident respecte d’Israel, es creu que l’exèrcit iranià compta amb un arsenal de míssils balístics i de creuer important, i també amb una flota de drons de baix cost que ja desplegà en l’atac contra Israel l’any passat.

Tal com l’Iran aprengué en aquella ronda d’atacs, penetrar les defenses aèries d’Israel no és pas cosa de bufar i fer ampolles. En primer lloc, els projectils iranians han de superar els caces de l’exèrcit israelià i, tot seguit, eludir els avançats sistemes de defensa israelians  –que, amb l’ajuda de les forces nord-americanes i altres aliats regionals, interceptaren un 99% dels més de 300 drons i míssils que l’Iran llançà contra Israel en l’ofensiva de l’abril de l’any passat. L’arsenal defensiu de l’Iran inclou sistemes de míssils terra-aire, incloent-hi l’S-300 rus, per a contrarestar avions i míssils de creuer, i també el sistema antibalístic Arman, de fabricació local.

Podria destruir el programa nuclear iranià,  Israel?

El programa nuclear iranià disposa de múltiples instal·lacions, repartides per tot el país. Aquests darrers anys, el règim ha traslladat sota terra les instal·lacions de més valor estratègic del programa per deixar-les fora de perill.

Això no ha impedit que es facin operacions de sabotatge a petita escala que han estat atribuïdes a Israel. Hom creu que Israel ha estat el responsable de l’assassinat a Teheran de cinc científics nuclears iranians d’ençà del 2010. El 2021, l’Iran atribuí a Israel una explosió en una planta d’enriquiment d’urani.

Israel afirma que destruí la majoria de les defenses aèries de l’Iran, i també gran part de la seva capacitat de fabricació de míssils, en l’atac de l’octubre del 2024, cosa que ara podria facilitar les possibilitats d’èxit de futures ofensives israelianes.

Però múltiples informes d’intel·ligència han advertit que els atacs contra les instal·lacions nuclears de l’Iran únicament endarreriran –en compte de destruir– la construcció eventual d’una bomba atòmica iraniana.

Sense l’ajut militar nord-americana, la capacitat d’Israel per a atacar les principals instal·lacions d’enriquiment d’urani de l’Iran és significativament més limitada. En absència d’ajut nord-americà, la flota israeliana d’F-35 i F-15 hauria de dur a terme rondes d’atacs successives per a superar les defenses iranianes. En canvi, els bombarders nord-americans B-2 podrien destruir gran part del programa iranià en un únic atac.

L’abril del 2024, un alt comandament iranià assegurà que el seu país prendria represàlies si Israel n’atacava els actius nuclears, i insinuà que fins i tot una mera amenaça israeliana podria empènyer l’Iran a reconsiderar la direcció d’un programa nuclear que Teheran descriu com a pacífic.

Quins aliats tenen Israel i l’Iran?

Els aliats més importants de l’Iran són les milícies xiïtes del Líban, el Iemen i l’Irac, a les quals dóna suport amb diners, armes i entrenament militar. La milícia libanesa Hesbol·là havia estat, durant molt de temps, el més poderós d’aquests grups, però els enfrontaments amb Israel des del començament de la guerra a Gaza –incloent-hi una incursió terrestre israeliana al Líban– l’han afeblit greument. Teheran també va perdre el seu únic estat aliat al Llevant, Síria, amb la caiguda del president Baixar al-Assad el desembre del 2024.

És probable que els rebels hutis del Iemen estiguin ansiosos per participar en una guerra total entre Israel i l’Iran. D’ençà del començament del conflicte entre Israel i Hamàs, els hutis han anat llançant míssils balístics i drons contra Israel, a banda d’atacar vaixells mercants a la mar Roja. El juliol del 2024, un dron huti va impactar en un edifici del centre de Tel-Aviv, i va matar un home i en va ferir uns quants més, en el primer atac mortal d’aquesta mena en territori israelià. A començament de maig del 2025, un míssil huti impactà prop del principal aeroport d’Israel, cosa que empenyé múltiples aerolínies estrangeres a suspendre els seus vols al país.

