L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) del Baix Empordà ha fet una crida al boicot del festival Palamós Terra de Mar 2025, que es fa aquest cap de setmana al port de Palamós (Baix Empordà), arran de la presència d’embarcacions militars i policíaques espanyoles convidades per l’organització. En un comunicat, l’entitat expressa “repulsa” a la participació de vaixells dels cossos armats espanyols i qualifica de “vergonyosa” la seva presència en un festival pensat per a un públic familiar.

Segons que ha denunciat l’ANC, entre els vaixells que s’exhibeixen en el marc del festival hi ha la patrullera Toralla de l’armada espanyola, el vaixell Río Guadalquivir de la Guàrdia Civil i una embarcació de la Unitat Marítima de l’Agència Tributària, vinculada a la policia espanyola. Totes tres embarcacions es poden visitar durant el cap de setmana en el recinte del port, dins una secció del festival dedicada als “vaixells de vigilància i emergència”.

“Una normalització de l’ocupació”

En el comunicat, l’ANC del Baix Empordà lamenta que es convidin “els responsables de la repressió dels catalans des del 2017” i ho interpreta com una operació de “normalització de l’espanyolitat” de Catalunya. “Allò que més sorprèn i ho fa més lamentable és que això passi en una vila amb un consistori governat per un partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que es fa dir independentista”, diu el text.

L’Assemblea també critica que s’utilitzi un festival d’arrel popular per fer-hi una exhibició de forces d’ocupació i recorda que no és la primera vegada que hi ha protestes per la presència de l’exèrcit. En concret, recorda un precedent polèmic en què un submarí de l’Armada espanyola hi va participar i va ser rebut amb una protesta ciutadana que va arribar fins a la mateixa nau.

Un festival amb activitats per a famílies

El festival Terra de Mar és una cita anual organitzada per l’Ajuntament de Palamós i el Museu de la Pesca, amb activitats pensades per a divulgar el patrimoni marítim i pesquer. Enguany el programa inclou, entre més, sortides en vaixell, tallers per a infants, una trobada d’embarcacions clàssiques, degustacions gastronòmiques, activitats immersives de realitat virtual i música en directe. A més, ofereix visites a embarcacions institucionals i de cossos de seguretat, entre les quals les embarcacions que han generat la polèmica.

Segons el programa oficial, el festival també compta amb la presència d’embarcacions dels Bombers, Salvament Marítim, Creu Roja i Proactiva Open Arms, entre més.

Crida al boicot

Davant aquesta situació, l’ANC fa una crida a no participar en el festival i a rebutjar qualsevol activitat en què participin cossos armats de l’estat espanyol. “No acceptem la presència ni d’embarcacions ni d’altre tipus de força d’ocupació al nostre territori”, conclou el comunicat.

Dia Internacional dels Museus - Lloc: Museu Marès de les Puntes

Saps tocar el piano? Doncs vine a tocar-lo - Lloc: Pati del C.C.Calisay

Bloomberg · Danielle Bochove i Heidi Taksdal Skjeseth

Quan pensa en els països de l’Àrtic, Kenneth Hoegh, natural de Grenlàndia, s’estima més centrar-se en els interessos comuns i no pas en les tensions –com més va més greus– que hi ha a la zona, incloent-hi la tensió entre els Estats Units i la seva illa natal.

Per molt que sovint pugui costar de mantenir, aquesta mentalitat propositiva serà essencial ara que Hoegh –que també és ambaixador de Dinamarca a l’Àrtic– ha passat a dirigir el consell de diplomàtics del Consell Àrtic, el principal fòrum internacional que vetlla per la cooperació multilateral a la regió.

En el moment del relleu, oficialitzat aquesta setmana, hi ha una tibantor geopolítica remarcable en una àrea que, fins fa poc anys, es considerava una mena de zona neutral, perquè els estats de l’Àrtic estaven units en la voluntat de mantenir-hi la tensió baixa.

Però ara el president dels Estats Units –un dels vuit membres permanents del Consell– ha mostrat interès a annexionar dos dels membres, Grenlàndia i el Canadà. Rússia, que també en forma part, trencà relacions amb els seus homòlegs després d’envair Ucraïna.

La recerca sobre l’impacte del canvi climàtic a la regió, una de les prioritats del Consell, també perilla a causa de la retallada del finançament nord-americà i l’aïllament diplomàtic de Rússia.

El mandat del Consell consisteix a vetllar per la col·laboració entre les nacions àrtiques, les comunitats indígenes i els estats observadors –com ara la Xina– en qüestions relatives a la governança comuna de la regió polar. A mesura que el glaç es va fonent i l’Àrtic –la regió de tot el planeta que més de pressa s’escalfa– es va obrint a la resta del món, la contraposició entre els interessos geopolítics dels veïns de la regió no fa sinó augmentar.

Els esdeveniments geopolítics d’aquests darrers anys han anat empenyent el Consell fora de la seva zona de confort. El fòrum va néixer per a atenuar les tensions entre els estats membres, però el cas és que són com més va més difícils de negligir, en un moment en què més i més països comencen a mirar cap a les reserves de minerals estratègics i les noves rutes marítimes que el desglaç de la regió anirà obrint aquests anys vinents.

El regne de Dinamarca, que inclou Groenlàndia i les Illes Fèroe, ha triat el grenlandès Hoegh com a director del Consell. Ni Hoegh ni l’alt funcionari danès per a l’Àrtic, Torsten Kjolby Nielsen, volen comentar fins a quin punt el desig de Trump de prendre el control de Grenlàndia pot entrebancar la feina de l’organització.

L’organisme suspengué l’activitat el 2022, quan Rússia envaí Ucraïna. Noruega assumí la presidència del Consell un any més tard, en substitució de Rússia. Gradualment, es va reprendre l’activitat del fòrum, primer amb projectes científics que no incloïen Rússia i, més tard, amb reunions de treball –presencials i diplomàtiques– entre la presidència i els membres del fòrum.

“No és cap secret que el Consell Àrtic s’ha trobat greument afectat per la invasió il·legal russa d’Ucraïna –reconeix Nielsen–. Per a la presidència és una situació complicada.”

Rússia ha palesat que voldria que l’activitat del Consell es normalitzés del tot, cosa que requeriria el vist-i-plau de la resta d’estats membres permanents. Segons que explica Espen Barth Eide –ministre d’Afers Estrangers de Noruega i ex-president la divisió política del Consell Àrtic, ara com ara suspesa–, les activitats a l’organisme no es reprendran fins que no s’arribi a una solució política a Ucraïna. La ministra d’Afers Estrangers grenlandesa, Vivian Motzfeldt, serà l’encarregada de presidir les reunions dels ministres d’Afers Estrangers, si és el cas –ara com ara improbable– que es reprenen.

“Mentre no hi hagi cap acord de pau a Ucraïna, no crec que sigui possible d’ampliar la cooperació més enllà d’on arriba ara”, declarà Eide en una entrevista la setmana passada.

Amb el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, tanmateix, la dinàmica entre els Estats Units i Rússia ha canviat. “El govern actual dels Estats Units és més favorable a les negociacions amb Rússia que no pas l’anterior”, digué Eide a l’entrevista. I afegí que el secretari d’estat nord-americà, Marco Rubio, en converses privades, li havia transmès una opinió positiva de l’activitat del Consell.

Sota la direcció de Dinamarca, el Consell passarà a centrar-se en cinc qüestions no relacionades amb la seguretat: el canvi climàtic, el desenvolupament sostenible, la biodiversitat, els oceans i l’ampliació de la influència de les comunitats indígenes en la governança de la regió. Històricament, explica Hoegh, excloure la seguretat del mandat del consell ha estat clau per a preservar l’organisme. “És per això que hem mantingut la cooperació durant crisis successives”, diu.

Les vuit nacions que formen part del Consell, continua Hoegh, comparteixen l’ecosistema i un seguit d’envits comuns. Per a il·lustrar la interdependència entre els països de l’Àrtic, la compara amb un tros de fusta que arriba surant a la costa de Grenlàndia. Aquest tros de fusta, diu, potser prové d’un arbre que va créixer al centre de Sibèria, i que després de caure va ser transportat riu amunt fins a l’Àrtic, on els corrents polars el dividiren en centenars de trossos i n’acabaren transportant un fins a la costa de la seva Grenlàndia natal.

“El sud Groenlàndia, la costa de Labrador, el nord d’Alaska, el nord de Noruega: tots estem interrelacionats, formem part d’un continu”, afegeix Hoegh. I sentencia: “És per això que ens cal el Consell de l’Àrtic.”

Sanne Wass ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Això pesa com un ou”, diu un nen mentre intenta aixecar un pal al costat de la riera. L’Ot somriu i respon: “Però si un ou no pesa gens!” Jo també somric. L’Ot és autista i des de les meves ulleres de lingüista m’encanta observar com interpreta el llenguatge. Més tard, li pregunto si recorda la frase. No em respon, però sé que m’escolta. Quan li demano què volia dir el nen, diu: “Un ou no pesa, s’ha equivocat.” Li explico el significat de la frase feta. “Ok”, respon abans de marxar corrents. Ara sé que aquest “ok” és la seva manera de dir que ho ha entès i que la conversa pot acabar. També sé que es recordarà de cada paraula. Fa quatre anys, m’hauria sortit de l’ànima corregir aquest “mal comportament”, però avui tinc una perspectiva força diferent.

Per raons personals i professionals, la neurodivergència és objecte de les meves lectures i converses des de fa un temps. Aquest concepte, cada cop més visible a les xarxes socials, fa referència a les persones que tenen un funcionament neurològic diferent del que es considera majoritari o “neurotípic”. Inclou, per exemple, l’autisme, el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat), la dislèxia, la dispràxia o les altes capacitats. Cal distingir el concepte neurodivergència del de la neurodiversitat, que engloba també la manifestació neurològica considerada majoritària o típica. Fer visible la neurodiversitat (o “diversitat de cervells”), com sovint ja fem amb la diversitat lingüística, ens recorda que no hi ha una única manera correcta de pensar, sentir o comunicar-se. Cada llengua ens ofereix una mirada única del món; cada cervell, una manera diferent –i igualment vàlida– de processar-lo, perquè comunicar-se no depèn només del codi que fem servir. Però què és el que ens fa témer tant els estils de comunicació fora de la norma?

Cada cop són més els estudiosos que han examinat aquesta pregunta i altres de relacionades amb la comunicació neurodivergent. Un d’ells és el sociòleg autista Damian Milton, que va descriure el que anomena “el problema de la doble empatia”: quan dues persones amb neurotips diferents –per exemple, una de neurotípica i una d’autista– es comuniquen, poden tenir dificultats per a entendre’s. Inicialment, aquest fenomen s’interpretava com a manca d’empatia per part de la persona amb una expressió no majoritària (en aquest cas, l’autista). Avui sabem que, en realitat, la dificultat rau en l’ús de codis socials diferents. I és que ser neurodivergent sovint s’assembla a provenir d’una altra cultura. Per això n’hi ha que se senten més ben acollits vivint a l’estranger: allà, les diferències s’associen al fet de ser “de fora”, i no a una desviació de la norma. Arribats a aquest punt, potser hem d’admetre que allò que considerem la norma comunicativa, ben mirat, no és res més que una ficció social.

Per bé que totes les societats estableixen normes per a comunicar-se –des de regles gramaticals fins a accents legítims, passant per llengües oficials i registres i comportaments socials adequats a cada situació–, aquestes normes no són neutrals, sinó fruit de processos històrics i polítics que determinen què és concebut com a correcte. Tot allò que se’n desvia, ja sigui per la tria lingüística, per l’estil de conversa o per l’estructura cognitiva que hi subjau, sovint es margina. En un article de l’any passat, el lingüista autista Gerald Roche va parlar de l’“escletxa de la mort” dels autistes, referint-se a una menor esperança de vida deguda a les dificultats en la comunicació (entre altres coses), tot comparant aquesta realitat amb la de parlants de llengües minoritzades. Només cal pensar en una visita mèdica on pacient i professional no comparteixen llengua inicial (tema d’un article recent de la Carla Ferrerós), que pot tenir un efecte negatiu rellevant en l’adequació de l’ajuda mèdica. En el cas d’un pacient autista es podria donar una situació semblant: si aquest evita el contacte visual, respon amb monosíl·labs o no expressa el dolor de la manera que s’espera, un metge pot interpretar aquestes conductes com a senyals de desinterès, fredor emocional o fins i tot com a absència de dolor, quan en realitat el pacient està experimentant malestar però el comunica d’una forma diferent.

Exemples com aquests ens indiquen que la diversitat lingüística i la neurodiversitat topen amb el mateix enemic comú: la ignorància de les realitats diverses o la falta de sensibilització de la població general envers aquestes. Com ja hem dit més amunt, les diferències en la comunicació de persones neurodivergents sovint són malinterpretades perquè no s’ajusten als cànons socials dominants.

Una expressió freqüent en neurodivergència, però poc coneguda fora de l’àmbit especialitzat, és l’ecolàlia. Consisteix a repetir enunciats sentits anteriorment i el seu ús es percep sovint com a dificultat o com a fruit d’una baixa capacitat cognitiva. Més enllà d’aquests prejudicis, pot ser una manera rica i significativa d’expressar emocions, referències culturals o demandes. L’ecolàlia pot ser immediata (quan es repeteix de seguida) o diferida (quan es fa al cap d’un temps). Pel que fa a la població general, també hi podem trobar usos ecolàlics en un sentit ampli, quan, per exemple, recitem frases fetes, cites conegudes, refranys, fragments de cançons o frases de sèries i anuncis per expressar una idea o una emoció. Aquest ús de llenguatge prefabricat és molt habitual i socialment acceptat, però no s’hi dóna el nom d’ecolàlia perquè no està associat a cap diferència neurològica. Així i tot, la línia és més fina del que sovint es creu, i reconèixer-ho ens pot ajudar a desestigmatitzar aquesta forma de comunicació en persones neurodivergents.

En canvi, hi ha expressions més conegudes, pel fet de ser força comunes a tots els neurotips, com poden ser les interrupcions freqüents o els salts sobtats de tema. Habitualment, s’interpreten com a falta d’educació o de respecte. Tanmateix, darrere d’aquest comportament hi pot haver una ment que processa la informació molt ràpidament i que té dificultats per a contenir o retenir idees durant una conversa. Aquest patró és habitual en persones amb TDAH, però també pot donar-se en altres perfils amb pensament ràpid o divergent com les altes capacitats i en qualsevol persona (neurodivergent o no) quan està especialment excitada o emocionada. En lloc de frenar aquesta expressió –que pot ser viva, creativa i genuïna–, caldria entendre-la com una altra manera vàlida de participar i fomentar espais comunicatius més flexibles.