L’Iran manté bones relacions amb Rússia, encara que la guerra de Moscou a Ucraïna probablement ha limitat la seva capacitat per a prestar ajut als aliats estrangers. La República Islàmica també manté bones relacions amb la Xina, que ha comprat petroli iranià, en vulneració de les sancions imposades pels Estats Units i els seus aliats.

Quant a Israel, les forces nord-americanes i britàniques ajudaren a destruir alguns dels míssils i drons que l’Iran llançà contra el país l’any 2024. Després de l’atac, l’exèrcit nord-americà també anuncià mesures per a reforçar la seva presència al Llevant, i va enviar-hi més naus i avions de combat. Trump ha instat repetidament el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a no atacar l’Iran.

Com podrien reaccionar els estats àrabs a una guerra entre Israel i l’Iran?

Un conflicte entre Israel i l’Iran deixaria els països de la regió en una situació espinosa. Quatre països del Golf van signar acords de pau amb Israel el 2020 en el marc dels anomenats Acords d’Abraham, motivats en part per la desconfiança cap a l’Iran. Però també han provat de reconstruir ponts amb Teheran ara que el garant de la seguretat a la regió de fa dècades, els Estats Units, sembla que comença a desentendre-se’n. A diferència de rondes anteriors de negociacions sobre el programa nuclear iranià, aquesta volta els estats àrabs han donat suport públicament a la via diplomàtica.

L’Iran i l’Aràbia Saudita van restablir relacions diplomàtiques l’any 2023, després de set anys congelades. Aquests darrers anys, l’Aràbia Saudita ha explorat la possibilitat de normalitzar les relacions amb Israel com a part d’un acord més ampli amb els Estats Units, per la qual cosa és poc probable que provi d’involucrar-se en cap hipotètic conflicte.

També sembla improbable que cap estat àrab prengui partit per Israel en un conflicte directe contra un país musulmà, i molt menys un de tan poderós com l’Iran. Dit això, és possible que Israel hagi demanat l’autorització d’alguns estats àrabs perquè els míssils i drons emprats en l’ofensiva d’ahir contra l’Iran travessessin el seu espai aeri.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La crisi pel cas Santos Cerdán fa pensar molt en la moció de censura del 2018: l’independentisme ha de decidir si fa caure el govern espanyol. El 31 de maig d’aquell any, el PDECat va decidir, contra el parer de l’exili, que tallava el cap de Mariano Rajoy. Era una oportunitat massa daurada per als falsos pragmàtics. Amb presos polítics i exiliats no era possible de reconciliar-se amb aquell PP. El càstig i l’hostilitat dictats pel rei arrencaven el bull. Encara hi havia d’haver el judici. La magistratura espanyola salivava. La ferida era oberta i cremava. Si donaven suport a Pedro Sánchez, els penedits podien plantar la primera pedra d’una estratègia que permetés el perdó que Rajoy no els podia concedir i, amb el temps, una “normalització institucional” que facilités de tornar a fer política sense parlar de la independència. 

No es pot pas dir que els socialistes els venguessin gat per llebre, perquè és injust parlar d’engany quan el client demana gat. L’intercanvi era molt clar: el PSOE pagava el preu de pactar amb l’independentisme i, en canvi, ERC i el PDECat obtenien una via d’escapament de la repressió. Els beneficis, que encara duren, són ben coneguts: per als socialistes, set anys de governs basats en el suport independentista; per als presos, una mica més tard, indults, la reforma de la sedició i la malversació, i una amnistia pobra i coixa.  

Però els preus també s’han allargat. Comprant temps i “diàleg” al PSOE, l’independentisme el ressuscitava. Entre el cop d’estat al congrés federal del PSOE, l’octubre del 2016, i la moció de censura del maig del 2018, Sánchez havia viscut a la intempèrie. Havia recuperat la secretaria general del partit per sorpresa, però encara tenia la vella guàrdia en contra, i no era diputat, i el grup parlamentari socialista, en mans de Margarita Robles, era més prim que mai, i Ciutadans i Podem encara tenien una certa fortalesa, i a Catalunya el PSC tenia disset diputats, el segon resultat més baix de la seva història, i encara es ressentia d’haver donat suport a l’aplicació de l’article 155. La primera pedra de la “normalització institucional” era, en realitat, la primera pedra del retorn dels socialistes a la centralitat. La presidència de Salvador Illa no hauria estat mai possible sense aquell vot favorable a la moció de censura de Sánchez, malgrat que ara tothom cerqui culpables conjunturals.  