Després de tot el que hem dit, és obvi que com a societat ens queda molt per aprendre. Personalment, vaig començar a emprendre aquest camí quan les meves circumstàncies vitals m’hi van empènyer. És més, vaig passar de ser espectadora de les expressions de la neurodivergència d’altres a identificar i valorar les meves pròpies peculiaritats. Aquest (auto-)coneixement no només és útil, sinó necessari per a poder tornar a l’essència del que vol dir comunicar: fer-se entendre i entendre l’altre. En definitiva, ens cal connectar com a prioritat en una societat cada cop més individualista. Així que, per experiència pròpia, puc dir que si comencem a “escoltar” la diferència amb atenció, obrim camí a la convivència real de totes les diversitats.

Alina Moser és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Montse Germán (Sabadell, 1969) diu que valora molt la connexió amb les persones a l’hora de treballar. En té una de molt clara amb el director com Marc Recha, amb qui acaba d’estrenar Centaures de la nit, que ja és als cinemes. És un film en què participen majoritàriament actors cecs i que s’inspira en el surrealisme del fotògraf invident eslovè Evgen Bavčar i en l’imaginari de Luis Buñuel. Filmada en blanc i negre al monestir de Poblet, narra la història d’un home, l’Àlex (Lluís Soler), que hi va per ajudar un amic a robar les relíquies que suposadament van amagar-hi un parell de monjos eslovens. La conductora de l’autobús és la Joana, que té una relació especial, però alhora complicada, amb l’Àlex. Parlem amb l’actriu que la interpreta del film i també de la seva trajectòria.

—El monestir de Poblet és central al film. Quin paper hi té, en el punt de partida de la història?
—Un monestir té una màgia i una litúrgia que el fan un lloc especial, sagrat. El film parla del final de l’Àlex, el protagonista, que va a buscar-hi unes relíquies, en una metàfora, jo diria, de trobar-se a si mateix. Això és ideal explicar-ho des d’un lloc tan poètic com Poblet. La pel·lícula és poesia, filosofia, existencialisme. És onírica i surrealista, i l’entorn del monestir és ideal per a donar-li aquesta pàtina. La narrativa no és continuada, hi ha tanta simbologia que té més pes la imatge, que provoca sensacions i emocions, que no la pròpia estructura dramàtica.

“La pel·lícula és poesia, filosofia, existencialisme. És onírica i surrealista”

—Per situar la història del film, cal remuntar-se a la postguerra i als monjos que van ajudar a reconstruir el monestir.
—El film explica que aquests monjos potser hi van amagar unes relíquies. El personatge de l’Àlex té un amic que és un fotògraf eslovè cec. Aquest fotògraf no és el protagonista, tot i que el guió està inspirat en ell, que existeix realment, és Eugen Bavçar, i és el personatge que sap on són les relíquies. Però el protagonista és l’Àlex, enfadat amb el món, amb les dones, amb les seves parelles… El meu personatge, la Joana, és amiga seva –n’havia estat amant– i se l’estima molt, el cuida.

—Té més paciència que un sant…
—Sí! Sap que ell és molt valuós, un amic íntim, però alhora sap que té un caràcter insuportable, i l’accepta. És la persona que fa de pont entre el món surrealista i màgic del monestir amb l’espectador, és la més terrenal. Ell viu en una mena de somnolència i ella el torna a la realitat. El seu vestuari el vam trobar entre el Marc Recha i jo. Jo li volia donar un punt gypsy, nòmada, amb un abric que l’acompanya, aquest punt Kusturica dels gitanos de Romania. També va despentinada i té molta energia, és molt vital i generosa i diu les coses tal com són.

—La majoria dels actors són cecs realment. Com ha estat la filmació?
—Fantàstic i preciós. No tinc relació amb persones cegues i no sé com es belluguen pel món. Et penses que sempre van acompanyats i després veus que no. El Marc va fer un càsting, no es coneixien entre ells, però de seguida van fer pinya. Percebre la vida sense veure-hi t’ha de fer tenir una sensibilitat diferent, amb l’oïda, l’olfacte, el tacte, l’orientació… Parles amb ells i de vegades dubtes que no hi vegin. Són una colla molt vital i va ser molt fàcil. Tenim prejudicis per desconeixement.

“Percebre la vida sense veure-hi t'ha de fer tenir una sensibilitat diferent”

—Quins altres prejudicis us van desmuntar?
—La manera d’anar pel món. Poden fer una vida feliç, els veia feliços. Perdre un sentit és una putada, però de cop i volta veus gent feliç. Depèn de tu, de com et prens la vida. Hi ha gent amb tots els sentits i un cos sa que és molt infeliç.

—Tornant a la figura d’Eugen Bavçar, com s’ho fa, un fotògraf que no hi veu?
—Ell, tot un personatge, va venir al rodatge i ens va fer fotos. Amb una noia que l’ajudava, ens va tancar en una habitació totalment a les fosques. Ens deia que estiguéssim molt quiets i feia una mena de moviment. Vam quedar retratats amb un halo, una cosa difícil d’explicar. Per a mi encara és un misteri, suposo que es fa una composició de l’espai amb els altres sentits.

—El film s’inspira en el món surrealista d’aquest fotògraf i l’imaginari de Luis Buñuel, tot en blanc i negre.
—Crec que la pel·lícula és un homenatge a Buñuel, Bergman, Ford… Em recorda a Miracle a Milà, en què també hi ha personatges desmanegats. És un homenatge a aquest cinema i al fet d’anar a les arrels. El Marc ha parlat de la manera de fotografiar el cel o el monestir, amb contrapicats. En format panoràmic, retratar el monestir, que és un personatge més, no hauria estat el mateix. El blanc i negre implica anar a l’origen, a aquest cinema etern. El Marc és un dels pocs artesans del cinema que queden. És en una altra òrbita, s’ho produeix tot. És fidel a ell mateix, i això té un preu. És molt valent, poder explicar el que vols amb els actors que vols, i no els qui et diu el productor. Fa el que vol costi el que costi, i no sé si això es valora prou.

Marc Recha ens porta a Poblet amb un grup d’actors cecs

—Parlem de la vostra trajectòria. Heu fet molt de cinema i sèries, però diríeu que per sobre de tot sou una dona de teatre?
—No. És a dir, m’he format al teatre, com gairebé tots els actors, però la televisió i el cinema m’agraden molt, són codis diferents. Quan fas cinema, si fas una seqüència molt emotiva, allò queda gravat i no ho repeteixes. En canvi, en el teatre, fer un personatge dramàtic cada nit –els que m’acostumen a donar– és un desgast emocional, és molt exigent. Passes per llocs bèsties i plores perquè sents l’emoció. El teu cos entén que pateixes, i no sé fins a quin punt és sa. Després surts del teatre i ets feliç, li has de donar una contrainformació al cos perquè vegi que no passa res. És molt maco, però sort que no ho fem gaire temps.

“En el teatre el teu cos entén que pateixes, i no sé fins a quin punt és sa”

—Sembla que això no us hagi de passar perquè és ficció.
—Però no és una mentida, l’emoció passa per tu, o com a mínim és la meva manera de treballar. Després desconnecto, però passo per allà quan sóc a escena.

—Fa vuit anys que actueu en una sèrie diària, Com si fos ahir. M’imagino que emocionalment no és tan bèstia, però deu ser dur d’una altra manera.
—Tenir feina durant tant de temps en una professió inestable és un regal, i la sort de fer un personatge amb recorregut és que no ets sempre en el drama. Algunes vegades, la teva trama té més pes i unes altres, no. Sí que he tingut moments forts, com quan violen el meu personatge. Va ser dur, és més exigent i necessites més concentració per a connectar ràpidament, no tenim gaire temps.

—A Com si fos ahir hi ha uns quants personatges de més de cinquanta anys, homes i dones. Però creieu que en general manquen personatges femenins de més de cinquanta i seixanta, sobretot que se surtin dels tòpics?
—No em vull creure que no hi ha papers de més grans de cinquanta. Hi ha actrius de més de cinquanta que treballen constantment. Potser sí que en falten, si mirem xifres, però cada vegada hi ha més dones directores i treballem perquè això canviï. Potser passa, però no m’ho vull creure… A mi m’ha sortit més feina a partir dels cinquanta. Està bé reivindicar-ho i que se’n parli, però és difícil que un director de trenta parli d’una dona de seixanta, calen dones d’una certa edat per a fer-ho. No pots demanar a un de quaranta que parli dels seixanta o setanta, llevat que sigui algú molt especial, gent atemporal. A vegades hi ha productors que demanen actors més joves, però a gent com el Marc Recha li és igual. Treballa amb una dona de cinquanta i li agraden les seves arrugues.

“A mi m'ha sortit més feina a partir dels cinquanta”

—Heu viscut malament el pas del temps davant la càmera?
—De moment, no. Pots tenir arrugues, però depèn de com et fotografien poden donar una informació o una altra. A Ruta tenia 52 anys i no portava maquillatge. Em posava una bona crema hidratant i amb les meves taques i arrugues vaig fer la pel·lícula. Es fa amb les òptiques i llum adequades. El teu personatge té aquesta edat i ja està. Si hi ha voluntat que surti atractiu, es pot fer, i si ha de sortir lleig, surt lleig. Però ven més la gent jove, perquè no acceptem la vellesa.

—Per què? 
—Acceptar la vellesa és acceptar que ens acostem a la mort. Ningú no vol veure gent vella perquè els diuen “un dia seràs així”, per això la vellesa no és acceptada. Volen joventut a tot arreu perquè així ens amaguen cap a on anem. A la nostra edat tenim més experiència i molt a donar, però passa per davant la joventut. Això ens demostra que som una societat malalta i perduda, que no s’accepta ni valora. Si tens la sort de treballar amb gent amb qui connectes, ja està bé. Arribar a Hollywood no ha estat mai la meva intenció, que ha passat més per treballar en projectes interessants, amb gent que m’aportés com a persona i actriu.

“Acceptar la vellesa és acceptar que ens acostem a la mort'”

—Preferiu projectes més petits, però que us generin aquest interès, que no pas les coses més comercials? No sé si sempre heu pogut triar.
—Per sort, no m’ha tocat mai fer coses només per diners. No et dic que no hagi passat les meves crisis de no tenir un duro –es passa molt malament–, però treballar a disgust no m’ha passat. Un projecte potent més comercial, però ben fet, és clar que m’agradaria, però sobretot m’agrada connectar amb qui treballo.

La CUP no ha participat del Pacte Nacional per la Llengua perquè consideren que ha acabat essent “propaganda al servei del PSC”. En aquesta entrevista, la diputada Pilar Castillejo (Ripollet, 1969) explica què consideren que hauria d’haver estat diferent: un document que reconegués el paper de l’estat espanyol en la minorització del català, una assumpció de la sobirania catalana per a fer política lingüística, i una resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) sobre el 25% de castellà. Així i tot, introdueix uns quants matisos en els discursos d’aquests darrers dies.

Què diu el Pacte Nacional per la Llengua? De les inversions a les mancances legals

—Què en pensa, la CUP, del Pacte Nacional per la Llengua, tal com l’hem conegut?
—No ens sembla un mal pacte. El contingut és correcte. Hi ha coses que estan bé. Hi falten concrecions, però no és una mala eina per a forçar el PSC a fer certes polítiques lingüístiques. No creiem que sigui un mal moment per a fer pactes: la llengua es troba en un moment difícil i no ens sembla malament ajudar-hi tots junts. Ara bé: pensem que s’instrumentalitza per blanquejar les posicions del PSC, que vol fer veure que aquí no passa res.

—En quin moment vau tenir clar que no us hi havíeu de sumar?
—Vam tenir moltes converses amb el conseller i li vam demanar unes quantes coses. Una era que volíem que fos, de debò, un pacte nacional. Hi havien de ser des del primer moment les entitats, els sindicats i tot el món associatiu, o això no tindria res de pacte nacional. Això, per exemple, es va acceptar. Però també vam demanar que fos molt clar amb la resposta que donaríem quan vingués la sentència del TC sobre el 25% de català. Aquí no van moure ni una coma, i ja vam veure que no ens entendríem, perquè el seu marc era molt diferent. Nosaltres demanàvem que aquest pacte defensés la sobirania de Catalunya i, per a ells, no era així en cap cas.

—Finalment, moltes entitats hi van ser incloses i l’han signat: la Plataforma per la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, la Intersindical, la Confederació de Cooperatives de Catalunya, el CIEMEN. Els retraieu que “blanquegin les posicions del PSC”?
—No, en cap cas. Els partits tenen un paper i les entitats, un altre. A més, moltes de les entitats que s’hi han sumat ja diuen que ho han fet críticament, per poder retre comptes. Nosaltres podem retre comptes d’aquests acords al parlament, encara que no els hàgim signat. Són papers diferents.

—Dèieu que no és mal moment per a fer pactes, però que el PSC no vol articular pactes que defensin la sobirania de Catalunya. Quin és el llindar per a pactar amb el PSC, doncs?
—L’estat espanyol només fa obligatòria la llengua espanyola i fa constantment subsidiari el català. Si això no queda clar al pacte, per a nosaltres no n’hi ha prou. Si portessin qualsevol d’aquestes mesures al parlament, segurament hi votaríem a favor, perquè no hi estem en contra. Són mesures per arrossegar el PSC? Cap problema. Però ens hem d’adherir a un “pacte nacional”, hem d’anar més enllà. Ha de quedar clar el paper de l’estat espanyol i la resposta que donem nosaltres a la repressió.

—Hi ha cap gest que podria haver fet el conseller per a fer-vos canviar de parer?
—És difícil. És un conseller del PSC, per més que ell digui que és independentista i que venia del govern d’Esquerra. Forma part d’un govern, soci del PSOE, amb el PSC més espanyolista de la història. Fa servir el castellà al parlament, té bona relació amb la monarquia… Era molt difícil que s’acostés a les nostres posicions. El nostre paper és de tensar.

—Quin balanç feu del temps que du al govern el conseller Vila?
—És una persona molt competent, que sap de què parla. Això és bo i és interessant. És necessari tenir al govern persones que en saben, d’allò que han de defensar. És conscient de la situació del català i d’allò que s’ha de fer. Cal veure si, a més de ser competent, és capaç de fer servir les eines necessàries per a tenir el suport de la resta del govern i poder fer totes aquelles coses que ell creu que pot fer. Ara ja té el pacte aprovat; veurem si és capaç de tibar. De competències, en té. El poder que li han donat dins del govern, ja ho veurem.

—La relació amb ell és bona?
—Sí.