Els socialistes n’han sortit més airosos, és clar, perquè han renascut, però el preu que van pagar també dura encara: l’ombra de la il·legitimitat. Ni l’espanyolisme més dur ni el sector conservador dels jutges, partidaris d’una repressió molt més severa després del 2017, no han perdonat Sánchez. Els va desautoritzar. Els va prendre el monopoli del càstig per l’interès personal i partidista de governar. Per primera vegada d’ençà del 2012, Sánchez legitimava els partits independentistes com a peons de la política espanyola, com a actors que la podien condicionar. Aquell troc va engendrar una nova amalgama: el bàndol de la pacificació, que depenia sobretot d’allò que fes el PSOE. Per això, aquests darrers set anys, els socialistes han tingut tan captius els seus aliats. 

La corrupció, que avui assetja el PSOE, ja va ser el pretext per a decapitar Rajoy. La justificació de la moció de censura va ser la sentència del cas Gürtel. “És un vot de rebuig a la corrupció del PP. No votarem ‘sí’ perquè compartim el programa del PSOE. El nostre ‘sí’ a Sánchez és un ‘no’ a Rajoy. El nostre ‘sí’, en definitiva, és un ‘no’”, va dir aleshores Joan Tardà. El portaveu del PDECat, llavors Carles Campuzano, hi afegí: “La crisi de l’estat espanyol va més enllà d’aquest cas de corrupció. Inclou la persistència de la cultura franquista en la vida política espanyola i la crisi amb Catalunya.” L’apunt de Campuzano era un recordatori per a Sánchez sobre què demanaven en canvi de fer-lo president, però eren paraules buides; ni els uns ni els altres no van tenir la gosadia de fer-li pagar cap preu nacional de debò, més enllà del final de la repressió.    

El 2018, la corrupció va ser una excusa moralista que amagava un moviment de fons nacional. El problema és que anava en la direcció equivocada. Aquesta Catalunya d’avui, anestesiada, esporuguida, n’és filla directa. D’ençà del 2017, l’independentisme institucional ha treballat a cor què vols per ajudar els socialistes. Ara no té cap sentit que Junts i Esquerra facin caure Pedro Sánchez per un cas de corrupció interna: el propòsit de l’independentisme no és la higiene del sistema institucional espanyol, com tampoc no ho és salvar els espanyols dels seus propis vots. La cosa més urgent de totes és sortir d’aquesta lògica.

Pedro Sánchez va demanar perdó als ciutadans per l’actuació del seu secretari d’organització, Santos Cerdán, i se’n va intentar d’allunyar tant com va poder. El va deixar caure al buit com les fruites podrides que, de tan desfetes, rellisquen de les branques. Ja ho havia fet abans amb José Luis Ábalos, tot i que la rebel·lia de l’ex-ministre li ho va posar una mica més difícil. Sánchez ni tan sols va concedir la presumpció d’innocència a Cerdán: hi ha massa en joc. El president espanyol ha d’allunyar-se de l’ombra de corrupció sistèmica al PSOE que projecta l’informe de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil si vol intentar sobreviure a la Moncloa: i això va fer. Però Sánchez només podrà resistir la guerra oberta amb el PP mentre passin dues coses: que no aparegui cap més informació que l’impliqui directament en pràctiques suposadament corruptes i pugui aïllar-ne el govern, i que els seus socis d’investidura no li retirin el suport parlamentari que l’apuntala, encara que no hagi pogut aprovar ni tan sols un pressupost encara.