—Amb quines mesures legals hauria acompanyat aquest pacte, la CUP?
—En matèria d’educació, les eines legals i les iniciatives legislatives que es van impulsar la legislatura anterior no eren les adients. Per això han estat tombades o no són aplicables. Hem de trobar un marc legal adequat per a defensar la immersió lingüística a l’escola. Després, hi ha moltes coses que ja hi ha en vigor i no s’apliquen. En l’àmbit del comerç, per exemple. Només aplicant allò que ja tenim aprovat, ja seria un bon impuls.

—Però el pacte sí que reconeix que hi ha coses que no es compleixen i es compromet a fer-les complir. Teniu esperança que, a partir del pacte, aquestes coses es garanteixin?
—Precisament, això esperem veure. Ho seguirem i ho controlarem de manera estricta. Que no hàgim signat el pacte no vol dir que no en fem seguiment.

—Posem que el TC fa una sentència hostil contra la llei i el decret del 2023 i torna a remarcar la imposició del 25% de castellà. Quina ha de ser la resposta?
—De fet, nosaltres vam votar en contra d’aquella llei perquè pensàvem que igualment obria una via perquè el castellà fos llengua vehicular. Ara, en tot cas, la resposta hauria de ser la desobediència i la mobilització popular en defensa del català. El departament haurà de crear un marc que no exposi les direccions dels centres.

—El PSC ha dit sempre que acata les sentències judicials. Us coordineu amb altres partits i entitats per a preparar una resposta?
—Sí, seria irresponsable no fer-ho. Cal la implicació de la ciutadania, la llengua no es defensarà només des de les institucions. Treballem perquè hi hagi una resposta popular.

—Una paradoxa. Si la sentència és hostil, potser es pot coordinar una resposta. Si és favorable, hi ha això que dèieu: una llei i un decret que fan el castellà “llengua d’ús curricular i educatiu”. No sé si ens deixa en una posició gaire millor.
—Fins i tot, hi ha un tercer escenari: que sigui hostil, però ho digui d’una manera que no ho sembli, que sembli suau de tal manera que pugui imposar el 25% amb normalitat. Haurem de fer molta pedagogia d’allò que diu la sentència i de quines vies obre. Hem d’encarar un problema: fins i tot si la sentència és suau, ara ja passa que en moltes aules la llengua vehicular no és el català. De vegades, crec que per una mica de bonisme del professorat, per facilitar l’aprenentatge en zones no catalanoparlants. Allò que s’hagi de fer davant de la sentència, s’haurà de fer igualment per aconseguir que el català sigui la llengua vehicular de facto a les escoles i els instituts.

—I què s’hauria de fer, doncs?
—Hem preparat un decàleg, un pla de xoc per a l’educació en català, en què donem moltes mesures que creiem que s’haurien d’aplicar per a garantir la immersió. Millorar la formació dels professors amb més ensenyament específic sobre la immersió, fer que les eines de les noves metodologies estiguin disponibles també en català, fomentar l’ús del català en els espais no formals de l’educació i en la formació professional, implicar-hi les famílies…

—Algunes entitats han criticat aquests dies que, si hem arribat on hem arribat, també és per molts anys d’inacció en política lingüística.
—Sí, hi estem totalment d’acord. Hi ha hagut desídia des de fa molts anys. S’ha donat per fet que teníem la immersió i que n’hi havia prou que la canalla parlés català, però si després no se’n promou l’ús, no es defensen les plataformes audiovisuals… S’han deixat massa eines a les mans del mercat. Fa molts governs que s’hauria d’haver fet feina.

—En quin moment hi hagué el punt d’inflexió a partir del qual ens vam relaxar?
—Ve de fa molt. També he sentit aquesta teoria que quan ens vam posar a lluitar per la independència ens vam oblidar de la llengua. No ve d’aquí, ve de molt més enrere, de quan els governs convergents es pensaven que amb la immersió ja hi havia tota la feina feta.

—El pacte remarca la qüestió demogràfica com un desafiament important per a una llengua minoritzada. Catalunya és el segon país de tota l’OCDE amb més immigració i la població estrangera ha crescut d’un 184% els darrers vint anys. Què hi té a dir, la CUP?
—Primer, que la immigració no és cap problema per al francès a França. Tenir un estat t’afavoreix. El problema que tenim aquí és que el català no és obligatori en cap sentit; l’única llengua obligatòria és el castellà. Per això diem que, per a nosaltres, el problema és aquest marc constitucional espanyol, que residualitza el català. Que el veus com una llengua complementària, una mica folklòrica, i que la vols conèixer? Doncs, mira que bé. Però si no, no passa absolutament res, perquè la llengua obligatòria és el castellà. El problema no és la immigració en si mateixa. I segon: davant d’aquesta realitat, hem d’aconseguir que el català sigui una llengua de cohesió, que tots els qui no el tenen com a llengua materna el vegin com una eina que ens ajuda a conviure, que els fa formar part del país. El català no és la meva llengua materna, i adonar-te que serveix per a cohesionar la societat on vius és una manera molt bonica d’integrar-s’hi.

—Sense les eines d’un estat i amb aquesta pressió tan forta de la judicatura que ara descrivíeu, n’hi ha prou de fer que la gent s’adoni que el català cohesiona?
—Catalunya té molta immigració, però sempre n’ha tinguda. La societat civil ha de fer molta feina, el paper que tenim és dir que el català té valor social, que serveix per a cohesionar la població nouvinguda.

—Per acabar, teniu esperança que el català serà oficial aviat a la Unió Europea?
—Cada vegada que diuen que és imminent, l’endemà diuen que la cosa no està tan clara. “Esperança” amb el Partit Socialista no és una paraula que acostumi a fer servir. Crec que costarà molt de veure-ho, això.

Mònica Sales: “El govern genera desconfiança amb la llengua pel procés de desnacionalització premeditat que fa”

Gens-res

Per influència del castellà, hi ha gent que diu frases com ara:

—No feia res de fred.
—Aquesta nit no he dormit res.

En totes dues frases hi ha la mateixa confusió: cal dir gens en compte de res:

—No feia gens de fred.
—Aquesta nit no he dormit gens

Res vol dir ‘cap cosa’ i, per tant, es contraposa a moltes coses. En canvi, gens vol dir ‘una quantitat inexistent’ i és contrari de molt.

Vegem-ho:

—No tenia res → Tenia moltes coses (molts objectes, moltes propietats, molts diners…).
—No tenia gens de sort → Tenia molta sort

Cap-gens

Davant noms com ara importància, interès, eficàcia, ganes, por… la gramàtica accepta l’ús de cap, però recomana gens de:

—No tinc gens de por (millor que No tinc cap por).
—No hi ha demostrat gens d’interès (millor que No hi ha demostrat cap interès).
—No tenia gens de ganes d’anar-hi (millor que No tenia cap ganes d’anar-hi).

I encara

Recordem també que aquests tres mots es fan servir en oracions interrogatives o condicionals amb valor ‘positiu’:

—Voleu res més?
—Si tinguessis gens de vergonya no hauries vingut.
—Que en tens cap?

L’indefinit ningun (emprat en valencià, eivissenc i alguerès) s’hauria d’evitar en registres formals, en què la gramàtica recomana cap.

—No hi havia cap individu (millor que No hi havia ningun individu).

I, finalment, cal fer servir cap o gens en compte de l’anglicisme zero:

—Podem dir que no hi ha gens de risc (i no pas Podem dir que hi ha risc zero).
—No hi ha hagut cap incidència (i no pas Hi ha hagut zero incidències).

Potser el Pacte Nacional per la Llengua hauria tingut més efecte si, seguint les modes brussel·leses, el document s’hagués anomenat “informe Vila”. Al capdavall, amb el simple títol de “informe Draghi” ja n’hi hagué prou, fa uns mesos, perquè la nomenklatura de la Comissió Europea assumís que calia un tomb de 180 graus en la política econòmica de la Unió. Almenys, perquè ho declarés. El document d’aquest pacte no és tan sols obra del conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, perquè les entitats també hi han dit la seva, però s’hi veu el traç del sociolingüista amb molta claredat, i serveix per a constatar per enèsima vegada una disfunció ben catalana: en l’àmbit acadèmic, per pur sentit del rigor, s’hi poden admetre coses que, destil·lades en conclusions polítiques, són titllades de radicals. 

El document del pacte, que hauria de llegir tothom, representa el primer gran reconeixement institucional del miratge lingüístic. No té la gosadia d’arribar fins al final, ni de bon tros, perquè li manca un retrat valent de l’estructura del poder, però deixa les molles adequades per a qualsevol Polzet que vulgui trescar l’últim tram. No crec que mai, en la història de la Catalunya autonòmica, cap document oficial hagi estat tan a prop d’admetre que el bilingüisme mata, i dubto que cap altre hagi admès de manera tan flagrant l’extraordinària negligència que hi ha hagut en la política lingüística. Com ja vam explicar a VilaWeb, el text reconeix que la immersió no es compleix en moltes parts del país en part perquè “hi ha hagut un cert relaxament en l’aplicació dels principis del model”; que hi ha alumnes que no acaben l’escolarització amb “una competència suficient” en català; que les noves fornades de mestres no estan formades per aplicar-la; que hi ha funcionaris, en general, que no coneixen prou ni el català ni els drets lingüístics; o, en l’àmbit sanitari, per exemple, que la incorporació sistemàtica de professionals estrangers impedeix la preservació dels drets lingüístics dels pacients. 

Amb una lectura atenta, el document del pacte fins i tot admet que la manca de poder català sobre l’administració de justícia articula una opressió lingüística permanent. Diu el text, amb un llenguatge de laboratori: “El personal de l’administració de justícia no té prou incentius per aprendre el català ni per utilitzar-lo en el seu àmbit laboral.” Hi ha molta violència, aquí sota: la manca d’incentius dels jutges per a aprendre la llengua del país on imparteixen justícia és potser un dels conceptes més grisos que s’han fet servir mai per a constatar un règim de dominació nacional.  

Potser el lector considera una obvietat molts dels punts enumerats, o tots, i no troba digne de celebració que res de tot això es constati formalment. Certament, el pacte és insuficient i poruc, però aquests exercicis són útils per a veure fins a quin punt l’espanyolisme només pot imposar-se si amaga el conflicte sota la catifa. Per això no és sorprenent que un certificat d’emergència tan clamorós com aquest provingui del primer govern tot sol del PSC. No sé quants anys feia que la professora Carme Junyent repetia a tort i a dret que ningú no tenia el valor de dir que havíem fracassat amb la immersió. Ara, enllotats en aquest desànim nacional que tot ho paralitza, fins i tot aquest PSC pot signar un paper que reconeix que hi ha mestres que no l’apliquen, i que això no s’ha vigilat ni corregit mai. És ara, amb el país pacificat, que el sistema pot intentar de fer-nos empassar conseqüències més dures del conflicte amb l’esperança que no causin mobilització sinó depressió.

La creació del Departament de Política Lingüística, forçada per Esquerra, no compensa la investidura del president Salvador Illa ni s’ha provat útil, fins ara, en termes de polítiques públiques, però és un regal més enverinat que no sembla per als socialistes. A qualsevol que hagi copsat la gravetat del diagnòstic del pacte li semblaria irrisori que la consellera Sílvia Paneque parli de “recorregut de millora”, o que digui que la promoció del català no ha d’anar en detriment del castellà. Hom podria esgrimir que tant se val, això, perquè el pacte se’l llegiran quatre gats, però en un moment que el PSC sembla totpoderós i invencible, aquesta mena de grinyols n’exposen les vulnerabilitats, i els socialistes són vulnerables davant de tot allò que fa visible el conflicte nacional perquè ells viuen de fer-lo invisible.

El president Illa seria capaç de titllar d’extrema dreta qui gosés d’establir un vincle entre demografia i llengua, fins al punt que es va fer seu el disbarat del president Pere Aragonès –“No cal que us integreu a Catalunya, vosaltres sou Catalunya.” En canvi, el pacte reconeix que Catalunya té un volum d’immigració excepcional –seria el segon país de l’OCDE amb més immigració després de Luxemburg– i que, amb el català minoritzat, és una situació lingüísticament insostenible si no hi ha un pla Marshall titànic per a la integració o un canvi radical de model econòmic que faci reduir els fluxos. És el mecanisme estrella de l’ocupació: estigmatitzar les evidències per buidar el debat per dins. Per això mateix, per cert, Aliança ajuda més els socialistes que no pas els combat: perquè el discurs estomacal i fanàtic no serveix per a transformar, sinó per a encarcarar el debat en llocs comuns que no tenen cap mena d’interès en les solucions. 

El problema és que no s’ha publicat l’informe Vila, sinó que s’ha signat un Pacte Nacional per la Llengua molt magre, que no va acompanyat de cap mesura legal, i que hi ha un abisme entre el diagnòstic i les propostes que només pot explicar-se pel cinisme o per la ingenuïtat. Probablement, el conseller Vila, que es declara independentista, creu que la seva contribució, vista la correlació de forces, pot ser aquesta: arrossegar el PSC a un marc discursiu que no estaria disposat a acceptar altrament, i veure fins on pot arribar. És el mateix raonament que han aplicat entitats com la Plataforma per la Llengua, que saben perfectament que el pacte són quatre engrunes.

S’equivoquen, a parer meu per una lectura errònia de la força que tenen els socialistes, que són més fràgils que no semblen, i perquè la destrucció del resistencialisme després del 2017 ha normalitzat un possibilisme miop, que es posa la bena abans de la ferida i que defuig per automatisme de qualsevol conflicte, per ínfim que sigui. El PSC és prou fràgil per haver claudicat molt més en un pacte així, i l’independentisme és prou fort per haver-ho aconseguit. El mal prové del dia que, acatant l’article 155 i investint el president Quim Torra, es va decidir permetre que el PSC tornés a la centralitat, en lloc de fer per mantenir-lo arraconat en l’eix radical on tot sol s’havia posat. En la qüestió lingüística, de fet, es veu amb una claredat especialment meridiana com el relat de la concòrdia del PSC és, en realitat, repressió, perquè allò que realment salvaria la concòrdia serien unes mesures proporcionals a la cruesa del diagnòstic. Com més triguem a actuar, més minoritzada es trobarà la llengua, i com més minoritzada es trobi, més agre serà el debat. Per això és il·luminador que, de tot plegat, la part que Illa decideixi silenciar el dia que presenta el pacte és que la llengua necessita urgència.

El president del Consell de la República, Jordi Domingo, presenta el nou govern de l’entitat. L’acte es fa a l’Auditori Municipal de Cervera (Segarra) i Domingo hi presenta l’estructura i els membres del nou govern de l’entitat. També hi exposa les línies principals del pla de govern, que guiaran l’acció del Consell de la República els anys vinents.