Junts i ERC, estabornits per la ràpida caiguda de Cerdán, estan atrapats en la teranyina de Sánchez, malgrat la incomoditat manifesta. D’entrada, no albiren cap alternativa real a l’actual govern. Els dos partits s’han allunyat de la pressió aparent del PP per a donar suport a una moció censura: continua essent inviable una entesa amb Alberto Núñez Feijóo i Vox. No tan sols perquè el PP de Mariano Rajoy ja va ser desbancat per la corrupció estructural dels populars que provava la trama del cas Gürtel i, fins i tot, per l’anticatalanisme evident, sinó també perquè necessiten obtenir els rèdits dels acords subscrits amb Sánchez –i amb Illa, en el cas d’ERC. Només així es legitimaria la seva opció política pel pacte amb el PSOE.

La nova situació és especialment complicada per a Junts, que ha viscut una relació d’alts i baixos amb els socialistes. Cerdán era l’interlocutor directe amb el partit: Turull hi tenia línia directa. Era el màxim representant en les reunions de la taula de Suïssa, a què l’ex-president José Luis Rodríguez Zapatero no assisteix mensualment sinó en ocasions determinades. Cerdán va ser des del principi el nexe de connexió amb el secretari general de Junts. El PSOE va demanar al PNB que li fes d’enllaç: es van conèixer en un baserri de Biscaia. El secretari d’Organització dels socialistes espanyols d’aleshores va ser l’executor de l’anomenat acord de Brussel·les que va permetre la investidura de Sánchez el 16 de novembre de fa dos anys. I d’allà a la taula de Suïssa, on sovint Junts constatava que els acords a què s’arribava es trobaven entorpits als ministeris. El partit de Carles Puigdemont s’ha quedat ara sense referent. Per això, la primera cosa que van demanar dijous va ser una reunió de Turull i la seva cap de files a Madrid, Míriam Nogueras, amb Sánchez. Pretenen de tractar la viabilitat del suport al PSOE, i la definició del nou interlocutor és més important que no podria semblar.

Perquè Junts s’aferra al compliment dels acords com l’única raó que justificaria el manteniment de l’entesa. Els que semblaven més avançats tampoc no han acabat de prosperar. El reconeixement de l’oficialitat del català a les institucions europees continua pendent, malgrat que Junts encara hi veu recorregut. La llei de delegació de competències en immigració està encallada al congrés, amb l’oposició de Podem. La llei d’amnistia ha de ser validada per la majoria progressista del Tribunal Constitucional. En depèn el possible, però difícil, retorn de Puigdemont i de la resta d’exiliats. I l’amnistia política, el reconeixement de Sánchez i Illa a Puigdemont com a interlocutor vàlid escenificat en una reunió, s’ha quedat de moment en una demanda recurrent de Junts. La situació inestable de Sánchez afavorirà ara la materialització dels compromisos o ho complicarà encara més?

És la incògnita que sobrevola el futur de la legislatura: si l’acorralament del president espanyol afavorirà les demandes independentistes o les perjudicarà en cas que Sánchez consideri que no té prou marge de maniobra per a obrir nous fronts de confrontació amb el PP i els territoris on governa. Un dels més clars és el finançament singular. ERC ha assenyalat la vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, com a responsable de la dilació en la concreció del model. Montero serà la candidata del PSOE en les eleccions d’Andalusia de l’any vinent, i els seus interessos electorals es contradiuen amb la impopularitat que hi té el finançament singular per a Catalunya. Illa ha garantit que abans no s’acabi el mes la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals consagrarà l’acord, tal com establia i el pacte d’investidura. Però la clau es troba en la concreció dels buits que deixava l’entesa, genèrica en aspectes molt important, i en l’encaix garantit amb el règim comú que han propugnat els socialistes. La condonació d’una part del deute del FLA pactada amb ERC continua igualment pendent.

Del consell de ministres espanyol també depèn la concessió de la segona petició d’indults a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa. Probablement, la via més ràpida per a posar fi a la seva inhabilitació, després del pronunciament favorable de la fiscalia i malgrat l’oposició del Tribunal Suprem. Laura Borràs també té una petició d’indult per la seva condemna de presó, avalada pel tribunal sentenciador però refusada per la fiscalia.

A més, ERC ha registrat una proposició no de llei per a demanar una auditoria al Ministeri de Transports. Pretenen que aclareixi si hi va haver irregularitats en els contractes públics adjudicats entre el 2018 i el 2024. El PSOE haurà de demostrar que el seu govern està realment al marge de les pràctiques corruptes que apunta l’informe de l’UCO, per resistir. La necessitat de Junts i ERC d’obtenir del PSOE els rèdits compromesos porta els dos partits independentistes a mesurar les passes. Guanyen temps mentre no s’aclareix la magnitud de la crisi. Però, per sobre de la mirada més curta de què els convé, hi ha el risc inassumible d’arrossegament: no podran mantenir Sánchez si no cedeix als compromisos. I això, si no s’enfonsa tot sol en el naufragi del seu entorn.

 

El 125è aniversari de la fundació del Barça no és l’única efemèride que el club celebra aquest 2025. Avui, 14 de juny, fa cent anys d’un dels actes polítics més significatius de la història del club: la xiulada contra la “Marxa reial”, l’himne espanyol, en un partit amistós del Barça i el Júpiter que es disputava al camp de les Corts en homenatge a l’Orfeó Català. D’aquesta manera, el 14 de juny de 1925 es va començar a fer palesa la vinculació de la institució amb Catalunya i les reivindicacions nacionals, que sovint s’ha resumit en el famós lema “més que un club”.

Ricard Torquemada: “A Madrid no guanyen mai el relat i això els rebenta”

La xiulada va tenir lloc durant la dictadura militar del general Miguel Primo de Rivera, que tenia entre els seus pilars fonamentals la repressió de les mostres de catalanisme. Les autoritats espanyoles van dissoldre la Mancomunitat de Catalunya, es va prohibir d’hissar la senyera, entonar “Els segadors” i emprar el català en actes oficials. En aquest context, el Barça es va erigir en una via d’expressió catalanista. Conscients d’això, inicialment, els militars no van concedir el permís per a jugar el partit entre el Barça i el Júpiter en homenatge a l’Orfeó, cosa que va fer que aquell dia molts afeccionats catalanistes es concentressin en senyal de protesta al voltant de l’estadi de les Corts on jugava els partits l’equip blau-grana.

Finalment, els militars van permetre de jugar el partit. Abans de començar, i amb els més de dotze mil els espectadors ja a les graderies, la banda de música de la Brittish Royal Marine, que era ancorada aquells dies en el port de Barcelona, va interpretar de manera improvisada els himnes espanyol i britànic. El públic va xiular sorollosament mentre sonava la “Marxa reial” i va aplaudir el “God save the king”. A la tribuna, hi havia el fundador i president del Barça, Joan Gamper, a més dels dirigents de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó i Joan Ventosa Calvell.

Imatge del camp de les Corts de Barcelona. Fotografia: Arxiu del Futbol Club Barcelona Afeccionats veient un partit al camp de les Corts. Fotografia: Arxiu del Futbol Club Barcelona

Aquesta reacció popular va fer enfurismar la junta militar, que ràpidament va emprendre la repressió contra el club. Deu dies després dels fets, el governador civil de Barcelona aleshores, Joaquim Milans del Bosch, i el capità general de l’exèrcit espanyol a Catalunya, Emilio Barrera, van obrir un expedient contra el club per a depurar responsabilitats per haver faltat al respecte a l’himne espanyol, “símbol de la pàtria”. En el document, denunciaven el club i el president per haver donat “proves constants del seu desafecte a Espanya”. A més, en cap cas reconeixen la xiulada, sinó que la titllaven de “xiuxiueig”.

Xavier Martín: “Els futbolistes de la Masia han d’expressar-se en català”

A conseqüència d’això, va ordenar de clausurar l’estadi de les Corts i de suspendre el funcionament del club durant sis mesos, que finalment en van ser tres. També es va imposar una multa a l’equip i es va expulsar Gamper a Suïssa. A banda, el governador civil va suspendre indefinidament les actuacions de l’Orfeó. Les sancions van desfermar una reacció de solidaritat entre la societat i les institucions catalanes. Centenars de socis van continuar pagant les quotes, algunes entitats privades van fer aportacions econòmiques per a salvar l’economia del club i bona part dels jugadors es va mantenir a la plantilla. Fins i tot, alguns ciutadans van començar a dur als traus els colors blau-grana o de la senyera, cosa que va causar represàlies del règim. A més, alguns intel·lectuals de Madrid també es van mobilitzar per participar en una campanya de solidaritat amb l’Orfeó.