L’acte de presentació es fa tres mesos després de la proclamació de Domingo. El president de l’entitat fa temps que va començar a fer aparicions públiques, i ha participat en manifestacions i actes, però no ha transcendit gaire informació sobre els seus plans, i això ha generat incertesa i inquietud entre els registrats.

Un grup reduït

El nou executiu, segons que va avançar VilaWeb, serà format, en principi, a més de Domingo, per sis persones –tres dones i tres homes– de diferents àmbits professionals, tot i que no es descarta d’incorporar-hi un membre addicional. Segons fonts del Consell, s’ha prioritzat perfils desvinculats orgànicament de partits polítics, tot i que alguns han tingut implicació anterior en la militància activa. Entre els seleccionats, hi ha figures dels sectors empresarial, científic, acadèmic i polític, algunes de les quals resideixen fora de Catalunya.

Domingo ha cercat de reforçar el nou govern amb noms reconeguts tant a escala nacional com internacional, i s’ha posat en contacte amb personalitats dels àmbits científic, cultural i esportiu. Tot i l’interès mostrat, molts han declinat per motius personals o professionals. Amb tot, l’entitat aspira a revertir el descrèdit acumulat aquests darrers anys. El president compta, a més, amb el suport d’un centenar de persones que s’han ofert com a assessors per contribuir al desenvolupament del projecte.

Domingo es va comprometre, durant la campanya electoral, a convocar l’Assemblea Territorial per integrar-hi les propostes dels consells locals. Aquesta trobada serà després de la presentació d’avui.

En campanya, també va dir que treballaria per recuperar la confiança ciutadana amb una comunicació més fluida, una gestió més eficient i una defensa de la transparència. Domingo també pretén de reforçar les institucions republicanes i avançar en la consolidació de sobiranies en àmbits estratègics com el financer i l’energètic, tot cercant una majoria social favorable a la independència. En l’àmbit internacional, es proposa d’ampliar la presència del Consell, establir aliances amb països que donin suport al dret d’autodeterminació i adreçar-se a l’ONU per demanar el reconeixement de la república catalana.

Aclariment: En un primer moment, i basant-se en les imatges de la celebració que emetia el club, VilaWeb ha publicat una versió de la notícia que explicava que un treballador havia pres la bandera al jugador. Abans de publicar la notícia, VilaWeb s’ha posat en contacte amb el club que, en aquell moment, ha dit que no en sabia res. Hores després, el club ho ha desmentit de manera oficial i ha dit que havia estat Íñigo Martínez mateix qui havia demanat al treballador del club que es quedés la bandera. El Barça assegura que el futbolista ha onejat la bandera tanta estona com ha volgut, sense que ningú li fes cap indicació.

Centenars de milers de persones ha sortit al carrer per a celebrar la Supercopa, la copa i la lliga, que va guanyar ahir el Barça masculí al camp de l’Espanyol. Un dels moments més destacats de la rua ha estat quan el defensa basc Íñigo Martínez ha exhibit i onejat una bandera estelada.

Casadó a Canaletes, la befa de Balde i una escapada amb Bicing: els vídeos més icònics de la celebració

Ha passat quan l’autocar descapotable que transportava els jugadors circulava pel carrer de Pelai. En la retransmissió de la rua, es veu com un grup d’afeccionats li ha llançat la bandera i el futbolista l’ha agafada i l’ha feta onejar.

Durant tota la celebració, Íñigo Martínez ha dut una bandera basca penjada al coll.

[ÀUDIO] Un Laporta exultant i amb veu rogallosa explica els detalls de la celebració del Barça

Famílies de l’IES Alameda d’Utiel s’han concentrat a la plaça de l’Ajuntament per exigir al govern valencià solucions immediates i concretes a la situació del centre, greument afectat per la gota freda. Els alumnes continuen repartits entre espais provisionals, sense cap calendari oficial ni una ruta clara per a la reconstrucció de l’institut.

La protesta l’ha convocada la plataforma 6é i més, per un IES digne, que denuncia també que, tot i les reunions institucionals, no s’ha fet públic cap compromís formal, i que la manca d’informació clara i accessible agreuja la situació. A més, alerten que l’absència de personal administratiu dificulta l’organització i la planificació del curs vinent. “Amb aquesta concentració volem visibilitzar la nostra preocupació i mobilitzar tota la comunitat educativa i veïnal d’Utiel i de la comarca per defensar el dret a una educació pública de qualitat i en condicions dignes”, diuen els organitzadors. I afegeixen: “No anem contra ningú, sinó a favor dels nostres fills i filles, i del futur educatiu d’Utiel i la comarca. El que demanem són solucions reals, una reubicació digna per al curs 2025-2026 i un calendari ferm per a la reconstrucció de l’IES Alameda.”

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Concert dels nens i nenes de la pel·lícula "Los chicos del Coro" - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

Amb l'assistència de l'autora - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Més de setanta antics participants del festival d’Eurovisió han fet pública una carta en què demanen a la Unió Europea de Radiodifusió (UER) que exclogui el canal israelià KAN del certamen d’enguany, que es farà demà a Malmö (Suècia). Entre els signants hi ha artistes com la il·licitana Blanca Paloma, Mae Muller, que va representar el Regne Unit el 2023; Bianca Nicholas, semifinalista el 2015; Charlie McGettigan, guanyador per Irlanda el 1994, o Salvador Sobral, vencedor per Portugal el 2017. Els signants afirmen que la cadena pública israeliana és “còmplice del genocidi contra el poble palestí a Gaza” i acusen la UER de rentar la cara als crims del govern israelià, mentre imposa una doble moral respecte d’altres estats. “La UER no pot tenir una norma per a Rússia i una de completament diferent per a Israel”, diu la cantant maltesa Thea Garrett. I afegeix: “Si bombardes, n’has de quedar fora.”

La carta recorda que el 2022 la UER va expulsar Rússia del concurs arran de la invasió d’Ucraïna, amb l’argument que no podia permetre que un estat agressor hi participés. En canvi, l’any passat, no tan sols va admetre Israel, sinó que, segons que denuncien, va permetre que la delegació israeliana actués amb total impunitat mentre reprimia artistes crítics. “L’edició del 2024 fou la més polititzada i desagradable de la història del festival”, diuen. Els signants són cantants, compositors i creadors audiovisuals de tot Europa, i reivindiquen el paper de la música com a eina per a unir i no per a emblanquir crims contra la humanitat. “Ens neguem que la música sigui emprada per a justificar atrocitats”, escriuen. També expressen solidaritat amb els participants d’enguany i els encoratgen a expressar-se lliurement.

Entre els impulsors de la carta, hi ha la banda noruega Gåte, que l’any passat fou objecte d’insults per part de KAN, que els va qualificar de “fills d’Amalec”, una referència bíblica que el primer ministre Benjamin Netanyahu ha emprat per justificar l’extermini dels palestins. “Nosaltres hi érem. Vam veure què passava. Vam parlar amb la UER. I no van fer res”, han denunciat.

La cadena israeliana KAN, que depèn directament del govern, ha emès missatges ofensius contra delegacions europees i ha admès que Eurovisió “fa molt de temps que és més que un concurs musical: és un àmbit fonamental per a l’estratègia de propaganda israeliana”. A la carta també es fa referència al procés judicial obert pel Tribunal Internacional de Justícia de la Haia sobre les obligacions d’Israel en relació amb l’ocupació dels territoris palestins, considerada il·legals segons el dret internacional.