[VÍDEO] Gran xiulada dels afeccionats del Barça contra l’himne d’Espanya a la final de la copa de la reina

El Gremi d’Antiquaris de Catalunya ha criticat amb duresa la sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a traslladar les pintures murals de Sixena, arran d’una ratificació de la sentència de l’Audiència Provincial d’Osca. En un comunicat, l’entitat manifesta que fer efectiu aquest trasllat significaria un atemptat contra la integritat del conjunt i una amenaça per a la seva conservació.

“El conjunt de frescos ha de ser considerat patrimoni nacional i la seva unitat és un fet indissociable del seu valor patrimonial”, diuen, tot recordant que aquestes pintures no són peces aïllades, sinó que formen part d’una col·lecció excepcional de pintura romànica que solament pot ser comprensible en el context museístic del MNAC. Els antiquaris també assenyalen que en el judici ha quedat pendent una qüestió essencial: és possible de complir la sentència sense afectar la conservació de les obres? Citen l’expert Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina, que afirmà que “seria ideal que les pintures de Sixena lluïssin al seu lloc, però ja no és possible moure-les, tècnicament parlant.”

El gremi considera que traslladar-les podria ocasionar danys irreparables i avisa que fer-ho “en contra del criteri dels especialistes” podria constituir un delicte contra el patrimoni. I recorden que aquest delicte recauria sobre les religioses titulars del monestir, que tenen la responsabilitat legal com a propietàries d’un bé cultural d’interès nacional i com a impulsores del trasllat. També hi tindria responsabilitat el patronat del MNAC, garant de la conservació de les obres.

Per tot plegat, fan una crida al Ministeri de Cultura espanyol, a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona –així com als membres del patronat del MNAC i la branca femenina de l’orde de Sant Joan de Jerusalem– a deixar de banda interessos polítics i personals, i a negociar un acord, “potser econòmic”, per garantir que les pintures restin on són.

Lloc: Mercat municipal

L’ex-presidenta del govern de les Illes i presidenta del congrés espanyol, Francina Armengol, ha admès ara que va coincidir en una reunió amb l’empresari Víctor de Aldama. Però ha remarcat que no el coneix. Concretament, tots dos van compartir espai en una reunió amb una delegació del grup Globalia, de la qual formava part l’empresari.

Creix el nerviosisme dins el PSOE perquè Santos Cerdán encara no ha lliurat l’acta de diputat

Fonts pròximes a la dirigent del PSIB han dit a l’agència Efe que Armengol no havia tingut mai cap reunió específica amb De Aldama ni recordava haver-hi parlat. De Aldama és un dels presumptes comissionistes de la trama del cas Koldo, que investiga l’Audiència espanyola.

Ahir, De Aldama va dir en una entrevista de televisió al canal Cuatro que s’havia reunit amb Armengol, aleshores presidenta, al Consolat de Mar, la seu de la presidència a Palma. Les mateixes fonts de l’entorn d’Armengol han explicat que, un cop revisades les agendes oficials, han comprovat que l’empresari formava part d’una delegació de Globalia encapçalada pel propietari del grup, Juan José Hidalgo. La trobada amb Armengol era per a parlar de la situació del grup empresarial, que incloïa Air Europa.

Fa unes setmanes, Armengol va declarar en la comissió d’investigació del congrés espanyol pel cas Koldo. Llavors, va admetre haver parlat amb l’ex-ministre de Transports, José Luis Ábalos, i amb més ministres per fer front a la crisi de la covid-19. Tampoc va descartar que hagués parlat amb el seu ex-assessor Koldo García, tot i que va negar rotundament que ho fes per tancar cap contracte amb Solucions de Gestió.

Aquestes darreres hores, dirigents del PP de les Illes han difós vídeos a les xarxes socials amb les declaracions de De Aldama i la intervenció d’Armengol en una comissió d’investigació en què assegurava que no coneixia l’empresari.

Per la seva banda, el portaveu del govern de les Illes, Antoni Costa, ha acusat l’ex-presidenta de “obrir les portes” de les Illes a la “organització criminal del PSOE”.

En el cas Koldo s’investiga la compra de màscares per valor de 3,7 milions d’euros durant la pandèmia de la covid-19 del govern de les Illes a una de les empreses de la presumpta trama corrupta.

El govern espanyol descarta que Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança

La gran apagada del 28 d’abril que va deixar sense electricitat tota la península ibèrica, cosa que va paralitzar la majoria d’activitats i va deixar sense llum ni telecomunicacions milions de persones, ha rellançat el debat sobre quin hauria de ser tipus de model energètic adequat per al nostre país. Mentre encara esperem una explicació oficial de què va passar, el Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) ha preguntat als seus associats en l’enquesta de primavera, presentada aquest matí, què pensaven de la situació, del punt de vista de casa nostra.

I tres enquestats de cada quatre (75,8%) opinen que la prioritat per a Catalunya ha de ser tenia més autonomia energètica, mitjançant les renovables. Dit això, que em sembla lògic com a objectiu, hem de pensar que ací la producció eòlica i la solar del 2024 van representar, conjuntament, menys del 10% del total, i la nuclear va aportar un 59%. El retard que acumulem amb les renovables és evident dins l’estat espanyol. Pensem que aquesta setmana, per exemple, l’aportació de les renovables a tot l’estat ha pujat fins al 57% del total. Totes les dades són les oficials de Red Eléctrica.

Probablement, i tocant de peus a terra, molts professionals de l’economia han pensat que una cosa és el desig i una altra la possibilitat real d’assolir-lo en un termini acceptable. Per això, gairebé la meitat (46,5%) dóna suport a allargar la via nuclear. I, conseqüentment, respecte del futur de les centrals nuclears catalanes, el 60,4% és partidari de no apagar-les encara i anar més enllà del calendari de tancament previst a partir del 2027.

Em comenta Xavier Segura, director de l’enquesta, que la resposta dels economistes és deguda a la incertesa que hi ha, veient el desenvolupament tan lent de les renovables i sobre què passarà en el moment del tancament nuclear. “La proposta d’allargar-ne la vida sembla la millor alternativa per a fer la transició sense repercussions econòmiques en les empreses que puguin ser traumàtiques.” I no hi ha gaire temps per a decidir-ho.

La resposta dels economistes catalans va en la mateixa línia que el parer que unes quantes institucions del país ja han expressat repetidament. I, amb tota seguretat, s’han reafirmat en el seu pensament després de l’esmentada apagada i la probabilitat, no negada des d’enlloc, que n’hi torni a haver una altra qualsevol dia. Les pèrdues econòmiques generades són massa grans, en un episodi d’aquesta importància, i tota prevenció és poca.

Foment del Treball ha defensat, fins i tot davant la Comissió Europea, la necessitat d’ampliar en deu anys el cicle productiu de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, per evitar una “apagada industrial” mentre es desenvolupen les renovables. “Si a partir de l’any 2030 -quan es preveu la desconnexió d’Ascó I– no tenim energia nuclear, tindrem una apagada industrial que motivarà que moltes empreses hagin de deslocalitzar-se o tancar”, va advertir el president de Foment, Josep Sánchez Llibre.

Fa dos mesos, la Comissió d’Energia de PIMEC i el Fòrum Nuclear alertaven que el tancament de les centrals nuclears programat per al 2030, en el context actual, podia representar un increment del preu energètic del 35% per a les pimes, vinculat al funcionament actual del mercat ibèric. Ambdues organitzacions empresarials s’havien reunit per tractar l’afectació d’aquest problema en l’àmbit empresarial, econòmic, social i ambiental; concretament, per a la demarcació de Tarragona. El president de la Comissió, José Enrique Vázquez, explicava que, en el cas de Tarragona, el tancament de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs “implicaria dificultats per a mantenir les garanties de subministrament continu necessari per al sector petroquímic, pel creixement del sector de les energies renovables i per a la indústria química verda de la província”.