Mentrestant, augmenten les veus institucionals crítiques amb la presència israeliana al festival: Islàndia ja ha expressat el seu rebuig, i també ho han fet les emissores públiques d’Eslovènia i de l’estat espanyol. “La UER ha de fer un pas endavant i aturar el desprestigi i la tensió que tot plegat genera al festival”, conclouen els artistes. “Israel no pot continuar participant a Eurovisió.”

Grups de música han anunciat el boicot a festivals del país per la seva vinculació amb el fons pro-israelià KKR. Aquest fons és d’ençà del juny de l’any passat propietari de Superstruct, el segon promotor més important del món, però també, a través del grup Axel Sringer, participa en la promoció immobiliària en assentaments israelians a Palestina, que són considerats il·legals per la legislació internacional.

Això ha portat a crides al boicot d’aquest promotor, que és propietari de festivals i festes com ara el Sónar, l’Arenal Sound, el Brunch Electronik, elrow, el Festival de les Arts o el FIB de Benicàssim.

Els grups de música Animistic Beliefs, Jeisson Drenth, Mаgdalena Petrova i Ratri Notosudirdjo, van anunciar que no tocarien enguany al Sónar tal com era previst, tot afirmant que “sabem que cap espai està lliure de contradiccions, però en algun lloc, s’ha de traçar la línia.⁣⁣” i demanen de “trencar el cercle” en contra de l’emblanquiment a través de l’art.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by ANIMISTIC BELIEFS (@animisticbeliefs)

Per la banda, el Sónar ha emès un comunicat en el qual assegura que el festival “promou la diversitat, la inclusió i respecta la llibertat d’expressió dels seus artistes, participants i col·laboradors” i ha remarcat que treballen “amb la premissa d’afavorir el respecte pels drets humans universals”.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Sónar Festival (@sonarfestival)

La DJ Marissa Malik, coneguda com a Manuka Honey, també ha anunciat que no participarà, i la nord-americana Juliana Huxtable ha publicat un comunicat en el qual desenes d’artistes també refusen de participar-hi. Artistes com Fermin Muguruza, Boikot o La Élite també han fet una crida a boicotar els festivals propietats d’aquest fons.

En l’àmbit internacional, al Regne Unit, una quinzena d’artistes han cancel·lat la participació al festival Field Day, entre els quals hi ha Brian Eno, Ben UFO i Robert del Naja, de Massive Attack.

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la pena de presó permanent revisable imposada a una dona per haver assassinat la seva filla de quatre anys a Sant Joan Despí (Baix Llobregat) el 2021. El tribunal desestima el recurs de cassació interposat per l’acusada contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que va confirmar la condemna que li va imposar l’Audiència de Barcelona per assassinat amb traïdoria sobre menor de setze anys, amb l’agreujant de parentiu, així com el pagament d’una indemnització de 250.000 euros al pare de la menor i de 150.000 euros als avis. El TSJC va retirar l’atenuant de confessió que havia apreciat l’Audiència.

La sala considera que en aquest cas la qualificació dels fets com a assassinat es fonamenta en la concurrència de la traïdoria, “circumstància que no s’esvaeix pel fet que l’acusada, després de posar fi a la vida de la seva filla, tingués també el propòsit de posar fi a la seva pròpia”. Assenyala que en el supòsit examinat no s’acredita que l’acusada patís cap patologia i que tingués les facultats mentals alterades. Per al tribunal, els fets reflecteixen sens dubte que l’acusada va planificar la mort de la seva filla i que, per a això, “trobant-se les dues soles al seu domicili, cosa que excloïa la possibilitat de ser auxiliada per terceres persones, primer li va proporcionar fàrmacs ansiolítics i tranquil·litzants, i després, quan la menor es trobava sota els efectes de substàncies li va provocar la mort per insuficiència respiratòria aguda”.

A més, afegeix que l’atac es va produir “enfront d’una nena de tan sols quatre anys que en cap moment no podia imaginar un atac d’aquesta naturalesa per part de la seva mare, de qui depenia i a qui corresponia protegir-la”. “I per descomptat, -explica la sala- la mare no podia ser aliena al fet que amb aquest modus operandi anul·lava qualsevol possibilitat de defensa efectiva per part de la nena, a més d’eliminar tot el risc per a ella”.

El tribunal rebutja que en aquest cas la pena de presó permanentment revisable sigui desproporcionada, com sosté l’acusada en el seu recurs, i conclou que resulta imposable en aplicació de l’article del codi penal espanyol sobre la presó permanent revisable. Raona que “van ser diverses les circumstàncies sobre les quals s’assenta l’apreciació de la traïdoria: l’edat de la víctima (4 anys); trobar-se tota sola al domicili amb l’acusada; haver-li subministrat aquesta prèviament psicofàrmacs; i el fet que l’acusada era la seva mare, de la qual la víctima no podia esperar un atac”. Per a la sala, a més, aquest atac es va produir sobre una persona especialment vulnerable, que obliga a “una resposta punitiva de més entitat mitjançant l’apreciació de l’agreujament de referència i la imposició de la pena de presó permanent revisable que està d’acord amb la gravetat de la conducta desplegada per l’autora”.

D’altra banda, el tribunal rebutja aplicar l’atenuant de confessió, reclamada en el recurs, perquè considera que, en aquest supòsit, únicament consta que l’acusada no va revelar la comissió del delicte a les autoritats abans de conèixer que el procediment penal es dirigia contra ella. Per això, conclou que el reconeixement d’autoria va ser completament tardà, quan ja s’havia descobert el cadàver i la recurrent era a l’hospital recuperant-se dels efectes de la ingesta de medicaments. Amb això, afirma la sala, “es va limitar a acceptar allò evident, reconeixent allò obvi, o anticipant allò immediatament inevitable. No és més que un reconeixement tardà, parcial i inevitable dels fets”. De tota manera, adverteix que l’apreciació de l’atenuant, com recollia la sentència recorreguda, no tindria efectes penològics concrets, perquè no afecta ni la qualificació del delicte ni la pena imposada.

Un tribunal del comtat de Chautauqua, a l’estat de Nova York, ha condemnat a vint-i-cinc anys de presó Hadi Matar, l’home que el 2022 va intentar d’assassinar l’escriptor Salman Rushdie durant una conferència literària.

Matar, de vint-i-set anys i veí de Nova Jersey, va ser declarat culpable de temptativa d’assassinat fa gairebé tres mesos, i ara s’ha fet pública la sentència. L’atac va commocionar el món literari i va posar en relleu, una vegada més, les conseqüències de la fàtua emesa contra Rushdie arran del seu llibre Els versos satànics.

Durant el judici, l’escriptor, que ara té setanta-set anys, va descriure amb detall els instants del crim i va dir que va arribar a pensar que es moria. “Vaig ser conscient que jeia en una gran quantitat de sang. Tenia dolor a l’ull i a la mà, i em va semblar ben clar que m’estava morint”, va declarar.

L’agressor li va clavar quinze ganivetades al cap, el coll, el tronc i la mà esquerra. A conseqüència de l’agressió, Rushdie ha perdut la visió de l’ull dret i va patir ferides greus al fetge i als intestins. L’atac també va ferir Ralph Henry Reese, qui moderava l’acte en què participava l’escriptor.