L’associació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya van pel mateix camí, i fa tres mesos demanaven de prorrogar el tancament de les centrals nuclears catalanes més enllà del 2035. Els enginyers veuen “crucial accelerar la implantació de fonts renovables, reforçar les infrastructures elèctriques i desenvolupar tecnologies d’emmagatzematge d’energia”. I consideren imprescindible reconsiderar el tancament de les nuclears. “No es pot desmuntar el sistema elèctric actual sense que la resta de nous components necessaris del sistema no emissor del diòxid de carboni estiguin operatius”, sostenen els enginyers.

I tot això, encara que a l’estat espanyol el debat és mínim, és de fa temps un motiu d’intensa discussió a tot Europa. El canvi més recent el tenim a Bèlgica, que el 15 de maig va decidir de derogar la seva llei sobre l’abandó progressiu de l’energia nuclear. El text aprovat pels diputats anava encara més lluny, i preveia la possibilitat de reactivar la indústria atòmica en el futur i de construir noves centrals.

La situació, en aquests moments, és que la UE compta amb un centenar de reactors nuclears en dotze països (Bèlgica, Bulgària, Espanya, Finlàndia, França, Hongria, Països Baixos, República Txeca, Romania, Eslovàquia, Eslovènia i Suècia). I gairebé una quarta part de l’electricitat produïda a la UE procedeix de l’energia nuclear.

Però no pensem pas que l’elecció de Bèlgica és aïllada dins la UE. Forma part d’una dinàmica política que s’escampa pels estats membres, motivada per la situació actual, amb una enorme incertesa geopolítica i una dependència del gas que continua essent molt forta.

Per això, aquest impuls a favor de l’àtom també s’estén a països que no confien en aquesta tecnologia. Les mirades s’adrecen a Alemanya, que es considera l’eix d’una possible reconversió a escala europea. Recordem que el 2011 el país es va comprometre a eliminar progressivament l’energia nuclear, amb la qual cosa reforçava la seva condició de veu més potent del moviment antinuclear dins la UE. Això es va aconseguir l’abril del 2023, amb el tancament de les tres darreres centrals. Però durant la campanya electoral de començament d’any, el nou canceller, Friedrich Merz, havia promès d’estudiar la possibilitat de reactivar aquest sector. Quan fou elegit, va fer marxa enrere amb la boca petita. La cosa, doncs, va quedar oberta.

Itàlia, que també va ser dels països més avançats i radicals, avui sospesa de reintroduir l’energia nuclear. A final dels anys vuitanta, Roma va posar fi a l’energia nuclear. Però ara el govern de la primera ministra, Giorgia Meloni, ha fixat l’any 2030 com a data per a tornar a l’energia nuclear. L’argument és el de garantir la seguretat energètica del país i aconseguir els objectius ambientals de descarbonització.

Per raons semblants a les italianes, Polònia s’ha embarcat en un important programa nuclear. Varsòvia va decidir de construir la seva primera central el 2022, i es preveu que el primer reactor entri en funcionament a partir del 2033. Dinamarca ha d’afegir-se a aquesta llista d’estats membres que no volen donar l’esquena a l’àtom. Igual que Bèlgica, i en data semblant, Copenhaguen va adoptar una legislació en el mateix sentit. Suècia també diu que vol reforçar la seva indústria nuclear… El Regne Unit i França van a tot drap per aquesta via, amb la creació de petites centrals “individuals” per a les grans empreses.

I, dit tot això, quina és la situació real en matèria energètica de Catalunya? Quina és la seva dependència actual i fins on pot arribar, tenint en compte que l’augment és lògic amb la implantació de la IA i la seva despesa addicional d’energia? Segons les dades d’un informe de PwC del 2024, Catalunya va generar 37,4TWh d’electricitat i en va consumir 44,1TWh, és a dir, un 17% més. Ah! I d’aquests 37,4TWh, 29 els va aportar la nuclear. Feu comptes i extrapoleu…